Capítol 5

EDUCACIÓ

Pilar Bullich Tella amb les seves alumnes cap a l’any 1935. Aprendre amb un somriure sempre és millor. (Foto: Consol Amorós i Valls)

Romi Porredón Capdevila … potser fóra bo recuperar el sentit més profund de la paraula mestre, relativitzar la de professor i afinar semànticament entre conceptes que a vegades roden confosos com els verbs educar, ensenyar i instruir. La metamorfosi del professor cap al sentit més noble i antic de mestre sembla imprescindible en funció d’aspectes com els que segueixen: guanyar la convicció que l’objecte i el centre del procés educatiu és l’alumne i no la matèria que s’ensenya; saber que és més rendible, socialment i humana, preparar per a la vida que no pas per a uns exàmens concrets, i tenir el convenciment que la funció pedagògica més entranyable neix de tutelar el desenvolupament d’un aprenentatge.

«Una metamorfosi necessària», Isidor Cònsul

Com passa en tants altres camps, el món educatiu va viure una autèntica revolució, al nostre país, durant la primera meitat del segle XX. Si fa no fa, el període que abracen els anys de naixement de les protagonistes d’aquest llibre (1904‐1945). Situem‐nos.

En l’últim terç del segle XIX, l’època de la Restauració borbònica, l’ensenyament elemental públic es troba en pèssimes condicions a l’Estat espanyol. Tanmateix, fenòmens diversos com la segona revolució industrial, la immigració massiva, el desarrelament de la vida urbana i les reivindicacions del feminisme són reptes que generaran canvis importants en el món de l’educació. A Catalunya, en concret, en el tombant de segle i primera dècada del segle XX, l’empenta pedagògica que s’hi respira és imponent. Francesc Ferrer i Guàrdia inicia l’Escola Moderna (1901‐1906) amb els principis pedagògics de l’innovador corrent europeu anomenat l’«Escola Nova»: acostar l’escola a la societat i a les necessitats socials, revitalitzar‐la com a ‘petita comunitat’, fer més activa la relació mestre‐alumne, innovar en materials didàctics i en arquitectura escolar i adaptar‐los a les necessitats infantils, i sobretot formar bons ensenyants. La Mancomunitat de Catalunya, instaurada el 1914, i l’Ajuntament de Barcelona col·laboren plegats i s’hi apunten i hi incideixen amb una tasca sostinguda pel millorament de la docència: funden institucions i organismes fonamentals, revistes pedagògiques de gran qualitat, a part de millorar l’oferta d’estudis. És l’època dels grans pedagogs, les figures cabdals en el món educatiu català: Pau Vila, Alexandre Galí, Pere Barnils, Rosa Sensat, Artur Martorell i Pere Vergés per citar‐ne uns quants. Fins al 1923, la millora de la qualitat de l’educació és indiscutible, però l’autoritarisme de la dictadura de Primo de Rivera i el clima de repressió que implanta amorteixen l’esperit renovador a l’escola i a tots els nivells de la docència, a més de barrar el pas a l’ensenyament en català i a la mateixa llengua, guanys que no es tornen a recuperar fins a la Segona República, l’any 1931. És en aquest any que es reprèn el debat renovador iniciat anys enrere, prossegueix l’experimentació pedagògica i el català pren l’estatus de normalitat al Principat. Tanmateix l’any 1936, en esclatar la revolta militar i la consegüent Guerra Civil, la regeneració educativa entra en una fase de desgavell i el 1939 la victòria del general Franco i la posterior llarga postguerra comporten la liquidació de totes les institucions educatives i culturals republicanes, a més d’una inclement repressió dels professionals de la docència. Sobre la dissort, s’hi afegeix que la Llei d’Instrucció primària franquista de l’any 1945 atorga un paper primordial a l’Església i a la Falange en el camp fonamental de l’ensenyament.

A part de les diferents propostes educatives que es desenvolupen en aquest llarg període descrit, també cal tenir en compte que l’educació no deixa de ser una manifestació de les realitats socials i econòmiques que són pròpies de cada àmbit i de cada individu en concret.

Això fa que, en les declaracions de les dones entrevistades, s’evidenciïn els diferents models educatius de l’època, la diversitat de mètodes en el decurs de la seva instrucció i s’hi endevinin, així mateix, les diferents realitats viscudes. N’hi ha que no poden accedir als estudis bàsics, altres no passen de l’educació elemental perquè als tretze o catorze anys s’han de posar a treballar i, en canvi, algunes arriben a cursar el batxillerat i unes poques accedeixen al món universitari.

0. Reflexions sobre el món de l’educació

És rellevant fer notar, atès el capítol concret que ens ocupa, que quatre de les dones d’aquest projecte van cursar els estudis de Magisteri i s’hi van dedicar professionalment. En el transcurs de les converses s’han arreplegat

reflexions personals valuoses sobre la importància de l’educació. N’és un bon exemple la filosofia sobre la llibertat de l’individu que desprenen els mots de Cinta Amigó i Font, la coneguda “Srta. Cinteta”, magnífica pedagoga i mestra vocacional al llarg de tota la seva vida, que va ensenyar a llegir tantes i tantes generacions de santjustencs (des del 1934 fins l’any 1986):

Aprendre a ser lliures, a pensar. Organitzar‐se per treballar en equip. Jo sóc lliure de pensament. Les coses de base són iguals pels nens i les nenes i cal estudiar a fons cada individualitat. Jo als nens també els feia cosir botons amb dibuixos bonics. El sistema Montessori és així. […] Jo crec molt en les relacions individualitzades amb els pares i mares quan es pot parlar en concret del nen. L’ensenyança és una de les coses més importants. […] No crec en les imposicions sinó amb l’estímul humà. El domini ha de venir per l’amor i demostrar‐ho amb els fets. I llavors ser just. […]. El parvulari és molt important, és la base: són les plantes i si això no es cuida bé…

Interior d’una aula de nens i nenes l’any 1968. Dreta al fons la senyoreta Cinteta. (Fotògraf: Miquel Mateo Collino)

Núria Jiménez Huertas, gràcies a l’experiència personal i professional, també remarca com n’és d’important la relació directa amb les famílies dels infants. Aquesta relació i la vivència com a germana gran d’una colla de dotze, a més del seu compromís social i polític en diferents àmbits, li proporcionen la idea d’una educació oberta, democràtica i de responsabilitats compartides:

Des de que l’escola no va ser unitària, jo trobo que es van perdre coses, es van perdre valors d’aquests que uns s’ocupen dels altres; ara tothom massa igualat, no? […] Jo vaig introduir que cada infant tingués un calaixet que pogués guardar les pedretes del pati o el que volgués, que d’alguna manera poguessin tenir algun tresor seu, alguna cosa seva. […] Sempre dic que l´escola no només ha de tenir l´espai d’instrucció, sinó també l’espai de vida quotidiana; els temps no escolars han de ser d’una altra manera, els temps no lectius per entendre’ns, perquè els infants hi han de ser moltes hores i no poden viure un determinat ritme. […] Això requereix una transformació, l’escola ha de ser diferent i les famílies s´han d’estructurar […]

1. Educació pròpia

1.1. Educació bàsica a la primera i segona dècada del segle XX: monarquia i principis de dictadura primorriverista

L’oferta escolar de les dones nascudes entre 1904 i 1924, època de monarquia i dels inicis de la dictadura de Primo de Rivera, va lligada —tal com s’ha dit— al procés dels canvis esdevinguts en el món de l’educació en aquests anys. Així, si en un primer moment Sant Just només comptava amb les Escoles Nacionals, l’any 1923 s’hi afegí l’Escola de l’Ateneu de caràcter innovador i modern.

Les Escoles Nacionals

D’entrada, les Escoles Nacionals estaven situades a la Plaça dels Estudis Vells. És allí on van iniciar els estudis Cinta Amigó i Font, Carme Gelabert Navinés, Pepeta Dalmau Ballart i Engràcia Pascual Navinés. El que totes recorden és l’aprenentatge en castellà, que deien les taules de multiplicar i que voltaven per la classe recitant els verbs. També tenen present les mestres, Doña Laieta i Doña Basilisa, i el fet que nois i noies estaven separats. La Carme Gelabert ho descriu prou bé:

Hi havia dues escoles, l’una era per nois i l’altra per noies. Era al mateix local però era com pisos. Una part era pel senyor Pasqual que era el mestre dels nois i la senyora Eulàlia era la mestra de les noies. Anàvem separats.

Sovint, però, la falta de recursos econòmics familiars condicionava la continuïtat de la formació i la Carme, amb l’aprenentatge dels coneixements bàsics de lectura i escriptura, ha de deixar l’escola molt aviat per ajudar a casa. D’altra banda, l’Engràcia Pascual fa memòria que hi resaven el rosari i que només el dijous llegien una mica en català. L’Engràcia guarda un record viu de l’escola que, com la Carme, l’ha d’abandonar als tretze anys:

Nosaltres érem a baix, i a dalt eren els nois. I a cada cantó hi via un piset, el mestre i la mestra. Però si érem vuitanta i només hi via una dona! I una altra que ensenyava de fer mitja als petits i res més. No, jo no en sé gaire d’escriure.

I també deixa l’escola als dotze anys la Pepeta Dalmau.

Per contra, la Cinta Amigó pot gaudir d’un canvi molt avantatjós amb la muda cap a la nova Escola de l’Ateneu, ubicada primer al carrer Bonavista i després a l’edifici definitiu, al carrer Montserrat. Aquesta escola, impulsada pels mateixos socis de l’Ateneu, és un bon exemple de la renovació pedagògica d’aquell temps. Per a la Cinta Amigó, la primera classe fou inoblidable:

La senyoreta Trinitat Blanch, una excel·lent professora procedent del poble de la Pera, prop Girona, ens va fer estudiar les flors d’ametller que hi havia a tocar al costat del nou edifici, envoltat tot ell d’arbres. És un record molt fort i molt maco de la meva vida aquella classe sobre les flors d’ametller.

Gràcies als records que en guarda, sabem que va tenir per mestre Narcís de Carreras, que, de gran, fou president de la Caixa de Pensions i del F. C. Barcelona. I també Pere Casademont, que havia estat director de les Escoles del Bosc de Montjuïc i que impartia una cultura moderna i completa. Explica que anaven al Palau de la Música a escoltar concerts i que a l’escola acudien músics a fer concerts com el professor Joan Llongueras, innovador de l’ensenyament de la música, la dansa i plàstica per mitjà del ritme. Amb catorze anys, la Cinta aprèn directament el mètode Montessori de la seva mestra, la senyoreta Blanch, un sistema de pedagogia moderna i molt activa, que ella aplicarà més tard a les Escoles Núria.

Les Escoles Nacionals van quedar petites i necessitaven un canvi d’ubicació. De moment i de manera provisional, les classes s’imparteixen en un pis del carrer Bonavista i mentrestant es construeix el nou edifici a la cantonada entre el carrer de la Creu i el de l’Ateneu, amb pavellons separats per a nois i noies. La nova escola pública s’inaugura el 30 d’agost de 1925.

La Maria Mosoll i Rius, un xic més jove que les anteriors, estrena les noves Escoles Nacionals del carrer de la Creu. D’aquella etapa inicial, en recorda les professores Carme Pérez Verdú, Pilar Bullich Tella i la senyoreta Montserrat. Més tard, però per poc temps, continua l’aprenentatge a l’Escola Núria i, quan té quinze anys, tot just acabada la guerra, es posa a treballar i deixa els estudis.

L’Andrea Montoro Agüera arriba a Sant Just l’any 1928 a l’edat de quatre anys i va a col·legi a les escoles públiques del poble. L’ensenyament que hi troba és el reflex dels últims temps de la dictadura de Primo de Rivera, que prohibia la llengua catalana, i sobretot dels primers anys de la República i la Generalitat:

Quan van venir, llavores les feien en català perquè era abans del 36 […]. I encara tinc llibres a casa, les Lectures d’infants, el primer i el segon, que estan tots arrugats, així, però encara els conservo. Bueno, jo tenia un manuscrit, que era en castellà. Després tenia lliçons de coses, després vaig tenir l’enciclopèdia… que els tinc, eh? […] Estan cargolats així i les fulles ja són grogues.

Li vénen a la memòria el nom de les professores: doña Laieta, doña Engràcia i la senyoreta Carme Pérez Verdú i alguns detalls sobre la disciplina que impartien:

No és que hi hagués molta disciplina, però tractàvem amb un respecte a les professores, vull dir que… Hi havia doña Laieta que, si feies alguna cosa malament, et castigava de seguida. Tenia una amiga, que també és morta, que escrivia sempre amb la mà esquerra, li feia cada cop de puntero… com que escrivia amb l’esquerra…

Amb la guerra, l’Andrea deixa els estudis per a posar‐se a treballar.

A vegades el record pren forma d’una olor o d’un objecte inoblidat:

[…] i l’olor dels pupitres, això m’ha quedat sempre. […] Quan feien les vacances les fregaven… De fusta, [olora] d’això m’he recordat sempre i, després, de l’últim llibre que em va regalar una mestra que va marxar que es deia doña Laieta, El tirititero, encara me’n recordo, qui sap on para…

subratlla de les escoles del poble la Teresa Farràs Amigó. Emperò, quan el 4 de febrer de 1933 s’inauguren les Escoles Parroquials Núria, els pares la canvien de centre. Té 9 anys, ja ho entén tot una mica millor, a més és una escola més moderna, on hi van nens i nenes, i no com a les Nacionals que estan separats; diu que al Núria, si els havien de renyar, els renyaven, però ho acceptaven. Era una escola adelantada —com ella diu— i n’evoca les companyes: la Maria Esteve, l’Angelina Orriols i la mestra, Pilar Bullich Tella. Els anys de la Guerra Civil, però, agafen la Teresa en plena etapa educativa i torna a canviar d’escola, aquest cop a les Escoles de l’Ateneu. Quan acaba la guerra té quinze anys i també com la Maria i l’Andrea deixa els estudis:

[…] després vam anar a l’escola de l’Ajuntament, allà a l’Ateneu, al carrer… on havíem anat ja, però teníem un senyor que també van cridar a la guerra i va haver de marxar. Vam anar una temporada amb la senyoreta Carme, vull dir que… Després, anàvem a hores amb la senyoreta Cinteta a la Sala de l’Ateneu, que ens feia classes, allà, al vespre.

