5. LES MINES D’AIGUA I EL DRET

EN EL DECURS DEL TEMPS

per Juli Ochoa Gonzàlez i Coral Torra Pannon Des del punt de vista històric, cal considerar que el primer tractadista conegut, pel que fa a la regulació de les aigües i les seves conduccions, fou el romà Sextus Iulius Frontinus, qui, entre les darreries del segle I i el començament del segle II (del 97 al 104 dC) es va encarregar de la inspecció de les aigües que nodrien Roma.

Durant aquests set anys, fins al moment de la seva mort, realitzà una gran tasca per tal de posar una mica d’ordre i eficàcia en un servei d’utilitat pública que havia estat mal dirigit des de feia molt de temps. De les seves experiències al front de l’administració d’aquell servei, en va sortir l’obra “De aquis urbis Romae”.

Durant molts anys les directrius donades per Frontinus, tant en la part tècnica de manteniment com en la legal, ajudades per les disposicions generals del dret romà, foren l’única normativa existent pel que fa a l’ús de les aigües.

Ja a l’Edat Mitjana comencem a trobar disposicions reials donades per regular aspectes diferents sobre l’ús de les aigües. Així trobem el fur dit “De aqua pluviali arcenda” donat a Osca l’any 1247 pel rei Jaume I el Conqueridor, en el qual són mencionats els molins d’aigua, els assuts i les canalitzacions. També trobem “De aprensionibus“, donat a Saragossa l’any 1398 pel rei Martí I l’Humà, i “De servitutibus aquae“, donat l’any 1442 per Alfons el Magnànim, entre d’altres.

A més d’aquestes disposicions puntuals, existia a Catalunya un dret consuetudinari especial, llei inconcussa per a diferents coses, continguda al llibre anomenat “Les Constitucions de Santa Cília”, on en els punts 4t al 9è es parla d’aquesta matèria. També es tracta sobre les obres destinades a regadiu en els números 19, 58, 42, 45, 54 i 57. Com també, en els capítols 61 i 65 del “Recognoverunt proceres” (conjunt de privilegis atorgats l’any 1824 a la ciutat de Barcelona pel rei Pere el Gran), es torna a parlar d’aquest tema.

Totes aquestes disposicions regulaven detalls sobre l’ús i l’aprofitament de les aigües per part d’aquells que legalment ho poguessin fer. Val a dir que en tot moment la propietat i domini de les aigües no els corresponia, ja que constituïa una regalia o privilegi exclusivament reial. El rei era l’únic propietari de totes les aigües, i el batlle del Reial Patrimoni era l’encarregat de decidir, cedir, concedir, donar i prendre el dret d’utilitzar-les, en nom dels sobirans, als qui en gaudissin.

Ja hem vist que els qui utilitzaven les aigües no eren els titulars de la seva propietat, sinó que només en podien gaudir. Això era en virtut d’un contracte dit

LES MINES D‘AIGLA DE SANT JUST DESVERN

d’emfiteusi, que consistia en la cessió perpètua o per llarg termini d’un predi, mitjançant un cànon anyal anomenat cens, que es pagava al cedent, en aquest cas a la Corona, la qual seguia conservant el domini directe.

A més del cens, l’emfiteuta estava obligat a satisfer d’altres cànons en el cas de cedir, vendre o hipotecar a tercers la propietat cedida en emfiteusi. Aquests cànons obeïen a conceptes tan afins entre ells, que molts tractadistes els han considerat com una mateixa cosa, sent molt difícil d’esbrinar les exactes diferències entre ells. Els seus noms eren:

LAUDEMI: dret que es pagava al senyor del domini directe quan l’emfiteuta alienava amb profit els predis o immobles que li havien estat cedits.

FORISCAPI: concepte totalment anàleg a l’anterior, però que en nombrosos casos es troba aplicat conjuntament.

TERÇ: cànon afi als anteriors, consisteix en la tercera part del guany obtingut.

FÀDIGA: quantitat que rebia el senyor per la renúncia del seu dret de prelació.

El contracte d’emfiteusi, encara que en fort desús actualment i amb lleugeres variacions, segueix sent vigent, i està recollit al llibre quart, títol VII, capítol II del Codi Civil.

El domini de les aigües va continuar sent un privilegi reial fins als començaments del segle XIX, en què el Dret Administratiu va començar a obrir-se pas amb dos notables decrets de les Corts: el de 6 d’agost de 1811 i el de 19 de juliol de 1813, en virtut dels quals, entre d’altres coses, s’incorporaven a la nació totes les senyories jurisdiccionals, quedant abolits els privilegis, aquesta abolició es feia extensiva al domini directe que en algunes províncies tenia el Reial Patrimoni, suprimint-se també els drets de Laudemi i Fàdiga.

El Reial Decret de 19 de novembre de 1835 va eximir els habitants de Catalunya, València i Mallorca del pagament d’alguns drets que encara se satisfeien al Reial Patrimoni, i els donà lliure facultat de construir molins, fer cates, pous i rases per aflorar aigües subterrànies, tot sense cap altra subjecció que les regles del Dret Comú.

Moltes altres disposicions sobre aigües foren dictades llavors en un curt termini de temps. Així, les Reials Ordres de 14 de març de 1846, 4 de desembre de 1859, 29 d’abril de 1860, 14 de febrer de 1863, 6 de gener de 1864 i 14 de gener de 1866. Totes elles modificaven normes anteriors o n’establien de noves, però només

Maria Cristina de Borbó. Durant la seva regència va signar el Reial Decret de 19 de novembre de 1835 que suprimia definitiva. ment la titularitat reial de les aigües i donava lliure facultat als particulars per fer aflorar les aigües subterrànies sense cap altra subjecció que les regles del Dret Comú.

en aspectes puntuals. Calia una sola llei que agrupés en un mateix cos tota la normativa dispersa existent.

Un intent d’unificació el va constituir la Llei de 3 d’agost de 1866, però abans que es pogués aplicar en totes les seves disposicions per manca d’un reglament que la desenvolupés, fou derogada en gran part pel Decret de 14 de novembre de 1868, el qual tenia per objecte establir les bases generals per a una nova legislació sobre obres públiques.

Tots els progressos científics i administratius que plantejava la Llei de 3 d’agost de 1866 havien quedat mutilats pel Decret abans esmentat. Una nova llei, la de 20 de febrer de 1870, i el reglament per a la seva aplicació, van novament alterar aquell intent unificador.

Finalment es va poder aconseguir una llei que agrupava tota la normativa referent a les aigües. Es tracta de la Llei d’aigües, de 13 de juny de 1879, la qual, vist el minuciós detall amb què tracta cada un dels aprofitaments de l’aigua, ha romàs vigent durant gairebé un segle.

Molt ampli és el contingut d’aquesta llei, però, pel seu interès, veurem a grans trets les disposicions en tot allò que pot pertocar a les mines d’aigua.

176

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

LES MINES D’AIGUA SEGONS LA LLEI D’AIGÜES DEL 13 DE JUNY DE 1879

El domini de les aigües subterrànies és tractat per aquesta llei en el seu capítol quart, on des de l’article 18è al 27è disposa el següent:

– La propietat de les aigües subterrànies correspon a l’amo del terreny on han estat aflorades, el qual pot fer lliurement pous ordinaris sempre que observi determinades distàncies. Aquests pous ordinaris han de ser només per a ús domèstic. Per poder fer qualsevol altre tipus de pou o sínia, cal demanar autorització a l’Administració.

– Pel que fa a les mines d’aigua, el propietari de l’aigua és aquell que la faci aflorar, encara que en conduir-la aquesta surti de la finca original, sempre que es porti canalitzada. Si aquesta aigua es deixés perdre, passarien a gaudir del dret eventual els amos dels terrenys on es produïssin les pèrdues.

– Tot amo d’un terreny pot construir-hi minés, sempre que en fer-les no en perjudiqui d’altres preexistents. Els alcaldes, d’ofici o a instància de la part afectada, podran fer suspendre les obres. En tot cas les mines han d’observar certes distàncies. Si es volguessin minar terrenys públics, cal obtenir un permís de l’Administració.

– Els concessionaris de les mines extractives de minerals són amos de les aigües que puguin trobar en el decurs dels seus treballs.

– En el perllongament i conservació d’antigues mines d’aigua, es guardaran les distàncies que regeixen per a la seva construcció i explotació a cada localitat, i es respectaran sempre els drets adquirits.

Referent a la servitud legal d’aqüeducte, la secció primera del capítol novè, en els seus articles 75 al 101 estableix el següent:

– Quan les aigües estiguin destinades a un servei públic, aquesta servitud podrà ser imposada pel Ministeri de Foment o pel governador provincial corresponent i determinarà també a qui li pertoca concedir l’autorització en el cas que la conducció hagués de travessar qualsevol via.

– També es pot imposar aquesta servitud per a les finalitats privades següents: establiment o augment de regadius, establiment de banys o fàbriques, dessecació d’aiguamolls, sortida d’aigües aflorades artificialment o sortida d’aigües de drenatge. En tots aquests casos és el governador provincial qui ho ha d’autoritzar, després de l’audiència de les parts afectades, que es podran oposar en determinats supòsits i podran fer suspendre els treballs.

LES MINES D’AIGUA I EL DRET EN EL DECURS DEL TEMPS

7

– La servitud d’aqüeducte no es pot imposar sobre edificis, jardins horts o aqüeductes ja existents, i es constituirà amb rec obert, claveguera o canonada, establint-se les indemnitzacions corresponents en cada cas.

– Pel que fa a la durada de la servitud, aquesta es pot establir temporalment o perpètua (per més de sis anys) i existeix un procediment per passar d’un tipus a l’altre.

– Qui hagi obtingut d’un altre la servitud d’aqüeducte, haurà d’encarregar-se dels treballs de manteniment i indemnitzat per ells, si escau, l’afectat. Per realitzar aquests treballs, tota servitud d’aqüeducte comporta un dret de pas per al seu servei exclusiu.

– En el cas que interessi fer algun tipus d’ampliació, caldrà tractar aquesta com si fos un nou establiment.

– El propietari del predi sirvent pot edificar el que vulgui damunt de l’aqüeducte, sempre que això no comporti la impossibilitat de fer els treballs de manteniment.

– Tots els elements auxiliars de l’aqüeducte (registres, enxups, espiralls…) i altres construccions afins són parts integrants de la finca on van destinades les aigües.

Aquesta secció finalitza determinant els diferents supòsits en què caducarà la servitud.

Els principals, abans esmentats, sobre la titularitat de les aigües subterrànies i la servitud d’aqüeducte, són també recollits, encara que d’una manera no tan detallada, en el llibre segon de l’avui encara vigent Codi Civil, el qual fou publicat per Reial decret de 24 de juliol de 1889.

Dins d’aquest llibre, el capítol I del títol IV tracta sobre la propietat de les aigües, i es dedica exclusivament a les aigües subterrànies en la secció quarta.

Pel que fa a la servitud d’aqüeducte, aquesta és tractada a la secció segona del capítol II del títol VII del mateix llibre.

Com indicàvem, el Codi Civil ve a dir, en aquesta matèria, pràcticament el mateix que la Llei d’aigües, encara que sense entrar-hi tant en detall.

Tot i que la Llei d’aigües de 1879 resultava un magnífic instrument per regular les necessitats de la societat en matèria d’aigües, el pas del temps i la mateixa evolució d’aquestes necessitats forçaren la creació d’una sèrie d’esmenes que n’actualitzessin alguns aspectes.

De totes elles, les que guarden poca o molta relació en matèries relatives a les aigües subterrànies, pous i mines, han estat les següents:

– Reial ordre de 5 de juny de 1883, sobre autoritzacions per extreure aigües subterrànies en terrenys de domini públic i els corresponents permisos per fer-ho.

– Reial ordre de 13 de desembre de 1904, que amplia l’anterior,

– Reial decret de 28 de juny de 1910, sobre aflorament d’aigües subterrànies per part de l’Estat i ajudes a les entitats que ho facin per un interès general.

– Reial decret de 9 de juny de 1924, sobre el paper de l’Instituto Geológico de España” en qualsevol sondeig de recerca d’aigües que es vulgui fer.

– Reial decret de 7 de gener de 1927, sobre regles aclaratòries pel que fa al domini de les aigües.

– Decret de 23 de agost de 1934, sobre la competència del cos nacional d’enginyers de mines en la catalogació, protecció i aprofitament de les fonts naturals i afloraments d’aigües.

– Decret de 23 d’octubre de 1941 que actualitza normes sobre aflorament d’aigües subterrànies.

– Decret de 14 de novembre de 1958, sobre reglament de policia d’aigües.

Tantes modificacions i afegits indicaven que la vella llei de 1879, tot i haver estat modèlica en el seu moment, començava a veure’s superada pels canvis progressius que anava sofrint el país, i que calia una normativa nova que s’adaptés millor a la realitat actual.

Fou així com va sorgir la Llei 29/1985, de 2 d’agost, d’aigües, la qual va ser publicada al BOE número 189 del 8 d’agost i va entrar en vigor l’1 de gener de 1986.

Aquesta nova Llei vol adaptar-se a les necessitats de la societat actual, aprofitant els encerts de la legislació precedent. La seva estructura és la següent:

– Preàmbul: on s’exposen els motius i directrius d’aquesta nova Llei, especialment per declarar que totes les aigües siguin del domini públic de l’Estat.

– Títol preliminar: on es deixa fixada la subordinació de les aigües a l’interès general, i que tota actuació ha d’estar sotmesa a una planificació que és competència de l’Estat.

– Títol 1: del domini públic hidràulic de l’Estat, on, entre d’altres, tracta dels aqüífers subterranis al capítol 4t.

LES MINES D’AIGUA I EL DRET EN EL DECURS DEL TEMPS

179

– Títol II: sobre l’administració pública de l’aigua, on es determinen els papers que hauran de jugar les conques hidrogràfiques i el Consell Nacional de l’Aigua.

– Títol III: sobre la planificació hidrològica, tant sobre els plans hidrològics de conca com el Pla Hidrològic Nacional.

– Títol IV: regula la utilització del domini públic hidràulic. És potser aquest el títol d’interès més directe. El capítol 1r parla de les servituds; el 2n, dels usos comuns i els privatius; el 3r, sobre les autoritzacions i concessions, i estableix el registre d’Aigües; i el 4t defineix i amplia la figura de les comunitats d’usuaris.

– Títol V: dóna pautes per a la protecció del domini públic hidràulic i de la qualitat de les aigües.

– Títol VI: estudia els aspectes econòmics i financers,

– Títol VII: regula les infraccions, estableix les sancions i determina la competència dels tribunals.

– 9 disposicions transitòries, en les quals es garanteix el respecte als drets adquirits sota la llei anterior.

– 7 disposicions addicionals, on es parla de detalls difícils d’encabir en els títols anteriors.

– 4 disposicions finals, que determinen la data d’entrada en vigor i la necessitat d’un reglament que desenvolupi aquesta Llei.

– Una disposició derogatòria de totes les normes anteriors sobre aquest tema, i en especial d’aquelles que s’oposin a la present.

En tot allò que pugui pertocar a les mines d’aigua, aquesta nova Llei dicta, a grans trets, el que exposem en el següent apartat.

180

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

LES MINES D’AIGUA SEGONS LA LLEI D’AIGÜES 29/1985, DE 2 D’AGOST

Aquesta Llei manté tots els principis de la llei anterior que encara podien estar vigents i només presenta canvis substancials en tot allò que pugui pertocar a la titularitat de les aigües i a qui pot correspondre prendre iniciatives o regular-les.

Les principals innovacions d’aquesta Llei són les següents:

– L’aigua és un recurs unitari; això vol dir que ja no es fa diferenciació entre les aigües superficials i les subterrànies, i que ambdues estan sotmeses a la mateixa normativa. Només s’exceptuen les aigües declarades minerals i termals, que tenen la seva pròpia legislació. (Art. 1)

– Així com abans el propietari d’un terreny es podia apropiar de les aigües que hi feien aflorar, a partir d’ara, totes les aigües continentals tant superficials com subterrànies, són de domini públic estatal. (Art. 2)

– Es protegeixen els aqüífers subterranis, així, el propietari d’una finca on hi hagi aigües subterrànies pot fer-hi qualsevol tipus d’obra nova, sempre que no tingui per finalitat extreure-la, no en pertorbi el règim ni la desviï, i no en deteriori la qualitat. (Art. 12)

– La servitud forçosa d’aqüeducte serà imposada pels organismes de conca (Art. 46), el paper dels quals queda àmpliament definit al llarg de tot el títol II.

– Abans es podia adquirir el dret d’ús privatiu de les aigües per prescripció. Amb la nova Llei, aquest dret només es podrà adquirir per disposició legal o per concessió administrativa (Art. 50), queden ben definits els supòsits en què s’extingirà aquest dret, i cadascuna de les conseqüències que se’n derivin (Art. 51).

– En un predi es podran utilitzar les aigües procedents de fonts que es trobin en el seu interior, i les aigües subterrànies procedents de pous o mines preexistents i en explotació que també estiguin dins de la finca, sempre que el volum total que s’obtingui sigui inferior als 7.000 metres cúbics per any (Art. 52). Això comporta que totes les explotacions de petita envergadura quedin automàticament legalitzades per la nova Llei, sense que calgui fer cap més tràmit.

– Per qualsevol ús privatiu de l’aigua caldrà obtenir una concessió administrativa (Art. 57), excepte per les aigües de pluja i les estancades que corrin o es trobin dins la mateixa finca, i els pous, fonts o mines descrits a l’article 52.

