Amb la voluntat d’apropar el coneixement del patrimoni, tant el natural, com l’arqueològic i l’arquitectònic de Sant Just Desvern, als veïns i veïnes del poble, l’itinerari ofereix explicacions i informació de la història dels llocs que es visiten i pretén ajudar a fer prendre consciència de la seva protecció i el seu manteniment.
1. LA FONT DE LA BONAIGUA
Autor/a Juli Ochoa
Cap l’any 1872, en Miquel Casanovas Bosch, de Can Miquelitus, va descobrir una veta d’aigua que fluïa pel subsòl d’una peça de terra anomenada “El Roure d’en Ginestar”, situada a l’alçada de la confluència del torrent de Can Biosca amb la Riera de Sant Just, fent-li abrigar l’esperança de fer una font pública en aquell punt, però posteriorment les pluges van acabar colgant la seva descoberta.
Quan el 15 d’abril de 1931, com a conseqüència de l’adveniment de la República, Daniel Cardona Civit esdevingué alcalde de Sant Just i Miquel Casanovas regidor, el vell projecte concebut per Casanovas de crear aquella font es va poder materialitzar, en ser assumida amb entusiasme la seva iniciativa pels seus companys del nou consistori.
Posant-hi fil a l’agulla, el 26 de novembre de 1932, davant del notari de Martorell Régul Cumané i Pujolar, l’Ajuntament de Sant Just adquiria a les germanes Carme i Dolors Modolell per una banda, i a Fe Rey Llisuy per l’altra els terrenys en els quals es pretenia fer aflorar aquella font i construir-hi un parc públic, els quals abastaven cosa d’una hectàrea i tres quarts.
L’arquitecte municipal Josep Alemany i Juvé va ser l’autor del projecte d’aquella font i parc , que a partir de la seva inauguració l’any 1933, van constituir un acollidor punt de trobada i d’esbarjo per a moltes famílies de Sant Just i de la seva rodalia al llarg del gairebé mig segle de la seva existència.
L’afluència de públic va arribar a ser tan nombrosa que fins i tot s’hi va aixecar durant un temps un berenador per atendre la concurrència, majoritàriament de caràcter familiar, fins que un poc edificant canvi posterior d’orientació d’aquell establiment va aconsellar la seva clausura.
El pas del temps i l’aparició d’ una major oferta pel que fa al lleure en una societat cada cop més motoritzada, va propiciar que molta gent acabés optant a poc a poc per acudir a altres indrets a passar l’estona.
Només calgué que els forts aiguats de 1970 originessin una revinguda de la riera, i que aquesta rierada acabés colgant pràcticament la font, per sentenciar-la definitivament.
La font de la Bonaigua ja no es restauraria, i l’any 1975 aquell indret seria cedit al Ministeri d’Educació per tal de construir-hi l’Institut, les obres del qual van suposar la fi del parc i el soterrament d’aquella font, la qual, no obstant la seva desaparició física, segueix rajant, podent-se accedir al constant floreig de la seva aigua a través del col·lector que des de les immediacions del Molí Fariner fins al pont de Can Mèlic, drena la llera de la nostra riera.
Tenim constància de que l’ajuntament de Sant Just ha anunciat en diverses ocasions l’existència d’un projecte de restauració més aviat parcial d’aquesta font, el qual considerem des d’aquesta comissió que caldria recolzar i seguir ben de prop.
2. MOLÍ FARINER DE CAN PADROSA
Autor/a Olga Sbert
Ens trobem davant d’un dels tres exemples que queden de molins fariners medievals del Baix Llobregat, però aquest l’únic d’aquestes característiques. Es considera que es va construir a finals del segle XIII, bàsicament per l’existència de mur tipus “opus spicatum” (assenyalar). Aquest molí és del tipus conegut com a molí de cup, perquè té un pou per emmagatzemar aigua.
En el segle XIV aquest molí s’anomenava Molí Mitjà. Això vol dir que hi havia dos molins més. Hi ha documents que esmenten un Molí jussà o inferior (i unes possibles restes), però no hi ha documents del teòric molí sobirà o superior.