Les Escoles de l’Ateneu

Les Escoles de l’Ateneu, avui remodelades amb el nou equipament de Les Escoles, van ser un projecte dels socis de l’entitat que volien una escola en català amb criteris més moderns per als seus fills. Fou el 16 d’abril del 1922 que la junta directiva decideix fundar‐la amb 24 vots a favor i 10 en contra. L’Escola s’inaugura el 4 de febrer de 1924 i, a partir d’aleshores, l’Ateneu passa a formar part de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, entitat privada fundada el 1899, dedicada a l’ensenyament. Els socis mateixos van ser‐ne els constructors i col·laboradors. Anys més tard, en temps de la Segona República, l’Ajuntament adquireix l’edifici que pren el nom de Grup Escolar Municipal. Durant la Guerra Civil, l’activitat educativa continua i s’hi construeix un refugi antiaeri —avui recuperat. Un cop acabada la contesa, les Escoles Nacionals ocupen l’immoble que més tard acaba essent l’Escola pública Montserrat, ara ubicada a Les Basses de Sant Pere. Després d’un llarg període sense activitat escolar, l’Ateneu es proposa de recuperar el que havia estat l’antiga escola i l’any 1967 es forma un patronat que posa en marxa la nova escola atenenca el curs 1968‐69. Com que l’alumnat no para de créixer, cal un equipament més gran i amb la col·laboració de l’Ajuntament i de la cooperativa de pares, s’endega un procés com a pas previ a la conversió de l’escola en pública que acaba l’any 1982 en què s’inaugura l’edifici actual amb el nom d’Escola Montseny.

El mestre visita amb les seves alumnes la seva futura escola. Any 1924 (Foto: Rosa Julià Armengol)

Es pot dir que la Carolina Catasús i Bosch, la Francesca Cortès i Vives i la Rosa Piquet Montmany són les santjustenques d’aquest grup que estrenen les Escoles de l’Ateneu. La Carolina Catasús en recorda el mestre Josep Solé i la Francesca Cortès, en canvi, n’evoca especialment la senyoreta Eulàlia, a qui anomenaven doña Laieta.

Avançats els anys vint, la Rosa Piquet enceta també la seva etapa educativa a l’Escola de l’Ateneu. Del recorregut escolar, en recorda tant els professors, com els companys, com les assignatures que feien i, sobretot, guarda molt bon record de l’educació rebuda: «…fèiem classe al jardí. Posàvem les taules així en rodó… en un semicercle, amb la professora. Érem les nenes, perquè anàvem nenes i nens separats, aleshores». Comenta que hi havia disciplina però no «disciplina obligada» ja que, li sembla, que tots es portaven bastant bé. Esmenta algunes assignatures: Gramàtica, Ortografia, Història de Catalunya, Història natural… i remarca que, de religió, no en feien, encara que, com ella diu:

[…] tampoc fèiem res d’antireligió. Jo crec que allà [a l’Ateneu] em van posar una arrel ben posada. No vull dir que sortís sàvia. La formació de l’Ateneu era boníssima. Era una escola, jo crec que pel temps, era una escola moderna. Era una escola molt moderna.

Després de la formació bàsica, la Rosa prossegueix l’etapa educativa al col·legi Tècnic Eulàlia durant un any i després a l’Institut Ausiàs March, a Sarrià, on cursa els anys de batxillerat durant la Guerra Civil. Recorda que anaven nois i noies junts a classe i remarca que era de les poques noies de Sant Just d’aquells anys que va poder estudiar batxillerat. Dels estudis secundaris, ressalta sobretot el professorat que va tenir:

Miri, he tingut de professors, si vols que et digui, la Serrallonga, per exemple. Era una dona excel·lent. Amb ella fèiem català i castellà, Literatura castellana. I el català, em sembla que l’ortografia. […] Jaume Vicens Vives, oi, era una delícia d’home. Et feia un respecte… És que tots sortien de la Universitat, els professors. L’Eduard Valentí, una altra figura, amb aquest fèiem el llatí i català. No ens deixava calcar un mapa. I amb ell fèiem Geografia i Història. I és clar, arribava el moment que parlaves de Sud‐Amèrica. Bé. És que jo de Sud‐Amèrica potser tinc vuit mapes, un amb els rius, un amb la vegetació… Tinc una llibreta que, al primer full hi ha el Canal de Panamà… però escolta, dibuixat, però no a la botiga. Jo el vaig copiar a la pissarra! El que no ens permetia era fer còpies. Si feies còpies et posava mala nota. […] Un bon mestre de música, en Manel Borgunyó. Aquest era molt conegut, aleshores.

Els anys de guerra, però, li dificulten l’assistència regular a les classes. Continua anant a l’institut però, com que havien eliminat les línies d’autobusos, ha de baixar i pujar cada dia de Barcelona amb bicicleta. I li ve a la memòria el perill que suposaven els bombardeigs:

Sí que venien a bombardejar i ens feien sortir fora. Hi havia com un bosc de nesprers i ens feien posar un… un tronxo a la boca [la Rosa es posa l’índex entre els llavis], un tros de branca, perquè si tiraven una bomba no et passés res. Estirats allà i fins que marxaven els avions. I tant! els bombardeigs.

Acabada la guerra, l’institut Ausiàs March tanca i la Rosa ha d’acabar els estudis a l’institut Maragall que, d’acord amb la ideologia dels vencedors, se‐parava els estudiants per gènere. Les coses havien canviat:

Al Maragall, hi havia en Jironza, que el teníem de Matemàtiques. A més a més, em sembla que era el director. Després el vaig tenir a primer curs a la universitat. Tot era en castellà, naturalment.

La Pilar Farigola Ràfols, tot i no néixer a Sant Just, hi comença a anar als cinc anys. Som l’any 1922, quan les classes encara es fan al pis del carrer Bonavista. D’aquí passa al nou edifici del carrer Montserrat fins a l’edat de catorze anys. Els records d’aquella escola nova i avançada li vénen nítids a la memòria: «allà fèiem ballet i després fèiem piano; bueno piano, música, de tot, rítmica, de tot lo més modern i vem estar molt ben ensenyats». La Pilar recorda que el tracte amb els mestres era molt respectuós, els nois i les noies anaven en classes separades, els donaven els llibres i l’ensenyament es feia en català, però, tot d’una, se li fa present la visita dels inspectors quan tot anava en renou: «[…] havíem de portar les llibretes i tapar‐les al camp, aquell… d’aquelles cases del davant, allò que és un camp d’ametllers i blat. Anàvem a amagar els llibres allà». És sabut que l’Escola de l’Ateneu no era una escola religiosa i, per tant, no s’hi ensenyava l’assignatura, a pesar que la Pilar ho contraresta:

La mestra ens feia resar cada dia a l’entrar i al sortir. Es feia una oració curteta. Sobretot no ens haurien deixat fer mai fer la comunió als de l’Ateneu, perquè no anàvem a missa. I resulta que jo era de les que quedaven a la primera, totes eren de l’Ateneu.

Altres escoles

Sis de les dones entrevistades d’aquest primer bloc cronològic són de fora de Sant Just, així doncs, la primera etapa escolar, o bé una part, la desenvolupen en el lloc de naixement. És el cas de Carme Pérez Verdú que fa els estudis primaris a Cocentaina on la mestra copsa les bones aptituds que té per l’estudi i la convenç perquè continuï la seva instrucció i, en conseqüència, decideix cursar Magisteri sota la tutela de la Institució Lliure d’Ensenyament. Acabada la carrera, fa tres anys de mestra al seu poble i, quan aprova les oposicions l’any 1931, guanya la plaça de Sant Just, on ininterrompudament durant quaranta‐quatre anys exerceix la professió. És curiós de comprovar que una bona colla de les dones d’aquest estudi han estat alumnes seves.

La Pilar Bullich Tella neix a Torres de Segre i és allí, a l’escola del poble, on comença els estudis primaris. Una escola que li ha deixat una petja entranyable perquè, a punt de fer els cent d’anys en el moment de l’entrevista, comenta:

Recordo l’escola perfectament perquè teníem una mestra, soltera, vella, gran, que em tenia un gran carinyo. Em feia sortir a mi a fer coses amb ella, jo era l’ajudanta, diguéssim. I això me la va fer estimar molt, l’escola. I també potser això va ser que després vaig voler ser mestra. Un cop arriba a Barcelona, continua la formació a les salesianes:

De les monges [tinc un record] molt bo, perquè, no sé per què, però era molt enchufada jo, i és clar, no sé si era bona alumna o és que em veien amb bons ulls. La qüestió que sempre anava darrere de la monja. [Estudiar] m’agradava. La disciplina, jo la vaig veure sempre molt bona i era molt amiga de les monges.

La Pilar acaba els estudis bàsics a Sarrià i tot seguit ingressa a l’Escola Normal de la Generalitat, institució on s’impartien els estudis de Magisteri:

Als catorze anys vaig poder ingressar, no hi havia necessitat de batxillerat, llavorens. Ens trobàvem a la tarda, alguns dies, a la biblioteca de vora de la Catedral, no sé si hi és encara. Doncs allà, anàvem a estudiar, allà passàvem els apunts […], en comptes d’anar a casa anàvem a la biblioteca.

Acabada la carrera i amb el títol de mestra a la butxaca, entra a treballar a l’Escola Núria, gràcies a la Cinta Amigó, que ja hi ensenyava des del primer any, i a un germà que n’era un dels mestres. Amb les oposicions, la Pilar guanya la plaça a Granollers, on acaba la seva experiència pedagògica.

La Rosa Julià Armengol, de Vallirana, passa per tres escoles al llarg de la seva etapa formativa. La primera és l’escola municipal, d’on marxa per anar a un col·legi de monges situat prop de l’església, perquè diu que li agrada més i, un temps després, en venir a viure a Sant Just Desvern, va a les Escoles de l’Ateneu. De l’escola municipal de Vallirana, la Rosa no en té gaire bon record, perquè li vénen a la memòria els càstigs que infligien els professors:

Primer vaig anar a l’escola municipal, que hi havia una mestra més dura! La Laieta, una vella. No ens deixava anar al lavabo i arribava a casa pixada. […] Sovint et posaven «de cara a la paret» i la mestra amb un puntero llarg et donava uns cops al cap… Sí, donava cops amb el puntero, al cap, si no et sabies la lliçó o si no contestàvem lo que ella volia que contestéssim… Jo què sé. Era ben petita.

Del col·legi de monges, en té un record millor:

I allavors vaig anar a les monges i allà sí que em va agradar. […] Tot a Vallirana. La de les monges m’agradava, ens feien cantar…, m’agradava molt més. Hi havia una monja jove, tocava el piano, ens feia cantar «Les petites formiguetes de l’estiu», això que encara de vegades ho canten. M’agradava, sí; a les monges m’agradava anar‐hi.

Quan la família ve a viure a Sant Just, els pares la inscriuen a les Escoles de l’Ateneu i n’és una de les primeres alumnes. Aquí coincideix amb la Cinta Amigó i amb la Carolina Catasús, i va a classe amb la Maria Pons, la Isabel Garcia, la Maria Garcia, la Leonor Garica, la Rosa Piquet, la Paquita Prats, la Maria Mitjans, la Pilar Farigola… Totes a la mateixa aula, i en recorda les cadires de voga, que cadascuna tenia el seu pupitre i l’ordre com seien: «Les més petites en uns grups com davant, després nosaltres —jo era de les més petites de les grans, era de la primera fila— i després venien les altres més grans».

La primera mestra és la senyoreta Blanch: «ens agradava molt aquesta, però va marxar perquè es va casar. Després, la Caterina Bordes, i els nois, en Pere Casademont, tots dos eren de Girona». En general, el record que en té la Rosa és molt bo: «S’hi estava molt bé a l’Escola de l’Ateneu». I preguntada per si era en català respon: «Sí, oh i tant! Catalanistes! » Remarca que li agradava perquè també hi feien rítmica i cançons. I encara en recorda la cançó «El mocador» i en canta uns fragments: «Tinc un mocador de fil i cotó, vine i mira. Oh, què m’ha agradat! Jo me l’he comprat a la fira. Pots fer‐ne amb ell, si vols, un farcell ple de coses, i també si cal, un bell davantal, així el poses. Olailà, olailó…»

EL MOCADOR

Tinc un mocador de fil i cotó mira, mira.

Com que m’agradat jo me l’he comprat a la fira,

hi havia anellets, collars, braçalets i altres joies.

No hi ha res millor que un bon mocador per les noies.

Olaila, olailó, mocador que mai fa nosa.

Olaila olailó i val més que tota cosa.

Olaila, olailó, mocador que mai reposa

Olailó, olailó, mocador bon mocador.

Quan fa fred al cap, això ja se sap, jo me’l poso.

A l’espatlla així per anar a lluir, me’l disposo.

Pots fer‐te amb ell, si vols, un farcell ple de coses,

i també si cal un bell davantal, així el poses.

Olaila, olailó mocador que mai fa nosa.

Olaila, olailó,i val més que tota cosa.

Olaila, olailó, mocador que mai reposa.

Olaila, olailó, mocador bon mocador.

Poc després de la proclamació de la República, la treuen de col·legi, i això es nota que li dol:

Als dotze, i encara si els tenia, acabats de fer perquè els faig pel maig i ja comencen les vacances pel juny, doncs… Mare de Déu! Als dotze anys, jo ja em van treure de l’escola.

En la resposta s’endevina que a la Rosali agradava estudiar: «Suposo que sí, que m’hauria agradat. Al menos anar fins als catorze anys a l’escola, com a mínim».

Una bona colla de les dones entrevistades van fer els primers estudis a Barcelona: la Margarida Miró Colea, la Montserrat Surroca Pratdesaba, la Roser Coll Faure i la Marcela Sánchez Coquillat. Les seves experiències i trajectòries, però, són ben diferents.

