Comiat a Sant Just
Pere Brull Angela
Foto: Pere Brull Angela quan tenia aproximadament tres anys (fons: Pere Brull Angela. AHSJD).
Resum
El Comiat és un recorregut pòstum de Pere Brull Angela per Sant Just Desvern en el qual els records d’infantesa de l’autor es barregen amb els canvis paisatgístics i urbanístics que s’han produït el darrer segle al poble que el va veure néixer. Les històries d’altres temps es mouen sobre dos eixos principals com són l’Administració pública local i l’educació. L’assumpció per part d’en Pere de càrrecs directius en les organitzacions juvenils de la postguerra, així com el seu pas posterior per sindicats, mutualitats laborals i l’Ajuntament, va marcar profundament la biografi a de l’autor. Aquest recorregut personal marca les seves anàlisis, en les quals no estalvia en cap cas la crítica quan, d’acord amb els seus criteris i principis, el fet o l’actuació que s’hi descriu no el considera encertat. L’àmbit de les escoles i els mestres està particularment dins l’òrbita d’interessos del seu ull crític i incisiu. El relat de la restitució al culte de l’església de Sant Just, d’altra banda, sembla pivotar com a nou punt d’inici d’un ordre en el qual l’autor va creure i va exercir.
El relat inclou notes autobiogràfi ques, particularment, del seu pas per l’arxiu parroquial i el Centre d’Estudis Santjustencs, on va desenvolupar una intensa tasca de recopilació i difusió de la memòria col·lectiva de Sant Just. La descripció de la jubilació i de fer-se gran està envoltada, sobretot, pels amics, però també per la constatació de la pèrdua de facultats físiques, tot plegat explicat sempre amb un gran sentit de l’humor. De forma singular i anecdòtica, es fa esment de la novel·la que ell mateix va escriure amb motiu d’una corrida que va tenir lloc durant la festa major de 1944.
Paraules clau:
Memòries; segles XX i XXI; Sant Just Desvern.
Abstract
Comiat a Sant Just are the memories that left unpublished Pere Brull Angela when he died in 2014 at the age of ninety-two. The author recalls his early days in an essentially rural village close to Barcelona but not so close enough to lose its own charisma. Lost landscapes and new urban layouts melt in a description of how Sant Just has grown and changed the way of life that used to be in the fi rst decades of the twentieth century. The two main axes that encompass the Brull’s biography are the topics concerned with the public administration and the education. Both were subjects to which he devoted many hours of his life, starting with the youth organizations and followed by the offi cial trade union, working assurance agencies, and by the local council that ruled the country after the Spanish civil war. The descriptions of characters and situations are spotted with sentences full of respect and, at the same time, a fi ne sense of humor. The Comiat, that is, a farewell to his bellowed village, include the role that he developed within the local archives both that of the local parish and that of the municipality. This work ended up with several papers published in Miscel·lània del Centre d’Estudis Santjustencs. Brull also explains how he faced retirement, a status that allowed him to write his memories and teaming with his friends for chatting or walking.
Keywords:
Memories; XXth & XXIst century; Sant Just Desvern, Barcelona.
10 xxi miscel·lània d’estudis santjustencs
Índex de continguts
Edició del Comiat a Sant Just 15
Pròleg de l’edició 15
El santjustenc Pere Brull Angela 17
Presentació de Josep Perpinyà i Palau 17
Presentació de Josep Lluís Surroca i Pratdesaba 18
Presentació de Palmira Badell i Farigola 19
Presentació de Pere Font i Grasa 21
Presentació de Pep Quintana i Cortès 22
Presentació de Pol Brull i Prats 22
Presentació de Jordi Amigó i Barbeta 24
A mena d’autopresentació 27
Comiat a Sant Just 29
Pròleg 31
Sant Just, els records com si fossin postals 32
Aigua neta, aigua bruta 34
Del menjar i el vestir 36
Festa major 38
Els autobusos com a únic mitjà de transport 39
Nous santjustencs, el Casino dels Senyors i la colònia de l’estiu 41
Una volta pel terme 44
Pinzellades sobre un segle
d’urbanització a Sant Just 52
Els Pilans, entre la Rambla i el Sagrat Cor (1923).
Tres cognoms, Modolell, Arruga i Hereter 52
El nom de Rambla de Sant Just enfront de rambla Modolell 57
L’evolució del Parador 57
Final del carrer de la Sala i plaça del Parador 60
Les clavegueres 62
Torrent de la Fontsanta, frontera natural amb Esplugues 64
Els pisos d’en Gazulla, Els Pisos 66
La Miranda 68
Bellsoleig 69
Barri Sud, el record d’alguna vinya 70
Walden 72
Zona industrial 76
Barri Modolell i Basses de Sant Pere 79
Barri Can Candeler 79
Mas Lluí 81
Remodelació del pati de les escoles nacionals 84
Sanson 84
A l’entorn de l’Església i institucions religioses 92
Reconstrucció de l’església 92
La festivitat de Corpus 96
Institucions religioses a Sant Just 97
Pisos de les monges 98
Escoles Parroquials Núria 98
Residència Nostra Senyora de Lourdes 99
Monges dominiques del carrer Raval 101
Col·legi mixt Madre Sacramento 102
L’educació, feina de tots 103
Notes sobre l’Administració que he conegut.
Documents, impostos i moneda 107
Cèdula personal 107
Targeta de la seguretat social 107
Matriculació de carros 108
Burots de cada població 109
Bitllets republicans 109
Per tu ploro, pesseta 109
L’Administració local 111
La dèria per la feina dels tècnics municipals 113
El càrrec d’alcalde 114
Daniel Cardona i Civit 114
Joan Viladoms i Càlix 116
12 xxi miscel·lània d’estudis santjustencs
Alfred Arís i Reinal 116
Pere Padrosa i Juncà 117
Tomás Izturiz Magdalena 117
Josep Espinàs i Capdevila 117
Miquel Gazulla i Belles 118
Josep M. Domènech i Roig 118
Josep Ll. Surroca Pratdesaba 118 Rodolfo Sánchez i Cuéllar 120
Antoni Malaret i Amigó 120
Robert Ramírez i Balcells 120
Lluís Segura i Romero 120
Ramon López i Lozano 121
Josep Perpinyà i Palau 121
Retalls autobiogràfics 122
Infantesa de cine i alguna llaminadura 122
Els anys d’estudi a Barcelona 123
Somnis d’infància 123
Adolescència 124
El Sanson i la mili 126
Sindicats i mutualitats (montepíos) 126
Quan jo sigui alcalde 128
Les contribucions als arxius i a la memòria històrica de Sant Just 130
Col·leccions 133
Els jubilats i la penya de gent gran 134
Un secret, poc conegut 141
Epíleg 142 Notes i referències d’aquesta edició 143 Apèndix 155
Toros en el pueblo. Programa i tràiler 155
Edició de
Comiat a Sant Just
Pròleg de l’edició
Pere Brull va deixar la seva segona història personal i de Sant Just, Comiat a Sant Just,1 al Centre d’Estudis Santjustencs el 2014. Diem segona perquè la primera va ser Barrejo la meva història amb Sant Just,2 editada per ell mateix el 2001.
Les memòries d’en Pere són un relat sincer de la visió de la seva pròpia vida dins de l’entorn i l’època que li va tocar viure. L’estil d’en Pere a l’hora de descriure remembrances i anècdotes, gairebé sempre lligades al Sant Just que estimava, passava sense solució de continuïtat de dades que sens dubte són un testimoni inestimable de la vida i els fets d’anys reculats de Sant Just a altres fets vinculats a la seva biografia, així com anècdotes de menor rang. Qui hagi llegit o simplement fullejat Barrejo la meva història s’haurà adonat d’aquest tarannà literari tan particular.
És per aquesta raó que, a l’hora de presentar una nova Miscel·lània amb el text de Comiat, s’ha cregut convenient separar aquells fets que clarament poden documentar la vida de Sant Just d’aquells que fan referència a la vida personal d’en Pere, malgrat que no sempre hi ha aquesta diferència. Cal dir, també, que s’ha tingut en compte no caure en redundàncies de temes que ja havia explicat a Barrejo la meva història. L’edició, doncs, ha dut a desfer els deu capítols originals per fer la tria esmentada i, a continuació, s’han reagrupat els textos sota set noves capçaleres, una d’específica per al material autobiogràfic. D’aquesta manera de procedir n’ha sortit l’índex actual, en què no hem estalviat posar subtítols per tal d’informar del tema que segueix a continuació. Tot plegat amb l’objectiu de fer una exposició més sistemàtica del material de Comiat sense perdre informació.
Una dèria que va fer gastar saliva i esforços a en Pere va ser la corrida que va tenir lloc a Sant Just amb motiu de la festa major de 1944. Tant va ser així que li va donar peu a escriure la novel·la curta Toros en el pueblo, que va acabar al febrer de 1950. La va presentar en un concurs literari que, com també ens explica, no va guanyar. Ell mateix s’hi refereix a Barrejo la meva història i al pròleg i a les cinc planes posteriors a l’epíleg de Comiat, on barreja els toros d’aquell any amb el seu servei militar a Figueres i Capitanía General. Per la singularitat d’aquesta fixació, s’ha volgut traspassar dins de Comiat uns fragments de Toros en el pueblo, tal com varen ser escrits en castellà. Reflecteixen els aiguats d’agost que tant sovint esguerraven les festes majors quan del canvi climàtic encara no se’n parlava. Amb aquest relat en Pere va posar a prova, potser per primera vegada, les seves dots d’escriptor o, més aviat, de periodista en assumir el paper del narrador d’aquesta particular novel·leta.
En emprendre la tasca d’edició, no s’ha aplicat cap judici de valor en cap sentit entenent que unes memòries són, per sobre de tot, un relat personal de la història viscuda. Això no obstant, quan s’ha cregut necessari, s’han afegit notes a peu de pàgina per tal de contextualitzar millor o bé complementar el que s’explica. El text de Comiat que ens va deixar en Pere era, d’altra banda, això, només text, de manera que s’ha considerat oportú incorporar-hi tantes fotografies com fos possible per tal de plasmar visualment el relat. D’aquesta manera fem també honor a l’interès que va mostrar en Pere perquè els santjustencs, particularment els més joves i els nouvinguts, tinguessin un coneixement essencial de Sant Just Desvern.
Cal considerar, finalment, que Comiat és un relat en primera persona del que va viure i recordar en Pere, però també un reflex del seu tarannà personal. Aquest tarannà queda reflectit, d’una banda, en l’estil franc i directe amb què ens explica les seves vivències i, de l’altra, en els temes que sens dubte van ocupar els anys més determinants de la seva vida tot forjant la manera d’entendre el seu lloc en el món. Entre aquests van ser-ho, sens dubte, la família, la seva carrera professional i el seu pas per l’Ajuntament i el Frente de Juventudes. Això ens fa pensar en un dels possibles qualificatius que esqueien a en Pere, el d’home interessat en la cosa pública, del qual el text que es presenta és una bona mostra.
El santjustenc Pere Brull Angela
A títol de reconeixement de la tasca d’en Pere en no pocs aspectes de la vida santjustenca i, en particular, al Centre d’Estudis Santjustencs, hem demanat un petit escrit a un membre de la seva família i a mitja dotzena de persones que el van tractar. Aquests escrits curts són, juntament amb alguns paràgrafs de les seves pròpies paraules incloses aquí i allà dins el text de Comiat, una possible presentació d’en Pere al lector que no l’hagi conegut.
Creiem que tot plegat dibuixa un quadre amb bastants matisos de la figura d’en Pere.
Presentació de Josep Perpinyà i Palau
“Quan sigui alcalde, enderrocaré el Walden!“
Qui no recorda el Sr. Brull i les seves frases lapidàries amb sentit irònic, o no tant…! Les vegades que me l’havia dit, aquesta: “Quan sigui alcalde, enderrocaré el Walden!“, i les vegades que, amb aquesta expressió i amb el consegüent riure que ens provocava, iniciàvem una conversa interessant. Un comentari com aquest ens feia parlar de tot, menys del Walden. Al carrer, a la porta de casa seva, a l’Ateneu o a qualsevol indret del poble era habitual trobar-nos i recordar moments i situacions de Sant Just, alhora que compartíem estones de discussió, ni que fos amb punts de vista molt diferents. Pels anys que l’he conegut, el destaco com un veí sempre disposat a donar un cop de mà als altres i a aportar el seu punt de vista sobre molts temes, especialment els referits a la història local.
Permeteu-me parlar d’ell com una persona compromesa amb Sant Just Desvern, el poble que tant estimava. Una persona implicada en la vida política, social i cultural.
El senyor Brull era un bon coneixedor de la història del nostre poble: en coneixia tots els racons, les famílies, el perquè de la història i el món associatiu. I quan hi havia una evidència que no es coneixia gaire, feia el possible per investigar-la, concretar-la i referenciar-la. Un home que, per la seva llarga vida i la seva implicació, el recordaré com un pou de ciència.
Vaig poder participar en la redacció del llibre Cronologia i fets de Sant
Just Desvern al segle XX. Ell i unes quantes persones més, coneixedores de la història local, protagonitzaven discussions sobre el contingut i la rellevància d’un fet ocorregut al poble. Allà vaig tenir ocasió de ser partícip de la seva saviesa local i del país.
Ser membre actiu del Centre d’Estudis Santjustencs li permetia aportar la seva opinió; estiguessis d’acord o no amb els seus plantejaments, es feia escoltar i era un bon tertulià. Els diferents articles publicats a les miscel·lànies, com la dedicada a la història del club de futbol local; la seva participació pública, escrita o parlada, i sobretot la publicació Barrejo la meva història amb Sant Just ens queden per sempre.
En destaco també el paper com a regidor de l’Ajuntament de Sant Just Desvern, de 1967 a 1970, en uns moments molt complicats per al país.
Amb el seu traspàs, personalment vaig perdre un bon amic, però el més important és que Sant Just Desvern va perdre una gran persona.
Josep Perpinyà i Palau
Alcalde de Sant Just Desvern (2004-)
Presentació de
Josep Lluís Surroca Pratdesaba
Amics per sempre
En el seu llibre Barrejo la meva història amb Sant Just, Pere Brull va honorar-me en assegurar que jo era el seu millor amic. La nostra amistat ha estat una amistat de quasi tota la vida i, com diu el títol de la cançó dels inoblidables Jocs Olímpics de Barcelona, érem com humans i serem en l’eternitat amics per sempre. Des de 1939, en què ens vam conèixer en tràgiques circumstàncies, i fins al seu traspàs, en Pere i jo vam mantenir una relació de profunda amistat, compartint ideals, projectes i l’estima per Sant Just Desvern. De fet, vam dedicarhi els millors anys de les nostres vides participant activament en el seu dia a dia i també des de la responsabilitat durant la nostra etapa a l’Ajuntament, en la qual, per damunt d’interessos concrets, sempre vam anteposar el criteri que qualsevol iniciativa anés sempre en benefici general dels santjustencs.
Recordo emocionat la visita que li vaig fer a casa seva pocs mesos abans del seu traspàs quan es recuperava d’un greu problema de salut. Aquella visita va ser alhora una entranyable i formidable conversa en la qual, amb la perspectiva del temps, vam recordar bona part del que havíem viscut junts. Ja a la tardor de la nostra vida, vam aplegar-nos els amics de joventut i una vegada a la setmana esmorzàvem junts i fèiem llargues caminades. Amb el pas del temps, per llei de vida, cada vegada en quedàvem menys i arribats a la norantena decidírem espaiar les trobades a una vegada al mes.
Tot just quan va complir els noranta-dos, en Pere ens va portar un pastís per celebrar-ho. Dos mesos després el seu traspàs ens va deixar un gran buit. En Pere, amb el seu tarannà extravertit, era una persona que es feia apreciar per la seva proximitat, honestedat i fidelitat, i amb qui es podia parlar de qualsevol tema atès el seu sentit de la discreció. Sempre ens sorprenia explicant-nos coses i anècdotes relacionades amb la història de Sant Just. Era un inesgotable pou de coneixements dotat d’una prodigiosa memòria; es pot dir que ha estat una mena de notari de les sis darreres dècades de la història de Sant Just.
Diuen que per entendre el present és imprescindible conèixer a fons el nostre passat. La memòria històrica és fonamental perquè qualsevol col·lectiu humà sigui conscient de la seva identitat i de l’entorn que l’envolta, i d’on ve i cap a on va, i això en Pere ho va saber explicar millor que ningú.
Josep Lluís Surroca Pratdesaba
Alcalde de Sant Just Desvern (16/10/1959-06/06/1971)
Presentació de Pere Font i Grasa
Herència de Pere Brull al Centre d’Estudis
“Essent alcalde accidental, arribo al despatx i trobo una nota que diu: ‘El Mercat s’enfonsa’. L’endemà, un periodista novell explica a les pàgines d’El Correo Catalán el tancament de la llotja. En trobar aquell aprenent li vaig etzibar: ‘Nano, canvia de feina, això del periodisme no fa per tu.'”, Un servidor era el “nano” de 25 anys!, que el 14 de març de 1968 va triscar de valent per fer una crònica sense cap errada. El dia 15, Pere Brull reconeixia que el meu escrit se cenyia a la realitat pura i dura. En el transcurs dels anys, les vegades que ens trobàvem tard o d’hora parlàvem de l’anècdota.
Sovint parlàvem de la corrida de toros de la festa major de 1944 (vegeu La Vall de Verç núm. 386, juliol de 2014), ajornada pel diluvi del 6 d’agost que caigué damunt d’aquells taulons guarnits de l’improvisat coso taurino. Estampida de les autoritats, del públic i dels toreros: Mazantinito, Barberillo i Esperanza del Ebro; el primer i el darrer, amb tota la tramoia, saltaren a la plaça el diumenge 13 d’agost, capvuitada de la festa major. Aquella remullada va animar el jove Brull a distreure’s escrivint, ja que a les oficines del regiment poca feina hi tenia. Un bon tema: una crònica sobre aquella tarda del 6 d’agost però en clau d’humor. Destinat a Barcelona, va guanyar dos premis literaris organitzats pel regiment. Això el va esperonar a continuar la novel·la sobre la desafortunada corrida de toros de Sant Just…, però com a ficció, canviant el nom del poble i de les persones.
Efectivament, la va titular Toros en el pueblo. Agosarat, es va presentar als premis Café Gijón, de Madrid. No va guanyar. Gosadia de joventut de quan només tenia 21 anys. A la Festa del Llibre de Sant Jordi de l’any 2013, ens va regalar el llibret al CES perquè el traduíssim.
Els mesos següents, al seu cenacle del carrer de la Sala, em mostrà la continuació del seu primer llibre de memòries, Barrejo la meva història amb Sant Just. Fumant els incansables purets Señoritas, m’anava passant pàgines del segon llibre de memòries, Comiat a Sant Just, que és el que teniu a les mans. Escrivia amb lletra del cos 48 perquè tenia poca visió. En dues o tres visites vaig llegir-ne unes quantes pàgines; com que volia la veritat, vaig dir-li que hi trobava alguns fets locals que ja estaven publicats al primer volum (“ja ho trauré, ja ho trauré!“). Un dels seus nets l’ajudava a estones a picar i preparar l’ordinador…, a salvar-lo d’alguna errada digital –cosa habitual entre els que no som nadius‒, fins que passats uns quants mesos em lliurà l’esborrany enquadernat. Vam mantenir un breu diàleg que va anar més o menys així:
“—Et deixo com a herència el llibre Comiat a Sant Just. Cuida’l.
—Vols dir que el cedeixes com a herència al Centre d’Estudis…
—Com a president te’l regalo perquè el publiqueu quan em mori. —Això serà d’aquí a uns quants anys, perquè encara has de donar molta guerra…“
Entusiasta de les vivències santjustenques, volia que els joves coneguessin que la vida no ha estat sempre com avui i que mereixen conèixer la història dels últims noranta-dos anys que ell va viure intensament. Doncs, joves i no tan joves, aquí teniu un gavadal de fets i gent del vostre poble. Llegiu-ho. Pere Brull se sentirà feliç.
Pere Font i Grasa
President del CES (de gener de 2011 a gener de 2015)
Presentació de
Palmira Badell i Farigola
La meva relació amb Pere Brull va ser sempre per qüestions santjustenques. La diferència d’edat no va ser cap obstacle per tenir-hi un bon tracte. Em tenia ben considerada com a filla del poble i de família prou coneguda per ell. Aquestes atencions les tenia sense cap ganes de dissimular. Més aviat se’n ventava. Ens ho preníem amb simpatia, no pas d’una altra manera. I més encara quan es referia als nouvinguts catalogant-los a mesura que anaven prenent antiguitat. Acabava apreciant tothom, sobretot si feien quelcom per a la comunitat.
Sempre em feia la broma, o així m’ho prenia jo, que en cas d’arribar a ser alcalde, tothom nascut a Sant Just gaudiríem del privilegi d’una caseta en propietat. “Molt bona idea!“, li contestava sabent que no arribaria el cas.
Recordo el dia que va venir a casa, encara en vida d’en Jaume, a regalar-nos el seu llibre Barrejo la meva història amb Sant Just. Ens va dir que el donava només als qui estimava. No és una edició per guanyar cap premi, però sí que és un gran esforç per part seva i un gest que vàrem agrair per la seva delicadesa. Llegint-lo sentia la veu de Pere Brull, el Brull. La seva escriptura és tan planera com ho era la seva conversa. Així mateix li vaig dir a ell mateix i, encara que pugui semblar el contrari, m’ho va acceptar de bon grat.
Recordo també, amb tendresa, el dia que es va presentar la Miscel·lània de les 50 dones a l’Ateneu. Va venir ja delicat de salut i acompanyat de la família. En marxar es va acostar a la meva tia Pilar, la Pilar Farigola, “la meva Pilar“, l’anomenava ell, i li va dir: “Adéu, Pilar, ja no ens veurem més, aquesta és l’última vegada.” Ho va endevinar, l’avançada edat d’ambdós no els va permetre tornar a coincidir en cap dels actes que tant els agradava assistir.
La idea de país de Pere Brull no s’ajustava gens a la meva, però mai no vam tenir cap discussió. Ni tan sols vàrem entrar mai en conversa, però això sí, el dia que jo penjava la meva bandera, ell en penjava una altra de ben diferent.
Ni jo ni ningú no li pot negar que ha estat un bon santjustenc.
Palmira Badell i Farigola Vicepresidenta del CES.
Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Sant Just
(de juny de 2007 a juny de 2011)
Presentació de
Josep Quintana i Cortès
Uns quants anys de la meva etapa de president del Centre d’Estudis Santjustencs vaig tenir la sort de compartir-los amb Pere Brull, com a vicepresident.
Ell va iniciar un treball important que va permetre publicar una Miscel·lània molt especial: Imatges dels grups escolars de Sant Just Desvern. Crec que ni ell mateix es podia imaginar el resultat de la recerca: més de quatre mil noms d’alumnes que havien passat per les aules escolars santjustenques i que s’han pogut indexar. El treball publicat es va completar amb una exposició al Celler, on els visitants podien veure la seva fotografia o la dels seus familiars als diversos plafons, i amb la possibilitat de fer-se la fotografia típica amb la corresponent bata, bola del món i mapa de fons.
Aquest treball va significar la seva presència durant anys al peu de les escales de l’església, a la sortida de la missa dominical, o en qualsevol reunió, preguntant a tothom si reconeixien els escolars fotografiats. Aconseguir més de quatre mil noms és una proesa.
Amb Pere Brull s’hi podia discutir i discrepar de moltes coses, però sempre amb un respecte absolut per l’adversari i amb un amor incondicional pel seu Sant Just. Ell deia que era falangista però no franquista, ja que els havia ignorat.
Gràcies, Pere, per les teves cròniques santjustenques, per haver estat el regidor que va posar la bandera catalana al Parador, en temps més que difícils, i per la teva amistat fins al darrer dia.
Josep Quintana i Cortès
President del Centre d’Estudis Santjustencs
(de gener de 2003 a gener de 2011)
Presentació de
Pol Brull Prats
Què puc dir de mon avi? Primer de tot, puc dir que era una gran persona i crec que tots els que el coneixien (o quasi tots, sempre existeix algun enemic encara que tu no ho sàpigues) deuen opinar el mateix.
Era un enamorat de Sant Just, com solia dir ell. Jo encara diria més, era una verdadera enciclopèdia santjustenca; coneixia tant i tan bé la història del nostre estimat poble… Va fer moltes coses per al poble, ja sigui des de l’Ajuntament, des de la Gestoria o, un cop jubilat, des del Centre d’Estudis Santjustencs.
Encara que molta gent no s’ho cregui, també era un enamorat del català, de la llengua catalana, i un gran amant de les sardanes, malgrat no ser cap catalanista extremista, ni molt menys. Per aquest motiu sempre m’ha fet gràcia quan alguns joves coneguts meus em venien amb bestieses sobre les seves “simpaties”. Jo no hi era, fa setanta o vuitanta anys; jo l’haig de jutjar? Les tropes aliades del dictador li van matar un germà. A més a més, ja els agradaria, a molts catalans, saber tan bé el català com ell, tant parlat com escrit.
Com a segon net seu vaig poder gaudir bastant la seva jubilació. No oblidaré mai quan anàvem a jugar amb mon germà a la Diagonal, als jardins davant del Palau Reial, ni els dies previs a les revetlles quan anàvem a comprar els petards a Barcelona. Tinc un record especial de la traca d’inici del dia de sant Pere a les dotze en punt de la nit.
Una cosa de mon avi amb la qual sempre m’he tret el barret era el fet que per quaresma, i per indicació del seu bon amic Pastor Fosalva, que així ho feia, deixava de fumar els seus estimats puros. Acabada l’època de quaresma, sant tornem-hi. Això, els que sou o heu estat fumadors, sabeu com n’és de difícil.
Una altra cosa que em va deixar al·lucinat quan treballàvem en les seves memòries, en els seus últims mesos de vida, va ser la memòria fotogràfica que tenia (i mai millor dit); recordava perfectament la composició d’un bon munt de fotografies. Fetes per ell, sí, però en blanc i negre, o sigui que algunes tenien més de setanta anys.
Una cosa que li va faltar abans de morir va ser que el seu estimat Reial Club Deportiu Espanyol guanyés una Lliga (sent realista, també dubto que jo ho vegi).
Per acabar, ara que ja és mort, tot i que ell assegurava que no s’equivocava mai, vull dir-vos que segurament algun cop en sa vida es devia equivocar. T’estimem, avi.
Pol Brull Prats
Presentació de Jordi Amigó i Barbeta
Penso en ell, i em venen bones vibracions. Se’m fa difícil assumir que no és entre nosaltres. Amb el temps he vist que vam tenir coincidències curioses pel que fa a l’habitatge –professional i familiar‒, ja que el 1992 em vaig instal·lar al carrer Bonavista, 101, un edifici a tocar d’on ell va tenir la seva primera oficina. Saber aquest fet al cap d’anys d’haver-hi viscut jo va ser curiós. En Pere sempre va lligar l’obertura d’aquest despatx a la seva sortida de l’Ajuntament. A principis dels setanta n’havia estat regidor i aquesta experiència feia que tingués una opinió formada del funcionament de l’Administració local i del creixement urbanístic del municipi.
El 1993 em captivà el Walden-7 i per un atzar vaig viure sota el mateix tros de cel que ell. El seu pare, encarregat del ciment, tenia dret a un habitatge dins del bloc de formigó situat al recinte industrial. Sovint em feia broma sobre el meu veïnatge al Walden i el que faria quan ell fos alcalde, i en ocasions hi afegia què hauria fet ell amb el pare del projecte arquitectònic. Per sort, la xemeneia del Sanson ajudava a posar pau al conflicte, i en més d’una ocasió havia guiat visites pel seu interior i per les galeries que comunicaven els vells forns amb la xemeneia, estructures soterrànies ara convertides en pistes de ball, bar musical i escenaris per a tota mena de publicitat. Si llavors ho intuïa, ara veig que va ser un regal assistir amb ell a aquestes visites, amb tota mena de grups. Veig els ulls de taronges d’un grup d’escolars que l’escoltaven dins de La Vagoneta i tinc a la retina la fotografia d’ell envoltat d’aquests nois i noies a l’escenari. El tren, les vagonetes, el clínquer, els forns, les sitges, la visita del rei… Tots aquests temes me’l fan present. No em sé imaginar el meu Sant Just sense Pere Brull; com els poemes de Joan Margarit, Sant Just per mi són els relats menuts, minuciosos, rigorosos i alhora divertits del Sr. Brull.
El vaig conèixer quan, ja jubilat, dedicava bona part del seu temps a la recerca històrica sobre Sant Just Desvern. Durant la seva joventut havia participat de ple en la vida associativa local a través de l’organització juvenil de postguerra anomenada Frente de Juventudes, i més tard per l’OJE (Organización Juvenil Española). Allà hi va fer coneixences que li servirien per escriure moltes de les seves pàgines. El Sr. Brull pertany a una generació en què era força habitual guardar-ho gairebé tot, i per aquest motiu ens enteníem força. La seva rebel·lia particular el va impulsar a conservar molta documentació que, seguint instruccions de destrucció emanades de la superioritat l’any 1975, s’hauria destruït. Sort en tenim, i ara aquests testimonis d’una època que va existir es poden consultar a l’Arxiu Municipal.
La meva feina a l’Arxiu em va proporcionar el regal de poder tractar-lo força i d’ajudar-lo a ordenar i compaginar alguns dels articles publicats a la col·lecció Miscel·lània. El primer va ser l’article sobre el 75è aniversari del futbol, que es va publicar l’any 1992. Per sort, els incipients processadors de textos van permetre organitzar el seu tsunami de dades i els capítols. No en va tenir prou i va treballar per mostrar al celler de Can Ginestar una mostra fotogràfica i de trofeus amb motiu dels 75 anys de la fundació del club de futbol a Sant Just. Poc després, va participar en la redacció de la Cronologia i fets de Sant Just Desvern al segle XX, i sempre acudia carregat de papers amb els seus classificadors de plàstic. En aquest procés va saber compartir taula al costat d’Antoni Malaret; Jordi Cardona; Rodolfo Sánchez; Fulgenci Baños; l’actual alcalde, Josep Perpinyà; Juli Ochoa; Joaquim Carbonell… La publicació veié la llum el 1995 durant el mandat de Ramon López.
La seva obra més coneguda i popular és la dedicada a les escoles. Aquest treball de cerca i identificació fotogràfica es publicà l’any 2000 amb el títol Imatges dels grups escolars de Sant Just Desvern (segle XX). M’explicava que amb el seu portafolis de fundes de plàstic ‒on situava les fotocòpies làser‒ aprofitava la sortida de missa de diumenge per demanar a la gent qui era qui. Us ho imagineu? Una feina que no es pot pagar amb diners. Va ser un home molt generós i no dubtà a ajudar directament a patrocinar una edició. Animat per la bona acollida dels seus treballs va enllestir l’any següent la publicació i la presentació d’una obra autobiogràfica, Barrejo la meva història amb Sant Just, que ell mateix va editar, sense demanar cap mena d’ajut, l’any 2001. L’oferia als seus amics i mai en va voler treure cap benefici ‒”edició no venal“, deia a l’apartat dels crèdits. Avui és un dels llibres de lectura obligada per a aquells que volen conèixer la història del segle XX. Un magnífic índex onomàstic al final la fa molt útil i en facilita l’ús.
Personalment, em va ajudar el que no està escrit en la recerca sobre l’entrada dels nacionals a Sant Just el 25 de gener de 1939. Aquella data el va marcar per sempre més per la desgràcia del seu germà, em va ampliar i presentar multitud de testimonis del municipi que havien viscut els fets i que em recomanaven altres amics o amigues seus que en podien saber més. Aquest treball –unit al de Francesc Riera Prenafeta‒ el 2016 va veure la llum. Em va doldre que ell –si bé n’estava al cas‒ no pogués veure publicat l’estudi i des d’aquí vull aprofitar per dedicar-l’hi i dir-li que les seves aportacions no van caure en saco roto.
Tot i que pugui semblar estrany, va ser una de les persones que més ens va ajudar quan vam iniciar amb el Memorial Democràtic l’any 2005 les polítiques de recuperació de la memòria històrica a Sant Just Desvern. El recordo amb el seu diari participant a l’itinerari de la pau quan resseguíem els llocs on havien caigut les bombes aquell llunyà octubre del 38, o mostrant-nos on havia d’estar l’entrada al refugi dins del pati de les Escoles. I aquí sí que tinc la satisfacció i l’alegria que va poder ser present l’agost de 2009 en la descoberta i la localització del refugi antiaeri a les Escoles Montserrat, abans Escoles de l’Ateneu, de les quals ell havia estat alumne. Encara el veig assegut amb la resta de testimonis a les cadires que vam instal·lar a tocar de la paret, i la seva satisfacció també era la nostra. El refugi es manté, es conserva i cada dia es planifiquen noves passejades i es cerquen propostes per millorar-ne l’accés i la conservació; en Pere, si ens veu des del lloc on sigui, també hi deu dir la seva, com va fer sempre.
Els darrers anys, ja instal·lat al carrer de la Sala, va iniciar amb l’ajut dels seus familiars la redacció d’unes memòries que volien complementar les que ja havia fet a Barrejo la meva història amb Sant Just. Sovint em trucava per telèfon i en llargues converses em demanava petites dades i concrecions cronològiques. Va estar al peu del canó fins al final. Va assistir acompanyat per un dels seus fills ‒a la cita de la festa major del 6 d’agost‒ a la passejada organitzada pel CES amb motiu dels 100 anys de la Rambla el 2014. Ell amb el seu bagatge i els seus anys era allà, fidel, constant, tossut i també valent.
Per sort, el seu llegat no s’acaba amb aquestes notes, la seva herència persisteix en un munt de capses, àlbums, sobres i documents dipositats pocs anys abans del seu traspàs a l’Arxiu Municipal. Són imatges d’un temps en què poca gent feia fotos. Són documents d’uns temps blaus que per sort ell conserva. Fitxes i carnets de futbolistes, d’esportistes, de santjustencs i santjustenques que van militar aquí i allà. El seu llegat perviu entre nosaltres com la xemeneia del Sanson: alt, esvelt i valent.
Jordi Amigó i Barbeta Arxiver de l’Arxiu Històric de Sant Just Desvern
A mena d’autopresentació
Quan vaig fer el propòsit d’escriure negre sobre blanc els meus records, vaig estar uns dies rebobinant en la meva memòria i fins i tot, alguna vegada, em vaig espantar. Van anar apareixent tantes coses, que va arribar un moment que vaig creure el que m’havia dit mon germà: “No pot ser que recordis tantes coses, t’ho deus inventar.” La veritat és que no és el mateix haver estat vinculat més de noranta anys al poble o, en el seu cas, haver-ne estat desvinculat durant quaranta.
[…]
Any 1923. Aquest any, per a mi, va ser el més important de la meva vida. Vaig néixer jo al carrer de la Sala número 9-bis, actual número 47, davant dels pisos de les monges, on abans hi havia hagut un convent amb una escola per a les noies de famílies benestants. Jo sempre l’he conegut com a habitatges de lloguer on hi havia les famílies Andreu (dos nois i tres noies), Blasco (dos nois), Izquierdo (dues noies i un noi) i Zapata (un noi i una noia), infants amb qui jo jugava de petit. Aquest carrer ja s’anomenava Josep Anselm Clavé, però al registre de l’església Mossèn Antonino va anotar “carrer de la Sala”.
[…]
Recordo, amb curiositat, que al voltant dels deu anys alguna gent del poble en trobar-me pel carrer o entrant a l’Ateneu em preguntava:
—Qui ets, noi? De quina casa ets?
—Sóc fill del Daniel —contestava jo amb orgull, perquè jo sempre havia estat el fill del Daniel, que al nostre poble només podia ser mon pare o l’alcalde Cardona.
Aquest record el puc unir a una visita feta a les oficines de l’Ajuntament (ja tenia vuitanta anys), on vaig anar a obsequiar alguns empleats amb un exemplar del meu llibre Barrejo la meva història. Tenia per costum, als llocs oficials que freqüentava, d’obsequiar el personal d’oficines amb caramels; no cal dir que en aquesta visita vaig fer el mateix. En lliurar un exemplar a la filla dels amics Glòria i Pepe vaig aprofitar per explicar-li alguna anècdota dels seus pares quan eren novios i que ella desconeixia. Llavors, una de les seves companyes, en veure la familiaritat amb què ens tractàvem, li va preguntar:
—Qui és aquest senyor?
—No el coneixeu? És el pare d’en Ferran.
Aquí és quan jo em vaig rebel·lar. És a dir, de petit era el fill d’en Daniel i ara de gran resulto ser el pare d’en Ferran. Alguna vegada hauré estat jo?
[…]
L’amic Pastor Fosalva em va convèncer de fer el sacrifici anual de no fumar durant els quaranta dies de quaresma com a penitència particular. Em va fer gràcia i així ho vaig començar a fer, potser, en aquest cas, ja pensant en el dia de Sant Josep, en què podria gaudir-ne almenys durant vint-i-quatre hores. Per cert que en Fosalva va deixar de fumar pocs anys després, però jo encara continuo aplicant la regla.
[…]
Els joves, fins als setze anys, caminen per un carrer molt ben asfaltat, sense pedres, sots ni forats. Fins i tot amb bones voreres, però al final d’aquests setze anys es troben una bifurcació de camins que dificulta encertar quin és el més apropiat, el més convenient o el més desitjat. Arriben als vint anys i encara estan aturats davant la cruïlla de camins, però si als trenta, màxim als trenta-cinc, encara no s’han decidit i no han començat a caminar, els serà molt difícil recuperar el temps perdut.
