Gener de 1939 De Just Desvern a San Justo Desvern

Jordi Amigó BArBetA

FrAncesc rierA PrenAFetA

Resum

Com s’acaba una guerra? Com és el darrer dia? Ho podem arribar a saber? Aquest article fa una aproximació a aquestes preguntes. Això és, explicar en detall de quina manera va ser el darrer dia del confl icte civil armat que entre el 18 de juliol de 1936 i el 25 de gener de 1939 va marcar la vida local. Els autors han recollit durant anys els testimonis de moltes persones que van viure en primera persona els dies previs al fi nal de la guerra a Sant Just Desvern, i han cercat en arxius de tot arreu documentació explicativa de les tropes responsables de l’ocupació militar, anomenada liberación durant quaranta anys. Partint d’una propaganda que minimitzava els combats i la resistència republicana, aporten evidències que dins del terme de Sant Just hi hagué petits combats i un de més important per ocupar la posició de Sant Pere Màrtir, que dominava l’entrada a Barcelona. El contrast entre les fonts orals, les fonts escrites i les restes materials que encara es conserven d’aquells moments permet una reconstrucció força fi del del que va passar i del que no va passar. Una de les coses que queden clares és que no va ser cap passeig militar, com ens demostra la localització, durant la recerca, de més de vint morts pels combats escampats per diversos indrets del que llavors era Just Desvern.

Paraules clau:

Guerra Civil espanyola, Sant Just Desvern, Barcelona, darrers enfrontaments, entrada nacionals, 13 División i XV Cuerpo de Ejército.

Abstract

How does a war fi nish? What does the last day of a war look like? Is there enough information available to fi nd out? This paper is an attempt to answer these questions. This work shines a light on the facts, people, and timeline of the last day of the armed civil confl ict that took place between 18 July 1936, and 25 January 1939; two and a half years that disrupted local life in many ways.

Over several years the authors have collected eye-witness accounts from people who lived through the fi nal days of the civil war in Sant Just (Barcelona). The authors have also thoroughly checked various archives in the search for documentation on the army units responsible for the military occupation resulting from the military takeover which for the subsequent forty years was known as the liberación (liberation).

Evidence is given of a number of medium and localised battles within the municipality of Sant Just. One of them involved the taking of the Hill of Sant Pere Màrtir, a strategically important position for controlling the approach to Barcelona. These fi ndings do not match the propaganda of the day, which minimized the local fi ghting and resistance of the republicans.

The analysis of diff erent information such as oral testimony, written and graphic documentation, and artefacts from the time has allowed a verifi able picture to emerge of what in fact did and did not take place.

From the information gathered here it is concluded that 25 January 1939 was no victory parade, and that the number of deaths resulting from the scattered fi ghting within the municipality of Sant Just exceeded twenty.

Keywords:

Spanish civil war, Sant Just Desvern, Barcelona, late fi ghting, fall of Barcelona, 13 Division and XV Army Corps.

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

Gener de 1939 De Just Desvern a San Justo Desvern

Introducció

Aquest estudi parteix de dues iniciatives paral·leles sobre els fets que ens ocupen: d’una banda, la ingent recollida de testimonis orals i documentació escrita, realitzada sobretot per Jordi Amigó, i de l’altra, l’estudi sistemàtic que membres del GERP (Grup Espeleològic Rats Penats) i del CES (Centre d’Estudis Santjustencs) iniciàrem l’any 2003 sobre les construccions existents a la muntanya de Sant Pere Màrtir relacionades amb la darrera Guerra Civil. Anàrem recopilant diverses informacions de testimonis, i arribàrem a la conclusió que la tarda-nit del 25 de gener de 1939 a l’indret hi hagué quelcom més que un simple tiroteig. L’afirmació queda reforçada pels materials, bàsicament cartutxeria, que encara després de setanta anys s’han anat trobant per la muntanya.

Pel que fa a Sant Pere Màrtir, en un primer moment la principal i gairebé única font d’informació directa sobre el combat fou el llibre escrit per un dels protagonistes, es tracta de Testimonio de dos guerras, del militar republicà Manuel Tagüeña Lacorte, i que publicà l’any 1973 quan estava exiliat a Mèxic. Alguns altres autors en parlen, però beuen majoritàriament de les pàgines de Tagüeña; aquest és el cas de Raimon Galí en el seu llibre L’Ebre i la caiguda de Catalunya. Darrerament, però, hem tingut la sort de poder aconseguir el relat manuscrit de Pablo Álvarez de Lara, capità legionari que encapçalà l’atac a la posició de Sant Pere Màrtir. La vida i la recerca sovint et donen alegries, i això és el que ens va donar el company Àngel Archilla Navarro quan va fer-nos arribar el nom del capità que havia ocupat el seu poble –el Vendrell–, era Pablo Álvarez de Lara Ramírez. A partir d’aquí, Archilla ens posà en contacte amb l’investigador Vidiella, qui ens va proporcionar el contacte del fill d’aquest oficial de la 22a Companyia de la 6a Bandera. El 2014 Fernando Álvarez de Lara Alonso ens rebia en un cafè de la plaça d’Oriente de Madrid, durant el 75è aniversari dels fets. Allà ens lliurà el que ell mateix qualificà de “regalo de Reyes”; no era res més que l’explicació feta de puny i lletra del seu pare del pas del riu Llobregat aquell 25 de gener de 1939. A tots ells, moltes gràcies.

Així doncs, amb el testimoni escrit d’aquests dos protagonistes principals, el recull del testimoni oral d’alguns espluguins i santjustencs (entre els quals cal destacar el de Joan Barreda Presas, entrevistat per primera vegada el 25 de gener de 1996, juntament amb Ramon Fontanals, per l’Arxiu Històric (AHSJD) en un programa de Ràdio Desvern en què es recordava el final de la guerra a Sant Just Desvern) i, en darrer terme, els materials bèl·lics localitzats a la zona, ens disposem a bastir una possible interpretació dels fets que ocorregueren aquell dia, previ a la caiguda de Barcelona.

Antecedents

Després de la desfeta republicana de l’Ebre i d’un breu període sense hostilitats destacables, l’exèrcit franquista inicia l’ofensiva de Catalunya. El 23 de desembre de 1938 comencen els combats al front del Segre, mentre que pel sud el Cos d’Exèrcit Marroquí, sota les ordres de Yagüe, ocupa la riba esquerra de l’Ebre des de Flix fins al Mediterrani. Aquest no es mourà fins al principi de gener, quan passarà el riu per Ascó. A partir d’aquí, i flanquejat pel nord pel Cos d’Exèrcit de Navarra, el Marroquí comença un avanç inexorable sobre les successives línies de defensa republicanes (L-1, L-2, L-3 i L-4)¹ establertes pel general Vicente Rojo, línies que aniran caient consecutivament amb pocs dies de diferència, la qual cosa donarà lloc al fet que la campanya sobre terres catalanes hagi estat denominada “La guerra relámpago” per part dels sollevats.²

El dia 5 de gener de 1939, la 13a Divisió del Marroquí prenia el vèrtex Tormo, prop d’Ascó, i el dia 15 va caure Tarragona. Aquell gener de 1939, quan les tropes de Franco ja havien trencat el front i la campanya de Catalunya arribava a la seva fi (aquesta seria la darrera ofensiva, no hi hauria cap aturada com havia succeït amb l’ocupació de Lleida i amb la reconquesta de la riba dreta de l’Ebre el 1938), el Govern republicà encara va cridar lleves per anar al front i a fortificacions.

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

A Just Desvern van mobilitzar-se veïns que van acudir a la crida; entre ells hi ha Sebastià Farràs i Amigó, Pere Fonolleda (de Can Marlès), que pertanyien al primer trimestre de la lleva de 1942, i Miquel Casanovas Bosch, de les lleves grans, mobilitzat per anar a fer fortificacions. No cal dir que en aquells moments molts homes ja casats i amb fills van decidir que no calia anar a una guerra que estava perduda.

Sebastià Farràs escrigué unes memòries en què relatava el seu cas particular:

“[…] demanaren el primer trimestre de la quinta del 1942, a la qual jo pertenexía i al mateix temps la quinta del 2122 i 23 o sigui que ens portaven vint anys. A Sant Just érem quatre el Batista Sunyer, que el donaren per inútil per la manca dels dits de la mà, un de can Fatxó que era fill de l’amo que no es va incorporà, al menys amb Mi i un dels pisos del Madriguera que tampoc el vaig veure enlloc, així es que vaig quedar sol.

Era a primers de Gener del 1939, la meva incorporació a files i vaig fer al canòdrom Barcelona que hi havia a les corts i llavors habilitat com a centre de reclutament, tenia jo a llavors disset anys i nou mesos, la meva mare aquell dia hem va volguer acompanyar i mentre m’esperava a que hem cridessin sens presenta un capità dient-nos que era el capità del cuartel de Jaume I, i amb les seves manyes ens va engatussar dient que hem col·locaria al seu cuartel i que ja ens podíem marxar que Ell es cuidaría de tots els tràmits; la meva mare veient-lo (tant bon home) encara el convidar a venir casa, i no se encara lo que l’hi va donar, el cas es que va marxar molt content quedant que ens trobaríem l’endemà al canodrom, Tu l’has vist? jo tampoc, el cas es que ens va prendre el meu equip amb tot el que portava i ‘Quien te ha visto no me acuerdo’ va ésser la meva

1. Sota la denominació L-1, L-2, L-3 i L-4, aquestes línies pretenien ser uns cordons de defensa de Catalunya concèntrics amb centre a Barcelona capital, però llevat d’alguns punts de la L-2 (riu Gaià) i de la L-3 a Ordal, ho foren més sobre el paper que en la realitat. La L-3, per exemple, en teoria anava des del Pirineu fins a Igualada, i des d’allí fins a Vilanova i la Geltrú, i un altre ramal per les serres d’Ordal i el Garraf.
2. “Blitzkrieg”, segons els alemanys que intervingueren en la campanya catalana, com a aliats dels sollevats.

primera quintada i ja hem tens a mi aquest cop tot sol a veure com ho soluciono. La situació era mes que difícil, ja que els reclutes tots havien marxat el dia abans, estava jo tot sol esperant s’hi apareixia aquell ‘Tio’, però com vaig veure que passaven les hores i allò estava consumat, hem vaig decidir i hem vaig presentar a les oficines preguntant per aquest capità –que no recordo el nom que ens va dir– i naturalment no existia. Vaig exposar el meu cas del dia abans i que com que el que els interessava era gent no hi posaren cap trava, hem prengueren la filiació i constava que era electricista i que fins l’endemà ja no m’incorporaria.

L’endemà amb un nou equip, ja ens ho teníem que portar tot, fins i tot el plat i la cullera, la mare altra cop va volguer acompanyar-me però en aquest cas no va passar res, vaig arribar i ens agafaren dotze o tretze i cap a l’estació del Nord a on ens carregaren en un tren de carga i direcció cap a Vic. Des d’aquell moment ja vaig perdre tot contacte amb la meva família i tot lo relacionat amb Sant Just.”

Explica que al segon dia d’estar a Vic va trobar-se amb el vell Bertran l’Alfons, vint anys més gran que ell, i mentre parlaven va venir l’aviació a bombardejar. El seu següent destí va ser Roda de Ter.³

El veí Miquel Casanovas i Bosch, Miquelitus, era de les persones grans compreses en la mobilització de darrera hora, la qual ordenava la seva incorporació a una unitat de fortificacions. Han estat diverses les persones de Sant Just que ens han explicat que sabien o havien vist el Miquelitus anar a presentar-se a l’Ajuntament, amb una pala i un pic, per anar a fer fortificacions al Llobregat. Joan Buxeda ho recorda:

“Va passar per davant de Can Vilà, i li van dir: ‘Però on vas?’ I ell amb la motxilla sí, sí, per anar a fer… Les fortificacions del Llobregat. Del Llobregat, sí, sí […] Però ell va anar-hi.”⁴

Ja són a Ordal!

La tarda del divendres 20 de gener, la 6a Bandera de la Legió i el 6è Tabor del Grup de Forces Regulars Indígenes –GFRI– de Melilla ocupaven el Vendrell.⁵ Cap al dia 20 els

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

tancs feixistes alemanys, espanyols i italians entraven al Baix Penedès, mentre la seva aviació actuava exitosament sobre els moviments de tropes governamentals i també sobre els civils que fugien cap al nord per les carreteres. Així, el dia 21 ja “alliberaven” Vilafranca, i l’avanç continuava: la 13a Divisió seguia l’eix de la N-340, la 105 anava per la costa, i la 5a Divisió de Navarra, pel Penedès vorejant l’Anoia.

Ja hem dit que el Govern republicà cridà a files les lleves de 1919, 1920 i 1921, homes de 40 a 42 anys d’edat, i facultava les autoritats civils i militars a emprar tots els ciutadans d’ambdós sexes i d’edats compreses entre els 17 i els 55 anys per fer fortificacions. Així, a partir dels dies 13 i 14 de gener, l’exèrcit mobilitzà els pocs homes que quedaven a la rereguarda per a la construcció de punts de defensa i l’excavació de trinxeres, tasca que portaren a terme especialment a Ordal⁶ i a diferents punts de la riba esquerra del Llobregat a la nostra comarca.⁷

Paral·lelament, els republicans, a mesura que es retiraven, anaven dinamitant els ponts, tant del ferrocarril com de la carretera. La defensa del Garraf estava en mans del tinent coronel Buxó, que amb el XXIV Cos d’Exèrcit es replegava per la costa, mentre que la línia d’Ordal era a càrrec de les delmades forces del XV Cos d’Exèrcit sota les ordres del tinent

3. FARRÀS I AMIGÓ, Sebastià. “Breus resums d’una història de la meva vida”. Pàg. 9-11. Realitzat el 1991 i lliurat en format d’opuscle durant el cicle sobre la Guerra Civil organitzat per la SEAS el curs 2009-2010.
4. Testimoni de Joan Cucurella i Seculí. També, Antoni Malaret i Amigó, Jordi Cardona i Gelabert i Pere Brull i Angela varen comentar en diverses ocasions que ho havien sentit explicar pel poble.
5. Àngel Archilla Navarro: “La capital del Baix Penedès, el Vendrell, cauria en mans feixistes a les quatre de la tarda. Aquella nit el comandament de la 13 Divisió encapçalat, pel general Juan Yagüe i el capità Pablo Álvarez de Lara Ramírez, amb part dels oficials que ocuparen la població, soparen al núm. 10 del carrer de les Quatre Fonts de la vila, on vivien Josep Güell i Magdalena Fabré. Aquell vespre s’hi presentaren els oficials informant que es quedarien a sopar a la casa. Els propietaris, amb gran temor, van respondre que tenien molt poc menjar per a tanta gent. La resposta d’un dels oficials va ser taxativa: ‘No se preocupen, nosotros tenemos de todo.'”
6. Testimonis recollits per Josep Mata Massana i Josep Solé Armajach, dins el projecte de recerca i divulgació denominat “Tots els noms (El Penedès, 1931-1978)”, de l’Institut d’Estudis Penedesencs.
7. AMIGÓ I BARBETA, JORDI. Algunes notes sobre l’ocupació de la comarca (gener de 1939). Testimoni de Josep Chalmeta, veí de Sant Boi de Llobregat, afectat per la mobilització de lleves per fer fortificacions. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat (museusantboi.blogspot.com.es).

coronel Tagüeña Lacorte. Va ser a Ordal on el comandament republicà decidí plantar cara a l’avenç franquista, i per aquest motiu Tagüeña va rebre el reforç dels soldats de la 196a Brigada Mixta, que s’havia embarcat a València a mitjan gener i va romandre a Barcelona fi ns al dia 21, quan va ser enviada a Olesa de Bonesvalls, on pernoctà ja el dia 22. Mentrestant, les restes del XV Cos d’Exèrcit es distribuïen per les diferents trinxeres obertes pocs dies abans pels civils a banda i banda de la carretera N-340.

Dues bateries d’obusos Schneider 155/13, mod. 1917, obrint foc contra posicions republicanes. Campanya de Catalunya, a fi nals de gener de 1939 (fotografi a distribuïda per l’agència Wide World Photos, 1939. Col·lecció dels autors de l’article).

Aquest va ser realment el penúltim gran intent de frenar l’escomesa franquista per ocupar Barcelona. Durant dos dies es desenvoluparen els combats, precedits per un intens atac de l’aviació nacional i posteriorment de l’artilleria⁸ sobre les posicions governamentals. Els soldats de la 196a Brigada Mixta acabats d’arribar es trobaren copats pels estratègics moviments de l’enemic, i malgrat els primers intents desesperats de resistència,⁹ acabaren fugint o entregant-se, cosa que provocà que fi nalment la brigada quedés totalment desorganitzada. Una maniobra de pinça protagonitzada per dues columnes franquistes,¹⁰ cadascuna a banda i banda de la carretera que puja al coll d’Ordal, i que confl uïren pel darrere d’aquest a la mateixa calçada davant mateix de la masia del Lledoner, tallà la retirada dels efectius que encara resistien per la zona, concentrats bàsicament al poble d’Ordal. El resultat foren molts morts, més de 300 presoners i la captura de força armament, especialment metralladores, diversos automòbils i camions, entre aquests un camió cisterna, una ambulància i fins i tot un tanc o carro blindat.

A Just Desvern, l’Hospital de Sang organitzat pel Comitè Local de la Creu Roja¹¹ a la torre Campmany de la Rambla feia un any que funcionava. Carme Grinyent tenia 22 anys i feia d’infermera. Tenien por que el front s’estabilitzés i que la resistència es perllongués. Des de la Creu Roja de Barcelona els van demanar que estiguessin preparats¹² per rebre ferits. Sembla que van organitzar un altre hospital aprofitant la partença d’un “càrrec” –ignorem si militar o civil– que hi havia a les torres “que ara viu el Sánchez Miró”:

“[…] ens la van cedir, vem anar a l’Ajuntament, […] perquè van dir que… Això… Des de la Creu Roja de Barcelona… Que ens teníem que preparar per si en aquí hi havia front. I aleshores vem anar a parlar amb l’Ajuntament. I l’alcalde que hi havia aleshores ens va dir: ‘Bueno, mira, mirem, ha marxat aquest senyor, aneu i feu-se càrrec d’aquesta casa.’ A llavors encara hi havia el pregoner, va fer un pregó dient que tothom que tingués alguna cosa, la voluntat de donar-ho

8. El 23 de gener de 1939 al matí, les bateries 9a i 12a de 105/11 de l’Agrupació d’Artilleria de Melilla, emplaçada al sud-oest d’Olesa de Bonesvalls, obrien foc contra el turó de Montau, situat 2,5 km a l’est de la població i que estava defensat per escamots republicans. A la tarda del mateix dia, forces de la 2a Agrupació ocuparen el barri de l’Hospital, i des d’allí arribaren fins al turó. El van ocupar després d’una feble resistència dels seus defensors, que finalment foren fets presoners. El mateix dia, des de la carretera d’Olesa a Avinyonet, prop del coll de Garró, les bateries 35a i 37a pertanyents al Regiment d’Artilleria Lleugera (RAL) núm. 11, enquadrades també dins el parc artiller de la 13a Divisió, i armades amb obusos del 100/17 (calibre 100 mm, longitud del canó de 17 calibres-1930 mm), dispararen 357 projectils trencadors contra les posicions republicanes d’Ordal.
9. Combats a Olesa de Bonesvalls, cim del Montau, turó de les Mentides – Crestabocs, trinxeres del Pago. Malgrat haver sofert més d’un centenar de baixes, Tagüeña a les seves memòries afirma: “El 23 de enero temprano, la 196ª Brigada, ya en primera línea se dispersó completamente sin combatir, derrumbándose las esperanzas que habíamos puesto en ella.”
10. El 1r Batalló de Mèrida avançà des de les Mentides per la serra de les Planes – turó de l’Oró cap al Lledoner. Els regulars del Tabor Ifni-Sàhara flanquejaren el poble d’Ordal per l’esquerra, tot passant per Can Mata del Racó (a Sant Pau d’Ordal), el Montau, i pel puig d’Agulles, des d’on segurament coberts pel fondo actualment anomenat de les Pedreres enllaçarien amb l’anterior columna dels de Mèrida.
11. Acta de 23 de gener de 1938. Expedients 1939. AHSJD.
12. Testimoni de CG conservat a la fonoteca de l’AHSJD.

perquè muntaríem un hospital. I bueno!, hauríem pogut muntar cinc hospitals, ens van portar llits, matalassos, ho vem muntar tot en una tarda, i sí, sí.”

Quan al gener del 39 la guerra s’acabava a Catalunya i el front s’acostava a Just Desvern, no havia de ser fàcil per a les autoritats municipals decidir què fer: si quedar-se o marxar. L’alcalde del poble, Alfred Arís Reynal, rebé aquells dies la visita del senyor Porta, un fabricant de teixits de Barcelona resident a la població, qui li demanà que no marxés, perquè hi havia molta gent que li estava agraïda per la conducta recta i honrada que havia mantingut. El batlle no va prendre el camí de l’exili¹³ i va optar per quedar-se. A les vuit del vespre del dilluns 23 de gener tingué lloc a la sala d’actes de l’Ajuntament una assemblea presidida per l’alcalde, amb l’assistència de regidors i veïns amoïnats pel que podia passar. Hi van assistir els següents edils:

Josep Rabassa Parladé	Àngel Granados Ortega
Francesc Vivés Font	Llorenç Urpí
Ignasi Roldan	Pere Moreno
Juli Izquierdo	Cristòfol Carcereny
Joan Garrigó	Josep Ibañez14

L’alcalde exposà que estaven en uns moments: “greus i dificilíssims” i manifestà que temia que es produís algun bombardeig o una acció bèl·lica a la població, i que calia protegir les dones, els vells i els infants. Afegí que temia que incontrolats aprofitessin les circumstàncies per cometre actes delictius i que calia, “amb el risc de les seves vides”, ser inflexibles contra els malfactors i tothom que intentés alterar l’ordre públic. Joan Santamaria digué que tota la gent d’ordre i de responsabilitat es posava al costat de les autoritats per emparar els més dèbils i mantenir l’ordre.¹⁵ L’alcalde i la resta de santjustencs es comportaren en aquests moments decisius amb una serenitat i una responsabilitat més que admirables.

Amb la voluntat d’establir una línia defensiva a la riba esquerra del Llobregat, aquell dilluns 23 van arribar a Roses de Llobregat soldats republicans d’una unitat formada a darrera hora amb les noves quintes cridades a files. Així ho digué la vídua del soldat republicà Joaquim Maymí Moré, natural de Tossa de Mar, de la lleva de 1922, que el 20 de gener es concentrà al camp d’instrucció d’Arenys de Munt, des d’on va ser destinat al Grup de Municionament i Abastaments del 2n Batalló de la 244a Brigada Mixta, de la flamant 77a Divisió.

Hi havia persones que, veient imminent l’entrada, optaven per marxar cap a camp obert. La família del santfeliuenc Joan Novell Campos¹⁶ vivia al núm. 32 del carrer Falguera, a tocar de la foneria de ferro de Pere Fisas, a Roses de Llobregat. El gran de la família va agafar por per tot el que es deia, per l’arribada de les tropes i pel retruny llunyà de canons a Ordal. Sembla que aquella tarda del 23 van optar per marxar al camp conegut amb el nom de Figueral del Roc, que tenien a la part més alta del Mas Lluí, a tocar del terme de Sant Just per sota de la Penya del Moro, arrendat a un veí que vivia prop de la carretera, a tocar del pont de la riera de la Salut. Afirma que hi van passar dues nits dormint damunt la palla en una barraca de camp. La vinya estava situada per damunt del torrent de Matases i s’hi accedia pel camí que va cap a Can Gelabert; una vegada passat el pas anomenat de la Mala Dona, calia girar a l’esquerra. La colla de santfeliuencs familiars de Joan Novell Campos que van optar per marxar del carrer Falguera i cercar refugi al Mas Lluí eren 11 persones: la seva mare, “Ramona” Purificació Campos Abellà; la seva iaia Teresa Chias; el seu germà Evaristo Novell Campos; ell mateix; la seva cosina; el seu cosí Ernest; el seu cosí Valeriano; la seva veïna de davant Margarita Marquez, filla de l’Ovidio; la mare de la M. Marquez, la Sra. Genoveva Cardon; la seva tia Pepeta Campos, i potser el seu avi.

13. Resum de l’entrevista feta a Alfred Arís i Reynal per Joaquim Carbonell,

Marcel·lí Giner, Sebastià Farràs i Jordi Cardona, el 14 de febrer de 1982. Exp. 1. 2005. AHSJD.

13. Els veïns assistents van ser: Marcel Vivés Pagès; Camprubí (capità del Comitè Local de la Creu Roja); Miquel Casanovas, Miquelitus; Josep Colet; Josep Isarn; Lluís Capdevila; Ramon Borràs; Ramon, Francesc i Isidre Campreciós; Josep Valls; Jacint Pons; Joan Viladoms; Vicenç Andreu; Just Vidal; Arcadi Cortès; Marcel·lí Llordella; J. Gelabert; Dr. Antoni Ribalta; Dr. Josep Sánchez; Josep Ribó; Jaume Oliveres; Sr. Escoté; Francesc Alba; Jaume Rius; Francesc Tresserres; Sr. Puig-Samper; Ricard Esmendia; Pere Bosch; Joaquim Olmos; Jacint Algué; Vicenç Andreu, i Espin.
14. Acta núm. 6. Expedients varis, 1939. Lligall 194-5. AHSJD.
15. NOVELL CAMPOS, Joan. Entrevista a Joan Novell Campos realitzada al Figueral del Roc, el 17 d’abril de 2000.

L’arribada al riu Llobregat i el penúltim dia de govern republicà a Just Desvern

La nit del 23 al 24 de gener els soldats republicans del V Cos d’Exèrcit abandonen la localitat de Martorell, fan volar els ponts sobre l’Anoia i el Llobregat i es posicionen a la riba esquerra del Llobregat, al vessant sota el turó del Telègraf. Mentrestant, pel litoral el XXIV Cos d’Exèrcit, afegit al XV Cos d’Exèrcit de Tagüeña, que compta amb les divisions 42a i 3a, i amb les restes de la 43a Divisió, abandona Castelldefels i el Prat en direcció a Barcelona. Els republicans no poden aturar l’avenç ni evitar que el poble d’Olesa de Bonesvalls sigui ocupat per la 4a Bandera de Castella de FET i de les JONS, pertanyent a la 13a Divisió.¹⁷ Després de bivaquejar per les altures d’Ordal, al final del dia 24 de gener, els nacionalistes assoleixen la línia del Llobregat. La riba dreta des d’Abrera fins al Prat resta sota el seu control. Només la 35a Divisió aguanta a la riba dreta del Llobregat a tocar del pont de Carles III davant de Molins de Llobregat, i ben aviat serà rellevada pels homes de la 42a, mentre la Legió Còndor alemanya emplaça les seves bateries del 8,8 per les altures que dominen tota l’extensió entre el Llobregat i Collserola.

Quatre peces de 105 mm de l’exèrcit insurgent disparant sobre posicions republicanes per tal de cobrir l’avanç de les seves tropes. Al revers de la fotografia hi consta que l’artilleria pesada feixista envià, el dia previ a la caiguda de Barcelona, 35.000 projectils darrere les línies dels governamentals (fotografia distribuïda per l’agència Wide World Photos, 1939. Col·lecció dels autors de l’article).

Emplaçament d’un grup artiller a Just Desvern. Dimarts 24

A dos quarts de quatre de la matinada, el general Vicente Rojo va enviar una directiva al cap del GERO, en la qual,en el punt 5.f , manava instal·lar una massa d’artilleria al sud del Tibidabo. El comandant general d’Artilleria Carles Botet i el major Ángel Paz Martínez es traslladaren de bon matí a la torre d’en Bertran i Musitu al Putxet. En compliment de la directiva de Rojo, Botet concreta que l’artilleria que defensarà la ciutat es formarà “a base del actual Sector Norte de la Agrupación de Defensa de Costas, y de una Masa Artillera de Campaña ¹a situar en la región al S. del Tibidabo, ó mejor aún al SO para aproximarla al Llobregat y alejar con ello los fuegos de la Artillería enemiga”.² Es van organitzar tres agrupacions:

· L’agrupació lleugera del capità Serveto, composta per tres grups: un de 80 mm S., un de 115 mm, un de 90 mm rígid de Costes i una bateria de 80 mm rígid de Costes.

