Capítol 8

REPRESSIÓ POLÍTICA. ACTIVISME SOCIAL

El Sr. Rector, l’alcalde i les noies de la Sección Femenina a la Plaça Verdaguer un dia de Festa Major de la postguerra immediata. Foto: Pere Brull Angela

Pere Font Grasa

En aquest capítol hem volgut recollir el testimoni de les dones que s’implicaren directament i intensa en el context polític de la societat que les envoltava; ja fos en el marc de l’àmbit social, cultural o religiós. Gairebé totes deixen constància testimonial de quan i com van ser víctimes de les polítiques repressives del règim franquista… o ben al contrari, de com van treballar des de l’anonimat per derrotar la dictadura sorgida de la Guerra Civil.

Com tindrem ocasió de comprovar, algunes de les dones es veieren involucrades en la clandestinitat política per pròpia iniciativa; d’altres, pel seguiment de l’activisme polític dels seus marits, germans o familiars compromesos. Totes elles, però, participaren no sense patiment pel que podia passar per les directrius partidistes que marcaven el camí de la llibertat i la democràcia. Individualment, o com a parella, compartien sense defallir la causa d’atacar o afeblir el regim dictatorial i preservar la cultura catalana de l’anorreament aplicat pel franquisme. Els testimonis obtinguts ens demostren la plena sintonia, també o principalment, per les dones, d’anar canviant el rígid sistema polític, social i cultural, d’un règim caduc i escleròtic.

Iniciem el capítol deixant constància de fets concrets a partir de la veu i la pròpia experiència de les dones que aquí són protagonistes.

1.Repressió franquista

La Carme Pérez Verdú patiria repressió pel sol fet d’haver estat mestra d’escola durant el període de la segona República. Talment com és el cas d’altres milers de col·legues de tot Espanya, fou separada del servei. Hagué de sotmetre’s a una comissió depuradora i de control del règim. L’obligaren a repetir les oposicions per accedir a un nou lloc de treball. Uns formularis, ben contraris políticament, als que un dia li facilitaren l’accés a l’escola republicana: lliure i laica.

Un cas semblant és el que ens explica la Isaura Martínez Silva, que visqué la repressió patida pel seu pare, que era mestre de l’Estat durant molts anys:

Quan va canviar el règim, al papà el tancaren a la presó durant dos dies pel sol fet de ser mestre nacional. Va sortir‐se’n prou bé perquè durant la guerra havia ajudat a amagar‐se uns quants capellans. Malgrat el seu ideari republicà, considerava que els mossens eren persones humanes i, pel sol fet de ser‐ho, [els de la FAI] no els havien de matar.

Més punyent, tràgic en molts casos, i humiliant, fou el tracte dels que militaven als partits polítics d’esquerres o bé integrants de l’exercit republicà. El testimoni d’Ivonne Prieto Pérez n’és un exemple. El seu pare, militant d’esquerres, l’empresonaren i els jutges dels revoltats el condemnen a mort. En el seu cas, li commutaren la pena màxima a canvi de treballs forçats a les mines de carbó d’Utrillas (Terol):

A mi padre lo cogieron prisionero de guerra. Lo sentenciaron a pena de muerte. Con motivo del aniversario de Franco, o del día de su santo, le perdonaron la muerte y no lo ejecutaron. Le castigaron a ir a las minas de Utrillas. Allá nos trasladaron a toda la familia. Todos juntos en unas barracas que habían hecho para los presos. Los del pueblo nos llamaban “los presos”, porque en realidad todos éramos prisioneros.

Un cop consolidada la victòria de les tropes nacionals i afermat el franquisme, una repressió físicament nul·la, però moralment anorreadora dels drets i les llibertats del poble, es deixaren sentir per la virulència de les paraules i els fets quotidians que anihilaren les cotes de llibertat personal, menystenint la realitat idiomàtica i cultural del poble català. Sant Just Desvern tampoc no quedaria al marge de tanta brutalitat.

El testimoni de la Teresa Farràs Amigó és eloqüent:

Els franquistes eren rancorosos. Només perseguien a la gent i no ens deixaven fer això o fer allò. Com que érem joves, tampoc no ho vèiem tan gros, perquè de vegades a temps passat recordàvem: «mira, ben bé que ens ho passàvem», però quan arribàvem al cine de l’Ateneu, apa, a posar‐se «així», sempre [tocaven l’himne nacional] i havies de saludar amb el braç alçat. Això encara era el de menys; a la meva mare, Adelaida, li havien dit «perro catalán» quan va anar al banc per canviar diners i es va expressar en la llengua pròpia…

El pare de la Teresa Ibáñez Palomero va patir la repressió dels vencedors a causa del seu ideari polític. Militant de la CNT, el despatxaren de la Sanson.

A la postguerra l’enxamparen guardant explosius que [presumptament] havia sostret de la pedrera de la fàbrica:

A l’hora del judici el meu pare, Josep Ibáñez Martí, no tenia advocat. Finalment n’hi adjudicaren un d’ofici. Era militar, clar. El vaig anar a veure i ens va preguntar: «Cómo defendería usted a su padre?» I sense embuts, contesto: «Miri, nosaltres som tres germans i estem sols i necessitem que ens cuidin». Aquesta va ser la defensa!… però el condemnaren a presó des del 1947 al 1952.

Altres dones més joves no patiren directament la repressió franquista, però sí que conegueren experiències de gent amb la qual treballaren que els contaren tristes experiències viscudes. El pare de la Feliça Mitjans Julià no va entrar a la presó perquè gent afí al règim l’avalaren com a persona d’ordre sense responsabilitats polítiques. Ella va treballar a la Constructora Malaret, on va conèixer Joan Cornudella, una persona molt significada políticament i sempre en el punt de mira de la policia:

Recordo que quan en Franco venia de visita a Barcelona, ell s’havia de presentar a la comissaria i durant els dies de l’estada del dictador el tancaven a la presó. Era una cosa normal per l’època. De mica en mica, treballant amb ell vaig saber de la seva militància i el que comportava seguir sent fidel a uns ideals. Militava a Estat Català i en la clandestinitat continuava amb el grup del Front Nacional de Catalunya.

La Rosa Julià Armengol patiria durant molts anys i de ben a prop la repressió dels vencedors. Esposa de l’Antoni Malaret i Amigó, persona destacada políticament abans, durant i després de la Guerra Civil. En tornar del front l’engarjolaren durant algun temps fins que va ser absolt en un consell de guerra. Recuperada una certa normalitat, no el readmeteren a l’Ajuntament, del qual en esclatar la guerra era secretari. Fill i nét de paletes, hagué de fer de manobre. Quan l’any 1943 designaren com a alcalde Miquel Gazulla i Belles, aconseguí recuperar el seu antic treball de funcionari.

Fermes i uniformades durant la visita del governador civil de Barcelona Antonio Correa Veglison per la Festa Major de 1941. Fotògraf: B.Suárez. Informaciones Gráficas.

