L’OCUPACIÓ DEL TERRITORI CATALÀ PER LES TROPES FRANQUISTES 

La repressió franquista

La Guerra Civil havia acabat per al poble de Sant Just aquella tarda del 25 de gener de 1939, encara que l’ocupació militar de Catalunya no va donar-se per finalitzada fins al febrer dei mateix any. La ciutat de Barcelona va ser ocupada el 26 de gener de 1939, l’endemà de caure el nostre poble. Aquella tarda del 25 de gener de 1939 va morir el conveí Daniel Brull i Angela quan es trobava refugiat amb el seus pares i germans en una cabanya d’una vinya dels afores del poble, en el lloc denominat del Mas Lluí. Allí va ser mortalment ferit per les tropes mores que igualment feriren el seu germà Antoni? També el dia 26 al migdia, en sortir del refugi antiaeri particular situat al carrer Major, va resultar ferit de certa consideració el ciutadà Jaume Odena.

Com una víctima més de la guerra, fem constar aquí que el veí Josep Roldan i Rius, que vivia al carrer de l’Església núm. 3 (les casetes), va suïcidar-se, penjant-se a l’escala del seu propi domicili on deixà una nota en què deia que no podia continuar vivint després de la pèrdua de la guerra i de la desfeta de la seva família a causa de l’empresonament de la seva germana Teresa Roldan i del seu cunyat Joaquim Company, com a conseqüència de la repressió franquista a l’acabament de la Guerra Civil.

Els sofriments i les mancances durant la guerra i la postguerra també van ocasionar al nostre poble nombroses baixes mortals que no podem comptabilitzar, malgrat la seva magnitud.

Les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona.  (Crónica de la Guerra española, núm. 86) 

En abandonar Sant Just Desvern les tropes republicanes -el 24 de gener de 1939- el veïnat, famolenc, va assaltar els dipòsits d’aprovisionament que les forces militars de l’aviació republicana tenien al poble: l’un situat als magatzems de Fillsde Magí Campreciós del carrer de la Creu en aquells moments  ocupats per la col.lectivitat del ram de l’edificació i, l’altre,instal.lat a la fàbrica de material sanitari Sauret -posteriorment cuines de gas Benavent i actualment un grup de residències- al límit del carrer Nord amb el terme municipal d’Esplugues de Llobregat. Grups familiars arrossegaven pels carrers de la població sacs de patates, vestits i material militar abandonat, amb destinació als seus domicilis i donaven acolliment -un cop ocupat el poble- amb major o menor resignació i, alguns, amb entusiasme, tips de violència, de morts, de la fam i de la inseguretat de la guerra, a les tropes ocupants, integrades majoritàriament per soldats moros comandats per oficials espanyols. Aquests -els moros- ràpidament van establir pels carrers de Sant Just una espècie de mercats ambulants on oferien articles de consum dels quals estaven mancats els nostres veïns, com ara pa, tabac, cafè i sucre, que podien com prar mitjançant monedes de plata que previsorament havien amagat, o bé amb bitllets de les séries reconegudes pel govern de Burgos i que les ràdios faccioses anunciaven com a bons. Dels altres bitllets -els republicans-se’n va fer la recollida i foren declarats legalment anul.lats.

H.NEPAL

Amb l’eufòria del retrobament d’una tranquil.litat fora dels perills de la guerra i de la seva incidència en la reraguarda – la guerra continuava- i amb l’intent de normalitzar, encara que fos A BARCELONA provisionalment, la vida ciutadana, el 27 de gener, dos dies després de l’ocupació del poble es van reunir les forces vives de Sant Just -propietaris, industrials, comerciants, pagesos- sota la presidència d’Alfred Aris i

12 

Reynal, amb l’assistència de tots els membres que formaven part de l’Ajuntament republicà per tal de nomenar un nou consistori, amb la finalitat que Sant Just Desvern no quedés orfe d’autoritat local. Es van fer una sèrie de consideracions i propostes i, finalment, l’assemblea va acordar la continuació de l’Ajuntament, que es considerava dimitit, per l’actuació exemplar que havia tingut fins aleshores. Aquesta proposta unànime va merèixer, fins i tot, l’aprovació i la cooperació entusiasta y patriótica de la Federación local de Falange Española Tradicionalista y de las JONS en nom de la qual i de la, tot just nascuda Falange local, parlava Eusebio Lozano y Vicente?. L’últim Ajuntament republicà perllonga la seva presència a la casa de la vila fins al dia 1 de febrer de 1939 quan per ordre del tinent coronel i comandant militar de Sant Feliu de Llobregat es van reunir en sessió extraordinària els antics regidors que formaven part de l’antic ajuntament republicà, i altres veïns de la població, sota la presidència de l’alcalde (sic) Alfred Arís i Reynal i es va procedir al nomenament d’una comissió gestora, presidida com a alcalde per Pere Padrosa i Juncà amb els regidors gestors Francesc Gaig i Guasch, Joan Baptista Pi i Rius, Lluís Soler i Nonell, Emili Miró i Duran, Just Fosalva i Petit i Fermín Lamana i Enciso. Signaren l’acta corresponent els membres sortints i els membres entrants, com si es tractés d’una substitució normal, comptant amb la presència, novament, del Jefe de la Falange local, Eusebio Lozano y Vicente. Recomanem la lectura de l’article publicat a La Vall de Verç que recull integrament les actes aixecades el 27 de gener i l’1 de febrer de 1939, per la seva significació històrica i per la seva diferenciació amb els esdeveniments ocorreguts en d’altres poblacions de l’entorn de Sant Just, en ocasió de la seva ocupació militar. No podem resistir de transcriure els textos de referència com a annexos al final d’aquest llibre”. Cal dir, també, que els regidors republicans assistiren a la primera missa de campanya que se celebrà a plaça de l’Ajuntament, donat que l’església i la rectoria havien estat incendiades i enderrocades el juliol de 1936. Aquesta primera missa va ser oficiada pel rector mossèn Antonino Tenas i Alibés, reintegrat immediatament a la seva tasca pastoral després d’haver estat amagat a Barcelona durant tot el període de la Guerra Civil.