– El propietari d’un terreny tindrà preferència sobre qualsevol altre per obtenir una autorització per investigar aigües subterrànies (Art. 58). Aquesta

LES MINES D’AIGUA I EL DRET EN EL DECURS DEL TEMPS

181

autorització serà sempre temporal, i no podrà excedir dels 2 anys. En cas de trobar aigua, es disposarà d’un termini de mig any per demanar la concessió.

– Tota nova concessió ha de comportar la protecció de la disponibilitat dels cabals veïns que ja estiguessin en explotació (Art. 68). En cas de perjudicar-los, el titular de la nova concessió els haurà d’indemnitzar.

– Els drets adquirits sota l’anterior legislació són respectats en les disposicions transitòries. Concretament, la 3a parla de les aigües privades procedents de pous o mines en explotació.

Segon volum del Costumari Català editat per la Mancomunitat l’any 1921, on es recullen tots els usos sobre mines d’aigua observats a Catalunya.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

En virtut d’aquesta disposició transitòria 3a, els titulars d’algun dret sobre aigües de pou o mina, el cabal dels quals sigui superior a 7.000 metres cúbics per any, disposaven de 3 anys (fins al 31 de desembre de 1988) per acreditar el seu dret d’utilització davant l’organisme de conca, indicant que no s’afectaven d’altres explotacions, i podien llavors inscriure-ho al Registre d’Aigües com aprofitament temporal. Aquest règim serà respectat per l’Administració durant 50 anys (és a dir, fins al 30 de desembre del (2038) i, un cop finalitzat aquest termini, els titulars tindran dret preferent sobre d’altres per obtenir la concessió a partir d’aquell moment.

Als titulars de drets sobre aigües de pou o mina de cabal inferior a 7.000 metres cúbics per any, no els caldrà fer res, la seva explotació quedarà automàticament legalitzada per aquesta Llei.

A més de tota la normativa legal que hem pogut anar veient fins ara, hi ha tota una sèrie d’usos i costums que s’han observat al llarg del temps.

Aquestes normes consuetudinàries, reconegudes com a fonts de dret, han estat respectades per les diferents lleis, les quals les han anat admetent com a normativa supletòria en els casos no previstos o poc definits per la legislació, sempre que no contravinguessin -cosa que abans gairebé mai acostumava a passar- cap altra norma legal de rang superior. Amb la nova Llei 29/1985 molts d’aquests principis han perdut legitimitat per entrar en contradicció.

Aquests usos i costums sobre mines d’aigua observats des de sempre a les nostres terres, foren recollits i publicats l’any 1921 per l’Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya dins del volum II del Costumari Català.

Pel molt notable interès que ofereixen aquests costums, com també perquè ens permetran d’entendre millor els motius de molts detalls relatius a les nostres mines, en reproduïm a continuació els punts més significatius.

LES MINES D’AIGUA I EL DRET EN EL DECURS DEL TEMPS

183

LES MINES D’AIGUA SEGONS EL COSTUMARI CATALÀ

La part tercera del volum II tracta exclusivament de les aigües. Dins del seu capítol I, sobre tenir i conduir aigües, en el que pugui pertocar a les mines, s’estableixen els principis següents:

De qui és l’aigua – L’aigua que neix o que entra en una terra és d’aquell de qui és la terra, si no ha de respectar drets preferents que hi tingui un altre. Qui conrea terra d’altri no es fa seva l’aigua encara que l’hagi trobat o conduït, o fet mina, pou o bassa.

Quan és en vessant d’aigua d’altri — L’aigua nova que neix en una terra és d’aquell de qui és la terra, encara que neixi en vessant que l’escupi a còrrec, xaragall, riera o riu, les aigües del qual vessant siguin d’un altre. No se la pot apropiar si en néixer ja és d’altri, i s’ha d’entendre que ho és si es pot comprovar que la nova en minva sensiblement alguna de vella que és de propietat d’altri.

Des d’on es té una aigua – Aquell qui té una aigua seva, la té des de la seva font, o naixement; si és aigua que més amunt utilitzi algú altre, des de sota mateix de la resclosa que tingui ell o des d’on acaba el seu aprofitament. Si és aigua de canal o de rec no sigui seu, té l’aigua des del trencall o fibla on la pot anar a cercar.

Del perseguir-la – Aquell que té una aigua la pot perseguir fins a la font, naixement, resclosa o trencall, des d’on és seva. També la pot perseguir minant, mentre ho faci en terra seva i no perjudiqui drets d’altri.

De l‘aigua que es troba perseguint-ne o conduint-ne una altra – Aquell que persegueix una aigua es fa seva la que troba perseguint-la, mentre no sigui traient-la d’un altre o en minva o perjudici de la d’un altre.

Si l’aigua és de més d’un – Si l’aigua és de més d’un, tots aquells que la tenen estan obligats a contribuir a conduir-la i a netejar o refer els recs, mines, pous o basses, llevat que sigui vist que hi ha raó especial perquè pertoqui fer-ho especialment a un o a alguns d’entre ells. En contribuir a aquestes feines, s’entén que la proporció de cada un ha d’ésser a proporció de les hores d’aigua que hi té o de la utilitat que en treu, i que aquell que hi porta un animal, amb carro o sense és com si hi posés dos jornals d’home.

Si es fa malbé el conduïment – Si es fa malbé el conduïment d’una aigua i passen trenta anys sense ésser conduïda i, després d’aquest temps la condueix aquell de qui és la terra on neix, se la fa seva, sense que hi tinguin cap dret els que abans n’hi tenien.

184

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Si no la condueix aquell de qui és la terra, al cap de trenta anys queda feta aigua de ningú.

Però quan el conduïment es fa malbé i deixa d’adobar-se, no allà on neix l’aigua, sinó un tros avall, aquest costum només s’aplica des d’allí on el conduïment s’ha fet malbé en avall.

El capítol II és ja més concret, tracta específicament el tema de les mines d’aigua.

On no es pot minar – Ningú no pot minar en terra d’altri, mentre no tingui o no adquireixi el dret de fer-ho.

Com es pot minar – Tothom pot minar en terra seva, en qualsevol indret i direcció, mentre respecti les distàncies a què s’ha de mantenir la mina dels termenals, i d’altres mines; pot també fer-hi els pous i ramals que vulgui.

Igualment pot fer-ho en terra que, encara que no sigui seva, la pot minar, mentre no tingui limitada la facultat de fer-ho.

Separació de mines – No es pot fer mina o ramal de mina que qualsevol dels seus trossos no estigui, almenys, a cinc-cents pams (97 metres) d’una altra mina o ramal fet abans.

Cap de la mina – En fer mina o ramal, el seu cap s’ha de deixar, si més no, dotze pams (2,328 metres) enfora del termenal de la terra del veí.

De la terra treta – Aquell que fa neteja d’una mina en tros d’altri, només pot treure per la boca de la mina, o pels pous, la terra que sigui de dintre del termenal del tros; i la que es treu s’ha de portar on no faci nosa a aquell de qui és el tros.

De l’aigua que es troba – L’aigua que surt a la mina o ramal, encara que no sigui la que es tracta de conduir o aplegar, és d’aquell de qui és la mina.

No obstant no la pot fer seva si es comprova que és aigua que ja tenia algú altre, i aquell a qui l’ha estroncat pot fer-li tornar a lloc, encara que la mina o ramal on surt siguin fets a les distàncies degudes.

Manera de tenir els pous de la mina – Quan la mina d’un té pous en terra d’altri, s’han de tenir tapats a quatre o cinc pams (0,970 metres) sota el pla de terra, en forma que aquell de qui és la terra la pugui ben conrear per sobre els pous. I els pous no es poden obrir sense donar-se coneixement a aquell de qui és la terra i al que la conrea.

Dret de pas – Aquell que té mina en tros d’altri té dret de pas fins a la boca de la mina i fins a cada un dels pous quan li sigui necessari. Està, però, obligat a aprofitar els camins existents tant com pugui.

LES MINES D‘AIGUA I EL DRET EN EL DECURS DEL TEMPS

185

Del minar per dret de pas d’aigua – Qui té dret de pas d’una aigua per terra d’altri, s’entén que la pot minar; però només quan li calgui perquè l’aigua passi pel seu natural, sense que pugui minar-la en cap altre sentit ni direcció, ni fer ramals a la mina.

S’entén també que pot fer la mina de pas a menys de cinc-cents pams lluny d’altra.

Del fer claveguera – Tot el que queda dit de la mina, s’ha de dir de la claveguera; salvant que, si no perilla de xuclar cap altra aigua, es pot fer sense haver de respectar distàncies.

Si el que fa claveguera no és el que té l’aigua, sinó aquell de qui és la terra, el netejar-la i mantenir-la correspon a aquest darrer, a no ser que el primer hagués tingut obligació de construir-la, perquè, en aquest cas, li correspon la neteja i manteniment, encara que l’hagi construïda un altre.

Si aquell de qui és la terra fa només que cobrir o millorar una claveguera ja existent, l’obligació de mantenir-la i netejar-la pertoca al qui té l’aigua; però pot exigir que el millorament es faci en forma que el netejar-la no li costi més del que li costava abans.

COSTUMS ESPECIALS DEL CAMP DE TARRAGONA

Del fer pou o pous de mina en terra d’altri – Al Camp de Tarragona, quan un hom adquireix el dret de fer pou o pous de mina, en terra d’altri per a minar la, s’entén que pot fer-ho en una sola direcció, i que no pot fer ramals si no és per tracte, ni pot fer més pous que els tractats en adquirir el dret.

Així i tot, si hom té el dret a les aigües, pot fer mina i ramals en totes direccions, mentre respecti les distàncies amb les aigües del mateix tros i amb les veïnes.

Separació de mines – La mina o ramal es pot acostar a la mida de les mines de Riudoms, o sigui, a 288 pams (55,892 metres) de les mines o ramals ja existents, però no més.

Del cap de la mina o del ramal – Al Camp de Tarragona, en fer mina o ramal, el seu cap s’ha de deixar a quinze pams (2,910 metres) del plom del termenal de la terra del veí.

Pou de possessió – Si dos veïns, o dos que tenen dret a minar, fan alhora mina o pou a distància menor de la deguda, té dret preferent a pou o mina aquell que l’hagi començat primer; pero perd a benefici d’aquell que ha començat segonament si para de treballar-hi en dia que no sigui de festa.

186

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

COSTUMS ESPECIALS DE VALLS

Del cap de mina o ramal – Al terme de Valls, el cap de mina a ramal es pot fer fins al plom del termenal del terra del veí.

 

 

 

6. INVENTARI DE LES MINES

D’AIGUA SANTJUSTENQUES

per Juli Ochoa González amb la col·laboració de Francesc Riera Prenafeta i Albert Riera Prenafeta

Sant Just Desvern és un poble on les mines d’aigua són relativament nombroses, se’n poden comptabilitzar una trentena dins del nostre terme municipal. Encara que totes aquestes mines siguin anàlogues, pel que fa a la seva finalitat i a la tecnologia constructiva emprada, dins d’aquest conjunt es poden distingir dos grups diferenciats:

1. A) Mines de llarg recorregut. Són mines que tenen l’origen en una finca determinada i duen les aigües a través d’altres propietats fins a destinacions allunyades, sovint situades en d’altres poblacions veïnes.
2. B) Mines de petit recorregut. En la major part dels casos transcorren per dins dels límits d’una mateixa finca, les seves aigües són, generalment, per al propi

Per tal de confeccionar el present inventari, hem seguit el criteri de diferenciar aquests dos tipus de mines, assignant un codi de dos dígits a cada un d’ells. Aquests dos dígits van seguits d’uns altres dos, que indiquen l’ordre de cada mina dins del seu grup, que han estat determinats per la situació dels caps de les mines dins l’àmbit de la vall de Sant Just.

Així doncs, el catàleg de les mines d’aigua santjustenques és el següent:

01 – MINES DE LLARG RECORREGUT

01.01 – Mina de la Torreblanca

01.02 – Mina Vidal

01.03 – Mina dels Casalots

01.04 – Mines Erasme i Falguera

02 – MINES DE CURT RECORREGUT

02.01 – Mina de l’era de can Modolell

02.02 – Mina dels horts de can Ginestar

188

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

02.03 – Mina de la font de la Bonaigua

02.04 – Mina del mas Cardona

02.05 – Mina de can Candeler

02.06 – Mina vella de can Cortès

02.07 – Mina petita del torrent Bo

02.08 – Mina del torrent de can Biosca

02.09 – Mina de can Baró

02.10 – Mina superior de can Baró

02.11 – Mina de la font de la Noguera

02.12 – Mina interior de can Carbonell

02.13 – Mina exterior de can Carbonell

02.14 – Mina de can Vilà

02.15 – Mina de safareig de can Vilà

02.16 – Mina de ca n’Oliveres

02.17 – Mina de can Padrosa 02.18 – Font del Broll

02.19 – Font de can Solanes o font del Moro

02.20 – Mina superior de can Coscoll

02.21 – Mina occidental de can Coscoll

02.22 – Mina de can Gelabert

Val a dir que el present catàleg no es pot considerar de cap manera com una invitació al lector per visitar aquestes mines. Cal tenir molt en compte que es tracta de propietats privades que formen part integrant de les finques a les quals serveixen. Moltes d’aquestes finques encara fan ús de les seves aigües, no tan sols per regar, sinó fins i tot per beure’n, en alguns casos.

Les nombroses visites a les mines efectuades per aquest grup per tal de dur a terme aquest estudi han estat fetes amb el consentiment dels propietaris, llevat d’un cas antic en què, per ignorància, no es féu així, la qual cosa motivà un lleu conflicte amb cert masover una mica temperamental, solucionat poc després en parlar amb l’amo,

INVENTARI DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

També podem mencionar el cas d’unes altres quatre possibles mines, l’existència de les quals no hem pogut confirmar, encara que en tenim alguna noticia, a l’haver estat pràcticament impossible posar-nos en contacte amb els respectius propietaris o persones autoritzades que ens permetessin d’accedir-hi.

Tornem a insistir, doncs, que el present catàleg no pot ser considerat sota cap concepte com una mena de guia turística de les mines del nostre poble.

Fet aquest advertiment, passem a descriure cada una de les diferents mines catalogades.

01.01: MINA DE LA TORREBLANCA

Aquesta mina, que amb tota seguretat és la més coneguda, almenys de nom, de totes les mines santjustenques, és la que presenta el recorregut més complex, ja que els seus nombrosos ramals drenen pràcticament la major part de les rieres i torrents que es troben a la part alta del nostre terme municipal.

El cap més allunyat del poble està situat al fons de Les Fatjones.

En aquell indret, una caseta de maons, generalment coberta de bardisses, constitueix el registre d’entrada. Quan franquegem la seva portella i davallem unes escales, trobem una galeria força malmesa que va a incidir prop del sector del floreig. Ja a la galeria principal, si la seguim aigües avall, trobem un salt d’aigua fet a costa d’un pou de buidatge, que ens duu a un nivell inferior.

Caseta de registre que accedeix al sector inicial de la mina de Les Fatjones.

190

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Des d’aquest punt la galeria va seguint perfectament el curs de la riera i rep, per la dreta, les aportacions d’un curt ramal provinent del torrent que baixa per darrera de can Fatjó. Després creua per sota de l’aiguabarreig d’aquesta riera amb el torrent de la font del Ferro i arriba a una feixa contigua, en guaret des de fa molt temps, on es troba un pou de registre, el brocal del qual ha estat restaurat no fa gaires anys per aquest grup d’espeleologia.

Al fons d’aquest pou, a més de la galeria descrita, hi arriba un altre ramal provinent del torrent de la font del Ferro, el qual té el seu cap poc més avall de can Baró, la seva principal característica és el fort desnivell que presenta, que se supera amb tres ressalts gairebé consecutius i altres trams de fort pendent.

Un altre cop a la galeria principal, i aigües avall del pou de registre, trobem a mà dreta una portella que dóna a la riera. En aquest sector es troba el trenc que, a través d’un aqüeducte exterior, du una part de l’aigua a la bassa de can Vilà. Poc més endavant es troba, també a mà dreta, un nou ramal que baixa del torrent que ve del bosc de can Carbonell.

La galeria segueix riera avall per damunt de la seva riba esquerra fins a arribar a l’alçada de can Vilà, on rebia les aportacions d’un gran pou allà existent, el qual incrementava considerablement el cabal d’aquesta mina. A l’exterior, encara es conserva una caseta que albergava les dues bombes emprades per elevar l’aigua.

Poc més avall, una moderna ensulsiada del sostre ha esdevingut accidentalment una nova via d’accés a la mina.

Seguint la galeria, després d’haver passat per un tram pràcticament curull de guineus mineralitzades, trobem a mà esquerra l’arribada de l’important ramal que prové del torrent Bo.

Aquest ramal té el seu cap a l’embut de la font Beca, fons on conflueixen les tres torrenteres que originen l’esmentat torrent.

El seu floreig és espectacular, amb diverses deus d’aigua, alguna de les quals arriba a emetre un raig del gruix del canell d’un home, fins i tot, en èpoques de prolongada sequera.

—

Poc més avall del floreig trobem un tram impressionant on la galeria presenta una alçada superior, en alguns punts, als quatre metres. Això obeeix al fet d’haver unit dues galeries fetes l’una damunt de l’altra per causa, sens dubte, d’algun malentès hagut entre els constructors de la mina.

Passat aquest tram de sostre alt, la mina perd nivell, aprofitant un pou de buidatge, i s’adreça al camí que remunta el torrent, al qual segueix en sentit descendent.

INVENTARI DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

Es aquí on trobem un pou que comunica amb l’exterior per una caseta de registre, actualment tapiada, que constituïa el principal accés a tot aquest sector.

