Aquest creixement econòmic comporta un canvi en l’estructura de la població. Fins a aquell moment els santjustencs es dedicaven laboralment al camp i a la construcció, però la necessitat de mà d’obra per a les noves indústries, com ara la Sanson o les diverses bòbiles, provoca la primera onada migratòria, majoritàriament provinent de les terres tarragonines, que fa passar la població local de 1.368 habitants el 1920 a 2.357 veïns el 1930.⁹ Segons el cens municipal de 1935,¹⁰ en aquell moment al poble hi havia 117 persones que treballaven com a pagesos i agricultors, però ja trobem grups importants de paletes –91 veïns, a més de 28 que treballen de manobres– o persones dedicades a l’àmbit del tèxtil, una cinquantena. Hi ha altres sectors industrials i artesanals, com ara els metal·lúrgics –28 veïns–, els mecànics –29 veïns– o els fusters –24 veïns. El sector del comerç i el servei també tenia una importància creixent en l’estructura de població activa del poble, amb 46 veïns que treballaven directament en el comerç, 65 dones que eren part del servei domèstic de les cases benestants del poble o 12 persones que treballaven com a jardiners. Els joves del poble dedicats a l’estudi arriben a ser 375. El grup de persones més important, però, que es dedicava a les tasques domèstiques i no rebia remuneració per la seva feina són aquelles dones –717 veïnes del poble– que surten recollides en el cens sota l’epígraf de “sus labores”.

Seguim explicant l’evolució dels diversos sectors econòmics del poble i fem menció del comerç, que es va veure impulsat per la instal·lació, el 1922, del Mercat Municipal, que centralitzava la venda de carn, peix i verdures. Al centre del poble es sumen, als antics comerços, les novetats que suposen les camiseries o els basars.¹¹

Vista general de Sant  Just Desvern amb la fàbrica de ciment Sanson en primer pla. 1933 (AMSJD).

També arriben al poble, de la mà dels nous sectors proletaritzats, les organitzacions de caràcter obrer. Així, a fi nals de 1930 es va constituir la Cooperativa Obrera Santjustenca, “amb més de 300 associats, que contribuí a l’abaratiment del cost de la vida per la seva competitivitat i pels preus”. ¹² La fàbrica La Auxiliar de la Construcción S.A., coneguda popularment per Sanson o, simplement, per El Ciment, tenia la seva pròpia cooperativa o economat, en aquest cas només per a ús dels seus treballadors.

Les eleccions locals del 12 d’abril de 1931 provoquen la caiguda de la monarquia i l’adveniment de la República. A Sant Just el procés electoral suposà la victòria de la candidatura d’Esquerra Catalana, i el nou Ajuntament democràtic passa a ser presidit per Daniel Cardona i Civit. El principal àmbit econòmic d’actuació del nou consistori va ser el de generar llocs de treball a través d’iniciatives públiques: “construcció de ‘rigoles’ (tros de paviment d’uns 30 cm, a tocar de la vorera), arranjament de carrers, clavegueram i (…) la construcció d’una font pública”,¹³ tot pensat per reduir l’atur entre la població. A part d’això, no es produeixen grans canvis en una vida econòmica local que, d’altra banda, ja feia anys que havia abandonat la monoactivitat agrària i comptava amb importants sectors industrials, de serveis i de la construcció. És aquest poble, aquest Sant Just Desvern, amb aquesta estructura econòmica local, el que hem estudiat durant els anys de la Guerra Civil, per intentar entendre com va evolucionar.

II

Aprofitem les següents línies per fer un breu resum de com va viure el poble els anys de la Guerra Civil, en un aspecte més polític i social, per tenir clar el context en què es desenvoluparà la vida econòmica.

Sant Just va viure els inicis de la Guerra Civil, com bona part de Catalunya, esperant la resolució del cop d’estat a la ciutat de Barcelona, ja que segons com acabés aquest a la capital, la situació del país podia canviar radicalment. Finalment,

9. Ídem, pàg. 473.
10. Cens 1935 (352-5), AMSJD.
11. Ídem, pàg. 472.
12. Ídem, pàg. 473.
13. AV, op. cit., pàg. 484.

ja és per tots conegut, els obrers i les forces de l’ordre lleials al govern de la República frenen a Barcelona els revoltats. Al poble, per garantir l’ordre públic i evitar possibles incidents, es van crear dos comitès revolucionaris. L’un estava integrat per partidaris de Daniel Cardona, i es va ubicar a l’edifi ci de l’Ajuntament. L’altre, format per gent d’ERC, de la CNT i comunistes –aquests darrers acabarien confi gurant el PSUC local–, estava situat a la carretera que anava cap a Esplugues i cap a Sant Feliu.

Segell d’un dels dos comitès de Milícies Antifeixistes que es van crear al poble durant els primers moments revolucionaris (AMSJD).

Potser no amb la intensitat d’altres llocs, però també es viu al poble un ambient revolucionari. Els veïns que no tenen feina són armats i exercien funcions de vigilància. El dia 21 de juliol és cremada l’església parroquial, en un primer moment per gent vinguda de fora del poble i, després, també amb la participació de persones anticlericals del mateix Sant Just Desvern.

És també en aquests primers dies que moren assassinats dos veïns, Carles Mercader i Miquel Reverter. L’un per ser l’administrador de la fi nca de Torreblanca, propietat del marquès de Monistrol, i l’altre per ser membre del Partit Carlista. Unes quantes famílies van fugir per evitar les represàlies que haurien pogut patir, a causa de la seva tendència política conservadora. Mossèn Antonino Tenas també es va acabar exiliant.

La revolució es fa sentir en el canvi de noms de carrers –el carrer de la Creu o el del Sagrat Cor són eliminats i d’altres com ara Ascaso o Marx ocupen el seu lloc– i també en la denominació ofi cial del poble, que després d’algunes deliberacions passa a anomenar-se Just Desvern,¹¹ sense la referència religiosa.

Les tendències diferenciades dins del món republicà esclaten amb els fets de Maig de 1937. Posposar la revolució fins a haver guanyat la guerra o fer la revolució per guanyar la guerra, les diferències es dirimeixen amb violència. A Sant Just, “es va produir un seriós enfrontament armat entre militants d’EC i ERC, per una banda, i elements anarcosindicalistes locals, per l’altra, secundats per nuclis actius de la comarca, especialment de les Joventuts Llibertàries de l’Hospitalet de Llobregat. Fou assetjat el local d’EC situat al carrer Montseny. (…) Després d’un intens foc de metralladores i morter que va desfer parcialment el mencionat edifici, es va pactar una treva amb lliurament d’armes per part dels assetjats, amb una única víctima”.¹⁶

El poble també va patir, de passada, els efectes dels bombardejos sobre la ciutat de Barcelona. El 8 d’octubre de 1938 van caure algunes bombes sobre les cases de la carretera, sense causar morts. En aquella època ja s’havia acabat el principal refugi antiaeri del poble, situat a l’Ateneu.

Molts santjustencs van participar com a soldats en la guerra. Així, “més de dos-cents veïns [van ser] destacats en unitats militars –brigades mixtes– que operen als fronts d’Aragó, Llevant, Centre, Extremadura, Segre i Ebre”.¹⁷ D’altres van eludir el servei militar i es van emboscar. Algun veí que va passar a la zona nacional també va participar en la guerra, a les files de l’exèrcit feixista. Molts santjustencs van perdre la vida en operacions militars.¹⁸

L’avanç de les tropes franquistes va portar les famílies santjustenques més significades políticament a començar l’exili cap a França. Els membres de l’Ajuntament, amb l’alcalde, es van quedar al poble, i fent una crida a la responsabilitat col·lectiva es van evitar actes de revenja i pillatge. Finalment, “Sota un lleuger bombardeig i el consegüent tiroteig que preparà l’ocupació de Sant Just Desvern per les tropes ‘nacionals’, que ocasionà la mort de Daniel Brull i dos o tres ferits, s’inicia al nostre poble l’època de prop de quaranta anys de règim franquista. Era el capvespre del 25 de gener del 1939, Año de la Victoria”.¹⁹

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

L’àmbit rural. Agricultura i ramaderia

I

“L’agricultura a Sant Just Desvern és i era minifundista. Abans de la guerra civil, molts veïns de Sant Just, a més de tenir una ocupació fixa (…) tenien, tots, el seu petit hortet, la seva vinya, els seus ametllers, o un tros de garrofers; arrodonien l’economia familiar amb el seu consum o venda dels fruits que produïen les terres que tenien, la majoria en règim d’arrendament i, en alguns casos, en parceria.”²⁰

Aquesta és la descripció de l’àmbit agrícola de Sant Just que Antoni Malaret fa en el llibre sobre les col·lectivitzacions al Baix Llobregat. Partint d’aquesta referència hem estudiat la documentació oficial per veure si podem ampliar-ne el contingut. Entre les diverses fonts d’àmbit fiscal que existeixen a l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern (AMSJD) hi ha els amillaramientos,²¹ un document bàsic per establir les contribucions a pagar per part dels propietaris rurals. A través d’aquesta font documental se’ns mostren els contribuents del municipi segons la seva riquesa rústica. El més interessant per al nostre estudi és el document que data del 24 d’octubre de 1935,²² que ens permetrà fer-nos una idea de l’estructura de la propietat agrària del poble abans de la Guerra Civil.

Segons aquest document, el nombre total de contribuents és de 191 i, en total, paguen 10.614,89 pessetes en impostos. Classificats segons el volum de la seva contribució, configuren la relació següent:

Els contribuents amb una contribució de fins a 10 pessetes són 98 i paguen 368,68 pessetes en total.

16 Ídem, pàg. 506. 17 Ídem, pàg. 508.

18. Vegeu l’article sobre santjustencs morts per causa de la Guerra Civil en aquesta mateixa miscel·lània.
19. Ídem, pàg. 512.
20. MALARET I AMIGÓ, Antoni. “Sant Just Desvern. Notes sobre les col·lectivitzacions”. A: Col·lectivitzacions al Baix Llobregat (1936-1939), pàg. 430.
21. El seu nom complet és Repartimiento individual de la contribución territorial sobre la riqueza rústica que corresponde satisfacer a este termino municipal en el expresado ejercicio.
22. Amillaramiento 1935 (428/7), AMSJD.

De 10 a 20 pessetes en són 28 i paguen 391,55 pessetes.

De 20 a 30 pessetes en són 14 i paguen 347,77 pessetes.

De 30 a 40 pessetes en són 11 i paguen 368,12 pessetes.

De 40 a 50 pessetes en són 2 i paguen 88 pessetes.

De 50 a 100 pessetes en són 14 i paguen 929,75 pessetes.

De 100 a 200 pessetes en són 8 i paguen 1.109,53 pessetes. De 200 a 300 pessetes en són 3 i paguen 768,65 pessetes. De 300 a 500 pessetes en són 8 i paguen 3.076,26 pessetes. De 500 a 1.000 pessetes en són 5 i paguen 3.166,57 pessetes.

