2. INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ 

DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST 2.1 Anys 50. Engegada definitiva Acabat el període dels anys 40, no serà fins 1954 quan un grup de joves sant justencs s’interessaren pel bàsquet. Pepito Asmarats, Ignasi Casas, Angel Cuenca, Miquel Reinal i Francesc Gallart, veuen al cinema una pel·lícula sobre Js “Harlem Globetrotters”, aquell famós equip format només per jugadors negres que eren uns artistes i uns malabaristes amb la pilota i que jugaven arreu del món per fer publicitat del bàsquet americà. Embadalits pel que havien vist van anar a cercar en Josep Ruiz, llavors responsable de la O.J.E. a la població. En Ruiz va organitzar el petit grup inicial d’entusiastes, en el que van sovinte jar alguns passavolants, és a dir, noms que apareixien uns pocs dies o setmanes i en algun partit, però no van tenir continuïtat. El primer entrenador d’aquell grup va ser el Sr. Josep Fontanillas, professor de gimnàstica de l’escola, que els va ensenyar a passar i tirar. En Nasi Casas i en Pito Asmarats encara recorden com els feia exercitar posant-se una ma a l’esquena i les dificultats en córrer amb les espardenyes de pagès que feien servir en els primers temps.

Formació d’inicis dels 50. Drets: Sr. Josep Fontanillas, Josep M. Domènech, Pepito Asmarats i Josep Ruiz. Ajupits: Ignasi Casas, Martí Camats i Jordi Molinos.

43 

CLUB BÀSQUET SANT JUST 50è ANIVERSARI

Durant 1954 en Josep Ruiz els hi organitza partits amistosos i un torneig per la comarca. El primer partit que es recorda és amb el Sant Boi, i després amb Martorell, Viladecans, el Poble Nou de Barcelona, i sovint necessitaven amics per completar cinc jugadors. A Pepito Asmarats, Ignasi Casas, Angel Cuenca i Miquel Reinal se’ls hi afageix immediatament en Ramon Aguadé. Un dia que els hi faltava un jugador, en Pito Asmarats li diu al Ramon que hi vagi: “I què he de fer, si jo no en ser de jugar” comenta en Ramon sorprès de l’oferiment, i en Pito li respon : “Res, t‘estàs al costat nostre corrent, quan et passem la pilota no et moguis, sobretot no et moguis, no facis res i ens la tornes“. A aquests primers noms, s’ajunta també en Jordi Molinos, que es movia en l’àmbit oficial de l’esport i que cal considerar d’aquest grup primer. Després noms que apareixen i desapa reixen com Josep M. Domènech, Martí Camats o en Josep Parra. Precisament en Parra serà protagonista immediat en ser un dels “culpables” de la diguem-ne, preparació del “nou” camp de l’Ateneul.

Una de les primeres necessitats de l’engrescada era, és clar, un camp i la

naturalesa els va facilitar l’ocasió. Una nit de trons i llamps de les grosses (Jordi Molinos diu que era després de la missa del gall i que anaven prou “contents”) va caure tal quantitat d’ai gua i va bufar un vent de mil dimonis, que els pins que separaven les dues meitats del terreny de l’Ateneu i també els que l’envoltaven, van que dar molt malmesos i alguns es van trencar i fins i tot caure. Els nois es

van decidir a donar un cop de mà als Formació de 1954. La samarreta era de color

efectes naturals. En Parra va anar a verd. Drets: Francesc Gallart (Entren.), Ramon Aguadé, Miquel Reinal i Josep Parra. Ajupits: cercar una gruixuda corda de pou i Pepico Asmarats, Ignasi Casas i Angel Cuenca. entre tots van ajudar a netejar el cen

tre del terreny. Al cap de pocs dies, donades les males condicions del terra i els arbres caiguts, l’Ajuntament va deci dir aplanar el terreny i deixar-lo en condicions. S’havia aconseguit un terreny prou ampla i llarg, com per encabir-hi un camp amb les mides reglamentàries, de dalt a baix, en vertical al carrer de l’Ateneu. El panorama començava a acla rir-se. Van recordar que llençats per terra en el camp de futbol de Can Sagrera hi havia els pals de les antigues cistelles dels anys 40. Els van anar a buscar, els

44 

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

Je plantar i fixar al terra com van poder, a una alçada que mínimament els hi

a semblar la reglamentària (hi ha qui recorda que una cistella era gairebé 50 cm Blues baixa que l’altre). El Sr. Joan Aguadé, el recordat ferrer del carrer Badó, va

er els cèrcols i els tirants per subjectar-los. En Pastor Fosalva feia d’entrenador. la seva vídua, la Sra. Carolina Torrents, recorda avui com llegia llibres de bàs truet i apuntava en una llibreta, tot el que els hi havia d’ensenyar. Calçaveni

spardenyes de pagès i un uniforme de color verd de la O.J.E. i no els hi va anar Jens malament en els partits amistosos d’iniciació, que van guanyar gairebé tots.

