El Centre d’Estudis Santjustencs (CES), junta- ment amb una vuitantena de voluntaris han transcrit les llibretes de les memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans gràcies a la bona disposició dels seus nets, Milà Nuell i Castellví Milà, per posar a disposició del CES les llibre- tes, fotografies i altres documents. El projecte va ser presentat a la Jornada de Cultura i Re- cerca Local dels Territoris de Parla Catalana (RECERCAT) de 2017 a Reus. Eren els inicis, i algunes de les dades de què es disposava eren parcials o bé poc acurades.

Ara, just acabant el 2021, la feina de tot l’equip de col·laboradors es veu recompensada amb l’edició d’aquest llibre que també ha comptat amb la generosa participació dels hereus de Josep Bartolí i Manuel Moros. Ells van saber reflectir amb dibuixos o bé fotografies el dra- ma de l’exili dels defensors d’un govern legal- ment constituït mitjançant un procés demo- cràtic d’eleccions.

XXV

Miscel·lània d’Estudis Santjustencs

Centre d’Estudis Santjustencs Sant Just Desvern, desembre de 2021

Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans

MISCEL·LÀNIA D’ESTUDIS SANTJUSTENCS XXV

La present edició ha comptat amb el suport de l’Ajuntament de Sant Just Desvern i la col·laboració i assessorament de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern

Edició: Centre d’Estudis Santjustencs

Coordinació i edició: Miquel Almela Casanova i Francesc Blasco Urpinell

Correcció del text, exclòs el de les memòries: Marc Guevara Claramunt, Plataforma per la Llengua Maquetació: Sunsi Buch, Wò Barcelona

Impressió: [B…] gràfic

Fotografia de la portada: autor desconegut, col·lecció d’Immaculada Castellví Milà

Primera edició: desembre de 2021. Tiratge: 350 exemplars ISSN 2385-4278

ISBN 978-84-939154-7-6

Dipòsit legal: B-35797-1993

Centre d’Estudis Santjustencs en conveni amb l’Ajuntament de Sant Just Desvern

ÍNDEX

Agraïments 9

Resum / Abstract / Résumé 10

Presentació 11

Pròleg 12

Introducció 13

Criteris d’edició 26

Antecedents i evolució del projecte de transcripció de les Memòries 28

Família i amics del Josep Milà que sortiren plegats cap a l’exili 32

Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans 37

. Llibreta 1 37

Argelers 43

. Llibreta 2 95

Plan Lachat, campament de Bonnenuit 105

. Llibreta 3 125

La Chambre 141

. Llibreta 4 161

Tours-en-Savoie, campament de Pont de Rhonne 176

. Llibreta 5 185

Albertville 194

. Llibreta 6 205

Le-Bourget-du-Lac 210
Argelers 228

Bibliografia 238

La llibreta de poemes. Índex de poemes 240

Índex onomàstic 249

Índex toponímic 252

Glossaris 254

. Català 254

. Francès 258

Agraïments

El nostre agraïment, en primer lloc, a les famílies Milà Nuell i Milà Castellví, nets de Josep Milà, per haver posat a disposició del Centre d’Estudis Santjustencs les llibretes, fotografies i altre material rellevant que ens ha permès explicar amb el màxim rigor l’exili a França del seus avis i pares.

El nostre agraïment a la família d’Alfred Milà Nuell, que va transcriure íntegrament les dues primeres llibre- tes i va veure truncada la seva feina per un tràgic accident.

El nostre agraïment al Mémorial du camp d’Argelès-sur-Mer per haver-nos permès publicar les fotografies de Manuel Moros del fons Jean Peneff.

El nostre agraïment als hereus de Josep Bartolí que a través de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona ens han autoritzat a publicar, amb el permís exprés dels hereus, els dibuixos del seu fons cedits pel propi autor.

El nostre agraïment a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern sempre amatent a les nostres deman- des i dubtes.

El nostre agraïment al nombrós grup de col·laboradors que han participat en la transcripció de les quatre llibretes –de la tercera a la sisena– de les memòries de l’exili de Josep Milà, que relacionem a continuació.

Josep

Miquel-Àngel Jordi

Maria Antònia Lourdes Palmira Dídac Francesc Rosa M.

Núria Josep Leonci Joaquim Pilar

Almela Casanova Almela i Casanova Amigó i Barbeta Arnabat Raventós Ayxendri i Gairal Badell i Farigola Baeza Raja

Blasco Urpinell Botran Martínez Buisàn Serradell Bullich Rañé Canals Mestre Carbonell Calders Carceller Montaner

Laia Pere Antoni Antoni Maria Eva Quima Francesc Marta Jordi Joan Pere Núria

Josep Manel

Flotats Bastardas Font Grasa Fuentes i Núñez Fumadó García Garcia Bernal Garcia Lleixà Gimánez González Giralt Martínez Giralt Vidal Gironès Vilardebó Guiu i Torras Hugas Duran Jiménez Huertas Llabrès Laguarda

Àngels Carme Xavier Romi Berta Lourdes Núria Teresa Mireia Anna Toni Xavier

Montserrat Lluís

Pastor Agudo Paz Ramon Pérez Rica

Porredon Capdevila Quintana Cortès Raja Montserrat Rajadell Puiggròs Reverter Sala Ribera Mitjans Rojas Melgar

Royo Irache Ruiz Ribes Sala Mitjans

Segura i Romero

Daniel

Cardona Pera

Alícia

López Sangenís

Maria del Coral Torra Pannón

M. Claustre Eugènia Rosa Mª Immaculada Mercè Teresa Judith Magdalena Antonio Josep Maria Albert

Maria Teresa Jordi

Vicenç Lígia Jordi Marina Manuel

Cardona Pera Casals Gelpí Casellas Bundó Castellví Milà Castellví Milà Castellví Milà Cobeña i Guàrdia Comadevall Reixach Conesa Masnou Cortès Artigas Cortès Franch

Cots Pau

Cunties i Villanova Duran Subirana Espejo Arenas Farràs Xarles Feliu Calafell Filella Roldàn

Albert Rafel Clàudia Olga Xavier Florenci Alba Carles Alfred Josep Beatriz Feliça Montse Joan Núria Juli Alfons

Mª Antònia

Macià Fontanilles Malaret Julià Malaret Nebot Martínez Flores Mateu Pérez Maymó Puig

Milà Garcia Milà Garcia Milà Nuell Milà Nuell Mir Sastre Mitjans i Julià

Molinero i Juncà Mur Castro Nicolàs i Calopa Ochoa González Ortí i Guàrdia Pagès Mesado

Miquel Ivonne

Veciana i Bañeras Vilar Prieto

Resum

Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans és un egodocument que descriu els gairebé dos anys d’exili d’un santjustenc republicà que passà la frontera a primers de febrer de 1939 i tornà d’amagat a finals de 1940. El seu periple per França va passar pel camp d’Argelers, per després allistar-se en una de les múltiples companyies de treballadors estrangers que, amb el comandament de l’exèrcit francès, van contribuir, bàsicament, en obra militar i pública a la Savoia. Milà conegué cinc destinacions diferents en aquesta regió –Plan Lachat, La Chambre, Tours en Savoie, Albertville i Le Bourget-du-Lac– amb dife- rents companys i comandaments, i de totes va saber-ne plasmar els paisatges i els diferents tarannàs de la gent que va tractar. L’esdevenir del seu dia a dia com a refugiat va anar acompanyat ben aviat dels prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, que analitza a les memòries d’acord amb la pròpia guerra viscuda. El seu amor per la muntanya i la poesia li va fer escriure paisatges de gran lirisme a la vegada que el sentiment de pèrdua, pel fracàs de la guerra, l’allunyament de la família i el tracte injust que va rebre de França el van fer prendre la determinació d’escapar-se per tornar d’amagat a la seva casa de Sant Just Desvern.

Abstract

Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans is an egodocument that describes the exile of about two years of a republican from in Sant Just Desvern –Barcelona, Spain– who crossed the French border in early February 1939 and returned secretly in late 1940. In his journey through France he passed through the refugee camp of Argelès-sur-Mer –Roussillon, France–, and then enlisted in one of the many com- panies of foreign workers who under the command of the French army contributed by carrying out, basically, military and public work in Savoy. Milà met five different destinations in this region –Plan Lachat, La Chambre, Tours-en-Savoie, Albertville and Le Bourget-du-Lac– with different colleagues and commanders and from all of them he knew how to capture the landscapes and the different moods of the people who meet. His day-to-day life as a refugee was soon accompanied by the prologues of World War II, which he analyzes within these memoirs based on his own experience in the Spanish Civil War –1936-1939–. His love for the mountains and poetry made him write landscapes of great lyricism at the same time that deeply expressed the feeling of loss because the failure of the war that abruptly cancelled all republican ideals. The distance from the family and the unfair treatment he receives from France make him to escape from his second confinement in the refugee camp of Argelès-sur-Mer, to sneak back to his home in Sant Just Desvern.

Résumé

Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans est un egodocument qui décrit les presque deux années d’exil d’un villageois républicain de Sant Just Desvern –Barcelone, L’Espagne– qui a traversé la frontière française début février 1939 et est revenu secrètement a l’Espagne fin 1940. Dans son voyage à tra- vers la France il est passé par le camp de réfugié d’Argelès-sur-Mer, puis s’enrôle dans l’une des nombreuses compagnies de travailleurs étrangers qui, sous le commandement de l’armée française, contribuent en réalisant, pour l’essentiel, des travaux militaires et publics en Savoie. Milà a rencontré cinq destinations différentes dans cette région –Plan Lachat, La Chambre, Tours-en-Savoie, Albertville et Le Bourget-du-Lac– avec différents collègues et commandants et de tous il a su capturer les pay- sages et les différentes ambiances de gens qui vont l’accompagner dans son exil. Son quotidien de réfugié va bientôt être pareil à des prologues de la Seconde Guerre mondiale, qu’il analyse dans ses mémoires à partir de la Guerre Civil dans l’Espagne qui vient de finir. Son amour pour la montagne et la poésie lui ont fait écrire des paysages d’un grand lyrisme en même temps que le sentiment de perte, l’échec de la guerre, l’éloignement de la famille et le traitement injuste qu’il reçoit de la France lui font prendre le parti de s’évader pour se faufiler chez lui à Sant Just Desvern.

Presentació de l’autor de les memòries, Josep Milà i Mitjans

De la mateixa manera que en tot acte humà hi ha certs factors determinants, pel què fa al cas del forner Josep Milà i les circumstàncies del seu retorn de l’exili, hi ha dos fets importants.

El primer, del 9 d’octubre de 1939, quan una de les bombes del bombardeig a casa nostra va caure al forn de Can Masclans, a la cantonada de la Carretera Reial amb el carrer de Bonavista. El segon fet és la fallida del motor de la nevera de Cal Forner Nou, a principis dels anys 80. Tots dos ens han dut a tenir avui a les mans l’edició de la transcripció de les memòries de l’exili d’en Josep Milà.

Quan el 9 d’octubre la bomba caiguda a Can Masclans deixa el forn destrossat el forner Masclans té intenció de continuar fent pa i explica la possibilitat d’instal·lar-se al carrer de Bonavista a la casa i forn dels Milà, que són a l’exili.

A Argelers arriba aquesta notícia en coneixement dels homes de la família, Josep, el seu fill Joan i el mosso Pep i, posant-se d’acord amb el seu pare, el Joan decideix tornar a Sant Just, juntament amb el Pep, per obrir el forn.

El segon fet, quan a principis dels anys 80 un dia la nevera s’espatlla i el motor, que es troba a sobre, s’ha de revisar i… oh, sorpresa! Darrere el motor, tocant la paret hi ha una bossa amb unes llibretes amb les memòries manuscrites de Josep Milà.

De com i per què ara han arribat a formar part de la història vivencial d’una família veïna exiliada i retornada és mèrit d’un equip molt nombrós de persones. En primer lloc, dels nets de Josep Milà per haver facilitat al Centre d’Estudis Santjustencs les llibretes i fotografies que han permès refer l’exili de l’avi, molt especialment de l’Alfred Milà, iniciador de l’interès per recuperar aquesta memòria; del hereus de Josep Bartolí i Manuel Moros, que tan gentilment ens han permès reproduir els dibuixos i fotografies; de tot l’equip de transcriptors i curadors del text íntegre del manuscrit; dels que han fet possible que l’engranatge de totes les voluntarioses contribucions prenguessin la forma d’aquesta nova miscel·lània, que, en darrer lloc, han modelat la maquetadora i l’impressor.

No perdem de vista, però, que el protagonista és en Josep Milà i Mitjans, personatge hermètic i de fort caràcter, que durant molt temps va restar tancat a casa per temor de ser descobert. El recordo, junt amb el meu avi Arcadi, fent teatre, jo petita com era m’impressionava molt aquell senyor tan alt i seriós vestit de negre.

No era un home fàcil i espero que la seva història, que avui posem a les vostres mans, ens ajudi a en- tendre o comprendre una mica més tots els silencis i patiments de tantes persones que es mereixerien tenir-los en el record d’un passat, dolorós, que no voldríem que tornés.

Gràcies immenses a totes les persones que van respondre a la crida del nostre Centre d’Estudis per haver dut a terme el treball d’equip necessari per arribar a tenir a les mans aquesta miscel·lània.

De tot cor, gràcies

Maria Quintana i Cortès

Presidenta del Centre d’Estudis Santjustencs

Pròleg

Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans arriba de la mà del Centre d’Estudis Santjustencs amb la capçalera d’una nova miscel·lània, la xxv, i és el resultat d’un treball que ha fet possible la transcripció de les sis llibretes que constituïen les memòries i la cura dels textos per tal d’oferir una lectura pla- nera i que, a la vegada, mantingués l’estil de qui les va redactar. Lectura que es podrà acompanyar, de forma optativa, de les notes d’orientació intercalades de manera ben diferenciada respecte del text de Josep Milà.

Els dibuixos de Josep Bartolí i les fotografies de Manuel Moros que acompanyen el text tenen un valor historiogràfic intrínsec, a la vegada que són el retrat cru o al·legòric d’allò que tants exiliats han expli- cat amb paraules. Creiem que la combinació de text i imatges, en definitiva, podrà ser l’amalgama que de forma indeleble quedarà als lectors que s’endinsin en el permanent problema de la humanitat que són els exilis. Completen la feina d’edició uns apèndixs que contenen una guia onomàstica, una altra de topònims i glossaris de termes en català i francès.

El Centre d’Estudis Santjustencs celebra poder contribuir a restituir una vegada més la memòria his- tòrica de personatges i fets rellevants del nostre passat més proper, amb la modèstia dels que no som professionals de la recerca històrica però amb el convenciment dels objectius que tenim com un més dels centres d’estudis de l’àmbit de parla catalana.

“Criatures de la vida i de la fantasia, l’atzar els buscarà camins i esta- des entre els homes, per als quals repetiran inlassablement llur es- devinença enmig de l’època sòrdida i cruel que els tocà de viure i que, en el fons de llurs ànimes, acceptaren com una exigència del destí de llur temps, tan pròdig en hecatombes.”

Agustí Bartra

Crist de 200000 braços, fragment de l’epíleg

Introducció

El text que oferim a continuació té l’objectiu de posar a disposició dels lectors que ho necessitin un context per ajudar a entrar de ple en aquestes Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans. Un egodocu- ment –document històric que parla del jo i la pròpia experiència– que explica les vicissituds de la sor- tida de Catalunya i el pas per diferents destinacions de França, després que els defensors del govern legalment constituït a Espanya van ser aniquilats pels sediciosos. Dos anys de penúries, separat de la família, amb la geopolítica mundial en contra per causa de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i el país veí partit en dues meitats com una de les primeres conseqüències.

S’ha dividit en set apartats corresponents als aspectes que hem cregut més rellevants en relació amb el contingut de les memòries.

L’exili de Josep Milà i Mitjans a les miscel·lànies del Centre d’Estudis Santjustencs (CES); antecedents

Amb el títol Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans d’aquesta nova miscel·lània, iniciem d’alguna manera una visita in extenso del que va ser la publicació de L’exili d’una família santjustenca (1939), d’Antoni Malaret i Amigó, que va ser publicat dins la Miscel·lània d’Estudis Santjustencs xi el 2002. El creixent interès per la recuperació de la memòria històrica de les dues darreres dècades ha estat un dels motius per tornar de nou a les llibretes de les memòries de l’exili de Josep Milà, de les quals fem ara una transcripció completa. A la vegada hem intentat omplir buits i explicar fins on hem pogut tant el contingut com la faceta més formal del relat deixat per Milà, aspectes que desenvolupem al quart i cinquè punts d’aquesta introducció.

A l’hora d’explicar com i quan van sortir a la llum les llibretes de memòries en què Josep Milà va deixar constància del seu exili ens trobem amb diferents versions. La mateixa versió del Malaret a la Mis- cel·lània xi és contradictòria perquè, mentre que a la primera pàgina diu “[…] va dedicar bona part del seu lleure obligat a fer un recull memorial de les experiències viscudes, que omplen sis dels volums trobats”, a la darrera línia de l’epíleg diu “[…] Joan Milà i Ripoll […] posà a la nostra disposició els sis quaderns esmentats, després de guardar-los molts anys com uns records familiars de molt valor”. Posteriorment, Alfred Milà i Nuell, a l’entrevista de 2005 del Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya diu “[…] jo em vaig endur una calaixera dels meus avis a Puigcerdà per res- taurar perquè tenia corcs, i quan vaig treure l’últim calaix de sota em van sortir les llibretes aquestes […]. Sí, tothom sabia que hi havia unes llibretes que va escriure l’avi però les vaig trobar a l’últim calaix de la calaixera”. D’altra banda, Josep Milà i Nuell i Immaculada Castellví i Milà expliquen, en cedir-nos les llibretes el 2016 per a aquest treball, la circumstància de la troballa casual d’aquestes per algú de la família a la part superior de la nevera –al costat del compressor.

Pensem, doncs, que les llibretes es van “guardar” per primera vegada després de la mort de Josep Milà el 1965, comptant que la seva dona i el fill devien endreçar les seves pertinences sense creure oportú que els seus escrits quedessin a l’abast de la resta de la família. Des de la troballa sobre la nevera –fos

qui fos qui les deixés– i després d’un altre espai de temps indefinit en Joan Milà les va cedir al Malaret per fer-ne el treball de 2002. Finalment, en tornar-les el Malaret, el Joan Milà –que morí el 2004– les devia tornar a guardar sense que cap altre familiar parés esment d’on quedaven. El nostre arxiver Jordi Amigó va ser la segona persona, fora de la família, que va veure per primera vegada una de les llibretes de Milà arran de l’entrevista a l’Alfred (2005), el qual posteriorment i per iniciativa pròpia va iniciar la transcripció de les dues primeres llibretes, que va deixar impresa i relligada amb una espiral metàl·lica. La dissortada mort de l’Alfred en un accident de trànsit el 2008 va deixar el seu projecte en aquest punt, amb la transcripció dipositada al CES. Dins d’una línia de recerca semblant però paral·lela, a la Miscel·lània xiv de 2007, l’article Magí Colet i Mateu. La vida d’un lluitador de Pere Font i Grasa es va fer esment per darrer cop del treball d’Antoni Malaret. No és, doncs, fins al 2016, com s’ha dit més amunt, que es desperta de nou el tema de les memòries de l’exili de Josep Milà amb una proposta que incloïa la preservació en format digital de les llibretes i el projecte de transcripció de tot el text.

Les sis llibretes que inclou aquesta edició de les memòries de Josep Milà que teniu a les mans han estat transcrites per Alfred Milà i Nuell (les dues primeres) i per un col·lectiu de vuitanta-tres perso- nes (les quatre restants) que es van oferir a fer aquesta tasca, a partir de la feina prèvia de passar del format paper al format de fotografia digital. Aquesta operació va permetre repartir el text originalment manuscrit en fragments de dos a quatre pàgines i distribuir-los entre les persones que es van oferir de forma voluntària per transcriure-les. Totes han quedat relacionades en l’índex onomàstic de col·labo- radors d’aquestes primeres pàgines.

La transcripció, revisada i corregida, ens ha permès tenir tot el text de les memòries en un format que ja hem pogut llegir de manera fluïda, extreure’n informació, buscar els referents necessaris per entendre el periple de Josep Milà i oferir-lo ara, després d’aquest procés, de manera endreçada i en- tenedora a tots vosaltres. Aquesta mateixa tasca intensiva d’anàlisi de les memòries ens ha fet veure algunes mancances i errors del treball, d’altra banda meritori, que va fer Antoni Malaret. Ens referim concretament als topònims de les localitzacions de les diferents estades d’en Josep Milà dins la Savoia i a l’escala temporal del que va durar aquest exili.

En encarar l’edició integral de les memòries de l’exili de Josep Milà pensant en el lector generalista, com és el públic a qui s’adrecen les miscel·lànies del Centre d’Estudis Santjustencs (CES), hem cregut oportú afegir comentaris d’acompanyament intercalats dins el text original. Aquests han estat pensats tant per qui li plagui saltar d’un punt a l’altre de les memòries com per qui busqui referents temporals i d’ubicació del narrador Milà. Hem abordat l’edició d’aquesta manera perquè sovint no és fàcil orien- tar-se en l’escala temporal del text deixat per Milà perquè les dates apareixen escadusserament –no es tracta d’un diari– i, a vegades, s’avancen o van enrere en una mena de flashback. D’altra banda, l’es- pecialista que no necessiti o no vulgui afegits ni correccions al text original deixat per Milà, pot llegir-lo íntegrament a la web del (CES).

L’exili en plural

L’exili ha estat i és un gran tema d’estudi perquè les guerres i les seves conseqüències no han deixat d’acompanyar la humanitat. A les dues grans guerres del segle passat i a la Guerra Civil Espanyola l’han seguit innombrables conflictes a tots els continents. El 2021 esgarrifa sentir parlar de la repres- sió duta a terme el 1961 dins la mateixa capital de França, com a danys col·laterals de la guerra d’inde- pendència d’Algèria, amb la matança d’unes tres-centes persones que van ser llençades al Sena –una història amagada sota els aparells de l’estat francès i la inhibició de la premsa internacional. El fet és que, Europa concretament, ha anat encadenant guerres i exilis durant tot el segle passat. La Guerra

2.622.097 segons l’actualització del 21 d’octubre de 2021 d’UNHCR (l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats en les sigles en anglès): https://data2.unhcr.org/en/situations/syria
Un relat escruixidor en primera persona del que representen els nous camps de concentració d’Europa on van a parar aquests centenars de milers de refugiats el podeu trobar a l’obra de Mònica Parra Migrar i resistir. Històries de l’últim èxode a Europa, Descontrol Editorial, Barcelona 2020.

dels Balcans de 1991 a 2001 i les dues guerres de 1994 i 1999 a Txetxènia van tenir lloc en el mateix tombant de segle. A tocar de l’extrem oriental del Mediterrani el conflicte a Síria iniciat el 2011 ha cau- sat més de cinc milions i mig d’exiliats i refugiats¹ que, majoritàriament a través de Turquia, han trucat a les portes d’Europa. Els conflictes a l’Àfrica sorgits en època colonial i aparentment amansits amb les independències i sostinguts amb més o menys intensitat durant les dècades següents han arribat fins als nostres dies amb nous focus de bel·ligerància territorial o ètnica i han donat lloc a l’expulsió de gernacions.² Els conflictes es van encadenant sense solució de continuïtat i els nostres cervells acaben desfent-ne les imatges i xifres com el sucre dins el cafè. A més distància, més ràpida dissolució. Qui té present que el conflicte a Myanmar del 2017 amb els rohingyes ha portat 742.000 refugiats³als camps de Bangladesh?

L’exili, però, es remunta als temps bíblics i l’han sofert pobles sencers i individualitats. Sigui exili, bandejament, migració forçosa o qualsevol altre nom, l’han sofert Dant, Napoleó i alguns dels polítics que vam escollir fa quatre dies. L’exili republicà, resultant de la victòria de les tropes alçades contra el govern democràticament escollit de la República, va ser el resultat del temor que els revoltats van causar des del mateix moment del seu alçament.

Les primeres línies del resum de l’article La represión: el ADN del franquismo español de Ramon Ar- nabat diuen: “El régimen franquista (1936-1975) creó una tupida red represiva que tenía como objetivo eliminar físicamente e ideológicamente al enemigo republicano y aterrorizar al conjunto de la pobla- ción”, frase que condensa l’actitud del règim que s’instaurà per la força de les armes i es perpetuà mitjançant la repressió a través de l’entramat creat al seu entorn. Els que varen marxar a França i en van tornar fent cas del missatge franquista, repetit fins a la sacietat als camps d’aquest país, que “aquellos que no tuviesen las manos manchadas de sangre podían volver sin represalias”, van ser ma- joritàriament soldats republicans, més un cert nombre de civils de les poblacions que anaven ocupant les tropes “nacionals”. Uns 300.000, segons Arnabat, dels 480.000 que varen travessar la frontera més els detinguts pels cossos policials i parapolicials. Tots ells van ser de nou internats per ser “classifi- cats” i discriminar els culpables. El resultat, com diu l’autor, va ser que “[…] a lo largo de 1939, cerca de

500.000 españoles pasaron por la red de más de un centenar de campos de concentración distribuidos por toda España […] que empezaron a abrirse en noviembre de 1936 para regular el tratamiento de los prisioneros de guerra […] y se mantuvieron hasta 1947”.

En termes semblants s’expressà Ramiro Fuente a Exiliados: Medio millón de españoles que nunca re- cuperaron su país,⁴ que diu: “Francia recibió unos 440.000 […], si bien la cifra definitiva se redujo a

215.000 después de que muchos, tras la contienda, creyeran en el ofrecimiento de Franco a acoger sin represalias a todos aquellos españoles que no tuvieran las manos manchadas de sangre. Quienes confiaron en su palabra y decidieron regresar fueron encarcelados, sometidos a juicio y marginados cuando intentaban conseguir empleo o directamente ejecutados”.

D’altra banda, Arnabat dona les esgarrifoses xifres de la repressió d’ambdós bàndols: “Las cifras actuales, aún no definitivas, a las que ha llegado la investigación histórica son las siguientes: unos

150.000 ejecutados por el franquismo entre 1936 y 1945; 125.000 durante la guerra y 25.000 durante los primeros años de la dictadura […] y unos 50.000 ejecutados víctimas de la represión republicana”. Aquestes xifres, traduïdes a percentatges de la població per regions, representen, segons l’autor: a An- dalusia 47.399 persones, 1% del total de la població i 4% dels homes; Castella i Lleó 17.195, 0,9 i 36%, respectivament; Extremadura 10.594, 0.9 i 3,6 respectivament.; Catalunya, 4.200, 0,15 i 0,6% respecti- vament. Cal comptar, com diu l’autor, que d’aquests una bona part s’havien presentat voluntàriament i, d’altra banda, que els més de 480.000 que van passar la frontera els primers mesos de 1939 es van poder lliurar de la repressió franquista directa.

Dades d’UNHCR del 31 de juliol de 2019.
La Vanguardia, 14 de gener de 2019 (https://www.lavanguardia.com/politica/20190114/454132203233/exiliados-medio-millon-de-es- panoles-que-nunca-recuperaron-su-pais.html).

Cal tenir també en compte el testimoniatge personal de milers de persones que van sofrir en les pròpi- es carns, en les dels seus familiars o bé coneguts, el desfici anorreador del franquisme des del primer dia de l’alçament contra el règim legalment constituït. Això no obstant, la resposta a la pregunta de si el massiu exili dels republicans estava justificat l’hem d’anar a buscar en les xifres extretes de fonts contrastades com hem vist en les dades anteriors. Una nova font és la relació de persones a les quals es va instruir un procediment judicial militar durant la Dictadura de Franco. Aquesta relació va ser feta pública en aplicació de la Llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de víctimes del franquisme, publicada al DOGC núm. 7406, de 6 de juliol de 2017. La llista –un document de 2.569 pàgines– va ser posada a disposició de tots els ciutadans per l’Arxiu Nacional de Catalunya el 7 de juliol de 2017 i pot ser consultada en línia.⁵ D’aquesta manera, moltes famílies, particularment les generacions més joves, ha pogut saber per primer cop que un familiar seu va ser un represaliat del franquisme, a la vegada que els números donen una mesura de la dimensió d’aquests procediments.

El mateix article d’Arnabat, al qual ens hem referit amunt, emfatitza que la dictadura franquista va néi- xer fruit d’un cop d’estat i que aquest fet és “un aspecto clave para entender la dinámica de la represión franquista, fundamentada en la «trampa (i)legal» de convertir a los defensores del legítimo régimen republicano, en rebeldes; acusados de Adhesión a la Rebelión, Auxilio a la Rebelión o Rebelión Militar”. Aquesta és una frase que té la força dels números, perquè dels 81.966 procediments judicials militars duts a terme entre el 1936 i el 1980 (la majoria fins al 1940) pel Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, el 87,7% va ser per les causes esmentades.⁶

Síntesi biogràfica de Josep Milà i Mitjans

Els testimonis biogràfics més extensos que tenim de Josep Milà i Mitjans són, d’una banda, l’escrit Josep Milà i Mitjans, deixat per Joan Gironès i Sabaté (1913-1995) al número 21 de “La Vall de Verç” de desembre de 1980, i la biografia que en va escriure Antoni Malaret i Amigó (1917-2001) a L’exili d’una família Santjustenca (1939), ja esmentat. N’hi ha també referències escadusseres a La batalla i altres textos de Daniel Cardona i Civit7 i a Daniel Cardona i Civit de Fermí Roviralta i Casas.8

D’altra banda, també disposem dels arxius fonogràfics de les entrevistes que Jordi Amigó i Barbeta de l’Arxiu Municipal de Sant Just va fer a Joan Milà i Ripoll a finals de 1999, per Ràdio Desvern, i a Alfred Milà i Nuell (1955-2008) el 2005, dins el Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitat de Ca- talunya,9 del qual ja s’ha fet referència. De totes aquestes fonts, n’hem fet un extracte que presentem a continuació.

Josep Milà (1900-1965), nascut a Olesa de Bonesvalls del matrimoni de Joan Milà i Petit i Mercè Mitjans i Milà –els pares eren cosins–, va anar inicialment a la Barceloneta darrere la feina del pare, que era forner, per venir al cap d’uns dos anys (el 1904) a Sant Just Desvern a la casa que el seu pare va cons- truir al terreny del carrer de Bonavista, 90, i hi va obrir el quart forn del poble (on ja hi havia els de cal Cuscó, Ferriol i Masclans), cal Forner Nou.

Es va casar amb Joaquima Ripoll i Gelabert (1900-1984) nascuda a Sant Just Desvern del matrimoni de Pere Ripoll i Amigó i Conxita Gelabert i Malaret, que va tenir quatre fills més.

El matrimoni Milà Ripoll va tenir en Joan (1922-2004), la Concepció (1925-1970) i la Núria (1927-2008). El Pepitu de cal Forner Nou, que és com se’l coneixia, portava el forn ajudat per Josep Mitjans i Olivella, Pep, i transportava amb carro els seus productes fent venda a domicili. Fins al 1932 va treballar a la fàbrica de ciment Sanson d’ajudant de la furgoneta que portava l’Obiols (Nani), mentre que el forn i la botiga eren administrats per la seva dona Quimeta i el Pep.

A la pàgina de l’Arxiu Nacional de Catalunya: https://anc.gencat.cat/ca/detall/noticia/Llista-de-processos-instruits-pel-regim-fran- quista. La notícia va ser recollida pel butlletí 47 del mateix arxiu, com també per Vilaweb (https://www.vilaweb.cat/noticies/les-dades- de-la-repressio-franquista/), entre altres mitjans. Tots dos documents aporten dades estadístiques extretes de la llista i presenten xifres des de diferents perspectives.
Xifres exposades al Quadre 2 de la Publicació núm.15 de l’Arxiu Nacional, Procediments judicials militars sumaríssims, de 2015.
Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, 6, Edicions de La Magrana i Diputació de Barcelona, 1984.
Número 9 de la col·lecció Personatges de l’Editorial Afers, Barcelona, 2008.
Hem fet la transcripció de la cinta de Joan Milà, mentre que per a l’entrevista a l’Alfred hem disposat de la transcripció. Una i altra, facilitades per l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern.

L’agost de 1934, després de l’aprovació de l’Estatut i les eleccions al Parlament, va ser traspassat el Servei d’Ordre Públic al Govern de la Generalitat,¹⁰ dins el qual, posteriorment, Milà va ingressar al Cos de Policia amb el núm. 29.¹¹ Aquesta circumstància va ser facilitada pel fet de ser amic del que aleshores era el cap de la policia de la Generalitat, Miquel Badia —assassinat amb el seu germà Josep l’abril de 1936.

El 6 d’octubre de 1934, arran de la fallida proclamació del president Lluís Companys de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, va passar a França, aprofitant que en aquells moments estava de servei a Puigcerdà. A conseqüència d’aquest fet, va ser obligat a residir a més de cent quilòmetres de la frontera. Aleshores, és quan, a Angers (departament de Maine-et-Loire, dins la regió dels Pays de la Loire), va establir relacions amb les famílies espanyoles dels Repullés i els Sobrino, que tants serveis li van fer més tard en l’exili de tota la família a França. En tornar a casa abans de les legislatives de febrer de 1936 es va reintegrar a la policia i va desenvolupar la seva feina en diferents destinacions. El 18 de juliol de 1936, concretament, es trobava fent d’escorta al conseller de Cultura de la Generali- tat, Carles Pi i Sunyer. Del transcurs de la guerra Gironès destaca que: “[…] durant els primers mesos de la Guerra Civil donà proves d’eficàcia i dots de comandament doncs en més d’una ocasió s’hagué d’enfrontar amb els incontrolats procedents de Collblanc que tractaven d’endur-se veïns pel sol fet de tenir diners o bé ser catòlics”; mentre que el seu fill Joan va deixar el testimoni que: “[…] A l’esclatar la guerra marxa el conseller i el pare és destinat a una mena de burots que es van establir al pont d’Esplugues, on es controlaven el carros i camions. També hi havia un control de persones per detectar aquells que desertaven del front”. ¹²

Militància política

La seva militància no es pot explicar sense referir-nos a la gran amistat amb en Daniel Cardona i Civit, fundador de La Bandera Negra als voltants de 1925, com a suborganització d’Estat Català i de No- saltres Sols! a finals de 1930, de les quals va formar part Milà, segons Gironès, malgrat que Malaret només l’adscriu a la segona formació. Cardona l’esmenta a La Batalla a l’apartat dedicat a l’enterra- ment d’Àngel Guimerà: “[…] Al nostre grup hi anava en Perelló, i molts dels de l’assumpte de Garraf, probablement en Badia, en Milà de Sant Just i jo”. Al llibre Daniel Cardona i Civit, Roviralta, referint-se a les delegacions de Nosaltres Sols! i a la data de febrer de 1932, escriu: “[…] un mes després, pale- sant la influència de Cardona a la comarca, se n’obren a Esplugues i Sant Just Desvern, on, com a la resta de llocs, s’elegeixen els càrrecs més destacats, entre els quals hi ha els seus col·laboradors més estrets a l’Ajuntament com ara el president Just Vidal, el delegat comarcal Josep Milà¹³o el secretari Magí Colet”.

El seguiment del Milà de la línia política de Cardona es degué anar refredant a partir del seu ingrés als Mossos d’Esquadra ja que Fermí Roviralta, al llibre sobre Cardona ja esmentat, explica que: “[…] el dissabte 16 de gener de 1937 s’havia celebrat a Sant Just Desvern una assemblea extraordinària d’ad- herents «per tal d’aclarir la situació amb motiu d’unes escissions o, més ben dit, de l’aplicació d’unes mesures disciplinàries», on els militants hagueren de decidir entre seguir al partit [Estat Català] o mantenir la fidelitat a Cardona […], el diumenge 24 de gener, el seu secretari general, tot insistint en la nova línia política d’aproximar-se a les institucions catalanes i d’antifeixisme sense fissures, par- ticipava en un míting organitzat a l’Ateneu d’aquesta localitat, en el qual prengueren part conspicus excardonistes com Josep Milà o Joan Layret.”

El grup local d’Estat Català el nomenà president del Casal, que durant la Guerra Civil va instal·lar-se a la torre de Josep Modolell i Garriga, cal Meliton, propietat que ara ocupa la residència per a gent gran

“Decreto de 29 de agosto de 1933, de traspaso de los servicios de Policía y Orden interiores de Cataluña” (Gaceta de Madrid núm. 244, d’1.09.1933)
El Milà consta a la relació d’aspirants a l’Escola Preparatòria de Policia de la Generalitat. “El traspaso de Servicios a la Generalidad” A: La Vanguardia, 15 d’agost de 1933.
Fora que es tractés d’un altre control, els burots estaven situats a l’inici de la Diagonal, a l’altura de l’actual Parc de Cervantes, com diu l’Alfred a l’entrevista ja esmentada, i no al pont d’Esplugues.
Malgrat el que es pot interpretar d’aquest text, Milà no formà part de cap dels consistoris de Daniel Cardona. Font: Membres dels consistoris republicans, 15/04/31 a 16/01/39, 2006; Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern. Treball fet amb motiu de la celebració dels 75 anys de la República Española i la República Catalana.

Nostra Senyora de Lourdes, que regenten les monges dels ancians desemparats, al passatge del Mont- seny, a Sant Just.

L’excursionisme

En paraules de Joan Gironès, “[…] en Milà era un enamorat de les nostres muntanyes, essent l’iniciador de les primeres excursions que es realitzaren en el nostre poble.” Això tenia lloc, segons Gironès, al voltant de 1930 i un any més tard va contribuir a la constitució del grup excursionista Els Isards. Entre els seus records també esmenta que Milà acompanyava els nois del grup quan feia falta per adquirir alguna peça de roba, a can penja-i-despenja del carrer de Sant Pau, i aconseguia sempre unes molt bones condicions de compra perquè n’era un expert. El grup duia unes camises a quadres negres i ver- mells que, segons Gironès, “varen causar molta admiració perquè eren força cridaneres”.

Una referència gràfica d’aquesta faceta del Milà la tenim a la foto de 1931 que va aparèixer al llibre Sant Just Desvern, un paisatge i una història, de 1987. És d’una excursió a Les Planes de Vallvidrera d’Els Isards amb el Milà, dos adults més i set nois de Sant Just d’entre deu i dotze anys, entre els quals hi ha el seu fill Joan Milà Ripoll. Joan Gironès, a l’article esmentat, deixa constància d’excursions fetes al Castell de l’Eramprunyà, de Cervelló i del Papiol. També Alfred Milà a l’entrevista de 2005 evoca l’afició a la muntanya de l’avi quan diu: “[…] vaig viure amb ell només deu anys i recordo com ens portava d’ex- cursió […]. Anaven amb els cosins i germans. Ens agafava a tots i vinga cap a la muntanya”.

El teatre i les lletres

Durant els anys 1952-1955 fou director del quadre escènic de l’Ateneu de Sant Just, segons Gironès, dates que no van quedar registrades a la Miscel·lània xxiv del CES, dedicada al centenari de l’Ateneu, però la seva gran implicació sí, segons va recordar Vicenç Riera i Batiste. Aquesta faceta de Milà no pot deslligar-se de l’amor per la literatura i les lletres, atès que a l’obrador del forn hi reunia tant el jovent que duia d’excursió com companys de tertúlia política com en Daniel Cardona. Gironès va deixar escrit: “[…] passàvem unes nits inoblidables –majorment a l’hivern– mentre la pastera anava fent la feina, ell ens recitava poesies patriòtiques, així com fragments d’alguna obra teatral”.

Salvat Papasseit va fer repòs al carrer del Serral de Sant Just el 1920 atesa la coneixença amb en Car- dona de quan aquest va treballar a Can Sunyol i s’ha dit que va participar en tertúlies al forn del Milà

–aquest tenia aleshores vint anys. Malgrat no tenir-ne cap prova documental, el fet és força probable perquè el passatge del Serral quedava quasi davant per davant del forn de cal Forner Nou del Milà i en Cardona era un amic comú.

En relació a la producció d’escrits del Milà, a més a més de les memòries, Malaret diu a l’epíleg del seu article de 2002: “[…] en podríem afegir altres en què fa apunts de converses mantingudes amb per- sones de Sant Just, que coneixien la seva situació i dels contactes que tenia amb gent d’Estat Català i del Front Nacional de Catalunya, organitzacions de resistència al franquisme. També va escriure dues o tres obres teatrals, recordant els temps que fou actor i director de la Secció de Teatre de l’Ateneu Santjustenc. I, posseïdor de la col·lecció Bernat Metge, té una llibreta plena de sentències dels filòsofs grecs, Plutarc, Demòstenes, Cató el Vell, Ciceró, que ell desenrotllava filosofant amb el que passava i el que podria haver passat en els temps i circumstàncies viscuts.”

La lectura de les memòries de Josep Milà ens donen la perfecte mesura de les anteriors paraules, tant pel que fa a la seva capacitat d’expressar sentiments i idees com per traslladar-nos amb precisió fo- togràfica als escenaris del seu exili. Amb més o menys encert gosem dir que aquestes memòries són una road movie on es posen de manifest valors universals com la llibertat individual, en particular la de moviment, l’exili, el sofriment i el vagareig –tal com interpreta aquest terme la nostra Viquipèdia. El guió d’aquesta “obra” escrita pel Milà té passatges tristos, de reflexió, poètics i uns darrers de còmics com només un enamorat de les lletres i el teatre és capaç de fer.

Hem d’assenyalar finalment que el fet que la llibreta-herbari on va anant escrivint poemes durant tot el seu exili s’hagi conservat és una bona notícia per partida doble. En primer lloc perquè ens demostra, vuitanta anys després, que malgrat les estretors i moments crítics pels que va passar no la va abando- nar mai, fet que dona fe de la seva passió per escriure. D’altra banda representa un valuós document

de recuperació de la memòria històrica que ens ajuda a entendre els sentiments del personatge dins el context del seu exili.

Sortida cap a l’exili

La família de Josep Milà, formada per l’esposa, els tres fills, la mare Mercè Mitjans i el mosso Josep Mitjans, juntament amb Pepet Colet, la seva dona Aurora i dues filles, el veí Pere Montagut i Jaumà i Magí Colet com a conductor d’un camió oficial van marxar a l’exili el 25 de gener de 1939. El relat de Joan Milà d’aquesta vivència va ser aquesta: “[…] Ens aturem a Sant Hilari Sacalm i arrenquem naps d’un camp per menjar. Abans de Darnius un tal comandant Terri els desarma i abans d’arribar a la frontera hem de deixar-ho tot. Seguim a peu fins a Les Illes (comuna de Morrellàs, Maureillas-les-Illes en francès) i aquí ens donen llet condensada i seguim fins a El Voló (Le Boulou). Des d’El Voló ja només els homes, conduïts per militars francesos, caminem tota la nit fins a Argelers (Argelès-sur-Mer). Tot el camí era gebrat. La mare, àvia i germanes van a parar al costat de Brest (Bretanya) i la comunicació que s’estableix amb Argelers és a través de la senyora Repullés.”¹⁴

No sabem quant van tardar fins que van travessar la frontera.

