L’EXILI D’UNA FAMÍLIA SANTJUSTENCA (1939)
(a partir de les Ilibretes manuscrites de Josep Milà i Mitjans) ANTONI MALARET 1 AMIGÓ (t)
Introducció
components
La publicació d’aquest treball ha sorgit arran del descobriment de Ia i de Ia posterior lectura d’ uns quaderns i Ilibretes manuscrits en què família el nostre conveí Josep Milà i Mitjans explica Ia seva fugida cap a l’exili abans que les tropes franquistes ocupessin el poble de Sant Just Desvern el 25 de gener de 1939.
Reclòs en Ia seva casa i forn del carrer de Bonavista núm. 90, on estava amagat després d ‘haver abandonat l’ exili, Josep Milà i Mitjans va dedicar bona part del seu Ileure obligat a fer un recull memorial de les experiències viscudes, que omplen sis dels volums trobats.
Descriu en primer Iloc Ia dificultosa fugida cap a Ia frontera, en Ia qual, tan bon punt és travessada, seran separats els homes de les dones, i se’ Is assignarà un destí diferent.
Els homes seran dirigits cap a Ia població d’Argelers (el Rosselló), on és obert un camp de concentració, i les dones seran conduïdes a un departament de Finisterre (Bretanya), al nord de l’ Estat francès.
En el camp de concentració d’Argelers és on comença Ia narració detallada de les incidències que pateixen els internats. Explica que se ‘Is va tractar com a presoners de guerra i no com a exiliats que fugien de Ia repressió franquista. Un filferro espinós que envoltava el camp els impedia l’accés a Ia platja, que era banyada per Ia mar Mediterrània.
Tant els militars com Ia població civil —espanyola i catalana es van veure forçats a prendre el camí de I ‘exili atemorits per Ia repressió que les tropes del general Franco infligien en els territoris que ocupaven, i, especialment, contra els qui havien ocupat algun càrrec important durant el transcurs de Ia guerra civil espanyola (1936-1939).
amics moments abans d’arribar a/ Conflent (fotografia de Joan Milà i Ripoll i Pere Montagut i Jaumà). MALARET I Milà-Ri/)011
Josep Milà i Mitjans, autor dels volums que comentem, a més a més de Ia seva condició de nacionalista, fou dirigent d’ Estat Català i policia de Ia Generalitat de Catalunya. Es, per tant, obligat, abans de continuar endavant, de fer un esbós biogràfic de Ia família Milà i de Ia seva relació amb el nostre poble de Sant Just Desvern.
Antecedents familiars
Durant els primers anys del segle xx emigren cap a Sant Just
Desvern tot de famílies procedents de Ia localitat d’Olesa de Bonesvalls, situada a Ia comarca del Garraf, que s’ integraran ràpidament en Ia vida col•lectiva del poble. Recordem els cognoms, entre altres, de les famílies dels Mitjans, dels Farigola, dels Badell i dels Milà. A principis de l’any 1904, és quan Joan Milà i Petit, pare de I ‘autor dels quaderns esmentats, instal•la un forn de pa a Ia casa que construeix al carrer de Bonavista núm. 90. El forn va continuar en funcionament a càrrec del nét del fundador, Joan Milà i Ripoll, fins que l’any 1992 fou tancat i substituït per un supermercat de Ia cadena Dia.
L’obertura d’aquest forn, en competència amb els que ja hi havia establerts —cal Cuscó, cal Navarra i cal Masclans— fa que popularment sigui conegut com cal Forner Nou, títol que ha mantingut fins al final. Cal dir que Ia manera de coure el pa en aquesta primera època, amb Ia crema de costals de Ilenya a I ‘interior del forn, que creava una atmosfera prou calenta per a coure Ia massa del pa, és molt diferent del procediment que s ‘empra a finals dels anys noranta.
Mort Joan Milà i Petit, el forn és regit pel seu únic fill, Josep Milà i Mitjans, casat amb Joaquima Ripoll, amb qui té tres fills, Ia Concepció, en Joan i Ia Núria. El P epito de cal Forner Nou, que és com se’ I coneixia, a més a més de dur el forn, ajudat pel Pep Josep Mitjans—, un mosso que és com de Ia família, transporta amb carro i ven a domicili els seus productes. Abans de Ia guerra civil treballa a Ia fàbrica de ciment Sanson, en el temps de Ia proclamació de Ia República, el 14 d’abril de 1931.
Es molt amic de Daniel Cardona i Civit i forma part del grup nacionalista radical «Nosaltres Sols!» i, més tard, del Casal d’ Estat Català de Sant Just. Té una forta amistat amb el cap de Ia policia de Ia Generalitat de Catalunya, Miquel Badia assassinat amb el seu germà Josep I’ abril de 1936— i això propicia que ingressi en el mateix cos de policia —que anomenàvem de Ia secreta— on té diverses destinacions. El 6 d’octubre de 1934, estant de servei a Ia vila de Puigcerdà, passà Ia frontera per temor de Ia repressió que té Iloc arran de Ia fallida proclamació, per part del president Lluís Companys, de I ‘Estat Catalá dins Ia República Federal Espanyola, i que I’exèrcit espanyol sufoca posant I ‘artilleria als carrers. Es obligat a residir a més de cent quilòmetres de Ia frontera, on és acollit per una família francesa d’ Angers (País del Loira). Retornà a casa abans de les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936, que restituïren Ia majoria democràtica i republicana de I ‘ Estat espanyol, i es reintegrà a Ia policia autonòmica. Té diverses destinacions i durant l ‘ esclat revolucionari del 18 de juliol de 1936 es troba fent d ‘escorta del conseller de Cultura de Ia Generalitat de Catalunya, Carles Pi i Suñer, exalcalde de I ‘Ajuntament de Barcelona.
Cal dir que el grup d ‘Estat Català el nomena president del Casal que durant Ia guerra civil va instal•lar-se a Ia torre de Josep Modolell i Garriga, propietat que ara ocupen les monges dels ancians desemparats, al passatge del Montseny. En aquest casal, el 3 de maig de 1937 tingué Iloc un fort enfrontament armat entre els militants que ocupaven Ia finca i membres de les milícies cenetistes.
Josep Milà i Mitjansja en una edat avançada (fôtografia col•lecció família Milà-Nue11).
