JOANA ALGARRA RECHE

1937, BARCELONA

El seu pare, Francesc, va néixer a la Unión (Cartagena) i la mare, Roser, era de Purchena (Almeria). Adolescents (13 i 16 anys), tots dos van emigrar a Barcelona per treballar. Els pares es van casar l’any 1935 i la Joana va viure els seus primers deu anys a Gràcia, al passatge Nogués, i el 1948 va anar a viure a Esplugues de Llobregat. Ella era la primera filla del matrimoni i fins als 13 anys cuidà una germana molt malalta. El 3 de març de l’any 1951 va començar a treballar a Radio Unión d’Esplugues i Sant Just era la Estación Escuela nº 15 del Frente de Juventudes, situada prop de la carretera. La Joana es va casar l’any 1961 amb Manel Caparrós i va ser llavors quan vingué al carrer de la Sala de Sant Just. Va fer un intent per entrar en una emissora de ràdio local situada a l’Ajuntament que no prosperà. Ha tingut dos fills, en Miquel (1965) i en Xavier (1968). Portà fins al 1977 l’administració de l’empresa del seu marit dedicada als banys electrolítics. Entre 1982 i 1985 endegà amb el seu marit el saló recreatiu COCO situat a l’Avinguda Indústria. Cap als anys vuitanta va tornar a la ràdio col·laborant amb Ràdio Desvern, on des del 1993 condueix el programa Veus de la Parròquia.

CINTA AMIGÓ I FONT

1909-2004, SANT JUST DESVERN

Jacint Amigó i Palomas, el pare de la Cinta, fou vice‐secretari de l’Ateneu durant els anys vint i un dels impulsors de la seva escola; la seva mare, Dolors Font Pujol, va tenir una taula de llet al carrer del Nord i la repartia per guanyar diners i que la Cinta pogués estudiar.

Va estudiar primer als Estudis Vells i després a l’Escola de l’Ateneu, on va néixer la seva vocació de mestra.

Començà a fer pràctiques de magisteri amb els pàrvuls de l’Escola de l’Ateneu quan tenia 14 anys i va poder‐hi continuar un temps. Als 16 anys els pares li donen llibertat per disposar dels diners que guanyava fent classes particulars. Arran de la mort del seu pare quan ella tenia 19 anys, es va posar a treballar per poder mantenir la mare.

Amb la fundació de les Escoles Núria el 1933, entra a formar part de la plantilla fins que va tenir prop de 82 anys, quan es retirà per motius de salut i d’edat.

CONCEPCIÓ AMIGÓ I RIUS

1926, SANT JUST DESVERN

Filla de Just Amigó i Gelabert, paleta que treballava a Barcelona, i de la Teresa del Colomar, un dels primers cafès de Sant Just. Ha crescut a la plaça Campreciós, on cinc generacions han viscut al carrer de l’Església. El seu avi va ser alcalde de Sant Just. La Concepció acompanyava el seu pare a cobrar arbitris de consum, quan encara era ben petita. El seu germà va ser reclutat amb la lleva del biberó l’abril del 1938, va estar en un camp de concentració, d’on va sortir als dos mesos, però va ser cridat a fer el servei militar, i això va representar que estigués gairebé 6 anys fora de casa. En aquest panorama de postguerra, ella es posà a treballar als 14 anys cosint gavardines al carrer Badó, però va continuar estudiant de nits, primer amb la senyoreta Carme Pérez i després amb la Cinta Amigó. Posteriorment va entrar a treballar als laboratoris Urodonal com a administrativa fins el 1949, quan es va casar amb el santjustenc Joan Amat Sala, que havia fundat l’administració Finques Amat i amb qui tindrà 2 filles, la Immaculada i la Joana.

L’any 1952, el seu marit mor d’una malaltia fulminant i queda sola amb una filla de dos anys i una altra acabada de néixer. Serà ella qui agafarà les regnes del negoci. Finques Amat sempre ha tingut una elevada sensibilitat en qüestions de gènere. Durant molts anys la seva plantilla ha estat només femenina.

MARÍA DOLORES ASMARATS YGLESIAS

1926, BARCELONA

És filla de Luis Asmarats Rovira i de Montserrat Yglesias de la Sierra. El seu pare era agent de borsa i fill de l’espluguenc Bartomeu Asmarats Pagès, un mestre d’obres que havia emparentat amb la família Pujol i Baucis, propietaris de La Rajoleta a Esplugues.

L’avi Bartomeu, fill del santjustenc Caietà A., construí la masia de can Vilaret per tal que la família —que residia a Barcelona— vingués a estiuejar a Sant Just Desvern. La María Dolores anà a l’Escola de les Esclaves del Sagrat Cor, de Barcelona, on rebé una educació fortament religiosa. La guerra la va agafar amb 10 anys i ella en té un record molt fort, ja que la vivia a Barcelona enmig de registres, bombardejos, racionaments, etc. Quan podien, venien a Sant Just, on encara podien trobar alguns queviures a cases de pagès del poble, i la tranquil·litat de no ser bombardejats. L’any 1938 va patir la mort del seu pare per malaltia. Finalitzat el conflicte bèl·lic, seguí estudiant fins als 17 anys.

Durant la postguerra, la família hagué de vendre la casa de can Vilaret (1943), motiu pel qual van estar anys sense retornar a Sant Just. La Dolores es va casar l’any 1980 —després de morir la seva mare i la seva tieta, que estaven al seu càrrec—amb Manuel Ponce de León Castell, el xicot amb qui feia temps que festejava i era militar. Anà a viure a una residència militar de Madrid, on ha estat més de 25 anys. Tot i els anys passats a fora, mai no va perdre els lligams amb el poble i per aquest motiu hi va retornar l’any 2005.

MONTSERRAT BATET I BONET

1927, SANT JUST DESVERN

És filla d’Anton Batet Oliveres, de Sant Just Desvern, i de Carme Bonet i Nadal, de Lleida. Formaven, com la majoria de gent d’aquella època, una família treballadora amb pocs recursos econòmics. De ben petita ja va anar a les escoles del poble. El seu pare va morir quan ella era punt de fer 6 anys. Finalitzada l’educació obligatòria (13 anys), la seva primera feina remunerada va ser a casa del sastre Planas al carrer Badó. Quan va fer 14 anys entrà a l’empresa tèxtil de Cal Guarro, on coneixeria el seu marit, Antonio Gómez Cervera. Més tard va anar a treballar a Can Vegueria (Cornellà) i després a la Fabriqueta del carrer Badó i sempre de teixidora. L’any 1950 es va casar i va tenir dues filles: Montserrat (1956) i Glòria (1962); per motius laborals i fent costat al seu marit, va emigrar el 1964 a la Garriga, on van estar‐s’hi uns vint‐i‐dos anys. Les seves filles van estudiar a la Garriga i a l’Institut de Granollers, mentre el marit continuava treballant a la fàbrica de teixits SATI, on es va jubilar. L’any 1986 el matrimoni sol —les filles ja eren casades— va tornar a Sant Just i va fixar el seu domicili al carrer Muntanya.

Durant tota la vida li ha agradat ballar sardanes i també el cant coral, motiu pel qual va cantar a la coral del Club Sant Jordi i després a la coral Harmonia de l’Associació de Gent Gran de Sant Just.

ANNA BOFILL LEVI

1944, BARCELONA

Anna Bofill Levi nasqué en el si d’una família benestant. El seu pare, Emilio, nascut a Barcelona i de professió arquitecte, i la seva mare, mestressa de casa i d’origen italià, es varen casar el 1934 i tingueren dos fills i una filla, l’Anna. Eren, doncs, tres germans, però, per desgràcia, quan ella només tenia 7 anys va morir el seu germà gran, amb qui mantenia una estreta i especial relació. Es va criar i educar en una família marcada pels valors conservadors i a la vegada progressistes i lliberals del pare, però sobretot pel fort caràcter autoritari i dominant de la mare. Això la va portar a mantenir una relació d’amor odi amb la seva mare, i fou tanta la pressió que va rebre de casa que va decidir casar‐se de ben jove per fugir‐ne.

Es casà l’any 1964 amb el que havia estat un professor seu a la universitat, i del matrimoni en nasqueren dues filles, les quals varen ser educades amb uns valors molt diferents dels que Anna Bofill havia rebut a casa seva. El període de transició política que es visqué en aquest país després de la dictadura franquista va suposar també un moment de canvi i trencament en la vida d’Anna Bofill. L’any 1980 es va separar del seu marit, un any més tard va deixar de treballar al Taller d’arquitectura familiar per iniciar un projecte professional propi i, a finals de 1981, marxà de Barcelona per anar a viure Sant Just, concretament al Walden, on encara fa la seva vida avui. Anna Bofill és compositora i arquitecta; una dona de forta personalitat, trencadora, independent, lluitadora i feminista.

