EL PLA D’ESTABILITZACIÓ. UNA SOCIETAT CANVIANT
Repercussions locals del Pla d’estabilització
El local de la Creu Roja de Sant Just situat a la carretera Reial, cantonada amb el carrer de l’Estalvi. Possiblement el dia de la inauguració. (AMSJD. Col.lecció Quintana Cortès)
Per motius familiars -la mort de la seva primera esposa Josep Maria Domènech i Roig va deixar l’alcaldia que venia presidint durant catorze anys continuats. El senyor Domènech, que l’any 1964 va ser nomenat jutge de pau de Sant Just Desvern, també va ser president de la Creu Roja local i va obtenir de l’assemblea provincial de la Creu Roja les medalles d’or i plata pels serveis prestats a aquesta institució benèfica; entre d’altres coses, havia aconseguit que el local construït per la Caixa de la Diputació de Barcelona -ara Caixa de Catalunya- situat a la Carretera Reial, cantonada amb el al carrer de l’Estalvi, passés a ser propietat de la seu de la Creu Roja. Josep Maria Domènech i Roig, que va morir l’any 1986, ha deixat una sèrie d’escrits i documents relacionats amb la seva família i la vida de poble que caldrà recuperar i examinars
La seva substitució i la constitució d’un nou Ajuntament presidit per Josep Lluís Surroca i Pratdesaba el 16 d’octubre de 195651 vingué emmarcada per les noves circumstàncies econòmiques que foren el preludi de la liberalització que comportà l’aplicació del Plan de estabilización, amb l’afluència de capital estranger, conjuntament amb l’allau del turisme europeu. Aquest fou el clima de prosperitat i desenvolupament econòmic i social que va viure la dècada de 1960 a
1970, amb la construcció de nous habitatges, d’hotels i de tota la classe d’edificacions i d’ampliació i modernització d’indústries. Això ocasionà al nostre poble la manca de mà d’obra que se suplí amb persones immigrades, procedents especialment de terres andaluses. Paral.lelament, es produí un fenomen demogràfic: molts ciutadans catalans i espanyols travessaren la frontera cap a països de l’Europa occidental, en plena eufòria expansiva a la recerca de millors condicions econòmiques i laborals.
Hi hagué zones més afectades per aquest creixement demogràfic i urbanístic que incidí espectacularment en les comarques del Barcelonès, del Baix Llobregat i del Vallès. Sant Just Desvern, malgrat tot, fou una excepció tolerable d’aquest creixement. L’any 1960 ja eren 6.401 els veïns registrats al padró d’habitants del poble.
El carrer Badó cobert de neu demostra la intensitat de la nevada que va caure la vigilia de Nadal de 1962 (AMSD. Col.lecció Ramon Fontanals)
Una altra circumstància, la climatologia, va canviar l’aspecte geogràfic, agrícola i el paisatge rural de la població. La neu i les fortes gelades de l’any 1956 i la gran nevada- la més gran del segle- que tingué lloc al Nadal de 1962 i que cobrí amb una capa de més de cinquanta centímetres tota la superficie del nostre terme municipal, van tenir un efecte determinant. Pràcticament van morir tots els garrofers i es van veure afectats els ametllers i els cultius que recobrien les nostres muntanyes. No hi pogué haver recuperació posterior i es va provocar l’abandonament de la major part de les terres de secà que des de llavors van quedar ermes. La pagesia, amb l’excepció d’alguns conreadors individuals, ha quedat limitada als conreus d’hortalisses a l’entorn de les masies habitades de can Padrosa, can Oliveres, can Gelabert, can Roldan, can Vilà, can Carbonell, can Fatjó i can Baró. L’any
86
1957, s’intentà de repoblar els boscos de les muntanyes de Şant Just Desvern, amb l’acolliment a les ajudes oficials, sense que es notés cap efecte important en la repoblació dels arbres amb què comptava el terme municipal de Sant Just Desvern en el segle anterior,
Com dèiem abans, la reactivació econòmica que va comportar les noves circumstàncies en tot el conjunt econòmic i social, estimulà, també, l’activitat municipal i l’increment pressupostari. La pressa de possessió del nou alcalde, Josep Lluís Surroca i Pratdesaba, tingué una certa solemnitat per la L‘alcalde presència del delegat governatiu, Pedro Gómez de la Quintana.