Aquesta breu biografia de Josep Milà i Mitjans, barrejada amb fets i dades històriques, té Ia finalitat de situar-lo en el temps, i vol resumir el relat de I ‘exili que va portar Ia família Milà a terres de I’ Estat francès, i els continguts dels sis volums d’aquesta forçada aventura, en què reflexiona i expressa sentiments, fets i incidències de cada dia, en una prosa molt ben escrita, amb un cert lirisme en Ia descripció de Ia situació i del paisatge que els envolta, no amagant Ia cruesa de Ia vida que s ‘han vist obligats a adoptar. Els títols que vénen a continuació són els mateixos que reflecteixen les etiquetes de Ia coberta dels quaderns que us hem anunciat.
Argelers
El dia 24 de gener de 1939, al migdia, un dia abans de l’ ocupació del poble de Sant Just Desvern per les tropes franquistes, tota Ia família Milà, composta pel pare (Josep Milà), Ia mare (Mercè Mitjans), I ‘esposa (Joaquima Ripoll), els fills (Concepció, Joan i
Núria), el mosso i també familiar Josep Mitjans i un amic del fill Joan (Pere Montagut), abandona el seu domicili amb un camió que havien requisat, en el qual també s ‘encabí Ia família de Josep Colet, amb Ia dona i tres fills, i Ia del seu germà Magí Colet, amb Ia dona i una filla, també domiciliats a Sant Just, i policies de Ia Generalitat de Catalunya. Tots junts emprengueren Ia fugida cap a Ia frontera, pel temor a les conseqüències de Ia seva actuació com a policia i, més que res, pels rumors i les informacions que tenien sobre els procediments dels franquistes en les zones ocupades pel seu exèrcit.
Una fotografia feta abans de passar Ia frontera és I ‘únic document que tenim de tots els components de I ‘expedició, amb inclusió del gos, que anomenaven Popey, que també els acompanyava.
Josep Milà no explica, en els seus quaderns, les penes i els bombardejos que hagueren de sofrir en el seu camí cap a França, si bé diu que no vol recordar les peripècies passades per tota Ia família, que va aguantar sense cap mena de queixa, fins a arribar a Ia primera població, un cop travessada Ia frontera, les Illes, i després el Voló, en terres del Rosselló, on tenen Ia més forta i gran decepció, veient com estan, desgraciadament, les coses per als exiliats voluntaris, que en cert aspecte són considerats com a presoners de guerra, com hem dit abans. Els gendarmes fronterers ordenen que baixin els homes del camió, mentre que les dones, amb el vehicle requisat, emprenen una altra ruta en una direcció desconeguda. No hi valen els laments, les Ilàgrimes, ni cap consideració per Ia separació definitiva de Ia família. I ara, a peu, amb el petit equipatge que tenien, emprenen I ‘esgotadora caminada que els portarà a Argelers, un dels primers camps de concentració organitzats —és un dir— pels francesos. En aquells primers moments de finals de gener de 1939, sense cap classe d’instal•lació ni Ia més mínima de les atencions, el primer que fan, rendits per Ia fatiga de Ia marxa, és seure a Ia sorra de Ia platja, que té Ia superfície completament gelada. A Ia matinada següent, Ia reacció dels primers d’ arribar en aquest camp, envoltats d’ una xarxa espinosa i vigilats per gendarmes i soldats senegalesos a cavall, és improvisar
un refugi. Miren d’improvisar-lo en un sot fet a la sorra, amb la protecció de canyes i joncs que han anat recollint, i durant un temps serà el seu únic refugi, amb la temperatura d’ uns quants graus sota zero. La Ilibreta és plena de lamentacions i queixes per la manca d’atenció de les autoritats i del govern republicà i també de la Generalitat, que no ha fet res per a preveure l’èxode multitudinari. Se senten completament abandonats.
Van arribant nous refugiats, a mesura que les tropes franquistes van ocupant el territori català, que són classificats per la seva procedència. Militars, policies i funcionaris al camp l ; famílies i personal civil que per por de la repressió franquista han hagut d’ emigrar, al camp 2.
Es una nova situació que podríem qualificar de catastròfica, amb l’ajut d’algunes persones de pobles de l’entorn i algun abastiment francès, que va pal•liant-se amb la recollida de la Ilenya de la platja i de les vinyes que hi ha a la vora, amb la qual fan florir una sèrie de focs que alleugereixen el fred dels últims dies del mes de gener i primers de febrer, tal com es reflecteix en el text següent de Josep Milà, ple de lirisme:
«La rosa cara del sol anava emergint damunt la blava cinta del mar, daurant les seves aigiies arrissades. Juoaneres les onades s ‘anaven estenent amb certa majestat sobre les sorres de la vasta platja, com si volguessin distreure les preocupacions que en aquells moments estàvem sotmesos. Les celades havien estat de les fortes i les fogueres una darrera l ‘altra s ‘anaven morint abandonades, cercant tothom l ‘alivi en la tebior, casi imperceptible, del sol que majestuosament anava alçant-se poc a poc.»
Aquesta és una mostra dels escrits que omplen totalment els fulls de les Ilibretes que comentem; en altres casos, amb una cruesa sorprenent, descriu situacions personals i J’ ambient de] camp de concentració, I —per què no?— consignem que els scus textos s’acaben algunes vegades amb uns versos —més o menys bons— que expresscn l’estat d’ànim del seu autor, versant sobre alguna situació viscuda o bé sobre contemplacions paisatgístiques.
Sempre és present la inquietud per la família, separada quan van traspassar la frontera —mare, dona i dues filles— de la qual no van saber res durant uns mesos, fins que aquells amics d’Angers que
MALARET
l’havien recollit durant el primer exili pels fets del 6 d’octubre de 1934, li comuniquen per carta la notícia que saben que estan ben instal•lades com a refugiades a l’ Hotel des Familles a Kersaint, PortSaint-Bernard, en terres de la Ilunyana Finisterre. Aquesta carta, acompanyada d’un petit gir de seixanta francs, amb les bones noves de la família, ajuda a suportar les deficiències dels àpats del camp. I comença el contacte que podran mantenir amb aquesta familia del Loira, que es fa càrrec de rebre i trametre les cartes que portin notícies familiars.
Una altra preocupació de Josep Milà és I ‘estada del seu fill Joan, de setze anys, sofrint les tortures del camp de concentració, que comparteix amb Pere Montagut, que havia deixat els seus pares a Sant Just, per acompanyar en l’aventura el seu amic Joan
Milà. El fred, la fam i la manca de sopluig els descoratj aran, però hi ha alguns instants que comparteixen amb un altre amic del poble, Vicenç Vivés i Pons, amb qui eren companys de jocs i veïns pròxims. Aquest Xicot havia estat mobilitzat amb la quinta del biberó, allistat a l’ aviació republicana i refugiat en un altre camp de concentració, i hi mantingueren unes llargues converses parlant de les coses del poble, dels amics, de l’escola que feia poc havien abandonat, de totes aquelles coses que els arrencà la guerra civil espanyola, amb les seves despietades exigències, per convertir-los artificialment en hornes. Aquestes són les expressions contingudes en el quadern que comentem.