Poc més avall, la galeria descriu un brusc gir a l’esquerra i es precipita per un pou de vuit metres cap a un nivell inferior. Aquest nou sector, regat constantment per la cascada que baixa pel pou, és el que presenta els fenòmens reconstructius de major envergadura de totes les mines santjustenques, amb llargues estalactites que sobrepassen els set centímetres de gruix,

Boca d‘accés al ramal del torrent Bo.

Més endavant, un curt ramal a la dreta ens duu a una caseta de registre, coneguda per caseta de l’Oscar, junt a la qual hi ha un antic sobreeixidor. Actualment, aquest sobreeixidor ja no actua, ja que les aigües d’aquest ramal van, conduïdes per un tub, a nodrir uns vivers propers.

Poc més avall del ramal que duu a la caseta de l’Oscar retrobem la galeria principal. Si la seguim, entrem en un llarg tram on les parets de marga es troben perillosament soscavades. Així arribem prop de can Biosca, on trobem uns grans dipòsits subterranis seguits d’un pou amb sortida a l’exterior, el fons del qual duu a un nivell inferior. Des d’aquí, un tub gros de ciment ocupa la galeria i dificulta la progressió. Una darrera portella de registre situada al costat de can Biosca constitueix el darrer accés a aquesta mina.

Des de can Biosca la mina continua ja per tub, sense galeria, en direcció cap al poble. Passa pel costat de can Candeler i segueix pel canto del camí que duu a la masia, on, de tant en tant, es poden veure els purgadors construïts per sagnar laire de la canonada,

Una important pèrdua en creuar el carrer de la Salut, lloc on abans hi havia hagut un tram d’aqüeducte exterior, ha donat lloc a una moderna “font” al capdamunt de la baixada del Mas Cardona, on molta gent va ara a agafar aigua.

Al tram superior del carrer de Bonavista, a l’alçada de l’antic Pou de les Animes, trobem un nou tram de galeria, actualment inaccessible.

Aqüeducte, avui desaparegut, que es trobava on ara hi ha el carrer de la Salut. Fotografia: Col·lecció Quintana – Cortès.

Des d’allà, l’aigua continuava fins als antics dipòsits de la Companyia d’Aigües de Sant Just Desvern, situats al costat del mercat, on ara es troba el supermercat Elena. Una petita trapa de ferro que hi ha a l’interior, prop de l’entrada, com també la clau d’accés als dipòsits, són testimonis d’aquelles instal·lacions.

Des dels dipòsits, i ja per canonada, les aigües baixaven pel carrer de Bado, places Campreciós i Verdaguer, i Camí del Fondo fins a trobar l’avinguda de la Indústria. Una posterior modificació feta l’any 1934 fa que les canonades, en sortir dels dipòsits, passin pels carrers de Bonavista, Marquès de Monistrol (on fou instal·lada, al capdamunt, una font que es nodria amb l’aigua d’aquesta mina), i Josep Padrosa fins a trobar l’abans esmentada avinguda de la Indústria, per la qual baixaven fins a la Torreblanca, on les aigües eren emmagatzemades en els dos dipòsits existents a la part alta de la finca

Longitud total original en terme de Sant Just: ……......5.715 metres.

Longitud de la canonada de 1934:………………………………….595 metres.

Recorregut explorat:……….2.370 metres.

Sector topografiat:…………2.370 metres.

01.02: MINA VIDAL

El floreig d’aquesta mina es troba situat en les immediacions de la masia de can Cortès, a cosa de menys d’una cinquantena de metres de la casa, entremig d’aquesta i de can Biosca.

La galeria va a cercar el llit del torrent de can Biosca, on rep les aportacions d’un curt ramal que li arriba des d’un pla superior, i va continuant aigües avall fins a arribar a l’aiguabarreig d’aquest torrent amb el de can Cortès, on un curt ramal graonat ens duu a una trapa de sortida a l’exterior, prop de les instal·lacions de la companyia ENHER.

Portella d’entrada a la mina Vidal, situada a la baixada del Mas Cardona.

194

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERY

Després de passar pel costat de can Candeler, la galeria s’intersecta amb la mina d’aquesta masia on, per tal d’evitar que les aigües d’ambdues mines es barregin, fou construït un distribuïdor que permetia tal creuament. Aquest distribuïdor, lleugerament malmès, encara es conserva.

Passada aquesta cruïlla i continuant per la galeria principal, es troba, tot seguit, un curtíssim ramal cec a la dreta. Si continuem, arribarem a la baixada del Mas Cardona, on hi ha una altra portella de registre, la qual havia estat colgada fins fa cosa d’un parell d’anys.

Més endavant, trobem un curt tram sifonant que ens duu a situar-nos paral·lels al passeig de la Muntanya, en un sector tallat modernament per les diverses construccions que s’hi han fet darrerament. En aquest punt hi havia hagut un esvoranc a la paret de la mina que arribava a sortir a l’exterior i permetia d’accedir-hi.

A partir d’aquí, la mina deixa d’anar paral·lela al passeig de la Muntanya i passa per can Padroseta, continua entre Can Ginestar i la torre Pons, i es dirigeix cap al Parador creuant els carrers de Carles Mercader i Verge dels Dolors. A la cantonada del carrer de Miquel Reverter amb aquest darrer, a la desapareguda “Torre de les Xinxilles”, havia tingut un registre d’accés.

Des d’aquí, la mina creua el passatge de Joaquim Petit i el tram inferior del carrer de la Sala, per continuar paral·lela a la Rambla per sota de les cases del cantó dels números parells. Un curt ramal, situat a la dreta, seguia el carrer de Font.

Entre els carrers Major i Catalunya es troba un nou ramal curtíssim a la dreta, i a la cruïlla amb el carrer de l’Electricitat hi ha una darrera portella de registre que dóna a l’exterior, dins d’un jardí privat.

Sota els pins que es troben darrera de la gasolinera hi ha l’inici d’un ramal que anava cap a can Modolell creuant la carretera, mentre la mina fa un fort gir a l’esquerra, i va a cercar el passatge de Carbonell. Abans d’arribar-hi, gairebé sota les cases senars del carrer de Bonavista, trobem un últim ramal, curt, a la dreta.

Un detall curiós de destacar és que la galeria de la mina, en el tram comprès entre la corba i el ramal abans descrits, s’intersecta amb part de les restes d’una vila romana que hi va haver en aquell indret, la qual, en el seu moment, va donar el magnífic mosaic de la Bateria, descobert l’any 1884, lamentablement perdut.

Un tall, a l’alçada de mig passatge de Carbonell, impedeix de continuar.

A partir d’aquest punt, la mina salvava el torrent d’en Mateu, i, ja en terme municipal d’Esplugues, entroncava amb una altra mina, coneguda com a “Mina d’Esplugues”, en un indret situat al costat de la carretera de Pedralbes, més o menys a l’alçada d’on ara es troba la casa Nestle. Des d’allà, les dues mines, ja unides i formant-ne una de una sola, s’encaminaven cap a l’actualment desapareguda mansió de can Rosàs.

Longitud total en terme de Sant Just Desvern: …………..2.307,00 metres.

Recorregut explorat: …………….1.791,65 metres.

Sector topografiat: ……..……………1.791,65 metres.

01.03: MINA DELS CASALOTS

El floreig d’aquesta mina està situat en una partida de terra coneguda antigament amb el nom de “Calafata”, que es pot situar prop de la Creu del Pedró, a les immediacions de l’escola Canigó.

Baixa pel que fou el torrent dels Casalots (actualment carrer de Sant Ferran) i una mica abans d’arribar a la cruïlla d’aquest carrer amb el de la Creu, on ara hi ha la urbanització edificada en els terrenys de l’antiga bòbila Cerdà, gira i segueix paral·lela al carrer de la Creu. A la cruïlla d’aquest amb el d’Àngel Guimerà hi havia un registre d’entrada, actualment tapiat.

La mina segueix fins a l’Hostal Vell i baixa pel carrer de la Creu fins al de Bonavista, on remunta aquest carrer fins a arribar al capdamunt del carrer de Badó, on encara hi ha una portella d’accés.

Des d’allà, per la plaça de Campreciós, arriba fins a Can Ginestar.

Longitud total:………….. 1.020 metres

Recorregut explorat:…..382 metres,

Sector topografiat: …382 metres.

01.04: MINES ERASME I FALGUERA

El cap de la mina es troba situat al bell mig de la riera de Sant Just, uns metres més amunt d’on ara hi ha el pavelló poliesportiu. Dins del clos d’aquest, entre la piscina municipal i el llit de la riera, una moderna trapa de ciment constitueix un recent registre d’accés a la mina.

Poc més avall, tot just davant del punt on havia estat situada la coneguda font de la Bonaigua, hi ha una caseta de maons que és l’entrada original d’aquesta part del cap de la mina.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

La galeria segueix riera avall, en sentit paral·lel al seu curs i a pocs metres d’ella, anant tota l’estona per la seva riba dreta.

Després d’haver creuat per sota del carrer de l’Onze de Setembre, una mica més amunt del pont, trobem que la mina presenta un nou registre d’accés darrera de la més oriental de les pistes de tennis de Can Melich.

Passat aquest punt, la galeria torna a seguir la riera. Existeix en aquest sector el modern trenc que duu, per canonada, una part de l’aigua cap a can Coscoll, copropietaria d’aquesta

La mina, en passar sota les feixes que la masia de can Roldan té arran de la riera, presentava en una d’elles, ja tapat, un pou de buidatge que fou escapçat fa alguns anys.

Ja sota l’avinguda de la Riera, la mina segueix fins a arribar a l’alçada de la moderna planta de la Inspecció Tècnica de Vehicles (ITV), al costat de la qual, en una petita illa enjardinada, encara es conserva una caseta de registre que duu gravada la data de 1795 a la llinda de la portella, que dóna pas a un repartidor.

Estat actual de la caseta de registre situada a tocar de la ITV

A aquest repartidor arriba també un altre ramal de la mina, el cap del qual es troba situat a la fondalada termenal del torrent del Pou Nou, torrentera que baixa de la Penya del Moro, creua el mas Lluí, i separa les masies de can Roldan i can Gelabert.

La galeria passa entre can Roig i can Gelabert, a tocar d’aquesta darrera masia, i continua el seu recorregut, sensiblement paral·lel al curs de la riera.

INVENTARI DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENOUES

A un centenar de metres d’haver deixat can Gelabert, la galeria presenta un suau gir a l’esquerra que la fa anar a trobar el llit de la riera, on, poc després, ateny l’abans esmentat repartidor de 1795.

A partir d’aquest punt, les aigües que arriben es divideixen en dos ramals: el primer, que anomenaren Dusai-Falguera, duu, mitjançant una canonada soterrada dins d’una rasa, la meitat d’aquestes aigües a la Torreblanca i a can Falguera, per parts iguals, i té el dipòsit repartidor a l’alçada del pont de la carretera que creua la riera. El segon ramal, que anomerarem Erasme, duu l’altra meitat de les aigües, per galeria de mina, a l’antiga mansió d’Erasme de Gònima, que és l’actual col·legi santfeliuenc de les Religioses Filles del Bon Salvador, conegut popularment com “les monges franceses”.

A causa de no haver pogut accedir a l’interior d’aquest sector de la mina, ignorem les condicions en què es pot trobar el ramal Erasme, com també l’estat de la canonada Dusai-Falguera. L’aigua, però, arriba en abundor a la bassa que tenen als horts les monges abans esmentades. Tot i així, no s’augura una vida gaire llarga a aquesta mina, ja que en els seus sectors inicials, als quals hem pogut accedir, hem constatat que la galeria es troba pràcticament reblerta de sediments, els quals, tard o d’hora, acabaran per encegar-la.

Longitud total en terme de Sant Just: ………………………..4.085,00 metres.

Recorregut explorat: ………………. 1.701,80 metres.

Sector topografiat:………….1.701.80 metres.

Arribada de l‘aigua de la mina a la finca de ca l‘Erasme.

198

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

02.01: MINA DE L’ERA DE CAN MODOLELL

El cap d’aquesta mina es troba a l’alçada de l’Hostal Vell. Des d’allà, la galeria travessa el carrer de Bonavista per sota de la casa que havia estat del doctor Ribalta, passa per sota del Sanatori i travessa el carrer Major a l’alçada del carrer de Montserrat. Allà fa un gir a l’esquerra i segueix el curs d’aquest darrer fins al darrera de l’antiga central del carrer de l’Electricitat. Més endavant, entre la gasolinera i el “Pub Bright” hi ha una trapa de ferro que constitueix un registre d’entrada a aquesta mina. A partir d’aquest punt, la galeria travessa la carretera duent dues conduccions: una canaleta i una canonada. Una d’elles duia l’aigua d’aquesta mina, mentre que l’altra duia també cap a can Modolell la part d’aigua de la mina Vidal que li pertocava. Un cop travessada la carretera, la mina finalitza on havien estat els safareigs contigus a l’era de can Modolell.

Longitud total:…..………590,00 metres.

Recorregut explorat: ………………………………………………………61,23 metres.

Sector topografiat: ………...…………………………61,23 metres.

02.02: MINA DELS HORTS DE CAN GINESTAR

Aquesta mina té l’origen davant de can Miquelitus, on el pou és tot just el de prova de la mina, la qual no enllaça amb ell perquè ja s’havia trobat prou aigua abans d’arribar-hi. Des d’allà creuava la carretera de la Muntanya i baixava cap a la riera, passant pel costat del conegut “Roure d’en Ginestar”, tallat fa alguns anys. El seu curt recorregut finalitzava en una caseta situada junt a les dues basses que hi havia als horts de can Ginestar, situats al costat de la desapareguda font de la Bonaigua, els quals regava.

Longitud aproximada: 145 metres.

02.03: MINA DE LA FONT DE LA BONAIGUA

A la riera, al costat de l’Institut de Batxillerat, encara es conserven uns grans plataners que, en el seu temps, emmarcaven la font. Aquesta es troba darrera seu, totalment soterrada, a cosa d’uns quatre metres de fondària.

La curta mina que nodria aquesta font passava per sota d’on ara és l’Institut. Tenia el seu cap a la vora de can Miquelitus. Al revolt que fa la carretera de la Muntanya sota els Pins de can Miquelitus hi havia hagut una portella de registre, recentment desapareguda.

La mina encara brolla, i les seves aigües van a parar al col·lector de la riera a través d’un esvoranc situat al sector terminal del darrer afluent per l’esquerra de l’esmentat col·lector.

INVENTARI DE LES MINES DWIGUA SANTJUSTENQUES

Longitud total:…165 metres.

Recorregut explorat: …….165 metres.

Sector topografiat:..165 metres

TILLINT

La desapareguda font de la Bonaigua. Dibuix de Josep M. Ribes i Vives.

02.04: MINA DEL MAS CARDONA

La portella d’accés es troba a la baixada del Mas, en el marge d’un petit pla al qual s’accedeix per un pontet que creua la torrentera. Consta d’una galeria que s’endinsa en direcció al nucli urbà.

Longitud aproximada: 90 metres.

02.05: MINA DE CAN CANDELER

La boca d’aquesta mina es troba al llit del torrent, una mica més avall de la masia, entre aquesta i les instal·lacions de la companyia ENHER.

Franquejant-la, trobem una galeria que en poc tros és intersectada per la mina Vidal. Passada la cruïlla, un curt tram ens condueix al cap de la mina.

200

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Tot aquest darrer sector es troba actualment força contaminat.

Longitud total:………………….. 131,50 metres.

Recorregut explorat: ……....…………131,50 metres.

Sector topografiat: ……….………………………………….………131,50 metres.

 

02.06: MINA VELLA DE CAN CORTÈS

La portella d’accés, sovint coberta de bardisses, es troba molt a prop de la masia, al mateix llit del torrent i a la seva riba esquerra. Franquejant-la, trobem una malmesa galeria, plena d’enderrocs d’antigues esllavissades, que va remuntant, amb un pendent molt acusat, l’entrecanal que separa els torrents de can Cortès i de can Biosca.

Longitud aproximada: 85 metres.

02.07: MINA PETITA DEL TORRENT BO

La caseta d’accés a aquesta mina es troba situada a menys d’un centenar de metres més amunt de la caseta tapiada del ramal del torrent Bo de la mina de la

Torreblanca, a l’altra banda del camí i un xic allunyada d’aquest.

Al poc de franquejar la portella trobem un petit ramal cec a mà esquerra, que apunta cap a una possible connexió amb la mina de la Torreblanca.

La curta galeria d’aquesta mina segueix inicialment un curs paral·lel al de la mina principal, fins a arribar al seu darrer tram, en què descriu una suau corba a la dreta i va a cercar la més meridional de les torrenteres que formen l’embut de la font Beca, on es troba el seu cap.

Longitud total:…..84,30 metres.

Recorregut explorat: …………..84,30 metres.

Sector topografiat:…………..84,30 metres.

02.08: MINA DEL TORRENT DE CAN BIOSCA

S’intueix el pas d’una mina pel bell mig del torrent de can Biosca, pel fet d’haver-hi trobat les restes de tres pous de buidatge seccionats, ja fa temps, per un rebaix de terres. Actualment, aquests pous estan pràcticament curulls i és dificultosa la seva localització.

Longitud mínima aproximada: 120 metres.

INVENTARI DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

201

02.09: MINA DE CAN BARÓ

Davant mateix de la casa, al llit del torrent de la font del Ferro, trobem la boca de la mina, la qual dóna pas a una curta galeria que remunta el torrent. Des de la boca, una canal d’obra duu l’aigua d’aquesta mina fins a un pou proper.