Hem de pensar però que a l’actual Molins de Rei a principis del segle XII, funcionava un casal amb 12 moles, però que a Barcelona, al llarg del rec comtal ja hi havia molts més molins funcionant. A principis del segle XIII ja funcionava un altre casal a Santa Coloma de Cervelló amb diversos molins, i es conserven encara algunes runes a l’antic terme del castell de Cervelló.
La referència més antiga al Molí Mitjà és en un pergamí de l’any 1311, quan la família Durfort que era propietària ven aquest molí i altres masos amb totes les seves pertinences a un mercader de Barcelona. El molí mitjà era per tant més antic que aquella data, i formava part de l’aleshores Mas Moragues (avui Can Vilar), on vivia la família de Ferrer Moragues. Però Moragues només en tenia la meitat, l’altra meitat era d’Arnau Orta. En aquella època la família Orta vivia a la casa que avui coneixem com can Freixes, i després un descendent seu pensem que va anar a la casa que avui es diu can Cortès, que es troba just darrera de la subestació elèctrica. També sabem que més amunt d’aquí hi havia una resclosa, que era d’un altre propietari, dit Simó Bonanat, de professió teixidor, que també tenia un molí que feia servir per a fabricar lli.
Aquest molí mitjà funcionava prenent l’aigua de la riera, probablement a l’alçada del pont de can Padrosa que queda a una cota una mica superior.
L’aigua arribava a través d’un canal, i s’acumulava en una bassa. Dalt de tot encara hi ha les restes d’uns murs que formen un espai triangular que, molt probablement, la bassa que acumulava l’aigua. Els molins de cup (en castellà, “molinos de cubo”) es varen implantar a través de l’enginyeria hidràulica musulmana. Amb aquesta tècnica el moliner podia regular el cabal de l’aigua i, per tant, la potència del molí, i va ser un gran pas perquè es tenia control sobre la mòlta, ja que abans funcionaven amb la velocitat que els donés l’aigua de les rieres. A més, podien funcionar amb l’aigua acumulada, encara que la riera no portés aigua, i es podia construir una mica allunyat de la riera si l’aigua es portava a la bassa amb una canal.
Podem observar com encara a les parets de dalt hi ha tosca sobre les pedres, això és la calç que portava l’aigua que es dipositava a les pedres, ja que hi havia filtracions perquè el cup no seria del tot estanc. L’aigua del cup es feia caure a través d’un forat que hi ha al fons de la cambra (que rep el nom de carcavà), i a través d’un canal es feia arribar al molí de fusta (avui en diríem turbina) situat a baix. Dins de la cambra hi havia dos pisos. A dalt hi havia la mola de pedra que molia el gra per fer la farina (que no deuria ser gaire grossa), i sota, la roda del molí que es movia amb l’aigua. La roda del molí era horitzontal, segons la tradició grega. L’aigua sortia per una altra canal, que era sota i retornava l’aigua a la riera.
Més endavant, el molí va pertànyer a la finca que avui és can Padrosa, que cap al segle XV s’anomenava can Puig i després can Puig de les Basses, no sabem si una bassa d’aigua donava nom a la família o si això és casualitat. En aquella època però el molí ja es va abandonar, i colgar amb terres. I en època molt propera s’havia fet servir d’abocador de runa.
A data d’avui, el molí és de propietat municipal, i està inclòs al Catàleg de Patrimoni de Sant Just. Es va excavar i arranjar l’any 2001.
3. CAMÍ A CAN CORTÈS
Autor/a Daniel Cardona
1.La vall de Sant Just. Poc veiem d’aquesta vall, una mica de can Oliveres, floristeria Isart, can Vilà, s’endevina can Carbonell i a la carena poc visible can Cuiàs. Figura 1. En la figura 2, observem els canvis en la vegetació de la vall en 113 anys.
