Capítol 6

FETS HISTÒRICS. REPÚBLICA I GUERRA CIVIL

Arnau Cònsul Porredón

Guerra i revolució. L’incendi de l’església parroquial el juliol de 1936 és tota una icona d’aquest període. Foto: Arxiu Parroquial

1. La República

Com no podia ser d’altra manera, els records d’aquest període i les convulsions socials i polítiques que van suposar la República i la Guerra Civil són molt potents, malgrat que, de vegades, són testimonis viscuts durant la infantesa. O potser, justament, a causa d’això. Hi ha casos de dones que van néixer després (o durant) aquests terribles successos i, tot i així, tenen molt vius els fets a la memòria, essent que alguna vegada són records d’allò que els van explicar els seus pares.

Totes les dones que van viure de primera mà la guerra són conscients del que va suposar aquella tragèdia.

Els anys de la República (i potser una mica abans i tot)

L’Engràcia Pascual Navinés és de les dones més grans que ha participat en aquest projecte. I això ens permet retrocedir més enllà en el temps i accedir a una efemèride ben singular: el dia que Alfons XIII va venir a fer una visita a la fàbrica Sanson, que és on treballava l’Engràcia. Era l’any 1925 i ella explica que, amb altra gent, va anar a veure el rei, tot fent voleiar unes banderetes que els havien donat.

L’Exposició Universal

Ara bé, si hi ha un esdeveniment que aquestes dones, que llavors tot just obrien els ulls per parar atenció al que els envoltava, recorden amb plenitud d’emocions, com si es tractés d’un món color de rosa que mai més no han vist tornar, és l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929: «si me’n recordo, de la inauguració de l’Estadi de Barcelona, l’estadi de Montjuïc! I de l’altre que me’n recordo és de les fonts de Montjuïc que es van inaugurar. Jo tenia 3 anys, era molt petita. […] vam anar‐hi i va passar un avió i va tirar un ram de flors», diu —amb un punt d’emoció— la Teresa Ibáñez Palomero.

Per la Milagros Martí Coderch va significar, veritablement, una rebuda de luxe a un país i una ciutat on acabava d’aterrar:

Vaig venir el 29. Encara, quan vam venir, vam tindre temps de veure tot Montjuïc, que ho havien fet tot nou. El Tibidabo, tot, tot… que ara no ho veig mai, ara no ho coneixeria, tampoc. Que llavors era molt diferent a ara. I la Barceloneta, i tot lo que havíem vist de platges, la Barceloneta, mare meva! Me’n recordo d’alguna cosa de per allà, però ara ha canviat molt. Doncs, sí. Havíem pujat a dalt del castell de Montjuïc i ho havíem vist tot.

El 14 d’abril de 1931

És clar que, parlant de dates concretes, n’hi ha una de gravada a foc, sovint com un dels primers records conscients que tenen, com un esclat de joia generalitzada: la proclamació de la Segona República, un dels fets històrics més destacats que han viscut les protagonistes d’aquest volum. L’Engràcia Pascual n’és un testimoni d’excepció: el seu pare era l’agutzil i, és clar, pot explicar com va anar la cosa, a l’Ajuntament de Sant Just Desvern, aquell dia històric:

Vaig veure baixar la gent del carrer Badó. Vaig arribar a casa i vaig dir en el pare «Visca la República!». I ell que diu: —Carallot, calla! Què vol dir això? […] —Coi, que ho diuen al carrer!

Llavons el pare va enxufar la ràdio que encara era d’aquests d’auriculars, i llavorens ens va tancar. Jo no vaig veure re. Ens va tancar a la mare, la meva germana i jo a la cuina, i al menjador.

En les paraules s’hi denota la por que devia tenir el pare davant el dubte que s’obria. L’Engràcia no va veure res, però sí que va sentir crits i sorolls. Uns dies després li va tocar participar de la recollida de vidres i fotografies del rei: els republicans més abrandats havien llençat les imatges emmarcades del monarca per la finestra del consistori municipal. La Concepció Amigó i Rius en té un record molt viu, d’això:

El Miquelitus, en Miquel Cardona i Bosch, l’endemà de la proclamació de la República va sortir al balcó de la Casa de la Vila, tot cridant «Ara què voleu que en fem, d’aquest?».

Era el retrat oficial del rei Alfons XIII. Davant la cridòria dels reunits el va llançar a la plaça, i es va trencar. Després diu que van hissar la bandera republicana i, al seu costat, la catalana. «A Sant Just, a la plaça de l’Ajuntament, sempre passaven coses», recalca.

Però els records més vius d’aquell moment històric tenen a veure, en més d’un cas, amb un anècdota escolar: la Rosa Piquet Montmany va viure el 14 d’abril del 1931 en una aula de les Escoles de l’Ateneu:

Va venir el mestre dels nois, Pere Casademont, i ens va fer aquest dibuix allà, el rei! era una caricatura! Però molt ben feta. Una caricatura que, per exemple, el cap és més gros que el cos, una mica. I anava amb dues maletes. I corria, corria, a la pissarra! I és clar, tots ens vem fer un tip de riure, vem estar tots molt contents […]. Sense saber ben bé per què, ens va explicar que el rei havia marxat. Un canvi, però què vols entendre a deu anys?

La Rosa Julià Armengol encara riu quan pensa en aquell dibuix «del cametes, que li dèiem», i també té present que: «estàvem a l’escola però no fèiem res. Fèiem festa, sí.»

La Margarida Miró Colea, que anava en una escola de monges, rememora l’espant que aquestes duien a sobre, davant del canvi de règim polític, i també té molt present com es va desfermar l’eufòria pels carrers de Barcelona:

Me’n recordo perfectament […], les monges cada dia […] ens deien «Ahhh, hijas mías, tots serem morts perquè d’aquí dos o tres dies vindrà la República!»; […] el dia que […] va esclatar la República […], elles ens van treure al carrer perquè sortíssim, i me’n recordo com si fos ara, la gent, com anava tota apilotada cridant «Visca … Visca Macià! Mori Cambó!» […] i tothom content i rient, tot plegat… una cosa magnífica perquè la gent plorava sense sapiguer per què plorava. I [jo] només […] tenia 11 anys i […] no entenia ben bé què passava.

La Pilar Farigola Ràfols ho rebla amb una anècdota personal:

A casa teníem noies a cosir al vespre, quan van sentir que s’havia proclamat la República, totes van sortir amb uns cants cap fora i l’endemà vem anar al Tibidabo caminant per aquí Sant Just i després va ser primer de Maig i es va fer una festa. La festa de primer de Maig.

L’Emília Guàrdia i Arbusí hi aporta un matís diferent, ja que vivia a l’Empordà i recorda la proclamació de les dues repúbliques, la catalana i l’espanyola, i en particular d’aquell 14 d’abril de 1931 en guarda l’alegria: «En general al meu poble tothom estava content… tret dels cacics, és clar… com a tot arreu… Molta alegria…». Uns veïns del poble de Vilaür la duien a casa seva i li feien cantar El Cant del Poble per fer enrabiar uns altres que eren de dretes: «I, és clar, jo contenta que em demanessin cantar! Sortia al balcó i m’hi posava a ple pulmó sense saber per què, però me n’he recordat tota la vida…». Els pares de l’Emília parlaven de política, eren de la Unió de Rabassaires i, segons li explicaven, a la mare li agradava la política encara més que al pare.

En Daniel Cardona i els Fets del 34

Parlar de Sant Just Desvern i de Segona República duu inevitablement a un nom, un personatge històric, alcalde de Sant Just entre 1931 i 1933 (i altre cop el 1936). Bona part de les dones d’aquest volum el tenen present: era tota una personalitat i a elles, tot i comprendre poc el que passava, això no se’ls escapava pas. La Concepció Amigó recorda

[…] el que tothom sap: era un home ferm, convençut del seu catalanisme. Era maco, tenia bona presència i sempre acompanyat dels seus. Mossén Antonino, quan després de la guerra en ple franquisme feien reunions d’Acció Catòlica, els hi deia «Heu d’estimar a la Mare de Déu, com el Daniel estimava Catalunya». Els dos personatges es respectaven. En Cardona ho va donar tot per Sant Just i per Catalunya. Va fer un gran esforç econòmic… Hi havia una dita popular santjustenca que la gent repetia: «No pots entrar a Sant Just que no trepitgis terra de Can Modolell, Can Cardona o Can Solanes.»

La Margarida Palau Andreu recorda que el seu pare, a qui agradava parlar de política tot i que no militava en cap partit, es feia amb el Daniel Cardona:

Clar, el meu pare era catalanista, catalanista, eh?… A casa tots som catalanistes. Jo ho sento però és que som catalans, catalanistes. Si no estimem la nostra llengua, què hem de fer?

La Feliça Mitjans Julià, en canvi, recorda que el seu pare, en Francesc Mitjans Casanovas, va ser regidor municipal durant aquella etapa i que estava vinculat al Daniel Cardona Civit i a Nosaltres Sols. Tot i que, temps després, sobre tot plegat no se’n parlava ni mica ni gens:

El que passa que totes aquestes coses no les vaig saber fins que no tenia 14 anys, se’m van amagar moltes coses […] com si no volgués [el pare] o tingués por que nosaltres esbrinéssim coses. Però això, a l’arribar a certa edat, no es pot tapar i, ja dic, arran d’anar a treballar a construccions Malaret un parell o tres d’anys tot va… després tot eren preguntes adreçades a casa meva i el perquè i per què no m’ho vas dir i alguna cosa se’m va dir però jo crec que alguna altra per por…

El silenci la delata, senyal que hi ha fets que molt temps després encara ferien.

La Rosa Piquet parla de la implicació del seu futur marit, en Manel Tubella Fajardo, en un episodi clau: els fets del 6 d’Octubre de 1934.

