Capítol 10

EL PAPER DE LA RELIGIÓ

Palmira Badell i Farigola Les dones a l’Església, pel que fa a assistència, sempre han estat majoria. Abans o durant la guerra també era així. Però tanmateix sense veu ni vot. Poques són les que han viscut els canvis que hi pugui haver. Així com també poques són les que es declaren creients i practicants. En les històries de cadascuna de les que formen part del nostre llibre, no es detecta pas que hagin estat pietoses. Si més no, la majoria. Sí que, amb senzillesa, algunes declaren que la fe, la religió i la parròquia han influït en la seva vida. I que han estat felices així, anant a missa diària, vetllant i treballant per l’Església. Pel seu bon estat i el bon funcionament. Sempre, però, apartades dels homes que seien a l’altra banda. Les que no estaven arrelades en el món eclesiàstic amb la seva presència, bona part han comentat tenir fe. És a dir, creure en Déu.

El clericalisme era evident. La influència que exercia l’Església era forta. Potent. Ningú no es plantejava no casar‐se o no batejar un fill. Si més no, la gran majoria. I gairebé tothom feia la comunió a l’edat corresponent.

1940 . Processó de Corpus. Les manifestacions públiques de religiositat es van emprar i promocionar per les noves autoritats. Fotògraf: B. Suárez. Informaciones Gráficas.

1. Record de la Primera Comunió

Podem suposar que la primera experiència és el bateig, però aquesta és una cerimònia de la qual no tenen record. Sí, en canvi, que guarden una entranyable memòria de la primera comunió. Tenim testimonis d’or que ens ho expliquen, experiències de dones nascudes a primers del segle passat. És el cas de la Cinta Amigó i Font, nascuda ara fa més de cent anys (1909). Ens parla del 1915, quan la mare la porta a preparar‐se: «Als sis anys la meva mare em va dur a la parròquia i no l’he deixada mai. He tingut moltes il·lusions allà».

L’Engràcia Pascual Navinés recorda que va ser de les primeres a fer la comunió amb mossèn Antonino Tenes, arribat a la població l’any 1917, un rector nou i jove que deia les misses en català. La Rosa Julià Armengol també va ser de les primeres de fer‐la amb el nou rector. Anar en dejú a combregar, sigui la primera vegada o totes les altres, tal com diu la Rosa, era una condició imposada que tothom complia fermament. El dia d’aquesta celebració no l’ha oblidat:

Me’n recordo que abans s’havia d’anar en dejú a la comunió i jo al sortir tenia gana i vam esmorzar a Cal Forner Nou […] a comprar ensaïmades o algo per anar… per esmorzar. […] No era com ara. Començava a les deu l’ofici, no acabava fins a les onze ben bé i jo tenia una gana!

Una altra opció era fer‐la al col·legi. És el cas de la barcelonina Roser Coll Faure, que va combregar per primera vegada a l’escola i recorda que venia un capellà a ensenyar la doctrina. També a Barcelona la María Dolores Asmarats Yglesias la va fer a l’escola, però abans de l’edat que n’era costum.

Sí, tenia sis anys […]. Jo vivia amb una àvia i llavors [tenia] setanta anys, setanta‐set, setanta‐vuit anys… era una edat molt avançada i va pensar que potser moriria ella. I perquè vegi la meva primera comunió van adelantar l’edat.

Els set, vuit i fins i tot els nou anys era l’edat que es considerava apropiada perquè un infant, en el nostre cas, una nena, fes la primera comunió. Diferents circumstàncies provocaven la decisió: estar de dol, malaltia d’algun familiar, l’edat d’algun altre germà o germana, etc. Quan els fills o filles es portaven poca edat, moltes famílies preferien que celebressin l’esdeveniment plegats.

Tornant a Sant Just tenim el testimoni de la Teresa Farràs Amigó, que la va fer quan tenia vuit anys i, fins i tot, recorda el nom del vicari: mossèn Jacint,¹que arribà a Sant Just l’any 1932. La Concepció Amigó i Rius va ser de les darreres nenes de Sant Just a fer‐la durant la República. El 26 d’abril de l’any 1936, tres mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil i el posterior incendi de l’església, combregava a l’altar major de la parròquia, juntament amb altres nenes entre les quals, recorda, hi havia la Cèlia Urpí.