3-1 Làmina Vall de Sant Just2. La carretera de la Muntanya. Segons Joaquim Carbonell en l’escrit El camí de la Muntanya de Sant Just Desvern. Fins el 1898 totes les masies de Sant Just i més las de muntanya, es comunicaven per la Riera de Sant Just, així totes tenien i encara tenen un camí carreter que anava de la masia a la riera.
El 8 de maig de 1898, i davant del mal estat del camí de carro que passa per la riera, després de les pluges, els propietaris de les masies a partir de can Padrosa direcció muntanya, can Cortès, can Biosca, can Vilar, can Carbonell, can Fatjó, can Baró, can Oliveras, can Merlès, fundant una Societat carretera de Muntanya. L’obra contemplarà un nou “camino carretero” fora de la riera i anirà de la meitat del punt anomenat Fondo, avui meitat carrer Antonino Tenas fins a la masia de can Merlès. Hi hauran 2 ponts, el primer per salvar la riera de can Biosca, on hi ha l’Institut i l’altre a can Padrosa(figura 3), per salvar la riera i passar a la riba dreta de la mateixa. El 23 de juny de 1927,en context de fer front a les despeses de reparació dels dos ponts i de fer pagar els que no eren socis, l’Ajuntament se’n fa càrrec de la conservació. El novembre de 1931, l’Ajuntament pren l’acord d’ampliar a 4 metres el camí des de la Font de la Bonaigua fins el pont de can Padrosa, ja que els propietaris havien avançat aquest esdeveniment. El “camino carretero” que començava el lloc anomenat “Fondo” fins al pont de can Padrosa, actualment és diu Passeig de Muntanya, mentre del pont fins a can Merlès i carretera BV-1468, Camí de la Muntanya.
3-2 Làmina Vall 1908
3-3 Làmina Pont de can Padrosa
3. Can Oliveres i la urbanització Bellsoleig. Font: Andrea Ibáñez, 2016. Figura 4
A la nostra esquerra observem la masia de can Oliveras o can Oliveras de la Costa, actualment restaurada, es menciona 1ª vegada 1659 en contrast amb Can Oliveras del Pla, és el que avui coneixem com a can Sagrera. La primera vegada que la família Oliveras(Baltasar) surt en el fogatges del nostre poble és el de 1570.També consta com a prohom en la nova construcció de l’església del poble el 1570. El 1753, Joan Oliveras passa comptes amb el comissari de Marina, Montes i Plantíos dels arbres per la construcció de vaixells. Li fan tallar: 17 roures, 72 alzines i 19 nogueres. El 1839 abans de la fil.loxera descriu que té plantada vinya d’un 5% del total de les 760 mujades de tot el terme. Aquest mateix any, la finca consta de 17 mujades, que el situa el 17è lloc dels propietaris santjustencs. Després de la fil.loxera 1890,desapareix com a propietari important del poble(1910).
Bellsoleig. El 1961, Pere Borràs i Pere Pedrosa presenten el Pla Parcial d’Ordenació dels terrenys situats al Nord de can Pedrosa. La 1ª fase va ser esplanació carrer Ametllers fins al pont de les Bruixes, petit pont que donava pas a la masia de can Oliveres i que va quedar soterrat a les obres de la urbanització de Bellsoleig. Van seguir una 2ª i 3ª fase en context d’urbanització total dels carrers: Til.lers, Perdius, Caçadors, Jardí i Oliveras i la venda de 2/3 parts dels solars i construcció escales carrer Oliveras. El 16 de juny del 1966, la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament, parla per primer cop de la Urbanització Bellsoleig
4. ENHER. Quan arriba a Sant Just?. El 1961 segons Cronologia de SJD(1995), aterra en el lloc actual, i que s’havia parlat la seva ubicació darrera la Penya del Moro. No tenim constància en els plens de l’Ajuntament la data exacta d’aquesta arribada. La primera noticia del Consistori és la sol.licitut l’abril del 1962 de construir 6 edificacions de planta baixa per magatzem. Si que hem trobat l’arbitri de la Plus Valia que cobra l’Ajuntament(1963), i així podem saber de qui eren els terrenys: Can Padrosa, Can Cortès i can Candeler. Total.36.190 m2 equivalents a 957.876,92 pams2. La primera topada amb l’Ajuntament ens consta en el del 6 de desembre 1963, la instal.lació d’una torre metàl.lica darrera de can Solanes i que travessa la futura ordenació urbanística de Bellsoleig. Demanen parar les obres. Figura 5. L’ENHER a 1969.
