MN. ANTONÍ TENAS i ALIBÉS

(1881-1953)

Hilari Raguer

A punt de complir-se el quarantè aniversari de la mort de qui durant trenta-vuit anys va ser rector de Sant Just Desvern i va marcar la parròquia i el poble amb la seva empremta inesborrable i personalíssima, els amics del Centre d’Estudis Santjustencs m’han invitat a redactar una nota biogràfica. Ho faig amb molt de gust, com una presentació provisional del personatge, que molts dels que el van conèixer podran esmenar i completar. I penso que el treball historiogràfic local al qual des de la seva arribada en aquest poble es va Iliurar, amb tant de zel i d’amor com si fos santjustenc de naixement, fan d’ell com un precursor del Centre i justifiquen prou que en la present miscel •lània, que coincideix amb I ‘aniversari esmentat, se li dediquin aquestes pàgines.

Antecedents familiars

Antoní Tenas i Alibés va néixer a Ripoll el 1881. Ell sempre es va dir, fer dir i signar Antonino, un castellanisme evident, però que mai no va voler esmenar, fos perquè ell el tenia més aviat per un italianisme, fos per estar avesats ell i tots els qui el coneixien a aquella forma. A més, la forma catalana era insòlita i fins podia semblar afectada. Si en italià Antonino és un diminutiu d’Antonio, potser hauria calgut dir Antonet, però aquest canvi hauria resultat francament ridícul. Fos com fos, a hores d’ara no podem perpetuar la incorrecció i ens cal emprar la forma catalana admesa com a vàlida.

Tenia a gran honor les seves arrels ripolleses. El seu pare, Ramon Tenas i Capdevila, nascut a Ripoll, per part de pare provenia de Les Tenes, una masia més que mil•lenària situada entre Ripoll i Vallfogona del Ripollès. La famosa escriptura de dotació de l’església de Ripoll, amb motiu de la seva consagració, el 20 d’ abril del 888, esmenta Les Tenes entre les cases que el comte Guifré dóna al senyoriu del monestir. Aquest document, per cert, és el primer on consta el nom de Montserrat, que el comte barceloní també donava a Ripoll. Per part de mare, Ramon Tenas venia de Capdevila de les Lloses (Ripollès), una masia rica, antiga parròquiæon es conserva encara una bonica església romànica. La casa es troba just a la divisòria d’aigües que separa el Berguedà del Ripollès, de manera que, com diu un dels actuals propietaris, Sr. Joaquim Capdevila i Pous, quan Plou, l’aigua que cau a una banda de la teulada va al Llobregat, i la que cau a l’altra al Ter.

La mare de Mn. Antoní, Ramona Alibés i Fossas, també ripollesa, venia, per la banda paterna, segons diuen, de Beget, municipi de la Garrotxa, tocant a la frontera francesa, incorporat el 1969 al de Camprodon (Ripollès), famós pel seu Crist majestat del s. XII. EIS Fossas eren i són un Ilinatge ripollès ben conegut, provinent de la masia

—

de Les Fosses, entre Les Tenes i Vallfogona del Ripollès. El membre més notable d’aquest Ilinatge ha estat Tomàs Raguer i Fossas, fundador del Museu Folklòric i l’Arxiu Històric instal•lats a Ia plaça del Monestir. Ell va ser qui va salvar el 1936 les despulles del comte Guifré. Ramona Alibés i Fossas era cosina germana de Tomàs Raguer i Fossas.

Ramon Tenas i Capdevila pare de mossènAntoní Tenas i Alibés. Retrat a Ilapís fetper Josep Tenas i Alibés. (Col•lecció: Hilari Raguer)

Mn. Antoní era el cinquè de sis germans. La gran, Ramona, es va casar amb Josep Raguer i Heras, de Vilanova de Sau, prop de Vic, però que no tenia cap parentiu amb el Sr. Tomàs Raguer que acabem d’esmentar. Van tenir dos filis: Ramon, un fill del qual, Francesc, viu encara a Ripoll, i Joaquim, que va ser el meu pare i que el 1935 va venir a viure a Sant Just Desvern.

Dues germanes més, Maria i Justa (habitualment anomenada Justeta) no es van casar. Vivien a Barcelona, a Ia Gran Via, amb un altre germà, Francesc, també solter.

85

Venien molt per la rectoria de Sant Just i durant la guerra civil van tenir amagat a casa seva Mn. Antoní.

L’esmentat Francesc, advocat, tenia un alt càrrec a l’Ajuntament de Barcelona. Era Cap de la Secció de Foment, que s ‘ocupava d’ afers econòmicament molt importants.

Algun temps va ser secretari accidenta] de l’ Ajuntament. El famós catedràtic de Dret Administratiu i antic secretari de l’Ajuntament de Barcelona Josep M^a Pi i Sunyer va explicar, no gaire abans de morir, en un article, com en els seus temps l’òrgan principal per al funcionament dels afers municipals de Barcelona era la Junta de Jefes, integrada pel secretari i pels caps de les principals seccions: Governació, Hisenda, Foment i Eixample. “La sección que acaso pesaba más, porque llevaba muchísimos asuntos, era la de Fomento, y su jefe un hombre de mucha categoría personal y de mucho conocimiento jurídico administrativo que era don Francisco Tenas. De él he recordado siempre el hecho de que llevara de un modo constante corbata blanca. Algunas veces me decían a mí por qué no lo imitaba. Yo contestaba que mi vida particular era mucho más complicada que la del señor Tenas y por lo tanto quizás hubiera sido un sarcasmo que yo también utilizara la corbata blanca. Sin duda lo justo era que fuera de un color menos puro.”l

Un altre germà, Joaquim, va ser director de la sucursal que tenia a Madrid el Foment d’Obres i Construccions a la qual va donar un gran desenvolupament.

El més petit, Josep, era artista, professor de dibuix a Llotja i escultor notable, que té diferents obres a Barcelona. Entre altres, alguns dels relleus en bronze de la part inferior de l’estàtua de Colom i una escultura de la noia de la caputxeta vermella, que va ser col•locada als jardinets del capdamunt del Passeig de Sant Joan. Una altra escultura d’un cap de noia va ser premiada a I ‘Exposició Nacional de Barcelona de I ‘ any 1942. La Gran Enciclopèdia Catalana li dedica un breu article. Al Museu Folklòric de Ripoll s’hi guarda un bust de marbre, obra seva, i una relació de la seva obra². Però el que més cal recordar ací és que va ser l’autor de les imatges dels sants patrons Just i Pastor que hi havia a l’altar major de l’església, i que es van cremar el 1936.

Ramon Tenas i Capdevila tenia I ‘ofici d’ebenista, però es dedicava a les con tractes de fusta de boscos, que eren llavors una de les principals riqueses de la comarca del Ripollès. De resultes de l’incompliment d’una contracta per part de l’ Estat, es va arruïnar i la famflia es va haver de traslladar a Sant Boi del Llobregat (on va néixer Josep, I ‘escultor) i després a Barcelona, on va exercir el seu antic ofici d’ebenista.

1) José María Pi Suñer, Los funcionarios administrativos. La Vanguardia, 5 març 1980. 2) Comunicació del Sr. Juli Ochoa.

Nascut, doncs, a Ripoll el 14 de maig del 1881, Antoní Tenas va ser batejat tres dies després. Va rebre Ia confirmació de mans del bisbe de Vic, restaurador de Ripoll i pare de Ia pàtria catalana Dr. Josep Morgades. El dia de l’ Ascensió del 1892 va rebre Ia primera comunió, a onze anys, tal com s ‘acostumava abans de les normes de sant Pius X sobre Ia comunió dels infants. Malgrat el trasllat de Ia família a Barcelona, quan va sentir Ia vocació sacerdotal va entrar al seminari barceloní, per bé que com a pertanyent a Ia diòcesi de Vic; vol dir que Ilavors Ia família encara considerava que I ‘estada a Barcelona era transitòria.

La carrera eclesiàstica

El 1896 va començar a estudiar al Seminari, en el nou edifici construït el 1878 per I ‘arquitecte Elies Rogent i Amat (1821-1897), restaurador de I ‘església de Santa Maria de Ripoll solemnement inaugurada aquell mateix any 1896. A Rogent deu Barcelona tres grans baluernes neomedievals: el Seminari, Ia Universitat… i Ia Presó Model. Per cert que, pel que fa al Seminari, va caldre completar el projecte d’ Elies Rogent en un punt molt precís: a darrera hora es van adonar – rigorosament històric! – que no hi havia excusats!

Explicava Ia seva germana Ramona, Ia meva àvia, que, mentre Antoní estudiava, per ajudar-se a pagar els estudis prenia apunts i els distribuïa als condeixebles. Els havia de copiar en una màquina d’escriure vella i molt tronada. Havia de picar molt fort, i aquesta feina li va originar una mena de paràlisi de Ia mà dreta, un defecte que semblava inutili tzar-lo per als estudis i que I ‘hauria incapacitat per a I ‘ordenació sacerdotal. Però ell, amb aquella tenacitat que sempre el va caracteritzar, va aprendre a escriure amb I ‘esquerra, començant per fer pals i ganxos, com una criatura, i així va poder continuar, fins que amb el repòs li va passar Ia dificultat de Ia mà dreta. Sempre més va ser ambidextre.

Aquell seminari reflectia fidelment Ia fonda divisió del clergat català entre els carlins O integristes i els catalanistes. A Catalunya, i també a Euskadi, el nacionalisme va operar com un poderós dissolvent de l’integrisme. Torras i Bages primer, i el seu deixeble Lluís Carreras després, van aconseguir que I ‘integrisme, que des de les guerres carlistes pretenia ser I ‘única expressió genuïna de Ia fe catòlica a casa nostra, esdevingués cada vegada més minoritari i insignificant. L’òrgan dels carlistes catalans era El Correo Catalán, els catalanistes Ilegien La Veu de Catalunya i els catòlics monàrquics però liberals, menys nombrosos, seguien el Diario de Barcelona. De Ia violència de les

-87

polèmiques entre integristes, liberals i catalanistes resulta difícil, per a nosaltres, fer-nos-en càrrec¹ . Aquelles lluites clericals van marcar indeleblement la mentalitat del nostre seminarista. Sempre més va creure que els integristes eren el causants de molts dels mals de la nostra Església i del nostre país. Encara als seus darrers anys, tot i que El Correo Catalán havia evolucionat molt i la seva secció religiosa havia esdevingut la més avançada de la premsa barcelonina, no el volia Ilegir. Ell m’havia explicat que li havien ofert una subscripció gratuïta, però que la va refusar tot dient al qui la hi oferia que “la fusta vella costa de doblegar”. S’hauria tingut a si mateix per un renegat, només d’obrir El Correo Catalán. També va heretar del clima d’aquells anys de seminari un estil una mica de conspirador i de confabulació secreta amb els qui pensaven com ell, que es va intensificar durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera, perseguidora de l’Església catalana.