· L’agrupació (2a de Maniobra) de la RGA, comandada pel major Fernández, composta per dos grups: un de 105 mm W., un de 105 L. Sch., i dues bateries de 76 mm L.

· L’agrupació de posició del capità Aznarez, composta per dues bateries de 150 mm.

El major Ángel Paz es va fer càrrec de la direcció i la coordinació d’aquesta massa artillera.³ A l'”Informe sobre la actuación de la artillería en la defensa de Barcelona”,⁴ fet a finals de gener per Carles Botet i Vehí, s’explica que corresponia a l’agrupació de la Reserva General d’Artilleria, dotada de materials moderns de tir ràpid, situar-se “…en la región de Sant Just Desvern”.

…peces d’artilleria republicana emplaçades al capdamunt de la segona pujada, prop de la masia de Can Modolell i de la benzinera.

Diversos testimonis orals recollits al llarg de molts anys ens han permès confirmar que el mateix dimarts ja van arribar i van emplaçar-se peces d’artilleria que conformaven aquesta massa. El carrabiner Jaume Xarau Coll era motorista enllaç i, en dirigir-se aquell matí des de Roses de Llobregat fins a la caserna de Barcelona per la carretera nacional, veié peces d’artilleria republicana emplaçades al capdamunt de la segona pujada, prop de la masia de Can Modolell i de la benzinera. Segons ens digué ell mateix, les peces estaven situades en “uns solars per edificar”. Ho recordava a la perfecció:

“[…] al pujar la pujada eh […], pujant a mà esquerra. Que hi havia aquelles torretes, que hi han, que eren de Can Modolell, que encara hi són. Allà hi havia els canons emplaçats […], uns canons mitjanets. No, els canons no eren molt grossos.”

Joan Urpinell explicà al bar de l’estació de la Garriga, mentre ens esperàvem amb el grup de la SEAS per fer la visita del refugi, el 10 de febrer de 2010, que el seu pare va veure aquesta bateria instal·lada a prop de la benzinera del Modolell. Recollit el testimoni de Pere Urpinell Pañella, ens va precisar que una peça estava emplaçada aquell matí al final del mur de Can Modolell, just on hi havia un transformador, i que va disparar mentre ell encara era a la benzinera. Era abans de les dotze del migdia i, a més, un camió que es retirava per la carretera s’aturà a la benzinera amb un soldat ferit i una metralladora antiaèria a la caixa del camió. Els soldats de la benzinera –recordem que estava ocupada per l’arma d’aviació de l’exèrcit republicà– van dir al xòfer que marxés, que si “tiraven” esclatarien els tancs de benzina i tot s’encendria.

Carme Roc vivia a tocar de la fàbrica de ciment i a uns 300 metres del Pont Reixat. S’espantà quan va veure unes peces d’artilleria camuflades amb branques d’olivera, prop de l’estrep del pont situat a la riba dreta de la riera del Pont Reixat. L’any 1996 encara ho recordava prou bé:

“[…] els rojos havien tallat moltes oliveres de per aquí i allà les escombraries del Sanson […]. Allà hi van fer els canons […]. I els soldats que estaven a dins deien:

—Quan sentiu que ens tiren d’allà en aquí, marxeu perquè penseu que us ensorraran la casa. Mentres no respondrem nosaltres, res.

[…] Aixòs els soldats, gent jove…[…], poder hi havia set o vuit homes […], lo més que hi podia haver-hi, xicots joves […]. I van tallar, les oliveres que aixís tapaven els canons, que no es veien, i tothom passava.”

Llorenç Sans Fàbregas, administrador de la fàbrica²¹ de caretes antigàs G2 de Roses de Llobregat, citat pel director tècnic d’administració senyor Alepuz, va acudir de bon matí ⁵a la Subsecretaria d’Armament de Barcelona, per conversar del final que estava per caure. Quan al migdia va tornar cap a casa seva, s’espantà en veure amb els seus propis ulls que uns “canons” s’havien situat al capdamunt de les pujades de Just Desvern. Va suposar que es volia fer resistència. No queda clar si veié les peces que hi havia prop dels xalets del Sagrat Cor o la bateria emplaçada a tocar del Pont Reixat (on ara hi ha el concessionari Nissan), o si va veure els morters i els obusos (“canons”) de tots dos llocs. La bateria del Pont Reixat devia pertànyer al mateix grup d’artilleria situat carretera amunt.

Mossèn Esteve Carbonell escriu, a la seva obra, que hi hagué bateries a les muntanyes de Ramoneda. No gaire lluny hi havia aquell dimarts en Josep Lluís Surroca i Pratdesaba, que havia anat a viure amb la seva família a la torre de Can Rovira. Ell recorda que la seva mare va espantar-se en veure com s’emplaçava una bateria de tres o quatre canons als terrenys de la bòbila del Cerdà, a uns 100 metres de la Torre Rovira⁶ a tocar del carrer de la Creu, on anys després hi hagué un forn de pa. Per aquest motiu, els seus pares van agafar por i van decidir retornar a la casa que tenien llogada al carrer de la Sala. El testimoni d’en Surroca⁷ es reforça amb la beina d’artilleria recollida en aquell entorn –dies després de finalitzar la guerra– per David Guasch i Dalmau, i guardada molts anys a la masia de Ca n’Oliveres.

Ara podem saber quines peces es van emplaçar a la bòbila Cerdà gràcies a la restauració i l’estudi de la beina –conservada per Carme Guasch– realitzat per Albert Riera Prenafeta. La peça és de fabricació alemanya i va ser feta el 1938 per municionar canons Schneider llarg de 105 mil·límetres, model 1913. A Catalunya només hi havia 14 peces d’aquest tipus i havien arribat la primavera de l’any 1938 procedents de França. A la documentació apareix com a Grup de 105 L. Sch. Aquestes peces s’havien tret d’un grup d’artilleria que

fi ns a Castelldans havia manat el capità d’artilleria Santiago Pey Estrany. Quan els italians van trencar el front per aquest sector, va caure presoner i el grup va quedar sota el comandament d’un company seu.

Detall del culot d’una beina de canó Schneider 105 llarg, on s’aprecia l’iniciador i les marques de fabricació. Va ser disparada i abandonada a l’antiga bòbila Cerdà i recollida per David Guasch i Dalmau. Restaurada i estudiada per Albert Riera Prenafeta (col·lecció de Carme Guasch).

El grup de 105 W (“wiquers” segons el document) seria el grup d’obusos Vickers del capità i veí de la Colònia Güell Jaume Martínez i Vendrell.²⁴ En Jaume escrigué que la seva artilleria va estar emplaçada a Esplugues (no deixa de ser “la region de San Justo” que diu el document citat) i que va tirar cap a l’altra banda del riu Llobregat. Mai va tenir en el canemàs dels seus objectius el seu poble: la Colònia Güell. Josep Padró ha manifestat en diverses ocasions que en Jaume personalment li havia confi rmat aquest detall.²⁵

No són només les tropes republicanes les que emplacen peces d’artilleria encarades al Llobregat. Les tropes nacionals també posicionen aquell dimarts bateries a l’altra banda del riu. Tenim la sort de disposar del document realitzat pel tinent coronel i comandant de l’Agrupació Artillera de la 13a Divisió, que ens deixà escrit el nom dels grups de què disposava:

· Grup de 075/27. · Grup de 100/17. · Grup de 105/11.

L’arribada d’un d’aquests grups ha deixat rastre a l’Arxiu Municipal de Torrelles, ja que l’ofi cial que comandava el Grup d’Artilleria de Muntanya del 105/11, de nom Eduardo Ufer,²⁶ va donar el vistiplau a la Comissió Gestora formada el mateix dia 24 per nomenar com a alcalde Ignasi Aparicio Riera. Els soldats nacionals van fer presoners diversos soldats que van quedar a la població més o menys vigilats. A la documentació es fa referència a la presència d’aquest grup artiller a Torrelles:

“Dia 24.- El Grupo de 105/11 acompaña a la Infantería en su avance, entrando en posición a 900 metros al E. del pueblo de Torrellas de Llobregat.”²⁷

A més a més cal afegir-hi la moderna artilleria que duien els soldats alemanys de la Legió Còndor: La Loca, de la qual hem localitzat imatges i testimonis orals, però malauradament no la documentació.

Just Desvern quedava d’aquesta manera a l’abast de l’artilleria nacional. El post de comandament del coronel Carlos Rubio, cap de tota la infanteria de la 13a Divisió de Barrón, s’emplaçà a Olesa de Bonesvalls, a l'”espolón N.E. del vértice Montant”. Protegir-se, optar per l’exili, quedar-se?

Amb aquest panorama al poble, els santjustencs van cercar refugis segurs, per això no és estrany que la família de Joan Cucurella Séculi i la família Buxeda s’espantessin amb tots aquests moviments de tropes i l’ordre de mobilització general. En Joan explicà que “tothom deia que bombardejarien Sant Just, i al bombardejar en cert modo et feia por i els meus pares també ja eren grans”.

La presència d’artilleria al poble els faria acabar de decidir de marxar a una barraca de pagès, situada en una vinya propera a la font del Broll –per sota de la Penya del Moro–, on van passar-hi un dia i mig.

24. Hospitalitzat a Barcelona després de resultar ferit al coll de Lilla. Aquell 24 de gener dirigia aquest grup d’obusos el tinent Simeó Martínez Bernabéu, nascut a Sueca però veí de València.
25. MARTÍNEZ I VENDRELL, Jaume. Una vida per Catalunya. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1989. Confirmat per Josep Padró. Va ser l’infatigable santjustenc Joaquim Carbonell i Calders qui, un matí de dissabte, va proporcionar-me per primera vegada aquesta dada, veritable espoleta d’aquesta investigació.
26. El nom d’aquest cap militar –s’havia distingit el dia del pas del riu Gaià– figura a l’acta realitzada el 24 de gener. Llibre d’actes de l’Ajuntament de Torrelles (ACBL). AMA. 43/11/39, pàg. 20.
27. AGMA. Rotlle 128, caixa 1575, llig. 11, carp. 40, arm. 43, pàg. 56.

Alguns soldats en retirada que eren veïns del poble feien cap a casa seva. El soldat Daniel Brull va arribar als pisos dels treballadors de la fàbrica de ciment el mateix dia 24, aprofità l’evacuació del seu hospital i el trasllat cap a Barcelona per escapolir-se i fer cap a casa seva. Joan Gironés i Sabaté, després de passar per Molins de Llobregat, va presentar-se en un lloc “de reagrupament” i l’ambient que hi va trobar era aquest:

“[…] ningú no tenia fe, tot es donava per perdut, Martorell ja era ocupat. Aixi fou com la majoria optarem per fugir a França.”²⁸

Josep Milà i Josep Colet, policies de la Generalitat i dirigents d’Estat Català, enllestien els preparatius per endur-se les seves famílies cap a la frontera. Les dotze persones van marxar entorn del migdia en un camió de caixa descoberta, on hi havia, d’una banda, el matrimoni format per Josep Milà Mitjans i Joaquima Ripoll Gelabert amb els seus fills Joan, Concepció i Núria, l’àvia Mercè Mitjans, el mosso Pep i el gos Popei; i, d’una altra banda, Josep Colet i la seva esposa Aurora Mitjans amb els seus dos fills. Es va afegir a la colla l’amic Peret Montagut.²⁹

Carme Roc tenia el seu marit al front i va ser de les que va optar per quedar-se i esperar el final, juntament amb la seva cunyada, la seva mare i els seus fills. Va dir:

“Jo no em don la gana de marxar. […] mireu, jo, tota aquesta colla de gent que ve aquí deixant un paquet, l’altre aquelles criatures mortes de gana, les criatures plorant, els homes plorant, tothom plorava. Doncs jo, per fer aquest [camí]… moro aquí i asunto terminat.”

Rafel Malaret, el seu pare i Marceno Campreciós aprofitaven l’absència dels soldats de l’aviació del magatzem de queviures instal·lat al carrer de la Creu –actual seu del PSC– per treure oli dels barrils que hi havien deixat.³⁰ Rafel Malaret i Amigó en recorda això: “sense saber-ho me’n vaig emportar un saquet d’espardenyes […], amb el pare vàrem agafar un sac de mongetes, un de cigrons i em sembla que també un de llenties…”. L’altre magatzem de l’aviació, situat a la fàbrica de Can Sauret –Les Banyeres–, havia quedat abandonat. Alguns

veïns van anar-hi a cercar queviures. Un dels pocs documents d’aquell moment ens diu que la nit passà amb “bastante tranquilidad, si bien las baterías de artillería de ambas fuerzas contendientes dispararon bastantes cañonazos, algunos de cuyos proyectiles cayeron en el casco de la población y en el ³¹₁ del vecino pueblo de Esplugas”.

En una barraca de pagès situada al vessant occidental de la Penya del Moro, les famílies Buxeda i Cucurella van passarhi tota la nit per por dels possibles bombardeigs de l’aviació o d’una preparació artillera. Arreu moltes persones grans pertanyents a les lleves mobilitzades per fer fortifi cacions esperaven un ràpid desenllaç que els lliurés del front, amagades en barraques, masies, grutes o a casa seva tancades.

El vespre del 24 al 25 els legionaris de la 6a Bandera ocuparen la muntanya de Sant Ramon, després de neutralitzar la companyia de metralladores que els carrabiners tenien posicionada al vessant sud. Poc després eren rellevats per forces de la 50a Divisió, fet que permeté que els de la 6a davallessin fi ns a Cirerer de Llobregat, ara novament Sant Climent de Llobregat, on feren nit. En aquesta població també hi havia fet cap el 6è Tabor del GFRI de Melilla 2, procedent –com la 6a Bandera– del quilòmetre 7 de la carretera d’Avinyonet a Begues.³² La proximitat d’aquestes unitats va fer que els republicans volessin els ponts sobre el Llobregat –pont dels Carros i pont del Carrilet– que

28. GIRONÈS SABATÉ, Joan. “Les meves vivències a la Guerra Civil”. A: La Vall de Verç, núm. 161, 15 de gener de 1994, pàg. 27.
29. Testimoni de Joan Milà Ripoll.
30. Testimoni de RFA, Sant Just, gener de 1996. Fonoteca de l’AHSJD.
31. Correspondència 1939. Alcaldia. AHSJD.
32. AGMA. Rotlle 128, caixa 1575, llig. 11, carp. 40, arm. 43, pàg. 29.

El pont del Carrilet sobre el Llobregat a Vilaboi, volat el vespre del dia 24 de gener (AHM de Sant Boi de Llobregat. Fons: família Roca Calmet).

unien la població amb la riba dreta.³³ L’arribada dels nacionals era qüestió d’hores.

Les tropes franquistes encenien fogueres que eren vistes des de la riba esquerra del Llobregat. Una pràctica habitual de l’exèrcit revoltat, tal com explica un soldat dels nacionals de la novel·la Incerta glòria, de Joan Sales:

“Vèiem les fogueres del nostre exèrcit que seguien les crestes de les ondulacions del terreny dibuixant el nostre front; en vèiem a centenars, potser a milers, a pèrdua de vista. Per contra els rojos no gosaven encendre’n perquè a la primera espurna la nostra artilleria feia ploure damunt seu una tromba de granades.”³⁴

És un relat literari agafat de la pura realitat. Ramon Fontanals vivia a la masia de Can Rodes, al costat de Can Cardona, contemplà una experiència semblant i explicava que aquella nit “vèiem els focs per les muntanyes de Sant Ramon i tot lo que és el turó de Torrelles […], tota la banda de Santa Coloma es veien focs dels soldats”.

Ramon Fontanals tenia molt bona memòria i molt bon ull geogràfic, no és gens estrany que veiés focs. Els legionaris de la 4a Bandera de la Legió pertanyents a la 2a Agrupació de la 13a Divisió, aquella tarda, després d’ocupar Torrelles de Llobregat, van ocupar el “vertice Torraxa”, que no és altre que el vèrtex de la serra de la Torrassa, o sigui, Sant Antoni o el Montpedrós, una cota de 348 metres que domina tot aquest sector del Llobregat. A un quart de cinc de la tarda, hora nacional (h/n), ja tenien a les seves mans la posició.³⁵

Carolina Romeu i la seva família varen passar part de la nit dins del túnel excavat a Sant Pere Màrtir, fins que algú els va dir que si tiraven una bomba volarien tots. Al túnel d’accés al dipòsit d’aigua potable hi havia emmagatzemades moltes caixes de municions i projectils, perquè feia funcions de polvorí. La Carolina explica que aquells darrers dies de la guerra va dormir damunt de les municions amb uns matalassos. L’any 2006 confirmà el que ja ens digué el 1997, que l’endemà van anar a dormir a la “mina”. Sembla que entre el túnel i la mina van dormir uns tres dies fora de casa seva. No estaven sols, en aquest amagatall s’hi van concentrar unes trenta persones, moltes de les quals parents del seu avi

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

V… EJECUCIÓN.

El avance será precedido de un bombardeo de aviación sobre la zona de los vértices Lacreu y Moro, y de concentracions de toda la Artillería de la D.I. y C.E.M. sobre las alturas de Molins de Rey los vértices Muley y Lacreu; iniciado el avance se alargará el fuego sobre el espolón del vértice Moro y cota 631 mientras el apoyo directo continuará protegiendo el avance de la infantería.

La 3ª Agrupación establecerá un fl anco defensivo a la izquierda retirando las Unidades a medida que vaya avanzando la 5ª D.I.

VI… ARTILLERÍA.

a).-Organización del Mando.

Apoyo directo…..1ª Agrupación- Grupo 105.

3ª Agrupación- Grupo 75.

Acción de conjunto………… Grupo 100/17. b).-Zona de asentamiento.

Desplegar lo más cerca del río que permitan las voladuras, para alcanzar a batir a vanguardia del objetivo.

c).-Concentraciones previstas.

Ademas de las señaladas en la ejecución del movimiento,sobre las cotas 364 y 387 de Valvidrera y vértice San Pedro Martir.

VII…CABALLERÍA.

Se situará en la zona entre la Palma y la carretera a Barcelona a la altura del Kilómetro 606, en reserva.

VIII…ZAPADORES.

Dedicaran todos sus esfuerzos a hacer viable la carretera Tarragona Barcelona para aproximar al río la artilleria y los camiones.

IX….ENLACE. a).-PP.CC.

De la División: COTA 257 (C. 1073-769)

Del comandante de la Infantería Divisionaria: Me lo comunicará oportunamente. b).-Eje de transmisiones.

Cervelló-Ermita del Remedio-Cota 257-San Vicente de Horts.

X….MUNICIONAMIENTO.

a).-Escalones rodados.

Para la Agrupación Norte se aproximará lo más posible a las tropas siguiendo la carretera general.

Para la Agrupación Sur, en Begas, donde se constituirá un depósito en tierra. b).-Escalones a lomo.

Una sección con cada Agrupación que efectuará el transporte de municiones desde los escalones rodados.

De O. de S.E.

EL COMANDANTE JEFE DE ESTADO MAYOR

[Signatura: Pedro Nerfebruno?]“

Totes les unitats de la 13a Divisió estaven en marxa cap al Llobregat:

· Des de les deu del matí (h/n), des de Sant Climent de Llobregat cap a Torrelles, el 6è Tabor del GFRI de Melilla, 2.⁴¹

· Els legionaris de la 6a Bandera emprengueren la marxa a les vuit del matí (h/n) en direcció a les altures situades a l’est de Torrelles. Miraculosament, Lluís M. Mezquida ha conservat el comunicat de ràdio de campanya on el tinent coronel Santamaria comunica al comandant de la unitat, Antonio Galindo Casellas, el següent:

“Con toda urgencia trasladese con las dos unidades al pueblo de Torrellas de Llobregat.”⁴²

Al seu nou emplaçament, va rebre l’ordre de creuar el Llobregat i ocupar l’ermita de Sant Pere Màrtir, per la qual cosa a les dotze del migdia (h/n) va iniciar “el avance para la ocupación del objetivo señalado por el mando”.

· Més tard, a un quart de dues de la tarda (h/n), com corresponia a qui havia dut la iniciativa de l’atac el dia abans, els legionaris de la 4a Bandera, amb l’11a Companyia al capdavant, van iniciar el descens del Montpedrós “bajo un intenso fuego de la Artilleria enemiga y de tanques hasta la orilla del rio Llobregat”.⁴³

Tagüeña, des de l’observatori, veié impotent els moviments:

“[…] de pequeños grupos de soldados en todas direcciones, sin saber si eran nuestros o enemigos. Los jefes de las divisiones 42 y 43, perdieron pronto el control de sus unidades y no facilitaban ningún informe. Lo único que podía hacer era ordenar a la 3ª División que ocupara posiciones en los linderos de Barcelona, mandar de exploración a mis escasos blindados y ordenar a la artillería que disparara sobre objetivos lejanos, los únicos seguros, en los puntos donde el enemigo estaba pasando el río”.⁴⁴

En un moment donat, Tagüeña parla dels atacs que l’aviació va dirigir contra el cim, amb greu perill per ell mateix i el seu propi Estat Major. Carolina Romeu sembla que també es referia a aquest atac quan explicà que estaven amagades, amb la seva germana, dins la mina situada darrere de la caseta de les Aigües.⁴⁵

La defensa de la posició d’observació anà a càrrec de soldats del minvat XV Cos d’Exèrcit, reforçats amb els efectius que Daniel Ballart, un oficial que ara feia d’enllaç per a Tagüeña, va situar per mirar de defensar Barcelona. Ballart va pensar que el que insinuaven els seus comandaments de defensar-se als carrers no era apropiat, i va creure que “el més pràctic era ocupar els punts més elevats, els contraforts de les muntanyes. Jo vaig col·locar gent cap a Sant Pere Màrtir, cap a Vallvidrera, cap al Tibidabo […] M’adonava que la guerra era perduda i que ja no hi havia res a fer”.

Comptava amb infanteria i una companyia de metralladores.⁴⁶ En marxar d’allà, va quedar per trobar-se l’endemà a l’Hotel Colón amb Tagüeña. Es refereix a aquestes forces Carolina Romeu Ortillés, quan insisteix a dir que uns soldats van instal·lar unes metralladores, aquell gener, al “Turó” –on hi havia hagut el reflector i la casamata (cota 278), al capdamunt de la font de la Senyora. Aquests soldats els van prohibir d’acostar-s’hi.⁴⁷ La metralladora dominava el cantó de la font de la Senyora i els turons on avui s’aixeca el final del barri de la Miranda, lloc per on van arribar, com veurem, les tropes nacionals. La situació, doncs, no era atzarosa.

Jo vaig col·locar gent cap a Sant Pere Màrtir, cap a Vallvidrera, cap al Tibidabo […] M’adonava que la guerra era perduda…

Una mica més lluny, al recinte de la fàbrica de ciment Sanson, La Auxiliar de la Construcción SA (LACSA), hi vivia la família Brull, en un dels habitatges destinats als encarregats. Durant aquells dies, especialment el matí del 25, a la fàbrica hi havia molt moviment, camions, tropes amunt i avall: “a la fàbrica Sanson estaven entrant molts camions de material de guerra que descarregaven a partir de l’ensacadora cap en dintre…”.

• AGMA. Rotlle 128, caixa 1575, llig. 11, carp. 40, arm. 43, pàg. 29.
• Arxiu personal de Lluís M. Mezquida consultat durant l’entrevista de l’any 1999.
• AGMA. Parte de operaciones llevadas a cabo por la Unidad de mi mando correspondiente a los dias 3 al 27 de Enero de 1939. Rotlle 128, caixa 1575, llig. 11, carp. 40, arm. 43, pàg. 41.
• TAGÜEÑA, op. cit., pàg. 279-280.
• Testimoni de Carolina Romeu i Ortillés, recollit a Finestrelles el dia 1 de febrer de 2003 per Francesc Riera i Prenafeta (Notes).
• TORRES, Estanislau. La caiguda de Barcelona 1939. Barcelona: Galba Edicions, S.A., 1978. Confirmat pel testimoni del mateix Albert Ballart Girona el 28 de desembre de 1996, que és J.B. a l’obra d’E. Torres.
• Testimoni de Carolina Romeu i Ortillés, el dia 1 de febrer de 2003, a Francesc Riera i Prenafeta (Notes).

Mentrestant, una “pava” ho observava tot amb els seus vols periòdics sobre la línia del Llobregat.⁴⁸ Aquest extrem el confirmà el mateix Tagüeña, que els patia a Sant Pere Màrtir. Daniel Brull Angela, que era soldat i havia estat ferit en un bombardeig d’aviació a Manresa, va perdre els nervis i va exclamar: “Compte que això…, aquí ho bombardejaran […] Aquí no podem quedant-se.” Veïns i veïnes de Roses també recordaven haver vist aquell matí un avió sobrevolant la població que va desaparèixer en direcció a Molins, possiblement una “pava”, l’avió d’observació, “el xivato”.

Fins a tal punt va insistir-hi Daniel Brull, que va arribar a convèncer els seus pares per abandonar el pis i anar cap a camp obert. Al cap de poca estona, la família va iniciar el camí per arribar a una barraca del Mas Lluí, on un conegut de la família, l’Adolfo, hi conreava unes terres, no gaire lluny de la capçalera del torrent de Matases, amb l’entrada encarada a muntanya, mentre que totes les altres la tenen direcció a mar. A la barraca també hi havia un matrimoni de Sant Feliu i el seu fill, que sembla que hi vivien.

Joan Cucurella pujà des de la font del Broll fins al capdamunt de la carena situada al coll de Can Solanes, i des d’allà contemplà el nucli urbà de Just Desvern. L’espectacle que veié –ell situa el fet entre les onze del matí i les dotze del migdia– l’amoïnà: observà perfectament com queien una bona pila de granades disparades per l’artilleria franquista –des de la riba dreta del flumen Rubricatus– sobre el tram de carretera comprès entre la fàbrica de ciment i la benzinera Modolell.⁴⁹ No era un fet casual, ja hem explicat que en aquest sector hi havia situades des del dia abans diverses peces d’artilleria. Les canonades procedien del tram situat entre Sant Vicenç i Sant Boi, el qual ja estava ocupat pels nacionals. Recordem que el Grup d’Artilleria del 10,5, des d’ahir a Torrelles, avui emplaça les peces en un indret amb visibilitat sobre el Llobregat i la riba esquerra, i és evident que ja duia a terme la preparació artillera que havia de precedir l’ocupació dels pobles de l’altra riba.

Una de les “víctimes” d’aquestes detonacions va ser la casa que anys més tard esdevindria el Bar Sant Pastor, a tocar de la fàbrica Sanson i de la carretera general. A la façana de totxos s’hi va clavar un fragment de metralla, i la xemeneia també va resultar malmesa. Carme Roc ens ho deia: “era d’URALITA. També estava un tros així trencat, una cantonada així, una lliscada, d’un tiro, d’un fusil…”. Ramon Fontanals també confirmà que aquell matí “va haver-hi bastant de soroll de trets”.

Al principi de la segona baixada cap a Sant Feliu, a la carretera, un tros de metralla va provocar l’ensurt d’Antoni Abad Fernández i de Bartomeu Deu, quan el ferro roent va trencar el mocador en què un d’ells duia un grapat de llenties. Els dos veïns de Roses de Llobregat retornaven a peu cap a casa seva des del Clot.