Tenen notícies de l’ intent d’ocupació de la casa i forn del carrer de Bonavista núm. 90, a la cantonada amb el carrer Freixes, accidentalment desocupada per la marxa de la família Milà cap a l’exili francès, per instal•lar-hi el forn de Jaume Masclans, situat a la Carretera Reial, a la cantonada amb el carrer de Bonavista, que havia quedat destruït pel bombardeig dels avions italians durant la guerra civil. Per evitar-ho, provisionalment s ‘hi allotja un familiar, Ramon Farrés, i acorden retornar a Catalunya el 26 d’ abril de 1939, el fill, Joan Milà, el company Pere Montagut i el mosso, el Pep —Josep Mitjans— per tal de fer-se càrrec de la botiga i del funcionament de I ‘establiment. Posteriorment, uns mesos més tard també ho faran les dones exiliades, que es trobaven en un poble prop de Bordeus (Occitània). Retornen a la vida normal del poble, tot i que reben freqüents visites dels afiliats a la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), que sotmeten
Joan Milà a constants interrogatoris per a saber on para el seu pare, Josep Milà i Mitjans.
Les primeres explicacions sobre el funcionament del camp de concentració es refereixen especialment al millorament de la barraca, amb la recollida de planxes d’aquí i d’allà, amb l’ajut de les canyes i els joncs que creixen a la maresma o zona pantanosa de la costa. La recepció de la correspondència —i d’alguns francs— dels seus amics d’Angers fa més suportable la solitud de Josep Milà, en la seva estada al camp de concentració d’Argelers. En el quadern, trobem un paràgraf que és un encès elogi de la solidaritat demostrada pels amics francesos, en contrast amb l’ajuda oficial francesa, i no cal dir que fa una dura crítica del govern republicà a l’exili, amb algunes referències al poc suport de la Generalitat de Catalunya.
Ressenya com una normalització de la situació dels més de tres-cents mil homes i dones que habitaven als camps de concentració, l’aparició de les primeres parades, diguem-ne establiments, que es munten al passeig central que divideix els dos camps I i 2— on es podien adquirir gèneres amb els pocs francs obtinguts, amb el mercadeig de tota classe d’objectes, sector que és batejat amb el nom de barrio chino, amb ofertes de: «Cambio pan por tabaco», «Vendo reloj pulsera oro puro por 40 francos» i així, amb la imaginació exhaustiva de tota mena d’intercanvis, amb el corresponent regateig sobre el preu demanat. I també fa constar com és l’esbargiment dels internats, els jocs que s’hi practicaven i que tan bé expliquen les següents paraules: «Siempre toca. Aquí no se engaña a nadie». Hem recollit aquestes frases, perquè hi ha més de deu fulls que demostren la quantitat de jocs que es practicaven, a més de les partides de cartes, de tota classe, que s’hi jugaven per a obtenir un petit benefici.
En aquest passeig també s’hi van instal•lar barbers ambulants, sabaters, canvi de robes i, més tard, es presentaren camions amb articles dels magatzems «Aux Dames de France», i les (Nouvelles Galeries» de Perpinyà, que oferien tota mena d’aliments, robes, begudes, articles de neteja, etc., fet que millorà la moral de la gent, si bé ben aviat tornà a sortir aquell mot de l’estraperlo, que encunyà el govern republicà de Lerroux durant els anys 1934 i 1935. Tot això, també, amb la presència dels soldats senegalesos, que eren uns venedors privilegiats en aquesta mena de transaccions. Hem fet aquesta llarga i anecdòtica explicació, per la manera exhaus-
MALARET
tiva com explica Josep Milà i Mitjans, algunes vegades irònicament, tot aquest mercadeig que omplia les hores Iliures de la seva- estada i que no podia mitigar l’enyor de la família i el record de les terres catalanes, en aquest tros de l’Estat francès, espoliat pel tractat dels Pirineus de l’any 1659, formant la franja de la Catalunya Nord.
Els camps tenien la denominació de militar i civil l i 2, respectivament— i això dificultà l’estada al primer camp del seu fill Joan, el company Montagut i del Pep, el mosso, per no pertànyer a cap cos armat, i hagueren de traslladar-se al camp civil, on rebien el petit subministrament diari —escàs— es van ajuntar amb uns amics d’Esplugues de Llobregat i anaven sojornant entre els dos camps. Abans de marxar cap a Sant Just van dormir a la «chabola comunitària».
Es molt interessant la redacció de les converses i discussions mantingudes amb els companys d’exili; quan es reuneixen comparen la seva situació personal amb l’esperança que suscità la proclamació de la República espanyola —la Catalana de Macià— en aquell llunyà 14 d’abril de 1931, amb els esdeveniments que s’anaren succeint fins a arribar a l’aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, amb el desbordament de les passions, les venjances i els Odis que comportà, tant en una banda corn a l’altra, la guerra civil del 1936 al 1939, amb l’epíleg de la derrota que els conduí a l’exili, encara que es mantenia l’esperança d’un pacte o una pau negociada entre l’Espanya franquista i l’exèrcit de la República, que resistia en bona part del territori espanyol, amb la capital de Madrid assetjada i la de València no alliberada. Les discussions són plenes del record dels que han deixat la família a les zones ocupades, pel perill que representa que s’hagin quedat a casa part dels familiars, sotmesos a la repressió franquista. Tot això barrejat sil•logísticament amb afirmacions com:
ploriqueig i lamentacions no són armes a mans dels lluitadors, quan aquests involuntàriament es veuen obligats a cedir davant l’enemic. Vençut i tot cal esbrinar els motius de la desfeta soferta i corregir els defectes.»
AI final d’aquest volum o Ilibreta hi ha encara tota una part dedicada al vici de fumar, que fou un suplici per a tots aquells que eren addictes al tabac, i que era un calmant per a diluir les preocupacions que els assetjaven, a més de ser un estimulant en les difícils circumstàncies que rodejaven els camps de concentració.
Conta una sèrie d’anècdotes molt interessants de Ia desesperació dels fumadors empedreïts i del que feien per obtenir aquesta herba tòxica i aspirar-ne Ia nicotina.
