Ads
1714: L’actitud dels borbònics envers la població civil

1714:
L’actitud dels borbònics
envers la població civil.
El cas de Sant Just Desvern

CorAl torrA i pAnnón
Juli oChoA i gonzàlez

Resum

Aquest estudi presenta i contextualitza tres documents diferents que foren emesos en altres tants moments de la darrera etapa de la Guerra de Successió, concretament la que va des de la signatura del Conveni de l’Hospitalet, a partir de la qual les forces catalanes van haver de lluitar soles, fi ns a la caiguda del castell de Cardona, darrer reducte de la resistència al Principat.

El primer d’ells està datat el 30 de setembre de 1713, tot just dos mesos després d’haver començat el setge; el següent és una notícia publicada el 3 de gener de 1714, quan encara es combatia, i el darrer és del 29 de juny de 1715, amb el país ja ocupat i en ple procés de desmantellament del que fi ns llavors havien estat les institucions catalanes.

Tots tres documents, dos d’ells d’una manera directa, fan referència a la població civil de Sant Just Desvern i al tracte que aquesta va rebre en cada cas per part dels borbònics depenent de les circumstàncies del moment.

El fet que dos d’aquests documents apareguin signats respectivament per elements prou destacats dins del bàndol fi lipista com ho poden ser el duc de Pòpoli, cap de les forces que van assetjar Barcelona entre 1713 i 1714, o José Patiño, un dels principals inspiradors del Decret de Nova Planta, ens permet presentar-los com una mostra del que podria haver estat la tònica general seguida pels borbònics pel que fa al tracte que es va donar a la població civil dels territoris conquerits.

Paraules clau:

Guerra de Successió, ocupació de Catalunya, població civil, autoritats borbòniques, Decret de Nova Planta.

Abstract

This study introduces and contextualizes three separate documents issued at three diff erent times during the last stage of the War of the Spanish Succession, defi ned as being from the signing of the Convention of l’Hospitalet, when Catalan forces were obliged to fi ght alone, to the fall of the Castle of Cardona, the last focus of resistance in the Principality.

The fi rst document is dated 30 September 1713, only two months after the siege started, the second is an article published 3 January 1714, when fi ghting was still underway, and the third is dated 29 June 1715, by which time the whole country was occupied and subjected to the progressive dismantling of Catalan institutions.

All three documents, two of them directly, refer to the treatment of the civilians of Sant Just Desvern under the Bourbons, according to the specifi c circumstances of each date. The fact that two of these documents were signed by prominent Bourbon fi gures including the Duke of Populi, head of the forces besieging Barcelona between 1713 and 1714, and José Patiño, one of the main instigators of the Nueva Planta Decree, allows us to present them as examples of what the general attitude of the Bourbons may have been regarding the treatment meted out to the civilian population of conquered territories.

Keywords:

War of the Spanish Succession, occupation of Catalonia, civilian population, Bourbonic authorities, Nueva Planta Decree.

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

1714: L’actitud dels borbònics envers la població civil El cas de Sant Just Desvern

Introducció

El present estudi va ser realitzat l’any 2013 tot seguint la desena convocatòria de recerca col·lectiva feta pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, que en aquella edició es centrava en el tema dels fets de 1714 a la comarca. Va ser presentat en el congrés “Després de les Noves Plantes: canvis i continuïtats a les terres de parla catalana”, que va tenir lloc a Cervera els dies 21 i 22 de febrer de 2014, així com també en la jornada de presentació dels fruits de la recerca col·lectiva abans esmentada, realitzada al Museu de Sant Boi el dia 26 d’abril de 2014. Posteriorment, ha estat publicat formant part del llibre Els fets i les conseqüències del 1714 al Baix Llobregat, d’Edicions del Llobregat, en el qual es recullen tots els treballs d’investigació que van participar en la referida convocatòria, així com també en les actes de l’esmentat congrés de Cervera, que van ser presentades al públic l’11 de desembre de 2014 al Born Centre Cultural, dins del marc dels actes commemoratius del Tricentenari.

El Conveni de l’Hospitalet i l’abandonament dels catalans a la seva pròpia sort: un acord pactat a Sant Feliu de Llobregat

“No se puede, ni se deve empeçar el Tratado de Armisticio, sin que preceda arreglar, y establecer la forma en que ha de quedar Cathaluña, y Islas de Mallorca, y Ibiza, con la continuacion de sus Privilegios, Fueros, &c.”1

Havent donat als catalans garanties de mantenir per damunt de tot aquesta premissa, ja mantinguda en les negociacions anteriors que havien tingut lloc a Cervera, el mariscal comandant en cap de les forces imperials a la Península, Guido Wald Rüdiger, comte de Starhemberg, va acudir el dia 21 de juny de 1713 a la localitat de Sant Feliu de Llobregat per tal d’arribar a un acord amb els representants dels exèrcits filipistes sobre els detalls de l’evacuació de les forces austriacistes del Principat. L’acompanyava l’almirall britànic Sir John Jennings, que dotze dies abans havia arribat a Barcelona amb la seva flota per tal d’embarcar les tropes aliades a retirar.

El 18 de juny, Starhemberg havia proposat al marquès de Ceva Grimaldi, que actuava en representació del seu cap, Restaino Cantelmo-Stuart i Brancia, setè duc de Pòpoli, segon príncep de Pettorano i quart duc de Belvedere, de trobar-se a Sant Feliu per tal de continuar les conferències sobre l’evacuació del territori. El marquès va arribar el dia 21, amb una escorta de cinquanta dragons castellans, sent acompanyat des de Martorell fins a Sant Feliu per un destacament de cent genets del regiment holandès de dragons número 4 de Wassenaer. Com que Sant Feliu es trobava situat al mig de les casernes de l’esmentat regiment, l’acord es va redactar allà, per seguretat dels comissaris.2

En el decurs d’aquella negociació es va arribar aviat a una entesa sobre tots els altres detalls de l’evacuació, llevat del punt concret de la situació en què hauria de quedar Catalunya, sobre el qual Ceva Grimaldi es va tancar en banda. El Tractat d’Utrecht no ho especificava i, per tant, les garanties dels catalans quedaven fora d’aquella negociació.

En una segona entrevista, aquest cop secreta, mantinguda a Cornellà entre Starhemberg i Ceva Grimaldi, aquest darrer es va tornar a mostrar inflexible sobre el tema dels catalans.3

L’endemà mateix, Starhemberg va adreçar al consistori barceloní una carta en la qual els donava detalls sobre el seu fracàs, dient-los que havien de ser els mateixos catalans els que, si així ho volien, haurien de negociar el seu futur amb el duc de Pòpoli.4

Un altercat produït a Sant Feliu entre les escortes dels parlamentaris, quan un dels dragons castellans titllà de “rebel” un miquelet català, i que es va saldar amb la mort de l’esmentat dragó, aconsellà que la signatura dels acords tingués lloc en un altre escenari.5

El dia 22 de juny de 1713, i per tal de formalitzar el que ja estava pactat, es reunien a l’Hospitalet Joseph Lothier, comte de Königsegg, i el marquès de Ceva Grimaldi, diputats respectivament a aquest efecte pel comte de Starhemberg i el duc de Pòpoli, comandants suprems de les forces que fi ns llavors havien estat enfrontades. També hi van assistir els anglesos Thomas Swanton i Anthony Wescombe en representació de l’almirall Jennings.

Com clarament es pot veure, “tots aquests individus, dels quals no es té constància que s’allotgessin a L’Hospitalet, van ser elements administratius més que estratègics, enviats per instàncies superiors amb les decisions ja fetes. En defi nitiva, el Conveni va ser una formalitat necessària”.6

Després d’haver-ho deliberat llargament, la Junta de Braços convocada per la Generalitat, presidida pel seu conseller en cap Manuel Flix i Ferreró, va optar per la resistència a ultrança. La lluita continuaria. Precedit per vuit trompetes i vuit tambors, el nunci va anar llegint als indrets habituals de Barcelona el ban de guerra que s’acabava de promulgar. Mentrestant, els darrers soldats austríacs del contingent a evacuar eren embarcats a les naus angleses.

No obstant haver deixat els catalans a l’estacada, el llavors ja Carles VI d’Àustria no va renunciar defi nitivament als seus drets fi ns al 30 d’abril de 1725, data de la signatura de la Pau de Viena, havent tractat fi ns llavors Felip V d’usurpador. Així, el 28 de març de 1714 encara escrivia des de la capital

  1. BAKER, 1714, pàg. 65.
  2. J.D.C., 1713, pàg. 37.
  3. Ibid., pàg. 28; DIPUTACIÓ DEL GENERAL, 1713, pàg. 33.
  4. BAKER, 1714, pàg. 65.
  5. ÁLVAREZ JÁUREGUI, 2010, pàg. 16.


Els signants del Conveni, mers delegats dels qui realment van establir els pactes. Imatge extreta del llibre de Salvador Sanpere i Miquel Fin de la nación catalana, corresponent al document que es conserva a l’Archivo General de Simancas sota la referència EST. LEG.8.128.3.