[…]
Deixeu-me tenir una petita conversa amb els joves que no em coneixen:
—Estimats lectors, en llegir alguns apartats d’aquest Comiat potser qualificareu l’autor com a petulant, exagerat, orgullós i, fins i tot, de fer el “pavero”. Us equivocareu. Això no obstant, si em coneixeu o si mai heu conviscut poc o molt amb mi us deixo pensar el que vulgueu, teniu el dret. Per part meva, tot i haver arribat a la conclusió que dec tenir més d’un defecte, el que pretenc ara és donar explicacions sobre el temps viscut.
Comiat a Sant Just
Pere Brull AngelA
A l’amic Jordi Amigó Barbeta, arxiver municipal, confi ant que trobi alguna cosa d’interès per a l’Arxiu.
Comiat a Sant Just
Pròleg
Pensant que a aquella hora ja tinc tota la feina feta, per què m’haig de llevar si no tinc res important que no admeti espera? Si ja tinc la feina feta! Què haig de fer avui que no pugui fer demà?
La majoria dels meus amics no ho entenen així i el seu gaudi és poder dir, a qui els vulgui escoltar, que “avui m’he llevat a tal hora, jo no puc estar al llit”. Llavors, els dic jo, “per què has treballat tant durant la vida? De què et serveix seguir el ritme de vida gairebé igual que quan estaves en actiu? Podies haver seguit treballant i somiant en la propera jubilació. És igual si ja has complert els setanta o els vuitanta anys, per a tu els hàbits son els hàbits, oi?”.
Tan bé com s’està al llit a les vuit del matí, sigui estiu (passada la xafogor de la nit anterior) o sigui hivern (sota el caliu de les mantes), pensant que ja ho tens tot fet, ja no tens cap obligació, cap feina que no pugui esperar a demà. De jove, la consigna més habitual havia estat: el que puguis fer avui, no ho deixis per demà. Magnífica dita però, tal com dic, per quan un és jove. Avui hem de dir-nos: si ho pots fer demà, per què ho has de fer avui?
Una altra cosa és que quan vas a comprar a una botiga, alguna vegada volen fer passar davant a qui ha vingut després. “Tu rai!”, em diuen, “tens molt de temps!” Mentida. Precisament nosaltres, els jubilats, som els que tenim menys temps, perquè se’ns acaba i l’hem d’aprofitar.
A la Festa del Llibre de Sant Jordi de l’any 2013, celebrada a Can Ginestar, davant de la parada de llibres del nostre Centre d’Estudis, tinc conversació amb el nou president Pere Font Grasa, i comentem sobre la nova Miscel·lània de l’any vinent:
—T’has adonat que el proper any serà el 70è aniversari d’aquella festa de toros tan pintoresca que vam tenir? —li dic jo—. Jo guardo un petit llibret, com a novel·la humorística, ressenyant aquell fet.
Creus que podria tenir interès?
—Clar que sí, podria ser molt interessant.
—És que està escrit en castellà i, com que ja saps que la vista em falla, no em veig en condicions de traduir-la.
—Dona-me-la, que ja la traduiré jo.
Heu de traslladar-vos a l’any 1940, cosa no gens fàcil, ja que han transcorregut res menys que setanta anys. Qui de vosaltres pot recordarho? Sant Just encara era un poble, tot i que la distància amb la ciutat de Barcelona fos la mateixa.
Engrescat amb aquesta idea, el meu pensament derivà cap a un altre tema. Per què no ensenyar als joves com ha estat la vida al nostre poble durant els últims noranta-un anys? Potser ells creuen que la vida ha estat sempre com avui i crec que mereixen conèixer la història. D’aquí ha nascut la idea d’aquest nou llibre que m’ha costat moltes nits sense dormir.
A part de la fàbrica de ciment Sanson, que sempre havia causat molèsties, tot i que donava vida a més de cent famílies del poble, la població es dedicava a la pagesia, a fer de paleta o a treballar a les bòbiles. Els paletes eren considerats, junt amb els de Sant Cugat, els millors de la província. Teníem 2.726 habitants i érem poble d’estiu. Podeu creureho? Ara en som 17.000 i, segons em diuen, podem estar satisfets per ser el poble de la comarca que menys augment ha tingut.3 Preu de la vivenda? Carestia de la vida? Poden ser ambdues coses… però seguim a cent vint-i-tres metres sobre el nivell del mar a l’altura del Parador. Era tan saludable i a l’abast de la classe mitjana que els metges de ciutat el recomanaven pels aires i les aigües. Petites cases de planta baixa, amb la seva eixida al darrere i, moltes d’elles, amb el seu pou d’aigües immillorables procedents de les nostres muntanyes i les seves mines.
El meu propòsit és donar un tomb pel poble aturant-me en diferents èpoques i situacions, la major part d’elles viscudes al llarg dels meus noranta-un anys.
Sant Just, els records com si fossin postals
Per nosaltres, els xavals de deu anys, el poble s’acabava pràcticament a dos-cents metres al final de l’actual carrer Miquel Reverter. Quan seguíem pel camí de la muntanya era pels anuals dimecres de Cendra, en excursió a la font de la Bonaigua. Això era abans que fos restaurada i millorada revestint el voltant amb pedra artificial i amb la construcció de dos llargs bancs a cada costat. També enfilàvem el camí de la muntanya cada any pel temps de la cria dels cucs de seda. Per aquesta època fèiem malbé les branques tendres, per la qual cosa en alguna ocasió ens havia perseguit el guardabosc. Nosaltres no podíem entendre que en el curt temps de vida dels cucs els arbres tot just donaven unes poques fulles i, en canvi, poc després, els arbres s’havien omplert ufanosament d’un gran nombre de fulles, de manera que ens hauria permès arrancar-ne sense molestar els arbres. Aleshores, però, el cicle de vida d’aquests animals ja havia acabat.
Tots els carrers del poble eren de terra i, a mig matí dels matins d’estiu, les dones sortien al carrer a escombrar el seu respectiu tros, que després regaven amb una galleda, ja que poques regadores havíem vist. Feia la impressió de refrescar l’ambient o, si més no, feia que sempre es veiés un poble molt net.
Jo diria que el mateix dia de cada setmana passava el que jo deia “el nostre pobre”. Era un home d’uns cinquanta anys, net i molt ben educat, amb un sarró a l’esquena. Les veïnes, que ja estaven fent la primera xerrada del matí, entraven, alguna d’elles, a sa casa a buscar una moneda; la meva mare em feia pujar a casa on, sobre la calaixera, trobaria la petita moneda de dos cèntims que sempre tenia reservada. Fins i tot em sembla recordar que poc temps abans l’almoina era un cèntim; ho recordo per quan em ve a la memòria que parlaven del cèntim de pobre. Llavors, el captaire s’acomiadava molt amablement i, agraint la nostra atenció, el vèiem marxar mentre observàvem que de la bossa de roba que duia a l’esquena sobresortien trossos de pa, que volien significar que ho acceptava tot.
Tots els carrers del poble eren de terra i, a mig matí dels matins d’estiu, les dones sortien al carrer a escombrar el seu respectiu tros
Poc temps després vam tenir el carro de la bota de fusta que, més tard, va ser substituït pel carro amb la bota de ferro.4 Aquesta bota era un gran dipòsit cilíndric acoblat al xassís del carro que a la part superior tenia una obertura per omplir el dipòsit. La forma de regar era molt senzilla; al darrere del carro hi havia un tub, de banda a banda, molt foradat, per on sortien els petits regalims per regar els carrers; al costat mateix portava una aixeta vulgar, amb la qual el carreter obria o tancava la sortida d’aigua. Les regades es feien cada matí i alguna tarda, als carrers principals. Aquesta bota de ferro es guardava als magatzems de l’empresa Construccions Campreciós del carrer de la Creu (actual número 72), que n’era la propietària. La mànega de regar es va començar a fer servir a partir de quan es van asfaltar els primers carrers.
També és anecdòtic el fet que en els cinc camps de futbol que vam tenir, abans que s’estrenés el del barri de Can Sagrera (1948),5 ni tan sols hi havia casetes per vestir-se els jugadors. L’any 1948 ja vam tenir vestidors i quartet de dutxes. De tota manera no arribava l’aigua corrent i els dipòsits de les dutxes s’omplien mitjançant aquest carro, tot aprofitant la regada, de la mateixa manera que es regava també el camp de futbol abans de cada partit.
Totes les cases tenien les portes obertes i no necessitàvem trucar per entrar, només calia fer una salutació perquè sentissin que entrava algú. Xerrades de les veïnes pels carrers i tertúlies al carrer les nits d’estiu, asseguts a la cadireta de boga, davant les portes. Això no m’ho ha explicat ningú, això ho he viscut en primera persona. Pujàvem a la Creu del Padró, quan encara era de pedra,6 i podíem contemplar les teulades de mig poble. Llavors, amb la imaginació, volàvem per damunt de totes les nostres cases. Per cada vegada que feia aquesta volada (imaginària) el trobava més bonic, agradable i simpàtic. Érem 1.900 habitants, segons el cens de 1930, i les portes eren obertes per a tothom, com ja hem dit. Ara veig reixes a totes les finestres i, quan vols veure algun veí perquè necessites julivert, has de trucar a la porta, que no obren fins confirmar qui ha trucat. És que ara, em diuen, som 17.000 habitants. Què ens està passant?
Aigua neta, aigua bruta
En l’època d’abans de la guerra els metges de Barcelona recomanaven a moltes famílies amb fills que passessin alguna temporada o l’estiu al nostre poble; recomanació feta perquè tan a prop de la ciutat es podia gaudir de muntanyes, bons aires i aigües inigualables. La veritat és que aleshores l’aigua de Sant Just procedia de les nostres mines. Poques cases gaudien d’aigua corrent per aquesta circumstància. Part d’aquestes aigües eren subministrades pel marquès de Monistrol, que tenia el seu dipòsit a l’actual Súper Elena.
En època encara més reculada a cap casa hi havia vàters. Tot eren comunes que en molts casos requerien que, de tant en tant, buidessin el pou negre. Naturalment, aquesta bassa servia per regar els camps de conreu. Ho sabia tothom i no passava res. Ara no s’acceptaria.
En no disposar d’aigua corrent a casa ni facilitat per tenir-ne en abundància, moltes de les mestresses de casa havien d’anar a rentar la roba als safareigs de Can Ginestar i sovint discutien sobre a qui li tocava rentar la roba. Estaven situats al costat de la mina de la font de la Bonaigua, on es disposava de l’aigua procedent d’aquesta mina. Ben aviat, però, la Companyia d’Aigües de Barcelona adquirí els drets de l’aigua al marquès de Monistrol i es feu càrrec dels dipòsits del marquès de Monistrol, situats al carrer Raval, als terrenys de l’actual Súper Elena, al costat del mercat. El magnífic treball de la companyia possibilità, poc després, que gairebé totes les cases del poble tinguessin aigua corrent. Fins i tot les fonts dels carrers, que gaudien d’aigua de mina, ben aviat passaren a formar part de la xarxa normal. Molts deveu recordar encara les dues últimes fonts públiques, la del carrer Raval-Creu i la de Monistrol-Bonavista, de les quals el poble gaudia.
Dins els límits dels carrers ja establerts, arreu no vèiem cap altra cosa que camps, la major part coberts per ametllers, enmig dels quals sembraven ordi. No m’és difícil imaginar la blancor de les flors dels ametllers a finals de gener, la vermellor de la gran munió de roselles enmig de l’ordi a l’estiu i la verdor tan bonica dels pàmpols a les vinyes. Passada la vertical dels actuals carrers Verge dels Dolors i avinguda Indústria (abans, Laureà Miró), contemplàvem les extensions de vinyes i, passada la riera, teníem els camps de garrofers amb alguna figuera. Tots ells patiren les grans gelades de 1962 però, malgrat tot, un percentatge d’aquests arbres rebrotaren anys després. Això no obstant, el mal al camp ja estava fet coincidint amb la gran davallada de l’agricultura al nostre poble.
Façana de l’edifici que albergava el magatzem de Construccions Campreciós, al qual s’entrava per la porta de l’esquerra, a l’actual número 72 del carrer de la Creu (AHSJD).
El carro de la bota al magatzem de l’empresa Construccions Campreciós (AHSJD).
Del menjar i el vestir
El dinar de celebració del meu bateig es va fer a la fonda de ca “l’Angeleta de Can Ginestar”, que estava al carrer de la Creu, número 70, i era una planta baixa. Quan feia vint-i-cinc anys d’aquesta festa, el meu pare encara recordava la sopa del primer plat. Deia que mai més n’havia menjat cap de tan bona. Actualment, aquesta fonda de ben segur que tindria assignada una estrella Michelin, ja que a més a més del bon menjar es puntua el tipus de client. Sabem que era un lloc habitual diari d’un dels primers mestres de les Escoles de l’Ateneu, Narcís de Carreras.
No recordo quan aparegué l’obligació d’envasar els productes de menjar, si fou en la dècada dels setanta o dels vuitanta. Fins aleshores sempre havíem comprat a granel, tant l’oli com la llet, el sabó, patates, mongeta seca, cigrons, llenties, vi, vinagre, etc. Per al vi, a totes les cases teníem garrafes de vidre, recobertes per evitar possibles cops, de quatre, vuit i, fins i tot, algú en tenia de setze litres. Els llegums estaven en grans sacs, dels quals amb un llaurador s’omplien les paperines que subministraven els botiguers. Només recordo els paquets d’arròs marca SOS que es venien amb el mateix tipus d’embolcall que avui dia. Vull suposar que d’algun altre tipus sí que n’hi havia a granel.
Feia molts anys s’havia prohibit embolcallar els productes amb paper de diari, com la carn i el peix. En canvi, a les cansaladeries recordo, de sempre, l’ús del paper d’estrassa, del qual deien que significava bona pèrdua de pes per al client. A partir d’aleshores tot ha vingut embolcallat o embotellat. No hi ha dubte que, aparentment almenys, oferien millor presentació. Abans només teníem llaunes de sardines i després tot ha estat enllaunat o envasat al buit. Per bé o per mal? Sembla que per bé, si més no pel seu encariment.
Les camises dels homes no es canviaven gaire sovint, però els colls eren canviables i, quan aquests estaven mig bruts, se’n posava un de net que s’ajustava a la camisa mitjançant un botó especial. En el cas de les camises blanques que portaven “els que anaven a Barcelona”, les mares aplicaven midó als colls blancs, cosa que donava més presència i elegància al portador. Més endavant es posaren de moda els pantalons de golf, sobretot entre els nois a partir dels dotze anys i els que anaven a estudiar a Barcelona.
Em comentava un dels amics que el nostre poble sempre havia estat poble d’espardenyes. Em va sorprendre aquesta dita perquè jo, tot i les ganes de saber, no m’hi havia fixat mai. Pensant-ho bé, crec que això era normal a tots els pobles i únicament quan els joves anaven a estudiar a Barcelona es portaven sabates. Fins a l’any 1950 teníem tres botigues de venda d’espardenyes, Casals a la plaça Campreciós, Cotrina al carrer Raval i Salvador a la carretera, i cap de sabates.
Després de la guerra, l’elegància en els homes era portar un barret de feltre, però amb els seus inconvenients. Els fabricants de barrets van aprofitar l’avinentesa per posar en els seus anuncis “los rojos no usaban sombrero”,7 frase que impactava els joves. L’inconvenient del barret era que en entrar a qualsevol recinte tancat l’educació t’obligava a descobrir-te. Entrar a una casa, a una oficina de l’Administració o a qualsevol altre lloc, et deixava amb el barret a la mà, cosa que causava moltes molèsties, com ara els paraigües. Després foren les agulles de corbata que, tot i ser elegants, foradaven massa els colls de camisa; això motivà la substitució de les dites agulles per dues petites peces que entraven a pressió.
Encara vam avançar més en el temps quan es posaren de moda entre les dones els pantalons d’home. Recordo que va costar molt que la gent apreciés el canvi. I, finalment, fou la minifaldilla entre les dones, que ja sabeu que, en to de broma, atribuïm al nostre poble la seva invenció en la gran tempesta del 6 d’agost del 1944, dia de festa major, a la plaça de toros del camp de futbol.
Festa major
Sempre havíem sentit a parlar que cada estiu ens queia una tempesta que, molt sovint, ens la carregàvem en algun dia de la festa major. Malgrat tot, cada any muntaven l’envelat al terreny on ara hi ha els pisos del carrer Reverter, cantonada Verge dels Dolors. Expliquen les cròniques que, fins i tot, un any se’n muntà un altre al carrer Bonavista, cantonada Major, als terrenys de l’actual torre Martínez.
Els que teníem la sort de fer el servei militar dins la pròpia regió podíem disposar de tres dies de permís per gaudir de les festes del poble. Els ajuntaments, coneixedors de la nostra destinació, es limitaven a
Actual plaça del Parador un dia de la festa major de 1948. A la dreta, el final del carrer de la Sala amb la seva farola; a l’esquerra, una visió parcial de les atraccions que es plantaven en aquest indret. En primer pla, d’esquerra a dreta, Jordi Vendrell i Miquel Reina (arxiu personal de Miquel Reina i López. Foto: Collino).
enviar un ofici als comandaments de cadascun de nosaltres. Arribat a Sant Just aquell agost de 1944 el primer que vaig fer, a part de saludar la família, fou mirar el programa de la festa major amb l’evident sorpresa de l’anunciada corrida de toros, de la qual ningú m’havia informat. Els que ens trobàrem aquella tarda del 6 d’agost recordem la forta tempesta tot just iniciat el paseíllo.8 Quants anys ha passat el nostre poble sense tempestes? Tempestes de veritat, res de ruixats, que d’aquests sempre n’hem tingut de tant en tant, afortunadament.
Els autobusos com a únic mitjà de transport 9
Una bona cosa a recordar és el servei de transports de Barcelona amb els anomenats autobusos “blaus”, que dirigia el conegut Astals, d’Esplugues, i que es denominava La Santjustenca; sortia un cotxe cada hora. Tenien l’arribada i la sortida a la plaça Campreciós, havent de passar, naturalment, pel carrer de la Sala, tant en l’anada com en la tornada. El final, a Barcelona, era a la plaça Espanya, al costat del bar La Pansa. Es pot entendre que era l’únic moviment rodat existent al carrer de la Sala, excepte algun carro. Com aquell d’una vegada que anava carregat de pastanagues i que diversos vailets vam seguir tot estirant-n’hi unes quantes. Mentre anàvem menjant-ne, n’agafàvem d’altres que ens posàvem a la pitrera, després de treure-hi les fulles. El carreter anava al capdamunt de la mercaderia dirigint el cavall cap a la seva destinació de can Cardona i no se’n va adonar.
Aquesta companyia d’autobusos tenia el garatge a l’actual plaça del Parador, en unes naus. Poc després es traslladà a la carretera, al costat de la fàbrica de pastes Gaig, per ampliació de la flota de vehicles. Amb els anys aquestes antigues naus de la plaça del Parador van ser ocupades per una fàbrica tèxtil.
Una curiositat d’aquesta línia d’autobusos és que en el seu recorregut fins a la plaça Espanya no tenia parades fixes, excepte al costat del forn de Can Cuscó, on s’hi havia construït una sala d’espera on podien aixoplugar-se els viatgers en cas de pluja o fred. Aquesta construcció encara la podeu veure actualment, ja que en la seva paret lateral s’hi poden llegir algunes paraules indicadores de la seva finalitat. Per cert, molts anys després s’hi instal·là una peixateria regentada per la coneguda Tina Duran. Destaquem el fet de no haver-hi parades fixes quan els seus conductors eren en Cols, d’Esplugues, i en Colet, que vivia al nostre Raval, persones molt conegudes i coneixedores de la gent d’ambdós pobles; qui havia de pujar a l’autobús no havia de fer cap altra cosa que situar-se en qualsevol punt del recorregut i alçar la mà.
Eren èpoques en què fins i tot els conductors esperaven els viatgers habituals que veien venir de lluny.
Als anys trenta van començar les proves d’una nova línia d’autobusos que des de Sant Just, passant per Pedralbes, finalitzava a plaça Catalunya davant la coneguda gran botiga Vicenç Ferrer, actual El Corte Inglés. Aquesta nova línia, de color vermell, era de la Companyia General d’Autobusos (CGA), que ja assortia les línies interiors de la ciutat. Es tractava del model d’autobús de dos pisos anglès conegut com a “Imperial”,10 amb el distintiu SJ i amb rodes massisses, fet que generava seriosos problemes. Recordo, particularment, que en baixar per l’avinguda Pedralbes fins a la Diagonal, en dies de pluja, a vegades patinava i quedava creuat al carrer, cosa que donava un bon ensurt als viatgers. Val a dir que el cobrador sempre ens tranquil·litzava convencent-nos de la impossibilitat de bolcar. També recordo el dia de proves d’aquest vehicle, que era conduït pel tècnic i conveí senyor Sebastià Nadal amb la seva granota com un treballador qualsevol, tot i ser el director general de la Companyia d’Autobusos. Va conduir l’autobús per tota la Rambla fins al carrer Font, on maniobrà per canviar de direcció. Cal suposar que les proves foren satisfactòries, ja que ben aviat la línia entrà en servei i absorbí La Santjustenca, canviant el model d’autobusos. Després de la guerra, el senyor Astals, antic director, passà a formar part de la direcció de la CGA.
La nova línia, de color vermell, era de la Companyia General d’Autobusos, que ja assortia les línies interiors de la ciutat. Es tractava del model d’autobús de dos pisos anglès conegut com a “Imperial”, amb el distintiu SJ i amb rodes massisses
Fins i tot hem conegut l’absorció dels autobusos de la Companyia Roca, que feien serveis dintre la ciutat de Barcelona amb cotxes de marques i models diferents. En parlar dels Roca he recordat les èpoques de restriccions en què faltaven rodes i benzina, motiu pel qual es van limitar els trajectes. A la banda de plaça Espanya, que ja estava nodrida per aquests models Roca, el trajecte acabava a Collblanc, on els passatgers podien agafar el tramvia per anar a Paral·lel o a Universitat. Quant a la línia de plaça Catalunya, el trajecte es limità a la plaça de Sarrià, des d’on es podien agafar els Ferrocarrils Catalans per anar fins al centre; en aquesta línia els autobusos foren substituïts per vehicles més petits d’una sola planta.
La primera estació de servei per als automòbils fou la coneguda com a Modolell (Bright Service), situada al xamfrà carretera-Rambla
Autobús Imperial, model ACLO 410, a la cruïlla Rambla-Creu el dia de la celebració de la Festa de la Vellesa a mitjan anys cinquanta, promoguda per la Caixa de Pensions (AHSJD).
i inaugurada l’octubre de 1934. En realitat, fins aleshores, teníem un sol sortidor davant de Cal Federal, a la mateixa carretera, a uns cent metres de la nova. El que a mi més em sorprenia era que hi havia un cartell que deia “0,76 pessetes el litre”. Com es podien pagar 76 cèntims per un litre? Al cap d’un temps em van explicar que aquest sortidor només subministrava de cinc litres en cinc litres, per tant l’import a pagar sempre quedava arrodonit.
Nous santjustencs, el Casino dels Senyors i la colònia de l’estiu
A Sant Just començaren a venir famílies que llogaven, compraven o construïen els seus nous habitatges. Podríem considerar-los com una incipient classe mitjana. Aquelles famílies s’anaren agrupant i cap als anys vint varen construir el que es denominà “Casino dels Senyors”. Fou en un terreny del començament del carrer Major, venint d’Esplugues, a mà esquerra. Formava un passatge d’uns cent metres, al final dels quals construïren un local de mides mitjanes on gaudien de les seves reunions, festes, teatre i festivals infantils. Aquest local, fa pocs anys, es transformà en dos habitatges. Als costats del passatge es construïren quatre torres, més aviat petites, dues a cada banda, i tot el conjunt va rebre el nom de Colònia Bell-lloch.11
Fou una colònia estiuenca que sovint originà tafaneries al nostre poble. S’arribà a dir que les senyores anaven a mercat a buscar ossos i trossos de carn de rebuig per als seus gossos. Sembla que cap d’aquests estiuejants tenia gos, per això el poble acabà denominant-los “la Colònia Esbravada”.
Durant la guerra el Casino no va continuar la seva activitat i, en acabar, el local fou destinat al departament de Servicio Social de la Secció Femenina de Falange. Aquí, unes noies, entre elles les tres germanes Bono, Carme Griñén i Maria Olivera, a part d’una cuinera professional, es cuidaven de donar dinars i sopars a molts infants que la guerra havia deixat amb problemes familiars. Moltes vegades també repartien roba entre els infants.
Casino dels Senyors abans de la seva remodelació de l’any 1998. A la torre central, entre el ràfec de la teuladeta i la finestra geminada, s’hi pot llegir encara Club Santjustenc (arxiu personal i foto de Rafel Malaret i Julià).
El fet que els dos germans Brull grans, com també els fills de Can Modolell, en Ràfols i algú més que no recordo cursessin estudis superiors a Barcelona els va permetre coincidir, als instituts de Barcelona, amb alguns fills d’aquelles famílies. Això va facilitar mantenir el contacte entre part del poble i els estiuejants i és fàcil comprendre que els meus germans entressin al grup del Casino Santjustenc. Més tard em van incorporar a la mainada del mateix Casino, mitjançant l’amistat que tenia amb els germans Rialp, nebots del senyor Àngel Bono (un vertader senyor). A la seva finca de davant de l’Ateneu, teníem muntada una tenda de campanya sota un ametller i hi jugàvem moltes tardes. El senyor Bono fou president del Casino i, fins i tot, de l’Ateneu. Precisament recordo la primera festa infantil en què vaig
Camí que anava del centre de Sant Just a Can Mèlich en el seu punt de pas de la riera, a la qual travessava, en una imatge dels anys quaranta. A la dreta, el pas de vianants que s’esmenta al text (arxiu personal i foto de Miquel Reina i López).
participar al Casino. El berenar consistia en xocolata i melindros, que a mi m’agradava molt, però me’n vaig haver d’estar ja que quan a casa meva en feien passava un dia al vàter.
Per aquest mateix temps la majoria de joves del poble deixaven l’escola quan feien catorze anys per posar-se com a aprenents a qualsevol activitat de Sant Just. Molt pocs eren els qui es posaven a estudiar batxillerat, ja que això comportava haver d’anar a Barcelona i calia assumir l’alt cost, en termes relatius respecte als sous que es cobraven, dels bitllets dels autobusos.
Una volta pel terme
Per a la canalla, a Can Bertran, on ara hi ha el Caprabo, s’acabava el poble. Més enllà, a mà esquerra, tot eren ametllers o vinya i ja era molt lluny. Tot era muntanya, com si fossin els Pirineus.
La baixada fins a Can Mèlich era molt pronunciada fins a la riera, i després tornava a pujar un tros més curt. La riera era un impediment físic i per passar-la només hi havia una llarga passarel·la, per als vianants, amb senzilles baranes de ferro.12 Per travessar la riera, per poc cabal que portés, havíem de fer-ho amb carro o amb la tartana de Can Padrosa. Fou als anys seixanta quan s’inicià la cobertura de la riera, amb la col·locació de llargs i amples tubs de ciment al mateix lloc de la passarel·la i al recte de la carretera, cobrint-los amb gran quantitat de terra, fet que gairebé feu desaparèixer la gran baixada. Aconseguida aquesta planificació pogueren canalitzar-la. Desaparegué la font i els terrenys quedaren aptes per construir-hi. El carrer s’anomenà avinguda de la Pau i, assolida la democràcia, canvià per Onze de Setembre, perquè entrant al carrer a l’esquerra s’hi ha col·locat un monument simbòlic dedicat a aquesta data. Cada any, aquest dia, s’hi troben les forces vives dels partits nacionalistes.
Darrere Can Mèlich s’originà una urbanització mal programada, il·legal, que en endavant es conegué com “La Plana”. Per sobre Can Mèlich, un punt de referència era la casa d’en Tresserra, quan pràcticament no hi havia cap altra casa de camí cap a Can Solanes.
Davant de Can Solanes podem endevinar l’era al requadre enrajolat de cinc per cinc metres on abans es batia el blat i ara ja fa temps que no s’utilitza. Sobre aquesta masia ens trobem la Penya del Moro, que fa molt pocs anys ens vam assabentar que, cap al 550 abans de Jesucrist, va albergar un poblat ibèric. Arribar al capdamunt (275 metres) no és fàcil a partir de certa edat ni tampoc per pujar-hi amb un cotxet de criatura, ja que el pendent és fort i els graons s’han anat descarnant.
Això no obstant, val la pena la pujada perquè pot contemplar-se una vista del Baix Llobregat magnífica. A la banda que dona al poble trobem les restes del poblat ibèric. Per saber més coses d’aquest poblat, us recomanem una visita al nostre Arxiu Històric, on tenen llibres que hi fan referència.13
Baixant uns cinc-cents metres pel costat oposat pel qual hem pujat es troba la font del Broll, actualment molt abandonada, ja al terme de Sant Feliu. Es baixa per un caminet, que de fet és una drecera, on trobem, al fons de la vall a l’esquerra, la dita font. Cal fer esment que fa uns anys el propietari l’havia arranjat fent una petita obra, posant una tapa de ferro amb cadenat, per a la regulació de l’aigua. Avui, però, l’indret està ple de bardisses que dificulten el pas a una esplanada on, temps enrere, hi havíem fet més d’un berenar. Tan tapada queda ara la font que molta gent que passa per aquest caminet ni s’adona de la seva existència, tot i que, a l’encreuament, existeix un cartell posat per la SEAS. És molt agosarat, per nostra part nostra, pensar que aquells ibers que havien ocupat el cim de la Penya del Moro s’hi havien instal·lat pel fet de tenir l’aigua tan a prop?
Mina de la font del Broll el desembre de 2016 (foto: Francesc Blasco).
Panoràmica de 1980 des d’un terrat del carrer Juan de la Cierva, just en el punt d’intersecció de la línia que passa per la ITV, la granja Mallol, de la qual es veuen les teulades, i Santa Creu. La vista abasta des del Mas Lluí fins a les masies de Can Gelabert i Can Roldan, i la connexió del carrer Narcís Monturiol amb l’avinguda de la Riera. Queden perfilats la Penya del Moro, el Turó Rodó, Coscollera i coll de Can Cuiàs (arxiu personal i foto de Juli Ochoa i González).
Situats de nou a mitja alçada entre Can Mèlich i Can Solanes i en direcció cap a Sant Feliu hi trobem Can Coscoll, dedicada a jardineria, i més enllà, Can Roldan i Can Gelabert, la més pròxima a la riera. Des d’aquí podem enfilar en direcció a l’ermita de la Salut, que de menuts ens semblava que era la fi del món. A l’esquerra del camí trobem la gran finca de Mas Lluí, que era una gran vinya envoltada de garrofers que portava el nostre veí del carrer de la Sala Adolfo Mitjans. A aquesta vinya vaig anar-hi a collir raïm, que trepitjàvem amb els peus, al cup de casa seva (actual número 66), per passar, després, a deu portes més amunt, per la premsa de Cal Rigol (actual número 38). Aquesta finca, tot i ser coneguda amb el nom de Mas Lluí, no tingué mai masia. Es tractava d’una barraca gran de mides suficients per guardar-hi un carro, un cavall amb la seva menjadora i un dipòsit d’aigua, subministrada per la pluja del terrat.14 Aquesta barraca tenia singularitats molt especials. Totes les barraques dels camps de cultiu tenen l’entrada en direcció a la sortida del sol però aquesta, inexplicablement, tenia la porta encarada a Sant Pere Màrtir. Una porta massissa que sempre estava tancada.
Si prenem de nou la riera, ara però en direcció ascendent, fent camí cap a Vallvidrera, visualitzarem la vall de Sant Just, aquella part de la muntanya desconeguda per nosaltres, la quitxalla del poble. La carena de turons fins a Vallvidrera són la frontera amb Sant Feliu i Barcelona (Turó Rodó,15 354 metres; els dos de la Coscollera, 361 i 371 metres, respectivament, i el Turó d’en Merlès, fi del nostre terme, 417 metres). La primera masia és Can Miquelitus, que fa anys que no cultiva les seves terres. Segueixen Can Padrosa, Ca n’Oliveres i Can Vilà. Aquí podem agafar un trencall a la dreta i, passant per la bassa de Can Vilà, entrarem a una llarga fondalada on, al fons, trobem la font de la Beca. Aquesta està decorada amb trencadís i amb dos llargs bancs d’obra, i ens mostra un broll regular i molt permanent.16
Reprenent el camí que havíem deixat a Can Vilà trobem Can Carbonell, actualment transformat en restaurant, amb font d’aigua de mina darrere. Poc després el camí s’enfila fins a arribar a l’última masia, que és Can Merlès, la que, des de fa seixanta anys, s’ha convertit en el Club de Tennis Sant Gervasi. Gairebé recte a la porta d’entrada, a uns dos-cents metres, trobem la font de Can Merlès.
Retrocedint dins la mateixa vall ens trobem Can Fatjó, que destacava pel seu conjunt de finestres medievals. Va ser enderrocada totalment
Can Fatjó abans de la reforma que va tenir lloc als anys vuitanta (AHSJD).
Façana de Can Fatjó al març de 2017 (foto: Francesc Blasco).
Can Cuiàs (fons: Pere Brull. AHSJD).
per refer-se d’immediat amb motiu de les Olimpíades de 1992 ja que, es deia, havia d’albergar les cavalleries de les diferents nacions participants, cosa que no va succeir. Està dintre de les propietats del comte Alba de Liste. Des d’aquesta masia s’accedeix, amb certa dificultat, a la font del Rector, perquè s’ha de pujar per un rierol del costat del barranc.17
Al mateix nivell que Can Fatjó però situada més cap sota Sant Pere Màrtir, tenim la masia de Can Baró, última d’aquest costat de muntanya i on, al pendent del darrere, per Setmana Santa s’hi troba molta farigola. Des d’aquí és fàcil pujar a la plaça Mireia, passant per la font del Ferro, ben arreglada i amb bancs per descansar.
Des de Can Merlès, si volem arribar a la fi del nostre terme, hem de prendre el camí asfaltat fins a la seva connexió amb la carretera que va de Molins de Rei a Vallvidrera passant per Santa Creu d’Olorda. En aquest punt de connexió trobem Can Cuiàs; més endavant, en direcció Vallvidrera, l’emissora Ambiente Musical,18 i en seguir la carretera fins al canvi de rasant trobem, a la dreta, una esplanada amb un mirador. És el final de la nostra pujada i el límit del terme del poble (416 metres). L’esplanada, talment com una plaça, és una meravella i està perfectament enjardinada, amb grups de bancs per asseure’s i gaudir del gran espectacle dins de casa nostra. Al seu frontal hi ha una llarga barana des d’on tenim una visió inesborrable de gairebé tot el Baix Llobregat. Mirant cap a Sant Just veurem les teulades de les nostres cases i identificarem els barris nous.
A sota, pins, molts pins, impossibles de comptar, cobrint els torrents en els seus dos vessants, origen de la nostra riera. Ens fa entendre també que l’aigua de les pluges baixi amb tanta força.
Al final de la plaça hi ha dos camins, i tots dos porten a una altra plaça. El de la dreta és al nostre terme i sembla més curt, tot i que només són deu minuts. A l’esquerra d’aquest camí, en una petita muntanyeta, encara s’hi troben les restes de la primera antena de Ràdio Joventut.
La segona plaça és més petita, ara sense jardins, però al costat dret comença un altre bosc de pins, alzines i roures, que fa una dotzena d’anys vam veure plantar, amb tanta gràcia com no he vist mai. Els arbres, dintre bons sots, i, setmanalment, un camió cisterna els regava un per un.
El Consorci del Parc de Collserola va plantar una alzina surera al bell mig d’aquesta plaça, que, en el seu dia, va ser enjardinada en homenatge a l’aparellador de l’Ajuntament de Sant Just, Fulgenci Baños, amb motiu de la seva dedicació i defensa de la natura. Però fou molt curta la seva vida, ja que, mesos després, una altra d’aquelles fortes tempestes, plena de llamps, feu que un d’aquests caigués al centre del bell arbre, tan solitari al mig de la plaça. No sé com s’assabentà de la notícia però, a la sortida de missa del diumenge següent, l’amic Jordi Cardona m’esperava per comunicar-me el fet. Llavors vam decidir agafar el meu cotxe i pujar al cim per veure’n les conseqüències. Mentre pujàvem conservàvem l’esperança. En arribar vam veure, amb desesperança, que el desastre havia estat total. De l’arbre no en quedava res i vam considerar que el llamp havia caigut al bell mig de la soca, perquè en la seva totalitat s’havia convertit en petits trossos, el més gros dels quals era d’uns quinze centímetres. N’agafàrem alguns trossos cadascú, amb l’única conformitat que, en els nostres pessebres, lluiríem suro de les nostres muntanyes.
Imatge del 20 d’agost de 1998 de la placeta-distribuïdor dels camins que porten, a l’esquerra, al mirador d’en Cors; al fons, a la carretera de Vallvidrera, i en direcció contrària, cap al coll del Portell, als peus de Sant Pere Màrtir. D’esquerra a dreta, Pere Brull i Jordi Cardona davant la ubicació de l’alzina surera que va fulminar un llamp i de la qual ambdós sostenen un tros d’escorça (fons: Pere Brull. AHSJD).
En un punt a l’altre costat per on hem entrat es veuen unes poques escales que pugen a un planell, ja terme de Barcelona. Un pel més amunt hi ha una petita imatge de la Immaculada on mai manquen flors artificials i, algun dia, naturals. És terreny adquirit pel Bisbat, amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952. Sembla que els motius eren els de construir-hi un altre gran temple, a l’estil del Tibidabo. En aquesta esplanada en Gamo hi havia vingut moltes vegades a fer volar l’estel i, els diumenges, es trobava amb molta gent pel mateix motiu.
