Capítol 2

VIDA LABORAL

Montserrat Torra i Puigdellívol

La Fabriqueta del carrer Badó era la indústria tèxtil de Joan Baptista Soler on moltes de les nostres protagonistes van treballar. A la foto Teresa Galtés. (Foto: Col·lecció Quintana-Cortès. AMSJD)

1. Treballar de nena

«Amb 10 anys, encara no els tenia, i m’hi vaig estar fins que en tenia 23 o 24». Amb aquestes paraules comença a descriure la seva experiència laboral la Carme Gelabert Navinés. Només era una nena, però no va ser pas l’única d’aquestes dones santjustenques que va començar a treballar de criatura, ja fos ajudant en el negoci familiar o treballant fora de casa.

De fet, a pagès, com diu l’Emília Guàrdia i Arbusí, «la canalla comença a treballar des que pot caminar i parlar, i jo no vaig ser cap excepció. Sempre havia treballat a pagès». I ho corrobora la Pepeta Dalmau Ballart, que acompanyava el seu pare, masover de ca n’Oliveres, a Barcelona a vendre productes: «El meu pare em portava perquè li fes companyia i vigilés el carro com si fos jo un gosset.» O la Teresa Sala Cervera, que de joveneta vivia amb la família a Biure, a l’Empordà, i ens diu que donava un cop de mà amb les vinyes, anant a collir olives o a l’hort. Però això era ajudar a casa, i a pagès sempre hi ha més feines pròpies de la casa que a ciutat.

Tanmateix, l’Engràcia Pascual Navinés també va començar a treballar de menuda ajudant el seu pare, que era l’agutzil municipal. Portava els encàrrecs que els deixaven per telèfon, un dels pocs del poble:

Fèiem pagar vint cèntims de telefonar, i trenta‐cinc cèntims d’anar a portar el recado, […] i això tot eren cèntims per l’Ajuntament, eh? No eren per nosaltres […]. A Cal Gaig hi nàvem bastant. Allà ens feien anar una miqueta bé. Et donaven una pesseteta, els que sobraven dels trenta‐cinc eren per tu.

I això ho feia abans dels 13 anys, ja que aleshores va començar a treballar a la fàbrica. La Rosa Piquet Montmany, que va estudiar la carrera de farmàcia, també ajudava en el negoci familiar quan era petita, a la botiga de comestibles i terrissa de la seva mare:

A repartir. Perquè ens trucaven i ens feien notes per telèfon, anàvem a repartir, aquí baix al Sagrat Cor, aquelles torres, totes eren ocupades. […] Ens fèiem un fart de caminar, però pel camí jugàvem amb una taronja o el que sigui. Me’n recordo, amb la Mercè, ella a un cantó de carrer i jo a l’altre, i ens tiràvem una taronja per distreure’ns més.

Però començar a treballar fora de casa tot sent una nena, als 10, 12 o 13 anys, no és pas el mateix que ajudar els pares. I, a més de la Carme Gelabert, encara hi ha unes quantes d’aquestes nostres protagonistes que ho van fer. Per exemple, la Montserrat Canalda i Guimerà, que als 12 anys ja va entrar al servei domèstic de Can Ginestar, o la Montserrat Batet i Bonet, que als 13 va deixar l’escola i es va posar a treballar a Cal Guarro, però abans, afegeix, ja havia anat a Ca l’Arcadi a cosir sense cobrar, que així n’aprenia i no havia de pagar. La Rosa Julià Armengol comenta com va començar:

Ara no hi van fins als 16, oi? Ha canviat per bé. […] Home! Als 13 anys, acabats de fer, eh? Feia quinze dies que els havia fet. […] Estava bé perquè estava a sota de casa, als pisos que hi havia abans al Sanson, […] als baixos hi havia la Cooperativa i jo vaig anar allà de dependenta.

Encara trobem un altre tipus de feina començada de ben criatura, i és la que va fer també als 13 anys la Cinta Amigó i Font, feina que ja no abandonarà mai. La mestra havia de faltar uns dies, es buscava una substituta i va parlar amb la Junta de l’escola. La Cinta ho recorda d’aquesta manera:

Ella es decidí per mi. Ho demanà a la Junta i al dir el meu nom, el pare —que en formava part— es va quedar glaçat. La senyoreta Blanch defensà la seva proposta, tot dient‐los: «Sí, perquè és la que té més aptituds, la deixaré ben documentada i li explicaré tot el que ha de fer; ella és la que millor ho coneix. Em responsabilitzo de que ho farà bé». Gran sorpresa perquè encara no havia complert els 14 anys i accepto la proposta. Fou la primera vegada que vaig actuar de mestra de debò.

Potser el que més crida l’atenció d’aquestes explicacions és que en cap cas no sembla que es tingui un mal record d’haver començat a treballar tan aviat. No se’ls nota cap mena de recança o de retret en cap sentit. És més, en dos casos, el de la Pepeta Dalmau, que acompanyava el pare per vigilar el carro, i el de la Cinta Amigó, que va encarregar‐se de la classe en faltar la mestra, es tracta de persones que van dedicar‐se a aquestes feines al llarg de tota la vida.

2. Treballar als 14-15 anys

L’edat més corrent de començar a treballar per a aquestes dones que estem estudiant va ser els 14 o 15 anys. Acabaven l’escola i, si no tenien una idea molt clara de fer una carrera o de continuar els estudis, buscaven una feina i de vegades fins i tot la mantenien durant tota la vida. En altres casos, però, anaven canviant de feines segons les circumstàncies, i moltes plegaven quan es casaven o bé quan començaven a tenir fills. La majoria va entrar a treballar en una fàbrica, però també n’hi ha d’altres que van anar en alguna casa a servir, en alguna empresa o institució com a administratives o que encetaven algun altre tipus d’activitat que les acompanyaria durant tota la seva vida professional, com ara fer de modista o de locutora de ràdio.

Això és el que li va passar a la Joana Algarra Reche, que als 14 anys va fer unes proves per entrar a la ràdio i encara les té ben presents:

Me’n recordo com si fos ara, em van fer llegir un text, recitar les rimes de Gustavo Adolfo Bécquer, conèixer unes músiques, com que jo tenia la ràdio posada les coneixia de sobres i, sí, sí, va dir que estava aprovada.

Va entrar a treballar, doncs, a Radio Unión de Esplugas‐San Justo, del Frente de Juventudes. També recorda que hi treballava 4 hores al dia, de dilluns a divendres, i cobrava 15 pessetes per setmana. Més endavant va poder passar a Radio España, a Barcelona, fins que es va casar l’any 1961. Als anys vuitanta, va tornar a la ràdio amb programes i col·laboracions a Ràdio Desvern.

De modista, en va fer gairebé tota la vida la Pilar Farigola Ràfols. Als 15 anys va començar a treballar en un laboratori, però com que la feina no li agradava, es va estimar més fer de modista amb la seva mare i la seva tia. Així va poder combinar l’activitat professional amb l’atenció a la llar i als fills i, repartints’ho amb la mare, es va poder dedicar sempre al que li agradava.

També van començar a treballar als 14 o 15 anys la Feliça Mitjans Julià, d’auxiliar administrativa a l’empresa constructora de la família Malaret; la Concepció Amigó i Rius, que va estar en dues empreses farmacèutiques fent tasques administratives, i la Margarida Miró Colea, al Departament d’Economia de la Generalitat. Les dues primeres ens recorden el tipus de tasques que hi feien, la Feliça amb tot detall: «Escriure a màquina, omplir fulls de salari que abans es feien a mà, calcular amb unes màquines molt rudimentàries coses de les obres, com càlcul d’estructures.» I la Concepció, aprofitant per retre un reconeixement a una gran mestra de Sant Just, explica que en aquests laboratoris va aplicar intensament els coneixements matemàtics i de càlcul adquirits a les classes de la professora Carme Pérez. La Margarida comenta que «[…] hi va haver molta relació amb gent del POUM allà […]. Devia ser algú del POUM que m’hi devia entrar», i així va ser com als 15 anys ja estava treballant a la Generalitat amb Josep Tarradellas com a arxivera, tot i que també escrivia a màquina.

De fet, totes tres tornaran a treballar, en altres moments de la seva vida, en temes relacionats amb aquestes tasques. La Feliça hi va treballar fins que es va casar, però uns quants anys més tard va tornar a la vida laboral a l’Escola de l’Ateneu —més tard Escola Montseny. La Concepció quan, com veurem, va muntar la seva pròpia empresa. La Margarida, en algun moment del seu extens periple vital i laboral, que també repassarem més endavant.

Al servei domèstic s’hi van dedicar a partir dels 14 anys la Claudia Cortés Fernández i l’Amèlia Roda Picazo. La Claudia va començar en una casa de Saragossa i s’hi va estar vuit anys, fins que va emigrar a Sant Just. L’Amèlia, en canvi, amb 13 o 14 anys va entrar a treballar en el servei domèstic d’una família, on també tenia cura de la filla, però al cap d’un any ja va canviar de feina i al llarg de la seva vida farà moltes altres activitats.

