APROXIMACIÓ A L’ESTUDI DEL

POBLAMENT D’ÈPOCA ROMANA A LA VALL DE VERÇ

(ENTORN DE SANT JUST DESVERN, BAIX LLOBREGAT)

David Guasch i Dalmau

F. Xavier Menéndez i Pablo

Josep Maria Solias i Arís

1

INTRODUCCIÓ – RESUM

Amb una breu descripció, i un mapa de situació, es donen a conèixer els jaciments romans localitzats a Ia vall de Verç (terme de Sant Just Desvern i part dels termes de Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat). L’ elevada concentració d’ assentaments romans (uns 18) en aquesta petita vall definida entorn de Ia riera de Sant Just ⁱ suposa una notable densitat de poblament i d’ activitat econòmica en època romana que volem posar de manifest mitjançant aquest article. També volem donar a conèixer amb una mica més de detall dues de les troballes arqueològiques santjustenques més interessants i menys conegudes: les sitges de Ia Riba i el mosaic de can Modolell. Finalment, volem aproximar-nos històricament al poblament romà de Ia vall, contextualitzant-lo en el seu entorn polític i econòmic: Ia Colònia Barcino, Ia Via Augusta, el riu Llobregat i el desenvolupament socioeconòmic de Ia conca baixa del Llobregat en època romana.

SITUACIÓ I ANTECEDENTS HISTÒRICS

La vall de Verç és l’ antic nom que rep Ia vall definida per Ia riera de Sant Just i se situa a l’ extrem sud-occidental de Ia serra de Collserola, dins del terme de l’ actual municipi de Sant Just Desvern (d’on pren el nom). Neix de diverses rieres i torrents que baixen pels turons de Ia serra, pràcticament des de Vallvidrera, i està encerclat pel Puig Aguilar, Sant Pere Màrtir i el turó del Temple (que separa Sant Just d’Esplugues) per Ia seva banda SE, i pel Coll de les Torres, Ia Coscollera i Ia Penya del Moro (que limiten Sant Just amb Sant Feliu de Llobregat), per Ia seva banda NO. La riera, des de Sant Just, penetra en el terme de Sant Feliu i desguassa al riu Llobregat, no Iluny del límit amb el terme de Sant Joan Despí.

I. Coneguda també com a riera de Pahissa en el seu darrer tram, i com a torrent d’en Gelabert i torrent d ‘en Biosca al seu inici.

Aquesta petita vall, plena d’elevacions suaus a banda i banda de Ia riera, cada vegada menys pronunciades en direcció O, constitueix una zona rica i apta per a l’ activitat agrícola a causa del sediment ric en argiles quaternàries i Ilims que defineix Ia mateixa riera, envoltada de les pissarres devonianes dels turons de Collserola. La zona més occidental de Ia vall, ja dins del terme de Sant Feliu, està constituïda per Ia mateixa riba esquerra del riu Llobregat. La mateixa riera de Sant Just desembocava a menys de 3 km d’on el riu s’obria en estuari. Per tant Ia vall de Verç estava ben relacionada amb les rutes de comunicació que remuntaven el riu Llobregat curs amunt per Ia riba esquerra des del pla de Barcelona, tant les que enfilaven per Esplugues com les que seguien Ia ruta per Provençana i Cornellà.

De les èpoques prehistòrica i ibèrica les restes no són excessivament abundants, però es coneix molt bé el poblat ibèric de Ia Penya del Moro (Batllé et alll, 1986), en activitat fins a finals del segle IV aC, mentre que a Ia vall s’han localitzat algunes sitges ibèriques tardanes a Ia Riba, al Polígon Industrial, tal vegada al Walden 7 i al Bullidor, ja en terme de Sant Feliu (Solias, 1990).

De l’època romana, les restes i indicis de presència d’hàbitat de tipus rural són realment molt abundoses. Des del mas Vilar -el jaciment més allunyat del riu- al riu Llobregat, incloent els jaciments riberencs d’ aquest de Sant Feliu i Sant Joan Despí, hem comptabilitzat 18 jaciments, que tot seguit esmentarem (fig. l).

RELACIÓ DE JACIMENTS

TERME DE SANT JUST DESVERN

1. Can Vilar de Ia Muntanya.

El jaciment se situa al peu i als voltants de Ia masia de can Vilar de Ia Muntanya. S’observa en el tall del camí que va vorejant Ia riera de Sant Just i que porta cap a Ia carretera de Vallvidrera a Santa Creu d’Olorda. Es troba a 160 metres sobre el nivell del mar, en un Iloc ben arrecerat dels vents. El paratge presenta un pendent relativament suau que baixa fins al torrent, que

–

no queda gaire Iluny. El substrat del terreny està format per un potent estrat d’ argiles quaternàries que s ‘ assenta sobre les pissarres paleozoiques.

El jaciment va ser descobert l’any 1982 per David Guasch (Guasch, Menéndez, Solias, 1989a). S ‘ observa una paret de pedra seca, tallada pel marge de] camí. AI tall s’ aprecia també, uns quants metres enllà, un conjunt de pedres. En les terres caigudes i en les que van a parar a aquestes parets, es poden veure abundants fragments de tegulae, com també ceràmica comuna romana. El jaciment no sembla gaire malmès, ja que no hi ha indicis que s’ hagi edificat a sobre.

2. Ca n’Oliveras o Ia Riba.

A Sant Just Desvern, al Iloc conegut com Ia Riba ¹ es van efectuar, a partir de l ‘ any 1966, un seguit de buidatges de terres amb finalitats industrials, que van clonar a conèixer un nou jaciment arqueològic format, bàsicament, per un seguit de sitges i unes habitacions romanes tardanes. Anteriorment s’ havia localitzat una canalització romana amb una sitja (fig 3).

El jaciment se situa entre can Padrosa i can Vilar de Ia Muntanya, dins de Ia finca de ca n ‘Oliveres, a uns 1.700 metres del centre del poble de Sant Just i a una altitud de 120 metres sobre el nivell del mar. El Iloc estava format per una zona de planes que descendien suaument cap al fons de Ia vall de Ia riera de Sant Just, i el subsòl era format per argiles quaternàries de gran potència.

Va ser David Guasch qui va donar avís de Ia seva existència, el qual va realitzar, de 1964 a 1969, diverses intervencions de salvament, paral.lelament a Ia destrucció del jaciment (Guasch, 1972; 1982; Brasó, sense data). En el Iloc no es van trobar únicament restes pertanyents a l’època íbero-romana, sinó que també es van localitzar materials més antics, com ara un vas campaniforme (Batista, Rovira, 1985) o un sepuJcre de fossa, excavat pel personal del Museu Arqueològic de Barcelona (Ripoll, Llongueras, 1967). Cap altre sepulcre de fossa s’ha documentat fefaentment, malgrat algunes interpretacions (Pérez, 1980; 1987) de la troballa efectuada l’any 1980 en un marge del camí de la Riba, en les quals s’ identificaren algunes restes humanes sense aixovar. La ràpida excavació de salvament que vàrem efectuar no va permetre la datació i la identificació de les restes, ja que estaven molt malmeses per I ‘obertura d ‘un camí.

La primera presència humana data del neolític quan en el marc de la cultura dels sepulcres de fossa el lloc fóu utilitzat com a necròpolis (Ripoll, Llongueras, 1967). Posteriorment, la Riba fou freqüentada al llarg de l’edat del bronze (Batista, Rovira, 1985; Solias, 1989). Les restes més importants es daten en l’època tardoibèrica i en l’època tardoromana, encara que es documenta, mercès al conjunt de materials apareguts, una continuïtat entre ambdós moments.

Fig. 2.- Visita a les excavacions de I’il.lustre arqueòleg J. de C. Serra i Ràfols, del qual la GEC diu que durant l’etapa 1940-1970 que “la seva labor principal fou la d’orientar i ajudar els qui treballaven en prospeccions i excavacions arqueològiques a les comarques marginades del món científic oficial

Descripció sinòptica de les estructures aparegudes.

N	ESTRUCTURA	ÈPOCA	EXCAVAT	CONTINGUTS 1 MATERIAL
1	Sit•a i hab.	Romà	1964	Material ibèric i romà.
2		Bze. ib.	1966	Material ibèric i elements del bronze mit’à.
3			1966	Estèril. AI costat de Ia l.
4		Bronze	4-12-1966	Dos vasos campaniformes. Aculla. Petxines foradades.
5	Tomba	Neolit.	2-1967	Sepulcre de fossa.
7		Romà Romà	9-1967	Gairabé estèril. Gairabé estèril.
8		Romà	9-1967	Gairabé estèril.
9		Ibèric	2-1968	Ceràmica, ibèrica, a ris costa catalana, petxines, doble es iral terrissa.
10		Romà	6-4-1968	Fragments opus signinum. Poca ceràmica.
1 1		Ibèric	8-1968	Cul de sit•a, ocs materials.
12		Ibèric	8-1968	Cul de sitja, pocs materials.
13		Ibèric	1 1-1968	Cul de sitja, pocs materials.
14			3-1969	Fragments parets argila recremada en forma de caixa rectanaular.
15		Romà	4-1969	TSAA, vidre, ferro, molí giratori.
16		Romà	5-1969	Molt obre.
17		Romà	5-1969	Molt obre.
18		Romà	5-1969	Molt obre.
19		Ibèric	1969	Sitja molt gran, fonda i rica. Estratigrafia: l . Dòllium sencer amb marques en boca, àmfora ibèrica. 2.Estèril. 3. Peça plana de tortorà i, a sota, conjunt eines de ferro i vas de bonze de perfil en essa (perdut).
20	Habitació	Romà	1 1-1969	Làpida sepulcral reutilitzada, boca dòllium, marbre motllurat, molins fusiformes, pintura vermella, TSHT, TSL, àmfores, ceràmica orollera

TSAA: terra sigil.lada africana A

TSHT: terra sigil.lada hispànica tardana TSL: terra sigil.lada “lucente”

– 1 5 –

Les estructures ibèriques i romanes són de dues classes: d’ emmagatzemament (sitges) i d’ habitació. Les Sitges són ovoides i excavades al sol, com totes les conegudes en aquesta zona. Pel que fa a les estructures d’ habitació, són molt fragmentàries. En coneixem en dues zones, separades entre elles una trentena de metres. En un dels sectors (número 1) van aparèixer dues parets fent una T, per sota de les quals es localitzà una canalització sobre un muret d’ uns 40 cm d’ amplada. Estava arrebossada amb calç, tenia forma de, mitja canya i s’inclinava cap al sud. En el 110c, a més d’estructures més modernes, s’ apreciava també una sitja amb materials medievals (terrissa grisa) i moderns (per exemple, una baioneta). En l’ altre sector (número 19) varen aparèixer dues parets arrebossades i tres grans blocs de pedra, dos dels quals van formar una inscripció funerària (fig. 4). Cal destacar, entre d’altres materials, I ‘elevada presència d’ arrebossat de paret de calç amb pintura policroma, que va quedar esmicolada en el moment de I ‘excavació.

L’any 1989, en una visita a la masia de ca n ^l Oliveras, vàrem poder observar que en un talús proper al camp on van sortir aquestes restes, hi havia grans fragments de paviment d ‘ opus signinum esllavissats. pel pendent. Aquestes restes pertanyerien a un dipòsit que es trobava a uns 15 m del 110c, d’ uns 5 m de llargada per uns 3 d’ amplada. Les restes del dipòsit -del qual només restava el fons- havien estat arrancades i trossejades per l’ arada d’ un tractor. No és descartable que la canalització descrita anteriorment estigués connectada amb aquest dipòsit. Per tant, creiem que tots aquests elements estructurals confirmats- són suficients per poder afirmar que ens trobem davant d’ una villa romana.

Pel que respecta a la datació de les sitges, les ceràmiques campanianes i les ceràmiques grises que la imiten ens proporcionen dates del darrer quart del segle II ac i primer quart del segle I aC, per la qual cosa cal datar l’ amortització de la majoria en aquest moment. Ara bé, una bona part de les Sitges continua en funcionament fins a l’època altimperial. Això ho demostra la presència de ceràmica sigil.lada gàl.lica, importada de França, que ens situa dins la primera meitat del segle I dC, i de ceràmica sigil.lada africana A, que ens portaria, com a mínim, al segle II. Pel que fa a les habitacions, hem de suposar que formaven part d’ una única casa, l’ inici de la qual ha de datarse en època republicana .com les sitges), ja que una de les habitacions va proporcionar, per exemple, una imitació en ceràmica grisa d’ una forma de campaniana B.

POBLAMENT

Es curiós constatar com l’inici de la villa coincideix amb la data que proposàvem abans per a la primera tanda d’amortitzacions de Ies sitges. Els indicis d’ocupació d’aquesta època fundacional són, això sí, molt reduïdes. Aquest fenomen es repeteix en època altimperial, ja que únicament hem pogut identificar a l’habitació 19 alguns fragments de ceràmica sigil.lada altimperial (itàlica, gàl.lica, hispànica i africana). Es coneix, però, un material important datable en aquest moment: es tracta de la làpida funerària

fig. 3.-Excavacions a I ‘habitació romana que porta el núm. 20. Diversitat de materials descoberts.

que va aparèixer reaprofitada com a material constructiu a Ies parets de l’habitació 20, bastida ja en el periode baiximperial (fig. 4).

Es tracta d’un bloc paral.lelepípede en forma d’ ara, de gres local, no motllurat, coronat frontalment per una decoració d’acroteris que emmarquen un frontó triangular. A la part posterior, la presència de dos quadres (IO x 13 cm) fa pensar en una reutilització posterior, o bé que anava fixada a una altra estructura. EI cert és que la làpida va aparèixer trencada en dos trossos, un dels quals estava adherit a l’arrebossat de la paret, sense estar-hi integrat; l’altre fragment va aparèixer a poca distància, al sol de l’estança. Les dimensions totals de la làpida són: 75 x 39 x 23 cm, amb un camp epigràfic de 65 x 39 cm. Les Iletres són capitals quadrades, ben acabades i treballades, amb punts triangulars. La fragmentació dificulta la lectura de la sisena línia.

Fig. 4.- Ara romana de tipus funerari localitzada a la Ribo, dedicacla a una nena de tres anys, Jiilia Quieta, pel seu pare Marc Juli.

La seva transcripció i traducció és la següent (Fabre, Mayer, Roda, 1984: 38):

M(arcus) . IVLIVS . AC

EPTVS . FILAE (sic)

. SVAI . IVLIA . MA

RCI . FILIAI . QVIE

TA . ANORV (sic) . TRE S [..1 1 . 1 NO [..l TA

. H (ic) EST

Marcus Julius Ac(c)eptus, a la seva filla Iulia Quieta, lilla de Marcus, de tres anysd’edat…ella reposa aquí.

