Capítol 11

APUNTS DE GÈNERE

La fabriqueta. Foto: AMSJD

Costi Rubio García

Los logros son muchos y las mujeres aprendieron a superar el victimismo histórico y a reconocer los avances producidos. Pero son aún enormes los problemas, discriminaciones y opresiones que se padecen en todo el mundo. Aún no se han consolidado la igualdad ni la equidad entre hombres y mujeres. En el siglo XXI la violencia de género es común a las mujeres, como también la discriminación sexista o racista en los ámbitos laboral y educativo y la continua marginación en los puestos relevantes de toma de decisión política, militar y económica.

Nuria Varela. Feminismo para principiantes

0. Introducció

Abans d’entrar en matèria, m’agradaria explicar el perquè d’aquest capítol i el perquè d’aquest nom, així com aprofundir en alguns conceptes que s’aniran esmentant al llarg del capítol, amb la intenció de facilitar a les lectores i lectors la comprensió d’alguns raonaments.

Apunts perquè, atesa la riquesa de la vida viscuda per les dones protagonistes d’aquesta miscel·lània, l’espai que abasta aquest capítol no és suficient per explicar com el gènere ha influït, per bé i per mal, en la vida de les dones, d’aquestes dones.

De gènere: sent el gènere una categoria transversal d’anàlisi, hauria d’estar incorporat en tots els altres capítols. Si es dedica un capítol específic al gènere, és perquè hem considerat necessari relatar algunes de les raons que expliquen per què aquestes dones han desenvolupat determinats rols¹ i per què han estat oblidades durant tants anys, com la majoria de les dones.

Parlem de gènere: el concepte de gènere prové del feminisme.² Es comença a parlar de les dones, a incorporar els sabers de les dones en totes les perspectives del saber social i, després, a parlar de gènere i a assenyalar les relacions de gènere com un aspecte fonamental de totes les societats actuals o del passat, que s’haurà de tenir en compte en totes les anàlisis teòriques i s’haurà d’incorporar a les polítiques públiques. La dimensió de gènere és la representació de tot allò que és social i cultural. El concepte de gènere es comença a utilitzar als EUA cap als anys setanta amb el ressorgiment del moviment feminista, i a Espanya arriba com a corrent teòric una dècada més tard.

1. “Conjunt de funcions, tasques, responsabilitats i prerrogatives que es generen com a expectatives/exigències socials i subjectives: una vegada assumit el rol per una persona, l’entorn exigeix que l’acompleixi i sanciona el seu no acompliment. Generalment la pròpia persona l’assumeix i construeix la seva psicologia, afectivitat i autoestima al seu voltant”. Definició elaborada per Emakunde (Institut de les Dones del País Basc).

Els estudis de gènere, que s’han incorporat als estudis socials a l’últim terç del segle XX, tenen arrels històriques. El gènere, al llarg de la història, no s’ha incorporat com a categoria política, cultural, econòmica, social.²

2. El feminisme, en contra del que moltes persones creuen, no és el contrari del masclisme. “Es un movimiento social y político que se inicia formalmente a finales del siglo XVIII —aunque sin adoptar todavía esta denominación— y que supone la toma de conciencia de las mujeres como grupo o colectivo humano, de la opresión, dominación y explotación de que han sido y son objeto por parte del colectivo de varones en el seno del patriarcado, bajo sus distintas fases históricas de modelo de producción, lo cual mueve a la acción para la liberación de su sexo con todas las transformaciones de la Sociedad que ella requiera.” SAU, V; Diccionario ideológico feminista, Volumen I. Barcelona, 1981.

2. Al segle XVII, Poulain de la Barre escrivia que la idea de la desigualtat social entre dones i homes venia de la desigualtat social i política i no de la desigualtat natural. Al segle XVIII, amb la Il·lustració, el terme es consolida amb el descobriment que la desigualtat no és un fet natural sinó històric, però en el segle XIX es frena l’empenta de la rebel·lió de les dones de la Revolució Francesa en arrelar les idees de Rousseau sobre les tasques naturals de l’esposa i mare. Aquest fet reforça la misogínia del Romanticisme que toparà amb les mobilitzacions sufragistes de finals del segle XIX . ALONSO PÉREZ, M.; FURIÓ BRAVO, E. El papel de la mujer en la sociedad española. 2007.

Gènere: Atribut determinat culturalment i socialment, modificable, susceptible d’aprendre’s i per tant de desaprendre’s a través del qual s´assignen diferències psicològiques i de comportament; de rols i de valors. El gènere fa referència a les relacions entre dones i homes basades en els rols definits socialment i que s’assignen a un o altre sexe. El gènere és una construcció sociocultural dels sexes biològics i varia segons el tipus de cultura i societat i, també, segons l’època històrica. Glossari del Primer Pla Municipal de Gènere. Sant Just Desvern, 2006‐2010.

L´agricultura, el sector tèxtil i els serveis van acollir, majoritàriament, el col·lectiu de treballadores. Foto: Col·lecció Quintana-Cortès AMSJD

El sexe és la dimensió biològica. La base del sistema de gènere té les arrels en les diferències biològiques i anatòmiques de les persones, el sexe.

Ser diferent no té per què generar desigualtats. I, al llarg de la història, amb el patriarcat⁵ com a model cultural i social dominant, configurat sobre l’androcentrisme, les dones han estat considerades inferiors, raó per la qual han estat discriminades.

Els valors associats al rol femení tradicionalment han estat els de cura, centrats en les persones i les relacions entre elles. Un estereotip que rau en la idea que la naturalesa les ha dotat d’actituds amables, tranquil·les i capacitades per exterioritzar la tendresa, a les quals s’afegirà allò de la intuïció.

4. Sexe: Atribut innat de les persones determinat per la naturalesa, immodificable i evident que estableix diferències físiques, biològiques, anatòmiques que diferencien homes i dones, mascles i femelles. Glossari del Primer Pla Municipal de Gènere. Sant Just Desvern, 20062010.
5. “El patriarcado es una toma del poder histórica por parte de los hombres sobre las mujeres cuyo agente ocasional fue de orden biológico, si bien elevado éste a la categoría política y económica. Dicha toma de poder pasa forzosamente por el sometimiento de las mujeres a la maternidad, la represión de la sexualidad femenina y la apropiación de la fuerza de Trabajo total del grupo dominado, del cual su primer pero no único producto son los hijos.” SAU, V. Diccionario ideológico feminista. Volumen I. Barcelona, 1981.

Aquests valors i aquesta personalitat han estat adjudicats a les dones perquè convenia a l’estructura patriarcal, en totes les èpoques històriques i totes les cultures, que algú es dediqués a la reproducció de l’espècie, la nació, el poble…³ Aquests valors entren en conflicte amb les noves tasques i funcions que les dones emprenen a partir de la Revolució Industrial. Que s’accentuen, a finals del segle XIX i, sobretot, a partir de la segona meitat del segle XX. El nou prototip de dona, a més de fer‐se càrrec del treball domèstic i la cura de les persones, allò que diem “treball reproductiu”, es troba també en el “treball productiu” o assalariat. Per això trobem dones que desenvolupen tasques d’executiva, professionals de qualsevol àmbit, directives d’empresa, militars, investigadores, empresàries, treballadores en fàbriques o al camp, ocupant totes elles àrees de treball que sempre havien estat territori propi dels homes, alhora que han de fer‐se càrrec del treball domèstic i la cura de les persones de la família. Es dóna un canvi profund en l’organització de la societat i en les relacions entre gèneres. Tot això porta a la necessitat d’un equilibri en aquestes relacions i cal una redistribució dels temps, els espais i l’organització de la societat —escoles infantils, flexibilització de la jornada laboral, permisos de paternitat i maternitat més llargs…, sobretot perquè els rols masculins no s’han modificat. Així com les dones assumeixen la doble presència, els homes no s’han incorporat a la gestió de la vida quotidiana.

Respecte dels rols masculins, s’observa que els valors predominants han estat els de competència, reafirmació de si mateix, control emocional, fortalesa física i de valors… Aquests valors es tradueixen en l’assumpció de la responsabilitat d’haver de mantenir l’esposa, els fills i filles i la llar per adaptar‐se a aquest estereotip. Els homes han d’orientar la seva actuació cap a l’agressivitat, l’ambició i la necessitat de poder. Encara que les dones han superat els estereotips que el patriarcat els havia adjudicat, tot incorporant‐se a la vida pública i al treball productiu, els homes no han renunciat als seus rols tradicionals, raó per la qual és tan difícil, als inicis del segle XXI, que es trenquin les barreres entre els sexes i sigui tan difícil apropar‐se al pacte entre gèneres imprescindible per fer desaparèixer les desigualtats entre els homes i les dones.

3. “…Paquita pertenecía a esa clase de mujeres que se han ido haciendo cargo de la vida cotidiana a lo largo de la historia, mientras los hombres guerreaban y descubrían la pólvora y la trigonometría. Si no llega a ser por ellas que se ocuparon de gestionar cosas tan vulgares i mínimas como la alimentación y la procreación y la realidad, la Humanidad se habría acabado hace milenios”. MONTERO, Rosa. La hija del Caníbal. Espasa, 1997.

Aquestes reflexions, que són aplicables al conjunt de les dones i els homes, evolucionen de manera diferent segons l’espai i el temps. I en aquesta evolució, té molt a dir la correlació de forces que en cada moment estableix el poder masculí i la lluita per canviar l’estatus quo per part de les dones.

En cada etapa històrica hi ha hagut dones que, trencant esquemes, han obert el camí a les altres. Convivint amb elles, altres han assumit, sense discutir‐ho, els rols que el patriarcat els ha adjudicat, fins i tot han estat transmissores d’aquests rols. Perquè les dones han estat, i són, diverses. Les dones —com els homes— a més de ser dones, han estat condicionades pel seu lloc de naixement, la classe social a la qual pertanyen, l’entorn —camp o ciutat— on han viscut, la formació, la família on han nascut, l’home amb qui s’han casat, fins i tot si s’han casat o no… Per això parlar de “la dona” no explica aquesta realitat. Si volem incorporar el rigor, hauríem de parlar de “les dones”. La Fina Birulés ho explica d’aquesta manera: «Les dones som diverses i ens entenem a nosaltres mateixes de maneres molt diferents, manifestem desitjos ben diversos. Si fem una petita llista, sense ànim d’exhaustivitat veiem que unes són heterosexuals, d’altres lesbianes; unes pertanyen a una generació que no han hagut de lluitar ni pel dret al sufragi ni per accedir a una cultura superior, d’altres són d’un temps en què les coses eren prou més difícils o provenen de tradicions culturals on les relacions entre homes i dones ens resulten fins a cert punt alienes; unes posen en primer pla la seva capacitat per a ésser mares, d’altres tot i sentir‐se dones, no veuen quin rol té en la seva identitat l’anomenat instint maternal o la cura d’altri, que —per cert— gairebé sempre cau sobre espatlles femenines. Però podríem dir que cap d’elles, feministes o no, de dretes i d’esquerres, dòcils o crítiques amb les regles del debat institucional, en fi, indiferents a l’àmbit de la lluita política, està disposada a renunciar a la igualtat, al que podem anomenar “el dret a tenir drets”, és a dir, a treball remunerat, personalitat jurídica i educació. I alhora es pot dir que tampoc estan disposades a renunciar a la llibertat: vull dir a controlar i gaudir del propi cos i a decidir els seus propis moviments i desplaçaments».⁴

I de les dones, de la diversitat de les dones, dels seus somnis i dels seus desitjos, parlem en aquesta miscel·lània de dones de Sant Just. Dones que han viscut en uns contextos de temps, espai i cultura concrets.

1. Consciència de les diferències i desigualtats entre els gèneres

«El viejo patriarcado murió a la vez que la familia extensa y que la vida rural. La entronización de la burguesía a partir de la Revolución Francesa y las revoluciones atlánticas, el progresivo crecimiento de las ciudades, la industrialización y, en definitiva, el capitalismo separaron definitivamente en el siglo XIX y el XX la casa de la producción, por lo menos para la clase pudiente y también para el creciente proletariado, y finalmente para todos. En ese cambio, la mujer occidental perdió su lugar en la tierra».⁵

Els últims anys del segle XIX i els primers 30 anys del segle XX, a Espanya arriben les influències dels moviments feministes anglosaxons que havien pres forma amb les sufragistes; la industrialització i el creixement de les grans ciutats amb l’arribada de la immigració provinent del camp començava a ser un fet. La incorporació de les dones a llocs de treball tradicionalment ocupats per homes a causa de la Primera Guerra Mundial fa possible l’aparició d’una dona que no tornarà a casa després de la guerra.

4. BIRULÉS, F. Les dones i la política. Quaderns de l´Institut, 1. Institut català de les Dones. Generalitat de Catalunya, 2004.

5. SUÁREZ NAVERO, L.; Carmela ya no vive aquí. El viaje sin retorno de las mujeres españolas. 2014.

La situació de les dones millora notablement els anys que dura la dictadura de Primo de Rivera i, sobretot, els anys de la República. Però l’adveniment del règim franquista al final de la Guerra Civil retorna les dones a temps prehistòrics, situació que dura els quaranta anys de la dictadura i que, fins i tot avui, és residual en algunes conductes.

La situació de les dones en el franquisme ha estat anomenada, per part de la majoria de dones i homes que l’han incorporat en els seus estudis, sobretot els feministes, amb qualificatius com grisa, negra, fosca… Les mesures legislatives del franquisme referents a les dones tenien com a finalitat imposar un model de dona definit per la subordinació a l’home, limitat a l’àmbit domèstic i arrelat en la sublimació dels papers d’esposa i mare.