Totes les altres dones que van començar a treballar en aquesta edat, als 14 o als 15 anys, van anar a la fàbrica. De fet, treballar a la fàbrica —a diferents fàbriques— és l’activitat laboral a què s’ha dedicat un nombre més elevat d’aquestes dones, concretament disset. I d’aquestes, 13 ja hi treballaven als 15 anys.

3. Treballar a la fàbrica

Diversitat de productes: maletes de pell, tovalloles, embotits, cables, teixits, gavardines… Disset dones que han passat per fàbriques i que amb les seves paraules ens fan saber condicions laborals, torns i horaris, salaris i feines, queixes i també satisfaccions, segurament tot amarat del to especial amb què s’embolcallen els records. Hi ha dones que només hi han treballat un any, d’altres que n’hi han passat més de trenta; unes que han estat en dues o tres fàbriques diferents, d’altres que s’han passat la vida en la mateixa empresa… Uns quants exemples: la Carme Gelabert, que ja hem dit que va començar a treballar als 10 anys, va tenir una vida laboral ben dilatada, ja que, després de fer de dependenta fins als 23 anys a la botiga de Ca l’Arcadi, va passar a despatxar a la parada de bacallà que tenien al mercat; més endavant va fer feines domèstiques i de seguida va treballar a la fàbrica d’embotits La Verneda, i finalment encara a la fàbrica de cables Torns fins que es va jubilar. La Rosa Julià, que com hem vist va anar a treballar de dependenta a la cooperativa de la fàbrica Sanson, també explica què li representava la feina:

Sabia lo que havia de fer, quan hi havia gent, despatxar, i quan no hi havia gent, preparar ja les coses per quan vinguessin. I jo em cuidava de la neteja, netejar els llautons, escombrar. I despatxar.

Durant la guerra era l’única dona que hi treballava i després la van destinar a un altre lloc: «Jo vaig anar al despatx del botiquín; al despatx del dematí, de sis a vuit escombrava el despatx. I allavors anava al botiquín… i així va acabar.»

La Cándida Nevado Cañamero, entremig de treballar en una fàbrica de tovalloles i uns laboratoris, ho va fer en una fàbrica de gavardines, de la qual recorda les males condicions laborals:

Feien els amos de nosaltres el que volien… si l’hora de plegar eren les 2, eren les 3 i encara no havíem plegat de treballar. Penses, mal amo, ja es poden fer diners, ja… abusant dels treballadors… Però no estàvem tan espavilats com ara…

La Glòria Pino Monclús treballava a Cal Trullén, on recorda que hi havia torns, fresadores i forges, i que ella es dedicava a netejar vàlvules de cotxe amb els torns. La jornada laboral era de dotze hores, de 8 a 8, amb una hora per dinar, dissabtes inclosos, i cobrava 200 pessetes a la setmana.

Però 12 dones havien treballat al sector del tèxtil, en dues empreses característiques del poble: 4 a Can Guarro, una fàbrica de teixits del carrer de la Indústria, i 8 al taller de confecció conegut amb el nom de La Fabriqueta, situat al carrer Badó i propietat de Joan B. Soler. Afegim‐hi la Lourdes Burzón Moliner, que va treballar en una empresa tèxtil a Sant Adrià del Besòs, de joveneta, abans d’establir‐se a Sant Just, i de la qual parlarem més endavant. A Can Guarro hi van treballar la Maria Mosoll i Rius, la Margarida Palau Andreu, la Montserrat Batet i Bonet i l’Engràcia Pascual.

Als anys seixanta la indústria farmacèutica Prodes establerta al carrer Carles Mercader donà feina a moltes dones
del poble. (Foto: Col·lecció Quintana-Cortès. AMSJD)

La Maria Mosoll, que hi va treballar 33 anys, ens parla de les feines que hi va fer —va començar d’aprenent fent bitlles¹ i després va fer d’ordidora² — i de la duresa de l’horari:

De vegades, abans de casar‐me havia fet un horari molt llarg… Havia començat a dos quarts de vuit del matí a dos quarts d’una i després de les dues a les nou del vespre… Unes dotze hores… Dissabtes també treballaven i de vacances no n’hi havia llavors. Es va aconseguir les vacances molt més endavant… De primer només en donaven vuit dies i quan et casaves tampoc et donaven gaire.

Explica que, quan va començar, ja hi treballaven unes quantes dones, però en les feines més mecàniques, i que als llocs de responsabilitat només hi havia homes. I recorda el seu primer sou setmanal: 18 pessetes. Més endavant la van fer encarregada de les bitlles, feina més pesada i amb el mateix sou, però li agradava perquè les altres treballadores n’estaven contentes. A la Margarida Palau, que hi feia torn de tarda, de 2 a 10, li sembla recordar que tenien tres setmanes de vacances i explica com s’ho va fer per aconseguir una millora del tipus de feina:

Oh! Déu n’hi do [el que cobràvem], […] primer em donaven el jornal però després vaig començar a aprendre de teixir. Perquè em van posar a les bitlles […]. I jo anava de telers en telers i m’hi fixava […] així vaig anar aprenent jo. […] com l’amo ho va veure em va donar un teler. […] hi havia un rellotge i llavors amb aquell rellotge sabien la feina que jo feia i llavors sobre allò em pagaven.

I la Montserrat Batet, que va començar fent bitlles i després hi va estar de teixidora, als 21 anys va plegar i se’n va anar a Can Vegueria, de Cornellà. Ho explica d’aquesta manera:

Aquí [Can Guarro], pues no guanyàvem gaire. […] jo sabia que podia teixir […] pues vaig anar‐me’n a Can Vegueria. […] era una feina més complicada però ho pagaven molt més. I vaig estar treballant allà dos anys.

Llegint les paraules d’aquestes dues darreres, sorprèn que una digui «Déu n’hi do [el que cobràvem]» i l’altra, «Aquí, [Can Guarro] pues no guanyàvem gaire», tot i tractar‐se de la mateixa època i de la mateixa feina. En canvi, sí que podem observar l’evolució dels torns —la Maria parla de 12 hores i les altres dues ja parlen de 8— i de les vacances —al principi no n’hi havia, després n’hi ha 8 dies, i més endavant, tres setmanes.

Finalment, l’Engràcia Pascual, que primer va treballar a La Fabriqueta, se’n va anar a viure a Manresa quan es va casar, i no va ser fins després, en tornar a Sant Just de més gran, que va entrar a treballar a Can Guarro.

colors i com anava el dibuix perquè els colors no es canviessin. Després la peça ja passava a les nuadores.

La Fabriqueta

Hi ha 8 dones que expliquen que van treballar a La Fabriqueta del carrer Badó. I tenint en compte, segons ens diu una d’elles, que l’empresa donava feina a uns 15 o 20 treballadors, sembla que gairebé coneixem la meitat de la plantilla. Hi va treballar l’Engràcia Pascual abans de marxar de Sant Just, com acabem de veure, i també la Montserrat Batet, després dels 2 anys a Can Vegueria. Com que allà s’hi havia de posar a dos quarts de sis del matí i era més lluny, al cap d’un temps va tornar a canviar de feina per entrar a La Fabriqueta fent el torn de tarda; explica que sopaven amb mitja hora i acabaven de treballar a les 10 de la nit.

També hi van treballar la Montserrat Esteve Rius, fins que es va casar; la Francesca Cortès i Vives, que hi va entrar quan es va quedar viuda; la Teresa Ibáñez Palomero, que hi va fer d’ordidora, fins que va canviar de feina i se’n va anar a uns laboratoris per poder cobrar una mica més. Les altres 3 dones que hi van treballar són aquestes: la Teresa Farràs Amigó, l’Andrea Montoro Agüera i l’Aurèlia Celma i Nebot.

La Teresa Farràs s’hi va passar 23 anys i n’explica moltes coses, perquè no solament en recorda dades laborals sinó també detalls i anècdotes curioses.

Jo feia de nuadora i passadora, primer vem fer bitlles i després vam anar pujant però d’ofici de passadora, […] nosaltres ho fèiem fil per fil. Passàvem per allò que va amunt i avall, i fil per fil. Fèiem els dibuixos així.

Al començament guanyava 12 pessetes a la setmana i recorda que els horaris del torn de matí eren de 5 a 13 o de 6 a 14, amb mitja hora per esmorzar. Ella ho aprofitava per anar a casa, que era a prop, i la mare li tenia la taula parada i esmorzava de pagès, amb les verdures de la nit abans i el porró a taula. També explica que els pocs homes que hi havia treballant a la fàbrica cobraven més que les dones. I comenta un fet que li semblà insòlit:

Fèiem cocaines, xarxes, i també hi va haver una temporada que no treballàvem, vull dir que no ha sigut sempre això, ens pagaven sense treballar, perquè diu que els hi resultava més, es venia el fil i no sé, però nosaltres no treballàvem. […] El que sé és que nosaltres cobràvem sense treballar, van dir això, que els hi resultava més no treballar, després altres vegades havíem de fer festa per què no hi havia llum, la burra s’espatllava, teníem un aparato que li dèiem la burra…

Després de la fàbrica, la Teresa va treballar en uns laboratoris 20 anys més, fins que es va quedar a l’atur i es va prejubilar.