Les etapes de l’exili

L’exili del Milà va començar al camp d’Argelers a primers de febrer de 1939, quan tot just s’havien ins- tal·lat els filats,¹⁵ i va acabar també a Argelers en una data indeterminada, més enllà del 30 d’agost de 1940. Entremig té lloc el seu periple per França que comença el 29 d’abril de 1939.

El 12 d’abril de 1939 el govern francès va publicar un decret que imposava, a tots els estrangers beneficiaris del dret d’asil i als apàtrides entre 20 i 48 anys, les mateixes obligacions que als fran- cesos sotmesos a les lleis de reclutament militar i de l’organització de la nació en temps de guerra. Aquest decret va legalitzar la creació de les Companyies de Treballadors Estrangers o CTE, quedant tots aquells que s’hi adherien sota la tutela del ministre de defensa i de la guerra. Tal va ser el cas del Milà que s’hi va allistar voluntàriament, quan estava a Argelers, com a alternativa per no ser retornat a Espanya. La cinquena companyia en la que va quedar enquadrat va tenir com a primera destinació els campaments de Bonnenuit i Plan Lachat dues localitzacions en el camí del coll del Galibier separades només uns quatre quilòmetres. La seva missió va ser arranjar el camí que des del punt de la fortificació de Les Rochilles, de la línia de defensa Maginot, connectava amb la carretera cap el coll del Galibier i, posteriorment Briançon. Aquesta estada ha estat confirmada a través del llistat que penja de la xarxa a: cartesdelexilio.¹⁶ Les dades que hi consten són: Jose Mila Mitjaus; nº 341; 2ona. Classe; forner; recorre- gut 1: Bonnenuit; recorregut 2: Plan Lachat; data de la informació: 1/3/40. La numeració de la cinquena companyia, que pertanyia al sisè cos de l’exèrcit dins la 14ena. regió militar, va del número 207 al 429 de manera que hi ha inscrits 223 homes.

No hem pogut trobar cap referència de les següents destinacions a La Chambre, Tours-en-Savoie, Al- bertville i Le Bourget-du-Lac –totes a la Savoia– abans de tornar a Argelers l’agost de 1940. D’aquesta darrera estada sí que hi ha una fitxa on consten: Jose Mila Mitjans, nascut el 12/01/1900, vingut de la 85ena. companyia el dia 8 d’agost 1940 i adscrit a la 218ena. del camp d’Argelers el dia 30 del mateix mes i any.¹⁷ Així doncs, malgrat que la confirmació documental de l’exili del Milà és parcial, el detall de les seves altres localitzacions i les descripcions que en fa dels campaments, comandaments i compan- ys donen al relat del seu exili una gairebé absoluta fiabilitat. En aquest sentit resulta particularment sorprenent i ric en detalls la descripció de la Rizerie de La Chambre, un edifici amb una llarga història,

Un càlcul aproximat de les distàncies que van haver de caminar, les dones des de Les Illes fins al Voló i els homes des de Les Illes fins a la platja d’Argelers, dona 17 i 38 quilòmetres, respectivament, d’acord amb la xarxa viària actual.
El 30 de gener de 1939 un destacament de la guàrdia mòbil francesa acompanyada d’un centenar dels primers refugiats va instal·lar el filat del camp d’Argelers. L’endemà els ministres francesos Sarraut i Rucart van visitar el camp i a partir del 6 de febrer el flux dels exiliats ja no es va interrompre. Ref. Mémorial du camp d’Argelès-sur-Mer. Création du camp: https://www.memorial-argeles.eu/fr/
Cartasdelexilio.free.fr/cte-fr.html
Fitxa detallada Núm. 99667 del dossier 1260W67 de Josep Milà Mitjans conservat a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals de Tolosa de Llenguadoc, disponible a https://archives-camps.cg66.fr/basescamps en data 13/11/2021.

segons ens explica el Milà –que encara resta dempeus avui dia– així com les mides i distribució dels barracons del campament de Tours-en-Savoie.

Un altre aspecte digne d’assenyalar és el fet que la sortida del Milà del camp d’Argelers va anar a cavall dels prolegòmens i desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i, de fet, la guerra al front de l’oest, a França, va fregar les destinacions a les quals va estar.¹⁸

El retorn

Malaret ens descriu la tornada, en primer lloc, del Joan juntament amb el Pep, el mosso, i el Pere Montagut: “[…] Tenen notícies de l’intent d’ocupació de la casa i forn del carrer de Bonavista, núm. 90, a la cantonada amb el carrer Freixes, accidentalment desocupada per la marxa de la família Milà cap a l’exili francès, per instal·lar-hi el forn de Jaume Masclans, situat a la Carretera Reial, a la cantonada amb el carrer de Bonavista, que havia quedat destruït pel bombardeig dels avions italians durant la Guerra Civil. Per evitar-ho, provisionalment s’hi allotja un familiar, Ramon Farrés, i acorden retornar a Catalunya el 26 d’abril de 1939,¹⁹el fill, Joan Milà, el company Pere Montagut i Pep, el mosso, per tal de fer-se càrrec de la botiga i del funcionament de l’establiment. Posteriorment, uns mesos més tard²⁰ també ho faran les dones exiliades, que es trobaven en un poble prop de Bordeus (Occitània).²¹Retor- nen a la vida normal del poble, tot i que reben freqüents visites dels

afiliats a la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS)”.

No hi ha cap referència del retorn de Josep Milà a Sant Just, ni tant sols ell en dona cap pista a les memòries, en què la darrera data que consta és la del 8 d’agost de 1940. En Joan Milà va manifestar: “[…] el pare coneix un capità a Argelers que el deixa escapar i l’oncle Ramon Ferrés el fa arribar fins a Barcelona”. Això no obstant, la lectura minuciosa de les memòries ens han donat alguna altra pista que desgranem, en part com a hipòtesi, al darrer dels textos “de situació” que hem anat intercalant al llarg de la transcripció de les memòries que ofereix aquesta miscel·lània.

Respecte de l’escriptura de les memòries, a partir d’una data també indeterminada del seu retorn, Ma- laret diu: “[…] escrites al seu domicili del carrer Bonavista, número 90, on va residir clandestinament més de dos anys, fins que va ser detingut i conduït a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, amb maltractaments, i posteriorment posat en llibertat pels bons informes locals i perquè algun dels policies d’aquell temps l’havien tractat quan eren policies de l’Estat i de la Generalitat i coneixien la seva actuació professional”. En aquest punt Alfred Milà aporta una dada gens negligible respecte de qui va mediar per aconseguir-ne l’alliberament quan diu: “[…] el qui el va treure va ser Mossèn Antonino. Si no hagués sigut pel Mossèn, no hauria sortit d’allà, pel càrrec que tenia i la seva involucració en política […] Això m’ho va explicar el meu pare. Va ser llavors quan es va assabentar el Mossèn que estava allà

–perquè fins i tot no sabia que l’avi estava aquí al poble– el Mossèn va sortir i li va fotre bronca al meu pare perquè no li ho havia dit […], el pare em va dir que li va tornar el favor que li havia fet en temps de la guerra. […] El meu avi com que era policia estava als burots d’aquí dalt de Pedralbes i vigilaven tots els carros que entraven cap a Barcelona. Quan va veure que venia gent de Sant Just es va avançar als piquets de la CNT i la FAI que hi havia allà i va mirar a dintre. Quan va obrir el carro es va trobar amb el Mossèn, i el va tapar de seguida i els va fer passar com va poder perquè sinó allà s’acabava Mossèn Antonino”.

Tornant a la data de quan va escriure Milà les seves memòries i en base al que va deixar escrit Malaret, hom pot pensar que si va tornar a finals de 1940 o primers de 1941 i va estar dos anys tancat a casa, va ser aleshores quan les va escriure. Això no obstant, una etiqueta de fàbrica de la primera llibreta ens dona a entendre que les va escriure en data indeterminada a partir de finals de 1943. L’etiqueta del

Vegis un relat de la batalla als Alps, que va durar des de mitjan juny fins el 2 de juliol de 1940, malgrat que l’armistici que va posar fi a les hostilitats es va signar el 22 de juny a: https://www.ledauphine.com/defense-guerre-conflit/2020/06/11/premiere-action-de- guerre-et-premiers-morts
Josep Milà, a les memòries objecte d’aquesta publicació, dona la data del 29 d’abril.
Josep Milà, a les memòries, diu que va ser a primers de juny.
Aquesta dada només la dona Malaret. Milà, a les memòries, en cap moment diu que les dones fessin aquesta “escala” a Bordeus en el seu retorn des de Kersaint-Landunvez (Bretanya), on s’estaven.

fabricant d’aquesta primera llibreta diu: “Artículo en libertad de precio de acuerdo con la resolución S.5. 261-156, fecha 3-11-43, de la S.G.T. del Ministerio de Industria y Comercio”. Hem de creure, per tant, que les memòries les va escriure posteriorment als mesos que va estar tancat a casa i més enllà del tràngol de passar per la Prefectura de la Policia després d’aquest període de més de dos anys amagat a casa que ens diu Malaret.

Singularitat de Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans

A l’hora de descriure els trets que donen un caràcter singular a aquestes memòries, tant en termes ab- soluts com per comparació amb altres relats de naturalesa semblant, creiem que tenen rellevància la forma com s’expliquen les relacions humanes en el context d’un col·lectiu de persones que a la pràctica estan recloses en un camp de concentració o en un aquarterament militar francès, atesa la disjunció d’acceptar-ho o bé ser tornats a Espanya i la reafirmació dels ideals que van portar Milà i tantes i tantes persones a defensar els principis republicans. També cal destacar el detall i la manera, sovint poèti- ca, com es descriu l’entorn físic que al llarg dels dinou mesos relatats²² d’exili, envolten Josep Milà. Tot plegat basat en el lèxic del català, sobre el qual recau el fil narratiu, i l’ús de dues altres llengües

–francès i castellà– utilitzades en determinats diàlegs. Aquests precisament, utilitzats amb profusió, són talment la recreació de la seva experiència, al camp d’Argelers i a les diferents destinacions per la Savoia dins la companyia de treballadors espanyols en què va quedar adscrit, com si es tractés d’una obra de teatre.

Hi ha altres aspectes que giren a l’entorn d’aquestes memòries que tampoc no voldríem deixar de banda, com és la raó d’escriure-les i si les va escriure com un exercici d’interiorització dels records o bé estaven pensades per a ser llegides per algú altre. Una resposta que no necessàriament ha de ser excloent l’una de l’altra i així mateix ho interpretem. El personatge de Milà és omnipresent al relat, ja sigui com a analista de les diferents personalitats i comportaments dels companys, ja com si fos el co- mentarista polític de la crisi prebèl·lica europea que desemboca en la Segona Guerra Mundial, ja com a historiador d’uns fets molt recents que han acabat portant-lo a la situació d’exclòs en què es troba. Això el fa estar al nus de la narració, que, d’altra banda, no hi ha cap dubte que va escriure perquè un dia o altre algú la llegís.

Efectivament, en diferents punts de les llibretes es fa referència al lector que Milà pensava que algun dia podria tenir-les a les mans. Cenyint-nos només a la primera llibreta, trobem fins a sis referències a aquest futur lector. Al segon paràgraf Milà diu “[…] intento recordar com una cosa íntima, mai amb l’interès de donar-li publicitat més enllà dels familiars i intimitats, si un dia interessats em demanaven sobre la nostra estada, en qualitat d’exiliats, a la nació veïna”. Així mateix, es refereix al lector al llarg de les descripcions, força detallades, de les dues primeres barraques construïdes al camp d’Argelers; en explicar l’organització del camp 2, dels exsoldats, on s’estaven ell i els seus. També després de refe- rir-se al camp civil, on ens diu: “[…] després dels detalls anotats que grosso modo he procurat exposar al més clar possible, perquè el lector pugui fer-se càrrec de les característiques d’aquella ciutat impro- visada”. Completa les referències al futur lector les darreres línies del mateix primer quadern on diu: “[…] En vosaltres està seguir llegint si la llauna no us ha cansat, a la vostra mà estarà continuar amb la següent. Si us ha fatigat, dec dir-vos que la meva intenció no era aquesta”. I no s’acaben aquí aquestes referències, sinó que són recurrents en tota la memòria.

Aquest futur lector es va materialitzar a partir del moment que, cap als anys vuitanta –Milà va morir el 1962–, les llibretes van aparèixer al capdamunt d’una nevera del forn i pastisseria Milà, un fet fortuït que va causar el mateix mecanisme de la nevera el dia que va deixar de funcionar. Això no obstant, aquest futur lector al qual es dirigia Milà de ben segur que en cap circumstància no se l’havia imaginat com un col·lectiu nombrós i plural. Perquè avui aquest algú esdevindreu tots vosaltres lectors.

Estrictament, entre la data de sortida de Sant Just que dona A. Malaret (25 de gener de 1939) i la data 30 d’agost de 1940 d’entrada en una nova companyia a Argelers –segons la fitxa esmentada a la nota 17– hi ha un interval de dinou mesos. Això no obstant, ens sembla raonable suposar que es va estar a Argelers algun temps més, segons les paraules del conegut comandament francès d’Argelers que li recomana paciència per esperar el moment oportú d’escapar-se.

L’interès historiogràfic d’un exili itinerant

El relat de l’exili a França de Josep Milà inclou fins a sis destinacions diferents, cinc a la Savoia i el d’Argelers al Rosselló a l’inici i al final del periple.

Aquest canvi de paisatges, companys i comandaments constitueix una rica paleta de contrastos que el Milà va descriure amb detall, poesia i també humor. Va ser així, malgrat que després dels primers mesos a Argelers, Milà va fer un itinerari de només 178 quilòmetres, sempre per la Savoia, abans no va tornar a Argelers a finals de juliol de 1940. Descomptant el desplaçament d’anada des del Rosselló a la Savoia i des de la darrera destinació de Bourget-du-Lac de nou a Argelers –1.160 quilòmetres– les distàncies recorregudes van ser, doncs, relativament curtes, però les estacions de l’any van donar gairebé dues voltes al calendari i van motivar Milà per parlar-nos del que el seu esperit excursionista i la seva ànima poètica van quedar imbuïts. Valguin d’exemples el trajecte amb tren des d’Argelers fins a Saint-Michel-de-Maurienne i la posterior ascensió amb camions militars, passant per Valloire, fins al campament de Bonnenuit a tocar de les Granges du Galibier –2.300 m d’altitud– a vuit quilòmetres del Col du Galibier.

Semblantment, les descripcions dels campaments i quarters militars pels quals va passar són minu- cioses perquè sempre en dona els topants i fins i tot les mides. Ja es tracti de les cabanes fetes amb canyes, mantes i quatre fustes d’Argelers com de les instal·lacions posteriors a La Chambre o Tours- en-Savoie, les seves descripcions permeten imaginar i fins i tot dibuixar aquella barraca o campament militar gràcies al detall amb què els descriu. És particularment significatiu el cas de la Rizerie de La Chambre, la descripció completa de la qual no té lloc fins a quaranta-sis pàgines des del primer cop que en parla. Tot plegat perquè en una de les seves excursions troba un pastor que li completa la història d’aquell indret i Milà, oportunament, ens en fa partícips exposant-ho a les memòries. Addicionalment hem de dir que aquest edifici, un dia magatzem de gra del qual va prendre el nom, però anteriorment tota una altra indústria, està encara dempeus i n’hem pogut copsar alguns dels detalls descrits per Milà, més de vuitanta anys després que ell hi passés.

En el procés de cura de la transcripció hem fet mans i mànigues per corregir la grafia de tots els to- pònims i ubicar-los sobre el mapa de França. L’esforç ha estat folgadament recompensat, malgrat que uns pocs noms no hi ha hagut manera de situar-los. Una idea prou gràfica per posar en la justa me- sura el que diem és l’índex de topònims inclòs al final del llibre, que inclou vuitanta-sis entrades. Hem d’assumir que sense aquest canvi probablement l’esperit poètic del Milà que ens descriu embadalit muntanyes, prats, aigües i rocams hauria quedat més limitat.

La corrua de personatges, d’altra banda, és l’element indispensable per a Milà per plasmar, a través de diàlegs, els diferents quadres escènics que ens situen en els successius actes del seu exili. El pobre d’esperit, l’egoista i el vividor; el gandul, l’home culte i, d’alguna manera planant per damunt tots ells, el mestratge que sempre sembla donar Milà. En aquest punt i referint-nos als prolegòmens i primers mesos de la Segona Guerra Mundial, Milà juga amb l’avantatge de parlar en present d’uns fets que ja són passat. És a dir, quan s’està a casa i escriu les memòries –no abans de les darreries de 1940– els fets dels quals ens parla i pontifica ja són història des de fa almenys set o sis mesos, si ens referim a l’atac a França per les tropes alemanyes o italianes, respectivament. També cal tenir en compte els gai- rebé quaranta anys que té ell, mentre la majoria dels qui l’envolten són més joves, exceptuant alguns dels comandaments francesos.

Un darrer aspecte que volem ressenyar de les memòries és el fet que la seqüència del relat sovint es veu afectat per la falta de sincronia temporal en l’evocació dels records, de manera que l’acció va endavant i endarrere. Així, per exemple, Milà ens explica de forma força detallada els deu dies que va necessitar per consolidar una ubicació definitiva al camp d’Argelers, per després dir-nos que al cap de tres dies d’entrar al camp va escriure una carta als vells amics de l’exili de 1934 residents a França. Creiem, d’altra banda, que el treball “lineal” de Milà sense tornar enrere per repassar, més que no pas la llosa de la memòria, és la causa de saltar-se tot en un plegat un any i passar de 1939 a 1940.²³Així, el primer Nadal que va passar a l’exili el va assenyalar com a Nadal de 1940, quan realment era de 1939. Seguidament arrossega aquest mateix any quan explica els prolegòmens i primer mig any de la Segona Guerra Mundial que, així mateix i de forma contrastada, podem dir que eren de 1939 o 1940, mentre que ell els situa un any després.

Les notes, els poemes i les fotografies

Les llibretes tenen uns quants interrogants dels quals també volem deixar constància. No sembla pos- sible que Milà pogués escriure determinades planes de les memòries sense tenir unes notes o una llibreta anterior on constessin determinades dades. Malgrat que el mateix Milà diu haver-se desfet de bona part de les notes²⁴ que de forma continuada anava fent, creiem que es va basar en algunes que devia poder conservar, que comentem a continuació.

No hi ha cap dubte que els poemes que surten a les sis llibretes van ser transcrits de la llibreta-herbari que va acompanyar Milà durant tot l’exili. Afortunadament aquesta llibreta va quedar en mans de la seva filla Concepció i posteriorment de la seva neta Immaculada Castellví i Milà. En aquesta llibreta hi ha quaranta poemes, tots transcrits a les llibretes de les memòries. Més textos que devia conservar són les diferents cartes que va rebre o enviar. De l’amic d’Anvers, de la família des de Kersaint i des- prés des de casa, les que va enviar ell, etc., perquè algunes també hi van quedar transcrites. També devia conservar el poema en francès del qual Milà diu que és autor el sergent Molière. El seu lèxic i la seva extensió fan pensar que devia tenir-lo copiat en una nota a part, des de la qual el va transcriure a la llibreta 4 perquè no hi és a la llibreta-herbari. D’aquest poema és oportú assenyalar que es va cantar sobre la tonada de la cançó popular francesa Au Pressoir (música de Marie Monnier i lletra ori- ginal de Camille Roy), tal com explica Milà, durant la nit de Nadal de 1939, malgrat que ell l’adscriu al 1940. Hi surt un rodolí per a cadascun dels comandaments francesos que tenia la companyia i dels qui estaven al servei de la cuina. Un total de divuit persones i cent vint-i-vuit versos que materialment és impossible que es mantinguessin just com un record dins el seu cap. La singularitat del poema, per la descripció dels diferents personatges, dels quals surt el cognom, i la seva originalitat ens ha convidat a incloure’n la traducció al final de l’índex dels poemes de la llibreta-herbari original de Milà.

L’ordre dels poemes transcrits de l’original a les memòries segueix sensiblement l’ordre de la llibre- ta-herbari, amb algunes excepcions. Van quedar repartits, sobretot, entre la segona (onze), tercera (set) i cinquena (sis) llibretes. En aquest procés de transcriure’ls Milà va fer-hi canvis i, sobretot, va unir fragments que a l’original eren clarament poemes diferents fets en moments diferents. El fet que la majoria no portessin títol va fer més fàcil aquesta tasca. Un exemple paradigmàtic és el compost de tres estrofes, de quatre versos cadascuna, escrites a les pàgines 17, 18 i 16, respectivament, del llibre de poemes, que tenen les flors com a fil conductor. També hem de comptar, dins l’expressió poètica de Milà, uns quants fragments en prosa com el que titula Tardor i comença amb “Fa fred, més fred que els altres dies […]”.

Pensàvem, de bell antuvi, que l’edició d’aquestes memòries seria un text gairebé mancat d’imatges que poc convidaria a fullejar, fora dels interessats de forma específica en el tema de l’exili republicà. Inicialment comptàvem amb les fotografies de les famílies Milà Nuell i Castellví Milà, a les que es van afegir les de Mª Rosa Montagut i Daniel Cardona Pera. Afortunadament, al mateix temps que la Immaculada Castellví ens oferia el llibre original dels poemes de l’avi, també ho va fer d’un àlbum de fotos familiar en què en una de les pàgines centrals hi deia “Fotos de l’estada del pare a França”. Llegir aquesta capçalera i a continuació els peus de foto “La Chambre”, “Riu Isère” i “Mas d’Amunt” va ser com la troballa de la pedra de Rosetta de les memòries de Milà i ens va envair una forta emoció en veure materialitzada en aquestes imatges la síntesi i confirmació del periple del Milà a França, explicat a les sis llibretes.

Les pàgines d’aquestes memòries no compten únicament amb les fotos dels familiars i amics de Sant Just que van sortir plegats cap a l’exili a França i les tres fotos esmentades. També gaudeixen de la ge- nerositat dels hereus dels artistes Josep Bartolí i Manuel Moros, que comentem en el següent apartat,

N’és un exemple la data de la pàg. 22 de la llibreta 5, quan diu “[…] això passava els primers dies de juny del 41”. Es tracta d’un error, perquè els atacs a França d’Itàlia als quals es refereix van ser a partir del 10 de juny de 1940. Aquesta errada es repeteix a la pàg. 26.
A la llibreta 2, pàg. 21, podem llegir: “[…] Per les raons del temps passat d’aquells dies fins avui i haver sigut precís desfer-me de totes les anotacions fetes en el viatge, per certes causes que més amunt exposaré”. I a la llibreta 5, pàg. 21, amb motiu de l’atac des d’Itàlia, diu: “[…] Destruírem, cremant-los, apunts i notes preses en aquella odissea; correspondència rebuda d’altres companys enquadrats en diferents companyies”.

fet que enriqueix l’obra amb imatges que evoquen situacions i sentiments expressats per Milà, particu- larment en el pas de frontera i la descripció del camp d’Argelers.

L’expressió artística en el context dels camps

Un aspecte que no volem menystenir en aquest context, que genèricament hem anomenat exili, és el de les manifestacions artístiques d’aquells que, privats de la llibertat i de les necessitats bàsiques, en- cara són capaços de donar sortida als seus sentiments i vivències amb creacions literàries, plàstiques, musicals o mitjançant la fotografia.

La naturalesa humana està en permanent contacte amb l’entorn al qual interpreta, s’hi adapta i reflec- teix en les seves manifestacions rituals o plàstiques. Ha estat així des que l’home va adquirir el rang de racional i no resulta sorprenent que la creativitat fins i tot floreixi amb les condicions més adverses i que sigui un exponent dels temors, precarietats, pors i circumstàncies d’aquelles situacions, de mane- ra que es converteixi en un testimoni que pot ser transmès a les següents generacions.

El fet de l’art no ha passat desapercebut en aquesta relativament recent recuperació de la memòria de l’exili republicà. Amb una visió inclusiva de l’art, esmentem a tall d’exemple les exposicions Centelles. Les vides d’un fotògraf, 1905-1985 al Palau de la Virreina el 2006 i la de La maleta d’Agustí Centelles de Sant Just a l’espai MercArt de 2021; les del pintor Manuel Moros²⁵ el 2009 al Museu Memorial de l’Exili i el 2021 al Mémorial d’Argelès; la de Josep Franch Clapers al Museu d’Història de Catalunya el 2012, amb el títol J. Franch-Clapers. L’èxode. L’exili; I Art i Exili. Artistes de l’exili del 1939 del Museu de l’Empor- dà i el Museu Memorial de l’Exili, de 2020.

Això no obstant, les manifestacions artístiques d’aquest període de la nostra història han tingut un reconeixement tardà. Enric Pujol, Enzo Traverso i Lluïsa Faixedas, en sengles articles introductoris del catàleg de l’exposició Art i Exili esmentada més amunt, així ho manifesten. Cal destacar també, per la seva singularitat, la combinació de l’expressió escrita i imatges, plasmada en l’obra Campos de con- centración amb text de Molins i Fàbrega i dibuixos de Josep Bartolí, editat a Mèxic el 1944. Aquest va ser, tanmateix, un treball pioner, dins la temàtica de l’exili republicà, en què es complementen aquests dos llenguatges. Ja dins el marc temporal actual cal destacar La retirada. Mots et images d’un exode de Véronique Mouliné de 2009, en què passa revista a totes les manifestacions d’art que van tenir lloc als camps, amb capítols tan eloqüents com L’art dans les camps, entre ombre et lumière; L’art malgré les barbelés o Paroles et musique, sense oblidar les dues revistes que es van editar: el butlletí dels estu- diants del camp d’Argelers, a partir de 1940, Desde el Rosellón i Barraca, fetes totalment a mà per una dotzena d’intel·lectuals i artistes.²⁶Cal destacar finalment que la figura de Josep Bartolí ha tornat als mitjans arran del film animat d’Aurel, Josep, de 2020.²⁷Un valent i fervorós homenatge a la integritat d’aquest home al seu pas pel camp d’Argelers. Artista que va formar part del grup 10th street amb de Kooning, Klein, Pollock i Rothko.

Una mostra prou eloqüent per il·lustrar aquesta interconnexió de les arts la podem trobar en una sola paraula redundantment repetida en l’acompanyament dels gendarmes i militars francesos als repu- blicans en entrar a França: “Allez, allez!”, que va donar lloc a unes quantes línies del Campo de concen- tración (1939) de Lluís Ferran de Pol, com també a una extensa nota a peu de pàgina de Josep-Vicent Garcia i Rafi (l’editor), en la qual esmenta les mateixes paraules en la tornada d’una cançó i en el títol d’un poema; unes línies també al Diari d’un fotògraf d’Agustí Centelles i en aquestes memòries de Josep Milà. Així mateix, és el títol d’un quadre de Josep Franch Clapers i del llibre Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939, editat recentment per Maria Campillo.

Val la pena llegir el relat sobre Manuel Moros –de fet, va ser un fotògraf circumstancial– que va fer Eva Vázquez a El Punt Avui el 8 de febrer de 2009. Més informació, amb fotos, es troba al llibre de l’exposició La retirada dans l’objectif de / L’exili dins la mirada de Manuel Moros, presentada el 10 de desembre de 2008 a Perpinyà i el 30 de gener de 2009 al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera.
Hi ha una versió facsímil editada amb el títol Ecrits d’exil. Barraca et Desde el Rosellon-Album d’art et de littérature à Argelès-sur-Mer, 1939. Nouvelles Presses du Languedoc, 2008.
“Josep dibuixa l’exili republicà als camps de concentració francesos”, article de Xavi Serra a l’Ara del 4 de setembre de 2020.

La publicació que teniu a les mans és deutora d’aquest esperit tan humà com és expressar-se. D’una banda ho és de les mateixes memòries de Milà que ara editem, com també de la infinitat de diaris, memòries i relats que formen el gros de narradors que ens han explicat com van viure el pas de fron- tera i l’exili, i que amb visions diverses ens donen una apreciació de múltiples matisos del fenomen de l’exili. També ho és dels creadors dels dibuixos i fotografies que hem intercalat dins el text per plasmar gràficament quelcom que Milà va deixar expressat en paraules.

Veure reflectit en un dibuix de Bartolí el cos d’un “concentrat” a Argelers, desnodrit, potser malalt, abú- lic, amb el posat d’haver-li estat manllevada la dignitat és una imatge que es pot posar de costat a les dramàtiques descripcions que d’aquesta situació en va fer Milà i tants altres. Així mateix, havent llegit algun d’aquests relats es pot entrar als sorolls i olors de les fotografies que mostrem de Manuel Moros, com ara a les corrues de dones, homes i criatures, mig desvalgudes i a la vegada expectants davant el futur, a les portes de França o ja dins els camps sempre plens de fum. També és relativament fàcil copsar la distància mental i física entre els que allà comandaven, ja fos un espahí dalt del seu cavall o un gendarme, aquesta dislocació de neurones que situa cadascun dels dos bàndols, el del fugitiu i el de l’hoste, en dos mons aparentment immiscibles.

L’aportació d’aquests creadors, materialitzada a través dels museus o fundacions que custodien les obres i dels hereus que en tenen els drets, és una aportació impagable que no podem deixar d’agrair com a editors i que ben segur els lectors d’aquesta miscel·lània apreciaran en la seva justa mesura.

Creiem fermament que la informació de les Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans conviden a en- trar-hi els estudiosos de l’exili republicà i de les companyies de treballadors estrangers a França. Po- drien trobar-hi dades que potser només el Milà ha salvaguardat de l’oblit, tot considerant, a més a més, que la majoria de fons documentals són incomplets o parcials i una petita referència pot representar una informació valuosa.

Francesc Blasco Urpinell

Criteris d’edició

Josep Milà i Mitjans no era escriptor ni periodista, com sí que van ser-ho molts dels que varen deixar constància del seu exili després de la desfeta de 1939. Amb això volem justificar el fet que l’escriptura de Milà té unes mancances inherents a aquest fet, això és, una ortografia i una sintaxi que en deter- minats passatges es fa difícil de seguir. Addicionalment hi ha el que endevinem com la seva manera particular de fer consistent en no girar mai la vista enrere per repassar el que s’ha escrit. Si del primer tret podríem assenyalar una sèrie de paraules que avui ens sembla obvi com s’han d’escriure, del se- gon fet ens trobem sovint amb discordances de gènere i número i una gran disparitat de grafies en els topònims i l’onomàstica. Pel que fa als accents hem d’assenyalar que n’hi ha pocs, fet que en les formes verbals pot induir al dubte de saber si està parlant en present o passat. També les is apareixen com si tinguessin accent quan de fet només es tracta d’un punt fet a corre-cuita. En altres casos Milà segueix la normativa castellana, com és el cas de les paraules acabades amb –on, –ons o –ia.

Contràriament, ens hem trobat amb un ric vocabulari català avui en desús, particularment pels que estan més influïts per la parla de les grans conurbacions. Entenem que això és fruit del doble fet que Milà és un personatge nascut al tombant del segle xix al xx i que, d’altra banda, coneixia el lèxic propi de les persones amb un lligam amb el camp i el seu canviant paisatge a cavall de les estacions.

El criteri general que hem seguit per tal d’oferir un text entenedor, a partir de la transcripció literal, ha estat el de preservar tant com fos possible l’estil propi del narrador Milà.

Això ens ha portat a donar a totes les paraules l’ortografia correcta, però també a acceptar aquells barbarismes o paraules d’arrel castellana que apareixien al Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F.de B. Moll, que l’Institut d’Estudis Catalans té penjat a la xarxa. Això fa que hàgim donat per bons verbs com gosar en comptes de gaudir, sapiguer, en comptes de saber, repentir-se en comptes de penedir-se, sentar en lloc de seure i formes verbals simples o compostes com vàreig en lloc de vaig o haveu tingut en lloc d’heu tingut, entre altres. També hem acceptat la substantivació de verbs, com sostracció –furt– de sostreure i traspostament –pèrdua de color i trets de la cara– de traspostar-se; la substantivació d’adjectius, com balbesa, de balb; la utilització del verb brunir amb el sentit d’emmorenir o embrunir, quan el significat n’és un altre, com també el d’altres paraules com espinyec amb el sentit de xiscle o l’inexistent verb embrionar, amb el sentit de generar una idea, entre altres.

Hem corregit la puntuació quan hem cregut que feia falta. Sovint per alleugerir moltes frases llarguís- simes, a les quals també hem afegit connectors, per entendre el significat del que Milà ens explica. Així, hi hem incorporat preposicions, conjuncions i fins i tot verbs, que hem marcat entre claudàtors. Les paraules franceses o castellanes intercalades al text català, limitades en nombre però molt repetides al llarg de les memòries, les hem posat en cursiva, tota vegada que hem eliminat infinitat de cometes que hem considerat innecessàries i hem limitat l’ús de majúscules d’acord amb la normativa actual.

Donant per bona la possible crítica d’haver tingut potser massa màniga ampla a l’hora de polir el text, volem deixar constància a títol de descàrrec que, en molts dels dubtes que hem tingut i hem consultat, hem pogut comprovar la llibertat que molts escriptors es prenen a prioritzar el missatge per davant de la forma. I aquí voldríem afegir, ja per acabar amb els exemples, l’adverbi malíssimament, utilitzat per Joan Sales en una carta a Mercè Rodoreda –tot i que també consta al diccionari de Pere Labernia de 1840– i el substantiu rierell, que hem trobat en el poema a la Mare de Déu de la Font de Sabadell de Joan Benet i Petit.

Valgui, doncs, dir de nou que hem prioritzat la comunicació per davant de la normativa tot considerant que qui ho desitgi té sempre la possibilitat d’anar a la transcripció literal i jutjar per ell mateix el trac- tament que s’ha fet del text original de Milà.

Un darrer tret que ha marcat la transcripció i la cura del text original ha estat la presència de converses en francès, amb les mateixes dificultats que les apuntades anteriorment pel text en català. Aquí hem tingut cura de l’ortografia i més específicament de la conjugació dels verbs. Lamentem no oferir la traducció d’aquesta part del text comptant que uns coneixements elementals de l’idioma dels lectors i l’ajut del glossari de termes permetrà entrar en el sentit d’aquests diàlegs.

Miquel Almela Casanova Francesc Blasco Urpinell

Els precedents del projecte col·laboratiu de transcripció i difusió de les Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans endegat pel Centre d’Estudis Santjustencs (CES) en imatges

Les sis llibretes que recopilen les memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans esteses damunt la sorra d’una platja per recordar l’inici d’aquest exili en la humida sorra de la platja d’Argelers el febrer de 1939 (fotografia de Fran- cesc Blasco)

Coberta que va preparar Alfred Milà i Nuell per enqua- dernar la transcripció que va fer de les dues primeres llibretes. La seva feina va ser incorporada al projecte després de passar el text imprès al format estàndard d’un processador de text (fotografia de Francesc Blas- co)

Alfred Milà (dreta) amb Jordi Amigó, de l’Arxiu Municipal de Sant Just el 2005 on va mostrar les llibretes de l’avi Josep Milà i el treball de transcripció de les dues primeres (fotografia de l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern)

Pàgina 68 de la sisena llibreta de memòries de Josep Milà i Mitjans, una de les imatges captades pel servei del CRAI de la Universitat de Barcelona dins del projecte emprès pel CES per preservar les llibretes en format digital i difondre el seu contingut

Pòster presentat pel CES a la Jornada de Cultura i Re- cerca Local dels Territoris de Parla Catalana (RECER- CAT) de 2017 a Reus per explicar els inicis i recorre- gut previst del projecte de transcripció i difusió de les memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans. El seu dis- seny i preparació va anar a càrrec de l’Institut Ramon Muntaner amb text, dades i fotos aportades pel CES

Acte d’inauguració de la Jornada de Cultura i Recerca Local dels Territoris de Parla Catalana del 29 d’abril de 2017, sota la carpa instal·lada a la plaça d’Evarist Fàbregas de Reus. Es pot veure la presidenta del CES al centre de la imatge i el pòster del projecte sobre les memòries del Milà en segon lloc sobre el plafó de fusta de la dreta (fotografia de Francesc Blasco)

Els membres de la família de Josep Milà Mitjans i amics que van sortir de Sant Just Desvern cap l’exili el 24 de gener de 1939

Grup de les famílies de Josep Milà i Pepet Colet, juntament amb Magí Colet, abans de creuar la frontera. A l’es- querra, amb abrics blancs Núria –amb trenes– i Conxita Milà. A la mateixa fila i a la seva esquerra, la seva mare, Joaquima Ripoll, Josep Mitjans, Pep, carregant un gruix de mantes, Magí Colet –el conductor del camió– i Mercè Mitjans amb cap i espatlles coberts amb un mocador; darrere, amb boina i cigarret, Josep Milà al costat de Pepet Colet, amb barret; la seva dona Aurora és a la dreta de la Conxita i les seves dues filles al costat de la Núria (fo- tografia de Joan Milà Ripoll, col·lecció de Josep Milà Nuell)

Fotografia del casament de Joaquima Ripoll Gelabert i Josep Milà Mitjans. Considerant que ambdós eren de 1900 la foto deu ser de primers dels anys 1920 (foto- grafia de l’estudi Daguerre de la carretera de Sants 78, Barcelona; col·lecció de Josep Milà Nuell)

Concepció i Núria Milà en una edat pròxima a la de la sortida a l’exili. Nascudes el gener de 1925 i l’octubre de 1927 al sortir cap a l’exili tenien 14 i 11 anys, res- pectivament (autor desconegut, col·lecció d’Imma Cas- tellví Milà)

Matrimoni Milà Ripoll a finals de la dècada dels anys 1940 o inicis de la següent (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)

Mercè Mitjans, mare de Josep Milà a l’eixida del forn a Sant Just en data indeterminada (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)

Pere Montagut i Jaumà (nascut el 1921). Imatge re- tallada d’una foto de grup feta en motiu d’alguna de les festes senyalades del calendari a inicis de la dè- cada de 1940 a Sant Just Desvern (autor desconegut, col·lecció de Maria Rosa Montagut Segura)

Joan Milà (nascut el setembre de 1922) i Josep Mitjans Olivella, Pep, al voltants de 1940 (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)

Els tres germans Milà Ripoll amb la futura –o recent– esposa del Joan, Amèlia Nuell, a l’esquerra, en data inde- terminada entre 1948 i 1950 (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)

Excursió a Les Planes (Collserola) del grup Isards el 1931. D’esquerra a dreta Florenci Urpí, Jordi Cardona, Josep Mitjans, Joan Milà i Guillem Olivé. Asseguts Josep Palau, Pere Montagut, Magí Campreciós (agenollat), Miquel Casanovas i Romeu Fusté (autor desconegut, col·lecció de Daniel Cardona Pera)

Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans

Argelers / Argelès-sur-Mer – primera llibreta

Qui millor que jo pot sapiguer els desitjos que tinc que la meva pobra ploma tingués el do de sapiguer dibuixar amb fina literatura els paisatges d’una excursió forçada per terres franceses –espècie d’aventura– que com jo n’han sigut protagonistes tants compatriotes, per donar-la a conèixer als que no tingueren la desgràcia o la sort d’haver-la viscuda en la seva magnitud.

Reconeixent aquest defecte en mi, doncs, intento recordar com una cosa íntima, mai amb l’interès de donar-li publicitat més enllà dels familiars i intimitats si un dia, interessats em demanaven sobre la nostra estada amb qualitat d’exiliats, a la nació veïna, el tracte rebut d’ella i impressions tretes en la creuada, amb els defectes i qualitats en el caràcter tant dels francesos com nostre.

El que escric són fets reals, no figurats, viscuts, que si uns tenen la virtut d’arrencar un somriure d’altres mouen la compassió per la seva emotivitat. No vull recordar les peripècies passades fins el moment d’entrar a França fugint de casa. N’hi haurà prou en recordar que en passàrem moltes i que aguantàrem tots sense una queixa les que se’ns presentaren. I cal que amb això digui que parlo solament de la colla composta dels meus familiars i família de l’amic que ens acompanyava. Les Illes, primer poble francès, que tocàvem després de passar la frontera i de set hores de caminar per la muntanya amb una pluja empipadora, d’aquella mena, que quasi no t’adones que plou però que sents que et mulles. De peus entre regarells amb una que altra ensopegada, de les quines alguna vegada ens obligava a interposar les mans per no donar amb el nas a terra. Com suposareu, no se’ns feu cap entrada triomfal però cal dir, fent honor a la veritat, que l’hospitalitat no ens mancà per part dels que tenien cura dels serveis d’atenció als que anaven arribant fugint d’Espanya. Vagi doncs, això com elogi als interessats.

Pa blanc, com feia temps que no havíem vist, botifarra, sardines; llet i xocolata per als infants i també per als que ho preferien a altra cosa, ens

era ofert i servit sense limitació.

Hi ha coses que no voldria dir-les i que no obstant cal que es diguin, encara que només sigui amb el noble fi de proporcionar la defensa.

l el cas que ara ens ateny és la coincidència d’haver-nos trobat en aquell lloc en les mateixes circumstàncies, amb l’Hilari Salvador. Tant ell com jo sabem dels temps que datava la nostra –no m’atreveixo a dir-ne– amistat, però sí coneixença.

Hola, tu per aquí també?
Com tu, ja ho veus…

l deixant-me amb la paraula a la boca…

Tinc allà uns familiars, perdona ja torno… Després de més d’una hora d’esperar, vingué… el camió que tenia de traslladar-nos a El Voló, o més ben dit, a Perpinyà i que ens deixà la meitat a El Voló.

Pujàvem, sense tornar a veure al senyor Hilari. I donant el fet com una evasiva tot pensant amb els motius que pogués tenir, avall com l’aigua camí de Perpinyà, com tots ens creiem, amb una velocitat imprudent, amb perill d’estimbar-nos tots plegats i d’agafar, amb l’aire i la mullena que portàvem damunt i la que la pluja persistent afegia als nostres escassos abrigalls, una pulmonia.

La meva filla Concepció em donà una de les seves arracades que se li desprengué de l’orella i que jo vaig guardar-me al butxacó de l’americana per guardar-la. Després de tres quarts d’hora que durà aquell trajecte amb més ziga-zagues que una corda dins d’un sac i marejats de tants vaivens i empentes i trepitjades dels uns i els altres, arribàrem a El Voló. El carruatge parà, requerit a instàncies dels gendarmes.