Les organitzacions de dones que havien nascut en l’etapa republicana i que havien aconseguit el reconeixement de drets fonamentals com el sufragi femení, divorci i avortament, van desaparèixer o van ser reduïdes a la clandestinitat, excepte les que eren adeptes al règim com la branca femenina d’Acció Catòlica i la Secció Femenina que, des de 1939, va monopolitzar el discurs oficial sobre la dona al llarg de 40 anys, imposant la seva veu com si fos la de totes les dones de l’Estat espanyol. La Secció Femenina era el moviment de dones vinculat a Falange Española, organització feixista que va participar activament en la rebel·lió contra la República. Estava format principalment per joves de la classe mitjana en àmbit urbà i defensava el model de dona del Movimiento.

Durant els primers anys del franquisme, enmig d’una economia autàrquica, de quasi subsistència, la immensa majoria de les dones, reduïdes a mestresses de casa, havien d’enfrontar‐se al racionament dels béns de consum bàsics, tot suportant les represàlies dels vencedors. Milers van ser afusellades o empresonades per les seves idees, altres van patir humiliacions i aïllament social en moltes comunitats. Especialment maltractades van ser les que havien fet de mestres durant la República, que van ser excloses de les seves places per les seves idees democràtiques.

Eren conscients de les desigualtats

La Cándida Nevado Cañamero s’ha adonat, amb els anys d’experiències i lluites, que els valors patriarcals es reprodueixen sobre les dones des que aquestes són petites. Recorda la Cándida com, per exemple, rebia com a regal un tambor per brodar, o com ella es quedava a casa fent la feina, com cosir, mentre el pare i els germans ajudaven poc: «Llavors les dones a caseta, a caseta. I només molt de treballar, molt de treballar a la tarda per fer‐me l’aixovar, brodar‐me el meu aixovar i fer‐me els vestits… i els de la meva mama, de la germana, de la tieta…»

El nou prototip de dona, a més de fer-se càrrec del treball doméstic i la cura de les persones, es troba també en el treball productiu remunerat. Fotògraf: Lluís Ramban i Jordà

Del discurs de la Montserrat Surroca Pratdesaba s’intueix una reflexió sobre les dones i el gènere quan comenta aspectes de la seva vida laboral com a mestra de música. Ens diu la Montserrat que ha tingut sempre més alumnes noies que nois, en part, potser, per interessos de les famílies:

De nenes sempre n’he tingut moltes, però els nois potser les famílies pensen que una altra classe de carrera els pot fer més profit. […] fa bonic que un nena sàpiga tocar el piano, pels pares eh?, em refereixo […] i és clar, els nois aquest asunto no hi és.

La Isaura Martínez Silva no va observar diferències de rol de gènere dins de la família pel que es refereix al tracte amb els fills, perquè només va tenir germanes. Però tot i això, ens diu que el seu pare no va tenir mai la necessitat d’haver tingut un fill baró:

El meu pare […] va tindre filles, només. I sempre va dir que… un fill perquè l’ajudés, no havia trobat diferència amb lo que les filles vam fer. […] El papà, jo recordo que li anava a cobrar hasta el sou a l’habilitat que hi havia a Tàrrega […]. Anàvem nosaltres les noies […]. Jo el vai ajudar molt. La meva germana gran, com que era més gran va acabar la carrera i va anar a fer de mestra. Jo em vaig quedar a casa i anava ajudar el papà perquè jo era més jove.

Al camp català, d’on era la Glòria Pino Monclús, es vivia la diferència de rols segons el gènere. Mentre que a les dones se’ls requeria dedicació a les tasques domèstiques, els homes anaven a treballar al camp. Tot i això, en molts casos les dones eren imprescindibles en les tasques agrícoles on assumien un paper important. L’Emília Guàrdia i Arbusí, quan ens parlava de les feines del camp que havia de fer a casa seva quan era petita, ens deia que les feia quasi totes: «menys llaurar i tallar els arbres i munyir vaques, em vaig negar a aprendre’n per no haver de quedar‐me esclava els diumenges mentre el pare se n’anava al cafè, com havia vist que li havia tocat de fer a la mare».

La Lina Santabárbara Sánchez va créixer, com totes les dones del relat, en una societat fortament patriarcal. Encara quan estava estudiant per infermera les noies havien d’assistir durant dues hores, dos dies a la setmana, a un local de la Falange per adquirir els coneixements per ser una bona dona de casa: comprar, cuinar i fer un voluntariat (l’anomenat Servicio Social que va imposar la Sección Femenina). S’esperava de la dona que cuidés la família i la casa mentre el marit treballava a fora i guanyava diners. Per altra banda, la Lina sempre ha tingut l’exemple de la seva mare, una dona intel·ligent, emprenedora i valenta. Quan va morir el seu marit, havia de tirar la família endavant i es va fer càrrec de la feina del pare que en aquells temps era considerada cosa d’homes. Però se’n va sortir i va ser molt ben valorada pels companys de feina i pels seus superiors.

De jove, Lourdes Burzón Moliner començà a prendre consciència de les desigualtats de gènere treballant amb els seus pares a la fàbrica:

Vaig començar a tenir consciència de que… la dona… és algo… un puntal molt fort de la societat i que no se l’ha reconeguda i que perquè… em vaig plantejar tots aquests problemes de que perquè… per què no fem el pas… imposant‐se a tenir llocs més… […] A l’escola moltes de les dones de la fàbrica no hi havien anat, eh? Si havien anat un parell d’anys o així… i sempre necessitaven algú que… Sempre s’espavilaven a fer‐se els números i… Encara l’empresa… Bueno, allà on treballava jo, hi havia el meu pare que amb això era molt… Tenia molta consciència. Però hi havia moltes altres fàbriques que els homes les tractaven molt malament. Vull dir, abusant d’elles, dels esforços […].”

La Rosa Piquet Montmany deia:

Els homes [al barri] eren molt homes de taverna, cascaven les senyores, doncs aquestes senyores m’ho venien a explicar […]. Els aconsellava, primer, que tinguessin molta paciència, perquè em sembla que poca cosa més podien fer. N’hi havien també, que no eren així. Els homes eren molt borratxos. I les dones, doncs mira, a fer la feina no a casa seva, no. Jo en coneixia una que tenia sis fills i es llevava a les dues del dematí per anar a fer despatxos. Tu t’imagines quina vida? I a sobre encara duia el marit així [recte]. Jo deia: «Jo també l’aguantaria, jo, aquest marit» […] «Oh, es que […] el marido de usted es muy buena persona. El mío no es que sea malo, es que el pobre bebe». A sobre sí, encara el disculpava!

La Rosa Carbonell Caldés ens explica amb el seu testimoni que, en el seu cas i en segons quins aspectes, no hi havia una gran diferència de tracte entre ella i el seu germà quan eren petits. Així ens diu, per exemple, que de petits ajudaven tots dos a casa repartint la llet i que si ell va cursar estudis avançats i ella no, va ser més perquè a ella li costava i va deixar‐ho, no perquè a casa fessin diferències entre fills. Sí que la Rosa aprecia un major grau de llibertat pels nois respecte a les noies en l’aspecte de l’oci:

El meu germà pudé va sortir més que jo, perquè ell va tenir cotxe i anava a esquiar i jo no, els nois pudé tenien una mica més de llibertat que les noies. […] jo només anava a la platja el dia que nàvem a veure a la senyoreta Cinteta a Cabrils, i aquell dia després nàvem a la platja, els nois hi anaven més.

La Núria Jiménez Huertas, com a dona i la gran de dotze germans, va haver de compaginar les tasques domèstiques amb els estudis i la feina. A diferència dels nois i la seva dedicació a la feina i/o als estudis, ella hi afegia les tasques domèstiques:

Els nois i noies que vam anar a escola aquí perquè molts treballàvem, anaven a la fàbrica i després a la tarda anaven a escola, vull dir doncs que el meu cas era una mica diferent, perquè jo havia de fer molta dedicació, jo cada dia em llevava a les 7, vull dir que havia de fer molta dedicació a col·laborar a casa.

A l´escola franquista era obligatòria la separació per sexes. Foto: Josefina Carbó i Amigó

La Maria Camps Garcia recorda les diferències de tracte pel que a fa les feines domèstiques que feien les seves germanes i ella en comparació amb el seu germà, que no en feia cap. La Feliça Mitjans Julià recorda que, quan era jove, hi havia rols diferents segons si s’era noi o noia:

Inclús també una mica discriminats a l’hora d’estudiar, de poder anar a fer estudis superiors, sempre es donava prioritat al noi si estava capacitat i volia, perquè sempre ens deien que les noies mentre sabéssim les quatre regles, sabessin cosir i quatre coses més, que ja no cal perquè la finalitat d’una dona en aquells moments era casar‐se i si et casaves no necessitaves tenir uns estudis superiors.

1910 és l’any en què la llei permet que les dones espanyoles puguin cursar estudis universitaris. És veritat que abans ja va haver‐hi dones amb títols universitaris (Maria Elena Maseras Ribera i Dolors Aleu Riera, llicenciades en medecina el 1882; Dolors Lleonart Casanovas, Mª Luisa Domingo García i Manuela Solís Claras, medecina el 1886; Mª Concepción Aleixandre Ballester, medecina el 1889; Matilde Padrós Rubio, filosofia i lletres el 1890; Eloísa Figueroa Martí i Mª Dolores Figueroa Martí, farmàcia el 1983, entre d’altres). Hi va haver una minoria de dones que van poder accedir a estudis superiors i van poder desenvolupar professions tradicionalment adjudicades als homes. Però en molts casos, això no significava que hi hagués igualtat real amb els homes perquè es donava i, encara es dóna, que hi ha professions “feminitzades”, és a dir, professions i feines en les quals treballen majoritàriament les dones. Són professions dedicades a la cura de les persones i socialment reconegudes com de nivell inferior, amb la qual cosa, els salaris acostumen a ser més baixos i els contractes a temps parcial més nombrosos.

La Rosa Piquet Montmany no va viure la discriminació de gènere en l’àmbit d’estudis i laboral perquè va optar per una formació i una professió que, tradicionalment, estava oberta, o reservada, segons com es miri, a les dones.

A la Universitat, suposo que les dones eren minoritàries.

No et creguis! Anàvem a mitges. Era una carrera [farmàcia] que agradava molt a les noies. Per exemple, anaves a medicina i hi havia una o dues noies. Potser nosaltres, érem, posem cinquanta i cinquanta. Saps què passa? És una carrera que sembla una cosa més casolana.

La Roser Coll Faure provenia d’una família en què la mare tenia autoritat i participava de les decisions familiars juntament amb el seu pare. Aquest progressiu nou rol de la dona no sempre era ben acceptat pels homes. La Roser recorda com al seu marit li costava d’acceptar la major llibertat de què gaudien les seves filles:

Quan les nenes van ser grans, pues està clar, la llibertat que es té ara li costava d’assimilar‐la [al marit de la Roser]. Va estar una temporada dient: «Si mi padre levantara la cabeza!» Jo a última hora em vaig atipar i li vaig dir: «Txxt! Cuando tú eras joven la cabeza de tu padre te importaba menos que la de San Juan Bautista, así que déjalos en paz, porque la SEAS es un buen sitio. Es natural, el ir con la SEAS les permite… me permite que no se aficionen a las drogas ni al alcohol, así que déjalas en paz y deja la cabeza de tu padre en paz» [riu]. I ja està. Hi havia bona… bon diàleg, diguem. I ja està, eh?

Com algunes dones reprodueixen els rols patriarcals

A casa dels pares de la Ivonne Prieto Pérez hi havia divisió sexual del treball. El pare treballava fora i la mare s’ocupava de la casa. El pare juga amb ella i els seus germans i germanes i la mare no té temps de jugar perquè està ocupada en les tasques domèstiques. Quan la Ivonne es casa amb l’Antonio l’any 1955, reprodueix aquesta divisió. L’Antonio, treball remunerat, àmbit públic, i la Ivonne es dedica a les tasques domèstiques i de cura de la família, no remunerades d’àmbit privat:

Me casé, me vine a Barcelona. Antonio dice que «si tu padre te tenía a ti en casa como a una reina, yo también». Y no consintió Antonio que yo trabajara nunca. Nos arreglábamos con lo que teníamos pero no consintió mi marido […] pues no me lo planteé [treballar fora de casa]. ¡Como nunca lo había hecho! Si habría encontrado. Tampoco entonces se encontraba en fábricas y así, tenía que ser todo a casas pa servir. Y eso, a mí, como no lo había tocado pues tampoco […] Me amoldé siempre, siempre a lo que tenía. Nunca he tenido deudas, nunca he pedido nada a nadie.

La vida de l’Anna Bofill Levi va quedar fortament marcada pel caràcter de la seva mare, autoritària i defensora d’un paper secundari de la dona envers l’home. Mai no va rebre suport per part seva ni en el moment de voler dedicar‐se a la música ni a l’arquitectura, no confiava en les seves capacitats, en part pel fet de ser dona: «La vostra mare què opinava que féssiu arquitectura? No opinava, no creia en mi, la meva mare. És que la meva mare era d’homes. Era un home amb fandilles».

La Montserrat Batet i Bonet ens descriu un marit que va treballar molt per sustentar econòmicament la família:

A mi el meu marit sempre em va ajudar molt. I sempre va ser un home molt de casa, d’aquells que no van mai al cafè, no surten ni res. Sempre va estar molt per la família. Treballant molt perquè no ens faltés res. Feia hores… jo què sé lo que feia. […] Feia turnos. Treballava en un lloc d’electrodomèstics, anava a muntar neveres… feia les hores que podia perquè jo tampoc podia anar a treballar, […] llavors no hi havia guarderies.

Podríem parlar d’un rol clàssic, de l’home que guanya diners i la dona que s’encarrega dels fills i de la casa. Lamentablement no tenim el testimoni sobre si el marit de la Montserrat es dedicava a alguna tasca domèstica.

