El territori de Sant Just Desvern en el segle XVIII

L`anàlisi del Cadastre de 1716

EDICIÓ EN CATALÀ

Olga Sbert i Pérez Raimon Masdéu i Térmens

Olga Sbert i Pérez

(Barcelona, 1972)

Arquitecta per l’ETSAB (1997 – UPC). Combina la feina a l’administració amb els estudis de l’evo- lució del municipi de Sant Just Desvern. Autora de l’article “Recerca i orientacions sobre l’etimo- logia del topònim de Sant Just Desvern”, publi- cat a la Miscel·lània d’Estudis Santjustencs XVII (2012). Des del 2009 realitza articles de divul- gació per a la revista “La Vall de Verç” de l’Ateneu de Sant Just Desvern.

Sòcia del Centre d’Estudis Santjustencs i vocal de la seva junta directiva dels anys 2011 a 2013.

Raimon Masdéu i Térmens

(Barcelona, 1964)

Doctor en història per la UAB. Autor de la tesi doctoral “Reconstrucció de famílies de la par- ròquia de Sant Just Desvern (1509-1936). Un estudi de demografia històrica”, (2015), que va merèixer un excel·lent cum laude. Autor dels articles “Composició de l’Ajuntament de Sant Just Desvern 1897-1955”, Miscel·lània d’Estu- dis Santjustencs VI (1992) i “Els santjustencs de 1900”, Miscel·lània d’Estudis Santjustencs IX (1998). Autor de l’estudi El monestir medieval de Sant Joan de l’Erm. 1228-1466, (2019), publicat per l’Ajuntament de Sant Just Desvern.

Soci del Centre d’Estudis Santjustencs i membre de la seva junta directiva entre els anys 2001 i 2003.

Ambdós autors han publicat recentment i de for- ma conjunta a La Vall de Verç cinc articles:

“Els Hostals de Sant Just Desvern. Sota la in- fluència de les vies de comunicació”
“Introducció a l’època romana de Sant Just Desvern (I) i (II)”
“El Pla d’Eixample de Sant Just”
“Esquiant a Sant Pere Màrtir. De muntanya sa- grada a pista d’esquí”
Als números 434, 435, 436, 437 i 438, respecti- vament, corresponents als mesos de Desembre 2018 i de Gener a Abril 2019, respectivament, sempre a les pàgines 20-21.

XXIII

Miscel·lània d’Estudis Santjustencs

Centre d’Estudis Santjustencs Sant Just Desvern, juliol de 2019

Olga Sbert i Pérez Raimon Masdéu i Térmens

El territori de Sant Just Desvern en el segle XVIII

L’anàlisi del Cadastre de 1716

MISCEL·LÀNIA D’ESTUDIS SANTJUSTENCS XXIII

La present edició ha estat íntegrament finançada per Tomàs Dagà Gelabert i ha comptat amb la col·laboració i l’assessorament de l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern

Olga Sbert i Pérez, Raimon Masdéu i Térmens

Edició: Centre d’Estudis Santjustencs Coordinació i edició: Francesc Blasco Urpinell

Correcció: Marc Guevara Claramunt (Plataforma per la Llengua) Maquetació: Sunsi Buch, Wò

Impressió: [B…] gràfic

Fotografies de la portada: Fragment del dibuix de la sagrera de Sant Just Desvern l’any 1716 elaborat pels autors i d’una pàgina del manuscrit del Cadastre de 1716

Primera edició: juliol del 2019. Tiratge: 350 exemplars ISSN 2385-4278

ISBN 978-84-939154-5-2

Dipòsit legal: B-35797-1993

Centre d’Estudis Santjustencs en conveni amb l’Ajuntament de Sant Just Desvern

Per als meus fills Jan-Bernat i Pau, per la seva paciència i interès tots els anys que ha durat aquest treball.

Olga Sbert

Per al meu fill Oriol, amb tot l’afecte i estimació.

Raimon Masdéu

ÍNDEX

Presentacions

Pròleg

Introducció al Cadastre de 1716 a Sant Just Desvern
1. Orígens del Cadastre de 1716
2. La documentació cadastral de Sant Just Desvern

1. La informació en el Cadastre de 1716

1.4 La informació en els cadastres de 1732 i 1742

Com era Sant Just Desvern el 1716
1. Arribant a Sant Just Desvern el 1716
2. Les vies de comunicació
3. Els límits del terme
4. El poble a principis del segle XvIII
5. Terratinents i masovers
6. Les dades del Cadastre
7. Els conreus
Els habitants de Sant Just Desvern el 1716 i les seves cases

1. Heretats i cases de Sant Just Desvern el 1716
2. Els terratinents santjustencs de 1716. Orígens i anàlisi

Els mapes del Cadastre de 1716
1. La gènesi dels mapes
2. Transcripció gràfica literal del Cadastre manuscrit de 1716

1. Mapa comprensiu de Sant Just Desvern el 1716

Els llochs de Sant Just Desvern el 1716
1. Els topònims i els llochs segons apareixen a les finques

1. Els cursos d’aigua / Los cursos de agua 168
2. Turons de referència citats en el Cadastre
3. Els edificis i els llocs públics
4. Les creus de terme
5. Mapa dels principals topònims de Sant Just Desvern el 1716

Conclusions
1. Algunes xifres del cadastre
2. La fi de l’impost del cadastre

Annex. Transcripció literal del Cadastre de 1716

Bibliografia i webgrafia

Glossari

Índex onomàstic i toponímic

Resum

L’anàlisi dels documents originals de la implantació de l’impost del cadastre a Sant Just Desvern, que es troben a l’arxiu històric municipal d’aquesta població, ens ha obert una finestra des de la qual s’observa exactament com era el municipi ara fa poc més de tres-cents anys. El cadastre de finques de l’any 1716, la revisió de l’any 1732 (que inclou el dibuix de les finques) i la del 1742 ens han permès elaborar diversos mapes per entendre de forma molt visual i comprensible com era aquell Sant Just Desvern, les masies i cases, les vies de comunicació, els conreus, els noms dels seus llocs principals, els edificis públics i tenir, en definitiva, una visió global i detallada del territori de principis del segle XvIII, quan va acabar la guerra de Successió espanyola. Així mateix, alhora que introduïm la implantació d’aquest impost per contextu- alitzar aquest treball, l’estudi de les seixanta-dues llibretes de cobrament de l’impost (que abasten des de l’any 1721 fins el 1822) ens permeten analitzar l’evolució dels cobraments, de forma que es comprova la fossilització de l’impost al llarg del segle XvIII i les conseqüències fiscals de la guerra de la Independència a partir de 1814. L’increment de la població i de l’activitat econòmica durant el segle XvIII van fer més suportable l’impost del cadastre.

Paraules clau: cadastre; impost; Catalunya; 1716; territori; Sant Just Desvern.

Abstract

The original documents for the implementation of the cadastre tax in Sant Just Desvern are located in the Municipal Historical Archive of this town. Their analysis has opened a window from which we can see exactly how these lands were more than 300 years ago. The cadastre of 1716, its revision from 1732 (which includes the drawing of the estates) and the one from 1742, had allowed us to elaborate various maps to understand in a very visual and understandable way, as it really was Sant Just Desvern, the far- mhouses and houses, the roads, the crops, the names of their main sites, the public buildings and, in short, a comprehensive and detailed view of the territory in the beginning of the 18th century, at the end of the Spanish Succession War. Likewise, at the same time as introducing the implementation of this tax to contextualise this work, the study of the sixty-two notebooks related with the tax payments (that range from 1721 to 1822) allow us to analyze the evolution of this tribute, and detect the fossilization of the tax during the 18th century and are also checked the tax related consequences derivated of the Independence War of 1814. The population increase and the rise of economic activity during the 18th century made the cadastre tax more bearable.

Keywords: Cadastre; Tax; Catalonia; 1716; territory; Sant Just Desvern.

Presentacions

Maria Quintana i Cortès

Presidenta del Centre d’Estudis Santjustencs / Presidenta del Centre d’Estudis Santjustencs

La història escrita de Sant Just té una data molt assenyalada com és la de l’edició de Sant Just Desvern, un paisatge i una història el 1987, any que vàrem celebrar-ne el mil·lenari. Aquesta fita és digna d’esment per la doble raó de l’esforç d’una bona colla de conciutadans i amics que van donar a llum a aquesta publicació i per haver estat a la vegada l’embrió del nostre Centre d’Estudis, que es va crear l’any següent.

Durant els trenta-un anys del Centre un bon nombre de col·laboradors han contribuït al coneixement de la història de Sant Just aportant noves pàgines del seu esdevenir i de les dones i homes que hi han viscut o que, d’alguna manera o altra, hi han interactuat. Hem conegut noves dades dels ibers i de fets més recents, passant per l’època romana, les guerres del francès, de successió i la guerra civil, entre altres temàtiques. Avui tenim a les mans un document singular, El territori de Sant Just Desvern en el segle

XVIII. L’anàlisi del Cadastre de 1716, que té el mèrit de ser l’únic estudi exhaustiu d’un cadastre en què l’esforç i perseverança dels autors han permès dibuixar el Sant Just de fa tres-cents anys. Un repàs dels nombrosos treballs sobre la implantació del cadastre a Catalunya ens mostra que aquests estudis són, ma- joritàriament, una anàlisi històrica, econòmica i social del que va representar la nova taxa a tot el territori català. Altres treballs locals se centren a posar de manifest la pervivència de topònims o en la descripció dels béns immobles d’una determinada persona o família.

Hi ha raons, doncs, per creure que el que aporta El territori de Sant Just Desvern en el segle XVIII. L’anàlisi del Cadastre de 1716 és una documentació inèdita i única pel grau de detall de les finques, les afrontaci- ons, cases i conreus i l’encaix dins del context d’un terme municipal íntegrament agrícola que a dia d’avui ha canviat totalment de fesomia.

No puc deixar de destacar dos altres fets igualment importants. D’una banda, aquesta Miscel·lània trenca, en relació al format, l’esquema mantingut gairebé sense canvis dels vint-i-dos números precedents. No són modificacions menors passar a una mida A4, maquetar a doble columna i encarar una edició bilingüe. Tot plegat ha estat de bell nou perquè fins ara no havíem fet res de semblant. Això no obstant, és just fer esment dels tres Quaderns d’Estudis Santjustencs que l’Ajuntament de Sant Just va editar entre el 1984 i el 1986 en un format molt semblant. Particularment, en el segon Quadern es va introduir text bilingüe en la descripció dels edificis urbans i les masies incloses als itineraris descrits. La inclusió de dos mapes del terme de Sant Just de gran format dota igualment aquesta Miscel·lània XXIII d’uns trets únics. Tot plegat ha estat meditat i avaluat amb profunditat per tal d’aportar la informació de la forma més entenedora per als lectors, els quals sereu en definitiva qui ponderareu si l’esforç ha valgut la pena.

En darrer lloc i no per això menys important cal remarcar que aquesta publicació que ara teniu a les mans no hauria estat possible sense la participació desinteressada del senyor Tomàs Dagà, que ha finançat íntegrament aquesta edició. Així, vull deixar constància de l’agraïment del Centre d’Estudis Santjustencs per l’interès que va mostrar des de bon inici, quan li vam presentar l’obra encara embastada, i els suggeri- ments que ens va fer per millorar-ne l’edició.

Carme Montaner García

Cap de la Cartoteca de Catalunya

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Barcelona, 20 de febrer de 2019

Els mapes com a base de la història local del segle XvIII

Les fonts documentals més utilitzades habitualment en els estudis d’història són els textos. Els altres ti- pus de documents, com ara la cartografia, han estat més secundaris, de manera que els mapes serveixen, sovint, més d’il·lustració que no pas de font d’informació per elaborar recerques en el camp de la història. En els darrers anys, però, aquest paper secundari de la cartografia, comença a canviar radicalment. Les tecnologies digitals que han transformat profundament el món de la cartografia des de finals del segle XX, s’han començat a aplicar en l’àmbit dels mapes antics. La digitalització d’aquesta documentació, sovint amb uns formats originals difícils de manipular, no només ha facilitat l’estudi del propi document sinó que ha permès obrir noves vies de treball mitjançant aplicacions com ara la georeferenciació, és a dir, donar coordenades geogràfiques al fitxer digital obtingut amb la digitalització d’un mapa antic de manera que es pugui integrar en un Sistema d’Informació Geogràfica; o la vectorització, que permet extreure digitalment per separat i en capes els diversos elements temàtics que configuren el mapa. Amb tot plegat, els mapes antics han esdevingut veritables fonts de dades susceptibles de ser reproduïdes, reconstruïdes i comparades amb altres mapes. Aquesta transformació és bàsica, per exemple, en l’estudi de l’evolució del paisatge.

En aquest entorn digital, l’elaboració actual de mapes a partir de documents antics ens dona una nova i enriquidora informació sobre paisatges desapareguts o molt canviats i ens permeten entendre gràfica- ment com eren fa molts anys. Aquest és el cas del municipi de Sant Just Desvern, un dels primers en tenir elaborada una recerca d’aquestes característiques. Hi han contribuït dos factors determinants: d’una banda, el poder comptar amb uns itineraris del territori municipal fets per un cartògraf de prestigi com fou el comte de Darnius, un dels cartògrafs catalans més rellevants de finals del segle XvII i principis del segle XvIII, conegut per haver dibuixat uns quants mapes murals de Catalunya amb tota mena de detalls, sobretot pel que fa a la representació de la xarxa viària. D’entre les seves obres més famoses destaquen els mapes individualitzats de cadascun dels corregiments en què fou dividit el territori català just després de la desfeta de 1714. Darnius, fidel seguidor de la causa de Felip Vè s’encarregà de descriure i cartografiar la nova proposta territorial de Catalunya. Aquests mapes dels corregiments, excepte dos que es consideren perduts, es conserven actualment a la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

L’obra de Darnius és gairebé una excepció en mig d’una migradesa considerable de cartografia. Aquesta poca presència de mapes encara és més acusada pel que fa a la cartografia cadastral. La incapacitat go- vernamental per a l’aixecament de mapes cadastrals, juntament amb uns interessos per part dels grans propietaris d’ocultació de les riqueses territorials, van endarrerir fins a la segona meitat del segle XIX la realització de cartografia parcel·lària cadastral i, encara llavors, es va fer d’una manera no sistemàtica. Fins aleshores, la majoria de registres cadastrals estaven formats per llistes amb els noms dels propietaris, l’extensió de les finques i, en el cas de la propietat rústica, l’ocupació del sòl. Aquestes llistes són, en la majoria de casos, l’única documentació que tenim del cadastre i encara moltes d’elles no han arribat als nostre dies. No ha estat així, afortunadament, per a Sant Just Desvern que ha pogut recuperar un seguit d’aquests registres del segle XvIII.

D’altra banda, aquest municipi ha tingut la sort de poder comptar amb la visió de l’arquitecta, Olga Sbert i l’historiador Raimon Masdéu, que han sabut entendre la importància dels documents antics del municipi, la valuosa informació que contenien i les possibilitats que oferien les tecnologies digitals per a convertir els registres en planimetries. I diem que ha tingut la sort perquè aquest tipus de treballs encara són molt pioners. Reconstruir el territori i cartografiar-lo a partir d’informacions textuals no és gens fàcil ni gens habitual. Cal saber llegir el contingut del text i entendre’n la geometria. I aquesta tasca és, precisament, la que s’ha fet en aquest llibre. La feina sistemàtica de recerca que s’ha dut a terme per a la preparació d’El territori de Sant Just Desvern en el segle XVIII. L’anàlisi del Cadastre de 1716 no és només un treball d’elaboració de cartografia. Abans de dibuixar i re-dibuixar els mapes ha calgut una recerca arxivística intensa, una contextualització en l’època i un rastreig d’informació complementària. Bona prova d’això en són les acurades transcripcions dels registres cadastrals i dels topònims amb les equivalències actuals.

El resultat final de tota aquesta recerca és el magnífic llibre que teniu a les mans. Un retrat de la parcel·la- ció de Sant Just Desvern al segle XvIII amb la descripció de les finques i de qui n’eren els propietaris, la re- producció dels límits i els usos del sòl. Ens reconstrueix, en definitiva, un paisatge de la vila que, tot i que molt transformat, és en l’origen del paisatge actual. El treball de l’Olga Sbert i en Raimon Masdéu desbros- sa camins vers a nous usos de la cartografia del segle XvIII i ens amplia la mirada a l’hora de fer història.

Pròleg

L’any 1989 es va crear l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern com un ens dins de l’organigrama de l’ajun- tament i se li va concedir un espai físic dins de l’edifici de can Ginestar, una de les antigues masies del centre del poble. En els primers mesos d’aquell any se li varen transferir fons documentals històrics que fins a aquell moment estaven repartits per diferents dependències de la seu consistorial, entre els quals hi havia un inventari d’un fons bibliogràfic de l‘ajuntament mateix fet als anys quaranta del passat segle XX, en el qual es feia referència a un manuscrit titulat Cadastre de Sant Just Desvern de 1716, manuscrit que no va aparèixer entre els documents transferits. Val a dir que no era l’únic llibre que mancava dels referenciats en dit inventari.

Sense saber el contingut d’aquell manuscrit es podia intuir que era un document important en la histò- ria de Sant Just Desvern i que no es va poder utilitzar en l’elaboració del llibre del mil·lenari del poble publicat l’any 1987.

Uns altres documents històrics que tampoc no apareixien en el llibre del mil·lenari són les llibretes anuals del cobrament de l’impost del cadastre. Aquestes llibretes varen aparèixer a principis de 1990, ja dins dels fons arxivats a can Ginestar però encara no catalogats. Entre aquestes llibretes hi havia un manuscrit que destacava pel fet de tenir els dibuixos (aparentment esquemàtics) de les finques de Sant Just Desvern.

Finalment, l’any 2006 un veí santjustenc va lliurar a l’arxiver, Jordi Amigó, el manuscrit titulat Cadastre de Sant Just Desvern de 1716 i d’aquesta manera l’arxiu municipal recuperava un manuscrit d’una gran importància dins de la història del municipi.

L’estudi d’aquesta documentació cadastral que tenim avui a les mans permet omplir un buit d’informació i de dades que mancava a Sant Just Desvern per al coneixement amb profunditat de l’evolució del nostre poble durant el segle XvIII i que permetrà, si no ara potser més endavant, establir un lligam entre el segle actual i la propietat a l’edat mitjana. Val a dir que ens consta que aquest període ja s’ha començat a es- tudiar per la troballa d’una sèrie de textos, inèdits per a la majoria de santjustencs, que són datats entre els segles XI i XIv.

Per una altra banda, l’anàlisi directa de la propietat que permeten aquests documents ajuda a comprendre i a documentar més bé les conseqüències dels importants esdeveniments polítics que succeïren durant el segle XvIII a través de l’evolució i els canvis en la propietat de la terra, evolució i canvis que no són l’objecte d’aquest treball.

Per objectivar el nostre estudi ha estat necessari esborrar els prejudicis que eren, per una banda i de manera paradoxal, el municipi mateix i, per una altra banda, els records visuals que en tenim. És a dir, in- tentar dibuixar el cadastre del segle XvIII sobre el plànol cadastral actual del municipi era un gran error de partida i potser també una tasca impossible. Així doncs, hem hagut d’enderrocar tots els edificis de Sant Just Desvern (bé, uns pocs no perquè ja hi eren), arrencar l’asfalt i les voreres de tots els carrers i tornar a restituir la topografia original del municipi amb la informació de què disposàvem, evidentment només de forma virtual i gràfica en el nostre cas. Només així podíem començar a treballar. Un cop fet això calia omplir el plànol amb els accidents geogràfics més destacables, els camins, els torrents, els ponts i tot allò que el temps i la transformació urbana han modificat, substituït o eliminat per sempre.

També s’ha fet una posada en escena, és a dir, hem fet l’esforç d’imaginar-nos com era el paisatge natural i urbà de l’època i, així mateix, unes altres realitats diàries com la pols dels camins, la foscor quan marxa el sol, el fred i la buidor de les cases. I hem pensat alhora de quina tecnologia es disposava per a l’enginyeria civil i per a l’arquitectura més domèstica. La lectura mateix dels documents que analitzem és inicialment suficient per a endinsar-nos una mica en aquesta antiga realitat. Fer aquest exercici ajuda a no deixar-se emportar per la imaginació, amb falses imatges bucòliques o romàntiques, més pròpies de treballs artís- tics i molt allunyades de la realitat.

Aquesta és la lectura que s’ha de fer del nostre treball, que no us deixeu emportar per la simple visió dels mapes i dibuixos que mostrem, sinó que entreu en els documents i que, des del punt de vista de cada lector, es procuri imaginar tot allò que s’hi ha plasmat i que la descripció adjunta us ajudi a passejar per aquell poble que començava a mostrar ja el seu caràcter, com bé observareu.

Per a l’òptima elaboració del treball vàrem decidir en primera instància transcriure dos cadastres, el de 1716 i el de 1732. Aquí s’inclou només la transcripció del primer –el més descriptiu– annexada al final del treball, perquè considerem que pot ser molt suggeridor per a totes les persones que puguin estar

interessades a saber més d’aquests documents, i perquè trobar-los ja transcrits pot ajudar a futures inves- tigacions o recerques.

Han estat sis anys intensos de transcripció gràfica, de la resolució imparable, a voltes obsessiva, d’un gran trencaclosques, i de la qual esperem que es gaudeixi a partir d’ara. L’any 2016 es complien els tres-cents anys de la redacció del manuscrit del Cadastre i la nostra intenció era presentar i publicar aquest treball dins d’aquell any, però la ingent tasca de dibuixar els mapes que es deriven de les dades aportades pel manuscrit han fet endarrerir-ne l’aparició fins avui.

L’objecte d’aquest treball ha estat, doncs, la transcripció a dibuix del Cadastre escrit el 1716, de la sagrera al voltant de l’església parroquial, de les masies i altres cases i dels camins, que ens dona, sense dubtes, la imatge fixa del municipi en aquell moment i que permet comprendre el perquè dels diversos desenvo- lupaments que es varen produir durant el segle XIX i copsar, especialment, les diferències entre el creixe- ment que es va esdevenir a Sant Feliu de Llobregat o a Sant Joan Despí i el que es va produir a Sant Just Desvern, que té una gènesi totalment diferenciada.

Amb aquest llibre pretenem donar a conèixer aquest ric i molt interessant fons documental relacionat amb el municipi de Sant Just Desvern, que abasta una cronologia de més de cent anys i que comença el mateix any 1716. Volem destacar la importància d’aquest fons pel fet que la documentació relativa a la implantació de l’impost del cadastre, dins de la vegueria i corregiment de Barcelona, que els diversos ter- mes varen remetre responent als qüestionaris i instruccions, es va perdre en una gran part i, actualment, l’Arxiu de la Corona d’Aragó no conserva cap document relacionat amb el cadastre de Sant Just Desvern, fet pel qual els documents conservats a l’Arxiu Municipal prenen encara més rellevància.

Abans d’iniciar-nos en aquest relat del Sant Just Desvern setcentista des del punt de vista urbà, no podem deixar d’agrair a en Jordi Amigó i Barbeta, arxiver municipal de l’Ajuntament de Sant Just Desvern, la facilitat en l’accés de tota mena a la informació que es troba a l’Arxiu Municipal, la seva consulta i les seves explicacions i, sobretot, li devem el fet que a principis de l’any 2015 ens posés en contacte, ja que altrament no hauria estat possible la realització conjunta d’aquest treball.

També volem reconèixer l’ajut rebut d’en Francesc Riera i Prenafeta i de la Laura Muñoz Ramos en l’ela- boració d’alguns documents necessaris per al treball final. I un record molt especial per a en Pere Padrosa i Celma per la seva amabilitat a permetre que traslladéssim a l’Arxiu Municipal un mapa de finals del segle XIX, per tal que el poguéssim estudiar amb tot detall i que, malauradament, no ha pogut veure acabat el treball. Sense aquesta base no l’hauríem pogut acabar.

Per acabar, com a aclariment, cal indicar que en l’elaboració del llibre i dels índexs onomàstic i toponímic hem actualitzat i catalanitzat els noms i els cognoms de les persones i els topònims que apareixen en els manuscrits que hem consultat sempre que això ha estat possible. No obstant, aquests noms, cognoms i topònims apareixen en cursiva quan reproduïm la grafia exacta –no normalitzada– amb què apareixen als documents originals. També utilitzem la cursiva en la reproducció literal de fragments d’aquests docu- ments.

