EL CREIXEMENT URBÀ, INDUSTRIAL I DEMOGRÀFIC
Sortida de la crisi: obres, indústries i immigració
El reconeixement que l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va fer del règim del general Franco, el 4 de novembre de 1950, fou l’inici del procés de recuperació, a nivell intern i extern, de la greu crisi que havia sofert l’Estat espanyol, com a conseqüència de l’aïllament internacional que, amb el retorn dels ambaixadors de les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial a Madrid, facilità una recuperació en tots els àmbits. I encara més amb el suport militar i econòmic que representaren per al Govern espanyol els pactes amb els Estats Units signats l’any 1953.
Aquesta transformació afectà minimament l’organització corporativa. Ara, el 1952, els ajuntaments ja no són nomenats directament pel governador civil, almenys en una part important, sinó que amb l’intent de donar un major contingut al que s’anomena democràcia orgànica, els representants municipals són elegits mitjançant elecció parcial, pels terços
familiar, sindical i corporatiu42. Com a representants d’aquest nou sistema de designació, van prendre possessió de regidors de l’Ajuntament de Sant Just Desvern, constituït el 3 de febrer de 1952, Manuel Corrales, Joan Amat i Juli Mestres. Joan Amat exercí poc el seu càrrec puix va morir el 5 de juny del mateix any43. Amb motiu d’aquesta presa de possessió veiem consignat i escrit el jurament de fidelitat que transcrivim a continuació:
«Juro servir fielmente a España, al Jefe del Estado, defender y fomentar los interesses del municipio, mantener su competencia i ajustar mi conducta a la dignidad del cargo»). Fet el jurament l’alcalde responia: «Si así lo haceís Dios y España os lo premien, si no os lo demanden».
Vista de la plaça Sant Pastor delimitada per les façanes posteriors dels edificis de renda limitada dels carrers de la Creu, Muntanya i Nord (AMSJD. Col.lecció Quintana Cortès)
El nou Ajuntament corporatiu realitzà una sèrie d’obres municipals que cobriren urbanísticament una bona part de la població. En el programa de les Festes Majors s’hi relacionava cada any la sèrie d’obres que s’efectuaven: establiment de voreres a gairebé la totalitat dels carrers, pavimentació dels carrers de José Antonio (actualment Bonavista), Raval de la Creu, Marqués de Monistrol; construcció d’habitatges per als mestres de les escoles públiques del carrer de la Creu -on després s’instal.là l’estafeta de correus- a càrrec del Instituto Nacional de la Vivenda; clavegueram i urbanització, amb plantació d’arbres i instal.lació de fanals, a la carretera Reial; la compra de terrenys destinats a camp de futbol -l’actual- als propietaris Argemí, Gelabert i Marquet. Josep Maria Ristol cedí el vial del passatge particular al qual es va donar el nom de Josep Carbonell i Modolell, alcalde de principi de segle.
Per commemorar la recent canonització del pare Antoni Maria Claret es donà el seu nom al carrer que va des del carrer Mare de Déu del Pilar al de la Muntanya i es canvià el nom de passatge de l’Hostal al vial que actualment, en record de la mare dels germans Modolell i Lluch, porta el nom de Santa Gertrudis.
Durant l’any 1951, Miquel Gazulla, Immaculada Modolell i Montserrat Bassols sol.licitaren permís per construir tres blocs d’habitatges, que tindrien els baixos destinats a magatzem o locals comercials, tots ells acollits als beneficis dels que se’n va dir pisos de renda limitada, amb façanes al carrer de la Creu, Muntanya i Nord.
En total van ser 180 pisos que més tard, el 1953, s’ampliaren amb un centenar més construïts per Felip Castillo i Antoni Malaret, amb façana als carrers del Nord i Major. Posteriorment, es van construir altres habitatges al carrer que inicialment configurà la plaça de Joan Maragall i a la part dreta del carrer Major; tot plegat va constituir un nucli urbà de més de quatre-cents habitatges. Oficialment, aquest sector urbà es va anomenar pueblo nuevo, però popularment se n’ha dit els pisos d’en Gazulla, qui en fou el principal promotor i, finalment ja ha quedat amb la denominació, que no agrada a tothom: barriada dels pisos o del barri Nord.
L’oferta i compra dels habitatges construïts -majoritàriament subvencionats- va ocasionar un important augment de la població de Sant Just Desvern amb persones vingudes de Barcelona o procedents de l’abundant immigració andalusa dels anys cinquanta. La prova és que dels 2.031 habitants que tenia Sant Just l’any 1950 es passà als 4.593 de l’any 1953, Aquest fou un canvi important en les característques del viure local i per al futur de la població.