-Tous les hommes en bas. Il faut descendre, tous les hommes.

Jo vàreig intentar de convèncer al gendarme al·legant que al carruatge hi anava la meva mare i demés família meva, per salvar-me, junt amb el meu fill i companys, de la inconveniència que el compliment de l’ordre representava per nosaltres.

– Ça ne fait rien. Vous les retrouverez tout à l’heure à Perpignan

Columna de soldats i civils camí d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

Camions després de passar el Port d’Avall de Cotlliure carregats de soldats en direcció Argelers el 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

No hi hagué més remei que la supeditació a l’ordre donada per l’home.

Una gentada imponent estava allí concentrada esperant… ningú no sabia què. Més ben dit; sí. Esperant poder refer-se de la fadiga, filla d’una marxa que molts dels que estàvem allà reunits feia molts dies que suportàvem. Ni un jaç de palla, ni un lloc on poder-nos aixoplugar. Alguns encenien fogueres i s’apinyaven al voltant intentant d’assecar les seves robes.

l bé: obeint l’ordre, els homes, abandonàvem el camió i en ell, mare, muller i fills respectius, amb l’esperança, però un xic indecisos, de retrobar- nos novament a Perpinyà, entrant a formar part d’aquella multitud abandonada sense altre refugi que el que algun particular oferia i el que la naturalesa ens té disposat sempre.

Un a reveure un xic desconfiat, sense una besada que pogués fer sospitar una prematura despedida per llarg temps. Ens separàvem amb el pressentiment, per la meva part, que el que jo els havia advertit, quan ens trobàvem a Sant Hilari Sacalm, amb el fi de convèncer-los de no seguir més endavant, restant allí elles i continuar jo sol la marxa, s’anava a iniciar.

En quedar-vos aquí –vaig dir–, tothom pot creure per la coneixença amb can Brugués, que la vostra estància és a fi d’un tractament d’aigües –[cosa que] la mare i el Pep hi estaven conformes.
Penseu –vaig advertir encara replicant a la tossuderia de la dona–, que de seguir el camí tots junts és possible que, un cop a França, siguem forçats a aquesta separació, que tu, ara, no acceptes aquí. I [és] molt probable encara que aquella no es limiti, com la que jo proposo ara, a fer de nosaltres dues colles, sinó que podem veure’ns obligats a separar-nos en tres grups, homes, dones i infants. Fet que agreujarà la situació nostra creant nous inconvenients, a la ja prou crítica, que jo d’ací estant ja temo, o millor dit, preveig, sense que la meva darrera probabilitat es produís.

El temps just de baixar del camió i aquest es posà novament en marxa sense donar-nos temps només de canviar les paraules precises d’un comiat en ocasió normal.

Poca estona ens quedà per fer-nos càrrec de res més del que he esmentat respecte al que passava a El Voló. Remolinats i empentats pels gendarmes fórem obligats, com si es tractés de bestiar, a formar una espècie de ramats i, amb l’aparició de la Garde Mobile a cavall, fórem encerclats per ells

i obligats a marxar, carretera enllà, sense el més petit indici del lloc on ens dirigíem.

A les úniques paraules del que comandava l’escamot – En route, repetides pels subordinats a les seves ordres ens posàvem en marxa, formant columna, obligats per la proximitat de llurs cavalls accionant a banda i banda d’ella castigats per l’esperó del cavalcant.

Unànimement i cadascú per si, formulàvem interiorment la mateixa pregunta,

– On som conduïts?

Alguns insistint aquesta als “conductors” trobaren idèntica resposta com si fos un mot consignat,

Allez vite.
Pauvres espagnols!
L’armée du sucre,

ens sentírem mantes vegades, fent escarni de la nostra desesperada situació, produïda, més que per la nostra expatriació voluntària arrel dels fets produïts a la nostra terra, pel tracte tant desplaent, per no dir indigne, rebut pels que per consigna i divisa en l’escut tenen les paraules Llibertat Igualtat i Fraternitat.

Entre nosaltres i en la mateixa columna hi forma- ven un contingent del cos de Mossos d’Esquadra de Catalunya amb llur comandant en cap, Escofet, que pel seu comportament a l’objecte de refusar l’oferiment d’un cotxe per estalviar la fadiga del viatge, sabé respondre amb dignitat, que no es considerava, en ocasió semblant, amb cap grau ni diferència per damunt del més mínim dels seus homes, mereix el meu elogi.

Una hora de camí i una altra tot travessant un que altre petit vilatge endormiscat, que les remors de les nostres veus despertant la curiositat dels que encara no s’havien entregat a les delícies del pri- mer son o els que tenien la virtut de posseir-lo lleuger, atreia a les finestres. A mida que anà- vem avançant, banda i banda de carrer s’anaven

Corrues de gent s’apilen a les proximitats del pas de frontera entre el 5 i 10 de febrer de 1939. Lleugers d’equipatge tots aquells que han hagut de fer bona part del viatge a peu (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

Columnes de refugiats, vehicles civils i militars es van acumular al punt fronterer de Cervera de la Marenda fins el 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

il·luminant com si llurs interruptors s’accionessin per la pressió del nostre peu.

Fixament no sé les hores de camí que férem. Sols sé que la fadiga començava a notar-se en- tre nosaltres. Sobretot era vista en els que amb llur equipatge damunt l’espatlla seguien la co- lumna. Molts d’ells acabaren per desfer-se’n abandonant-lo a les cunetes. Altres es deixaven caure rendits abans d’abandonar-lo. Pocs, doncs els primers casos foren reprimits amb severitat, irritant, en lloc d’obtenir compassió, el caràcter dels nostres guies fent que el noble animal casti- gat per l’esperó de la bèstia que el cavalcava fos obligat a aixecar-se dret amenaçant de caure de les potes del davant damunt el pobre que rendit per la fadiga s’atrevia a deixar-se caure a terra, vençut, obligat quasi per extenuació.

Per la claror de la lluna que tènuement entre nú- vols il·luminava el paisatge, anàvem comptant les carenes de les muntanyes que paral·leles a la car- retera, una darrera l’altra, anàvem deixant enrere amb l’esperança sempre que la pròxima marqués el final de la ruta. Feia més de dues hores que la nostra pregunta insistint sobre el temps que ens

mancava per arribar al lloc de destí era indistin- tament contestada d’aquesta forma.

– Cinq kilomètres.¹

A mida que anàvem avançant, una brisa humi- da i freda es feia sentir més insistentment fent- nos pressentir la proximitat de la mar. Brisa que barrejada amb la freda rosada que queia, es feia a cada moment més molestosa. A poc a poc el temps s’havia asserenat. Una parada improvisa- da, imprevista o inesperada, com vulgueu dir-li, ens tornà un xic l’alè perdut. Aquesta es devia a l’haver, en aquell moment, baixat les barreres del pas a nivell del qual ens trobàvem davant amb prevenció al pas del tren, el soroll del qual apercebíem ja. Clars foren els que no aprofitaren aquesta ocasió per deixar-se anar a terra rendits pel cansament i la fadiga d’aquella nit que sem- blava interminable.

Desapareguda la causa que motivà la nostra pa- rada reprenguérem novament el camí. La pre- gunta es formulà novament sobre el trajecte que mancava encara fins a fi de ruta. La resposta no sofrí variació. – Cinq kilomètres. Pocs moments feia que havíem reprès la marxa i un nou poble apareixia al nostre trajecte.

Argelers

Serien les quatre de la matinada poc més o menys. L’atravessàrem sota els mateixos senyals que ho férem en els demés que havíem deixat en- rere. Finestres que al nostre pas s’il·luminaven amb siluetes humanes apareixent al seu marc. Algun que altre badoc es trobava pel carrer es- perant gaudir de l’espectacle que els pobres es- panyols oferíem, amb la disparitat en abillament, barrejats militars i civils… o tal volta moguts per sentimentalisme sacrificant les hores de descans que al cos són necessàries, esperant que la seva presència al nostre pas fos un alivi a les nostres penes, passejava amb l’ànima dolorida acom- panyant-nos espiritualment en la nostra des- ventura…

El poble quedava ja darrere nostre com si fos un nou obstacle salvat en la nostra cursa. L’aire a cada moment més viu i humit feria el rostre pro- duint el consegüent esborronament als nostres cossos. Una remor somorta s’anava apercebent

llunyana, fent-nos creure en la proximitat de la mar. No ens equivocàrem. Als pocs moments la cinta blavosa de l’aigua que la lluna tènuement platejava apareixia davant nostre com barrera infranquejable albirant en ella el final, almenys d’aquella etapa.

La veu del que comandava cridà:

-À gauche.

Nova decepció per nosaltres i novament la pre- gunta demanant pel temps que mancava per ar- ribar a terme.

– Bientôt. Allez, allez vite!

Virant a l’esquerre, tal com havia estat ordenat seguírem un camí paral·lel a la mar on es llegia enganxada a la paret d’una de les cases que a l’entrar hi havia Argelès-Plage. Més endavant po- dré detallar millor les característiques d’aquest lloc. Crec que serà millor, tota vegada que l’at- zar m’hi portà per segona vegada arran de fets que també al seu temps donaré a conèixer en el transcurs de la present memòria.

A Campo de concentración (1939) de Lluís Ferran de Pol aquesta distància repetida pels militars francesos és de tres quilòmetres (vegis cita completa a la Bibliografia).

Fent camí cap un dels passos fronterers d’entrada a França entre el 5 i 10 de febrer de 1939, amb les mantes de llana com l’element mínim indispensable per passar la nit al ras (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

Grup de nens reagrupats als turons de Polilles abans del seu trasllat al camp de la Moresca de Portvendres / Mauresque de Port-Vendres el 5 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

Camp –platja– d’Argelers

Com dic, doncs, seguint el nostre camí, paral·lel a la mar anàvem caminant, d’esma ja quasi, per la decepció soferta al veure frustrada la nostra esperança que la mar assenyalaria el final de la marxa almenys d’aquella nit, quan un nou mur- mull ajuntant-se al de l’onada cridà la nostra atenció. No tardàrem en descobrir que el feno- men era produït per veus humanes que en gran quantitat i parlant totes a l’hora es confonien amb la remor de la mar. No tardàrem pas a descobrir, per entre l’escassa urbanització, les columnes llampeguejant, d’unes fogueres, de quines se’n desprenia una espessa fumareda. A mida que anàvem atansant-nos a elles revivia en nosaltres l’espectacle d’El Voló. Siluetes humanes passant i traspassant oferien tot l’aspecte d’una nit de ver- bena a la nostra terra. Pel cedir del terreny sota la pressió del nostre pas s’endevinava que ens trobàvem damunt els sorrals de la platja. A poc a poc anàvem acostant-nos a la verbena. Les veus es sentien ja tan clares que qualque mot, inclús, es comprenia amb claredat. No cabia ja dubtar que estàvem arribant al final del nostre trajec- te, almenys de moment. Una espessa fumareda s’estenia per tot amb una varietat de perfums que feia l’atmosfera poc menys que irrespirable.

– Nous sommes arrivés déjà.

Aquestes paraules pronunciades amb satisfacció notòria i amb un cert aire de victòria que foren dites pel que comandava l’escamot, sense altra ordre ni explicació marcaren el final de l’etapa.

Si a l’entrar a França, els que teníem l’experièn- cia del tracte rebut en altres ocasions similars, temíem l’amarga i crítica situació que se’ns pre- sentava al davant, a l’usar novament dels drets que la veïna nació cedeix als que l’atzar allunya de la pàtria llur a causa de fets polítics, a mida que anàvem fent camí veiem que aquesta vegada el tracte a esperar d’ella fora molt pitjor. En altres ocasions aquest no era de bon tros la cosa iniqua i salvatge d’avui, sense ésser per estar-ne encan- tat. Cal però fer-se càrrec que la major part de les molèsties ocasionades eren filles de les precau- cions preses pel govern acceptant-les nosaltres per considerar-les de raó, donant el cas que la majoria de nosaltres no teníem la documentació

apropiada que permetés identificar la certesa de la raó de la nostra presència a llur pàtria. És per això que cal acceptar la vigilància a què estàvem sotmesos i alguna altra cosa que considerant-la per nosaltres molestosa era per ells precisa a fi d’assegurar la tranquil·litat dels ciutadans francesos.

Però ara la diferència de tracte era l’u per mil pit- jor. Que el nombre dels d’avui, que ens acollíem a les concessions que la llei francesa fa als que nomenem delinqüents polítics, era immensament superior a d’altres ocasions, d’acord, però no per això era precís un tracte com el que se’ns dona- va ara, indigne d’una nació que té per divisa uns mots tan esperançadors.

Però si durant el trajecte, a poc a poc ens anà- vem fent càrrec de les coses i endevinàvem un futur gens envejable, què ens mancava, després de l’entrada al camp d’Argelers, per acabar-ho de comprendre-ho del tot?

Satisfet, pronuncià aquelles paraules l’home igual, potser convençut –vulguem fer-li conces- sió– que acabés de complir una obra de miseri- còrdia. I fórem deixats allà abandonats com si es tractés d’ovelles, que al tombar la nit el pastor abandona a la cleda. Ningú, en aquells moments, no donà importància al fet. Rendits per la fadiga d’aquella nit de marxa l’única preocupació era la de cercar un lloc on deixar anar nostres cossos. AI posar la má a terra abans de deixar-nos-hi caure molts fórem els que en desistírem. Un centímetre de gebre cobria la sorra exceptuant el cercle trepitjat al vol de cada foguera.

Nosaltres, els cinc²que anàvem de companys, es- tàvem comentant la crítica situació, quan m’ado- no que la cara del meu fill esdevenia pàl·lida i el seu cos rendit per la fadiga i el fred anava a des- plomar-se. En aquells dies ell tenia setze anys.

Què et passa? –vaig fer jo tot agafant-lo. l amb la seva mà posada d’amunt del cor…
Tinc fred…

De pressa, preveient el que podia succeir vaig treure’m l’abric d’una revolada cobrint-lo a ell estrenyent-lo contra el meu pit mentre el Pep ta- pant-lo amb el seu l’estrenyia per la part oposada a l’objecte que, amb la calor dels nostres cossos

D’acord amb la foto de grup de la sortida, hauríen de ser sis: Milà, Pepet i Magí Colet, Pep, Joan Milà i Pere Montagut, però per raons no explicades Magí Colet no va entrar al camp d’Argelers. En aquestes primeres pàgines quan Milà diu Colet es referix al Pepet i, més endavant, al grup també s’integra un altre germà Colet, en Joan. Sabem de Pere Font, per altra part, que Magí Colet des del camp d’Agde va escriure a Carles Pi i Sunyer el 4 de març de 1939 (Pere Font i Grasa, Magí Colet i Mateu: La vida d’un lluitador, a “Miscel·lània d’Estudis Santjustencs XIV”, 2007)

Entorns del camp d’Argelers envaït de boira i/o fumera i restes de vehicles entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

Dona amb cinc criatures al marge d’un dels accessos del camp d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

refer el seu del fred que se n’anava a fer mes- tre. Quins moments d’angúnia vàrem passar fins a veure’l refet de nou! Amb tot això anava ja a clarejar. Els estels començaven ja a desaparèixer confosos per la claror de l’auba. La tènue rojor que la proximitat del sol ixent donà al firmament contrastant amb la blavor de l’aigua ens anuncia- va que la sortida de l’astre no era llunyana. El cel s’havia netejat de núvols i tot feia preveure que el dia que venia a saludar-nos, no defraudaria les nostres ànsies pensant amb l’alivi que aquell sol que l’anunciava, seria pels nostres cossos.

Els nous arribats anàvem cercant entre els grups precedents cares amigues o conegudes amb el fi d’orientar-nos sobre el tracte rebut allí i a espe- rar per a nosaltres. Algun gendarme tot passejant anava d’un grup a l’altre interessat, semblava, en les converses tingudes pels que el componien. Fins aleshores ningú, atalaiats fent comentaris sobre l’odissea d’aquella nit, no s’havia adonat quina era la nostra vertadera situació en l’estat d’abandonament en què ens trobàvem. La reac- ció no es feu esperar. La protesta començà i s’anà estenent d’un grup a l’altre, al saber pels que ens

havien precedit en l’arribada, que fins aquell mo- ment ningú no s’havia dignat prendre’s la molès- tia de demanar si tenien necessitat d’alguna cosa per refer-se. Els pocs gendarmes, que, com he expressat, anaven passejant pel camp tot flairant d’un grup a l’altre la conversa foren acossats a preguntes, sobre si la nostra estància al lloc era transitòria, si pensaven tenir-nos-hi molt temps allí sense menjar ni beure, on ens podríem refugi- ar en cas de temps plujós i a la nit, etc., que totes foren contestades amb l’evasiva de:

Moi je ne comprends pas.
Sais rien moi.
Pas un mot d’espagnol.

Aquestes respostes produïren l’efecte, segura- ment contrari al que l’home esperava; ja que en lloc de prescindir de les preguntes davant l’im- possibilitat de poder-nos ressenyar, pel defec- te que el que no comprèn la parla un de l’altre porta, el nombre d’interlocutors augmentà. Uns amb l’ús d’un que altre mot francès après a l’at- zar en converses i tertúlies, altres amb signes i demostracions simulades d’allò que s’intentava sapiguer. Tothom, creient-se en capacitat per in-

Imatge bigarrada on les farcells es confonen gairebé amb les persones entre fràgils estructures de canyes al camp d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

Genet republicà, aparentment sense sella ni estreps, al costat d’altra gent asseguda o fent foc a la platja d’Arge- lers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

tervenir amb èxit assetjava a preguntes a l’home, que, incapaç de poder respondre pel defecte ex- pressat, invariablement anava repetint com si fos un disc ratllat les frases abans esmentades.

Érem poquíssims els que parlàvem el francès. Més ben dit, els que teníem pretensions de parlar-lo. La majoria dels que ens trobàvem allí, per no dir la quasi totalitat, érem gent obrera que els uns per llurs ocupacions i els altres mancats de possibilitats econòmiques, no teníem el do d’altra ciència que la que una escola primària ens havia proporcionat. Si algú havia obtingut quelcom més, era degut a una preocupació d’aconseguir un millorament en aquella cosa que sentint-hi verdadera vocació i no havent-l’hi estat possible econòmicament d’aconseguir-ho a l’escola, dedicà les seves hores de lleure a la lectura d’obres tractant millorar, aprendre o corregir la que ell particularment hi tenia interès. Tots els que per manca de mitjans econòmics ens hem vist obligats a prescindir d’un bon mestre i hem adoptat aquest sistema individual o semi- individual de educar-nos valent-nos dels medis expressats, quan ens hem cregut aptes i segurs per discutir un punt relacionat amb la cosa que creiem posseir, al trobar-nos davant la realitat

de la prova entrem en vacil·lació al constatar la nostra imperfecció en el desenvolupament del tema que se’ns proposa. En aquestes condicions ens trobàvem, doncs, els pocs que ens creiem capaços de fer-nos comprendre.

Qui és que parla francès? –demanà una veu.
Allà, allà n’hi ha un.

Jo vaig allargar el coll per veure l’afortunat que tenia aquest do, però, confesso el meu astora- ment a l’adonar-me que el que havia parlat dar- rerament era un dels meus companys de Barce- lona. L’Escolà, que fent-se pas entre els del grup que encerclava al gendarme, amb l’home agafat pel braç venia en direcció on era jo.

Amb aire triomfal, venia cap a mi, ple de satisfac- ció convençut que la seva iniciativa, per la meva intervenció, posaria remei als nostres mals o tro- baríem una solució que posés remei a la incògni- ta situació en què ens trobàvem.

Milà –feu–, a veure si fas entendre a n’aquest paio que és qüestió de portar menjar aquí. Que em sembla que el fulano amb el cuento del “no comprem pa” se’ns està passejant a tots.
Home Escolà, tu saps que…
Res, home, res. Tu li pots fer entendre a aquest, tu que parles francès, que es qüestió de…

- Crec amic que entre nosaltres n’hi haurà algú que millor que jo podrà fer-ho. Perquè jo llegeixi o hagi llegit algun llibre francès, no vol dir que el parli. El francès té una certa semblança, al lle- gir-lo amb la nostra llengua, però…
- Home, perdoni, vostè veu en la situació que ens trobem tots. Ningú sap res de res. Pregunto i el company indica que vostè posseeix el que ens manca perquè aquest home ens informi. Faci-ho com pugui però procurem donar una solució o mi- rem de cercar-la on sigui.
- Em fa l’efecte que l’home poca cosa podrà dir- nos. En fi provarem, però dec advertir-los que el meu francès és molt deficient.

S’inicià la conversa que dintre la brevetat del temps que durà fou rica en intromissions per part dels demés companys, creant encara més dificul- tats en la meva expressió. No obstant, arribàrem a entendre’ns amb el meu interlocutor, que com jo havia suposat, poc alivi podíem esperar per la nostra situació amb l’informe obtingut d’ell. No obstant, l’home ens orientà diguent-nos que ca- lia dirigir-nos al Comissariat del camp situat a un xalet dels de la platja, prop de la pineda que des

del lloc on ens trobàvem es veia a no gaire distàn- cia. Avençant-nos però, que tenia entès que fins a les nou no hi hauria ningú i que ell creia que més tard portarien pa i quelcom més per menjar. Quant a l’allotjament digué no saber-ne res, però que suposava que cada u de nosaltres hauria de preocupar-se, almenys de moment d’enginyar-se com fos la manera d’obtenir-lo. Al demanar-li si aquell lloc ens era destinat com a definitiu per a la nostra estada o era amb caràcter transitori, di- gué creure, sense estar-ne segur del tot, més en el primer que en el darrer.

Com es pot suposar, després de traduir el resultat de la conversa en lloc de calmar els ànims, mul- tiplicà la protesta.

La rosada cara del sol anava emergint damunt la blava cinta de la mar daurant les seves aigües ris- sades… juganeres les onades s’anaven estenent amb certa majestat damunt les primeres sorres de la vasta platja, com si volguessin distreure’ns de les preocupacions que en aquells moments tots nosaltres estàvem sotmesos. La gelada ha- via sigut de les fortes. Les fogueres, una darrera

Llera del riu Tech abans del seu desguàs al mar, fent de límit entre dos sectors del camp d’Argelers. Gual de trànsit dels refugiats per anar a proveir-se dels mitjans essencials per subsistir, com el pa, entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

Panoràmica de sorra erma i grups de gent abrigada al camp d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Foto- grafia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

l’altra, anaven morint abandonades cercant tot- hom l’alivi en la tebior, quasi imperceptible, del sol que majestuosament anava alçant-se a poc a poc, tot endolcint les seves faccions. El dia es presentava clar i quiet. Ni la més mínima boira era perceptible en tot l’espai que la nostra vista dominava. El fum de les fogueres anà desaparei- xent permetent-nos de respirar l’aire pur i sa de la mar.

Noves columnes anaven arribant intermitent- ment augmentant les dificultats en cada moment. Coincidírem amb els meus que era precís d’es- collir un lloc on en la planitut de la platja oferís condicions per establir-nos el més possiblement arrecerats. Amb aquest sentit abandonàrem la discussió. Seguírem platja enllà fins que a certa distància apartat de l’aigua trobàrem un lloc que ens semblà a propòsit al fi indicat. Allí s’ajuntà a la colla un nou company, en Cassà. Sense esperar que la gelada desaparegués del tot començàrem a cavar, amb les mans, un gran clot a la sorra a fi que aquesta, apilada al voltant, fos un obstacle pel vent. Començàrem aviat a l’objecte d’aprofi- tar des dels primers raigs del sol perquè el que tenia d’ésser el nostre llit fos eixut i assolellat el més prompte possible per poder-nos-en servir. Calia aprofitar tant com fos possible el dia per descansar, ja que la calor del sol seria un alivi

per a nosaltres i no posseíem altre abrigall que la roba que portàvem al damunt. Amb l’experiència de la nit passada, pressentíem el poc confortable que la que la seguia seria per nosaltres, mancats d’abrigall adequat. Tota la roba d’abric havia que- dat al camió, a l’abandonar-lo a El Voló, junt amb el demés equipatge.

l elles, on seran? Hauran, igual que nosaltres, sofert les mateixes humiliacions i el mateix tractament?

l els infants? No hauran estat tractats amb més consideració que no som tractats nosaltres? S’haurà acabat de complir la meva previsió de Sant Hilari? Els hauran separat de llurs mares? Interiorment, aquestes eren les preguntes que jo em feia. Encara que fins aquí no haguem parlat d’elles, deveu suposar que aquesta fou la nos- tra preocupació en tot el viatge; després d’haver descobert l’engany que havíem estat víctimes a l’objecte d’obtenir la separació, els uns dels al- tres, sense protestes per part nostra, ni violèn- cia per part seva, o sigui de l’autoritat. Amb tot, les nostres ànsies i temences les havíem sapigut mantenir secretes sense exterioritzar-les pres- sentint que la conversa, en lloc d’ésser un alivi als nostres mals, moralment podria pitjorar-los. Així és que tan bon punt aquesta conversa era porta- da pels més joves a parlar dels que ens havien

separat, procuràvem distreure-la cap a un altre costat després de minimitzar-la en lo precís, abs- tenint-nos de comentaris i d’emetre altres opini- ons particulars que no fossin en vies de treure al fet la importància que realment tenia; per no fer extensives la preocupació i l’angoixa que tant els companys i amics Pep i Colet com jo sentíem, tant per aquells que a El Voló ens havíem vist obligats a abandonar, com per als innocents que es veien obligats a acompanyar-nos. Sense tenir-los en compte l’edat, ni el perill que la seva naturalesa s’exposava amb el contacte directe amb els ele- ments de la naturalesa que ells fins aleshores no estaven habituats, així com a una nutrició defici- ent i insana tan mancada d’aquell aliment que la seva edat exigia.

Quin remei quedava si no acceptar les coses tal com es trobaven, tal com havien succeït? Cabia esperar sapiguer noves d’ells i la nostra preocu- pació no era altre que meditar sobre la manera d’aconseguir-les i els mitjans a emprar a tal fi.

El sol remuntava majestuós per l’espai, en tant la potència dels seus raigs creixia aliviant-nos del fred que no havia encara abandonat els nostres cossos. El seu bes era dolç i manyac… suaument penetrava en els nostres cossos fent-nos sen- tir una mena de sensació com si ens trobéssim en contacte amb una cosa inconeguda… Amb la seva carícia sentirem aquella mena d’abandona- ment que convida al repòs després d’una nit ple- na d’emocions i angúnies. Cedint a la temptació, els nostres cossos acabaren per abandonar-se al son, acariciats pel seu bes suau i la cançó de l’aigua, que, juganera amb un ritme, també, suau i majestuós i amb rissos d’espuma blanca acarici- ava dolçament l’arena de la platja.

AI despertar-nos, prop migdia, la vasta platja era un formiguer i seguien encara arribant noves co- lumnes d’homes. Mentrestant tot restava igual que abans. Les mateixes preocupacions i la ma- teixa incògnita respecte a la nostra alimentació i altres necessitats. La desmoralització s’anava ensenyorint d’aquella multitud a cada minut. Cap indici previsor d’una possibilitat de poder ingerir algun aliment no es deixava entreveure…

El sol anava caient lentament a la posta i l’espec- tacle de la passada nit revivia en la nostra ima- ginació i comparant-lo amb la que ens venia al damunt haguérem, la major part, acceptat la pre-

cedent amb tot i les seves inconveniències.

Amb la sorra per coixí, dormint al ras, sense co- bert ni teulada que ens salvés del rellent de la nit i el gebre de la matinada, ni manta per poder-nos tapar els nostres cossos decandits encara i fadi- gats de la jornada passada. Amb l’agravant de les hores que els nostres estómacs portaven sense haver provat altra cosa que l’aigua impura que ens proporcionaven les bombes hidràuliques ins- tal·lades a la platja en època, que arran de la re- volució russa, els emigrats d’aquell país (russos blancs) venint a França sigueren, com nosaltres avui, allotjats en aquest mateix lloc residint-hi per espai de quatre anys.3 Què podíem esperar d’aquella nit que veiem caure al nostre damunt com la llosa freda d’una tomba, sense, per part nostra, posseir elements a propòsit per combatre o salvar-nos de les seves inclemències?

La posta del sol ens produí un esborronament… Sofria pensant en aquella nit… i certament que no era per mi que jo sofria.

Abans la sorra no perdés la tebior obtinguda del sol al banyar-la tot el dia, decidírem recollir-nos dintre el sot, que havíem disposat, almenys per aquella nit, [perquè] servís de llit per a nosaltres. Sis hi cabíem justos. Tan justos que era precís posar-nos-hi de costat. A fi d’evitar el contacte directe amb la sorra escampàrem dins el clot algunes herbes recollides per la platja. Amb els abrics al damunt ens disposàrem a fer cara a les inclemències que el temps, per aquella nit, ens te- nia reservades. [Resultant] impossible poder-nos girar un cop tots aposentats, sense posar-nos d’acord i fer-ho tots alhora, decidírem fos donada la veu pel primer que sentís aquesta necessitat. Així passàrem aquella primera nit al camp d’Ar- gelers, que cal que adverteixi que poques vega- des sentírem la necessitat del canvi de posició. Incidències en el transcurs de les seves hores, cap que valgui la pena d’esmentar. Únicament diré com a única nota aprofitable que molts dels companys del camp preferiren, abans d’abando- nar els seus cossos damunt la sorra, passar la nit en blanc, alguns fent tertúlia al voltant de les fogueres, que aprofitant l’escassa brossa que po- dien replegar procuraren alimentar durant tota la nit i que foren per tothom un gran alivi. No caldria, crec, esmentar el gran xivarri que durant la nit es deixà sentir per tota l’esplanada i particularment

No hem pogut confirmar aquesta dada, malgrat que la revolució russa de 1917 va portar 400.000 refugiats –una quarta part del total– a França en diferents tongades (L’émigration des russes blancs et les russes blancs en France: http://francerussiecei-nantes.fr/wp-con- tent/uploads/2016/12/emigration-des-russes-blancs-en-France.pdf).

durant les seves primeres hores; que a mida que aquella anava avençant es convertí en una mena de murmull devot que es confonia amb el de la mar, per tornar a reproduir-se a les primeres clarors de l’auba anunciant el nou dia; hora que, abandonant l’inconfortable jaç, muscles i ossos dolorits per la posició incòmoda suportada i el contacte quasi directe amb la sorra, anàvem un darrere l’altre acostant-nos a les fogueres, mul- tiplicant el nombre d’aquestes, insuficients per facilitar alivi a tants com sentíem la necessitat de la carícia del foc per refer-se.

Per les impressions captades entre els que havi- en passat la nit en blanc, sabérem que durant les seves hores no parà la gran riuada humana de confluir damunt la platja. Al començar a clarejar el formiguer humà tornà a moure’s. Igual que el dia anterior la blancor de la gebrada s’estenia per tot. Dels abrics, amb els quals ens cobrírem, el que anava al damunt de tots tenia les mànegues completament encarcarades per la gelada.

Maletes, farcells i tendals improvisats al camp d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 a recer d’uns vehicles que també hauran d’abandonar un cop esdevingui un camp encerclat per filferro espinós (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)

El dia vingué de nou a saludar-nos i poques pers- pectives de millorament oferia l’organització del camp. La impressió en general era que com el dia anterior, aquell el passaríem sense provar mos- segada, si l’atzar no acompanyava els nostres passos on es trobés un conegut o amic que amb millor sort que la nostra, posseïdor d’algun ali- ment volgués aliviar-nos un xic en la nostra situ- ació. No era possible aguantar molt de temps, es- perant com una mena de manà, confiant en certes

informacions que alguns deien posseir, respecte a l’arribada d’un moment a l’altre de queviures en quantitat suficient, de moment, per aliviar-la. Dubtant de l’autenticitat d’aquestes informacions i per iniciativa dels companys Josep Colet i Cassà decidírem de provar sort, llençant-nos a la recer- ca, de qui, conegut o amic, pogués aliviar la nos- tra situació. Abans, però, considerant-ho de tanta necessitat com el mateix aliment, dirigírem els nostres passos on un xic apartat del camp es di-

visaven uns canyissars amb el fi de procurar-nos cobert per la nostra improvisada habitació a l’ob- jecte d’evitar almenys durant la nit la carícia de la rosada. Acomplerta aquesta missió anàrem per l’altra.

Tres dels companys es llençaren a la difícil tasca de trobar entre tants famolencs qui pogués alleu- gerir les nostres necessitats gàstriques. La resta quedàrem guardant el lloc i l’escàs equipatge que posseíem compost dels abrics i un macuto i un tros de manta d’en Cassà, mentre anàvem cons- truint amb les canyes i joncs el nostre recer.

Aquella mena de Vall de Josafat es movia amb més energia que el dia anterior. Tothom semblava preocupat en alguna comissió urgent. El comen- tari estava a l’ordre del dia. Uns atribuïen aque- lla desorganització al fet d’ésser transitòria la nostra estada allí, fins a establir seleccions amb destí a altres llocs més a propòsit, quines instal- lacions no estaven acabades encara. Altres que el fet era a propòsit per aconseguir una desmoralit- zació entre nosaltres per extenuació, amb l’intent de fer-nos desistir del nostre propòsit de restar allí bon punt ens fos brindat d’escollir entre allò i el retorn a Espanya. Alguns tenien la convicció que la desmoralització que el fet reportava, aju- daria a la reorganització de les unitats de l’exèrcit que allí es trobaven a fi d’enviar-les a reforçar les que a Madrid i València encara resistien. Altres en fi, potser els més acertats, creien que l’anomalia era deguda al descuit que els nostres governants havien tingut la qüestió dels refugiats al no és- ser tramitada al seu degut temps prop del govern francès. Aquesta per mi era la verdadera causa, justificant-la amb la conversa tinguda prop La Va- jol amb un acreditat polític nostre, dos dies abans de la nostra entrada a França.

- Esgarrifis, acabem de constatar que no hi ha

encara ni principis de gestions prop del govern francès fetes arran del problema dels camps de concentració per als refugiats. És intolerable! És un crim!…

El dia transcorria doncs, entre comentaris i ana- des i vingudes ràpides, seguides de salts i alguna caiguda a l’ensopegar amb els bagatges d’algun dels herois que havien aconseguit arribar-los al camp gràcies al seu esforç o a la sort d’haver ar- ribat fins allí amb algun vehicle, dels molts que contínuament anaven afluint. Restes d’unitats de l’exèrcit o conduïts pels respectius propietaris. Impossible era traçar-se una direcció a fi de faci- litar el retorn al lloc de partida, si es té en compte la idèntica configuració que en sí ofereixen totes

les platges. A més, tothom s’havia instal·lat a con- veniència pròpia aprofitant tots els avantatges, pocs, que facilitava la seva estructura per arre- cerar-se un xic. Això acabava de dificultar l’acom- pliment ràpid de certes comissions que necessà- riament les necessitats del moment imposaven.

No és, doncs, d’estranyar que en mig de tantes dificultats l’absència dels companys comencés a preocupar-nos. Feu-vos càrrec de la nostra si- tuació en aquells moments d’espera anguniosa, agravada per la lluita sostinguda amb els nostres estómacs mancats de combustible i el pensament que procurava consolar-nos confiant en l’èxit que poguessin haver aconseguit els companys en la difícil missió que havien emprés. A mida que el temps passava creixia la nostra decepció. Les estirades de coll, amb l’intent de descobrir entre la multitud les cares dels nostres amics arribant triomfants, es succeïen intermitentment… Era més de migdia, quan, amb aire de deprimiment arribava un dels expedicionaris, el més jove. No cabia preguntar res respecte l’èxit aconseguit amb la gestió que acabava de portar a terme. Era prou eloqüent el seu posat esllanguit per fer-nos endevinar la infructuositat d’ella. Tement el des- coratjament que una negativa produiria en tots, la conversa es limità als que encara no havien arribat… Sortosament, la presència d’aquells als poquíssims moments del primer alivià la situació engorrosa en què ens trobàvem. Els seus rostres, denotant certa alegria ens feren concebre espe- rances que havien sigut més afortunats que l’al- tre. L’un d’ells ens adonàrem tot seguit que anava carregat amb un sac penjant-li avall de l’esquena. L’altre per la deformació que es notava en la seva americana es veia que amagava quelcom sota. Entre comentaris, remerciaments i expressions de reconeixement als amics, anàrem traient del contingut del sac dos bacallans de proporcions regulars i una carcanada entera de porc. En Cas- sà, per la seva part, tornant la forma primitiva al seu trajo deixà caure damunt la roba que teníem apilada un pa o dos, no ho recordo fixament.

Cal tenir una idea només de l’estat de decaïment

en què ens trobàvem per endevinar la nostra ac- titud davant dels elements que als nostres ulls apareixien. Fou precís prendre certes precauci- ons a fi d’evitar trobar-nos amb el nou dia en les mateixes circumstàncies del present i el passat respecte l’alimentació. Que allò que ben admi- nistrat ens assegurava l’alimentació precisa per aquell dia i el següent, no fos engolit d’un sol àpat;

Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, AHCB3-235/5D19-24919

amb perill, a més d’una reprensió, quasi segura per les hores que els nostres estómacs portaven sense ingerir altra cosa que l’aigua poc salubre de les bombes. Un bocí de pa, un os o vèrtebra de porc i un tros de bacallà fou la ració d’aquell dia per a cada company. La resta es guardà, sense replicar ningú, en previsió pel dia següent.

Us imagineu l’original quadre que representàvem buscant cadascú, per tots els procediments, treu- re el major partit possible del contingut de l’os amb què havia estat afavorit?

Sembla encara com si veiés el Pep, a qui, mai nin- gú de casa havia pogut lograr donar-li entenent de menjar del porc, altra cosa que el pernil i boti- farra blanca, la manera que amb el seu ganivetó seguia i resseguia les cavitats interiors i exteriors de l’os fins a deixar-lo, després d’haver-ne extret el moll inclús, tan net i blanc com una bola de billar.

De quina forma i per quins mitjans els companys havien adquirit aquells aliments? Els companys, que al partir en compliment de la iniciativa tin- guda, es feren el propòsit de no retornar al lloc fins aconseguits llurs propòsits, dirigiren des- prés d’una sèrie de temptatives infructuoses prop d’algunes amistats trobades entre la multitud, els seus passos vers una de les extremitats del camp on si veien gran nombre de carruatges de totes classes; entre els que abundaven camions, procedents de determinades unitats del nostre exèrcit, que salvant tots els obstacles interpo- sats en la retirada havien lograt arribar fins allí. D’aquests, molts d’ells portaven grans quantitats de queviures procedents dels dipòsits d’inten- dència que s’havien en part pogut evacuar en la retirada. Altres, corresponent a particulars que en llur fugida havien anat aprofitant del que, per les circumstàncies, es veien obligats a abando- nar, els que com nosaltres no havíem usat d’altre mitjà de locomoció que nostres pròpies cames, estaven també proveïts. En quantitat més que suficient, del que precisen per a l’alimentació du- rant setmanes una nombrosíssima família.

- Provàrem primerament –feu en Colet–, d’obte- nir per les bones alguna cosa d’allò que amb més quantitat, aquella gent posseïa i que considerà- vem, que a no ésser que aquesta situació s’allar- gués setmanes, podien cedir-nos sense que les seves necessitats del moment se’n ressentissin. No hi havia manera d’obtenir per aquest medi ni, com qui diu, els ossos que llençaven. Cansats ja de tanta comèdia i veient que de continuar amb aquests procediments tornaríem a dormir amb la

panxa prima, coincidírem amb en Cassà, de pro- var sort emprant altres procediments, que, sense gastar tanta saliva ens procuressin allò que les nostres necessitats exigien, acceptant per enda- vant els derivats dels nostres procediments si eren descoberts per l’interessat.

Així és que anàvem donant toms entre els car- ruatges cercant quelcom aprofitable, quan aquest m’adverteix que entre la indumentària d’un dels cotxes sortia una cua d’un sac. El carruatge no semblava vigilat; recolzat al parafang només es- tava un xicot, distret, sembla, contemplant l’es- pectacle que les diferents escenes produïdes en cada grup oferien. Mentre aquest entaulava con- versa amb el que semblava ésser el guarda del cotxe, jo, enfilant-me per la part oposada enganxo la cua que es veia sortir del sac que després de molt forcejar, he lograt, no solament fer-me amb ella sinó amb el sac i tot, que ha seguit amb aque- lla. Un per un costat l’altre per l’altre ens havem juntat novament amb aquest als pocs moments. Reconeixent l’interior del sac hem vist que a més de la cua hi havia l’espinada entera junt amb els dos bacallans. Llavors, més amunt, aquest s’ha fet amb el pa i considerant que, de moment, ja po- dríem anar fent, cap aquí m’has dit.

L’anècdota fou aplaudida amb aclamacions i rialles.

Sembla també recordar-me, que aquell dia ob- tinguérem uns pots de llet condensada, de quina procedència no tinc la certitud. Diria, però, que aquests foren aconseguits en la mateixa expe- dició dels companys a propòsit d’haver-se trobat casualment els expedicionaris amb un dels ger- mans Colet, el Joan, que es trobava al camp, el qual els els cedí desinteressadament.

El sol marcant la fi del seu curs quotidià queia pausadament darrere les muntanyes de Sure- da. El nou dia s’anava extingint mentre nosaltres, aprofitant com el dia abans la tebior que el sol havia encomanat a la superfície de la sorra, ens preparàvem al descans amb un xic més d’opti- misme que no ho férem el dia anterior, aliviades un xic les nostres necessitats gàstriques i amb perspectives d’un millor confort durant la nit, de- gut al cobert que amb els joncs i les canyes que ens proporcionàrem el matí havíem teixit a l’ob- jecte de salvar els nostres cossos de la rosada. l vingué la nit amb la seva quietud, torbada durant les seves primeres hores pel brogir de tantes veus parlant a l’hora… cedint a mida que anava avançant, esdevenint un silenci, apercebent-se com una mena de prec devot, confonent-se amb

Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, AHCB3-235/5D19-24919

el murmull de l’aigua, trencat de tant en tant per la veu del canó que ens recordava amb certa es- garrifança les jornades de perill i por que deixà- rem enrere…

A trenc d’auba abandonàrem el camp amb el pro- pòsit d’aconseguir, com el dia anterior, canyes i joncs amb quantitat suficient a l’objecte d’en- grandir la barraca i millorar la seva estructura, assegurant-la, contra, una molt possible rafegada de tramuntana, cosa tan corrent al país, la plu- ja i les humitats. El dia es presentava clar i seré, l’airet persistent i fi del matí rosava les faccions més sortints del rostre, obligant-nos contínua- ment a la carícia del mocador. La gleva gelada, al nostre pas pels camps, cruixia a la pressió del peu. Els aucells, esborronats, anaven saltironant de branca en branca, mig recelosos per la nostra presència, fent-ne despendre qualque partícula del gebre acumulat d’amunt d’elles. Seguint el mateix camí del dia abans entràrem a la riera que ens havia conduït fins als canyissars. La blancor era per tot. El fred anava creixent amb la claror del dia. Molt abans d’arribar al lloc del nostre

objectiu ens adonàrem que les canyes havien ja desaparegut, segurament per ésser usades als mateixos fins que nosaltres les destinàrem, es- sent-nos precís allargar el trajecte per lograr els nostres propòsits. Així arribàrem fins a les ribe- res del Tech on a més de canyes i joncs amb gran quantitat ens proporcionàrem barres llargues, a propòsit per solidificar millor l’obra que ens pro- posàvem de fer, i gran quantitat d’altres de se- ques pel foc.