El 1902 va rebre la Tonsura que I ‘incorporava al clergat. Els dies 18 i 19 de març del 1904 va rebre successivament les ordes menors i el Sotsdiaconat. Pel juny del 1905 va ser ordenat diaca. El 23 de setembre del 1905 el va ordenar sacerdot, a Vic, el bisbe Josep Torras i Bages, successor de Morgades (que havia estat traslladat a Barcelona). Aquests nomenaments episcopals tan importants per a la Renaixença catalana es van poder fer perquè era Ministre de Gràcia i Justícia Duran i Bas, que a la Facultat de Dret de Barcelona havia tingut com a alumne destacat Torras i Bages.

Va obtenir el doctorat en teologia a la Universitat Pontificia de Tarragona 1’11 de novembre del 1905 i, deixant Vic, es va incardinar a la diòcesi de Barcelona, potser perquè en aquells moments tenia tots els germans a Barcelona, llevat de la gran, Ramona, casada a Ripoll. Els primers càrrecs sacerdotals que li van ser confiats foren els de vicari, successivament, de Sant Esteve de Palautordera (1907), Tiana (1907), l’ Hospitalet (1910), Sant Pere de les Puel•les (1911), Sants Just i Pastor de Barcelona (1912). Superat l’aprenentatge com a vicari, va ser nomenat Ecònom de Banyeres (1916). Es va presentar a oposicions per a rectories, va obtenir el número 1 i va escollir, entre les vacants, la plaça de Sant Just Desvern. El 13 de desembre de 1916 va ser nomenat oficialment rector d’aquesta parròquia, i el dia 29 següent en va prendre possessió canònica. Des d’aquell moment es va considerar indisolublement Iligat a Sant Just Desvern, amb el profund sentit bíblic i espiritual del desposori místic. No va acceptar mai les possibilitats que se li presentaven de passar a d’altres parròquies considerades de més categoria, o de fer oposicions a canonge. Per a ell, Sant Just

Desvern no va ser un lloc de trànsit en l’escalafó clerical, sinó una vinculació tan irrevocable i total com la d’un matrimoni. I aquesta espiritualitat del desposori místic no va ser per a ell un sentimentalisme o una ostentació (de fet mai no en parlava) sinó que es va traduir en una donació abnegada de totes les seves forces i possibilitats al llarg dels trenta-vuit anys de vida que encara Déu li va donar, fins a la mort. Veurem detalls ben significatius de com Vivia la seva dedicació a Sant Just.

Retrat de mossènAntoní Tenas iAlibés. (Fons Ouintana-Cortès. Arxiu Històric de Sant Just Desvern)

La generació sacerdotal a cavall de la guerra

Mn. Antoní Tenas pertany de ple a aquell grup de sacerdots catalans que m’he permès de batejar amb el nom de “generació sacerdotal a cavall de la guerra “4. Formats en aquells seminaris catalans on encara era Viu i actiu l’integrisme, s’havien hagut

-89

d’obrir per propi esforç a la cultura eclesiàstica europea, moderna. Ja havien actuat sacerdotalment en temps de la Dictadura i de la República, van passar la prova del foc de la guerra civil i a la majoria d’ells encara els va tocar l’ambient enrarit del primer franquisme. El seu capdavanter era el cardenal primat Francesc d’A. Vidal i Barraquer (1868-1943), del qual aquest setembre es commemorarà el cinquantenari de la mort. Afins a ell eren el seu gran amic i conseller, advocat com ell, el bisbe d’Urgell Justí Guitart (1875-1940) i el de Solsona, no tan preparat intel •lectualment però sempre fidel, Valentí Comellas (1861-1942). De la mateixa generació cronològica, però d’ orientació ideològica ben diferent, eren els bisbes Isidre Gomà (1869-1940), que seria cardenal de Toledo; el de Girona, Josep Cartanyà (1875-1963); el de Vic, el mallorquí Joan Perelló (1870-1955) i el successor de Gomà a Toledo, cardenal Enric Pla i Deniel (1876-1968). Sense serbisbes, pertanyentambé a lajerarquia eclesiàstica catalana I ‘ abat de Montserrat Antoni M^Q Marcet (1877-1940); I ‘oratorià Josep M^Q Torrent, vicari general de Barcelona durant la guerra civil (1877-1957) i el que ho va ser de Tarragona durant la guerra i la primera postguerra, Salvador Rial (1877-1953). En aquesta generació sacerdotal hi ha biblistes, com els caputxins Rupert de Manresa (1881-1939) i Antoni M^ê de Barcelona (1889-1953), el benedictí Bonaventura Ubach (1879-1960) i el jesuïta Josep M^a Bover

(1887-1954). Podem destacar, entre els teòlegs, el canonge tortosí Joan Baptista Manyà

(1884-1977), el carmelità Bartomeu Xiberta (1889-1953) i el caputxí Miquel d’ Esplugues (1874-1934) que, més enllà de la teologia estricta, va tenir una forta presència en la cultura i la societat catalanes. Hi tenim sociòlegs, com els canonges de Barcelona Josep M^a Llovera (1874-1949) i Carles Cardó, insigne publicista (1884-1958), i el prevere, també de Barcelona, Angel Carbonell, famós per haver defensat la compatibilitat del col•lectivisme i el catolicisme (1877-1940). Un grup molt característic d’aquesta generació és el dels liturgistes, entre els quals cal posar en primer lloc el Dr. Lluís Carreras i Mas (1884-1955) (encara que la seva acció ateny molts altres camps eclesials i fins polítics;Josep Massot i Muntaner ha parlat amb raó de la seva omnipresència), el musicòleg Higini Anglès (1888-1970), el gregorianista de Montserrat Gregori Sunyol (1879-1946), I ‘escolapi, gran difusor popular del gregorià, Miquel Altisent (1898-1975), l’especialista en art sagrat Manuel Trens (1892-1976) i el nostre Antoní Tenas (1881-1953). Van enriquir també la nostra cultura eclesiàstica, i la cultura catalana ras i curt, – al marge de la posició que varen prendre durant la guerra civil – el filòleg Antoni Griera (1887-1973) i l’especialista en filosofia, pedagogia, i catequesi Joan Tusquets

4) H. Raguer, La generació sacerdotal de Mossèn Batlle, dins A. Manent i G. Samper (eds.), Mossèn Batlle. Miscel.lània d’homenatge (Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1992), pp. 62-69.

(n. 1901 i que encara publica obres de filosofia). Dels historiadors esmentarem el jesuita Ignasi Casanovas (n. el 1872 i assassinat el 1936) especialista en Balmes i ple d’amor a Catalunya, que va defensar ardorosament davant els seus superiors, que llavors no ens eren gaire favorables, el P. Anselm Albareda (1892-1966), bibliotecari de la Vaticana i després cardenal, i també Josep Sanabre (1892-1976); mig contemporanis, però ja quasi de la generació següent, són els també historiadors, feliçment vivents, Miquel Batllori (n. 1909) i Joan Bonet i Baltà (n. 1906). Cal afegir-hi també els pastoralistes, creadors d’obres molt importants, ja que el tarannà dels sacerdots catalans s’ha caracteritzat per un equilibri entre teoria i pràctica: el P. Francesc de P. Vallet (1883-1947), fundador de 1’0bra d’Exercicis Parroquials, el P. Manuel Vergés (1886-1956), gran impulsor de la Congregació Mariana, Albert Bonet (1894-1974), fundador de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, i Antoni Batlle (1888-1955), patriarca de I ‘escoltisme català.

Els diferents camps de les ciències eclesiàstiques en els quals excel•lien els membres d’aquesta generació sacerdotal no eren compartiments estancs, sinó que s’enriquien uns als altres i constituïen entre tots un estil cristià i eclesial de nivell remarcable, en tot cas al corrent del millor de la renovació catòlica europea. En el conjunt de les diòcesis hispàniques, el clergat català es caracteritzava per un grau relativament elevat de cultura. Els moviments litúrgic, gregorianista, bíblic, patrístic i catequístic es desplegaven pròsperament i, en conseqüència, havien quedat reduïdes a marges mínims les devocions aberrants i les supersticions. La gran quantitat i vitalitat d’associacions i de moviments .com per desmentir el tòpic de I ‘individualisme catalàprosperaven a les parròquies, les diòcesis i a nivell nacional. Aquest to, d’ altra banda, guardava relació amb una obertura política i social. Com escrivia des de I ‘exili Raimon Galí, “La renaixença litúrgica catalana no és aliena a la renaixença d’aquest sentir democràtic cristià, ja que en bandejar la beateria sentimental d’estampeta i jaculatòria, va basar la nostra fe en fets i pràctiques de profund sentit humà “5 .

De tots els caps de brot de la “generació sacerdotal a cavall de la guerra n ‘hi havia mitja dotzena que tenien especial relació i amistat i que compartien els ideals de renovació eclesial i de fidelitat a la terra. El més significat d’aquesta colla era l’ omnipresent Dr. Carreras, que havia estat ja nomenat canonge de Barcelona però la

5) “En el centenari de Torras i Bages (1846-1916). La nostra democràcia cristiana”, a Quaderns de l’exili, núm. 24, octubre-desembre de 1946. Galí no es refereix a cap partit polític concret, sinó a un tarannà catòlic que es troba com el peix a I ‘aigua en la democràcia, a diferència dels qui pensaven que la fe catòlica reclamava, com si fos dogma de fe, tot un altre univers social i polític.

pressió diplomàtica de l’ ambaixador d’Alfons XIII, en temps de Ia Dictadura de Primo de Rivera, i també les denúncies d’integristes catalans, van aconseguir que el nomenament fos revocat. Carreras fins i tot va haver de fugir. Mn. Antoní el va adreçar a Ia seva germana Ramona, a Ripoll, perquè li deixés alguns diners i li procurés un guia que li fes passar Ia frontera. Hi havia també Mn. Higini Anglès, que anys després, a Roma, seria conegut com el principal dels quatre “almogàvers” (els altres tres, més joves, eren el cardenal Albareda, el P. Miquel Batllori i el canonista Dr. Manuel Bonet i Muixí). També Mn. Trens, Mn. Batlle i l’escolapi P. Altisent. Tots aquests van assistir a I ‘enterrament del seu amic Mn. Antoní. D’aquest no se n ‘ ‘ha parlat tant com dels altres perquè sempre cercava el treball eficaç però amagat. Si no s’hagués cremat el 1936 el seu arxiu, ara podríem estudiar, amb l’ajut de Ia seva correspondència, Ia seva extensa xarxa de relacions i Ia seva actuació important en molts àmbits.

