Capítol 9

FETS HISTÒRICS. DONES SOTA EL RÈGIM FRANQUISTA

Molts carrers van canviar de nom en aquells anys, aquest era el carrer Bonavista. Foto: Pere Brull Angela

Úrsula Farràs Porta

Els anys del franquisme (1939‐1975) van suposar per Catalunya i Espanya, pels homes i les dones que els van patir, un període de repressió política, social i també de gènere.

Per Sant Just Desvern, aquells anys van significar totes aquestes calamitats, però també un cert progrés econòmic i material en el qual es va viure un important procés migratori amb l’arribada de gent de tot Espanya.

Ja hem mencionat anteriorment que entre les dones hi ha diferències segons les famílies en les quals van néixer i créixer, però en aquest capítol encara hi ha una diferència més que les condicionarà: l’edat que tenien durant aquells anys.

La més gran d’elles va néixer l’any 1909 i la més jove l’any 1945. Aquesta diferència de trenta sis anys fa que no visquessin de la mateixa manera aquest període tan dur que va ser la postguerra, ni la implantació d’un règim dictatorial per part dels vencedors amb la finalitat de destruir tots els avenços que s’havien aconseguit en temps de la Segona República, sobretot en matèria de drets socials i en la igualtat entre l’home i la dona. En el moment d’acabar la Guerra Civil espanyola, algunes de les dones del nostre relat ja tenien 30 anys, estaven casades i van haver de espavilar‐se per tirar la família endavant. D’altres eren joves, però també havien viscut el temps de la Segona República i per això tenien expectatives d’un futur més obert. Les més petites, en canvi, eren nenes i per elles el món que es van trobar era normal, perquè no havien conegut res més. Amb l’agreujant que la família i l’entorn més proper —amigues, mestres…— no volien parlar, de vegades per por i d’altres per enyorança del que havien viscut abans. Els anys que va durar la Segona República no van ser suficients per consolidar tots els canvis en la relació entre dones i homes que s’havien iniciat al primer terç del segle XX i que, generalment, es van limitar a l’àmbit de les grans ciutats sense arribar als pobles petits.

1.Els anys de la postguerra

La immediata postguerra i els primers anys de la dictadura van ser foscos. El règim va aconseguir que la gent estigués atemorida. Hi havia una censura autoimposada. La Rosa Carbonell Caldés ens diu:

Jo me’n recordo que una vegada el meu pare va anar a Barcelona i va portar una bandera catalana i quan la meva tia la va veure es va esverar molt i va dir: «Amagueu això, amagueu això, perquè ens pot passar alguna cosa». Però, vull dir, tampoc de la guerra, francament no se’n parlava gaire […] va ser una mica tabú.

Hi havia una por confusa. Moltes vegades no sabies de què tenir por. La Concepció Amigó i Rius recorda: «Vivies amb molta por. Encara que fossis petita, l’ambient era de por.»

La gent que s’havia significat políticament ja va fer els possibles per amagar‐se o exiliar‐se, per no anar a la presó. Els sogres de la Catalina Sánchez Rodríguez es van haver d’exiliar a França per raons polítiques i, per por de la repressió, no van voler tornar: «Ell tenia por de tornar aquí [i que l’agafessin] presoner. […] Ens vam conèixer amb el meu sogre […] a la frontera francesa.»

Havent militat al POUM durant la guerra, la Margarida Miró Colea era tan oposada al règim que no va tornar mai a Espanya durant la vida del dictador. El seu exili era forçat i, mentre va durar la dictadura, mai no va creure que es pogués acabar amb Franco viu, ni quan el règim estava més qüestionat.

La Montserrat Canalda i Guimerà es va establir definitivament a Sant Just l’any 1940. Va anar a servir a can Ginestar i més tard va treballar a la fàbrica d’embotits de can Cardona. Tot i que l’empresa era d’en Jordi Cardona, la gestionava el senyor Silvestre, un cunyat del senyor Baños, que en realitat es deia Salvador però que s’havia canviat el nom perquè era una persona significada políticament. Com que la mare de la Montserrat treballava a can Cardona, també recorda com va ser l’enterrament del Daniel Cardona Civit:

Ui, l’enterrament. La meva mare, bueno, jo llavors ja ho sabia, i diu «Demà l’enterren». Pues a les 6 del dematí va venir la guàrdia civil i… i el van fer enterrar. Perquè sabien, segur, que hagués hagut d’una manifestació. Perquè la gent, tothom s’ho va anar dient que… I, i no, a les 6 del dematí ja l’enterraven. No van… clar, no van permetre que s’enterrés més tard perquè sabien el que hauria i no ho van deixar.

Però de la gent que no es va significar políticament durant els anys de la República i que es van quedar al poble també n’hi havia que tenien por. A les societats petites, com era Sant Just en aquells moments, tothom es coneixia i els vencedors volien fer valer el seu triomf. L’Andrea Montoro Agüera recorda, sobretot, un conflicte familiar que van tenir amb mossèn Antonino:

[En Miquelitus] va estar tancat a la presó per mossèn Antonino. I va estar tancat a la presó pels llibres de la parròquia. Se li va fotre al monyo que el sogre els tenia, i el sogre no els tenia. I allavores hi havia un tal General Manyé, que també és mort, que també era a la presó, però tenia molta relació amb mossèn Antonino, i mossèn Antonino deia «diguesli al Miquelitus que si et dóna 1.000 ptes. demà surt de la presó». I ell deia «ja li pots dir a mossèn Antonino que com que jo no he agafat cap llibre, no li haig de donar res». […] i va sortir. […] Llavors li torna a fúmer una denúncia que deia: “Sujeto peligroso en el pueblo”. I després el van agafar i va estar mig any desterrat a Castelló… Alicant em sembla… Castelló de la Plana, a València. Llavors va estar allà sis mesos… i llavors ja va venir.

També hi havia el dolor per les pèrdues humanes durant la guerra, molts homes s’havien quedat al front o havien mort després a conseqüència de tan malament que ho havien passat.

En molts casos la solidaritat entre els veïns també va ajudar a fer que els moments dolents passessin. Una de les tietes de la Isabel Estrany Pons va haver d’afrontar la postguerra a Sant Just Desvern. Amb l’absència del marit exiliat a Xile, va poder tirar endavant amb el suport de la família: «El Pere Pruna durant la Guerra Civil va marxar cap a… És que ell era republicà i va tenir que marxar».

El pare de l’Emília Guàrdia i Arbusí va estar tancat a la presó de Figueres, ja que havia estat membre del Comitè de Defensa del seu poble. Com que la mare es va posar malalta de tifus, l’Emília, la gran dels germans, i amb només catorze anys, l’anava a veure. Gràcies a un contacte de la família que coneixia el governador de Girona, l’Emília s’hi va entrevistar i el van deixar sortir. Tot i això, encara s’havia d’anar presentant regularment davant de les autoritats. L’Emília resumeix aquells anys amb una frase: «Llavors, gana, i por i de tot…»

El racionament i la gana són uns dels records més forts dels inicis del franquisme.