Més amunt de la fàbrica Sanson, a la dreta de la segona pujada, hi habitava Lluïsa Vidal i Fuertes, nascuda el 26 de febrer de l’any 1930. Concretament, vivia “entre el que ara en diuen la Torre de l’Hereu i el Walden, al camí vell de Sant Joan, al costat de cal Trullén, en una casa que en deien Villa María”. Les autoritats –probablement algun oficial republicà de la bateria que enfilava carretera cap amunt–, preveient la imminent entrada dels feixistes, li van ordenar d’anar a fer nit al refugi. La seva mare, Lluïsa Fuertes, mai no va voler amagar-se al refugi, deia: “vull morir mirant el cel”. Però aquell dia van anar-hi i la Lluïsa recorda que hi havia molta gent asseguda a terra, i alguns havien portat fins i tot matalassos i farcells amb objectes personals, roba, fotografies, etcètera. Hi havia persones que rondinaven perquè amb tants embalums no s’hi cabia. A una senyora li van haver de dir que no portés la gàbia dels conills. “Tothom mirava de salvar el que podia”, hi havia la por de no poder tornar a casa, fins i tot hom els va dir: “quan sortiu, tal com sortiu us aniran afusellant”. El testimoni diu que s’accedia al refugi per una rampa (sense graons) que començava pràcticament a les portes de la sala del Cinema Ateneu, i explica l’anècdota d’una senyora que carregava un cul-de-sac ple de pèsols secs, el qual es va

48. Testimoni de Pere Brull i Angela a Jordi Amigó i Barbeta. Entrevista enregistrada a l’AHSJD el 27 de gener de 1994. Vegeu també: BRULL I ANGELA, Pere. Barrejo la meva història amb Sant Just. Sant Just Desvern, 2001.
49. Testimoni de Joan Cucurella i Séculi, 22 de gener de 1996.

trencar. Tot el llegum es va escampar per la rampa, cosa que va provocar més d’una caiguda de la gent que hi entrava. Els pèsols procedien del magatzem de queviures que hi havia a casa del tocinaire Fosalva, el qual va ser assaltat per l’afamada població en fugir el personal que el custodiava.

Mentre succeïa això, al Mas Lluí la família Brull engrandia una gruta excavada al marge d’argiles de la capçalera del torrent de Matases, no gaire lluny de la barraca on es refugiaven. Pere Brull recorda que, mentre treien terra, van veure passar uns avions nacionals, i que les forces republicanes van contestar “amb bateries antiaèries […] des de l’antena de l’emissora de Sant Feliu […] allà hi havien, bateries antiaèries, vam donant-se compte que era un mal lloc, i: ‘Fora, hem de marxar d’aquí'”.

Les peces devien pertànyer a alguna brigada de maniobra en retirada de la DCA que cobria la zona. Poc després, l’oficial d’una columna de tropes republicanes en retirada cap a un centre de mobilització de Sant Cugat va demanar la documentació a l’Antoni i al Daniel Brull. El primer estava exclòs totalment del servei militar i els documents del Daniel deien que havia d’estar en un centre d’internament a Sant Boi, que en aquell moment ja era en poder de les tropes de Franco. L’oficial li digué: “aixó no té res que veure amb un centre de…, amb un hospital”.

Però en adonar-se que la tropa estava massa avançada, va deixar estar els papers i va arrencar a córrer per encapçalar la columna. Prop de la barraca de la font del Broll, on hi havia Joan Cucurella, també hi van passar soldats republicans que anaven retirant-se; eren els mateixos que havien interrogat als germans Brull? No havien menjat i les famílies Buxeda i Cucurella van compartir de grat amb ells els queviures que portaven. Un d’aquells soldats va dir que era de Cornellà.

Pere Brull i el seu pare, però, van pensar que potser estarien més segurs al poble, i van tornar a marxar per anar a casa dels seus amics Grifoll, prop del Casino dels Senyors, per veure si aquests els deixarien entrar al seu refugi particular. Confirmada la possibilitat d’estança, el pare retornà per avisar la família, mentre que en Pere, assabentat del saqueig de Les Banyeres, proposà quedar-se per poder anar a recollir queviures. El pare li digué que es quedés al poble i que mirés “d’agafar el menjar” que pogués.

Quan en Daniel Brull Aubi arribà al torrent de Matasens, inicià amb els seus fills i la seva muller el retorn cap a Sant Just; van arribar fins a la riera però enfront de la masia de Can Roldan el pas d’uns avions va tornar a atemorir en Daniel. El seu germà Pere comentà que es va sentir “descobert” afegint “com si els avions podessin veure que hi havia una persona”. L’Antoni, que ja era molt endavant, s’adonà que en Daniel s’havia amagat en uns canyars i digué: “No, no! Jo no segueixo endavant.” Per aquest pànic van haver de tornar endarrere. Els vols de l’aviació franquista eren incessants. Marià Amat, un veí de Sants, afirmava que aquell matí havien volat per damunt de Barcelona més de vuitanta avions.

Una mica més avall de Can Roldan hi ha la masia de Can Gelabert. Manuel Mariné i Santos, fill del masover, explica els fets que visqué la seva mare, Maria Santos Verdugo. Aleshores devia tenir uns 27 anys i vivia a Can Gelabert juntament amb l’àvia, l’avi i els fills, Manuel i Agustina, tots dos de curta edat, mentre que el pare i un germà gran eren al front.

El matí del dia 25 de gener de 1939, tres o quatre soldats republicans, que no devien tenir més de divuit anys i que digueren ésser de l’Hospitalet de Llobregat, es van presentar a la masia de Can Gelabert demanant a la masovera que, per favor, els deixés amagar a la casa. Venien fugint per dalt dels camps del Mas Lluí, anaven vestits de paisà, una mica esparracats i ja sense l’armament –que havíen llençat pels camps. Explicaven que un comissari roig els havia disparat en fugir i havia mort un company seu d’un tret. La dona, per por que en arribar els uns o els altres els trobessin amagats allí, i en conseqüència prenguessin represàlies contra ella i la família, els va dir que a la casa no, però que si volien es podien amagar dins la mina d’aigua de l’hort de sota la casa, cosa que finalment els xicots optaren per fer. Al migdia els va baixar una olla d’escudella i els va cridar des de fora la mina perquè sortissin, però aquests segurament per por no ho varen fer, tot i que la senyora va observar que s’havien menjat unes cols sense ni tan sols cuinar-les. Els va deixar l’olla a la porta i va anar-se’n cap a casa. Quan hi va tornar més tard, va veure que l’olla era buida, tot i que els soldats seguien sense aparèixer.

Els oficials de les peces d’artilleria situades al terraplè de la dreta del Pont Reixat,⁵⁰ per damunt de la via del tren industrial de la Sanson que arribava fins a l’estació de Cornellà, van rebre –o no– en un hora incerta d’aquell matí ordres de retirada. Carme Roc afirmava que al cap de 24 hores “van agafar els trastets i se’n van anar, devien manar retirada”. Ho sap prou bé, perquè van deixar abandonades al lloc on eren emplaçades les peces una pila de branques d’olivera. La Carme digué a la seva cunyada: “Vine, que m’ajudaràs a entrar l’olivera que ja se’n anat els soldats, […] i s’han emportat els canons. I amb aquella rama d’olivera taparem les gàbies dels conills, i les cabres que teníem, tindrem menjar per les cabres, una cabra i una altra.”

Les dues dones van tenir la valentia d’anar des de la barraca del Rabassa fins a casa seva i tapar amb les branques d’olivera abandonades les gàbies de bestiar situades al pati: “Vam venir i vam enterrar tot el que teníem en aquí al pati, ple de rames d’Olivera. […] ho vam fer al migdia.”

L’assalt al dipòsit de queviures de Les Banyeres Al matí, els habitants de Can Guilera s’havien reunit amb els seus veïns de Cal Rabà i de Cal Llonch, i amb el carro d’aquests darrers s’adreçaren cap a Can Sauret, més conegut popularment com Les Banyeres, ja dins el terme d’Esplugues (al carrer del Nord, a tocar de Just Desvern, al costat de l’actual plaça Maragall). Allà hi havia un dipòsit de la intendència militar que estava ple de sacs de llenties, sacs de cigrons, sacs de mongetes, sacs d’avellanes, llaunes de carn russa, sabó, oli i cacau.⁵¹ Els soldats de l’aviació republicana havien marxat deixant un magatzem curull de queviures, quan es va veure “que tot això ja s’acabava”, i molta gent el va assaltar per buscar els aliments. Veïns de Just Desvern i Esplugues de Llobregat aquell matí van compartir un objectiu: a peu, amb carretons i amb carros van anar cap allà a recollir tot el que van poder. Els que van anar-hi entre les deu i les onze del matí van aconseguir aliments “bastant desitjats”. El producte més preuat i buscat era l’oli. Quan les famílies de Cal Raba i Cal Llonch van arribar-hi, es van trobar una situació caòtica: per anar més de pressa a recollir, hom rebentava els sacs de llegums, les bótes de vi…; fins i tot sembla que una veïna d’Esplugues va morir en caure-li al damunt una prestatgeria carregada de sacs. Van veure que també hi havia bidons d’oli i bótes de conyac, però com que no havien previst dur garrafes, van decidir tornar-hi en acabar de dinar. Ramon Fontanals també hi acudí i així ens ho explicava: “No va ser arribar allà i agafar. Anàvem buscant, buscant. No? I a veure si trobàvem alguna cosa millor, perquè lo que abundava més era cacau, que ningú sabia lo que era. Ho deixaven.”

Pere Brull, ignorant el que succeïa al Mas Lluí, es va quedar a dinar amb uns amics seus (els Hortelano, els pares del Pascualín, el senyor Miró, etcètera) a la casa del senyor Grifoll, situada darrere del Casino dels Senyors. Quan ja devien ser les dues del migdia, Pere Brull s’atansà a Les Banyeres: només hi quedaven algunes avellanes, força llenties i molt de cacau. Amb aquesta oferta, ell optà per endur-se “una miqueta de cada”. Descriu amb aquestes paraules les quantitats de menjar que va trobar: “no amb la magnitud que jo vaig veure, era una cosa en aquells moments inclús no ho entenc, tonelades de tot, però es clar a llavors només hi havia llenties i cacau, però vaja vam tenir per més d’una setmana amb lo que vaig agafar”.

El pare de Pilar Farigola li digué: “Pilar, hem d’anar cap a Les Banyeres que m’han dit que encara en queden […].” Pare i filla van arreplegar un sac d’avellanes que van haver de buidar fins que el van poder alçar i un altre sac de llenties. Fins a primera hora de la tarda els veïns encara veien passar carretons i gent amb sacs a l’esquena.

Acció de l’artilleria i tarda del 25 Últimes granades d’artilleria i retirada de soldats republicans

Estant al refugi, Wifredo, germanastre de Lluïsa Vidal i Fuertes, veient que ja feia hores que eren allà dins sense menjar, va decidir, sense dir res a la mare, d’anar fins a casa (a tocar de Cal Trullen, a la carretera) a preparar una olla de llenties, la qual va poder dur un cop feta fins al refugi. Aquest testimoni

50. Testimoni de Carme Roc, que recollí les branques d’olivera que camuflaven els camions.
51. Testimonis de MCC, PBA, JCG, RF, DT i altres veïns de Sant Just Desvern.

ens fa notar que ho va haver de fer sota el foc i la metralla de l’artilleria feixista, que preparava l’arribada de la infanteria. La dissort va ser, però, que Wifredo –que no havia cuinat mai– hi havia ficat tanta sal que era immenjable i, malgrat la gana, tothom la va refusar llevat d’una cosina segona del pare –la Ferri–, que se la va menjar com si res.

Ramon Fontanals recordava que quan, entorn de migdia, tornava amb l’oli de Les Banyeres, cap a Cal Rodes, a la plaça Campreciós, “ja començaven a xiular algunes bales”. Possiblement, eren granades d’artilleria.

Cap a les quatre de la tarda, les famílies de Cal Raba i Cal Llonch, que havien tornat un altre cop a Les Banyeres, retornaven cap a casa, baixant pel carrer Major. En arribar tot just a la Rambla, de sobte per allà els camps d’ametllers del carrer de l’Ateneu i a cal senyor Bono caigueren dos o tres projectils de l’artilleria. El personal de la Creu Roja que ocupava la torre Capmany, a la cruïlla del carrer Major amb la Rambla, els cridà: “ajupiu-vos…, ajupiu-vos…”, però Joan Barreda i la seva família preferiren posar-se a córrer cap a casa, amb la intenció d’amagar-se al refugi que, juntament amb el veïnatge, havien excavat a corre-cuita els darrers dies.

Podem dir, doncs, que entre les tres i les quatre de la tarda hi hagué un intercanvi de morterades i canonades d’artilleria entre les posicions nacionals de la riba dreta del riu i les republicanes de l’esquerra, bàsicament situades a Just Desvern. Moltes granades van caure a Roses de Llobregat i Just Desvern, era una manera de fer marxar els darrers soldats republicans que ocupaven les poblacions i d’aplanar el camí a la Infanteria. El carrabiner Jaume Xarau afirma que, entorn de les tres de la tarda, s’inicià el que seria el segon canoneig de Just Desvern aquell dia. Aquests projectils només passaven per sobre de Roses per caure al terme de Just Desvern. El veí de Roses Josep Alcaraz afirmava que l’artilleria dels nacionals estava situada a Sant Antoni i disparava vers la Torreblanca. A casa seva també hi explotà una granada i els fragments que ell va recollir duien unes inscripcions alemanyes. L’endemà uns motoristes alemanys de la Legió Còndor van comentar, en arribar a la masia de Can Maginàs, que el dia anterior controlaven el sector des de l’altra banda del riu.⁵²

Jaume Xarau Coll és dels pocs que diu que les peces ⁸d’artilleria situades a Just Desvern van actuar: “les bales que van caure a Sant Feliu no eren dels feixistes, eren de l’artilleria que hi havia aquí dalt a Sant Just. Jo m’ho penso, eh, no tinc cap prova, però”.⁹ Mossèn Esteve Carbonell afirma que també hi hagué canons a la torre de Picalquers, però d’aquesta artilleria no n’hem trobat cap altre testimoni.¹⁰ La missió dels artillers era dificultar el pas del riu a les tropes nacionals, retardar-ne l’avenç i cobrir la retirada de les forces governamentals; seguien les ordres donades pel general Rojo. Gràcies al record de molts santfeliuencs que eren a Roses, es pot establir que almenys una quarantena de granades van caure a la població i rodalia, resultat de l’intercanvi de trets entre les dues ribes del riu. Causaren la mort d’un veí, ferides lleus a diverses persones i danys materials de consideració en immobles i carrers.

A Just Desvern tenim constància que van caure aquests projectils:

1r. Va malmetre, al carrer de l’Ateneu, una palmera del jardí de la torre d’Àngel Bono Cruixent.

2n. Caigué sense esclatar a l’eixida i l’hort d’Arcadi Cortés, al carrer Badó.

3r i 4t. Van espetegar a la masia de Can Ristol, situada a la cantonada de la carretera amb el carrer Bonavista. Les granades van provocar ferides lleus a Josep Massons, consogre del senyor Ristol.

5è i 6è. Ramon Fontanals ens deia que “van caure dues o tres bales” en una casa on vivien les tietes de Rodolfo Sánchez Cuellar, i que “encara hi ha senyals de metralla a les parets” de l’edifici situat a la carretera a la vora del cine Texas. 7è. Al cim de la Penya del Moro¹¹ hi caigué una setena gra-

nada trencadora, de la qual conservem l’espoleta de percussió CEBO de rosca francesa, emprada en projectils del 7,5, 10,5 i 15,5. Va ser recuperada a les excavacions arqueològiques de la Penya del Moro, dirigides per Josep Barberà i Farràs. 8è. Un projectil del 7,5 va caure sense esclatar a prop d’un garrofer de darrere la masia de Can Roldan.

9è. Un altre obús⁵⁶ del 7,5 va caure als camps, rere Can Gelabert. Tampoc va esclatar. El pare del senyor Mariné el va desactivar i actualment es conserva a la masia esmentada.

10è. Aquest projectil va causar, segons el senyor Mariné i el senyor Cortijo, la mort d’un soldat a la vinya de Cal Rodes. A l’indret actualment hi ha una nau industrial de color verd que fa cantonada entre l’avinguda de la Riera i el carrer Joan de la Cierva. La vinya la cuidava el senyor Fontanals, pare d’en Ramon, qui ens digué que aquest xicot mort “tenia el cap foradat d’un tros de metralla, d’una bala”, i que pels documents que duia van saber que era de Cervera⁵⁷ o de Manresa. Per damunt d’aquesta vinya hi havia els garrofers d’en Roca.

Granada d’artilleria de 75 mm caiguda sense esclatar als camps rere Can Gelabert, probablement disparada pel Grup Artiller de 75/27 de la 13a Divisió contra les tropes o emplaçaments republicans, entre el Mas Lluí i la riera de Sant Just  (foto: Francesc Riera Prenafeta).

11è. Sembla que al passeig que conduïa a Can Sagrera caigué un altre obús, segons explicava M. S. Coquillat. 12è. A prop del que era la torre dels Suïssos, situada a la cantonada del carrer Mare de Déu dels Dolors i el carrer Miquel Reverter, hi caigué un altre projectil, que va causar uns quants desperfectes al xalet que encara persistien quan els propietaris van retornar de Suïssa després de la guerra.

Carme Grinyent, infermera de la Creu Roja, ens diu: “Era uns bombardejos que feien que deien que regaven, perquè tiraven unes bombes molt petites només per espantar la població, i vem tenir aquesta sort. Que si les arriben a tirar grosses…”

Un xicot de Badalona anomenat Emilio Gotzems Reig pertanyia a la lleva del 36 i l’alzamiento el va agafar fent la mili a la zona nacional. Era amic de Pilar Gaig, va ser un dels soldats nacionals que en aquell moment ocupava la riba dreta del Llobregat i que contemplava com els soldats amb els quals ell anava tiraven amb artilleria cap al cantó de Just Desvern. En veure la maniobra, va dir als artillers: “No disparar que San Justo Desvern es sagrado. Cuidado San Justo Desvern, cuidado no tirar […]. Que tengo amigos muy buenos…”⁵⁸

musses, com hauria ocorregut si ho haguessin fet pel mig de poblacions com ara Sant Joan Despí o Sant Feliu de Llobregat.

La tercera unitat a passar el riu amb les dues anteriors va ser la 4a Bandera de Castella de FET i de les JONS. En la memòria escrita pel seu comandant podem llegir: “A las catorce horas, se emprende nuevamente el avance, cruzandose el rio Llobregat a las diez y seis horas, ocupando el pueblo de San Feliu de Llobregat, que después de ser reconocido se continuó la marcha rebasando el pueblo de San Justo.”⁷⁸

Darrere d’aquestes tres unitats seguiran els Regulars (1r Batalló de Mèrida): una mica més amunt, tal com hem vist, passen el riu davant Sant Vicenç dels Horts, protegits pel foc de les metralladores i les canonades de l’artilleria pròpia, que desestabilitzà la minsa defensa dels republicans atrinxerats a la riba esquerra. L’endemà, la 105a Divisió creuaria el riu entre Sant Boi de Llobregat, Cornellà i l’Hospitalet, “arrollando las dispersas fuerzas de la 43 División Roja desplegada en esa zona del Bajo Llobregat”.⁷⁹ Es dividiren en dues columnes, l’una cap a Esplugues de Llobregat i l’altra cap a l’Hospitalet.

Fotografia actual del riu Llobregat, prop del gual de Sant Vicenç dels Horts per on creuaren les tropes de la 13a Divisió. Es distingeix la riera de Torrelles i la muntanya de Sant Antoni al fons, amb la seva forma característica que recorda un volcà (fotografi a: Francesc Riera Prenafeta).

D’aquest pas del riu per les tropes nacionals només n’hem aconseguit parlar amb un dels protagonistes directes, es tracta de Francisco Gomis Casas, alferes habilitat de tinent a la 16a Companyia de la 4a Bandera de la Legió (que aquell dia actuava de reserva de les unitats d’avantguarda). Manifestà que recordava haver passat i baixat una muntanya en forma de volcà (Sant Antoni) i deixar, a mà dreta, un pont de ferro volat:

“—¿Recuerda el sitio más o menos? ¿Había un puente volado?

—Había un puente de ferrocarril volado…”

Aquesta referència a un pont de ferrocarril situa el pas del Llobregat, d’aquests soldats de la 4a Bandera, a l’esquerra del pont de ferro del Carrilet de Sant Boi de Llobregat, però a una distància inconcreta. Segons el Parte de operaciones llevadas a cabo por la Unidad de mi mando correspondiente a los dias 3 al 27 de Enero de 1939, signat pel seu comandant, Carlos Iniesta Cano, dos dies després dels fets van creuar el riu a un quart de sis de la tarda (h/n):

“[…] continuando la marcha hasta las proximidades del pueblo de Esplugas donde vivaquea hasta el dia 26″.

Per on van creuar el riu per arribar fins a les proximitats d’Esplugues i quin recorregut van seguir?⁸⁰ A l’obra de Torcuato Luca de Tena hi ha una referència èpica sobre aquest pas del riu per part de la 4a Bandera: “bajo una lluvia artillera se cruza –el agua a la cintura– el Llobregat”. L’horari que consta en els comunicats de ràdio de campanya de la 13a Divisió conservats per Josep M. Mezquida ens indica que la preparació artillera s’inicià, almenys, a un quart de quatre de la tarda i es perllongà com a mínim fins a les quatre de la tarda, hora nacional.

Retirada republicana de Just Desvern

Amb la Casa de la Vila de Sant Feliu ocupada a un quart de cinc i les tropes pujant cap a Just Desvern, sembla que, també pel cantó de Sant Joan Despí, una colla de nanos de la plaça Campreciós i del carrer de la Sala, amb Claudi Casals al capdavant, van fer cap al cementiri. En ple “sarau” i en plena retirada ja dels darrers soldats republicans, “veiem que anaven passant i algú va dir: “Estan abandonant, estan abandonant el front, l’exèrcit…”. Va córrer la veu del motiu: “Perquè els

78. AGMA. Rotlle 128, caixa 1575, llig. 11, carp. 40, arm. 43, pàg. 43.
79. ÁLVAREZ DE LARA, Pablo. Manuscrit.
80. Carles López Rovira, bevent de la mateixa font, dóna la mateixa hora a la seva tesi doctoral “La conquesta de Catalunya: Diari d’Operacions de l’Exèrcit del Nord (Desembre de 1938-Febrer 1939)”, pàg. 167. L’autor es basa en la documentació localitzada a l’AGMA (llig. 11, carp. 40, arm. 43).

nacionals, mal dits nacionals, estan ja arribant.” Entre els nois d’aquest grup hi havia Àngel Blasco; Pere Palau, Peret Gorreta; els germans Fontanals de Cal Rodes, i d’altres que Claudi Casals no recorda. Els soldats republicans en retirada els van impactar: “venien…, bé destemplats pobrets, gent jove”. Quan li vam demanar el motiu pel qual van acostar-se fins allà, va respondre:

“Oh perquè els vèiem a venir, els vèiem a venir, que anaven caminant, casi anaven descalços les sabates i les espardenyes, s’assentaven allà i em recordo que un d’ells… I em sembla que anaven amb la manta, portaven la manta així lligada a voleo, com una corretgera que es portava llavors a l’exèrcit. Jo recordo que un d’ells es va sentar… […] I aleshores recordo que un d’ells, em va dir:

—Et conec a tu, tu ets de la barberia oi?

—Sí.

—No em recordes a mi? Que sóc de la…, de la companyia elèctrica, que vinc a prendre la numeració del comptador cada mes?

I venia allà, de vegades aprofitava per fer … tallar-se els cabells a la barberia o així. S’estava allà sentat un rato. I per això em coneixia, no?”

…els vèiem a venir, els vèiem a venir, que anaven caminant, casi anaven descalços les sabates i les _espardenyes

Quan eren allà al cementiri en Claudi recorda perfectment que els soldats republicans van dir a la colla de nanos:

… “No aneu, no us estigueu més aquí perquè ja els tenim aquí darrere de tot, ja.”

Joan Barreda i la seva família, quan ja estaven arribant novament a Can Guilera, es van aturar en veure com per davant del matadero⁸¹ anaven passant els rojos en retirada, que en acostar-se els digueren: “amagueu-se…, amagueu-se… que ja estan en aquella fàbrica de ciment d’allí baix”.

Pere Palau i Andreu, nascut l’any 1924, vivia al carrer de la Sala, i en minimitza l’entrada: “Quan van entrar els nacionals al poble no van trobar cap resistència, no hi va haver-hi trets, els republicans van sortir cames ajudeu-me.” També ens diu que, fins poc abans, “al carrer de la Sala al començament de la tarda, hi havia una colla de soldats republicans que estaven dinant al mig del carrer, i en veure’ls van deixar el menjar i van sortir corrents”.

Per saber què va passar pel cantó de la riera comptem amb el testimoni del jove Pere Brull Angela, que cap a les ¹³quatre de la tarda, veient que els seus pares i germans no tornaven, decidí anar a buscar-los. Devien ser dos quarts de cinc aproximadament quan, on ara hi ha el monument a l’11 de Setembre, es va trobar amb una “central de transmissions” de l’exèrcit republicà, pertanyent a una brigada de la qual encara recorda que començava per 3. Li demanaren papers i on anava, i els digué: “visc aquí baix”, i el deixaren passar. Quan va haver avançat uns 400 metres més, però, va topar amb un escamot de soldats i amb un oficial que duia una pistola a la mà dreta i una “bomba de mà” a l’esquerra, el qual, adreçant-se-li en castellà, el va comminar a tornar enrere. El diàleg segons Pere Brull anà de la manera següent:

“—Visc aquí…, allà baix, a can Roldan…

—¿Pero no ves que ya están aquí?, ¿que no ves los tanques?… ¡Vuelve atrás!”

Quan li vam demanar si ell havia vist els tancs, va dir: “No!, em van dir: ‘Que no els veus!’ I jo creu-t’ho vaig veure. Em vaig acoquinar de quina manera…”¹⁴ Aquest oficial no el va deixar continuar. Havia començat la tornada cap al poble quan a la primera cantonada es trobà amb uns “pobres soldats” que estaven descansant en un marge, amb el fusell sobre les cames: “ells es van espantar… i jo més! Vaig sortir a tota marxa cap al refugi…”.

Quan per fi va arribar al refugi de casa del Sr. Grifoll exclamà:

“—Ja són aquí.

—Va, va, calla, coi, ja són aquí. Què vol dir ja són aquí?”¹⁵

Ningú el va creure, ell no havia vist les tropes nacionals, només li ho havien dit, però la realitat era que els nacionals no deurien trigar gaire a arribar.

Ocupació del Mas Lluí i de la Penya del Moro El soldat Josep Baleta Maylinch era fill i veí de Roses de Llobregat, pertanyia a la lleva del 35 i estava destinat al Cos de Tren aquarterat a la caserna de Pedralbes (Bruc). Cap al migdia hauria iniciat un trajecte de retorn a casa seva camps a través per la vall de Sant Just, que el va conduir fins al Figueral del Roc. Allí coincidí amb els deu o onze membres de la família de Joan Novell Campos, que hi havien cercat refugi espantats per les canonades i tot el que es deia. En Joan era un nen i va ser testimoni de la seva arribada: “[…] va vindre per aquestes muntanyes per anar cap a casa, i es veu que ens devia veure a naltros o sentir i va vindre aquí. I llavors nosaltros va ser quan li vem dir:

“—Queda’t.

—No, vull veure si em don temps d’arribar a casa.

[…] I se’n va anar, llavors quan van entrar. Al poc ja van entrar els nacionals, i hi havia… Entre la tropa hi havia molts més moros diguéssim que espanyols”.

El jove Josep va prendre el camí de baixada cap a Sant Feliu, però uns centenars de metres més enllà, quan va ser al lloc que el camí de dalt de la Salut travessa el torrent del Ricart –enfront de l’enderrocada casa del Bordet–, ensopegà amb tropes nacionals que pujaven de Sant Feliu. Cap a les cinc de la tarda un alferes de Regulars feia cap a la barraca del Figueral del Roc, on encara hi havia la família de Jaume Novell. L’oficial explicà que feia un moment “habían matado a un rojillo” perquè, segons digué l’oficial, no s’havia aturat quan li van cridar l’alto. Poc després, quan en Joan retornà cap a Sant Feliu, va poder veure estirat a terra el seu cos sense vida, al qual havien pres bona part de la roba, el rellotge, la cartera, la caçadora de pell nova…

Josep M. Mallol ens explica que la seva mare cada 25 de gener li explicava la batalleta que ella i la seva àvia havien anat des de la torre fins a la cantonada de Cal Carcereny –actual cruïlla Comte Vilardaga i rambla Mqsa. Castellbell–, on hi havia Can Dot, a “veure passar els primers soldats que anaven camí de la Salut”. Van caminar des de casa seva, “La Torre” de l’actual plaça Laujar de Andarax, uns 100 metres “fins a davant de cal Carcereny a veure passar les tropes que anaven, a peu camí amunt, en direcció a la Salut. I això eren les cinc de la tarda aproximadament. […] va veure que els soldats tiraven camí amunt direcció a Mas Lluí, eh? Direcció a la Salut”.