…POBLAMENT

Segons els autors esmentats, sembla que la làpida podia anar col.locada sobre un sòcol autònom. En aquesta direcció, es podria valorar l’ element lapidi inèdit trobat a la mateixa habitació. Es tracta d’una llosa de la mateixa pedra que la inscripció, totalment quadrada (42 x 42 cm); en un dels costats presenta un graó sortint, allargat, d’ uns 13 cm d’amplada, que sobresurt de 2 a 5 cm; el gruix de la peça és de 12 cm, però arriba a 14-17 cm a la part més oruixuda.

La làpida es pot datar en el segle I, ja que hi manca la invocació als déus manes. Els dos cognomina són d’ individus lliures, i un d’ells, el primer, és probablement d’ origen extrapeninsular. lulia Quieta és de condició Iliure, ja que té filiació, però la manca d’ aquesta en el seu pare no permet assegurar que ell també ho sigui (Fabre, Mayer, Roda, 1984: 39). La presència d’ aquesta inscripció reutilitzada en les habitacions tardanes no permet establir el seu emplaçament original, però és improbable que provingui de Barcino; el més normal fóra que procedís d’ al ^a una necròpolis romana dels voltants.

L’època del baix imperi sembla haver estat la més florent del jaciment. Disposem de 3 fragments de ceràmica sigil.lada hispànica tardana; 6 de ceràmica sigil.lada Lucente, procedent del sud de França, pertanyents almenys a tres peces diferents; i un fragment de ceràmica sigil.lada africana D, (Menéndez, Solias, 1987). Tenint en compte l’escassedat general de materials ceràmics d’ aquesta època, i la relativa bona conservació d’ aquests -els fragments al.ludits ens proporcionen les formes senceres-, cal valorar com a força significatiu el moment baiximperial de la villa. Les àmfores ajuden a reforçar la datació, com també l’existència de la làpida reaprofitada.

Pel que fa a la interpretació de les estructures aparegudes, trobem molt interessant documentar a l’època republicana una gran quantitat de sitges, fet que ens podria parlar d’ una economia agrària bàsicament cerealística i, possiblement, amb un cert component d’ arboricultura. Aquestes suposicions queden confirmades per la presència d’ utillatoe agrícola amagat i abandonat (sitja 19). Aquests objectes ens parlen d’ una especialització en el blat (amb la presència de la falç o el volant), però també observem la presència de les falcilles, d’ un tipus aptes per a treballs amb can yes, arbres i fustes dures.

Per altra banda, creiem interessant citar la presència, dins de les estructures baiximperials, d’ objectes ceràmics de factura grollera, sense paral.lels a l’època anterior. Aquestes peces ens indicarien o bé produccions

19

locals que comencen a anunciar els tipus de ceràmiques medievals de cocció reduïda, o bé la importació de peces del tipus “Handmade Ware” o “Carthage Late Cooking Ware”. La datació, en tot cas, apunta cap al segle VI (Jarrega, 1989: 405-421).

Com a conclusió, podem establir diverses fases que testimonien una llarga continuïtat de poblament a la Riba. En primer 110c, ens trobem davant d’ un jaciment d’època ibèrica, els materials més antics del qual no es poden dur més enrera del segle II aC. No hi ha cap resta estructural que ens indiqui l’existència d’ un poblat ibèric en aquest 110c, ja que únicament s’han documentat les Sitges. Aquestes Sitges són reomplertes, en Ja seva major part, en el canvi entre la segona i primera centúria abans de la nostra era, i en el seu lloc es basteixen unes estructures arquitectòniques. Sembla força lògic pensar que hi ha un canvi, no únicament d’ activitat econòmica, sinó també dels mateixos moradors, ja que s ‘ abandonen les eines de treball i no es tornen a recuperar mai més. La nova estructura d’ habitació tingué una vida relativament discreta fins a arribar al baix imperi, quan agafa una renovada importància, ja que rep materials d’ importació de certa qualitat a partir del segle IV, en el segle V i, fins i tot, en el segle VI.

3. Can Biosca.

El jaciment se situa al darrera de la masia de can Biosca, a la riba esquerra de la riera de Sant lust, a uns 100 m d’ aquesta i a uns 200 m al nordest de can Cortès. Es troba molt a prop també de la central receptora d’ ENHER. S’ubica en les planes que baixen cap a la riera de Sant Just i al torrent de can Cortès, i el jaciment és a uns 125 metres d’alçada sobre el nivell del mar. El subsòl està format per argiles quaternàries.

L’ assentament està relativament a prop del fons de cabana de can Cortès (bronze final) (Petit, Rovira, 1982; 1989) i es troba afectat per camps de conreu i construccions.

En aquest lloc s’han localitzat restes romanes a la superficie, en di verses prospeccions. El jaciment va ser descobert per David Guasch (Guasch, Menéndez, Solias, 1989a). La darrera prospecció efectuada va permetre recollir tegulae, dollia, àmfora, ceràmica africana clara A i un disc

– 20 –

…POBLAMENT

de plom. Els materials només permeten afirmar que al llar ^o del seale II el jaciment estava en activitat. Cal destacar que els fragments de dollia són abundants, i es troben en els marges dels camps de conreu.

Es constata, en definitiva, la presència d’ un jaciment romà, dedicat a l ‘ explotació rural (per les dollia) i que va funcionar al llarg de l ‘ alt imperi.

3. Plaça de l ‘ Església – Can Ginestar.

Els dies 6 i 7 de desembre de 1986, en el camí d’ entrada a la masia de Can Ginestar (carrer Carles Mercader, 17), actualment la Casal de Cultura, es va obrir una rasa des de la porta del carrer fins a la casa -travessant el jardí que l ‘ envolta- amb una pala retroexcavadora, per tal d’ instal.lar la calefacció de l’ edifici. Les obres posaren de manifest la presència de diverses restes antigues, bàsicament ossos humans i fragments de ceràmica. La ràpida intervenció de M. Monllaó, per part de l’ Ajuntament, com també de D. Guasch i J. M. Solias, va permetre la recuperació i [‘inventari de part de les restes.

El lloc es troba al centre de Sant Just Desvern, al costat d’ un petitíssim torrent, avui sec i convertit en carrer. El terreny està compost per una dèbil capa d’ argiles quaternàries sobre la pissarra paleozoica.

La troballa de restes antigues no es va produir en un sol punt al llarg de la rasa, de la mateixa manera que sembla ser que no es va trobar un sol tipus d’estructura antiga soterrada. Es van localitzar, aproximadament a la meitat del camí, una o diverses tombes, a les quals correspondrien les restes òssies humanes i els nombrosos fragments de tegulae recuperats. Per desgràcia, la troballa va ser ràpidament colgada, per la qual cosa no és possible deduir si es tractava d’ un o diversos enterraments del tipus de cobertura amb tegulae.

Les restes ceràmiques semblen abonar que els enterraments podrien correspondre a l’època romana. Tanmateix sembla que en el punt del camí en què d’ aquest se’ n separa un de secundari es va trobar, igualment, una o dues Sitges excavades al terra. Aquestes Sitges es trobaven reomplertes amb una terra de color fosc i trossos de guix i s ‘ hi s’observaven fragments de terrissa.

– 21

Les restes de cultura material localitzades a Can Ginestar estan constituïdes, bàsicament, per fragments de vasos ceràmics de diferents formes, funcions, procedències i cronologia, amb clar predomini de les produccions africanes. Tot el conjunt de materials ens porten a datar el jaciment entre els segles II i IV CIC.

Es van recollir també un grup de ceràmiques, encara que quantitativament menys nombroses, que ens proporcionen una datació més reculada. Ens referim a determinats materials de procedència itàlica (àmfora, roig pompeià) i d’ altres de factura ibèrica, que no serien posteriors al segle I aC. És interessant, doncs, constatar l’absència de material datable en el segle I dC, moment de la màxima expansió econòmica de la Laietània.

Com a interpretació probable del jaciment, es poden establir dues cronologies diferents per a dues activitats humanes diferenciades, la qual cosa comportaria la presència de dos jaciments en el mateix indret. Per un costat, hi ha l’evidència d’unes tombes, que podrien ser de tegulae, que estarien associades al material imperial que hi apareix. Per l’altre, es constata la presència de sitges, que estarien reomplertes o bé pel material d’ època republicana, o bé per material imperial conjuntament amb el republicà. El que queda clar és que el material republicà no anava associat a les tombes.

El jaciment, tal vegada, formava part d’un nucli més important que s ‘ estendria des de Can Ginestar fins més avall de la plaça de Jacint Verdaguer i les cases que l’envolten. En aquest sentit, no fa gaires anys vàrem observar en una d’aquestes cases fragments de tegulae i ceràmica comuna de factura romana i medieval. El propietari assegura que havien aparegut al jardí en fer unes obres, feia anys, al costat de més ceràmica.

La situació del 110c és suggeridora. Possiblement ens trobem davant un jaciment que podria tenir dues parts ben diferenciades, una d’habitació i una altra de necròpolis i magatzem. El 110c es troba a la vora mateix del camí antic identificat com a Via Augusta (fig. IO, pàg. 53) (Menéndez, Solias, en premsa).

5. Can Sagrera.

Al 110c conegut com can Sagrera, entre els dies 1 i 5 de maig de 1980, es va fer un rebaix per tal de fer els fonaments de dos blocs de pisos. El dia

– 22 –

6 de maig, David Guasch, alertat per veïns del poble, va adonar-se de la presència de Sitges en els talls que havia deixat I’ excavadora. Avisat l ‘ equip d’excavacions de la Penya del Moro, es va fer una primera prospecció superficial i un dibuix de la secció de les sitges. Es va posar de manifest, en un dels talls, la presència de cinc sitges, la més gran reomplerta de picadís de terrissa, mentre que les altres no tenien restes ceràmiques; també s ‘ hi veia un mur, presumiblement d’època moderna. En un altre tall, dins del mateix solar, es va poder detectar la presència d’un estret paviment fet de picadís de ceràmica, molt dur; aquest paviment tenia una depressió central, tal vegada per a líquids.

Al solar del costat, i també en el tall, s’ observaren cinc Sitges més, com també unes pedres de sorrenca que semblaven de molí. Igualment dins una sitja hi havia restes d’ossos de bòvid o equí (fig. 5).

Can Sagrera es troba en una plana en la qual s’inicia un ràpid pendent cap al fons de la riera de Sant Just. La base geològica del terreny està composta per arglles quaternàries amb plaques de tortorà. La primera notícia de la troballa va aparèixer a Pérez, Ochoa, (1980).

Fig 5.- Perfil d’una gran sitja romana. Aquesta formava part de tot un conjunt d’altres sitges, aparegudes en motil/ d’unes obres al barri de can Sagrera. Josep M. Solias i Arís revisant el contingut de la sitja.

– 23 –

Es interessant destacar que el topònim Sagrera (Sagrari) indicava un lloc on a l’Edat Mitjana s’ aprofitava per fer Sitges.

La ceràmica recollida, no gaire abundant, ens donaria una datació inicial entorn de l’ últim quart del segle I dC.

Per les característiques del 110c, sembla que ens trobem davant d ‘un petit assentament de tipus industrial, com ho demostraria el paviment amb rebaix central i la gran quantitat de sitges. És significativa la troballa d’ una sitja, de més de dos metres d’alçada, plena fins dalt de fragments trinxats d’àmfora, que ens ha d’ indicar també una activitat industrial relacionada amb la construcció (probablement un dipòsit de picadís destinat a la preparació d’encofrats o de paviments d’ opus signinum).

6. Can Modolell.

El jaciment es troba a unes cent passes al nord de la carretera N-II, fent cantonada amb la Rambla de Sant Just, darrera la benzinera i a prop de l’ edifici de “la Central”, al carrer de l’ Electricitat. S’ ubica en una plana que comunica el coll d’ Esplugues amb la part exterior de la vall de la riera de Sant Just i el fons de la vall del Llobregat. El lloc és a una altitud de 40 metres sobre el nivell del mar.

Va ser descobert a finals de l’any 1884 0 a principis de l’any 1885, en llaurar el camp, en terrenys del seu propietari, Gaspar Modolell. La primera notícia de la troballa fou publicada l’any 1890 (Arabia, 1890: 337-342), recollida posteriorment per Fita (Anònim, 1891: 462-467). Aquella dóna compte de la visita feta per Arabia i altres estudiosos el 6 de gener de 1885, convidats pel mateix Modolell, per mostrar-los la descoberta efectuada “pocs dies abans”. Es va localitzar un fragment de mosaic romà a uns 30 cm de profunditat. Per ordre del propietari, s’ hi va fer una excavació d’ un quadrat d’ aproximadament 3 metres de costat, i es va observar que el mosaic estava ben conservat a l’an ^Œ le NO, bastant disgregat a la part central i destruït pels costats oest i sud, afectat per un marge i per un camí, respectivament.

Fragment literal de part de l’ article de Ramon Arabia:

“Lo mosaich que representan los adjunts dibuixos se troba en lo terme de Sant Just Desvern, no gayre Iluny d’ aques poble, en un tros de terra situat cosa d’ unas cent passas al N. de Ia carretera real de Madrid, que entre Sans i Sant Feliu de Llobregat corre dreta com un fil en perfecta direcció de E. á O. Baixant per Ia carretera cap a Sant Feliu, Io tros cau a Ia dreta, en terreno més elevat que va baixant en suau pendent fins al mar: a I ‘esquerra de Ia mateixa (S.), i també a molt poca distància, s’aixeca Ia casa del propietari del tros, D. Gaspar Modolell”.

Arabia, en el seu article, no sols va incloure una acurada descripció de Ia part visible del mosaic -d’ uns 2,70 m x 2,80 m aproximadament-, descripció que farem més tard, sinó que també va publicar-ne un dibuix (posteriorment reproduït a Anònim, 1891), com també una curiosa anàlisi petrològica de les tessel.les recollides, efectuada pel químic Ramon Codina Laenglin. Segons l’esmentada anàlisi, es varen documentar quatre tipus de pedres calcàries diferents. Les posteriors anàlisis de les mostres dels components dels cubs de les “tessellae” que formaven les diferents composicions geomètriques del mosaic donaren: calcàries compactes blavenques bituminoses, quelcom silicatades i ferruginoses quasi negres; calcàries blanques -marbres-; càlcaries cristal.lines sedimentoses, rosades, amb quelcom d’ argila i òxids de ferro, i calcàries blanques sacaroides rogenques – marbres. Aquests materials procedeixen de l ‘ entorn (n’ hi ha a Ia Muntanya Pelada, a Vallcarca (fig. 6), al Garraf, a Olorda…), i l ‘ autor especula amb I ‘existència d’ una explotació local musiva a Ia Laietània en època romana, en Ia qual les pedreres produirien tessel.les substitutives del marbre per a Ia construcció de mosaics.