L’Andrea Montoro també ens parla del torn i la feina que feia al llarg dels 10 o 11 anys que va treballar a l’empresa del carrer Badó: «Jo feia de teixidora. M’hi posava a les cinc del dematí fins les dues. A les nou anàvem a esmorzar. I a dos quarts de deu ens tornàvem a posar.» Pel que fa al que cobrava, té molt clar que el salari anava a preu fet: «Tant feies, tant guanyaves. […] La que era més llesta guanyava més, i la que… no tant.»

L’Aurèlia, en canvi, en els 14 anys de feina en la mateixa empresa, no només treballava als telers sinó que també ajudava en tasques administratives:

Treballava a La Fabriqueta i passava moltes hores al despatx on hi anava el senyor Pau, pare de l’amo, que feia la setmanada i jo l’ajudava a omplir els sobres amb els diners.

Can Guarro i La Fabriqueta, doncs, van representar un paper cabdal, a Sant Just, per a l’ocupació laboral d’aquestes dones en una determinada època.

4. Estudiar una carrera i treballar

Com les que van anar a treballar a la fàbrica, també són disset les dones que van estudiar una carrera universitària o que van fer una formació específica per a una determinada professió. La majoria han cursat estudis relacionats amb l’educació o amb la salut, però també n’hi ha d’altres: sociologia, farmàcia, arquitectura o música són carreres cursades i exercides per algunes d’aquestes dones, les quals, en general, no es van posar a treballar fins haver acabat els estudis. Malgrat tot, n’hi ha unes quantes que els van haver de compaginar amb una activitat laboral que encara no tenia res a veure amb allò a què es dedicarien més endavant. Per exemple, la Catalina Sánchez Rodríguez, que mentre cursava magisteri va fer dues feines ben diferents i, per poder estudiar, es llevava a les sis del matí. Primer va treballar en una centraleta de la Telefònica que donava servei a Esplugues i a Sant Just, i ho explica així:

Primer hi havia un quadro amb cent abonats, i al cap de poc van posar un altre quadro que es vien d’atendre dos‐cents abonats. I allavons allà van posar una altra senyora i entre les dugues fèiem «Et donc aquesta clavilla, tu la passes aquella banda».

I després va estar de dependenta en una merceria del carrer Bonavista.

La Maria Camps Garcia també compaginava els seus estudis d’assistenta social amb uns horaris reduïts a l’empresa familiar, i ho va fer fins a l’any 1982, quan ja tenia cinc fills:

Vaig començar amb 17 anys, […] a la botiga sempre, però amb horaris molt petits, hi podia ser 3 hores o així, però llavors vaig començar amb la comptabilitat i vaig començar portar els llibres […] fins a l’any 82.

Més tard, en quedar viuda, i gràcies a la seva formació i l’experiència en l’administració pública local com a regidora, va poder treballar a l’Escola de l’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya fins al 2012, any en què es va jubilar.

També treballava i estudiava alhora la Núria Jiménez Huertas, que després va dedicar‐se a l’ensenyament dels més petits:

Jo, doncs ajudava a casa a cuidar els meus germans i donava alguna classe que em va començar a sortir, donar alguna classe particular. […] Fins que el meu pare va veure que tot el dia rondinava i aleshores em va posar a treballar de dependenta en una altra botiga que no era la nostra. […] jo encara estava estudiant, encara havia de fer la revàlida, i aleshores me’n recordo que em portava el llibre i el posava sota el taulell per estudiar i bueno, així ho anava fent. Trampejant.

En apartats posteriors ja parlarem de les diverses professions que van exercir totes aquestes dones que van estudiar.

5. Despatxar

«Jo hi vaig ser molt feliç […]. Hi vaig despatxar al menys vint‐i‐cinc anys», ens diu la Teresa Sala, parlant de la seva feina a la parada del mercat. Qui no ha estat darrere un taulell alguna vegada per atendre els clients? Sigui per un temps o com a activitat habitual, per compte d’altri o amb negoci propi, el comerç és una altra de les activitats presents en la vida laboral d’aquest col·lectiu que ens ocupa. Precisament també són disset les dones que s’han posat a vendre darrere un taulell amb qualsevol de les variants que acabem de comentar. Per parlar‐ne, n’hem fet tres grans grups: les que han fet de dependentes en algun moment en una botiga que no era seva, que són vuit; les que han muntat o continuat un negoci relacionat amb el comerç (botiga, farmàcia, supermercat, bar, granja…), que són sis, i les que han viscut en masies tota la vida, i això les ha portat a vendre (als mercats o des del mas mateix) els diferents productes de casa (ous, hortalisses, fruita i verdura…).

Les dependentes

Del primer d’aquests grups, ja n’hem vist uns quants casos —per exemple, compaginar els estudis amb la feina en alguna botiga o treballar en diferents botigues al llarg de la vida laboral—, però ara n’hi afegirem uns quants més, perquè també s’han dedicat a despatxar en algun moment de la seva vida la Mercè Petit Petit, la Francesca Cortès, l’Andrea Montoro i la Margarida Miró. La Mercè Petités un dels casos que demostra allò que dèiem abans, que tothom ha estat darrere un taulell alguna vegada a la vida. Perquè és precisament una de les tres persones que no han treballat mai fora de casa de manera remunerada i, tot i això, ens comenta que, quan va estar vivint al Marroc:

Jo treballava a la botiga, però estava tancada perquè això ho feia una francesa, una senyora gran que se’n va anar a França. […] Llavors aquesta senyora va dir: «Mira, per distreure una mica a Madamme Palau […], perquè no li diu que dues vegades a la setmana vingui a passar unes horetes en aquí amb els moros i així…» I així ho vaig fer. Em pagaven però no cotitzava, no vaig cotitzar mai.

En canvi, un cas ben diferent és el de la Francesca Cortès, que va començar a treballar de ben jove ajudant a la botiga familiar, fins que la van traspassar a mitjan anys quaranta. Aleshores va regentar durant tres anys la centraleta de la Telefònica, que era una feina de totes les hores i cada dia, i per això comptava també amb la col·laboració dels fills. Quan es va quedar viuda, després d’haver treballat a La Fabriqueta com ja hem dit, va treballar encara en diverses botigues i finalment a la Granja Carbonell fins que va morir.

El tercer cas que volíem comentar és el de l’Andrea Montoro, que després de la feina a La Fabriqueta va treballar al mercat, en una parada de verdures i hortalisses:

Jo quan hi vaig anar, a la plaça, ells la botiga ja la tenien, la parada. I allavores la parada, quan es va fer nova, quan es va morir el Miquel, la vaig deixar perquè, clar, havies d’anar al Born i així, i havies d’anar a comprar a baix a Cal Clemente, i ja no anava.

En quedar‐se viuda, l’Andrea es va fer càrrec de la neteja de l’Institut de Sant Just Desvern des que es va inaugurar, i hi va treballar fins a la jubilació als 61 anys.

El cas de la Margarida Miró el tractarem més endavant, perquè és un personatge amb una vida realment complexa marcada per l’exili, i també va ser complex, per tant, el seu vessant laboral, però no volem deixar d’esmentar, en aquest punt del relat, la seva experiència despatxant en un tipus de comerç diferent dels que hem vist fins ara, una llibreria. En el seu periple per l’estranger, arriba a Veneçuela i allà comença amb aquesta feina:

Vaig entrar a una casa de […] llibres i revistes [a Caracas], tenien 25 botigues i jo els n’hi vaig crear una d’especial […], no havien mai tingut una venedora que fos capaç de vendre llibres i que fos capaç de fer targetes de comunió i d’això. […] Em van oferir 500 bolívars de sou i un 5 per cent… un 5 per cent de […] comissió per vendes.

Les botigues

El segon grup de dones que han despatxat en botigues és el de les que han muntat el seu propi negoci relacionat amb el comerç, més aviat o més tard al llarg de la vida: una granja, un bar, un supermercat, una botiga d’electrodomèstics i una farmàcia són algunes de les variants que podem trobar. La granja i el bar, dos establiments que no són pròpiament botigues, van sorgir tots dos per casualitat. Elles no s’havien pas plantejat muntar aquest negoci ni dedicar‐s’hi, però les circumstàncies les van dur fins aquí. La granja va sorgir a partir de la botiga de productes làctics dels pares i la tieta de la Rosa Carbonell Caldés. Ella va treballar fins que es va casar en uns laboratoris, però després, com tantes altres dones de l’època, es va dedicar a la casa i als fills. Amb els fills encara petits es va quedar viuda i va haver de tornar a treballar per poder tirar endavant. Quan les criatures ja van ser una mica grans, la Rosa es va decidir a ampliar la botiga de productes làctics, que els pares ja anaven deixant per l’edat, i a convertir‐la en una cafeteria:

Vaig dicidir, entre amigues que em van aconsellar, que ampliés la botiga, que ja teníem botiga, que hi poses pues cafeteria […] que féssim cafès amb llet, entrepans i així, pues la cosa podria funcionar més bé. I aixins va ser quan vaig començar a fer la granja que no tenia ni idea de cafeteria perquè no ho havia fet mai.