Liturgista

Mn. Antoní Tenas era un jove vicari de Sant Just i Pastor de Barcelona quan va tenir Iloc el famós Congrés Litúrgic de Montserrat del 1915², i va participar plenament no sols en Ia seva celebració sinó en Ia seva explotació pastoral. Els organitzadors d’aquell Congrés – en primer Iloc el seu gran inspirador, Dr. Lluís Carreras, però també I ‘abat Marcet i Ia resta de col•laboradors – volien que el moviment litúrgic, a Catalunya, no es quedés en l’etapa de recerca històrica i científica, ni fos tampoc privilegi d’una minoria selecta, sinó que arribés a ser heretatge de tot el poble fidel. Pensem que el Congrés Litúrgic del 1915 es va caracteritzar, a més del seu rigor científic, per tres notes que, en aquells temps, el fan pioner en els respectius camps: Ia projecció pastoral pràctica, Ia neta catalanitat i Ia remarcable participació de laics. Recordem, pel que fa a aquesta darrera nota, les ponències de Gaudí sobre I ‘art sagrat i del mestre Millet sobre el cant religiós i Ia música sagrada, que ell comparava, respectivament, amb Marta i Maria. La catalanitat no es podia reivindicar en les celebracions litúrgiques mateixes, Ilavors necessàriament en Ilatí, però sí en Ia literatura de formació del clergat i dels fidels en I ‘esperit litúrgic, que serà en Ilengua catalana. Recordem sobretot I ‘Eucologi del Dr. Carreras i els fulls del Missal del Poble, que es vengueren amb gran èxit popular a Ia porta de les esglésies fins al 1936.

Arribat a Sant Just el 1916, el 1917 va fundar el Chor Parroquial o Schola Cantorum, que sempre va considerar com una de les seves obres pastorals preferides, si no Ia més estimada de totes. En una mena de testament espiritual i pastoral que va deixar, adreçat “al meu successor o successors en el govern de Ia parròquia de Sant Just Desvern, escrivia:

“Tota Ia nostra organització parroquial I ‘hem fonamentada en Ia Schola Cantorum […]. Us recomano que cuideu de Ia que ha estat fins ara Ia nostra Schola Cantorum o ChorParroquial, de mantenir el seu esperit purament i excl usivament gregorianista, de no permetre-hi innovacions més o menys dissimulades, que Ia desviarien. La seva fundació i els seus primers temps, quan tot l’ambient, fins en bona part l’ambient eclesiàstic – qui ho diria, oi? – era hostil a Ia itroducció, tot i essent manada, del cant gregorià en els actes de culte públic, va exigir uns sacrificis i una tenacitat, que Ia nostra gent d’ ara mai no podrà arribar a figurar-se […]. Si aquí hem lograt tenir un culte digne, propi i ben solemne, orgull deis d ‘aquí i admiració i fins enveja d’estranys, ho devem als abnegats cantaires, homes i noies, d’aquesta Schola. I particularment a mi m’han fet passar estones de goig deliciós, que’m compensaven de moltes angúnies i fadigues d’altres hores”.

N’estava justament orgullós, per Ia perfecció amb què es cantava el gregorià. Segons Ia relació de 1941, constava de 29 cantors i 42 cantores, o sigui 71 en total. Tots tenien el seu Liber Usualis. Excel•lien les celebracions de Nadal, Setmana Santa i els funerals. Deia Mn. Antoní que l’Església reserva les seves millors melodies per a Ia litúrgia de les exèquies.

Mn. Tenas va intervenir activament en aquest treball litúrgic de després del Congrés a nivells diferents. En el pla teòric, amb les seves col•laboracions a Ia revista Vida cristiana. Quan Mn. Carreras i una colla de “molt honorables membres de Ia clerecia secular” van adregar a l’abat Marcet Ia petició de convocar el Congrés, I ‘abat de Montserrat no sols va acceptar amb entusiasme Ia proposta, sinó que va suggerir “Ia conveniència i oportunitat de Ia publicació d’una Revista, que per una part fos com I ‘encarnació de tot aquest moviment litúrgic de Catalunya i d’altra banda fos des d’ara Ia preparació i després Ia continuació i desenrotllo del mateix Congrés de Litúrgia”. La revista, editada pel Monestir de Montserrat i I ‘Associació d’Eclesiàstics de Catalunya, va aparèixer I ‘Advent (desembre) del 1914 ja de cara al Congrés, dirigida primer pel P. Romuald Simó i després pel P. Gregori Sunyol, tots dos monjos de Montserrat. Després del congrés va continuar com el portantveus del seu esperit. Mn. Tenas hi va col •laborar amb molts articles; uns, de caràcter científic, signats amb el seu nom, però molts altres – un a quasi cada número – amb el pseudònim de “Fidel Cristià”. En aquests, en estil

–

Benedicció del Sagrat Cor amb motiu de Ia inauguració de Ia urbanització dels terrenys, celebrada el 19 dejuliol de 1925. (Col•lecció: Joaquim Carbonell i Calders. Arxiu Històric de Sant Just Desvern)

irònic, ridiculitzava certes pràctiques devocionals o publicacions devotes, Ilavors molt esteses, però contràries a Ia genuïna pietat de I’ Església. Mn. Tenas tenia molta grapa per descobrir i descri ure aquelles extravagàncies; tanta, que els afectats se sentien feri ts i protestaven. Un monjo de Montserat, musicòleg i liturgista, ja difunt, m ‘havia explicat les protestes que es rebien: “Ell signava amb pseudònim i, es clar, no li passava res, però les reclamacions eren per a Montserrat”. Potser va ser aquesta una de les causes que van motivar que des del 1926 Vida cristiana fos editada únicament per l’ Associació d’Eclesiàstics i els Amics de l’Art Litúrgic, amb Mn. Carreras de director.

Si a tot Europa hi va haver en aquells anys polèmiques i controvèrsies entre els liturgistes i els antiliturgistes, per a Catalunya van tenir, a més, el to de disputa entre els catalanistes i els espanyolistes. Els liturgistes catalans volien restablir el cant gregorià en llatí i bandejar del culte certes cançons espanyoles, com el famós himne del Congrés Eucarísitic de Madrid Cantemos al amor de los amores, o el Venid y vamos todos – con flores a María, i els qui hi estaven avesats s’hi resistien.

Aquella Església catalana renovadora feia bandera de la seva romanitat⁷ . La cosa venia de lluny. Ja en els seus orígens, quan Catalunya es va separar del reialme franc, diferents diòcesis i monestirs catalans es van sotmetre de manera directa a la Santa Seu per tal d’obtenir una protecció que els alliberés de la dependència tant de Toledo com de Narbona. Segons Vicens i Vives, “així fou que la Santa Seu a finals del segle XI reconegué la independència eclesiàstica de Catalunya, que era tant com afirmar-ne la política “8. El 1204 el rei Pere el Catòlic, “en nom de la reialesa d’Aragó i del comtat de Barcelona”, va retre vassallatge al Papa Innocenci III, que el va acceptar. Més recentment, a partir del segle XVIII, els catecismes catalans donen a I ‘Església les notes de “una, santa, catòlica, apostòlica i romand’. Aquesta última nota no tenia pas aquella connotació medieval antifrancesa o antiespanyola, sinó que segurament té un sentit antijansenista o antigal•licà, com ho revela el fet que no figuri en el catecisme, de tendència jansenista, de l’arquebisbe Armanyà. Però aquests antecedents catalans expliquen que quan es va implantar entre nosaltres el moviment litúrgic se ‘n subratllés la seva dimensió romana. El moviment litúrgic europeu, en efecte, es caracteritzava també per ser un retorn a la litúrgia romana. El seu inciador, l’abat francès Pròsper Guéranger (1805-1875), fundador del monestir de Solesmes (la Meca del cant gregorià), va aconseguir que les diferents litúrgies gal•licanes desapareguessin en benefici de la litúrgia romana. Aquesta romanitat es manifestava, en tre al tres aspectes, en la pronúncia del llatí, que es feia a la romana, que no és la llatina clàssica, sinó Ilegit corn si fos en italià, mentre el clergat espanyol el pronunciava com si fos castellà. Per tant, les sfl •labes ce, ci, ge i gi, que en el llatí clàssic sonaven com “ke”, “ki”, “gue” i “gui”, a la romana es pronunciaven “txe”, “txi”, “ge” i “gi”, mentre que a I ‘espanyola es deien amb els sons de la “z” i de la “j” castellanes. El Papa Pius XI va escriure dues cartes a I ‘abat Marcet encomanant-li la difusió entre el clergat espanyol de la pronúncia romana, però com que

7. Cf. Albert Manent, “Notes sobre un segle de romanitat en l’Església catalana”, dins Miscel.lània en honor del cardenal NarcísJubany i Arnau (Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1992), pp. 383-390.
8. J. Vicens i Vives, Notícia de Catalunya (Barcelona 1984), p. 78. Citat per A. Manent, art, cit.