PILAR BULLICH TELLA

1914, TORRES DE SEGRE (LLEIDA)

És filla de Josep Bullich, d’Os de Balaguer, i d’Emilia Tella, d’El Frasno, a

Saragossa. La família va arribar a Barcelona per la feina del pare quan la Pilar tenia uns deu anys. Ella era la gran de sis germans, tres nois i tres noies.

La Pilar va començar a anar a col·legi al seu poble natal, però després va formar‐se a les monges salesianes i a Sarrià. La formació pedagògica la va adquirir a l’Escola Normal. Gaudia més amb la geografia i la història que amb les matemàtiques.

Gràcies al seu germà Josep, que també era mestre i coneixia mossèn Antonino, la Pilar va ser professora de les Escoles Núria durant els anys anteriors a la Guerra Civil. Té un record molt viu de la Cinta Amigó, mestra com ella que s’encarregava dels pàrvuls, i de moltes de les alumnes que va tenir aquells anys: la Canals, la Pepeta Farràs, la Teresa Pi, la Cèlia Urpí, la Maria Valls… D’aquells anys recorda que les classes encara eren en català i també ho eren els llibres, i de com mossèn Antonino venia cada dia a resar l’Angelus.

Després del seu període docent a Sant Just, la Pilar va passar els anys de la guerra donant classes a Granollers, on havia guanyat les oposicions. Quan el 1939 es va casar amb Lluís Cusó Abadal, va deixar la feina docent i es va quedar a càrrec dels fills i de la casa. De fills en va tenir sis, cinc nois i una noia.

LOURDES BURZÓN MOLINER

1934, BARCELONA

Filla de Joan Burzón Ribes, director d’una empresa tèxtil, i de Josepa Moliner Royo, treballadora del tèxtil. La Lourdes era la segona de cinc germans: quatre noies i un noi.

Va començar a treballar en una fàbrica tèxtil on s’implicà en la defensa dels drets de la classe obrera i entrà al moviment d’Acció Catòlica Obrera (ACO), on va conèixer en Josep, que al cap del temps serà el seu marit. A petició de la delegació de l’ACO a Suïssa, el matrimoni marxà a Ginebra, on farà d’enllaç amb els immigrants espanyols procurant millorar les seves condicions de vida. A Suïssa la parella tindrà els seus dos fills —la Marta i el Sebastià—; tot i les prestacions socials suïsses, decideixen tornar a Catalunya i s’estableixen finalment a Sant Just Desvern. Ben aviat va implicar‐se en la vida pública a través de l’Associació de Pares de l’Escola de l’Ateneu, l’Associació de Veïns —n’arribarà a ser presidenta—, a Sant Just Solidari o a l’Associació de Gent Gran.

MARIA CAMPS GARCIA

1942, TERRASSA

La Maria és filla d’una família de petits botiguers barcelonins, amb avis procedents de Terrassa: Simeón García, que va arribar a alcalde, i Angelina Elías. La seva mare era Monserrat García Elías i el seu pare, Ramon Camps Font.

El seu pare treballava a la ferreteria de l’avi de la Maria a Barcelona, on ella va començar a treballar de joveneta.

El 1960, als 18 anys, va anar a la universitat, on entrarà en contacte amb la lluita antifranquista i coneixerà el que serà el seu marit, en Robert Ramírez, també lluitador antifranquista detingut el 1962 i empresonat a la Model. La Maria i el Robert van contraure matrimoni el 1968 i van establir el seu domicili a Sant Just. La parella va tenir 7 fills. El seu pis serví d’amagatall de molts lluitadors antifranquistes. L’any 1970 entren a la Jove Cambra de

Catalunya i participen en el projecte L’Europa dels Pobles, projecte que té el suport de Jordi Pujol i Soley. Tot plegat els durà a participar l’any 1974 en la creació clandestina de Convergència Democràtica de Catalunya. La parella mantindrà contactes amb grups nacionalistes europeus i participarà en els actes de la Marxa de la Llibertat. Durant el primer mandat dels ajuntaments democràtics, en Robert és escollit regidor i, amb la dimissió de l’alcalde Malaret, assumeix l’alcaldia de 1982 a 1983. Posteriorment ella és escollida regidora i passarà a formar part, durant diversos mandats, del consistori local.

MONTSERRAT CANALDA I GUIMERÀ

1927, GANDESA (TARRAGONA)

Filla de Miquel Canalda Domènec i de Teresa Guimerà Sancho. El pare era criador de vaques i la mare, carnissera a Gandesa. Ella és la petita de tres germans.

Arribà a Sant Just en plena guerra amb altres refugiats, quan van evacuar Gandesa. El gener de 1939 emprengué el camí de França, on va estar un temps. El seu germà gran va ser afusellat durant la immediata postguerra. Amb l’inici de la II Guerra Mundial va decidir retornar a la Terra Alta sense el seu pare, que es quedà a França. L’ambient hostil a Gandesa fa que marxi amb la seva mare a peu cap a Sant Just, on seran acollides a Cal Rei.

Als 12 anys va treballar al servei domèstic de Can Ginestar, mentre la mare anà a la casa d’embotits La Verneda (Can Cardona), on farà cap anys més tard la Montserrat. Es va casar amb Ferran Mascarell l’any 1950, quan tenia 23 anys. Ella va anar a viure a casa dels sogres i amb el seu marit al carrer Sadet. El matrimoni va tenir un fill i una filla i ella es va convertir en una dona empresària que va transformar un petit colmado en un supermercat de referència al Barri Sud. Ella i el seu marit van ser dels primers a tancar la botiga el diumenge.

Ha vist desenvolupar‐se i créixer la zona del Barri Sud fins al moment de la seva jubilació, a partir de la qual ha pogut gaudir d’una vida tranquil·la i pròspera, després de les adversitats i la duresa del període que li va tocar viure.

ROSA CARBONELL CALDÉS

1941, SANT JUST DESVERN

Filla del santjustenc Josep Carbonell —propietari de can Carbonell— i d’Agnès Caldés, filla del barri barceloní de la Bonanova. L’avi patern, Joaquim, havia estat alcalde durant 14 anys. El matrimoni vivia a la vaqueria i habitatge situat al carrer Bonavista i la Rosa va ser la primera filla del matrimoni i dos anys després va néixer el seu germà Joaquim. Fins als setze anys va assistir a les Escoles Núria. Després es va posar a treballar en un laboratori fins que va contraure matrimoni amb el Ferran Tost Mariné el 1965. Al cap de poc temps de casar‐se va néixer el primer fill del matrimoni, el Raül el 18 d’octubre del 1965. El seu marit va morir sobtadament el 1968, quan la Rosa estava embarassada del seu segon fill, que naixeria el 29 d’agost del 1968. A partir d’aleshores es va tornar una dona emprenedora i decidida: va ampliar el negoci familiar, va convertir la vaqueria en una granja que s’anà transformant i creixent.

Ha estat una dona valenta que ha tirat endavant tota sola negoci i família. Continua vivint al carrer Bonavista i la Granja Carbonell continua endavant de la mà de les noves generacions.

CAROLINA CATASÚS I BOSCH

1904-1998, SANT JUST DESVERN

Va néixer en el si d’una família benestant. El seu pare, Joan Catasús, era el propietari de la botiga de cal Sant existent al carrer Bonavista, enfront del Mercat. La seva mare, Maria Bosch Cadena, era filla d’Esplugues. Ella va estudiar a l’Escola de l’Ateneu i posteriorment va titular‐se en infermeria. De jove havia estat a Nosaltres Sols! i defensà la seva terra i la llibertat. Era una dona molt avançada per la seva època sabia conduir, duia una moto amb sidecar, sortia i entrava de casa quan volia. Va ser una dona popular, estimada, rica però alhora molt austera.

Va ser una gran defensora dels animals i durant tota la seva vida acollí a casa seva molts gossos del carrer. En morir va deixar diners al Cotolengo, a la leproseria de Fontilles d’Alacant, a la parròquia de Sant Just i Sant Pastor i una pensió per als seus gossos.

AURÈLIA CELMA I NEBOT

1927, SANT FELIU DE LLOBREGAT

Filla de Genís Celma i Bada, nascut a Cornellà, i d’Emilia Nebot i Nieto del barri barceloní de Poblenou. El matrimoni vivia a Sant Feliu de Llobregat i l’Aurèlia tenia un germà gran amb qui es duia tres anys: en

Marcel. Quan ella tenia dos anys, la família es traslladà a Sant Just Desvern. El pare treballava de paleta a la constructora santjustenca d’Isidre Campreciós i la mare, de teixidora a La Fabriqueta del carrer Badó.

Va fer els seus estudis a les Escoles Nacionals del carrer de la Creu, fins que en fer els 14 anys entrà d’aprenenta de teixidora a La Fabriqueta. La família estava formada pels dos germans, els pares i els avis, que vivien en una de les cinc casetes del carrer Freixes. Al cap de poc temps, es traslladaren a la masia de can Freixes i, acabada la guerra, van anar a una de les casetes del senyor Pons. L’Aurèlia actuà al quadre d’actors aficionats de l’Ateneu, interpretà La Ventafocs i ballant el minuet conegué el seu marit, Pere Padrosa. A partir d’aquí començà un llarg festeig de set anys que acabà amb el casament l’any 1955.