A Ia claror d’un Ilum d’oli, Ilegeix i rellegeix les cartes que va rebent de Ia seva localitzada família, que ha tornat a Sant Just Desvern —mare, dona i dues filles— com ho havien fet anteriorment el Pep Mitjans, el mosso, el fill Joan i I ‘amic Pere Montagut, afrontant les dificultats corresponents i estabilitzant-se amb el manteniment de Ia botiga de cal Forner Nou.
Comenta que ha de prendre una decisió: tornar obligatòriament a I ‘Espanya franquista, allistar-se a Ia legió estrangera o formar part d’ una companyia de treballadors designada com «Compagnie de travailleurs espagnols», cosa que Josep Milà i Mitjans va fer, sabent que el destí era Ia Savoia francesa, fronterera amb Ia Itàlia mussoliniana. Abandonà el camp d’ Argelers, amb unes frases que consideren Ia possibilitat de veure les muntanyes alpines, com el compliment d’un desig de joventut que es feia realitat i que serà explicat en el pròxim capítol.
Savoia. D’Argelers a Plan Ladrat
Amb el subtítol «El que són les coses», s’ inicia aquest quadern, explicant Ia tristesa del comiat dels amics i les persones que restaven al camp o que anaven en una altra direcció, després de prendre Ia decisió d’allistar-se a Ia companyia de treballadors espanyols, tot preparant les coses que tenia dipositades a Ia seva «casa» , com reiteradament diu. I lamenta el fet de separar-se dels seus amics santjustencs Colet i Cassà, amb Ia recança del nou destí que l’allunya molts quilòmetres més de Ia Pàtria.
Ara el context i Ia redacció de Ia nova Ilibreta agafen un altre to i registra d’ una manera literària i íntegra les converses amb companys que comparteixen l’allistament a Ia companyia de treballadors espanyols, en forma de diàlegs en català, castellà o francès, idioma que parla i escriu bastant bé per Ia seva anterior estada a França l’any 1934. Descriu conversacions amb els gendarmes mobilitzats i amb militars que els acompanyaven sobre Ia declaració de guerra dels aliats —França i Anglaterra— a l’ Alemanya d’ Adolf Hitler, amb Ia subjugació dels països ocupats
MAL ARET
ràpidament, Ia confrontació que .va ensagnar l ‘ Europa en aquells anys dei 1939 ai 1945.
També hi ha extensos diàlegs i comenta els esforços d’alguns companys per ser nomenats comandants de Ia columna de treballadors de què forma part, acusant-los de renunciar al que fins aleshores havien predicat per tenir una situació privilegiada, i recrimina els fums que ha agafat un refugiat que ara ostenta els galons de capità, antic company de barraca.
A continuació fa una extensa descripció de Ia Ilastimosa i dispar composició deda companyia de treballadors en el moment de Ia marxa del camp d’ Argelers, amb homes de seixanta anys i minyons de menys de disset, descalços, amb Ia motxilla a I ‘esquena o simplement portant un farcell, i remarca, per arrodonir Ia cosa, que els crits de comandament són donats en castellà, quan Ia majoria dels enquadrats són catalans. Així: «Escuadra a formar de cuatro», «Firmes». A més, han de sentir el primer sermó del comandament francès dirigit a Ia tropa: «Espagnoles: a partir de ce moment serez consideres com a militaires de I ‘arme francaise», amb una ressenya que sembla recollida taquigràficament i que ocupa més de sis pàgines de Ia Ilibreta.
I a partir d’aquí comença I ‘aventura, marcant el pas fins a I ‘estació d’Argelers, sense saber el destí que tenien, si bé preveien que anaven dirigits cap als Alps francesos, amb el compromís de rebre una paga de cinc francs diaris —després van ser set—, Ia manutenció i el vestit que els havia de proporcionar l’exèrcit francès, i, com a complement, unes racions de tabac, Ia qual cosa representa una millora important respecte de Ia situació que havien sofert al camp de concentració. Passen per Besiers, Montpeller, Nimes, Orange, Valença, i entaulen conversa amb un gendarme rossellonès que parla perfectament el català, que en fer grans elogis de Ia Barcelona que havia visitat, fa retornar l’enyor dels companys que I ‘escolten, que augmenta encara més amb l ‘ aparició d’ un nou paisatge de vinyes, camps i prats verdosos, arbres fruiters, com si fossin a Ia pròpia terra, com els recorda el que veuen a través de les finestres del tren que els transporta. Després de passar per Grenoble per proveir-se i prendre forces, arriben finalment a SaintMichel-de-Maurienne, amb Ia recepció de les autoritats locals i un nou sermó del comandament de Ia plaça, que Josep Milà transcriu gairebé íntegrament en Ia seva Ilibreta.
SANT JUSTENCA
Sobre els camions militars que els recullen, van enfilant-se per les rutes alpines, admirant la grandiositat del paisatge i la frondositat de pins i arbres que les voregen, fins a arribar al campament del seu nou destí. El nou domicili són unes tendes de lona, en molt males condicions, que hauran d’arranjar per a fer-les habitables per als homes que componen la companyia de treballadors.
Immediatament després de la seva instal•lació, comença la tasca dels treballadors allistats, amb l’ús de pics i pales.
l’arranjament i ampliació d’una pista o carretera de muntanya que condueix al Fort Rochier de l’Alta Savoia, on hi ha un destacament militar que vigila el pas fronterer entre Franca i Itàlia. Josep Milà, afectat per un atac de reumatisme, és donat de baixa i ha de romandre al campament, tot i que fa petites excursions pel seu entorn, la qual cosa va motivar una de les moltes poesies que figuren en el Ilibret, amb tot l’aire d’un poema dedicat als Alps. Una mostra:
«Muntanyes blanques
Muntanyes geaantines
Fetes a posta per somiar despert
Muntanyes ennegrides
Pics i carenes fins al cel…»
I així fins a més de setanta-cinc línies.
Les pàgines que hi ha a continuació són tota una descripció del que podríem anomenar vida casernària: discussions sobre els qui tenen càrrecs de comandament i volen fer mèrits davant les autoritats franceses; dificultats que tenen els mobilitzats per la manca de costum en la utilització de pics i pales; el Iliurament d’uniformes nous, que dóna una millor imatge a l’escamot; converses sobre el futur que els espera, i l’enyor de la família. I, reiteradament, surt la desesperació per la manca de tabac, que algú supleix amb la recollida de burilles. Josep Milà diu que fuma poc. El racionament és insuficient i el treball, dur, situació precària i difícil que és a]leugerida per la recepció de cartes dels amics i familiars. Josep Milà és donat d’alta de la seva ma]altia i, per l’edat i la convalescència, és proposat per a ser ajudant del cuiner que serveix el grup de gendarmes i militars que tenen cura de la vigilància del destacament, la qual cosa li suposa una millora física i moral.
