MAGI COLET I MATEU: LA VIDA D’UN LLUITADOR

(Vila-rodona _• Sant Just Desvern _• Sabadell)

Pere Font i Grasa

Magí Colet i Mateu va néixer a Vila-rodona (Alt Camp) el 30 d’octubre de 1909, era el quart de sis germans: Maria (1899); Josep (1901); Sal- vador (1903); Joan (1905); Magí (1909) i Francesc (1913). Tots nats a la citada vila, eren fills del matrimoni: Joan Colet i Ventura i de Paula Mateu i Rius. Per llei de vida, tots els esmentats dissortadament ja desapareguts.

Sense terres al poble i amb Joan, el pare, treballant com a corredor de vins, decidiren emigrar prop Barcelona per tal que els fills tingues- sin una sortida laboral, ben escassa aleshores en aquell nucli que s’ana- va despoblant d’ençà els estralls de la fil·loxera que va arrabassar les vinyes. Segons tots els testimonis, el trasllat a Sant Just Desvern s’- hauria produït l’any 1923. El pare continua fent de comercial de vins i licors. Llogaren una casa a la Carretera Reial, 50, segons totes les refe- rències (barri conegut aleshores com: “A Baix l’Hostal”). La majoria de germans es posaren a treballar: En Salvador a l’empresa construc- tora “Francisco Pieró”, que traslladà l’activitat a Barcelona des de Vila-rodona, on edificaren el Sindicat Agrícola, completant l’ofici a la capital, on al cap d’uns anys la constructora passa a dir-se “Construc- ciones Federico-José Sagarra”. En Josep s’incorpora com a rajoler a l’empresa “Fomento de Obras”; i en Joan de flequer. Mentrestant dels més joves, en Magí entrava d’aprenent de torner a La Santjustenca i en Francesc a l’escola dels “Estudis Vells”, amb el mestre Sr. Fabregat ( fotografia núm. 16 de l’any 1923 del llibre: “Imatges dels grups esco- lars de Sant Just Desvern – Segle XX”, de Pere Brull, editat pel CES.) Ambdós també s’apuntaren al grup excursionista local de No- saltres Sols (NS), se’ls identifica a la fotografia d’una excursió a La Rierada de Molins de Rei. Ja de més grans i en companyia d’altres membres de la colla, al monestir de Montserrat formant part del grup fundador dels joves de NS. En Cisco després de deixar el col·legi tre- balla de paleta i en Magí de mica en mica de mecànic–torner als tallers de l’empresa La Santjustenca. (A la foto de la pàgina següent és el ter- cer per l’esquerre.)

A la infantesa, tots els germans anaren a col·legi de Vila-rodona, sota el mestratge del professor Sr. Cabot, que influí en la formació hu- mana que els pertocava i amb un grau d’influència catalanista que arrelà de manera contundent en tots ells. Amb els anys aquesta llavor patriòtica els seria aprofundida i inculcada des de l’independentisme com a doctrina del partit Nosaltres Sols, després Estat Català i més endavant el Front Nacional de Catalunya. Els inicis foren al costat de NS, l’abrandat nucli impulsat per en Daniel Cardona i Josep Milà, que els portaria a desenvolupar una sèrie d’activitats civils i militars en defensa de la República i de Catalunya. De manera molt especial i rellevant, en Magí, que formà part del Cos de Vigilància de la Comis- saria General d’Ordre Públic de Catalunya amb el número 582, pri- mer com agent de 3a. i després com escorta de l’alcalde de Barcelona, més tard Conseller de Cultura de la Generalitat: Carles Pi i Sunyer. També els seus germans Joan i Josep foren policies al servei de la Ge- neralitat.

El grup de Nosaltres Sols, continuador dels Isards, d’excursió a Montserrat. Hi podem veure la mare de Josep Garrigó, Aurora Vda. Colet; Magí Colet i Mateu; Sebastià Farràs i Amigó; Teresa Aymerich; Martí (mort a la guerra); Hermínia Domènech; Sra. de Jaume Pros; Jaume Pros (porter del casal de Nosaltres Sols); Jordi Cardona i Gelabert; General Mañé; Francesc Colet i Mateu; Fèlix Sala; estirat, Magí; Joan Milà; Bartolí; Gaspar Poll i Poll; Just Amigó (Noms que consten al text al peu de la foto 7852 de l’AHM de Sant Just, a partir del testimoni de Jordi Cardona. El nom oficial era: “Grup excursionista de l’Agrupació Patriòtica Nosaltres Sols”) .

Consultat l’any 2006 en Sebastià Farràs, hi afegeix altres noms: Germanes Aymeric; Pepeta Camats; Neus Font; Dolors Mitjans; Sebastià Farràs i Valls; Arbolí; Romeu Fuster. L’estatge social, dit casal de Nosaltres Sols era a l’edifici del carrer Badó, 10. Conegut després de la guerra com “Els sants” , més tard “Els plàstics, o ATEPSA”, segons l’ús industrial que albergués.

No cal dir que la desfeta de 1939 canvia la vida de tota la família. Mar- xaren a l’exili les dues parelles, i llurs fills, d’en Joanet, Pepet, i Cisco, com a únic solter, en companyia de la família Milà-Ripoll, foren internats al camp d’Argelès i més tard al d’Agde. En Magí, per la seva banda, anà a parar al camp de refugiats de Saint Cyprien i després al poble de Péze- nas, d’allí com a treballador de l’anomenada “Main-d’Oeuvre Immigré” re- clutats pels invasors nazis, treballa de torner a Sète, d’on s’escapa des- prés de l’incident que més endavant explicarem, per allistar-se a la resis- tència francesa, el maquis, que continuaria l’acció envaint Espanya per la Val d’Aran el 1944. A partir de 1946 resideix a la ciutat de Sabadell fins la seva mort el dia de Nadal de l’any 1978 a l’edat de 69 anys.

“Durant els 32 anys que va residir a la nostra ciutat, es considerà sempre un sabadellenc de soca-rel. Fou un dels co-fundadors d’Omnium Cultural i de l’Assemblea de Catalunya a Sabadell i un entusiasta pro- motor de la cultura catalana. La seva innata bondat i la seva noble sim- patia arrelaren molt aviat en el cor del nostre estadi cultural. Magí Colet era un home d’una gran personalitat social i humana, dotat d’una precla- ra intel·ligència sana i noble, a cor obert que li feia fàcil guanyar-se l’a- fecte de tots aquells que el tractàvem. (…) L’any 1946 retornà de l’exili i, després de sofrir les conseqüències pròpies del nou ordre imperant a Catalunya, decidí establir la seva residèn- cia a Sabadell, instat per bona amics que li facilitarien la seva estada. Entrà a treballar a l’em- presa tèxtil “Francesc Alegret i Roig”, essent sempre ben consi- derat per directius i companys de treball (…) Posteriorment, Magí Colet es dedicà a l’ensen- yament i entrà de professor de gramàtica catalana i francesa a l’Acadèmia Labor del carrer de l’Escola Pia, dirigida per Enric Cots i Sunyer, de recordada memòria com a patriota, pedagog i humanista” (Ricard Simó i Bach. “Diari Saba- dell” 13.12.1986 –Revista “Caliu” de Vila-rodona– Sant Jordi 1989)

En Magí Colet a principis dels anys 70.

Serveixi aquesta introducció per situar-nos en el punt de partença del nostre personatge central: Magí Colet i Mateu, el vilarodenc de naixe- ment i santjustenc d’adopció, que dona nom al carrer més llarg que la resta dels dedicats a altres il·lustres personatges d’ambdós pobles. Ca- rrer que trobem al nomenclàtor de Sabadell, barri de La Creu de Barbe- rà. Per honorar el seu extens i fructífer treball de patriota i lluitador an- tifranquista, l’Ajuntament de Sabadell, el diumenge, fred i gelat del 14 de desembre de 1986, retirava la placa de “Calle Hernán Cortés”, per la de: “Carrer de Magí Colet, pedagog i patriota. Vila-rodona 1909–Saba- dell 1978”. Sant Just no hi figura, lògicament. És un carrer de 500 me- tres de longitud, en sentit de circulació ascendent des del barri de Cam- poamor fins la Carretera de Barcelona, amb un total de 147 números al costat de les finques senars i 136 al dels parells. Una majoria són cases baixes amb un pis o dos com a màxim, que pertanyien al municipi de Santa Maria de Barberà (ara Barberà del Vallès) i que l’alcalde sabade- llenc Josep Maria Marcet amb una sonora alcaldada, incorporà al no- menclàtor ceballut l’any 1959. El carrer “Magí Colet” és encreuat pels de: “Reis Catòlics”, “Salvador Seguí“, “Nadal”, “Eduard Brossa”, “Anto- ni Maura”, “Santiago de Compostel·la” i “Sant Llop”. A la inauguració hi eren presents la vídua, la filla, el gendre, els néts i cosins d’en Magí, com també el santjustenc Jordi Cardona i Gelabert, fill d’en Daniel Car- dona i Civit; l’ex-diputat Jordi Casas Salat i membres del Front Nacio- nal de Catalunya i de NS. En el seu discurs l’alcalde de Sabadell, Anto- ni Farrés i Sabaté, digué: “Canviem el nom d’una persona que s’havia dedicat a matar indis per un home que va lluitar per la llibertat d’un poble”.

 

Del personatge hi ha recollida una llarga sèrie d’actuacions dins del moviment antifranquista sabadellenc publicades a la magnífica col·lec- ció: “Sabadell Informe de l’oposició”, per l’Andreu Castells i Peig (Edi- cions Riutort 1974), i que ara i aquí completarem amb una extensa reco- llida de documents de diversos arxius públics i privats, així com episodis viscuts producte de la memòria familiar, o d’altres que han sorgit de ma- nera col·lateral.

Malgrat que en Magí es declarés sabadellenc de soca-rel, mai no obli- daria el seu aprenentatge humà, professional i patriota a Sant Just Des- vern, com tampoc els seus orígens de Vila-rodona. És més, establert a la capital vallesana, per raons familiars i del “seu” partit: FNC, sovint es desplaça a Sant Just on es reuneix amb els germans Antonet i Rafael Malaret, Jordi Cardona; i els Fèlix Sala, Milà, Cornudella, Robert Su- rroca, Martínez Vendrell, Mn. Bartomeu Barceló i amb el seu germà Cisco, entre d’altres

Teixint fortes arrels familiars a Sant Just

Fins arribar a la inauguració de les plaques que porten el nom de “Magí Colet” a l’ex-carrer “Hernán Cortés”, han passat un munt d’anys i de vi- cissituds. Més endavant el relat el centrarem de manera exhaustiva so- bre la biografia d’en Magí. Ell era considerat per la resta de germans com el més intel·ligent, el més espavilat, el més agosarat, i el més batalla- dor de tots plegats; el qui ha deixat més petjada dins la societat catalana en general i dignificant la seva vida al servei de Sant Just Desvern i molt especialment de Sabadell, en l’època més dura del règim franquista. Amb idèntics qualificatius el cataloguen els seus descendents dins d’un grup familiar força integrat. Abans, però, relacionem tota la nissaga; és a dir, tots els germans i llur parella, així com la descendència, amb que ca- dascun d’ells formaren una nova branca familiar que malgrat totes les anades i tornades, d’ací i d’allà, tenen en comú un respecte pels ideals de patriotisme al servei de Catalunya fortament apreses i arrelades dins la societat santjustenca entre els anys 1923 -1939.

Josep Reverter, regidor d’ ERC pronunciant unes paraules el 14 de desembre de 1986. A l’esquerre, l’alcalde de Sabadell, Antoni Farrés, al seu costat Edelmira Canet vídua d’en Magí i la filla Montserrat amb sengles rams de flors. (Diario de Sabadell)

Maria: 1899-1967, l’única germana, la gran, es va casar amb Llorenç Parera i Marco. Tingueren un fill, Joan i visqueren a Barcelona, al carrer “Barón de San Luis”, 15, 1er.1a., camí del barri del Carmel per darrera de la Plaça Sanllehy. Al seu domicili s’hi amagà en Cisco, encara solter, en tornar de França de manera clandestina el 1940. Fou detingut en aquest pis arran d’una reunió del FNC. També s’endugueren a la presó Modelo el seu cunyat Llorenç. En Magí en tornar de manera clandestina de l’exili pel Nadal de 1946, va trucar a la porta del pis de la germana. En obrir, Maria feu un crit de sorpresa, però el germà li tapà la boca empenyent-la cap l’interior per evitar que algun veí els sentís i veiés. Malgrat els anys transcorreguts, el pis no era del tot segur d’ençà la detenció d’en Cisco i d’en Llorenç el 1941; motiu pel qual en Magí a les poques hores o dies, emprengué el camí de Sabadell a casa de l’oncle Josep. Un amagatall per- fecte en una ciutat on ningú no el podia identificar. En Cisco feia dos anys que havia sortit de la presó i recentment havia nascut el seu fill Josep, per la qual cosa hom entén que ambdós germans s’haurien retrobat una bona estona després de molts anys absents per l’exili d’un i la presó de l’altre.

Josep (Pepet) 1901- 1985, es va casar amb l’Aurora Campanyá i Castro, de Sant Just Desvern. Rajoler. Figura com a directiu de l’equip de futbol de la “Unió Esportiva Sant Just-Esplugues” l’any 1927. Exi- liats, visqueren a Narbona i només tornaren a la pàtria cap els anys 60 de visita familiar i turística amb passaport francès. Els dos fills, Carme i Enric van néixer abans de la guerra a Sant Just Desvern; ella viu a Ce- ret i ell a Narbona.

Salvador 1903-1990, casat amb Constància Muñoz i Monleón de Bo- niches (Cuenca). Paleta. Va compartir les tasques de directiu al futbol conjuntament amb el seu germà Josep. El local social era al Bar Ventura, a tocar casa seva. El matrimoni visqué a Barcelona, un pis a la finca del davant d’on residia la germana; es a dir: “Barón de San Luis”, 16, 1er.1a. L’ únic fill, Jordi, nat a Barcelona seguí l’ofici de paleta com el seu pare, establint-se pel seu compte i fundant una empresa constructora a Tarra- gona, on viu, casat amb Teresa Español i Obis, La cerimònia nupcial tin- gué lloc a la capella d’ El Carmel, oficiada per Mn. Bartomeu Barceló. En Jordi és considerat per tots els cosins el que serva el llegat més complet en aplegar un munt d’àlbums de fotos i documents familiars, a més d’una prodigiosa memòria sobre dates i noms que han facilitat, i molt, la datació del present treball. Abans d’establir-se com empresari a Tarragona, en Jordi Colet i Muñoz va treballar per la Constructora Malaret i recorda amb molta estima les seves estades laborals aixecant pisos i torres pels quatre costats de Sant Just durant un munt d’anys. Coincidí amb el seu oncle Cisco com a paletes de la plantilla dels Malaret.

Joan (Joanet) 1905-1989, casat amb Carme Mascarell i Peiró, de Sant Just. Forner. Exiliats, primer a Narbona i després a Grenoble, tin- gueren quatre fills: Concepció i Rosa, nascudes a Sant Just; Núria i Ma- ria Joana, ambdues nascudes a l’exili. La Núria i la Maria Joana viuen a Grenoble ; la Rosa a Perpinyá. Talment com en Pepet, sempre més vis- qué a França. En l’aspecte familiar cal entendre que ha estat el germà que ha tingut pitjor sort. La seva muller, la Carme moria molt jove als 39 anys el 8 de febrer de 1948, essent enterrada a Tolosa de Llenguadoc, quedant-se viudo amb les quatre filles ben joves. La Concepció també és morta. La Carme Mascarell era germana d’en Pepito i Ferran Mascarell (morts el 2006), oncle i pare d’en Ferran Mascarell i Canalda,1951, que entre maig i novembre de 2006 ha estat Conseller de Cultura de la Ge- neralitat de Catalunya, actualment diputat al Parlament pel PSC. Els Mascarell són una família prou coneguda a Sant Just, veïns del carrer Sadet on regentaven una botiga de queviures.