El fet que només hi apareguin les signatures dels enviats del bàndol austriacista permet suposar que el document que es conserva a Simancas és l’exemplar que va quedar en poder dels borbònics.

de l’Imperi als diputats i oïdors de la Generalitat, assetjats per les forces francoespanyoles del duc de Berwick, i els deia:

“Aunque la melancólica constitución de los tiempos y el ver abandonada mi Causa de los mismos Aliados que en sus principios la fomentaron y sostuvieron como justa y común, […] la indisputable condición de conservar mi justicia, derechos, acción y títulos que como a legítimo Rey de España me pertenecen, en cuyo principio y el de la consideración que se han merecido vuestras inimitables acciones en mi real gratitud, podréis aseguraros que soccessivamente os dispensará mi clemencia las asistencias que se hagan arbitrales en la posibilidad, hasta que, facilitado vuestro bien merecido alivio, se mire con proporción la confiança al curso de mi Justicia, cuya seguridad viene anticipado á mi Real ánimo, por las notorias Acciones, Constancia y Valor de esse Fidelíssimo Principado, y Vassallos tan Activos, Zelosos y Leales.”7

Sant Just Desvern, un poble de la immediata rereguarda borbònica durant el setge de Barcelonat

El duc de Pòpoli no tenia encara pressa per començar el setge de Barcelona, tot i que ja havien arribat al seu camp vint batallons i vint esquadrons més de tropes espanyoles provinents d’Extremadura. La raó de la seva demora va ser, a més de la dificultat que suposava transportar a Catalunya les municions i l’artilleria necessàries per a aquesta empresa, l’esperança que els barcelonins, després de l’embarcament de les darreres tropes alemanyes, en veure’s abandonats per les forces que els recolzaven, implorarien finalment la clemència del seu legítim sobirà, i tornarien un altre cop sota el seu domini.8

Finalment, el dia 24 de juliol de 1713 l’exèrcit de les Dues Corones es va posar en marxa des de Martorell, població que havia ocupat el dia 19 i on va fer empresonar els seus jurats per haver donat suport logístic a les forces catalanes del general Rafael de Nebot i Font que es retiraven després de la derrota de Torredembarra. Els jurats martorellencs foren obligats per Pòpoli a practicar un cruel joc:

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

“De tan mezquina alma no se puede extrañar que al llegar a Martorell, por haverse dado á Nebot al retirar algunos bagajes, hiciera prender á dos de sus jurados, á José Faura, tenido por fi lipista, y á Juan Sarasols, tenido por carlista. Les condenó á ser ahorcados, pero no pudiendo resistir las instancias de una dama de las que seguian el ejército, que pidió al Duque por la vida de Faura, dispuso el brutal capitán de Felipe V que los dos jurados se jugaran la vida entre sí; y como Faura perdiera, el Duque los perdonó a los dos, y el pueblo no creyó que ello fuera por piedad, y que si la mala suerte hubiese caído sobre Juan Sarasols, tenido en concepto de austriaco, hubiera sido ahorcado.”9

Poc abans d’enviar-lo a l’ofensiva sobre Catalunya, Felip V havia donat al duc de Pòpoli instruccions molt concretes sobre el tracte que calia donar a qualsevol tipus de fortifi cació militarment aprofi table que es trobés en territori català:

“Hareis arrasar qualquier lugar murado o castillo, obligareis al país a que abra caminos carreteros por todas partes, y particularmente en la montaña, para facilitar la marcha de las tropas y paso de la artilleria.”10

En compliment estricte d’aquestes ordres, la major part de fortaleses, grans o petites, que hi havia a Catalunya van sucumbir sota la piqueta borbònica.


Fortifi cació existent al cim de la Penya del Moro en la qual es poden apreciar clarament els efectes d’una voladura. Tot i que de moment no ha aparegut cap prova documental sobre la data exacta en què aquesta es va fer, és molt probable que  tingués lloc durant la campanya sistemàtica de destrucció de les fortifi cacions catalanes duta a terme per voluntat de Felip V. Fotografia dels autors.

  1. SANPERE Y MIQUEL, 1905, pàg. 353-354.
  2. TRICAUD DE BELMONT, 1715, pàg. 43.
  3. SANPERE Y MIQUEL, 1905, pàg. 196.
  4. Archivo General de Simancas. Estado, llibre 413. f. 7-7v., Carta de Felip V al duc de Pòpoli. 3 d’abril de 1713. Recollit per TORRAS I RIBÉ, 2005, pàg.28; 2006, pàg. 31.

El dia 25 ja feien acte de presència per l’Hospitalet onze esquadrons i algunes companyies de granaders de les tropes fi lipistes que constituïen l’avantguarda de l’exèrcit de prop de 20.000 homes amb què el duc de Pòpoli comptava per sotmetre Barcelona. Poc després es produïen algunes topades prop de Santa Maria de Gràcia, Sants i les Corts. El setge de Barcelona ja havia començat.

Les tropes assetjants es van distribuir al voltant de Barcelona, tot formant un arc que anava des dels vessants de Montjuïc fi ns al Besòs. Les forces espanyoles van acampar ocupant la meitat de ponent d’aquell arc, entre l’Hospitalet i Gràcia, i van establir el seu quarter general a les Corts, mentre que els campaments de les forces franceses s’estenien des de Gràcia fi ns a Sant Martí de Provençals.

Les instruccions que el duc de Pòpoli havia rebut de Felip V sobre el tracte a dispensar als “rebels” eren prou clares:

“Si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse […] se les pasará a todos a cuchillo, se hagan ahorcar a los que se defendieren, pues además de merecer este castigo como rebeldes obstinados y ladrones convendrá se execute assí para escarmiento de los otros.”11

Una bona prova del compliment d’aquestes ordres atroces la tenim en el trist destí dels prop de 400 presoners que foren capturats a Torredembarra després de la derrota del general Nebot, dels quals una quarantena van ser penjats immediatament sense judici, en aplicació del que anomenaven “diezmo de horca”, i els restants foren confi nats a galeres als vaixells borbònics.

Per contra, i també seguint les instruccions de Felip V, el duc de Pòpoli va publicar en nom del rei un perdó general i oblit obert a tots aquells, combatents o no, que tornessin a la seva obediència i es presentessin davant la seva persona per prestar homenatge.

Tot i que van ser bastants els pobles que per una raó o una altra van retre l’homenatge que els era requerit, algunes localitats del Barcelonès i el Maresme es van resistir a fer-ho, per la qual cosa van haver de patir les consegüents represàlies.

“[El duc de Pòpoli] decidí actuar amb mà dura per ofegar 2amb el terror ja no la resistència, sinó també els brots d’altivesa. Els consistoris de Badalona i Horta fi guraven entre els que no havien sortit a prestar-li obediència. Resolt a no tolerar semblants ferrenyeries, féu saquejar aquestes viles a la soldadesca i la deixà lliurar-se a tots els excessos.”3

“4 de agosto […] Llegó á la ciudad la noticia de las barbaridades cometidas por el enemigo en Horta y Badalona, que fueron saqueadas de una manera atroç.”4

Tot el Principat ja havia rendit obediència a Felip V i la rebel·lió només quedava reduïda a la ciutat de Barcelona i tres fortaleses aïllades, el castell de Cardona, el d’Hostalric i Castellciutat.

Durant el setge de Barcelona, Sant Just Desvern va quedar comprès dins de la immediata rereguarda fi lipista, a cosa de només una llegua (una hora aproximada de camí) del quarter general del duc de Pòpoli, que estava situat a les Corts de Sarrià.

Sant Just era en aquell temps un poble relativament petit. El recompte de població més proper a aquelles dates és el que va signar el 31 d’agost de 1717, un cop acabada la guerra, el llavors intendent general de Catalunya, José de Pedrajas, tot seguint les ordres del marquès de Campofl orido de confeccionar un cens general per a tot Espanya.5 Segons aquest cens, fet casa per casa i que es pot considerar prou acurat pel fet d’haver estat dut a terme pels ofi cials encarregats de la confecció del cadastre, la població de Sant Just Desvern ascendia tan sols a 236 habitants.

Durant el setge de Barcelona, Sant Just Desvern va quedar comprès dins de l’immediata rereguarda fi lipista, a cosa de només una llegua (una hora aproximada de camí) del quarter general del duc de Pòpoli, que estava situat a les Corts de Sarrià.

A cura de la parròquia, i des de ja feia 24 anys, hi estava el seu rector, el barceloní Dr. Joaquim Bernadà, al qual no assistia en aquells moments cap vicari. Aquest rector va estar pledejant durant bastants anys, tant amb els propietaris santjustencs com amb els de la localitat veïna de Sant Feliu, pel tema de la percepció dels delmes.

D’acord amb el règim municipal que va estar vigent a Catalunya fi ns a la seva abolició l’any 1716 pel Decret de Nova Planta, a Sant Just hi havia un batlle, que vetllava pels interessos del capítol de la catedral de Barcelona, i dos jurats del comú, l’un pel braç major i l’altre pel braç menor, els quals es renovaven cada any quan arribava el mes de juny.


Santjustencs del segle XVIII. Arxiu Històric de Sant Just Desvern.

En aquells moments, Francesc Cortès era el batlle de Sant Just, i els jurats eren Francesc Campreciós i Joan Baptista Modolell, els quals tot just havien acabat d’accedir als seus càrrecs en substitució de Joan Oliveres i Gabriel Fatjó, aquest darrer, com més endavant tindrem ocasió de veure, d’un marcat posicionament austriacista.

Alguns dels grans terratinents d’aquesta rodalia s’havien revelat amb anterioritat com a resolts partidaris fi lipistes. Aquest és el cas d’Oleguer de Taverner i d’Ardena, segon comte de Darnius, baró de Mont-roig, senyor de les Illes i de la Plana de Picalqués, coronel de cavalleria de l’exèrcit borbònic i eminent cartògraf, que entre moltes altres propietats posseïa la fi nca i la masia de Can Baró, situada a la part alta de la vall de Sant Just. El seu germà, el bisbe de Girona Miquel Joan de Taverner, era el cap principal del partit botifl er.

Jacint Tudó, ric comerciant de teixits barceloní, que pocs anys abans havia adquirit la casa que actualment es coneix pel nom de Can Ginestar, també va apostar per la causa fi lipista, per la qual cosa ell i els seus van aconseguir fer una meteòrica ascensió social després de la victòria dels Borbons. El seu nét, Jacint de Tudó i Alemany, arribà fins i tot a ser membre del Consejo de Castilla en temps de Carles III.15

D’altres propietaris santjustencs, per contra, es van mostrar 6obertament com a ferms defensors de la causa de l’arxiduc, com és el cas de Lluís de Claresvalls i de Miquel, baró de Llorac, que havia accedit a la propietat de la masia i les terres de Can Geroni7 pel seu matrimoni amb Caterina de Catxapai i Reart, filla del llavors ja traspassat Jeroni de Catxapai i Vera, que fou pagador del Reial Exèrcit de Catalunya, i que n’havia estat l’anterior propietari.

Nomenat oïdor militar l’any 1707, Lluís de Claresvalls havia estat un dels integrants de la Junta de Braços que el juliol de 1713 va decidir la resistència a ultrança, i participà activament en la defensa de Barcelona com a capità de la sisena companyia (formada pels gremis de barreters i passamaners) del tercer batalló de la Coronela. Com a represàlia pel seu posicionament, els seus béns li serien confiscats l’any 1714, en acabar el conflicte. El seu germà Jeroni, també capità com ell, però de la vuitena companyia (esparters, capsers i torners), moriria el mateix 11 de setembre de 1714, dia de la caiguda de Barcelona, mentre lluitava al sector de Sant Pere.8

Llevat dels exemples extrems que poden suposar el comte de Darnius, els Tudó o el baró de Llorac, que, a més, ni tan sols residien a Sant Just Desvern, tant els altres grans propietaris locals com el conjunt de la població santjustenca no s’havien significat especialment fins a aquell moment d’una manera oberta per cap dels dos bàndols en conflicte.