A partir d’aquí una llarga baixada ens porta a la plaça Mireia, que es troba a mitja muntanya de Sant Pere Màrtir (227 metres). La plaça pertany per meitat als municipis de Sant Just i Esplugues, al qual també pertany la font de la Mandra situada sota el punt on arrenca la pista que porta a l’edifici de les aigües. Fa uns anys, el Consorci de Collserola va construir un xiringuito que, ampliat a poc a poc, actualment és una edificació ben plantejada. Gràcies a la Tània, l’Anna i d’altres, dona servei de beguda i menjars a una gran quantitat d’excursionistes i jubilats.
En relació amb aquesta part de la muntanya de Sant Pere Màrtir (367 metres), fa més de trenta anys s’iniciaren les gestions per instal·lar-hi un club de tennis, el Pedralbes, que pel que sembla comptava amb el suport d’una entitat oficial. El projecte afectava una part de la muntanya dels dos termes de Sant Just i Esplugues, i afectava negativament el medi ambient. Les reunions es succeïen, però els acords no arribaven. Per què no el feien a l’altra banda de la muntanya? Segurament perquè afectava la ciutat de Barcelona.
Un dia, els alcaldes van rebre un escrit del governador civil, Pelayo Ros, aparentment conciliador que, entre altres coses, els deia “confío resolverán ustedes el caso con espíritu conciliador”. L’alcalde de Sant Just, Rodolfo Sánchez, va preguntar al secretari de l’Ajuntament què significava “espíritu conciliador” i aquest li respongué “que si todo va bien, él se llevará los laureles y si va mal, ustedes irán a la cárcel”. Malgrat tot, van forçar uns acords en els quals els dos municipis van aconseguir una pista de patinatge cadascun.
Entrant al poble des del mateix pont de la riera de sota Can Mèlich, que he esmentat abans, un cop passada la rotonda a la dreta podem tombar al barri de Can Sagrera. Aquí ens trobem amb Can Coquillat, una gran mansió i al mateix temps gran construcció projectada pel mateix Coquillat, arquitecte vinculat al nostre poble perquè en va ser l’arquitecte municipal. Uns dos-cents metres més enllà hi havia Can Guilera, ja enderrocada per a la construcció d’una nova urbanització.
Baixant després per Indústria (abans, Laureà Miró) i passat el carrer Dr. Fleming hauríeu conegut Can Geroni, abans de ser enderrocada, seu del tristament conegut exciclista professional Vicenç Bachero.19
Si en comptes de prendre Indústria pugem pel carrer Verge dels Dolors en direcció a l’església, podem recordar que a la cantonada amb Campreciós havíem tingut Cal Rodes. A la mateixa illa trobem Can Campreciós i Can Cardona. A cinquanta metres d’aquí, l’altra joia de la corona, Can Ginestar, centre de cultura. Pujant dos passes més agafem Bonavista, on podríem haver trobat la masia Carola just passat el darrere de l’església, amb entrada pel carrer Església. La masia Carola fou una moderna construcció feta a gust del seu propietari, el senyor Joan Baptista Soler, propietari de la Fabriqueta tèxtil del carrer Badó. Fou enderrocada per construir-hi un grup de pisos moderns, els uns amb entrada per Església i els altres per Bonavista. Aquests darrers foren batejats amb el nom de pisos del Migueli, ja que aquest bon jugador de futbol fou dels primers a habitar-hi. Baixant Bonavista fins a la carretera ens trobarem amb Cal Ristol a la mateixa confluència, dels mateixos propietaris de la masia de Can Solanes.
Si a mig camí de Bonavista cap a la carretera enfilem per Raval, arribem al punt on abans passava la famosa Via Augusta, al xamfrà amb el carrer de la Creu. Aquí encara trobem l’Hostal Vell, lloc de descans i canvi de cavalleries abans d’entrar a Barcelona. Anys més tard va ser ajuntament, fleca i, fins i tot, escola.
Prenent el camí cap a l’esquerra des de la cruïlla de Bonavista amb Església trobem, a un quilòmetre, Can Candeler, avui propietat municipal. Si seguim ben aviat trobem Can Cortès i Can Biosca. Cal esmentar que la font de Can Cortès era considerada la més bona de Sant Just. Actualment a tocar de la masia trobem la moderna urbanització de Can Candeler.
Pinzellades sobre un segle
d’urbanització a Sant Just
Els Pilans, entre la Rambla i el Sagrat Cor (1923).
Tres cognoms, Modolell, Arruga i Hereter
Un esdeveniment important d’aquest any fou la urbanització dels anomenats Pilans, propietat dels Modolell. Es tractava d’una gran parcel·la entre la Rambla, Sagrat Cor i carretera fins a l’actual carrer Sadet, una zona on hi havia els seus vivers d’arbres, la majoria pins. El terreny fou parcel·lat i tancat amb paret d’obra a poca altura, amb columnes més altes cada quatre metres rematades amb mitja bola de ciment que donaren peu a la denominació popular Els Pilans.
A la documentació d’arxiu de l’Ajuntament consta que en sessió extraordinària del dia 1 de gener de 1914, sota la presidència de l’alcalde Joaquim Carbonell i en presència de l’arquitecte municipal Marceliano Coquillat i de Gaspar Modolell Jané, en representació del seu pare, s’aprovava l’obertura d’una rambla com a entrada principal al poble, amb una amplada més que suficient per aquells temps. L’any 1918 s’hi planten lledoners, algun dels quals encara podríem trobar, ja que la resta s’han anat renovant. El primer carrer a ser asfaltat fou la Rambla (1930), si bé amb tan poca gràcia que, durant molts anys, fou tota plena de bonys, per fer-ho de pressa i barat.
La urbanització de la Rambla fou acabada amb la col·locació de bancs de pedra, que crearen una nova anècdota quan, amb motiu de les eleccions de 1933, foren pintades amb quitrà les sigles d’algun partit polític, fet que motivà la seva substitució per altres de pedra artificial, i els vells, pintats, varen ser col·locats en el pla d’entrada al conegut parc de la Bonaigua per la dificultat de netejar el quitrà de les pintades (però valia la pena conservar-los per la categoria del material emprat).
A la part baixa, el carrer Sadet marcava el final del poble. Després ens trobàvem les vinyes de l'”Espardenyer”, en Salvador, a la dreta. A l’altre costat de carretera, la vinya del “Trencapinyons”.
Sota la presidència de l’alcalde Joaquim Carbonell i en presència de l’arquitecte municipal Marceliano Coquillat i de Gaspar Modolell Jané, s’aprovava l’obertura d’una rambla com a entrada principal al poble
En relació amb els lledoners de la Rambla voldria esmentar l’anècdota que l’any 1973 es va procedir a una poda molt agressiva d’aquests arbres.
Quan jo em vaig adonar del que semblava una barbaritat, el jardiner Obiols em va dir: “Donde hay patrón no manda marinero”; jo també vaig posar el crit al cel quan el regidor de Parcs i Jardins m’ho va ordenar.
Han passat més de trenta anys i no cal que us asseguri que tots dos estàvem equivocats, ja que d’aquesta manera van salvar els arbres, que segueixen sent una meravella. Podem explicar de la nostra època que els vailets s’enfilaven en aquests arbres i trencaven branques que tiraven a terra que els demés recollíem i en trèiem els petits fruits. Dels lledons, a part de ser comestibles, en guardàvem la llavor que fèiem servir com a “munició” per llençar amb els canuts de canya que cadascú teníem.
Puc assegurar que jo mai em vaig atrevir a pujar en aquests arbres.
El Sagrat Cor l’any 1940-1941. Agafades del bracet, Paquita Garcia i Vendrell, Lola Torné i Cadena, Pepeta Pagés i Gelabert, Rosa Segura i Ventura i Carme Cunillera i Badia (AHSJD).
Tornant a la urbanització dels Pilans, les parcel·les foren destinades als planters mentre no foren venudes, sobretot pins, com ja hem dit. Aviat, però, arribaren acords econòmics de compravenda. El doctor Arruga, eminent oftalmòleg, es quedà amb la part tocant a la RamblaMajor, terreny que va cedir, temporalment, al nostre club de futbol per posar-hi el que havia de ser el seu segon camp, que pocs anys després es va haver d’abandonar en començar la seva urbanització. Fet aquest que també va donar lloc a l’obertura del carrer Catalunya de Rambla a Santa Teresa, on s’hi construïren les primeres torres.
L’industrial i tècnic senyor Laureà Hereter, pioner de la fabricació d’automòbils que portaven el seu cognom i un dels iniciadors de l’aviació civil a Catalunya, es quedà amb la major part. Obrí els carrers que anomenà de Santa Teresa, nom de la muller del doctor Arruga (durant la guerra, Pau Claris), Hereter i Sadet. Aquest darrer, en homenatge al fill tan desitjat del doctor Arruga, que ja tenia dues filles, Margot i Tutuna. Cal tenir en compte que eren èpoques en què les noies no tenien cap altre futur que el de casar-se, per més que estudiessin qualsevol carrera que no podrien exercir. La història dels carrers de Sant Just diu que el nom de Sadet era un diminutiu del seu nom, però de fet es tractava del nom com familiarment anomenaven al noi a qui posaren el nom d’Alfredo.20
La família Modolell tingué cura del pla del Sagrat Cor, en una plaça circular, on es construïren vuit magnífiques torres, que encara avui fan patxoca. Al número 2, amb el nom d’Aires de Montserrat, hi vivia el doctor Josep Antoni Trabal Sans, diputat al congrés per Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions de 1933. La família Miquel vivia al número 4, i tenia el nom de Repòs de Sant Just. La família Modolell vivia al número 6 i es deia Benestar. També era resident la família Canaletas,21 entre d’altres. Després de la guerra, a la plaça va viure-hi el fill del general Domingo Batet en el moment de ser nomenat director de la fàbrica Sanson. Batet, essent capità general de Catalunya, va avortar la insurrecció de la Generalitat contra la República el 6 d’octubre de 1934. Arran de l’aixecament del 18 de juliol, va ser afusellat per no adherir-s’hi.
Al centre de la plaça es construí un pou que donava aigua als veïns. El dipòsit estava construït sobre quatre columnes, al centre de les quals hi havia una imatge del Sagrat Cor, de mida natural, d’autor desconegut, que, als inicis de la guerra, fou destruïda. L’any 1945 fou col·locada una altra imatge de les mateixes característiques; aquesta vegada sabem de l’artista, que no era altre que el fill de la saga dels Modolell, Xavier Modolell i Lluch. Fou inaugurada el mateix any 1945, en presència de l’autor, la seva mare amb cara més que satisfeta, “Doña Gertrudis”, l’arquebisbe doctor Gregorio Modrego i el governador civil Correa Véglison.
Pocs metres més enllà, al carrer Sagrat Cor, ja hi havia la finca de la família Roca, fabricant d’articles de pell, que més tard fou regidor del nostre Ajuntament per la Lliga Catalana i que, en aquella època, era dels pocs veïns del poble que tenia cotxe (un Buick de sis places). Durant la guerra, en una de les dues columnes que aguantaven la porta de ferro de l’entrada al jardí, hi havia una pintada amb lletres grosses de motllo que deia: “Ací hi ha un emboscat”. Davant d’aquesta finca hi vivia un comerciant alemany que va introduir a Espanya un nou tipus de xiclet, allargat i cilíndric, d’uns cinc centímetres, anomenat Globus, que la seva característica consistia que en unes poques mastegades ja tenies la matèria preparada per poder fer un globus molt gros.
Haig de repetir que aquesta urbanització estava tan ben preparada que per això en resultà una meravella. Totes les parcel·les tenien la dimensió suficient per edificar-hi una bona torre, generalment al centre. Aquestes torres eren de dues plantes envoltades d’un bon jardí; fins i tot val la pena recordar que a les edificacions prop de la carretera només havien de tallar els pins que molestessin per poder començar amb els fonaments. Així doncs, podíem veure torres acabades de construir però envoltades ja d’una gran pineda. Era la banda dels vivers de què hem fet menció on estaven plantats els pins que ja eren arbres grossos quan els propietaris entraren a viure-hi. Puc recordar que els primers propietaris dels terrenys varen ser els Arruga, Hereter, Nadal i Agustí (oncles de qui fou metge del nostre ambulatori, la Dra. Morató).
La finca més gran era la dels Arruga, que ocupava gairebé la totalitat de l’illa compresa entre els carrers Santa Teresa, Hereter, Creu i Major. Constava d’un gran edifici amb acabament de teulada a l’estil suís, com si Sant Just fos poble de grans nevades. En el seu interior la distribució de totes les habitacions, que eren totes elles molt grans, donava gran presència al conjunt. La casa està encarada al final del carrer Sant Isidre, un carrer, per cert, molt oblidat pels nostres conveïns. Mirant de front la casa, a la seva dreta tenia una pista de tennis i al seu costat una bona piscina. A l’altra banda de la casa hi havia un petit edifici on el doctor tenia un petit laboratori per als seus experiments i al darrere de la casa hi havia els galliners.
La finca més gran era la dels Arruga, que ocupava gairebé la totalitat de l’illa compresa entre els carrers Santa Teresa, Hereter, Creu i Major
Recordo molt bé quan jo jugava amb en Sadet i el noi gran dels Nadal a la pista de tennis, on posaven un llarg i gran tren elèctric amb el qual passàvem moltes hores. També recordo quan la senyora Arruga ens cridava per berenar; sempre era un got de llet i unes galetes.
Aquesta casa patí un incendi poc abans de la guerra. Mentre el doctor Arruga i els seus fills, que havien estat avisats a Barcelona, contemplaven el treball dels bombers (segurament al doctor li van venir a la memòria els sacrificis que havia costat), una de les filles es va dirigir al seu pare dient-li: “Papà, marxem que farem tard al Liceu.”
Molts anys després vaig recordar aquesta anècdota al fill Sadet, però ell em confessà que no se’n recordava. En canvi, em va recordar que quan al seu pare el règim franquista el va nomenar “Conde de Arruga”, ell ho va rebutjar i no va assistir a la recepció. El seu fill, amb dret successori a aquest títol, tampoc l’ha reclamat perquè no dona drets especials i sí, en canvi, comporta forta contribució. En les últimes converses mantingudes amb ell em va repetir que ell no era monàrquic i, a cau d’orella, em cantava aquelles estrofes que als anys trenta coneixíem, cantades al to de l’himne de Riego, “la reina vol corona…”, “si las monjas y frailes supieran…”. Ell es deia Alfredo, no volia ser Alfred, i morí el 15 de gener de 2008.
Durant la guerra la finca Arruga fou ocupada, legalment, per famílies basques exiliades, que no originaren mai cap problema. Al principi de la revolta la família Arruga s’exilià a Anglaterra, la família Nadal també marxà, però no puc assegurar on, i la família Hereter es quedà al poble, possiblement creient que tenien la consciència tranquil·la i no havien de témer res. S’equivocava, no era qüestió de consciència tranquil·la sinó de patrulles nefastes que sembraven la mort arreu.22 El nom de Rambla de Sant Just enfront de rambla Modolell Ara m’heu de permetre una queixa, generalitzada entre molta part de veïns. Sabem que en les dictadures simplement s’ha d’obeir però, una vegada restablerta la democràcia, tant com sigui possible, s’han de restablir les normes, sobretot quan es pot prescindir de la política.
En aquest cas, es rebatejà la Rambla com la Rambla de Sant Just, que no molestà a ningú, ans al contrari, agrada a tothom, perquè li escau, però els eterns crítics, els que creiem en la història, vam trobar desencertat el canvi de nom. No era desencertat mantenir l’antic nom de Rambla de Gaspar Modolell, ja que no es tractava d’un nom qualsevol, sinó que es tractava del mecenes de la zona.
L’evolució del Parador
L’Ajuntament es va adonar del gran moviment de gent que, pel fet d’haver-hi les parades de les dues línies d’autobusos que hi tenien l’origen i el final, podia necessitar una sala d’espera condicionada amb bar i lavabos. L’any 1944 l’Ajuntament presidit per l’alcalde accidental Miquel Gazulla va adquirir els terrenys necessaris, d’una llargada de cent metres enfront de la Rambla, i uns trenta als carrers Font i Creu. Van passar pocs anys perquè ajuntaments successius s’adonessin que aquell consistori de 1944 havia d’haver estat més valent, ja que tant l’emplaçament com el preu eren els idonis. Això no obstant, hem de situar-nos en l’època en què tots els nostres ajuntaments van procurar no gastar més del que s’ingressava. En aquells moments, per tant, ningú es va atrevir a ampliar el crèdit, tot i que després tothom se’n va penedir. Anys després l’Ajuntament de l’alcalde Surroca (1959-1971) va intentar l’ampliació dels seus jardins, però es va trobar amb l’inconvenient que ja s’havien fet massa construccions al voltant.
Pel Parador de 1944 es va fer un concurs públic per adjudicar la llicència del bar, que va guanyar Josep M. Modolell. Aquest, posteriorment, el va sotsarrendar a la família Boira, de la qual no es va tenir mai queixa. Al frontal superior, un gran cartell indicava “Parador Municipal”. L’interior era com un bar normal, tirant a petit, per la qual cosa us podeu imaginar que en dies de pluja o fred no podia donar cabuda a tanta gent com es trobava esperant l’autobús. Els nostres tècnics no havien tingut en compte que el projecte havia estat concebut per a l’estiu, però durant l’any trobem altres tres estacions. Es va intentar resoldre la qüestió ampliant aquest edifici per la part davantera amb tres vidrieres amb una gran vela per poder aixoplugar la gent en cas de fred o pluja.
A partir de l’any 1964 l’Ajuntament presidit per l’alcalde Surroca va estudiar la solució per millorar aquest sector i el resultat encara avui el veiem magnífic. Es va enderrocar totalment el primer edifici i al seu lloc, amb uns quants metres quadrats més de base, s’hi feu un nou edifici de dues plantes d’estructura metàl·lica. A la planta baixa s’hi va ubicar la sala d’espera, amb el corresponent bar. A la façana a mà dreta hi havia el quiosc de diaris portat per l’amic Gallardo, anteriorment
Banderola que es va penjar el 1964 a la Rambla, davant del Parador, anunciant l’exposició dels “XXV Años de Paz”. Al fons a l’esquerra, la cruïlla Rambla-carrer de la Creu (col·lecció: Quintana Cortès. AHSJD).
El Parador a finals dels anys quaranta (AHSJD).
cobrador dels autobusos. Al costat esquerre hi havia una obertura amb un taulell per servir les begudes a l’exterior. Durant molts anys també va haver-hi un magnífic servei de taules a l’aire lliure servides per l’apreciat Miquel Figueras. La resta de terreny estava destinat a jocs i lleure, aprofitant alguns festius per fer-hi sardanes o espectacles juvenils. A la planta superior s’hi instal·là una nova biblioteca de la Diputació de Barcelona que es va inaugurar el 16 de juny de 1965. Això no obstant, abans de l’obertura de la biblioteca s’hi feu una exposició de fotografies i maquetes, amb motiu de la commemoració dels “25 años de paz”.23
Va ser regentada per la bibliotecària Lluïsa Colomé, de la qual hem de fer grans elogis perquè la seva tasca va fer néixer la lectura a Sant Just. També aixoplugava, en les seves hores d’estudi, un gran nombre d’alumnes de l’Institut. Per accedir al pis superior existia una escala exterior. Anys més tard, el pis superior està destinat a menjador i cuina del bar-restaurant. Per pujar-hi s’ha canviat la situació de l’escala, que ha passat a ser interior.
Al cap dels anys, tan gran va ser el desenvolupament de la biblioteca que l’any 1983 es va buscar un nou emplaçament, amb millors serveis i més capacitat, a la primera planta de la masia de Can Ginestar.
Durant molts anys, al voltant de l’edifici del Parador, es muntaven unes taules a les tardes i els capvespres, amb diferents tertúlies de tota mena. Puc recordar-ne una d’elles on hi havia un constructor, un industrial tèxtil, un fabricant de pintallavis i un titular d’una bòbila.
—Si seguim així, les indústries van enlaire.
—No et queixis, que amb aquest règim fem el que volem i no passa res.
—Digues-m’ho a mi, quan tinc alguna dificultat augmento una “pela” per totxo i acabat el problema.
El fet que el Parador fos inici i final de les línies d’autobusos feia que aquests tertulians, al mateix temps, es convertissin involuntàriament en crítics i xafarders del moviment dels visitants. Podem recordar que algunes tardes baixava de l’autobús el conegut actor còmic Joan Capri, que no tenia cotxe, i pujava per Monistrol fins a la casa del seu amic Jaume Villanova, que tampoc tenia cotxe, situada al costat de la gran finca Farré. S’havia dit que en Villanova, que era un prometedor autor teatral, era un dels guionistes d’en Capri. Dues de les seves obres més conegudes són La festa de la placeta i Jo seré el seu gendre.
Ara les línies d’autobusos ja no tenen l’origen i el final al Parador, perquè s’ha perllongat fins a la zona de Torreblanca de Sant Joan Despí, baixant pel carrer Indústria.
Final del carrer de la Sala i plaça del Parador
La numeració del carrer de la Sala està a l’inrevés (igual que Montserrat, Ateneu i Tudona), perquè les normes de numeració dels carrers van de mar a muntanya i, en el cas de no haver-hi mar, han d’anar en direcció a l’Ajuntament. Una altra característica és que, per acabar aquest carrer, a l’actual plaça del Parador es va haver de construir un mur de contenció omplert amb terra que feu més fàcil el pas de vehicles. Abans d’aquest arranjament el carrer era tot terra i fàcilment es pujava per una escala de tres graons, oberta, tocant a l’edifici de la fàbrica tèxtil (després, la Pionske). Actualment l’altura del mur és tal que seria impossible la construcció d’una escala, ja que almenys necessitaríem vuit graons, cosa que ens prendria la vorera del costat dels números parells. Aquest mur ens causà diferents discussions perquè, a part de ser un meravellós mur, enteníem que resultava perillós per a la mainada. Martí Busquets, per exemple, l’any 1968, proposà posar-hi una barana de ferro, amb la qual cosa s’acabaria aquest perill, al mateix temps que serviria de respatller per seure la gent gran; per una banda havíem de
Final del carrer de la Sala al final de la dècada dels quaranta o inicis dels cinquanta, quan encara no estaven fets els pisos “de la Pionske”, l’actual número 72. A l’esquerra, per davant de la Penya del Moro, es veu l’anteriorment anomenada torre de la Immaculada, a l’actual número 7 del carrer Miquel Reverter (AHSJD).
Una imatge de Cal Campañà als anys cinquanta (arxiu particular i foto de Miquel Reina i Lòpez).
fer molts forats en aquest mur de pedra, i per l’altra, una vegada més, motius econòmics van impedir-ho. S’optà per plantar-hi xiprers, però el creixement desigual va determinar les encara actuals buguenvíl·lies.
La plaça que quedà a la confluència dels carrers Muntanya (actual M. Reverter), Tudona i de la Sala fou denominada Calvo Sotelo l’any 1939. Aquesta plaça oferia un greu problema, que era que a meitat de la plaça sortia una tercera part de la masia de Can Campañà. Costà molt que el propietari s’avingués a les nostres solucions, però finalment se li feren altres concessions amb terrenys, cosa que el beneficiava. Fou el dia 1 d’abril de 1967 quan, en presència de les autoritats locals, s’enderrocà tot l’edifici, una part del qual donava al carrer Font. Des d’aleshores hem pogut gaudir d’aquesta plaça de mides més regulars, al mateix temps que facilitava el trànsit rodat cap a muntanya i la millor maniobra dels autobusos, que tenien arribada i sortida al Parador.
Des de la democràcia, aquesta plaça es denomina plaça del Parador. El que no podeu imaginar-vos és la vista que es podia contemplar des d’aquesta plaça mirant cap a Sant Feliu, ja que tot eren terrenys sense edificar amb bona part d’ametllers. Per la festa major, durant gairebé dues dècades, aquest espai era ocupat per les atraccions.24 Un lloc molt ben acceptat per la població perquè era ample i molt cèntric. A mida que s’anaren construint les primeres torres en aquests camps, urbanitzant-se el carrer Tudona, les atraccions es traslladaren al gran solar de Rambla-Major. Aquest és un espai que encara existeix avui dia perquè s’hi havia previst la construcció del nou ajuntament i més endavant, pel que es va dir, va quedar reservat per construir-hi l’estació de metro, que sembla que finalment serà una realitat.
Les clavegueres
L’any 1932 érem 1.900 habitants i una forta crisi econòmica va afectar molt el sector de la construcció, que ocupava un terç de la població treballadora al nostre poble. L’alcalde Daniel Cardona Civit, que fou el primer alcalde que vaig conèixer quan jo tenia nou anys, s’adonà immediatament de la repercussió econòmica que això comportava a les famílies i estudià solucions. Avui potser diríem que no foren legals, però van resoldre l’atur de pressa i corrent. Els serveis tècnics municipals van presentar un projecte de clavegueram tan ambiciós com impossible de realitzar. L’alcalde reuní tots els treballadors i constructors, amb els quals va pactar que el que ell volia era que no faltés una setmanada a cap casa. Quant als empresaris, els demanà discreció en els possibles beneficis i que tots plegats fessin pinya per tal d’aconseguir el mateix per uns i per altres. És a dir, uns diners al cap de la setmana.
Quin era aquest pla? Remoure cel i terra per dotar el poble d’un sistema de clavegueram que ja s´havia convertit en molt necessari.
D’aquesta manera, segurament saltant-se totes les normes i entrebancs i sense concursos públics, la gent es va trobar treballant. Per resoldre l’aspecte financer, l’Ajuntament va subscriure un emprèstit, n’ignoro la quantia, que en el seu dia es va poder cobrir. S’aixecaren tots els carrers principals del poble que tenien sentit de baixada, com foren els carrers Bonavista, Major, Creu, Monistrol i de la Sala, que, per cert, ja s’havia batejat com a Anselm Clavé. Aquest carrer fou el segon a ser asfaltat, però amb un nou tipus d’asfalt que hi donava una gran categoria. El va transformar en un carrer de primera, del qual encara estem gaudint. Cal dir que el primer fou la Rambla, però amb sistemes més precaris.
Tots aquests carrers ben aviat quedaren potes enlaire, ja que foren foradats amb llargues i fondes rases en les quals van soterrar els tubs que, al seu torn, un cop units formaren la claveguera. No vull donar un curs de construcció, però sí fer entendre els costosos i llargs treballs. S’havia de preveure com dirigir les aigües residuals de cada casa fins al punt de connexió a la xarxa. Les feines van comportar gran quantitat de molèsties al veïnat, però foren compreses fàcilment pels beneficis que representaven. No puc deixar de dir que la circulació rodada pràcticament no existia, excepte d’algun carro de pagès de l’interior. Contràriament, sí que en gaudírem la mainada en sortir de l’escola, saltant de trinxera en trinxera i, moltes vegades, desfent part de la feina feta pels treballadors. Del carrer només es van poder posar les llambordes de les voreres, bordillos, ja que posar les voreres senceres era massa costós.
L’any 1932 érem 1900 habitants i una forta crisi econòmica va afectar molt el sector de la construcció, que ocupava un terç de la població treballadora al nostre poble.
Tenint en compte que tots aquests carrers feien pendent, es muntaren pocs embornals a les cunetes perquè es va prioritzar reduir el màxim possible el cost de les obres. En cap dels embornals tampoc s’hi va fer el sifó interior per evitar la sortida de rates. Així mateix, també he d’esmentar l’error comès a la plaça Campreciós. Van tenir en compte que al carrer Badó, en dies de pluja, baixava un torrent d’aigua i a la casa davant per davant d’aquest carrer (la cansaladeria Cadena) feren un gran embornal amb tapes metàl·liques que havia de resoldre les avingudes d’aigua. Això no obstant, no van tenir en compte que es transformaria en un gran niu de rates per la falta de precaucions addicionals.
Les feines del carrer de la Sala, que en realitat era l’últim del total de l’obra, són les que recordo més, a causa que el meu pare, aleshores regidor de l’Ajuntament, cada dia m’explicava detalls perquè era un altre enamorat de Sant Just. Al final del carrer de la Sala, actual cruïlla de la plaça del Parador, s’hi plantà un gran fanal de dos braços i es va fer una petita escala de dos graons.25 Aquí s’escrigué amb trossets de ceràmica la data de 1934, i una estrella de cinc puntes demostrativa de la política de l’alcalde. Actualment l’estrella ha desaparegut. A la banda dreta del carrer, a la vorera, es plantaren uns quants arbres dotats d’una millora que s’havien inventat els de Barcelona. Consistia en un forat circular d’un metre de profunditat cobert de ciment amb forats equidistants. L’invent servia perquè en dies de pluja aquest forat retingués aigua per anar subministrant humitat a l’arbre.
Ja he comentat la falta de concursos públics i, malgrat això, aquesta fou una gran i beneficiosa obra, en tots els sentits. Segurament, avui dia, l’alcalde estaria a la presó, ja que cap jutge d’avui podria acceptar que hagués comés una il·legalitat en benefici del poble; ara no seria possible. Em sembla que el carrer de la Sala va costar 125.000 pessetes.
Torrent de la Fontsanta, frontera natural amb Esplugues
Era la riera xica de qualsevol poble de gairebé el pla i, per tant, sense aigua però amb alguna altra connotació per ser frontera natural amb Esplugues. Durant molts anys anteriors a la nostra generació sembla ser que l’indret era camp propici per anar a cops de pedra. Aquest torrent era curt ja que naixia a tocar de la confluència entre els carrers Nord i Major i anava fins a la carretera, passant a continuació per sota del pont de Cal Català. Exactament, un quilòmetre d’entrada a Esplugues els últims cent metres del qual ja havia adquirit major profunditat.26 Des de feia molts anys, s’havia parlat de la necessitat de tapar-lo, perquè era un munt de porqueria i un cau de rates, però l’economia dels dos ajuntaments ho impedia.
Això no obstant, un bon dia es van produir dos factors que van vèncer qualsevol impediment anterior. D’una banda, les ganes dels dos municipis de solucionar el problema. De l’altra, el fet que la Societat d’Aigües demanés a l’Ajuntament d’Esplugues el permís per construir un gran dipòsit en els seus terrenys. Aquest espai era el rectangle comprès entre la carretera, l’antiga fàbrica de cuines Benavent i dues llargues parets, una limitant amb el carrer Nord i l’altra limitant, precisament, amb el torrent.
Les moltes tones de terra a treure podrien servir per tapar el gran forat del torrent, sense necessitat de gran transport. Els dos ajuntaments es posaren en acció amb un resultat i preu satisfactoris per a ambdues parts. Costà molt per les dificultats tècniques, però quedà una meravella de vial que es convertí en un ample i magnífic passeig amb plàtans per a vianants. S’establí així un accés que comunicava la carretera Reial amb la plaça Maragall. Des d’un principi es va assumir que, un cop canalitzat, seguiria amb el nom de Fontsanta tant per mèrits d’antiguitat com perquè el seu curs seguia fins als terrenys del mateix nom, a Sant Joan Despí. Però aquí va sorgir el que va ser l’últim inconvenient. Sant Just proposava, a última hora, el nom de Doctor Ribalta,27 el metge de capçalera de gairebé tres generacions dels dos pobles. El fet que el doctor Ribalta hagués tingut entrada a totes les cases dels dos pobles feia pensar que Esplugues no hi tindria inconvenient, però el cert és que el nom de Fontsanta estava tan arrelat, que molta gent estava convençuda que el mantindríem.
La història d’aquesta avinguda acaba el novembre de 2013, quan es va asfaltar el passeig central d’aquesta avinguda. Suposo que l’argument a favor de tal acció és que l’aigua de pluja, en fer baixada el carrer, s’emporta les terres i fa forats i reguerots.
Superposició de vistes aèries (ortofotografies) de Sant Just l’any 1956-1957 (esquerra) i en l’actualitat. La línia de tall entre l’una i l’altra és a la dreta del torrent de la Fontsanta, l’actual avinguda del Doctor Ribalta. El quart inferior esquerre per sota la diagonal que dibuixa la carretera Reial era terra agrícola a mitjan anys cinquanta. L’extrem esquerre per sobre la carretera és la Sanson i la taca fosca i rodona central és Can Modolell. Al costat oposat, ja en l’ortofotografia actual es veu el creuament de la carretera i l’autopista (superposició d’imatges feta des del web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya amb una foto aèria d’arxiu de l’exèrcit, <http://www.icc.cat/vissir/>).
Obertura de la mina de la Fontsanta al voltant de 1956-1957 amb Teresa Muntaner asseguda a sobre (foto: Miquel Reina. Col·lecció: Miquel Reina i López. AHSJD).
Els pisos d’en Gazulla, Els Pisos 28
A Sant Just feien falta habitatges però potser no tants com es van construir a la cantonada dels carrers Nord-Creu. Era l’any 1952.
Els habitatges del carrer Nord cantonada Creu, coneguts aleshores amb el nom dels pisos d’en Gazulla, van entrar amb mal peu. Va córrer la veu que hi venien a viure com a llogaters guàrdies civils, policies i excombatents, etc. Amb el temps es va demostrar que no era veritat, ja que, com a tot arreu, hi havia de tot. El cert és que entrà gran quantitat d’immigració del país, cosa que al principi ens va espantar. La causa principal era el baix preu del lloguer, perquè eren de protecció oficial.
Fent honor a la veritat us he de dir que trigaren molts anys a relacionar-se amb el poble. Però no comptàvem amb les lleis naturals de la vida. La multitud de joves i quitxalla, també arribats de nou, immediatament s’incorporaren a les escoles locals, on es trobaren amb nois i noies de la seva edat. Què els importava a ells si els pares mantenien una altra actitud, a la seva? Als petits, lògicament, el que els importa és jugar. Quant als grans, ja fou un altre cantar.
En aquest nou barri ben aviat s’instal·laren botigues amb tota classe de gènere, cosa que motivà no haver d’anar a les botigues del poble. No estaven massa lluny del mercat, però possiblement ni s’havien preocupat a esbrinar-ho. Tan assortits estaven, que fins i tot tenien una botiga de pa regentada per l’Imma, d’una simpatia extraordinària, que ben aviat era coneguda en tot el poble com “l’Imma del forn”. Era filla del poble; anys més tard, fou nomenada Jutge de Pau de Sant Just.29
D’aquella mainada que anava creixent junta a l’escola se’n casaren entre ells més de quatre, han tingut fills (algun, potser independentista) i algun net.
A poc a poc es van anar incorporant a la vida del poble, i la zona ja no era considerada com a hostil. Fins a tres dels seus veïns foren nomenats regidors del nostre Ajuntament. Podeu creure que, en visita guiada fa uns anys amb el Centre d’Estudis Santjustencs, vam poder comprovar la magnífica construcció, magnífica distribució interior i una gran claror en llum natural a totes les finestres? Acabada la bonificació oficial dels pisos, la majoria d’ells fou venuda als seus llogaters amb molt bones condicions econòmiques. En algun d’aquests blocs, fa pocs anys, van instal·lar-hi ascensors, no obligatoris abans per no superar els quatre pisos d’altura.
Dibuix que inclou els nous pisos que miren el carrer Major a l’esquerra, la placeta de Sant Pastor, al centre, i els pisos del xamfrà Nord-Major (dibuix de Domingo Torres Almazán, Mingo, aparegut a La Vall de Verç, núm. 4, de l’abril de 1979).
Vista de les cases del carrer Sant Ferran oposades als camps d’esport de l’Escola Canigó en una imatge de 1968, feta durant els treballs d’explanació per construir aquesta escola (fons: Pere Brull. AHSJD).
La Miranda
També als anys cinquanta o fins i tot una mica abans es va anar construint una nova urbanització coneguda com La Miranda, a la muntanya, amb la seva continuació al terme d’Esplugues.30 Fou un desastre de construccions il·legals i mai hem entès que els dos ajuntaments no ho aturessin, ja que era del seu coneixement. La veritat és que trigaren anys llargs a arranjar la seva situació. Més incomprensible ja que els futurs propietaris en patiren les conseqüències. Un model de propietari de les parcel·les força estès, generalment de Barcelona, venia cada diumenge i festius amb mitja dotzena de totxos sota el braç i anava pujant parets. Sembla ser que d’aquesta manera, senzilla i lenta, es va edificar amb la tranquil·litat que els ajuntaments, teòricament, no s’adonaven de res. D’aquesta manera de procedir se’n treia la conclusió que ningú estava dirigit per cap tècnic, cosa que augurava una disbauxa que, segurament, afectaria quasi tothom al final. Sense respectar distàncies, hom es preguntava per on passarien després les clavegueres o altres serveis.
Els carrers estaven numerats, solució que havia emprat l’empresa promotora per poder escripturar les finques. Només hi havia tres carrers amb noms: Dos de Maig, Balmes i Unió. La primera mesura del govern local que va entrar el febrer de 1967 fou la de batejar els carrers amb noms que ens van semblar encertats: Canigó, Montblanc, Girona, Tramuntana, etc. Era cosa sabuda que el que comença malament és difícil que acabi bé, ja que als registres de la propietat, com més fàcil els ho posis, millor per al propietari.
Els vertaders problemes els tenien els que havien construït de mitja muntanya cap a dalt. Les clavegueres per on havien de fer baixar l’aigua bruta també haurien de passar per les parcel·les inferiors, cosa no prevista. Aquesta i altres qüestions motivaren moltes reunions amb els ajuntaments respectius. Quant a les clavegueres, forçosament van haver de pactar entre els veïns, cosa que motivà molts enfrontaments entre els propietaris. Ja havíem dit que la culpa va ser dels promotors de la urbanització en plantejar la separació de les parcel·les. Un segon problema va ser la urbanització dels carrers ja que encara faltaven les clavegueres, la llum i l’asfaltat. Va costar fer-los entendre que dintre del poble hi havia molts carrers sense asfaltar i, no cal dir, tenien més de cent anys.