Longitud total:……………36 metres.

Recorregut explorat: ……...…36 metres.

 Sector topografiat:………………..36 metres.

02.10: MINA SUPERIOR DE CAN BARÓ

Situada aproximadamente a la cota 250, en una de les branques que conformen el torrent de la font del Ferro. Aquesta mina basteix encara actualment la masia de can Baró. Al seu peu hi havia dues basses on anava molta gent a banyar-se. Tant les basses com la boca de la mina es troben actualment colgades, arran d’unes pluges que van arrossegar el runam produït en construïr-se el Club de Tennis Pedralbes.

Longitud aproximada: 60 metres.

02.11: MINA DE LA FONT DE LA NOGUERA

Sortint de can Carbonell en línia recta cap a can Marlès, a uns dos-cents metres de la masia, en la més oriental de les torrenteres que baixen del turó de la Coscollera, es troba la boca d’aquesta mina, la qual dóna pas a una galeria molt curta i lleugerament sinuosa.

Longitud total: ……33,60 metres.

Recorregut explorat:……33,60 metres.

Sector topografiat: …………….33,60 metres.

02.12: MINA INTERIOR DE CAN CARBONELL

Es tracta d’una galeria sensiblement rectilínia, amb tres pous de buidatge, la boca de la qual es troba situada a l’interior d’una de les dependències de la masia.

Longitud total:….....…… 111,33 metres.

Recorregut explorat:…………..111,33 metres.

Sector topografiat: ……..………111,33 metres.

 

202

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

02.13: MINA EXTERIOR DE CAN CARBONELL

La boca original d’aquesta mina ha desaparegut, com també el seu tram inicial, i queda només una rasa coberta encara en un punt per l’antiga volta de la mina, com si es tractés d’un petit pont. Darrera seu ja es troba la galeria, la qual va remuntant la petita torrentera que hi ha entre can Carbonell i can Vilà, fins a trobar el seu floreig.

Longitud total:..138,31 metres.

Recorregut explorat: …..…………138,31 metres.

Sector topografiat:……138,31 metres.

02.14: MINA DE CAN VILÀ

Situada al darrera de la casa, gairebé al costat del camí que duu a l’antiga pedrera “Loli”.

Quan entrem per la boca, trobem que la major part del seu primer terç està totalment bastida. El segon terç és possiblement el més interessant. Hi trobem, primer, un ramal a mà esquerra que finalitza suspès en un pou que presenta una sortida a l’exterior. Tot seguit trobem un sector en fort pendent que descriu una brusca ziga-zaga i ens duu a un pou de buidatge, darrera el qual mor la galeria. Tot aquest sector està bellament concrecionat. Remuntant el pou, trobem una galeria superior que constitueix el darrer terç d’aquesta mina.

Longitud total:……142,60 metres.

Recorregut explorat:…………142,60 metres.

Sector topografiat:………142,60 metres.

02.15: MINA DEL SAFAREIG DE CAN VILÀ

Darrera del safareig que es troba al nivell de la carretera de la Muntanya, hi ha un dipòsit subterrani nodrit per una mina d’aigua que generalment està completament inundada, i que arriba a sifonar la volta. A aquest dipòsit, s’hi pot accedir per una curta galeria descendent, la boca de la qual es troba en un marge proper.

No podem precisar la longitud total d’aquesta mina, atès que la volta sifonant impedeix tota progressió.

CS..

INVENTARI DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

02.16: MINA DE CA N’OLIVERES

A un centenar de metres al nord-est de la masia es troba una rasa, en un dels extrems de la qual hi ha la boca de la mina, tancada amb una portella de fusta.

Franquejant-la, trobem una galeria que va remuntant la torrentera. En el cap d’aquesta galeria hi ha un petit pou ascendent, amb sortida a l’exterior, que ens situa en un curt nivell superior, on es troba el floreig de l’aigua.

Longitud total:………65,10 metres.

Recorregut explorat: …………65,10 metres.

Sector topografiat: ……….65,10 metres.

 

Porta de fusta que dóna accés a la mina de ca n’Oliveres.

02.17: MINA DE CAN PADROSA

Al llit de la torrentera que, baixant de la Coscollera, passa pel costat de ca n’Oliveres, gairebé a l’alçada del mig d’una hipotètica perllongació dels carrers Perdius i Caçadors, es troba el cap d’aquesta mina. La seva única galeria es dirigeix en línia recta fins a can Padrosa i presenta un registre d’accés darrera i més amunt de les indústries que es troben al final de l’esmentada torrentera.

Longitud aproximada: 360 metres.

204

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

02.18: LA FONT DEL BROLL

Tot i que una gran part del recorregut d’aquesta conducció d’aigues transcorre per dins del terme municipal de Sant Feliu de Llobregat, ha estat inclosa entre les mines santjustenques pel fet d’haver estat construïda per al forniment d’una masia del nostre poble.

El cap de la mina, actualment inaccessible a causa d’una gran ensulsiada interior, es troba situat una mica al sud de l’antic abocador d’escombraries. La galeria va a trobar el curs alt del torrent que hi ha entre els vessants del turó Rodó i de la Penya del Moro, fins a arribar sota el fort revolt que descriu el camí de Santa Creu en creuar l’esmentat torrent. Tot just sota d’aquesta colzada es troba la caseta de registre que dóna accés a la mina.

D’aquesta caseta sortia un rec que anava seguint paral·lel a la carena del coll de can Solanes , sense perdre alçada, fins a arribar a un punt en què traspassava la muntanya per una galeria de mina i sortia al vessant santjustenc, des d’on anava cap a can Solanes mitjançant un rec anàleg al de l’altre costat.

Actualment, la galeria que creua la muntanya està colgada i és il·localitzable. També, els recs esmentats estan pràcticament destruïts o soterrats, se’n poden localitzar només alguns fragments a cada cantó de la Penya del Moro.

Per les causes abans indicades, la longitud actual d’aquesta mina en terme de Sant Just es pot considerar nul·la.

02.19; FONT DE CAN SOLANES O FONT DEL MORO

Situada al costat esquerre del camí que puja a la Penya del Moro, darrera del safareig que hi ha rera la casa, aquesta mina presenta en el seu tram inicial un aspecte totalment diferent al de les altres mines, ja que forma una ampla galeria de pedres lligades amb argamassa, amb volta de canó, on les filades de les parets han estat resoltes mitjançant l’antiga tècnica anomenada “opus spicatum”. Aquest tram de cal i canto finalitza en el fons d’una depressió exterior en embut, a l’altre cantó de la qual trobem una sala subterrània totalment plena d’aigua, d’on surten dues galeries també inundades. Les bellíssimes concrecions blanques que recobreixen les parets d’aquest sector fan que aquesta mina sigui, possiblement, la més bonica de totes les mines santjustenques.

Longitud total: ……… .........…….….. ………33,20 metres (part subterrània).

Recorregut explorat: ………..33,20 metres.

Sector topografiat:………………..33,20 metres.

INVENTARI DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

Clotada de la font del Moro. Fotografia: Lluís Julià.

02.20: MINA SUPERIOR DE CAN COSCOLL

A mig vessant de la Penya del Moro, en el llit d’una torrentera i sota uns pins, es troba el brocal quadrat d’un pou de registre que constitueix l’accés principal a aquesta mina.

Davallant aquest pou, tot ell ricament concrecionat, trobem una galeria suspesa provinent d’un pou de buidatge.

Situats a la base del pou d’entrada trobem dues galeries: la primera, curta i amb fort pendent, és el cap de la mina; la segona, continuació de l’anterior, ens duu a l’exterior en poc menys d’una cinquantena de metres, per una portella situada al bell mig de la torrentera, totalment oculta per les bardisses.

Longitud total:………..72,25 metres.

Recorregut explorat: ……72,25 metres.

Sector topografiat:……...72,25 metres.

206

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

02.21: MINA OCCIDENTAL DE CAN COSCOLL

A l’oest de la masia, tot just al costat del camí, es troba la portella d’aquesta mina. Franquejant-la, trobem una sala rectangular, que generalment està inundada, i una curtíssima galeria situada al final d’aquesta.

Interior de la mina occidental de can Coscoll.

Longitud total: ………………….11,30 metres.

Recorregut explorat:………..11,30 metres.

4

.

Sector topografiat: …..11,30 metres.

02.22: MINA DE CAN GELABERT

Aquesta mina alimenta dues basses situades als horts que la masia de can Gelabert té al costat de la riera.

La boca, situada en un marge, dóna pas a una llarga galeria rectilínia que va travessant margues en el seu primer tram i llicorelles en el segon. Aquesta galeria finalitza en un pou ascendent que ens situa en un nivell superior.

INVENTARI DE LES MINES D’AIGUA SANTJUSTENQUES

207

Ja en aquest nivell superior, ens trobem en el mig d’una nova galeria que manté la mateixa direcció que l’anterior. Avançant per ella trobem un dels caps de la mina. A l’altre extrem s’incideix en el centre d’una nova galeria perpendicular on cada un dels extrems presenta en el seu cap una lleugera corba en direcció a la riera.

Aquesta darrera galeria és notablement baixa (un metre d’alçada) i té la particularitat que la volta està bastida mitjançant un encofrat de canyes, cas per ara únic a les mines santjustenques.

Longitud total:…………292 metres.

Recorregut explorat: …………..292 metres.

Sector topografiat:……………..292 metres.

A més de les mines abans esmentades, tenim encara notícia de la possible existència d’unes altres quatre mines, les quals no han estat catalogades, al no haver pogut efectuar sobre el terreny les oportunes verificacions, tal com abans es comentava. Aquestes mines són:

MINA DE CAN FREIXES

Sembla ser que aquesta masia disposa d’una petita mina, d’uns 15 o 20 metres de llargada, la qual té un abundant cabal d’aigua.

MINA DE CAN MARLÈS

Tenim notícia que a aquesta masia arriba una petita mina que té el seu cap al bosc de can Carbonell.

MINA DE CAN FATJÓ

A la bassa gran de can Fatjó hi arribava una curta mina, molt baixa de sostre, la qual provenia del torrent veí. Amb motiu de les modernes obres fetes a la masia, és probable que aquesta mina hagi desaparegut.

208

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

MINA DE LA FONT DE LA “XIMA”

Al fons d’un petit pla situat davant l’entrada de can Marlès es troba un safareig al costat del qual hi ha un pou rematat per una torre cònica de maons. Ens ha estat comunicat que al fons d’aquest pou arriba una galeria de mina que segueix el curs del torrent que baixa de can Cuiàs.

Torre de la font de la “Xima“.

Fins aquí l’inventari que hem pogut confeccionar de les mines d’aigua santjustenques. Esperem de la benevolència dels lectors que sàpiguen disculpar qualsevol omissió o inexactitud en la qual haguem pogut incórrer.

 

7. ELS POUS A SANT JUST DESVERN

per Jordi Cardona Gelabert

Encara que el present llibre està dedicat principalment a l’estudi de les mines d’aigua, no podem deixar de banda els pous. A Sant Just sempre n’hi ha hagut molts. Abans gairebé cada casa tenia el seu i es feien comparances entre l’aigua d’un i altre.

Aquest capítol no vol ser un inventari de pous, ni tampoc una tria dels més importants. Es només un recull de pous santjustencs, avui malauradament molts d’ells desapareguts o en desús, elaborat per Jordi Cardona, a través dels seus records i vivències sobre aquests i les masies i cases on eren ubicats.

Encara que, com hem dit, no hi són tots, que ningú s’ofengui si no troba relacionat el de casa seva. Hem trobat aquest treball prou interessant i original com per incloure’l en un llibre on el tema principal no són tant les “mines”, sinó l’aigua i la manera d’aprofitar-la per a l’ús quotidià en un poble com Sant Just Desvern.

RELACIÓ

NOM DEL POU: DE LA PARROQUIA DE SANT JUST. SITUACIO: DINS DE LA PARRÒQUIA, ENTRE EL CELLER I L’ENTRADA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: CASA GALLINER I HORT PETIT. FONDÀRIA: NO MOLTA. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: CORRIOLA, GALLEDA I CORDA, ALTRES DADES: VO DONAVA MOLTA AIGUA.

NOM DEL POU: DE CAN MIR. PROPIETARI: SENYOR TORNER, I POSTERIORMENT LA FAMÍLIA TORT. SITUACIO: SOTA MATEIX DE LA PARET DE L’ANTIC CEMENTIRI

(ACTUALMENT AL COSTAT DE LES ESCALES QUE PUGEN A L’ESGLÉSIA). INSTAL·LACIONS SERVIDES: L’HORT I EL JARDÍ DE LA FINCA. FONDÀRIA: DE 15 A 18 M. SISTEMA D’EXTRACCIO: CORDA, GALLEDA I CORRIOLA,

NOM DEL POU: DE L’HORT VELL DE CAN CARDONA, PROPIETARI: FAMILIA CARDONA. SITUACIÓ: ACTUAL PLAÇA DE VERDAGUER. INSTAL·LACIONS SERVIDES: L’HORT, FONDÀRIA: DE 15 A 18 M. CABAL: POC. SISTEMA D’EXTRACCIO: CORRIOLA, CABRESTANT I UN RUC. ALTRES DADES: ANTIGAMENT RERIA AIGUA DE LA MINA DELS CASALOTS.

NOM DEL POU: ANTIC DE CAN CARDONA. PROPIETARI: FAMÍLIA CARDONA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: DONAVA AIGUA PER A LA CASA I LA VAQUERIA. FONDARIA: 24 M. CABAL: EL NIVELL D’AIGUA ERA D’UNS 5 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MANUAL, CORRIOLA, GALLEDA, CORDA I BRAÇ. ALTRES DADES: ES TRACTAVA D’UNA AIGUA DURA.

LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN

NOM DEL POU: DE CAL NOI DE LA VICENTA. PROPIETARI: FAMÍLIA MONOLELL – GINESTAR. SITUACIÓ: EN EL PATI DE LA QUE HAVIA ESTAT LA CASA DE JAUME RIUS, EX CONDICIÓ DE LLOGATER. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA PRIMITIVA FINCA. FONDÀRIA: DE 12 A 15 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: CORRIOLA, CORDA I BRAÇ.

NOM DEL POU: DE CAN RODES. PROPIETARI: ERA LA CASA ORIGINÀRIA DELS MODOLELI. – GINESTAR. SITUACIÓ: PROP DEL TORRENT DEL PEDRÓ. INSTAL·LACIONS SERVIDES: TOTES LES NECESSITATS DE LA CASA. FONDÀRIA: DE 15 A 18 M.

NOM DEL POU: DE CAN CAMPRECIÓS (HI HAVIA DOS POUS). SITUACIÓ: PLAÇA DE CAMPRECIÓS. UN DARRERA LA CASA AL COSTAT DELS CUPS, L’ALTRE ESTAVA SITUAT DAVANT LA CASA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: L’UN LA CASA I UN PETIT HORT DARRERA LA CASA, I L‘ALTRE UN BONIC HORT GRAN I MURALLAT. FONDÀRIA: DE 8 A 12 M. SISTEMA D’EXTRACCIO: CORDA, GALLEDA DE FUSTA GRAN, CORRIOLA, CABRESTANT I RUQUET. ALTRES DADES: SEGONS SEMBLA, PER AQUESTA ZONA (ON AVUI HI HA CASA CADENA, CASA ASMARATS, FAMÍLIA GELABERT – MARQUET) HI HAVIA UN AIGUAMOLL ON ELS RAMATS HI ABEURAVEN,

Gravat del segle XIX que ens mostra una sínia Pfeiffer i ens dóna una idea de com deuria ser la de can Mèlich, la de can Miquelitus, o la de can Cortès, aquesta darrera, amb els seus catú fols de zinc alimentava la mina Vidal en èpoques de sequera. Font: Llauradó, Andrés. Tratado de Aguas y Riegos. Madrid, 1884.

 

211

NOM DEL POU: DE CAN GINESTAR. PROPIETARI: PERTANYIA A LA FAMÍLIA MODOLELL. SITUACIO: AL DAVANT DE LA MASIA DE CAN GINESTAR (ABANS CASA TUDÓ I DURAN). INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA AMB ELS HORTS, FONDÀRIA: DE 15 A 18 M. CABAL: ABUNDANT SEGONS ELS ANYS. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: A PRINCIPIS DE SEGLE MOLÍ DE VENT, DESPRÉS UNA BOMBA CENTRIFUGA ELÈCTRICA. ALTRES DADES: ANYS ENRERA TENIA UN SISTEMA DE CABRESTANT AMB MULA.

NOM DEL POU: DE CAN MATA. SITUACIO: A LA CASA SITUADA DAMUNT MATEIX DEL JARDÍ DE CAN GINESTAR, PERTANYENT AL BARRI ANOMENAT DEL PUTXET. INSTAL·LACIONS SERVIDES: DUES CASES I UN PETIT HORT. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: CORRIOLA, GALLEDA I BRAÇ. ALTRES DADES: JUNTAMENT AMB L’AIGUA PROVINENT DE LES CANALS, ALIMENTAVA UNA BASSA BASTANT GRAN.

NOM DEL POU: DE L’HORT NOU DE CAN CARDONA. PROPIETARI: FAMÍLIA CARDONA. SITUACIÓ: ENTRE EL CARRER DE CARLES MERCADER I LA FINCA DE FABIÀ PONS I PONS. INSTAL·LACIONS SERVIDES: L’HORT. FONDÀRIA: 20 M. CABAL; SLFICIENT PER A 1 HECTÀREA D’HORT. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA CENTRÍFUGA DE 12.000 LITRES/HORA. ALTRES DADES: EN EL FONS TENIA UN CREUAMENT DE MINA DE 20 M DE LONGITUD.