Pel protagonisme que tingué durant el període que acabem de ressenyar, fem especial menció de l’escriptor i jutge municipal de Barcelona i posteriorment magistrat de l’Audiència, Joan Santamaria i Monnés que residia a Sant Just Desvern a la casa núm. 14, actual, del carrer de la Font, ja que s’havia desplaçat de la ciutat comtal a causa dels bombardeigs i que va ser nomenat advocat assessor de l’Ajuntament, La seva signatura figura en les diverses actes relacionades anteriorment, en les d’ocupació i desocupació de la mencionada finca i en les aixecades amb motiu de la recuperació dels edificis de l’església parroquial i del de les Escoles Núria.

Al centre, l’alcalde president de l’Ajuntament gestor, Pere Padrosa i Junca, juntament amb l’autoritat militar i els nous afiliats a Falange Española de FET y de las JONS. (Col.lecció Pere Padrosa i Pruna)

Val a dir que la convivència o tolerància local no va ser observada -o no ho va poder ser- per les noves autoritats, que, pressionades pels nous afiliats a les organitzacions falangistes, no van evitar l’empresonament d’alguns dels seus veïns. En les declaracions oficials -a la premsa i a la ràdio- les autoritats franquistes deien que no es demanarien responsabilitats als qui no tinguessin les mans tacades de sang o als combatents que retornessin al poble, procedents de les unitats republicanes, amb l’esperança de refer la seva vida. Això no fou així i, ben aviat, van ser denunciats, detinguts i empresonats nombrosos santjustencs pel senzill fet d’haver format part d’organitzacions polítiques i sindicals o d’haver estat allistats – Voluntàriament o per les quintes- a l’exèrcit republicà. L’autor d’aquesta relació històrica, per pròpia experiència pot testificar que a la torre del senyor Martínez del carrer Bonavista núm. 34, requisada al seu propietari, Santos Martínez Saura, que fou secretari del president de la República espanyola, Manuel Azaña, va instal.lar-se la Falange local, amb la seva corresponent delegació d’investigació i informació que, a mitja nit, feia anar a buscar les persones del poble que havien tingut una actuació més o menys destacada durant el període de la Guerra Civil a l’Ajuntament, als partits polítics, als sindicalistes, o simplement per la seva significació catalanista. Allí feien signar -algunes vegades amb violència- declaracions a la persona interrogada, sobre fets o accions durant la guerra i que, conjuntament amb altres declaracions o denúncies personals, eren lliurades a la Comandancia de la Guardia Civil de Sant Feliu de Llobregat. Requerits a presentar-se a la casa de la vila a qualsevol hora, prèvia identificació, eren conduïts emmanillats a la presó judicial del districte de Sant Feliu de Llobregat i passaven, més tard, a les institucions penitenciàries, efectives o provisionals de Barcelona. Els que procedien a efectuar els interrogatoris eren, generalment, els falangistes Eusebio Lozano, Rafael Margarit, Manuel Griñen, Josep Amat i l’advocat Lluís Maria Oliveras, tots ells de Sant Just. Posteriorment s’hi varen afegir alguns excoinbatents que varen passar a residir a la nostra localitat, especialment l’empleat de la Sanson, Luís Gamazo.

El dia 1 d’abril de 1939 a Burgos, capital de l’Espanya franquista, es donava el darrer comunicat de guerra que deia així: «En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objectivos militares. LA GUERRA HA TERMINADO. 1 DE ABRIL DE

1939. Año de la Victoria. El Generalísimo Franco».

Oficialment la guerra s’havia acabat aquell primer d’abril de 1939 però la repressió de Catalunya sota el franquisme, com en d’altres zones de l’Estat espanyol, continuava amb una major intensitat.

15 

Els vençuts de la Guerra Civil són internats per milers en camps de concentració on s‘imposa la salutació feixista i on esperen la seva depuració. (Crònica de la Guerra española, núm. 97)

A Sant Just Desvern, com hem dit abans, es van efectuar diverses detencions i les presons de Barcelona -la Model, Cànem del Poble Nou, Horta, Palau de les Missions, Sant Elies, etc.- es van omplir ràpidament dels qui més tard van ser jutjats pel delicte de rebel.lió militar per uns consell de guerra sumaríssims. Més de vint-i-cinc veïns varen sofrir les conseqüències de la repressió franquista per la seva significació esquerrana o pels llocs polítics i sindicals que varen ocupar. Podem citar:

1.- Francesc Garcia i Martin, Natural d’Alacant. Casat. Obrer de La Auxiliar de la Construcción S.A. Treballava a la pedrera de Santa Creu de l’Olorda. Membre de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT) com a tal, forma part del Comitè Revolucionari de Sant Feliu de Llobregat. Condemnat a mort i executat el 23 d’abril de 1939 per la seva suposada indirecta participació en l’assassinat de Miquel Reverter i Roca, administrador de la Torreblanca, propietat del Marqués de Monistrol“.

2.- Joan Herre i Grilló. Natural d’Olvan (El Berguedà). Casat. Militant d’Estat Català (EC) i de la CNT, fou membre del comité de control de la col.lectivització dels transports de Barcelona. Xofer de la companyia d’autobusos La Santjustenca. La sentència del consell de guerra que el condemná a reclusió perpètua -i que tenim al nostre arxiu- fa constar que no s’havia provat la culpabilitat de l’acusat en l’assassinat de dos veïns de Sant Just -Miquel Reverter i Carles Mercader- perpretrats per forasters.

3.- Teresa Descarrega i Amorós. Natural de Ribarroja d’Ebre (La Ribera d’Ebre). Casada amb Lluís Castellví i Munté, eren el cafeters del Casino del carrer de la Sala (Josep Anselm Clavé). La

16

detenció de la Teresa, sembla que va ser deguda més que a la seva militància esquerrana, a la denúncia personal d’uns veïns amb els quals estava enemistada. En ser posada en llibertat va estar desterrada un cert temps al seu poble natal.