Potser a causa de la seva immediatesa geogràfica amb les línies filipistes, el cas és que les autoritats santjustenques, tant el batlle Francesc Cortès com els jurats Francesc Campreciós i Joan Baptista Modolell, en representació dels seus veïns, havien acudit a retre homenatge d’obediència al Borbó i a posar-se sota la seva protecció, que era la que els brindava el duc de Pòpoli, capità general del seu exèrcit al Principat de Catalunya. Aquest acatament no era gens estrany, tenint en compte les circumstàncies del moment, sobretot en vista de l’exemple del que havia passat a Horta o Badalona.

Primer cas: el duc de Pòpoli garanteix la salvaguarda dels santjustencs

Tot i que, com hem acabat de veure, Sant Just Desvern quedava darrere de les línies dels assetjants, i que l’acte de submissió retut als borbònics permetia suposar que els santjustencs podrien gaudir d’un acceptable grau de seguretat i assossec entremig de la barbàrie que comportava el setge, les conseqüències del fet bèl·lic que durant aquells inacabables 413 dies s’estava produint ben a prop seu es van fer notar prou.

Així, a la pàgina 251 del quart llibre d’òbits, corresponent al període comprès entre els anys 1668 i 1750, que es conserva a l’Arxiu Parroquial de Sant Just, hi ha la següent anotació feta pel rector Dr. Bernadà: “Siti en Barña. als 25 de juliol 1713”, i a continuació de l’esmentada nota es troba la partida d’òbit d’una dona morta d’una escopetada; i en aquesta i altres partides de difunts immediates següents es fa constar que “per ser lo siti en Barña. – o per ocasió del Siti de Barcelona – no se li han pogut fer – o no se li feren – los Offi cis s’acostuman los quals se faran després…”. A la pàgina 254 del mateix llibre hi ha aquesta sòbria i expressiva nota: “Sesa [cessà] lo siti en Barña. a primers de setembre.”18


Signatura autògrafa de Restaino Cantelmo-Stuart i Brancia, setè duc de Pòpoli, segon príncep de Pettorano i quart duc de Belvedere, cap suprem de les tropes que van assetjar Barcelona entre el 25 de juliol de 1713 i el 6 de juliol de 1714 que fou substituït pel duc de Berwick. Arxiu Històric de Sant Just Desvern.

Aquell any de 1713 s’esguerrà la festa major, que a Sant Just Desvern s’escau cada 6 d’agost, diada dels sants Just i Pastor. La situació no estava per orgues, ja que en aquells moments els combats havien arribat fi ns i tot a la localitat veïna de Sant Feliu.

Possiblement com a maniobra de distracció per cobrir la sortida que per la costa de llevant havia de fer el 9 d’agost l’expedició dirigida pel diputat militar Antoni de Berenguer 9i pel general Rafael Nebot,10 entre el 5 i el 7 d’agost es va produir al Baix Llobregat una incursió a càrrec de les companyies de voluntaris de cavalleria catalans comandades pels capitans Josep Badia i Josep Bonet:

“Se ha tenido noticia que el Capitàn Don Joseph Badia, y el Capitan Bonet corriendo la Marina del Llobregàt, y sus vezindades, el dia 5.del corriente entre Cornellà, y Molins de Rey, apressaron 14.Azemilas cargadas de provisiones. Que el dia 6.atacaron en San Feliu à los Fusileros Enemigos, y siendo estos socorridos de 400.Cavallos se retiraron sin perdida alguna en Viladecans, y Gavà, y sabiendolo el Enemigo con 800. les atacò à las 12.de la noche, circuyendo una Casa, donde se hallavan 36.Cavallos, y no pudiendo resistir à tanto tropel, quedaron 22.Prisioneros, 4 muertos, y los demàs con el Capitàn se escaparon por una ventana, y se retiraron à San Climent à incorporarse con dos Compañias de Fusileros, intentò el Enemigo atacarles en este Lugar con 400.hombres, y el Capitàn con los Fusileros les resistiò con tanto valor, que les obligò à retirarse, persiguiendoles hasta San Boy.”11

Desconfiant d’una més que possible connivència entre la població i les partides de “rebels” que els estaven atacant, el comportament dels soldats espanyols envers els paisans d’aquesta rodalia diferia sensiblement del que en un començament els havia garantit el duc de Pòpoli.

Una idea de com podia haver estat el tracte dels soldats espanyols ens la dóna el testimoni de Mn. Felip Subirà, rector de la localitat veïna d’Esplugues, el qual ens ofereix el següent retrat de la seva parròquia a finals d’aquell any de 1713:

“En aquests temps tan dolents de guerra tots los homens del poble han marxat quedant jo Rector tot sol amb los vellets, dones i criatures. En aquest poble d’Esplugues les tropes forasteres espatllaren 12 cases i sols ne quedaren 10 sense espatllar per haverlos dit jo que en el poble no hi havia mes que vells, dones i criatures. De la rectoria se han emportat tota la roba blanca que han trobat i han destruït i cremat molts llibres de escriptures, pergamins vells dels censos y altres documents de molta importancia en aquesta Parrochia i Universitat de Sta. Magdalena de Esplugues. També se llevaren 5 parells de bous, 4 matxos, 7 ases del poble i tot el que pogueren robar del Hostal i de les demés cases havent deixat aquest poble desgraciat i arruïnat. Ita est Philipus

Subirà Rector et notarius Ste. Magdalene de Speluncis.”21

Veient que, malgrat les garanties que en el seu moment s’havien rebut, a Sant Just estava començant a passar el mateix, el rector Dr. Joaquim Bernadà, tant en nom propi com en representació dels seus feligresos, no dubtà a acudir al mateix duc de Pòpoli per tal de reclamar-li que els assegurés d’una manera definitiva tal salvaguarda.

I vet aquí que, per les causes que fossin, el cap suprem de les forces assetjants va atendre la petició que li estava fent mossèn Bernadà. Va manar que fos redactat pel funcionari Bartolomé Crespo l’oportú document, que el mateix duc va contrasignar de la seva pròpia mà, i tot seguit l’hi va fer lliurar. El text era el següent:

“+ DON RESTAYNO CANTELMO Stuart, Duque de Populi, Principe de Petorano, del Insigne Orden del Santo Espiritus, Gentilhombre de Camara de Su Magestad, Capitan de vna Compañia de sus Reales Guardias de Corps, y Capitan General del Exercito, y Principado de Cataluña.

Por quanto nos hallamos informados de que en el Lugar de San Justo Desbern que es del Veguerio de Barz[elo]na se executan algunos excesos por los Soldados desmandados de las tropas, y le hemos admitido debaxo dela R[ea]l. proteccion de S. M[ajesta]t. y la nuestra, por hallarse entre los lugares de su obediencia; hemos venido en concederle Salvaguardia para mantenerse en ella con toda quietud y seguridad; y por tanto ordenamos y mandamos a todos los ofi ciales y soldados a nuestra jurisdiz[ci]on. sugetos que no hagan ni permitan hazer daño ni molestia alguna a las Casas habitadas del referido Lugar de s[a]n Justo, y especialmente a la Casa del Rector, ni a la Iglesia Parrochial de el, ni a su hacienda y depend[enci]as. pues de lo contrario seran obligados a responder unos y otros y a las demas penas que parecieren convenientes. Dada en el Campo del[an]te Barz[elo]na 30 de Septiembre de 1713.

El Duque de Popoli

Dn Bar[tolo]me. Crespo Se concede Salvaguardia a la Iglesia y Casas del lugar de s[a]n Justo – .”22

  1. Arxiu patrimonial de Can Pi. Llibre de rebuts de la casa Pau Pi, lletra N, pàg.49. Recollit per CARBONELL, 1948, pàg. 114-115. Arxiu Històric de Sant Just Desvern. Caixa 669, lligall 1, document 54.


El document de salvaguardaa favor dels santjustencs emès pel duc de Pòpoli. Arxiu Històric de Sant Just Desvern.

Veient que malgrat les garanties que en el seu moment s’havien rebut, a Sant Just estava començant a passar el mateix que en altres pobles veïns, el rector Dr.Joaquim Bernadà, tant en nom propi com en representació dels seus feligresos, no dubtà en acudir al mateix duc de Pòpoli, per tal de reclamarli que els assegurés d’una manera definitiva una salvaguarda.

Segon cas: una acció dels partisans23 i represàlies dels borbònics

Una de les unitats que formaven part de les tropes espanyoles assetjants era el regiment de cavalleria que duia el nom de Rosellón Nuevo.

Aquest regiment, autèntica unitat d’elit dins de les tropes espanyoles, era de creació relativament recent, ja que s’havia constituït el 24 d’abril de 1703, i va passar poc després, l’1 de juny del mateix any, la seva primera revista. Tal com s’estilava a l’època, el Rosellón Nuevo estava format per dotze companyies de trenta genets cadascuna, la qual cosa suposava una força total de 360 homes.


Soldats del regiment de cavalleria Rosellón Nuevo. Dibuix realitzat uns quants anys després d’haver fi nalitzat la Guerra de Successió, quan aquest regiment servia al regne de Nàpols el duc de Parma Carlo Sebastiano di Borbone e Farnesio, el futur Carles III d’Espanya. Biblioteca Histórico Militar de Barcelona.

Des del 6 de gener de 1707, el seu cap era el coronel Juan de Cereceda y Carrascosa, un “hidalgo” de Villares del Saz (Conca) de 48 anys, cavaller de l’orde de Calatrava, que era conegut en els medis militars de l’època amb els sobrenoms d’El de los Rebatos i El Centauro de la Mancha.

Des de l’inici de la Guerra de Successió, les accions en què aquesta unitat va intervenir havien esdevingut memorables. Així, el 29 de març de 1707, i amb només dues companyies del seu regiment, el coronel Cereceda havia aconseguit capturar prop d’Alacant tot un regiment d’infanteria dirigit per François de la Rochefocault, marquès de Montendre.24 Tot just un mes després, a la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707), van contribuir a aniquilar en combat un altre regiment aliat format per hugonots francesos que lluitaven al servei de la reina Anna d’Anglaterra i que estaven dirigits pel cap camisard Jean Cavalier, el qual amb prou feines va poder escapar malferit. El 31 d’octubre de 1707, prop de Lleida, derrotaren i van fer fugir sis esquadrons del vuitè regiment de cavalleria austríaca que dirigia el comte Antonio di Sormani, i que els triplicaven en nombre i força. També havien intervingut d’una manera molt destacada a les batalles d’Almenara (27 de juliol de 1710), Monte de Torrero-Saragossa (28 d’agost de 1710) i Brihuega-Villaviciosa (del 8 al 10 de desembre de 1710).