11. 1

NOM DEL POU: DE CAN MIQUEL MALLOL (CAN VILÀ DEL POBLE). SITUACIO: CARRER DE CARLES MERCADER CRUÏLLA AMB EL CAMÍ DEL FONDO (AVUI CARRER DE MOSSÈN ANTONINO TENAS). INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA AMB L’HORTET I EL JARDÍ. FONDÀRIA: DE 15 A 22 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MANUAL, CORRIOLA I GALLEDA. ALTRES DADES: LA FAMÍLIA MALLOL ERA PROPIETÀRIA DE CAN VILÀ DE LA MUNTANYA. ANYS DESPRÉS TINGUÉ AIGUA PROCEDENT DE LA MINA DE LES FATJONES – TORREBLANCA, ARRENDADA O VENUDA PER LA COMPANYIA D’AIGÜES DEL MARQUÈS DE MONISTROL.

12. 1

NOM DEL POU; DEL FORN “CUCA”. SITUACIÓ: A LA FINCA ANOMENADA CAMP DE LES TRES PUNTES DE CAN CARDONA, SOTA LA PLAÇA DELS ESTUDIS VELLS, ENTRE ELS CARRERS DE CARLES MERCADER, CAMÍ DE MUNTANYA I CAMÍ DEL FONDO. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA I LES BASSES DEL FORN DE CERÀMICA. CABAL: NO GAIRE. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: CABRESTANT AMB CORDA I GALLEDA, ENERGIA: UN RUC. ALTRES DADES: CADA VEGADA QUE PUJAVA LA GALLEDA, QUE ERA MOLT GRAN, DONAVA QUASI SETANTA LITRES.

13. 13.

NOM DEL POU: DELS ESTUDIS VELLS. PROPIETARI: FAMÍLIA DE CARME CARBONELL, VIUDA FOSALVA. SITUACIÓ: DARRERA L’EDIFICI QUE ERA L’ESCOLA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA I UN HORT. FONDÀRIA: BASTANT. CABAL: NO MOLT ABUNDANT. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MANUAL, ANYS DESPRÉS MOTOR ELÈCTRIC. ALTRES DADES: A LES CASETES DE LA PLAÇA DELS ESTUTIS VELLS, PROP DEL TORRENT PROCEDENT DEL PEDRO (AVUI CARRER DE CARLES MERCADER), HI HAVIA UN ALTRE POU PER TREURE AIGUA PER A AQUESTS VEÏNS.

212

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

14. 1

NOM DEL POU: DE CA N‘AGUILERA. PROPIETARI: ANTIGAMENT FAMÍLIA AGUILERA. SITUACIÓ: BARRIADA DE CAN SAGRERA, CRUÏLLA MIQUEL REVERTER AMB AVINGUDA DE LA INDÚSTRIA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA AMB HORTS I JARDINS. FONDARIA: MOLTA. CABAL: POC. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MOLÍ DE VENT, DESPRÉS BOMBA DE BENZINA I MÉS TARD ELÈCTRICA, ULTIMAMENT UNA BOMBA PUIGJANER. ALTRES DADES: LA FAMÍLIA AGUILERA, ADMIRADORS I ENTUSIASTES DE LA TASCA QUE REALITZAREN ELS IMPULSORS I REDACTORS DE LES BASES DE MANRESA, DE REUS, DE TERRASSA, ETC., FOU UNA DE LES POQUES FAMÍLIES QUE FEC ONEJAR A LA SEVA FINCA LA BANDERA CATALANA.

NOM DEL POU: DEL CASINO. PROPIETARI: FRANCESC GELABERT MARQUET. SITUACIÓ: CARRER D’ANSELM CLAVÉ, PROP DEL QUE ERA EL TORRENT D’EN FREIXES. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LES CASES I ELS HORTS DE LA PARTIDA DE LA SALA-CAMPRECIÓS. FONDÀRIA: NO MOLTA. ALTRES DADES: QUAN PLOVIA, SORTIA L’AIGUA PER LA BOCANA. EL POU ESTAVA ENCLAVAT EN LA ZONA D’AIGUAMOLLS D’EN CAMPRECIÓS, INDRET ON PASSAVA UN CAMÍ QUE UNIA TOTES LES EIXIDES-HORTS DE LES CASES AMB EL CAMÍ DE MUNTANYA (AVUI MIQUEL REVERTER).

NOM DEL POU: DE CAL SASTRE.

PROPIETARI: ANTIGAMENT JUST VIDAL PUIG. SITUACIÓ: FINCA CRUÏLLA CARRER DE BADÓ AMB ANSELM CLAVÉ. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA CASA I EL GALLINER. FONDÀRIA: UNS 10 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MANUAL, AMB CORRIOLA I GALLEDA.

17. 17.

NOM DEL POU: DE L’ESTRUCH. SITUACIÓ: EN UNA ANTIGA CASA DE PAGÈS QUE HI HAVIA SOTA EL CARRER DE BONAVISTA DAVANT MATEIX DEL CARRER DE JOSEP MODOLELL, I QUE TENIA ENTRADA PER LA PLAÇA DE CAMPRECIÓS I PASSATGE D’ESTRUCH, INSTAL·LACIONS SERVIDES: ALIMENTAVA UNA GRAN BASSA, L’HORT I UN GALLINER GRAN. FONDÀRIA: 10 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MANUAL, CORDA, CORRIOLA I GALLEDA. ALTRES DADES: HOM CREU QUE ORIGINALMENT FOU EL POU D’UN ANTIC FORN D’OBRA QUE HI HAVIA INSTAL·LAT A LA ZONA.

NOM DEL POU: DE N’OLIVERES (LLARG). SITUACIO: AL CAMÍ DEL PEDRÓ, EN UNA CASA ANTIGA DE LA BARRIADA DEL PUTXET. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA CASA I EL GALLINER. FONDÀRIA: 18 M. ALTRES DADES: EL POU ES TROBAVA PROP DE L’ANTIC CAMİ RAMADER D’ANAR A SARRIÀ- VALL D’HEBRON MONTCADA.

NOM DEL POU: DE CAL REI. SITUACIÓ: ENTRE ELS CARRERS DEL PEDRÓ I DE BONAVISTA, DAMUNT LA CASA DE CAN GINESTAR. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA CENTRÍFUGA. ALTRES DADES: ANTIGAMENT AQUESTA CASA ERA DAMUNT LA CASA DE CAN GINESTAR, DE LA PARET D’AQUESTA ELS SEPARAVA L‘AMPLADA D’UN CARRO. EN AQUESTA CASA HI HAVIA VISCUT LA FAMÍLIA CARBONELL. ELS ANYS TRENTA D’AQUEST SEGLE, ELS NOUS PROPIETARIS, VAN ENRUNAR LA CASA VELLA I CONSTRUIREN LA TORRE ACTUAL, LLAVORS EL POU FOU ARRANJAT I S’HI INSTAL·LÀ LA BOMBA. L‘ANY 1933 ELS PROPIETARIS PASSAREN A RESIDIR A LA CIUTAT DE PARÍS.

ELS POUS A SANT JUST DESVERN

NOM DEL POU DE COLOMAIL PROPIETARI: ANDREU Bioer i RORCAMPERROS SITUACIO: ON HI HAVIA HAGUT EI LOCAL DESHAJIO DEL CARRER DE BADO, AL PATI DHL. DARCERIA INSTAL·LACIONS SERVIDES NECESSITATS DE LA TITATGE CAFE GALLINER. FONDARIA: 12 M SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MITJANS MANCAIS. ALTRES DADES: ANYS MÉS TARDOLA MINA D’EN CERA (MUNA DELA CABALTS HIDE KAVA MECI POMADUKA

NOM DEL POU DE CAN PADROSETA. PROPIETARI: ERA MIQUEL MODOWELL DE CAN GINESTAR SITUACIO: DINS LA FINCA DELIMITADA PIALS CARILERS DE BONAVISTA, SANT JOSIP | MUNTANYA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA I ELS FORTS. FONDARIA: DE 15 A 18 M. ALTRES DADES: CAN PADROSETA ENCARA EXISTIA NO EN GATRES ANYS. ERA UNA CASA DE BAIXOS, PIS I GRANS GOLFES. AL SEU ENTORN HI HAVIA, PORXOS, GALLINER, CORS I CUPS DE VI, EL FUNDADOR D’AQUESTA CASA VA SER GASPAR PADROSA, CAN PADROSETA VA SER EN UN TEMES MOLT IMPORTANT, MALGRAT NO TENIR GAIRES TERRES DE PROPIETAT, PERO Sİ DE RABASSA. UNA DE LES FAMÍLIES QUE HI RESIDI, FOREN ELS GERMANS MIQUEL I ISIDRE CASANOVES BOSCH, EL PRIMER FOU DURANT MOLTS ANYS PRESIDENT DE L’ATENEL SANTJLSTENC I L’ALTRE, IN JARDINER DE FORÇA RENON A LA ZONA DE SARRIA – SANT GERVASI.

2.2

NOM DEL POU: DE JOAQUIM PETIT. SITUACIÓ: FINCA DEL PASSATGE PETIT. INSTAL·LACIONS SERVIDES: TRES TORRES I PISOS, AMB ELS SEUS JARDINS. FONDARIA: DE 15 A 20 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA DE BERGA NARCA PEIGJANER

NOM DEL POU: DE CAN BERTRÁN. SITUACIÓ: BAHRIADA O RAVAL BERTRAN, PROP DE LA CRUILLA DE MIQUET. REVERTER AMB INDUSTRIA, EL POU ESTAVA DAVANT MATEIX DE LA CASA INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA CASA I LA FINCA. FONDARIA: DE 10 A12 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MANUAL, AMB CORRIOLA I CORDA

CASTELUCHE

Bomba sistema “america” de pistó d‘un sol efecte, fabricada a finals del segle passat per la Maquinista terrestre i maritima de Barcelona. Font: Llauradó, Andrés. Tratado de Aguas y Riegos, Madrid, 1884.

214

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

ALTRES DADES: EL LLINDAR QLE AGUANTAVA LA CORRIOLA ERA DE PEDRA DE MONTJUÏC, I PER VEURE L’AIGUA HI HAVIA DOS ESGLAONS. ALGUNES DE LES FAMÍLIES QUE VAN RESIDIR A LA BARRIADA BERTRAN FOREN LES SEGÜENTS: ELS GELABERT DE CAN BERTRÁN, ENRIC OLIVERES (CAL LLONG), AMIGÓ (CAL RABA), I LA FAMÍLIA CALVET, TOTES LES CASES QUE CONFORMAVEN AQUEST PETIT RAVAL TENIEN EL SEU PROPI POO.

24. 24.

NOM DEL POU: D’EN JOSEP PADROSA. SITUACIO: PROP DE L’ANTIC TORRENT D’EN FREIXES. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA CASA I LA JARDINERIA. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA DINS DEL POU. ALTRES DADES: LA FINCA DISPOSAVA DE VARIS DIPÒSITS QUE S’ALIMENTAVEN MITJANÇANT UNA CANONADA DIRECTA DE LA BOMBA. QUAN CONVENIA, EL SISTEMA DE REG PODIA SER GOTA A GOTA, JOSEP PADROSA VA GAUDIR DE FAMA INTERNACIONAL COM A CULTIVADOR DE ROSES.

NOM DEL POU: DE CAL RABA. PROPIETARI: ELS ÚLTIMS MASOVERS D’AQUESTA CASA EREN LA FAMÍLIA CALVET. SITUACIÓ: RAVAL DE CAN BERTRÁN. INSTAL·LACIONS SERVIDES: UNA PETITA GRANJA DE GALLINES PONEDORES D’OUS. ALTRES DADES: EL POU ERA POC ABUNDANT I NO MOLT TREBALLAT.

NOM DEL POU: DEL FORN MILÀ. PROPIETARI: JOAN MILÁ I PETIT. SITUACIÓ: PROP DEL CARRER DE FREIXES, A LA PART POSTERIOR DE LA FINCA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA. FONDARIA: DE 10 A 12 M. CABAL: ABUNDANT, ALTRES DADES; POU FET L’ANY 1902, ABANS QUE EL FORN,

NOM DEL POU: D’ANTONI CATASÚS. PROPIETARI: JOAN CATASÚS MARTÍ. SITUACIÓ: CARRER DE BONAVISTA, NÚM. 63. INSTAL·LACIONS SERVIDES: TOTA LA FINCA AMB LA GRANJA DE PORCS, GALLINERS I CELLER. FONDARIA: DE 12 A 15 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA BERGA, ENGRANATGE I MOTOR ELÈCTRIC. ALTRES DADES: LA CASA ERA CONEGUDA TAMBÉ COM A CASA SANT O DEL NOI SANT.

28. 28.

NOM DEL POU: DE LA FAMÍLIA BONASTRE. PROPIETARI: EULÀLIA BONASTRE CAMPRECIÓS. SITUACIÓ: CARRER DE BONAVISTA – MARQUÈS DE MONISTROL. INSTAL·LACIONS SERVIDES: REGAVA EN ANYS BONS ELS TRES HORTS DE LA FINCA. FONDÀRIA: DE 12 A 15 M. ALTRES DADES: BALDIRI BONASTRE FUNDÀ LA PROPIETAT. EL POU DURANT UNS ANYS FOU ALIMENTAT, A MÉS, AMB AIGUA PROCEDENT DE LA XARXA D’AIGÜES DE LA SOCIEDAD DE AGUAS POTABLES DE SAN JUSTO DESVERN.

29. 29.

NOM DEL POU: DE FRANCESC ESPIELL. PROPIETARI: FRANCESC DE P. ESPIELL I ĪBERN. SITUACIÓ: FINCA QUE ANAVA DES DEL CARRER DEL MARQUÉS DE MONISTROL FINS AL CARRER DE LA CREU. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA AMB JARDINS I BOSC DE PINS. FONDARIA: DE 18 A 22 M. CABAL: NO MOLT ABUNDANT. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA PUIGJANER. ALTRES DADES: EL FUNDADOR DE LA CASA FOU FRANCESC ESPIELL, PROCURADOR DELS TRIBUNALS. LA FINCA ORIGINAL ESTAVA DINS LA PARTIDA ANOMENADA “SERRAL D’EN CARDONA“.

NOM DEL POU: DE CAN BIEL. PROPIETARI: ANDREU BIOSCA I ROSA CAMPDERRÓS. SITUACIO; CRUÏLLA DEL RAVAL AMB CARRER DE LA CREU. EL POU ESTAVA SITUAT QUASI BÉ A DINS DE LA CASA,

ELS POUS A SANT JUST DESVERN

215

TANT ES PODJA TREURE AIGLA PER DINS, COM PEL CANTÓ DEL CARRER DE LA CREI. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA I ELS CLIENTS QUE PASSAVEN AMB ELS ANIMALS. SISTEMA D’EXTRACCIO: CORRIOLA, CORDA I GALLEDA DE FUSTA. ALTRES DADES: CAN BIEL ERA LN ESTABLIMENT ON ES VENIEN CEREALS I TOTA MENA DE GRANS, OLIS, SABONS, LLUQUETS, VINS, ESPARDENYES, ETC. FOL FUNDAT L’ANY 1799 PER JOSEP BIOSCA.

NOM DEL POU: DE CAL SENYOR LLUIS. PROPIETARI: EL SENYOR LICÍS. ELS MASOVERS D’AQUESTA FINCA FOREN JOSEP RECASENS I FRANCESCA

GELABERT.

SITUACIO: CARRER DEL RAVAL – CREU. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA AMB ELS HORTS, FRUITERS, BOSC I JARDÍ. FONDÀRIA: DE 18 A 23 M. CABAL: ABLNDANT. SISTEMA D’EXTRACCIO: BOMBA BERGA I MOLÍ DE VENT. ALTRES DADES: LA FAMÍLIA DEL SENYOR LLUÍS VENIA A ESTIUEJAR EN AQUESTA FINCA, ERA MOLT CATALANISTA, I TAMBÉ TENIA FORÇA RELACIÓ AMB L’ARQUITECTE MODERNISTA DOMÈNECH I MUNTANER (QUE FOU PRESIDENT DE LA UNIÓ CATALANISTA). A L’IGUAL QUE LES FAMÍLIES AGUILERA, ROSSINYOL, ROVIRA, VILARET, RODÉS, ESPIELL, PONS, PRUNA I D’ALTRES, INTRODUIREN L’ESPERIT CATALANISTA DE LA RENAIXENÇA A SANT JUST DESVERN.

Antic model de motor de vent, tipus Halladay. Font: Dariès, Georges. Distributions d’eau. Paris, 1899.

216

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

NOM DEL POU: DE L’HOSTAL VELL, DE L’HOSTAL DE LA CREU O POU DEL COMU. PROPIETARI: ERA UN POU COMUNAL. SITUACIÓ: CARRER DE LA CREU – RAVAL. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LES NECESSITATS DE VEÏNS I VIANANTS. FONDARIA: 15 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: CORRIOLA, COKDA I GALLEDA, A FORÇA DE BRAÇOS. ALTRES DADES: LA FINCA ON ESTAVA SITUAT S’HAVIA DIT MAS CODINA I TAMBÉ CAN CARBONELL DE LA CREU.

NOM DEL POU: DEL SENYOR ROVIRA. PROPIETARI: ROVIRA, EMPRESARI PICAPEDRER AFINCAT A SANT JUST DESVERN L’ANY 1921. SITUACIÓ: CARRER D’ANGEL GUIMERÀ. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA I HORTS. FONDARIA: ERA PROFUND. CABAL: ABUNDANT. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA PUIGJANER. ALTRES DADES: EL SENYOR ROVIRA I L’N VEÍ ANOMENAT JOSEP GUITART FOREN ELS QUE VAN PROPOSAR EL NOM D’ÀNGEL GUIMERÀ PER A AQUEST CARRER.