Sepultura de la Carme Mascarell i Peiró, morta el 1948 i enterrada al cementiri de Tolosa de Llenguadoc.

Magí, 1909–1978, casat el 1935 a Sant Just amb Edelmira Canet i García, de Corbera d’Alzira, País Valencià. Tingueren una filla: Montse- rrat, nascuda a Sant Just,1937. Entre els anys 1925 i 1931 el trobem ju- gant a futbol amb l’equip local (fotografies a les pàgines 13,14,16 i 27 de “Setanta anys de futbol a Sant Just Desvern”, Pere Brull, Miscel·lània núm. IV del CES) Després de l’exili propi:1939-1942, i el del pare:1939- 1946, visqueren una bona temporada a casa dels avis materns a Corbera d’Alzira. Mare i filla optaren per traslladar-se a Barcelona. Edelmira feia tasques domèstiques i residia amb la filla al mateix pis dels propieta- ris, els Srs. Marco, de l’Editorial Marco, del carrer Marià Cubí, de Bar- celona i que estiuejaven a la “Torre TBO” del carrer Àngel Guimerà, 4- 6, de Sant Just Desvern. L’any 1950 es produeix el reagrupament fami- liar a Sabadell, on l’Edelmira treballa de teixidora. Viuen al barri de la Creu Alta: Carretera de Castellar,137,a casa d’en Josep Colet, un oncle del seu pare. El 1957 s’instal·len al carrer Gambús i més endavant al ca- rrer Les Paus, 68, al centre de Sabadell. A principis de l’any 1957 rebé una oferta de la Constructora Malaret per treballar, ell i la seva filla, al despatx de l’empresa. Per raons familiars explica per carta al seu amic Jordi Cardona i Gelabert: “No m’és possible tornar al nostre poble”. La filla, Montserrat Colet i Canet està casada amb Josep Espuñes i Martí, tenen quatre fills: Josep, Jordi, Francesc i Montserrat.

Francesc (Cisco) 1913-1997, casat amb Lola Massó i Ripoll, de Sant Just, emparentada amb la Concepció Ripoll i Amigó, i també amb el matrimoni format per Josep Milà i Joaquima (Quimeta) Ripoll, de “Cal Forner Nou”. Paleta. Dos fills: Josep, 1946; Salvador, 1948, ambdós fills de Sant Just. El primer continua residint al poble; mentre que el se- gon, a la veïna vila d’Esplugues de Llobregat. En Cisco també va jugar durant molts anys a l’equip de futbol de Sant Just i apareix a les matei- xes fotografies que hem esmentat en parlar d’en Magí.

Fent un primer resum familiar queda clar que la Maria en Salvador, i les respectives parelles, en casar-se s’afincaren a Barcelona sense que destaquessin pel seu activisme polític. Que en Magí, Pepet, Joanet, i fa- mília, hagueren d’exiliar-se; el primer tingué una llarga trajectòria públi- ca a Sabadell, i els altres dos, també policies, decidiren quedar-se a França tot esperant “retornar a la pàtria”, sense finalment aconseguir-ho,

Camp de futbol de les Banyeres 1931 (fàbrica Sauret, després Benavent). En Francesc és el primer per l’esquerre. En Magí és el del mig dels tres jugadors ajupits.

llevat de curtes estades com a turistes francesos a partir dels anys 60. En Cisco, l’únic germà solter aquell 1939, s’atreví al retorn i des de la clan- destinitat ajudant a les accions anti-règim del FNC, la qual cosa li va costar una condemna de 3 anys i 3 mesos a la presó Model (1941–1944). Totes les persones consultades coincideixen en afirmar que fou en Cisco el qui va pagar presó per la resta de germans exiliats, en la típica reven- ja dels feixistes per no haver aconseguit empresonar als germans més compromesos en la defensa de la República i de Catalunya. En Cisco arrelat de per vida a Sant Just es casa amb Lola Massó i Ripoll, el 18 de març de 1945, poc temps després de sortir de la presó i viuen sota el ma- teix sostre amb la mare i en Peret, el cunyat, mort el 2005, a la casa del carrer Marquès de Monistrol, 3 (durant la República: c/ Bac de Roda). La Lola estava emparentada amb la Concepció Ripoll i Amigó, germana d’en Pere Ripoll, i per branca directe amb la Quimeta Ripoll de “Cal Forner Nou”. Família que en origen procedien de Banyeres del Pene- dès, d’aquí a l’Arboç i, finalment a Sant Feliu de Llobregat. El pare de la Lola treballà de carreter per “Cal Sant” (el gran propietari de terres, progenitor de la popular Senyoreta Carolina, infermera que havia posat injeccions a mig Sant Just) .

Així, doncs, en Cisco, va pagar els plats trencats pels tres germans policies, defensors com ell mateix, de la legalitat institucional de la II República Espanyola i de la Generalitat, en definitiva de la seva única pàtria: Catalunya. Abans d’entrar de ple a relatar l’apassionant biografia d’en Magí, bo serà que deixem constància escrita de la documentació so- bre en Francesc Colet i Mateu a partir de les dades resumides que l’his- toriador Joan Montblanc aconseguí extreure després de consultar l’ex- pedient de presons dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya (situat a Sant Cugat del Vallès). Consulta portada a terme per l’Arxiu Històric Municipal de l’Ajuntament de Sant Just Desvern, en el context del pro- jecte de recuperació de la memòria històrica de la lluita antifranquista a la població. Reproduïm:

“Documentació ANC. Fons Presons 236-02. Francesc Colet i Mateu.

• Fitxa pres Model: Francisco Colet Mateu, fill de Juan i Paula, de 28 anys, nat a Vilarrodona (Valls), veí de Barcelona, c/ Barón de San Luis, 15, 1er 1à, Católico, Apostólico, Romano, d’ofici paleta, sol- ter, ingressa per primer cop des de la llibertat.

• Capitania general IV regió: El 18 de setembre 1941 dona ordres al director de la presó Model per ingressar com a incomunicat a Francisco Colet Mateu, Lorenzo Parera Marcos i Joan Perles Sentanes

• 19 setembre 1941: Ingressa portat per la guàrdia civil en concepte detingut incomunicat a disposició del Jutge Militar especial amb expedient número 45.127.

• 8 octubre 1941: El Jutjat Especial Militar demana legalització de la citació del reclús.

• 19 octubre 1941: El Jutjat Especial Militar dirigit per Leopoldo Castán ratifica la presó pel delicte especificat que s’uneix a l’ofici expedient 45.851.

• 18 desembre 1941: Ofici del J.E.M. dirigit per Castán que s’uneix a l’expedient 44.418 de Francisco Solé on es diu que es pot aixecar la incomunicació al reclús Colet.

• 21 juliol 1943: S’uneix ofici de la jefatura local FET-JONS de Sant Just Desvern demanant al director de la presó “la situación actual en que se encuentra el encarcelado FRANCISCO COLET MA- TEO (sic) por ser estos de suma urgencia

• 19 març 1944: Es rep de l’ajuntament de Sant Just informació tes- tifical de la conducta.

• 20 desembre 1944: Es decreta la llibertat provisional.

• Informe de l’ajuntament: amb data 16 març 1944 arriba un informe enviat per l’ajuntament el 9 de març 1944. En ell apareixen els tes- timonis de Francisco Séculi Roca, de 46 anys, casat i constructor que viu a la Carretera Reial nº 67 i de Vicente Campreciós Sala de 46 anys, casat, paleta que viu a la Carretera 12, aquests testimonis manifesten davant l’alcalde de Sant Just que, “D. Francisco Colet Mateu, de 30 años de edad, soltero, vecino de esta población, es persona que tanto antes como durante el movimiento rojo-marxis- ta observó buena conducta, habiéndose incorporado al Ejército Rojo al ser movilizado su reemplazo y se considera que no es nin- gún elemento peligroso para el Glorioso Movimiento Nacional.

• Capitania general IV regió militar al director presó: El dia 20 des- embre 1944 es dicta la llibertat provisional havent-se de presentar obligatòriament davant el jutjat militar del propi govern militar “

Una de les poques fotografies de grup dels sis germans, ja de grans. D’esquerre a dreta, davant: Joanet, Maria i Magí; darrera, Salvador Cisco i Pepet. Imatge captada el dia de la boda de la Montserrat Colet i Canet (filla d’en Magí) amb Josep Espuñes i Martí, al restaurant Hostal de l’Ast de Palau de Plegamans, l’any 1961

Fins aquí el resum fet per l’historiador Joan Montblanc després de consultar l’expedient a l’ANC i que s’ha incorporat a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just, que, alhora, ha creat la fitxa del personatge com a lluitador antifranquista amb el text:

“Francesc Colet i Mateu va ser un dels veïns de Sant Just compro- mesos amb la defensa del règim republicà i que formava als rengles dels moviments antifranquistes que també va ser detingut la tardor de 1941. En Francesc havia nascut feia 28 anys a Vila-rodona, havia viscut fins la fi de la guerra a Sant Just Desvern, on feia de paleta, re- tornat de França vivia amagat a Barcelona. Va ser detingut el 18 de setembre de 1941 per la policia i empresonat a la Model i el cas passà a la jurisdicció militar intervenint Capitania General de la IV regió militar. De la lectura de la documentació es desprèn que va ser encau- sat amb Lorenzo Parera Marcos i José Perles Sentanes. Estigué in- comunicat a la Model fins el 18 de desembre, i en aquests moments ignorem els motius pels quals va ser detingut, si bé suposem una pro- bable militància al FNC. Estigué empresonat fins el 20 de desembre de 1944 data en la qual va sortir en llibertat provisional “.

D’acord amb els testimonis consultats, al Cisco Colet se l’hi instrueix expedient de consell de guerra per bé que el judici mai no s’arribà a con- vocar. Total: 3 anys i 3 mesos pres per fer tasques polítiques a la clandes- tinitat.

Segons el seu fill Josep, en Cisco no solia explicar gaire res del seu pas per la presó. Calia forçar-lo per tal que narrés aquells negres records de la Model. Per pròpia decisió tornà a Catalunya massa aviat malgrat que la resta de germans l’avisaren del perill que corria. Amagat a casa de la seva germana Maria, al barri del Carmel, participà en la reconstrucció del FNC a l’interior. Després d’una reunió i per la denúncia d’un veí, la guàrdia civil el detingué a mitjanit. En Cisco s’escapolí de l’escomesa saltant a la planta baixa de la finca del carrer Barón de San Luis, 15. Submergit al safareig, la jaqueta del pijama fa l’efecte bombolla essent capturat sense més dilacions i traslladat a la Model conjuntament amb el seu cunyat Llorenç Parera i Marco, que no romangué gaire temps detingut. El fet que un cop reclòs a la presó del carrer Entença expliqués ami- gablement la peripècia de la seva captura a alguns dels polítics interns, li posaren per mot: “El bucito”.

Entranyable fotografia d’en Cisco a la Model l’any 1943: el veiem somrient acompanyat per la seva neboda Montserrat, a la dreta de la imatge, i els nebots: Jordi Colet, fill d’en Salvador, a l’esquerre; i de Joan Parera, fill de la Maria, al centre (ja és mort). El retrat fou captat pel fotògraf professional que tenia l’exclusiva de l’establiment penitenciari i que els dies de visita s’oferia per un mòdic preu a captar imatges dels reclusos i familiars visitants.

Sota aquest somriure pel goig de rebre els nebots, a qui lògicament acompanyaven altres familiars, s’hi amaga el patiment d’en Cisco pel seu captiveri; no tan per l’apel·latiu derivat del “Buzo”.en ser detingut submer- git al safareig de la finca, i sí molt més encara perquè era qui feia el fitxer, com una mena de “listero”, que rebia les ordres per relacionar els presos que cada matinada sortien de la Model per no tornar, camí de l’afusella- ment al Camp de la Bota. Aquesta tasca imposada “manu militari” li afectà de manera molt directe el caràcter, que des d’aleshores fou més introvertit. Surt de la presó el desembre del 1944 i es casa el març de 1945. Tro- ba feina com ajudant de xofer d’un dels camions del contractista santjus- tenc Gonçal Ros, per bé que estones continuava l’ofici de paleta, que ja

no deixaria mai més, en entrar a la plantilla de la Constructora Malaret fins la jubilació. Els capvespres i caps de setmana, durant molts anys, feia.“remendos” per les cases del poble essent el seu treball ben valorat i reconegut. Al rebedor del domicili familiar de Monistrol, 3, establiren una botiga de vins i licors que romangué oberta des de principis dels anys 60 fins els primers 70. El vi a doll que servien era, naturalment, de Vila-rodona. Per testimoni directe del pare, els fills: Josep i Salvador, recorden com molta gent de Sant Just es mogué en favor de la sortida de la presó del Cisco; en especial els ja citats contractistes i amics: Sèculi i Campreciós; així com el fuster i veí, Gaspar Orriols, entre d’altres que signaren donant-ne bones referències.

Segons consta per relats verbals a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just (AHM): “Dos dels germans Colet es feren impopulars perquè les sessions de cinema a l’Ateneu (època de la guerra), de cop i volta orde- naven aturar la pel·lícula i des de la platea estant repassaven les fesomies del públic no fos el cas que hi hagués el que se’n deia “emboscats” o “quintocolumnista”, ja que tenien la certesa que a Sant Just s’hi amaga- ven una quinzena de falangistes i feixistes”. Un altre testimoni identifica en Magí i en Cisco com els que feien aquesta tasca, per bé que podria tractar-se d’en.Magí i Joanet o bé el Pepet, que eren policies republi- cans, i no pas el Cisco.