Passar de viure al poble per anar a fer‐ho en una casa de pagès molt gran, molt important i amb molta gent no va ser tasca fàcil per a l’Aurèlia. Però amb el temps s’anà fent amb els reptes d’aquella nova vida i va tirar endavant. L’Aurelia i en Pere han viscut sempre a la masia i han tingut cinc fills: Pilar, Pere, Mercè, Maria Carme i Eduard.

ROSER COLL FAURE

1922, BARCELONA

És filla de Josep Maria Coll i Coll, ferroviari i esperantista del barri de Gràcia de Barcelona, i d’Ángela Faure Correas, originària de l’Aragó. La Roser era la petita de quatre germans.

Va estudiar en un col·legi fins que als deu anys va fer l’ingrés de batxillerat, però els seus estudis es van veure truncats per la Guerra Civil i la Roser no els va completar. Cap als divuit anys es va formar com a practicant i va treballar fins que es va casar.

El 1946 la Roser es casa amb el Galo Iglesias Cristóbal, un segovià que treballava de comerciant, amb qui va tenir dues filles, la Roser i l’Anna. L’any 1958 la família arriba a Sant Just buscant una casa fora de

Barcelona, gràcies a un amic d’escola del seu germà, l’Enric Salas, veí de Sant Just. Va ser “un amor a primera vista”, diu la Roser, que s’enamorà d’una mimosa que hi havia al jardí de la seva futura casa. Llavors Sant Just tenia fama de ser un poble petit, perquè tenia la xemeneia de la Sanson que amb el seu fum impedia que s’edifiqués.

La seva gran passió a la vida ha estat llegir, té el número 8 de la biblioteca que va fer‐se quan es va inaugurar el Parador l’any 1965. També s’ha implicat en activitats del poble, com l’Itinerari de la natura de la SEAS durant els anys setanta.

CLAUDIA CORTÉS FERNÁNDEZ

1927, BIEL (ARAGÓ)

Nascuda a l’Alt Aragó. El seu pare, Miguel Cortés, era pastor i la seva mare, Petra Fernández, treballava a casa i a l’escola de pàrvuls. Als 14 anys va anar a viure amb la seva família a Gallur i posteriorment va anar a Saragossa on començà a treballar en el servei domèstic.

L’any 1952 va arribar a Sant Just Desvern, on va treballar de seguida fent feines de casa a la Masia Carola, situada al carrer Bonavista cantonada amb el carrer de l’Església.

Vuit anys més tard, es va casar amb el veí i fill de Sant Just, Josep Garriga. La Claudia va ser molt activa en la vida associativa local. Amb l’arribada de la democràcia es va integrar a l’Associació de Veïns i va participar de la reivindicació de l’Escola d’Adults i del Centre de Planificació Familiar. A més de reivindicar moltes coses, l’associació preparava les revetlles, els berenars i de tot per treure diners per pagar les orquestres. L’interès pels temes socials la va dur a fer‐se militant del PSC quan el partit es va legalitzar. De 1983 a 1991 va ser regidora de Serveis Socials i de Salut a l’Ajuntament. En les dues legislatures en què es va encarregar de la cartera de Serveis Socials i Sanitat, va impulsar iniciatives com l’establiment de l’ambulatori local o els Cursos per a les Dones iniciats el 1987, entre d’altres.

FRANCESCA CORTÈS I VIVES

1918-1986, SANT JUST DESVERN

És filla d’Arcadi Cortès i Crescència Vives. Va néixer en el si d’una família que tenia una botiga de queviures al carrer Badó. Va anar als Estudis Vells amb Doña Laieta i després a les Escoles de l’Ateneu.

Als anys trenta la seva afició teatral la dugué a formar part del Quadre

Escènic de l’Ateneu. Just acabada la guerra (1939) es va casar amb Joan Quintana i Campreciós, amb qui tingué 4 fills. Mai no va deixar de treballar, a la botiga del carrer Badó, a Can Salvat, a la centraleta telefònica de la CTNE que tenien a casa seva i, els darrers anys, a la Granja Carbonell.

El seu compromís amb la vida associativa de la població la va dur a multituds de fronts dins l’àmbit cultural local: el teatre de l’Ateneu, les catifes de Corpus, les Festes de Tardor, la Creu Roja, la Lliga contra el Càncer, etc. Però cal destacar que entre 1979 i 1986 va ser presidenta de l’Ateneu Santjustenc, coincidint amb la recuperació dels ajuntaments democràtics.

PEPETA DALMAU BALLART

1909, SANTA CREU D’OLORDA – 2005, SANT JUST DESVERN

El seu pare, Josep Dalmau Massaguer, va néixer a Vallvidrera i la seva mare, Dolors Ballart Bentura, a Vilarrodona, Tarragona.

Els seus pares s’estableixen a Ca n’Oliveres quan ella tenia 2 anys. La Pepeta tenia tres germanes més, però l’abast de la medicina a inicis del segle XXva fer que dues d’aquestes morissin de ben petites.

Ella va anar a escola a la plaça dels Estudis Vells fins als 12 anys. El 1923, “quan es va posar la dictadura”, ja acompanyava el seu pare amb el carro fins al Born. Josep Guasch Cardo, nascut a la Juncosa del Montmell (Tarragona), mosso a ca n’Oliveres, va convertir‐se en el seu marit.

Els va casar mossèn Antonio. Ella tenia vint anys, anava vestida de negre amb una diadema blanca i un ramet blanc. El viatge de noces a Mallorca va ser de les primeres que el va fer, llavors no hi anava ningú. Del matrimoni en naixeran 2 fills, en David el 1931 i en Joan Maria el 1934.

La guerra la va passar a la masia, amb petites afectacions pel bombardeig de can Biosca i el pas de soldats. La Pepeta sempre va viure a pagès i res no hauria fet canviar la seva decisió de no deixar la masia, ja que tot i la duresa de la feina del camp, ella no canvia aquest estil de vida per la comoditat de viure en un pis al centre del poble. No va tenir llum elèctrica fins l’any 1960. Cada diumenge anava a missa a la Parroquia.

Va conèixer món, va estar a Alemanya, a Italia, a Bèlgica, a França, a Suïssa, pais que li va agradar molt per l’aigua, la que tant trobava a faltar a Ca n’Oliveres.

MONTSERRAT ESTEVE RIUS

1929, SANT JUST DESVERN

És filla de Josep Esteve, que va treballar a la plaça del Mercat i a l’Ajuntament, i d’Anna Rius Pagès, que treballava a La Fabriqueta. La Montserrat i la seva germana van estudiar a l’Escola Núria, on la Montserrat també hi va fer teatre. Aquesta afició la va mantenir a l’Ateneu, on va poder fer realitat un dels seus somnis en participar en obres de teatre juntament amb el seu pare.

La Montserrat, d’ençà dels 14 anys i juntament amb la seva germana, va treballar a La Fabriqueta fins que es va casar amb seu marit, en Marcel Campreciós Pagès. Es coneixien des de petits i tots dos van formar part de la Penya del Silenci.

En contraure matrimoni, va anar a viure a casa dels sogres. No va tenir fills, però sempre ha estat envoltada dels fills dels familiars. Li ha agradat molt viatjar i l’any 1992 va fer realitat un somni, anar a Nova York. La seva altra afició, la pintura, l’ha desenvolupat a l’Ateneu.

ISABEL ESTRANY PONS

1931, BARCELONA

Els seus avis materns, Fabià Pons i Pons, casat amb Ramona, que era mestra, vivien a Sant Just, a la torre Pons (1911), i la Isabel hi venia els diumenges i a passar els estius.

Va estudiar a la universitat i va guanyar les oposicions per entrar a la Diputació de Barcelona, on va treballar durant deu anys. Es va casar amb el senyor Amilivia i van tenir sis fills. Arran de la maternitat deixà la feina i l’any 1971 traslladà el seu domicili a Sant Just. Aquí la seva canalla no es posava malalta.

Tingué el coratge i la decisió de reincorporar‐se, passats els anys de criança dels fills, a la Diputació. En aquesta segona etapa va convertir‐se en la secretària del primer president de la Generalitat restaurada, Josep Tarradellas i Joan.

L’any 1987 es va fer càrrec del negoci familiar que havien creat els seus avis, la Camiseria Pons, exemple de negoci i botiga que ha sobreviscut actualitzant‐se als nous temps. Ara a la botiga també venen roba de senyora.