–

els liturgistes catalans eren alhora catalanistes, i se separaven de I ‘ús general espanyol, Ia pronunciació romana va ser qualificada de separatista. Fins les autoritats civils hi van intervenir. La Dictadura de Primo de Rivera, en Ia seva mania persecutòria anticatalana, va fer quasi delicte de Ia pronunciació romana del II atí. Una vegada que el capità general Barreta va convocar l’ abat Marcet per recriminar-li el separatisme imperant a Montserrat, li feia diferents imputacions, i l’ abat callava, cap cot, però quan li va esmentar Ia qüestió de Ia pronunciació romana, va alçar el cap i va dir amb fermesa: “Això és una altra cosa! El Papa m’ha manat que Ia difongui, i com que el Papa ho diu, ho faré, i si cal tallar un cap, aquì té el meu!” Diuen que el general Barrera va restar molt impressionat de l’actitud de l’abat Marcet, va canviar de to i, abans d’ acomiadar-se, li va demanar que el confessa…

Una altra batalla estúpida va ser Ia de les casulles. Un deis aspectes del moviment litúrgic era Ia dignificació de I ‘art sagrat. En alguns ambients liturgistes europeus havien començat a difondre unes casulles amples, que anomenaven “tiques perquè miraven de reproduir les que es veien en pintures o miniatures medievals, i eren com una túnica folgada .com les que ara són generalment emprades), en Iloc de les ridícules irònicament dites de guitarra. Doncs també les casulles amples van ser qualificades de separatistes. El 1928, davant les discussions, el cardenal Vidal i Barraquer va consultar Ia Sagrada Congregació de Ritus, Ia qual va respondre contra “l’ús i abús dels ornaments sagrats en Ia forma antiga, anomenada gòtica, els quals no estan en consonància amb els legítims costums observats a l’Església Romana”; prohibia Ia confecció de noves casulles gòtiques, però permetia que es continuessin emprant les existents, i manava que “en el futur es redueixin a les formes emprades, segons costum, a Espanya”9

Mossèn Antoní havia participat de ple en totes dues polèmiques, tant Ia de Ia pronunciació del Ilatí com Ia de Ia forma de les casulles. Quan després de Ia guerra civil va ser nomenat Administrador Apostòlic de Barcelona Mons. Díaz Gómara, que havia manat Ia pronunciació castellana i havia prohibit les casulles amples, Mn. Tenas li va donar serenament les raons litúrgiques i estètiques que abonaven Ia forma ampla i li va fer veure el perill d’aquelles disposicions, que no trigarien a quedar en evidència, i el bisbe no sols li va permetre que les seguís usant sinó que fins i tot en va fer servir una a Ia missa que va celebrar a l’església de Sant Just. De resultes d’aquestes polèmiques, i com que més d’una vegada casulles gòtiques havien estat retallades en forma de guitarra, Mn. Antoní va fer en el seu testament una deixa especial. Tenia una colla de casulles, de tots els colors litúrgics, evidentment de forma ampla, i les va deixar a Ia

9) Veg. Ia documentació citada per A. Manent, art. cit., nota 19.

— —

parròquia de Sant Just Desvern, però amb Ia condició resolutòria que si són retallades passaran a ser propietat del monestir de Montserrat. Va fixar un paper amb aquesta condició a les portes dels armaris de Ia sagristia on es guarden aquestes casul]es.

Sensibilitat social

Mn. Tenas era, sobretot, un liturgista, però no d’aquells esteticistes que només pensen en les celebracions sagrades. Ell tenia una visió global de Ia pastoral. La catequesi estava molt ben organitzada, amb un museu molt pedagògic. A més, tenia una remarcable sensibilitat social, en Ia línia de Ia doctrina social de I’Església. Era molt amic de Mn. Angel Carbonell, que havia escrit un Ilibre que defensava que el col•lectivisme (o socialisme econòmic) no és incompatible amb Ia fe catòlica ]0 . Estava al corrent dels mètodes més recents de Ia pastoral renovada, i aixíva organitzar un fitxer dels feligresos o status animarum. Diverses persones havien col•laborat en preparar les fitxes; entre elles un seminarista que després seria vicari seu, Mn. Pere Diví, actualment monjo de Montserrat, i també el meu germà Jordi i jo mateix durant les vacances. Nosaltres preparàvem les fitxes a partir del cens municipal, i ell personalment les posava en net i hi afegia les observacions. Ell m ‘havia assegurat que durant els primers anys de Ia seva estada a Sant Just, havia arribat a conèixer un per un tot els seus feligresos, com el Bon Pastor, que coneix totes les seves ovelles i les crida pel seu nom, però que ] ‘establiment del ciment Sansón va provocar una forta immigració i el creixement de Ia població el va desbordar. Per això calia un registre on s’anotés el grau de pràctica sacramenta] o de vinculació activa amb Ia parròquia, o d’allunyament.

He esmentat Ia seva relació amb Mn. Carbonell i amb el Dr. Llovera. Tenia encara altres amistats amb eis eclesiàstics de Ia tendència del catolicisme social. Un de destacat era el canonge asturià Maximiliano Arboleya Martínez, de qui parlaré més endavant.

Estava atent als problemes polítics, per bé que amb molta cura de no intervenir-hi directament. M’havia explicat que en unes eleccions (per I ‘expectació que em deia que hi havia devien ser les del 16 de febrer del 1936) ell va sortir a les 12 del migdia de Ia rectoria per anar a votar. La plaga de l’Ajuntament era plena de gom a gom i hi havia una forta bunior de converses. Quan el] va aparèixer al capdamunt de l’escala de Ia

10. Angel Carbonell, El colectivismo y Ia ortodoxia católica. Editat per Ia Llibreria Subirana, segurament per consell de I ‘assessor Mn. Tenas, amb censura del seu amic el canonge Josep M. Llovera, gran especialista en sociologia cristiana. No porta data, però Ia censura és del 1927.

_

parròquia, es va produir un silenci de mort. Va baixar calmosament les escales, va passar pel mig de Ia gent sense dir res, va entrar a l’Ajuntament, va votar, va sortir, va pujar a poc a poc les escales i quan va tancar darrera seu Ia porta de Ia rectoria va sentir com reprenien les converses. “Aquell dia – em deia – vaig comprendre que el meu vot no era com el dels altres”. Jo diria que no ho deia en sentit elitista, com si el seu vot valgués més que el dels altres ciutadans, sinó com una constatació de com tothom estava pendent d’el], i que per tant calia ser molt prudent en Ia manifestació pública de les seves preferències. No crec ser indiscret si, a hores d’ara, dic que, pels comentaris històrics que m ‘havia fet en Ilargues hores de conversa, crec que, com Ia gran majoria del clergat català, es decantava per Ia Lliga. Aquest era el partit que representava el catalanisme moderat i conservador, i que en molts punts discutits defensava el punt de vista de l’Església i els seus drets legítims. L’especialista en aquest partit polític, Isidre Molas, fa veure amb una extensa Ilista de noms que Ia Lliga “sempre va poder comptar amb el suport de destacades personalitats de l’ Església i amb Ia participació de familiars d’aquestes personalitats en les seves activitats polítiques”. Segons Molas, durant Ia República encara es va intensificar aquest Iligam, de manera que molts dirigents o activistes de Ia Lliga eren alhora dirigents o membres destacats d’organitzacions catòliques. Esmenta Molas les bones relacions que tenien amb Ia Lliga I ‘Acció Social Popular, el DIC (Defensa d’lnteressos Catòlics), els benedictins de Montserrat, els caputxins de Barcelona, Ia Lliga Espiritual de Ia Mare de Déu de Montserrat i, sobretot, les Juntes Diocesanes d’Acció Catòlica ^ll .

En Ia relació que va presentar al bisbe per a Ia Visita Pastoral del 1941, document extraordinàriament interessantⁱ², aporta un estudi que havia fet abans de Ia guerra sobre Ia premsa difosa a Sant Just Desvern, obtingut no sabem com. Dóna Ia Ilista dels diaris, amb una qualificació política força encertada i el nombre de subscriptors. El diari més difós, amb molt, era La Humanitat, “órgano de Ia Esquerra Republicana de Catalunya, de carácter netamente revolucionario”, amb 98 subscriptors. Segueix La Vanguardia, “neutro, con alguna inclinación o tendencia derechista”, amb 41. Després ve Solidaridad Obrera, que ell qualifica simplísticament de marxista, quan era anarquista, amb 16. A continuació tenim El Matí, “católico independiente” (era el diari del catolicisme modern i obert, en Ia línia dels fejocistes i proper a Unió Democràtica de Catalunya), amb 13. Las Noticias, “neutro”, en té 12. La Veu de Catalunya, “de derecha, órgano de

10. Isidre Molas, Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia (Edicions 62, Barcelona 1972), vol. 11, pp. 227-228.

12. Conservat a l’Arxiu Paroquial.

Ia «Lliga Regionalista»”, només 7, igual que El Progreso, “anticlerical, órgano del Partido Radical (lerrouxista)”. La Publicitat, “de tendencia izquierdista últimamente muy acentuada” (en realitat era I ‘òrgan d’Acció Catalana, intel•lectuals catalanistes de centre-esquerra), amb 5. El Diluvio, “descaradamente impío”, i El Día Gráfico, “neutro”, en tenen 3, i El Correo Catalán, “católico, tradicionalista”, 2. Esmenta, amb 0 subscriptors, Diario de Barcelona, “de derecha”, El Noticiero Universal, “indepencliente”, iLaNoche, “neutro”. Aquesta estadística revela Ia força hegemònica d’Esquerra Republicana de Catalunya, explicable per ser aleshores Sant Just un poble on predominaven els treballadors del camp, jornalers, parcers o petits propietaris.

En aquesta mateixa relació per a Ia Visita Pastoral del 1941 incloïa unes documentades estadístiques, des de 1891 a 1940, sobre nombre de feligresos, de baptismes i de defuncions, i també dels coeficients de natalitat.

Activitats diverses: Ia qüestió escolar

Era home de gran capacitat de treball, i no perdia ni un minut. El temps que Ia seva dedicació prioritària a Ia parròquia li deixava Iliure, el dedicava a escriure Ilibres i articles i també a dues menes de treballs a Barcelona: diferents càrrecs al bisbat i assessorament de l’Editorial Pontifícia Subirana. Cada matí, entre setmana, solia prendre I ‘autobús i baixar a Barcelona, per Ia feina de Ia Cúria o de I ‘Editorial, i tornava a Ia rectoria a l’hora de dinar.