Olga Sbert i Pérez

Raimon Masdéu i Térmens

Introducció al Cadastre

de 1716 a Sant Just Desvern

1. Orígens del Cadastre de 1716

La paraula cadastre quasi ha desaparegut de la nostra vida corrent. Només la trobem en els rebuts de l’impost de béns immobles o de béns rústics que ens informen de la referència cadastral sobre la qual paguem aquell impost (qui tingui propietats d’algun bé d’aquest tipus). La definició actual és la que segueix:

Cadastre m. Registre estadístic de les finques ur- banes i rústiques fet per l’estat per determinar la mesura dels impostos. [Diccionari manual de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, 1a edició, any 2000, pàgina 197]

En el segle XvIII, a Catalunya el mot cadastre fou sinònim alhora d’impost i de càstig i ara veurem per què. La caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 va suposar la desaparició de les institu- cions catalanes d’autogovern i la substitució per una autoritat militar. Aquesta autoritat militar, un capità general, fou ratificada pel Reial Decret de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya, reial decret sancionat i promulgat el 9 d’octubre de 1715 i publicat el 16 de gener de 1716. Al mateix nivell d’autoritat que el capità general es va nomenar un superintendent, José Patiño Rosa- les, amb atribucions fiscals que, a través d’un Reial Decret de 9 de desembre de 1715, va implantar l’impost del cadastre a Catalunya, seguint el model francès. A més del nou impost, les noves autoritats borbòniques van confiscar totes les rendes de les institucions catalanes, algunes de les quals es van mantenir vigents. D’aquesta manera el país resta- va sotmès a una doble fiscalitat: la directa a través de l’impost sobre el cadastre, que afectava tota la població, i la indirecta a través d’impostos com els estancs de la sal i el tabac o el dret de la bolla –que s’imposava sobre els teixits.

El nou impost sobre el cadastre s’implantava amb la idea de suprimir una part dels impostos catalans anteriors a la guerra de Successió i d’unificar i cen- tralitzar la hisenda espanyola. Havia de substituir

Per a la seva implantació calia un corpus documen- tal que recollís de forma minuciosa dades referents a edificis i finques: propietaris, llogaters, superfí- cies, productes que s’hi conreaven, qualitat de les terres, rendiments del treball artesà, qualitat de les cases, etc. La nova administració borbònica va re- metre a cada parròquia dos qüestionaris preimpre- sos i unes instruccions per elaborar un cadastre o relació de totes les famílies, finques i cases.

El primer qüestionari consistia a obtenir una visió de conjunt del terme parroquial; el segon qües- tionari incloïa trenta-dues preguntes del tipus se- güent: quin territori ocupa cada parròquia i la seva descripció; la qualitat de totes les terres del ter- me; el nombre de jornals, mujades o altres mides de totes les terres; la quantitat de fruits que dona cada any cada finca; quins tipus de fruits donen les terres; quin rendiment es treu de les superfícies arbrades de bosc; quin valor s’obté anualment dels fruits resultants de les terres de cada terme; quins impostos –delmes, primícies, onzens, vintens– su- porten; quantes cases hi ha, habitades, noves, ve- lles, enderrocades; quins càrrecs hi ha; quants ele- ments hi ha de coves, fondes, ponts, mercats, fires, hospitals, mines, fàbriques, etc.; quin nombre de veïns hi ha i la descripció de cada família; quants animals –de granja– hi ha i de quin tipus; o quants convents i número de clergues. Cada terme (ciu- dad, villa o lugar) havia de nomenar una comissió formada pel rector i dos pagesos intel·ligents com a responsables d’esbrinar les dades que es demana-ven i omplir els formularis lliurats.

Respecte de les instruccions sobre el cadastre, calia fer relacions de tots els veïns per família (un vezin- dario), detallant membres, edats i ocupació del cap de casa per una banda, i relacions descriptives de totes les finques, cases, edificis, fàbriques, molins, censos, censals, etc., per una altra banda. Amb el primer es podia calcular l’import del cadastre per- sonal i amb el segon es podia calcular l’import del cadastre reial. Es pot comprovar com en alguns ca- sos es duplicava la informació sol·licitada.

Tota aquesta informació es va anar recollint al llarg de l’any 1716 en totes i cada una de les parròquies i termes del Principat de Catalunya. Després de la recollida de dades i la remissió de tots els quaderns a l’autoritat competent s’havien de fer revisions i després una lectura pública davant de tots els veïns de cada terme perquè donessin la seva conformitat. Finalment, el 15 d’octubre de 1716 es van publicar les normes generals del nou impost basat en el ca- dastre de cada terme.

A partir d’aquí es van establir unes quotes per a cada parròquia que calia repartir entre tots els caps de casa, els arrendataris, els artesans i els majors de catorze anys. L’impost es dividia, inicialment, en tres parts:

Cadastre Reial: gravava els béns immobles i els ingressos provinents de rendes no lligades a les activitats professionals com ara censos i censals. N’estaven exempts els béns eclesiàstics adquirits abans de 1716; per exemple, per l’es- glésia i la rectoria no es pagava i no figuren ni en el cadastre ni en les revisions ni en les llibretes de cobrament de l’impost.
Cadastre Personal: gravava els ingressos rela- cionats amb l’activitat professional; Personal Major –que treballava per compte propi–, per- sonal menor –que treballava per compte d’al- tri. Exempts: els eclesiàstics, els nobles i els qui gaudien de privilegi militar.
Cadastre Ganancial: gravava amb un 10% els guanys d’algunes activitats comercials: mer- caders, comerciants, notaris i agremiats amb botiga.

El cobrament del nou impost no fou immediat a tot arreu tot i que per als anys 1716 i 1717 ja es van fixar quotes, desorbitades, per a tot el Principat¹. Des de la recollida de dades i la publicació de les normes generals encara van passar dos o tres anys fins que es van començar a recaptar els primers impostos de forma efectiva i sistemàtica arreu de Catalunya. I a partir de la publicació dels primers repartiments varen començar les reclamacions d’aquells que es consideraven perjudicats pels im- ports suportats.

Aquestes reclamacions i alguns aspectes que no s’havien definit prou clarament, com el cadastre sobre els guanys de les activitats comercials, van derivar en una reforma impulsada per l’intendent general Antonio de Sartine des de l’any 1727 i pu- blicada en forma d’ordenança el 20 de desembre de 1735: s’incloïen noves normatives sobre el repar- timent de les quotes i es modificava el sistema de cobrament de l’impost. Com veurem en el cas con- cret de Sant Just Desvern, alguns dels conceptes inclosos en les llibretes que recullen el cobrament de l’impost són diferents abans de 1735 i després de 1735. Abans de 1735 s’observa una manca de criteri clar a seguir cada any, mentre que a partir de 1735 i fins a l’any 1800 els conceptes són sem- pre els mateixos.

Estudis realitzats a escala local sobre l’impacte de l’impost del cadastre han demostrat, per una ban- da, el caràcter arbitrari del repartiment de la quota establerta per a cada parròquia entre els seus veïns; per una altra banda, un descens significatiu dels imports reclamats en els primers anys i una certa congelació en anys posteriors. El progrés de l’eco- nomia catalana al llarg del segle XvIII va alleugerir relativament la càrrega fiscal directa.

En definitiva, un Reial Decret de 9 de desembre de 1715 implantava un impost basat en el cadastre a Catalunya, el 15 d’octubre de 1716 es publicaven les normes generals basades en les dades recollides dels qüestionaris i això no va ser obstacle perquè ja per a l’any 1716 s’imposés un import a repartir entre tot el Principat; el 20 de desembre de 1735 es va publicar una ordenança que modificava –i millorava– alguns dels aspectes de les normes ge- nerals de 1716. Aquestes normes generals de 1716 i l’ordenança de 1735 foren, doncs, la base legisla- tiva del cadastre.

No obstant això, entre 1716 i 1735 es van publicar

1. No hem trobat unanimitat en els diferents autors que aporten les xifres de les primeres quotes, que oscil·len entre 1.500.000 pesos i 1.200.000 pesos per a l’any 1716 i 900.000 pesos i 800.000 pesos per a l’any 1717. L’any 1718 es va fixar en 900.000 pesos, import que es mantenia els anys 1765 i 1786.

un parell de decrets que revisaven aspectes confu- sos de les normes de 1716: el de José de Pedrajas el 12 de novembre de 1722 i el d’Andrés Pérez Bran- cho l’agost de 1724. I després de 1735 es va publi- car encara un decret més, el de José de Contamina el 12 de juny de 1748. Després del desgavell oca- sionat per les guerres napoleòniques, l’any 1817 Martín de Garay va intentar una reforma que no va reeixir, de manera que aquests impostos basats en el cadastre de 1716 foren vigents fins a la reforma tributària implantada per Alejandro Mon i Ramon de Santillán el 23 de maig de 1845.

No és objecte d’aquest treball analitzar els motius d’imposició del cadastre, ni si aquest va represen- tar una idea moderna que va repercutir de forma positiva en l’economia catalana. L’emprarem com a font d’informació que creiem fidedigna per a la reconstrucció de l’estructura urbana i rural del municipi en aquells primers anys del segle XvIII, entre altres fets perquè es basava estrictament en la propietat –de la terra i dels immobles– i ningú no n’estava exempt².

Malgrat això, en escassos casos algunes propietats no hi són o bé les dades no són del tot fidels a la realitat, ja que no hem d’oblidar que la declaració comportava l’obligació de tributar.

1. La documentació cadastral de Sant Just Desvern

L’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern –en enda- vant AMSJD– conserva un fons documental molt important relacionat amb la implantació del cadas- tre sobretot si tenim en compte que en aquells mo- ments la parròquia era formada només per uns 35 focs, repartits entre cases, masies, un hostal, una torre nobiliària i la rectoria. Aquest fons documen- tal el formen dos llibres i seixanta-dues llibretes, tots manuscrits. A continuació veurem una des- cripció física al més detallada possible de cadascun dels documents que componen aquest fons rela- cionat amb el cadastre.

A la bibliografia hem inclòs, sense cap intenció d’exhaustivitat, ar- ticles i llibres (NADAL, 1971; ESCARTíN, 1981; SeGURA, 1983; FeRReR, 2002; ALCoBeRRo, 2005) que han analitzat les dades aportades per diferents fonts cadastrals i que han intentat valorar la transcendèn- cia econòmica de la imposició del cadastre i la veracitat de les dades que aporten. No és la nostra intenció defugir aquesta qüestió sinó aportar, a partir de la cartografia, un exemple local que fins ara no hem trobat.
En la bibliografía hemos incluido, sin ninguna intención de exhausti- vidad, artículos y libros (Nadal, 1971; Escartín, 1981; Segura, 1983; Ferrer, 2002; Alcoberro, 2005) que han analizado los datos aporta- dos por distintas fuentes

El Cadastre de 1716

El primer dels dos llibres, per ésser el més antic, porta per títol Catastro o Inventari de las heretats y terras del terme y parrochia de S^t.Just Desvern bisbat de Barn^a [Barcelona] 1716

Encapçalament del manuscrit del cadastre de 1716 (fotografia dels autors; AMSJD)

Aquest títol apareix a la primera pàgina del docu- ment manuscrit, a continuació del qual comença directament la relació i descripció de propietaris i de finques. Es correspon clarament amb les ins- truccions requerides per elaborar el cadastre reial, de manera que de tota la documentació que va ge- nerar la implantació de l’impost en conservem una quarta part i prou.

Tal com hem dit en el pròleg, aquest manuscrit fou retornat a l’arxiu l’any 2006 en un estat força lamentable: estava format per cinc quadernets des- lligats entre si i de la coberta. La coberta presen- tava retalls a les vores per efecte de mossegades de rosegadors o per l’acció de l’aigua. Probablement a causa d’una mala conservació el pergamí estava força brut, s’havia perdut un dels dos reforços de pell del llom i s’havia perdut també una part de la tanca de la solapa. Respecte dels fulls, tenien certa brutícia superficial i degradacions derivades de la humitat: taques i estrips. Els més perjudicats són els fulls 35, 36, 37, 38 i 39, en què els marges exte- riors estan esquinçats fins al punt que s’ha perdut part del text. Aquesta pèrdua és especialment sig- nificativa en els dos últims fulls.

L’estat de conservació actual és òptim després d’un procés de restauració efectuat durant l’any 2008. La restauració va consistir bàsicament a afegir una nova coberta amb guardes per protegir el do- cument manuscrit i completar l’últim full, el 39

amb paper japonès per igualar-lo amb la resta del llibre. Els fulls es van netejar en sec, es van aplanar i es van reforçar els estrips i les zones més fràgils. Tot i que les pàgines no estaven numerades, la nu- meració de les finques va permetre relligar els cinc quadernets per l’ordre en què foren redactats.

En els fulls s’observen algunes taques de color ma- rró, especialment en les vores, atribuïbles no pas a la tinta sinó més probablement a la humitat, i que en cap cas impedeixen una correcta lectura del text de cada una de les finques descrites. Els fulls són de paper comú, no pas segellat.

El llibre consta de setanta-set pàgines sense nume- ració que mesuren 43×20 cm i està redactat ínte- grament en llengua catalana. La part manuscrita de cada pàgina es limita a la meitat de la dreta, de ma- nera que el text de l’anvers d’un full no se sobrepo- sa al text del revers del mateix full, tot d’acord amb les instruccions remeses: se ha de escriurer à mitg marge perque hi age lloch pera comprovar-ho. Tot i que la tinta utilitzada no era corrosiva, en algun cas, especialment en correccions, l’excés de tinta ha traspassat a la part contrària del full. La meitat de l’esquerra de cada full resta majoritàriament en blanc llevat d’uns pocs casos en què s’ha aprofitat per incloure-hi algun oblit o algun comentari pro- bablement posterior.

El tipus de lletra de la descripció de totes les fin- ques pertany a dues persones diferents, repartit pràcticament al 50%: des de l’inici del llibre fins a la finca 69 –full 14 revers– està escrit per una mateixa mà, que torna a aparèixer a partir de la finca 126 –full 30– fins al full 35 revers –en aques- ta part les finques ja no estan numerades– i en les quatre últimes pàgines. Des de la finca 70 –full 14 revers– fins a la finca 126 –full 30– i els fulls 36, 36 revers, 37 i la meitat del 37 revers foren escrits per una altra persona. Aquestes dues persones són també els autors dels oblits, però no dels comenta- ris posteriors, fets com a mínim per dues persones diferents.

Fragment de la pàgina on s’observa el primer canvi de lletra dels redactors del manuscrit original de 1716 (fotografia dels autors; AMSJD)

El redactor dels fulls 14 revers a 30 i dels fulls 36 a 37 revers és amb total certesa Jacint Bernada, rec- tor de la parròquia entre 1689 i 1734, ja que la seva lletra coincideix amb la de nombrosos documents de l’arxiu parroquial coetanis de 1716. De l’altre redactor no coneixem la identitat.

No hi ha en tot el llibre cap més data que el 1716, que apareix sol a la tercera línia de la primera pàgi- na manuscrita, la qual cosa no ens permet de saber ni quant de temps es va tardar a mesurar totes les finques ni durant quina part de l’any es van fer les mesures. Tampoc no tenim cap referència escrita ni dels autors de les mesures ni dels representants del poble que devien assistir als mesuradors, ja que probablement aquestes dades es trobaven en les pàgines finals, que ja no es conserven.

Les finques descrites estan numerades correlativa- ment fins a la número 140. A partir d’aquest nú- mero hi ha vint-i-vuit finques més descrites sense cap mena de numeració, que es corresponen amb les finques dels terratinents forans. A continuació es fa referència a tres zones de terres plantades amb arbres sense especificar cap propietari, una referència a decimadors –delmers– i acaba el ma- nuscrit fent la relació de quatre cases que no tenen

finques al voltant.

Les finques estan agrupades per propietaris sense poder detectar cap ordre concret ni entre els pro- pietaris ni dins de cada propietari. No hi ha cap referència a arrendataris de finques però sí a algun llogater d’alguna casa. Cada una de les descrip- cions de les finques inclou:

el nom de la finca o del lloc on està situada;
la distància en temps des de la casa del propie- tari fins a la finca³;
la superfície en mujades;
el que s’hi cull;
cada quan es conrea;
les afrontacions;
la collita que se’n treu;
la qualitat de les terres.

L’any 2011 es va fer una còpia fotogràfica de cada una de les pàgines del llibre, a partir de la qual s’ha fet una transcripció completa del text.

Les revisions de 1732 i 1742

El segon manuscrit es conserva amb l’enquaderna- ció original de l’any 1832. Es tracta d’un llibre de cinquanta-dos fulls numerats només per l’anvers (per tant, té cent quatre pàgines) que és una còpia de dos llibres cadastrals dels anys 1732 i 1742, que foren revisions del cadastre de 1716. Cal destacar el fet que, tractant-se d’una còpia molt posterior, es va posar davant el manuscrit de 1742 i darre- re el de 1732. A l’última pàgina del llibre trobem l’explicació de l’existència d’una còpia de les dues revisions cadastrals passats cent anys del primer dels llibres:

Es copia conforme del Epeo (sic)⁴ ô recanacion del Catastro de este Pueblo y su Termino formado en el año de 1732. q^e [que] obra en poder de este Ayun^to [Ayuntamiento] el cual haviendo tenido q^e [que] ocultarlo por razon de las circonstancias pa- sadas se hallaba muy estropehado y casi consumi- do, por cuyo motivo se ha utilizado y abilitado la presente para gobierno del Comun de S Justo Des- vern a … Octu^e [Octubre] de 1832. Fran^ch Padrosa Batlle Jph Modolell Regido Batista Rius Sindico.

En el cas de la finca número 16 la distància es va mesurar a partir d’un tir d’escopeta. És l’únic cas diferent que hem trobat en tot el manuscrit.
Hauria de dir Apeo.

No hi ha cap pista sobre la persona que va fer les còpies, però queda clar que qui les va encarregar fou el mateix ajuntament. Fora d’aquest últim text, la lletra és d’una mateixa persona del principi al final de les còpies⁵. El llibre es troba en perfecte estat de conservació. Hi ha molt poques taques de color marró⁶i alguna de negra que en cap cas im- pedeixen una correcta lectura de les pàgines. En els dos títols encara es conserven les línies de llapis que es van tirar per mantenir la rectitud de l’es- criptura. A les pàgines restants no hi ha rastres de línies fetes amb llapis.

Està enquadernat amb tapa dura i guardes davant i darrere. Entre les dues còpies es van deixar cinc pàgines en blanc. Pràcticament no hi ha errades ni correccions: tan sols n’hem localitzades dues en xifres de superfícies de conreus. Els fulls són de paper comú, no pas segellat.

La revisió de 1742 porta per títol Nueva Visura de las Tierras del Término de San Just de Esberns, del Co- rregim^to [Corregimiento] de Barcelona, hecha de órden del M. [Muy] I. [Ilustre] S. [Señor] Intendente grâl [general] en el mes de Abril del año 1742

Encapçalament del manuscrit de la revisió de 1742 (fotografia dels autors; AMSJD)

El tipus de lletra no es correspon amb el que trobem en els docu- ments parroquials i tenim constància que aquell any no hi havia mestre d’escola al poble.
La taca més destacable es troba a la part superior del full 41.

Al principi d’aquest manuscrit trobem l’explicació del seu origen: Francesc de Marlés, cavaller i veí de Barcelona, va enviar una carta el 14 de juny de 1741 al Comptador Principal per tal que aquest la fes arribar a Antonio de Sartine. En aquesta carta es declarava excessivament perjudicat per l’import del Reial tribut que havia de pagar per la seva he- retat de Sant Just Desvern i suplicava que es fes un reconeixement particular de les seves propie- tats á fin que el suplicante no padezca este injusto gravamen.

Una providència del 16 de juny de 1741 recoma- nava acceptar la súplica de Francesc de Marlés, però seguint les ordres del rei es proposava revisar totes les terres del terme parroquial una vegada més. Aquesta providència ve signada per una per- sona de la qual només consta el cognom, Montero, però que podem relacionar amb Baltasar Montero, comptador principal de l’exèrcit⁷.

Fragment d’una pàgina de la còpia de la revisió de 1742 on s’inclou un comentari referent a una modificació respecte de les dades de 1732 a la finca número 51 (fotografia dels autors; AMSJD)

Segons apareix al final de l’ordenança de 20 de desembre de 1735 publicada per ordre d’Antonio de Sartine.

El 18 de juny de 1741 Antonio de Sartine acceptava la providència anterior i la retornava al Comptador Principal perquè organitzés la revisió proposada. L’ordre per fer la nova revisió de les terres del ter- me parroquial de Sant Just Desvern fou emesa el 15 de març de 1742 i el 20 d’abril del mateix any es van concloure els treballs duts a terme per un geòmetra, Mateu Puig i Ferín, un expert per part del rei, Josep Castell del Puig, i un pagès expert per part del comú, Antoni Gayà, que foren assistits pel batlle, Jaume Padrosa, i per dos regidors, Francesc Gelabert i Pau Carbonell.

El text de les cartes i providències està escrit en castellà, mentre que el text de les dades de les finques està escrit en català; en tots els casos és perfectament llegible. En total ocupa trenta-nou pàgines, des del full 1 al full 20. A diferència del cadastre de 1716 s’omple tota la pàgina, per bé que com que hi ha poca informació hi ha molts espais en blanc. No podem saber de cap manera si l’origi- nal mantenia la mateixa distribució.

Les dades que ofereix aquesta revisió es limiten al número de la finca atorgat en la revisió anterior de 1732, el tipus de conreu o de terreny, la qualitat, la superfície de cada partida i la superfície total de la finca, en mujades. Les diferències observades res- pecte de la revisió de 1732 s’anoten preferentment entre el número de la finca i el tipus de conreu o de terreny. Al final de tot s’inclouen les dades de vuit finques noves (números 159 a 166) afegint a les dades consignades anteriorment el nom de l’ar- rendatari, la finca de la qual prové (si s’escau) i les afrontacions. En aquest cas és de suposar que la còpia fou fidel a l’original i que mantenia la matei- xa estructura en la informació de cada finca.

La revisió de 1732 porta per títol Nueva Recanaci- on, ó Catastro de las Tierras del Lugar y Termino de San Just de Esvern del Corregimiento de Barcelona, hecha de órden del M. [Muy] I. [Ilustre] S. [Señor] Intendente grâl [general] de este Egército y Prâdo [Practicado] en el mes de Enero del año 1732

Encapçalament del manuscrit de la revisió de 1732 (fotografia dels autors; AMSJD)

En el full 52 del llibre trobem l’origen d’aquest nou cadastre a Sant Just Desvern: una ordre de l’intendent general, Antonio de Sartine, amb data 4 de gener de 1732, manava a un geòmetra reial, Vicenç Ferrer, passar pel lloc i terme de Sant Just Desvern per fer un nou cadastre. A diferència de la revisió de 1742, que prové d’una reclamació d’un propietari com hem vist abans, en aquest cas no tenim constància de cap reclamació de cap veí, de manera que podem suposar que la revisió es va fer dins de la política de revisions endegada per Anto- nio de Sartine des del moment que aquest va obte- nir el càrrec d’intendent general l’any 1727.

La revisió es va fer en pocs dies perquè el 29 de ge- ner de 1732 la feina ja estava enllestida: van signar el nou cadastre a més de Vicenç Ferrer, geòmetra reial, Sadurní Galí⁸, expert per part del rei, Jau- me Gelabert, expert per part del comú, Francesc

Vicenç Ferrer, Mateu Puig i Ferín, Sadurní Galí i Josep Castell del Puig, geòmetres els dos primers i experts reials els dos segons, apa- reixen esmentats en un article de Jesús BURGUeÑo (2009) titulat “Els geòmetres del Cadastre de Catalunya (1720-1815)”. Sobre Vicenç Ferrer, just abans de fer la revisió a Sant Just Desvern el gener de 1732, sabem que el mes anterior, desembre de 1731, havia estat a Montfalcó Murallat (la Segarra) fent la mateixa tasca.

Cortès, batlle, Gabriel Cardona, regidor primer, Francesc Vilar, regidor últim i Pere Jufreu, mestre. És possible que aquest últim fos l’encarregat d’es- criure, al moment i sobre el paper, tot el cadastre original de 1732 (que no es conserva), en tant que a l’hora de signar diu, literalment, Firmo Jo Pera Jufreu Mestra. Una de les coses que s’ha perdut amb la còpia del document original és la signatura del geòmetra reial a cada una de les pàgines del cadastre, segons consta en el full 52:

habiendo hallado en dicho término 158 piezas de tierra (…) que ocupan 21 ojas de papel rubricadas cada una por mi mano.