PILAR FARIGOLA RÀFOLS

1917, OLESA DE BONESVALLS

És filla d’en Pere Farigola Soler, pagès i obrer de la Sanson, i de la Palmira Ràfols Badell, modista; tots dos d’Olesa. Des que la Pilar tenia cinc anys que la família viu a Sant Just Desvern. Ella és la petita de quatre germans dos nens i dues nenes. Va treballar de modista a casa, amb la mare i la germana.

Casada amb Frederic Planas Cisneros, va tenir dos fills. Es van quedar a viure a casa dels pares i en va tenir cura fins que van morir. Dona vital i alegre, enyorada de la vida familiar i de les visites i xerrades amb les amistats. Ara que no es fa visita i que no s’escriuen cartes, li sembla que ja ha viscut prou, troba que s’hauria d’allargar la joventut però no la vellesa.

TERESA FARRÀS AMIGÓ

1924, SANT JUST DESVERN

És filla de Joan Farràs Bigues, d’ofici miner però treballava de pagès, i d’Adelaida Amigó Vives. La Teresa va tenir dos germans; el Sebastià era el gran i l’Oleguer, el petit.

De petita va anar a les Escoles Nacionals del carrer de la Creu, però quan es van crear les Escoles Núria, de les quals encara recorda la professora Pilar Bullich Tella, va passar a les escoles parroquials. Allà va estar‐s’hi fins als quinze anys, quan, acabada la guerra, va entrar a treballar a La Fabriqueta de teixits del carrer Badó. Va treballar‐hi una vintena d’anys fins que el 1962 va canviar de feina i va passar a treballar a un laboratori, on també va estar‐hi una vintena d’anys més.

Durant molts anys va ser membre del cor de l’Orfeó Enric Morera on va ser molt feliç, viatjant per Suïssa i Itàlia. La seva altra gran passió és la lectura.

Ha estat molt vinculada a la vida parroquial de Sant Just, i encara, sempre que pot, va a missa d’onze. Recorda tots els capellans i vicaris que han passat per Sant Just, i molt vivament a mossèn Antonino i mossèn Pere Farnés. Ha viscut i valora positivament els canvis a l’Església des del

Concili Vaticà II; entre ells la missa en llengua vernacle i de cara als fidels.

SOR MARÍA LUISA GARCÍA LAZA

1945, XINSO DE LIMIA (OURENSE)

És filla de Miguel García i Júlia Laza, un matrimoni gallec que va tenir cinc filles.

De ben petita, a la María Luisa ja li agradava poder ajudar els avis més desemparats, i als 15 anys marxà interna a València. Després de la formació, rep la primera missió: Sant Just Desvern. Va seguir així el camí de dues de les seves germanes, que també van ser monges.

Arriba a Sant Just amb 19 anys i viu la inauguració de la residència d’avis, l’11 de febrer del 1964. La superiora d’aleshores, sor Virgínia, serà una gran mestra per a ella. Ha passat un total de 22 anys a Sant Just, d’on guarda un gran record i on s’ha sentit molt estimada. Durant aquests anys coincideix amb els mossens Martorell i Grané.

Ha estat mare superiora durant 24 anys; primer a Chinchón, per després continuar las seva carrera a Sant Just, Tafalla, Galícia, Palafrugell i actualment a Igualada.

CARME GELABERT NAVINÉS

1904-1997, SANT JUST DESVERN

És filla de Josep Gelabert Malaret i de Josepa Navinés Rius. El matrimoni tingué una altra filla dos anys més jove que la Carme. El pare va ser pagès i també un dels primers xofers dels autobusos de Sant Just.

Anà a les escoles nacionals Estudis Vells fins a l’edat de deu anys. Va anar a treballar d’assistenta a la botiga de cal Valentí (C/Badó), on estaria fins el 1928. De joveneta era aficionada al futbol, però la seva gran passió al llarg de tota la seva vida seria el ball. Anà a ballar al Casino, a cal Català i als envelats de la Festa Major situats al Camp de Cal Llong. Les ballades de sardanes van ser, sens dubte, l’afició que va mantenir fins al final de la seva vida.

Casada en la dècada dels anys trenta amb el Sr. Mossolls, va tenir dos fills i sempre va combinar la feina de la llar amb l’activitat laboral fora de casa: tasques domèstiques, treballadora a la fàbrica d’embotits La Verneda i a la fàbrica de cables Torns. Va ser una col·laboradora molt activa en l’elaboració de les catifes del Corpus fent tot allò que convingués: anar a collir ginesta, tallar el verd…

ANNEMARIE GOLDSTEIN TÖLLE

1943, EICH (ALEMANYA)

És filla de Willi Goldstein i de Marie Tölle. La família paterna estava relacionada laboralment amb els Sauret d’Esplugues i van ser membres de la colònia alemanya de Sant Just. A causa de la Guerra Civil a Espanya la família va tornar a Alemanya, on l’Anna hi va acabar naixent en plena guerra mundial.

L’any 1952 arriben i s’instal·len a la Benavent, on treballa el pare. L’Anna i la seva germana van anar a una escola de monges a Esplugues. L’adaptació va ser complicada però ràpida i, al cap de tres mesos, l’Anna ja parlava castellà. Van acabar el batxillerat a l’acadèmia Texas, d’on té records molt vius del senyor Bas i de la Carme Pérez Verdú. Després d’estar treballant un temps a Londres, l’Anna va tornar a Catalunya l’any 1962. La família Goldstein ja s’havia traslladat a Sant Just i ella, després de provar unes quantes feines, va acabar treballant de perruquera durant els estius a Tossa, on ja hi havia una important presència de turistes: alemanys, anglesos, holandesos… L’any 1966 es va casar amb en David Guasch, amb qui va tenir la seva única filla, l’Àstrid, que va néixer el 1968. El matrimoni es va separar el 1971, seguint un procés que en aquella època era molt complicat, i havia de passar per un tribunal eclesiàstic.

L’Anna va tornar a treballar al principi fent traduccions, fins que va poder tornar a la feina de perruquera, l’any 1977, en un negoci propi que va durar uns deu anys.

EMÍLIA GUÀRDIA I ARBUSÍ

1925, ALBONS – 2005, SANT CELONI

És filla de Francisco Guàrdia i de Maria Arbusí, fills d’Albons (Baix Empordà). Ella va ser la gran de quatre germans, dos nois i dues noies. De ben petita ja va ajudar a les tasques de pagès del seu pare i després va ser ajudant voluntària del doctor Jordana, qui l’anima a baixar a Barcelona per estudiar.

Fent les pràctiques a l’Hospital Clínic va venir a viure a Sant Just a casa de la seva tia Enriqueta. El doctor Ribalta i mossèn Antonino li van oferir la plaça de llevadora practicant a Sant Just Desvern, i acabà sent la llevadora titular del poble durant gairebé tres dècades. Es va casar amb un pacient que havia atès de tuberculosi, el santjustenc Jesús Mariano Cobeña Puente, a l’edat de 33 anys, amb qui va tenir dues filles: la Judith i la Maria. Cooperà amb la SEAS, l’Ateneu, la Creu Roja, el Centre d’Estudis…

TERESA IBÁÑEZ PALOMERO

1926, SANT JUST DESVERN

És filla de Josep Ibàñez Martí (Artana) i de Teresa Palomero Hernández (Burriana). Va tenir un germà i una germana. Al 1929 assistí a la inauguració de l’estadi de Montjuïc i les fonts. En un accident a la pedrera de la Sanson, el pare va perdre una cama. Anà a les escoles del poble amb donya Laieta i amb la Carme Pérez. Mentre vivia als pisos del Federal, es va proclamar la República i veié la corona de flors per a Francesc Macià el 1933. El 1934 el pare participà en els Fets d’Octubre i van tancar‐lo al vaixell presó Uruguay. Durant la guerra anà a l’Escola de l’Ateneu amb la professora Maria Mitjans i també a un institut de Barcelona, però per damunt de tot recorda “fam, fam, molta gana, molta gana.” La “pau” del 39 comportà l’acomiadament del seu pare de la Sanson. Aquell any ella va fer la 1a comunió amb mossèn Antonino i ja no ha deixat d’anar a missa cada diumenge. Amb 15 anys començà a fer d’ordidora en una fàbrica tèxtil, i després va entrar al laboratori Carlo Erba a Esplugues. El pare va ser acusat de col·laborar amb un grup cenetista i fou sotmès a un Consell de Guerra el 1947. Pres fins al 1952 quan, amb una amnistia pel Congrès Eucarístic, va poder sortir. Ha estat cantaire a l’Orfeo Enric Morera amb els mestres Manyé i Coll, ha format part d’Acció Catòlica, durant molts anys ha fet de catequista, ha fet teatre a l’Ateneu i també ha viatjat per molts països d’Europa. A principis dels setanta va agafar por i va acceptar l’oferta econòmica que li van fer al laboratori per plegar, feia 17 anys que hi treballava. Substituí la senyora que ensenyava costura a les Escoles Núria i començà a fer de majordoma a la parròquia, on va passar 15 anys amb mossèn Miquel Alairach i 17 anys amb mossèn Anton Roca, tenint ocasió de conèixer el bisbe Joan Enric Vives, el qual, anys a venir, seria coprincep d’Andorra.