Com els nois majorment eren treballadors i de bon matí els hi calia anar a la feina, va ser obligat disposar ràpidament d’enllumenat per poder entrenar a la nit. Amb quatre fustes, dos fils, cinc plats de llum elementals i uns petits aïlla dors, es va muntar el primer enllumenat. L’artista” de la instal·lació va ser en jaume Mir Mayol, un dels suports amicals del grup. Començant amb la col·locació d’un dels pàmpols al centre de la pista, els altres quatre es van distri buir equidistantment en direcció les quatre cantonades del camp. Tot el grup va col·laborar en la instal·lació, que aguantada quasi amb fils i cordes va funcionar des del primer moment i va aguantar els primers anys, fins la cementació del

Partic de Festa Major al 1957. Com a curiositat, pot observar-se el llum amb el pàmpol i la bom beta, la pilota de cuir, els pins que envolten el camp, de terra, amb les línies marcades amb calç blanca. Pel Sant Just s’hi poden veure l’Àngel Cuenca (n°3), en Pepito Asmarats (n°4), al fons en Nasi Casas i en primer terme en Ramon Aguadé.

45 

CLUB BÀSQUET SANT JUST 50è ANIVERSARI

camp i la pertinent instal·lació de quatre consistents postes d’enllumenat, l’any 1959.

Per la seva transcendència en la definició i convenciment del grup de jugar a basquetbol, cal esmentar l’excursió que en Josep Ruiz i en Pastor Fosalva els hi van organitzar, a Barcelona, a veure un partit internacional, España-Itàlia, corresponent als II Jocs del Mediterrani que es celebraven a la capital. El 22 de juliol de 1955 al Palau Municipal d’Esports del carrer Lleida de Barcelona construït expressament pels Jocs. Va ser un partit extraordinari on Espanya va guanyar 101 a 89, i l’Àngel Cuenca, en Pito Asmarats, Nasi Casas i Francesc Gallart van quedar bocabadats amb els 42 punts d’en Jordi Bonareu i les evolu cions de l’Eduard Kucharsky, Joaquin Hernandez, Joan Canals, Josep Brunet, Antonio Diaz Miguel i companyia. Al dia següent la premsa barcelonina desta cava el gran èxit de la Selecció Espanyola i subratllava que “En todo momento la Selección se vió animada por un grupo de jovenes…“, peu de foto on els entusias mats nois santjustencs hi sortien retratats.

Bé, els nostres protagonistes, il·lusionats, es van inscriure, al setembre de 1955, en el seu primer campionat oficial, a segona categoria de “Educacion y Descanso” amb tot l’entusiasme del món i una quasi nul-la preparació basquet bolística.

Segells del Bàsquet Sant Just, representatius de l’època: FJ San Justo (“Frente de Juventudes”) i ED San Justo (“Educación y Descanso”).

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

2.2 Període a “Educación y Descanso”. 1955-67

2.2.1 Nucli inicial El grup d’amics havia perdut els passavolants i van afrontar el seu primer cam pionat (setembre 1955 a maig 1956) amb més il·lusió que preparació. A Ramon Aguadé (n°5), Pepito Asmarats (n°4), Ignasi Casas (n°7), Angel Cuenca (n°3), Jordi Molinos (n°8) i Miquel Reinal (n°6), s’incorpora un jovencell Jordi Roger 1009), i són coordinats per en Francesc Gallart. Són els iniciadors i nucli cen tral d’aquesta engegada que ja no tindrà aturador, i cal recordar-ho.

Nucli inicial, 1955. Drets: Jordi Molinos, Nasi Casas, Pito Asmarats i Miquel Reinal. Ajupits: Jordi Roger, Àngel Cuenca i Ramon Aguadé.

Poc després s’hi afegeixen en Pepito Sanchez, Xavier Puiggros i Gabriel Soler. En Pito Asmarats va reclutar uns amics seus, que treballaven plegats a la “Siemens”, en Salvador Sanchis (n°15) a qui per la seva continuïtat cal conside rar un altre històric, i en Jaume Mir, ja esmentat. En Jaume Mir va ser el pri mer delegat ajudat per en Francesc Gallart, qui poc després serà l’entrenador (en Gallart serà l’entrenador mític de tots aquests anys a “Educación y Descanso”) i per tancar la colla de la gent que en Ruiz vetllava, hi ha l’Emili Serret, que tre ballava a can Fosalva i estava enganxat a la colla. En Serret era conegut com “el ojo màgico”, perquè tenia cura de fer les “anàlisis” dels partits i anotar les carac terístiques dels adversaris. Tot un luxe.