4.- Josep Jornet i Masip. Natural de la Torre de l’Espanyol (La Ribera d’Ebre). Vidu. Estava sense feina quan va esclatar la guerra, per això fou ocupat a fer guàrdies pel comité antifeixista de la Carretera. Fou acusat per la denúncia d’haver participat en la detenció de Miquel Reverter, en els primers dies de la revolució. Per encàrrec del comitè, únicament acompanyà a can Vilar els membres del comitè de la CNT de Sant Feliu de Llobregat, que s’havien incautat de la finca de la Torreblanca, propietat del Marqués de Monistrol, que el senyor Reverter administrava i aquí necessitaven per escatir -deien- algunes coses relacionades amb la societat Aigües Potables de Sant Just Desvern. Sentenciat a mort, Josep Jornet i Masip, un cop retirades les denúncies, va ser indultat i posteriorment posat en llibertat. Morí al cap de poc al seu poble i s’atribueix la seva mort als sofriments de la presó.

5.- Miquel Casanovas i Bosch. Natural de Sant Just Desvern. Casat. Pagès. Militant de Nosaltres Sols!. Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Sant Just Desvern durant el període republicà. Forma part del Comitè Antifeixista situat a la casa de la vila i després, en unificar-se amb el de la Carretera, s’instal.là a la casa del capellà del carrer Major i Catalunya. Evità, expon sant-se personalment, actes de violència a la població Denunciat -entre d’altres coses, per la incautació de les escoles parroquials Núria, integrades conjuntament amb les altres escoles del poble en el Consell de l’Escola Unificada (CENU). En sortir de la presó fou desterrat a terres valencianes.

6.- Alfred Arís i Reynal. Natural d’Esplugues de Llobregat. Casat. Paleta. Alcalde gestor durant la guerra, formava part de l’Ajuntament i del Comitè Revolucionari, Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La seva bona actuació durant la guerra, reconeguda per tothom i reflectida en les pàgines del present llibre, no evità que fos detingut i condemnat per un consell de guerra.

17

7.- Francesc Domènech i Roig. Natural de Sant Just Desvern. Solter. Adininistratiu. Militant de Nosaltres Sols!. Participà en l’expedició militar a Mallorca, i va formar part de la Columna d’EC. Ingressà a l’Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya i acabà la guerra amb el grau de capità. Era germà de qui durant molt de temps de l’època franquista fou alcalde de Sant Just Desvern, Josep Maria Domènech i Roig, qui havent-se passat a les files nacionals va retornar al poble formant part del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat.

8.- Vicenç Rabassa i Parladé. Nascut a Sant Vicenç dels Horts (El Baix Llobregat). Casat, Metal.lúrgic. Regidor de l’Ajuntament durant l’època revolucionària i encarregat del racionament de proveïments. Era militant d’ERC i afiliat a la Unió General del Treball (UGT).

9.- Ricard Pagès i Aregall. Fill de Sant Just Desvern. Casat. Xofer i pagès. Membre del Comitè Antifeixista, regidor de l’Ajuntament durant l’època revolucionària i encarregat del racionament de proveïments. Era militant d’ERC i afiliat a la Unió de Rabassaires.

10.- Gabriel Amigó i Pagès. Natural de Sant Just Desvern. Casat. Jardiner de la Torreblanca. Durant el temps de la guerra fou ocupat per la Col.lectivitat Agrícola que es formà a Sant Feliu de Llobregat i que administrava i cultivava la finca mencionada. Aquest podria haver estat el motiu de la seva detenció.

11.- Gonçal Ros i Colomines. Natural de Bellcaire d’Urgell (La Noguera). Casat. Estucador. Membre d’EC. Ingressà voluntari a la columna Macià-Companys. Va participar en els fets locals del 3 de maig de 1937.

12.- Josep Sorolla i Subirana. Natural de Capellades (L’Anoia). Obrer agrícola de la finca de can Vilà on residia en començar la guerra. Va marxar de la finca en ser assassinat el seu propietari Miquel Reverter,

13.- Joan Ollé i Pagès. Nascut a Sant Just. Casat. Paleta afiliat

a la CNT. Com a tal va formar part de la col.lectivitat del ram de la construcció de Sant Just.

14.- Antoni Malaret i Amigó. Natural de Sant Just Desvern. Solter. Auxiliar administratiu de l’Ajuntament. Va formar part del Comitè Antifeixista. Militant de Nosaltres Sols! i posteriorment d’EC. Allistat per les quintes, va participar a la presa de Terol i va ser ascendit a şergent. El consell de guerra que el va jutjar el va absoldre, encara que, equívocament amb el nom de José.

Poesia de Joan Herre i Grilló, del mes d’agost de 1939, quan es creia que estava condemnat a inort. Conservem l‘estil i la grafia de l’original. (Família Herre Navinés)

15.- Magdalena Fusté i Puntis. Filla d’Esplugues de Llobregat. Casada. Teixidora. Militant de Nosaltres Sols! i d’EC. Va anar voluntària al front de guerra amb la columna Macià-Companys.

=

Prestaruul dum penat a part =

16.- Pere Calopa i Amigó. Natural de Sant Just Des vern. Solter. Administra tiu. Allistat per quintes va ser tinent pagador de la 123 Brigada mixta, antiga columna volant d’EC.

 

17.- General Mañé i Fe rrer. Nascut al Vendrell (El Baix Penedès). Casat. Bar ber. Militant de Nosaltres Sols! i d’EC. Va ser poli cia de la Generalitat durant el període de la guerra.

18.- Josep Rabassa i Parladé. Natural de Sant Vicenç dels Horts (El Baix Llobregat).Casat.Meta 1.lúrgic. Obrer de la San son.Com a militant d’ERC, va ser regidor de l’Ajun tament.

19.- Miquel Corcoll i Ferrer. Natural de Port de la Selva (L’Alt Empordà). Casat. Barber. Ingressà en el cos de la Guàrdia d’Assalt de la Generalitat.

20.- Joaquim Company i Fajardo i Teresa Roldan i Rius, Matrimoni natural de Sant Just Desvern. Acolliren refugiats de guerra del País Basc. Denunciats per la seva suposada militància esquerrana.

21.- Raimon Torroja i Valls. Casat. Pedagog. Dirigí l’Escola Pràctica annexa a l’Escola Normal de la Generalitat. Residia a Sant Just abans i després de la guerra. Mor exiliat a Veneçuela. Citat a la GEC.