Una reunió de l’associació de veïns propietaris31 amb dos representants dels ajuntaments per parlar de tots aquests problemes no va acabar amb acord amb Esplugues. Pel que fa a la part de Sant Just, vam pactar que la contribució que els corresponia aportar a cadascuna d’aquestes obres que demanaven, l’anticipessin al mateix temps que comencessin les obres. D’aquesta manera s’obrí un espai de temps suficient perquè l’Ajuntament acabés les clavegueres, les voreres, l’asfaltat i els connectés la llum.
En tot aquest sector es produïren diverses novetats que també van ser molt importants. Primer, l’obertura del carrer Sant Ferran, llarga pujada que gairebé separava els dos pobles, feu que a cadascuna de les bandes del carrer hi quedessin dues muntanyetes amb gran desnivell. Bellsoleig
Aquesta vegada sí que el promotor la va encertar. Es tractava de buscar un terreny prou gran per posar-hi una de les urbanitzacions més boniques del poble. Darrere la masia de Can Padrosa van trobar un espai suficient, gairebé un planell, que van distribuir de manera lògica en parcel·les suficients per construir-hi uns bons habitatges rodejats de jardí. Carrers amples amb una plaça central quadrada, que l’any 1976 s’anomenà plaça Monfalcone, per honorar la població d’origen de l’orfeó italià Ermes Grion, que va intercanviar visita un parell de vegades amb el nostre Orfeó Enric Morera. Potser la llàstima ha estat la distància respecte del centre del poble, ja que costà fer-hi arribar el transport públic.
Panoràmica dels anys seixanta on s’aprecien les primeres edificacions de la urbanització Bellsoleig. Entre les naus de la central elèctrica i la urbanització es veu Can Padrosa, i a la part inferior de la imatge, el carrer Sant Josep, aleshores amb pocs habitatges i sense asfaltar (AHSJD).
Tota la urbanització queda al peu de les nostres muntanyes. La seva extensió va de La Plana fins als camps de conreu de Can Padrosa i Ca n’Oliveres. Al final de la urbanització en direcció a la muntanya trobem una parcel·la transformada en un bonic arbrat de pins, a l’esquerra de la qual es troba la pista per pujar a la Penya del Moro. En aquesta entrada, com en altres accessos al parc de Collserola, trobem una cadena que impedeix passar els vehicles. A uns dos-cents metres més enllà d’aquest pas trobem un dipòsit d’aigua que, al principi de la urbanització, servia per subministrar aigua a les noves cases mentre la Companyia d’Aigües de Barcelona no es feu càrrec del subministrament. Aquest dipòsit es manté, suposadament, per fer-ne ús en cas d’un hipotètic incendi.
Barri Sud, el record d’alguna vinya
Considerem tota la part baixa del poble, des del carrer Sadet. La zona en realitat només albergava la fàbrica de ciment Sanson. Després del carrer Sadet s’hi construí el carrer Bovedilles, que ja fou la destrucció de la primera gran vinya, que portava Àngel Salvador, de l’espardenyer de la carretera. Anys després aquest carrer s’ha denominat Salvador Espriu, que va des de l’avinguda Indústria fins a la carretera. Les primeres construccions d’habitatges d’aquest barri són del 1970. Es conegueren amb el nom de la Roqueta i tenien la façana encarada cap a Sant Feliu.
Potser no escau, però voldria fer constar una vegada més que els nostres tècnics s’equivocaren en assenyalar la rasant del carrer Sadet. Van donar un final de carrer, tocant al carrer Font, que s’havia de baixar amb escales. A l’entrada del taller mecànic Avià, concretament, s’hi hauria hagut d’accedir per dos graons d’escala, cosa impossible per a un taller.
El carrer més important que entra al barri és l’avinguda Indústria, que, si algú se’n pot recordar, s’anomenava Laureà Miró. Era l’únic camí que portava al cementiri, construït en terrenys municipals l’any 190532 a una certa distància del centre del poble, un cop suprimit el cementiri de caràcter religiós del costat de l’església. Els enterraments, fins a l’any 1960, gairebé es podrien qualificar com a enterraments populars. Sortint de l’església, la comitiva acompanyava fins al cementiri els difunts, en un trajecte on la pols arribava als genolls, a l’estiu, i el fang tapava les sabates, a l’hivern. També era conegut com a camí del
Condicionament i remodelació de la xemeneia del Sanson de 1987 per retallar uns metres la seva alçada i adossar-hi, al voltant de la seva base, un restaurant (fons: Pere Brull. AHSJD).
Fondo, perquè pràcticament hi era nul·la la circulació, de dia, i a la nit, una sola bombeta a l’altura de Can Geroni, que il·luminava el que pràcticament podríem dir-ne el final de la civilització.
Trigà molts anys el nostre Ajuntament a adonar-se de la importància d’aquesta via d’entrada al poble; el consistori de 1967-1971 va posar en estudi una solució que, aquesta vegada sí, els nostres tècnics van interpretar. Es van fer nombroses versions de la planificació de la zona en una progressió de plànols que cada vegada agradaven més, perquè realment aportaven solucions.
Baixant en direcció a la carretera, a la dreta quedaven uns tres-cents cinquanta metres del conegut barri Sagrera, propietats de conreu de les famílies Coquillat i Aguilera, que ben aviat foren convertits en una magnífica zona residencial. Passat aquest tram hi havia la bòbila El Clos, propietat de Francesc Domènech, i en els següents centenars de metres s’hi construïren els nous carrers d’entrada a la nova zona industrial. Al recte del cementiri, enfront de la fàbrica Sanson, tot era vinya, que s’allargava fins a Sant Feliu envoltant, fins i tot, el mateix cementiri. Poc més enllà, tocant al terme de Sant Feliu, hi havia camps de préssecs propietat de Cal Noi Sant (Catasús), on més d’una vegada m’havia trobat amb companys d’escola fent les malifetes habituals en aquella època.
A l’Ajuntament, el dia que els nostres tècnics van presentar el projecte, un bon fotògraf n’hauria tret bona imatge, perquè a tots els regidors ens queia la baba. De tota manera, en sortir al carrer tots ens anàvem preguntant:
—Qui ho veurà, això?
La veritat ha estat que en observar immediatament la millora d’aquest sector els següents ajuntaments van posar fil a l’agulla. Podem observar des de fa ja anys que s’ha transformat en un carrer principal d’entrada i sortida al poble. Destaquen els blocs de pisos, alguns d’ells municipals, i voreres amplíssimes enjardinades. Tant ha canviat la zona que al costat del cementiri, a la banda del carrer Narcís Monturiol, s’hi construí, en un magnífic edifici, un tanatori de tres sales l’octubre de 2001.
Walden
A principis dels anys seixanta ja feia molts anys que el poble rebutjava la fàbrica de ciment perquè, com es pot suposar, les molèsties a causa del fum i la pols eren moltes; tot i que molts anys abans havien construït la gran xemeneia de cent metres de ciment armat (1925), la segona més
Vista aèria que apareixia a la coberta del catàleg de Promunsa amb el Walden en primer pla i on encara s’estava remodelant l’àrea que ocuparien els pisos del carrer Salvador Espriu i la plaça de la Pau (catàleg Promunsa de 1991. AHSJD).
alta d’Europa. Ningú volia recordar que quan es va instal·lar la fàbrica, aquesta donà feina a més de cent famílies. La pols semblava cosa a extingir mitjançant els sistemes moderns de filtratge i eficiència, però en aquest cas la seva eliminació hauria significat un cost superior a la construcció d’una nova fàbrica. Pot dir-se que els tràmits per aconseguir la marxa d’aquesta fàbrica duraren molts anys. La nova fàbrica es va inaugurar el març de 1967 a Sant Feliu de Llobregat, al peu de la muntanya de Santa Creu, d’on treien la pedra necessària per poder fabricar el ciment. Ara no els caldrien les vagonetes que, enlairades mitjançant els suports de les torres, feien el transport de la dita pedra.
El desmantellament de la fàbrica vella va ser gradual i les negociacions més difícils foren requalificar els terrenys, convertint-los de zona industrial a zona urbanitzable. L’arquitecte Ricard Bofill va interessarse pel solar i volia iniciar negociacions, el projecte era molt gran. Un matí es presentà a l’Ajuntament en un cotxe descapotable amb quatre ocupants, dos dels quals estaven asseguts sobre el portaequipatges. Aquell dia jo feia d’alcalde i vaig veure arribar el cotxe. Sense baixar parlaren amb l’aparellador Fulgenci Baños dient que volien parlar amb l’alcalde. En Baños entrà a fer-m’ho saber, i li vaig dir que els digués que l’alcalde no hi era. Aleshores insistiren que, en aquest cas, volien parlar amb qui el suplís. Jo li vaig dir els digués que al nostre poble, quan no hi ha l’alcalde, no té substitut. Ells no havien baixat del cotxe i, per la meva part, quedava clar que no els volia rebre.33 De tota manera haig de fer constar que posteriorment l’alcalde i uns regidors van visitar l’arquitecte al seu despatx de Barcelona per iniciar les converses. Parlant jo amb l’alcalde Surroca, li vaig fer retret d’aquesta visita.
—Al final no ha passat res —digué l’alcalde.
—Però has estat al seu servei, perquè t’has assegut a terra encara que amb coixins —vaig contestar.
—Però mentre ens servien un aperitiu, vam poder contemplar les cuixes de la noia.
Setmanes després en Bofill va invitar el consistori a anar a Reus al barri Gaudí, on els ensenyaria un edifici semblant, encara que més petit. Allà es podrien fer càrrec de la idea que també volia implantar en l’edifici que pretenia construir a Sant Just. Només hi van anar quatre regidors ja que tant l’alcalde com jo vàrem trobar excuses per no anar-hi. A aquests regidors els sortiren per les orelles les gambes i el bon vi, però tots sabem que els acords municipals no depenen de quatre regidors.
Com és de suposar, si no s’aconseguia la requalificació dels terrenys industrials, difícil ho tenien els directius de la fàbrica Sanson de poder convèncer en Bofill, ja que no es podia construir cap habitatge, a part que el preu del terreny hauria variat considerablement. Mentre seguien les conversacions, vam tenir l’oportunitat de veure la totalitat del projecte d’urbanització que s’hi volia fer. Consistia en tres edificis com el que ara veiem construït, col·locats a l’actual illa Walden. No cal dir les nostres dificultats en decidir. No n’hi havia prou amb els nostres desigs, una cosa era la fàbrica i l’altra l’aprovació d’aquests immensos blocs que, sens dubte, si aconseguien la requalificació de què hem parlat, no hi hauria més remei que acceptar-ho, perquè entrava dins la legalitat. Què fem?
El 1973 l’edifici del Walden ja s’estava construint i la gent, atònita, contemplava aquell monstre que no sabíem on pararia. Cal dir, en honor a la veritat, que els habitants del dit edifici no han comportat mai cap problema, a l’inrevés, és una comunitat digna d’admirar. Potser una de les diferències respecte al projecte inicial és que a cada habitacle s’hi posà porta, cosa que en els seus inicis es parlava d’una comunitat oberta en tots els sentits.34 També s’ha de dir que els seus veïns estan plenament satisfets de la seva adquisició.
Potser la desfeta de la societat que construïa el Walden fou deguda a la fallida de la Banca Catalana.35 Això també comportà que els altres dos edificis, bessons a aquest, no es construïssin. Entre les millores obtingudes per al barri, només s’havia concretat una petita part d’aquest terreny per muntar una escola. La societat constructora va sol·licitar a l’Ajuntament el canvi de situació del terreny destinat a escola, fàcilment acceptable. En aquest espai, contràriament al projecte inicial, s’hi construí anys després l’ambulatori de la seguretat social i l’escola bressol del costat.
Aquesta escola es considera en part hereva de la que es va iniciar a l’Ateneu el 1967 però que, per falta d’espai, va aconseguir per una temporada que els permetessin de la permuta que en el seu dia es va fer amb el Tenis Pedralbes.
Una cosa era la fàbrica i l’altra l’aprovació d’aquests immensos blocs que, sens dubte, si aconseguien la requalificació de què hem parlat, no hi hauria més remei que acceptar-ho, perquè entrava dins la legalitat
En part d’aquests terrenys de l’antiga fàbrica l’Ajuntament hi ha construït l’edifici de La Vagoneta i les places de la Pau i Camoapa. Bofill, per la seva part, va establir el Taller d’Arquitectura Ricard Bofill al costat de la xemeneia, aprofitant els antics dipòsits de la pedra de la muntanya. Cal ressaltar, finalment, la restauració de la xemeneia com a símbol de Sant Just, que va anar a càrrec de l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona, amb un cost de quaranta-vuit milions de pessetes. Deu anys més tard es va instal·lar un restaurant al seu voltant que, inicialment, s’havia previst al capdamunt de la xemeneia. Això no obstant, les dificultats tècniques van desestimar aquesta opció i aconsellaren fer-lo a pocs metres d’altura.
Zona industrial
Els nostres ajuntaments, des del primer alcalde que vaig conèixer, Daniel Cardona, fins avui, s’han preocupat de prevenir el que en son demà podia necessitar el poble, excepte en habitacles, on anàvem per darrere de les necessitats, tot i que aquesta fou potser la causa de la lentitud del nostre creixement quant a forasters es refereix.
Van ser els anys 1968-1970 quan les nostres preocupacions eren les següents: possible desmantellament de la fàbrica de ciment, regressió de la pagesia i tancament d’alguna bòbila. Tot plegat podia originar falta de llocs de treball per a la nostra població. Aleshores vam tenir la idea de preparar una zona industrial que, per la seva magnitud, cridés l’atenció d’empreses llunyanes a les quals interessés poder estar a prop de Barcelona. Al costat del cementiri fins a Sant Feliu per un costat i fins a Can Roldan per l’altre, vam observar que podríem comptar amb una extensió de terreny que ens permetés posar-hi una zona industrial de força categoria.
No cal dir que vam anar parlant amb els diferents propietaris d’aquests terrenys, de poc rendiment agrícola, per poder tenir el suficient consens per dur-ho a terme. No hi ha dubte que hi va haver moltes divergències i pensaments contraris, ja que ben pocs ho entenien. Com els fas entendre que gairebé tots ells perdrien terreny tot just començar a planificar els carrers? El que més els costà d’entendre és que en aquesta reparcel·lació ningú hi perdria res, perquè qualsevol possible minva seria compensada amb altres sobrants o bé econòmicament, en cas que fos impossible.
Aquell projecte estava molt ben estudiat. No podia tractar-se de la implantació de petits tallers sinó de grans indústries, tot tenint en compte no caure en la nova llei de novembre de 1961 sobre “industrias nocivas, molestas o peligrosas”. Es tractaria de parcel·les de 10.000 metres quadrats on s’ubicarien les indústries, sense possibilitat de dividir les parcel·les. Per altra banda, els carrers havien de ser suficientment amples per al transport de materials i productes acabats que les empreses poguessin necessitar.
No us podeu imaginar la quantitat de traves i inconvenients amb què ens vam trobar. Fins i tot dins del nostre consistori trobàrem oposició perquè, a la seva manera d’entendre, cada una de les empreses que vingués portaria el seu personal i, per tant, l’ocupació del personal local, que era en bona part per al que havíem iniciat l’aventura, no seria possible. Ens va costar convèncer-los ja que, en principi, tenien raó que cada empresa es portaria el seu personal. No havien tingut en
Explanació de la zona del Camp Roig el març de 1969, per darrere del cementiri (fons: Pere Brull. AHSJD).
compte, en canvi, que a la curta o a la llarga aquest personal s’aniria substituint per jubilacions, canvis d’empresa o fins i tot acomiadaments i era aleshores quan, a poc a poc, la nostra població treballadora hi aniria entrant. Sortint en grup de l’ajuntament, en acabar una d’aquestes converses amb els propietaris, l’alcalde Surroca va dirigir-se a l’amic Xavier Modolell dient-li:
—Veig que encara no ho has entès, i que has acceptat perquè has vist que la resta de propietaris s’han mostrat favorables. Ja sé que perds molt terreny que se t’haurà de compensar però t’has parat a pensar que el que fins avui et valia una pesseta en aquest moment ja en val cent?
Estudiat i acabat l’expedient pels nostres tècnics, que formava un gran volum de papers, s’enviaren els documents a Barcelona, on començaren un altre calvari. Per la nostra part vam iniciar les obres de neteja de terrenys i marcatge de parcel·les i ja començàrem a fer-nos il·lusions quan vèiem que, a poc a poc, aquella zona es transformava. No cal dir que una vegada més la meva preocupació fou que, de manera immediata, als carrers se’ls posés nom per tal de facilitar l’enrenou del paperam als registres de la propietat i mercantils.
Aviat ens vam posar d’acord de posar-los noms d’inventors espanyols i vam triar els següents: Narcís Monturiol (submarí), Isaac Peral (un altre tipus de submarí), Juan de La Cierva (autogir), Alejandro Goicoechea (tren Talgo), Duran i Jordà (plasma sanguini), Ponce de León (llenguatge per a muts) i Blasco de Garay (inventor naval). Més tard els tècnics s’adonaren que canalitzant la part de riera que passava per darrere d’aquests terrenys quedava un carrer prou ample per construir-hi noves naus amb el suficient espai per a la maniobra de vehicles pesants. Això beneficià la zona, ja que inicialment s’havia pensat que aquesta acabava amb un gran talús que s’ajuntava a la riera. Així doncs, com que no estava previst, se l’anomenà avinguda de la Riera. Encara més tard es va tenir la pensada de tallar un altre gran talús, que donà peu a un altre carrer que s’anomenà de l’Espigolera,37 i en direcció perpendicular a la riera, el carrer del Bullidor. Nom aquest provinent de l’existència d’un sobreeixidor d’aigua de les mines que a través de la riera de Sant Just portaven –i encara porten– aigua a diverses finques de Sant Feliu: la Torreblanca, Ca l’Erasme i Can Nadal. Aquesta zona és on es troba actualment la ITV i els grans platós de diferents productores televisives.
Ben aviat vam tenir sol·licituds de grans empreses que, a la vista de la nostra planificació, van comprendre que podria ser-los de gran interès. Vaig tenir ocasió de rebre la visita d’una gran empresa que demanava poder-s’hi instal·lar però jo, davant del tipus de fabricació que presentava, que sens dubte seria molesta, li vaig aconsellar que no presentés la sol·licitud, ja que ens veuríem obligats a rebutjar-la. La primera que va estar preparada per construir fou la fàbrica de formatges MG (Massanés i Grau), que, d’altra banda, no podia començar a ferho per falta del permís municipal, ja que tot i haver passat tres mesos, Barcelona encara no havia donat el vistiplau al nostre projecte.
En visita efectuada pel director d’aquesta fàbrica, senyor Prieto, a l’Ajuntament, demanà a l’alcalde la immediata autorització ja que aquesta demora els perjudicava molt, de manera que, si no era així, es veurien obligats a fer ús dels terrenys que també disposaven a Gavà. L’amic Surroca, alcalde en aquell moment, va fer una consideració en veu alta:
—Si Barcelona triga tant després d’haver-los facilitat tots els complements a què ens ha obligat, entenc que no podem demorar més aquesta autorització. Miri, sap què li dic, poden començar immediatament les obres encara que jo no els puc autoritzar per escrit. De tota manera estiguin tranquils, nosaltres no els posarem cap dificultat.
El nostre alcalde entenia que no podia deixar passar l’oportunitat d’aquesta gran indústria. En aquell moment intervingué el secretari dient a l’alcalde:
—Ja sap el que fa, senyor alcalde? Demà el governador civil el pot cessar per haver donat un permís que encara no és legal. —Cessar per haver fet una cosa ben feta? —respongué l’alcalde—. Sap què li dic? Que no cal que esperi a demà. Per una cosa que beneficia el poble i que els nostres tècnics juren i perjuren que és perfecte no cal que el governador esperi a demà, pot cessar-me avui mateix.
Barri Modolell i Basses de Sant Pere
Em refereixo a la barriada construïda entre la carretera i l’autopista, gairebé el sobrant de l’expropiació dels terrenys d’aquesta autopista. Originalment era una franja que anava des del pont de Cal Català fins al recte de la Rambla-carretera. Quant a habitatges, les expropiacions només van afectar la vaqueria Lanau, l’antiga Terrisseria Castells, les eixides Cardona i unes quantes més. Aquest sector es convertí en els habitatges Modolell. A la carretera també s’enderrocarien cases velles de primera línia. Al seu darrere hi quedaven terrenys buits on, al final, tocant a l’autopista, es construí l’edifici de la casa Ford. En aquest triangle s’hi han construït grans blocs d’habitacles, bonics externament, considerats de luxe, repartits en dos carrers, potser no massa amples.
En un tros més endavant s’hi construïren els grans edificis de l’Escola d’Arts Gràfiques Antoni Algueró, la residència de gent gran Vitàlia i la nova Escola Montserrat, que el 2007 era al carrer Montserrat. Aquest edifici havia estat construït anys abans per a una escola nova de primera ensenyança i la Generalitat se la va apropiar temporalment per instal·lar-hi un col·legi major. Aquest equipament es va edificar després del grup d’habitatges de les Basses de Sant Pere, amb façana a la carretera i a l’enllaç de l’autopista.
Barri de Can Candeler
Aquesta urbanització fou feta amb rapidesa a partir de 1993, constant com a habitatges municipals. Inicialment l’única entrada que tenia era pel camí de la masia de Can Candeler, que és a la prolongació del carrer Bonavista, travessant el carrer Sant Josep. Ara podem considerar
Panoràmica del març de 1967 amb Can Candeler vist des del punt d’entrada al mas Cardona i la fàbrica d’estampats (fons: Pere Brull. AHSJD).
que tenim una segona entrada a la zona pel sector de La Miranda al costat del mirador de Can Candeler, un pla enjardinat amb mobiliari urbà des del qual hi ha unes magnífiques vistes de mig Baix Llobregat.
Durant la presentació de la bonica maqueta d’aquesta urbanització, en una de les fires de mostres locals, la conversa que vaig mantenir amb el regidor senyor Sánchez va ser la següent:
—L’hi agrada, senyor Brull? —em digué el regidor.
—No —li vaig respondre—. Ho veig massa estret.
—Oh, això ja està resolt. Els carrers seran de direcció única.
—Més bé m’ho posa. Els carrers base de Sant Just, Bonavista, Major, Creu i Monistrol, que foren dissenyats fa més de cent anys, ja eren de dues direccions tot i que, llavors, només podien trobar-se dos carros. La creixent circulació de vehicles va mostrar la necessitat de canviar a una sola direcció cada un d’aquests carrers. Vostè creu que trigarem cent anys a necessitar un canvi? —Home, vist així… —acabà dient.
Encara jo, vaig prosseguir.
—Tot això ho dic tenint en compte que, per dimensió del terreny i per l’escàs preu, podia fer-se millor.
Seguint pel carrer ample d’entrada veiem diverses torres que sembla que hagin ocupat aquests terrenys barats.
Mas Lluí38
Aquesta nova urbanització sembla la desheretada de la família o, pitjor encara, la malalta que temporalment desplacem fins a la seva recuperació. Sabeu quant de temps necessita una mestressa de casa per anar a comprar al nostre mercat? Haurem de tornar a fer servir la tartana de Can Padrosa. Era una gran extensió de terreny situat darrere la masia de Can Gelabert, l’última del nostre municipi.
Tot era vinya i la treballava Adolfo Mitjans, del carrer de la Sala (actual número 66), que a casa seva tenia un cup on trepitjàvem el raïm.
—No cal que us renteu els peus —ens repetia l’Adolfo.39
I jo era feliç, havia ajudat a la verema als meus vuit anys. Les gelades de mitjan anys cinquanta acabaren amb gairebé totes les vinyes del poble i bona part dels garrofers, si bé aquests, inesperadament, rebrotaren. Eren de grans dimensions, que semblava impossible que ho portés un home sol. I a més a més treballava, en torn de nit, a la fàbrica Sanson. La llargada del terreny s’estenia cap a Sant Feliu. A l’entrada del camp,
Façana de la casa d’Adolfo Mitjans, després habitada per la família Cortès Franch, just en el moment que s’iniciava la remodelació de l’edifici el 1993 (foto: Albert Cortès i Franch).
a uns vint-i-cinc metres del camí de Sant Just a l’ermita de la Salut, terme de Sant Feliu, es trobava el mas que, segurament, donava nom a la zona. No s’ha trobat cap resta que donés a entendre l’existència de cap masia, en puc donar fe, almenys els últims vuitanta anys. La barraca, això sí, era de majors proporcions que les habituals als camps ja que, habitualment, eren petites. Senzillament, aquestes petites només servien per aixoplugar-se en cas de pluja i guardar les eines de conreu i no tenien porta. En canvi, la de Mas Lluí era d’obra i podia donar cabuda a un carro i un cavall, una menjadora per a aquest animal i un dipòsit d’aigua que es subministrava de les pluges del terrat.40 Encara quedava un tros per guardar-hi caixes. La característica especial era, a part de la porta massissa, el fet que l’obertura estava al costat, de cara a Sant Pere Màrtir, i no com totes les altres d’arreu, que estan de cara al mar o el que és el mateix, de cara a la sortida del sol.
Àrea del Mas Lluí segons un mapa de la Diputació de Barcelona de 1967 (full 250). Comprèn el territori entre la carretera Reial, la vertical que marca Can Gelabert i la zona urbana limítrof de Sant Feliu per l’esquerra. La barraca del Mas Lluí és l’edificació aïllada de la part superior d’aquest mapa, entre els camins de la Salut i el camí del Mas Lluí (mapa i treball de localització facilitat per Juli Ochoa).
Cap al 2008, amb l’arxiver municipal, Jordi Amigó, vam anar per aquesta zona per veure les fites amb Sant Feliu. A cent metres del Mas Lluí entrem de nou al camí de Sant Just a la Salut i, a poques passes, ja ens trobem el pas estret obert entre les roques, pas que els veterans del poble recordaran haver passat moltes vegades. Al Mas Lluí, afortunadament, ja tenen obert el llarg carrer que dona millor sortida en direcció a Barcelona, passant per la nostra zona industrial. Els blocs edificats del grup municipal tenen una bona construcció interior i exterior, amb bona distribució de les habitacions. Al costat hi ha dos edificis d’habitatges més promoguts per La Caixa. Un tret de la bona feina feta ha estat la denominació de carrers amb els noms de dones notables com Cinta Amigó, mestra molt estimada; Carolina Catasús, practicant que anava a les cases a posar injeccions; Emília Guardia; Francesca Cortès; Rosa Leveroni; Maria Montessori; Rosa de Luxemburg, i, l’últim, Violeta Parra.
Superposició de dues fotos aèries fetes en un interval de seixanta anys. Comprèn el territori per sobre de la carretera Reial i inclou el Mas Lluí, la confluència del tram final del carrer Indústria (amb el Walden), el polígon industrial, la zona de muntanya per sobre de Can Gelabert i Can Roldan i Sant Feliu a l’esquerra. La línia de tall entre la foto actual (dreta) i la de 1956 (esquerra) passa justament per l’inici de la nova urbanització (superposició d’imatges feta des del web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya amb una foto aèria d’arxiu de l’exèrcit, <http://www.icc.cat/vissir/>).
Remodelació del pati de les escoles nacionals
Les escoles nacionals, que abans en dèiem “del poble”, foren inaugurades el 30 d’agost de 1925 al xamfrà del carrer de la Creu amb Ateneu. Durant la seva existència, a part del seu caràcter escolar, van ser usades per a moltes altres activitats. Al seu pati hi havia pins, que motivaven cada any la presència de les erugues tradicionals. Des de l’Ajuntament havíem intentat diverses vegades convèncer els mestres perquè ens autoritzessin a tallar-los, amb la qual cosa hauríem eliminat els perjudicis físics als alumnes. Vam tenir la sort que en una visita de la inspecció de Barcelona el mateix inspector va recomanar la tallada d’aquests arbres. Un cop netejat el pati s’hi construí una pista de ciment que, al mateix temps que millorava les activitats infantils, va permetre que els dies festius diferents clubs del poble hi practiquessin les seves activitats (bàsquet, handbol, futbol sala, etc.). Fins i tot per la festa major era utilitzada per fer-hi ball a l’aire lliure. Coneguda com a pista Sant Ferran, s’hi construí una graderia tocant a la paret de l’Ateneu que tant servia per als músics en dies de festa com per al públic en els actes esportius. Entre els anys 1947 i 1950, a l’aula del pis superior i el pati s’hi va instal·lar cada estiu la Fira de Mostres i Artesania. Després del trasllat de les escoles a l’edifici del carrer Montserrat pels voltants de 1950, on havia estat l’antiga escola de l’Ateneu, passà a anomenar-se Escola Montserrat. Cap a 1960 i fins a 1975 s’hi instal·là l’Organització Juvenil Espanyola (OJE), que tenia el seu gimnàs a l’aula de baix d’aquest edifici, a càrrec del professor Josep Fontanillas.
Aquesta història us l’he explicat per donar-vos la mala notícia, al meu entendre, de l’enderrocament el 2 de febrer de 2014 de tots els edificis del carrer de la Creu, que ha deixat un ampli solar que sembla que serà destinat a jardí públic.
Sanson
Com un punt i a part del que és pròpiament urbanització, permeteume parlar de la producció del ciment. He observat que actualment és molta la gent de Sant Just que ignora l’existència d’aquesta fàbrica, els seus beneficis en el seu dia i el seu desmantellament. Hem arribat a saber com es comportaven els habitants del poblat ibèric de la Penya del Moro, cinc-cents cinquanta anys abans de Crist, però potser els pròxims habitants desconeixeran les vicissituds dels anteriors cent anys. Ja hem repetit que, durant molts anys, un terç de la població treballava en aquesta fàbrica, des del peonatge fins a la part tècnica.41
La xemeneia del Sanson fumejant en una imatge de l’agost 1957, sens dubte la més associada a la fàbrica pels santjustencs que van viure l’època d’activitat de les instal·lacions dins del poble (fons: Pere Brull. AHSJD).
La fàbrica estava muntada de tal manera que semblava tota a l’aire lliure. La veritat és que les parts cobertes eren les imprescindibles: taller mecànic, fusteria, paletes, garatge, menjador i cuina per als treballadors, una sala amb dutxes per als mateixos treballadors i l’ensacadora. L’altra part, on hi havia els forns, base de la fabricació del ciment, i el dipòsit de clínquer, eren a l’aire lliure. A l’entrada de la fàbrica hi havia un edifici ocupat en part per les oficines i la direcció; l’altra part eren els laboratoris i el local dels serveis mèdics, que anaven a càrrec del doctor Clarà. Els seus dos forns horitzontals, d’uns quinze metres de llargada i sistema giratori, funcionaven amb carbó i la seva particularitat era que no es podien apagar mai, perquè, en aquest cas, tornar-los a encendre era molt costós. D’aquests forns, un d’ells fou canviat acabada la guerra per un de tipus Lepol, d’origen alemany, més curt, que funcionava amb gasoil i donava una major producció. Quan diem que no es podien apagar mai, hem d’aclarir que, quan es crearen els vuit dies de vacances per als treballadors, van tenir la sort que les festes majors de Sant Just i Sant Feliu gairebé coincidien els primers dies d’agost (6 i 10, respectivament), cosa que facilitava el funcionament general de la fàbrica. Durant aquestes dues setmanes es feien dos grups, ja que la majoria de treballadors eren de Sant Just, però una part important, entre fàbrica i pedrera, eren de Sant Feliu. Els forns seguien encesos, amb l’obligació, per part del meu pare, que era el tècnic d’aquesta secció, d’anar en un espaiat d’unes hores a donar mitja volta a cada forn, cosa que mantenia viu el foc.
Quan hi havia realment un problema, i aquest sí que era gros, era quan alguna part, per petita que fos, dels totxos refractaris que revestien l’interior es desprenia de l’acer del forn. Això comportava que el foc ataqués l’exterior del forn, formant el que ells deien una “rosa”. Aquesta reparació comportava moltes dificultats. Només el meu pare era el tècnic capaç d’arranjar-ho sense apagar el forn, manipulant els comandaments, amb la qual cosa, a poc a poc, podia aconseguir que els refractaris es col·loquessin de nou al seu lloc. Quan això fallava, en una operació que podia durar dies, s’havia d’apagar el forn afectat, cosa que comportava més de quinze dies d’aturada ja que, per poder entrar a fer la reparació, havien de passar almenys aquests dies perquè es refredés.
La xemeneia i la part de la fàbrica a tocar del carrer Indústria amb el dipòsit a l’altra banda del carrer, al costat dels tallers Trullén (Les Cadenes), l’agost de 1957. També s’aprecia un tram de la carretera en direcció a Sant Feliu (fons: Pere Brull. AHSJD).
Una de les capçaleres del forn rotatori en una imatge de l’agost de 1957 (fons: Pere Brull. AHSJD).
Detall de les virolles i altres elements del mecanisme de rotació del forn Lepol (col·lecció de postals de la fàbrica de l’any 1925. AHSJD).
En referir-nos al carbó amb el qual funcionaven els forns podeu suposar que, quan la guerra, no se’n podia tenir dels punts habituals de subministrament de les mines d’Astúries i de les mines angleses de Cardiff. Com es va resoldre la qüestió? Doncs amb el carbó de les mines de Fígols, la qualitat del qual era molt inferior i fins i tot resultava més car.
Estació de càrrega de les vagonetes a la pedrera de Santa Creu. Postal número 5 de la col·lecció de vint postals de la fàbrica de l’any 1925 (col·lecció: Ángel Porcel Ansón. AHSJD).
Hem parlat del clínquer, que era la producció de la pedra cremada que, llavors, passava als molins i la transformaven en ciment.42 Seguidament, anava a uns dipòsits, a la secció denominada ensacadora, on els obrers de la secció omplien els sacs. Aquests, als seus principis, eren de jute, que després de fer-se servir a les obres s’havien de tornar a la fàbrica on una secció de noies cuidava dels seus possibles desperfectes. Pocs anys més tard els sacs eren de paper (cinc fulls de gruix) i, naturalment, no s’havien de retornar. La curiositat d’aquestes màquines d’ensacar era que, mitjançant un tub, penetraven per un forat a l’extrem del sac i, una vegada ple, automàticament es retiraven. Aquesta operació també comportava que el sac quedés tancat de forma automàtica. Aquests sacs es transportaven a un magatzem del costat, d’uns dos-cents metres quadrats, que acabaven en un moll de càrrega de vehicles. Aquí eren carregades les camionetes, de la Naviliera Valls de Barcelona, que, passant per la bàscula, anaven fins als ports on carregaven els velers de la mateixa empresa.
La fàbrica tenia una estació de ferrocarril, d’ample general, on es carregaven els sacs mitjançant una cinta transportadora des de l’ensacadora. Després els portaven fins a l’estació de Cornellà on, en un tram exclusiu de la fàbrica, deixaven els vagons plens i s’emportaven els buits. Es tractava, doncs, d’un curt itinerari gairebé en línia recta.43 El comboi estava constituït per un vagó transformat en locomotora amb un motor de tractor molt gran de la marca Fordson i els corresponents vagons propis de mercaderies.44 Manuel Garcia, dels pisos del Madriguera, va ser un dels conductors que més anys conduí aquest tren.
Les vagonetes transportaven la pedra des de Santa Creu fins a la fàbrica al llarg d’un recorregut d’uns dos quilòmetres i mig.45 Rodaven sobre un gros cable fix i eren arrossegades per un altre cable bastant més prim enganxat a cada vagoneta. Això comportava un moviment continu de manera que, en arribar buides a la pedrera, sense parar eren carregades de nou seguint un altre cop la ruta fins a la fàbrica, on es descarregaven automàticament als dipòsits que hi havia sota la línia, i així successivament. Una particularitat era l’anomenada “estació intermitja“, instal·lada en un turó a meitat de recorregut, gràcies a la qual sostenien les dues “panxes” del gros cable.46 D’aquesta estació encara en queden mostres de ciment i ferro. És a cent metres de la fita que assenyala la partió dels termes de Sant Just i Sant Feliu i en la qual, a la nostra banda, veiem repujada la nostra campana, mentre que al
Punt d’entrada de les vagonetes a la fàbrica. Postal número 7 de la col·lecció de vint postals de la fàbrica de l’any 1925 (col·lecció: Ángel Porcel Ansón. AHSJD).
costat oposat figura la graella de Sant Llorenç. D’aquesta muntanya la societat en tenia una concessió per cent vint-i-cinc anys. Tot i això, van haver de parar l’extracció cap al 2000 perquè, segons sembla, la pedra que en treien havia perdut qualitat respecte a les necessitats. A partir d’aquí la nova fàbrica, que es va posar en marxa el 1967 al peu de la muntanya,47 es va proveir d’altres pedreres de la comarca.
He fet aquesta llarga explicació de la fàbrica per a la història, però hauria estat millor que la nostra veïna Marina Rubio Armengou hagués pogut acabar el seu propi relat ja que havia treballat molts anys a les seves oficines. Malauradament, fa uns anys ens va deixar. D’altra banda, l’Arxiu Municipal disposa de diferents col·leccions de fotografies a través de les quals hom pot fer-se càrrec de les diferents seccions de la fàbrica esmentades. Existeix una curta pel·lícula en què també es pot veure el recorregut d’aquestes vagonetes.48
El matrimoni Castillo-Sanmartín a l’eixida de casa seva, situada al xamfrà dels carrers Esports i Cervantes (aleshores inexistent) a mitjan 1966. Es pot veure la darrera torre de les vagonetes abans d’entrar a la fàbrica, que va deixar de funcionar poc després d’inaugurarse la nova al març de 1967 (arxiu personal de la família Castillo Sanmartín).