CLUB BÀSQUET SANT JUST 50è ANIVERSARI

Agost 1956, partit de Festa Major. Drets: Miquel Reinal, Francesc Gallart, Jordi Molinos, Pepito Asmarats, Sr. Santisteban (Delegat de la “Caja de Ahorros de la Diputación Provincial”, actual ment “Caixa de Catalunya”), cap d’en Gabriel Caparrós, Josep Ruiz, cap d’en Josep Parra, Gabriel Soler i Jaume Mir. Ajupits: Jordi Roger, Ramon Aguadé, Josep Sánchez, Angel Cuenca i Ignasi

Casas.

Les dues primeres temporades (1955-56 i 56-57) a “Educación y Descanso” van ser d’aprenentatge. Els resultats eren minsos i no hi ha història escrita. Només records orals, com la famosa esbatussada del camp del Bufalà, que ens explica l’Ignasi Casas.

“La temporada 1956-57, en un partit al camp badaloni del Bufalà, l’àrbitre va concedir una cistella als locals després que la pilota rebotes, pri mer contra la paret i després anés a parar al tauler, acabant de carambola dins la cistella. Aquest “tanto”, del tot il·legal era el de la victòria pels locals. No cal dir que les nostres protestes a la taula d’anotadors i al col·legiat, per tal que rectifiqués, van ser contundents. Però no va haver-hi manera i els dos punts els van donar per bons. Cap cots, dolguts, enfurismats i alhora fets pols, mentre ens canviaven va entrar a la “caseta” dels vestidors, l’àrbitre, per demanar-nos que el capità, que era jo, firmés l’acta del partit. En aquell moment entenc que el personatge se’n fot una mica amb un somriure sorne guer. Reacciono i amb un cop de geni li colpejo la cara, amb tanta potència 

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

com mala fortuna, ja que la nuca li rebota contra la paret. Aquest incident m’havia de costar dos anys de suspensió, ja que a l’acte l’àrbitre i va anotar el següent: “Mientras el jugador Ignacio Casas me golpeaba la cara, otro jugador no identificado me atizava per detrás”. Després de fer el plec de des cerrec davant la seu central d’Educación y Descanso”, en un intent de jus tificar aquella baralla i especialment perquè ningú no el va atacar per darrera, la sanció fou de dos anys de suspensió. Per sort, poc després va esta blir-se una ammistia general i va reduir sensiblement el càstig 

Per cert, acompanyava l’equip el boxejador Manolo Garcia (veí de l’An gel Cuenca als pisos del carrer Bonavista cantonada Electricitat), que més endavant, l’any 1960, participaria a l’Olimpiada de Roma, en la categoria de pesos pesants. Doncs bé, a la baralla del camp del Bufalà, en Manolo va deixar anar uns quants cops entre el públic contrari, fins que s’adonà que la cosa li podria costar la retirada de la llicència de boxejador si algú el denun ciava. Es va refugiar als vestidors tot exclamant: “Amagueu-me, amagueu me, que no em coneguin”. No va resultar fàcil amagar” el cos gegant d’un Des pesant com era el bo d’en Manolo 

La temporada 57-58, entrenats per Francesc Gallart, s’incorpora en José Ramos, cambrer del famós “Chipi” (Night Club santjustenc del carrer de la Creu davant el carrer Ateneu, on actualment, any 2006, hi ha l’Òptica Josa), qui sobre un tauler d’escacs els hi va ensenyar els tipus de defenses en zona més elementals, el 2- Temporada 1956-57. “Nasi” Casas aixecant 1-2, 1-3-1, 2-3, que els bons jans van

un trofeu en partit de Festa Major, acompan

yat de Ramon Aguadé i de paisà en Jordi contemplar una mica esmaperduts i

Molinos. Cal fer notar la gran quantitat de embadalits. Aviat pleguen en Sanchez mainada i públic, inclús darrera la reixa del i en Soler i s’incorporen en Bartolomé carrer Godoy, l’Arturo Almon i en Joan Guių. En la 58-59 plega el cambrer Ramos i arriba un èxit que ja tocava, l’as cens a primera categoria de Educación y Descanso, i amb l’èxit apareixen els petits problemes. El Carlo Erba d’Esplugues, el màxim rival veïnal, vol fitxar en Pito Asmarats i el Nasi Casas, finalment només hi va en Casas, però juga poc, està només un any i torna a casa.