Josep Lluís Surroca en l’acte de lliurament de premis d’un esdeveniment esportiu celebrat el 10 juliol de 1960. (AMSJD)
Un altre acte important va ser la inauguració oficial del nou edifici de l’Ajuntament -construït per una agrupació de contractistes locals -que va tenir lloc el dia 6 d’agost de 1960, coincidint amb la Festa Major. En la sessió extraordinària celebrada per aquest motiu, hi veiem representat l’Ajuntament de Barcelona en la persona del seu primer tinent d’alcalde de Marcel.lí Coll i Ortega, el cònsol dels Estat Units a Barcelona, resident a Sant Just Desvern, Richard Ford i nombrosos veïns
87
que figuren relacionats en l’acta que es va aixecar. Durant més de dos anys l’oficina municipal i el seus serveis havien estat traslladats a la sala superior del Casino, (Anselm Clavé, núm. 8), a la façana del qual encara es pot veure l’escut municipal amb la campana que testimonia aquest fet,
Fotografia aèria de les instal.lacions de l‘ENHER amb les torres conductores d’electricitat que travessen bona part del terme municipal. (AMŞJD)
D’aquesta època cal esmentar també, la constitució de la Mancomunitat intermunicipal formada pels ajuntaments d’Esplugues de Llobregat, Sant Joan Despi, Cornellà de Llobregat i Sant Just Desvern per tal de recollir les aigües pluvials i residuals d’aquests pobles mitjançant la construcció d’una claveguera general comunitària que les conduïa, seguint el curs del torrent de la Font Santa, fins a la ribera del riu Llobregat. També s’iniciaren les obres de cobertura del tram superior d’aquest torrent, des del carrer Nord fins al pont d’en Mateu, al límit d’Esplugues de Llobregat a la carretera Nacional II, preparant el que més tard seria l’avinguda del doctor Antoni Ribalta.
En aquesta època (1969-1979) tingué lloc la instal.lació de dues entitats privades importants: Can Mèlich, un complex
88
esportiu de lleure i de restauració promogut per Josep Manuel Corrales i Recasens i Jaume Gelabert i Mallol, i la creació de la Institució La Miranda, dedicada a l’ensenyament pre escolar, cicle inicial i mitjà i dirigida ininterrompudament per Pere Sureda i Huix.
El 5 de febrer de 1961 fou renovat per meitat l’Ajuntament 2 i hi entraren pels terços representatius, Just Amigó i Rius i Antoni Massagué i Roig, ambdós socis i directiu de l’Ateneu l’últim, la qual cosa representà un cert reconeixement de l’activitat cultural, social i popular que venia realitzant l’entitat.
Edifici de l’antic Ajuntament, plaça inossen Jacint Verdaguer, on estavaven instal.lades les oficines municipals, el jutjat i l‘habitatge de l’agutzil. (Boletín de Información Municipal, núm. 2, febrer 1976)
L’alcalde, el senyor Surroca junt amb tots els membres de la corporació municipal intentaren d’oposar-se a la instal.lació, a la zona rural de can Cortès, de la central distribuïdora de fluid elèctric de l’empresa de l’INI, 1’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorzana S.A. (ENHER) que amb l’enquadrament de línies d’alta tensió que havien de travessar tot el terme municipal i que desfiguraven el paisatge rústic i l’ecologia del terme es trobà amb l’evident malestar i les protestes pels propietaris de les finques afectades pel seu pas. Finalment, per raons d’ordre superior, el projecte va ser executat, amb la consegüent transformació d’un sector rural del poble.
Una altra actuació que també va merèixer l’oposició de l’Ajuntament i dels veïns de Sant Just Desvern, va ser el començament dels tràmits, gestions i expropiacions portades a terme per l’anomenat Instituto Nacio nal de la Vivenda, depenent del Ministerio d’Obras Pú blicas de Madrid, per al projecte sobre els terrenys rústics de la Font Santa i les Basses de Sant Pere, propietat cadastral que ma joritàriament era dels Hereus de Gaspar Modolell i Jané. Aquest projecte afectava els termes de Sant Joan Despí i Sant Just Desverns. L’agost de 1962 es publicà un decret del mencionat ministeri pel qual s’efectuava la reserva dels terrenys urbanitzables que afectaven les finques genèricament situades al sector de la Font Santa. El setembre del mateix any es produïren les inundacions del Vallès, provocades pel desbordament de la riera de Rubí i del riu Llobregat, que ocasionaren la mort d’un miler de persones i efectuaren importants desperfectes a les indústries i habitatges riberencs de la ciutat de Rubí i Sabadel154.