Sí, hi havia la gana. La gana que venia del temps de la guerra. Les dificultats per trobar aliments amb un racionament que, poc o molt, va durar fins l’any 1952. La misèria que va viure tot el país aquells anys era diferent al camp que a la ciutat. La Montserrat Batet i Bonet ho recorda especialment:

Ens donaven unes quantitats fixes de menjar. [No podies comprar el que volies] A l’any cinquanta, al casar‐se nosaltres encara va durar una temporadeta, no gaire. Una temporadeta que anàvem així. De privacions moltes quan ens vam casar. Però mira, com que jo ja venia de privacions ja no em venia d’aquí.

La María Dolores Asmarats Yglesias sobretot recorda el racionament: la cartilla, les diferents categories i els productes com l’oli o el pa:

Jo anava a col·legi amb el pa de racionament, a la meva mare no li agradava, preferia anar a un poble a buscar pa blanc, jo no. Jo m’agradava aquell pa que era tendre, perquè el otro era un pa comprat un dia i durava una setmana, i era dur…

Però, per sort, hi havia gent que podia tenir un tros de terra per conrear i tenir alguns animals, com la família de la Mercè Petit Petit:

Problemes per menjar en la postguerra? Sí, sí que n’hi va haver. Sí, saps què passa? Que quan… lo que et vaig dir, que com que van anar criant els horts aquests i com que criàvem conills i anàvem per les muntanyes a buscar llexons, que són menjar pels conills i es deixava secar. Si no, anaves a agafar una miqueta, de robar una miqueta que hi havia camps plantats, una miqueta de cosa… o sigui que sí que es va passar, sí que es va passar, sí. Per exemple, tenies un bròquil, me’n recordo que jo li deia a la meva mare: «Mare, és que bròquil…», «Sí, sí, tens de menjar bròquil», però és que no era bròquil, era el tronc del bròquil, el pelàvem i bullit, i així era. O sigui que es va passar gana.

Tot i ser petita, d’aquells anys tant durs, la Rosa Carbonell Caldés, que va néixer en plena postguerra, en recorda molt bé el racionament, però no té la sensació d’haver passat gana, en bona part perquè eren de pagès i tenien l’hort:

Jo me’n recordo del racionament que nàvem a buscar el pa i l’oli que es venia de racionament amb unes targetes, amb uns tiquets que els tallaven i llavons havies d’anar a comprar amb aquests tiquets, que después quan es va acabar això, nosaltres ho fèiem servir per jugar.

Tothom intentava sortir‐se’n. La Catalina Sánchez Rodríguez recorda com s’ho empescaven el seus pares:

En aquella època […] el pa que es feia [era] […] de blat de moro i encara gràcies que en trobéssim. […] Els meus pares eren molt espavilats, tant l’un com l’altre, van comprar un molinet de moldre […] blat de moro […] i feien farina. I d’aquella […], farinetes […] pels menjars. I […] després […] moltes coses que es trobaven al camp, com […] les bledes […] salvatges, com garrofes que llavons la meva mare les torrava i […] deia que era xocolata.

Tot i que la majoria de la gent que els va viure identifica aquells anys de la postguerra amb misèria i privacions, hi havia algunes diferències depenent del lloc. La Joana Algarra Reche recorda:

Com nosaltres estàvem empadronats a Barcelona, era una mica més quantiós, sobretot amb el pa. Allavors hi havia uns cupons, unes cartilles, quan anaves a buscar el pa et tallaven la del pa, l’oli… me’n recordo que una vegada van trigar molt, això encara a Gràcia, van trigar molt a portar‐nos l’oli, allà al barri, i la meva mare el poc oli que necessitava va utilitzar fetges de lluç per fer‐los fondre per tenir oli per aquells dies que va trigar. De totes maneres pels tres era una ampolla de Carabaña d’aquelles antigues, d’aigua de Carabaña, que devia ser un terç de litre. Allavors ens donaven el gas i la llum a les vuit de la tarda, i l’aigua perquè clar, estava tot rebentat.

Aquesta misèria es reflectia també a la ciutat:

Jo encara me’n recordo la tristor quan anava a Barcelona a buscar‐li el racionament a la Via Laietana, del tabac, que les cases estaven totes mitges cases a terra i persones amb cames i… jo això, a mi, m’emocionava molt.

En altres zones d’Espanya les vivències eren diferents però semblants alhora. La Claudia Cortés Fernández va passar aquells anys de la immediata postguerra a Saragossa, on treballava al servei domèstic: «No lo pasaba mal pero tampoco bien. Era la época del razonamiento, que te daban un trocito así de pan negro, pero bueno, comía. Estábamos ya todas las hermanas en Zaragoza».

La mare s’espavilava per aconseguir menjar, tot i les mancances que hi havia, ens explica l’Amèlia Roda Picazo:

No había para comer, mi madre tenía que ir a Valencia se llevaba aceite, traía arroz, y a veces habían unos señores que le llamaban los carabineros les quitaban todo lo que llevaban y entonces se llamaba el estraperlo y a veces venía a casa y no traía nada. Y bueno pues, pasábamos bastante necesidad.

Aquests anys van ser viscuts per la Glòria Pino Monclús al poble de Ginestar. Allà recorda que hi havia molta misèria i que, si el poble va tirar endavant, va ser gràcies a la feina de la gent. Així, tot i la pobresa, la Glòria ens diu que a Ginestar no van passar gana perquè poc o molt tenien la terra, els animals… Això sí, el clima era molt dur.

No hi havia cooperatives, ni hi havia càmeres, ni hi havia res. Venia gent d’aquí Barcelona, d’aquests que fan les compres i vendes i al mateix camp et deien «això… tal» i com que o ho tires o ho vens… i en aquell moment es necessitaven els quartos i a vegades es portaven tot el género cap aquí i no sabies lo que et pagarien. […] Van ser uns anys molt durs, molt.

El marit de la Glòria, en Just Campreciós, en aquells anys també va passar dificultats, feien molta feina a preu fet i n’hi havia poca. Ell sí que va arribar a passar gana.

Però cal valorar positivament la solidaritat que hi havia entre la gent de Sant Just Desvern. La Milagros Martí Coderch ho recorda:

Però els que érem d’aquí, si no tenies quartos te donaven el pa. T’ho fiaven tot. Sí, sí! Jo vaig estar quasi un mes, fins que no va treballar el meu home, anant a fiar. M’ajudaven els meus sogres perquè estaven una mica més bé que nosatros, però jo no podia comprar res. M’ajudaven. Les tendes fiaven. Va haver‐hi molta unitat en això. S’ajudaven molt.

La Carme Pérez Verdú recorda que va haver de buscar recursos per a la gent que no es podia permetre el material escolar i els llibres per als fills.