L’ autor també constata que aquest mosaic té molts punts de contacte amb altres mosaics de combinacions geomètriques ornamentals propis dels primers temps del cristianisme, les quals posteriorment podem veure també reflectides, però de farciment, en els capitells de claustres i dels interiors de temples romànics com a Ripoll, Santa Maria de l ‘ Estany i Sant Cugat del Vallès.

Les necessitats del conreu varen impedir Ia continuïtat de les excavacions, i el mosaic va ser colgat. Arabia dóna fe que l’any 1890 el mosaic romania ocult i demanava l ‘ estudi, l’excavació i el trasllat de les seves restes al Museu Provincial d ^l Antiguitats.

Un any després, pel mes de maig de 1891, el pare Fidel Fita es feia ressò de Ia descoberta d’aquest mosaic en el “Boletín de Ia Real Academia de Ia Historia de Madrid”, seguint les mateixes directrius d’ Arabia i Solanas, publicant-ne també els mateixos dibuixos anteriors.

Pel que fa a aquest mosaic, Fidel Fita en destaca alguna similitud amb altres mosaics, sobretot amb el que porta el núm. 257, descobert al Puig de Cebolla, prop de València, i publicada també per l’esmentat butlletí de la “Real Academia ^t ‘, remarcant-ne la decoració obertament cruciforme, motiu pel qual se li atribueix una cronologia bastant tardana.

Parlant de mosaics, una nota apareguda en el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya deia que els propietaris del mosaic grecoromà d’ Empúries, i representant el sacrifici d’lfigènia, tractaven de vendre’l, i que ja s’havia presentat una instància a la Comissió de Museus i Biblioteques de l ‘ Ajuntament de Barcelona el 1892. Aquesta mateixa nota fa referència també al mosaic descobert a Sant Just Desvern feia prop de vuit anys abans. Referent a aquest mosaic de Sant Just, la nota diu que, a fi de donar personalment les gràcies al propietari i poder començar tot seguit els laboriosos treballs de recuperar aquest mosaic i fer el posterior trasllat, el dia 25 de març de 1892, s’han presentat a Sant Just Desvern el senyor Elies de Molins, delegat de la Junta Tècnica del Museu d’ Història, el consoci i regidor senyor Francesc Carreras i Candi, en representació de l ‘ Ajuntament i el consoci senyor Falqués com a arquitecte municipal de la ciutat de Barcelona. A part del que representava la importància d’ aquest moment en si, també sembla ser que en aquest mateix lloc hi aparegueren molts i diversos fragments de terrissa i alguns ossos, per la qual cosa fou demanat un permís d’ excavació d’ aquest lloc al propietari senyor Gaspar Modolell, el qual s ‘ hi mostrà conforme hi accedí tot seguit. Aquest gest tan generós i desinteressat fou valorat molt positivament, més encara perquè no feia gaire temps que un marxant d’ antiguitats italià li havia ofert la quantitat de mil pessetes per aquest mosaic.

Poc després, Elies de Molins, director llavors del Museu Provincial d’ Antiguitats, començava les gestions per tal de portar a terme les primeres fases del trasllat del conjunt de I ‘obra arqueològica.

La següent referència bibliogràfica informa del descobriment total del mosaic. Es tracta d’ una nota (Anònim, 1892b: 81-84) que dóna compte d’ una visita del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) efectuada a can Modolell (ara batejat com Madorell) el 15 de maig de 1892 encapçalada per Arabia. Aquest article explica detalladament el procediment tècnic d’ arrencada del mosaic per al seu posterior trasllat, dirigit per l ‘ arquitecte Falqués i el seu ajudant Borràs, que també aixequen planta i dibuix del mosaic.

Posteriorment, el dia 15 de maig de 1892, tingué lloc una tercera visita a Sant Just Desvern, efectuada per diversos membres del CEC per tal de contemplar el mosaic, aleshores posat novament al descobert, i fer-se càrrec del procés de recuperació, després d’haver estat colgat durant gairabé els darrers vuit anys.

Sembla ser que els treballs eren dirigits per l’arquitecte municipal senyor Falqués i pel seu ajudant senyor Borràs. El dia de I ‘excursió, els visitants pogueren fer-se càrrec del procés que se seguia per tal de recuperar el mosaic i transportar-lo posteriorment al seu nou emplaçament.

Primerament -segons constata la publicació-, es treu un dibuix en facsímil de tot el mosaic, o sigui un plànol, el qual, es quadricularà després sobre el mateix mosaic en fragments d’ un metre al quadre. Després, per mitjà d’ una serra molt fina, se serrarಠen fragments iguals d’ un metre quadrat cadascun. Aquests fragments s ‘ arrencaran tot seguit amb el seu corresponent pa de morter o d’ opus signinum en el qual fou assentat el conjunt del mosaic el dia de la seva construcció. Posteriorment, cadascun dels fragments s’encaixaran per al trasllat.

Tots els pans del mosaic van numerats degudament per ordre i, si algun d’ aquests és malmès durant el transport, com que n ‘existeix el corresponent facsímil el seu restabliment no comportarà cap problema ³

La recuperació del mosaic -segueix dient l ‘ autor- podia tenir una durada de tres a quatre mesos, i el cost total no excediria de les dues mil pessetes, això com a única despesa a càrrec de l ‘ Ajuntament barceloní. Segons Falqués, l’ operació -que qualifica de delicada- durarà cinc o sis mesos i costarà 300 0 400 “duros”, que facilitarà I ‘Ajuntament de Barcelona. Sobta l’elevat interès de l ‘ Ajuntament de la capital, avalat per la intervenció de Carreras Candi i la direcció dels treballs de Falqués, a més del finançament. Potser la clau està en el comentari que en aquest article es fa sobre el fet que

Fig 6.- Fotografia del mosaic de can Modolell, descobert l’any 1884 i perdut l’any 1892. Feia quasi 7 per 3 metres. Publicada per la “11. lustració Catalana” l’any 1903.

“al Museu Provincial d’ Antiguitats, és a dir el de Santa Agueda-, no queda 110c” per instal.lar el mosaic. També s ‘explica que s ‘ estan creant els museus municipals, per la qual cosa s’ha de concloure que Carreras va aconseguir de Molins, director del museu de Santa Agueda (de titularitat estatal) i l ‘ home que va gestionar amb Modolell la cessió gratuïta de la troballa, el traspàs de la peça a I’ Ajuntament barceloní, concretament al Museu Arqueològic Municipal, el qual necessitava dotar-se de peces importants.

Finalment, l ‘ article que referim (Anònim, 1892b) dóna compte de la descoberta d’un tros de mosaic “el doble o el triple” de gran en relació al primitiu fragment descobert sis anys abans. El nou sector exhumat – a l’oest de l ‘ anterior- es troba en excel.lent estat de conservació. Les excavacions, a més del mosaic -qualificat d’ elegant i luxós-, han proporcionat també fragments d’àmfora i de “terrissa molt esmicolada”; dos maons, “un d’ells amb una marca un Xic confusa”; di verses tegulae i un imbrex o “capçalera d’ escultura”. Es destaquen en l ‘ article l’absència de “monedes, estàtues o làpides”. No obstant això, una nota a peu de pàgina informa que amb

…POBLAMENT

posterioritat a la visita del 15 de maig s’han descobert, a dos metres de fondària “sota el mosaic” “un quinari de plata de Marc Antoni, del 43 aC, i un fragment d’estri de ferro, com si fos una corona’

Les dues referències bibliogràfiques següents són del mateix any i es troben en diferents números d’ una mateixa revista (Anònim, 1892c: 195-196 i Anònim, 1892d: 215-216). Es tracta de dues notes breus que recullen la notícia de la cessió del mosaic de la finca Modolell -citada erròniament com a can Ginestar, error que s’ha repetit ocasionalment en part de la biblio ^o rafia posterior- al Museu d’ Història de Barcelona i que informa breument dels treballs d’ excavació i extracció del mosaic i de les troballes. La primera nota anuncia, també, un futur estudi arqueològic en el mateix butlletí, mentre que la segona insisteix que l’ arquitecte municipal i director de les obres, senyor Falqués, ha ideat el procediment per aixecar el mosaic sense destruir-lo.

En realitat, cap estudi arqueològic va veure mai la Ilum, ni a les revistes citades, ni al butlletí del CEC, ni a cap altre 110c. Tampoc hi ha publicada cap crònica del final de les excavacions ni de l’aixecament del mosaic. La següent pista del mosaic apareix a la Il. lustració Catalana (Anònim, 1903: 101), que publica la primera fotografia del mosaic sencer (fig. 6). Es la primera imatge que es coneix de la totalitat del mosaic, i l ‘ única, i serà la que reproduiran les publicacions posteriors (conjuntament amb el dibuix parcial d’ Arabia). A l ‘ esmentada revista no hi ha cap referència a] mosaic. Unicament hi ha un peu de foto amb el següent text: “Mosaic romà descobert a Sant Just. D’ una còpia que en féu treure l’ arquitecte municipal D. Pere Falqués’

Mides i decoració ornamental

El conjunt d’ aquest mosaic s’emmarcava dins d ‘una areca o orla en colors blanc i negre de 36 cm d’amp]ada. Aquesta greca era formada per tot un seguit de petits quadrats a I ‘entorn dels quals s’ hi alternaven esvàstiques, emmarcat tot dins d’ uns filets a cada costat dels mateixos colors blanc o negre o blau fosc.

El camp del conjunt del mosaic estava decorat per cercles de 88 secants en vertical i tangents en bandes obliqües. Les quatre secants de cadascun dels cercles formaven uns rombes, al mig dels quals s ‘ alternaven bandes de rosetes quadrilobulades amb bandes de nusos de Salomó (fig. 7).

Fig. 7 -Detal[ i composició de l’esvàstica del mosaic de can Modolell.•

1. – Calcàries compactes blavenques bituminoses, una mica silicatades i ferruguinoses quasi negres.

2. – Calcàriesblanques i laminoses – marbres.

C – Calcàries cristal.lines sedimentoses, rosades, amb mica d’argila i òxids de ferro, i calcàries blanques sacaroides rogenques – marbres.

4. – Calcàries sacaroides ataronjades marbres.

5. Repeteix el mateix color de A.

.POBLAMENT

Dins de les interseccions ovalades de cada cercle hi eren representades unes formes fusiformes que s’alternaven amb altres de lanceolades, Ia qual cosa donava a tot el camp un aspecte altament decoratiu.

L’any 1962, A. Balil publicava un extens treball sobre l ‘ ornamentació de mosaics romans descoberts a Barcelona, i entre aquests hi figura el descobert a Sant Just Desvern a les darreries de 1884. “El mosaico de San Justo Desvern, -segueix dient Balil- reúne una serie de temas que, en cierto modo, pueden considerarse constantes en Ia musivaria romana. Las ovas, siquiera esquematizadas como arcos apuntando entre-cruzados, son muy frecuentes y entran en el grupo de Ias transposiciones de elementos arquitectónicos en 10s marcos de mosaicos”.

Tot seguit dóna una àmplia referència d’altres mosaics que tenen similituds amb els temes del que ens ocupa, sobretot de Roma, de Ia Gàl.lia, de Suïssa, del Nord d’Àfrica, d’ Espanya, etc.

Prenent les mides del conjunt del dibuix que se’ n féu una vegada el mosaic quedà totalment al descobert, en van resultar les següents: Ia Ilargada total del camp ornamental era de 704 cm -aquesta era Ia seva part conservadai un total de 740 cm comptant els 36 cm de l’ orla d’un dels seus acabaments. La seva amplada interior era de 220 cm més els 36 cm de cadascuna de les dues orles laterals: totalitzava 292 cm d’ amplada, Ia qual cosa li dóna unes dimensions allargades.

Bibliografia complementària.

Les següents publicacions científiques citen de passada I ‘existència del mosaic i donen poca informació sobre Ia seva sort. Puig (1909: 230, 234 i fig.272) afirma que el mosaic “avui està perdut, per desgràcia” i publica Ia foto (citant Ia procedència de Ia Il.lustració Catalana). Carreras i Candi (1916: 70-71) és el qui ens informa de Ia destrucció del mosaic ( “…malauradament trossejat pels operaris encarregats de portar-lo al Museu Municipal el 1892”). La Carta Arqueològica de Barcelona (Almagro, Colominas, Serra, 1945: 180) explica que el mosaic “fue destruido al intentar arrancarlo”. Mossèn Antonino Tenas, autor d’ una monografia sobre Ia història de Sant Just (Tenas, 1947: 13) afegeix que el mosaic es va malmetre

– 31

“fent-se enterament a trossos en traslladar-lo l’any 1892 quan era portat de camí de Barcelona al Museu Municipal”, entitat a la qual el va donar el seu propietari. El documentat treball de Bali] (1962: 64-69, fig.9), pràcticament dedicat monogràficament al mosaic de can Modolell, responsabilitza Falqués de la pèrdua del mosaic, ja que afirma que els treballs d’extracció, dirigits per ell, es realitzaren amb tècniques inadequades, i que durant els intents d’ extracció, el mosaic quedà destruït. Barral, autor de l’ estudi més recent sobre el mosaic (Barral, 1978: 124), repeteix que aquest fou destruït l’any 1892, després de l’aixecament i abans del seu transport al museu. D’ entrada, aquest autor diu: “…descobert -el mosaic- dins de la propietat de Gaspar Modolell dita també can Ginestar”; és un error, perquè de can Modolell mai se n’ ha dit també can Ginestar.

Tot seguit, fa una descripció dels principals trets que caracteritzaven aquest mosaic: les seves mides, la nomenclatura dels- components de la seva policromia, les anàlisis químiques dels cubs, etc. Pràcticament el mateix que es publicà quan la seva descoberta.

I afegeix, “Filet. Méandre de svastikas et carrés. Champ décoré de cercles sécants qui déterminent un motif à quatre feuilles et un carré sur le pointe à côtés concaves; enfermant par rangs obliques un floron à huit pétales lancéolés et condiformes, et un noeud de Salomon. Dans les pétales en fuseau, un fleuron allongé à quatre feuilles”… “On ajoutera seulement que les cercles sécants son d’ un type proche de ceux du groupe de mosaiques de la région de Ravenne, étudié par H. Stern’

Tampoc cap novetat aporta la darrera monografia local publicada sobre Sant Just (Pérez, 1987:109), en què s’ insisteix en el fet que el mosaic es va desfer durant el transport, com tampoc altres obres en què se cita l’existència del mosaic (Duran i Sampere, 1948; Gorges, 1979 0 Solias, 1990).