Va ser, doncs, pel camí de dalt de la Salut que les tropes van arribar prop de Cal Bordet, on van causar la mort de Josep Baleta. A uns 120 metres hi havia, a la llera del torrent, el matrimoni format per Daniel Brull i M. Cinta Angela amb dos dels seus fills, el Daniel i l’Antonio. Com que la cova, excavada al tortorà, no era prou gran per posar-s’hi tots, els pares estaven amagats al canyissar de la riba dreta de la capçalera del torrent de Matases, a tocar de l’actual barri de Mas Lluí, al límit del terme municipal entre Roses de Llobregat i Just Desvern.

En passar les avantguardes de les tropes nacionals, van veure el pare i la mare i els van fer sortir. Llavors, els dos germans van intervenir-hi per ajudar-los, posant les mans enlaire, mentre un soldat els interrogava. De sobte, en va aparèixer un altre al capdamunt del marge de la riera i, potser perquè es va fixar en els rellotges i els anells que duia cadascú, que podien semblar d’or, o perquè va observar un moviment rar, o perquè va pensar que era un soldat des d’una distància de cinc metres i en posició dominant, va disparar dos trets que van ferir-los. A continuació, va baixar al lloc on eren els nois ferits i va disparar dos trets més per rematar-los. Daniel Brull, que estava en edat militar i vestia pantalons de l’exèrcit, va morir a l’instant i el seu germà Antonio quedà molt mal ferit: tenia un tret d’entrada per la galta i sortida pel coll que li va tallar una mica la llengua. Van portar-lo de seguida dintre la barraca i van mirar de curar-lo.

Els van prendre el rellotge i una cadena que semblava d’or, però que no ho era, i van deixar l’altre, que duia una corretja vulgaris, que era un rellotge millor, i el sello, que sí que era d’or. Pere Brull, que ha explicat sempre i molt detalladament els fets, situa al voltant de les cinc de la tarda aquesta acció.¹⁶Les tropes nacionals començaven a “alliberar” el terme.

Al grup del carrer Falguera de Sant Feliu, refugiats una mica més amunt d’aquest indret on va tenir lloc la mort de Daniel Brull, concretament al Figueral del Roc, les coses els van anar millor. Van contemplar l’arribada del gruix de les tropes nacionals i van tenir ocasió, fins i tot, de parlar amb un alferes de regulars. Els van fer sortir fora de la barraca: “Ens va fer sortir aquí. Aquí no sé si hi havia un tronc o hi havia una pedra, i es va assentar aquí. Precisament va agafar a aquesta nena, la Margarida Marquez, i se la va assentar a la falda i va dir:

—Mañana tomaremos el café en Barcelona. Vosaltres us en aneu perquè els moros no hi ha… No són de fiar.

[…] suposo que devia ser regular perquè portava el casco aquell dels regulars, aquell vermell […] devia tindre suposo uns 40 anys, bastant plenet era, és dir es veia bastant grassó

[…] Un alferes que era de Barcelona.”

L’oficial no anava sol: “estava ell aquí però hi havia tot… Estava ple de tropa, mulos, i metralle…, metralladores”. Va ser en aquell moment que va tenir lloc el diàleg amb la mare d’en Joan, que els va deixar molt alarmats:

“—Hemos matado a un rojillo aquí bajo.

I llavorens els meus pares van dir, Bueno, la meva mare li diu:

—Com era aquest rojillo?

—Era un noi així, anava vestit de soldat.

—Doncs no ho era una família de… —Llàstima se veu que s’ha espantat.

I es va posar a córrer, li van cridar tres cops el alto i al no parar-se el van disparar.”

L’alferes els va recomanar que no es quedessin al camp: “Aneu a dormir a casa perquè aquí amb els moros i haver-hi dones i tot això, no és aconsellable que estigueu aquí.” Aquella mateixa tarda van baixar des de la barraca del Figueral del Roc, situada a la part alta del Mas Lluí, a tocar del límit amb Sant Just Desvern, fins al seu domicili del carrer Falguera. Van poder contemplar els efectius de tropa que pujaven:

“I metralladores, però escolta, munició i… Però, però barbaritat, eh. […]

I de tirs se sentia algun, d’això, sentíem algun tir, anaves

passant per aquí entremig de soldats, era tot un… Sí, sí anaven pujant, és dir tot això, exèrcit i tot això, les mules anaven pujant, pujant, pujant […] Soldats és dir amb seu armament, i després hi havia, diguéssim, la infanteria amb els mulos aquests, amb artilleria, que anaven.”

Quan li vam demanar cap a on anava tota la tropa, va dirnos: “No, més aviat tiraven […] cap al cantó de Sant Just.” Aquestes tropes ben bé podria ser que pertanyessin al 6è Tabor del GFRI de Melilla 2, on servia un oficial de Barcelona de nom Maristany. La documentació assegura que van passar per la població de Sant Feliu de Llobregat.

Damunt del torrent de Matases hi ha la Penya del Moro. Allà sabem del cert que un grup de soldats republicans mantenien la cota defensant-se amb una metralladora que disparava contra els primers soldats que pujaven.

Des de la masia de Can Parellada, situada al nord de la Penya del Moro i a la riba esquerra de la riera de la Salut (terme de Sant Feliu), Josep M. Mallol, des de la finestra del darrere de la seva masia, contemplava com uns soldats republicans en retirada duien una metralladora: “L’emplaçaven i tiraven unes quantes ràfegues cinc minuts.” Eren tres o quatre soldats i:

“anaven per la carena amunt, amunt, i quan eren a lo millor 50 metros amunt la tornaven a… i emplaçar i ‘ta, ta, ta, ta, ta, ta!’. Només per anar frenant l’avanç dels altres, eh…¹⁷ […] soldats republicans que anaven pujant per la Penya del Moro –de la Salut–, anaven pujant cap a la Penya del Moro, i anaven emplaçant una metralladora i anaven disparant per anar frenant l’avanç dels altres. […] I s’estaven, a lo millor emplaçaven la metralladora, unes quantes ràfegues i, i dos-cents metros més amunt, i tornar a emplaçar la metralladora per anar frenant. […] els altres… Devien ser els que devien haver passat per aquí, el camí del Mas Lluí, que ja anaven pujant i els altres els anaven disparant, per anar-los frenant i ells anaven disparant per tenir temps de, suposo, d’aconseguir la carretera de Vallvidrera i escapar-se, suposo, es clar. El meu pare ho estava veient des de l’habitació [diu]: ‘Jo els veia com anaven reculant i tornaven a muntar.’ Es clar, eren aquelles metralladores d’aquella època de tres peus, suposo que l’emplaçaven: ‘Ta, ta, ta, ta.’ Perquè els altres estiguessin una mica parats, i anar-se…”

Jaume Mir⁸⁶ explica que a Sant Just sentien els trets d’aquesta metralladora instal·lada pels republicans dalt la Penya del Moro.

Precisament en aquest indret s’han localitzat els següents materials:

BEINA 7,92 x 57

Troballa: Sondeig arqueòleg Raül Sanz previ als treballs d’excavació.

Data: 2001.

Localització: Dalt el cim de la Penya del Moro.

Coordenades: UTM x422248 y4583433. Altitud: 274 m.

Descripció: es tracta d’una beina de munició 7,92 x 57 JS, fabricada en llautó 72/28, amb encast de bala mitjançant pressió circular amb quatre barres a 90º. El marcatge (P-S*-155-35) ens indica que fou fabricada per Polte Armaturen und Machinen Fabrick AG Werke, Magdburg/Sachen (Alemanya), lot 155, any 1935.

Armes que disparen aquest cartutx:

• Fusells Mauser GW98 i GW98-24.
• Mauser Vz24.
• Carrabina Mauser K98az.
• Fusell i carrabina PWU 29kbk.
• Fusell metrallador PWU 28 (BAR).
• Fusell metrallador Lecky Kulomet 2B 26.
• Fusell metrallador Madsen.
• Metralladores MG13, 15 (Bergman) i MG34.– Metralladora Maxim MG08.
• Metralladora Browning, mod. 17 (PWU 30).

Descripció facilitada per Albert Riera Prenafeta.

Interpretació: probablement relacionat amb el niu de metralladores republicà durant la retirada del gener de 1939, tot i que el cartutx podria pertànyer a un contendent de qualsevol d’ambdós bàndols.

Ubicació: Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern. Peça: reg. de béns museables 73/2010.

BEINES 7,62 x 54R

Troballa: Excavacions arqueològiques d’Arqueociència.

Data: Entre el 30.10.2001 i el 2.3.2002. Localització: Dalt el cim de la Penya del Moro.

Coordenades: UTM x422248 y4583433. Altitud: 274 m.

Descripció: es tracta de dues peces, dos cartutxos sencers (beina i bala) del 7,62 x 54R Mossin-Nagant sense disparar.

Foren trobades per l’empresa Arqueociència durant la campanya d’excavació de la torre medieval de la Penya del Moro, dirigida per José A. Cantos Rueda, en el període comprès entre el 30 d’octubre de 2001 i el 2 de març de 2002, promoguda pel Consorci del Parc de Collserola. Les dades apareixen a l’inventari de materials de la memòria de l’actuació arqueològica, amb els números 20 (descripció: classe metall, bala, 1 unitat, cronologia 1936-39, bala i casquet sense disparar) i 32 (descripció: classe metall, bala, 1 unitat, cronologia 1936-39). Hi ha dipositada una còpia d’aquesta memòria a l’Arxiu Històric de Sant Just Desvern.

L’una porta el marcatge T (a dalt) i la xifra 29 (a baix), corresponents a la fàbrica russa de munició de Tulsa (Tulski Patronnyi Zavod) i a l’any 1929. L’altra du el marcatge T (a dalt) corresponent a la fàbrica russa de munició de Tulsa (Tulski Patronnyi Zavod) i la xifra 3 (a baix) corresponent a l’any 1923 (segons municion.org), o bé de l’any 1903 (segons Albert Riera).

Interpretació: probablement, relacionades amb el niu de metralladores republicà durant la retirada del gener de 1939. Podien ésser disparades pel fusell Mossin Nagant o bé per la metralladora Maxim.

Fotografies: sí (fetes al magatzem d’Arqueociència per Francesc Riera en data 23 d’agost de 2012).

Ubicació: magatzem d’Arqueociència, al polígon industrial Sta. Maria d’Artés (Bages).

BEINA 7,92 x 57 (8 mm Mauser)

Troballa: Francesc Riera Prenafeta. Data: 30 de juny de 2012.

86 Testimoni de Jaume Mir a Jordi Amigó i Barbeta.

Localització: Dalt la cota 248, a la carena que puja des de la Salut de Sant Feliu de Llobregat fins a la Penya del Moro. Al peu d’un antic marge de pedra.

Coordenades: UTM x421949 y4583415. Altitud: 248 m.

Descripció: es tracta d’una beina de 7,92 x 57 (disparada). Du el marcatge següent: DWM – L – L – J (DWM, Deutsche Waffen und Munitions fabrick; L-L, Lübeck Schlütup; J, any de fabricació: 1937).

Interpretació: probablement, disparada per un soldat nacional contra la posició de la Penya del Moro.

Fotografies: sí (escàner).

Ubicació: Francesc Riera i Prenafeta.

BEINA 7,62 x 54R i BALA

Troballa:	Francesc Riera Prenafeta.
Data:	30 de juny de 2012.
Localització:	Dalt la cota 248, a la carena que puja des de la
	Salut de Sant Feliu de Llobregat fins a la Penya
	del Moro. A tocar del sender que davalla de la Penya.
Coordenades:	UTM x421976 y4583399.
Altitud:	248 m.

Descripció: es tracta d’una beina rebentada de Mossin Nagant. Du el marcatge següent: U invertida (la L de l’alfabet ciríl·lic) i, a baix, les xifres 2.23 (fabricació Luganski Patronyi Zavod de Lugansk, Ucraïna, URSS, 1923).

Al seu costat mateix hi havia la bala sencera.

Fotografies: sí (escàner).

Ubicació: Francesc Riera i Prenafeta.

Josep M. Mallol explicava que a la masia de Can Parellada s’hi havia refugiat un grup indeterminat de persones, algunes, escapolides del front; d’altres, que no s’han presentat a les darreres lleves, i d’altres, temoroses dels projectils d’artilleria que disparen els dos exèrcits.

“Hi havia molta gent amagada, […] entre ells el meu pare, i va venir amb un permís, i tenia de tornar a marxar a […] Jo ja no me’n entorno, m’amago a la masia, però llavors a la masia hi havia altra gent d’aquí Sant Feliu.” Paral·lelament, un grup de soldats nacionals que pujava per la riera de la Salut van fer cap a Can Parellada, “podien ser un grup de 25 soldats, o una companyia que habitualment són 100 o podien anar 50 perquè, és clar, es van dividint”. A Josep M. Mallol –ell era un nen que aleshores tenia tres anys– li van explicar que al barri de Can Parellada tingué lloc aquesta escena:

“El que anava al frente d’aquell grup que va passar per can Parellada portava plànols militars i buscava, eee…, un camí per anar a parar a la Penya del Moro, que amb ell li marcava un camí que anava a la Penya del Moro. I el meu pare li va dir:

—Pues no

—Pues es que a mí me lo marca el plano. Mire, ve, aquí me marca un camino.

L’altre diu:

—Pues yo soy hijo de aquí…

Però un camí, pues bé, una pista bé:

—Aquí no hay nada.

L’hi va estar preguntant. Es veu que a ell li marcava una pista per can Massaguer. […] ell buscava una pista que passava per can Massaguer i anava cap a dalt la Penya del Moro.”

La mare de Josep M. Mallol, que pujà des de Sant Feliu per avisar els de la masia que les tropes ja havien ocupat el poble, va anar per la riera de la Salut. Recorda que hi va pujar entorn de “dos quarts de sis de la tarda, i encara xiulaven les bales […] les bales que xiulaven podien venir dels qui anaven Penya del Moro amunt”; quasi era fosc. La seva mare va arribar quasi junt amb els soldats que pujaven per dalt, que demanaven:

“—¿Hay hombres jóvenes, hay hombres en edad militar?

—No, no…

—A ver, que salgan. […]

—Vale, vale. Bueno, bueno. Preséntense en el pueblo, preséntense ustedes abajo en el pueblo.”

I se’n van anar cap a Can Furriol.

El pare de Josep M. Mallol llavors tenia 35 anys i els altres eren gent de més edat. Hi havia gent de Barcelona. Recorda que “hi anaven moros, però hi anaven soldats espanyols, també, o al menos els oficials eren espanyols, anaven barrejats moros i espanyols”. Josep M. Mallol explica també que algú del grup de refugiats a la masia va dir:

“—Agafeu un sac de garrofes, i fiqueu-lo aquí al portal perquè el que vulgui agafar garrofes… que ja no demanin menjar perquè…”⁸⁷

Conquerida la Penya del Moro (cota 274 m) per aquestes forces que pujaven del Mas Lluí, van prosseguir cap al coll de Can Solanes. D’allà tenim el testimoni de Joan Buxeda, que dóna fe del pas per aquell indret d’aquestes tropes nacionals que podem anomenar, per simplificar, columna de muntanya. Van passar molt a prop de la barraca de la font del Broll, on hi havia les famílies Cucurella i Buxeda. Joan Cucurella recorda que amb la mirada els soldats moros es menjaven les noies; de seguida va venir un oficial i els va fer prosseguir l’avanç, sense que hi hagués incidents. L’oficial els va aconsellar d’anar fins a Sant Feliu; pel que digué i va donar a entendre, ell en venia i podia garantir que la zona estava ja alliberada. De l’avenç d’aquestes tropes per les carenes en dóna testimoni una font escrita:

“Después de mediodía el ataque de los Nacionales adquirió su máximo desarrollo y entonces los vecinos de San Justo atentos a las incidencias de la lucha, pudieron apreciar como por el filo de las lomas que circundan la población iban ascendiendo largas hileras de tropas Nacionales en dirección al Tibidabo y a Barcelona.”⁸⁸

Progressió dels nacionals pel polígon del Sud-oest i per la Vall

Atemorits pel que sentien, veien, deien o s’imaginaven, veïns i veïnes cercaven tota mena de refugis. Pilar Gaig i Llavallol ens diu que “ens en vam anar tots a la mina [la que va a Can Cortès]”.⁸⁹ Magí Campreciós, el seu pare i la seva mare van agafar tota la família i van anar a un refugi excavat a la casa del carrer Bonavista, aprofitant la gruta de la carn. En aquell lloc hi van passar tot el dia. Des de l’amagatall van sentir els carretons de rodes de carro de casa seva, i van entendre que havien assaltat el magatzem de construcció, on hi havia un dipòsit d’alimentació de l’aviació. Des de dins van veure passar gent amb sacs, capses de galetes i bidons d’oli, mercaderies que traginaven amb els carretons de casa seva.

Al cantó de l’actual polígon industrial del Sud-oest, van ser diversos els grups de soldats republicans que van oferir una “certa” resistència a les avantguardes de les tropes nacionals que pujaven del cantó de Sant Feliu de Llobregat, entre la carretera i la riera. En tenim la constància que dóna la localització dels cossos sense vida als antics camps de conreu de l’actual polígon industrial del Sud-oest.

El primer es va trobar prop de la vinya de Cal Rodes, situada entre l’avinguda de la Riera i el carrer Juan de la Cierva, per damunt d’aquesta vinya, als garrofers d’en Roca.

Un segon combatent hi va perdre la vida, i pel que sembla era natural de Màlaga.

I també hi ha qui diu que dos o tres soldats van resultar morts per trets de bala enfront de la porta i la façana d’entrada al cementiri,⁹⁰ tot i que pensem que probablement van ser traslladats posteriorment i que no s’hauria produït la defunció allà.

Josefina Muñoz⁹¹ sembla confirmar aquesta hipòtesi. En preguntar-li sobre els morts trobats al cementiri, diu que els van arreplegar dels camps de la vora, “abans tot allò eren camps i vinyes”. Recorda que al turonet on avui dia hi ha la fàbrica Giró, i pels voltants, “pels camps que eren de cal Rodes”, hi van haver-hi bastants morts, “potser quatre o cinc…, potser deu o dotze…”. Aquests ningú els dugué al cementiri: “un va quedar mig enterrat, se li veia una cama, n’hi havia un, que això ho vem veure mon germà i jo, una pota que li sortia així…”. Pel que fa a la identitat, ho tenia molt clar: “els morts eren soldats rojos…”.

87. Testimoni de Josep M. Mallol, el 17 d’abril de 2000, al Mas Lluí.
88. Document d’Alcaldia. Correspondència 1939. AHSJD.
89. Testimoni de PG, Sant Just Desvern, juliol de 1995.
90. Testimoni de Claudi Casals Pagès enregistrat el 3 d’abril de 2000 i conservat a la Fonoteca de l’AHSJD.
91. Testimoni de Josefina Muñoz Roc, filla de Carme Roc, a Francesc Riera i Prenafeta (9 de novembre de 2013).

Més a prop de Sant Just, darrere la masia de Can Sagrera, a la part de terreny de cal senyor Sans que té al davant la masia de Can Roldan, també s’hi van trobar tres o quatre morts,⁹² segons Ramon Fontanals. Per darrere de Can Sagrera, passada ja la riera, una bala perduda d’antitanc⁹³ s’encastà a la façana de la masia de Can Mèlich, que ha estat conservada tots aquests anys per la família. Tal vegada una peça d’antitanc estava emplaçada prop de l’actual monument de l’11 de Setembre i disparava contra les tropes que ascendien per la riba dreta de la riera de Sant Just cap a la part alta de la Vall, o contra una posició de tropes nacionals situada darrere la masia que avançava cap al poble. En aquest sector, una mica riera amunt, hi ha també notícies que prop de la font de la Bonaigua els nois de la Creu Roja van recollir un soldat republicà. Prost Ferri,⁹⁴ encara que aleshores era un vailet de només set anys, recorda que els soldats de l’Exèrcit Popular havien emplaçat una metralladora sobre el mas de Can Cardona –on la família havia anat a cercar un refugi segur)– la qual devia dominar el pas sobre la Bonaigua, i que va ser canviada de lloc i retirada per indicació del seu pare als soldats.

Del pas de tropes per la masia de Can Vilà disposem del relat de Josep M. Reverter i Mallol, del 26 de juliol de 1996, quan explicà, en presència de la seva muller i de Jordi Cardona i Gelabert, que per la masia hi havien passat tropes mores, les quals van endur-se, van matar, van escorxar i van menjar uns caps de bestiar de la seva casa de pagès. Ho recordava amb aquestes paraules:

“—En aquí van entrar-hi, eeeeeeeeeeee, amb molta força, i segurament s’havien d’ajuntar per, per veure si feien alguna… Perquè per aquí mateix vem tenir els moros […] Aquí casa també van estar els moros.

—Van dormir els moros aquí a casa seva?

—No! Dormir, no. L’únic que van fer és si teníem caps de bestiar.

—Els hi van afaitar?

—Va ser per la seva panxa […] Sí, sí, en aquí s’hi van posar els moros.

—Quines, quines hores devien ser?

—Al migdia pels volts del migdia.

—Al migdia del 25?

—Això ho van posar, poder, una hora i mitja o dues. El temps de matar el bestiar i coure-se’l i marxar.”

Els anys transcorreguts ens fan pensar que la precisió horària cal rectificar-la i estirar-la més cap al caient de la tarda. Sembla que aquests soldats eren Regulars i havien de pertànyer a algun GFRI que operava aquell dia al sector. Possiblement pertanyien al 6è Tabor adscrit a la 1a Agrupació, que anirien per la vall.

Els diaris d’operacions de l’agrupació ens diuen que a l’esquerra del 6è Tabor avançava el 1r Batalló del Regiment Mèrida núm. 35, que s’establí per damunt de la carretera de Vallvidrera aquell mateix vespre, “en el centro de la línea de alturas” que precedien Vallvidrera i el Tibidabo. Qui en formava part amb tota seguretat era el soldat Salustiano Piñero Blanco, mort l’endemà, segons consta a l’esquela publicada a La Vanguardia del dia 30 de gener.⁹⁵ Aquest batalló pertanyia a la 13a Divisió, “La Mano Negra”, manada pel general Fernando Barrón Ortiz i una de les més temudes i bregades del Cos d’Exèrcit Marroquí que comandava el general Yagüe. Pensem que havia creuat el Llobregat prop de Sant Vicenç dels Horts.

Veiem que es compleix el que sempre s’havia dit respecte al fet que els nacionals van evitar que els soldats moros es deixessin veure pels nuclis de població, i que anaven pels afores resseguint les muntanyes, tasca també més perillosa. D’aquesta manera, els oficials espanyols es reservaven l’honor d’entrar a les poblacions, i no parlem ja de Barcelona.

92. Testimoni de Ramon Fontanals al programa emès per Ràdio Desvern el 27 de gener de 1994. Cinta AHSJD.
93. MALARET AMIGÓ, Antoni. Sant Just Desvern, un paisatge i una història. 1987. I testimonis de RF, 1994; JQC, 12 de setembre de 1995; JMF; masovers de Can Roldan; JG, i fitxa núm. 1 de l’inventari de materials museables

AHSJD.

92. Explicacions donades a l’Arxiu Municipal el 23 de desembre de 2014, en presència de Pere Font i Vicenç Duran, del Centre d’Estudis Santjustencs, que van organitzar la trobada.
93. Notícia donada per Jaume Fabre a la pàgina 25 de la seva tesi doctoral “La contrarevolució de 1939 a Barcelona. Els que es van quedar”.

L’arribada, el pas i l’ocupació del nucli urbà pels nacionals

Cap a un quart o dos de sis, una unitat d’elit de la 13a Divisió va fer cap a la cruïlla del carrer del cementiri i del carrer Carles Mercader. Ens referim a la 6a Bandera de la Legió, que tenia unes instruccions molt clares: l’ocupació del vèrtex “San Pedro Mártir”, excel·lent punt d’observació sobre Barcelona i la part baixa del Llobregat. Les primeres informacions sobre la presència de les tropes legionàries a Sant Just Desvern ens les proporciona el testimoni de Dolors Asmarats,⁹⁶ que, estant amb la seva cosina a Can Vilaret, els veié arribar pels camps, procedents de Sant Feliu i en direcció cap al poble. El següent testimoni és el d’un noi que aleshores tenia catorze anys, i que 75 anys després el seu relat, viscut en primera persona, ens servirà de fi l conductor per saber l’itinerari que realitzarien aquells soldats fi ns a Sant Pere Màrtir. Es tracta de Joan Barreda i Presas,⁹⁷ fi ll de Lluís Barreda Vicens i de Dolors Presas Fontanals, matrimoni que en aquells temps vivia a Can Guilera, casa situada a la cruïlla del camí de la Muntanya amb el carrer de Laureà Miró –més conegut, però, com a carrer del cementiri–, actual cruïlla dels carrers Miquel Reverter i Indústria, a l’indret avui denominat popularment “cases dels socialistes”.

No havien transcorregut més de cinc minuts des que la família Barreda s’havia amagat al refugi, quan entraren uns soldats franquistes i, apuntant-los amb el fusell, demanaren a crits: “¿quién hay?, ¿gente civil o algún militar?”. I en respondre que només hi havia paisans, els deixaren sortir. Un cop al carrer, l’ofi cial els digué que no tinguessin por, que no els passaria res, i ordenà fer, des de la cruïlla on eren, uns senyals amb banderes per indicar a les tropes que avançaven per la muntanya que el poble ja estava ocupat.

El mateix Joan Barreda ens confi rma, però, que en aquells moments la lluita a la Coscollera encara no havia remès: “per aquí sobre les muntanyes encara estaven tirant, allà sí, tiraven bastant, es veu que trobaven alguna força que els anava parant…”.

Fotografia de Joan Barreda i Presas contemporània dels fets. Correspon a la foto del curs 1937-1938 de les Escoles Nacionals (col·lecció de la família Cañadó-López. Publicada a Imatges dels grups escolars de Sant Just Desvern, de Pere Brull i Angela, CES, any 2000).

Les primeres tropes franquistes ja han arribat al poble: per la riera, pel cementiri i pels camps rere Can Vilaret i Can Guilera. Pel que avui entenem com l’interior del poble, el nucli antic, no s’hi coneix cap enfrontament tret del que Jaume Mir ⁹⁸ ens explicà, que la seva àvia li contava sempre: cap a les cinc de la tarda “hi va haver-hi una mica de pimpam-pum entre lo que és avui el xiringuito i el Parador, alguna resistència fl uixa, però no gaire…”. L’únic ferit lleu resultat d’una bala perduda a l’interior del poble del qual tenim notícia és el Sr. Jaume Odena, que quan era a l’entrada del passatge Bell-lloc –que permet accedir al Casino dels Senyors–, a la vorera del carrer Major,⁹⁹ va rebre l’impacte d’un d’aquests projectils que li causà danys lleus.

Desfilada de falangistes i requetès al seu pas per davant de Cal Bertran (Cal Llong) i Cal Rabà, el dia de Corpus Christi de 1939, quan encara no feia cinc mesos que per aquest mateix indret entraven les primeres tropes nacionals a Sant Just Desvern  (fons: Josefi na Martí. Còpia facilitada per gentilesa de Daniel Cardona i Pera).

92. Testimoni de Dolors Asmarats a Jordi Amigó i Barbeta.
93. Testimoni de Joan Barreda i Presas (St. Just Desvern, 1924-2014). Entrevistes realitzades per Jordi Amigó i Barbeta, la primera a Ràdio Desvern (1996), juntament amb Ramon Fontanals de Cal Rodes, i la segona al domicili de Joan Barreda (2010), juntament amb Jaume Mir.
94. Testimoni de Jaume Mir a Jordi Amigó i Barbeta.
95. BRULL, op. cit., pàg. 23. Poc abans havia estat al refugi del senyor Grifoll.

Va morir un 26 de gener, trenta anys més tard.