Al mateix temps, s’amplià el barri residencial del Sagrat Cor amb la urbanització de la finca de ca l’Andreoli i dels terrenys agrícoles annexos, des del carrer Font al carrer de la Creu, amb la construcció de torres unifamiliars. També s’aprovà el projecte d’urbanització i construcció d’un pont i la pavimentació del camí de can Mèlich, que enllaçava amb la Plana Padrosa i amb la futura urbanització de Bellsoleig. I es començà a parlar del nou pla comarcal, del qual en foren urbanistes els arquitectes Martorell, Solans i Martino que visitaren reiteradament la població. Les reformes intencionades que s’hi introduïren posteriorment van modificar i desvirtuar la redacció del pla inicial.
L’any 1952 fou l’any del XXV Congrés Eucarístic Internacional, durant el papat de Pius XII, per la qual cosa aquest pontífex té una plaça dedicada a la Diagonal de la ciutat de Barcelona. Hi assistí el general Franco, acompanyat de nombroses autoritats, la clerecia catòlica i els fervorosos fidels de Barcelona i de tot Catalunya. La inauguració tingué lloc el 26 de maig. Una acta de l’Ajuntament consigna que aquest gran esdeveniment religiós evidenciava, una vegada més «el catolicismo del pueblo español». Val a dir que aquest
63
esdeveniment de ressonància mundial anava unit a l’aixecament de les restriccions elèctriques i els santjustencs van poder visitar i admirar Barcelona de nit i contemplar les il,luminacions que s’hi varen muntar, especialment el gran espectacle de la catedral, des del dia de la inauguració del congrés fins al seu tancament el primer de juny.
El reconeixement d’Espanya per part dels estats que constitueixen l’ONU, en convergència amb els compromisos militars amb els Estats Units, consolidaren i donaren suport, com hem dit abans, al règim franquista i a la seva continuïtat. Tot això comportà un redreçament econòmic i industrial que tingué com a màxim exponent la creació de la Sociedad Española de Automóviles de Turismo, S.A. (SEAT), l’any
1957, per iniciativa de l’Instituto Nacional de Industria (INI) i amb el suport tècnic de la FIAT, que llençà al mercat el popular Seat 600, l’ús del qual s’estengué a tots els sectors socials, Anteriorment, en temps de les restriccions i de la manca d’unitats automobilistiques, va sortir el model de cotxe utilitari d’origen francès, el Biscuter, la carrosseria del qual es fabricava als tallers de Construcciones Metálicas Rañé de Sant Just Desvern,
Abans de la popularització del SEAT 600 i de la motocicleta Vespa, va ésser utilitzat l’anomenat biscuter Voisin, amb carrosseria de «Cons trucciones Metálicas Rañé». (Col.lecció M. Paz Barbeta)
Fou també durant els anys cinquanta que s’instal.là a Sant Just Desvern Industrias Cusí, S.A., empresa metal.lúrgica situada al sector de la carretera Reial que donà lloc a la creació del primer centre industrial de Sant Just i que, per estar enclavada sobre terrenys confrontats amb el torrent del Pont Reixat, en rebé el seu nom. Pel llit d’aquest torrent transcorria una via fèrria que comunicava la fàbrica Sanson amb l’estació ferroviària de Cornellà, per la qual passaven els vagons amb producció de La Auxiliar de la Construcción, S.A. Mereix la pena de fer una
64
resumida història d’aquesta societat, per l’impacte que ocasionà, en diversos ordres, en el el transcurs dels anys en què estigué instal.lada a Sant Just Desvern, fins a la seva desaparició quan es donà lloc a la construcció del complex urbanístic Walden-7. És la següent:
Interior d’una de les naus d’Indústrias Cusi, situada a la carretera Reial, instal.lada a la zona a industrial del Pont Reixat.(AMSD)
La Auxiliar de la Construcción, S.A. va ser constituïda l’any 1917 i va començar la fabricació de ciment porland amb ladenominació de Sanson l’any 1922. A causa de les nombroses queixes veïnals que ocasionava el complex industrial amb l’emissió de fum, l’any 1925 es va construir la xemeneia actual de 102 metres d’alçada, considerada en aquell temps una de les més altes d’Europa. L’explotació de la pedrera de Santa Creu d’Olorda, a cel obert, produïa -i produeix el material bàsic en la fabricació de ciment, que era transportat va ser la a la fàbrica mitjançant un telefèric de tipus monocable que la primera longitud del qual era de quatre quilòmetres. La fàbrica situada al costat de la carretera N-II estava comunicada amb la propera estació de Cornellà dels antics ferrocarrils de Madrid,Saragossa i Alacant (MZA) per un ferrocarril de via ampla per la qual circulaven els vagons de càrrega amb els productes de la fàbrica, arrossegats per una locomotora interna. El recorregut era de 2.650 metres. El creixement de la població al seu entorn i les molèsties que ocasionava el seu funcionament amb una maquinària envellida, va motivar la clausura de la fàbrica i els seu trasllat al terme municipal de Sant Feliu de Llobregat, prop de la pedrera de Santa Creu d’Olorda. Les necessitats de creixement humà i urbà comportaren, també,
Panoramica aèria de la Sanson durant el desmantella ment. En segon camp d’esports municipal i la fabrica de teixits Guarro. (Boletín de de Información núm.3)
a la novetat de la instal.lació de la primera central telefònica de Sant Just, de la qual en tenia la responsabilitat la família u d’Arcadi Cortès i Pañella, i que supli la dependència telefònica terme, el que teníem amb Esplugues de Llobregat. Continuava d’alcalde Josep Maria Domènceh i Roig, amb les renovacions que bianualment es produïen en aplicació del nou sistema representatiu i d’elecció indirecte del terços familiar, sindical i corporatiu; aquesta renovació es va produir el 6 , febrer de 195544. Les festes majors es fixaven per a les inauguracions oficials de les obres municipals. Durant la de
66
COMIDAS
l’agost de 1955 s’i nauguren les efectua des a la carretera Reial i també la pista per a pa tinatge i per a la pràc tica dels bàsquetbol al pati de les escoles del carrer de la Creu.