Carregats, arribàrem al camp on un cert nervio- sisme es notava entre la multitud, produït per una nova, que contada ja entre les possibles per les quals s’intentava localitzar la causa de la nostra situació tan poc falaguera, venia ara a turmentar la nostra imaginació amb un nou agravant. Es do- nava com a segur que una nota que no trigaríem a veure fixada en diferents parts del camp per or- dre del Comissariat s’estava redactant. Aquesta, deien, en el seu contingut obliga a escollir entre en Franco i en Negrín, assenyalant, a més, que una molt crescuda expedició estava a punt a re- patriar-se novament.

L’aspecte del camp, doncs, podeu ja imagi- nar-vos-el. Res més assimilat a un aixam avalo- tat. Anades i vingudes d’un grup a l’altre, comen- tant el fet o cercant impressions, entre els que es consideraven més capaços d’opinar amb certa justesa, respecte a l’autenticitat de la referida nota o la possibilitat de la seva existència. Uns, per no altre motiu que el d’estar en les lleves in- closes en la mobilització i havent arribat allà for- mant part de llurs unitats de l’exèrcit, amb l’afany del retorn se’ls veia vacil·lar entre el desig i la te- mença de si fora o no tinguda en compte la seva condició d’obligats. Altres se’ls notava un marcat nerviosisme, juntament amb un gran esforç fet per allunyar la idea de la possibilitat d’aquella nota, la qual, la insinuació només de la seva apa- rició se’ls apareixia com una amenaça judicial… Uns tercers la qualificaven d’iniqua en el cas que no es donés una tercera part a escollir, consistint entre entrar novament, o restar a França amb la condició única i exclusiva de qui érem; sense cap altre delicte que l’haver defensat la República i el dret que aquesta reconegué a altres pobles a ad- ministrar-se ells mateixos, contra l’alçament dels qui mancant a l’honor que diuen posseir s’aixeca- ren fent armes contra ella. Els que més llàstima feien eren els que amb l’esperit de provar sort s’havien juntat a la caravana com a medi aprofi- table a la consecució de fins particulars. Aquests feien l’efecte del timat pel procediment del sobre al descobrir l’engany de què ha estat víctima per culpa de la seva picardia…

Nosaltres amb la preocupació d’enllestir la bar- raca abans el sol no tornés a abandonar-nos, ni la comentàrem. A més els nostres estómacs feia estona que resistien i no era qüestió d’entrete- nir-nos comentant abans no tinguéssim enllesti- des les funcions més precises que aquells mo- ments la nostra situació reclamava. Així és que després d’uns moments de descans anàrem per la minestra que sobrà del dia abans. Distribuírem entre els companys el suculent menjar i cadascú es cuidà de la resta.

Després d’això, que no cal dir que no hi estigué- rem gaire temps, mentre uns ens ocupàrem de l’obra, d’altres, com el dia anterior donàrem el volt pel camp, a fi de proporcionar-nos quelcom. Els comentaris anaven fent el seu curs. Els com- panys també aquell dia trigaren molt a retornar, però no recordo com els anà la cosa en aquella ocasió. Recordo només que aquell dia no ens que- dàrem solament amb el que podem anomenar-ne esmorzar.

Els comentaris respecte a la presumpta nota fo- ren tallats quasi instantàniament per un mono- síl·lab que irrompí d’una extremitat a l’altre del camp. Pa…! Com una mar enfellonida es mogué tota aquella massa humana confluent envers on irromperen les primeres veus pronunciant la paraula. Dos dels companys de la colla, dels que quedàrem per enllestir la xabola marxàrem també formant part de la gran onada. Alguns mo- ments després retornaven plegats i cal dir, gràci- es a la decisió dels amics Colet i Cassà, que no fo- ren dels més desafortunats. Fixament, no diré si en portaren quatre o cinc. El que recordo perfec- tament [és] que un dels pans, per la marca visible que portava, donava una idea del quadre que es representà en el lloc on gràcies a l’heroisme del company fou aconseguit. En un dels pans era ben visible la forma de la sola d’una sabata. La pres- sió al seu damunt havia estat tan forta que la seva crosta s’ajuntava quasi completament a la base… I fou potser aquell dia que els dos germans Colet es trobaren i no el dia anterior com abans he dit… Perquè recordo que amb els pans conjuntament en Josep portà també un bell bocí de cansalada. Així és també, segons l’opinió d’algun dels com- panys dels que convivien aquell lloc, que a l’és- ser-li demanada opinió respecte a la llet obtin- guda el dia anterior diu que creu recordar que d’aquesta, algun pot, el portà en Cassà procedent de Catalunya i que algun altre juntament amb uns cigarrets, ens el cedí en Riera. Sigui com si- gui l’encontre dels dos germans ens proporcionà mútua alegria. Entre alguna cosa més tinguérem també algun pot de carn congelada. Així és que comparat amb els precedents aquell dia ens dei- xà sentir un xic d’optimisme dintre la crítica situ- ació que ens trobàvem. Amb tres àpats al ventre i la CASA enllestida amb l’habitud que anàvem ad- quirint de sapiguer prescindir de la mollesa del llit, aquella nit fou ben aprofitada.

No seria perdonable si abans de seguir el relat no us fes la descripció de la nostra modesta viven- da, encara que no per decència ni per modèstia, m’abstingui d’oferir-vos-la. Aquesta estava situ- ada d’esquena a la mar –sud-est– i de cara a la plana –nord-oest– de la qual cosa s’endevina que el mòbil de la construcció fou primordialment el d’evitar les humitats de les nits, o més ben dit les gelades; ja que les direccions dels vents moles- tos es tingueren en compte d’una manera només, podríem dir-ne, superficial.

El material per a la seva construcció no crec que sigui precís esmentar-lo. De figura quadrangu- lar, baixa en conjunt tindria aproximadament uns quaranta centímetres en la seva part posterior i un metre escàs de la part davantera. El sostre era un entreteixit de canyes i joncs i les seves parets un entreteixit de joncs i canyes colgades quasi bé, particularment la del darrere, de sorra en l’ex- terior. Les seves dimensions no sobrepassaven segurament dels tres metres per un i mig, ja que una vegada ajaguts, els que teníem més estatu- ra, no ens era permès, per culpa de la distància entre les parets la posterior i davantera allargar còmodament els nostres cossos. L’entrada era, o s’efectuava, per un quadrat deixat a la part del davant d’uns cinquanta centímetres d’ample per l’alçada de la paret d’aqueixa cara. L’interior l’ha- víem aprofundit un xic de manera que ens per- metés, per l’alçada, sentar-nos inclús en la seva part, més baixa, si així ho desitjàvem, cosa que ens permetia, en aquesta posició estant tots a dintre usar de certa comoditat.

La construcció i el confort ja veieu que no siguent cap cosa de l’altre món era suficient en aquells moments per satisfer les nostres pretensions.

Enllestida i tot la CASA, no deixàrem, però cada matí de fer la nostra sortida a fi de procurar-nos llenya i quelcom d’altra cosa que ens fos útil per les nostres persones. Aprofitant aquesta sortida per rentar la roba a la sèquia o al canal que abans d’arribar al riu atravessàvem, valent-nos del petit pont construït a aquest objecte, segurament pels arrendadors de terres d’aquells voltants.

No estaria bé que dintre el meu relat negligís de- talls, donats per alguns dels que com nosaltres visqueren aquelles jornades anecdòtiques al camp d’Argelès-sur-Mer, sense altre motiu que la narració dels fets, sense comentari. [Aquests], en una vetlla entre familiars o amics, podrien ésser qualificats de coses salvatges pels desastrosos resultats que d’aquells en tocaria l’agricultor eco- nòmicament i moral. Primordialment, per l’acció

dirigida damunt les plantacions de vinya i arbrat, a fi de proporcionar-[nos] llenya per aliviar els cossos de les inclemències de l’hivern a causa de l’abandonament en què ens trobàvem –de- gut a les circumstàncies d’ésser considerats els culpables d’uns fets pel sol motiu d’haver estat vençuts. De manera llastimosa i bàrbara, perquè no dir-ho així, se’n ressentí l’agricultura d’aquells contorns i fins i tot l’estètica d’aquella plana.

Feia dos dies que no havia acompanyat als com- panys en la quotidiana tasca. Tal vegada l’ànsia que sentia de la carícia de l’aigua al rostre després de les hores passades sense l’alivi matinal que el seu contacte a la pell ens proporcionà a diari, feia que trobés més llarg el trajecte entre el nostre estatge i els límits del camp. Això creia jo mentre sortejant la varietat de xaboles que desordenada- ment s’havien, en el transcurs d’aquells dos dies, construït, quan al manifestar la meva impressió al meu company Josep Colet feu adonar-me que els límits del camp s’havien espontàniament allar- gat a causa de la gran confluència de refugiats que a cada hora exigia major espai de terreny per enquibir-los.

Salvat l’intricat laberint i al trobar-me de nou amb contacte amb la llibertat que la magnitud de la plana ofereix al meu esperit somniador davant les coses que la naturalesa ens ofereix i d’aque- lles que de l’enginy humà sorgeix, en competència, ajudant a l’embelliment del conjunt originalíssim, vaig sentir com una mena de fiblada interior que m’obligà a parar-me un moment i a remirar el que apareixent davant la vista la meva imaginació s’obstinava a no voler creure.

Sapigut és que el cultiu de la vinya a la veïna na- ció és entre tots els demés potser el més preferit i particularment al Rosselló, on, juntament amb la horticultura abarca segurament més de les dues terceres parts del conreu general del país. La cura posada en aquest cultiu per part de l’agricultor i l’arrenglerat, tan simètric, tingut en compte en la plantació de la vinya, encanten al visitant.

Cada cep, creia jo, per obligar-lo a la dretura millor possible, a partir de la seva plantació, és acompa- nyat d’una estaca de fusta suficientment capaç de resistir l’acció de la tramuntana que, sense el su- port d’aquella, la planta es veuria amb dificultat, en l’hora de l’empelt i particularment en la de la saba novella del primer any d’empelt, quan la brotada tendra ofereix més blanc al buf del vent, per resis- tir a la força desmesurada d’aquest. A mida que creix la planta amb els anys, el puntal de fusta és

Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24938

canviat amb relació al desarrollament d’aquella. Al mateix temps –m’informava un pagès– a l’hora que el pes del fruit domina la branca o serment, és possible amb l’ajuda del puntal evitar l’estrangu- lament de la planta que, afegint al pes del fruit i la força del vent que fa al país, faria inevitable, Tornant al cas, i després d’aquesta petita expli- cació a l’objecte d’ajudar la vostra imaginació a fer-se una idea del croquis, tot aquell cultiu es- merat i la simetria de la plantació, que jo havia tan admirat, havien desaparegut en la seva major part, sobretot en les parcel·les més adjacents al camp de concentració.

AI notar en Colet la meva indignació, per l’atroci- tat comesa en les plantacions, respongué:

- Espera’t que ara comença això. De primer, mar- xaren les estaques, ara els ceps i si no s’arregla la cosa ni arbres no quedaran.
- Però això és improcedent. El fet recaurà i tindrà repercussions damunt nosaltres mateixos.
- També ho crec jo així mateix. N’és prova la vigi- lància que som objecte ja. No estàs enterat?
- Vigilància?
- Procura que no trobem els morets.4
- Fora el camp?
- No ho sabies? –feu el Pep– I que, noi, porten uns cavalls que tenen una lleugeresa de cames!
- El darrer dia que vàreig venir no hi eren pas!
- Sí… que ja vigilaven. Es veu que els pagesos no s’havien encara queixat i ells feien els ulls gros- sos. Ara, fins a la vora del riu acciona la patrulla i si et pesca ja pots dir que no tens fred.
- Bé, però si no fas mal fet en res…
- En tenen prou amb trobar-te fora el camp.
- És el que resulta dels abusos.
- El fred en té la culpa.
- La culpa és del poc respecte que tenim a les co- ses dels altres quan sentim una necessitat prò- pia. Si com tu suposes, i jo crec, la destrucció de tot això és degut al fet de la necessitat que el fred ens fa sentir, d’un foc que ens n’alivi-hi. No em negaràs que el mateix trajecte que nosaltres fem a l’objecte d’aconseguir el necessari al cas, està a l’abast de la immensa majoria que posseeixen tan bones cames com nosaltres, sense necessitat de recórrer a tal extrem.
- Nosaltres no havem tingut encara la desgràcia de trobar-nos amb aquests amics del cavallet. Però t’asseguro que, si com alguns s’han trobat,

segons diuen, ens toqués trotar des del riu al camp amb un feix a l’esquena, abans de repetir la prova i de pelar-me de fred procuraria atendre les meves necessitats usant d’allò que pogués proporcionar-me l’alivi necessari al cas, pres- cindint del perjudici que allò pogués reportar a un altre. I tu faries el mateix. Això és igual que el cas del menjar; si haguéssim tingut escrúpols d’estirar el sac… però allò que en circumstàncies normals sempre detestàrem, la gana ens obligà a usar-ne.

Tens raó, però podien limitar-se a prendre les estaques dels ceps però no els ceps mateixos.
Així començaren, abans d’ahir. Començaren, tal com tu dius, per ‘’picar” les estaques de les vi- nyes més pròximes al camp. D’anada, ens adonà- rem d’alguns que anaven ja, en direcció oposada a la nostra, carregats amb feixos d’elles, mentre darrere d’ells en quedaven d’altres arrancant-ne. AI nostre retorn, quasi, en el que fa referència a les vinyes més pròximes ja no se’n veia una. Aca- bades les estaques seguiren els ceps. Mentres- tant, n’hi ha encara que van seguint, solament, sense molestar altra cosa, les estaques d’altres vinyes més llunyanes a mida que les més prope- res al camp són enllestides. Pots constatar el que dic per l’estat en què, a mida que anem caminant, es troben les vinyes mateixes. Fixat aquella –feu Colet senyalant una parcel·la de vinya– encara es veu que no hi han arribat.
En efecte quasi les conserva totes. Digues, no t’encanta la simetria de la plantació? Mira pel cantó que et plagui. Per tot la veuràs reglejar. Ha d’ésser bonic veure-les amb el fruit.

Més enllà, un pagès, tocatardà, podava amb unes grosses tisores, que manipulava amb les dues mans, deixant els sarments estesos a ter- ra, tal com queien a l’ésser tallats. Això ens feu una certa gràcia degut a la diferència de treball comparat amb la manera nostra de fer-ho.

Fixa’t aquell, amb totes dues mans que poda – feu el Pep.
Oh… hi deixa els sarments escampats –intervin- gué en Joan.
Es veu que es refia dels refugiats perquè els re- cullin –feu en Colet, i afegí com si es dirigís al pa- gès–. No cal que els lliguis, no! Ben demanat fins hi tot t’hagueres estalviat aquesta feina.

Tots riguérem de l’acudit.

Josep-Vicent Garcia i Rafi, editor de Campo de Concentración (1939), d’en Lluís Ferran de Pol, documenta a la nota 92 la presència de tropes colonials com a vigilants dels camps. El 24è regiment de tiradors senegalesos i el 7è regiment d’espahís ¬–denominació genèrica que rebien els soldats de cavalleria del nord d’Àfrica– algerians.

Comentant els costums i les diferències existents entre el treball de l’agricultor d’aquell país i el dels del nostre arribàrem a les salzeredes del riu, on decidits començàrem la nostra tasca.

La matinada clara i quieta conservava encara da- munt les fulles de l’espès canyar, i les, no mas- sa abundants dels arbres, la carícia blanca de la forta rosada de la nit precedent. El solemne si- lenci del lloc era prou per justificar la veritat de la conversa d’en Colet sobre les mesures de vigi- lància preses pels francesos respecte nosaltres. Comparat amb el dia anterior, que vaig anar-hi amb els companys, en què les converses entre els components de cada colla i els crits dels que s’havien extraviat emplenaven la petita vall del riu, aquesta quietud d’avui només torbada per la tènue remor de l’escassíssim corrent de l’aigua al saltar del reguerot entre pedres, tenia tot l’aire d’una mena de religiositat que la remor dels nos- tres passos damunt el fullatge humit i el contínuu espetegar de les canyes i branques trencades per nosaltres esquinçava com una profanació. Només l’espinyec d’alguna que altra merla poruga, fugint de nosaltres, espantada per l’enrenou mogut en- tre el canyar, semblava voler compartir amb no- saltres la imaginària culpa.

Saltant d’ací d’allà, entre els aiguamolls i pèlecs, que, més de les vegades, dissimulats per la fu- lla seca despresa de les branques dels arbres no ens avisàvem d’ells fins a trobar-nos el peu cobert per l’aigua i el llot, anàvem enllestint la nostra tasca quant, tot d’una, l’arniet d’un cavall ens despertà d’aquella mena de somni. Uns amb altres ens cridàvem amb veu baixa per no desco- brir la nostra presència, als que, sense errar-nos, suposàvem ésser la guàrdia exterior del camp, o els morets com el company els anomenà en la re- lació, a l’objecte d’aquests, durant el camí.

Excuso el dir-vos els moments d’angoixa passats entre el transcurs del temps passat entre l’arniet advertint la presència de la patrulla, les potades dels cavalls cada vegada més pròximes, fins a adonar-nos del seu allunyament, inadvertida per ells la nostra presència al riu.

Passàrem encara una bella estona sense mou- re’ns del lloc. Deu minuts, potser, abans d’apa- rellar els feixos i emprendre el retorn al camp. Momentàniament, sorgí entre nosaltres una peti-

ta discussió a causa de la discrepància d’opinions sobre si empreníem el viatge de retorn amb la càrrega o sense ella; acceptant a la fi la dels que crèiem que no la teníem d’abandonar. Acceptant les conseqüències que d’allò derivessin carregà- rem els feixos i emprenguérem el retorn al camp prenent les precaucions necessàries. Uns anaven al davant, sense res, vigilant una possible sor- presa i els demés seguíem amb la càrrega a una distància prudencial d’aquells que ens permetés abandonar-la, en cas que aquella fos advertída pels del primer grup.

Aquell trajecte, que d’anada, entre conversa i co- mentaris l’havíem trobat relativament curt, [ja] deveu suposar el que, en el retorn, entre l’angoixa i el pes, els que anàvem amb la càrrega el trobà- rem llarg, interminable i penós.

El nostre sacrifici tingué la recompensa espera- da. Arribàrem al camp sens ésser molestats per la presència tan poc simpàtica dels morets.

Qui eren aquests morets? Algerians, formant part de dues companyies de cavalleria, coneguts pels francesos amb el nom de tiralleurs –tiradors.5 Anaven muntats damunt dels seus cavalls de raça àrab d’una lleugeresa de potes poc coneguda en els animals del nostre país; àgils tant en la cur- sa com en manipular les davanteres sostenint-se quasi en posició vertical a la mínima indicació feta pel genet. La missió d’aquests era la vigilància al mancament, per part nostra del compliment de l’ordre donada, per les causes ja esmentades o insinuades en la referida relació del company. O sigui la d’estar tots obligats a restar dins de l’àrea senyalada d’aquell [camp] no podent per cap pre- text sortir-ne.

A més d’aquesta missió en tenien una altra de particular i personalíssima seva. I era la de des- pullar-nos de tot objecte de valor que feria la seva vista al relluir a la llum del sol. Algunes prendes, molt poques, les adquirien pagant-ne un preu ir- risori aprofitant la necessitat o explotant la poca temperància de molts que dominats empedreïts pel vici de fumar, les abandonaven a les seves mans al preu que vergonyosament els hi oferien; i sempre com abans he dit irrisori. Altres vegades les obtenien valent-se d’un estratagema que els donà molt bons resultats fins que fou advertida a la resta per les primeres víctimes. Però consi- derant la quantitat de personal existent al camp,

Aquí Milà es confon, ja que les tropes a cavall a les quals es refereix eren els espahís i no els tiradors senegalesos negres, d’acord amb la citació de la nota anterior.

Tinta i collage –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24942x

“Vida en el campo” Tinta i collage sobre cartolina –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24928

abans l’avís no arribà per tot tingueren temps su- ficient per explotar-la traient-ne grans beneficis. No hi havia perill de caure en l’engany si, conti- nuem dient-ne el moret, no anava tot sol; vull dir formant part d’una patrulla. Era en cas contrari que l’agressió es presentava, si la presumpta víc- tima, sense estar advertida de la maniobra, o, en cas contrari, no era a temps d’amagar l’objecte motivant d’aquella.

L’operació començava per un somriure de l’agres- sor seguit d’una récula de mots que encara que la major part de nosaltres no compreníem, els tro- bàvem tan falaguers i expressius que una certa simpatia envers l’home ens feia delir de no poder, pel defecte existent entre ell i nosaltres d’esta- blir-hi conversa. La majoria dels nostres contes- taven amb el “No compro pa”. Res més podien afegir-hi.

Ell s’esforçava en voler expressar-se molt ami- gablement a fi d’obtenir més encara la confiança i simpatia de la víctima.

Aconseguit això, començava, amb signes senya- lant la peça cobejada per ell, l’admirava fent de- mostracions, alabant el bon gust, el valor, etc… Llavors demanava per provar-se-la, si es tracta- va d’un anell, o, per admirar-lo tenint-lo a la mà al tractar-se d’una polsera, rellotge, etc. Bon punt aquesta havia passat de les mans del propietari a les del pseudoadmirador, l’expressió d’amabilitat i simpatia desapareixia. Semblava com si la peça al notar el canvi de contacte de pell fes sentir la repulsió de les dues races. El cavall comença- va, nerviós, un seguit de potades que obligava a la víctima a separar-se un xic evitant possibles contusions. Mentre el genet, amb fingit esforç per voler dominar la bèstia, descobria els desit- jos d’obtenció de la peça oferint-ne seguidament un preu tan ínfim, a propòsit perquè aquest no si- gués acceptat. Obtinguda l’esperada negativa si- mulava encara més estar irritat, mentre el cavall amb creixent nerviosisme, pel càstig de l’esperó del qual era objecte, amb la falsa intenció tan dissimulada del genet per subjectar-lo; aixecant i amenaçant [amb] les potes davanteres en direc- ció a l’atordit refugiat que amb tanta bona fe havia caigut, víctima, enganyat per la falaguera presen- tació del moret a la trampa, per aquest preparada amb refinada premeditació.

Ja no eren ara, només les potes del cavall qui

l’amenaçaven; el fuet que en la seva mà esgrimia el cavallista era dirigit a aquell amb un nou rosari de mots pronunciat amb un to totalment diferent del de la primera lletania. Davant de tal agressió

no quedava altre recurs que el d’emprendre la fu- gida en direcció al camp sempre seguit de prop per aquelles dues bèsties, sota l’amenaça contí- nua de veure’t barrejat entre les potes de l’una i la carícia del fuet, de l’altre. Fins a quasi als límits amb el camp eren acompanyades les pobres víc- times, on eren despedits quasi sempre amb idèn- tica despedida.

– Ah, salaud…! Allez vite au camp.

Aquestes eren les úniques paraules que es podi- en comprendre, i les que podem dir irònicament cloïen el tracte.

Fet i fet passaven de set o vuit dies sense que la situació en general acusés millorament. El sub- ministrament, limitat al pa, que acompanyat amb alguna llauna de conserva cedida per algun com- pany componien els nostres dos àpats.

Fou en un d’aquests dies que estant el meu entra- nyable amic i company de casa, Pep, guardant la barraca amb l’escàs equipatge que s’hi trobava, l’atzar portà per aquell indret en Vicentó Vives, veí del poble i molt amic nostre i particularment d’en Pere Montagut i del meu fill de quins es porta- ven en edat poca diferència. No cal dir, que, com en ocasions semblants sol passar, tingueren els dos una gran alegria amb l’encontre; alegria que se’ns comunicà a nosaltres conjuntament amb la novetat quan aquesta ens sigué donada pel Pep, afegint que més tard havia promès tornar per saludar-nos a tots i particularment als dos més joves. I en efecte, així fou. Cap al tard de la tar- da tornà i crec que puc prescindir de comentar

Heroi i vençut. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24926

l’escena que es produí, al trobar-se junts els tres companys en una ocasió tan crítica com aquella i inadvertidament tan alliçonadora en algun con- cepte. El de l’amistat.

El minyó passà una bona estona en conversa amb nosaltres. La suficient per adonar-se del que la passàvem magre, tota vegada que mentre aques- ta durà no fou obstacle perquè fos aplaçat el dar- rer àpat del dia que mancats de la llum artificial érem obligats a disposar-lo aprofitant la darrera claror natural del jorn. L’invitàrem a l’àpat, a la qual cosa refusà amb tota la seva modèstia. Sa- bent prou que no podíem invitar-lo a gran cosa. Però el seu refús no fou degut a la quantitat ni a la qualitat del que li era ofert. Humilment i po- lidament sapigué evadir l’acceptació explicant amb força modèstia els motius que li induïen. No obstant, amb molta polidesa, cedint a instàncies dels dos amiguets, quin desig que la conversa es prolongués era prou vist, desig que així mateix ell sentia, volgué complimentar-nos acceptant, se- guidament dels següents mots.

– Bueno…, doncs perquè no us penseu que no ac- cepto per despreci a la qualitat del que m’oferiu faré una queixalada. Mentrestant podrem parlar un xic més.

L’expressió és prou eloqüent en si perquè jo m’abstingui de fer-hi més comentari.

Els tres amics conversaren fins a l’hora que la companyia en què ell estava enquadrat, tenia assignada pel repartiment del ranxo de la nit. Del que els nostres aportaren a la conversa cal només tenir memòria del present relat per su- posar-ho. Si alguna vegada es sortiren d’aquest [tema] fou parlant de coses del poble, de la fa- mília… o concernint els seus jocs d’infantesa dels quals la guerra amb la seva despietada exigèn- cia, els n’arrancà de manera impositiva i artificial per a convertir-los en homes; a la vegada que la guerra converteix les coses categòricament pre- cises per a la seva subsistència. No es comprèn com havent-hi altres mitjans en relació amb la cultura, que per l’evolució soferta en la humani- tat és adient a la nostra època, l’home –amb tot el seu valor–s’entesti en l’ús d’aquells [mitjans] inventats pels bàrbars repolits; a mesura que la intel·ligència de l’home, va, diuen, il·lustrant-se amb nous procediments i invencions per lograr la més ràpida extinció del ser humà mateix, deixant en crítica situació aqueixa mateixa cultura que fem gala de posseir. Passant [també] per damunt la lògica, l’ètica, la moral i l’estètica humanes; ja

que, dos que s’agredeixin i es matin per discre- pàncies polítiques o personals no és lògic que ho facin. Entre els dos hi ha solament la diferèn- cia de criteri, sobre el fet determinat, que deno- minem raó per una part i per l’altra culpa. Cada contendent desitjant ser posseïdor de la primera cerca en la força, quan la raó no l’assisteix, la con- secució de l’objecte, eliminant el posseïdor d’ella, usant la raó de la força i prescindint de la força de la raó. Procediment que ningú no dirà que és lògic, ans el contrari; però obligats per la covardia i avarícia, que són mestresses del cos humà, ac- ceptem l’amistat del malvat repudiant la raó amb l’abandonament del vençut, fent-ne escarni més de les vegades. Si la moral és relativa als bons costums i a la legalitat dels actes, la negació de la raó és un fet ben palesament oposat a ella i a l’ètica mateixa, si aquesta, amb les seves regles, intenta fer-nos posseïdors del sentit d’aquella. Com que ningú no trobarà bonic ni acceptable el procediment abans exposat per obtenir d’una manera indigna la propietat d’un objecte, a l’ac- ceptar-lo trepitgem l’estètica si aquesta ciència ens ensenya a posseir i apreciar el que és bonic. Similar a l’exemple és la guerra amb la diferèn- cia de l’extensió desmesurada dels seus efectes i defectes. Les causes inductores però, són les ma- teixes sempre. L’egoisme i la pretensió.

No vull estendre’m més en aquest punt per consi-

derar-lo podríem dir fora programa, tota vegada que el motiu del present relat no té altre objecte que l’expressat al començament de l’obra.

Tornant, doncs, al cas, en Vicentó s’acomiadà per no mancar a l’hora que la companyia tenia assig- nada pel repartiment de l’àpat, prometent tornar l’endemà, com així ho feu, aprofitant-ho per por- tar-nos quelcom del que en existència la compa- nyia disposava, tant en queviures com en peces de vestir.

Nosaltres –deia–, es pot dir que tenim de tot, ja que passàrem amb els camions carregant tot el que poguérem d’Intendència –d’aviació on ell estava enquadrat. El que quedà encara. A La Jonquera la gent que esperava per entrar sort tingueren del que a l’església teníem emmagat- zemat –allí ja ens trobàrem també [nosaltres] fa- cilitant-nos algunes peces de roba.
Ja ho veu veure. I com va ésser que no passés- siu amb el camió?
És que nosaltres entrarem per Les Illes. L’aglo- meració ens feu témer la possibilitat d’un bom- bardeig. Anàrem a Darnius on ens hi estiguérem

Soldat. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D.19-24925

uns dies i d’allí per La Vajol a Les Illes.

La conversa quedà, com el dia anterior, limitada entre els tres mateixos personatges fins que l’ho- ra del dinar obligà novament al nostre amic a se- parar-se de nosaltres.

Els dies s’anaven succeint un a l’altre sense que es notés millorament en la situació. El subminis- trament del pa continuava, encara que de manera bastant irregular, siguent l’únic que oficialment s’efectuava. La resta era aconseguit entre les amistats i coneguts que com l’amic Vicentó havien tingut la sort de passar amb carruatges que els permeté, inclús als que no disposaven de les fa- cilitats de l’amic, arribar al camp amb provisions en quantitat respectable, recollides en el trajecte, les quals eren abandonades pels que no posseint altre mitjà feren caminant el trajecte. El primer indici insinuant un principi d’organització apare- gué el vuitè dia, amb l’ordre que tot el personal formant part d’unitats de l’exèrcit i institucions oficials procurés reagrupar-se aprofitant l’ordre dels comandaments a l’objecte d’aconseguir-ho a la major brevetat, a fi de facilitar la distribució del subministrament.

Als pocs moments d’aquesta en rebíem nosaltres una altra, ordenant-nos l’evacuació del lloc on es- tàvem instal·lats, per estar aquest senyalat per ocupar-lo el cos d’enginyers.

Trobant-se en aquells moments entre nosaltres el germà d’en Colet ens oferí de fer colla plegats ajuntant-nos amb els que formàvem la seva, Par- làrem amb aquells companys a l’objecte de deter- minar la casa, accedint uns i altres a la iniciativa d’aquells de deixar la seva execució per l’ende- mà, per raó de l’hora massa avançada. Vam acor- dar sortir de bon matí amb el propòsit d’aconse- guir més material per a la construcció de la nova estada que, amb motiu de l’engrandiment de la colla, amb la fusió de les dues, demanava unes dimensions majors proporcionades al nombre de components d’aquella.

Així és que mentre alguns dels de la nostra sor- tírem en compliment d’allò acordat el dia abans, els demés anaven desmuntant la CASA vella a l’objecte de no retardar la construcció de la que s’havia projectat.

Entre tant, a partir de l’ordre oficial cursada el dia anterior, el camp s’anà organitzant dividint-lo en parcel·les numerades corresponentment i deli- mitades amb pals i filferro espinat. Una avingu- da paral·lela al mar atravessava el camp, partint en dues aquestes parcel·les, afegint al costat del

nombre d’ordre de les de la dreta, per distin- gir-les de les de l’esquerra la síl·laba bis.

A mida que s’aniran produint aniré donant comp- te de les modificacions. Ara anem a la nova cons- trucció i procurem que tot estigui enllestit perquè la nit no ens faci objecte novament de les seves inclemències.

Traspassats els materials d’un lloc a l’altre no sense grans treballs a causa de la maniobra general que l’ordre reportà, començàrem la fei- na. Arribàrem a migdia sorprenent-nos l’actitud dels nous companys, que, excepte el germà Co- let i dos d’altres, mentre nosaltres estàvem tre- ballant, sense ni tan sols dignar-se invitar-nos, s’estaven atipant subratllo el mot perquè amb el que ells engoliren, n’hi havia suficient per a què, conjuntament poguéssim quedar satisfets tenint en compte les exigències de la situació. Acaba- ren l’àpat i es posaren a discutir i algun fins i tot es permeté el luxe de fer la siesta. Les protestes per part seva vingueren a l’arribar la nit i veure que la CASA estava només llesta del tros que ens destinaren als “rellogats”. I menys mal que una nova ordre cursada perquè tots els perteneixents al cos es traslladessin al camp 2, disposat per és- ser ocupat per nosaltres, dividí novament la co- lla ajuntant-se a la nostra els tres companys que conjuntament treballaren amb nosaltres en la construcció “col·lectiva”. Altrament, tinc la sospita que la cosa no haguera quedat gaire bé, degut a l’actitud inicial presa pels antics propietaris.

Altra volta desfent, traslladant i construint. AI camp 2 instal·làrem novament la vivenda i no feia dos dies que l’habitàvem quan fórem novament requerits per canviar de lloc per estar el centre del camp destinat als guàrdies. El nostre lloc era prop l’alambrada de separació entre el camp 1 i el 2.

Abans d’efectuar novament el canvi ens asse- guràrem de no ésser novament molestats per la inconveniència d’una nova ordre obligant un nou desplaçament.

Mentre els darrers aconteixements anaven suc- ceint avançava l’organització general del camp

en tots els aspectes. Seguint a la delimitació de parcel·les i a la numeració d’aquestes vingué la il·luminació de l’avinguda central amb algun que altre llum elèctric –suposem– a l’interior d’aque- lles. El subministrament a poc a poc s’anà també normalitzant a partir del reenquadrament a les respectives unitats, seleccionant-les. Annexa a aquesta aparegué també l’ordre que tot el perso- nal no pertanyent a cap dels cossos oficials s’or- ganitzés per grups, senyalant una zona per ser ocupada per aquests al final del camp i separada de la nostra per la vessant del Tech.6

L’entrada al camp fou establerta al passeig cen- tral limitant al camp 1. A la dreta d’ella hi fou es- tablerta l’oficina d’informació o renseignement pel servei de refugiats, a quina paret posterior donant al passeig hi col·locaren les llistes dels que havent-se extraviat de llurs familiars dona- ven les seves adreces a fi de, en cas de trobar-se allí l’interessat, parent o conegut, poder esta- blir-hi correspondència.

A l’esquerra s’instal·là l’oficina de correus amb les seves corresponents delegacions establertes a cada camp a fi de facilitar el recolliment i distri- bució de la correspondència.

Els serveis de subministrament s’efectuaven igualment per mitjà de delegacions instal·lades a cada camp; aquestes no tenien un contacte di- recte amb l’individu sinó que aquests formats en grups nomenaven un representant per grup que era el que tenia la missió de preocupar-se del ra- cionament d’aquest.

L’entrada general era controlada per la garde mobile secundada pels algerians. Formava tres passos, o sigui el central corresponent al pas de carruatges i dos laterals més estrets, que eren destinats l’un a entrada i l’altre a sortida quan algú, avisat, per mitjà d’un altaveu, instal·lat da- munt un camió situats a la part exterior del camp prop la barrera d’entrada, era requerit per pre- sentar-se a l’oficina central o parquet de visita instal·lats a uns cinc-cents metres de l’entrada. En aquest cas el requerit acreditada la seva per- sonalitat al garde mobile, de punt a la porta, es dirigia a l’oficina esmentada siguent-li permès de conversar amb la visita. Interposada entre els dos una alambrada senzilla espinosa d’uns dos metres d’alçada proveïda d’un filat espès quadri- culat d’uns set pams a l’objecte d’obligar, en cas de rebre algun present, aixecar el braç per obte-

nir-lo; a l’objecte que al fer-ho fos vist pel guardià que instal·lat a una garita tenia cura de registrar els paquets rebuts pels refugiats, quan aquests es dirigien novament als seus llocs. També es constituí el servei de sanitat, instal·lat a continua- ció de l’oficina d’informació de l’interior del camp. I ara deixant aquestes dependències en mans dels seus respectius administradors, tornem al- tra volta a ocupar-nos del que s’esdevé al camp 2 on juntament amb els companys tenim prou fei- na amb la nova tasca de construir novament la nostra estada aquesta vegada, sembla, ja d’una manera definitivament segura. Però amb tant fer i desfer i havent-nos quedat amb la mitat, escas- sament del material, és precís una nova sortida amb el fi de proporcionar-nos-en de nou, si vo- lem deixar la cosa un xic arreglada. Primerament, escollírem el lloc dintre el tram que se’ns havia destinat, començant seguidament les obres apro- fitant el que ens quedava de material. Ens ajudà bastant a sortir-nos del pas un nou estratagema dels companys Colet i Cassà secundats per altres de la nostra col·lectivitat.

En aquells dies al camp 1 es construïen uns bar- racons amb fusta coberts amb planxa canaleta. Notaren els companys que algunes d’aquestes equivocaven el camí i en lloc de dirigir-se al camp 1 saltaven al 2. Seguidament, s’informaren que aquells transports eren efectuats per voluntaris que espontàniament es brindaven per efectu- ar-los.

Que fem? –feu Colet a Cassà.
Tu diràs! Bé, tenim que ajudar-los –respongué aquest.
Qui ve doncs? Quants més siguem més riurem. Sis foren els voluntaris disposats que al poc temps de partir ja estaven de retorn amb onze planxes, que entre aquestes, el material existent i el que l’endemà ens procuràrem ens permete- ren edificar d’una manera bastant sòlida la nova estada.

Hem corregit Tech en comptes de Tet, com va escriure Milà, perquè aquest desguassa al nord de Canet, actualment a una distància de 8 km d’Argelers per autopista.

Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24949

Un incident, que per sort no tingué conseqüències desagradables s’esdevingué a propòsit d’aquest darrer viatge al riu. I és que aquell dia a més de la tasca de la llenya i canyes sortírem amb el propò- sit de rentar-nos un xic la roba.

Acomplerta la primera tasca i quan feia uns mo- ments que, amb les mans dins el rec acomplíem la segona feren la seva aparició per entre les ca- nyes del riu, deixades ja un bon xic enrere en el nostre retorn, els algerians. La primera impres- sió que rebérem amb la presència dels susdits personatges tingué els mateixos efectes que si ens haguéssim posat aquella roba, que sortint de l’aigua gelada feia uns moments intentàvem ei- xamorar aprofitant l’escassa potència dels raigs del sol d’aquell matí. La nostra intenció, un cop un xic refets d’aquella, sigué la d’apretar a cór- rer en haver aplegat ràpidament la bugada. Re- vinguérem en nosaltres al pensar en la inutilitat d’aquella cursa, ja que cap Il·lusió podíem fer-nos de sortir-ne vencedors davant la lleugeresa i agi- litat, exposada ja en aquest relat, dels cavalls dels nostres sospitats contrincants. A més creguérem més prudent acceptar els derivats que pogués te- nir per part nostra l’adopció d’una actitud pacifi- ca i semiinconscient del perill. Tenint en compte que la diferència del càstig pel nostre mancament existiria només, en [el] cas que les nostres raons no fossin escoltades, [al] començar a córrer per iniciativa pròpia o [per] fer-ho ja des d’un principi per iniciativa d’ells, ja que, per referències, sabí- em les bromes que gastaven.

Així és que tot hi veient-los venir vers nosaltres

no modificàrem la nostra actitud.

- Eh dites doncs: Qu’est-ce que vous faites-là? –di- gué dirigint-se a nosaltres el qui comandava l’es- camot.
- Bonjour monsieurs –vàreig respondre un xic re- fet per la manera gens agressiva en què els mots foren pronunciats per l’home.
- Nous profitions du temps pour blanchir notre linge.

-C’est que vous ne pouvez pas le faire au camp?

- Mais oui monsieur. Mais c’est que nous avons pro- fité cette occasion a l’égard d’avoir de l’eau propre et courante.
- Vous ne savez pas que ça c’est, pour vous, défendu?
- Blanchir la…
- Non… non. Sortir d’au camp sans permission.
- Oh mais non monsieur! Nous ne le savions pas.
- Allez vite au camp –reprengué un xic més autoritari.

Pardon monsieur! Je vous demande, parce que nous somrnes presque à finir, de laisser nous le faire.
Oh là, là, là… Au… nom de Dieu. Finissez déjà et marchez vite au camp. Oh m… nous ne pouvons pas Iaisser tout le monde sur la route. Allez vite, vite.

-Merci monsieur. Je vous en remercie.

I tot dirigint-se a l’escamot:

En route.
Bonjour monsieurs.

Els curts instants que durà el diàleg tinguérem la impressió que l’estació de l’any havia canviat, ja que els nostres cossos regalimaven de suor; en- cara que, espiritualment, sentíem l’ànima glaça- da, tement i esperant, a la vegada, el final que ens trauria del dubte respecte a l’èxit esperat d’aquell o del seu contingut.

L’escamot s’allunyà carretera enllà en direcció al camp, mentre nosaltres tot comentant l’incident repreníem novament la tasca. L’aigua ara la tro- bàrem més freda que adés degut a la reacció so- ferta en nosaltres. No fou objecte però, perquè les mans no conservessin la llestesa d’abans. Des- prés d’això ens rentàrem bé nosaltres, recollirem les peces mig eixamorades tot just i reprengué- rem el retorn.

Poca estona ens mancava per arribar al lloc on teníem per costum deixar la carretera, per em- prendre camp a través zigzaguejant per rases i caminals entre el que ara era una mena d’es- quelet d’aquelles vinyes. I en direcció oposada a la nostra veiérem, un xic lluny encara, al trot i seguit d’un algerià quasi estalonant-lo, un home carregat amb un gros feix. L’escena va fer reviu- re en nosaltres el pressentiment d’una possible invitació a prendre part a la cursa en iguals cir- cumstàncies que el solitari participant. Alentirem uns moments el pas tot discutint sobre l’actitud a prendre per part nostre davant d’aquell nou obstacle. Aprovàrem continuar sense variació la nostra ruta, esperançats amb la consideració que pocs moments abans, havia tingut amb nosaltres l’escamot. Ho férem, però no sense un cert recel al veure que la causa que nosaltres suposàvem inductora del quadre que teníem davant nostre podia obligar a l’home del cavall a invitar-nos a acompanyar l’actual concursant, ja que, circums- tancialment, ens trobàvem en condicions idènti- ques.

