3. HISTÒRIA DE LES MINES

D’AIGUA SANTJUSTENQUES.

3.1. ELS PRECEDENTS DE LES MINES D’AIGUA

ARREU DEL MÓN.

per Juli Ochoa Gonzàlez Sense incórrer en cap tipus d’exageració, es pot ben bé dir que els precedents més remots de les mines d’aigua es perden en la nit dels temps.

Des de sempre, l’home ha sentit la necessitat de poder disposar d’aigua per a qualsevol finalitat en indrets on aquest element no es troba en la quantitat o amb la freqüència desitjada, i li ha calgut conduir-la.

Aquestes conduccions, en la major part dels casos, han estat fetes a nivell de superfície, ja que aquesta és, generalment, la manera més senzilla de fer-ho, però no sempre és així. De vegades, pot resultar molt més fàcil o més operatiu recórrer a les galeries subterrànies.

Ja fa uns tres mil anys que al Creixent Fèrtil, els assiris, perses i mesopotamis van acudir a les mines per tal de poder transportar amb seguretat i sense perill d’evaporació un bé tan essencial com és l’aigua; i és així com va sorgir la xarxa de “qanats”, autèntiques mines d’aigua que duien el preciós líquid des de les seves fonts fins a les hortes o ciutats, protegint-lo de les inclemències del sol.

També, amb idèntica finalitat, foren construïts els “kared” a les regions sud-occidentals de la Xina, al llarg de la coneguda Ruta de la Seda.

El mateix fou fet pels antics balears, ja que s’han localitzat en terres mallorquines les restes de més d’una cinquantena d’aquestes canalitzacions.

La Bíblia ens dóna testimoni d’una altra canalització subterrània d’envergadura. L’any 700 abans de Crist, tement un possible setge dels assiris, Ezequies va fer construir una mina que duia l’aigua de les fonts de la muntanya d’Ofel fins a l’interior de les muralles de Jerusalem, i la va emmagatzemar a la famosa bassa de Siloam.

A la Grècia clàssica també es van fer mines d’aigua, es recorda, per exemple, la que va construir Eupalinos de Megara a Samos, en temps del tirà Polícrates.

Els etruscs foren també grans constructors de mines d’aigua. Només cal fer menció de la densa xarxa de “cunículi” que nodria la ciutat de Veyes, una de les seves

capitals.

LES MINES D’AIGLA DE SANT JUST DESVERN

Continuadors seus, mestres indiscutibles en aquesta matèria, foren els romans, els quals van desenvolupar plenament els valors heretats de les dues potències veïnes. Roma va rebre dels etruscs el sentit pràctic immediat, plasmat en la gran concepció de la “res publica”: ordre, dret, justícia, administració, i, especialment, estructuració material de la ciutat i l’estat. Dels grecs, els romans van rebre el sentit estètic i monumental.

A finals del segle I, Roma es nodria d’aigua mitjançant nou aqüeductes diferents, coneguts respectivament amb els noms d’ “Aqua Appia”, “Aqua Virgo”, “Aqua Alsietina”, “Aqua Tepula”, “Aqua Julia”, “Aqua Claudia”, “Aqua Marcia”, “Aqua Anio Vetus” i “Aqua Anio Novus”, les longituds dels quals anaven des de 19 quilòmetres fins a més de 80.

Del conjunt d’aquests aqüeductes, només un 5% del seu recorregut estava constituït per ponts, ja que els conductes superficials i les galeries subterrànies, anomenades “specus”, eren molt més senzills de construir i mantenir. Aquestes galeries, veritables colls de mina, totalitzaven uns 482 quilòmetres, amb seccions que anaven des de 2,75 metres quadrats fins a més de 12. Per tal de procedir a la neteja d’aquestes galeries, l’accés es realitzava al llarg de cada “specus” per mitjà de registres anomenats “putei”, junt a la boca dels quals eren dipositades les runes i llots extrets.

Specus (coll de mina) de l‘antiga Tarraco.

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTIUSTENQUES

No tan sols la ciutat de Roma gaudia d’un, gairebé, perfecte sistema de forniment d’aigua. Al llarg de tots els territoris que formaren part de l’imperi, encara es poden admirar les restes dels aqüeductes que els romans hi van construir.

A les nostres terres, cal destacar el sistema de portada d’aigües a la ciutat de Tarraco, l’actual Tarragona, amb l’esvelta arqueria de l’aqüeducte de les Ferreres o Pont del Diable, el dels Arquets, a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), o el de can Cua, a Pineda de Mar (Maresme), com també els minats que nodrien Ieso, l’actual població segarrenca de Guissona, on encara es pot contemplar un “specus” o coll de mina romà en perfecte estat de conservació, entre molts d’altres exemples.

El sistema romà d’abastament d’aigües es revela com a una de les grans realitzacions de l’antiguitat. En declinar l’imperi, tant l’autoritat administrativa necessària per desenvolupar i mantenir tals sistemes, com el concepte mateix d’obres públiques es van perdre. Va haver de passar molt temps abans que es tornessin a restablir.

3.2. HISTÒRIA GENERAL DE LA MINERIA D’AIGUA AL NOSTRE TERME I EN PARTICULAR DE LA MINA TORREBLANCA I DE LA COMPANYIA D’AIGÜES POTABLES DE SANT JUST DESVERN.

per Francesc Riera Prenafeta

L’aprofitament de les aigües subterrànies al nostre poble va estretament lligat a la història dels diferents assentaments humans que hi ha hagut.

És molt probable que el poblat iber de la Penya del Moro (segles VI aC – V dC) satisfés les seves necessitats d’aigua amb fonts naturals com la del Broll i la del Rajolí, actualment en terme municipal de Sant Feliu de Llobregat a llindar del nostre, o com la Font del Moro a un centenar de metres més amunt del que avui es fa anomenar can Ristol de Muntanya.

En l’època de la colonització romana, l’assentament de les villae es fa en molts casos aprofitant les planúries fèrtils a tocar del talweg de la riera, terrenys aptes per al conreu, base econòmica d’aquestes, i en el transcurs dels temps moltes d’elles esdevindran masies que perduraran fins a l’actualitat. La captació d’aigües,

 

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTIUSTENQUES

No tan sols la ciutat de Roma gaudia d’un, gairebé, perfecte sistema de forniment d’aigua. Al llarg de tots els territoris que formaren part de l’imperi, encara es poden admirar les restes dels aqüeductes que els romans hi van construir.

A les nostres terres, cal destacar el sistema de portada d’aigües a la ciutat de Tarraco, l’actual Tarragona, amb l’esvelta arqueria de l’aqüeducte de les Ferreres o Pont del Diable, el dels Arquets, a Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès), o el de can Cua, a Pineda de Mar (Maresme), com també els minats que nodrien Ieso, l’actual població segarrenca de Guissona, on encara es pot contemplar un “specus” o coll de mina romà en perfecte estat de conservació, entre molts d’altres exemples.

El sistema romà d’abastament d’aigües es revela com a una de les grans realitzacions de l’antiguitat. En declinar l’imperi, tant l’autoritat administrativa necessària per desenvolupar i mantenir tals sistemes, com el concepte mateix d’obres públiques es van perdre. Va haver de passar molt temps abans que es tornessin a restablir.

3.2. HISTÒRIA GENERAL DE LA MINERIA D’AIGUA AL NOSTRE TERME I EN PARTICULAR DE LA MINA TORREBLANCA I DE LA COMPANYIA D’AIGÜES POTABLES DE SANT JUST DESVERN.

per Francesc Riera Prenafeta

L’aprofitament de les aigües subterrànies al nostre poble va estretament lligat a la història dels diferents assentaments humans que hi ha hagut.

És molt probable que el poblat iber de la Penya del Moro (segles VI aC – V dC) satisfés les seves necessitats d’aigua amb fonts naturals com la del Broll i la del Rajolí, actualment en terme municipal de Sant Feliu de Llobregat a llindar del nostre, o com la Font del Moro a un centenar de metres més amunt del que avui es fa anomenar can Ristol de Muntanya.

En l’època de la colonització romana, l’assentament de les villae es fa en molts casos aprofitant les planúries fèrtils a tocar del talweg de la riera, terrenys aptes per al conreu, base econòmica d’aquestes, i en el transcurs dels temps moltes d’elles esdevindran masies que perduraran fins a l’actualitat. La captació d’aigües,

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

si més no per al consum humà, s’efectuava a partir de fonts a peu de muntanya, i hi ha evidències arqueològiques que es conduïen canalitzades fins als llocs d’habitatge. Aquest és el cas de les troballes de la Riba .

Planta general del jaciment de la Riba. En el quadre inferior s’aprecia el detall ampliat de la canalització descoberta. Gentilesa dels senyors David Guasch i Josep M. Solias

Amb motiu dels treballs topogràfics de la mina Vidal al seu pas pel solar conegut com “la bateria” trobàrem que la galeria havia seccionat una sitja romana. Aquesta estava reblerta amb materials i runam de l’època (bàsicament fragments de teules), probablement relacionats amb l’assentament romà del temps del Baix Imperi, del qual s’han trobat evidències al carrer de l’Electricitat, darrera la gasolinera’!).

Poques dades hi ha de l’època visigòtica, temps d’inseguretat, de domini sarraí i posterior reconquesta. Com en altres llocs, la recuperació del territori és lenta, la població exigua. Probablement segueixen les pagesies de les antigues vil·les ibero-romanes, d’altres potser desapareixen. Les característiques de l’època fan que la població s’agrupi, no es viu al mateix lloc on es treballa, sinó plegats a redós de l’església. És possible que en aquests temps s’excavin els primers pous(2),

Pérez Conill, Jordi: Prehistòria i Història antiga, pàg. 109. Dins del llibre Sant Just Desvern, un paisatge i una història. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1987. Baños. Fulgenci; Sobre un Estudi Hidrològic de Sant Just. Treball ciclostilat. Secció Excursionista Ateneu Sanjustenc. Sant Just Desvern, 1972.

(2)

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

El món medieval santjustene, eminentment agrícola, amb pocs canvis rellevants pel que fa a la infraestructura hidràulica respecte a l’època romana, si exceptuem, potser, la construcció d’algun molí fariner o d’oli aprofitant les aigües de la riera Trobem també un primer indici que denota ja l’interès per les aigües que circulen per la vall de Sant Just Desvern en el registre dels documents existents a la Pia Almoina fet el segle XVI, que fa referència a una sentència donada pel batlle

Marge de suport d‘una canal medieval procedent de la mina de ca n‘Oliveres, on són de destacar les filades d‘opus spicatum.

general, els consellers de la batllia general i Francesc Alda, batxiller en lleis, sobre el curs i les riberes de la riera de Botart a Sant Just Desvern (no hi apareix la data), malauradament aquest manuscrit no va ser trobat en la revisió de les fitxes que es va fer l’any 1982

26. 26. El 15 de juny de 1306 Guillem Durfort concedeix llicencia a Ferrer Moragues de servir-se de l’aigua que mourà un moli que esta construint per regar les terres del mas Moragues situat a la parròquia de Sant Just Desvern. 62. El 7 d’agost de 1342 Mateu Gibert, fill de Guillem Gibert, de Sant Feliu de Llobregat i parròquia de Sant Joan Despi, ven a Guillem d’Horta, fill d’Arnau d’Horta, de la parròquia de Sant Just Desvern, la meitat dels drets sobre un moli que conjuntament amb el comprador posseïa a la propietat del mas Moragó, de Sant Feliu, sota el molí de Simo Bonanat, pel preu de 32 11. i 10 s.b.

Baucells i Reig, Josep: El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: Inventari dels Pergamins. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Barcelona 1984. I també els següents paràgrafs extrets de la transcripció d’un Capbreu de l’any 1347: 50. “Guillem Orta de dita parrochia de S. Just desvern per cases possehia en la vila de.S.Just que tenia sots Señoria y alou de dits Senors de.S. Feliu de lobregat, E per la mitat de un moli possehia en dita parrochia .9. sous ha nadal es home propri ha prestacio de tots los sobredits mals usos.” 68. “Bonanat Texidor de la parrochia de S. Just desvern per la aygua que pren per un moli de cup possehex en dita parrochia de la riera de S.Just ha cens de 10. sous en la festa de nadal.” 77. “Pere Gilabert de la parrochia de S. Just desvern per una peça de terra possehin en lo loch dits sots lo Coll den botart ha cens de mige Quartera ordi ha.S. Pere y.S. Feliu en agost. E per la aygua que pren de les fonts e rieres des torrents del moli jusa de la riera de S. Just.2.

gallinas en la festa de nadal.” Guasch i Dalmau, David: Els Durfort, senyors del Baix Llobregat al segle XIII. Quaderns d’Estudis Santjustenes. I. Ajuntament de Sant Just Desvern. 1984. Baucells i Reig, Josep: El Baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: Inventari dels Pergamins. Pàg. 173. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona 1984.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Pel que fa a construccions, cal ressaltar la volta apuntada que cobreix l’ampli vestíbul (2×5 m) d’accés a la mina de can Solanes (avui can Ristol de Muntanya), fa pensar que probablement sigui una construcció relacionada amb aquesta època medieval, encara que les filades de la base són ostentosament d’opus spicatum, el que podria significar una procedència anterior.

El segle XIV, a la veïna ciutat de Barcelona, ja tenim constància de treballs de captació d’aigües a la muntanya de Montjuïc i conducció d’aquestes mitjançant canonades subterrànies limitades per diferents espiralls fins arribar al pla de la Boqueria, on es construí una font. Els treballs s’iniciaren l’any 1347 i s’acabaren el 13565

La primera referència documentada que trobem respecte a l’ús i aprofitament de les aigües del nostre entorn se situa en ple regnat d’Alfons IV el Magnànim, segon representant de la dinastia castellana a Catalunya, i consisteix en la Concessió del Dret d’Aigües a Guillem Arnau de Pastor per part del batlle general del Principat de Catalunya l’any 14516). Amb aquesta concessió, Guillem Arnau de Pastor obté el dret de prendre les aigües que circulin per la riera de Sant Just. A partir d’ací s’inicia la història de les mines santjustenques, ja que, com veurem més endavant aquests drets es faran valer en èpoques successives i aniran íntimament lligats a la història de la mina de la Torreblanca i de les mines Erasme i Falguera, la crònica de les quals hem cregut oportú desenvolupar a part en el punt 3.3.1. d’aquest mateix capítol.

Abans de prosseguir amb Sant Just Desvern, però, voldríem ressenyar un moment àlgid quant a nombre de captacions i nivell tècnic assolit en mineria d’aigua a la ciutat comtal a mitjan segle XVII. En tenim constància gràcies al manuscrit titulat El Llibre de les Fonts, elaborat per Francesc Socies, mestre fontaner de la ciutat, i datat l’any 1650. Aquesta obra explica detalladament, fins i tot amb alguns dibuixos, els elements que conformen la xarxa de minats que abasten la ciutat, la distribució, els accessos, l’estat en què es trobaven i algunes reflexions del mateix mestre fruit de la seva llarga experiència en l’ofici. Aquesta obra feta a instàncies del Consell de Cent, constitueix un compendi del saber acumulat fins a aquell moment pel que fa a infraestructura hidràulica subterrània i és remarcable la seva importància documental pel fet que aquests coneixements normalment eren transmesos únicament per via oral i molt sovint entre membres de la mateixa nissaga familiar, gelosos de guardar els secrets de tècniques i, sobretot, en aquest ofici, de localització dels minats. D’altra banda, aquest testimoniatge ja ens informa que la pràctica totalitat de les zones de captació

Voltes i Bou. Pere: Historia del Abastecimiento de agua de Barcelona. Barcelona, 1967. Arxiu del Col·legi de Registradors de la Propietat. Comptadoria d’hipoteques de Barcelona. L’Establiment del 1451 es dedueix de la Concòrdia atorgada davant Francesc Y la escrivà de Barcelona, a Erasme de Gònima, Francesc de Paula de Dusai i Josep Falguera en data 10 de juliol de 1798. Document gentilesa de Llorenç Sans Fabregas, qui ho va consultar en dit arxiu. Actualment hi ha una còpia d’aquest escrit a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern.

Primera pàgina del Llibre de les Fonts, tractat que descriu les mines de Collserola i la xarxa de canalitzacións que nodrien la Barcelona del segle XVII. Fou escrit l‘any 1650 per Francesc Socies, responsable del manteniment d‘aquest servei.

d’aigua de Barcelona se situaven al vessant sud de la serra de Collserola, exclusivitat que es mantindrà fins al segle XVIII”.

A Sant Just Desvern, si exceptuem la ja anomenada mina Erasme Falguera, no hi trobem dades de minats fins passat el segon terç del segle XIX. Prèviament, volem citar, però, un parell de descripcions que ens il·lustren un xic pel que fa al tema de l’aigua al poble. La primera correspon a la resposta que donà el rector de Sant Just Desvern, Alonso de Castilla, al “Interrogatorio” que l’any 1789 Francisco de Zamora, auditor de l’Audiència de Barcelona, va enviar a les localitats

(7)

Garcia i Fuertes, Gemma: L’abastament d’aigua a la Barcelona del segle XVIII (1714-1808). Editorial Rafael Dalmau. Barcelona, 1990.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

del Principat. Concretament la pregunta vint-i-set demanava “La calidad del agua que se bebe, si es de río, fuente, pozo, balsa o algibe; si estas cosas son públicas o de particulares, y si las fuentes nacen en el pueblo o son conducidas por medio de aqüeductos; y si hay lavaderos o abrevaderos públicos“. La contestació del rector en aquest àmbit és molt genèrica, a més no respon seguint l’ordre del qüestionari, sinó que fa una descripció general del terme i de les ocupacions de la població, aportació rica en molts aspectes, però pobra pel que fa referència a les aigües, malgrat la concreció de la pregunta: “.… sólo pasa por medio de su término una riera, que no recibe otras aguas que las que se precipitan de las pendientes que hay en él. Esta riera corre de norte a mediodía, y aunque el curso que hace desde su origen hasta embocarse en el Llobregat a oriente de Sant Feliu del mismo nombre es sólo de 5 quartos de hora, en tiempos de lluvias copiosas es mui sobrado para causar algunos daños a aquel pueblo, como los causó efectivamente en la avenida del año de 1777.

Veinte son las fuentes que se encuentran en todo el distrito que ocupa el término de este pueblo, las más de ellas poco abundantes, pero todas de aguas mui cristalinas y saludables, aunque no se les conoce otra qualidad particular. “

Una mica més endavant fa referència a l’existència de tres tipus de mines al terme municipal però totes elles de minerals sòlids, també parla del nombre de cases (diu que se n’hi comptabilitzen un centenar i vint-i-quatre d’escampades) i del seu estat de pulcritud: “Sus casas son medianamente aseadas y con especialidad las de los labradores“. No cita, però, cap mena d’abastament d’aigua (fonts públiques, pous particulars, el pou comunal) ni tampoc els sistemes d’evacuació d’aigües mortes (pous morts, clavegueram?).

La resposta del veí Sant Feliu de Llobregat a la qüestió vint-i-set és més explícita: “El agua que se vebe es de fuente, que se dirige por medio de un conducto de los montes de San Justo; cuia fuente es propria de la casa de Dn. Josef de Falguera, (que tiene allí una heredad mui grande), pero con la obligación de darla al público para abasto del pueblo.“8) És clar que es fa referència a la mina Falguera.

–

—–

La segona descripció és la que fa Pascual de Madoz al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España, que correspon ja al Sant Just Desvern de mitjan segle XIX, i diu textualment: “ ….. contribuye a la fertilidad de este suelo, además de la laboriosidad de sus naturales, el abundante regadio que proporciona la riera que cruza el valle de E a 0 hasta el Llobregat, y las infinitas fuentes de buenas aguas, entre las que hay algunas minerales de conocida virtud para la curación de ciertas enfermedades, “9)

(8)

Codina, Jaume. Moran, Josep. Renom, Mercè: El Baix Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Curial Edicions Catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona,

1992. Renom, Mercè: Les grans transformacions del segle XIX, pàg. 327. Dins el llibre Sant Just Desvern un paisatge i una història. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1987.

(9)

L’interès que despertaren les aigües a les darreries del segle XVIII queda prou palès en aquestes dues obres que tracten sobre les propietats d’algunes de les fonts del Collserola.

Veiem que en ambdues redaccions es ressalta l’abundància de fonts i en la segona es fa èmfasi en la bona qualitat d’algunes d’elles, en cap cas, però, es fa esment del tipus de captació i de si hi ha algun sistema de conducció cap als nuclis poblats.