L’experiència de la Rosa amb el patiment continuat per l’activisme polític clandestí del seu marit té el punt àlgid l’any 1979, quan ja feia quasi quatre anys de la mort de Franco. Un dia, quan caminava per l’avinguda de la Indústria anant a buscar el seu vehicle per sortir d’excursió a Montserrat amb l’Antonet i els amics Jaume Martínez i Vendrell, la seva muller i la muller del pintor Manuel Viusà, foren detinguts per un grup de la policia político‐social. Ho recorda no sense emoció continguda:

Un gran ensurt! Estava espantada com la resta de les dones. «Mans enlaire» i així estiguérem una hora llarga, fins que ens van cridar: «Baje las manos, mujer, ya!» Ens portaren a comissaria. No ens van pegar. Hi passàrem una nit i l’endemà al migdia ens deixaren anar a les tres dones. Els homes continuaren arrestats. L’Antonet durant una setmana i en Jaume ingressat a la presó a l’espera de judici.

2.Resistència i conspiració contra el règim

Aquesta angoixa patida en primera persona l’any 1979 per la Rosa Julià Armengol marca un llarg període de patiments per la política de clandestinitat que exercia de manera efectiva el seu marit i futur primer alcalde democràtic: Antoni Malaret i Amigó. Des de l’endemà mateix del casament, ella sabia perfectament que les reunions a can Cardona o als garrofers prop de can Mèlich no eren excursions d’oci, sinó per parlar de l’actualitat i del futur polític:

De les persones que conspiraven amb l’Antonet, recordo molt Joan Cornudella i Barberà, que treballava a Constructora Malaret, i també el Domènec Ramon. Abans del 1979 al meu marit no el detingueren, però la por anava per temporades, quan ens semblava que el seguien. Els anys seixanta les reunions tenien lloc a casa nostra. Eren amics que venien el vespre a sopar i la veritat és que estaven la mar de contents […] Per seguretat arribaven de mica en mica i de vegades calia fer més teca. Els feia bon menjar. Alguns esperaven les reunions per provar els meus plats. Fins que un dia, cansada de cuinar els vaig avisar: «Mireu, jo ja n’estic cansada de fer sopars. A partir d’ara us faré com fa tothom: entrepà de pa amb tomàquet i pernil!» I n’hi va haver un que va fer una mala cara…

De la mateixa branca familiar és rotund el testimoni de la Teresa Farràs Amigó, quan ens explica que el germà i els cosins militaven al clandestí FNC:

Tots ells anaven i venien portant i distribuint fulletons, cartells contra el règim. Sempre tancaven el text amb un «Visca Catalunya!» Jo pensava: «Ai si ens troben tot això a casa!!!»

En la mesura que avançaven els anys, una nova joventut s’incorporava a l’acció política; per exemple, a través d’organitzacions catòliques o sindicats clandestins. Un cas concret és el de la Lourdes Burzón Moliner, que l’any 1953, amb només 17 anys d’edat, entra a la Joventut Obrera d’Acció Catòlica (JOAC) El seu pare era catòlic practicant i ella, de petiteta, havia estat la benjamina a l’Acció Catòlica del seu barri barceloní, fins que un dia s’adona que aquell ambient no era el que, segons ella, Crist havia predicat:

Aleshores vaig voler trencar i li ho vaig dir al meu confessor: «Ho deixo». I em va contestar: «No, dona, ja et presentaré una gent amb la que t’hi trobaràs bé». I així fou. Un grup on precisament vaig conèixer el Josep Sánchez, el qui seria el meu marit. Érem grups separats de nois i noies. Quan ens vam casar, ens integràrem a l’Acció Catòlica Obrera (ACO) dins d’un mateix equip mixt. Ens dedicàvem a formar la gent. La dècada dels cinquanta representa el creixement i consolidació de la JOAC (a partir de 1956, JOC). Els anys de plenitud foren entre 1962 i 1966. Jo crec que gràcies a tots els grups de reflexió, veure, jutjar i actuar, una pila de gent ens anà seguint. Adquirírem criteris clars sobre els sofriments i la injustícia que patia la classe obrera. Amb els anys, de les JOC en sortiren molts enllaços sindicals, molts presidents o gent de les associacions de veïns. Durant molts anys, lluitant per les llibertats, férem una vida molt activa al carrer, no? Una vida compromesa.

Amb un relaxament teòric, més que no pas real, del règim, és a partir dels anys seixanta quan els nascuts a la postguerra prenen consciència de la necessitat de participar activament contra unes lleis que prohibeixen l’expressió de les idees més elementals dels individus. Fins al punt que el jovent s’afanya amb entusiasme a fer coses que semblaven inversemblants per als pares —encara porucs per la repressió dels primers anys de ferro del franquisme. És el cas de la Maria Camps Garcia, que amb el seu marit Robert Ramírez i Balcells, que l’any 1984 es convertiria en el segon alcalde de la democràcia, participen al cent per cent de les accions que posaven una mica contra les cordes el vell règim. La Maria participa de les activitats clandestines; com ara cobrir una part de la infraestructura de reunions secretes dels grups opositors o bé acollint persones en la clandestinitat del seu pis de Sant Just Desvern:

Portava papers d’un lloc a l’altre. Feia cinquanta voltes perquè sabies que podia venir qualsevol policia de la secreta i agafar‐te in fraganti. Corries el perill que regiressin casa teva. Per tant, cada acció que duies a terme requeria anar molt en compte, estar pendent de qui t’envoltava […]. El més corrent eren les detencions en cascada; queien uns i tot seguit molts d’altres. Els interrogaven. Si tenien un càrrec important se’ls quedaven i si deies que no, els deixaven anar després de dos o tres dies a la comissaria de la Via Laietana. Hi havia tot un grup de gent disposada per acollir clandestins. Personalment estic contenta perquè he tingut gent molt important del PSUC i també d’Unió Democràtica, amagada a casa meva.

La Maria Camps pertanyia a organitzacions com ara la Jove Cambra de Catalunya, de caire econòmic, i tot seguit a l’encara clandestina Convergència Democràtica de Catalunya. El marit de la Maria, en Robert, també cantà a la coral Sant Jordi entre 1960‐70, amb la qual interpretaven cançons protesta fora del programa oficial. Aquesta tergiversació del programa anunciat els conduïa a situacions a estones complicades per les quals havien de fugir. Així, l’any 1962, a causa de donar suport a la vaga minera asturiana, el Robert fou empresonat a la Model durant deu dies, fins que s’adonaren que no era un càrrec gaire important i l’alliberaren:

Va venir la policia a detenir‐lo. Regiraren tota la casa. Trobaren coses, com ara papers compromesos, i l’agenda amb noms de correligionaris relacionats amb la vaga asturiana.

La parella, com els passà a moltes altres persones, finiria les activitats clandestines un cop integrats en la militància activa en partits polítics, que s’anaren estructurant de la manera que avui coneixem. Era la fi d’una època i l’inici d’una de nova en el marc legal de la democràcia participativa.

Durant els darrers anys del franquisme, l’Annemarie Goldstein és l’exemple d’una certa militància passiva. Era parella d’una persona amb un notable grau d’activisme, del qual ella no participava per diversos motius. Es mostra cauta al respecte:

Celebraren moltes reunions a casa. El meu marit era polític, diguéssim, passiu. El David [Guasch] no hauria agafat mai una arma, però el tema de la política, estimar el país, estimar tot el que representa, m’ho va fer sentir ell. El que passa que clar, una dona quan acaba de tenir un fill […]. Una vegada nascuda la nena, férem reunions d’arqueologia; però de política, no. Els vaig dir: «A tant, no, eh?» Amb això m’havia fet patir horrors. Horrors perquè, clar, eren uns temps que si l’arriben a agafar, no et pregunten si això ho feies de bona fe o no.