El meu marit diu que és un dels que hi era, amb el Daniel Cardona. […] Sí, que me’n recordo molt bé, sí. […] El meu marit hi va anar‐hi amb uns quants de Sant Just. No pas el meu marit sol. […] Però el que anava davant era el Daniel Cardona. […] Que… que per cert, com que va veure que les coses no anaven prou bé, va dir «Cap a Sant Just, vosaltres!». Tota la gent jove, els va fer marxar. Va tenir molt d’enteniment, perquè… Vaja, jo crec que va tenir molt d’enteniment.

Tot i que no són records propis, la Rosa Piquet té ben present com el seu pare va viure aquells anys:

La política? El meu pare? I tant! Sí, però és que aleshores la política era una cosa molt quieta, segons per qui, perquè mira el Daniel Cardona, quina vida va arribar a portar, de moguda. […] El meu pare anava amb el Miquelitus, el Just Vidal… Aquests eren els del trio, vull dir, que anaven sempre junts, molt iguals d’idea. El meu pare estimava Catalunya i la música, la literatura. Això era lo seu. Tot li agradava.

I, preguntada per si el pare havia estat regidor durant la guerra: «Doncs em sembla que sí. Va ser conseller de Cultura. […]. El pare no va anar al front, era molt gran, va néixer el mil vuit‐cents noranta».

Engràcia Pascual rep la salutació del president Francesc Macià durant la reconstrucció dels fets efectuada per l’entitat Justeatre, l’any 2006. Foto: Arxiu Municipal Sant Just Desvern

Dels Fets del 6 d’Octubre, la Concepció Amigó i Rius recorda l’esverament de la gent, i com la tieta, la Pepeta Amigó, que estava molt relacionada amb la política i era amiga de la gent de Can Cardona, la va portar a veure el local del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), a la Rambla de Barcelona, a veure la façana plena de trets i canonades. Un local que es va convertir en lloc de pelegrinatge: «la gent hi acudia per comprovar in situ com havia anat l’atac militar al sindicat dels dependents de comerç». La Pilar Farigola, per la seva banda, té ben viu «quan van agafar en Companys, quan va tornar aquí que el vam anar a rebre i va venir de Cornellà a la plaça de Sant Jaume amb un cotxe descobert i malalt, sempre anava amb un mocador així ficat al nas».

Imatges i estampes d’un temps únic (i irremissiblement perdut)

Per poc que comprenguessin, aquelles nenes van sentir a parlar molt d’un home singular, un nom que els devia semblar gairebé mític: Francesc Macià, “l’Avi”. És així que s’entén que la Teresa Ibáñez recordi vivament com va assistir, al costat del seu pare, al seu enterrament, a Barcelona, a finals de l’any 1933. I la Margarida Miró que «quan va morir el Macià [el dia de Nadal], […] tothom va plorar.»

Però més enllà dels fets singulars que els va tocar de viure aquells anys, sempre convulsos, hi ha estampes que denoten una pèrdua o, com a mínim, que retraten amb vivesa que aquella infantesa llunyana va ser molt diferent de la que van viure els seus descendents. La Carme Pérez Verdú, que era mestra i tenia a càrrec totes les nenes entre 6 i 14 anys (hi havia separació per sexes), recorda les classes que feia: «Lliçons precioses d’aquelles que enlluernen els ulls. […] Teories, la formació de la terra, la cultura egípcia, coses així que quedaven tots entusiasmats». Hi havia llibres de text, però ella preferia no ferlos servir. L’ensenyament a les Escoles Nacionals es feia en castellà i recorda que el nivell educatiu que tenien aquells nens, el 1934, era força baix. Però després d’un any de feina i treball van muntar una exposició escolar:

“I Déu meu, quina exposició! Era una meravella. […] Estava classificada en matèries […] ciències i gramàtica o llengua, matemàtiques i història i geografia […] i, dalt de tot, treballs manuals corresponents a l’assignatura i hi havia el mapa de Catalunya, […] animals retallats en marqueteria que feien els nanos en la part de ciències naturals, a la part central hi havia el lletrero de l’escola o, més ben dit, de l’Exposició Escolar […] i després al centro hi havien apilades en unes taules les labors, les famoses labors que feien les nenes.

Tot plegat, records dels mètodes d’ensenyament avançat de la República. I de la importància que hi donaven els polítics: «[l’alcalde] em va rebre molt bé, em va donar ànimos perquè lluités amb l’escola». En canvi, amb mossèn Antonino no es van portar tan bé: «Diu que tenia un llibre negre on hi havia tota la relació de les persones indesitjables del poble i que jo era el primer candidat. Això és el que deien les males veus. […] Perquè li vaig prendre els nanos […]. Era la competència». L’any 1933 havien obert portes les Escoles Parroquials Núria.

El testimoni del pare de l’Annemarie Goldstein hi té força a veure: havia vingut a Barcelona, on vivia l’avi, a principi dels anys vint. Tenia setze anys i es va formar com enginyer a l’Escola Industrial, mentre feia d’aprenent en una forja, on sembla que va desenvolupar una gran habilitat artística. Les ensenyances (i la iniciativa) li van servir per muntar, amb un germà, un negoci per fabricar nanses per a les olles, al barri de Sants. Després va passar a treballar a cal Sauret, a Esplugues, a Les banyeres, ja en els anys de la República. Es veu que era un manetes creant invents i l’Annemarie recorda que va enginyar una talladora de tabac.

La festa de Sant Jordi l’any 1936 realitzada enfront de l’Ajuntament aplegà diverses balladores de sardanes i una parada de llibres. La primera i l’última abans de la guerra. Fotògraf: Gaspar Poll

Ara bé, el record més curiós, una anècdota històrica i única que convida a una investigació a fons, l’aporta la Rosa Piquet:

Aquí venien els alemanys, venien en uns grups de trenta o quaranta. Nois. […] Tots jovenets, [uns] divuit anys. Amb l’uniforme, passaven pel carrer uniformats i seguint el ritme, doncs, com un exèrcit. […] Passaven per la Rambla amunt, Rambla avall […]. S’hi estaven quinze dies, sortien a fer excursions […], se n’anaven per les muntanyes. I a altres llocs, és clar. Però no ho sabies. Els veies arribar, i marxar […]. I segons sembla, feien mapes […]. Van fer el mapa de Catalunya, aquella gent. Jo no ho he vist, eh? A mi això se’m va dir després. Que totes les excursions que feien, portaven plans i coses de tot arreu i van acabar com un mapa de Catalunya.

I una vegada, sabeu què van fer? Van fer una representació i ens van convidar a tots els veïns, i jo era un crio, llavors! I van fer Guillem Tell. I van venir aquí casa a demanar‐nos un cavall. Perquè nosaltres teníem cavalls. I és clar, el meu pare els el va deixar de seguida. Els va deixar un cavall ros que tenia, molt bonic i aquell feia de capità, que anava davant. Doncs van fer la representació al pati d’aquella casa, el que hi ha com un jardí, no? Doncs allà van fer la representació. […] Vivien al carrer Font, l’última casa, al costat on vaig néixer jo.

Misteris a banda, el que no pot negar‐se (i està ben estudiat) és que els anys de la República van coincidir amb una greu crisi econòmica. A la Milagros Martí Coderch, li recorden els temps actuals:

Passava lo mateix que està passant ara. Els sindicats no s’avenien, s’emprenyaven. Els polítics […] s’insulten, es diuen de tot, després es donen la mà, després són amics. […] Tanquen les fàbriques, huelgues, tot el dia estan igual, en huelgues. Han despatxat una fàbrica a Barcelona, han tancat, vuit‐cents al carrer i fa quaranta anys que treballaven. Pues mira, antes passava el mateix.

2. La Guerra Civil

A més del dolor, la tristesa i la irracionalitat, evocar la guerra és treure a col·lació records gravats en els plecs més íntims de la memòria: totes i cadascuna de les dones d’aquest volum, que van viure aquells tres anys tràgics, parlen dels fets ocorreguts entre 1936 i 1939 com d’una experiència que, a més de marcar la seva vida futura, les va modelar.

La María Dolores Asmarats Yglesias, que era d’una família de tendència conservadora, ho resumeix així: «A mí me fue muy bien la guerra. Perquè de una niña mimada ves que las cosas no son como son, que has d’afrontar les coses, això ensenya molt.»

Dos factors molt poderosos, desconeguts i incomprensibles per a la majoria d’aquelles nenes o noies que els van patir, ajuden a fer entendre la profunditat i el sòlid ancoratge de tals records: la gana i el terror dels bombardejos.

La manca de queviures i la fam

La Rosa Julià Armengol ho diu de manera ben clara:

Déu n’hi do la gana que vam passar. […] Com ens ho fèiem per passar la gana? Doncs mira, jo estava a la Cooperativa i allà hi havia cigrons i hi havia de tot i teníem un fogonet a l’hivern i anàvem allà a torrar cigrons i ens els menjàvem, era l’aperitiu. […] Vam passar gana, sí. Però ningú no es va morir per gana, es veu que no, es va passar gana. Més aviat es moren per tips però per passar gana… no, no. […] Oi el meu pare! No sé…

vint quilos o trenta va perdre, una cosa gran. Era un home gros, alt.

La Milagros Martí Coderch hi aporta matisos més dramàtics:

Hi havia gent que arrencaven les finestres per fer foc calent. […] tenia un germà que era soltero, més gran, ja és mort, i anàvem a buscar figueres i per aquests puestos d’aquí fora a buscar oli i a buscar garrofes, que menjàvem garrofes. Com els cavalls, garrofes menjàvem. I avellanes i tot això…

Encara que l’aliment que més vegades es repeteix en els records són les llenties. «Corcades», precisen tant la Mercè Petit Petit com la Teresa Ibáñez Palomero, que hi afegeix:

De la intendència vam recollir‐ne un sac. Les havíem de triar cada dia […]. Molta llentia he menjat jo. Em recordo del meu pare que amb la guerra va quedar com un esquelet de sec i el senyor Ribalta va manar que li donessin ossos de cavall per fer caldo pel pare perquè revisqués. Vull dir, l’ha passada negra, el meu pare…

I la Lourdes Burzón Moliner recorda «haver menjat les llenties amb pinyols d’oliva entre mig. […] La mare anava en un cuartel que hi havia allà… una mica lluny… anava a recollir menjar que deixaven els soldats i… i… les portava així.»