Malgrat aquest nombre de fonts, moltes d’elles localitzades als vessants del puig d’Orsa, i d’algunes altres, ja en terme d’Esplugues, sembla ser que no eren suficients per abastar la guarnició militar del fortí de Sant Pere Màrtir, així ho fa saber el comandant d’aquest a l’alcalde de Sant Just Desvern, en una carta datada el 9 de juliol de 1839: “Acabo de encargarme de este punto de orden del Excmo. Sr. Comandante General y reconocida la falta de agua que debe proveer ese pueblo dispondra V. pase á este punto una asemila con un hombre con los aparejos correspondientes, mañana sin falta pues así lo exige el mejor servicio a S.M. (que D.G. Dios guarde á V. su. a.” “Fuerte de San Pedro Martir 9 Julio 1839” “El Capn. Comte. José Pasqual”101.

La Catalunya del segle XVIII comença a ser objecte de canvis quant a estructura agrària. Íntimament relacionada amb l’anterior, l’aigua, recobrà de nou importància, i a resultes d’aquest fet, es generà una considerable documentació de tota índole, especialment jurídica, on les peticions de concessions, els plets i les reclamacions d’antics drets sobre aigües eren a l’ordre del dia.

(10)

Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern (d’ara endavant AHM). Correspondència municipal. Any 1839.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

També cobrà valor el treball dels especialistes, pouers i minaires eren cridats arreu. D’entre aquests, els de Sarrià adquiriren fama. Així, per exemple, trobem que l’any 1783 la “Companyia del lloch de Sarrià” tenia una cinquantena de minaires treballant en la construcció del canal del molí paperer de Gelida, i probablement va ser la mateixa gent la que dins la mateixa dècada construí o bé restaurà un total de quaranta-quatre mines d’aigua al vessant barceloní de Collserola, en un termini inferior a sis anysli,

És a finals d’aquest segle, concretament l’any 1794, quan Erasme de Gònima reclama els drets, que ha adquirit recentment per compra, sobre les aigües de la riera de Sant Just. Aquest és l’únic cas documentat amb referència a Sant Just Desvern dins l’àmbit de les grans mobilitzacions que tingueren lloc al Principat durant el segle XVIII al voltant del tema de l’aigua.

Situats en ple segle XIX, és a partir de la dècada dels anys seixanta que comencem a trobar força documentació sobre l’obertura de minats. Sembla ser que es tracta d’un fenomen bastant local, si més no en l’àmbit del Baix Llobregat, ja que no tenim constància històrica que es produís en altres municipis de característiques equiparables quant al relleu. És clar que la problemàtica de les aigües existia arreu i que les poblacions del pla ho solucionaren de les formes més coherents amb la seva topografia, tot i aprofitant l’aqüífer o bé, directament les aigües del riu Llobregat. Aquest és el cas, per exemple, de la construcció del canal de la Infanta per l’esquerra del Llobregat, per a la construcció del qual l’any 1817 es demanà aportació econòmica a l’Ajuntament de Sant Just Desvern, però aquest s’hi negà al·legant que no li afectava el terme’2Sabem també de l’existència de mines d’aigua a Esplugues de Llobregat, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Viladecans, i probablement n’hi existeixen en moltes més poblacions, però almenys de les que coneixem podem dir que es tracta de casos aïllats i que no atenyen ni de bon tros l’envergadura de les santjustenques. Estic parlant de l’àmbit baixllobregatí (amb excepció de l’Hospitalet), és evident que no és el cas dels antics municipis i nuclis assentats a la falda de Collserola com Sarrià, Horta i Sant Gervasi, per exemple, que configuren juntament amb d’altres la gran Barcelona, els quals tingueren un pes específic en el tema de la mineria d’aigua, com ja hem apuntat anteriorment,

Tres seran els factors determinants d’aquesta impulsiva recerca d’aigua a Sant Just Desvern. Els dos primers, íntimament relacionats, són, d’una banda, el creixement demogràfic: l’any 1804 el nombre d’habitants del nostre poble és de 546, el 1830 és de 753, el 1845 de 790, l’any 1857 és ja de 961 habitants, al cens de

(11)

Vilar, Pierre: Les transformacions agràries del segle XVIII català. Volum III de l’obra Catalunya dins l’Espanya Moderna. Edicions 62. Barcelona, 1966. Informació facilitada per Juli Ochoa. Arxiu patrimonial de can Cardona (d’ara endavant ACC). Documents del 10 de juliol i del 12 de setembre de 1817.

(12)

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

població del 1877 s’aprecia una davallada notable (804 persones), però tal com apunta Mercè Renom és molt probable que sigui una xifra falsejada a efectes tributaris, en tancar el segle hi consta una població que supera el miler d’ànimes (1887 amb 1.110 habitants, 1894 amb 1.115 habitants, i 1900 amb 1.101 habitants)’13). Podem veure que la xifra es duplica, el mateix succeeix amb el nombre de cases. Alonso de Castilla, el 1789, en cita un centenar, repartides en tres nuclis consolidats (el raval de la Plaça, el raval de la Creu, i el raval de la Carretera) i vint-i-quatre cases disseminades, mentre que en la visita pastoral del 17 de setembre del 1887 se’n fan constar dues-centes vint-i-cinc, quinze de les quals són masos aïllats.

D’altra banda, com a factor a considerar, tenim les epidèmies. Ja a finals de l’any 1821 una passa de febre groga afecta fortament Barcelona, posteriorment les de còlera assotaren la població catalana, especialment a partir de la segona meitat del segle XIX: l’any 1854, el còlera que havia esclatat a Barcelona, i es va extendre

Vista de l’Hostal Vell l’any 1920, on s‘aprecia en primer terme el pou del comú. Dibuix de Josep M. Ribes i Vivés.

a molts pobles de Catalunya, va fer a Sant Just la seva primera víctima el dia 9 d’agost, seguida el dia 15 de novembre de catorze més, entre elles, en sis dies, quatre de la família dels propietaris de la Torreblanca i el seu procurador’14). Segons Josep Palos hi hagueren també pestes els anys 1865 i 1869 15), de les quals no

(13) (14)

Renom, Mercè: Les grans transformacions … SJDPH. pàg. 328, 329 i 330 Tenas i Alibés, Antonino: Notes històriques del poble i parròquia de Sant Just Desvern, påg, 213 i 214. Fidel R. Ferran, impressor. Barcelona, 1947. Palos Rodríguez, Josep: Curs d’iniciació a la recerca històrica contemporània al Baix Llobregat: Les activitats econòmiques. Sant Feliu de Llobregat, març i abril de 1994. Informació facilitada per Juli Ochoa.

(15)

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

tenim referència al nostre terme. Sí de la que l’any 1884 es va escampar pel Principat, que no va produir cap víctima a Sant Just Desvern, motiu pel qual l’any 1885 fou restaurada la Capella del Santíssim 16). L’any 1892 torna a haver-hi notícies de pesta, aquest cop a Europa, així consta en un fullet datat de 18 de juliol que la Junta Provincial de Sanidad envia als ajuntaments, on es donen un seguit de preceptes per a la prevenció i cura de l’epidèmia de còlera que afecta Europa en aquells moments i on s’insisteix singularment a tenir cura en la captació d’aigües’17.

Relacionat amb l’increment de la demografia, trobem les causes d’expansió del còlera, malaltia d’origen asiàtic que es transmet mitjançant la contaminació de les aigües i dels aliments per defecacions infectades. Hem de pensar que en aquells moments no existeix cap xarxa de clavegueram i que el sistema habitual d’evacuació d’aigües fecals consisteix en els anomenats pous morts, dipòsits excavats en el terreny, on es dipositen les aigües brutes que van sent absorvides pel mateix terreny segons llur permeabilitat. Al mateix temps, l’abastament d’aigua és particular, a base de pous excavats a l’eixida o pati clos al descobert annex a l’habitatge, pati que molt sovint s’utilitza per al conreu d’hortalisses i per a la cria d’aviram i d’algun porc, tot això cenyit al consum casolà. És segur que les condicions d’aquests patis, especialment on hi havia bestiar, afavorien la proliferació de rosegadors, moltes vegades elements transmissors d’epidèmies i malalties. Qui no tenia prou recursos podia anar a buscar aigua al pou del comú situat al raval de la Creu davant de l’Hostal Vell, hostal que tancà definitivament el primer terç del dinou. Entre les funcions de l’hostaler que es fan constar en el contracte d’arrendament del 1808 se citen les de netejar el pou i tenir-hi corriola, corda i galleda: 18),

No és d’estranyar, doncs, que en augmentar la densitat edificatòria i d’habitants, amb les característiques de subministrament i evacuació d’aigües ara descrites, hi hagués una contaminació de l’aqüífer freàtic en més d’un indret, que ocasionava el corresponent ensurt. No hem trobat cap document local que doni constància d’aquest problema, i de fet a moltes llars del poble s’ha estat utilitzant l’aigua de pou fins molt recentment, encara que sí que han canviat les condicions d’evacuació. De totes maneres sí que devia haver-hi una creixent preocupació alhora que una major conscienciació sanitària.

Paral·lelament a aquests fets, en el món agrícola català es produïen una sèrie de transformacions, tant des del marc jurídic, amb la promulgació de les lleis desamortitzadores de Mendizábal l’any 1836 i les de Madoz l’any 1855, com des del punt de vista tecnològic. Amb la intensificació dels cultius es van començar a usar els adobs químics, afavorits per l’avenç de la indústria química amb fàbriques com

(16)

(17) (18)

Tenas i Alibés, Antonino: Notes històriques ..…. pàg. 214. AHM: Correspondència municipal. Any 1892. Renom, Mercè: Les grans transformacions ….. SJDPH, pàg. 386

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

l’Agricultura Catalana (1863) i la Cros (1904), s’aplicaren les tècniques de rotació de conreus, i prengué importància l’extensió dels cultius de regadiu, que augmentaven considerablement la rendibilitat agrícola. Una hectàrea de regadiu produiria vint vegades més que una hectàrea de secà, encara que el seu conreu costés una mica més i requeris, això sí, una inversió econòmica important 19.

El món rural santjustenc del segle XIX és territori eminentment de secà, amb producció de blat, ordi, vi i oli, a més el 80% de la renda agrària és en mans de veïns de Sant Just Desvern, molts d’ells en règim emfitèutic, a diferència d’altres poblacions baixllobregatines, on la burgesia barcelonina s’ha convertit en propietària de grans explotacions, arribant en alguns casos a tenir més del 50% de la renda agrària local24). Això motiva que a Sant Just Desvern no hi hagi una forta inversió capitalista i és un dels motius pels quals la transició cap a la modernització rural serà un fenomen més pausat. Un altre aspecte que alentí l’evolució cap al regadiu, fou la preponderància que seguia tenint la vinya, malgrat l’oïdi i la fil·loxera, els empelts amb ceps americans allargaren la vida de moltes vinyes fins ben entrat el segle XX.

El primer pas cap als conreus que demanen més aigua fou la introducció d’arbres fruiters (presseguers, pruners, cirerers, mandariners, figueres) als voltants del canvi de segle, entre els quals destacava el taronger, que es cultivà preferentment a les masies de can Carbonell, ca n’Oliveres, can Padrosa, can Fatjó, can Vilà, can Coscoll, can Gelabert i can Mèlich.

A mesura que ens anem introduint al segle XX, l’horta va prenent importància amb el cultiu de verdures, pèsols, patates, tomàquets de penjar i especialment les herbes per al brou. Aquests productes es portaven dos o tres cops per setmana a vendre als mercats de Sarrià, Gràcia i al Born de Barcelona, i eren una bona ajuda a l’economia de cada masia. Les masies que a primers del vintè segle es destacaren en l’horta foren can Roldan, can Coscoll, can Biosca, can Fatjó, can Marlès i can Cortès21). No tenim dades explícites de la Torreblanca, però sí que sabem que l’any 1883 té cultius de regadiu 22 i que el 1918 té un dels rendiments més alts(23). La implantació progressiva del regadiu accentuà la necessitat d’aigua al camp, necessitat que es manifestà en la recerca minuciosa, en el bastiment de nous pous i mines, en l’aprofitament d’antics instruments d’irrigació abandonats, en la construcció de safareigs i instal·lació de sínies.

La demografia, la sanitat i l’agricultura són, doncs, els aspectes incentivadors de la construcció de minats a Sant Just Desvern, els dos primers

(19) (20) (21)

Vilar, Pierre: Historia de España. Librairie Espagnole. Paris, 1971. Informació facilitada per Juli Ochoa. Renom, Mercè: Les grans transformacions …. SJDPH. Reverter, Miquel: “Evolució agrícola a Sant Just”, La Vall de Verç, núm. 8,9 i 11, octubre, novembre 1979 i gener 1980 i també Gironès, Joan: “L’agricultura a les nostres masies” La Vall de Verç, núm. 45, 46, 47 i 48, febrer, març, abril i maig 1983. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1883. Renom, Mercè: Les grans transformacions …. SJDPH. pàg. 376.

(22)

(23)

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

afecten primordialment els tres nuclis poblats i el tercer, eminentment econòmic, relacionat amb el món de les masies. Aquesta diferenciació comportà també a priori dos tipus distints de promotors: d’una banda personatges adinerats que es fan dur les aigües fins a llurs residències amb mines de llarg recorregut que van donant aigua a diferents particulars, bé per dret de pas de la mina, bé per venda directa de part de l’aigua; i d’altra banda, els pagesos amb mines més modestes per a la despesa de casa i de l’hort. De moment, però, ambdues iniciatives són de caire individual.

Cal tenir en compte, també, que al segle XIX no s’havia resolt del tot el problema de l’elevació de les aigües profundes dels pous, es desconeixia la bomba elèctrica, i les incipients bombes de vapor eren aparatoses i de cost excessiu per a la modesta economia individual, Calia cercar l’aigua en cotes elevades per a garantir el seu escolament cap a nivells més baixos. Per a tal empresa la construcció de minats era ideal, fins i tot assequible per a petits propietaris i masovers.

L’any 1862 comencen els treballs d’excavació de la mina Vidal, que haurien de portar les aigües des de can Cortès fins a can Rosàs, finca que Bartomeu Vidal posseïa a la veïna Esplugues(24).

Un primer conat de creació d’una companyia general d’aigües d’àmbit barceloní i rodalies s’entreveu a partir d’una carta que la Secció de Foment del Govern de la Província de Barcelona remet a l’Ajuntament de Sant Just Desvern per tal que aquest deliberi sense demora la conveniència de subscriure’s a un projecte d’abastament d’aigües presentat per Raimon Reventós i Manuel Escuderas, projecte o expedient que fou inserit en el Butlletí Oficial número 234, de 29 de setembre de 18651251 No tenim notícia de la reacció municipal davant la proposta, però és evident que no hi hagué continuïtat en l’afer.

L’any 1868 trobem un document que detalla el que cobrarà Dídac Mans (miner) per la mina d’aigua que farà al Mas de Francesc Cardona: “Comta dels jurnals quempleat Diego Mans y compañia per fer la Mina en la Propietat anomenada más de Francisco Cardona Propietat suya comensan á 14. de Abril á 29. de Juriol añ 1868.

(24) (25)

Registre de la Propietat d’Esplugues de Llobregat. Finca 74, inscr. 9. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1865.

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

He Recibido del Señor Francisco Cardona dita cantidad á 30 de Julio año 1868. Diego Mans“ 26

L’any 1871, amb data 6 de desembre, es rep a l’Ajuntament una oferta per part d’un tal Josep Cirera de la Secció de Foment del Govern Civil per abastir d’aigües els pobles de la conca de la riera de Rubí (inclòs Sant Just Desvern !):27).

En una visita efectuada el febrer de 1982 a can Padrosa per un equip del futur llibre d’història es fa un inventari de la documentació patrimonial, on hi ha “Documentació de la construcció de la mina de can Padrosa. 1872”. Posteriorment (gener 1990), en conversació amb el senyor Padrosa s’ha esbrinat que aquesta documentació no existeix i que la menció anterior fa referència a una data gravada en el llindar de l’esmentada mina, de la qual cosa es dedueix que 1872 fou la data de construcció 28).

El primer intent seriós amb una òptica global per tal d’abastir d’aigua les poblacions baixllobregatines i Barcelona el realitzà la Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat, que com indica el seu nom pretenia explotar el corrent subalvi del riu. L‘empresa es constituí el 18 de febrer de 1871 com a societat anònima i començà l’explotació de la Concessió amb tot un seguit d’entrebancs econòmics. A Sant Just Desvern, hi trobem una carta signada per un tal Roperto, enginyer en cap de l’esmentada empresa, que en data 28 de desembre de 1880 s’adreça a l’Ajuntament dient: “Esta Empresa de la que tengo el honor de ser el Ingeniero, està llevando a cabo una obra de verdadera utilidad pública, como lo és la conducción de una muy considerable cantidad de agua a Barcelona y pueblos limítrofes; y a fin de poder presentar al público, una Memoria o proyecto con las tarifas de precios, y un plano general desde el rio Llobregat hasta el Besós, solicita del ilustrado Municipio de su digna presidencia, le permita sacar una copia del plano de esa población que a la par de poder completar el plano general antes mencionado, servirá para los estudios que la Empresa hace para el abastecimiento de aguas“29). No hem trobat dades posteriors que ens confirmin la realització o no d’aquesta còpia, suposant que existís un plànol del terme.

L‘empresa, havent esgotat els recursos, fou declarada en bancarrota el 20 de març de 1883, i va ser absorvida l’any 1897 per la Société Générale des Eaux de Barcelone (futura S.G.A.B.) en haver comprat la pràctica totalitat de les accions(30), El 13 de juny de 1879, es promulga la nova Llei d’aigües. Al capítol quart es parla expressament del domini de les aigües subterrànies (vegeu el capítol Les mines d’aigua i el Dret en el decurs del temps, per Coral Torra i Juli Ochoa).

(26) (27) (28) (29) (30)

ACC: Document de 29 de juliol de 1868. AHM: Correspondència municipal, Any 1871. Font oral: Joaquim Carbonell i Jordi Amigó. AHM: Correspondència municipal. Any 1880. Los Servicios de la Sociedad General de Aguas de Barcelona. SGAB. Barcelona, 1925.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Amb data 7 d’octubre de 1885 se signa el contracte entre els senyors Miquel Madorell Padrosa i Jaume Madorell i Modolell, propietaris de Sant Just Desvern, i els minaires Josep Vives Pal, Joaquim Clavell Escriu i Josep Oliveras Borrell, veïns respectivament de Sant Just Desvern, Barcelona i el Masnou. Aquest serà l’inici de la mina dels Casalots, també dita de la Cera o de l’Hostal Vell, que durà l’aigua des del Pedró fins a can Ginestar 31).

L’1 d’abril de 1883, Ramon Puigdevall Ferran, en qualitat d’apoderat general de Catalunya del marquès de Monistrol, envia una instància a l’Ajuntament de Sant Just Desvern, en què sol·licita permís per reformar un edifici de la Torreblanca per destinar-lo a “casa de máquinas”. Adjunta un plànol de planta, secció i façana principal a escala 1:100. El 27 d’abril l’enginyer d’Obres Públiques (la carretera és competència d’Obres Públiques) emet un informe positiu on es fa constar que la utilitat de l’edificació és contenir les màquines que elevaran les aigües per al reg de la propietat:32. És de suposar que aquestes aigües són les provinents de la part que li pertoca de la mina Erasme – Falguera, ja que encara no hi ha constància que s’hagi construït la mina de Les Fatjones – Torreblanca.

Dins els documents corresponents a l’exercici econòmic del 1890, trobem que s’esmenta l’existència d’un pressupost de despeses per a la col·locació d’una bomba al pou de la plaça de l’església, signat a 1 de maig de 1890 per l’alcalde Andreu Biosca 33.