En realitat, què va passar amb el mosaic? Si hem de fer cas de les cites anteriors, el mosaic es va malmetre quan era arrancat o bé es va perdre, com afirma Tenas (1947), durant el transport, és a dir, en el camí de Sant Just a Barcelona. De les dues possibilitats, ens proporciona menys credibilitat la segona. Si realment el mosaic hagués emprès el camí cap al museu, per molt trossejat que estigués, algun fragment ens hauria arribat, bé a través del Museu Provincial d’ Antiguitats o de l’ Arqueològic del Parc o de l’ hereu dels anteriors, l’ actual Museu d’ Arqueologia de Catalunya. L’existència del mosaic no consta en cap dels catàlegs històrics d ‘aquests museus. I arran de

– 32 –

Ia recerca que hem realitzat, hem comprovat que cap fragment del mosaic es troba a l’ actual Museu d’ Arqueologia de Catalunya. Un altre misteri afegit ens el proporciona una acurada observació de Ia fotocrafia del mosaic, publicada l’ any 1903, Sembla apreciar-se que el mosaic ha estat reconstruït. Les parts perdudes del mosaic semblen haver estat tractades, i no sembla que Ia foto hagi estat realitzada al Iloc original de Ia troballa, al jaciment. Aquest fet, contradictori amb Ia destrucció in situ del mosaic, que asseguren les cròniques, incrementa encara més el misteri del destí del mosaic. Una interpretació maliciosa ens portaria a especular que el mosaic es féu fonedís durant el transport, a benefici d’ algun antiquari, atès l’ interès que Ia peça havia despertat, com ja hem explicat, entre el sector. Però no sembla fàcil que això hagués pogut passar desapercebut tenint en compte I ‘expectació que Ia troballa havia suscitat, sobretot a Barcelona. Per tant, és més versemblant Ia tesi que el mosaic s’ hauria esmicolat en el moment de l’ extracció. Aquesta possibilitat és factible, ja que -segons Anònim, 1892a- el sistema elegit per recuperar el mosaic havia de ser (contra l’ habitual d’ entelar Ia seva superfície), serrar-lo en panots regulars d’ I m² . Per tant, no és desgavellat pensar que I’ operació, dirigida per l’ arquitecte Pere Falqués ³ -un arquitecte de gran prestigi a Ia ciutat- acabés amb el mosaic fet a mique4 El més segur és que una mala materialització de Ia tècnica originés Ia destrucció del paviment musiu, i que les seves polveritzades restes quedessin Ilençades i oblidades a Ia mateixa vinya on es féu el descobriment. Es molt extrany, però, que cap crònica es fes ressó detallat de Ia desgràcia, ateses les expectatives creades i les personalitats que s’ aplegaren darrera l’ operació (Falqués, Carreras, De Molins). El cert és que no hem trobat cap notícia sobre els treballs amb posterioritat a les citades, tret de les vagues referències que hem reproduït sobre la sort del mosaic. Tampoc mossèn Antonino Tenas, que vingué com a rector de Sant Just Desvern l’any 1917, quan feia, per tant, 25 anys que aquest mosaic s’havia perdut.

A l’època en què arribà mossèn Antonino a Sant Just, encara molts devien recordar tot el que passà amb l’esmentat mosaic i de quina manera aquest fou malmès durant els intents de la seva recuperació, de la qual cosa degué tenir coneixement mossèn Antonino. Més encara si tenim en compte l’ amistat que hi hagué entre mossèn Antonino i la família Modolell, propietària dels terrenys on fou localitzat aquest mosaic. Tampoc hem trobat cap referència a les obres d’excavació i extracció del mosaic a l ‘ arxiu històric de Sant Just Desvern (almenys, no hi ha cap llicència municipal d ‘obres l’any 1892 a la finca Modolell).

F. Carreras i Candi (1862-1937), que conegué el mosaic in situ, en parla a la seva Geografia General de Catalunya, volum Ciutat de Barcelona, sense data. A la pàgina 71 diu: “..aparagué en 1884, un interessant mosaych de colors malhauradament trocejat per los operaris encarregats de portar-lo al museu municipal el 1892.”

Pel que fa al mosaic en si, cal dir que estem davant d’ una peça excepcional. Es tractava d’ un mosaic policrom, de colors blau, blanc, rosat, taronja i negre. Presentava una orla (visible en tres dels quatre costats del mosaic) composta per una línia de llengües, meandres d’esvàstiques i quadrats (de color blau turquí). La seva amplada total era de 2,92 m, i de 2,20 m exclosa l’ orla (36 cm cada costat). La llargada del fragment descobert supera els 6 m. Probablement, es tractava del paviment d’ un corredor (bastant ample, per cert), atesa la seva forma allargada, d’ una villa d’ una certa sumptuositat (Balil, 1962).

Es fa difícil donar una datació precisa d’aquest mosaic. El primer autor que descriu i data el mosaic és Balil (1962). Anteriorment, només Carreras (1916) havia aventurat una cronologia (segles 1-11). Balil (1962), malgrat que destaca la poca originalitat dels repertoris (els motius decoratius, com els cercles secants, les rosetes o els nusos de Salomó tenen una llarga tradició i una ampla cronologia i difusió, essent freqüents i molt corrent trobar-los representats en mosaics ornamentals de sostres o corredors), proposa un arc cronològic de 200 anys (segles III – IV dC), encara que creu que es pot estrènyer una mica més (finals dels s. III – inicis, o en tot cas la. meitat, del s. IV). El fet que el mosaic sigui policrom exclou una datació molt antiga

– 34

(Balil, 1965), i la disposició general exclou una data molt tardana. Barral (1978) s’ inclina per una forquilla cronològica més ampla, que comprendria des de finals del segle II fins a la primera meitat del segle IV. El fet que la major part dels motius de reompliment siguin completament comuns, no ajuda a precisar les dates. Segons Barral (1978), els motius decoratius de cercles secants són semblants als del grup de mosaics de Ravenna, però aquest paral.lel territorial no aporta tampoc noves dades cronològiques.

Les altres restes arqueològiques referenciades no aporten dades cronològiques, tret de la moneda del segle I dC. Però cal afegir que prop del lloc esmentat, concretament a la casa número 16 de la Rambla de Sant Just, va aparèixer, no se sap en quines circumstàncies, una estatueta togada de fang, de base plana i d’ uns 7 cm d’alçada, que coneixem per un dibuix publicat a Pérez (1987: 110, fig. 9). Sembla que presenta un vestit en forma de túnica i una cara poc marcada en un cap rodó. D’ altra banda, parlant amb el GERP (Grup Espeleològic Rats Penats), aquest ens va indicar que fent un estudi de les mines d’ aigua del terme municipal, van passar per una que creuava el lloc i que en els talls de les parets es veia ceràmica, entre ella al tegulae, la qual no van recollir.

Ja fa anys que, en construir-se noves edificacions en aquell indret, on aproximadament havia aparegut l’esmentat mosaic, aparegueren algunes restes romanes, la qual cosa fou silenciada per por d’haver de paralitzar les obres momentàniament. Això fou comentat posteriorment per algun obrer paleta que havia participat en les obres. Sembla ser que en aquelles obres sorgiren algunes peces arqueològiques que foren repartides entre els encarregats de I ‘obra.

Com a conclusió direm, malgrat l’escassedat de materials, que ens trobem davant una important villa romana que estaria en activitat en un arc temporal que, a manca de major precisió, s’ha de situar entre el seale I i la primera meitat del segle IV. La interpretació del jaciment com a “sumptuosa villa romana” ja es produïa des de la primera notícia (Arabia, 1890) -el qual relacionava el mosaic amb un impluvium o pati interior- . El mateix Arabia destacava l’estratègic emplaçament de la casa en relació a la gran Via Augusta que creuava la plana “a la vora”. El punt més proper de l ‘ antic camí que nosaltres identifiquem com a Via Augusta (l’ itinerari que enfilava per Esplugues i Sant Just) es troba a l’ actual carrer de la Creu, a tan sols uns 500m del jaciment (fig. 10).

No volem acabar sense especular amb la ubicació exacta del jaciment i del mosaic (dels trossos que en puguin quedar in situ), arran d’ una recent observació ocular del 110c. Prenent com a referència la carretera, calculant 100 passes en direcció al nord, ens resulta que el mosaic podria trobar-se justament als jardins de la casa de la Rambla de Sant Just, 12, entre els carrers Electricitat i Catalunya. Entre la benzinera i la propietat esmentada, sota el carrer Electricitat, hi ha un solar tancat i erm. Qui sap si futures excavacions en aquest lloc podran treure a la Ilum noves restes d’ aquesta interessantíssima villa romana.

7. Can Roldan.

Aquest jaciment s’ ubica a poca distància de la masia de can Roldan, aigües avall de la riera de Sant Just. Es troba molt a prop del camí que porta a la Salut. El lloc se situa en una zona de relatiu pendent. A sobre hi ha les planes que menen cap a la Salut i a sota es troba la riera, a uns 50 metres. Les restes estan en la zona intermèdia entre aquests dos plans. El substrat geològic està format per argiles quaternàries.

L’assentament fou localitzat per D. Guasch ja fa alguns anys i va ser citat per primera vegada a Guasch, Menéndez, Solias, 1989a.

En aquest lloc s’observen restes de parets i especialment un magnífic paviment d’ opus signinum. En la superfície es va poder recollir algun fragment de tegula i ceràmica comuna romana.

El lloc es troba molt a prop d’ un altre jaciment romà, can Gelabert, però el fet que entre tots dos hi hagi una profunda riera fa que s’hagin de considerar com a dos assentaments romans diferents.

8. Can Gelabert de la Riera.

A pocs metres de can Roldan, situem el següent jaciment, que es troba sota l’era que hi ha al darrera de la masia de can Gelabert. Se situa sobre la riera de Sant Just, a uns 100 metres d’ aquesta, en el marge dret. Es tracta d’ un lloc que no es localitza fàcilment, ja que a la superficie no s: aprecia cap

Fig. 8. – Tall del tallis sota I ‘era de la masia de can Gelabert on s ‘aprecien clarament restes de construccions romanes.

fragment de ceràmica. Però per sota de l’ era, en el tall del marge vertical que mira la riera, s ‘observen diverses restes arquitectòniques del jaciment. Aquest, que es troba a uns 75 metres sobre el nivell del mar, està assentat sobre una potent capa d’ argiles quaternàries, que formen un suau pendent fins que a l’alçada de les estructures s’ obre un desnivell una mica brusc cap a la riera.

En el tall esmentat es poden veure murs de pedra i totxanes, juntament amb paviments que els uneixen (fig. 8). Els materials recollits en superficie es componen de ceràmica sigil.lada, ceràmica comuna romana, tegulae, dollia i maons en forma de quart de cercle dels que s ‘ empren per aixecar columnes.

Pel material i les estructures, sembla evident que es tracta d’ una villa romana.

9. Mas Liuí.

L’ assentament es troba en el paratge conegut com a mas Lluí, en uns camps abandonats travessats pel camí de Ia Salut. La ratlla divisòria dels termes municipals de Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat divideix les restes de l’ assentament per Ia meitat. S’ubica als vessants descendents de Collserola en direcció a Ia riba esquerra del Llobregat, prop del torrent de Matassens, en una zona d’ argiles quaternàries, encara que apareix a relativament poca fondària Ia pissarra paleozoica.

El jaciment és conegut des de l’any 1970, moment en què varen localitzar i excavar, el senyor Romagosa i un grup d’ aficionats de Sant Feliu, dos forns de ceràmica, amb fragments de tegulae, un abocador amb ceràmica, un mur i un dipòsit d’ argila amb abundant material ceràmic (Hernández, Romagosa, 1984). Les estructures se situen en un meandre del torrent de Matassens, en el terme de Sant Feliu, prop del camí. Una recent visita (maig 1995), guiada pel senyor Romagosa, ha permès reubicar les restes assenyalades i fins i tot ha permès apreciar les restes d’ un deis forns i tal vegada d’ un tercer. S ‘ apreciava al Iloc i al camí una abundant presència de dollia.

L’any següent, el 1971, a molt poca distància d’aquest Iloc, es va localitzar un paviment d’ opus signinum (Hernández, Romagosa, 1984). Aquest s’ adossa a una paret per mitjà d’ un cordó hidràulic en secció de quart de cercle. Les restes són, encara avui, visibles. Se situen, venint de Sant Just, a I ‘esquerra del camí de Ia Salut, en el terme de Sant Just, prop de Ia partió amb Sant Feliu. A Ia dreta del camí, en el marge vertical que el separa dels camps de Ia plataforma superior, s’ aprecien actualment pedres alineades i fragments de tegulae i dollia.

Els materials arqueològics recollits en aquelles excavacions, bastant abundants i força sencers, presenten una varietat i una qualitat notables. La majoria esAocaIitzaren en un forat quadrat identificat com a dipòsit d’ argila -tal vegada una pastera- , possiblement usat com a abocador o deixalleria de terrissa. No és probable que del sector del paviment d’ opus signinum provingui gaire material, ja que tenia poc sediment al seu damunt.

La gran quantitat de peces de vaixella fina importada (ceràmica sigil.lada gàl.lica i hispànica i, sobretot, Ia presència majoritària de ceràmiques africanes) ens pot ajudar a datar correctament el jaciment. El moment de I ‘inici de Ia vida en el jaciment ens ve definit per una peça de TSL que porta Ia marca del terrissaire Semper. Aquest fabricà els seus productes entre els emperadors Claudi i Neró. No tenim dades cronològiques de cap material anterior a aquest moment, excepte la presència d’una gerreta de parets fines, que es podria datar a l’època agustina.

Per les ceràmiques africanes estudiades, es dedueix una important activitat durant els segles I, II i III. La vida continua al lloc en els segles IV i V, tal com ho avalen algunes importacions africanes d’ aquesta època.

Es tracta, en definitiva, d’ un assentament caracteritzat per diverses instal.lacions industrials (un paviment que formaria part d’ un probable dipòsit i dos forns de terrissa, dels quals desconeixem la producció en no disposar de rebutjos de fornades). La proximitat d’ una riera contextualitza millor l’existència d’ aquests forns ceràmics. Es evident que ens trobem, per tant, davant una villa romana de primera magnitud i amb una riquesa que supera amb molt el que es coneix de la resta de la comarca. La quantitat i diversitat de peces de ceràmica d’importació, incloses algunes peces rares i poc freqüents .com un vas de marbre-, junt amb determinades restes estructurals -per exemple, fragments de pintura mural – , ens confirmen que ens trobem davant un hàbitat de singular rellevància. També cal destacar que ens trobem davant una villa bastant extensa, ja que entre el paviment i el sector dels forns hi ha una distància mínima de 200 metres (el fet que els forns s ‘ acostumin a instal.lar a la perifèria de les villa ens fa considerar ambdues restes com a pertanyents a una sola explotació agrícola).