Bastida muntada a l’entorn de la creu que va coronar Santa Creu d’Olorda de 1957 a 1978, en l’operació de pintura que duia a terme José Gil a l’estiu de 1958 o 1959. A l’esquerra, el matrimoni de José Gil i Rafaela Durillo (asseguda) amb la germana Mercedes Durillo i els seus fills Mercè, M. Dolors i Pep Gil Durillo (d’esquena a l’extrem inferior dret). A la dreta, al centre de la imatge i amb davantal, la Maria de Can Serra (arxiu personal de la família Gil Durillo).
Estructura de formigó mig soterrada sobre la qual descansava l’anomenada estació intermèdia de les vagonetes que venien de la pedrera de Santa Creu (al fons) i hi tornaven. Escampats a l’entorn actualment encara s’hi troben contrapesos de formigó. Miquel González Cortada, a la foto, va visitar el lloc juntament amb Joaquim Carbonell Calders el 2001 (foto: Joaquim Carbonell i Calders. AHSJD).
A l’entorn de l’Església i institucions religioses
Reconstrucció de l’església
La nostra guerra començà el dia 17 de juliol a Àfrica, el 18 a la Península i el 19 a Barcelona. Sembla ser que el 18, que era diumenge, encara es va celebrar la missa de primera hora a la nostra església. No consta si fou el mossèn o el vicari, si bé per lògica havia de ser el segon. Després, tots dos desaparegueren. Mossèn Antonino fou acollit el 21 de juliol per un fidel del carrer Josep Modolell.
Un dia després de ser cremada l’església, a la matinada, el mossèn marxà. En la fugida de Sant Just, acompanyat pels senyors Raguer i Just Fosalva, foren interceptats per una patrulla de control (per sort, d’Estat Català) a la cruïlla del carrer Bonavista-Església. Era evident que totes les persones que s’havien trobat es coneixien, i els de la patrulla els feren
Casa de la família del campaner i enterramorts Josep Valls i Guitart adossada al darrere de l’església, el 1931. Aquesta casa va ser cremada al mateix temps que l’església (AHSJD).
esperar mentre un d’ells va anar a casa l’alcalde Cardona per donar-li compte del fet. “Què hem de fer?”, li van demanar. La contestació de l’alcalde fou: “Deixeu-los passar, i vosaltres no heu vist res”. Anaren cap a la muntanya per amagar-se en una masia.49 Temps després, per a més seguretat, el mossèn es traslladà en una casa particular de Barcelona.
La nostra església fou cremada parcialment i la rectoria, totalment, durant els successos ocorreguts a partir del 18 de juliol de 1936. L’alcalde d’aleshores, Daniel Cardona Civit, coneixedor del gran valor del contingut de l’arxiu parroquial, va ordenar que l’Ajuntament s’apoderés, oficialment, de tots els llibres de la biblioteca de la rectoria, abans de l’incendi. Aquesta solució motivà que un cop acabada la guerra la nostra parròquia fos l’única dels voltants que conservava uns arxius parroquials de tan inestimable riquesa.
De tornada al poble, acabada la guerra, la primera missa que s’oficià fou a la capella de la casa de les tietes Modolell, de Rambla-carretera. Quant a la veracitat d’haver-se refugiat a Barcelona, podem trobar el llibre de casaments on consta el casament d’una filla de cal Xic Marxant amb Pere Hurtuna, germà del conegut pintor Hurtuna. En l’anotació es fa constar la data vertadera i s’aclareix el motiu pel qual figura amb retard la inscripció.50
El donatiu més important era la promesa del departament de Regiones Devastadas, de Madrid, ajuda que trigà a venir per les dificultats econòmiques en tots els estaments oficials
Finalitzada la guerra el més important era pensar en la reconstrucció, per la qual cosa es programaren les diferents fases, des de per on s’havia de començar fins per on acabar. Sens dubte que el més important era la reparació de l’església, que, tot i el gran dany que va patir, mantenia les quatre parets.
No es podia esperar l’ajuda oficial promesa ja que eren moltes les necessitats de tota la zona republicana on es cremaren la majoria de les esglésies. Mentrestant, s’adoptaren altres solucions més pràctiques i ràpides. Demanaren al poble que, de forma voluntària, s’oferissin hores de treball al mateix temps que s’obligava a determinades persones, conegudes per la seva afinitat política contrària, que s’oferissin, “voluntàriament”, a dedicar-hi unes hores. Les obres foren dirigides pel reconegut mestre d’obres Martí Busquets Mascaró.
El donatiu més important era la promesa del departament de Regiones Devastadas, de Madrid, ajuda que trigà a venir per les dificultats econòmiques en tots els estaments oficials. Aquesta subvenció econòmica trigà molt de temps i, mentrestant, es creuaren diverses cartes amb personalitats de Madrid (conservades a l’Arxiu Parroquial) per procurar que s’accelerés aquesta aportació. Foren cent mil pessetes de l’època, menys el cinc per cent reglamentari de retenció. Avui no ho sembla però era una bona quantitat.
Mossèn Antonino va cridar els industrials que havien col·laborat a dur a terme l’obra per pagar-los el deute en una reunió a l’Escola Núria (la rectoria no estava acabada de reconstruir). Anà pagant a cadascun i, al final, tocà el torn a Gonçal Ros. Ell i el mossèn eren enemics polítics, però era un noble i bon guixaire que em va explicar la següent anècdota.
El mossèn li pagà la factura i en Gonçal, tot posant-se els diners a la butxaca, es va acomiadar. Uns dies després es creuaren casualment mossèn Antonino i Gonçal Ros, al carrer Bonavista, i el mossèn li digué:
—Escolta, Gonçal, quan l’altre dia et vaig pagar la factura et posares els diners a la butxaca i sense comptar-los te’n vas anar.
—Vostè m’havia d’enganyar a mi? —li contestà.
—Doncs els altres, que es diuen dels meus, bé es van asseure a comptar-los.
Aquesta és una de les dues-centes anècdotes que es considera que existeixen sobre mossèn Antonino. En un aniversari de la seva mort es constituí una comissió per reunir el nombre màxim possible d’aquestes anècdotes i editar-les. Ben aviat, però, ens adonàrem del poc benefici que aportaven. Tot allò que en un moment donat podia semblar que donava mostres del seu caràcter, més endavant podria no ser comprès merescudament.
El 3 de març de 1940 es van iniciar les obres de restauració de l’església, aprofitant la festa que es va celebrar amb motiu de la benedicció de les campanes, amb assistència del bisbe de Colofón.51 Campanes regalades per personalitats locals. Ja és prou sabut que, després del 18 de juliol, les campanes de totes les esglésies van desaparèixer perquè eren de bronze, material apreciat per a la fabricació de material de guerra.
Les campanes foren beneïdes a baix, al peu de les escales, davant de l’ajuntament vell. En sortir del temple, després d’una llarga cerimònia, una de les campanes ja voltava instal·lada dalt el campanar. Fou un miracle que ens va oferir el conegut amic Martí Busquets. La campana no puc recordar si era la gran o la petita, però sí que recordo que només es feia funcionar el batall a mà, fet que donava bona sensació als parroquians que sortien de l’església.
Fulletó que es va editar per commemorar la benedicció de les campanes que va tenir lloc els quatre primers dies de març de 1940 (col·lecció: Ángel Porcel Ansón. AHSJD).
A primers de l’any 1944 es va procedir a l’acte de consagració del temple amb la presència de fidels i sota la presidència del bisbe Doctor Gregorio Modrego Casaus, cerimònia que ens deixà sorpresos a tots per la seva llarga duració. D’aquesta cerimònia n’existeix una còpia cinematogràfica en pel·lícula d’aficionats de 9,5 mm. Fou filmada per Josep M. Ristol Trabal i lliurada per la vídua, Loreto Massons, al Centre d’Estudis Santjustencs.
Amb tantes estades a la rectoria com a arxivers parroquials, vàrem mantenir algunes curtes converses amb mossèn Joan Enric Vives, hoste durant uns anys de la nostra rectoria i que, en breu temps, fou nomenat bisbe de la Seu d’Urgell. Amb mossèn Anton també havíem tingut converses sobre els fets de la postguerra, i la meva resposta sempre era la mateixa:
—No vulgui jutjar ara el succeït fa més de setanta anys.
També la seva era sempre la mateixa:
—Doncs jo, si fos ara, no hi estaria d’acord.
—Doncs jo, avui, potser tampoc no hi estaria d’acord, per això li dic que tot depèn de les circumstàncies.
A tall d’exemple us explicaré els fets del dia de l’alliberament i del dia de Corpus amb els quals, segurament, no hi estaríeu d’acord. Circumstàncies de cadascú? El dia de la “Liberación”, com es deia llavors, la nostra parròquia ho celebrava por todo lo alto. Els primers anys era festiu a cada poble, però en anys successius la celebració es va traslladar al diumenge més proper al dia de la “Liberación”. Nostre mossèn Antonino, conegut catalanista i contrari al règim en curs, mai deixava passar aquest dia sense celebra-ho. Oficiava una missa d’acció de gràcies amb solemne tedèum i a més a més la seva homilia versava sobre aquest fet.
La festivitat de Corpus
Entre les parròquies de Sant Just i Esplugues (Santa Magdalena) hi havia un pacte no escrit sobre el dia de Corpus, una de les festes més importants de l’Església. Mentre el poble veí celebrava la festivitat el dijous corresponent, el nostre ho feia el diumenge següent. Amb això s’aconseguien dues coses, una major assistència de participants i de públic a la processó, a part de la col·laboració entre els sacerdots d’ambdues parròquies.
La festivitat del nostre poble tenia la particularitat de les catifes de flors (que nosaltres en dèiem alfombres), amb les quals s’adornaven la major part dels carrers del recorregut de la processó. Aquesta manifestació artística i religiosa només era superada per Sitges, tot i que, en
Processó de Corpus als inicis dels seixanta al seu pas per l’actual número 76 del carrer Bonavista. En fila Cañisà, Pere Brull, Lluís Casals i Arcadi Cortès (fons: Pere Brull. AHSJD).
aquesta localitat, el color el donaven amb terres acolorides, mentre que nosaltres ho fèiem únicament amb flors. De bon matí, sortien diferents grups de veïns cap a la muntanya, principalment Sant Pere Màrtir, d’on tornaven carregats amb sacs de flor de ginesta, que assegurava el color groc. Els altres colors els donaven les flors dels jardins particulars, roses i buguenvíl·lies.
En aquests diumenges nostres de Corpus estimo que fins un setanta per cent dels veïns participava en la processó. La resta, més els milers de visitants, emplenaven les voreres del recorregut.
L’aspecte que jo critico de la festa, que tampoc figura en els nostres arxius, és el que semblava la prepotència de l’Església en assenyalar el recorregut. En ambdós pobles passava per la carretera N-II, que ja començava a anar plena de vehicles els dies festius. Una cosa en la qual, aleshores, no ens havíem pas fixat. Nosaltres, de bona fe, la trobàvem massa llarga perquè fer la volta per la carretera significava fer un bon tram, potser un quilòmetre, sense veïnat i, per tant, sense catifes. Això no obstant, això de passar per la carretera no durà gaire.
No ens hem de deixar de dir que la importància de les catifes anava acompanyada dels altars que, al llarg del recorregut i fins a una dotzena, instal·laven els veïns. En cada un d’ells els sacerdots s’aturaven fent-hi una pregària. Eren molt bonics i vistosos ja que els veïns es transformaven en rivals en l’assoliment del màxim nivell artístic floral i de perfecció en la seva construcció.
Institucions religioses a Sant Just
Voldria assenyalar altres aspectes religiosos del nostre poble en aquests anys als quals faig referència. En primer lloc, vull fer constar que, en tants anys com hem descrit del nostre poble, només un noi fill de Sant Just seguí la carrera sacerdotal formant-se com a capellà al seminari de Barcelona. Es tracta de Pere Montagut Piquet, prou conegut de tothom, nascut a la plaça Campreciós.
Fou tan elevat el criteri dels seus professors, que fins i tot passà per Roma per fer estudis complementaris. Va ser nomenat vicari de l’església del Remei del barri de Les Corts de Barcelona. Durant llarg temps ha seguit ampliant els seus estudis i avui el tenim com a director de l’Institut de Teologia Espiritual de Barcelona.
Sent molt més jove que nosaltres, quan en alguna festa religiosa coincidíem a l’església, en broma sempre li dèiem “a tu aviat et veurem de bisbe”. De moment encara no ho és, però ningú dubta de la seva preparació.
Pisos de les monges
De l’edifici conegut encara avui com “els pisos de les monges” situat al carrer Anselm Clavé, número 64, que tots només hem conegut com a habitacles familiars, la història ens indica l’existència d’unes escoles (per a noies de famílies benestants) entre els anys 1885 i1911, regentades per les monges carmelites.
Escoles Parroquials Núria
Les Escoles Parroquials Núria foren creades l’any 1932 per mossèn Antonino i van representar una bona feina per al poble, ja que fou una institució exemplar. Van ser sempre una escola parroquial, això és, depenia de la parròquia, tot i que des de la darrera època de mossèn Miquel Alayrach la responsabilitat va anar a càrrec de l’associació de pares. Per qüestions econòmiques i per competència d’altres centres escolars, tancaren definitivament l’any 1997.
Bloc d’habitatges anomenat els “pisos de les monges” en l’actualitat, al número 64 del carrer de la Sala, just davant de la casa on va néixer Pere Brull (foto: Francesc Blasco).
Residència Nostra Senyora de Lourdes
Ara ha fet cinquanta anys de la instal·lació d’aquesta residència. Des del carrer i fins i tot entrant als jardins, només podem quedar bocabadats amb aquesta meravella d’institució. Però explicar les greus situacions per les quals van haver de passar aquestes religioses ens portaria un llibre sencer.
La seva ubicació és la de l’antiga finca de Can Meliton, que també va ser residència del cònsol dels Estats Units a Barcelona, Richard Ford, el qual va vendre la finca a les monges el 1966.
La casa, els jardins i la muntanyeta que formaven la finca de Can Meliton estaven classificats, en el pla parcial d’urbanisme, com a zona enjardinada no edificable. Això significava que aquesta finca seria oberta al poble, amb l’obligació de conservar el vell edifici. Foren innombrables les visites que el nostre alcalde Surroca i la mare superiora feren al cap provincial d’Urbanisme de la Via Laietana de Barcelona, senyor Martorell Otzet. No hi havia manera de poder-ne fer la compravenda ni permuta ja que el pla parcial era superior a tota ordre. Va arribar a ser tanta la tensió entre el cònsol, l’alcalde i les monges, que
Can Meliton en una foto dels anys quaranta. De Meliton Reniu passà a mans de Josep Modolell el 1927, fou confiscada per Estat Català el 1937 i va ser la residència del cònsol americà Richard Ford entre 1952 i 1966 (fons: Pere Brull. AHSJD).
gairebé ocasionà un conflicte internacional. L’ambaixador d’Espanya a Anglaterra, senyor Félix de Lequerica, fent costat al cònsol i sense saber de què es tractava, va denunciar el nostre alcalde dient:
—El Alcalde rojo separatista de San Justo Desvern, José L. Surroca, pone dificultades al cónsul de Estados Unidos para hacer modificaciones en su finca.
Podeu comprendre que aviat va quedar aclarida la situació, quan l’Ajuntament va demostrar que únicament complia la llei. Noves visites als despatxos de Barcelona autoritzaren, i no pas amb papers, la instal·lació d’una residència per a ancians quasi minúscula, amb dos pavellons de poca altura i l’antiga casa pairal enmig. Al seu voltant s’havia de conservar l’enjardinat actual amb la finca oberta al públic. Això significava respectar el pla parcial, ja que del que es tractava era tenir un gran parc enmig del poble per al seu veïnat i, en definitiva, una gran millora per a la població.
Explicada ràpidament la qüestió podeu entendre que tot semblava resolt. Això no obstant, el que no podreu entendre és que aquesta finca té una residència d’ancians amb tres grans blocs d’habitacions i de superior altura a la pactada, així com la desaparició de l’antiga casa pairal. La veritat és que ha estat una gran millora per al poble, i de la seva consecució només ens en podria parlar el veí Martí Busquets Mascaró, segon tinent d’alcalde i gran mestre d’obres.
—Vosaltres feu la vostra feina que jo ja faré la meva. No us hi heu d’amoïnar —ens deia ell.
En una de les visites del cor italià Ermes Grion, convidat pel nostre Orfeó Enric Morera, el director d’aquest cor va observar la construcció, a la llunyania, d’unes edificacions que destacaven molt i preguntà al nostre amic Surroca de què es tractava.
—Pues mire usted, de una ilegalidad. No se nos permite, pero estamos montando una residencia para ancianos que será muy beneficiosa para el pueblo.
—¿Sabe qué le digo? Bendita ilegalidad —li contestà el director del cor italià.
El dia de la inauguració i benedicció de les obres del segon pavelló, van assistir-hi l’arquebisbe doctor Modrego, el governador militar, la senyora Marta Moragas, el cap de Trànsit de Barcelona, senyor Linares, etc.
A partir de 1971, en què fou nomenat nou alcalde Rodolfo Sánchez Cuéllar, la mare superiora de la residència, en diverses visites a l’Ajuntament, li va insistir de construir-hi una “capillita”. Tan exagerada i contínua va ser la petició, que l’alcalde al final digué:
—Haga usted la capillita, no vendrá de una ilegalidad más.
Quan es va inaugurar aquest nou recinte, tots els assistents vam quedar astorats. Aquella petita “capillita” s’havia transformat en una moderna i gran església digna de veure, però sobrepassant el previst. Fins i tot jo alguna vegada, quan es parla de les necessitats econòmiques de la nostra parròquia, feia la broma de dir al mossèn que podíem vendre la nostra església a l’Ajuntament perquè ampliés les oficines i, nosaltres, convertiríem la “capillita” en església parroquial.
L’assistència religiosa en aquesta residència és a càrrec de mossèn Ángel Gallego, sacerdot jubilat que resideix al mateix centre.
Quan es va inaugurar el nou recinte, tots els assistents vam quedar astorats. La petita “capillita” s’havia transformat en una moderna i gran església digna de veure, però sobrepassant el previst
Monges dominiques del carrer Raval
Els anys seixanta, un petit grup de monges dominiques s’instal·laren a l’antiga caserna dels mossos d’esquadra del carrer Raval, cantonada Creu, formant part d’una gran finca. Hi muntaren una escola per a nenes a tota pensió.52 Les exigències religioses estaven cobertes per mossèn Joan Enric Vives, durant l’època en què va ser com a resident a la nostra parròquia.
L’any 1968 amb l’amic Martí Busquets vam anar a visitar-les per aconseguir que ens cedissin el petit bosc que tenien al darrere, que a nosaltres ens interessava, perquè havíem aprovat l’obertura d’un nou carrer que més endavant seria el carrer del Mercat. No vam aconseguir la totalitat del bosc, però sí el tros suficient per fer un bon acabat del carrer. Des del primer moment mostraren bones ganes de col·laborar. Molts anys després, entrada ja la democràcia, un altre ajuntament va adquirir la casa i els amplis terrenys que l’envoltaven després d’haver resultat fallida la seva venda a una important universitat nord-americana que volia muntar una sucursal a Barcelona. La veritat és que hauria estat prou interessant, però al meu entendre hem aconseguit un Parc del Mil·lenari com mai havíem somniat.
A la torre Rovira, sobre els terrenys de la torre “dels tebeos”, abans d’obrir-se els carrers, el senyor Agulló, inquilí d’aquesta torre, tenia un lleó molt dòcil, comprat de petit però que, amb el temps, es va anar fent gran. Aleshores el va tancar en una gran gàbia per si de cas. Un dia aquesta bèstia es va escapar i va saltar a una finca del costat, precisament al convent de les dominiques, on es passejà pel jardí. Aleshores les monges, espantades, van telefonar a la guàrdia urbana municipal, dient:
—Oiga, manden pronto un coche patrulla pues en nuestro jardín hay un león.
No cal dir el fart de riure que es va fer el guàrdia que havia agafat el telèfon. “Mireu com estan els temps”, digué, dirigint-se als companys, “que fins i tot les monges es permeten fer broma per telèfon”.
Per descomptat que el cotxe patrulla hi va anar, però feren falta més trucades telefòniques per fer-se creure. A la torre Rovira, sobre els terrenys de la torre “dels tebeos”, abans d’obrir-se els carrers, el senyor Agulló, inquilí d’aquesta torre, tenia un lleó molt dòcil, comprat de petit però que, amb el temps, es va anar fent gran
Col·legi mixt Madre Sacramento
Per a la construcció d’una nova escola al nostre poble, la comunitat religiosa Madre Sacramento va adquirir la finca de Can Madriguera, en la seva quasi totalitat, amb el projecte de construir les aules de l’escola amb façana al carrer Electricitat. Els terrenys tenien la suficient capacitat per albergar l’escola i, fins i tot, una capella prou gran per als seus serveis. La casa Madriguera es convertí en la residència de les monges que portaven l’escola.
Val a dir que trigà molts mesos la seva construcció perquè van existir molts inconvenients per part de diferents sectors. Potser el principal va ser la nostra parròquia, on hi havia de rector mossèn Ramon Grané, fill de Sant Feliu de Llobregat.53
La capella de què disposaven estava oberta al culte per al veïnat cada diumenge i festius. El mateix mossèn que feia d’assessor religiós a l’escola era el que dirigia aquesta capella en tots els actes, incloses primeres comunions i diumenge de Rams. Era el conegut mossèn Pablo Sancho, destinat a la presó Model de Barcelona, que també es cuidava, com ja hem dit, d’aquesta escola. La seva jubilació gairebé va coincidir amb el fet que les monges els va interessar segregar l’escola (per motius econòmics) de la resta de la finca Madriguera, venuda a un alt dirigent de Repsol. El padre Pablo gaudeix de la jubilació a la Residencia Sacerdotal de Burgos.
L’educació, feina de tots
Sabíem que la professió de mestre era vocacional. Es deia que “passava més gana que un mestre d’escola”. I tothom sap que seria absurd que ningú escollís, d’entrada, passar gana. Ara, que afortunadament no passen gana, encara hi hauria d’haver més mestres vocacionals. Això no obstant, em fa la impressió que molts escullen la carrera per ser més curta o per tenir més possibilitats de trobar-hi sortida, si més no, a l’Administració. La vocació forma alumnes, presidir una classe no és suficient.
Durant la guerra la senyoreta Carmen Pérez, a les aules de les escoles nacionals, a part dels alumnes de primera ensenyança, tenia cura d’un petit grup d’alumnes, entre ells Rodolfo Sánchez, Joan i Carme Guasch i Paquito i Luisito Capdevila, que es preparaven per al batxillerat, tot i que corria la veu que, acabada la guerra, aquests estudis no tindrien cap valor. El mestre vocacional no necessita ministres, lleis ni vagues, i fins i tot us diria que no necessita cap llibre. Al començament de cada curs li lliuren uns nens que són argila i el mestre es transforma en artista i modela durant el curs aquells infants, que, a poc a poc, seran dones i homes de profit.
A la fi del curs de 1945 dos mestres de diferents escoles van venir a veure’m. Jo, aleshores, era delegat local del Frente de Juventudes al nostre poble, cosa que equival a dir que tenia molts contactes amb els mestres. Em venien a dir que a les seves aules tenien dos nois que mereixien que algú es fixés en ells ja que, per les seves condicions familiars de gent humil, no podien pagar els estudis superiors que ells es mereixien per les facultats que demostraven. A un d’ells vam poder col·locar-lo d’aprenent en una farmàcia del poble, on, amb el titular, vam quedar de pagar-li els estudis de batxillerat a mitges entre el farmacèutic i la nostra organització. Quant a l’altre, vaig anar a parlar amb la seva mare, veïna de casa meva, i després d’explicar-li la nostra idea respecte al seu fill em va dir:
—Ai, Peret, no t’hi amoïnis. El seu pare, sense saber llegir ni escriure, ha arribat a ser encarregat. Ja s’apanyarà.
En un altre cas ens vam assabentar que un noi del carrer de la Sala estava allitat per causa de tuberculosi pulmonar, la qual cosa li impossibilitava l’assistència a escola. El vam subscriure als cursos per correspondència de batxillerat. Va morir massa aviat.
Aquests eren mestres vocacionals. Una vegada més, l’home és el sistema.
Jo, l’any 1934, vaig tenir el millor mestre de tots els que he tingut. En sortir de classe algun dia parava algun alumne dient-li: “Tu què has après, avui?”. Ara fa molts anys que estic apartat, com a alumne, de les escoles. Això no obstant, recordo els nostres mestres d’anys enrere per la seva actitud vocacional: Narcís de Carreras, Pere Casademont, Josep Gras, els germans Antoni i Joaquim Anguera, Carmen Pérez, Cinta Amigó, Pilar Bullich, Julio Mestre, Emilia Bonaterra, Josep Vilarubies, Virgilio Mor i Florentina Mur.
L’any 1960 van fer un homenatge al mestre Pere Casademont, de les Escoles de l’Ateneu, oferint-li un dinar els exalumnes supervivents. El 1968 l’homenatge fou al matrimoni Virgilio Mor i Florentina Mur, al pati de les Escoles Montserrat, de les quals eren mestres, amb motiu de la seva jubilació. Els alumnes hi feren una demostració rítmica. Finalment, l’any 1972, foren homenatjades la senyora Carmen Pérez Verdú i la senyoreta Cinta Amigó Font, amb un acte literari.
Sovint em pregunto per la tasca educadora que tots plegats realitzem amb els nois i noies de les escoles, i algunes situacions en les quals m’he trobat em fan qüestionar si realment ho estem fent prou bé. A continuació explico alguna d’aquestes experiències personals.
A la sortida de la presentació de la Miscel·lània sobre els grups escolars de Sant Just, la regidora d’Ensenyament del nostre Ajuntament, Costi Rubio, va venir al meu encontre i em digué:
—Senyor Brull, a vostè li faria res anar a les escoles per explicar als nens d’ara què feien i a què jugaven, com vestien o com eren els col·legis d’abans?
—Al contrari —li vaig respondre—, m’agradaria molt perquè podria ser molt instructiu.
—Doncs parlaré amb els directors i li diré alguna cosa.
Passaren els mesos i, tal com suposava, no em va dir res. Al cap d’un any vam tornar a coincidir en una festa.
—Senyoreta, què m’ha de dir de la nostra conversa sobre anar a les escoles?
—Ai, senyor Brull, ja sap com són els mestres.
La veritat és que no sé com eren els mestres, però ella tampoc. Se n’havia oblidat, la veritat és que ja havia passat l’eufòria del primer dia.
El director de l’Escola Canigó, senyor Eloi, ens demanà a Rodolfo Sánchez i a mi que anéssim a veure’l per una xerrada. Vam anar-hi i ens va demanar que estudiéssim la possibilitat d’ensenyar coses, jocs i formes
Foto de grup de les Trobades de Recerca Jove de 2005. A la segona fila, drets i a l’entorn de Pere Brull (tercer per la dreta) hi ha Carles Riba, Josep M. Salas, Pere Font, Lourdes Ruiz i Jordi Amigó (assegut) (Arxiu del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat).
de vida del nostre temps de joves als seus alumnes. Li vaig portar unes quartilles on explicava unes lliçons sobre la forma de viure de la nostra infantesa. Mai hem tingut resposta. Cada cop que hi penso m’adono més de l’equivocació en què van incorre la regidora d’Educació del nostre Ajuntament i també el director de l’escola. Pregunto al lector, no tinc raó? La meva pretensió no era cap altra que explicar als jovenets com vivíem al poble a la seva edat. Que no es creguin que el benestar actual ens l’ha regalat ningú. Això que hem aconseguit en tants anys no s’ha de perdre pels nostres propis errors.
Durant el curs escolar 1968-1969, essent jo regidor de Cultura, vaig tenir contactes amb la directora de l’Escola Montserrat, la senyora Pilar Ortega. Ella insistia que l’edifici tenia greus averies i defectes que era urgent resoldre. Diverses vegades vaig voler fer-li entendre que no era qüestió de l’Ajuntament, sinó del ministeri, ja que nosaltres no teníem competències ni diners. Però tant va insistir sobre la necessitat, que finalment em vaig comprometre a ajudar-la. Vam quedar que es posaria en contacte amb el constructor Just Amigó per fer els arranjaments durant les properes vacances d’estiu. Passaven els mesos i jo no veia cap moviment a l’edifici, aleshores vaig telefonar a la senyora Ortega dient-li:
—S’acaben les vacances i no he vist cap moviment a l’escola, d’aquesta manera no es podran acabar les obres.
—Perdone, pero el curso que viene yo ya no estaré en esta escuela. Tengo destino en otra, me había olvidado de decírselo.
Mestre de vocació?
El meu net Àlex anava a l’institut de Sant Joan Despí i s’acostava la fi del curs quan el mestre li digué:
—Àlex, fes-me una redacció que servirà com a revàlida de curs sobre la repressió de l’idioma català al teu poble durant el franquisme.
El meu net vingué a preguntar-me, ja que segurament d’aquest tema en sabria un feix. Li vaig dir que, de fa anys, jo tinc un estudi sobre la qüestió en què figura tota una munió d’actes en català celebrats durant els quasi quaranta anys de franquisme al nostre poble. El professor no va quedar satisfet perquè segons ell no era possible haver trobat un poble on no hi va haver repressió.
Jo tinc un estudi sobre la qüestió en què figura tota una munió d’actes en català celebrats durant els quasi quaranta anys de franquisme al nostre poble
—És que has preguntat només al teu avi i et vaig dir que et posessis en contacte amb el mossèn, l’alcalde i l’arxiver municipal. Seria més equitativa la resposta.
—A qualsevol d’aquestes persones que em diu, totes em contestaran que ho pregunti al meu avi,
ja que ell és dels més grans del poble i se’n recorda de tot.
—Àlex, el que has de fer és seguir-li el corrent —li vaig dir jo—. No li ho discuteixis. Si et diu que dos i dos fan cinc, tu poses cinc. La qüestió és aprovar.
Què voleu fer-hi amb un mestre així?
Ell tenia la seva pròpia veritat. Tan difícil li era d’entendre-ho? Era impossible trobar un poble normal? Si durant la guerra no passà res anormal, per què havien d’haver-hi represàlies? Com acabà tot això? Com acabà aquesta redacció?
—Pots tancar el treball dient que a Sant Just no hi havia caserna de la guàrdia civil. Això pot explicar-ho tot —li digué el mestre.
Dic jo, mestre vocacional o mestre polític?
Un altre infant de set anys, net d’un amic meu, va estrenar escola on, ja el primer dia, li van ensenyar a pintar i a fer un dibuix a tot color de la bandera catalana amb el triangle blau i la seva estrella blanca enmig. El nen ensenyà al seu pare la llibreta amb els treballs del dia, cosa que va fer gràcia al pare, però en unes pàgines posteriors figurava el dibuix esmentat fet sense cap dubte per una persona de més de set anys. El pare va anar a parlar amb el director de l’escola per queixar-se d’aquest fet. El director es disculpà dient que no havia passat mai ni tornaria a passar. Mestre vocacional o mestre polític? Encara hi ha qui es pregunta el perquè del fracàs escolar?
Senyor mestre, recordi que l’home és el sistema.
Notes sobre l’Administració que he conegut.
Documents, impostos i moneda
Cèdula personal
Els actuals documents nacionals d’identitat (DNI) no foren implantats fins a l’any 1944. Com ens identificàvem abans? Existia un paper imprès de quinze per vuit centímetres que, en lletres grans, deia “Cédula Personal” i contenia totes les dades personals de cadascú. Destacava l’apartat de la professió perquè, encara que sembli estrany, segons la professió es posava un impost municipal. Els menors fins a catorze anys, que era l’edat de sortida del col·legi, no disposaven d’aquesta cèdula. Posar-se a treballar com a aprenents o peons, és a dir, en la categoria més baixa, significava pagar una pesseta a l’any. Certament no recordo la xifra exacta, però sí el fet que dins el rang de cada professió i ofici la xifra a pagar anava augmentant. Estaven inclosos els estudiants, administratius, oficials d’ofici i altres categories superiors, les quals quedaven gravades amb quantitats més altes. Tant és així que gairebé tots els estudiants ens declaràvem com a peons, cosa que comportava la mínima quantia en el pagament.
L’anterior cèdula es transformà en el nou document nacional d’identitat, una tarja plastificada, rectangular, amb mides adequades per guardar en moneders, bosses i americanes.
Targeta de la seguretat social
La primera targeta per ser atès a la seguretat social consistia en una llibreta, de quinze per dotze centímetres, de setze pàgines. Cada llibreta tenia el seu número, que perdurà molts anys. A més de les dades del titular, figuraven els noms dels beneficiaris. Al full següent figurava la mútua on seríem atesos en cas de necessitat (no existien els ambulatoris) i diverses pàgines en blanc on s’anotaven les visites al metge. Totes aquestes primeres llibretes portaven data de setembre de 1944. Anys després aquestes llibretes varen ser canviades per senzilles targetes de cartró (conservant aquell número), sense cap altra anotació que la del titular, perquè eren temps en què ja començaven a proliferar els ambulatoris i els grans hospitals. Arribà un moment en què aquesta targeta es convertí en la que tenim ara amb banda magnètica, ja que tots els estaments disposaven dels ordinadors on figuraven les dades de cada un dels afiliats.
Com sigui que jo no havia anat mai al metge, fa uns anys que els meus amics m’insistien perquè demanés la targeta de la seguretat social ja que, si fins aleshores no l’havia necessitat, vindria el dia que la necessitaria i la targeta és imprescindible. Fàcilment ho vaig entendre.
—Bon dia. Venia a buscar la meva targeta de la seguretat social.
—Quin nom és el de vostè?
—Fulano de tal.
La noia, de bona fe, buscava i buscava.
—No el trobo. Deu fer poc que viu vostè a Sant Just, oi?
—Sí, només fa vuitanta anys. Però què busca vostè?
—És que no el trobo ni pel nom ni per pendents.
—És que no n’he tingut mai i vinc perquè me la facin.
Matriculació de carros
L’època precedent del domini de la circulació de vehicles de dues rodes era la dels carros de treball i les tartanes, amb molles o sense. Cadascun d’aquests vehicles tenia assignat un número de matrícula, com els actuals automòbils, però sense obligació de portar-lo clavat al vehicle. Consistia en plaques de llauna de dotze per sis centímetres on figurava, a part del nom del poble, el número de registre municipal i la categoria del vehicle. Aquestes plaques es clavaven sobre una fusta de la mateixa mida amb un forat per passar-hi una corretja amb sivella. Així de senzill, només s’havia de penjar al costat dret de cada vehicle. Això donava peu a alguna trampa? No puc recordar els imports d’aquesta matriculació anual, però sí que recordo que gairebé tots els pagesos només declaraven un carro, tant si tenia molles com si no. No cal dir, doncs, que cada vegada que sortia amb un dels seus carros hi penjava aquesta matrícula que enlloc ningú es mirava.
Burots en cada població
A l’entrada a Barcelona existia un control d’entrada de vehicles amb mercaderies. Per la banda de Pedralbes la caseta del burot era davant del col·legi Natzaret.54 A l’entrada per Collblanc la caseta era al recte de la parròquia de Sant Ramon. Es tractava de cobrar un impost sobre les mercaderies d’acord amb un barem que incloïa bestiar viu o mort, els productes de la pagesia ja fos gra o producte fresc i, evidentment, també el vi i derivats. Jo havia sentit moltes vegades que els burots s’enriquien molt fàcilment.
Una vegada, vaig anar a la Bonanova, acompanyat de la senyoreta Cinteta, convidat a dinar mentre ella repassava lliçons a les nenes Mercè i Núria, que havien viscut a la plaça del Sagrat Cor i havien estat alumnes seves. La meva mare em va preparar dos colomins vius per obsequiar la família Miquel. Els col·locà en una capsa de sabates amb molts forats per a la respiració, envoltada amb paper de diari. La mesura va ser presa com a precaució, pel fet que alguna vegada aquests burots paraven l’autobús de línia i hi pujaven per veure si algun passatger portava quelcom que havia de ser gravat monetàriament. Els meus colomins entraven dins aquesta possibilitat.
Bitllets republicans
Durant la guerra la Generalitat va autoritzar els ajuntaments a emetre paper moneda, per falta de moneda fraccionària. Aquesta, generalment, era d’aliatges de coure i en aquells moments el coure era més important per destinar a material de guerra que a monedes. A Sant Just es feren dos tipus de bitllets, els de cinquanta cèntims i els d’una pesseta. Els primers, de color verd, i els segons, de color blau gris.55 A la part davantera només figurava la quantitat i el nom del poble. A darrere vèiem el dibuix de la fàbrica de ciment que ens caracteritzava i un camp d’ametllers florits, que era una de les nostres riqueses. Al peu del d’una pesseta figurava el nom de l’impremta, El Secretariat Català, en lletres vermelles. Aquests bitllets anaven firmats, davant, pel dipositari Pere Bosch (que no té res a veure amb el veí Pere Bosch electricista). El firmant vivia al carrer Sagrat Cor, que aleshores es deia 19 de Juliol, cantonada carrer Major. La segona firma corresponia al conseller de Finances Vicenç Bachero i, finalment, l’alcalde Alfred Arís firmava com a president.
Per tu ploro, pesseta
Jo he tingut sempre molts amics, alguns de milionaris, als quals no he envejat mai. Ho eren per esforç i treball, no per herència. Un dia, amb gran sorpresa, vaig adonar-me que a la meva llibreta d’estalvi hi havia un milió de pessetes.