El 23 d’octubre del mateix any se celebrà l’obertura oficial del carrer del Marquès de Monistrol en honor al difunt Josep M. Escrivà de Romaní i de Dusai, i a continuació la comitiva s’adreçà al carrer de Badó on s’inaugurà la primera font pública del municipi34). Aquesta font emplaçada al mateix indret que l’actual, s’alimentava amb el quart de ploma cedit de la mina dels Casalots, segons acord de 6 de setembre de 1890 entre la corporació municipal i el propietari de can Ginestar senyor Modolel](35)

La construcció de la font costà 649,18 pessetes, que es repartiren de la manera següent: 479,50 pessetes a Rafael Malaret Casas pels treballs i materials emprats, 65,68 pessetes a Antoni Bausili de Sant Feliu de Llobregat pel subministrament de la font, 27 pessetes a Andreu Biosca per buidar el terreny d’emplaçament, 51,50 pessetes a Salvador Coca pels rajols, i 5 pessetes a Pere Canut (no consta per quin concepte). Al rebut de Rafael Malaret (amb data de 26 de febrer de 1901) trobem l’especejament dels jornals i de la mà d’obra: 10 jornals de picapedrer a 7 pessetes /jornal, 12 de paleta a 4 pessetes, 12 de manobra a 2,50 pessetes, 6 jornals de carro a 12 pessetes cadascun, 6 carretades de pedra, 4 de sorra,

(31) (32)

(33) (34)

Arxiu històric de protocols notarials de Sant Feliu de Llobregat. Notari Crehuet, núm. 99, volum 3r. AHM. Expedients municipals d’obres. Any 1883. AHM: Comptes municipals. Lligall 525-3. Anys 1890 a 1900. Grup Espeleològic Rats Penats. Joaquim Escrivà de Romaní i Fernández de Córdoba, un polifacètic aristòcrata vinculat a la història de Sant Just Desvern. Miscellània d’Estudis Santjustencs II. Centre d’Estudis Santjustencs, Andorra, 1990. Aquest acord es comenta en un escrit posterior de l’Ajuntament. AHM: Correspondència municipal. Any 1904.

(35)

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

1.700 maons, ciment i guix. Per la factura de Salvador Coca, que especifica les dades de subministrament dels maons, sabem que els treballs de paleta començaren el dia 2 d’agost i el dia 1 d’octubre entregava els darrers 500 maons, al preu de 2,80 pessetes cada cent maons 36)

Una instància amb data de 24 de juny de 1891 presentada per Francesc Cortès, jornaler, constitueix un dels primers documents que estan relacionats amb la mina de Les Fatjones – Torreblanca. La petició a l’Ajuntament consisteix a obrir una rasa d’un metre de fondària pels carrers de la població i la col·locació posterior de canonada per a l’abastament d’aigua als veïns. La instància està feta per un escrivent, ja que com diu al peu d’aquesta “a ruego y presencia de Francisco Cortés

Casa del marquès de Monistrol al núm. 25 de la Riera de Sant Joan de Barcelona, seu ini cial de la Sociedad de Aguas Potables de San Justo Desvern.

(36)

AHM: Comptes municipals. Lligall 525-3. Anys 1890 a 1900.

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

que no sabe firmar“. En la sessió del dia 30 de juny, la corporació municipal acorda concedir el permís sol·licitat, sense que s’hagi d’abonar cap mena de retribució ni arbitri, atès l’interès públic del projecte: “dada la escasez de aguas con que cuenta el vecindario”371.

No tenim dades de quan començaren els treballs d’excavació de la mina, però és de suposar que ja estarien molt avançats, sinó acabats, quan Cortès ja vol posar canonades per al subministrament a la població.

L’11 de març de 1892, l’apoderat del marquès de Monistrol, Ramon Puigdevall, conjuntament amb Francesc Cortès i Andreu Biosca, presenten una instàn cia a l’Ajuntament, en la qual comuniquen que s’han constituït en societat per a l’ex plotació de les aigües i sol·liciten que el permís donat anteriorment (juny de 1891) a Francesc Cortès es faci extensiu a la societat. El document diu que acompanyen els plànols i la memòria, però malauradament aquests no s’han trobat 38). Aquest projecte torna a esmentar-se en un inventari de la documentació municipal fet pos teriorment, l’any 1906, on apareix: “Un libro proyecto para alumbramiento de aguas potables en este término, del año 1892″39).

–

La Sociedad de Aguas Potables de San Justo Desvern s’establí des d’un començament al carrer de la Riera de Sant Joan, número 25 de Barcelona, atorgant els poders de representació a Ramon Puigdevall Ferran, administrador del marquès de Monistrol, segons escriptura de 30 de setembre de 1892, davant del notari Melcior Canal i Soler 40).

ON

XXX

Aquest any 1892 deuria haver-hi força moviment pels carrers de Sant Just Desvern, una mostra n’és la instància que presenta el 3 d’agost Rosa Campderros

Trapillo de la Companyia d’Aigües que albergava l’aixeta de pas de cada presa particular. Dibuix de la peça original existent a can Cardona.

Carbonell, propietària de l’establiment  anomenat “El Colomar”, situat al carrer de Badó, per sol·licitar permís per realitzar les obres necessàries per portar l’aigua des de la via pública fins al seu local, un cop que ha obtingut l’abonament a la Sociedad de Aguas Potables de San Justo Desvern141),

(37)

(38)

(39)

AHM: Expedients municipals d’obres, 25 de juny – 3 de juliol, 1891. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1892. AHM: Correspondència municipal. Any 1906. ACC: Pòlissa de venda de la Sociedad de Aguas Potables de San Justo Desvern a favor de D. José Cardona Planas. Barcelona, 15 novembre 1893. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1892.

(40)

(41)

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

Una altra és també la instància que presenta aquest cop Ramon Puigdevall i Ferran com a administrador de la societat d’aigües, on exposa que té necessitat de fer un desguàs per a les aigües sobrants de la mina del Torrent Boi canalitzar-les pel carrer de Badó, al·legant, al mateix temps, la utilitat que aquesta claveguera tindrà per al veïnat 42).

També aquest any es porten les aigües santjustenques fins a les poblacions veïnes de Sant Feliu de Llobregat i d’Esplugues de Llobregat. Pel que fa a aquesta última, així ho explica mossèn Esteve Carbonell: “De sempre, l’aigua amb què compta la població no és suficient. És del nostre record com la gent, amb càntirs, anava a copsar aquest element primordial a les fonts d’aigua de les cases que tenien aigua de mina. La majoria de les cases se servia de l’aigua de pou excessivament fluixa i poc econòmica per a l’ús culinari i per al rentatge. Afortunadament ara es pot donar per resolt aquest afer. A últims del segle passat comença Esplugues a gaudir d’aigua potable de procedència dels pous de captació de les muntanyes de Sant Just. La societat d’aigües de Sant Just Desvern, durant l’any 1892, les va portar a Esplugues i el 25 de gener de 1893 signà un contracte amb el nostre Ajuntament de provisió d’aigua a les fonts públiques de la població.”43)

Antiga trapa de registre que encara podem observar al carrer de Sant Josep a la veïna Localitat de Sant Feliu de Llobregat.

(42) (43)

AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1892. Carbonell, Esteve: Monografia historica d‘Esplugues de Llobregat, pàg. 51. Barcelona, 1949.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Durant l’any 1893 segueixen les compres d’aigua i els abonaments a la societat d’aigües per part dels santjustencs, així ho demostra per exemple la pòlissa de venda subscrita el 15 de novembre per Josep Cardona Planas, que comprà un cabal de 2.000 litres diaris (una ploma) per la quantitat de 2.200 pessetes’44,

També ens aporta dades la pòlissa d’abonament d’1 de juliol de 1893, a favor d’Antoni Comas Ribas de Sant Feliu de Llobregat, per la quantitat de 5,60 pessetes per un octau de ploma trimestral. A l’esmentada pòlissa trobem rectificades manualment la quantitat de litres d’aigua que corresponen per ploma, l’imprès diu “por cada pluma de 2.200 litros” i també “por cada media pluma de 1.100 litros”, l’esmena les converteix en 2.000 i 1.000 litres respectivament, fent-ho constar així “Valen los enmendados=2000=1000=de la condición 11o de esta contrata“45),

En el Ple municipal del 6 de desembre de 1893, s’acordà exigir a la companyia d’aigües del poble, la compensació material que havien pactat amb anterioritat, per haver-li concedit els permisos d’obres i canalitzacions pels carrers del municipi. Aquesta consistiria en la donació per part de la companyia, d’una ploma i mitja d’aigua al municipi, a repartir en tres fonts públiques. En la mateixa sessió s’acordà instal·lar les tres fonts pels carrers del poble i comunicar-ho a la societat d’aigües per tal que fes efectiva la portada d’aigua a cadascuna de les fonts, una a la Carretera, una al carrer del Marquès de Monistrol, i una tercera al carrer de Campreciós.

El 8 de desembre s’envià una còpia de l’acta de la sessió municipal al gerent de la companyia d’aigües. El 12 de desembre, es féu públic un ban per convocar els paletes del poble a concurs per a la construcció de les fonts. El dia 15 ja havien escollit la millor oferta (la presentada per Rafael Malaret) i s’ordenava que comencessin les obres. En data 21 del mateix mes, Rafael Malaret presentà el pressupost per la quantitat de 467 pessetes pel subministrament de tres fonts amb pica de ferro, aixeta de palanca, canonada del número 12 de plom, trapilló, i aixetes, a pagar en quatre terminis, el primer a últims de març, el segon a últims de juny, el tercer a últims de setembre, i el quart a finals d’any. Amb la mateixa data tenim el contracte per la mà d’obra, que presentà Magí Campreciós, per un import total de 312,25 pessetes.

El mateix dia 21 de desembre es comunicà l’ordre a la companyia d’aigües per tal que tingués a punt la presa amb l’aigua estipulada per cada font per al dia de la inauguració, que seria el dia de Nadal (o sigui, al cap de quatre dies). El dia següent, la societat d’aigües adreçà una carta a l’Ajuntament on li comunicava que havia rebut l’ofici, i que tindria a punt la ploma i mitja d’aigua per al dia 24, i sol·licità de l’Ajuntament un document a favor de l’esmentada societat46,

(44)

(45)

ACC: Polissa de venda de la Sociedad de Aguas Potables de San Justo. Novembre, 1893. Polissa d’abonament, núm. 106, de la Sociedad de Aguas Potables de San Justo Desvern, a favor d’Antoni Comas Ribas, de Sant Feliu de Llobregat, datada l’1 de juliol de 1893. Xerocòpia cedida gentilment per Jordi Amigó. AHM: Expedient municipal d’obres. Any 1893.

(46)

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

Solar on estaven ubicats els dipòsits d‘aigua per al subministrament de la població (caseta baixa situada al fons). Fotografia de Pere Brull feta a la dècada dels cinquanta.

La construcció dels dipòsits que recollien l’aigua provinent de la mina de Les Fatjones, que es localitzaven en un solar al costat del mercat municipal, on avui hi ha el Supermercat Elena, és probablement també d’aquest any 1893, o potser fins i tot de l’anterior 1892, en tot cas la seva existència queda confirmada per una carta de l’apoderat de la societat d’aigües, Ramon Puigdevall, on es demana permís a l’Ajuntament per aixecar una paret de tanca al solar del dipòsit repartidor del carrer del Raval, acompanyant dos plànols de d’aquesta parcel·la 47. Com a nota anecdòtica, cal comentar que la clau dels antics dipòsits resta actualment penjada en una de les parets de l’esmentat Supermercat Elena.

El 29 de desembre de 1893, Ramon Puigdevall Ferran, apoderat del marquès de Monistrol, Josep Cardona Planas, alcalde de Sant Just Desvern, i Josep Comas Petit, síndic del mateix Ajuntament, compareixen davant de Jacint Muntanyola Soldevila, notari de Sant Feliu de Llobregat, per deixar constància dels pactes establerts entre la Sociedad de Aguas Potables de San Justo Desvern i l’Ajuntament:

1. 1. Ramon Puigdevall entrega a l’Ajuntament de Sant Just Desvern, una pòlissa de venda d’una ploma i mitja d’aigua a perpetuïtat, per tal que el municipi la destini a l’abast del públic en forma de fonts. De tal forma que aquesta

(47)

AHM: Expedients varis barrejats.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

quantitat d’aigua serveixi de pagament i compensació dels drets que pogués exigir l’Ajuntament per concepte d’obres i canalitzacions per la via pública.

2. Els senyors Josep Cardona i Josep Petit, en nom de l’Ajuntament, accepten la pòlissa de venda, manifestant que amb ella queda compensat l’Ajuntament, i prometent no exigir mai més al marquès o als seus representants, cap quantitat per drets de canalització o per reparacions.
3. Ramon Puigdevall accepta la promesa de l’Ajuntament i es compromet alhora a córrer amb les despeses necessàries per a noves canalitzacions o reparació de les existentes, sense exigir res a l’Ajuntament, i a deixar la via pública en l’estat en què es trobés abans de les obres.

En aquest document es fa constar també, que la societat d’aigües ha quedat refosa en la persona del marquès de Monistrol i d’Aguilar, que ha comprat els drets dels seus copartícips Andreu Biosca i Francesc Cortès 48. Joaquim Escrivà de Romaní i Fernández de Córdoba, marquès de Monistrol, passà així a ostentar individualment els drets d’explotació de la mina de Les Fatjones. Aquest mateix any 1893, fou nomenat president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, institució fundada el 1851 que va contribuir de manera notable a la difusió dels avenços tecnològics en el camp de l’agricultura. Aquest càrrec el conservà fins a la seva mort, l’any 1897:19

El 3 d’abril de 1894, la societat d’aigües envia una carta a l’Ajuntament, on es comunica que la societat ha quedat refosa en un únic soci, el marquès de Monistrol, i demana permís per obrir una rasa per conduir les aigües sobrants del dipòsit del carrer del Raval fins a trobar un ramal existent davant la casa de Miquel Mallol, situada al final del carrer de Bado(50)

En un plànol, datat del 22 de juliol, que acompanya el projecte d’urbanització d’uns terrenys propietat de Francesc Cardona, apareixen grafiats el repartidor del capdamunt del carrer de Badó i el recinte del dipòsit general del carrer del Raval, al costat d’un terreny propietat de l’Ajuntament (l’actual mercat municipal):51)

Dins l’exercici econòmic municipal corresponent a 1895-1896, en el capítol corresponent a obres públiques, apartat 3r. d’entreteniment de fonts i canonades, apareix la despesa de 251’25 pessetes, que es detalla de la forma següent: 10 pessetes a Narcís Font i Domènec Melchor per arreglar un abeurador, 1875

(48)

(49)

Arxiu Històric de Sant Feliu de Llobregat: Protocol Notarial de Jacint Muntanyola i Soldevila, any 1893. Folis 1239 R – 1242 V. Dades facilitades per Juli Ochoa. J. Maspons Camarasa: Agricultura, Geografia General de Catalunya, pàg. 603. Barcelona, 1916. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1894. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1894.

(50) (51)

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

pessetes pagades l’1 de gener a Ramon Puigdevall pel cànon de mitja ploma d’aigua, 11 pessetes a Ignasi Ribas, lampista de Sant Feliu de Llobregat, per la factura de 26 d’octubre de 1895 en concepte de soldadures i reparacions a les fonts dels carrers Marquès de Monistrol, Carretera, i davant de cal Sastre, 200 pessetes a Rafael Malaret per arreglar les fonts, i 11,50 pessetes a Ignasi Ribas per la factura de 26 de juliol de 1896 per reparacions a les fonts.

Font situada al capdamunt del carrer del Marquès de Monistrol. Actualment desapareguda.

En l’exercici del 1896-1897, l’única despesa del capítol la constitueix la quantitat de 18,75 pessetes, pagades l’1 de gener a la societat d’aigües pel cànon de mitja ploma d’aigua per a les fonts.

Durant el període 1897-1898 el dispendi és de 37,90 pessetes, 18,75 pessetes a Ramon Puigdevall pel cànon d’aigua de les fonts, i les 19,15 restants pagades a Ignasi Ribas per arreglar les fonts de cal Sastre, de la Carretera, i efectuar soldadures a l’escorxador.

1898-1899, capítol 6è, obres públiques, entreteniment de fonts i canonades: 96,15 pessetes, les primeres 18,75 pessetes pagades religiosament a l’empresa d’Aigües l’1 de gener, 5,40 pessetes a Ignasi Ribas per arreglar la font de la Plaça, dues reparacions de la font de baix la Carretera, i soldadura a l’escorxador, de les 72 pessetes restants només consta “por reparación de fuentes“, sense especificar qui rep els emoluments ni on s’han fet els treballs. Cal fer constar que aquest any el rebut de la societat d’aigües potables de Sant Just Desvern el signa un nou administrador, un tal Bertrán.

1899-1900, desapareix el pagament a la companyia d’aigües, l’únic càrrec dins l’apartat de “fuentes y cañerias” és la suma de 24 pessetes a Ignasi Ribas(52)

D’una pòlissa d’abonament de la societat d’aigües a favor de Josefa Llavinés, extesa l’1 de juliol de 1897, per la quantitat d’un octau de ploma (250 litres), extraiem d’entre d’algunes, les condicions següents:

– Els abonaments es fan pel termini mínim d’un any i un màxim de tres anys. Es consideren renovades automàticament si no hi ha avís previ per cap de les parts.

– Cada immoble només pot tenir una connexió.

– Hi haurà una clau d’aforament dins una troneta de registre, a la via pública, per cada ramal particular. Els materials de l’aforament: claus, aixetes, trapillons, etc., els subministra obligatòriament la companyia al preu de 16 pessetes.

– Els abonats són responsables dels danys i perjudicis que puguin causar a

tercers, per motiu de les canonades exteriors o interiors.

– Es prohibeix connectar l’aigua a ramals de tercers, sigui a dins o a fora de la finca de l’abonat. Per al control d’aquesta pràctica, l’abonat autoritzarà l’entrada als inspectors de la companyia tantes vegades com sigui necessari.

– L’abonat avisarà per escrit a la companyia, de qualsevol interrupció,

insuficiència o irregularitat en el servei. Estarà obligat, l’abonat, a pagar la part de jornal de l’empleat que enviï la companyia, si l’avís resulta infundat.

– L’incompliment de qualsevol d’aquestes condicions, el resoldrà la societat propietària tancant l’aixeta de pas a l’aforament i rescindint l’abonament, sense perjudici del dret a reclamar els danys, i sense que l’abonat tingui dret a demanar cap indemnització,

– L’import dels abonaments es satisfarà per trimestres i per avançat, a raó de

170 pessetes anuals per ploma (2.000 litres/dia), 90 pessetes anuals per mitja ploma, 45 pessetes per quart de ploma, i 22,75 pessetes per octau de ploma. El propietari es reserva el dret d’augmentar les tarifes, havent d’avisar, però, amb tres mesos d’antelació.

(52)

AHM: Comptes municipals. Lligall 525-3. Anys de 1890 a 1900.

Quatre pòlisses d’abonament a les aigües de Sant Just.

1″, extesa l’any 1893 a Barcelona, sent titulars la societat composta per Francesc Cortès, Andreu Biosca i Joaquim Escrivà de Romaní. 2“, extesa l’any 1897 a Barcelona, corresponent a l’època en què l’únic propietari era Joaquim Escrivà de Romani. 3°, extesa l’any 1919 a Madrid, correspon al període en què, mort el propietari anterior i durant la minoria d’edat del seu fill Lluís, era titular la seva vídua Pilar de Sentmenat i Patiño. 4“ extesa l’any 1939 a Sant Just Desvern, quan Lluís Bertràn Escrivà de Romaní i de Sentmenat recuperà la titularitat després d’haver estat uns anys municipalitzada durant la Guerra Civil.

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

– Si el cabal provinent de les mines en algun moment fos inferior a 200 plomes per dia, l’abonat només rebrà l’aigua que en proporció li arribi 63,

L’any 1902 es féu el projecte de continuació de la carretera de Muntanya. En el plànol que acompanya aquest estudi apareix grafiada l’existència de l’entrada de registre de la mina Vidal, en el lloc on actualment hi ha el xamfrà del carrer de Miquel Reverter amb Verge dels Dolors’54),

L’Ajuntament, el 7 de maig de 1904, adreça una carta a Joan Baptista Modolell, propietari de la mina que va a can Ginestar, per tal d’efectuar una comprovació del cabal que l’esmentada mina ha de subministrar al municipi (un quart de ploma), segons acord de 6 de setembre de 1890. El dia següent, el propietari comunica la resposta, on diu que hi accedeix de bon grati55)

Del mateix any, trobem un plànol que acompanya una sol·licitud de permís d’obres per fer un cobert al carrer de Badó, on hi ha dibuixats un alçat i una planta molt esquemàtics del repartidor del capdamunt del carrer 56).

També aquest any de 1904 es fa a Barcelona una exposició sobre Mineria i Treballs Hidràulics 57), la qual cosa denota el persistent interès generalitzat pel que fa als temes de captació i abastament d’aigua.

De l’any 1907 trobem una inscripció a la mina Vidal al seu pas per sota la “Torre de Les Xinxilles”, avui desapareguda, l’autor fou Sebastià Farràs Poll.

Segons Jordi Cardona, pels volts de l’any 1910 es devia construir el pou de la que serà la caseta de les màquines, avui dia encara existent, a sota de la masia de can Vilà. Aquest pou tenia per finalitat servir de reserva a la xarxa d’aigua que abastava el poble en moments d’escassetat del subministrament, i s’alimentava de l’aigua procedent de la mina de Les Fatjones.

