11. 9. ESPORTS 295

       1. Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc (SEAS) 295

       2. Billar 305

       3. Escacs 309

       4. El futbol americà d’Els Trons 312

    ESPORTS

11. 1. Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc (SEAS)

Jordi Gironès i Vilardebò

Les etapes de la SEAS

Quan volem fer una història del que ha estat i és la SEAS, considero adequat fer primer una descripció de les seves diverses etapes. I això, perquè cadas- cuna té unes peculiaritats molt específiques que permeten entendre adequadament la seva història en el transcurs del temps.

I acceptant de bon principi aquest plantejament, de- fugiré per tant d’una descripció de fets cronològica, perquè ja està prou recollida en la Miscel·lània XV del Centre d’Estudis Santjustencs, publicada l’any 2009, amb motiu del 75è aniversari de la SEAS, en un vo- lum monogràfic p ou extens i detallat.

Així, doncs, després de reconèixer quatre etapes ben diferenciades, passem tot seguit a descriure-les.

Pere Pruna: ànima de la primera etapa

Els anys trenta del segle xx foren anys de propostes socials avançades amb el propòsit de fer avançar el nostre país. I això es materialitzà en una forta empenta en la creació d’entitats socials i esporti- ves, adreçades a recuperar la nostra cultura. Ce- nyint-nos al nostre àmbit, proliferaren les associa- cions de caire excursionista, en les quals la cultura i la voluntat de fer país esdevingueren eixos bàsics. Dins d’aquest entorn favorable, una colla de sant-

justencs van concebre la idea de formar una entitat excursionista al poble, aprofitant que bona part ja feien excursionisme. De bon començament, la pro- posta ja era de formar part de l’Ateneu com una sec- ció més. Pere Pruna Gascon esdevingué el veritable impulsor i acabaria essent el principal dinamitza- dor d’aquella nova secció creada el 1934 i docu- mentada en el llibre d’actes de la junta directiva de l’Ateneu del 29 de setembre de 1934, de la qual era aleshores president el mateix Pere Pruna Gascon. El text literal va ser: «A proposta d’alguns socis que- da admès la formació d’un grup excursionista [sic]». El president de la Secció va ésser Pere Orriols, i el grup inicial de fundadors, a part dels esmentats, fo- ren: Joan Gallart, Pere Calopa, Manuel Tubella, Xa- vier Modolell, Santi Modolell, Ignasi Casas i Josep Amat.

Des de la mateixa creació de la secció, va néixer el butlletí, la publicació del qual s’ha mantingut fins a l’actualitat amb el parèntesi que va de 1936 a 1965. En aquest primer butlletí de 1934, ja apareix el pri- mer i únic escut que ha tingut la SEAS, dissenyat per Pere Pruna i inspirat en la silueta invertida del cim del Veleta (Sierra Nevada). En el transcurs dels anys, l’escut s’ha transformat i millorat la seva imat- ge sense modifi ar la idea original. El butlletí, com a portaveu d’aquells anys, recollí les inquietuds i acti- vitats de la secció, amb un format de certa qualitat, arribant a publicar onze números fins al juny-juliol de 1936 en què deixà de publicar-se.

Basant-nos en el primer butlletí, que pràcticament coincidí amb l’inici d’activitats, els socis arribaren al nombre de 48. D’ells, 33 eren homes i 15 eren dones, fet que cal destacar pel percentatge tan ele- vat de dones sobre el total de socis. També cal te- nir present que els associats ho eren en bona part en funció de les relacions familiars entre ells. Tota aquesta embranzida inicial va fer possible que ben aviat s’hagués aconseguit ultrapassar els cent so- cis, tot i que només la meitat eren els qui més usu- alment participaven en les activitats, fet que esde- vindrà una constant.

En aquells anys la SEAS no tingué seccions espe- cífiques si bé feren algunes activitats adreçades als infants. Atès que alguns dels membres funda- dors ja havien practicat l’excursionisme amb el Club Muntanyenc Barcelonès, les relacions amb aquest centre sempre foren molt bones i nombroses, i par- ticipaven en els seus campaments socials. També hi hagué bones relacions amb el C.E. Sabadell, la UEC i el Club Alpí Núria —amb el qual anaven a esquiar—, així com amb altres entitats gràcies a l’acostumat in-

Sortida de la SEAS a Sant Llorenç del Munt el 1935 amb Jaume Mir, Josep Amat, Joan Amat, Pere Orriols i Ignasi Casas (fotografia de Manuel Tubella, arxiu fotogràfic SEAS)

tercanvi de publicacions i informació. També cal des- tacar el concurs fotogràfic que es va fer l’any 1935. Pel que fa a les relacions amb les entitats existents en aquells anys en el nostre poble, destaca la certa competència que hi havia entre la SEAS i el partit polític de Nosaltres Sols, atès que aquesta entitat també practicava l’excursionisme. En una ocasió es va fer una cursa conjunta, la qual va guanyar l’equip de Nosaltres Sols, format per Antoni Malaret, Jordi Cardona i Fèlix Sala.

Ben aviat es va comprar algun material com fou el cas de dues tendes de campanya, adquirides durant la primavera de 1936. Una de les primeres vegades en què fou plantada una va ésser el 19 de juliol del 1936 a Castelldefels, just mentre a Barcelona res- sonaven els primers trets de la Guerra Civil espa- nyola. La platja era buida, i en veure els nostres so- cis que l’indret no es poblava com era lògic al juliol, cercaren el motiu fins que, en saber-ho, tornaren ràpidament a Sant Just. De fet, fou pràcticament el darrer acte d’una època que acabà amb 142 socis i que provocà l’exili a Xile de Pere Pruna.

Dificu tosa revifalla sota la repressió franquista Acabada la Guerra Civil del 36, la SEAS no aconse- guia ressorgir per la situació social que hagué de patir el nostre país. Fins i tot les dues tendes de campanya foren requisades pel Frente de Juventu- des local. Aquestes tendes serien retornades anys després. Tot i les dificu tats, l’any 1948 cal parlar d’un nou període en què l’activitat fou escassa, si bé els concursos fotogràfics adquiriren aleshores una gran importància. El primer data del 22 de setem- bre de 1948, i anualment es repetiren durant uns cinc anys, i hi participaren fotògrafs de l’Aragó, de Madrid i de tot Catalunya. Concretament al de l’any

Grup de la SEAS davant el xalet de la Bòfia al Port del Comte, el 1947 amb Ernest Cartró, Jaume Oliveras i Pere Orriols

–drets– Jordi Cardona i Blai –asseguts (autor desconegut, arxiu fotogràfic SEAS

1951 s’hi van presentar 235 fotografies

En aquesta època, el president va ésser Ramon Pas- cual, mentre que Jaume Mir i Pere Orriols van fer tot el possible per mantenir l’activitat amb algunes excursions. El nombre de socis es reduí aleshores a una cinquantena. Per altra banda, durant aquells anys de repressió franquista, la secció va haver de canviar el nom pel de Club Alpino Ateneo i utilitzar obligatòriament el castellà com a llengua de comu- nicació exterior. La seva activitat anà davallant fin que l’any 1958 desaparegué del tot.