Ningú no arribava a prendre la comunió sense una prèvia preparació que la parròquia, o escola, depenent del cas, s’encarregava de fer. La Concepció Amigó ens ho diu així mateix: «A doctrina ja s’hi acudia des que tenies ús de raó, diguéssim».

1939 . La guerra feia mesos i 23 dies que havia finalitzat, però el Sr. Rector Mossèn Antonino Tenas encara permetia estampes de comunió en llengua catalana Donació Jaume Gelabert a l’AMSJD

Dintre d’aquest grup, també tenim una altra de les nostres testimonis: la Margarida Palau Andreu, que la va fer als nou anys. Ella també ens parla de la catequesi: «Ensenyava amb el llibre, pos em feien dir els Parenostres, els Manaments de la llei de Déu i el Crec en un Déu i… tota aquesta sèrie de coses com si fos ara.»

Els seus germans, que feien d’escolans —«tant un com l’altre»—, la duien a doctrina després de fer la comunió aquell any 1936, però com que va esclatar la guerra: «tururut, dotze hores». Aquest fet va impedir la normalitat.

Un cas curiós és el costum de Biure, a l’Empordà, el municipi d’on és filla la Teresa Sala Cervera. Allà se celebrava la comunió dues vegades. La Teresa ho explica així: «Allà en feien dues, de comunions, als set i als dotze anys. La petita i després quan ja ets més grandeta fas la segona; ara ja no es fa, allà tampoc». Ella, encara no tenia l’edat estipulada per a la primera, quan va esclatar la guerra.

La Teresa Ibáñez Palomero recorda el sistema tan poc pedagògic que s’emprava a doctrina i ens explica com va viure aquesta experiència:

Encara me’n recordo que mossèn Antonino deia: «La que sigui primera, li daré un llibre». […] i preguntava a tothom quina oració portava tota la vida de Crist […] i em va tocar a mi i la que porta tota la vida de Crist és el Credo […]. Em va donar el llibre del cristià, de la noia cristiana. La que anava darrere meu, que era la Maria Orriols […], aquella va ser la segona i li va donar el llibre, perquè com que els meus pares no practicaven… i és clar, coses.

2. Les dones i el nacionalcatolicisme a la postguerra

Ja acabada la guerra, impera el nacionalcatolicisme i les dones continuaven sent les que omplien les esglésies. Eren moments de tradició. Les mares i àvies ensenyaven a resar i a senyar‐se abans d’anar a dormir. A les escoles, religioses o no, tenien l’assignatura de Religió.

La vida continua i es van reprendre les comunions. A Ginestar, la Glòria Pino Monclús va combregar per primera vegada, com de costum, als deu anys, en un poble devastat per la Batalla de l’Ebre. A Minglanilla (Cuenca), l’Amèlia Roda Picazo explica que la seva mare sí que era creient, però no era d’anar cada dia a missa, només assistia als actes religiosos assenyalats. L’Amèliahavia anat a catequesi, però contràriament al fet d’assistir a les classes de doctrina, ens diu: «Yo la comunión no la hice», un fet que hem de considerar rellevant, atesos els temps que es vivien. Tot i que havia anat a l’associacióAcción Católica —«sí, allí a rezar y a jugar, sí que íbamos»—, una actitud força habitual.

Les dones testimonis més joves ja fan la comunió cap a la fi dels anys quaranta i començaments dels cinquanta. És plena postguerra malgrat haver passat deu anys després del conflicte. La Rosa Carbonell Caldés recorda que la catequesi es feia els diumenges a la tarda, nens i nenes barrejats, i que la impartia el vicari, Josep Carbonell. Va fer la comunió a l’edat de vuit anys a la parròquia de Sant Just.

A la veïna població d’Esplugues, l’Annemarie Goldstein la va fer a l’edat de deu anys, quan ja es trobava amb tota la família vivint a Esplugues. El procés, però, va ser una mica diferent de les que se celebraven aquí. Tal vegada vençuda la dificultat de l’idioma, l’Annemarie es va rebel·lar contra el que li ensenyaven a la catequesi. Considerava que era una simple memorització de conceptes que no entenia. Així que, d’acord amb els seus pares i un mossèn, un seminarista va estar més de mig any assistint a la fàbrica on vivien, va aprendre coses que trobava molt més interessants. Finalment va combregar a les Dames Negres, ja que la parròquia alemanya no disposava de capella pròpia.