A la mina de ca n’Oliveres, hem localitzat dos escrits fets sobre el morter, un al cap de mina amb la data de 1911, i a mitja galeria una altra inscripció autògrafa de Llugari Farràs, textualment “Leodegario Farràs 1911″. Probablement es tracta de l’any de construcció de la mina, aprofitant una deu ja existent, que ja s’havia aprofitat amb anterioritat, tal com ho demostren les restes de canalització medieval que s’han trobat una mica més avall i que David Guasch tingué l’amabilitat de mostrar-nos.

(53)

(54) (55) (56) (57)

Arxiu del Centre d’Estudis Santjustencs. Pòlissa d’abonament a la Sociedad de Aguas Potables de San Justo Desvern, a favor de Josefa Llavines. Barcelona, 1897 AHM: Expedient municipal d’obres. Any 1902. AHM: Correspondència municipal. Any 1904. AHM: Expedient municipal d’obres. Any 1904. AHM: Correspondència municipal. Any 1904.

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

L’any 1912 arriba a Sant Just Desvern el subministrament elèctric de mans de la Compañía Barcelonesa de Electricidad S.A. coneguda popularment per “La Canadiense”. El plec de condicions per a l’adjudicació de la instal·lació elèctrica del poble fou aprovat per l’Ajuntament el 20 de setembre. Posteriorment s’encarregarà també d’instal·lar el servei d’enllumenat públic:58

També aquest any trobem un increment notable en les sol·licituds de permis d’edificació, especialment al carrer de Bonavista.

Aprofitant l’arribada de l’electricitat, una de les primeres utilitats consistí a instal·lar electro-motors per a elevació d’aigües dels pous. Així la primera sol·licitud la trobem el mateix any 1912 en un propietari de la Carretera, l’any següent hi ha quatre sol·licituds, sis l’any 1914 (1 a casa Sagrera, 3 al carrer de Bonavista, 1 a la Carretera, i 1 al carrer Major}59).

El 24 d’octubre de l’any 1914, comença a la ciutat de Barcelona una epidèmia de tifus a causa del mal estat de les aigües procedents de les mines de Montcada. El dia 15 de novembre s’inicia la desinfecció de l’aigua. El dia 28 de novembre es dóna per acabada l’epidèmia, el balanç és de 2.036 mortsionsHem volgut remarcar aquest fet, per explicar la importància que tindrà d’ara endavant la neteja periòdica de les mines.

A la mort de Joaquim Escrivà de Romaní, ocorreguda el 14 de setembre de 1897, la seva muller Pilar de Sentmenat, en la minoria d’edat de Lluís Escrivà, fill del matrimoni, passà a fer-se càrrec de la societat d’aigües, així consta en una sol·licitud de l’any 1915 per obrir una rasa i col·locar una conducció d’aigües. La rasa serà de 60 cm d’ample per 100 de fondària, la canonada serà de formigó armat de 20 cm de diàmetre, i circularà paral·lela a la de ferro existent. Les obres s’efectuaran al llarg del camí que va de can Cortès, passant per can Candeler fins a can Ginestar. La marquesa, Vda. de Monistrol, afirma que té tot el dret de fer-ho segons l’escriptura de 29 de desembre de 1893, en la qual l’Ajuntament facultava el difunt marquès per realitzar qualsevol tipus d’obra relacionada amb el subministrament d’aigua a la població. La carta, datada el 18 d’agost, la signa Josep M. Moner en representació de la citada marquesa, Viuda. de Monistrol. El dia 22 d’agost en un acord del Ple municipal se li atorga el permís 61.

El 1916 continuen les sol·licituds d’instal·lació d’electro-bombes i d’obertura de nous pous, i les continuem trobant pràcticament de forma assídua fins a les acaballes de la dècada dels anys vint. També hi ha alguna demanda de permis per instal·lar molins de vent.

(58) (59) (60)

Malaret i Amigó, Antoni: Les primeres dècades del segle XX, a SJDPH, pàg. 457. AHM: Expedients municipals d’obres. Anys 1912, 1913, i 1914. Fabre, Jaume i Huertas, Josep M.: Noticiari de Barcelona. De l’Exposició Universal als Jocs Olímpics. Edicions La Campana. Barcelona, 1991. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1915.

(61)

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Dins d’aquestes dues primeres dècades del segle XX es devia haver habilitat o construït el safareig públic situat als horts de can Ginestar, on anaven a rentar les famílies que no disposaven de safareig particular. Aquest safareig s’alimentava de mina pròpia i servia, a més per al reg d’una trentena d’horts que tenien algunes famílies del poble en arrendament (62)

Al volum corresponent a la província de Barcelona de la Geografia General de Catalunya, publicada el 1916, Cels Gomis, en fer la descripció del municipi, afirma que té moltes fonts d’aigües medicinals i mines d’aigua potable.

A l’exercici de comptes de 1921-1922 de l’Ajuntament constitucional, al capítol de pagaments surt:

– A la marquesa, Viuda. de Monistrol, l’abonament de

l’aigua per a serveis públics ………..

…..47,60 ptes. – Als hereus de Just Fosalva, el lloguer del local de

les escoles públiques i habitació dels senyors mestres

…315,00 ptes. – Als mateixos, abonament de l’aigua subministrada

a les escoles públiques durant els anys 1920 i 1921………..39,55 ptes. – Als fills de Rafael Malaret, per jornals i materials

per instal·lar una font …….

……143,40 ptes. – A Pastor Asmarats, per treballs i materials emprats

en la conservació de fonts ..

……213,50 ptes. – A Fundiciones Escorsa, S.A., per una font ……………….235,00 ptes. 163)

El progrés iniciat primer amb el subministrament d’aigua al poble a finals del segle passat i després amb l’electricitat, ara, a l’any 1927, es veu incrementat amb la xarxa que la Companyia Telefònica porta al poble, des de la carretera NII entrant pel carrer de Bonavista 64). És realment una època d’avenços, malgrat fets com el de la Setmana Tràgica de finals de juliol de 1909 o el cop militar de Primo de Rivera l’any 1923, època que es veurà de cop i volta aturada pel desastre del que hom anomena Guerra Civil.

El 17 d’abril de 1928, Gaspar Modolell Jané demana permís per construir un pou i un dipòsit elevat en un solar de la seva propietat a tocar de la carretera, i instal·lar-hi un motor per a l’elevació d’aigües a aquest des del pou. També se sol·licita poder travessar la carretera amb una rasa per tal de conduir les aigües de

(62)

(63) (64)

Malaret i Amigó, Antoni: Les primeres dècades del segle XX. SJDPH, pàg. 475 Dades facilitades per Juli Ochoa. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1927.

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

la seva mina fins al pou que ha d’abastir el dipòsit elevat. A la instància s’acompanya un plànol signat per l’arquitecte Josep Alemany 65).

L’any 1930, any de la caiguda de Primo de Rivera, Joan Cerdà que desitja muntar una bòbila a l’antic camí d’Esplugues (avui carrer de la Creu), a la barriada

RE

RGOGLIO

Dipòsit elevat construït l’any 1928 per Gaspar Modolell.

dels Casalots, acompanya un plànol on es grafia el pas de la mina que va a can Ginestar pel solar on vol ubicar la rajoleria 66). Sembla ser que posteriorment, en construir-se la bòvila, es va fer un pou que xuclà l’aigua provinent de la mina. També hi ha l’anècdota que durant uns anys l’aigua per al cafè del bar Buenos Aires s’anava a buscar a la mina que passava per l’esmentada bòvila d’en Cerdà, perquè així sortia més bo67)

Amb data 5 de juny de 1930, Daniel Cardona s’adreça com a particular a Miquel Reverter per demanar-li un augment d’uns 100 o 150 litres més. La resposta d’en Reverter és que el mínim que se subministra és 250 litres i que el preu nou és de 14,70 pessetes trimestrals per octau de ploma, amb un petit rebaix proporcional a majors quantitats, cal comptar a més la quantitat de 3 pessetes trimestrals per conservació i inspecció 68).

(65) (66) (67) (68)

AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1928. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1930. Font oral: Jordi Cardona, Arxiu del Centre d’Estudis Santjustencs. Document núm. 913.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

A mitjan febrer de l’any 1932 s’incoa un expedient relatiu a la construcció d’una claveguera pública que anirà pel carrer de la Creu des del seu encreuament amb Bonavista fins al torrent, on hi afluiran els carrers Bonavista, Sant Sebastià (actualment Ateneu), Montserrat, Rambla, Sagrat Cor, i Santa Teresa, no podrà fer ho el carrer d’Hereter, tot i ser transversal al de la Creu, per impedir-ho el pendent ja que és contrari a aquest carrers:

L’1 d’abril de 1932, el gerent de la fàbrica de ciments Sanson demana permís a l’Ajuntament per instal·lar una canonada d’abastament d’aigües des de la bòvila de Pere Domènech fins a l’esmentada fàbrica’70)

En sessió extraordinària de 9 de juliol, es donà compte d’una instància signada per Bartomeu Fajardo, en la qual es demana autorització per instal·lar un quiosc en terrenys del parc municipal davant la font de la Bonaigua, font que aprofitava l’aigua d’una mina existent i que fou redescoberta i condicionada aquest mateix any.

Els darrers mesos d’aquest any 1932, devien haver estat força moguts per al miner Dídac Mans, car trobem que en les dates de 22 i 27 d‘octubre, i 3 de novembre, l’alcalde Daniel Cardona li autoritza tres entregues, de dos, de cinc, i de dos i mig quilògrams de dinamita respectivament. Es fa constar que la dinamita serà utilitzada exclusivament per a treballs de minaire en aquesta població 71. La dinamita l’anaven a cercar al polvorí de Sant Feliu de Llobregat72),

Any 1933. Rebut de Aguas Potables de San Justo Desvern.

(69) (70) (71) (72)

AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1932 AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1932. AHM: Correspondència interior. Any 1932. Font oral: Antoni Malaret i Jordi Amigó.

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

El preu anual pel subministrament d’una ploma d’aigua a qui gaudeix d’un contracte de venda, l’any 1933, és de 12,65 pessetes, segons es desprèn del rebut de la Societat d’Aigües Potables a favor de Josep Cardona, amb data 1 de gener 73).

El mes de juliol, Miquel Reverter Roca, casat, major d’edat i resident en aquest poble, al carrer de Maragall, número 1 (actualment carrer de Bonavista, darrera l’església), administrador de “Aigües Potables del Marquès de Monistrol”, notifica el dia 7 al consistori que per a l’abastament d’aigua de la urbanització Hereter, necessita fer la instal·lació de canonades al carrer Major, des del de Bonavista al d’Hereter, al de Sagrat Cor, des del Major al de Catalunya, al de Pau Claris entre Major i Catalunya, al d’Hereter en tota la llargada, i ramal des d’aquest fins al de Sadet. El dia 8, en sessió ordinària s’acorda passar la seva instància a informe de l’arquitecte municipal. El dia 11 es comunica al peticionari el que s’havia acordat en la sessió del dia 8, aprofitant la missiva per demanar a la companyia la instal·lació d’un comptador d’aigües a la boca de reg existent al carrer Major cantonada amb Bonavista, a fi de controlar amb més exactitud les botes d’aigua que es gasten en el servei de reg de carrers. El dia 14, l’arquitecte municipal Josep Alemany, emet un informe positiu amb les condicions que

segueixen:

14. Les canonades hauran d’instal·lar-se pel lloc destinat a voravies.
15. Es deixarà el paviment de les voravies existents un altre cop en bon estat.
16. L’Ajuntament aplicarà els drets que li pertoquen per la concessió del permís

d’obertura dels valls corresponents, a no ser que hi hagi algun compromís entre la companyia subministradora i aquest municipi.

El dia 18 de juliol s’aprova concedir el permís, atenent, però, a les tres condicions de l’informe del tècnic municipal. El 19 es notifica la decisió a la persona interessada.

Sembla ser que les obres es realitzaren tot seguit, car amb data 4 d’agost, l’Ajuntament envia a Miquel Reverter una carta comunicant-li les queixes d’una veïna per no haver deixat el paviment en condicions i instant-lo a reparar la deficiència’74).

Aquest any 1933 segueixen els treballs de clavegueram a Sant Just Desvern. Amb motiu de la construcció de la xarxa pública de sanejament, al final del carrer de la Sala toparen amb la mina Vidal, i van avisar immediatament al propietari d’aquesta. També trobem en els expedients d’obres d’aquest any bastants sol·licituds de connexió a la claveguera pública del carrer de Bonavista i una relació

(73) (74)

Arxiu del Centre d’Estudis Santjustencs. Document núm. 967. AHM: Expedient municipal d’obres. Any 1933, núm. 39.

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

dels mestres d’obres que hi ha al poble: Manuel Fajardo, Bonaventura Orriols, Miquel Malaret, Fills de Magí Campreciós, Jaume Pi, i Francesc Calopa”75).

El mes d’agost de 1934, Francesc Calopa demana permís per a la instal·lació d’un molí de vent en un pou de la finca de Francesc Madriguera Haase, al carrer de Catalunya, número 1. El dia 28 d’agost se li notifica l’aprovació oficial, vist l’informe favorable del tècnic.

A finals de setembre es fa una sol·licitud per posar una electrobomba en un pou, al número 18 del carrer del Marquès de Monistrol. Aquesta sol·licitud la trobem posteriorment publicada al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya de data 26 d’octubre 76).

El 1935 hi ha una altra sol·licitud per a la construcció d’un molí de vent per pujar l’aigua d’un pou situat en una finca que dona façana al carrer de la Mare de Déu dels Dolors, aquest cop el signant de la petició és Manuel Fajardo Batet?).

Hem volgut ressenyar aquestes dades dels anys 34 i 35 per tal de deixar constància, d’una banda, de l’interès per les noves energies, ja en aquells anys, i de l’altra deixar també palès el rigorós control, i suposem que alhora burocratització, que exerceix la nova Generalitat a l’exigir la publicació al Butlletí Oficial d’una petició per instal·lar un motorbomba.

El 25 de febrer de 1936, Miquel Reverter, com a administrador d’Aigües Potables de Sant Just Desvern, demana permís per portar aigües a la Sanson: “ que precisant instal·lar una canonada per a conducció d’aigua des del diposit de dites Aigües Potables travessar el carrer de Raval seguir per carrer Bonavista fins el de Creu, per aquest fins el de després de Sadet i per aquest de sota el de Sadet fins a terrenys de Sanson”. El 28 de febrer l’arquitecte municipal Josep Alemany diu que pot concedir-se el permís sol·licitat per tal d’efectuar-se la portada d’aigües fins a la fàbrica de ciment Sanson, mitjançant la instal·lació de la canonada per sota les voravies dels carrers indicats a la instància i salvant el dret de propietat. L’Ajuntament ho aprova en sessió de 3 de març i ho comunica al representant de la companyia en una carta amb data de 12 de març78).

El 19 de juliol esclata la rebel.lió militar. Els sublevats són vençuts a Barcelona.

(75) (76) (77) (78)

AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1933. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1934. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1935. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1936.

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

Malgrat tot, l’onada de violència és desencadenada, els facciosos han aconseguit el seu objectiu: desestabilitzar l’ordre públic. Al Sant Just Desvern de finals de juliol i primers d’agost del 36 els esdeveniments se succeeixen ràpidament: milicians de procedència forastera incendien l’església, es constitueixen dos comitès revolucionaris, es crea un cos armat per a la vigilància del poble, Miquel Reverter i Carles Mercader són assassinats. Miquel Reverter Roca tenia fama de ser un bon home, havia estat jutge de pau del poble, apoderat de la companyia d’aigües i administrador de les finques del marquès de Monistrol, l’amo de la Torreblanca, probablement aquesta última condició fou la que li costà la vida. Pujaren alguns de Sant Feliu de Llobregat per demanar-li que volien veure uns rebuts d’aigua i se l’emportaren. A Sant Feliu ja havien pres a Rius, per això Daniel Cardona Civit es presentà a can Vilà per avisar-lo que se n’anés, però Reverter no ho considera necessari, no tenia res a témer, llavors Cardona li donà un fusell Winchester i 50 bales de munició, però tampoc els utilitzà. Va ser afusellat en una cuneta de l’Arrabassada’79).

Ecim. Ajuntament de Sant Just Desvern. El Comitè Antifeixista de Sant Just Desvern s‘ha entrevistat amb l’enquerregat de les Aiguos de çant Just Desvern josep Bofill per tal de que passi a les vostras ordres, por a conaiderar que aquest assumpta ás puranent administratiu.

Any 1936. Carta del Comitè Local de les Milícies Antifeixistes adreçada a l’Ajuntament,

A primers d’agost, el Comitè Revolucionari s’incautà d’una sèrie de propietats públiques i particulars, d’entre elles les escoles, la casa de la rectoria, i la xarxa de subministrament d’aigües, però considerant aquesta darrera merament una qüestió administrativa i fora de la seva òrbita, en féu entrega a l’Ajuntament per a la seva municipalització. Així consta en una carta que el Comitè local de les Milícies Antifeixistes de Catalunya adreça a l’Ajuntament en data 16 d’agost de 1936,

(79)

Malaret Amigó, Antoni: Les primeres dècades del segle XX. SJDPH. i també per font oral d’aquest.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

on es comunica que s’ha entrevistat amb l’encarregat de les Aigües de Sant Just, Josep Bofill, per tal que passi a les ordres del consistori (801. La municipalització del servei d’aigües comportà una millora per aquest, car foren explotades noves deus del torrent Bo, i conduïdes amb mina fins a la xarxa ja existent procedent de Les Fatjones.

El 24 d’octubre, la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya publicà el decret de col·lectivitzacions (decret de 24 d’octubre i ordre de 31 d’octubre). A Sant Just els cultius seguiren sent explotats pels mateixos masovers de les masies, o en el seu cas, pels mateixos propietaris, sense altra intervenció que l’obligació de ser associats a l’agrupació sindical “Unió de Rabassaires de Catalunya” Les úniques excepcions foren la de can Vilà i la Torreblanca. En el cas de can Vilà s’explica, car el seu propietari Miquel Reverter fou mort, com hem apuntat anteriorment, i la seva finca va ser col·lectivitzada per un comitè obrer integrat per pagesos de la Unió de Rabassaires amb participació de les centrals sindicals UGT i CNT. La finca de la Torreblanca va ser intervinguda, explotada i controlada pel Comitè Revolucionari de Sant Feliu. Un veí de Sant Just Desvern, treballador de la finca de sempre, Gabriel Amigó Pagès, va formar part de

Rebut de l’any 1937, corresponent al subministrament d’aigua a la veïna localitat d’Esplugues, emès en el període en què la xarxa d’aigües potables de Sant Just Desvern va estar municipalitzada.

(80)

AHM: Correspondència municipal. Any 1936.

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

79

l’esmentat comitè obrer, i fou empresonat al final de la guerra per aquest motiu. Mentrestant, el propietari, Lluís Bertrán Escrivá de Romaní, residia a la zona franquist ’81),

L’any 1937, l’Ajuntament adjudica en data 15 de febrer a la col·lectivitat del ram de paletes i manobres, la construcció del clavegueram dels carrers Maragall (avui Carles Mercader), Jaume Compte (Verge dels Dolors) i Primer de Maig (passatge Sant Lluís) fins al carrer Muntanya (Miquel Reverter), i el carrer Bach de Roda (Marquès de Monistrol) sencer, des del carrer Durruti (Bonavista) fins a la Rambla Modolell. Els plànols són signats per Josep Alemany, arquitecte municipal $21,

L’any 1938 es fa el clavegueram del sector comprès entre el carrer Major i l’avinguda de la República’83),

Hem considerat oportú fer esment de la construcció de la xarxa de clavegueram, per tal de corroborar i emfasitzar presumpcions anteriors, així ho afirma Antoni Malaret en parlar de les primeries del segle vint quan trobem una veritable allau de peticions d’instal·lació de motors elèctrics per a la pujada d’aigües de pou, i quan encara l’únic clavegueram existent és el del carrer de Badó, plaça de Campreciós, i carrer de la Sala: “No obstant això, són reiterades les denúncies que es fan a Sanitat per abocament d’aigües brutes als carrers i per les males olors que ocasionen els pous negres, que són els principals causants de la febre tifoide, malaltia persistent a Sant Just.”

De l’any de l’entrada de les tropes franquistes, hem trobat una inscripció a la mina Vidal, al seu pas per la Rambla, que diu textualment “V. Bonet 5-9-39”. No sabem les causes que motivaren el pas, o l’estança d’aquest senyor per la mina.