Reinici de l’activitat conduïda per Fulgenci Baños A partir dels anys seixanta, la societat es començà a despertar de la foscor d’aquells anys de repressió amb importants canvis socials, que també s’esde- vingueren entre els joves delerosos de conquerir nous espais de llibertat. I és en aquest context de ruptura quan la SEAS aconseguí reiniciar les acti- vitats acollint el jovent que cercava una entitat en- grescadora i oberta culturalment.

Però renéixer de la inactivitat no era pas fàcil i algú havia de fer un pas endavant involucrant-s’hi, i Ful- genci Baños fou l’encarregat de fer-ho possible, ofi-

cialment a partir de 1964. Fulgenci Baños ja era un excursionista actiu, que feia sortides amb la UEC i amb antics companys de l’Ateneu Enciclopèdic Po- pular, el qual havia desaparegut forçosament en acabar la Guerra Civil del 36. Aleshores, començà a endur-se d’excursió jovenets, alguns dels quals amb prou feines superaven els catorze anys d’edat, cosa que creà l’interès d’alguns pares —antics ex- cursionistes del nostre poble—, els quals li van pro- posar de refer la secció.

Tot s’inicià el 19 de gener de 1964 en una reunió convocada per la junta de l’Ateneu —presidida ales- hores per Rafael Malaret Amigó— amb antics com- ponents de la SEAS, després de la qual n’hi hagué una altra, el 4 de febrer de 1964, en què ja es con- cretà el reinici de l’activitat de la SEAS donant plena confian a i llibertat a Fulgenci Baños «que actuará de responsable y encargado» tal com indica l’acta en qüestió.

De fet, Fulgenci Baños es trobà tot sol tenint cura d’un grapat de fi ls que li havien estat confiats per aquells pares ateneistes. Aleshores, ell tenia uns 40 anys i la jovenalla que tenia a càrrec seu el convertí en una mena de pare-entretenidor sense haver pre-

vist la magnitud del repte. Alguns d’aquells xicots havien estat de l’Agrupament Escolta Dr. Tenas, el qual s’havia dissolt l’any 1962 per discrepàncies amb mossèn Josep Martorell, i en ingressar a la SEAS hi aportaren alguns hàbits i costums de caire escolta que no van arribar a ésser cap impediment, i que ben aviat van anar desapareixent dins la dinà- mica de la nova secció excursionista.

La presentació oficial de la SEAS al poble s’esdevin- gué el 19 d’abril de 1964 amb motiu de les Festes de Sant Jordi, utilitzant aleshores l’expressió: «inaugu- ració de la SEAS».

Fulgenci Baños no tenia experiència per conduir gent jove, per la qual cosa decidí prendre consell del seu company Alexandre Piñol, que havia estat l’antic secretari dels boy-scouts de Catalunya. El consell es concretà en fer-los fer «tot allò que no feien ni a casa, ni a l’escola, ni al carrer». Aquesta

mena de principi esdevingué la seva filosofi apli- cada i la cosa començà a funcionar força bé fins al punt que, un any després, ja tenia al seu entorn uns 50 excursionistes, el 52% dels quals tenia una edat que anava dels dotze als setze anys. La secció sem- blava ja consolidada i tot seguit la junta de l’Ateneu els proporcionà un local que era gairebé un soter- rani i força humit, el cas era començar! En aquest local s’instal·là un ping-pong i tingueren lloc els primers actes de caire cultural amb xerrades sobre geografia i orientació a la muntanya. Baños aplicà també el principi de la responsabilitat com a camí perquè aquells joves se sentissin lliures, útils i res- ponsables dels seus propis actes i decisions. Això es concretà en la participació directa en les juntes i càrrecs, els quals s’intercanviaven sovint entre tots els socis actius.

Foto de grup durant el 50è aniversari de la SEAS, el 1984, davant l’Ateneu. Primera fila ajupits: Francesc Turón, Anna Bertran, Joaquim Carbonell, Marc Carbonell, Roger Pascual, Joan Gonzàlez, Segona: Eulàlia Nuet, Jaume Campreciós, Just Amigó, Marcel·lí Camats, Jordi Cortès, Montserrat Sala, Francesc Castillo, Marta Arañó, Isaïes Bravo, Sebastià Farràs, Carme Ylla, Teresa Reverter, Josep Gil. Tercera: Joan Campreciós, Josep Nuet, Pere Pascual, Josep Lluís Gil, Francesc Garrigós, Jordi Massagué i Albert Cortès. Traient mig cap Magí Campreciós (autor desconegut, arxiu fotogrà- fic SEAS

Tot era, però, provisional i calia legalitzar-ho i ofic – alitzar-ho. Prèviament, l’Ajuntament d’aleshores es va sentir inquiet davant el volum que aquella enti- tat anava prenent, i convocà Fulgenci Baños —com a cap representatiu— a una reunió (desembre de 1964) a la qual també assistiren el rector i els re- presentants del Movimiento local. Després de con- siderar que allò no era excessivament subversiu, van permetre que continués existint, si bé amb la promesa de facilitar l’anada a missa a tots els qui anessin d’excursió els diumenges, i també a pro- curar que hi hagués una col·laboració activa amb I’Organización Juvenil Española (OJE) local. Pel que fa a la primera promesa, es va fer durant un temps en què s’havia d’esperar els qui anaven a missa per poder començar l’excursió, fins que les misses dels dissabtes ho van solucionar. I pel que fa a la sego- na, només hi hagué una participació de I’OJE en una marxa de regularitat de la SEAS. La tibantor, lògica en aquells temps, entre les entitats anti-franquistes

i les integrades en el Movimiento no afectà gaire la trajectòria de la SEAS a Sant Just.

El desembre de 1965 es publicà un butlletí en ci- clostil en un intent de retornar-lo a la vida, fet que acabà essent una realitat el juliol de 1966, moment en què es publicà el número 1, el qual tindrà ja con- tinuïtat fins als nostres dies. Cal reconèixer que el butlletí no solament ha estat el portaveu de la sec- ció, sinó també el seu llibre d’història, gràcies al qual sempre s’han pogut reconstruir fets i activitats. La legalització com a entitat ja fou més complexa, atès que la Federación Española de Montañismo no admetia noves entitats, per tal de poder-les contro- lar. Si acabà essent possible l’any 1967 fou perquè, just en aquells anys, va canviar la reglamentació oficial i la SEAS pogué ésser considerada com una secció esportiva dins d’una entitat cultural, amb la qual cosa no calia que el seu president s’hagués d’afiliar al Movimiento, perquè l’Ateneu era una en- titat ja constituïda i no pas de nova creació. Després

Grup de pares i fi ls de la SEAS el 1990 amb motiu de la instal·lació del pessebre d’aquell any a la Penya del Moro de Sant Just (autor desconegut, arxiu fotogràfic SEAS

d’uns llargs tràmits burocràtics —propis d’alesho- res—, la SEAS ingressà a la recent formada Fede- ración Catalana de Montañismo, i Fulgenci Baños n’esdevingué el president.

