A la meva primera mestra i “germana gran” Cintenta Amigó i Font

Presentació 

Des del Centre d’Estudis Santjustencs se m’ha demant que faci la presentació del llibre que teniu a les mans i que el seu autor, Pere Brull, ha titulat Imatges dels grups escolars de Sant Just Desvern (segle XX).

No cal dir que és per a mi un gran plaer respondre a aquesta demanda, com a regidora d’Educació, com a mestre i com persona. La història és una de les meves passions. L’escola n’és una altra. I aquest llibre reuneix en una sola, història i escola.

La meva passió per la història ve, segurament, del fet que sóc tremendament curiosa. Amb el temps i per la meva formació professional, a la curiositat s’ha afegit la convicció de la necessitat de conèixer la pròpia història per poder comprendre molts dels problemes humans del passat i, a partir d’aquesta comprensió, buscar solucions als problemes humans actuals. A més a més, tinc la sort de tenir una professió que em permet poder transmetre la meva passió mentre treballo.

No només són historiadors una élit d’intel·lectuals, generalment masculins que, des de la universitat i el poder decideixen quina es la nostra història. Ara, qualsevol persona pot fer d’historiador perquè la història i la seva interpretació és viva, és canviant, es construeix dia a dia i incorpora, en la seva anàlisi elements de la vida privada. Això la fa més propera, més apassionant i més eficaç per entendre els problemes humans fonamentals i per poder buscar hi solucions.

Vivim en una època i un entorn en què es reconeixen com a protagonistes de la història els homes i les dones, els grups socials i ètnics, els pobles i els col·lectius, les persones concretes que viuen a prop. Aquest fet és transcendental per fer història avui. Els continguts històrics no només són els grans fets protagonitzats pels grans homes, ja que hem incorporat els fets quotidians protagonitzats per homes, dones i col·lectius històricament silenciats.

Aquest llibre té el valor, al meu parer, d’estar situat dins aquest context d’història propera i casolana. És un document essencial per conèixer i poder analitzar, fent servir com a font documental la fotografia, una època de Sant Just a través dels seus protagonistes principals: els nois i les noies, els mes tres i les escoles. És una font directa que dóna informació exhaustiva de l’evolució en la manera de vestir, de pentinar-se, de l’arquitectura escolar, de

10 

l’estructura urbanística, de la fotografia… d’aspectes més subtils com poden ser l’estètica, el concepte de jerarquia i, també dels continguts i la metodologia educativa. També ens permet poder fer un estudi comparatiu entre diferents períodes de temps i entre diferents escoles en un mateix moment,

actitud d’humilitat, Jo no crec que sigui petita la història que vostè ha recuperat. Una història que recull la presència de més de tres mil cinc-centes persones, contrastada amb més de cent cinquanta fotografies, mai no pot ser petita.

És evident que aquest llibre hauria estat impossible sense l’existència del Centre d’Estudis Santjustencs i la dinàmica de l’Arxiu Municipal. Ambdós, amb les persones que hi treballen i hi dedi quen el seu temps lliure, són agents actius de la recuperació del passat de les persones i dels col·lectius santjustencs i guardes de les arrels i de la identitat del nostre poble. A més, esdevenen una important font d’informació per a l’aprenentatge de la història dels nois i de les noies de Sant Just.

Felicitats, Sant Just, per poder comptar amb aquest document, que a més de ser font d’informació, permet jugar a trobar-se i recordar vells temps, en solitari o en companyia, amb nostàlgia o sense, però sempre amb la satisfacció que dóna saber-se prota gonista d’una època històrica.

Costi Rubio García Regidora d’Educació

Sant Just Desvern, desembre de 1999.