Una cinquantena de metres abans de creuar-se amb nosaltres l’algerià ordenà a la víctima:

À droite.

El cor tornà a eixamplar-se’ns. Novament, haví- em sortit indemnes del que els pressentiments ens anunciaven i aquest cop devíem les gràcies a un camí, que anava del camp a la carretera. Camí desconegut per nosaltres fins aquells mo- ments. Abans d’entrar al camp ens topàrem no- vament amb l’algerià que de retorn es plantà a la confluència dels dos camins, el que ell seguia i el nostre. L’home ens mirava amb el seu rostre mig somrient.

- Mau…! Em sembla “manu” que m’enganyes – feu en Colet al·ludint l’actitud del cavallista. Ara serà quan rebrem.
- Vols dir? –vaig fer jo.
- Aviat ho sabrem, però aquesta rialleta no m’agrada gens.

La bèstia ernià fortament com si enyorant la com- panyia dels altres anunciés a aquells el lloc on es trobava. El crit aquell el sentirem nosaltres més per l’efecte que per l’espinyec. Paràrem en sec la marxa. Ens trobàvem a pocs metres d’ells i com si l’home hagués notat l’efecte sentit en nosaltres ens reanimà iniciant el següent diàleg.

Vous avez déjà blanchi votre linge?
Oui monsieur. Merci.
Eh dites, votre bague? Elle est jolie.
O pardon monsieur elle n’est pas à moi. Elle c’est à ma fille.
On vous l’achète.
Pardon rnonsieur, moi je ne peux pas la vendre.
“Tiret avall” –intercedí en Colet– “tiret avall” que rebrem.

Mentrestant, amb el feix, que tots dos junts por- tàvem, m’anava empenyent a l’objecte que la con- versa, allargant-se, no tingués per a tots nosal- tres conseqüències desagradables.

Qu’est-ce que c’est qu’a dit ton camarade?
Il dit, monsieur, que ça c’est lourd.
Ah, oui. Alors vous ne voulez pas la vendre?
Je le regrette, mais je ne peux pas le faire.
Oh là, là, là…

Mentrestant havíem anat deixant l’home enrere i amb el la, la, havia ell reprès el seu camí oposat al nostre.

– T’has salvat d’una i bona. No creia pas que t’ha- gués sortit tan bé. Un dia en general, si segueix així, de sort. Ens havem llevat bé.

Pel que es desprèn de les seves paraules l’al- gerià pertanyia a l’escamot que ens sorprengué prop del rec, potser per això que no fórem invitats per ell a prendre part a la cursa. Pot ésser també que ja en aquell moment s’hagués fixat en l’anell de brillants que jo portava –cal dir que no era de

gran valor per ésser molt petitetes les set pedre- tes que el formaven– i que ara en ocasió de tro- bar-se sol en servei intentés d’obtenir-lo posant en pràctica l’estratagema ja donada a conèixer anteriorment dintre d’aquest relat. Deixem-lo ja amb la seva feina i continuem el camí, tot discu- tint els incidents del viatge. Així entràrem al camp on reprenguérem la nostra tasca del dia anterior. Com abans he esmentat el lloc que ens sigué as- senyalat per construir la nostra xabola estava si- tuat prop el filat que separava el camp 1 i el 2. Així és que aquest ens fou útil per subjectar l’enca- nyissat del què podríem dir-ne paret posterior de la casa, quina altura era igual a la del filat, o sigui uns nou pams aproximadament.

Per les dues parets laterals i la davantera utilitzà- rem les planxes que els companys ens proporcio- naren de la manera esmentada anteriorment, en- terrades a la sorra uns cinquanta cm. [D’aquesta] manera [aconseguírem], amb l’ajuda de grosses estaques coincidents subjectades per lligades de filferro, les de l’interior i les de l’exterior, previ fo- rat a la planxa, consolidar millor l’obra.

Al parlar de la part davantera tothom podria, amb raó, creure que la sortida estava disposada en aquest costat, [per davant del filat]. Això no obs- tant, el portal estava situat, o més ben dit orien- tat, de cara al mar. Dic, doncs, part davantera a la paral·lela [i més pròxima] a la tanca o partió entre els camps 1 i 2. Aquesta [estava doncs] situada o era limítrofa amb el camí que travessant de Ilarg a Ilarg la parcel·la 2 comunicava d’una punta amb el passeig i de l’altra amb l’exterior del camp on s’hi havia establert una mena de mercat explotat pels comerciants francesos. [Els quals, havent] instal·lat els seus vehicles-tenda molt a prop de la valla ens permetia poder proporcionar-nos el necessari, quan el nostre abast econòmic arriba- va, d’allò que els serveis del camp no ens submi- nistrava o ho feia de manera insuficient a les nos- tres necessitats sense sortir del clos senyalat.

No obstant, però, alguna vegada, prèvia petició al guarda que tenia cura de l’ordre en el lloc, ens era permès de sortir per efectuar millor les nostres compres.

El tram davanter doncs tenia l’alçada solament de la mitat d’una planxa de cantell o sigui uns cinquanta cm. tota vegada que com abans havem dit l’altra meitat anava enterrada a la sorra com a fonament. Les dues laterals eren fetes mitat amb planxa i mitat amb joncs, així com també la teula- da que essent insuficient la llargada de les plan- xes i el nombre d’elles per cobrir en la seva tota-

litat la construcció, suplementàrem amb joncs la deficiència; aprofitant el tros cobert amb aquelles per usar-lo com a dormitori, encara que sense separacions interiors, per salvar-nos de l’aigua en cas de pluja. Com pot suposar-se la part co- berta amb les planxes era la coincident amb la davantera, ja que al revés l’aigua que s’haguera escorregut d’aquelles ho haguera fet dins l’habi- tacle. AI costat oposat al portal s’hi instal·laren uns petits prestatges amb canyes que complien les funcions de rebost. L’escàs equipatge que dis- posàvem, cadascú el col·locà, al capçal del llit seu a terra damunt la sorra.

I ara amics que ja coneixeu la construcció i distri- bució de la casa anem entrant i sortint i veiem les altres coses que passaren en aquells temps en el camp d’Argelers.

Així és que després de dir que en aquesta edifi- cació hi passàrem fins al dia 29 d’abril dia en què abandonàrem el camp el meu fill, el Pep i el Peret, per retornar a la pàtria, i jo per dirigir-me a la Savoia formant part de la 5e Compagnie de tra- vailleurs espagnols provaré d’exposar algunes de les escenes del camp, cosa que considero difícil, sobretot d’algunes que si a algú l’hi farien gràcia presentades al viu, altres en sentirien escrúpols. No obstant procuraré fer-ho de manera que em permeti situar-me entre les dues parts i que em permeti quedar sense negligir la veritat, situat el millor possible.

Abans, encara, però, serà precís parlar de les an- gúnies que passàrem durant aquests dies i les preocupacions pensant amb la sort que l’atzar hauria reservat a la resta de la família, de qui, com es recordarà, en fórem separats a El Voló i que a causa de la manera inesperada i ràpida que el cas es produí, dubtant i confiant en les paraules del gendarme, no concretàrem sobre la manera

de comunicar-nos cercant un punt d’enllaç que em permetés, arribant el cas, notificar-nos les nostres residències respectives.

La nostra reacció en aquells moments no es pro- duí, encara que un pressentiment ens feia témer la realitat de la situació, fins que havent fet alguns quilòmetres ja, ens adonàrem que la direcció que portàvem era un xic oposada a la de Perpinyà, lloc on l’home ens prometé de retrobar-nos novament amb els que restaven dalt el vehicle.

La preocupació no em deixà en aquest sentit, mentre passàrem les angúnies d’aquells dies exposades fins ací. Fou el tercer dia de la nostra estança a la sorra que se’m suggerí la idea d’es- criure als meus amics Repullés i Sobrino d’An- gers. Amistats fetes arran dels fets d’octubre del 1934, on, amb motiu d’una ordre dictada pel mi- nistre francès de l’interior prohibint als refugiats polítics espanyols de residir a una zona de menys de cent quilòmetres limitant la nostra frontera, vaig escollir per fixar la meva residència durant el temps que les circumstàncies polítiques em tinguessin allunyat de la nostra terra.

No vull tirar endavant sense abans dedicar a aquests amics un elogi per la incondicional ajuda que durant aquells dies ens sigué prestada per aquests bons amics. No vull qualificar de millor cap de les dues entre elles cosa difícil, si es té en compte que tant els uns com els altres es disputa- ven la manera de procurar que la nostra situació dintre les contrarietats polítiques i econòmiques sofertes, se’ns aparegués el més còmodament possible.

Si fos obligat a declarar-me per una de les dues, hauria de fer-ho tenint en compte llur estament i en aquest cas, forçosament, pels Repullés, famí- lia d’obrers sense altre benefici que el que llur treball els reportava. El pare treballava a una fà- brica de tints, el noi era fuster, la noia modista i la mare s’ocupava dels quefers de la casa. Quant dels quatre companys que arribàrem a Angers en quedàrem dos, per haver els altres retornat a la pàtria enyorada fórem com qui diu trets del res- taurant on menjàvem i obligats a habitar conjun- tament amb ells compartint la seva modesta es- tada sense ésser-nos admesa bonificació de cap classe per ajudar a les despeses que la nostra alimentació suposava; si bé l’amic Sobrino desin- teressadament subministrava alguns queviures del seu magatzem.

Aquest era un marchant des fruits com diuen els francesos que estava establert a la Rue Bou-

Matant paràsits. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24961

drier 13 d’aquella vila. Eren marit i muller sense fills. Ens coneguérem dos dies després de la nos- tra arribada allí. En ocasió de passejar pel mercat ens paràrem davant el lloc on tenia instal·lada la seva parada invitant-nos, després d’una curta conversa, a dinar a casa seva. Tres dies després sufragà, desinteressadament les despeses del viatge de retorn dels dos amics que, sentint la nostàlgia de la pàtria, abandonaren la dolça Fran- ça. Corresponent a aquest noble gest, juntament amb el company Clapera, convinguérem que ca- lia pels mitjans possibles fer expressiu el nostre agraïment. Això em fou fàcil d’aconseguir-ho ja que el comerç a què es dedicava ens permetia d’ésser útils en algunes mecàniques concernents a la marxa d’aquest. Ara que considerar que el deute quedava cancel·lat amb aquesta ajuda nos- tra seria procedir injustament.

Com pot notar-se doncs, l’ajuda rebuda d’aquest costat no tenia res a envejar a la de l’altre. És

doncs la diferència d’estament entre les dues la que es pot tenir en compte si admetem diferència qualificant de millor una de les dues parts. Des- prés del meu retorn vàreig continuar correspon- dència amb els meus amics usant un tracte fa- miliar en les nostres lletres. No és estrany doncs que ara en circumstàncies semblants, a l’ésser posseïdor d’aqueixes amistats fixés les meves esperances en elles per aconseguir conèixer el lloc on els meus havien estat hostatjats i entrar en relació per correspondència. Ells, segurament, tindrien el mateix pensament meu a tal objecte. Un interrogant se’m presentava només entelant el meu optimisme. Recordarà alguna d’elles de l’adreça dels amics d’Angers? [Del resultat de] la iniciativa posada en pràctica calia esperar uns dies abans de comptar amb l’èxit desitjat.

No hi havia dia que el meu fill i en Peret no n’om- plissin més de la mitat entre viatges a l’oficina de correus, el servei de refugiats o plantats da-

vant l’altaveu, tan bon punt aquests serveis fo- ren muntats, esperant noves alentadores dels de casa, o qualsevol informació d’ells que ens per- metés comunicar-nos. Els dies uns darrere els altres s’anaven succeint, els viatges del meu fill i el Peret a les oficines i llocs d’informació respo- nien invariablement amb infructuositat… i men- trestant encara un nou pressentiment ens mar- tiritzava interiorment. Haurien separat la família del meu íntim amic de la meva? Com, llavors, si així fos, comptant amb l’èxit de la meva iniciativa aconseguir noves d’aquells?

Tant a ell com a mi, el pressentiment d’aquesta nova fatalitat doblava el nostre sofrir a mida que les noves esperades no venien. L’un i l’altre, in- teriorment el reteníem a manera de no martirit- zar-nos més mútuament l’esperit, amb l’aparició dels indispensables comentaris que el fet en si podia reportar.

Eren molts els que en idèntiques circumstàncies passaven penes iguals. Aquest era l’únic consol que teníem per les nostres. Ben veritat és l’adagi que diu “que el que no es conforme és perquè no vol” i aquell castellà “mal de muchos consuelo de locos”.

Les angúnies duraren prop de tres setmanes. Dies pesats i llargs, d’interminables nits plenes d’in- somni i pesadilla que a la vegada, l’ànsia de l’es- pera de noves feia passar amb velocitat expec- tant, s’anaven succeint turmentant constantment la nostra imaginació amb nous dubtes i recels. I cada matí invariablement la mateixa resposta ne- gativa del meu fill i el seu company de retorn de la seva visita a correus a l’hora que el comissionat del camp 2 situat damunt el teulat d’un barracó cantava el nom dels afavorits que tenien lletra, esperant inútilment, que el nom del pare fos pro- nunciat per l’home… Ells eren els que cada dia, primer rebien el cop del desengany. Amb el pes de la decepció se’ls veia caminar, en el seu retorn capcots i callats com dos aixelats aucellets, així que el carter donant la feina per acabada deixa- va el seu lloc elevat per entrar dins la barraca. No calia preguntar l’èxit de les gestions dels dos amics; l’aire del seu caminar, al que ja començà- vem a estar acostumats era prou revelador dels resultats obtinguts.

Per fi, un dia, escassament feia deu minuts que havien sortit, que ens semblà sentir les seves veus atansar-se fent alegres comentaris, Venien corrent contra la seva habitud aconseguida a cò- pia dels desenganys quotidians soferts. Una for- ça interior m’empenyé fora la barraca al convèn-

cer-me que l’oïda no m’errava. No havia encara arribat al portal que vaig sentir la veu del meu fill cridar amb joia.

Pare…! Lletra d’Angers.

L’emoció em privà de respondre. Vàreig prendre tremolant-me les mans, la lletra que ell m’allar- gava, com, jo, emocionat i amb els ulls humitejant. Aquell nerviosisme produït per l’emoció és com- parable amb aquell que d’infants sentim el matí del dia de reis, al trobar-nos després d’una nit passada en mig de dolços somnis, ens trobàvem davant els joguets que la nostra innocència ens feia creure obra dels cavallers d’Orient. El tremo- lor dels meus dits feia perillar que la lletra en fos víctima no encertant la manera de treure-la de l’enveloppe. Casualment, l’amic Colet es trobava encara aquell dia a la barraca participant també de l’emoció.

Deu ulls seguiren conjuntament el contingut de la lletra sense que es sentís una veu pronunciar un mot del redactat en ella. Cinc veus quasi juntes, acabada la lectura pronunciaren aquests mots:

Estan junts.

La lletra era dels amics Repullés i deia així:

Querido amigo: Me apresuro a contestar la suya hecha en Argelers sintiendo mucho no estar más cerca para poder aliviarles con nuestra ayuda per- sonal.

Sigue giro de 60 pesetas.

No sufran por el resto de su familia. Sabemos que están bien y juntos con la familia de su amigo.

Hemos visto a Sobrino que nos ha dicho haber re- cibido carta de usted que contestará, nos ha dicho, hoy mismo.

Hemos recibido carta de su esposa de usted pidién- donos también vuestro paradero. Ahora contesto al mismo tiempo a las dos notificando sus respectivas direcciones. La de elIas es

Mr. Nicolás Jaouen. Hôtel des familles Kersaint – Landunvez par Saint Renan, Finistère.

No desanimen y deje que hagamos gestiones para ver de mejorar su situación.

Quito la pluma para estar a tiempo a la Poste con el fin que hoy mismo salgan estas letras a sus direc- ciones.

Sabe que puede pedir de esta su amiga y familia que no le olvidaran nunca.

Suya afectísima. Pilar

PD. Recibirá la visita de un señor de Perpignan que lo hará por encargo de Sobrino.

La tardança en rebre la resposta tan esperada i la rapidesa que, segons Pilar, fou contestada la meva lletra denota la irregularitat dels serveis de correspondència en aquells dies.

Tot això, però, en aquells moments ens passà desapercebut davant de l’èxit de la iniciativa coin- cidint amb la de la resta de la família.

L’alegria i els comentaris succeïren al silenci. Tots pensàvem sense envejar-los amb la millor sort amb què havien estat afavorides i l’alegria d’aquesta nova tingué la virtut de fer-nos oblidar a tots nosaltres les penes pròpies. Molt dur era l’haver d’estar separats per tan llarga distància, però quin alivi no era saber-los instal·lats en un lloc, que si bé sabíem que no foren tractats com a grans senyors, almenys no sofririen, com nosal- tres, els inconvenients que el restar en mans de la mare naturalesa reporta.

I ara, després del descans que ens proporcionà les noves rebudes passo a parlar de les coses del camp, on per aquells dies es calculava que el nombre de concentrats allí era d’uns quatre-cents cinquanta mil homes.⁷

Tot seguit després de la urbanització començaren a aparèixer els primers establiments. Cantines on hom podia adquirir pel preu d’un franc i mig unes tapas i un got de vi; una cervesa, pa, conser- ves, etc. segons les disposicions econòmiques del client. Aquestes cantines s’establiren al passeig central i es veien sempre concorregudes. Eren una espècie de sucursals dels comerciants que cada dia es traslladaven d’aquells pobles al camp i que abans ja n’havem parlat.

Seguiren els barbers que, aprofitant les barra- ques de fusta construïdes per instal·lar-hi alguns serveis oficials, muntaven la seva botiga utilit- zant la paret exterior donant al passeig central. Exercien la seva professió modestament tenint per a millor comoditat del client una cadira feta amb trossos de fusta, que, arrambada a la paret, servint aquesta de respatller on el sofert client descansant el cap, abandonava la cara a les mans del Fígaro que amb l’ajuda del temps, la perfí- dia, la navaja i la paciència de la víctima espe- rava reeixir indemne de la prova pel mínim preu d’un franc.

Feren la seva aparició els venedors ambulants i els agents de canvi, que juntament amb altres re- presentants del comerç, havien convertit el pas- seig amb una mena de mercat, on el diàleg o la conversa eren impossible de sostenir-se en baixa veu ofegats pels crits de les ofertes.

A poc a poc aquest comerç s’anà traspassant del passeig al camp 1 acabant per establir-s’hi de- finitivament, deixant el seu nom primitiu (camp 1) per ésser conegut generalment pel de “Barrio chino”. Entrem-hi.

Cambio pan por tabaco –
Siempre toca; aquí no se engaña a nadie. Hay que fijarse en la sencillez del movimiento. El juego con- siste en hacer caer el palito con el bolo al regreso o sea a la vuelta de este. Tres tiradas un franco. AI afortunado se le obsequiará con un paquetito de ta- baco. Jueguen señores jueguen.

Caminem uns passos, endinsem-nos silenciosa- ment tot escoltant els crits dels oferidors procu- rant vetllar el costat esquerre si hi portem alguna cosa interessant.

Cambio pan por carne.
Vendo reloj de pulsera oro puro, por 40 francos. – Vendo camisa nueva. – Compro moneda. Papel de serie. Abono el 25%; los de las series A.- i B.-; tres pesetas hasta la F y a peseta los sin serie.⁸Cambio, cambio! Aquí se compra todo. Anillos oro o plata, joyas, relojes.

– Quant en donen d’aquesta estilogràfica? –dema- na un concurrent.

– Diez francos camarada.

– Deu francs només?

– Camarada tu crees que vale más?

– És clar jo no faria altra cosa que comprar Con- glins a deu francs.

– Nadie te priva camarada de hacerlo, pero el caso es que tú lo que deseas ahora es vender la tuya y yo nada más puedo darte que diez francos. Esto es todo. Máximo te daré doce sin ganar yo nada.

– Primer la trencaria.

– No seas tonto es mejor aprovechar los doce ofre- cidos.

– Per tu no ho dubto, però per mi haguera estat

Segons Arnabat (op.cit), 480.000 republicans van creuar la frontera catalano-francesa els primers mesos de 1939. D’aquests, dues ter- ceres parts van retonar a Espanya els mesos següents de manera que la xifra que va romandre a França va ser de l’ordre de 160.000. El Mémorial du Camp d’Argelès-sur-Mer manifesta que entre febrer de 1939 i inicis de 1942 van passar pel camp més de 160.000 refu- giats. El programa Sense Ficció de TV3 de 2009 (vegis ref. a Bibliografia) va dir que al camp s’hi van acumular fins a 80.000 persones.
Es refereix al paper moneda, malgrat desconèixer si fa referència a l’emès per la República o l’emès a Burgos pel govern de la zona nacional a partir de l’abril de 1937. Referència: nolesolvidamos.blogspot.com

Cuina. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24937

millor que l’haguessin escorxat abans d’entrar a França.

– Camarada esto es un insulto.

– Segons a qui es diria, podria ésser-ho, però dir- ho a tots els que com tu us dediqueu a explotar les necessitats dels altres és fer-vos una concessió.

Camarada…
Que camarada i que p…

Canviem que la cosa s’embolica.

El as de oros, el as de oros, ¿dónde está el as de oros?
És aquí.
Cinco francos camarada. Levante usted mismo la carta.

– No jugo res però és aquesta.

L’espectador gira la carta sense que, segons sem- bla, l’acció pugui ésser evitada pel de la tramoia. Aquest simula estar molestat amb l’interlocutor, però canvia ràpidament l’expressió del rostre al veure que efectivament la carta girada és l’as.

– Muy bien, camarada, iba a decirte algo por tu des- fachatez de haber puesto mano a la carta sin apos- tar nada pero mejor ha sido que haya pasado así. Cinco que has perdido tú y que yo tengo de más. Muchas gracias.

No cal.
Que tonto has estat! Si haguessis jugat els cinc francs!
Si et fixes bé cada vegada ho encertaria. L’home manipula novament les cartes.

El as de oros, el as de oros, ¿dónde está el as de oros?
Allá.

-Cinco francos camarada.

Van. És aquesta.
Es verdad. Sus diez francos ahí van. El as siempre el as.

Torna a guanyar l’espectador. L’home torna a re- petir el joc l’altre segueix jugant. Ara guanyes tu, ara jo. Les apostes van augmentant fins que arri- ba la darrera amb l’exhauriment de fons del po- bre espectador que ha sigut víctima del seu excés de vista.

El as de oros…
Vendo bote de carne. Vendo bacalao. Vendo leche… Compro zapatos nuevos por quince francos.
Cambio pantalón por paquete de Gauloises.
Compro o cambio tabaco por una sartén.
Vendo cubierto de plata, o lo cambio por pan.
Hay vino y tapas.
Mantón de Manila cambio por tabaco.
Piedras piedras para encendedor…! Tres un fran- co, mecha y piedras…

Hi havia hores, particularment al migdia i les dar- reres de la tarda, que entre la cridòria de deman- des i ofertes, el trànsit es feia impossible. L’excés de concurrència moltes vegades obligava a obrir- se pas violentament a aquell que per quefers par- ticulars escollia, per guanyar temps, el pas del camp 1 per traslladar-se al passeig.

No mancaven tampoc per donar el darrer retoc al quadre les timbes de joc que funcionaven durant tot el dia veient-se força concorregudes; parti- cularment les de set i mig, més en consonància amb l’ambient general del lloc o més ben dit de la concurrència. Per això no mancaven les de golf, les de pòquer aquestes més clares i més poc con- corregudes i les de burro i canari, sempre amb suplents esperant que una vacant es produís a la taula. Les més emocionants eren les de set i mig per la concurrència de participants i apostes. Hi havia jugada que la quantitat apostada en con- junt era superior a mil pessetes. Primerament, es jugà amb moneda espanyola de la República. A poc a poc el franc s’hi anà introduint, estimant el seu valor amb relació al canvi oficial cotitzat al camp, fins que a darrera hora la pesseta no ac- ceptada en les timbes desaparegué totalment per ser suplerta per aquell.

Com deveu suposar les apostes minvaren tant en nombre com en quantitat, així que el franc es feu l’amo com a valor al camp. No obstant a mida que anaven passant els dies les apostes tornaren a augmentar, encara, però, sense assolir l’extensió dels primers dies usant la nostra moneda.

Al “Barrio chino” s’hi podia adquirir també la ma- joria de coses de les que la intendència del camp no subministrava o ho feia de manera insufici- ent a les nostres necessitats. La majoria d’elles procedents de l’exterior del camp, on, com es recordarà, per haver-ne ja anteriorment parlat, concorrien ara a més dels petits marxants dife- rents representacions dels grans magatzems coneguts, per les seves sucursals escampades per totes les ciutats franceses, per tot el país veí. Concorrien aquell lloc, entre altres cases, els ma- gatzems Aux dames de France i Les nouvelles ga- leries amb els seus grans camions condicionats perfectament per enquibir-hi en apreciable quan- titat la quasi totalitat d’articles i queviures més essencialment necessaris. Fruits secs, galetes, oli, mantegues, xocolata, roba exterior i interior, conserves, embotits, llegums, begudes, útils de toilette i fumador, útils de cuina, etc. estaven ex- posats a mercè del comprador sense alteració en el preu de taxa als mateixos magatzems. Moral

i econòmicament això ens sigué una gran ajuda, ja que ens salvà, als que el caminar no ens feia peresa, de caure a les mans de l’estraperlista que sense la concurrència d’aquells sense cap classe de consideració, hauria explotat les nostres ne- cessitats doblement que ara feia.

A poc a poc aquesta mena de comerç interior s’anà multiplicant i estenent per tot el camp en general. La competència obligà els venedors a li- mitar els seus beneficis arribant a igualar preus amb els de l’exterior, treballant per aquests a co- missió.

No mancaren tampoc els que es convertiren amb verdaders agents de compra i venda amb combi- nació amb agents de l’exterior i que amb la seva desaprensió es feren la seva pometa per a la set, cobrant dels objectes comprats, explotant la ne- cessitat del company de penes, el triple de comis- sió sobre el valor total de la compra.

Anteriorment havem criticat el procedir dels al- gerians però, m’esgarrifa el pensar què haguera succeït si aquests haguessin estat investits amb l’autoritat d’aquells.

En l’adquisició d’objectes calia anar-hi amb compte; sobretot en aquells que ens són útils no- més adquirint-los a parells, especialment en els de calçat. Fixem-nos en aquesta escena a la por- ta del camp entre un algerià i un espanyol, dels molts, que a diari estaven en aquell lloc barrejats amb els que esperaven ésser cridats per passar al camp de visites.

El company portava a la má un parell de sabates noves en quines l’algerià havia posat la vista. Era un parell dels que els motoristes d’enllaç usa- ven en els seus serveis. Acostant-se el moret al posseïdor li demanà si se les volia vendre. L’altre dubtant un moment feu que no amb un signe mo- vent el cap, a la qual cosa seguí insistint el pre- sumpte comprador posant preu al parell; quinze francs. Al posseïdor semblà que l’oferta el temp- tà per seguir el tracte, perduda la por del primer moment atrevint-se a demanar-ne vint-i-cinc. Seguiren discutint el preu tancant el tracte a vint francs. Havent entrat el parell ja en possessió de l’algerià un company d’aquest s’atansà a ell per admirar la peça adquirida entaulant-se entre els dos un diàleg en llur llenguatge nadiu que, com es comprendrà, cap dels que estàvem presents al lloc comprengué o desxifrà. Tots asseguràrem però, que aquest era iniciat a propòsit de l’adqui- sició, ja que mentre aquest durà els dos anaven examinant les dues sabates semblant, el nouvin- gut, voler fer comprendre a l’adquisidor alguna

anomalia en la peça adquirida. Prenent aquell les dues sabates anà a mostrar-les al que comanda- va l’escamot, esclafint aquest amb una sorollosa i burlesca rialla que compartiren amb ell la resta de la patrulla, exceptuant-ne el comprador. Ins- peccionant aquest la peça adquirida, novament vinguda a les seves mans, engegà una lletania de mots incomprensibles per nosaltres, mentre, es- peronant el seu cavall, remolinà amenaçant els allí estacionats que, si no hagués estat per la in- tervenció d’un dels gendarmes allí presents hau- ria tingut desagradables conseqüències per a no- saltres. L’encolerament del l’home, excitat per la rialla burlesca dels seus companys, era produït, així com aquesta mateixa, per l’engany que amb la compra havia estat víctima. Les dues sabates s’esqueien ésser del mateix peu i al girar-se per cercar el venedor aquest havia ja desaparegut.

Una altra de les coses que calia malfiar-se de la seva autenticitat, eren els pots de conserves i de llet condensada, quan aquests eren oferts desta- pats, i més tard dels tapats i tot. Eren moltes les vegades, doncs, que la mercancia que superfici- alment contenia l’envàs amagava sota d’ella la sorra existent, en les tres quartes parts, a l’inte- rior d’aquest.

I ara després d’aquesta visita al “Barrio”, d’haver sentit alguns dels seus concurrents i conèixer al- guns derivats de les operacions efectuades en ell, anem per un altre costat a l’objecte d’anar conei- xent totes aquelles coses que puguin ésser tingu- des en compte com a originals.

Al Dr Diego Ruiz, a tots els metges espanyols. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24942

El camp civil

Independentment del personal denominat oficial o sigui d’aquell que procedia de les institucions oficials de la República, s’havia habilitat, a l’ex- trem est del camp, una extensió de terreny desti- nat a la instal·lació, en ell, del personal que passà a França individualment, formant grups o colles d’amics pertanyents a diferents entitats políti- ques o de veïns d’un mateix poble. L’ordenació d’aquesta secció topà amb moltes dificultats a causa de les quals trobà l’organització en l’esta- bliment d’un control autèntic. No obstant aques- tes sigueren favorables als interessats.

Quasi al mateix tems que sigué cursada l’ordre de reagrupament dels cossos oficials, assignant-los lloc per instal·lar-se-hi independentment els uns dels altres a l’objecte d’alleugerir els treballs d’organització, fou cursada a l’element civil la d’organitzar-se per grups compostos de setze homes a l’objecte de facilitar els treballs de sub- ministrament.

Amb aquest fi s’aprofità generalment la circums- tància de la carència de control individual d’entra- da al camp, perquè els grups exigits pel comissa- riat, la quasi totalitat d’ells, estiguessin formats per noms imaginaris la seva majoria. Així és que en molts d’ells, que, per exemple, constaven dels setze noms exigits, virtualment el formaven cinc o sis individus que disposaven del subministra- ment total del grup.

Això feia que en general referent a l’alimentació anessin bastant millor els del camp civil que no- saltres, encara que el subministrament individual sigués inferior a l’individual nostre.

En part, els companys que convivíem la mateixa barraca d’aquesta circumstància, ens n’aprofità- rem degut al [fet de ] tenir-ne tres inclosos en un d’aquests grups a causa de no pertànyer al cos. El grup del qual ells formaven part estava com- post, abans d’entrar-hi ells, pels companys d’Es- plugues Sebastià, Amadeu, Bartomeu, Vilardell, Valdo, Sort, Fàbregas i un altre que el coneixíem pel “Torrat”.

Els nostres que entraren a formar part d’aquest grup foren Pep, Peret i el meu fill, que encara [que] els tres eren considerats familiars, el res- ponsable del subministrament del camp 2 es negà a subministrar, o més ben dit, a incloure’ls en el nombre dels residents del nostre departament per causa de no pertànyer directament al cos. En una de les tantes passejades que diàriament es feien seguint el camp en totes direccions,

ens trobàrem amb el meu amic Sort que enterat de la indignitat que els nostres eren víctimes a causa del procedir del responsable del camp 2, proposà que aquests entressin a formar part del grup abans esmentat, compost pel proposant i els companys d’Esplugues, a l’efecte de l’abas- tament. Per aquest motiu, el meu fill, el Pep i el Peret varen correspondre a la restricció soferta pel conjunt dels components de la nostra barra- ca, aliviant la insuficiència d’aliments que pels motius que fossin sofríem nosaltres. Tot gràcies a haver-se beneficiat durant uns dies, amb el beneplàcit dels amics, dels aliments del submi- nistrament d’aquells, el qual excedia les seves necessitats.

Era molestós haver de sostenir, cada vegada que s’havia d’anar al camp civil pel subministrament, una discussió sobre qui tenia d’anar-hi; sobre- tot els dies de tramuntana que entre el vent que quasi privava de caminar i la sorra que la força d’aquell llençava damunt el rostre feien enutjós el desplaçament d’un costat a l’altre. Totes les mi- des preses a l’objecte de controlar l’organització i la composició autèntica de cada grup, topaven sempre amb les mateixes dificultats del principi. La manca del control individual d’entrada.

En el camp civil s’organitzaren alguns concursos d’art que es veieren força concorreguts. Dos són d’anotar. El d’edificació i el de pintura en el que concorregué amb èxit l’amic Cadena d’Esplugues. El d’edificació era digne d’admiració per la varie- tat de combinacions fetes damunt la sorra, amb pedretes de tots colors recollides per la platja. La forma que els components del camp civil instal- laren els seus habitacles, els proporcionà el goig de poder celebrar aquest concurs. La zona est del camp sense limitació quasi, els permeté d’esta- blir-se-hi més amplament que els que ho férem a la de les companyies. Eren molts els que a l’ho- ra de construir llurs barraques no es limitaren a disposar del terreny just per la seva instal·lació sinó que prenent-ne d’avantatge es permeteren el luxe d’un jardinet al davant de la casa a més d’uns passos laterals entre la barraca i la valla de canyes i troncs que tancava la propietat. En aquests jardinets era on es podien admirar la combinació de pedretes i també algunes coses de jardineria Ilentilòfila.

Les llenties estaven a l’ordre del dia en el racio- nament del camp; i en el civil era tanta l’abundor

(per les causes explicades anteriorment) que mol- tes vegades aquestes eren enterrades en clots a la sorra, una vegada obtingudes. Una passejada pel recinte del camp a l’hora de l’exposició des- cobria l’abundància de la lleguminosa per l’abús d’aquesta, en l’adornament dels jardinets, combi- nant-la amb alguna que altra flor silvestre. Gene- ralment, aquestes combinacions es trobaven en el pati davanter dels habitacles, molts d’ells, ha- vent-se permès el luxe de precedir la finca d’ar- tístics i ben combinats parterres, dignes d’ésser admirats tenint en compte les dificultats amb què topaven els artistes en l’adquisició de materials variats. Donada la poca varietat d’objectes per l’adornament als competidors se’ls reconegué un doble mèrit ja que el factor, únic quasi, amb què pogueren defensar-se era la combinació de línies amb un sol color, suplint la manca del de les flors amb el de les pedretes recollides a la platja, amb les que s’enginyaren varietat de combinaci- ons. En relació amb el camp de les companyies, el camp civil, era com una mena de Bonanova del camp d’Argelers en tots conceptes.

Passem ara, després dels detalls anotats que a grosso modo he procurat exposar el més clar possible, perquè el lector pugui fer-se’n càrrec, de les característiques d’aquella ciutat improvi- sada, a relatar la monotonia de la vida al camp amb les seves peculiars característiques, inci- dències, calamitats, anècdotes, etc.

L’abús de l’aigua insalubre acompanyat de l’es- cassetat d’alimentació acompanyà una desorde- nació de les nostres funcions gàstriques, origi- nant descomposicions que en alguns casos, pocs per sort, tingueren conseqüències funestes.

Crec però, no errar, a l’assegurar que amb caràc- ter més o menys greu ningú no s’escapà de les inconveniències derivades de la colitis, que per

combatre-la no usàvem d’altre medicament que les pastilles de bismut que ens proporcionaven les respectives infermeries.

Fou tant el nombre dels atacats que la vasta platja havia canviat completament de color, fent impos- sible el transitar-hi; tant per la dificultat de fer-ho sense topar de peu amb algun obstacle desagra- dable, com per la fetor que el que ho intentava s’obligava a respirar.

Els efectes del mal eren tan ràpits i forts en cada atac sofert, que els més dels casos es feia impos- sible inclús arribar a la platja, veient-se el pacient obligat a executar a escassa distància del lloc on havia estat víctima de l’escomesa. Els que en tal situació es trobaven en pagaven doble contribu- ció ja que el veïnat avesat del fet irrompia damunt la víctima desconsideradament amb una pluja d’objectes de totes classes acompanyant-hi tota mena d’insults.

La pesadilla dels atacats que per les circumstàn- cies esmentades es veien impossibilitats d’arri- bar fins a l’exterior era la botzina que uns guàr- dies, establerts prop [de] la barraca nostra, feien sonar cada vegada que un d’aquests casos es produïa. Per força aquells, diguem-ne humoris- tes, s’ho degueren combinar fent torns de guàr- dia, ja que fins a altes hores de la nit contínua- ment era donada l’alarma que el veïnat responia amb el crit de -A la playa!, mentre l’agressió amb sèrio era preparada.

Durant el dia aquests casos es produïen insòlita- ment, ja que el pacient amb previsió es passava la major part del temps contemplant el mar, no per- què l’apropament a l’aigua l’aliviés sinó defugint el perill que un atac inesperat el podia fer víctima. Aquesta precaució no el feia indemne en aquells temps, que mancant de lloc adequat per satisfer les necessitats residuals, s’usava la platja suple- mentàriament. També calia que l’acció no fos ad- vertida pels morets, els quals sense compassió reprimien l’acció fuetejant el pacient amenaçat amb les potes del cavall la víctima.

Més tard, s’instal·laren unes garites al llarg de la platja que feien les funcions de vàters. Eren de fusta, amb cinc graons i un forat a la base interior coincidint amb un cossi amb funcions de dipòsit situat a la part inferior de la mateixa. La instal·la- ció d’aquesta secció no millorà en gran manera l’espectacle de la platja per la insuficiència del nombre en relació al personal allí concentrat i l’increment del mal que per hores multiplicava el nombre dels atacats. Cues enormes esperant

Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24960

torn es veien en cada garita poguent-se escol- tar tota mena de precs i exclamacions dirigits al present ocupant del departament, demanant-li d’enllestir de pressa la feina; precs acompanyats de tota mena de contorsions obligades pels do- lors intestinals inaguantables de cada pacient. Més d’un se’l veia abandonar la cua dirigint-se apressadament a la platja incapaç d’esperar que el torn li arribés, sense que abans la roba interior no se’n ressentís. L’algerià descarregava la seva fúria damunt de l’infractor. Malhumorat de tant respirar aquell… ambient putrefacte, la defensa per part de l’infractor, en lloc de calmar la seva ira l’excitava; resultant de tot això que la víctima era conduïda sense compassió al camp de Fran- co, sense altre abrigall que la roba que s’esqueia portar a l’esquena en el moment d’ésser detingut. El camp de Franco era el lloc on eren traslladats els que demanaven repatriar-se, en espera de la pròxima expedició. La majoria d’ells estaven sense roba d’abric per haver quedat aquesta en mans d’agressors espontanis, al passar, aquells voluntàriament, d’un camp a l’altre. Algun arribà al seu destí lluint només la roba interior.

Hi haurà qui atribuirà segurament a deixadesa per part nostra, l’espectacle indecorós de la plat- ja al·legant que es podien executar les necessi- tats prop de l’aigua, quedant a compte de les ones el servei de neteja a l’hora que la marea puja. Això amics no diré que no fos possible els primers dies, ja que així mateix va fer-se, però amb la presèn- cia del mal i l’increment ràpid que aquest pren- gué acompanyat de les exigències amb què cada cop es presentava, obligà a escurçar la distància arribant a un punt que ens obligàrem mútuament a obrir uns passos coincidents entre els camps i la platja per facilitar l’accés a prop l’aigua salvant el perill que és ja de suposar. Quan els vàters no havien fet encara la seva aparició, de dia era fà- cil lograr el propòsit d’acostar-nos a l’aigua fent ús dels caminals; de nit però, era una temeritat aquest atreviment si hom volia no molestar els companys en el seu retorn en entrar novament a la barraca.

Deixeu que a propòsit d’això us conti una anècdo- ta viscuda entre companys de la nostra barraca, sense però esmentar noms per no ferir la sensibi- litat de ningú. Era als primers dies que ens trobà- vem instal·lats, diguem-ne, definitivament, al nou estatge. La nit ens venia al damunt i el temps es- tava plujós. Havíem sopat aviat, i ens disposàvem a arreglar els llits quan es presentaren a la porta

uns amics d’un dels companys demanant lloc per aquella nit. Encara que aquest el teníem prou jus- tet per a nosaltres i conformant-se de dormir de llarg a llarg en el passadís que entre els nostres peus i la paret posterior donant al camp 1, cedí- rem de bon grat al prec dels amics. Després que tots nosaltres estiguérem aposentats en els llocs respectius, els nouvinguts, feren les seves com- binacions per instal·lar-se com millor pogueren. A l’objecte de no embarassar massa el lloc s’ana- ren posant per coixí la roba que s’anaven traient, abric, americana, etc. fins i tot, no sapiguent on posar-les que no embarassessin, s’hi posaren les sabates. Als pocs moments, un dels dos sortí al defora tornant amb un objecte blanc a la mà que col·locà també per coixí. Passats uns minuts entre els dos s’originà una discussió quins mots imper- ceptibles a la nostra orella en un principi s’ana- ven entenent a mida que el diàleg anava creixent de to, amb èmfasi evident dels dos interlocutors, ocasionant la corresponent molèstia als demés, algun dels quals deixà sentir un -Pst- d’advertèn- cia, parant el diàleg, que als pocs moments torna- va a produir-se.

Bé; vaja. Per força havies de portar m. a les

sabates.

Dorm i calla. Ja han avisat tres vegades. Deus ésser tu que n’hi portes.
Tu que has anat a la platja.
Pst…
Veus home? Calla.
És que no es pot dormir amb aquesta pudor!
Calleu si us plau.

Uns moments després.

Recristina; si no plogués anava a dormir a fora.
Ves-hi si vols.
És que….
Calla.

Un company s’incorporà sortint de la barraca obli- gat per alguna necessitat, cosa molt corrent en aquells dies que el nostre sopar consistia amb un plat de sopa de cafè, si se’n podia dir cafè d’aque- lla composició negrosa feta amb cent grams de cafè, bullit amb set litres d’aigua. A I’entrar no- vament el company quedà parat inspeccionant el vallat tot palpant amb les mans com qui cerca al- guna cosa exclamant amb certa decepció.