Aquesta signatura del geòmetra a cada full era obli- gatòria segons les normes generals del cadastre.

La còpia d’aquest segon llibre ocupa seixanta pà- gines, des del full 23 al full 52 revers. A diferèn- cia de l’anterior, la quantitat d’informació que es proporciona de cada finca és molt superior i ens fa sospitar que l’original devia mantenir la mateixa estructura que la còpia.

Les tres primeres pàgines inclouen un índex alfa- bètic per cognoms dels propietaris i arrendataris amb la indicació del número o números de finques que els corresponen. La pàgina següent inclou el dibuix de la figura del perímetre del terme de Sant Just Desvern, les mesures de llargada, amplada i circumferència en temps i les afrontacions⁹. Les dues pàgines següents recullen la descripció dels productes que generen les terres i les cases sant- justenques i la qualitat segons el rendiment anual, comptat per mujada les terres i per lloguer les ca- ses, que es farà constar posteriorment en les fin- ques encadastrades. Això ens permet saber què es treballava a Sant Just Desvern en aquell moment: blat, vinyes per a l’elaboració de vi, bosc de tall, arbres fruiters, oliveres, vinyes per a la venda de raïm, horts, bosc d’aglans, terres ermes i àlbers.

Respecte de les cases, només n’hi havia de les tres primeres categories. A la pàgina següent hi ha un advertiment per al geòmetra sobre com cal proce- dir en cas que trobi terres de tipus diferents als es- pecificats. Aquest últim text acaba amb la data del 4 de gener de 1731¹⁰, de manera que aquestes tres últimes pàgines devien formar part de les instruc- cions per a l’elaboració de la revisió del cadastre. Cal assenyalar que aquesta data és molt anterior a l’ordenança d’Antonio de Sartine de 1735.

A continuació, en la mateixa pàgina i en la següent hi ha dues certificacions relatives a un

rey, Jaume Gelabert, experto por parte del común, Francesc Cortès, alcalde, Gabriel Cardona, regidor primero, Francesc Vilar, regidor último y Pere Jufreu, maestro. Es posible que este último fuera el encarga- do de escribir, en el momento y sobre el papel, todo el catastro original de 1732 (que no se conserva), en cuanto que a la hora de firmar dice, literalmente, Fir- mo Jo Pera Jufreu Mestra. Una de las cosas que se ha perdido con la copia del documento original es la firma del geómetra real en cada una de las páginas del catastro, según consta en la hoja 52:

habiendo hallado en dicho término 158 piezas de tierra (…) que ocupan 21 ojas de papel rubricadas cada una por mi mano.

Esta firma del geómetra en cada hoja era obligatoria según las normas generales del catastro.

La copia de este segundo libro ocupa sesenta pági- nas, desde la hoja 23 a la hoja 52 reverso. A dife- rencia del anterior, la cantidad de información que se ofrece de cada finca es muy superior y nos hace sospechar que el original debía de mantener la mis- ma estructura que la copia.

Las tres primeras páginas incluyen un índice alfabé- tico por apellidos de los propietarios y arrendatarios con la indicación del número o

carnisseria i a la venda d’una casa i heretat amb fin- ques feta al convent del Carme de Barcelona. Tant el cens com la venda provenien de l’any 1709, és a dir, anteriors a la implantació del cadastre de 1716, de manera que quedaven exempts del pagament de l’impost. La primera certificació, feta pel rector de la parròquia Jacint Bernada, porta per data 25 de gener de 1732; la segona certificació, feta per Josep Rovira, prior del convent barceloní, porta per data 13 de novembre de 1732. Com a curiositat, la certi- ficació feta pel rector de la parròquia fa constar que es tracta de la parròquia de Sant Just (en català, i no San Justo) i Sant Pastor Desvern; el Sant Pastor no apareix enlloc més.

Fragment d’una pàgina de la còpia de la revisió de 1732 que inclou el dibuix de les finques; a la finca 91 es pot veure el símbol que identifica la situació de les edificacions dins de la finca, una mena de “f” minúscula (fotografia dels autors; AMSJD)

La semblança entre el dibuix i la silueta real del terme municipal és extraordinària.
Aquesta data podria ser una errada, ja que és exactament un any abans de l’ordre de l’intendent general de 4 de gener de 1732 adreçada al geòmetra reial. Una altra explicació, si la data de les instruccions de 4 de gener de 1731 fos correcta, seria que els geò- metres reials tenien molta feina.

Totes aquestes pàgines prèvies a la relació de les finques estan redactades íntegrament en castellà. Les pàgines següents estan redactades en català. A partir de l’anvers del full 28 comença la relació de totes les finques, numerades de l’1 al 158, indi- cant el nom de l’arrendatari, el nom del propietari, les afrontacions, un dibuix esquemàtic de la finca amb xifres segurament relatives a canes (mesu- ra de llargada), els tipus de conreu o de terra, la qualitat, la superfície en mujades que correspon a cada tipus i la superfície total de la finca; un sím- bol semblant a una “f” minúscula –de “fàbrica”– i inclinada identifica les masies o cases dins de les finques que en tenen. Aquesta relació ocupa qua- ranta-dues pàgines. Després de la finca 158 hi ha una anotació sobre un delme.

A continuació hi ha cinc pàgines amb la relació de les persones i cases, amb la indicació del nom del cap de família, l’ofici, el nom de les persones de cada unitat familiar que havien de cotitzar per quaranta-cinc rals i el mateix per vint-i-cinc rals i la distribució de les cases per categories (1a, 2a o 3a).

En un parell de casos hi ha anotacions de modifica- cions fetes a posteriori. L’última part de la relació fa referència als propietaris de cases que no residi- en a la parròquia, indicant quin era el seu lloc de residència, i a una casa de propietat eclesiàstica. A la meitat inferior del full 51 comença la relació dels animals que hi havia al terme: s’hi anota el nom i l’ofici del propietari i la quantitat i el tipus d’animals recomptats (mules i matxos, rucs, bous i vaques, moltons i ovelles, porcs i truges).

El cadastre acaba amb els ingressos anuals que obtenia el comú del poble de l’arrendament de la carnisseria, l’hostal, la fleca, la taverna i la tenda. Després de les signatures dels experts i dels repre- sentants del comú hi ha un annex sobre la pro- ducció dels noguers, els ametllers i les artigues, que no constaven en la relació inicial de productes santjustencs.

Anteriorment hem fet esment d’anotacions poste- riors a la data de finalització del cadastre (29 de ge- ner de 1732), a les quals cal afegir les que s’anoten a les finques de propietat eclesiàstica com a conse- qüència de l’ordenança publicada el 20 de desem- bre de 1735, que deixava exempts d’algun impost els béns eclesiàstics adquirits abans de l’any 1716: adquirida antes lo any 1716 y cultivada por su cuenta segun decreto de 30 de octubre de 1735. El fet de treballar amb una còpia de cent anys més tard ens impedeix veure els, possiblement, diferents tipus de tinta i de lletra utilitzats en la

redacció del document original i que sens dubte es trobarien en aquestes anotacions posteriors al 29 de gener de 1732.

L’any 2011 es va fer una còpia fotogràfica (tant a doble pàgina com a pàgina sola) de cada una de les pàgines del llibre manuscrit de l’any 1832.

Les llibretes del cobrament de l’impost del cadastre

Hem fet esment que ja per als anys 1716 i 1717 l’intendent general de Catalunya, José Patiño, ha- via establert l’import que calia recaptar al Princi- pat en concepte del nou impost que s’estava prepa- rant. Cal recordar que durant l’any 1716 es va fer la recollida de les respostes als qüestionaris i ins- truccions enviats als pobles i ciutats de Catalunya amb la intenció d’establir les bases del nou impost i que fins el 15 d’octubre del mateix any no es van publicar les normes generals. És de suposar, doncs, que els imports establerts per als anys 1716 i 1717 foren arbitraris, tant l’import global en si mateix com el repartiment que es va fer entre pobles i ciu- tats; és a dir, el criteri per establir l’import global no es basava en dades reals sinó en estimacions.

En el cas santjustenc no hi ha constància docu- mental fins a l’any 1720 del cobrament de l’impost del cadastre. Això no vol dir que els anys anteriors no es recollís i pagués; simplement, no hi ha docu- ments que ho confirmin o ho desmenteixin. L’any 1720 és el primer del qual es conserva una llibreta amb totes les anotacions referents al cobrament de l’impost del cadastre entre els veïns santjustencs¹¹. A partir de l’any 1720 hi ha llibretes semblants dels anys següents: 1721, 1722, 1723, 1724, 1726,1727, 1728, 1729, 1730, 1733, 1735, 1736, 1737,1738, 1739, 1740, 1741, 1743, 1744, 1747, 1751,1752, 1755, 1757, 1758, 1759, 1761, 1762, 1766,1767, 1768, 1769, 1770, 1771, 1772, 1773, 1774,1775, 1776, 1777, 1778, 1779, 1780, 1781, 1782,1784, 1786, 1787, 1788, 1790, 1791, 1792, 1793 (o 1794)¹², 1795, 1796, 1797, 1798, 1799, 1800, 1814,1817, 1820, 1821 i 1822. Són en total seixanta-cinc anys amb documentació sobre el cobrament de

Entre la documentació cadastral que es conserva a l’Arxiu His- tòric de Lleida la gran majoria dels Repartimientos individuales o personales comencen l’any 1724 i els Asientos de pago por el Real Catastro comencen l’any 1721. Entre els que s’han conser- vat no se’n troba cap d’anterior a aquesta data.
Aquesta llibreta ha perdut la primera pàgina on constava l’any i no hi ha cap altra data en tota la llibreta. Per la relació de noms que hi ha registrats s’ha pogut situar entre els anys 1792 i 1795.

l’impost del cadastre en un període de cent tres anys¹³.

No totes les llibretes són iguals i si les haguéssim de descriure una per una aquest capítol seria ex- cessivament llarg. En diem llibretes, però de fet són plecs de papers llargs i estrets, d’uns 31×11 cm, cosits adjuntant tots els fulls d’un mateix any. Els més extensos arriben a les setanta-dues pà- gines (anys 1786 i 1791) i al costat n’hi ha de molt breus, com el de l’any 1822, que només té dues pàgines. Per una altra banda, hi ha uns pocs anys que hi ha dos i fins i tot tres quaderns diferents que recullen totes les dades del cobrament de l’impost i algun any inclòs dins de llibretes d’anys anteriors o posteriors. La primera pàgina fa de portada i inclou la data, el nom dels regidors d’aquell any i en al- gun cas l’import total a repartir o l’import de cada terça. Al revers d’aquesta pàgina ja sol començar la relació de les masies i persones, i a l’anvers del full següent s’inscriuen les dates en què cada cap de casa ha satisfet cada terça de l’impost i l’import pagat. És a dir, cada llibreta ens ofereix tant la dada del que ha de pagar cada contribuent com la dada del que realment va satisfer i en quina data el va satisfer.

Aquesta estructura interna de cada llibreta es man- té invariable fins a l’any 1800. Les cinc llibretes del segle XIX denoten el desgavell administratiu sofert després de les guerres contra França i només tro- bem la relació dels caps de casa i l’import total que se’ls reclama, sense especificació ni de conceptes ni de si han pagat i quan ho han fet. Totes les lli- bretes fins a l’any 1814 inclòs estan escrites ínte- grament en català. En algunes llibretes la portada i la contraportada són plenes de xifres, sumes i res- tes i algun dibuix decoratiu.

Hi ha setze llibretes restaurades modernament, restauració que ha consistit sobretot a completar pàgines malmeses amb paper japonès i a cobrir-ne onze amb guardes que protegeixen la portada i la contraportada. L’ús reiterat de les llibretes al llarg de l’any en què es feien servir més i el pas del temps (les més antigues tenen quasi tres-cents anys) ha repercutit en la conservació i alguns fulls, especialment el primer i l’últim de cada llibreta, es troben força esquinçats.

En aquestes llibretes trobem molta informació, tant anualment com en tot el conjunt. La llibreta de l’any 1720, la primera de què disposem, inclou

Les llibretes dels anys 1814 i 1817 es van documentar l’any 1990 en el moment de la troballa de totes les llibretes, però actualment no apareixen entre el fons relacionat amb el cadastre.

Portada de la llibreta de cobrament del cadastre corresponent a l’any 1777 (fotografia dels autors; AMSJD)

la relació de totes les cases, trenta-dues en aquell moment¹⁴ i l’import que han de pagar per aquell any; una relació de deu homes (anomenats “cam- brers”), que només paguen com a jornalers del camp (personal menor), per bé que no tots paguen igual; la relació dels terratinents forans (en total vint-i-cinc, tots veïns de les parròquies limítrofes); i una última relació del que van pagar uns altres trenta-un mossos i jornalers.

La llibreta de l’any 1721 té moltes similituds amb la de 1720 (les mateixes trenta-dues cases, divuit “cambrers” en lloc de deu, quaranta-vuit mossos en lloc de trenta-un i vint-i-quatre terratinents fo- rans en lloc de vint-i-cinc), però inclou dades que l’any 1720 no constaven: per exemple, esmenta a quina casa pertanyen els mossos, per exemple, ofe- reix el detall dels animals de granja de cada casa i també especifica en alguns mossos per quants me- sos cotitzen si no és l’any complet.

La llibreta de l’any 1722 detalla els conceptes pels quals paguen les cases: reial, personal, fogatge, in- dustrial (els animals de granja), trenta per cent (un recàrrec d’aquell any per compensar els dèficits dels anys anteriors), fills i germans, i s’inclouen els endarreriments que tenien alguns dels contri- buents d’anys anteriors.

Les llibretes dels anys 1723 i 1724 no detallen els conceptes, tot i que per a aquest últim any hi ha una relació separada del que s’ha cobrat pels “utensilis de les tropes”. A partir de l’any 1726 (no hi ha llibreta del 1725) hi apareixen nous concep- tes com les “esquadres de fusellers”, el “farratge” o el “cadastre”. L’ordenança de 1735 serveix per po- sar ordre a tot això, que pot semblar un desgavell, i les llibretes entre 1736 i 1800 inclouen sempre els mateixos conceptes i en trobem el detall cada any: impost reial, casa, impost personal, bestiar, fusellers, basses i ordres, censal i ganancial. A par- tir de l’any 1772 apareix un nou concepte, diputat, inicialment d’import variable, però que després s’unifica a dos sous i sis diners (un import molt pe- tit comparat amb la resta d’imports). La llibreta de l’any 1800 recull el nom de cent quaranta persones que paguen com a residents a Sant Just Desvern, als quals cal afegir els terratinents forans, i la lli- breta de 1814 recull el mateix nombre de santjus- tencs i trenta-sis terratinents forans. Els fulls dels anys 1820, 1821 i 1822 semblen incomplets: els de 1820 i 1821 fan referència a vuitanta-dos santjus- tencs i trenta-quatre forans, mentre que en el de 1822 només consten trenta-dues cases.

En algunes llibretes, a part de relacionar totes les persones que han de pagar junt amb els imports i la

data de quant i quan han pagat, també es recullen dades referents a ordres de despeses i pagaments que ha de fer el comú del poble amb els diners que va recaptant. Aquestes anotacions, quan hi són, es troben a les últimes pàgines de la llibreta.

1. La informació en el Cadastre de 1716

El Cadastre de 1716 es presenta sense gràfics i les finques es troben classificades per terratinent¹⁵ (desconeixem el perquè de l’ordre d’entrada dels terratinents en el document, per bé que més en- davant en donarem una possible explicació) i nu- merades a partir d’aquest ordre, i es diferencien les unes de les altres pel tipus de conreu o ús agrícola o silvícola. No obstant això, la descripció de les fin- ques és exhaustiva, i la informació que hi consta és la resposta a un dels qüestionaris que es va fer arribar a tots els municipis de Catalunya.

Com podeu veure a l’annex, el manuscrit del Ca- dastre de 1716 comença directament amb la rela- ció de finques d’en Gabriel Cardona, segueix amb la relació de les finques de la resta de terratinents i s’acaba amb les altres cases, aquelles que no tenien de terreny més que el que ocupava la mateixa casa o en algun cas tenien una mica d’hort. Hi ha tam- bé una petita relació amb les indicacions d’alguns censos que es devien cobrar.

No hi trobem cap introducció al municipi, ni la seva situació en relació amb els pobles veïns o bé referida a alguna via de comunicació, ni tampoc (almenys en la part conservada) no es fa referència a les persones que varen intervenir a aixecar-lo.

La descripció que cada terratinent fa de les seves finques es fa seguint el Reglament, les normes que es varen dictar per a la seva realització, com hem explicat anteriorment. És una informació molt precisa que dona moltes dades interessants si es tracten de forma global, tant si l’interès és per a un estudi d’usos del sòl, dels cultius, relacionat amb l’economia del moment, o bé respecte del creixe- ment urbanístic, ja que ens dona una fotografia del moment de desenvolupament. Però també és un document molt ric en toponímia, que ens ha per- mès identificar zones que fins ara desconeixíem.

A més, la toponímia que hi ha en aquest Cadastre ens ha permès esborrar alguns dubtes que, pel que

No hi apareixen ni l’hostal ni la rectoria. L’hostal sí que apareix tant en el cadastre de 1716 com en la revisió de 1732.
Vegeu especialment “El llegat del prevere Joan”, de Coral ToRRA i Juli OCHoA (2002), dins de Miscel·lània d’Estudis Santjustencs XI (pàg. 5-49) i “Recerca i orientacions sobre l’etimologia del topò- nim de Sant Just Desvern”, d’Olga SBeRT (2012), dins de la Miscel- lània d’Estudis Santjustencs XVII (pàg. 83-112).
Vegeu, per exemple, el cas de l’Hospitalet de Llobregat (MASSANA, 1985).

fa al municipi de Sant Just Desvern, hi havia en relació amb la ubicació d’indrets que eren referits bàsicament en documents medievals, tal com po- dem observar en diverses publicacions incloses en alguna Miscel·lània d’Estudis Santjustencs¹⁶.

Podem veure que el municipi era bàsicament rural i que les úniques vies de comunicació que servien per a identificar les finques eren els camins, en cap cas es menciona cap nom de carrer o de via urbana, o del pas de servitud entre finques, etcètera.

Els usos dels edificis privats tampoc no s’esmen- ten més enllà de les cases, i només podem imagi- nar-nos els usos relacionats amb els aprofitaments de la finca (horts, conreus o boscos), però no hi veiem els altres oficis relacionats amb aquests que forçosament existien, com ara els petits tallers fa- miliars que havien de servir per al manteniment dels estris propis i dels altres veïns.

També observem que no apareixen descrits els edi- ficis públics de la mateixa manera que els privats. És a dir, el que és important de l’edifici públic –que en el cas de Sant Just Desvern tan sols hi apareix l’hostal del Garrofer– no és la ubicació ni la dimen- sió o categoria, sinó quin havia de ser el lloguer per a l’arrendament. D’edificis públics, només hi apareix l’hostal i no hi apareixen ni l’església, ni la rectoria ni el cementiri. I en aquell moment el comú no tenia cap seu pròpia.

Per tant, el que es buscava en aquest primer cadas- tre era bàsicament la dimensió de les finques i el seu aprofitament. Observem com en aquest primer cadastre no hi ha la diferència cadastral contem- porània entre finques rústiques i finques urbanes. Aquesta característica també és comuna en la resta de cadastres d’altres municipis¹⁷, si bé les cases que no formaven part de finques agrícoles es troben al final de la llista. Això ja demostra la necessitat de diferenciar d’alguna manera les finques que for- men part del nucli urbà si bé, a diferència d’altres municipis en què el 1716 ja s’identifiquen una sèrie de carrers, a Sant Just Desvern aquesta diferència urbana no és possible perquè els carrers no estan pròpiament identificats. Així, a Sant Just Desvern, són les cases que formen la sagrera al voltant de l’església i la plaça les que consten únicament en la part final de la llista, tot i que aquest fet només el podem corroborar amb la part conservada del document.

Així doncs, les finques que no formarien part de la sagrera, que obtenen un rendiment per ser eminentment agrícoles (i, per tant, aquest rendi- ment es troba subjecte a l’impost), les hem ano- menat així, finques agrícoles, i la resta, les cases de la sagrera.

Fragment de l’anvers del full número 4 del manuscrit de 1716 amb el nom del segon terratinent (Fran^ch Camppre- cios) i la descripció de la finca 17 (fotografia dels autors; AMSJD)

En la descripció de cada finca es definia prime- rament el nom pel qual era coneguda; si hi havia construïda una casa; la distància fins a la casa del terratinent; la superfície en mujades; la utilitat que donava la terra, què s’hi sembrava i cada quant de temps se sembrava; les seves confrontacions i, per acabar, de quina qualitat era aquella finca en relació amb la resta de terres del terme segons també els criteris generals del cadastre per a tot Catalunya.

Gràcies a les descripcions de les finques hem ob- tingut dos valuosos tipus d’informacions. En

primer lloc, el nom pel qual eren conegudes ens ha proporcionat un ric nombre de topònims. Si bé algunes només es coneixien per allò que s’hi sembrava o per qui ho sembrava o qui hi vivia a prop, en d’altres la repetició del mateix topònim en diverses finques ens dona el nom del lloc on es trobaven emplaçades, i que es caracteritzava per algun tret diferencial i comú a totes. Més endavant s’analitzen alguns dels topònims relacionats. Un cop localitzats sobre el mapa, es pot veure la rela- ció entre sí.

L’altra informació obtinguda ha estat la possibilitat

–a través de les descripcions, noms o afrontacions de les finques– d’identificar els traçats dels camins rals, dels nous i dels vells, i d’alguns camins in- teriors del poble. La majoria d’aquests antics ca- mins avui dia ja no existeixen per causa dels traçats moderns dels carrers, i el fet que alguns noms ens recordin a llocs o carrers actuals ens ha portat al- guna seriosa dificultat per pressuposar unes loca- litzacions que al capdavall eren errònies.

Les finques

En la descripció de les finques hi ha dues parts di- ferenciades entre les que són numerades i les que no. En el primer tram, les numerades, figuren en- cadastrades cent quaranta finques, ordenades se- gons el seu terratinent.

No obstant això, alguna errada en la numeració que es devia fer un cop es trobaven totes descrites, com ara que el número sigui erroni i no existeixi cap finca descrita o que hi hagi dues finques no nu- merades descrites enmig d’altres (que hem identi- ficat amb els números bis de les finques anteriors), fa que en realitat el nombre de finques d’aquest primer tram sigui de cent quaranta-u.

Seguidament es relacionen encadastrades vint-i- vuit finques més, que totes són de terratinents de fora del municipi, però en una llista sense nume- rar. La majoria es corresponen als terratinents de les finques que es troben a les vores del municipi, aquelles que fan partió amb Esplugues de Llobre- gat, Sant Joan Despí, Sant Feliu de Llobregat, Vall- vidrera i Sarrià.

Això no significa, però, que els terratinents de les finques encadastrades en la primera part de la rela- ció siguin tots santjustencs, per exemple és el cas de Pau Llunell, que ja es diu que és pagès de Sant Feliu de Llobregat, o bé el cas del comte de Dar- nius, del qual parlem extensament més endavant. En total, doncs, hi ha encadastrades cent seixan- ta-nou finques agrícoles, al terme de Sant Just Desvern; a la part final del Cadastre es descriuen

quatre cases més, en millor o pitjor estat, que pro- bablement no disposaven de terreny circumdant i que, per tant, figuren descrites a part. Aquestes quatre cases del final de la llista no les hem comp- tat com a finques agrícoles i les hem relacionat no- més en la llista de cases.

Malgrat que en el document conservat tan sols hi ha aquestes quatre cases, és de suposar que en el manuscrit original hi havia d’haver, en aquest apartat final, unes altres cases situades dins de la sagrera, és a dir, al voltant de l’església, cases sense gleva i sobre un terreny de reduïdes dimensions; en el capítol dedicat a les cases se’n parla amb més detall.