Dones que trenquen amb els estereotips masclistes⁶ que estableix el patriarcat

Moltes dones es mouen més enllà de l’àmbit domèstic tot reivindicant la participació en activitats i treballs tradicionalment adjudicats als homes. La majoria de les dones que van compaginar els treballs de cura, les tasques a la llar (treball reproductiu) i la feina fora de casa (treball productiu), van haver de desenvolupar una sèrie d’estratègies d’adaptació que els exigien un doble esforç i un doble desgast.

La Isaura Martínez Silva diu:

Jo moderna encara ho sóc ara, però sense passar‐me, eh? Hi ha coses que no les accepto i altres coses que les accepto perquè la vida ha canviat. Home, sí, una mica avanzadilla, sí. […] Jo he fet les coses de casa, com ha fet tothom, eh? I que encara ho fai […] és molt trist que la dona només estigui dintre casa, la vigilància i tal qual, si té altres aptituds. He pensat sempre que la dona està a la mateixa alçada que un home. I pot ser tan intel·ligent un home com una dona.

L’Emília Guàrdia i Arbusí no ens ha deixat una opinió directa sobre la seva visió de gènere, de la dona d’ahir, la d’avui i de com podria ser la de demà. Sí que, a través de diverses actuacions de la seva vida, observem que l’Emília era una dona conscienciada, decidida, independent i que va lluitar molt per tirar endavant. En arribar a Sant Just per fer de llevadora, va ser la primera dona soltera que llogava un pis i que sortia tota sola de nit, ja que pensava: «Si surto a la nit per treballar, també puc sortir a ballar»:

La gent llavors parlava molt… era un poble petit… Una dona em diu: «Oh, senyoreta Emília… com la critiquen». I jo que li dic: «Mira, que quina sort! bé, que diguin el que vulguin, perquè a mi tant se me’n dóna el que diguin, si jo tinc la consciència tranquil·la i la tinc ben tranquil·la… així faig una obra de misericòrdia…» Mai més em van dir res.

6. Masclisme: Conjunt de clixés, idees prejudiciades per les quals s’adjudiquen característiques a les persones que formen un grup. Són simplistes, uniformitzen les persones. Conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les normes o els patrons culturals prèviament establerts. Glossari. I Pla Municipal de Gènere. Sant Just Desvern 2006-2010.

L’Elisa Sèculi Sánchez sempre va tenir molt clar la importància del treball per a les dones, en un moment en què encara era mal vist que les dones casades treballessin. Recorda un dia que la seva mare li va dir: «”¿Qué dirá la gente, que tu marido no gana bastante para mantenerte?” Com que jo no em vaig fer enrere, no m’ho va tornar a dir mai més».

L’Anna Bofill Levi: El fet d’entrar a treballar al taller familiar, on tot eren homes i on parlava, treballava i discutia amb ells, creu que portava els homes del taller a veure‐la com un home [la seva mare] i fins i tot ella mateixa es veia com a tal, quasi arribant a menysprear les dones: «Perquè per mi les dones eren la meva mare, eren la mestressa de casa, la dona objecte, saps?» Quan va tenir el seu propi despatx d’arquitectura, el fet de ser dona no li comportà cap problema per a la seva feina, on havia de treballar directament amb constructors i paletes.

I demés, jo tenia el pare constructor. Ja havia conegut gent de la construcció, i havia anat a veure obres. No sé, tenia un altre tracte amb ells. Ja qui perfectament, una dona al cap d’una construcció no passa res. Què vull dir, perfecta. Te respecten moltíssim si tu els respectes.

La Francesca Cortès i Vives va ser una dona amb una gran consciència de gènere, molt femenina en el sentit intel·lectual. A més d’esposa, mare i treballant fora de la llar, ha estat l’única presidenta de l’Ateneu de Sant Just (1979 i 1986) i membre de la Creu Roja i de la Lliga local de Lluita contra el Càncer. La Marcela Sánchez Coquillat va criar‐se amb una mare i una tieta avançades per la seva època, en un moment en què les dones entraven en àmbits de la societat que tradicionalment s’havien considerat només masculins:

La meva mare era molt moderna, ella em va fer estudiar.

Tenia clar que les nenes i els nens havien d’estudiar igual?

Sí.

No va fer cap distinció en això?

No, si la meva mare sempre deia que a ella li hagués agradat estudiar, i la meva tia també. […] I ella deia que si hagués pogut hagués fet arquitectura. Va començar quan jo estudiava. Que les dones fessin carreres d’aquestes, que es deien d’homes.

La Concepció Amigó i Rius va tirar endavant una empresa, juntament amb les seves filles, on van tenir el costum, o la política, de contractar preferentment dones:

Des d’un primer moment em semblava que [la primera empleada] calia que fos una noia. […] No sé el perquè. […] Després foren les meves filles que continuaren contractant noies. La Joana, que és molt fiera, deia: «Agafarem sempre dones, que els clients vegin que les dones som iguals que els homes».

El patriarcat i el control sobre les dones: l’educació i les limitacions a la seva llibertat.

Pel que fa a l’educació, el règim franquista va fer un esforç gegantí d’adoctrinament en totes les etapes de la vida. L’escola havia d’adoctrinar i servir com a reproductora dels models i valors en els quals es basava el règim: L’educació primària tenia un caràcter confessional i patriòtic; era obligatòria i gratuïta, amb separació de sexes; el castellà com a única llengua en tot l’Estat, amb la prohibició de la resta de les llengües existents. Hi havia diferents tipus d’escola: nacionals, de l’Església, de patronat i privades. El currículum estava centralitzat, és a dir, a tot Espanya s’estudiaven els mateixos continguts.

L’adoctrinament que s’impartia pretenia que s’acceptés com a natural l’autoritarisme del mestre, l’autoritat natural del cap, el conformisme, la submissió davant les decisions de les autoritats, l’acceptació del líder, de la família patriarcal i autoritària, d’una societat plena de desigualtats i injustícies, de la pobresa i la misèria que aquesta genera, del masclisme, de la inferioritat de les dones… del racisme, del menyspreu a allò desconegut…

Aquest adoctrinament contemplava un fort rebuig de la democràcia, dels lliberals, dels maçons, dels comunistes… Tot estava estructurat al voltant del nacionalcatolicisme triomfant.

Dins aquest context ideològic, el règim decideix que la dona espanyola ha de ser diferent, ha de mantenir les tradicions nacionals i ser l’eix central de la vida a la llar. Una de les primeres mesures que va prendre va ser eliminar l’anomenada “coeducació”, que era, en realitat, l’escolarització mixta: nens i nenes, nois i noies, junts a la mateixa classe.

Els autors Augusto Serrano Olmedo, Jesús Sánchez Fernández i Antonio Ramón Rodríguez, en el seu article «La Educación. Víctima del Franquismo», editat per Cuadernos Caum, recullen què es deia sobre la coeducació, per part de l’Església catòlica i alguns teòrics del règim: «Erróneo y pernicioso es el método llamado coeducación, fundado también, según muchos, en el naturalismo negador del pecado original, y, además, según todos los sostenedores de este método, en una deplorable confusión de ideas que trueca la legítima convivencia humana en una promiscuidad e igualdad niveladora».⁷ «La coeducación o emparejamiento escolar es un crimen ministerial contra las mujeres decentes».⁸ Amb la Ley General de Educación de 1970, desapareix la prohibició de l’escola mixta. La separació per sexes no només va ser prohibida a les aules sinó en tot tipus de centres educatius. Malgrat aquesta prohibició i el seu reforç recollit en la Constitució Espanyola, avui en dia encara queden centres educatius que separen per sexe l’alumnat i que, a més a més, estan subvencionats amb diners públics, per diferents governs autonòmics.

La funció de l’escola tradicional era que els individus assumeixin conductes diferents en funció del seu sexe. Durant molts anys —i encara avui en alguns casos—, s’ha fet a l’escola segregada (separació de nens i nenes). Els moviments d’alliberament de les dones i els anarquistes de l’Escola Moderna de principis del segle XX han qüestionat aquest tipus d’escola i han defensat l’escola mixta (nenes i nens junts treballant el mateix currículum). A l’escola mixta s’incorpora el model masculí considerat superior perquè sigui assolit per nenes i nens. L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia aplicava la coeducació entre pobres i rics, acceptant nenes i nens de diferents classes socials, però no preveia la coeducació entre els sexes. Escola mixta no és necessàriament una escola coeducativa.

7.Pius XI en la seva encíclica Divini Illius Magististri.

8.Onésimo Redondo.

La coeducació, en l’actualitat, és un valor afegit a l’escola mixta, en definir‐se com una educació no patriarcal, no sexista, aquella en la qual es desenvolupi un currículum que reconegui les dones com a protagonistes actives de la història, de les societats i els coneixements; amb la incorporació i reivindicació dels valors associats tradicionalment al sexe femení (intel·ligència emocional) i amb currículums que contemplin la diversitat de les persones més enllà del sexe i que incorporin els valors adjudicats a un i altre sexe com a complementaris. Però com que la cultura patriarcal continua sent dominant, l’escola continua reproduint els seus valors mitjançant l’anomenat “currículum ocult”.⁹

La Carme Pérez Verdú recorda, sobre l’agrupació de les escoles i la fi de la separació de sexes, l’anècdota següent:

El senyor Pardo va tenir que posar‐me 30 nanos […] i els nanos m’entren en classe amb una cara espantosa, de ràbia, […] de sentir‐se humiliats, que els havien tret de la seva escola i estudiaven amb una mestra […]. [La Carme els va dir:] «Mireu, nens, […] tant sap un home com una dona que tan bo pot ser un mestre com una mestra […], d’aquí a vuit dies jo preguntaré qui vol tornar a la seva escola […]. Van passar els dies i els dic que qui vol tornar […]. Ningú volia anar.

La Feliça Mitjans Julià observa a través de l’ensenyament rebut la discriminació a què estava sotmesa pel fet de ser dona. Ens comenta que de petita, quan estudiava a l’Escola Nacional, la Sección Femenina de Falange les adoctrinava sobre com havien de ser les dones:

Havíem de ser castes i polides, resumint de no parlar gaire i ser bastant submises […], però anaves fent, no ho trobaves malament, semblava que a tothom li passava igual, com que no havies conegut un altra llibertat et pensaves que allò era el normal.

9. Currículum ocult: Estructura organitzativa de l´escola, distribució d’espais, relacions entre l’alumnat, actituds i expectatives del professorat, etc., que actuen de manera inconscient. També existeix a la família i els mass media.

Això és el que aconsegueix l’adoctrinament que el règim franquista va inocular en les ments de les dones. Que es considerés natural aquest status quo i així, sense adonar‐se’n, les dones, com a educadores dels fills i filles, anaven reproduint, sense voler, uns valors i uns models de vida imbuïts de la idea de la superioritat del mascle i la inferioritat de les dones, per naturalesa. Van fer veure un fet cultural i ideològic com allò que la naturalesa ha determinat.

Lucía Suárez Navero, en el seu llibre Carmela ya no vive aquí, fa un relat exhaustiu de la duresa de la vida de moltes dones que van viure sota el Codi Civil franquista. Aquest Codi considerava les dones casades absoluta propietat dels marits i eternes adolescents sense capacitat per prendre decisions per si mateixes i sense drets a gestionar les seves propietats. Entre les seves disposicions n’hi havia una d’especialment punyent, quan l’home decidia divorciarse —encara que el divorci no estava considerat en el Codi Civil—, el que es deia «depósito de la mujer casada en casa honesta». Aquest dipòsit, en molts casos es projectava quan la parella anava a viure amb els pares del marit.¹⁰

L’Aurèlia Celma i Nebot fa una reflexió personal sobre la seva vida en parella que cal llegir en clau de gènere, per copsar la visió d’aquelles dones que van quedar, d’alguna manera, lligades a la família del marit si anaven a viure a casa dels seus pares. En definitiva, la falta d’intimitat, d’independència i de poder dirigir plenament la seva vida. Ens deixa molt clar, això sí, que ha estat molt feliç perquè ha estimat molt el seu marit i els seus fills i s’ha sentit estimada. Després diu:

He sigut feliç. Però m’ha faltat molta cosa. M’ha faltat… jo hores d’ara quan he fet 83 anys [el 2010] pot semblar una bestiesa dir‐ho, però deu anys enrere, quan es casava una parella i anaven a viure sols, tenia aquella cosa de no haver‐ho pogut fer jo mateixa. No sabeu el que és entrar aquí recent casada amb tantes persones: avis, sogres, cunyats, gent de fora. […] Més gent, més feina i més sentir‐te més com que no ets mestressa de res.

10. “Una de las disposiciones legales más humillantes era el “depósito de la mujer casada en casa honesta”, que permitía al marido dejar “depositada“ en el domicilio de sus padres o en un convento si tenía intención de separarse de ella. Con ella quedarían también depositados en casa honesta los hijos menores de tres años, y los mayores de esa edad seguirían con el padre”. SUÁREZ NAVERO, L. Carmela ya no vive aquí. Nobel, 2014.

En aquest context es lliuraven petites batalles diàries per aconseguir guanyar‐se el propi espai: «Ai, les dones d’ara fan el que volen. Jo no. Quan ens vam casar, vaig tardar quinze mesos a tenir la primera criatura i, embarassada, anava a collir mongetes i el que calgués».

2. Consciència dels canvis en les relacions de gènere

El segle XX ha estat el segle de les grans transformacions experimentades per les dones. A Espanya, fa 30 anys era impensable aquest canvi quan veníem d’una dictadura que va tenir com a objectiu reduir les dones a ser, per sobre de tot, mares i esposes fidels. Aquests canvis haurien estat impossibles sense el moviment feminista que va començar a actuar, amb decisió, els últims anys del franquisme.