Podem concloure que l’assentament del mas Lluí és una villa que funciona des de principis del segle I fins al baix imperi, amb instal.lacions de probable utilitat agrícola, en la qual en algun moment es va fabricar terrissa.

Cal afegir que a l ‘ hora de finalitzar el present article, s’ha desenvolupat una campanya d ‘excavacions d’urgència al lloc (juliol 1995), dirigides per J. M. Palet, amb motiu de la propera urbanització del sector del mas Lluí, el projecte de la qual incloïa un vial que afectava parcialment el jaciment. La intervenció ha permès confirmar la presència d’ una villa romana al 110c, amb la identificació de noves estructures arquitectòniques.

10. 3 Santos (0 Walden-7).

A la carretera nacional II, davant la gasolinera “3 Santos”, en la partió dels termes de Sant Joan Despí i Sant Just Desvern, en un marge de terra enjardinat, Llibert Piera va detectar fa uns quants anys la presència d’ un mur

– 39 _

romà tallat en fer Ia carretera (Piera, 1993). El terreny que es troba damunt del marge no està edificat, però està ocupat per un negoci a l’aire Iliure d’ exposició i venda de caravanes.

L’ altitud del Iloc és de 45 metres sobre el nivell del mar. Es troba en una plana que inicia un suau descens cap al Llobregat i a prop de Ia vall de Ia riera de Sant Just.

El mur en qüestió està arrebossat amb una capa dura de calç i fragments de ceràmica, a Ia manera de l’ opus signinum, i s’ hi observaren restes de pintura de color vermell fosc.

L’ altre cantó de Ia carretera és totalment urbanitzat, però sabem, mercès a una notícia facilitada per D. Guasch, que hi van aparèixer unes sitges -probablement ibèriques- que es conserven encara (almenys, Ia meitat posterior) paredades sota Ia rampa d’entrada a una empresa de l ‘ avinguda de Ia Indústria que fa cantonada amb Ia carretera.

No s ‘han pogut recollir gaires fragments en superfície que ens aproximin a Ia cronologia d’aquest mur. Hi ha ceràmica romana oxidada comuna i un fragment de terra sigil.lada africana A. Per tant, ens trobem davant d’ un assentament datable, com a mínim, a l’ alt imperi, sense que es puguin fer majors precisions.

El problema important, però, consisteix a saber si aquestes restes són d’ un jaciment específic o, pel contrari, forma part d’ algun de més gran. Hem de tenir present que a uns 300 metres hi ha el jaciment de Ia Torreblanca, i a uns 600, en una altra direcció, el del Pla del Vent. Suposem que no forma part de cap dels dos assentaments citats, sinó que té Ia suficient entitat i es troba a Ia distància suficient dels altres dos com per considerar-lo separadament.

11. Parc de Ia Torreblanca.

El jaciment es troba entre els km 613 i 614 de Ia N-II, a tocar de Ia carretera, dintre dels terrenys del Parc Metropolità de Ia Torreblanca, i molt a prop de Ia partió amb els termes municipals de Sant Feliu de Llobregat i Sant Joan Despí.

El jaciment es troba a Ia plana, que davalla suaument cap al Llobregat. L’ alçada del Iloc és d’ uns 50 metres sobre el nivell del mar i el seu substrat està format per un potent estrat d’ argiles quaternàries.

El 110c ha estat molt reformat, ja que s’ hi han construït els jardins de la Torreblanca i un conjunt d’ habitatges socials. L’any 1977, els aficionats locals de l’Agrupació de Recerca i Estudis de Sant Feliu ja havien recollit material superficial en aquest sector. En fer-se les obres d’urbanització del solar l’any 1986, promogudes per l’ Institut Català del Sòl, es descobriren restes que motivaren la realització, durant el mes de juny, d’excavacions d’urgència, que foren dirigides per J. Folch. A finals de 1987 s’efectuà una nova intervenció, a cura de J. Cortadella i I. Garcia.

Les dues excavacions efectuades (referenciades a Folch, 1989; Garcia, Cortadella, 1989; Folch, 1991; i Folch, Garcia, Cortadella, 1993) han proporcionat diverses estructures pertanyents a la part industrial d’una villa. En primer 110c s’ identificà un dipòsit pavimentat amb opus signinum, molt arrasat, adossat (mitjançant un cordó hidràulic en secció de quart de cercle) a les respectives parets, també arrebossades. En un dels extrems es pot observar un pilar. El moment d’abandó del dipòsit cal situar-lo en el segle 11.

Es va localitzar també una estructura d’argila amb restes de rubefacció que identifiquem com un forn. Estava completament arrasat en el moment d’excavar-lo, per la qual cosa no se’ n pot esbrinar la funcionalitat exacta.

També es va localitzar un Clot de forma cúbica excavat directament a la terra verge, i en el fons -totalment pla- hi havia 6 petits carreus, iguals, i de pedra sorrenca, disposats regularment. No coneixem la funcionalitat d’aquest element, però podria tractar-se d’una cavitat per encabir-hi dollia, com és el cas dels forats similars apareguts a Santa Maria de Sales de Viladecans (Solias, 1983). Les pedres devien servir per encaixar i falcar el fons d’una dollia. La datació de l’obliteració de l’esmentada estructura és de mitjan segle II dC.

Per últim, es va localitzar un conjunt format per dues sitges de aran capacitat. Malgrat que es trobaren escapçades, la primera d’elles tenia més de 3 metres de fondària i de diàmetre, amb una capacitat per a 16.700 litres aproximadament. La segona era d’ I metre de fondària i de 2,20 m de Ilargària màxima. Podia emmagatzemar uns 1.400 litres (Folch, 1989: 246-247). Les sitges van proporcionar un conjunt ceràmic molt interessant (cal destacar-ne les ceràmiques sigil.lades fabricades a La Graufesenque, al sud de França, amb el nom del terrissaire estampat, i una àmfora Dressel 7/11 – Longarina 3 completament sencera amb restes d’espines i escames de peix al seu fons).

– 41

r

La data proposada per a l’ amortització de les sitges•és de l’època de Vespasià (anys setanta del segle I dC), tal com ens ho demostren les troballes ceràmiques .com per exemple, una ceràmica sigil.lada gàl.lica segellada per GERMANVS).

Ens trobem, en conseqüència, davant d’un assentament rural romà del tipus villa, del qual s’ han trobat alguns elements, molt arrasats, de. la pars rustica (o industrial) destinats a la producció agrícola: els indicis d’emmagatzemament de vi (el forat de dollia), el dipòsit d’opus signinum (també de caire vinícola, probablement), les sitges (que ens indicarien un conreu cerealístic), i el forn (del qual desconeixem la funcionalitat). Cronològicament, podem afirmar que l’assentament s’inicia en època de Tiberi (ja que 1a ceràmica sigil.lada itàlica és la més antiga que s ‘ ha identificat) i no devia desaparèixer fins a la segona meitat del segle II (Folch, 1989). En conclusió, es tracta d’una villa dedicada a la producció agrícola (molt probablement de vi, i possiblement de blat) al Ilarg de l’alt imperi romà.

Com ja hem explicat en parlar del jaciment anterior, situat només a uns 300 metres, considerem que els dos jaciments no constitueixen un únic assentament, encara que no és descartable del tot que el mur de “3 Santos” sigui un vestigi de la pars urbana (o residencial) d’una gran villa romana, la part productiva de la qual estigués a la Torreblanca.

TERME DE SANT JOAN DESPÍ

12. Pia del Vent.

En uns antics terrenys de conreu ubicats en el 110c anomenat Pla del Vent (en una elevació on s’ ubicava fins al 1947 la creu de terme de Montaner), a les terrasses de la vall de la riera de Sant Just, a uns 45 m sobre el nivell del mar, Llibert Piera località en superfície, diversos fragments de terrissa romana. El 110c queda molt a prop dels dos assentaments santjustencs anteriorment esmentats (3 Santos i la Torreblanca).

…POBLAMENT

Els materials ceràmics recollits ens suggereixen que l’assentament estaria en actiu, com a mínim, entre el segle I i finals del se ^a le III o principis del IV.

12. Carrer Ferrocarril.

Entre el final del carrer Ferrocarril i el carrer Cases, i la trinxera oberta per la via del tren, a la sortida de l ‘ estació de Sant Joan Despí, es pot observar a la superficie la presència d’ un paviment in situ d ‘opus signinum (d’ I metre d’ ample per uns 5 de llargada, aproximadament), tallat per la via del tren, que s’ adossa a un mur de pedra amb morter de calç visible en el tall de la trinxera de la via. Des de la via s’ aprecia el paviment tallat amb la seva corresponent preparació de pedres (rudus).

Malorat l’absència de material arqueològic al lloc (encara que tenim notícies que Llibert Piera, que va descobrir el jaciment -Piera, 1993recollir alguns fragments de ceràmica romana), no hi ha cap dubte que ens trobem davant d’ una altra vilta romana, diferent a la que veurem tot seguit (la del carrer del Bon Viatge), malgrat la seva proximitat (no més de 400 m). El lloc ha estat radicalment modificat per l’ acció de l ‘ home (tot el sector ha estat rebaixat considerablement), i no és probable que en restin gaires vestigis més. Podem assegurar, però, que l’assentament se situava en un terreny d’ argiles quaternàries que formava un suau pendent vers el riu, a uns 30 m sobre el nivell del mar. L ‘estudi ocular d’unes mostres de paviment preses l’any 1981, amb I ‘objectiu de picar-les i tractar així d’esbrinar la datació ante quem del paviment mitjançant la identificació d’ algun fragment de ceràmica datable al seu interior, no va donar cap resultat, ja que només va proporcionar escantells d’àmfora d’ impossible datació.

12. Ermita de la Mare de Déu del Bon Viatge.

El jaciment es localitza al centre urbà de Sant Joan Despí, entre els carrers del Bon Viatge i del Torrent d’ en Negre, just on s’ ubica l’ actual ermita de la Mare de Déu del Bon Viat ^o e. L’assentament, situat entre dues rieres, vorejava antigament la riba del Llobregat, i només es troba a 10 m sobre el nivell del mar.

L’existència d’un assentament ja es coneixia anteriorment (Alonso, Julià, Puig, Solias, inèdit). Piera va recollir Ia notícia de Ia troballa d’una sepultura de tegulae (1985?) quan es va arranjar una casa, actualment una pastisseria (ubicada al carrer Baltasar d’España). La notícia, subministrada per Ia pastisseria, no s’ ha publicat fins fa poc (Piera, 1993). Però no fou fins les excavacions d’urgència efectuades de l’ abril al juliol de l’any 1985 per Francesc Cuesta i Xavier Ramada que es va posar al descobert una Villa romana (Cuesta, Ramada, inèdit, 1988, i 1993).

La intervenció es va realitzar en un sector d’ uns 113 m² en què es va detectar, sota eis estrats moderns i medievals (representats per edificacions baixmedievals dels segles XIII-XV i per una necròpolis altmedieval d’inhumació, dels segles VIII-IX, de Ia qual es van identificar un mínim de 27 enterraments), les restes d’ un fundus romà.

Les estructures exhumades de Ia Villa avalen una certa riquesa: a més dels convencionals paviments de calç, murs d ‘opus caementicium (el farciment de morter de calç i pedres), Ia base d’ una cisterna per a Ia decantació de líquids i sitges excavades al sol, es van identificar tres bases de pilastres i es van recollir fragments de pintura mural, d’ opus sectile (trossos de marbre per a paviments) i de motllures de marbre, alguns d’ells provinents de les pedreres de Carrara (Itàlia) i Pavonazzetto (Àsia Menor).

El material arqueològic resta encara inèdit, però existeix un estudi sobre Ia terrissa d’època baiximperial (Jarrega, 1989) -amb una interessant mostra d’ importacions africanes (T SAA i D) i gal. les (grisa estampada i sigil.lada lucente)- , que ens porta a situar Ia data final del jaciment dins del segle Vè dC. Pel que fa al material d’època altimperial, destaca Ia terrissa d’ importació del segle I dC (sigil.lades itàliques, gàl.liques, hispàniques, africanes tipus A, etc.). Els excavadors citen també l ‘ existència d ‘imitacions de ceràmica campaniana, essent aquesta l’ única dada que aporten per establir Ia data d’ inici de I ‘assentament. Per altra banda, sembla que es detecta un buit cronològic a Ia primera meitat del segle III.

Les estructures i el material exhumat avalen 1′ existència d’ una important explotació agrícola -de Ia qual també tenim indicis de Ia pars urbana o senyorívola-, en funcionament almenys des del segle I (problablement abans) fins al V, situada estratègicament al costat del riu -recordem que era navegable i que estava molt a prop del port d’ ancoratge de I ‘estuari del Llobregat- i en el mateix camí romà. Aquesta Villa vorejava un dels dos

ramals que configuraven la Via Augusta en aquest sector (de Barcino a Martorell), un camí molt important en l’època medieval (la carretera que provenia de Provençana i que passava davant de la mateixa ermita del Bon Viatge, el topònim de la qual és prou explícit). L’ altre ramal de la Via Augusta passava per Esplugues i Sant Just, tal com hem comentat en parlar dels jaciments de can Ginestar i can Modolell, números 4 i 6 (fig. l) (Menéndez, Solias, en premsa).

15. Les Begudes.

Prop del mas de les Begudes, en un camp a l’oest de la via del tren de RENFE Barcelona-Tarragona, a l’alçada del km 90 i limitat a l’oest pel camí de les Begudes, al nord de l’autopista AQ prop del terme de Sant Feliu de Llobregat, se situa el proper jaciment del nostre treball. S ‘ ubica al vessant pla sobre la riba esquerra del riu Llobregat, en uns terrenys compostos per argiles quaternàries, no Iluny de la riera de Sant Just, a uns 25 m sobre el nivell del mar.

El jaciment fou descobert per Llibert Piera l’any 1985 (batejat com a “Torreblanca” a Piera, 1993), el qual recollí ceràmica romana en superficie. L’any 1990 una nova observació superficial feta pels qui firmen el present estudi resultà estèril atès que el terreny fou rebaixat amb excavadora. Els materials recollits anteriorment havien proporcionat uns límits cronològics que van des de l’època republicana fins al segle IV, com a mínim. Els materials més abundants, però, pertanyen al se ^ù le III.