El panorama que ens mostra aquesta font és que quasi la meitat dels contribuents –98 persones sobre el total de 191– pertanyien a la categoria més baixa de contribució, fins a 10 pessetes. Si hi suméssim la categoria següent, les 28 persones que pagaven fins a 20 pessetes, es superaria àmpliament la meitat dels propietaris rurals de Sant Just –126 de 191. Semblen confirmades les afirmacions sobre el caràcter minifundista de l’agricultura del poble. Això, però, no impossibilita l’existència d’una gran propietat rural²³ també a Sant Just. Si prenem com a referència els màxims contribuents locals –les dues darreres categories, des de les contribucions de 300 pessetes a 1.000 pessetes– trobem que tretze propietaris –un 6,8% del total– paguen 6.242,83 pessetes –un 58,8% del total de les contribucions dels propietaris agrícoles santjustencs.

Una altra dada que, al nostre entendre, dóna una visió més acurada d’aquesta gran propietat és, no la contribució total a la fiscalitat com la que hem observat fins ara, sinó la valoració de les propietats rurals sobre les quals s’aplicaven els diversos impostos, ja que hem pogut observar que no tots els propietaris pagaven els mateixos recàrrecs impositius. A més de ser més acurada, aquesta dada ens permetrà posar noms i cognoms a aquests propietaris i a les seves possessions. Prenent com a referència dels 191 contribuents tots aquells que tinguin unes propietats valorades en més de 1.000 pessetes,²⁴ la taula de la gran propietat santjustenca queda configurada de la manera següent:

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

Nom Valor (ptes.) Propietat

Aquests catorze propietaris són un 7,3% sobre el total de 191, i el valor total de la seva riquesa suma 26.648,3 pessetes sobre un total de 43.696 pessetes,²⁵ cosa que representa un 61%.

Podem afirmar, per tant, que el 7,3% dels propietaris tenen un 61% del valor de les propietats agràries santjustenques. I és aquesta gran propietat, com observarem tot seguit, la que es veurà afectada, principalment, per les expropiacions i les col·lectivitzacions arran dels conflictes socials que desencadena el fracassat cop d’estat del 18 de juliol de 1936.

Podem afirmar, per tant, que el 7,3% dels propietaris tenen un 61% del valor de les propietats agràries.

També cal dir que no totes les propietats rurals del poble, però, tenien un mateix model d’explotació. Així, segons Malaret,²⁶ algunes “eren explotades pels masovers que les ocupaven: Can Carbonell, Can Fatjó, Can Baró, Can Solanes, Can Merlès, Can Coscoll, Can Biosca, Can Cortès, Can Candeler, Can Roldan, Can Gelabert” i d’altres, com ara Can Padrosa, Can Vilà o Can Mèlic, pels seus propietaris.

23. El terme gran propietat rural s’ha d’entendre en relació amb la resta de propietaris del poble. Fa referència a l’àmbit de Sant Just i, per tant, sense cap valor, segurament, si es posés en relació amb els àmbits de Catalunya o Espanya.
24. La xifra és totalment arbitrària però, en relació amb el nombre total de propietaris, creiem que adient per il·lustrar aquesta explicació.
25. Aquest és el valor total de les propietats rurals de Sant Just Desvern. Amillaramiento 1935 (428/7), AMSJD.
26. MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 431.

II

El cop d’estat del 18 de juliol, i el seu fracàs, provoquen per tot el país un esclat social que ben bé podríem qualifi car de revolució. I aquest fenomen també es viu a Sant Just Desvern. Segons la documentació ofi cial es van expropiar, per “raó de llur concomitància amb el moviment subversiu”,²⁷ tot un seguit de propietats de ciutadans, i entre aquestes també propietats rurals, que són les següents:

Can Baró, propietat de José Martorell Téllez de Girón. Can Biosca i Can Cortès, propietats d’Elvira Jover, vídua de Vidal i Ribas.

Can Candeler, propietat de Concepción Vidal Torrents.

Can Fatjó, propietat de Josep Gelabert Fatjó.

Diversos terrenys agrícoles propietat del marquès de Monistrol.²⁸

Anvers i revers del document elaborat per l’Ajuntament de Sant Just Desvern on apareix la relació dels 23 béns “apropiats o intervinguts pertanyents a persones evidentment o presumptament incurses en responsabilitat per raó de llur concomitància amb el moviment subversiu”. Datat, sembla, el 31 de juliol de 1937 (AMSJD).

Totes aquestes propietats apareixen en la descripció feta anteriorment com a explotades en règim de masoveria i tots els seus propietaris consten com a forasters.²⁹ Tenim, també, notícia de dues propietats, Can Coscoll i Can Marlès, en què van haver-hi problemes entre els seus propietaris, que no havien fugit a la zona nacional i no eren considerats contraris al règim republicà, i els masovers de les masies.

De Can Marlès, al treball “Dades Històriques de ‘Can Marlès’ de Sant Just Desvern. Recollides per Pere Fonolleda i Andreu l’any 2002”, ens apareix el testimoni del seu autor, fill de la propietària de la masia, que ens diu el següent:

“El 1936. La guerra. La meva mare va patir molt. Els masovers ens digueren que, d’acord amb la nova situació, la propietat ja els perteneixia. Cal dir, però, que, gràcies a en Ramonet [Gelabert], un dels masovers, intercedí per nosaltres, devant d’un escamot de revolucionaris que és presentà un dia amb la revolucionària intenció de matar propietaris i robar tot el que trobaven de valor, dic dons que gràcies a la seva intervenció, renunciàren a matar els amos i es conformàren en robar i cremar ‘sants’. La mare quedà esfereida i l’endamà mateix, ens refugiàrem a Gràcia a casa d’una tia meva. Unes setmanes després, quan la febre anarquista estava un xic més controlada, tornàrem a casa. Se’ns hi refugiàren alguns familiars i amics, amb ganes de fer-se fonedissos dels seus domicilis. Això ajudà a la mare, tant econòmicament com per tenir companyia. El punt culminant s’esdevingué el març de 1938 amb els bombardejos sistemàtics sobre Barcelona. Entre família, amics i coneguts ens reunírem unes quantes persones.”³⁰

27. Correspondència 1936 (252-15-1), AMSJD.
28. Incloem en aquesta relació de terrenys pertanyents a les propietats del marquès de Monistrol la finca de Torreblanca, encara que aparegui com a propietat urbana en el document oficial sobre béns expropiats.
29. Amillaramiento 1942 (428/7), AMSJD.
30. “Dades Històriques de ‘Can Marles’ de Sant Just Desvern. Recollides per Pere Fonolleda i Andreu l’any 2002″, exemplar conservat a l’AMSJD.

Camp, ja que no se’n repeteix cap d’ells. Per tant, tot i ser conscients que la falta de datació precisa del document de la UGT pot generar algun dubte, creiem que eren, com a mínim, 151 els santjustencs sindicats que treballaven al camp a principis de 1938. Amb tot, no hem trobat constància del nombre de treballadors agraris afi liats a la CNT, però sabem, per exemple per la seva participació en la col·lectivitat de Can Vilà, que existien. Per tant, el nombre total ha de ser superior als 151 esmentats.

Document del sindicat agrari Unió de Treballadors del Camp de Sant Just Desvern, adherit a la Unió de Rabassaires, datat el juliol de 1937. En destaquem l’encapçalament i el segell ofi cial (AMSJD).

37. Diari Ofi cial de la Generalitat de Catalunya, 7 de desembre de 1937, https:// www.gencat.cat/eadop/imatges/republica/1937/19370341.pdf.
38. Correspondència 1937-1938 (253-16-3 / 254-17-1), AMSJD.
39. Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD. El document es troba en la correspondència de l’any 1937, encara que això no és cap garantia de la data en què va ser creat, perquè hem trobat documents datats en uns anys dins de documentació corresponent a altres anys.

L’estructura sindical agrària sembla directament condicionada per l’estructura de la propietat de la terra al poble. El seu caràcter marcadament minifundista explica la primacia, com a mínim numèrica, de la Unió de Treballadors del Camp. Les col·lectivitzacions explicarien la presència, també, al camp santjustenc de membres de la UGT i de la CNT.

IV

Si fins ara hem intentat explicar, amb l’estructura de la terra i dels seus treballadors, com va quedar configurat el camp de Sant Just després dels canvis revolucionaris, intentem veure ara com va evolucionar aquest món agrari fins al final del conflicte.

El primer que veiem en la documentació trobada és la importància que adopta el sindicat agrari en aquest àmbit rural local. Hem trobat una acta d’una reunió celebrada el 9 d’agost de 1936 a l’Ajuntament entre la Comissió d’Hisenda del consistori i l’alcalde, d’una banda, i la secció local de la Unió de Rabassaires, de l’altra.⁴⁰ La reunió es va realitzar “amb l’objecte de decidir la paga corresponent als treballadors del camp, que no tenen trevall fixe semanal”. I es va acordar:

“Que la cantitat de pessetes: Mil, cent trenta quatre equi valent a vintiun jornals que corresponen a aquesta esmentada semana sigan pagats a prorreteig entre els propietaris de terres de la població, incluinthi en part en aquest prorroteig l’Ajuntament”. Del resultat del prorrateig surt a pagar “Vuitanta una ptes els seguents: Joaquim Carbonell, Gaspar Modolell, Pere Padrosa, Joan Catasus, Josep Piquet, Casa Oliveres (Muntanya), Joaquim Castillo (cán Roldan), Francesc Marquet (Cán Gelabert), Joaquím Gelabert (Can Mélic), Cas Gelabert del Coscoll (Procurador), Casa Fatxó, Casa Cardona, Ajuntament. (…) Els 21 jornals son diaris. A raho de sis dies la semana, fan 126 jornals, que 9 ptes, son: 1134 ptes”.

El que ens diu aquest document, bàsicament, és que s’imposa una contribució als propietaris rurals del poble amb recursos per pagar un sou als treballadors agraris que no tenen feina. Ens sembla una definició bastant acurada del que podríem anomenar impost revolucionari. Un altre document curiós, però també representatiu, és un document molt senzill que, amb data 18 d’agost de 1936, diu: “Rebu del Cumite Rebuluciunari de San Just Desvern la Cuantitat de ‘Mil Vuitante’ pts per jonarls”, i escrit a mà, “pels rabassaires”.⁴¹ Aquest document és una incògnita. Sembla clar que un representant dels rabassaires va rebre una quantitat de diners per pagar uns salaris de part d’un dels comitès revolucionaris del poble. La data ja ens indica que fa exactament un mes del cop d’estat, però no podem dir si cobraven aquesta quantitat des de llavors o des de pocs dies després, amb la situació política i social una mica més clara, i si ho van seguir fent fins després. Tampoc amb el primer document que hem ressaltat, el de l’anomenat impost revolucionari, podem dir si el seu cobrament es va seguir produint i durant quant temps. El cert és que són les úniques referències que hem trobat a l’Arxiu. Sigui com sigui, creiem que els documents il·lustren un canvi d’envergadura en un poble que passa de no tenir sindicats agraris a tenir-ne un que condiciona les relacions laborals al camp santjustenc.

[…] els documents il·lustren un canvi d’envergadura en un poble que passa de no tenir sindicats agraris a tenir-ne un que condiciona les relacions laborals al camp santjustenc.