A Ia cúria diocesana, a més de formar part de diverses comissions eclesiàstiques, tenia com a principal ocupació Ia direcció del Butlletí Oficial del Bisbat. A can Subirana actuava sobretot com a censor privat, és a dir, es Ilegia els originals d’obres sobre I ‘eventual publicació de les quals donava després el seu parer. A més, va fundar i va dirigir una publicació de I ‘Editorial Subirana molt important: I ‘Anuario Eclesiástico, iniciat el 1915 i que va durar fins a Ia guerra civil. Per als vint anys que va sortir, els volums de l’Anuario Eclesiástico constitueixen encara avui una font indispensable i referència obligada per als historiadors de I ‘Església. Malgrat els anys transcorreguts i Ia creació de potents secretariats de Ia Conferència Episcopal espanyola, dotats d’importants recursos econòmics, encara no hi ha hagut una publicació tan completa i útil com Ia que ell, tot sol i amb el suport d’una editorial privada, va crear. Va concebre I ‘Anuario articulat en dues seccions. La primera,Estadística, oferia dades sobre I ‘ Església universal i sobre Ia d’Espanya i, en els primers volums, sobre les diòcesis de I ‘Amèrica de Ilengua espanyola. S ‘hi troben les dades personals del Papa i del col•legi cardenalici,

_

i cada any es donen les variacions, i informacions diverses, com és ara la Ilista completa de les diòcesis de tot el món amb els seus noms tant vulgars corn llatins. Pel que fa a l’Església espanyola, publicava el curriculum dels bisbes, les Ilistes dels canonges i càrrecs de la cúria de cada diòcesi, nombre de fidels i en un dels anys la Ilista completa de totes les parròquies d’Espanya, a més de moltes altres dades. Per a aquesta secció que ell anomenava estadística, va tenir la traça de cercar un bon corresponsal per a cada diòcesi, i com es pot suposar els havia de perseguir amb una copiosa correspondència per obtenir a temps les dades necessàries, però a més li quedava un gran treball de redacció que feia ell tot sol. Hi havia després tota una segona part, sota la rúbrica de Cultura, o, en els darrers volums, de Vulgarización y estímulo de cultura eclesiástica, amb articles doctrinals o pràctics de gran utilitat per als sacerdots. Alguns són redactats per ell mateix; d’altres els encomanava a especialistes.

L’últim volum de l’Anuario Eclesiástico corresponia als anys 1935-1936, i era una mica més reduït que els anteriors, perquè per al 1937 projectava un millorament de I ‘estructura, que ja no es va poder realitzar. Aquest volum 1935-1937 té per a nosaltres un interès particular: a la segona secció hi ha un article escrit per ell mateix sobre La Escuela Parroquial. Su necesidad; su organización; su vida, en el qual, com a exemple de com ha de ser una escola parroquial, publica els plànols de les Escoles Núria. A part d’ aquesta particularitat, l’article en qüestió és interessant perquè és una bona mostra de la posició moderada que davant del fet de la caiguda de la monarquia i la implantació de la República va adoptar bona part d’aquella generació sacerdotal catalana a cavall de la guerra que al principi he rememorat. Els clergues ultrancers, que predominaven a l’Església espanyola, van rebutjar d’entrada el nou règim, pensaven que no duraria i que per tant no valia la pena de pactar-hi i davant les Ileis i disposicions anticlericals i fins anticristianes que es van anar promulgant prenien una actitud d’ Església perseguida i afavorien el pensament insurreccional. En canvi el cardenal Vidal i Barraquer, d’acord amb el Nunci Federico Tedeschini i les instruccions de Secretaria d’Estat del Vaticà, va mirar d’inculcar a l’Església espanyola una actitud d’acatament de les noves autoritats legítimes, tot defensant els drets legítims de ‘Església per mitjans pacífics, democràtics i legals. Era I ‘ actitud predominant entre aquella generació sacerdotal catalana a cavail de la guerra. Un punt concret polèmic de la situació dels catòlics espanyols sota la República és la qüestió escolar. La República, laica per imperi de la nova constitució, va prohibir que els religiosos es dediquessin a l’ensenyament, i a l’escola primària pública va excloure tots els distintius religiosos (la supressió del santcrist a les aules va resultar traumàtica per a molts catòlics) i va suprimir l’ensenyament del catecisme. Davant aquesta situació, els catòlics ultres només posaven la seva esperança en un canvi de règim que restablís Ia monarquia catòlica tradicional i I ‘aliança entre el tron i I ‘altar. Els moderats, en canvi, d’acord amb Ia doctrina de I ‘Església, distingien entre un règim legítim, que calia respectar, i un exercici injust del poder, al qual calia oposar-se per camins legals; en el cas del problema escolar, els primers esperaven el canvi de Ia situació política, o bé pensaven que no hi havia res a fer, mentre els segons organitzaven escoles confiades a religiosos, amb diferents artificis legals, potenciaven els catecismes parroquials i, a més, multiplicaven les escoles parroquials, seguint l’exemple dels catòlics francesos i belgues.Com a apèndix a aquell article sobre les escoles parroquials, Mn. Tenas donava les normes legals vigents relatives a l’establiment d’escoles i col•legis d’ensenyament Iliure. Completava l’anterior article un altre de Pau Romeva (un dels fundadors de Ia Unió Democràtica de Catalunya) sobre La Federación Catalana de Enseñanza Libre, en el qual explicava al clergat espanyol I ‘experiència dels catòlics catalans de Mútues escolars, que en aquell momentja passaven de dues-centes.

L’Escola Parroquial Núria va ser fundada el 5 de novembre del 1933. El nivell pedagògic era òptim, assegurat per I ‘orientacíó que personalment donava Mn. Antoní. A més, va tenir Ia sort de trobar dos grans col •laboradors: Ia popular senyoreta M^a Cinta Amigó Font i el senyor Bullich, mort no fa gaire. Hi concorrien nenes i nens de tots els nivells socials. Un antic vicari de després de Ia guerra civil, Joaquim Gomis, ha recordat que I ‘Escola Núria “tenia el gran mèrit d’unir gent de diversos sectors del poble: des dels fills d’alguns prohoms del poble fins als fills d’immigrats andalusos o murcians”13

A I ‘ escrit, més amunt citat, adreçat al successor o successors, va deixar constància del seu amor a l’escola parroquial i de Ia importància que al seu entendre tenia en el conjunt de Ia tasca pastoral:

“Mireu com Ia nina dels vostres ulls les Escoles “Núria”. No són, no, cap obra supèrflua, perquè sí, fruit d’un caprici personal. Preparades des de molt de temps – i encara no prou, pe] que volíem fer – les Ileis laiques de] Govern de Ia República, i entre elles, sobretot, Ia d ‘ensenyament primari, ens van gairebé forçar d ‘establir-les l’any 1933. Només Déu i una altra persona que jo conec prou bé, saben el que va costar fundar-les aleshores i mantenir-les després: un verdader calvari enmig de les circumstàncies locals més adverses, de primer; per Ia penúria de mitjans més tard, per I ‘elevat augment del cost de Ia vida i de totes les coses. Però hem pogut palpar, durant aquests anys passats, el gran bé que podien fer i feien aquestes Escoles nostres”.

13. Joaquim Gomis, Més records, a Avui, 9 abril 1980.

– –

Els anys 1941 i 1942 es va produir un considerable augment del cost de la vida, que va estar a punt d’obligar a tancar les Escoles, però es van poder salvar gràcies a I ‘aportació generosa de la “Fundació Germanes Modolell “, que – explica en el document abans citat – “posava en mans del rector d’aquesta parròquia i amb caràcter periòdic i permanent unes quantitats relativament crescudes que, afegides a una fundació primera, feta per la mateixa família, i a la subvenció aleshores feia poc acordada pel nostre Ajuntament, asseguraven per llarg temps, dintre del camp de les previsions humanes, el manteniment de les nostres Escoles”.

Procurava mantenir-se al dia de la normativa eclesiàstica i havia aprofitat la seva ciència i experiència per escriure Ilibres que fossin útils als sacerdots, i particularment als rectors: un Formulario Eclesiástico, publicat el 1920 i reeditat el 1921, i un altre Ilibre titulatPráctica pastoral. Instrucciones y normas para el ejercicio del ministerio parroquial, editat el 1922 i reeditat el 1924. Però segurament la seva obra principal, en aquest camp, és I ‘edició posada al dia, amb la col•laboració de Mn. Pere Farnés, que era llavors el seu vicari, del famós manual de litúrgia de Solans-Vendrell, que fins al Concili es donava de text a tots els seminaris i era el vademècum litúrgic de molts capellans ³

La guerra civil

La guerra civil divideix el ministeri parroquial de Mn. Tenas a Sant Just Desvern en dues meitats quasi iguals en durada, però molt diferents de contingut. Gràcies al seu treball infatigable, guanyava bastants diners, però no va ser mai ric, perquè tot el que obtenia ho esmerçava immediatament amb tota la seva il•lusió en la parròquia o a I ‘escola. En I ‘escrit que va deixar, adreçat al seu successor o successors, deia: “Començo per dir-vos que no trobareu diners, però tampoc deutes, amb tot i que és molt el que aquí he gastat, ja abans, i sobretot després de la destrucció revolucionària del juliol del 36”. D’altra banda, vivia amb molta austeritat, estalviava les despeses mirant al cèntim, però no pas per a elli Mai no va guardar diners, i en morir no va deixar ni per a sufragar les despeses pòstumes. No es permetia mai cap luxe, ni tan sols cap d’ aquelles satisfaccions

que consideraríem legítimes. Ni tan sols amb els familiars, no acceptava de ser convidat a àpats, tot dient ben clar i català que ho feia perquè no estava en condicions de retornar les invitacions. Només en una ocasió havia pensat que es podia permetre, una vegada a la vida, d’anar a Terra Santa amb la colla dels seus amics liturgistes: Carreras, Anglès, Trens i potser algun altre. Però quan va ser l’hora de formalitzar la reserva del passatge s’ho va repensar, els va dir que es quedava i va esmerçar I ‘ import en comprar bancs nous per a la parròquia. No van trigar gaire a ser cremats, el juliol del 1936.

Incendi de l’església el 21 de juliol de 1936,’ l’església fou encesa fins a tres vegades.