El mercat era encara a principis dels setanta un espai eminentment femení. Parada de Magdalena Crespo. (Fotògraf: Lluís Ramban i Jordà)

Malgrat tot, la granja encara hi és i funciona. Amb la seva empenta i el suport de la família, va fer anar endavant un negoci ben conegut de tothom; a més, gràcies a la situació privilegiada al centre del poble, va veure, a través de la clientela, com anava canviant la societat:

Abans pues venien a comprar, tot eren senyores. Els senyors eren els mínims que venien a comprar, i quan naves al mercat o venien a casa a comprar i entrava un senyor pues deien les senyores, deixeu‐lo passar que aquest senyor té pressa i no es pot estar esperant. Però ara això ja s’ha acabat, perquè vull dir hi ha molts senyors que ara van a comprar, moltíssims. I és clar, vull dir, fan cua com tothom.

L’Amèlia Roda, després de fer moltes feines diferents, va treballar ajudant al bar del seu germà i es va encarregar de fer el menjar per a una fàbrica del poble. I quan el seu germà va deixar el bar per anar a fer de cuiner, ella i el seu marit se’n van fer càrrec. Aleshores, gràcies a la feina del bar, l’Amèlia va entrar en contacte amb mestres de l’Ateneu que li van oferir de portar dinars a l’escola —15 o 20 al dia, recorda. Tot plegat els va començar a representar massa feina i finalment van deixar el bar i van organitzar bé l’empresa de menjars: «En el garaje yo monté una cocina, aún está, una cocina industrial y todo. Allí se llegaron a hacer hasta 110 menús». Després va entrar a la cuina de l’Escola Montseny i també la van venir a buscar de l’Escola Núria, que va ser la darrera feina que va tenir abans de jubilar‐se:

Bé, yo daba la comida, estaven molt contents […]. Jo la portava de casa igual que feia amb l’Ateneu […], en una furgoneta […], en unes cassoles muy grandes, las tapaba con unos manteles […]. Me pagaban a mí o lo ingresaban, a lo último, me parece que las últimas, siempre me lo ingresaban […], pagaron 25 cada niño cada día.

Els altres tres establiments que hem esmentat, el supermercat, la botiga d’electrodomèstics i la farmàcia, van ser muntats ben conscientment per les seves propietàries. La Montserrat Canalda va deixar de treballar quan es va casar, però anava a ajudar la seva sogra a la botigueta que tenia. Quan la seva sogra es va morir, la Montserrat i el seu marit es van quedar la botiga i la van anar ampliant fins que van acabar tenint el supermercat del Barri Sud. Ella hi va fer de tot: taulell, factures, comandes, comptabilitat… Diu que era una feina molt exigent.

Sempre ens hem aixecat a les 5 del dematí. A les 5 ja se n’anava ell. Anava al Born central, amb el carro, eh? Doncs, imagini’s. Anava allà a baix, comprava, carregava, pujava a Sant Just, quan arribava a casa a descarregar llavors jo ja estava, entre tots dos preparàvem la parada. Després ja es va treure el carnet i ja va comprar un Citroën, una furgoneta, ja era diferent. Però, bueno, sempre ens hem aixecat a les 5 del dematí. A les 5 ja se n’anava ell.

I està molt orgullosa que ella i el seu marit vagin ser els pioners a Sant Just de decidir tancar la botiga els diumenges:

Entraves a casa [els diumenges] a les tres de la tarda. Escolti, jo… jo he cuidat molt els meus fills però sempre he tingut aquella recança de dir «No puc anar…». No he pogut mai anar a treure’ls a passejar. Allò sempre m’ha quedat a dintre de dir: «Carai, és que ni els diumenges». I va arribar un moment que vam dir «Prou, s’ha acabat, el diumenge tanquem». I vam tancar… i vam ser dels primers de tancar a Sant Just, eh? I després van anar tancant.

La Isaura Martínez Silva, junt amb el seu marit, van muntar una botiga d’electrodomèstics a principis dels anys seixanta, quan l’ús d’aquests aparells es començava a generalitzar: «I vam començar ell i jo sols. I en aquells moments nosaltres vam treballar moltíssim, moltíssim». Després d’aquesta botiga van tenir un estanc on venien loteria, però el negoci dels electrodomèstics li va permetre de viure de ben a prop el començament de la societat de consum, amb els pagaments a terminis i l’accés a tot tipus d’aparells, tal com ella mateixa ens va explicant:

Jo vai tindre tots els clients del Barri Sud i tots els clients del Barri Nord […]. Perquè tota la gent […] de totes les categories […] et venien i et compraven una cafetera i et pagaven vint pessetes, vint pessetes el dissabte i vint diumenge, ara vint pessetes dilluns. […] Anaven comprant lo més elemental, es va vendre lo petit, es va vendre lo gros i después es va vendre ja la, la rentadora, les cuines ja es vien venut primer que re, perquè era el més necessari i después es van vendre els televisors. […] La classe treballadora és bona pagadora. És bona pagadora. Per què? Perquè si tenen, si tenien 100 pessetes i n’havien de pagar 10 en alguna cosa, aquelles 10 ja les apartaven.

Festa de les pubilles al mercat a l’any 1958. (Foto: Pere Pascual Batet)

La carrera que va estudiar la Rosa Piquet li va permetre de muntar la seva pròpia farmàcia, que va obrir des de bon principi a l’Hospitalet: «Vem comprar una cosa que havia estat un estable d’un pagès, no teníem diners, per comprar una cosa feta!» A finals dels anys seixanta, i també a l’Hospitalet, va obrir la segona i darrera. En aquesta s’hi estarà fins a mitjan anys noranta.

Fèiem vuit hores de treball, tancava al migdia […]. Feia una setmana de guàrdia! […] El meu marit sempre em va fer companyia. Sempre es va quedar, a les guàrdies […]. Els medicaments més venuts eren les aspirines i cafis, xarops per la tos. […] Es feien moltes fórmules, de pomades, locions, xarops de la tos.[…] Al començament de la segona farmàcia va sortir la Seguretat Social, va ser d’una gran ajuda econòmica. […] A la farmàcia venien a comprar sobretot les dones, els homes treballaven. […] Era un barri molt pobre. […] La farmàcia es deia Santa Rosa […]. També hi posàvem injeccions, fins que es va prohibir.

Les perruqueries eren un espai estrictament femení a principis dels anys setanta. Propietària, treballadores i clientes a la perruqueria Corcoll al carrer Badó. (Foto: Esperança Corcoll Güell)

La Rosa es va jubilar als 74 anys, després d’haver‐se’n passat 40 a la farmàcia. I va estar contenta d’aconseguir que els nous propietaris es quedessin els treballadors que hi tenia.

Encara hem d’esmentar un altre cas de dedicació al comerç, i és el de la Isabel Estrany Pons, que tot i que no s’hi va dedicar des de sempre, perquè va treballar de funcionària, al 1987 es va fer càrrec del negoci familiar que havien creat els seus avis, una camiseria, en la qual es va anar ampliant l’oferta d’articles fins a convertir‐se en una botiga de roba en general.

Les masies

I passem al tercer grup d’aquest apartat en què parlem de despatxar i de botigues. Però ara ens traslladem a pagès i ens trobem amb unes dones que no es van plantejar pas mai de muntar una botiga, sinó que es dedicaven a vendre la producció agrícola i ramadera que els proporcionava la seva manera de viure. Són les dones que hi ha al capdavant de Ca n’Oliveres, la Pepeta Dalmau; de Can Padrosa, l’Aurèlia Celma, i de Can Vilar, la Teresa Sala. De la primera ja n’hem parlat: precisament explicava com el seu pare, que ja n’era el masover i ella era ben petita, se l’enduia a Barcelona a vendre els productes perquè li vigilés el carro. Va continuar tota la vida vivint com a masovera de Ca n’Oliveres, continuant l’activitat econòmica que hi havien iniciat els avis i els pares. Vivien de la terra i anaven a vendre la producció a Barcelona perquè a Sant Just no hi va haver mercat fins als anys vint: verdures, tomàquets, figues de moro i fins i tot havien fet oli, que portaven a la premsa que hi havia a Can Ginestar. La producció de la masia es repartia al 50% entre l’amo i els masovers, però la Pepeta explica que a l’època de la guerra, la seva part es va veure molt afectada:

Els milicians venien cada setmana. I què venien a fer? Què venien a fer? Venien a buscar gallines, conills i 5 duros cada setmana a més a més. Ells cobraven i nosaltres vam estar un any que no cobràvem ni cinc.

L’Aurèlia Celma, que sempre havia treballat a la fàbrica, va deixar aquesta feina quan es va casar, com tantes dones de l’època. Però el marit era propietari d’una masia de Sant Just, molt gran i amb molta gent, Can Padrosa: «No sabeu el que és entrar aquí recent casada amb tantes persones: avis, sogres, cunyats, gent de fora… […] Més gent, més feina i més sentir‐te més com que no ets mestressa de res.» I per tant, va continuar treballant a casa, ara en les feines de pagès i de la masia, durant tota la vida.