Sobre el solar que ocupava l‘antiga casa de la vila va edificar-se el nou Ajuntament actual que té annexos els locals destinats a la Policia Municipal. (Boletín de Información
Aquest esdeveniment climatològic va accelerar l’aprovació de l’avantprojecte, per tal de destinar-lo als damnificats per les inundacions de Vallès, encara que el pla original va ser modificat diverses vegades per adaptar-lo a les previsions del Pla comarcal, a les reclamacions dels propietaris afectats i a. les impugnacions que van presentar els ajuntaments de Sant Joan Despí i Sant Just Desvern. Cal recordar que l’aprovació definitiva i l’execució material del Polígon Sant Joan-Sant Just van tenir lloc quinze anys després de la seva tramitació oficial i reduïa la superfície edificable de 16.000 habitatges a 6.000 entre els terrenys dels dos termes municipals. Aquesta modificació substancial de l’edificabilitat i reserva d’espais públics per a l’ajardinament i els equipaments públics i privats, va ser possible gràcies al recolzament popular que va privats, va ser possible gracies al recolz tenir l’oposició al Polígon, encara que la seva realització causà un impacte demogràfic en el creixement del poble, donant lloc a una barriada singular, separada del nucli urbà per la carretera Nacional II en la seva confluència amb l’autopista A-2, amb sortida al nostre poble i amb enllaç amb els pobles veïns. Tot això és un avanç de la relació històrica del proper capítol.
n ava
núm. 2, febrer 1974)
90
Per altra banda, un barri que també va créixer fou el de la urbanització de Bellsoleig, que es dedicà a la cons trucció d’habitatges unifamiliars i de la
qual eren promotors Padrosa i Borras. Durant la dècada de 1960 a 1970, els arquitectes Giralt i el municipal Alemany efectuaren els treballs de planificació del pla parcial i del sud oest que desembocà en l’actual zona in dustrial, i que es portà a terme per un consorci que integrava una re presentació municipal i dels industrials que edificaven les seves fàbriques i tallers en aquesta zona industrial del sud-oest.
Altres novetats van ser la renovació total del Parador (1965) junt amb l’ampliació d’una planta superior on s’hi instal.là la Biblioteca popular de la Diputació de Barcelona, local destinat posteriorment al Casal de Joves. És de remarcar els fris en ceràmica de la seva façana, obra dels artistes Guinovart i Modolell. Es van crear, també, noves aules escolars al pis
Estat del pontet que servia per creuar la riera de Sant Just en cas de riuades i comunicava amb el camí del fons i enllaçava amb la barriada Padrosa més tard,de Bellsoleig. (AMSD)
superior del Grup Escolar Montserrat, dintre del qual funcionà el primer menjador destinat als alumnes. Els edificis escolars del carrer de la Creu es destinaren, un per al gimnàs municipal, utilitzat encara avui, i l’altre a les activitats del Frente de Juventudes de Falange.
Com a primícia, s’instal.laren els primers semàfors de la que carretera Reial, de primer a la cruïlla amb el carrer Bonavista i posteriorment a l’entrada amb la rambla de Sant Just. Era una prova que la població anava creixent en automòbils i en habitatges, cosa que aconsellà la contractació d’un arquitecte, Francesc Rom, qui substituí a Josep Alemany i Jové el qui fou un important protagonista del creixement i de la urbanització i, del municipi. El senyor Rom tingué una discreta participació en la planificació urbanística i en certa manera fou desbordat amb el barri per l’eufòria constructora d’aquell moment. També fou nomenat nou secretari titular de l’Ajuntament, Joan Sans i
91
Lleixà després d’haver exercit la secretaria accidental l’administrativa Anna Ramon i Llopart.
El 2 de febrer de 1964 i el 5 de febrer de 196755 foren renovats els regidors que componien la Corporació municipal presidida per Josep Lluís Surroca, el qual, per la seva dedicació a la radiodifusió obtingué el premi Ondas convocat per Radio Barcelona com a director de Radio Juventud i el mateix any 1968 li fou concedida l’Orden de Cisneros per la mateixa labor.
L’Ajuntament donà noms als carrers de recent obertura com el carrer Joan Maragall que després, en efectuar-se la remodelació, passarà a denominar-se plaça Joan Maragall; can Pedroseta durà el nom d’un carrer on estava situada la masia del mateix nom; a la Miranda: carrer de Sant Ferran, Bruc, del Padró, Tramuntana, Sant Josep; al barri Sud: carrer de la Roqueta, doctor Fleming i Bovedillas. Es donaren noms de diversos científics i literats als carrers del Polígon del sud-oest, com ara Menéndez i Pidal, Jacinto Benavente, Ramon y Cajal, etc. Pel que fa a l’altre polígon industrial del Pont Reixat, es donaren els noms de Foment, Treball i Sant Sebastià. Aquestes retolacions dels carres de les diverses zones de la població en creixement són el testimoni gràfic de l’expansió de les diverses barriades que han configurat l’entorn del nucli urbà del poble. Altrament, en commemoració dels XXV anys de la pau franquista i d’altres efemèrides relacionades amb el règim, s’acordà de donar els noms d’avinguda de la Paz (actual carrer Onze de setembre); del 14 de desembre (actualment Batista i Roca), data del referèndum celebrat per l’aprovació de Llei Orgànica de l’Estat (1966) que creà la figura del príncep d’Espanya en la persona de don Juan Carlos de Borbón y Borbón. Posteriorment, en ocasió de l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco (1973) es va anomenar així el carrer que feia poc s’havia obert (actualment carrer del Mercat).