3-5 Làmina Enher 19694. MASIA DE CAN CORTÈS
Autor/a Olga Sbert
Ens hem d’imaginar que quan es va construir la casa, les seves terres arribaven a la riera. És a dir, passaven pels terrenys on hi ha l’Enher, i tenia un camí d’accés per l’altre costat que passava pel molí, que usava aquesta família, com hem dit abans. En aquest altre costat hi havia un torrent, avui dit de can Biosca o de can Candeler.
Allà és on es varen establir els primers habitants de la zona. Durant la construcció de la línia elèctrica es varen trobar les restes d’una cabana o habitatge, identificada per les restes de llars o focs a terra i forats on s’encastaven els pals de fusta. Es va trobar molta ceràmica i les restes humanes d’una dona, que ha fet situar la cabana en el segle IX aC, en l’època coneguda com el Bronze Final, just abans dels ibers.
Pel que fa a la casa, el que s’observa com a més característic és que està situada dins d’un clos, o tancat. La referència més antiga que tenim de la casa és de l’any 1497, en un Capbreu de rendes de la Catedral de Barcelona. En aquest document ens apareix com a confessant, és a dir, que pagava rendes, en Jaume Orta. A través d’aquest document podem relacionar-ho amb documents més antics on també apareix el cognom Orta. Podríem relacionar doncs aquesta casa amb els propietaris del molí que hem visitat anteriorment, que el segle anterior era d’Arnau i Guillem Orta. Però a l’època d’ells, només podem afirmar que els Orta de Sant Just, vivien a la casa que avui és can Freixes i en algun moment una branca va venir a viure aquí.
La casa està construïda exactament amb la façana a l’est. Paral·lels a la façana en planta baixa hi té dos arcs de pedra de grans dimensions, que són els que suporten la casa, i era de materials molt senzills, de fang i morter de calç en fileres. Però té un tret singular: és l’única masia de Sant Just que té espitlleres defensives, amb una clara missió de vigilància. Els finals del segle XV són una època de moltes crisis a Catalunya.
La casa de can Biosca, que hi ha al final d’aquest camí, pertanyia a aquesta casa i en l’època dels Orta deuria ser una petita construcció per a guardar la collita i les eines. Després va ser habitada per una altra família, i finalment es va separar d’aquesta per formar un mas independent.
El mateix capbreu que hem vist abans, ens diu que la casa de Jaume Orta després va ser de n’Arnella de Sant Just. I efectivament, en el fogatge de l’any 1553, es llista el foc, o la casa, d’Antoni Arnella, que havia casat amb una pubilla Orta.
A finals d’aquell segle, el segle XVI, és quan hi ha documentat el primer Cortès, que venia de Vallvidrera. En concret es tractava d’Antoni Cortès. Seria en aquesta època, el segle XVI, quan es va fortificar, com moltes altres cases també de Sant Just, i podem veure els murs amb contraforts tant en el pati com per a suportar l’era.
Aquí fora podem observar encara part de les rajoles de l’era, que també són del segle XVI, es troba en un lloc ben ventilat per a poder fer bé la seva funció de batre els cereals. A Antoni el va succeir el seu fill Pau Cortès Cardona, pagès, i tant el 1716 com el 1742, pagava l’impost del cadastre Francesc Cortès Batlle, descendent seu. Probablement, les finestres d’estil gòtic que veiem a la façana principal pertanyen a una reforma i ampliació de la casa, però no són d’època medieval. Sembla que cap al segle XVI-XVII es varen posar de moda i es compraven “per catàleg”. Podria coincidir amb una ampliació de la casa realitzada quan la família Cortès va arribar a la casa, ja que com veiem coincideixen en el temps.