Bueno, ja m’han pres els calçotets.

I tot murmurant se’n tornà al seu lloc, mentre els dos nouvinguts aprofitaren el regirament general produït instintivament entre els companys, cada vegada que algun, mogut per alguna necessitat entrava de nou a la jaça, per reprendre la disputa

aixecant una mica més la veu.

- Noi, una altra vegada ves-hi descalç i renta’t els peus abans d’entrar a la barraca.
- Carall, quines manies! Jo no sento res. Dorm i calla.
- Deus tenir el nas tapat! Això és pitjor que si dor- missis dins un vàter!
- Calla d’un cop, carronya, i acaba amb les teves manies. És estrany que només la sentis tu…
- El que és estrany és que tu no la sentis. Ni que dormissis amb un flascó de “varon dandy” engan- xat al nas.

L’acudit xocà en general per la forma en què si- gué dit i una rialla en comú esclatà entre els com- panys, algun dels quals, prengué part en la dispu- ta satiritzant al rondinaire fins que, sense lograr gran cosa, fou necessari intervenir sèriament per donar fi a la tertúlia que la conversa havia originat.

L’acció del cafè de la nit es començava a fer sen- tir, i la tanda d’entrar i sortir, que començà amb el company abans al·ludit s’anà succeint, com de costum, a l’arribar aquesta hora cada nit per no interrompre’s fins a l ‘hora de deixar la jaça. L’avís sigué de poc efecte ja que passats uns ins- tants es tornà a començar la gresca que durà fins que començava ja a clarejar interrompent-se uns pocs moments en què la majoria tornàvem a en- dormiscar-nos fins que la veu del company que començà el torn d’obligació, ens desvetllà nova- ment pronunciant aquests mots tot despenjant una peça de roba suspesa a la valla del camp 1 prop el portal de la barraca.

- Mira; ja tornen a ésser aquí! Es veu que no els ha agradat la firma.

L’esmentat company, que víctima de les bromes de la colitis no tingué temps d’arribar a lloc, fou constret a deixar anar la molestosa càrrega amb participació de la roba interior. Escassos de roba com anàvem arribà fins a la platja, on, traient-se la peça de roba castigada hi passà una primera aigua en espera de fer-ho millor el dia següent. Arribant a la barraca, el xicot, per no entrar la peça de roba la deixà estesa a la valla.

La desaparició de la peça durant la nit i la reapa- rició al seu lloc a la matinada, ens demostrà que no anà lluny del seu lloc. Més, encara, tenint en compte la disputa entre els dos companys nou- vinguts, que ens farà endevinar on passà la peça de roba aquella nit.

Situacions com la que el company es trobà per culpa dels efectes d’aquella epidèmia foren en gran nombre els que en sigueren víctimes; pro-

va era del fet, la quantitat de peces de roba que es trobaven vora l’aigua tot al llarg de la platja, abandonades pels que amb més sort que el com- pany, disposaven de reserves.

Res d’estrany que el mal empitjorés de dia en dia tenint en compte l’ús que es feia de l’aigua de les bombes. Sobretot al matí, hora en què es troba- ven fent cua esperant tanda, indistintament, els que hi venien per l’aigua per beure, els que espe- raven per rentar-se, tots, proveïts del cobert de menjar per netejar-lo de pas i els que venien a rentar-hi la muda. Particularment dels darrers se n’hi veien durant tot el dia.

No és estrany doncs que al peu de cada font s’hi hagués anat fent un gran sot, entornant el canó o tuberia de l’artesià, que arribà a convertir-se en safareig, quina aigüera, filtrant-se en la sorra, no tenint altra sortida, part d’ella era indubtable- ment, xuclada per la bomba novament i usada per satisfer la nostra set. Crec que no és necessari ésser més extens en aquest punt perquè la majo- ria de lectors coincideixin amb el meu pensament que la malaltia d’aquells dies, bona part en tenia la culpa l’aigua beguda amb condicions tan poc salubres, sense negar però que la carència de grasses i l’absència total de verdures en la nostra alimentació, fossin també factors contribuents.

L’escassetat de carn acompanyà al sacrifici molt del bestiar que alguns es serviren com a alivi a les penalitats de l’expatriació.

Els sacrificis s’efectuaven per regla general a la platja en presència de gran expectació i no preci- sament desitjosa de gaudir de l’espectacle sinó en espera d’aprofitar-se’n un cop aquest acabat; ja que després que l’executant o propietari de la bèstia havia escollit el bocí que més era del seu gust per cobrir les seves necessitats, en alguns casos la resta era cedida als espectadors que en pocs moments la deixaven enllestida, sense dei- xar altre rastre damunt la sorra que la taca enor- me de sang de consuetud en semblants casos.

No és que tots els animals que fins allí arribaven formant part del nombre dels usats amb les cir- cumstàncies expressades anteriorment seguis- sin la mateixa sort. La major part, així com també quasi la totalitat de vehicles de tracció animal, si- gueren venuts a particulars dels encontorns. No cal dir que obtingueren preus irrisoris, ja que el traspàs era doblement obligat topant el propieta- ri venedor, a més de les dificultats d’alimentació particular i familiar en la majoria dels casos, amb la carència total dels elements necessaris per a l’alimentació i conservació de les bèsties, donada

l’ordre de prohibició de sortida del camp.

Els vehicles, aprofitats com a vivendes, foren els darrers en desaparèixer; i ho feren a mida que els respectius propietaris, per diferents con- ductes, anaven abandonant el camp; ja sigui re- querits per familiars o particulars francesos per servir-se’n pel treball, ja sigui per repatriar-se voluntàriament.

No teníem motiu perquè nosaltres haguéssim d’ésser diferents de la totalitat en circumstàncies tals, i per no ésser menys férem honor més d’una vegada al plat tan preferit per la majoria dels francesos i ho fèiem amb aquella espontaneïtat que la gana obliga.

A més de les calamitats anotades afegim-hi l’apa- rició de paràsits verminosos derivats de la man- ca d’higiene a la que ens veiem obligats, o més ben dit, estàvem sotmesos. Avesats ja al contacte amb el poc mollit matalàs que la sorra ens brindà i quan començàvem a dormir-hi bastant regular- ment l’aparició d’aquella marfuga vingué a amar- gar-nos el son quotidià.

Totes les mesures possibles preses individual- ment per combatre aquesta plaga, sigueren inú- tils a causa del contacte a què estàvem sotmesos, amb els que, semblant-hi ja familiaritzats no es preocupaven de l’extirpació d’aquella marfuga. Alguns inclús es divertien amb jocs inventats servint-se d’aquests insectes. Fins i tot hi havia qui creia alguns d’aquests animalets dotats d’una certa intel·ligència; amb aquest motiu alguns, conservats en capsetes pels seus propietaris eren trets d’aquestes per enfrontar-los amb al- tres en imaginàries competicions de curses.

Els dos animalets posats damunt un cos pla en el que anticipadament s’hi havien traçat dues paral- leles eren obligats a marxar de l’una fins a l’altre guanyant l’aposta els apostants damunt del que primer feia el trajecte; considerant la meta la línia oposada a la de partida.

Altres molèsties encara sofrírem que difícils de narrar sense ésser qualificat de groller millor serà deixar-les de banda, deixant lliure la imagi- nació del lector, els efectes que la sorra i el vent fan sentir damunt la pell en certes ocasions que les necessitats corporals obliguen a deixar algu- nes parts del cos amb contacte directe amb la naturalesa.

Llavors cal que parli de la col·lectivitat que com una mena de família improvisada vivíem sota un mateix xopluc, compartint penes i neguits i men- jant d’una mateixa olla com vulgarment es diu.

Sento ara no recordar els noms de tots els seus components però per defecte, nomenaré el que en aquesta ocasió no recordo, pel que era usat com a motiu. Aquests érem: Roca, Cassà, “Va- lencia”, Joan Colet, Solà, De la Vega, Josep Colet, Pere Montagut, Pep, el meu fill i el que escriu. Els quals des d’un principi formàrem la nostra col- lectivitat. Ajuntant-s’hi més tard Tolsa i Periago i encara posteriorment Josep Escolà, cosí del fa- mós davanter blaugrana. En total catorze.

Sort que, descomptant les hores de dormir i les dels àpats, cadascú anava per les seves deixant lliure el reduït espai de la barraca; altrament s’haguera fet impossible poder-hi manipular in- clús les coses de peremptòria necessitat comú.

Durant els primers dies de convivència tothom semblava que despreocupadament acceptava aquella nova fase de la vida, com una circums- tància natural de les tantes que la defensa d’un ideal annexiona. Cessà la veu del canó d’estrèpit de les explosions i la fusellada deixà de sentir-se darrere les muntanyes de Cotlliure i la Sureda desvaneixent tota esperança de reacció de les forces de la República en què encara la majoria d’il·lusos confiava. De la mateixa manera que l’alè de vida que resta encara al moribund reté la con- fiança dels familiars que el volten respecte a la problemàtica salvació. La decepció comportà la depressió, i la desmoralització anà fent la seva aparició amb els seus símptomes alarmants en certs casos.

Els que, com una cosa innata, havíem sentit dins la nostra ànima jovençana, des dels nostres pri- mers temps el foc sagrat de l’amor a la terra pà- tria. Els que havien consagrat les seves hores al culte d’un ideal sense deixar-se tòrcer la voluntat ni per vanes promeses materialistes ni per les contrarietats sofertes en el transcurs de la nostra

Camp de nit. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24930)

vida política. Els que cap afany de lucre material havia mogut la nostra activitat sinó que aquesta la desvetllà un amor i una fe desinteressats en un ideal en defensa d’uns drets que per llei na- tural ens pertanyien. [Tots] sentíem aquella cri- si d’esperit del veí com una mena de càstig del present a les seves primitives ànsies. [Tot plegat] per haver-se llençat a l’aventura, enganyat pel seu afany purament materialista, sense tenir en compte els sacrificis que les possibles contrari- etats sofertes en la lluita imposen. Però com que tot pecat el considerem digne de perdó interior- ment els planyíem o millor dit, ens feien llàstima. Eren de plànyer majorment aquells altres,

d’aquests la immensa majoria de companys, que sentint vivament la causa defensada es trobaven en les presents circumstàncies sense que abans haguessin previst les contrarietats probables que la defensa de l’ideal imposa. Aquests mereixien per la meva part el plany i el consell aliviador en les hores que la crua realitat del present els tenia en prostració d’esperit.

A qui no emocionaria escoltar diàlegs com el que segueix? Escoltem aquests dos companys sentats a un racó de la barraca dialogar en un dia que bu- fant amb tota la seva fúria tenia la tramuntana el camp sota una polsinosa producte de l’acció del vent damunt la sorra, que emportada pel bufarut

arremetia en el rostre amb la fúria d’una perdigo- nada. Els demés companys havien sortit desafi- ant el vent, per encauar-se dins la barraca d’algun amic… algun, pot ésser, obligat per peremptòria necessitat d’obtenir quelcom imprescindible. I mentre jo amb l’ajuda del meu fill i el Pep anàvem triant les llenties per l’hora del dinar, amb veu bai- xa els dos companys es passaven les penes com si l’un amb l’altre es confessessin. Possiblement, el diàleg es començà ja estant encara a la jaça aprofitant el seu veïnatge; i encara que el con- tinuaren a baixa veu l’espurnejar dels seus ulls tenia prou eloqüència per fer endevinar el mòbil de la conversa. Algunes frases captades isolada- ment certificaven les nostres suposicions; per- metent aproximadament reproduir la conversa.

- Si me la penso no les haguera pas deixades. AI- menys aquí encara que no poguéssim estar junts tindria la seguretat que res no els passaria per derivació de la meva actuació durant la guerra.
- Però tu ho creus que els passarà alguna cosa?
- D’haver-se pogut esbravar amb nosaltres, no; però al no haver pogut fer-ho… És que, si a mi m’haguessin dit que el traspàs de la comissaria a Girona obeïa, no a la seva instal·lació allí, defugint els perills, que els constants bombardeigs en què estava sotmesa Barcelona, ens exposava fent di- fícil cada dia més la coordinació dels serveis, sinó que l’únic mòbil era el posar-nos a l’abast de la proximitat de la frontera, tal vegada no els hague- ra abandonat…

-T’hagueres quedat allí?

- O me’ls haguera emportat amb mi. No ho sé.
- I la meva dona què deu fer!
- Encara…, ella és sola…
- No saps el que és pitjor; una dona sola al tro- bar-se impotent per sortir honestament de les crisis que les necessitats imposen i en circums- tàncies com les que avui ens trobem és un esquer que constantment l’enemic assetja amb dualitat de fins. Si hi ha un fill sempre és un fre.
- Tampoc en aquest punt estic d’acord amb tu. Una dona no és tan fàcilment assequible com tu vols creure quan les seves preocupacions són fi- lles de les necessitats mateixes derivades de les crisis econòmiques que accionen damunt d’ella solament, amb participació inclús de les del ma- rit. La dona és tan forta com ho puguis ésser tu per afrontar situacions similars. La dona que en aquest cas vengués la seva carn no tindria per- dó. Ella mateixa s’avergonyiria de la seva feblesa. Quan una dona a més de dona és mare i veu el

seu fill participar de les angúnies que, un món rancuniós i desnivellat econòmica i intel·lectual- ment en fan víctima innocent, és capaç de qualse- vol sacrifici; i en aquest cas… O si jo m’enterava d’una cosa així…!

Això fora terrible! Jo sí que em creia que tot això seria una altra cosa. Jo esperava poder ajudar-la des d’aquí; si m’hagués esperat aquest tracte dels francesos!… I pensar amb l’ànsia que teníem per arribar!… Si un pogués jugar dues vegades!,,, Per arribar en l’estat en què ens trobem haguera es- tat preferible deixar la pell en mans dels “fatxes”.
Ja tens raó!… però tu creus que aquí ens hi tin- dran molt de temps?… Que tard vaig adonar-me de l’errada!…
No ho sé… no ho sé; veig que els dies passen i la nostra situació no varia. L’única variació fins ara, és l’empitjorament. Si a casa ens veiessin en aquest deplorable estat!
Calla, home! Mai m’haguera figurat que amb tanta misèria damunt fos possible viure.
Viure sí, el que és difícil és dormir amb tants com se’t passegen damunt teu fent-te pessigolles.
Deixa’t ara d’ironies. Qui sap com es trobaran elles! Qui sap, qui sap el que els haurà passat. Ja tenies raó aquesta nit quan considerares una co- vardia l’haver-les abandonat. Però si tu conside- res això, per què refuses la meva proposició de tornar-nos-hi .
Com hi anem? Amb què comptes per arribar-hi?
No seríem els primers a intentar la proesa. Tu no has vist els reflectors cada nit maniobrar?
I què suposes?
Vine amb mi a la platja aquest vespre i et con- venceràs que no suposo res, quan t’adonis de les colles que amb aigua a mig cos s’escapen del camp de cara Espanya.
Vols dir?
Fa dos dies que vinc observant la maniobra. I a fe que el cor se m’hi en va! La temptació de se- guir-los no em deixa. D’aquí ve la meva proposició d’aquesta nit. Si tu m’acompanyes!…
Aquesta nit anirem a la platja.
Sí home, sí. Veuràs que les colles no són pas pe- tites, i si et decideixes podem marxar avui mateix.
No tan de pressa.
Sí, tu sabies l’ànsia que tinc d’abraçar a la nena. Em veig capaç de tot per arribar-hi.
Veurem, veurem.

El diàleg es trencà i un silenci que ningú no gosà interrompre i en el qual cada un dels concurrents aprofità per meditar sobre les conseqüències que els plans exposats pels dos amics en el dià-

leg podien tenir per ells si arribaven a posar-los en pràctica.

El vent a fora semblava redoblar la seva fúria ac- cionant damunt les tènues i improvisades cons- truccions, que la temença de veure-les emporta- des d’un moment a l’altre ens tenia en constant neguit. Els dos dialogants capcots en el seu racó semblaven allunyats de nosaltres imaginativa- ment. Els seus pensaments sense que la valla es- pinosa del camp fos capaç de priva’ls-hi el pas qui sap on es trobaven en aquells moments. L’emoció reflectida al seu rostre i aquella llàgrima delatora ens deien que es trobaven en lloc ben agradable. Nosaltres enllestida la feina ens alçarem tot ges- ticulant per tornar a la seva agilitat les articula- cions, mig enrampades per la posició incòmoda que la tasca i la poca alçada de la barraca d’es- tona ens tenia obligats. Els del nostre grup can- viàrem uns mots celebrant l’acabament d’aquella engorrosa tasca, mentre l’altre grup iniciava la represa del diàleg amb dissimulada emoció tot eixugant-se d’amagat la denunciadora llàgrima.

- En què penses? –feu l’un.
- I tu? Suposo que no allunyats l’un de l’altre els nostres pensaments han fet via pel mateix camí. Qui pogués donar al cos la velocitat del pensa- ment!
- Sembla estrany amb l’exactitud, que en ell, les imatges es reprodueixen!
- Tens raó. És que ho veus tot tan clar que et fa l’efecte d’una mena de somni, però que al trobar les coses tan reals et fa sentir una mena d’esbor- ronament tan agradable que et cal tot l’esforç per evitar de gesticular amorosament.

Seguí un nou silenci, que jo em vaig creure amb l’obligació d’interrompre.

L’oportuna entrada a la barraca, d’en Peret Mon- tagut de retorn del camp civil on s’havia arribat, desafiant el vent, a l’objecte de recollir-hi el sub- ministrament corresponent al grup que junta- ment amb el Pep i el meu fill formaven, a causa de les circumstàncies ja descrites anteriorment, i la intervenció d’aquest al·ludint la postura dels dos companys amb les següents paraules,

- Encara estem així? –em brindaren l’oportunitat de fer-ho sense que la meva intervenció pogués ferir la susceptibilitat dels dos companys.

L’expressió d’en Peret sigué contestada amb eva- sió i al·ludint al dia borrascós respongueren el dos quasi al mateix temps com si es tinguessin per endavant rumiada la resposta.

Mal temps eh?
Tu diràs. Amb dies com avui només es pot sortir per la teca, però no era d’això que jo parlava…
Estàs carregat de romanços.
Jo no. Vosaltres que sempre esteu parlant del mateix. És empipador!
Quan et molesten a tu esclama’t, noi. però men- tre no sigui així no t’immiscueixis amb nosaltres.
O és que no ho saps si em molesteu o no. Ni si sense jo molesteu a n’els altres.
Mira noi cuida’t de tu que ets molt jove.
En Peret –vaig intervenir– té raó amics. De la vostra depressió, inconscient i involuntàriament en participem tots amb grau més o menys super- latiu, en tant que aquestes converses en res ado- ben la vostra decaiguda moral, ans al contrari, augmenten la vostra depressió. Jo m’imagino el bé que espiritualment sentiu durant les vostres converses amb l’evocació de persones i coses es- timades. Per [això] no [he volgut] despertar-vos d’aquesta mena de somni dolç, que, com molt bé dèieu adés entre els dos, té la virtut, com si el somni fos real, de reproduir-nos les imatges dels éssers estimats tan vivament, [de sentir] el desig i fer-nos fruir espiritualment amb devoció emotiva amb la presència d’allò que quan ho pos- seíem mai li havíem concedit el valor o la impor- tància que per nosaltres tenia realment. Per no despertar-vos d’aquesta mena de somni, m’he privat d’intervenir fins ara en els vostres diàlegs quasi quotidians. Quan el silenci que prosseguí al vostre diàleg s’ha produït, em disposava desvet- llar-vos amb la meva intervenció. L’arribada d’en Peret i la seva, diguem-ne intromissió, m’ha fa- cilitat el propòsit entrant en defensa del què el company exposa [en relació a] les molèsties que els demés puguem sentir, ocasionades per les vostres converses.
No crec que puguin molestar a ningú les nostres

converses tingudes en la intimitat entre els dos.

Tal com el que somnia no molesta el veí si és que no somnia a crits. En cas contrari es queixa el veí de la molèstia que, per ell, els crits del que somnia tenint un vici tal, representen, mentre aquells sembla no afectar el son de l’interessat. Penseu, doncs, amics que qui més qui menys tots nosaltres som víctimes d’aquestes al·lucinacions que vulgarment en diem somniar desperts, amb l’única diferència que no somniem a crits com feu vosaltres. Les molèsties que les vostres conver- ses poden ocasionar en nosaltres i a les quals, crec, que en Peret es volia referir, són a causa de la coincidència similar dels somnis o al·lucinaci-

A Horace Carbuccia. Saligaud, canaille et … Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24935. La dignitat i compromís polític de Josep Bartolí li fa dedicar aquest primer pla de les latrines del camp d’Argelers a l’editor de Gringoire, setmanari de perfil racista i antisemita.

ons que sofrim per trobar-nos subjectes a unes circumstàncies i situació espiritual no diré exac- tes però sí visiblement germanes.

Quin bé us fan a vosaltres mateixos, moralment aquestes converses? Espiritualment, gaudiu mo- mentàniament expansionant-vos mútuament amb aquesta mena de confessió de pensaments i penes. Que el momentani descans que sen- tiu mentre dura la conversa no és tal, us ho diu l’estat de postració que observeu un cop finida aquella. El consol espiritual sentit durant aquells moments no compensa l’estat de depressió en què ens deixa. D’inhabilitació quasi moral i men- tal, que ens incapacita per enfrontar-nos amb la realitat acceptant les conseqüències del moment i cercar la manera de solucionar el cas, si la cosa és possible, qualifico l’estat en què ens quedem. Quan els demés, per la similitud de circums- tàncies que ens rodegen a l’escoltar les vostres converses tot participant en els vostres planys, sentim una mena de nuament interior que simul- tàniament ens porta, fent consideracions, fins al contagi amb el vostre estat d’ànim encoma- nant-nos les vostres emocions. I és perquè les vostres reflexions són el reflex de la nostra prò- pia situació, les vostres preocupacions, les ma- teixes nostres que fent un esforç havíem allunyat momentàniament interposant a les contrarietats actuals l’acceptació de tota circumstància deriva- da de la defensa d’uns drets ideològics.

Això fa, i per aquest concepte ens sentim moles-

tats per les vostres converses, que al sentir-vos parlar de la manera vostra en els termes i la for- ma que ho feu, a la vegada ens compadim per la pobresa d’esperit i la manca de convenciment ideològic, mentre que amb el contagi caiem no- saltres de nou en la crisi.

Particularment jo us sento compassió perquè sé que al fons la culpa no és vostra. Avui us trobeu en un món inconegut i en unes circumstàncies que mai creguéreu que es poguessin produir. És clar si els vostres dirigents no s’hagessin limitat a contar-vos sols avantatges, si en lloc de mate- rialisme us haguessin administrat espiritualitat, avui, o no us trobaríeu entre nosaltres en aquest camp o acceptaríeu dignament sense retret im- motivat aquesta situació, gens envejable, és clar, però espiritualment suportable.

- És que nosaltres no ens queixem de la nostra situació. És la família que queda allà baix. És que una dona indefensa en mig d’aquella agitada mar d’odis es presta al blanc de l’enemic, que despi- tat, pot intentar rabejar-se de manera indigna,

premeditadament, fent burla i malmetent l’honra i l’amor aprofitant la nostra absència per ultrat- jar-nos no tenint la manera de fer-ho directa- ment, en la persona més afí en parentiu i efecte.

Tenint per un xic exagerada la suposició vull concedir-vos un tant de raó. Per les poques pa- raules que he pogut aplegar de la vostra secreta conversa n’he fet una deducció que les teves dar- reres manifestacions ratifiquen. Però, amics us demano un xic més de favor per a les nostres do- nes no considerant-les una cosa tan dèbil ni fàcil- ment manejable. Considero, en primer lloc que és bescantar-les a gratcient fer extensives aquestes vostres suposicions, que no es solen fer només quan fets anteriors ens autoritzen a fer-les. No creuré mai que vosaltres us trobeu en aquest cas. Segonament, mancant d’aquest motiu anterior, quin benefici observeu amb les vostres suposici- ons? Cap. Crec jo, que únicament amargar-vos la vostra existència opinant sobre coses inútilment, sense que, acceptant a l’extrem, el cas com a cosa possible, les vostres preocupacions naixents tin- guin la virtut de reconstituent que sufoqui o eviti el fet en si. Vull dir que tot el vostre esforç intel- lectual és nul davant d’aquests casos. Aleshores amics, acceptant-ne, si voleu, les possibilitats cal enfortir el nostre esperit, no amb suposicions malsanes, sinó confiant en la fermesa mútua que l’amor conjugal ens imposa.

Acceptem que la nostra situació és lamentable,

però deixem-nos de lamentacions. Havem caigut en aquesta situació defensant el que conside- rem encara que és de raó de defensar. Si la força de la raó ha sucumbit per la raó de la força cal que confiant en aquesta mateixa raó seguim llui- tant en cada moment segons les circumstàncies aconsellin i amb tots els mitjans que disposem. El ploriqueig i les lamentacions no són armes en mans del lluitador, ni quan aquest involuntària- ment es veu obligat a cedir davant de l’enemic. Vençut i tot, cal esbrinar els motius de la desfe- ta soferta i esforçar-se en corregir els defectes propis si aquesta s’ha produït per culpa d’ells. Si al contrari la causa és deguda a un estil i forma millor usats pel contrincant, cal un esforç gene- ral per superar-nos al màxim nosaltres mateixos a l’objecte que a la pròxima la balança caigui del nostre costat.

Avui els fets passats, massa recents encara per adonar-nos de la seva magnitud, viuen en la nos- tra imaginació com una mena d’aiguabarreig que ens priva tota concentració del pensament, inu- tilitzant-nos per embrionar noves idees respec-

te al nostre estat present i les possibilitats d’un nostre futur que devem creure i esperar força ac- ceptable. Cada nova idea naixent és arraconada pel torbellí de records de coses i casos ja deixats enrere, i d’ací neix el mal. El pensament comença a giravoltar entorn dels records; aleshores revi- vint el passat ens oblidem del present i del futur i el nostre organisme sofreix un canvi imprevist; aquells pensaments ens torturen, però d’aquell turment en sentim un goig sedant que qualsevol idea que ens en separi o ho intenti se’ns fa avor- rible. És la fase en què ara nosaltres ens trobem. És que comencen a enyorar. Després seguirà la depressió i finalment si no us esforceu els efectes seran o tindran una lamentable transcendència.

- Potser té raó en tot quant ha dit, però és que no hi podem fer res nosaltres. I tal vegada vostè mateix parlaria de manera ben diferent a la d’ara si com nosaltres els seus s’haguessin quedat allà baix.

- Respecte a aquesta opinió vostra no vull ni in- tentar la meva defensa. No perquè no tingui ar- guments per fer-ho, sinó perquè d’emprar-los us podria semblar un retret a la vostra poca previ- sió. Diré només amics que si la meva família es troba avui a França és a causa d’haver desoït els meus consells. I ara digueu per quin motiu creieu més falaguera la nostra situació que la vostra? Quines possibilitats tinc jo més que vosaltres per ajudar-los? Als vostres els queda el recurs, po- deu esperar, d’una possible ajuda del veí, fami- liar o amic. I els que es troben en terra francesa amb la dificultat de desconèixer la parla del país, amb una opinió respecte ells per part dels natu- rals, possiblement hostil, sinó, almenys reserva- da, creieu vosaltres que la seva situació és més acceptable i esperançadora? Per la necessitat no estan subjectes als mateixos perills? No estan igualment pendents del favor per viure? La bèstia pot assetjar la seva presa presentant-se en for- ma diferent. Llop o ovella, és més fàcil salvar-nos de l’escomesa del primer, pel terror que li sentim, que de la mansuetud enganyadora de la darre- ra. No per això els meus pensaments respecte a això em turmenten perquè espero que hi haurà prou seny per imposar-se en situacions d’aques- ta mena si es presenten…
- Molt bo per dir. Però jo veig que abans de rebre

noves d’ells se us veia també un xic preocupat. Des d’ahir sembleu tot un altre.

- És evident que estigués un xic preocupat abans

de rebre la lletra dels amics d’Angers assaben- tant-me del lloc on els meus havien sigut desti- nats. És cosa humanament de raó que així fos. Mai però, m’havieu sentit fer lamentacions a l’objecte d’altra cosa que no fos la incògnita del seu lloc de destí, donades les circumstàncies en què ens separàrem; i això a tall de comentari encara en- tre el meu amic Colet i nosaltres, per creure que, com sortosament així ha sigut, les nostres famí- lies estarien juntes. I tingueu en compte amics, que abans de rebre les noves concernents al seu lloc de destí tenia doble motiu que vosaltres per sentir-me preocupat per la sort dels meus que en terra estranya es trobaven sense la defensa del cap de la família. Possiblement, a la primera fase de la meva advertida previsió en l’hora que jo els aconsellava que era, segons el meu entendre, mi- llor no acompanyar-me en l’aventura.

És evident també que ara noto el doble descans d’haver previst aquestes dificultats i aconsellar la manera d’evitar-les. Amb la fe que, si acceptant les contrarietats possibles que l’aventura acom- panyava en sí, insistiren en seguir-hi, seran prou valentes per d’una manera digna suportar-les ajudades pel meu consell que des d’ací seguirà animant-les; i espero que, febles dones com són, sabran imposar-se a les contrarietats que l’at- zar ens reserva posant suprema confiança amb l’avenir.

No obstant la vostra confiança podria sentir-se defraudada si les coses no s’esdevinguessin com vos voleu preveure.
Ja tens raó, però no crec que sigui com tu creus.
No és cosa impossible.
No vull coincidir amb tu sobre aquest punt tam- poc, creient i tot, amb la màxima “l’impossible no existeix”.
Creieu tenir-ne motius?
És clar.
M’interessaria que els exposéssiu.
Cap inconvenient me’n priva. I vaig a fer-ho sen- se esperar que insisteixis. I et diré que si tu con- testes a les meves preguntes no tan solament et diré els motius del que tu vols sapiguer sinó que inclús els que fan que vosaltres us trobeu en l’es- tat de postració actual.
Pregunteu.
Quant temps portes militant en el partit que ac- tualment actues?
Des d’abans de la guerra.
Cinc anys?

L’acrònim CNT apareix ratllat i anul·lat a l’original, tant aquí com a les dues línies següents.

Barracó. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24935

- Potser sí.
- I abans havies militat en algun altre?
- Polític no. Havia militat a la C.N.T.?⁹
- Coneixes el postulat de la C.N.T.?
- Jo era de la C.N.T. perquè com a obrer que era, creia que era l’únic partit que defensava les rei- vindicacions obreres amb els procediments més dreturers.
- I tu acceptaves aquests procediments?
- Els acceptava… creia en ells. Jo no soc dels que se’n diuen homes d’acció.
- Ho fiaves doncs a l’acció dels altres.
- Ningú m’insinuà al demanar l’ingrés que fos precís per anar al treball portar una arma al da- munt si era el cas o ho requeria. A la primera insi- nuació d’aquesta mena vaig donar-me’n de baixa.
- És evident que si tu per endavant advertit ha- guessis acceptat l’afiliació no n’hagueres deser- tat arribat el moment de posar en pràctica l’acció.
- Si abans m’haguessin dit la cosa no m’hi hague- ra afiliat.
- Sigui com sigui la imminència d’un perill no ad- vertit et feu desertar. Aquesta és la equivocació dels dirigents i la causa dels fracassos en les ac- cions siguin socials, siguin polítiques. És la mane-

ra de formar una majoria figurada fundant-se en la quantitat i al recer d’aquella màxima tant vella com insegura: “vots són trumfos”. Perquè la teo- ria falla, sempre que la quantitat s’aconsegueix sense tenir en compte, del nombre, la qualitat quan és precís per a determinats fins a posar-la a prova. La fase que actualment passem és una demostració del que acabo d’exposar. Amb el su- fragi popular podíem comptar-hi per unes elec- cions de representants; ens ho demostraren les darreres consultes al poble. Com explicarem la nostra derrota amb les armes? És que el poble estava preparat per votar, però no per a la lluita amb armes i el ciutadà que no l’havien preparat per això en desertava. És un cas reproduït en gran escala, anàleg al teu que acabes d’exposar.

És veritat, però en tot quant haveu dit no hi veig l’exposició dels motius en què la vostra confian- ça s’aferma, respecte a la fermesa d’esperit dels vostres davant les possibles calamitats que [els] assetgen.
El primer, sense relació amb l’exposat anterior- ment, és la fermesa d’esperit amb què ells su- portaren sense la més lleu mínima queixa totes les contrarietats de l’accidentat viatge fins al mo-

ment de separar-nos a El Voló. Després si tens en compte els meus advertiments sobre les di- ficultats futures que podien presentar-se, quan intentava jo de convèncer-les que no em seguis- sin en aquesta mena d’aventura, i la manera que elles fent cas omís al perill insistiren en acompa- nyar-me són motiu crec suficient per confiar en la seva fermesa també d’ací endavant.

Contràriament al que tu creus que [allò] expo- sat anteriorment no té relació amb els motius que fonamento la meva confiança, repara que al contrari de l’agitador polític no vaig prometre avantatges ni gales sinó que cruament vàreig ex- posar la futura situació que l’atzar ens reservava tal com la preveia, que era pitjor encara que la que actualment ens trobem. En lloc d’obligar-los a seguir-me demanava que no volguessin aven- turar-se a fer-ho. No hi veus encara la relació? No notes la diferència entre l’un i l’altre procedir? I no creus de suficiència aquests fets perquè jo els tingui com a base dels motius en què la meva confiança reposa?

A propòsit de la teva deserció de… has respost a la meva pregunta amb una mena d’evasiva: “Si abans m’haguessin dit la cosa no m’hi hague- ra afiliat”, que és suficient, però per establir una comparació entre aquell fet i el que ara tractem i veure-hi la diferència entre la forma en què el subjecte ha estat preparat, cal que responguis concisament a la pregunta feta. Encara que avan- çant-me a la teva resposta, és d’esperar que ac- ceptant per part teva l’afiliació a l’organització susdita després d’ésser anticipadament advertit dels perills i obligacions que amb el títol d’afili- at contreies, no n’hagueres desertat sense que et conformessis que el teu procedir fos qualificat pels teus companys de forma ben abominable. Havent promès en aquestes condicions…

- Encara que solament hagués sigut per aguan- tar la paraula donada m’haguera aguantat al lloc promès.
- Doncs el teu cas és reproduït en la immen- sa majoria dels companys del camp o millor dit dels que amb les mateixes circumstàncies ens trobem a França. Per culpa dels dirigents que descobrint-nos la part bona de la cosa han ama- gat la part amarga i dolenta que d’ella en pogués derivar si un moment calia una desesperada de- fensa. I així és com aquesta gran quantitat s’ha pogut lograr sense que en ella, desgraciadament la qualitat imperés. I si jo avui confio en els meus, subjectes als mateixos perills que els teus excep- te el de la venjança de l’enemic i encara en cer-

ta manera, és perquè encara que, com tu deies abans en el teu cas, fos només per fer honor a la seva fermesa revelada anteriorment en ocasió ja expressada acceptaran amb dignitat totes les contrarietats que se li presentin.

Jo planyo a tots els que es troben en el vostre cas, però no vull que confongueu el plany amb la llàstima i encara que us compadeixo espero que a l’adonar-vos que inspireu compassió voldreu, salvant el ridícul, realçar el vostre esperit enlai- rant la vostra condició d’homes fins al nivell dels que avui us superin, almenys. Honorant la digni- tat amb la vostra dignitat mateixa. És només així, creient amb la vostra fermesa, obligant la vostra voluntat i aconseguint el domini dels vostres ner- vis i pensaments com aconseguireu la confiança, en el que es refereix a aquests dots dels qui avui creieu febles i desvalguts, al constatar la vostra pròpia feblesa.

Jo no sé si quant [al que] dieu teniu raó o no en teniu; el cas és, però, que la vostra curta disser- tació s’assembla tant a la veritat que temo que si aquesta se’ns presentava la confondríem amb això vostre exposat. Haveu definit al meu enten- dre el nostre estat d’esperit actual, sense donar-li el seu verdader nom no sé si per delicadesa. I per si així fos, desplaent-me i tot, deixeu que d’una manera més curta jo us el defineixi. Estem aco- vardits.
Em plau amic que tan promptament reaccionis. Estàs acovardit. Però el fet que confessis denota que no ets covard. Això deu voler dir que la covar- dia i l’acovardiment no són la mateixa cosa.

I no anem mes enllà, ja que l’objecte d’haver as- sentat aquesta conversa, tots ja el coneixeu. No té altra finalitat que la de retratar l’estat d’esforç de tants i tants que entre nosaltres es trobaven en circumstàncies semblants a les dels nostres companys de barraca.

Tinc por d’allargar-me massa en detalls que algú considerarà inútils; però deixar enlaire coses que jo consideri necessàries exposar i no fer-ho, pensant amb l’espai de manuscrit que ocuparan, el temps a invertir, etc. Em semblava un deute negligir-les.

Avui després d’unes converses tingudes amb el fill d’un íntim amic, el més íntim potser, compre- nent l’acert en el consell que tingué l’amic al reco- manar al seu fill Jordi que s’abstingués de fumar, [comptant] que aquest vici subjecta als homes a ell, per aquest fi aprovo el consell i admiro al ma- teix temps el comportament de l’interessat tan

complidor amb les pretensions del pare.¹⁰ Que de tots els vicis humans el de fumar és el més difícil d’abandonar. Els que no ho creien així se’n convenceren en aquella ocasió veient les ridicu- leses que els homes arribàrem a fer quan, per les causes que fossin, no podíem donar compli- ment al desig. Maletes atapeïdes de roba veiérem com s’anaven quedant buides venent una darre- ra l’altra les peces per satisfer el vici del fumar, objectes de valor eren abandonats en mans del comprador a preus vertaderament irrisoris. S’ha dit molt que el tabac té la virtut d’un calmant en el moment que les preocupacions assetgen; que és un estimulant pels nervis en diverses ocasi- ons; però el que ha viscut aquells dies sens dubte li negarà totes les qualitats que li vulguin ésser reconegudes, acordant que totes elles no com- pensen la innocent preocupació del fumador em- pedreït quan sentint la necessitat del vici, obliga- dament, per les raons que siguin, se’n veu privat. El mancar el gust de la nicotina aspreja el caràc- ter fins a tornar-nos carrinclons i insuportables als demés, ens torna odiosos i intractables. Dos companys de la colla lligats per una gran amistat s’arribaren a bescantar mútuament fins a acabar enemistats per culpa del vici de fumar. Es culpa- ven de fumar d’amagat quan un d’ells dos no te- nia tabac.

En aquells dies per no despertar l’enveja dels de-

més s’usà molt de fumar durant la nit cobrint-se completament el cap amb les mantes perquè el foc de la cigarreta no fos descobert pels com- panys. Ara, si els al·ludits companys usaven d’aquest truc m’abstindré de dir-ho. Diré només que tant l’un com l’altre es quedaren amb la roba de l’esquena només, com es diu vulgarment per satisfer l’exigència del vici.

Qui sigué fumador sabrà imaginar-se els mil pu- tiferios que passaren allí i el que s’arribà a fer per aconseguir el tòxic, així és que no cal que per aquest costat m’estengui més, ja que, si per com- plaure el que no té aquest vici seguís amb detalls i anècdotes, que en trobaria molts, em titllaria d’exagerat al no conèixer pròpiament la força d’aquest vici.

Després d’haver rebut la lletra dels amics d’An- gers, que no cal dir que fou contestada a l’acte, vingué, després de dos dies, la tan esperada dels familiars, quina lamento en aquests moments no

tenir-ne la còpia, diguent-nos que estaven bé en el lloc que ens indicaven els amics en la seva. Esta- ven en un hotel i bastant ben atesos. Hotel Jaouen o Hotel des familles. Dormien en llit i menjaven a la taula com les persones i inclús els donaven vi en les hores del menjar. La satisfacció que sentí- rem tots per la nova al sapiguer-los aposentats i acompanyades l’una de l’altra ambdues famílies ens alleugerí de les pròpies angúnies sense sen- tir-los-en gens d’enveja per la seva sort. La mare, que, per la seva edat, era la que més em preocu- pava també estava bé.

Les lletres, com és de suposar, s’anaren succeint unes a altres, tant de la família de l’amic com de la meva; les quals eren contestades urgentment donant ànims als majors i posant un xic del meu romanticisme, fent pels meus petits una mena d’historietes per treure una mica el color fosc de l’avenir que pressentíem. Nits enteres a la claror de l’improvisat llum d’oli amb un tros de llenca de parrac per ble, havia passat escrivint aquelles lletres en les que posava en cada una d’elles com si fossin trossos del meu esperit tota l’emoció i fervor que més fort que mai, per ells interiorment sentia. I la cosa anà passant així fins que un dia en una d’aquestes lletres ens anunciaven que els volien enviar novament a Espanya. Sortosament, la cosa no tingué transcendència a causa d’haver rebut el mateix dia un telegrama amb resposta pagada posat pel secretari de Kersaint demanant la meva aprovació per la repatriació dels famili- ars, la qual cosa vaig denegar no passant la cosa més enllà.

Una altra contrarietat encara arribà en aquells dies. La separació dels companys Colet i Cassà destinats al camp d’Agde. L’atzar volgué que l’ex- pedició organitzada seguint l’ordre alfabètic dels cognoms quedés coberta a la M.E. deixant-nos en porta i condemnats a seguir al camp d’Argelers mirant com els demés companys i en particular l’amic entranyable partia. Confiant sempre en el futur vaig conformar-me pensant amb aquell

Presumiblement parla del primogènit de Daniel Cardona i Civit, molt amic seu segons les referències d’Antoni Malaret a op. cit.

adagi que diu en espanyol no hay mal que por bien no venga i el temps em donà la raó. Uns dies més tard l’altaveu ens demanava al camp de visites. Era el meu cosí que venia per anunciar-nos que s’estava gestionant la repatriació dels meus i la meva sortida del camp per treballar a Osseja. Vuit o deu dies passaren els quals sigueren un calvari pels meus i en particular per en Peret que amb l’espera se’l veia consumir.

El 28 d’abril siguérem novament cridats amb el tan aplaudit final que l’altaveu recalcava tant –Con sus maletas–

AI camp de visites trobàrem els deslliuradors que, després de poques raons, anaven a retornar a la pàtria acompanyats del meu volgut fill i Pep i Peret.