La necessitat provoca actes de desesperació, com el que narra la Montserrat Batet i Bonet:

Recordo […] quan van assaltar la intendència, que tothom vam anar a buscar avellanes i tot lo que vam poguer. […] Me’n recordo unes taules que hi havia tot d’ossos salats i agafàvem ossos i lo que podíem. […] El dia que van assaltar la intendència sí que recordo que hi havia una cosa que era cacau, que ningú sabia què era. […] Després recordo molt que un dia […] van arrencar un sac de sota, llavors va caure i va aixafar una senyora que era veïna meva, que es deia Sorolla, Asunción Sorolla.

La Montserrat té clar que, abans,

hi havia anat moltes vegades. […] jo, és clar, era una nena, era una criatura, i veia que a ells els hi daven ranxo i jo tornava cap a casa sense […]. Arribava plorant, «mare a mi no me n’han donat», […] en aquella època, no m’arribava la picardia. […] anava amb el pot de la llet i fèiem cua. Fèiem cua i anaven posant cassons de ranxo dintre… Ja dic, jo havia anat moltes vegades, però moltes.

De l’assalt també se’n recorda l’Andrea Montoro Agüera, que reporta que

[…] vaig saltar per una finestra i vaig agafar una galleda que hi havia allà d’oli.

On vau anar?

Al Benevent. Al Benevent perquè allà hi havia la reserva més bona, […] jo sé que vaig saltar per una finestra d’un puesto i hi havia allà una galleda així d’oli i la vaig omplir d’oli. […] Después campi qui pugui. Però avellanes i llenties… per terra.

Ara bé, no tothom va passar gana. Algunes famílies van saber aprofitar els avantatges de treballar la terra. Per exemple, la Pepeta Dalmau Ballart té la visió de qui va viure la guerra des d’una masia. Tot i que algunes van ser col·lectivitzades, com can Vilà, la seva, no. Havien de vendre la producció al poble, primer al local del sindicat agrari i després al mercat. I, a més, «els milicians venien cada setmana. […] Venien a buscar gallines, conills i cinc duros cada setmana a més a més. Ells cobraven i nosaltres vam estar un any que no cobràvem ni cinc.» Així que, tot i les limitacions, la major part de la guerra no van notar gaires canvis. Fins i tot un any «teníem una mà de melons, que tot i regalant‐ne i collint‐ne encara en vem fer 2.000 pessetes que llavors en aquella època eren molts cèntims.»

La Montserrat Canalda i Guimerà té clar que el seu pare anava als camps dels pagesos de Viladecans a comprar els productes, com per exemple carxofes, i els venia a Collblanc:

Gana, gana no vam passar. Ara, no menjàvem el que volíem. M’entén. Perquè ell [el pare] sempre, a Esplugues mateix, amb el forn que encara hi és, a Esplugues, feia intercanvi de pa amb la fruita i el que ell portava. O sigui, allò de dir «gana», jo no en vaig passar. Ara, menjar el que volíem tampoc.

Per això mateix, la família de la Isabel Estrany Pons, que vivia entre Barcelona i Sant Just, va instal·lar‐se definitivament al poble:

Vam viure bastant aquí a Sant Just perquè, clar, no hi havia de què menjar i aquí la persona que cuidava els avis tenia gallines, tenia conills… hi havia menjar. A Sant Just venia la meva mare un cop cada setmana a peu, veníem a buscar menjar. […] això era el paradís. Entre el jardí i les flors i tot plegat.

El cas de la Marcela Sánchez Coquillat és molt similar, mentre que la Lourdes Burzón Moliner sap que

[…] el pare va llogar un tros de terreny allà, i va venir el meu avi de Barcelona, va baixar. Va venir a Rubí, i ell, que era pagès, doncs va cultivar unes quantes coses. Però no per matar la gana. Jo recordo la nena de la casa de pagès de davant, la Carmeta, que sortia a menjar‐se una llesca de pa blanc amb xocolata en allà.

Un record similar al que té la Mercè Petit Petit:

Doncs mira, vem tirar la casa de la meva àvia. Vem tirar el pins… era un bosc i van tirar del bosc i llavors els meus cosins van plantar per menjar, van plantar tomàquets, van plantar patates, o sigui que d’això van viure, diguéssim, per la guerra…

Com el de la María Dolores Asmarats Yglesias, que venia amb la seva mare a can Vilaret perquè, dels horts que hi tenien, podien aconseguir vegetals, ous i conills. O la Maria Mosoll i Rius, que havia d’anar caminant fins a Sarrià, on vivia la seva professora de l’escola, Pilar Bullich Tella, per portar‐li pastes per menjar. Com que la seva família tenia hort, va poder anar tirant endavant sense passar gaire gana.

Ben diferent és l’experiència de la Montserrat Surroca Pratdesaba. El seu pare treballava en una fàbrica de xocolata i, és clar, en tenien per a consum propi, però també per intercanviar‐la «per sucre, per exemple, o per coses que no trobaves a les botigues, però amb la xocolata trobàvem de tot.» Mentre que la Rosa Piquet Montmany, filla d’una família amb botiga, va patir‐ne la confiscació en començar la guerra:

Ens van buidar la botiga.[…] No sé si eren de la FAI […]. La botiga no la van haver de tancar […] però vem arribar a no tenir res. I a més, tot raccionat. Havien d’anar al Cine Jardí, al carrer Bonavista. I ens donaven uns papers, que eren grocs, amb tots quadriculats, amb els dies del mes, hi havia una setmana posem de l’u al set, que havies d’anar a buscar. […] Posaven els noms de la gent i la quantitat de gent que hi havia a aquella casa. Aleshores, si donaven cent grams de mongetes, per exemple, doncs si eren cinc, allà posaven cinc, cinc‐cents grams.

Proveïment i queviures

Més enllà de les històries particulars de cadascuna de les famílies, el tema més genèric és el del proveïment de queviures. La seva manca i escassetat marcaran el període i deixaran una petja que durarà tota la vida. Ja hem comentat com la Lourdes Burzón Moliner explicava que «anava a recollir menjar que deixaven els soldats…». La Marcela Sánchez Coquillat va passar la guerra a Sant Just i, a diferència de la seva Barcelona natal, sembla que no tenien tants problemes per aconseguir queviures: «Home, aquí no tant, perquè aquí teníem els masovers que ja feia molt de temps que… Bueno, l’Esperança i el Miquel que eren, bueno… de la família.»

La Guerra Civil va comportar el racionament de la gran majoria de productes. La María Dolores Asmarats Yglesias recorda les «tortillas del tío Nelo», o com anava al carrer Princesa a buscar ous, o l’arribada d’ajuda de Rússia «lo contenta i orgullosa que anava amb el meu tros de pa». També els arribava aliment des de coneguts de França, arròs, sucre, sabó, cafè. I amb la mare de la María Dolores venien a Sant Just, a can Vilaret, on dels seus horts podien aconseguir vegetals i també ous i conills.

Durant el conflicte, la manca de queviures portà diverses famílies de Barcelona amb possibilitats de residència a Sant Just Desvern —com la de la Isabel Estrany Pons—, a fixar provisionalment el seu domicili al nostre poble. Un dels records de la Mercè Petit Petit sobre la guerra, fa referència a la necessitat de proveir‐se de queviures. D’aquest àmbit en té dos records, l’assalt a un magatzem als darrers dies de la guerra i la necessitat de llaurar les terres per conrear aliments:

A l’escapada van haver d’abandonar‐ho tot… van abandonar oli, arròs, sucre, cigrons, mongetes… els meu germà i els meus cosins van anar i van portar un sac de llenties… d’aquell puesto que van amotinar… me’n recordo que teníem feina a triar llenties que totes eren corcades, però és clar, la gana que hi havia, mataves el cuquet.

La Teresa Ibàñez Palomero recorda la gana que va passar tota la família durant la guerra. Durant l’assalt a la intendència, la gent arreplegava el que podia, en el seu cas van ser llenties: «Vam menjar llenties perquè de la intendència vam recollir un sac de llenties. Les havíem de triar cada dia perquè es van corcar. Molta llentia he menjat jo.»

El terror dels bombardejos

«Només sents un xiulet que s’acosta i buuuuum. No tens temps de pensar res.» La Montserrat Surroca Pratdesaba és ben explícita rememorant què 235 és que caigui una bomba. I ho sap de primera mà, perquè la seva família vivia al carrer Casp, prop de Can Elizalde, que durant la guerra va ser una fàbrica de munició, i era objectiu dels bombardejos. Però els projectils no eren precisos i un els va destrossar la casa: «el meu germà, la meva mare i jo, que no ens havia passat res, ja vem estar salvats». Li va canviar la vida: va venir a viure a Sant Just.

Una altra fàbrica que va reconvertir la producció va ser la Sanson. I la Rosa Julià Armengol recorda que hi manava un comitè obrer i que feien sonar les sirenes:

Perquè allò era una miqueta perillós, representava que era una indústria de guerra, el Sanson, estava classificat com indústria de guerra i feia una mica de cosa quan passaven els avions. […] I quan hi havia el perill, quan tocaven les sirenes, nosaltres vivíem a la fàbrica, als pisos aquells, ens en anàvem al camp.