A principis del segle XIX a la casa hi vivia Rosa Cortès, que aleshores ja formava la família Casals-Cortès.
Gràcies al treball de Juli Ochoa i Coral Torra podem saber l’evolució més recent de la casa. Així doncs, la família després es va anomenar Casals-Batista, fins que el 1826 els masovers passen a ser la família Domènech, que encara ho és avui dia.
Per causa de les desamortitzacions de Mendizábal i de Madoz d’aquells anys, la propietat deuria haver passat a la família Casals fins que per causa dels deutes que contreuen, la venen el 1862 a la poderosa família Vidal-Ribas de Barcelona. Aquests la compren amb l’interès de fer arribar l’aigua a una casa que tenien a Esplugues, i per aquest motiu construeixen una mina d’aigua, que s’inicia aquell mateix any, que es coneixerà com la Mina Vidal. Aquesta mina també donarà aigua a diverses cases de Sant Just i d’Esplugues que es trobaven prop del recorregut.
Si observem la placa amb el número 19 que hi ha col·locada al barri, és el número d’ordre que li corresponia com a casa disseminada, fora del nucli urbà, que es va posar per a l’impost de la Contribució Urbana del segle XIX.
Després, a principis del segle XX, la propietat va passar a la família Juncadella-Vidal, que també eren propietaris de la finca de can Candeler, que després visitarem. En morir el 1972 l’hereva de les dues cases, la propietat va ser heretada per la Santa Seu i per la Casa de la Caritat de Barcelona. A finals del segle passat, en desenvolupar-se el sector de l’altre costat del torrent per a edificar habitatges públics i privats, la propietat va passar a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sant Just, fins avui.
La casa es troba també inclosa al Catàleg de Patrimoni de Sant Just.
5. MINA DE CAN BIOSCA
Autor/a Juli Ochoa
Des de ben antic, fins i tot ja en època romana, a la vall de Sant Just s’han excavat galeries per tal de poder captar les aigües subterrànies i conduir-les cap a aquells punts on era necessària. Sense por a equivocar-nos, podem dir que gairebé totes les masies del nostre terme disposen d’alguna mina d’aigua, generalment d’escàs recorregut, per cobrir les seves necessitats.
Però quan realment s’optimitzen els recursos hídrics a la nostra contrada és al segle XVIII en que es produeix un canvi radical a l’agricultura i moltes terres de secà es transformen en regadiu. Aquest canvi no el fa el pagès tradicional sinó que gairebé en tots els casos és iniciativa dels nous hisendats il·lustrats, que han començat a adquirir finques a les àrees agrícoles de la perifèria barcelonina.
És així con neixen les mines de llarg recorregut que, des dels reservoris del sector muntanyós, duien el preuat líquid a les finques d’aquells propietaris, fins llavors de secà, que estaven situades al pla. De totes elles, la Mina de la Torreblanca, que és la que tenim davant nostre, és sens dubte un dels millors exemples locals d’aquests llargs aqüeductes subterranis.
Aquesta mina, que amb tota seguretat és la més coneguda, almenys de nom, de totes les mines santjustenques, és la que presenta el recorregut més complex, ja que els seus nombrosos ramals drenen pràcticament la major part de les rieres i torrents que es troben a la part alta del nostre terme municipal. El més important dels quals és el que ve del Torrent Bò, que s’uneix a la mina principal prop de la Font de l’Oscar, al començament del camí de la Beca..
El cap més allunyat del poble està situat al capdamunt del nostre terme, en el fons de Les Fatjones, i el seu final, tal com ens diu el seu nom, està a la Torreblanca.