L’estada a Ia població de Saint-Michael-de-Maurienne no durà gaire, pel trasllat de Ia companyia a un nou campament, amb el nom de Plan Ladrat, que acostava els treballadors més a prop del Iloc on es feia l’ampliació i millora de Ia carretera que portava a Fort Rechier. En Ia prosa amb què relata els fets i les incidències de cada dia, sempre hi ha un espai per a Ia contemplació i l ‘ admiració del paisatge, Ia flora i Ia fauna de Ia regió on es troben, com expressen les frases següents:
«…els ocells que hi anidaven, alçaven el vol sorpresos per Ia nostra presència, que anava a destorbar Ia quietud i Ia calma d’aquell Iloc, en perjudici de Ilurs niades a punt de fecundar. Contínuament podria sentir-se el plany de les «velles» aletejant temoroses i recelant prop del Iloc on el niu es trobava, denunciant Ia presència d’aquest, senyalant-lo inconscientment com a futura víctima dels estómacs insaciats i insaciables.»
Seria inacabable transcriure 1a densitat dels raonaments i explicacions que, com el paràgraf citat, d’ una manera poètica, consignen Ia gana dels reclutats. Ara combina l ‘ escriptura amb les preocupacions del nou càrrec d’ ajudant del cuiner de I ‘oficialitat, transcrivint els diàlegs que manté en francès —que domina cada dia més bé—, i amb Ia lectura de Ia premsa diària i algun Ilibre. AI final de Ia Ilibreta, amb motiu de Ia Mare de Déu d’agost, aprofita el descans per a escriure una Ilarga Iletra als seus fills Concepció, Joan i Núria, manifestant que ja es troba més bé i que no treballa a Ia carretera, i, després, com sempre, fa una descripció de les excursions que fa a I ‘entorn de les muntanyes que rodegen el campament, recollint flors de muntanya, de les quals fa una col•lecció, pujant a les neus altes i contemplant Ia silueta del Montblanc, amb aquest acomiadament:
«Deixeu que amb el pensament us faci aquells petons de cada vetlla a [‘anar a dormir, que jo també tinc ganes d’anar-hi. Us abraça el vostre pare que us enyora i enyora, perquè us estima. Plan Ladrat 15 agost 1939.»
SANT JUSTENCA
Savoia. De Plan Ladrat a la Charme
Aquest nou volum comença explicant amb un cert detall el que són les seves obligacions com a ajudant de cuina. Des de pelar patates, escombrar, parar la taula, netejar olles i cassoles, per als disset membres del comandament francès, amb l’afegit del cuiner, de la mateixa nacionalitat, i d’ un intendent, que tenen l’ajut del concentrat Josep Milà i d’un refugiat que simplement anomena Rafel i que surt repetidament en les seves narracions. Fa constar la cordialitat que mantenien, dins la disciplina casernària, amb els oficials servits, que ben aviat foren destinats a una unitat de l’exèrcit francès. També s’ha suavitzat el contacte amb la població i molts dels concentrats van a un cafè de les Granges, que regentava una dona anomenada Justina, la qual surt també sovint en aquest relat, festejada per molts espanyols. Aquí s’assabenten de I ‘ambient enrarit que ha produït en la població el curs de la guerra que mantenen els francesos amb els seus aliats anglesos contra
I ‘Alemanya hitleriana, encara que algú galleja de la victòria aliada sobre els alemanys en el conflicte armat de l’any 1914 al 1918.
Es perceptible un cert moviment de tropes alpines per a cobrir la frontera amb Itàlia, i es fan tota mena de comentaris sobre la situació internacional per I ‘ocupació de Polònia, amb I ‘excusa de recuperar la ciutat lliure de Danzig, que el pacte russoalemany de no agressió ha fet possible. I la Ilibreta és plena de converses mantingudes en francès amb la gent d’escorta —els o endarmes— 1 els espanyols que volen trobar una explicació raonable a I ‘actitud russa, que havia estat una part participant, amb tècnics i material bèl•lic, a la nostra guerra civil. Són més de cent pàgines, en les quals es recullen tota classe de controvèrsies amb l’apassionament d’ una gent que se sent traïda en la seva militància comunista. Josep Milà fa una extensa revisió de les causes que desencadenaren la nostra guerra civil, amb interpretacions del que va passar i del que podia haver passat, si el govern espanyol hagués actuat d’ una altra manera i el català, superat per l’ anarquia de la FA I, hagués actuat més ràpidament pel control de les masses revolucionàries.
Deixem aquests llargs fulls de comentaris i diàlegs en català i en francès amb la població civil i la militar, per reprendre la història de la companyia de treballadors espanyols en la seva nova destinació: els pobles de Sainte Avre i Saint Matheo, pertanyents al municipi de la Charme. Sota la mirada curiosa dels vilatants
s’ instal•len en una quadra de dos pisos abandonada i que han d’habilitar per a convertir-la en caserna. Amb el trasllat de Ia cinquena companyia, de què formava part Josep Milà, aquest perd el «destino» que tenia a 1a cuina de Ia gendarmeria i d’oficials francesos. Torna a agafar el pic i Ia pala i treballa un cert temps en el desviament del riu Art i el traçat d’una nova carretera estratègica per al moviment militar, que cada vegada és més intens. AI cap de poc és requerit per a reingressar com a ajudant de cuina, i l’acceptació d’aquesta feina comporta una millora, comparada amb l’esforç físic que representa per als obrers treballar al riu i a Ia carretera.
Fa una reflexió sobre el comportament del comandament que servia i les relacions que hi mantenia, i els presenta cordialment, quan són a Ia taula i en Ia intimitat, com a garlaires i entretinguts, especialment pel gran ús que fan de Ia beguda. Davant Ia invitació que rep de participar-hi, menteix dient que només beu aigua. També comenta que s’ incrementen els contactes de Ia tropa de treballadors amb les «mademoiselles» d’aquests Ilogarets, parlant amb detall d’algunes anècdotes sobre aquestes relacions; al mateix temps assenyala l’inici d’un desacord amb els soldats que formen I ‘entorn culinari. Hi ha canvis en el comandament francès per haver-se d’ incorporar a les files de l’exèrcit francès que combat en els diversos fronts del nord del país. El futur incert dels treballadors espanyols provoca el desig de tornar a Espanya i a Catalunya, i aquesta marxa produeix una disminució important del nombre d’exiliats.