34

NOM DEL POU: DE LA BÒBILA DE JOAN CERDÀ. PROPIETARI: JOAN CERDÀ. SITUACIÓ: AL BELL MIG DE LA BÒBILA ENTRE ELS CARRERS MUNTANYA, CREU I SANT FERRAN. AQUESTA FINCA ESTAVA DINS LA PARTIDA DE L’HOSTAL VELL D’EN CARDONA, PARTIDA QUE ARRIBAVA FINS AL TORRENT DELS CASALOTS, LLINDANT A L’ALTRA BANDA AMB LES PROPIETATS D’EN RAMONEDA . INSTAL·LACIONS SERVIDES: ÚS DE LA BÒBUA FONDÀRIA: 15 M. CABAL: ABUNDOS. ALTRES DADES: AL FONS HI HAVIA DIVERSES MINES EN CREU.

NOM DEL POU: DE LA BARRIADA DELS CASALOTS. SITUACIÓ: AVUI LA FINCA ESTARIA SITUADA PROP DE LA CRUÏLLA DELS CARRERS DEL NORD I MARE DE DÉU DE LOURDES. INSTAL·LACIONS SERVIDES: UN GRUP DE PETITES CASES D’ARTESANS: CISTELLERS, CORDAIRES, BASTERS I FERRERS. FONDÀRIA: DE 12 A 15 M.

NOM DEL POU: DE LA BÒBILA DE GASPAR MODOLELL. PROPIETARI: GASPAR MODOLELL JANER. SITUACIÓ: DINS LA PARTIDA DE L’HOSTAL VELL D’EN MODOLELL, PROP DEL TORRENT D’EN RAMONEDA, INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA BOBILA. FONDÀRIA: DE 18 A 22 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: UNA BOMBA PUIGJANER. ALTRES DADES: ANYS DESPRÉS, EN DESAPARÈIXER LA RAJOLERIA, AQUEST POU FOU APROFITAT PER UNA FÀBRICA DE GEL ALLÀ INSTAL·LADA, PROPIETAT DE SANTIAGO MOVOLELL LLUCH I MIQUEL GAZULLA BELLÉS.

37. 3

NOM DEL POU: DEL CASINO DELS SENYORS. SITUACIÓ: PASSATGE MAJOR ( SITUAT AL CARRER MAJOR ). INSTAL·LACIONS SERVIDES: JARDINS, TORRETES I CASINO. FONDÀRIA; DE 25 A 28 M. SISTEMA D’EXTRACCIO: BOMBA BERGA. ALTRES DADES: URBANITZACIÓ FETA ELS ANYS 1918 – 1920, SISTEMA COMUNAL DE PETITES TORRES I JARDÍ.

NOM DEL POU: DEL SENYOR MARTÍNEZ. PROPIETARI: SANTOS MARTÍNEZ SAURA, QUE FOU SECRETARI DE MANUEL AZAÑA, TORRE QUE DESPRÉS VA COMPRAR LA FAMÍLIA SANS. SITUACIÓ: DINS LA PARTIDA DEL TURÓ D’EN CARDONA, AVL’I DELIMITADA PELS CARRERS DE BONAVISTA I MAJOR. INSTAL·LACIONS SERVIDES: PART DE LA FINCA. CABAL: MODEST INICIALMENT, FOU MILLORAT MÉS TARD) PER ALTRES PROPIETARIS. ALTRES DADES: ANTIGA FINCA PERTANYENT ALS CARBONELL DE LA CREU O CAN CODINA.

ELS POUS A SANT JUST DESVERN

217

NOM DEL POU: DE LA MASLA CAROLA. PROPIETARI: FAMÍLIA CAPDEVILA. SITUACIÓ: CARRER DE BONAVISTA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: CASA I JARDÍ. FONDÀRIA: L’ANTIC POU POC PROFUND, FOU AMPLIAT FINS A 15 o 18 M EN FER LA CASA NOVA. CABAL: ABUNDANT, SISTEMA D’EXTRACCIO: DESPRÉS DE LA MILLORA ES COL·LOCAREN BOMBES CENTRÍFUGLES. ALTRES DADES: ABANS DE CONSTRUIR AQUESTA TORRE HI HAVIA QUATRE CASETES QUE ES NODRIEN AMB EL PETIT POU ORIGINARI,

NOM DEL POU: DEL SANATORI. PROPIETARI: EL SANATORI REGENTAT PELS DOCTORS VILARDELL, PI 1 SUNYER I RODRÍGUEZ ARIES. SITUACIÓ: ENTRE ELS CARRERS DE BONAVISTA I MAJOR. INSTAL·LACIONS SERVIDES: TOTES LES NECESSITATS DEL SANATORI. CABAL: MOLT ABUNDANT, SISTEMA D’EXTRACCIÓ: UNA POTENT BOMBA BERGA ACCIONADA PER ENERGIA ELÈCTRICA. ALTRES DADES: ANTIGAMENT, DE LA ZONA, SE’N DELA TURÓ D’EN MODOLELL.

41. 4

NOM DEL POU: DE CAL MADRIGUERA. PROPIETARI: FRANCESC MADRIGUERA. SITUACIO: A LA PARTIDA DE LA BATERIA (BONAVISTA-ATENEU-ELECTRICITAT) INSTAL·LACIONS SERVIDES: SERVEI INDUSTRIAL. FONDARIA: PROFUND I AMB UN CREUAMENT DE MINES AL SEU FONS. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: 2 BOMBES BERGA I UN ALTÍVOL MOLÍ DE VENT. ALTRES DADES: LA CONSTRUCCIÓ D’AQUEST POU SUPOSÀ UNA FORTA INVERSIÓ ECONÒMICA.

NOM DEL POU: DEL SENYOR FELIP LLAVALLOL. SITUACIÓ: ENTRE ELS CARRERS DE BONAVISTA I ELECTRICITAT. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA CASA I ELS HORTS, PRINCIPALMENT JARDINS DE CLAVELLS I FLOR HOLANDESA. CABAL: BASTANT, SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA BERGA. ALTRES DADES: ABOCAVA EL DOLL D’AIGUA EN UNA BASSA RODONA.

NOM DEL POU: DEL SENYOR ROSSINYOL. PROPIETARI: RAMON ROSSINYOL. SITUACIÓ: ENTRE ELS CARRERS MAJOR I ELECTRICITAT. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA, QUE ERA DE SECÀ. CABAL: SUFICIENT. ALTRES DADES: POU POC TREBALLAT.

44,

NOM DEL POU: DEL SENYOR CLIMENT, SITUACIO: CARRER DE L’ELECTRICITAT, NO MOLT LLUNY DEL TORRENT D’EN RAMONEDA O DELS CASALOTS. INSTAL·LACIONS SERVIDES: TOTES LES INSTAL·LACIONS DE LA FINCA, CASA, HORTS, JARDINS I FRUITERARS. FONDARLA: NO MOLTA. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA BERGA. ALTRES DADES: LA PARTIDA D’AQUESTA ZONA ÉS DE L’HOSTAL NOU, ANTIGAMENT MAS ABADIA O BADIA,

45. 45.

NOM DEL POU: DE CAN SOLANES DE LA CARRETERA. PROPIETARI: JOSEP M. RISTOL. SITUACIÓ: CARRETERA REIAL – CARRER DE BONAVISTA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LES NECESSITATS D’UN RAMAT D’OVELLES I CABRES, I PER OMPLIR UNA BASSA QUE

TENIEN. FONDÀRIA: 25 m. SISTEMA D’EXTRACCIO: JOC DE CORRIOLES, CABRESTANT, CORDA, BARRELÓ I RUC.

218

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

NOM DEL POU: DE CAN MONOLELL. PROPIETARI: GASPAR MODOLELL I JANER. SITUACIO; CARRETERA REIAL – AVINGUDA DE LA GENERALITAT – RAMBLA MODOLELL. INSTAL·LACIONS SERVIDES: UN POU A L’ERA PER REGAR UN GRAN HORT I VIVER D’ARBRES, I UN ALTRE DAVANT MATEIX DE LA CASA PER AL SERVEI D’AQUESTA, FONDARIA: CADASCUN UNS 25 – 30 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBES PUIGJANER.

47. 47.

NOM DEL POU: D’EN TRULLENT. PROPIETARI: ANTONI TRULLENT (INDÚSTRIES TRULLENT). SITUACIÓ: ENTRE LA CARRETERA REIAL I EL CAMÍ ANTIC DE SANT JOAN DESPÍ, A LA PARTIDA DE LES BASSES DE SANT PERE. INSTAL·LACIONS SERVIDES: TOTA LA INDÚSTRIA I LES TRES CASES DELS AMOS. FONDÀRIA: 25 M. AL FONS, EL POU TENIA UN DIÀMETRE DE 5 M. I EN SORTIEN TRES MINES. ALTRES DADES: FET L’ANY 1935.

Un altre molí de vent, aquest amb orientació i regulació automàtiques. Font: Dariès, Georges. Distributions d’eau. Paris, 1899.

NOM DEL POU: DEL DOCTOR ARRUGA. SITUACIÓ: CARRER D’HERETER. INSTAL·LACIONS SERVIDES: FINCA, JARDÍ I HORT. FONDÀRIA: DE 20 A 25 M. CABAL: ABUNDANT. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBES CENTRÍFUGUES I UNA POTENT BOMBA BERGA PUIGJANER. ALTRES DADES: BARRJADA DELS PILARS D’HERETER, URBANITZACIÓ QUE ES FORMÀ EN TERRES DE GASPAR MODOLELL I JOSEP CARDONA, AGAFANT TERRENYS DE LES PARTIDES DE LES BASSES DE SANT PERE I

DE LA ROQUETA.

NOM DEL POU: DEL SAGRAT COR PROPIETARI: GASPAR MODOLELL I JANER. SITUACIÓ: PLAÇA DEL SAGRAT COR. INSTAL·LACIONS SERVIDES: ÚS DOMÈSTIC 1 JARDÍ DE LES VUIT TORRES DE LA URBANITZACIÓ, FONDÀRIA: DE 18 A 22 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MOTOR BERGA PUIGJANER. ALTRES DADES: A SOBRE DEL POU ES CONSTRUÍ UNA CAPELLA AMR UNA IMATGE DEL SAGRAT COR DE JESÚS. AL DAMUNT DE LA CAPELLA HI HA UNA MENA DE BALDAQUÍ QUE NO ÉS RES MÉS QUE UN DIPÒSIT D’AIGUA, A UN NIVELL PROU ELEVAT COM PER DONAR AIGUA A LES VUIT CASES.

ELS POUS A SANT JUST DESVERN

219

50

NOM DEL POU: DE CAN MELITÓN. PROPIETARI: MELITÓN MODOLELL. SITUACIÓ: AL CAPDAVALL DEL CARRER DE FONT, INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA AMB FRUITERS I HORT. FONDÀRIA: 15 M. CABAL ABUNDANT. SISTEMA D’EXTRACCIO: PRIMER UN MOLÍ DE VENT, DESPRÉS UNA BOMBA DE PISTO. ALTRES DADES: EN AQUESTA FINCA HI RESIDÍ LNS ANYS EL SÚBDIT ALEMANY JACOBO ANDRÉS I EL SEU SOGRE.

51. 5

NOM DEL POU: DE CAN FONT, SITUACIO: A L’ANTIGA CASA DE CAN FONT, AVUI DESAPAREGUDA, QUE DÓNA NOM AL CARRER ACTUAL. ESTAVA SITUADA A LA DRETA DE L’ANTIC TORRENT D’EN “DIEGO”, QUE VENIA DE L’HOSTAL VELL, PARAL·LELAMENT AMB EL CAMÍ REIAL DE BARCELONA – MARTORELL, EN EL PUNT ON EL CAMÍ ANAVA CAP A CAN GERONI CLARESVALLS O ANTIGA CASA DE VALLGUARNERA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MOTORS BOMBES QUE TIRAVEN L’AIGUA A UN DIPÒSIT DAVANT LA CASA. ALTRES DADES: DURANT UNS ANYS AQUESTA FINCA FOU PROPIETAT DEL SENYOR ANDREOLI, CÒNSOL D’ITÀLIA, AQUESTA CASA TENIA TAMBÉ UNES PLOMES DIÀRIES PROCEDENTS DE LA MINA VUJAL. NOM DEL POU: DE CAN CAMPANYÀ. PROPIETARI: LA FAMÍLIA CAMPANYÀ. SITUACIÓ: AQUESTA FINCA I CASA ESTAVA SITUADA A LA PLAÇA D’ITALIA, AVUI PLAÇA DEL PARADOR I CARRER DE

FONT.

INSTAL·LACIONS SERVIDES: NECESSITATS DE LA CASA, PATI I GALLINER. FONDARIA: DE 12 A 15 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MANUAL, CORRIOLA I GALLEDA DE FUSTA. DESPRÉS, QUAN ARRIBÀ L’ELECTRICITAT, S’INSTAL·LÀ UNA BOMBA. ALTRES DADES: SEMBLA SER QUE AQUESTA FINCA ESTAVA DINS LA PARTIDA DE CAN TUDO O CAN GINESTAR

(LA TUDONA).

NOM DEL POU: DE LA FÀBRICA DE GASOSES. SITUACIO: ESTAVA QUASI A LA PARTIÓ DE PROPIETATS, ENTRE JOAN BAPTISTA MODOLELL I JOSEP CARDONA PLANAS, DINS LA PARTIDA DEL MAS CARDONA, PROP DEL TORRENT D’EN CARDONA, ACTUALMENT CARRER DE J. BATISTA 1 ROCA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LES VINYES. FONDÀRIA: BASTANT. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: UNA BOMBA PUIGJANER. ALTRES DADES: ANTIC POU DE 3 0 4 METRES, FOU ENFONDIT EN CONSTRUIR LA FÀBRICA DE GASOSES, DURANT ELS ANYS 1947 – 1955.

54. 5

NOM DEL POU; DE NÚRIA CARDONA GELABERT. SITUACIÓ: DINS LA PARTIDA DEL MAS CARDONA. CARRER DE SANT JOSEP. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA CASA I EL JARDÍ. FONDÀRIA: 18 M. CABAL: ABUNDANT, MALGRAT SER UN TERRENY ELEVAT. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MOTOR BERGA PUIGJANER. ALTRES DADES: FET L’ANY 1948.

NOM DEL POU: POUS DELS SOLARS O CASALS DE LA ZONA DEL LABERINT. PROPIETARI: UN DE LA FAMÍLIA ASMARATS I L’ALTRE DE LA FAMÍLIA CADENA. SITUACIO: AL CAPDAMUNT DEL TORRENT D’EN CARDONA, ANTIC CENS DE LA CASA VIDAL RIBAS. INSTAL·LACIONS SERVIDES: ELS HORTS, FONDÀRIA: SOMA. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MANUAL. ALTRES DADES: QUAN PLOVIA L’AIGUA SORTIA PEL BROCAL.

220

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

NOM DEL POU: DE CAN CANDELER. PROPIETARI: MERCÈ JUNCADELLA VIDAL. SITUACIÓ: MASIA DE CAN CANDELER, DAVANT MATEIX DE LA CASA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA I ELS HORTS. FONDÀRIA: PROFUND. CABAL: POC. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MANUAL. ALTRES DADES: LA FINCA DISPOSA, A MÉS, D’AIGUA DE LA MINA, ELEVADA PER LNA BOMBA CENTRÍFUGA.

57. 5

NOM DEL POU: DE CAN MIQUELITUS. PROPIETARI: MIQUEL CASANOVAS. SITUACIÓ: AL PASSEIG DE LA MUNTANYA, DAVANT DE L’INSTITUT I EL MAS CARDONA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA CASA I UN HORT D’UNA HECTÀREA I MITJA. FONDARIA: DE 18 A 22 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA CENTRIFUGA DE 5.000 L/H. ALTRES DADES: LA CASA DE PAGÈS ES CONSTRUÍ PELS ANYS 1925 – 27; s’EXCAVÀ UN POU I ES TROBÀ UNA EXCEL·LENT DEU D’AIGUA

Cos de bomba centrifuga, sistema Gwynne. Font: Llauradó, Andrés. Tratado de Aguas y Riegos. Madrid, 1884.

NOM DEL POU: POU – SÍNIA DEL TORRENT BIOSCA. PROPIETARI: MIQUEL CASANOVAS. SITUACIO: TORRENT D’EN BIOSCA A PROP DE LA CONFLUÈNCIA AMB EL TORRENT D’EN CARDONA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: REGAVA UNES CAPÇADES D’HORT DE CAN MIQUELITUS.

NOM DEL POU: DE L’HORT DE CAN CANDELER. PROPIETARI: EMILI JUNCADELLA, DESPRÉS MERCÈ JUNCADELLA VIDAL, A LA MORT DE L’ANTERIOR. SITUACIÓ: ZONA DEL TORRENT D’EN BIOSCA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: TOTA LA FINCA I HORTS. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: HI HAVIA UNA BASSA AMB L’AIGUA A RAS DE TERRA, NOMÉS CALIA DESTAPAR-LA I REGAR ELS HORTS DE NIVELL MÉS BAIX. POSTERIORMENT S’HI INSTAL·LÀ UNA BOMBA CENTRÍFUGA, ALTRES DADES: AQUEST HORT TAMBÉ REBIA AIGUA DE LA MINA VIDAL.