També d’aquest any tenim una pòlissa d’abonament de la companyia Aguas Potables de San Justo Desvern a favor d’Antoni Miguel Figueras de Sant Feliu de Llobregat, per un octau de ploma. Segons aquest document, Lluís Bertrán Escrivà de Romaní i de Sentmenat, comte de Sástago i marquès de Monistrol d‘Anoia, és el propietari de la companyia. El seu administrador apoderat és Ramon Llevayol Majoral, personatge que posteriorment, després d’haver venut uns terrenys del marquès, marxà a Amèrica, enduent-se amb ell el producte de la transacció. Sembla ser que immediatament acabada la guerra, s’oferí el càrrec d’apoderat del marquès a Josep M. Reverter, en honor al seu pare, però aquest renuncià al cap de poc temps i va ocupar el seu lloc l’esmentat Ramon Llevayol(84), Seguint amb el document, veiem que el preu és de 54 pessetes anuals per 250 litres diaris.

(81)

(82) (83) (84)

Malaret Amigó, Antoni: Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939). Sant Just Desvern. Notes sobre les col·lectivitzacions. Pàg. 431 i 433. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1989. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1937. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1938. Font oral: Sebastià Farràs Amigó.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

El 30 de juliol de l’any 1940, el marquès de Monistrol, propietari de la Societat d’Aigües Potables de Sant Just Desvern, cedeix la xarxa de canalització que tenia a Esplugues i a Sant Just Desvern a la Sociedad General de Aguas de Barcelona(851

De l’any 1941 transcrivim una carta de Dolors Modolell (Ginestar) de 74 anys d’edat: “Que deseando construir algunos trabajos de zanja para arreglar la mina de agua potable de mi propiedad devido a una obstrucción en la mina la cual pasa por la calle de la Cruz (avui Creu) siguiendo por José Antonio (avui Bonavista), Badó, Pza. Campreciós y hasta mi finca, sin interrumpir el transito y obligandome desde luego a evitar todo peligro como a dejar la calle en igual estado”. Signa per ordre A. Modolell, 24 de setembre. El 25 d’octubre l’arquitecte municipal emet l’informe favorable, amb les condicions de sempre referents a l’estat final de la voravia i la no interrupció del trànsit. L’11 de novembre es comunica a Dolors Modolell la concessió del permís per als treball’86)

La primera constància documentada de l’adquisició de la companyia d’aigües santjustenca per la Sociedad General de Aguas de Barcelona, la deduïm d’una instància presentada el 22 de maig de 1942, per tal d’obrir una rasa al carrer de la Sala, número 7, per Josep Isarn Boixados, per tal que la Societat d’Aigües de Barcelona li pugui subministrar aigua al seu habitatge. L’arquitecte municipal, Josep Alemany, informa favorablement, però posa les condicions següents: “La colocación de la tubería mencionada se hará practicando previamente una mina a fin de que no quede interrumpida la circulación por el centro de dicha calle y conservar la mayor parte del pavimento actual, sin que la obra sirva de precedente para otras fincas…ma?).

L’any 1943, la Sociedad General de Aguas de Barcelona es féu càrrec definitivament del subministrament d’aigua a la població i desaparegué l’antiga concessionària, de la qual durant molts anys fou cap visible Josep Bofill, “el Pepet de l’aigua”, com se l’anomenava popularment(88).

Durant el transcurs dels anys 42, 43 i 44, hi ha diverses sol·licituds relacionades amb l’aigua, sense, però, que es faci esment de quina companyia és la subministradora:

– 13 d’octubre de 1942. Expedient d’obres demanant permís per instal·lar aigua al solar número 7 del carrer de Miquel Reverter, propietat de Josep Casals Pi.

(85)

(86) (87)

Informació telefònica facilitada per la Societat General d’Aigües de Barcelona, 3-10-94 i també Esteve Carbonell: Monografia històrica d’Esplugues de Llobregat. Pàg. 51. Barcelona, 1949. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1941. AHM: Expedients municipals d’obres. Any 1942. Malaret Amigó, Antoni: Les primeres dècades del segle XX. SJDPH. pàg. 458.

(88)

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

Josep Bofill, conegut com a “Pepet de l‘aigua“. Fotografia feta l‘any 1923. Col.lecció Quintana Cortès.

– 2 d’abril de 1943. Expedient d’obres de Josep Sánchez Llistosella, domiciliat

al carrer de Catalunya, torre Madriguera, per construir un dipòsit i 160 metres de rasa pels carrers Major i 18 de Julio, a fi d’instal·lar unes canonades de conducció d’aigua que partint de l’esmentat dipòsit li subministrin aigua a diferents cases de la seva propietat.

– 27 d’abril de 1943. Sol·licitud de permís per construir un dipòsit de 5.000 litres,

sobre peus drets de 7 m d’alçada, al carrer de José Antonio, a casa de Manuel García

– 27 d’abril de 1943. Id. Id. dipòsit d’aigua 5.000 litres, per regar un hort al solar

del carrer dels Rosers, per a Rosa Vendrell.

– 7 de juliol de 1943. Dipòsit per a reg, de mides 4x9x1,30 m per a Pau Ruiz,

al solar cantonada amb Angel Guimerà i “otra en proyecto”.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

– 27 de maig de 1944, Obertura de rasa al carrer de Josep Anselm Clavé per

portar aigües potables fins al número 7 d’aquest. Peticionari: Blas Navarra Gelabert.

– 24 de juliol de 1944. Obres de reforma i envelliment del dipòsit d’aigua

elevat del Sagrat Cor, per Xavier Modolell Lluch.

– 11 de setembre de 1944. Dipòsit en un solar de l’avinguda del Generalísimo, per Inmaculada Modolell89).

Mina de Les Fatjones–Torreblanca. Els dipò sits de can Biosca reparats l‘any 1955.

Mina de Les Fatjones–Torreblanca. La canonada de formigó instal.lada aquell mateix any.

Amb la portada d’aigües procedents del Llobregat per part de la Sociedad General de Aguas de Barcelona (S.G.A.B.), s’acaba la història de la mina de la

Torreblanca com a subministradora de la població, de totes maneres la mina seguí aportant aigua durant molt temps fins als dipòsits situats a la part superior de la finca Torreblanca, avui encara existents, dins del parc de gestió intermunicipal Sant Joan Despí – Sant Feliu de Llobregat – Sant Just Desvern. També tenim constància que inicialment la S.G.A.B. encara barrejava l’aigua forània amb la procedent de la mina, però sembla ser que això durà poc temps.

(89)

AHM: Expedients municipals d’obres. Anys 1942, 1943 i 1944.

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

L’any 1948 el senyor Sebastià Farràs treballa a la mina del Mas Cardona, així ho confirma la inscripció que encara avui es pot llegir al llindar de la boca de la mina, feta sobre morter i situada sota la de Mans de l’any 1868, aquesta gravada a la pedra.

El maig de l’any 1955 es realitzen obres de reparació i ampliació dels dipòsits de can Biosca. Aquests dipòsits retenen l’aigua procedent de la mina de Les Fatjones i del brancal del torrent Bo, per després salvar el desnivell amb sifó

Fulgenci Baños Rodríguez, impulsor de l‘estudi de les mines d‘aigua de Sant Just Desvern.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

i conduir les aigües, ara ja en canonada, fins al poble. Les obres les realitzà el senyor Bonaventura Riera, paleta, que aleshores treballava per compte del senyor Marceno Campreciós, contractista.

Ja en la dècada dels quaranta, Fulgenci Baños, aparellador dels serveis tècnics municipals, inicialment amb motiu de la seva professió, s’interessa per unes galeries que apareixien sovint en obrir rases per fonamentar les futures edificacions. A poc a poc, aquest interès el portà a topografiar una bona part de les galeries que transcorren pel subsòl urbà i també el no-urbà, i l’agost de 1972 divulgà un Estudi Hidrològic de Sant Just dins de la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc, que feia una primera aproximació al món de les mines santjustenques i a la seva història.

Durant la dècada dels seixanta coneix Juli Ochoa, espeleòleg, i l’anima a seguir la tasca iniciada i li transfereix tota la documentació topogràfica recollida amb els anys. L’any 1975, amb motiu de recollir dades per a la guia de l’Itinerari de la Natura que estava preparant la SEAS, Xavier Montón i Francesc Riera s’adrecen al senyor Baños per realitzar amb el seu ajut uns dibuixos esquemàtics del funcionament de les mines. Amb el temps, gràcies al denominador comú que ens uneix, l’espeleologia i les coses “inequívocament santjustenques”, ens coneixem i decidim, sense cap mena de pressió cronològica, de fer un estudi al més complet possible sobre les mines d’aigua al poble, i s’hi incorporen plenament en el transcurs d’aquest, els companys Miquel García, Ricard García, Joan Poll i Albert Riera. Els treballs segueixen de forma totalment aperiòdica fins a l’any 1987, un any més tard, el 1988, el Grup Espeleològic Rats Penats presenta un Estudi sobre minats i altres sistemes de captació d’aigües subàlvees al terme municipal de Sant Just Desvern, treball que va merèixer un guardó al segon certamen espeleològic Norbert Font i Sagué, convocat per la Federació Catalana d’Espeleologia.

Ningú no sembla recordar-se de les mines fins a la sequera de l’any 1990, quan l’Ajuntament publica un ban en el qual proposa una campanya d’estalvi d’aigua i cita el dijous 19 d’abril les persones posseïdores o coneixedores d’alguna explotació aqüífera. Membres del GERP foren convidats a aquesta reunió, on aportaren dades al respecte per al bon servei de la comunitat. No ho van entendre així certs elements, els quals, moguts per les causes que fossin van emetre desqualificacions aprioristes, que no van contribuir, d’altra banda, a l’enriquiment informatiu, objectiu bàsic de la sessió.

Actualment, amb motiu dels treballs per fornir el present estudi, hem rebut la col·laboració desinteressada dels senyors David García i Antoni Anguera, els quals, per llurs tasques a l’Ajuntament, ens han comunicat amb celeritat qualsevol aparició de minats, per tal de poder topografiar-los i catalogar-los, abans que per motius obvis de funcionament viari s’haguessin de tornar a tapar.

Portada del treball presentat per GERP el desembre de 1988 i guardonat per la Federació Catalana d’Espeleologia

Som conscients que queden moltes coses al tinter, especialment amb referència a la mina de Les Fatjones – Torreblanca i a la Societat d’Aigües, i potser fins i tot alguna informació pugui ser rebatuda. Recentment ens hem adreçat a la Sociedad General de Aguas de Barcelona en demanda d’informació, la qual amablement ens ha facilitat alguna primera data telefonicament, i ens ha assegurat que així que localitzin els documents sol·licitats ens els faran arribar. Deixem així les portes obertes per a qualsevol ampliació, concreció, o correcció del que aquí s’ha expressat.

Volem agrair sincerament l’ajuda rebuda de Jordi Amigó, Fulgenci Baños, Jordi Cardona, Juli Ochoa, Joan Poll i Albert Riera en la recollida d’informació, que ens ha permès fornir aquest capítol.

 

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

3.3.1. HISTÒRIA DE LES MINES ERASME I FALGUERA.

per Juli Ochoa Gonzàlez i Francesc Riera Prenafeta Tal com abans es comentava, en data 2 de juny de 1450 Guillem Arnau de Pastor, senyor de la Torre Soler, més endavant coneguda com Torreblanca, sol·licita el dret i facultat de prendre les aigües que discorren de qualsevol font o altre lloc de la riera de Sant Just Desvern i de fer les represes i conduccions que li convinguin ‘1). Un any més tard, el 10 de juny de 1451, la Batllia General del Principat de Catalunya atorga a Guillem d’Arnau de Pastor el que havia demanat)

partir d’aquest moment els titulars de la concessió emfitèutica de les aigües santjustenques seran els amos de la Torreblanca.

Per matrimoni amb Miquela Beneta, filla de l’Arnau de Pastor, aquesta titularitat passa a la branca siciliana de la família Requesens fins que Melciora Ventimiglia, resident a Sicília, dóna poders a Pere de Cardona per tal de vendre per 800 lliures la Torreblanca amb totes les seves propietats i drets a Enric d’Agullana. Aquesta venda té lloc el 20 d’octubre de 15643)

Signatura autògrafa d’Erasme de Gònima. Possible retrat d’Erasme de Gònima tal com apareix al llibre d’Erasme d’Imbert. Aquest retrat fou confeccionat per mitjà del croquis morfomètric obtingut a partir de l’examen grafològic dels seus escrits autògrafs.

(2)

Arxiu de la Corona d’Aragó (en endavant A.C.A. ): “Baylia General de Catalunya”. Classe 2 Núm. 108 Arxiu de Protocols (en endavant A.D.P.): Actes del notari Francesc Yla, any 1798. Arxiu Parroquial de Sant Just Desvern: secció 3, sèrie 1 agrupació 4, llibre 4 pàg. 270.

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

El 1615 trobem que a Guillem Pere Dusay, per sentència de la cúria del veguer de Barcelona, se li assigna l’herència d’Enric d’Agullana'”.

Sent titulars els Dusay, l’any 1636 l’hisendat santfeliuenc Antoni Falguera compra a Bartomeu Rieras una peça de terra amb els drets de les seves aigües per tal de captar-les i conduir-les mitjançant una mina cap a la seva finca del municipi veí6).

Entrada l’última dècada del segle XVIII apareix un personatge que tindrà molt a veure amb la història d’aquesta mina. Es tracta d’Erasme Gònima i Passarell, nascut a Moià el 1746. Jove emprenedor, marxa a Barcelona i comença treballant d’aprenent en una fàbrica d’indianes. El 1766 es casa amb la filla d’un altre fabricant. Un cop aposentat en aquest món, estableix la seva pròpia indústria l’any 1783 al carrer del Raval de Barcelona, la qual va arribar a ser capdavantera i va donar ocupació l’any 1791, a mil cinc-centes persones.

Persona amb un elevat grau de superació i cobejós d’introduir-se dins l’élite barcelonina del moment, l’any 1791 compra el privilegi de noble per 57.008 rals de billó, cosa que la noblesa de solera no accepta de gaire bon grat (el baró de Maldà li deia Don Fantasma).

El 1802 és membre de La Junta de Comercio, Moneda y Minas, el mateix any és honorat pel rei Carles IV, qui va visitar la seva fàbrica, privilegi poc freqüent en aquella època.

L’any 1790 compra a Sant Feliu de Llobregat una important finca anomenada ca l’Amigó, d’11,2 ha d’extensió. La tanca i construeix el palau que avui encara es conserva. Al poc fa amistat amb un propietari veí, Francesc Fèlix de Dusay i de Fivaller, d’antiga prosàpia i lligat també al foment de la indústria de les indianes, propietari de la Torreblanca i titular del dret de les aigües.

Erasme, preocupat per dotar la seva finca d’abundant cabal d’aigua, compra, el novembre de 1790, una extensió de terra al terme de Sant Just Desvern,

Amigó, Jordi, i altres : El Bullidor, jaciment medieval. Quaderns d’Estudis Santjustencs III. Ajuntament de Sant Just Desvern, 1986. Bertomeu Riera, pagès de la casa i heretat de can Riera, que posteriorment, el 18 de gener de 1704, fou venuda a Baldiri Mèlich, nom que encara es conserva. A, D. P.: Actes del Notari Francesc Yla, any 1798. Ens consta que un exemplar d’aquesta escriptura de compra-venda es troba a l’arxiu patrimonial de can Mèlich.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

….

……

llindant amb la riera, amb la intenció de captar les aigües i conduir-les. A continuació compra a Francesc de Dusay els drets sobre l’aigua, o més segurament part d’ells, ja que Dusay en segueix conservant dels que havia heretat dels seus avantpassats (drets que va adquirir Guillem Arnau de Pastor). A continuació, el 26 d’agost del 1794, Erasme de Gònima presenta una instància al Tribunal de la Real Intendencia General del Ejército y Principado de Cataluña, on exposa que ha comprat els drets sobre les aigües de la riera de Sant Just a Francesc Dusay, que vol posar en regadiu les terres de la seva heretat a Sant Feliu (ca l’Erasme), i demana autorització per utilitzar les aigües subterrànies fent les mines i conduccions que calguin, tant en l’àmbit de la concessió comprada a Dusay, com fora d’ella, si calgués. El 29 del mateix mes es du a terme l’acte assessorat i uns dies més tard, el 2 de setembre, com a conseqüència de l’acte anterior, per encàrrec de l’intendent

1. CAYETANO DE URBINA,

CAPITANDEINFANTERIA, COMISARIO Ordenador de los Reales Exércitos , y Tesorero do Exér. cito y Principado de Cataluña.

ecibi del Señor Don Francisco Montes del Consejo de Su Magestad en el de Hacienda , y

s i Tesorero mayor de la Guerra. por me Cravma Sonrinne muiwroz gware.**. y quzco mu teretti Cateriale me Woen om zeale ot troins que hace Eravo por la emanta M alecim. you hurise spun decence en la merce

mare derveen

De cuya cantidad me hago cargo en virtud de esta Caru de Pago, de la que se ha de tomar la Razon en la Conaduría Principal de este mismo Exército y Principado. Barcelona Il tocaue A 794

Lomatalsá g4 Roy Orone I Galingo tomo la Nazor

Webanale formater

Chavery

Carta de pagament acreditant l’ingrés al tresor de 200 rals d’ardits, satisfets per Erasme de Gònima en concepte de drets d’establiment, per la concessió que li fou atorgada de poder cer. car aigües subterrànies a la riera de Sant Just Desvern i conduir-les mitjançant mines a la seva finca de Sant Feliu de Llobregat,

Grial i d’ Arquer, Joan Manuel: Gran Enciclopèdia Catalana. Pàg. 166 Barcelona, 1975 i també Història de Catalunya. Tom V. Salvat Editiores.Barcelona, 1978 i també De Imbert. Erasmo: Erasmo de Gònima 1746-1821. Apuntes para una biografía y estudio de su época. Barcelona, 1952.

HISTORIA DE LES MINES D‘AIGUA SANTJUSTENQUES

general, Thomàs Soler i Ferrer, arquitecte i mestre d’obres, reconeix la riera de Sant Just i emet un informe favorable, delimitant el terreny on es pot autoritzar minar. Aquest és com segueix: en el sentit del llarg, des de l’origen de la riera fins al Camí Reial de Madrid, i per l’ample fins a 70 passes de la vora de la riera. La Intendència General, vist l’informe favorable del tècnic, eleva a la reial aprovació una proposta favorable de resolució, que determina que Erasme de Gònima pagui 200 rals d’ardits per aquesta autorització, i un cens o cànon anyal de 15 rals d’ardits.

En data 8 d’octubre del mateix any 1794 es rep l’autorització reial. El dia 18 d’octubre Erasme de Gònima paga la quantitat abans indicada (rebut solt entre la documentació del 20/10/1794 A.C.A.). Amb el document del 20 d’octubre es concedeixen en emfiteusi a Erasme Gònima i als seus successors els drets demanats, que els autoritzen a fer mines i pous dins dels límits establerts. El domini directe i alodial serà sempre de la Reial Hisenda, els beneficiaris estaran obligats a mantenir i millorar la concessió, i a pagar els laudemis, terços, foriscapis, censos, fàdiga i altres regalies a què està obligat tot emfiteuta)

Es construeix la mina i s’arriba al lloc que es pretenia. Sembla ser que en fer-la fou absorvida la mina ja existent, que havien construït els Falguera’ i que ja arribava a Sant Feliu de Llobregat, segons consta en el ja mencionat informe resposta al qüestionari de Francisco de Zamora.

Amb motiu de l’èxit assolit en aquesta empresa, Erasme de Gònima va organitzar durant la Festa Major de 1796 tot un seguit de celebracions, la

Escuts amb les armes dels tres protagonistes de la història d’aquesta mina. D’esquerra a dreta: Erasme de Gònima, Francesc Feliu Dusay, Josep Falguera.

(8)

(9)

A.C.A.: “Baylia General de Catalunya” Classe 2 Núm. 108. Sans i Fàbregas. Llorenç: Cròniques de Festa Major, pàg. 10 a 14. Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, 1988. i també A.D.P.: Actes del notari Francesc Yla, any 1798.

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

magnitud de les quals va superar amb escreix tot el que s’havia vist amb anterioritat. Hi va assistir tota la noblesa i la burgesia de les rodalies, entre ells el seu amic Dusay, els marquesos de Gironella, senyors de la Quadra de Palau, i el baró de Maldà. De can Falguera, no hi anà ningú, car estaven en plet per la qüestió de la mina i fins i tot sembla ser que Antònia de Borràs i de Llúria, esposa de Josep Falguera, va morir al sobrepart com a conseqüència del disgust 10.