Durant el setge de Barcelona, el campament del regiment Rosellón Nuevo estava situat al centre de l’hipotètic triangle que formen els nuclis de les Corts, Sants i Collblanc, tot just al sector on actualment es troba la moderna parròquia cortsenca de Santa Tecla, al costat del punt en què ara s’entrecreuen la Gran Via de Carles III i l’avinguda de Madrid. Al seu flanc dret estaven acampats els genets del regiment de Santiago, i a l’esquerra ho feien els 300 homes que integraven el regiment de cavalleria que comandava el coronel Orive, també veterà de la batalla de Saragossa. Davant seu, a l’alçada de les cases de Sants, ja es trobava el cordó amb les línies fortificades dels assetjants, i a l’altra banda s’estenia la terra de ningú, batuda per l’artilleria d’ambdós bàndols.25

En una època en què les estructures normals d’intendència deixaven un tant a desitjar, era relativament freqüent el fet que moltes unitats tinguessin cura de procurar-se i administrar els seus propis recursos, especialment pel que fa a les vitualles. Per tal de subvenir l’alimentació dels seus homes, el coronel Juan de Cereceda disposava, entre d’altres mitjans

  1. Aquest episodi, i en especial les conseqüències que va comportar als veïns de Santa Creu d’Olorda, ha estat tractat a JORDÀ I CAPDEVILA, 1982, pàg. I-VII; 1985, pàg. 84-89; i 2002, pàg. 344-350. També se’n fa esment a CARDONA I PERA; DE FÀBREGUES-BOIXAR I NEBOT, 1987, pàg. 319-320; i a TORRA I PANNÓN, 2013, pàg. 196.
  2. Biblioteca Nacional de España. Signatura VE 640-30. Copia de la relacion que el Coronel Don Juan de Zerezeda, embiò al señor Duque de Bervic, escrita en Monovar à veinte y dos de Março de 1707. à las cinco de la mañana. També s’esmenta a SEVIN DE QUINCY, 1726, pàg. 396-397.
  3. Archivo General de Simancas. Signatura: MPD, 57, 003. Plan de Barcelone ou est marquè le Camp de L’armèe du Roy qui en fait le blocus depuis le 28 juillet 1713 avec la ligne de contrevallation et autres Postes avancez contre le place.

de suport, d’un ramat format per gairebé un miler de caps de bocs castrats, el qual tenia pasturant a la rereguarda, a les muntanyes de Collserola, retirat de la línia del front.

Cap a finals de desembre de 1713, aquell ramat es trobava a la zona de muntanya on confl uïen els termes de Sant Just Desvern, Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda, a la collada que es coneix amb el nom de Coll de les Torres, situada entre els turons de Merlès i de la Coscollera i que separa en aquell punt la vall de Sant Just de la de Valldonzella.

Coneixedors de l’existència d’aquesta font d’aprovisionament dels borbònics, i sent conscients de l’extrema penúria que estava patint l’assetjada ciutat de Barcelona, alguns dels caps de casa propers a la zona on pasturava aquell ramat van veure la possibilitat d’intervenir-hi, tot aprofi tant els seus profunds coneixements del terreny que trepitjaven.

Un dels principals protagonistes d’aquella conxorxa va ser Jacint Fatjó, originari de Cerdanyola, que des de feia 34 anys i arran del seu casament amb Teresa Parellada, pubilla de Can Parellada, havia passat a ser cap de casa d’aquella masia santjustenca que, des que ell hi va entrar i fi ns als nostres dies, duu el nom de Can Fatjó.

També hi intervingueren els seus dos fi lls, Gabriel i Francesc Fatjó Parellada, així com també el seu sogre, Gabriel Parellada Ramoneda, que encara vivia amb ells.


La masia de Can Fatjó, abans de l’enderrocament i la posterior reconstrucció més o menys fi del realitzats ja fa uns quants anys. Fotografi a: Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc.

Altres santjustencs que van participar en aquella acció foren Francesc Padrosa, cap de casa de la masia de Can Padrosa, situada a la solana de la vall de Sant Just, i Pere Cuyàs, amo de Can Cuyàs, masia santjustenca situada pràcticament a la partió amb el terme de Vallvidrera, on abans havia estat ubicat el convent de Sant Joan de l’Erm, la capella del qual llavors encara es conservava. Un dels seus fills, Bartomeu Cuyàs Modolell, que després d’aquests fets hagué de marxar a viure a Valldoreix, va morir tot just tres mesos i mig després a mans dels borbònics, juntament amb Felicià Carbonell, veí d’aquella localitat:

“… morts pels traydors castellans quan anaven a robar a casa del Sr. Carbonell.“12

Com hem pogut veure anteriorment, un dels implicats, Gabriel Fatjó i Parellada, havia estat jurat del comú de Sant Just durant el període comprès entre maig de 1712 i juny de 1713. No va ser aquest l’únic cas de participació dels integrants santjustencs d’aquest escamot en els afers municipals: el seu avi matern, Gabriel Parellada, també havia exercit aquest càrrec en els períodes de juny de 1700 a maig de 1701 i de maig de 1703 a maig de 1704. També Francesc Padrosa havia estat jurat de juny de 1702 a maig de 1703 i de juny de 1706 a juny de 1707.

Un altre dels participants en aquella trama, i potser el seu principal instigador, va ser Josep Busquets i Xammar, hereu de la masia de Can Busquets, a Valldoreix, cosí en segon grau dels Fatjó i nebot, alhora, del coronel de l’exèrcit de Catalunya Francesc Busquets i Pujol, comandant del regiment d’infanteria número 8 sota les ordres del comandant en cap de l’exèrcit de l’exterior, Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal.

Altres implicats en aquella acció van ser els llebrencs Bartomeu Castellví i Jaume Balasc, amo de Can Balasc de Vallvidrera i emparentat amb els Fatjó a través de la seva muller, la santcugatenca Paula Margenat i Fatjó, i els caps de casa del terme de Santa Creu d’Olorda Joan Serra, de Can Serra, casa de pagès situada pràcticament al costat de l’església parroquial de Santa Creu, i Pau Amigó, amo de la masia de Ca n’Amigó del Baluard i germà de Josep Amigó, masover de Can Tudó, a Sant Just Desvern.27

La nit del 27 al 28 de desembre de 1713, aquest grup d’homes, que com acabem de veure eren tots de la zona i majoritàriament santjustencs, es va dirigir al lloc on pasturava el ramat, del qual tot seguit es va apoderar, segurament després d’haver reduït els possibles pastors que el vigilaven. Poc després, i dins d’aquella mateixa nit, l’escamot de partisans va travessar les línies borbòniques amb el ramat que acabava de capturar i va dur les 992 bèsties que el formaven a través de la terra de ningú fins a arribar a les línies dels barcelonins, on el va deixar finalment als vessants de la muntanya de Montjuïc, emparat per l’abast de l’artilleria catalana.

El Consell de Cent barceloní, principal beneficiat per aquesta proesa, la recollia en el seu dietari de la següent manera:

“DIJOUS, a XXVIII de dit.- En aquest dia, entraren en la present Ciutat noucents o mil crestats que uns partisans anaren a pèndrer en Santa Creu de l’Orde la nit antes, y pujaren per Montjuich, los quals la Ciutat compta per lo abast de ella.”28

Existeix la possibilitat, però, que l’agosarada acció d’aquell grup de partisans no hagués estat revestida de l’heroic altruisme que a primera vista es podria suposar. L’historiador i eclesiàstic mataroní Mateu Bruguera, sense esmentar la font, recull aquesta anotació datada el 31 de desembre de 1713:

“Entraron á la plaza 959 cabezas de ganado procedentes de Sta. Cruz del Orde, y por ellas satisfizo la Ciudad 6,137 libras catalanes.”29

L’audàcia d’aquest imprevist cop de mà enfurismà en gran manera els filipistes, en especial el coronel Juan de Cereceda, que veia com amb aquesta acció la seva tropa d’elit havia estat burlada per uns simples paisans que els havien fet quedar en ridícul, tant als ulls de l’enemic com dels seus propis companys d’armes. S’imposava contestar amb una represàlia com més immediata i sagnant, millor.

L’audàcia d’aquest imprevist cop de mà enfurismà en gran manera els filipistes, en especial el coronel Juan de Cereceda, que veia com amb aquesta acció la seva tropa d’elit havia estat burlada per uns simples paisans que els havien fet quedar en ridícul, tant als ulls de l’enemic com dels seus propis companys d’armes.

S’imposava contestar amb una represàlia com més immediata i sagnant, millor.

Aquell mateix migdia, tres cossos de cavalleria van sortir per altres tants punts del cordó dels assetjants en aquella venjativa operació de càstig. Les víctimes, en aquest cas, serien uns pobres pastors que es trobaven en terra de ningú, confiats en la seva condició de paisans no combatents, i que estaven apeixint alguns caps de bestiar propietat de l’hospital de la Santa Creu.

“No pudieron llevar estos con paciencia tan chistoso descalabro; antes ardiendo en ira y deseos de venganza, salieron en gran número de su campo, jurando todos no volver atrás sin haber cortado tantas cabezas, cuantas echaban de menos de ganado. Y se salieron con la suya. Al medio del camino encontraron una porción de personas indefensas, que recogian hierva para sus besties.”30

Segons la premsa local del moment, durant la represàlia sobre aquella “porción de personas indefensas” es va arribar a fer, entre morts i malferits, un total de 22 víctimes, i tot per aconseguir arrabassar-los alguns ases i divuit cabres.

Des de l’any 1641 s’editava a Barcelona un periòdic setmanal que duia el títol de Gazeta de Barcelona, al capdavant del qual es trobava des de l’any 1695 Rafael Figueró i Jolís, impressor del rei Carles d’Àustria fins a l’evacuació austriacista de 1713 i des de llavors al servei dels consellers de Barcelona, que li van renovar la patent. El seu setmanari es va publicar regularment durant tot el setge fins a l’agost de 1714, en què una bomba enemiga va destruir la impremta.