De 1963 a 1970, a l’Estat espanyol es dóna un important creixement industrial. Aquest creixement provoca forts moviments de migració interna del camp a la ciutat, i això provoca un enorme creixement de les ciutats i un canvi radical de la societat espanyola, que trenca amb els valors i costums de la societat agrària d’on venia. Aquest canvi va començar a suavitzar la situació de les dones i es va donar una obertura de la situació grisa en la qual van viure moltes dones durant els anys negres del franquisme.

Els anys seixanta van ser anys de rebel·lia d’una generació de dones joves que volien imitar els corrents que venien de fora, encara que només van ser canvis superficials. Molta més transcendència van tenir temes com la píndola anticonceptiva. Segons Mª Ángeles Larumbe,¹¹ les dones espanyoles el 1968 consumien ja mig milió de píndoles, tot i “ser pecat” i necessitar recepta mèdica per comprar‐la. Malgrat aquests canvis i altres de molt importants que van tenir lloc en aquesta dècada, els beneficis per a les dones van ser colaterals.

El desequilibri social que vivia el país afectava el mercat laboral femení. L’oferta de feina quedava limitada, en molts casos, pels prejudicis dels homes que preferien exercir la pluriocupació abans que permetre que les seves dones i filles entressin en el món del treball remunerat. Els empresaris eren reticents a contractar dones per la seva naturalesa i per la valoració que se’n feia en una societat fortament patriarcal. La seva escassa presència en el món laboral, fins i tot la d’aquelles que tenien un títol que les capacitava professionalment, només s’explica per raons psico‐socials d’una societat en la qual es donava valor, per sobre de tot, a la capacitat de l’home, cap de família, per mantenir‐les econòmicament. Ell era el seu protector.

Dins d’aquest context, l’agricultura, el sector tèxtil i els serveis van acollir, majoritàriament, el col·lectiu de treballadores. En les activitats on el treball eventual o temporal estava més estès, la precarietat era més gran i els salaris eren més baixos. I allà era on més dones treballaven. Perquè, encara als anys seixanta, el rol que fonamentalment s’adjudicava a les dones era el de la reproducció, la qual només es concebia dins el matrimoni. I com que encara el matrimoni suposava el sotmetiment de les dones al marit, les casades es veien privades dels seus drets.

L’anàlisi de la transició per part de politòlegs, sociòlegs i historiadors va tenir un important oblit: el compromís feminista durant el procés. El seu paper radical i rupturista i que, per estar centrat en les dones, ha volgut ser oblidat en una bona part dels estudis que s’han realitzat, excepte en algunes de les obres de recent aparició. Gràcies a l’esforç i la lluita, les espanyoles van aconseguir una sèrie de reivindicacions que són, sens dubte, un dels aspectes més positius de la transició.

11. LARUMBE, Mª Ángeles. Feminismo y Transición a la Democracia: La rebelión de las mujeres. Universidad de Zaragoza.

És evident que els canvis socials i polítics que s’han dut a terme al llarg dels últims anys, juntament amb la lluita dels moviments de dones, especialment els feministes, han obligat el patriarcat a adoptar mesures correctives pel que fa als drets de les dones. L’any 1995, l’ONU va convocar la IV Conferència Mundial sobre la Dona a Beijing. S’hi aprovà per unanimitat la Declaració i la Plataforma d’Acció de Beijing, el punt número 14 de la qual diu: «Els drets de les dones son drets humans».¹² Encara que sembli obvi, aquesta declaració es va haver d’escriure, perquè la realitat és que, fins aquell moment, les dones havien estat considerades fora dels drets humans. Com diu Vandana Shiva,¹⁶ el capitalisme ha situat les dones i el medi ambient en els marges del sistema. Què vull dir amb això? Que malgrat els canvis, malgrat les declaracions, malgrat els avenços i malgrat les lluites que les dones han dut a terme al llarg de més de tres segles, encara moltes dones són discriminades només pel fet de ser‐ho.

Declaració i Plataforma d´Acció de la IV Conferència Mundial de l´ONU, sobre les dones.

16. Vandana Shiva: Una de les pensadores més dinàmiques del món. Ecologista, feminista i filòsofa. Lluita contra el model neoliberal de globalització i a favor dels drets dels pobles. Va néixer a Dehradun, Índia. El 1979 acaba el doctorat en Física Quàntica a la Universitat d’Ontàrio (Canadà). El 1982 funda la Research Fondation of Science, Technology and Ecology (RFSTE), una institució que es dedica a la conservació de la biodiversitat. Ha estat una contumaç lluitadora contra la Corporació Montsanto per la seva política de llavors que n’anul·la la diversitat. Shiva va participar, als anys setanta, en el moviment pacífic CHIPKO. Moviment encapçalat principalment per dones, que adoptava la tàctica d´abraçar els arbres per evitar que els tallessin. Crítica amb la “revolució verda“ dels anys setanta, amb la qual es pretenia minvar la fam millorant el cultiu amb l’ús d´irrigació, fertilitzants, pesticides i mecanització. Ella afirma que la revolució verda pretenia usar la tecnologia occidental per assistir els agricultors del Tercer Món. Però en comptes de riquesa, les noves llavors d’alt rendiment van portar la pobresa i la destrucció ambiental. També és crítica amb els aliments genèticament modificats. L’any 1993 va rebre el Right Livelihood Award, també conegut com el Nobel Alternatiu per situar les dones i l´ecologia com a eix per a l’anàlisi del desenvolupament modern. Està considerada ecofeminista per la seva influència en temes de gènere.

12. Declaració i Plataforma d´Acció de la IV Conferència Mundial sobre la Dona. Beijing. 1995.

Aquesta realitat està bastant explicada en les intervencions de moltes de les dones entrevistades per aquesta Miscel·lània. Fins i tot dones que, tot i veure clar que hi ha desigualtats amb els homes i denunciar‐les, en determinats moments entren en contradicció i elles mateixes reprodueixen el pensament de qui marca aquestes desigualtats. I és que la cultura patriarcal arriba no només als homes sinó també a les dones. La cultura patriarcal, que té com a eix principal l’androcentrisme,¹³ pretén reproduir‐se i fer universal el seu pensament i les seves normes, és a dir, les normes i manera de veure el món dels homes. Moltes d’elles, imbuïdes d’aquesta cultura, no només la justifiquen sinó que també la reprodueixen. Qui no ha sentit dir coses com, per exemple: «la culpa del masclisme la teniu les dones perquè vosaltres sou les que eduqueu els fills»? En el cas de les dones espanyoles i catalanes, això que és universal —el patriarcat està present en totes les cultures— es matisa amb la càrrega del paper que el franquisme va adjudicar a les dones.

13. Visió del món i de les coses en què l’home és el centre referent, invisibilitzant la dona. L’home és el genèric i la dona és vista com un subgrup d’aquest genèric, creant així un imaginari col·lectiu totalment patriarcal.

Protagonistes d’aquests canvis: les dones

Una de les dones de més edat entrevistades durant aquesta recerca no es limita a parlar dels canvis de la dona, ho fa extensiu a la família i a la societat. La Pilar Farigola Ràfols sempre ha viscut a casa amb els seus pares, abans i després de casar‐se, tres generacions sota un mateix sostre. Personalment enyora les amistats, les visites, les cartes d’altres èpoques quan potser les cases tenien més vida, diguem‐ne, social:

Jo crec que les famílies d’abans amb les d’ara, el que ens ha fet canviar ha sigut el haver‐hi tele i tants cotxes. Jo crec que ha sigut la causa de que la gent amb la tele no es mou de casa i si vas en una casa encara fas nosa i evites d’anar‐hi, eh?

La Montserrat Surroca Pratdesaba considera que les famílies han canviat molt, que hi ha més independència o llibertat, i potser també menys cohesió o autoritat: «Abans la gent a l’hora de sopar hi havia el pare i els fills […] ara cada un va a la que vol o a la que pot. […] Planyo els mestres ara per això.» La Montserrat ha observat canvis entre les dones de la seva època i les actuals, encara que no acaba d’especificar‐los: «Avui dia pugen amb una altra visió de les coses. No vol dir que sigui ni més bona ni més dolenta, és diferent».

La Pilar Bullich Tella creu que el canvi principal l’ha dut a terme la dona mateixa:

Jo crec que la vida de la dona està bé. […] Està millor, perquè ara, si s’espavila, i està espavilada, i va l’home, pot fer coses, i coses maques. Abans no. Abans la dona s’havia d’estar davant dels fogons, o davant de la taula i s’acabó.

La Isabel Estrany Pons pensa que si avui la dona té una situació millor no és perquè ningú li hagi regalat res:

La dona ha guanyat el seu lloc, no és que li hagi regalat ningú res… O sigui, la intel·ligència no té… no és de l’home o de la dona, és de tots dos per igual i la dona se l’ha guanyat perquè ha tingut la necessitat de guanyar‐ho. Avui en dia la gent jove, les parelles en les que la dona no treballa pràcticament són inexistents, han de treballar tots dos per tirar endavant.

Un dels canvis que més valora la Rosa Julià Armengol fa referència a la llibertat guanyada i al fet que les dones puguin anar soles als llocs:

Home, ara les dones tenen més llibertat. I es posen pertot arreu.

Vostès també en tenien, no?

No, era diferent. Ha canviat molt. Les dones són a tot arreu, als ajuntaments, són alcaldesses… són de tot. […] Està molt més bé. Ara són lliures, fan lo que volen, van allà on volen. Allavors havies d’anar sempre acompanyada. No podies anar sola als llocs. Sí, sí, hi ha molta més llibertat ara. […] no podies anar sola enlloc, sempre havies d’anar acompanyat. Eres promesa i havies d’anar… Anar sols no podia ser quan estaves promesa, sempre havies d’anar acompanyada.

L’Andrea Montoro Agüera valora molt el tema dels diners i la independència econòmica adquirida: «Mira, les dones d’avui, com que totes treballen i guanyen peles, eh?, es casen, no van bé… com que jo guanyo no el necessito per [res] i ja estan. Llavors havies d’apechugar. Jo vaig anar a viure amb els meus sogres».

La Montserrat Batet i Bonet reflexiona més en clau generacional que de gènere sobre les situacions viscudes i el futur.

Nosaltres pudé érem més de casa […], la nostra vida era més d’estalviar, ara elles sempre surten […]. Nosaltres veníem d’una època molt dolenta, per lo tant, nosaltres hem mirat que a elles no els hi faltés tot el que ens va faltar a nosaltres. No sé si els hem ajudat o els hem espatllat».

La Margarida Palau Andreu creu que s’ha produït un cert equilibri de poder entre els homes i les dones dins de les parelles i que els homes s’han incorporat a moltes tasques que abans es consideraven plenament de les dones:

Home, abans un home sempre era ell el que manava. Ara no, ara les coses són més igualades. […] Abans, jo me’n recordo quan era petita, que quan veies un home anant amb el cistell era un maricón. Parlant clar, eh? Anava amb el cistell i deien «Aquest és un maricón». Ara tothom deu ser maricón perquè a la plaça hi ha més homes que dones».

Aquest equilibri també s’ha produït perquè les dones han accedit a la independència econòmica i no estan lligades al marit, com abans:

Perquè, aviam, abans la dona es casava i tenia una vida plena de fills i de…, ara tot això el canvi… abans una dona, diguéssim, és una chacha, és una minyona, i ara la cosa comença a canviar. I això porta a tots aquests divorcis i totes aquestes coses que veiem. Perquè abans la dona estava tan lligada que no podia desfer‐se’n. Ara, com una persona treballa i no està prou bé…, en fin: «Arreglem les coses. Tu cap aquí, jo cap allà».

La Margarida ho exemplifica amb el seu propi cas:

Perquè jo vaig viure molt bé amb el meu home, però si el meu home hagués sigut d’aquests que a mi em talla, jo també haguera tallat, ja ho crec! «Mira tu, jo a tu no et necessito per res. Apa! Por la puerta se va a la calle». Més clar! Jo sempre vaig treballar. Sempre m’he guanyat la vida, sempre. Jo no tinc per què aguantar un home que no puc tragar. I això ha de venir!

La Montserrat Canalda i Guimerà creu que la situació de les dones ha canviat molt, i per a millor:

Una dona ara pot anar sola pertot arreu. Abans, miri jo… quan vivia… quan estava aquí, el meu marit feia la mili. El carrer La Sala era el carrer de la xafarderia. El meu marit va arribar una vegada de permís, perquè estava a Vilafranca, i llavors feia poc que el meu germà havia arribat aquí a Sant Just, i molta gent no el coneixia. Arribant a la gasolinera, que baixava amb el cotxe, d’allò, ja li van dir que jo havia estat ballant a l’Ateneu amb un… amb un xicot. O sigui que… Ell va dir «Ah, vale, vale». Ell ja sabia, ja ho sabia qui era. Però vull dir en el sentit que sí ha canviat. Ara ningú es preocupa. Però llavors, només que et veiessin amb una altra persona que no era el teu, mare de Déu!

La Catalina Sánchez Rodríguez creu que sí que s’han produït canvis en les relacions de gènere, però no en totes: «Bueno, jo crec que hi ha que sí, hi ha que no. Sí, els que es fan ja càrrec d’ajudar a les dones amb les criatures i tot això. I els que segueixen com abans. Tu lo teu i jo lo meu.» I creu que l’actual situació de les dones és millor que la de la seva generació, en què les dones ho havien de fer tot, treballant tant a casa com a fora. També dins de les famílies observa canvis que afecten les dones, que han guanyat més espais de llibertat:

Home, jo la família com era abans m’agrada més que com estan ara. Perquè ara no costa res divorciar‐se, anar‐se, o lo que sigui. Però llavors la dona, penso jo que, que la que tenia la desgràcia de trobar un marit que li pegués, o que lo que sigui, que no podia dir res. […] Sí que el marit pues tenia ganes d’anar‐se’n al bar o lo que sigui, se n’anava, i la mare es quedava amb les criatures.