El desvetllament ideològic de la Feliça Mitjans Julià per lluitar contra el règim s’inicia coincidint amb la seva feina a Constructora Malaret, on els propietaris eren persones molt marcades per la lluita contra el franquisme a partir d’un arrelat nacionalisme català. De manera especial el senyor Cornudella, comptable de l’empresa. Recorda que l’any 1959 li va encarregar que fes còpies dels documents elaborats des del FNC per denunciar La Vanguardia i el director Luis de Galinsoga, arran d’unes expressions greument despectives contra els catalans:

Aleshores no existien els ordinadors. Escrivíem a màquina i amb paper de calcar. Calia fer moltes còpies. Ben bé ara no me’n recordo del contingut, però era un text animant la gent a no comprar el diari a causa del que va dir el seu director. Aquesta activitat va suposar la meva consciència ideològica. Disposava d’algun llibre com ara La guerra civil espanyola de Hug Thomas. Per casa corrien llibres d’autors profranquistes i aquell el vaig trobar prou neutral, ja que em deia coses assenyades que ignorava i que m’animava a preguntar i preguntar. Fou tot un descobriment. Com unes ganes de saber, però també de fer alguna cosa. D’entrada l’aprenentatge del català, anant a classes clandestines […]. Tant fou així que, abans de complir vint anys, ja era afiliada al FNC.

Aquesta evolució de la persona corria paral·lela a la maduresa viscuda en un estret marc de convivència en el si d’una societat enquistada i anorreada pel règim dictatorial. Evolució que, en el cas de la Feliça, la porta a una reunió important a can Cardona poc abans de la mort de Franco. Hi participen històrics de la resistència, com ara Joan Cornudella i Barberà; el seu fill, Joan Cornudella i Feixa, a més de l’Antoni Malaret, en Casas Salat i Jordi Vila, entre d’altres. La Feliça esmenta la intervenció del noi Cornudella:

Va parlar sobre els Països Catalans, de la trajectòria que havia tingut el FNC i també que ja s’endevinava una mica que la mort del dictador podia portar a que les coses fossin diferents i, aleshores, tota una sèrie d’intencions. Se’ns deia que per Catalunya el futur immediat podria ser molt bo. Calia animar a la gent per tal que es fessin militants del partit.

Efectivament, els membres del FNC no només realitzaven reunions sinó que eren actius defensant les creences patriòtiques del seu ideari; activisme que els va suposar no poques detencions per part de la policia. Tant en els anys quan era viu el dictador, com també en l’etapa coneguda com de la transició (1975‐1979). La Feliça recorda que l’any 1973, després de la detenció d’un històric membre del FNC, Manuel Cruells i Pifarré, s’organitzaren accions per demanar‐ne la llibertat. El mateix passa l’any 1977 en ser detinguts Ferran Rañé i Blasco (actor santjustenc) i l’Albert Boadella, arran de l’obra La torna, del grup Els Joglars al qual pertanyien. Quan semblava que el malson de la dictadura havia conclòs, durant la campanya de les primeres eleccions democràtiques del 1979, l’Antoni Malaret i Amigó i en Jaume Martínez i Vendrell foren detinguts. El Jaume, l’acusaren de pertànyer a l’Exèrcit Popular Català (EPOCA). Uns anys més tard, el 1982, detingueren el Carles Benítez i en Xavier Montón acusats de formar part de Terra Lliure. La Feliça explica que, en aquests dos casos, els afiliats al FNC destacaren demanant‐ne l’alliberament i convocant manifestacions.

La participació de les dones a l’ Auxilio Social era un dels espais “de participació” que el nou règim reservà a la dona.  Foto: Pere Brull Angela

3.Activitats des de la religió

Tal i com hem tingut ocasió de llegir anteriorment per l’experiència de Lourdes Burzón, una majoria dels capellans de l’Església catòlica col·laboraren activament formant grups sindicals integrats dins de les JOC i animant a la fundació d’associacions de veïns. Aquest activisme dóna els seus fruits i ajuda a formar quadres que posteriorment servirien per activar accions durant la Transició, derivant com a dirigents democràticament escollits. Però existia també un estol de gent voluntària que aportava el seu gra de sorra compromesa amb la feina diària a les escoles parroquials o, senzillament, fent tasques d’ajut domèstic. Dos exemples: primer, el de la Teresa Farràs Amigó:

Sempre he ajudat a les activitats de la parròquia [dels Sant Just i Pastor] col·laborant amb les associacions afins. Encara avui formo part de Vida Creixent.

Per la seva banda, la Teresa Ibáñez Palomero participà activament de la vida associativa local a través de la parròquia. La vinculació fou a través de les Escoles Núria, on entrà com a col·laboradora ensenyant a les alumnes el que aleshores eren labors:

M’agradava fer labors i cosir. En vaig aprendre a l’escola. La senyoreta Cinteta em va animar a fer classes de labor. Vaig conèixer mossèn Antonino… no tinc res a dir d’ell. Més tard vingué Mn. Martorell i amb tots col·laborava fins acabar essent majordoma. Recordo que els matins anava a ajudar a mossèn Miquel Alayrach i a la tarda a les Escoles Núria. Voluntària, perquè cobrava de prejubilada i després, ja jubilada, un total de quinze anys amb Alayrach i altres disset amb l’Anton Roca, més quatre anys amb Mn. Vives, el que seria copríncep d’Andorra. La feina de majordoma consistia en cuinar, netejar la casa, arreglar la roba. Em pagaven el que per llei em tocava i a més si m’ho havien d’apujar, m’ho apujaven…

Aquest activisme d’ajut domèstic servia perquè els capellans nouvinguts tinguessin una informació de primera mà de les persones que integraven la societat local. Els exemples de les dues dones que hem esmentat que des de ben petites servien a les activitats purament religioses i, alhora, domèstiques, eren de gran ajut per als sacerdots joves que aterraven a la localitat amb una mentalitat més oberta; amb visió pastoral de futur, però desconeixen qui era qui en la vida privada o col·lectiva dins les entitats.

Existia un activisme femení que per preparació universitària es mostrava actiu socialment. És el cas d’Elisa Sèculi Sánchez, que traslluïa un activisme motivat per les inquietuds culturals, socials, religioses i polítiques. Recorda, per exemple, que l’any 1959, quan en Fidel Castro va arribar al poder a Cuba, van penjar una pancarta al Parador, conjuntament amb un grup d’amics de semblants inquietuds, amb el contingut d’un seguit de retalls de diari que parlaven de la revolució comunista a Cuba. La pancarta va durar penjada un parell de dies.¹

Amb total franquesa, l’Elisa és conscient que en aquells temps remots no tenien ni idea de política, que només els movia la temàtica social:

Amb aquest grup de gent del poble anàvem un cop al mes a passar un cap de setmana al monestir de Montserrat, on alguns monjos ens feien xerrades sobre espiritualitat. Monjos, per cert, que quasi bé tots poc temps després penjarien els hàbits […] A través de la M. Dolors Camps, participaria de vàries rutes i trobades de Pax Christi per Alemanya, Holanda o Montserrat. Era un moviment dins de l’Església iniciat per francesos i alemanys després de la segona guerra mundial, que considerava que si els pobles es coneixien no tornarien les guerres entre ells. Organitzaven rutes de deu dies on diferents grups internacionals, que sortien de diversos pobles, anaven caminant i conversant sobre temes religiosos o relacionats amb la pau i la justícia prèviament establerts. Ens allotjàvem a cases particulars ofertes per la gent dels pobles, per trobar‐nos posteriorment en un santuari on posàvem en comú les conclusions dels debats.