En la taula següent es transcriu la llista de finques del Cadastre de 1716, tot indicant el nom del seu terratinent, el nom de la finca i el número d’ordre emprat en la transcripció gràfica:

Relació de les finques agrícoles de Sant Just Des- vern segons el Cadastre de 1716


NÚM. ORIGINAL	NÚM. TRANSCRIPCIÓ TRANSCRIPCIÓN	TERRATINENT TERRATENIENTE	NOM DE LA FINCA NOMBRE DE LA FINCA

1	1	Gabriel Cardona	La Riba
2	2	Gabriel Cardona	Sota casa Modolell
3	3	Gabriel Cardona	Vinya del trobat
4	4	Gabriel Cardona	Lo Picapoll
5	5	Gabriel Cardona	Lo mayol de Sant Pere
6	6	Gabriel Cardona	de Sant Pere
7	7	Gabriel Cardona	Vinya de Sant Martí
8	8	Gabriel Cardona	Vinya sobre lo Hostal
9	9	Gabriel Cardona	Lo Macabeu
10	10	Gabriel Cardona	Lo trobat
11	11	Gabriel Cardona	de Sant Pere
12	12	Gabriel Cardona	Vora el camí Ral junt lo Hostal
13	13	Gabriel Cardona	tras la casa Cardona
14	14	Gabriel Cardona	Lo Mas
15	15	Gabriel Cardona	Lo Mas
16	16	Gabriel Cardona	El Corral
17	17	Francesc Campreciós	En lo pont




NÚM. ORIGINAL	NÚM. TRANSCRIPCIÓ TRANSCRIPCIÓN	TERRATINENT TERRATENIENTE	NOM DE LA FINCA NOMBRE DE LA FINCA

18	18	Francesc Campreciós	En la Plana
19	19*	Francesc Campreciós	En la Noguera
20	20	Francesc Campreciós	Prop la Riera
21	21	Francesc Campreciós	En lo Clos
22	22	Francesc Campreciós	En lo torrent de Matasans
23	23	Francesc Campreciós	En lo torrent de Matasans
24	24	Francesc Campreciós	En la Plana
25	25	Francesc Campreciós	En las Fexas
26	26	Francesc Campreciós	En las Ametlleras
27	27	Francesc Campreciós	Gleva ab sa casa
28	28*	Francesc Campreciós	Lo hortet
–	28 bis	Francesc Campreciós	Las fexas de la font
29	29	Francesc Campreciós	Prop casa Fetjó
30	30	Hereus de Francesc Ginestar	Lo coll
31	31	Hereus de Francesc Ginestar	–
32	32	Hereus de Francesc Ginestar	–
33	33	Francesc Cortès	Gleva ab sa casa
34	34	Francesc Cortès	Lo camp de Sant Just
35	35	Francesc Cortès	–
36	36	Anton Oriol	Peça ab sa casa
37	37	Anton Oriol	Lo coll
38	38	Jaume Modolell de la Plaça	En las Ametlleras
39	39	Jaume Modolell de la Plaça	Gleva de sa casa
40	40	Jaume Modolell de la Plaça	La Sarriana
41	41	Jaume Modolell de la Plaça	del padró
42	42	Jaume Modolell de la Plaça	Lo padró
43	43	Jaume Modolell de la Plaça	La roqueta grossa
44	44	Jaume Modolell de la Plaça	La roqueta xica
45	45	Marmessors de Bartomeu Carbonell de Cornellà	Caseta i peça de terra
46	46	Jacint Tudó	La roqueta
47	47	Jacint Tudó	La Sarriana




NÚM. ORIGINAL	NÚM. TRANSCRIPCIÓ TRANSCRIPCIÓN	TERRATINENT TERRATENIENTE	NOM DE LA FINCA NOMBRE DE LA FINCA

48	48	Jacint Tudó	Las Clotas
49	49	Jacint Tudó	Sota la casa
50	50	Jacint Tudó	Sa casa
51	51	Jacint Tudó	Lo clos
52	52	Jacint Tudó	Lo coll
53	53	Jacint Tudó	La vinya de la Creu
54	54	Jacint Tudó	Lo padró
55	55	Jacint Tudó	Lo Mas
56	56	Jacint Tudó	Sobre casa
57	57	Pau Pedrosa del Pla	Sa casa
58	58	Pau Pedrosa del Pla	Las fexas de la riera
59	59	Pau Pedrosa del Pla	La pessa de la Creu
60	60	Pau Pedrosa del Pla	La vinya de la Creu
61	61	Pau Pedrosa del Pla	En la Creu
62	62	Convent del Carme de Barcelona	Sa casa
63	63	Convent del Carme de Barcelona	Prop casa Modolell
64	64	Convent del Carme de Barcelona	Prop casa d’en Roig
65	65	Convent del Carme de Barcelona	Lo camp de l’Hostal
66	66	Convent del Carme de Barcelona	Prop casa Modolell
67	67	Convent del Carme de Barcelona	Lo coll
68	68	Convent del Carme de Barcelona	Prop lo Hostal
69	69	Convent del Carme de Barcelona	La roqueta
70	70	Jacint de Sagrera	La roqueta
71	71	Jacint de Sagrera	Gleva de la casa
72	72	Jacint de Sagrera	Prop la casa
73	73	Jacint de Sagrera	Gleva de la casa
74	74	Jacint de Sagrera	Sa casa




NÚM. ORIGINAL	NÚM. TRANSCRIPCIÓ TRANSCRIPCIÓN	TERRATINENT TERRATENIENTE	NOM DE LA FINCA NOMBRE DE LA FINCA

75	75	Jacint de Sagrera	Lo camp de passo dellá lo camí
76	76	Jacint de Sagrera	Vinya de la Montanya
–	76bis*	Jacint de Sagrera	Lo torrent bo
77	77	Jacint de Sagrera	Lo torrent bo
78	78	Jacint de Sagrera	De la montanya
79	79	Lluís Claresvalls	Vinya de na pagesa
80	80	Lluís Claresvalls	La vinya del pont
81	81	Lluís Claresvalls	Vinya del mas Lluy
82	82	Lluís Claresvalls	La mojada
83	83	Lluís Claresvalls	Gleva ab sa casa
84	84	Lluís Claresvalls	–
85	85	Lluís Claresvalls	La roqueta
86	86	Lluís Claresvalls	La vinya de Sant Martí
87	87	Lluís Claresvalls	Tras lo torrent
88	88	Lluís Claresvalls	Bosch de lo mas Lluy
89	89	Lluís Claresvalls	Na pagesa
90	90	Lluís Claresvalls	Puig Robí
91	91	Lluís Claresvalls	Bosch de Sant Martí
92	92	Hereus de Pau Roig	Torra Spigolera
93	93	Hereus de Pau Roig	Torra Spigulera
94	94	Hereus de Pau Roig	Torra Spigulera
95	95	Hereus de Pau Roig	Las clotas
96	96	Hereus de Pau Roig	Sa casa
97	97	Hereus de Pau Roig	En lo torrent bo
98	98	Hereus de Pau Roig	En lo torrent bo
99	99	Josep Mir	Sota casa Modolell
100	100	Miquel Solanes	Gleva ab sa casa
101	101	Miquel Solanes	Las ametlleras
102	102*	Miquel Solanes	La vinya llauradora
103	103	Gabriel Fatjó i Parellada	Gleva ab sa casa
104	104	Sr. comte de Darnius	Gleva ab sa casa
105	105	Josep Marlés	Gleva ab sa casa




NÚM. ORIGINAL	NÚM. TRANSCRIPCIÓ TRANSCRIPCIÓN	TERRATINENT TERRATENIENTE	NOM DE LA FINCA NOMBRE DE LA FINCA

106	106	Pere Cuiàs	Gleva ab sa casa
107	107	Antoni Gelabert del Coscoll	Gleva ab sa casa
108	108	Antoni Gelabert del Coscoll	Camp de las ametlleras
109	109	Antoni Gelabert del Coscoll	Pessa de la riera
110	110	Carbonell de la Muntanya	Gleva ab sa casa
111	111	Joan Oliveres	Gleva ab sa casa
112	112	Francesc Vilar	Gleva ab sa casa
113	113	Sellarès de Barcelona	Caseta ab terra
114	114	Jaume Gelabert, candeler de seu de Barcelona	Gleva ab sa casa
–	–	(El número 115 es troba enmig de la finca anterior)	–
116	116*	Jaume Gelabert, candeler de seu de Barcelona	Vinya d’en Solanes
117	117*	Jaume Gelabert, candeler de seu de Barcelona	Junt lo hermot de casa Solanes
118	118	Jaume Biosca	Gleva ab sa casa
119	119	Joan-Baptista Modolell	Gleva ab sa casa
120	120	Joan-Baptista Modolell	La vinya de l’àvia
121	121	Joan-Baptista Modolell	La vinya de la riba
122	122	Joan-Baptista Modolell	Coll de Mura
123	123	Joan-Baptista Modolell	En lo pont
124	124	Francesc Pedrosa de la Muntanya	Gleva ab sa casa
125	125	Hereus del difunt Baldiri Mèlich	Gleva ab sa casa
126	126	Hereus del difunt Baldiri Mèlich	La vinya de Sant Martí
127	127	Hereus del difunt Baldiri Mèlich	La vinya del coll
128	128	Hereus del difunt Baldiri Mèlich	La vinya de casa d’en Roig
129	129	Hereus del difunt Baldiri Mèlich	Lo camp de la monja
130	130	Hereus del difunt Baldiri Mèlich	Lo camp de las Ametlleras
131	131	Hereus del difunt Baldiri Mèlich	Lo camp de Sant Just
132	132	Hereus del difunt Baldiri Mèlich	La Roureda
133	133	Francesc Gilabert de la Riera	Gleva ab sa casa
134	134	Francesc Gilabert de la Riera	Sobre la sua casa




NÚM. ORIGINAL	NÚM. TRANSCRIPCIÓ TRANSCRIPCIÓN	TERRATINENT TERRATENIENTE	NOM DE LA FINCA NOMBRE DE LA FINCA
135 Josep Roldan,
candeler de cera de Barcelona
Gleva ab sa casa


136 Dn. Josep Dusai Gleva ab sa casa
137 Dn. Josep Dusai La Torra Espigolera
138 Hereus de Pau Llunell, pagès de Sant Feliu de Llobregat
139 Hereus de Pau Llunell, pagès de Sant Feliu de Llobregat
140 Francesc Panyella, pagès de Sant Feliu
141* Francesc Andreu, corder de Sant Feliu
142* Mateu Guinot, pagès de Sant Feliu
143 Josep Tristany, pagès de Sant Feliu
144 Josep Marola, sastre de Sant Feliu
145 Hereus de Rigual, pagès de Sant Feliu
146 Hereus de Josep Campderrós,

El Cadastre de 1716 és un manuscrit cent per cent descriptiu: no hi ha figures, no hi ha dibuixos, no hi ha gràfics; només lletra. Tenim dues certeses: una, hi manquen pàgines; dues, en aquestes pà- gines que manquen hi continuava havent només lletra¹⁸. Els dos documents que comentem a conti- nuació són tot al contrari.

1. La informació en els cadastres de 1732 i 1742

Si el document cadastral de 1716 és cent per cent descriptiu, els documents cadastrals de 1732 i 1742 són enterament numèrics i gràfics i a continuació veurem per què.

Per simple comparació amb més documents relatius al cadastre imposat l’any 1715 en d’altres localitats catalanes (MASSANA, 1985; FACI & CAMAReRo, 2006b) és probable que manquin una relació al- fabètica dels terratinents, un resum de les cases i una acta resum amb l’extensió total del terme, els tipus de productes conreats, les rendes obtingudes pel comú, els noms i cognoms dels experts que el van redactar i les dates de realització. D’una altra banda, els documents cadastrals de l’any 1716 conservats a l’Arxiu His- tòric de Lleida ens confirmen que el cadastre de 1716 fou, arreu, enterament descriptiu i que només presenten petites diferències derivades de la manera de fer de cada un dels encarregats locals en la seva transcripció. Aquesta documentació es pot consultar en línia a http://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/.

En els seus inicis, la implantació del nou impost del cadastre es va fer sense el suport d’un cos admi- nistratiu: ja hem esmentat abans que els primers (i importants) documents foren complimentats i redactats majoritàriament pel rector de cada par- ròquia amb l’ajut dels pagesos més instruïts de cada localitat. Hem explicat també que les recla- macions per unes quotes molt elevades no es van fer esperar i, al marge que no es va recaptar tot el que es pretenia, les quotes dels anys 1717 i 1718 ja foren inferiors a la quota de l’any 1716. A més, José Patiño, ideòleg del nou impost, fou nomenat In- tendent General de Marina i va prendre possessió del càrrec a principis de 1717, després d’abandonar el càrrec de Superintendent General de Catalunya. Els anys 1722 i 1724 es van publicar sengles de- crets que revisaven aspectes confusos de l’impost inicial, però no fou fins al nomenament d’Antoine de Sartine com a Superintendent General de Ca- talunya a finals de 1726 que es va començar una reforma de l’impost de gran abast. Aquesta reforma va culminar amb unes noves ordenances publica- des l’any 1735.

D’entrada l’administració borbònica havia creat un cos de geòmetres –el que avui dia anomenaríem topògrafs– amb els quals podia mesurar i qualificar més bé les finques. En segon lloc, es va prendre la decisió de revisar totes les terres de qualsevol par- ròquia o poble sobre la qual hi hagués una recla- mació i no atendre les reclamacions de manera in- dividual. Aquestes revisions es varen allargar més de vint anys i n’hi ha per tot Catalunya. A Sant Just Desvern n’hi va haver dues, els anys 1732 i 1742. Per les seves característiques, pel fet d’incorporar un petit mapa del municipi i per l’aixecament ge- omètric de cadascuna de les finques, la revisió de 1732 és del tot singular, tot i que ja hem dit abans i hi volem insistir, el manuscrit que es conserva actualment és una còpia fidel del document origi- nal (molt malmès segons s’indica) elaborada l’any 1832, just cent anys després. Diverses circumstàn- cies avalen la singularitat d’aquest document: tota la documentació cadastral de Sant Just Desvern s’ha guardat sempre en les dependències munici- pals mateix; una gran part de la documentació ca- dastral del corregiment de Barcelona es va perdre; i les revisions del cadastre amb el plànol detallat de cada una de les finques no són habituals, ja que només se n’han documentat en un 10% de les po- blacions catalanes.

pades per terratinent sinó que segueixen un ordre segons la ubicació en un possible plànol que no ha aparegut fins a la data. El nombre total de terra- tinents ascendeix fins a vuitanta, vint-i-quatre més que l’any 1716, fet que demostra un major repar- timent de la terra, ja que majoritàriament són una sèrie de petits terratinents els que cedeixen part de les seves terres a unes altres persones sense traspassar els seus béns en conjunt. Així doncs, la majoria de grans terratinents mantenen les seves propietats ja sigui en nombre de finques o en una superfície similar.

Les finques ja no es diferencien en funció de la utilitat com l’any 1716, sinó que en alguns casos s’agrupen si són finques contigües d’un mateix ter- ratinent. És a dir, que si el 1716 algú posseïa una vinya i un bosc confrontant en dues finques sepa- rades però contigües, el 1732 es converteixen en una sola finca¹⁹. Aquest pot ser un dels motius pels quals s’encadastressin menys finques el 1732 com- parant-les amb les del 1716, però també pot ser pel fet que el 1716 sembla que es varen incorporar al cadastre algunes finques de terratinents de Sant Joan Despí, que el 1732 ja no es varen incloure.

A la darrera pàgina, el geòmetra Vicenç Ferrer ex- plicava que havia trobat en el nostre terme un total de cent cinquanta-vuit peces de terra i que les ha- via mesurades al respecte de 2.025 canes quadra- des per cada mujada de terra, cosa que significa que la mujada tenia en aquest cas quaranta-cinc canes per costat.

Una de les imatges que volem destacar de la re- canació de 1732 és el dibuix del terme parroquial santjustenc tal com era en aquell moment. Fins al moment, es tracta de la cartografia més antiga que hem localitzat sobre els límits del terme de Sant Just Desvern²⁰. Per bé que es tracta d’un dibuix es- quemàtic, sense cap mena d’escala ni d’orientació, és molt fidel a la realitat i equiparable al dibuix que componen les finques del 1732. Els límits de les finques eren (i són) inviolables: una finca es pot agregar, segregar o dividir, però els límits originals romanen inalterables. L’orografia del terreny (ca- renes, valls, torrents, rieres, rius, etc.) i la mà de l’home (camins, parets, arbres…) ajudaven a mar-

car els límits de cada una de les finques. I fins a la implantació del cadastre a principis del segle XvIII no hi havia la necessitat de dibuixar sobre paper els límits d’aquestes finques. Els capbreus i més documents notarials explicitaven clarament que tothom sabia quins eren els límits de cada finca i les seves afrontacions. En el cas santjustenc, queda clar que les grans finques de la zona de muntanya quedaven delimitades per l’orografia del terreny, mentre que les delimitacions de les finques de la part baixa podrien ser una herència de les centuri- acions romanes, ja que hom hi observa un nombre de línies més o menys rectes més elevat.

Respecte de la revisió de l’any 1742 ja hem explicat que es va aprofitar la numeració de l’any 1732 per identificar les finques; hi trobem cent seixanta-sis finques encadastrades, vuit més que en la revisió de 1732, no pas per descobriment de noves finques sinó per la parcel·lació d’unes altres finques més grans. I tan sols en un parell de finques es va revisar lleugerament la superfície, de manera que el nom- bre de mujades encadastrades l’any 1742 és pràcti- cament el mateix que el de mujades de l’any 1732. Si bé l’objecte d’aquest treball és l’anàlisi del Ca- dastre de 1716, en alguns casos es donen algunes dades de les finques o de les propietats que es tro- ben relacionades en la revisió de l’any 1732, so- bretot quan hem detectat algun canvi o dada que hem cregut convenient ressaltar. No obstant això, de vegades ens hi haurem de referir i per fer més àgil la lectura sempre ens referirem a la Recanació de 1732 i a la Nueva Visura de 1742 com a Cadas- tre de 1732.

En el procés d’identificació de les finques d’ambdós cadastres, el de 1716 i el de 1732, hem constatat aquesta agrupació de finques que fa reduir sensiblement el nombre total de finques encadastra- des l’any 1732 en relació amb l’any 1716.
És probable que en fons no catalogats de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, que conserva tota la documentació generada per la Pia Almoina, una de les grans propietàries de terres santjustenques, hi hagi algun mapa més antic.

Silueta del terme parroquial de Sant Just Desvern segons el document cadastral de 1732, inclòs en el revers del full número 23 del manuscrit (fotografia dels autors; AMSJD)

Com era Sant Just Desvern el 1716
1. Arribant a Sant Just Desvern el 1716

El 1716, una hora i mitja després d’haver sortit de Barcelona per l’antic portal de Sant Antoni, arri- bem a Sant Just Desvern pel camí de Dalt (el camí ral o reial, segons el mateix Cadastre), el que ve d’Esplugues de Llobregat passant pel raval de Sant Mateu, i que discorre just a sobre o molt a prop de l’antiga Via Augusta romana. El camí arriba a Sant Just Desvern per la zona de la Creu, on hi ha una creu de terme i on, des de fa trenta anys, el comú hi ha instal·lat un hostal taverna sobre una finca de la família Cardona.

El camí de Dalt es troba just a la falda de la mun- tanya que s’anomena el Pedró i que des d’aquest punt ascendeix, per la dreta, fins a la serra passant per la falda de Sant Pere Màrtir. En aquest vessant de la muntanya trobem vinyes de pagesos propie- taris com en Gabriel Cardona i en Pau Pedrosa del Pla. A la dreta, els Pares Carmelitans, del convent del Carme de Barcelona, tenen una gran finca on conreen en part cereals i en part vinya. Passada una finca de Jacint Tudó arribem a l’hostal nou, anomenat l’hostal del Garrofer, que fa pocs anys s’ha reformat; el camí el deixa a mà esquerra per dirigir-se cap a la sagrera del poble, tot baixant per un lleuger pendent.

Tota aquesta zona que ara travessa el camí de Dalt és d’en Cardona; a mà esquerra, la finca descendeix i veiem el camí de la Plana que ve de l’Hospitalet de Llobregat –o la Provençana, topònim amb què també es coneixia en aquell moment aquesta par- ròquia–, i que es troba paral·lel a aquell però en una cota bastant inferior. Continuem pel camí de Dalt i de seguida arribem a una petita zona plana amb molta vegetació, abans de baixar per un fort pendent. En aquest punt tenim unes bones vistes sobre la sagrera, que ens queda als peus i, al fons, tota la vall de Sant Just. A mà dreta hi ha el bos- quet dels Pares Carmelitans, que travessa el camí que va a casa seva; a mà esquerra hi ha un bosc de nogueres a la zona del Serral, que és dels hereus d’en Mèlich.

Seguim pel camí de Dalt, que baixa amb fort pen-

dent fins arribar a l’hort de la casa Campreciós²¹i travessa el petit torrent que ve de la finca dels Pa- res Carmelitans. En aquest punt el camí es desvia a mà dreta i arriba a la casa Campreciós, que queda a l’esquerra, i a l’hort i la casa dels hereus d’en Ginestar, que queda a la dreta. Som a la sagrera del poble: hi trobem, en primer terme, l’hort de la casa dels Cardona, al mig d’un espai, la plaça, envoltat per la casa dels Ginestar, la casa dels Modolell de la Plaça, la rectoria, la casa d’en Mir (el sastre) i la dels Cardona, que es troba més al fons.

El camí de Dalt segueix amb un pendent suau en descens entre la casa Cardona, que queda situada a mà dreta a un nivell superior, i les terres de la casa Campreciós, i es troba amb un camí que si el prenem a la dreta pugem cap a l’església parro- quial i més amunt cap a la casa del notari Oriol. Si el prenem a l’esquerra, baixant, anirem a trobar el camí que ve de l’Hospitalet i va cap a Sant Feliu. Abans, però, on hi ha a mà dreta el camí que es dirigeix cap a la casa dels Sagrera –i després, ja cap a la vall o cap a la Salut–, hi ha a mà esquerra la modesta caseta dels Pasteller, que han aixecat en un petit terreny sota la casa dels Campreciós i al costat del camp dels Mèlich. Just passada aquesta caseta el camí travessa la gran propietat de la casa dels Claresvalls i passa per davant de casa seva, tot i que aquesta es troba en un nivell per sobre del camí. Passada la casa dels Claresvalls, que ens que- da a l’esquerra, trobem a mà dreta una gran finca tota plantada de vinya que és de Jacint Tudó i, pas- sada aquesta, la casa derruïda dels Roig.

El camí de Dalt passa ara per una zona que és co- neix per les Ametlleres i de seguida arriba a la zona del coll de Mura, tota plantada de vinyes, i que els Dusai tenen arrendada a molts pagesos del poble. L’antiga casa dels Mura no es veu des del camí, però queda a la dreta, molt a prop de la riera, als terrenys que es diuen de l’Espigolera i que són dels Dusai. Passat aquest coll trobem a mà esquerra la zona de les Clotes, on el camí gira a la dreta per dirigir-se cap a Sant Feliu de Llobregat, tot traves- sant la gran finca dels Dusai, i, en lleuger descens, fins a la riera.

21. En època medieval i moderna el cognom Campreciós apareix ins- crit en la variant Camppreciós (amb dues “p”), que mossèn TeNAS (1947, pàg. 41) fa derivar del llatí campo pretioso. D’acord amb el criteri exposat en el pròleg, en aquest llibre utilitzarem la versió Camppreciós quan fem referència als documents originals i la ver- sió Campreciós quan fem referència a la casa i cognom actuals.

El llegat del comte de Darnius

Pensem que és un bon moment per introduir en aquest treball la tasca que un dels nostres perso- natges va realitzar en aquella època. Així doncs, qui podria ser el millor per explicar-nos com arribar a Sant Just Desvern que un dels grans terratinents? Ens referim al comte de Darnius, el terratinent número 17 del Cadastre de 1716. El seu nom era Oleguer de Taverner i d’Ardena, i va néixer proba- blement el 1676²². Va morir a Barcelona, la ciutat on residia, l’any 1727. També es va donar a conèi- xer tan sols amb els cognoms de la seva mare, com a Oleguer d’Ardena i Darnius, pel fet que era ella la senyora de Darnius; Oleguer va heretar el títol de comte de Darnius del seu germà Miquel-Joan l’any 1708 i va esdevenir aleshores el segon comte de Darnius. Els comtes de Darnius eren els propieta- ris d’una finca coneguda per la Torre de Picalquers, ubicada a Esplugues de Llobregat, que per la part de Sant Just Desvern arribava fins a les Fatjones. En aquesta finca, que incloïa tota la muntanya de Sant Pere Màrtir, hi tenia lo maset habitat per An- dreu Baró, que era qui li feia les feines de maso- veria de la part de la finca de Sant Just Desvern.