Alegrement, marxaren després d’haver-nos abraçat i desitjat bona sort mútuament, mentre jo negant-me a sortir del camp per motiu de no creurem capaç de mirar de tan a prop la pàtria sense intentar de córrer-hi, em quedava darrere el filat de la meva presó. Els mocadors voleiaven per darrera vegada en el comiat i mentre la silu- eta del cotxe es perdia per entre les edificacions jo tornava capcot a la barraca a fer companyia als amics. Encara que durà poc la meva estada allí. Doncs preveient que no tindria prou fermesa per quedar-me allí sense trobar-hi els que, pensant amb ells, m’havien fet oblidar les pròpies penes meves, per mediació d’un amic que havia cone- gut en ocasió de freqüentar la nostra barraca, m’havia enrolat a una companyia de Travailleurs Espagnols en la qual sortírem els dos, per diri- gir-nos a la Savoia, el mateix dia que els meus deixaren el camp. Ells sortiren a les 11 del matí i nosaltres a les 4 de la tarda.

I abandonant Argelers deixem ja de parlar-ne fins que l’atzar m’hi torni a portar. I ja que el bloc s’ha acabat miraré de, amb un altre, seguir la narra- ció per contar la impressió que vaig rebre al tro- bar-me en les muntanyes alpines que, durant la meva joventut, era tan adelerat de conèixer.

En vosaltres està el seguir llegint si la llauna no us ha cansat, a la vostra mà estarà el continuar amb la següent. Si us ha fatigat dec dir-vos que la meva intenció no era aquesta.

D’Argelers als campaments de Bonnenuit i Plan Lachat

segona llibreta

El que són les coses.

De retorn a la barraca després d’acomiadar els que feien via, ara ja, de cara a casa vaig topar-me amb el veí davant de casa seva fent conversa amb una colla de companys del camp. Havia promès als de la barraca que celebraríem la despedida, si la sort no ens abandonava i ens permetien deixar el camp.

[I efectivament] el deixàvem els meus i jo el ma- teix dia. Amb la pressa que jo duia, no vaig fer atenció de la insígnia que l’esmentat company portava a la peça que li cobria el cap.

Jo vaig entrar a casa nostra preocupat amb el temps tan just com ens quedava per quedar amb els companys, segons el promès abans, el més bé possible. Dintre la barraca Tolsa, el Roca i el València comentaven no sé què, ja que a la meva arribada deixaren de fer-ho per preguntar-me so- bre la marxa dels meus, celebrant que les coses haguessin anat com tots desitjàvem sense trobar cap impediment que obstaculitzés les gestions retardant la seva sortida.

Mentre ajudat per ells anava descarregant les provisions que, per celebrar el doble comiat, m’havia portat el meu cosí tot empassant-nos la saliva pensant amb el dinar que es prepararia amb elles. Encara que no seria cap cosa que en situació normal pogués comptar-se com extra- ordinària, en l’anormalitat alimentària a què de tants dies estàvem sotmesos podia considerar-se un gran àpat. Entraren Periago i Solà que després de preguntar per la marxa dels que, ja [ho] po- dem dir, es repatriaven, m’assabentaren del seu determini per deixar el camp també per formar part d’una companyia de treballadors. Periago em demanà el meu parer sobre el cas al mateix temps que m’anunciava la seva decisió.

Físicament, el company no era fort. Patia una bronquitis crònica que, obligat a dormir amb con- tacte amb la sorra i escàs de roba li havia anat encara en augment. En alguns moments inclús en feu témer un desenllaç fatal. Tenia l’ofici de bar- ber. La qual cosa per ell podria reportar-li avan-

tatges si tenia la sort d’aconseguir-ne la plaça a la companyia.

Així és que al notificar-me la seva intenció vaig creure’m amb l’obligació d’aprovar-Ia. A més dels avantatges que l’ofici podia reportar-li, era d’es- perar que l’aire sec de la Savoia seria millor de respirar-lo, si no almenys, calia esperar que no fora pitjor per la seva malaltia que el d’Argelers. Val a dir que pensant amb aquests avantatges del canvi d’aire i d’ambient i segur quasi que no m’errava respecte al beneficiós que aquest seria per la seva salut, més d’una vegada vaig estar temptat de proposar-li si volia acompanyar-me quan junt amb l’amic Calderón projectàvem el nostre allistament. Considerant que en molts conceptes podia molt bé equivocar-me, ja que la meva opinió respecte al beneficiós que aquell cli- ma podia ésser per al company, es fundava en les possibilitats sense que cap prova tingués que me n’assegurés l’èxit, em feu desistir.

A més l’home és un ésser tan propens a fer males interpretacions de les coses! Tan fàcil el retret! Tan inconscient de la sensibilitat del pròxim, i tan incapaç de jutjar els fets tenint en compte la bona intenció del projecte i la part de culpa pròpia que l’acompanya quan es fracassa en el projectat.

Ajuntant a tot això els quilòmetres que amb aquest projecte ens allunyàvem de la pàtria hi tro- bàrem els motius que em varen fer desistir de fer la meva proposició a l’amic i també el de per què ara m’alegrava de la seva prematura resolució.

- Molt bé –vaig dir-li–, crec que no podies fer al- tra cosa si la teva intenció és restar a França. La sorra, amic, pesa encara que ens hi ajaguem al damunt. Crec que inclús aquest desplaçament et pot ésser beneficiós per aliviar-te un xic aquesta bronquitis que et priva de respirar amb comoditat algunes vegades. I ja has escollit la companyia? I marxeu aviat?
- Dintre dos dies el més tard amb la que ha format en Prado Castellano.

AI sentir pronunciar el nom del veí vaig repetir-lo jo dubtant que fos ell el cap responsable de la companyia de la qual els dos companys en for- maven part.

- En… Prado Castellano!

-Sí home, sí –afirmà Periago–. No t’has fixat quan has arribat que parlàvem amb ell aquí fora? I no t’has adonat que portava al cap el casquet de capità de l’exèrcit.

- No m’hi he fixat. I on l’ha trobat?

– El què?

– El casquet.

– Diu que és d’ell; que és capità.

Vaja…!
Sembla que ho trobis estrany?
És evident… Però trobo encara més estrany des- prés de la seva rèplica a les meves intencions de sortir del camp formant part d’una companyia, que ara ell s’hagi decidit a admetre la responsa- bilitat de formar-ne una.

– Doncs ja ho veus.

– Bé home, bé. M’agradarà de parlar-hi abans jo no marxi per veure què és que tan ràpidament l’ha fet variar d’opinió. Ara anem per enllestir això que el temps és molt just si volem preparar-ho com cal per trobar-hi el gust que ens proposem. Cadascú que hi posi un xic de la seva part i així si no surt tan encertat com tots desitgem ens com- partirem la culpa i si encertem el gust, col·lectiva- ment n’acollirem els mèrits.

I així quedà la conversa tallada per cadascú dedi- car-se a la part corresponent de tasca que li era assignada a l’objecte que el dinar fos enllestit el més aviat possible.

Mentre l’arròs anava bullint jo vaig dedicar-me a preparar les coses per la marxa a l’objecte de no haver de fer-ho precipitadament si ho esperava per a darrera hora.

Així és que acabat del dinar em quedà encara un xic per sortir a felicitar el veí per la gradua- ció amb què s’havia sapigut distingir. Tanmateix, però, eren més les ànsies meves de sapiguer els motius que l’havien induït a un canvi tan sobtat en la seva opinió respecte a les companyies de tre- ball i el tracte que en elles suposava que rebrien els seus components.

Quan jo vaig sortir de la barraca ell estava dret davant el portal de la seva amb els braços ple- gats tot lluint, damunt el front, en el casquet, la insígnia de capità amb el mateix aire d’un que ho fos de debò. Això em permeté de simular la meva intenció quant al motiu de la meva sortida de la barraca, [fent-li] creure inclús que la meva acti- tud responia a un desig seu d’aprofitar [aquesta] meva sortida, [prèvia] al moment de la marxa, per entaular conversa i justificar potser el seu canvi sobtat d’opinió. [Situació que el va fer] avançar-se a les meves pretensions.

Què hi ha Milà… –va fer– a punt de marxar ja?
Sembla.
Molt probable que nosaltres ho fem demà també.
Com? I doncs? És que ja no creus que el fet de sortir del camp en una companyia obeeix al desig d’aventures ridícules, o és que et mou el mateix desig de trobar-te barrejat en el mateix ridícul?

- No et comprenc.
- És ben comprès. Donant-te-Ies d’intel·ligent, ahir, no jutjaves d’aventura ridícula la meva de- cisió?

– O jo no vaig expressar-me prou bé o tu no vas sapiguer comprendre’m. Jo no vaig dir això.

Sí, tu vas qualificar-ho de desig d’aventura ridícula.
Em referia a la teva manera d’expressar-te con- siderant quasi una necessitat moral aquest des- plaçament, semblant més que l’exposició d’un motiu justificant la teva acció, un desig de con- vèncer als altres.
Temps fa que el semblar, diuen, fa una certa cosa. No era però a això darrer que tu volies re- ferir-te; era al meu determini concretament que ho feies, per dissuadir-me, potser, de seguir en ell. Per quins motius? No ho sé, però tal vegada el voler jo justificar la meva acció et serví a tu de lli- çó per convèncer alguns. El que tu volies dir [era] que sortir de dret [cap] a aquesta com a soldat ras era una aventura ridícula. No és això?
No, el que jo volia dir és que per sortir del camp en una companyia calia fer-ho amb una que es formés entre nosaltres i no amb una que no co- neixes cap dels seus components.
Així ja veig quina era la teva intenció. La idea de formar companyia per compte teu, et deuria néixer en la conversa tinguda entre els dos i pro- vaves de dissuadir-me a mi per por que altres em seguissin, agreujant la dificultat que tu poguessis trobar per aconseguir el nombre exigit. Així pot ésser que sense [fer esment] al que tu dius que et referies amb les teves paraules de rèplica al determini meu, volies referir-t’hi d’una manera indirecta.
De molt abans que em disposava a portar a ter- me la formació del grup.
I qualificaves de desig d’aventura ridícula la meva opinió o més ben dit el meu determini? Sí que estan ben arreglats els teus futurs subordi- nats si els tens en aquests conceptes. I encara més si el mòbil que desvetllà la teva iniciativa és el desig d’aquesta classe d’aventura.
Mira Milà, res m’obliga a donar-te explicacions. Soc ben lliure de fer el que em plagui. No et sembla?
Sí, amic, però deus concedir als demés els ma- teixos drets i procurar que el que tu facis no re- presenti per a ells una molèstia innecessària. Si no tingués el temps tan just, m’agradaria sapi- guer alguna cosa sobre la manera que aconse- guires la teva graduació però és tard. Que tinguis bona sort.

Igualment.
Vull només permetre’m de donar-te un conse- ll, pensa que la responsabilitat que tu acceptes davant dels homes que estaran sota les ordres teves t’apropa més a entrar en el ridícul que a mi si no tens una noció del que aquesta representa…

La conversa s’haguera anat allargant encara si l’amic Calderón no hagués intervingut avisant-me que mancaven deu minuts per l’hora senyalada per la sortida.

Despedint-nos dels que fins aleshores havien es- tat companys meus de barraca carregàrem amb l’escàs equipatge consistint amb una muda i la manta juntament amb quelcom de minestra diri- gint-nos al lloc senyalat per organitzar l’expedi- ció. AI passar per davant la barraca del veí aquest sortí i allargant-me la seva mà ens desitjàrem mútuament bona sort. Si el desig expressat era el que interiorment sentíem en guardarem el secret. Dec dir, però, que la seva manera de procedir amb la ràpida reacció que amb tan curt espai de temps experimentà, [i] el va fer variar de pensament, em causà mala impressió… És per això que no vaig poguer-me estar de dir-li en la conversa, fent-li un retret a la seva vanitat, que el mòbil de la seva iniciativa en formar la companyia no era altre que els seus desitjos de comandament. No obstant, interiorment el planyia. Un dels que creient-se llest resulta més desgraciat que els altres.

I tot comentant el cas amb el company d’expedi- ció arribàrem al lloc on la companyia, abans de partir, havia de ser revisada.

AI contrari del que jo havia cregut fórem el meu company i jo els primers a arribar-hi. Deu minuts més tard ho feien els demés que procedents tots del mateix camp o parcel·la venien formats en co- lumna. AI recordar en aquests moments el qua- dre Ilastimós que aquell conjunt tan desconjuntat representava i al veure-m’hi barrejat junt amb el meu company, li’n sento llàstima. Més que una companyia de treballadors semblava allò el fruit aconseguit després d’una ràtzia al barri xinès de Barcelona o de qualsevol altra ciutat cosmopolita. Mai no havia vist una cosa tan dispar que formés un conjunt. Allí existia en tot la disparitat; en l’edat hi trobàvem de parella el de seixanta anys i el de disset fent l’efecte d’avi i net; en el vestir, uns anàvem amb abric, altres amb caçadora o gue- rrera de l’exèrcit i d’altres amb el que bonament havien pogut replegar entre algunes amistats. Hi havia qui anava com qui diu descalç i d’altres que penjant del macuto o farcell portaven un parell de

reserva i en el parlar no cal [que] en digui res, una torre de Babel.

Ajuntats a aquell pilot com un parell de coses més que hi mancaven per acabar d’arrodonir el quadre, ens sigué donada en castellà l’ordre de formar co- lumna de a cuatro, escuadra… firmes i tot de coses per l’estil que a mi m’impressionaren malíssima- ment, majorment al constatar l’aire de fantasia mi- litar en què el comandante Torres, que així es deia el responsable, donava les dites veus mentre fent i desfent camí al IIarg de la columna imitant-lo els seus lloctinents, oficials tots se’ns preparava per rebre el primer sermó.

Pel que es desprenia de les converses entre els components de la formació, també en l’opinió hi havia disparitat. Només en els que es trobaven en plena edat militar sentint encara l’esporuguiment a l’escoltar el to en què les ordres són donades, mas- sa recent encara per haver-ho oblidat, atenien a les veus del comandant. Els demés, uns per ignorància del moviment que a cada veu correspon de fer, al- tres per considerar que tots aquells gestos no pre- cisaven per treballar i els més vells per creure que a la seva edat allò els ridiculitzava, ningú no obeïa a les veus.

Prou provà el comandante d’insistir fins inclús, mancant al respecte a l’edat d’aquell que en rela- ció li podia ser pare, però res en tragué. Amb vista a l’èxit, el sermó s’engegà sense esperar que ens poséssim d’acord.

Fou el comandant francès qui se n’encarregà i feu així:

Espagnols: A partir de ce moment vous serez consi- dérés comme militaires de l’armée française. Vous aurez les mêmes droits et aussi vous serez obligés d’obéir leur discipline. Le but du Gouvernement fran- çais par initiative de monsieur le Ministre de l’Inté- rieur c’est de vous proportionner une majeure liberté d’action. Nous attendons que vous saurez corres- pondre avec votre volonté et votre effort a cet acte de fraternité de monsieur le Ministre et du peuple français.

À son temps celui qui accomplira son devoir sera considéré parmi les citoyens français comme de français même. J’espère que la 5^e Compagnie de Tra- vailleurs espagnols en donnant un exemple de civilité saura se faire méritoire des honneurs du peuple et du Gouvernement français même.

Cinq années dans la compagnie suffissent pour vous considérer avec les mêmes droits que les citoyens français, c’est tout. Bonne chance.

Després del discurs que el comandante traduí com pogué i demanant-nos que si algú portava alguna

arma l’entregués, emprenguérem la marxa camí de l’estació precedits dels set gendarmes i el xef francès Cuni.

Anàvem formats per grups de vint-i-cinc amb un oficial espanyol –novament revestit de la superio- ritat que el càrrec reportava– responsable de cada grup i que obeint les paraules que el comandant francès en el seu discurs de comiat pronuncià, feia esforços perquè la columna aconseguís tot l’aire de cosa militar. Assabentats [pel discurs] que des d’aquell moment érem considerats com a militars. No s’adonava que com més en serio ens ho prení- em, fèiem més riure al transeünt que trobàvem al nostre pas, tot parant-se a contemplar l’espectacle llastimós que el conjunt oferia, [mentre] se li dibui- xava un somriure de compassió que com una mena de caritat ens oferia.

Els de la meva edat i els més madurs encara anàvem mig avergonyits d’haver de represen- tar aquella comèdia per divertir o per complau- re la pretensió d’aquells senyors oficials que fent el gos d’atura no es cansaven de bordar el que distraient-se o fent el distret, s’oblidava que l’atzar ens havia convertit en flamants militars francesos.

Les veus d’ordre eren donades pels pretensiosos oficialets amb arrogància. Mots que si algunes ve- gades intentàvem de complir els que no estàvem acostumats a fer de soldats donàvem un caire més de riure i d’improvisació a l’escamot.

Atravessàrem el poble d’Argelers succeint-se les veus d’ordre enllaçant quasi unes amb les altres. Anàvem marcant el pas al compàs de un.. dos.. tres.. cuatro, portat pel comandante Torres. La gent que sortia als portals al sentir l’enrenou que fèiem tot compadint-nos exclamava -Pobrets…!

Aquestes exclamacions de llàstima a mi m’aver- gonyien i el mateix devia passar als demés que com jo havíem sortit amb intenció ben diferent que la de commoure.

Però crec que serà millor no parlar del mòbil que induí als companys a l’allistament. [Tasca] a més difícil, considerant que aquest responia a diverses maneres d’apreciar les coses segons el concepte que cadascú tenia format de la situació particular seva. [També] dels possibles beneficis que espe- rava obtenir amb l’allistament a la companyia de treballadors. Per la meva part diré que les meves pretensions anaven més enllà de l’obtenció dels beneficis particulars. Ara però, no vull parlar-ne tampoc, ja que més endavant el que tingui paciència per seguir el meu relat tindrà ocasió de conèixer- Ies si posa atenció en els diàlegs que seguiran.

Així és que continuant el nostre camí arribàrem a l’estació d’Argelers bon xic abans de l’hora sen- yalada. Eren tres quarts de quatre i la sortida del comboi estava senyalada per dos quarts de cinc. Durant aquests tres quarts se’ns subministrà pa (un quilo) dues llaunes de sardines i cent grams de xocolate. Subministrament que tenia de du- rar-nos fins a l’endemà al migdia que arribaríem al lloc de destí, el qual ignoràvem encara de cert, ja que sabíem només que ens dirigíem als Alps. Durant l’espera amb l’amic Calderón comentà- vem les incidències del dia ajuntant-se’ns l’Ivar- via, lloctinent del comandante Torres, per assa- bentar-me que tenint en compte el meu ofici en civil seria jo passat a la 1ª secció per ocupar la plaça de forner. Parlàrem també d’altres coses, una d’elles el sou que rebríem a fi de mes comp- tant a partir del dia d’ingrés a la companyia.

El sou estipulat diàriament era el de cinc francs a més com es comprendrà del vestir i la manuten- ció i també el tabac (set paquets al mes).

- Això és segur? –vaig fer jo.
- Carall és amb aquest tracte que jo amb el co- mandante Torres vaig comprometre’m a formar companyia. Amb la particularitat que això serà per aquest mes després el sou serà augmentat fins a nou francs.

-Bé; bé.

-Sempre serà una altra cosa que el de tenir de mastegar contínuament la sorra, feu Calderón.

- I tant home!, assentí Ibarbia.
- I deurem poder anar lliurement… Vull dir que podrem freqüentar amb les persones –insistí irò- nicament Calderón.
- Home…! Espero.

El diàleg sigué trencat pel comandante qui des del portal de l’estació va cridar al nostre interlocu- tor, crec per donar-li ordres de preparar-nos, per embarcar, ja que uns moments després arribà el tren i seguidament fórem requerits per ocupar-lo. Aquest era destinat especialment per a nosaltres i el componien tres vagons de 3ª classe i el furgó quedant així dissipada la nostra temença d’em- barcar en un altre que estava parat a la mateixa estació ja en el moment de la nostra arribada en quins vagons, de càrrega coberts, si llegia, amb lletres ja mig borroses per l’acció de la pluja i del temps que hi portaven escrites, una indicació que deia “20 chevaux 80 hommes”. Aposentats en els llocs començà la conversa amb el veí respectiu, comentant, sobre el que el destí ens reservava en aquella aventura que empreníem; es feu en mar- xa el comboi.

Fins a Narbona la claror del dia ens acompanyà podent admirar les belleses del paisatge. Sobre- tot al passar els estanys de Salses on es considera límit natural de la frontera catalana amb França. Aquests estanys la via fèrria els atravessa pel mig fent paral·lela amb la mar, fent atractiva la vista quasi per un igual a l’ésser admirats d’amdues bandes oposades lateralment del vehicle.

El sol ens despedí un xic abans d’arribar a Nar- bona. Béziers el passàrem entre dos llustres com diem vulgarment, no podent admirar altre detall que el de la seva estació amb l’acostumada quan- titat de vagons tonneaux proporcionats per al transport de vins, una de les principals riqueses agrícoles del Rosselló.

Sète i Montpeller les passàrem entre la fosca no poguent-nos fer càrrec d’altra cosa que de l’edi- fici de l’estació gràcies encara a l’enllumenat co- rresponent. La concurrència era poca limitant-se a algun vagarós que per ajudar la digestió pas- sejava amb pas mandrós i alguna parella cercant l’idil·li en algun banc emparat en la foscor per la brotada primerenca d’algun arbre.

Nîmes, Orange, Montélimar i Valence ens passa- ren poc menys que desapercebudes. La majoria de nosaltres recoltzant-se a l’espatlla del veí corresponent o a la paret del compartiment els que havien estat afavorits amb un lloc a propòsit, s’havien entregat al son. Altres s’anaven entrete- nint amb el que els quedava del subministrament, matant el cuc. Alguns anàvem conversant, d’es- ma quasi bé, resistint-nos a deixar-nos dominar per la dolça carícia del repòs amb el propòsit que no se’ns escapessin els detalls més interessants del viatge. Les estacions desertes en aquella hora semblaven indicar-nos amb la seva quietud la poca importància que realment tenia el nostre pas per les ciutats.

La presència ineludible d’algun empleat de la companyia del ferrocarril, que interiorment deu- ria potser maleir-nos els ossos, obligat per culpa nostra a deixar el racó on reposava; i algun sene- galès que, confonent-se el seu color amb el de la nit, passejant-se amb l’arma a l’espatlla era també obligat a vetllar per culpa nostra segurament, eren els únics que ens feien els honors al nostre pas. El meu amic i jo estàvem comentant la nostra si- tuació, estudiant la manera de sortir-ne el més beneficiats possible valent-nos de medis legals, coincidint que el primer i més essencial era que aprofitant les poques nocions que posseíem de llengua francesa l’anéssim practicant intentant arribar a la quasi perfecció, amb el lema de “no

esperis per demà el que avui puguis fer” co- mençàrem les pràctiques emprant des d’aque- ll moment en les nostres converses la parla del país.

Uns dels garde mobiles que ens acompanyava a l’expedició passant per davant el nostre compar- timent fixant-se en la nostra conversa cercà la manera de participar-hi debutant amb aquestes paraules.

- Què xiquets! Sembla que no hi ha son?
- Sí, n’hi ha. És que provem si fent el distret con- versant sense fer-li’n cas aconseguim allunyar-Ia.
- No està pas malament. Veig que sou catalans.
- De Barcelona.
- És bella Barcelona!
- La coneixeu?
- Un xic, mes no pas beaucoup. Hi he estat dues vegades_, una d’elles per la foire de mostres.

El nostre interlocutor era rossellonès fill d’un poble prop de Perpinyà, quin nom no en ve en aquests moments a la memòria. Parlava el ca- talà, com podem veure, ajuntant-hi algun mot de francès. Era un type, com diuen per allà, d’uns quaranta-cinc anys d’edat d’una estatura mitjana, robust i roig de cara denotant una excel·lent salut. L’home traient la seva petaca carregà la pipa i ens invità. Nosaltres refusàrem modestament; però, amb prou ganes que en teníem cedírem a l’insistir ell per por que després d’això la petaca no tornés al seu lloc sense haver pogut fer-li els honors. Continuà.

- Ella és belle Barcelona! –l’home forçà l’alè per avivar el foc de la seva pipa que havia deixat poc encesa
- Us va agradar?
- Beaucoup.
- I què sigué que us cridà més l’atenció?
- Sais pas! Tot. Tot l’ensemble. Com dieu…? El… conjunt. Barcelona és el seu conjunt que la fa atractiva al visitant. Té el que jo crec que poques ciutats tenen. Per mar…, el port el de Marsella és molt millor que el vostre. És millor París com a ciutat, però el… conjunt que Barcelona ofereix és el que la fa atractiva als ulls del turista. Per això no podem dir, com d’altres ciutats, m’ha agradat això o allò. La seva situació topogràfica l’afavo- reix, fent que contemplant-la de no importa quin costat se li trobi un fons agréable i attractive. Quan nous l’havem vist la primera vegada, al deixar-la, no sabem per què, li sentíem admiració. Tot el que ella té plus ou moins tots els països ho tenen. Mar,

muntanya, belles edificacions, grans bulevards, etc. i sentim envie de la voir par deuxième vegada com si quelcom ens hi attiriez.

I de quin costat, mirant-la, la trobàreu més agradable?
Du Château.
Com? –observàrem no comprenent-lo.
Oui… Comment il s’appelle… Montjuïc.
Ja.
Barcelona és plus charmante en la regardant d’aquell costat. És des d’allí que hom descobre- ix perquè se’ns fa atractiva, perquè en contem- plant-la d’allí on és on ret compte del què són les seves gràcies. És com un quadre quins marcs els formen la mar per un costat i pels altres les muntanyes.
I el Tibidabo no us agradà tant?
Del Tibidabo hom pot admirar-la com a mol- tes d’altres ciutats s’admiren com a ciutat, amb l’avantatge que la situació topogràfica de la mun- tanya en respecte a aquesta permet de poder ad- mirar milIor la seva urbanització més moderna rebent la sensació de fer-ho mirant una gran car- ta xilogràfica, per l’altitud de la muntanya.

Una de les coses que més adorna Barcelona i que moltes ciutats us envegen és el clima; el sol que mai no us deixa, ni estiu ni hivern il·luminant sempre el bell conjunt fent-lo més attractive i agréable.

Potser teniu raó. París amb el nostre sol seria doblement bonic. La seva absència de la ciutat durant quasi tota l’estació hivernal es fa notar, sobretot damunt la superfície de les parets exte- riors de l’edificació.
Coneixeu vos París?
Molt superficialment. El precís només quasi perquè m’adonés del que acabo d’expressar.
El Montmartre!
No el conec.
C’est vrai? –feu estranyat–. És ridicule anar a Pa- rís sense pas visitar Montmartre.
Potser sí, quan la visita respon a l’afició al turis- me, a mi, però, m’hi portaren altres assumptes.
La Tour Eiffel!
La seva construcció és digne d’ésser admirada, llàstima que la mitat del temps quedi inutilitzada per la boira, no permetent al turista contemplar la ciutat a vista d’ocell com vulgarment diem si no té la sort d’ensopegar un dia clar.
Vos hi vàreu pujar?
No, estava el temps molt boirós…

– Ja…

La conversa anà seguint, exposant l’home, i

enlairant al mateix temps, les gràcies de la capital de França, el Sena, els bulevards, l’òpera, Nôtre- Dame, etc. Després la conversa es desvià en al- tres coses, per tornar més tard, amb la presència d’un dels companys del nostre interlocutor, a re- caure novament sobre les coses de casa nostra. Aquesta darrera part no ens sigué tan agradable com la primera, ja que el temps emprat en ella fou consumit en comentar coses relacionades amb la nostra guerra, i algunes vegades, picades, per part dels nostres dialogants, d’un xic d’ironia; causant-nos molt mala impressió el concepte ge- neral que de nosaltres tenien format els nostres veïns, a jutjar per les manifestacions fetes pels dos homes.

Per sort, o desgràcia, des de l’arribada del da- rrer el diàleg es portà, la major part, emprant la parla francesa, privant-nos que alguns mots po- guéssim desxifrar-los. En algunes ocasions tant el meu amic com jo replicàrem, obligant-los a rectificar davant les raons exposades per nosal- tres. No sempre però ens era permesa la rèplica, veient-nos obligats a cedir davant la raó d’un fet exposat amb justesa. Desgraciadament sofrírem moltes equivocacions durant aquells dies de llui- ta; unes vegades portats per l’egoisme de partit, altres per mala fe d’alguns dels nostres dirigents polítics i altres potser amb un xic d’ignorància de les repercussions que podien tenir certs actes co- mesos d’una manera amb massa lleugeresa.

Tot això nosaltres ja bé massa que ho sabíem i en gran manera ens lamentàvem que la major part de culpa de trobar-nos en aquella situació deri- vava de tals causes. Tanmateix, però, el seu retret ens feia sentir major vergonya incapacitant-nos per fer-ne la defensa, no trobant altre mitjà per desviar la conversa, que el retret a la poca aju- da rebuda per part de les nacions que es deien demòcrates amigues de la nostra República.

Una de les vegades sigué la meva rèplica tan viva al parlar dels sabotatges que per part d’alguns funcionaris del ferrocarril eren víctimes algunes expedicions de material de guerra, retenint-les premeditadament a les estacions franceses a l’objecte d’aconseguir el retard amb el fi d’afavo- rir als de l’altre costat, que els dos homes foren obligats a cobrir-se per evitar l’efecte del cop, amb el tan característic: “Oh là là…” –com si vol- guessin donar a comprendre que estava divagant. Ja arribat aquest punt la conversa durà poc.

En Pi, que així digué dir-se el primer dels nostres interlocutors, volgué justificar el fet darrerament aIudit, digué:

l bé. Tampoc haguéreu fet autrement encara que us haguessin ajudat. És que si no ho firent pas [era] perquè ja veiem com havia d’acabar.
D’acabar què?

– La vostra guerra.

– És que creieu que ja s’ha acabat?

C’est bien finie. Voyez tout ça qui reste –feu el dar- rer vingut mostrant el conjunt que formàvem els companys–. C’est le débris. Qu’est-ce que c’est que vous attendez avec ça?
Qu’est-ce que c’est que j’attends? Celui qui il est arrêtant dans votre frontière par reprendre haleine; mon ami. C’est ça. Nous allons voire quelque chose encore.
Croyez-vous?
Moi j’en suis sûr. Le temps.
II faut compter sur vous d’ailleurs pour nous aider.
Pourquoi croyez-vous que moi je m’ai enroulé dans la compagnie?
Pour faire la guerre! –feu irònicament.

– Non; vous vous avez trompé. Pour la continuer. Nous allons voir ça que vous ferons.

Nous les français nous sommez tous unis pour défendre la patrie. II n’y a pas de partis politiques ailleurs que la France est en danger.
Peut être bien. Je l’espère comme ça. Mais le temps. El tren parà. Valence. Els dos companys aprofi- tant la parada baixaren del comboi per a remullar la gorja amb alguns gots de vi. Així ho manifestà la seva mútua invitació.
J’ai soif, mon vieux! Nous allons boire quelques coups de bon vin –i dirigint-se’ns amb to burlesc–. Ça fait de la valeur pour la guerre.

Bé xiquets bona chance.

Començava a clarejar. El meu company i jo passàrem la mà pel vidre per treure’n l’entelat produït per l’aire viciat del departament que per raó del seu estancament a l’anar tancades totes les finestres, es feia pesat de respirar.

Seguíem amb la vista els dos gardes que conti- nuaven, o més ben dit anaven comentant, creiem la conversa anterior, fins a perdre’ls a l’entrar au bistro.

A veure si ara es barallaran tots dos, va fe el meu company tot mirant-se’ls com seguien dis- cutint.
No ho crec.
Ho havem fet un xic fort.
Potser sí, però no podíem fer altrament [per no] deixar la nostra dignitat malparada. Ells han co- mençat l’atac, i crec que la defensa és cosa justa. A més el temps ens confirmarà quina de les dues opinions prevaldrà.

Cinc minuts després el comboi es posà novament en marxa sense que ni la canterella de l’empleat de l’estació anunciant la partida del tren repre- nent el viatge, se sentís, mostrant amb això al poc considerada que era la nostra acció i la poca im- portància que se li donava. Un senegalès que amb el seu fusell penjat a l’espatlla contemplava el pas del comboi sigué l’únic que volent respondre a les paraules adreçades a ell per alguns companys d’expedició que havent obert les finestres de llur compartiment buscant l’aire pur de l’exterior s’ha- via adonat de la presència d’aquells gesticulant i fent demostracions advertint la nostra presèn- cia de pas per Valence feu honor a les nostres persones.

Val a dir que la majoria dels components de l’ex- pedició no correspongueren a les mostres d’afec- tuositat del negre, del qual feren burla llençant da- munt d’ell alguns objectes, boles fetes amb papers de diari per exemple o qualques residus de men- jar. El seu color el feia víctima del mal comporta- ment que els seus germans de raça tingueren per nosaltres durant la nostra estança al camp.

A les primeres clarors de l’auba ens adonàrem que el paisatge havia canviat completament amb relació amb el que unes hores abans, la nit havia anat absorbint amb la seva fosca. Les extenses planícies del Rosselló eren substituïdes per les crestes escarpades de les muntanyes dels con- traforts dels baixos Alps, que nosaltres contem- plàvem a través del vidre de la finestra del nostre compartiment respectiu amb un xic d’emoció, al voler-les comparar amb les nostres muntanyes. Banda i banda de la via les vinyes eren substituï- des per verdosos prats i camps, quins sembrats a mig fer acariciats dolçament per la brisa del matí movent les seves tiges formant el conjunt tènues ondulacions, que nosaltres volíem comparar amb el rissat que les ones formen en la superfície de l’aigua en dies de mar calmosa. Alguns arbres fruiters, pocs, i algunes granges, formaven el conjunt arrodonint-Io, donant el darrer retoc al quadre.

Les converses i comentaris havien reaparegut entre els companys en cada compartiment i el brogit anava en augment a mida que la claror del dia despertava als que havien sapigut apro- fitar la nit, cedint a les delícies del son reposant el pensament del pes d’aquells records, alegres o amargs, de coses passades, que contínuament sense donar-li un moment de repòs mantenen en constant tensió el nostre turmentat cervell.

Quan l’animació havia alcançat el seu grau màxim

entre els ocupants del vagó, a l’extrem de po- guer-Ios confondre molt bé amb una comunió d’arrossaires, a jutjar per les diferents tonades que podien escoltar-se entre alguns dels com- panys, que, entonant aires de les respectives regions distreien el pensament d’aquells que el tenien ocupat en coses que siguent plaents de re- cordar, el goig mateix del seu record ens migra. Aparegueren novament els garde mobiles anun- ciant-nos que calia que ens previnguéssim per realitzar un canvi de tren en la pròxima estació de la qual ens separava ja poca distància.

Tothom començà els preparatius del cas i als pocs moments la màquina anunciava amb un estrident i prolongat xiulet la proximitat anunciada.

Grenoble.

Aquest era el nom de la vila, a l’estació de la qual efectuàrem el canvi de comboi. Cadascú de no- saltres amb el seu parament corresponent anà deixant el vagó anant a ocupar el seu lloc a la co- lumna que formàrem a l’andana, quina després d’efectuar el recompte, i custodiada pels gardes i els gossets d’atura que els oficialets compa- triotes representaven per nosaltres, es dirigí al nou comboi que estava esperant i que tenia de portar-nos a través de la vall formada per les muntanyes dels Baixos Alps fins a Saint-Mi- chel-de-Maurienne.

El canvi de clima era notori, obligant-nos a re- collir l’escassa roba d’abrigall que disposàvem ajustant-la en el possible en les parts del cos que ens quedaven descobertes per conservar la pròpia escalfor del cos, únic alivi que posseíem contra el fred, ja que el carruatge no usava cale- facció. A poc a poc l’ambient s’anà caldejant per la mateixa respiració nostra i la tertúlia tornà a començar entre aires de sardanes, fandanguillos, jotes i peteneres. I la llàgrima delatora espurne- jant els ulls del cantaire descobria tota la mentida d’aquella alegria demostrada. Perquè el cant té la virtut del record d’aquelles coses que vertadera- ment s’estimen i és una mena de plany espiritual, que ens transporta prop seu quan per circums- tàncies contra la nostra voluntat ens sentim ma- terialment allunyats d’elles.

Abstrets amb aquesta devoció ens passà el tra- jecte sense quasi adonar-nos de la bellesa del paisatge que atravessàvem i l’arribada al final d’aquell quasi ens sorprengué. Val a dir però que hi arribàrem quaranta-cinc minuts abans de l’ho- ra assenyalada. Eren les deu del matí del dia 30 d’abril.

Saint-Michel-de-Maurienne.

Allí ens hi esperava una comissió composta per l’ajuntament i una representació militar com- posta de quatre oficials i un coronel de l’armée francesa.

Baixàrem del comboi en la mateixa forma que vàrem fer-ho a Grenoble de l’anterior i un cop formats damunt l’andana el coronel discursejà un parlament si fa, no fa, com el que el seu camarade d’Argelers ens dirigí el dia anterior amb motiu de la nostra sortida.

També ens digué que siguéssim uns bons xicots, etc., solament que hi afegí que per nosaltres ja s’havia acabat la primavera per tornar de cara l’hivern. Aquesta al·lusió ens va fer molt poca grà- cia, com es pot suposar, i la frase traduïda als que no comprenien la llengua del país ocasionà un principi de comentari que el comandante Torres tallà amb un Si… len… cio, que més que una ordre volia ésser un insult. El monsieur més compren- siu i diplomàtic sufocà el conato traient de la seva butxaca uns paquets de cigarretes que entregà als gardes perquè ens fossin repartits. Gest que sigué elogiat contrastant amb la vanitat emprada pel compatriota comandante.

Tres camions dels que vulgarment s’usen pel transport esperaven fora l’estació, les voravies de les cases que entornaven la plaça eren ocupades pel veïnat advertit segurament amb anterioritat de la nostra arribada. Era diumenge les campa- nes repicaven cridant el veïnat a la pròxima mis- sa. Algú irònicament volgué insinuar que el repic era en honor a la nostra arribada.

Les cares roig amoratades dels francesos con- gregats a la plaça ens feia la impressió que els metges tenien poca feina per allí.

Tant els grans com els menuts calçaven esclops o grosses sabates solades amb fusta i encara que l’abril anava a despedir-se per donar pas al seu simpàtic successor, tothom anava encara amb la roba d’hivern, notant-se en els rostres d’aquells veïns l’esgarrifança que sentien al constatar l’es- càs abrigall que la majoria dels nostres usaven. Alguns homes s’aproparen intentant establir con- versa amb nosaltres, però davant de la dificultat del llenguatge desistiren dialogant entre ells prop dels carruatges que nosaltres havíem anat ocupant. Ens oferiren unes cigarretes que tant se val acceptàrem, siguent acte seguit, requerits pels gardes a retirar-se mantenint-se a una dis- tància des d’on no fos possible poder tenir con- versa amb nosaltres.

Pocs moments després era donada l’ordre de

partida i un darrere l’altre els carruatges tras- passant els carrers de la vila començaren l’as- censió a les muntanyes alpines entre el roncar dels motors i les brusques sotragades sofertes cada vegada que era precís un canvi de velocitat del cotxe.

Enrere deixàrem en el camí els darrers ravals de la vila, situats a alguns centenars de metres d’aquesta i a altres tants del nivell de l’estació, que anaven desapareixent i reapareixent segons l’orientació en que les ziga-zagues de la carrete- ra disposaven els vehicles.

En els tres primers quilòmetres sobretot el pen- dent era tan pronunciat que a cada viratge la manifesta justesa de potència del motor ens feia témer pels efectes que per nosaltres tindria una falla d’un temps d’explosió.

I així amb aquest canvi de mitjà de locomoció anàvem enfilant per les rutes alpines travessant gran nombre de llogarets i pobles rústecs de ca- ses ennegrides per l’acció dels anys, mil·lenàries potser, que reposaven com endormiscades entre la quietud d’aquells immensos turons i valls fron- doses. El bes tardà de la primavera acariciant-les començava a fer-les somriure envellutant tènue-

ment d’un verd puríssim els seus extensos prats. Mentre, les copes dels arbustos, faigs i avets encara deixaven caure els seus darrers flocs de neu, acumulada damunt llurs brancatges durant el llarg hivern, com disposant-se al nou hàbit que la mare natura els preparava solemnement per assistir a les noces, també solemnes, de l’estiu i la primavera.

Res m’obliga a amagar –i deixo el comentari lliu- re per qualificar el meu caràcter i el meu tempe- rament de la forma que més els plagui als que els sembli bé de fer-ho– que la situació en que ens trobàvem, personalment no sigué obstacle que em privés de somniar amb les belleses del paisatge. N’és testimoni el meu company Calde- rón, qui, contagiat per l’emoció que jo sentia aca- bà per admirar junt amb mi la benignitat que la mare natura té pels que sentim o sabem sentir la magnanimitat de la seva obra. [Obra] que, com una mena de bes suau, se’ns ofereix com un es- timulant i suport, interposant la seva sublimitat com una bella llum que ens fa concebre i distingir el que és natural del que és fictici, entre el passat i el present, fent-nos confiar en l’esperançadora promesa d’un desitjat i aliviador futur.

La mateixa emoció sentida fruint amb la con- templació d’aquell immens pessebre en el qual nosaltres en proporció podíem ser comparats en diminutes figures vivents, em feia insensible al fred, que amb tot i l’hora avençada del matí es feia sentir, en traspassar recons obacs degut a la

proporcional velocitat del vehicle, i que era ben manifest a la vista del veí en les acolorides fac- cions de llurs rostres rosats.

A mida que anàvem enlairant-nos sentia la im- pressió de caminar a recules respecte a l’esta- ció de l’any, i això feia que havent arribat sobre els mil metres d’altitud conservant els arbres en llurs brancatges corbats pel pes, bona part de la neu encara, recordéssim aquelles paraules del coronel francès a l’estació de Saint-Michel –“Le printemps pour vous c’est fini…” pensant si tal vol- ta, com algú insinuà, aquella mena de sentència seria complerta.

Ja la neu no era només a les copes dels arbres; era quasi per tot exceptuant les parts de la mun- tanya que eren més assolellades. La carretera sobretot en la part d’amunt tampoc n’estava orfe, a l’ensems que grosses congestes en alguns llocs obstruïen quasi el pas mentre el centre de la via el fangueig produït per l’aigua del desglaç la feien poc menys que intransitable.

Les queixes d’alguns companys i un xic l’aire i el continu patinar dels neumàtics al damunt el fang em desvetllaren un xic del meu som- ni, adonant-me que no tot era poesia en aquells moments.

Molta part dels companys recordàrem que anà- vem molt escassos de roba. No és estrany doncs que davant la perspectiva que la vista del panora- ma ens presentava la gent comencés a queixar- se de la manca de previsió que es tingué al no equipar-nos degudament en relació amb el clima

Perfil de desnivell des de Saint-Jean-de-Maurienne fins el campament de Bonnenuit i Plan Lachat –4 quilòmetres més amunt de Bonnenuit (Modificació d’una gràfica de ruta per a ciclistes d’Openrunner)

del país que se’ns destinava.