(Notes Històriques del poble i parròquia de Sant Just Desvern)

El meu primer record de la guerra civil és del matí del 21 de juliol del 1936. En llevar-me vaig veure que teníem a casa Mn. Antoní. Venia amb freqüència, però mai tan aviat del matí. A més, no duia sotana sinó que vestia de seglar. I la cosa més desconcertant per a mi – el maig anterior havia rebut de les seves mans la primera comunió i fins a l’agost no compliria els vuit anys – l’oncle, aquell home tan ferreny, plorava! Des d’una finestra del pis de la nostra torre contemplava en silenci un núvol de fum negre que sortia de l’església i de la rectoria, mentre unes grosses llàgrimes li regalimaven galtes avall. El vaig mirar un moment i em vaig esquitllar sense gosar dir-li res. Lzs seves llàgrimes eren, en primer 110c, per l’església i per les coses sagrades que hi havia, però també per l’arxiu parroquial, on, a més de documents antics, hi havia el fruit de molts anys de treball personal seu. Còpies i notes preses de documents d’ arxius que també van ser cremats aquells dies, i per tant referències a Sant Just Desvern perdudes per sempre més.

Des que va arribar a Sant Just Desvern s’havia aplicat a recollir dades sobre la història del poble i de la parròquia. Així ho descrivia ell mateix: “Més de sis mil paperetes, uns cent quaranta gravats amb llurs clixés i la còpia d’una pila d’ interessants documents referents a la vida del nostre poble i parròquia teníem reunits, per tal de publicar a la seva hora una extensa i ben documentada història de Sant Just Desvern, quan va esclatar la revolta del juliol del 1936 [ …J. Pel que fa referència a ací Sant Just, una de les conseqüències dels crims revolucionaris ha esta la de fer imposible la publicació de la Monografia històrica del nostre poble i parròquia amb l’amplitud i il•lustració documental i gràfica que teníem projectada, de primer, i gairebé a punt de llançar a la impremta. Destruït tot el d’ ací i també algunes de les fonts que abans havíem utilitzat, no tenim la manera de refer com caldria el que es va perdre. Moralment, ni fins materialment, no ens veiem amb prou mitjans – coratge i forces – per a assolir-ho”15

Però no es va rendir del tot. Amb una tenacitat com la que havia mostrat quan, essent seminarista, se Ii va paralitzar la mà dreta i va posar-se a aprendre a fer-ho amb l’esquerra, també després del desastre del 1936 no sols es va aplicar a reconstruir el temple i la parròquia, sinó també el que es podia recuperar del seu treball històric. Durant deu anys, entre 1926 i 1936, havia anat publicant al Butlletí Parroquial unes notes històriques, en nombre d’unes dues mil, en les quals avançava alguna cosa de la gran obra que preparava. Dues famflies santjustenques, que conservaven amorosament la col •lecció delButlletíParroquiaI, van proporcionar-li la base del I libre Notes històriques

15. Mn. Antonio Tenas i Alibés, Notes històriques delpoble iparròquia de SantJust Desvern. Imp. Fidel R. Ferran, Barcelona 1947.

del poble i parròquia de sant Just Desvern, publicat el 1947 a Ia impremta de Fidel Rodríguez, que imprimia el Butlletí del Bisbat i quasi tot el que Mn Antoní publicava. Aquest Ilibre ha estat altament valorat pels historiadors, i particularment per Agustí Duran i Sampere, que el va qualificar de treball historiogràfic modèlic. Si això es deia d’aquesta petita mostra, què no s’hauria dit si hagués pogut veure Ia Ilum tot l’ingent treball històric que estava ja a punt de sortir!

El juliol del 36 Mn. Antoní no volia abandonar Ia parròquia. Per més que ja havien començat a cremar esglésies i a matar capellans, ell repetia tossudament al meu pare i a alguns amics que l’exhortaven a amagar-se que no volia marxar i que estava disposat a morir. Només va cedir quan el batlle Daniel Cardona, molt amic seu, per convèncer-lo li va dir que si s’obstinava a quedar-se i el mataven en resultaria un greu compromís i responsabilitat per a les autoritats locals, i també que en aquelles circumstàncies que es vivien Ia seva presència pública resultava provocativa i desencadenaria mals més grans per a persones, edificis i coses. Llavors va cedir i es va avenir a amagar-se momentàniament – tothom pensava que allò era un aldarull que només duraria uns quants dies – a casa del seu nebot, el meu pare. Però pocs dies després el senyor Daniel Cardona va avisar el meu pare que els del Comitè sabien que el rector era a casa, i que els vindrien a agafar i matar tots dos: Mn. Antoní per ser capellà, i el meu pare per amagar un capellà. Però si havia costat d’ aconseguir que deixés Ia rectoria, més va costar de fer-lo sortir de Sant Just. Més aviat, veient I ‘església cremada, es penedia de no haver donat testimoni de Crist fins al final. Va ser precís que el pare li fes veure que els matarien tots dos, i que ell deixava dona i fills. Aquella nit van sortir Mn. Antoní, el pare i un dels millors amics de I ‘oncle, Just Fosalva, des de casa, al carrer Josep Modolell (darrera les Escoles Núria). Baixaven pel carrer J. Modolell, però, des d’una casa de l’acera de baix del carrer Bonavista, una veïna els va fer senyes que retrocedissin. Abans de poder-ho fer, el pare va arribar a Ia cantonada i es va trobar una patrulla de control anarquista, que li va cridar “iAtrás!” El pare, des de Ia cantonada, va indicar amb Ia rnà a Mn. Antoní que no passés, i tots es van retirar. Aleshores van anar per Ia pujada del camí de Ia Creu del Pedró, en direcció a Vallvidrera. Tot pujant veia Ia resplendor vermellosa del segon incendi de I ‘ església. En tombar l’última cantonada del poble, el pare, que anava davant, es va topar amb una parella d’homes armats de I ‘Ajuntament, que els van donar l’ alto, tot cridant: “Qui viu?” Mn. Antoní es va plantar davant de Ia parella i, responent a Ia pregunta que havien fet, els va dir: “Sóc el senyor rector. ¿Què voleu?” Tenia moltes ganes de ser màrtir. El meu pare, en canvi, que no tenia cap desig immediat de ser màrtir, i menys encara de deixar vídua i fills de màrtir, es veia perdut i s’encomanava a Déu. Els dos vigilants, després d’un moment de vacil•lació, van dir: “Heu tingut sort de trobar-nos a nosaltres. Passeu, però si us agafen no digueu que heu sortit per aquí, que ens comprometríeu”.

Va passar uns dies amagat en una torre, a Sant Bartomeu de Ia Quadra, però com que, contra Ia primera impressió, no es tractava d’un aldarull momentani, sinó que l’aixecament militar s’havia convertit en una guerra civil Ilarga, i les torres i cases d’aquella zona eren escorcollades per les patrulles, el pare i jo el vàrem anar a recollir (em van dir que el tractés d”‘avi”) i el vàrem acompanyar a casa de les seves germanes Maria i Justa, al núm. 530 del carrer de Ia Gran Via de les Corts Catalanes. Allíva passar tota Ia guerra. De primer no sortia al carrer, per por que algú no el reconegués, però quan va passar el fort de Ia persecució religiosa ja es va anar atrevint a sortir. Treballador com era, en alguna cosa s’havia d’ocupar, a més de Ia pregària. AI meu germà Jordi i a mi ens donava classes de diferents matèries. Ell no havia estudiat mai francès, però es va aplicar a aprendre’n tot ensenyant-nos-en a nosaltres.

També es va dedicar a redactar dos extensos informes. Escrivia primer un esborrany a mà i després ho passava a màquina. Moltes estones havia fet que li dictés el manuscrit mentre ell escrivia a màquina.

Un d’aquests documents recordo que era una descripció de Ia persecució religiosa.

No sé què se’n va fer, però devia ser per fer conèixer a I ‘exterior Ia situació de I ‘Església. Potser ho va fer arribar al seu íntim amic Dr. Carreras, que era al sud de França, i en tal cas hauria servit per al Ilibre Grandeza cristiana de España ⁴, un dels més ben fets aleshores sobre el tema de Ia persecució, per bé que incorre en inexactituds explicables per Ia dificultat de tenir en aquells moments de confusió informacions contrastades.

El segon document, en canvi, es conserva a l ‘ Arxiu Paroquial de Sant Just Desvern. Es una seriosa reflexió sobre l’ Església catalana, i particularment Ia de Ia diòcesi de Barcelona, que ocupa 282 folis a màquina a doble espai. És alhora estudi crític de les institucions eclesiàstiques d’abans de Ia guerra i minuciosa proposta de reforma. En el primer aspecte, Mn. Antoní es mostra profund coneixedor de Ia vida eclesiàstica, amb tota Ia seva grandesa però també amb les seves misèries, en les quals s ‘entreté més perquè són les que necessiten remei. Si Mn. Antoní va ser tan considerat pels successius bisbes de Barcelona va ser, a més dels mèrits personals, perquè, sense ser de cap manera un delator de persones, els podia informar amb objectivitat sobre els problemes reals de Ia diòcesi. Com diu en un punt del document, tot el que proposa és fruit de molts anys d’observació i de reflexió. Després de Ia introducció, l’ informe s’articula en set parts, dedicades successivament a I ‘organització parroquial, I ‘ organització del culte, I ‘exercici del culte, la instrucció religiosa, l’administració temporal, la cúria diocesana i el seminari. Tot plegat, és un programa de reforma eclesial seriós i realista. Si ens el mirem a la Ilum del Vaticà II, potser el trobarem de to massa canonístic o institucional, més que profètic, com se sol dir avui, encara que escriu que la desitjada renovació ha de ser “una nova Pentecosta”, que són exactament les paraules que Joan XXIII va aplicar al Concili per ell convocat vint anys més tard. S ‘anticipa a I ‘objecció que es podria fer a la totalitat del Pla, qualificant-lo d’utopista i, amb un estil molt peculiar de modèstia que trobem en una colla d’escrits seus, diu, sense identificar el 110c, que el que proposa com a norma general és el que fa anys que s’està fent en una determinada parròquia, que sens dubte és Sant Just Desvern. Es així, em sembla, com cal entendre aquestes paraules de la introducció: “Tal vegada alguna d’aquestes indicacions o suggerències semblin de bell antuvi purament ideològiques i fantasioses. Al qui així ho cregués, li pregaríem que suspengués el seu judici fins a haver tingut la paciència d’acabar la lectura d’aquest document. Si en arribar al final continués pensant-ho, sàpiga que, per al que afecta a la vida i organització parroquials compatibles amb les anteriors circumstàncies, tot – i encara bon Xic més – havia sigut portat a la pràctica en alguna parròquia del nostre Bisbat. Si, a pesar de constar-li així, li semblés irrealitzable amb caràcter general, atesos els elements amb què ordinàriament pot comptar la Diòcesi, i volgués repetir el que deia un Bisbe, quan ponderant en la Visita Pastoral I ‘obra d’un rector deia als sacerdots presents a l’ acte «esto hay que admirar-lo, pero no se puede obligar a nadie a imitar-lo», fins en aquest cas li demanaríem almenys una mica del cordial respecte que per a les ànimes de bona voluntat mostrava un dels nostres grans poetes quan deia: Yo amo al que desea lo imposible”17. I a les paraules conclusives escriu: .Com hem indicat al començament d’aquestes pàgines, tot el que aquí diem que fa referència a I ‘organització i vida parroquial, tot, i encara més, havia sigut realitzat sense pretensions reformadores en una determinada parròquia del nostre Bisbat”18