[…] recordo que una vegada a un […] alcalde [li deia]: «És que em fa vergonya demanar‐li tant.» I em deia: «Quant valen els llibres?». «150 pessetes». «Tingui un xec meu». […] Era el senyor Espinàs, l’oncle de l’Espinàs, el Josep Maria Espinàs.

El control sobre la població era tan sever que s’havia de demanar un permís especial per poder travessar la frontera, poques dones ho feien de manera individual. Donació: Jaume Campreciós i Colet. AMSJD

El racionament va portar a l’estraperlo i a la picaresca. La manca de productes els convertien en un bé preuat per a l’intercanvi. La Catalina Sánchez Rodríguez diu:

Jo me’n recordo que una vegada que vaig anar […] a l’Institut que estava estudiant, […]. [Quan] no hi havia telèfons encara per les cases […]. Per sapiguer quan tindria els exàmens. […] [al] bedel i li vaig dir «I vostè no em podria trucar a tal número? No pot trucar a la Telefònica i dir‐me per quan estan els exàmens?». I em va dir: «Sí». Dic «Jo si vol, ja li portaré alguna cosa que vulgui». Pues, que li portés una barra de pa.

S’aguditzava l’enginy de la gent per trobar menjar i tot allò que podia ser comestible. La Roser Coll Faure recorda dues anècdotes que expliquen una mica com era la societat que imposava el nou règim. El seu marit era comerciant i es dedicava a comprar la roba a Barcelona i vendre‐la a les botigues que la família tenia a la província de Segòvia. En aquells anys de postguerra, però, era molt complicat trobar matèria primera amb la qual comerciar:

No hi havia cotó. […] Allavòrens havia de comprar el… el cotó d’estraperlo. Naturalment, allavòrens, les peces que sortien tenien un preu marcat molt baix. Però s’havien de vendre més car […] [el cotó]. No es podia vendre oficialment, però es feia la vista grossa encara que no venguessis la roba al preu […], tothom sabia que aquell preu era un preu fals.

La Glòria Pino Monclús també ens parla de l’estraperlo que es vivia tant a Ginestar com a Barcelona:

Després mos donaven… l’Ajuntament [de Ginestar] feia uns vales, mos donaven uns vales per un racionament de pa, no t’ho perdis. Llavorens no hi havia pa, allavorens hi havia l’estraperlo. Gent que feia pa, allavorens anaves allà, el compraves al preu que ells volguessin… hi havia l’estraperlo als anys quaranta…

Jo me’n recordo dels primers anys que venia aquí a Barcelona, aquí al Passeig de Gràcia parava el tren, anava ple el tren de tots aquells pobles que venien cap aquí i portaven uns bots, com si fos un be sencer, però buit, i era ple d’oli. I quan arribàvem al Passeig de Gràcia ja s’esperaven totes les famílies que sabien que venia la gent, però tampoc era gent d’allà, era gent que venia a comprar i vendre totes aquestes coses i els tiraven per les…, perquè quan arribaven a l’estació de França, allà tenien de pagar, burots que en deien, i d’aquesta manera a l’estació de Gràcia, allà les famílies que recollien aquests bots i marxaven. Estraperlo.

Molta gent de la zona republicana es va trobar que els diners que havien anat estalviant perdien tot el seu valor. Per aquest motiu s’havien de vendre el patrimoni que tenien, com va fer la mare de la Mercè Petit Petit:

La meva mare va viure gràcies a Déu amb joies. «Em dons un sac de farina i jo et donc una joia», i ens fèiem, la meva germana gran feia el pa, d’aixís per tot el dia, o sigui que es va anar fent.

L’Engràcia Pascual Navinés, el que recorda amb més vivesa són les dificultats que van tenir a casa seva amb els diners de la República. L’Engràcia explica que el seu sogre es va ocupar d’anar adquirint aquelles sèries de diners republicans que se sabia que serien reconegudes pels franquistes. D’aquesta manera van poder conservar bona part dels seus estalvis. Sembla que ho van poder fer gràcies al contacte amb una persona de Barcelona:

Una que li deien l’Antonieta de Barcelona, que la sogra havia criat dos, un noi i una noia, aquella no sé d’on te’ls treia però els canviava els dolents amb els bons. Pagava per això, em penso que tenia que donar algo. Els treia del banc.

Malgrat això, tampoc no van poder salvar totalment els estalvis. Tot i que la gent s’empescava idees per amagar‐los, de vegades la natura els acabava malmetent:

[El sogre] no ho va fer‐ho bé. Se n’ha de sapiguer, eh? Els va posar dins d’una ampolla, d’un pot. I on t’ho va posar‐ho? I pudé ficat en un caixa, i els va colgar a terra, hi via moltes canyes a sobre. Però no ho va ferho bé. S’ha de lacrar. Allavons no se li faran. Ell els va trobar tots mullats i desfets. Això és veritat, eh? S’han de… El vol [voltant] del pot el tenia de lacrar, allavorens sí. Llavorens els va anar estenent, els vam eixugar i van valdre.

Els anys de la immediata postguerra a Espanya eren els temps de la Segona Guerra Mundial a Europa. La guerra, que pels espanyols que es van quedar al país va acabar el 1939, per aquells que es van exiliar a Europa va continuar fins al 1945.

La Margarida Miró Colea, exiliada a França, va participar en aquells anys d’activitats de la Resistència contra l’ocupació alemanya. L’inici de la seva peripècia comença a Tolosa de Llenguadoc:

Teníem […] uns 6 o 7 belgues amagats a casa i el veïnat ens va denunciar i sort que vem poguer sortir per una finestra tots saltant, quasi ens matem o si no, ens enganxen a tots […] nosaltres vem venir cap a Perpignan […] a mi no m’han agafat cinquanta vegades per […] miracle.

A la Resistència, la Margarida es dedicava a passar gent des de l’Europa en guerra cap a Espanya:

Per exemple, venia un coronel o un capità […] que havia caigut presoner a França o a Bèlgica. Allavorens, s’havia d’anar passar tota […] la zona ocupada francesa, que era molt difícil, entrar a Bèlgica i que no […] t’agafessin perquè ja no en sorties i después venir cap aquí, portar‐los fins a Perpignan […] d’acord amb la guàrdia civil […] els estrangers passaven però, a nosaltres, els guies, si ens enganxaven ens pelaven.

Vostè anava sola quan feia de guia?

Sí, sí […] Primer França, Alemania, havia anat pertot arreu […] [Els contactes eren] Catalans […] Tota la xarxa era catalana […] La meitat van morir, eh? […] El problema meu era […] que jo era una noia joveneta i […] em feien servir per tot […] Agafàvem [els presoners, coronels i oficials] me’ls portaven fins a Lion per exemple […] allavorens jo anava a Lion i jo els deixava a l’estació de Perpignan, a l’estació de Perpignan anava un altre i els transportava fins a la frontera […] teníem una contrasenya i ens repartíem en el tren […] passàvem tota la nit per anar de Lion a d’això i… I la majoria d’enllaços eren catalans. O sigui que ja sabíem a qui havien d’entregar‐lo i moltes vegades…. dos o tres vegades… alemans es van introduir a la nostra d’això i va morir molta gent.