NÚRIA JIMÉNEZ HUERTAS

1943, BARCELONA

Va néixer a Sarrià i és filla d’Àngel Jiménez i de Núria Huertas. Ella és la més gran de dotze germanes i germans. La família va anar a viure a Sant Just quan la Núria ja tenia 9 anys.

L´any 1965 es va casar amb el Toni Martí i va marxar de Sant Just per viure a Barcelona. El matrimoni té tres fills: el Jordi, el Marc i la Berta.

L’any 1980 retornen definitivament a Sant Just.

La Núria és una dona amb un alt nivell de compromís amb les persones més vulnerables. Un compromís que no es pot compartimentar, que és transversal i que, des del seu cristianisme de base, ha posat en pràctica a la feina, a les associacions on treballa, a la militància política, al govern municipal…

La seva vida laboral ha estat centrada en l´educació dels infants petits i el suport a les famílies des de diferents àmbits i serveis (professionals, veïnals, socials, municipals) i col·laborant a nivell universitari en activitats de formació.

De 1983 a 1987 va formar part del govern municipal de Sant Just com a regidora d´Educació en haver‐se presentat a les eleccions municipals com a n. 2 de la llista del PSUC. Treballa activament en Sant Just Solidari des del seu naixement, sobretot en la cooperació amb el poble de Nicaragua.

ROSA JULIÀ ARMENGOL

1919, VALLIRANA

És filla de Jaume Julià Dolcet i Concepció Armengol Conillera. Va tenir un germà i una germana. Anà a escola a Vallirana, i quan el seu pare vingué a treballar a Sant Just, cap a l’any 1925, estudià a les Escoles de l’Ateneu fins que va fer els dotze anys.

Començà a cosir a casa d’una modista del carrer de Bonavista i als 13 anys començà a treballar de dependenta a la Cooperativa de la Sanson. Es va casar quan tenia 25 anys amb l’Antoni Malaret i llavors deixà de treballar a la Cooperativa. El 1948 va tenir la seva primera filla, la Immaculada, a qui van seguir el Toni i la Carme. Ella i el seu marit van lluitar molt per què tots els seus fills estudiessin una carrera i ho van aconseguir.

La paternitat no va apartar el seu marit de la lluita antifranquista i sovint, a la Rosa, li tocava fer el sopar per als participants a les reunions polítiques. A ella no li agradava la política, a diferència de la seva àvia. Ha estat una bona lectora i usuària de la biblioteca pública. A partir dels 50 anys va apuntar‐se al gimnàs per mantenir la forma, distraure’s i sortir una mica de casa.

MILAGROS MARTÍ CODERCH

1912, BALONES (ALACANT)

De ben joveneta la Milagros i els seus quatre germans, en Fernando, l’Amàlia, la Concepción i la Maria, van emigrar per les necessitats econòmiques, i van arribar a Barcelona poc després de l’Exposició Universal de l’any 1929. Les noies van entrar a treballar al servei domèstic de Can Madriguera, la casa senyorial ubicada al carrer de Catalunya. Més endavant els germans van fer venir els seus pares per viure amb ells.

A Can Madriguera la Milagros va viure els convulsos anys de la República i la Guerra Civil espanyola. Els fets tràgics viscuts al poble durant aquell període de temps li han quedat gravats a la memòria: el bombardeig de la Carretera Reial durant la nit del vuit al nou d’octubre de l’any 1938, la penúria econòmica amb la falta de productes i de diners o l’entrada dels franquistes que va viure amagada a prop de Can Padrosa… La Milagros es va casar en plena postguerra, l’any 1944, a l’edat de trenta‐dos anys, amb en Joan Oliveras Batllori. Va formar la seva família i va tenir una filla, la Maria, i un fill.

ISAURA MARTÍNEZ SILVA

1932, BARCELONA

Filla de Salvador Martinez Surroca, nascut el 1901 a Cieza, i de Carmen Silva Pineiro, nascuda el 1905 a Barcelona. El seu pare es va dedicar a la docència, a més va jugar al FC Barcelona i va ser campio d’Espanya de l’any 1921. La mare era una molt bona professora de piano.

Va néixer al barri de Gràcia i la seva infància transcorregué a Talladell, un poblet situat a prop de Tàrrega, on va anar a escola i va ser alumna del seu pare.

Als 19 anys, anà a viure a Barcelona, on iniciarà la seva vida laboral a mitjan anys cinquanta. Va entrar a fer tasques administratives a Can Tarragona, que és on va conèixer el seu marit.

Un cop casada, la Isaura va deixar la feina, però després d’haver tingut els seus 4 fills, va reprendre l’activitat laboral ja a Sant Just Desvern. Juntament amb el seu marit van muntar una botiga d’electrodomèstics, a principis dels anys seixanta, i després van tenir un estanc on venien loteria.

El 1979 va presentar‐se a les primeres eleccions municipals amb UCD, i va sortir elegida. Durant el primer mandat va passar a ser la regidora d’Educació. D’aquella temporada, la Isaura en té un bon record, ja que va desenvolupar l’Escola Montseny, entre moltes altres coses beneficioses per a Sant Just.

La segona legislatura, de 1983 a 1987, va estar a l’oposició i després ja es va desvincular de la política activa.

MARGARIDA MIRÓ COLEA

1920, BARCELONA – 2010, SANT JUST DESVERN

És filla d’Erasme Miró, fuster, i Maria Colea, cosidora, una família obrera composta també per quatre germans més: Maria, Enric, Carles i Núria. Ja de ben jove, es veu influïda per un pensament polític d’esquerres provinent tant dels orígens obrers familiars com del cercle més proper d’amistats, a la vegada que rep una educació religiosa repressiva i discriminatòria envers la dona i les tendències polítiques esquerranes en una escola de monges. Als dotze anys, el 1932, comença a treballar i, a partir de 1936, ho fa com arxivera a la Generalitat de Catalunya. Progressivament, comença a relacionar‐se amb persones vinculades al POUM i a participar en les seves activitats, fet que li suposarà marxar a l’exili el 1939. A França pateix la mort del seu primer marit, en Marià Flores, l’any 1941. Un cop França és envaïda pels alemanys i s’inicia la Segona Guerra Mundial, la Margarida es dedica a lluitar a la resistència. Durant aquests anys s’encarrega de la perillosa tasca de guiar presoners i soldats anglesos i belgues a través de la zona ocupada francesa, arriscant sovint la seva vida. Durant la postguerra es va casar amb Tomàs Pomés, membre del partit comunista, l’any 1956. Emigraran de nou, ara a Caracas, i la Margarida treballarà, primer, en una botiga de llibres i més endavant com a subdirectora en un institut. A Veneçuela decidiran acollir i criar una nena abandonada i malalta que mantindran amb ells fins als disset anys. L’any 1979, però, decideixen tornar a Espanya pel seu desig de viure al país abans de morir. Gràcies a un cop de sort, aconsegueixen trobar una residència a Sant Just

Desvern. El Tomàs mor al cap de tres anys i la Marga ho fa, finalment, l’any 2010, deixant enrere una vida plena de duríssimes vivències i aventures.

FELIÇA MITJANS JULIÀ

1944, SANT JUST DESVERN

El seu pare va ser regidor durant la Segona República i la Guerra Civil. La Feliça va descobrir aquest fet quan es va retre homenatge als regidors de la República l’any 2006. Els temes polítics havien estat tabú mentre ella va ser petita.

Va a l’Escola Montserrat fins als 10 anys i després passa a l’acadèmia del Sr. Bas on fa el batxillerat elemental. Com era habitual en les nenes de la seva edat, va formar part de la Sección Femenina.

Als 14 anys deixa l’escola i entra a treballar a Can Malaret. Quan té 20 anys es casa i, com era habitual llavors, deixa la feina. Del matrimoni en naixeran 4 fills.

En l’etapa en què va treballar a Can Malaret coincideix amb un grup de persones conscienciades en la lluita antifranquista. Això la porta a militar en el Front Nacional de Catalunya, arribant a formar part de la candidatura a les eleccions municipals del 1979.

L’any 1980 torna a treballar, ara a l’Escola de l’Ateneu. L’any 1982, quan es transforma en l’Escola Montseny, també hi passa. Plega l’any 1986.

ANDREA MONTORO AGÜERA

1924, PERÍN DE CARTAGENA (MÚRCIA)

És filla del matrimoni murcià format per Alfonso Montoro Sánchez i Bárbara Agüera Sánchez. Té una germana més gran. Quan ella tenia quatre anys, el 1928, la família va emigrar cap a Barcelona i vingué a viure a casa d’una germana del pare que feia temps vivia a Sant Just Desvern. L’Andrea va anar a les Escoles Nacionals del carrer de la Creu en acabar la guerra i va començar a treballar de teixidora a la Fabriqueta del carrer Badó quan tenia 15 anys. Hi va treballar fins al 1950, que es va casar amb en Miquel Casanovas de Can Miquelitus, on va anar a viure amb el seu marit i els seus sogres.