3. La influència de l’Església sobre la societat d’aquells temps

Arreu del territori, el rector de la parròquia exercia una gran influència sobre la població. I més encara quan es tractava de pobles petits, com era el cas de Sant Just. En aquells temps, la quantitat d’habitants del nostre municipi era molt minsa. De Mossèn Antonino, la Cinta Amigó i Font en té records positius i negatius, però tots ells molt intensos.

Mossèn Antonino tenia un geni molt fort, però a mi no em va dominar. […] El mossèn era d’un temperament biliós. Em va fer plorar molt, per educar‐me la memòria em feia fer set encàrrecs a l’hora. Però ell em va portar a la Maternitat perquè veiés com treballaven amb el mètode Montessori. Era també un home amant de la cultura. El vaig anar coneixent i entenent i així ens vam entendre humanament i professionalment. Quan va morir el meu pare, Mn. Antonino em va dir: «Tu també tens un pare en mi. Jo procuraré que continuïs i realitzis les teves inquietuds».

No només ell, tots els homes de l’Església tenien un gran pes sobre la societat. La Cinta confessa que mai no va tenir vocació religiosa, però que la fe i la gent d’Església la van ajudar a tenir clar a què volia dedicar la seva vida:

El pare Grifol és el que m’ho va fer veure clar després d’explicar‐li les meves inquietuds, tot el que em passava i sentia. Després d’escoltarme, fou rotund: «No deixi mai els infants, vostè és una mestra nata. Continuï fent de mestra i sigui feliç». Em vaig quedar tan tranquil·la. Era una frase gairebé idèntica de la que feia molts anys m’havia expressat la mestra Trinitat Blanch, quan la vaig substituir durant quinze dies. Efectivament: amb la vocació i exercint de mestra, vaig ser molt feliç.

1941. El Casament Modolell-Ribalta va convertir-se en un esdeveniment social en convidar el nuvi i la núvia a un ball de tarda a l’Ateneu a tota la població. Foto Josefina Modolell Ribalta

La professora de les Escoles Nacionals Carme Pérez Verdú, quan va arribar a Sant Just —a principis dels anys trenta—, va tenir relacions difícils i tenses amb mossèn Antonino, a causa de la competència o rivalitat entre escoles, no pas per qüestions religioses.

La Teresa Farràs Amigó en té un fort record, de Mossèn Antonino; reconeix que, per algunes coses, era molt estricte. Ens diu que el va plorar molt quan va morir. Amb una de les coses en què es posava molt mossèn Antonino era amb la roba, sobretot de les dones:

Allavores s’havia d’anar fins aquí [màniga 3/4] […] i jo, per anar‐hi, com que anava fins aquí [màniga curta], ens posàvem manguitos, però com no anàvem a l’església, pues anava amb màniga curta, i un dia estava allà a la plaça i em diu: «Tu! Quants déus hi ha?» «Un sol Déu». «Doncs tu en deus tenir dos, un per l’església i un per fora».

Quan els impedia l’accés al temple, algunes de les dones del poble anaven a casa la Teresa a buscar alguna peça de roba.

No les deixava entrar si anaven molt a la fresca, venien a casa a buscar jerseis i coses a casa meva. Venien a casa i la primera [peça] que trobàvem els hi deixàvem i llavors s’ho tiraven a l’espatlla i podien entrar.

L’Elisa Sèculi Sánchez confirma de ple el testimoni de la Teresa quan diu que era molt controlador amb el vestuari femení a l’hora d’anar a l’església: «Jo recordo haver entrat a l’església i que ell em digués: “Aquí no es ve a rentar plats, fes al favor de posar‐te una màniga més llarga”.»

La que escriu en dóna fe i corrobora, ja que també n’ha estat testimoni. Les que hem viscut aquella època recordem que, a oir missa, fos quina fos la parròquia a la qual s’hi assistia, calia anar vestida d’acord amb la cerimònia. Adequadament. Ben tapada, amb mitges per molta calor que fes i al cap una mantellina. Blanca per a les nenes i negra per a les grans. Encara que si la família estava de dol, les petites passaven a dur‐la negra i les grans també, però més espessa.

Pel que fa al dol, era un càrrec que també queia, sobretot, cap a la dona. Per la mort d’un familiar, la indumentària havia de ser ben negra. En cas de no disposar de roba d’aquest color, es tintava a casa mateix. La qüestió era complir amb el deure i el respecte a la persona difunta. La durada depenia del grau de parentiu. I calia seguir amb rigor aquestes pautes: ple dol, mig dol i dol “d’alivio”. D’anar vestida com el sutge de dalt a baix, a la incorporació del blanc i acabant amb grisos i, fins i tot, lila.