No s ‘ aprecien estructures arquitectòniques en superficie, excepte una curiosa pedra cilíndrica ubicada al costat dret (mirant a muntanya) def camí de les Begudes o camí Fondo (fig. 9). Es tracta d’una pedra treballada de secció circular i forma cilíndrica, en posició vertical, amb el vèrtex superior arrodonit i polit, de 93 cm d’alçada (la part visible, perquè la pedra està clavada verticalment al sòl) i de 66 cm de diàmetre, aproximadament. La part inferior sembla canviar de forma (està treballada més barruerament). L’ existència d’ aquest element ha romàs pràcticament inèdit (ha estat esmentat als treballs inèdits de Solias, 1990, i Menéndez, inèdit, i Menéndez, Solias, en premsa), però recentment ha aparegut un treball del descobridor, posterior

1

Fig. 9.- Camí de les Begudes, direcció NO, al fons Sant -Feliu.de Llobregat, l’any 1990, abans de la seva destrucció. A I ‘esquerra hi havia ceràmica romana en superfície. A la dreta s’ observa la gran pedra cilíndrica de funcionalitat desconeguda.

a la seva mort, on es donava compte de la troballa (Piera, 1993, on rep el nom de “Camí Fondo”), i que ell ubica a unsA00 m del jaciment. Piera, que sosté que la pedra és sorrenca de Montjuïc, considera que podria ser un tros de mil.liari reaprofitat com a fita. La cronologia i funcionalitat d’ aquesta pedra se’ns escapen. Com a mil.liari resulta un exemplar massa gros, i no hi ha cap inscripció que ho avali. Però cal dir que el camí de les Begudes, on s ‘ ubica l ‘ esmentada pedra, coincideix amb el probable itinerari del ramal de la Via Augusta que anava de Barcelona a Martorell a través de Provençana i Cornellà (Solias, 1990; Menéndez, inèdit; i Menéndez, Solias, en premsa).

Es per això, per la importància i l ‘ antiguitat d’ aquest camí, que ens ha escandalitzat i indignat descobrir recentment (maig 1995) que el camí, en aquest sector, i la pedra cilíndrica descrita han desaparegut sota tones de terra remoguda per l’ excavadora, sense motiu aparent (però relacionat de ben segur amb la futura construcció en aquest indret d’ una ciutat esportiva del FC Barcelona). Especialment dur és comprovar com no són respectats ni els drets de pas consuetudinaris dels camins.

Tornant als aspectes científics, hem de concloure que la ceràmica detectada demostra la presència al 110c d’un assentament romà.

TERME DE SANT FELIU DE LLOBREGAT

16. Valldonzella.

A l’interior del terme de Sant Feliu de Llobregat, però dintre d’una illa que pertany al terme municipal de Barcelona, se situa la torre de Santa Margarida o torre de Dalt, on va existir l’ antic monestir de Valldonzella. Es tracta d’un terreny que pertanyia a l’antic terme d’Olorda, avui annexat a la ciutat.

L’indret és molt apropiat per a l’emplaçament d’un assentament, ja que es tracta d’un 110c apartat i assolellat, al fons de la vall -i per tant en un sector muntanyós- on s’ajunten les rieres de la Santa Creu i de les Torres. El substrat geològic està compost per pissarres paleozoiques. Malgrat tot, el 110c disposa de terrenys plans aptes per al conreu envoltats de bosc i deus d’aigua.

Als murs de tancament del recinte de l’antic monestir hi apareixen diversos fragments de paviment romà (opus signinum). Una prospecció recent no ha proporcionat troballes ceràmiques superficials. Igualment, a la Carta Arqueològica (Alonso,Julià, Puig, Solias, 1984) s’esmenta la inexistència de restes. Més recentment s ‘ ha constatat que Piera, l’any 1973, hi recollí fragments de tegulae, dollia i àmfora (Piera, 1993).

La idoneïtat del 110c, malgrat la insuficiència de les restes materials, fa pensar en una nova villa romana.

16. Ca l’Estanquer.

Els senyors Romagosa i Hernàndez realitzaren l’ any 1974 una excavació de salvament en enderrocar-se la casa de ca l’Estanquer, a la plaça de la Vila de Sant Feliu, i pogueren documentar un paviment d’opus signinum, un mur i “un dipòsit de dollia i escombralls”, com també recuperar material arqueològic (Hernández, Romagosa, 1984). L’any 1976 va ser enderrocada l’anomenada “Casa d’en Xifré”. En aquesta ocasió, es va descobrir un mur

– 47

1

de la villa romana que tenia continuïtat sota les cases veïnes (Hernández, Romagosa, 1984). Després de la destrucció de la major part del jaciment, s’ hi va edificar al damunt una sucursal bancària.

L’ ARES (Agrupació de Recerca i Estudi de Sant Feliu) va poder recuperar un lot de ceràmica romana de gran interès pertanyent al jaciment, que ens dóna una forquilla cronològica que va dels segles I al III (1C, i que es perllonga clarament també durant el baix imperi, almenys, fins al segle V. Destaca 1′ abundància de ceràmica sigil.lada hispànica, que contrasta amb l’absència de ceràmica campaniana i sigil.lada itàlica i amb l’escassedat de la sigil.lada gàl.lica.

El jaciment se situa en un terreny format per argiles quaternàries a pocs metres de la llera del riu Llobregat, i a una altitud d’ uns 26 metres sobre el nivell del mar. Es tracta d’ un indret estratègic molt adient, prop del riu i de la Via Augusta, per a la fundació d’ una explotació agrícola romana, de la qual només coneixem un paviment i un mur.

18. Can Maginàs.

També el senyor Romagosa, als anys seixanta excavà, abans de la seva destrucció per la construcció de nous edificis i per les extraccions de terres, aquest jaciment, ubicat prop de la masia de can Maginàs (Vilar, 1980), en el paratge de la via del tren Barcelona-Martorell conegut com “el pont dels tres arcs”. Actualment, el lloc està parcialment ocupat pels carrers Constitució i Hospitalet. Se situa sobre un potent substrat d’ argiles quaternàries de les terrasses del Llobregat, en un terreny relativament pla allunyat de la llera del riu, a 20 m sobre el nivell del mar.

El jaciment va ser localitzat per Joan Vicente l’any 1959 (Vicente, 1984), el qual va trobar les restes d’ una cisterna romana pavimentada amb opus signinum. Aquest jaciment també va ser visitat per altres aficionats entre els anys 1960 i 1965, i s’ hi van recollir materials de dos abocadors (Hernández, Romagosa, 1984). L’any 1965 es va excavar una sitja ibèrica. L’any 1966 s’ excavaren unes Sitges medievals (Hernández, Romagosa, 1984). L’ any següent, el jaciment fou destruït.

Els materials que es recuperaren romanen inèdits, però sabem que a les Sitges hi van aparèixer ceràmiques campanianes (segles 11-1 aC) i alguna

moneda. Les ceràmiquês altimperials que es recolliren podrien pertànyer a una Villa a Ia qual correspondria el dipòsit d’ opus signinum esmentat.

En definitiva, ens trobem davant un assentament, també situat al peu de Ia Via Augusta, amb una ampla cronologia, que aniria del segle II aC fins als segles II o III dC, i que tal vegada continua un assentament ibèric anterior.

ALTRES TROBALLES

En el decurs d’altres intervencions han aparegut materials d’època romana descontextualitzats i barrejats amb materials medievals. Es el cas dels jaciments del Bullidor (Sant Just Desvern, 1985) o can Romagosa (al centre urbà de Sant Feliu de Llobregat, 1984). També hi ha notícies de sitges romanes entre ca l ‘ Estanquer i can Romagosa. Darrera aquest últim Iloc, en el centre de Sant Feliu, s’ alçava l ‘ antiga torre de Ia Presó. En enderrocar l’any 1965 Ia torre medieval, van aparèixer fragments d’àmfora, tegulae, dollia, ceràmica sigil.lada i ceràmica comuna romana, com també un fragment de marbre decorat amb estries en forma d’ espiga, que bé podria tractar-se d’ un fragment de columna (Garcia de San Feliu, 1966) o d’ un fragment de sarcòfag romà decorat amb strigilla. L’ autor esmentat identificà també uns ‘arcs romans” a l’ estructura de Ia torre, i una pedra reutilitzada, decorada amb dibuixos geomètrics.

En els límits de Ia vall, on s’ inicien els contraforts muntanyosos en direcció a Molins de Rei, hi ha un altre jaciment romà detectat mercès a Ia ceràmica localitzada en superfície, a Ia partida del Pla de les Grases (conegut també com a can Romagosa o vinya del Romagosa de Ia Presó). L’ assentament fou localitzat l’any 1977, i s ‘ hi recolliren en superfície ceràmica romana, moles i morters (Hernández, Romagosa, 1984). Per altra banda, prop d ‘ un forn modern situat al sector de Ia Salut – mas Lluí, els autors esmentats recolliren, l’any 1977, força ceràmica sigil.lada altimperial en superfície (Hernández, Romagosa, 1984). També detectaren vestigis ibèrics i romans a I ‘antiga masia de can Marc, prop de Ia fàbrica Sanson (Hernández, Romagosa, 1984).

També cal ressenyar Ia presència d’ un opus signinum prop de Ia torre Abadal, en un sector muntanyós i relativament abrupte ja allunyat de Ia vall definida per Ia riera de Sant Just, en direcció a Molins de Rei. El paviment,

– 49 _

I

descobert l’any 1973, fou destruït l’any següent. S’ hi van recollir fragments d’ opus signinum, dollia i tegulae (Hernández, Romagosa, 1984), com també ceràmica ibèrica. En el mateix sector descrit, i més a prop del terme de Molins, trobem el mas de can Cuiàs, on fou localitzat, l’octubre de 1967, un mur, també ceràmica ibèrica i tegulae. El conjunt fou classificat pels seus descobridors com a assentament romà-republicà (Hernández, Romagosa, 1984).

LA VALL DE VERÇ EN ÈPOCA ROMANA

Fins aquí Ia descripció de les restes conegudes fins a Ia data. La qüestió fonamental que se’ns planteja és per què es produeix aquesta concentració tan important, en termes relatius, d’ assentaments en un territori tan petit. La resposta a aquesta senzilla pregunta ha de passar per l’ anàlisi de diversos components que ens expliquin el fenomen. Bàsicament, existeixen condicionaments de dos tipus: geogràfics i econòmics.

Dins els condicionaments geogràfícs, tenim Ia proximitat de Ia vall de Verç respecte de Ia ciutat romana de Barcino, com també el mateix traçat de les vies de comunicació -especialment Ia Via Augusta- entre aquesta ciutat i Ia resta dels territoris de Ia Tarraconense. Dins dels condicionaments econòmics, hi havia el de Ia fertilitat natural de Ia vall, amb una notable presència d’aigua, i el tipus de terreny, molt adequat als sistemes de cadastració i divisió de Ia propietat propis de Ia cultura romana.

Ja s’ ha dit que un dels fenòmens característics de Ia zona costanera central de Catalunya en totes les èpoques històriques és l’ existència d’ un “eix del Llobregat” (Solias, 1990). Quan s’observa un mapa tectònic de Catalunya, es veu com l’estructura de l’extrem NE de Ia Península Ibèrica, amb valls paral.leles a Ia costa, afavoreix Ia comunicació NE-SO. La presència de les serralades litoral i prelitoral impedeix una comunicació fàcil entre Ia costa i l’ interior, al qual s’ ha d’accedir, generalment, per camins tortuosos i amb pendents accentuats. Per tant, Ia vall de Verç forma part d’ un deis territoris més privilegiats en Ia comunicació costa ^z interior. Aquest fet imprimeix-caràcter a aquest territori, ja que es constitueix en una important zona de penetració i sortida de mercaderies i de difusió de noves idees.

…POBLAMENT

Aquesta articulació de la comunicació en aquest territori condiciona notablement la definició del paisatge i origina una forta densitat de poblament en totes les èpoques.

La vall de Verç és un petit territori totalment i perfectament romanitzat i integrat dins la cultura romana. De fet, com ja s’ha vist, hi ha antecedents ibèrics importants, però ja des d’una època antiga (finals del segle II aC) observem com hi ha assentaments, com la Riba, on es mostra una cultura material plenament romana.

De tota manera, no és fins a finals del segle I ac i inicis del segle I dC que es documenten canvis en el patró d’ assentament de tot el curs inferior del Llobregat. Són canvis que han d’estar relacionats, forçosament, amb la fundació de la colonia Barcino. A finals del segle I ac es funda, al pla de Barcelona, la Colonia lulia Augusta Faventia Paterna Barcino, en el marc de la segona estada d’ August a la Tarraconense, entre els anys 15-13 i 8 aC, amb l’ objectiu de vertebrar administrativament el seu territorium, prèviament colonitzat. La colònia, de petites dimensions (10,4 ha.) , esdevé la capital política, religiosa, jurídica, comercial i econòmica d’un ampli territori que va del Besòs al Garraf i del mar a Martorell i Collserola, i des d ‘on s’ administrava el port del Llobregat. El riu Llobregat és l’ artèria que fa de nucli d’ aquest territori.

També en el marc del segon viatge d’ August, es construeix el ramal costaner de la Via Augusta, que abandona l ‘ itinerari de l ‘ interior (pel Vallès) per comunicar les ciutats litorals, lluro, Baetulo, i sobretot la nova ciutat de Barcino. La nova via retrovava el camí de l’ interior prop de Martorell, després de remuntar el Llobregat per la seva riba esquerra. La construcció i amollonament de la Via Augusta costanera, cap al VIII aC, és conseqüència directa, per tant, de la necessitat d’ integrar a la xarxa principal de comunicacions les ciutats de la Laietània Litoral, el port del Llobregat i, fonamentalment, la nova ciutat. En el marc de la construcció de la via, també té lloc l’erecció del pont de Martorell, i avui sabem que foren les legions IV, VI i X, les mateixes que funden CaesarAugusta (Saragossa), les encarregades de bastir-lo. Es molt possible que també intervinguessin directament en el nou traçat litoral de la Via Augusta i en la mateixa construcció de les muralles de Barcino (Fabre et alii, 1984). Ens trobem, doncs, davant una intervenció estatal que pretén redefinir un territori que fins aquelles dates havia constituït un cul-de-sac des del punt de vista administratiu i de l’ obra

1

pública romana. La vall de Verç es troba ben bé immersa en aquesta zona d’ importants transformacions. El poblament romà de la zona es dispara amb la fundació de Barcino i la construcció de la via.