Augmentà la plantilla de funcionaris i es creà la Policia Municipal per tal d’atendre el creixement urbanístic i demogràfic. S’adquiriren els terrenys situats a la Font de la Bonaigua, propietat de Fe Rey i Llessuy i d’Assumpció Modolell, que foren destinats a la construcció de l’Institut de secundària Sant Just Desvern. I en terrenys cedits en part per Jaume Cerdà-Solsona, s’edificà un nou grup escolar que s’anomenarà Canigó, amb entrada inicialment pel carrer de Sant Ferran. Fou secretari de l’Ajuntament, Salvador Robles Merino, més tard substituït, accidentalment, pel funcionari, Lluís Regalado i Fernández.
Iniciatives culturals, socials i associatives
La reactivació econòmica i l’augment del nivell de vida, amb la influència que tingué en tots els ordres de la vida social la vinguda en massa del turisme internacional, provocà, a l’ensems, una sèrie d’inquietuds en la societat canviant que va dels anys seixanta al setanta. Es busquen nous camins d’expressió dels interessos comunitaris i col.lectius, amb la creació de comissions de barris, comunitats de la propietat horizontal, associacions de veïns, etc., totes elles en defensa dels propis interessos i amb el desig de participar en la vida i en les decisions col.lectives.
A Sant Just Desvern es constituí l’any 1964 1’Asociación de vecinos de Sant Justo i van ser aprovats els seus estatuts pel Govern Civil56. L’Associació de veïns tingué una curta durada i es va dedicar a informar i donar sortida a les ànsies i inquietuds dels veïns. La seva màxima preocupació va ser llençar una intensa campanya de protesta contra la proliferació dels fums contaminats de la fàbrica de ciment Sanson, que tnotivà l’empresa a presentar una proposta d’acord amb l’Ajuntament, consignada en la sessió celebrada el dia 2 de març de 1964, en la qual es comprometia a tancar les seves instal.lacions per haver resultat nul.les les mesures introduïdes en el procés de fabricació de ciment i, també, per no tenir la superfície suficient per a l’ampliació de la fàbrica que tenia la intenció d’efectuar. La Auxiliar de la Construcción, S.A., més tard, va instal.lar-se al terme municipal de Sant Feliu de Llobregat, sota les pedreres de Sant Creu d’Olorda, que
93
proporcionaven el material a l’antiga fàbrica, initjançant un cable aeri pel qual discorrien les vagonetes i que durant molt de temps foren un element de contrast en el paisatge rural de Sant Just.
El 7 de juny de 1967 les religioses de la Congregación de Adoratrices Esclavas del Santísimo y de la Caridad va comprar la finca de can Madriguera del carrer Catalunya, núm.5 i instal.laren a la població l’actual col.legi privat confessional, amb la construcció de l’edifici corresponent amb
façana al carrer de l’Electricitat; també obtingueren la consagració de la seva església particular. El 1968 s’instal.là la primera guarderia de Sant Just al carrer Major, núm 8, en un local cedit per Malaret Constructora S.A., actualment Centre Cívic Joan Maragall.
Una prova de la intensitat dels fums que cobrien la fàbrica de ciment Sanson i que va fer totalinent necessaris el i trasllat a Sant Feliu de Llobregat.(Col.lecció Josep Quintana, Josep Maria Amigó)
Un grup de joves entusiastes per la literatura i el periodisme, M. Casajuana, J.M. Izaga, S. Mestres, A. Isanda, M. Modolell, J. Costa i P. Font, tingueren la iniciativa de publi car -en castellà, i temes religiosos i poètics en català -una
revista local amb el nom de San Justo Desvern, com a suplement del full parroquial per tal de deslligar-se del control i dirigisme del Movimento. A més de recollir notícies del poble contenia temes de religió, política internacional, actualitat i entreteniments. Es van publicar una dotzena de números -entre 1961 i 1962 -i a través del grup es va promoure el Centro de Estudios locales de San Justo i l’organització d’una sèrie conferències i col.loquis sobre temes d’educació i de la família. El text de la revista era ciclostilat i contenia una dotzena de pàgines. seu tancament
Una altra publicació va ser la revista Ateneu que, com el seu nom indica, va ser la portaveu de l’entitat santjustenca. El núm. 1 va sortir el 1969 i l’últim, el número 5, el juny de Antoni 1975. La seva publicació va ser inconstant i comptava, entre Malaret i d’altres, amb la col.laboració de Domingo, R.B. Ibars, Pere Font, Joaquim Carbonell, Vicenç
94
Mascarell, Francesc Muntaner, Frederic Planas, etc. A part de la informació social, el sumari contenia temes tan diversos com poesia, escola, música, aire lliure, club literari, cinema, etc57. Més endavant es va convertir en la revista La Vall de Verç, secció de l’Ateneu de Sant Just Desvern.