En aquelles dates, la secció, talment com l’Ateneu, prengué el compromís de treballar per a la recu- peració de Catalunya després de tants anys de re- pressió. Es tractava de fer conèixer el país real i la seva història, excursió a excursió, i fomentar actes de caire cultural, i fins i tot polític com va ésser la participació en l’homenatge a Pompeu Fabra que es va fer amb motiu del seu centenari. Fulgenci Baños va fer-ho representant la SEAS, i ho tornà a fer, en el mateix any, en la participació en els actes de la primera celebració de la Flama de la Llengua Ca- talana que es diposità a Montserrat. Precisament Fulgenci Baños va ésser qui va portar la torxa de la Flama des de la tomba de Pompeu Fabra, a Prada de Conflen , fins a Cuixà, i des d’aquí fins al refugi de Marialles ho van fer Jordi Cardona i Enric Sabadell. Un honor del qual calia sentir-se orgullosos! Eren temps d’acció política contra el règim polític fran- quista, i el camp de l’excursionisme fou ben aprofi- tat per a l’acció reivindicativa.

La SEAS es consolida fins als nost es dies

Tota la nombrosa activitat que havia tingut lloc du- rant bona part dels anys setanta, sobtadament es veié afectada per una crisi de participació motivada per l’abandonament de l’activitat de força socis ac- tius, els uns per passar a militar en partits polítics i d’uns altres per raons de tipus familiar. L’activi- tat organitzativa també se’n ressentí, i en aquests temps consten poques reunions de junta tot i que, d’altra banda, s’aconseguí impulsar la secció infan- til amb una bona participació.

L’any 1974 la SEAS formà part del Comitè Català de Senders de Gran Recorregut (GR) a través de Fulgenci Baños, que de mica en mica s’havia anat apartant de l’activitat dins la secció fins que fina – ment l’any 1976 Jordi Farràs el substituí com a nou president de la SEAS.

En aquells anys, la SEAS també participà en al- guns rallies d’alta muntanya, marxes de regularitat i campaments generals de Catalunya, i organitzà les gimcanes infantils de les Festes de Tardor. L’any 1971 s’incorporà a la secció el Grup Espeleològic Rats Penats (GERP), que tingué una activitat notable. Un fet important s’esdevingué l’any 1975 amb l’inici dels cicles temàtics de conferències i excursions,

Grup de noranta-cinc socis de la SEAS a les escales de baixada al Pati del Roure el 2004 (fotografia de Francesc Fà- bregas, arxiu fotogràfic SEAS

els quals han tingut continuïtat fins als nostres dies. Entre els anys 1975 i 1978 van tenir lloc les prime- res sortides d’alta muntanya a l’estranger, i el no- vembre de 1977 s’inaugurà l’ltinerari de la Natura de les Fatjones (Collserola) amb la col·laboració de la Universitat Autònoma de Barcelona, arribant a ésser una fita important en la història participativa de la SEAS. L’any 1978, novament Fulgenci Baños representà la SEAS, en aquesta ocasió ho va fer en la Comissió Nacional del Centenari de l’Excursio- nisme Català. Mentrestant, els cicles de conferèn- cies seguien per bon camí, i l’any 1979 s’inicià un complet repàs de la història de Catalunya amb la intervenció d’historiadors destacats (Miquel Coll i Alentorn, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Santiago Sobrequés, Torras, etc.).

L’any 1979 Daniel Cardona esdevingué nou presi- dent de la SEAS, en un marc d’importants canvis po- lítics al país. En aquest període s’aconseguiren con- solidar les diverses seccions infantils que s’anaven formant i desfent. Tot i que aleshores hi havia una

certa crisi participativa, els socis registrats eren 280, si bé només uns 50 eren actius i comprome- sos. Aquesta xifra de participació serà de fet la que es mantindrà fins als nostres dies. Per altra banda, l’alta més important de socis ja provenia aleshores de les excursions dels cicles temàtics.

El maig de 1981 s’inaugurà l’ltinerari Geogràfic de Sant Just a Santa Creu d’Olorda, amb la publicació d’un llibret amb el detall de l’itinerari. Coincidint amb el temps, l’esquí tingué una notable activitat per part de membres de la secció, que no van for- mar una secció interna a causa de l’alt cost d’estar federat. Pel que fa a la secció juvenil, hi hagué una certa consolidació, mentre que la infantil tornà a tenir seriosos problemes per manca de monitors i de membres. Cal destacar que es van mantenir els campaments d’alta muntanya gràcies a uns socis entusiastes.

L’any 1984, la secció commemorà el seu cinquan- tenari amb un seguit d’actes, d’entre els quals cal destacar un sopar per a tots els socis i l’ofrena a

la Mare de Déu de Montserrat d’una ceràmica amb l’escut de la SEAS i una placa commemorativa.

L’any 1985 passà a ésser president Francesc Cas- tillo, i en aquest mateix any hi hagué un intent d’im- pulsar de nou el GERP dins la secció, fet que no acabà de produir-se i al cap de tres anys se’n des- vinculà definiti ament pel fet d’ésser una entitat independent i no poder encaixar-se com a tal dins d’una secció de l’Ateneu perquè els estatuts no ho feien possible.

En aquestes dates ja es constatava que dels 288 so- cis, un 20% eren de fora Sant Just, principalment d’Esplugues i de Barcelona. Aquesta constant es mantindrà fins als nostres dies; ara aquesta xifra ja arriba actualment al 32%.

A l’assemblea d’abril de 1989, Jordi Farràs tornà a la presidència de la SEAS ja que ningú s’hi presen- tà. Malgrat les dificu tats per assumir les tasques directives, es va mantenir una bona continuïtat en les diverses activitats. Aquesta junta es va mantenir fins a l’any 1994, quan Maria Teresa Cots passà a ésser la nova presidenta, si bé un any després va dimitir per desavinences internes, fou substituïda a l’assemblea de gener de 1996 per Jordi Gironès, que va ésser president durant un llarg període de 16 anys, durant els quals s’aconseguiren endegar noves activitats i es consolidaren les existents.

L’any 2009 la SEAS va celebrar els 75 anys de la seva creació amb un seguit d’activitats i un acte

central a la Sala Gran de l’Ateneu que tingué molt de ressò per la gran assistència i la participació del president de la Generalitat, senyor José Montilla; de l’expresident, senyor Jordi Pujol; de l’alcalde de Sant Just, senyor Josep Perpinyà; del president de la Federació d’Entitats Excursionistes, senyor Anton Fontdevila; del president de l’Ateneu, senyor Josep Maria Marquès, i del president de la SEAS, senyor Jordi Gironès.

L’any 2012 Romi Porredon passà a ocupar la presi- dència, la qual s’allarga fins als nostres dies, man- tenint un bon nivell d’activitat amb noves iniciatives i mantenint bona part de les ja existents. L’any 2019 acabà amb 311 socis, dels quals 122 ho són també de l’Ateneu.