Aquest segon comte de Darnius, en tant que car- tògraf (a més de noble) al servei de l’exèrcit bor- bònic, ens va deixar un mapa del corregiment de Barcelona, de l’any 1716, i una guia d’itineraris de Catalunya, de l’any 1725. El mapa el podem veure a la pàgina següent: sigui casualitat o no, Sant Just Desvern es troba pràcticament en el punt central, però el seu interès és pel fet que podem observar els camins principals del corregiment de Barcelona. Podem veure clarament com el camí per arribar a Sant Just Desvern és el que surt de Barcelona i passant per Sants es dirigeix a Esplugues de Llo- bregat i després a Sant Just Desvern, si bé, com veurem més endavant, es troba molt simplificat. Rebia el nom de camí de Dalt (de dalt de Barcelona, és clar), per diferenciar-lo del que anava per baix, o sigui per l’Hospitalet de Llobregat i per Cornellà de Llobregat, i que es trobava amb el camí de Dalt a la vila de Sant Feliu de Llobregat. Tots dos camins, el de Dalt i el de Baix, se separaven al coll dels Infor-

cats, on arribava el camí des de Sants²³.

L’origen del camí de Dalt es remunta a l’època me- dieval, nom amb el qual es diferenciava del camí antic, d’època romana, conegut per camí de l’Hos- pitalet. L’esperit pràctic dels romans els va portar a construir la Via Augusta entre Barcelona i Mar- torell per la part plana propera al riu Llobregat, però en aquest camí sovintejaven inundacions i desbordaments ocasionats pel riu. Tot i que no ens han arribat dades d’aquestes riuades anteriors a l’any 1000, les que hi ha registrades entre aquest any i l’època contemporània ens poden donar una idea que el trànsit per la Via Augusta no devia ser fàcil. Per aquest motiu, els romans es van veure obligats a construir un pas alternatiu una mica més al nord, més complex pel fet que s’apropava als contraforts de la serra de Collserola i havia de salvar alguns torrents que baixaven per aquests contraforts. Més endavant, ja en època medieval, la construcció de l’església i les masies de la sagrera (i, per tant, també el creixement de petits nuclis als pobles de la vora) va causar el canvi en les ru- tes habituals. Molts anys després, a finals del segle XVII, el comú de Sant Just Desvern justificava la construcció d’un hostal al peu d’aquest camí de Dalt pel volum elevat de trànsit que hi passava, se- nyal inequívoc que el camí de Baix era poc menys que intransitable.

La seva data de naixement és incerta. Hi ha fonts que la situen l’any 1661 (MoNTANeR, 2007).
Segons exposa Miquel VIveS en la seva tesi doctoral “L’evolució his- tòrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix. Des de l’època romana fins al tercer decenni del segle XX” (Universitat de Barcelo- na, 2007), el topònim Inforcats deriva de la paraula bifurcació i no pas de forca, com dona peu a creure d’entrada.

Mapa general del principado de Catalvña y Rosellon con las fronteras de Francia, Aragon y Valenc., nvevamente aumentada y corregida por el conde de Darnius; autor: comte / conde de Darnius; any de l’obra original / año de la obra original: 1716 (Col·lecció digital – Mapes de Catalunya «s. XVII-XX»; www.cartotecadigital.icgc.cat)

Després de l’elaboració dels mapes el comte de Darnius es va aplicar en la descripció, amb tot de- tall, dels itineraris de Catalunya, tasca que va aca- bar amb el recull que es va publicar el 1725 i del qual hi ha diverses còpies manuscrites, algunes de les quals es troben digitalitzades a la Biblioteca Na- cional de España. Es tracta d’una guia de camins o itineraris que unien les principals ciutats catalanes. És un treball extensíssim que podem consultar en línia a l’enllaç www.bne.es. A la guia trobem trescents setanta-quatre itineraris, dels quals quatre passaven per Sant Just Desvern, sempre pel mateix camí, el camí de Dalt. A continuació veurem la descripció feta pel comte dels quatre itineraris que passaven per Sant Just Desvern.

Com s’arribava a Sant Just Desvern segons el com- te de Darnius? Segons la Guia de los caminos mas principales del Principado de Cataluña, asi carre- teros, como mas quebrados Por los quales pueden transitar Exercitos, Artilleria, Carruage y Desta- camentos descrits pel comte de Darnius el 1725 només hi havia un camí, anomenat el camí de Dalt, que sortint de Sants passava per Esplugues de Llobregat i Sant Just Desvern i a l’altura de Sant Feliu de Llobregat es retrobava amb el camí prin- cipal que transcorria més a prop de la llera del riu Llobregat, passant per Cornellà i Sant Joan Despí. Aquest camí de Dalt apareix en els itineraris 33 i 34; vegem primer la descripció de l’itinerari 33:

Pàgines 12 revers i 13 anvers, on apareixen els itineraris 33 i 34 citats al text, extrets de la / Páginas 12 reverso y 13 anverso, donde aparecen los itinerarios 33 y 34 citados en el texto, extraídos de la Guia de los caminos mas principales del Principado de Cataluña, asi carreteros, como mas quebrados Por los quales pueden transitar Exercitos, Arti- lleria, Carruage y Destacamentos. Hecho por el Coronel Conde de Darnius; probablement de l’any / probablemente del año 1726 (Biblioteca Nacional de España. Signatura: MSS/10529. Datació de la biblioteca / Datación de la biblio- teca: entre 1701 i 1800? www.bne.es)

1. De Barcelona â Martorel pasa â Sans donde deja el camino de dalt lo Hospitalet, Cornella don- de deja el camino que va â Tarragona pasando por Sitges despues S^nt Juan Despí S^nt Feliu de Llobre- gat, y aquí enquentra el camino de Dalt que pasa por Esplugas, y Sant Just Desvern, â mui corta distancia deja el camino que va â Villafranca (…).

A l’itinerari número 34 es torna a fer referència al camí de Dalt que passava per Sant Just Desvern:

1. De Barcelona â Villafranca del Panades pa- sando por el Lladoner pasa â Sans donde deja el camino de Dalt, que pasa por Esplugas y S^nt Just Desvern, Lo Hospitalet, Cornella donde deja el ca- mino que va a Tarragona, pasando por Sitges des- pues a S^nt Juan Despi S^nt Feliu de Llobregat y aquí enquentra el camino de Dalt a mui corta distancia deja el camino que va a Martorel y tomando en de- recha va â las orillas del Rio Llobregat le pasa con barca para despues en Sⁿ Vicens del Horts de aquí sube âl Hostal del Lladoner pasa â Cantallops (…).

També surt Sant Just Desvern als itineraris 202 i 367, que són, respectivament, el de Martorell a Barcelona –que és el camí invers a l’itinerari 33– i el de Vilafranca a Barcelona –el camí invers a l’itinerari 34.

1. Les vies de comunicació

La manca de cartografia a escala local del segle XvIII fa que la recerca de la traça dels antics camins rals sigui una tasca ingent, totalment subjectiva i, per tant, basada en criteris personals d’interpretació dels pocs senyals que de la descripció de les finques podem entreveure. Hem de llegir entre línies i bus- car fites o indrets que poguessin estar connectats. Camins antics que s’han perdut per causa de noves urbanitzacions o, de vegades, simples camins entre finques servides són ara carrers urbanitzats.

Com hem vist, a tot el territori català hi ha diver- sos mapes cartogràfics de principis del segle XvIII, ja sigui el mapa d’Oleguer Taverner, comte de Dar- nius i amb propietat al nostre poble, o bé mapes editats a Holanda de qualsevol dels dos bàndols in- tervinents a la guerra de Successió, que ens donen una imatge genèrica de les poblacions i rius que travessaven les vies principals, però la seva escala no ens permet cap mena de precisió.

De Barcelona â Martorel pasa â Sans donde deja el camino de dalt lo Hospitalet, Cornella donde deja el ca- mino que va â Tarragona pasando por Sitges despues S^ntJuan Despí S^ntFeliu de Llobregat, y aquí enquentra el camino de Dalt que pasa por Esplugas, y Sant Just Desvern, â mui corta distancia deja el camino que va â Villafranca (…)

En el itinerario número 34 se vuelve a hacer referen- cia al camí de Dalt que pasaba por Sant Just Desvern:

De Barcelona â Villafranca del Panades pasan- do por el Lladoner pasa â Sans donde deja el camino de Dalt, que pasa por Esplugas y S^ntJust Desvern, Lo Hospitalet, Cornella donde deja el camino que va a Ta- rragona, pasando por Sitges despues a S^ntJuan Despi S^nt Feliu de Llobregat y aquí enquentra el camino de Dalt a mui corta distancia deja el camino que va a Mar- torel y tomando en derecha va â las orillas del Rio Llo- bregat le pasa con barca para despues en SⁿVicens del Horts de aquí sube âl Hostal del Lladoner pasa â Cantallops (…)

También aparece Sant Just Desvern en los itine- rarios 202 y 367 que son, respectivamente, el de Martorell a Barcelona,

suposar que alguns dels antics camins que existien el 1716 ja no es cartografiaren perquè les vies que interessaven als militars eren les vies ràpides i, un cop executat el Camino de Cataluña l’any 1763, l’actual carretera Reial, només se’ns mostra aques- ta i els camins que duien al centre del poble o als pobles propers.

Així doncs, la documentació anterior més fiable són els pergamins medievals desgranats per Da- vid Guasch²⁴ amb tanta minuciositat i els mapes teòrics on, a partir d’aquests documents, s’han identificat els camins i topònims que hi apareixen. Gràcies a això se sap que hi havia un camí que des de Barcelona arribava al riu Llobregat per la zona de Picalquers. I també consta en algun estudi que Almansor va arribar a Barcelona pel camí de San- ta Creu d’Olorda, després d’arrasar el monestir de Sant Cugat del Vallès.

No obstant això, totes aquestes dades obren una tasca que no s’aborda en detall en aquest treball, si bé hem recollit en les explicacions algunes infor- macions que apareixen en documentació anterior als cadastres i, com s’ha dit, interpretada per David Guasch.

Basant-nos en les descripcions de les afrontacions de les finques del Cadastre de 1716 trobem una via principal que travessava el poble i dos brancals que sortint d’allà portaven a pobles veïns.

El Camí Reial nou i el Camí Reial vell

En el Cadastre de 1716 hi ha diverses afrontacions que fan referència a una via de comunicació que s’anomena camí Reial (escrit en tot moment Camí Real) i tot plegat es presta a certa confusió tenint en compte, a més, que actualment hi ha una via urbana de molta importància que es diu carrete- ra Reial –perquè això és el que va ser quan es va construir a finals del segle XvIII, mig segle després de l’època de què estem parlant– i que en intentar ubicar les finques dels cadastres de principis del segle XvIII porta sovint a equivocacions flagrants. De camins reials principals, el 1716 ja n’hi havia dos, diferenciats de forma ben senzilla: el vell i l’al- tre camí ral. No obstant això, en el document del Cadastre ens apareix descrit en les confrontacions de les finques amb diverses variants: ab lo Camí Real, ab lo Camí Real que va a l’esglesia de Sant

Just, ab lo Camí Real vell, ab lo Camí Real de Bar- celona a Sant Feliu i ab lo Camí Real de Barcelona a Esplugues.

El camí ral vell no era un traçat únic i es feia ser- vir per a brancals o derivacions del principal. Així doncs, no podem negar que el camí ral més antic de Sant Just Desvern era el brancal interior de la Via Augusta, anomenat a l’època de 1716 el camí de Dalt. Aquest camí, un cop passada la sagrera i l’es- glésia, es dirigia a la riera on, un cop travessada, es dirigia cap a can Roldan i després cap a la zona de la Salut. Un brancal, però, seguia riera avall i, al davant de can Gelabert de la Riera, el camí ral vell prenia la direcció de Sant Joan Despí pel camí de la Creu d’en Muntaner. Només una de les finques (la d’en Camppreciós, número 26) conserva aquest topònim, a la zona de les Ametlleres, avui el ce- mentiri municipal.

Avui dia encara, miraculosament per als romàntics de les vies antigues, es conserva un petit tram de terra en zona urbana, que a Sant Joan Despí ha pres el nom de camí de les Vinyes i que al nostre municipi li queden pocs anys de permanència.

Tornant al camí de Dalt, aquest és el camí que hem descrit en el capítol anterior, quan comentàvem el mapa del comte de Darnius. Quan aquest entrava a Sant Just per la zona de l’hostal del Garrofer per- dia aquest nom i es convertia en el camí ral, d’ús intern dels habitants del poble, per dirigir-se a la sagrera. Un cop passada la sagrera (avui la plaça de Verdaguer) prenia el nom de camí de Sant Feliu, tot canviant de direcció i descendint fins a la casa d’en Roig, on girava de nou per dirigir-se quasi en línia recta fins a Sant Feliu.

A finals del segle XIX, aquesta part del camí ano- menada camí de Sant Feliu s’anomenava camí del cementiri i, avui dia, es diu avinguda de la Indús- tria; el tram posterior s’ha reconvertit en el traçat aproximat de la carretera Reial i és el que el 1716 interpretaríem com a camí Real nou, si bé en el Cadastre mai s’empra la identificació com a “nou”.

El camí que va a l’Hospitalet

Aquest camí es troba només en una de les finques del Cadastre, en concret a la número 25, d’en Cam- ppreciós, finca que limitava al sud ab lo camí que va a l’Hospitalet. Entrava al poble pel sud-est, per la zona on avui comença el carrer dels Països Cata- lans de Sant Just Desvern, a tocar de la B-23. Tra- vessava a pocs metres el torrent de la Fontsanta –o de Gratomont, com diuen algunes descripcions de finques del 1716– per un pont que donava nom a alguna finca i també a la zona del voltant. És tam-

bé, segons alguns estudiosos, el traçat d’una antiga via romana que venia de l’Hospitalet, en concret de Quintianum²⁵, com s’ha explicat anteriorment. Un cop travessava el torrent es dirigia cap a can Modolell i després girava al nord per travessar la zona coneguda per la Plana –avui seria un camí paral·lel a la rambla de Sant Just– i a l’altura de l’actual Parador seguiria el traçat actual dels car- rers de Miquel Reverter i Josep Padrosa, que era la zona coneguda per la Sarriana. Acabava pocs me- tres més avall, i connectava amb el camí de Sant Feliu vorejant l’heretat d’en Claresvalls.

Curiosament, en el vol anomenat Fotoplano de Barcelona y sus contornos a escala 1:2.000 de l’any 1947, que es troba al web del ICGC, encara s’obser- ven restes d’aquest camí de l’Hospitalet a l’interior de les finques privades de la rambla de Sant Just, que es varen crear a partir de la urbanització de l’eixample a principis del segle XX, així com en ren- gleres d’arbres alineades al camí i inclús a algunes edificacions orientades segons el seu traçat.

24. Els Durfort, senyors del Baix Llobregat al segle XIII (Ajuntament de Sant Just Desvern: Quaderns d’Estudis Santjustencs I, 1984) i Sant Just Desvern, un paisatge i una història (Barcelona: Ajunta- ment de Sant Just Desvern i Publicacions de l’Abadia de Montse- rrat, 1987), pàg. 111-194.

En una anàlisi dels topònims i propietats antigues en el pla de Barcelona, Oriol OLeSTI (2009, pàg. 149) parla del cas del topònim Quintià, actual Quinçà, lloc que es trobava al costat d’una strata publica.

Croquis del Camí Reial vell, del Camí Reial de Sant Just a Sant Feliu de Llobregat i del camí que va a l’Hospitalet segons la interpretació de les dades dels cadastres de 1716 i 1732 (elaboració pròpia)

1. Els límits del terme

La silueta del terme municipal que consta en el ca- dastre de 1732, que reproduïm en dues imatges in- serides una al final del capítol 1 i l’altra a continua- ció, ens serveix per a començar les observacions en relació amb el terme de la parròquia de Sant Just Desvern. Com es pot veure, malgrat que és un es- quema, respon bàsicament a la forma del terme un cop restituït en la cartografia amb la inclusió de les finques. Així doncs, si es compara amb el perímetre de les finques encadastrades a Sant Just Desvern el 1716, pintat de color groc, s’observa com arriben a coincidir els vèrtexs, de forma relativa. A més, es fa constar també en color blanc el perímetre del terme municipal actual.

Superposició de l’esquema del terme de Sant Just Desvern que apareix al cadastre de 1732 (en color negre com a fons de la imatge), junt amb la línia i figura real del terme segons el cadastre de 1716, en color groc, i el terme actual en color blanc (elaboració pròpia a partir de la documentació de l’AMSJD)

Com veiem, els límits del terme que es correspo- nen amb la serra –a la imatge anterior, a la part superior i a la dreta– no s’han qüestionat mai, i són els mateixos. Ara, la part inferior (límit amb Esplu- gues i Sant Joan Despí) i la part esquerra (amb Sant Feliu de Llobregat) sí que han sofert diferències, si

bé en tots els casos han perdut (teòricament Sant Just Desvern) territori tant per la part de la Torre- blanca com per la de Sant Pere Màrtir. En aquests dos casos es deu al fet que en el municipi veí trobà- vem terres del mateix terratinent i, amb els anys, els límits dels termes municipals s’han situat de manera que el de Sant Just Desvern té actualment menys territori que el que aparentment declaraven els terratinents l’any 1716.

En aquella època els límits de les parròquies ve- nien determinats pels límits de les finques i només en els camins (i potser no en tots) es posaven les anomenades creus de terme per assenyalar el prin- cipi i el final del terme parroquial. Els problemes sorgien quan un mateix terratinent tenia finques a un costat i a l’altre del suposat límit parroquial. Aquesta qüestió causava conflictes primer entre rectors i més endavant entre ajuntaments. En el cas santjustenc l’orografia d’una bona part del ter- reny ha facilitat la delimitació d’una gran part del terme: entre la penya del Moro i Sant Pere Màrtir la carena ha marcat “naturalment” aquest límit. Per sota de Sant Pere Màrtir, el torrent de la Font- santa (antigament també conegut per torrent de Gotrenom o de Gratomont) ajudava a delimitar el terme amb Esplugues de Llobregat.

Per contra, els límits amb Sant Joan Despí i amb Sant Feliu de Llobregat foren més conflictius per la manca de referents orogràfics. Ni el fet que l’es- glésia de Sant Llorenç de Sant Feliu de Llobregat fos erigida com a parròquia independent l’any 1524 va ajudar a clarificar els límits entre tots dos termes parroquials (Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat) des del parc de la Torreblanca fins al sector del mas Lluí²⁶. En el cas de Sant Joan Des- pí, la principal font de conflictes era la finca de la Torreblanca.

El límit de terme amb Sant Feliu de Llobregat

Es troba a la part on la carena de la serra que baixa de la penya del Moro va perdent cota fins arribar a la riera de Pahissa. De forma simplificada, podríem dir que el terme de Sant Feliu de Llobregat comen- çava al camí de la Salut, per la part alta, i seguint una línia a 45º acabava a la riera en el punt de da- vant de l’accés a la finca de la Torreblanca, per on seguia avall pel camí que anava al riu i que limitava amb la finca de ca n’Amigó.

Vegeu l’article “Les fites de terme del Mas Lluï” de Miquel GARCIA, Xavier MoNTÓN, Juli OCHoA, Albert RIeRA i Francesc RIeRA (1989), a la Miscel·lània d’Estudis Santjustencs I, pàg. 73-86

La línia de terme, però, no era recta i s’adaptava a les finques o als torrents, fet que dificulta traçar-la correctament. Se sap que el torrent de Matàsens (que probablement deriva de mata àsens) era límit de terme, però fins al punt on canvia de direcció per anar cap al sud-oest. Però entre el camí de la Salut i el torrent no es coneix del cert si realment el terme prenia la línia recta que hem dibuixat, ja que la propietat dels Llunell continuava dins el terme de Sant Feliu. Després, prenia la línia de màxim pendent pel vessant de l’Espigolera on aca- baven les finques d’en Solà i d’en Roig, vorejava les d’en Codina i les de n’Oliver i ja arribava a la riera. El límit de terme seguia avall per la riera, però pre- nia uns metres avall pel camí de ca n’Amigó, fins a trobar el camí dit de Santa Oliva –i el terme de Sant Joan Despí–, que era el límit físic de la finca dels Dusai, també coneguda per Torreblanca.

El límit de terme amb Sant Joan Despí

Aquest límit començava a l’encreuament del camí de ca n’Amigó amb el camí de Santa Oliva, i coin- cidia amb la finca de la Torreblanca en el terme de Sant Just Desvern. La finca seguia pel terme de Sant Joan Despí, per això hi havia tants litigis en- tre els dos municipis per tal d’aclarir la pertinen- ça de la casa. Segons hem pogut deduir dels dos documents dels cadastres de 1716 i de 1732 aquí analitzats, la casa es trobava al peu del camí de Santa Oliva, bastant més al sud del futur palau dels marquesos de Monistrol. Gràcies a les excavacions que s’han portat a terme recentment en aquesta zona, avui coneguda per les Begudes, s’han trobat restes d’una vil·la romana, però cap resta de fona- mentació moderna que pugui corroborar aquesta hipòtesi²⁷.

Des d’aquest punt, el límit de terme ascendia en línia recta en direcció nord-est fins arribar a les terres d’en Rigual i al camí de la casa Claresvalls. En aquell punt es dirigia al sud-est fins a trobar el camí de la Creu d’en Muntaner (avui camí de les Vinyes) i aviat prenia el trencall que seria el camí d’en Llonch fins a trobar el torrent Gran (avui dit torrent del Pont Reixat). En aquest punt passava pels límits sud de les finques d’en Tudó, d’en Fal- guera i d’en Cardona i, un cop travessat el torrent, passava sota les finques d’en de Quintana i traves- sava la finca d’en Modolell fins arribar al torrent de la Fontsanta, que feia de límit natural amb Es- plugues de Llobregat. En aquest punt hi havia una font i qui sap si era l’indret on hi havia l’ermita de Sant Martí de l’Erm, de la qual ja només

El límit de terme amb Esplugues de Llobregat

El límit de terme amb Esplugues és el torrent de la Fontsanta. El 1716 però, a part d’aquest nom, re- bia també el nom de torrent de Gratomont i era el torrent que baixava del lloc dit el Padró –que avui ocupa en gran part la urbanització de la Miranda de Sant Just.

El torrent de la Fontsanta feia de límit amb Esplu- gues de Llobregat fins a trobar el camí Ral, antiga Via Augusta. En aquest punt el torrent travessava el camí, però el límit de terme va a buscar a orient la carena de la muntanya que ascendia fins a un pe- tit coll, on sembla que hi havia una creu de terme, i que avui és on hi ha una petita rotonda a l’inici del carrer de Picalquers. Aquell límit coincidia el 1716 amb la propietat d’en Ramoneda, per això en alguns mapes aquest turó on ara hi ha la Miranda apareix amb el nom de turó d’en Ramoneda.

El límit de terme seguia amunt pel carrer de Pi- calquers, coincidint amb un camí ramader que es feia servir ja en temps medievals, i que era conegut per camí de carrerada, o de carena, i que era el que travessava Collserola. Aquest camí aviat arribava al puig Robí (avui conegut per turó del Temple), i a la seva falda deixava de fer de límit de terme. El límit de terme es trobava al cim d’aquest puig, i seguia avall i amunt el vessant de la muntanya fins al cim del puig d’Ossa (avui de Sant Pere Màrtir) prenent el traçat del barranc que avui es coneix amb el nom de barranc de la Font de la Senyora. La línia que uneix aquests punts és el límit que els documents medievals del segle XIv ens fan per a la parròquia de Sant Just.