Aquest plet va quedar resolt mitjançant concòrdia atorgada davant del notari de Barcelona Francesc Yla en compareixença d’Erasme de Gònima, Francesc de Paula de Dusay, primer marquès de Monistrol d’Anoia, i Josep Falguera, que es comprometen als pactes següents:

– Repartiment de les aigües en dues parts iguales, una per a Erasme de

Gònima i l’altra, meitat per al marquès de Monistrol, meitat per a Josep Falguera. Per a fer això s’establirà un repartidor’ll) en una peça de terra de Francesc Coscoll de la parròquia de Sant Just Desvern, i totes les aigües captades a la riera de Sant Just més amunt d’aquest repartidor, incloent-hi específicament la mina que tenia Josep Falguera, hauran d’entrar-hi forçosament per tal de repartir-les com quedava indicat.

– Hi haurà dues claus de l’esmentat repartidor, una en poder d’Erasme i l’altra per a Falguera i Dusay.

Caseta de registre que dóna accés al repartidor que s’esmenta.

(10)

(11)

Sans i Fàbregas, Llorenç: Id. Id. En el moment de signar la Concòrdia aquest repartidor de què es fa esment (si més no la caseta d’accés) ja estava construït per Erasme de Gònima, tal com es pot observar avui encara en la data del llindar de la caseta, que és la de 1795.

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUISTENQUES

Vista de ca l‘Erasme. Actualment convertit en col.legi de les Filles du Bon Sauveur. Fotografia: Arxiu Històric Comarcal de Sant Feliu de Llobregat.

– Les despeses de construcció del repartidor original, com també dels treballs

d’adequació de la canonada aigües damunt d’aquest seran a carrèc de les tres

persones interessades a proporció de l’aigua. – Cap dels contraents pot fer més mines ni buscar aigües a la riera de Sant Just

si no és per a portar-les al repartidor comú. Si malgrat tot ho fa, els costos aniran al seu càrrec i no tindrà dret a més aigua que la que li pertoqui

segons allò pactat anteriorment. – Finalment renuncien als plets i causes que entre ells tinguessin per qualsevol motiu en raó de les esmentades aigües, mines i conductes, amb imposició de

silenci perpetu, obligant al compliment els seus respectius béns.

A part d’aquests pactes no tenim més constància d’afers o qüestions relacionades amb aquesta mina, exceptuant que Gònima reparteix certs cabals a diversos personatges de Sant Feliu: 16 plomes a Antoni Font del Sol, 4 plomes a Domènec Moses, notari, i 2 plomes a Ramon Ribas!). Es de suposar que bastant temps després deuria haver-hi alguna revisió d’aquests pactes a l’empara de les noves

12)

Abad Garcia, Antonio: Las fuentes de Sant Feliu. Treball universitari mecanografiat inèdit) Sant Feliu de Llobregat, 1987

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

disposicions legislatives que entraren en vigor durant el segle XIX, ja que durant aquest segle tothom qui vol es fa mina, fins i tot els mateixos marquesos de Monistrol, tal com hem vist en el capítol anterior.

Erasme de Gònima morí el 26 d’abril de 1821 per explosió d’una caldera a la seva fàbrica del carrer del Carme de Barcelona (13) A la seva mort el succeí com a titular de la finca i de la mina el seu nét Erasme de Janer i de Gònima, que fou president l’any 1821 de la Comissió de Fàbriques i més tard, el 1846, alcalde de Barcelona. Un cop mort l’heretà el seu fill Josep Erasme de Janer i Gironella cap del carlisme català, causa que li costà tota la seva fortuna. Això motivà que es vengués la casa i amb ella tots els drets, incloent-hi la mina, a Joan i Josep Bertrand i Salses, membres de la poderosa família d’industrials d’aquest nom, originària del migdia francès i establerts a Molins de Rei.

Posteriorment, en data 16 de setembre de 1907, aquests arrendaren terres i palau a la congregació religiosa de les Filles du Bon Sauveur, les quals poc després acabaren comprant-ho, actualment són les propietàries 14) i han dedicat part del palau a institució escolar.

Pel que fa a la mina i les seves aigües, aquesta congregació religiosa n’és actualment copropietària junt amb els senyors Lavèrnia de can Coscoll.

(13) (14)

De Imbert. Erasmo: Id. Id. Renom Pulit, Mercè: Introducció al llibre “Guerrilles al Baix Llobregat”, pàg. 37. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1986.

 

HISTORIA DE LES MINES D‘AIGUA SANTJUSTENQUES

3.3.2. HISTÒRIA DE LA MINA VIDAL

per Coral Torra Pannon i Juli Ochoa González La més moderna de les mines de llarg recorregut de Sant Just Desvern que condueix les seves aigües a finques d’altres termes municipals és, sens dubte, la que és coneguda amb els noms de “mina Vidal”, “mina Juncadella” o “mina de can Cortès”. És curiós constatar com a aquesta mina, segons la relativitat de les coses, a Esplugues se l’anomena “mina Candeler”, coneguda masia santjustenca veïna de can Cortès.

Les fondalades dels torrents de can Cortès i de can Biosca sempre han estat molt riques en aigües, i de ben antic ja existien mines destinades al consum de les masies que es troben en aquells indrets, que cobrien a bastament les seves necessitats.

La masia de can Cortès, ja documentada l’any 13361, havia estat propietat de la família Cortès, almenys des de mitjan segle XVII. La titularitat d’aquesta família es va mantenir fins a finals del segle XVIII o començaments del XIX, en què una pubilla Cortès es va casar amb un tal Bernat Casals, el qual consta com a habitant de can Cortès l’any 18042),

Cap al 1850 trobem que l’amo de can Cortès és Francesc d’Assís Casals i Cortès, fill de l’anterior i veí d’Olesa, el qual està casat amb Paula Batista i té un fill que es diu Modest Casals i Batista 3), i consta com a propietari tant l’any 1839 com el 1852:4).

Francesc d’Assís Casals tenia una altra propietat a Olesa anomenada “Les Illes d’en Gori”, la qual estava hipotecada. El creditor era Maria Ros i Vallhonrat, de Terrassa, qui posseïa quatre pagarés signats per Casals, que totalitzaven un import d’uns 173.041 rals de billó. Sembla ser que Ros pressionava molt Casals i aquest va haver d’optar per vendre el mas Cortès, de Sant Just, per tal de poder fer front al deute i salvar així la seva propietat principal d’Olesa (5).

Mentrestant, trobem que a Esplugues hi ha, l’any 1852, una propietària anomenada Mariana Vidal, la qual té dues peces de terra al lloc dit “La Gleva”, que totalitzen 6 mujades i 8 mundines (31.827 m), una altra al lloc dit “Farrera”, de 4 mujades i 8 mundines (22.034 m”) i una casa a la carretera (6)

Arxiu Episcopal de Barcelona. Llibre de Visites núm. 4, foli. 30 Tenas i Alibés, Mn. Antonino. Notes històriques del poble i parròquia de Sant Just Desvern recollides i publicades pel seu rector. Fidel R. Ferran, impressor, Barcelona. 1947. Pàg. 59. Registre de la Propietat d’Esplugues de Llobregat (en endavant RPELL). Finca 74, inscr. 1. Renom Pulit. Mercè “Les grans transformacions del segle XIX”. A Sant Just Desvern, un paisatge i una història. Ajuntament de Sant Just Desvern i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1987. Pàg. 374. RPELL. Finca 74, inscr. 1. Arxiu de la Corona d’Aragó (en endavant ACA). Hisenda Ter, 494.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Poc després, Bartomeu Vidal i Nadal, germà de l’anterior, passa a ser propietari d’aquestes finques, amb molt petites variacions, i així veiem que l’any 1861 les seves terres a Esplugues són: una peça a “La Gleva”, fruit de la unió de les dues peces anteriors, amb incorporació d’alguna peça nova. Amb això té un total de 9 mujades (44.068 m), la finca de “Farrera” i la casa de la carretera

Aquest Bartomeu Vidal, veí de Barcelona, té d’altres propietats a pobles del Baix Llobregat, com Cornellà, i forma part de la poderosa familia Vidal Ribas, establerta originàriament al carrer de Montcada de Barcelona, amb magatzems d’adrogueria i una fàbrica de productes químics a Sant Martí de Provençals. Una altra font important d’ingressos d’aquesta família l’havia constituït, en el passat, el comerç de mà d’obra esclava amb Cuba, per a la qual cosa establiren, en el seu moment, una factoria a la costa de Guinea, juntament amb un tal Carles Montagution

La desapareguda mansió de can Rosàs a Esplugues de Llobregat, punt de destinació de les aigües d‘aquesta mina. Fotografia: Arxiu Històric d‘Esplugues de Llobregat.

ACA. Hisenda Ter, 495. Renom Pulit. Mercè. Introducció al llibre Guerrilles al Baix Llobregat. Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1986. Pag. 36. Informació oral facilitada per les historiadores Cèlia Canellas Julià i Rosa Torán Bellver, catedràtiques respectivement dels instituts “Lluis de Requesens” de Molins de Rei i “Sant Adria” de Sant Adrià de Besòs. Izard. Miquel. “Amèrica i l’economia catalana en el vuit-cents”. A l’Avenç núm. 15, abril de 1979. Pag. 34-39.

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

97

Contrastant amb la riquesa d’aigües de què gaudia can Cortès, les finques d’Esplugues heretades per Bartomeu Vidal, en ser de secà, n’estaven molt mancades. Per això, en tenir coneixement que a Casals li calia vendre el seu mas de Sant Just Desvern, Vidal s’hi va posar en contacte immediatament, per tal de comprar-li can Cortès i gaudir d’aquella aigua que tanta falta li feia.

Ben aviat ambdós propietaris van arribar a una entesa, i així Francesc d’Assís Casals, amb el consentiment de la seva muller i el seu fill, parts interessades pels drets de dot i herència, ven, el 5 d’agost de 1862, el mas Cortès a Bartomeu Vidal per la quantitat de 20.000 lliures catalanes, equivalents a 213.333 rals i 12 maravedisos. La venda es fa en presència del notari de Barcelona, Francesc Bellsolell.

Vidal paga en metàl·lic 32.000 rals en el moment de signar l’escriptura de venda, i fa un segon pagament de 8.292 rals i 12 maravedisos. Els restants 173.041 rals els reté Vidal per pagar a Marià Ros i satisfer així el deute contret per Casals. El 9 de setembre de 1862 queda definitivament tancada aquesta operació (11),

A partir d’aquest moment trobem que Bartomeu Vidal és el nou propietari de can Cortès i de totes les seves terres, un finca a la muntanya, de la qual es pot dir que només li interessa l’aigua.

Tant és així, que li falta temps per dividir en parcel·les una gran part de la finca i llogar-les. Els establiments fets, tots d’una extensió aproximada d’una mujada i dedicats al cultiu de la vinya, són ocupats per famílies santjustenques com els Vives, Urpí, Martí, Amigó, Mans, Bosch, Obiols, Poll, Vilagut, Rius, Busquets, Gelabert, Navinés, Blai, Domènech i Bofill entre d’altres (12).

Pel que fa a l’aigua, Vidal també es mou de pressa. Augmenta l’extensió de la zona de captació de la mina ja existent, fa créixer el seu cabal fins a 30 plomes, de les quals 5 les ven a compradors els noms dels quals no ens han arribat, i també comença a prolongar-la en direcció cap a Esplugues, on fa mina en els primers trams i continua amb canonada. També fa instal·lar una caseta de registre darrera la casa dita Cadena, en terres de Janer (13)

Un document detallat de can Cardona, còpia feta l’any 1916 del document original, ens dóna notícia dels treballs fets a la mina en passar per les seves terres i dels tractes establerts entre ambdós propietaris:

“Declaro que D. Bartolomé Vidal vecino de Barcelona, con mi expreso conocimiento, consentimiento y voluntad, ha atravesado varias tierras de mi

11) 12)

RPELL. Finca 74, inscr. 1. Arxiu Històric de Sant Just Desvern (en endavant AHSJD). “Cuaderno adicional al amillaramiento de San Justo Desvern del año 1862”. RPELL. Finca 74, inscr. 1.

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

propiedad situadas en el término de Sant Justo Desvern, parte con zanja vulgarmente llamada “vall obert” y parte con mina o galería al objeto de conducir las aguas de la mina que dicho señor tiene desde casa Cortès también en San Justo, hasta el pueblo de Esplugas y abierto los pozos que le han sido necesarios para la construcción de la citada mina o galería, habiendo al propio tiempo construido también con mi consentimiento dos casillas para la entrada en la referida mina ó galería.

Habiéndose fijado de común acuerdo entre el Sr. Vidal y el que suscribe que por indemnización o pago de las referidas obras practicadas y derecho de paso y servidumbre perpetua que me impongo y cedo al referido Sr. Vidal la cantidad de sesenta y cuatro duros que confieso recibir en este acto del Sr. Vidal a quien prometo no pedirle cosa más alguna, dándole al propio tiempo facultad de abrir dicha zanja o excavación, pozo o pozos para entrar en la mina o minas siempre que fuera menester para practicar limpiezas, reparaciones, inspecciones y demás obras que quisiere en cuyos casos vendrá obligado el mismo Sr. Vidal a abonar los perjuicios que causara a los frutos. Y prometiendo no revocar en tiempo alguno esta cesión de derecho de paso que he concedido al mencionado Sr. Vidal y elevar este documento a Escritura pública con las cláusulas de estilo siempre que fuese requerido por el nombrado Sr. Vidal o por los suyos, firmo el presente en Sant Justo Deversn a 20 de Junio de 1864, Francisco Cardona” 14),

També, durant els anys 1862 i 1863, Bartomeu Vidal va fer el mateix en terres de Josep Modolell i Campreciós, manà fer pous de buidatge i féu construir una altra caseta de registre. Aquest cop, però, va quedar sense ajustar la compensació econòmica que li pertocava a Modolell(15)

Es pot considerar com a molt forta la inversió feta per Vidal en aquesta mina. Un assentament datat del 13 de febrer de 1867 ens informa que mentre el valor de la masia amb totes les seves terres, sense comptar la mina, és de 21.333 escuts amb 33 mil.lèsims, les aigües, mines i canonades estan valoradas en 16.304 escuts (16).

Pel que fa a la finca de can Cortès, Vidal no en té prou amb llogar-la, com hem vist; també especula amb ella. L’11 d’octubre de 1866, el seu apoderat Joan Gros i Fuster, per tal de garantir un préstec de 17.400 escuts, empenyora la propietat a favor de Jaume Basora i Pauchané (17). Aquest préstec serà cancel·lat el 13 de novembre de 1879 en pagar a Flora Pasarell i Milà de La Roca, que havia heretat de Basora aquest dret (18)

14)

15)

16)

Arxiu patrimonial de can Cardona (en endavant APCC). Document s/n del 24-5-1916. RPELL. Finca 74, inscr. 9. RPELL. Finca 74, inscr. 1. RPELL. Finca 74, inscr. 2 i notes marginals. RPELL. Finca 74, inscr. 12.

17)

18)

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

Una altra operació especulativa, més grossa encara, és la següent: Arran d’un plet mantingut amb el Banco de Zaragoza, Vidal és condemnat a pagar 63.000 escuts més els interessos al 6% des del 31 de desembre de 1867. No tenint aquest líquid, però sí tenint-lo la seva muller, Carme Serra i Bovets, Vidal li empenyora la finca per 53.000 duros:19.

Aquesta nova hipoteca, potser per quedar tot en família, no serà cancel·lada fins el 5 de juny de 1916201,

Tornant a la mina, les 25 plomes de què disposa Bartomeu Vidal per conduir les fins a la seva finca d’Esplugues, anomenada can Rosàs, li representen molta més quantitat de la que li cal. És per això que es disposa a anar-ne venent una part als propietaris que puguin estar interessats en aquella aigua.

Així, el 5 de setembre de 1876, ven per 1.000 pessetes mitja ploma al doctor Joaquim Girbau i de la Fló, veí de Gràcia 21), casat amb Magdalena Modolell i Juandó, i propietari de dues cases situades a Sant Just, els números 40 i 41 de la carretera, on viuen respectivament Joan Oliveras i Valentí Cailà 22.

Les condicions del contracte entre Vidal i Girbau són les següents:

“… Primero: A pesar que actualmente fluye dicha mina una mayor cantidad de plumas de agua, se acuerda entre los otorgantes que mientras que la cantidad de agua que fluya de dicha mina y punto expresado sea lo menos de veinte plumas el comprador Don Joaquin Girbau y de la Fló percibirá integra la media pluma que adquirió, pero si por cualquiera circunstancia y accidente el caudal del agua de dicha mina disminuyera de las veinte plumas que se fijan, el comprador Don Juaquin Girbau y de la Fló sufrirá entonces la proporcional disminución, la cual cesará tan luego como el caudal de aguas vuelva a ser a lo menos de las veinte plumas fijadas, y volverá a disminuirse tantas veces la disminución del caudal de la mina se repitiese. Segundo: En ningún tiempo tendrá el comprador Don Joaquin Girbau y de la Fló derecho a mayor cantidad de agua de la que adquiere sea cual fuere la que fluya de la precitada mina en mayor cantidad de las veinte plumas fijadas, estando empero obligado a sufrir las disminuciones tantas veces las tenga la mina cuya agua en parte con este contrato se enagena conforme queda contenido en el anterior capítulo. Tercero: El comprador Don Joaquin Girbau y de la Fló recibirá la media pluma de agua que adquiere tomándola de la cañería de la mina de conducción que de la exclusiva propiedad del vendedor pasa cerca de la casa del comprador en San Justo Desvern. A este fin construirá a sus costas lo necesario colocando una plancha o plumero de bronce con el paso de agua de costumbre y

20)

RPELL. Finca 74, inscr. 3. RPELL. Finca 74, 2 nota marginal a la inscripció núm 3. RPELL. Finca 74, inscr. 5. AHSJD. Padró de 1873.

100

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

arreglado a la ley que sobre el particular rige, de modo que perciba únicamente la media pluma de agua medida barcelonesa que adquiere, valor siempre la disminución que pueda tener si viniese el caso predicto en el pacto primero de la escritura. El repartidor y plumero que construirá el comprador deberá ser colocado más bajo del nivel que actualmente tiene la cañeria que por dentro de la misma de propiedad del vendedor pasa el agua que éste conduce a la casa torre de Esplugas. Para resguardo de dicho repartidor y plumero, el comprador construirá a sus costas una casita con su correspondiente puerta de entrada, cuya puerta tendrá dos distintas llaves, que guardarán una el comprador y otra el vendedor de modo que ni aquel ni éste puedan entrar separadamente dentro de la casita donde estará colocado el repartidor. Dicha casilla deberá ser construida al lado de la mina propiedad del vendedor, y todas las obras que verificará el comprador para colocación del repartidor y plumero deberan ser ejecutadas por el minero Diego Mans y aprobadas por el vendedor. Siempre que comprador o vendedor quieran inspeccionar el repartidor o plumero para comprobar si por él pasa más o menos agua de la debida, no podrá negarse ni el uno ni el otro a comparecer con su llave y facilitar la entrada al que lo hubiese deseado o a su delegado común. Siempre y cuando el comprador lo reclame deberá medirse el agua de la mina de San Justo Desvern de la que es parte la que se enagena, para la que a ella fluye a fin que el dicho comprador perciba íntegra la media pluma de agua, siendo veinte plumas o más las que hayan en dicha mina o bien sufrir la proporcional disminución si fluyen menos de las veinte plumas.

La medición deberá hacerse en el extremo inferior, o sea en el desagüe de la referida mina que lo tiene al lado del depósito lavadero situado en tierras del Manso Cortès junto a la linde de la propiedad de José Sallent, alias Casa Biosca... -23).

La propietat d’aquesta mitja ploma adquirida per Girbau tindrà la trajectòria següent:

El 29 d’octubre de 1879 mor el doctor Girbau i, en virtut del testament que havia atorgat el 15 de novembre de 1878, cedeix un quart de ploma a cada un dels seus dos fills, Josep M. i M. del Carme Girbau i Modolell.

A la mort d’aquesta darrera, Josep M., que és prevere, hereta el quart de ploma que posseïa la seva germana.

III…IL

Josep M. Girbau mor el 5 d’abril de 1897, deixa la mitja ploma en úsdefruit a les germanes Concepció i Antònia Romanich i de Miquel. La propietat és compartida pel rector de l’església de Sant Jaume de Barcelona i pel pare superior dels Tallers Salesians de Les Corts de Sarrià, els quals, el 23 de febrer de 1921, la venen per 1.000 pessetes a Joaquim Petit i Canals, veí de Barcelona.