La Margarida Miró Colea estudia fins als dotze anys en una escola de monges, dita El Patronat, de l’ordre de Sant Vicenç de Paül, situada al carrer Provença, entre Sicília i Nàpols. La Marga comenta que no era ben bé una escola d’ensenyament acadèmic, sinó que, bàsicament, el que s’hi feia era aprendre a resar, a més d’ajudar les monges en les seves tasques. Tal com explica ella mateixa, hi havia molta repressió de gènere i de classe, ja que s’hi manifestava una forta discriminació de les nenes que provenien de famílies amb ideologies d’esquerres:

La canalla aprenien a ser grans amb deformació de cervell ja des de petitets […] Ens insultaven a les que creien que érem republicanes, no? El meu pare llegia, com tots els obrers El Diluvio i, quan veien que duies l’esmorzar embolicat amb El Diluvio, ja podies plegar perquè et fumien una bufetada i al carrer. Les noies no teníem dret a res.

La mestra ha tret els pupitres i les cadires i ha decidit fer la classe al mig del camp d’ametllers que envolta l’escola. Any 1925, al fons el carrer de l’Ateneu. (Foto: Arxiu Municipal Sant Just Desvern)

La Marga recorda bé quina classe de tracte rebien per part de les monges, però diu que no tenia cap altra opció per la impossibilitat que tenia la seva família de poder finançar‐li els estudis:

Les monges ens ensenyaven a tenir malícia amb els que no eren del seu bàndol, vull dir, per elles «els republicans eren uns lladres i uns poques vergonyes» […] i jo tenia un problema molt gran, perquè per por de que no em fumessin les monges al carrer i perquè tenia consciència que, a casa meva, els meus pares no podien pagar una acadèmia, pues ho aguantava tot…

A partir dels dotze anys, la Marga deixa les monges perquè es posa a treballar, però a la vegada s’apunta a una acadèmia nocturna de pagament i es treu el batxillerat. I en aquest punt ressalta que això no era ben vist en la societat de l’època:

Les dones no érem per anar a l’escola. Jo era una cosa estranya. Al barri tothom criticava la meva mare perquè em feia anar a la nit, una hora, a una acadèmia a aprendre…

La Montserrat Surroca Pratdesaba destaca principalment els seus estudis de música, la passió de la seva vida a la qual ha dedicat tota la vida laboral. Per això, recorda en especial el conservatori del carrer Bruc, on va cursar els estudis de piano que van allargar‐se entre deu i dotze anys.

La Roser Coll Faure estudia en un col·legi del carrer Joaquim Costa fins als deu anys i després fa tres cursos de batxillerat a l’Institut Balmes. Diu que era una bona estudiant, amb pocs aprovats i pocs excel·lents, però tot notables. De l’època escolar, en destaca sobretot la quantitat d’alumnes i la llengua: «hi havia disciplina, però no una disciplina rígida. Érem cent a la classe i es feia en castellà, cosa que a mi em feia molta ràbia perquè em deien Col, enlloc de Coll». Poc més tard, en temps ja de la República, recorda bé que no tenien l’assignatura de religió però que, al moment de fer la comunió, al col·legi hi anava un capellà a ensenyar doctrina. Del batxillerat, n’esmenta algunes assignatures: Matemàtiques, Geografia, Història, Francès… i també algun professor: el dramaturg Ambrosio Carrión a Geografia i Història o el senyor Fando a Història natural. La guerra, però, trunca de cop els estudis de la Roser, ja que els pares li demanen que deixi l’institut perquè pateixen molt pels bombardeigs que ataquen la ciutat de Barcelona.

La Marcela Sánchez Coquillat és de les poques dones entrevistades amb una bona formació en idiomes. Al 1930, a l’edat de set anys, comença a llegir francès gràcies a la tradició francesa de la seva besàvia, que va viure fins als 85 anys. La seva educació també es veu estroncada per la guerra:

A Barcelona jo vaig anar a les Tereses, a les Teresianes de la Rambla Catalunya, però només un any. I llavors va venir la guerra i llavors vaig venir aquí [a Sant Just]. Jo havia estudiat aquí amb una senyoreta que es deia Carmen [Pérez]. Sí, hi havia estudiat i… tenia la bona fe d’anar‐me a examinar a l’institut i sempre ens agafava un bombardeig, he, he, he!! Quan estàvem a Barcelona sempre… piuuuuu… les sirenes! Mare de Déu!”

I aclareix que quan va venir a viure a Sant Just rebia classes privades: «A les Escoles Nacionals no… no vaig anar perquè no hi havia ningú que tingués la meva… [edat]. Jo ja estava a segon de batxillerat».

La Marcela acaba estudiant Filosofia i Lletres a la universitat i aprèn idiomes a l’Institut Francès i al Britànic. Explica que la relació amb professors i alumnes masculins era d’igual a igual i posa de relleu que, en el seu desenvolupament intel·lectual, hi ha jugat un paper clau la figura de la seva mare:

A la meva mare li agradava molt, li dec això, que de seguida em va fer estudiar. […] «Yo haré estudiar a Mari Tere porque la mujer está destinada a tener más importancia». I llavors la meva mare em va dir: «¿Quieres estudiar?» I jo vaig dir de seguida que sí. I aquí a Sant Just, amb la senyoreta Carmen no vaig perdre cap [curs].

I, finalment, entre aquest primer grup s’hi troba l’alacantina Milagros Martí Coderch que, tal com ella explica, no va estudiar mai perquè, de ben petita, ja es va posar a treballar al servei domèstic.

1.2. Educació bàsica als anys trenta: anys de la República i de la guerra

Una bona colla de les protagonistes del volum inicien els estudis primaris un xic més tard, als anys trenta, temps de canvis, revoltes i conflicte. Primer, les transformacions innovadores ressorgides durant la República i, més tard, el desballestament, alteracions i mutacions que la guerra i la immediata postguerra provoquen en el món de l’escola. Si una cosa tenen en comú les nostres protagonistes són els efectes de la guerra en el seu procés educatiu, ja sigui els bombardeigs, els canvis d’escola o el fet de deixar els estudis i posar‐se a treballar.

La Teresa Ibáñez Palomero, l’Aurèlia Celma i Nebot i la Montserrat Batet i Bonet són les dones santjustenques que comencen el seu periple formatiu en aquesta època a les Escoles Nacionals i totes tres coincideixen a fer memòria de dues professores: doña Laieta i sobretot Carme Pérez Verdú. La Teresa en recorda vivament el mètode d’aprenentatge:

Jo anava a l’escola del poble amb la doña Laieta i me’n recordo d’un requadre, així, enmig de la classe. Hi ensenyava l’abecedari, que dèiem A, B, C, D, E, cadascú havia de dir la lletra. Així vaig aprendre l’abecedari. […] La senyoreta Pérez la portava molt bé, l’escola. Jo havia anat sempre amb la senyoreta Pérez. Me’n recordo que la senyoreta Cinteta [em deia] «em fas una enveja, perquè quan veus la teva senyoreta sembla que se t’obre el món». Perquè la senyoreta Pérez, la Carme Pérez, era una gran professora, eh? Me l’he estimada molt, sempre.

Quan va començar la guerra, la Teresa anava a Barcelona a estudiar el batxillerat en un Institut portat per monges al costat del metro de Rocafort. La por als bombardeigs fa que els pares no li deixin continuar els estudis, que no va acabar, i passà aquells anys de guerra anant a les Escoles de l’Ateneu. L’Aurèlia també en guarda un record intens:

Recordo la mestra Carmen Pérez, la millor professora que hi podia haver. El meu germà Marcel anava a la classe del senyor Pardo, que va ser també boníssim. [però] la senyoreta Carmen portava idees [pedagògiques] més avançades. [Era] planera, havies de ser molt ruca per no entendre‐la. No castigava. Només alguna vegada de cara a la paret, sí. Però, vaja, que jo recordi, a mi, no em va castigar mai. Les assignatures que més m’agradaven eren Ciències físiques, Gramàtica, Geografia, Astronomia… Mapes, els mapes em captivaven. No m’agradava tant les matemàtiques ni les figures geomètriques.

Ella diu que era bona estudiant i comenta una anècdota amb un xic de vergonya:

No sé si dir‐ho… El fi de curs 1940‐41 l’alcalde, senyor Espinàs, em va lliurar un diploma com a primer premi de tota l’escola i quinze pessetes amb les que em vaig comprar uns guants i una bufanda. El diploma el tinc emmarcat a can Padrosa, està signat per la senyoreta Carmen Pérez i l’alcalde Espinàs. Les últimes notes són de quan vaig fer catorze anys. Les guardo. La senyoreta Carmen va escriure: «muy bien», «muy bien» i altres assignatures «bien».

L’entrada al món laboral li va fer abandonar els estudis.

La Montserrat parla de «les escoles del poble». El primer que li ve a la memòria és per a la professora i algun càstig que en va rebre: «Tenia cinc anys. […] Hi havia una senyora que li deien doña Laieta. Jo era molt trapassera i sé que una vegada em va dar una bufetada i em va deixar tot l’ull negre». La seva formació, com la resta de companys i de tots els nens del poble, queda afectada per la Guerra Civil i pels canvis d’ensenyament subsegüents de la immediata postguerra. Durant els anys de guerra, la Montserrat estudia, com hem vist que ho van fer altres companys, a les Escoles de l’Ateneu, i en recorda el senyor Barroso i el fet que nens i nenes anaven barrejats. Un cop acabada la guerra, continua estudiant amb la professora Carme Pérez, si fa no fa un any, fins que es posa a treballar a l’edat de tretze anys.

La Concepció Amigó i Rius i la Margarida Palau Andreu, també santjustenques, comencen els estudis als sis anys a l’Escola de l’Ateneu, perquè —diuen— en aquella època no hi havia parvulari i, per tant, les nenes estaven a casa amb els pares i els avis, o bé —tal com recorden— a casa d’una altra, al carrer i amb els amics a la plaça. La Concepció evoca la senyoreta Cinteta com la seva primera mestra i se la veu agraïda de l’educació rebuda a l’Ateneu: «Dono gràcies perquè és veritat, ens van fer una ensenyança tan, com ho diria, avançada! Tenia un altre perfil, potser perquè érem més petites o potser per ser escola laica». Després de la senyoreta Cinteta, cita la senyora Caterina, el marit de la qual era mestre dels nois, i més tard, la senyoreta Susina, molt moderna, ja que la recorda que vestia pantalons com els homes. La Concepció encara ara conserva les llibretes de classe on feien els dictats en català: ‘seré una bona escolar’ o ‘seré una bona condeixebla’. Els llibres i llibretes guardades amb cura després de tants anys corroboren el bon record dels anys viscuts com alumna d’aquesta escola. És curiós de constatar que, en aquests anys de guerra, l’Escola no va parar mai, tot i les dificultats del moment, i la Concepció té present que hi anava als vespres a fer repàs i apunta el detall que cada alumne duia una llumeta per poder veure‐hi. Com moltes altres noies deixa d’estudiar als catorze anys.

El record que en preserva la Margarida Palau és molt positiu i alhora festiu: «m’agradava molt… Me’n recordo que venia un fi de curs i ens portaven a Montjuïc. […] Eren unes festes per les escoles catalanes i de tant en tant, fèiem algunes excursions». Però la guerra, com a tants nens i nenes de l’època, li estronca la formació: «Sumar, restar, multiplicar, dividir… I quan va venir el temps de fer els trencats i no sé què i no sé quantos, ja… tururut! Ja va venir la guerra i allò ja va ser xauxa». La Margarida és ben conscient del canvi esdevingut en el nou tipus d’ensenyament que s’imposa un cop acabada la guerra:

Sí, i tant que va haver‐hi un canvi. Oh, i tant! Gros, sí, sí. Tot. La manera d’ensenyar, la manera de… tot, tot. Et feien anar a missa per força, eh? Perquè, jo dic… jo parlo per mi, a casa, la mama em feia anar a missa, però una cosa és que t’ho diguin a casa i una cosa que t’obliguin els demés. Les coses com siguin.

Continua estudiant fins al 1941, any que compleix els catorze. De l’últim temps d’escola, en recorda la professora, la senyora Ferrer, i el fet que, altra vegada, nens i nenes anessin separats.

Les Escoles Parroquials Núria

S’esdevé que, a principis dels anys trenta, mossèn Antonino Tenas, rector de Sant Just, buscava un lloc adient per fer‐hi una escola que fos de la parròquia. Un cop vistes les diferents propostes, s’adquireixen els terrenys del número 100 del carrer Bonavista, sense que es puguin escripturar perquè, en aquells anys, l’Església no pot tenir cap propietat, així que la legalització no arriba fins al 1934 a nom de «Patronat Escolar». L’escola comença amb dues aules de parvulari a la planta baixa, que condueix des del primer moment la Cinta Amigó, prou coneguda per la seva bona feina a l’Escola de l’Ateneu. Segons consta a l’arxiu parroquial, la inauguració de l’edifici va tenir lloc el 4‐XI‐1933, tot i que, com a dada curiosa, en un llibre de mossèn Antonino hi ha anotada una altra data: 4‐X‐1932. D’altra banda, per pressió dels pares mateixos, el curs 1934‐35, l’escola s’amplia en un primer pis amb noves aules d’estudis primaris.

La Montserrat Esteve Rius i la Catalina Sánchez Rodríguez van de bon començament a l’Escola Núria. La Montserrat comenta que li costava força d’anar a escola, tot i que apunta que la senyoreta els ho feia passar bé:

Ma germana era molt… més intel·ligenta… Jo quan plovia ja estava contenta perquè la mare no em deixava anar a col·legi perquè plovia. Però ma germana no. Ma germana… tant si plogués com no, hi anava. I allà hi havia la senyoreta Cinteta. La que jo recordo més era la senyoreta Cinteta […]. Sí… ens feia fer teatre a final de curs… i totes aquestes coses, ens feia fer…

La Catalina recorda que hi va anar de ben petita amb els seus germans i explica que, quan va esclatar la Guerra Civil, van deixar d’assistir‐hi perquè els pares tenien por que els passés alguna cosa i els volien tenir a prop. Finalitzada la guerra, reprèn la formació, però aleshores va a les Escoles Nacionals, amb la senyora Carme Pérez Verdú, de qui la Catalina també guarda un record precís:

…molt bona mestra, ensenyava molt bé. […] Quan ella estava explicant una cosa i veia que algú parlava, o lo que sigui, feia uns crits que les cordes [vocals] d’aquí se li posaven [tenses], i tothom quiet i a callar. Jo era bona nena. Quan sentia que els altres cridaven ja em posava nerviosa.