La informació que trobem a l’AMSJD relacionada amb el camp santjustenc és bàsicament aquella que fa referència als intents de pal·liar l’atur dels treballadors del camp. Amb data 17 d’octubre de 1936, trobem una entrada al llibre d’actes on s’acorda que:

“Es faci un prego posan en coneixement del poble que per tal de crear una Bossa de Treball, compareixin tots aquells treballadors de la terra i d’altres oficis que es trobin sense feina, en la casa de l’Ajuntament”.⁴²

Sembla que la dita “Bossa de Treball” es va crear, ja que pocs dies després, el 13 de novembre, apareix de nou mencionada en l’acta del ple municipal en les circumstàncies següents:

“Exposades pel Conseller Ricard Pagès Aregall les dificultats en que es troba per destinar uns quants treballadors pagesos que figuren en la borsa de treball d’edat molt avançada s’acorda de que junt amb el company Aris, com a President de la Comissió de Treball, siguin cridats aquests

40. Correspondència 1936 (252-15-1), AMSJD.
41. Correspondència 1936 (252-15-1), AMSJD.
42. Acta de 17 d’octubre de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg.

16, AMSJD.

treballadors vells i que d’acord amb ells estudïn una formula en que no hagin de treballar gaire i que pugin fer-se una ⁴³ setmanada fixa que els ajudi a viura.”

Aquest tema dels pagesos vells del poble sense recursos sembla que va ser un problema d’una certa rellevància, ja que apareixia amb anterioritat, en una acta del ple del 8 de novembre en què es fa esment d’una reunió

“que varen tenir amb els treballadors pagesos vells de la localitat diuen que a molta satisfacció d’ells s’arribà amb un acord de passar-los com a mínim la quantitat de vint pessetes setmanals i els que poc o molt poden treballar s’els donarà 3 jornals cada setmana per escatar carrers o altres feines o siguin al seu alcanç. (…) que es compleixin els pactes convinguts amb aquests venerables treballadors del camp”.⁴⁴

Estigués relacionat o no amb l’actuació de la “Bossa de Treball”, l’Ajuntament va seguir promovent la col·locació de treballadors agraris aturats. Amb data 19 d’abril de 1937, existeix un document de la Comissió de Treball i d’Agricultura de l’Ajuntament que afirma que:

“Per tal d’alleugerir l’atur forçós en la localitat i atendre les tasques agrícoles de les ‘Propietats Modolell’, destina setmanalment 4 obrers als efectes mencionats”.⁴⁵

Recordem que “les Propietats Modolell” a les quals fa referència el text eren una de les finques locals col·lectivitzades. Aquesta col·locació de mà d’obra a l’atur per part del consistori podria explicar una factura trobada a l’Arxiu referent a uns treballs agrícoles a Can Fatjó –aquesta propietat era administrada pels masovers–, amb data 3 de desembre de 1936.⁴⁶ Podria ser que l’Ajuntament hagués destinat alguns treballadors en atur a fer feines a la masia i que la factura fes referència al sou que se’ls hauria de pagar. Si no, difícilment s’entén, perquè l’Ajuntament hauria de pagar per unes feines agrícoles en una masia que, tot i haver estat expropiada, seguia sent de propietat privada.

Sobre aquest aspecte referent a la gestió de l’atur i la feina en l’àmbit rural local, poc més podem aportar. La dita “Bossa de Treball” d’alguna manera sembla que va desaparèixer conjunturalment, ja que en un document molt posterior, del 7 d’agost de 1937, sembla que es torna a constituir de nou:

“En una Assemblea celebrada el diumenge propossat al Cafè Casino, els conreadors i treballadors del camp assistents a la mateixa, varen acordar el nomenament d’una Junta composta de representants de les diverses organitzacions a les quals estan afiliats els pagesos, rebassaires, etc. la qual tindrà cura de l’establiment d’una Borsa de Treball del Camp.”⁴⁷

Lamentablement, d’aquesta institució, com de moltes altres, no n’ha quedat cap referència més i, per tant, no podem aportar res sobre el seu funcionament, ni composició, ni feina feta.

Si bé el món agrari, com hem vist, es veia afectat per les iniciatives locals, també es va fer sentir la influència i la legislació de la Generalitat. Amb data 10 de juliol de 1937 es va constituir al poble la Junta Municipal Agrària,⁴⁸ seguint les ordres donades pel Decret⁴⁹ de la Generalitat de 18 de juny del mateix any. La dita junta estava presidida per l’alcalde i tenia dos representants de cada un dels sindicats agraris locals: la Unió de Rabassaires, la UGT i la CNT. Una de les seves funcions, segons el mateix decret, era l’aplicació de les disposicions de la Generalitat.⁵⁰

La legislació de la Generalitat també es va notar en altres àmbits, que en tinguem constància, com és la tala de boscos.

43. Acta de 17 d’octubre de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 30, AMSJD.
44. Acta de 17 d’octubre de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 32, AMSJD.
45. Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.
46. Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.
47. Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD.
48. Correspondència 1937-1938 (253-16-3 / 254-17-1), AMSJD.
49. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 18 de juny de 1937, https://www. gencat.cat/eadop/imatges/republica/1937/19370169.pdf.
50. “Art. 9. Les Juntes Municipals Agràries tindran cura de l’aplicació en el terme municipal de llur jurisdicció, de les disposicions que es dictin per la Conselleria d’Agricultura i obraran en tot moment d’acord amb les instruccions que els siguin donades pel Consell.” Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 18 de juny de 1937, https://www.gencat.cat/eadop/imatges/ republica/1937/19370169.pdf.

La indústria més important del poble era La Auxiliar de la Construcción S.A., popularment coneguda com a Sanson. Segons Malaret, “aquesta fàbrica va ser considerada des dels primers dies com una indústria de guerra i va ser intervinguda per la Generalitat de Catalunya i un comitè de control obrer –CNT-UGT– que tingué cura del seu funcionament. L’ajuda financera procedia de la Generalitat, a través dels organismes corresponents, per tal d’afavorir el procés de fabricació de ciment destinat a les fortificacions, els refugis i les defenses militars”.⁹ Tot i que hem consultat els diaris de la Generalitat de Catalunya, no ha aparegut cap referència a la Sanson. Això sí, les úniques factures¹⁰ de l’empresa que es conserven en la correspondència municipal certifiquen que la indústria va ser col·lectivitzada. Hi ha més documentació conservada a l’AMSJD que ens ajudarà a completar, encara que parcialment, la imatge d’aquesta empresa local durant els anys de la Guerra Civil. Segons el cens municipal de 1935, a la Sanson hi treballaven 75 santjustencs. D’aquests, 24 hi apareixen amb el concepte de “peons”, quatre són “mecànics”, tres són “fusters” i també hi ha un “vigilant”, un “químic”, un “manyà” o un “dependent”… La informació que ens dóna el cens no ens permet concretar fins a l’exactitud perquè, per exemple, d’alguns dels veïns que treballaven a la Sanson no hi ha cap informació sobre la seva categoria laboral, sinó simplement l’anotació que treballaven al “ciment”.

Vista aèria de la fàbrica Sanson. Entorn de 1928 (original d’hereus Gamo).

Del funcionament de la Sanson durant aquells anys ens queda el testimoni de Pere Brull Angela, per aquelles dates un noi de poc més de tretze anys, fi ll de Daniel Brull Auví, encarregat de la secció de forns de la fàbrica. Brull confi rma en el seu llibre de memòries l’existència d’un comitè de treballadors, encara que no se’n pot especifi car ni la composició ni les atribucions, i també ens diu que es van igualar tots els salaris dels obrers, independentment del càrrec que tinguessin.⁶⁸ També remetem el lector d’aquest article a L’Abans, on, a part de trobar-hi moltes fotografi es de la fàbrica, podrà veure un “Certifi cat de Treball” d’un obrer de l’empresa, amb data de setembre de 1938 i amb el segell que acredita la fàbrica com a “Indústria de Guerra”.⁶⁹

Seguim parlant de les indústries locals per fer menció de les bòbiles, que també es van veure afectades per les col·lectivitzacions. Segons Malaret, totes van passar sota control dels obrers. Així, “Fomento de Obras y Construcciones, del Pont Reixat, Forrajes y Ladrillos S.A. –les dues en terrenys de la Fontsanta– i la que era propietat de Joaquim Boada, al fi nal del carrer Major en la seva confl uència amb el terme d’Esplugues, van continuar funcionant amb intervenció obrera i posterior col·lectivització. La bòbila del Foment, en canvi, va ser dirigida des de la central de Barcelona, on radicava el comitè corresponent. Una altra bòbila col·lectivitzada va ser la situada prop del terme municipal de Sant Feliu de Llobregat, al lloc denominat de la riera del Mas Lluhí”.⁷⁰ La documentació trobada a l’Arxiu, en aquest punt, és contradictòria. Tenim la resposta de l’Ajuntament a l’enginyer delegat d’Indústria de la Generalitat de Catalunya, del 30 d’abril de 1937, en la qual s’afi rma:

La informació localitzada a l’AMSJD és l’exposada, només ens queda recuperar una aportació de Malaret quan parla del sector de la construcció en el seu article que diu: “els industrials auxiliars de la construcció, fusters, manyans, ferrers, electricistes, pintors, etc., van continuar dirigits pels respectius patrons, amb el control del comitè obrer de cada empresa, sense greus problemes”.⁷⁴ No hem trobat nous documents respecte a aquestes informacions.

Per acabar de parlar del sector industrial del poble volem fer menció d’un àmbit del qual hem trobat dues referències, el dels accidents laborals. Un primer document ens explica un accident sofert per un obrer de la Sanson,⁷⁵ que va patir “fractura frontal y base del craneo” amb un pronòstic molt greu. El segon accident,⁷⁶ ocorregut a La Fabriqueta l’1 de març de 1937, va afectar una teixidora quan “al poner peso detras del telar, le aprisiono dos dedos de la mano izquierda”. Fem menció d’aquests dos exemples per intentar mostrar una realitat, la de la sinistralitat laboral, que de ben segur era present en el dia a dia dels obrers industrials de Sant Just.

II

Si ha estat relativament poca la informació que hem pogut aportar sobre les indústries locals, en el cas dels comerços de la població serà encara més minsa perquè les fonts que trobem a l’AMSJD sobre aquest tema són, gairebé, inexistents. Té, però, una certa lògica, aquesta falta d’informació, ja que hem d’entendre, primer, que quan parlem de comerç local parlem de petites botigues de caràcter familiar.

No existia al Sant Just d’aquella època cap tipus de comerç que tingués un gran nombre de treballadors assalariats, per tant era poc probable que en aquest àmbit trobéssim col·lectivitzacions o expropiacions. D’altra banda, també hem de tenir en compte que, pel tipus d’activitat econòmica que realitzava el petit comerç, així com la petita indústria, tenia

72. Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.
73. Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD. 74 MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 430.

75 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD. 76 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.