Front Popular Antifeixista

Dos documents rescatats de l’AHM i fins hores d’ara no mai fet públics, demostren com durant la guerra la picabaralla política a la reraguarda, amb altes dosi de revenja tingué un alt cost per determinades persones. El mes de maig 1938 el Front Popular Antifeixista, integrat per: PSU de C; Estat Català; UGT; CNT-FAI; Esquerra Republicana de Catalunya i Unió de Rabassaires, publica un document que repartit a bastament per tot el poble resultaria al cap i a la fi testimoni de càrrec contra els sig- nants en consumar-se la victòria dels revoltats feixistes del general Franco. Pel seu interès reproduïm el text que queda un xic borrós en la reproducció facsímil :

“Al poble de JUST DESVERN. El Front Popular Antifeixista de Just Desvern, que enclou tots els partits i organitzacions sindicals antifeixistes de la localitat, per acord recaigut en la seva reunió cele- brada amb assistència de delegats de totes elles, llença el present ma- nifest, dirigit a l’opinió pública del nostre poble, per a sortir al pas de la descarada e intolerable maniobra que representa la recollida de signatures en favor d’un element de la 5ª columna actualment empre- sonat sota el pes de la Justícia Republicana: ens referim a En Jaume Cuscó. Els antifeixistes de Just Desvern representats tots sense dis- tinció de matisos pel Front Popular Antifeixista, comprenem, que persones lligades per vincles familiars al al·ludit subjecte facin tot el possible per a atenuar la seva compromesa situació. Però de cap ma- nera no podem contemplar indiferents, ni consentir que a través d’a- questa recollida de signatures en el seu favor se’l pugui presentar com víctima d’un atropellament, ni tan sols, que a l’ampar d’un sentiment humanitari pugui sorprendre’s la bona fe de cert nombre de persones per a que uneixin les seves signatures a les d’altres que conscienment saben a qui defensen, i així conseguir demostrar davant de qui inte- ressi que una part de la població de Just Desvern, creu en la inocèn- cia de l’al·ludit Cuscó. El Front Popular Antifeixista de Just Des- vern, afirma, que Jaume Cuscó, per la seva història, pels seus antece- dents d’element reaccionari i enemic de les clases populars, per acaparador i especulador, i, finalment, per les seves comprovades ma- nifestacions i la seva descarada i insolent alegria quan les tropes es- trangeres que envadeixen i arrasen el nostre país, trepitjaven terra catalana, és un enemic del nostre poble, és un feixista. Que tothom sàpiga doncs a que atendre’s. Que ningú pugui al·legar ignorància. Qui vulgui otorgar la seva signatura en la seva defensa ho faci carre- gant amb la seva responsabilitat. El Front Popular Antifeixista de Just Desvern, considerarà simpatitzants amb el feixisme i com a tals els tractarà als que donguin la seva signatura en favor d’aquest sub- jecte”.

Fins aquí la reproducció del text per una millor lectura i comprensió del facsímil reproduït. Hem respectat el text original amb les faltes orto- gràfiques d’origen. No cal dir que en aquesta guerra local els Miquelitos (Miquel Casanovas); els Cardona; en Milà i els Colet hi tingueren molt a veure. De fet en Jaume Cuscó estigué internat a la Model durant un llarg període per les acusacions que clarament subratlla la imperativa circular del FPA. No cal dir que amb la victòria dels “Nacionales”, Jau- me Cuscó en ser alliberat, es revenja i els denuncia. La majoria han fugit camí de l’exili, excepció feta d’en Miquel Casanovas “Miquelitus” que ocupa cel·la a la presó del carrer Entença. Els poders fàctics del poble (industrials majorment) aconsegueixen convèncer en Cuscó per tal que retiri les acusacions fetes sobre en “Miquelitus” i que les atribueixi a Milà i els Colet (absents). D’aquí neix aquest segon document –també inèdit– escrit de puny i lletra, signat i rubricat.per en Jaime Cuscó i di- positat a l’AHM.

“Documento nº 5. Jaime Cuscó Codina industrial panadero vecino de San Justo Desvern, Declara que con referencia a unas hojas im- presas que se repartieron en este pueblo contra el declarante ha veni- do en conocimiento que el hoy detenido Miguel Casanovas no tuvo parte activa en su redaccion ni reparto, pues fueron redactadas por los hermanos José y Magin Colet y de un tal José Milá y fueron re- partidas por el pueblo por un hijo de este último todos de dicho pue- blo y de ideas rojo-separatistas y para que conste a peticion de parte interesada firmo la presente declaración en San Justo Desvern a 5 de Diciembre de 1939. Año de la Victoria. Jaime Cuscó”.

(Amb el segell de “Panaderia de Sn. Justo”, amb tinta vermella.)

En Jaume Cuscó cedeix a les pressions i en “Miquelitos” surt de la presó. Per si no ni havia prou amb altres acusacions, els germans Co- let i en Milà, engreixen encara més la seva fitxa policial dels arxius dels vencedors. Fixem-nos amb el menyspreu en escriure: “.un tal José Milá”, com si no el conegués de res. Sembla mentida que fos tan cruel l’odi polític, com possiblement l’enveja professional, que en el context guerracivilista els separava. Ens hem preguntat: Quina contrapartida li oferiren a Jaume Cuscó perquè facilités la sortida d’en “Miqueli- tos”, a canvi d’acusar altres companys ja lluny del país i difícils de capturar?

L’Antonet Malaret a la Miscel·lània núm. XI del CES: “L’exili d’una família santjustenca”, pàgina 122, relata: “Tenen noticies de l’intent d’ocu- pació de la casa i forn del carrer de Bonavista núm. 90, a la cantonada amb el carrer Freixes, accidentalment desocupada per la marxa de la fa- mília Milà cap a l’exili francès, per instal·lar-hi el forn de Jaume Mas- clans, situat a la Carretera Reial, que havia quedat destruït pel bombar- deig dels avions italians durant la guerra civil. Per evitar-ho, provisio- nalment s’hi allotja un familiar, Ramon Farrés, i acorden retornar a Catalunya el 26 d’abril de 1939, el fill, Joan Milà, el company Pere Montagut i el mosso Josep “Pep” Mitjans, per tal de fer-se càrrec de la botiga i del funcionament de l’establiment. Posteriorment, uns mesos més tard, també ho faran les dones exiliades, que es trobaven en un po- ble prop de Bordeus (Occitània). Retornen a Sant Just, tot i que reben freqüents visites dels afiliats a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que sotmeten Joan Milà i Ripoll a constants interrogatoris per a saber on para el seu pare.

En Josep Milà i Mitjans deixà constància escrita en nombroses lli- bretes de tota la seva vida a l’exili, on sovint apareixen els noms dels germans Colet; de manera especial en Josep, Joan i Cisco. Llibretes que de manera pacient i molt efectiva ha traslladat a format digital el seu nét Al- fred Milà i Nuell, heretades del seu pare Joan, en un relat inèdit titulat “Argelès” i que, més d’hora que tard, mereix ser publicat pel seu alt i va- luós contingut històric; on no hi falten poemes, alguns dels quals ja reci- tats davant de “Cal Forner Nou”, l’any 2003 durant la “Passejada poèti- ca” que el CES convoca cada mes de desembre. A les llibretes esmenta- des, la fina i pacient cal·ligrafia d’en Milà, deixa constància de la preocupació que sent no fos el cas que algú s’aprofités del nou ordre im- perant per expropiar la botiga de Bonavista, 90. Segons el testimoni oral transmès de l’avi al fill i d’aquest al nét, fou l’oncle Ramon Milà i Mit- jans (fill de Sant Just però resident a Puigcerdà on li aconsellaren viure per patir problemes pulmonars) qui va moure els fils per evitar que la instal·lació industrial i l’habitatge dels Milà-Ripoll caigués en mans de tercers. D’ací el fet d’anar a França per convèncer a la Joaquima Ripoll de Milà, i les filles: Concepció i Núria, per tal que tornessin a la llar que els era pròpia. No sense risc de represàlies, evidentment, per bé que com pogueren comprovar en tornar a Sant Just aquell 1 gener de 1940, d’im- mediat el poble respongué de manera positiva, trencant-se la pretensió de tercers de fer-se amb el negoci i el patrimoni. El forn dels Milà fou fundat l’any 1904 per Joan Milà i Petit i li’n deien “Cal Forner Nou”, perquè al poble a començament del segle XX ja funcionaven els d’en Cuscó i Masclans a la Carretera Reial; i el d’en Navarra (Cal Ferriol) al Raval de la Creu. “Cal Forner Nou” tancà portes l’any 1992 i ara hi ha una coneguda cadena de supermercats.

Senyor: “A Saint Cyprien mengem sorra”

Queda demostrat que com més enllà de la feina policial, de l’ideari po- lític i d’un exili compartit, en Josep Milà i en Magí Colet i els seus germans integraren un nexe comú per intentar salvar la pàtria i, més endavant, formar part ja des de l’interior de les estructures clandesti- nes, de manera molt remarcable en Magí a Sabadell des de la postgue- rra al tardofranquisme. Abans de tot plegat, però, el policia núm. 582

ja tingué una primera acció a la capital vallesana. Arran dels assassi- nats incontrolats (més de 130 persones al partit judicial sabadellenc, inclòs el cementiri clandestí de Cerdanyola), la Generalitat de Cata- lunya va fer obrir nombrosos sumaris i perseguí els autors. El 1937 va trametre forces d’assalt a Sabadell per tal que procedissin a la deten- ció de Sadurní Nicolás Antolino, conegut per “Lino” la fama del botxí incontrolat del qual, havia arribat a la Generalitat. Un fet curiós és que entre els efectius governamentals hi era Magí Colet, que a la pos- tguerra trobarem en les lluites sabadellenques contra el franquisme. Malgrat el setge i la persecució, “Lino” pogué fer-se escàpol saltant per les eixides del veïnat. Segons l’evidència verbal del mateix Magí a l’historiador Andreu Castells i Peig (setembre 1972): “El tal Lino va anar a refugiar-se a Santomera, on va procedir al contrari de la seva conducta d’aquí. Es diu que va salvar un bisbe. Al final de la guerra amb maletes carregades de valors va ser fet presoner pels italians del Duce al port d’Alacant”.

De les accions policials poca cosa més ha transcendit si hom te pre- sent que en Magí durant molt temps formà part de l’escorta personal de Carles Pi i Sunyer, alcalde de Barcelona, primer i aquell 1939 Conseller de Cultura de la Generalitat. Gràcies a l’aportació d’en Robert Surroca i Tallaferro, conegut historiador i patriota integrant del FNC, hem po- gut obtenir còpia d’unes quantes de les cartes que en Colet i d’altres companys d’exili, tots ells policies, enviaren a París al polític també exi- liat, des del camp de Saint Cyprien i més tard des del poble de Pézenas, missives guardades a l’Arxiu Pi i Sunyer i que considerem importants per configurar la vitalitat humana del nostre personatge, malgrat l’ex- tensió d’unes ratlles redactades amb la natural angoixa, plenes però de sentiment, agraïment i patriotisme, com també de fidelitat a un perso- natge d’alta volada política que de sempre havia tractat els seus escortes i funcionaris amb exquisida elegància. Ara, però les circumstàncies eren adverses per tots plegats.

“Carta de Magí Colet i Juan Viñeglas a Carles Pi i Sunyer. Saint Cyprien, 4 de març de 1939. Honorable Sr: Ens trobem en aquest camp des de dos dies després d’haver passat la frontera, junts amb les honorables persones del nostre Govern. Vàrem ésser internats dos dies en una quadra de Perpinyà i després en aquest Camp, on ja fa quasi un mes que hi mengem sorra. Hem escrit diverses lletres al Sr. Frontera a Perpinyà, donant-li compte de la nostra situació, i després, notificant-li que els amics Àngel Plana, Manuel Ayuso, Joan Ynglès i Joan Petit havien marxat al campament on hi ha els partidaris de Franco i ens havien deixat sols a En Joan i a mi. Rebé- rem, fa uns dies, noves del Sr. Frontera, que ens deia que tenia cura de nosaltres i que laborava per la nostra llibertat, però que s’hi tro- baven moltes dificultats. Estem convençuts dels esforços que realit- za aquest estimat senyor per tal d’alliberar-nos, però hi ha un cas: als primers dies que estàvem detinguts, varen poder alliberar a Manuel Pueyo, i ara fa dos dies que varen alliberar a un germà del senyor Girós que es trobava al mateix departament que nosaltres. La veri- tat, admirat senyor, és que tant el Joan com jo, veiem un tracte des- igual envers nosaltres d’una diferència tal, que rebel·la la nostra consciència. Ja us hem dit abans que tenim la fe absoluta amb el Sr. Frontera i creiem sincerament amb la seva noble tasca, però també tenim el nostre criteri al pensar que no hem sigut tractats tots per un igual. Creiem que hi ha suggerències alienes que entorpeixen la nos- tra llibertat. Si ells es trobessin en la nostra situació, com canviarien els papers !!. Dels companys i amic Borrull i germans Muntañola, des del dia que passàrem a França que no en sabem res. Y per aca- bar, perdoneu, senyor, la nostra intromissió. Molta salut us desit- gem. Rebeu l’adhesió fervent d’aquests dos servidors vostres, que us admiren. Magí Colet, Joan Viñeglas. La nostra adreça: Camp de Concentration de Saint Cyprien (P.O.) Campament nº 16 4t.Bllo. de Transports”

Carta respectuosa.redactada com un dels clàssics oficis administra- tius propis de l’època. Els personatges que s’esmenten eren alts funcio- naris que actuaven de nexe d’unió amb els fidels policies ara, com ells, refugiats a un camp de concentració. Pi i Sunyer els contesta el 12 de març, i el 18 següent en Magí,ara sol, sense cap altre company com a so- tasignant, respon amb els termes següents:

“Saint Cyprien, 18 de març de 1939. Hem rebut la seva atenta i es- perada lletra, que ens ha omplert de joia. En Joan (Viñeglas) i jo es- tem molt contents i orgullosos d’haver rebut noves seves del nostre admirat senyor. No hem dubtat ni un instant en la bona voluntat de vostè i el seu interès per a treure’ns d’aquests maleïts camps, com tampoc del Sr. Frontera. Els hi restem sincerament agraïts. Y ara li relatarem un cas pintoresc si vol vostè, però que ens ha resultat odiosament indignant: fa tres dies i per una rara casualitat, vàrem veure els noms de l’Àngel, de l’Ayuso, del Joan i el meu en una llis- ta exposada en una petita barraca on hi ha un Delegat d’ Euzkadi. Aquesta llista tot de noms bascos. En Joan i jo ens hi presentàrem i ens digueren que el dia 17, a les nou del matí estiguessin disposats a sortir. En mostrar-los’hi la documentació, veieren que érem cata- lans i això els estranyà. Avui, 18, per no haver vingut ahir a cercar- nos, vingué el Sr. Irujo, germà de l’ex-Ministre. Ràpidament parlà amb el Delegat euzkar del camp i passà llista dels senyors que sor- tien. A l’ésser a nosaltres, digué simplement: “Ah, Vds. No podrán salir del campo. Yo hablaré con el Sr. Pi i Sunyer”..No hem acabat d’entendre al citat Sr. Irujo, i al demanar-li que ens expliqués què havia passat, ens digué que ens esperéssim uns dies i que ja ho arreglaria. Nosal- tres comprenguérem que la nostra sortida del camp era obra de vos- tè i del Sr. Frontera però que al negar-nos-la, existint l’ordre de la nostra sortida, ha sigut per unes protestes per incluir-nos a nosal- tres a les llistes.”

Aquesta segona missiva deixa ben clar la fraternal relació entre els governs de Catalunya i d’Euskadi a l’hora de donar socors als seus fun- cionaris amb que comparteixen exili. Sembla ser que hi ha un intent d’en Colet i companyia de “colar-se” o avançar-se, potser seria més co- rrecte, entre els sol·licitants de trasllat.Els bascos deixen ben clar que primer els seus i que cal esperar una posterior possible sortida per figu- rar en el llistat. Com tot seguit comprovarem, Pi i Sunyer actuà favora- blement davant el col·lectiu governamental basc fins assolir la sortida de Saint Cyprien dels seus guardaespatlles.