De tots els que hem relacionat anteriorment, només Francesc Garcia i Martín, va morir afusellat al Camp de la Bota de Barcelona, el 23 d’abril de 1939, quan tenia 49 anys i deixava vídua i tres fills. Els altres foren condemnats a penes de presó que anaven dels sis als trenta anys de reclusió -molts pocs obtingueren l’absolució total- i, en alguns casos, foren commutades les penes imposades a graus inferiors, segurament pels bons informes que individualment proporcionava l’alcalde gestor, Pere Padrosa i Juncà, com ho prova el signat el 14 d’agost de 1939, referit a l’antic alcalde republicà, Alfred Arís i Reynal? i que també forma part dels annexos d’aquest llibre.

Al llarg del compliment de les condemnes imposades aquestes eren reduïdes per diverses condonacions, com la redempció de penes pel treball, la concessió de llibertat provisional, etc. En ser alliberats, alguns d’ells, com per exemple citarem el cas de Miquel Casanovas i Bosch, en sortir de la presó van ser desterrats a més de cent quilòmetres de la seva residència habitual. D’altres, com el pres Joan Herre i Grilló, condemnat a reclusió perpètua, van complir part de les seves penes en batallons de treballadors presoners que executaven obres de reconstrucció de terres devastades per la guerra o alçaven monuments o obres faraòniques d’exaltació al règim, com és el cas del Santuario del Valle de los Caídos. Joan Herre i Grilló va ser l’últim pres sanjustenc posat en llibertat provisional el mes de juny de 1946.

Els consells de guerra eren efectuats pel procediment sumaríssim d’urgència per als delictes de rebel.lió militar, en vista pública, amb una duració aproximada d’una hora durant la qual jutjaven deu, dotze o setze encartats; després que el fiscal hagués demanat les penes més dures, amb una breu intervenció del militar defensor, el tribunal preguntava a l’acusat:»Tiene algo

que alegar el acusado?». I si aquest s’estenia en explicacions, se li ordenava: «limítese a decir sí o no». Cal fer constar que en la documentació tramitada per tal d’aconseguir la llibertat provisional de Joan Herre i Grilló, l’alcalde accidental de Sant Just, Miquel Gazulla i Bellés, manifestà al director de la presó provincial de Lleida, que era satisfactori poder constatar que a la població solament hi quedava el pres pel qual s’interessava. La instància és del 9 de maig de 19448

Repressió cultural i condicions de vida

La transformació brutal en tots els ordres que ocasionà l’ocupació militar de Catalunya, qui més la sofria era la vida oficial. En tota l’Administració era obligatori de parlar el que s’anomenava «la lengua del imperio» i l’intent de genocidi intencionat arribava a la supressió de qualsevol manifestació cultural catalana. La llengua es relegava a l’ús familiar i sofria la intemperància, l’insult o l’agressió física amb l’exigència de «si eres español, habla en cristiano». Les manifestacions i els homenatges als vencedors tenien el seu reflex en les misses commemoratives i en els actes oficials que acabaven sempre tocant o cantant els himnes falangistes, aixecant el braç obligatoriament i fent la salutació feixista. Salutació que també s’exigia a l’acabament de les sessions teatrals o a les sales de cinema. Una mostra d’aquestes celebracions és l’article publicat a La Vanguardia Española, del 23 de març de 19399, que diu:

«San Justo Desvern. Homenaje a los Caídos. El domingo último, festividad de San José, se celebró el acto de conmemoración a los camaradas caídos, organizado per la Jefatura local de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, de acuerdo con las demás autoridades locales. A los distintos actos asistieron las autoridades, jerarquías de FET y de las JONS de la localidad, y delegaciones de San Vicente dels Horts y Esplugas de Llobregat, así como todo el pueblo y simpatizantes de los pueblos vecinos. En la Iglesia Parroquial se ofició el oficio ofrendado a los caídos por Dios y por la Patria, a cuyo recuerdo dedicó la plática el reverendo Cura Párroco, doctor Antonino. Acto seguido se procedió al descubrimiento de la lápida colocada en la fachada de la Iglesia en la que constaban los nombres de los mártires Miguel Reverter Roca, Carlos Mercader Rosell, Francisco Gaig Soler y Daniel Brull Angela, encabezados per el precursor del Movimiento, vilmente asesinado, camarada José

Antonio. Estos momentos fueron de profunda emoción. El camarada Javier Modolell, a instancias del Jefe local, dirigió una alocución en términos de profundo agradecimiento a los que supieron dar su sangre por la Patria y terminó haciendo votos vehementes para que su sacrificio no sea estéril. Finalmente se dieron los «Presentes!» reglamentarios. Después del desfile de las juventudes falangistes ante las autoridades, éstas se dirigieron a inaugurar la placa que da a la Rambla Modolell el nombre del General Franco, donde el

alcalde, Don Pedro Padrosa, en una vibrante alocución, ensalzó la figura prócer del Generalísimo y a nuestro invicto Ejército. También se descubrió la placa que da a la antigua calle Bonavista el nombre de José Antonio Primo de Rivera, pronunciando el Jefe local de FET, camarada Eusebio Lozano, unas vehementes frases llenas de entusiamo y admiración al fundador de la Falange y creador de nuestro Movimiento. Se cantó el «Cara al Sol», dándose los

vítores de ritual. Estos actos se cerraron con una visita de las autoridades a la Jefatura local y a los comedores de «Auxilio Social», que ya fueron inaugurados el mes anterior y que llevan repartidas ya más de 12.000 comidas. Se pronunciaron también breves discursos en dichas visitas, de las que las autoridades salieron muy complacidas. Corresponsal».