Document que ens serveix d’exemple per mostrar el nou nivell de participació dels sindicats en les empreses, per petites que fossin, del poble. En aquest cas, referent a la Granja Carbonell, veiem, en la relació salarial de la tercera setmana del mes de maig de 1937, un segell del sindicat UGT i que tots els treballadors de l’empresa estan afi liats al dit sindicat (AMSJD).

poca o cap relació amb l’Ajuntament i, per tant, és normal que no en trobem gaires referències entre les fonts documentals de l’Arxiu Municipal. Pel tema del nostre estudi podem avançar que en aquest àmbit econòmic trobarem només dos casos rellevants, una agrupació de comerços i una apropiació militar.

L’agrupació es va produir en un sector comercial clau per la seva importància, el dels proveïments dels veïns del poble. Així, segons Malaret, “les tendes de queviures, els forns de pa, les pastisseries, les bodegues i adrogueries i tots aquells comerços dedicats a l’alimentació i a les necessitats de l’home i de la dona van agrupar-se en un gremi sota la denominació de Gremi de Petits Comerciants i Industrials –GEPCI–”.⁷⁷ Aquesta agrupació formava part del sindicat UGT.

Segell del Gremi de Petits Comerciants i Industrials (GEPCI) del poble, vinculat al sindicat UGT (AMSJD).

Les cooperatives, que ja existien abans de la guerra, com ara la Cooperativa Obrera Santjustenca i l’economat de La Auxiliar de la Construcción S.A., també es van dedicar a abastir santjustencs, però en aquest cas només els seus socis. ¹¹Pel cas de l’economat de la Sanson tenim el testimoni de Rosa Julià Armengol. Ella era dependenta de l’economat, a part que la família vivia als pisos que l’empresa havia construït dins del recinte industrial. La Rosa comenta¹² que, tot i que no va arribar a tancar, durant els anys de guerra a l’economat tenien molt pocs productes per vendre, com poden ser les patates o l’arròs, però tot controlat pel racionament.

L’apropiació militar es va produir a la benzinera del poble, la Bright Service. L’empresa era propietat de la família Modolell, que ja havien vist col·lectivitzades les seves propietats agrícoles. Una carta del 14 d’octubre de 1937¹³ d’un tinent coronel de l’aviació militar informa l’alcalde de Sant Just de l’apropiació per part de l’exèrcit de l’aire de diversos edificis del poble, entre els quals “la Estación ‘Bright Service’ situada en la calle de Pi i Margall 80 chaflán a la Avenida Maciá nº 2 (…) mientras duren las actuales circunstancias”. Com que les circumstàncies van durar fins al final, hem de suposar que la benzinera va mantenir-se sota control dels militars fins a l’entrada dels revoltats.

Els transports

I

A partir de la segona dècada del segle XX sorgeixen a les localitats pròximes a Barcelona un seguit d’iniciatives privades que busquen establir línies de transport de masses amb la capital. Els motius podien ser tant les necessitats derivades del creixement de les relacions econòmiques –anar a treballar o a fer negocis a Barcelona– com perquè els barcelonins benestants buscaven accedir a les zones residencials que es creaven en aquestes localitats de la perifèria. El cert és que aquestes noves formes de comunicació van aparèixer també a Sant Just Desvern.¹⁴

· Primer trimestre (de l’1 de gener al 31 de març) de 1937

Els valors de les factures cobrades per la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació –Paletes i Manobres– sumen un total de 19.153,90 pessetes.

· Segon trimestre (de l’1 d’abril al 30 de juny) de 1937 Els pagaments a la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació –Paletes i Manobres– sumen un total de 13.591,85 pessetes. · Tercer trimestre (de l’1 de juliol al 30 de setembre) de 1937

Els pagaments a la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació –Paletes i Manobres– sumen un total de 16.978,10 pessetes.

· Quart trimestre (de l’1 d’octubre al 31 de desembre) de 1937

Els pagaments a la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació –Paletes i Manobres– sumen un total de 79.066,45 pessetes.

· Primer trimestre (de l’1 de gener al 31 de març) de 1938

No hi ha cobraments d’obres a càrrec de la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació –Paletes i Manobres.

· Segon trimestre (de l’1 d’abril al 30 de juny) de 1938 Els pagaments a la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació –Paletes i Manobres– sumen un total de 24.832,80 pessetes. · Tercer trimestre (de l’1 de juliol al 30 de setembre) de 1938 Els pagaments a la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació –Paletes i Manobre– sumen un total de 3.154,75 pessetes. · Quart trimestre (de l’1 d’octubre al 31 de desembre) de 1938 Els pagaments a la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació –Paletes i Manobres– sumen un total de 6.258,20 pessetes.

L’estudi de la variació en el temps d’aquestes dades s’ha de realitzar tenint en compte que els cobraments de factures es produeixen, generalment, en finalitzar l’obra, però que

107. MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 430.
108. Correspondència 1937-1938 (253-16-3 / 254-17-1), AMSJD.

segons la seva importància –estem pensant en el segon pis de les escoles– aquesta podia superar els límits trimestrals amb els quals hem establert la divisió.

Observem que en el quart trimestre de 1937 és quan es produeix el cobrament de factures per un valor més alt, directament condicionat per les obres a les escoles municipals del carrer Montserrat. L’any 1938 el valor de les factures és molt menor, no es cobra res al primer trimestre i amb quantitats molt modestes en el tercer i quart trimestre de l’any, en comparació amb els tres primers trimestres de 1937, que tenen unes quantitats més o menys semblants.

A part, aquestes dades ens serveixen, per exemple, per comparar-les amb els altres tipus d’obres que realitzava la Col·lectivitat i veure’n la importància relativa. Així, observem, com hem dit abans, que per les obres a les cases de lloguer municipalitzat de 1937 la Col·lectivitat va cobrar aproximadament unes 10.000 pessetes. En el mateix període de temps, en obra pública els cobraments van superar les 128.000 pessetes, aproximadament. L’obra pública era, per tant, i amb molta diferència, el tipus d’obra més important que realitzava la Col·lectivitat.

Resumint, amb totes les dades exposades, observem que durant els anys de la guerra l’activitat de la Col·lectivitat va quedar directament lligada a la iniciativa de l’Ajuntament. A excepció d’alguna obra privada –com és la construcció d’una casa–, trobem l’actuació de l’Administració pública¹⁰⁹ darrere de la majoria d’obres que va realitzar la Col·lectivitat. I no només darrere de les obres públiques, sinó també les realitzades als ja mencionats habitatges de lloguer que estaven municipalitzats. També deduïm que és per insistència de l’Ajuntament que es realitzen algunes obres privades, com són les canalitzacions a la claveguera general.

II

Hem parlat de la creació de la Col·lectivitat i de les obres que aquesta va portar a terme. Quant a les persones que la componien, podem fer-ne unes breus mencions. Primerament podem dir que, aparentment, el procés de col·lectivització no va ser traumàtic. Així, Malaret explica que “la integració patronal a l’empresa col·lectivitzada va ser total i efectiva.

Hem trobat alguns rebuts d’obres efectuades que signen ²⁰Isidre Campreciós –patró– i Nemesió Camañes –obrer–; o bé Vicenç Campreciós –patró– i Joan Colom o Joan Ollé –obrers– com a representants sindicals”.²¹ En referència a les factures que nosaltres hem pogut consultar, quasi totes, si no totes, tenen aquesta doble signatura d’antic patró i obrer.

“Aquesta Col·lectivitat del Ram de l’Edificació de Paletes i Manobres que compte en el seu sí amb 75 afiliats es troven sense treball i per lo tant la resol·lució del mentat afer proporcionará un alleujament molt notori en el dificilíssim problema d’atur forços que desgraciadament ja ens trovém plantejat en aquesta Població.”

El cens de 1935 ens diu que hi havia més d’un centenar de veïns del poble, entre paletes i manobres, que es dedicaven a la construcció. La falta de feina, el fet que algun d’ells hagués emigrat o es trobés al front i també la possibilitat que algun veí treballés en empreses de la construcció de fora del poble

El cens de 1935 ens diu que hi havia més d’un centenar de veïns del poble, entre paletes i manobres, que es dedicaven a la construcció.

Pel que fa al nombre total de persones que integraven la Col·lectivitat, per desgràcia no n’existeix cap llista detallada. Sí que hi ha una carta, datada el 10 d’abril de 1937, adreçada a l’Ajuntament per la mateixa empresa col·lectivitzada en la qual es sol·licita que el consistori agilitzi uns tràmits burocràtics per autoritzar la construcció d’una casa, cosa que suposava feina per a la Col·lectivitat, i s’afirma: podia explicar aquesta reducció de treballadors, del centenar que apunta el cens de 1935 als 75 a què fa referència la mateixa Col·lectivitat l’abril de 1937.

Finalment, cal dir que pels segells estampats a les factures sabem que els sindicats participants en la Col·lectivitat eren la UGT i la CNT, però no hi ha dades que ens permetin conèixer quin dels sindicats tenia més predicament entre els obrers.

III

Volem acabar l’apartat dedicat a la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació –Paletes i Manobres– fent referència a dues anècdotes.

La primera tracta del refugi antiaeri de l’Ateneu. Sobre aquest, Malaret diu que “tenia entrada al costat de l’edifici de l’Ateneu Santjustenc (…) i sortia al pati de les escoles municipals. Aquestes obres foren finançades per l’Ajuntament i per la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de la Generalitat de Catalunya, creada a final de 1937”.¹¹² Pel que ens diu l’autor, el refugi el va fer la Col·lectivitat cobrant, sembla que en part, de l’Ajuntament, però en els manaments de pagament municipals no n’apareix cap referència, no hi ha cap factura per aquestes obres. Diverses hipòtesis podrien explicar-ne la falta de referència en els arxius municipals: que s’haguessin perdut; que s’haguessin arxivat malament; que, pel fet de ser un tema delicat com és la construcció d’un refugi antiaeri que depenia de la Junta Passiva de Defensa, no se’n fes cap factura; que la Col·lectivitat cobrés directament de la mencionada Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de la Generalitat… Són idees, algunes de les quals plausibles, però no sustentades en la documentació trobada a l’AMSJD. Per sort, sí que apareix a l’Arxiu Municipal una factura de la Col·lectivitat, amb data 29 de juliol de 1938, en la qual, sota l’entrada de “Junta Local de Defensa Pasiva”, es detalla un “pressupost aproximat per acabar el refugi en construcció del ‘Grup Escolar Municipal’ del Carrer de Montserrat”. Seguidament, apareix la relació de les obres que s’han de realitzar i es dóna la xifra de 20.911,90 pessetes per aquestes. El document aporta una mica de llum pel que fa a la construcció del refugi. Així, podem afirmar que va ser la Col·lectivitat l’encarregada de construir-lo, ja que seva és la factura, però també indica el document que es tracta de la finalització de les obres, cosa que vol dir que aquestes ja havien estat iniciades. Quant al valor de les obres, veiem que és una quantitat rellevant, sobretot si la posem en relació amb el valor de l’obra pública realitzada per la Col·lectivitat els darrers trimestres de 1938, que no arriba, en conjunt, a les 10.000 pessetes.

Factura de la Col·lectivitat del Ram de l’Edificació —Paletes i Manobres— referent a la fi nalització del refugi antiaeri del carrer Montserrat, datada el 29 de juliol de 1938 (AMSJD).