En acabar la Guerra Civil a Espanya, el pare de l’Annemarie Goldstein va intentar tornar a Catalunya. A Alemanya, però, es van adonar que ja tenia trenta anys i encara no havia realitzat el servei militar. Els esdeveniments històrics, però, no s’aturen i així, quan estava realitzant el servei militar, va esclatar la Segona Guerra Mundial i va ser mobilitzat. Durant la guerra va voltar per multitud de fronts, va casar‐se i tenir dues filles, l’Annemarie va néixer el 1943, fins que, acabat el conflicte, es va reunir tota la família a casa de l’avi matern a Dortmund.

D’altres exilis van portar les persones més lluny, però no per això van deixar de recordar el seu país. La Isabel Estrany Ponsparla del seu tiet quan ens diu:

Va marxar cap a Santiago de Xile, va ser el… que… després quan jo vaig estar amb el president Tarradellas algú que va venir de Xile va comentar que havia fet una gran tasca presidint el Casal Català de Santiago de Xile. El Pere Pruna es veu que era molt apreciat pels catalans a l’exili.

La Teresa Farràs Amigó sí que té un record molt viu de les vicissituds que un dels refugiats de Madrid, que van tenir a casa durant la guerra, va viure a l’exili. Aquesta persona es deia Luis Sobrado González i la Teresa ens diu que actualment viu a l’Argentina i que ha vingut unes quantes vegades a visitarla. Ens explica que aquest home s’havia exiliat a França, però que va voler tornar. El germà de la Teresa, en Sebastià, que feia el servei militar a Figueres, el va passar d’amagat amb el tren vestit de soldat:

Com que ja havia passat anys no el coneixia ningú, va treballar inclús a Sant Just, va treballar a Can Campreciós […] Del paleta, feia d’escrivent, però llavors van decidir marxar a Amèrica, se’n van anar a Amèrica i la Catalina… ell va primer i la Catalina estava embarassada […] i va anar ella a la frontera amb l’embaràs i van deixar un nen, aquest, el Luisito el van deixar a Àvila, Molbertran, un poble d’allà Àvila, allavores nosaltres ens en vam cuidar, la meva mare, de fer‐li passaport per anar a França i aquest nen es va estar casi bé un any a casa i per això ens coneix més, és el petit el que… es coneix més perquè el petit, el que va néixer a casa no el conec, en canvi la Maria Carme sí, perquè va venir un any amb el seu pare, però el petit quan va tenir els papers arreglats, la mare el va portar al tren i ell tot solet se’n va anar cap allà que devia tenir 9, 10 anys.

La Claudia Cortés Fernández és una de les poques dones que van tenir certa relació, encara que familiar i indirecta, amb els resistents antifranquistes que formaven part de la lluita armada. Ens parla dels maquis al seu poble natal de Biel (Alt Aragó) durant la postguerra més immediata. El seu pare els ajudava per solidaritat humana:

Bajaba y le decía a mi madre: «Oye, prepárame más tocino y pan que hoy me han salido otra vez los maquis». Le daba igual la ideología que fuera… Eran personas que le pedían comida y les llevaba comida. Yo de eso me acuerdo muy bien.

2.Els anys del franquisme. La desafecció amb el règim

També és cert que, després de tres anys d’una Guerra Civil que havia destruït la convivència diària de la societat, existien persones, i sobretot dones, que volien que allò s’acabés i recuperar certa normalitat. Creien que el franquisme imposaria un cert ordre i que la societat tornaria a ser com abans. Les dificultats viscudes durant la guerra també podien arribar a justificar el nou règim. La Pilar Bullich Tella ens diu que:

Mira, en època de Franco n’hi va haver de tot i jo… Hi va haver moments bons i moments dolents desgraciadament, però trobo que una mà aixís d’això, hi devia de ser. Ara, va fer molts disbarats. Això també se li ha de reconèixer. Però com anàvem, tampoc hi podíem anar. Devia d’haver sortit un altre Franco, eh?

La privació de llibertat va afectar, també, dones santjustenques i alguns dels seus familiars. Presó de dones de les Corts a Barcelona. Foto Helena Castellví

En els moments finals de la guerra i a causa de les penúries viscudes, la Teresa Farràs Amigó volia que els nacionals entressin i ser de la Falange, però ben aviat es va endur una sorpresa:

Jo volia ser Falange, vaig anar a la manifestació. Imagini’s amb la meva mare així… Vaig anar a la manifestació, tothom al carrer. «Ai, gràcies a Déu que han entrat». Però perquè patíem i vem pensar «estem alliberats, estem bé». Però el pare sempre deia, com que havia passat molt temps: «Els esperàvem amb els braços així, però encara els tinc així esperant que marxin».

Hi havia un gruix de la població que no donava suport al règim, però tampoc s’hi oposava activament. La Pilar Farigola Ràfols en formava part: «Teníem temors de participar en reunions, perquè tenia el seu perill reunir‐te».

La por era tan forta que van deixar de rebre premsa estrangera:

El meu home, ja quan em vaig casar, li portaven La Publicitat, que la portaven de França, em penso. I al final un dia em va dir: «Saps què? Em donc de baixa, no vull que ara em trobi en un lio».

La Lourdes Burzón Moliner ens explica de quina manera els seus pares van deixar de donar suport a Franco i de quina manera la desafecció al règim va anar covant a la llar dels seus pares a mesura que passaven els anys:

El meu pare era catòlic practicant i tenia… Anava a favor del Franco. Ells creien que el Franco portaria un equilibri, perquè clar, estaven en aquella època que es mataven els encarregats, es matava… i hi havia tot aquell… i… aleshores ells es pensaven que sí. […] I quan jo vaig entrar a la JOC, i vaig començar a… Bueno, vaig començar a parlar… També ell anava veient injustícies… Va reconèixer que havia estat un fracàs per Catalunya i per… […] suposo que al veure que passaven tants anys i que no hi havia un canvi, que els que anaven venint cada vegada era més dur. I… després que l’església estava tan ajuntada amb ells… i que […] Catalunya anàvem cada cop pitjor, que havíem perdut una pila de drets…

L’Annemarie Goldstein va arribar l’any 1952 a Espanya, seguint el pare que havia trobat feina a la fàbrica Benavent d’Esplugues. En un moment donat del relat, l’Annemarie ens comenta que el seu pare els deia:

Jo no penso tornar a Alemania a viure. Com que em penso morir aquí, us heu d’adaptar a les costums d’aquí. Estem visquent en un país amb una dictadura, però com que som els convidats d’honor d’un país, el respectarem.