N’esmenta altres professores, com la senyora Antònia o la senyora Florentina, tot i que ella, excepte els primers dies, diu que sempre va anar amb la Carme Pérez. De la postguerra, temps de tantes restriccions i mancances, la Catalina té ben gravat a la memòria el fred que passaven a l’escola. Explica que, tot i les estufes, els nens s’escalfaven donant voltes corrent dins de classe i seguint les indicacions de la mestra. I afegeix que, gràcies a la professora, que va saber convèncer els pares, va continuar estudiant i va fer el batxillerat, que a l’època s’acostumava a estudiar per lliure perquè els instituts eren a ciutat i ella no es podia permetre anar cada dia a l’Institut Verdaguer de Barcelona a fer els estudis presencials. A més, —diu la Catalina— era habitual que els estudiants lliures fessin en un sol dia totes les assignatures apreses al llarg del curs i comenta que ella passava molts nervis:

El dia que havia d’anar d’exàmens no podia menjar res, perquè, si no, vomitava de nerviosa que em posava. La meva germana m’acompanyava. Vaig tenir tres matrícules d’honor. Quan tenies matrícula no pagaves lo que valia els exàmens.

Igualment, als mateixos anys inicien l’escolaritat vuit dones més de les entrevistades, tot i que no ho fan a Sant Just sinó als seus pobles d’origen, tot i que, més tard i per raons diverses, acaben venint a viure‐hi. En aquesta situació, trobem, per exemple, l’Emília Guàrdia i Arbusí, que comença l’aprenentatge a l’escola d’Albons. Recorda que només tenien una mestra i que tots els nens, fins als dotze anys, anaven junts. Allà aprèn a llegir i a escriure i les quatre regles: sumes, restes, multiplicacions i divisions. Als divuit anys decideix continuar els estudis per poder anar a Barcelona i fer una carrera. En dos cursos es treu el batxillerat i la revàlida anant a classes particulars i ho fa tot estudiant mentre pastura les vaques. Remarca el fet que es va examinar amb canalla que tenien només dotze anys i, naturalment, li feia molta vergonya, però se la va empassar perquè ella es delia per aprendre més i sortir de pagès. Li semblava que, si feia carrera a Barcelona i es podia situar, era una bona manera d’ajudar millor el seu pare i els seus germans.

La María Dolores Asmarats Yglesias es forma al col·legi religiós de les Esclaves del Sagrat Cor, ubicat a la Rambla de Catalunya de Barcelona. Diu que en guarda un bon record i posa l’atenció a les diferències amb l’educació actual: «Había más respeto, más distancia, el profesor era el profesor. T’aixecaves quan entrava el professor… Ara és un amic més, o menos d’un amic. Una diferència bastant gran». La María Dolores acaba la formació als disset anys, després de cursar el batxillerat.

A l’escola del poble de Biel, a l’Aragó, és on va estudiar fins als dotze anys la Claudia Cortés Fernández i la recorda en positiu: «Bien, con agrado…». Però sobretot evoca la imatge del pati: «Teníamos un patio muy grande para todos. Muy bien». Tanmateix no té oblidada la migradesa del material escolar: «muy pocos libros… lápices que los apurábamos…» i la presència dels càstigs: «Sí, te pegaban de vez en cuando…». A l’escola de Biel, tampoc no s’aplicava la coeducació: «Había dos grados de chicas y dos grados de chicos».

La Montserrat Canalda i Guimerà és de Gandesa i comenta que quan era petita va anar molt poc a col·legi perquè una malaltia li ho va impedir. Per contra, durant la guerra, que ja vivia a Esplugues, sí que recorda haver‐hi anat algun temps, i també més endavant quan era a l’exili a França. Però —tal com ella diu— sempre eren períodes molt curtets i no en reté gran cosa.

La Mercè Petit Petit té ben present que la guerra va condicionar‐li la formació. Tenia set anys i anava a l’Escola Sagrat Cor de Maria de Barcelona, i recorda que amb la guerra va venir a Sant Just on va estudiar a l’Escola de l’Ateneu; més tard, en els primers anys de la postguerra i quan encara no havia tornat a Barcelona, la van canviar a l’Escola Núria, que en guarda el record d’una escola amena: «Al Núria me’n recordo que m’ho vaig passar molt bé, perquè fèiem menjars i tot, fèiem una mica de menage, de cuina…» Més endavant, continua els estudis en un internat de Mataró, on va estarhi tres anys, i diu que no en conserva mal record, ja que la superiora general era una tieta seva i, a més, baixava sovint a Barcelona: «El primer any va ser més dur, els altres no… Llavors em posava a l´Alsina Graells i a Barcelona ja m’esperaven; o sigui, que venia a passar algun fi de setmana… No, no vaig passar‐ho malament». Pel que fa als càstigs, comenta que a l’internat hi havia disciplina, però no amb càstigs corporals: «Què et diré, pues 100 vegades “no parlaré a classe” o 50 “repetiré aquests debers que no he fet”, coses així, no? De severitat, de cops i així, no…» Un cop acaba l’escolaritat als tretze anys, es queda a casa fins als disset, ajudant en les tasques domèstiques i tenint cura de la mare perquè era delicada de salut.

La Teresa Sala Cervera va anar a col·legi a Biure, l’Alt Empordà. D’aquella etapa en recorda aspectes com els noms dels professors, Montserrat i Narcís Heras, que els nens i les nenes anaven en aules separades, que tenien pissarra, pupitre i ploma per escriure i que els deixaven moltes taques a la roba. Evoca també la disciplina i els càstigs, però diu que no eren gaire severs tenint en compte els models que corrien a l’època: «cara a la paret, cara a la pissarra, escriure molt, cent vegades aquesta línea, sempre aixís, càstigs d’aquests, però allò de pegar‐te a la mà no, tot això no». L’etapa escolar de la Teresa comença a cinc anys i també es veu truncada de cop per l’esclat de la guerra.

Recorda que, durant els anys del conflicte, no anava a escola i que, quan hi torna: «en castellà tot, jo encara no en sé d’escriure en català; evidentment que no, a mi no m’ho varen ensenyar». La Teresa acaba la formació bàsica als catorze anys i surt del col·legi sabent llegir, escriure, sumar, restar, multiplicar… perquè a la seva escola no s’hi feia educació superior: «Jo ni batxillerats ni re, estudis superiors jo no, ni es feien allà, ni se’n parlava». Quan deixa els estudis, aprèn a cosir fins a l’edat de divuit o vint anys: «A costura, jo hi anava amb una professora i anava amb bicicleta o carro, que llavors no hi havia cotxes. Anava a Pont de Molins i a les tardes anava a cosir».

La Isabel Estrany Pons es forma en llengua francesa, ja que comença l’educació en una escola experimental bilingüe, hispano‐francesa, situada prop de casa seva a Barcelona. L’escola tanca durant la Guerra Civil i aleshores va a l’acadèmia Montserrat; més tard, s’inscriu a l’Escola del Comerç per fer el professorat mercantil i, en acabat, ingressa a la universitat.

La Isaura Martínez Silva cursa els estudis bàsics a l’escola de Talladell, on el seu pare feia de professor. La Isaura recorda que els nens i nenes estaven separats i hi havia força disciplina. Després de la formació elemental, ella i les seves germanes continuen estudiant a casa amb el seu pare. El fet de tenir‐lo de mestre genera situacions peculiars, bàsicament per una exigència més gran.

[Era] molt difícil perquè la mamà li deia que jo no estudiava i el papà li deia que em via preguntat la lliçó i que me la sabia. Hi tenia una dificultat, [però] si llegia, recient hi entrava, me’n recordava de tot, però després ho perdia, eh?

Com era normal a l’època, els exàmens els havia d’anar a fer a Lleida. La Isaura continua estudiant fins a l’edat de dinou anys, però les circumstàncies de la vida no la porten cap a la docència com el seu pare, perquè se’n va a Barcelona on troba feina en un altre sector.

1.3. Educació bàsica als anys quaranta: postguerra i franquisme

Les quinze dones nascudes entre l’any 1934 i el 1945, els dos anys previs a la Guerra Civil i els posteriors de ple franquisme, tenen com a tret comú el fet de viure una escola amb un ensenyament molt dirigit i controlat per la ideologia del nou règim.

Mestra suplent i titular al terrat de les Escoles Núria amb les seves alumnes l’any 1957. Al fons la masia de can  Freixes. (Foto: Consol Amorós i Valls)

Que cursi la formació bàsica a les Escoles Nacionals de Sant Just, només hi ha la Feliça Mitjans Julià, que explica que l’ensenyament d’aleshores era molt endarrerit, centrat en la lloança de Franco i José Antonio, i amb l’únic punt de vista dels vencedors. En recorda el nom de les professores, Carme Pérez Verdú i la senyora Florentina Mur, i el d’algunes companyes de classe com la Josefina Carbó, la Margarita Matutano, la Mercè Fajardo i la seva germana, l’Asunción Fajardo. Un detall curiós que destaca és que, en fer estudis en castellà, no tenia fluïdesa a parlar en català: «Quan tenia 13 anys a casa meva deien: “ostres no parles bé el català, saps parlar més el castellà”.» El seu pas per l’escola pública s’allarga fins als onze anys i aleshores entra a l’acadèmia del senyor Josep Maria Bas, on fa el batxillerat elemental fins a l’edat de catorze anys. La Feliça guarda un bon record de l’etapa de l’acadèmia i també del professor Bas que, segons diu, era una persona compromesa i agradable, i amb molta mà dreta per tractar amb nois.

Quant a l’Escola de l’Ateneu, recordem que durant la guerra havia estat traspassada a l’Ajuntament i no és fins a finals del anys seixanta que l’entitat es planteja de recuperar‐la. Per tant, és impossible que cap de les dones d’aquest grup pugui fer‐hi la seva escolaritat.

Pel que fa a les Escoles Parroquials Núria, cal tenir present que durant la guerra passen a ser públiques i mixtes com la resta d’escoles, però que l’any 1939 retornen a la parròquia. A part d’impartir la cultura general bàsica, s’amplien amb el nivell de parvulari (ja creat a l’inici) i maternal. A més, s’hi fan classes de mecanografia i de preparació per al batxillerat, i classes nocturnes de recuperació i d’ampliació d’estudis.

L’Elisa Sèculi Sánchez i la Rosa Carbonell Caldés hi fan el seu aprenentatge bàsic. L’Elisa ja hi entra als quatre anys, el 1942, i en remarca el bons records que té de la senyoreta Cinteta i dels aspectes avançats d’aprenentatge que oferia l’ensenyament amb el mètode Montessori que s’hi aplicava. Recorda que els llibres eren en castellà i que també hi escrivien, però que les explicacions les feien sempre en català, que era la parla habitual entre alumnes i mestres. Un cop acabada l’etapa escolar reglada, l’Elisa no torna a estudiar fins als vint anys per iniciar la carrera d’Assistent social.

La Rosa també en preserva un record positiu, d’aquella etapa, i li vénen a la memòria les professores Cinteta Amigó i Lolita Bou. Explica que la disciplina era la normal d’aquella època: «Nàvem separats, els nens amb una classe i les nenes amb una altra. A vegades [quan] ens castigaven nàvem a la classe dels nens o viceversa, però passàvem molta vergonya». I preguntada per si castigaven sovint, respon: «Oh, depèn del teu comportament; bueno, gràcies amb això, pues també jo he rebut molta ensenyança i pues, mira, m’hi nat comportant bé». Les Núria eren les escoles parroquials i, per tant, s’hi ensenyava doctrina i religió, com comenta la Rosa: «Venia el mossèn o el vicari que hi havia i ens venia a fer classes de religió al col·legi; normalment era el senyor vicari perquè llavons hi havia rector i vicari, que era una persona més jove». Però el que li ve a la memòria és que, en ser en un context de ple franquisme, també s’instruïa els nens en la ideologia del règim: «Jo recordo que també venia una senyora de la Falange els dissabtes al dematí, que llavorens hi havia escola, i ens feia gimnàs i ens ensenyava coses de la Falange». Després del Núria, la Rosa estudia durant dos anys el batxillerat fins que, als setze, l’abandona per posar‐se a treballar i ja no el va acabar.

D’aquesta època de postguerra i franquisme, també hi ha les dones —un total de dotze—, que són de fora de Sant Just i que reben la formació bàsica a les escoles del lloc de procedència.

La Lourdes Burzón Moliner és de les més petites i viu la infantesa entre els últims anys de la República, la guerra i la postguerra. Explica que, de molt petita, havia anat a una escola de barri, situada darrere la plaça del Mercat del Clot, ubicada en un piset: «Anàvem a aprendre alguna cosa… estar recollits, diguem‐ne», però l’educació obligatòria la inicia als sis anys a les Escoles Cases de Barcelona que, com pertocava aleshores, seguia les indicacions —com diu ella— del ‘glorioso movimiento nacional’.

La Cándida Nevado Cañamero, nascuda també l’any 1934, es forma a l’escola del poble d’Alcuéscar, a Badajoz. Guarda pocs records d’aquella etapa, forçosament curta, ja que és la germana gran i no pot fer un aprenentatge normal perquè ha d’ajudar la família i tenir cura dels germans. Un cop situats a Esplugues, la Cándida continua ajudant a casa i ho recorda així:

Anava a portar i a buscar a l’escola els meus germans i les mestres em deien «quédate que eres muy joven…». Però, és clar, com jo li feia falta a la mama no em podia quedar. I llavors anava a casa a ajudar la mare fins que vaig començar a treballar.

La Ivonne Prieto Pérez, nascuda a Utrillas un any més tard, la guerra l’enxampa de molt petita i no pot anar a escola fins l’any 1940, als cinc anys:

Y entonces ahí estaban, las monjas. Nosotras íbamos a las monjas. A las niñas, las monjas. Y los niños, a los maestros, que eran hombres. Independientes. […] Sor Concepción me daba cachetes. Te ponían los libros en la mano y así, o a escribir en la pizarra equis. Eso son los que me ponían a mi […], pues, por ejemplo, a hacer sumas toda la pizarra, hacer unas restas o a hacer palabras en la pizarra. Te ponía un esto y tú tenías que hacer todo lo que la monja te ponía hasta abajo.

Tal com recorda la Ivonne, en aquells anys de postguerra, la religió tenia un pes important no tan sols en el currículum escolar sinó en la vida particular:

Teníamos nuestra clase de religión, pero no por ser monjas sino porque te pertenecía entonces en el colegio. Si no ibas a misa, te castigaban, pero era porque eran monjas. […] te ponían cosas de esto pero no tenía nada que ver con la iglesia.