La segona anècdota sobre la Col·lectivitat que volem ressaltar fa referència a una carta del conseller de Treball de l’Ajuntament, afi liat a la CNT, el qual va proposar l’enderroc de l’església parroquial en els termes següents:

“buscando una fórmula que conduzca, aunque sea con caracter transitorio, a solventar el problema del paro forzoso existente en este término municipal. (…) [y] comprobando que el inmueble en donde estuvo instalada la que fué iglesia de este pueblo amenaza ruina, constituyendo un peligro para el público, que puede llegar a producir lamentables sucesos, propongo que: el Ayuntamiento, por su cuenta, proceda al derribo del mencionado inmueble, empleando en esta obra a los obreros inscritos en este término municipal que estén en paro forzoso (…)”.¹¹³

112. MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 430.
113. Expedients varis, 1937 (194-5), AMSJD.

Hem de suposar que la proposta no va ser acceptada, ja que l’església de Sant Just va ser restaurada en finalitzar la guerra i es manté actualment dempeus.

L’Ajuntament.

Serveis municipalitzats i proveïments

I

Una de les actuacions dins de l’àmbit econòmic que va dur a terme l’Ajuntament durant la Guerra Civil va ser l’emissió de paper moneda local. El trasbals que el conflicte bèl·lic suposava per a l’economia es notava també en l’àmbit monetari. Així, els particulars, com també les indústries de guerra, atresoraven monedes en curs perquè aquestes estaven encunyades en metalls preuats, i el mateix Govern de la República les retirava de la circulació ja que podien servir de garantia per a les relacions comercials internacionals.¹¹⁴ La població en va notar les conseqüències “sobretot en les transaccions comercials, perquè amb la desaparició dels valors fraccionaris més petits resultava impossible de tornar els canvis”.¹¹⁵ La Generalitat va actuar emetent paper moneda, arran del Decret de 21 de setembre de 1936, en la quantitat de vint milions de pessetes, en bitllets de deu pessetes, cinc pessetes, dues pessetes i cinquanta cèntims.¹¹⁶ L’actuació, però, va ser insuficient i molts municipis catalans van emetre moneda local. Sant Just Desvern va ser un d’aquests municipis i la informació recollida a l’AMSJD ens permet resseguir-ne el procés.

     
Anvers i revers dels bitllets locals creats per l’Ajuntament de Sant Just Desvern, amb valors  d’1 pesseta i de 50 cèntims, respectivament (col·lecció particular de Jordi Cunties Villanova).

La primera referència ens apareix en un document de la Comissió de Finances de l’Ajuntament en el qual expliquen que

“(…) en vista de les moltes dificultats en què es troba la indústria i el comerç d’aquesta població, per la manca de circulació de moneda fraccionària, i essent diversos els industrials que s’han vist obligats a utilitzar vals d’1 pta. i de 0,50 ptes. ocasionant en conjunt, una sèrie de molèsties als ciutadans i intorrompent les operacions de compra i venda, resultant, per últim, un prejudici per al públic general. (…) [I amb l’objectiu d’evitar] aquesta diversitat de vals que s’utilitzaven com a moneda fraccionària. Proposem: a la Corporació Municipal l’emissió de bitllets municipals d’una pesseta i cinquanta cèntims, d’ús i circulació; obligatòria per la localitat, reconeixent a favor del portador el valor de dites quantitat, quedant en garantia dels bitllets que circulin la mateixa quantitat dipositada a la Caixa Municipal, en monedes o bitllets del Banc d’Espanya i del Govern de la Generalitat de Catalunya, de legal circulació”.¹¹⁷

El document té data de 18 de maig de 1937. Després del que, suposem, va ser un temps d’estudi de la proposta, amb data de 9 de juliol de 1937 el llibre d’actes de plens municipals recull la següent entrada:

“Seguidament es donà lectura d’una proposta presentada per la Comissió de Finances (…) la qual consisteix en que la Corporació municipal acorda l’emissió de bitllets municipals d’una pesseta i de cinquanta centims per us i circulació obligatoria en la localitat, basant-se en les moltes dificultats en que es troba l’industria i el comerç d’aquesta població per manca de tots prou coneguda de moneda fraccionària. En vista de l’urgència del cas l’Ajuntament després de breu discussió per unanimitat acordà aprovar dita i emetre una emissió de 15000 bitllets d’una pesseta i una de 7500 pessetes de bitllets de cinquanta centims, encarregant-se aquest treball a l’impremta del Secretari Català, propietat de Salvador Rosas.”¹¹⁸

114. CUÉLLAR, Juli. “El paper moneda en guerra”. A: SOLÉ SABATÉ I VILLARROYA. Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya, pàg. 244.
115. Ibid.
116. Ibid., pàg. 245.
117. Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD.

Tot i que el redactat és en algun moment poc clar, s’entén que l’Ajuntament ordena l’emissió de 15.000 bitllets d’una pesseta i 15.000 més de cinquanta cèntims. Sobre l’ús d’aquest paper moneda local, no tenim notícies que generés problemes, només alguna petita fricció amb la companyia d’autobusos que feia el servei d’enllaç entre Sant Just Desvern i Barcelona.

La situació es va mantenir amb aquesta estructura fins que el Ministeri de Finances de la República es va proposar “recuperar les prerrogatives constitucionals d’emissió de moneda a mans de l’Estat. Amb els decrets del 8 de gener, del 25 de febrer i de l’11 de maig del 1938, publicats a la Gaceta de la República, es prohibí l’emissió i la circulació del paper moneda o altres elements monetaris emesos per organismes autonòmics o municipals”.¹¹⁹ En resposta als decrets, l’Ajuntament de Sant Just Desvern actuà, encara que bastants mesos després, i el primer dia de setembre de 1938 una ordre municipal anunciava el següent:

“Ordenada per la superioritat retirar la circulació pública del paper moneda municipal, emesa per aquest Ajuntament, es fa públic als efectes procedents, i s’adverteix a tots els ciutadans que en posseeixin podran canviar-la a la Caixa municipal, i a les hores ordinaries d’oficina, fins el dia 15 del propvinent mes de setembre; prevenint als que no ho facin dins del termini senyalat, s’entendrà que renúncien a llurs drets sense reclamació de cap classe.”¹²⁰

El procés de recollida i canvi del paper moneda municipal està ben documentat en la documentació conservada a l’Arxiu Municipal. Així, una carta que pren com a referència l’acta municipal de 24 de novembre de 1938 ens presenta una imatge molt clara de com es va produir aquest procés:

“(…) Primero. Que por acuerdo del citado Ayuntamiento se emitieron 15.000 billetes de una peseta y 15.000 billetes de cincuenta centimos que hacen un total de pesetas emitidas

VEINTIDOS MIL QUINIENTAS.

Segundo. Que se han recogido 12.116 billetes de una peseta y 13.591 billetes de cincuenta céntimos, que hacen un total de pesetas recogidas de DIEZ Y OCHO MIL NOVECIENTAS ONCE CON CINQUENTA CENTIMOS.” ¹²¹

Segons aquest document, el procés de recollida i canvi de la moneda va ser general, però no complet, i quasi 3.600 pessetes locals no van ser canviades i van quedar en mans de particulars.

En un primer moment, quan la falta de la moneda de valor petit era més acusada, entitats privades van emetre bons, targetes, tiquets… per permetre les relacions comercials. A Sant Just hi ha documentada l’existència de dos tipus de moneda de cartró,¹²² per valor de deu cèntims i cinc cèntims, que en una banda contenen la llegenda “Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya-Baix Llobregat-Just Desvern” i, en l’altra, “FESAC”. Desconeixem, però, l’ús que es va fer d’aquest tipus de moneda.

II

Quan l’Ajuntament elabora la relació dels béns expropiats als veïns del poble que simpatitzaven amb el cop d’estat fracassat del 18 de juliol de 1936, apareix la persona de Lluís Escrivà de Romaní, marquès de Monistrol, per tenir un seguit de propietats rurals i urbanes i, també, pel cas que ens interessa ara, per ser el propietari de la societat Aguas Potables de San Justo, que “no solament [donava servei] a Sant Just sinó també a bona part de les cases de Sant Feliu i d’Esplugues del Llobregat”.¹²³

Aquesta expropiació la va dur a terme un dels dos comitès revolucionaris locals que van aparèixer en els primers moments de la guerra al poble. El comitè, però, comunica el 16

118. Acta de 9 de juliol de 1937. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 81, AMSJD.
119. CUÉLLAR, Juli, op. cit., pàg. 246.
120. Correspondència 1938 (254-17-2), AMSJD.
121. Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD.
122. Inventari del material d’interés històric local. Fitxa 148.b, AMSJD.
123. MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 433.

d’agost a l’Ajuntament que “s’ha entrevistat amb l’encarregat de les Aigues de Sant Just Desvern Josep Bofill per tal de que passi a les vostres ordres, per a considerar que aquest assumpte és purament administratiu”.¹²⁴ Així es va produir la municipalització d’aquest servei.

La municipalització va suposar una millora del servei d’aigües, segons historiadors locals que han estudiat el tema, els quals ens expliquen que “la captació d’aigua [va ser] millorada amb noves deus de les torrentades de Sant Pere Màrtir, conduïdes a través de les mines existents als dipòsits que existeixen al costat del Mercat”.¹²⁵ A més a més, “la municipalització del servei d’aigües comportà una millora per aquest, car foren explotades noves deus del torrent Bo, i conduïdes amb mina fins a la xarxa ja existent procedent de Les Fatjones”.¹²⁶

Carta del Comitè Local de Milícies Antifeixistes que suposa la municipalització del servei de subministrament d’aigua potable al poble (AMSJD).

Per informació que hem anat recollint observem que l’Ajuntament va actuar ràpidament en aquest nou àmbit municipalitzat. Amb data 23 d’octubre de 1936, l’acta del ple municipal recull la proposició següent:

“Memòria de la Comissió d’Obres públiques la qual consisteix en la construcció d’un mur de contenció d’aigües per l’aprofitament d’una deu d’aigua potable d’unes 30 plomes diaries les quals venudes representen un ingrès de 1.140 ptes. Al mes, i essent el pressupost aproximat d’aquestes obres la quantitat de 3.000 ptes.

Estudiada detingudament l’anterior proposició l’Ajuntament per unanimitat acorda: 1er Declarar-la urgent. 2on. Encarregar al President de la Comisió d’obres Públiques que sota la seva direcció amb el personal que figura en la borsa de treball faci totes aquelles obres que calguin per a portar a terme dit projecte. i 3r. Que el cost d’aquestes obres vagi a càrrec de la propia comptabilitat de les aigües que han sigut incautades o millor dit satisfetes dels propis ingressos que calculen que es faran del cobrament dels rebuts de l’aigua entre Sant Just i Esplugues corresponent al 4rt trimestre d’enguany”.¹²⁷

Veiem com l’Ajuntament actua per intentar treure més beneficis de l’empresa municipalitzada i també, en aquest sentit, busca eliminar certes prerrogatives que tenien alguns antics clients. Així, a l’acta del ple municipal de 8 de novembre de 1936 es recull

“una relació de propietaris de Sant Just i Esplugues en que l’ex-marqués de Monistrol, els hi tenia concedit gratuitament i a perpetuitat una sèrie de plomes d’aigua. Per tant creu que havent-se fet la incautació d’aquestes aigües per l’Ajuntament, per tractar-se d’un servei públic enten que no hi ha raó de que l’Ajuntament segueixi respectant aquests antics privilegis aixis es que proposa l’Ajuntament acordi suprimir aquestes concessions gratuites i que es comuniqui als interessats de que es posarà en vigor aquest acord des de el primer dia del mes de gener pròxim”.¹²⁸

Amb la informació recollida fins al moment, l’apartat referent a les aigües ens semblava senzill, en el sentit que tot semblava indicar que el poble era autosuficient en el seu consum. Però noves informacions ens mostren una situació molt diferent. Amb data de 26 de juliol de 1937 l’acta municipal

124 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD. 125 MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 433.