Aquest activisme religiós i socialment avançat li permeté, a l’Elisa, a més de participar de les discussions temàtiques, ampliar el cercle d’amistats, analitzar altres cultures i conèixer durant la ruta per Holanda el que seria el seu futur marit.

A Sant Just, a principis dels anys seixanta, copiant Pax Christi, s’organitzaren rutes d’un dia: Sant Ponç, Corbera; Sant Iscle de Vallalta, etc. Durant hores, els participants, mentre caminaven, debatien sobre temes d’espiritualitat o qüestions socials.

Ja casada amb en Josep M. Masjoan, pels volts dels anys 1966‐1968, un cop cada mes l’Elisa anava a les reunions amb un grup de joves, entre d’altres: Vicenç Mascarell, Francesc Homedes, Joaquim Carbonell, Immaculada Jiménez, Montserrat Obiols, per discutir sobre temes religiosos a partir de les lectures de llibres. Per aclarir algunes qüestions, convidaven els aleshores sacerdots Francesc Fortuny i Joaquim Gomis, que fou vicari de la parròquia. L’Elisa Sèculi se sincera quan afirma: «A mi, aquestes discussions em van portar a allunyar‐me completament de les creences religioses».

Un exemple de compromís amb la societat a partir de l’adscripció a la fe catòlica la trobem en l’activisme del que sempre ha fet gala la Núria Jiménez Huertas. Tant en la vida privada com en els períodes de servei públic, s’ha dedicat a l’alt nivell de participació envers les persones més vulnerables. Una actitud que no es pot compartimentar, que és transversal, sorgida pel seu cristianisme de base. La Núria l’ha posat en pràctica a la família, a la feina, a les associacions on treballa, a la militància política i al govern municipal. El seu és un activisme social i polític des de la recerca del bé comú i l’equitat.

Tot comença entre els 14 i 15 anys d’edat, quan amb el seu company Antoni Martí i altres joves del poble participen de les activitats socials des de la parròquia, alhora que en les primeres accions polítiques contra la dictadura i a favor de les llibertats.

Ens vam conèixer amb el Toni aquí a la parròquia, que és on anàvem a petar el jovent, a trobar‐nos, doncs allà hi havia l’escoltisme […]. Jo no hi vaig poder participar mai, de l’escoltisme, cosa que m’hauria encantat […]. En aquella època coincidí amb el Concili Vaticà II, les primeres accions polítiques que sorgien una mica de les inquietuds per lluitar contra la dictadura. Tot plegat per anar entenent les quatre coses bàsiques del que era la llibertat democràtica.

Anys més tard, quan ja estava casada i amb fills, el matrimoni es trasllada a viure a Barcelona. Talment com a Sant Just, s’integren als grups de la parròquia on vivien:

Discutíem de molts temes socials, casi sempre amb la por al cos per la presència policial. Primer a la parròquia de Santa Agnès. Després visquérem en altres barris on trobàrem gent molt activa políticament. Recordo el del Port (Can Tunis). També el de Sant Medir (la Bordeta) i el lloc on hi havia més activitat, més conscienciació i més compromís fou als Caputxins de Sarrià.

4.Activisme cultural i educatiu

Noies ballant sardanes el dia de Sant Just i Sant Pastor de l’any 1941, a la Plaça Verdaguer.

Des d’un punt de vista cronològic, la lluita per un futur democràtic apareixia sovint en el camp educatiu i cultural. Per un costat, la manca de llibertat de càtedra o l’immobilisme que patia l’escola pública; per l’altre, la necessitat de recuperar la cultura pròpia de Catalunya. Tampoc no faltaven les controvèrsies en alguns municipis quan s’intentava eliminar una escola que feia nosa al consistori, a una opinió pública manipulada quan sorgia l’excusa de la baixa rendibilitat d’un centre escolar. A Sant Just es visqué un cas concret, tal i com ens explicava Isaura Martínez Silva:

A principis dels anys setanta, conjuntament amb el Julio Candial i la Blanca Pau, vam lluitar per impedir que tanquessin l’escola religiosa de les Adoratrius, on anava la meva filla. Volien marxar perquè els semblava que no tenien prou pes a Sant Just, quan en realitat eren 500 alumnes. Una religiosa, la mare Victoria, ens ajudà a aconseguir que ens reuníssim amb la mare superiora provincial de la congregació, a qui exposàrem els nostres arguments. En resum li vaig dir: «Nosotros pedimos lo mejor para nuestros hijos, ustedes piden para todo el mundo lo mejor. Consideramos que la escuela lo vale, que los profesores lo valen y pensamos que es una pena que ustedes no colaboren en educar a los niños».

Als pocs dies, els tres pares que portàvem l’assumpte decidírem anar al Bisbat de Barcelona. Ens van donar llargues. Parlàvem amb el Secretari del Bisbat. Recordo la conversa que ens va enfurismar quan va dir: «Escoltin, vostès què volen? Però si els hi donem una escola a Barcelona!» No volíem que els fills anessin a la ciutat quan teníem l’escola a prop.

Una de les accions de protesta fou anar a l’ajuntament. Les nenes es van asseure a les escales de l’església a tocar la casa de la vila vestides amb l’uniforme del col·legi. L’alcalde, Rodolfo Sánchez, es va enfadar tot dient‐nos: «No sé per què us poseu d’aquesta manera». Jo li vaig contestar: «No ens posem de cap manera, senzillament volem salvar l’escola. Feu el favor de visitar‐la i us adonareu que està ben feta i no la podem perdre». Finalment, el consistori ens va donar suport. Però nosaltres cada setmana tornàvem al Bisbat.

Després de mil peripècies aconseguiren que aquesta escola, privada i concertada, no tanqués i que de mica en mica anés adquirint prestigi.

Ben entrats els anys seixanta, els conceptes pedagògics necessitaven noves aplicacions més acostades als temps canviants. A Sant Just Desvern feia anys que grups de gent progressista intentava recuperar l’Escola de l’Ateneu. Una dona, Elisa Sèculi, i el seu marit, Josep M. Masjoan, tenien molts dubtes a l’hora de decidir a quina escola matricular els fills, Marc i Oleguer. Cercaven un àmbit escolar de pedagogia activa en el si d’una escola catalana. Naixia una generació de pares plenament implicats en l’educació dels fills. Decidits, van plantejar‐ho a la junta de l’Ateneu que presidia Josep M. Martí, marcant clarament el full de ruta: escola catalana i de pedagogia activa. La proposta va ser molt ben rebuda. La presentaren a l’assemblea anual de socis que aprovà la refundació de l’Escola de l’Ateneu. La majoria dels assistents tenien un grat record de l’antiga dels anys vint i primers trenta; que en temps de la República va passar a ser pública i en l’etapa franquista, Escola Montserrat.