La tercera carta porta moltes més remitents:

“Carta de Josep Muntanyola, Juan Viñeglas, Enric Martínez, Magí Co- let, Enric Martín, A. Muntanyola . Pézenas, 2 de maig de 1939. Benvol- gut Senyor. Li desitgem que estigui en bona salut junt amb la de la famí- lia com la nostra és bona per ara. Fins el dia 30 d’Abril no ens han tret del Camp de Concentració i fins aquest dia no hem percebut cap socors, el dia 30 vingué en Roc Boronat i se’ns emportà a Perpignan on ens varen afanar uns pantalons, unes espardenyes, una samarreta i un jersei, i a més 100 francs, però d’aquests 100 francs, ens feren pagar el viatge de Perpiñan a Beziers que ja ens va costar 30, i de Beziers a Pézenas també el vàrem pagar nosaltres, així és que de 100 francs ens quedaren uns 40, ara li pregunto jo ¿què podem fer amb aquesta quantitat?. Tenint en compte que allà on estem és un refugi basc i que tots ells són distingits puix són homes intel·lectuals, magistrats etc., i que tots conten amb uns estocs de roba de 1ª i que nosaltres tenim d’anar sempre amb les espar- denyes i tampoc ens podem canviar la roba per falta de mudes ¿està bé això Dn. Carles, que nosaltres ens trobem així i en quant a Perpinyà hi ha xicots que quasi ningú els coneix i que per el sol fet d’omplir unes fit- xes cobrin 20 o 30 francs al dia i puguin anar vestits com a persones i no com nosaltres que anem fets uns perduts ?. Aquí en aquest poble el ves- tit està relativament barat i si nosaltres poguéssim comprar uns panta- lons i una americana que ja ho venen fet ens podríem presentar com a persones, i de calçat encara que fossin unes sabates d’aquelles de garatge ja en tindríem prou per anar fent, doncs la desgràcia nostre fou perdre tot l’equipatge. Això Dn. Carles, més que una demanda és casi una súpli- ca, puix mentre no hem tingut necessitat d’uns quants francs no l’hem molestat per res, perquè per estar tirats a la sorra no ho crèiem conve- nient. Ens sabria molt de greu que ho prengués com una ofensa puix de vostè no tenim res que dir-ne puix n’estem més que agraïts, però si que els que en tenen cura ho tenen molt descuidat. Donant-li les gràcies per endavant, resten de vostè atents, quins estan disposats a tornar lluitar per la causa. Josep Muntanyola, Juan Viñeglas, Enric Martínez, Magí Co- let, Enric Martínez, (repetit a l’original), A. Muntanyola, B. Climent. Nota: Com pot veure Dn. Carles, nosaltres som 7 i entre ells hi ha el Co- mandant habilitat de les forces d’Assalt de Catalunya que també està ti- rat com nosaltres. Dit Comandant s’anomena Enric Martínez” .

Diuen que estan disposats a tornar a lluitar per la causa, malgrat la certesa d’una derrota que entre alguns cercles encara no era admesa. Es troben al poble de.Pézenas en un refugi basc, per tan en Magí Colet ha sortit del camp de concentració on hi ha romàs tres mesos; tres inacaba- bles mesos de l’hivern del 1939. ( Nota de l’autor: L’esmentat Roc Boro- nat i Font, Barcelona 1897-Mèxic 1965, fou regidor per ERC a l’Ajun- tament de Barcelona. Creà el Cupó dels Cecs a partir del Sindicat de Cecs de Catalunya, per tal de donar-los un salari mitjançant la venda i el sorteig diari. Iniciativa que el franquisme feu seva sense esmentar-ne els orígens. No ha estat fins la recuperació de la democràcia, que la ONCE hagi reconegut la figura del seu creador: Roc Boronat, fent diversos ho- menatges i perpetuant la memòria d’aquell insigne home d’idees socials avançades, donant-li el seu nom als premis literaris en català que cada any convoca la renovada ONCE. Els anys 90 l’ajuntament de Barcelona ha retolat un carrer amb el seu nom prop la Plaça de les Glòries Catala- nes, a l’anomenat Districte 22@ )

Sojorn a França: cabell llarg com húngars

De l’arxiu Pi i Sunyer hem pogut obtenir dues cartes col·lectives més, la quarta i la cinquena. Són temps difícils i els polítics i funcionaris d’alt ni- vell també passen les penúries de l’exili, per bé que no es troben en camps de concentració. Els fidels policies, ara establerts a la “residència” (dels bascos?) insisteixen sobre la manca de tota mena d’auxilis; com ara un barber que els pugui tallar el cabell, o de quatre quartos per comprar el més vital. La lletra que reproduïm d’aquest “sojorn” a França està data- da al poble de Pézenas, el 3 de juny de 1939. La signen, per aquest ordre

: Magí Colet, Josep Muntanyola, A. Muntanyola i Juan Viñeglas :

“Admirat senyor : amb tots els respectes ens dirigim a vostè, desit- jant-li una excel·lent salut, i acusar-li rebut de la seva atenta lletra datada el 12 del passat mes; a l’ ensems que li notificarem algunes co- ses que ens han passat. En primer lloc, ahir dia 2 –després d’haver passat cinc setmanes sense el més elemental per a circular decentment, sense posseir la misèria de dos francs per anar a la barberia i altres calamitats– en Joan Viñeglas i Josep Muntanyola, en dues bi- cicletes que una bona família d’ací ens va proporcionar, es varen traslladar a Perpinyà per tal de comprovar si allí hi vivia el Sr. R. Frontera, puix de diverses lletres a ell dirigides cap contesta havíem rebut. Allí els nostres amics es varen poguer entrevistar amb l’es- mentat senyor, al qual varen exposar les nostres calamitats i misè- ries. Puix ha de saber, senyor, que des del nostre sojorn a França, no hem percebut més que els 100 francs que ens varen donar per despe- ses del nostre trasllat, els quals se n’anaren tots per tal efecte. El sen- yor Frontera va dir als amics, que ell no tenia res per ajudar-nos, i aleshores els hi donà la vostra lletra, i els hi va dir si ells no hi ha- guessin anat, aquella lletra no l’ haurien vist fins que ens hagués po- gut remetre els cabals que vostè menciona. També els hi digué que de moment no podia fer res per a nosaltres, ni en material ni en roba, que esperava per una part que el Sr. Sbert li lliurés la quantitat que vostè ha destinat per a nosaltres d’un moment a l’altre, i per altra part, que també esperava unes caixes de roba, del qual nosaltres en participaríem. De moment, don Carles, ens tornem a trobar a Péze- nas, amb idèntiques condicions que abans, amb el cabell llarg com els húngars i amb una roba que cap mendicant els enveja. Cregui, es- timat senyor, que no és per el nostre desig de voler-lo molestar al res- senyar-li tot això. Nosaltres amb vostè, només li podem que agrair tot el que ha fet per nosaltres, i sempre, eternament, tindrà en nosal- tres fidels servidors, però perdoni’ns si ens mou una altra cosa en- vers unes persones que no s’han portat amb nosaltres degudament ni en pla d’igualtat, això considerant que els Srs. Ayuso (dos germans), Rogeli i altres estan a cos de rei a Perpinyà, alguns després d’haver- se passat al camp franquista. Sincerament, després d’haver pensat molt durant els tres mesos de camp i el mes que estem aquí, hem con- clós que el Sr. Frontera no s’ha portat correctament amb nosaltres, i si mai el destí ens pot ajuntar, li explicarem quelcom que ens ajuda a mantenir els nostres pèssims pensaments. Nosaltres ens fem càrrec que vostè particularment no pot solucionar aquests problemes, que molts li deuen haver sorgit durant aquest temps que estem a França,però sabem que si estem al lloc que estem, solament ho devem a vos- tè, i que inclús s’ha molestat distribuint una quantitat, que malaura- dament.no ha arribat a les nostres mans. Tot això fa que la nostra es- tima i respecte envers vostè sigui més gran. Després d’aquesta llarga exposició, no ens resta només que demanar-li perdó per haver-lo molestat, i cregui , senyor, que si no existís una gran necessitat, mai no hauríem fet una cosa semblant. Disposi sempre d’aquests servi- dors que estan esperant el moment de poder-li constatar llur agraï- ment. Magí Colet, Josep Muntanyola, A. Muntanyola, B.J. Viñe- glas. 19, rue Victor Hugo, Pézenas (Hérault).”

Com a les cartes anteriors, també aquí trobem una polidesa exquisida de tracte amb el cap al qual serviren. S’exalten a l’hora de criticar als co- mandaments o funcionaris interposats que sembla que viuen a Perpinyà sense estar-se de res. A cos de rei, diguem-ne. La qual cosa ens demostra que no tothom “sojornà” a la sorra d’Argelès, Agde o Saint Cyprien. Que hi hagué espavilats amb la butxaca plena que inicien una segona vida sense tant de patriotisme ni tanta fidelitat. O com es diu a la carta: “s’han passat al camp franquista”.

La invasió nazi de Txecoslovàquia i Polònia, engegava el mes de se- tembre de 1939 la Segona Guerra Mundial. La crisi política francesa provocaria la pèrdua del poder del Front Popular i la invasió hitleriana subsegüent dividiria el país veí entre la França ocupada i la França lliu- re, per bé que en la pràctica tot era, si fa o no fa, el mateix. D’aquí rau el fet de la fugida cap a l’exili de.Mèxic, i Sud-Amèrica en general, d’una majoria dels dirigents polítics, militars i intel·lectuals republicans espan- yols i catalans. En el cas de Carles Pi i Sunyer, primer a París i després a Londres, del 1940, fins el 1952 en que s’establí a Caracas (Veneçuela) fins la seva mort el 1971. De la seva dilatada vida política com a membre d ’ERC des del 1932, destaquem: Conseller de Finances de la Generali- tat, 1932; Ministre de Treball en el govern de Martínez Barrio; Alcalde de Barcelona, 1934, dona suport als fets del 6 d’octubre de 1934, empre- sonat i desposseït del càrrec al qual torna el febrer de 1936; Conseller de Cultura, 1937. Presidí el Consell Nacional de Catalunya, 1941-1945. Era enginyer, economista, polític i poeta. Mestre en Gai Saber el 1963, després de participar en nombrosos Jocs Florals de l’ exili. Autor de molts llibres d’economia molt avançats per l’època. Era un dels polítics més respectat i de més prestigi.

Gràcies a la col·laboració d’en Robert Surroca i Tallaferro, ens ha es- tat possible conèixer el contingut d’una sisena carta, que és una minsa part dels Quaderns d’Arxiu Pi i Sunyer número 3: “Des dels camps. Contes de refugiats i internats al migdia francès l ‘any 1939“. Aquesta carta és molt possible que sigui la darrera que escriviren el grup d’exi- liats abans no es dispersessin.per altres indrets de França a la recerca de treball en obtenir un mínim de papers per residir legalment. Uns mesos més tard, com a màxim a principis de 1941, una majoria s’enrolaria a la resistència francesa o bé foren forçats pels invasors a integrar-se a la mà d’obra immigrant (MOI).

“Carta de Magí Colet, Juan Viñeglas, A. Muntanyola i Josep Muntan- yola a Carles Pi i Sunyer. Pézenas, 30 d’octubre de 1939. Molt Sr. Nos- tre: Al seu degut temps vàrem rebre la seva esperada lletra, dintre la qual els doscents francs. Restem molt agraïts, Don Carles, pels treballs que vostè ve realitzant pel nostre ben estar, i per l’apoi material que ens aporta. Ara bé, nosaltres hem acomplert el que ens diu a la lletra, o si- gui pregar al nostre Director que escrivís a París, on segurament l’in- formarien de la nostra momentània continuació a la Residència, però ell ens ha contestat que no era missió seva, i que l’única cosa que ell pot fer és esperar fins el dia 15 de setembre, i si no ha rebut cap indicació de París, haurem d’abandonar el Refugi. Per altre part, s’ha rebut una lletra del Sr. Sbert, en la que anuncia als Srs. Martínez –pare i fill–, Lladó i Figueras, Guitart i Carles Enric –l’electricista de Cultura– el seu trasllat a Montpellier, i afegint que els altres restants, nosaltres, cer- caven un lloc per a instal·lar-nos. Nosaltres confiem cegament en vostè i per tant, no li volem suggerir res més. El que vostè decideixi, allò serà rebut amb joia per tots quatre. Saludi respectuosament la seva digníssi- ma família de la nostra part i rebi l’acatament humil dels seus servidors de sempre: Magí Colet, Juan Viñeglas, A. Muntanyola i Josep Mun- tanyola”. ( Nota de l’autor : La carta és datada a l’octubre, potser s’han confós i volien dir novembre i no setembre.)

A Sant Just Desvern hi resideix actualment (2006) la Maria Teresa Pi-Sunyer, néta del doctor August Pi Sunyer, germà de l’economista i polític, alcalde de Barcelona, en Carles Pi Sunyer. En un article publi- cat a “La Vall de Verç” (núm. 276, de 15 juliol/15 setembre del 2004) a la seva secció: “Qualitat de vida”, escriu que 35 persones de la família s’hagueren d’exiliar: ”De fet Veneçuela ha estat el país d’acollida dels meus fa- miliars i el meu país de naixença(…)No ha quedat ningú de nosaltres a Veneçue- la, o vam marxar o van morir. Alguns d’ells no van voler tornar mentre manés Franco. I no ho van fer mai més. El meu avi.va morir pensant que navegava cap a Roses, el seu poble estimat(…) Com anècdota local, dir que el meu avi August va formar part de l’equip de tres metges que dirigia el sanatori del carrer Bonavista, abans de la guerra”

A Séte escoltant la BBC

Quan l’ocupació de França, Magí Colet és enviat pels alemanys a Séte, fent-lo treballar del seu ofici de torner, a través del MOI (Main d’Oeuvre Immigré). Tenim constància del seu pas per aquesta població gràcies a una fotografia on el veiem integrat al Club de Futbol Camargue, esport que a ben segur no havia tingut ocasió de practicar des d’abans de la guerra a Sant Just Desvern. Segons la referència verbal del mateix Magí Colet als historiadors Andreu Castells i Robert Surroca, la seva in- corporació a la Resistència Francesa es produí arran d’un fet del qual no en podien sortir ben lliurats d’haver-los descobert. El camí directe –que d’altre banda tard o d’hora haurien emprés– no era altre que fer-se escà- pols a la recerca dels grups de resistència. La cosa va anar així: “Un ves- pre en que en Colet es trobava en una reunió d’exiliats catalans, escol- tant la BBC en un semisòtan que tenia una finestra que donava al carrer, va passar un oficial alemany que sentint els comentaris en una llengua per a ell estranya, pica la porta i entra pistola en mà. Un dels assistents va donar-li un cop desarmant-lo i, entre tots el van lligar i “empaquetar” deixant-lo a la via del tren. Després d’aquest fet, en Magí s’incorpora a la Resistència. S’enrola, a la Correze, al grup 423 amb base a Bort-les- Orgues, als límits del Limousin amb l’Auvergne, participant en un munt

d’accions contra els nazis. Dirigia el grup el capità gallec Barreiros, d’Iz- quierda Republicana, sol-disant del PCE, amb la base abans citada i als peus de la Dordogne”.

Magí Colet explicava de manera directe un dels fets més remarcables en els quals va participar: “El 6 de juny de 1944 a l’aixecament de tot França contra el poder nazi, el meu grup va rebre l’ordre d’alliberar el poblet d’Egletons. Els combats duraren dies, perquè els nazis estaven fortificats en un convent. El 3 d’agost una companyia del Regiment du Sureté va arribar per tal de reforçar-nos en l’atac dels dies 14, 15 i 16, al front Egletons-Brive-Tulle-Ussel. Els alemanys empraren artilleria, morters i aviació. Fins el dia 18, amb l’ajuda d’una columna blindada procedent de Clermont Ferrand, no els poguérem derrotar. Quan es rendiren avançaren vers nosaltres amb les mans al cap, per rendir-se al capità Barreiros. De sobte, els dos alemanys que anaven davant de la co- lumna tombant-se bruscament vers els seus camarades els metrallaren i els mataren quasi a tots. Després cridaren: “Achtung ¡ Achtung¡ Wir sind sozialist, nicht schuss sie ¡“. És a dir: “Atenció ¡ Nosaltres som socialistes. No dispareu”. Per aquesta acció el grup 423 va rebre la Medalla Col·lectiva de la Resistència.. Després d’Egletons es dirigiren a alliberar Tulle i Brive-la-Gallarde. Combatérem per Agen, el Canal du Midi, després per Condem. Descansarem a Mirande”.