La Via Augusta al seu pas pel curs inferior del Llobregat ve a marcar un traçat concret a una cosa que existia des d’època prehistòrica, una ruta de circulació entre la costa i la depressió prelitoral. El traçat d’ aquesta ruta a partir de l’època d ‘August origina un canvi qualitatiu a tota la zona litoral de la Catalunya central, en detriment de la depressió, fitada amb anterioritat. Només -una visió més general del territori permet entendre aquest canvi d’ actitud L La manca d’ una ciutat que esdevingui el motor d’ aquest territori i de vies de comunicació que serveixin per drenar els seus excedents es resol a partir d ‘August dins •d’un programa més general que tendeix a valorar aquests territoris potencialment estratègics en el marc de la revalorització de l’ economia d’ Hispania. Així, la creació del nou traçat de la Via Augusta pel delta del Llobregat i la fundació de Barcino ha d’ entendre’s dins d’ aquest context general.

La intervenció de l’ exèrcit en aquesta empresa, doncs, no ha d’estranyar.

Com tampoc el futur desenvolupament d’ aquestes ciutats agustines .com Barcino o Caesar Augusta), ja que en estar planificades des d’ una òptica territorial superior, substituiran progressivament moltes de les petites ciutats precedents (Baetulo, lluro, Emporion) (Aquilue, 1984).

I quin és el traçat de la Via Augusta pel Baix Llobregat? Aquesta és una pregunta prou complexa que hem tractat de respondre ja en diverses ocasions (Menéndez, inèdit; Menéndez, Solias, en premsa; Solias, 1989, 1990). Observem,• en primer 110c, com no hi ha un traçat clar i únic per a la Via Augusta. En el treball sobre la Via Augusta a Catalunya (Pallí, 1985), es proposa un traçat a partir de l’ antic camí medieval a Cornellà, passant per Provençana, des d ‘on devia girar cap a Sant Joan Despí i devia continuar recte cap al congost de Martorell per travessar el riu. pel pont del. Diable (fig. 10). Aquesta hipòtesi té avantatges i inconvenients. El principal avantatge és que fa passar la. via per un lloc amb molt pocs desnivells. L’ inconvenient consisteix que fa descriure ada ruta una amplíssima corba per la vall del riu.

Hi ha un• segon itirerari• possible, a partir també del traçat d’ un altre camí medieval més recte, pel coll de Finestrelles i a través de la vall de Verç. El camí, que devia presentar alguns desnivells una mica més pronunciats, devia anar per la part nord del terme de I ‘Hospitalet, passant per la torre de Picalquers, en direcció a la carena cap a Sant Just. D’allí devia baixar per la riera de Sant Just fins a Sant Feliu, des d’ on devia agafar el mateix traçat que en la hipòtesi anterior (fig. 10).

Els dos camins se separaven del camí principal, el que sortia de Barcino, al cap d’ uns 3 km de la ciutat, en una cruïlla de camins medieval anomenada coll d’ Inforcats (prop de la plaga d’ Espanya). El camí llarg anava per Provençana, mentre que el més directe enfilava cap a Finestrelles i Sant Just. Es retrovaven a Sant Feliu.

La localització dels mil.liaris tampoc no ens ajuden a definir quin dels dos camins devia ser la Via Augusta oficial. El mil.liari d’ Hostafrancs va aparèixer entre l ‘ antic camí de Provençana i el carrer de la Creu Coberta. El mil.liari de Sants va aparèixer al costat de l’església parroquial de Santa Maria de Sants. Ambdós mil.liaris apareixien, per tant, al bell mig de les dues rutes alternatives. Un tercer mil.liari, el de Santa Madrona (Montjuïc), tampoc no ens ajuda gens.

El mateix passa amb els topònims de milla. localitzats al terme de 1 ‘Hospitalet, Ad Quartum i Quincià, que tampoc podem relacionar clarament amb un dels dos camins.

Pel que fa als assentaments que s’ arrengleren al llarg d’ambdós camins, totes dues opcions disposen d’ una quantitat important de jaciments romans. En el cas del camí de Provençana, hi ha, entre altres, les importants villae de Santa Eulàlia de Provençana (l ‘ Hospitalet de Llobregat), Ajuntament (Cornellà de Llobregat), carrer del Ferrocarril (Sant Joan Despí) (núm. 13), ermita del Bon Viatge (Sant Joan Despí) (núm. 14), les, Begudes (Sant Joan Despí) (núm. 15) i ca l’ Estanquer (Sant Feliu de Llobregat) (núm. 17). L’ opció del camí de Finestrelles compta, entre d’ altres, amb les villae de la plaça de l ‘ Església – can Ginestar (Sant Just Desvern) (núm. 4), can Sagrera (Sant Just Desvern) (núm. 5), can Roldan (Sant Just Desvern) (núm. 7) i can Gelabert de la Riera (Sant Just Desvern) (núm 8).

Al marge de quin dels dos camins era la Via Augusta, la mateixa ubicació de les villae romanes en el seu recorregut demostra el caràcter romà d’ambdós camins. Resumint, pel que afecta a- la vall de Verç, hem de concloure que els dos traçats són vàlids, que van funcionar al mateix temps i que van permetre la comunicació directa amb la propera ciutat de Barcino, amb tot el que això suposa per a•la capacitat de generar poblament en un territori.

– 54

A l ‘ igual que es proposa per a altres àrees de Catalunya, la Via Augusta constituïa, més que una sola via, una xarxa principal de comunicacions que integrava diverses rutes. En el nostre cas, és molt possible que les dues rutes descrites constituèssin la Via Augusta entre Barcino i Ad Fines (Menéndez, Solias, en premsa).

Si les raons territorials abonen l’existència d’ un nombrós poblament dispers a la zona, les econòmiques encara l’ expliquen millor. Cal destacar, en aquest sentit, que el territori d ‘ explotació de Barcino no es limitava al pla de Barcelona, sinó que abastava tot el curs inferior del Llobregat, com a mínim fins a Martorell i fins a les estribacions del Garraf.

Aquest territori ofereix a la nova ciutat I ‘explotació de diversos recursos estratègics de què no disposen les petites ciutats romanes de fundació republicana que es troben al Maresme. La primera és un port d’ ancoratge important i ben resguardat, el port del Llobregat, a la part de l’antic estuari del riu situat entre Viladecans i Castelldefels. Caldria anar fins a la badia de Roses per trobar una zona d’ ancoratge tan important. Per aquesta àrea portuària situada a la branca sud del delta del Llobregat tenia lloc la sortida i l’ arribada de productes, de manera que es va generar una important activitat comercial a la qual Barcino deu en gran part el seu desenvolupament econòmic (Solias, 1990). Cal recordar que en els anys immediatament anteriors i posteriors a la fundació de la colonia, l ‘ ancoratge de les Sorres viu el període de màxim floriment de les seves activitats, amb una exportació important de productes d’ aquest territori.

El segon recurs estratègic de què disposa Barcino és la via de penetració cap a l ‘ interior formada per la vall del Llobregat. Aquesta via és la que s ‘ arranja i es dota d’ un recorregut terrestre específic amb la Via Augusta, com hem vist abans.

Pel que fa als recursos materials, un dels més importants que es troba en aquest territori és el ferro. Intensament explotat en el període precedent, no hi ha proves fins a la data que aquesta explotació continués en època altimperial. Tal vegada, I ‘explotació d’a]tres mines amb més bon rendiment va fer abandonar les extraccions fèrriques a la vall del Llobregat a partir d’ aquest moment (Solias, 1990).

Però el recurs més important és el de l ‘ agricultura, que en el Baix Llobregat va decantar-se, especialment, cap a I ‘explotació massiva del vi, ja des del període republicà. L’extraordinari desenvolupament de la producció i de Ia comercialització del vi laietà, des de finals del segle I aC i durant els dos primers terços del segle I dC, està àmpliament documentat per les fonts, per les troballes amfòriques de les sorreres del port del Llobregat, per les estructures industrials (dipòsits, premses, dollia) dels assentaments romans del territori i pels 6 forns d’àmfores ubicats estratègicament a ambdues riberes del riu (es tracta de 6 villae, 1 a Barcelona, 1 a Montjuïc, 1 a Sant Boi, 1 al Papiol, I a Castellbisbal, 1 a Sant Vicenç dels Horts i una altra a Gavà, que fabricaven els seus propis envasos per comercialitzar el vi que produïen, que sempre tenien les mateixes formes, les anomedades Pasqual 1 i les Dressel 2/4). El vi laietà era envasat en àmfores i era transportat en barques Llobregat avall vers el port, a l’ estuari del riu, on s’ embarcava per a Ia seva exportació massiva a 1a Mediterrània occidental.

Aquesta explotació intensiva i especialitzada va proporcionar una relativa riquesa als assentaments romans. Fet que es tradueix en el bastiment de noves estructures a gairebé totes les villae del territori, algunes d’elles associades positivament a Ia producció vinícola (per exemple, Ia Villa! de Santa Maria de Sales, a Viladecans -Solias, 1993-). També entre els assentaments de Ia vall de Verç es detecten nombroses estructures agrícoles, probablement relacionades amb 1a fabricació de vi. Per altra banda, els materials fins d’ importació datables en aquest moment representen més del 90% del total dels materials importats en el moment romà.

També s’ observen en aquest moment unes concentracions de jaciments a diversos Ilocs de bona productivitat agrícola. Precisament, el Iloc on apareixen més jaciments de tot el Baix Llobregat és a Ia riera de Sant Just i a Ia zona compresa entre el riu i Montjuïc. Concentracions que es poden deure al fet que existeix una productivitat suficient per mantenir els assentaments amb un petit espai dedicat a Ia producció, però també es deixa veure, probablement, el pes de gravitació socioeconòmica que exerceix Barcino, i que fa que els jacimentS s’ acumulin en aquest sector.

El jaciment de Ia Riba (núm. 2) esdevé paradigmàtic de Ia producció agrícola a Ia vall de Verç, ja que ens informa de les característiques de l’ agricultura romana, encara que no de Ia del vi, sinó de Ia cerealística de secà, complementada amb el conreu de l’horta. Aquests productes s’emmagatzemaven en les sitges ovoides excavades al terra, que tan típiques són a Ia nostra zona. L’exemple més clar, com hem dit, seria el de Ia Riba, on en van aparèixer una bona quantitat d’ exemplars agrupats en un terreny

petit. Pel que fa a la tecnologia agrícola, disposem d’una bona documentació arqueològica pertanyent al segle II ac mercès a les troballes d’utillatge fetes al jaciment de la Riba. El conjunt de peces de ferro que s’ hi van localitzar, amagades dins d’ una de les sitges, estava format per estris diversos: una rella d’ arada, una xapeta, una falç, una falcilla i una podadora. Aquestes troballes vindrien a confirmar una explotació de la terra basada en una agricultura primordialment cerealística complementada amb una agricultura d’ horta. De tota manera, ens trobem davant un exemple força antic (s. 11-1 aC) dins la cultura romana de la zona. Pocs anys després florirà l’explotació intensiva de la vinya.

En resum, les transformacions econòmiques operades al curs inferior del Llobregat, i en concret a la vall de Verç, només s’ entenen si les contextualitzem en el marc de la fundació de la colonia Barcino i de la reorganització del territori (i de la seva xarxa viària) que va comportar per tal de drenar-hi els beneficis. La presència a Roma, a finals del segle I i inicis del segle II dC, d’ elements de les classes altes barcelonines, ha d’ interpretarse com un dels efectes de la capitalització de les plusvàlues de l’ explotació d’ aquest territori per aquells. Només una base econòmica potent, com la que oferia l’ explotació del curs inferior del Llobregat i del pla de Barcelona, podia permetre que representants d’ una ciutat relativament discreta com Barcino ocupessin determinades posicions en llocs claus de l ‘ imperi.

La davallada econòmica que deuria representar el trencament del model d’explotació del vi, ben entrada la segona meitat del segle I dC, va originar una reorganització del model econòmic a partir del segle II dC. La nova situació va comportar l’ allunyament dels barcelonins dels centres de decisió política, econòmica i social a Roma, encara que la ciutat va continuar mantenint un desenvolupament important, si es compara amb les ciutats de la resta del país. Durant el segle IV Barcino va recuperar la seva preponderància política, econòmica i religiosa. També a la vall de Verç hem vist mostres evidents d’ una relativa riquesa, més. evident com més tardà és el moment (segles 111-1V dC). Així, el mosaic de can Modolell (núm. 6), i els conjunts de materials exhumats al mas Lluí (núm. 9), a I ‘ermita del Bon Viatge (núm. 14) i a ca I ‘Estanquer (núm. 17) són exemples d’ un important desenvolupament econòmic.

El moment final dels assentaments romans al curs inferior del Llobregat continua sent una incògnita. La transició al món medieval és una mica difícil,

ara per ara, de definir. Hem trobat, però, en alguns jaciments, exemples de ceràmiques locals de finals del baix imperi que ens donen una pista del pas de la ceràmica tardoromana a l’altmedieval. Existeixen paral.lels per a aquestes ceràmiques seguint la vall del Llobregat a Boades i al canal dels Avellaners (Daura, Pardo, Sánchez, 1988), la qual cosa ens podria indicar una línia de difusió al llarg de l’extrem NE de la Península Ibèrica durant el baix imperi.

BIBLIOGRAFIA

La gran majoria dels jaciments estudiats es coneixen fa relativament pocs anys. Únicament un jaciment, can Modolell (núm. 6), està citat bibliogràficament des d’antic (1890). L’estudi més modern del mosaic de can Modolell és de Barral (1978). També és I’únic jaciment de la vall citat a la Carta Arqueològica de Barcelona de 1945 (Almagro, Colominas, Serra, 1945). De I’ assentament núm. 2 (la Riba), excavat als anys seixanta, només ha trascendit bibliogràficament lå làpida (Fabre, Mayer, Roda, 1984, núm. 5)

En el recull de jaciments publicat per Julià, Puig, Solias (1985) (encara que efectuat el 1980), eren únicament 5 els jaciments coneguts i per tant citats (núm. 2, 5, 6, 17 i 18).

El següent recull l’ofereix la tesi de Ilicenciatura de Josep Maria Solias (Solias, 1982), presentada l’ any 1982, quan el nombre d’ assentaments era ja de 9

(núm. 2, 5, 6, 9, 10, 12, 13, 17, i 18).

Un article de Josep Maria Solias sobre els jaciments de Sant Joan Despí (Solias, 1983) incloïa 2 (núm. 12 i 13) dels seus jaciments de Sant Joan Despí. El capítol dedicat a la història antiga del Ilibre del mil.lenari de Sant Just, Sant Just Desvern, un paisatge i una història (Pérez, 1987), cita bastants jaciments, molts d’ ells descoberts per David Guasch i fins llavors inèdits i mai citats prèviament a la bibliografia (núm. 1, 3, 4, 9 i 12, com també els ja coneguts anteriorment núm.