Aquestes circumstàncies, afegides al fet que les persones no envellien tant com ara, feien que la majoria de les noies passessin la joventut, a l’hora de presumir, endolades per la mort dels avis. Afegint, a la indumentària, la prohibició de sortir i, fins i tot, d’escoltar la ràdio.

La que escriu es permet incorporar un fragment d’una poesia d’Agustí Vilar i Martínez, poeta del poble veí Sant Feliu de Llobregat, on destaca la vestimenta de dol:

Miràvem el carrer, aquella pols de carros, i pensàvem d’anar el dissabte a la Salut. Te’n recordes? Aquella àvia velleta, vellíssima, que tenia unes arrugues llargues i profundes, i que ens produïa una por tonta, un neguit rebel. Ella, tan sols recollia la femta dels cavalls…, i dels ases; s’ajupia sobiranament i segura.

Amb la gràcia del seu vestit negre i de dol. El davantal, recollit amb la mà, i l’altra amb una pala… La calda d’aquelles tardes!

La majoria de rectors de les parròquies solien tenir autoritat i influència sobre els feligresos. Ens ho recorden les paraules de la Teresa:

Ui, una persona molt exigent però que sabia el que feia. Ara, volia que la gent treballessin. […] Una persona que valia molt però ell es va enamorar de Sant Just i no va voler marxar, perquè per la seva capacitat hagués pogut estar en puestos molt més elevats, però estava encarinyat amb Sant Just i no va voler.

També la Concepció Amigó i Rius, d’acord amb la Teresa, ens concreta: «Mossèn Antonino era un home amb molt de geni. Intel·ligent i preparat amb estudis de lletres. De caràcter difícil. Autoritari.»

Seguint aquest fil, la Margarida Palau Andreu ens ho confirma. El recorda així: «Mossèn Antonino tenia un caràcter que… agárrate. Bon home, per això. A casa ens va solucionar varios problemes que teníem».

La Concepció li valora aquest fet: «Malgrat matricular‐me a l’Ateneu, la preparació per la primera comunió fou a la parròquia sense problemes amb el mossèn».

Ja se sap que mai no es fan les coses bé per a tothom. Fins al punt que la Montserrat Canalda i Guimerà no el té en el mateix concepte. El veia com un cacic. Per ella era una autoritat al poble. La Montserrat, després de la guerra, va deixar el pare exiliat a França. Va marxar de Gandesa per por i, amb la seva mare, va fer cap a Sant Just, on va trobar feina i marit. Recorda quan, a l’hora de casar‐se, va anar a parlar amb mossèn Antonino. Li va posar alguns impediments. Li reclamava el certificat de defunció del pare, que ella no tenia. En canvi, ens diu que això no li havia passat al bisbat.

1945. Reposició pública de la imatge del Sagrat Cor de Jesús aterrat durant el juliol del 36 a la Plaça del mateix nom amb el rector i el bisbe de la diòcesi. Fotògraf: B. Suárez. Informaciones Gráficas.

Pues vaig arribar aquí i no em volia casar. Li dic: «Bueno, a mi m’han dit que no hi ha necessitat de que el tingui». «Ah, doncs no et casaré». […]«Doncs miri, si no em casa, jo ja tinc tota la família avisada i vénen

de fora. I si vostè no ens casa, anirem per darrere de l’església». Amigo!… «Doncs paga…» No sé si em va fer pagar 150 pessetes més i ja estava arreglat. Dic: «Això, això és l’Església… Per favor!!»

Prova del poder i de la influència de la qual ja hem parlat és el testimoni de la Pepeta Dalmau Ballart, qui reconeix que gràcies a la intervenció del rector van poder solucionar el seu problema:

Ho recordo bé, per moltes coses, per a nosaltres més aviat bones que no dolentes. […] Un cop el tren de Sant Feliu ens va aixafar un cunyat, un germà del meu marit, i el tenien a l’Hospital Clínic i no ens el deixaven enterrar, llavorens el meu marit el va anar a trobar i [ell] li va dir: «Això us ho arreglo jo». I sí, sí, al cap de 24 hores ja es va fer l’enterro.