Animats pel suport social, el matrimoni s’entrevistà amb la pedagoga Marta Mata, fundadora de l’escola de mestres Rosa Sensat. Visitaren diverses escoles de pedagogia activa —de les poques existents—, les primeres del moviment que es convertí en el CEPEC. Assolida l’experiència, organitzaren trobades a Sant Just per anar interessant els pares joves envers la nova Escola de l’Ateneu; fins a tal punt que la mateixa Elisa entrà a formar part de la junta de l’entitat, la primera dona que hi participava. Es nomenaren dues persones més: Emili Carbó i Ramon Ballart, per fer realitat el projecte.

Ràpidament s’iniciaren les obres de condicionament d’una aula provisional, i el curs següent ja s’havien fet les reformes definitives adequant una planta amb 5 o 6 aules. Així, per la ferma voluntat de l’Elisa, l’Escola de l’Ateneu iniciava una segona època històrica el curs 1967‐68, amb tres mestres: Montse Pérez, Claustre Cardona i Rosa (?). Una trentena d’alumnes matriculats que el curs següent ja n’eren més de 100. En plena època franquista, l’ensenyament s’impartia en llengua catalana, coeducació i aplicant el mètode de pedagogia activa. L’Elisa recorda:

Durant els primers temps, quan venia un inspector hi havia una mica de corredisses, però no va passar res… algun ensurt per problemes de papers. L’Ajuntament sempre feia veure que no en sabia res. El qui més patia era el Ramón Ballart, responsable durant uns quants anys de portar els comptes; que comportaven moltes dificultats, ja que s’havia establert la quota variable talment com a la resta d’escoles de pedagogia activa. Consistia en establir un preu, però els pares podien pagar menys si realment patien dificultats econòmiques.

La història de l’Escola de l’Ateneu es repetiria semblantment a la de la primera època, ja que en arribar la democràcia es converteix en centre públic: l’actual Escola Montseny.

Lourdes Burzón Moliner va trobar la porta d’entrada per participar de la vida associativa local a través de l’escola, quan l’any 1968 matriculà els seus fills a la nova Escola de l’Ateneu:

Vaig col·laborar amb l’associació de pares. I anys més tard, el mateix treball de voluntariat a l’Institut. Recordo que un dels problemes era quan els alumnes sortien a passejar, ja que no podies llogar a ningú… bueno, com ara, que hi van les mares…

5.Activisme social

La lluita individual, l’esforç col·lectiu per crear una escola moderna i catalana no era més que una punta de llança del gran iceberg que sorgia de l’oceà de les reivindicacions polítiques, culturals i socials del poble. Era una explosió popular que anava de baix a dalt, despertant la inquietud entre les prostàtiques files franquistes.

Participació en el referèndum per ratificar la Ley Orgánica del Estado aprovada el 22 de novembre de 1966. Mesa de votació situada a l’actual edifici de Les Escoles. Foto: Fons municipal. AMSJD

Arran de les lluites socials dels anys setanta, també a Sant Just s’anava fent palesa la necessitat de crear una associació de veïns per tal de defensar els interessos comuns. L’any 1978, després d’uns quants anys i diverses vicissituds, és aprovada pel govern civil l’Associació de Veïns de Sant Just. Les dones del poble, moltes d’elles protagonistes dels relats d’aquest llibre, hi van participar, com és el cas de la Núria Jiménez Huertas:

De sempre he estat vinculada a moviments socials, des de l’associació de veïns fins la coordinadora d’escoles bressol […]. Com que havia deixat per trasllat una associació, em vaig apuntar a la de Sant Just. Després també a d’altres moviments de base: grup per la Pau, comitè de solidaritat amb Nicaragua, perquè eren coses molt relacionades amb el moviment que vivíem […]. Com a puntals, els temes bàsics: sanitat, educació i urbanisme. Per a l’associació de veïns hi treballaven més vocalies. Per exemple: el planning, que ja havia començat a funcionar. La lluita, la protesta, era perquè el Centre de Planificació Familiar no era com havia de ser. Això també va ser tot un procés com a qüestió de primer ordre per les dones i la població en general.

Una de les grans reivindicacions socials viscudes a Sant Just en els anys del tardofranquisme va ser la presentació del Pla Comarcal Metropolità d’Ordenació Urbana de l’any 1975. Les autoritats de l’època s’afanyaven a estructurar el territori a partir d’un urbanisme on prevalia l’especulació i l’amiguisme.

La secció de Cultura de l’Ateneu organitzà sessions informatives sobre les repercussions que per a Sant Just tindria el Pla. Les trobades tingueren notable ressò. Una de les actives participants fou l’Elisa Sèculi, que amb un grup d’amics constituïren la Comissió d’Urbanisme. Amb ella, i entre d’altres, l’integraven: Ricard Segura, Antoni i Rafael Malaret, Xavier Campreciós, Roser Iglesias, Joan Millet. Es portaren a terme moltes activitats, com ara una enquesta a escolars preguntant‐los sobre parcs infantils, zones verdes, etc. Els resultats es presentaren a l’alcaldia. També demanaren l’obertura per a ús públic del parc que envolta els edificis de la congregació religiosa de Ntra. Senyora de Lourdes i s’oposaren a la construcció d’un nou Hospital Clínic damunt terrenys forestals del terme municipal; a la construcció de la segona fase del Walden i a l’enderrocament d’un nucli antic de casetes a la plaça Mn. Cinto Verdaguer, que finalment van ser aniquilades. Amb la revisió de les propostes del Pla per al municipi, continuaren les reivindicacions orientades a evitar que el propòsit del Pla fos només l’extensió de la malla urbana de Barcelona, sense millorar la dotació d’equipaments i destruint la personalitat urbana del poble.

L’any 1975 es constituí el Congrés de Cultura Catalana i el corresponent Comitè Local de Sant Just. L’Elisa Sèculi fou responsable del tema urbanístic, integrant al Congrés, la comissió d’Urbanisme de l’Ateneu, juntament amb altres persones. Aquestes experiències la portaren a formar part de la primera junta de l’AV.

La recuperació de la democràcia es feia a passes curtes. Seguia la lluita dels veïns; com ara l’oposició a la construcció del polígon Sant Joan Despí. Es tractava d’un projecte del Ministerio de la Vivienda que havia estat declarat urgent el 1962 per proporcionar habitatges als damnificats de les inundacions del Vallès d’aquell mateix any. El 1976 començaren les excavacions dels terrenys i immediatament la comissió d’Urbanisme de l’AV convocà una reunió informativa exposant les dades del projecte que suposava un creixement desmesurat a la frontera de Sant Joan amb Sant Just.

1976. Manifestació a la Plaça Campreciós, a tocar de l’Ajuntament, demanant la paralització de diversos polígons urbanístics i la retolació de carrers en català. Foto: Revista de l’Ateneu

S’iniciaren accions reivindicatives conjuntament amb entitats dels pobles de la comarca també afectats pel projecte o per posteriors plans parcials. Es creà una Comissió Intermunicipal d’Urbanisme amb Sant Joan, Sant Feliu, Cornellà i Esplugues per portar les mobilitzacions i pressió als organismes pertinents. Múltiples entrevistes amb el president de l’Entitat Metropolitana de Barcelona; amb parlamentaris catalans i amb els consistoris; recollida de signatures i festa en els terrenys del Polígon amb assistència de 5.000 persones. Una de les propostes de la Comissió va ser la creació d’un hospital en els terrenys del Polígon per atendre les necessitats de salut dels cinc municipis, atès el fort augment de població que havien patit els darrers anys.