22

La placa dedicada als Caídos por Dios y por España, que menciona el retall periodístic anterior, va ser substituïda per una altra que a més de contenir els noms de Miquel Reverter i Roca, assassinat el 23 d’agost de 1936, a les Fonts de Terrassa, de Carles Mercader i Rosell, assassinat el 26 d’agost de 1936, a Esplugues de Llobregat; de Francesc Gaig i Soler, que en mobilitzar-se la seva quinta de 1938, va intentar fugir passant la frontera francesa on trobà la mort i de Daniel Brull i Àngela, mort el 25 de gener de 1939, per les tropes franquistes en ocupar el poble, recollia, a més, els noms dels també assassinats al principi de la guerra civil, Antoni Catasús i Martí, fill de Sant Just, però que en aquells moments no hi residia i el d’Eugènia Manuel i Foguet, que morí al cap de poc temps de ser alliberada de l’empresonament que va sofrir per la seva suposada activitat contrària al règim republicà. La causa de la seva mort s’atribueix a les tortures inflingides amb motiu de la seva detenció. La placa mencionada es troba dipositada a l’Arxiu Municipal de Sant

Just Desvern. Aquesta glorificació dels guanyadors de la Guerra Civil anava acompanyada de l’acció punitiva del nou règim que ultra ser una operació repressiva contra les forces polítiques i sindicals, a Catalunya era un intent d’extirpació d’una cultura expressada en llengua catalanalo, a la qual cosa calia afegir l’establiment del racionament dels articles de consum que va ser la major preocupació del viure ciutadà, juntament amb la conservació de la llibertat física. Aquestes preocupacions foren agreujades per l’esclat de la Segona Guerra Mundial que durà des del setembre de 1939 fins a l’abril de 1945, any de l’alliberament d’Europa per les forces aliades. L’aïllament internacional del règim franquista durant els primers anys de la seva existència, solament mediatitzada per l’ajut que va rebre de la República Argentina presidida per Juan Perón i la seva esposa Eva Duarte, va fer difícil i adelerada la política de proveïments alimentaris i de primera necessitat. La mostra significativa de les penúries que es passaven durant els anys de l’estraperlo són l’establiment de les consignes restrictives com la implantació del dia del plato único o del dia sin postre o bé l’allistament a la Sección Femenina o l’acolliment a la beneficència falangista de l’Auxilio Social; de tot això va tenir el nostre poble!!

23

Pere Padrosa i Juncà, alcalde gestor, va tenir una actuació de moderació o de bon veïnatge a favor de la gent empresonada, informant favorablement -com hem dit abans sobre el comportament durant la Guerra Civil dels empresonats per denúncies personals. Calia, en aquell temps, per a qualsevol gestió -llocs de treball, oposicions, quintes, salconduits de circulació, etc.-, presentar informes que certifiquessin o avalessin l’adhesió al règim, la indeferència o, en el pitjor dels casos, la desafecció. Era, doncs, necessari un «Informe de la

Autoridad local, de Falange Español Tradicionalista y de las JONS, haciendo consignar, además de las condiciones del solvencia y moralidad del solicitante, el ser persona afecta al Movimiento Nacional», Cal fer constar que tots els empleats municipals de l’Ajuntament de Sant Just Desvern van haver de sofrir la instrucció d’un expedient depuratiu per esclarir la seva possible participació o conducta en l’exercici del seu càrrec durant el període de la Guerra Civil, del qual en resultà la continuïtat en els seus llocs de treball de tot el personal municipal depurat amb l’excepció d’un funcionari que no fou readmès fins a l’any 1943.

Primer monument aixecat a la memòria dels Caídos por Dios y por España, a la plaça de l’Ajuntament. (AMSJD. Col.lecció Quintana Cortès)

Per visitar qualsevol localitat situada a la línia fronterera de l’Estat espanyol, l’interessat havia de proveir-se d’un salconduit especial que expedia la Direcció General de Seguretat i en el seu nom, el Comandant de la Guàrdia Civil del lloc, en aquest cas d’Esplugues de Llobregat, força pública que substituí als Mossos d’Esquadra dependents de la Generalitat de Catalunya, i que permitia circular per l’esmentada zona, naturalment, prèvia exhibició de l’anomenada cédula personal, que era el document d’identitat individual d’aquella època. Com a cas curiós, la seva expedició s’efectuava amb el cobrament d’un recàrrec al solters que a certa edat encara conservaven el celibat; era una manera com una altra de fomentar la natalitat, com també ho eren els premis que anualment es concedien a les famílies  nom-broses lliurats pel general Francisco Franco Bahamonde i que tenien tota la publicitat dels mitjans de comunicació.

24 

 

Una prova de la investigació i informació que efectuaven organitzacions falangistes en la depuració política dels ciutadans. (AMSJD)

El 29 d’agost de 1940, l’Ajuntament (o Comissió Gestora) presidit per Pere Padrosa i Juncà es substituí per un altre encapçalat pel falangista Tomás Izturiz Magdaleno!2,  un foraster, empleat de la fàbrica Sanson, excombatent franquista i que, per aquesta condició, va ser encarregat de substituir un alcalde poc ortodox amb la doctrina nacional-sindicalista del règim. Les destitucions i nomenaments dels càrrecs públics es feien mitjançant un telegrama del Govern Civil de la província, que era l’autoritat que assumia tots els poders jurídics i ad ministratius. Durant el seu mandat hagué d’afrontar el greu cas

 

sitària, s’hagué de demanar urgentment un medicament que no existia en tot l’Estat espanyol,

amb la intervenció del consolat ***”… S.P.F.P. A SR SUTOCONDUCJA ESPECIAL DE 4208 ELAS

alemany de Barcelona i de D(Obile demora

l’ambaixada d’Espanya nacido en Benedetta ,el_10. 

a Berlín -Alemanya en aquells de acele — 1933; prole 

moments estava en guerra sión Locher a -domicilio 

contra els aliats- per tal —– calie Jocesoek d’aconseguir la tramesa, per via …—-—— Núm. Anueda autoriza aèria, d’un producte de la casa

do para circular ur la zona fronteriza Bayer, destinant als que con FRANCIA teepeerde sofriren aquella malaltia. Aquest

greu problema sanitari ocasionà el E 75 AGO, GAN

nomenament d’un nou veterinari de 195 

titular, Josep M. Sèculi i Brillas, fill del veterinari de Sant Joan Despí, natural de Sant Just Desvern, Josep Sèculi i Roca13. Aquest nou funcionari modernitzà

el funcionament de l’escorxador

TRES PESETAS ITRES MESES!

municipal, i fins i tot va comprar

un microscopi millor per poder examinar in situ les mostres de carn sacrificades, ja que les inspeccions sanitàries es feien al propi domicili del veterinari. Els malalts afectats per la triquinosi varen passar moments molt greus i van tardar temps a recuperar-se14. L’alcalde, el senyor Izturiz, va ser suspès del seu càrrec el 25 de març de 1944, per diverses anormalitats ocorregudes durant el seu mandat i va ser  reemplaçat accidentalment pels regidors Lluís Sauri i Josep Albareda, amb la intervenció del delegat governatiu, Enric Pando i Font de Sol.  