L’Andrea va fer de pagesa i de venedora a la parada del mercat que tenia la família. El matrimoni va tenir dos fills. A finals dels setanta la seva vida va fer un tomb en morir el seu home: deixà la parada del mercat i anà a fer de personal auxiliar a l’Institut de la Bonaigua, on es jubilà als 61 anys. Caminar ha estat una de les seves grans aficions i per això ha estat sòcia de la SEAS, amb la qual ha conegut tot Catalunya, i sempre que pot ajuda l’entitat en tot el possible.

MARIA MOSOLL I RIUS

1924-2006, SANT JUST DESVERN

La Maria Mosoll i Rius va néixer a Sant Just Desvern el 22 de juliol de 1924. Era filla única del matrimoni de Florenci Mosoll i Teixidó, jardiner, i Francisqueta Rius i Asmarats, treballadora tèxtil.

Va començar a anar a les Escoles Nacionals i més endavant a les Escoles Núria per poc temps. Va treballar com ho va fer la seva mare, al sector tèxtil. I ho va fer durant 33 anys a la fàbrica Guarro de Sant Just Desvern. Es va casar l’any 1950 amb Julià Bernet i Rigol, fill de Sant Joan Despí, d’una família de pagesos, que més tard es va establir com a jardiner a Sant Just.

Maria Mosoll i Julià Bernet varen tenir l’any 1951 la seva única filla, la Maria Rosa.

Va viure amb els seus pares i tietes fins que aquests van morir i aquesta convivència li va permetre no haver de deixar de treballar quan va néixer la seva filla.

Sempre va viure a Sant Just Desvern, al mateix espai del carrer Creu, excepte un petit parèntesi de temps, que ho va fer a Sant Joan Despí. Molt religiosa i participativa de la vida social de la població, col·laborava en les catifes de Flors de Corpus, en les sardanes, la coral del Club Sant Jordi, etc.

Gran amant de la platja i el sol. El seu caràcter la va fer ser activa fins l’últim moment. Morí a Sant Just Desvern el 2 de desembre de 2006.

CÁNDIDA NEVADO CAÑAMERO

1934, ALCUÉSCAR (BADAJOZ)

Era la gran de cinc germans. La seva mare, Josefa Cañamero, va morir de part quan ella tenia dos anys, en néixer el seu germà segon. El pare es va tornar a casar amb la germana de la mare i van tenir tres fills més. Inicialment el pare, Fernando Nevado, treballava al camp i després de tornar del servei militar, abans de la guerra, es va fer guàrdia civil. La família va ser destinada a Badajoz on van romandre fins l’any 1947. A l’octubre de 1948 van arribar a Barcelona, on de moment van viure a la caserna de la guàrdia civil d’Esplugues. El 1954 el pare va deixar la guàrdia civil i va entrar a treballar com a vigilant de nit al laboratori Carlo Erba i la família va venir a viure a Sant Just, en una torre del carrer Verge del Pilar, mentre acabaven de construir els pisos del carrer Nord. La Cándida es va casar als 25 anys. La parella va viure a casa dels sogres. La Cándida va deixar de treballar fora de casa però continuava cosint i contribuint a l’economia familiar.

Al 1976 va entrar en la vida associativa i entre el 1991 i el 1995 va ser escollida regidora de Sanitat i de Serveis Socials de l’Ajuntament de Sant Just Desvern amb el grup del PSC. Ha estat presidenta de l’Associació de Gent Gran i representant en el Consell Comarcal del Baix Llobregat d’aquest mateixa entitat.

MARGARIDA PALAU ANDREU

1927, SANT JUST DESVERN

Filla de Mercè Andreu, nascuda a Tarragona, i de Josep Palau, nascut a Dorres (França).

Estudia a l’Escola de l’Ateneu i, un cop comença la Guerra Civil, a les Escoles Núria fins als 14 anys. Durant els Fets de Maig, la Margarida pateix els tirotejos des de Can Meliton fins a casa seva, la façana de la qual va rebre l’impacte d’uns quants trets, mentre ella s’amagava a la part del darrere esperant que els seus germans tornessin amb provisions. Ajuda a casa seva en les feines de casa i als 15 anys comença a treballar a la fàbrica de teixits de Cal Guarro fins al 1962, que ho deixa per cuidar la seva mare.

Li agrada molt el futbol i la música, sobretot les sarsueles i les òperes. En una d’aquestes aficions, el futbol, és on coneix el que seria el seu promès, i amb qui es casaria el 1955. Tots dos junts també comparteixen l’afició per la música i sovint van a l’Ateneu i al Palau de la Música a veure òperes.

ENGRÀCIA PASCUAL NAVINÉS

1910-2011, SANT JUST DESVERN

Neix a la Casa de la Vila, ja que era la filla de l’agutzil del poble, Vicenç Pascual Colet. Quan era petita es dedicava a portar els missatges de la gent que trucava al telèfon de l’Ajuntament a les famílies interessades, cobrant entre 20 i 35 cèntims.

Estudia als Estudis Vells i, en deixar l’escola als 13 anys, comença a treballar a La Fabriqueta durant un parell d’anys fins que entra a la Sanson.

El seu estret vincle amb l’Ajuntament, ja que era el seu habitatge, la fa viure de ben a prop la proclamació de la República el 14 d’abril del 1931, presenciant a primera fila el llançament per la finestra del retrat del rei Alfons XIII, i la manifestació popular que va tenir lloc a continuació. Es casa l’any 1932 amb el fill dels masovers de Can Roldan i és llavors que deixa la feina per marxar a Manresa, al cap de dos anys. A Manresa, al cap de poc temps es queda sola, i és amb l’ajut del seus sogres que continua endavant regentant una botiga de gra cuit.

Retorna provisionalment durant la guerra a Sant Just Desvern espantada pels bombardejos de Manresa, i viu el final del conflicte a Can Roldan. Torna des de la capital del Bages a Sant Just de manera definitiva, al cap de 20 anys, per tal d’ajudar la seva germana, i entra a treballar a Cal Guarro, on coneixerà molta gent. Sempre va mantenir el vincle amb la terra, conreant l’hort de casa seva al carrer de la Sala.

CARME PÉREZ VERDÚ

1912, COCENTAINA (ALACANT) – 2002, SANT JUST DESVERN

Filla d’Antonio Pérez i de Carme Verdú. Va estudiar magisteri sota les premisses de la Institució Lliure d’Ensenyament que pretenien aixecar el nivell cultural de la població a través d’una formació crítica i científica, tant per als homes com per a les dones, principis que ella va mantenir al llarg de la seva vida. Va fer i aprovar els cursets de l’any 1931 i va treure les oposicions amb el número 2; va estar tres anys com a interina al seu poble esperant plaça en propietat, que finalment li van donar per a l’escola de Sant Just Desvern, on va arribar el 1934. Ella volia llicenciar‐se en Pedagogia a la Universitat de Barcelona, ciutat on vivia amb la seva tieta materna; va demanar Sant Just perquè el seu oncle li digué que al cap d’uns anys el poble tindria metro. Confiava venir còmodament i li va tocar anar amb autobús durant molts anys. A l’escola va coincidir amb el mestre Pardo, que havia opositat l’any 31, però per desgràcia aquest mestre va morir al front de Madrid. Era el seu company en el trajecte de bus des de Barcelona. La matrícula normal en aquella època era de 50 i 60 criatures, però com que havien obert les Escoles Parroquials Núria, ella només en tenia 34 o 35, tot nenes, de 6 a 14 anys. Amb un nivell baixíssim, conseqüència de diversos interinatges encadenats. Amb la guerra es van tancar i reorganitzar les escoles per crear‐se l’Escola Nova Unificada, amb tots els edificis escolars: l’Escola de l’Ateneu (alumnat menut), les Escoles Núria (alumnat mitjà) i les Escoles Nacionals (grans).

Es va casar amb el mestre Bas, amb qui col·laborà a l’Acadèmia Texas. Quan es va jubilar l’any 1978, després de 44 anys, va veure en funcionament els dos grups escolars: l’Escola Canigó i l’Escola Montserrat.

MERCÈ PETIT PETIT

1929, ESPLUGUES DE LLOBREGAT

El seu pare, Antonio Petit, era de Barcelona, on vivien, i la seva mare, Consol Petit, de Sant Just Desvern, on passaven els estius.

Quan va esclatar la Guerra Civil, van portar la Mercè a viure a Sant Just amb els seus avis i tiets. Quan es va acabar el conflicte, va tornar a viure amb els seus pares a Barcelona.

Anys més tard, va conèixer en Joan Palau, amb qui es va casar i va anar a viure a Esplugues; allà va néixer el seu primer fill, en Joan Ramon, el 1954.