Potser aquesta idea de ser “convidats” en un país que era una dictadura explicaria que la família participés d’aquell ampli grup de la població que ni donava suport ni es mostrava contrària al règim. Així, l’Annemarie ens explica que un dia de l’any 1954 va anar al port de Barcelona a veure l’arribada de membres repatriats de la División Azul que havien lluitat a la Unió Soviètica amb l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial:

Veus, aquell record. La meva mare de política no va voler, però aquells homes, de pensar que havien estat a Rússia amb presó, de lo que havien patit; ella allò la va afectar i molt. Els va voler anar a rebre. I clar, nosaltres dues érem les que fèiem de traductores […]. Al port de Barcelona, vem anar ma germana, jo i ma mare.

La Isabel Estrany Pons ens confessa que ells mateixos, en relació amb el règim «moltes coses no les sabíem…». Pel que fa a l’oposició ens diu:

El lluitar contra l’ordre establert era pràcticament impossible, sobretot si no estaves dintre… El meu marit no era activista políticament i jo sabia el que es respirava a casa i el que respiraven els meus pares i el que respirava jo, però no podies jutjar pel que t’envoltava…

El règim feia gala dels seus signes externs per demostrar qui manava. La Falange, en els primers temps, va fer aquest paper amb les banderes, els uniformes, les salutacions, les manifestacions… La Pilar Farigola Ràfols ens recorda un fet que va tenir una transcendència personal:

Els de la Falange […], com que anaven a missa amb la bandera, quan nosaltres pujàvem, ells sortien de missa deixant la bandera allà una altra vegada, i vem dir nosaltres: «Que haurem d’alçar la mà?» i vem veure que passava un que no l’alçava. «No, no, aquell no l’ha alçat» i no la vem alçar. I totes eren de Sant Just, aquelles… quan va passar diu: «Mira les roges, no alcen la mà, no». […] I allà a l’Ateneu, al roure, van fer sardanes i tothom, tothom anava vestit de Falange, i jo també em vaig posar a ballar sardanes i, mentre ballava, passant mirava a tots i jo vaig tancar la rotllana i no vaig ballar mai més sardanes.

Per què?

De la malícia que em va fer tots vestits de Falange allà. Amb la boina i les noies joves, home, tot. Jo era l’única que anava com una persona normal.

El franquisme i les seves senyes d’identitat eren presents arreu de la societat, bandera, crucifix i retrat del Caudillo. Foto: Jordi Farràs i Charles

La Mercè Petit Petit també recorda algun conflicte amb la nova autoritat:

O ens fèiem allò obligat, i escolta anaves al cine i et feien posar dreta i havies d’aixecar el braç, el NODO i aixecar el braç, en tot, en tot i «Hable usted en castellano», Déu‐nos‐en‐guard!!! Escolta, la última vegada li vaig dir: «És que jo sóc catalana». «Usted es española». «Ah, bueno, és clar, sóc espanyola, però sóc catalana». «Hable usted la lengua que le toca!»

Això a on li van dir?

Als puestos oficials que anaves, però com que sóc bastant llengudeta, vaig dir «Jo sóc catalana».

La nova legislació imposada pel franquisme reforçava l’autoritat paternal i marital i “protegia” la dona, que la feia quedar‐se a casa per cuidar la família, com a mare i esposa. La Secció Femenina era la branca de la Falange que s’encarregava de vetllar per tal que això és complís, juntament amb l’Església, que va reprendre el comandament de l’educació. Es va imposar el Servicio Social com un deure nacional de totes les dones espanyoles per fer‐les unes bones patriotes, unes bones cristianes i unes bones esposes. Aquest servei era obligatori per a les dones solteres entre els 17 i els 35 anys i concebut com l’equivalent al servei militar masculí. La durada mínima era de sis mesos. Era imprescindible per obtenir el passaport, carnet de conduir i per exercir de funcionària o professions liberals. Tot i això, no totes les dones el van dur a terme. La Catalina Sánchez Rodríguez ho recorda, als seus vint i pocs anys, tot just acabats els estudis:

El podies fer anant allà a fer el Servei Social o agafar tota una cantitat de roba per recién nascut i entregar‐la. […]. Jo vaig […] comprar aquesta canastilla, perquè si estava treballant tampoc no podia fer, [no tenia temps]. I aixòs ho feien allà al carrer Aragó, em sembla.

Parada dels i les militants del Frente de Juventudes, de Falange i del Requeté a la plaça Verdaguer enfront de l’Ajuntament. Fotògraf: Pere Brull Angela

La Rosa Carbonell Caldés, d’aquells anys de joventut al poble, en recorda l’existència d’un local de Falange al carrer de la Creu, on hi havia les Escoles Nacionals [potser era el local del Frente de Juventudes San Fernando], però ens diu que ella no hi tenia cap contacte. Tampoc va haver de fer el servei social.

No s’ha d’oblidar la censura que existia a nivell ideològic a través de la propaganda: NODO, diaris, premsa, revistes, llibres, teatre, cinema…, retallant passatges sencers, canviant la traducció. Malgrat tot, entre les nostres dones hi ha exemples de resistència al pensament reaccionari que imposava el franquisme.

El règim reprimia en tots els àmbits de la societat i, molt especialment en l’educatiu. La Carme Pérez Verdú va saber treballar i educar seguint els seus principis en una època plena de prohibicions. Pels voltants dels anys quaranta va impartir una conferència a la Secció Femenina sobre la Teoria de Darwin i l’Evolució de les Espècies, totalment oposada a les teories creacionistes defensades per les militants falangistes que no la van convidar més. Durant aquells anys, la Carme va organitzar una biblioteca escolar implicant l’alumnat en el seu funcionament i també va realitzar un treball d’integració amb les famílies immigrades.

La Cinta Amigó i Font, que es va dedicar tota la seva vida a la docència, va haver de conviure amb els inspectors del règim en una escola considerada com a catalanista.

Els inspectors venien al Núria: «Ave Maria Purísima…», era un tal senyor Ortega que mai es va ficar en res. Li agradava que formés equips d’alumnes. Sempre feia equips, on hi havia una responsable amb noms de colors i el fet que totes les nenes ho sabien tot el que preguntava. Un altre inspector em va trobar assajant cançons rítmiques en català «seguiu, seguiu, també cal aprendre en català».

Tot i fer les classes en català va aconseguir no rebre mai cap recriminació. Parlant de llengües volem remarcar que el pare de la Roser Coll Faure, Josep Maria Coll, era esperantista i un ferm convençut d’allò que parlant la gent s’entén. És a dir, que si tothom parlés la mateixa llengua no hi hauria guerres. Era fundador i president del club Estelo. Després de la guerra, però, el club es va dissoldre: «Ell ho portava a l’ànima. Ho va deixar perquè llavorens inclúsestava com una mica mal vist. I naturalment l’associació s’havia desfet.»

A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, la situació del règim va començar a canviar. Hi va haver un principi de creixement econòmic i van sorgir noves indústries que van fer necessària més mà d’obra, ja fos immigrada o amb la incorporació de la dona al món laboral. A poc a poc, amb el turisme es va obrir el país a l’exterior i la censura es va relaxar.