En Magí Colet i altres resistents

Accions amb el maquis a Catalunya

El victoriós grup 423 va quedar-se uns dies a Mirande, per tal de reorga- nitzar-se. És aquí on se’ls va comunicar que es dirigirien a la Conquesta d’Espanya. També s’informà d’aquesta operació a altres grups que anaren confluint vers la frontera pirinenca uns 4.000 homes, que formaren l’A- grupation de Guerrilleros, equipats amb armes capturades de la Wehr- macht. L’objectiu era penetrar a Espanya per tal instal·lar-hi un govern d’Unión Nacional que fos reconegut per les potències aliades i forcés la seva intervenció contra Franco, ja que en aquells moments creien que la victòria aliada era qüestió de dies o setmanes. El grup 423, junt amb altres unitats, va ser dirigit vers Tarbes, on tingué lloc una gran desfilada.

Desfilada del Grup 423 a Tarbes

Es tractava de franquejar el Pirineu pel port de Gavarnie i dirigir-se a Boltaña, però el port a 2.255 metres, era cobert de neu i els guies indi- caren que el pas no era prudent. La invasió important tindria lloc per la Vall d’Aran el setembre de 1944. Tal i com ho relatava de manera pun- tual i precisa en Magí Colet:

“Amb camions entràrem pel Pont del Rei. No hi havia ningú. Passà- rem pels primers pobles: Canejan, Bausén, Arribàrem a Lés, sense disparar ni un tret. Ja ens trobàvem a cinc quilòmetres i mig frontera endins. El nostre agrupament es componia d’uns 2.000 homes, de di- verses procedències polítiques, molts comunistes, però també gent de la CNT i del FNC, alguns voluntaris de les Brigades Internacionals, francesos, alemanys (amb aquests els dos d’Egletons). El cap d’a- questa incursió va ser el general Evaristo Luis (Luis Fernández), basc, sergent del 1936, organitzador dels FTP, que aconseguí el grau de general, la Creu de Cavaller de la Legió d’Honor, la Creu de Gue- rra amb Palma, la Medalla de la Resistència, i una creu de guerra txe- coslovaca. Luis Fernández parlava correctament el català i la seva fa- mília tenia un hotel a Bossost, del qual, després del fracàs d’aquesta incursió, hagué de marxar. Tots seguit els combatents foren dirigits contra Bossost, que prengueren a base d’una maniobra envoltant. L’endemà a punta de dia tothom es trobava al seu lloc. Jo amb la me- tralleta als dits, m’havia apostat a les banquetes protectores de la ca- rretera, sota mateix de la caserna de carrabiners. Aleshores, en la quietud del matí vegerem un cotxe militar, amb la bandera monàrqui- ca que venia ràpidament de Viella. Era, aleshores no ho sabérem, el del general Moscardó. El cotxe va arribar a entrar a Bossost, però, de sobte, al centre de la població, va donar mitja volta.i tornà endarrera. L’instint degué indicar al general el perill imminent. Aleshores nosal- tres ens les emprenguérem a trets contra l’automòbil, amb tan poc traça que va poder fugir il·lès. Ni un tret no aconseguí ni tocar un pneumàtic. Els carrabiners de Bossost no ens feren resistència. Es rendiren incondicionalment. Els prenguérem les armes, i els indicà- rem que seria millor que es vestissin de paisà i que no fessin cap acció en contra, així no els passaria res”. (Recollit per conversa verbal d’en Colet amb Castells i reproduït a “L’Informe de l’Oposició”, 1972. Episodi també explicat per revelació verbal d’en Ramon Fontanals, de “Cal Rodes”, a Jordi Amigó i Barbeta, director de l’AHM de Sant Just Desvern, 1992).

Aquesta primera part de la invasió havia estat un èxit. Aquells dos mil homes que integraven aquest grup del maquis estaven convençuts que en saber-se l’acció que duien a terme, els grups de l’interior, en espe- cial a Barcelona i Madrid intentarien paralitzar el país mitjançant va- gues salvatges i sortint al carrer per recolzar l’acció provenint de l’exte- rior. A Bossost hi estigueren tres o quatre dies. Després es dirigiren cap a les Bordes i Aubert on va quedar instal·lat l’Estat Major. Tot havia anat molt bé, sense cap enfrontament amb una força organitzada. Un cop ben establerts, es preparar l’ assalt a Viella, també per maniobra en- cerclant:

“Un grup va dirigir-se sobre Cassau amb la missió de dinamitar l’en- trada del túnel, per impossibilitar la rebuda de proveïments, cosa que va mig fracassar, i un altre al NE de Viella, molt a la vora, protegit poc més amunt per xicots del FNC que s’apostaren a l’entrada d’un bosc. En aquestes posicions s’hi aguantaren dos dies i dues nits, sen- se rebre subministrament. Hi feia molt fred i hi havia neu. El tercer dia la Guàrdia Civil i els legionaris començaren a sortir de Viella. Quan foren prop de les posicions esmentades els reberen amb foc de morter, metralladores i metralletes. Hi hagué una carnisseria espan- tosa entre els rengles de la Guàrdia Civil i dels legionaris. Aleshores el paisatge va cobrir-se de boira. Això va ser aprofitat per l’enemic que va destacar una patrulla més amunt del maquis, i els agafà per l’esquena. Eren dotze catalans; foren afusellats sobre el terreny. A més, prompte l’artilleria des de Viella va atacar les posicions. També entraren en acció els morters. Hi hagué una desbandada de les clàssi- ques que es donaven a la guerra del 1936-1939. A la nit els darrers combatents passàrem per Aubert. Ja no hi havia ni l’Estat Major ni ningú responsable, només un escamot de maquis amb metralletes, ben lluents i satisfets, que ens volien obligar a tornar endarrera, sen- se aconseguir-ho.”

Sobre la direcció d’aquesta operació pel comunista López Tovar, Colet ho nega en rodó i reitera que fou el citat Luis Fernández. Des- prés d’aquell fracàs, el maquis es va dispersar en petits grups que du- rant uns quants anys actuaren de manera aïllada fins la supressió físi- ca. On va anar parar en Colet després de la batussa no està gaire clar, segurament a algun poblet prop Perpinyà amb un dels germans. Sa- bem que s’incorpora a la secció del FNC de Perpinyà, on col·labora imprimint l’edició d’“Opinions”, portaveu d’aquesta organització a Ca- talunya Nord. Andreu Castells ha deixat escrits uns paràgrafs mínims sobre aquell període de 1944–1946: “Des de Perpinyà va travessar la frontera per Nadal de 1944: En una barraca de vinya de Sant Climent Sescebes, es trobà amb l’Antonet Franquesa. Va estar uns dies a Bar- celona i a Lleida amb documentació falsa. Després vingué a Sabadell, on Marcet el documentà. Formà part de totes les tasques i accions

clandestines.que s’organitzaren contra el règim franquista. Des de l’al- tra banda de la barrera va ser un dels homes de confiança dels alcaldes Marcet i Llonch. Es guanyava la vida impartint classes de gramàtica catalana i francesa. I com a petit consignatari de ferros i material elec- trònic en una botigueta que tenia al carrer de la Borriana, 34 conegu- da com la “barraca”, on hi passaren anarquistes, comunistes i etarres, ja que posseïa una solidaritat inesgotable per qualsevol comportament d’esquerra”.

És una explicació mínima, sumaria, diríem, que mereix.ser ampliada amb alguns fets puntuals que ens demostren la vàlua humana i patriòti- ca d’en Magí Colet en aquesta etapa llarga i intensa d’arrelament saba- dellenc.

Banys termals a Caldes

Integrat plenament a la ciutat, en Magí Colet tenia un bon estol d’amics, el primer d’entre els primers: Josep Tramunt i Bussom, barceloní, també afincat a la capital vallesana, ambdós s’esmerçaven a ajudar a qualsevol fracció política que els ho demanés, així col·laboraren amb les cotitzacions de solidaritat pro-presos i amb el PSUC del centre i de la perifèria. Tingueren una agafada el 25 de maig de 1946. Així ho explica Tramunt a l’historiador Andreu Castells: “Climent Balaguer Rovira a qui havíem delegat per portar un feix de fulls clandestins a Súria va ser detingut i va cantar. Així que a Sabadell detingueren a Francesc Vila Plana, advocat; Alexandre Hugas, venedor de llanes i Rafael Molins Marcet, fotògraf. L’alcalde Marcet, que era parent d’aquest, s’esmerçà a treure’l d’immediat de comissaria, i deixà els al- tres pel retorn d’un viatge que ja tenia programat. L’endemà, però, elements ultres feren agafar novament Molins i li donaren una pa- llissa que el desmanegaren. Marcet no va perdonar aquest fet i va obligar que expulsessin d’immediat el cap de policia Juan Francisco Risueño. El comissari aleshores era Pedro Fernández López de la Ca- lle, amb un mostatxo a l’alemanya, panxut; no va intervenir en aquests fets”.

Com podem comprovar la influència de l’alcalde Marcet depassava les funcions estrictes d’un alcalde com sovint la història s’ha encarregat de deixar-ne constància i com més endavant tindrem ocasió de veure. De les vagues dels anys 50s n’hem trobat una sèrie de documents on queda reflectida un mètode ben curiós de passar informació clandestina, així com d’alguns fets en els que hi participa Magí Colet amb els seus amics: Tramunt i Viladoms: “El mètode que tenien els sabadellencs del centre per rebre consignes i propaganda va fallar. Es tractava que una senyora entrada en anys, Inés Lazcano, periòdicament anava a prendre banys termals a Caldes de Montbui. Portava una maleta de doble fons. Aquesta maleta, en general, es dipositava a casa de Joan Ruiz i d’allà la propaganda o les consignes es repartien per tot Sabadell. Però la germa- na de Ruiz odiava els afers polítics i després de moltes amenaces que si tornava a veure la maleta ho denunciaria a la policia, ho va fer. Deien que Ruiz venia de la guerrilla a Espanya i del maquis francès i que era considerat un home segur. Amb Ruiz i Lazcano caigueren Josep Moix Devesa, nebot de l’alcalde republicà Moix; Pere Vilargunté, Josep No- guera, Francesc París, Manuel Alfonso, Antoni Ortiz, Pere Solà, Vicenç Cornel, i Antoni Colet, cosí germà de Magí Colet membre del FNC. A la resta de Catalunya caigueren més de noranta militants del PSUC. La policia política va sotmetre a tortura alguns detinguts. Un d’ells, Josep Moix; l’altre, Pere Solà, a qui cops al cap l’invalidaren i va haver d’inter- nar-se tres vegades a l’Hospital Psiquiàtric de Reus. Manuel Pac, afirmà que eren els resultats de les pallisses que li van propinar. Les penes foren de vint anys, però n’hi estaren quatre o cinc. Joan Ruiz va morir a la presó de Burgos, afectat de càncer. L’alcalde Marcet, agullonat pel grup sindicalista, amb Ferran Peralba, així com per Magí Colet, va intentar, endebades, reduir les penes, un dels motius públics que Marcet anava afegint a la seva llibreta negra. Marcet, amb la seva avioneta, pilotada per Josep Gorina, acompanyat de Magí Colet va anar diverses vegades al penal de Burgos, on els presos locals complien condemna, a visitar-los i portar-los, principalment per Nadal, els regals que els trametien els fa- miliars i amics. Hi hagueren diversos grups de l’exili que cotitzaven per alleujar-los les privacions, les cotitzacions que rebien per mitjà de Josep Martorell, que les feia passar com aportació seva”.

Venim a pelar el Marcet

Antoni Franquesa i Josep Lluís Facerias, membres del Moviment Lli- bertari, participaren en nombrosos actes de sabotatge i atracaments a Barcelona que a punt estigueren de costar-los la vida. Tornaren a Fran- ça no sense abans haver-se enfrontat a la guàrdia civil prop de la fron- tera amb dos membres del grup morts a trets i en Toni malferit i amb la cara desfigurada després de recuperar-se decidiren tornar a l’acció re- butjant la proposta del govern francès d’un passaport per Amèrica i lliurar-los un milió de francs, pels serveis prestats durant la resistència. Demanaren un temps per pensar-ho, ja que volien fer alguna cosa “so- nada” a Barcelona. Aconseguiren col·locar una càrrega explosiva en una de les tribunes més importants instal·lades per la desfilada militar del Dia de la Victoria. La bomba va ser descoberta quan ja havia co- mençat la desfilada. La policia la va retirar, però en traslladar-la esclatà dins el cotxe que la portava i produí ferits. El dia 8 d’abril, el grup col·locava una nova bomba a la Comissaria de Llotja, al carrer Ample, explosió que produí destrosses de consideració i sis ferits, alguns greus. Facerias era estretament vigilat i el dia 15 va transmetre una carta al Secretariado Intercontinental de Tolosa de Llenguadoc on denunciava el fet: “He contactado con diversos compañeros y en todos ellos existe el mismo criterio: el mal viene de Francia y en el seno de los comités existen confidentes”. El 17 d’abril intentaren un atracament als Ferro- carriles de Cataluña, però hi arribaren quan la caixa era totalment bui- da. Així, va arribar el dia 19 d’abril de 1950 que Franquesa i Facerias, acompanyats d’un altre membre del ML, es personaren a Sabadell amb bicicletes robades i es dirigiren a la “barraca” de Magí Colet, on deixa- ren les metralletes i els paquets: “De sobte –explica Magí– em digueren el motiu del viatge. “Venim a pelar el Marcet”, em va dir Franquesa, que va ser l’únic que va parlar. Vaig quedar astorat. “No, a tu no et complicarem –va assegurar-me Franquesa–. La teva missió només és fer-nos passar per davant de la casa de l’alcalde. Per altra part, també tenim una altra necessitat, va dir mig rient : Menjar-nos una paella d’arròs ¡”. L’arròs se’l menjaren a Cal Sacs. D’allà, ben tips, els vaig portar al Cafè Musical a prendre cafè i conyac. Aleshores va entrar a l’establiment Josep Tramunt el qual en

conèixer-los marxà tot seguit. Aleshores, vaig dir-los que el Marcet no el podien matar perquè era un home que havia fet deslliurar una pila de gent de la presó i a la seva fàbrica hi tenia treballadors que eren ele- ments sindicalistes significats i que, per tant, l’efecte seria contrapro- duent. El Toni hi va assentir, però tenia unes ordres concretes que ha- via de complir. “D’aquí una setmana tornarem i tu ens hauràs de designar una persona per substituir Marcet”. Aleshores els vaig acompanyar cap als afo- res, vers la carretera de Santa Perpètua, amb les bicicletes i les armes. Jo tenia una por fenomenal”.