El soldat republicà Joan Muñoz Roldan, marit de Carme Roc, passades les cinc de la tarda, quan la seva esposa ja estava decidida a retornar a casa seva, a tocar de la Sanson, va comparèixer a la barraca del Rabassa. Els seus fi lls no el van conèixer: “Un home vell! Un home vell!”, deien els nens. El primer que van fer va ser treure-li la roba i posar-n’hi una de paisà.

Enmig dels intercanvis de trets, la sortida d’unes forces i l’entrada dels nous ocupants, es va crear una situació real d’inseguretat. Santjustencs i santjustenques van buscar protecció a molts refugis de circumstàncies. Pilar Farigola, la seva germana i el seu pare van optar per anar a Can Ginestar. Ramon Fontanals, a primera hora de la tarda, va traslladarse amb la seva família al refugi del Grup Escolar Municipal (Antigues Escoles de l’Ateneu). La galeria subterrània tenia l’entrada pel carrer Montserrat i una sortida pel camp d’ametlles que confrontava amb la sala gran de l’Ateneu i el mateix carrer de l’Ateneu. La família va prendre la decisió de marxar de Cal Rodes en sentir els retrucs dels canons nacionals que tiraven contra la bateria situada a la bòbila Cerdà des de baix al Llobregat. El seu pare va ser qui prengué la decisió.

Alguns veïns –pocs s’atrevien a treure el cap i, encara menys, a sortir al carrer– es van reunir a l’inici del carrer Laureà Miró, més conegut com a carrer del cementiri o de l’escorxador, i anaven veient entrar els soldats nacionals. Un comandant els va demanar si algú coneixia una muntanya “con un nombre de santo”. Un dels reunits va respondre: “Sant Ramon”; algú altre, “la Penya del Moro”; Joan Barreda va proposar “Sant Pere Màrtir”, i fou aleshores quan el comandant va dir:

“¡Ah!, eso mismo, eso mismo, San Pedro Mártir… ¿Tú sabes dónde es?”

Quan el comandant li va demanar si hi sabria anar, Barreda va contestar que estava “cansat d’anar-hi”. Les instruccions no es van fer esperar: “Pues venga, vámonos, ¡acompáñanos!”, li va dir el militar davant l’estupor de la seva mare, que es va posar a plorar, mentre l’oficial intentava tranquil·litzar-la dient-li que no li passaria res. Així doncs, la columna guiada pel santjustenc va enfilar el carrer que menava a Can Ginestar –actual Carles Mercader–; arribant a la plaça dels Estudis, una trentena de soldats republicans els estaven esperant amb els braços aixecats per rendir-se. L’oficial els va dir que romanguessin allí i que s’entreguessin a la tropa que venia darrere. Ells tenien pressa, no es podien aturar, calia arribar a l’objectiu abans que l’enemic s’adonés de la situació.

Sense saber-ho ni els uns ni els altres, van passar molt a prop del refugi on Rafel Malaret i Amigó va dirigir-se, situat sota el campanar, al qual s’entrava des del carrer Bonavista. Segons ell, eren prop de les sis de la tarda quan “vaig veure el Valls, campaner, que m’esperava. I em diu: ‘Rafel vine per aquí que això porta a sota el campanar’. Allí vaig trobar el pare i la mare que ja hi eren, amb tot una colla de veïns d’aquell lloc. […] Mentre estàvem allí vàrem allotjar un soldat de la República…”.

Pilar Farigola Planas també era a prop, en concret a la masia de Can Ginestar. Ens diu que ella no va sentir cap tret, allà estava en companyia de diversos membres de la família Modolell.

Joan Barreda ens explica que durant el camí anaven més aviat en formació i no pas desplegats en ordre de batalla. Van passar per darrere l’església, Cal Llarg i van pujar cap a la Creu del Pedró, i van seguir per l’indret conegut com els Pins d’en Farré, tot i que el gener de 1939 els pins ja havien desaparegut a causa de la necessitat de llenya durant la guerra. Tot i que en un escrit de l’Ajuntament de Sant Just fet amb posterioritat s’hi deia que “A las cinco de la tarde ya no se oía ningún tiro; la batalla, como todo el mundo lo esperaba, estaba ganada”,¹⁸el testimoni del Sr. Barreda permet matisar que als afores no era ben bé així. Quan començava a fosquejar, a la Coscollera encara hi havia trets i en Barreda no veia gaire clar això d’anar al davant de tot, així que decidí endarrerir una mica la seva posició i posar-se a la dreta de la columna de soldats que anava pujant, “perquè si ve alguna bala, primer que els toqui a ells que no pas a mi”. Estaven vorejant per ponent el turó del Temple o puig Marrobí, cota 268 m dels plànols de l’època. Els legionaris arribaren a una zona descoberta sota el punt d’observació republicà; la situació era tensa; començaven a baixar cap al collet (plaça de les Bruixes), però curiosament no es va produir cap tret. L’enemic semblava que no s’hagués adonat de la seva presència, tot i la seva privilegiada posició. Es van dirigir cap al Pou del Vernís (actual plaça Mireia) i, un cop allà, van agafar un caminet de carro que sortia de la font de la Mandra cap a l’esquerra per anar pujant a buscar el camí que uneix Vallvidrera amb l’ermita. Arribats en aquest punt, la conversa entre en Joan i el capità que comandava la tropa anà d’aquesta manera:

“JB: —Bueno, ustedes lo ven, la silueta del castillo, arriba hay un castillo, nada más.

Ofi cial: —¿Que no te quieres quedar?

JB: —No, no, jo no em quedo, jo me’n vaig cap a casa.”

Aleshores, el capità li preguntà si fumava, i en Barreda contestà: “Sí, i tant! fulla de patatera, d’estrepa, i de tot!” Així, el capità manà a l’enllaç que li donés un parell de paquets de tabac. Mentre el soldat li donava tres o quatre paquets de tabac com a agraïment, la columna va seguir pujant i ell inicià la

tornada al poble. A mesura que anava baixant els soldats li anaven donant tabac, “toma chaval, toma chaval, venga”; la columna era llarguíssima i quan en Joan arribava a Cal Llarg (Ca l’Oliveres, darrere l’església), on coincidí amb els darrers, diu textualment: “llavorens ja no sabia on fotre el tabaco, jo, butxaques, a la pitrera, per tot arreu anava carregat de tabaco, jo […], vaig arribar a casa, que potser portava trenta paquets de tabaco, aquí el tabaco era moneda, el que ells no tenien era paper, però tabac… Com que ells tenien les Canàries…”.

…el capità li preguntà si fumava, i en Barreda contestà:

-Sí, i tant! fulla de patatera, d’estrepa, i de tot!

Camí de la Creu del Pedró. Fotografi a de l’any 1923, on encara es poden apreciar els  Pins d’en Farré sota el turó del Temple, i al fons, l’ermita de Sant Pere Màrtir (foto: Joan Artigues Carbonell Fons: Joan Artigues Carbonell. Arxiu Nacional de Catalunya).

Quan en Barreda va arribar de nou a casa seva, encara s’escoltaven trets per la zona de la riera, de Can Gelabert i també més amunt, per Can Vilar; en canvi, no recorda haver sentit cap tret a Sant Pere Màrtir, d’on acabava de venir.

Pel que fa a la circulació de les tropes per l’interior de la població, anem llestos si ens fiem de les fonts escrites: ben pobres i ben oficials, i bastant allunyades de la realitat. Diuen el següent:

“[…] en grupos muy poco numerosos entraron en el pueblo parte de las Tropas Nacionales vencedoras, y, todo el pueblo al reconocerlos los aclamó y vitoreó con entusiasmo indescriptible.”¹⁹

Engracieta Pascual és l’única supervivent entrevistada que era a l’Ajuntament la tarda del dimecres 25, i explicà que l’entrada tingué lloc sense pena ni glòria, lluny del que es diu a l’anterior font escrita:

“—[…] a la tarda només hi havia el noi de la Marieta Blai i nosaltres, allà a la plaça. Perquè tothom estava amagat […] Fosques i vespre […] va venir un militar, ja sopàvem nosaltres, estàvem tancadets allà al menjador… A dins de l’Ajuntament, amb el papa (Vicenç Pascual, l’agutzil), la mama i jo…

—I no hi havia cap regidor ni l’alcalde?

—Ningú. Ningú si… I va preguntar si havien vingut a prendre posició, el papa va dir:

—No

—Doncs així deuran fer l’entrada demà al matí […] —Podem anar a dormir?

—Sí, sí.

Vam anar a dormir i com vam ser a dormir llavors…”²⁰

Un tinent que anava amb les tropes franquistes avisà els veïns i veïnes refugiats sota el túnel del campanar, on hi havia Rafel Malaret i Amigó, que ja podien anar cap a casa, que no els passaria res. Va ser llavors que el soldat republicà que hi havia cercat protecció es va entregar a l’oficial.²¹

A la masia de Can Ginestar hi havíem deixat Pilar Farigola. Passat un temps, ella i el seu pare van decidir que ja podien anar cap a casa. Abans de marxar, la senyoreta Assumpció els va dar una ampolleta de vidre estreteta plena d’aquell vi tan bo del celler, un vi dolç. Joan Farràs Bigues¹⁰⁴ i el seu cosí Sebastià Farràs –que optà per quedar-se a Sant Just quan passaven en retirada–, amb la seva dona i el seu fill, estaven amagats en una mina on també hi havia, a l’altre cantó, un senyor de Cal Xicó i l’Arcadi Cortès.

Darrere de les primeres unitats que van traspassar el riu Llobregat van seguir les de reserva. L’ocupació de Molins es va retardar: tot i que el pont de Carles III no s’havia enderrocat, la resistència de l’exèrcit republicà, que encara comptava amb algun blindat, i el retard dels efectius de la V de Navarra ho van fer possible. Els republicans, tot i que el pas per Sant Feliu estava tancat, podien escapar-se per la carretera de Sant Bartomeu de la Quadra, Santa Creu d’Olorda, Can Cuiàs i Vallvidrera. Les tropes nacionals que avançaven per la vall de Sant Just i altres soldats franquistes que havien avançat per la riera de la Salut i per les Torres de Dalt i la Torre del Bisbe enfilaven amunt i s’apressaven a tallar la carretera a Vallvidrera.

Va ser el 5è Tabor del GFRI Melilla 2 el que va ocupar el poble de Molins de Rei, i el Tabor d’Ifni-Sàhara va conquerir en marxa ràpida el vèrtex de La Creu (Santa Creu d’Olorda), segons la memòria de la 3a Agrupació,¹⁰⁵ “estableciendo con el Bon. de Mérida una línea hasta la cota 276″. La Penya del Moro té marcada la cota 276 al mapa militar que duien les tropes nacionals, si bé a la Penya del Moro s’hi establí aquell vespre el 1r Tabor del GFRI de Melilla 2.

Al mateix document llegim un detall arxivístic ben curiós: “en este dia se le captura todo el archivo del Ejército del aire del enemigo. La pregunta que ens fem és: on? Havia de ser al sector d’operacions de la 3a Agrupació que inclou Molins i Santa Creu.

El 73è Batalló de Toledo comandat pel capità Álvaro Álvarez del Manzano i el 1r Tabor del GFRI Melilla 2 comandat pel capità José Fluxá Garau –pertanyents a la 1a Agrupació– van quedar a disposició del tinent coronel de la 3a Agrupació, destinada a ocupar la zona de Molins, Sta. Creu i la carretera de Molins a Vallvidrera. Els documents especifiquen que les dites unitats “vadearon el rio a la altura de San Vicente de Llob[regat] acampando sobre la margen izquierda del mismo donde establecen linea de [vigil]ancia”.

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

El 73è Batalló de Toledo va passar el riu a les sis de la tarda ²²²³(h/n) i va acampar a un quilòmetre del riu, al marge dret,²⁴fent servei de vigilància i seguretat. També sabem per un comunicat signat per José Fluxá, capità i cap accidental del 1r Tabor del GFRI Melilla 2, que tenia la missió de traspassar el riu “acolados con las Unidades de la 2ª Agrupación, pasando entre el Vértice Moro y Cota 412, hasta alcanzar la línea Vallvidrera-Ermita San Pedro Mártir”. El mateix document especifica que l’execució de l’ordre va ser d’aquesta manera:

“A las 8’30 sale el Tabor haciendo alto en el km. 38 en espera de órdenes, recibiéndose estas a las 15 horas que inicia la marcha en dirección a San Vicente de Hort, pasando el rio Llobregat a las 16 horas por la derecha de este Pueblo y situándose a las 20 horas en Vértice Moro montando un servicio de Vigilancia.”²⁵

Feliciano Baratech Alfaro era cronista en un dels periòdics de la zona nacional, seguia les tropes de la 13a Divisió del Cos d’Exèrcit Marroquí o potser les de la V Divisió del Cos d’Exèrcit de Navarra, manat per Solchaga. Escrigué sobre els moviments de les tropes nacionals aquella tarda del 25 de gener:

“[…] se desparramaban por los montes que constituyen las espaldas de Barcelona por el Oeste y llegaron a Las Planas, a Vallvidrera y a San Pedro Mártir, forjando la tenaza en cuyos dientes quedaban aprisionados el Tibidabo y el funicular de Vallvidrera”.²⁶

Els combats del 25 de gener de 1939 a la muntanya de Sant Pere Màrtir

Reconstrucció idealitzada de les estructures i defenses existents al cim de Sant Pere Màrtir, el gener de 1939, a partir de diversos testimonis orals (dibuix: Francesc Riera Prenafeta).

Per diversos testimonis sabem que el cim de Sant Pere Màrtir, denominat efímerament Monte Ascaso pels republicans, va estar ocupat militarment des dels inicis del confl icte. Una de les primeres actuacions va consistir a fer-hi arribar una pista apta per a camions accessible des de la ja existent carretera de les Aigües. Aquesta va permetre la construcció de tres plataformes per instal·lar una bateria de peces antiaèries.¹⁰⁹ Una garita controlava l’accés a l’observatori instal·lat dins les restes de l’antiga fortifi cació i ermita, observatori que comptava amb una torre de guaita amb coberta, a la qual s’accedia mitjançant una escala de mà, però que disposava d’un forat circular al mig de la plataforma amb una barra vertical que permetia un ràpid descens als soldats en cas d’atac aeri. En aquesta torre hi havia permanentment soldats amb prismàtics vigilant l’arribada de l’aviació enemiga. Unes piles de sacs terrers, disposats en forma de mitja lluna, es repartien al voltant de l’ermita fortifi cada. Sota el mateix cim s’haurien excavat tres galeries que confl uïen en una sala central. Filferrades de punxes –textualment “d’espino”, ens diu Bartomeu Fontanals– i alguns pous de tirador excavats a la roca protegien els vessants. Prop de la caseta de les Aigües, la immensa sala que menava als dipòsits subterranis d’aigua servia també d’amagatall i dipòsit de munició. Sobre el barri de Fines-

La caseta de les Aigües, abans de l’inici del confl icte (fotògraf desconegut. Publicada a l’obra Sociedad General de Aguas de Barcelona: memoria sobre las instalaciones, editada l’any 1925. Reproduïda de l’exemplar de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona).

Arguments a favor: durant tot el confl icte, la gran sala subterrània d’accés al dipòsit d’aigua, a tocar de la casa dels guardes, va estar habilitada com a magatzem de municionament, i tenia un escamot d’artillers permanent de guàrdia, els quals acabaren fent-se una caseta d’obra a l’exterior. La seva proximitat a l’ermita fortifi cada, convertida ara en observatori, és palesa; topogràfi cament lligaria fi ns i tot el descens des del vèrtex fi ns a la caseta que Tagüeña ens detalla, quan diu que preferí baixar pel vessant oriental, més escarpat, en comptes de l’occidental, més suau. Tagüeña diu que cap bombardeig va tocar l’observatori, però fa esment que alguna bomba sí que va arribar a tocar el seu quarter general, afi rmació que coincidiria amb una informació facilitada per Carolina Romeu,¹²¹ fi lla dels guardes de la caseta de les Aigües, que aleshores tenia set anys i hi vivia amb els seus pares. Ens explica que en aquella època, cada dia cap al vespre, per por dels bombardejos, agafaven els matalassos i anaven a dormir en una galeria subterrània que es troba una mica per damunt de la casa. Recorda amb esgarrifança que una tarda, estant ella i la seva família al refugi de la mina, sortí amb la seva germaneta Angelina, de quatre anys, a orinar a fora, quan de sobte començaren a bombardejar la muntanya (la Carolina parla d’aviació). Un grapat de pedres van rodolar pràcticament damunt seu, així com un fragment de metralla, que els passà rasant. A conseqüència del bombardeig, el galliner de la caseta de les Aigües quedà destrossat i els animals que hi havia, tots morts.

Arguments en contra: aquesta edifi cació es troba a uns vuitanta metres per sota l’ermita i a uns 150 metres de distància d’aquesta;

La placeta dels Xipresos, l’any 2012, indret on hi havia hagut fi ns als anys seixanta la casa de la família Müller, coneguda com a “torre dels alemanys” (fotografi a: Francesc Riera Prenafeta).

Arguments a favor: quant a situació, la seva panoràmica sobre la plana baixa del Llobregat, i sobre Barcelona des de Montjuïc fins al Carmel, és excepcional. Estava ben comunicada –carretera de les Aigües– i molt a prop també de l’observatori i els dipòsits de municions soterrats. Els masovers vivien en un annex de la casa,  no a la mateixa torre. Es deien Perdigó de cognom i anaven a refugiar-se molts vespres al túnel sobre la caseta de les Aigües, per tal de dormir protegits de les bombes. Les explicacions de Tagüeña sobre l’aproximació a aquesta, quan decideix baixar pel vessant oriental més escarpat, tenen sentit. Carolina Romeu explica que un dia que anava caminant amb la seva mare –la Sra. Ortillés– i la seva germaneta des de la torre dels alemanys cap a casa seva, les van començar a tirotejar des de dalt del cim; després es va deturar el foc en adonar-se que no eren soldats, i les van deixar passar.¹²³ Així, van poder arribar sanes i estàlvies a casa seva. Tot sembla indicar que es tractava del mateix dia 25: els legionaris van veure moviment de tropes per allí i les van confondre perquè ja estava vesprejant. També faria entendre l’ocupació dels dipòsits i els equips d’observació; els primers serien a la caseta de les Aigües, i els equips d’observació, al cim. A favor d’aquest argument també cal esmentar el fet que Carolina Romeu diu que, quan els masovers venien, hi hagué un tiroteig entre la casa de les Aigües i el xalet dels alemanys. Per què?

Un altre argument a favor seria que fi ns a l’avinguda Pearson actual, on podien tenir els vehicles, hi havia només uns 700 metres, i a tocar tenien la força de la caserna del Bruc. La baixada es faria pel camí que mena al segon dipòsit d’aigües, i d’aquí a l’avinguda era una baixadeta de res per a un militar bregat com Tagüeña i la seva plana major. En un no-res eren a la ciutat.

Arguments en contra: la seva situació exposada la feia molt vulnerable a l’atac aeri. En esclatar el confl icte, els seus propietaris d’origen alemany, per por de les represàlies, optaren per marxar al seu país d’origen. Van deixar com a masovers el matrimoni format per Carmel Perdigó i Àngels Bosch, la fi lla dels quals, Magdalena,¹²⁴ nascuda allà mateix l’any 1936, ens explica que no recorda –pensem que llavors no tenia ni tres anys– que hi haguessin soldats. Aquest punt el confi rma Carolina Romeu quan ens explica que la família Perdigó, molt amics dels Romeu –la mare de la Carolina havia fet de llevadora pel naixement de la Magdalena–, anaven aquells darrers dies també cada vespre a dormir dins la mina amb ells –fi ns i tot portaven els seus propis matalassos.¹²⁵ Tampoc Renata Müller recorda que els pares, en tornar després de la guerra, tinguessin notícia de l’ocupació, ni que sigui temporal, de la casa.

c) La casa de la Lluna. Situada també al peu de la carretera de les Aigües, a uns 800 metres de l’anterior torre dels Müller en direcció a Can Caralleu. Encara resta dempeus, malgrat la seva deixadesa.

Arguments a favor: els arguments pel que fa a la situació són força favorables a aquesta hipòtesi, car estaria prou a prop de Sant Pere Màrtir i alhora ben comunicat amb la Bonanova a través dels accessos a la torre Güell, més coneguda per haver-s’hi ubicat, l’any 1927, el restaurant La Font del Lleó. Aquest restaurant, durant els anys de la guerra, s’utilitzà per a hostalatge de tropes: concretament tenim constància de l’estada aquí dels primers artillers de procedència majoritàriament basca, que el 1937 es dedicaren a tasques de fortifi cació de Sant Pere Màrtir.¹²⁶Aquesta casa també quedava més propera a la carretera que puja de Sarrià a Vallvidrera, teòric punt fort, que juntament amb Sant Pere Màrtir i el Tibidabo concentrava les tropes del cordó defensiu que encerclava la capital per la part de la serra del Collserola.

Arguments en contra: la descripció de l’accidentat itinerari de baixada cap a la caseta pel vessant oriental durant el vespre tindria un cert sentit, però no quadra el fet que Fusimaña li proposés davallar pel vessant santjustenc per arribar-hi.

d) La casa sobre Can Moragues (també coneguda com a Can

Grau). Situada al peu del turó de la cota 278, on els republicans havien bastit un habitacle subterrani per a l’aixopluc del personal de servei del refl ector de la defensa antiaèria. S’hi accedia amb vehicle des del camí que, procedent del raval de Sant Mateu, menava al coll de Finestrelles, i d’allí, cap a Sarrià passant per sota La Font del Lleó (avinguda Pearson). L’edifi cació actual, curiosament, conté un vell rètol amb la inscripció “La Casita” als vidres de la porta d’entrada.

Arguments a favor: queda a mig camí entre Esplugues i la Bonanova. Recordem que a Esplugues el 125è Batalló de Metralladores dels republicans encara resistia aquell vespre, i que aquests havien pres posicions defensives en diferents indrets, entre els quals el campanar de l’església. Havien preparat la voladura del pont sobre el torrent d’en Farré i havien col·locat unes barricades a l’altre costat per tal de frenar l’avenç per carretera cap a Barcelona. Cal afegir que una trentena d’efectius del 32è Grup de Guardes d’Assalt –encara sobreviu Martí Bielsa– reforçaven la posició del pont protegint els soldats de demolicions. També resistia Josep M. Lladó Figueres, major d’un batalló de la 176a Brigada Mixta¹²⁷ pertanyent a la 55a Divisió enquadrada al XXIV Cos d’Exèrcit.

123. Testimoni de Carolina Romeu i Ortillés, el dia 1 de febrer de 2003, a Francesc Riera Prenafeta, a Finestrelles.
124. Testimoni de Magdalena Perdigó i Bosch. Recollit per Francesc Riera en data 10 de febrer de 2007, a la placeta dels xiprers de la carretera de les Aigües. A l’entrevista hi intervingueren també Jordi Amigó, Vicenç Duran, Renata Müller, Juli Ochoa i Joan M. Puiggròs.
125. Testimoni de Carolina Romeu Ortillés, 1 de febrer de 2003, a Francesc Riera i Prenafeta (Notes).
126. Testimoni de José M. Aguirre Salaberria. Recollit per Francesc Riera en una entrevista telefònica realitzada a través de Ràdio Desvern en data 7 de gener de 2004.

La casa de la Lluna al peu de la carretera de les Aigües, l’any 2014 (fotografi a: Francesc Riera Prenafeta).

Façana de “La Casita”, sobre Can Grau, l’any 2012 (fotografi a: Francesc Riera Prenafeta).

En aquest cas, tindria sentit que haguessin davallat des de dalt de tot del cim pel corriol de la carena que passava per la torre dels alemanys, i d’allí, cap a Can Moragues i la caseta, mentre que el camí pel vessant occidental, sobre la font de la Senyora i el turó del refl ector, quedava a l’abast d’unes possibles tropes situades al collet anomenat plaça de les Bruixes. Un altre argument important que reforça aquesta conjectura és la troballa de la majoria de restes de material bèl·lic, bàsicament puntes de bala i algunes beines, a la línia carenera que uneix les bases de les peces antiaèries amb el turó del refl ector i “La Casita”. Apunten cap a un atac realitzat des de baix cap amunt. Pel que fa al quarter de Tagüeña que, segons ell, fou afectat per l’explosió d’una bomba d’aviació, podria tractar-se de l’edifi cació semienterrada existent al turó on s’havia instal·lat temps enrere el refl ector, i de la qual encara resten alguns fragments de l’estructura de blocs prefabricats replens de formigó armat.¹²⁸ Per la seva privilegiada situació, hauria estat utilitzada com a posició avançada de la plana major del militar, entre “La Casita” de Finestrelles i l’observatori del cim.

Clot de la cota 278, l’any 2009, on s’observen restes de l’estructura de bloc prefabricat i formigó armat —tipus de construcció idèntica a algunes estructures encara existents de la bateria del turó de la Rovira—, probablement malmeses a causa d’un bombardeig aeri (fotografi a: Francesc Riera Prenafeta).

…li explicaven que “quan la guerra” en uns camps d’ametllers prop de la font de la Senyora hi trobaren uns soldats morts.

Els pares de Roser Lorenzo,¹²⁹ d’Esplugues, tenien una vinya per damunt del camí que menava cap al Pou del Vernís, cap a la font del Ferro. De petita, quan els acompanyava al tros, li explicaven que “quan la guerra” en uns camps d’ametllers prop de la font de la Senyora hi trobaren uns soldats morts. També diu que més amunt, a l’esplanada del Pou del Vernís, hi van trobar uns capots i una umbrel·la, objectes que van recollir i van portar a la seva parcel·la i que van aprofitar per fer un aixopluc amb quatre pals.

Marcel Casellas¹³⁰ va trobar uns morts per acció de bombes de mà quan el diumenge següent anà cap a la font de la Senyora; no ho va oblidar mai: “[…] dos cadàvers abandonats completament, […] els havien mort […], em va impressionar molt, veure mosques i veure morts en viu, diguéssim […] crec que eren de la part roja…”.

Podria estar relacionada amb aquest niu de metralladores, la troballa feta per Jordi Poll,¹³¹ el qual explica que al turonet sobre la font de la Senyora hi havia vist uns “canons” amagats en dos forats i muntats sobre unes rodes, cosa que permetia treure’ls quan els interessés i tornar a ocultar-los després. Acabada la guerra, les rodes fetes malbé encara restarien durant un temps per allí. Es tractava potser de les metralladores que ens comentava la senyora Romeu?

Joan Grau Prats¹³² recorda haver pujat al cap d’un o dos dies i haver vist un parell o tres de soldats magribins morts a la part més alta de la Miranda, que finalment foren enterrats en un clot allà mateix i colgats amb les mateixes pissarres de la rasa, pujant a l’esquerra, al vessant sud del turó de la Torre o del Temple, més o menys a l’indret que actualment correspondria a la placeta situada al final del carrer del Dr. Pouplana. Un lloc distant, però a l’abast de les metralladores del turó del reflector.

La tropa d’un Tabor pertanyent a un Grupo de Fuerzas Regulares Indígenas (GFRI) entrant a la ciutat de Manresa el 25 de gener de 1939 (Arxiu Comarcal del Bages. Ajuntament de Manresa. Llorenç Gamisans).

“—Alto. ¿Quién vive?” Responen:

“—España.”

Van demanar qui eren, van contestar i els van tornar a dir:

“—Iros para casa, que vosotros la guerra ya està.”

Mentre un dels soldats l’apuntava amb el fusell, el seu pare va ensenyar la documentació. A continuació van descendir pel carrer Badó, però quan arribaven a la plaça de Campreciós un escamot format per un tinent i set o vuit soldats els tornà a aturar amb l’habitual “Alto, ¿quién vive?”. El pare tornà a contestar “¡Espanya!”, i el tinent digué: “¿Qué gente?”. En contestar-li que es tractava de paisans, els feren picar de mans. El tinent, pistola en mà, i els soldats, amb el fusell preparat, s’hi acostaren i els preguntaren on vivien. L’ofi cial manà a un dels soldats que els acompanyés a casa. En arribar-hi i picar la porta, l’avi Fontanals, de 79 anys, que s’havia quedat a casa, va demanar qui hi havia, i el pare va dir: “Sóc jo, avi.” El soldat digué: “¡Habla en castellano!”, a la qual cosa el pare respongué amb un renec, sense que el soldat l’entengués. En obrir la porta i confi rmar que realment vivien allà, el soldat s’acomiadà amb un “buenas noches” seguit d’un “viva Franco”, al qual sembla que ningú contestà.