El dia a dia del poble de Sant Just Desvern també es va impregnar d’aquesta nova situació. I les nostres dones ho van viure en primera persona. El negoci del supermercat que la Montserrat Canalda i Guimerà regentava amb el seu marit ens permet fer una radiografia de com era la gent que vivia al barri sud en aquells anys del franquisme. La Montserrat ens diu que eren bàsicament les dones les que anaven a comprar, i que feien compres diàries, d’anar cada dia a buscar el que faltava, a diferència d’ara que es pot fer una gran compra per a tota la setmana. També recorda que als clients se’ls apuntava i a finals de setmana se saldava el deute. Els horaris també van variar. La Montserrat recorda que cap al migdia i a l’hora de tancar és quan hi havia més afluència de clients. Ella creu que els supermercats i botigues actuals que poden obrir a partir de les nou del matí o més tard tenen molta sort:

Pues obríem a les 8, però abans de les 8 ja hi venia gent. Jo quan ara veig que obren a les 9, dic «no sabeu l’alegria… la sort que teniu». Perquè jo obria i els hi rondinava. I deia: «És que no em deixeu posar la parada, eh? Deixeu‐me posar la parada almenys». I trucar‐me alguna vegada a la porta el diumenge, quan ja tancàvem.

Des del seu negoci ha anat veient com canviava i creixia el barri amb les arribades de persones immigrants de la resta d’Espanya:

Allà quan nosaltres vam començar només hi havia la gent que treballava en el Samson. Que allà baix hi havia unes casetes i uns pisos i, bueno, hi havia la gent de per allà. I nosaltres teníem feina perquè llavors a l’estiu totes aquelles torres venien a estiuejar. Ara se’n van, però llavors venien a estiuejar allà. Però llavors va començar la immigració que van venir gent de Cabezalavaca, a baix està ple, eh? I bueno, a nosaltres ens anava bé. Les coses com siguin, teníem feina.

La Rosa Carbonell Caldés va viure tota la vida al carrer Bonavista i els seus records ens permeten veure’n l’evolució, i a través de la seva la de tot el poble. Ens diu la Rosa que ella recorda el carrer Bonavista de les torretes, quan encara era de terra i ella jugava a fora, al carrer, perquè no hi passaven cotxes. Eren els anys d’un Sant Just de poc més de 3.000 habitants on, ens diu la Rosa, es coneixien tots els veïns. Els nens de les Escoles Núria hi donaven molta vida: «Quan els nanos naven a escola, pues […] hi havia molts nens a buscar xiclets, llaminadures i/o a comprar el berenar.» El Mercat Municipal també ajudava, i ajuda encara, a donar moviment i vida.

L’any 1962 es va inaugurar la residència de Nostra Senyora de Lourdes a la finca de can Meliton. El bisbe, un dels poders fàctics del franquisme, va acudir a la inauguració. Foto Pere Brull Angela

No directament a través de la figura de la Montserrat Surroca Pratdesaba, però sí del seu germà, en Josep Maria Surroca, que va ser alcalde de Sant Just, observem un exemple de militància política dins de les estructures del règim. Segurament no per una connivència ideològica total, sinó per la voluntat de servei al poble. La Montserrat ho recorda de la següent manera:

Pobre, la feina que tenia, […] Els que són bona fe, que ho fan ben bé per amor a l’arte […] van de bòlid. Ell va haver de plegar perquè se li va posar la seva senyora molt malalta, […] més maldecaps que res més, però bueno, un o altre ho ha de fer‐ho. […] Déu n’hi do, onze anys.

Sor María Luisa García Laza, nascuda en plena postguerra espanyola en una època de dificultats i limitacions, viu els anys dels franquisme des de la seva vinculació a l’orde religiós de les Hermanitas de los ancianos desamparados, i del 1962 al 1984, a la residència de l’orde a Sant Just Desvern. La inauguració mateixa del nou edifici per a gent gran ens permet realitzar un retrat de les afinitats que tenien, com a membres de l’Església catòlica, amb les autoritats del règim franquista. El 31 de gener de 1966 es va col·locar la primera pedra del segon pavelló de la residència:

Vino el obispo, era Modrego. El Señor Esmada, el gobernador militar también vino, estuvo en la televisión. También Doña Marta Moragas. Vino nuestra Madre General de Valencia también. Las hermanitas todas de por aquí.

La realitat social del país es reflectia també en la seva acutació com a servei d’ajuda a la gent gran. Així, recorda com una de les primeres persones que tenien a la residència, un senyor anomenat Òscar, havia estat represaliat pel règim fins al punt d’haver acabat a la presó. És innegable, però, que la congregació mantenia bones relacions amb els sectors de la societat vinculats al poder com eren l’Ajuntament, amb un record especial per a l’alcalde Surroca, o amb els diversos mossens de la parròquia de Sant Just. Mossèn Antonino, mossèn Granell i mossèn Martorell apareixen al relat de sor María Luisa com persones d’església amb les quals va tenir un bon tracte durant aquells anys. Les relacions de la congregació no es limitaven, però, a les organitzacions polítiques o religioses de l’època, sinó que també es vinculaven amb els membres de la societat que d’alguna manera o altra, en compartir una mateixa fe catòlica, volien participar del seu projecte. Així, el senyor Félix Llobert, un empresari de diners de Barcelona, va ser qui va finançar i projectar, amb el seu arquitecte el senyor Coderch, un dels pavellons de la residència:

Y vio tan bien la misión nuestra que al poco, de los cuatro, cinco meses, mandó al arquitecto de él para hacernos el proyecto. Con los sitios santos, Santa Rita. Por eso lo llamamos Santa Rita. Que era su madre. Solo quería dejar algo para su madre. Y él nos ha construido todo, todo ese pabellón.

També recorda sor María Luisa la senyora Marta Moragas com una dona amb qui tenien bona relació i que va fer‐hi aportacions.

L’any 1958 es va produir una reforma del Codi Civil que introduïa alguns canvis legals a la situació de la dona i que propicien que l’any 1960 a Catalunya s’aprovi la Compilació del Dret Civil. Era una legislació més moderna que va significar un avenç en l’alliberament de la dona. A poc a poc, les noies es van anar incorporant a la universitat i van començar a sortir les primeres promocions en diferents camps. Tot i accedir als estudis superiors, van seguir topant amb les estructures repressives del règim, com el SEU (Sindicato Español Universitario), que perseguia l’ús de la llengua catalana, fins i tot quan s’havia emprat en edat escolar. La Rosa Piquet Montmany ho recorda de la manera següent:

[A la Universitat] hi havia un bar. Era un soterrani. I és clar, un dia érem allà i se’ns va donar per parlar d’on havíem anat a l’escola. Allò de dir «Oi, tu ets de Sant Just?», per exemple. «I a quina escola has anat, tu?». I un altre que era de Sabadell, tothom anava dient d’on era. I és clar, i aleshores em van dir «Què, com fèieu les classes?». En català. I en castellà, també […], però la classe la fèiem en català, tota absolutament. I és clar, ho vaig dir. I a la taula del costat hi havia una gent, que ni els coneixia, perquè és que es va generalitzar la conversa, […] que es van fixar amb mi, perquè vaig dir a l’escola que havia anat, a l’Ateneu de Sant Just, dic «Hem fet això i allò, i el de més enllà». I aleshores em ve un dia el que era el cap del SEU del meu curs de farmàcia, em ve i em diu: «Oye, tú, que te presentes al SEU». Dic «Jo? I per què hi haig d’anar, al SEU? Si jo no sóc del SEU». No em vaig apuntar mai en el SEU, jo. […] I aleshores diu «Que hi vagis, i ves‐hi avui!».