126. AV. Les mines d’aigua de Sant Just Desvern, pàg. 77-79.
127. Acta de 23 d’octubre de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 21, AMSJD.
128. Acta de 8 de novembre de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 32, AMSJD.

recull una proposició de l’Ajuntament que acorda

“reconèixer el deute d’aquest Ajuntament amb l’Empresa Col·lectivitzada Aigües de Barcelona, que existeix des del dia 16 de setembre de 1936 fins el dia 19 de maig de l’any 1937, que suma la total quantitat de tretze mil quatre centes tres pessetes, quin crèdit es compromet aquest Ajuntament amortitzant-lo satisfent cent cinquanta pessetes cada mes, ja que en els moments actuals no es disposa d’altres possibilitats econòmiques les quals puguin complirles”.¹²⁹

Sembla, per tant, evident que Sant Just Desvern havia d’anar a buscar aigua fora del municipi. Un document de l’Ajuntament trobat a la correspondència municipal ens serveix per quantificar aquest consum. Aquest, amb el títol de “Relació del consum anual d’aigua”,¹³⁰ indica que Sant Just consumeix 33.488,750 litres per any. En el mateix document se n’assenyala la procedència: les mines de Sant Just, que abans pertanyien al marquès de Monistrol, i també Barcelona. A partir d’aquí, però, la resta d’informació només genera confusió. Es mostra una relació del volum anual d’aigua consumida per la localitat veïna d’Esplugues, quantificat en 9.120,750 litres. No entenem per què apareix en el document aquesta dada, però a més a més, sent com era Esplugues una localitat més gran que Sant Just, no hi ha manera d’entendre que aquesta xifra tan inferior en representi, com s’assenyala en el document, el consum total anual. Potser, relacionantho amb la informació que afirma que l’antiga empresa del marquès de Monistrol subministrava aigua a Esplugues, la xifra fa referència a l’aigua que des de les mines de Sant Just anava a la localitat veïna, però és només una hipòtesi ja que res en el document ens permet afirmar-ho. Una altra dada del document que ens fa ballar el cap és la que, amb el títol “Quantitat d’aigua comprada a Barcelona”, dóna un total de 31,636 metres cúbics adquirits només pel període entre juliol i desembre de 1937. La xifra suposa 31.636 litres, quasi tanta aigua com el total consumit per Sant Just durant tot un any, que era de 33.488,750 litres. Segons el document, per tant, quasi tota l’aigua consumida pel poble vindria de Barcelona. És difícil de creure quan la informació bibliogràfica indica el contrari i el document és tan poc clar. Potser una resposta plausible vindria del fet que Sant Just era via de pas de l’aigua que anava cap a Sant Feliu. Seguint amb aquesta idea fem menció d’una carta de l’alcalde de Sant Just al de Sant Feliu –en aquell moment, Roses de Llobregat– on exposa el següent:

“L’ajuntament d’aquesta població [Sant Just] en la sessió celebrada el dia 7 d’agost actual, en vista del vostre comunicat de data 6 del mateix mes, va acordar accedir a la mateixa, mitjançant les següents condicions:

1a La concessió d’aigues potables provinents de la Cia. Aigües Potables de Barcelona, serà controlada per mitjà d’un comptador, la instal·lació del qual anirà a càrrec de l’Ajuntament de Roses de Llobregat. 2a El preu que es fixa per tal concessió és de 0’45 ptes. el metre cúbic.

3a La forma de pagament serà a la presentació de la liquidació i rebut corresponent per tal d’atendre al pagament dels rebuts presentats per la Companyia subministradora. Totes les quals coses us ho comuniquem per al vostre coneixement i efectes consegüents.

SANT JUST DESVERN, 12 d’Agost del 1937.”¹³¹

Si Sant Just era via de pas per l’aigua que la companyia de Barcelona enviava a Sant Feliu, podria ser que, quan en el document es menciona la “Quantitat d’aigua comprada a Barcelona”, s’hi inclogués l’aigua que es venia a les localitats veïnes. Seria una explicació plausible ja que, si no fos així, i realment Sant Just consumís quasi tota la seva aigua provinent de Barcelona, la importància de les mines locals seria quasi insignificant. Presentem la informació que hem recollit, però reconeixem que som incapaços de realitzar una interpretació que n’expliqui coherentment el significat.

III

Quan en el primer moment del procés revolucionari els comitès s’emparen dels béns d’aquells considerats favorables

129. Acta de 26 de juliol de 1937. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 84, AMSJD.
130. Correspondència 1937-1938 (253-16-3 / 254-17-1), AMSJD.
131. Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD.

al cop d’estat, són ocupades propietats rurals però també moltes propietats urbanes. Quan l’Ajuntament presenta a la Generalitat la relació de les propietats expropiades¹³² apareixen catorze edificis del poble que van passar a mans del consistori:

“Rosa Colomer, finca urbana, situada al carrer Catalunya, finca-habitació.

Dolors Soldadell, finca urbana, Carrer Font, sense nº, finca-habitació.

Joaquim Raguer Tenas, finca urbana, Carrer Perpinyà, finca-habitació.

Carme Casulleras Jové, carrer Raval nº 4, finca-habitació. De la mateixa, finca urbana, carrer Raval nº 16, finca habitació.

Joan Capdevila Donato, finca urbana, situada al carrer de Bonavista nº 90.

Bens de la clerecia, finca urbana de lloguer, situada Plaça Verdaguer, nº 5.

Miquel Rius Vives, torre de lloguer, situada al carrer Muntanya, nº 1

Del mateix, casa lloguer, situada al carrer A. Clavé nº 66. Antoni Argemí, casa de lloguer, situada al carrer Pi i Margall, nº 37.

Josep Argemí, casa de lloguer, Pi i Margall, nº 36.

Josep Argemí, casa de lloguer, Pi i Margall nº 56. Antoni Argemí, casa de lloguer, situada al carrer A. Clavé Segunda Iranzo Escomilla, casa lloguer, Major s/n. Miquel Rius Vivés, magatzem garaig, situat al carrer Muntanya i Pça Ignasi Iglesies.”

En un primer moment, però, el procés d’expropiacions el van dur a terme els comitès locals. El comitè local antifeixista adreça, el 25 de setembre, un escrit a l’Ajuntament en els termes següents:

“Per abandonament dels seus propietaris aquest Comité ha procedit a l’incautació de les finques seguents:

Casa del Arrabal de la Creu, nº 4 habitada per Josep Asensi. Pagaba 75 pessetes al mes i te pagat ja tot el mes de Juny. Casa del carrer d’Ansel Clave, nº 66 de 4 pisos. Baixos, habitat per Cayetano Zapata pagaba 100 ptes. el trimestre, te pagat tot el tercer trimestre.²²

Entresol, Benito Andreu, pagaba 35 ptes. cada mes i pagat tot el mes d’agost.

Primer pis, Lluis Blasco, pagaba 110 ptes, trimestre i te pagat tot el tercer trimestre.

Segon pis, Julio Izquierdo, pagaba 95 ptes. cada trimestre i te pagat tot el tercer trimestre.

Advertiment amb tots aquets lloguers hi ha de mes a mes 5 ptes. d’aigua.

Casa Torre i Terrenys, situada al Carrer de la Muntanya nº 1 (Davant Garaig Vell).

De les quals aquest Comité ordena aquesta Alcaldia que amb els funcionaris a les vostres ordres, s’encarregue de tota la part administrativa, així com del cobrament de lloguers. Visqueo molts anys.

Sant Just Desvern, a 25 de setembre de 1936. El comitè.”²³

Sembla clar, per tant, que el comitè no tenia cap interès a administrar tot un seguit de propietats de les quals, pel fet que els seus antics amos havien fugit o estaven desapareguts, algú s’havia de fer càrrec. Aquest algú va ser l’Ajuntament.

El consistori va començar a legislar sobre aquest àmbit econòmic en què, fins aleshores, no havia tingut atribucions. El primer de novembre es notifica que “a tots aquells propietaris o administradors de cases habitades del poble els hi queda rigorosament prohibit que d’avui endavant lloguin o atmetin el traspàs de llogaters de cap casa, sense previament haver obtingut un permís especial d’aquest Ajuntament”.²⁴ Si a més existia algun propietari amb edificis per llogar, l’Ajuntament reclamava que es posés en coneixement del president de la Comissió d’Assistència Social tota la informació referida a la finca, com pot ser el nom del propietari, la ubicació, si hi havia aigua corrent, electricitat, connexió amb la claveguera… D’altra banda, sembla que es va produir per llei una reducció del 50% dels lloguers, ignorem si per iniciativa municipal o de la Generalitat, i l’Ajuntament multava els propietaris que no aplicaven la dita reducció. Amb data de 25 de desembre, l’acta municipal recull el següent text:

“Havent-se observat de que el propietari Agusti Albero, l’extendre el contracte d’inquilinat a favor de Carles Schefer Metallista no s’havia ajustat a les disposicions últimament dictades en alló que fa referència del 50% de rebaixa, estipulant-se en el contracte un lloguer anual de 1200 ptes sense de que faci menció del descompte corresponent, com així mateix continua al extendre el rebut estampant la quantitat de cent pessetes al mes i molt lleugerament hi consta la rebaixa esmentada. Aixins que l’Ajuntament dita falta i poc respecte al compliment de la Llei, acorda imposar al propietari Agusti Albero la multa de 150 ptes mes de 600 ptes formant un total de 750 ptes.”¹³⁵

(…) es permetia mantenir, a aquells propietaris que tenien edificis llogats, les seves propietats, però es legislava per afavorir els llogaters.

Per tant, encara es permetia mantenir, a aquells propietaris que tenien edificis llogats, les seves propietats, però es legislava per afavorir els llogaters, com en el cas observat, reduint el lloguer a pagar. La situació econòmica sembla que tampoc era bona per als propietaris, i alguns van haver de cedir les rendes de les seves propietats. Aquest va ser el cas que recull l’acta municipal del 29 de gener, en la qual es va llegir la proposta següent:

“signada pel Dr. Josep Sanchez, el qual expresa que degut per a les circumstàncies actuals ha sofert una sensible disminució d’ingressos que no li permeten poder seguir pagant l’impost de guerra: però no obstant, proposa que permeti rebuts dels lloguers mensuals que tenen de cobrar dels inquilins de les seves finques i que entregaria mitjançant liquidació a final de mes”.¹³⁶

L’Ajuntament va accedir a intervenir el cobrament dels lloguers de les finques d’aquest propietari.