De totes aquestes lluites que van impedir, o en tot cas millorar qualitativament, el planejament urbanístic inicial, Elisa Sèculi en fa la reflexió següent: «Quan la població lluita tenaçment i justificadament, pot aconseguir en gran mesura els seus objectius».

L’activitat de l’AV obrí una alenada d’aire reivindicatiu sota el paraigua d’una llibertat de reunió i acció fins aleshores desconegudes. No cal dir que s’hi apuntaren moltes de les dones que des de la clandestinitat ja havien lluitat perquè s’anessin obrin portes en favor d’una, encara, limitada llibertat democràtica. Els últims anys de la dècada dels setanta multiplicaren les afiliacions. És el cas de la Cándida Nevado Cañamero:

L’any 1976 jo era de les primeres persones que van entrar a formar part de l’Associació de Veïns des del primer minut de la seva fundació. Creàrem el grup de dones que, amb altres, jo vaig organitzar els anys 1976‐1978. Teníem el local al carrer de la Sala. Bé, de fet encara avui hi estic vinculada.

La participació a la nova AV fou una porta d’accés a la vida associativa de moltes dones; és el cas de la Lourdes Burzón Moliner, que, a petició de Gaspar Orriols i Tubella, coincidí amb Josep Casas, Salvador Crespo, Pepe Sánchez i d’altres, que el pas del temps ha esborrat de la memòria. La Lourdes arribaria a ser presidenta de l’Associació de Veïns de Sant Just:

Vingueren a casa a demanar‐me si volia participar. Els vaig contestar que sí i a partir d’aquí va començar la cosa. Es portaren a terme moltes tasques, eh? Des de l’organització de la viabilitat dels carrers, la necessitat de semàfors, etc. Nosaltres teníem el consultori als baixos de la Creu Roja. Reclamàrem que l’ATS no cobrés perquè t’enviaven a posar injeccions i la gent no sabia que es podien posar allà mateix sense pagar. Era costum que tothom anés al domicili del practicant i paguessin 100 pessetes, o el que fos. Començàrem a fer campanyes sobre això, com també per demanar un altre metge. Aconseguírem que vingués l’inspector de la seguretat social des de Cornellà perquè parlés del tema de les quotes dels metges, que feien pagar per poder anar a visitar als domicilis a la tarda. La reunió fou un èxit. Aleshores jo era presidenta. Bueno, va venir l’inspector i amb els metges del poble a primera fila. Quan els vaig veure vaig començar a tremolar. Ens animàrem a denunciar les coses que no es feien bé […]. L’activitat s’amplia fent cursos de teixir per dones. Cursos d’electricitat gràcies a un voluntari que treballava a la FECSA i també dirigit a les dones. Per dones, sí… els homes, els homes no s’apunten mai enlloc! També l’assessoria jurídica per un voluntari local de la professió. Dels temes polítics, també teníem a l’Anna Hernández com a assessora.

L’Assemblea de Catalunya convocà la marxa amb el lema “Poble català, posa’t a caminar”, el 1976 els secretariats de Pax Christi van animar a participar-hi i a l’estiu diverses columnes van recórrer els Països Catalans, sota la prohibició i multes del ministre de la Governació: Manuel Fraga Iribarne.

Les dones que integraven l’AV compartien reivindicacions i lluites. Sempre sorgien mancances individuals o col·lectives que entraven de ple en l’ordre del dia per encetar una nova vocalia o grup que entrés a fons sobre el tema. En aquest sentit, la planificació familiar els preocupava ja que una majoria de metges no assessoraven sobre el tema. Lourdes Burzón ho recorda:

Depenia del metge explicar‐li intimitats de la parella. Vull dir, la dona a un home, per més metge que fos, segons quines coses no gosaven esmentar‐les. Va ser la Pilar Roig la que va començar a bellugar la qüestió. Com sia que l’AV formava part del Consell Municipal, ho plantejàrem. El doctor alemany Reuter s’incorporà per treballar sobre planificació familiar. En aquell moment encara hi havia al consistori gent molt, molt reticent a totes aquestes reivindicacions familiars. Vam haver de posarnos‐hi durs i al final van dir‐nos: «No hi ha diners, no hi ha diners!» I la Pilar Roig els va contestar: «No fa falta gran cosa. Ja veureu». I aleshores va fer‐se un pressupost. L’únic que necessitàvem era el local. Les dones pagaven un mínim. D’aquest mínim es compraven les paletes d’observació que es portaven a Barcelona on tenien lloc les anàlisis. Segons els resultats, el doctor Reuter visitava la dona. I així es comença a fer fins que ho assumeix la seguretat social.

Emília Guàrdia i Arbusí s’oposava als estaments socials i religiosos que donaven suport al règim. Ho féu des del vessant professional com a llevadora. Per exemple: plantant cara a l’autoritat a l’hora de negar‐se a facilitar la identitat de les dones que havien avortat o embarassades fora del matrimoni. Aquesta era la seva resistència, que ampliava ensenyant a les dones a gaudir de la seva sexualitat amb alegria, aprenent els nous mètodes anticonceptius per no quedar encinta. «Aquesta era una de les meves maneres de ser resistent a la imposició dels capellans i la seva afinitat amb el règim».

Una petita mostra de la variabilitat d’activitats que duien a terme les dones en el si de l’Associació de Veïns la trobem en l’experiència de la Claudia Cortés Fernández, incorporada al moviment participatiu des del primer mo ment de la transició. És molt expressiva quan ens diu:

En todo lo que organizase la asociación de vecinos, allí que estaba yo. En todo me metia: la petanca, la escuela de adultos. Siempre participaba voluntariamente en algo. Siempre me ha gustado. Las mujeres teníamos una gran presencia, luchábamos por temas específicos com el centro de planificación familiar, dotando al pueblo de un local en condiciones, con recursos que permitieran la intimidad de la mujer.

6.Activisme polític

D’entre les cinquanta dones de què es parla en aquest llibre, poques s’apuntaren com a militants d’algun dels partits; ja fos durant la clandestinitat o bé quan la llibertat d’opinió s’afermà en el marc de l’articulació constitucional espanyola de 1978. Val a dir, però, que les poques que es comprometeren a defensar unes sigles i a divulgar el programa polític, actuaren sempre amb convençuda decisió de canviar la societat esmorteïda, hereva dels anys de foscor del franquisme.

Destaquem alguns exemples, com ara el d’Emília Guàrdia i Arbusí:

Mai no vaig militar en cap partit, però sí que he estat propera i he treballat per Esquerra. És el que vaig viure i veure de ben a prop a casa. Estimàvem Catalunya i ens sentíem d’esquerres; és a dir, gent que volia progrés, educació i justícia social. Fins i tot figurava a les llistes d’ERC com a independent a les eleccions municipals de Sant Just, unes quantes vegades. El meu marit [Anton Cobeña] era comunista, votant del PSUC i sindicalista del metall afiliat a CCOO.

L’Emília també es va significar políticament contra la dictadura assistint a les reunions clandestines de can Cardona. Més endavant participaria en les reunions de l’Assemblea de Catalunya, en recitals de la Nova Cançó i en les manifestacions per l’Estatut d’Autonomia del 1981.