Com sempre, barreja una prosa ben construïda i detallista amb I ‘admiració que li produeix Ia configuració del país; continua fent col•lecció de flors alpines i escrivint poesies, com Ia següent:
«Edelweis flor de les neus pura, gentil, bella i senzilla perfer-ne ofrena a les mevesfilles com un record per aquest calvari meu un Iloc et donaré dintre el meu Ilibre.»
El nou comandament francès manté Josep Milà com a ajudant de cuina i és significatiu el recull que fa dels discursos que motiven els relleus de les forces de vigilància, explicats en francès, com si haguessin estat presos taquigràficament. I també hi ha un gran recull dels diàlegs mantinguts amb els companys sobre Ia situació
dels immigrants en aquesta hora crítica per a l ‘ Estat francès, interpretant d’una manera pessimista el neguit i el temor que causen els fets als fronts de guerra en Ia població civil francesa. I amb aquesta impressió acaba el volum dedicat al treball de Plan Ladrat a Ia Charme.
Savoia. De Ia Charme a Pont-du-Rhone
L’inici d’aquest tercer volum —o Ilibreta— continua explicant les incidències a Ia cuina, amb les converses mantingudes amb els oficials a Ia vigilància, reproduïdes íntegrament en francès.
Curiosament, ara fent de cuiner, fa referències a Ia manera de cuinar de Ia seva mare, explicant tres maneres de fer servir el bou, de fer l’arròs o les sopes, que no devia agradar gaire als comensals, ja que li van fer arribar un Ilibre de cuina francesa perquè millorés els àpats, seguint les observacions que li feien els francesos.
Es tema obligat parlar dels fulls plens d’observacions sobre Ia contemplació de Ia naturalesa que envolta les poblacions on es troben, que ara, entrant a I ‘estació de Ia tardor, li provoca un lirisme que de tant en tant anem transcrivint i que l’ ajudava a suportar Ia Ilunyania dels éssers estimats, omplint-se de Ia bellesa de Ia natura i gravant-la en Ia seva imaginació per evitar una desmoralització que comença a insinuar-se. La mort d ‘un company a causa d’un atac coronari posa de manifest Ia sensibilitat dels seus amics, que el vetllen i li ofereixen una grossa corona de flors juntament amb l’ofrena que fan les dones del poble on són, que amb Ilàgrimes als ulls assistiren a Ia fúnebre cerimònia d’enterrar en terra estrangera el cos d ‘un emigrat, Iluny del seu país. Es una descripció molt emocionant.
Entretant, comenta que s’ invita els refugiats a inscriure’s a Ia legió estrangera francesa, que, com les companyies de tiradors senegalesos, eren les forces de xoc de l’exèrcit francès. Un grup d’immigrats s’hi enrolà amb Ia promesa d’ un sou, vestimenta adequada i, al cap d’ uns anys —si eren vius— Ia concessió de Ia nacionalitat francesa. I tornem a trobar un canvi de destí, amb el començament d’ una quarta Ilibreta.
Savoia. De Pont-du-Rhone a Pont-du-Rhone
Novament Ia cinquena companyia de treballadors espanyols, en part, és traslladada a una nova residència a Pont-du-Rhone, al peu del riu Isère, on quedà esperant una nova destinació. Novament Josep Milà i els seus companys foren requerits per a exercir les funcions de cuina, en les quals, pel que es veu, s’havien especialitzat. Recorda que tant ell com els companys tenien hores Iliures, que els permetien anar a treballar als camps dels pagesos i menestrals de Port-du-Rhone, Ia qual cosa millorava Ia seva situació econòmica, tenint Ilibertat per a circular per Ia població, encara que aquests beneficis quedaven esmorteïts per les notícies de Ia guerra general, que informaven de Ia invasió de Finlàndia per les tropes russes i de I ‘ocupació gairebé sense resistència de Bèlgica i Holanda, i també Ia de Dinamarca i Noruega, i que posaven en dubte les capacitats dissuasives de
I ‘esquadra anglesa, tot i que confiaven, encara, amb Ia fortalesa de Ia línia Maginot, com a pivot de Ia resistència francesa. Els italians, en aquells moments neutrals, s’ estaven preparant per l’ esquena Ia línia fronterera que representaven els Alps.
Comencen a circular rumors que Ia cinquena companyia es prepara per a anar directament al front, com ja havia passat amb altres companyies de Ia mateixa procedència, com també es parlava de Ia seva dissolució, deixant que Ia gent que Ia componia anés a treballar als camps i tallers, mancats de mà d ‘obra per l’allistament dels joves de Ia població a les unitats armades. No obstant això, s’havia observat una millora en les instal•lacions de serveis de Pont-du-Rhone, amb el campament compost de barracons de fusta i Iliteres, Ia qual cosa feia més agradable Ia seva estada, amb funcionament de barberia, sastre i sabater, dedicats als concentrats en l’ espai del campament, rodejat per filats espinosos.
Podríem dir que I ‘amistat amb el comandament francès, especialment amb els seus dos capitans, és tan afectuosa que permetrà que facin una espècie d’auca que ocupa més de deu pàgines i que descriu irònicament el paper de cadascun dels qui componen I ‘oficialitat i Ia cuina, i que titula «Gardez vous», ressenyant els seus defectes i les seves qualitats.
Savoia. De Pont-du-Rhone a Albertville
El cinquè quadern comença amb una àmplia relació dels contactes que els treballadors mantenen amb els pagesos i artesans d’aquells pobles del voltant de Pont-du-Rhone, amb alguns que s’ arriben fins a la propera ciutat d ‘Albertville, amb un bon comportament dels patrons, que, malgrat això, s’aprofiten de la situació dels emigrats i els paguen menys que el que percebien els treballadors francesos. I ell, Josep Milà, que tenia moments vagarosos de la feina de cuinar, aprofita aquests moments de lleure per a improvisar uns cants a la nostàlgia i al record de la família i de la Pàtria. Com pot ésser aquest plany:
«Trists són els meus cants com vols que no ho siguin si aquest somriure de la Natura té la virtut de fer-me recordar des de què apunta el sol fins la nit closa hores felices del passat.
Què vols? Que rigui?»
Com hem dit abans, les planes d’ aquest volum i dels anteriors, són plens d’una bona prosa i d’extensos poemes que reflecteixen, en cada cas, l’estat anímic del seu autor i que anem reproduint d’ una manera parcial, tal com estan escrites.