Els membres del SEU van fer passar la Rosa per un interrogatori en tota regla:

Quan sóc allà, em trobo… quatre o cinc, asseguts en una taula, com un tribunal. Hi havia un que va ser president de la Federación Española de Fútbol. Com se deia, aquest paio? Porta […] Aleshores em va començar a preguntar de l’escola, que si això, que si allò, i diu: «Ustedes ponían… un Cristo en el dintel de la puerta y cuando pasaban por la puerta lo pisaban». Fixa’t. Mentida absoluta. No ens van donar mai classe de religió. Igual ho haig de dir. I ho he dit. Mai ens van dir res en contra de la religió. Aquests de la taula del costat em van denunciar, que jo havia dit que trepitjàvem el Sant Crist quan entràvem a la classe, és clar, jo vaig dir que era mentida. […] També a l’Ateneu, m’havien ensenyat també el castellà, i per poder‐me defensar davant del SEU, vaig dir «Sapigueu que si he aprovat l’examen de… d’entrada», que deien. Examen de Estado. Era per entrar a la Universitat.[…] «Quan he aprovat, gràcies al castellà que em van ensenyar a l’escola catalana.»

La Rosa també es va enfrontar amb el SEU quan es va negar a comprar‐los un diari:

Sí. Un dia que em volien fer comprar un diari per força. Del SEU. Un diari del SEU. Es van postular, van tancar la porta de la Universitat, això per començar. I es van posar de guàrdia, allà. I quan anàvem sortint de classe i havíem de sortir al carrer, ens volien obligar a comprar un diari. Un diari que ja no sé ni com se’n deia. Però era cosa del SEU. I és clar, nosaltres, el primer que va ser, va dir: «Ah, no. Jo no el compro, el diari». I els que anàvem junts… I vem intentar sortir. No ens van deixar sortir. Ens van posar allà, quadrats «Aquí no sale nadie. O compráis el perió‐dico o os quedáis aquí, ¿eh? Para cuando sea». I ens vem estar… potser una hora i mitja o dues, allà asseguts, al vestíbul de la Universitat, que és gran i hi havia bancs. Ens vem asseure allà. Nosaltres no afluixàvem. I a l’últim, un, que estava tip d’esperar‐se, diu: «Sabeu què podríem fer? Comprem‐ne un, l’estripem a trossets i sortim, un trosset cada u». Doncs ho vemfer, eh? Vem comprar un diari. El vem estripar, i tots vem sortir amb el full a… a la mà, així, que ens veiessin, que era un full, eh? No van gosar dir‐nos res, van deixar sortir, llavores, eh? Vull dir que això va ser un acte de valentia.

El nou règim imposava a tota la societat els seus postulats ideològics, encara que un en volgués restar al marge. L’Annemarie Goldstein segur que ho va notar directament quan va divorciar‐se del seu marit en un estat catòlic, on aquest dret actual només es reconeixia en circumstàncies molt excepcionals. La llei que permetia els matrimonis civils i el divorci va ser de les primeres que va abolir el franquisme. El procés, com ella mateixa ens explica, va ser llarg i complex:

Jo primer vaig tenir que anar al carrer Ribadeneira, diguéssim a la Cúria, a exposar el meu cas. A dir que el meu marit m’enganyava. Llavorens ells decidien si jo tenia motius suficients per anar al Jutjat. [Era] el Tribunal Eclesiàstic. Llavons, davant d’un capellà que no has vist mai, has de despullar la teva ànima, a sobre tenies que dur no sé quants testimonis i els vaig dur, perquè el pare de la meva amiga era mestre als Escolapis. Vull dir, vaig saber triar, no vaig dur dones. És l’equivocació més gran que pots fer: anar a un lloc d’aquests amb dones, perquè ja tenies les de perdre. Llavorens, a ells els hi van dir «Veuen alguna possibilitat?». I tots van dir «No, no, aquest parell no té cap possibilitat d’arreglar‐se». […] I a mi, pues em van deixar allà una hora i mitja explicant, i sort […] que no arribava ni a set anys aquella vida.

El procés tenia, però, també alguns condicionants econòmics:

I después diu: «Oh, això val uns diners». Vull dir, no em van preguntar: «Com te’n sortiràs? Tens feina?» [Ella] «Jo, de moment no tinc feina». [Ells] «Oh, però té un advocat». [Ella] «Però vostè no sap si aquest advocat és amic meu i no cobra». A mi l’advocat ja m’havia posat sobre d’allò. «El mínim que et demanaran seran 10.000 pessetes». En aquell temps eren molts diners.

3.Les actuacions reivindicatives i la mort de Franco

Els exemples vistos fins ara de les dificultats que imposava el règim franquista a la vida quotidiana contrasten amb una oposició conscienciada i activa per part d’alguna de les dones que formen part del nostre relat. Així volem fer menció de la Carme Pérez Verdú, que a l’any 1975 va participar en la comissió per a la incorporació de la llengua catalana a les escoles.

La Maria Camps Garcia, nascuda en la immediata postguerra, va implicarse políticament en la lluita antifranquista. De quan es va produir l’assassinat de Salvador Puig Antich, l’any 1974, diu: «Em va impactar moltíssim. En aquell moment, el moment del Puig Antich, no deies que no es podia salvar […]. Jo creia que sí [que l’indultarien].»

També cap a aquells anys finals del règim és quan la Maria i el seu marit, en Robert, es van vincular al nou partit polític, impulsat per Jordi Pujol, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC):

Al mateix 73 es va fer una reunió molt important al CIP de la Via Augusta; van començar a posar‐se en contacte per fundar Convergència, […] era la primera trobada […] el meu pare es va afiliar a Convergència, el Robert també, després de Montserrat, i jo no […], vaig trigar dos anys, perquè jo tenia un pensament més d’esquerres i el Robert era més nacionalista, en un moment determinat faig el pas a Convergència.