Com ja queda explicat en l’apartat de l’activitat social, la Lourdes Burzón Moliner, per la llarga experiència en els moviments cristians obreristes, s’afilià al PSUC:

Ningú no m’ho va demanar, hi vaig anar jo sola. Va arribar un moment 307 que, a veure, si vull participar, haig de participar, no solament els veïns i tot, sinó que… qui pot transformar més la societat?: la gent de base, que és la que transformem, però el que té la veu són els partits. Després de la reflexió, la decisió d’apuntar‐m’hi. Si no recordo malament, de la gent de l’ACO vaig ser la primera que s’afilià en un partit; d’altres ho feren als sindicats lluitant moltíssim.

Un altre exemple: Elisa Sèculi i el seu marit s’afiliaren al PSUC. El seu testimoni ens permet recuperar l’evolució que en aquells anys experimentà el partit a Sant Just. Abans de la legalització, feien reunions clandestines a les cases particulars. Més endavant, Ricardo Bofill, que n’era simpatitzant, cedí els menjadors del Taller d’Arquitectura per celebrar‐hi reunions. Al poc temps, ocuparen una de les sitges com a estatge, on guardaven, entre d’altres coses, els cartells del partit. Amb la legalitat, el local del PSUC es traslladà a uns baixos del carrer Nord i finalment al carrer de la Creu. Sobre com la parella Masjoan‐Sèculi va viure la legalització, tot i que hi ha diverses versions, Elisa explica que saberen que eren legals veient‐ho per televisió en un restaurant prop del santuari del Miracle, al Solsonès.

La Cándida Nevado Cañamero, molt activa en l’AV de Sant Just i, per tant, amb el bagatge de lluita social, entra a formar part d’Iniciativa per Catalunya. Inclosa a les llistes electorals, surt escollida regidora i forma part de l’equip de govern municipal a partir de 1991. Durant quatre anys serví el poble des de la regidoria de Sanitat i Serveis Socials.

Claudia Cortés Fernández també es vinculà a la política activa procedent de l’activisme social de base. Es va afiliar al Partit dels Socialistes de Catalunya fins i tot abans que es produís la unificació amb el PSOE. Integrant de la llista per les eleccions municipals de Sant Just des del 1983 i fins al 1991, partí d’uns inicis difícils:

En principio todo fue muy duro, a pesar de que yo me consideraba que estaba preparada para llevar […] sanidad i servicios sociales, que es lo les dan a las mujeres. Que no se lucen y es duro.

La Claudia es preocupà que la gent gran tingués més recursos i posà en marxa actuacions com ara gimnàs, balls, llocs per estar, festes. Una de les accions empeses per la Claudia i que valora molt positivament és el curs per a la formació i promoció de la dona iniciat el 1987:

Era per promocionar les dones, perquè sortissin de casa, ja que tenien problemes de solitud i també perquè fessin i aprenguessin coses que els hi agradaven. Començàrem fent cursos de corte y confección, treballs manuals, pintura, cuina, dietètica i, sobretot, els de creixement personal coordinats per una psicòloga i una treballadora social. Ja fa temps que els cursos de creixement personal compliren deu anys i totes aquelles que van participar‐hi em diuen que els ha servit de molt […]. Han servit perquè les dones es coneguessin més i establissin lligams entre elles. Cada curs es feien convivències i colònies. Per a algunes dones era la primera vegada que sortien fora de casa… sense el marit i això els permetia un petit espai propi on sentir‐se una mica més lliures, més elles mateixes…

Tal i com ja queda explicat en un altre epígraf, la Núria Jiménez Huertas desenvolupà una gran tasca amb compromís personal envers la societat dels barris on visqué fins al definitiu ancoratge a Sant Just Desvern. El seu viatge d’anada i tornada del poble conclou afiliant‐se a Iniciativa per Catalunya:

Després d’haver estat regidora de Sant Just com a independent en la llista del PSUC, amb una gent amb qui sintonitzava perfectament, en el segon mandat, el 1983 m’incorporo a la coalició continuista de l’anterior: IC‐Verds. Destacaria una cosa important que es va fer en aquest segon mandat: ser realment un govern municipal d’esquerres. Fou molt encertat el propòsit fonamental de l’equip de govern: «treballarem amb el personal que tenim perquè és el que hi ha a la plantilla municipal». A partir d’aquí, l’altre propòsit: «organitzar l’estructura interna perquè tingués coherència». Era un equip de govern on hi havia molta il·lusió per treballar per Sant Just, les seves institucions i la seva gent.

No foren poques les persones que, malgrat donar suport a la democràcia, no volien o no podien participar activament en la política. És el cas de l’arquitecta Anna Bofill Levi, que rebé molts “cants de sirena” per apuntar‐se a la política de primera fila. Durant el mandat de Felipe González, per exemple, li fan una proposta seriosa des del govern de l’Estat: ser Directora General de l’Habitatge, però ella digué, «no!»:

Per què? Doncs perquè no hagués pogut treballar dins el govern. S’ha de ser animal polític per estar ocupant un càrrec important al govern. Jo, sóc un zero en la matèria. M’asustava molt el tema, no? […] Sempre preferí viure un paper més intel·lectual i pensador al voltant del fet polític. Jo sóc una mena de Pepito Grillo; o sia que a mi m’agrada pensar i anar dient: «Ep!, que s’ha de fer això. Ep!, que s’ha de fer allò». Però no fer‐ho jo, perquè no sé fer‐ho directament. Em costa passar a l’acció. No he estat al marge de la política, ja que en el seu dia vaig assessorar el MCC (Moviment Comunista de Catalunya) i després el PSC, elaborant els punts del programa electoral en matèria d’urbanisme. De fet, encara avui continuo fent feines d’assessorament a municipis, governs, moviments socials, etcètera.

La Feliça Mitjans Julià, activa durant la clandestinitat, continua sent‐ho a partir de la legalització. Més enllà de pagar la quota, col·labora des de la base atenent les paradetes del FNC, amb la venda de llibres per divulgar la ideologia del partit, adhesius, banderetes, escuts… El local social, al qual acudia gairebé cada dia, estava situat a la plaça Joan Maragall, on participava de les reunions opinant sobre tal o qual qüestió local o nacional. La Feliça esmenta la presència d’alguna altra dona del poble dins de l’organització, com la Maria Àngels Valcázar o l’Hermínia Domènech. El FNC era un partit rigorosament nacionalista que va patir desercions en l’anomenat eix social. Així, membres destacats, com per exemple Jordi Casas Salat, marxarien a CDC i Joan Cornudella s’apuntà al PSC. Aquest darrer esdevingué diputat al Parlament de Catalunya per la candidatura socialista. La Feliça expressa tristesa i recança per la marxa del senyor Cornudella a qui tant admirava:

Després de la sorpresa inicial, vaig entendre una mica els motius: era un home gran i potser volia que, arribat a la vellesa, disposar d’una jubilació econòmica millor de la que podria tenir fins aquell moment. No crec pas que fos una persona rica i per això íntimament el vaig perdonar per deixar‐nos.