Es prengué l’acord de posar noms als carrers de la tot just iniciada urbanització de la barriada de Bellsoleig. S’utilitzà una nomenclatura de difícil alteració per circunstàncies polítiques com fou la de: La Plana, can Solanes, del Pont, procedents de la toponomia del cadastre rústic o bé la denominació d’espècies vegetals com: dels Tillers, de la Ginesta, dels Ametllers, dels Pins, etc.
L’Ajuntament, per acord del 5 d’abril de 1957, aprova el text que contenia les circumstàncies que havien de concórrer per tal que els nostres vilatants poguessin merèixer la concessió de la medalla al mèrit, en les modelitats d’or, plata i bronze. La primera, i creiem que també la darrera, va ser la concedida al doctor Antoni Ribalta i Vilaplana, amb motiu de la seva jubilació després de quaranta anys de serveis ininterromputs a la població. La data de la seva concessió va ser el 5 de juny de 1959, sense que pogués gaudir-ne gaire, puix va morir el 30 de desembre del mateix any.
Inauguració de les obres d’urbanització de la carretera Reial l’any 1965 Al centre,amb paraigua,el doctor Antoni Ribalta i Vilaplana. (Col.lecció Rafael Malaret i Amigó)
Després de la mort de mossèn Antonino Tenas i Alibés, ocorreguda l’any 1953, la rectoria de la parròquia va ser coberta provisionalment per diversos sacerdots i entre ells, el vicari de la mateixa, mossèn Pere Farnés i Scherer i mossèn Pere Montserrat i Juncosa, fins que el novembre de 1955 en prengué possessió el reverend Antoni Andrés i Ardèvol, Antoni
L’agost de 1957 va ser nomenat rector de la parròquia dels Sant Just i Pastor Desvern el sacerdot mossèn Josep Martorell i Vallbé. Fou en aquell temps que la festa de Corpus tingué el màxim esplendor, amb una solemne processó que passà per damunt dels tapissos de flors que els veïns estenien als carrers i que durant molts anys van merèixer l’atenció dels visitants que multitudinàriament omplien els carres del poble.
Catifa floral confeccionada pels veïns de la plaça Campreciós amb la processó del Corpus Christi i amb el nombrós públic assistent (AMSJD. Col.lecció Quintana Cortès)
El butlletí Información municipals relata la processó que tingué lloc el juny de 1957, amb el text que copiem a continuació: «Siguiendo la tradicional costumbre el domingo 23 de junio por la tarde tuvo lugar la solemne procesión del Santísimo Corpus Christi, que constituyó una magnífica demostración de fe. Su desfile fué brillantísimo y piadoso. Llevaba el pendón principal el conocido industrial, Don José Torras y Gomis, asistido de sus hijos Don José y Don Juan como cordonistas, nutriendo las filas las Asociaciones e Instituciones piadosas y de apostolado de la parroquia, agrupaciones, organismos e instituciones oficiales y civiles de la población con ingente vecindario, rematando el cortejo la Corporación municipal en pleno, con las demás Autoridades y Jerarquías. Así entre música, cantos piadosos y nubes de incienso, fue acompañado bajo palio, el
68
Santísimo Sacramento, en largo recorrido jalonado de altares, por la principales calles de la población que se hallaban engalanadas y rivalizando inuchas con alfombras de flores que eran un dechado de belleza, arte y buen gusto, todo al buen Dios impetrando su bendición. Al final el reverendo Cura Regente, Don Antonio Andrés Ardévol, felicitó efusivamente a los feligreses por la bella prueba de fe que habían dado y por la constante superación que se nota cada año en el embellecimiento de las calles para tan solemne manifestación de piedad Eucarística».