…

23)

RPELL. Finca 74, inscr. 5.

….T

…….IIII II..ILI..

HISTÒRIA DE LES MINES D‘AIGUA SANTJUSTENQUES

107

Poc després, el 10 de febrer de 1922, Petit en ven la meitat a Alfredo Andreoli, canceller del consolat d’Itàlia a Barcelona, el qual destinarà aquesta aigua al subministrament de can Font, casa santjustenca on estiuejava i de la qual era propietari juntament amb la seva muller Dolors Caldadell i Domènech 24).

Bartomeu Vidal segueix venent part de l’aigua de la seva mina.

El 25 de juny de 1874 en ven, per 400 duros, una ploma a Madrona Pujol Baucis, vídua de Miquel Camps i germana de Jaume Pujol Baucis, propietari de la coneguda fàbrica de rajoles d’Esplugues, que tan vinculada va estar al creixement

• urbanístic de la Barcelona modernista.

Els termes d’aquest contracte de venda, com tots els altres que anirem veient, són anàlegs als de la venda feta a Girbau.

El Reial Monestir de les religioses dominiques de Mont-Sió a Esplugues, construït l’any 1948 a l’antiga masia de can Casanoves, la qual va ser incorporada al conjunt. En el dibuix, obra de l’arquitecte Armand Mas, es pot apreciar, en primer terme, la bassa d’aigua que originalment es nodria amb la ploma d’aigua de la mina Vidal, adquirida per Madrona Pujol Baucis en el temps en què foren propietaris de can Casanoves, i amb l’aigua d’una altra mina totalment espluguenca que donava lloc a la Font de les Moreres. Actualment, tallada la mina Vidal, la bassa només és alimentada per aquesta segona mina.

24)

RPELL. Finca 74, inscr. 23-27.

102

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

–

–

El 8 de juliol de 1910 mor Madrona Pujol, deixant en herència la meitat de la ploma d’aigua a la seva filla Carme Camps Pujol, casada amb Josep Milà i Pi, i l’altra meitat als seus sis néts, Pere, Pilar, Miquelina, Concepció, Teresa i Montserrat Milà i Camps-25)

Una nova ploma d’aigua de la mina és venuda, el 25 de maig de 1878, per Bartomeu Vidal. Aquesta vegada els compradors són Maria Madorell Padrosa i Gaspar Modolell Madorell, mare i fill, hereus directes de Josep Modolell Campreciós, en qualitat de filla política i nét.

El preu d’aquesta ploma, com les anteriors, és de 2.000 pessetes, de les quals només en paguen 125 en monedes d’or i plata i retenen la resta com a pagament de la compensació per dret de pas i servitud d’aqüeducte que Vidal no havia satisfet a Josep Modolell l’any 1862 26).

La darrera ploma que va vendre Vidal fou comprada el 5 de juny de 1879, al preu de 800 duros, per Josefa Climent Cisneros, vídua de Ramon Bori, la qual la revèn el 21 d’agost d’aquell mateix any, pel mateix preu que li va costar, a Josep Argemí i Segarra, qui destinarà aquesta aigua al forniment de la finca coneguda per l’Hostal del Garrofer127).

Aquest Josep Argemí és forner de Sant Just i gaudeix d’una bona posició econòmica. Una idea del volum del seu negoci ens la dóna el mateix Ajuntament de Sant Just quan ens diu d’ell que: “dicho Sr. Argemí tiene un horno de pan cocer, con una gran panadería de mucho consumo al exterior del pueblo, teniendo un carro continuo destinado al acarreo del pan… que, de otra parte, supuesto que es comerciante de harina, trigo, azufre, vino, lo cual se puede justificar, siendo un comerciante que gira mucho… “428)

En morir Josep Argemí, aquesta ploma fou deixada en testament indivís a les seves nebodes Teresa i Enriqueta Munné i Comas. Poc després, el 3 de maig de 1898, en dividir el conjunt de l’herència entre ambdues germanes, la ploma d’aigua va passar a ser propietat de Teresa (29), la qual era veïna de Sant Just i estava casada amb Josep Carbonell i Modolell, amo de can Solanes.

Un quart d’aquesta ploma fou venuda el 31 de juliol de 1923 per Teresa Munné a Jaume Masclans Pascual 30), de qui la va heretar, l’any 1953, el seu fill Rafael Masclans Segura 31).

25)

26)

27

28)

RPELL. Finca 74, inscr. 7 i 20. RPELL. Finca 74, inscr. 9. RPELL, Finca 74, inscr. 10 i 11. AHSJD. Actes Ajuntament, 7-4-1872. Recollit per Renom Pulit, Mercè. “Les grans transformacions del segle XIX”. A Sant Just Desvern, un paisatge i una història. Ajuntament de Sant Just Desvern i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1987, pàg. 394. RPELL. Finca 74, inscr. 17-18. RPELL. Finca 74, inscr. 28. RPELL. Finca 74, inscr. 30.

29)

30)

31)

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

103

El 23 de juny de 1884, Bartomeu Vidal, mitjançant escriptura atorgada pel notari de Barcelona Josep M. Vives i Mendoza, fa donació a Josep Vidal-Ribas i Torrents32), fill del seu cosí Josep Vidal Ribas, de totes les finques i drets que posseïa als termes municipals de Sant Just Desvern, Esplugues i l’Hospitalet, reservant-se l’usdefruit mentre visqués (331. A partir d’aquest moment Josep Vidal Ribas serà el nou propietari, entre d’altres coses, de can Cortès, de can Rosàs i de la mina que condueix les aigües d’una finca a l’altra.

El 13 d’octubre de 1887 mort Bartomeu Vidal i Josep Vidal-Ribas passa a adquirir plens drets sobre aquestes propietats, 134) i és en qualitat de propietari que apareix signant l’any 1889 una sol·licitud de declaració de vedat de caça per a la seva finca de can Cortès’35),

Josep Vidal-Ribas vol condicionar la mina heretada i es proposa substituir els trams de canonada per galeries. Així, el 29 de setembre de 1890 presenta una instància a l’Ajuntament de Sant Just demanant permís per fer-ho.

A la sessió municipal del 4 d’octubre es debat la sol·licitud de Vidal-Ribas. A instàncies del regidor Francesc Padrosa i Batista, s’acorda comunicar a la persona interessada la necessitat que aporti un plànol del projecte per tal d’estudiar en quin grau poden afectar aquestes obres a les vies públiques.

El 3 de gener de 1891, Josep Vidal-Ribas entrega el plànol demanat, i el 6 de gener l’Ajuntament acorda concedir el permís 36).

Tal com havia fet el seu oncle Bartomeu, el nou propietari també va venent l’aigua de la mina.

Els primers a comprar-li aigua són els propietaris de can Modolell, ja que consideren que la ploma que varen comprar l’any 1878 a Bartomeu Vidal els és insuficient. El 20 de juny de 1891, Josep Vidal-Ribas ven a Gaspar Modolell i Madorell dues plomes més al preu de 4.000 pessetes, el qual pren aquesta aigua de la mateixa derivació que en el seu moment es va fer per a la primera ploma ja comprada (37)

La darrera ploma venuda d’aquesta mina és, també, per a un Modolell. El 20 de juny de 1891, Josep Modolell i Padrosa compra a Josep Vidal-Ribas una ploma d’aigua al preu i condicions habituals (38)

392

33) 34) 35) 36) 37) 38)

El seu nom original era Josep Vidal i Torrens, però en virtut de la Reial ordre de 7 de març de 1875, fou autoritzat a utilitzat els dos cognoms paterns, Vidal Ribas com a un de sol, sense perjudici de fer servir el cognom matern, Torrens, com a segon cognom. Els seu germans Emili, Dolors i Concepció, en no fer el mateix, van continuar dient-se Vidal Torrens. AHSJD. Correspondència 25-4-1889. RPELL. Finca 74, 2“ nota marginal a la inscripció núm 13. AHSJD. Expedients municipals. Any 1889. AHSJD. Expedients municipals d’obres. Any 1890. RPELL. Finca 74, inscr. 14. RPELL. Finca 74, inscr. 15.

104

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Aquesta ploma haurà de ser conduïda des del capdavall del carrer de la Sala, per on passa la mina, fins a la finca-torre que posseeix al carrer de la Font, per la qual cosa demana, el 4 de juliol d’aquell mateix any, el permís oportú a l’Ajuntament. Aquest, en sessió celebrada el 15 de juliol, l’aprova, i en Modolell ha de pagar la quantitat de 55 pessetes pel fet d’ocupar 110 metres lineals de via pública(39)

En morir Josep Modolell Padrosa el 3 d’abril de 1900, la propietat d’aquesta ploma fou cedida en testament al seu fill Josep Modolell i Garriga, reservant l’usdefruit a la seva vídua Dolors Garriga i Capdeto), a la mort de la qual, esdevinguda el 17 de març de 1917, Josep Modolell Garriga va passar a tenir plens drets sobre aquesta ploma’41.

El dia 13 de maig de 1892 mor Josep Vidal-Ribas i Torrents sense haver tingut fills. A la seva declaració d’última voluntat, feta a Madrid, fa dividir tots els seus béns en dues porcions.

La primera porció comprèn la meitat del seu capital a la casa de comerç “Hijos de José Vidal Ribas“, una casa al número 69 del Passeig de Gràcia, la torre i jardins que va rebre del seu oncle Bartomeu Vidal (can Rosàs, a Esplugues), una altra torre i jardins que va heretar del seu pare, la finca i censos que tenia a Sant Just (can Cortès), terrenys i censos a l’Hospitalet, Esplugues i Cornellà, i finalment els terrenys que posseïa a la Rambla de Catalunya.

La segona porció comprèn l’altra meitat del seu capital a l’empresa familiar, l’esposalici fet a la seva muller, tots els seus crèdits, un terreny a la cantonada dels carrers Roger de Flor i Gran Via, i tots els altres béns o drets no indicats anteriorment.

Aquesta segona porció es va repartir per parts iguals entre els seu germans Emili, Concepció i Dolors.

Pel que fa a la primera porció, les 3/5 parts de la meitat del capital anaren destinades a persones necessitades i institucions de beneficiència, i les altres 2/5 parts es repartiren per parts iguals entre les seves germanes Concepció i Dolors,

D’entre els béns compresos en la porció primera, cal destacar que Concepció va rebre el terreny de la Rambla de Catalunya, la torre i jardins de can Rosàs, sense les terres del voltant, que foren per a la seva germana Dolors, i la finca i censos de Sant Just.

39)

40)

AHSJD. Expedients municipals d’obres. Any 1891. RPELL. Finca 74, inscr. 19. RPELL. Finca 74, inscr. 22.

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

105

De tots els béns testats, però, Josep Vidal-Ribas en va reservar l’usdefruit de per vida a la seva muller Elvira Jover i Peix.

Així doncs, la nova propietària de can Cortès i la seva mina va passar a ser Concepció Vidal i Torrents, casada amb Emili Juncadella Oliva, sent usufructuària vitalícia la seva cunyada Elvira Jover i Peix, en endavant coneguda com la vídua Vidal-Ribas (42)

L’any 1914, necessitant instar un expedient d’informació possessòria per a la inscripció dels aprofitaments d’aigües públiques, Concepció Vidal i Elvira Jover presenten una instància a l’Ajuntament de Sant Just demanant una certificació d’amillarament de la finca de can Cortès, que posseeixen, com s’ha indicat abans, en qualitat de nuapropietària la primera i usufructuària la segona. En aquest document, s’indica també que Elvira Jover, la vídua Vidal-Ribas, és, a més, propietària de la veïna masia de can Biosca (43),

La mina continua funcionant.

Amb motiu de l’obertura del carrer de Bonavista fins a la carretera, hi ha tot un seguit de negociacions entre l’Ajuntament i els propietaris d’aquells terrenys, com també entre els mateixos propietaris144).

És dins d’aquest context que el 30 de juliol de 1916, Josep Cardona i Planas, en negociar la venda d’un terreny que té allà, el qual està afectat per una servitud de pas de la mina que posseeix la vídua Vidal-Ribas, amb tres pous de registre, demana a l’Ajuntament permís per obrir un nou pou en terreny no venut que li permeti d’accedir a la mina per tal de poder continuar practicant el seu manteniment, la qual cosa li és concedida 45),

El 23 d’abril de 1927 mor Concepció Vidal Torrents, deixant hereus universals per parts iguals els seus tres fills, Emili, Mercè i Maria, aquesta darrera, monja al convent de Maria Reparadora.

La part d’herència rebuda pel seu fill Emili comprèn la propietat de can Candeler i can Cortès a Sant Just i la de can Rosàs a Esplugues, sent encara usufructuària d’aquestes dues propietats la seva tia Elvira Jover, vídua Vidal-Ribas (46)

El nou propietari de la mina, Emili Juncadella Vidal, era una persona extremadament inquieta, culta, activa i poderosa.

42)

43)

44)

RPELL. Finca 74, inscr. 16. AHSJD. Correspondència, any 1914. La més llarga d’aquestes negociacions fou la mantinguda amb Teresa Munné, propietària de l’Hostal Nou o del Garrofer -vegeu nota 29-, que va motivar la corba final que descriu el carrer de Bonavista en arribar a la carretera, AHSJD. Expedients municipals d’obres. Any 1916. RPELL. Finca 74, inscr. 29.

45)

46)

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESYERN

Retrat d‘ Emili Juncadell Vidal.
Va néixer a Barcelona l’any 1887 i des dels 14 anys va practicar l’alpinisme, un dels seus esports preferits. Fou soci del Club Alpino Español, del Club Alpin Français, del Centre Excursionista de Catalunya, de l‘Automobile Club de France, del Touring Club de France i de la Bombay Historical Society.

Un altre esport que li apassionava era la caça major, la qual practicava especialmente al Pirineu, Africa i l’Índia i tenia una gran col·lecció de trofeus, tals com elefants, lleons, tigres, búfals, i el cèlebre “gaur”, brau de l’India, una de les peces més cobejades pels caçadors.

Foren famoses les seves col·leccions  d’armes, les obres d’art exotiques, la seva àmplia biblioteca, on destacaven els temes d’alpinisme, i les fotografies, en tenia més de 3000 sobre l’India. Fou una persona molt activa en política, d’ideologia conservadora. Va ser Diputat provincial i conseller corporatiu durant els set anys que va durar la dictadura de Primo de Rivera. També va ser tresorer de la Junta de Museus de Barcelona i president del Círculo de Renovación Española de Sants durant la Segona República. Com a membre dels cercles més selectes de la burgesia catalana, formava part del restringit grup de propietaris de les llotges del primer pis del recentment destruït Gran Teatre del Liceu, sent la seva llotja la número 264

Durant el temps en què Emili Juncadella fou propietari de la mina, Daniel Cardona i Civit va ser alcalde de Sant Just.

Una de les moltes obres escomeses per aquest gran alcalde va ser la construcció de la claveguera que baixa pel carrer de la Sala.

Mentre la construïen, l’Ajuntament es va adonar que la claveguera havia de creuar per damunt de la mina que conduïa les aigües cap a can Rosàs, per aquest motiu l’alcalde escriu a Emili Juncadella Vidal una carta, l’agost de 1933, on l’informa que hi haurà l’encreuament entre la claveguera i la mina i li indica la conveniència de fer determinats treballs d’aillament, per tal d’evitar la contaminació de les aigües de la mina

Espasa, Editores. Suplemento 1936-1939.

Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana. Hijos de Primera Parte. Påg, 457 El Periódico 9/2/94. pàg. . APCC. Document s/n, sense data.

49)

49)

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

La mina Vidal tallada a la carretera de la Muntanya, amb motiu d‘unes obres, a l‘alçada de  l‘Institut de Batxillerat.

EVOLUCIÓ DE LA PROPIETAT DE LA MINA VIDAL

Propietaris de la mina Vidal.

108

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

El 29 d’agost mateix, Emili Juncadella contesta a l’Ajuntament manifestant el seu acord i suggerint algunes millores. També apunta la conveniència que el minaire Dídac Mans supervisi els treballs (50),

Tot just començada la Guerra Civil Espanyola, el 29 de juliol de 1936, Emili Juncadella va ser detingut al seu domicili de Barcelona i mort a la carretera de l’Arrabassada. El seu cadàver fou dipositat a l’Hospital Clínic, on va figurar amb el número 1, per la qual cosa molts autors l’han considerat, erròniament, la primera víctima barcelonina d’aquella guerra (51)

Mort Emili Juncadella, les seves propietats passen a les seves germanes, amb la condició que els béns que hereti la seva germana Maria, la monja, tornin, a la seva mort, a l’altra germana, Mercè, o als seus descendents. Així succeeix i Mercè Juncadella Vidal esdevé la propietària de can Candeler, can Cortès, can Rosàs i de la mina que ens ocupa, entre d’altres béns (52)

Mercè Juncadella, propietària -com hem dit, d’altres finques i cases, no demostra per can Rosàs l’interès que havien demostrat els seus anteriors propietaris i acaba per fer-lo enderrocar.

Desapareguda la mansió d’Esplugues, la mina perd la seva principal raó de ser. No obstant això, va continuar funcionan i les seves aigües continuen aprofitant-se.

L’any 1965, sent alcalde de Sant Just Josep Lluís Surroca Pratdesaba, es va arranjar el conjunt del Parador (53), i es va instal·lar al costat de la recentment estrenada biblioteca, una font que es va anomenar “Font de la Sardana”, la qual es nodria de l’aigua de la mina. Pocs anys després, a causa d’un problema sanitari, aquesta aigua fou substituïda per aigua corrent clorada.

L’1 d’abril de 1972 mor Mercè Juncadella sense tenir successió. En el seu testament exclou expressament el seu marit Ramon Pella Tort i qualsevol altre familiar, deixant els dos terços de tots els seus béns a la Santa Seu Catòlica, Apostòlica i Romana, i l’altre terç restant a repartir entre la Casa Provincial de Maternitat i les Llars Anna Gironella de Mundet, de la Casa de Caritat de la Diputació de Barcelona (54),

50)

51)

APCC. Document s/n del 29/8/1933.

Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo-Americana. Hijos de J. Espasa, Editores. Suplemento 1936-1939. Primera Parte. Pàg. 457. I també Carbonell, Mn. Esteve. Esplugues de Llobregat, Monografia Històrica. Tipografia Emporium, S.A., Barcelona. 1949. Pàg. 183. RPELL. Finca 74, inscr. 32 i 33. Diversos autors: Cronologia i fets de Sant Just Desvern al segle XX (en premsa). RPELL. Finca 74, inscr. 35.

52)

53) 54)

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

109

Com a conseqüència d’aquest testament, la finca de can Cortès, i amb ella la propietat de la mina, passa a quedar repartida en indivís de la manera següent:

130/200 + 4/10 de 2/200 parts (el 65,40%)

per a la Santa Seu.

35/200 + 4/10 de 2/200 parts (el 17,90%)

per a la Casa Provincial de

Maternitat.

33/200 + 2/10 de 2/200 parts (el 16,70%)

per a les Llars Mundet.

El 27 de febrer de 1992, la Santa Seu ven per 165 milions de pessetes la seva part a l’empresa “Promocions Econòmiques Locals, Societat de Capital Risc, S.A.” (PROELSA)55), la qual, al seu torn, ven el 15 de març de 1993 la meitat del que havia adquirit, sempre en indivís, a l’Ajuntament de Sant Just, el qual aporta aquests terrenys, qualificats jurídicament de béns patrimonials, a l’empresa “Promocions Municipals Santjustenques, S.A. (PROMUNSA) (56), que té previst actuar urbanísticament en aquells indrets en un futur immediat, i dur a terme el que ja s’anomena “Pla de can Candeler”.

Així doncs, PROELSA i PROMUNSA han passat a ser els nous propietaris majoritaris d’aquesta mina, la història de la qual hem acabat de veure.

Cal dir que aquesta mina, actualment, és pràcticament irrecuperable, llevat dels seus trams inicials, on es troba el floreig de l’aigua. La major part del seu recorregut per Esplugues ha desaparegut, i a Sant Just són gairebé innombrables els talls que han sofert les seves galeries, a causa, principalment, dels fonaments de les moltes cases que s’han anat edificant al seu damunt.

55)

56)

RPELL. Finca 74, inscr. 36. Ajuntament de Sant Just Desvern. Acta del Ple del dia 27 de juny

de 1994, Punt 4t.