La Feliça reconeix que el FNC no estava gaire predisposat a defensar les peticions socials de caire feminista. De fet, era una tendència bastant generalitzada de les organitzacions que eren o bé nacionalistes o bé d’esquerres i que no veien amb gaires bons ulls les reivindicacions de les dones:

Si us he de ser sincera, el Front potser no era el lloc escaient per debatre temes d’aquests; vull dir, en certa manera no es podia titllar de partit masclista… però mai no es va aprovar cap plantejament de les dones. Veies que no te’n sortiries perquè la majoria pensava d’altra manera, que amb això del feminisme encara no hi entraven […]. Potser al cap dels anys canviaria, però al principi, de feminisme res de res. Costaria un gran esforç de les dones sensibilitzar els partits d’esquerres sobre el tema.

La Isaura Martínez Silva entraria en política d’una manera especial o, com a mínim, poc usual. En el moment de produir‐se les primeres eleccions municipals democràtiques (1979), temptaren el seu marit perquè s’hi presentés:

Vingué a casa el senyor Ginebra per parlar amb el meu marit. El volia convèncer perquè fes una presentació pública i entrar a la política, que tal i que qual, i que es presentés a les eleccions municipals per l’ajuntament de Sant Just. Buscaven gent i el meu espòs els contestà: “No, no, no, no, no! Jo, ni el meu pare, que fou una persona important a Sant Just, mai no vam voler entrar en política.

Amb rotunditat ell no acceptà la proposta. Però la Isaura sí que feu el pas, moguda per les ganes de realitzar coses positives per a la gent de Sant Just. No tan sols es presentaria a les eleccions, sinó que sortí escollida. El seu partit, la UCD, després dels pactes electorals, dugué l’Antoni Malaret a l’alcaldia, però ella no entraria al govern fins a mitja legislatura com a regidora de Cultura. També escollida per al segon mandat, 1983‐1987, estigué a l’oposició per, un cop acomplert el període, desvincular‐se de la política activa:

Ho recordo molt bé, sincerament […]. Emocionant perquè era la primera vegada. Jo venia d’unes èpoques en què la política si no era una gent molt col·locada, doncs no en feies, perquè clar, a l’edat que jo tinc no es feia política en aquells moments […]. Alguns sí, però jo, no. I clar, allò em va emocionar. En aquells moments ignorava que fos la primera dona al consistori […]. Pensava que si anava a l’Ajuntament podria fer coses pel poble al qual vaig venir pel matrimoni. La veritat és que els companys del consistori no em tractaren com una dona, com ara amb la frase: «Au, assenta’t i fes». No, no, em van tractar com un més. La veritat és que m’hi vaig sentir bé. Tot i que l’acord amb la gent d’Esquerra Republicana i el Front Nacional de Catalunya pogués semblar contra natura, personalment no vaig tenir cap problema amb l’alcalde Malaret.

La Isaura Martínez ha estat la primera dona en la història local a formar part del consistori santjustenc. Del pas com a regidora d’Educació, la Isaura es trobaria amb una de les decisions històriques importants, com fou el problema de l’Escola de l’Ateneu:

L’Escola de l’Ateneu feia fallida i, si no hi posàvem remei, es quedaven tres‐cents nens i nenes sense aula. Aleshores, per una circumstància que diríem estranya, vaig anar a una reunió d’urbanisme que no em pertocava amb el regidor Porta i va venir un delegat de Madrid per planificar futures escoles. En acabar la reunió li dic: «tenim un problema d’una escola que plega i tenim unes necessitats molt grans, perquè aquests nanos es queden al carrer i no els podem absorbir dins les escoles actuals». Bueno, li vaig fer una mica d’història i el funcionari em contestà: «Bueno, pues, si quiere hablaremos. Venga a verme tal dia». I així fou com començàrem a parlar‐ne des de Barcelona sense necessitat d’anar a Madrid. Fins que després d’unes reunions li dic a l’alcalde: «Malaret, tenim escola!» I ell, incrèdul em respon: «Noia, no pot ser, no». I jo li dic: «Sí, sí, aquest polític m’ha semblat una persona molt seriosa». […] Llavorens ens van donar l’escola, però, clar, nosaltres havíem de posar‐hi l’espai públic i només teníem els terrenys davant del cementiri […] El Ple municipal ho aprova. I llavorens la Generalitat ens va ajudar a traspassar l’Escola de l’Ateneu, eminentment catalana, que amb el mateix esperit acabaria sent l’actual Escola Montseny. Recordo amb satisfacció: «He guanyat una escola pel poble on estic vivint». Els meus fills són nascuts aquí… Mira, molta satisfacció. Sincerament.

Com a regidora d’Educació, la Isaura empraria els quatre anys del càrrec preocupant‐se i atenent les necessitats de les escoles del poble:

L’alcalde Malaret em va dir: «Vols que anem a visitar les escoles?» I jo li dic: «Home, penso que ho hem de fer, però tu vindràs amb mi?» I així fou com visitàrem totes les escoles, mirant i escoltant el que feia falta, el que volien els mestres i els pares. Vam tenir problemes amb l’Escola Canigó perquè llavorens es defensava les aules de 24 alumnes. Quan m’ho deien els mestres, jo pensava: «Com han canviat les coses, jo anava a una classe amb quaranta alumnes». Total, que a l’hora de la veritat quedaren tres nanos al carrer, que no els volgueren matricular. El col·legi que presentava més necessitats era la vella Escola Montserrat. Tinc un bon record del pas per la política. Manar comporta molta responsabilitat. Els que estaven avesats a fer‐ho potser s’ho prenien més bé…, però per mi era la primera vegada que topava amb temes polítics i en una regidoria de molta responsabilitat […]. Realment, dins del consistori es discutien els temes, però mai ens faltàrem al respecte els uns amb els altres […]. Vaig aprendre el funcionament d’un ajuntament i, alhora, a com moure idees i projectes des d’un punt de vista polític. La meva activitat acaba en una segona legislatura, però des de l’oposició. Claro, l’oposició sempre és un plan més trist, perquè només has d’anar a la contra i això a mi no m’agrada gaire.

Per últim, fem un resum de les persones entrevistades durant aquesta recerca i que van arribar a integrar‐se a partir de l’any 1979 en alguna de les candidatures de les eleccions municipals, les primeres de caire local, de vot lliure i universal després de la guerra.

10 de setembre de 1977. Manifestació demanant “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” arribant a la Plaça Campreciós. Fotograma: Lluís Ramban i Jordà

— Lourdes Burzón Moliner: Va concórrer a les primeres eleccions municipals el 1979. Amb el seu marit formava part de la candidatura del PSUC, ocupant un dels darrers llocs de la llista.

— Isaura Martínez Silva: Surt escollida regidora a les llistes de la UCD i forma part de l’Equip de Govern en les primeres eleccions democràtiques. Repeteix com a regidora el 1983 però en aquest mandat a l’oposició.

— Clàudia Cortès Fernàndez: És regidora de l’Equip de Govern pel PSC en els mandats dels anys 1983 al 1991.

— Núria Jiménez Huertas: Regidora del PSUC a les segones eleccions municipals i en les següents escollida a les llistes d’IC, però no entrarà com a regidora.

— Maria Camps Garcia: Ha format part de la Corporació Municipal com a regidora del grup de CiU, a l’oposició, en els mandats compresos entre els anys 1987 i 2007.

— Feliça Mitjans Julià: Va anar a les llistes del FNC en les primeres eleccions democràtiques. Reconeix que els feia ≪una mica de repelús≫ governar amb els vots de la UCD.

— Cándida Nevado Cañamero: Forma Part de l’Equip de Govern Municipal en el mandat del 1991‐1995 pel PSC.