60. 6

NOM DEL POU: DE L’HORT DE CAN BIOSCA. PROPIETARI: FAMÍLIA VIDAL RIBAS, I DURANT MOLTS ANYS ELS MASOVERS FOREN I A FAMÍLIA MASSALIES. DESPRÉS DE LA GUERRA CIVIL EL SENYOR BOFARULL COMPRÀ LA FINCA. SITUACIÓ: CAPSALERA DEL TORRENT BIOSCA – TORRENT DE LA BECA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: TOTA LA FINCA AMB ELS HORTS.

ELS POUS A SANT JUST DESVERN

221

FONDÀRIA: SOMA. CABAL: ABUNDANT. SISTEMA D’EXTRACCIO: AL PRINCIPI PER UNA MCLA O RUC, DESPRÉS INSTAL·LAREN UNA BOMBA BERGA. ALTRES DADES: BOFARULL VA FER REPASSAR EL POU, EN VA MODIFICAR EL DIÀMETRE I EL FONS.

61. 6

NOM DEL POU: SÍNIA DE CAN CORTÉS. PROPIETARI: ABANS BERNAT CASALS, DESPRÉS VIDAL RIBAS, I MÉS TARD EMILI JUNCADELLA. SITUACIÓ: SOTA MATEIX DE LA CASA DE CAN CORTES I A PROP DEL TORRENT DE CAN BIOSCA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: ALIMENTAVA LA MINA VIDAL, EN ÈPOQUES D’ESCASSETAT D’AIGUA.

NOM DEL POU: DE CAN VILÀ. PROPIETARI: JOSEP M.REVERTER I MALLOL. SITUACIO: NO MOLT LLUNY DE LA RIERA DE SANT JUST. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA AMB ELS SEUS HORTS. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: MITJANÇANT UNA BOMBA DE GRAN ELEVACIÓ PUIGJANER. ALTRES DADES: LA FINCA DISPOSA DE DIPÒSITS VARIS I, A MÉS, SUBMINISTRAMENT D’AIGUA DE MINA.

63. 63.

NOM DEL POU: DE CAN PADROSA. PROPIETARI: PERE PADROSA PRUNA. SITUACIÓ: DAMUNT DE LA RIERA DE SANT JUST. PARTINA DE LA RIBA I PLANES D’EN PADROSA. EL POU ESTÀ DAVANT LA CASA, INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA CASA AMB ELS HORTS. FONDARIA: NO GAIRE PROFUND. ALTRES DADES: A MITJAN AQUEST SEGLE CONSTRUÏREN UN ALTRE POU PROP DE LA RIERA PER TAL DE MILLORAR I ENGRANDIR ELS CONREUS DE REGADIU,

NOM DEL POU: DE LES CASETES DE LA FONT DE LA BONAIGUA. SITUACIO: PROP DE L’INSTITUT, A TOCAR DE LA MATEIXA RIERA. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA BARRIADA DE TRES O QUATRE CASETES AMB ELS SEUS HORTS, FONDÀRIA: NO MOLTA. CABAL; NIVELL REGULAR TOT L’ANY. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: BOMBA CENTRÍFUGA,

65. 6

NOM DEL POU: DELS CASTELLS. PROPIETARI: FAMÍLIA CASTELLS. SITUACIÓ: GARROFERS D’EN GASPAR MODOLELL. INSTAL·LACIONS SERVIDES: NECESSITATS DE LA FAMÍLIA I UN PETIT HORT. ALTRES DADES: EN AQUESTA ZONA S’HI VAN FER DIVERSOS POUS, TOTS ELLS AMB AIGUA, MALGRAT ESTAR POC TREBALLATS.

66. 6

NOM DEL POU: DE CAN MÈLICH. PROPIETARI: JOAQUIM GELABERT. FONDÀRIA: DE 25 A 30 M. CABAL: ÉS EL MÉS ABUNDANT DE SANT JUST DESVERN. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: ANTIGAMENT BOMBES CENTRÍFUGUES, ACTUALMENT BOMBES SUBMERGIDES DE GRAN POTÈNCIA EXTRACTORA, ALTRES DADES: AQUESTA FAMÍLIA HA DONAT SEMPRE MOLTA IMPORTÀNCIA A ARREGLAR I MANTENIR AQUESTA DEU, S’HI HA GASTAT MOLTS DINERS. LES INSTAL·LACIONS RECREATIVES I ESPORTIVES ACTUALS SÓN EN REFERÈNCIA A L’AIGUA.

67. 67.

NOM DEL POU: POU-SÍNIA DE CAN MÈLICH. PROPIETARI: JAUME GELABERT VILAPLANA. SITUACIO: ENTRE ELS TORRENTS DEL COSCOLL I LA RIERA DE SANT JUST. INSTAL·LACIONS SERVIDES: REGAVA UNA EXTENSIÓ DE TERRENYS D’HORTA I TARONGERS I LLIMONERS. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: ERA UNA SÍNIA MECÀNICAMENT BEN INSTAL·LADA. ALTRES DADES: NO MOLT LLUNY HI PASSEN LES CANALITZACIONS DE LES MINES ERASME I TORREBLANCA.

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERY

NOM DEL POTE D’ENTRESSERAM.

SITUACIO: NO PARA LA PUMA TORBA VURUMANICO BELLO INSTAL LACIONS SERVIDES: TUTA LA INAMUHONE PROTERS CABAL: ABUNIANT SISTEMA D’EXTRACCIO. NOSSA WERUHI WABLE POUR

GESTELUCHE

Dibuix de Castelucho que reprodueix una doble bomba anglo–americana moguda per maquina de vapor. El siste ma de transmissió ens recorda la “caseta de les màquines  sota de can Vila, construïda pels volts de 1910. Font: Llauradó, Andrés. Tratado de Aguas y Riegos. Madrid, 1884.

ELS POUS A SANT JUST DESVERN

223

NOM DEL POU: DE CAN GELABERT DEL COSCOLL. PROPIETARI: ELS ACTUALS ARRENDATARIS SÓN LA FAMÍLIA LAVÈRNIA. SITUACIÓ: CAN COSCOLL INSTAL·LACIONS SERVIDES: REGAR UN EXTENS HORT. FONDÀRIA: DE 20 A 25 M. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: UNA BOMBA PUIGJANER.

ALTRES DADES: L’AIGUA DEL POU I LA PROVINENT D’UNA MINA ANAVEN A UN GRAN DIPOSIT SITUAT AL DARRERA

LA CASA.

NOM DEL POU: SENSE NOM CONEGUT. PROPIETARI: ELS AMOS DE CAN COSCOLL. SITUACIO: AL BELL MIG DEL CIM DE COTA 194, DARRERA DE CAN COSCOLL, AL COSTAT DE LES RUNES D’UNA BARRACA DE PEDRA EN SEC, QUE MOLT POSSIBLEMENT ESTÀ RELACIONADA AMB LA UTILITZACIÓ DEL POU O AMB LA SEVA CONSTRUCCIÓ. INSTAL·LACIONS SERVIDES: ACTUALMENT CAP, POU EN DESÚS FA MOLT TEMPS. FONDÀRIA: MÉS DE 25 M. CABAL: NO CALCULAT. TÉ AIGUA EN QUALSEVOL ESTACIÓ. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: CAP INSTAL·LACIÓ ACTUAL, NI RESTES DE PASSADES. ALTRES DADES: NO TÉ BROCAL, I ESTAVA VOLTAT AMB UNA TANCA DE FILFERRO. FA COSA D’UN PARELL D’ANYS ES VA TAPIAR LA BOCA.

NOM DEL POU: POU-SINJA DE CAN ROLDÁN. PROPIETARI: ACTUALMENT HABITA LA MASIA LA FAMÍLIA CELMA. SITUACIÓ: EN EL REVOLT A TOCAR DEL CAMÍ QUE PUJA A LA CASA, PROP D’UN PETIT TORRENT PROCEDENT DEL TURÓ D’EN COSCOLL, INSTAL·LACIONS SERVIDES: ALIMENTAVA UNA BASSA PER REGAR UNES CAPÇADES QUE ANAVEN DES DEL POU A LA RIERA DE SANT JUST, FONDÁRIA: NO MOLT PROFUND. SISTEMA D’EXTRACCIÓ: SÍNIA MECÀNICA, AVUI MOTOR BERGA. ALTRES DADES: CAN ROLDAN, ANTIGAMENT MAS CANYET, I TAMBÉ MAS TERMENS.

72

NOM DEL POU: DE CAN GELABERT DE LA RIERA. PROPIETARI: ELS MASOVERS ACTUALS SÓN LA FAMÍLIA MARINÉ. INSTAL·LACIONS SERVIDES: LA FINCA AMB LA CASA I L’HORTA GRAN. FONDÀRIA; AMBDÓS DE 15 A 18 M. ALTRES DADES: UN POU DAVANT MATEIX DE LA CASA, I UN ALTRE DINS UN BONIC HORT MURALLAT PROP DE LA CASA I A TOCAR DE LA RJERA DE SANT JUST,

 

8. LES CREENCES DELS

NOSTRES AVIS

ANECDOTARI DE LES AIGÜES DE SANT JUST DESVERN

per Coral Torra Pannon

L’aigua sempre ha tingut connotacions màgiques per a l’home. Des de propietats miraculoses i curatives fins a l’existència en el seu interior de tot tipus d’éssers fantàstics: genis, fades, dones d’aigua, etc., tots ells personificacions més o menys “aigualides” del dimoni.

Les creences populars entorn de l’aigua i els éssers que hi habiten es perden en la nit dels temps. Els romans veneraven ja dues deesses: Salàcia per a les aigües en moviment, i Venília per a les aigües quietes. Abans de fer qualsevol obra relacionada amb l’aigua, els romans els oferien sacrificis i demanaven la seva protecció. Hi havia també dos semidéus: Fontinus, que tenia cura de les fonts i Furrina, dels pous.

Els ritus per demanar la protecció de Furrina eren molt estrictes; per exemple, els pous havien de tenir un diàmetre de vuit peus, dos dels quals havien de ser tapats amb maons, també exigia que es netegessin amb sofre, que tinguessin obertures laterals, etc. Sense totes aquestes condicions, la deessa no en garantia la protecció. Naturalment, com es pot veure, aquestes condicions no eren regles imposades per Furrina, sinó mesures de precaució dictades per les mateixes normes de seguretat en la construcció dels pous.

Furrina no trigà gaire a ser del domini popular i es va desenvolupar en una gran quantitat de nimfes. Quan aparegué el cristianisme, els hàbits seculars, les propietats i atributs d’alguns d’aquests personatges sobrenaturals van ser repartits entre els sants. La relació entre Fontinus i Furrina i sant Antoni de Pàdua sembla que concorda en diverses traces comunes.

A Catalunya existeixen una sèrie de tradicions i costums envers l’aigua que barregen hàbits i supersticions paganes amb festivitats cristianes d’una religiositat quasi mística.

Sens dubte el moment màgic per excel·lència pel que fa a les aigües és la nit de Sant Joan. En aquesta nit màgica hom creu que a les fonts hi raja l’anomenada Flor de l’Aigua i la persona que pot haver-la té assegurades la felicitat i la riquesa.

226

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

També es creia, en relació a l’aigua dels pous i minats, que en aquesta nit tenien propietats curatives o miraculoses i agafar aigua de set pous o set fonts en aquesta nit servia per fer remeis casolans o per guarir diferents nafres.

És curiós veure com sempre són set el nombre de pous o fonts que calen perquè l’aigua adquireixi propietats màgiques, com també són set les vegades que hom ha de repetir un determinat bany o beguda per tal que aquestes propietats li facin efecte. D’aquesta manera la màgia amagada dins l’aigua es barreja amb una altra màgia, molt més complexa, amagada en els números.

També es creia que aquesta nit era la millor per trobar corrents d’aigua subterrània. Els saurins no s’hi entenien de feina, ja que hom creia que les prescripcions de troballes d’aigua o de mines fetes avui no fallaven mai.

Crida dels pouetaires.

En certs indrets, els qui volien fer un pou plantaven un sarment al punt on volien obrir-lo i a sobre hi posaven un borralló de llana o un floquet de cànem. Si a l’endemà el trobaven humit creien que hi havia aigua en quantitat proporcional al grau d’humitat del borralló.

Un mes en què la màgia de l’aigua esclata en tot el seu esplendor és indubtablement el maig. Segons la litúrgia pagana, pel maig s’aplegaven les nimfes entorn de les fonts i ballaven en rodona, per tal de comunicar la seva gràcia i virtut a l’aigua. Hi ha diverses creences que revelen un respecte a les aigües i un culte vers els seus genis. Tothom que escup o s’orina en una font, pou o mina fa aigua beneita per al dimoni i per redimir-se hi ha de tirar un rosegó de pa.

LES CREENCES DELS NOSTRES AVIS

227

L’1 de maig els moliners d’aigua festejaven la seva patrona, la Mare de Déu de l’Aigua, i es creia que en aquest dia l’aigua de pou o mina cobrava gran virtut remeiera.

També es creu que té virtuts remeieres l’aigua enclotada en cavitats naturals, i aquestes virtuts són especialment grans pel maig, que és quan creixen els dons de l’aigua i les pedres.

El maig és també el millor moment de l’any per escurar els pous, les cisternes, les fonts, les mines i en general totes les construccions per on passa aigua o se n’hi diposita.

Era per aquests dies que els escurapous anaven pels carrers fent el seu crit peculiar, per tal que les mestresses de casa i els amos de les masies els fessin escurar el pou i netejar la mina. Perquè l’aigua no es corqués, els treballs d’escurament s’havien de fer en lluna vella.

1.57

Escurapous o pouetaire segons una auca del segle XIX.

El 27 de maig s’escau la festa de sant Juli, patró dels pouetaires i guardaemprius, i en general de tota la gent que intervenia en els pous, ja fossin d’aigua o morts. Hom el reclamava per no caure al pou o per treure’n allò que hi havia caigut.

Un altre temps bo, també, per a les aigües era l’octubre. Si bé no tan màgic com el maig, els entesos deien que era el millor moment per trobar venes i deus d’aigua,

228

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

per descobrir fonts i sobretot per obrir pous i mines, especialment en lluna nova, que és quan les aigües revenen.

Així mateix hi ha creences relatives a un sol dia o encara més a un sant determinat.

Per exemple es creu que els nascuts pel Dijous Sant posseeixen el do de veure les aigües subterrànies i, per tant, són bons saurins.

Pel que fa als sants i patrons la cosa es complica molt més, ja que no se sap ben bé on comencen les atribucions d’un i acaben les de l’altre. Hem vist que els pouetaires tenien per patró sant Juli, però també hi tenien santa Eulàlia, que així mateix era patrona dels escurapous, i veneraven també sant Moixò que era patró de tots els qui treballaven la pedra i el subsòl, minaires, barrinaires, etc. Els minaires també tenien, però, per patró sant Antoni de Pàdua.

Tots aquests sants havien tingut alguna cosa a veure, durant les seves vides o en el seu martiri, amb l’aigua i sobretot amb els pous. Més d’un d’ells havia viscut o havia patit dintre d’un pou. És per això que es fa tan difícil de triar-ne només un i és evident que la veneració també canvia segons els pobles o les comarques.

Si bé els treballs agrícoles tenen les seves festes pròpies i són plenes de cants i balls carregats de simbolismes, no així les feines relacionades amb l’aigua.

És evident que picar la pedra per fer un pou o una mina no dóna gaires ganes de cantar, però tampoc existeix cap referència que un cop acabada la feina es fes cap mena de festa o celebració especial per tal de beneir el pou o la mina que començava la seva tasca.

L’única feina que es podia fer cantant era pouar aigua, i de fet existeixen dues cançons, naturalment de tema religiós. La primera és la Samaritana, per anar pouant, i l’altra, el Diví Moliner, que servia més per marcar el ritme del pas de l’animal que rodava la sínia.

LES CREENCES DELS NOSTRES AVIS

229

Fins aquí una exposició general del usos i costums en relació a l’aigua dels pous, les mines i les fonts. Naturalment aquests costums no eren una norma per a tothom. El que era típic d’un poble podia no ser-ho per al poble veí i en canvi repetir-se tres pobles més enllà o, fins i tot, assemblar-se als costums d’una altra comarca.

Pel que fa a Sant Just, carregat de fonts i mines, res no ens diu que hi existissin uns costums especials o molt diferents dels altres pobles del voltant.

Que la serra de Collserola és rica en aigua ho descobriren ben aviat els ciutadans de Barcelona. Es diu que un dels hereus de la casa Fivaller, pels voltants del 1347, anant-hi a caçar va trobar unes importants fonts i decidí de conduir aquesta aigua cap a la ciutat. Pocs anys després rajaven ja les primeres fonts. Una de les més majestuoses era precisament la de Sant Just, a la placeta del mateix nom, dotada d’unes escultures que commemoraven la troballa de Fivaller.

Una antiga creença, estesa per Sant Just Desvern, diu que l’aigua d’aquest poble ve del Pirineu, per això les fonts són nombroses i riques, i que l’aigua més bona és la de la font de la Beca.

Una altra font, avui desapareguda, que fou potser la més popular en el terme de Sant Just, era la font de la Bonaigua. Aquesta font, situada on avui hi ha l’Institut, es nodria directament d’aigua de mina i era lloc de trobades i dinars, s’hi aplegava tanta quantitat de gent que més d’una vegada els pagesos dels voltants havien protestat. Mossèn Antonino Tenas, rector de la parròquia i persona ben coneguda i estimada pel poble, va voler canviar-li el nom pel de font de Sant Josep, però mai no ho va aconseguir. La veu popular continuà anomenant-la font de la Bonaigua, i la seva popularitat no va minvar fins als anys setanta quan, després d’unes riuades, es va estendre el rumor que l’aigua ja no era bona.