Les activitats: un important bagatge cultural i es- portiu

Fent aquest breu repàs de la història de la secció, cal reconèixer l’important bagatge cultural i espor- tiu que la SEAS ha aportat a l’Ateneu i al poble en general, per la qual cosa és adequat detallar d’una manera esquemàtica les activitats realitzades per poder-ne valorar la importància.

• Butlletí: es publica des de la seva creació, l’any 1934, sempre íntegrament en català. Reflectei activitats i inquietuds dels nostres socis, així com destacats treballs monogràfics Ha tingut

Foto de grup al costat del refugi d’en Beys durant la travessa d’estiu a la Vall d’Orlu el 2016 (fotografia de Jordi Gironès, arxiu fotogràfic SEAS

periodicitats mensuals i bimestrals, i algun perí- ode sense sortir. A partir de l’any 2017, amb la publicació del número 328, hi ha hagut una no- table disminució d’exemplars impresos per l’en- viament en PDF als socis que van acceptar de rebre’l en aquest tipus de format.

• • Cicles temàtics de conferències i excursions: tractant temes molt diversos (història, vegetació, geologia, art romànic, castells, agricultura, eco- logia, clima, masia, etc.). Les conferències dels divendres es complementen amb una excursió el diumenge, que acostuma sempre a estar documentada amb uns fulls que es lliuren als participants. Aquests cicles es van iniciar l’any 1975 i mantenen la continuïtat fins als nostres dies.

  • Publicacions: s’han editat nou llibres d’edi- ció pròpia, la major part amb la col·laboració econòmica de l’Ajuntament: Història de Cata- lunya en excursions, Geologia de Catalunya en excursions, Història de l’agricultura a Catalunya, Conferències i excursions 1975-2000, Climatolo- gia, La Masia, SEAS 75 anys de cultura i muntanya (Miscel·lània del Centre d’Estudis Santjustencs), Indrets d’una guerra (1936-1939) i I tu què feies

l’any 1964?, tots ells, llevat del darrer, a partir dels esmentats cicles de conferències.

• Marxa de Regularitat: anualment se celebra la Marxa de Regularitat, en la qual els equips participants han d’aconseguir la regularitat ne- cessària per a guanyar. La primera edició data del 1965.

• Caminada Popular: el primer diumenge d’octu- bre té lloc la Caminada Popular de la SEAS per la serra de Collserola. La primera edició de la ca- minada data de l’any 1996. És una activitat ober- ta a tot el poble.

• Matinals: des de l’any 1995 es fan mensualment unes excursions matinals als entorns de les co- marques més properes.

• Sortida de Veterans: l’any 1984 s’iniciaren les Sortides de Veterans, durant el mes de juliol, a cims del Pirineu amb el propòsit de retrobar companys antics i actuals.

• Pessebre: cada hivern es col·loca el pessebre de la SEAS en un cim del nostre país, tradició que s’inicia l’any 1967 i que l’any 2017 complí 50 anys.

• Camí de Santa Creu: l’any 1981 s’inaugurà l’l- tinerari Geogràfic de Sant Just a Santa Creu

d’Olorda, amb la publicació d’un llibret amb el detall de l’itinerari.

• • Concursos Fotogràfics en el transcurs dels anys, i durant les diverses etapes de la SEAS, s’han celebrat concursos fotogràfics sobre te- mes de muntanya i de natura amb premis en metàl·lic per als guanyadors.

  • Sopar de Lluna Plena: des de l’any 2004, coin- cidint amb la lluna plena de juliol, se celebra el Sopar de Lluna Plena, el qual s’acompanya d’una caminada a un santuari, monestir o lloc emble- màtic del país.

  • Sortides en Família: l’any 2013 s’iniciaren unes Excursions en Família, adreçades a nenes i nens amb la participació dels pares, les quals només van tenir continuïtat durant dos anys.

• Audiovisuals: l’activitat relacionada amb confe- rències i audiovisuals sempre ha estat una ac- tivitat important dins la programació anual en totes les èpoques, i des de l’any 2014 se celebra un cicle d’audiovisuals de caire mensual que té lloc durant el primer semestre de l’any, obert a tot el poble.

• Trail running: l’any 2013 es va crear un grup de Trail Running, activitat de córrer a muntanya, que es va mantenir durant un parell d’anys.

• Mitja Desvern: L’any 2018 té lloc la primera edi- ció de la cursa de muntanya «La Mitja Desvern», que transcorre per Collserola des de Sant Just.

Els presidents de la SEAS

Itinerari de Natura de les Fatjones: el 1977	1934	Pere Orriols Comas
s’inaugurà l’ltinerari de la Natura de les Fatjones	1967	Fulgenci Baños Rodríguez
(Collserola) amb la participació de la Universitat	1975	Jordi Farràs Xarles
Autònoma de Barcelona i les escoles i profes-	1979	Daniel Cardona Pera
sors del poble; fou ampliat ben aviat a altres es-	1985	Francesc Castillo Sanmartín
coles del país. Va estar actiu fins a l’any 1981, i hi	1989	Jordi Farràs Xarles
van passar 3.276 alumnes.	1994	Maria Teresa Cots Pau
Excursions d’alta muntanya: la programació	1996	Jordi Gironès Vilardebò
d’excursions d’alta muntanya s’ha mantingut en	2012	Romi Porredon Capdevila
diverses etapes i sempre hi ha hagut socis que
l’han practicada i la continuen practicant.

Sortida de veterans del 2017 a la Torreta de l’Orri. Ajupits: Isaïes Bravo, Ludi Sánchez, Anna Simó, Fina Villanueva, Margarita Riera, Teresa Reverter, Leonci Canals, Pep Gil i Joan Urpinell. Segona fila: Pilar Bravo, Josep M. Rius, Joan Malaret, Albert Cortès, Joana Jimeno, Jordi de la Riva (darrere), Núria Mitjans, Xavier Amadó, Àngels Castillo, Joan Gironès, Estela Becchi, Josep Milà, Josep Maria Ballart, Teresa Faneca, Antoni Simó, Montserrat Sala, Francesc Ayala, Francesc Giralt –anorak groc– Enric Vendrell, Daniel Cardona, Manel Ripoll, Pilar Jimeno i Àlex Garcés. Tercera fila: Hi- gini Hernández, Alícia Casals, Maria Garcia, Joan Gómez, Jaume Franco, Jaume Campreciós, Pere Pascual, Joan Anton Pera. Drets al darrere Toni i Xavier Malaret (fotografia de Jo di Gironès, arxiu fotogràfic SEAS

Arribada del relleu del grup de portadors de la SEAS, juntament amb membres de l’A.E. Talaia de Vilanova i la Geltrú a Santa Cecília de Montserrat amb motiu del 50è aniversari de la Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. A la SEAS li va correspondre el subtram des de l’ermita de Sant Jaume de Castellvell a Santa Cecília, corresponent al penúltim tram de Manresa a Santa Cecília, el 23 de febrer de 2019 (fotografia de Leonci Canals, arxiu fotogràfic SEAS)

11. 2. Billar

Francesc Blasco Urpinell

Han passat molts anys des de la imatge d’un cafè de l’Ateneu on les tres taules de billar ocupaven un lloc central amb els marcadors, com àbacs, penjant del sostre. Avui el billar ocupa un reservat del cafè de l’Ateneu separat per una marquesina. Aquí els jugadors analitzen i executen les jugades del billar a tres bandes al voltant d’una o altra de les dues taules. Ja no estan ni envoltats per un espès fum ni tampoc per un estol dels que només miraven.