La tradicional cabalçada dels Reis d’Orient que cada 5 de gener desfila pels carrers del poble. (Col.lecció Pilar Gaigi Llavallol)
També tingué força esplendor la celebració de la cavalcada de Reis, organitzada pel Frente de Juventudes i de la qual l’animador principal era en Francesc Ruiz i Pelegrín. Aquesta iniciativa va prendre un caire popular i hi col.laboraven molts veïns de la població. Ha arribat fins avui sense faltar cap any en una superació continuada. La primera celebració va ser la vigilia de Reis, el 5 de gener de 1952. L’any 1954, l’Ajuntament de Sant Just adquirí la primera parella de gegants
69
per participar en les festes tradicionals i en les desfilades; més tard la família gegantera s’augmentà amb l’adquisició d’una geganteta i de caps grossos.
Una de les primeres desfilades dels gegants Pastor i Justa pels carrers de Sant Just Desvern (AMSID Col.lecció Quintana Cortès)
En l’aspecte esportiu un dels principals animadors locals, sens dubte, va ser el súbdit suís Ferran Leuthard -el senyor Fernando- que feia anys que vivia a Sant Just i que participava en totes les manifestacions esportives. Va morir l’any 1981 i existeix un petit monument al seu record al Pavelló poliesportiu de la Font de la Bonaigua. Cada any se celebra un memorial en homenatge a la seva dedicació. L’any 1953
formava part del grup de veïns que els dies festius d’una manera entusiasta i amb el seu esforç personal aixecaren les parets que tanquen el primer camp de futbol del carrer dels Esports (o de l’Esport), carrer que també va ser urbanitzat amb l’obertura del carrer Cervantes i Monturiol -actualment del Camp Roig- que envolten el camp d’esports municipal. Cal destacar que l’any 1959 es commemoraven els vint anys d’existència de la Unión Deportiva de San Justo.
La commemoració de l’aniversari de l’ocupació del nostre poble per les tropes nacionales s’efectuava anualment el 26 de gener, el mateix dia que ho celebrava Barcelona -encara que com hem justificat anteriorment, Sant Just Desvern va ser alliberat el 25 de gener de 1939- com explica un article publicat al butlletí Información municipal que es refereix a la que va tenir lloc el 26 de gener de 1957. Diu així:
«La fiesta de liberación. Con gran brillantez se celebró el 26 de enero la Fiesta de la Liberación que de año en año adquiere más importancia.
El solemne oficio religioso, la evocación ante el monumento de los Caídos, los festejos populares y la recepción en el Ayuntamiento, se vieron concurridísimos, participando todos los ex-combatientes y ex-cautivos residentes en la localidad, y un público muy numeroso. Como recordó el Alcalde, Don José Maria Doménech, en su discurso en la Casa Consitorial, todo es poco para analtecer la memoria de aquella gloriosa efemérides en que nuestro pueblo fué liberado del terror de la dictadura comunista para recuperar su personalidad y volver a emprender el camino de su tradición cristiana, gracias al esfuerzo del glorioso Ejército Nacional, en la que tantos catalanes, entre ellos el orador, figuraron tras arrastrar gravísimos peligros para pasar a la zona nacional e incorporarse a las fuerzas combatientes de primera línea».
Com a un esdeveniment que va commocionar tota la comunitat sanjuştenca, ressenyarem l’assassinat del veí del carrer Font, Josep Torrebadell i Pons, invàlid apunyalat en el quiosc que regentava al final de la Rambla, cantonada a la carretera Reial, per Oscar Carbonell i Rigol, que habitava en el mateix immoble de la víctima. Ofuscat per una suposada denúncia per tinença d’armes; detingut i posat en llibertat per la Jefatura Superior de Policia de Barcelona, va cometre l’únic crim del qual en tenim notícia en el transcurs del segle. Jutjat per l’Audiència Provincial de Barcelona -on es va necessitar la intervenció d’un intèrpret perquè no entenia el castellà- va ser condemnat a disset anys de presó. Per la seva edat septuagenaria no va complir la totalitat de la condemna; va retornar al poble i va ingressar a la llar dels vells de Nostra Senyora de Lorda, on va morir.
Un altre esdeveniment desgraciat, i que va també commocionar profundament el nostre veïnat, va tenir lloc el 5 de febrer de 1954, essent regent de la parròquia mossèn Pere Farnés. Es tracta de la mort de l’escolà Josep
71
Maria Flix i Sorolla, d’11 anys d’edat, fill de Joan i Assumpció. A conseqüència d’una forta nevada que va caure la nit abans -una de les més fortes de la dècada- a l’hora d’anar a tocar les campanes de l’església, per anunciar la consagració de l’eucaristia en el transcurs de la missa que se celebrava en el baptisteri, el noi Flix, sentint la intensitat del fred i no volent utilitzar les mans que tenia ficades a les butxaques, va intentar de fer-ho subjectant pel coll la corda que impulsava la campana, amb la dissort que va relliscar a les escales que conduien al cor i sofrí l’accident que el va estrangular. Aquest trist i luctuós esdeveniment va
merèixer un detallat reportatge del periodista Enrique Rubio al setmanari El Caso i fins i tot va tenir una certa repercussió a les ones radiofòniques de Radio Barcelona.