Aquesta trobada potser ha estat un dels fets més significatius de la biografia d’en Magí Colet. Imaginem-nos per un instant el contingut de la conversa al restaurant Cal Sacs (nom popular com és conegut l’enca- ra existent Hotel-Restaurant Urpí, a l’Avinguda 11 de Novembre, lla- vors Avenida del Ejército Español); i com tot bevent de valent al Bar Musical (ja desaparegut, ara és una perfumeria, al cèntric Passeig de la Plaça Major), en Magí feu baixar els fums d’aquells dos anarquistes que a la desesperada i sense el suport de la majoria de forces antirègim –que tot cal dir-ho– volien provocar un magnicidi que de ben segur hagués provocat una reacció encara més brutal de les forces franquistes repres- sores. Franquesa i Faceries, continuaren amb un altre seguit d’atraca- ments. El propi Magí Colet ho relatava de manera concisa: “A Cerdan- yola entraren a robar a una pastisseria, abandonaren les bicicletes i ro- baren un cotxe. A la matinada pels afores de Terrassa, la guàrdia civil els va detectar, però aconseguiren burlar-la. Baixant vers Cerdanyola, amb la benemèrita vigilant, renunciaren el cotxe i s’endinsaren pel Riu Sec. Per allà també hi havia guàrdia civil, la qual encara que no els va veure, en sentir la fresa del bardissar, disparà a cegues entre la obscuritat. Una bala va tocar el front de l’Antonet i el va matar instantàniament, però els guàrdies no se n’assabentaren. Facerias va treure tots els papers que portava Franquesa i amb l’altre company, s’esmunyiren torrent avall. L’endemà el pastor Bertran, de Montcada, membre d’Estat Català, que també havia estat empresonat a la Model junt amb Franquesa i Tramunt va trobar el cadàver i en va donar part”.

Pocs dies després de la mort de Franquesa, la policia va detenir Magí Colet i el va tenir vuit dies incomunicat als soterranis de la comissaria de la Via Laietana. Tramunt va interessar-se, prop de Marcet per la llibertat d’en Magí, el qual va ser deixat anar tot seguit perquè el mo- tiu era que Magí Colet havia demanat passaport. De tornada a casa, Marcet va cridar Magí Colet i, ensenyant-li un mosquetó, li va dir: –“Si vénen ja em trobaran a punt”. Magí Colet va fer-se l’orni, però Marcet va continuar: –“Sí, home. Tu ho saps tot”. I Magí Colet va callar. No tenia de- fensa”.

Això ho explica Colet, i Marcet ho escriu fil per randa en el seu llibre de memòries: “En aquel periodo de incertidumbre vino a verme un hombre significado en el campo sindical, de ideología opuesta a la del Régimen. Me dijo que el día anterior había recibido la visita de tres jó- venes procedentes de la Escuela Terrorista de Toulouse, con la consig- na de eliminar al alcalde de Sabadell. Venían armados de metralletas procedentes de la Resistencia francesa. Mi amigo les convenció de que aplazaran para más adelante el cumplimiento de esta orden “( Marcet: “Mi ciudad y yo”).

Un altre testimoni, aquest verbal d’en Josep Tramunt, l’amic d’en Magi Colet, que li explicava a l’historiador Andreu Castells: “Franquesa després d’entrevistar-se amb Magí Colet em va venir a veure. Li vaig dir que atemptar contra Marcet era inoperant. Però ell venia per matar dues persones i em va forçar que digués dos noms, una persona de Saba- dell i una de Terrassa”. El testimoni no dona detalls de a quines persones va assenyalar i de ben segur que el mètode d’en Franquesa hauria estat contundent perquè en Tramunt s’avingués a “cantar”. En qualsevol cas mai no s’arribà a consumar l’acció per la qual havien estat enviats en Franquesa i Facerias, des de la seu del Moviment Llibertari de la CNT amb seu a Tolosa de Llenguadoc

Una acotació històrica més sobre el ML: Antonio Tellez en el seu lli- bre “La guerrilla urbana”. Ruedo Ibérico, París 1974, explica tota la llarga sèrie d’atemptats, on relata que Facerias, que va sobreviure a les accions de l’any 1950, tenia un refugi a Sabadell, a casa d’Emilio Tena Gorrito. Aquí s’hi va refugiar Luis Agustín Vicente, conegut per El Me- tralla, el qual fou detingut, junt amb l’estadant, el 27 d’agost de 1957. Tres dies després moria Facerias, cosit a trets per la policia, prop del ma- nicomi de Sant Andreu.

Negociador sindicalista

Una de les facetes poc conegudes d’en Magí Colet es la de negociador laboral, al marge dels sindicats verticals. Tenim el testimoni recollit per l’Andreu Castells qui cataloga l’acció d’en Colet enfrontat als anarquis- tes i aturant l’atemptat, com una sortida a la primera fila de l’escena po- lítica sabadellenca. Ens ho demostra un altre episodi degudament histo- riat de les darreries dels anys 50: “Davant la demanda d’augment de jor- nals del ram tèxtil, a l’única fàbrica en què es va fer vaga va ser a la de Marcet: Una tarda li tancaren el corrent dels telers. Marcet s’hi va diri- gir i des de dalt va preguntar què passava. Un li va dir tot cridant: “Bá- jate que te lo explicaremos”. Marcet es va posar fet una fúria. Poc després tota la fàbrica ja havia parat. El dia següent els treballadors trobaren la porta tancada i un rètol que indicava que l’endemà passessin per taquilla que allà anotarien els qui demanessin el reingrés, que ho realitzarien com a nous. No s’hi va presentar ningú. La fàbrica va estar parada qua- tre dies. Marcet no volia rebre ningú, principalment del sindicat. A ins- tàncies dels nous sindicalistes, va rebre a Magí Colet, el va citar al carrer d’Elionor de Montcada, dintre del seu cotxe. Estigueren parlant tres ho- res. “Si continueu amb el vostre programa –li deia Colet– tota l’aurèola de con- templar l’afer social amb justesa, la fotareu per terra. No us escau fer això. A més dels amotinats, hi teniu dones que necessiten la setmanada. El que heu de fer és demà obrir la porta i admetre tothom”. Marcet estava indignat, “A mi m’havia de passar això ¡, feia. Fins i tot va plorar. “Es que no em porto bé amb els tre- balladors ?. I aquell brètol que m’emplaçà”. Al final de la conversa va accep- tar que l’endemà obriria les portes, però que aquell de la frase no l’adme- tria. Al final també el va acceptar. I va obrir i va pagar els quatre dies perduts. “Però que no em vinguin –va dir comminant Colet– aquells del sindi- cat, ni el Navarro ni el Tomàs. Els fotria una patada als c…”.

Aquest arbitratge laboral de tres hores dins del cotxe d’en Marcet, ens demostra la categoria humana i del respecte de les parts que tenia en Magí Colet. Tot un referent aquells anys 50. Un èxit que l’avalava entre la classe treballadora, interposat entre la classe dirigent. Fou un triomf en tota regla, sens dubte. Cal no oblidar que l’empresa S.A. Marcet era aleshores possiblement la més moderna i avançada tecnològicament (més de 500 treballadors) i que el seu totpoderós propietari a més d’al- calde de la Ciutat, era president del Gremi de Fabricants Tèxtils de Sa- badell, que en diferents períodes ho compaginava com a president de la patronal llanera espanyola. Solia dir-se, i no era en va, que quan anava a veure en Franco no necessitava fer “antesala” i que era rebut d’imme- diat: “ Passava per sobre de les atribucions específiques de cada ministe- ri i, sobretot, passava sempre per sobre dels governadors, especialment el de Barcelona (Acedo Colunga), a qui considerava d’escassos vols in- tel·lectuals i a qui, despectivament, anomenava “La Mula”

L’enfrontament directe amb el Ministre de Comerç, el Ministre d’A- gricultura, per permetre la venda lliure de productes del camp als page- sos de la comarca a l’exterior del mercat municipal, en un intent d’aba- ratir el cost de la vida (La “Operación Marcet”, magnificada i lloada a tots els diaris d’Espanya) L’enfrontament amb el Ministre de Justícia, per una de les seves cartes habituals al diari “Sabadell” molt crítica amb els jutges, acabaren amb la vida política de Josep Maria Marcet el 29 d’abril de 1960, després de vint anys com a màxima autoritat local. A la sessió plenària municipal de comiat no hi podia faltar Magí Colet, tal com ho explicà a l’historiador Andreu Castells: “El saló de sessions era ple de públic, que se n’havia assabentat per la premsa barcelonina de la tarda. També hi havia un petit grup de sindicalistes que havia convocat Magí Colet, el qual havia rebut personalment una telefonada de Mar- cet. Quan aquest, en sortir, va passar pel costat de Magí Colet es va aturar i va dir al nou alcalde Antoni Llonch i Gambús: “Aquest és el de qui ja t’he parlat altres vegades. És de tota confiança. Amb ell i els seus companys mi- rem que no hi hagi gent a la presó, mirem de treure’ls-en”. Marcet va baixar l’escalinata. A la porta del carrer les darreres encaixades de mans. Va marxar tot sol cap a casa seva”. No cal dir que aquesta breu presentació en un moment tan emotiu, podem interpretar-la com: “Mira, Llonch, aquest és el cap-portaveu visible de l’oposició antifranquista amb el qual s’hi pot dialogar”.

Josep Maria Marcet i Coll va morir el 5 d’abril de 1963. el seu enterrament va ser una gran manifestació ciutadana, possiblement la major que s’havia vist des de molt de temps. No hi mancava la corona del Co- let i de la seva colla.

Fidelitat malgrat la crisi

Magí Colet i el seu inseparable Josep Tramunt, reeixiren a fer sumar a la manifestació clandestina de la Diada de.l’11 de setembre a altres forces polítiques. Així succeí a partir de l’any 1964. Es repartien fulls clandes- tins explicant als immigrants i nou vinguts el sentit de la festa nacional. Sembraren d’octavetes i col·locant pancartes any rera any, amb la impli- cació cada cop més compromesa i efectiva dels membres del PSUC que en especial els més joves anaven engruixint les forces d’oposició. En aquest període, però, el FNC va passar per una profunda crisi amb motiu de la creixent decantació vers posicions marxistes. Aquest debat intern va produir l’escissió del PSAN, el març de 1969, que definia com a objec- tius la creació d’un estat socialista català que englobés la totalitat dels Països Catalans i considerava sinònims “revolució social i alliberament nacio- nal”. Del llibre: “Joan Cornudella i Barberà (1904-1985) biografia políti- ca editada per Publicacions Abadia de Montserrat (PAM) núm. 314. Au- tor: Fermí Rubiralta i Cases, a la pàgina 249, es llegeix: “Al Consell Na- cional del FNC, origen de l’escissió que provocà la creació del PSAN. En Magí Colet va parlar en nom del sector històric pronunciant un breu par- lament en el qual les referències al sacrifici: “dels militants morts en camps de concentració i a les llargues estades a les presons, semblaven el preludi adient de les desagradables decisions que s’havien de prendre en una assemblea on ningú no pot evitar utilitzar la paraula crisi per a definir l’ambient que s’hi respira”.

En Magí Colet es mantingué fidel a la línia fundacional del FNC, portant a terme fins la seva mort un munt d’accions i actes reivindica- tius, com ara la mort de l’ex-alcalde de Sabadell, i ex-Ministre de Tre- ball, el republicà “trentista”, Josep Moix el 27 d’agost de 1973 a Praga. Amb motiu de tan luctuós fet es va publicar un full imprès explicant la seva vida i informant de la seva mort. Qui és en Josep Moix?. Efectiva- ment, tota una generació va.créixer sense conèixer, la història del país ni de la ciutat on vivia, mentre les entitats que podien fer-ho, foragitaven del seu sí les persones amb plantejaments massa avançats.Mentre Colet s’encarregà de posar l’anunci (a tall de necrologia) al “Diario de Saba- dell”, Tramunt es preocupava de l’edició del full esmentat, que fou re- partit a bastament.

Consell Nacional del FNC a Sant.Andreu de Llavaneres, hivern 1968-69. D’esquerra a dreta, davant: Jaume Martínez Vendrell, Josep Munté, Robert Surroca i Tallaferro, Joan Cornudella Barbera, Joan Culleré, Jordi Vila, Jordi Casas-Salat. Darrera: Magí Colet, Antoni Malaret, Jordi Cardona, Joan Cornudella Feixa, Baltasar Toll, Antoni Andreu Abelló, Joan Colominas. El Consell Nacional no estava al complert. (Foto: Iridi Casanovas, cedida per Robert Surroca)

Dissortadament una bona part de l’arxiu personal d’en Magí Colet es perdé de manera accidental. Malgrat la manca de dades, existeix la cer- tesa que fins la seva mort actuà des de l’experiència política i social ad- quirida en favor del restabliment de la democràcia i de les llibertats de Catalunya. La minva de la salut, els problemes amb la diabetis i les ope- racions del Dr. Arruga als ulls, li minvaren un xic l’activitat. Les noves generacions, una fornada emergent de polítics, agafava el relleu en un país i un paisatge social ben diferent de quan ell i tota la nissaga van co- mençar a lluitar per defensar l’ordre establert, per combatre el franquis- me i més tard amb accions que com les descrites donant fe del seu servei als ciutadans i les seves llibertats. Moltes més actituds i accions davant la vida local sabadellenca que no es poden relatar amb coherència per detalls dissortadament perduts. En una de les darreres fotografies de les quals disposem, el podem veure a la paradeta del FNC al Passeig de la

Plaça Major de Sabadell, captada el 1978 pocs mesos abans de morir. Com en totes les imatges dels darrers anys, porta el complement de les obligades ulleres fosques per obvies raons de problemes visuals.

Molts foren els amics que amb ell compartiren jornades de dolor i de joia; de clandestinitat i d’accions reivindicatives; de diàleg i de discussió política. N’hem seleccionat uns quants en el ben entès que són una mos- tra de la multitud que caldria enumerar.

D’esquerra a dreta : Magí Colet, Josep Tramunt i un desconegut, a la paredeta del FNC al Passeig de la Plaça Major de Sabadell.

Els amics: Josep Milà i Mitjans

Josep Milà i Mitjans (Sant Just Desvern 1900-1962) Coincidí amb el fundador de Nosaltres Sols: Daniel Cardona i Civit pel seu amor a la na- tura, l’excursionisme, el teatre i la poesia. S’implicà de valent en la for- mació dels joves de NS i en la defensa de la II República. Propietari de “Cal Forner Nou”, molt motivat pel servei a la pàtria, ingressà al Servei d’Ordre Públic-Cos de Policia de la Generalitat, placa núm. 29. Fou es- corta de l’alcalde de Barcelona Carles Pi i Sunyer, al qual amagà al pis de Bonavista, 90 durant quatre dies dels tràgics fets d’octubre de 1934. Marxa al primer exili fins el febrer de 1936 a Angers (França). “En els primers mesos de la guerra civil donà proves d’eficàcia i dots de coman- dament doncs en més d’una ocasió s’hagué d’enfrontar amb els incontro- lats procedents de Coll-Blanc que tractaven d’endur-se‘n veïns pel sol fet de tenir diners o bé ser catòlics” (La Vall de Verç. Sant Just ,desem- bre 1980). Milà i Colet compartien un ideal i una mateixa feina policial. El 1939 trobem en Magí Colet al camp de Saint Cyprien i en Josep Milà al d’Argelès. La sortida cap a l’exili –per en Milà, el segon exili– es fa en companyia.de membres d’ambdues famílies,

El dia 24 de gener de 1939, al migdia, un dia abans de l’ocupació del poble de Sant Just Desvern per les tropes franquistes, tota la família Milà, composta pel pare (Josep Milà), la seva mare (Mercè Mitjans), l’esposa (Joaquima Ripoll), els fills (Concepció, Joan i Núria), el mosso i també familiar Josep Mitjans i un amic del fill (Pere Montagut), abandona el seu domicili amb un camió que havien requisat, en el qual també s’encabí la família de Josep Colet, amb la dona i tres fills, i la del seu germà Magí, amb la dona i la filla. Tots junts emprengueren la fugida cap a la frontera, pel temor a les represàlies i, més que res, pels rumors i les informacions que tenien sobre els procediments dels franquistes en les zones ocupades pel seu exèrcit. La fotografia es feta abans de passar la frontera, únic document de tots els expedicionaris, amb inclusió del gos, que anomenaven Pluto, que també els acompanyava ( Miscel·lània núm. XI Antonet Malaret). A la imatge s’aprecien onze persones, que serien dotze amb qui capta la imatge: Joan Milà i Ripoll.