Les dues taules actuals, de mida grand match, tenen les prescriptives plaques de pissarra sota el seu ta- pet i estan calefactades mitjançant unes resistèn-

cies amb temporitzador que s’encenen una estona abans de l’hora habitual del joc. Una d’elles sembla que és centenària, la que té unes potes tornejades espectaculars i porta una placa ja força picada en la que es pot llegir «Reforma, A. Soler, Viladomat, núm. 122, Barcelona».¹⁰⁴

Un dels records més reculats en el temps en l’ús dels billars de l’Ateneu ens el dona la transcripció de l’entrevista del Pere Font del 14 de setembre de 2016 a Josep M. Navinés (1932), que va dir:

«El pare era billarder. N’eren dos els qui netejaven i cuidaven els billars. Si algun diumenge el pare no hi

acudia perquè tenia un remendo, jo ocupava el seu lloc. Recordo les partides de xapó¹⁰⁵ de les quals par- ticipaven jugant molt bé una sèrie de personatges del poble: els Oliveras, Orriols, germans Piquet… El Piquet que vivia a Cerdanyola, germà del fundador de l’Orfeó, parlaven un idioma estrany que no era res més que pronunciar les paraules al revés. Com dic, a estones jo feia de billarista; plantava els palillos del xapó. Sí que hi jugava, però poc, perquè el pare no ens ho permetia ja que el Jaumet del bar ens podria cridar l’atenció per massa joves. En tornar de la mili hi jugo moltes més estones, quan el billar es reorganitza com a secció de l’Ateneu. N’apren- guérem sense cap mestre, agafant experiència.» D’aquest escrit volem comentar la paraula billar- der que inicialment havíem corregit per billarista, que sembla que és la paraula correcte segons el diccionari. Això no obstant en conversa amb l’actu- al president de la Secció de billar de l’Ateneu, Joan Carbonell, ha tornat a sortir la paraula tot indicant que feia referència a la persona que s’encarrega de cuidar les taules de billar. L’explicació ens ha con- vençut perquè Josep M. Navinés la va fer servir en el mateix sentit. Cal dir, però, que la paraula és fran- cesa i que el seu signifi at tant es refereix a l’error de picar dues vegades la bola amb el tac com un caminar particular del cavalls. Els més experts ens donaran l’explicació correcte però és indubtable que el terme s’ha emprat entre els billaristes en un sentit molt concret.

Quedant-nos en el món dels termes, aquí deixem els

que ens ha donat el Joan a títol de mostra per tots aquells que el billar els és totalment aliè: retrocés, corrida, xurro, misto o canya, caputxí, massé –atac de la bola amb el tac inclinat– ramasser –retorn de la bola al punt d’on ha sortit després del segon re- bot– i bricole –quan es fan tres bandes o més amb la bola tiradora abans d’impactar amb les altres dues boles. Aquests tres darrers termes, literals del fran- cès.¹⁰⁶

El billar va ser una secció que va mantenir una pre- sència notable. Durant molts anys va ser una de les activitats que motivaven un cert nombre de per- sones, sempre homes, a arribar-se fins a l’Ateneu per fer un cafè i jugar-hi o bé mirar com jugaven els altres. També era una de les activitats que s’em- marcaven dins les festes senyalades amb tornejos i competicions. D’uns anys enrere, concretament el

2008, en Josep Bullich ens ha deixat un full excel de la competició d’aquell any d’on extraiem la llista de noms següent: Joaquim Moreno, Pere Farré, Àngel Pujol, Pere Anton Pruna, Joan Poll, Magí Campre- ciós, Francesc Oromí, Josep Maria Navinés, Jaume Cerdà, Joan Carbonell, Francesc Latorre, Josep Eli- as, Josep Bullich i Ramon Moragas.

Pere Anton Pruna ha estat un dels jugadors de billar més fidels A l’entrevista del Pere Font del 4 d’octu- bre de 2016 va deixar aquest testimoni:

«Com i quan apareix la secció del billar?

Devia ésser pels volts dels anys 1972 o 1973. A l’Ateneu sempre hi ha hagut tres billars, però en els anys que et dic, s’hi havia deixat de jugar. I tot d’una un grup creàrem la secció Billar. Bullich, Romeva, Pradas, Joan i Fidel Poll, Pepitu Caraltó, Navinés i jo, entre d’altres. Primer a la sala del cafè. Per obres, d’aquí al vestíbul del cinema, després a la Sala del Cinquantenari, quatre o cinc anys ben bé. Quan fan obres passem a l’entrada de l’entitat altres vuit o deu anys. I altra volta a la sala del cafè actual. Grà- cies a Déu estem molt bé i amb un espai que és ex- clusiu per a nosaltres. El que passa és que ara som pocs els que hi juguem… a vegades potser arribem a sis o vuit. Sempre els mateixos, malgrat que la secció la integren trenta socis. De gent jove no en ve. Quina motivació creus que els manca als joves per practicar-lo?

Potser no venen perquè no fem tornejos, ni campi- onats, ni exhibicions. L’espai és reduït i no podem atreure gaires persones com a espectadors a con- templar l’espectacle, perquè el billar no deixa d’és- ser un espectacle.

Recordes quan els billars estaven a la Sala Gran del cafè i es feien moltes partides i gent seguint-lo?

Sí, però és que aleshores no hi havia televisió. La gent buscava passar l’estona. A més, era permès de fumar a la sala i de vegades no veies ni les boles en un ambient molt carregat.

Del billar se’n aprèn o vas agafant experiència tu mateix?

Mai, mai, no vam tenir cap mestre. Hem tingut per- sones que han estat mestres del billar; per exemple, un veí que jugava professionalment l’estil fantasia, en Vicenç Fernández, que vivia al carrer Major. Tam- bé vingueren dues o tres persones que en sabien, de jugar, però per ensenyar.

Anècdotes?

Portada de la Vall de Verç de juny-juliol de 2006 amb jugadors i exjugadors de billar a l’espai de joc del billar de l’Ateneu. Jaume Cerdà, Vicenç Rodríguez, Ramon Moragas, Francesc Izquierdo, Pere Anton Pruna, Joan Poll, Joan Carbonell, Rosa Crusellas –que va entregar el premi al guanyador del torneig durant la setmana de l’Ateneu– i Josep Bullich. Aju- pits: Josep M. Navinés, Joan Catalan i Francesc Oromí (fotografia de Lluís Ramban, imatge descarregada de xacprem- sa.cultura.gencat.cat)

Recordo un torneig de xapó amb els de Cornellà. Anàrem a jugar a casa seva i després ens tornarien la visita. Resulta que un servidor m’havia de despla- çar a Cornellà i el Josep Bullich en veure’m a l’Ate- neu em diu: “Pere Anton, que no vas a Cornellà?” Resulta que ja hi havia anat. Vaig fer sis xapós se- guits en només vint minuts i ja havia tornat! Sempre m’ha agradat la carambola, jugar a les tres bandes; la bola lliure no m’ha agradat tant. Tinc molts víde- os a casa dels billars que m’envien gent o que te’ls pots buscar a youtube. Gaudeixo veient com juguen els professionals. Arreu del món hi ha molta afició també a l’especialitat de l’snooker¹⁰⁷, una especiali- tat que t’obliga a fer bullir el cervell.»