Totes aquestes circumstàncies personals que detallem poden semblar, i segurament ho són, poc importants per deixar-ne constància en una història local. Cal tenir en compte, però, que en aquelles dates Sant Just Desvern constituïa com una família en la qual tots els veïns es relacionaven íntimament i qualsevol pena o alegria era sentida per tots els santjustencs.
Reproducció de la fotografia mortuoria de l’escola Josep M. Flix i Sorolla, inserida al setmanari El Caso. . (Documentació família Flix Sorolla).
En un altre aspecte, l’esportiu, ens cal destacar la selecció de dos atletes santjustencs per a les Olimpíades que se celebraren dels anys quaranta als anys seixanta. El primer va ser Joan Poll i Puig, seleccionat en la modalitat d’esquí per anar a l’Olimpíada blanca de Saint Moritz l’any 1949 i posteriorment al Jocs Olímpics d’hivern celebrats a Oslo l’any 1950. L’altre veí, era el boxejador amateur i després professional, Manuel Garcia i Gonzàlez, proposat per participar amb la selecció espanyola al Jocs Olímpics de Roma el 1960, en la seva condició de pes forta?
72
Festejos reinstaurats i costums desapareguts
Un aspecte de la rua de cavalleries i vehicles de tracció animal al seu pas pel carrer Anselm Clavé, durant la celebració de la festivitat de Sant Antoni Abat. (AMSJD. Col.lecció Quintana Cortès)
Tornaren a celebrar-se les festivitats tradicionals -a part de les Festes Majors- entre les quals la de Sant Antoni Abat, patró dels carreters, que comptà amb una bandera brodada per Carolina Catasús i Bosch i amb una desfilada de carruatges i animals, insubstituïbles a principis de l’època que comentem
Més tard s’institucionalitzà la festa de Sant Cristòfol, patró dels automobilistes, en la qual participaren els cotxes i motocicletes que existien al nostre poble; també la Carolina Catasús fou una de les impulsores d’aquesta festivitat dels mitjans de transport mecànic48 Amb el nomenament del veí
Joan Baptista Soler i Seuba, amo de la indústria de teixits la fabriqueta, del carrer Badó com a delegat espanyol a la Federació mundial de ciclisme, es propicien diverses manifestacions d’aquest esport a Sant Just Desvern, en el terme municipal del qual se celebrà la festa del pedal durant alguns anys.
Portada del programa de la XXVII Festa del Pedal Sant Just Desvern el 9 de juliol de 1944. (AMSJD. Programa cedit per Ricard Camprodon)
Un dels costums desapareguts, que incidia en la informació i convivència local, era l’anunci de la inort dels veïns casa per casa i amb el toc de les campanes de l’església parroquial que també anunciaven la defunció produïda. La Marieta Colom era la més antiga en aquesta feina i passava per tots els carrers de Sant Just anunciant el dia i passava pelo l’hora de l’enterrament i de la celebració dels funerals.
Amb el creixement de la població també va desaparèixer l’últim pregoner del poble que, amb la seva trompeta, tres cops per als anuncis oficials i dos per als particulars, pregonava el cobrament de les contribucions, les celebracions de les festes i d’altres fets d’interès per al veïnat. L’agutzil Vicenç Pasqual i Colet era l’encarregat de fer-ho; obligat després de la Guerra Civil a pregonar en castellà, es veia en la necessitat de donar explicacions personals en català, aclarint el contingut del seu pregó, ja que el seu castellà era gairebé inintel.ligible.
Encara que actualment queden molts pocs cobraments fets a domicili -que han desaparegut per l’actuació de la domiciliació bancària- en aquells temps, tots els diumenges es podia contemplar la corrua dels qui passaven per les cases a cobrar: els vigilants i els serenos que percebien el seus honoraris pel servei de vigilància nocturna directament del veïnat, com també el cobrament dels rebuts de les germandats santjustenques, etc. A aquesta processo dominical s’afegien els qui cobraven la quota social de l’Ateneu, la iguala del doctor Antoni Ribalta o bé les quotes de les compres fetes a terminis del magatzems Gafarot.
FIESTA del PEDAI
BARCELONA – SAN JUSTO DESVERN
A Sant Just Desvern hi havia algunes persones -més dones que homes – que practicaven una espècie de medicina po pular, heretada de pares i avis, consistent en una pregària i glopeig d’ai gua bullida amb flors boscanes i mel que curaven del mal de coll i de les angines. Una d’aquestes era l’Ade laida Amigó de cal Farràs. Per curar el mal d’espatllat -dolor d’esquena, falta d’esma i gana- hi havia la Feliça Casanova de cal Mitjans que ho feia amb el principi d’una tècnica ancestral que consistia en penjar-se de braços d’una porta, amb un cataplasma d’una pega especial que es posava al pit. És a dir, es tractava, mitjançant una acció vigorosa, de curar als que es deia que estaven espatllats.