L’exemplar número 18 de l’esmentada gaseta, que va aparèixer el 3 de gener de 1714, recollia aquests fets a la tercera pàgina i posava especial èmfasi en la inútil i sagnant represàlia duta a terme pels homes de Juan de Cereceda, així com en la immediata resposta de les forces catalanes, que tot seguit els van foragitar:

“Dia 28. luego que amaneciò, entraron en esta Plaça 990. Machos de Cabrio, que un corto numero de Paysa-

  1. TORRA I PANNÓN, 2013, pàg. 199, nota 67.
  2. VOLTES BOU; GUBERN HERNÁNDEZ, 1957, pàg. 115.
  3. BRUGUERA, 1871, vol. 1, pàg. 429.
  4. Ibid., pàg. 428.

nos esforçados, avian apressado la noche antecedente, cerca el Lugar de Santa Creu, y rompiendo por entre los Enemigos, los conduxeron à esta Capital, dexando à sus dueños con notable dolor esta importante presa; como lo manifestaron desahogando parte de su rabiosa colera en una operacion, que aunque indigna de memoria, se haze inevitable la relacion, para que se forme tal qual especie de ayrado encono: estando unos pobres indefensos, viejos, niños, y mugeres, con otros pobres Paysanos, que recogian yerbas, para poder mantener sus Azemilas, salieron los Enemigos por tres puestos de su Cordon, con tres cuerpos de Cavalleria, y valiendose de la confi ança con que los dicho pobres se acercaron à sus Cordones, cargaron sobre ellos con tan inhumana crueldad, que sin perdonar à edad, ni sexo, renovaron la memoria que hazia la Iglesia de la muerte de


Tercera pàgina de la Gazeta de Barcelona corresponent al 3 de gener de 1714, en la qual es recull breument l’acció que va dur a terme el grup de partisans format majoritàriament per veïns santjustencs, i es posa especial èmfasi en la sagnant i indiscriminada represàlia sobre la població civil amb què van respondre els borbònics. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

los Inocentes, dexando algunos muertos, al rigor, y otros mal heridos 22. en todos; y para castigar à los que no hallò su ira en el campo, se llevaron 18.Cabras, que mantenian à los pobres niños, y algunos enfermos del Hospital; en el poco tiempo que diò su arrebatada execucion, salieron los Cavallos del Regimiento de San Miguel, que estavan de Piquete, y algunos Fusileros que se hallavan cerca, y sirviò para conocer, que eran tan cobardes, como crueles, porque siendo excesivo el numero de sus Cavallos, se pusieron en ignominiosa fuga, sin alientos para lidiar con quien tenia armas, pues aun los pobres que las tuvieron, se hizieron respetar en medio de la refriega; de donde se puede inferir la cobardia de su crueldad, como lo sangriento de su enojo, è inhumano de quien manda acciones tan agenas de lo racional; la Artilleria de la Plaça jugò segun permitiò lo acelerado de la fuga, no se sabe si recibieron algun daño.”13

El Consell de Cent barceloní també recollia en el seu dietari aquesta cruel represàlia, a la qual donava un títol ben original:

“DIE DE IGNOSCENS I INNOCENTADA DE

L’ENEMICH. Dit die, a la tarda o sobre lo mig dia, aparegué ab un soplo una partida de cavalleria, y trobant alguns burriquets i altres cavalcaduras de alguns pobres que per minyons y personas incapases de las armas feyan guardar, y corrent dita cavalleria sobre de ells dels quals ne mataren alguns, nefraren de altres, no perdonant algunas donas y criaturas, y se n’aportaren las assèmilas pasturaven y las cabres tenia en lo dit puesto lo Hospital General.”14

Els borbònics també van donar la seva versió d’aquells fets, ometent, però, el robatori del miler de crestats que havien realitzat prèviament els partisans i presentant les víctimes que ells havien causat en la seva expedició de càstig com a forces enemigues vençudes, i en un nombre molt més elevat que el que recullen les fonts contràries.

“El senyor duc de Pòpoli va tenir el 28 de desembre un avantatge sobre els assetjats, que havien fet sortir de la vila els seus cavalls i el seu bestiar amb una escorta per a fer-los pasturar a la plana. Aquest general, sobre l’avís que va tenir, va fer tres destacaments de cavalleria amb ordre d’anar endavant fins al camí cobert i d’envoltar-los. L’escorta emprengué la fugida i no obstant això va tenir setanta homes morts, i la major part dels cavalls i del bestiar els hi fou arravatada.”33

La sang d’aquelles víctimes apaivagà momentàniament la seva còlera, pel que fa a l’afront que havien sofert, però el tema del rescabalament d’aquell robatori no va caure en l’oblit, el ramat sostret estava valorat en 4.394 peces de vuit, i calia recuperar com fos aquell import.

Atès que el ramat havia estat capturat als termes de Sant Just, Vallvidrera i Santa Creu d’Olorda, i que, a més, els autors, la identitat dels quals ja es començava a suposar, pertanyien a aquestes localitats, el duc de Pòpoli, a instància de Juan de Cereceda, va ordenar que aquell import fos satisfet per les universitats de tots tres pobles. A més, la limitada solvència d’aquells sospitosos així ho aconsellava.

“Y aunque se hallan algunos individuos indiciados de haver sido cómplices, pero recahe en sugetos de muy pocas conveniencias, cuyos caudales no pueden llegar de mucho al justo Valor del dicho ganado, cuya satisfacción parece que no puede asegurarse de otra forma que cargando la Ley sobre el Común de los mismos tres lugares y Términos en cuyos confines apascentaba el ganado y sucedió el robo.”34

Els representants dels tres comuns afectats van acudir sense èxit davant del destacat botifler Josep d’Alós i de Ferrer, catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona que va fugir de la ciutat el 1705 quan els austriacistes li van saquejar la casa de Barcelona i també li’n cremaren una altra que tenia a Sarrià.35 Josep d’Alós tornava ara amb les tropes borbòniques en qualitat d’assessor de l’estat major de l’exèrcit filipista.

No hi hagué res a fer i es ratificà la forma de satisfer el valor del ramat de la manera que havia ordenat el duc de Pòpoli. A més, mentrestant, els autors d’aquell fet ja havien estat identifi cats i engarjolats, i ja s’havien formalitzat els oportuns procediments civil i criminal contra en Busquets i els tres Fatjó.

Pressionats pel coronel Cereceda, que exigia l’immediat rescabalament de la pèrdua econòmica soferta, els jurats de tots tres pobles van haver d’acceptar i signar les lleonines concòrdies que els van ser presentades pel seu creditor a través del notari de Barcelona Josep de Soldevila i Masdeu, Ciutadà Honrat de Barcelona des del 17 de febrer de 1710 per privilegi atorgat per Felip V.

Soldevila obtindria l’any següent el càrrec de receptor i administrador general del paper timbrat, i més tard, a través del matrimoni de la seva fi lla Liberata amb Francesc d’Alós i Rius, fi ll de Josep d’Alós i de Ferrer, acabaria entroncant amb aquesta poderosa família de botiflers.36

El pagament de la quantitat imposada es distribuí d’aquesta manera: Vallvidrera, 878 peces de vuit, 2 sous i 4 diners; Sant Just Desvern i Santa Creu d’Olorda, 1.757 peces de vuit, 16 sous i 10 diners cadascuna. A més, els honoraris notarials i altres despeses van haver de sortir dels eraris de tots tres municipis:

“Deuhen los Jurats y Particulars dels termes, llochs y Universitats de Vallvidrera, Santa Creu del Orde y S.

  1. TRICAUD DE BELMONT, 1715, pàg. 43. (Traduït de l’original francès.)
  2. Arxiu de la Corona d’Aragó. Monacals – Hisenda, núm. 3.726. Recollit per JORDÀ I CAPDEVILA, 1982, pàg. s/n; 1985, pàg. 86; i 2002, pàg. 346.
  3. MERCADER I RIBA, 1991, pàg. 26-27.
  4. DE SAGARRA, 1981, pàg. 37-38.


Signatura del notari Josep Soldevila. Arxiu Històric de Sant Just Desvern.

Just Desvern a Joseph Soldevila y Masdeu Not. Pub. de Bna. lo seguent Pmo. per las tres minutas fetas per dit Soldevila, Una per cada lloch del Sindicat pera fi rmar la concordia ab lo Señor Dn. Juan de Zerezeda – 3 lliures Item per la recepcio y abstracta de la Concordia fi rmada per y entre dit Dn. Juan de Zerezeda de Una part y dits Sindichs y particulars de part altre rebuda en poder de dit Soldevila â 17 Abril 1714 62 lliures 65 lliures”37

Dos dies després, el 19 d’abril de 1714, els tres comuns acabaven comprometent-se a pagar l’import que s’havia estipulat a canvi de l’anul·lació dels procediments que s’havien instruït contra els quatre encausats, i amb aquesta fi nalitat van establir sengles repartiments proporcionals entre els seus respectius veïns.


El ramat sostret als fi lipistes fou valorat en 4.394 peces de vuit. A la imatge, anvers i revers d’una peça de vuit encunyada l’any 1712, durant el regnat de Felip V. Col·lecció particular.

Com que algunes cases no disposaven dels diners en efectiu, establiren censals. A Sant Just només tenim notícia d’un censal creat per Francesc Cortès, batlle del poble, i Gabriel Fatjó, un dels acusats, a favor d’Esteve Bosc, pagès de Sant Boi, per un preu de 560 lliures i una pensió de 28 lliures pagadores l’11 de juny de 1714.38

Tercer cas: Patiño, o la prepotent arrogància dels vencedors

Transcorregut gairebé un any de bloqueig de Barcelona sense haver aconseguit pràcticament cap mena de progressos evidents, a les corts de París i Madrid es va considerar que l’estratègia seguida pel duc de Pòpoli havia fracassat, i que calia fer un canvi.

Finalment, el 6 de juliol de 1714, aquest era destituït i rellevat pel mariscal de França James Fitz-James Stuart, duc de Berwick, un militar i aristòcrata anglès, fi ll il·legítim de Jaume II d’Anglaterra, el darrer rei catòlic d’aquell país, destituït per Guillem d’Orange i refugiat a França. El duc de Berwick estava al servei dels francesos i amb ells ja havia participat en altres episodis de la Guerra de Successió, com ara la campanya de Portugal o la batalla d’Almansa.

Berwick va arribar a Barcelona el dia 7 de juliol amb 68 batallons més que enviava el rei de França, amb la qual cosa en aquell moment el total de forces borbòniques al voltant de la Ciutat Comtal va passar a ser de 39.000 homes, dels quals els efectius francesos constituïen la majoria.

Malgrat l’aferrissada defensa dels barcelonins, la superioritat, tant en nombre com en armament, de les forces francoespanyoles que els assetjaven acabà imposant-se, i després d’aquell llarg setge, l’11 de setembre de 1714, com és sabut, les tropes atacants aconseguiren fi nalment expugnar la ciutat de Barcelona i aconseguir la seva capitulació.