La situació de control municipal de propietats d’aquelles persones favorables al cop d’estat, així com d’aquelles que es trobaven en règim de lloguer, s’entenia en un context de confusió i descontrol. Amb el pas del temps, però, la Generalitat va anar dotant de legalitat i legislació aquestes diverses actuacions. El 9 d’abril de 1937 el ²⁵²⁶Diari Oficial de la Generalitat recull la resolució del Govern que ordena la creació de “Comissions Especials per l’administració de la Propietat Urbana”. Aquestes, segons el decret, tenien com a funcions

“atendre, transitòriament, tot el referent al cobrament dels lloguers i a la realització d’obres de reparació, conservació i millora que siguin indispensables”.²⁷

A Sant Just la Comissió va quedar estructurada el 14 de maig de 1937 amb

“els vocals municipals als que a continuació segueixen:

• Alfred Aris Reinal ER de Catalunya
• Ricard Pagès Aregall Unió de Rabassaires
• Vicenç Bachero Castells CNT
• Bonaventura Figueras Oliva UGT

Per unanimitat es designa al ciutadà Antoni Palau Aster, que forma part d’aquesta Comissió, ja que es persona tecnica en matèria administrativa”.²⁸

A partir d’aquell moment la Comissió, que va entrar en funcionament el 24 del mateix mes, es va dedicar a l’administració d’aquelles finques urbanes que estaven ocupades per persones que no n’eren propietàries. Tenia les oficines al carrer Durruti, número 30, a la casa coneguda com a Masia Carola.

Hem trobat documentació rellevant sobre el funcionament de la Comissió que ens permetrà posar xifres a la seva actuació. Un document de balanç de la mateixa Comissió,²⁹ des del seu dia d’entrada en funcionament fins al 31 de desembre de 1937, ens ensenya que al poble hi havia 269 finques de llogaters declarades pels propietaris, 69 finques que ad-

“Racionament.Targes de 1 a 3 persones

Patates fins a ½ kg diari

Bacallà fins a ½ lliura els dies destinats a la venda

145. Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD.
146. Correspondència 1938 (254-17-2), AMSJD.
147. Acta de 25 de juliol de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 98, AMSJD.
148. Acta de 4 de desembre de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 38, AMSJD.

Targes de 1 a 5 persones

Targes de 1 a 7 persones

Targes de 1 a 10 persones

Notes: Aquesta Comissió espera dels industrials tenders i del públic general l’observació d’aquestes normes, esperant que el sentit comú sabrà imposar-se. Tots els artícles que no són mencionats en aquest racionament, són de venda lliura, igualment que per al que es refereix el tocino és de venda lliure: El llard, els ossos, els peus, el ventre, la butifarra, negra gruixuda que serà de venda en talls i de fuets solament podran vendre 1 per família, esperant la comprensió dels tenders i del públic en general que no es cometran abusos. Quan a la carn de gallina escaseigi la Comissió de Proveiments, subministrarà a un dels tenders la gallina necessaria per atendre les necessitat dels malalts quan ho acrediti el metge municipal.”³³

En la llista no hi apareixen alguns productes que també es van racionar poc després, com és el cas de les mongetes cuites el mateix desembre de 1936:

“Racionament de mongetes cuites

Targes de 1 a 3 persones 1 i ½ lliures diàries Targes de 1 a 5 persones 2 i ½ lliures diàries

Targes de 1 a 7 persones 3 i ½ lliures diàries

Targes de 1 a 10 persones 4 i ½ lliures diàries.”¹⁵⁰

Les quantitats que s’expressen en les cartilles indiquen màxims que durant els moments de més mancances no es van arribar a assolir.

L’establiment d’aquestes cartilles de racionament no va agradar a tothom, especialment a aquells que es dedicaven a la venda dels dits productes, que ara es trobaven sota una economia controlada, amb menys marge de beneficis. Amb data de 17 de desembre de 1936, els comerciants de l’alimentació establerts a la carretera envien una carta a l’Ajuntament en els termes següents:

“a l’establir en aquesta localitat la CARTA DE PROVEIMENT, per mitjà de la qual ha de procedir-se al racionament dels géneres que es venen als nostres establiments, al ésser solicitats per el públic, quina modalitat constitueix un gran prejudici per els industrials als quals ens afecta l’esmentada disposició, ja que ens impossibilita totalment d’obtenir el mes petit benefici, fentnos per tant impossible la continuació de la industria, es per lo que, respectuosament, a aquest organisme SUPLICA, que fent-se cárrec de les raons exposades anteriorment, es digni estudiar l’assumpte esmentat en la próxima reunió de l’Ajuntament, disposant la retirada de les cartes de proveiments, excepte per aquells artícles que per sa naturalesa han d’estar forçosament subjectes a tal racionament, com son els que distribueix el Comité d’Abasts, als establiments”.¹⁵¹

Els comerciants no eren conscients encara dels canvis que generaven les necessitats de la guerra i aspiraven encara a mantenir, sota l’antiga estructura de lliure mercat, la seva activitat econòmica per tal d’ampliar els seus beneficis. La seva proposta, però, no va ser acceptada.

La introducció de les cartilles de racionament i la seva importància en va generar un tràfic fraudulent. L’Ajuntament actuava contra aquells que en tenien sense poder tenir-ne, contra aquells que en tenien més de les que els corresponien i contra els mateixos venedors, que a vegades facilitaven el frau no marcant-les. Amb data de 4 de juny de 1937 el ple municipal ordena que “havent-se notat que hi ha molts ciutadans que tenen carta de racionament sense que aquest Ajuntament en tingui cap coneixement respecte la personalitat de certs forasters, s’acorda encarregar a la Comissió de Proveïments de que d’ara endavant es procedeixi a fer-ne una depuració d’algunes d’elles i n’estengui cap una en caràcter definitiu que no hagi recaigut acord d’aquest Ajuntament facultant la seva extensió”.¹⁵² També van actuar acordant “aprovar l’escala de multes que a continuació segueixen: Imposar 5 ptes de multa per cada pesseta que paguin per raó d’Assistència Social. Els que es comprobi que tenen 2 targes de racionament imposalshi de 25 a 50 ptes segons els casos”.¹⁵³

El segon àmbit d’intervenció de l’Ajuntament pel que fa als proveïments afectava la producció local d’elements de primera necessitat. En aquest aspecte, quant a Sant Just, bàsicament estem fent referència a productes agraris. L’Ajuntament va actuar obligant a vendre els productes a dins del mercat local, centralitzant la venda al Mercat Municipal, per fer més efectiu aquest control, i multant tots aquells que no complien les disposicions marcades. La centralització de la venda al Mercat Municipal es va produir des de ben aviat i va acabar afectant la majoria de productes. L’acta de 17 de setembre de 1936 recull un exemple de producte amb la venda centralitzada en la proposta següent:

“Notant-se que la venda ambulant de peix sense tenir taula fi xa a la Plaça Mercat perjudica als interessos municipals s’acorda que des de el primer dia del mes d’Octubre pròxim quedi concentrada tota la venda ambulant de peix a la Plaça Mercat, quedant prohibit amb absolut la venda ambulant d’aquest article que no sigui efectuada pels venedors que tinguin taula fixa a la Plaça Mercat.”¹⁵⁴

Mercat Municipal. 1928 (AMSJD).

151. Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD.
152. Acta de 4 de juny de 1937. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 71, AMSJD.
153. Acta de 3 de juliol de 1938. Llibre d’actes de plens municipals 1937/39, pàg.

53, AMSJD.

Hi ha un document molt interessant referent a aquest aspecte que, tot i la seva extensió, reproduirem perquè és enormement clarificador. L’acta del ple municipal de 5 de març de 1938 recull un seguit de disposicions municipals sobre la venda de menuts, de carn de cavall, de llet i de verdures, amb la voluntat de millorar-ne el subministrament. Observarem que les disposicions repeteixen cada vegada el fet de la centralització de la venda del producte, la persecució i el càstig pel mal ús de les targetes de racionament i, en el cas de les verdures, la prohibició de vendre el producte fora del poble.

“[llegits els] informes presentats per la Comissió Especial delegada en la sessió anterior per a fer un estudi referent a la venda de menuts, carn de caball, la llet i la venda de verdures, per tal de que es pugui millorar la venda d’aquests articles que sigui possible proveir-se mes o menys tots els ciutadans de la localitat. (…) prengué els acords següents:

En la venda de menuts

Primer: Centralitzar la venda de menuts a la Plaça Mercat. (…)

Tercer: Ordenar als venedors de menuts Pere Gafarot i Agustí Presiva, que efectuïn la venda dels menuts per rigorós ordre, del número de la tarja de racionament.

En la venda de carn de caball (…)

2on. Que s’efectui la venda al públic per rigorós ordre de número de tarja. En la venda de llet

1er- Centralitzar la venda a la botiga existent al carrer de Bonavista dit Durruti, de la casa del Sr. Pons, prop de la Plaça Mercat. Aquest acord resulta modificat de l’informe presentat, ja que l’Ajuntament va creure millor que fos en un lloc completament independent.

2on- Establir dos departaments en la mateixa botiga, un destinat únicament a la venda de llet pels malalts i criatures i l’altre per la venda al públic en general de la sobran. (…) 4ar- De tota aquell quantitat de llet que podes sobrar, una vegada coberta les necessitats de malalts i criatures, en l’altre departament es procedirà a la seva venda per rigorós ordre de número de tarja de racionament. (…)

6e- Que en les targes de racionament per a tots els casos siguin lliurades en caracter intransferible, i el que faci mal us d’ella, queda facultat el Conseller de Proveïments per a procedir de la forma que cregui mes adient, per tal d’evitar possibles abusos o desordres.

7e- L’Ajuntament afegeix que en cas d’irresponsabilitat material de fer ús de la tarja el seu propi titular, podrà autoritzar a una altre persona, amb la prèvia conformitat del Conseller de Proveïments.

En la venda de verdures

1er- Prohibir en absolut que surtin d’aquest terme municipal totes aquelles verdures i hortalisses que el Conseller de Proveïments consideri de consum indispensable per la localitat. 2on- Centralitzar la venda d’aquests articles a la Plaça Mercat, obligant a tots els colliters, sense excusa de cap classe, que concorrin en aquest lloc senyalat.

3er- Que la compra d’aquests articles, s’ha d’efectuar sempre per mitjà de la tarja de racionament.

4ar. En atenció al prec dels propis colliters, i previa declaració, es concedirà setmanalment autoritzacions de sortida de certes verdures, sol·licitant del Conseller de Proveïments la corresponent autorització o guia ( segons model que es redactarà )

5e- Decomissar tota aquella verdura que es trobi que circuli sense la corresponent guia i castigar severament a tots aquells que afectats per les presents disposicions no les compleixin conforme s’els hi ordena.”¹⁵⁵

Ara bé, si és cert que la voluntat de l’Ajuntament era organitzar la venda d’aquests proveïments, i de tots en general, amb les característiques que s’esmenten, no és menys cert que

154. Acta de 17 de setembre de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 8, AMSJD.
155. Acta de 5 de març de 1938. Llibre d’actes de plens municipals 1937/39, pàg.