Desfilada de vehicles motoritzats en el seu recorregut pel carrer Bonavista -aleshores José Antonio- durant la festivitat de Sant Cristòfol.(Col.lecció Antoni Malaret i Amigó)
Abans, cada casa de Sant Just, a més del seu propi hort, tenia el seu galliner i la seva gàbia de conills que alimentaven i engreixaven amb l’herba que s’anava a recollir als camps del terme municipal. Les pells de conills sacrificats, especialment els diumenges, un cop assecades eren venudes -a poc preu- als compradors ambulants que passaven pels carrers del poble anunciant a plena veu: «el pellaire! Qui té cap pell de conill!>> Un altre element típic era, també, el drapaire que amb el seu carret anava recorrent els carrers del poble tot tocant una mena de campana que anunciava el seu pas, a la qual afegia el sorollós crit de: «el drapaire!». de Recollia papers, roba i tota classe d’andròmines de les quals, les mestresses de casa es desprenien.
La venda ambulant era protagonitzada especialment pels qui es dedicaven a la venda de peix després d’haver-ho fet a la plaça del mercat. Un típic venedor de peix era el tio Bartolo de Collblanc, que havia esdevingut un personatge popular amb el seu carret i amb la seva parla, barreja d’andalús i català, .
75
quan cridava la seva oferta a les dones amb molta gràcia i desimboltura que podria haver heretat el seu nét, el còmic Pedro Ruiz. El nom de Bartolo no era el nom d’aquest venedor de peix, que es deia Francisco, sinó que era el nom del seu cavall.
No tant com a costum desaparegut, sinó com a mostra de com havien canviat els costums i la moral ciutadana, farem referència a les normes que tant l’autoritat religiosa com la civil imposaven per a la seva observancia per tal de mantenir les conductes personals dels banyistes a les platges. Una nota de la Jefatura Superior de Policia de Barcelona reglamentava:
«Primera: Queda prohibido bañarse en las playas o piscinas sin vestir la prenda adecuada, y el uso de bañadores que por su forma o parte del cuerpo quede desnuda, resulte ofensivo al pudor o decencia pública.
El carro del peixeter Bartolo és una mostra de la venda ambulant d’articles de consums domèstic: pa, carbó, llet… (Fotografia cedida per Cristòfol Garcia)
Segunda: Se prohibe asimismo la permanencia de los bañistas fuera del agua, cualquiera que sea su objeto, sin vestir, el albornoz o prenda análoga.
Tercera: Se exceptúa de la anterior prohibición la permanencia en solarios, márgenes de ríos o parte de la playa acotada a tal fin, con la debida separación e
76
independencia, para las personas de uno u otro sexo y totalment aislados del resto del público, o se regule su uso por horas, cuando se tenga instalado un sólo solario para bañistes de distinto sexo.
Cuarta: También se prohi be terminantemente que en las piscinas se organicen bailes en traje de baño».
Aquestes normes van ser dictades el 12 de juliol de 1944. Compareu amb l’actualitat. No obstant això, a finals dels anys cinquanta hi hagué la pri mera elecció de la Pubilla de Sant
Exis that Just, que recaigué en la jove sant justenca Ramona Pagès i Aguaviva i en anys sucessius a Núria Bullich i Rañé i Lluisa Haro i Gonzàlez,També fou elegida l’any 1961 Mis Catalunya, la conveïna Rosa Mo. Duque.
La Societat de Caçadors fundada l’any 1948 establí la seva seu social al carrer de l’Església núm. 4 i mantingué una important activitat en el camp cinegètic, ja que comptà amb més de 150 socis que es reunien per parlar de les seves caceres, del manteniment dels vedats cada vegada més depredats la qual cosa intentaven de pal.liar amb la cria de conills i d’altres animals de caça que després deixaven anar a les zones protegides.
L’any 1958, per iniciativa de Josep Buixeda, es va constituir l’Agrupació ciclista Sant Just, que ha mantingut la seva activitat fins als nostres dies, amb la pràctica de l’esport ciclista i l’organització d’excursions col.lectives.
Una mostra de la felicitació que repartien els carters per tal de recollir una propina nadalenca, juntament amb els vigilants i “serenos” (AMSD)
L’Ateneu: rellançament social. Altres activitats.
Morera de l‘Ateneu en una actuació feta a la plaça de l‘Església parroquial. Dirigeix Antoni Colli Cruells. (AMSJD)
A través de la relació històrica de la vida local, que estein efectuant, en la seva petita o major transcendència, no podem de deixar de mencionar l’Ateneu de Sant Just Desvern, el nom del qual va sortint amb certa continuïtat. És una entitat lligada a l’activitat ciutadana de Sant Just, que s’entrellaça i es contraposa amb la vida oficial i corporativa dels santjustencs. És per això que en cada període que estudiem n’hem de fer menció i donar compte de les seves activitats culturals i socials, encara que sigui sumàriament.