Encara l’any 1955 era   necessarisalconduit per poder circular per la zona   fronterera francesa. (Arxiu Robert Surroca)

Reconstrucció de la parròquia

Transcrivim, en primer lloc, l’acta marginal que figura a  l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern, aixecada després de  l’incendi del temple parroquial el 21 de juliol de 1936 i que

EXPEDITION

YA LEDERO POR

un 

26 

dóna compte de l’estat en què va quedar l’edifici de l’església i la casa rectoral:

«Acta. A Sant Just Desvern, a 25 de juliol de 1936. Es constitueixen a l’Ajuntament d’aquesta població, amb assistència del jutge municipal i secretaris respectius, sota la presidència de l’alcalde, Daniel Cardona i Civit, i en compliment de l’acord pres per la Corporació municipal en data d’avui, essent les quatre hores de la tarda, a la que fou església d’aquesta població, per tal de fer un inventari de tot allò aprofitable que existeixi i aixecar acta de la mateixa. Aşşişteixen a l’acte com a pèrits assessors els mestres d’obres, veïns de la present, senyor Miquel Malaret i Fosalva, Isidre Campreciós i Pagès i Francesc Calopa i Campamà. Seguides minuciosament les naus i dependències de l’esmentada església, s’ha pogut constatar la destrucció complerta, a causa del foc, a l’interior de la mateixa i aquelles dependències annexes, sense que pel moment existeixen a la vista objectes de vàlua per ésser inventariats ni de cap altra mena, sense perjudici defer-ho quan es remoguin les runes existents.

En vista del perill en què es troben les parets de l’edifici i per tal d’evitar desgràcies personals que poguessin succeir, s’acorda: enderrocar el sostre que dóna al carrer Maragall i la paret que correspon a la que fou la rectoria i que dóna el carrer de l’Església, cantonada Bonavista i paradar així que les circumstàncies ho permetin les entrades de l’edifici, De totes les quals coses s’exten la present llegida i trobada de conformitat, la signen tots els concurrents a l’acte que al marge s’anomenen. Nota marginal: alcalde, Daniel Cardona; Consellers: Just Vidal, Miquel Casanovas, Lluís Torrents, Josep Santacana, Pere Navarra, Pere Estella, Joan Viladoms, Daniel Brull. Jutge: Marcel Vivés, Mestres d’obres: Miquel Malaret, Francesc Calopa i Isidre Campreciós. Secretaris: Antoni Palau i Emili Carbonell».

27 

L’altar reconstruït de la parròquia amb les dels Sant Just i Pastor(AMSJD. Col.lecció  Quintana  Cortès) 

Afegim que en una recerca posterior es va descobrirl’existència dels llibres parroquials de registre de sacraments i òbits que es van salvar de la crema i que foren dipositats a l’Ajuntament i en el seu moment reintegrats a l’Arxiu parroquial. imatges , La lectura de l’acta anterior dóna compte de com va trobar de  destruïda l’església parroquial i la casa rectoral quan, al generde 1939, mossèn Antonino Tenas i Alibés, reincorporat al poble, va reprendre la seva tasca apostòlica, amb un cert ressentiment humà per les privacions que hagué de suportar durant el temps que va haver d’estar amagat durant la Guerra Civil, i per la destrucció del temple parroquial al qual havia donat una esforçada dedicació durant més de vint anys continuats com a rector.

Tenia un afany febril de TYM STATS

reconstruir el temple parroquial destruït el 21 de juliol de 1939 i va demanar l’ajut personal i voluntari -o no tan voluntari- a tots els veïns, paletes, manobres, industrials, dones de casa, etc., per tal de procedir a la reconstrucció de l’església parroquial i de la rectoria. Contra els seus sentiments hagué de predicar en castellà -prohibides les prèdiques en català- i és en aquella llengua que redactava les seves al.locucions invitant els fidels a participar en la reconstrucció del temple.

Ressenyem una part d’aquestes pel seu to i pel seu contingut que titulat: «Una limosna por Dios» …Pero el

28

desatre es tan extenso, la ruina tant enorme, que no bastan, ni de mucho, nuestras fuerzas, por grande que sea nuestra voluntad, aunque no sea más que para reparar lo que es reparable. Necesitamos de vuestra ayuda y auxilio, que en una u otra forma podéis prestarnos: con vuestra limosna en metálico o en especie, y, aún más, con vuestra aportación personal. Podéis hacer pequeños ahorros en vuestros gastos superfluos para darlos de caridad y, despertando nuevas emulaciones, adquirir lo necesario para el culto. Podéis, quizás, dar vuestro ajuar doméstico, algunas prendas que podran convertirse en ropas y otros objetos del menaje del templo. Podéis dar vuestro trabajo personal -que es tanto como a vosotros mismos- por Dios. Amas de casas, jovencitas, niñas, podéis, con vuestra habilidad y vuestras labores , confeccionar ornamentos u otras ropas del altar, cuidar de ellos con el lavado, la aguja, la plancha, etc, para atender a su compostura y conservación. Propietarios, industriales, comerciantes, obreros, todos podéis dar unos días, unas horas en vuestras ocupaciones, trabajando por la restauración del templo, en los quehaceres que más apropiados sean vuestros gustos yprofesión. Todos podéis hacerlo, todos sois a ello invitados, a nadie se excluye>>15,