Els estendards i les banderes que el duc de Berwick havia enviat a Madrid li foren retornats per Felip V amb l’afegitó que ell no reconeixia cap bandera dels rebels, i van ser cremats públicament pel botxí. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.

  1. Arxiu Històric de Sant Just Desvern. Caixa 669, lligall 1, document 55.
  2. CARDONA I PERA; DE FÀBREGUES-BOIXAR I NEBOT, 1987, pàg. 320.

Amb la conquesta per les armes de la capital del Principat, els borbònics aconseguiren una de les més flagrants victòries pírriques de la nostra història. El mateix duc de Berwick, a les seves memòries, prou que ho va reconèixer. Així, en referir-se a les baixes sofertes per una i altra part durant l’assalt final, deixava ben clar que:

“Nosaltres varem tenir prop de dos mil homes morts o ferits; la pèrdua dels Rebels no pujà a més de sis-cents homes, aquell dia.”39

I més endavant, en referir-se al conjunt del setge, encara hi afegia:

“Nosaltres varem tenir durant aquest setge deu mil homes morts o ferits: els habitants en van tenir al voltant de sis mil.” 40

Les xifres de baixes enregistrades entre els defensors de Barcelona que ens dóna Bruguera, més acurades, són encara lleugerament menors: 3.835 víctimes el dia de l’assalt i 5.962 morts durant el conjunt del setge.41

Després de la victòria, els vencedors establiren un govern provisional. Un testimoni presencial, el fill de l’anteriorment esmentat jurista Josep d’Alós i de Ferrer, Antoni d’Alós i Rius, que havia entrat amb les tropes borbòniques posseint el grau de tinent de cavalleria en la companyia de granaders del regiment de dragons del coronel José Vallejo i exercint com a ajudant del mateix duc de Berwick, ens dóna el detall de la seva composició:

“Después de rendida Barcelona, formó el Rey una Junta de algunos Cavalleros Catalanes, de los que siempre havian seguido su partido: eran el Marques de Sardañola, el de la Floresta, D. Rafael Cortada, D. Joseph de Alós mi padre, Don Francisco Amellér, y Don Gregorio de Matas, la presidia Don Joseph Patiño, y se llamava Superior de Govierno: A la mesma confirió el Rey el mando político de toda la Provincia, hasta que con el tiempo se formó la nueva Audiencia, y demás Tribunales.”42

Berwick no es va quedar a Catalunya i marxà tot seguit a Madrid, des d’on va tornar a França. El nou capità general a Catalunya, després d’un breu mandat interí de François Bidal, cavaller d’Asfeld, seria el príncep flamenc Albert Octave t’Serclaes, comte de Tilly, el qual va entrar a Barcelona a finals d’octubre de 1714 i des del primer moment exercí una forta repressió contra els austriacistes, va fer traslladar la universitat a Cervera i planificà la construcció de la Ciutadella de Barcelona, obra de l’enginyer Joris Prosper van Verboom.

José Patiño y Rosales, el president de la recentment constituïda junta, havia nascut a Milà en el si d’una família noble d’origen gallec establerta feia temps a la Llombardia que s’hagué de repatriar per causa de la seva fidelitat als Borbons. Tornat a Madrid, perfeccionà la seva formació administrativa de la mà de l’influent Jean Orry, comte de Vinaròs, el ministre de Finances i secretari d’Hisenda de Felip V que li havia estat enviat pel seu avi Lluís XIV per tal d’aplicar el model francès als territoris de la corona espanyola.

L’any 1713 havia estat nomenat superintendent general de l’exèrcit i Principat de Catalunya, tasca que comportava garantir els allotjaments i les vitualles de les tropes. Per tal de disposar dels fons suficients, i per indicació d’Orry, establí un impost extraordinari de 750.000 pesos que havia de ser aplicat als habitants dels territoris ja sotmesos. Aquesta exacció, la primera que es feia a Catalunya d’una manera obligatòria i sense haver estat consentida per les Corts catalanes, produí un gran malestar i desembocà, el gener de 1714, en un alçament popular d’insospitades proporcions en nombrosos indrets del país, fet que va obligar l’exèrcit filipista a relaxar el setge de Barcelona, i que també es va fer sentir al Baix Llobregat.43 En són un bon exemple els combats que hi van haver als castells de Corbera i Castellví de Rosanes, fortaleses que finalment van acabar sent enderrocades per les tropes borbòniques en

  1. Arxiu Històric de Sant Just Desvern. Caixa 669, lligall 1, document 55.
  2. CARDONA I PERA; DE FÀBREGUES-BOIXAR I NEBOT, 1987, pàg. 320.
  3. BERWICK, 1780, pàg. 190. (Traduït de l’original francès.) 40 Ibid., pàg. 191.
  1. BRUGUERA, 1871, vol. 2, pàg. 301.
  2. DE ALÓS Y RIUS, 1767 o 1768, pàg. 44-45.
  3. Sobre els esdeveniments haguts al Baix Llobregat durant tota la contesa, vegeu CAMPMANY I GUILLOT, 2010, pàg. 17-33.

compliment del que Felip V havia ordenat, trist fi nal que, com elles, van tenir la major part de les fortifi cacions catalanes.

Parlant de José Patiño, l’historiador igualadí Joan Mercader i Riba ens diu:

“Quan vingué a Catalunya José Patiño ja tenia 47 anys; era, doncs, un home en plena maduresa, molt conscient en les tècniques de l’administració militar i capacitat plenament per a emprendre amb probabilitats d’èxit un seguit de reformes fi nanceres i civils, en un país com el nostre, difícil de rosegar per l’estat de desesperació i paroxisme en què havíem arribat els catalans en la defensa dels antics furs, però també abatut fi nalment, després de l’incondicional ajupiment a la voluntat de Felip V, i resignat a deixar-se imposar totes les transmutacions polítiques que hom cregués oportunes.”44

Retrat de José Patiño realitzat pel pintor de la cort de Felip V Alonso Miguel de Tovar (Higuera de la Sierra, Huelva, 1678 – Madrid, 1758). Col·lecció particular.

Patiño, president de la Junta Superior de Gobierno y Justicia, juntament amb un altre dels seus membres, el jurista Francesc d’Ametller i Perer, fou designat per la cort de Madrid per elaborar sengles informes que servirien de base al Consejo de Castilla, corporació suprema consultora del rei en temes relatius al govern i l’administració pública, per a la redacció del Decret de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya, en què havien de quedar defi nits els nous patrons pels quals s’hauria de regir aquest país un cop abolides les institucions existents fins llavors.

L’opinió que a Patiño li mereixien els catalans queda prou refl ectida en el següent fragment de la memòria que per tal causa va redactar:

“Que el genio de los naturales es amante de la libertad, afi cionadísimo á todo género de armas, promptos en la cólera, rijosos y vengatibos, y que siempre se deve recelar de ellos, aguarden coiuntura para sacudir el iugo de la justicia, son muy interesados, y que en todas las hedades pasadas ha sido su conato en las Cortes conseguir por ley municipal la remisión de pechos y tributos, de suerte que ninguna cosa sienten tanto como el poder ser cargados con imposiciones y tributos por la sola Real autoridad. Son apasionados á su patria, con tal excelso que les haze transtornar el uso de la razón, y solamente ablan en su lengua natiba, es su genio laborioso é infatigable á impulsos de la apetecida conveniencia, y más presto aorran que consumen en lo necesario, y que en todas facultades ay mayor número de los que pueden decentemente subsistir.Que aquel grande orgullo está abatido, y respetan ya los preceptos de V.M. y á la Justicia, no por afecto y amor, sí por la fuerza superior de las armas, de modo que la quietud y obediencia deve afi anzarse en éstas, pues la necesita el pays por su calidad y genios de los naturales, que serán siempre el brazo fuerte para ladear y asistir a los Ministros de Justicia.”45 A mitjan any 1715, tant l’informe elaborat per Patiño com el que havia confeccionat Ametller obraven ja en poder del Consejo de Castilla, els integrants del qual en aquells moments estaven acabant de donar forma defi nitiva al ja esmentat Decret de Nova Planta, que es publicà el 9 d’octubre de 1715 i que es va comunicar per reial cèdula de 16 de gener de 1716.Enllestit aquell tema, Patiño afrontava a continuació una nova tasca homogeneïtzadora d’envergadura: el desenvolupament del cadastre, un nou sistema impositiu per a Catalunya, a l’estil del que s’emprava a Castella. El 9 de desembre d’aquell mateix any el cadastre seria ordenat per reial decret, i el seu reglament, obra completament seva, hauria de veure la llum el 5 d’octubre de l’any següent. Aquest nou impost preveia a grans trets dos tipus de gravàmens: el cadastre reial, que calia aplicar sobre les rendes d’origen immobiliari, i el personal, sobre els ingressos pel treball o el comerç.

  • MERCADER, 1991, pàg. 25-26.
  • SANPERE Y MIQUEL, 1905, pàg. 671.


Signatura autògrafa de José Patiño y Rosales. Arxiu Històric de Sant Just Desvern.

“Els seus teòrics en parlaren com d’un equivalent universal, just i ben repartit, de les rendes de Castella. Assimilació bastant errònia. Perquè aquest impost directe –universal com a impost territorial, però exclusivament plebeu com a impost personal– s’afegia (no els substituïa) als impostos indirectes regionals ja existents. Catalunya passava d’una situació fiscal privilegiada a una situació fiscal particularment onerosa.”46

Un gravamen que aquest nou sistema impositiu havia d’acabar absorbint quan entrés en vigor seria la contribució per allotjaments, palla i utensilis, que llavors encara se seguia aplicant atès que el final de la guerra no havia suposat ni de bon tros la fi de la presència a Catalunya de les tropes foranes. La transformació d’una gran part de les forces que fins feia poc havien estat els atacants en un exèrcit permanent d’ocupació, feia impossible l’eliminació de les càrregues destinades a hostatjar, mantenir i remunerar aquells contingents.