Amb referència a les publicacions escrites cal fer menció de la redacció de programes de la Festa Major, confeccionats per l’Ajuntament i que, a més del programa dels actes a realitzar contenia alguns escrits sobre la història local i la tasca municipal realitzada durant l’any. També el mateix Ajuntament publicava esporàdicament un butlletí titulat Información Municipal que contenia referències a les activitats, actes i realitzacions municipals, amb alguns treballs històrics i documentals del passat i del present de Sant Just. Una mostra de la preocupació municipal pels temes culturals és la important exposició organitzada per la Direcció Cultural del Ministeri d’informació, titulada Cent anys de pintura: de Picaso a Turner, que va tenir molt èxit. Una altra exposició de gran èxit i que va traspassar les fronteres de l’Estat espanyol va ser la sorprenent obra del pintor local Alfons Miers8 . Així mateix hi hagué una interessant activitat de conferències i col.loquis que organitza La Campana, sota els auspicis del Centre d’Estudis locals.
En l’aspecte esportiu cal notar la constitució de la Unión Deportiva de San Justo, amb les seves seccions de futbol, ciclisme, motorisme i hoquei; també Edución y Descanso donà impuls al bàsquet i s’inicia el descobriment de les novetats esportives com ara l’hanbdol, el patinatge artístic i altres modalitats del moment, aprofitant la construcció de la pista escolar denominada San Fernando, al grup escolar del carrer de la Creu, on hi ha una de les seves aules destinada al gimnàs municipal, juntament amb la utilització del camp d’esports municipal.
Pel que fa referència a les activitats culturals i cíviques de l’Ateneu de Sant Just Desvern, fou durant el període de les presidències d’Antoni Massagué i Roig (1958-1961), de Rafael Malaret i Amigó (1962-1965) i de Josep Maria Martí i
95
SABATER
Jené (1966-1969) que tingué lloc l’empenta organitzativa de l’Ateneu, superat el temps de la postguerra. Es van fan les primeres obres d’ampliació de l’edifici social, amb la cobertura dels patis que donaven al carrer 18 de juliol i es creà la Llar del Soci; la reconstrucció de la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc (SEAS) va permetre la publicació del butlletí social de la segona època.
L’obra teatral de l‘autor santjustenc Jaume Villanova, «La festa de la placeta», representada pel Quadre Escénic de l‘Ateneu. (AMSJD. Col.lecció Quintana Cortès)
El Cor Lo Pom de Flors, integrat a l’Ateneu, participà en diversos concursos forans i cantà anualment les tradicionals caramelles de Pasqua florida, es constituí el grup de Teatre Experimental Desvern, que donà una nova versió popular i inèdita en l’escenari del teatre: alguns dels seus components han passat a la professionalització (Ferran Rañé i Joan Faneca, actors i R.B. Ibars, escenògraf)..
Aquest grup era la continuació del Quadre Escènic de l’Ateneu que encara l’any 1969 reestrenà el sainet líric La festa de la placeta de Jaume Villanova i Pere Mañe.