ITU

CLUB BÀSQUET SANT JUST 50è ANIVERSARI

Temporada 1957-58. Drets: Miquel Reinal, Francesc Gallart, Pepito Asmarats, Josep Ruiz, cap d’Emili Serret, Salvador Sanchís, Ignasi Casas, Pastor Fosalva. Ajupits: Angel Cuenca, Jordi Molinos, Jordi Roger, Ramon Aguadé i José Ramos.

Les següents temporades, sempre a primera categoria, es va jugar contra equips de força anomenada i potencial com el “Carlo Erba” d’Esplugues de Llobregat i “Aismalibar” de Montcada, el primer equip del qual jugava la Lliga Nacional Espanyola. Els duels amb aquests dos equips van resultar èpics, espe cialment amb el Carlo Erba que l’any 60 van aconseguir finalment fitxar en Pepito Asmarats, qui en les temporades 56-57 i 57-58 havia quedat màxim encistellador de la lliga, guardó que repetiria anys després ja com a jugador del Carlo Erba.

La temporada 1959-60, a primera categoria de “Educación y Descanso”, l’e quip és entrenat per Francesc Gallart i el composen, Ramon Aguadé, Pepito Asmarats, Ignasi Casas, Angel Cuenca, Miquel Reinal, Jordi Roger, Jordi Molinos, Salvador Sanchis, Bartolomé Godoy, Joan Guiu, Arturo Almon i en jugar-se els campionats de primers i segons equips, s’incorporen Vicens Molins, Vicenç Soler (el “Ché”) Josep Haro, Pere Font i Jaume Gelabert, aquests dos últims procedents de l’equip juvenil de futbol del poble i que ho han deixat ja que en passar dels 18 anys no es va formar equip de la seva edat.

Amb l’embranzida que agafava l’hoquei patins i l’handbol, l’Ajuntament decidí fer una pista reglamentària dins el recinte del camp de futbol, on s’hi van integrar els equips d’hoquei patins que tan bons èxits assoliren i quedant la pista del carrer de la Creu – Ateneu pel bàsquet i l’handbol, malgrat que per la Festa

50

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

Major en aquesta instal·lació tan cèntrica també s’hi juguessin partits d’hoquei, shibicions gimnàstiques, partits de tennis i l’anual gimcana de motos.

Cal ressenyar que l’any 1959, es va cimentar la pista, amb tallada definitiva dels pocs pins que hi havia al seu voltant, i amb la col·locació d’un nou enllu menat. Hi ha qui recorda com en les obres de la cementació va col·laborar-hi rothom del poble, contractistes d’obres com Malaret i Campreciós, que hi van aportar treballadors i material,

Els records d’aquests primers anys són notables i nítids, com la figura irre petible, estimada per tots del Sr. Joan Aguadé, el ferrer de Sant Just del carrer Badó, pare d’en Ramon, amb la seva inefable “Vespa” o bé la “Montesa” i des prés amb el “Biscuter” i més endavant amb un enlluernador “600”. El Sr. Joan va ser durant tots aquests anys el primer afeccionat, seguidor i mecenes. Acompanyava sempre l’equip en tots els desplaçaments, cada any regalava una pilota i la copa per la Festa Major, i la seva esposa, la Sra. Assumpció Bosch, feia el “saque de honor” en el partit de Festa Major i en moltes ocasions el Sr. Joan es feia càrrec de les despeses que fossin necessàries i de molts esmorzars. Ahir, avui i per sempre, gràcies Sr. Joan.

El Sr. Joan Aguadé, el ferrer del carrer Badó.

La Sra. Assumpció Bosch, esposa d’en Joan Aguadé, llançant la pilota en el salt d’honor. Observem com n’és de nova la pilota.

CLUB BÀSQUET SANT JUST Foè ANIVERSARI

Altres records inesborrables que no se’n van de la ment en confeccio nar aquesta crònica, són el cansament amb que començàvem els partits, des prés de treure les pedres del camp, de terra, i escombrar-lo abans de cada partit, marcar les línies del camp amb calç, i per la Festa Major, encerclar tot el camp amb una corda que es fixava

als pins que encara el voltaven i com El Sr. Joan acompanyant l’equip, en una for- es feia pagar 6 pessetes per l’entrada. mació de 1964 al camp de la Colònia Güell, al L’aigua de la dutxa era freda, com és costat de la cripta Gaudí. Drets: Bartolomé Godoy, Joan Aguadé, Jaume Gelabert, Pere

natural, i en els primers desplaça Pascual, Salvador Sanchís i Pere Font. Ajupits: ments a localitats com Martorello Joan Guiu, Marià Nicolàs i Vicenç Soler.