Com ja queda apuntat en un altre capítol d’aquest treball, en Milà es- criu les memòries anys més tard en tornar de l’exili. En la narració hi surten sovint Josep i Joan Colet, i altres, senzillament: “l’amic, Colet”, sense identificar quin germà. Tots plegats portaren a terme diverses es- tratègies per millorar l’ angoixant situació en la que es trobaven en aque- lla platja ocupada per milers i milers de refugiats. S’empesquen fer una barraca amb canyes, sarments i estaques d’una vinya i es gràcies al do- mini de l’idioma francès d’en Milà, que surten airosos de més d’una si- tuació difícil. Després l’enviaren a treballar a Plan Ladrat (Savoie) i els tres germans Colet (Joan, Josep i Cisco) al camp d’Agde. (Evidència a l’AHM de Sant Just: “Lleva del biberó, entrevista 07.05.1998. Testimo- ni de Vicenç Albert manifesta que va trobar el Cisco Colet, el petit, al camp d’Agde). En Josep Milà va escriure nombrosos poemes i els anys 50 dirigí el quadre escènic de l’Ateneu. A ben segur que quan les coses es normalitzaren tingueren més d’una trobada amb en Magí i el Cisco, principalment; familiar i amical també amb en Pepet i en Joanet quan venien com a turistes francesos, recordant tots plegats les penúries de l’exili. La seva prematura mort tallà aquella vella amistat.

Josep Tramunt i Bussom

En Josep Tramunt i Bussom (Barcelona 1906–Sabadell 1996). Des de ben jove fou membre d’Estat Català, tingué una vida també molt plena d’ac- cions polítiques. Durant la guerra és responsable de Defensa Interna i de les Milícies del seu partit, posteriorment és rellevat. Quan els fets de maig del 37 participa per controlar els desgavells de la FAI. Se li atribueix que junt amb altres neutralitzés un blindat amb bombes de mà. A l’exili el tro- bem a Orleans, després de passar pel camp d’Agde. En entrar els alemanys marxa cap a Perpinyà de manera rocambolesca. L’any 1941 és enviat a Ca- talunya per tal de millorar el funcionament de Servei d’Informació Militar de Catalunya (SIMCA), que feia tasques d’espionatge pel Ministeri de Marina francès. Sis dies després d’arribar cau enxampat per la cadena de detencions arran d’un pis on s’hi amagaven i on, sense ells saber-ho, la mes- tressa feia contraban de tabac. La policia el porta a la Model. Passa 211 dies incomunicat. Li fan un simulacre d’afusellament. El 1945 es intervin- gut al Clínic de les lesions a la columna. El 1957 se’l jutja per reunió clan- destina i propaganda il·legal. Amb motiu del 36è aniversari de l’afusella- ment d’en Companys –el primer després de la mort del dictador– en Tra- munt i en Colet, en nom del FNC feren una edició de tres mil cartells commemoratius que s’exhauriren en un dia. D’aquesta llarga vida d’acció, a la biografia oficial de l’arxiu del FNC, s’hi escriu: “Del seu pas per la pre- só, Tramunt s’endugué un “puro” que li va entregar un condemnat a mort la vigília de la seva execució. Va guardar-lo sempre però el dia de la mort del dictador Franco, se’l va fumar”. Instal·lat a Sabadell, talment com en Colet en edat madura, la seva integració fou total movent-se en tots els àm- bits ciutadans i col·laborant fins l’últim alè d’una llarga vida viscuda amb passió i patriotisme. Foren dos amics entranyables i ben avinguts i que compartiren no poques accions per intentar afeblir el règim.

Joan Cornudella i Barberà

Joan Cornudella i Barberà (Les Borges Blanques, 1904–Barcelona 1985). Amb els germana Badia, ingressà al partit Estat Català (1936), del qual fou secretari general. Fundador el 1939 del FNC, retornà clan- destinament al Principat. Detingut per l’activitat resistent (1943-46; 1958, 1967). Llicenciat en Ciències Econòmiques. El 1978 abandona el FNC per passar al PSC-Reagrupament, i més tard al PSC, del qual en fou diputat (1980) al Parlament de Catalunya. Compartí amb en Magí Colet l’exili i molts actes reivindicatius. Treballava.com assessor comp- table a la Constructora Malaret, a la seu social de la Plaça Campreciós de Sant Just Desvern. Compartia amb els germans Antonet i Rafael Malaret i Amigó, així com també amb els germans Magí i Cisco Colet el mateix ideari polític. Amistat que no es.trenca malgrat la.seva deriva cap el socialisme d’en Pallach, com després la unificació amb el d’en Joan Reventós i Carner. També formava part de la colla i col·laborava amb la Constructora Malaret, l’arquitecte Marcel·lí Llurba, casat amb la Mont- serrat Monlleó, d’Ulldemolins, segons testimoni de Mn. Joan Roig i Montserrat, rector de l’esmentat poble del Priorat.

Grup d’amics santjustencs del FNC. D’esquerre a dreta: Antonet Malaret, Cisco Colet, Fèlix Sala, Magí Colet, Josep Cornudella i Jordi Cardona.

Bartomeu Barceló i Tortella

Mn. Bartomeu Barceló i Tortella (Felanitx, Mallorca, 1888–Terrassa, 1973). Fou un gran amic d’en Magí Colet, al qual visitava sovint a casa seva on comentaven tota mena d’afers. Era membre del FNC. Li deixà un gruix considerable de treballs inèdits fins ara; en d’altres: unes obres teatrals i un voluminós assaig sobre el nacionalisme català. Ingressà a la Congregació de la Missió –Pares Paüls– el setembre de 1907. Estudis a Figueres, Bellpuig d’Urgell, Barcelona i l’Espluga de Francolí. Autèntic nòmada, mig per les circumstàncies mig per imperatius de temperament, residí a no menys de 24 indrets en el seu llarg viure. El Dilluns Sant de 1925, després d’un ardorós sermó a la Seu de Girona, era exiliat pel go- vern de la Dictadura primoriverista, passant a França fins la vinguda de la II República que tornà al Principat. Es marginà de la Congregació i l’any 1937 tornava exiliat a França on va residir fins el 1943: “Fou poeta de cos i ànima, sacerdot de debò –sense deixar-se esclavitzar per forma- lismes–, català fins el sacrifici. Moria a Terrassa, camí de Barcelona, l’11 de febrer de 1973, pocs dies després de reintegrar-se a la Congregació de la Missió. Escriví els reculls “Picaroleigs”, “La plèiade dels set Pro- sos”, “Corona votiva a Montserrat”. Nota redactada per Joan Roig i Montserrat, biògraf, antologista i marmessor de Bartomeu Barceló. Bona part de la seva poesia aparegué pòstumament el 1974 en el llibre “Obra Poètica”, editada per l’impressor Sebastià Roig i Montserrat, de Campos (Mallorca) i germà de Mn. Joan Roig. Actualment, desembre 2006, ambdós estudien la possibilitat d’editar.“Meditació Catalana: El con- cepte de nacionalitat”; “Acció de gràcies” (poema dedicat a Mn. Cinto Verda- guer, versos escrits de puny i lletra en una llibreteta i signats amb data 1958); així com les peces teatrals: “Hotel salsitxa”; “Poeta i.”; “Mr. Martin Ghala Motion Pictures Producer” i “John Butifar Detectiu”. Tots aquests tre- balls són còpia dels escrits originals a màquina de marge a marge, i que guarda a l’arxiu d’en Magí Colet, la seva filla Montserrat.

Per completar dades vàrem entrevistar-nos amb el seu biògraf mar- messor, Mn. Joan Roig i Montserrat a Ulldemolins (Priorat). Del per- sonatge, ens amplià: “Mn. Barceló va ser un home de molta comunica- ció, de moltes amistats. Era tan arrauxat que sovint perdia les amistats. Era molt exigent amb sí mateix i semblantment amb les amistats (…) A l’exili de Perpinyà feu moltes bones amistats. No es descarta que l’amis- tat amb en Magí Colet.vingués de l’exili de Perpinyà, on li donà una em- penta a la Revista Catalana (…) Era un capellà nòmada no incardinat a cap bisbat. Anava per lliure (…) On es troba millor fou a Terrassa, es- sent ecònom de la parròquia de l’Esperit Sant i capellà de l’Hospital An- tituberculós de Terrassa (…) Molta relació amb les influents.famílies dels Galí i els Alzamora, com també amb grups nacionalistes de Saba- dell, en especial amb el d’en Magí Colet”.

Mn. Barceló mantingué correspondència amb en Jordi Cardona i Gelabert, fill de. Daniel Cardona i Civit, fundador de Nosaltres Sols. Disposem de la còpia d’una carta del 6 de gener de 1952 enviada per en Jordi on li explica que: “Molts veïns del poble pregunten per Vós. Heu deixat llavor, llavor de Bon Pastor. També a Sant Just a favor de tot i contra tot.(subratllat a l’original manuscrit), hi ha gent que us admira. No tothom és com Mn. Antonino, que poden ésser un capellà digne del nostre poble, ha deixat que les aigües brutes embrutessin la seva perso- nalitat.(…) El meu pare (a.c.s.) veia en ell una personalitat però el va

desil·lusionar ??. S’ha deixat vèncer per la corrent del temps”. Més en- davant en Jordi li agraeix l’enviament d’uns versos i li anuncia que l’Or- feó Enric Morera prepara un homenatge al mestre Morera tot estrenant senyera: “Tot preparat per en Piquet, que ja podeu suposar com està d’enfeinat”. Aquest capellà nòmada mantingué relació directe amb Sant Just Desvern, evidentment pel camí del FNC i pel camí de la vila veïna d’Es- plugues de Llobregat, on exercí de capellà del Col·legi de Sant Josep, 1947–1950. A l’Arxiu Històric d’Esplugues hem trobat escrits seus a la revista “Honda”, suplement del full parroquial, que el 1950 es conver- teix en “Vida de Esplugas”. Mn. Barceló guanya els primers Jocs Flo- rals de la vila amb el poema: “Hispanidad”, el 1949, en castellà, evident- ment. Redactà el llibre: “Franciscalia”, un poemari dedicat al pare Mi- quel d’Esplugues. El Nadal de 1947 escriu: “La Nadala d’Esplugues del Llobregat i la Santa Espluga de Betlem”, dedicada al Rvnt. Mossèn Esteve Carbo- nell, recercador acèrrim de tot lo referent a la seva Esplugues”. Il·lustrada amb una xilografia del vilanoví Enric Cristòfor Ricart (1893–1960 ), un dels gravadors més importants de l’art català del segle XX. Disposem de la còpia de la partitura musical signada pel mestre L. Sutorres.

Mn. Bartomeu Barceló solia afegir sota la signatura de les cartes i tre- balls amb sorna literària, el títol honorífic següent: “Mestre en Gai Saber. Missioner de la Santa Poesia”. O bé: “Missioner lul·lià de la Santa Poesia.

Oriol Maria Diví

Oriol Maria Diví (Pere Diví. Esplugues de Llobregat, 1924), és monjo benedictí al Monestir de Montserrat. Estudià al Seminari de Barcelona, on és ordenat sacerdot el 31 de maig de 1952. Exercí de vicari a: Parets, Sant Just Desvern, Sant Pacià (districte de Sant Andreu de Barcelo- na); Sant Ramon de Penyafort (districte de l’ Eixample de Barcelona, Rambla de Catalunya ). El 1956 ingressa a Montserrat. Paral·lelament, practica la pintura, el dibuix i fa els primers assaigs de gravat, tècnica que aprèn al Conservatori de les Arts del Llibre. Afeccionat a l’ex-li- brisme, entra en contacte amb l’Associació d’Ex-libristes de Barcelona, convertint-se en un dels practicants més actius. El primer ex-libris data de 1958 i té com a destinatari el Clergat de Montserrat. Els sojorns a

Anglaterra, a Lovaina i la llarga estada (1971-1979) a Jerusalem, al Centre Ecumènic d’Investigació Teològica de Deir Tantur, el posen en relació amb col·leccionistes, estudiosos i investigadors de tot el món. La seva producció d’ex-libris supera el centenar i mig. Té cura de la secció de gravats de l’abadia de Montserrat, que atresora més de 16.000 obres. Quina relació tingué amb Magí Colet ?. A Israel el Pare Oriol Maria va conèixer a Carles Nogueras i Saumell, que s’establí en un kibutz d’a- quell país després de passar per altres indrets de l’exili on coincidí amb en Magí. D’aquí bé el fet de les esporàdiques trobades a Montserrat. Oriol Maria li feu l’any 1975 l’ex-libris que representa una oreneta que aguanta amb el bec una llarga senyera, i envoltant el nom de Magí Co- let aquesta llegenda: “Un poble que estima i avança donant-se les mans”, la frase s’inicia i fineix amb sengles mans que s’estrenyen en una forta en- caixada. Vam parlar amb el monjo a Montserrat, tingué la gentilesa de facilitar-nos una còpia de l’ex-libris. No guarda correspondència amb en Magí, ja que tan sols arxiva la dels col·leccionistes. El dia 11 de des- embre de 1968 en Magí dirigeix una carta al seu amic Jordi Cardona on li diu: “L’altre dia vaig estar a Montserrat on hi vaig trobar el monjo Oriol M. Diví, que resultà ser d’Esplugues; que estigué mig any de vi- cari amb Mossèn Antonino. Us coneix a tots. És home intel·ligent i sim- pàtic. Quan tingui ocasió t’explicaré perquè hi vaig anar. Una abraça- da” .

El monjo serva un notable record de l’enginyer, el també sabadellenc Antoni Trallero, ja difunt, de qui guarda correspondència i amb qui so- vint canviaven “cromos”; és a dir ex-libris. Oriol Maria Diví recorda de la seva joventut a Esplugues, el citat Mn. Barceló, personatge molt abrandat que sempre anava amb una llibreta a la butxaca on anotava els versos que li venien al cap. El benedictí ens informa que en el llibre “Es- plugues íntim” hi han reproduït versos de Mn. Barceló com també recor- da que la massa coral “La Coloma” (després de la guerra es canvia per: “La Paloma”) hauria interpretat una caramella amb lletra del mossèn mallorquí. De fet la pretensió inicial de saber més coses d’en Carles No- gueras i Saumell i la seva relació amb Magí Colet no prosperà, llevat de saber que tornà a Catalunya, i que té un fill que viu.a Les Franqueses del Vallès.