Dels avisos previs a un bombardeig també en parla l’Andrea Montoro Agüera:

Els avions aquells que en deien la pava. Me’n recordo que quan sentíem la pava, rum, rum, rum… perquè no anaven com ara. I quan la sentíem apagàvem els llums de casa, i amb els fills del costat, que tenien una vinya cap allà a Can Cuscoll, ens anàvem cap allà a Can Cuscoll, sota un albercoquer gran i quan vèiem els llums encesos de cal senyor Pons, llavors baixàvem… però mira sempre… quan venia la pava…

Barcelona en va rebre molts, de bombardejos, sovint indiscriminats, perquè era una arma de doble fil, ja que a més de la destrucció de l’enemic, es buscava atemorir la població. La Roser Coll Faure vivia en un pis del carrer Urgell, on la gent, després de sentir els avisos de les autoritats —«ciutadans, hi ha perill de bombardeig»—,

[…] baixava a casa nostra, que era el principal. O sigui, quan senties això, la mama tancava la ràdio i deia «en buenas horas» i corria a encendre un parell de llums de ganxo. […] i el papa a posar cadires al passadís, que era bastant llarg, i pom, pom, pom, trucaven a la porta, no amb el timbre, perquè la llum se n’havia anat. Lo primer que feien era tallar la llum. I entraven els veïns i s’assentaven allà.

I el record més viu és el d’una bomba que li va matar tres amigues que vivien a la Plaça Manel Ribó. Sense comptar que una de les seves germanes, amb el seu marit i el fill, van haver de marxar del barri del Poblenou perquè, com que hi havia moltes fàbriques, era un objectiu habitual dels bombarders. Se’n van anar a Sort.

La Milagros Martí Coderch té present que, una vegada, amb el seu germà

[…] anàvem a l’Estació de França. D’aquí havia anat jo, d’aquí… perquè una vegada vaig dir‐li «vindré amb tu». Per ajudar‐li a portar el menjar, perquè ja no en teníem aquí, perquè escassejava. […] D’aquí a l’Estació de França caminant per la Diagonal. Perquè llavors ja era fosc perquè bombardejaven… a Barcelona sí que la varen bombardejar. I quan arribem a l’estació, pugem al tren, comencen les llums a apagar‐ho tot, i també les sirenes… el bombardeig, que tiraven. Mai més vaig anar. Dic «No vinc mai més amb tu».

Els pares de la Mercè Petit Petit també van decidir marxar de Barcelona per anar a casa dels avis:

La meva germana va viure el bombardeig del Canàries, que va ser el primer que hi va haver a Barcelona… Nosaltres estàvem en un punt on va tocar molt, van derruir un cine… hi havia una casa de material de guerra… van anar per la fàbrica del material de guerra, no el van tocar de ple però bueno, llavors els meus pares van decidir que vingués a Sant Just, tinc vivències de Sant Just dels estius i per la guerra, des de la guerra.

Però no hi falten records “nostrats”. Perquè Sant Just en va rebre més d’un, de bombardeig. I podem copsar l’evocació del terror en paraules de la Montserrat Batet i Bonet:

La mare posava un matalàs a sobre la taula del menjador i totes amagades a sota. […] Recordo quan van tirar les bombes a baix a la carretera. En van tirar una […] on ara hi ha La Mallola […] abans tot allò eren camps. O de la Catalina Sánchez Rodríguez:

Al principi, quan se sentien les sirenes de perill, [la mare] ens portava al pati […] que teníem un pi molt gran, i ens portava allà sota, però després quan la cosa es va posar ja més, més, que anaven arribant cap aquí, va ser quan vem anar al refugi.

Es refereix al refugi que es va construir davant de les Escoles Nacionals, que la Catalina recorda de la manera següent:

Amb unes escales que eren de terra, que baixaves fins a baix, i allà, pues no hi havia respirador, ni hi havia res. Vull dir, si allà hagués caigut una bomba, doncs, tots els que estàvem a dintre, ens haguéssim quedat allà dintre.

La Mercè Petit recorda ser‐hi

[…] fins que durava el bombardeig, de vegades durava 10 minuts, de vegades 5 minuts, no ho sé […] ens feia gràcia perquè era a les escoles […], però de seguida les van tancar i llavors a voltar per Sant Just i a jugar.

I la Rosa Piquet Montmany, que també s’hi va refugiar, hi afegeix:

Una nit […] es va sentir aquí un soroll horrorós, d’una explosió, que no sabíem què passava. Però una cosa molt forta. Ens vem espantar i el meu pare diu: «Doncs anem al refugi». No hi havia estat mai, al refugi. Era entrant, pel carrer Montserrat, allà aquell tros que hi ha arbres. […] I vem agafar una manta, me’n recordo, cada u, perquè allà feia un fred… era humit, era terra humida.

Però quantes vegades va ser bombardejat, el poble? La Rosa diu que «a la carretera van caure, les bombes. Al forn. Però no Cal Cuscó, al de davant, el Mesclans. I una casa del costat també va rebre.» L’Andrea Montoro ho corrobora amb un testimoni gairebé calcat, mentre que la Pepeta Dalmau Ballart recorda que «una nit van tirar bombes a can Biosca, que des d’aquí ens va esbotzar tot el sostre i l’endemà vem tinguer que fer dissabte perquè tot era pols i havia caigut el sostre i trossos de guix.» I la Teresa Farràs Amigó sentencia:

Es veu que no venien expressament. Les de la carretera eren més petites, les bombes, però les que van tirar allà, que van caure o les van tirar per anar més lleugers eren potents, feien un soroll! A Can Cortès, a Can Milà, que els arbres d’un lloc van anar a parar a un altre i van fer un forat alt així, com això, ho vam anar a veure. No, no, no, a la carretera sí que van ferir algú, però no, no, no hi va haver‐hi morts…»

Es van ben equivocar, per tant, els avis de l’Aurèlia Celma i Nebot, que vivien a Sant Feliu i, com que hi bombardejaven, la van enviar cap aquí: «Em van dir “Estaràs millor amb els pares perquè a Sant Just no tiren bombes”.» Però la por no la hi va treure ningú:

A can Freixes [que és on vivia] no va caure cap bomba. No ens va passar res. Pànic, sí, molt, sobretot quan disparaven els canons de Sant Pere Màrtir, tota la masia trontollava. La primera vegada que van disparar […] vam veure com uns núvols, un fum espès i unes detonacions. No sabíem el que era. Més tard ens ho explicaren, l’estrèpit venia de les canonades de Sant Pere Màrtir […]. Ho tinc molt present, eh?, perquè vaig agafar un pànic… fins al punt que després de la guerra, si alguna nit tronava, encara pensava que eren els canons.

Refugiats

Ben aviat van començar a arribar a Catalunya refugiats evacuats de diversos fronts de guerra: País Basc, Madrid, Aragó… El Govern de la Generalitat els repartia per poblacions catalanes, i a Sant Just també en varen arribar. Ho té molt present encara la Teresa Farràs, ja que la seva família i sobretot la seva mare era força solidària i va ajudar els refugiats que van estar a la població. Ella recorda «una senyora que tenia dos nens, un de 14 mesos i un altre de 2 anys» i ens diu que aquella canalla «sempre eren a casa». El marit era policia dels de la República i van haver de marxar. La seva mare també va ser cuinera d’uns bascos refugiats:

Van venir molts bascos! […] 20 o 25. Van marxar d’Irun, de Fuenterrabia i això van venir aquí perquè el Daniel això dels bascos i Catalunya anava bé i es van acollir aquí a Sant Just. I llavorens on hi ha les monges hi van posar a dormir, i a menjar venien aquí al costat, on era… que havia sigut Abastos, que hi havia l’escaleta de l’ajuntament […]. A una caseta [a cal Mir] […] sota l’església […]. Allà dinaven i com podien, però la meva mare era la que els hi feia el menjar […] només tenia 31 anys… buff! Els bascos deien que no havien menjat mai albergínies, no sabien el que eren i la mare els hi feia, amb vedella, amb carn diguéssim […] hastava néixer una criatura! […] Una senyora que es deia Mari i el seu marit i va néixer la criatura en el Sanatori […] doncs aquesta criatura va néixer allà. […] Hi devia haver llits i va néixer allà. No hem sapigut mai més res d’aquesta gent, mai més res. […] Sí, després van anar marxant i ja està, però de moment van venir tota una colla i llavors per fer‐los canviar de roba van demanar que portessin roba i a casa l’entrada va estar ple de roba i venien a casa a buscar roba, que la meva mare ja era solidària, ja era així.

L’evacuació dels seus pobles i convertir‐se en refugiades de guerra és el que van patir diverses de les dones que formen part d’aquest relat. La Ivonne Prieto Pérez és de les més petites que va ser evacuada arran del conflicte. Vivia a la barriada minera de Mercedes situada en terme municipal de Barruelo de Santullán, un territori al nord de la província de Palència que va quedar sota control governamental el juliol de 1936. «A todos los hijos, todos los que pudieron coger nos llevaron… no éramos prisioneros, éramos evacuados que se decía.» Una part de la família va quedar a la banda de Palència on havia triomfat el cop d’estat i no van poder ser evacuats cap a la zona governamental d’Astúries.

De mujeres iba mi tía, mi abuelita y mi madre… Mi primo Alberto, mi hermano Luis y yo […], mi hermana Evelina y mi hermana Gelis, dio la coincidencia que habían ido a visitar desde mi casa a mi abuela, a su familia […]. Cuando vino la revolución, ya no las dejaron pasar ni de allí, a ellas, ni a mi madre ir a buscarlas. Y cuando a nosotros nos evacuaron, esas dos hermanas se quedaron allí con la familia. Y a ésas no las pudimos ver hasta que no terminó la guerra.

Des del nord d’Espanya van fer cap a França i d’aquí van arribar com tants d’altres asturians i bascos a Catalunya:

Entonces nos trajeron aquí a Barcelona. En Barcelona nos metieron en el convento que hay detrás de la Universidad […]. Y entonces yo ya tenía tres añitos… pasé la guerra en toda Cataluña […] recuerdo que cuando estábamos en el convento venía el bombardeo y nos llevaban a todos al metro de la Universidad, hala, venga. […] Nos llevaron, ya ni me acuerdo de todos los pueblos, todo Gerona, en Mollerusa […] y uno que tiene mucho aceite.