Molta feina a casa. Quan ens vam casar estaven fent obres a la masia per posar vaques, que al Pere li feia il·lusió. En total, 11 vaques. S’havien de munyir cada dia. Omplíem de 60 a 70 ampolles mesurant. Anàvem a repartir en tartana per tot el poble. Quan tornàvem, tocava rentar les 70 o 80 ampolles i els gerros de la llet. Mira si era diferent la meva vida a la que jo estava acostumada […] Cada setmana, aquí a fora matàvem 60 o 70 pollastres. I una servidora cridava la sogra que me’ls matés, però de vegades era jo qui els clavava el ganivet i els desplomava. 70, en matàvem!!! […] Qui el volia sencer, qui el volia a quarts. Teníem una llista de clients […] No hem tingut mai parada al mercat. Venien a comprar a casa o els repartíem […] No, no teníem botiga, m’ho arreglava dins la masia. Collia bledes, cols, tomàquets… cada cop venia més gent a comprar, fins i tot gent del poble. Els uns ho deien als altres. I com que teníem aigua de la mina, que era boníssima, molts omplien els càntirs.

I a Can Vilar, una altra masia gran de Sant Just, hi trobem la Teresa Sala, que també havia de compaginar la feina de la casa amb la que és pròpia de la masia de pagès, amb producció de verdures i hortalisses no solament per a l’autoconsum sinó també per vendre: patates, tomàquets, mongeta tendra, enciams llargs «que era el que més es venia», faves, pèsols… I préssecs i cireres. Per això tenien parada al mercat de Sant Just i, més endavant, fins i tot al mercat de Collblanc. La de Sant Just la portava la Feliça Dalmau de Ca n’Oliveres:

El meu marit amb el carro li baixava la verdura al matí, a primera hora baixaven amb el carro i després tornava a pujar, a esmorzar i llavors ja es posava a la feina.

Cap a 1970, quan la Feliça es va jubilar, se’n va fer càrrec la Teresa: «Jo hi vaig ser molt feliç, més que quan van fer el mercat després. Hi vaig despatxar almenys 25 anys, fins que varen tirar el mercat.» També van començar a fer repartiment a domicili, i tot plegat representava molta feina, que la Teresa comenta d’aquesta manera:

Marxàvem d’aquí casa a les 6 del matí per anar al born [mercat de Collblanc] i a les 8 ja tornàvem a ser a la parada fins a les dues de la tarda i després repartir. Arribar a casa a les 3, fer el dinar… i començar la feina del dia. Fins que vam deixar la parada perquè vam dir que no podia ser.

6. Servei domèstic

Quant a les diferents activitats que es poden agrupar en el concepte de «servei domèstic», trobem set dones que s’hi han dedicat en algun moment de la seva vida laboral, tot i que només per a dues—la Milagros Martí Coderch i la Claudia Cortés— ha estat l’única feina remunerada que han tingut. Per a les altres cinc, en canvi, ha estat una dedicació temporal, una més de les diverses que han fet, i en tres d’aquests casos, la primera de totes. Ja hem parlat de l’Andrea Montoro, la darrera feina de la qual va ser la d’encarregar‐se de la neteja de l’institut de Sant Just —«escombrar, escombrar i fregar. No, res de despatxos»—, de la Carme Gelabert, i també de la Montserrat Canalda i l’Amèlia Roda, que van entrar de jovenetes al servei domèstic d’una família. Inclourem aquí, també, el cas de l’Annemarie Goldstein, que, a l’edat de 17 anys, se’n va anar un any a Londres a fer d’au pair [mainadera] per acabar d’aprendre bé l’anglès.

Teresa Sala a la parada del mercat municipal on venien a vendre les verdures de la masia de can Vilà de la Muntanya.
(Foto: Família Reverter Mallol)

La Milagros Martí i la Claudia Cortés van començar a treballar totes dues en el servei domèstic de famílies benestants i van deixar la feina quan es van casar. La Milagros, a final dels anys vint, va arribar a Sant Just amb els seus germans i germanes a causa de les dificultats econòmiques de la família: «Jo vaig venir i em vaig posar a servir.» I van entrar les quatre germanes a servir a la mateixa casa:

Vam anar a Can Madriguera, que és aquí on hi ha les monges al carrer Bonavista, aquell edifici tan gran. Ara ja no és perquè tota aquella mançana... Érem les quatre servint allà, que tot ho he passat allà jo. I eren rics. Però eren molt bons senyors. Ell era metge i ella… eren molt rics, amb quatre germanes servint allà.

I també ens comenta que cadascuna de les moltes persones que hi havia en el servei d’aquella casa tenia assignades unes feines ben específiques: «Jo sempre he servit la taula, […] després tenien dones que fregaven la casa».

La Claudia Cortés als 14 anys va entrar a treballar, a Saragossa, a casa d’un matrimoni sense fills, i recorda que s’encarregava de la neteja i que els dijous a la tarda i els diumenges els tenia lliures. Després, als 22 anys va emigrar a Sant Just per treballar a la masia Carola, on ens explica què hi feia:

Pues todo, todo. Limpiar, hacer la camas, lavar la ropa no, porque venía esta señora. […] La comida, cuando aprendí, pues también. Los guisos eran distintos que en mi tierra. […] Luego tenían muchos invitados siempre.

Maria Mercado i Carolina Torrent a la parada Fosalva situada al mercat. (Foto: Família Fosalva Torrent)

7. Modista, cosir

Cosir, una de les feines tradicionalment adjudicades a les dones, és una activitat que, de manera més o menys remunerada només comenten haver fet cinc de les protagonistes del relat. La Pilar Farigola és l’única, però, que va fer de modista professionalment. Com que no li agradava la feina que havia començat a fer en un laboratori i la seva mare era modista, va preferir dedicarse, com ella, a treballar cosint. I com en tants tallers de costura, a casa seva hi anaven noies a aprendre a cosir, que la seva mare ja havia organitzat de manera eficient:

… aquestes noies venien, a aprendre a cosir, oi? Però… la mama, és clar, amb elles allà no podia fer quasi res, havia d’estar per elles, oi? Però llavorens va posar‐lo d’una manera, perquè primer pagaven un duro al mes, […] i després va dir «Mira, farem una altra cosa. Que vinguin a cosir tota la setmana per elles» […] Però l’altra setmana havien de cosir per ella. I els vestits i abrics i coses d’aquestes els hi feia la meva mare però els hi feia de franc, ja que havien cosit i tot allò.

Les altres quatre es van dedicar a cosir de manera esporàdica o com a simple col·laboració a l’economia familiar. Per exemple la Rosa Julià, que va deixar de treballar a la Cooperativa de la Sanson quan es va casar, però va continuar un temps —«fins que no vaig tenir el primer crio vaig anar‐hi»— anant a cosir a les tardes a una casa particular, on cobrava 15 pessetes per tarda:

Era aquí a Sants a una casa particular. Però també n’havia fet algun [vestit] per aquí, per alguna senyora o alguns veïns, sí. […] perquè sabien que jo cosia. […] I d’afició eh? Perquè no n’havia anat a aprendre enlloc, quasi.

També cosia per ajudar a casa la Cándida Nevado, o la Montserrat Batet, que de quan treballava a Can Vegueria, explica que plegaven al migdia i a la tarda es posaven a cosir. I la Glòria Pino diu: «Em vaig comprar una tricotosa que em va costar divuit mil i pico de pessetes però me la vaig guanyar en 6 mesos. Mira si vaig treballar. Però diumenges i tot». Això és el que va fer la Glòria a casa seva quan va plegar de Cal Trullén perquè es casava: jerseis, vestits, faldilles, abrics…, de tot.

8. L’ensenyament: mestres i professores

«Tu ets una mestra nata. Si no et dediques a l’ensenyament, fracassaràs.» Amb aquestes paraules tan contundents, la professora Blanch va felicitar la Cinta Amigó després que, als seus encara no catorze anys, l’hagués substituïda al capdavant de les classes.

La feina de fer de mestra, de petits o de grans, és una d’aquelles en què sempre s’ha dit que hi ha d’haver vocació. I no sé si la Cinta hauria fracassat si s’hagués dedicat a una altra cosa, però sí que fer de mestra sense tenir‐hi bona predisposició difícilment representaria un gran èxit professional. Amb diferents dedicacions i característiques, hi ha nou dones de les que analitzem que s’han dedicat a l’ensenyament: cinc han estat mestres —tres de les quals, a les Escoles Núria—; dues més (una d’aquestes mestres i una altra), relacionades amb l’educació dels més menuts; una altra, professora de francès; i dues més que, per una temporada, han estat vinculades a institucions educatives: una com a professora d’Escola Superior i una altra com a professora i directora d’institut a Llatinoamèrica.

La Cinta Amigó va fer de mestra fins que es va retirar als 82 anys. Sempre es va caracteritzar per la vocació pedagògica i l’amor pels infants i, després d’aquella primera experiència als 14 anys a l’Escola de l’Ateneu —potser per això era coneguda per tothom com la Cinteta—, es va poder fer càrrec d’una classe de parvulari. Malgrat els pocs recursos de què es disposava, va aplicar el mètode Montessori a un petit grup d’alumnes i fins i tot va treballar durant un temps sense retribució, fins que la situació econòmica de l’entitat no va millorar. A partir de l’any 1933, va estar vinculada a l’Escola Núria fins que es va jubilar.