—Caram, qui ho havia de dir, ja sóc milionari. Més de quarantaquatre anys treballant i ja sóc milionari. De què em puc queixar?
Imagineu-vos com gaudia jo, cada nit, abans d’anar a dormir, mirant la meva llibreta. Feia bona gala del meu sentit de jueu català. Més de quaranta-quatre anys havia trigat i, per fi, ho havia assolit.
Però un dia va venir un “il·luminat” a casa meva i em va dir:
—M’emporto el teu milió i et deixo sis mil euros, que equival al mateix.
—Què dius ara? Ja no seré milionari?
—No, però podràs comprar el mateix —em respongué amb veu falsa i enganyosa.
—Si és així, m’hauré de conformar. Però la veritat és que no ho veig gens clar. Ara ja no sóc milionari? —No, però tens sis mil euros.
Tothom em volia convèncer. “Estàs equivocat”, em deien, però jo seguia en els meus tretze.
—Però que no veus que és el mateix? —em repetien.
L’anècdota dels llardons em dona peu a mostrar la meva animadversió amb l’euro. Vaig veure uns llardons a la botiga i vaig recordar com m’agradaven. Demano dos-cents grams i la boca se’m feia aigua. Em demanen sis euros, que pago alegrement i, en sortir al carrer, començo a menjar-ne. Caprici acomplert. En arribar a casa, se m’acut fer la conversió a pessetes. Sis euros són mil pessetes. Jo he pagat mil pessetes per un caprici? Mil pessetes, repeteixo. Jo no llençaria aquestes pessetes, però diuen que “només” són sis euros. No he volgut tenir mai capricis, ja que tots sabem que acostumen a sortir cars. Des de petit ja m’havien ensenyat que sacrifici i caprici, tot i ser dues paraules quasi iguals, tenien significats ben diferents.
Aquí van uns exemples comparatius de preus que m’he imaginat que podrien compartir, sense entendre-ho, tres generacions de paletes en actiu, en el cas de no existir la mort.
L’any 1900 Isidre Campreciós va construir les casetes de Can Pons al carrer Reverter, cantonada Mossèn Antonino. Costaren set mil cinccentes pessetes; avui, quaranta-cinc euros, quantitat que no serviria ni per comprar el forrellat d’una finestra.
L’any 1925 la mateixa empresa constructora va construir els edificis de les “Escoles del Poble” del carrer de la Creu. Dues aules grans i, enmig, dues petites cases de dues plantes per als mestres, que costaren cinquanta-set mil dues-centes pessetes; avui, tres-cents quaranta-tres euros, quantitat que no ens serviria ni per a la pintura.
L’any 1939, acabada la guerra, un grup de setze aficionats es van ajuntar per aconseguir un nou camp de futbol que feia anys que no tenien al poble. El seu condicionament, més les porteries, les xarxes i el mínim material esportiu els costaren vuit-centes cinquanta pessetes; avui, cinc euros, xifra que crec que no ens serviria ni per comprar un dels pals d’una porteria.
L’any 1969 el segon edifici de la residència d’ancians de Can Meliton es va poder construir gràcies a un donatiu anònim de dotze milions de pessetes; avui, setanta-dos mil euros, amb els quals dubto que avui dia en tinguéssim per pagar els fonaments.
L’any 1900 Isidre Campreciós va construir les casetes de Can Pons al carrer Reverter, cantonada Mossèn
L’Administració local Antonino. Costaren set mil cinc-centes Hem parlat de la cura que els nostres ajuntaments pessetes, avui, han tingut al llarg de molts anys i de tot el que quaranta-cinc m’ha semblat més destacable sobre el nostre poble. euros
Sovint em veig obligat a posar-me en defensa dels nostres ajuntaments, fet que, ho haureu observat, és una obsessió en mi. Nosaltres, els veïns, no som més que veïns.
Us heu posat mai a pensar el perquè, de dos mil habitants al començament de segle, ara només en som disset mil? Recordeu que seguim a cinc quilòmetres del centre de Barcelona, amb un bon servei d’autobusos, des de ja fa molts anys, i amb l’arribada del tramvia. En canvi, a totes les poblacions veïnes l’increment ha estat, fins i tot, desmesurat. Ja sé que costa de creure, però és així, seguim essent un poble. La nostra satisfacció era que el poble no creixia. En canvi, Esplugues, que també està prop de la ciutat, ha crescut desmesuradament fins a arribar a quaranta-sis mil habitants. Encara ningú s’ha posat d’acord sobre els motius del perquè nosaltres no creixíem. Per una banda, la bona disposició a controlar aquest augment. Altres veus més autoritzades argumenten que és per la falta i carestia de l’habitatge i per l’elevat cost del mercat. Sempre s’ha construït per darrere les necessitats i no a l’inrevés, cosa que facilita el creixement de la població. Recordo que un dia va venir a visitar-nos la família d’una cosina meva i, fent la xerrada al jardí, de sobte ens digué:
—Podeu viure amb aquest silenci?
—Som nosaltres —li vam contestar— els que no podem entendre com podeu viure al carrer Aragó, gairebé davant de l’escorxador.
Això, nosaltres, ho hem assolit gràcies a tenir bons governs municipals, sense distincions ni èpoques. Quantes vegades no hem criticat un forat al carrer o la rajola aixecada en una vorera? Ens hem posat en contacte amb la policia local per denunciar-ho. Recordo l’amic Ramon Fontanals, un altre bon santjustenc, que, dues vegades, em va venir a trobar per posar en coneixement dos fets. El primer va ser una gran i contínua fuita d’aigua a l’avinguda Indústria; el segon, la destacada corrosió dels ferros ornamentals de la Creu del Padró. No cal dir que la solució fou immediata en el primer cas, i una mica menys en el segon.
Els ajuntaments, en general, sempre han funcionat amb escassos recursos, però això és l’Administració: uns pocs encara estalvien i molts s’endeuten. L’Administració està concebuda per administrar els ingressos i, per tant, no poden endeutar-se. Fa uns anys, bastants, la riquesa municipal fou gairebé exagerada. Molts ajuntaments es dedicaren a malgastar, cosa inconcebible. A Sant Just s’han construït molts habitatges que, a preu més baix, foren venuts als nostres veïns amb escassetat d’ingressos. Es construí l’aparcament soterrat del Mercat, el Casal de Joves, l’edifici de la Vagoneta, el Centre Cívic de la plaça Maragall amb aparcament soterrani públic i, per fi, la joia de la corona, el magnífic complex del Parc del Mil·lenari. Encara que ho sembli, no és propaganda electoral, ni jo he tingut res a veure en la seva realització. L’home és el sistema,56 digué un dia un savi espanyol. Queda clar que no són els partits, són els homes. I nosaltres els hem tingut durant molts anys. Les coses es fan quan es necessiten, sempre que es pot econòmicament, com en tota família.
Recordo, de la meva època, que a l’Ajuntament vam fer una petita trampa. Ara, com que han passat gairebé seixanta anys, suposo que haurà prescrit. I si no és així, m’és igual. A veure qui té nassos de durnos a la presó als nostres noranta anys. Em remou la consciència i no puc passar un dia més sense confessar-ho. Va ser un any que havíem de fer els nous censos de població. Per sort, gràcies a l’enrenou dels habitants de dit i de fet, vam poder demostrar que érem menys de deu mil, cosa que aleshores, amb els mateixos ingressos, hauria comportat més obligacions i despeses. Entre altres coses, tenir dos o quatre regidors més, que no ens feien falta, no ho recordo bé, això que aleshores ningú cobrava. Ara ja em quedo més tranquil.
La dèria per la feina dels tècnics municipals
Sempre em persegueix la meva obsessió per la feina dels tècnics municipals, als qui tants disbarats he vist fer. He conegut tots els arquitectes del nostre poble, com J. Alemany (la firma del qual apareix a gairebé la meitat de casetes de casa nostra i de qui es diu que totes, almenys externament, eren semblants, per falta d’imaginació o per estalviar delineants als seus estudis). Cada dia que entrava al nostre ajuntament, mirant al sostre deia:
—Cada dia em sento més satisfet d’aquesta obra, no li sembla?
—Doncs no senyor —li vaig respondre una vegada—. Trobem desproporcionades les mides. Sostres massa alts i les columnes mal posades, perquè han privat la bona col·locació de taules i prestatges per atendre el públic.
Un altre cas és quan es va presentar el primer expedient de la nova zona industrial del costat del cementiri, que fou rebutjat per Barcelona. Els nostres tècnics tornaren a presentar-lo afegint, sobre el talús que resultava al final de la zona industrial, dos carrers a la part de dalt, però sense sortida, els quals acabaren en un cul-de-sac. Realment un doble error, ja que ni Barcelona se n’adonà.
En una altra ocasió i època, l’alcalde de Cornellà li va dir al nostre:
—Saps que ja som 35.000?
—T’acompanyo en el sentiment —li contestà.
—Què dius ara? Per què?
—T’has aturat a pensar en els serveis que això us comportarà? Seran 35.000 problemes.
Havia passat massa temps des que van desfer el campament de barraques de la Diagonal, grup que donava un trist espectacle a l’entrada bona de Barcelona. La solució provisional i urgent per netejar la zona no fou més que formar un altre desastre, si bé allunyat del centre de la ciutat. Deveu recordar que el fet del desallotjament fou degut a la imminent celebració del Congrés Eucarístic Internacional de 1952. Les autoritats buscaven una gran extensió de terreny on poder edificar una nova ciutat, amb la sort que aquesta gran extensió es va trobar prop de Barcelona i, per tant, amb més possibilitats per a un bon transport públic. La loteria va caure al terme de Cornellà. Començaren les ingents obres de preparació amb l’entrada d’arquitectes i enginyers, presentant a corre-cuita tota la documentació del projecte a realitzar a la Delegació Provincial d’Urbanisme, que, d’entrada, el va rebutjar. Tot i que estava prevista una comissaria de policia pel gran moviment que hi havia d’haver, faltaven reserves de terreny per construir una escola i perquè el bisbat erigís una església.
El càrrec d’alcalde
En una reunió d’amics, hom va preguntar a un exalcalde:
—Et consideres honrat en el càrrec?
—No ho sé.
—Què dius ara? Només has de dir sí o no.
—T’haig de dir que mai em vaig trobar sobre la taula del despatx cap maleta amb trenta milions.
—Què hauries fet llavors?
—D’aquí ve el dubte. Sé el que hauria d’haver fet, però no sé el que hauria fet.
Daniel Cardona i Civit (1931-1934 i 1936)
Els seus períodes d’alcalde es veuen trencats en diverses ocasions, cosa que ens porta sorpresa, però és fàcilment explicable. Era el que en diem un animal polític i estava molt absorbit pels seus ideals. Era un dirigent separatista, per la qual cosa, i a causa dels continus moviments polítics de la nació, constantment havia de marxar a l’exili.
La nit del 6 d’octubre de 1934 s’havien concentrat a l’Ajuntament tots els regidors amb uns quants nois de Nosaltres Sols, grup polític d’en Cardona. Entre aquests regidors hi havia el meu pare, que, malalt com estava, havia acudit a la cita. La meva mare, que tot escoltant la ràdio va comprendre que tot estava perdut, envià mon germà gran a l’Ajuntament per si no estaven informats del que havia dit la ràdio. Principalment perquè no se’ls ocorregués anar cap a Barcelona. En arribar mon germà a l’Ajuntament es va trobar amb Jordi Cardona, fill d’en Daniel i antics condeixebles tots dos de l’Ateneu, i aquest anà a casa seva a buscar una pistola, que lliurà a mon germà (com deveu saber, aquesta família sempre ha viscut a la masia del costat de l’Ajuntament). La Generalitat s’havia aixecat contra el govern central i la nit es presentava moguda. En Cardona seleccionà entre els joves i formà un escamot amb el qual es traslladà a Barcelona mentre la resta es quedà tota la nit a l’Ajuntament.
Arribats a la ciutat, en Cardona va deixar els nois a la cafeteria Oro del Rhin, de la Gran Via, mentre ell anava a la Generalitat, amagant-se portal a portal. No trigà gaire a tornar en Daniel, dient-los:
—Anem, nois, ens han enredat.
Tornaren cap al poble, tot això caminant, entrant pel carrer Raval, quan començava a clarejar, on encara hagueren d’escoltar una cansaladera que, ja escombrant el carrer, els digué:
—On aneu, desgraciats…?
Arribats a l’Ajuntament es dispersaren i en Cardona agafà un cotxe i, acompanyat d’un dels nois (em sembla que era en Camats, però no sé de quina família), marxà cap a l’exili, a França, d’on no va retornar fins a les dites eleccions, tornant a fer-se càrrec de l’alcaldia. Es diu que d’una família molt rica, va passar a ser una més de les senzilles famílies del poble. Aquest pot ser el final d’un polític honrat. Res a veure amb els polítics d’ara.
La nit del 6 d’octubre de 1934 s’havien concentrat a l’Ajuntament tots els regidors amb uns quants nois de Nosaltres Sols, grup polític d’en Cardona. Entre els regidors hi havia el meu pare
Per la carretera sortí un altre escamot, també en direcció a la ciutat, però amb tan mala sort que al pont de Cal Català –davant del torrent de la Fontsanta– toparen amb forces de l’exèrcit, que els deturaren. Sort tingueren de les seves ràpides cames, a part de la sorpresa de les dues parts, que motivà l’escampada, pujant pel torrent i refugiant-se a casa del València, al passatge Carbonell (sic Gironès).57 De tota manera, tots acabaren empresonats i jo no he volgut recordar mai el nom del denunciant. En realitat no els tancaren a la presó, sinó que, per la gran quantitat de detinguts en el conflicte, els col·locaren al vaixell Uruguay atracat al port de Barcelona. Els alliberaren després de les eleccions del 16 de febrer de 1936, en les quals el Front Popular obtingué una gran majoria. Es diu que pel recolzament de l’Església, almenys aquesta vegada. La veritat fou que no va haver-hi delictes de sang, almenys a Catalunya. Una altra cosa fou a la regió d’Astúries, on hi hagueren milers de morts per la forta resistència dels miners. Allà van enviar-hi la Legión per reprimir-los.
Al cap d’uns mesos de la revolta militar del 36 va tornar a exiliar-se, novament era perseguit, aquesta vegada pels dos bàndols. En secret, tornà a casa quan la vellesa i la malaltia començaren a fer-li la guitza, on restà amagat fins al final dels seus dies. Estava malalt i poca gent sabia que havia retornat, entre ells el nostre rector mossèn Antonino, gran amic personal seu que per la malaltia havia anat a veure’l i per portar-li la comunió acompanyat de l’escolà Oleguer Farràs. No cal dir que ningú va dir-ne ni una paraula. La cerimònia d’enterrament fou en la màxima intimitat, a les sis del matí del 8 de març de 1943, enmig d’un cercle policial.
Joan Viladoms i Càlix (1936-1937)
En plena sessió del ple municipal, Vicenç Bachero, regidor de l’Ajuntament i conegut sanguinari de les anomenades patrulles de control, el va amenaçar de mort, cosa que, en aquells temps, no s’acostumava a dir en broma. L’alcalde Viladoms va desaparèixer del poble i qui es feu càrrec de l’alcaldia fou Alfred Arís. Aquest va haver de suplicar a la muller d’en Viladoms, encara que fos en secret, que li digués on podia trobar-lo ja que s’havia emportat les claus de la caixa municipal i ni tan sols podien pagar el personal. La sorpresa va ser, en obrir la caixa, trobar-se amb una quantitat minsa de diners i no perquè se’ls hagués endut ell.
Alfred Arís i Reinal (1937-1939)
Va fer-se càrrec de l’alcaldia el 25 de juny de 1937, quan va abandonar-la en Viladoms. Va tenir molts problemes, com fou la mateixa amenaça de mort de l’anterior alcalde. Fins i tot una matinada una patrulla, amb Bachero al capdavant, pretextant un assumpte urgent de l’Ajuntament, el va despertar. Afortunadament, l’Arís va sortir al balcó per saber qui trucava i sempre hem cregut que el fet de no obrir la porta li va salvar la vida.
—Doncs si és de l’Ajuntament ja ens veurem demà —li contestà ell des del balcó en encertada sortida.
Una trucada nocturna a la porta en aquella època ja podeu pensar que tothom sabia que no era del vigilant. Cal dir que celebraven les sessions municipals al voltant d’una taula en què cada un dels assistents havia deixat la seva pistola al damunt. Finalment en Bachero fou detingut. Sabem que després fou enquadrat en un batalló disciplinari destinat al front de l’Ebre on va morir a la batalla de Venta de Camposines el 26 de setembre de 1938.
En una altra ocasió, l’alcalde Arís va carregar una furgoneta de garrofes, acompanyat de Gonçal Ros, per poder canviar-les per queviures en diferents pobles de la província de Lleida, ja que el nostre poble era “exportador” de garrofes. Quan tornaven cap a Sant Just van adonarse que a cada poble els pararia la patrulla corresponent, amb la qual cosa perillava la mercaderia. Llavors se’ls ocorregué que en Gonçal es posés de copilot amb la mà dreta al defora, en la qual tenia una bomba de mà. A cada parada de les patrulles, ell els deia:
—Som de l’Ajuntament de Sant Just, suposo que podem passar (sic Gonçal Ros). I, sense aturar el cotxe, seguien la ruta.
Cal destacar que tant l’alcalde com la resta de regidors, excepte un parell que voluntàriament s’havien exiliat, van ser respectats en els seus càrrecs fins al dia 1 de febrer de 1939, cosa que significava que la seva actuació durant la guerra havia estat correcta. Solemnement es feu una transmissió de poders al nou consistori.
Pere Padrosa i Juncà (1939-1940)
Fou nomenat acabada la guerra, per un període transitori, pel seu caràcter de bonhomia i no militar en cap partit polític. Va prendre possessió de l’alcaldia l’1 de febrer de 1939 i va tenir problemes econòmics inherents a la pròpia postguerra, però va ser un bon alcalde.
Tomás Izturiz Magdalena (1940-1941)
Durà poc temps, afortunadament. Fou nomenat manu militari per exigències, no comprovades, del ministre de Governació, d’acord amb la direcció de la fàbrica de ciment. Fou el que posà els cartells, a les parets de l’interior de l’Ajuntament, que deien “Hable el idioma del imperio”, per aplicar als empleats i a totes les visites. Mai s’havia produït aquest fet, ni va seguir en els posteriors alcaldes.
Josep Espinàs i Capdevila (1941-1943)
Era molt bona persona però d’aquí no va passar. No se li coneix res especial durant el seu mandat, tret d’haver-nos assabentat que es va fer càrrec del cost dels estudis de batxillerat de més d’un vailet del poble. Era avi de l’escriptor Josep Maria Espinàs, que en el seu llibre El nen de la plaça Ballot58 va fer constar que tenia un avi que havia estat nomenat alcalde de Sant Just, per la seva condició de no haver format mai part de cap partit polític. Jo, davant aquesta declaració, li vaig escriure dient-li que, si volia, li podia enviar fotografies on es veia ben clar el seu avi amb boina vermella, camisa blava, sahariana blanca i el pantaló negre. Que consti que en un llibre posterior va fer referència a aquesta observació. Val a dir que jo era amic d’aquest escriptor.
Miquel Gazulla i Belles (1943-1945)
Procedia de la zona nacional però era català de Barcelona. Exagerat en el seu ego, era molt amic del governador civil, Correa Véglison, i d’inspectors de l’habitatge. Va tenir algunes trifulgues amb mossèn Antonino, entre les quals destaca el robament de les flors del cementiri un dia de Tots Sants per fer-les lluir en un casament. De manera particular va construir part dels pisos del xamfrà Nord-Creu, que es conegueren com els pisos d’en Gazulla.
Potser la seva millor obra com a alcalde fou la construcció del Parador Municipal, si bé amb mires restrictives pel mal de sempre, la qüestió econòmica. L’Ajuntament va comprar el terreny comprès entre el carrer Font i el carrer Creu, d’una amplada d’uns trenta metres, que és el mateix que podem veure actualment. A la punta del carrer Font s’hi construí l’edifici del Parador, de planta baixa, i la resta de terreny fou enjardinada. La veritat és que ha estat sempre contemplada com una de les joies de la corona de Sant Just. Però trigaren poc a adonar-se de la falta de valentia perquè aquells eren moments propicis per adquirir uns altres quaranta metres d’amplada, la qual cosa hauria resultat una meravella de parc. Aquests terrenys eren verges i segurament s’haurien pogut aconseguir a bon preu, però no es va fer per la por de sempre, l’endeutament.
De manera particular va construir part dels pisos del xamfrà Nord-Creu, que es conegueren com els pisos d’en Gazulla
Josep M. Domènech i Roig (1945-1959)
Era fill de Sant Just. Acabada la guerra va reincorporar-se a la vida civil procedent de la zona nacional, on estava enquadrat en una unitat de combat d’aquestes tropes. Tenia presència pagesa i era molt bona persona. Rebia el públic al seu domicili particular. Fins i tot, segons la necessitat del veí que el visitava, moltes vegades l’acompanyava a Barcelona, per ajudar-lo en algun estament oficial. Durà molts anys i fou bon alcalde.
Josep Ll. Surroca Pratdesaba (1959-1971)
Va venir a viure a Sant Just durant la guerra ja que en un bombardeig de l’aviació va quedar afectat el bloc de pisos on vivia a Barcelona. Per la gran amistat que ens uneix, no puc qualificar-lo, només em limitaré a explicar-vos els seus fets. Aconseguí l’Escola Canigó, també l’institut de segona ensenyança, creà la zona industrial del cementiri. Va aconseguir treure la fàbrica de ciment, canvià la qualificació de la finca de Can Meliton per poder posar la residència d’ancians i va asfaltar el setanta per cent dels carrers del poble.
Una altra cosa a destacar fou la construcció d’un nou Parador Municipal amb biblioteca de la Diputació al pis de dalt. Sota l’edifici, amb sortida a l’ampla plaça, s’hi posà una font procedent d’una de les mines del poble. La sortida de l’aigua estava encerclada per una obra escultòrica metàl·lica feta per l’artista local Xavier Modolell. El temps ha destruït aquest racó.59
També cal destacar l’estudi d’un possible passatge entre els carrers Creu i Monistrol. El terreny era d’una única finca, dels Lozano, amb entrada pel carrer Monistrol i sortida pel carrer de la Creu, davant del carrer de l’Ateneu. En aquest espai els més vells deveu recordar l’existència de la sala de ball a l’aire lliure i envoltada de jardí, el Chipi. A la part del davant, substituint l’antic garatge, s’hi construí el bar, bastant ampli. Un cop va cessar l’activitat d’aquest local era el moment apropiat per engrescar-se en la construcció d’aquest passatge, pel poc cost de les expropiacions necessàries. Una vegada més, l’economia ho impedí.
Inauguració del Monument a la sardana el 1964 per part de l’alcalde Josep Lluís Surroca i el president del Grup Juli Garreta, Josep M. Martí (AHSJD).
Rodolfo Sánchez i Cuéllar (1971-1979)
Va venir a viure a Sant Just als set anys d’edat procedent de Cantoria (Almeria). No ens va fallar com a alcalde, malgrat que va haver de suportar quatre anys durant la transició en els quals rebé bufetades dels dos bàndols. Un ministre, antic conegut de veïnat juvenil, el va atendre molt bé al Ministeri de Transports, a Madrid. L’alcalde anava a demanar una petita rectificació en el traçat de l’autopista EspluguesCan Modolell però, tot i la bona recepció, el ministre va dir que no podia fer-hi res. Per altra banda, de dos governadors civils en va rebre bones atencions personals, després que els jutjats haguessin dictaminat que no tenia cap responsabilitat. Un recolzament que en cas negatiu dels jutjats no hauria servit per a res.
Entre altres coses va fer l’ampliació de l’Escola Canigó, va adquirir Can Ginestar per fer-ne un centre de cultura i construí la primera fase del complex esportiu La Bonaigua. Durant el període de 1975 (mort de Franco) a 1979, el de la transició a la democràcia, el van obligar a seguir com a tots els polítics d’aquell moment.
Antoni Malaret i Amigó (1979-1982)
Mereixedor de ser fill predilecte, cosa que mai se li va reconèixer. Era considerat un animal polític. Va iniciar algunes obres municipals, entre elles l’Escola Montseny, que potser va ser un dels seus errors pel seu emplaçament, i la urbanització i enjardinament de la plaça Maragall. A causa de la crisi al ram de la construcció va tenir problemes amb la seva empresa i per això va haver de dimitir com a alcalde. La Generalitat el va distingir amb la Creu de Sant Jordi. Més tard fou nomenat president del Centre d’Estudis Santjustencs.
Robert Ramírez i Balcells (1982-1983)
Succeí en Malaret i va ser alcalde fins a les eleccions municipals de 1983, en les quals va perdre l’alcaldia enfront de Lluís Segura i Romero, que va ser nomenat alcalde el 23 de maig de 1983. Posteriorment va ser parlamentari, tingué diversos càrrecs a la Generalitat i morí d’un infart essent director general de Transport.
Lluís Segura i Romero (1983-1991)
Bona persona i treballador. Aprenent de noi gran amb bona voluntat.
Va guanyar les eleccions dues vegades, la primera com a independent i la segona dintre les llistes del Partit Socialista de Catalunya, cosa que demostra que havia estat ben rebut pel poble. Solter.
Ramon López i Lozano (1991-2004)
Pot dir-se que aquí començava una època bona econòmicament, en general, a causa del boom de la construcció. Però això no vol dir fàcil. Potser encara pot ser més difícil, perquè es tracta d’administrar. És bona cosa disposar d’una bona economia, però va millor si va acompanyada d’una bona planificació. Això és el que va fer el nostre alcalde. La llàstima fou que, al final, va ser destinat a una altra missió de l’Administració.
Entre altres coses, en destaquem les següents: l’acabament del complex esportiu de La Bonaigua; el Parc del Mil·lenari, amb el seu aparcament subterrani i l’edificació d’habitatges a l’interior del parc; el Casal de Joves, on abans existia la fàbrica de vidre Viriato; La Vagoneta, la urbanització del tros sobrant de la fàbrica de ciment, convertint la zona en un agradable jardí amb dues places; la de Camoapa i la de la Pau; la remodelació de la plaça Maragall, amb la construcció d’un centre cívic i aparcaments de lloguer i compra en el subterrani, i el tanatori.
Bon alcalde.
Josep Perpinyà i Palau (2004-)
En el cas d’aquest alcalde podríem aplicar-li els mateixos privilegis i deures de l’anterior. Durant el mandat de Ramon López havia estat tinent d’alcalde, per la qual cosa havien format un equip amb total col·laboració. Quan l’alcalde va haver de deixar el càrrec, en Perpinyà va agafar el seu relleu, amb la particularitat que, en les eleccions posteriors, fou confirmat en el càrrec, cosa que demostra la seva bona actuació. Segueix un bon règim econòmic, gràcies al boom de la construcció, a més de seguir la bona planificació. Gràcies a aquesta planificació i a l’austeritat fins al dia d’avui, podria ser que el nostre sigui un dels pocs ajuntaments que poden salvar-se del desastre econòmic que s’acosta. Bon alcalde, també.
L’home és el sistema.
Retalls autobiogràfics
Infantesa de cine i alguna llaminadura
Quan era petit, cada diumenge a la tarda anava al cinema de l’Ateneu ja que, com que era fill de soci i menor, tenia entrada gratuïta. Abans d’entrar al cafè, on el pare feia la partida de dòmino amb els seus amics, em lliurava els deu cèntims “reglamentaris” de l’assignació setmanal.
Dins la sala del cinema, un dels germans Obiols tenia una petita taula junt a l’escenari, on es dedicava a la venda de petites llaminadures per distreure els assistents. La meva paga jo la gastava en xiclets, que em duraven més estona. Jo sabia prou bé que si volia menjar cacauets havia de pagar vint cèntims, que era el que costava la paperina, i no tindria cèntims per a la setmana següent. No caldria dir que en aquesta parada també hi havien tramussos, xufles (remullades i seques) i altres petites llaminadures. Voldria també recordar que, havent viscut l’última època del cine mut, al final de la sala, tocant a la pantalla, hi havia el piano amb què el mestre Pere Mañé Baleta (mestre de música prou conegut
Casa actual de la família Padrosa Culla on Pere Brull va néixer i hi va viure de 1923 a 1931. El mòdul del costat esquerre va ser construït posteriorment (foto: Francesc Blasco).
durant els següents anys per la seva participació en els cors de l’entitat) amenitzava la vetllada. No us parlaré del primer cinema, que es feia al pati interior de les escoles del carrer Montserrat, perquè jo no me’n puc recordar. D’altra banda, els vespres dels dissabtes, anava a Cal Noi Sant a recollir la comanda que al matí havia encarregat la meva mare. Mentre jo m’entretenia amb la seva filla Carolina amb l’intercanvi de cromos Nestlé, ell sempre em donava un petit tros de llardó. Que n’eren, de bons!
Els anys d’estudi a Barcelona
Durant el curs 1933-1934 ja em van portar a una escola de Sarrià per habituar-me a l’estudi i la pràctica de l’idioma castellà, que era amb el que es desenvolupaven els estudis superiors. El professor era Don Francisco Giner, a qui sempre he considerat el millor mestre que he tingut en ma vida. A partir de 1935 ja foren alguns els que començaren a estudiar a Barcelona, entre ells, Àngel Blasco, Rodolfo Sánchez i els germans Capdevila. Quan va venir la guerra, les circumstàncies aconsellaven no anar a Barcelona, a part que corria el rumor que, finalitzada la guerra, els estudis de la zona republicana no serien acceptats. Durant la guerra van tenir la sort de caure en mans de la senyora Carme Pérez, aleshores mestra de les escoles nacionals, que a part d’ensenyar-los els mimava com fills, perquè apreciava l’esforç de les seves famílies. En aquest cas no hi vaig entrar jo.
Acabada la guerra, efectivament aquells estudis no serviren, però cada un d’aquells estudiants podia passar una revàlida, realment més de comèdia que de veritat, i tots foren aprovats. És important aquest detall perquè cap d’ells havia perdut el temps. A poc a poc les famílies anaven comprenent la necessitat que els seus fills fessin, almenys, el batxillerat. Eren dos viatges al dia amb autobús. La nostra família, a part de l’institut al matí, a la tarda assistíem sempre a una acadèmia (Cots o Pràctica) per recolzar els estudis del matí. Això comportava haver de fer quatre viatges al dia, però existia la companyia d’autobusos vermells (CGA) que en aquests casos facilitava un document, amb fotografia inclosa, que per un preu bastant més mòdic podíem fer els viatges que volguéssim.
Somnis d’infància
Tenia clar que el meu camí era passar per la universitat com ja hi eren els meus dos germans, però també tenia clar que jo estudiaria per a paleta. A mida que vaig anar creixent els somnis van anar canviant.
Potser la gana de la guerra? Recordo que durant algun dinar la mare ens posava un plat de mongetes seques.
—A l’Antonio n’hi has posat més que a mi —li deia jo a la meva mare.
—Què dius ara? —contestava ella—, no t’adones que només en són quatre més i ell és més gran?
Potser no era això, però des de llavors jo sempre he somniat tenir una d’aquelles boles de formatge cobertes d’una pell vermella, una espatlla de pernil penjada a la cuina i, no cal dir-ho, un tren elèctric. Des de quan jugava a la pista de tennis de Ca l’Arruga amb el seu fill Sadet em va impactar per sempre més.
Suposo que tots vosaltres haureu aconseguit els dos primers, si us ha vingut de gust, però jo, quant al tercer, no el vaig poder assolir fins a la meva jubilació. El garatge de casa meva, al carrer Montserrat, va ser el local escollit. No cal dir que, des d’aquell moment, el cotxe va haver d’aparcar al garatge de les estrelles. Vam instal·lar uns plafons sobre cavallets de quatre per dos metres. Dic vam perquè vaig comptar amb la inestimable ajuda de l’amic Antoni Gamo, qui també acabava de jubilar-se. Era un bon tècnic electricista i puc dir que sense ell no me n’hagués sortit, sobretot pel meu ambiciós projecte de fer-hi un pis superior. Fins i tot el tècnic de Can Palau, del carrer Pelai, qui em subministrava el material, em va dir que la base era massa curta per fer-hi el desnivell que jo em proposava. Durant el muntatge o durant les primeres proves, a la porta, que sempre teníem oberta per més lluminositat, passaven vianants i algun grup de treballadors de les obres del voltant. Si algú es parava per observar, jo sempre els deia:
—Aquestes portes estaran obertes per a tothom, però per jugar-hi hauràs de ser jubilat.
Tan animats estàvem que fins i tot vam provar, i aconseguir, fer-hi un altre pis. He arribat a tenir diverses màquines i alguns vagons. He aconseguit un altre somni d’infància.
Adolescència
Durant els tres anys de guerra no em vaig dedicar absolutament a res. L’única ocupació que em vaig buscar fou la de llegir molts llibres, tant en català com en castellà, que em subministrava el meu germà gran (Fanny, Viatge entorn a la meva cambra, Novelas y Cuentos,60 etc.).
Can Solanes segons un dibuix de Josep M. Ribes i Vives de 1986 (fons: germans Ribes Riera).
Poc després d’acabada la guerra teníem organitzada una colla de nois i noies, entre quinze i vint anys, que alguna vegada fèiem ball a la torre dels Marco i algun altre lloc… La idea d’anar a ballar a l’era de Can Ristol no sé d’on va sortir, però segur que amb el degut permís, allà vam anar tot el grup. Vam caminar junts, com si fos anar d’excursió, però l’amic Manuel Volart, persona exageradament alta que vivia als pisos Madriguera, portava la gramola (ara en diuen tocadiscos) i jo portava l’àlbum de discos. Tothom s’ho va passar bé, però nosaltres dos, com que portàvem tan feixuga càrrega, no tant. S’acostava la festa de Sant Josep i vam anar a parlar amb mossèn Antonino.
—Senyor rector, sabem que per Sant Josep, tot i trobar-se dins la quaresma, l’Església ho celebra com una festa especial. En aquest cas, podríem organitzar un ball particular?
—Efectivament, Sant Josep per a l’Església és un punt i a part, aquest dia és de gran celebració. Podeu fer ball, sempre que sigui en una casa particular, mai en una sala pública de festes.
Així ho vam fer aquell any i uns anys més. A casa de la família Marco, la torre “dels tebeos”, organitzàvem ballades molt sovint. Tenien un saló molt gran al primer pis i una gramola de moble sobre quatre potes. Era fàcil, doncs, el seu maneig, del qual s’ocupava en Volart. Un noi, per cert, que semblava que només vivia pels altres, li agradava fer favors i gaudia quan podia ajudar algú. Ell no ballava mai, per la seva altura, ja que deia que no volia fer el ridícul ni fer-li fer a la parella. El Sanson i la mili
Bona part del servei militar el vaig passar a la frontera amb França ajudant un batalló d’enginyers valencians a construir casamates i altres llocs de defensa. A mi, entre molts, em tocà fer de “peón albañil”, cosa que no m’agradava gens, tot i que de petit jo sempre havia dit que volia estudiar per a paleta. El sergent de la secció em tenia vigilat ja que jo, per la meva part, sempre m’escaquejava per no entrar al grup. En diferents converses amb el sergent, sempre li havia dit que aquelles construccions no servirien per a res, ja que els ciments que empràvem no aguantarien un atac.
—Per què no demana que li enviïn ciment Sanson, que és del poble i de total garantia?
Dies més tard em vingueren a buscar dient:
—El sergent et demana, vol veure’t.
—A la orden, mi sargento. ¿Me llamaba?
—Mira, aquí tengo un regalo para ti. Ya tienes tu cemento y lo descargarás tú solo. —Ya era hora.
I em vaig dirigir a descarregar el primer sac que, tot i haver estat jo “fabricant” del dit ciment, mai m’havia imaginat que pesava tant. No tant pel pes sinó per com relliscaven els sacs de paper. En aquell moment tot el grup es va posar a riure i, afortunadament, van ajudarme a descarregar.
Sindicats i mutualitats (montepíos)61
Vaig ser vocal de la Junta Provincial de Sindicatos i, posteriorment, vaig entrar a la Junta Provincial de Montepíos Laborales, arribant, en les dues entitats, a ser vocal de les juntes nacionals, a Madrid.
Vull fer constar que a les reunions de les juntes centrals del sindicat, a Madrid, les dietes eren tan minses que sempre havia d’afegir-hi diners. Afortunadament, en les reunions de la mutualitat laboral, també a Madrid, les dietes compensaven aquesta pèrdua.
Vaig aconseguir millores per als treballadors de La Constancia, on treballava, i des del sindicat, a Madrid, vaig formar part del grup que va aconseguir la jornada continuada de vuit hores. Quant a Montepíos Laborales, la meva labor va ser més àmplia dintre l’entitat i a favor dels treballadors del ram.
Podria dir que des de sempre vaig mantenir moltes i bones relacions amb la mutualitat d’assegurances (Montepío), primer com a empleat a la secció de personal de la companyia d’assegurances La Constancia, després com a vocal de les juntes provincial i nacional, i, finalment, per la meva activitat de graduat social quan em vaig independitzar. Durant l’estada com a vocal de la junta vaig poder fer molta feina i molts favors.
Us diré que un dia, fent cua davant la finestreta de recepció de documents del passeig General Mola, 91,62 el noi que atenia el públic em va conèixer i em va dir:
—Vostè no ha de fer cua. Quan vingui, entri per la porteta del costat i aquí dins l’atendrem (aquest noi no coneixia la meva manera de ser).