Sant Just Desvern era un poblet tranquil i força segur durant el conflicte, sempre s’ha dit i és veritat que a la població no es va matar ningú durant la repressió que va seguir al cop d’estat a diferència d’altres poblacions. Aquest clima de seguretat va portar a la població altres refugiats que se sentien perseguits per les forces més extremistes. L’Aurèlia Celma ens diu que la Dolores Gutiérrez mantenia una gran amistat amb la família Espinàs. Per aquest motiu va oferir protecció a Josep Espinàs i Capdevila, un estiuejant barceloní que tenia casa prop de la masia:

Només ella [Dolores Gutiérrez] i els meus pares sabien que a les golfes de can Freixes estava amagat el senyor Espinàs, que després de la guerra fou alcalde de Sant Just. Per por que l’amagatall fos conegut, una nit el van treure.

En aquest grup d’estiuejants que residien a Barcelona trobem la Marcela Sánchez Coquillat, que va passar la major part dels anys de la guerra a la masia de Can Sagrera, propietat dels seus pares: «Vem passar la guerra, la vem viure aquí… la meva mare i jo amb uns veïns que ja hi havien estat a una casa del costat que es deien Bidaorreta.» A la masia convivien amb els masovers Miquel i Esperança. Dues dones organitzaven el dia a dia de la masia, «la meva mare i la meva tia. […] El que passa és que s’estimaven molt i lo que decidia l’una…» A poc a poc el grup va anar creixent fins arribar a ser una bona colla, sort que la masia era gran:

Érem uns amics del meu tio que havien llogat una casa […] molt a prop de Can Sagrera. I tenien un nano i els hi havien demanat de venir a Sant Just perquè el nano aquest era molt primet i esquifit i llavors van demanar de tornar a on havien viscut de llogaters. […] O sigui a casa nostra va començar a omplir‐se de gent i va arribar un moment que el… un tenia una tia que estava sola, l’altre tenia un no sé què… que vem arribar que érem vint i pico.

Fins al 1938 els refugiats de guerra provenien de fronts de fora de Catalunya, però amb l’ensulsiada del front de l’Aragó i l’arribada de les tropes franquistes a Lleida i el riu Ebre, van ser catalans i catalanes els refugiats que van arribar. A Sant Just Desvern va fer cap la família de la nena d’11 anys Montserrat Canalda i Guimerà procedent de Gandesa (Terra Alta), que va estar en un primer moment a casa del pintor Víctor Mauri a la carretera. Ben aviat el comitè que ajudava els refugiats els va buscar lloc a Esplugues de Llobregat, on el seu pare feia mans i mànigues per proveir‐se de menjar.

Educació en temps de guerra

La guerra va suposar canvis en l’àmbit educatiu. La Cinta Amigó i Font es trobava donant classes a l’Escola Núria. Durant aquells primers moments d’onada anticlerical, les escoles parroquials van ser tancades i els professors despatxats. La Cinta es va quedar a Sant Just fent classes particulars, ja que foren catorze mesos sense cap sou, i ho aprofità per estudiar molt. Al cap d’un temps, l’alcalde Alfred Arís va anar a casa per dir‐li: «Per què no tornes a les Escoles?» I la Cinta va contestar‐li: «D’allà on m’han tret no vull tornar‐hi». Però ho va consultar amb mossèn Antonino, amagat a Barcelona, i ell li aconsellà tornar al Núria, malgrat estar municipalitzat per l’ajuntament republicà. Van tornar tots els mestres donant‐los tota mena de facilitats per fer les classes.

La mestra de les Escoles Nacionals Carme Pérez Verdú recorda la creació de l’Escola Nova Unificada (CENU) i que els alumnes es van repartir per les tres escoles en funció de l’edat. Els més petits es va quedar a l’Ateneu, els mitjans a les Escoles Núria i els gran a les Escoles Nacionals, les Escoles del Poble com en deien llavors. També va tornar la coeducació i la Carme i el senyor Pardo van passar a tenir, cada un d’ells, una classe amb 60 alumnes, on nens i nenes anaven barrejats. La Carme té molt bon record del primer curs de 1936‐37:

Eren molt llestos, molts eren capacitats i vaig parlar amb els pares i els hi havia dit que si volien fer el batxillerat i preparar l’ingrés per al batxillerat anava a Barcelona a l’institut, buscava el director i li deia que era mestra nacional i que tenia nens intel·ligentíssims i que volia matrícules gratuïtes…

Després que el company docent de la Carme, en Manuel Pardo Palahí, fos mobilitzat al front de Morata de Tajuña on va trobar la mort, va haver de tirar endavant l’escola tota sola. Va poder fer‐ho amb l’ajut de tres joves del poble: la Mercè Piquet Montmany, la Núria Cardona Gelabert i la Maria Mitjans Domènech.

La Cinta Amigó va muntar a l’Ateneu una classe amb unes taules verdes amb els nens que habitualment estudiaven a l’institut de batxillerat de Barcelona, perquè els pares tenien por dels bombardeigs i no els deixaven marxar del poble. Cada matí, de 8 a 10, es feia aquesta classe i a les 10 la Cinta Amigó es traslladava a les Escoles Núria. A les 12 tornava a l’Ateneu fins a les 2, perquè eren molta colla. Explica que solia dinar pel camí i al vespre feia classes a treballadors santjustencs a l’Escola Núria.

Foren uns anys intensos d’anar amunt i avall. Impartia ensenyament bàsic als treballadors i aprenents. Com que hi havia restriccions de llum, il·luminàvem l’estança amb ampolles de colònia amb petroli i un ble molt gruixut. Una vegada en va caure un al terra i una mica més provoquem un incendi.

La mestra Pilar Bullich Tella, en el moment de començar la Guerra Civil ja estava donant classes a Granollers, i durant els anys del conflicte va seguir amb aquesta tasca, tot i la por que tenia la família, que l’obligava a tornar a Barcelona per dormir.

La guerra, pas per pas

L’inici

El 18 de juliol del 1936, a Sant Just no hi va passar res. Però Barcelona va viure l’aixecament militar i un capítol inoblidable de mobilització popular. La Margarida Miró Colea, que ja era adolescent, ho té gravat a foc. Aquell dia havia anat a ballar sardanes amb el seu pare i la seva germana:

Vem començar a veure camions plens d’homes que anaven d’un cantó a l’altre. I des de dintre de la Sagrada Família tiraven tiros […] de dintre de la Sagrada Família i […] d’aquests col·legits [religiosos] sí que sortien de tiros, eh?

Però, a la vegada, la Margarida intenta desmitificar una part de la història que sempre ha venut el bàndol franquista respecte de la violència dels moviments d’esquerres (la Marga esmenta la FAI i la CNT). N’hi va haver, però no van ser tan exagerats com encara avui dia pensen molts:

Sí que en van fer […] la FAI i la CNT que ens va […] partir pel mig […]. Jo coneixia a un de la FAI, que me l’estimava molt fins al dia que em va explicar que […] quan la guerra feia col·lecció d’orelles.

De l’endemà del cop militar, en diu:

A l’endemà el… dia 19 […] va ser a Madrid […], es van ja veure els milicians entrar allà… amb camions marxant […] cap al front i la gent sortint al carrer i tothom volia anar […] a la guerra, no? Però, és clar, no s’hi podia anar, s’havia d’organitzar. Però que la gent estaven disposats a anar […] a matar‐se.

Ara bé, el triomf de les milícies populars en aturar l’aixecament militar va ser el tret de sortida d’una cruenta persecució religiosa que aviat es va escampar per tots els pobles de la rodalia. I la Teresa Farràs Amigó va ser un testimoni d’excepció d’un dels capítols més foscos d’aquells dies, l’incendi de la parròquia de Sant Just:

La vigília de cremar‐la, que va ser el 21 de juliol, nosaltres des de Cal Sacristà que era sobre el presbiteri, que hi ha el colomet a baix, miràvem

l’església de Sant Feliu com cremava i deien: «Demà vindran aquí, demà vindran aquí.» «Doncs va! Cap allà que no vull que ho vegis.»

L’aixecament militar va provocar una revolució dins de la guerra. Diversos partits i sindicats van fer responsable l’església i els religiosos del 18 de juliol.  Foto: Arxiu Parroquial

La Teresa tenia 11 anys i explica que la mare la va fer anar a casa d’uns veïns perquè no ho veiés. Però té els fets ben conservats a la memòria. El seu pare ho va viure en directe:

La van cremar primer els de fora, […] els de la FAI i estaven allà a la plaça i davant de casa, […] hi havia uns pins rodons, i allà assentat hi havia un home de la FAI apuntant al rellotge, […] que el volia d’això, i el pare venia de l’hort i es va posar allà amb ell: «Però home! El rellotge no és del rector, és de l’Ajuntament!!»

La cosa no es va acabar aquí. Hi va haver un segon incendi, que va comptar amb participació de gent del poble:

Després la van cremar els d’aquí Sant Just, d’això pots estar‐ne segur, que ho van fer els de Sant Just. […] O i tant que ho tinc clar! Encara veig els que van vestits de capellà, es van vestir de capellà i es van fer fotografies. […] Jo me’n recordo eh? Ara, jo no he dit mai res, cap nom, perquè això és una cosa per mi molt grossa […] la mare també deia:

«L’han cremat els d’aquí, l’han cremat els d’aquí!»

El temple va quedar molt malmès, és clar:

Va quedar la sagristia ensorrada, la rectoria tota ensorrada, però tota, i l’església tota cremada, no hi havia res, ara, els mateixos que van destruir‐la, quan van entrar els nacionals, hi van entrar a treballar, a fer de paleta, ara, jo no diré qui eren aquests que anaven vestits de capellà, però com que no ho sap ningú qui eren, només jo, bueno, no sé si algú altre ho va veure, no sé.

La Teresa encara hi afegeix que les campanes les van tirar a terra per fer material de guerra.

Tot i que va patir‐ho lluny de Sant Just, a Biure (Empordà), la Teresa Sala Cervera té un record molt similar:

Van cremar la iglésia i van tirar les campanes, i els sants també, jo això ho recordo, de veure com tiraven els sants a baix a la plaça i aquestes coses bàrbares, tot això sí, perquè jo tenia set anys, però et queda molt present tot això.