Els detalls del compliment d’aquest tribut es definien en l’ordre donada pel mateix Patiño l’11 de desembre de 1713, aquella que en el seu moment havia motivat la sublevació popular:

“Haviendo llegado el tiempo en que todos los años se alojan y retiran á Quartel de Invierno las tropas del Ejército, que las ocurrencias del sitio de Barcelona no pueden hoy ejecutarse. I siendo preciso que en una tan grande importancia del Real Servicio y del bien de todo el Principado de Cataluña ayuden los pueblos á la manutención del ejército, se ha resuelto que las Ciudades, Villas y Lugares de él contribuyan en dinero cada mes una porción proporcionada á la posibilidad y al gasto de tan grande urgencia, especialmente con la prevención de que en adelante no tendrán obligación de dar cantidad de dinero, víveres ni cosa alguna, assí á los

Oficiales y soldados que estufvieren de guarnición en las Ciudades, Villas y demás Lugares de Cataluña, como ni á los que transiten, sino tan sólo el cubierto, leña, cama y media arroba de paja al día por cavallo de los efectivos,15 debajo de qualquier pretexto, ni aun de equipajes y Bagages en los tránsitos. Mandado como se manda á los Pueblos presenten relación de todo lo que han gastado y gastasen del dia de la fecha en adelante con su legítima prueva, porque, examinada y aprobada, se les admita, como se les admitirá en cuenta de la cantidad que les tocase á cada Lugar, según el repartimiento que por ahora y hasta otra orden se haze.”16

Tot i l’obligatorietat d’aquest impost creat per sufragar una despesa de cap manera desitjada, la seva estricta aplicació no pressuposava d’antuvi grans conflictes: cada localitat havia de satisfer mensualment la quantitat que li havia estat assignada, i en cas d’haver d’hostatjar tropes només estaven obligats a procurar cobert, llenya i llit a cada soldat i mitja arrova de palla a cada cavalleria, amb el benentès que el seu valor els seria descomptat de la següent quota.

A l’hora de la veritat, el tracte que les tropes d’ocupació dispensaven a la població quedava generalment molt allunyat del grau mínim de respecte i consideració que hom pogués desitjar. Molts són els casos de tractaments desagradables o fins i tot violents dispensats pels soldats als veïns de nombroses localitats catalanes. En podria ser un exemple, per ben documentat, el memorial dels greuges que van rebre en aquell mateix temps (1715) els habitants de Mataró per part dels soldats francesos del Régiment de la Couronne que comandava el tinent coronel M. Deschasse, en el qual tots els declarants van assegurar haver rebut cops de sabre i altres formes de violència, fins i tot algun cas d’agressió sexual, per part dels soldats que tenien hostatjats.17

A Sant Just Desvern, per sort, no hi havia tropes hostatjades. Tot i això, però, aquesta població no es va lliurar d’haver d’aportar respectables quantitats de diners, desproporcionades en comparació amb la seva migrada economia local, per tal de contribuir a la subsistència de les tropes d’ocupació.


L’Hostal Vell, edifici fet construir pel comú de Sant Just a començaments del segle XVIII perquè funcionés com a carnisseria i hostal, i que al mateix temps va actuar com a Casa de la Vila fi ns a la meitat d’aquell segle. Col·lecció dels autors.


Contribució dels santjustencs al manteniment de les tropes franceses d’ocupació. Arxiu Històric de Sant Just Desvern.

Tal és el cas de la contribució de 200 pesos que per mandat reial van haver de satisfer l’any 1714 com a aportació a les despeses de manteniment de les tropes franceses, a pagar en quatre terminis trimestrals de 50 pesos. Aquests imports, un cop recaptats per compte del tresorer reial Juan Francisco de Orcasitas y Oleaga, segon comte de Moriana, eren lliurats a Carlos de Albornoz y Folch, que anteriorment havia posseït el càrrec de receptor de la Inquisició a València i que en aquells moments actuava com a tresorer general de l’Exèrcit.Un tercer funcionari borbònic, Juan Francisco de Vega, que poc més tard passaria aser intendent general de València i Múrcia, comptabilitzava cada una d’aquestes transaccions i en donava fe.A més d’aquestes càrregues pecuniàries, tampoc es van lliurar de patir abusos i vexacions per part de les tropes d’ocupació, especialment de les unitats de cavalleria que estavende guarnició a Barcelona, les quals van veure en tots els pobles d’aquesta rodalia una bona font d’aprovisionament de la palla que els era necessària per a les seves cavalcadures. Així, va acabar sent una cosa relativament freqüent l’arribada d’escamots de soldats, molts cops manats pels seus oficials, per aprovisionar-se de grat o per força d’aquella palla, cosa que a més, i segons es dedueix per la subsegüent reclamació dels santjustencs, acostumaven a fer sense tenir-hi gaires miraments, malbaratant-ne una part més que considerable.

De la mateixa manera que un parell d’anys abans el rector havia acudit al cap de l’exèrcit borbònic demanant que aturés els excessos que estaven cometent les tropes sobre la població, ara foren els jurats els que es van veure obligats a fer-ho, aquest cop davant de José Patiño, en la seva doble qualitat d’intendent general de l’exèrcit i de president de la Junta Superior de Gobierno y Justicia.

Encara que estaven assistits per la raó, la qual cosa no se’ls podia negar, la resposta que meresqueren els santjustencs és prou simptomàtica del caràcter que en aquella època podien tenir les relacions entre les noves autoritats i una població que consideraven majoritàriament sotmesa però no guanyada.

La resposta que els santjustencs van rebre, tot i que possiblement hagués estat d’esperar, és gairebé segur que els va deixar esbalaïts d’estupor.

De la mateixa manera que un parell d’anys abans el rector havia acudit al cap de l’exèrcit borbònic demanant que aturés els excessos que estaven cometent les tropes sobre la població, ara foren els jurats els que es van veure obligats a fer-ho, aquest cop davant de José Patiño, en la seva doble qualitat d’intendent general de l’exèrcit i de president de la Junta Superior de Gobierno y Justicia.

Ens pot donar una certa idea de la consideració que meresqué per part dels vencedors el patrimoni històric de la capital conquerida el fet que aquell magatzem de palla s’establís inicialment al Saló del Tinell, llavors conegut com a Sala del Borboll, i que actués com a tal durant un cert temps. Finalment, cap a l’octubre de 1715, l’anteriorment esmentat Carlos de Albornoz va fer algunes gestions per tal de traslladar-lo, sobretot pel risc d’incendi que comportava l’existència d’aquell material combustible al costat mateix de la seu de la Inquisició. Vegeu SANTIAGO MEDINA, 2005, pàg. 179-181.

A través del comptador de l’Exèrcit José Antonio de León y Luna, l’intendent Patiño els informava, i ho contrasignava de la seva pròpia mà, que la primera cosa que els calia fer abans d’emprendre cap mena de reclamació era aplegar una provisió de 500 quintars de palla (uns 20.800 quilos) i portar-la al seu càrrec fins al magatzem de palla de Barcelona,49 ja que si no ho feien així, no seria atesa cap de les possibles queixes que en endavant els santjustencs els poguessin fer per aquest motiu. Un cop realitzat tal lliurament els soldats ja no els molestarien més, i en cas que ho seguissin fent, llavors sí que ja podrien ser denunciats.Així deia literalment el document que van rebre els atònits jurats santjustencs:

“+ DON IOSEPH PATIÑO, CAVALLERO DE LA ORDEN DE ALCAN-tara del Consejo de su Mag[estad]. en el Real de las Ordenes, è Inte[n]dente General del Exercito, y Principado de Cataluña, &c. Respecto de las extorsiones que padeze el Lugar de s[a]n Justo Dasbert con el motivo de pasar la Cavalleria de esta guarniz[io]n a buscar la paja en su termino, y de lo q[ue] mediante sus desordenes se desperdicia de este genero. Se ordena y manda a las Justizias conduzcan con los vagajes de el d[ic]ho lugar desde luego quinientos quintales de paja indispensablemente assí por redundar en su benefi cio como por q[ue] de lo contrario no seran oydas las quexas de las vejaziones q[ue] por este motivo se le hizieren en adelante pues solo en casso de ser omisos en la observanzia y cumplimiento de lo expresado padeceran las execuciones de las mismas tropas advirtiendoles deveran tomar Recivo del Guarda Almazen de la porzion q[ue] se les señala para su descargo y q[ue] no deveran permitir q[ue] en su termino se tome paja alguna por los vagajes q[ue] con pretexto de ser de ofi zia[les] van a buscarla aprehendiendo y dando parte o subcediere quererla tomar con Violenzia. Dada en Barzelona a veinte y nueve de junio de Mill Setezientos y quinze =Joseph PatinoPor Man[dat]o de su se[ño]riaDn Joseph Ant[onio] de Leon y Luna”


La resposta que José Patiño va donar a la reclamació presentada pels santjustencs. Arxiu Històric de Sant Just Desvern.

No va ser aquest un cas únic, més aviat podríem dir que durant molt temps després de 1714 aquesta fou la tònica general a Catalunya, sotmesa a una ocupació militar desmesurada (un soldat per cada 25 o 30 habitants) i òbviament hostil, a la qual calia mantenir, cosa que suposava per a la població una càrrega manifestament onerosa i clarament assimilable a una represàlia política.Fins i tot, les mateixes autoritats borbòniques, tot i que en la majoria dels incidents que s’enregistraren es van inclinar a favor dels militars, van haver de reconèixer que:”La experiencia ha hecho reconocer los muchos abusos que se han introducido en este Principado con motivo del alojamiento que se debe dar a las tropas que se aquartelan o transitan por la ciudades, villas y lugares, [pues] los ofiziales y soldados que transitan y se deven aquartelar, se quieren alojar con violencia y de su propia autoridad […] de que resultan lances, altercados y disgustos perjudiciales al servicio del Rey, y contrarios a la buena unión y correspondencia […] que deve haver entre las tropas de S.M. y los naturales de este Pahís.”51 Ara fa tot just 300 anys que van tenir lloc els fets referits anteriorment.Entremig dels dramàtics esdeveniments que en aquells moments s’estaven produint (ens trobem davant d’una autèntica hecatombe: la conquesta d’un petit país pels exèrcits més poderosos del moment i la immediata aplicació per part dels vencedors dels mètodes més eficaços per al seu anorreament), aquestes tres breus pinzellades de projecció eminentment local que acabem de veure ens mostren uns fets que, a primera vista, pot semblar que no tinguin res d’espectacular o de transcendent. Gairebé cada poble de la nostra geografia, n’estem segurs, conservarà en el seu record d’altres tants petits fets d’anàloga envergadura.

  • Arxiu Històric de Sant Just Desvern. Caixa 669, lligall 1, document 58.
  • Arxiu de la Corona d’Aragó. Cancelleria, reg. 6.188. Decretos de la Real Junta, f.