Aquesta és una de les grans diferències que trobem amb el límit de terme actual i pensem que el des- plaçament de la línia de terme és pel fet que traves- sava la finca del comte de Darnius, hereu del cas- tell de Picalquers, finca de grans dimensions que s’estenia entre Esplugues i Sant Just però que, per

Aquesta hipòtesi es basa en dos documents: una nota de text in- closa en el llibre d’òbits número 4 de la parròquia de Sant Just Desvern de l’any 1722 i el dibuix de la finca de la Torreblanca del cadastre de 1732. En la nota de text el rector santjustenc explica que el rector de Sant Joan Despí pretenia tenir drets en l’admi- nistració dels sagraments sobre la casa dita la Torreblanca amb el pretext “de eser la meytat de ella de la Para [parròquia] de St Joan Despí”. El dubte que queda és si aquesta meitat es refereix a la casa en si mateixa o a tota la finca. Respecte del dibuix del cadastre de 1732, el podeu veure a la pàgina 125, on parlem de la finca dels Dusai: podria ser que el geòmetra hagués dibuixat la finca incloent una part que podria pertànyer a Sant Joan Despí? En qualsevol cas, la casa es trobaria dins dels terrenys que pertanyerien a la part de Sant Joan Despí i aleshores la reclamació de l’any 1721 del rector d’aquesta parròquia tindria fonament.

les dades dels documents, pensem que era el límit l’any 1716 i que amb el temps, com va passar amb el límit amb Sant Joan i la finca de la Torreblanca, es va traslladar.

El límit de terme amb Sarrià

Un cop arribat al puig d’Ossa, on també hi havia el límit entre Esplugues i Sarrià, el límit de terme és coincident amb l’actual, seguint la línia de carena amb el terme de Sarrià a orient fins al turó de l’Es- pinagosa, on començava el terme de Vallvidrera.

El límit de terme amb Vallvidrera

El límit de terme amb Vallvidrera ve marcat bàsi- cament per la carena de la serra que forma la vall de Sant Just si bé, l’any 1716, el límit de la parrò- quia no coincidia del tot amb aquesta carena. Els turons de l’Espinagosa (del terme de Sant Just) i de Llavallol (actualment al terme de Barcelona i antigament al de Vallvidrera) formaven tots dos un petit promontori pel nord del qual, i des d’època medieval, hi havia el traçat del camí que anava de Santa Creu d’Olorda a la parròquia de Vallvidrera. El límit de la parròquia seguia a oest aquest camí fins arribar al coll de can Cuiàs.

Des del coll de can Cuiàs, on es trobava l’ermita de Sant Joan de l’Erm, el límit de terme coincidia de nou amb la línia de carena, que deixava, per tant, la casa Cuiàs al terme de Sant Just, fins arribar al cim del turó de Marlès. Després del cim del turó de Mar- lès, el límit de la parròquia descendia per la carena de la muntanya fins al coll de les Torres, dit així perquè era el punt on passava un dels camins que es dirigia a la Torre de Santa Margarida i a la Torre del Bisbe. El límit de terme seguia per la carena de la muntanya fins al turó de la Coscollera, punt on començava el terme de Santa Creu d’Olorda.

El límit de terme amb Santa Creu d’Olorda Començava al cim del turó de la Coscollera i coin- cidia sempre amb el límit físic de la carena de la serra, passava doncs pel turó alt d’en Solanes, el coll d’en Solanes i ascendia fins al puig Castellar, o penya del Moro. D’aquest punt, seguint sempre la carena de la serra es dirigia al camí de la Salut, lloc on començava la parròquia de Sant Feliu de Llobregat.

Croquis que indica els límits de terme de Sant Just Desvern l’any 1716, indicant els topònims principals que iden- tificaven aquests límits, així com les vies principals de comunicació amb les parròquies veïnes (elaboració pròpia)

Ara que ja hem vist detalladament els límits del terme parroquial podem passar a conèixer-ne el contingut.

1. El poble a principis del segle XvIII

El Sant Just Desvern de principis del segle XvIII no era pas gaire diferent del Sant Just Desvern de l’edat mitjana: un hàbitat dispers format per quasi una trentena de masies sobre una superfície d’unes setanta-set hectàrees i un petit nucli (la sagrera o vila) format per l’església, la rectoria, el cementiri i cinc cases al voltant d’una plaça. D’aquesta plaça en sortien els camins que comunicaven amb Es- plugues de Llobregat, amb l’Hospitalet de Llobre- gat, amb Sant Joan Despí, amb Sant

i amb Sant Vicenç de Sarrià. D’aquests camins n’hi havia un més important –i més transitat– que els altres: era el camí que, provinent d’Esplugues de Llobregat, entrava a Sant Just Desvern pel que ara es coneix el Raval de la Creu (de terme), es dirigia fins a la plaça i baixava fins a trobar la riera en direcció a Sant Feliu de Llobregat. Era un tram del camí Reial (o camí Ral) i seguia, més o menys, el traçat d’una antiga variant de la Via Augusta ro- mana.

Una mica més enllà d’aquesta plaça hi havia set masies més que formaven pràcticament un cercle; la resta de cases i masies estaven disperses per la resta del terme parroquial i oferien en conjunt una imatge de Sant Just Desvern que en aquell mo- ment era idèntica a la de Santa Creu d’Olorda o Vallvidrera i diferent de la imatge d’Esplugues de Llobregat, Sarrià, Sant Joan Despí i, sobretot, Sant Feliu de Llobregat. Aquestes quatre últimes parrò- quies tenien, de feia anys per no dir segles, un nu- cli compacte de cases i al voltant un nombre reduït de masies, ben al contrari que Sant Just Desvern. I el retrat, la resposta que el rector Alonso Muñiz de Castilla va donar l’any 1789 al qüestionari de Francisco de Zamora, és vàlid també per aquest principi del segle XvIII:

Los dueños de estas 24 casas (es refereix a les ma- sies disperses) lo son igualmente de todo el térmi- no, los cuales viven en el centro de sus haciendas (…). Los restantes vecinos son casi todos dependi- entes de estos, que pasan del jornal que les dan, o bien por que han proporcionado terreno para que hagan plantíos pagando a los dueños de las tierras en parte de frutos o en censos (…).

Aquesta imatge de 1789 no la veiem encara en el Cadastre de 1716, però sí que s’observa ja en les recanacions de 1732 i 1742. Això no vol dir que la distribució de les finques de l’any 1716 no s’assem- blés al retrat de 1789, sinó que la part del cadastre que ens ha arribat es basa únicament en els terra- tinents²⁸.

1. Terratinents i masovers

L’any 1716 un dels qüestionaris que havien de res- pondre el rector de la parròquia i els dos represen- tants dels caps de casa escollits era un Vezindario, és a dir, calia fer una relació de tots els habitants del terme, especificant el nom, el cognom i l’edat del cap de casa, la seva professió i el nombre de persones i les edats dels que convivien amb ell –

dona, fills, néts, ascendents i altres. En el cas de Sant Just Desvern aquest document s’ha perdut i l’única relació de noms que tenim és la que ens proporciona el Cadastre de finques agrícoles i ur- banes. No obstant això, aquests noms fan referèn- cia als “terratinents” del terme i no als veïns, és a dir, fa referència a aquelles persones que tenien el domini útil de les terres del terme de Sant Just Desvern. És important diferenciar entre el domini eminent –el propietari de la terra, per la concessió de l’explotació de la qual solia cobrar un “impost” o “delme”– i el domini útil –qui treia fruit del tre- ball de la terra, pel qual havia de pagar un “impost” o “delme” al propietari del domini eminent. En el cas santjustenc, el principal senyor eminent en aquell moment era la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona, però no l’únic, ja que hi havia alous de la mateixa església de Sant Just Desvern, del mo- nestir de Sant Joan de l’Erm o del Priorat de Sant Genís de Rocafort, per esmentar només alguns que varen perdurar fins a les desamortitzacions de ter- res eclesiàstiques dels anys 1836 i 1855. En altres casos, el domini eminent i el domini útil requeien en la mateixa persona.

En el cas del domini eminent, el cadastre no ens proporciona cap informació de qui eren en aquell moment els propietaris directes de cada una de les finques, de manera que aquesta informació, en cas d’interessar-nos, l’hem de cercar en altres docu- ments no relacionats amb el cadastre (per exemple els capbreus).

En el cas del domini útil, el Cadastre de 1716 ens ofereix el nom del terratinent que en aquell mo- ment tenia la potestat directa de l’explotació; po- dem trobar terratinents de masos i terres o única- ment de terres, que les poden explotar directament o les poden arrendar a terceres persones. A Sant Just Desvern, segons el Cadastre de 1716, trobem de tot: terratinents de masos i terres, terratinents de terres, terratinents que exploten ells mateixos les terres i terratinents que arrenden l’explotació de les terres.

La llibreta del cobrament del cadastre de l’any 1721 inclou una relació molt extensa de mossos i jornalers que treballaven a les diferents masies del poble i que havien de pagar l’impost del Ca- dastre Personal.

Dibuix de la sagrera de Sant Just Desvern al voltant de l’església l’any 1716, segons la interpretació de les dades dels cadastres (elaboració pròpia)

Posarem algun exemple que ens permetrà diferen- ciar els tipus de terratinents: el primer terratinent del cadastre és Gabriel Cardona, amo del mas Car- dona (alou de la Pia Almoina des de l’any 1325), i d’un total de setze finques agrícoles. La seva famí- lia posseïa els drets de tinença del mas i d’explo- tació de les finques per herència dels seus avant- passats des de principis del segle XVI, quan el mas fou comprat per Miquel Solanes, del qual Gabriel Cardona n’era descendent, a Bernat Canyet. Amb tota seguretat, Gabriel Cardona, la seva família i alguns jornalers contractats per ell explotaven di- rectament aquestes terres.

El vuitè terratinent del cadastre és Jacint Tudó, bo- tiguer de teles de la ciutat de Barcelona, amo de la casa que avui es coneix per can Ginestar i que en el segle XvII es coneixia per can Duran. L’any 1696 Jacint Tudó va comprar la casa Duran, que estava a la venda en encant públic, i algunes peces de ter- ra, a Sant Just Desvern i a altres termes del Baix Llobregat. Com a botiguer de teles, el seu ofici no era fer de pagès i treballar ell mateix les terres que havia comprat, de manera que tenia masovers que feien aquestes feines per ell. El Cadastre de 1716 no ens ofereix els noms d’aquests masovers, però altres documents cadastrals posteriors sí que ens donen aquests noms.

Els terratinents compresos entre els números 33 i 56 corresponen a persones de poblacions veïnes que explotaven la majoria una sola finca propera al seu lloc d’origen: de Sant Feliu de Llobregat, els terratinents 33 a 41; de Sant Joan Despí, els terratinents 42 a 46; d’Esplugues de Llobregat, els terratinents 47 a 49; de Sarrià, els terratinents 50 a 53; de Barcelona, els terratinents 54 i 55; i de Vall- vidrera, el terratinent 56. En alguns d’aquests ca- sos és difícil saber si els noms referenciats corres- ponen a pagesos o a persones que exercien altres oficis i que tenien arrendada a algú altre l’explota- ció de la finca que posseïen a Sant Just Desvern. En algun cas sabem segur que havia d’estar arrendada, per exemple el terratinent número 42, Anton Solà, que era canonge de Toledo²⁹.

El nombre més gran de finques –i la superfície que ocupen aquestes finques– pertanyen a terratinents de l’estil de Gabriel Cardona, amos pagesos que

Sabem que Anton Solà era canonge de Toledo pel cadastre de 1732, no pas pel de 1716. En la descripció de les finques d’aquest últim cadastre se’ns fa saber la distància fins a casa seva, indicant que residia, en aquell moment, a Sant Joan Despí; així apareix a la lli- breta de cobrament del cadastre de l’any 1721.

treballen ells mateixos les terres amb l’ajut –o no– de jornalers.

El nombre més gran de terratinents correspon als forans, per bé que com hem explicat, la gran majo- ria només explotava una finca. De la mateixa ma- nera, hi havia terratinents santjustencs que posse- ïen i explotaven finques a Valldoreix, a Sant Feliu de Llobregat, a Sant Joan Despí, a l’Hospitalet de Llobregat,… però aquests cal anar-los a cercar en els cadastres de cada un d’aquests termes³⁰.

Les finques es troben numerades per ordre seguint una relació de terratinents, començant per en Ga- briel Cardona i acabant per en Gaspar Llavayol, pa- gès de Vallvidrera. Si bé no ho podem confirmar, sembla que l’ordre d’aquesta llista respon a la pro- ximitat de la casa respecte l’església. Així doncs, en Cardona era el més proper. Després trobaríem en Campreciós, els hereus d’en Ginestar, en Cortès (tenia una peça de terra a prop), el notari Oriol, els Modolell de la Plaça, que es trobaven a la sagrera del poble, i així cal anar relacionant-los en funció de la seva proximitat. El darrer és, doncs, en Dusai, que tenia les finques de l’Espigolera i la Torreblan- ca, les més allunyades.

En total en el Cadastre de 1716 hi trobem cinquan- ta-sis terratinents i gràcies a la recanació de 1732 podem saber que alguns d’aquests cinquanta-sis terratinents tenien un nivell social més alt i vivien fora del poble (especialment els ciutadans de Bar- celona), ja que en el document de 1732 els trobem relacionats al final, a la llista de propietaris de cases. També trobem un parell de terratinents que apa- reixen en les confrontacions de finques, però no tenen cap propietat el 1716, si bé en el 1742 sí que en posseeixen.

Per exemple, a L’Hospitalet a l’inici del S. XVIII. Homes i terres, de Maria Pilar MASSANA (1985), apareixen Gabriel Cardona i Joan Oliveres, de Sant Just Desvern, com a terratinents de l’Hospitalet de Llobregat segons el cadastre d’aquesta localitat de l’any 1718.

Llista de terratinents cadastrals de 1716

Finques numerades al Cadastre


	TERRATINENT* TERRATENIENTE*	FINQUES QUE POSSEEIX EL 1716 FINCAS QUE POSEE EN 1716	MUJADES MOJADAS

1	Gabriel Cardona	1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12-13-14- 15-16	36
2	Francesch Campreciós	17-18-19-20-21-22-23-24-25-26-27- 28-28bis-29	22 ½
3	Hereus de Francesch Ginestar	30-31-32	4
4	Francesch Cortès	33-34-35	33
5	Anton Oriol – Notari Real de Barna	36-37	2
6	Jaume Modolell de la Plassa	38-39-40-41-42-43-44	6 ½
7	Barhomeu Carbonell de Cornellà	45	¾
8	Jacinto Tudo (o Todo)	46-47-48-49-50-51-52-53-54-55-56	20
9	Pau Pedrosa del Pla	57-58-59-60-61	5
10	Convent del Carme de Barcelona	62-63-64-65-66-67-68-69	18 ½
11	Jacinto de Segrera (o Sagrera)	70-71-72-73-74-75-76-76bis-77-78	20 ¾
12	Lluís Claresvalls	79-80-81-82-83-84-85-86-87-88-89- 90-91	29
13	Hereus de Pau Roig	92-93-94-95-96-97-98	9
14	Joseph Mir	99	1
15	Miquel Solanes	100-101-102	31
16	Gabriel Fatjo y Parellada	103	57
17	Sr. Compta Darnius	104	6 ½
18	Joseph Marles	105	16 ½
19	Pera Cuyas	106	11
20	Antoni Gelabert del Coscoll	107-108-109	38 ½
21	Carbonell de la Montanya	110	33 ½
22	Joan Oliveras	111	32 ½
23	Francisco Vilar	112	51 ½
24	Sellares de Barcelona	113	1
25	Jaume Gelabert – Candeler de seu	114-115-116-117	22 ½
26	Jaume Bioscha	118	22
27	Joan Batista Modolell	119-120-121-122-123	27 ½
28	Francesch Pedrosa de la Montanya	124	33




	TERRATINENT* TERRATENIENTE*	FINQUES QUE POSSEEIX EL 1716 FINCAS QUE POSEE EN 1716	MUJADES MOJADAS

29	Hereus de Baldiri Melich (o Melis)	125-126-127-128-129-130-131-132	16 ½
30	Francesch Gilabert de la Riera	133-134	46
31	Joseph Roldan – Candeler de cera	135	16
32	Joseph Dusay	136-137	27
33	Hereus de Pau Llunell – Pagès de St Feliu	138-139	24
34	Francisco Panyella – Pagès de St Feliu	140	1

Finques no numerades al Cadastre**


	TERRATINENT* TERRATENIENTE*	FINQUES QUE POSSEEIX EL 1716 FINCAS QUE POSEE EN 1716	MUJADES MOJADAS

35	Francisco Andreu – Corder de St Feliu	-141	2 ¼
36	Mateu Guinot – Pagès de St Feliu	-142	2 ¼
37	Joseph Tristany – Pagès de St Feliu	-143	4
38	Joseph Marola – Sastre de St Feliu	-144	2 ¼
39	Joseph Rigual – Pages	-145	4 ¼
40	Hereus de Joseph Camderrós	-146	3 ½
41	Ramon Falguera	-147	3 ½
42	Anton Sola	(148-149)	3 ½
43	Joan Codina – Pagès de St Joan Despí	-150	4 ½
44	Felip de Quintana de Barcelona	(151-152-153)	5
45	Pau Salom de Sant Joan Despí	-154	1 ¼
46	Serra de Sant Joan Despí	(155-156)	1 ¼
47	Joseph Ramoneda de Esplugues	-157	2 ½
48	Joseph Casas de Esplugues	-158	2
49	Magi Carbonell de Esplugues	-159	1 ½
50	Barthomeu Cuyas de Sarriá	-160	3
51	Pau Cuyas de Sarriá	-161	3
52	Pau Corts de Sarriá	-162	1 ¼
53	Jaume Paxeras de Sarriá	-163	2 ¼
54	N Valls – Ferrer de tall de Barna vuy Miquel Vidal – Pagès en Barna	-164	1 ¼




	TERRATINENT* TERRATENIENTE*	FINQUES QUE POSSEEIX EL 1716 FINCAS QUE POSEE EN 1716	MUJADES MOJADAS

55	Joseph Mitjavila – Pagès de Barna	-165	2 ¼
56	Gaspar Llavayol – Pagès de Vallvidrera	(166-167-168)	11

* Hem respectat noms i cognoms tal com apareixen al document original del Cadastre tot i ser conscients que contenen algunes diferències amb normes i accepcions actuals / Hemos respetado nombres y apellidos tal como aparecen en el documento original del Catastro siendo conscientes que contienen algunas diferencias con normas y acepciones actuales

** Per facilitar la descripció hem numerat també aquestes finques, malgrat no ho estiguin en el document original

En fer la revisió de les finques, pel que fa a les situ- ades en tot el perímetre del municipi, la dificultat principal va ser el fet que tant les afrontacions com els elements naturals sovint no coincidien. Un cas molt habitual és el dels terratinents que no ano- menen que la finca veïna es troba en una altra par- ròquia, i unes altres vegades s’obvia que existeix un límit físic, com en el cas dels torrents. El que inicialment semblava una diferència de criteris en la descripció dels llindars va resultar ser en reali- tat, amb l’anàlisi dels topònims, la simple anotació de la descripció feta pel terratinent. Per aquest mo- tiu, per exemple, els torrents reben diferents noms segons el terratinent que les descriu.

Trobem doncs molt poques afrontacions descrites del tipus limita amb el terme de…, molt habitual en el cadastre de 1732, mentre que n’hi ha una vin- tena amb noms de terratinents la finca dels quals pertany sense cap mena de dubte al terme del cos- tat, tot i que no s’especifica.

Quan hem parlat dels límits del terme hem explicat que una part d’aquest límit és molt clara, i així es manifesta també en les afrontacions de les finques (ab la partió terme ab Sarrià, Serra divideix terme ab Santa Creu i Vallvidrera), mentre que la part que limita amb Sant Feliu de Llobregat i amb Sant Joan Despí presenta problemes que repercutien en la distribució de les finques entre els diferents ter- mes. A més, la repetició d’alguns cognoms que es dóna en les finques situades als límits del terme ens ha fet dubtar, precisament, de la situació dels límits del terme de Sant Just Desvern.

1. Les dades del Cadastre

Tenim motius per pensar que les declaracions dels terratinents de l’any 1716 es varen fer bastant rà- pidament i es feia constar allò que declarava ca-

dascú, sense més comprovacions. Així doncs, les superfícies serien aproximades i per aquest motiu pràcticament la totalitat de les finques s’amiden en quantitat de mujades enteres. Només en poques ocasions trobem una mesura amb mitja mojada o amb tres quartos de hermot.

La superfície encadastrada l’any 1716 és, en el total de les peces de terra, de 801,50 mujades.

Si fem la conversió amb la mesura més comuna- ment acceptada de relació entre mujades i metres quadrats, en què una mujada equivaldria a 4.896 m², obtenim que el terme parroquial havia de tenir unes trenta-nou hectàrees, quan en realitat eren setanta-set hectàrees o, en la mesura de l’època, unes 1.572 mujades. És a dir, que només es pagaria impost pel 51% de les terres o del seu producte. Un cop dibuixat el Cadastre, la manca de bondat de la majoria de les mesures es fa evident. Les dimensi- ons, a més, no es varen comprovar amb els títols de propietat que òbviament tots els terratinents te- nien, probablement per manca de temps.

Aquesta desviació no és igual en totes les finques. En algun cas, com la finca del comte de Darnius, la superfície declarada no arriba ni al 5% de la real, mentre que en les finques més petites la desviació és molt menor o pràcticament inexistent. Aquest és un dels motius que han portat a invalidar o qüestionar les dades provinents dels cadastres i el seu tractament sense un contrast de fiabilitat que no suporta cap dels estudiats fins ara. Si el nombre total de mujades és fals, com podem donar credibi- litat a les dades referents a les superfícies dedica- des a cada tipus de conreu, a la qualitat de la terra o al que s’hi cull anualment?

Amb tot, ens atrevim a presentar algunes dades extretes del Cadastre de 1716, com són els repar- timents de les mujades declarades i de les finques agrícoles segons l’origen del terratinent. Cal pren- dre-les com a merament informatives, ja que no és la nostra intenció demostrar res més enllà de la importància –d’altra banda ja coneguda al mar- ge d’aquestes xifres– dels terratinents barcelonins dins de la història de Sant Just Desvern. Cada una de les xifres es correspon a un terratinent.

Repartiment de les mujades declarades segons l’origen del terratinent

Procedència del terratinent


	SANT JUST DESVERN	BARCELONA	CORNELLÀ DE LLOBREGAT	PARRÒQUIES VEÏNES* PARROQUIAS VECINAS*

	35	2	0,75	24
	22,5	20		1
	4	18,5		2,25
	33	21		2,25
	6,5	29		4
	5	6,5		2,25
	9	16,5		4,25
	1	1		1,25
	31	22,5		3,5
	57	16		3,5
	11	27		4,5
	38,5	5		1,25
	33,5	1,25		1,25
	32,5	2,25		5
	51,5			2
	22			1,5
	27,5			3
	33			3
	16,5			1,25
	46			2,25
				11
Parcials Parciales	516	188,5	0,75	84,25
Total mujades / mojadas 789,50

* Es comptabilitzen les corresponents als termes de Sant Feliu de Llobregat, Santa Creu d’Olorda, Vallvidrera, Sa- rrià, Esplugues de Llobregat i Sant Joan Despí

Al total de 789,50 mujades cal afegir-ne dotze d’ar- bres fruiters que no pertanyen a cap terratinent en concret. No hem inclòs percentatges de cap mena d’acord amb el comentari anterior sobre la manca de realisme de les dades declarades.

Repartiment de les finques agrícoles segons l’origen del terratinent

Procedència del terratinent


	SANT JUST DESVERN	BARCELONA	CORNELLÀ DE LLOBREGAT	PARRÒQUIES VEÏNES* PARROQUIAS VECINAS*

	16	2	1	2
	14	11		1
	3	8		1
	3	10		1
	7	13		1
	5	1		1
	7	1		1
	1	1		1
	3	3		1
	1	1		2
	1	2		1
	3	3		1
	1	2		2
	1			1
	1			1
	1			1
	5			1
	1			1
	8			1
	2			1
				3
Parcials Parciales	84	58	1	26
Total 169

* Es comptabilitzen les corresponents als termes de Sant Feliu de Llobregat, Santa Creu d’Olorda, Vallvidrera, Sa- rrià, Esplugues de Llobregat i Sant Joan Despí

La inexactitud en les dimensions reals de les fin- ques va millorar en part amb la recanació feta el 1732, de la qual es varen treure les mesures de cada finca en canes –que ja garantia més precisió que en l’elaboració del cadastre de 1716– i es varen dibuixar esquemàticament. La paraula recanació mateix ja indica que es tracta de tornar a mesurar, en canes, les finques.

A la pàgina on comença la relació de productes amb els seus rendiments s’explica que la mida és la mujada de quaranta-cinc canes (noranta passos) cadascuna en quadre. I les mides es troben molt més detallades que en el Cadastre de 1716: apa- reixen precisions fins a la setzena part de mujada, mentre que a l’anterior només es precisava fins al quart de mujada.