La Isaura Martínez Silva creu que s’han produït grans canvis respecte de les dones i la seva igualtat envers els homes:

Jo penso que sí que han guanyat. […] La dona sempre la veia la mama de casa, la que feia el sopar, la que et vestia, la que feia vestits […] La que tal no sortia a l’exterior, poques! i les que sortien a treballar només era la pobreta que havia d’anar a fregar que ho trobo molt bé! […] perquè els estudis eren molt minsos.

La Cándida Nevado Cañamero ens explica que el canvi que aprecia en la situació de la dona l’ha viscut ella mateixa i suposa el fet de sortir de casa i tenir llibertat per decidir:

Jo vaig veure el canvi de la dona quan vaig entrar a l’Associació de Veïns. Perquè jo no havia sortit mai de casa sense el permís del meu marit… Allà vaig veure què feien aquelles dones, la llibertat que tenien i jo deia: «I tants anys que porto a casa meva, aquí assentada com un mussol, fent ganxet, escoltant la ràdio i cosint. […] A saber el que la dona pot fer sense que hagi de demanar permís al marit per tot…» Jo, per sort, no li he hagut de demanar permís mai.

La Lourdes Burzón Moliner, que va conèixer la situació de la dona a Suïssa i va poder comparar, ens diu que:

La dona ara no té tanta por al que dirà l’home. Encara que en reunions i així és sempre l’home el que parla, la dona sap fer… Ha anat sapiguent fer el seu paper i a més a més, l’està descobrint. I per descobrir‐lo i per esbombar‐lo, es va fent camí. I la llibertat de dir «Jo penso així i no m’importa el que diran». Doncs això per part de les dones és molt, és un gran avenç… A part de la cosa sexual… […] A part de poder tenir el teu passaport, ser lliure de disposar de la teva llibreta a la caixa, tot això que… A les dones ens tenien encotillades a més no poder. Vull dir, no encotillades, anul·lades completament. No? […] la dona, a pesar de que no es creia que està dintre de la lliberació, hi és. […] La dona ja no té vergonya del “què diran”. I jo ara et parlo de dones grans, eh? Que… Vull dir, ens costa més. Per lo tant, a les joves suposo que ja actuen com tan natural, […] potser no saben ben bé el que ha costat, oi?

La Mercè Petit Petit creu que la situació de la dona ha canviat molt, i per a millor, en els últims temps, tot i que reconeix que ella va gaudir d’amplis espais de llibertat:

Avui pots dir «Aquí sóc jo i prou i s’ha acabat!» M’entens, llavorens no, que jo no m’hi he trobat mai, perquè amb el meu home allò que deies de portar la comptabilitat «Escolta’m, que m’han ingressat?», «Sí». «Escolta, que vols anar a Amèrica?», «Això valdrà molts calés», «Que no n’hi han?», «Sí, encara n’hi han», «Doncs cap allà!».

[…] els francesos eren més moderns que els espanyols?

Sí, i tant, i tant!…

I les relacions amb les seves dones també eren diferents?

Ells, no, no, convivien bé, però la dona si volia jugar al bridge o jugar al golf… una convivència com la joventut d’ara; pues mira «Vaig a jugar a futbol i després me’n vaig a sopar», l’altre «jo me’n vaig amb les dones de la feina i me’n vaig a dinar». Pues bé, bé.

La Glòria Pino Monclús creu que hi ha hagut un canvi molt gran. Primerament, generacional, en la relació entre els fills i els pares que els ha aportat molta llibertat i més possibilitats:

Nosaltres estàvem submisos amb pares i sogres i tot. I ara no. Ha fet un canvi en tots els aspectes, tenen més estudis, tenen més ensenyances, han anat a les universitats i això d’anar a les universitats és una gran… una gran avantatge, un vano molt gran, un ventall molt gran perquè toquen moltes coses que a nosaltres se mos van quedar pel camí.

Quan reflexiona específicament de la dona, la Glòria destaca l’assoliment d’una major llibertat. «Avui una dona és lliure, encara que sigui casada, és lliure. Té el seu cotxe a la porta, té la seva feina, té el seu sou i aquest sou potser el gasta tot per la casa com potser un capritxo per ella, també».

Per la seva banda, la Maria Camps Garcia considera que l’avenç més gran de la dona en els darrers 50 anys ha estat sortir de casa, fer‐se visible. A més creu que les diferències actuals de rol no són tant de gènere sinó pel fet de ser mare.

La dona ha pres consciència de moltes coses, […] dels seus drets, […] ha servit perquè les dones sortissin de casa i un cop al carrer que prengui consciència dels seus drets i d’ella mateixa i que és capaç de fer coses per ella mateixa […], no perquè fos més tonta, sinó que senzillament perquè no havia sortit de casa. Jo crec que el pas més important ha estat aquest […], segurament hi ha més dones a l’atur, sí que és cert que les dones tenen un salari més baix […], vull dir que per tant no és el gènere que és el que fa que això sí que sigui veritat, és el fet de ser mare […], perquè les dones pel que sigui portem dins un instint que ens fa protegir els nostres, dedicar més hores… Això sí que és incompatible amb una carrera i tenir un bon sou, aquesta és una mica la meva visió».

La Rosa Carbonell Caldés creu que les dones s’han igualat als homes, per exemple, en l’àmbit laboral:

Home, les fenies de les dones pues també poden fer la feina d’un home, vull dir mostres en donen, també n’hi ha que porten camions, i que porten autobusos i porten trens i porten vull dir moltes màquines. Vull dir clar, feines de molt de pes pudé sí que ho poden fer les dones, però bueno, ara s’està igualant bastant les coses, han canviat molt en aquest sentit.

La Núria Jiménez Huertas creu que la situació de la dona ha avançat molt aquestes darreres dècades sobretot, i en el seu cas personal, pel seu propi esforç:

Crec que avui en dia hi ha moltes coses favorables, que jo també les vaig fer perquè m’hi vaig empenyar. Per exemple, vaig fer una carrera universitària […] i estudiava a les nits. […] vaig considerar que era un dret i jo a casa ho vaig plantejar.

Exemplifica un canvi en la relació entre gèneres, ja que va poder arribar a un acord amb el seu marit per seguir amb el seu desenvolupament formatiu i amb la dedicació a les iniciatives socials:

Li vaig dir al meu marit: «Tu vas tenir l’oportunitat d’estudiar quan eres jove, jo no, per tant jo vull fer la meva carrera, perquè em trobo que els estudis que he anat fent fins ara no m’obren en un terreny la‐boral i en estabilitat». […] I amb el meu home ens ho havíem de combinar i en aquest sentit molt bé, també ho haig de dir, sempre amb el meu marit, el meu company, ha sigut molt respectuós amb tot i hem pogut tirar endavant. […] És com deia responsabilitzar‐se, però tenir compromisos socials, perquè si no pots tenir compromisos socials en l’entorn on ets, doncs vol dir que les dones quedarien excloses, només reduïdes en l’àmbit de la professió i família i jo penso que per poder fer això doncs la gent ens hem d’ajudar […], doncs perquè les dones també es puguin implicar socialment igual que els homes i que això no hagi de ser una càrrega, sinó que sigui un bé, un bé comú perquè és un benefici per la societat.

La Concepció Amigó i Rius que, en l’àmbit laboral, va protagonitzar un trencament amb els rols masclistes, considera que les dones han protagonitzat canvis profunds també en l’àmbit familiar i ho exemplifica amb el cas d’un dels seus néts que, després de la feina, ajuda a casa i té cura dels fills. «A la meva època tot ho feia la dona, tot. [L’home], només agafar‐lo i passejar‐lo amb el cotxet una mica, això, sí. Però tocar la criatura, rentar‐la i tot això, res de res».

La Teresa Sala Cervera creu que la situació de la dona ha canviat durant tots aquests anys i que aquesta millora de la situació la podem fer extensible a bona part de la societat, són les comoditats que han vingut del braç de la tecnologia: «Les dones ara viuen d’una altra manera, viuen molt diferent, tenen moltes comoditats, tant si vius a poble com si vius a la masia tenim unes comoditats que es necessiten. […] L’avantatge més gran va ser el cotxe».

Entre l’any 1975 i el 1980, període de transició política d’Espanya, l’Anna Bofill Levi també viu una canvi personal, ja que abandona la pràctica de l’arquitectura per encaminar‐se a la recerca i a l’acció feminista en l’àmbit arquitectònic. Una visió que creu que hauria d’acabar sent la visió de tothom que tingui una mirada progressista de com ha d’anar el món, no veient la ciutat com un territori que genera riquesa, una economia que va creixent, etc., sinó al contrari, veure la ciutat per la gent que hi viu:

És la població la que ha de dir com vol viure, quina ciutat volem, no? No és, no és el planificador o l’arquitecte a casa seva o al despatx que fa, que fa un projecte. Sinó que és la gent que ho ha de dir, la gent que habita. Aquesta és la visió de gènere. I és una visió per la vida quotidiana.

Malgrat l´adoctrinament del franquisme, algunes dones van trencar amb els estereotips masclistes que estableix el patriarcat. Foto: Rosa Julià i Armengol

Es mostra una mica pessimista quan reflexiona sobre els canvis que hi ha hagut en relació amb la situació de les dones. Sí que creu que s’ha aconseguit molt amb la independència econòmica, però pensa que en altres aspectes no s’ha avançat prou:

No, […] han canviat. Jo crec que pensàvem que havien canviat. […] Que hi havia més consciència per part de les i els joves, però les […] estadístiques de maltractaments als col·legis i entre gent jove […] no són gens esperançadores. Hi ha un retrocés, […] quan el feminisme fa un pas gran. La societat patriarcal fa un altre pas gran en recuperar la dona […] fèmina, eh.

La doble presència

«El no haber reconocido el carácter imprescindible del trabajo doméstico ha sido la gran trampa con que se ha escamoteado a las mujeres el hecho de su trabajo, la trampa que ha hecho posible frases como: “la mujer no trabaja”. El hecho de que no fuera mercantil ha quitado al trabajo de la mujer la cualidad de trabajo. Parir un hijo no es trabajar, criarlo sí lo es».¹⁴

14. ADINOLFI, Julia. “Esquema sobre el trabajo doméstico”. Mientras Tanto. Nº 3. Marzo‐abril. 1980.

Quan parlem de treball, normalment assumim un concepte lligat al treball mercantil o remunerat. De la mateixa manera, fins i tot en el moment de parlar de treballadors, assumim una figura masculina treballadora de la indústria amb contracte de jornada completa.¹⁵ Mai no es dóna aquesta categoria al treball domèstic i de cura —realitzat per les dones—, treball no assalariat o, si ho és, en general no regulat. El treball, qualsevol tipus de treball, no podem dissociar‐lo del concepte de temps.

«El temps és una construcció social que sorgeix amb la industrialització i que ens permet organitzar els temps en societat».¹⁶ El temps lligat a la jornada laboral, com a conseqüència de la centralitat del treball assalariat, esdevé l’eix central de la vida. Tots els altres temps (temps personal, temps domèstic, familiar i personal) estan supeditats al temps de treball. Aquest temps s’estructura de manera diferent entre homes i dones per la permanència en la societat de la divisió sexual del treball. Per això, quan parlem de treball, hem de parlar de temps. Perquè segons quin ús se’n faci, s’ocupa un espai diferent en la societat.

15. DURAN, M. i ALONSO, O. La flexibilitat de les dones i la rigidesa dels homes en la dedicació al treball domèstic i de cura. Investigació a partir de l´Enquesta d´ús del temps 2010-2011. Institut de Ciències Polítiques i Socials.

16. Article citat.

«Gran part dels volums enciclopèdics, així com diccionaris i altres documents, ens defineixen treball com quelcom productiu i productor de riqueses materials i econòmiques. Aquest treball mercantil vertebra la vida dels individus i marca les seves trajectòries vitals, els seus drets i deures, objectius i expectatives. Alhora el treball dóna uns atributs i compensacions simbòliques i materials. Aquells que treballen són vàlids per a desenvolupar‐se i els que no ho fan, són inactius, dependents, improductius, etc.».¹⁷

17. DURAN, M. Á. “La conceptualización del trabajo en la sociedad contemporánea”, a Revista de Economía y Sociología del trabajo, nº 13‐14, 1991.

Però existeix el treball domèstic i de cura, un treball que suposa molt més que una jornada de 8 hores dels 16 a 65 anys, ja que sempre està present i serà necessari durant tota la vida. És d’aquesta manera que hi ha algú que ha de preparar els aliments, organitzar i netejar la casa, atendre les persones malaltes, així com les dependents, ja sigui els fills i filles, propis o d’altres, o la gent gran. Aquest algú són, majoritàriament, les dones. Les dones sempre han compaginat aquest treball domèstic i de cura, amb el treball productiu, mercantilitzat o no. La manca de reconeixement del treball domèstic i de cura com a treball ha fet que les dones sempre s’hagin trobat realitzant una doble jornada —triple si, a més, participaven en la política en algun dels seus àmbits. Però és en els últims anys, amb la incorporació massiva de les dones al treball assalariat i dels estudis de gènere, quan es comença a parlar de la doble jornada perquè elles són les que realitzen el treball domèstic i de cura. La incorporació de les dones al treball productiu, en canvi, no ha portat a la incorporació dels homes al treball domèstic i de cura en la mateixa proporció. Els homes continuen amb la plena dedicació al treball productiu, perquè hi ha una mà d’obra, les dones, que s’encarreguen de la cura. Per això l’accés de les dones a les feines remunerades és menys estable. Tenen menys disponibilitat, la qual cosa comporta una situació desigual pel que fa al salari i la seva posició dins l’estructura de la empresa o el lloc de treball. Tenen dificultats per arribar a llocs de decisió i es troben amb l’anomenat sostre de vidre.¹⁸

18. Barreres invisibles, objectives o subjectives, amb què es troben les dones en un moment determinat del seu desenvolupament en l’àmbit públic i que molt poques dones superen, quedant la majoria estancades en les seves carreres professionals i polítiques. Allò impedeix que les dones ocupin llocs de decisió. Les causes provenen del prejudici sobre la capacitat de les dones per exercir sense complexos, espais tradicionalment adjudicats als homes. També influeix la seva disponibilitat minvada per l´assignació exclusiva de les responsabilitats familiars, domèstiques i de cura… Glossari del Primer Pla Municipal de Gènere. Sant Just Desvern 2006-2010.