Tenim també el record de Josep Perpinyà i Palau, el nostre actual alcalde, de l’entrevista de Pere Font del 15 de juny de 2107:

«Quan poso el peu a Sant Just a principis dels anys vuitanta tinc contactes amb la Creu Roja i la SEAS. De fet, el primer contacte és amb la secció del billar. Vaig jugar-hi una bona temporada. Recordo que hi havia molta gent gran —jo era un jove de 20 anys. Em van acollir molt bé. El tac amb el qual feia moure les boles era del pare, un gran aficiona .»

Com dèiem més amunt, el nombre de jugadors de billar s’ha anat reduint a mesura que els més grans ho han anat deixant i no hi ha entrat gent nova. Una

Espai de joc dels dos billars de l’Ateneu el 30 de desembre de 2019 amb els jugadors Joan Carbonell, Jaume Cerdà, Robert Brufau, Jaume Collell, Juli Espert, Àngel Pujol i Lorenzo Garcia (fotografia de rancesc Blasco, AHA)

situació que no ha passat desapercebuda per al Carlos Daniel, tal com va explicar a l’entrevista del Pere Font del 5 d’abril de 2017: «Pasan los años y la gente se hace mayor. El ejemplo del billar, donde ves pocos socios. Recuerdo que cuando recién vine, eran casi veinte personas que se iban turnando para echar una partida, ahora no pasan de seis. Es importante mejorar las instalaciones, las infraes- tructuras del Ateneu. La gente joven ya no está por

acudir a este tipo de entidades. Los tiempos cambi- an. Espero que comience un nuevo movimiento de gente joven; me refie o a los de cuarenta y pico de años que aporten cosas nuevas, por ejemplo.»

El nombre de socis de la secció el 19 de desembre de 2019 era de dinou, formant-ne part les següents persones –segons està exposat al propi taulell de l’espai de joc dels billars:

La Secció de Billar de l’Ateneu està oberta tant a qualsevol persona que es vulgui iniciar en aquest joc com a les que desitgin recuperar una afició que

potser van deixar de banda per manca de temps. En Joan Carbonell i els companys de la Secció estaran molt contents de rebre’l.

11. 3. Escacs: Club Ajedrez Ateneo

Francesc Riera i Prenafeta

El dia 14 de febrer de 1947 reunits els socis Joan Arrufat, Ernest Cartró, Joan Gironès, Josep Mar- tínez, Adolf Mor, Joan Poll, i Jaume Solé van fundar aquesta secció de l’Ateneu, que ja el primer any tin- gué cinquanta-nou socis sota la presidència d’Er- nest Cartró.

Per a poder competir era imperatiu que els seus associats estiguessin afiliats a la Federación Cata- lana de Ajedrez. La secció disposava de local propi dins l’entitat amb una vintena d’escaquers i fit es de qualitat, onze rellotges i bibliografia actualitzada amb les darreres novetats d’aquest esport. Als seus inicis va tenir una gran acceptació, fins al punt d’as- solir els 117 membres i una intensa activitat, així ho demostra el programa d’actes del seu quart aniver- sari¹⁰⁸, on més d’una quarantena de jugadors repar- tits en tres categories (A, B, i infantil) participen en els torneigs. Els seus contrincants eren els clubs d’escacs de les poblacions veïnes de la comarca

—Colònia Güell, Cornellà, Esplugues, Sant Boi, Sant Feliu, Sant Vicenç—, encara que també hi trobem el

C.A. Noya de Sant Sadurní, i un grapat de clubs de la capital —Condal, Jake, Noé, Peña Cultural Barcelo- nesa, Peón Dama, Poblet.

El quadrienni 1949-1953 fou sens dubte la millor època de la secció, assolint l’any 1949 el tercer lloc en el campionat de Catalunya de 3a categoria, i que- dant per darrere de Sant Feliu de Llobregat i Cor- nellà de Llobregat, i l’any 1951 Sant Just quedava en segon lloc al torneig que cada any organitzava el Centre Aragonès de Barcelona amb motiu de les Festes del Pilar, en una competició on participaven una vintena d’equips. També és en aquests anys quan destaca la figu a del jugador infantil Lluís Coll,

«El Arturito sanjustense»¹⁰⁹, que amb 14 anys d’edat arribà a fer una sessió de 20 partides simultànies. Curiosament l’editorial que encapçalava els butlle- tins socials del club d’escacs dels anys 1949 a 1952 era redactada i publicada en català, cosa inaudita en aquells temps de repressió i censura per part de les autoritats franquistes.¹¹⁰ Al programa d’actes de la secció, amb motiu del quart aniversari del Club, el 1951, trobem l’escrit de «Salutación» de Josep M. Bas escrit en català, malgrat el títol, del que extra-

iem el següent: «Altra vegada i amb renovada i més intensa emoció, agafem la ploma per encapçalar el programa dels festeigs a celebrar en el quart ani- versari de la fundació del nostre Club.[…] Davant dels dies de lluita vençuts, de les dificu tats supera- des i dels esforços reeixits mercès a la col·laboració de les forces representatives del nostre poble, és amb tota la confian a que el Club segueix endavant, envers la creació del seu cinquè any, i que, com diu un dels nostres millors poetes:

“Vigila, esperit, vigila

no perdis mai el teu nord,

no et deixis dur a la tranquil·la aigua mansa de de cap port.”

Posarà totes les seves energies en aquest avançar constant, amb el ferm propòsit de que siguin certes les paraules d’En Maragall.

“No s’acaba el teu viatge no s’acaba mai més …“»

D’altra banda l’acrònim del Club era CEAS, com es pot veure a l’escut d’aquests butlletins i als rellot- ges utilitzats als campionats, entenent que corres- ponia a Club Escacs Ateneu Santjustenc.

Joan Gironès i Sabaté en una de les partides dels tor- neigs habituals al cafè de l’Ateneu el 1951. La taula està disposada contra la paret de fons del cafè, la qual exhibia un plafó dedicat als esports. Per sota la barbeta del Joan es pot veure la línia blanca que correspon al marbre del taulell modernista que hi havia al cafè aleshores (autor desconegut, arxiu Jordi Gironès)

Els dos rellotges que han perviscut del Club d’Escacs de l’Ateneu, amb l’escut del club a l’esfera. El mecanisme per aturar el temps és una simple llengüeta metàl·lica disposada sobre un llistó de fusta que bloqueja la molla espiral (fotografia de rancesc Blasco, AHA)

L’any 1949 trobem Josep Martínez com a vocal d’escacs dins la junta de l’Ateneu, i l’any 1964 Jo- sep M. Bas.¹¹¹ La secció gaudí de relativa bona sa- lut fins a finals de la dècada dels vuitanta. Encara dins l’apartat de «Pagaments» dels comptes anuals de l’Ateneu a 31 de desembre de 1987 trobem una partida de 4.863 ptes. —dins un total de despesa de 4.665.775 ptes.— en concepte d’ajuda a la secció d’escacs.¹¹² Als estats de comptes i juntes generals dels anys següents ja no apareix cap més referèn- cia als escacs.