Una altra de les mestres, la Pilar Bullich Tella, va tenir una experiència professional molt més curta, perquè va deixar de treballar quan es va casar, just després de la guerra. També va treballar a les Escoles Núria, però només des de l’any 1934 fins al 1936, i explica amb detall com s’organitzaven a l’edifici:

Les Escoles eren unes escoles de dos pisos. Els pàrvuls a baix, i després a dalt hi havia els grans. Els nois estaven a l’esquerra, pujant l’escala i les noies a la dreta. A darrere hi havia un pati […], que baixàvem tots a jugar allà, ens ho combinàvem perquè no ens hi trobéssim tots…

També comenta que té molt bon record de la Cinteta i de mossèn Antonino, així com d’unes quantes alumnes. I recorda que aleshores, amb la República, l’ensenyament es podia fer en català. Després de l’experiència a l’Escola Núria, la Pilar va fer oposicions i va guanyar una plaça de mestra a Granollers, on va exercir a l’època de la guerra.

A l’Escola Núria també hi va treballar sempre, fins que es va jubilar als 65 anys, la Montserrat Surroca Pratdesaba. Havia començat a fer classes de música quan encara estudiava al conservatori i, en acabar la carrera, es va incorporar a l’escola com a professora de música. No recorda que vagi tenir mai cap problema important i explica que intentava esperonar aquells alumnes que demostraven més interès per la música:

Venien cinc o sis o set [i els deia]: «Si vosaltres voleu aprendre més, jo em comprometo a venir.» Ells entraven a les nou a col·legi, de vuit a nou. […] A mi m’era igual que aquella hora no me la paguessin, però estava contenta de que hi hagués algú que ho aprofités i que tingués ganes de tirar endavant.

La Carme Pérez Verdú va arribar a Sant Just l’any 1934 per ocupar la plaça que havia guanyat a les oposicions, la de mestra a les Escoles Nacionals. Durant els 44 anys que hi va estar exercint la docència, va treballar amb empenta i dedicació i va organitzar una biblioteca implicant‐hi l’alumnat per fomentar la lectura.

El cas de la Catalina Sánchez, que treballava en una centraleta telefònica mentre estudiava magisteri, és una mica diferent dels que hem vist fins ara. Comença a fer classes amb els alumnes més grans i acaba amb els més petits. Abans de casar‐se, va exercir de mestra a l’acadèmia Texas, del senyor Bas i la Carme Pérez, on feia classes de francès i de castellà als alumnes de batxillerat. I comenta que, tot i cobrar salaris molt baixos —unes cinc pessetes—, en té molt bon record. Més endavant, al principi dels anys seixanta i durant uns deu anys, la Catalina i el seu marit van muntar, al pis de sobre d’allà on vivien, una llar d’infants i una acadèmia d’estudi per a nens i nenes de tres a deu anys.

També va estar relacionada amb els més petits la Núria Jiménez, que va iniciar la seva vida laboral en aquest camp als anys setanta i ja s’hi va dedicar sempre més:

…però jo vaig començar a treballar quan estudiava a la Maternitat. […] em vaig posar en un grup que volia generar, a través de l’Associació de Veïns de les Corts, una cooperativa per posar en marxa una Escola Bressol. […] I després d’aquesta cooperativa ja vaig entrar a l´Ajuntament de Barcelona, que va obrir un primer centre que no era de les deu primitives, doncs va ser aquesta que van obrir al barri de Zona Franca‐Port. […] aquest centre va ser un referent […], el vam obrir el 76.

La Marcela Sánchez Coquillat, en canvi, va fer classes de francès — leçons, ens diu— a l’institut Maragall durant dos anys i mig. «Ser professora m’agradava molt i les noies, que allavors eren noies tot, m’estimaven molt i me les enduia d’excursió i a veure museus…». Però quan es va prometre, va deixar la feina perquè «hi havia un noi, una mica més gran que jo, que estava allà de secretari i a aquest noi li convenia molt la plaça […]. Jo sabia que ell ho necessitava i jo no. I bueno, ho vaig deixar córrer…»

Finalment, esmentem dos casos més que tractarem més detingudament en altres apartats: el de l’Anna Bofill Levi, arquitecta, que també va tenir una faceta docent fent classes a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès —«Vaig inaugurar aquella escola. […] Portava dos cursos. […] i m’ho vaig passar molt bé durant aquella època. Interessant.»—; i el de la Margarida Miró, de qui ja hem parlat en algun altre apartat, que tant a Bolívia com a Veneçuela va ser professora, i fins i tot directora, en algun institut.

9. L’àmbit de la salut: atenció a les persones

Una llevadora, una monja que té cura de la gent gran, una practicant, dues infermeres: cinc dones que han treballat en aquest àmbit. Com en el de l’ensenyament, són feines per a les quals també es necessita una bona dosi de ganes i dedicació, de vocació en definitiva, qualitats que totes han desenvolupat a bastament, segons es desprèn del que elles mateixes expliquen o del que recorden els que les van conèixer: «no parava de treballar», «a qualsevol hora […] estava disposada a atendre els malalts»…

Aquests són els valors que li atribueixen a la Carolina Catasús i Bosch, que es va dedicar a la infermeria, perquè no li va interessar treballar en el negoci que tenia la seva família. Era una persona molt independent i entregada a la seva feina, que a qualsevol hora del dia o de la nit estava disposada a atendre els malalts, sense distinció de classe social.

La Lina Santabárbara Sánchez, una altra de les infermeres del grup, va començar a treballar, mentre estudiava, a l’Hospital Clínic i tres tardes a la setmana al consultori d’un metge. Més endavant va aconseguir una plaça fixa al Clínic amb el doctor Pere Pons. Després va estar als matins a la Vall d’Hebron i a les tardes continuava treballant en diferents consultoris. Ho explica d’aquesta manera:

Vaig anar allà [a la Vall d’Hebron] a treballar un any i mig, però és clar, anava al dematí allà, a la tarda tres dies a casa d’un metge, dos dies a casa d’un altre, venia a posar injeccions als veïns perquè feia una mica d’ONG, total que arribava un moment que ja no podia més, aleshores vaig substituir lo de la residència per un ambulatori […].

Finalment va treballar a casa seva fent d’ortoptista, fins que va arribar el segon fill, moment en què va deixar definitivament la feina d’infermera.

Sor María Luisa García Laza, durant els 22 anys que va passar a Sant Just, també es dedicava principalment a la infermeria. Pertany a l’orde de les Hermanitas de los ancianos desamparados, i hi va entrar perquè ja tenia vocació, des de petita, per a l’atenció de la gent gran. Va començar la seva tasca a la residència de Sant Just, que va ser la seva primera destinació, als 17 anys. Primer de tot, quan la residència encara no estava feta, vivien en una torre que els havien deixat i només eren set germanes. Recorda que hi havia molta gent que les ajudava, no només el propietari que els deixava la casa, sinó també algun professional o gent de tota mena que actuava de manera voluntària. I afegeix que també era molt bona la relació amb l’Ajuntament.

Després d’aquesta etapa en què bàsicament actuava d’infermera, va ser nomenada mare superiora i va estar uns anys fora de Sant Just, fins que hi va tornar a principis dels anys noranta. Les tasques que té ara són diferents, ja que es dedica més a funcions organitzatives i administratives, de direcció. I el funcionament intern de l’orde també ha canviat amb el temps:

Ahora tenemos asistentas sociales. Pero antes no teníamos, teníamos que hacer todo nosotras. Antes también había poco personal […] somos como una empresa. Antes lo hacíamos todo nosotras.

A la Roser Coll Faure, que volia estudiar Medicina, la guerra li va fer canviar els plans, ja que no li van servir els cursos que havia fet durant la guerra i ho va deixar córrer. Llavors va optar per fer de practicant, feina a què es va dedicar una bona temporada.

Per tenir la titulació li exigien de fer el Servei Social, sis mesos de treballar i sis mesos de prestacions a l’Auxilio Social. La Roser recorda que amb disset anys va passar sis mesos a l’hospital de la plaça Castella, al carrer Tallers, de Barcelona, atenent soldats republicans dels camps de concentració de càstig:

Em vaig atipar de donar intervenoses… bueno! No se m’escapava una vena! Perquè vaig fer moltíssima pràctica, sí. Però eren cinc hores cada dia. […] era l’hospital militar de presos […] soldats […] van haver molts soldats que pel fet d’estar al front amb la República van anar presos fins que es depurava […] Sis mesos, complerts.

Però la feina feta en aquell hospital li va garantir el certificat per accedir al títol de practicant i, amb el títol sota el braç, la Roser va muntar un consultori a Sant Just amb el seu germà i va començar‐hi a exercir fins als 24 anys.