34, AMSJD.

si el 5 de març de 1938 han de seguir explicant i ordenant com s’havia de produir aquesta venda, hem de suposar que les seves ordres no eren seguides per tots els veïns del poble.

L’Ajuntament actuarà contra aquells que no segueixin les seves disposicions, a través de les sancions. També, contra aquells que acaparaven productes o que en venien en mal estat. Del primer cas en tenim un exemple en l’acta de 22 de maig de 1938, en la qual es diu que

“(…) [a] l’industrial d’aquesta població Josep Piquet Gelabert s’ha comprovat que tenia articles de veure i menjar acaparats en bastanta quantitat en el seu establiment, amb infracció de les ordres i disposicions donades pels organismes oficials, per unanimitat s’acorda imposar-li una multa de cinc centes pessetes que farà efectiva dintre el termini de 48 hores d’haver rebut coneixement d’aquest acord, en cas contrari advertir-lo de que li seran aplicades les sancions a que hi hagi lloc”.¹⁵⁶

De l’actuació contra aquells que venien productes en mal estat en tenim un exemple molt clar en l’acta municipal de 2 d’octubre de 1937, que descriu una inspecció a les lleteries del poble per controlar la qualitat de la llet que venien:

“La Presidencia manifestà al Consistori de que desde ja fa alguns dies aquest Ajuntament ha vingut reben diverses queixes de certs veïns en el sentit de que els vaquers d’aquesta població venien la llet que no reunia bones condicions pel consum. A fi de comprovar aquestes queixes i tractant-se d’un element tant important per la salut del públic s’efectuat un anàlisis prenen una mostra de llet de cada una dels industrials vaquers d’aquesta població el qual ha donat el resultat següent:

Lluís Campmany – molt aigualida. No recomanable pel consum

Pere Ripoll – fortament aigualida. No recomanable pel consum

Joan Prat – aigualida contenint materies extranyes, no recomanable pel consum

Joaquím Carbonell – Menys aigualida

Antoni Canan – Menys aigualida

Joaquim Gelabert – Aigualida – No recomanable pel consum³⁴Per tant posat aquest resultant a la consideració de l’Ajuntament s’acorda per unanimitat imposar a Lluís Campmany cinc-centes pessetes de multa, a Pere Ripoll tres-centes pessetes de multa, a Joan Prat tres-centes pessetes de multa, a Joaquím Carbonell cinquanta pessetes de multa, a Antoni Canan cinquanta pessetes de multa i a Joaquim Gelabert cinquanta pessetes de multa, com a sancions per la falta anteriorment observada, ja que la Corporació municipal vetllant per la salut del públic en general no pot permetre i per tant ve obligat a castigar aquesta classe d’abusos.” ³⁵

El control sobre la qualitat dels productes podia donar-se, com en el cas anterior, per iniciativa municipal, però el consistori rebia també denúncies de particulars sobre proveïments en mal estat i, hem de suposar, que actuava en conseqüència. Amb data de 25 de juny de 1937 una veïna del poble exposa les seves queixes a l’alcalde:

“La que subscriu, MOTSERRAT CALIX I FERRE, veina d’aquesta població, ha d’acudir davant de la V. C. En exposició del fet següent:

Fa ja alguns dies que la que subscriu, va anar a comprar a la botiga de Vicenç Martínez, una botifarra negra, la qual vàreig pagar com a bona i fent aquesta observació i resultà que a l’endemà a l’encetar vareig comprovar que no era del tot bona i esperant que es fes bona a l’assecar-se resulta que aquesta s’ha acabat de fer malbé i a l’anar-hi ahir, per exposar-li així a la tendera, resultà que aquesta no volgué saber res del cas i amb males maneres manifesta que ‘el que havia de fer era llençar-la’ i no volgué saber res de donar una compensació, etc…

Exposo aquestes raions a aquesta Alcaldia, per tal de què prengui les mesures oportunes per tal d’aclarir aquest cas i procedir amb justícia.”³⁶

Totes aquestes actuacions s’emmarcaven en la voluntat de l’Ajuntament de garantir un mínim de quantitat i qualitat de productes alimentaris per als veïns del poble. Tot i que molt sovint, com hem observat, havia d’actuar contra alguns dels mateixos veïns que, en qualitat de productors, observaven la política de control econòmic amb recel i aversió.

Finalment, tractem el tema de l’abastiment de productes fora del poble, ja fos la resta de Catalunya o l’estranger. I és que per satisfer les necessitats de queviures i altres productes que Sant Just no produïa, o no de manera suficient per autoabastir-se, es van produir tot un seguit d’iniciatives de caràcter comercial. Ens referim, però, al comerç a l’engròs, no a aquells viatges que veïns del poble feien a diferents pobles de Catalunya per carregar allò que podien portar a les mans o a l’esquena. D’aquests en tenim com a testimoni, i com a exemple dels molts que es van produir, el record que Joaquim Company Roldan va deixar plasmat en el seu llibre de memòries dels sis anys que va passar fora de casa seva a causa de la guerra. Quan es trobava fent instrucció militar a l’Ampolla, al Baix Ebre, ens explica el següent:

als proveïments que venien de Barcelona, ja que era per la ciutat comtal per on entraven els productes adquirits per les administracions als mercats internacionals, sinó a relacions comercials fora d’aquest àmbit “normal” de comercialització.

Segons va anar desenvolupantse la legislació, però, va ser el consistori l’únic autoritzat a _{comerciar amb altres localitats d’Espanya o de l’estranger.}

Aquests intercanvis van ser d’allò més variats, des de negocis amb França, a través de la Jonquera, fins a comerç amb Aragó o València, i també, per descomptat, en l’àmbit més proper, el català.

Pel que fa al comerç internacional, la primera mostra documental sobre l’existència d’aquest la trobem en un document datat el 23 de desembre de 1936, entre la correspondència municipal. Prové de la Comissió de Proveïments de l’Ajuntament i va adreçat al president de la Junta de Comerç Exterior, i s’expressa en els termes següents:

“Companys. Havent venut a François Grãu, de Perpignant

4.000 kg. d’avellanes en gra, a 8’50 frs. el kg., important frs.

34.000 i havent comprat al mateix en los gèneres seguents:

5.000 kg de bacallà a 300 pts.	15000 pts.
4.000 kg de sigrons a 180 pts.	7200 pts.
2.000 kg de mongetes a 159 pts.	2800 pts.
4.000 kg de sucre a 86 pts.	3400 pts.
85 caixes de llet a 66 pts.	5610 pts.

Total 34.010 pts.

Preguem d’aquesta Junta, la corresponent concessió, per tal de efectuar la mencionada operació per mitjà de l’intercanvi.”¹⁶⁰

El document presenta alguns dubtes. Per començar no sabem qui, des del poble, va tenir la iniciativa d’anar a França a intentar portar a terme aquesta relació comercial. No sabem si era algun privat, si la iniciativa sortia del mateix Ajuntament o si aquest document és només la cobertura legal de l’Administració local per a un negoci particular. El cert és, però, que existia una relació amb l’estranger, en aquest cas amb Perpinyà, per intercanviar un producte local excedentari per diferents tipus d’aliments necessaris per a la població de Sant Just.

159. COMPANY ROLDAN, Joaquim. Sis anys fora de casa, pàg. 54.
160. Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.

Document oficial de la Generalitat de Catalunya, mostra de la participació de l’Ajuntament de Sant Just Desvern en la venda de productes agraris a l’estranger (AMSJD).

1 Autors varis (AV). Sant Just Desvern, un paisatge i una història. Biblioteca Abat Oliva, 57, 1987, pàg. 449.

2 Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD.

3 MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 432.

4 Expediente sobre recuento general de la ganaderia (428/7), AMSJD.

5 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.

6 Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD.

7 Segons el document, les tretze vaques produïen com a màxim 78 litres diaris. El preu de venda que autoritza l’alcalde és d’una pesseta amb trenta cèntims el litre.

8 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.

9 MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 435.

10 Correspondència 1938 (254-17-2), AMSJD.

11 MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 430.

12 Registre 29/2010, Fonoteca, AMSJD.

13 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.

14 GONZÀLEZ MASPI, Albert. Els autobusos de Sant Just Desvern. A:

Miscel·lània d’estudis santjustencs V, pàg. 156.

15 GONZÀLEZ MASPI, Albert, op. cit., pàg. 165.

16 Correspondència 1937-1938 (253-16-3 / 254-17-1), AMSJD.

17 Acta de 8 de novembre de 1938. Llibre d’actes de plens municipals 1937/39, pàg. 67.

18 Aquest contacte del qual fem esment és una carta, amb data 23 de novembre de 1938, enviada per l’alcalde al director general de Transports del Govern de Catalunya on s’afirma que “fa alguns dies es va presentar en aquesta Alcaldia una numerosa comissió de veïns demanant amb tota urgència l’adequat remei a l’angustiosa situació (…) de poder-se traslladar a Barcelona”. Després de narrar l’estat de la situació i les converses amb l’empresa Autobuses (G), l’alcalde afirma que “davant de l’inminent perill que el profund malestar de tal situació podria produir en aquest veinat atés l’abandonament en que es veuria (…) [demana que] pugui posar-se en circulació el referit autominibus per trasllat de viatgers d’aquest poble a la capital”. Correspondència 1937-1938 (253-16-3 / 254-17-1), AMSJD.

19 Correspondència 1938 (254-17-2), AMSJD.

20 Utilitzem aquí l’expressió Administració pública per destacar el paper de la Generalitat de Catalunya, que va aportar una subvenció de 75.000 pessetes per a la construcció del segon pis de les escoles municipals del carrer Montserrat.

21 MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 430.

22 Acta de 7 d’agost de 1937. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 87,

AMSJD.

23 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.

24 Acta d’1 de novembre de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 23, AMSJD.

25 Acta de 25 de desembre de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 40, AMSJD.

26 Acta de 29 de gener de 1936. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 48, AMSJD.

27 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, 9 d’abril de 1937, https://www. gencat.cat/eadop/imatges/republica/1937/19370099.pdf.

28 Acta de 14 de maig de 1937. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 68, AMSJD.

29 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.

30 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.

31 Acta de 28 d’agost de 1938. Llibre d’actes de plens municipals 1937/39, pàg. 61, AMSJD.

32 MALARET I AMIGÓ, Antoni, op. cit., pàg. 435.

33 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD. 150 Correspondència 1936 (252-15-2 / 253-16-1), AMSJD.

34 Acta de 22 de maig de 1938. Llibre d’actes de plens municipals 1937/39, pàg. 46, AMSJD.

35 Acta de 2 d’octubre de 1937. Llibre d’actes de plens municipals 1936/37, pàg. 97, AMSJD.

36 Correspondència 1938 (254-17-2), AMSJD.

37 Correspondència 1937 (253-16-2), AMSJD.

38 Correspondència 1937-1938 (253-16-3 / 254-17-1), AMSJD.

39 BRICALL I MASIP, Josep Maria. Política econòmica de la Generalitat (19361939), pàg. 168.