Sens dubte una figu a clau d’aquesta secció ha es- tat la del mestre Josep Maria Bas i Rosselló, de fet quan per motius de salut la va haver de deixar, la secció pràcticament va desaparèixer. l’entrevista que Pere Font fa a la seva fi la Carme¹¹³ ens permet aprofundir una mica més en la vida d’aquesta per- sona com el gran escaquista que fou: «A ell hi havia dues o tres coses que li agradaven molt: les sarda- nes perquè era d’una colla sardanista a Barcelona i sempre hi havia estat en grup, i els escacs […]. Fins i tot quan vivia aquí al principi de casat se n’anava amb bicicleta a Barcelona a fer la partida, perquè no hi havia autobusos, perquè era a última hora del

vespre que hi havia alguna partida.»

De jove va pertànyer a la Unió Gracienca d’Escacs i després al Club d’Escacs Barcelona, entitats que actualment (2012) han acabat per fusionar-se. Era molt amic del gran jugador i set vegades campió de l’Estat espanyol Artur Pomar Salamanca. Tot i és- ser partidari de la professionalització dels jugadors d’escacs, mai no havia cobrat diners, però sí recollit molts premis en forma de medalles i copes. De fet, Bas va ésser finalista en el campionat individual de Catalunya dels anys 1943, 1948, 1949, 1950, 1956, 1958, i 1969, amb una mitjana del 51% de victòries. La seva fi la ens explica com es va originar la seva implicació amb l’Ateneu:

«Com que vivíem davant, va començar venint a pren- dre cafè cada tarda (al cafè de l’Ateneu) […]. I com va veure que hi havia els billars i altres coses, se li va acudir d’organitzar els escacs, i amb alumnes de l’Acadèmia¹¹⁴ i amb gent de l’Ateneu van començar a fer els campionats que duraven una temporada, i llavors anaven fent el torneig d’enfrontar-se els uns amb els altres, fent una selecció, donant un premi.» La seva afició pels escacs era tan gran que a l’estiu se’n anava amb tota la família durant un mes a la

Pobla de Lillet per participar en el torneig que s’hi celebra cada any des de mitjan dècada dels cin- quanta del segle passat. En Josep Maria Bas a casa seva sempre jugava partides sol, tot i analitzant les jugades contingudes en la vasta col·lecció de llibres que tenia sobre aquesta temàtica, com ens comenta Carme Bas, que actualment estudia la possibilitat de fer donació d’aquests volums a algun club: «Lli- bres que jo els estic encara recollint, de llibres sobre escacs en té una barbaritat, de moment he omplert cinc bosses i me’n falten la meitat encara!». L’afici li va durar fins als darrers dies de la seva vida: «De gran es va comprar una maquineta, d’aquelles que hi jugues a escacs […]. I fins a l’últim any va estar-hi jugant.»

A l’entrevista del Pere Font del 7 de juny de 2016, el

Ferran Asmarats va dir: «M’agradaven els escacs. Tots admiràvem el mestre per excel·lència: Josep Maria Bas, que fou campió de Catalunya. Aprengué- rem d’ell i competírem impulsats pel seu mestrat- ge. Recordo les simultànies contra els jugadors de l’Avenç d’Esplugues, que tenien bons escaquistes. Disputàvem les partides els diumenges al matí. Hi havia un quadro molt bo; entre d’altres: Albert Na- vinés, germà del Josep Maria, Marià Cobeña, Ar- rufat, Martínez —el sabater del Rapido Bonavista. Ens ho passàvem bé. Fins que em vaig decantar pel bàsquet perquè hi jugava mon germà Josep. L’afici pels escacs fou espontània i durà un temps breu.»

Al blog del Club d’Escacs Sant Andreu¹¹⁵ podem veure un parell de fotos de Josep M. Bas a l’article

«Match Internacional Interclubs, Barcelona, del 18 al 20 d’agost de 1951». Competició que va enfron- tar Club Ajedrez Ruy López Tívoli contra els portu-

guesos Grupo Xadrez Lisboa. Bas va jugar enfront Joaquim Durâo a qui va guanyar: «Bas se encontró con una victoria inesperada», segons el redactor de l’article.

11. 4. El futbol americà d’Els Trons

Francesc Riera i Prenafeta

La popularitat d’aquest esport d’origen ianqui arri- bà a casa nostra a finals de la dècada dels vuitanta del segle passat, gràcies a Televisió de Catalunya, que li dedicà un programa setmanal dins l’apartat d’esports. L’any 1988 emeté en directe per primer cop a Catalunya la final de la Super Bowl. Aquest mateix any es disputaria la primera Lliga estatal de futbol americà en la qual van participar quatre equips, tots de l’àmbit metropolità barceloní: l’Hos- pitalet Pioners, Badalona Dragons, Poblenou Búfals i Barcelona Boxers.

A la tercera edició de la Lliga —1990-1991— ja hi trobem participant els Sant Just Trons, que arriba- ren a la final jugant a l’Estadi Olímpic de Montjuïc davant 20.000 espectadors contra els Barcelona Howlers, on van quedar subcampions. El mateix va succeir la temporada següent 1991-1992 davant els Boxers a la final elebrada a Reus.

Un jove santjustenc, en Joan Albert Sardà, tenia ja des de petit fal·lera pel futbol americà i engrescà diversos amics a formar un equip; entre els nois hi havia el fi l homònim d’en Rodríguez, el qual sabe- dor de la il·lusió de son pare pel rugbi, li comentà el projecte, i des de l’Ateneu en Vicenç Rodríguez es decidí a impulsar aquest esport a la població.

L’equip de futbol americà Trons es constitueix com una secció més de l’Ateneu durant l’any 1989 i a l’estat anual de comptes d’aquesta entitat, tancat el 25 de novembre apareix una entrada de 50.000 pessetes en concepte de secció «Futbol Americà». Així mateix, el seu representant —Vicenç Rodrí-

guez— assisteix a les juntes de l’Ateneu com a vo- cal.¹¹⁶ L’entitat cedeix un espai a la planta pis per a oficina de la n va secció.