La primera etapa de la reconstrucció del temple parroquial va culminar amb la reposició i benedicció de les actuals campanes -quatre- en substitució de les tres que ja existien16 i que van ser despenjades i expropiades pels fets de juliol de 1936 i destinades -deien- a la fabricació d’armanent per a l’exèrcit republicà. Va ser el 3 de març de 1940, amb el padrinatge dels matrimonis Gaspar Modolell i Jané i Gertrudis Lluch, Jaume Melchor i Teresa Vergés, Josep Dalmau i Dolors Ballart i els senyors Sans. Va oficiar la solemne consagració el bisbe de Tubuna, el reverend Frederic Costa. Les tradicionals i clàssiques inscripcions gravades a les campanes porten, també, clares al.lusions a les destruccions revolucionàries i diuen:

«Potestatibus tenebrarum superatis, LAUDO DEUM»: vençut el poder de les tenebres, LLOO DÉU; «Culto público restituto, VICO PLEBEM»: restablert el culte públic, CRIDO EL POBLE; «Voce recuperata, NATOS NUNTIO,DEFUNCTOS

29

PLORO»: recobrada la meva veu, ANUNCIO ELS NOU NATS, PLORO PELS QUE MOREN; «Piis populi inoribus instauratis, FULGURA PELLO»:restaurats els pietosos costums del poble, ALLUNYO LES TEMPESTATS.

El 3 de març de 1940 va ser restablert el culte al recoşntruït temple parroquial, ainb la presència de banderes i signes falangistes. (AMSJD. Col.lecció Quintana Cortès)

Com podem, veure els treballs de restauració de l’església anaven a bon ritme -treballant fins i tot els diumenges i festes de guardar- fins arribar a la consagració del temple renovat el 14 de maig de 1944, per l’Excel.lentíssim i Reverendissim Senyor Gregorio Modrego Casaus, bisbe de Barcelona, que sentia una especial predilecció pel rector de Sant Just i que va donar una gran solemnitat a la cerimònia litúrgica de la consagració que, segons diuen, va durar més de cinc hores.

va 

La creu de pedra del terme, situada al monticle del Pedró i destruïda pels successos revolucionaris, es substituí per l’actual creu de ferro que es troba al mateix lloc que l’anterior i que fou beneïda el 15 de juliol de 1940. El seu forjat va fer-se als tallers Trullén, situats al camí antic de Sant Joan. Seguint les obres de reposició de les imatges destruïdes per l’ateisme revolucionari, es beneí, també, la imatge del Sagrat Cor que actualment

30

presideix la plaça del mateix nom i que és obra de Xavier Mo dolell i Lluch”), fill de Gaspar Modolell i Jané, propietari urba nitzador de la barriada del Sagrat Cor.

Les Escoles Núria 18, escola parroquial fundada l’any 1932 i que durant la Guerra Civil va formar part de l’anomenada escola nova unificada (CENU), a part de la finalitat d’educar els seus membres cristianament, consignava que «les nostres Escoles són catalanes i ben catalanes, tant per la seva llengua com pel seu esperit. Ens ho exigeix la triple força d’un sentiment ben pregon, una conveniència particular i les nostres arreladíssimes conviccions pedagogiques». Va haver de sofrir el sotrac que suposà el canvi de mentalitat en haver d’assumir, tant el professorat com la direcció de l’escola parroquial, un canvi profund en l’ensenyament primari, ara oblidant i perseguint allò que representés una interpretació del passat històric i de l’ensenyament pedagògic de Catalunya. El triomfalisme del guanyadors de la Guerra Civil imposà la glorificació d’un altre passat, amb eslògans com; Por el imperio hacia Dios o d’exaltació del present: España, Una, Grande y Libre!, això escollint-ne dos com a exemple. Cal dir, però, que per sota la norma

Una de les oficial imposada, les Escoles Núria mantingueren un pòsit

campanes del de catalanitat discret, que es manifestaria, principalment, en

restaria, principalment, en campanar les festes i representacions folklòriques tradicionals del país. restaurat on Una novetat va ser la instal.lació, durant l’any 1946, d’un poden veure’s observatori meteorològic local -el primer de Sant Just

les incripcions -adherit el Servei Meteorològic Provincial. Josep Bullich i gravades amb la consignació Tella i Maria de la Cinta Amigó i Rius, la Cinteta, van ser de qui les va els mestres recuperats que iniciaren aquesta nova etapa  apadrinar escolar,

(Col.lecció AMSJD)

31

NOTES

(1) Solé i Sabaté, Josep M. i Vilarroya i Font, Joan (1987), L’ocupació militar de Catalunya, març 1938-febrer1939. Edicions l’Avenç. Col.lecció Clio. Barce lona. Pàg. 99. En aquesta pàgina es consigna que Daniel Brull i Angela va morir el 26 de gener de 1939 -data de l’acta de defunció- quan en realitat va morir la tarda del dia 25, data de l’ocupació del poble per les tropes nacionals.

(2) Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de les JONS). Agrupació política unificada el 19 d’abril de 1937. Partit únic de l’Estat espanyol, sotmès al comandament del general Franco. Va articular unitàriament la ideologia del règim, va fornir quadres polítics a l’estat d’inspiració feixista i va crear els sindicats verticals que volien ser els representants dels obrers qualificats de productores i tenien, també, participació empresarial. Extret de la Gran Enciclopèdia Catalana.

(3) Arxiu Municipal de Sant Just Desvern (AMSJD). Acta de l’1 de febrer de 1939. Comisió gestora a requerimient de D. Eusebio Lozano Vicente, Jefe Local de FET y de las JONS: Alcalde: Pere Padrosa i Juncà, vicepresident: Francesc Gaigi Guasch; regidors gestors: Joan Baptista Pi i Rius, Lluís Soler i Nonell, Just Fosalva i Petit i Fermín Lamana i Enciso. L’endemà se signà la corresponent acta d’arqueig extraordinari, que donà una existència a la caixa municipal de 136.528 pessetes ainb 54 cèntims. Signaven: «El Alcalde saliente, Alfredo Arís y el Alcal de entrante, P. Padrosa Juncà>>.

(4) AMSJD. Acta del 27 de gener i 1 de febrer de 1939. Actes recollides per Dolors Sanahuja en un article a La Vall de Verç, núm. 68. 15 de març de 1984.