Després de la commemoració de l’aniversari dels trenta anys de la fundació de l’Ateneu de Sant Just Desvern que hem explicat anteriorment, es tornà a efectuar una elecció directa pels socis, d’una nova junta directiva que aquesta vegada fou presidida sense contratemps (1950-1954) per Jaume Mir i Gómez. A part del manteniment de les seccions que ja funcionaven com eren el grup coral Lo Pom de Flors, la secció Excursionista, i el club d’Escacs, tingué lloc la fundació de l’Orfeó Enric Morera (1951) iniciat per un grup
vocal que portava el mateix nom i el promotor del qual va ser Josep Piquet i Gelabert, qui per aquest motiu i pel seu treball musical, té una saleta dedicada al seu nom al local social de l’Ateneu. El primer director de l’Orfeó, que tenia el seu antecedent amb un altre que es va crear durant els anys trenta, va ser el mestre Pere Mañé i Baleta, veí d’Esplugues de Llobregat49.
El Quadre Escènic de l’Ateneu continuà el seu treball teatral i incorpora al seu repertori una altra obra de Jaume Villanova i Torreblanca, Jo seré el seu gendre. Aquesta obra representada a Barcelona i a diverses localitats de Catalunya, ha figurat en programes radiofònics i televisius en moltes ocasions. Recomençà així la recuperació cultural i social de l’Ateneu que tenia la màxima expressió, encara, en la celebració de la Festa Major que cada any organitzava la Junta Directiva de l’Ateneu, amb la col.laboració de la Corporació municipal. Per tal de donar una idea de com eren programats els festejos de la Festa Major santjustenca, a continuació donem compte del programa corresponent a la celebració de l’any 1956, el contingut del qual, en forma extractada és el següent:Festa Major de 1956: Dies 4, 5, 6, 7 i 8 d’agost. Començà amb la tradicional invitació de la Junta Directiva «a les dignísimas Autoridades y vecinos de esta población y a todos cuantos quieran honrarnos con su presencia». S’inicià amb la 47a audició de sardanes organitzada pel grup Juli Garreta. A la nit hi hagué a la sala de l’Ateneu un magnífic ball amenitzat per l’Orquesta Singapur. El dia 5, al migdia, selecte concert dedicat als socis de l’entitat, amb la selecció musical de la pel.lícula Música y Lágrimas de Gleen Miller i Granada de Lara. A la tarda i nit, esplèndid ball de gala, amb l’Orquesta Florida. El dia 6, a la tarda, actuà novament a Sant Just l’Esbart de Sarrià, sota la direcció del mestre Manuel Cubeles amb un extens
Una partida d’escacs entre els socis de la secció fundada per Josep M. Bas. Tota l’atenció posada a moure les peces de l’escaquer (Col.lecció Joan Gironés i Sabaté)
programa del folklore català. A la nit, l’èxit del teatre català Camarada Cupido que portà 300 representacions a Barcelona. El dia 7, al matí, es feia el ball matinal i era quan s’estrenaven els vestits que les modistes locals confeccionaven per les pubilles santjustenques i que llueien aquell dia. Al vespre, després de la serenata dedicada a les autoritats a la plaça de vila, novament magnífic ball. El dia 8, a la tarda, tradicional festival infantil que anualment presentaven les organitzacions GIP, amb el genial animador Perico. I a l’entremig, actuació de l’Agrupació d’Armonicistes de Sant Just Desvern que dirigia Antoni Campañà i Condemines, i l’acabament, la nit del dia 8, amb un extraordinari ball d’acomiadament amenitzat per la famosa orquestra Bristol. Hem conservat la fraseologia del programa -naturalment en castellà- pel tipisme que representa el seu redactat que s’anava repetint any rera any.
De l’any 1955 al 1957 fou president de l’Ateneu Joan Martí i Aparici, un entusiasta de les Festes d’homenatge a la vellesa que cada any repetidament organitzava la Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya La Caixa, i ales quals mai hi mancava el fragment de la que va dedicar en el XI aniversari i que diu:
<<… Les bores van passant per tots igual el temps marca la fi de cada cosa. Cada il.lusió que arriba al punt més alt s’esfulla tanmateix com una rosa…>>
És, també, l’autor d’una nova auca de Sant Just Desvern produïda per X. Solà l’any 1956. Durant la seva presidència s’efectuaren obres d’ampliació del local i es reorganitzà l’Orfeó Enric Morera. El compositor Lleonard Balada, nascut a Sant Just Desvern, forma part de l’Orfeó Enric Morera. Va marxar als Estat Units per ampliar el seus coneixements musicals i aconseguí la càtedra de composició a la Universitat de Cornegie-Mellon de Pittsburg (Pensilvània).
80
El 1982 fou estrenada la seva òpera còmica en un acte Botxí, Botxí per encàrrec del Festival de Música de Barcelona. Entre altres composicions, amb motiu del Vè centenari del descobriment d’Amèrica, estrenà l’obra Colon amb lletra d’Antonio Gala, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Actualment resideix als Estat Units. Figura a la GEC.