Els gràfics de les finques que s’inclouen en la reca- nació de 1732 ens permeten verificar la mida presa per una cana. Prenent doncs aquelles confrontaci- ons de finques o bé mesures interiors de les quals no tenim cap dubte, hem pogut verificar que la mida de la cana emprada equival entre 1,45 m i 1,55 m, de manera que podem afirmar que les fin- ques es varen mesurar millor. Finalment, el nom- bre total de mujades encadastrades l’any 1732 és de 947, quantitat força per sobre de les encadastra- des el 1716, que ascendien a 801,50 mujades, però lluny encara de les 1.572 reals segons la superfície actual del terme municipal.

2.7 Els conreus

Una de les altres informacions que podem extreure del document del Cadastre de 1716 és la relativa al rendiment de la terra. Com que era una base fiscal i estava feta d’acord amb els criteris establerts en les seves normes, no tenim una fotografia exacta dels usos del sòl, ja que els cultius s’havien de clas- sificar obligatòriament en una sèrie de grups. No obstant això, malgrat la simplificació de les dades, almenys podem saber a trets generals l’aprofita- ment agrícola, el rendiment i la qualitat de la terra. Així doncs, com que tota la terra havia de tributar d’una manera o una altra, no hi ha part de la fin- ca que no es trobi descrita i destinada a un apro- fitament. En el Cadastre santjustenc de 1716, les plantacions de la terra que es varen fer constar es trobaven repartides en quatre grans grups: la ter- ra erma, la vinya, el conreu de cereals i el bosc. Malgrat que el document final té aquestes defini- cions, trobem que en alguna part del document es descrigueren també els arbres fruiters, però que el mateix redactor va eliminar –tot ratllant el text

del document, per indicar que s’eliminava–, i va corregir la descripció d’acord amb els quatre grups generals.

Per exemple, tot just començar la relació de fin- ques, en la número 11, que es trobava en el lloc de Sant Pere, es descriu que es dedicava al conreu de blat, civada i ordi, i tot seguit es deia que hi havia algunes figueres que donaven fruit i unes al- tres que encara eren molt petites. Aquesta darrera part de la plantació de figueres consta eliminat del text. Una mica més endavant, en la finca número 13, que es trobava just rere la casa Cardona, s’es- mentava que hi havia alguns ametllers i algunes figueres. Pel que fa a les oliveres, se’n varen fer constar a la finca número 25, situada en el camí a l’Hospitalet. En el cas dels arbres fruiters, aquests es troben esmentats en les finques 51 i 52.

Pel cas concret de la vinya, trobem una sèrie de finques que s’anomenen precisament com el tipus de vinya que s’hi plantava. És el cas de les finques conegudes per el Picapoll, el Mayol i el Macabeu, totes d’en Gabriel Cardona.

Un cop definit l’ús agrícola es detallaven les mu- jades destinades a cada plantació, en cas que n’hi hagués diverses, que es mesuraven en mujades. A més, se’n detallava l’aprofitament o rendiment. En el cas dels cereals, el rendiment es donava en vo- lum, en quarteres per cada tipus de cereal, i, en el cas de la vinya, que també es mesurava en vo- lum, per càrregues de vi per mujada i any; aquests rendiments variaven en funció de la qualitat de les terres de cada finca.

Pel que fa als boscos, malgrat que també és una part del text eliminada, en la finca 14, destinada a bosc i coneguda per lo Mas, s’esmenta que dit bosc s’acostumava a tallar cada vint anys.

Finalment se’n descrivia la qualitat. A Sant Just Desvern trobem quatre qualitats de la terra, cadas- cuna tributant de forma diferent, i de forma sim- plificada, des de la primera a la quarta qualitat. La terra erma sol estar valorada amb la tercera o la quarta qualitat, i la vinya, els cereals i els boscos amb la primera, segona o tercera qualitat.

Feta aquesta anàlisi podem observar, en la trans- cripció gràfica, el repartiment dels conreus sobre el mapa del terme. Per elaborar aquest mapa s’ha revisat també la informació continguda en el ca- dastre de l’any 1732, especialment en les finques on hi havia diversos tipus d’aprofitaments. En el cadastre de 1732 cada finca es troba dibuixada en forma esquemàtica i s’hi mostren les plantacions de forma més detallada que en el cadastre de 1716, informació que en alguns casos ens ha estat molt útil per a situar cada tipus de conreu declarat.

Per a la interpretació del plànol s’han emprat qua- tre colors: el color verd fosc per als boscos, el color verd clar per a les vinyes, el color marró fosc per als conreus i el color marró clar per a la terra erma. La representació gràfica de les dues pàgines se- güents correspon als principals aprofitaments de la terra de la parròquia de Sant Just Desvern se- gons les dades declarades en el cadastre de 1716 (elaboració pròpia).

1. Els habitants de Sant Just Desvern el 1716 i les seves cases
  1. Heretats i cases de Sant Just Desvern el 1716

Insistim en el fet que de tota la documentació sant- justenca que va originar la implantació del cadas- tre l’any 1716 només ens ha arribat el volum sobre el Cadastre de les finques. Falten el Interrogatorio, que feia una descripció general del poble, i el Vezin- dario, que incloïa la relació i composició de totes les famílies del poble. El Cadastre de les finques agrí- coles només fa referència als terratinents de cada una de les finques del terme i a les masies i cases que hi havia construïdes i en aquest capítol parla- rem d’aquestes cases i masies i dels seus habitants. D’una altra banda, és inviable parlar aquí de tots els habitants i de totes les famílies santjustenques de principis del segle XvIII. Aquest és un aspecte que depassa l’objectiu d’aquest treball i, per tant, ens limitarem a donar una breu ressenya familiar d’alguns dels terratinents que apareixen en el Ca- dastre de 1716.

Segons la normativa del cadastre, les edificacions de cada parròquia s’havien de repartir entre cinc categories (1a, 2a, 3a, 4a i 5a). L’impost per aplicar sobre cada categoria era del 10% del valor mensual del lloguer que se’n podria extreure en funció de la categoria; així, es considerava que del lloguer d’una casa de 1a categoria se’n podrien treure deu lliures al mes, de manera que l’impost que pagava l’amo d’una casa de 1a categoria era d’una lliura anual. Una casa de 2a categoria pagava dotze sous i una casa de 3a categoria pagava sis sous. A Sant Just Desvern no hi havia cases ni de 4a ni de 5a categoria. I les cases en construcció o enrunades no pagaven.

Per les descripcions del Cadastre de 1716 no po- dem saber a quina categoria pertanyien les cases i masies de Sant Just Desvern en aquell any, però sí que ho sabem per les llibretes del cobrament del cadastre a partir de 1726 i per la recanació de 1732. El Cadastre de 1716 només ens parla de casa i al- guna caseta. No hi ha carrers, només una plaça i camins. En la presentació del poble ja hem parlat

d’aquesta plaça: al seu voltant hi havia l’església, la rectoria, el cementiri i cinc cases habitades (can Mir, can Cardona, can Campreciós, can Ginestar de la plaça i can Modolell de la plaça). La resta d’edifi- cacions, vint-i-set cases (masies) i l’hostal, es tro- baven repartides per la resta del terme.

El cadastre situa vint-i-sis cases i dues casetes dins de les finques que les envolten. Les relacionem a la taula següent:

Relació de cases incloses en finques agrícoles


CASA	DESCRIPCIÓ DESCRIPCIÓN	FINCA
Campprecios	Pessa de terra en que se troba la casa**	27
Cortes	Gleva ab sa casa dins***	33
Oriol	Pessa de terra en que se troba la casa	36
Carbonell	Caseta i pessa de terra campa****	45
Tudo	Pessa de terra en que se troba la casa	50
Pedrosa del Pla	Pessa de terra en que se troba la casa	57
Convent del Carme de Barcelona	Gleva ab sa casa dins	62
Segrera	Pessa de terra en que se troba la casa	74
Claresvalls	Gleva ab sa casa dins	83
Roig	Pessa de terra en que se troba la casa	96 (derruïda*)
Solanes	Gleva ab sa casa dins	100
Fatjo	Gleva ab sa casa dins	103
Comte de Darnius	Gleva ab sa casa dins	104
Marles	Gleva ab sa casa dins	105
Cuyas	Gleva ab sa casa dins	106
Gelabert del Coscoll	Gleva ab sa casa dins	107
Carbonell de la Montanya	Gleva ab sa casa dins	110
Oliveras	Gleva ab sa casa dins	111
Vilar	Gleva ab sa casa dins	112
Sellares	Caseta junt ab terra*****	113
Gelabert (Candeler de sèu)	Gleva ab sa casa dins	114
Bioscha	Gleva ab sa casa dins	118
Modolell	Gleva ab sa casa dins	119
Pedrosa de la Montanya	Gleva ab sa casa dins	120




Melich	Gleva ab sa casa dins	125
Gilabert de la Riera	Gleva ab sa casa dins	133
Roldan	Gleva ab sa casa dins	135
Dusay	Gleva ab sa casa dins	136

* En ruinas / ** Trozo de tierra en el que se encuentra la casa / *** Gleba con su casa dentro / **** Casita y trozo de tierra campa / ***** Casita junto con tierra

L’ús del mot gleva per designar una bona part de les finques que envoltaven algunes de les cases ens remet al règim feudal, al nom donat a la terra a la qual eren adscrits els serfs (serf de la gleva) i determinats colons. Val a dir que és un mot força inapropiat per a una data tan avançada com el 1716 i quan alguns dels que hi figuren no es podien sen- tir identificats de cap manera amb els serfs de la gleva, com el comte de Darnius, els Marlés o els Dusai. En definitiva, aquestes vint-i-vuit edificaci- ons serien les masies que foren construïdes dins d’una finca agrícola, les terres de la qual envolten la construcció.

Pensem que en aquest Cadastre la diferència en- tre gleva i peça de terra es troba en la mesura de la superfície de terra. Les gleves són les finques més grans, les que avui dia diríem rústiques, sense atrevir-nos a afirmar però que les cases sobre les gleves puguin anomenar-se masies i la resta, no- més cases.

Les cases sobre peces de terra són cases de tipus més urbà, en terrenys de superfície màxima d’una mujada o fins i tot menys. En la terra del voltant només hi tindrien horts de tipus domèstic i en algunes, una era que hauria estat feta en temps antics. No totes es troben formant part de la sa- grera al voltant de l’església, com podria semblar i, així, la casa dels Pasteller, la dels Pi i la dels Roig se’n troben allunyades.

Per una altra banda, al final del Cadastre trobem la relació d’un altre grup de cases precisament on els fulls són més malmesos i, per tant, desconeixem si la relació era més extensa. En aquesta relació hi ha quatre cases, de les quals una apareix duplicada (la de can Roig) amb una de les masies que acabem de relacionar, probablement pel fet que en aquell mo- ment estava enrunada i no era habitable. Aquestes quatre cases són les següents:

l’hostal taverna, propietat del comú del poble;
la casa de Joseph Mir, en la plassa;
la casa dels hereus de Ginestar, en la plassa;
la casa dels hereus Roig vora el camí Ral (es cor- respon a la mateixa casa descrita a la finca 96).

Per tant, descomptant aquesta última casa que està duplicada, sumem tres cases més a les vint-i-vuit de la relació anterior.

Finalment, per les afrontacions d’algunes de les finques sabem que hi havia dues cases més que no ens apareixen ni en la primera relació ni en la llista següent, i que són can Cardona i can Modolell de la Plaça. El fet que el manuscrit estigui incomplet ens fa sospitar que se’n feia referència en la part perduda, junt amb unes altres dades que desconei- xem. Tampoc no hi apareixen ni l’església ni la rec- toria, però en aquest cas cal dir que les propietats de l’església potser no formaven part del cadastre. D’aquesta manera i segons aquest recompte, el nombre total d’edificacions a Sant Just Desvern l’any 1716 era de trenta-cinc: vint-i-set masies, una casa enrunada, quatre cases, un hostal, una església i una rectoria³¹.

1. Els terratinents santjustencs de 1716. Orígens i anàlisi

Un cop clarificats els edificis que formaven la par- ròquia segons el Cadastre de 1716 parlarem de les famílies que hi apareixen com a terratinents del terme parroquial i ens centrarem sobretot en les que hi tenien casa i hi vivien. Farem una descrip- ció de cada una de les masies i cases, compararem la superfície declarada i la superfície real, esmen- tarem amb quines altres finques i cases limitava i explicarem com s’hi arribava i qui n’era el propi- etari i les habitava en el moment de l’elaboració del Cadastre l’any 1716. També apuntarem què en queda actualment de cada una de les cases.

31. Tenim constància de l’existència d’unes altres edificacions que no consten en el Cadastre i que potser se’n feia referència en el Inte- rrogatorio perdut, edificacions que no eren operatives –com els molins de la riera– o habitables –com la torre Espigolera o algun mas rònec. És possible que entre aquests últims hi hagués una segona propietat de la família Cardona, l’antic mas dels Carbonell de la Creu, que sí que apareix en el cadastre de 1732.

1. Casa Cortès

Finca 33

Extensió / Extensión declarada: 31 mujades / mojadas (aprox. 151.776 m²) Superfície / Superficie verificada: 277.000 m² (56 mujades / mojadas)

Can Cortès (1969); autor Sebastià Farràs; fons / fondo Sebastià Farràs i Amigó

A la casa Cortès, l’any 1716 hi podíem arribar des del camí que neix rere la casa d’en Tudó, a tocar de can Pedrosa del Pla, i arriba a la casa Gelabert. Un cop arribem a aquesta casa, el camí baixa fins al tor- rent, el travessa i puja amb un fort pendent fins a la casa, passant sota la seva era. Encara avui podem fer aquest camí, pel carrer anomenat del camí de can Candeler.

Una altra manera d’arribar-hi era per can Padrosa, en un camí desaparegut, i que pujava fent ziga-zaga pel que avui seria el talús de les instal·lacions d’En- desa al camí de la Muntanya, i un cop dalt anava fins a can Cortès.

Aquest mas limitava al sud amb la casa Gelabert (l’actual can Candeler), a l’oest amb la casa Padro- sa, al nord amb la casa Biosca i a l’est amb el límit amb Esplugues. Era la finca més important de la casa Cortès, que tenia dues finques més de petites dimensions.

Actualment el mas encara es conserva, i la finca es correspondria a tota l’ocupació de les instal·lacions d’Endesa fins al camí de la deixalleria, baixaria fins al torrent de can Biosca, i pujaria pel vessant ocu- pant totes les terres entre aquest torrent i el de can

Candeler i s’aniria eixamplant cap a l’est fins arribar a la carena que baixa del turó del Temple i que va fins al pla de les Bruixes just al límit amb Esplugues. Segons el Cadastre de l’any 1716, l’amo de can Cor- tès era Francesc Cortès i Batlle; en aquell moment era el batlle de la parròquia. Era fill de Pau Cortès i Cardona i de Magdalena Batlle. Estava casat amb Sabina Gelabert de la Riera i Suriol, de Sant Just Desvern, des de 1691. En total varen tenir sis fills, tots ells nascuts abans de 1716. Només un dels sis fills va morir poc després de néixer. Al marge de la família de Francesc Cortès, segons la llibreta de co- brament del cadastre de l’any 1721 a la casa hi vivi- en tres mossos més.

1. Convent del Carme

Finca 62

Extensió / Extensión declarada: 9 mujades / mojadas (aprox. 44.064 m²) Superfície / Superficie verificada: 85.330 m² (17,5 mujades / mojadas)

Can Freixes (entre 1915-1917); autor desconegut / desconocido; fons / fondo AMSJD

La finca on tenien la casa els Pares Carmelitans era la més important de les que posseïen al poble, però no pas l’única, ja que tenien fins a set finques més repartides pel que avui seria el centre del poble. Si bé es creu que feien servir la casa per al cultiu de plantes medicinals, es desconeix si la feien servir també de residència o de retir, o només l’habita- ven els pares que tenien cura de l’hort i el viver. El cert és que en el cadastre hi declaren que planten vinya en quasi la meitat de la finca i una part per a cereals.

Sortosament, la casa i bona part del seu entorn es conserven encara sense urbanitzar, però la resta forma el parc del Canigó, els carrers Tramuntana, Freixes, Arc i Santa Gemma amb totes les seves ca- ses, l’escola Canigó i també els carrers i les cases dels carrers de l’Església, de Josep Modolell, de Do- lors Modolell i Bonavista (entre els carrers Freixes i Església). Com es veu, la finca era ben gran i ara es troba ben aprofitada.

El dia 5 de novembre de l’any 1709 els Pares Car- melitans calçats del convent del Carme de Barce- lona varen comprar, a carta de gràcia³², al doctor i notari de Barcelona Ramon Pellicer i Vidal l’he- retat i finques que aquest posseïa a Sant Just Des- vern. El convent del Carme es trobava emplaçat en el número 40 del carrer del Carme de Barcelona, just davant de l’antic hospital de la Santa Creu. Avui dia, de l’antic convent només en resta la por- talada que es troba a Sant Adrià de Besòs. A finals de la dècada dels anys cinquanta del segle XvIII Ga- briel Freixes va adquirir la casa i les finques; des d’aleshores la casa fou coneguda amb el seu nom actual: can Freixes.

En el moment del cadastre, l’any 1716, el maso- ver dels Pares Carmelitans era Antoni Clastes, santjustenc.

32. La compra a carta de gràcia permetia al venedor recuperar la pos- sessió del que havia venut al cap d’un temps pagant al comprador el mateix import que aquest havia satisfet.

Casa Claresvalls

Finca 83

Extensió declarada: 9 mujades / mojadas (aprox. 44.064 m²) Superfície / Superficie verificada: 87.420 m² (17,5 mujades / mojadas)

Can Geroni (sense data / sin fecha), casa desapareguda a finals dels anys 60 del segle XX / casa desaparecida a finales de los años 60 del siglo XX; autor desconegut / desconocido; fons / fondo Jaume Bosch i Andreu

La casa Claresvalls es trobava al peu d’un camí principal, sobre una gran finca de forma allargas- sada que s’estenia a tota la riba dreta de l’actual torrent del Pont Reixat, aleshores conegut per tor- rent Gran; a l’altre costat hi tenia el camí que ana- va a Sant Feliu (avui avinguda de la Indústria). A l’altre costat del torrent s’hi formava un petit pro- montori que quedava bastant elevat per sobre el torrent i les terres feien com una roca plantada en- mig del suau pendent que feien les terres del costat del torrent. Probablement per això la peça de terra elevada s’anomenà la Roqueta (en singular).

Al nord limitava amb aquest mateix camí (que gira- va per anar per la plana, avui arribaria a la rambla de Sant Just), que es feia torrent quan plovia i que avui és el carrer de Josep Padrosa. Al sud limitava amb més finques del mateix Claresvalls, que eren conegudes amb el nom del bosc de Sant Martí, per- què es trobaven a prop de l’ermita de Sant Martí de l’Erm.

Aquesta casa havia estat l’antic hostal com a mí- nim des de principis del segle XvI, però feia trenta anys que el comú n’havia instal·lat un de públic a

la zona de la Creu, a l’entrada del poble pel camí de Dalt, que venia d’Esplugues de Llobregat, i la casa Claresvalls havia perdut el privilegi de l’hostatge i la venda de carn.

En el moment del cadastre de 1716 el propietari de can Claresvalls (més endavant can Jeroni, casa actualment desapareguda) podria ser Lluís Clares- valls i Miquel, membre del Braç militar durant la guerra de Successió, oficial de la Coronela en el 3r batalló, 6a companyia del gremi de barreters d’agulla i passamaners. Estava casat amb Cateri- na Catxapay, hereva del mas i terres santjustencs. L’any del cadastre el masover de can Claresvalls era Francesc Comes i Capmany, santjustenc descen- dent d’occitans. Segons la llibreta del cobrament del cadastre de 1721 hi treballaven també un parell de mossos.

Casa Solanes

Finca 100

Extensió / Extensión declarada: 27 mujades / mojadas (aprox. 132.192 m²) Superfície / Superficie verificada: 278.145 m² (56 mujades / mojadas)

Can Solanes (1969), actualment es conserva dempeus / actualmente aún se conserva; autor Sebastià Farràs; fons /fondo Sebastià Farràs i Amigó

Mas situat al vessant de la muntanya de la penya del Moro, les terres del qual s’estenien més enllà de Sant Just, i que tenia molt bon domini visual del centre del poble. Per arribar-hi calia prendre

el camí que anava a can Mèlic des del centre, que creuava la riera, i deixant aquest mas a l’esquerra seguir el camí amunt passant també per can Cos- coll. El camí d’accés a la masia seguia amunt cap al coll d’en Solanes i després es dirigia a les Torres de Santa Margarida i del Bisbe. Per aquest motiu el camí es coneix per camí de les Torres.

El mas limitava a l’oest amb el mas Coscoll, al sud amb el mas Pedrosa de la Muntanya, a l’est amb la casa Oliveres, i al nord limitava amb el terme municipal de Santa Creu d’Olorda per la carena de la serra, que era identificada per la penya del Moro (propietat del mas) a un costat i a l’altre el turó alt d’en Solanes. Pel mig de la finca, i molt a prop del mas, naixia un petit torrent del qual el mas pre- nia l’aigua i que seguia vessant avall fins a la riera (traçat que avui ocupa el parc de la Plana Padrosa). En Solanes tenia també una finca anomenada les Ametlleres, situada davant la casa d’en Roig (avui tota la finca és el sector conegut amb el nom del Camp Roig, davant del Walden) i al peu del camí Ral, que anava a Sant Feliu.

Segons el Cadastre de l’any 1716, l’amo de can Solanes era Miquel Solanes i Famades. Era fill de Climent Solanes i Pedrosa i de Beneta Famades i Vilar. Estava casat amb Eulàlia Amigó, la seva sego- na dona, des del mateix any 1716. La seva primera dona fou Maria Llopart, de Corbera de Llobregat, amb qui s’havia casat l’any 1684 i amb qui va tenir, en total, set fills, tots nascuts abans de 1716.

Segons la llibreta de cobrament del cadastre de l’any 1721, hi havia tres mossos que vivien a can Solanes.

Casa Fatjó

Finca 103

Extensió / Extensión declarada: 57 mujades / mojadas (aprox. 279.072 m²) Superfície / Superficie verificada: 618.415 m² (126,3 mujades / mojadas)

Can Fatjó (1969), actualment es conserva dempeus per bé que reformada / actualmente se conserva aunque reforma- da; autor Sebastià Farràs; fons / fondo Sebastià Farràs i Amigó

La casa de Gabriel Fatjó era sobre una de les fin- ques més grans del poble, construïda sobre el ves- sant a solell de la seva finca, uns metres per so- bre del torrent de les Fatjones i abans que aquest desemboqui a la riera. S’hi arribava pel camí que anava a Vallvidrera, que abans era el que passava per darrere la casa.

La finca quedava dividida pel mig per un torrent, avui conegut com el torrent de les Fatjones, que es troba més avall amb el torrent de l’Infern (abans torrente Malo) i que separa aquesta casa amb la casa de Darnius. Arribava fins al capdamunt de la carena de la serra, que separava el terme amb el de Vallvidrera, i més a l’oest limitava amb la finca del mas Llavallol (que tot i ser de Vallvidrera tenia unes terres a Sant Just). A l’oest limitava amb la casa Cuiàs, una petita finca d’en Llavallol i amb la casa Merlès, coincidint amb la llera del torrent de can Marlès. A la part sud-oest de la finca quedava separada d’una finca d’en Campreciós per un petit torrent, que una mica més avall s’uneix amb el que ve de la casa Merlès.

En Gabriel Fatjó no tenia cap més propietat al poble. Segons el Cadastre de l’any 1716 l’amo de can Fat- jó era Gabriel Fatjó i Parellada. Era fill de Jacint Fatjó i de Teresa Parellada i Busquets, difunta l’any 1716 i hereva de l’antic mas Ramoneda. Estava ca- sat amb Eulàlia Camppreciós i Sadurní, de Corne- llà de Llobregat, des de 1708. En total varen tenir set fills, dels quals l’any 1716 havien nascut cinc. D’aquests cinc primers fills, dos eren bessons que varen morir poc després de néixer. A més de la fa- mília de Gabriel Fatjó, segons la llibreta de cobra- ment del cadastre de 1721 hi havia quatre mossos més vivint a la casa.