Sant Boi, per rentar-se calia trencar el

gel del safareig. I la pilota, grossa i de cuir, amb camera i passador, a la qual calia enllustrar-li les costures amb greix de tant en tant per evitar el secament del cosit. Paradoxalment, com ja s’ha explicat, el camp estava enllumenat de bon principi i els partits de Festa Major eren un espectacle, ple de públic el camp i el carrer de l’Ateneu, des d’on guai taven la pista a través de l’enreixat, que encara existeix avui. Entrenaven dime cres de 9 a 2/4 d’onze del vespre i els diumenges a les 10 i les 12 els partits, del segon i primer equip, i en un principi els entrenaments consistien en fer un “21” i qui perdia pagava les cerveses.

Més endavant de cerveses en vam prendre un munt al bar del local de la O.J.E, situat a sobre les dependències de l’Escola Montserrat, que per la part del darrera disposava d’unes escales que portaven a la pista. El bar el regentava l’Aparicio, al que esgotàvem les existències de cacauets i escopinyes, llavors “ber berechos”, local i bar que després va passar a l’edifici situat en la cruïlla dels carrers la Creu i Ateneu, on avui hi ha l’Escola d’Adults. Inoblidables són també les matinades al PARADOR a la Rambla de Sant Just, la històrica i enyorada construcció de fusta amb finestrons de vidre, punt de trobada de tants santjus tencs, i també del bàsquet quan calia matinar en els desplaçaments, i com el Sr. Boira ens subministrava cafès amb llet gairebé bullents, i alguna que altra barre ja, ja sabeu anís i moscatell barrejats al 50%. Així mateix són inoblidables els anys i anys d’aperitius, llavors vermuts, després de cada partit, a casa o a fora, al Casino d’en Lluís Castellví al carrer Anselm Clavé, dit popularment de La Sala,

52 

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

Y

we acollia els joves basquetbolistes amb les irrepetibles “tapes” de l’Elena i en Quimet. També la memòria d’en Ferran Asmarats i en Josep Bullich ens porta notícia de com feien passar el “sereno”, el Sr. Fajardo, per guàrdia municipal, Amb gorra, bastó i bufanda, car sense “fuerza pública hi havia àrbitres que no volien començar el partit, i en Ferran i en Josep improvisaven un municipal amb vestit de “sereno”.

També tothom recorda les impagables i improvisades “reunions” que al cap vespre de qualsevol tarda tenien lloc en el taller dels Asmarats, al carrer Bonavista 80, on encara avui, any 2006, hi ha la botiga de la família. Pot dir-se que aquells tamborets i el banc de treball van ser oïdors privilegiats dels somnis i esperances d’una colla d’entusiastes del bàsquet, així com de l’esforç i malde caps dels responsables de portar aquella colla a bon port i a sobre de l’arxivador del despatx del Sr. Josep Asmarats Diví, popularment conegut com El Pastoret, s’hi guardaven les copes guanyades.

Taller de la família Asmarats, al carrer Bona- vista 80

La històrica construcció del parador en els anys 50 i 60.

 

2.2.2 Assentament, anys seixanta. 

La temporada 60-61 hi ha dues incorporacions de luxe, en Josep M. Cabutí, que havia jugat al Pineda, Collblanch i CarloErba, que aportarà uns coneixe ments i un nivell de qualitat importants, i també en Joan Puig, però l’equip ha perdut puntals de la “vella guàrdia” com Pepito Asmarats (al Carlo Erba) i en

Ramon Aguadé (a la “mili”),

L’any 61 s’estrenaven nous vesti ED SAN JUSTO 

dors, amb aigua calenta, malgrat fossin extraordinàriament estrets, tant que gairebé calia fer torns per poder can viar-se tot l’equip. També va veure la

Carnet de soci temporada 1960-61

CLUB BÀSQUET SANT JUST 50è ANIVERSARI

Temporada 1960-61. Drets: Gabriel Caparrós “Capi” (Delegat), Vicens Molins, Joan Puig, Josep M. Cabutí, Miquel Reinal, Salvador Sanchís, Francesc Gallart (Entrenador). Ajupits: Bartolomé Godoy, Joan Guiu, Jordi Roger, Ignasi Casas, Angel Cuenca, Jaume Gelabert i Josep Haro.

llum el “diari” esportiu “A BOLA”, confeccionat manualment per en Pere Font Grasa, i del que se’n van “editar” 5 números, el 5 de febrer, a finals de juny, el 29 de juliol, el 6 de setembre i el 17 de novembre. La publicació, en exemplar únic cada número, passava de mà en mà entre els components del planter del C.B. Sant Just, dirigents i altres amistats, i el seu contingut de línia irònica era una bona forma d’entreteniment alhora que de dir veritats. El bàsquet local ocupava major ment les seves planes, amb ressenyes dels partits, entrevistes als jugadors locals, informacions sobre altres esports de la població, com tennis, hoquei sobre rodes, gimnàstica, i algunes seccions de caire còmic i caricaturesc.