Finalment parlem de l’Emília Guàrdia, una dona nascuda a Albons, a l’Empordà, on de ben petita ja ajudava el pare en les tasques de pagès, com hem llegit al començament. Però allò no l’atreia gens i, en canvi, el que li agradava era ajudar els malalts, motiu pel qual el metge del poble no solament la va acceptar com a ajudant voluntària, sinó que li va recomanar que anés a Barcelona a estudiar. Allà va fer la formació de llevadora i va arribar a Sant Just cap als anys cinquanta, on se li va oferir de substituir la llevadora que hi havia, ja que era d’edat avançada. Ella va posar un despatx, va repartir per les cases uns fulletons de llevadora titulada amb la seva adreça i va començar a fer els canvis que creia necessaris en la mentalitat de les dones embarassades:

Jo volia visitar a les senyores a partir dels tres mesos. De primer visitava a la Creu Roja i les assistia a casa seva. Si veia algun problema les enviava al Clínic amb el meu diagnòstic. Vaig fer un canvi, ja que abans no es feia d’anar tant a visitar‐se. Jo les visitava als tres mesos, als cinc i després cada mes i després cada quinze dies…

El treball de la llevadora s’estenia també a l’hospital. Emília Guàrdia assistint la mare després del naixement. (Foto: Judith Cobeña Guàrdia)

Explica que cobrava 300 pessetes per assistir un part, ja que era un servei privat, fins que va arribar la Seguretat Social, que li pagava 40 pessetes per part, després 80 i després 110; més endavant ja va cobrar per mesos i així es va assegurar la jubilació. Als anys vuitanta va fer oposicions per ser la llevadora titular i es va quedar amb la plaça de Sant Just, on va exercir, per tant, més de tres dècades.

10. L’emigració

Només setze d’aquestes dones són nascudes a Sant Just. Totes les altres, per motius diversos —matrimoni, estiueig, immigració, feina…—, vénen a instal·lar‐se al poble en diferents moments de la seva vida. Però ara volíem destacar les tres dones que, també per diferents motius, van veure la seva vida laboral condicionada pel fet d’haver d’emigrar. Són la Margarida Miró —exiliada a França i que després va anar a Bolívia i Veneçuela—; la Lourdes Burzón —emigrada a Suïssa—, i la Mercè Petit —al Marroc. Aquesta darrera, una de les tres dones que no han treballat mai de manera remunerada, hi va marxar per la feina del marit, després d’haver passat un any a Galícia, i l’estada en aquest país del Magrib va durar uns 14 anys. És clar, doncs, que la seva vida devia quedar condicionada per aquest fet.

La Lourdes Burzón, en canvi, va emigrar a Suïssa amb el seu marit precisament per treballar tots dos allà a petició del moviment on militava, l’Acció Catòlica Obrera (ACO). La Lourdes havia conegut aquest moviment quan treballava a Sant Adrià del Besòs en una fàbrica tèxtil i de seguida s’implicà en la defensa dels drets de la classe obrera, perquè hi «vaig començar a descobrir tot un món d’injustícies». Va adonar‐se, a més, que especialment les dones patien una discriminació més acusada i ens explica les sensacions que aquest fet li despertava:

La dona s’havia de defensar. […] A la fàbrica, per exemple, hi havien dones que deixaven a casa a l’àvia i nens petits […] n’hi havia una, Ramona, que deixava l’àvia al llit i aleshores, a l’hora… —que tenien mitja hora d’esmorzar— li demanava […] a l’encarregat, en aquell moment, si la deixava anar a casa. I anava a casa, arreglava l’àvia, preparava els nanos perquè anessin a l’escola. Jo aquella dona l’admirava… era campetxana, sempre reia, era maca. I n’hi havien d’altres igual, que bueno, deixaven una feina a casa i… vull dir que… aquell sentiment de que la dona… necessitava… eh… que era una gran càrrega… s’havia d’espavilar com podia i que havia de treure… de ser alegre… havia de buscar‐se un moment d’esplai perquè… a la família moltes vegades eren tot drames…

El matrimoni marxà a Ginebra, on va fer d’enllaç amb els immigrants espanyols i va procurar que les seves condicions de vida fossin millors. Precisament allà van néixer els seus fills, i va poder aconseguir un permís. Després es reincorporà a la feina com va poder, com totes les dones en general:

Per anar a treballar havia de deixar el nen a casa de… d’una espanyola… de la Marisa i després de sortir de treballar…, el Josep em venia a buscar a mi amb el cotxe, i anàvem a buscar al nen, i ens n’anàvem cap als barracons. I allà als barracons em vaig adonar també de la situació de la dona. Molt, perquè… moltes estaven allà perquè el marit era jugador i s’havia jugat tots els quartos i havien hagut de sortir del poble que estaven, perquè l’altre era un mujeriego… I allà estaven les dones treballant, estudiant, portant‐ho tot, fent treballar els marits.

Finalment van tornar a Catalunya i aleshores es van instal·lar a Sant Just i ella va deixar de treballar, perquè en aquell moment, casada i amb dos fills, aquí sí que se li feia difícil de trobar una feina adequada a la seva situació.

El cas de la Margarida Miró, de qui hem parlat en algun altre apartat, és el d’una vida plena de fets molt més insòlits que els que han viscut la majoria de dones que l’acompanyen en aquest relat. Va ser una de les que començà a treballar als 15 anys, però ho va fer a la Generalitat de Catalunya i, per aquest motiu, l’any 1939, acabada la guerra, es va haver d’exiliar: tenia 19 anys, era secretària d’organització del sindicat de les indústries alimentàries i va haver de prendre la decisió de cremar documents. Exiliada a França, va lluitar en la resistència francesa contra el nazisme treballant de guia. Un cop acabada la 2a Guerra Mundial, ella, que sempre havia volgut anar a la universitat però no havia pogut per les circumstàncies, ara en va tenir l’oportunitat a França, a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc:

Els anglesos no ens van pagar mai ni cinc cèntims […] Però van preguntar si […] algú volia fer algun estudi […] i jo vaig dir que sí […] no ens van deixar triar, vaig fer lletres perquè a mi m’hauria agradat més fer una altra cosa però em van dir «Només hi ha lletres, advocacia i no sé què més per beca». I em van donar una beca i vaig fer 5 anys…

I va estudiar a la universitat, l’única dona i l’única catalana que hi havia. Aquesta formació la va ajudar molt per accedir a llocs de treball més ben qualificats quan va decidir d’emigrar a Amèrica del Sud, perquè a França no hi trobava feina i el seu segon marit estava incapacitat per malaltia. Van anar primer a Bolívia, on va exercir de professora en un institut i, més endavant, a Veneçuela, on ja hem comentat que va treballar en una llibreria i en un institut.

Quan va tornar a Catalunya, va fer classes de català i de francès, i també va fer de correctora de textos.

Jo he estat ara molts anys que només m’he ocupat d’aprendre el català i d’ensenya’l. M’havia de guanyar la vida […], totes aquelles dones treballaven en llocs de l’estat… bé, en gestories o coses així i els van exigir el certificat […] C per seguir treballant, de català […] vam començar «Bueno […] perquè no ens fas uns cursos de francès o d’anglès i de passada, pues, […] farem el català també totes juntes». I com que jo necessitava treballar i menjar…

A Sant Just Desvern, on finalment es va establir, també va dedicar‐se a l’ensenyament del català i a la correcció de textos col·laborant amb el Servei Local de Català.

11. Les administratives, les funcionàries

Revisió de factures, maneig de màquines de calcular, correspondència, elaboració de catàlegs… Unes quantes de les diverses tasques que es podien encarregar a una administrativa (de l’empresa privada o de l’administració pública). Hi ha 13 dones que han treballat d’administratives o d’auxiliars, i unes quantes que han acabat treballant en l’administració pública. La majoria, com ja hem comentat, apart d’aquesta ocupació n’han tingut alguna altra. A més de les que ja s’han esmentat, també van treballar d’administratives la Isaura Martínez i l’Elisa Sèculi Sánchez. La Isaura, que va començar a treballar a Can Tarragona fent una mica de tot, en va plegar quan es va casar i, al cap d’un temps, va muntar la botiga d’electrodomèstics. Ens explica la seva experiència d’aquesta manera:

M’havia d’encarregar de tota la correspondència d’una Casa Tarragona que en aquells moments era molt important. Jo no havia fet mai correspondència. Bueno, lo que em via ensenyat el papà, com s’havia d’iniciar una carta, que tal, que qual, com s’havia de dirigir, com l’havies de signar. Però llavorens […] jo vai anar mirant les cartes que ella feia, l’estil que ella feia, i vai aprendre.

L’Elisa Sèculi, en canvi, va començar fent feines diferents. Va ser secretària d’una revista d’economia d’empresa —PROMOS—, impulsada per membres del moviment clandestí Cristians per Catalunya (CC). I a més d’aquesta feina, passava a màquina els documents que elaboraven els ideòlegs del CC perquè després fossin distribuïts. Més endavant es va incorporar a treballar al centre d’estudis interprofessional CEDEC (Centre d’Estudis pel Desenvolupament de la Comunitat) i, després de casada, encara ho va fer en un altre centre d’estudis (ISPA). Arribada en aquest punt, l’Elisa es planteja un canvi i decideix estudiar Sociologia —aleshores una branca d’Econòmiques—; això li va permetre treballar en temes de salut pública i entrar al Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, on va participar en la planificació sanitària.