Poc després van ser els caps del departament de prestacions, situat al segon pis, Borrachero i Manuel Román, els que em van instar perquè pugés directament al seu departament. Val a dir que a partir de llavors la meva feina relacionada amb Montepíos va ser més fructífera i compensatòria. Quan anava a aquestes oficines, entrava al despatx d’en Román, a qui lliurava totes les meves peticions sobre els expedients que portava i ell cridava la seva secretària Maria Antònia, que ens portava els expedients de cada un dels meus clients. Llavors l’amic Román mirava la situació de cada un d’aquests dient-me el que faltava per completar-los. Podia faltar algun document, del qual jo prenia nota i en breus dies aportava per poder tancar l’expedient. Moltes vegades els expedients que jo demanava ja estaven a punt de passar per junta per ser aprovats, ja que reunien tots els documents necessaris. En aquest cas, aconseguia que me’ls posessin en primer terme per a la propera reunió de la junta. D’aquesta manera havia resolt molts expedients, però puc assegurar que MAI amb trampa, que era la manera de no abusar de la meva amistat.
Una cosa que vull destacar és la primera reunió de la junta provincial a la qual vaig assistir. En acabar va entrar un empleat amb uns papers que ens va fer firmar a tots, al mateix temps que ens lliurava un sobre a cadascú.
—Què és això? —vaig preguntar jo.
—És la dieta d’assistència.
—A mi no cal que m’ho doni, perquè la meva empresa no em descompta res per aquestes hores perdudes.
—Sr. Brull, són només seixanta pessetes. Vostè creu que els directius hem de cobrar-ho per compensar les hores perdudes? —em digué el president de la part econòmica.
—És que jo no estic acostumat a això i considero que no tinc per què cobrar-ho.
El president, Sr. Fornés, acabà dient:
—Si la nostra junta renunciés a aquest cobrament podríem perjudicar els membres d’altres juntes que, potser, aquestes seixanta pessetes els van molt bé. Vol que li digui què pot fer? Cobrar totes les dietes que corresponguin a les reunions en què participi i, al final del seu període de vocal, lliurar tot el seu import com a donatiu a la mutualitat.
Vaig pensar que aquest home tenia raó i així ho vaig decidir. El que no vaig pensar fou que al final de la legislatura no tindria cap pesseta reservada.
Quan jo sigui alcalde
No sé si us ho creureu, però des de fa anys al meu ordinador hi tinc una pàgina on figura un decàleg amb els projectes a realitzar per si algun dia arribava a ser alcalde. Tant és així que fins i tot ho havia comentat
Els tres alcaldes segons el text del Comiat. D’esquerra a dreta: Pere Brull, Ramon López i Josep Perpinyà el 2004 a Can Ginestar (fons: Pere Brull. AHSJD).
amb els dos últims alcaldes (López i Perpinyà). Hi ha una curiositat, que és la fotografia que ens vam fer tots tres junts a Can Ginestar i que jo he titulat L’Ex, l’Actual i el Futur.
Però fa pocs dies em vaig topar amb un fet que considero greu. Tractant amb la meva callista vaig observar que persones que fa més de trenta anys que són al poble ignoren que havíem tingut una fàbrica de ciment. Llavors, arribat a casa, vaig retocar el decàleg del que us he parlat. Se’m va ocórrer afegir-hi unes preguntes que hauran de contestar els que vulguin venir a viure a Sant Just. En primer lloc i en especial els preguntaré (i us pregunto) si saben on és el carrer Sant Isidre al nostre poble, carrer que sempre ha estat ben arreglat, té més de noranta anys i està situat al centre del poble. He pogut comprovar que un noranta per cent dels qui ho he preguntat no em sabien contestar. Però afegirem a l’examen una altra pregunta consistent a agafar un plànol del poble i assenyalar on estan ubicats els passatges: Llobregat, de l’Estalvi, Santa Gertrudis, Carbonell, Major, de Baix, Raval, Serral, Montseny, Estruch, Bellesguard, Cardona, Montserrat, Petit, Pons, Carles Mercader, Segura i Can Mèlich. Només que me n’assenyaléssiu la meitat dels anomenats podria mostrar-me satisfet.
Una altra situació semblant va tenir lloc quan ens anàvem reunint una munió de gent a la Sala Piquet de l’Ateneu, per a la presentació d’una nova Miscel·lània. Jo feia rodona amb un grup de noies de la meva edat quan una d’elles ens va dir:
—M’acaben de preguntar pel carrer Salvador Espriu. A mi què m’expliquen, de noms de carrers!
—Sàpigues que quan jo sigui alcalde, als que no sàpiguen els noms i la situació dels carrers de Sant Just, els trauré del poble.
Sense haver-me’n adonat, al darrere nostre teníem l’alcalde Ramon López, qui em va preguntar:
—Tu els saps tots, els noms dels carrers?
—Sí, home, és clar.
—Sabries dir-me on és el carrer de la Música?
Em vaig quedar parat i pensant on podia ser aquest carrer, que realment no coneixia, li vaig dir:
—M’has guanyat, llevat que l’hagueu nomenat últimament. —Així ha estat, el vàrem nomenar fa quinze dies en la bifurcació del fins ara carrer Pau Casals, que ara hem situat davant de les torres de l’altra banda del carrer. Així queden Pau Casals i Música, que als dos-cents metres s’ajunten, seguint el seu camí fins a la zona industrial.
Les contribucions als arxius i a la memòria històrica de Sant Just
Vaig passar set anys (a partir del 9 de setembre de 1994) amb l’amic Joan Cucurella com a arxivers de la parròquia, durant l’època de mossèn Anton.63 Eren dos dies a la setmana i, entre altres moltes coses, ateníem els escassos visitants que estaven interessats en la història de les seves famílies. Ens adonàrem de la importància del nostre arxiu i la sort que havíem tingut quan l’alcalde Cardona va fer-se càrrec del contingut com a requisa oficial per part de l’Ajuntament. També vam reconstruir l’arxiu de llibres i documents, recolzats per aquest gran invent que han estat els ordinadors, amb la requalificació del seu contingut.
La meva col·laboració escrita al Centre d’Estudis Santjustencs comença amb la IV Miscel·lània, que versava sobre els setanta-cinc anys d’història del nostre club de futbol. Després em van concedir la confecció del volum de les escoles. A més a més, he col·laborat en la redacció de les històries del bàsquet i l’hoquei i en el llibre Cronologia i fets de Sant Just Desvern al segle XX.
Grup de treball del Centre d’Estudis Santjustencs el 1994. D’esquerra a dreta, Pere Brull, Josep Quintana, Antoni Malaret, Jordi Amigó i Jordi Cardona (fons: Pere Brull. AHSJD).
El Centre d’Estudis, després de publicar la Miscel·lània IX el 1998 i estudiar les aportacions i possibilitats per a la Miscel·lània de l’any següent, m’encarregà el recull fotogràfic de la història de les escoles del nostre poble del segle XX, ja que la temàtica semblava el que podia ser de més interès en aquell moment. Amb el que no comptàvem era la tasca que ens cauria a sobre. Cada fotografia, cada xerrada amb la gent que havia viscut l’època, ens donava més esperances i ganes de seguir endavant. La feina era engrescadora, però feixuga. El treball estava previst per a l’any següent, però hagueren de donar-me pròrroga ja que anaven sortint fotos i petites històries que valia la pena escoltar, ja que ens enriquien i ens donaven més seguretat en la feina. Passaren tres anys, magnífics i esgotadors, i finalment va sortir a la llum l’any 2000 com a Miscel·lània X.64 Com era possible aquella meravella? Jo crec que a part de la tasca feta, l’impremta s’emportà una medalla perquè l’enquadernació, per si sola, ja va ser lloable.65
Respecte al meu llibre Barrejo la meva història amb Sant Just. Ja tenia vuitanta anys i vaig considerar que havia de deixar unes notes perquè els meus fills, en son demà, poguessin saber alguna cosa de la trajectòria del seu pare. Quan havia escrit moltes pàgines em vaig adonar que es feia pesat, llavors vaig posar-hi unes fotografies (inèdites, de les quals estic molt assortit) que ajudaven a comprendre l’escrit. Ja sabeu que quan ens cau una revista a les mans, el primer que fem instintivament és mirar les fotografies (els sants, que en dèiem abans). Moltes vegades, la vista d’alguna d’elles ens obligava a llegir unes línies per informarnos de què tractava aquella foto. Com sigui que va quedar bastant bé, vaig demanar pressupost a la impremta Anagrafic, SL per fer-ne cinc exemplars per als meus fills. Llavors, en Requena, gerent de la dita impremta, em va dir:
—El que costa és la confecció del primer exemplar, però per pocs diners més pots fer-ne els que vulguis quasi a preu del cost del paper.
D’aquí va néixer el meu tercer llibre,66 amb intenció de fer-ne obsequi per als meus amics. Vaig confeccionar una llista de quatre-cents amics, per la qual cosa vaig dir al meu amic Requena que me’n fes quatre-cents exemplars. Durant aquesta preparació vaig trobar-me pels carrers, caminant o en cotxe, persones prou amigues per incloure a la llista. Quan ja havia sortit el llibre a la llum, vaig tornar a parlar amb el meu amic Requena per preguntar-li si era possible fer-ne una nova edició de dos-cents exemplars.
—Si no toques ni una coma, te’ls podré fer quasi regalats —va contestar ell.
La resta ja és del vostre coneixement. Vaig anotar-hi “EXEMPLAR NO VENAL”, cosa que significava que no era qüestió de compra, sinó d’obsequi per als meus amics. El mal de la qüestió és que, a dia d’avui, d’aquella llista ja en falten dos-cents. No cal dir l’agraïment personal de cadascú en el moment de lliurar-los el seu exemplar, si bé amb temps prudencial per haver-lo pogut llegir, no van passar de cinquanta els que em van telefonar per donar-me la seva opinió després de la lectura. Per altra banda, puc dir que quatre amics més m’han confirmat que el llegeixen per segona vegada. Fins i tot l’arxiver municipal, l’amic Jordi Amigó, m’ha dit que el fa servir algunes vegades com a llibre de consulta.
Tot va venir quan els meus fills m’insistien que canviés el cotxe perquè era massa vell. Vaig consultar els meus nets amb carnet i cap d’ells el va voler perquè el veien vell i, segurament, per evitar el riure dels amics. No tenien en compte que el seu motor no arribava als cinquanta mil quilòmetres. Llavors jo, al contrari de l’opinió de la família, vaig considerar que tenia cotxe per temps, sempre que les facultats físiques m’ho permetessin. El resultat final va ser que vaig invertir els diners en la confecció del llibre. En lloc de cotxe, llibre.
L’Antonet Malaret, dies després que li lliurés un exemplar de Barrejo la meva història amb Sant Just, em va telefonar dient-me:
—He llegit el teu llibre i veig que no dius res de l’última Miscel·lània meva sobre la detenció indiscriminada d’una bona colla de veïns. —És que potser no deies veritat? —li vaig respondre jo—. Si tu tenies raó, què t’haig de discutir?
Els anys 1939 i 1940 era un temps en què la por es reflectia en les cares de la gent. Les “Jefaturas” de la Falange (partit polític del moment) manaven i tenien més poder que els ajuntaments. Estaven realitzant la tasca de repressió dels “dolents” de la guerra a la zona republicana. Es tractava de perseguir i detenir els culpables, sobretot en delictes de sang, però al nostre poble semblava que no havia passat cap fet per reprimir. Només va quedar clar l’assassinat del propietari de la masia de Can Vilà i, per tal causa, havia estat ajusticiat l’autor, qui, públicament i en diverses ocasions, havia fet manifestacions i s’atribuïa el fet tot i que al poble, on el coneixien de molts anys, opinaven que no hauria estat ell. Com a màxim, podia ser que hagués acompanyat la patrulla de La Torrassa. Els dirigents de Falange al nostre poble eren joves de la colònia estiuenca que desconeixien el poble, però Barcelona reclamava llistes. Era impossible creure que a Sant Just no hagués passat res i aleshores fou quan als nostres estiuejants, els dos germans Lozano, Manolo Griñén i Rafael Margarit, se’ls ocorregué la idea de confeccionar una llista de vint-i-un veïns, reconeguts republicans i d’esquerres (vegeu la Miscel·lània VIII),67 per enviar a Barcelona. Com hem dit, eren forasters, cosa que motivà que ensenyessin aquesta llista al meu germà dient-li:
—Tu que ets del poble, mira si en falta algun.
El meu germà, després de llegir la llista, contestà:
—Sí, en falta un, el meu pare.
—Però si el teu pare és incapaç de matar una mosca. —Doncs tots aquests, igual.
Però la llista s’envià a Barcelona i tota aquella gent fou empresonada. Afortunadament, aquells estiuejants van marxar del poble, cadascun a la seva feina. Llavors, el comandament de la Falange quedà en mans de la gent del poble. No cal dir que la primera cosa a què es dedicaren fou treure de la presó la gent d’aquella llista.
Els anys 1939 i 1940 la por es reflectia en les cares de la gent. Les “Jefaturas” de la Falange manaven i tenien més poder que els ajuntaments
El que potser en Malaret no sabia és com es van produir els fets de la llista i, sobretot, com es va resoldre. El que em costa entendre és que seguim dient, en tota discussió, les paraules “els teus” i “els
meus”. Naturalment, “els meus” són els bons, els que sempre ho han fet tot bé. En canvi, “els teus”… Crèiem haver superat aquesta qüestió ja que, després de trenta-cinc anys, hauríem d’haver après alguna cosa. Però no, si hem tingut dos germans Machado, dos grans poetes, l’un és bo pels uns i l’altre és bo pels altres. En Pau Casals era molt bon músic?
Ningú en dubta, però només l’accepta un dels dos bàndols. Fins quan?
Col·leccions
Una de les meves aficions han estat les col·leccions de qualsevol cosa. Només així s’entén haver guardat tantes coses, des de retalls de diaris (especialment si parlaven de Sant Just ) fins a segells, monedes, fotografies, etc. No em pregunteu el perquè, no ho sé. Han estat setanta anys de molèsties per a la meva família perquè m’apropiava de racons que no em corresponien.
En el moment de jubilar-me vaig quedar vidu i podeu imaginarvos les hores que em quedaven per organitzar l’arxiu i les col·leccions. Vaig llogar una caseta més petita on em sobrava una habitació gran que vaig transformar en el meu refugi. Allà rebia amics meus, com Ramon Fontanals, Miquel Reina i molts altres que en el temps lliure volien gaudir d’una xerrada amical, mentre ens queia la baba mirant fotografies del nostre poble. Passaren els anys i els metges feia temps que m’esperaven, entre ells molts especialistes de la vista, la qual, malgrat les diverses intervencions a què em sotmeteren, no va haver-hi manera de recuperar. Davant d’aquesta circumstància els meus fills van veure imprescindible que anés a viure a casa d’un d’ells. Fou la meva filla la que m’acollí, perquè ja feia temps que em tenia preparada una habitació gran. Com és natural, vaig haver de prescindir de molts dels meus costums i de les meves col·leccions. Afortunadament, Jordi Amigó, arxiver municipal, es feu càrrec de la major part de les col·leccions. Ell sabrà com classificar-ho o, si més no, estripar el que cregui convenient pel seu escàs valor. Les altres col·leccions vaig anar repartint-les entre amics i família. Només em vaig quedar amb quaranta-quatre àlbums de fotografies familiars, sis de segells d’Espanya i dos més, molt apreciats, on guardo la col·lecció de bitllets de l’època de guerra, de curs obligatori i que emeté cada ajuntament de Catalunya. Entre els més apreciats figuren els del nostre poble.
Els jubilats i la penya de gent gran
És massa lluny l’època de les jubilacions del tipus antic. De quan l’avi es llevava i, després d’esmorzar, era enviat al bar a passar les hores fins a l’hora de dinar i a la tarda, tornem-hi. Ja no s’esperava res dels vells. Havien treballat incansablement tota la vida, estaven esgotats i ells mateixos es consideraven un destorb. Època del plat de fusta, que deia la cançó. Però, afortunadament, els vells d’ara només volen ser grans. No són aquells encorbats d’abans, ara encara els queda força i vitalitat i no pas per no haver treballat dur. Els temps han canviat per a millor. L’edat mitjana d’ahir no té res a veure amb la d’avui. El jubilat ja no és aquell d’abans, ara se sent útil. Acompanya els nets a l’escola i els va a recollir, passa les hores a la llar del jubilat, no al bar, fa xerrada amb els vells amics i arreglen el món. Juguen al que volen, perquè en això estan ben servits i fins i tot alguns es permeten el luxe d’ajudar els fills amb la seva pensió. En definitiva, si abans el fet de deixar de treballar significava un pas molt gran cap al final d’una vida, avui aquest jubilat es veu capacitat per dedicar-se a qualsevol cosa, des de tenir cura d’un hort a escriure les seves memòries.
Els vells d’abans sabien que l’hora de menjar s’acabava amb un plat de sopa amb ceba o all i, potser, una llesca de pa amb vi. Ara, per sort, s’han inventat les dents postisses i mengem quasi de tot. Però n’hi ha, d’aquests vells, que ni tan sols admeten ser de la tercera edat.
—Hola, vell —li vaig dir jo a l’amic Bartomeu Gironès el dia que vaig anar a veure’l per felicitar-lo quan va complir cent anys.
—Escolta, noi, a mi no em diguis vell.
—Doncs ho sento per tu.
—Caram, i per què?
—Doncs perquè jo he estat tota la vida treballant en espera d’arribar a vell. Si em moro demà jo ja ho hauré aconseguit, en canvi, si ets tu el que es mor demà no hauràs arribat a vell.
A molts dels companys, jubilats com jo, que em parlaven del seu avorriment els indicava que una bona solució podia ser l’escriptura de les seves memòries, però ningú entenia la proposta.
—Jo no tinc res a la meva vida que pugui interessar a ningú —em deien.
Colla del Turó Rodó a l’entorn de l’any 2000. D’esquerra a dreta, Joan Cucurella, ?, Culebras, Mas, Pere Brull, Castells, Josep Lluís Surroca i Pedro Pérez (fons: Pere Brull. AHSJD).
Celebració del 92è aniversari de Pere Brull el 2015 al bar del centre cívic Joan Maragall de Sant Just. D’esquerra a dreta, Julio Candial, Josep Lluís Surroca, Caparrós, Pere Brull i Josep Navarro i Mas (arxiu personal de Joan Manuel Surroca i Carmona).
Trobada mensual del Turó Rodó al bar de la plaça Joan Maragall el desembre de 2016. D’esquerra a dreta, Josep Navarro, Julio Candial, Mas, Rodolfo Sánchez i Josep Lluís Surroca (arxiu personal de Joan Manuel Surroca i Carmona).
—T’equivoques —els deia jo.
L’amic Surroca tenia la muller greument malalta i no s’apartava del seu costat. Això no obstant, cada matí a primera hora sortia a caminar per la muntanya un parell d’hores, al mateix temps que a casa construïa una maqueta del terme de Sant Just. Ho feia amb làmines de suro d’un metre quadrat i hi estaven incloses muntanyes, camins i dreceres. També assenyalava les fonts i altres punts interessants, així com les alçades i corbes de nivell. En resultà un treball molt rigorós i tècnic, tot i que havia començat com una distracció. Això és al que em referia, a benefici dels nous jubilats. Una distracció per passar les hores, distret i entretingut.
Jo crec que el primer grup de caminadors que es va formar al poble va ser el nostre. La nostra colla començà el 1987, ara farà vint-i-set anys. L’amic d’en Surroca i meu, en Català, em va fer adonar que en Surroca anava sol en les seves caminades, cosa no recomanable per la muntanya i menys a partir de certes edats.
—Com que tu disposes de més temps i ja prepares la jubilació, per què no l’acompanyes alguna vegada? —em digué.
Em va semblar bona idea, i més agradant-me també la muntanya. Vaig oferir-me, i el meu amic va acceptar que sortís a caminar amb ell, cosa que fèiem dos cops per setmana. En poc temps, s’afegiren altres amics que s’anaven jubilant, com Gamo, Castells, el mateix Català, Cañadó, etc. Tots érem de casa i ens coneixíem prou. Més endavant, fins i tot, s’hi afegí algú altre que no era conegut dels altres, que era acceptat immediatament. Ja formàvem un petit grup que volia acceptar tothom, amb l’única condició que estigués jubilat. És un grup molt agradable, en el qual tots ens trobem bé.
Sense adonar-nos-en, vam formar una penya a la qual, fins i tot, vam posar nom, Turó Rodó, que és el nom d’una de les nostres muntanyes, al costat de la Penya del Moro. No pagàvem quotes, naturalment, no necessitàvem diners. El dia que esmorzàvem cadascú es pagava el seu. La nostra volta, al principi, era sortir del pla de la Penya del Moro, aparcant els cotxes abans de la cadena de Bellsoleig, per seguir pel camí de darrere de les muntanyes, fins sortir sobre Can Vilà i tornar pel camí de davant, fins on teníem els cotxes.
Quan anàvem a Santa Creu, hi pujàvem en cotxe. Allà, caminàvem fins a la fàbrica Sanson i, a la tornada, ens assèiem a les taules de fusta del davant de l’ermita, on esmorzàvem com a pagès, inclòs el porró de vi.
A mida que engruixíem la colla, semblàvem més valents. Empreníem noves aventures, o almenys ens ho semblava. En Fosalva ens va descobrir la primera carretera de les Aigües, sobre la carretera de Barcelona a Vallvidrera. Tenia bon aparcament a l’entrada i bon camí, tot pla i sense pedres, amb l’avantatge d’estar senyalitzada cada cent metres, i podíem parar quan semblava que ens havíem passat. Algú ens recordava que ens quedava el mateix camí de tornada. Sempre havíem trobat a faltar bancs per descansar. Altres vegades deixàvem els cotxes al revolt de les monges, passada l’estació del funicular de Vallvidrera. Caminàvem després fins a la font de l’Alcalde, per on arribàvem a l’edifici de les oficines de Collserola, on esmorzàvem molt bé, per cert. A la sortida del bar hi havia una sala d’espectacles i, davant, una altra sala amb una gran maqueta de tot Collserola amb tots els senyals i les orientacions. Passàvem per Vil·la Joana, on, una vegada, ens vam trobar amb un gruix de neu. Després ens construïren el “pirulí” del Tibidabo, de l’arquitecte Norman Foster. Aquí ens hi acostàrem moltes vegades, perquè als seus peus discutíem sobre com la faríem nosaltres. Una vegada, vam passar per davant d’una finca, tancada amb filat, on hi havia dos grans gossos, als quals l’amic Gamo va plantar cara des del nostre costat. No sabem per on, però van saltar sobre nosaltres atacant, lògicament, l’amic Gamo, mossegant-lo en una cama. No cal dir que el vaig acompanyar diverses vegades als jutjats de Sant Cugat.
Ara em fa gràcia pensar en les noves generacions de jubilats. Fins ara actuàvem com si jubilat jo, jubilat tothom, però m’ha quedat clar que no és així perquè, darrere nostre, s’han anat jubilant moltes altres persones
Caminar per la muntanya ens omple de salut i de satisfacció. En ella podem creuar-nos amb amics dels quals, fins i tot, ignoràvem el seu amor per la muntanya. A més, podem fer nous amics. Vam arribar a ser vint-i-un. Com sempre i amb tot, alguns ens han anat deixant. Esmento aquí els seus noms, com a senzill homenatge. Ens falten: Josep Català Soler (1990), Pastor Fosalva Amat (1997), Josep M. Cañadó Buixeda (1999), Tomàs Castellà Huguet (2000), Antoni Gamo Magdalena (2004), Antolín Parra Molina (2005), Joan Garriga Casajoana (2009), Gabriel (2009), Juan M. Bertran (2010) i Pere López Garcia (2011). No surten de casa: Emili Castells Castells, Joan Cucurella Sèculi, Antoni Culebras Hidalgo i Joaquim Culebras Hidalgo.
Van passant els anys i la gent segueix jubilant-se. Ara em fa gràcia pensar en les noves generacions de jubilats. Fins ara actuàvem com si jubilat jo, jubilat tothom, però m’ha quedat clar que no és així perquè, darrere nostre, s’han anat jubilant moltes altres persones. Pocs anys després uns altres van formar un altre grup, per mi molt maco, uns deu anys més joves que nosaltres. Les seves caminades semblaven de gent jove, no recordàvem que nosaltres també ho havíem fet.
Ara comprenem que el grup Flordelis, Gaspar, Izquierdo, Buixeda i altres també faran el mateix camí. Resulta que és veritat que els anys no perdonen. Però no siguem pessimistes, això vol dir que darrere es formaran altres grups. També vol dir que els jubilats han de seguir buscant noves sensacions i distraccions que els permetin arribar a la vellesa final. Hem de seguir buscant solucions i entreteniments per superar aquesta última fase. Per això vull seguir explicant la meva idea del principi, sobre la redacció de les vostres pròpies memòries. Jo també sóc dels convençuts que la nostra vida no interessa a ningú, sobretot en l’època en què tots parlem i ningú escolta. La instrucció va mes enllà. Escriure les vostres memòries és per a vosaltres, per llegir-les vosaltres, i que consti que encara no m’he tornat boig. Escriure el que vosaltres sabeu tan bé sembla absurd, sobretot per llegir-ho vosaltres mateixos. No té res d’absurd.
De moment no cal agafar llapis i paper, la primera cosa a fer és pensar, rebobinar la vostra vida. Potser per edat, potser per sectors, nom i domicili de les escoles on vas anar, nom de mestres, treballs, encarregats, domicilis, nom dels companys, etc. Doncs això que veieu tan senzill és la base en què em recolzo. Cal procedir tal com us he dit, però arribant fins al final de la vida. Un cop rebobinats els records ja esteu en condicions de poder començar a escriure. Passades les primeres pàgines o passats alguns cicles d’edat cal parar i tornar endarrere. Primer per repassar les faltes d’ortografia, ja que en trobareu alguna, al mateix temps que se us acudirà alguna cosa més per incloure. Això haureu d’anar-ho fent durant tota la història.
No heu endevinat encara per on vaig? Escriure, repassar, modificar, no tingueu dubte que us ocuparà molt de temps. Mentrestant, de mica en mica, gaudireu vosaltres mateixos de la vostra història. Segur que mai havíeu pensat, seriosament, el que havia estat la vostra vida. Aconsello incloure anècdotes i alguna conversa amb un amic que havia quedat a la vostra memòria pel seu interès o senzillament per la seva simpatia. Us puc assegurar que aquest compromís, digueu-ne com vulgueu, us proporciona una quantitat de satisfaccions que no us podeu imaginar. El treball, sense córrer, us portarà més alegries.
No voldria desanimar els jubilats del poble, tots ells bons amics meus, però us heu parat a pensar, de veritat, el que sempre havíem sentit a dir però que sempre ho escoltàvem com si sentíssim ploure? Els anys no perdonen. Ara, que ja ho entenem, mirem enrere i ens adonem de la quantitat d’amics que ja ens falten. I molts d’ells, segurament, millors que nosaltres. Haurà valgut la pena tant esforç? Avui, qui recorda aquells constructors del nostre monument nacional local, l’Ateneu? I els dels Pilans, el Sagrat Cor o dels nostres camps de futbol? Haurem fet prou havent omplert els nostres prestatges de llibres, encara que siguin del nostre Sant Just? Jo em quedo pensant que sempre hi ha hagut els que han tingut interès a saber i ho han aconseguit. De la mateixa manera que hi ha gent interessada en el poblat dels ibers, de dos-cents cinquanta anys abans de Crist, també hi haurà qui vulgui saber de temps més fàcils i propers.
Quan haig d’anar al metge em porten en cotxe i quan hi entro i en surto els meus fills m’insisteixen:
—Ves de pressa, que un cotxe s’espera i en vindran d’altres i molestem.
Jo, amb la meva calma obligada, els contesto:
—Estigues tranquil, si el cotxe és de Sant Just ja em coneix i ho entendrà. Si és foraster, que s’esperi, perquè estem al meu poble i els avantatjo en noranta anys.
La meva primera visita a un hospital podria explicar-la de la següent manera:
—Home, per fi, quants anys sense veure’l. On s’havia posat aquests vuitanta-cinc anys? Exclamà el primer especialista.
—És que al nostre poble teníem uns metges de capçalera (Ribalta, Pouplana, Gràcia, Caicedo, Porta i Carbonell) que no ens deixaven posar malalts.
—I nosaltres què, mentrestant?
—Suposava s’anirien espavilant. He comprovat que han posat ambulatoris a cada cantonada. Ara és més fàcil donar-los la baixa o enviar-los a l’especialista.
L’última visita, aquesta vegada real, fou a l’Hospital Moisès Broggi, on vaig ser intervingut de la vista (amb mals resultats), i en acabar, a la mateixa taula d’operacions, el metge em va dir:
—L’operació ha anat bé.
—Sí, i l’enterro és demà a les deu, oi? —li vaig contestar.
—Home, no s’ho prengui així. Hem fet el que hem pogut.
—Ja ho sé, que han fet el que han pogut, però no hi estic d’acord. Estigui tranquil que no va per vostè, el meu mal humor.
Un secret, poc conegut
Hem passat molts mesos havent d’escoltar moltes tertúlies, tant per tele com per ràdio, on tots els seus convidats estaven en possessió de la veritat, tothom tenia raó. Fins i tot quinze mil economistes tenen quinze mil solucions que el govern no escolta. Tot són consells per als altres. Tothom parla de democràcia i de llibertat. Ara podem votar cada quatre anys, encara que tot seguit ens adonem d’haver-nos equivocat. Paciència, només et falten quatre anys per rectificar el vot. Podem sortir al carrer quan vulguem a manifestar-nos i cridar el que ens vingui de gust i contra qui sigui. Però tampoc ens serveix per a res. Podem recordar aquell president americà que va dir al poble: “no preguntis què pot fer l’Estat per tu, sinó a l’inrevés, què fas tu per l’Estat”. Això és el que ens passa: diem fareu, heu de fer, hauríem d’anar… Total, no fem res.
Per la meva part puc dir-vos que no he tingut mai passaport ni he sortit a l’estranger (no se m’hi ha perdut res), no he begut mai Coca-Cola ni Pepsi, no he comprat mai cap cotxe estranger (i n’he tingut set), no he comprat cap estri ni aparell domèstic estranger. No accepto l’euro com a moneda si bé, en aquest cas, haig de pagar amb bitllets que porten la paraula euro, però immediatament faig la conversió a pessetes, ja n’he perdut prou. Però haig de confessar que una vegada em van fer caure en un parany. Es va posar de moda l’enciam tipus iceberg, gros i enrotllat com una col de cabdell, del qual em van cantar les excel·lències. Seria qüestió de provar-lo, ja que sóc un enamorat de l’enciam. Arribat a casa, venint del súper, trec l’embolcall i em trobo amb la gran sorpresa que portava una etiqueta en el títol que deia “Made in Sweden”. Què dius ara? He comprat un enciam estranger? No n’hi ha del Prat? Dies després em diuen que al Prat ja no hi ha conreu, n’hauria de comprar d’Almeria. I què? Però són de casa.
Podem recordar aquell president americà que va dir al poble: “no preguntis què pot fer l’Estat per tu, sinó què fas tu per l’Estat”
La Conferència Episcopal Espanyola va demanar perdó, el novembre de 1999, pels seus errors del segle XX, inclosos els de la Guerra Civil. Doncs jo no penso perdonar tantes nacions que van aprofitar la nostra guerra per fer proves bèl·liques i voler fer entrar la seva política. Del món només accepto Mèxic i Argentina. El primer per haver acceptat tots els exiliats sense preguntar-los si eren rics o pobres, tècnics o obrers, verdadera solidaritat. I Argentina per quan, en èpoques de gana, ens va enviar més d’un vaixell carregat de blat i carn congelada.
Ah! Em descuidava del final del meu secret: fa trenta-quatre anys que no voto. Aquesta no és la meva democràcia.
Epíleg
El Centre d’Estudis Santjustencs ha presentat de forma consistent llibres culturals i històrics producte, en general, de les consultes, l’estudi i els esbrinaments dels nostres socis. Amb això vull dir que les dades han estat contrastades. Això no obstant, segurament hem comès algun error, fins i tot d’impremta. Però en el curs dels canvis generacionals, voldríem que quedessin estacionades dues notícies que, com que no han estat mai contrastades, no les hem publicat. Quedaran aquí escrites per si en el dia de demà es poden confirmar.
PRIMERA: és sabut que l’any 1933 es reuniren els caps dels socialistes i Falange, però mai s’ha sabut on fou aquesta reunió.
La notícia no contrastada diu que al carrer Bonavista, 22, a la finca del doctor Riera Gallo, un dels fundadors a Barcelona de Falange Española, es van reunir Largo Caballero i José Antonio Primo de Rivera per estudiar la possibilitat d’unió entre els dos partits. En sabem el resultat, no hi va haver acord, perquè els socialistes no admetien el caire religiós, mentre que Falange ho presentava com a innegociable. Creiem en la possibilitat d’aquesta finca perquè estava envoltada de torres de baixa altura i cap zona de pisos des dels quals es pogués veure l’interior de la finca. A més a més, el seu recinte era prou gran per albergar-hi diversos cotxes que podien quedar a cobert de l’esguard aliè per l’altura de les tanques.
SEGONA: al sanatori del carrer Bonavista, durant els anys de la guerra, hi estaven allotjats diversos joves disminuïts físics i entre ells, suposàvem, hi havia el fill del president Lluís Companys. Mai havíem observat cap moviment de gent uniformada, però sí moviment de gent. Aquesta és una altra notícia no contrastada.
Ja sé que sant Pere està traient la pols del meu llibre, en el qual confio que hi figurin més coses bones que dolentes. El que em sembla és que, entre les dolentes, no en trobarà cap de malintencionada. Per cert, si m’autoritza, vindré un dia a explicar-vos-ho. Podeu estar tranquils que no serà un altre llibre.
ADÉU-SIAU.
PERE BRULL. Febrer de 2014
Notes i referències d’aquesta l’edició
- En endavant ens hi referirem com a Comiat. Els interessats poden consultar el text original a l’Arxiu Històric de Sant Just Desvern (AHSJD) o bé al Centre d’Estudis Santjustencs.
- En endavant ens hi referirem com a Barrejo la meva història.
- L’article “300 anys de migracions a Sant Just Desvern” d’aquesta mateixa Miscel·lània desenvolupa en profunditat la demografia i les característiques del fenomen migratori, específic pel que fa a Sant Just, durant les dècades que van des de 1940 fins a 1999.
- El butlletí d’Información Municipal de Sant Just del gener de 1958, sota l’apartat dels serveis de recollida d’escombraries i reg, es pot llegir el següent: “[…] En los días en que haya de tener lugar algún entierro, el sepulturero avisará con antelación al adjudicatario y este vendrá obligado a regar la Avenida de la Industria, entre la antigua casa Bertrán y el Cementerio, antes de la hora en que haya de pasar la comitiva fúnebre, y empleando como mínimo tres botas de agua en tal servicio […]” (AHSJD). Cal tenir en compte que tant el capellà amb els escolans com els familiars del difunt i els acompanyants baixaven fins al cementiri per un carrer Indústria que era un autèntic camí rural, amb pols a l’estiu i fangueig quan plovia. La imatge de l’enterrament de mossèn Antonino l’1 de gener de 1953 a la pàgina 144 de L’Abans. Sant Just Desvern, Recull gràfic, 1870-1975, editorial Efadós, 2010, en dona fe.
- Pere Font i Grasa va recollir l’anècdota que el mateix senyor Sans més d’una vegada havia convidat els jugadors a refrescar-se a la font del seu jardí i també havia fet servir la pròpia farmaciola per atendre alguna ferida o trompada dels jugadors. D’altra banda, els anys cinquanta i primers dels seixanta molts escolars anaven a jugar a futbol al que quedava d’aquest camp, just per sobre Can Vilaret, al qual anomenaven camp vell.
- La Creu del Padró va ser de pedra fins al 1936.
- Proclama comercial basada en una falsedat, ja que durant la República l’ús del barret era molt estès.
- Fent-nos ressò de les paraules i el desig d’en Pere al pròleg, hem cregut oportú incloure a l’Apèndix uns curts paràgrafs de la novel·leta Toros en el pueblo, en la qual va traslladar, amb trets calcats de la realitat i d’altres de surrealistes, aquest acte singular de la festa major de 1944.
- El lector pot complementar el tema dels autobusos amb l’article “Els autobusos de Sant Just Desvern” d’Albert Gonzàlez Masip, aparegut a les pàgines 155-173 de la Miscel·lània d’Estudis Santjustencs V, 1993.
- L’any 1956, la companyia Urbanizaciones y Transportes SA (Urbas), successora de Transportes Suburbanos de Barcelona, va començar a posar en servei els autobusos Chausson de la sèrie 35-59, d’un sol pis. Aquest fet provocaria moltes queixes per part dels usuaris ja que paulatinament s’anirien retirant els autobusos ACLO 400 de dos pisos, que tenien més capacitat i on pràcticament tothom tenia seient assegurat. La substitució progressiva dels quatre autobusos Imperial que servien les dues línies de Sant Just va tenir lloc en les següents dates: 19 de desembre de 1955, 2 de gener de 1956, 14 de gener de 1956 i 25 de gener de 1956. A partir d’aquesta data tot el servei fou amb el nou tipus d’autobús Chausson (informació facilitada per Juli Ochoa, autor d'”Astals i la Santjustenca”, a La Vall de Verç, núm. 17, pàg. 15. Sant Just Desvern, 1980).
- El conjunt arquitectònic i la denominació es poden veure a la postal reproduïda a la pàgina 219 de L’Abans (op. cit.).