(5) Santamaria i Monné, Joan. És autor de diversos llibres de narracions i de temes jurídics dels quals ressalta especialment la novel.la Adam i Eva que tingué un gran èxit de vendes abans de la Guerra Civil. Estrenà, a l’Ateneu santjustenc, l’obra teatral Cada casa és un món a càrrec del Quadre Escènic de l’entitat, l’any 1937. Citat a la GEC.

(6) Solé i Sabaté, Josep M. (1985), La repressió franquista a Catalunya. Volum II. Edicions 62, Barcelona, pàg. 292. El nom de Francesc Garcia Martin figura en la relació de persones afusellades el 23 d’abril de 1939 a Barcelona, al Camp de la Bota i de les quals se’n desconeix el veïnatge.

(7) AMSJD. Corresp. Aj. 14 d’agost de 1939. Informe recollit literalment a La Vall de Verç, en l’article de Dolors Sanahuja, núm. 68, del 15 de març de 1984.

(8) AMSJD. Corresp. Aj. 1944, Documentació relativa a l’empresonat Joan Herre i Grillo.

32

(9) La Vanguardia Española, 23 de març de 1939, pàg. 10. Article recollit per l’autor.

(10) (1973), Catalunya sota el règim franquista, Vol. I. Informe sobre la persecució de la llengua franquista i la cultura catalana a Catalunya pel general Franco. Edicions Catalanes de París.

(11) Auxilio Social. Organització creada a l’Espanya nacional per la delegada de la Sección Femenina de Falange, Pilar Primo de Rivera, amb la finalitat d’assistir sanitàriament i socialment, mitjançant la instal.lació de menjadors, orfenats, etc., els nens pobres i sense recursos, inclosos els republicans, als llocs ocupats per l’exèrcit franquista i que posteriorment s’estengué per tot el territori espanyol, a mesura que progressava la seva ocupació. Amb la finalitat de regenerar la dona espanyola, les dones, per obtenir qualsevol càrrec públic, per formar part del funcionariat o per entrar a entitats privades de naturalesa civil, concessionàries de serveis públics, havien de justificar haver complert el Servicio Social. Era im prescindible de presentar el corresponent certificat conforme s’havia prestat aquest servei, fins i tot per obtenir el passaport o el carnet de conduir. Extret de la GEC.

(12) AMSJD. Acta del 29 d’agost de 1940. Ajuntament governatiu: Alcalde, Tomás Izturiz i Magdaleno. Regidors: Lluís Sauri i Isern, Angel Bono i Cruixent, Josep Albareda i Masip, Ricard Torné i Olivé, Jaume Taxé i Santacana i Martí Busquets i Mascaró. L’alcalde gestor cessat, Pere Padrosa i Juncà, ja havia estat elegit minoritàriament regidor de l’Ajuntament republicà constituït el 15 d’abril de 1931. Formå part, també, de l’Ajuntament gestor nomenat governativament el 13 d’octubre de 1934. Era de la masia i propietat de can Padrosa i un dels urbanitzadors de les barriades de la Plana Padrosa i Bellsoleig. Un accident amb el vehicle que ocupava amb diversos familiars va ser la causa de la seva mort i la d’un dels seus fills i de la muller d’aquest i a causa del qual van resultar amb ferides greus la seva esposa i una filla. Tràgic fet ocorregut el 18 d’agost de 1968 i que va ocasionar uns dies de dol de la població.

(13) Solé i Sabaté, Josep M. Vilarroya i Font, Joan (1985), La repressió a la reraguarda a Catalunya (1936-1939), Volum II. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 121. Josep Sèculi i Roca, fill de Sant Just Desvern i pare de Josep M. Sèculi i Brillas, assasinat sense figurar data a Montcada (ident. núm. 811). Fa constar la desconeixença de la seva militància i naturalesa. Funcionari.

(14) Triquinosi. Malaltia parisitária, causada per la triquina, deguda a la ingestió de carn parasitada amb larves de triquina encistades. La ingestió de la carn crua o poc cuita va seguida d’un quadre agut d’intolerància alimentària: febre, dolor abdominal, nàusees, vòinits, diarrees, etc. Després d’una setmana, quan els nous embrions arriben als músculs esquelètics, apareix dolor muscular i debilitat, febres,

33

ia més, periorbitaris, conjuntivitis, inquietud, insomni, afecció del sistema nerviós, etc. Extret de la GEC.

(15) Parroquia de San Justo Desvern, Post Nubila. Documentos para una pági na de nuestra historia. 14 de mayo de 1944. Antonino Tenas, Pbro. Conté: Una limosna a Dios. A mis feligreses de San Justo Desvern, 9 abril de 1940. Sermón predicado con motivo de la inauguración oficial del culto de nuestro templo parroquial y bendición de sus campanas, 3 marzo 1940. Solemne consagración de nuestra iglesia, 14 mayo de 1944. Recuerdo de la consagración de la Iglesia parroquial de Sant Justo Desvern, 14 mayo 1944.

(16) Guasch i Dalmau, David (1990), “Un contracte de fosa per unes campanes noves de l’església de Sant Just Desvern”, Miscel.lània d’Estudis Santjuştencs, Volum II. El contracte és datat el 13 d’abil de 1682. És, per tant, acceptable que les campanes destruïdes el juliol de 1936 fossin les que són objecte del contracte ressenyat.

(17) Modolell i Lluch, Xavier. Nascut l’any 1917 i mort el 1986. Escultor autodidacta. S’integrà al grup Lais i exposà a Barcelona i Madrid. A Sant Just Desvern va fer la mascareta mortuòria de Daniel Cardona, els bust d’Enric Mo rera i J.A. Clavé i també una esquela dedicada al promotor de l’esport local, Ferran Leuthard, situada al Poliesportiu. Conjuntament amb l’artista Josep Guinovart, és autor dels fris que decora la part superior del Parador de Sant Just. Fou durant alguns anys president de l’Orfeó Enric Morera de l’Ateneu de Sant Just Desvern. Citat a la GEC.

(18) Les Escoles Núria de Sant Just Desvern. Sant Just Desvern, 1935. I.-La seva fundació. II.-Els edificis i material escolar. III.-Els mètodes i ensenyament.

34