L’Elisa Sèculi Sánchez també recorda el poder que tenien els rectors, en aquells anys de ple franquisme, sobre la vida de la gent del poble i en destaca, com a element negatiu, l’exemple següent:

La meva veïna Laieta volia treballar en un laboratori de productes farmacèutics d’Esplugues, conegut com l’Urodonal. Per poder‐hi treballar es necessitava un certificat de bona conducta que emetia el rector. La família de la Laieta no s’havia significat mai en cap aspecte, i puc donar fe que eren una família excel·lent, però no anaven a l’església. Mossèn Antonino els hi va denegar.

Continua explicant que aquesta era la tònica habitual de l’època, fos qui fos al capdavant de la parròquia. Amb mossèn Josep Martorell, l’Elisa i els seus amics van tenir una enganxada. Eren un grup de persones amb inquietuds culturals. Durant les festes nadalenques, anaven per les cases particulars a cantar nadales i els diners que recollien els donaven a les famílies necessitades. Mossèn Martorell els va dir que «qui eren ells per anar repartint caritat», donant a entendre, d’aquesta manera, que aquella era feina de l’Església.

4. Participació a la vida parroquial

Era ben vist que les noies solteres fossin “Filles de Maria”. Era un culte a la verge i durant el mes de maig se li oferien flors. De casada i tal vegada havent infantat, a l’hora del bateig del nadó, la mare restava a casa sense poder assistir a la cerimònia. Com ja he dit abans, eren temps de costums. Temps de costums d’una societat rígida i dirigida pels qui anaven sota pali i pels qui el portaven.

La Francesca Cortès i Vives era una dona creient i practicant, molt lligada a la parròquia. Participava en tot el que podia. Es recorden, pel seu bon gust, els rams de flors que feia per a l’església. La Montserrat Surroca Pratdesaba ha estat molt vinculada a la parròquia de Sant Just, ja que durant anys, una seixantena, en va ser l’organista. Recorda que, abans de tenir un orgue, hi havia un harmònium. La Teresa Farràs Amigó diu:

Sí, sempre, sempre, a la Parròquia des de que sóc al món que no l’he deixada. Vaig ser jove, vaig anar a ballar, vaig fer tot això, però després em vaig dedicar més a la Parròquia, i això, i mira encara estic allà, encara que només vaig a la Vida Creixent, d’associacions diguem‐ne, no. A missa sí que hi vaig, si puc, cada dia.

Fidel al que aprenia de petita, la Teresa va vincular‐s’hi i hi continua vinculada en la mesura que l’edat li ho permet. La Teresa s’implica en múltiples activitats de la parròquia de Sant Just:

A la parròquia he fet Acció Catòlica, he anat amb recessos, he anat últimament, quan vaig deixar de treballar, a fregar l’església, que vem haver de plegar per velles, perquè si no encara hi seriem…

Una de les vocacions de la Teresa ha estat la de visitar gent gran, o bé malalta. Per les anècdotes que explica, s’entén que la fe religiosa va ser un element molt rellevant de la seva vida. Tot i la forta vinculació, ens diu que no va tenir una relació gaire estreta amb cap dels diferents mossens amb els quals ha coincidit, tret de mossèn Antonino.

La Teresa Ibáñez Palomero se’ns ha presentat com una dona amb fe, que ha participat molt activament en la vida parroquial del poble. Ha estat catequista, membre d’Acció Catòlica i va fer de majordoma durant més de trenta anys dels diversos mossens del poble. Ens explica que el seu pare no era gens de missa, però ella s’hi va començar a vincular a la vida parroquial després de finalitzar la guerra:

Hi havia les meves amigues del carrer que totes anaven a missa i jo també anava a missa amb elles. Un dia, no sé per quina raó, no hi anaven ni l’una, ni l’altra, ni l’altra i una veïna. Una mare d’uns diu: «O sigui, tu vas a missa perquè hi van elles, no perquè tu hi vagis». Patapam, allò em va quedar clavat i d’ençà de llavors que no he necessitat a ningú per anar a missa.

La religió ha servit a la Teresa, que està molt contenta amb el Sant Pare actual, per superar les adversitats de la vida:

Nosaltres som sal de la vida, avui ho ha dit el capellà. Avui és el dia de la sal de la vida. Si la sal no hi fos, no viuríem, i si tenim la sal de la vida, vivim. Jo crec en Déu, eh?, i l’estimo perquè m’ha ajudat molt, molt, molt, molt.