96
Amb la col.laboració de membres d’aficionats al teatre de l’Ateneu de Sant Just Desvern, tingué lloc durant la Setmana Santa de l’any 1969, en terrenys de la masia de Can Fatjó, a la torrentada que l’autor va anomenar la vall de Fivaller, la representació de l’obra La mort del Just, d’Esteve Albert i Corp, escenificació actualitzada de la passió de Crist. Va ser un esforç important en què hi va participar molta gent del poble; els quadres eren representats en plena natura, amb instal.lacions d’il.luminació i so totalment improvisades. Se’n feren dues actuacions que no varen tenir continuïtat. Com a complement transcrivim: «Informe del Servicio de Información de la Guardia Civil de la 411 Comandancia: «En San Justo Desvern y sobre un escenario natural se celebró una representación de la Pasión del Señor, en catalán, con la novedad que los personajes, hombres y mujeres, vestian y se comportaban como los de nuestro tiempo y geografia. Sobre el camino y prendida en una caña apareció una bandera catalana de 1×1,45 metros que fué seguidamente retirada por personal del Cuerpo que, de paisano, prestaban un discreto servicio por los alrededores, por haverse rumoreado durante la tarde de ayer, que los personajes iban a actuar en «el prendimiento de Jesús» vestirian uniformes de fuerzas de orden público», Pàgina 164 del llibre Sota Control (Activitats Contra el Règim) d’Enric Canals i Ramon Perelló. Any 1996. Editorial Planeta,
L’activitat de l’Orfeó Enric Morera tingué en aquesta dècada, sota el guiatge i direcció del mestre Antoni Coll i Cruells59, una important projecció amb la participació en concursos internacionals (Arezzo, Itàlia), enregistraments de diversos discos amb cançons populars i l’estrena de la suite del mestre Rafael Ferrer Una nit de Nadal, que més tard enregistrà la Coral Sant Jordi sota la direcció del mestre Oriol Martorell. Amb motiu de l’estrena de la cantata El pessebre és féu una visita col.lectiva al mestre Pau Casals que tingué com a resultat, juntament amb l’amistat que es mantingué amb l’autor de la lletra Joan Alavedra, que se’n fes una audició extraordinària a l’Ateneu amb l’Orfeó de Sants i l’Orquestra Simfònica de Barcelona, sota la direcció del germà de l’autor de la música, el mestre Enric Casals. Aquest concert fou la cloenda dels XXV anys de la fundació de l’Orfeó.
97
Altres activitats socials i culturals foren la continuïtat dels concerts d’estiu i les classes de solfeig i d’instruments musicals. amb l’inici de l’Escola de Música.
Per altra banda, s’iniciaren les classes de català per a infants i adults, activitat que més tard passà a les aules de les escoles públiques. Fou durant aquesta emporada que tingué lloc l’èxit de la Nova Cançó Catalana i per l’Ateneu van passar els primers cantants d’aquest moviment musical amb els recitals de Josep M. Espinàs, Remei Margarit, Delfí Abella i Miquel Porter i, més tard, ja com a professionals, Joan Manuel Serrat, Pi de la Serra, Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet, entre d’altres.
El més important en la història de l’Ateneu d’aquesta dècada 60, va ser la commemoració de l’aniversari dels cinquanta anys de la fundació de l’Ateneu Santjuştenc (1918-1968), amb una sèrie d’actes en els qual participaren totes les seccions de l’entitat, i que culminaren amb la realització d’una segona etapa d’ampliació del local social, amb la construcció de la sala que prengué la denominació de sala del Cinquantenari. Fou, també, l’hora d’ampliació de l’escola de l’Ateneu, inaugurada el setembre de 1967 i que l’any del cinquantenari comptava amb més de noranta alumnes i cinc professors. El seu sistema pedagògic modern -avançant-se als mètodes oficials-, l’establiment de l’ensenyament en llengua catalana, la coeducació i la iniciació del nen en la formació de la seva personalitat, constituïren una novetat en l’educació escolar que seguiren altres escoles de Catalunya, després configurades en Coordinació Escolar i finalment en el CEPEPC. Aquesta escola de l’Ateneu, regida per un Patronat i posteriorment per la Cooperativa de Pares, passà a integrar-se l’any 1982 a l’escola pública de la Generalitat com a Escola Pública Montseny.
Cal remarcar la instauració l’any 1979 de les Festes de Tardor, inicialment com a Setmana de l’Ateneu, que tingué lloc del 17 al 25 d’octubre i que cal resumir donada la seva importància innovadora: exposició de pintures, dibuixos i tapissos, per Imma Jiménez, cafè-col.loqui sobre 70 anys de vida local, per Antoni Malaret; concurs lliure de pintura; mostra de treballs artístics
98
juvenils; recital de cançó de Lluís Llach; ball-revetlla per a joves; sessió de cinema-fòrum del Cine Club Recerca; adjudicació de premis de la convocatòria del concurs literari; representació teatral per a infants i concert dels petits cantaires de l’Orfeó Enric Morera; festival de poesies i cançó amb Joan Oliver com a invitat d’honor, i finalment una gimcana organitzada per la SEAS.
Lluís Llach a l’Ateneu el 18 d’octubre de 1970, durant un recital fet amb motiu de l’edició de les Festes de Tardor. (Col.lecció Jaume Campreciós)
Hem fet aquesta relació d’actes per demostrar l’esperit de participació que tenia la setmana de l’Ateneu, després convertida en Festes de Tardor. Aquestes tenien com a motiu fonamental els actes de Sant Just al carrer que han tingut continuïtat fins al present, amb la participació activa de les seccions de l’Ateneu, especialment del grup Xibeques que reunia una colla juvenil amb aspiracions artístiques. A partir de l’any 1985 s’ha fet càrrec de l’organització de les Festes de Tardor la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sant Just Desvern, la qual encarrega la realització a diversos col.lectius o grups interessats en la seva continuació.