Amb l’aigua d’aquesta mina, l’11 de març de 1892, el marquès de Monistrol, juntament amb Francesc Cortès i Andreu Biosca, van formar la Sociedad de Aguas potables de San Justo Desvern. Amb aquesta companyia, que va estar operativa durant mig segle, la major part de les cases santjustenques van tenir garantit el subministrament regular d’aigua potable, i fins i tot, en va sobrar la suficient com per a subministrar-ne a les veïnes localitats d’Esplugues i Sant Feliu fins que finalment, l’any 1943, la Sociedad General de Aguas de Barcelona es va acabar fent càrrec del subministrament d’aigua a la nostra població, desapareixent aquesta societat que tan bons serveis havia prestat als santjustencs.
Tristament, el canvi de criteris en la utilització del sòl i l’aparició d’altres fórmules alternatives i més modernes de subministrament d’aigua, han afavorit el progressiu declivi d’aquestes mines i de l’important paper que havien tingut, abocant-les a un procés de degradació que en molts casos ha esdevingut gairebé irreversible, i en el qual fins i tot s’ha arribat a donar el cas de perdre-se’n en gran part la memòria.
La normal evolució urbanística ha vingut també a afavorir aquest procés gradual de destrucció d’aquests interessants construccions preindustrials, la preservació de les quals cal reivindicar, no havent-n’hi prou amb les entusiastes però malauradament efímeres iniciatives de caire eminentment particular que fins ara s’han dut a terme.
No és ara, potser, el moment d’entrar en detalls sobre molts aspectes inherents a aquests importants elements patrimonials que encara conservem: la seva interessantíssima metodologia constructiva, el vocabulari específic d’aquest ofici perdut o la historia detallada de cadascuna de les nombroses mines d’aigua que encara hi ha en el nostre subsòl.
En cas que tingueu interès en aprofundir més en aquest tema, us recomanem la lectura del llibre “Les mines d’aigua de Sant Just Desvern”, editat l’any 1995 conjuntament pel Grup Espeleològic Rats Penats i el Centre d’Estudis Santjustencs.
6. CAMÍ A CAN CANDELER
EUCALIPTUS MONUMENTAL
Autor/a Juli Ochoa
Generalment, quan es parla de Patrimoni, la primera cosa que ens acostuma a venir al cap són els edificis o restes arqueològiques revestits d’un cert interès artístic, històric o simbòlic. Més endavant acabem considerant que hi ha molts altres elements més que també en formen part…
Tal és el cas del patrimoni vegetal i, en concret, dels arbres monumentals: Uns elements singularíssims del nostre paisatge que, llevat de pocs casos prou destacats, sovint passen completament desapercebuts.
A Sant Just també en tenim, d’arbres monumentals, i existeix una llista contrastada dels que es poden localitzar en el nostre terme.
Pel que fa a l’alçada, el que ocupa la primera posició és el superb pi blanc de la Font d’en Merlès, un altíssim pi blanc (Pinus halepensis), que, amb els seus 37 metres d’alt, ostenta el rècord local. Per darrera seu i en ordre decreixent es troben:
Segon: L’eucaliptus del torrent d’en Biosca (Eucalyptus globulus), de 36 m., que és el que ara estem veient
Tercer: El pi blanc de la Font del Caçador (Pinus halepensis), de 31 m.,
Quart: El pi blanc de les Fatjones (Pinus halepensis), de 26 m.
Cinquè: El roure de la Font d’en Merlès (Quercus cerrioides), també de 26 m.
Sisè: el pi de Can Candeler (Pinus pinea), de 25 m., que també podrem veure en aquesta passejada.
…I així successivament.
Com és fàcil de suposar, tots aquests arbres, tant els situats en terrenys públics com els privats, constitueixen uns elements patrimonials extremadament fràgils subjectes a nombrosos i elevats riscos que amenacen la seva integritat i pervivència, la qual cosa els fa mereixedors d’una especial atenció i cura.
Per això és bo saber que ja s’han començat a donar des de fa un cert temps les passes necessàries en aquest sentit.
Així, el Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola ha elaborat un Pla especial de protecció del medi natural i del paisatge del parc natural de la serra de Collserola que en seu text refós de març de 2020, entre altres dades d’interès, presenta un complet inventari dels arbres monumentals que hi ha al parc, entre els quals són recollits pràcticament tots els que hi ha a Sant Just i están en terreny del parc.