La resta de la nit va ser tranquil·la. Feia dies que sentien tronar i un “llampec continu dels canons, que no paraven

mai”. Aquell vespre els veïns i veïnes veien als cims de les muntanyes fogueres, que segons un document de l’Arxiu Municipal “encendían los invictos soldados españoles en señal de triunfo y el aire se llenó de alegres y robustas canciones patrióticas”.

Joan Cucurella explica que les tropes nacionals forçaven les portes de les cases que estaven tancades i hi entraven per veure que no hi hagués gent amagada. Sembla que van aconsellar que tothom obrís i que s’estiguessin a fora el carrer.

A tocar de la fàbrica Sanson, cap a les tres de la matinada, fent camí per muntanyes i camps a través, van comparèixer Antonio Pérez, cunyat de Carme Roc, i un altre veí de Sant Just a casa de la família Muñoz-Roc. En veure les gàbies del pati tapades amb branques d’olivera, van deduir que la seva família no era gaire lluny, perquè havien tingut “humor de tapar totes les gàbies”.

Alto.

¿Quién vive?

—España.” Van demanar qui eren, van contestar i els van tornar a dir: —Iros para casa, que vosotros la guerra ya està.

Fidel Poll era el fill dels cafeters de l’Ateneu, el matrimoni format per Jaume Poll Vivés i Maria Ribas Valls. Aquella nit, per por havien anat a dormir al refugi, però curiosament no hi havia gairebé ningú. Després d’una bona estona van decidir tornar a l’Ateneu, on també hi tenien l’habitatge, i es van trobar amb la sorpresa que la sala del cafè estava plena de soldats alemanys, una quarantena ben bé. Eren molt jovenets, rossos, i vestien uniformes més aviat foscos, potser blau marí, no duien casc sinó gorra. No els van molestar per res, i de bon matí, quan en Fidel es va llevar, ja havien marxat.¹⁵⁴

Pere Palau i Andreu recorda que la nit del 25 al 26 tropes franquistes van acampar a la font de la Bonaigua.¹⁵⁵ Preguntat sobre l’emplaçament dels pins d’en Farré, lloc on Pilar Farigola ens digué que també havien bivaquejat les tropes entrants, ens explica que l’Ajuntament de Sant Just els va fer tallar en la guerra per poder tenir llenya per a les cases. Anys després, al lloc hi van plantar ametllers. Estaven situats al capdamunt del carrer amb llambordes on tenia la torre “el torero”, on el carrer comença a davallar per anar cap al Pou del Vernís.

154. Testimoni de Fidel Poll Ribas (n. 1928) a Francesc Riera Prenafeta i Jordi Amigó Barbeta (Sant Just Desvern, 5 de setembre de 2012).
155. Testimoni de Pere Palau i Andreu, recollit per Francesc Riera Prenafeta el dia 27 d’agost de 2012, amb la col·laboració de Joaquim Carbonell i Calders.

Eren en aquell vessant per sobre del torrent de Can Biosca, i de fet quan els van talar els van baixar arrossegant-los per allà. També en van tallar a Can Baró. El pare de Ramon Poll era l’encarregat de serrar la llenya.¹⁵⁶

Després de sortir del refugi de la rectoria, Rafel Malaret i Amigó recorda bé el sopar de cigrons i bunyols de farina que va fer aquell vespre a casa dels seus pares, al carrer Badó. Uns soldats franquistes, que eren gallecs, varen portar el pa. El seu pare els comentava que “tenia un fill [l’Antoni] que no sabia on era i que desitjaria que també allà a on fos li fessin el que ell els oferia…”.¹⁵⁷

Tenim un testimoni que ens confirma el pas de soldats gallecs per Sant Just. L’exsoldat gallec Jesús López Ferreiro,¹⁵⁸ que treballava a la fàbrica cornellanenca SIEMENS, explicaria anys més tard a Jaume Mir¹⁵⁹ que ell havia entrat amb els nacionals a Sant Just per la riera i que havien passat per Can Baró. Ignorem, però, la unitat amb què podia anar, tal vegada el 6è Tabor del GFRI Melilla 2. Pensem que també podrien ser gallecs els morts Salustiano Piñero Blanco –1r Batalló de Mèrida– i el legionari Sebastián Piñeiro González –6a Bandera de la Legió.

Magí Campreciós era amb la seva família a casa de la seva àvia i recorda que l’agutzil els va dur un oficial de l’exèrcit nacional perquè es quedés a sopar amb ells: “ens va explicar tot, com havia anat i tot, i que pensaven l’endemà al matí fer l’atac a Barcelona, i feien nit, suposem al límit de Sant Just, Esplugues, tot això era el límit, i l’endemà entrar a Barcelona”.

A la canalla la van separar i es va quedar només la gent una miqueta gran, el seu pare, la seva mare i una altra família que hi havia.

Emilio Gotzems era un soldat que va entrar amb les tropes franquistes que s’havia passat a la zona nacional ja feia temps. Coneixia d’abans de la guerra la santjustenca Pilar Gaig. A l’Emilio li va faltar temps per anar fins a casa la Pilar i explicarli tot el que havia passat durant la guerra.

Quan Pilar Farigola Planas, amb el seu pare, procedent de Can Ginestar, va arribar a casa seva, va trobar-se que s’havien cuit les llenties gairebé sense foc i se’n van menjar un bon plat acompanyat del vi dolç que havien recollit a Can Ginestar, i “vam quedar adormits com socs”.

A la part alta del carrer Major, Pere Brull va passar la nit dormint tranquil·lament al refugi particular del senyor Grifoll: “No ens en vam enterar que havien entrat”, diu. Al celler que feia de refugi, situat sota la casa, s’hi havien refugiat unes sis o vuit famílies. El refugi tenia un recolze, l’habitual d’aquestes construccions, però sense sortida per l’altra banda. Una nit molt diferent de la que van passar els seus pares, el matrimoni Brull-Angela, que no s’havien mogut del Mas

Lluí vetllant el seu fill ferit:

“[…] es van posar a la barraca, perquè, perquè ja hi havíem estat a la barraca […] I va quedar en aquí mort cuidado [al torrent], i l’altre ferit el van portar a dintre la barraca i va passar tota aquella nit amb aquell… El matrimoni”.

Van compartir la barraca amb un altre matrimoni de Sant Feliu entre els plors i les llàgrimes per la desgràcia de la tarda. Temien que des de fora algú els sentís, ningú sabia el que passava a l’exterior, els trets havien finalitzat i ja no hi havia activitat de l’aviació.

A la masia de Ca n’Oliveres, hi tenien diverses persones refugiades, i cap a les onze de la nit encara van comparèixer vuit o deu soldats republicans perduts cercant un amagatall. És evident que no participaven de l'”entusiasmo indescriptible”. Pepeta Dalmau i David Guasch diuen que es volien quedar a la masia, però com que la casa ja era plena de gent, la senyora Pepeta els va acompanyar a la barraca del Cana, al costat del pou, on van passar tota la nit o unes quantes hores i van marxar. També recordaven haver-se fet un fart de preparar menjar: “[…] a bullir olles de col verda i patata per atipar tots els soldats que passaven”.¹⁶⁰

Jordi Cardona i Gelabert explicava que Miquel Casanovas i Bosch –el Miquelitus–, li havia dit que oficials d’un estat

156. Pere Palau i Andreu. Ídem anterior.
157. Testimoni de Rafel Malaret i Amigó.
158. Jesús López Ferreiro, nascut l’any 1920 a Vivero (Lugo), residí després a Cornellà de Llobregat.
159. Jaume Mir i Mallol (n. 1937) va treballar amb ell a la fàbrica SIEMENS. El seu pare ja era encarregat d’una secció de la mateixa indústria. Testimoni recollit per Francesc Riera (6 de novembre de 2013).
160. Testimonis de PD i DGD, Sant Just Desvern, juliol de 1995.

major dels nacionals s’havien situat a Can Miquelitus, a Can Cortès i a Can Candeler. Els masovers de Can Cortès i el vell Massalies ho haurien confirmat. Jordi Cardona també parlà en diverses ocasions d’un mort o uns quants que hi hagué prop de la masia de Can Cortès:

“Els de can Cortès van trobar aquells… Que els hi van fuma una bomba de mà… A sota la casa de can Cortès… […] hi havia un camí antic, una rasa que en deien que anava a parar a Esplugues, a sota…”¹⁶¹

Dijous 26 de gener. El front es posa en moviment.

Els soldats van cap a Barcelona

Pinça sobre el pont d’Esplugues de Llobregat

Des del vessant de Sant Pere Màrtir fins a la carretera d’Esplugues a Collblanc, es van despenjar unitats de la 4a Bandera de la Legió, adscrites a la 13a Divisió del coronel Barrón. Segons el seu Parte de operaciones del mes de gener, l’acció s’inicià a un quart de vuit del matí (h/n), i confirma que va anar a càrrec de la 16a Companyia. Quan encara no s’havia fet de dia, les unitats que havien arribat el vespre anterior a Sant Pere Màrtir prenen la iniciativa de l’avenç; correspon en aquesta ocasió a la 16a Companyia, on hi ha l’alferes habilitat de tinent Francisco de Gomis Casas, la comesa “de fer bossa”. En una conversa telefònica l’any 1999 prèvia a l’entrevista domiciliària, explicà que a les cinc del matí es van despenjar –des d’un lloc indeterminat del vessant oriental de Sant Pere Màrtir– per un camí engorjat entre els marges. Tenia ordres de tallar la carretera de Pedralbes i la carretera de Collblanc, objectiu, aquest segon, on van arribar entre les sis i les set del matí (h/n). Un sergent es quedà a la carretera de Pedralbes i ell seguí per una bòbila fins a Can Clota.

Quan el vàrem entrevistar a casa seva uns anys més tard –2003–, ens tornà a explicar un relat força coincident en l’essencial pel que fa al camí seguit, el tall de la carretera i els presoners: “A la mañana siguiente yo llevaba la vanguardia. Bajé… Esto por la retaguardia roja, atravesé la carretera de Esplugas.” En aquesta segona ocasió ens diu que era de nit i, a la primera trucada, que van iniciar l’operació a les cinc de la matinada; per tant, és coincident i té tot el sentit quan diu: ³⁴“Atravesamos Esplugas de noche. Y ellos allí corrían. Ellos allí tenían un batallón de ametralladoras según he visto luego yo creo que son las piezas que yo… Siguiendo la tónica no había espíritu combativo en absoluto, en absoluto.”

L’any 1999 ja ens digué que ningú s’adonà de la maniobra, van fer presoners els soldats d’un batalló de metralladores que sortia per la carretera i els van tancar al soterrani d’una casa. Van obtenir quatre metralladores Maxim, que emplaçaren a la carretera de Collblanc. No fou fins cap a les vuit del matí que les forces republicanes s’adonaren de l’operació. El 2003 ens digué:

“Venían al cabo de una hora, […] los rojos venían, creo que cuatro mulos con unas ametralladoras Maxim, se me rindieron en el acto, me ayudaron a colocar las ametralladoras y todo esto, entonces los… Les dije que no se movieran de una habitación, los encerré, cuando no oigan ruido echan la puerta abajo y salgan […] Nosotros no cogíamos prisioneros, sacábamos las armas y cada uno a su casa, cada uno a su casa.”³⁵

En la documentació conservada a l’Archivo General Militar de Ávila (AGMA)³⁶ obtenim també la confirmació d’aquesta acció:

“La 4a Bandera de la Legión coge de revés un Batallón de Ametralladoras que cierra las entradas de la carretera de Lérida y Tarragona […] en un brillante y rápido combate con el enemigo, ocupa el pueblo de Esplugas impidiendo con el heroismo de un legionario que fuese volado el puente de la salida de dicho pueblo sobre la carretera de Barcelona, desalojando al enemigo de todas sus posiciones, continuando la División sobre Barcelona.”³⁷

Al llibre de memòries de Carlos Iniesta Cano, comandant de la 4a Bandera, també hi ha una referència:

“El dia 26, y tras efectuar una pequeña maniobra con un par de secciones para salvar el puente que intentaba volar el enemigo sobre el rio, a la salida de Esplugas, logramos fácilmente, encuadrados en nuetra 13ª División y ésta a su vez en el Cuerpo de Ejército Marroquí, bajo las órdenes de Yagüe la ocupación de Barcelona, en cuya capital entró nuestra bandera por el barrio de Sants.”

La història es confirma en l’obra de Torcuato Luca de Tena, on trobem una referència a aquesta acció:

“Al día siguiente [26] el Banderin de la 16 Compañia marca la vanguardia del Cuerpo del Ejército Marroquí. Se combate en los arrabales de Barcelona, la 16 vence la resistencia de Esplugas y Sants…”¹⁶⁵

Les altres forces que van confluir a Esplugues i van formar la pinça o la tenalla procedien de la carretera de Cornellà, i havien travessat el riu prop del pont de Sant Boi; unitats diferents, procedien del cantó de Sant Joan Despí. Les tropes franquistes havien ocupat Sant Joan Despí a les set del matí.

Aigües avall, les columnes nacionals van travessar el Llobregat per un pontó provisional emplaçat enfront del rebatejat municipi de San Baudilio de Llobregat, i van procedir a ocupar Cornellà. D’aquestes unitats, el 5è Batalló de Flandes es va dirigir per la carretera cap a Esplugues, on va ajuntar-se amb soldats del 19è Batalló de Zamora. L’avenç d’aquestes tropes s’aturà abans del pont d’Esplugues: l’exèrcit republicà encara resistia a l’altra banda, a tocar del Bar Catalunya. Però aquesta ja és una altra història.

Les memòries de Carles Pi Sunyer¹⁶⁶ i de Santiago Carrillo¹⁶⁷ coincideixen a dir que els guardes d’assalt van abandonar Barcelona a primera hora del matí i que algunes forces de carrabiners intentaren precàriament reconstruir la línia defensiva. El front arriba a Vallvidrera

Cisco Tomàs i Civil¹⁶⁸ va néixer a Vallvidrera l’any 1930 i recorda prou bé el dia que van entrar els franquistes. El dia abans va haver-hi molt de moviment de tropes governamentals pel poble, soldats, rècules de muls carregats amb peces desmuntades d’artilleria de muntanya i molts camions que transportaven peces d’artilleria, que venien per la carretera de Sarrià –podria ser que hi haguessin arribat per la de Molins i Santa Creu d’Olorda– i enfilaven en direcció cap al Tibidabo. Una vintena de soldats dirigits per un oficial que era veí de Vallvidrera, paleta d’ofici abans de la guerra i que havia tingut un càrrec de responsabilitat en les fortificacions del front d’Aragó, prepararen cuitadament unes trinxeres al turó de l’Espinagosa, on ara hi ha unes antenes de ràdio musical, i foren dels pocs que arribaren a oferir una petita resistència el matí del dijous.

Els primers nacionals a arribar provenien de la vall de Sant Feliu i de la vall de Sant Just Desvern, i hi van fer cap per les Torres i pel coll de Can Cuiàs: tenien el flanc dret cobert per les tropes situades a la carena de Sant Pere Màrtir. Es tractava de membres de la 1a i 3a Agrupació de la 13a Divisió, del 1r Batalló de Mèrida i de regulars del 1r Tabor de Melilla, que coincidiren com veurem amb el gruix de tropes formades per requetès i tropes de regulars de la de Navarra que van progressar per corriols, camins i per la carretera de Santa Creu d’Olorda. Els que anaven amb vehicle arribaren des de Molins de Rei, via Sant Bartomeu de la Quadra, Santa Creu d’Olorda fins a la cruïlla amb la carretera que puja de Sarrià, mentre que les tropes a peu procedents del coll de Can Cuiàs arribaren pel camí antic de Vallvidrera a Santa Creu, per les Basses d’en Barral.

Les memòries de la 3a Agrupació relaten que “Por el 1º Bon de Mérida se ocupa Vallvidrera desalojando al enemigo que trataba de hacerse fuerte en las alturas (cota 365) haciéndose 100 prisioneros”.¹⁶⁹

En altra documentació conservada a Àvila¹⁷⁰ hi trobem un relat més exagerat de l’actuació d’aquesta unitat a Vallvidrera:

165. LUCA DE TENA, Torcuato. Franco, sí… pero. Madrid: Editorial Planeta, 1993, pàg. 411
166. PI SUNYER, Carles. La guerra 1936-1939. Memòries. Barcelona: Ed. Pòrtic, 1986, pàg. 195.
167. CARRILLO, Santiago. Memorias. Barcelona: Ed. Planeta, 1993.
168. Testimoni de Cisco Tomàs i Civil a Jordi Amigó i Francesc Riera (Vallvidrera, 2 de juny de 2012).
169. AGMA. Rotlle 128, caixa 1575, llig. 11, carp. 29, arm. 43, pàg. 4. 170 AGMA. Rotlle 79, caixa 2671, llig. 452, carp. 7, arm. 10, pàg. 15.

“El 1er. Batallón de Mérida, que se encuentra en el centro de la línea de alturas que habia ocupado al anochecer, se da cuenta de las posiciones que ocupa el enemigo y ataca a un Batallón que defiende Vallvidrera y el Tibidabo, poniendo en fuga y haciéndole 200 prisioneros.”

Cap a les set del matí els veïns pogueren sentir el tiroteig que es produí; un escamot republicà s’havia fet fort a la plaça i disparava cap a la carretera de Sarrià. El cos d’un marroquí que resultà mort en la brega quedà allí mig enterrat, a peu de carretera, una mica més avall de la cruïlla amb la carretera que ve de Molins, a mà dreta. Sobresortia d’entre la terra el seu capot, fet que els nanos aprofitaren per anar a jugar a estirarlo. Probablement també fou en una d’aquestes escaramusses a l’entrada de Vallvidrera on morí el soldat del 1r Batalló de Mèrida Salustiano Piñero Blanco, del qual trobem l’esquela publicada el dia 30 de gener al diari La Vanguardia amb el text que segueix:

“ULTIMO CAIDO. POR DIOS Y POR ESPAÑA, EN LA LIBERACION DE BARCELONA, EL DIA 26 DE ENERO DE 1939.”

Aquest mort té el suport de la documentació de la 3a Agrupació conservada a Àvila, ja que en el resum de baixes corresponents al dia 26 de gener s’hi va fer constar que hi hagué un soldat mort, al qual cal afegir-ne cinc més de ferits i un suboficial; tot plegat, set baixes.¹⁷¹ És un dels 31 soldats morts que tingué la unitat al llarg de tot el mes de gener.

Esquela del soldat Salustiano Piñero publicada el 30 de gener de 1939 a La Vanguardia.

Un altre mort a Vallvidrera fou el soldat republicà Joaquim Maymí Moré, natural de Tossa de Mar, de la lleva de 1922. Pertanyia al Grupo de Municionamento y Abastecimientos de la 77a Divisió, 244a Brigada Mixta, 2n Batalló. El dia 26, entre les set i les vuit del matí fou ferit a Vallvidrera. La seva esposa, Anita Albertí, domiciliada al núm. 28 del carrer de la Guàrdia de Tossa de Mar (Girona), publica una nota a La Vanguardia del dissabte 1 de juliol de 1939 en què demana si hom pot donar alguna notícia del desaparegut marit, “por desagradables que sean”, a ella o bé al seu cunyat Joan Cruanyes, que viu al carrer Socors, 4. La Sra. Albertí afirma que el seu espòs morí en disparar-li un comissari “rojo”. No hem pogut esbrinar si va anar realment així, el fet cert és que molts soldadets acabats d’incorporar –com és el cas, doncs, d’aquest soldat, que havia estat cridat a files a principis de mes en un darrer intent de les autoritats republicanes– abandonaven els fusells nous, encara amb el greix de fàbrica, i les cartutxeres que els havien donat quatre dies enrere i fugien cap al prometedor aixopluc de la ciutat propera de Barcelona. Ciscu Tomàs explica que el barranc sota la plaça, on aleshores hi havia un esplèndid mirador sobre la ciutat de Barcelona, era ple d’aquest armament abandonat. També van trobar un grapat de bales de Mauser i bombes de mà Laffitte i de pinya, en unes bardisses prop de l’actual emplaçament del mercat.

Tropes per la carretera Reial cap a Esplugues i Barcelona

De bon matí, a la part baixa de la carretera, al principi de la primera pujada ja hi havia parada una columna

Detall d’un venedor que seguia les tropes i instal·lava paradetes amb mercaderies que feia anys que no es trobaven. La foto va ser feta el 25 de gener a Manresa però a Sant Just se’n van instal·lar d’iguals (Arxiu Comarcal del Bages. Ajuntament de Manresa. Llorenç Gamisans).

Carros de combat Panzerkampfwagen IAusf. A de fabricació alemanya a la carretera davant la plaça de Santa Magdalena, a Esplugues de Llobregat, el 26 de gener. Al fons es veuen les barricades republicanes que defensaven el pont d’Esplugues (fotografi a distribuïda per l’agència Wide World Photos, 1939.Col·lecció dels autors de l’article).

–segons Anna Junqué– de tancs i soldats alemanys, “tots ben vestits, ben trajats”, i del pont de la riera Pahissa –on comença el terme municipal de Sant Feliu de Llobregat– fi ns a la via del tren, una altra columna de soldats italians. Al contrari dels alemanys, els italians anaven destrossats. Els soldats estaven esmorzant i els alemanys parlaven amb el senyor Müller, un ciutadà alemany que vivia en un dels xalets de la Torreblanca.¹⁷⁵ L’aturada de la columna pot estar relacionada amb la resistència que van trobar les avantguardes al pont d’Esplugues mentre esperaven l’ordre per avançar cap a Barcelona. Conxita Marsa també recordava una mica el pas d’aquestes tropes:

“[…] l’endemà de matí, de tancs, i tancs, i trastos, i gent, i gent, i més gent!, era una mestranza, un tou de material de guerra, que t’hagueres esgarrifat, de cavalls, i de gent bruta”.

Pas de tropes legionàries per la plaça Santa Magdalena d’Esplugues de Llobregat, el 26 de gener. En primer terme, a l’esquerra de la fotografi a i d’esquena a la càmera, s’observa un camiller (fotografi a distribuïda per l’agència Wide World Photos, 1939. Col·lecció dels autors de l’article).

Al moment de sortir per la porta va ensopegar amb uns soldats nacionals, que van dir als assaltants:

“—No sortiu ara que anem a començar l’atac a Barcelona i a lo millor pot haver resposta i no sabem la resistència que trobarem.”

Angeló Puiggrós ens explicà que aquell matí del dia 26 anà amb el seu pare a Les Banyeres des del Raval d’Esplugues. Quan eren a l’actual rotonda, va observar un ofi cial franquista que anava a cavall, i en veure’ls estengué una bandera nacional; darrere d’ell baixava un grup de 25 soldats a peu, de la part de dalt de la Miranda.¹⁷⁶

La carretera Reial es convertí en una desfi lada de tropes i vehicles que circulaven en direcció a Barcelona. Alguns dels primers a fer-ho serien les tanquetes de la Legió, que procedents de Molins i Sant Feliu s’acostaven a la veïna població d’Esplugues, on el matí d’aquell dijous els republicans encara oferien una certa resistència.

Una de les persones que acudí a la cruïlla de la carretera Reial amb el carrer del Nord va ser el nen i veí Rodolfo Sánchez Cuellar. Allà va poder parlar amb uns soldats alemanys que duien una peça d’artilleria. Mentre els soldats estaven aturats a la carretera per la resistència del pont, li van comentar que si durava gaire la resistència vindria l’aviació a resoldre-ho. Per sort no va fer falta.

Lluïsa Vidal i Fuer tes també explica que aquell matí, quan ja els van deixar sortir del refugi i van anar cap a casa, feia por de caminar per la carretera per la quantitat de cables del subministrament elèctric que hi havia per terra. Quan van ser a casa, els moros acampats en un camp de blat del costat van demanar-los or i plata i, en dir-los que no en tenien, se’ls van endur les galledes del pou i unes ³⁸avellanes que havien portat feia pocs dies des de Caldes de Montbui. La senyora és un altre dels testimonis que ens parla de les tropes de la Legió Còndor. Recordava que poc després van arribar els alemanys, amb un dels quals el seu germà Wifredo, que aleshores tindria uns catorze anys, va fer amistat, i per aquest motiu aquest els va portar queviures, dels quals Lluïsa recorda especialment els terrossos de sucre i les llaunes de carn en conserva. Arran d’aquesta coneixença, uns anys després, quan Wifredo ja tenia disset anys va marxar a treballar a Alemanya, ja en plena Guerra Mundial, en una base de submarins de Gotenhafen. Va tornar a Catalunya un any abans de finalitzar la contesa.³⁹

Albarà del juny de 1936 de l’empresa Relojes MAURER, propietat d’Otto Himmelheber, domiciliat a Sant Just Desvern (col·lecció dels autors de l’article/ FRP/ particular).

No van ser només soldats alemanys els que van avançar pel terme aquell matí, també tenim notícies de legionarii italians. Manuel Mariné i Santos, masover de Can Gelabert, explica que, venint per la riera, arribaren un grup de camions amb soldats italians que amb altaveus comminaven elsrepublicans a rendir-se. Aquests italians aparcaren els camions a la riera i muntaren una peça d’artilleria al camp situat davant el barri d’entrada a la masia, que apuntava en direcció a Sant Pere Màrtir. Mentrestant, Maria Santos sortí amb els seus dos fills agafats de la mà i s’adreçà a l’oficial italià per dirli que hi havia uns nois morts de por amagats a la mina i els explicà la seva fugida. L’oficial que va comentar que durant l’ofensiva sobre el Llobregat no havia patit cap baixa en el seu destacament estava de bon humor, va fer sortir els xicots sense escarafalls i els va fer muntar en un camió. Després de la guerra algun d’aquests xicots tornà per la masia i explicà que els italians finalment els havien deixat anar sense cap més prevenció i van poder tornar a casa sans i estalvis.¹⁸⁰

En una de les divisions italianes que aquell dia probablement passaren per San Justo Desvern, i en concret per la carretera, hi trobem Julián Marín Villena,¹⁸¹ originari de la població extremenya d’Hornachos. Julián Marín va passar per Sant Just Desvern enquadrat dins una unitat formada majoritàriament per italians.¹⁸² Anys després manifestà a uns familiars seus que hi havia passat durant la guerra i que “es un pueblecito muy pequeño, cuatro casas, y el bar Ventura”. Acabada la Guerra Civil fou convidat a visitar Itàlia i anys després explicaria que “las chicas se lo comían”. Els diaris de l’època es fan ressò d’aquest fet:

“—Havia vist passar camions? —Sí, amb guardiacivils, i amb soldats…, moros no, eh!, els moros només van passar més tard, quan es va acabar la guerra i ja havien entrat a Barcelona… Els moros anaven a peu, amb les escopetes […] els guardiacivils anaven en camions, igual en passaven dos o tres seguits, i a lo millor només en passava un… però més soldats que guardiacivils… però la Guàrdia Civil igual entrava que sortia, eh! […] —Recorda cap a quina hora era? —Més aviat cap als dematins, a la tarda era més tranquil·la perquè recordo que nosaltres jugàvem al carrer i al dematí no ens deixaven sortir.”

Les tropes nacionals s’esperaven i seien per terra, a les voreres de la carretera, mentre preparaven l’entrada a Barcelona. Era la via d’entrada que havia quedat menys malmesa, perquè ni el pont de Molins de Rei ni els d’Esplugues havien estat destruïts. A les dues de la tarda (h/n) les tropes estacionades a Sant Just a causa del tap del pont d’Esplugues reben l’ordre d’entrar a Barcelona. És el cas de la 4a Bandera de Castella de FET i de les JONS, que emprèn la marxa des de Sant Just, on havia arribat el dia abans, per la carretera de Sants, passa per la plaça d’Espanya i arriba al carrer d’Aribau.¹⁸⁵

Migdia, tarda i nit del dijous 26 de gener

Passades les dues del migdia, Pere Brull va anar a dinar al refugi del senyor Grifoll, convençut que tot estava bé. De sobte, el van cridar perquè va venir la seva mare a buscar-lo i, en sortir fora al carrer, el drama que va veure a la porta li va fer témer el pitjor, i demanà: “Què ha passat?” Van arribar-se a on hi havia un post de la Creu Roja, una torre de dos pisos del carrer Major, 52, on vivia el doctor Sánchez Madriguera. Hi havien traslladat el seu germà ferit. En aquest hospital organitzat a correcuita les infermeres Maria Català, Carme Grinyent i alguna altra tenien cura dels ferits. En aquest lloc Pere Brull s’assabentà de tot el que havia passat al Mas Lluí i de la mort del seu germà Daniel.