Comenta que sortien de l’escola als catorze anys i que al poble no hi havia res més, i si un volia continuar estudiant li calia anar a Saragossa o a Terol: «Como en casa la economía era pequeña, no nos podían dar esos estudios. Entonces a los 14 años, fuera».

La Glòria Pino Monclús recorda bé que a l’escola del poble on va néixer, Ginestar, municipi de la Ribera d’Ebre, s’imposava des de ben petits la ideologia del règim:

Era nacional, l’escola. Llavors als sis anys ja podies entrar a l’escola. […] Teníem al dematí… Gramàtica, Història d’Espanya… tot lo que era totes aquestes coses de llegir i escriure. I a la tarda, les noies, fèiem labors. Les dues hores de tarda eren de labors. Això és lo que teníem en aquell temps. Entràvem, cantàvem lo Cara el Sol, aixecàvem la mà… totes aquestes coses.

Ella, però, reté a la memòria una cosa curiosa i és que nens i nenes anaven junts a classe, quan en aquella època el costum ordinari era la separació per sexes; de segur que es tractava d’una escola petita i amb pocs alumnes. La Glòria esmenta el nom d’algunes professores: doña Felisa i doña Consuelo, sobre els llibres diu «en teníem poquets, com a molt, quatre». El que recorda bé és que, quan era la temporada de les olives, per exemple, les feines del camp passaven sempre per davant de l’escola:

[…] no hi anava, tenia que anar a treballar al camp. Després venia una altra collita i també tenies que deixar la escola. Però llavors, els meus pares, com molts d’altres, pagaven una hora de repàs al vespre. I no acabaves de perdre totes les coses. Però quan era el temps de les collites et tocava anar a treballar.

L’Amèlia Roda Picazo és d’un poblet de la província de Cuenca i va iniciar l’etapa educativa a principis dels anys quaranta. Com ella mateixa explica, tant les necessitats econòmiques com l’educació que s’impartia aleshores no ajudaven gens a aconseguir una bona formació: «Muy poco, pero lo que leíamos no… a mí no me quedaba, a más a más, solo hacíamos que rezar y cantar el Cara el sol y bueno… No aprendí nada, la verdad». Igualment recorda les classes separades per sexes, amb un professor que s’encarregava de molts alumnes i que ella sovint havia d’anar al camp a ajudar la família:

[…] o para la aceituna o para la vendimia, entonces ya no era el colegio, y después, iba, pero muchos días no iba, porque les tenía que llevar la comida al campo, pero como una hora caminando hasta llevar la comida a mi padre y a mis hermanos, y luego volvía con ellos.

Tot plegat no li facilitava gens un bon aprenentatge, que va acabar als dotze anys.

La Joana Algarra Reche és de Gràcia i explica que no va anar mai a l’escola en aquells anys de la postguerra, bàsicament per dos motius. Primer, perquè el seu pare no volia que anés al col·legi de monges de prop d’on vivien i, segon, perquè a casa la necessitaven, ja que la germana estava molt delicada de salut. Això sí, assenyala tota contenta que va rebre els ensenyaments bàsics, gràcies a la seva mare:

La meva mare era una gran lectora, s’ho empassava tot i, realment, ella em va ensenyar a mi a llegir i a escriure. Jo amb quatre anys ja sabia llegir i escriure perquè la meva mare m’ensenyava.

La Lina Santabárbara Sánchez neix al Ferrol en plena Guerra Civil, i es troba amb un pare empresonat durant set anys i una mare que, de tant treballar, es posa malalta. Per aquests motius, l’envien amb uns oncles a Torrent, prop de València, i allà estudia a l’escola nacional del poble. La mestra copsa de seguida que la Lina té bones aptituds pels estudis i la mare la fa estudiar. L’any 1944 alliberen el pare, tornen a Barcelona i continua els estudis en una acadèmia, on cursa el batxillerat, però la dissort persisteix:

I, desgraciadament, quan estava acabant el batxillerat és quan va morir el meu pare, perquè jo, als catorze anys, ja tenia el preuniversitario. Hagués fet medecina perquè sempre m’ha agradat.

La Maria Camps Garcia posa de relleu a l’entrevista que, en aquell temps, no va poder rebre una educació catalana, sinó una de caràcter espanyolista, en què la història i llengua catalanes quedaven relegades a l’oblit. Malgrat això, ella guarda un bon record del seu aprenentatge, ja que reconeix que al col·legi que anava les monges eren dones instruïdes i els monjos també:

I monjos que eren de Burgos […] que t’ensenyaven més coses de la història castellana que no de la catalana, [però] eren pedagogs bons. Les Felipenses […] són unes monges molt cultes, a mi em va encantar, em va agradar molt anar a escola.

La Núria Jiménez Huertas reconeix que les disponibilitats econòmiques familiars van influir en la seva formació. Nascuda en la immediata postguerra l’any 1943, va primer al parvulari i a l’escola, però de manera intermitent:

Vaig començar a anar a un parvulari que estava a Sarrià, al carrer Major, però abans, quan els nens anàvem a escola, no hi anàvem sempre, hi anàvem alguns dies, de vegades. Després, en un col·legi a la Ronda del Guinardó, també només uns mesos. La cosa anava així, com es podia.

És conscient que el tipus d’aprenentatge no era bo: «Érem moltíssims a classe i recitàvem les taules de multiplicar i ens estàvem quiets i dèiem les taules sense saber què era multiplicar». Així doncs, l’educació primària de la Núria discorre amb alts i baixos, sense continuïtat i amb dificultats:

Vaig estar tres anys interna, perquè va ser una època difícil per la família i ens van haver de portar per cases de parents i també a internats i així. I en aquest temps, sí, vaig fer el batxillerat. Vaig començar el batxillerat, però a mig curs vaig haver de deixar l’internat perquè vaig haver de venir aquí a Sant Just per ajudar la mare que tenia els germans petits.

Tanmateix les ganes de continuar estudiant i un cop de sort li permeten completar la seva formació:

No anava a escola, però vaig començar a anar‐hi a la tarda, perquè jo volia seguir estudiant. La meva mare va veure que jo tenia moltes ganes d’estudiar però les circumstàncies no ho permetien gaire. Aleshores [la mare] va trobar un anunci de que es podia estudiar Infermera Puericultora a l´Hospital del Nen Déu a Barcelona; llavors va mirar a veure si ho podia fer i jo compaginava això amb ajudar a casa.

L’Anna Bofill Levi fa els estudis primaris i secundaris al Liceu Italià de Barcelona, a diferència dels seus germans, que van al Liceu Francès. Ella creu que és una decisió premeditada de la seva mare:

Perquè la meva mare era italiana. O siga, ella, per mi, tenia destinat, doncs, [ser] acompanyant, acompanyant de la mami quan fos gran, no? Aquest era el meu destí en el cap de la meva mare.

Paral·lelament als estudis primaris, estudia en una acadèmia la carrera de piano, del 6 als 14 anys, amb unes notes molt altes.

Dos casos ben particulars són els de l’Annemarie Goldstein i el de sor María Luisa García Laza, nascudes a l’estranger i que, per tant, viuen experiències ben diferents —si més no durant els primers estudis i, tot seguit, en l’adaptació al país d’acollida. L’Annemarie, nascuda el 1943, comença la seva formació un cop acabada la Segona Guerra mundial, a Dortmund, ciutat que havia quedat a la zona de l’Alemanya ocupada pels britànics. Va a l’escola pública durant dos anys, de la qual recorda el gran nombre d’alumnes per classe, una seixantena —diu—, i que la professora era una dona gran de més de seixanta anys, «les meves tietes explicaven que ja l’havien tinguda de mestra». Una dona molt estricta, realitat bastant habitual en aquells temps, que no acceptava i reprimia els alumnes esquerrans. L’Annemarie comenta que va aprendre a fer anar la mà dreta i així la professora no va descobrir mai que era esquerrana. Quan al 1952 ve amb la família a Catalunya, l’Annemarie continua l’escolarització en un col·legi de monges d’Esplugues. El record que en té no és gens positiu i explica que ho va passar molt malament pel tracte que rebien els nens sense recursos i que no es podien pagar els estudis, ja que els feien fer més hores de feines de neteja que de classe. Comenta que l’adaptació no va ser senzilla perquè ella no parlava castellà, tot i que el va aprendre ràpidament; a més, les monges no sabien com tractar els alumnes estrangers pels diferents costums que existeixen entre els països. Com a exemple, en descriu un de ben curiós:

Llavorens, quan arribàvem al matí, tota l’escola passava a fer dos petons. Els alemans, a part dels pares, no feien petons. Això va durar tres setmanes. A la tercera setmana, vaig començar a repartir bufetades i es va acabar la besucamenta, no ho vaig resistir més.

Després de la mort de la mare, s’ha de quedar interna amb la seva germana al col·legi i sort que l’estada només dura un parell de mesos, perquè les diferències d’higiene també en són un altre problema:

Jo més de dos mesos no ho vaig resistir. Aquella fredor, aquell quarto de bany brut… A casa meva no s’estilava tenir allò, els pèls de les monges per allà terra, no. Allò era massa. Em vaig posar malalta i el doctor Pouplana d’Esplugues va dir: «Sr. Goldstein, jo sóc molt creient, però les monges espanyoles d’higiene no saben lo que és o es pensen que és pecat. Agafi les seves filles, emporti‐se‐les a dormir a casa, que elles soletes en saben més que aquestes dones d’aquí dintre. Que vagin a escola, però a dormir a casa». I als dos mesos vem tornar a casa.

L’Annemarie i la seva germana no acaben pas els estudis de batxillerat en aquella escola. N’estan cansades i el pare tampoc no està d’acord amb el tipus d’ensenyament que reben, a més vol que es relacionin amb nois i no només amb noies, com és habitual en aquell ensenyament segregat. Així doncs, l’Annemarie acaba el batxillerat elemental a l’edat de quinze anys a l’Acadèmia Texas. D’aquest centre, guarda molt bon record tant del professor Bas, que la introdueix a la llengua i literatura catalana, com de la professora Pérez Verdú. Les classes tenen menys alumnes, tres noies i vuit nois, i encara en té present el nom d’alguns companys:

Havia el Josep Rubio, que ara ja és mort. Després, l’Escofet, el Josep Escofet, la Palmira Flor de Lis i l’altra noia era la Maria Rosa Costa, del carrer Major; el germà gran de la Pilar Costa, el Rosendo, i la Maria Rosa.

Com que estudien per lliure s’han d’examinar a l’Institut Montserrat, i passar la revàlida a l’Institut Menéndez i Pelayo. Més endavant, l’Annemarie continua la formació en llengües. Va un temps a Alemanya per refrescar la llengua materna i de retorn a Catalunya estudia anglès a l’Acadèmia Berlitz, a més d’aprendre comptabilitat a l’Acadèmia Cots. Tot això abans dels divuit anys, edat en què podia haver començat els estudis de puericultora, que finalment no cursa.

Sor María Luisa García Laza, la més jove de tota la colla de les dones entrevistades, rep la formació escolar bàsica a la seva localitat natal de Xinzo a Limia (Ourense). Diu que no recorda gaire aquells anys d’aprenentatge d’infantesa, però assegura que els professors eren molt bons. La seva vocació religiosa precoç la porta, a l’edat de catorze anys, a la ciutat de València. Allà intenta formar‐se durant dos anys, des dels quinze als disset, en un internat del mateix orde religiós. «Estudiar me costaba mucho. Pues tenía que ponerme mis codos y todo eso. Porque no es una cosa…» La formació que rep no és només espiritual, sinó que té un vessant pràctic, d’acord amb el que la congregació espera d’ella: «Pues teníamos las horas para todo. A nosotras nos enseñaban a coser, nos enseñaban a ser de todo. Teníamos hora para cada cosa». El fet d’aprendre a tenir cura de la gent gran fa que les monges estiguin preparades per fer d’auxiliars d’infermeria. Un cop a Sant Just, ha continuat l’aprenentatge en l’àmbit d’infermeria: «Aquí hemos seguido estudiando, haciendo muchos cursos de enfermería, de auxiliares y de todo. Somos auxiliares».

1.4. Jocs de carrer, a l’escola i les joguines de casa

És curiós d’observar de quina manera han canviat d’aleshores ençà els jocs i les activitats infantils en el món del lleure tant a l’escola i al carrer, com les mateixes joguines. El salt és espectacular en aquest aspecte no poc important sinó fonamental en la formació de l’individu. La societat del benestar esdevinguda en temps de bonança econòmica ha anat lligada estretament a la filosofia del consumisme, un sistema que ha potenciat la indústria de l’oci, els interessos comercials i uns models de vida abocats a la crisi de valors que encara arrosseguem i que, en l’àmbit familiar, han propiciat unes formes toves en l’exercici responsable de l’educació dels fills. En aquesta societat de l’abundància, els nens i les nenes d’avui dia tenen, en general, de tot i més, i potser han perdut aquella ingenuïtat i la capacitat imaginativa que, forçosament, aplicaven les dones que ens ocupen pel fet de disposar de ben poca cosa en temps de migradesa econòmica.

Un dels hàbits que sobresurt més de les hores de què disposaven de passatemps i diversió és la vida que s’acostumava a fer al carrer. La majoria de les entrevistades fa memòria viva dels jocs que hi feien i totes en parlen com un espai de trobada i convivència.

La Catalina Sánchez Rodríguez ho explica així: «Abans de la guerra, jugàvem tots al carrer perquè es podia jugar, no hi havia el trànsit d’ara, i ens trobàvem al vespre, allà, totes jugant, i les mares parlant».

La Teresa Farràs Amigó en recorda els jocs divertits i entremaliats amb en Francesc Cardona, que era de la mateixa edat:

Els grans ens feien servir de pallassos. Ens van fer un carretó i ens van posar a dalt del carretó tots dos i érem els nuvis. El Francesc [Cardona Gelabert] pobret, encara em deia: «Tu i jo hem estat casats». […] Sí, sí, ja ho crec, ho recordo axís; devíem ser molt petits que amb un carretó ens portaven.