Gràcies, senyor Brull, per aquest treball. Suposo que el qualificatiu petita és producte d’una

11

Preàmbul i dedicatòria 

are 

El fet de parlar d’un segle d’escoles al nostre poble, ja en el seu dia, va ser assenyalat com una cosa nostàlgica”, sense interès. Segurament tenien raó els qui pensaven així, però, davant el resultat d’aquella exposició per on passaren centenars de visitants (1.800), que ens captivà a tots i la visita dia rere dia de molts dels “retratats” acompanyats de persones, cada vegada diferents, per gaudir d’aquelles, gairebé oblidades, imatges, veient aquelles cares infantils, aquells ulls temorosos, les

13 

espardenyes noves i, fins i tot, les sabates dels diumenges quan se’ns havia avisat de la visita del fotògraf.

“- M’estranya però jo, a casa meva, no n’he trobat cap.”

Nostàlgia? De ben segur. Per què no? Però que bonic va ser recordar cada cara, cada company o companya i comprovar com, en més d’un cas, el del meu costat ja no està entre nosaltres!

Aquesta conversa la sentirem vàries vegades. Qui podia pensar que, en el seu dia, probablement valia una pesseta cadascuna de les fotografies. Com podien comprar-la a casa si amb aquella pesseta es podien tenir dos parells d’espardenyes per als dos germans? 

Poder comptar amb la memòria de les meves amistats repassant cares, comprovant cognoms, fins i tot el primer però, moltes vegades, ignorant quin era el nom. Com vam treballar i com em van ajudar tantes i tantes persones a qui vaig acudir. Puc assegurar-vos que es van remenar moltes calaixeres en moltes cases; amb la sort de trobar-hi, moltes vegades, aquella vella fotografia que la mare havia guardat tan curosament per al dia de demà…

Fins i tot vàrem mobilitzar l’Arxiu Històric Mu nicipal i el de la Parròquia per saber els cognoms i noms dels diferents germans. Que bonics varen ser aquells tres anys esmerçats! Fóra impossible fer una relació de tots els “implicats”. Únicament m’atreveixo a agrair la col·laboració de Jordi Amigó Barbeta, arxiver municipal, de Joaquim Carbonell Calders, secretari del Centre d’Estudis Santjustencs i de l’amic Josep Quintana Cortés, membre i expresident del CES. No cal dir que tot el Centre, amb el seu

14 

president Antoni Malaret al capdavant, em donà suport, junt amb Pere Aceitón, un altre membre actiu.

serveixi, principalment, per als meus amics i amigues que van creure en mi. També hi trobareu 3.662 noms i cognoms.

Quant als dies d’exposició, també haig d’agrair la col·laboració de Maria Quintana Cortès i de la seva filla Marta, coordinadores molt eficaces.

a re 

Que els vostres fills el conservin, si més no, com a record d’aquell avi o d’aquella àvia que un dia van ser nens. Els nostres néts només ens han conegut amb arrugues.

La inauguració fou el dissabte 17 de juny de 1995 i romangué oberta fins al diumenge, dia 2 de juliol. L’assistència de 1.800 persones, com he dit, ha fet que sigui, fins al moment, la més visitada de Can Ginestar. Vam poder comptar amb la visita dels regidors Jaume Campreciós Colet i Meri Barranco García. El nostre alcalde no va poder venir fins al dissabte, dia 1 de juliol.

D’una banda, l’haver pogut reproduir unes 150 fotografies en aquest llibre hem de considerar-ho com un èxit poques vegades assolit en altres publicacions. De l’altra, us diré que, les fotografies de què disposem (ja ho he dit, unes 389), podran ser vistes i consultades, amb les seves corresponents llistes de noms, a l’Arxiu Històric Municipal, donat que els quinze àlbums que componen el fons els lliurare a l’Arxiu perquè puguin ser consultats per tothom qui ho vulgui.

Que avui presentem aquest petit resum (molt poques fotografies, davant les 389 de què disposem) respon a la iniciativa que tinguem un llibret més a les nostres biblioteques amb la confiança que

La llista d’alumnes comprèn més de 5.000 noms. No hi ha dubte que hi ha molts errors i, principalment, moltes mancances. Una altra de les

nostres pretensions és que els nostres lectors ens ajudin a esmenar-los i a completar aquest recull.

Pere Brull i Angela, membre del Centre d’Estudis Santjustenos