De quan ja estava a Sant Just, la Teresa Sala Cervera ens comenta que baixaven poc al poble, «missa els diumenges i poca cosa més». Però sí que recorda els diferents mossens que hi ha hagut. La Joana Algarra Reche va anar adquirint la fe amb els anys. Ens explica que va anar a missa de més gran, no pas per costum familiar, sinó perquè hi creia. Conjugant les seves creences religioses i la seva passió per la ràdio, la Joana col·labora a Ràdio Desvern amb el programa “Veus de la parròquia”, que va començar el 1993. La Maria Mosoll i Rius participava de la vida parroquial de Sant Just anant els diumenges i les dates assenyalades a missa. També participava de les excursions que s’organitzaven a Montserrat, dels Via Crucis de Setmana Santa i en la creació de les catifes de flors per Corpus.

Tret de petites diferències fruit dels costums dels pobles, les tòniques a seguir solien ser les mateixes. La Glòria Pino Monclús recorda el paper de la religió en la seva vida, sobretot als anys de la infantesa viscuts a Ginestar: que a col·legi, durant el mes de maig, resaven el rosari cada dia, ja que eren “filles de Maria” i que anava cada diumenge a missa. Explica que va fer la comunió a l’edat de deu anys. És de les poques que ens parla de les festes de Nadal recordant que els Reis portaven poca cosa, sobretot material escolar. En destaca les caixes de colors Alpino.

La Lina Santabárbara Sánchez és profundament espiritual. Es mostra objectiva vers els altres fent acceptació de les diferents creences. Per ella, el pròxim és el seu germà. Partint d’aquest concepte, tota la resta no li preocupa, creu que tots tenim el mateix Déu. L’espiritualitat forma part de la persona, tant és que sigui musulmà, com agnòstic, com ateu. La Lina comenta que està a l’Església en comunitat. S’hi troba molt bé i participa activament en la trobada dels diumenges. Sobretot, a la missa d’una, ajuda a buscar els col·laboradors per llegir les lectures i també per als cants que es fan durant la missa. Forma part del Grup de Litúrgia de la Parròquia. També participa a Ràdio Desvern en el programa “Veus de la Parròquia”, en l’apartat de “Paraula Viva”. La Lina sempre ha estat una persona practicant, però sempre ha respectat la llibertat dels altres en la manera d’escollir la seva espiritualitat.

Era freqüent que la participació amb l’associacionisme religiós passés de mares a filles. La Rosa Carbonell Caldés la va viure a casa seva, ja que la seva mare, l’Agnès Caldés, formava part de les Conferències de Sant Vicenç de Paül:

[…] que era un grup de senyores que es reunien una vegada a la setmana, o no sé si al mes, vull dir elles es reunien. I llavorens per Nadal naven per les torres […] i feien uns grups de senyores i naven a demanar diners per ajudar a la gent […] de Sant Just que ho necessitaven. La caritat en època de Nadal, ajudava amb elements de primera necessitat com la llet o la llet en pols i altres aliments o, fins i tot, el pagament de lloguers endarrerits a algunes persones que tenien problemes econòmics. Aquestes eren algunes de les activitats que duien a terme l’organització. Van estar pues funcionant fins que llavorens ja va sortir el grup de Càrites i llavorens elles també es van fer grans i ja ho van deixar‐ho. I jo, pues una mica que la meva mare hi havia estat dintre aquest grup, pues mira, jo em poso a Càrites.

La Rosa Carbonell va estar col·laborant a Càrites quan tenia 43 o 44 anys, però ho va haver de deixar després d’un parell o tres d’anys, perquè les obligacions de la cafeteria no li permetien per manca de temps.

L’Elisa Sèculi Sánchez ha estat vinculada durant una etapa de la seva vida a la parròquia de Sant Just i a la religió. Es va formar a les Escoles Núria, va participar dels moviments interns de l’Església, com Pax Christi. Amb un grup de persones que tenien moltes inquietuds, organitzaven reunions i xerrades per pensar i reflexionar sobre molts aspectes de la religió i la societat. L’Elisa ens diu que van ser aquestes reflexions les que la van portar a allunyar‐se de les creences religioses.

Una vocació religiosa

Un cas diferent és el de sor María Luisa García Laza, que ha dedicat la seva vida a la religió lligant‐se als vots solemnes. La seva vinculació amb Sant Just ha estat a través dels anys viscuts a la residència Nostra senyora de Lourdes.