Algunes dones, com la Claudia Cortés Fernández, consideren que, tot i que hi ha hagut canvis, encara no són suficients: «Porque la mujer trabaja mucho fuera de casa. Pero entonces le toca también trabajar en casa. La mayoría. Ahora la juventud ya ayuda más el hombre, pero en general, es la mujer la que lleva todo».

La Rosa Carbonell Caldés troba que els homes actualment s’impliquen més en tasques domèstiques. Aquest canvi ha estat gradual però es va produint al llarg de les darreres dècades. La Rosa ens posa com a exemple d’això el cas del seu germà que, casat a principis dels anys setanta, ja s’implicava en les tasques domèstiques de la casa:

Mira, quan es va casar el meu germà, ja hi va haver un canvi, perquè ell ja feia les coses de la casa que aquella època que jo em vaig casar per exemple no les feien. Quan la meva mare es quedava una mica esgarrifada com veia que estenia roba, o feia alguna cosa perquè no li agradava que ho fes perquè no ho feia ningú. Però ara ja tots, vull dir, principalment els meus fills vull dir ja son dels que col·laboren molt a casa, a la feina de la casa.

La Lina Santabárbara Sánchez diu que les dones han tingut un major grau de llibertat i independència, en bona mesura pel fet d’assolir una autonomia econòmica en poder treballar fora de casa i no dependre del sou del marit. Però també creu que la dona treballadora no ha tingut fàcil conciliar l’horari laboral amb l’horari familiar. Segons ella, per moltes dones treballar fora de casa els ha representat sentir‐se més lliures. Però també moltes dones han assimilat les feines domèstiques i el treball de fora l’àmbit familiar. Això ha comportat situacions d’estrès, de poc diàleg i malestar familiar i, per tant, ha perjudicat la convivència familiar.

L‘Amèlia Roda Picazo ens exemplifica els grans canvis que hi ha hagut en les relacions de gènere, com ja han fet altres dones en el relat, amb la seva pròpia família i amb el cas d’una major implicació dels homes en les tasques domèstiques: «Mis yernos ayudan a mis hijas, bueno! El italiano trabaja yo qué sé las horas y va a casa y no para. Y es un chico que igual se pone en la cocina que se pone a ayudarle a hacer la cena a que… bueno, bueno, una cosa…».

Contradiccions entre el reconeixement dels canvis i el manteniment de límits, producte de la tradició

La Teresa Farràs Amigó ha vist evolucionar el paper de les dones i no veu clar el to de reivindicació d’algunes, però hi dóna suport explicant com ella va poder sortir a treballar amb el suport de la mare: «Les dones tenen càrrecs que mai no havien tingut; alcaldessa, ministra i què sé jo, i abans a casa!» La Maria Mosoll i Rius creu que s’han viscut canvis en el comportament de dones i homes dins de les pròpies relacions i dels nuclis familiars, encara que socialment costava d’acceptar segons quines coses:

Ara ha canviat una mica, el meu gendre no feia gaire coses, però ara amb nens, com que tots dos treballen a fora, sí que en fa… Quin remei… Ara està ben vist… però llavors no… Jo patia perquè el meu marit ho feia… És com si nosaltres fóssim gandules…, però amb ell li agradava ajudar.

La Teresa Ibáñez Palomero ens comenta que un dels canvis que ella més ha notat és tant en l’aparença com en el comportament de les dones: «Potser la manera de vestir, de parlar, de comportar‐se. Aquests comportaments que hi ha ara tan vulgars, perquè són vulgars, eh? Aquest pantalons fins aquí i això».

La Ivonne Prieto Pérez reprodueix, innocentment, els rols sexistes producte de l’educació i els costums de la seva època. Permanentment, en les seves respostes, es veu una contradicció en la seva valoració. Per una banda valora positivament que les dones hagin pres més poder, però de seguida es frena, no sigui que les dones agafin massa poder i els homes el perdin. Els canvis en la situació de la dona són ben percebuts en general i més quan es comparen amb el paper que havien tingut elles mateixes de joves. És molt directa «[…] y siempre he visto yo gobernar a los hombres, mandar los hombres».

La migració li va permetre veure que la situació era diferent en funció del territori on vivien:

Para nosotras era diferente total. Te anulaban, no te pedían… […] la mujer estaba anulada completamente. No te decían «¿Quieres que vayamos?». No, te decían «Tienes que ir, tienes que hacer». […] Me imagino que aquí en Cataluña, al ser un poco más liberales que erais, no sería tan rígido como las mujeres de allá.

La Ivonne no enyora ni tornaria a la situació anterior, als anys de joventut:

Estoy contenta, estaba contenta antes, después de todo esto, sigo contenta ahora y estoy muy bien y volvería a ser como estamos ahora, no como la mujer de antes sino como la mujer de hoy en día.

També expressa una temença, una contradicció si voleu dir‐ho així, sobre el que es podria anomenar un progrés radical de la dona, una cosa que ella ens explica amb les seves paraules de forma clara i directa:

Ahora las mujeres mandan más que los hombres […], yo veo que la mujer, en sí, no solamente en casa sino en los trabajos, en muchas cosas ha cogido más vuelo que tenía el hombre […]. Positivamente, pero bien, bien. A más, como mujer no puedo decir otra cosa […], poquito a poco ha ido evolucionando. Aun así, pobres mujeres, tienen también muchos, muchos, que todavía el hombre es muy machista […]. Pero que no se os suban más, ¿eh? porque pobrecicos de vosotros.

Sor María Luisa García Laza ens ha explicat com ha viscut en la congregació religiosa de la qual forma part. Gràcies a aquesta explicació, podem observar si s’ha produït alguna evolució en les dones que en formen part, les monges. Observem, primerament, com s’ha viscut una professionalització de les dones que participen com a monges d’aquest àmbit assistencial i sanitari. Segurament pels requeriments dels nous temps i també per l’augment del nivell econòmic i educatiu del país. Així, sor María Luisa, que en la seva època va entrar a la congregació només amb estudis bàsics, encara que més endavant va ampliar‐ho amb la formació d’auxiliar sanitària, ens comenta que actualment és normal que tinguin formació superior d’infermeres. També s’han produït canvis en les noves dones que opten per l’opció de vida de ser monges. Uns canvis que, fins a cert punt, les germanes més grans també comprenen i comparteixen:

Ellas [les noves monges] ahora tienen otra manera de vivir. Tanto las casas como…, es muy distinto, en todos los conceptos. La vida que tienen ahora. Claro las de ahora no van a ser como nosotras. Hace cuarenta años. Hace cincuenta años. […] Hay que darles un poquito más de libertad. […] A nosotros mismo nos gusta, también que haya un poquito más de eso. Queremos más de eso, queremos más libertad.

Per altra banda hem de comprendre, però, que sor María Luisa participa d’un àmbit de l’Església catòlica que tradicionalment ha estat reservat a les dones, l’assistencial i sanitari, i dins d’aquest camp ella no ha viscut la discriminació per raons de gènere. En la feina diària, per tant, sor María Luisa no viu, i no percep, cap tipus de discriminació. Una altra cosa és dins de la mateixa Església catòlica, on ella sí que és conscient de l’existència d’aquesta discriminació però la justifica. Quan se li pregunta si creu que es produirà, en algun moment, el sacerdoci femení, ens diu:

Eso sí que no llegaremos. […] No, eso no. Que la mujer para eso no estamos. El hombre es más eso. La mujer ya hoy día, ya nos ha dado mucha cosa. Se puede dar la comunión. Y es muy distinto. Pero llegar unas religiosas al sacerdocio. Eso sí que no. Que no llegaremos.

La Concepció Amigó i Rius creu que la dona s’ha equiparat als homes en la majoria d’aspectes. Que encara falten algunes coses, sobretot en càrrecs d’alta responsabilitat. L’Església és un d’aquests àmbits, tot i que també ha canviat. Diu: «Si mirem les dones de la burka, aquestes estan com estàvem nosaltres fa setanta anys».

L’Annemarie Goldstein ha observat canvis positius en les relacions entre homes i dones però creu que existeixen diferències de comportament entre la gent del sud i del nord d’Europa:

Jo als vint anys tenia clar, perquè als vint anys m’hi vaig estar mig any a Alemania, jo amb un aleman no m’hagués casat. En canvi, pudé als quaranta hagués dit «pudé m’hagués tingut que casar amb un aleman, que hagués sapigut que era més estable».

Fins i tot ens comenta l’Annemarie que observa, en algunes relacions actuals, com s’ha invertit la situació, i existeix una posició de dominació de la dona envers l’home:

Hasta a vegades no m’agrada com les dones tracten els homes. […] Aquestes parelles joves, que veig les paraules que elles gasten, em fa repelús. Vull dir, has d’igualar‐te, però sempre sense perdre la teva educació i el teu respecte. I el respecte ens l’hem passat d’una exageració a l’altra. Vull dir, que ara li donc més culpa a moltes nenes, perquè són nenes, a no respectar el noi, perquè elles maduren abans. Llavorens nosaltres, sí, anàvem amb nois de la mateixa edat, el teníem com un amic, però no li perdíem mai el respecte, no se’ns hagués ocorregut mai.

Des del seu punt de vista un element molt important de les relacions es troba en el respecte i si aquest es perd, ja sigui l’home respecte a la dona o a la inversa, es poden explicar, que no justificar, algunes actuacions violentes que, desgraciadament, encara ocorren en la societat actual:

Ara que es parla tant que hi ha maltractament i tot això, potser comencéssim… Que si tu a un home el rebaixes, és fàcil que ell perdi els estreps i et foti una hòstia. Després hi ha el que és maltractador de mena, allò ja és cosa de psiquiatres.

Arran de la separació viscuda, l’Annemarie ens apareix com un exemple de les dificultats —potser en podríem dir violència no física— de les mares divorciades per fer valer els seus drets davant de l’antiga parella. En aquest cas concret, per raó dels diners: «Em passava, em sembla, en aquell temps, que sobre els papers eren nou mil pessetes, i em passava sis. I sis mil pessetes jo pagava a l’Ateneu per l’escola. Vull dir, l’escola de l’Àstrid».

3. Què han de conquerir encara les dones? Què falta per aconseguir la igualtat real entre dones i homes?

Negar els avenços de les dones en el reconeixement dels seus drets per part de la societat encara patriarcal i la recuperació del lloc que els correspon tant en l’espai públic com en el privat seria negar una realitat inqüestionable. Però afirmar que les dones ja som iguals als homes, com diuen alguns, és fals. Si fem una mirada panoràmica pel món globalitzat en què vivim, però centrant‐nos en el món occidental i en concret en l’Estat espanyol i Catalunya, veiem com les dones han aconseguit ocupar espais professionals que tradicionalment havien estat exclusius dels homes; han conquerit el dret al vot —fins el 1931 només podien votar els homes—; se’ls reconeix la llibertat d’accés a qualsevol espai públic; gràcies a la lluita dels moviments feministes, la llei sobre paritat a les llistes electorals ha permès que la seva presència, en els espais de decisió política, sigui molt més àmplia; se’ls ha reconegut el dret a la propietat de patrimoni i altres recursos materials; han conquerit la llibertat per poder actuar lliurement en els seus interessos econòmics i professionals, sense haver de demanar permís al marit; escriuen, pinten, actuen, dirigeixen, investiguen, creen, venen, compren, estudien, viatgen… quasi en absoluta llibertat.

I sí, he escrit quasi en cursiva, perquè malgrat totes aquestes conquestes —i altres que no estan en aquesta llista però que hi són—, la realitat quotidiana ens diu que són unes conquestes incompletes. No és veritat que, com a col·lectiu, estem al mateix nivell que el col·lectiu homes. El pes ideològic del patriarcat fa que, fins i tot les mateixes dones, posin límits a la seva llibertat i a la seva conquesta, no de forma voluntària, no. Les limitacions a l’equitat les marca el pensament dominant —estereotips de gènere— que imbueix per igual dones i homes. Podríem parlar de diferència salarial pel mateix treball; del sostre de vidre; de professions masculinitzades i feminitzades; de dominància d’homes en els llocs de presa de decisions de les empreses i els bancs; de contractes a temps parcial majoritàriament per a les dones; de la permanència de l’imaginari col·lectiu sobre la responsabilitat dels treballs domèstic i de cura que recau exclusivament en les dones, sobretot a la pràctica; de l’ús del masculí genèric, com a universal, que porta a la invisibilitat les dones; d’una concepció de la sanitat i de la salut que no contempla la diferència sexual i pren com a model universal el masculí, on les dones surten perjudicades; de l’ús dels cossos de les dones com a objecte per satisfer exclusivament el desig dels homes; de la submissió induïda pels efectes de l’amor romàntic, una de les causes de la violència masclista sobretot en les persones més joves; de les limitacions a la decisió sobre el propi cos; del tràfic de dones destinades a la prostitució… En la IV Conferència sobre les Dones de Beijing.1995, es recull: «La violència cap a les dones és un obstacle per aconseguir els objectius d’igualtat, desenvolupament i pau. La violència cap a les dones viola i anul·la la llibertat fonamental i la de gaudir dels drets humans bàsics. El constant fracàs dels estats en protegir i promoure aquests drets i llibertats pel que fa a la violència envers les dones és un tema que els pertoca i ha de ser discutit».