Ha estat una catalana que ha emigrat molt lluny de casa i ha viscut l’experiència de conèixer una cultura i un país extremadament diferent del seu. La feina del seu marit la va portar a viure un any a Galícia i 14 anys al Marroc, on va néixer el seu segon fill, en Carles, l’any 1962. Al Marroc va conèixer una altra religió, un altre sistema econòmic i un model de relacions socials fill d’un model d’explotació colonial que avui ja és història.

En retornar de l’Àfrica, va viure una temporada a Esplugues, però el fet de tenir la família a Sant Just la va decidir a comprar‐se un pis al poble i a instal·lar‐s’hi definitivament.

GLÒRIA PINO MONCLÚS

1935, GINESTAR (TARRAGONA)

És filla de Pere Pino Serres i Rosa Monclús Brell, ambdós agricultors.

Germana del Rafael. La mare havia estat un temps servint a Can Nadal, de Sant Just Desvern, i quan va tornar a Ginestar, una germana va ocupar el seu lloc.

La Glòria va néixer l’any abans de començar la Guerra Civil, que afectaria profundament la zona on es trobava Ginestar arran de la batalla de l’Ebre de l’any 1938. El seu pare, en Pere, va participar‐hi com a soldat. La Glòria va estudiar a l’Escola Nacional del seu poble fins als 14 anys. Va traslladar‐se a Sant Just per ajudar la seva tieta que s’havia accidentat. Poc després va tornar a Ginestar però no s’hi va quedar. Vingué a Sant Just quan nasqué una cosina seva, i al cap de poc va entrar a treballar a Cal Trullén i va estar‐s’hi fins als 19 anys, en què deixà la feina en casar‐se el 22 de maig de 1954.

Del seu matrimoni amb en Just Campreciós Pujades, que treballava d’estucador, en van néixer tres fills: Xavier, Montserrat i Josep M. A part de cuidar de la casa i de la família, la Glòria va treballar de cosidora fent peces de punt amb una tricotosa per a la Sra. Nadal. Ràpidament va quedar amortitzada gràcies a l’empenta i les hores de feina que ella hi va abocar. El seu marit va morir el 2 de març de 1991.

Des que es va jubilar, la Glòria ha pogut viatjar i veure món, participant en les excursions de la parròquia.

ROSA PIQUET MONTMANY

1921- 2014, SANT JUST DESVERN

El seu pare es deia Josep i era de Sant Just Desvern i la mare, Maria de la Mercè, de Viladecans. El pare era agricultor i una persona molt culta, i la mare era mestressa de casa i tenia una botiga de comestibles i de terrissa. La Rosa era dos anys i mig més gran que la seva germana Mercè. Als tres anys va marxar del carrer de la Font núm. 6 per anar a viure a la casa de la Rambla. El pare i la mare van ser persones lliurepensadores i van transmetre aquesta actitud a les seves filles. Per aquest motiu les van dur a l’Escola de l’Ateneu, on s’aplicava una pedagogia moderna. Als dotze anys va anar l’Institut Tècnic Eulàlia durant un any i després va començar el batxillerat a l’Institut Ausiàs March. Durant la Guerra va continuar estudiant, malgrat les dificultats que representava la situació tan incerta. A l’inici del franquisme, es va tancar l’institut i les alumnes van ser traslladades a l’institut Maragall. Allà la Rosa va acabar el batxillerat. Als dinou anys va començar la formació universitària en l’especialitat de Farmàcia. Tot l’ensenyament es feia en castellà i hi havia una forta repressió del sindicat estudiantil universitari (SEU). La Rosa va acabar la carrera el 1945. El 1947 es casa amb Manel Tubella Fajardo, veí de Sant Just, a la Parròquia de Sant Just Desvern. La parella va viure amb els pares d’ella. Al cap de dos anys, el 1949, va néixer la seva filla M. Rosa, i el seu fill Joan, el 1953. Abans de posar la primera farmàcia, la Rosa va treballar fent pràctiques durant un any a Sants. Els seus pares cuidaven dels fills ja que el marit treballava en una empresa. L’any 1954 la Rosa posa la seva primera farmàcia a l’Hospitalet. Ella mateixa preparava alguns medicaments: pomades, locions, xarops… La gent no hi anava gaire, només en casos de certa gravetat. Al cap de catorze anys, el 1968, aprofitant que la zona s’estava edificant, va comprar un local i va posar la segona farmàcia al barri del Torrent Gornal. Econòmicament de seguida va funcionar molt bé, gràcies a la creació de la Seguretat Social. La farmàcia va ser per la Rosa un lloc de relació amb les dones del barri obrer: les aconsellava i escoltava en les seves lluites diàries. Va treballar‐hi quaranta anys, fins a la jubilació. Ha estat una dona emprenedora i lliure. La llibertat que els seus pares li van transmetre a nivell educatiu ha format part de la seva vida.

IVONNE PRIETO PÉREZ

1935, BARRUELO DE SANTILLÁN (PALÈNCIA)

Forma part d’una família àmplia, que viuen a la mateixa casa, el pare Macario, la mare Apolina, cinc germans i l’àvia. Quan era petita, la Ivonne no va tenir mai ni una “muñeca de trapo, porquè no había ni trapos para hacer muñecas y pelotas”. La seva família era d’esquerres: “Nosotros éramos del partido” durant la guerra ella va ser evacuada cap a Catalunya, el seu pare va ser empresonat pels nacionals i, segons la seva filla, “le dieron pena de muerte”. Finalitzada la guerra, en un dels indults el van deixar sortir però el van castigar a anar a les mines d’Utrillas (Terol). La família el va seguir i van viure en “unas barracas que habían hecho para los presos.” A Utrillas la Ivonne anà a una escola de monges fins als 14 anys. Era l’any 1949 i en aquell moment les seves tres germanes ja havien emigrat a Barcelona. Ella ens diu que llavors va agafar “el mando de la casa pa fregar y todas esas cosas, con mi madre.”

Ivonne i el seu marit, l´Antonio, deixen les mines de carbó a Utrillas i vénen a viure a Catalunya, reclamats per les seves germanes i cunyats que ja eren aquí. L’any 1955 es va casar amb l’Antonio i al cap de poc van venir cap a Barcelona. L’agost de 1956, una vegada jubilat el seu pare de les mines, la resta de la família s’aplegà a Catalunya. Visqué a l´Hospitalet de Llobregat i l’any 1962 arribà a Sant Just Desvern.

Ha tingut dos fills i una filla (Rober, Ivonne y Carlos). Tots tres van néixer a l’hospital de la Vall d´Hebron.

AMÈLIA RODA PICAZO

1937, MINGLANILLA (CUENCA)

Filla del Juan Roda Soriano i l’Eulogia Picazo López. El seu pare era propietari rural i ella la cinquena de sis germans: tres homes i tres dones. L’any 1950 la mare i els germans emigren a Barcelona i s’instal·len a les barraques de Santa Gemma. En aquella època tindrà la seva primera feina de mainadera, per la qual rebia 25 pessetes i el menjar. L’any 1953 part de la família s’instal·la a Sant Just, als pisos d’en Gazulla. Anys després, el 1958, es casa a l’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor, als 21anys, i el seu marit es el valencià Jesús Boira (1933).

El matrimoni tindrà dues filles: la Montse i l’Amèlia. Va treballar a la cuina de diverses escoles del municipi, primer a la nova Escola de l’Ateneu, poc després a l’Escola Montseny i finalment a les Escoles Parroquials Núria. Va regentar també un restaurant al barri Nord, i es va jubilar als 52 anys d’edat.

ELISA ROMERO DEL OLMO

1874, MÀLAGA – 1946, BARCELONA

Filla de Francisco Romero i Elisa del Olmo, va ser una bailaora de gran fama per la seva bellesa i per la seva manera d’expressar‐se damunt d’un escenari. Debuta a Barcelona el 1903 al teatre Novedades i la seva gran popularitat farà que la seva presència al cafè de La Gran Peña sigui periòdica.

El 1909 emigra cap a Amèrica llatina on amb el seu art també aconsegueix triomfar en diferents països.

A Barcelona coneix Victoriano de la Riva i Ruiz, home amb prestigi per les seves activitats industrials, bancàries i esportives. És ell qui s’encarrega d’edificar una torre a Sant Just Desvern, a la cantonada del carrer

Bonavista amb el carrer Major, en uns terrenys que estan a nom de l’Elisa, la seva companya sentimental en aquell moment.

L’obra acaba el 1924, dos anys després d’haver‐la començat, però l’Elisa no hi viurà mai, a la torre, perquè canviarà el nom dels terrenys que eren seus en favor del Victoriano.

La parella, finalment, s’acabarà trencant. El 1927 un equip de metges compra la torre i la destinen a ser una casa de salut i des de llavors se la coneix com la torre del Sanatori.