El que més ens pot interessar, en aquesta evocació històrica de Mn. Antoní Tenas, és la introducció. L’ escrit no porta ni títol ni data. Almenys en la seva redacció definitiva, deu ser de les darreries de la guerra civil, perquè en algun punt parla de “més de dos anys de guerra”. Encara que es pot preveure qui serà el guanyador de la guerra, no ho explicita, i menys encara no en fa lloances ni expressa l’anhel perquè arribin les tropes vencedores. Sobretot, és ben conscient que les coses mai tornaran a ser com abans. Quan després de la derrota de Napoleó els monàrquics francesos nostàlgics pretenien restaurar

17. Arxiu Parroquial, informe sense títol ni data, pp. 6-7.

18. Ibid., p. 281

I ‘ ancien régime com si no hagués passat res, el cardenal Consalvi, I ‘intel •ligent Secretari d’Estat de Pius VII, va dir que aquesta actitud era com si Noè, en sortir de l’ arca, hagués pretès que tot era igual que abans del diluvi. També el 1939 tindríem polítics i eclesiàstics nostàlgics, però no va ser pas aquesta la posició de Mn. Tenas. Entre la proclamació de la República i la guerra civil han posat fi al règim que en la terminologia posterior anomenem de cristiandat. La Introducció comença així: “La revolució ha ocasionat la pública ruptura del nostre poble amb I ‘Església i, consegüentment, amb una multisecular tradició cultural i moral, que a pesar de deplorables falles particulars, d’un quant temps ençà sensiblement augmentades, informaven en conjunt la vida i els costums privats, familiars i públics. L’enfonsament material ha estat formidable, però encara ho ha sigut més el daltabaix moral. Fins en el millor del cas, d’ara endavant serà tota una altra la fesomia moral de les nostres parròquies i molt diferents de les d’ abans les condicions econòmiques i totes les altres de la vida del nostre poble”

A diferència dels qui, en aquells moments o acabada la guerra, atribuïen tots els mals a les forces subversives o a la intervenció soviètica, Mn. Tenas feia una anàlisi més matisada, que no estalviava responsabilitats a l’Església mateixa. LÊS causes del daltabaix, per a ell, eren, per aquest ordre: a) la ignorància religiosa, amb les conseqüències de la tebior i l’ abandonament de les pràctiques cultuals; b) la insistent propaganda anticlerical, “valent-se de les posibles falles humanes, sovint de la mentida i la calúmnia”; c) L’ actuació de partits polítics que atacaven constantment la clerecia i I ‘ Església i escampaven I ‘odi, amb “l ‘ actuació de les agrupacions sindicals anticristianes (óniques organitzacions obreres en el nostre país, perquè les altres, de tan reduïdes, res no comptaven) que Iligant les falles de I ‘Estat i del fet econòmic existent amb I ‘Església i la Religió i presentant-les als ulls del poble com un obstacle al seu millorament, han predicat també I ‘odi contra I ‘Església i contra el mateix Déu; d) la creixent immoralitat, de la qual assenyala les següents causes: 1) “trenta anys de corromput i corruptor cine nord-americà, més que immoral, amoral, presentant constantment I ‘ exal tament triomfant de la passió innoble i l’èxit del personatge brètol”; 2) una premsa desvergonyida i escandalosa; 3) la mateixa prosperitat material; i finalment e) “la insuficient actuació de la nostra clerecia (diocesana i regular, incloent-hi les Congregacions religioses femenines), per manca de formació i consegüentment d ‘ esperit en alguns casos, per “desconeixement dels problemes vius plantejats tan ardentment, i falta de visió de la gravetat de l’hora i del moment”, i deficiències notables i persistents en I ‘organització i coordinació en les obres d’apostolat i altres activitats sacerdotals.

La postguerra

El retorn a Sant Just Desvern, el gener de 1939, va ser molt emotiu. Per damunt del dolor d’ alguns desapareguts i de contemplar les runes i les cendres de I ‘església i de la rectoria, el sentiment dominant va ser de goig i d’acció de gràcies a Déu quan, en preguntar per tots els coneguts, va comprovar que, després d’ aquells tres anys calamitosos, la majoria eren vius. I la segona gran satisfacció va ser que, si terrible havia estat la destrucció, la col•laboració del poble per a la reconstrucció va ser amplíssima i entusiasta. Mn. Antoní no va parar mai de donar-ne gràcies; no sols en manifestacions oficials o públiques sinó en la intimitat.

El 9 d’ abril, diumenge de Pasqua del 1939, totjust acabada la guerra a tot Espanya, va adreçar als seus feligresos la patètica exhortació Una limosna por Dios ⁵ . Realment, no era un escrit de circumstàncies ni una exhibició de retòrica (per bé que hi esmerça tota la seva formació humanística i la seva traça literària), sinó que hi parlava amb el cor a la mà: “Más de veinte años de convivir y de trabajar incesantemente en el ministerio parroquial entre vosotros, me dan derecho, en estas horas, por tantos motivos graves y solemnes, a hablaros con el alma en los labios y a esperarlo todo de vuestra gratitud, de vuestra generosidad. – A vosotros llegué en plena juventud; y desde entonces hasta que la revolución estalló, a esta parroquia consagré mis sudores y fatigas, mis luces pocas o muchas, todos los entusiasmos de mi alma ardiente; para ella fueron mis desvelos, afanes y sacrificios, mi vida entera”. Recorda després les grans millores que havia anat introduint a la parròquia en el curs d’aquells vint anys, i com tot va ser anorreat per la revolució. Fa tot seguit al•lusió a alguna proposta que, en aquells moments de grans carències sacerdotals de reconstrucció diocesana, se li havia formulat, però que ell va rebutjar en virtut del compromís irrevocable que considerava que havia contret amb Sant Just: “Renunciando a otros cargos, ta] vez más cómodos y honoríficos – no decimos ya lucrativos, a vosotros hemos vuelto; y hemos empezado nuevamente el trabajo, semejantes a la abeja, que con renovado ardor emprende la reconstrucción de su colmena poco después que manos impías se la habían destruído, robándole la miel”. Per això gosa demanar I’aportació dels feligresos: la caritat feta amb allò que estalviïn de despeses supèrflues, el do d’ objectes o robes de I ‘ aixovar familiar que puguin servir per al culte i, sobretot, el treball personal, de les dones cosint o repassant, i dels hornes en jornals de trèball. Aquesta circular va ser enviada, a més dels feligresos santjustencs, a moltes altres persones conegudes de fora del poble. El Dr Lluís Urpí, un temps canceller del bisbat, li va respondre amb una almoina i una carta que deia: “Recibo su petición de limosna «por amor de Dios». Admiro y alabo su contenido, expresión noble del sentimiento de un alma de Párroco, casado con su parroquia, que ha visto hundirse en un momento los afanes incesantes de su vida, pero que, joven de espíritu, se empeña en recomenzar su ardua labor”20

La resposta dels feligresos de Sant Just Desvern va ser, senzillament, insuperable, i en ella va trobar Mn. Antoní gran consol i confort per a reemprendre la tasca pastoral. El 3 de març de 1940 va poder presidir la cerimònia solemne de la inauguració oficial del culte a l’església parroquial i benedicció de les campanes. El sermó que aquell dia va predicar²¹ , en castellà per imperatiu de les circumstàncies, va ser, com era d’esperar, altament emotiu i bon exemple de I ‘oratòria sagrada en la qual havia estat format, però personalíssim i ben sincer. Al•ludint a la fugida de Sant Just, més amunt referida, deia: ” iQué de cosas acuden a mi mente! Yo recuerdo ahora aquella lúgubre madrugada de julio, cuando a la luz de las estrellas y a la rojiza del segundo incendio de nuestro templo, para evitar el furor sanguinario de los revolucionarios, ni todos ni siempre inconscientes, salía de este querido pueblo, que no sabía entonces si volvería a ver”. Va donar les més expressives gràcies a tots els qui tan generosament havien contribuït a la reconstrucció del temple. Amb unes expressions molt seves, es referia als qui van donar, però escatimant avarament la seva aportació, “escudados precisamente en. el carácter y condición de que fuese libre y espontánea”, i els agraïa també el poc que havien ofert; i “a los que nada dieron y nada quisieron dar – que algunos ha habido, pocos -, la expresión de nuestro dolor, por no poder tener la dicha de contarlos entre nuestros bienhechores. Finalment, “a los culpables ante Dios y ante los hombres de tanta maldad, de tantos incendios y devastaciones sufridas por nuestro templo y su casa rectoral, a los que fueron víctimas de su cobardía y a los que lo fueron de su rencor, la ofrenda de nuestro más sincero perdón; y con él una invitación al arrepentimiento, recordándoles que nunca se condenó el que ha pecado, sino el que no se ha arrepentido”. Insistia, però, que molt més important que la restauraciódel temple material és la del temple espiritual que són les ànimes dels cristians. Exhortava – molt oportunament en aquelles circumstàncies de tanta misèria – a proclamar no sols la fe, sinó també la caritat, “para que nunca jamás puedan repetirse, ni aun con sola apariencia de verdad, aquellas

20. Arxiu Parroquial. Carta del Dr. Lluís Urpí, 15 maig 1939.

21. Sermón predicado con motivo de la inauguración oficial del culto en nuestro templo parroquial y bendición de sus campanas (3 marzo 1940), dins Post nubila.. pp. 7-13.

palabras atribuídas a) gran Papa restaurador de todas las cosas en Cristo, Pío X: «iEspaña! iEspaña!, país de mucha fe, sí, pero de poca caridad». iQué lección tan tremenda y tan oportuna para un pueblo que, como el nuestro, acaba de salir de una guerra civil!”