Independència econòmica i igualtat salarial

La Rosa Piquet Montmany creu que, tot i que s’ha avançat, encara falta molt per fer. Sobretot ella ho relaciona amb els diners i la igualtat salarial:

Sí, la dona pot valdre’s per si mateixa, no ha de viure del que guanyi el marit i prou. Però la dona ha fet molt. […] Hi ha una injustícia molt gran, que guanyi sempre més l’home, fent el mateix que la dona, i la dona guanyant menys. […] La dona li falta que l’igualin amb l’home.

Aquesta falta d’igualtat és per la Rosa un dels elements que els falten per aconseguir a les dones del futur: «A mi em sembla que falta reconèixer que la dona té les mateixes aptituds que un home, una dona ha de tenir els mateixos drets. Això és el que trobo a faltar jo». També considera que cal assolir la independència i la igualtat econòmica entre home i dona la Cándida Nevado Cañamero:

Jo crec que està molt malament que actualment una advocada cobri menys que un advocat… Si jo sóc conductora d’autobús, he de cobrar el mateix salari perquè faig la mateixa feina… I això en totes les edats, que no es trobin, com passa ara, que un cop arribades a la vellesa algunes dones depenen de la pensió del marit.

Un dels elements que la Isaura Martínez Silva destaca és la igualtat salarial.

I que si un senyor és gerent d’un lloc, també ho pot ser una senyora. I si aquest senyor cobra quatre mil, la senyora ha de cobrar quatre mil. No accepto que una senyora no tingui, si fa el mateix, i ho fa bé, és que, és que, em sembla absurd.

La Mercè Petit Petit veu que un element clau per les dones és aconseguir la independència econòmica:

Això era l’única cosa que ara els hi diria… «O me’n vaig a treballar o me’n vaig de casa» com ara la jove, tothom ho diu, jo també ho diria […]. «Em deixeu anar a treballar o me’n vaig de casa»… perquè després et trobes que no…, no sé, m’agrada més la vida d’ara que d’abans, la vida era molt… molt recta, molt, molt… diferenta.

Respecte d’aquest punt la Mercè creu que la clau per al futur de la dona és que sigui més activa:

Ser més activa i ser ella mateixa, que no tingui por del “què diran”, del que si m’acceptaran, que, buff. I si es posa en política, té queser una mica més ferma: «Bueno, aquí sóc jo i m’he posat aquí i sóc jo la que mano aquí». M’entens què vull dir‐te? Que no es deixi intimidar, que no té de fer, tirar endavant, escolta, que no hi ha res que la freni, honestament.

La Teresa Sala Cervera creu que el futur de la dona serà millor si s’assoleix la independència econòmica i laboral. Lamenta, això sí, la xacra de la violència de gènere: «Jo em penso que és que els divorcis han portat molta cosa, no? Perquè hi ha homes que no accepten el divorci de la dona, no ho sé, em fa l’efecte que la cosa una mica va per aquí, no?»

“Ajudar a casa”

«El meu home m’ajuda» és una frase que hem llegit en algunes de les dones entrevistades i sovint sentim quan parlem de les relacions familiars i dels canvis en les relacions entre homes i dones que estan tenint lloc, dins l’àmbit privat.

Abans parlàvem de com un dels canvis que les dones han provocat dins la societat occidental ha estat la seva incorporació al treball assalariat i com aquesta incorporació ha estat un mal negoci, perquè mentre les dones han assumit la doble presència —treball productiu i reproductiu, àmbit públic i àmbit privat—, els homes no s’han mogut incorporant‐se als treballs domèstic i de cura. Sí que n’hi ha alguns que han fet un pas: el que la majoria de les dones expressen com «el meu marit m’ajuda».

Ajudar no és assumir la coresponsabilitat en la gestió de la vida, que és del que es tracta quan parlem de treballs domèstics i de cura.

La manca de reconeixement del treball domèstic i de cura com a treball, ha fet que les dones sempre es trobin realitzant una doble jornada. Foto: Montserrat Sala Mitjans

És veritat que hi ha països en què aquest tema està més resolt que en altres. És molt diferent l’actitud de les societats del nord d’Europa, que tenen bastant integrada aquesta coresponsabilitat, que les del sud, com és el cas de l’Estat espanyol, en què les dones porten a sobre de la seva esquena la responsabilitat de la gestió dels dos àmbits. Els moviments feministes, que des de fa molt anys pressionen perquè canviï aquesta situació, han fet que, en diferents espais institucionals, es comenci a parlar de “conciliació de la vida laboral i familiar”. Des del parlament europeu ens arriben directrius que recomanen mesures al respecte, als estats membres. Pel que fa a l’Estat espanyol, s’han fet alguns tímids intents recollits en una tímida llei d’igualtat. Dic tímida perquè la llei no obliga, només recomana. Recomana a les empreses que incorporin la presència paritària de dones i homes als espais de presa de decisió; recomanen que les empreses estableixin la conciliació de la vida laboral i familiar flexibilitzant horaris i jornades i estableix la possibilitat que els homes, lliurement, puguin ampliar el permís per paternitat. L’aplicació real d’aquestes recomanacions és tan minsa que no s’ha produït cap canvi. Si alguna cosa ha succeït és que les úniques que “han conciliat” han estat les dones que han vist flexibilitzats els seus horaris i reduïdes les seves jornades laborals, amb la conseqüent reducció dels salaris i minvades les seves pensions. Segons les dades de l’últim trimestre de 2013 de l’EPA, el nombre de dones ocupades a temps parcial és molt més alt que el dels homes. Un 26’3% d’ocupades ho són en llocs d’horari reduït, enfront d’un 8% en el cas dels homes. Però el que crida més l’atenció, més enllà de les dades, són els motius que justifiquen la seva decisió. El més habitual entre elles és no haver trobat treball a temps complet, seguit de la “cura d’infant i persones adultes malaltes, discapacitades o gent gran”. Per als homes, les tasques de cura estan a la cua dels motius possibles.¹⁹

Una de les raons que siguin elles i no els marits les que acceptin aquests tipus de contractes laborals, en molts casos té a veure amb la pèrdua de salari que comporta. En general ells guanyen més, la bretxa salarial entre dones i homes és indiscutible: segons un informe recent d’UGT, els homes cobren un 22’9% de mitjana més que les dones. Un altre estudi, aquest de CCOO amb motiu del Dia Internacional de les Dones, subratlla que el 51’4% de les dones guanyen 1’5 vegades el salari mínim interprofessional, que són 641 euros, i només el 0,27% el superen en deu vegades. Però hi ha una altra raó que és el que Miguel Lorente²⁰ diu sobre la valoració que la societat fa sobre dones i homes al món laboral: «El hombre suele ser valorado en lo inmediato y también en potencia, mientras que la mujer es siempre cuestionada. No tanto sobre cómo trabaja sino más bien por cuáles son sus responsabilidades familiares, si tiene que salir antes, si puede hacer más horas cuando se necesite… Porque al final ella sigue siendo el núcleo de la célula del tejido social de la familia. Si no está, parece que toda esa estructura se viene abajo».

19. PÉREZ MENDOZA, S. “La conciliación de la vida laboral está aún lejos de llegar a las mujeres trabajadoras”. eldiari.es. 23.8.2014.

20. Miguel Lorente, doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Granada. Metge forense. Màster en Bioètica i Dret per la Universitat de Barcelona. Actualment és professor titular del Departament de Medicina Legal, Toxicologia i Antropologia Física de la Universitat de Granada. Expert en estudis sobre violència interpersonal i molt especialment en el de la violència de gènere. Ha publicat més de 80 treballs en revistes nacionals i internacionals de ciència forense i ha col·laborat amb diferents governs i organismes internacionals en matèria de violència contra les dones. També ha publicat llibres sobre el tema, entre ells: Violencia contra la mujer: Maltrato, violación y acoso; Mi marido me pega lo normal; El rompecabezas: Anatomía del maltratador y Los nuevos hombres nuevos. La seva experiència l’ha dut a ocupar càrrecs de responsabilitat en l’Administració espanyola. Ha estat director de l’Instituto de Medicina Legal de Granada (des de juliol de 2003 fins abril de 2008); director general d’assistència jurídica a Víctimas de Violencia de la Junta de Andalucía (des de setembre de 2006 fins abril de 2008) i delegado del Gobierno para la Violencia de Género del Govern central (des d’abril de 2008 fins a desembre de 2011).

Segons aquesta realitat, la divisió sexual del treball es perpetua a la llar. Les dones treballadores dediquen una mitjana de 3’8 hores diàries al treball domèstic i de cura; els homes ocupats, unes 1’9. Per altra banda, les feines continuen estant dividides per sexes: elles assumeixen responsabilitats com preparar el menjar i netejar la llar i ells s’encarreguen de les reparacions de casa i les gestions bancàries i administratives.

Només el dia en què homes i dones assumeixin que els treballs domèstic i de cura han de ser cooperatius i no es tracti d’ajudar sinó d’acceptar la coresponsabilitat, no es podrà parlar d’igualtat entre dones i homes. Només el dia en què les societats entenguin que no només són les dones qui han de “conciliar”, sinó que cal una distribució equitativa dels temps (productiu, reproductiu i personal) entre dones i homes per aconseguir la igualtat real.

La Joana Algarra Reche creu que la situació de la dona ha avançat molt, però que encara queda molt per fer, en bona part perquè els homes no s’impliquen prou:

Les dones ens hem alliberat fins a cert punt, no estic d’acord amb l’alliberació de les dones perquè sí, tenim molts drets, tenim veu i vot, estem a les institucions… tot el que vulguis i més, però ens hem carregat d’una feina extraordinària perquè encara no hem aconseguit que els senyors […] no s’han conscienciat prou que les coses s’han de compartir. O sigui, [diuen els homes] «ayudo». No, no ajudis, hi ha unes coses que s’han de fer.

Sobretot la Joana observa aquests fets en matrimonis, o parelles, d’edats més avançades.

Jo veig que a partir dels cinquanta, seixanta anys en amunt, els senyors no col·laboren gaire, i clar, llavors les dones tenim doble feina; la feina de casa, dels fills, del control dels fills i a més a més les activitats que tenen fora de casa. I veig que això de l’alliberació és una mica… encara és una mica utòpic.

La Margarida Palau Andreu creu que, potser, allò que li falta aconseguir a la dona és una major implicació de l’home en, per exemple, tasques domèstiques.

És l’home que li falta. Pudé és l’home que se senti una mica més… estar més per la dona i per la casa. Jo diria que és això. La dona sempre té la mateixa feina, més o menys. L’home, no. L’home s’hi ha anat incorporant. Pues encara li falta. Hi ha coses que sí, però… aquestes tonteries [com les feines domèstiques] que sembla que no són les que ells haurien de posar i no s’hi posen.

La Catalina Sánchez Rodríguez observa, en el context actual de crisi econòmica, els canvis i dificultats que travessen les relacions familiars. Tot i això està convençuda que la dona no tornarà a quedar‐se tancada a casa.

Si un pare se’n va a treballar, la mare també, i si no tens ningú que et cuidi els crios, pues els crios s’han de quedar en mans d’uns altres, i tota aquesta cosa. […]. És bo […] perquè la dona es pugui emancipar més […]. Ara es pot portar a la guarderia. Jo penso que lo que no han tingut, s’ha obtingut, perquè llavons ser dona representava quedar‐te a casa, menjar, fer totes les coses, i no… Per una banda potser ho tenen pitjor perquè […] han de treballar […] [però] jo també treballava […]. Són ajudades més pels marits, en general. I no crec que [la dona] vulguin deixar de fer […] una carrera […] que costa molts esforços […], no crec que ho deixin així tranquil·lament. O sigui [es puguin] […] mantenir cada un, volguent dir, si passa alguna cosa jo em puc mantenir per mi mateixa.

Canvis sobre el consum. Per un consum més responsable

La Lourdes Burzón Moliner ens diu que creu que pot ser l’equilibri:

Jo crec que és l’equilibri que arriba en un moment de la vida. I és a base de viure unes experiències, no? Experiències que ara poden ser més descabellades, després seran més assenyades… i… aniran trobant un equilibri. Jo crec que això de una poder reflexionar sobre ella mateixa i buscar‐se l’equilibri… És una de les coses que potser amb tant de soroll, amb músiques altes és el que pot faltar a la joventut.

També afegeix la Lourdes que pensa que la joventut valora poc el que té:

Però jo crec que tenir més temps de reflexió, de poder llegir, de viure fora… Ara el jovent que viatja tant, escolta!… S’han de donar compte de moltíssimes coses, i de valorar el que tenim… La pobresa ara ens l’estan posant cada dia, potser per massa no ho creuen, però com que viatgen a l’Àfrica, viatgen a tot arreu, elles ho poden viure, i aleshores… Valorar més el que es té. Valorar i no exigir tant, sapiguer passar amb menos seria una de les coses que, no solsament a les dones, falta al jovent perquè verdaderament, si han viatjat amb motxilla saben que es pot viure amb molt poca cosa.

És aquesta idea de viure amb molt poca cosa que apunta la Lourdes, la que la fa coincidir per aquest cantó amb la Ivonne Prieto Pérez quan ens parla de la superabundància actual concretada en les joguines de la canalla. És difícil situar alguns temes, algunes sensacions, algunes afirmacions, però sí que són diverses les dones que ens parlen directament o veladament de la superabundància actual, i algunes posen l’exemple de les joguines. És aquest un canvi que elles no acaben d’admetre: «50 coches, 60 carros, todo. Un desastre. Para mí eso es un desastre, un despilfarro total, comprarles juguetes a los niños. Y encima ahora, con las maquinitas, ya no cogen nada de lo que tenían, se han aficionado a las máquinas».