Elisa Romero del Olmo va ser l’artífex d’un dels edificis del patrimoni històric artístic més destacats de Sant Just Desvern.

TERESA SALA CERVERA

1930, BIURE (GIRONA)

Filla de Pere Sala i de Pilar Cervera, és la petita de quatre germans. El seu pare era pagès i havia participat en la fundació de la Cooperativa de Pont de Molins. Ella conserva records d’una vida “molt diferenta d’ara”, quan vivien de la vinya, de les oliveres i de l’hort. Als cinc anys ja anà a l’escola, on els nens anaven en una aula i les nenes en una altra, i els càstigs consistien a escriure 100 vegades a la pissarra o posar‐se cara a la paret, però mai la van pegar. Va viure la guerra a Biure (Alt Empordà), recorda l’incendi de l’església i dels sants i molta por dels soldats. Als 14 anys finalitzà l’escola, d’estudis superiors “allà ni se’n parlava”. Llavors passa a ajudar a collir raïm, olives, verdures i també començà a anar a cosir (costura): es feia tota la roba de casa fins als 18 o 20 anys. Ella va conèixer Sant Just Desvern perquè venia a veure la seva germana casada al poble amb en Josep Palau, a qui va conèixer fent la mili a Figueres. Quan venia a veure‐la, va conèixer el seu futur marit, Josep Maria Reverter Mallol, propietari de la finca de can Vilar de la Muntanya i orfe de guerra. Es van casar l’any 1954 amb 24 anys i va viure cinc anys amb la seva sogra, que estava impossibilitada. El seu sogre havia esta assassinat l’agost del 36. De seguida va tenir els seus fills. Ja coneixia les feines de l’hort i de pagès i no li van venir de nou. El seu fill Miquel i la seva filla Teresa anaven des de la masia de can Vilar fins a l’escola situada al poble, a peu. Durant almenys vint‐i‐cinc anys va atendre una parada al mercat amb productes propis i d’altres que adquirien al Born quan era a Collblanc i després a Mercabarna, on també portaven verdures de la masia.

MARCELA SÁNCHEZ COQUILLAT

1923, BARCELONA

El seu avi matern, Marcelià Coquillat i Llofriu, va ser arquitecte municipal de Sant Just Desvern. Havia nascut a Elx, i anà a estudiar arquitectura a Barcelona, on s’enamora de Paulita Lora. La família Coquillat‐Lora estiuejava a la masia de Can Sagrera i tenien el domicili a Barcelona. La filla, Pilar, es va casar als 20 anys amb Manel Sánchez Rico, un advocat de Salamanca, i fruit del matrimoni nasqué la Marcela Sánchez Coquillat, en el si d’una família benestant.

Com que era filla única, els seus dos puntals, quan els pares es van separar, van ser la seva mare i la seva tieta, que sempre la van motivar perquè estudiés. Es va llicenciar en Filosofia i Lletres i va estudiar francès i anglès. Va treballar durant dos anys com a mestra i, quan es va casar, va deixar la feina.

Es va casar l’any 1949 amb Julio Chinchilla Ballesta, amb qui va tenir 6 fills. Des de ben jove va començar a escriure poesia i no va deixar mai aquesta afició. Anava sovint a Madrid als anys cinquanta i té un bon record: “Madrid m’agradava molt perquè era més divertit que Barcelona. (…) I es podia sortir de nit…” Allà hi tenia bones amistats.

Té diversos llibres publicats tant de poesia com de novel·la (El rey Chiquitin-El rei petitet). Mai ha deixat de venir, com diu ella, a estiuejar a Sant Just, un període que començava per Sant Joan i finalitzava quan s’iniciava el curs escolar al setembre.

CATALINA SÁNCHEZ RODRÍGUEZ

1932, SANT JUST DESVERN

Catalina Sánchez Rodríguez és nascuda en plena República a Sant Just Desvern, el dia 27 d’abril de 1932. El seu pare era natural de la província de Múrcia i la seva mare, de la província d’Almeria; van emigrar a Catalunya i es van conèixer treballant al camp, a Can Modolell, i van formar la seva pròpia família. Van tenir quatre fills, tot i que el primer fill era d’un anterior matrimoni de la mare, que havia quedat vídua. La guerra va condicionar les seves vides perquè el pare va estar presoner en un camp de concentració durant dos anys, una època molt difícil per a la família, ja que van quedar sols la mare amb els quatre fills. Va ser dur passar una guerra amb un fill petit nascut l’any 1937, els perills dels bombardejos que els obligaven a anar a resguardar‐se al refugi de les Escoles Nacionals i l’escassetat d’aliments que va durar també durant la postguerra amb el racionament.Tot i les penúries viscudes, Catalina Sánchez sempre ha estat una lluitadora. Era bona filla ajudant els pares, i una molt bona estudiant. Abans de la guerra anava a l’Escola Núria, amb la senyoreta Cinteta, i després a les Escoles Nacionals, on va tenir de mestra la Carme Pérez Verdú, que la va guiar en els seus estudis, convencent els pares perquè continués estudiant. Va treballar i estudiar per poder‐se treure la carrera de Magisteri. Primerament va exercir de mestra a l’acadèmia Texas dels senyors Bas, i seguidament va crear en el Barri Sud el seu propi parvulari i col·legi on anaven nens de 3 a 10 anys. Es va casar de blanc l’any 1955 amb Helios Blanc Navarro, comptable. Els primers set anys van viure a casa els pares fins que van poder tenir el seu propi habitatge, on van posar el parvulari. Encara que a ella li hauria agradat continuar aquest projecte, ja que era la seva vocació, després de deu anys va haver de tancar per dedicar‐se a la seva pròpia família. Va tenir dos fills als quals els van donar estudis universitaris. Catalina Sánchez Rodríguez és d’aquella generació de persones que amb les seves vivències ens omplen de coneixements d’una vida viscuda en uns anys de molts canvis polítics, socials i econòmics, que ens permeten entendre millor l’evolució del passat, present i futur de Sant Just Desvern.

LINA SANTABÁRBARA SÁNCHEZ

1937, FERROL (CORUNYA)

Els seus pares eren Bienvenido Antonio Santabárbara Luis i María Sánchez, de València i Múrcia respectivament. El pare tenia un ofici de risc, era submarinista i treballava al vaixell Juan Sebastián Elcano: finalitzada la guerra el pare estigué set anys a les presons de Franco. La mare es va posar a treballar de secretària per tal de mantenir la Lina i el seu germà.

Amb voluntat i dedicació, la Lina va poder cursar estudis superior d’ATS, compaginant la formació i el món laboral. El 1962 va arribar a Sant Just, quan es va casar amb Joaquim Moreno Dalmau, santjustenc i doctor en Farmàcia, amb qui va tenir dos nens i dues nenes.

Quan es va casar, va continuar treballant fora de casa en diversos centres mèdics, consultes de metges, professora particular d’anglès… La Lina està molt implicada en la vida del poble participant a les activitats de SEAS, a través de la parròquia, del Centre d’Estudis, Ràdio Desvern… Li agrada la literatura i és autora de diverses narracions breus.

ELISA SÈCULI SÁNCHEZ

1938, SANT JUST DESVERN

És filla de Francesc Sèculi Roca, veí de Sant Just, i d’Elisa Sánchez Reaño de Santander. Durant la guerra, un oncle patern va ser assassinat. L’Elisa va ser filla única i des dels quatre anys va anar a l’Escola Núria, amb la professora Cinta Amigó, de la qual té un bon record.

Va poder cursar estudis superiors i es va formar com a assistent social i, posteriorment, estudià Ciències Econòmiques especialitzant‐se en sociologia. Va casar‐se amb Josep M. Masjoan, amb qui va tenir tres fills. Va participar directament en la nova fundació de l’Escola de l’Ateneu al final dels anys seixanta i va ser una de les primeres dones a formar part de la Junta de l’Ateneu. També s’ha de destacar el seu pas per la Junta de l’Associació de Veïns i la seva militància clandestina al PSUC, formació amb la qual acudí a les primeres eleccions municipals. Laboralment ha estat treballant a la revista Promos i ha estat vinculada durant vint‐i‐cinc anys al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.

MONTSERRAT SURROCA PRATDESABA

1922, BARCELONA

Filla de Florenci Surroca Serra i de Pilar Pratdesaba Portella, de Vic. És la petita de tres germans,

Primer va viure al barri barceloní d’Horta, i després al centre de Barcelona. Va ser arran dels bombardeigs d’aviació, durant la guerra del 1936‐1939 que amb la família va venir a viure a Sant Just Desvern. Professionalment es va dedicar a la música i durant molts anys va compaginar les classes particulars de professora de piano, amb la docència a l’Escola Núria. Per altra banda, s’encarregava de tocar l’orgue de l’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor, tasca que va realitzar de manera ininterrompuda durant més de seixanta anys.

Un dels, seus germans, en Josep Maria, va ser alcalde de Sant Just Desvern entre 1959 i 1971.