A Sant Just continuà amb certa intensitat la construcció d’habitatges unifamiliars i dels anomenats pisos de propietat horizontal que s’obtenien amb la compra en règim de copropietaris61, Continuà la creació de noves indústries als polígons industrials del Pont Reixat i del Sud-oest, aquest darrer totalment urbanitzat. Tot això suposà una nova afluència d’habitants que, dels 6.401 registrats l’any 1960 passaren als 9.226 empadronats l’any 1970. L’origen d’aquests nous veïns fou l’emigració procedent de diverses províncies de l’Estat espanyol, encara que s’inicià una tendència de trasllat de domicili dels ciutadans de Barcelona que fugien de l’aglomeració ur bana i escollien Sant Just com a poble privilegiat urbanísticament en el context dels pobles de les comarques del Barcelonès i del Baix Llobregat62
També a finals de l’any 1970, i això continuà durant els anys següents, s’instal.laren les Caixes d’Estalvis i les sucursals bancàries a Sant Just Desvern, principalment al carrer Bonavista- en aquell moment carrer Jose Antonio- i el convertiren en un petit Wall Street de les finances. Ja hem citat abans la Caixa de la Diputació de Barcelona, convertida en Caixa de Catalunya, que es domicilià al carrer Bonavista, com també la Caixa de Barcelona i, més, tard la Caixa de Pensions (La Caixa), primer domiciliada al carrer Raval (aquestes dues últimes es fondran més tard en la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, mantenint les dues sucursals) i també la Caixa d’Estalvis del Penedès es domicilià al propi carrer Bonavista.
Pel que fa referència als bancs, el Banc de Huesca (ara Bilbao Vizcaya) se situa al carrer Josep A. Clavé, i el Banesto al carrer de la Creu; els altres, el Banc de Santander (abans Banc de Mataró), la Banca Jover i la Banca Catalana se situaren igualment al carrer Bonavista com hi estigueren també abans de desaparèixer la Banca Mas Sardà i la Banca Riva i Garcia.
L’esdeveniment més important en l’aspecte polític d’aquesta dècada fou la celebració del referèndum convocat per aprovar l’anomenada Ley Orgànica del Estado, que no fou una cosa que l’intent del règim de perpetuar-se, donant-se un aspecte constitucional i preparant la successió de Franco. El referèndum tingué lloc el 14 de desembre de 1966, amb una nombrosa participació oficialment reconeguda com de més del 95% en tot l’Estat espanyol i amb un 5% d’abstenció que tingué igualment un reflex semblant en la votació de la nostra població; triomfalista commemoració dels anomenats XXV anys de Pau, després de la victòria franquista de l’any 1939.
100
(50) «Vida de Esplugas». Periódico de vibración local (1959), 18 de novembre. NOTES Article relacionat amb Josep M. Domènech i Roig, pel reconeixement als serveis prestat a la Creu Roja.
(51) AMŞDD. Acta de l’Ajuntament del 16 d’octubre de 1959. Ajuntament corporatiu: Alcalde, Josep Lluís Surroca i Pratdesaba. Regidors: Antoni Pagès i Pagès, Pere Sardà i Ribera, Pere Orriols i Comas, Francesc Ruiz i Pelegrín, Joan Pi i Fort, Pere Machado i Cabezas, Josep Climent i Toldrà i Josep Bullich i Tella,
(52) AMSDS. Acta de l’Ajuntament del 5 de febrer de 1961, Ajuntament corporatiu: Alcalde, Josep Ll. Surroca i Pratdesaba. Regidors: Josep Climent i Toldrà, Pere Machado i Cabezas, Rodolf Sànchez i Cuéllar, Just Amigó i Rius, Josep Maria Ristol i Trabal, Manuel Corrales i Rovira, Teodor Izaga i Antoni Massagué i Roig.
(53) Polígon de Sant Joan-Sant Just. El polígon consta de 55,49 hectàrees de superficie, de les quals 2/3 parts corresponen al municipi de Sant Joan Despí i 1/ 3 part al terme de Sant Just Desvern. Estava projectat inicialment per a 3.992 habitatges (15.698 habitants), agrupats en edificis de 2 a 15 plantes (288 habitants per hectàrea); el municipi de Barcelona en té menys de 200 per hectàrea. Finalment, el pla quedà aprovat amb les següents proporcions: 55,49 hectàrees; zona verda, 13 ha. (23,5%); dotacions, 14 ha.(25,3%); comercials, 6,5 ha. (11,7%); vials, 16 ha. (30,3%); residencial, 5,1 ha. (9,2%). Densitat d’habitants: 119 per hectàrea. Zona verda per habitant, 18,7 m.