Una Festa de la Vellesa després de la missa, on es veu Antoní amonestant algú. (Fons Quintana-Cortès. Arxiu Històric de Sant Just Desvern) un tret característic de mossèn

Encara va trigar quatre anys a acabar la restauració i embelliment del temple incendiat. El 14 de maig de 1944 va ser solemnement consagrat pel bisbe Dr. Gregorio Modrego Casaus. En el recordatori de la cerimònia, preparada per ell amb tota la il•lusió del seu cor, escrivia les paraules del patriarca Jacob als seus fills: “Ja puc morir tranquil després del que he vist…”, i les del càntic de Simeó: “Ara, Senyor, ja podeu deixar que el vostre servent se’n vagi en pau…

El final de la guerra civil suscitava, en Mn. Tenas i en la majoria de la seva generació sacerdotal, sentiments oposats. D’ una banda, era la derrota dels perseguidors de I ‘Església. Encara que el terror no hagués durat tota la guerra, i que sobretot a partir del maig del 37 la situació hagués millorat considerablement, la situació de l’Església era massa adversa per no desitjar que arribessin “els altres”, dels quals, d’altra banda, no es tenia prou informació i havien estat força idealitzats perquè es presentaven com a defensors de l ‘ Església. Però ben aviat es va veure que no eren tan evangèlics com s’havia dit. L’Església que defensaven i deien protegir era la que els servia incondicionalment, i, tal com havia passat en I ‘ocupació d’Euskadi, no toleraven res del que a ells els pogués semblar que s’acostava al. separatisme. Les autoritats militars d’ocupació van prohibir terminantment tot ús públic de la llengua catalana. El material de propaganda franquista en català que havien preparat els catalans que col•laboraven als serveis de Premsa i Propaganda de Burgos va haver de ser destruït per ordre dels militars. Mn. Antoní, immediatament després d’arribar a Sant Just, ja va tenir un greu incident amb un guàrdia civil. Mai no en va voler donar detalls; només sabem que va ser per qüestió del català, i que va estar a punt d’ acabar molt malament.

Però no es va acovardir. Els escrits i publicacions havien de ser forçosament en castellà, però la predicació i catequesi es van fer des del primer moment en català, i ben aviat – no sabria precisar exactament quan – el català va reprendre a les Escoles Núria, on recordo haver vist que s’emprava el Sil•labari català de Pau Romeva. Els elements durs del règim s’enfurien davant d’aquesta reviviscència del català. Antonio Lorca va publicar al diari de Falange, Solidaridad Nacional, una sèrie de quatre articles, en el darrer dels quals denunciava nominatim una sèrie de parròquies o centres eclesiàstics, i entre ells, pel seu nom, Sant Just Desvern²³ . Aquesta denúncia dek diari falangista colpia doblement Mn. Antoní, perquè la parròquia i les Escoles eren l’objecte essencial de l’acusació. Reproduïm el fragment principal del, primer d’aquests articles, perquè és antològic:

22. Recuerdo de la Consagración de la Iglesia Parroquial de San Justo Desvern, dins Post nubila…, p. 15.

23. Antonio Lorca, De la Iglesia a la Escuela, a Solidaridad Nacional, 7, 8, 9, i 12 juliol 1939.

Habrá que machacar. iAy! de los que tienen oídos y no quieren oír, de los que tienen ojos y no quieren ver.

Nosotros decimos las cosas con toda la suavidad del mundo, aunque, triste es confesarlo, nos pasa lo que a] que las dice a gritos a un sordo de conveniencia. iSeñor, qué cosas más difíciles hemos de inculcar!

Vamos a ver. En la iglesia de San Pedro, de Tarrasa, los anuncios de amonestaciones se hacen en catalán; en catalán se confiesa en casi todas las iglesias de Cataluña, y en catalán se predica en casi todos nuestros templos.

La contumacia en el error es evidente.

No es pecado, no señor, confesar y anunciar en catalán los desposorios, en las tablillas de las iglesias; es… algo peor.

Durante todo lo que va de siglo, el separatismo catalán ha tenido feudos casi invulnerables en la Iglesia y en la Escuela.

Jamás propaganda política ni discurso demagógico alguno hizo más daño a España que esta labor constante e inteligente que desde la Escuela y desde la Iglesia se hizo.

No se enseñaba por enseñar, no tenía el hecho una significación puramente cultural, ni respondía a método pedagógico alguno. Porque, de ser así, desde el púlpito y desde la cátedra, algún día se hubiera predicado, se hubiera enseñado en español. No. La consigna era tajante y se cumplía de una manera metódica, ordenada, con ribetes de sospechosa y sospechada disciplina.

Yo no diré que fueran los mismos, aunque sí, tengo para mí, una investigación concienzuda daría verdaderas sorpresas. Yo no digo en Tarrasa, ni en Barcelona, ni en San Justo Desvern, pero sí afirmo, que los sacerdotes que ahora predican y confiesan y anuncian en catalán,que los maestros que enseñan en catalán, hacen ahora más daño que entonces.

iCuidado que se filtran! Se filtran y se sitúan y hablan y chillan…

i Y obran!

Habrá, pues, que obrar también. […]. ⁶

El 1946, un dia que l’havia anat a veure, em va donar un Ilibre tot dient-me: “Té. Llegeix això, que és molt important”. Era l’obra del canonge d’Oviedo Maximiliano Arboleya Martínez, de qui més amunt he parlat ⁷ , Técnica del apostolado popular ante la apostasía de las masas. Només de començar a fullejar-lo ja vaig veure que diferia de tota la literatura religiosa que aleshores circulava, perquè deia que quan a les barriades o suburbis de les nostres ciutats les processons han d’ anar acompanyades de la guàrdia civil perquè no les apedreguin, és que el país no és tan cristià com ens volen fer creure. Arboleya havia mirat de publicar aquest Ilibre a Madrid, però l’arquebisbe de

Madrid-Alcalá, Dr. Eijo Garay, tot i ser molt amic seu -es tutejaven-, no va gosar donar-li

Enterrament de mossènAntoní el dia 2 de gener de l’any 1954, foto feta a la cruïlla del carrer Verge dels Dolors i de la plaça Mossèn Cinto Verdaguer. (Fons Quintana-Cortès. Arxiu Històric de Sant Just Desvern)

l’imprimatur. Llavors Mn. Tenas, que també era amic i s’escrivien, va aconseguir que el Dr. Modrego li donés el permís i que I ‘Editorial Subirana li publiqués. Arboleya havia passat moments difícils, acusat de connivència amb els nacionalistes bascs i d’hostilitat envers el règim franquista. Va ser detingut i processat. Els seus antics companys de l’època de les campanyes del catolicisme social, i del Grupo de la Democracia Cristiana²⁶, acabada la guerra estaven enlluernats pel nacionalcatolicisme imperant. Li deien, a Arboleya, que allò per què havien lluitat tants anys sense quasi cap fruit, ara ho tenien plenament. Arboleya els responia que semblava mentida que no s ‘ adonessin que ellò era justament tot el contrari de l’ideal pel qual abans de la guerra havien lluitat. Es fixava en fets significatius d’aquell ambient. A la zona minera asturiana, d’ell tan coneguda, els sacerdots “de acción” (els que abans treballaven amb ell en el camp social catòlic) li deien: “Estamos admirablemente y no hay peligro de que volvamos a las andadas mientras siga aquí la tropa”. El rector d’una parròquia minera li deia que abans només li anaven a missa sis homes, cap d’ells miner, però “hoy asisten más de trescientos”. I un sacerdot de suburbis de Madrid li deia, tan satisfet, que abans de la guerra no anava a missa cap jove, “y en cambio ahora nos los traen formados”. Per això Arboleya havia gosat escriure al Dr. Eijo Garay : “Te creo convencido de que nuestro «pueblo» – los obreros y modestos empleados, así como gran número de campesinos está hoy más alejado de nosotros que antes de la guerra”27. Esmento aquests detalls del canonge Arboleya Martínez perquè, atesa la identificació i solidaritat que Mn. Tenas li va mostrar, ens permeten de conèixer la seva visió de la situació d’aleshores, sobre la qual no tenim testimoniatges directes i explícits.

L’única compensació que desitjava, a canvi de tot el que havia fet per la parròquia, era poder-hi ser enterrat. El 24 de novembre de 1944 1’Ajuntament va acordar per unanimitat sol•licitar de les Autoritats competents el permís per tal que Mn. Antoní Tenas, quan morís, pogués ser sepultat a l’església parroquial, al sepulcre que hi ha a la nauprincipal, destinat a enterrar-hi els antics rectors. El 9 dejuliol de 1950 un al tre acord del mateix Ajuntament li va atorgar el títol de fill adoptiu de Sant Just Desvern.

Després d’ un primer atac de feridura, que el va deixar amb una marcada dificultat per a parlar, que feia difícil d’entendre’l, I ‘atac es va repetir el 31 de desembre de 1953, de resultes, segons sembla, d’una gran fredorada que va haver de suportar. Aquest cop va ser mortal.

26. No era cap partit polític, sinó un grup d’intel•lectuals, molts d’ells catedràtics o professors, que volien difondre la doctrina social de l’ Església.
27. D. Benavides, El fracaso social del catolicismo español, p. 779.

– 115 –

El 4 de novembre de 1983, coincidint amb el cinquantenari de I ‘Escola Parroquial Núria, es va celebrar un acte commemoratiu a les Escoles. A continuació, a l’església parroquial, el cardenal Jubany va presidir una concelebració, en Ia qual van participar una colla d’antics vicaris seus. Acabada Ia celebració eucarística, les despulles de Mn. AntoníTenas, que fins aleshores resposaven al cementiri municipal, van ser dipositades al sepulcre del mateix temple, tal com ell havia desitjat.