Hi ha també unes descripcions detallades dels amics de la companyia de treballadors, que encara treballen en la modificació del curs del riu Art i la carretera veïnal de la zona, els quals normalment assistien als cafès de les viles, fent animades xerrades sobre els fets bèl•lics i les situacions personals i familiars. També fan causa comuna davant els intents d’obligar-los a demanar el dret d’asil, la qual cosa els podria comportar ser cridats a files o allistats en unitats militars, negant-s’hi amb una resposta signada per la majoria dels espanyols i catalans, al mateix temps que refusen la repatriació forçada a l ‘ Estat espanyol. Les notícies que tenen de la situació de la guerra són desmoralitzadores: la superació de la línia Maginot per les tropes alemanyes, que avancen ràpidament pel territori francès, tot i que s’assabenten del reembarcament de les tropes angleses al port de Dunquerque. El clima entre l’oficialitat militar francesa i el personal civil francès és francament pessimista, i no cal dir entre els refugiats, que no saben quin serà el seu final. Diu: «El perill per nosaltres estava per tot; tant si estàvem al lloc com si fugíssim a I ‘atzar cap a les muntanyes, bosc a través i a la deriva, com una nau sense timó, en un mar ple d ‘icebergs.»
Aquestes frases reflecteixen l’ estat d’ànim dels refugiats, que no sabien quina actitud prendre, amb l’anul•lació de permisos, l ‘ augment de la dotació dels gendarmes de vigilància i amb la presència, per primer cop, de l ‘ aviació italiana de reconeixement que sobrevola les ciutats de la Savoia.
Amb el xisclar anguniós de les sirenes, fent reviure els atacs aeris que havien experimentat durant la nostra guerra civil, la companyia de treballadors és evacuada cap a la ciutat d ‘Albertville, que en aquells temps tenia una població de vint-icinc mil habitants, amb els seus comerços, tendes, fàbriques i tallers. Són allotjats a la presó departamental, que veuen com una reproducció de I ‘edifici del carrer d’ Entença de Barcelona.
Durant uns quants dies van estar reclosos com uns presoners més, fins que es rebé l’ordre de dividir en dues parts la companyia de treballadors i endur-se’ls a «qualque part en France», sense especificar el lloc de destinació, per a col•laborar en les obres de defensa. La meitat de la cinquena companyia de la qual formava part Josep Milà és transportada amb camions cap a l ‘ estació d’ un poble d’ Albertville —no en recorda el nom—, on descarreguen caixes de municions, equipament militar i peces d’ artilleria, destinades a la defensa de la frontera amb Itàlia, i s’assabenten de la declaració formal de guerra d’ltàlia i el començament de les hostilitats entre els estats.
La població d’ Albertville està molt trasbalsada per aquesta situació militar, que situa la ciutat molt a prop de la primera línia i que es fa més complicada per l’ afluència de refugiats belgues i holandesos i la presència dels immigrats espanyols. A aquests, els descoratja la possibilitat de quedar presoners de les tropes italianes, que foren bel•ligerants en la guerra civil espanyola. El final del quadern és ple de les converses que mantenen amb els civils francesos, que se situen especialment en una cafeteria que regenta una «femme» —la Zuzí— i el seu marit, amb interessants diàlegs que transcriu totalment en francès, en què es lamenten de la marxa, incerta però imminent, dels seus amics catalans.
Eis matrimonis Milà-RipoII i NuellCorominas, a/ costat dels seus fills Joan Mi(å i Amèlia Nuell, a I ‘eixida de cal Forner Nou dei carr.er de Bonavista. En segon terme, es veuen Ia teulada i les xemenetes de can Freixes (fotografia col•lecció Milà-Nue11).
Ia França ocupada per l’exèrcit alemany: tenen coneixement de Ia dimissió del govern francès, substituït per un govern que presideix el mariscal Petain, l’ heroi de Ia primera guerra europea, que intenta pactar un armistici amb l’ Alemanya de Hitler, Ia qual cosa va tenir Iloc amb I ‘ocupació de Ia meitat del territori francès i de Ia capital, París, amb Ia resta del territori sota I ‘autoritat de Petain, presoner del comandament alemany i amb Ia col•laboració de francesos de tendències feixistes.
La secció de treballadors espanyols és novament transportada al poble de Le Vivier-du-Lac, pròxim a l’aeròdrom de Le Bourget, amb l’encàrrec d’ efectuar Ia reparació i condicionament de les pistes d ‘aterratge. L’armistici deixa pràcticament sense feina les companyies de treballadors, i els seus comandants —Miliera i Maleinjou? proposen als immigrats espanyols de treballar com a assalariats en un col•lectiu laboral, tracte al qual s’ arriba després de moltes discussions, i aquests participen en Ia construcció d ‘un canal de regadiu. I aquí comença per a Josep Milà una veritable oposició reivindicativa sobre el salari ofert als treballadors, que és molt inferior al que els obrers francesos rebien per Ia matelxa feina, Ia qual cosa el converteix en un solitari i aïllat dels seus companys, sense percebre cap franc ni Ia corresponent ració de tabac. Passava els dies a Ia platja, banyant-se, passejant pels voltants, reflexionant sobre com s ‘ho hauria de fer per a passar Ia frontera francesa en direcció a Catalunya, i, després de fer tota mena de plans, retornava al campament, on encara menjava i dormia. Es un enfrontament total amb els comandaments. Milà reflecteix en diverses pàgines els diàlegs amb els militars i amb els seus companys, argumentant el perquè de Ia seva posició per Ia injustícia que es comet amb els treballadors espanyols, sota l’ amenaça de ser reconduït a I ‘Espanya franquista. El seu intent, però, era marxar individualment cap a Ia frontera espanyola, i es preparava per a l’acció tot fent caminades preparatòries de més de quinze quilòmetres, per a estar en forma en el seu moment, amb l ‘ intent de robar una bicicleta. Propòsits que van fracassar, quan de nou Ia companyia —o el que en restava— rep l’ordre d ‘emprendre un nou destí, fugint de I ‘ocupació italiana, i, amb una sola muda i una manta, són portats a I ‘estació de Chambéry, amb l ‘ escorta de cinc gendarmes, i el tren els porta per Valence i Besiers, entrant en terres del Rosselló, fins a Perpinyà, amb una nova arribada al camp d’Argelers, on, en passar Hista dels components de l ‘ expedició, separen Josep Milà de Ia resta dels seus companys, retenint-lo en un barracó solitari, com si es tractés de penalitzar-lo per Ia seva resistència al diguem-ne treball forçat en certa manera imposat pels francesos. No obstant això, tot planejant Ia fugida, en contemplar Ia pròxima silueta del Canigó, expressa en Ia seva Ilibreta el seu estat d’ànim amb les següents paraules:
«Abstret el meu pensamentforjant Ia nova aventura d ‘intentar Ia meva evasió, abandonant el refugi que les terres franceses m ‘havien dispensat amb més o menys assentiment i hospitalitat; quan més Ileugera volava Ia meva imaainació, notant, inclús, les esgarrifances produïdes per les sensacions que proporcionen els naturals canvis de temperatura, el clima càlid i xafogós, en aque{ls dies de Ia vall, contrastant amb Ia brisa frescosa i el Ileuger ventijol d’aquells cims que davant meu, a Ia vista s ‘aixecaven, senyalant-me el camí.»