Jordi Cardona i Gelabert

Jordi Cardona i Gelabert (Sant Just Desvern, 1919–1999), fill d’en Da- niel Cardona i Civit, mantingué una llarga amistat amb Magí Colet. El seu fill, Daniel Cardona i Pera, ens ha fet a mans nombroses cartes que els re- laciona entre els anys 1957 i 1973; unes quantes escrites a mà amb la poli- da lletra d’en Magí, i dins del seu to habitual. Ens abstenim de reproduir- ne alguna d’elles que entren dins del límit íntim familiar. En destaca una d’agraïment per l’ajut moral i la gestió assistencial-hospitalària rebuda du- rant la malaltia de l’any 1956-57. A la majoria de lletres, solen figurar els noms del germà Francesc i de l’amic Fèlix (es tracta d’en Fèlix Sala).

A la del 14 de gener de 1957 hi un paràgraf especialment significatiu: “Estem fent unes gestions que si tenen èxit, segurament tornarem a venir viure a St. Just. Se m’ha ofert per part de l’amic Malaret, dues places al seu despatx, una per la meva filla i l’altre per a mi. Si tot anés com jo espero de tot cor ben aviat ens traslladaríem aquí. Que no sigui al meu germà, us prego no en parleu a ningú, puix, com us deia en principi, no hi ha res definitiu.

Ambdues famílies estaven vigilades per les autoritats franquistes i a ben segur que la correspondència era controlada. Malgrat tot, en Magí s’atreveix a fer una frase el·líptica tot enyorant la recuperació de la cul- tura de la pàtria estimada.

Llegim a la carta del 23 de gener de 1957: “.Trobo encertadíssima la idea de la vostra pròxima excursió i més que res, l’esperit que la dic- ta. Ànims i que la sort us acompanyi ¡¡. Sortosament en nosaltres que estem alimentats en una font ubèrrima que mai no s’esgotarà, gràcies a Déu. És la mateixa font que ha nodrit els nostres pares també en moments difícils com els presents, i serà la font en la qual els nostres fills saturaran llur sedenta garganta en la seva puríssima de la seva deu.i així fins arribat el moment de la generació que Déu hagi destinat per a que pugui saborejar la joia del deslliurament, ge- neració que, precedida de les altres, s’haurà amamantat i vigoritzat en la nostra Font de cabdal inacabable. Mercès, estimat Jordi ¡. Em dones ànims per a provar d’assolir-la de nou., la nostra Font idola- trada”.

Èpica i lirisme patriòtic per animar a “l’excursió i l’esperit que la dic- ta”. S’entén que ha de ser una trobada d’antifranquistes o com a mí- nim del grup del FNC. La mútua cordialitat familiar que els relliga, porta en Magí a anunciar que aniria a Sant Just el 3 de febrer a escol- tar l’Orfeó Enric Morera, del qual en té excel·lents referències. Avisa al Jordi que viatjarà amb l’esposa, la filla i, “àdhuc amb el promès de la nostra filleta, del qual ja fa temps us volia parlar i presentar, te moltes quali- tats i aptituds”.

Finalment en Colet no va tornar a Sant Just malgrat l’oferta de tre- ball de la Constructora Malaret.

La carta d’abril de 1957, després d’avançar la felicitació per Sant Jordi al seu amic Jordi Cardona, dedica un llarg paràgraf on expressa el seu amor pel primer poble que el va acollir després de l’èxode familiar dels seus orígens vila-rodencs: “Què feu per Sant Just?. Ja sembla que faci infinitat de mesos que no us hagi vist ni que m’hagi passejat pel nos- tre poble. Se’m fa llarguíssim el temps espaiat en que deixo de veure-us. Es que nosaltres hem arrelat tan intensament entre nosaltres, que se’ns farà difícil per no dir impossible, oblidar aquest sentiment. Ja podeu veure que després d’abandonar la idea de venir a treballar aquí, no cal esperar cap miracle que faciliti l’acostament. Podeu creure que no vàreig ésser pas jo qui feu la decisió, però amics meus estimats, heu de pensar que en el transcurs de les nostres existències, s’esdevenen fets que són completament aliens a les nostres maneres de pensar; els fets passen per damunt nostre sense deixar-nos ni temps ni formalitat en la disputa. Ma- lalt, amb un bagatge immens de xacres, abandonat completament a les mans adorades dels éssers que m’han demostrat amor i sacrifici, no m’ha estat possible ni la més lleu rebel·lió per a enfrontar-me a ells, cosa que de cap manera insinuo la més lleu crítica contra. Jo estic après d’aquest poble i de tots vosaltres, però no puc obligar de pensar exactament als qui em volten, que són qui m’ajuden a viure”.

Es tracta d’una lletra plena de sentiment, de remembrança per retro- bar les amistats perdudes a la joventut viscuda a Sant Just Desvern. Ell vol passejar “pel nostre poble”, però viu en una ciutat que com Sabadell el necessita. Queda clar que encara no està ben recuperat de la salut i que la família el pressiona per no moure’s, ja que a la capital vallesana si estan arrelant. Ell n’és conscient i es veu obligat a rebutjar l’oferta de l’Antonet Malaret. El partit ja tenia una estructura, petita però ferma, a un poble que com Sant Just que en aquell temps no passava dels 6.000 habitants; en canvi, a Sabadell, la recuperació de l’esperit nacionalista era lent en una ciutat que caminava directe cap als 100.000 habitants, on els immi- grants entraven a glopades sense cap arma ideològica ni sindical. Potser sí que a les lògiques raons familiars si sumaren les del compromís polític i social amb els grups clandestins sabadellencs, amb els quals va multipli-

car les activitats patriòtiques. A mesura que passen els anys, les cartes són més concretes. És parla ja de “patriotes”, l’any 1965 i s’entra cada cop més en parlar de temes familiars dins la normalitat. A totes elles surt de manera compulsiva Mn, Bartomeu Barceló, que dedica poemes al mateix Magí i també un altre a Sant Just Desvern: “Evocant la patriota integríssi- ma de Sant Just Desvern”, Ambdós textos reproduïts a les pàgines finals d’aquest treball. La correspondència entre en Magí Colet i en Jordi Car- dona és força interessant molt a pesar que ens manquen respostes en sen- tit contrari per la pèrdua de bona part de l’arxiu d’en Magí.

Amics sabadellencs i d’arreu

Els amics sabadellencs, habituals de la “barraca” del carrer de la Borria- na, 34, han aparegut sovint en aquestes pàgines. Ara els relacionem, a dispensa d’algun oblit que d’entrada lamentem: Josep Tramunt, Josep Moix, “Moixet”, (que fou regidor amb l’alcalde Antoni Farrés al primer ajuntament democràtic el 1979); Josep Guillem, Enric Cots, Francesc Alegret, Andreu Castells i Peig (Impressor, historiador, editor, arxiver municipal amb l’alcaldia d’en Farrés. Autor de tres llibres cabdals : “L’Art Sabadellenc”; “Informe de l’oposició” i “Brigadas Internaciona- les”, aquest darrer d’obligada lectura i de reconeixement mundial pels estudiosos de la guerra civil espanyola); Joan Cusidó, Màrius Brizuela, Lluís Casals, Antoni Farrés, J. Arisa, J. Farré, Paco García i un llarg et- cètera. També arribà a conèixer alguns dels fundadors de Nosaltres Sols a Sabadell: Josep Soley, germans Jaume i Agustí Massagué, germans Francesc i Josep M. Custodio, Marc Aureli Graupera, Feliu Prats, etc. Tampoc no podem deixar de citar els amics amb els quals col·laborà a la fundació l’abril de l’any 1939 a l’exili de França, del Front Nacional de Catalunya: Joan Cornudella i Barberà, o d’altres catalans que més tard derivarien en la creació del Moviment Socialista de Catalunya: Manuel Serra i Moret, Josep Rovira i Canals, Jordi Arquer i Saltor, Josep Pa- llach i Carolà.

Com afegitó no exempt de curiositat : Durant els tres anys de recerca de dades sobre Magí Colet i els seus germans, trobàrem mes cognoms

“Colet” que igualment estigueren internats en camps de refugiats, com també un ciutadà santjustenc. A la base de dades de l’Arxiu Nacional de Catalunya trobem el nom de Magí Colet i Mateu, de 33 anys, mecànic, com a intern de Saint Cyprien, llistat 1, número d’ordre 4163, de data 16 de maig de 1939. Al camp d’Agde-1 hi consten: Juan Musté i Font, de Sant Just ; Francisco Colet i Ventura, de Roda de Berà; Salvador Colet i Vidal de Vila-rodona; Miguel Colet Guri, de Villalonga del Camp; Isi- dro Colet Baulo, de Barcelona. És evident que el cognom Colet és abun- dant a Vila-rodona i per totes aquelles contrades de l’Alt i el Baix Camp, així com també al Tarragonès i a l’Alt i Baix Penedès. Dos fets ens ho demostren. En el llibre “Roda de Berà”, editat per Cossetània Edicions hi figuren moltes persones –majoria d’homes– integrants per la dreta i per l’esquerra dels consistoris de la II República: Teodor Colet i Fonta- nilles, que fou alcalde; Pere Colet i Baldrich; Jaume Colet;. Josep Colet, Francesc Colet i Ventura; germans: Josep i Francesc Borrut i Colet. Valgui tot plegat com evidència de l’expansió de les moltes branques dels Colet més enllà dels seus evidents orígens a les comarques esmenta- des que patiren despoblament arran de la plaga de la fil·loxera a les vin- yes. Com a nota festiva, subratllà que ara fa uns deu anys, un tal Colet, cavista de Vilafranca, feu una crida a totes aquelles persones que portes- sin el mateix cognom perquè s’apleguessin a la seva explotació vinícola per una trobada fraternal. Se’n reuniren més d’un centenar.

En Joan Colet i Ventura i sa muller: Paula Mateu i Rius, iniciaven des de la seva Vila-rodona natal, l’any 1923 i amb els seus sis fills: Maria, Josep, Salvador, Joan, Magí, i Francesc, l’èxode cap a la recerca d’un millor futur per tots plegats. Sant Just Desvern era la primera estació que els acull. Però també: Barcelona, Sabadell, la presó, l’exili, Perpin- yà, Grenoble, Pézenas… Com hem pogut llegir, per tots ells el destí tenia reservada una vida no regalada, però sempre al servei del proïsme i de la Pàtria catalana.

EPÍLEG POÈTIC 1

A la correspondència de Magí Colet a Jordi Cardona i Gelabert, hem trobat poemes escrits per Mn. Bartomeu Barceló:

Pau bé

A l’heroic amic en Magí Colet i Mateu “Mercès, mercès, Magí

Colet…¡ Què bé t’escau el nom que portes de l’eremític Sant tarragoní,

o d’un poblet dels volts de la muntanya dita de Brufaganya

d’un tarannà i jaient tan cristianament

benigne i dolç d’estranya que, assedegats veient

els qui el duien camí de la presó i al Tribunal de Dacià i suplici, va trure’ls de desfici

fent néixer la frescor

de les Fonts del Gaià amb el seu bastó. T’escau –oh, sí– t’escau de bon-de-veres el nom de Sant Magí, bo i fent-li.honor ta bonesa i valor

de patriota pur, en tes daleres d’heroica i justa Alliberació !

Per ço no puc per menys que beneir el bon Déu com a Pare

dels pares i les Pàtries i agrair

la mercè que trobant-te em féu suara

i la que, pròvid, em dispenses ara fent-me gustar en ton àpat saborí de Comunió sacra i sant Festí, sentint que me l’aclara

i de foc or o sang ens el corona l’ombra dantesca de martiri august del Just del seu Sant Just

d’es Vern, l’acèrrim DANIEL CARDONA.

Mossèn Bartomeu BARCELÓ Missioner lul·lià de la santa Poesia Sabadell, 4-V-58

A la carta en Magí Colet parla de regust finíssim del parlar mallorquí del mossèn i el seu gust per la recerca de l’etimologia dels noms i dels mots. “Si us plau –li demana al Jordi– podeu copiar-la amb un xic més de polcritud que no he fet jo?”

EPÍLEG POÈTIC 2

Pau i Bonesa

EVOCANT LA PATRIOTA INTEGRÍSSIMA DE SANT JUST D’ESVERN

(q.e.s.!)

A l’òptim, en Magì Colet

¿Na Pepeta Camats ? Amb recordança, que el cor me’n cruix, bé la recordo, amic, talment al viu que, encara, –il·lús– l’estic veient com, de vestal amb zel, s’atança,

fidel i pia, a impuls de l’enyorança que en sent, i més aguda cada pic,

a Ca-En-Cardona –l’Ideal seu¡– abric

i àdhuc sant temple com si en fos l’estança.

I deixa’m afegir que mai un hom

va fer-hi cap que no hi vingués, bon punt sabia, –o presentia–, que jo hi era.

¿Per què em somreia, pàl·lida i d’ulls com la Nit de Catalunya en Dol profund?

L’Estel, però, solívol sa foguera

doblà en sublim esfera;

¡¡ car, del Just de Sant Just amb el brandó, ja d’ELLA hi vibra, d’or i sang, l’ardor !!.

C.S.T. 23-XI-62

Mossèn B. Barceló,

Missioner lul·lià de la Santa Poesia

Ambdós poemes reproduïts de l’original enviat per Magí Colet al seu amic Jordi Cardona. Considerem que la datació C.S.T. equival a Cape- llà del Sanatori de Terrassa.

DOCUMENTACIÓ

Arxiu Nacional de Catalunya (Sant Cugat del Vallès) Arxiu Històric d’Esplugues de Llobregat

Arxiu Històric de Sabadell

Arxiu Històric de Sant Just Desvern Arxiu Carles Pi i Sunyer (Barcelona) Publicacions Abadia de Montserrat Biblioteca Central de Terrassa

Miscel·lània núm. IV i XI del Centre d’Estudis Santjustencs Diari de Sabadell

La Vall de Verç (Sant Just Desvern) Revista “Caliu” (Vila-rodona)

“Informe de l’Oposició” (1936-39)”, Andreu Castells–Edit. Riutort (Sa- badell)

“La Catalunya resistent”, Robert Surroca

“La guerrilla urbana”, Antonio Téllez. Editorial Ruedo Ibérico, (París, 1974).

“Mi ciudad y yo”, Josep M. Marcet (SBD 1964)

Testimoni personal; arxius, documents i publicacions

Albert, Vicenç (BCN)

Amigó i Barbeta, Jordi (Sant Just Desvern) Cardona i Gelabert, Jordi (SJD)

Cardona i Pera, Daniel (SJD) Castells i Peig, Andreu (Sabadell) Colet i Canet, Montserrat (SBD) Colet i Massó, Josep (SJD) Colet i Muñoz, Jordi (Tarragona)

Diví, Oriol Maria (Monestir de Montserrat) Español i Obis, Teresa (Tarragona) Espuñes i Martí, Josep (SBD)

Farrás, Jordi (SJD) Farrás, Sebastià (SJD)

Galofré i Domingo, Josep M. (SBD) Malaret i Amigó, Antonet (SJD) Milà i Mitjans, Josep (SJD)

Milà i Nuell, Alfred (SJD) Montblanc, Joan (SJD)

Paz i Ramon, Carme (Sant Cugat del Vallès) Quintana i Cortés, Josep (SJD)

Roig i Montserrat, Joan (Ulldemolins)

Roig i Montserrat, Sebastià (Campos, Mallorca) Rubiralta i Cases, Fermí (BCN)

Santesmases, Josep (Vila-rodona) Saumell i Calaf, Dolors (Vila-rodona) Simó i Bach, Ricard (SBD)

Surroca i Tallaferro, Robert (BCN) Tramunt i Bussom, Josep (SBD)

IMATGES D’UNA VIDA