La Margarida Palau Andreu esmenta alguns dels jocs habituals:

A corda, a bales, a cartrons. Això era lo normal. […] Em sembla que posàvem uns cartrons a terra, em sembla, i llavons fèiem així. [es porta la mà dreta a la boca] Llepàvem el dit i l’aixecàvem.

La mainada, doncs, estava acostumada a la vida lliure i autònoma de carrer. La Montserrat Batet i Bonet hi insisteix:

Jo jugava molt al carrer. La meva mare treballava, pues, quan sortia de col·legi, al carrer, si podia. […] A pilota…, de tot jugàvem. Amb la rutlla, jo què sé, de tot. A jocs de vailets.

Un altre espai de carrer eren les places, com bé al·ludeix l’Emília Guàrdia i Arbusí:

Els jocs que jugàvem eren a la plaça: a pilota, a tirar pedres, saltàvem a corda, a fet i amagar, a la xarranca, a caps i traves. Aquest darrer era un joc que consistia en portar agulles de cap que amagaves a la mà tancada i havies d’endevinar si eren caps —que totes estaven amb el cap a la mateixa direcció— o eren traves, que vol dir que n’hi havia del dret i de l’inrevés, i qui ho endevinava es quedava amb les agulles.

I encara relata un altre joc habitual d’aquells temps d’estretors: «Enterrar a la sorra una capsa de mistos desmuntada i amb un cop d’un taló tallat d’una espardenya vella fer‐lo saltar, qui en desenterrava més a la primera, guanyava». L’Emília els recorda com jocs de nens pobres, però diu que eren molt feliços. I afegeix animada: «Anàvem d’excursió a les fonts del poble, a fer‐hi xocolatades, a buscar nius pels marges, a collir espàrrecs i mores…»

L’Amèlia Roda Picazo també n’esmenta alguns de quan vivia a les barraques de Santa Gemma:

Sí, pues a las 3 en raya, a la cuerda… Después qué había más? Con unos palos, ponían como… la ‘Chueca’ le llamaban, como ahora la petanca, pero con un palo así grande, muy fino y arreglado; le daban así en el juego y pam! […] El que iba más lejos era el que ganaba… Y después al escondite, y a cosas así. A la noche corríamos y nos íbamos. […] Las gomas… no, las gomas no mucho, las gomas ya ha sido aquí.

Sovint, com que era habitual que els germans grans s’ocupessin dels més petits, no podien disposar del temps i la llibertat que tenien altres companyes. Així ho recorda la Cándida Nevado Cañamero, que havia de compaginar els jocs amb la cura dels seus germans petits: «només jugar al carrer amb els nanos i jugar a la corda amb el germà en braços i saltant».

La Rosa Carbonell Caldés evoca els anys de postguerra quan jugaven al carrer Bonavista, que aleshores encara era de terra, i destaca que aprofitaven qualsevol cosa per distreure’s, per exemple, els tiquets de les targetes de racionament, quan aquest sistema de repartiment habitual de queviures s’havia extingit a principis dels anys cinquanta.

L’Annemarie Goldstein, en parlar dels jocs quotidians de carrer del seu país, comenta que eren semblants als d’aquí i n’esmenta les bales, el diàbolo… Però precisa que aquí havien de jugar prop de casa, perquè poguessin estar ben vigilats; en canvi, a Alemanya gaudien de més llibertat:

Teníem normes: si anàvem al parc, que era un lloc que et podia sortir algú, t’avisaven, o anaves amb grup o allà… prohibit anar‐hi. Diguéssim, pudé amb cinc anys, aquestes coses te les deixaven ja molt clares. Llavons, ja hi havia l’autopista que passava molt a la vora, i sempre hi havien les pujades. [Deien] «Allà no es pot jugar». I també teníem prohibit jugar a dintre de les ruïnes de les cases.

Avui dia no hi ha gaires diferències entre els infants que viuen al poble mateix de Sant Just i els que són d’urbanitzacions o cases més allunyades, però en aquella època, sí que n’hi havia, segons relata la Pepeta Dalmau Ballart i n’evoca una de ben curiosa que retrata les trapelleries entre canalla del poble i els nens de les masies, considerats més feréstecs:

Nosaltres els empaitàvem i ells ens deien «mau, marramau que la cua li cau» i ens empaitaven a pedra; no ens podien veure massa. […] Perquè els de la muntanya sempre han estat més traviesos, no sé com dir‐ho, i els altres estaven més civilitzats i eren més diferents, sí, no s’avenien massa bé.

Tanmateix l’escola és un altre dels espais on el lleure dels infants hi ha estat sempre present i necessari. Així, en els jocs escolars mencionats per les protagonistes d’aquest estudi, s’hi endevinen els contrastos entre aquells que fan referència a l’edifici i a l’indret mateix on estava situada i altres on s’intueix alhora la diversitat en la manera de concebre l’educació entre iguals. La Lourdes Burzón descriu la seva escola com un espai molt gran i ben arreglat, i amb molts jocs:

Era una escola preciosa, teníem un pati molt gran i jugàvem a saltar a corda i a fet i amagar, fer la rotllana i veure qui agafa el mocador, també a la xarranca […] al cantó del pati que estava enrajolat perquè tot era pedreta i arbres al mig…

Ben al contrari de l’escola que pinta la Roser Coll Faure: «El col·lègitera un pis. […] I ens buscaven jocs que notinguéssim desaltar massa, no fos cas que anéssim a parar al pis de sota». La Roser comenta, d’altra banda, que a casa encara ho tenia més difícil per jugar perquè es portava molts anys amb els seus germans i que, segurament, aquesta és la raó de la gran passió que té per la lectura:

Pudé d’això em ve la molta afició a lligir, perquè un dels misteris a casa és com vaig aprendre a lligir. Quan vaig anar al col·lègit, la profe tota empipada perquè jo ja sabia lligir, perquè [els pares] no ho havien dit, perquè ella ja m’havia comprat la cartilla i el catón, i m’havien posat el nom, i resulta que jo ja sabia lligir. [Es veu que] empaitava la germana i «¿aquí qué pone?» o «aquí què posa?» I poc a poc vaig anar aprenent, no a lligir un llibre gran, però lo que era el catón i això ho vaig lligir el primer dia.

Carme Pérez Verdú amb les seves alumnes retratada davant de l’entrada al refugi. Curs 1953-54. (Foto: Montserrat Culla Roca)

Pel que fa a la diversitat en les formes del joc entre les escoles, dels relats es desprèn que a l’Escola de l’Ateneu, que era laica i més moderna, a l’hora de l’esbarjo, els nens i les nenes jugaven sempre junts, tal com explica la Pilar Farigola Ràfols: «Jugàvem a corda, a altures i ho fèiem barrejats, nois i noies al pati de les escoles». Igual que l’Andrea Montoro Agüera que en recorda altres jocs: «Saltar i parar, i jugar i saltar a corda, coses així i, si anàvem pel carrer, com els nois… a bales i a baldufes». I acaba fent aquest comentari, si més no, curiós: «Ara no en saben, de jugar… com que tenen tantes coses… tot és a base de tecles». També la Concepció Amigó i Rius, alumna de la mateixa escola, hi afegeix: «Jugàvem a pilota encara que fóssim noies. I servia qualsevol pilota de goma. El joc es deia “Arriscat”. Érem dos equips, un enfront de l’altre i ens passàvem la pilota». I aprofita per explicar altres activitats lúdiques que acostumaven a fer: «A l’Ateneu, practicàvem gimnàstica rítmica, cant, dibuix a l’aire lliure. Sortíem cap a les masies, per exemple a Can Padrosa, a dibuixar els ametllers».

En canvi, a les Escoles Núria, la Rosa Carbonell recorda haver jugat «a saltar la corda, a cuit amagar i a jocs de pilota, com el Balón Tiro», però només amb les nenes, ja que a la postguerra i a més en escola religiosa era habitual la divisió entre nenes i nens.

Aquestes diferències de gènere es reproduïen en el món de les joguines. La mateixa Rosa explica: «El meu germà va tenir bicicleta i jo no en vaig tenir mai; cada u tenia les seves joguines, però encara avui dia els nens juguen més a pilota». Ara bé, indiscutiblement, la joguina preferida de la Rosa i de la majoria de les nenes de la seva època eren les nines:

Jo jugava molt amb unes nines que tenia la Salvadora, que era de Cal Nadal. Eren unes nines molt maques, les meves nines eren més lletges, les seves tenien molta roba, abrics, gavardines… Hi jugava molt.

En aquest comentari que fa la Rosa sobre les nines, s’hi endevinen les diferències econòmiques de cada família, la desigualtat social. Una situació dissemblant que queda palesa en l’explicació de la Ivonne Prieto Pérez, que diu que a casa seva eren gent molt humil i que no es podien permetre comprar joguines per a les criatures: «…Yo no tenía ni una muñeca de trapo y los trapos que salían para hacer las pelotas, los trapos viejos que se hacían pa eso, no había ni pa pelotas porque no quedaban trapos…» O el cas de l’Amèlia Roda, que la nina li va arribar gràcies a un viatge de la seva mare: «Yo me acuerdo que mi madre me trajo una muñeca de Valencia y me gustó esa muñeca, y, bueno, la tenía… y le hacía vestidos, le hacía cosas…».

En aquella època, les joguines acostumaven a ser els regals que portaven el Reis o bé que cagava el tió. La Montserrat Batet i Bonet recorda que els pares sovint feien servir aquestes tradicions per castigar una mica els fills trapelles:

El meu pare, abans d’anar a treballar, ens donava els reis. Jo, de petita, em mamava molt el dit, i sé que el Reis em van portar com un cartró amb un xupete penjat. [En canvi] a la meva germana li van portar una nina molt maca. Jo, de moment, és clar, vaig tenir un disgust. En acabat, també em van dar a mi els reis, però de moment em van volguer castigar.

I a continuació, tota deseixida, deixa anar: «…Jo encara tenia els reis més macos perquè com que tenia els padrins que eren gent de moltes pessetes, doncs llavors a mi em portaven els reis molt macos, sempre». I acaba recordant el tió i amb una reflexió poc habitual avui dia: «[…] el Tió… avellanes i tonteries… Amb tot estàvem contents nosaltres!»

L’Annemarie Goldstein passa els primers vuit anys d’infantesa a Alemanya i explica que les seves joguines, una casa de nines, un cotxet aprofitat de rodes de veritat…, les feia el seu pare que tenia un talleret i era un manetes. Recorda que la mare es va vendre algun vestit a canvi d’una nina amb cabells naturals: «Cadascú es venia lo que tenia, hi havia molts trueques. Les joguines, pudé les primeres comprades, les vem tenir aquí a Espanya». Com és natural, les tradicions del seu país són diferents i comenta que allí no s’hi celebrava el dia de Reis sinó el pare Noel o Sant Nicolau, o un de més curiós: el Christkind, un nen Crist que porta regals.

2. L’educació en l’edat adulta

En aquest apartat, s’inclou tant l’educació superior que cursen tan sols algunes dones després de l’ensenyament bàsic —si no en època posterior—, per exemple, llicenciatures universitàries i estudis que avui en diríem de grau; o bé la formació bàsica adquirida de gran i, per tant, fora de l’edat habitual de la infantesa i l’adolescència.

2.1. Formació universitària

S’ha apuntat al principi que quatre de les cinquanta dones entrevistades van cursar la carrera de Magisteri i és bo de recordar que, en aquella època, la professió de mestra no s’impartia a la universitat sinó a les escoles anomenades Escoles Normals de Magisteri. S’estudiava habitualment un cop acabat el quart de batxillerat als catorze anys i durava tres anys. D’aquí que, entre els disset i divuit anys, en cas de no perdre cap curs en el procés d’aprenentatge, hom acabava la carrera i, per tant, s’entrava a l’edat adulta.

La Cinta Amigó, la senyoreta Cinteta com tothom l’anomenava, és un cas especial perquè ja exerceix la professió de molt jove, als catorze anys, com a ajudant de la senyoreta Blanch i, més endavant la desenvolupa com a mestra a les Escoles de l’Ateneu i a les Escoles Parroquials Núria, d’on no es mou fins quan decideix de retirar‐se a l’edat de 82 anys. La Carme Pérez Verdú, acabat el Magisteri, primer està tres anys a l’escola del seu poble natal i, un cop aprovades les oposicions, guanya la plaça a les Escoles Nacionals de Sant Just on exerceix durant 44 anys. La Carme, però, amb vint‐i‐dos anys i tot fent de mestra, comença la llicenciatura de Filosofia a la Universitat de Barcelona. Explica que el primer any rep classes particulars de Ferrater Mora i que té com a professors: Carreras Artau, Joaquim Xirau, Pedro Font i Puig, Jaume Serra i Húnter, entre d’altres. La guerra li interromp aquests estudis i no pot acabar la carrera fins al 1945. La Pilar Bullich, amb el Magisteri acabat, entra a l’Escola Núria els dos anys previs a la Guerra Civil, però, un cop aprovades les oposicions, guanya la plaça a Granollers on prossegueix la seva professió. La Catalina Sánchez compagina també la carrera de Magisteri amb el treball. Estudia en una acadèmia particular de Barcelona i, quan acaba, entra de professora a l’acadèmia Texas del senyor Bas i la Carme Pérez. Més tard, ja casada, ella mateixa munta el seu propi negoci, una llar d’infants i una acadèmia, on continua exercint la professió.

Dins del grup de dones que reprenen la seva formació més enllà dels estudis bàsics, n’hi ha que s’encaminen dins el camp de les lletres com la Margarida Miró Colea, que explica que sempre havia volgut anar a la universitat però les circumstàncies li ho van impedir. Ara bé, un cop acabada la Segona Guerra Mundial i exiliada a França, té l’oportunitat d’estudiar, en concret, a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc:

…els anglesos no ens van pagar mai ni cinc cèntims […] Però van preguntar si […] algú volia fer algun estudi […] i jo vaig dir que sí […] no ens van deixar triar, vaig fer lletres perquè a mi m’hauria agradat més fer una altra cosa però em van dir «Només hi ha lletres, advocacia i no sé què més per beca». I em van donar una beca i vaig estudiar cinc anys…

Comenta que, en aquella universitat, era l’única dona i l’única catalana. Aquesta formació li permet accedir posteriorment a treballs ben qualificats a Amèrica del Sud.