294-300, 16 de març de 1716. Recollit per TORRAS I RIBÉ, 2005, pàg. 256-257.En els darrers temps s’ha reconsiderat d’una manera creixent el valor de les coses quotidianes, i per tal motiu la microhistòria ha anat adquirint cada vegada més reconeixement, en veure’s com tots aquests exemples d’àmbit local ens poden ajudar a entendre la història i veure-la com una cosa propera, no com una ciència abstracta i deshumanitzada que, encara per a molts, ens explica exclusivament una successió de fets notables que han estat viscuts exclusivament pels grans personatges.Així, i en paraules de Jaume Codina:”Els estudis de microhistòria atorguen importància summa a l’anàlisi de la conjuntura com el mètode millor per arribar a la síntesi o comprensió històrica.”18 Bibliografia consultada

  • ALBERTÍ, Santiago. L’Onze de Setembre. Barcelona: Albertí editor, 1977.
  • ÁLVAREZ JÁUREGUI, Clara. El Conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII. L’Hospitalet de Llobregat: Ajuntament de l’Hospitalet, Museu d’Història de l’Hospitalet i Arxiu Municipal de l’Hospitalet, 2010.
  • BAKER, J. The deplorable history of the Catalans, from their first engaging in the war, to the time of their reduction. Londres: Black Boy, 1714.
  • BERWICK, duc de (FITZ-JAMES STUART, James). Mémoires du Maréchal de Berwick écrits par lui-même. 2n tom. 2a ed. París: Moutard Imprimeur, 1780.
  • BIBLIOTECA NACIONAL. Ms. 2274 Vezindario general de Espa-

ña, 1717. Dades sobre Catalunya: Año de 1717. Relación de las personas que componen las ciudades, villas y lugares del Principado de Cathaluña con distinción de Beguerios … Barcelona a 31 de agosto de 1717. Fol. 369-443.

  • BRUGUERA, Mateo. Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714. Vol. 1 i 2. Barcelona: Establecimiento Tipográfico de Luís Fiol y Gros, 1871.
  • CAMPMANY I GUILLOT, Josep. “La Guerra de Successió al Baix Llobregat”. A: AV. Begues 1714. La Guerra de Successió i les seves conseqüències. Barcelona: Fundació Nous Horitzons, 2010. Pàg. 17-33.
  • CARBONELL, Mn. Esteve. Esplugues de Llobregat. Monografia històrica. Barcelona: Tipografia Emporium, S.A., 1948.
  • CARDONA I PERA, Daniel; DE FÀBREGUES-BOIXAR I

NEBOT, Oriol. “Sant Just Desvern durant el segle XVIII”. A: AV. Sant Just Desvern, un paisatge i una història. Barcelona: Ajuntament de Sant Just Desvern i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987.

  • CODINA, Jaume. “Vida material a l’Edat Moderna a El Prat”. I Curs d’història del Prat. Amics d’El Prat, 1996.
  • Continuación de el Diario de el Sitio de Barcelona, publicada à 18 de Agosto de 1713. Barcelona: Rafael Figueró, 1713.
  • DE ALÓS Y RIUS, Antonio. Carta, instrucciones, y relacion de Servicios, que el Exmo. Señor Don Antonio de Alós, y Rius Marques de Alós, Gentil hombre de Camara del Rey de las dos Sicilias Theniente Gl. de los Exercitos de S.M. y Capitan Gl. del Exercito, y Reyno de Mallorca escrivió a sus hijos Don Joseph Theniente Coronel de Dragones, y Capitan del Regto. de Almansa, Don Ramon Capitan del mesmo, y Don Joaquin del de Aragon. S.I. Palma, 1767 o 1768.
  • DE SAGARRA, Josep M. Memòries. Vol. I. Barcelona: Edicions 62 i La Caixa, 1981.
  • DIPUTACIÓ DEL GENERAL. Proposició feta per los Excellentissims y Fidelissims Senyors Deputats del General de Cathalunya a la Junta de Braços tinguda als 30 de iuny 1713. Barcelona: Rafael Figueró, 1713.
  • GRUP DE GENEALOGIA DE LA SCGHSVN. “La població de

Valldoreix. Segles XVI al XX: Genealogia i demografia”. Paratge, 25-26. Sant Cugat del Vallès: Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigilografia, Vexil·lologia i Nobiliària, 2012-2013.

  • J.D.C. Crisol de Fidelidad. Manifestacion que haze el Principado de Cataluña de las causas de alta congruencia que le han obligado a tomar las armas para defender su Libertad y por mantenerse debaxo de la Soberana Dominacion del muy Alto, y muy poderoso Príncipe, y Señor Don Carlos de Austria, Tercero de este preexcelso nombre en la Monarquia de España, y oy sexto Emperador de Romanos, siempre Augusto. Barcelona: Rafael Figueró, 1713.
  • JORDÀ I CAPDEVILA, Josep M. Les conseqüències del robatori d’uns crestats durant el setge de Barcelona de 1713. Sant Bartomeu de la Quadra (Molins de Rei): editat per l’autor (fotocòpies), 1982.
  • JORDÀ I CAPDEVILA, Josep M. L’ermita de Sant Pere del Romaní i el seu entorn. Molins de Rei: Gràfiques Llopart, 1985.
  • JORDÀ I CAPDEVILA, Josep M. Santa Creu d’Olorda. Història d’un poble que no pogué reeixir. Molins de Rei: Parròquia de Santa Creu d’Olorda, 2002.
  • LLOVET, Joaquim. “Mataró 1715. La qüestió dels allotjaments militars”. A: AV. VI Sessió d’Estudis Mataronins. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria i Patronat Municipal de Cultura, 1990. Pàg. 53-64.
  • MERCADER I RIBA, Joan. Els capitans generals (segle XVIII). “Història de Catalunya. Biografies catalanes”. Vol. 10. Barcelona: Edicions Vicens Vives S.A. i PREDEUSA, 1991.
  • SANPERE Y MIQUEL, Salvador. Fin de la nación catalana. Barcelona: Tipografia L’Avenç, 1905.
  • SANTIAGO MEDINA, Bárbara. “Manuel Viñals de la Torre y el archivo de la inquisición de Barcelona (1705-1723)”. Revista General de Información y Documentación. Vol 15, núm. 2. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2005. Pàg. 157-183.
  • SEVIN DE QUINCY, Charles. Histoire militaire du règne de Louis le Grand, Roy de France. Tome V. París: Mariette, Delespine & Coignard fils, 1726.
  • TENAS I ALIBÉS, Mn. Antonino. Notes històriques del poble i parròquia de Sant Just Desvern. Barcelona: Fidel R. Ferran, 1947.
  • TORRA I PANNÓN, Coral. “Els Tudó. 120 anys en la història de Can Ginestar (1696-1816)”. A: AV. Miscel·lània d’Estudis Santjustencs XVIII. Sant Just Desvern: Centre d’Estudis Santjustencs, 2013.
  • TORRAS I RIBÉ, Josep M. “El tombant decisiu de la Guerra de Successió a Catalunya: evacuació de l’exèrcit imperial i repressió borbònica (1713)”. Pedralbes, núm. 23. Barcelona, 2003.
  • TORRAS I RIBÉ, Josep M. Felip V contra Catalunya. Col·lecció Bofarull, 8. Barcelona: Rafael Dalmau, editor, 2005.
  • TORRAS I RIBÉ, Josep M. “Les etapes de l’ocupació borbònica a Catalunya (1706-1713). Un debat pendent sobre el conflicte successori a Catalunya”. Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, núm. 17. Barcelona, 2006. Pàg. 9-35.
  • TRICAUD DE BELMONT, Anthèlme. Histoire de la dernière révolte des catalans et du siège de Barcelonne; dediée à Monsieur le Mârechal, Duc de Berwick. Lió: Thomas Amaulry, 1715.
  • VILAR, Pierre. Catalunya dins l’Espanya moderna. Vol. II: El medi històric. Barcelona: Edicions 62, 1964.
  • VOLTES BOU, Pere (direcció); GUBERN HERNÁNDEZ,

Enric (transcripció). Manual de novells ardits, vulgarment apel·lat Dietari del Antich Consell Barceloní: volumen XXVIII y último (17121714). Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Institut Municipal d’Història, 1957.xx miscel·lània d’estudis santjustencs

1 DIPUTACIÓ DEL GENERAL, 1713, pàg. 29.

2 Archivo General de Simancas. Estado, llibre 143, f. 3v. Recollit per TORRAS I RIBÉ, 2003, pàg. 267.

3 ALBERTÍ, 1977, pàg. 171.

4 BRUGUERA, 1871, vol. 1, pàg. 276.

5 Biblioteca Nacional. Ms. 2274. Vezindario general de España, 1717. Dades sobre Catalunya: Año de 1717. Relación de las personas que componen las ciudades, villas y lugares del Principado de Cathaluña con distinción de Beguerios … Barcelona a 31 de agosto de 1717. Fol. 369-443.

6 TORRA I PANNÓN, 2013, pàg. 157-288.

7 Masia santjustenca ja desapareguda que estava situada a l’actual avinguda de la Indústria, cantonada amb el carrer d’Hereter.

8 ALBERTÍ, 1977, pàg. 434-435.

9 TENAS I ALIBÉS, 1947, pàg. 210-211.

10 Aquesta expedició, que va resultar un fracàs total, tenia com a objectiu assegurar la possessió de les places de Castellciutat i Hostalric, aconseguir els 600 cavalls que deixarien les tropes aliades del general Wallis que encara ocupaven aquella darrera plaça, i provocar un aixecament a l’interior del país que vingués a reforçar la lluita que es mantenia a Barcelona. Hostalric i Castellciutat van passar a mans dels filipistes i la columna expedicionària es limità a voltar per Catalunya perseguida en tot moment pels borbònics. Finalment, els dos caps van abandonar la seva tropa prop d’Alella i es van embarcar cap a Barcelona, on foren sotmesos a un consell de guerra.

11 Continuación de el Diario de el Sitio de Barcelona, publicada à 18 de Agosto de 1713. Rafael Figueró. Barcelona, 1713, pàg. 2.

12 Arxiu parroquial de Sant Cebrià de Valldoreix. Llibres d’òbits. Anotació del 24 d’abril de 1714. Recollida per GRUP DE GENEALOGIA DE LA SCGHSVN, 2012-2013, pàg. 217.

13 “Continuacion del diario del sitio y defensa de Barcelona, publicado en esta Plaça. Dia 3 de Enero 1714”. Núm. 18, pàg. 3.

14 VOLTES BOU; GUBERN HERNÁNDEZ, 1957, pàg. 115.

15 VILAR, 1964, pàg. 449.

16 SANPERE Y MIQUEL, 1905, pàg. 302-303.

17 LLOVET, 1990, pàg. 53-64.

18 INA, Jaume (1996), pàg. 1.

xx miscel·lània d’estudis santjustencs

Categories:
MISCEL·LÀNIAXX
Ads
Comentaris
Tots els comentaris.
Comentaris