- Hom pot fer-se la idea d’aquest pendent mirant la fotografia de la pàgina 496 de L’Abans, Sant Just Desvern (op. cit.) i imaginant el nivell del pas de la riera sense la grossa canonada que s’hi va posar. També a L’Abans hi ha una imatge d’aquest pontet o passarel·la, a la pàgina 495.
- PÉREZ, Jordi. “Prehistòria i història antiga”. A: Sant Just Desvern, un paisatge i una història. Biblioteca Abat Oliba, 57. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987. Pàgines 90-100.
AV. “Les darreres excavacions al poblat ibèric de la Penya del Moro”. A: Miscel·lània d’Estudis Santjustencs I, 1989. Pàgines 63-70.
BARBERÀ I FARRÀS, Josep. “Puntualitzacions sobre el poblat ibèric de la Penya del Moro”. A: Miscel·lània d’Estudis Santjustencs II, 1990. Pàgines 13-25.
FOLCH I SOLER, Joaquim. “Arqueologia dels objectes quotidians: La ceràmica a mà de la Penya del Moro”. A: Miscel·lània d’Estudis Santjustencs IV, 1992. Pàgines 85-98.
BARBERÀ I FARRÀS, Josep; MOLIST I CAPELLA, Núria.
Catàleg de l’exposició “La Penya del Moro. Selecció de materials de 20 anys d’excavacions al poblat iber de Sant Just Desvern”. Fundació Privada Catalana per a l’Arqueologia Ibèrica i Ajuntament de Sant Just Desvern, abril de 2002.
- Hi ha una foto d’aquesta barraca a la pàgina 21 de Barrejo la meva història. Juli Ochoa ha determinat la posició exacta d’aquesta construcció a partir de la fotografia i uns plànols de la Diputació de Barcelona a escala 1:5000 de 1967. Es trobava gairebé equidistant dels camins de la Salut i del Mas Lluí i sobre la mateixa recta que determinaven Can Gelabert i la granja Mallol.
- Aquí hem corregit en Pere traient el nom de Muntanya Pelada amb el qual també denominava aquest turó. Aquest topònim correspon al punt alçat de 358 metres en línia amb la carena que determinen el Turó d’en Cors, el Coll del Portell i Sant Pere Màrtir (389 metres).
- Actualment aquesta font està seca durant bona part de l’any fruit dels canvis en el règim de precipitacions, manca de manteniment de les mines, sobreexplotació i/o canvis dels aqüífers per causa del túnel de l’ATLL.
- Segons Daniel Cardona, coordinador de l’equip tècnic de l’Itinerari de la natura. Torrent de la font del Rector les Fatjones, Sant Just Desvern (projecte multiautor liderat per la Universitat Autònoma de Barcelona i la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc, 1977. Edicions de les guies del mestre i de l’alumne de 1977, 1979 i 1987), la masia de Can Fatjó no va ser mai propietat del comte, però sí la de Can Baró. Quan es van demanar els permisos per a l’esmentat itinerari, qui va signar l’autorització de pas per la finca de Can Fatjó va ser la família Dagà Gelabert. Actualment alguns camins en aquesta zona han canviat arran del tancament d’antics passos en terrenys de propietat de la masia i per la construcció de la boca d’una galeria de servei del túnel de l’ATLL. El camí de la font del Rector està senyalitzat, és totalment accessible i no passa pel barranc.
- Aquesta emissora ja no hi és i al seu lloc hi ha un restaurant.
- Vicenç Bachero i Castells està inclòs a la llista de Víctimes i desapareguts vinculats a Sant Just Desvern en relació o com a conseqüència de la Guerra Civil espanyola de l’article “El cost humà” de la XX Miscel·lània d’Estudis Santjustencs, 2016.
- La història dels carrers a la qual es refereix és: L’origen i la història dels carrers de Sant Just Desvern d’Antoni Malaret i Amigó, pàg. 145-221, de la Miscel·lània d’Estudis Santjustencs IX, 1998. El relat dels Arruga i Hereter està explicat amb algun altre detall a les pàgines 39-42 de Barrejo la meva història.
- Segons Josefina Modolell i Ribalta, que va conèixer la família Canaletas per viure de petita al passatge Bellesguard, al Sagrat Cor hi vivia Enric Canaletas, mentre que dos altres germans, Eduard i Joan, vivien en sengles torres al passatge Bellesguard.
- Aquest relat es pot seguir amb més detall a la pàgina 42 de Barrejo la meva història (op. cit.).
- El 1964 el règim de Franco va engegar una gran campanya mediàtica per commemorar els vint-i-cinc anys de l’acabament de la guerra amb el nom de “25 años de paz”. Es va fer un relat fastuós dels assoliments materials que s’havien assolit utilitzant, entre altres mitjans, un documental que va passar per cine i televisió (aleshores, incipient). També, una emissió especial de segells de correus, <http://pionerosgraficos.com/2014/07/02/la-grafica-de-los-xxvanos-de-paz/>. L’acta del Consejo Comarcal del dia 5 de maig de 1964, amb capçalera de la Inspección Comarcal del Movimiento de Martorell, deia, en dos paràgrafs diferents: “Actos celebrados el día 1 de Abril. Se informó a continuación de los actos celebrados en 1 de Abril con motivo de la Iniciación de los actos Políticos y Populares en conmemoración a los 25 años de Paz Española. Las localidades que celebraron actos en dicha fecha fueron: Martorell, Esplugas, Esparraguera, Molins de Rey, Papiol, San Justo Desvern […] Actos a celebrarse con motivo de los 25 años de Paz Española. Por el inspector Comarcal fue solicitado a todos los asistentes la remisión y entrega para el próximo Consejo Comarcal del programa de cada Localidad de los actos que se tiene en proyecto realizar durante todo el año 1.964 en conmemoración de los 25 años de Paz Española.” (fons: Pere Brull. AHSJD).
- De forma sistemàtica els autos de xoc es disposaven a l’angle que quedava entre la paret del darrere de Can Campañà i els camps compresos entre el carrer M. Reverter, els darreres de les cases del carrer Font i un carrer Tudona encara no urbanitzat (es pot veure aquest espai a la foto de la pàgina 484 de L’Abans, Sant Just Desvern. Recull gràfic, 1870-1975, op. cit.). A continuació, sobre M. Reverter en direcció muntanya s’hi posaven dues atraccions de caballitos (les sínies amb cavallets i vehicles de tota mena per a la canalla). A la vorera compresa entre el mur que aguanta el talús del carrer de la Sala (del qual parla en Brull) i el carrer M. Reverter als anys cinquanta s’hi havien posat els gronxadors en forma de barca, que eren una delícia per als adolescents ja que els permetia fer una arc de gairebé 180 graus. A la vorera del que aleshores encara era carrer de la Sala fins a Monistrol, limitant el mur de la gran finca Gazulla, s’hi posaven les paradetes de tir al blanc i les tómboles. La majoria d’atraccions venien any rere any de manera que alguns personatges eren molt coneguts com, per exemple, els dels autos de xoc Corchs (podeu trobar la història del negoci familiar al bloc de Xavier Castells a Internet) o el Fèlix de la paradeta més famosa de tir al blanc.
- Actualment el carrer de la Sala ja no s’acaba als Llums, nom amb què els veïns designaven el fanal que esmenta en Pere. Avui el carrer fineix amb el número 51 pel costat senar i al 72 (pisos Pionske) pel costat parell, deixant-lo com a plaça del Parador a partir d’aquests dos edificis d’habitatges; és a dir, a partir del mur de què parlava en Pere a la capçalera “Final del carrer de la Sala i plaça del Parador”.
- El torrent de la Fontsanta s’endinsava al terme de Sant Just i limitava amb la bòbila del Modolell situada on ara hi passa l’autopista. L’argila per fabricar els totxos es treia del torrent i era transportada mitjançant cinta fins a una sitja que, al seu torn, anava omplint unes vagonetes arrossegades amb cable que duien el material fins a la bòbila. Des d’aquesta, un caminet portava al fons del torrent on es trobava l’entrada de la mina. Baixant unes escales molt dretes es podia accedir a la canaleta per on passava l’aigua. Així era als anys cinquanta (testimoni de Miquel Reina, nascut el 1931, el pare del qual treballava en els planters de Can Modolell).
A la fondalada del torrent unes quantes generacions de xicots hi anaven a buscar tronc de “piragua” o “vidagua” per fumar (segons el testimoni de Pere Urpinell Pañella, nascut el 1922, i Miquel Reina). De fet el nom correcte és vidalba o ridorta (Clematis vitalba), que, “gràcies a la seva xarxa de vasos porosos, cremen i deixen passar el fum amb facilitat. Aquesta facultat era aprofitada abans per la canalla per gaudir, si n’és la paraula adequada, de les primeres experiències fumadores“. <http://herbarilinnea.blogspot.com.es/2015/11/ vidalba-lianes-que-mes-val-que-no.html>.
El següent text, de fa més de cent anys, publicat a L’Avenç núm. 14, Cornellà, 15 d’abril de 1928, dona un testimoni força gràfic de l’indret:
“La font santa
És a mitja hora escassa de nostre poble anant pel camí veïnal de St. Just i Esplugues tirant a l’esquerre per un caminet que condueix a una riera que recull les aigües fluvials d’ambdós pobles venint a despedir-les en nostre terme Municipal. És tradició i arraigat en nostres costums visitar-la en la tarda del dijous Sant o divendres al matí tant perquè en aquesta diada es presta la soletat del lloc com per l’abundància de farigoles que estan llavors en florescència. […] Ja a baix al fons de la riera tirem amunt i divisem cinc o sis arbres blancs que en un repeu semblen que facin centinella a una conxa de teatre. Entrem a dins, baixem una dotzena de graons i topem amb una porteta folrada per una planxa de ferro tancada amb pany i forrellat. Això és la font Santa, nom que com hem dit, des de molts anys és coneguda per nostre poble i francament no sé com han donat en anomenar-la font no essent altra cosa que un orifici per la evaporació de l’aigua d’una mina pel servei particular d’una casa de St. Joan Despí […]”
Extracte del text de Joan Fernandez Vallhonrat, llegit en la festa literària celebrada el 25 de maig de 1890 a l’Escola Pública de noies.
- La pàgina 160 de Barrejo la meva història documenta l’avinguda del Doctor Ribalta amb més detall.
- Un article exclusiu sobre aquest barri és “Els Pisos (1952-1975). Una toponímia paral·lela”, escrit per Juli Ochoa i editat a Miscel·lània d’Estudis Santjustencs XII, 2004.
- En aquest relat en Brull fa un salt d’anys considerable, ja que els inicis dels “pisos” daten de les primeries dels anys cinquanta i el comentari de la botiga de pa és dels anys 1987-1996.
- L’àrea que abastava la denominació era, inicialment, la muntanya que s’estenia a partir de les zones habitades, això és, sense una cota concreta en alçada. Del terme de Sant Just pot considerar-se el límit de la Creu del Padró cap amunt d’una banda, mentre que per la banda de l’actual carrer Batista i Roca o bé Sant Ferran caldria considerar una cota més baixa. El sector d’Esplugues començaria després dels carrers Dos de Maig i Rosa Sensat fins a enllaçar amb Ciutat Diagonal. No és un barri de límits definits i molt menys al cap dels anys, que s’ha unit, sense solució de continuïtat, amb la resta d’habitatges de la població respectiva.
- Els propietaris es van constituir en la Comisión de Propietarios de la Urbanización “La Miranda” de San Justo Desvern, tal com consta en un rebut de 7.500 pessetes emès a nom d’un propietari del carrer Balmes en concepte de quota proporcional per la construcció del clavegueram. El rebut estava autoritzat per l’Ajuntament amb la signatura de l’alcalde (col·lecció: Ángel Porcel Ansón. AHSJD).
- Aquests terrenys els va adquirir l’Ajuntament a un tal Carbonell per cinc-cents cinquanta escuts i un nínxol, però la seva titularitat va ser qüestionada, raó per la qual es van generar discussions que es van allargar (informació facilitada per l’arxiver Jordi Amigó de l’AHSJD). L’any de la data de construcció que s’esmenta no és correcte, ja que segons mossèn Antonino el cementiri va ser beneït
el 1871 (TENAS I ALIBÉS, Mossèn Antonino. Notes Històriques del poble i parròquia de Sant Just Desvern. Barcelona: Fidel R. Ferran, Impressor, 1947. Editat posteriorment en facsímil pel Centre d’Estudis Santjustencs el 2005).
- Cal situar aquesta escena entre 1970 i 1971.
- Segons l’arxiver de l’AHSJD, Jordi Amigó, aquí en Pere probablement es refereix al fet que en el projecte no estava previst posar portes a la recepció, de manera que la gent pogués passejar, talment com si fossin els carrers del poble.
- La societat era CEEX-3 i tenia un crèdit del Banc Industrial de Catalunya, del grup Banca Catalana, que no va poder tornar perquè la gent va deixar de pagar les hipoteques en començar a caure les rajoles de la façana. CEEX-3 va passar a ser propietat del Banc i, després de la fallida de Banca Catalana, del Fons de Garanties (informació facilitada per Jordi Amigó, arxiver de l’AHSJD).
- L’any 1983, quan es va acabar l’escola, Antoni Malaret ja havia dimitit i va ser inaugurada pel nou alcalde, Robert Ramírez.
- Nom cadastral d’una finca del marquès de Monistrol, propietari de la Torreblanca (informació facilitada per Jordi Amigó, arxiver de l’AHSJD).
- El tema dels límits de terme en aquest indret a cavall entre Sant Just i Sant Feliu va ser tractat per M. Garcia, X. Monton, J. Ochoa, A. Riera i F. Riera a “Les fites del terme del Mas Lluí”, pàg. 71-86, de la Miscel·lània I del CES, 1989.
- Aquesta mateixa frase va ser repetida espontàniament per la Serafina Andreu, veïna paret amb paret de cal Adolfo, en preguntar-li si recordava aquest cup al gener de 2017.
- A Barrejo la meva història surt una foto d’aquesta barraca a la pàgina 21 i Juli Ochoa ha determinat la seva ubicació, gràcies a aquesta foto i el mapa a escala 1:5000 de Sant Feliu (full 250 de la Diputació de Barcelona de 1967), a uns cent metres del camí de la Salut i trenta del torrent de Matasens.
- Pere Brull va dedicar íntegrament el darrer capítol de Barrejo la meva història (op. cit.), pàg. 423-443, a La Auxiliar de la Construcción, popularment coneguda com a Sanson, el nom d’un dels seus productes. Hi explica detalls dels habitatges adossats a la fàbrica, on va viure, dels horts i de l’economat, així com anècdotes d’altres persones, com el seu propi pare, vinculades a la fàbrica. També esmenta fets de la fàbrica corresponents a l’inici i el final de la guerra i de l’època del seu tancament. En darrer lloc, dona una relació de deu accidents greus que hi van tenir lloc.
- Complementem a continuació l’explicació del procés de fabricació del ciment per via seca una mica més detallat, prenent el fil del que ja ens explica en Pere. Ho fem després de constatar que malgrat que molts santjustencs van conviure amb els seus treballadors, amb la fàbrica, la pedrera i la xemeneia sempre fumejant, la idea que en tenen és força vaga.
El ciment és un material en pols inorgànic compost de calç, alúmina, sílice i ferro que actua d’aglomerant quan es posa en contacte amb aigua. S’obté per la calcinació d’una barreja de pedra calcària i argiles o pissarres. Aquest procés inicialment es fa ver en forns verticals per passar posteriorment a forns horitzontals, els quals, al seu torn, a partir de 1880 van ser rotatoris. La matèria primera és la pedra calcària que s’obté de les pedreres, així com altres minerals d’alumini i ferro o bé subproductes com ara cendres de central tèrmica, escòria de la siderúrgia, sorres de foneria, etc.
El clínquer és el material granulat resultant de la cocció a una temperatura de 1.400 ºC de la matèria primera convenientment proporcionada (respecte als òxids de calci, silici, alumini i ferro), barrejada, polvoritzada, homogeneïtzada i emmagatzemada a les sitges que alimenten el forn.
El producte cru se sotmet a una precalcinació abans de l’entrada al forn rotatori mitjançant un intercanviador de calor per etapes que garanteix que es produeixi la transferència tèrmica des dels gasos calents al material que es vol calcinar.
El forn és un element fonamental per a la fabricació del ciment. Està format per un tub cilíndric d’acer d’una llargada entre 40 i 60 metres i un diàmetre entre 3 i 6 metres revestit interiorment amb material refractari. És doncs en aquest on tenen lloc la major part de reaccions físiques i químiques que donen lloc a la producció del clínquer. Aquest surt a una temperatura d’uns 1.200 ºC i és sotmès a un procés ràpid de refredament en els anomenats refredadors. La fabricació del ciment acaba amb el procés de molta conjunta del clínquer, guix i altres materials que s’hi poden afegir per modificar les seves propietats i que donen lloc als diferents tipus de ciment. La manera com es processa el material per a l’obtenció del clínquer determina les quatre possibles vies d’obtenció de ciment: via humida, semihumida, semiseca o seca. Aquest darrer procediment és el més econòmic en termes de consum energètic i també el més comú a
Europa (75%), i gairebé el sistema exclusiu a Espanya. La indústria
del ciment és intensiva en energia ja que aquesta representa el 3040% del cost total de producció.
L’any 1890 es van construir les primeres fàbriques de ciment al País Basc i Catalunya, que van ser les primeres d’Espanya.
Sobre els fums de la xemeneia
Durant el procés de fabricació es produeixen emissions des del forn que, en primera instància, provenen de les reaccions físiques i químiques de la matèria primera i, secundàriament, de la combustió dels combustibles emprats.
<https://sjnavarro.files.wordpress.com/2008/09/def-y-elaboracion-cemento.pdf>.
El forn rotatori curt Lepol esmentat per en Pere es caracteritza per un sistema d’intercanvi de calor millorat. Consisteix a recuperar la calor dels gasos fent-los passar per la capa dels grànuls que s’han de calcinar disposats sobre una cinta transportadora de graella. Aquesta cinta divideix en dos compartiments la cambra recoberta de refractari per on circulen els gasos calents des de la part superior a la inferior, que està en depressió, de manera que la circulació permet alliberar la calor sobre el material. Sobre una dotzena de metres de cinta té lloc un assecat i una precalcinació del material abans d’entrar pròpiament al forn, d’uns 40 metres de llarg.
SERRATOSA NADAL, A. Consideraciones sobre los hornos ro-
tatorios cortos con recuperadores de parrilla y suspensión en gases. Materiales de Construcción, 15/118-119, pàg. 103-112. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1965.
- Una de les fotos on s’aprecia el pont sota la carretera de la línia del tren i el punt d’entrada i sortida de les vagonetes de la fàbrica, just davant del carrer Esports, és la que es va publicar a la pàgina 149 de L’Abans (op. cit.). La foto és de finals dels seixanta, quan la fàbrica ja havia deixat de funcionar.
- Val la pena llegir l’article “El trenet de la Sanson”, de Juli Ochoa, aparegut a les pàgines 16-17 de La Vall de Verç, núm. 366, octubre de 1980, on es donen més detalls d’aquesta singular línia.
- La distància en línia recta mesurada sobre cartografia actual per Pere Aceitón és de tres quilòmetres i mig.
- Aquesta informació és errònia, com dona fe la fotografia de la pàgina 639 de L’Abans (op. cit.). D’altra banda, és materialment impossible, considerant la distància entre la pedrera de Santa Creu i la fàbrica (a la confluència del carrer Indústria i la carretera) i la diferència de nivell entre aquests dos punts. La torre intermèdia que esmenta tenia sens dubte alguna funció extra respecte de les altres que hi havia, presumiblement de control i/o tensió del cablejat, tot i que no disposem de la informació tècnica precisa. El posicionament UTM és X=421494, Y=4583177, i és a quatre-cents metres en línia recta del punt de les fites que esmenta en Pere. El llibret de l’exposició “Olorda. Una història compartida” (inaugurada el 22 de setembre de 2016 a Sant Feliu i produïda pels ajuntaments de Molins de Rei i Sant Feliu i l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat), en l’apartat “1.2.
Geologia”, hi ha una foto d’aquesta estació datada el 18 de maig de 1959.
- L’emplaçament va ser on hi havia hagut la masia de Can Marc.
- Segons la informació facilitada per l’AHSJD, la pel·lícula és dels anys vint i va ser recuperada de les escombraries per un antic treballador. Era una pel·lícula de nitrat (inflamable) que el Centre d’Estudis Santjustencs va cedir a la Filmoteca de Catalunya. A l’AHSJD n’hi ha una còpia en vídeo que es pot veure al seu web (http://www. santjust.cat/arxiu/video.htm).
- Hilari Raguer, nebot de mossèn Antonino, afirma que s’amagà a una masia de Sant Bartomeu de la Quadra (informació aportada per l’arxiver Jordi Amigó, de l’AHSJD).
- Tenint en compte que els dos consorts eren de Sant Just, la interpretació que fem d’aquest paràgraf és que els va casar a Barcelona, però els va inscriure a Sant Just, un cop va tornar. Cal Xic Marxant era el primer habitatge del passatge Petit, el corraló, que connecta el carrer de la Sala amb Miquel Reverter.
- El bisbe que va presidir la benedicció de les campanes tanmateix no va ser el de Colofó, com posen de manifest les tres referències d’aquest acte en publicacions de Sant Just. En primer lloc, les Notes Històriques del poble i parròquia de Sant Just Desvern de mossèn Antonino Tenas (edició original de 1947 i edició facsímil de 2005. A la pàgina 107 hi diu: “Totes quatre campanes foren ‘batejades’, de la més grossa a la més petita amb els respectius noms de Justa, Pastora, Josepa i Raimunda, pel bisbe titular de Tubuna, Fr. Frederic Costa, C.A.O., el 3 de març de l’any 1940.” Sant Just Desvern, un paisatge i una història (Biblioteca Abat Oliba, 57, 1987) va recollir l’esdeveniment a la foto 111, dins l’apartat “Mostra Gràfica Complementària”. Les referències del personatge retolat amb el número 13 són: “bisbe de Tubuna, Frederic Costa?“.
L’article d’Antoni Malaret i Amigó, “Sant Just Desvern. Aproximació a quaranta anys de vida local (1939-1979)”, VIII Miscel·lània d’Estudis Santjustencs (1997), hi diu: “Va oficiar la solemne consagració el bisbe de Tubuna, el reverend Frederic Costa.” Les dades de les publicacions esmentades s’han confirmat amb les que va publicar La Vanguardia (LVG) dos dies després, el 5 de març, “El oficio de la inauguración fue celebrado por el secretario canciller del Obispado, doctor Urpí, asistiendo de medio pontifical el obispo titular de Amazonas, ilustrísimo doctor don Federico Costa […]”
Finalment, creiem que val la pena consignar dues coses més en relació amb els noms de Tubuna i Amazones. El lligam de totes dues és el següent, Federico de Souza Costa va néixer a Boin-Tapajos (Brasil) el 1876 i va ser nomenat bisbe de la regió amazònica de Manaus en un primer estadi de la seva carrera sacerdotal. El 1913 va renunciar a aquesta posició (que va ser acceptada pel Papa) i va ingressar en un monestir de monjos camaldulencs d’Itàlia. Posteriorment el Papa li va conferir el títol episcopal de Tubuna, malgrat que va residir al monestir dels carmelites calçats de Barcelona des del 14 de juny de 1933 fins al dia de la seva mort, el 26 de març de 1948 (recollit per La Vanguardia del dia següent). Tubuna és un toponímic extingit i que correspon a la regió del nord de l’Àfrica de l’actual Algèria occidental i central, que fou la província romana de Mauritània Cesariense, i que l’Església de Roma va adoptar (vegeu “Ayer falleció el doctor Fray Federico Costa, obispo de Tubuna” a la pàgina 8 de LVG 19480327, i “Frascati –De Obispo a Monje–”, Revista Montserratina, 6-1914, pàg. 45-46).
Per tot això, la forma correcta d’expressar els títols que li corresponien era: carmelita calçat (o bé CAO, carmelita de l’antiga observança), bisbe dimissionari de l’Amazones i titular de Tubuna. Aquests termes només els hem trobat a La Vanguardia del 4 d’agost de 1934 i 3 de juliol de 1941, mentre que en altres referències del mateix mitjà consta com a bisbe (titular) d’Amazones. Aquest fet va induir a l’error de pensar que Tubuna era a l’Amazones.
Finalment, cal excusar la referència de Pere Brull en esmentar el bisbe de Colofón (nom d’una antiga ciutat grega d’Iònia, desapareguda abans del primer segle a. C., al sud de l’actual Değirmendere Fev, Turquia, segons en.wikipedia.org), un títol honorífic que corresponia al caputxí Fra Matías Solà Farell (1884-1973), ja que aquest va desenvolupar una tasca pròxima als feligresos durant els mateixos anys que ho va fer Federico de Souza Costa (vegeu la pàgina 9 de l’ABC 19420925).
- Altres testimonis afirmen que realment era un noviciat.
- El relat complet de les trifulgues l’explica el mateix Brull a les pàgines 193-196 de Barrejo la meva història.
- No sabem de quins anys ens parla en Pere, però podem afirmar que en la dècada dels cinquanta i potser inicis dels seixanta els burots eren a l’inici de la Diagonal. Cal comptar, això sí, que la carretera d’Esplugues enllaçava directament amb la Diagonal.
- Vegeu l’enllaç del museu virtual del Centre d’Estudis Santjustencs: http://santjust.org/centredestudis/ec2guerr05-0148.html
- En Pere va introduir diverses vegades la frase a Comiat a Sant Just (vegeu el final de “L’educació, feina de tots” i d’aquest mateix apartat) en clara referència al pensament de José Antonio Primo de Rivera (1903-1936). A títol d’exemple: “Hace muchos años que, en un intento de síntesis, resumo el mensaje de José Antonio en tres ideas fuerza. El concepto del hombre, la unidad de España y la Justicia social. Por lo que estoy seguro de que mantendría de su discurso, en primer lugar el concepto del hombre, como eje de todo sistema.” Fernando de la Sota Salazar a “Sobre José Antonio hoy, ochenta años después”, a Gaceta de la Fundación José Antonio Primo de Rivera, núm. 61, 28 d’octubre de 2015. També al pròleg a El Fascismo de Mussolini, José Antonio Primo de Rivera, octubre de 1933: “El hombre es el sistema, y ésta es una de las profundas verdades humanas que ha vuelto a poner en valor el fascismo.”
- Aquests fets estan més documentats a La Vall de Verç d’octubre de 1983, pàg. 11-24.
- Barcelona: La Campana, 1988.
- L’escultura era una al·legoria de la sardana amb una parella de balladors, un colom a l’esquerra i un cercle de fons. Era de metall i es trobava per sobre del punt de sortida de l’aigua. Se’n pot veure dues fotos a les pàgines 113 i 114 de “Sant Just Desvern i la sardana, 1917-2010”, d’Antoni Fuentes i Núñez, a la Miscel·lània d’Estudis Santjustencs XVI, 2011.
- Suposem que es refereix a la col·lecció de publicacions de la literatura universal en format revista Novelas y Cuentos que l’editorial Dédalo va iniciar el 1929 i va publicar fins al 1966.
- Aquesta faceta està explicada amb detall al capítol II, “Els meus llocs de treball”, de Barrejo la meva història, pàgines 93-95 i 133-134.
- Actualment, tram del passeig de Sant Joan entre la Diagonal i la Travessera de Gràcia.
- Aquesta contribució als arxius parroquials està més extensament explicada a les pàgines 394-395 de Barrejo. De forma quasi paral·lela, Agustí Parera Gabarró (1925-2003) va dedicar també una part del seu temps a portar la comptabilitat de la parròquia.
- BRULL I ANGELA, Pere. “Imatges dels grups escolars de Sant Just Desvern (segle XX)”. A: Miscel·lània d’Estudis Santjustencs X, 2000.
- A les pàgines 353-363 de Barrejo la meva història (op. cit.) hi ha una descripció detallada de les circumstàncies i els col·laboradors que van participar en l’elaboració d’aquesta Miscel·lània, així com del desenvolupament de l’acte de presentació a l’Escola Montserrat, avui dia, Les Escoles.
- En Pere es refereix a aquest com a tercer considerant les seves dues anteriors autories dins les miscel·lànies. En concret, a l’article “Setanta-cinc anys de futbol a Sant Just Desvern”, Miscel·lània d’Estudis Santjustencs IV, 1992; i “Imatges dels grups escolars de Sant Just Desvern (segle XX)”, Miscel·lània d’Estudis Santjustencs X, 2000.
- MALARET I AMIGÓ, Antoni. “Sant Just Desvern. Aproximació a quaranta anys de vida local (1939-1979)”. A: Miscel·lània d’Estudis Santjustencs VIII, 1997.
Apèndix
Toros en el pueblo. Programa i tràiler
A continuació incloem uns paràgrafs de la novel·la que de forma entre còmica i surrealista descriuen bona part del que va tenir lloc aquell diumenge 6 d’agost de la festa major de 1944 a Sant Just Desvern. El nom de la població, Aguacántaros de Abajo, en particular, no lliga gaire amb la presència de pagesos entre els assistents als toros d’aquella tarda. La procedència de la fusta amb què es va construir la plaça de toros tampoc va anar tal com descriu la novel·la, però el programa de la corrida de Toros en el pueblo és idèntic al d’aquell esdeveniment, malgrat traspassar l’acció al diumenge 5 d’agost en comptes del diumenge 6, com realment va ser, i canviar el nom del segon torero per Manzanito II en comptes de Mazantinito II. Les frases “3 bravísimos becerros 3 procedentes de Salamanca por los pundonorosos […]” i “Reparto de bonos a las familias necesitadas” que va utilitzar en Pere també formaven part del programa real.
A la solapa de les cobertes del mecanoscrit s’hi llegeix:
“TOROS EN EL PUEBLO.
El primero e inicial apunte fue tomado en pleno verano de 1944 y a
Portada de l’edició mecanoscrita de Toros en el
pueblo de 1944 que Pere Brull va dipositar al Centre d’Estudis. El dibuix és del company de feina Francisco Palacín Palacín, de la companyia d’assegurances on van treballar plegats (Biblioteca del Centre d’Estudis Santjustencs).
raíz de una tarde cómico-taurina en la Fiesta Mayor del pueblo natal del autor que, desde luego, no es Aguacántaros de Abajo, título con que figura en esta obra.
Contenía entre sus páginas uno de los carteles de la corrida y las dos localidades de los protagonistas.”
La transcripció literal dels paràgrafs que s’inclouen són una tria dels que precedeixen l’esdeveniment de la corrida i dels que descriuen el xàfec amb què va acabar aquella festa taurina. Estan relatats en primera persona del plural per un dels dos vilatans i periodistes d’El Estropajo Rotativo de la població. Uns periodistes, per cert, anònims perquè en cap punt de l’obra surt el seu nom.
“La criada de los Sres. de Rodríguez, un alemán alto y rubio como la cerveza, al estilo de Alemania, aunque su nombre más bien respondía a casta inglesa, iba comentando por el mercado que su señorito había podido adquirir un palco de los que se estaban construyendo, para sus numerosos invitados. Por todo el pueblo circuló la noticia de que numerosos turistas de Alemania venían exprofeso para nuestras fiestas, cosa que quedó desvirtuada por el propio señor Rodríguez el cual nos dijo, en una entrevista cerrada que sostuvimos con él, que no conocía ningún alemán en Alemania. Los invitados que él traería se trataba de unos cubanos primos suyos que residían en la capital y unos suizos que de Bélgica llegarían días después coincidiendo con nuestras fiestas. Desde luego todos estaban invitados. Lo único que deseaba era un palco con mucha cabida puesto que quizá vinieran también unos bandidos de Sierra Morena que él conoció de haber visto en una película americana…
También había extendido su invitación a las criadas de los señores Hidalgo, Pérez y Solomillo, los cuales parece que por aquellos días no estarían en la localidad y así podrían salir juntas después de comer e ir a los toros. Todas ellas eran de Granada y Albacete y su afición a la Fiesta Nacional era muy grande. Llevaban más de catorce años sirviendo en aquel pueblo sin haber podido ver una sola corrida. Además podrían conocer al novio personalmente. Al novio de Eduvigis queremos decir, la criada de los señores de Rodríguez.
Como el alguacil del pueblo tenía mucha consideración hacia Eduvigis, el primer programa que salió de la imprenta fue corriendo a entregárselo a la niña de sus amores, la que no le correspondía porque decía querer a un militar. Nosotros también por ella pudimos saber el contenido del programa el cual rezaba, poco más o menos:
PLAZA DE TOROS DE AGUACÁNTAROS DE ABAJO
Ferias y Fiestas del presente año.
Domingo, 5 de agosto a las 5.45 en punto de la tarde
MAGNÍFICA BECERRADA BENÉFICA bajo la dirección de los valientes matadores de toros PACHI y CHAPECO
Con el permiso de la autoridad competente y si el tiempo lo permite se lidiarán, banderillearán y serán muertos a estoque
3 BRAVÍSIMOS BECERROS 3
Procedentes de Salamanca, por los pundonorosos “BARBERILLO”, MANZANITO II y ESPERANZA DEL EBRO, con sus correspondientes cuadrillas.
Segunda parte
Elevación de globos y sorteo de un magnífico becerro (si queda alguno sin matar). Amenizará la fiesta la brillante Banda de la Cruz Roja.
REPARTO DE BONOS A LAS FAMILIAS NECESITADAS […]
Faltaba una hora, si a creer los programas fuéramos, para tan fausto acontecimiento. Seguramente todos los habitantes de la localidad habían mirado por última vez el cielo nublado que cubría, por decirlo así, a nuestra Fiesta Mayor. En sus pensamientos a bien seguro se albergaba aún una ligera esperanza sobre el cambio barométrico. Pero no, no era posible que precisamente este año, el de la corrida de toros dejase (aun por un solo día nos hubiéramos contentado) de llover…
Los rostros de mis conciudadanos que se dirigían a la fiesta parecían indicarnos que la consigna aquel año era ¡Toros! ¡Toros! y una vez más daban una fuerte chupada al enorme puro que todos, absolutamente todos los asistentes a una Fiesta Mayor, deben llevar en la boca, aunque este fuera de cosecha propia, como tal puedo asegurar que eran la mayor parte de los que vi. De ellos salía un humo especial que dejaba una estela tras de sí en la que se podía leer claramente: ‘Hoy es día de toros y bien puedes permitirte el lujo de fumarte un puro’. Y su dueño continuaba risueño porque no había despilfarrado en vano. Su puro era el mejor del pueblo.
Y así pensaban interiormente todos los payeses que me iba encontrando y a los cuales iba saludando…
Allí se veía el carro nuevo de casa Giménez que, bastante limpio de lo que acostumbra a llevar en los días que no son Fiesta Mayor, llevaba a veintitrés personas sentadas y muchísimas más empujando. El carro de casa Guarro, con su buen caballo tuerto, al que siempre pintaban los cascos de dorado para que nadie se fijase en sus ojos. El carro de casa Enanez que, ¡albricias!, por vez primera llevaba el número de patente pegada al costado. Y es que se había enterado de que en la plaza estaría la Guardia Civil.
La tartana de Eduvigis, la de la casa de payés nueva, pintada de un color tan amarillo que parecía disfrazada de piel de plátano… Yo creo, por lo poco que conozco, que la mejor plaza construida en España sólo podía compararse a la nuestra por mayor capacidad, pero no por composición. Toda hecha de tablones de madera, aunque oímos murmurar a malas lenguas, esas que ya hemos dicho en otra ocasión que todo lo saben, que desde hacía quince días los albañiles de la localidad no podían trabajar por haberles desaparecido de sus almacenes la mayor parte de los tablones de construcción. Había pues, palcos, graderías, barreras, etc. y un lugar a propósito para la magnífica banda que debía amenizar el espectáculo…
Nuestros lectores nos perdonarán unos momentos si distraemos su atención hacia un lugar distinto y aunque sea para anunciarles que entre tanto esto sucede se ha puesto a llover. Poco, pero llueve. Naturalmente que los payeses más entendidos continúan sus observaciones objetando palabras sobre los que abandonan sus sillas y riéndose de aquellos principios de lluvia.
—Es cosa de poco rato. Agua de verano, ya se sabe, total nada. Ganas de fastidiar y nada más, no temáis.
Y encienden de nuevo su trozo de puro que por centésima vez se les ha apagado…
Se abren los primeros paraguas. Muchas personas reparten hojas de periódico entre las amistades para que les sirva, momentáneamente, de cubre cabezas. La lluvia persiste…
Pero con todo esto la gente de la plaza ha comprendido algo de toda la farsa. Al mismo tiempo que se empapa del agua de la lluvia, llega también a empaparse de lo malo que es el torero. A pesar de que aquellas primeras gotas se han convertido en fuerte aguacero, los payeses insisten en asegurar que pronto cesará…
La mayor parte se ha refugiado debajo de los tablones que han servido para la construcción de las graderías. Y como que el agua continua muy insistentemente va transformándose en barro pastoso con la tierra de los zapatos que los clientes habían dejado previamente en los asientos. Todo ello ahora sirve para que lentamente vaya ensuciando más y más los trajes y vestidos nuevos de los incautos, creídos que estaban refugiados en uno de los mejores sitios donde uno podía guarecerse de la ya torrencial lluvia.
Otros pocos asistentes al final del primer toro lo han hecho bajo el alivio que de momento significaba el taparse la cabeza con los trozos de letrero que ornaban el ruedo. Pero al poco rato hemos visto sus trajes manchados de tinta, destiñéndose al mismo tiempo los anuncios de ‘Novedades María Teresa-Joyería y Relojería’ y las galletas de no sé qué marca…”
(L’original mecanografiat de Toros en el pueblo està dipositat al Centre d’Estudis Santjustencs.)