La Maria Camps Garcia és una de les poques que cursa estudis universitaris de manera correlativa als estudis bàsics. Tot i que el seu desig és estudiar física nuclear, els seus pares li ho impedeixen perquè aleshores aquesta carrera només es pot fer a França o a Madrid. Així que comença a estudiar Treball Social a l’Escola ICESP, circumstància que li desvetlla l’interès per les situacions més desfavorides de la societat i la fa créixer en l’aspecte de la sensibilització i consciència social. Quan acaba aquests estudis, decideix continuar i opta per la Sociologia:

Vaig fer treball social. I aquí va començar la meva banda de sensibilització una mica, ja em vaig adonar de com anaven les coses, què s’havia de canviar i què podia fer jo per canviar‐les, […] vaig estudiar assistent social en aquell moment a l’Escola ICESP que estava al carrer Bonavista de Barcelona i quan vaig acabar no tenia prou amb els estudis aquests i vaig voler fer sociologia.

Tanmateix, en aquell moment encara no hi ha facultat de Sociologia a Barcelona, i junt amb altres companys, perseveren i no abandonen el seu objectiu:

un grup de gent que volia estudiar sociologia es va agrupar […] i vam començar a fer el primer curs de sociologia al CEPEC, que era una entitat al carrer Consell de Cent. […] El segon any no ens van deixar continuar al mateix lloc i el vam fer als Escolapis que hi ha a la ronda Sant Antoni i es va acabar la cosa perquè no hi havia possibilitat de continuïtat. […] Ens ho autogestionàvem tot. Nosaltres anàvem fent amb la consciència que un moment o altre, algú ens homologaria alguna cosa.

La Maria es dol de no haver tingut l’oportunitat d’aprendre el català a l’escola perquè eren els anys en què la llengua estava prohibida pel règim franquista i comenta que va aprovar el nivell C després d’haver fet classes de llengua a l’Escola Montseny.

La Núria Jiménez Huertas, dona inquieta, manifesta les ganes de continuar la seva formació quan, tot i ajudant a casa, compagina els estudis de puericultora. Uns anys més tard, de nit, i quan ja té tres fills, entra a la universitat:

Elles [les seves germanes] van anar a una acadèmia a Barcelona i jo no vaig fer mai això. Jo, per accedir a la universitat, vaig haver de fer un accés per a majors de 25 anys. […] L´any 71 vaig fer els meus primers estudis posteriors que ja tenia tres fills. Vaig estudiar educació. No educació especial, sinó Educació Especialitzada, que és una cosa que es feia a l´Autònoma per treballar amb infants i joves amb dificultats d’adaptació, sobretot adaptació social.

Entre el grup de dones també n’hi ha que fan carrera en el món de les ciències com la Rosa Piquet Montmany que, acabat el batxillerat i després de passar llista de les diferents sortides, acaba escollint Farmàcia a la Universitat de Barcelona:

Jo pensava que aleshores no hi havia tantes possibilitats com ara, de fer coses. I a mi em va semblar que havia de fer coses dedicades a l’ensenyança, tant si ensenyava una cosa com una altra. I no sé, vaig anar esborrant, esborrant, i dic: «mira, faré farmàcia». I a casa meva els va semblar molt bé. I vaig fer farmàcia. […] Sí, a la Central. La botànica la feia amb en Padró, aquest tenia un càrrec gros en un laboratori. […] I el Sanmartín, aquest era el franquista.

La Isabel Estrany Pons amplia els estudis amb tres cursos d’econòmiques:

Ja més gran, vaig passar a la universitat i vaig fer, res, tres cursos d’Econòmiques. Després ja ho vaig deixar perquè em vaig casar, o sigui que no vaig acabar sent universitària com hauria volgut, però vaig disfrutar dels tres anys de la universitat. Vaig tenir molta sort… i vam tenir uns professors magnífics: Trias Fargas, Vicenç Vives… Va ser una època gloriosa també en aquell moment.

L’Elisa Sèculi Sánchez, de més gran, ja casada i amb tres fills, cursa la carrera d’Econòmiques, amb l’especialitat de Sociologia.

Finalment, l’última de les dones que estudia una especialitat de ciències és l’Anna Bofill Levi que, un cop acabats els estudis bàsics i cursat el PREU (nom del curs preuniversitari d’aleshores), entra a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Barcelona, fruit d’una reflexió personal i no tant per la influència del pare, també arquitecte: «Pues sí, més que el meu pare, que també, clar, l’arquitectura la veus, la vius a casa, i vius les obres, sobretot vius les obres. Més que això, jo crec que va ser un raonament intel·lectual». En realitat, l’Anna desitjava dedicar‐se a la música, però a casa mai no ho van veure bé. Aquest condicionament la porta a fer el raonament que la condueix al món de l’arquitectura:

Vaig anar eliminant les coses que es podien semblar més a la música, però la que tenia part artística, part social, part de canviar el món, part matemàtica, lògica i tal… Tot això que compendiava tota una sèrie de disciplines que a mi m’interessaven, la més complerta era l’arquitectura. I continuo pensant lo mateix, eh?

Acabada la llicenciatura l’any 1971, inicia el doctorat.

2.2. Altres estudis no universitaris

Hi ha dues dones que també continuen estudiant, però en ensenyaments que, a l’època, no pertanyen al món universitari, igual que passa amb la carrera de Magisteri ja comentada, però que són considerats estudis superiors.

L’Emília Guàrdia i Arbusí, amb la intenció de deixar el món de la pagesia i sobretot gràcies al doctor Jordana, el metge del poble que l’anima, a més del suport del pare, es treu primer el batxillerat anant a classes particulars a la nit, alhora que té cura de les vaques durant el dia. El doctor, que coneix metges de l’Hospital Clínic de Barcelona, fa els possibles perquè la noia hi pugui estudiar per ser llevadora. I, després de viure un temps a Sant Just amb la seva tieta, l’Enriqueta Guàrdia Viñas, l’Emíliaes busca un pis per viure a Barcelona:

Una habitació amb dret a cuina, prop del Clínic, a l’Avinguda de Roma, en una porteria amb un matrimoni molt maco, que els vaig estimar sempre molt. Al viure a Barcelona, em podia quedar al Clínic més hores i fer pràctiques, i aprendre més.

Al Clínic no hi ha cap dona professora, recorda l’Emília. I tal com ella explica fa de voluntària moltes nits i es queda a dormir al lloc de les llevadores i, si hi ha un part, baixa a ajudar i després va a veure la dona que acaba d’infantar.

La falta de possibilitats econòmiques familiars no permeten que la Lina Santabárbara Sánchez pugui estudiar Medicina com ella ha desitjat, així que opta pels estudis d’infermeria que, segons diu, el nom de la titulació de l’època era ATS. Igual que l’Emília, els cursa al Clínic i els compagina amb una feina. Mentrestant, la Lina continua l’aprenentatge de les llengües cursades al llarg del batxillerat, els tres primers anys de francès i l’últim d’anglès. Aquesta formació lingüística li ha estat molt útil tota la vida.

2.3. Formació en llengües / formació bàsica / formació complementària

Pel fet de passar catorze anys de la seva vida adulta al Marroc, la Mercè Petit Petit aprèn el francès, la llengua franca de comunicació del país, per poder integrar‐se dins la nova realitat:

[Jo] feia «esto, dinero?» Clar, jo no sabia, «Esto dinero?» I després ja vaig dir: «Ui!, Mercè, no vas bé, tens que aprendre francès». I llavors m’anava fixant, tu. Vaig aprendre francès, ara riuràs, vaig aprendre francès amb el cine…

A la Isabel Estrany Pons, sempre li han agradat els idiomes; de jove, havia aconseguit llegir‐ne i escriure’n cinc, i fer‐se entendre en dos. Al moment de fer l’entrevista n’està estudiant un altre:

El més difícil és l’alemany. I l’alemany l’estic estudiant ara. Tinc una professora que ve un cop a la setmana i amb una amiga, la Isabel Bonet, estudiem alemany. I n’hem après força, sí. […] Poder parlar una llengua que t’ha semblat impossible… Jo l’alemany… Sempre he tingut l’obsessió d’aprendre alemany.

Pel que fa a la formació bàsica, tal com s’ha esmentat al principi i per causes diverses, algunes dones no poden acabar la formació de l’etapa infantil i, de més grans, les ganes de tenir uns estudis més complets les ha portades a suplir‐ne les mancances. És el cas de la Claudia Cortés, que té la voluntat d’aconseguir treure’s el Graduat Escolar: «De las primeras alumnas de la Escuela de Adultos fui yo. Y me saqué hasta el graduado escolar porque tenía lo más elemental. No era analfabeta, sabía leer y escribir. Me gustaba mucho leer…» La mateixa Claudia ho valora així:

Fue una experiencia importantísima. No estudiábamos por el título de graduado si no por aprender y eso se notaba… Todas pasábamos de los 40… Alguna incluso accedió a la universidad. Hicimos los tres cursos y nos sabía mal que se terminara…

També acaba els estudis de gran a l’Escola d’Adults l’Amèlia Roda Picazo. Un altre cas és el de la Joana Algarra Reche, que, per motius familiars, no havia anat a escola de petita i de gran intenta ampliar la formació fent estudis de Comerç; tanmateix les obligacions laborals a Ràdio España impedeixen d’acabar‐los:

[…] vaig anar a l’estiu del seixanta‐un a repàs, amb el senyor Gras, a Esplugues, al grup Isidre Martí, i després vaig anar a la filial de l’Acadèmia Cots a Cornellà a fer… d’això, Comerç, que vaig fer dos cursos i mig perquè ja, després, l’horari de la ràdio no… Radio España no m’anava bé, no podíem coincidir. Per això vaig deixar el comerç per acabar.

Sobre aquest aspecte formatiu, la Ivonne Prieto Pérez comenta que el seu marit l’empenyia a treure’s el carnet de conduir, però ella hi va desistir sempre.

A la Garriga, on va anar per qüestions de feina del marit, la Montserrat Batet i Bonet intenta millorar el nivell de català anant a classes per a adults i, a tall de curiositat, recorda que el mateix dia del cop d’Estat del 23‐F, estava fent classe.

L’any 1998, a cinquanta‐sis anys, la Maria Camps Garcia entra a treballar a l’Escola de l’Administració Pública i dins d’aquesta institució té la possibilitat de cursar una sèrie de cursos i màsters que segurament no hauria fet en un altre context: «[Els cursos] eren del tipus de parlar en públic, de control d’emocions, […] un màster de lideratge i coses així».

3. L’educació dels fills

Pel que fa al tema de l’educació dels fills, és palpable que l’objectiu comú de totes les dones entrevistades és proporcionar als fills una bona educació i una formació al més àmplia possible. I és precisament per les circumstàncies personals viscudes i, segons les possibilitats econòmiques que els ho permeten, que cadascuna intenta que els seus fills assoleixin, com a mínim, una formació bàsica completa i, si pot ser, que vagin més enllà i que puguin aconseguir cursar estudis superiors. Tanmateix cal tenir present que l’educació no és tan sols una tasca dels pares, sinó que hi intervé estretament la voluntat dels propis fills; per això mateix, hi ha situacions en què s’aconsegueix l’objectiu i en d’altres no, tal com ho expliquen elles mateixes.

La Carme Gelabert Navinés, que prové d’una família de pocs recursos i que no va poder permetre’s una formació àmplia, es troba amb dificultats econòmiques semblants en el moment d’educar els seus fills. En aquest cas, la Carme comenta que mossèn Antonino fou qui els dóna un cop de mà:

[Els fills] van anar a col·legi, també, a l’Escola Núria; i llavors, quan va morir el seu pare, els vaig treure perquè jo no podia pagar, i els vaig portar al poble. I llavors, ell [mossèn Antonino] em va enviar a buscar, per què havia tret els nens, per quin sentit els havia tret, i jo li vaig dir que els havia tret perquè no podia… no haguera pogut pagar. I em va dir: «Res, els nens han de tornar al meu col·legi». I els va tenir ell de franc, fins que… que se’n van deixar ells. Llavors van fer, tots dos, d’escolans.

Un altre cas diferent és el de la Carme Pérez Verdú que fa mans i mànigues perquè les seves filles puguin estudiar. Així doncs, després dels estudis bàsics, tant la Carme com la Montserrat cursen el batxillerat superior i es llicencien en Filosofia i Matemàtiques, respectivament.

La Pilar Bullich Tella, atenent a la pròpia experiència, té molt clar que ha de donar una bona educació als fills, ja que diu que «tenir una cultura serveix sempre». El fet d’haver estat docent li permet reflexionar sobre aquest punt:

[Ser mestra] m’ha servit, i m’ha servit també per aprendre de que no s’ha de ser molt exigent. Que jo també a vegades ho he sigut massa.

Però, dintre de tot… De vegades diem exigent, de que has de passar tres hores fent els deures, sinó que s’han de raonar aquestes exigències i llavorens ells tiren més a tu que no al revés.

Segons que explica la Rosa Julià Armengol, ella i el seu marit han hagut de treballar força per aconseguir que els seus tres fills arribin a cursar estudis superiors. I reconeix el gran suport del seu marit, l’Antoni Malaret. La Rosa comenta satisfeta que la seva filla gran, la Immaculada, va ser de les primeres noies de Sant Just que va fer una carrera universitària. Com ella, que forma part de la generació que ha viscut la guerra, hi ha l’exemple de la Rosa Piquet: «Nosaltres ja volíem que estudiessin. Que estudiessin i, si pogués ser, que tinguessin una carrera».

Una situació diferent pel fet de disposar de recursos econòmics, segons explica la Marcela Sánchez Coquillat, li permet donar als fills una educació força individualitzada:

[Els fills no van anar mai a cap guarderia] perquè sempre he tingut minyones i llavors sempre hi havia que s’ocupaven. […] A escola, van anar a les ‘Esclavas’ que estaven a la Rambla Catalunya. Però, al principi, jo tenia una professora que va venir 4 o 5 anys a casa, que ja havia estat professora meva.

La Roser Coll Faureexplica que les dues filles han fet estudis superiors: «l’una és biòloga i l’altra, mestra». Remarca, però, que ella mateixa s’hi va implicar perquè veia que, potser, amb el que rebien al col·legi Núria no era suficient:

Allavòrens jo vaig tindre d’agafar els estudis… i la bibliotecària em deixava emportar lo que volia, és aixís; inclús llibres que no es prestaven, feia la vista grossa. Déu l’hi pagui. I… les vaig ajudar a estudiar, sí.