Per la seva part, el nostre consistori també ha inventariat bastants d’ells, tant públics com privats, situats dins o fora dels límits del parc, i els ha inclòs en la seva Ordenança de protecció de l’arbrat i dels espais verds de Sant Just Desvern, redactada ja fa uns anys.
6. CAMÍ A CAN CANDELER
DEVESA DE L’ARBRE AGULLÓ
Autor/a Miquel Almela
Aquí només farem una parada breu, per explicar-vos que també podem considerar com patrimoni de Sant Just, un petit però molt important projecte de reforestació que tenim aquí mateix.
Fa 22 anys un grup de persones varen començar a netejar un tros de terreny, a plantar arbres, a cuidar-los i regar-los. Ara ja no és un espai erm, embardissat i ple de deixalles, amb l’esforç i la resistència d’aquests voluntaris els arbres plantats o trasplantats, alzines, roures i algun pi, que alguns d’ells fan ja més de 4 metres d’alçada, poden créixer per sobre dels esbarzers i consolidar-se dignament.
Algú l’anomena la Devesa de l’Arbre i cal explicar el per què.
El principal activista d’aquest lloc és l’amic Arbre Agulló, que potser el coneixeu, abans de canviar-se oficialment el nom, es deia Jordi.
Ell mateix anomena aquest lloc com el Racó del Colibrí, fent referència a una llegenda guaraní que diu que havent-se declarat un gran incendi, un jaguar tot fugint veia un colibrí que anava i tornava de l’incendi i li va preguntar, -què fas colibrí? -vaig al llac agafo aigua amb el bec i la tiro al foc per apagar-lo, -estàs boig, creus que l’apagaràs tu sol? -bé, jo faig el que em toca fer, li contestà i tornà a buscar més aigua.
Ara no entrarem perquè potser som masses, però quan vulgueu hi podeu venir a visitar-lo, potser hi trobareu algú amb una garrafeta portant aigua als arbres.
7. MASIA DE CAN CANDELER
Autor/a Roger Cunties
Arquitectònicament, el conjunt de l’actual masia de can Candeler està format per dos edificis, que es troben units. El més antic és el que se situa a mà esquerra, ja que a la planta baixa hi ha un mur fet amb pedres col·locades en espiga (opus spicatum), que el dataria als volts del segle XIII. A més la tipologia de la masia és també de les més antigues, en aquest cas la porta se situa a la façana sud, perquè té el carener paral·lel a la façana principal. Pensem que l’edifici es deuria ampliar cap al segle XVI. Les dates d’aquest possible ampliació coincideixen amb la finestra d’estil gòtic, geminada amb un pilar on es recolzen dos arcs lobulats, què, com s’ha explicat en el cas de Can Cortès, són del segle XVI o XVII i van ser una moda del moment.
Per altra banda l’edifici de la dreta és molt més recent, i podria ser del segle XVII o fins i tot XVIII, ja que es troba adaptat per a una altra família.
Com es veu també es troba encerclada per un mur que la tanca, amb un barri on hi ha la porta d’accés, com hem vist a can Cortès.
Un altre element diferenciador del conjunt és el pi pinyoner, que fa aproximadament uns 25 metres d’alt i què, per les seves característiques, està recollit com a arbre singular del Parc de Collserola.
Quan anem molt endarrere en la història és difícil, a vegades, tenir certeses absolutes. Ens passa, també, amb els orígens de Can Candeler. Mossèn Antonino ens diu que la masia era coneguda, al segle XV, com a Torre Camosa o de mossèn Camós. Si fos així aquesta podria ser la casa del cavaller Joan de Camós, membre del Consell de Cent de Barcelona i que visqué una vida plena d’aventures. Per conèixer-les al detall cal cal llegir-se l’article que ha escrit l’historiador i membre del CES, Juli Ochoa, i que trobareu a internet. Però de la vinculació de la Torre Camosa amb l’actual can Candeler, que fa mossèn Antonino, no en podem estar segurs.