L’Engràcia Pascual Navinés va viure l’inici de la guerra a Manresa, on havia anat a viure amb el seu marit. També a la capital del Bages aquells primers moments van ser de por sobre el que s’esdevindria:

Va venir el veí i em diu, que era una merceria, i em diu: «Tanca portes, tanca portes, que les coses van maldades. […] Hi ha els soldats aquí a la plaça formats, amb els canons, a la plaça de l’Ajuntament», a Manresa, eh? Jo vaig tancar la porta i ens vem quedar a dintre.

No sabem si per por o per estar a prop de la família, el cert és que l’Engràcia va marxar de Manresa i va passar la guerra a Sant Just. Es va establir a can Roldan amb familiars del seu marit: pares i germans.

A Sant Just, la persecució religiosa va dur que el rector, mossèn Antonino Tenas, fugís del poble per refugiar‐se a Barcelona. La Francesca Cortès i Vives va patir la repressió desfermada molt directament, ja que el seu pare, l’Arcadi Cortès, veí del carrer Badó, va passar un temps tancat en una txeca. Era botiguer i un home molt vinculat a l’església. A part de la vivència de primera mà, la Teresa Sala també ens dóna testimoni de com vivia la guerra la família del seu marit des de la masia de Can Vilà a Sant Just. La família Reverter vivia a Can Vilà del poble, que és la casa pairal, on van néixer tots els fills. La masia de Can Vilà de la Muntanya els pertanyia, però hi havia uns masovers. En Miquel Reverter, el sogre de la Teresa, era l’administrador de la finca de Torreblanca. Per aquest motiu va ser assassinat en començar la Guerra Civil.

I a la Mercè Petit Petit li va tocar patir una vivència semblant:

El meu pare era d’Estat Català… el van posar a la presó per això, i per la guerra el van agafar i el van portar en una txeca, que en deien el Clot 61… i ell deia que l´havien tractat molt bé perquè treballava a la Diputació.

Per evitar els empresonaments, molta gent va arriscar‐se a ser represaliats. I les dones d’aquest llibre expliquen alguns casos certament solidaris. La mateixa Mercè Petit reporta un capítol que cal tenir ben en compte:

Nosaltres vam tenir un militar a casa… aquí a Can Canals… era un peix gros, que en diem… Quan van saber que les tropes entraven… per la Penya del Moro… va posar uns catalejos… en la torratxa… per anar veient l’entrada que anaven fent els nacionals… Quan els nacionals ja van ser dins de Sant Just… va venir un auto oficial i se’l va emportar i ell sempre deia «Francisco, Francisco Franco, que no vas por el buen camino».

Noies i nois de l’Agrupació Patriòtica Nosaltres Sols fusionada a principis de la guerra amb Estat Català, a la finca de can Meliton incautada per aquesta formació. Foto: Jordi Cardona i Gelabert

De l’entrevista se’n va treure un record borrós:

Es deia… General Isarre¹… un general del Franco… No va estar en actiu perquè… van desaparèixer… eren una camarilla de militars i es veu que

no estaven d’acord en votar al Franco… o sigui que… van anar desapareixent misteriosament…

No queda clar quant de temps va ser a la casa: «un parell ben bé… potser un any i pico…» La cosa encara s’embolica:

No sortia […], [però], com que teníem tant de jardí… sin embargo a baix al sótano… vivien les minyones, i la minyona es va ajuntar amb un milicià… i vivien a sota, o sigui que a dalt vivien els blancs i els negres vivien aquí, bueno, escolta… no va passar mai res.

No va ser un cas aïllat i la Isabel Estrany Pons, que aquell 18 de juliol era a Sant Feliu de Pallerols, en reporta un altre:

Teníem la tia monja amagada. Una cosina de la meva àvia, monja… I després la meva àvia, que era una persona molt religiosa, se li va ocórrer fer uns sots, cavar, que dèiem al ‘bosc de baix’ de la Torre Pons, amb capses de sabates amagava les imatges que tenia…

I també van amagar el fill de l’administrador de la Torreblanca, el pare del qual havia estat assassinat l’agost de 1936 pels incontrolats que van assaltar la presó de Sant Feliu i el van matar a Castellbisbal:

Vivíem a Gràcia, on tinc la botiga ara. I nosaltres vam tenir amagat al pis… el fill del Miquel Reverter […] la meva mare va desmuntar un armari i aquest Miquel Reverter era molt corpulent, i quan sonava el timbre de la porta es ficava a dintre de l’armari. I això també, per nosaltres, que érem criatures, ens divertia la idea de que aquell senyor tan alt i gros es ficava dins de l’armari i sortia. Va estar‐hi…. No sé, recordo que va estar‐hi però no sé quant temps tampoc. Devia ser arrel de que havien mort el seu pare.

La Rosa Carbonell Caldés, tot i que no va viure la guerra, sempre va sentir explicar que

[…] tenien un senyor amagat a casa i el van anar a buscar, i com que aquest senyor llavors es va escapar, a la meva mare la van agafar i se la van endur, la van portar a un lloc, tancada. Hi va estar un temps, bueno, pocs dies, ella. Llavons es va fer amiga d’aquesta senyora que anava a Montserrat perquè aquestes senyores tenien dos germans monjos de Montserrat i dues monges. Dos germanes monges i, és clar, aquestes les van agafar per ‘xo. I llavons aquestes senyores les van portar al Camp de la Bóta, que la meva mare va dir: «oi menos mal que no m’hi ha portat en a mi», perquè allà vull dir quan naves al Camp de la Bóta, es veu que no en podies sortir. Aquestes senyores menos mal que van poguer sortir.

Encara més casos. La Pepeta Dalmau Ballart recorda que, durant els primers moments del conflicte, van tenir amagada, durant un parell de dies, una persona acusada de matar un polític:

Vem agafar roba del meu pare, camises blaves ratllades i uns pantalons apedaçats i un cistell amb una mica de verdura i el vem fer passar de pagès i va marxar cap al cantó de Vallvidrera i es va amagar.

La Pilar Bullich Tella, que dirigia l’Escola Núria, té ficada al cap (ho diu mentre se l’assenyala “aquesta la tinc aquí”) que «ens van venir a buscar un mestre que treballava amb nosaltres, els de la FAI. El van venir a buscar i al cap de quatre hores el van trobar en una cuneta, mort.» Per lluitar contra la repressió clerical explica que:

[…] si podíem, per exemple, portar la comunió a un malalt, ho fèiem, eh? I no s’enterava ningú. Sí que podíem fer anar al senyor rector o bé portar‐li alguna notícia o així. Em refereixo en aquest sentit, ho fèiem i treballàvem […]. Els Gaig van estar amagats també. Els Gaig, i després hi havia una altra família molt coneguda de Sant Just que també estaven amagats.

I aporta una petita pista sobre mossèn Antonino: «No el vaig anar a veure, em sembla. Al menos jo no ho recordo, però hi anava la Cinteta, molt. Aleshores, per mitjà de la Cinteta [li portàvem] una carta, un paquetet, sempre. » I insisteix: «Els Gaig també van ajudar molt. Els Gaig, molt.»

La Claudia Cortés Fernández va ser testimoni de fets de violència extrema a la zona anomenada nacional i en concret a la comarca de les Cinco Villas on estava situat el poble de Biel:

Mataron a los que habían sido alcaldes cuando la República. Uno de ellos de mi pueblo. Que era el padre de éste que os explico. Ese niño que vio cómo se lo llevaban. […] se lo llevaron en un camión y antes de llegar al pueblo próximo lo mataron, lo fusilaron, y lo dejaron allí.

Els Fets de Maig del 1937

Però si un capítol va quedar gravat a la memòria de tots els santjustencs van ser els enfrontaments i els trets entre els milicians que, si en començar la guerra estaven al mateix bàndol, deu mesos després s’havien enemistat. Una guerra dins la guerra que va suposar la divisió definitiva dels milicians i polítics que havien aturat l’aixecament militar: els anarquistes de la CNT i la FAI, junt amb els comunistes del POUM, contra les forces d’ordre públic de la Generalitat de Catalunya, que estava en mans d’ERC i que tenien el suport d’UGT, Estat Català i els comunistes del PSUC. Barcelona va ser un camp de batalla durant cinc dies (del 3 al 7 de maig del 1937), però a Sant Just també va arribar la brega.

La Teresa Farràs Amigó ho recorda així:

A mi les bales m’han passat per aquí, així. Anàvem a casa del Just Amigó, la Concepció, la Maria Esteve, la Montserrat i jo que jugàvem, i comencen a tirar tiros i surt la mare: «Treseta! Oleguer! Veniu, veniu! i l’Anneta, Montserrat!». I nosaltres: «Què és això!?» Totes les bales ens passaven per sobre, tiraven des de les monges al campanar i a darrere, a ca la Núria, que en deien Cal Garcia, també hi havia homes que tiraven contra el casal i a Cal senyor… al carrer Monistrol que hi havia el senyor Paco, també tiraven contra el Casal, eren no sé quants de la FAI contra els d’Estat Català. Mira, es van barallar.