L’automòbil del Caudillo retratat a la carretera al seu pas per Sant Just, com era habitual es va mobilitzar els ciutadans perquè l’anessin a saludar. Foto: Fons Municipal. AMSJD

De tots aquells moviments polítics reivindicatius, n’hi ha un de destacat en què la Maria va participar activament. Ens referim a la Marxa de la Llibertat, que reclamava l’amnistia, les llibertats bàsiques i la recuperació de l’autonomia, i ho feia a través d’una sèrie de columnes de gent que havien de recórrer els territoris de parla catalana durant el juliol de 1976:

Jo vaig viure això d’una forma molt sèria. En aquell moment tenia els meus fills molt petits, els vaig deixar amb els meus pares, els vaig donar instruccions per una setmana […] amb la idea que […] ens podia passar qualsevol cosa […] estàvem tots asseguts allà al rentapeus […] [els mar‐xaires] van venir de Sant Feliu […]. La cosa va anar molt senzilla, no va passar res més […]. Va arribar la guàrdia civil que ens va fer dissoldre…

La Feliça Mitjans Julià va participar juntament amb el seu pare i el seu marit en la gran manifestació de l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat.

Vam deixar la quitxalla a casa i vam anar en cotxe particular. Evidentment allò no ho podia pas imaginar, que hi hagués tanta gent a la plaça Catalunya a Sant Boi, recordo el parlament del Roca, l’Octavi Saltor, em sembla que hi havia el Carbonell.

L’any següent, amb altra gent del FNC, va anar a la gran manifestació celebrada a Barcelona sota el lema de “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.

L’Elisa Sèculi Sánchez, amb el seu activisme i militància, té ben present en el record molts dels fets històrics que van passar durant els anys de la dictadura franquista. Gràcies a la seva etapa laboral a l’empresa PROMOS, recorda molt vivament l’empresonament d’en Jordi Pujol arran dels Fets del Palau de l’any 1960. Encara que ell no sabia res del que alguns membres del CC pensaven fer al Palau, després, quan el van agafar, se’n va fer responsable, d’aquella acció. Aquells dies a Promos, l’Elisa recorda que «hi va haver molts nervis i em varen dir que m’endugués els papers que podien ser comprometedors. Així ho vaig fer i els papers els va guardar durant uns mesos la Cinteta a casa seva.» D’aquell temps en què Jordi Pujol va estar empresonat, l’Elisa recorda algunes tardes que va passar amb la Marta Ferrusola, la dona d’en Pujol, passant a màquina els papers que ell escrivia des de la presó.

Més endavant, el 28 setembre de 1975, l’Elisa va anar, amb altra gent del poble, a Cerdanyola del Vallès, on el dia abans el règim franquista havia afusellat el militant d’ETA Juan Paredes, àlies Txiki. La policia els va aturar i no van poder arribar‐hi: «Nosaltres, l’enterrament no el vam veure perquè ens van tenir molta estona aturats i se’ns van quedar la documentació.»

Un altre fet que va colpir la societat, ja després de la mort de Franco, va ser el cop d’estat de Tejero, el 23 de febrer del 1981. La Maria Camps Garcia en té un fort record, ja que el Robert Ramírez estava a l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Just, i va ser el suport que en aquell moment va necessitar Antoni Malaret:

Bueno, el 23‐F molta por […] perquè en Malaret ens ho contagiava, jo recordo que en Robert estava malalt i l’Antonet cada quart d’hora trucava dient «què faig, què faig» […] perquè en Malaret va tenir molta por perquè ell va reviure moltes coses antigues […] pensava en cinquanta mil coses que nosaltres ni pensàvem.

Durant la dictadura, l’Anna Bofill Levi ja s’involucrava en moviments feministes per defensar els seus drets, el seu vot i la seva paraula. Participava en reunions de les dones de Comissions Obreres que en aquell moment es reunien de manera separada dels marits.

Jo llavorens és quan anava jo a les barraques i tal, i a veure la gent com vivia per allà, i em vaig donar compte, era molt joveneta, eh? Era al final de l’institut, el col·legi italià, i començament de la universitat. I allavores em vaig començar a donar compte de que hi havia algo, no? amb les dones…

La fi del règim franquista i la posterior transició política van marcar un abans i un després en la vida de l’Anna:

La transició política coincideix amb la meva transició, per mi va ser brutal perquè coincideix amb un moment de crisi de parella, en el moment en què jo me n’adono que existeix el feminisme, de què les dones som un segon sexe.

La fi d’aquest capítol és, obligatòriament, la mort del dictador, que va suposar l’inici definitiu del canvi cap a la democràcia. Aquest fet ocorregut, com és per tots sabut, el 20 de novembre de 1975, va quedar en el record d’algunes de les dones del nostre poble d’una manera molt viva. Així, per la Rosa Julià Armengol i, en especial, pel seu marit, va ser un fet important que ella ens diu que els va generar satisfacció.

La Lourdes Burzón Moliner, que va viure la mort de Franco al carrer Badó, no s’està de dir que:

Tots teníem les ampolles de cava a la nevera, i al meu barri va ser… La meva escala va ser un espetec total […]. Jo aquell dia m’havia posat al llit, i sento a la veïna: «Eh!!! Eh!!!!» A la porta i a la paret perquè donava a l’habitació. «Eh!!! El xampany!!!!». «El xampany, ja està!». Bueno, i ens vam aixecar.

La Isabel Estrany Pons ho relata d’aquesta manera: «Bueno, tots vam tenir una sensació d’alliberació, de que s’havia acabat. La veritat és que tothom ho esperava, va ser general.»

La Maria Camps Garcia, de la mateixa manera que la majoria de la població que vivia sota les urpes del règim franquista, havia acceptat que l’enderrocament de Franco no seria possible. Que s’hauria d’esperar fins que es morís per poder emprendre una reforma política molt complexa: «Que es moriria […]. Això no s’havia esperat mai […], que vindria una revolució o alguna cosa.»

La legalització del FNC i dels altres partits polítics va permetre a les dones poder-ne  formar part. El líder del FNC, Joan Cornudella i Barberà, en una xerrada a Sant Just, on una part important del públic eren dones. Fotògraf  Lluis Ramban i Jordà

Amb tot, la Maria ens recorda que la sensació que hi havia a la societat era que amb la mort del dictador el canvi hi havia de ser. No podia ser un franquisme sense Franco, i els canvis que el mateix dictador havia introduït en el seu govern ho feien creure:

Des del sindicat teníem moltes notícies i sabíem com anaven les coses […] anàvem veient que amb els canvis de govern, Franco anava evolucionant i quan entraven els de l’Opus tenies una esperança, que l’Opus era l’Opus, era de dretes, però era més democràtic […]. Mai m’havia passat pel cap que un cop mort Franco no tindríem democràcia, era una cosa com molt assumida.»

Un testimoni semblant al de la Maria ens l’aporta l’Elisa Sèculi Sánchez: «Feia tants dies que esperàvem, que el dia que es va morir […] ja no tenia sentit celebrar‐ho. Va ser un moment d’il·lusió i de ganes de fer coses».

La Margarida Miró Colea va viure la mort del dictador des de Veneçuela, i encara que llavors no ho sabés, aquest fet i l’anunciada mort del seu marit per malaltia la van portar de nou a Catalunya.

Com va viure la mort de Franco?

Home, empipats perquè teníem una ampolla de xampany, no sé quant temps feia a la nevera i no hi havia manera de poguer-se-la beure.