L’ any 1984, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya promou la confecció de la Carta Arqueològica del Baix Llobregat (Alonso, Julià, Puig, Solias, inèdita) que recull tots els jaciments coneguts fins aleshores i algun més .com el núm. 14).

Les Primeres Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat (1989) van permetre la presentació de comunicacions sobre algunes de les intervencions arqueològiques efectuades antigament i també en els darrers anys en alguns jaciments, que fins llavors havien romàs inèdites. Es el cas de la Riba (núm. 2) (Guasch, Menéndez, Solias, 1989); can Sagrera (núm. 5) (Solias, 1989c); mas Lluí-la Salut (núm 9)

(Solias, 1989b); ca l’Estanquer (núm. 17) (Solias, 1989a); i Torreblanca (núm. Il) (Folch, 1989 i Garcia, Cortadella, 1989). En aquestes jornades també es presentà una comunicació que de fet representa un avanç resumit d’aquest article, i on se citaven els 18 jaciments (Guasch, Menéndez, Solias, 1989). Fins aquell moment, tres dels jaciments citats (núm. 7, 8 i 15) eren bibliogràficament inèdits.

La tesi doctoral de Josep Maria Solias (Solias, 1990), que roman inèdita, ja va incorporar la totalitat dels assentaments. L’Annuari d’ Intervencions Arqueològiques d’època romana editat per la Generalitat l’any 1993 va permetre publicar petites notes sobre les excavacions efectuades a l’ermita del Bon Viatge (núm. 14) (Cuesta, Ramada, 1993) i a Torreblanca (núm. I l) (Folch, Garcia, Cortadella, 1993).

Molts dels jaciments citats foren localitzats per Llibert Piera. Però d’això no se n’ha tingut constància bibliogràfica fins a l’any 1993, de forma pòstuma (núm. 10, 13, 14, 15 i 16) (Piera, 1993).

BIBLIOGRAFIA CITADA

Almagro, J.’, Colominas, J.; Serra Rafols, J. de C. (1945), Carta Arqueológica de España. Barcelona, Madrid, pàg. 180.

Alonso Figueres, Manel; Julià Macias, Manel; Puig Verdaguer, Ferran; Solias Aris, Josep Maria (1984), Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya.Baix Llobregat, Generalitat de Catalunya, Barcelona. Inèdit.

Anònim, possiblement d’ Arabia i Solanas ( 1891), [Notícias. “Mosaich romà descobert en 10 terme de Sant Just Desvern” (província de Barcelona)] Boletín de la Real Academia de la Historia, Tomo. XVIII Vol. 1, Madrid, pàg. 462-467.

Anònim (1892a), “Sobre 10 mosaich greco-romà d’ Ampurias” Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, T. II, núm. 4, gener-març, Barcelona, pàg. 75-76.

Anònim (1892b), “Excursió a Sant Just Desvern. Visita al mosaich romà descobert en son terme” Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, T. II, núm. 5, Barcelona, pàg. 81-84.

Anònim (1892c), “Notícias y descubrimientos” Boleîín de la Asociación Artística Arqueológica Barcelonesa, Año I, vol. l, Barcelona, pàg. 195-196.

Anònim (1892d), “Notícias y descubrimientos” Boletín de la Asociación Artística Arqueológìca Barcelonesa, Año I, vol. 1, Barcelona, pàg. 215-216.

Anònim (1903), La Il.lustració Catalana, Any l, núm. 7 (19 de juliol), Barcelona, pàg. 101.

Aquilue Abadias, Javier (1984), “Las reformas augusteas y su repercusión en los asentamientos urbanos del Nordeste Peninsular” Arqueologia Espacial, núm. 5, Seminario de Arqueologia y Etnologia Turolense, Teruel, pàg. 95-1 13.

Arabia Solanas, Ramon (1890), “Mosaich romà descobert en 10 terme de Sant Just Desvern” Butlletí de la Associació d’ Excursions Catalanes, vol. XI-XII, Barcelona, pàg.337-342.

– 59

Balil Iliana, Alberto (1962) “Mosicos ornamentales romanos de Barcelona” Archivo Español de Arqueologia, XXXV, Madrid, pàg. 64-69.

Ballbé, X.; Barbera, Barrial, O.; Folch, J.; Menéndez, X.; Miró, C.; Miró, M.; Miró, N.; Molist, N.; Solias, J.M. (1986), “Distribución del espacio en el poblado ibérico de la Penya del Moro de Sant Just Desvern” Coloquio sobre el microespacio, vol. IX, Seminario de Arqueologia y Etnologia Turolense, Teruel, pàg. 303-320.

Barral Altet, Xavier (1978), Les mosaiques romaines et medievales de ta Regio Laietana (Barcelone et ses environs), Institut d’ Arqueologia i Prehistòria, Publicacions Eventuals. Núm. 29, Universitat de Barcelona, pàg. 124-125.

Batista, R.; Rovira, J. (1985), “Nous vasos amb decoració campaniforme a Catalunya: La Riba i Olèrdola” dins d’ Empúries, núm. 47, Diputació de Barcelona, pàg. 224-229.

Brasó I Baqués, Miquel (sense data), “Excavació de tres Sitges ibèriques a Sant Just Desvern”, Club Excursionista de Gràcia, pàg 48-54.

Carreras Candi, Francesc (1916), Geografia General de Catalunya. Ciutat de Barcelona. Barcelona. pàg. 70-71.

Cuesta, F.; Ramada, X. (1988), “Mare de Déu del Bon Viatge (Sant Joan Despí, Baix Llobregat)” , Arqueologia, núm. 84-85, Ministerio de Cultura, Madrid, pàg. 118.

Cuesta, F.; Ramada, F. X. (1993), “Ermita de la Mare de Déu del Bon Viatge, Sant Joan Despí”, Anuari d ‘ Intervencions Arqueològiques. Epoca romana. Antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Generalitat de Catalunya, Barcelona, pàg. 91

Cuesta, F.; Ramada, X. (1986), “El jaciment arqueològic de l’ ermita de la Mare de Déu del Bon Viatge (Sant Joan Despí). Avanç de resultats”, XXXI Assemblea Intercomarcaž d ‘ Estudiosos, 1 ‘Hospitalet de Llobregat, inèdit.

Daura, A.; Pardo, D.; Sánchez, E. (1986), “Una aportació al coneixement cronològic de la ceràmica grisa a Catalunya”, Acta Mediaevalia, núm. 9, Dept. Història -Medieval, Universitat de Barcelona, Barcelona, pàg. 429-441.

Duran I Sanpere (1948), “La arqueología del territorio de Barcelona”, Barcelona, Divulgación Histórica, vol. V, Barcelona, pàg. 265.

Fabre, Georges; Mayer, Marc; Roda, Isabel (1984), Inscriptions romaines de Catalogne. 1. Barcelone (sauf Barcino), Diff. de Boccard, París.

Fidel Fita, P. (1891), “Mosaich romà descobert en lo terme de’ Sant Just Desvernprovincia de Barcelona”, Boletín de la Real Academia de la Historia, núm. 1819, Madrid, maig de 1891, pàg. 462-466.

Folch Soler, Joaquim (1989) “La intervenció arqueològica d’urgència al jaciment de la urbanització Torreblanca”, I Jornades Arqùeològìques d.eZ Baix Llobregat, vol. I,’ Castelldefels, pàg. 246-255.

Folch, J. (1991), “Les Sitges del jaciment romà de lá urbanització Torreblanca” Miscel .lània d ‘ Estudis Santjustencs, vol. III, Centre d’ Estudis Santjustencs, Sant Just Desvern, pàg. 7-18.

Folch, J.; Garcia, 1.; Cortadella, J. (1993), “Urbanització Torreblanca, Sant Joan Despí”, Anuari d ‘Intervencions Arqueològiques. Epoca romana. Antiguitat tardana. Campanyes 1982-1989, Generalitat de Catalunya, Barcelona, pàg. 92.

Garcia, 1.; Cortadella, J. (1989), “Les darreres intervencions arqueològiques a Torreblanca”, I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, vol. I, Castelldefels, pàg. 256-263.

Garcia de Sanfeliu, Antonio (1966), La torre de la Presó, Sant Feliu de Llobregat. Gorges, J.G. (1979), Les villes hispano-romaines. Inventaire et problematique archeologiques, Edit. de Boccard, París.

Guasch, David (1972), “Excavacions Arqueològiques a Sant Just”, Butlletí de la Secció Excursionista de I ‘Ateneu Santjustenc, núm. 60. Març-abril 1962.

Guasch, David (1982), “Sant Just Desvern”, Gran Enciclopèdia Comarcal de Catalunya, vol. VIII (Barcelonès-Baix Llobregat), Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Guasch, D.; Menéndez, X.; Solias, J.M. (1989a), “Notes per a l’estudi del poblament d’època romana a la vall de Verç: Relació dels jaciments”, I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, Castelldefels, vol. I pàg. 383-390.

Guasch, D.; Menéndez, X.; Solías, J.M. (1989b), “La Riba (Sant Just Desvern)”, I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, Castelldefels, vol. I, pàg. 264285.

Hernández, Lluís; Romagosa, Antoni (1984), Inventari del patrimoni arqueològic del terme municipal de Sant Feliu de Llobregat, Inèdit, Arxiu Ares, Sant Feliu de Llobregat.

Jarrega Domínguez, Ramón (1989), “Ceràmiques d’ importació d’època tardoromana al Baix Llobregat”, I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, Castelldefels, vol. I, pàg. 405-421.

Julià, M.; Puig, F.; Solias, J. M. (1985), “Introducció a l’estudi del poblament ibèric i romà del delta del Llobregat”, Actes de la XXV Assemblea Intercomarcal d’ Estudiosos, (el Prat de Llobregat, 1980), Amics del Prat, El Prat de Llobregat.

Menéndez Pablo, Xavier (1988), El trajecte de la Via Augusta de Barcino a Ad Fines i la xarxa viària romana al Baix Llobregat, inèdit, treball de doctorat. Universitat Autònoma de Barcelona, 1988.

Menéndez Pablo, Xavier; Solias Aris, Josep Maria (1985), “Problemes entorn del Baix Imperi al curs inferior del Llobregat”, Pyrenae, núm. 21, (actes de la II Reunió d’ Economia Antigua de la Península Ibèrica, Barcelona, 1982), Institut d’ Arqueologia i Prehistòria, Universitat de Barcelona, Barcelona, pàg. 157168.

Menéndez Pablo, Xavier; Solias Aris, Josep Maria (1989), “El recorregut de la Via Augusta des de Barcino a Ad Fines”, Colloque voies romaines du Rhône a l’Ebre. Via Domitia/Via Augusta, en premsa, Perpinyà.

–

Pallí Aguilera, Federico (1985), “La Via Augusta en Catalunya”, Monografies. Faventia, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra.

Pérez Conill, J. (1980), “Un nou sepulcre prehistòric a Sant Just”, La Vall de Verç, núm. 12, Ateneu Santjustenc, Sant Just Desvern, pàg. l l .

Pérez Conill, J. (1987), “Prehistòria i Història Antigua”, Sant Just Desvern. Un paisatge i una història, Ajuntament de Sant Just Desvern-Publicacions de l’ Abadia de Montserrat, Barcelona, pàg. 109-1 IO.

Pérez, J.; Ochoa, J. (1980), “Camp de sitges”, La Vall de Verç, núm. 13, Ateneu Santjustenc, Sant Just Desvern, pàg. 7.

Petit Mendizábal, Àngels; Rovira Port, Jordi (1982), “Can Cortès. Sant Just Desvern”, Excavacions Arqueològiques a Catalunya en els darrers anys, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Petit Mendizábal, Àngels; Rovira Port, Jordi (1989), “El fons de cabana de can Cortès (Sant Just Desvern)”, I Jornades Arqueož.ògiques del Baix Llobregat, Castelldefels, pàg. 38-48

Piera, L. (1993), “Resultats de les prospeccions a diversos jaciments ibèrics i romans de Catalunya”, Empúries, vol. 48-50, II, Diputació de Barcelona, pàg. 206-211.

Pruna Gascon, Pere (1935), “Una petita història de Sant Just Desvern, de I ‘Ateneu Santjustenc i de la SEAS”, Butlletí de la Secció Excursionista de I ‘Ateneu Santjustenc, any II, núm. 7 extraordinari, octubre-novembre 1935.

Puig Cadafalch, J. ; Falguera, A. de, Goday, J. (1909), Arquitectura romànica de Catalunya, vol.l, Institut d’ Estudis Catalans, Palau de la Diputació, Barcelona, pàg. 230 i 234.

Ripoll Perelló, Eduard; Llongueras Campaña, Miquel (1967) “Notas sobre sepulcros de fosa catalanes”, Empúries, vol. XXIX, Institut de Prehistòria i Arqueologia, Diputació de Barcelona, Barcelona.

Secció d’estudis del Centre Excursionista Puig Castellar (1984), “Troballes arqueològiques esporàdiques (II). Descobriment d ‘un paviment romà”, Puig Castellar, núm. 6-7, Museu Torre Balldovina, Santa Coloma de Gramenet, pàg. 272-288.

Solias, J. M. (1982), El poblament del curs inferior del Llobregat en època romana, Memòria de Llicenciatura, Universitat de Barcelona, Barcelona, inèdit.

Solias, J.M. (1983a), “Excavacions a I ‘ermita de Ntra. Sra. de Sales (Viladecans, Baix Llobregat)” , Excavacions Arqueològiques a Catalunya, vol. III, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Solias, J. M. (1983b), “Els primers habitants de Sant Joan Despí” dins de La Font del Bé, núm. 45, Sant Joan Despí.

Solias, J.M. (1989a), “Ca l’ Estanquer (Sant Feliu de Llobregat)” , I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, vol. I, Castelldefels, pàg. 334-345.

Solias, J.M.(1989b), “La Salut (Sant Feliu de Llobregat)’ I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, vol. I, Castelldefels, pàg. 346-358.

• –

Solias, J.M.(1989c), “Can Sagrera (Sant Just Desvern)”, I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, vol. I, Castelldefels, pàg. 401-404.

Solias, J.M. (1990), El poblament ibèric i romà del curs inferior del Llobregat, tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona, inèdit.

Tenas Alibes, mossèn Antonino (1947), Notes històriques del poble i parròquia de Sant Just Desvern, Ed. Fidel R. Ferran Impressor, Barcelona, pàg. 13-14.

Vilar, Agustí (1980), “Can Maginàs• cosas de su historia”, La Vinya del Puntaire, núm. 3, Sant Feliu de Llobregat.

• –