La Carme Gelabert Navinés explica que els d’Estat Català estaven resguardats a Cal Meliton i una cosina seva, que es deia Pepeta Camats, era dins la casa amb ells. Mentre que la Pilar Farigola Ràfols, que just va fer vint anys aquell fatídic mes de maig, reporta que els de la FAI van detenir el seu germà, arran d’aquells incidents:

Durant la guerra va ser motorista d’enllaç del front a Barcelona perquè… perquè no ho feien per ràdio llavors. Ell portava les notícies, marxava al dematí i tornava al vespre. I l’haver sigut d’Estat Català, com que hi va haver el 4 de maig, era… hi va haver el… els […] Als fets de Maig, l’Estat Català era on hi ha ara les monges. I els de la FAI eren al carrer Marquès de Monistrol i es veien molt… uns aquí, uns altres aquí baix… hi va haver una mica de tiroteig. I van agafar el meu germà. […] Els de la FAI […] llavorens se’l van endur cap a Barcelona, al centro de la FAI. I el meu germà era una persona que… que sempre havia tingut cotxe i… tot ho… bueno, tot ho sabia. I els que portaven aquell cotxe no ho sabien gaire. I com que hi havia barricades fetes, ell els hi va dir: «No, home, no. Heu de passar per aquí. Si neu a tal pont heu de passar…» Per allí van passar i van anar a parar davant de l’Estat Català. I allà els van agafar amb ells i van deixar a l’altre. Van ser curtets, doncs. […] Es van refiar del presoner…

Diverses noies de Sant Just han baixat a la carretera per acomiadar els xicots de les lleves del 39 i  40.  Alguns dels jerseis que duen els han fet  elles. Foto: Joaquim Roldan Company

Un últim apunt sobre els Fets de Maig a Sant Just l’aporta la Margarida Palau Andreu:

A casa estàvem el papa, la mama i jo. I a Can Meliton […] era una torre, una torre molt maca. I hi havia una espècie de finestretes que llavorens en dèiem… les golfes, hi havia aquelles finestretes. Allà sortien les metralletes… [fa soroll de trets]. Nosaltres quan ho devíem veure vam tinguer que tancar portes, perquè si som… a llavores ens metrallen, eh?

Això me’n recordo, alto! I a casa… era ensorrat. A casa meva era ensorrat i a la paret es veien tots els tiros que… que dic: «Coi! Si arribem a quedant‐se aquí…» I llavorens el papa ens va dir: «Tanquem portes, tanquem portes!» i vam tancar portes i vam anar a la part de darrera.

El final de la guerra

Sobre els últims mesos de guerra, les dones d’aquest volum aporten dos tipus de records o anècdotes: les referides a la fugida en desbandada dels republicans, i les que expliquen l’arribada dels “nacionals”. Per entendre bé què va significar la derrota i el campi‐qui‐pugui dels milicians, res millor que copsar el significat profund d’una vivència que l’Engràcia Pascual Navinés explica gairebé com si hagués passat ahir.

Un dia vaig anar a baix a la sínia i se’m presenta un noi, un soldat, i era dels d’aquí [republicà], es via escapat i em diu: «Dongui’m aiga.» «És que busco la clau i no la trobo.» No la vaig trobar, la clau. Hi via el safareig ple de cap grossos… i es va posar allà a beure. I diu: «Orienti’m una mica […] Per on t’haig d’anar per anar a Sabadell?» Ai, dic: «Jo tampoc no ho sé […] Jo quan baixo de Manresa cap aquí, quan baixo amb el tren […] Veig el Tibidabo […] [Així que] doncs aquí a Sant Pere Màrtir, cap allà. Pugi cap aquí.» «Doncs jo tiraré al dret.» «Això mateix.» No sé jo. Què m’explicava d’anar a peu? Jo sempre havia anat amb el tren. Em sembla que el vaig guiar bé, eh? Tot el que sabia. «Gràcies, gràcies, gràcies. Que no m’interessa passar pel poble.» [va afegir el soldat]

La Pepeta Dalmau Ballart conserva una anècdota d’aquells mateixos dies: un conflicte que hi va haver, segons sembla, entre soldats del mateix exèrcit de la República:

Els últims dies de la guerra van passar quatre soldats que estaven esperant la col verda i la patata amb deliri i van venir una altra pandilla i es van discutir, aquí a la porta, i se’ls va escapar de dir «Nosaltres hem llençat els fusells». Perquè els ho van dir! Estaven tancats a la banda de dintre i ells a la banda de fora i van voler tirar bombes de mà a la porta, per obrir‐la, i el susto va ser nostre, eh? I van marxar, i corrents!, aquells, i els altres encara es van esperar, els que van venir després, a les patates i a les cols verdes.

Davant l’avanç dels nacionals, a ca n’Oliveres van tenir amagats un grup de soldats republicans de fortificacions, al porxo de la masia. Però les tropes dels dos exèrcits anaven tan a la vora, uns dels altres, que aquella nit ja estaven envoltats de nacionals. La Pepeta i la seva germana els van acompanyar a una barraca a prop de la masia:

Quan va ser fosc, que ja eren potser les 8 del vespre o les 9, els vemacompanyar a una barraca a que hi ha aquí, què et diré jo?, a 100 o 120 metros de la casa. […] Cada 30 o 40 metros hi havia una vigilància. […] No ens van sentir, ni soroll amb els peus, ni soroll de parlar, ni tossir ni res i tots es van posar dins de la barraca, perquè no hi cabien allà. Això era dimecres, i el dia que ja van entrar els nacionals [l’endemà], llavors es van presentar, ells mateixos es van anar a presentar, i no els va passar res.

De la retirada, la Cinta Amigó i Font només recorda que «van travessar els avions bombarders i va caure una bomba i em va saltar un mirall i em feu un tall. Només això». Mentre que l’Emília Guàrdia i Arbusí, que va passar la guerra a Albons (Baix Empordà), recorda que a casa havien tingut

[…] una noia andalusa refugiada, la Manolita, que tenia la meva edat, durant la retirada va enfilar cap a França, després va tornar a Andalusia i jo hi vaig mantenir la relació per carta durant molts d’anys.

I just de la retirada té imatges de gent que fugia cap a França amb tot a l’esquena, en cotxes i carros, encara que la majoria anaven a peu. A més, té clar que la seva família va perdre els diners que tenia perquè, quan la guerra s’acabava i ja es veia que guanyaven els nacionals, la seva mare es va negar a canviar els pocs diners que tenia. I quan els nacionals van haver entrat els diners no valien… i menys els dels “rojos separatistes” com ells.

Però tornem a Sant Just, perquè d’aquests darrers dies hi ha dos episodis que val la pena ressenyar bé, com ho fa la Montserrat Esteve Rius, quan recorda que, davant l’avanç dels nacionals i la seva entrada al poble, es va amagar amb la seva germana:

Vam baixar a la gruta [de Can Ginestar] […] érem petits i no ens donàvem compte que ja havien passat, que ja havien entrat… «Ja han entrat els nacionals! Ja els tenim aquí!» [cridava la gent] I llavorens, els senyors aquests, com que hi havia gent de Barcelona, van fer un sopar. […] Van fer un sopar amb la gent que hi havia. Hi havia una taula parada, maca. Aquí baix, a l’entrada, que hi ha a l’entrar, a baix. Allà hi havia una taula llarga… i tot de culleres, forquilles… Van fer un gran sopar celebrant que ja havien entrat els nacionals. Ara, nosaltros… cap a casa. Ja s’havia acabat.

I deixa sobre la taula un petit moment històric, relacionat amb el seu pare, que treballava a l’Ajuntament i va despenjar la bandera del consistori municipal:

Es van trobar aquella bandera en un puesto, i al pare li van donar perquè ell l’amagués. I la van posar a no sé on de casa, penjada en un… hi havia un sostro mort i la vam trobar en un sostro mort. Ni ho sabíem nosaltros que ell ho havia posat! Ni ens ho va dir.

En tot cas, no va ser l’única que va córrer a amagar‐se quan es va fer evident que els nacionals ja arribaven. L’Engràcia Pascual Navinés era a Can Roldan:

El sogre va fer […] un forat en un marge i uns pedrissos a dintre i ens vem anar a amagar allà, a la tarda, el dia abans, que passaven soldats. […] A la nit vem anar a casa a dormir, […] i l’indemà ja […] van començar de venir els soldats que ja tenien aparcats els canons, em sembla que n’hi via tres.

Cert: els nacionals van establir artilleria a l’era de la masia i pels crits que feien, el matí del dia 26 de gener, es van assabentar que la ciutat de Barcelona ja havia estat ocupada:

Van entrar nacionals, al vespre ja ens van venir soldats, a l’era, ja van coure llenties i ens van prendre els conills. I l’indemà al dematí ja hi via els canons a l’altra banda de l’hort, van tallar un arbre i van tapar‐ho. I quan van ser per allà a les deu feien uns salts els soldats, deien «Barcelona liberada! Barcelona liberada!». I ja va estar tot passat. A nosaltres no ens va passar re.

La Milagros Martí Coderch ens fa avinent la por amb què molts santjustencs esperaven l’arribada de l’exèrcit franquista:

Quan van entrar, que van dir que ja havíem perdut aquí, [que] ja havien passat el Ebro, mos en vàrem anar a Can Pedrosa […], a la masia que tenien els masovers. Hi vàrem anar tota la meva família i altres, i ens vàrem posar allà. Esperant, perquè teníem por que tiressin bombes aquí, a la carretera. Pensàvem que entraven per la carretera. I anàvem per la muntanya, i quan estàvem tots així, amagats, [esperant] que passessin cap a Barcelona, que si tiressin bombes no mos fessin mal, toquen a la porta i ningú volia obrir per por que nos matessin. I vaig ser la que, del susto que tenia… dels nervis!… de veure allà dintre la gent, vaig pensar «me cago en dena!» i vaig obrir jo. Res… «Som els nacionals.» Van veure que tots érem vells, i per la muntanya se n’anaven. I ens vàrem estar amagats allà fins que va passar la guerra. El meu germà també estava amagat allà.

Qui més, qui menys, tothom recorda aquests dies, sobretot la por del principi i l’alleujament posterior. L’Aurèlia Celma i Nebot, per exemple, relata que el seu pare i els masovers i els mossos van fer un refugi i s’hi van amagar, però el dia 25 un veí va avisar‐los que podien sortir:

L’endemà tota la muntanya de darrera can Freixes fins més enllà de la Creu del Pedró, estava plena de fogates. Els soldats moros tenien els rifles posats així [fent un triangle]. Recordo que vingué un militar a casa, duia galons, per demanar‐nos aigua per rentar‐se. La mare li’n va donar amb una tovallola, que ell agraí donant‐li un duro!