(54) Diversos Autors (1986), Aproximació a la història de Rubi, Ajuntament de Rubí, pàg. 268. Fragment: «la nit del 25 de setembre, després d’una violent tempesta que arribà a la màxima intensitat a les nou del vespre, l’aigua arrassà el barri d’Escerdívol i la part baixa de can Fatjó, efectant greument cases, fàbriques i camps del seu voltant al llarg de tot el terme municipal. El balanç més esfereidor és el de les víctimes mortals, 351. Les destruccions materials també van ser molt elevades: camps, fàbriques, l’escorxador municipal, etc.)).
(55) AMSJD, Acta de l’Ajuntament del 2 de febrer de 1964. Ajuntament corporatiu: Alcalde, Josep Ll. Surroca i Pratdesaba. Regidors: Rodolf Sànchez, Just Amigó, Josep M. Ristol, Manuel Corrales Rovira, Antoni Massagué, Teodor Izaga, Ramon de Paz, Ramon Pascual i Juli Candial. Aj. Ac. 1967, 5 febrer. Ajuntament corporatiu: Alcalde, Josep Lluís Surroca i Pratdesaba. Regidors: Ramon de Paz, Ramon Pascual, Juli Candial, Martí Busquets i Mascaró, Pere Brull, Gabriel Domènech i Miserach, Francesc Ruiz, Josep Tomàs Higueras i Ramon Urpí.
101
(56) Asociación de Vecinos de Sant Just Desvern. Comissió gestora: President, Josep M. Modolell i Lluch. Vocals, Antoni Malaret , Agustí Parera, Vicenç Massuet, Jordi Bosch, Jaume Rius, Pere Machado, Ramon Serra, Jordi Cardona i Pere Culla. La campanya contra els fums de de la xemeneia de la Sanson consistí, especialment, en la tramitació d’instàncies individuals a l’Ajuntament i la tramesa de telegrames.
(57) Malaret i Amigó, Antoni (1989), «Breu història de les publicacions locals>> dins de Vall de Verç, 15 febrer-15 març.
(58) Mier, Alfons, Pintor nascut a Barcelona. Especialitzat a utilitzar fons pasto sos amb elements exempts, grumosos, en alt relleu. Ha treballat fonalmentalment l’erosió i la textura de la matèria fins a la pintura abstracta plenament informal. Els seus objectes tridimensionals es basen en l’aplec de fustes, ferros i eines que acolora o pinta dins un integrisme autènticament neodadista. Malgrat mantenir se allunyat dels cercles artístics i de les exposicions, la seva obra es valora tant per la força crispada que aconsegueix com pel bonic arabesc i la matisada gama de colors que empra (Daniel Giralt Miracle) GEC.
(59) Lluís i Muntanés, Miquel (1987), Antoni Coll i Cruells: El Valor d’una tasca. Editorial Hacer, 1987. Pròleg de Cassià Just, Abat de Montserrat. Sant Just Desvern; L’Orfeó Enric Morera i Lo Pom de Flors. Pàg. 29-36.
(60) Malaret i Amigó, Antoni (1993), «Una historia de la l’Ateneu: 75 anys de vida social (1918-1993)» dins de la Miscel.lània d’Estudis Santjustencs, Vol. V, Publicació del Centre d’Estudis Santjustencs.
(61) De Riquer, Borja i Culla, Joan B. (1989), «El franquisme i la transició democràtica»> dins de la Història de Catalunya, Vol. V, Barcelona, Edicions 62. Diu: «La política d’habitatge del franquisme, ha forçat els treballadors -com a mecanisme de control social- a esdevenir propietaris del seu pis, ni que hagi estat a costa de durs sacrifics i incomptables lletres».
(62) Masjuan i Codina, Josep M. (1990), «El nostre espai urbà» dins Vall de Verç, 15 novembre/15 desembre. Sant Just Desvern, és doncs, un poble que no ha crescut de manera sobtada i on la població nouvinguda ha tendit a localitzar-se en alguns indrets preferents segons les èpoques i les característiques dels nouvinguts, però mai d’una manera exclusiva, i el pas dels anys ha fet que els diferents barris del poble es vagin diversificant. La zona de la carretera que ja hem esmentat seria clarament l’excepció. En definitiva l’assentament de la població en el medi urbà no ha constituït illots segregats i, per tant, és una estructura que en si mateixa afavoreix la relació entre veïns i evita les situacions de marginació espacial. Això no és tot, però ja és quelcom important,
102