La situació de les dones ha cambiat moltísim, gràcies al seu esforç, però encara la seva presència en la vida pública és minsa. Foto: Fons Municipal. AMSJD

La Cándida Nevado Cañamero creu que les noves generacions pugen d’una altra manera, tot i que encara queda molt per fer:

Hem canviat… els homes eren molt masclistes… ara la meva néta diu: «Avi, tu també has de parar taula». Els estem educant d’una altra manera. Però encara queda molt… Hi ha dones que diuen: «No puc venir a la reunió a les 8 perquè he de fer el sopar».

Sobre el futur de les dones

Sobre aquest aspecte, les dones entrevistades es mostren optimistes, si bé totes incorporen algun matís que fa que l’opinió sobre el futur de les dones es vegi com una fita difícil d’assolir. Però és que les utopies es veuen llunyanes si només es miren amb els ulls del present que està condicionat pel passat. Però qui hauria dit, fa només 100 anys, que les dones, com a col·lectiu, arribarien al lloc on són avui?

Això no vol dir que estiguin al lloc que els correspon, especialment en l’àmbit d’allò que és públic, en la participació de les dones a la política, als llocs on es prenen les decisions polítiques i econòmiques. Tornant a la Fina Birulés, ella diu: «Les dones parlem de llibertat política i sovint la política institucional entén simplement que cal pensar la qüestió femenina com una qüestió social més. I, de fet, com em recordava, Mercè Otero, des de diversos fronts ja s’està treballant per tal que es deixi de considerar tot l’àmbit que fa referència a les dones com un tema que exigeix només un tracte de caràcter assistencial. Evidentment hi ha moltes dones que necessiten les actuacions dels serveis socials, però d’això no se’n deriva que les úniques actuacions polítiques vinculades a la qüestió femenina es puguin assimilar a la resolució d’estats de precarietat; o com si el femení només es pogués llegir en termes de carència. Per dir‐ho més clar, els homes no ignoren la situació de desigualtat —saben que les dones segueixen treballant molt més que no pas ells en les tasques domèstiques i en la cura d’altri, que continuen tenint salaris més baixos, etc.—; així com tampoc ignoren què s’hi juga rere l’anomenada violència domèstica. No desconeixen la situació, sinó que, més aviat, són ben conscients que les dones sabem que ells saben».²¹

21. BIRULÉS, F. Op. cit.

La Montserrat Batet i Bonet fa la següent reflexió:

Si tenen que tenir una època més dolenta no l’assumiran com nosaltres vam assumir la bona […]. Ens hem estat nosaltres de tot perquè elles poguessin tenir la seva carrera i […] no els hi faltés res. Ara ells… ells ho procuren fer encara més pels seus fills. Però no sé d’aquí en endavant les coses com aniran. No les veig gaire clares.

La Margarida Miró Colea creu que la situació de la dona ha canviat molt i que té un potencial molt gran, tot i que de vegades s’autolimita:

La dona té una certa intel·ligència que si se’ns… si se’ns… si se’ns frena, ens frenem perquè […] no volem maldecaps i tot això. Però si se’ns dóna una mica d’ajuda, som capaces de tot el que sigui necessari. La prova sóc jo. Una noia d’una casa d’obrers, filla d’obrers i néta de… d’obrers. […] he sigut capaç de fer […] no moltes coses, de tenir la sort de que les he pogut fer. Ha canviat molt.

La Marcela Sánchez Coquillat no creu que a les dones els falti res per aconseguir en el segle XXI —«només una mica de picardia»—, però que tenen un seguit de característiques que socialment haurien de ser més explotades:

Creu que veurem alguna presidenta de govern dona?

Pues estaria bé. Sí, estaria bé perquè hi han coses que als homes no se’ls hi acudeix i la dona pudé està més a prop de les necessitats de la… de la gent. […] Em penso que lo que són [les dones] pudé és menys ambicioses. És… la lluita del macho és més dura. I les dones pudé… i també pudé sortegen una mica.

Tenen més paciència?

Pues paciència, més trucos.

La Glòria Pino Monclús veu amb esperança el futur de les dones, sense possibilitats de tornar enrere, encara que potser no li acaba de fer el pes que aquesta llibertat comporti, per exemple, més separacions de parelles:

El futur de la dona… bé, cada dia som més lliures… lo que a vegades jo recrimino una mica és que a la primera de canvi ja es separin, els fills són los que van malament… això sí que no m’agradaria tinguer‐ho de veure a la meva família i penso que a les famílies que els hi toca és trist perquè al cap d’un temps també estimes a aquella persona que et ve nova a casa i si l’estimes en acabat l’has de deixar d’estimar perquè no s’han entès… penso que a la vida tots tenim defectes i aquests defectes mos hem d’anar llimant, tots.”

L’avanç de la societat ha permès a la dona guanyar molts espais, però la Rosa Piquet Montmanydetecta que encara hi ha àmbits on hi ha molta feina per fer:

“La dona del meu nét és de Polònia. Ella sap rus i sap alemany. […] El món ha canviat una enormitat. […] Hem millorat, en algunes coses. Mira, hi ha més bons medicaments, es coneixen malalties que abans s’havien de deixar córrer, i ara es poden salvar la gent. Hi ha coses que no. I què et diré? La gent, normalment, viu més bé que abans. […] Però també, quan veus… ara, quantes dones han matat, ja? […] La figura del maltractador.

La Isaura Martínez Silva sembla, amb els seus comentaris, optimista sobre el futur de la dona, encara que també crítica:

Jo penso que les dones segons quines coses… per exemple, que diríem propagandes! Una dona no cal que es despulli del tot per fer una propaganda, pot anar molt mona vestida i fer propaganda, […] em diran que sóc retrograda, però no sóc retrograda! […] Això, amb això potser sóc una mica antiquada.

Pel futur de la dona, la Montserrat Canalda i Guimerà sembla moderadament optimista, i encara creu que hi ha camí per córrer:

Home, no sé com serà el futur de la dona. Ni dels homes, perquè de la manera que està el món ja no ho saps. Però, bueno, jo crec que poden encara adelantar alguna cosa més les dones.

També es mostra moderadament optimista la Claudia Cortés Fernández quan ens diu: «Supongo que poco a poco lo irán consiguiendo, […] tienen que mejorar…»

La Teresa Ibáñez Palomero té una visió positiva del futur de la dona. No ho lliga tant a un aspecte de gènere sinó que valora el fet que siguin bones persones:

Hi ha dones molt maques, molt enteses i molt maques. Les dones han avançat molt, eh? S’han enterat molt de tot, i tot i valent, eh? n’hi ha que són molt senzilles, però per dintre són unes grans dones i jo les admiro, eh? Quan hi ha una gran dona, l’admiro.

En canvi, la Pilar Bullich Tella té una opinió absolutament diferent. Ella no veu cap possibilitat de canvi per a les dones pel que fa a la seva independència. Fins i tot considera que aquesta no és bona per a ella. Igualment té un concepte negatiu dels homes que acompanyen les dones i s’impliquen en una altra manera de viure, quan ens diu:

El futur de les dones depèn molt dels homes, i jo trobo que hi ha dones molt aprofitades, eh? […] hi ha d’altres, que treballen, són molt treballadores, i que veuen les coses com s’han de veure. Però que són molt aprofitades […] Com és normal, no sé. Però són molt eixerides, diuen. I els homes submès, fan més el que vol la dona, sí o no?

4. A manera de conclusions

Per tancar aquest capítol, crec que és apropiat recollir les opinions de quatre de les dones entrevistades que amb les seves reflexions ens donen unes pautes clares d’algunes de les actituds necessàries per aconseguir l’equitat entre dones i homes. Però ens falta la igualtat real. I sense aquesta, no hi ha justícia. A més a més, una democràcia sense les dones és una democràcia imperfecta. Perquè la igualtat legal, és a dir els drets, ja els hem aconseguit, però no n’hi ha prou. Diu la Fina Birulés: «El moviment d’emancipació femenina ha aspirat i aspira a harmonitzar dos moviments de la democràcia moderna que no sempre han marxat equilibrats: la universalitat dels drets humans i la dualitat dels sexes present en tota la tradició utòpica del segle XIX; o per dir‐ho amb altres paraules: busquem conquerir l’universal en nom de la primera diferència humana, la diferència dels sexes. Oblidar aquesta, diguem‐ne, complexitat escènica és el que aboca a pensar que el reconeixement de la llibertat femenina és assimilable a la mera igualtat de drets; com si totes les veritats importants sobre el que està bé i el que està malament només es poguessin formular en el llenguatge que ja tenim. Aquest llenguatge seria el d’uns drets que es poden reconèixer a tothom, malgrat no haver estat atorgats a tots els éssers humans. D’aquí que, de vegades, s’hagi entès precipitadament que la llibertat femenina es donaria de manera automàtica tan bon punt aquests drets fossin concedits […]. Les dones que tenim drets volem, a més, la llibertat”.²²

22. BIRULÉS, F. Op. cit.

^{Una de les conquestes femenines més importants de la història, el vot.}

La Teresa Sala Cervera creu que la dona ha d’assolir la plena independència, no només l’econòmica: «Amb tot, i amb el treball, abans la dona quan es casava no podia anar a treballar s’havia de quedar a casa i en canvi ara continuen treballant i…». La Núria Jiménez Huertas no considera que les lluites per millorar la condició social hagin d’estar només lligades al gènere sinó que són transversals en la societat. Però, és clar, si la societat en el seu conjunt oblida com ho ha fet fins ara el que correspon a la meitat de la població, a les dones, no serà possible cap transversalitat. Diu la Núria:

D’entrada no crec que sigui un tema de dones només. Jo crec que és un tema social. Per mi, jo crec que els homes i les dones tenen les oportunitats avui en dia, el que han de tenir és les idees clares, potser també quan es formen a secundària, que ja són grans i la gent… vull dir allà també s’hauria de parlar d’aquests temes, hi hauria d’haver espais per parlar de què vull fer jo en aquest món i com es pot organitzar aquest món. No cal militar en un partit polític per pensar això […], les noies no s’han de considerar diferents en aquest sentit, jo penso que no, no tenen cap raó, avui en dia poden estudiar i els nois, igual, i per tant no ha d’haver aquesta discriminació en què uns poden fer unes coses i els altres les altres.

La Lina Santabárbara Sánchez ens diu :

La dona, cal que sigui molt sincera amb si mateixa, no té que demostrar res, té que actuar, no té que sobrevalorar la seva funció, té que actuar d’una manera pausada i ser molt conscient de lo que pot aportar.

La Lina també creu en el paper central de les dones en el futur de la societat:

Si la dona fos capaç d’agafar el seu rol, la humanitat aniria més bé, a més la humanitat avança gràcies a la dona i la humanitat avançarà gràcies a les dones… amb molt respecte per l’home eh, ojo, molt respecte per l’home.

Fa una reflexió sobre el paper de la dona en el món actual. Apunta clarament cap a la solució que seria el contracte o pacte social entre gèneres.²³ Ella creu que el rol femení dins la família no s’hauria de perdre, valora que la implicació de l’home en aprendre les tasques domèstiques s’hauria de fer a través del diàleg, no a través de retrets.

L’Anna Bofill Levi ens diu: «És molt important la funció de les mares i de les àvies. Molt, molt, molt important, també [ha de ser] subtil d’educar […]. Aquesta idea de no ser objecte, ser subjecte.

23. Contracte social de gènere: “Conjunt de pautes implícites i explícites que regeixen les relacions entre els homes i les dones, segons les quals s’atribueixen a uns i altres diferent treball i valor, responsabilitat i obligacions.” Glossari. I Pla Municipal de Gènere. Sant Just Desvern 2006-2010.

LECTURES CONSULTADES

IV Conferència mundial sobre la dona. ONU. Beijing.1995.

ADINOLFI, Julia. “Esquema sobre el trabajo doméstico”. Mientras Tanto. Nº 3. Marzo‐abril, 1980.

ALONSO PÉREZ, M.; FURIÓ BRAVO, E.; El papel de la mujer en la sociedad española.

2007

BIRULÉS, F. “Les dones i la política”. Quaderns de l’Institut, 1. Institut català de les Dones. Generalitat de Catalunya. 2004.

DURAN, M.; ALONSO, O. La flexibilitat de les dones i la rigidesa dels homes en la dedicació al treball domèstic i de cura. Investigació a partir de l’Enquesta d’ús del temps 2010‐2011. Institut de Ciències Polítiques i Socials.

DURAN, M. Á. “La conceptualización del trabajo en la sociedad contemporánea”, a Revista de Economía y Sociología del trabajo, nº 13‐14, 1991.

“Glossari”. Primer Pla Municipal de Gènere. 2006-2010.Sant Just Desvern.

LARUMBE, Mª Ángeles. Feminismo y transición a la democracia: La rebelión de las mujeres. Universidad de Zaragoza.

MONTERO, R. La hija del Caníbal. Espasa, 1997

OBSERVATORI IQ. Dones, homes i vida quotidiana. 300 Estadístiques sobre la vida dels homes i les dones a Catalunya. www. Iqobservatori.org

PÉREZ MENDOZA, S. La conciliación de la vida laboral está aún lejos de llegar a las mujeres trabajadoras. eldiari.es 23.8.2014

SAU, V. Diccionari Ideològica Feminista. Volum I. 1981.

SERRANO OLMEDO, A.; SÁNCHEZ FERNÁNDEZ, J.; RAMÓN RODRÍGUEZ, R. La Educación. Víctima del Franquismo, Cuadernos Caum.

SUÁREZ NAVERO, L. Carmela ya no vive aquí. El viaje sin retorno de las mujeres españolas. 2014.