El Maset del comte Darnius

Finca 104

Extensió / Extensión declarada: 6,5 mujades / mojadas (aprox. 31.824 m²) Superfície / Superficie verificada: 944.852 m² (195 mujades / mojadas)

Can Baró (segona meitat del segle XX / segunda mitad del siglo XX), actualment es conserva dempeus / actualmente aún se conserva; autor Pere Brull; fons / fondo Pere Brull i Àngela

El comtat de Darnius, aquell any de 1716, era os- tentat per n’Oleguer de Taverner i d’Ardena, qui heretà aquest títol de comte per part dels d’Arde- na. La seva particularitat amb Sant Just és que es dedicava a la cartografia i havia elaborat als volts d’aquesta època un gran mapa del Principat acom- panyat de tots els itineraris que unien les princi- pals viles.

Abans hem vist com ens descrivia l’itinerari fins a Sant Just, on precisament ell tenia una gran fin- ca, la que avui és can Baró. La finca era aleshores coneguda per lo maset del comte Darnius i anti- gament havia estat coneguda per la Torre de Pical- quers, gran finca que tenia la casa a Esplugues (a la finca de la Torre dels Lleons), i que s’estenia també fins al nostre terme.

Encara avui dia trobem referències a la ubicació de la finca als voltants del carrer de Picalquers. A Sant Just Desvern hi tenia un maset, que li permetia tenir un masover que li mantingués i gestionés les terres. Sabem que ja el 1720 (i segur que també el 1716) el maset era habitat per Andreu Baró, de qui n’ha quedat el nom de la casa que encara existeix. La determinació d’aquesta finca ha estat dificulto- sa, per una banda pel fet que la superfície declarada era tan inferior en relació amb la que constava en el cadastre de 1732 i per l’altra per les confrontaci- ons declarades en el primer cadastre, que es troben molt simplificades en el segon. A més, ens trobem amb la dificultat de determinar el límit del terme municipal en aquella època, per la qual cosa la fin- ca que hem pressuposat difereix del terme oficial actualment, i que es basa més en els límits medi- evals, que feien passar el límit de la parròquia pel puig Robí i d’aquest fins al puig d’Ossa.

Finca del comte de Darnius; comparació de l’esquema que apareix al cadastre de 1732 (figura esquerra) amb el cro- quis digitalitzat sobre cartografia actual; la imatge que prové del cadastre es troba de forma simètrica a com apareix en el llibre; pensem que hi ha hagut un error en la transcripció gràfica (elaboració pròpia)

La casa es trobava situada a una cota lleugerament elevada però molt propera al torrent que passa pel mig de la finca, avui conegut per torrent de la Font del Ferro o de can Baró, però la finca tenia un altre torrent important, més al nord en una altra petita vall, i conegut per torrente Malo o avui dia torrent de l’Infern.

La finca limitava a l’est en part amb el terme d’Es- plugues de Llobregat i part amb el de Sarrià. Al nord, amb la finca de Pau Corts de Sarrià i, prin- cipalment, amb en Fatjó. A l’oest també limitava amb en Fatjó i, al sud, principalm ent amb la casa Vilà i, si fem cas de les afrontacions d’altres finques i de l’extensió real de la finca –atès que aquesta se- guia per Esplugues i, per tant, arribava al límit del puig Robí, avui turó del Temple–, també limitava amb les finques d’en Roig, en Magí Carbonell, les terres de la casa Cortès i en Claresvalls.

L’amo de can Baró era, en aquell moment, Oleguer de Taverner i d’Ardena –de qui ja hem parlat–, fill

de Francesc de Taverner i de Rubí i de Maria Ignà- sia d’Ardena i d’Aragó i segon comte de Darnius. Segons els cadastres de 1716 i 1732 era el propieta- ri de la finca més gran dins del terme de Sant Just Desvern, però la seva persona no apareix mai en els llibres sacramentals santjustencs. La propietat santjustenca li provenia de l’herència del castell de Picalquers, pertanyent a la veïna parròquia d’Es- plugues de Llobregat. Ja hem esmentat que en el moment del cadastre, l’any 1716, el masover que portava la finca era Andreu Baró.

Casa Marlès

Finca 105

Extensió / Extensión declarada: 16,5 mujades / mojadas (aprox. 80.794 m²) Superfície / Superficie verificada: 190.201 m² (38,85 mujades / mojadas)

Can Merlès (1956), actualment es conserva dempeus / actualmente aún se conserva; autor desconegut / desconocido; fons / fondo Jaume Taxé i Fàbregas

La casa Merlès es trobava situada a la part nord del poble, al vessant de la serra que separava aquest terme i el de Vallvidrera, en una cota baixa respecte de tota la resta de la finca que pujava pel vessant, i molt a prop del torrent que li subministrava aigua. El seu límit a orient era precisament aquest tor- rent, dit de can Merlès, i era el límit natural amb la casa Fatjó. Al nord limitava en part amb unes terres de la casa Cuiàs i també d’en Llavallol, i des- prés pujava per tot el vessant fins a la carena, on

començava el terme de Vallvidrera. A l’oest, el límit natural era el torrent dit de can Carbonell, que la separava d’aquesta altra casa. El camí que arribava a la casa s’ha convertit amb el temps en el camí principal a Vallvidrera, obert al trànsit, en detri- ment del camí antic molt més costerut que passava rere can Fatjó.

Els Marlès no tenien cap més propietat al poble. La finca de can Merlès havia format part del patri- moni de can Carbonell de la Muntanya. A mitjans del segle XvII fou adquirida per Josep Massana, mer- cader i ciutadà de Barcelona, que va construir una casa nova probablement damunt les restes d’un antic mas rònec. Aquest Josep Massana va ser tam- bé el propietari de l’actual can Sagrera. Segons el Cadastre de 1716, l’amo de can Merlès era Josep de Marlès i Massana, membre del Braç militar durant la guerra de Successió i net del Josep Massana es- mentat abans. Ni els documents cadastrals ni els documents parroquials ens permeten saber el nom del masover que sense dubte havia de portar la casa en el moment de l’elaboració del cadastre de 1716.

Casa Cuyàs

Finca 106

Extensió / Extensión declarada: 11 mujades / mojadas (aprox. 53.856 m²) Superfície / Superficie verificada: 107.636 m² (22 mujades / mojadas)

Can Cuiàs (2014); autora Olga Sbert

La família Cuiàs (o Cuyàs) era originària de Vall- vidrera. La casa Cuiàs, una masia encara existent en el límit de terme amb l’antic municipi de Vall- vidrera, pròpiament pertanyia a en Pere Cuiàs, que la va deixar en herència al seu fill Josep, ja que ell era propietari del mas el 1732.

No s’esmenta res en aquest Cadastre de l’ermita o capella de Sant Joan de l’Erm o Salerm (ni en aquesta ni en cap més finca o confrontació), atès que es té constància que hi havia hagut en aquest indret o a prop, per la qual cosa podríem conside- rar que la capella havia perdut molta importància, però no podem afirmar que el 1716 es trobés des- apareguda, ja que se sap que el 1723 es va celebrar el darrer casament de la família Cuiàs en aquesta capella, com era tradició.

Les terres de la família Cuiàs pertanyien part a Sant Just Desvern i part al terme de Vallvidrera. Els seus descendents en varen ser propietaris fins a l’any 1915.

Aquesta casa és la que es troba més al nord del mu- nicipi, i també la que es troba a més altitud. Situa- da a pocs metres a orient del coll de can Cuiàs, una mica elevada sobre el turó, ja que per aquest coll hi passava el camí de les Torres que hem vist que nai- xia a la casa Solanes i arribava a la Torre de Santa Margarida. Des del coll es podia agafar el trencant que es dirigia al poble de Vallvidrera, situat a poc més de mig quilòmetre d’aquí. A l’est i al sud la finca limitava amb la casa Fatjó. A l’oest amb en Llavallol i en menor part amb en Marlès, i al nord resseguia la carena que separa el terme amb el de Vallvidrera, per on seguien les terres dels Cuiàs.

Segons el Cadastre de 1716 l’amo de la casa era Pere Cuiàs i Castellví, fill de Pau Cuiàs i d’Eulàlia Castellví i nascut molt probablement a Vallvidrera. Estava casat amb Margarida Modolell i Vistrell (o Ullestrell), de Sant Just Desvern, des de l’any 1677. Tenim documentats set fills d’aquest matrimoni, cap d’ells batejat a Sant Just Desvern. Segons la llibreta de cobrament del cadastre de l’any 1721 a més de la família de Pere Cuiàs hi havia quatre mossos més a la casa.

Casa Gelabert del Coscoll

Finca 107

Extensió / Extensión declarada: 35,5 mujades / mojadas (aprox. 173.808 m²) Superfície / Superficie verificada: 417.890 m² (85,35 mujades / mojadas)

Can Coscoll (1969), actualment es conserva dempeus / actualmente aún se conserva; autor Sebastià Farràs; fons /fondo Sebastià Farràs i Amigó

Casa situada per sobre de la casa Mèlic, a la qual s’arribava pel mateix camí, deixant aquesta casa i pujant muntanya amunt fins a prendre un trencant que travessava un petit torrent i arribava a aquesta casa, a mig vessant entre la riera i la carena. Molt a prop de la casa, però més a l’oest, naixia un altre torrent que també anava fins a la riera. Limitava al sud amb la casa Mèlic i també amb la casa Roldan a través de l’antic camí de la Salut. La finca seguia el camí fins a arribar al torrent que baixava de la penya del Moro –que feia de separació natural amb la zona del mas Llull. En l’encreuament del camí amb el torrent hi ha un petit turó sense nom que ja en aquella època era part d’en J. Oliver i part d’en Sagrera, que hi tenia vinyes. La finca dels Gelabert del Coscoll seguia al nord fins a la carena, que se- parava Sant Just de Santa Creu d’Olorda. A l’est limitava amb la casa Solanes i més al sud, amb la casa Pedrosa de la Muntanya.

Aquesta casa s’anomena ja només per Coscoll en el cadastre de 1732, nom amb què encara la coneixem avui dia. De fet, Coscoy o Coscoll era el cognom de la família que habitava el mas en època medieval, fet que va donar el nom de Mas Coscoller, i el to-

pònim del turó de la Coscollera –que va ser també el nom amb què va ser coneguda la vídua Coscoy en una època.

La família Gelabert tenia tres branques l’any 1716. Eren les formades per Francesc Gelabert (o Gila- bert) de la Riera, la de Pere Jaume Gelabert –que era candeler de seu a Barcelona– i la d’Antoni Ge- labert del Coscoll i Ribes. Aquest últim era, segons el Cadastre de 1716, l’amo de can Coscoll. Era fill de Gabriel Gelabert del Coscoll i Baruta i de Maria Ribes, tots dos difunts l’any 1716. Estava casat des de l’any 1706 amb Caterina Riera, nascuda proba- blement a Esplugues de Llobregat però que perta- nyia a la família de can Riera (actualment can Mè- lic); era la seva segona dona. En total varen tenir nou fills, dels quals l’any 1716 havien nascut cinc. La seva primera dona fou Maria Rosa Campderós i Calopa, de Sant Feliu de Llobregat, amb la qual va tenir sis fills, dels quals tres varen morir poc després de néixer.

Segons la llibreta de cobrament del cadastre de 1721, a més de la família d’Antoni Gelabert hi ha- via a la casa un mosso.

Casa Carbonell de la Montanya

Finca 110

Extensió / Extensión declarada: 33,5 mujades / mojadas (aprox. 164.016 m²) Superfície / Superficie verificada: 345.177 m² (70,5 mujades / mojadas)

Can Carbonell (principis del segle XX / principio del siglo XX), actualment es conserva dempeus / actualmente aún se conserva; autor desconegut / desconocido; fons / fondo Joaquim Carbonell i Calders

A la casa Carbonell de la Muntanya s’hi accedia pel camí que travessa la vall de Sant Just, que passava per can Padrosa, ja que aleshores no existia el pont que travessa la riera, conegut per camí de Vallvi- drera. Aquest camí, però, també es podia agafar fent una mica més de volta per darrere de la casa Cortès, si bé aquest tenia un recorregut més sinu- ós i amb pendents forts. En aquella època el camí de Vallvidrera entre can Padrosa i can Carbonell es trobava més avall, a tocar de la riera.

La finca dels Carbonell de la Muntanya s’estenia, com la majoria de les masies situades al vessant occidental, des de la riera fins a la carena que se- para amb els altres termes. En aquest cas, limitava amb Vallvidrera, i comprenia el coll de les Torres (amb el corresponent camí cap a Santa Margarida). La casa se situava a la part baixa de la finca, a tocar de la riera, i prop de la casa Vilà. A orient limitava amb la casa Merlès a través del torrent del mateix nom, i també amb una finca d’en Campreciós a la part baixa. Al sud, un petit límit mitjançant un torrent amb la casa Fatjó i amb les terres de can Vilà, a l’oest també amb la casa Vilà i al nord amb Vallvidrera.

Segons el Cadastre de 1716, l’amo de can Carbo- nell de la Muntanya era Maria Rosa Ametller, vídua de Francesc Carbonell i Parellada, hereu del mas i les terres; el seu únic fill era menor d’edat. Al mar- ge de la família Carbonell, a la casa hi havia, segons la llibreta de cobrament del cadastre de l’any 1721, tres mossos més, un dels quals era un dels ger- mans de Francesc Carbonell.

Casa Oliveras

Finca 111

Extensió / Extensión declarada: 32,5 mujades / mojadas (aprox. 159.120 m²) Superfície / Superficie verificada: 260.224 m² (53,15 mujades / mojadas)

Casa Oliveres (sense data / sin fecha), actualment es conserva dempeus / actualmente aún se conserva; autor desco- negut / desconocido; fons / fondo AMSJD

La finca de la casa Oliveres també s’estenia des de la riera i camí de Vallvidrera, al sud, fins al nord amb la serra que la separava del terme de Vallvidre- ra. En aquesta carena de la casa Oliveres, el turó de la Coscollera feia a l’oest no solament de límit amb la casa Oliveres sinó també amb el terme de San- ta Creu d’Olorda. A l’est la finca limitava en tota la seva longitud amb la casa Vilà i, al sud, en part també amb aquesta casa fins al meandre de la riera anomenat la Riba, on a l’altre costat es trobaven les terres de la casa Biosca. A continuació, pel sud li- mitava amb les terres de la casa Cortès mitjançant la riera. A ponent limitava amb la casa Padrosa i, a la part més elevada, amb la casa Solanes i amb el límit amb el terme de Santa Creu d’Olorda fins al turó de la Coscollera.

La casa en aquest cas se situava a mitja cota de la finca, dins un petit clos fet amb murs de pedra que envoltava la casa i la pallissa. L’era quedava fora, a una cota superior, i a tocar de la casa. S’hi arriba- va per un camí que sortia des de la casa Padrosa i enfilava muntanya amunt, que es correspon avui al carrer de les Oliveres. Per davant la casa, doncs, quedaven tots els camps que, en forma de terras- ses, permetien un cultiu en molt bones condicions i que, ja temps enllà, foren ocupats pels ibers i més endavant pels romans. I per darrere, i estenent-se per tot el vessant, el bosc i la mina d’aigua.

Segons el Cadastre de 1716, l’amo de ca n’Oliveres era Joan Oliveres i Mitjans, fill de Salvador Oliveres i Martí i de Maria Mitjans, tots dos difunts l’any 1716. Estava casat amb Maria Pobla des de l’any 1705; era la seva segona dona, de la qual desco- neixem la procedència. La seva primera dona fou Caterina Solanes i Famades, de Sant Just Desvern, amb qui va tenir nou fills. Joan Oliveres va morir el mateix any del cadastre, 1716.

Casa Vilar

Finca 112

Extensió / Extensión declarada: 51,5 mujades / mojadas (aprox. 252.144 m²) Superfície / Superficie verificada: 493.836 m² (100,9 mujades / mojadas)

Can Vilà (sense data / sin fecha), actualment es manté dempeus / actualmente aún se conserva; autor desconegut /desconocido; fons / fondo AMSJD

La casa Vilà, com la casa Oliveres, es trobava dins un clos amb parets de pedra. Aquesta, però, queda- va elevada des del camí d’accés, de manera que en acostar-nos-hi se’ns apareix com si fos emmuralla- da, per l’alçària que prenen aquests murs.

Aquesta gran finca és l’única que travessa la vall i se situa a tots dos vessants, des del terme de Vallvi- drera (on tan sols hi limita en una franja de trenta metres) fins a quasi arribar al terme d’Esplugues, amb la riera i el camí al centre de la seva extensió, i

la casa era prou a prop. Limitava a l’oest, com hem dit, en pocs metres amb el terme de Vallvidrera. Al nord i fins a arribar a la riera amb la casa Carbonell de la Muntanya i, travessada la riera, amb una finca de Jacint de Segrera i després amb una del comte de Darnius. A l’est, amb el torrent Bo (actualment de la Beca o del Bech), i tres propietaris que el se- paraven de la casa Biosca, que eren en Pau Roig, en Josep Casas i en Jacint de Segrera, i després ja venien els terrenys de la casa Biosca fins a trobar de nou la riera. Des d’allà, al sud-oest de la finca i en tot el llindar fins a la carena, limitava amb la casa Oliveres.

Segons el Cadastre de 1716, l’amo de can Vilà era Francesc Vilar i Riera, fill de Baldiri Vilar i Sant- feliu i de Maria Riera, ambdós difunts l’any 1716. Estava casat amb Maria Anna Ribes i Dalmases, de Sant Feliu de Llobregat, des de l’any 1715. Del seu matrimoni no en va néixer cap fill. Al marge de la família Vilar, a la casa hi havia un mosso segons la llibreta de cobrament del cadastre de l’any 1721, con quién tuvo nuevo hijos. Joan Oliveres murió el mismo año del Catastro, 1716.

Casa Gelabert

Finca 114

Extensió / Extensión declarada: 19,5 mujades / mojadas (aprox. 95.432 m²) Superfície / Superficie verificada: 168.200 m² (34,35 mujades / mojadas)

Can Candeler (1969), actualment es conserva dempeus / actualmente aún se conserva; autor Sebastià Farràs; fons /fondo Sebastià Farràs i Amigó

Es tracta de la casa avui coneguda amb el nom de can Candeler, per l’ofici dels seus propietaris (can- delers de seu³³de la ciutat de Barcelona), en la data d’elaboració del cadastre. S’hi arribava, si fa o no fa, per un camí que anava pel carrer actual.

La casa es trobava envoltada també per un clos, o recinte tancat al voltant, a tocar del camí que, tra- vessant a gual el torrent de can Cortès, arribava a aquesta masia; camí ben pintoresc que encara es conserva a data d’avui. El camí aviat perd cota just en passar a tocar del clos, de manera que també queda en part elevada, com li passa a can Vilà. La situació de la casa era allà on la finca feia una pe- tita vall, ja que tenia terres també a l’altre costat del torrent, on avui hi ha part de les instal·lacions d’Endesa.

La finca, de dimensions generoses, limitava a l’oest amb les terres del mas Pedrosa de la Muntanya; al nord, amb una petita part dels Pedrosa, i principal- ment amb la casa Cortès fins arribar al coll que es forma on comença l’actual carrer Picalquers. Allà la finca hi feia un vèrtex i ja descendia pel torrent que allà començava fins a arribar a la propietat d’en Gabriel Cardona, amb qui limitava al sud, fins a arribar a la riera de Sant Just, amb la qual limita- va en una petita feixa.

Segons el Cadastre de 1716 l’amo d’aquesta casa era Pere Jaume Gelabert, candeler de seu de Bar- celona, i estava arrendada a uns masovers, que en aquell any 1716 era Francesc Thomàs. En Pere Jaume Gelabert era descendent dels Gelabert del Coscoll santjustencs: un fill d’aquesta família, de nom Jaume, es va casar l’any 1634 amb la filla d’un candeler de seu de la ciutat de Barcelona, on va passar a residir. L’heretat fou adquirida pels Ge- labert candelers de seu de Barcelona entre 1659 i 1670; amb anterioritat es coneixia per la torre Ca- mosa. Molt probablement el Pere Jaume Gelabert del Cadastre de 1716 era fill o net d’aquest altre Jaume Gelabert del Coscoll.

Els candelers de seu feien candeles a partir de greix animal.

Casa Bioscha

Finca 118

Extensió / Extensión declarada: 22 mujades / mojadas (aprox. 107.712 m²)

Superfície / Superficie verificada: 209.778 m² (42,85 mujades / mojadas)

Can Biosca (sense data / sin fecha); autor desconegut / desconocido; fons / fondo Jaume Bosch i Andreu

A la casa Biosca s’hi havia d’arribar travessant la finca de casa Cortès, ja fos pel camí que va pel tor- rent i que ve de can Candeler, o per un antic camí avui desaparegut que anava per darrere de la casa Cortès fins al camí de Vallvidrera, davant de la casa Padrosa. La casa es trobava a l’extrem occidental de la finca, que després s‘estenia a llevant pel ves- sant de la muntanya.

A l’oest limitava amb la casa Cortès; al nord, en una petita part amb la riera a la zona coneguda per la Riba, i majoritàriament amb les terres de la casa Vilà en el paratge anomenat del torrent Bo (actual- ment de la Beca o del Bech); a l’est, amb una petita peça de Magí Carbonell (d’Esplugues de Llobre- gat), que es trobava ja a la carena. El seu límit sud coincidia amb un torrent important, anomenat actualment de can Biosca, que és el que després passa per can Cortès, segueix sota can Candeler i arriba al lloc actualment conegut per Baixada del mas Cardona, des d’on arriba (actualment canalit- zat) fins a la riera, on fins a finals dels anys seixanta del segle XX hi havia la Font de la Bonaigua.

Segons el Cadastre de 1716, l’amo de can Biosca

era Jaume Biosca i Mallol, fill de Salvador Biosca i Prats, difunt l’any 1716, i d’Eulàlia Mallol. Estava casat amb Esperança Oliveres i Solanes, de Sant Just Desvern, des de 1703. En total varen tenir nou fills, dels quals l’any 1716 havien nascut sis; dos d’aquests sis primers fills varen morir poc després de néixer. A més de la família de Jaume Biosca, se- gons la llibreta de cobrament del cadastre de l’any 1721 a la casa hi havia un parell de mossos.

Casa Modolell

Finca 119

Extensió / Extensión declarada: 24 mujades / mojadas (aprox. 117.504 m²) Superfície / Superficie verificada: 208.131 m² (42,5 mujades / mojadas)

Can Modolell (principis del segle XX / principio del siglo XX), actualment es manté dempeus / actualmente aún se conserva; autor desconegut / desconocido;

Olga Sbert i Pérez

Raimon Masdéu i Térmens

ÍNDEX

Resum

Abstract

Presentacions

Els mapes com a base de la història local del segle XvIII

Pròleg

Introducció al Cadastre

Orígens del Cadastre de 1716

La documentació cadastral de Sant Just Desvern

El Cadastre de 1716

Les revisions de 1732 i 1742

Les llibretes del cobrament de l’impost del cadastre

La informació en el Cadastre de 1716

Les finques

Relació de les finques agrícoles de Sant Just Des- vern segons el Cadastre de 1716

La informació en els cadastres de 1732 i 1742

Com era Sant Just Desvern el 1716

Arribant a Sant Just Desvern el 1716

El llegat del comte de Darnius

Les vies de comunicació

El Camí Reial nou i el Camí Reial vell

El camí que va a l’Hospitalet

Els límits del terme

El límit de terme amb Sant Feliu de Llobregat

El límit de terme amb Sant Joan Despí

El límit de terme amb Esplugues de Llobregat

El límit de terme amb Sarrià

El límit de terme amb Vallvidrera

El poble a principis del segle XvIII

Terratinents i masovers

Llista de terratinents cadastrals de 1716

Les dades del Cadastre

Repartiment de les mujades declarades segons l’origen del terratinent

Repartiment de les finques agrícoles segons l’origen del terratinent

2.7 Els conreus

Els habitants de Sant Just Desvern el 1716 i les seves cases

Heretats i cases de Sant Just Desvern el 1716

Relació de cases incloses en finques agrícoles

Els terratinents santjustencs de 1716. Orígens i anàlisi

Casa Cortès

Convent del Carme

Casa Claresvalls

Casa Solanes

Casa Fatjó

El Maset del comte Darnius

Casa Marlès

Casa Cuyàs

Casa Gelabert del Coscoll

Casa Carbonell de la Montanya

Casa Oliveras

Casa Vilar

Casa Gelabert

Casa Bioscha

Casa Modolell