La religió ha estat l’element central en la vida de sor María Luisa García Laza nascuda a Galícia en el marc d’una família catòlica. Va sentir la vocació de dedicar‐se a la cura de la gent gran dins de l’obra social de l’Església. Aquesta religiositat, comenta repetidament, sembla una manifestació natural nascuda del respecte i la voluntat vers la gent gran.

El Señor te toca en el corazón. Ver los ancianos y ves que para ti, es lo tuyo. A […] otra monjita le tira de enseñanza. A mí me tiran mucho los

ancianos. […] Mi padre siempre me decía: «Esta criatura, cuánto le tiran los abuelitos». Yo veía un abuelo por el pueblo […], yo le iba a ayudar a pasarlo […] lo llevaba dentro de mí.

1954. L’enterrament del rector de la Pàrròquia –ho era des de 1917, mossèn Antonino Tenas– marcarà un abans i un després a l’església local. Fixeu-vos el lloc reservat a les cantaires de l’Escola Cantorum. Foto: Arxiu Parroquial

Sor María Luisa es pren la vida religiosa, que és en definitiva la seva vida, com un testimoni de la fe:

Nosotras también somos lo que tenemos que ser. Damos nuestro testimonio. Y también que venga una jovencita y te encuentre a ti alegre y feliz. Pues eso también hace mucho. […] Claro, porque a lo mejor viene una joven un día por aquí y encuentren a la sor, hermanitas serias o lo que sea. Dirá, mira, que no estamos contentas con nuestro carisma.

Amb aquest testimoni, ens diu sor María Luisa, han pogut influir en la vida de la gent del seu voltant. Fins al punt que ens comenta el cas d’una parella d’avis de la residència que van decidir casar‐se per l’Església després d’observar el seu exemple i dedicació: «Porque nosotros estamos con ellos. Pero intentamos también que tengan una vida cristiana. […] Lo que decía nuestra madre: “Cuidar los cuerpos para salvar las almas”.»

5. Creença i grau de pràctica de les famílies

Era força habitual l’assistència a l’església només per part de la dona. La Teresa Farràs Amigó ens diu: «La mare era creient, però tèbia a l’hora d’anar gaire a missa, fins que aparegué mossèn Antonino. El pare no era creient.»

El pare de la Concepció Amigó i Rius sí que assistia a l’església, de tant en tant. La seva filla així ens ho explica: «A casa anàvem a missa, el meu pare no tant, però la mare sempre.»

I la Margarida Palau Andreu tenia una mare catòlica que la feia anar a missa i a doctrina. No era així en tots els casos. Com també fer‐hi anar els fills sense la presència del pare ni de la mare. Les àvies acostumaven a empènyer la família a complir amb els deures religiosos. I en molts casos, el costum d’anar a missa el diumenge es feia amb la família plegada.

La Teresa Ibáñez Palomero comenta: «Els meus pares no practicaven». La diversitat era evident. Fins i tot algunes persones assistien a les celebracions dels dies de festa de precepte per costum o pel “què diran”. Pel que fa a l’interior de la llar familiar, la Roser Coll Faure explica un dolç record dels seus pares mentre resaven. Una imatge entranyable:

Doncs… resaven el rosari. El papa: «Déu vos salve, Maria, plena sou de gràcia. El Senyor és amb vós». La mama, que era un argent viu, encara no havia acabat el Jesús el papa, que ja «Santa María…» [riu]. I… i… i era tan bonic! Cada un resava amb el seu idioma, però avinguts. De tant en tant el papa li deia: «Angeleta, que m’estalones». «Ay, perdona, Pepe». Però seguien. En fin… Tinc molt bon record d’ells, molt.

La Joana Algarra diu que el seu pare era ateu i de petita no la va deixar anar a una escola religiosa. Recorda que, després de la guerra, quan tenia quatre anys, la van batejar a la cripta de la Sagrada Família.

1955. Hi hagué un temps –no voldria per ningú– que les mares no eren presents al bateig de la filla i era la llevadora que l’havia assistit al part qui la substituïa. Qui subscriu ho ha vist. Foto: Judith Cobeña i Guàrdia. AMSJD

L’Annemarie Goldstein recorda la presència que la religió ha tingut en la vida de la seva família i en la seva pròpia, sobretot durant l’etapa infantil. Ens explica que, a Alemanya, és normal la convivència de les diverses confessions cristianes en la societat i també dins de les famílies. La branca materna de l’Annemarie  és catòlica i la paterna és protestant. El seu avi matern era una persona respectada per totes les confessions:

Vull dir que a l’avi no el vaig veure mai anar a missa; això sí, deien que era tan bona persona que, quan es va morir, li van fer un enterro de cinc capellans.