Ara bé, el que sobretot recorda la Roser és que els va inculcar la passió per la lectura:

Jo els hi vaig donar el vici de la lectura. […] Els hi deia: «Ui, cuando sepáis leer, disfrutaréis…! Porque yo estoy disfrutando leyendo este libro». Mira. ¡Tan bien! I claro, quan van aprendre a llegir, pumba, de dret! No… no van tindre molt bones notes.

L’inici al setembre de 1967 de la Nova Escola de l’Ateneu va possibilitar un projecte d’escola catalana a la població i la recuperació de la tradició educativa de l’Ateneu Santjustenc. (Foto: Elisa Sèculi Sánchez)

Hi ha el cas de l’Andrea Montoro Agüera que, tot i pagar els estudis dels dos fills a l’Escola Núria, es troba que un d’ells prefereix deixar‐los i anar‐se’n a treballar:

[…] El gran, sí. El petit no va volguer. Va acabar tercer i no va acabar. I me’n recordo que la Cinteta, que era la mestra de les escoles, em deia: «No et disgustis perquè tothom no estudia. Hi ha molts que no estudien i treballen.»

La Maria Mosoll i Rius també porta la filla, la Rosa Maria, a l’Escola Parroquial Núria, i comenta que, malgrat que van a viure dos o tres anys a Sant Joan Despí, el poble del seu home, la nena continuava estudiant. De retorn a Sant Just, la fan anar a l’acadèmia Texas amb la senyoreta Bas fins que acaba els estudis bàsics, i allí mateix hi cursa el batxillerat.

L’Emília Guàrdia i Arbusí explica que tenia molt clar que tant si tenia nens com nenes els ajudaria a estudiar, perquè considera que l’educació és una herència que tens per a tota la vida. I així ha estat. Els primers anys porta les nenes a les Escoles Núria i, més tard, com que passen per un moment delicat econòmicament, les duu a l’Escola Montserrat, que aleshores li deien “les nacionals”. D’allà, passen a l’Institut de Sant Feliu de Llobregat i a l’Institut de Sant Just Desvern. La gran, la Judith, estudia Traducció i Interpretació a la Universitat Autònoma de Barcelona, i la petita, la Maria, fa dos cursos d’INEF a la Universitat de Lleida i després estudia Fisioteràpia i Relacions Públiques. A més, a casa i fora de l’educació reglada, les fa estudiar piano i solfeig amb la senyoreta Maria Olivera, i ballet clàssic, contemporani i ball espanyol a l’estudi de l’Assumpció Petit i en Fernando Lizúndia del carrer Bonavista. La Maria també cursa estudis de guitarra. L’Emília remarca que a casa sempre han procurat tenir llibres i discos, perquè tant ella com el Mariano, el seu marit, han estat persones intel·lectualment curioses i és així com han intentat de transmetre‐ho a les filles.

Els fills de l’Aurèlia Celma i Nebot van a l’escola parroquial del poble, però diu que un no va voler continuar els estudis perquè tenia molt clar què volia fer amb la seva vida:

Els nostres fills estudiaren a les Escoles Parroquials Núria. Des de can Padrosa a peu. Sí, quedava una mica lluny. Però, com que hi havia una bòbila en els terrenys de casa, els conductors dels camions els coneixien i sovint els portaven. A peu, feien drecera per la font de la Bonaigua i amunt. El Pere no se’n va sortir. No li agradava estudiar. Era entremaliat, però de molt bona fe. A la vista que no volia estudiar, que per ser pagès no li calia, el vam matricular a l’Escola Agrícola de Caldes de Montbui durant dos anys.

La Teresa Sala Cervera té el mateix record: els seus fills s’eduquen a les Escoles Parroquials Núria i ressalta que hi anaven a peu: «Sí, a peu, a peu, i venien a dinar a casa i se’n tornaven. Quan arribaven tenia el plat a la taula i llavors a les tres tornaven a entrar. Sortien a les dotze i en tres hores podien anar i tornar».

Les filles de la Margarida Palau Andreu també estudien a l’Escola Núria i comenta que, posteriorment, van continuar estudiant, però no recorda ben bé què van fer.

Els dos fills de la Montserrat Canalda i Guimerà primer estudien a les Escoles Nacionals i després a l’Acadèmia Texas amb el senyor Bas. D’una banda, el fill acaba una carrera universitària, en canvi, la filla no va prosseguir els estudis.

La Catalina Sánchez Rodríguez destaca que la seva prioritat era que els seus fills poguessin fer estudis superiors i, contenta, explica que ho va aconseguir perquè el gran va fer la carrera d’Econòmiques i el petit, la de Telecomunicacions.

La filla de la Isaura Martínez Silva, que era la gran dels quatre germans, fa la primària a l’escola religiosa de les monges adoratrices, tal com les anomena. Estudia el batxillerat a l’institut de Sant Feliu i, més tard, en una acadèmia on cursa la carrera de Magisteri. Els fills, en canvi, van als Maristes de Molins de Rei, per bé que la formació bàsica l’acaben a l’Escola Núria de Sant Just:

Hi havia les Núria, que era una escola molt bé, molt del poble, que tothom l’estimava. Els meus fills l’últim curs van anar aquí a escola, perquè com que el gran va plegar, els dos més petits no es van voler quedar a Molins de Rei, i van acabar aquí.

La Ivonne Prieto Pérez explica que ella mateixa es va fer càrrec de l’educació dels seus tres fills:

Ninguno de los tres han ido a la guardería, a parte de que no lo he necesitado por el mero hecho que no he trabajado fuera de mi casa, nunca, entonces he podido criar a mis hijos desde el primer día.

Ara bé, de més grans, sí que els porta a l’Acadèmia Texas perquè hi cursin els estudis primaris, però, un cop acabats, cap dels tres va continuar estudiant.

El cas de la Lourdes Burzón Moliner és una mica especial perquè l’educació dels fills l’enxampa en un context diferent, ja que vivia a Suïssa:

Vam començar a fer grups de trobada, de revisió de vida… I després, com que ja molts teníem canalla, es va veure la necessitat de com educar les criatures. En allà hi havia l’Escola Familiar, vaig anar a veure aquella gent del comitè, dels que es cuidaven, i els vaig demanar a veure si podrien tenir algú que ens guiés per la problemàtica dels fills, de la família, i que ens deixessin un local o alguna cosa. I sí, sí, sí, van portar un psicòleg, que era el cap de psiquiatria de l’hospital principal d’allà.

De retorn a Sant Just, la Lourdes i el seu marit, el Josep, s’involucren força en el funcionament de les Escoles de l’Ateneu i, segons que comenta, aconsegueixen millorar les condicions laborals i econòmiques dels professors, però aleshores s’apuja el preu de l’escolaritat i això els comporta fer un canvi d’escola:

Mica en mica es va anar legalitzant el professorat, que no estaven assegurats i es van haver d’assegurar. Per lo tant, es va haver d’apujar la quota. I va arribar un moment que nosaltres no vam poder pagar la quota. I vam haver de treure els nanos, i van anar a les Escoles Núria.

La Mercè Petit Petit, igual que la Lourdes Burzón, viu els anys de formació dels seus fills en un país estranger, el Marroc. Explica que allí reben una educació europea, vinculada al sistema educatiu espanyol, per si mai han de tornar al país:

El gran va acabar els estudis i va fer el batxillerat francès, bueno l’ensenyança, […] i llavors ja el vem posar a l’espanyol perquè vem pensar: «Si mai anem a Espanya que estigui per entrar a Espanya». Estava a Larratxe amb una casa‐pensió i s’anaven a examinar a Ceuta.

El Carles, el fill petit, el fan anar a la Missión Cultural Española del Marroc i quan retornen a Sant Just el nen només té deu anys i continua els estudis: «és clar, perquè no perdés el francès, el vem posar a la institució La Miranda».

La filla gran de la Montserrat Batet i Bonet estudia a les Escoles Nacionals fins que, als vuit anys, la família se’n va a viure a la Garriga. Allí continua els estudis i acaba fent turisme. La filla petita rep la formació suficient per treballar en un gestoria.

La Glòria Pino Monclús porta els seus tres fills a l’Escola Núria. Quan acaben els estudis bàsics, com que aleshores a Sant Just no hi ha institut, els porten al de Sant Feliu. Amb tot, la formació de cadascun és una mica diferent, ja que la filla, la Montserrat, estudia de nit perquè durant el dia treballa i el fill gran va a la Universitat Autònoma de Barcelona, tot i que també compagina els estudis amb la feina de indústria familiar.

Les dues filles de l’Amèlia Roda Picazo comencen els estudis però, com en altres casos mencionats, una els deixa per posar‐se a treballar i l’altra, en canvi, opta per continuar‐los: «La Montse no quiso más estudiar y la Ameli hizo, después de acabar, hizo mecánico dentista. Tiene dos títulos» —recalca amb orgull.

La Joana Algarra Reche i el seu marit, en Manel Caparrós, tenen clar de donar una bona educació als fills que comencen la formació bàsica a la Miranda, però l’acaben al Canigó. Segons que comenta la Joana:

Era una escola una mica massa elitista… A La Miranda van estar tres anys… sí, tres o quatre anys, i després van baixar al Canigó. Perquè quan es va ampliar era un tipus d’escola que clar, el que passa amb les escoles privades, tenen el seu… Molt bona, però, és clar, l’ambient se sortia una mica de la classe mitjana que érem nosaltres i llavors… el meu marit sempre deia que ell havia estudiat a l’escola pública i que no per això deixava de ser un enginyer quasi industrial.

Els fills de la Lina Santabárbara Sánchez fan els estudis a les Escoles Parroquials Núria, al mateix lloc on ella, uns anys més tard, imparteix classes d’anglès de manera altruista.

L’Elisa Sèculi Sánchez i en Josep Maria Masjoan han estat de sempre persones molt ficades en temes d’educació i, des que el 1964 van néixer en Marc i l’Oleguer, la seva preocupació era l’escola on els portarien. Aquesta inquietud compartida fa que s’impliquin en la recuperació de les Escoles de l’Ateneu, que és on es formen els seus fills. L’Elisa i el seu marit són els qui empenyen la Maria Camps Garcia a dur també els fills a l’escola finalment recuperada. La Maria ho explica d’aquesta manera:

Em va dir: «tinc ganes de muntar l’Escola de l’Ateneu i estem en això, els teus fills poden venir aquí quan els tinguis», i jo li vaig dir: «bueno, quan els tingui, ja en parlarem; però bueno, el Masjoan va insistir, en sap molt d’insistir, i vam creure que sí que estaria bé portar‐los a l’Escola de l’Ateneu. I vaig portar a la nena [l’Elisenda] amb dos anys i mig allà i me la pegaven […] i em vaig dir «quan la nena sàpiga defensar‐se ja la portaré.»

Malgrat l’anècdota, els altres fills de la Maria i en Robert van a l’Escola de l’Ateneu, excepte els dos més petits, en Pau i el Bernat, perquè els agafa el procés de reconversió pública de l’Escola de l’Ateneu en l’Escola Montseny. D’altra banda, segons comenta la Maria, han donat sempre plena llibertat als fills a cursar estudis superiors i només els han estimulat a tenir una bona base en música: «Han estudiat el que han volgut, jo no he forçat mai a ningú; l’única cosa que he forçat ha estat una mica la música, això sí.»

Els fills de la Rosa Carbonell Caldés estudien, com ella mateixa, a les Escoles Parroquials Núria. La Rosa recorda que el gran, el Raül, va fer l’estada d’un any a la Conreria per mirar de prosseguir els estudis, però, finalment, els abandonà als catorze anys.

L’Àstrid, l’única filla de l’Annemarie Goldstein, fa el primer aprenentatge a l’Escola de l’Ateneu. L’Annemarie comenta que la tria d’aquesta escola és perquè té clar que la nena ha de rebre una educació avançada i en català, ja que vol que l’Àstrid sigui plenament catalana. Comenta que, en un principi, ella intenta parlar‐li en alemany però que l’Astrid no s’hi adapta.

La Feliça Mitjans Julià fa estudiar els fills a l’Ateneu quan l’escola torna a obrir a finals dels anys seixanta. La Feliça n’explica els motius:

Érem socis de l’Ateneu; el meu marit, en Daniel Ribera, va ser secretari de l’Ateneu i aleshores nosaltres, també, com que estàvem molt sensibilitzats amb tot el que feia referència a la llengua i cultura catalana, doncs, vam ser també uns precursors perquè l’Ateneu pogués fundar una escola que fos catalana, laica i amb uns ensenyaments pedagògics diferents dels existents fins al moment.

Així doncs, hi assisteixen des de la reobertura de l’escola al curs 1967‐68; no obstant això, és just fer memòria que aleshores l’Escola Núria també feia l’ensenyament en català. La Feliça apunta però que, a més del català, buscaven recuperar aquella pedagogia avançada de què havia gaudit el seu pare que, de nen, havia anat a les primeres Escoles de l’Ateneu:

Una escola de tipus activa, un ensenyament molt més obert i amb uns altres valors. Nosaltres estàvem d’acord a que els nostres fills, aviam, si podien tenir l’oportunitat de tenir aquest tipus d’ensenyament, que de fet sempre ens ho han agraït.

4. A tall de conclusió

Tal com es desprèn dels comentaris de les dones protagonistes d’aquest projecte, l’educació és una qüestió essencial en la vida de les persones perquè les ajuda a desenvolupar tant en l’aspecte formatiu del coneixement com en la transmissió dels valors i de les actituds.

Hem pogut comprovar que la gran majoria van anar a l’escola i van saber aprofitar el que l’ensenyament de l’època els oferia. Algunes fins i tot van anar més enllà en la seva formació i van poder estudiar el batxillerat o fins i tot fer una carrera universitària.

Ara bé, cal tenir ben present que l’educació és un fet total i que l’escola és tan sols un àmbit educatiu de competències limitades i específiques. Tot educa i la realitat exterior que envolta l’individu és un altre àmbit d’influència i de formació molt potent i, per això mateix, són necessaris un bon fonament familiar i un marc de relacions personals que afavoreixin el creixement personal i alhora garanteixin els valors humans i socials enmig de la duresa d’una societat tan complexa com la nostra.