En aquests anys era costum aprofitar que la pista del carrer de la Creu (lla vors “calle Cruz”) cantonada amb el carrer de l’Ateneu (llavors “calle 18 de Julio”) disposava d’enllumenat per organitzar partits nocturns a l’estiu, quan ja s’havia acabat la temporada oficial de Lliga i Copa. Gràcies als exemplars de “A BOLA” recuperem notícia que el mes d’agost de 1961 es van jugar quatre par tits per la Festa Major, el 5 d’agost contra el C.B. Collblanch els primers i segons equips que van perdre de forma aclaparadora (mai millor dit, 37 a 62 el primer equip), el dia 8 el segon equip contra el Carlo Erba perd discretament, 42 a 47, i el dissabte 11 es guanya en un bon partit el “Caja de Ahorros”.

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

Portada n°1 A BOLA,

CLUB BÀSQUET SANT JUST 50è ANIVERSARI

Acudit sobre els vestidors del no3 d’A BOLA.

Mica en mica l’equip creix, creix esportivament i en nombre de jugadors incorporant-se joves santjustencs que marcaran les temporades futures. Primer Marià Nicolàs Ros al 1962 i un any més tard, 1963, en Pere Pascual Batet. Seran dues de les incorporacions que un cop passats els primers mesos d’aprenentatge aviat esdevindran dels jugadors més destacats i cabdals del nostre bàsquet en els propers anys, quan tota la “colla” dels històrics pioners i les primeres incorpora cions hagin anat plegant. D’altra banda també s’amplia la “nòmina” de col·labo radors, amb en Salvador Crespo Carvajal, un incondicional des dels primeres temps, que s’ocupa de les tasques de delegat. També cal recordar que al setem bre de 1962 va aparèixer la primera pilota de “nylon”, que va ser rebuda amb entusiasme, quan en un entrenament en Francesc Gallart va portar la “novetat”, una preciosa pilota de color taronja que tots volíem tocar, botar i tirar. Aquell dia l’entrenament va ser un festival d’empentes a veure qui podia agafar la nova bimba.

Cada any que passava es jugava millor, i en les temporades 1963-64-65-66 i 67, l’equip va ser un dels capdavanters del campionat de primera categoria de “Educación y Descanso”, lluitant sempre per les primeres places amb l’Aismalibar i el Carlo Erba i jugant contra molts bons equips com l’Hispano Olivetti, el Manau o el Viladecans, per no recordar partits sempre “comprome sos” per les patacades i bufetades (literalment efectives i sonores) contra el Gelida o els Radiadors Roca de Gavà.

56

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

Crònica “Tropiezo i decepción” del n°4 d’A BOLA.

CLUB BÀSQUET SANT JUST 50è ANIVERSARI

Festa Major 1961, 11 d’agost. Drets: Joan Guiu, Josep M. Mulà, Joan Puig, Jordi Roger, Vicenç Molins, Francesc Gallart (entrenador) i Pere Font. Ajupits: Josep M. Cabutí, Ignasi Casas, Ramon Aguadé, Jaume Gelabert i Angel Cuenca.

Temporada 1960-61. Drets: Vicenç Molins, Jaume Gelabert, Bartolomé Godoy i Josep Haro. Ajupits, Jordi Roger, Joan Guiu i Angel Cuenca.

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

Temporada 1962-63. Drets: Francesc Gallart (Entrenador), Lluís Rey, Marià Nicolás, Bartolomé Godoy i Jaume Gelabert. Ajupits: Jordi Roger, Ramon Aguadé, Joan Guiu, Ignasi Casas i Salvador Sanchis.

Valgui com anècdota d’aquells temps un desplaçament a Gelida. En el partit de la primera volta, a Sant Just, van entrar a robar al vestidor del Gelida, emportant-se carteres i rellot ges, i, com és lògic, s’ho van prendre molt malament malgrat les explica cions dels directius santjustencs. Com el partit havia anat de patacades, com era habitual, es van acomiadar molt exaltats dient que ja arribaria el partit de la segona volta. En arribar aquest, en ple hivern, amb un fred que gelava els pels dels bigotis, a Sant Just es va preparar el desplaçament amb molta cura, organitzant un autocar amb seguidors i familiars a fi que els juga dors no es trobessin sols en un ambient que es presumia de forta hos tilitat. Així va ser, arribant a Gelida

Temporada 1963-64. Segon equip. Drets: Lluís Rey, Pere Pascual i Diego Herrero. Ajupits: Bartolomé Godoy, Joan Guiu i Marià Nicolás.