En aquests anys i sota l’impacte del grup instrumental The Beatles, tingué lloc la constitució d’una nova secció de l’Ateneu anomenada Audimúsic, que feia audicions discogràfiques amb música moderna i clàssica, els socis de l’Ateneu Josep M. Domingo i Jordi Gironès van ser-ne els màxims divulgadors.
Sota la protecció de la parròquia i després de diversos assajos per promoure l’excursionisme juvenil, iniciats l’any 1958 amb la constitució de l’Agrupament Escolta doctor Tenas, cognom de Mossèn Antonino, es continuà l’any 1968 amb l’Agrupament Martin Luther King, seguint les orientacions del qui va ser pioner de l’escoltisme a Catalunya, mossèn Antoni Batlle i Mestre. Se li donà el nom de Luther King, per homenatjar la memòria i les reivindicacions del líder dels negres dels Estats Units, assassinat aquell mateix any. En col.laboració amb aquest grup escolta sorgí el Club d’Esplai Ara Mateix amb la finalitat de donar a la joventut santjustenca una educació del temps lliure, amb programes lúdics i l’assessorament dels monitors per a tota classe d’activitats culturals, cíviques, d’animació, etc.
Com a prova del millorament cultural de la població, es fundà la Institució Cultural, regentada pel matrimoni de mestres de l’Escola nacional, senyor Josep Maria Bas i senyora Carme Pérez. Estava instal.lada sobre el cinema Texas de la carretera Reial núm 8; era on s’impartien classes de formació comercial i d’ensenyament secundari. Hi ha, també, notícia de l’existència d’una altra acadèmia situada als pisos del carrer Nord.
NOTES
(42) Democrática y Orgánica. En l’aspecte municipal, aquesta nova denominació orgànica va ser motivada per la incorporació d’una nova legislació administrativa municipal, per mitjà de la qual es donava representació a la família, al sector sindical i a les associacions corporatives. Pel que fa referència al grup sindical – CNS i Hermandad de Labradores- es dictà que hi havia d’haver paritat entre els treballadors i els empresaris. Quant al terç corporatiu -entitats i corporacions radicades al terme municipal- havien de reunir les condicions que imposava la llei, sempre tot això controlat i mediatitzat per l’engranatge polític del Movimien to Nacional. Extret de la GEC.
(43) AMSJD. Acta de l’Ajuntament del 3 de febrer de 1952. Alcalde: Josep M. Domènech i Roig. Regidors: Josep Sánchez i Llistosella, Pere Padrosa i Juncà, Bartomeu Puig i Oliveras, Pere Montagut i Benaiges, Josep Ll. Surroca i Pratdesaba, Josep Carbonell i Llobet, Manuel Corrales i Rovira, Joan Amat i Sala, i Juli Mestre i Llobet. Aquest darrer fou mestre de les Escoles nacionals del carrer de la Creu. Era fill del qui l’any 1936 era comandant militar de l’illa d’Eivissa, que va resistir a les tropes i milícies republicanes i que, jutjat per un consell de guerra sumaríssim, va ser afusellat. Cruells, Manuel (1971), L’expedició a Mallorca, Barcelona, Editorial Juventut. Joan Amat i Sala, fundador de Finques Amat, establertes l’any 1950 i que continua la seva vídua Concepció Amigó i Rius. Actualment tenen les seves oficines al carrer Bonavista, 65 i en són mentores les filles del fundador, Immaculada i Joana Amat i Amigó.
(44) AMSJD, Acta de l’Ajuntament del 6 de febrer de 1955. Alcalde: Josep M. Domènech i Roig. Regidors: Juli Mestre i Llobet, Josep Bullich i Tella, Pere Orriols i Comas, Pere Sardà i Ribera, Joan Pi i Fort, Antoni Pagès i Pagès, Rodolf Sànchez i Cuéllar i Francesc Ruiz i Pelegrin.
(45) Información municipal (1957), juliol, núm. 2, «Procesión del Cor pus Christi».
(46) Información municipal (1957), abril, núm. 1, «La fiesta de la Li beración».
(47) Vall de Verc (1989), 15 març/15 d’abril, núm. 118 i 15 juliol/15 setembre, núm 122. Joan Poll i Puig i Manuel Garcia González.
(48) Catasús i Bosch, Carolina. La Carolina de cal Sant com aixi la coneix la gent del poble, va ser la primera dona santjustenca que va obtenir el permís de conduir automòbils. També va ser la primera infermera que es va dedicar a posar injeccions a domicili als malalts locals. Va fer testament llegant la totalitat dels seus immobles situats al
82
carrer Bonavista als propis inquilins que els ocupaven, amb algunes excepcions. Va deixar una important quantitat per tal d’atendre els gossos que la van sobreviure -tres- i que van ser mantinguts adequadament fins a la mort dels animals. Era soltera,
(49) Malaret i Amigo, Rafael i Malaret i Amigó, Antoni (1991), «Orfeó Enric Morera 1951-1991» dins de la Miscel.lània d’Estudis Santjustencs, Volum III.
83