De totes maneres, més o menys conegudes, totes les fonts servien per anar-hi a fer el dinar, retrobant el contacte amb la natura, i un esbarjo sa i gens car. Com els dinars que s’anaven a fer a la font de la Noguera, en terres de can Carbonell, o a la font de can Cortès.

I si conegudes eren les fonts, igual de conegudes eren les mines i els homes que les feien.

No tothom, però, estava d‘acord amb el fet de construir una mina. Existeix un document del segle passat, de data imprecisa, a l’arxiu patrimonial de can Vilà, en què s’expliquen les raons per les quals fer una mina era sinònim de desgràcia i només podia portar la ruïna de la casa on es feia.

230

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Aquest document transcrit literalment diu:

ASPARIENCIAS

Lo amo que mina la Eretat per fe regadiu va ben equivocat y no sap lo ques fá salvo a menos que sigui per un cantó de hor. Per lo gasto de casa achó be, la cosa mes equivocada es lo fe mina perque se fa uns gastos de consideració y deja un censal de pagos no petit. Perque la mina es una sangria que dona a la tera que la deja morta y sens produí la cuarta ni la quinta par.

Lo regadiu natural es la vida i alimen dels abres sens porta cap gasto ni treball. Parlo per experiencia amb las pruneras de sobra casa.

Y la mes gran desgracia esta despropiarse de la par de la propietat mes útil y rica que es la aigua. Com y dit que una Eretat minada es morta y sens axis nous

Sant Antoni de Pàdua, patró dels minaires santjustencs.

LES CREENCES DELS NOSTRES AVIS

donin antanen per mal de deja minà. Per mes dines nienteresos que us dongian la tera queda morta com y dit perque se li trau la sanc y la vida dels abres.

Naturalment aquesta era només una opinió i vista la profusió de mines a Sant Just no devia ser gaire estesa per sort per als minaires, que veien com el seu ofici agafava importància dia rera dia.

A Sant Just els minaires tenien per patró sant Antoni de Pàdua i era tanta l’activitat minera a principis de segle que fins i tot es feia missa cantada amb prèdica. Des del 1723 aquest sant havia esdevingut copatró del poble i la festa era molt solemne. Anys després, però, quan ja el corrent dels temps havia desplaçat els minaires i en quedaven molt pocs, acordaren deixar de pagar la missa i sant Antoni va passar a ser patró dels paletes, que llavors era un ofici amb molta puixança.

La feina de minaire, però, no va desaparèixer del tot i els pocs que quedaven anaven fent els treballs de construir, escurar i potser allargar alguna mina. Abans de la guerra cobraven unes quinze pessetes al dia i si bé es podia considerar un treball ben pagat això no els redimia dels perills. Una vegada, en el pou del Sagrat Cor es trobaren amb una explosió de grisú. No hi ha constància que això produís cap víctima, però l’ensurt devia ser majúscul i els recordava que el perill existia i no valia badar.

És molt probable que durant la guerra més d’un s’amagués dintre de les mines, per tal d’evitar el seu arrest. De fet els membres del GERP van trobar una vegada una insígnia de la FAI a la mina Vidal. Tractant-se de salvar la pròpia vida qualsevol forat era bo.

Lt

Després de la guerra, els tubs de conducció de la mina Torreblanca que portaven l’aigua a partir de can Biosca es varen vendre a pes, aprofitant que s’havien de canviar perquè estaven malmesos. Eren de ferro colat, de molt bona qualitat i llavors es pagava a tres pessetes el quilo. Eren temps difícils i no es podia escatimar res.

.

Com es pot veure, malgrat la gran profusió de mines i fonts a Sant Just, les anècdotes són poques, potser perquè ja s’han oblidat o perquè mai no han passat. Una anècdota curiosa és la que protagonitzà Erasme de Gònima, quan, per celebrar la construcció de la mina portada des de Sant Just fins al seu palau de Sant Feliu, aprofitant el marc de la Festa Major, organitzà

Insignia de la FAI trobada pel GERP a la mina Vidal.

LES MINES DATA

DE SANT JUST DESVERN

un gran ball un convida Lothom, pagesos i senyors, pobres i vies, per tal que tots s’assabentessin que el senyor de Gónima disposava d’aigua a cabassos més ben dit a galledes, i per tant ja no havia de patir per les necessitats de la seva finca La festa va ser sonada, però tractant-se d’Erasme de Gònima que no escatimava mai una oportunitat per fer-se veure, la cosa no va estranyar a ningú.

Es evident que la construcció d’un pou o d’una mina era una cosa tan normal que no representava cap trasbals per al poble, llevat del cas d’Erasme de Gónima que bem esmentat. Potser el minaire, un cop enllestida la feina, anava a donar gracies al seu sant patró per haver-la pogut acabar sense entrebancs i s’afegia després a les festes de les collites amb els pagesos pels quals havia treballat. No ho sabrem mai, car avui és una feina completament desapareguda, com també han desaparegut les antigues tradicions i els costums envers l’aigua, les seves màgies i els seus genis amagats. Avui en dia ja no es creu en res de tot això, la tècnica i el desenvolupament han arrabassat les ingènues creences dels nostres avis i no ens han deixat cap racó per a la imaginació. I tanmateix fóra bo poder creure en fades de tant en tant.

Una festa a finals dels segle XVIII, tal com hauria estat la que va donar Erasme de Gònima amb motiu de la construcció de la seva mina. Dlbul de Manuel Trullen conservat al Museu d‘Art Moderni de Barcelona,

LES CREENCES DELS NOSTRES AVIS

233

BIBLIOGRAFIA

AMADES, Joan. Costumari Català. El curs de l’any. Salvat Editores Edicions 62 SA. Barcelona 1982.

ANGUERA MÚRRIA, Antoni. La Font de la Bonaigua no està morta. La Vall de Verç núm. 140. Sant Just Desvern març/abril 1992.

CARRERAS CANDI, Francesc. Geografia General de Catalunya. La ciutat de Barcelona. Establiment Editorial d’Albert Martín. Barcelona.

COLL, Xavier. Fuentes en las montañas de Barcelona. Editorial Alpina. Granollers 1956.

FABREGAS, Xavier. “Viaje a la Cataluña fantástica”. Biblioteca La Vanguardia. Barcelona 1984.

FARRÀS, Sebastià. Mines i Fonts de Sant Just Desvern. La Vall de Verç núms. 136, 137 i 138. Sant Just Desvern 1992-1993.

GRUP ESPELEOLÒGIC RATS PENATS. Estudi sobre minats i altres sistemes de captació d’aigües subàlvees al terme municipal de Sant Just Desvern. Comunicació presentada al II certamen Font i Sagué d’Investigació Espeleològica a Catalunya. Sant Just Desvern 1988.

SANS FABREGAS, Llorenç. Cròniques de Festa Major. Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Patronat Municipal de Cultura. Sant Feliu de Llobregat 1988.

TENAS I ALIBÉS, Mn. Antonino. Notes històriques del poble i parròquia de Sant Just Desvern. Fidel R. Ferran, impressors. Barcelona 1947.

 

9. PRESENT I FUTUR DE

LES MINES

per Lluis Julià Jimeno

Amb aquest comentari sobre el present i futur de les mines d’aigua a Sant Just Desvern acaba una tasca realitzada per un grup de gent de la nostra població, tasca laboriosa i molt dura de portar a terme, que ha donat com a fruit el treball que ara teniu a les mans.

Des d’aquestes ratlles pretenc donar un petit toc d’atenció a tothom, començant pels estaments i fins a arribar a la gent del carrer.

L’aigua és un recurs prou important per a nosaltres en el consum domèstic diari, els conreus, la ramaderia i la indústria; font de vida que des d’uns anys ençà cada cop és més maltractada. L’aigua, recurs natural per excel·lència i per davant de tots els altres, ha estat signe de prosperitat i vàlua, ja que gràcies a ella nosaltres vivim.

Des de temps immemorial, a l’aigua se li va donar el lloc que es mereixia com a element primordial i necessari per a la subsistència de tot ésser humà, això sense treure-li la importància als altres elements bàsics de la vida quotidiana.

Els romans varen fer grans obres d’enginyeria en el seu temps. La seva cultura, conscient de la importància de l’aigua per als nuclis de població i també per a les activitats agro-pecuàries, va fer que construïssin importants estructures per canalitzar i embassar l’aigua provinent de rius i de fonts, obres que com el cas dels aqüeductes encara avui es mantenen dempeus.

Els àrabs, no tant a la Catalunya Vella com a la resta de l’Estat, també ens varen aportar grans coneixements sobre les canalitzacions i l’emmagatzematge, construint-hi espectaculars brolladors i d’altres obres civils com per exemple un sistema de sèquies que recollien les aigües de congestes i regalims des de les muntanyes per portar-les fins a unes sitges filtrants, alhora que aprofitaven d’aquesta manera la capacitat d’embassament del mateix relleu i posteriorment, a mitjana alçada, regulaven el cabal necessari d’aigua.

I així d’altres casos al llarg de la història fins a arribar a temps propers a nosaltres, on l’aigua ha tingut un paper fonamental per a ús agrícola, ramader i més recentment industrial, sense oblidar el grau d’importància que ocupa en la vida domèstica quotidiana.

280

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

Per tot això, quan avui dia penso en les mines d’aigua del poble, modesta construcció si la comparem amb els exemples anteriors, però prou important si ens ho mirem des d’una optica local, ho faig amb certa recança pensant en el potencial que hem llençat, que hem deixat perdre, quelcom que és nostre, que hem heretat dels nostres avantpassats i que, per tant, no ens era alie. Bo encara, que part d’aquest recurs és aprofitat actualment per alguns particulars, especialment dedicats al sector primari.

Algunes de les mines ja han desaparegut sota el procés urbanitzador, d’altres -la majoria- en un estat d’abandó total des de fa anys, amb les canaletes

Coll de mina tallat per formigó provinent dels fonaments d‘una nova edificació

embussades i amb molts sectors amb les parets i sostres ensulsits. Només unes poques han gaudit fins avui d’un mínim manteniment i això es deu al fet que al camp encara són explotats els recursos hidràulics que subministren, malgrat aquesta necessitat el problema es planteja a l’hora de trobar algú que es vulgui fer càrrec dels treballs d’arranjament: per als propietaris ja significaria una certa despesa el mer manteniment, però l’estat actual requereix uns treballs de bastant més embalum

amb el consegüent cost econòmic d’importància, a més s’hi afegeix la manca de personal preparat per a aquesta feina i que estigui disposat a afrontar les precàries condicions en què es troben actualment les mines -a un preu que sigui tolerable per al posseïdor de la mina.

La trista realitat és que les mines d’aigua de Sant Just Desvern estan condemnades a esfondrar-se en un termini relativament curt de temps. No deixa de ser paradoxal, però, el fet que com diu el refrany popular “Només ens recordem de

PRESENT I FUTUR DE LES MINES

137

Santa Barbara quan trona”, tal és el cas de les mines, i si no, fem memòria del que succeí ara fa uns anys: era l’estiu de 1990 quan a la major part del país va haver hi un conat d’alerta roja a causa de l’inici d’una sequera important que va deixar els nostres embassaments literalment buits, i Sant Just no va ser pas cap excepció, tant és així que llavors les autoritats locals sí que es van recordar de les mines d’aigua, però tot va passar i les mines segueixen en el seu estat d’abandó i de foscor. Foscor només trencada per les visites esporàdiques d’uns bojos romàntics que miren d’esbrinar els seus secrets.

Cal donar “solucions” a aquest, diguem-ne, patrimoni nostre i aprofitar el que ens dóna, que no és poc, si més no, una gran font de vida. No deixem que s’escapi, aprofitem-la i cuidem-la, no cal fer monuments a la seva memòria, sinó donar solucions a quelcom que un dia ens pot fer menester, però que si no ho tenim ben lligat i al sac no ens servirà de res.

Com que en un principi parlo de solucions i no tinc la potestat de donar-les, em remetre a la finalitat de la política hidràulica i a petits exemples actuals de la

Pou d‘accés a la mina de Les Fatjones reconstruit per mem bres del Grup Espeleològic Rats Penats.

238

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

utilització de minats. Per examinar l’aprofitament total o parcial que li podem donar a les aigües subterrànies hauríem de tenir en compte els punts següents:

-Satisfer la demanda d’aigua actual i preveure la necessària per a un futur.

-Incrementar la disponibilitat d’aigua i preveure’n la utilització econòmica, concretament per incrementar la producció, el comerç, crear llocs de treball i augmentar el benestar.

-Millorar la sanitat i el nivell de vida i disminuir les desigualtats econòmiques i socials entre comarques i regions del nostre país.

-Contribuir a la millor ordenació del territori en els aspectes funcional, ecològic i estètic.

Vist això podem prendre bona nota de la intenció de la política d’aigües: l’aprofitament racional de l’aigua com a garantia de benestar social.

Un exemple clar i extrem d’una òptima l’explotació d’aigües de mina el trobem a l’illa de Tenerife, on s’ha arribat a un aprofitament màxim de la riquesa del seu subsòl. Com és sabut, en aquesta illa volcànica no hi ha rius i això ha posat a prova l’enginy de la població illenca, els primitius pous costaners van començar a ser insuficients per donar abast a la creixent demografia, això va fer que cap a la dècada dels anys 1920-1930 s’impulsés una tasca gens fàcil: la creació d’una xarxa de més de nou-centes galeries amb un total de 2.700 quilòmetres, que perdura fins avui dia i en perfecte estat, amb un aprofitament màxim i amb plenes garanties de rendiment, tot això gràcies al seu manteniment periòdic i acurat.

Sense més preàmbul tanco aquest darrer capítol amb la bona intenció que això doni peu a la reflexió de tothom en general i en particular dels propietaris i estaments oficials més directament vinculats al tema, sense ànim de crítica banal, sinó com a toc d’atenció per a la rehabilitació de quelcom que tenim a l’abast i que encara no s’ha perdut del tot. Donem-li solució, potser d’ací a uns anys ens felicitem per una encertada intervenció a temps.

L’aigua és un bé de tots, cal que la cuidem, no deixem que només sigui un eslògan, siguem dignes del nostre qualificatiu genèric de racionals i no deixem perdre una obra que ha costat suors i diners, no deixem que tot quedi només en un record i fem que esdevingui altre cop un bé profitós per a Sant Just Desvern. L’aigua no és només una definició o una fórmula química, és molt més i les mines són un instrument que ens la facilita.

AGRAÏMENTS

Volem destacar la figura del senyor Fulgenci Baños que ens ha donat l’entusiasme per a endinsar-nos en el tema i ens ha llegat totes les seves notes de camp, fruit de molts anys, que constitueixen una part important d’aquest estudi.

Als companys Antoni Anguera, Lluís Julià, Oriol Rigat i Coral Torra, per la seva col·laboració en aquest llibre, a l’haver-se fet càrrec de la confecció de determinats capítols.

Al senyor Jordi Cardona pel mateix, per la seva amabilitat de posar a la nostra disposició documentació antiga sobre el tema, per mostrar-nos la seva col·lecció d’estris minaires i per facilitar-nos informació sobre les mines i els minaires.

Als senyors Sebastià Farràs Amigó i Sebastià Farràs Canyadó, a les senyores Cèlia Urpí Mans, Montserrat Mans Marsà i Concepció Salvadó Arqués, tots ells familiars d’antics minaires santjustencs, per la seva cortesia al rebre’ns i enriquir el nostre treball amb aportacions orals, documentals i materials.

Als senyors Josep M. i Miquel Reverter de can Vilà, Joaquim Carbonell i Josep Pedrerol de can Carbonell, Josep Lavernia de can Coscoll, Lluís Mariné de can Gelabert, Lluís Safont de can Baró, David Guasch Dalmau i Josep Guasch Cardó de ca n’Oliveres, Jaume Cerdà-Solsona, Pere Padrosa Pruna de can Padrosa, a tots ells per la gentilesa d’haver-nos permès el pas a les seves propietats i accedir a les mines per desenvolupar els treballs topogràfics.

A l’amic Jordi Amigó pel seu ajut professional en la recerca històrica, i per la paciència d’aguantar-nos” en les moltes visites efectuades a l’Arxiu Històric Municipal.

Als companys del Centre d’Estudis Santjustencs, com també als regidors de Cultura de l’Ajuntament de Sant Just Desvern, senyors Gaspar Orriols i Jaume Campreciós, que des d’un primer moment han cregut en nosaltres.

Per la seva col·laboració a facilitar-nos tota la informació que ha estat al seu abast, dins dels seus àmbits respectius, als senyors Antoni Anguera, David García, i Salvador Joan.

Als senyors Josep Quintana, Pere Brull i a les senyores Roser Vilardell i M. Luz Retuerta, per la documentació fotogràfica que ens han cedit.

240

LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN

A la família Ribes – Riera per haver-nos cedit els fotolits dels dibuixos originals de Josep M. Ribes i Vivés.

Al senyor Antoni Gàsquez de l’Observatori Fabra, al senyor Josep M. Miralles i a la Societat General d’Aigües de Barcelona, al senyor Carles Hernández de Ràdio Desvern, a òptica Pasteur, a Cristina Sainz de l’Escola-Taller de l’Ajuntament de Viladecans, a Marta Cabanas de l’Escola-Taller de l’Ajuntament de Cardona, i tots aquells altres que d’una manera puntual ens han anat facilitant qualsevol tipus d’informació relacionada amb les nostres mines.

A tots ells, senzillament:

Moltes gràcies!

.