59 

CLUB BÀSQUET SANT JUST 50è ANIVERSARI

una munió d’afeccionats locals esperaven enfurismats els visitants, que vam haver de baixar de l’autocar escoltats per la Guardia Civil. Com el camp de Gelida, situat en un indret ombrívol i envoltat d’arbres, estava impracticable per les capes de gel que s’hi havien format, l’àrbitre va suspendre el partit i entre crits i insults els santjustencs van tornar a casa molt contents d’haver evitar l’en contre i les patacades. En aquell moment ningú no va pensar que el partit cal dria jugar-lo més endavant. Així va ser. Amb més bon temps es va tornar a Gelida. Ja sense autocar ni amb el suport de tants amics, amb tren i el funicu lar que, encara avui, puja fins la població des de l’estació de la RENFE, arnb un fort pendent. Ja no hi havia la gent esperant ni l’exaltació d’abans, però el par tit va estar prou tens amb els seguidors locals molt apassionats. Ningú recorda el resultat, però si que en acabar el partit els santjustencs van haver de marxar a corre-cuita, agafar la roba del vestidor i córrer pendent avall cap a l’estació de tren, i hi ha qui recorda haver sortit per la finestra amb la roba sota el braç. En fi, anècdotes d’uns temps veritablement històrics, ara emotives de recordar.

En les temporades 64-65 i 65-66, s’arriba a jugar la final de Copa, sempre contra l’Aismalibar de Montcada, per dent en les dues ocasions, la més pun yent la de la temporada 65-66 que es va jugar al camp del Sant Just, al carrer de la Creu, i el partit el van dirigir dos àrbi tres de categoria nacional, de la “Liga Nacional Espanyola” en Josep Mariné, que era internacional, i en Domingo Comas. En la temporada 1966-67 no es Les dues cares del clauer record de la final va passar de vuitens de final, eliminats, jugada l’any 1965. un cop més per l’Aismalibar.

Per aquests anys ja s’havien produït noves incorporacions, com en Josep M. Mulà, Joan Ferrer (de Cornellà), Lluís Rey, en Pere Banal, en Joan Gallart, en Josep Sanchis i sobretot cal destacar la tornada d’en Pepito Asmarats l’any 66, després d’unes temporades a Espluges amb el Carlo Erba. Per cert, la qualitat basquetbolista del nostre conveí era tanta que l’Aismalibar de Montcada, que era l’etern guanyador de la lliga catalana de “Educación y Descanso”, quan anava a jugar les fases finals del Campionat d’Espanya li demanava, primer al Sant Just i després al Carlo Erba li cedís en Pepito, cosa que va ser efectiva unes quantes ocasions amb la total felicitat del nostre amic.

60 

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

Temporada 65-66, a Vilanova i la Geltrú, camp del Pirelli. Drets: Ferran Asmarars (President), Pere Pascual, Ramon Piquet, Bartolomé Godoy, Joan Guiu, Joan Farré i Francesc Gallart (Entrenador). Ajupits: Marià Nicolas, Jaume Gelabert, Pere Banal i Pepito Asmarats.

En Josep Asmarats Martí, en Pito, recollint el trofeu de sotscampions de Copa l’any 1966.

2.3 Canvi de nom, nou escut, himne i estructuració del club 

Els últims èxits, en arribar en dos anys consecutius (juny del 65 i juny del 66) a la final de Copa i les bones classificacions, segons o tercers (el campió era invariablement l’Aismalibar o el Carlo Erba) dels últims tres anys, junt la crei xent afecció de la població, que omplia el camp cada diumenge, així com la des vinculació dels organismes del règim, van fer plantejar la conveniència de donar un salt de qualitat i passar als campionats de la Federació Catalana (F.C.BQ.), al marge que això també comportaria la creació d’equips Juvenils i Infantils, amb la qual cosa es començaria un important treball de formació i la incorpo ració de jovent del poble i significava una clara aposta per la continuïtat. L’estių del 66, Joan Guiu i Pere Banal comencen a entrenar, els dissabtes a la tarda, una vintena de nanos de 14 i 15 anys, entre els que hi havia noms com els cosins Joan Malaret i Toni Malaret, que ben aviat s’incorporarien als equips que tant bon paper van fer en les primeres temporades a la Federació Catalana, en l’ini ci dels anys setanta. Es començaven a posar les bases d’un futur més complexa i més ambiciós.

Entrar a la Federació Catalana exigia una sèrie de requisits, tal com dispo sar d’una Junta Directiva més complerta, uns estatuts, uns delegats, uns equips inferiors, en fi una organització amb cara i ulls que calia afrontar. Es va dema nar a Ferran Asmarats, qui havia estat un constant suport a nivell d’organització i exercia de President des d’inicis

BASKET dels 60, de forma totalment interna, que es fes càrrec de forma oficial d’una Junta Directiva que regulés les activitats i funcionament del club, que fins el moment era portat de forma amical per ell mateix, en Josep Bullich, en Francesc Gallart, en Salvador Crespo i en Pere Font, com a Nou escut del C.B. Sant Just. més habituals i pencaires, als quals s’hi afagien de tant en tant en Lluís Justo i l’Agustí Prat.