També van treballar en l’administració pública la Núria Jiménez, la Margarida Miró i la Maria Camps, que hem esmentat en apartats anteriors. Però afegim‐n’hi encara una altra, la Isabel Estrany, que va començar a treballar de funcionària de la Secretaria de Presidència de la Diputació de Barcelona després de guanyar unes oposicions amb el número dos. Aquesta feina li permetia estudiar a les tardes a la universitat. Al cap de deu anys, en tenir el primer fill, va demanar una excedència.

En aquell moment per mi va ser molt important poder entrar i a més semblava que si no tenies influència no podies entrar però era relativament fàcil, eren temes de memoritzar… no era difícil.

L’excedència s’allargà 15 anys, però després va tornar a la Diputació, seguint un bon consell del seu pare: «… el meu pare va insistir molt: “Has d’actualitzar el teu sou de cara a la jubilació”. I vaig tenir l’oportunitat de tornar i ho vaig aprofitar.»

12. Empresa pròpia

Ja n’hem vist unes quantes: una granja, un supermercat, una botiga d’electrodomèstics, una farmàcia, tres masies, una llar d’infants, un bar, una botiga de roba… Dones que, per diferents circumstàncies de la vida, s’han vist obligades a muntar la seva pròpia empresa; o dones que ho han fet, senzillament, mogudes per la il·lusió d’engegar un projecte que els agradava. Al principi de la vida laboral, o a les acaballes, tant se val. Però amb empenta i traient forces de tot arreu. Encara hi hem d’afegir tres empreses més, diferents de les que hem vist fins ara: una empresa immobiliària, una perruqueria i un despatx d’arquitectura; i les propietàries, la Concepció Amigó, l’Annemarie Goldstein i l’Anna Bofill.

La Concepció va estar treballant en un laboratori fins que es va casar, perquè el seu marit no volia que treballés fora de casa: «Em vaig casar amb un xicot molt clàssic i molt conservador, potser després, amb els anys, s’hagués modernitzat.» Però ell va morir al cap de tres anys i la Concepció, amb dues criatures petites, es va haver d’espavilar.

Dins de la desgràcia, la petita sort fou que el Joan sempre, sempre, cada nit, m’explicava els ets i uts de la feina. Vaig anar aprenent l’ofici que sense mai imaginar‐ho, de cop i volta em calia gestionar sola i a fons.

Amb l’ajuda de la família, d’amics i coneguts la Concepció va decidir de continuar el negoci de l’administració de finques:

A mi tothom m’ha ajudat, però ningú mai no m’ha hagut de donar ni una pesseta. Mai. […] Es passa negre. Quan una noia que es queda viuda jove, la planyo. Jo vaig tenir molta ajuda de la família, de la gent.

I recorda que al començament li va costar: s’havien d’emplenar centenars de rebuts a mà, anar casa per casa dissabtes i diumenges a cobrar‐los, tant a Sant Just com a Barcelona, pujant i baixant i aguantant bronques dels que hi posaven pegues. Però tot ha anat canviant i l’empresa, Finques Amat, que ja té més de 60 anys, s’ha anat modernitzant: «Tot el mèrit ha estat de les meves filles», conclou la Concepció, generosa.

La perruqueria de l’Annemarie Goldstein no va arribar a Sant Just fins entrats els anys setanta, però ella ja havia après i treballat de perruquera molt abans. Després de passar un any a Londres fent d’au pair, va fer de traductora, però trobava la feina poc estimulant i massa mecànica i, quan en va tenir l’ocasió, va voler una feina que li permetés «estar amb la gent». Per això va anar a aprendre a fer de perruquera, un ofici que durant uns quants estius va exercir a Tossa de Mar. Treballava per a la comunitat d’estiuejants estrangers de maig a setembre, i diu que guanyava força diners.

Amb motiu de la seva separació va tornar a treballar com a traductora, ara des de casa seva, portant la correspondència d’una empresa, ja que això li permetia poder‐se encarregar de la seva filla. Però al cap d’un temps les condicions de l’empresa van canviar i a ella ja no li va interessar. Va ser aleshores que, en quedar buida una perruqueria davant de la Plaça de Maragall, va decidir agafar‐la. Recorda amb afecte que tant l’Ajuntament com el banc li van posar les coses fàcils i ella va poder comprar la perruqueria, que va funcionar durant deu anys.

Tot i que l’Anna Bofill havia volgut dedicar‐se a la música, el seu pare li ho va treure del cap i per això es va posar a estudiar arquitectura. Ja mentre estudiava va entrar a treballar al taller d’arquitectura del seu pare, amb el seu germà Ricard, i recorda aquella etapa com una època excepcional:

Era, va ser un període extraordinari, d’entusiasme d’un grup de gent que volien fer coses innovadores, coses, propostes per canviar el món, propostes per canviar l’arquitectura, per canviar el tema, que después acaba amb el Walden.

Però necessitava poder tirar endavant els seus propis projectes i creacions, i per això l’any 1981 deixa el taller familiar i decideix obrir el seu propi despatx d’arquitectura:

[…] L’any vuitanta‐u em separo del meu germà i començo a ser jo. […] Jo obro el meu despatx propi […], faig els meus projectes i construeixo les meves obres […]. Vaig a l’obra, i llavors sí que vaig tenir una experiència completa, eren projectes petits, però.

Entre les seves obres destaca l’estació de Rodalies de RENFE a la Plaça Catalunya i la seu d’Educació per la Generalitat. Al mateix temps, va passar per un període de docència, com ja s’ha esmentat, però després més aviat s’ha dedicat a impartir seminaris i conferències, fer tallers d’arquitectura amb dones, realitzar assessories en matèria d’arquitectura i gènere, etc. I, malgrat els consells del seu pare, no s’ha oblidat de la música, ja que ha escrit diverses obres i s’ha especialitzat en el coneixement i la difusió de la música de dones compositores.

13. A mode de conclusió, moltes feines, una feina, cap

Només hi ha tres dones de les 50 que estem estudiant que no han treballat mai de manera remunerada fora de casa. Són la Mercè Petit, la María Dolores Asmarats Yglesias i la Ivonne Prieto Pérez. Les altres 47 han treballat totes en una època o altra de la vida. En general ho han fet fins al moment de casar‐se o de tenir els primers fills, però més o menys la meitat han continuat treballant fins a la jubilació, o fins al moment en què l’empresa on estaven treballant ha fet fallida o els ha ofert tractes per a una jubilació anticipada. És clar que d’aquest 50% que han continuat treballant, n’hi ha unes quantes que ho han fet en el propi negoci, que de vegades ja ha estat muntat tenint en compte que permetés atendre la família de manera adequada. Tot i això, és un nombre de dones prou elevat.

Tanmateix, les que han plegat de treballar quan s’han casat (o quan han tingut els primers fills o han hagut de cuidar algú de la família) són una vintena, però unes quantes d’aquestes s’han reincorporat a la vida laboral, un cop han tingut els fills una mica grans i no han estat tan lligades a les tasques de la llar. També són si fa no fa la meitat les dones que, segons expliquen, un cop acabada la jornada laboral encara els queda per fer tota la feina de la casa, o perquè viuen soles o amb fills petits, o perquè han de tenir cura de pares grans o malalts, o perquè el marit treballa massa o ni tan sols col·labora en les tasques domèstiques.

Pel que fa a la diversitat d’activitats laborals, la majoria de les protagonistes d’aquest relat han tingut més d’una feina al llarg dels anys, potser dues o tres, i algunes fins a quatre o cinc i tot. És clar, doncs, que hi ha varietat de circumstàncies vitals que condicionen el recorregut laboral de cadascú. Però en canvi, també en trobem unes quantes, una quinzena, que només han tingut una feina o que han exercit només un únic tipus d’activitat.

Finalment, i per cloure aquesta visió global de la vida laboral d’aquestes dones santjustenques, podem comentar que hi ha unes quantes activitats i professions que només les hem trobat exercides per una única dona d’aquestes. És a dir, només hi ha una farmacèutica, una perruquera, una locutora de ràdio, una llevadora, una monja, una arquitecta, una modista, una sociòloga, una professora de música, i afegim‐hi encara una bailaora, l’Elisa Romero del Olmo, l’única que encara no havíem esmentat perquè va ser pocs anys per Sant Just, tot i que fou gràcies a ella que es va construir un dels edificis emblemàtics del patrimoni del poble. Va aconseguir molt renom gràcies a la seva manera d’expressar‐se als escenaris, primer de Barcelona i més endavant en diferents països de Llatinoamèrica.

En contraposició a les activitats exercides només per una de les dones, hi ha aquelles en què han coincidit moltes d’elles. Ja hem vist que, en tres apartats, hem trobat disset persones que s’havien dedicat al mateix: estudis per exercir una determinada professió, “despatxar” en totes les seves variants (botiga, mercat, granja…) i, finalment, treballar a la fàbrica. Atès que tant els estudis com el comerç presenten una més gran diversitat que el treball a les fàbriques de Sant Just, podem concloure, doncs, que l’activitat laboral a què s’han dedicat més dones d’aquestes 50 ha estat la de treballar a la fàbrica.