A l’entrevista realitzada per Pere Font a en Vicenç Rodríguez¹¹⁷ aquest ens explica com van ésser els inicis del club: «Jo soc de Sant Boi, i la prime- ra intenció era el rugbi. Aquí hi va haver una mica de beceroles del rugbi però va acabar de seguida, i aleshores en parlar del futbol americà, al jovent de seguida li va agradar. Vàrem ajuntar-nos uns vint o vint-i-cinc nanos, vàrem agafar una pilota, và- rem anar al camp de futbol i vàrem començar a fer coses al camp de futbol, [coses] que ningú en sa- bíem res, i en aquestes que un d’aquesta colla va fer amistat amb un xicot que estava en una botiga que feia [venia] coses de futbol americà… a les be- ceroles també, que estava al carrer de Balmes al capdamunt. Un tal Modesto, i aquell, és clar!, estava relacionat amb tot el que hi havia de futbol americà aquí a Barcelona, i es va involucrar molt amb mi, i aleshores a través d’aquell nano, que anava a la bo- tiga a veure que era això del futbol americà, pum!, ja me l’enviava cap aquí, i de seguida vàrem ésser vint-i-cinc o trenta.»

I de les precàries condicions del camp de joc inicial: “al costat del camp de futbol hi havia un descampat on hi havia cotxes que la policia havia amuntegat allà. Vàrem demanar [a l’Ajuntament], perquè jo era de l’Ajuntament, a veure si ens el deixava, i sí, sí, ens van treure tots els cotxes i ja tens tots els nanos a pic i pala a aplanar aquell tros d’allà. El pare d’un

L’equip, amb les cheerleaders a la primera fila en data i lloc indeterminat. A la dreta Vicenç Rodríguez (autor descone- gut, AHMSJD)

dels xicots que jugaven, en Millán, que tenia servei de camions que portaven sorra i coses d’obra, va dir “ja us portaré aquí sauló” i sí, sí, va venir amb qua- tre o sis camions, van tirar el sauló, ho van aplanar. Bueno, i molt bé.»

l grup de jugadors s’anà ampliant amb nois de po- blacions veïnes, especialment de Sant Joan Despí. L’entrenament es feia al camp de futbol municipal, aleshores encara de terra, i s’habilitaren uns postes com a porteries. Segons diu en Vicenç, «vàrem fer les porteries, ens ho havíem de fer tot, em va ajudar molt el Josep Campanyà, ell soldava, jo vaig portar els tubs.» I pel que fa als vestidors «apretant molt l’Ajuntament, em deixava els vestidors del futbol.» Precisament en un d’aquests entrenaments es va presentar en Berraondo¹¹⁸, que vivia davant mateix del camp. En Vicenç recorda “va baixar un dia a veu- re què fèiem.” La cosa va acabar en una reunió a

l’Ateneu tot fent-lo president del Sant Just Trons.

El primer entrenador o coach fou Modesto González i totes les posicions dels jugadors així com les ins- truccions per a les jugades eren en anglès. Fins i tot l’equip, pràcticament des del primer moment

—1989— i al més pur estil nord-americà, disposava d’un grup d’animadores o cheerleaders, moltes pro- cedents del gimnàs Llorenç del carrer del Marquès de Monistrol i dirigides per Renata Ramos.¹¹⁹

Tot i que l’equipament individual se’l costejava cada jugador¹²⁰, a mesura que l’esport anà prenent em- branzida per tot l’Estat, sortint equips a Madrid i a València per exemple, calia fer front a despeses importants per a desplaçaments. A més a més, l’entrenador, com a professional, també rebia uns diners. Així fou que el setembre de 1990 es rebé amb molta alegria el patrocini de la firma Privata i a partir d’aquell moment el conjunt santjustenc pas- sà a denominar-se Privata Trons. També aquesta

temporada l’equip comptà amb la col·laboració de Jordi Capmany com a preparador físic i també amb la dels doctors Amorós i Olivé.¹²¹

Precisament a finals d’aquest any es planteja una discussió entre la Federació Espanyola i alguns equips amb motiu de l’obligatorietat de cedir alguns jugadors que imposa la Federació per a participar a la Copa Europea amb la selecció espanyola. La majoria d’equips catalans decideixen no assumir la cessió, fet que crea una certa situació de malestar entre la Federació Catalana i l’estatal.

Amb referència als desplaçaments en autocar quan anaven a jugar a Madrid hi ha l’anècdota de quan paraven a mig camí, en una àrea de servei prop de Saragossa, en entrar 45 tipus de metre vuitan- ta d’alçada mitjana i 100 kg de pes, el personal del self-service ja resava, quan tornaven a marxar els taulells del menjar eren buits, no havien deixat res!!

«De por, de por!», ens diu Vicenç Rodríguez.

Pel març de 1991 l’equip ja té gairebé una cinquan- tena de jugadors —majoritàriament de Sant Just— i arriba a disputar la final de la III lliga «Carlsberg» a l’estadi de Montjuïc contra els Skol Howlers de Barcelona, finalment perden i queden com a se- gons classifi ats. Els Trons tenen ara també amb un equip juvenil format per nanos de 14 a 17 anys, que fins i tot té el seu propi grup d’animadores, però a la lliga que s’inicia l’abril d’aquest any, no hi po- dran participar, ja que la majoria d’adversaris amb plantilla insuficient alineen jugadors de 18 anys o més, pertanyents a l’equip sènior i amb més experi- ència, fet que fa decidir finalment a la direcció del club, la no participació dels nostres juvenils per tal d’evitar-los possibles lesions.¹²² També aquest any 1991 els Trons perden l’esponsorització de la firm Privata, però aviat n’aconsegueixen una altra, ara és la marca de roba santjustenca Equipo’s qui fa l’apor- tació econòmica durant la temporada següent.

Després de diferents resultats, amb victòries exul- tants com un 52-0 contra els Pioners el gener de 1991, i l’arribada a la final de la lliga estatal en dues ocasions, quedant ambdues com a segon classifi- cat, i també després d’algunes derrotes estrepi- toses, els Trons deixen d’existir com a equip l’any 1996 després de jugar la vuitena edició de la Lliga NFA. Els principals motius de la desaparició van ser, d’una banda la manca d’esponsorització que feia

inviable el sosteniment econòmic de l’equip —en- trenador, lloguer camps, desplaçaments, etc. —, i d’altra la davallada del nombre de jugadors, molts d’ells captats per altres equips, fins i tot un parell de jugadors van arribar a anar a jugar a la lliga nord-americana, cosa que finalment va fer que no hi hagués prou plantilla per a resistir una nova lliga sencera.¹²³

En Vicenç Rodríguez, però, està molt orgullós d’aquests anys i de la tasca realitzada: «Va ser im- portant en aquella època, l’època dels porros i de la història que va ser molt trista d’alguns puestos, doncs aquí es va frenar bastant això […]. Els na- nos feien dins tot el que es podia, vida sana, per- què és clar, havien d’estar molt forts i preparats per a una història d’aquestes […]. Vàrem arribar a ser cinquanta i pico, eren els que necessitaves per ju- gar, i d’aquí Sant Just n’hi havien 25 o 30, el jovent d’aquella època.»

104. Hemeroteca Mundo Deportivo. Dimecres 5 de setembre de 1990.

105. Cròniques de Carme Porta. La Vall de Verç, núm. 131, maig-juny 1991. La Vall… núm. 133, juliol-setembre 1991. Recollides per Pere Font.

106. Entrevista a Joan Albert Sardà Rodríguez realitzada per Francesc Riera (04/01/2017).