Va ser en una reunió a casa de Lluís Justo, al carrer Bonavista 77, entre aquest, Ferran Asmarats, Josep Bullich i Agustí Prat, que en Ferran Asmarats va acceptar ser President amb la condició de inscriure’s en els campionats de la Federació Catalana, poder treballar segons el seu criteri i triar els seus col.labo radors immediats, confiant en els homes que ja feien la feina en aquells anys. Així va nomenar Tresorer en Josep Bullich, Delegat Federatiu en Salvador Crespo i Vocals en Pere Font i en Francesc Gallart, com a components de la pri mera Junta oficial, el cert però és que tots feien el que calia i on no arribava un arribava l’altre.

No obstant la tossuderia d’en Ferran, es va creure convenient preparar el salt de forma molt segura, que no fos que el nivell esportiu i d’estructuració no sigues l’adient, i es va resoldre passar una última temporada a “Educación y Descanso”, la de 1966-67.

La decisió d’anar a la catalana” va generar una gran animació i entusiasme, i una de les primeres decisions va ser canviar el nom, deixar enrera el “E.D. San Justo” (Educación y Descanso) i posar el de “Club Basket Sant Just”. D’altre banda el propi President Ferran Asmarats i el Tresorer Josep Bullich escriuen l’himne del club, el primer la lletra i el segon la música.

L’estiu de 1966 però, va ser mogut. L’entusiasme, com ja s’ha dit, es notava en l’ambient del club, hi havia molta il·lusió, però també van aparèixer un munt d’incerteses. Així, en Marià Nicolàs i en Pere Pascual van anar a provar sort a Can Barça, deixant totalment en suspens l’alè dels companys i la Junta Directiva. Sortosament van tornar cap a casa. Eren dos nois, dos jugadors extraordinàriament apreciats i valuosos en el joc de l’equip i, com el futur s’en carregarà d’evidenciar, dues persones cabdals en la història del club. Com anèc dota expliquen com durant els entrenaments amb el Barça els hi van preguntar

62 

INICI I CONTINUÏTAT, FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

Himne del C.B. Sant Just.

CLUB BÀSQUET SANT JUST 50è ANIVERSARI

per un xicot de Sant Just, molt moreno i estilitzat, “Ah, en Pito Asmarats, si ara ha tornat a jugar amb nosaltres”, i en saber els tècnics blaugranes que en Pito ja no era un jovenet de divuit anys se’n van desentendre, del Pito i d’ells.

L’última temporada a Educación y Descanso, 1966-67, l’equip va estar entrenat per l’Eusebi Fernando, qui en passades temporades havia estat l’entre nador del màxim rival, el Carlo Erba, on havia demostrat ser un tècnic molt capacitat i l’equip el van formar: Pepito Asmarats, Ignasi Casas, Jaume Gelabert, Bartolomé Godoy, Pere Pascual, Jordi Nicolàs, Josep M. Mulà, Joan Ferrer, Joan Gallart, Joan Oliveras, Ramon Piquet i Salvador Guillen. Uns quants històrics, de la primera fornada i de la segona, com Ramon Aguadé, Miquel Reinal, Angel Cuenca, Salvador Sanchis, Jordi Molinos, Pere Font, Vicenç Molins o Joan Guiu, ho havien anat deixant en els últims anys, com tampoc hi era en Jordi Roger, qui malauradament va morir en un accident mentre feia el servei militar a Mallorca. En Pere Font havia passat feia un parell d’anys a fer d’entrenador del segon equip i es mantindrà en l’estructura organitzativa i tècnica del club fins 1970.

Temporada 1966-67, última a “Educación y Descanso”. Drets: Marià Nicolàs, Pere Pascual, Josep M. Mulà, Joan Farré, Ferran Asmarats (President), Ramon Piquet, Joan Gallart, Bartolomé Godoy i Eusebi Fernando (Entrenador). Ajupits: Ignasi Casas, Jaume Gelabert, Pepito Asmarats, Joan Oliveras i Salvador Guillen.

INICI I CONTINUÏTAT. FUNDACIÓ DEL CLUB BÀSQUET SANT JUST

Fitxa de la temporada 1966-67, de “Educación i Descanso”, corresponent a Joan Guiu Torras, qui finalment no va participar en el campionat per motius “militars”.

Fitxa de la temporada 1966-67, de “Educación i Descanso”, corresponent a Pere Banal Marco.