184. JMR. Testimoni del 9 de noviembre de 2013.
185. AGMA. Rotlle 128, caixa 1575, llig. 11, carp. 40, arm. 43, pàg. 43.

Camions Chevrolet TD amb els primers efectius de la Guàrdia Civil i les tropes en direcció a Barcelona, al seu pas per la carretera Reial, davant la Torreblanca, mentre un Citroën Rosalie avança el camió per l’esquerra (fotografi a: España. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte. Centro Documental de la Memoria Histórica. FOTOGRAFíASDESCHAMPS. FOTO. 796).

A cal doctor Nogueres un oficial dels nacionals –Maristany– va dir a Pilar Farigola que havia arribat molt espantat, que tenia molta por de no tornar a veure Barcelona, però que quan havia arribat al cim de Sant Pere Màrtir, va dir: “ja he vist Barcelona, ja em podeu matar”.

L’alcalde republicà Alfred Arís encara no havia estat destituït. Ell mateix va anar a trobar un coronel de les tropes nacionals anomenat Aymar¹⁸⁷ –a Tarragona el governador militar posat pels nacionals es deia Antonio Aymat Jordá i també era coronel–, per veure què havia de fer. Aquest li digué que continués a l’Ajuntament fins a l’arribada de la comissió militar encarregada de resoldre el tema dels nomenaments de batlle i regidors. Així ho va fer.¹⁸⁸ La infermera Carme Grinyent recorda que l’Hospital de Sang de la Creu Roja es va omplir de “moros que els havien ferit a l’entrar a Barcelona, Bueno, va ser una descampada! Aquella… lo que hi va haver-hi aquí”.¹⁸⁹

Més que a l’entrada de Barcelona, molt probablement es devia tractar de ferits als combats de Sant Pere Màrtir i, potser, del pont d’Esplugues. Pilar Farigola ens diu que aquella tarda va fer amistat amb uns soldats pertanyents a la Legió Còndor força guapos, pel que diu, que ocupaven una casa del doctor Arruga al barri del Sagrat Cor:

“[…] els nois, allà estaven com aquell qui diu, com si diguéssim en un hotel, i van sortir a esplaiar-se pel poble. L’Ateneu era obert i es van posar a l’Ateneu i nosaltres cap a l’Ateneu, ens van dar una capsa de sardines, un tros de xocolata, i totes contentes cap a casa.”

Quan es va fer fosc, Daniel Brull Auví, el seu fill Pere, Jaume Duran –membre de la Creu Roja– i dos o tres amics més van sortir per anar al Mas Lluí a recollir el cos del fill

Govern basc i el Govern central s’encaminen cap a la frontera. L’exèrcit retardarà fins a la matinada del 14 de febrer l’ocupació total de Catalunya.

Primera nit amb els “nacionals” a Sant Pere Màrtir A continuació, relatem una escena que hauria tingut lloc la nit del 26 al 27 a la caseta de les Aigües –situada just sota el cim de Sant Pere Màrtir– amb la guarnició de tropes que els

186. Sembla que aquesta trobada tingué lloc al dia següent o pocs dies després de l’entrada dels franquistes a Barcelona, al pis del Dr. Nogueres, on estava escapolit el germà de la Pilar.
187. GONZALEZ HUIX, Francisco J. El puerto y la mar de Tarragona durante la guerra civil 1936-1939. Diputació de Tarragona, 1995. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Publicació núm. 98. Pàg. 277. El 1936, essent tinent coronel, se li concedí el comandament del Batalló de Caçadors de Ceuta núm. 7 (ABC, 30 de gener de 1936). El 1942 seria nomenat governador militar de Balears.
188. Testimoni d’Alfred Arís. Fons CES existent a l’AHSJD.
189. Testimoni de CG. Fonoteca AHSJD.

Tropes de la 5a Divisió de Navarra baixant, el dia 26, des de Vallvidrera cap a Barcelona per la carretera de Sarrià, al seu pas davant de la Villa Lola (fotografia distribuïda per l’agència Associated PressParamount News, 1939. Col·lecció dels autors de l’article).

A sota, el mateix indret l’any 2014, carretera de Sarrià xamfrà amb el carrer Carroç (fotografia: Francesc Riera Prenafeta).

ocupants haurien deixat en aquesta posició estratègica. Un grup de soldats que havien conquerit aquesta posició van passar la nit a l’esplanada que hi ha entre la caseta de les Aigües i l’entrada al dipòsit, on just feia 24 hores que havien estat soldats del XV Cos d’Exèrcit republicà sota el comandament de Tagüeña. Vam tenir la sort de contactar amb Carolina Romeu, que era una nena aquella nit:

“A la nit vam veure baixar tot [de] moros però cavalls i de tot […] per la banda de dalt de Sant Pere Màrtir. Pel camí ja, […] era el dia de la pasqua dels moros, […] Portaven bens i a la plaça, […] van fer la gran fogata […] els fusells posats així en creu i anaven rostint els bens. […] Jo me’n recordo que encara vaig estar sopant a la falda d’un moro i em va donar un d’allò de sucre gran. […] els moros anaven amb aquelles capes.”¹⁹⁰

En una segona entrevista realitzada sis anys més tard, va confirmar el que havia dit la primera vegada: explicà de nou que, quan van entrar les tropes nacionals, aquestes estaven formades exclusivament per moros, llevat de l’oficial, que era espanyol. El mateix dia que van arribar,¹⁹¹ a la nit, van encendre fogueres i es van posar a rostir xais que portaven procedents del saqueig de les masies per on havien passat. Segons la Carolina, les tropes magrebines estaven en plena celebració de la Pasqua musulmana,¹⁹² però no ens quadra gaire la data –la Celebració del Sacrifici és la festivitat major dels musulmans (Aid-Kebir) i té lloc entre octubre i novembre.

Primers dies de franquisme amb alcalde republicà El divendres 27, l’endemà de l’ocupació de Barcelona, els veïns i veïnes de San Justo Desvern iniciaven sense saber-ho una postguerra que per a molts va ser pitjor que la mateixa guerra. Molt malament anaven les coses per a Daniel Brull Auví, que va haver d’acudir de bon matí al Mas Lluí a cercar el cos del seu fill mort. No el trobà, seguí unes rodes de carro i va anar a parar al cementiri de Sant Feliu. Allà recuperà el cadàver del seu fill Daniel, encara va pagar amb moneda republicana la caixa de morts i traslladà el difunt a la capella del cementiri de San Justo.

L’alcalde Alfred Arís i Reinal (AHM de Sant Just Desvern).

El senyor Hereter declinà l’oferta de ser alcalde, i amb el recolzament del senyor Martí digué que calia que seguissin les mateixes persones fins a rebre noves ordres. En aquell moment, tingué lloc un dels successos més sorprenents de la història contemporània de Sant Just Desvern: la persona que durant la guerra havia estat alcalde del poble per Esquerra Republicana de Catalunya, Alfred Arís, acceptà continuar al seu lloc en veure que la seva gestió havia estat aprovada unànimement i espontàniament. Sobta encara més que a continuació el senyor Eusebio Lozano oferís la cooperació “entusiasta i patriòtica” de la Federació Local de Falange Española Tradicionalista y de las JONS:

“[…] para todos los casos en que convenga amparar y fortalecer la autoridad municipal y pide que para este efecto se monten desde hoy las guardias que convengan con el personal adicto a dicha Federación.”

El batlle republicà donà les gràcies i oferí convocar els joves del poble perquè es posessin al costat de Falange per als fins expressats. Difícilment trobarem a tot Catalunya i a l’Estat espanyol una situació com la que va tenir lloc aquells dies a San Justo Desvern.

Possiblement, aquell dia Claudi Casals Pagès i el seu company Àngel Blasco Ferris van retornar al cementiri, on “encara hi havien morts allà terra”. I també, armament. Estava situat fora del cementiri, just enfront de l’entrada principal, i insisteix que “per allà terra hi havia morts i armes abandonades…”. Diu que a aquelles persones “les havien mort en allà. Les havien mort en allà. […] Home almenys n’hi havia dos o tres, per allà terra, me’n recordo que n’hi havia dos o tres”. En totes les entrevistes que li hem fet ens ha explicat aquesta història amb la mateixa coherència.

Eren unes criatures i amb poc seny. Ens diu que “vam agafar un fusell i municions amb l’Àngel Blasco”. La primera entrevista va ser l’any 2000 i ja ens digué el següent:

“Si, allà davant del cementiri hi havia vàries armes per allà terra i tal. I aleshores vam agafar un fusell i municions, i, i, el vem posar amagat a dintre d’un sac, i aleshores hi havia un local semiabandonat que se’n deia la PIONSKE, que és aquí, a la que després del Parador agafés el carrer de la Sala, a sota a l’esquerra em sembla que hi ha un restaurant allà hi havia un edifi ci que en deien la PIONSKE, i allà a dalt de les bigues vam posar el fusell aquest. I llavors quan sortíem a l’endemà em sembla que ja vam començar anar a colegit aviat, sortíem i anàvem cap aquí a la muntanya a disparar fi ns que un bon dia, un del poble, de Falange, eh, va passar per davant de casa meva i em va dir: —Escolta, sé que tu i l’Àngel teniu un fusell, torneu-lo perquè sinó us la carregareu. Tal i tal…

I es clar. Bueno. Ens vam espantar, vam pensar que no teníem més remei que tornar-lo i els vàrem tornar…”

Recorda perfectament que era un fusell llarg i que no els faltava munició:

“Teníem vaines, van cinc bales, apretes així i les poses pam dintre del fusell, sí, sí. […] Anàvem a disparar per aquí la muntanya. Sí, sí.”

Primera missa de campanya ofi ciada el dia 28 de gener a la plaça de Catalunya de Barcelona, presidida pel general Yagüe, cap del Cos d’Exèrcit Marroquí. Observeu que el legionari de peu amb un mosquetó Mauser a les mans, situat a l’esquerra de la imatge, apareix també en la fotografi a de la pàgina 216, al seu pas per Esplugues (fotografi a distribuïda per l’agència Wide World Photos, 1939. Col·lecció dels autors de l’article).

Qui eren els nous governants locals? Tots eren membres de la Falange? Per què van ser nomenats? Gairebé vuitanta anys després encara ens fem aquestes preguntes: no coneixem documents que ens ho diguin i ells lamentablement tampoc hi són per demanar-los-ho. Fa un temps, Pere Brull Angela, en la seva obra Barrejo la meva història amb Sant Just, avançava unes dades que donen llum a aquest moment tan especial de la nostra història local. En Pere deixa molt clar que van ser els capitostos de la Falange local –molts d’ells, incorporats al partit la mateixa tarda del 25 de gener, quan les tropes franquistes entraven al poble– els que varen condicionar i decidir l’elecció dels gestors municipals. Fins i tot diu que en aquells moments tenia més poder la Falange i els seus dirigents que el mateix Ajuntament. La Falange s’instal·là a la torre d’en Martínez, al carrer Bonavista, i bona part de la repressió que patiren els veïns de Sant Just es va coure allà. En Pere té la valentia i el mèrit de dir-ho, i no és un testimoni qualsevol: ell va conèixer durant molts anys l’organització des de dins, però té el valor d’explicar les coses com van ser.

A continuació presentem un breu perfi l dels membres del nou Ajuntament:

• Pere Padrosa i Juncà: era l’amo de la masia de Can Padrosa i un important propietari rural. No era membre de la Falange. Va ser alcalde fi ns al 29 d’agost de 1940.
• Francesc Gaig i Guasch: era el propietari de la fàbrica de pastes Gaig, a la carretera general. Un dels seus fi lls havia mort durant la guerra quan intentava travessar la frontera andorrana des de Catalunya.

194. Arxiu Parroquial. Llibre Parròquia de Sant Just Desvern. Comptes; foli 107.
195. Pere Brull explicà que el seu germà Daniel Brull Angela era qui consideraven que havia d’agafar el comandament de la Falange de Sant Just. El seu assassinat al Mas Lluí va fer que Pere Coll, membre també de la cinquena columna, el substituís. Finalment, el comandament de la Falange va passar a Lozano.
196. Actes soltes de 1939. AHSJD.

L’alcalde Pere Padrosa i Juncà, de paisà, al centre de la imatge (fons: família Padrosa. AHSJD de Sant Just Desvern).

• Emili Miró i Duran: era el propietari de la Cereria Miró, situada al carrer Bonavista.
• Just Fosalva i Petit: era el propietari de la cansaladeria Fosalva, situada al carrer Bonavista. Estava molt vinculat a la pàrroquia. – Fermí Lamana Enciso: era farmacèutic, natural de Saragossa. L’any 1939 feia nou anys que residia al poble, al carrer de Bonavista.
• Joan Baptista Pi i Rius: era natural de Sant Just Desvern i treballava per a la fàbrica de ciment Sanson com a electricista. – Lluís Soler i Nonell: era natural de Barcelona i comerciant per compte propi. Veí de Sant Just des de l’any 1921, residia al carrer de Bonavista amb la seva família.

A continuació presentem els membres de la jefatura local de FET i JONS,¹⁹⁷ segons Pere Brull, amb “molt més poder executiu que els propis Ajuntaments”:

• Eusebio Lozano i Vicente: cap local.
• Francisco Lozano i Vicente: secretari.¹⁹⁸
• Rafael Margarit Gozalbes: “Altres càrrecs.” – Manolo Griñen Ortueta: “Altres càrrecs.” – Josep Amat Sala.
• Lluís Maria Oliveras: advocat.
• Pere Coll Busquets: “Altres càrrecs.”

La majoria d’ells eren estiuejants amb finques al poble que hi venien bàsicament a l’estiu. La seva activitat social girava a l’entorn del Casino dels Senyors. El mateix Pere Brull reconeix que la mort del seu germà va fer impossible que prengués la direcció de la Falange local, i afirma el següent:

“Aquest grup de comandament no portà, precisament, massa benestar durant els primers dos anys de postguerra al nostre poble, sinó més be al contrari, més d’un mal de cap.”¹⁹⁹

Probablement relacionat amb els mals de cap que esmenta Pere Brull, el testimoni de Bonaventura Riera ens explicà que alguns d’aquests falangistes, entre els quals hi havia forasters estiuejants però també coneguts del poble, es dedicaren durant els primers dies a passar per les cases on hi havia hagut “rojos”. El pare de Bonaventura, Francesc Riera Morejón, havia estat president d’Esquerra Republicana de Sant Just

Una de les imatges que més recorden els testimonis que resten d’aquell moment és la dels comerciants que venien alguns queviures a una població plena de fam:

Grup d’exiliats santjustencs corresponent a la família Milà Ripoll i amics, als boscos de l’Agullana, poc abans d’arribar a la frontera de França (fons: família Milà Nuell).

“[…] ja va vindre un camió amb moros, amb menjar i tabaco però havies de pagar amb la plata que encara quedava de les monedes […] va ser el truco dels nacionals de treure la plata de Catalunya […] anava molt barato, perquè sé que amb un duro sorties, no carregat però portaves bastanta cosa […] el pare, que era fumador, va ser lo que més va preocupar-se […]”²⁰⁶

La guerra no va donar-se ofi cialment per acabada a l’Estat fi ns el dia 1 d’abril de 1939, però no va arribar la pau, sinó la victòria, que són coses diferents.

Durant els dies següents l’armament abandonat pels soldats republicans en la seva fugida va servir de joguina per a la mainada del poble, cosa que provocà més d’un ensurt, com veurem.

dificultats, va poder sortir de Rússia per anar a Nova York.

Julio Nava Alonso, tinent, ajudant de Tagüeña. Un cop a França, s’integrà al maquis de la regió de Lió, i després a les Glières. Participà en l’alliberament de la vila d’Annecy, acció per la qual li fou atorgada la Creu de Guerra. La tardor de 1944, sota les ordres de Vicente López Tovar, participà amb la 204a Divisió de Guerrillers espanyols en l’operació “Reconquista de España”. A finals de l’any 1945, obeint ordres del PCE, entrà clandestinament a Espanya, on sota el malnom de “Fabián” s’encarregà de reorganitzar el partit i revifar la guerrilla antifeixista. Finalment va ser detingut a Madrid, precisament quan estava amagat a casa de la família Tagüeña Lacorte, i va ser afusellat el 21 de novembre de 1947.²¹⁰

Josep Fusimaña Fábregas, afiliat a la UGT, fundador l’any

1936 del PSUC i comissari polític de l’11a Divisió. El 16 d’abril de 1938 fou nomenat comissari del XV Cos d’Exèrcit.

208. Respectem la grafia del cognom tal com l’escriu Tagüeña quan parla de Sant Pere Màrtir, tot i que en altres documents també el trobem com a “Gullón”. El mateix Tagüeña l’escriu d’ambdues maneres al seu llibre Testimonio de dos guerras.
209. Francisco Gullón va arribar a ser responsable de la Secció d’Informació del XV Cos d’Exèrcit. Exiliat a la URSS, el 1941 lluità en una unitat especialitzada en demolicions i accions de guerrilla. Ferit a la rereguarda alemanya el març de 1943, passà a treballar per a Radio Moscú, i morí d’una afecció pulmonar el novembre de 1944. Fou condecorat amb l’Ordre de Lenin.
210. Sumaríssim 141.254. Juntament amb Julio Nava foren encausades, entre d’altres, Encarnación Lacorte Paraíso i Encarnación Tagüeña Lacorte, mare i germana respectivament de Manuel Tagüeña. Informació extreta del núm. 6 de la revista digital de Estudios del Maquis ENTREMONTES, gener de

2014, dirigida per Salvador F. Cava i Óscar Serrano. Vegeu també el web “1936-1975. Los de la Sierra. Dictionnaire des guerrilleros et resistants antifranquistes”.

Julio Nava Alonso (font: web “1936-1975. Los de la Sierra. Dictionnaire des guerrilleros et resistants antifranquistes”).

Manuel Tagüeña i Josep Fusimaña (font: TAGÜEÑA, op. cit.).

3. MUNICIÓ I ARMAMENT EMPRATS EN ELS COMBATS DE SANT PERE MÀRTIR

Al vessant meridional de la muntanya van quedar, després dels combats de 1939, restes de munició, bàsicament puntes de bala i alguna beina. Durant aquests més de 75 anys, moltes són les troballes efectuades. Josep Anguera, veí de Finestrelles, comenta que després de la guerra pels barrancs del voltant del barri s’hi trobaven moltes armes, sobretot fusells. De fet, li consta que a fi nals de la dècada dels noranta, durant els treballs d’arranjament dels terrenys per a la construcció de l’Escola d’Infermeria de Sant Joan de Déu, encara n’aparegueren.²¹⁹

Emili Lázaro va entrar a treballar a la companyia d’aigües a Badalona, però l’any 1977 el van traslladar als dipòsits que la companyia té a Sant Pere Màrtir. Allà va coincidir durant vuit anys amb el Sr. Romeu, l’antic guarda, que li explicà moltes vicissituds de la muntanya. Lázaro, estant ja de guarda a la casa de les Aigües, un dia va trobar sota uns pins, prop de la casa, les restes d’un fusell, que després va regalar a un amic seu, un rellotger del carrer Verge dels Dolors de Sant Just. També diu haver trobat diverses beines de Mauser al barranc sota mateix de la casa, i explica que en els diversos incendis que ha patit la muntanya s’han sentit explosions, segons ell, probablement a causa de les granades de mà que encara romanien escampades pel terreny mai urbanitzat.²²⁰

La memòria de la intervenció arqueològica efectuada els mesos de setembre i octubre de 2007 a la zona de la casamata (cota 278) ens parla de la troballa de diverses peces relacionades amb la guerra. Aquestes actualment estan cedides a l’Ajuntament d’Esplugues i les trobem dipositades al Centre Cultural de Can Tinturé:

– Cinc beines de cartutxos que han estat disparats, una bala de 9 mm, una cullera, un mirallet circular amb carcassa de zinc, de 67 mm de diàmetre i que porta la inscripció “República Española” amb la corresponet efígie.

Al mateix dipòsit de la masoveria de Can Tinturé també hi ha un casquet de llautó de 48 mm de longitud per uns 20 mm de diàmetre, que Jordi Mir –veí d’Esplugues de Llobregat– localitzà ja fa uns anys sota l’indret de la bateria antiaèria. Es tracta probablement del fragment manipulat –no sabem del cert amb quina finalitat– d’un iniciador d’obús de 105 mm que no va arribar a explotar.

A l’esquerra, tapa d’un mirall de campanya de l’Exèrcit Popular amb la llegenda “República Española”, localitzada en la intervenció arqueològica de la cota 278 l’any 2007, i conservada actualment al Museu de Can Tinturé (Esplugues de Llobregat). A la dreta, un exemplar d’aquest mateix mirall que s’oferia en un portal web de compravenda.

 

Restes materials de munició

En el transcurs dels darrers anys hem pogut inventariar unes 600 restes balístiques i algun fragment de metralla, potser d’aviació o d’artilleria. Es van localitzar al voltant del cim, la majoria de les quals, cal dir-ho, al vessant meridional de Sant Pere Màrtir, des de la zona de la bateria antiaèria fins a la cota 175, als voltants de Can Grau, sobre Finestrelles, i des de sobre la font de la Senyora fins al torrent que davalla de la caseta de les Aigües cap al barri de Finestrelles. Als vessants septentrionals –tant del santjustenc com del sarrianenc, en el qual, segons Álvarez de Lara, es produiria l’atac de nit o matinada– no hi hem pogut constatar cap mena de vestigi material. Cal tenir en compte, però, que la zona aleshores era un erm, i que l’actual pineda és fruit d’una reforestació de la postguerra que de ben segur va alterar el terreny. Tampoc tenim constància de cap localització al vessant de soleig del turó del Temple. No s’han tingut en compte els materials trobats a la zona de la font de la Senyora i el vessant occidental de la cota 278 –turó del reflector–, car durant molts anys ha estat un lloc de pràctiques de tir de la Guàrdia Civil i de les tropes de la propera caserna del Bruc –carrer Jaén, 25–, i que corresponen bàsicament a munició del 7,62 x 51 CETME, emprada pel fusell d’assalt oficial de l’exèrcit espanyol en els darrers anys, així com també s’han descartat les de 9 mm provinents d’aquest sector.

Les restes de munició localitzades les podem classificar, a grans trets, en beines i bales.

Les beines

Malgrat ser una de les eines més interessants per a la interpretació dels fets, per la informació implícita que aporten, en el nostre cas la quinzena de beines localitzades representen una ínfima part de les troballes identificables (4,39%). L’explicació rau en el fet que la beina de llautó, després d’haver-se disparat, resta en superfície, a diferència de la bala, que s’incrusta en el terreny. D’una banda, la munició més freqüentment trobada en la prospecció correspon al cartutx de 7,92 x 57, que va ser emprat per l’exèrcit espanyol fins a l’any 1955, i podria ser que en plena restricció de postguerra les beines fossin recuperades, recarregades i reutilitzades. D’una altra banda, són molts els testimonis de santjustencs i espluguins que afirmen haver anat de vailets a recollir “bales” a

Sant Pere Màrtir, la majoria amb l’afany de trobar cartutxos sense haver estat

219. Testimoni de Josep Anguera i Badia (n. 1923) recollit per Jordi Amigó i Francesc Riera (Finestrelles, 24 de juliol de 2004).
220. Testimoni d’Emili Lázaro Martínez recollit per Jordi Amigó i Francesc Riera (casa de les Aigües, 28 d’agost de 2004).

disparats, per tal de jugar amb la pólvora de l’interior –fins i tot, com hem vist, més d’un tingué algun ensurt desagradable. Tot i aquesta possible explicació, reconeixem que segueix essent un percentatge extremadament petit, si tenim en compte que a cada bala trobada hi correspondria una beina; una prospecció de la Universitat Complutense de Madrid realitzada als terrenys del propi campus l’any 2008 donava una ràtio d’una beina per cada cinc bales, és a dir, un 20%, percentatge força elevat en comparació amb el nostre cas.

Beina 25 auto

Trobada al terraplè de sota la tercera base de la bateria antiaèria. Marcatges: WRA CO 25 AUTO, fabricat per Winchester Repeating Arms Company, calibre 25 (6,35 mm). Es tracta d’un cartutx per a pistoles automàtiques.

Beina 32 revòlver

Es va localitzar al terraplè de damunt la segona plataforma de la bateria antiaèria, al costat occidental. Marcatges: UMC-UEE 32 SC (Smith curt), que ens informen que va ser fabricat per Unión de Explosivos Españoles amb llicència d’Union Metalic Cartridges (més endavant seria Remington “REM-UMC”); el seu calibre 32 (dècimes de polzada) correspondria a 8,20 mm. Els cartutxos 32 i 38 S&W (Smith & Wesson) curts van tenir una gran acceptació al mercat civil espanyol, ja que grans quantitats de revòlvers de tot tipus i qualitats es distribuïren des de les fàbriques del País Basc a tot l’Estat, àdhuc a França i Itàlia durant la Primera Guerra Mundial. Cal tenir en compte l’aparició propera dels cartutxos 32 S&W L (“long”) i 38 S&W Special, més potents i amb diferents marcatges. Per tal de diferenciar-lo d’aquests darrers, hom el denominava habitualment com a 32 Smith curt.

Beina 7,65 x 17 (7,65 Browning)

Localitzada per sota del turó de la cota 278. Porta la marca del percussor al culot, i les inicials F (pràcticament il·legible) i N, corresponents a la Fabrique National d’Armes de Guerre, de Herstal, Bèlgica.

Beina 7 x 57

La primera va ser trobada dins la segona base de la bateria antiaèria. Correspon al cartutx denominat 7 x 57 mm per al fusell Mauser espanyol. Al culot hi du el següent marcatge: PS 1937, que correspon a les sigles de la fàbrica Pirotécnia de Sevilla i l’any de fabricació –cal tenir en compte que l’any 1937 aquesta fàbrica ja era en mans dels revoltats. La beina presenta senyals de sobrepressió, probablement a causa d’una recambra sobredimensionada, cosa que originà pèrdua de gasos al gollet. També hi són evidents els esquitxos de pólvora cremada adherida a les parets exteriors de la beina. Tot plegat ens du a pensar en un fusell molt utilitzat –amb molta guerra a sobre– i probablement objecte d’un manteniment mínim o gairebé nul.

Una segona beina de 7 mm Mauser va ser localitzada al terraplè de sota la tercera plataforma de la bateria antiaèria, la més meridional de les tres bases que es conserven. Els marcatges PS – 1937 que porta ja han estat descrits en la peça anterior.

La tercera i quarta beines d’aquest calibre foren trobades en la prospecció arqueològica duta a terme l’any 2007 sobre la cota 278. Duen els marcatges FNT-1915 i FN-33-T-19 –llegit en el sentit de les agulles del rellotge–, els quals indiquen que foren fabricades a la Fábrica Nacional de Toledo, els anys 1915 i 1933, respectivament. És molt probable que ambdues carreguessin punta rodona, encara que la del 33 també podia dur-la ogival. En totes dues s’hi distingeix la marca del percussor sobre el fulminant, per tant, segur que van ser disparades.

La cinquena fou trobada a la falda meridional del turó del búnquer, sobre Finestrelles. Es tracta d’una beina sense cap mena de marcatge al culot, cosa que ofereix dues possibilitats: que fos fabricada per Hirtenberger Patronen (Àustria) i venuda amb un contracte discret a la República espanyola –hi ha constància documentada d’aquesta venda–, o bé que el cartutx procedís de qualsevol fàbrica republicana desconeguda, car els republicans no posaven marques per no delatar les diverses fàbriques i tallers que tenien. Aquesta beina correspon a un cartutx que no va ser disparat i al qual es va extreure la bala aplicant una lleugera pressió al coll de la beina, que hi provocà, com es pot observar, una lleugera deformitat. Una pràctica habitual dels soldats per poder encendre foc ràpidament consistia precisament a extreure la pólvora d’un cartutx.