La Concepció Amigó i Rius s’havia amagat al refugi de la Parròquia i recorda el seu pare exclamant: «Els veig que pugen estesos, oberts, però no sé si són els uns o els altres!» Mentre que la Montserrat Batet i Bonet estava al refugi de l’Ateneu i, en sortir‐ne, va topar amb

[…] una senyora que vivia al Casino dels Senyors que es deia […] Carme Grinyent […], vestida d’infermera; portava una paperina de galetes i ens va donar una maria. Que en feia de temps que no en veiem, de maries! Ni iogurts, ni formatges.

Amb ella hi havia la Catalina Sánchez Rodríguez, que ho explica d’aquesta manera:

Quan ja em van dir que s’havia acabat la guerra, […] va entrar un senyor i diu:

—Ja poden sortir —I aixòs qui ho diu?

—Un soldadito de Franco.

Llavons, pues sí, […] el meu germà i la meva mare van anar a un puesto que hi havia emmagatzemat menjar per donar i per vendre. I van agafar cigrons, llenties, vàries coses […] I el mateix dia, que havíem posat una olla de cigrons a fer, resulta que van passar uns moros a dalt de cavalls i se’n van emportar el menjar. Perquè clar, ells anaven a cavall i no tenien menjar.

La Margarita Palau Andreu corrobora que del magatzem dels rabassaires «del carrer de la Creu, el Sindicat que en dèiem, tothom va arreplegar el que podia […] allò era xauxa.» I té ben present un detall de la presència de tropes mores al poble: «Només volien plata. Anaves als moros, donaves els duros de plata i compraves… donaven [a la gent] el que demanaven, el que tenien. Això és veritat perquè també hi havia anat.»

Dues dones testimonien l’entrada de les tropes franquistes a la Ciutat Comtal. La María Dolores Asmarats Yglesias recorda que aquell 26 de gener van anar a casa d’uns amics, amb la seva mare, a buscar tela per fer una bandera espanyola. Té viu el record de «lo buida que semblava la ciutat», a més de les tropes passant per la Diagonal o del saqueig d’un dels magatzems d’aliments que havia quedat abandonat. La Isaura Martínez Silva, refugiada a casa d’una tieta, diu que «hi vai anar amb un cosí germà i la meva germana. Recordo les llums que entraven per la Diagonal, i els tancs i les banderes, això sí.»

La Pilar Bullich Tella ho rebla:

Van entrar les tropes de Franco a Barcelona per la plaça Catalunya. Però entrava una columna per Pedralbes, per Sant Just. I llavorens tots vem sortir: «¡Viva España!» i la bandera i tot. Allò va estar correcte dintre de lo que es volia en aquells moments. Vull dir, no hi va haver tiros, ni va haver re de tot això.

Cal entendre que, per ella, tot plegat va associat a un significat prou especial: «El final de la guerra va ser molt maco, perquè tothom l’esperàvem molt. I per mi ho va ser molt perquè em vaig poder casar.» Lògic: el seu futur marit havia estat represaliat pels republicans, havia intentat marxar del país il·legalment i va passar part de la guerra en un destacament disciplinari a Torres del Obispo.

Un altre retrobament ben emotiu l’explica la Roser Coll Faure: el seu germà Antònio havia passat la guerra a la banda nacional, encarregat de la farmàcia, i el 26 o 27 de gener del 1939 va arribar al pis familiar del carrer Urgell. La trobada…

Hombre! Imagina‐te‐la… Pobre, no tenia més que dos braços i érem tres que ens hi tiràvem a damunt […]. Ell va entrar amb les tropes i va demanar permís al capità i va vindre corrents. Primer ens havia enviat cèntims.

Principis de febrer de 1939. Famílies santjustenques prop de la frontera francesa de la Jonquera moments abans de passar a Catalunya Nord. Foto: Família Milà

Però hi ha qui explica aquells dies amb un deix agredolç. La Rosa Piquet Montmany recorda:

Hi havia soldats pertot arreu. Se’ns van ficar a casa. Ens van prendre la casa […]. Hi havia jefes, parlaven en castellà i dinaven aquí. Sí, feien el menjar aquí, que teníem llar de foc. […] Els jefes no tenia ganes de mirarme’ls, perquè em feien més por que goig, la veritat. Els soldats rasos

van acampar aquí al davant, lo que ara és el Parador, [que] era com un marge, tot lo altre ja eren camps. Aquí potser van ser‐hi cinc o sis dies. No ens van molestar. Saps què ens van fer? Ens van deixar, que la meva germana ho va agafar, una infecció de paparres i polls. Vem agafar de tot, perquè dormien a terra, els soldats […]; van posar unes mantes i no se’ns van ficar a les habitacions. […] Els jefes no ho sé, on dormien […] només els veia menjar, devien tenien algun altre lloc per dormir.

Ara que, com a curiositat poques vegades relatada, la de la Pilar Farigola Ràfols:

Vem anar a l’Ateneu i hi havia la Legión Cóndor i ens van pagar el beure i tot. Aquells no els vem entendre, però és igual. Eren alemanys, només hi havia un espanyol que era… de Canàries. […] Estaven… en una casa aquí al costat del Sagrat Cor, al carrer Santa Teresa, em sembla.

Poc després de l’entrada, el pare de l’Emília Guàrdia, que havia format part del Comitè de Defensa del poble i havia evitat que uns descontrolats matessin gent de dretes i cremessin l’església, va ser denunciat per una persona a qui va salvar la pell, el mateix dia que els nacionals entraven a Girona. Aquella denúncia va provocar que els detinguessin a tots i els portessin a la presó de Girona prop de la catedral. També va ser empresonat el pare de la Lina Santabárbara Sánchez que, tot i ser escafandrista al Juan Sebastián Elcano i no tenir cap filiació política que ella sàpiga, va ser titllat de “roig” i represaliat: «Set anys empresonat, patint molt perquè les condicions alimentícies i tot. […] quan va sortir, va perdre la categoria professional que anteriorment tenia.»

Records familiars de la guerra

Algunes de les dones més joves d’aquest projecte donen testimonis dels fets de la guerra a través del que els han transmès els seus pares o altres familiars. L’Amèlia Roda Picazo, per exemple, ens diu que la seva mare venia xurros a les caravanes de soldats i que ella era l’encarregada de tallar‐los. Igual que ella, altres dones que han aparegut en aquest relat no poden tenir gaires records de la guerra, bé perquè eren molt petites… bé perquè no havien nascut, encara! Però hi ha vivències familiars que s’han transmès a través de pares i mares i ara, a través d’elles, ens arriben a nosaltres.

La Joana Algarra Reche explica que el seu pare, tot i ser força gran, va participar de la Guerra Civil. Va ser ferit i es va estar en un hospital de Sanaüja. Ella havia anat a visitar‐lo per acompanyar l’àvia. Després, amb la retirada, el pare va passar a França i va ser internat al camp de concentració d’Argelers, on a causa de les privacions va agafar el paludisme. Va acabar retornant a Catalunya quan la Joana tenia tres anys.

La Núria Jiménez Huertas ens explica: «El meu pare havia anat a la guerra, li va tocar… el van enviar en moto, o sigui d’aquests que en deien enllaços motoritzats, sí, sí, a portar parts de guerra. […] se’n va sortir».

També l’Anna Bofill Levi diu que el seu pare va participar al front de l’Ebre durant la guerra, per la seva formació en arquitectura. A més, l’empresa constructora que tenia va ser confiscada pels obrers i ell va seguir‐hi treballant.

L’Elisa Sèculi Sánchez ens comenta com al seu pare, que ja era gran, no li va tocar anar al front; o com la mare va tenir cura de la casa de la família Modolell, que s’havia exiliat, amagant els objectes de valor al jardí, i on s’havia instal·lat un general republicà. Per ella, el fet més tràgic és, sens dubte, l’assassinat del seu oncle, en Josep Sèculi, veterinari resident a Gavà i home de profundes conviccions religioses.

La Glòria Pino Monclús ens comenta que la seva àvia, ja acabada la guerra, li explicava que a unes dues hores de Ginestar hi havia una masia molt gran on es van arribar a refugiar, durant el conflicte, una setantena de persones que sentien com les paves i els bombarders els passaven per sobre. Per sort no els van bombardejar.

La Lina Santabárbara Sánchez ens explica com van viure els seus pares aquells temps. El pare de la Lina, que a causa de la feina al vaixell Juan Sebastián Elcano voltava pel món i per diversos ports d’Espanya, es trobava en zona nacional quan va esclatar la guerra. Tot i que no tenia cap afinitat política va ser titllat de “roig” i va ser represaliat i empresonat. I per aquest motiu la Lina va néixer a Ferrol l’any 1937, la localitat on es trobava el seu pare i on s’havia desplaçat la mare per estar a prop d’ell.

La Feliça Mitjans Julià sap que el seu pare, tot i ser força gran —havia nascut el 1905—, es va incorporar a files. Com que era paleta de professió, li va tocar d’excavar trinxeres.

L’Annemarie Goldstein ens fa avinent que el seu pare treballava a Can Sauret quan va esclatar la Guerra Civil. Vivia a Sant Just amb la seva mare, el germà i la germana. En un primer moment no van emigrar perquè semblava que el conflicte no seria gaire llarg:

[…] aquí a Sant Just hi havia l’Estat Català; ells, per treballadors de la fàbrica i per veïns, per lo que fos, tenien molta relació, i els hi havien dit «Com que això ha de durar dos o tres mesos, quedeu-ze que no hi ha problema».

Però la situació es va complicar i per això la mare i la germana van fer cap a Alemanya. I allí, just en arribar, la mare va morir d’un infart. Mentrestant, el pare i el germà, tot i que sabien que estava malalta, no van assabentar‐se de la mort, i per això també van marxar. El seu retorn va ser una epopeia, passant per Itàlia i Àustria, i acabant confinats en un camp de refugiats durant tres mesos. Va ser allà que la família els va informar de la mort de la mare. Van acabar arribant a Dortmund i van passar els tres anys de la Guerra Civil espanyola reciclant els estudis d’enginyeria. L’avi de l’Annemarie fou qui es va quedar a Espanya.