El que sí que podem afirmar és la que la masia va ser adquirida, entre 1659 i 1670, per en Jaume Gelabert del Coscoll. Aquest era originari de can Coscoll, però residia a Barcelona quan es casà amb una filla d’un candeler de sèu (menestrals que elaboraven candeles, o ciris) de la ciutat Barcelona. Jaume Gelabert va seguir amb l’ofici del sogre i , al comprar la casa de Sant Just, la masia passà a tenir un nom més semblant a l’actual ja que fou coneguda com a «Casa d’en Gelabert Candeler».
Sortosament podem conèixer una mica més la història de la masia en aquelles dates, a finals del segle XVII i principis del XVIII, gràcies al treball que els membres del CES Olga Sbert i Raimon Masdéu van elaborar estudiant el cadastre de 1716 i que es va publicar com a Miscel·lània XXIII del CES. Aquest treball permet conèixer, entre d’altres coses, els límits de la finca «que limitava a l’est amb les terres del mas Pedrosa de la Muntanya; al nord […] fins arribar al coll que es forma on comença l’actual carrer Picalquers. Allà […] ja descendia pel torrent que allà començava fins a arribar a la propietat d’en Gabriel Cardona, amb qui limitava al sud, fins a arribar a la riera de Sant Just […].»
Seguint amb la història de la masia, es coneix que a partir de 1812 la família Mestres – Gelabert en van ser els masovers i en tingueren cura al llarg dels segles XIX i XX. Un membre d’aquesta família, en Jose Mestres, gravà el seu nom a la façana. No sabem si durant aquests anys es va produir algun canvi en la propietat de la masia, fins que al darrer terç de segle XX hi hagué molt de moviment en aquest aspecte. I és que al juliol de 1971 va morir la propietària tant de can Cortès com de Can Candeler, na Mercè Juncadella Vidal, que en el seu testament va cedir un terç de les finques a la Diputació de Barcelona i els dos terços restants directament al Vaticà. L’ús de can Candeler, i dels seus terrenys, va generar molt de debat al poble i fins i tot es va produir per part de l’Ajuntament un intent d’expropiació que no va reeixir. Finalment, l’any 1992, la Diputació va comprar els terrenys al Vaticà i l’any següent l’Ajuntament de Sant Just també va entrar en la propietat. Entre el 1998 i 1999 es van construir els pisos de Can Candeler i la resta de terreny edificable es va destinar a habitatge unifamiliar, zones verdes, parc forestal i, teòricament, a equipaments. I és que la masia de Can Candeler, ja propietat de l’Ajuntament, s’havia de dedicar a equipament municipal però finalment, i pel motiu que fos, no va ser així, la masia va quedar tancada i en va començar el seu deteriorament.
L’any 1987 s’aprovà el catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic de Sant Just Desvern i can Candeler passa a ser un bé cultural d’interès local i, per tant, queda protegit. Amb el pas dels anys, però, s’ha observat de manera clara els danys patits per la masia que, si be semblen no afectar-ne l’estructura, són molt evidents en el seu sostre que està enfonsat en al seva part central. Està projectada una inversió per part de l’ajuntament durant el mandat 2019-2023 per arreglar-ne la coberta.
Des de la Comissió de Patrimoni del CES, tot i valorar com a positiva i necessària aquest actuació, ens sembla insuficient. En les diverses reunions que hem mantingut amb l’Ajuntament per parlar del patrimoni del poble Can Candeler és un dels temes recurrents i nosaltres creiem que s’hauria de convertir en una prioritat. Per aquest motiu, i amb la intenció d’obrir el debat, des de la Comissió de Patrimoni del CES proposem que la masia de Can Candeler és el lloc perfecte per convertir-se en el Centre d’Interpretació de la Vall de Sant Just. Una porta d’entrada al Parc de Collserola, un espai que ajudi a la difusió d’aquest important patrimoni natural a nivell local i comarcal i que, a més a més, enllaça perfectament amb el nou lema del municipi «Naturalment Collserola».