Quan l’Annemarie estudiava a l’escola de Dortmund, recorda que no s’imposava cap doctrina i aquells que volien rebre formació religiosa tenien aquest dret. També ens comenta que, a Alemanya, els fills dels matrimonis mixtos pel que fa a creences era freqüent que adquirissin la religió de la mare, ja que era aquesta la que els educava. Encara que també ens diu que, en temps més recents, i dins de la seva pròpia família, hi ha exemples del contrari.

6. L’Església actual amb la perspectiva del temps

La Teresa Farràs Amigó ha estat, de sempre i encara ho és, una dona de profundes creences religioses. Ha passat bona part de la seva vida vinculada a la parròquia i ha pogut apreciar els canvis.

Sí que ha canviat. Des del Concili Vaticà II ha canviat. Tot ha canviat. De dir la missa en llatí a dir‐la en llengua vernácula i de cara al poble, això és molt. I després hi ha cada vegada més… cada rector que va venint explica les coses diferent.

La Montserrat Surroca Pratdesaba es permet una petita reflexió sobre l’Església en els temps actuals, també en relació amb la joventut: «Home, la gent jove avui dia veuen les coses diferents i, és clar, no els diu res anar a l’església.»

Sor María Luisa García Laza ens comenta que elles noten molt la baixada de vocacions. Actualment moltes de les novícies són de fora d’Espanya, d’Amèrica del Sud i també d’Àfrica. En les societats occidentals s’observa falta de compromís a llarg termini:

Como ha evolucionado tanto la vida, hoy día la gente no se quiere comprometer para toda la vida. Aunque si quisiera salir, sí puede salir. Hoy día te vienen muchos voluntarios, a Igualada mismo van muchos voluntarios, y jóvenes. Pero para un día, o para dos. Pero para decir así, para siempre, la gente no quiere. […] El compromiso no. No se quiere hoy en día. Y a la juventud le pasa eso también.

Tot i els canvis, en general les vocacions, encara que menys, continuen sorgint, però són diferents de les de la seva època:

Ellas ahora tienen otra manera de vivir. Tanto las casas como…, es muy distinto, en todos los conceptos. La vida que tienen ahora. Claro, las de ahora no van a ser como nosotras. Hace cuarenta años. Hace cincuenta años. […] Hay que darles un poquito más de libertad. […] A nosotros mismo nos gusta también que haya un poquito más de eso. Queremos más de eso, queremos más libertad.

20 de Maig de 1962. Aquí veiem el grup de les nenes a la parròquia el dia de la 1a comunió, un sagrament amb un alt nivell de compliment. Foto: Família Casals Treserra

L’evolució de les famílies ha fet que l’Església de la qual formen part hagi quedat deslligada dels canvis socials. «Las familias tampoco no viven como antes», insisteix sor María Luisa, «sí, se ha desestructurado la familia completamente». Sobre el futur de l’Església, sor María Luisa és optimista, de manera especial amb la figura del nou Sant Pare Francesc: «Es un hombre muy entregado a la Iglesia. A su ministerio. A los pobres.»

Pel que fa al paper de la dona dins de l’Església, tot i reconèixer que ha evolucionat, creu que no arribarà el sacerdoci femení:

Eso sí que… No llegaremos. […] No, eso no. Que la mujer para eso no estamos. El hombre es más eso. La mujer ya hoy día, ya nos ha dado mucha cosa. Se puede dar la comunión. Y es muy distinto. Pero llegar unas religiosas al sacerdocio… Eso sí que no. Que no llegaremos.

La Lina Santabárbara Sánchez creu que hi ha un marge de millora, però no veu que aquestes discussions, com per exemple el sacerdoci femení, siguin el més important.

Per mi no és essencial això, per mi essencial és la caritat interior i la compassió envers els altres, això és lo que es tindria que ensenyar a l’Iglésia […] l’únic que et va venir a dir [Jesucrist] és estimeu-se els uns als altres, punto, ja no cal res més».

Aquestes són les opinions sinceres d’unes quantes dones, les vivències de les quals ens han permès l’elaboració d’una part de la nostra història.