El barracó especial on vivia li recordava els temps difícils de I ‘entrada al camp de concentració dels fugitius de I ‘ocupació franquista de Catalunya, amb Ia improvisació a què els obligava el fet de ser dels primers d’acollir-s’hi en aquells freds dies de finals del mes de gener i principis de febrer de 1939, amb una cobertura i una alimentació insuficients. Encara va trobar algunes famílies que continuaven com a refugiats, ara compartint-ho amb un grup de jueus que fugien de Ia persecució antisemítica dels alemanys, que, com més tard va saber, va comptar amb Ia participació dels petanistes, que també col•laboraren en el genocidi dels jueus.
Té coneixement que el seu nom figura en Ia Ilista dels que forçosament seran repatriats a Espanya i té Ia gran sort de tornar a veure el tinent rossellonès amb qui, en Ia seva primera estada a
] 37
Argelers, havia fet una bona amistat, el capità Bouscail, el nom del qual ha merescut ser consignat en les seves pàgines pel suport i l’ànim que li va donar, quan, en saber les seves intencions de fugir, li recomana paciència per a escollir el moment més adequat i promet que l ‘ ajudarà a facilitar-li el pas de Ia frontera, integrant-lo de moment a Ia companyia que ell comanda. El volum acaba amb Ia recepció d’ un gir postal de mil francs —important quantitat en aquella època— que li envia des d’ Angulema el diputat Blasi, encara que creiem que era el cap de Ia Columna d’ Estat Català—123 Brigada Mixta—, que segurament ho havia rebut de Ia família Ferré, que residia a Puigcerdà. I amb I ‘ alegria d’aquesta recepció, que pot possibilitar el seu desig de tornar a casa, amb Ia seva família, encara que sigui clandestinament, com així va succeir, acaba aquest volum, tal com indica el títol, «D’ Albertville a. . . ». Però això ja és una altra història.
Aquest treball sobre I ‘exili d’ una família santjustenca retornada a Catalunya sense el seu cap, Josep Milà i Mitjans, que continuà sofrint les penalitats dels camps de concentració i de treball a França, en guerra amb I ‘Alemanya nazi, és el fruit de I ‘examen, lectura, resum i síntesi dels sis quaderns escrits al seu domicili del carrer de Bonavista número 90, on va residir clandestinament més de dos anys, fins que va ser detingut i conduït a Ia Prefectura Superior de Policia de Barcelona, amb maltractaments, i posteriorment posat en Ilibertat pels bons informes locals i perquè algun dels policies d’aquell temps l’havien tractat quan eren policies de l ‘ Estat i de Ia Generalitat i coneixien Ia seva actuació professional.
Durant el temps que va estar amagat al seu domicili, a Ia nit col•laborava en Ia fabricació del pa i durant el dia tenia prou temps per a escriure .com ja hem dit, amb bona Iletra— els volums enumerats, als quals en podríem afegir altres en què fa apunts de converses mantingudes amb persones de Sant Just, que coneixien Ia seva situació i dels contactes que tenia amb gent d’ Estat Català i del Front Nacional de Catalunya, organitzacions de resistència al franquisme. També va escriure dues o tres obres teatrals, recordant els temps que fou actor i director de Ia Secció
de Teatre de I ‘Ateneu Santjustenc. I, posseïdor de la col•lecció «Bernat Metge», té una Ilibreta plena de sentències dels filòsofs grecs, Plutarc, Demòstenes, Cató el Vell, Ciceró, que ell desenrotllava filosofant amb el que passava i el que podria haver passat en els temps i circumstàncies viscuts.
La realització de tot aquest treball va sorgir arran de l ‘ entrevista mantinguda a Ràdio Desvern, a finals de desembre de 1999, amb Joan Milà i Ripoll, que va respondre a les preguntes formulades per Jordi Amigó, de I ‘ Arxiu Històric Municipal, i Antoni Malaret, del Centre d’ Estudis Santjustencs, i posà a la nostra disposició els sis quaderns esmentats, després de guardarlos molts anys com uns records familiars de molt valor.
1 39
Hi ha una petita Ilibreta que porta el títol «D’ una estada col • lectiva a Nota França» que comença esmentant una trobada amb un amic —del qual no diu mai el nom— que també comparteix l’exili, situat en un altre 110c, i amb qui fa conjuntament un examen de les circumstàncies i dels greus errors comesos per la causa republicana. En aquest examen relata amb precisió aquella retirada sense lluita en què es van veure obligats a formar part d ‘aquella riuada humana que, amb poc bagatge, s’anava acostant gairebé d ‘esma a la terra que els brindava una major seguretat. I el que trobaren a la frontera francesa fou una gran falta de solidaritat i d’organització. Amb la preocupació desesperant de veure les famílies desintegrades, amb [a separació dels hornes a una banda i les dones a l’ altra, amb destinació ignorada i sense tenir-ne coneixement durant molt temps.
El text d’ aquesta Ilibreta, que sembla una reiteració del primer volum, remarca que tant el govern de la República com el de la Generalitat, tal com anaven les coses de la guerra civil, havien d’haver previst unes accions conjuntes amb el govern francès per a donar acollida a famílies senceres que, fugint de l’avanç de les tropes franquistes pels territoris de Catalunya, anaven desorientats cap a I ‘emigració forçada.
A continuació remarca també la manca d’allotjament, les dificultats higièniques la descripció de com s’havien de fer les necessitats fisiològiques és esborronadora i el pas cap a les latrines comunes era tota una epopeia— i les plagues de polls i puces. Tot això afegit a un fred intens.
Aquest quadern no va ser omplert totalment i és tota una queixa per la manca de previsió que trobaren els refugiats catalans a la seva entrada a l ‘ Estat francès, sobretot els primers a ingressar a l’improvisat camp de concentració d ‘ Argelers.