Beina 7,62 x 54r

Dues de les beines d’aquest calibre es van trobar sota la tercera plataforma de la bateria antiaèria. Es tracta de beines del calibre 7,62 mm, l’una amb els marcatges ll– 22 – 3, que indiquen que el cartutx va ser fabricat dins el tercer trimestre de l’any 1922 a Lugansk (URSS), i l’altra, 3B-36, corresponent a una fabricació soviètica de l’any 36, a Zavod Volodarskogo, i venuda posteriorment a la República.

Dues més, disparades, foren localitzades en la prospecció arqueològica realitzada entre setembre i octubre de 2007 per l’empresa Arqueociència⁵² al turó de sobre la font de la Senyora (cota 278), on hi ha les restes d’una antiga casamata bastida per les tropes republicanes, probablement per a servei del reflector que hi havia instal·lat allí. Es tracta de cartutxos per al fusell Mossin-Nagant, i al culot duen els marcatges 3B-35 i 3B-38 de la mateixa fàbrica anterior.

Beina 7,92 x 57

Aquesta es va localitzar al turó del búnquer, damunt la font de la Senyora.

Porta els marcatges E-K, que indiquen que és de fabricació hel·lènica, però sense més informació. Hi ha constància que, malgrat la llei internacional de no intervenció i encara més pel fet que els grecs estaven dins l’òrbita dels aliats de l’Eix, així com altres països, noliejaven armament i munició en vaixells sota bandera neutral per a la seva venda a qualsevol d’ambdós bàndols. Trobem cartutxos amb el marcatge E-K en el municionament abandonat per les tropes republicanes el gener del 1939 a les trinxeres d’Ordal.

Cartutx 9 mm curt

Es tracta de l’únic cartutx sencer (beina i bala) localitzat en tota la recerca. Es va trobar pujant del fondal del torrent de la Moneda cap al mirador dels xipresos, on abans hi havia hagut la caseta dels alemanys. Porta les marques següents: C-I-M-PS, corresponents al Consorcio Industrias Militares – Pirotecnia Sevillana, sense que en puguem deduir l’any de fabricació.

Beina 44-40

Localitzada per Arqueociència al turó de la casamata. Fragment de beina de la qual es conserva el culot –disparat– amb el marcatge RWS al nord, 44C a baix i dos asteriscs (**), un a cada banda, que indiquen que fou produïda a la fàbrica Rheinisch-Westfalische Sprengstoff A.G. de Nuremberg (Alemanya). Els cartutxos amb aquest marcatge es venien en caixes de cartró sota el rètol “Carabina Tigre – La española de Armas y Municiones”.

Els projectils

La resta de materials trobats correspon a bales o, en molts casos, els seus fragments deformats o destrossats. Majoritàriament són camises sense el plom, motiu pel qual no ha estat possible identificar amb garantia el tipus de bala corresponent.

Bala 7,92 x 57

Aquesta ogiva i la del 9 mm llarg que veurem seguidament són les troballes majoritàries a la zona estudiada. Suposen el 61,40% dels projectils que s’han pogut identificar.

Bala 9 mm llarg

Representa la tercera part de les bales identificades.

Bala 9 mm curt

Només s’han trobat vuit unitats d’aquest projectil.

Bala 7 mm Mauser

Se n’han localitzat sis bales. De punta arrodonida característica, es tractava de la munició reglamentària de l’exèrcit abans d’esclatar el conflicte civil.

Bala 7,62 x 54r Mossin-Nagant

Amb cinc unitats, representa l’1,45% de la munició trobada.

Bala 32

Una sola mostra. Bala de plom (sense camisa).

L’armament emprat

Durant la guerra s’arribaren a emprar una trentena de tipus diferents de fusells, i de diverses procedències, però el principal problema rauria en la disparitat de calibres d’aquestes armes (principalment, 7 mm x 57 Mauser, 7,92 mm x 57 Mauser, 7,62 mm Mossin Nagant, 8 mm Lebel, 8 mm Mannlicher i 303 britànic en el bàndol republicà; i 7 mm x 57 Mauser, 7,92 mm x 57 Mauser, 6,5 mm Mannlicher-Carcano, en el dels revoltats —més 8 mm x 59 Breda i el 8 mm Mannlicher per a algunes metralladores). Mentre que l’exèrcit de Franco ja feia temps que havia homogeneïtzat aquesta situació, no fou fins a principis de 1938 que l’Exèrcit Popular aconseguí dotar cada batalló amb el mateix fusell. A partir de les dades esmentades en el capítol anterior ens podem fer una idea de les armes que s’empraren en aquest combat de Sant Pere Màrtir, tot i que com veurem no es pot generalitzar pel que fa al model definitiu. Tampoc pel que fa a la pertinença a un bàndol o l’altre, car ambdós utilitzaven tot el que tenien a mà quant a armament individual; en tot cas, l’element localitzat més fiable són les beines, a partir del marcatge de les quals sabem, com hem vist, el fabricant o la procedència, i en alguns casos es pot arribar a establir per a quin exèrcit s’havien adquirit originalment.

Armament individual

CALIBRE 7,92 x 57

CARRABINES, FUSELLS I MOSQUETONS

El calibre 7,92 x 57 correspon predominantment a diferents models de Mauser:

• Carrabina Mauser-Mossin 1925 (Polònia).
• Carrabina Mauser 1929 (Polònia).
• Fusell Mauser Vergheiro 1904 (Portugal).
• Fusell Mauser Vz-24 (Txecoslovàquia).
• Fusell Mauser 1890 (Turquia).
• Fusells Mauser 1897/1907/1927 (Paraguai).
• Mosquetó Mauser Kar 98 (Alemanya).
• Mosquetó Mauser Gew 98 (Alemanya).– Mosquetó Mauser 1930 (Polònia).

La República importà 50.000 fusells Mauser Vz model 1924, que era l’arma reglamentària de l’exèrcit txecoslovac, i també adquirí de contraban uns quants milers del Mauser 98 alemany.

Alemanya, per la seva banda, facilità a l’exèrcit nacional unes quantes desenes de milers dels Mauser Kar 98 i Gew 98. A part, hi ha constància que molts dels soldats de la 13a Divisió del Cos d’Exèrcit Marroquí utilitzaven els fusells Mauser txecs amb munició 7,92 mm que havien capturat a l’enemic. En el cas de la 6a Bandera de la Legió, el resum mensual de gener de 1939 concreta que aquesta unitat disposava de 32 fusells del 7,92 “alemán”.

FUSELLS METRALLADORS

(Vegeu apartat “Fusells metralladors i metralladores”, més endavant.)

CALIBRE 9 mm LLARG (9 x 23)

PISTOLES

Hi havia moltes pistoles que empraven aquest tipus de bala; n’esmentarem algunes: Astra 400 (reglamentària per als oficials de l’exèrcit des de 1921), Ascaso (còpia de l’Astra fabricada a Terrassa durant la guerra), RE –República espanyola– (una altra rèplica de l’Astra), Star mod. 1920, Bergman mod. 1908 o Campo-Giro mod. 1904-16. Tenim constància que els oficials de la bandera d’Álvarez de Lara portaven pistoles amb aquest calibre.

FUSELLS METRALLADORS O SUBFUSELLS

A mesura que avançava el conflicte, una nova arma prengué protagonisme: es tractava d’un fusell metrallador amb una bona cadència de foc i molt més lleuger que les metralladores habituals; a més, permetia el foc tir a tir i a ràfegues. Estava fabricat per les indústries de guerra republicanes a partir d’un subfusell Bergmann de 9 mm de la Primera Guerra Mundial. Unes 50.000 unitats d’aquest foren produïdes a la població valenciana d’Alberic, motiu pel qual fou anomenat genèricament “naranjero”. Amb aquest calibre trobem també a l’època altres subfusells, com ara els fabricats al País Basc: Star SI-35 i Goliat MX 1935, o Labora/Font Bernat, aquest darrer, fabricat a Catalunya.

PISTOLES METRALLADORES

Procedents de les fàbriques d’armament d’Euskadi trobem, també amb calibre 9 mm llarg, les pistoles metralladores Astra M.M.34, Astra F i Star 1932. Des de Bèlgica arribaren la FN 1922 i la FN Browning.

CALIBRE 9 mm CURT

PISTOLES AUTOMÀTIQUES

Les armes que utilitzaven aquesta munició eren principalment les pistoles Star “sindicalista” mod. 1919; el famós “purito” –Astra 300 mod. 1922–, molt cobejat posteriorment pels falangistes, i les pistoles belgues FN Browning 1910-1922 (d’aquestes se’n feren diverses variants als tallers del País Basc).

CALIBRE 7,62 x 54R

CARRABINES, FUSELLS I MOSQUETONS

El 7,62 x 54R és un cartutx dissenyat l’any 1891 per al fusell Mossin-Nagant, encara que posteriorment s’empraria en fusells de franctirador, metralladores tant lleugeres com pesades i d’aviació. Fou emprat pels russos a la Primera Guerra Mundial, després a la Revolució bolxevic, i per les tropes republicanes a la Guerra Civil espanyola.

CALIBRE 7 x 57 mm

FUSELLS I MOSQUETONS

El fusell Mauser model 1893 de 7 x 57 mm era el reglamentari de l’exèrcit espanyol l’any 1936, i es completava amb una baioneta original del model. Més tard aparegué el mosquetó Mauser mod. 1916, també de 7 mm, que anava dotat amb un matxet mod. 1913 una mica més llarg que la baioneta mod. 1893, per tal de compensar la longitud menor del mosquetó. En aquest calibre existia també una carrabina Mauser mod. 1895, que en realitat era una tercerola usada bàsicament pels cossos de cavalleria.

Una majoria de fusells del model 1893 ja des del juliol de 1936 quedaren en mans dels insurrectes Es tracta de l’arma per excel·lència de les companyies de la Legió en aquest confl icte: el 6è Batalló disposava de 350 fusells i 137 mosquetons el gener del 39 en aquest calibre.

METRALLADORA HOTCHKISS

Era reglamentària al Terç abans del 18 de juliol i les unitats d’aquest cos passaren a la península amb ella. Concretament, la 6a Bandera, el gener que ens ocupa, en tenia sis.

CALIBRE 44-40

LA CARRABINA TIGRE

El cartutx 44-40 fou creat originalment l’any 1873 per al rifl e Winchester de palanca, i poc temps després Colt l’emprà per als seus rifl es i revòlvers. D’aquesta manera, es convertí en una munició mítica a l’Oest americà. A Espanya fou bastant popular a causa de l’extensa difusió que tingué la carrabina “Tigre”, còpia del Winchester mod.

La metralladora Hotchkiss 7 x 57 mm era ofi cial a la Legió abans d’iniciar-se el confl icte bèl·lic. La fotografi a està feta l’any 1932 a Dar Riffi en, seu de la 6a Bandera (col·lecció de Ricard García Vives).

1892 i que aquí es denominà “44 llarg”, i de la qual l’empresa eibarresa Gárate, Anitua y Cía., entre 1915 i 1937, en fabricà 1.034.687 unitats.

Tenia una longitud de 99,5 cm i un pes de 2,90 kg, per la qual cosa era còmoda de portar; en canvi, el seu abast efi caç es reduïa a 1.000 metres. Encara que poc, aquesta arma va ser emprada pels dos bàndols a la Guerra Civil.

LES GRANADES DE MÀ

LA LAFFITTE

D’origen franco-italià, la Laffi tte des de 1921 era la reglamentària a l’exèrcit espanyol. En forma de cilindre i amb un diàmetre de 6 cm i 14 cm d’altura, al voltant del qual s’embolicava una cinta de tela amb un passador que actuava de fi ador i que es desembolicava a l’aire en ser llançada. Tenia un pes de 415 grams, dels quals 200 corresponien a la càrrega de nitramita, que explotava en percussionar contra terra. Abans de llençar-la, però, s’havia d’haver introduït l’encebador i haver tret un primer fi ador. Cada soldat en principi en portava dues, i estava considerada una granada ofensiva, és a dir, per actuar en atac a l’enemic; per tant, segons els manuals tenia un radi d’acció teòric de només 8-10 metres, però en realitat arribava fi ns als 30 metres. Per aquest motiu els soldats procuraven fer-ne un ús preferentment defensiu, quan la podien llençar bo i estant darrere un parapet.

Tot i haver-la usat els dos bàndols contendents, la seva utilització va ser majoritària a les tropes franquistes, les quals la seguiren fabricant a les instal·lacions de la Fábrica de Artillería y Pirotecnia de Sevilla a un ritme inicial de 200 unitats diàries, fins a arribar a puntes de fabricació de 3.400 unitats per dia, i un total comptabilitzat de 2.304.174 granades Laffitte.

Tenim constància de l’ús d’aquesta bomba de mà en el combat de Sant Pere Màrtir a partir del testimoni de Pere Urpinell, que va pujar al cim amb un altre amic dies després del combat i recorda haver-ne vist un grapat sense explotar –Urpinell a l’entrevista les denomina textualment “bombes de mà Laffitte”–; fins i tot en tiraren algunes muntanya avall que no arribaren a explotar.²²²

Armamant col·lectiu CALIBRE 7,92 x 57

FUSELLS METRALLADORS i METRALLADORES

Els fusells metralladors d’aquest calibre enviats per la Unió Soviètica als seus aliats peninsulars foren el Bergmann MG 15nA (alemany), el Browning Vz-28 (polonès) i els Madsen Alfa i Hotchkiss M-1925 (txecs), i sembla que varen ser molt apreciats per les tropes feixistes, que frisaven per capturar-los. A través de Mèxic –nació a la qual anaven oficialment consignats– arribarien als republicans espanyols un parell de milers dels preats Lehky Kulomet Praga Vz-26 (ZB-26), també de fabricació txeca. Finalitzarem la llista amb els models 1922 i 1925 del Hotchkiss txec.

L’aportació alemanya als nacionals fou d’uns 5.000 fusells metralladors, bàsicament MG 08/15 i MG-13 Dreyse. L’MG 08/15 anava refrigerat per aigua, tenia un pes de 14,6 kg i un abast eficaç de 1.800 metres, mentre que les lleugeres MG 13 Dreyse, amb 10,9 kg, carregadors de 25 cartutxos i trípode adaptat per al tir antiaeri, mantenien el mateix abast. En el cas de Sant Pere Màrtir, les tropes ocupants tenien una dotzena de fusells metralladors Bergmann del 7,92.

El calibre 7,92 x 57 en metralladores podria correspondre a:

• Les MG 08 Maxim, de fabricació original alemanya, i que de forma directa o indirecta arribaren a ambdós bàndols. Hi ha constància que a la fàbrica republicana núm.12 de Nules, situat a la Plana Baixa, es manufacturà durant l’any 1938 l’anomenada MG-08 Mixta (russo-alemanya) en el dit calibre: era similar a l’original alemanya, però tenia certes peculiaritats que la diferenciaven, com ara l’empunyadura –que era de tipus

Cartutxera plena de munició de 7,92 x 57 mm de fabricació txeca, abandonada pels republicans a Ordal. CIUDEB (Centre d’Interpretació de l’última Defensa de Barcelona/ Josep Mata. Foto: Francesc Riera Prenafeta).

soviètic–, la caixa de mecanismes –que disposava d’orifici per adaptar-hi, a la part baixa davantera, el carret Sokolov– i la vàlvula de refrigeració distinta de les armes russes i alemanyes. Les MG 08 estaven refrigerades per aigua i alimentades per cintes de lona de 250 cartutxos, o bé amb baules de metall de 50 elements enllaçables. Podien anar sobre suport tipus trípode o bé sobre el carret rus Sokolov.

• La Maxim mod. 03 polaca. Cinta de lona amb 250 cartutxos, refrigeració per aigua, amb un pes de 33,75 kg i un abast eficaç de 2.900 metres. – La txecoslovaca Schwarzlose Vz-24. Refrigerada per aigua, disposava de dos models de trípode.
• Els dos models Browning polonesos (mod. 1917 i mod. Vz-30), amb trí-pode acabat en cercle, de 43 kg de pes, refrigeració per aigua i 2.000 metres d’abast eficaç.

Les tropes franquistes disposaven de les MG 08 Spandau, que amb un pes de 47,5 kg permetien un abast eficaç de 3.200 metres.

CALIBRE 7,62 x 54R

METRALLADORES

Calibre usat per la Palumet Maksima PM (Maxim) mod. 1910, amb sistema d’alimentació i disparament per retrocés de canó mitjançant intercanvi de gasos i fermall, refrigerada per aigua, amb cintes d’alimentació de 250 cartutxos i amb diferents tipus de trípodes, amb rodes, escuts, etcètera. Fou una de les metralladores que arribaren en més nombre al bàndol republicà, concretament unes 3.221 unitats repartides en set o vuit enviaments des de la URSS, la major part desembarcades al port de Barcelona entre el novembre de 1936 i el gener de 1939. Foren molt cobejades pels nacionals, que frisaven per capturar-les. Mesurava 111 cm de llargària i pesava 24 kg de pes, a part dels diversos complements –suport Sokolov amb rodes i escut davanter–, els quals podien arribar a fer que el conjunt pesés entre 50 i 60 kg. El seu abast eficaç era de 3.200 m, amb una carència de tir de 520-580 trets per minut.

A la fàbrica de Nules-Bunyol, al País Valencià, on es muntaven les diferents peces soltes de les metralladores arribades de la Unió Soviètica per a l’Exèrcit Popular, es fabricaren també algunes unitats de la denominada Maxim 1910 “Mixta” en calibre 7,62 x 54R.

Aquestes màquines, per a un correcte funcionament, necessitaven un mínim de tres homes: el tirador, el carregador i l’observador, fet que permetia també a l’hora del seu transport repartir l’arma en tres parts: el suport, la metralladora i la munició i el sistema de refrigeració.

També utilitzava aquest calibre la metralladora lleugera DP.28 (Degtyarev), amb carregador de tambor (47 cartutxos) i bípode.

222 Entrevista efectuada per Jordi Amigó el 24 de maig de 2012 a Pere Urpinell Pañella, veí de Sant Just Desvern.

EL MORTER VALERO

Es tractava d’un morter d’acompanyament de les unitats d’Infanteria. En iniciar-se la guerra, el Valero de 81 mm era un model de fabricació recent (any 1933), ja que els anteriors eren de diàmetres més petits (50 i 60 mm). N’hi devien haver uns 300 exemplars, dels quals 190 quedarien en poder dels insurrectes. Per l’eficàcia d’aquestes armes en la guerra de trinxeres i per abastar punts fora del camp visual, ambdós bàndols aviat iniciaren la producció de noves peces.

Tenim constància del probable ús d’aquests morters en el combat de Sant Pere Màrtir a partir del document conservat a l’AGMA, on s’esmenta que la 6a Bandera de la Legió, durant les operacions del mes de gener de 1939 –entre les quals destaca la presa de Sant Pere Màrtir–, gastà una trentena de granades de morter de 81 mm,²²³ tot i que a l’escandall mensual de la unitat es parla de sis morters Valero, però de 50 mm.

4. DESCRIPCIÓ DELS FETS DEL DIA 25 PER CARLOS RUBIO, CORONEL DE TOTA LA INFANTERIA DE LA 13A DIVISIÓ

“Dia 25.- Puesto de Mando en vertice Castella-Cerbelló. Según Orden de operaciones nº12 del General Jefe de la División, la misión es, pasar el rio Llobregat hasta alcanzar la línea Valvidrera-vértice San Pedro Martir, con la idea de maniora de atacar en las dos direcciones de los vértice La Creu y Moro, y establecer un flaco defensivo de la Creu a Vlavidrera, con el esfuerzo principal al Norte.

Se disponen dos Agrupaciones. La primera Agrupación al Sur con sus dos Unidades del sexto Tabor de Regulares de Melilla y sexta Bandera de la Legión y la segunda Agrupación, llevando en vanguardia las dos Unidades ya citadas y la cuarta Bandera de F.E.T. de Castilla. La Agrupación tercera a Norte, con las dos Unidades de la primera Agrupación primer Tabor de Regulares de Melilla y Batallon 73, llevando en vanguardia el tercer Tabor de Tiradores de Ifni y primer Batallon de Mérida. Se lleva de apoyo directo artillero para la primera Agrupación el Grupo 105 y para la tercera Agrupación el de 7’5.

Se concentraron todas las Unidades al Oeste del rio Llobregat, entre los arroyos Cerbelló y Torrellas la tercera Agrupación, y junto a éste arroyo y Santa Coloma la primera Agrupacíón.

Para evitar la voladura del puente de Molins de Rey se dispuso por el Jefe que suscribe, que el quinto Tabor de Regulares de Melilla se situase junto a él, teniendolo bajo el fuego de su Compañia de ametralladoras e impidiendo que el enemigo lograse sus intentos. Se empezó la operación por la primera Agrupación con gran arrojo y entusiasmo, vadeando el rio Llobregat, con el sexto Tabor de Regulares de Melilla en vanguardia por el vaden frente al arroyo Cerbelló, y apoyando su paso, secundandolo, la sexta Bandera de la Legión por frente a San Feliú y la cuarta Bandera de F.E.T. de Castilla. La tercera Agrupación vadeó el rio más tarde entre el puente y la primera Agrupación. Con agua hasta la cintura y la fuerte corriente del rio alcanzaron la orilla izquierda, bajo fuerte fuego enemigo de artilleria y tanque, prosiguiendo el avance hasta ocupar ya de noche, los vértices La Creu y Moro por la tercera Agrupación, y el vértice de San Pedro Martir por la primera Agrupación siendo ocupados los pueblos de San Vicente dels Horts, Santa Coloma de Cerbelló, Molins de Rey, San Feliú de Llobregat, San Justo Desvern, hasta el pueblo de Esplugas. Se establece una línea de vigilancia y seguridad por toda la divisoria del Tividavo y Valvidrera, reforzando el flanco Norte en el vértice La Creu, las Unidades de reserva se situan sobre los pueblos oupados.”

Aquesta descripció dels fets va efectuar-la el coronel Carlos Rubio a Don Benito (Extremadura), on va ser enviada la 13a Divisió després de la campanya de Catalunya per acabar d’ocupar aquell territori. En data 1 de maig signava aquesta relació de fets, que va ser escrita comptant evidentment amb les informacions que li van enviar les seves unitats. S’ha respectat el mecanografiat original del document original conservat a l’AGMA, pàg. 37-38.

Bibliografia i fonts consultades Llibres

• AMIGÓ I BARBETA, Jordi. “Gener de 1939. Retirada i ocupació versus huida y liberación…”. A: El Franquisme al Baix Llobregat. Barcelona: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
• AMIGÓ I BARBETA, Jordi. Guerra Civil i Franquisme a Molins de Rei. Barcelona: Ajuntament de Molins de Rei – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.
• ARNABAT MATA, Ramon; CARDONA GÓMEZ, Gemma; IÑIGUEZ GRÀCIA, David; FERNÁNDEZ AUBAREDA, Ignasi; ROJO ARIZA, M. Carmen. “Ar-

queologia de la Batalla de Catalunya (1939). Excavacions d’un tram de la línia defensiva L-3 a Subirats (Alt Penedès, Barcelona)”. Ebre 38. Revista Internacional de la Guerra Civil 1936-1939. núm. 5, pàg. 193-216. Any 2010.

• BRULL ANGELA, Pere. Barrejo la meva història amb Sant Just. Sant Just Desvern: ANAGRAFIC SL, 2001.
• ELPÁTIEVSKY, A.V. La emigración española en la URSS. Historiografía y fuentes, intento de interpretación. Edició, traducció del rus, pròleg i notes d’Ángel Luis Encinas Moral. Madrid, 2008. Versió en PDF.

223 AGMA. Llig. 4, carp. 11, arm. 43, pàg. 23.

• GALÍ HERRERA, Raimon. L’Ebre i la caiguda de Catalunya. Col·lecció “Signe de Contradicció”, volum 7. Barcelona: Barcelonesa d’Edicions, 1996.
• HURTADO, Víctor; SEGURA, Antoni; VILLARRO-

YA, Joan. Atles de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: Edicions DAU – Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI). Pavelló de la República, 2010.

• LÓPEZ ROVIRA, Carles. La Conquesta de Catalunya. Diari d’operacions de l’exèrcit de Franco. Barcelona: Editorial Base, 2012.
• MANRIQUE GARCÍA, José María; MOLINA FRAN-

CO, Lucas. La Legión y la “Guerra Relámpago”. Yagüe y el Cuerpo de Ejército Marroquí (II). Editorial Galland Books, 2010.

• MARAGALL I MORENO, Marta. Memòria de la inter-

venció arqueològica al turó de Sant Pere Màrtir (Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat). Febrer 2003. Promotor: Ajuntament d’Esplugues de Llobregat. Realització: Arqueociència Serveis Culturals SL. Direcció tècnica: Marta Maragall i Moreno. Manresa, març de 2003.

• MOLINA FRANCO, Lucas; MANRIQUE GARCÍA, José María. Armas y uniformes de la Guerra Civil Española. Madrid: Susaeta Ediciones, SA – Tikal Ediciones, 2009.
• PALOMAR, José Manuel; NAVARRO, Nel·lo. Símbols en el ferro. Corpus de municions de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Barcelona: Editorial Base, 2008.
• TAGÜEÑA LACORTE, Manuel. Testimonio de dos guerras. Mèxic: Ediciones Oasis, S.A., 1973.

Pàgines web

• http://www.rojoyazul.net/militaris/armamento/ametralladoras.htm
• http://www.rojoyazul.net/militaris/armamento/granadas.htm
• http://materialguerracivil.forumup.es

Agraïments:

A cadascun dels testimonis que amb les seves inapreciables aportacions ens han ajudat a fornir l’estudi dels fets succeïts ara ha fet 75 anys. I especialment volem honorar la memòria de Joan Barreda i Presas, protagonista important de la nostra petita història, i que ha traspassat recentment (2014).

A Fernando Álvarez de Lara Alonso, per la seva gentilesa en atendre’ns i facilitar-nos, 75 anys després, les memòries manuscrites del seu pare, un dels principals protagonistes dels fets d’aquell vespre del 25 de gener de 1939: Pablo Álvarez de Lara, capità de la 22a companyia de la 6a Bandera de la Legió.

Als responsables de l’Arxiu Municipal d’Esplugues de Llobregat, l’arxivera Marta de Planell i el tècnic col·laborador Francisco Duran. Aquest agraïment també el fem extensiu a Patrícia Badosa, tècnica de l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern, en tots els casos per la seva amable atenció i interès en la recerca de documentació i materials, i també pel “temps de més” que més d’una vegada ens han facilitat.

A Roser Vilardell, tècnica en cap de Patrimoni de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat. Al personal de la masoveria de Can Tinturé per haver-nos permès consultar el material procedent de l’excavació del turó sobre la font de la Senyora i dipositat a les seves instal·lacions, posant a la nostra disposició els mitjans necessaris per a l’estudi de les peces, així com per la gestió realitzada amb Marta Maragall, que fou la directora de la campanya d’excavacions, per tal d’obtenir el seu permís per a la consulta.

A l’amic Ricard García Vives, que tantes vegades ens ha acompanyat sobre el terreny ajudant-nos a interpretar els fets, col·laborant en la recerca de materials i aportant documentació.

A Albert Riera Prenafeta, per la seva aportació inestimable de coneixements a l’estudi de tot el tema armamentístic, per les moltes hores de consultes sobre tal tipus de bala, beina, armes emprades, etcètera.

A Vicenç Duran del Centre d’Estudis Santjustencs, per la seva inesgotable paciència i constància en la recerca de documentació de tot tipus relacionada amb Sant Pere Màrtir i amb la Guerra Civil, recordant-nos i fent-nos-la arribar quan trobava qualsevol cosa que pensava que ens podia interessar.

A Eduard Sánchez Campoy, de l’empresa que efectuà les excavacions arqueològiques de la Penya del Moro (Arqueociència Serveis Culturals, S.L.) i posteriorment a Sant Pere Màrtir, per la seva amabilitat a facilitar-nos l’accés al material de la darrera Guerra Civil aparegut durant el transcurs dels treballs.