 

110

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

3.3.3. HISTÒRIA DE LA MINA DELS CASALOTS

per Francesc Riera Prenafeta i Juli Ochoa González La darrera de les mines de gran recorregut de Sant Just Desvern és la coneguda amb els noms de “mina del Pedró a can Ginestar”, “mina de la Cera”, “mina de l’Hostal Vell” o “mina dels Casalots”. Aquesta mina, actualment, transcorre íntegrament per sota del centre urbà de la nostra població.

El seu origen, a diferència del de les altres mines santjustenques, no cal cercar-lo en l’interès de cap propietari a captar i conduir aigües d’un lloc a l’altre, sinó que obeeix a una iniciativa dels mateixos minaires que la van fer.

Cap als voltants de l’any 1885 trobem que al número 8 de la carretera hi viu Josep Vivés Pal, Minaire de professió, fill de Sant Just, i casat amb Eulàlia Català Pagès, amb qui té cinc fills: Joaquim, Rafael, Mercè, Eulàlia i Lluïsa'”).

Vivés és conscient que al subsòl de la peça de terra dita Calafata, a la partida del Pedró, de la qual és propietari l’amo de can Ginestar, Miquel Madorell i Padrosa, hi ha una veta considerable d’aigua que es pot aprofitar.

Per aquest motiu es posa en contacte amb altres dos minaires, Joaquim Clavell i Escriu de Sarrià i veí de Rubí, i Josep Oliveras i Borrell, del Masnou, i tots tres es proposen captar-la i conduir-la fins al poble, fent una mina que baixi pel torrent dels Casalots (curs alt del torrent d’en Mateu o de la Fontsanta).

Els tres minaires es posen en contacte amb la família Madorell i arriben a un acord, que se signa el 7 d’octubre de 1885 en presència del notari de Sant Feliu de Llobregat Manuel Crehuet i Llorens.

Els principals punts d’aquell acord foren els següents:

“… Primeramente: los padres e hijo D. Miguel y D. Jaime Madorell otorgan que dan y conceden a los indicados D. José Vives, D. Joaquin Clavell y D. José Oliveras, la facultad de abrir pozos en la superficie del terreno y minas en el subsuelo y en la dirección que crean más conveniente en las dos piezas de tierra que se han designado anteriormente para la busca y alumbramiento de aguas subterráneas que fluyen en ellas o dimanen de otros predios, cuyas aguas serán propiedad de los concesionarios que harán de ellas el uso que bien les plazca.

Segundo: Que caso que la cantidad de aguas hallada por los concesionarios sea suficiente para indemnizarlos de los gastos que deberán hacer a fin de alumbrarlas

Arxiu Històric de Sant Just Desvern (en endavant AHSJD). Lligalls 351-4 i 352-5. Padrons municipals anys 1885, 1890 i 1894.

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJOSTENQUES

y conducirlas, quedarán obligados a dirigir hacia el pueblo de San Justo Devern, pasando precisamente por la casa que los señores concedentes tienen en el mismo, conocida por casa Ginestà, la cantidad mínima de tres plumas de dicha agua en calidad de primeras, una de cuyas plumas de agua que desde luego estiman los otorgantes en doscientas cincuenta pesetas, quedará de propiedad de los señores concedentes en premio de la presente concesión y las otras dos plumas, de querer quedarse con ellas los señores concedentes, abonarán a los concesionarios su valor, al precio más infimo que se pagaran las demás plumas de agua.

Tercero: Que la pluma de agua expresada en el pacto próximo precedente de las tres que deberán pasar por la casa de los señores concedentes, deberán los concesionarios ponerla a sus costas a una altura cuando menos de un metro sobre el nivel del fregadero hoy existente en la cocina de la mencionada casa de los concedentes.

Cuarto: Que si dentro de tres años próximos a esta fecha contaderos no hubieren los concesionarios llevado a la casa de los concedentes la pluma de agua de que habla el pacto segundo, podrán dichos concedentes rescindir este contrato, sin abonar cosa alguna por ningún concepto a los concesionarios, quienes después de treinta días de expirado dicho plazo de tres años, deberán a sus costas rellenar los pozos que hubiere abiertos y minas que tuvieren hechas.

Quinto y finalmente: No obstante la facultad concedida, por cualquiera trabajos que practiquen los concesionarios en la apertura de pozos en busca y conducción de aguas, no podrán en ningún caso ni por concepto alguno causar daños en los olivos y algarrobos existentes en las fincas expresadas, ni tampoco obstruir las rasas de las mismas, sin que puedan impedir el libre curso de las aguas pluviales a menos del expreso consentimiento de los Señores concedentes… **2)

Un cop entesos amb la família Madorell, els minaires comencen els treballs de perforació. La seva idea és que la mina baixi pel torrent dels Casalots i des d’allà fins a l’Hostal Vell, per on seguiria, o bé pel Raval o bé pels actuals carrers de la Creu i de Bonavista, fins al capdamunt del carrer de Badó, on es construiria un repartidor amb el seu corresponent registre d’entrada” i acabaria a can Ginestar.

Com els terrenys de l’Hostal Vell eren propietat de la família Cardona, els tres minaires es posen en contacte amb ells i estableixen els pactes corresponents.

En virtut dels pactes establerts entre Josep Vivés, Joaquin Clavell i Josep Oliveras, d’un cantó, i Francesc d’Assís Cardona i Josep Cardona, pare i fill, de

Arxiu Històric Comarcal de Sant Feliu de Llobregat. Protocols del notari Crehuet. Núrn 99, vol. 3r. L’entrada d’aquest registre encara es conserva dalt de tot del carrer de Bado, que és molt més antiga que la casa que hi ha edificada al seu damunt. Aquesta casa és la que es troba a la cantonada del carrer de Badó amb el passatge del Montseny.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

l’altre, aquests darrers autoritzen, pel preu de 1.000 pessetes, el pas de la mina per les seves terres, mentre que els tres manaires es comprometen a escampar convenientment la terra estreta, llençar les pedres i vendre’ls dues plomes d’aigua per 2.000 pessetes, per a la qual cosa es facilitarà a la família Cardona una clau independent del repartidor a fer al carrer de Badó, i a costejar la meitat de la canonada de plom necessària per a aquest subministrament

Carrer de Badó, a l‘esquerra s‘observa la portella d‘accés al repartidor que s‘esmenta.

Una vegada arribats a una entesa amb la família Cardona, els tres minaires continuen la seva feina. Es per aquests temps que mor Josep Oliveras i, a més, arriba el moment en què ja han passat amb escreix els tres anys que la família Modolell va concedir de termini als minaires.

Tant és així que, el 12 de febrer de 1889, Miquel Madorell i Padrosa i Joan Bautista Madorell i Modolell compareixen davant del jutge municipal de Sant Just Desvern per tal de citar a acte de conciliació Josep Vivés Pal, Joaquim Clavell Escriu i els hereus del finat Josep Oliveras Borrell, tots ells acompanyats d’un home bo

El jutge fa enviar comunicació als jutges municipals de Rubí i del Masnou respectivament i notifica la citació a Josep Vivés per mitjà de l’agutzil de Sant Just.

4) Arxiu patrimonial de can Cardona (en endavant APCC). Document s/n del 9/11/1885.

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

113

El dia 18 de març a les 8 del matí es reuneixen al jutjat municipal els demandants i el seu home bo, Pastor Fosalva, i els demandats Vivés, Clavell i Dolors Travé, vídua de Josep Oliveras, amb els seus homes bons respectius.

Els demandats reconeixen l’incompliment del que fou pactat l’any 1885 i supliquen que, en atenció a les moltes pèrdues que els ha originat la construcció de la mina, siguin rellevats de l’obligació d’indemnitzar-los per danys i perjudicis, a la qual cosa accedeixen els demandants “vista su triste situación”<5).

El 10 de novembre de 1889, Josep Vivés rep una carta de l’Ajuntament de Sant Just en la qual li diu que aquest s’ha assabentat, per queixes de veïns, que està efectuant excavacions al carrer del Raval sense el permís corresponent i li ordena que aturi immediatament aquells treballs.

Tot seguit, el 20 de novembre, Josep Vivés contesta a l’Ajuntament dient que li estranya aquesta comunicació i l’ordre que se li dóna de suspendre les obres, quan ell tenia autorització per efectuar obres d’excavació o mineria per a conducció d’aigües segons acta de l’Ajuntament de 2 de juny de 1887, referint que aquesta autorització li permetia construir:

“… una mina que partiendo de la citada dels Casalots pasará por el camino de este nombre y calle del Arrabal o sea la carretera antigua hasta dos tercios de dicha calle, en el trozo desde casa Biosca siguiendo la travesía donde hay el Matadero público; y el tercio de este camino o calle por medio de excavación con tubería, siguiendo las calles de Buenavista, calles de Modolell en proyecto en la propiedad denominada de “Casa Freixas” hasta encontrar también la calle de Argemí, en proyecto y siguiendo después el camino de Vallvidrera hasta llegar a la casa del propietario Don Miguel Madorell en cuyas cercanías establecerá el repartidor para llevar las aguas que encuentre y tiene entrada mina a dicho Sr. Miguel Madorell, al Sr. Cardona y demás vecinos que quieran comprarle aguas así como si el Municipio desea establecer fuentes públicas. La mina que proyecta al que suscribe desde el depósito de agua hasta el segundo tercio poco más o menos de la calle Travesía del Arrabal (o sea carretera antigua); tendrá en su máximo ocho palmos de altura por sesenta centímetros de ancho; quedando una capa de terreno sobre dicha mina de unos tres metros poco más o menos; grueso al parecer del recurrente suficiente para asegurar el tránsito público, en cuanto a la excavación será una profundidad la menos posible e indispensable para colocar la tubería. Caso que le fuera imposible por cuestiones particulares o por perjudicar la obra el itinerario que el recurrente proyecta, al llegar a la calle de Buenavista y en su término urbanizado; conduciere las aguas por la calle de Badó, Campreciós y detrás Iglesia hasta conducir las aguas al lugar que antes ha mencionado” (8).

5)

APCC. Document s/n. Manuscrit còpia de l’acta de conciliació feta al jutjat de Sant Just Desvern el 18/3/1889. AHSJD. Expedients municipals d’obres, any 1889. En el mateix expedient consta un plànol d’escala 1:500 amb el recorregut descrit, signat pel mestre d’obres Dimas Vallcorba, datat el 6/12/1890.

114

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

L’Ajuntament ho reconeix i Vivés pot continuar la seva mina, la qual no passarà pel Raval, sinó que baixarà pel carrer de la Creu i anirà pel de Bonavista fins a Badó.

Aquesta aprovació municipal comporta també el compromís que els propietaris de la mina cedeixin al municipi un quart de ploma d’aigua, i així s’acorda entre ambdues parts el 6 de setembre de 189067

El 12 de desembre d’aquell any, en presència del notari Ricard Permanyer i Ayats, se signa un conveni entre els amos de can Ginestar, els de can Cardona i Josep Vivés Pal, on es ratifica la rescissió del conveni de 1885, indicant que els Madorell, interessats com estaven a portar l’aigua fins a casa seva com estava convingut en el contracte original, li van tornar a encarregar a Vivés la tasca de portar l’aigua des dels Casalots, on ja brollava, fins al seu domicili, i li van abonar els jornals i materials emprats en els treballs de conducció de les esmentades aigües.

Així, els senyors Madorell esdevenen propietaris de tota la mina, llevat dels pous i mina situats en terrenys de can Cardona, que passen a ser propietat d’aquests darrers. Amb això la família Madorell dóna per finalitzats els treballs encarregats a Vivés i li permeten, durant un termini de deu anys, que faci d’iniciativa pròpia treballs de mina al Pedró, subjectant-se a determinades condicions (8) No hi ha constància, però, que Vivés reprengués cap més treball en aquesta mina.

Quedava encara pendent la conducció fins a can Cardona pactada amb Vivés. El 14 de gener de 1891, Francesc Cardona i Padrosa demana a l’Ajuntament autorització per fer-la i aquest la concedeix el 27 de gener (9)

Des de llavors, la mina va anar portant les seves aigües fins a can Ginestar, deixant a can Cardona la part que li pertoca.

El 7 de maig de 1904, l’Ajuntament demana a Joan Bautista Modolell i Modolell, propietari de can Ginestar, que li permeti d’accedir a la mina per veure si es pot disposar del seu quart de ploma, per tal d’aprofitar-lo en benefici del poble, i Modolell li respon donant-li totes les facilitats (101.

No tenim més notícies d’aquesta mina fins el 24 de gener de 1930, en què Joan Cerdà sol·licita autorització per construir una bòbila a la barriada dels Casalots, junt a l’antic camí d’Esplugues. La instància presentada va acompanyada d’un plànol on s’indica el pas d’aquesta mina pel solar on es pretén ubicar la rajoleria (11)

AHSJD. Correspondència, 7/5/1904. En aquest document, també citat més endavant, es fa referència a aquest acord. APCC. Escriptura notarial s/n del 12/12/1890. AHSJD. Expedients municipals d’obres, any 1891. AHSJD. Correspondència, 7/5/1904. AHSJD. Expedients municipals d’obres, any 1930.

9) 10) 11)

HISTORIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

Una darrera notícia d’aquesta mina data del 24 de setembre de 1941, en què Dolors Modolell, de can Ginestar, demana autorització a l’Ajuntament per tal d’adobar la mina, que estava obstruïda.

El 25 d’octubre, l’arquitecte municipal informa positivament, imposant les condicions habituals per a les obres al carrer sobre l’estat final de la pavimentació de la voravia i la no interrupció del trànsit.

L’11 de novembre es comunica a Dolors Modolell la concessió del permís per fer els treballs i tot seguit es procedeix a fer la reparació 12)

Fins aquí la història d’aquesta mina. Es de suposar que, amb la compra de can Ginestar per part del municipi, feta l’any 1978, la titularitat de la mina hagi acompanyat la de la casa.

CAN GINESTAR

Dibuix de Josep M. Ribes i Vivés representant can Ginestar, on arribaven les aigües de la mina dels Casalots.

12)

AHSJD. Expedients municipals d’obres, any 1941.

 

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

3.3.4. HISTÒRIA DE LA FONT DE LA BONAIGUA (1)

per Antoni Anguera Múrria El 14 d’abril de 1956 la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Sant Just es dirigeix per escrit a l’Ajuntament demanant que es prenguin mesures per evitar els estralls ocasionats en els horts i camps del voltant de la font que es produeixen tots els diumenges. Sembla ser que la gran afluència de gent els dies de festa ocasionava problemes fins a gairebé dos quilòmetres lluny de la Bonaigua. Els pagesos de la zona suggereixen que l’Ajuntament delimiti, tanqui i vigili la propietat municipal anomenada Parc Rural de la Bonaigua.

El procés de delimitació conclou el 26 d’abril del mateix any. Per realitzar la delimitació de la finca es reuneixen en el lloc Josep Maria Domènech, alcalde; Manuel Corrales i Josep Bullich, tinents d’alcalde; Feliciano Baratech, secretari; Josep Alemany i Josep Carreras, arquitecte i aparellador respectivament, per part de l’Ajuntament; Joaquim Gelabert, Assumpció Modolell i Josep Alzinella, com a propietaris de terrenys veïns; Miquel Casanovas, en representació pròpia i de la també propietària veïna Fe Rey; Jacint Suñé, com a cultivador de les terres dels propietaris citats; i Pere Padrosa, Jordi Cardona i Santiago Modolell, com a propietaris veïns de la zona.

En l’acta de delimitació es diu “...el Sr. Miquel Casanovas manifiesta que la fuente que da nombre a la propiedad municipal, fue descubierta por indicación suya en 1932, y urbanizada por el Ayuntamiento según proyecto del Arquitecto Municipal Sr. Alemany. El Sr. Casanovas explica que al cavar una mina un propietario, con objeto de captar parte del agua que era conducida subterraneamente a la propiedad que ahora es de la señora Modolell aquí presente, tropezó con una veta de agua viva, y la condujo por medio de dicha mina hasta la riera. Ello ocurrió hace unos sesenta años. Posteriormente los arranques producidos por las avenidas de las aguas pluviales cegaron la fuente, y cuando en 1931 fue elegido concejal el declarante, propuso al Ayuntamiento la recuperación de la fuente, teniendo la fortuna de que la Corporación aceptase dicha iniciativa, y de que a las primeras excavaciones practicadas reapareciera el caudal de agua que brota en la fuente, acordándose proceder a la urbanización del lugar y construcción de las obras que han perdurado hasta hoy, si bien requieren que se realicen algunas reparaciones. Todos los señores presentes han escuchado con el máximo interés la información del Sr. Casanovas, que por ser hijo de esta zona conoce perfectamente los hechos apuntados…”

Article publicat a La Vall de Verç, núm. 140. Sant Just Desvern, marc/abril de 1992, pàgs. 8, 9 i 12, confeccionat a partir de la documentació existent a l’Arxiu Històric de Sant Just Desvern, Signatura 624, expedient 6.

El projecte original de l’arquitecte Josep Alemany fet l’any 1932.

Les germanes Carme i Dolors Modolell i Fe Rey Llisuy van cedir a l‘Ajuntament de Sant Just uns 3.000 metres quadrats per fer un parc municipal. Així ho recull l’escriptura feta el 26 de novembre de 1932 davant el notari de Martorell, Régul Cumané i Pujolar. En representació de l’Ajuntament hi figuren Daniel Cardona i Civit, alcalde, i Josep Piquet Gelabert, regidor síndic.

Es tracta de la cessió d’una porció de terreny de la pessa de terra del Mas “Casa Duran”, de cabuda tres i mitja mojades, equivalents a una hectàrea, setanta tres àreas i cinquanta tres centiàreas, en la qual hia un safareig amb aigua de mina per el servei de la finca; confronta al nort, amb la riera de St. Just; al mitjorn, amb el camí de la muntanya; a sol ixent, amb Fe Rey i a ponent, amb el camí de Can Melich”.

Aquesta cessió permet a l’Ajuntament portar endavant el projecte de parc que té intenció de realitzar i que abans se citava en les manifestacions fetes per Miquel Casanovas l’any 1956.

Es recupera la font inicial segons projecte de Josep Alemany i es condiciona la finca amb la plantació de l’arbrat que, en part, encara avui perdura. L’Ajuntament es compromet també, i suposem que així ho fa, en la construcció de dos pous per accedir a la mina d’aigua propietat dels Modolell i en el manteniment d’aquesta.

La sol·licitud de vigilància de la zona efectuada pels pagesos dels voltants es concreta cap a finals dels cinquanta, amb la construcció del xiringuito per a la

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

venda de begudes, que comportava les tasques de vigilància a compte dels guanys d’explotació. L’acte d’inauguració del xiringuito va comptar amb tota la solemnitat de l’època, amb benedicció del rector inclosa. Aviat els santjustencs agafen el costum d’anar-hi a sopar a la fresca les nits d’estiu, al mateix temps que s’incrementen les visites i dinars a l’entorn de la font els diumenges i festius.

L’explotació del xiringuito passa per diferents persones, sembla ser que una d’aquestes transforma i amplia l’activitat originària, servei de bar, en un altre servei més personalitzat d’atenció a la clientela masculina, que es munta una casa de barrets, vaja! Aquestes atencions als mascles són motiu de preocupació per part d’un col·lectiu de veïns del poble que es creuen amb l’obligació personal de salvaguardar els bons costums i es munta una operació de neteja que porta una mica d’enrenou.

Com sigui, el xiringuito, la font i els seus voltants van continuar sent lloc de trobada i esbarjo per a molta gent fins a entrar als anys setanta.

El col.lector de la riera de Sant Just on desguassen les aigües de la mina de la Bonaigua.

Unes pluges intenses l’any 1970 van inundar la font i van ocasionar alguns danys. Pel poble corrien rumors que l’aigua no era bona, els veïns continuen queixant-se dels problemes de la gent que hi va. El despretigi continua i s’incrementa.

L’any 1971, l’Ajuntament compra més terrenys al voltant de la seva propietat per fer possible l’emplaçament d’un centre escolar.

HISTÒRIA DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

119

El 1975 se cedeixen gairebé la totalitat dels terrenys de titularitat municipal al Ministeri d’Educació per a la construcció d’un institut de batxillerat. El curs 1978-1979 s’inicien les classes.

La font, entre les pluges i les obres, primer de l’institut i després del col·lector de canalització de la riera, acaba soterrada.

L’any 1992, amb motiu de la construcció d’un nou col·lector d’aigües residuals a la riera de Sant Just, en fer l’excavació de la rasa per al pas dels tubs, aparegueren a la llum durant unes poques hores les restes d’aquesta font. Des de llavors, continua colgada. Les seves aigües, però, continuen brollant, tal com s’explica en d’altres capítols d’aquest llibre.