Aquesta, per mi, sigué la primera falla que el go- vern francès tingué, encara que, més tard, volgués subsanar-Ia fornint-nos algunes peces d’abrigall. Més endavant parlarem d’això al seu torn.

L’excessiu tremolor d’alguns que trobant-se en la crítica circumstància expressada eren obli- gats a lluitar amb aquell clima sense altres re- cursos que els corporals propis, encara que llur veí compartís els seus a mida que li era possible sostragueren la meva atenció, en la bellesa del paisatge, concentrant-la en la realitat de la nostra situació i els derivats que ella ens podria reportar si no es precipitaven a la nostra ajuda posant-nos en condicions de poder lluitar amb els elements necessaris per fer cara a les incongruències del clima.

Tres hores portàvem enfilant-nos per la carrete- ra. Tots desitjàvem ja que el terme del viatge ens fos anunciat per reaccionar contra els elements fent entrar en activitat els nostres muscles i ar- ticulacions amb exercicis corporals adequats al cas; i no menys, per refer també els nostres estómacs ingerint quelcom a propòsit. Cafè, cal- do, etc., encara que només en tingués el nom, a fi d’ingerir alguna cosa calenta que ens retornés les perdudes energies.

Per les raons del temps passat d’aquells dies fins avui i haver sigut precís de desfer-me de totes les anotacions fetes en el viatge, per certes causes que més endavant exposaré, no recordo el nom d’altres pobles dels passats en aquest que els de “Les Seignières”¹¹, que cridà la meva atenció pel seu aspecte modernitzant i en certa manera senyorívol contrastant amb l’antigor dels seus pobles veïns, i “Valloire” que sigué a tres quilòme- tres després d’haver-lo passat que la tan delida ordre de fi de ruta sigué donada.

Tota l’ànsia que sentirem per escoltar-la es traduí en decepció al constatar que el nostre allotjament s’havia disposat que s’efectués en febles tendes de lona les quals en el seu costat oposat al sol aguantaven, algunes una determinada quantitat de neu al seu damunt, mentre que, com deu supo- sar-se la blancor era estesa per tot, i no us desa- nimeu perquè el pitjor és que la gran sorpresa la tinguérem quan entràrem dintre de la que a cada grup de deu homes es destinà corresponentment i constatar que a causa de la irregularitat del te- rreny l’aigua solcava en petits rierellets l’estança

produint-se un fangueig que la feia intransitable. Res no hi havia que indiqués que a la nit pogués- sim usar d’un millor confort salvant-nos del con- tacte directe amb aquella humitat.

Deixem, però, això, per quan li toqui el torn i con- tinuem amb la nostra arribada al campament de Valloire.

El comandante ens traduí l’ordre donada pel xef francès ordenant abandonar els vehicles per for- mar a la carretera. Tot seguit ens sigué presentat pel xef d’expedició, el que des d’aquell moment assumia el comandament de la companyia. Un capità francès que tenia vint-i-vuit anys, alt i es- primatxat que no crec que mai ningú de nosaltres hagi vist en els seus llavis dibuixar-se el més lleu somriure.

El capità Tramont, que així es nomenava, era com a militar la disciplina personificada i així en el seu parlament donant-nos la benvinguda ens ho as- senyalà, diguent-nos que ell era l’amic dels que sabien complir i un acèrrim enemic dels desor- ganitzats i dropos. L’armée française, digué, com tots els exèrcits del món deu els seus èxits a la disciplina. Vosaltres des d’aquest moment per- tanyeu a ell i sou forçats a atendre i executar les ordres amb el mínim de temps possible sota pena de punició als infractors.

Tot seguit ordenà als gardes de distribuir, d’acord amb els oficials espanyols, el personal en grups de deu homes assignant-los el respectiu allotjament.

Mentre l’ordre era portada a terme ell dirigí els seus passos a la cuina avisant als cuiners que fos servit el dinar tot seguit que el personal estigués aposentat. I aquí tingué lloc la nostra sorpresa quan a l’entrar a les tendes respectives que ens havien estat assignades ens trobàrem amb aque- ll aiguamoll sense que fos possible deixar l’es- càs equipatge a terra sense córrer el perill d’en- fangar-lo tot. I al contemplar aquell interior tan mullat i desert ens repetíem mútuament entre nosaltres si hauríem de passar la nit allí sense sentir l’aIivi d’un mal jaç de palla. La poesia havia acabat en tragèdia en presència de la realitat del moment, sentint interiorment la fredor d’aquella neu que al defora la tebior del sol derritia a poc a poc. [Aquest fet] ens deixava indecisos al con- siderar si la seva acció era bondadosa o danyosa per a nosaltres. Tot i el benestar momentani que

Les Petites Seignières no és un poble sinó un topònim a tocar del primer tram de la carretera que s’enfila des de Saint-Michel-de- Maurienne cap a Valloire, dins el terme de Saint-Martin-d’Arc.

Campaments de Bonnenuit i Plan Lachat en la ruta des de Saint-Michel-de-Maurienne en direcció al Col du Gali- bier (Detall d’un mapa de carreteres)

sentíem en aquella hora al contacte amorós dels seus raigs suaument tebis, mirant l’interior de la tenda i contemplant els seus efectes damunt la neu pressentíem, per un intens esborronament que contreia el nostre cos sostraient-li tota l’agili- tat dels muscles, l’esgarrifança de la pròxima nit, si havíem de passar-la en tan poc humana con- dició al contacte directe amb el fang. Suposant, no obstant, que al minvar la força del sol i parant el blaneig s’estroncarien aquelles fonts que s’es- corrien per l’interior de la tenda.

En previsió a les poques possibilitats que teníem de lograr un millor confort, almenys per aquella nit, disposàrem amb l’amic després de consultar l’opinió dels demés companys de la nostra col·lec- tivitat, de cavar, paral·lel a la circumferència que formava la lona, un reguerot el suficientment fon- do per privar a l’aigua de filtrar-se a l’interior. La iniciativa es portà a terme tot seguit amb el fi de tocar-ne més prompte els resultats i millor as- segurar l’èxit tota vegada que com més aviat l’ai- gua seria desviada augmentaven les possibilitats d’assecar-se el fang de l’interior.

L’equipatge per indicació del gendarme el col·lo- càrem a una mena de prestatges rodons que travessats pel màstil de la tenda quedaven sus- pesos a una alçada a propòsit perquè fossin as- sequibles amb relació a l’alçada de l’hoste.

Tot això quedà enllestit abans la trompeta no avi- sés l’hora de l’àpat, valent-nos d’algunes eines que el mateix gendarme ens proporcionà, de les que estaven disposades a propòsit pels pròxims treballs a realitzar i per motiu dels quals s’ha- via disposat el desplaçament de la companyia a Valloire.

Aquella mica d’exercici ens ajudà a distreure la gana al mateix temps que n’afegíem de nova, que la veritat cap falta ens feia per quedar bé arribada l’hora de l’àpat després de l’estona que portàvem fent passar l’estómac amb raons. I quan l’home de l’instrument anuncià la sopa semblava que ens haguéssim posat tots d’acord per demostrar al capità francès que el compliment de l’ordre amb tota puntualitat era la nostra flaca. Els treballs fo- ren pels que tenien cura de la distribució davant l’allau que se’ls precipità quasi al damunt els re- cipients que contenien la minestra. En vista dels inconvenients que reportà el subministrament in- dividual acordà el comandament de delegar per a cada tenda o grup dos companys que s’encarre- garien de la provisió corresponent a aquest, cosa que es va fer a partir de l’endemà facilitant així la tasca de l’encarregat de la distribució.

De què es compongué el dinar? Res d’extraordi- nari; una sopa que era de pa ben bé i no es neces- sitava tenir la vista molt fina per adonar-se’n, ja que el tros més petit s’apropava en volum a la mi- tat aproximadament del puny d’un home, un plat d’arròs, digueren, amb carn, un bocí de pa i mel- melada. La preparació estava lluny de merèixer la general aprovació dels comensals; no obstant hi hagué una coincidència quasi unànime, acceptant la tesi que en llurs estómacs quedava després de l’àpat, lloc encara per repetir amb la mateixa proporció d’[allò] engolit. No recordo si aquell dia ens donaren vi; molt possible, ja que els dies as- senyalats per aquest [fet] extraordinari eren els dijous i diumenges.

Després del dinar, aprofitant la possessió de les eines que encara reteníem ens dedicàrem a arrencar dels voltants de la tenda després de prèviament haver apartat la neu, clapes de gleva que collàrem a la part baixa de la tenda tapant així l’obertura que quedava entre aquesta i el te- rreny, privant la circulació de l’aire per l’interior per cert molt molestosa.

I mentre estàvem amb aquesta tasca corregué el crit de tenda en tenda que qui volgués obtenir palla tenia d’anar-la a cercar a uns deu minuts del lloc on ens trobàvem, a unes quadres d’unes cases veïnes d’un arraval de Valloire. El campa- ment en pes s’hi precipità. Ja ho sé que us en fa- reu càrrec. Ja ho sé.

Sort de la precaució del reguerot, i amb la palla que, rellevant-nos amb un dels companys, pogué- rem [fer] arribar al campament, i que no era poca (uns 60 quilos) logràrem que aquella nit no no- téssim la humitat fins que quasi el dia començava a clarejar. No obstant això, no fou motiu perquè jo em salvés d’un atac de reumatisme que em durà disset dies, sense que el meu estat causés cap preocupació, en quant al millorament de les condicions, a propòsit del tractament adequat per aquesta malaltia amb el fi d’evitar l’empitjo- rament del mal. Les úniques atencions, les dels companys que habitaven junt amb mi la mateixa tenda i algun que altre veí.

Cada matí a les vuit amb l’ajuda d’un bastó anava a la visita mèdica en una de les tendes habilita- des al cas i en la que prestava els seus serveis el toubib de la companyia. Un xicot aproximadament comptant una vintena d’anys, lent de caràcter coincidint això amb totes les seves accions.

Després d’haver inspeccionat detingudament el meu cos ordenà el tractament que es componia de tres pastilles de salicilat sòdic que tenia d’in- gerir-les una al matí, una al migdia i l’altra abans d’anar a dormir.

Veient que durant les tres primeres visites el tractament no sofria variació, i no havent experi- mentat millora en el mal molestant-me en extrem caminar aquells deu minuts que jo emprava des de la tenda on jo residia a la infermeria, vàreig decidir estalviar-me aquest passeig matinal, que- dant-me sol a la tenda mentre els demés com- panys anaven enllestint els treballs procurant, per ordre del comandament i sota la vigilància dels gendarmes i oficials espanyols alguns dels quals es comportaven com a cabos de vara, posar el camp en condicions de poder-hi transitar sen- se el perill de trencar-nos la crisma.

Durant aquests dies vàreig rebre la primera lle- tra en resposta a la meva, escrita l’endemà de la nostra arribada a Valloire (campament de Bonne- nuit) a la família. Continuaven al mateix lloc i eren atesos degudament, habitant junt amb la família de l’amic Colet i una de basca, una casa propietat de l’hotel del lloc que el propietari a requeriment de l’autoritat havia posat a la seva disposició. La minestra els era servida del mateix hotel anun- ciant-me que no essent res d’extraordinari era força acceptable tenint en compte el preu i les condicions en què es trobaven. En correspondèn- cia ajudaven en el que els era possible en algu- nes mecàniques pròpies de l’establiment en dies d’excés de treball, a causa de major concurrència

que de costum.

Gosaven de tota llibertat a la vila per poder ex- pansionar-se i no els era privat, com a nosaltres, el contacte amb els naturals del país, amb els quals confraternitzaven a mida que la parla per- metia.

Tots continuaven bé de salut. Únicament la mare es ressentia d’aquell canvi. Estava bé, però l’en- yorança d’aquells quefers que li eren tan fami- liars, que el quotidià costum n’havia fet per ella una mena de llei que l’ajudava a viure, l’havia aconduït, cosa natural a la seva edat, a una de- pressió moral que de prolongar-se massa temps podria tenir derivats desagradables. No obstant la companyia de les nenes era un al·licient en el que jo confiava per salvar-la del seu estat de des- moralització.

Confiava a més amb l’informe que el meu parent m’havia donat al venir a treure el Pep i el meu fill d’Argelers, respecte a la situació actual a la nostra terra i amb la segura possibilitat que abans d’una mesada, temps precís per realitzar les gestions necessàries al cas, seguirien el mateix camí que seguiren aquells de cara la pàtria.

Aquesta nova, servida [com a] sistema calmant en espera del remei definitiu per guarir la do- lença, els la donava jo a la meva primera lletra des de Bonnenuit. La resposta rebuda expressava l’alegria que la nova despertà en tots.

Corresponent a aquesta estava aquell matí escrivint una nova lletra quan la presència d’un gendarme al portal de la tenda m’obligà a interrompre-Ia

Qu’est-ce que vous faites là?

Je reste ici parce que moi je suis malade.
Sais bien moi. Mais pourquoi n’allez pas voir le toubib.
Ça s’est très difficile pour moi, Je souffre rhuma- tisme.
Et bien…?
Vous croyez que moi je peux remonter jusqu’au sommet sans pas tomber par terre?
Et bien enlevez-vous. Je vais vous y conduire. No va tocar-me altre remei que abandonar l’escriptura i acompanyar el guarda fins a la tenda-infermeria.

En presència del metge començàrem novament les preguntes igual que en la primera visita, en la inspecció en presència del comandante i de l’in- tèrpret. Després d’això el metge dictaminà acor- dant la meva evacuació del camp considerant-me inútil per a aquella classe de treballs.

L’intèrpret que es deia Sorrives m’anava a comu-

nicar la sentència, però per estalviar-li aquest treball vaig dir-li que no era necessari fer-ho tota vegada que ja la coneixia per boca del mateix metge. Aquest, al ser informat volgué justificar els motius que l’havien induït a pronunciar el seu veredicte, fent-li jo observar que tal volta s’equi- vocava conceptuant-me de la forma que ho feia proposant-li d’esperar uns dies abans de portar a terme el seu propòsit.

– Jo no estic acostumat a rendir-me –vaig dir-li– i aquesta serà la primera vegada i a contracor, obligat per una mala interpretació que vostè fa de la meva persona arran de la meva dolença actual. Esperi uns dies i es convencerà d’això.

Deliberaren amb el comandante determinant ac- cedir a la meva demanda, proposant el metge que tenint en compte el meu estat se’m destinés a la cuina així que jo em sentís amb forces suficients. Després d’excusar-se delicadament, cosa que mereixé el meu reconeixement, m’allargà la seva mà mentre ordenava a Sorrives que em donés una determinada quantitat de pastilles a l’objecte de no tenir-me de molestar cada dia acudint a la visita.

Vaig tornar a la tenda convençut que no tardaria molts dies en poder demostrar que el monsieur s’havia errat al conceptuar-me. I agafant nova- ment els estris d’escriure vaig acabar la meva lletra en la que els deia als de casa, entre altres coses, que mentre els meus companys treballa- ven entre la neu obligats a suportar un fred in- tensíssim, jo dintre el pastador sentia l’alivi d’una temperatura agradable, que em feia beneir l’ho- ra de la determinació paterna que jo prosseguís amb ell, el meu pare.

Durant aquells dies tornà el meu optimisme ha- bitual, tot i sentir contínuament aquell rosec mo- lestós, que no fou tampoc obstacle contemplant la magnitud d’aquells turons perquè entrés en el romanticisme. I sentat fora la tenda escrivia això, que segueix com una oda als Alps:

Muntanyes blanques muntanyes gegantines

fetes a posta per somniar despert muntanyes roges,

muntanyes ennegrides

pics i carenes que pugen fins al cel.

Prats d’herba verda casetes en ruïnes

cintes de plata l’aigua en rierells

i amb una gràcia que encanta, que captiva dues agulles s’aixequen d’entre ells.

L’aigua s’esmuny cercant la torrentada pels roquissers saltant pels escarpats.

L’aire que hi juga al seu bes se l’emporta convertint-la amb gràcia amb vel immaculat.

Ballant el verd del torrent a les serres els corriols que pugen fins als pics ara a la dreta adés cap a l’esquerra

serpentejant s’enfilen mandrosament als cims.

Damunt catifa de gasó i molsa

com insensibles reposen els seus anys grupets de cases fetes amb pedra i fusta de parets negres i de teulats rampants.

El faig rejovenit per la carícia del sol primaveral que l’ha besat

s’ha després de la seva blanca vesta revestint-se d’un verd solemnial.

L’avet, l’heroi de la hivernada

que ni el fred ni la neu no ha abatut entremig de la verdor solemne

viu i ressalta el seu color verd bru.

I contemplant bellesa tan excelsa

fuig la mirada al lluny cercant pels pics i per entre les escarpades crestes

Ia inspiració en les gràcies més sublims.

I així seguint veig damunt la roca

com si esperessin els germans que pugen quatre faigs i un avet sols sobre el monstre com si fossin els guies de la colla.

Sembla talment que la geganta roca hagi acabat amb la raça dels arbustos d’ací a n’amunt tot és natura morta

ni un faig,… ni un avet tot rocs i runa. Runa i pedruscall després dels cingles arrossegats per l’aigua del desglaç.

Runes i pedruscall i roques nues deesses respectables del cap blanc. Fins a mig aire a partir del torrent on l’aigua canta una cançó d’estiu una catifa de verd que va perdent

a mida que s’apropa al pic altiu. Contemplant el conjunt i la bellesa d’aquests turons gegants de roques nues, la verdor d’aquests prats que el bou festeja, el pastor, el remat, el gos d’atura

que remolina o frena les ovelles que castiga amb la seva dentadura si al seu lladruc no obeeixen atalaiades al verd de la pastura.

Pics encrestats d’irregulars carenes corriols, rierells i valls i cingles…

un hom se sent germà d’aqueixes terres atret per qui sap què que no endevina.

I l’aire pur que a respirar convida Mentre el seu bes suau ens esborrona fa desitjar més el goig de viure.

Viure per recordar el que hom no oblida és aleshores que despertant del somni que m’ha tingut captiu, desitjo viure

una vida de pau de comprensió sense odis…

L’espero confiat aquest demà que torni, mentrestant, però, deixa que aquí reposi que no et temo ni pel fred intens

en què del meu mal el culpable sigui.

Disset dies durà la malaltia, passats els quals vàreig presentar-me novament al metge anun- ciant-li que em trobava amb forces suficients per reintegrar-me al treball. Em felicità i ordenà no- vament al comandante que em posés a la cuina per creure que la contínua mullena de peus a què estaven subjectes la resta dels companys podria ocasionar una possible recaiguda.

El dia següent a l’hora de la crida vaig com- parèixer a la fila com els demés. El comandante en seleccionà uns quants, jo entre ells, desti- nant-nos a pelar patates. Una feina pitjor no podia triar per mi, ja que érem obligats a restar a peu dret tota l’estona a causa de la humitat i la gelor del terra. Les patates (tres sacs) les abocaven a terra independentment del cobert o estança de la cuina. El dia era borrascós i el fred tan intens, que, agravada la cosa per la contínua humitat als dits, haguera preferit mil voltes trobar-me entre els companys ocupats descolgant pedres. Almen- ys ells sentien l’alivi movent-se i exercitant-se d’un costat a l’altre.

El gendarme que es presentà al portal de la tenda aquell dia mentre jo estava escrivint als de casa i que m’invità a anar al metge s’adonà de la feina que el comandante m’ordenà. Així almenys ho ex- pressà al venir amablement a interessar-se pel meu estat de salut.

Als pocs moments passà per allí el metge qui censurà igualment al nostre comandante per la seva finesa amb mi, aconsellant-me de retornar a la tenda al notar el meu esforç per no quedar en ridícul davant els companys.

Aquella tarda després del treball es cridà ras- semblement. L’objecte del qual era degut a causa del deficient calçat que alguns eren forçats a usar a defecte d’altre.

Tots els malalts ens varen fer formar a part. Feia tres quarts d’hora que esperàvem i la nostra im- pressió que el motiu de posar-nos de banda era,

tenint en compte el nostre estat, per servir-nos primer quedà defraudada al constatar que co- mençava la revisió pels que gosaven de plena salut.

El mal efecte que això ocasionà entre els que semblàvem deixats de banda es traduí en crítica, per part dels meus companys, fins al punt d’ha- ver d’intervenir el comandante ordenant silenci afegint-hi.

Parece mentira que sean ustedes hombres –a la qual cosa vaig replicar.

– Le parece que no es razonada la queja? Lo que parece mentira que no sea tenida en cuenta nuestra condición de enfermos por los que como usted se creen ser más hombres que los demás.

Cállese usted.
No puedo, ni debo, sin darle a usted la razón.

La rèplica meva atragué l’atenció del capità fran- cès que intervingué amb un pst… que obligà al silenci.

I dirigint-se vers on érem nosaltres demanà pel motiu que ocasionà la disputa.

El comandante intentà respondre; cosa que jo vaig privar-li avençant-me a ell, exposant al capità el motiu de la queixa, a la qual cosa respongué ell donant-nos la raó al·legant que havia estat un descuit involuntari seu del qual se’n ressentia beaucoup ordenant que ens retiréssim que se- ríem cridats en una altra ocasió.

La meva impressió sobre l’opinió que Torres tenia de la seva responsabilitat és la que en feia una mala interpretació. Això mateix passava a la resta d’oficialets de sèrie que el secundaven, no tenint altra preocupació que la d’ésser ben considerats individualment pel comandament francès por- tant-se amb nosaltres a semblança de cabos de vara explotant la nostra situació moral.

Moltes vegades en aquells dies interiorment em demanava per quins motius no s’havia acomplert el tracte referent als honoraris promesos a l’ini- ciar-se la companyia.

Vista la manera de comportar-se amb nosaltres no em podia resistir a creure que totes aquelles proposicions no eren res més que fruit de la seva imaginació per caçar-nos incautament.

M’estranyava ja que en cap dels parlaments pronunciats pels delegats del govern francès, a Argelers, Saint-Michel, i a Bonnenuit mateix pel capità Tramont, no versés sobre els tres o cinc francs en concepte d’honoraris, extra del menjar i abillament, a percebre diàriament.

A l’arribar a fi de mes se’ns pagà a raó de setan

ta-cinc cèntims¹³ diaris els dies que havíem tre- ballat i set paquets de cigarretes. La diferència amb l’oferta, era per ser tinguda en compte per fer-hi una reclamació. No obstant la disconfor- mitat dels d’abaix, la queixa no sigué transferida com era obligació del responsable al comanda- ment francès.

O era doncs que l’oferta no existia o en cas con- trari que els responsables no tenien concepte de la dignitat ni dels deures que a l’acceptar la res- ponsabilitat de representar-nos adquirien vers nosaltres.

N’és prova a més d’això la participació que en els dos casos abans citats hi tingué el coman- dante i quina participació era més perjudicial que beneficiosa.

Deixo el comentari a gust del lector i anem ara a les diferents feines que corrien a càrrec nostre en el campament de Bonnenuit.

Era o no era una ironia, però el cas és que el dia primer de maig, la festa del treball, quan nosal- tres començàrem la tasca.

Primerament començàrem per netejar el camp

de totes les pedres aprofitant-les per formar uns cercles amb elles, a raó de les tendes que dis- posàvem. Amb el fi que el conjunt tingués una certa relació simètrica, aquestes foren hissades i arriades de nou damunt les circumferències de rocs respectivament, servint de base a l’ensems que el gruix i l’alçada de la paret feia de paravent. La tasca, feixuga per ella mateixa, l’agravava les condicions d’abillament que ens trobàvem. Sota un clima quasi glacial ens veiem forçats usar les pròpies mans per arrencar les pedres que, encai- xades a la terra gelada, difícilment aconseguíem arrencar-les [per] la manca d’eines adequades i la particularitat que moltes d’elles estaven quasi cobertes encara de neu.

No obstant i això amb tres dies havíem enllestit aquesta tasca els beneficis de la qual havíem de tocar nosaltres mateixos.

Seguidament ens dedicàrem usant els mateixos materials a construir les parets del que seria la nostra pròpia gàbia, deixant el campament en- cerclat per una paret de pedra seca de quaranta centímetres d’ample per un metre i mig d’alçada; deixant solament una entrada que permetia bé de passar-hi folgadament un carruatge. Damunt la paret clavàrem els pals per condicionar-hi l’im- prescindible filat d’espina tan comú en aquestes obres.

[Vàrem] deixar llesta la tasca amb l’obra de con- tenció de les aigües del rierol que passava prop del camp, amb el fi d’evitar en cas de crescuda d’aquestes el desbordament a l’interior del te- rreny. Vingué després la construcció d’un petit pont, parets de contenció en l’interior ,construc- ció de blocs comuns, etc. Tot això, però s’anà fent a poc a poc a càrrec de la secció que tenia cura de la conservació i neteja, secundada pels companys que estaven de repòs.

Quins eren aquests companys?

Després d’enllestir el cercle del terreny es co- mençaren les obres, per la qual finalitat s’havia disposat el nostre destacament als Alps o sigui a l’Alta Savoia,¹⁴ consistint en la prolongació del braç de carretera que comunicava Fort Rochier passant per Les Granges amb la carretera que va a Briançon al peu del Galibier. La distància que

Fortificació que formava part de la línia Maginot i que Milà esmenta com a Fort Rochier. Aquí es fa referència a Les Rochilles –també Ouvrage des Rochilles–, perquè és tal com està referenciat a les viquipèdies francesa i anglesa..
Malgrat que Milà va escriure 0,75 cèntims, hem interpretat que es referia a 75 cèntims de franc, això és 0,75 francs. Hem aplicat el mateix criteri unes quantes línies més endavant, allà on Milà va deixar escrit 0,25 cèntims hem transcrit 25 cèntims.
El departament de l’Alta Savoia comença més al nord dels municipis d’Albertville o Le-Bourget-du-Lac, de la Savoia, latitud màxima on va estar Josep Milà. El campament de Bonnenuit i Plan Lachat són més al sud, de manera que Milà no va trepitjar l’Alta Savoia en cap de les destinacions del seu exili.

separa Bonnenuit de Plan Lachat és d’uns qua- tre quilòmetres aproximadament. AI començar els treballs eren cinquanta homes només que es traslladaven al lloc per efectuar els preliminars de preparació, quedant-se la resta al campament alternativament. Eren els de repòs que dèiem.

Els destacats obtenien a més d’una petita prima de vint-i-cinc cèntims un plus d’alimentació que consistia en un casse-croûte –entrepà– a més del cafè al matí i a la tarda a l’hora de berenar.

En els primers dies a causa del meu reumatis- me vàreig estar obligat a restar invariablement al campament. Però, segons contaven els compan- ys, sí que [era] precís abans que tot apartar la neu per marcar la trajectòria de la carretera en pro- jecte. Anaven tots proveïts d’ulleres fumades per evitar els reflexos del sol damunt la neu, i la capa d’aquesta era, deien d’uns vuitanta centímetres de gruix en la seva major part glaçada.

Aquí un diàleg caçat al vol, entre el capità Tramont i el comandante, per algun company, demostrà, una vegada més, la mala interpretació que aquest feia de la seva missió, i la poca vàlua que demos- trà com a defensor dels nostres interessos. Deia que constantment insistia damunt els companys culpant-los de lentitud en el treball no deixant-los de vista instigant-los contínuament, sobretot en els moments que el francès es fixava en ell.

Una de les vegades que coincidiren en el mateix lloc els dos, aquest feu observar a Torres que el treball marcat havia estat superat.

- On travaille beaucoup.
- Ça? Ça n’est rien. Si vous les donnassiez un pain en lieu de demi, ces homes seraient “fieras”.

El francès, diuen, no va contestar, però aquell ca- racterístic moviment del seu llavi, suplementari en ell del somriure, tenia tot el caire d’un insult a qui tal proposició s’abaixava a fer mercadejant amb la gana dels seus compatriotes.

Una altra ocasió no se li presentaria per reclamar el compliment del promès a l’iniciar-se la forma- ció de la companyia.

Vertaderament, l’alimentació era insuficient i in- adequada amb relació l’esforç que el treball re- queria, però emprar aquesta mena de xantatge era denigrant per un home amb pretensions de representar.

AI campament aquesta insuficiència d’alimen- tació no cal dir que reportava mal humor quasi general, arribant al punt de fer-se difícil repartir

el menjar individualment en cada tenda, sense ésser víctima de la censura dels companys. So- bretot, el partir el pa que ens donaven sencer a la cuina, era un vertader problema fer-ho a gust de tots, arribant al punt, a l’hora de fer les parts, per evitar discussions, de fer-ho com quan érem mainada amb les agulles jugant a cap o tremp. Preníem una part a cada mà i aquestes darrere el cos amagant els dos trossos corresponents, demanàvem als dos companys que aspiraven al bocí respectiu:¹⁵

Quin vols?
El de la dreta.

Era obligat que el que repartia no s’entretingués per evitar recels sobre la possibilitat d’un supo- sat canvi.

Entre els companys de tenda aquesta feina recai- gué sobre meu per acord unànime entre ells, con- vencent-me del que és difícil tenir content a tots quan la mala fe i el recel impera.

Dec confessar que no era escrupolosament im- parcial, però cal admetre que d’aquesta manca d’imparcialitat no n’havia personalment els be- neficis. Al contrari.

Dels onze companys de la col·lectivitat n’hi havia un que comptava solament setze anys, l’edat que comptava aleshores el meu fill, potser era per aquest motiu que jo el considerava [diferent] als altres. Anava en companyia d’un cosí seu, major que ell, a qui, pel que es desprèn, la preferència que jo sentia per l’altre el molestava. Asseguro que l’únic perjudicat del fet, d’haver-n’hi un, era jo mateix.

Un dia, el darrer que vaig ostentar el càrrec, al servir el darrer plat, després de servir als demés corresponentment quedàvem, com de costum els dos darrer el petit i jo; i sigui per distracció de la cuina o pel que fos, a la casserola queda- ven tres talls de carn, un molt petit. Jo com és natural anava a posar el que sobrava al plat del jove company refusant aquest amb certa cortesia dient que dels tres bocins de carn que restaven ell tenia el més gros i que, per tant, era a mi a qui corresponia quedar-me amb els dos. Això a mi em va fer una certa gràcia no obstant vaig insistir dient que eren els joves qui tenien més necessitat d’aliment. Amb això intervingué el cosí dient.

No siguis ruc. El que reparteix sempre es queda amb el millor.

Això m’ofengué de tal manera que no vaig

L’artista Josep Franch Clapers va deixar constància d’aquesta manera de procedir al dibuix a llapis de 1939 Un pa per cinc, que es pot veure al MUME.

poder-me estar de contestar.

– Molt bé. És per això que he pensat que d’ací en endavant siguis tu qui reparteixi per poder gau- dir d’aquesta gràcia.

D’aquella hora en avant aquesta feina recaigué damunt el company que estava de torn del sub- ministrament, o sigui sobre qui requeia l’obliga- ció de recollir, al seu torn, el menjar a la cuina co- rresponent als companys de tenda. Fins que, no sé per quins motius l’al·ludit company junt amb el cosí foren destinats a un altre grup.

No cregueu que aquestes irregularitats tingues- sin lloc solament a casa nostra. Era en general que això passava i la major part de les vegades l’instint de protestar hi aconduïa més que la ma- teixa gana. Això no vol dir que a voltes la protesta no fos justificada. És un fet natural que entre dos- cents cinquanta homes si trobin dues dotzenes de golafres i cinc d’envejosos. A més qui més qui menys sap per experiència que la gana coacciona precisament quan el menjar no és massa abun- dant. Els que no teníem aquest defecte foren obli- gats a empeltar-se’l o a imposar-se damunt els vius que amb la protesta instintiva s’aprofitaven de les seves qualitats a l’objecte.

Una de les altres coses que a la immensa majoria els portava de bòlit era el tabac; particularment durant els primers vint dies en què la compan- yia tardà a rebre el primer lot. Érem clars els que valent-nos d’algun company dels que estaven a la cuina, ens podíem procurar algun que altre paquet amb les nostres escassíssimes reserves econòmiques. Ho eren tant d’escasses, les me- ves, que molt prompte aconsellat per la presèn- cia del reuma vàreig veure’m amb l’obligació de sumar-me a la colla dels que eren més [estalvia- dors], per fer cara a possibles nous contratemps. Cosa que meresqué la crítica dels companys de tenda, confonent la meva previsió amb l’ego- isme, fins que l’atzar es posà en defensa meva en forma d’un atac de febres o paludisme a un dels companys. Gràcies a l’esmentada precaució, poguérem atendre‘I, si no com era degut per les circumstàncies en què ens trobàvem, almenys procurar-li el màxim alivi proporcionant-li el més essencial. El company es deia Carpintero i era na- tural de la província de Madrid.

Cal que faci notar, per evitar possibles males interpretacions a causa del que acabo d’expo- sar, que mai, mentre vaig jo conservar el vici, els meus companys estigueren subjectes a delir-se mirant el fum de la meva cigarreta, si bé ho esta- ven a seguir la meva norma limitant-me a fumar

només després les hores de menjar. No, ells fu- maven més que no pas jo. Ells aprofitaven llurs puntes de cigarreta i fent una mena de societat, quan sentien la coacció del vici feien amb elles una cigarreta col·lectiva que encenia un i anava donant la volta als altres fins a exhaurir-se. No us cregueu tampoc que la punta aquella fos llençada no; es reservava per formar part de la pròxima. Afrontant amb la carretera com estàvem, el més lleu trepig del vianant era advertit atraient a la valla cert nombre de companys amb el propòsit d’escometre al passant sol·licitant tabac. Eren clares les vegades, si no es tractava de naturals del país o contrada, que la sol·licitud fos denega- da. D’aquí venia que el nombre de sol·licitants es veia augmentat en cada nova ocasió, ocasionant més d’una volta discussions sobretot si el nom- bre de cigarretes no responia al dels aspirants a una d’elles.

No s’equivoca qui diu que l’atracció pel vici pren el seny.

El delit del tabac atreia els companys a la valla com la sentor del cacau atrau els micos del nos- tre parc de Barcelona a l’embarrat de llur gàbia, i que es perdoni la comparació.

Encara, després d’haver rebut el primer lot de la companyia alguns continuaren repetint l’especta- cle. Entre els companys d’estatge aquest fet no es produí. No és que el vici en ells no estigués arrelat. És que el caràcter de l’amic Calderón i la seva mitja rialleta mística de vetes-i-fils lograren atreure la simpatia d’un soldat francès que solia fer guàrdia prop la tenda nostra.

Arran d’aquesta amistat aconseguí per mediació d’ella l’exclusiva d’un cafè de Valloire sobre les puntes de cigarretes que els afortunats clients a mig fumar Ilançaven amb aquella indiferència que nosaltres havíem usat en els temps grassos. La noia de l’establiment voluntàriament n’efec- tuava la recollida entregant-ne el producte al sol- dat que ell a la vegada feia a mans de l’amic, que repartia entre els companys de casa.

Com una deferència, a iniciativa d’un d’ells, les puntes més llargues, sense entrar al repartiment, acordaren donar-me-Ies a mi…

No, amics…! Jo no fumava burilles dels altres. Quan acabava el tabac m’abstenia. Val a dir que clares vegades vaig veure-m’hi obligat.

El fet de la concessió –fora de concurs– s’explica tenint en compte que exhaurit el cupo dels com- panys, s’efectuava el repartiment del que jo tenia de reserva, o sigui les puntes llargues.

Abans d’obtenir el lot de la companyia l’amic Cal-

derón feia comptes a propòsit de fer arribar el ta- bac fins a esperar el pròxim lot. Escolteu-lo.

– Fumaré tres cigarretes al dia, enteres. Una a cada àpat. Són noranta. En queden cinquanta que parti- des per la meitat fan cent. Que fumar sense comp- tar les respectives puntes sis cigarretes al dia. De cada tres de les enteres, amb les puntes puc fer un nou cigarret. Són set ja que podré fumar amb les sobres dels cent mitjos ajuntant-hi els deu que venen en cap, trenta cigarrets més. Fan vuit. Amb les puntes d’aquests bé en sortirà un altre. Amb nou cigarrets n’hi ha suficient perquè un hom pugui sufocar el desig. Això sense comp- tar amb algun d’escadusser que anirà caient de mans dels gendarmes captivats per aquesta mit- ja rialleta de botiguer que dieu vos.

Val a dir que si bé els comptes no sortiren tan exactes, l’amic no sigué dels que sentí la privació d’aquest vici. Ell fumava sempre que en tenia ga- nes siguent dels que es sentien vertaders esclaus d’ell. Algú trobant que el seu tabac desapareixia del lloc, no és estrany que recelés d’ell per aques- ta causa.

Anteriorment, he dit ja, que ell sabia poquíssimes paraules de francès i que aquestes eren encara pronunciades molt defectuosament. Això, però no sigué un obstacle perquè ell desaprofités qual- sevol ocasió que es presentés per fer conversa amb els gendarmes, cosa que sempre li reportà certs avantatges; unes vegades era la cigarreta, altres l’alleugeriment del treball, ja que no desa- profitava l’ocasió mai al pas d’un gendarme prop on treballava ell per iniciar conversa, amb el fi d’estalviar al cos l’esforç a què tan poc estava acostumat i altres veient-se afavorit, per aques- ta simpatia que havia despertat als guardes amb l’encàrrec al seu compte de mecàniques lleuge- res i de menor fatiga. Així, com més endavant trobarem, logrà entrar de servent a la cuina dels guardes arrossegant-me a mi; a desgrat meu, per temença que la no coincidència del meu caràcter amb el dels guardes repercutís en perjudici meu.

Els treballs per deixar llest i transitable el cam- pament havien finit i aquell diumenge en recom- pensa, després del dinar ens tragueren a passeig. Com si es tractés d’un col·legi de mainada en una excursió de dijous sortírem del camp en forma- ció precedits pel capità francès i el comandante, mentres els gendarmes i oficialets, vetllaven perquè no s’extraviés cap alumne, d’amunt-avall complint el seu objecte.

Muntanya amunt fins a trobar un lloc pla on s’or-

ganitzaren diferents jocs alguns molt infantils per cert, per distreure’ns de la monotonia que sentíem d’aquell ambient. Alguns amb una pilo- ta que el capità francès els cedí organitzaren un partit de football.

Amb l’amic Calderón ens enfilàvem un xic més amunt fugint d’aquella insensibilitat moral dels companys per gaudir millor de la vista que el pai- satge ens oferia. Sentats d’amunt unes roques resseguíem les siluetes d’aquells turons magní- fics, el Galibier entre ells. Daurats pel sol de la tar- da, amb la varietat de tons i colors adquirits per la lluminositat dels seus reflexos i contrastant me- ravellosament amb la blavor del cel i el verd de la vall. [Mentre aquesta] començava a envellutar-se amoixada per la carícia tardana de la primavera i els nostres pensaments, volant emportats per la fantasia del quadre que Mare Natura ens oferia, ens deixava postrats llarga estona en aquell èx- tasi de contemplació de les seves gràcies, que la mà de l’home, pel cervell empesa, es proposava alterar sota el pretext de civilització.

Quasi al fons de la vall atiades contínuament pel gos, un escamot de vaques hi pasturava. El pastor sentat damunt un turó semblava confiat, fumant la seva pipa, segur de la tasca que el ca fidel tenia al seu compte.

La contemplació de l’espectacle m’inspirà aques- ta estrofa.

La vaca capcota pastura

devota del temple de verd que trepitja de reüll mira el gos que l’assetja atenta al lladruc que l’avisa, espaordida i temerosa recula.

El sol anava a deixar-nos i el conjunt anava can- viant adquirint un to més seriós i místic. El pastor deixant el seu lloc es disposà a donar per acabada la jornada conduint el bestiar novament al corral. El gos redoblava el seu esforç atenent les ordres de l’amo per obligar les vaques a abandonar la seva devoció. Aquestes malagradosament ana- ven deixant la pastura, deixant llurs esquellincs l’acompassat ritme per precipitar-lo seguint el compàs de les potes castigades contínuament pel gos, complint les indicacions del pastor.

Els pitos dels gendarmes s’oïren, el nostre remat es replegà també i amb les darreres clarors del dia entràvem novament a la gàbia.

No encara refet del tot de la meva dolença l’endemà m’ajuntava amb els companys tras- lladant-nos a Plan Lachat on enllestits els

treballs preliminars s’anava a començar la pista en projecte.

Quatre quilòmetres i escaig de camí. AI arri- bar a lloc m’haguera estat més plaent de repo- sar que d’haver-me-les amb les eines que em proporcionaren.

La neu apartada a cada costat de la projectada pista tenia encara una alçada de noranta centí- metres. L’aigua s’escorria per tot i entre aquell fangueig començàrem la nostra tasca.

El pic i la pala que en altres temps m’hi havia familiaritzat se’m feien estranys a les mans. No obstant calia entrar-hi novament en tractes en- cara que d’inici ja el seu contagi amb les mans es traduís en butllofes a la pell pel frec del mànec. El maneig de les eines no l’havia oblidat, i a no ser per la molèstia que sentia als peus, a causa del calçat just de mida que ens havien donat i que amb els quatre quilòmetres de camí que portà- vem teníem adolorits, el treball no m’haguera fatigat.

Sofria més al mirar les traces del meu amic, que mai se n’havia vist de més fresques. La manca d’enginy requeria en ell un doble esforç, sense aconseguir un rendiment adequat, la fadiga apa- reixia aviat i a l’hora escassa de treball els movi- ments dels seus muscles eren [com el] cos d’un autòmat sense, però, aconseguir rendiment, en- trant a la depressió per manca de voluntat.

L’amic, però tenia la virtut de sapiguer fer-se sim- pàtic amb el seu tracte i això li cobria el defecte. A més tenia la gràcia de saber explotar la simpatia amb finesa suficient per evitar les censures dels companys. Ell no amagava la seva insuficiència física que ell atribuïa, amb un xic de raó, a la seva manca de costum. No a la de voluntat, tant o més culpable que la primera. Cal que considerem la diferència existent que hi ha entre treballar da- rrere un mostrador midant roba i atenent al client, amb la feixuga tasca d’aquells dies, sobretot a partir del mig matí, hora en què el sol començava a participar-hi amb la seva carícia. Si la majoria de companys avesats a la duresa del treball rela- cionada amb el propi ofici, notaven tal influència i abandonaven pretextant certes necessitats cor- porals contínuament la tasca, estalviant energies al cos, no podem censurar l’actitud d’en Rafel, malaurat dependent de comerç que l’atzar per un dels seus estranys capricis intentava convertir-lo en pontonnier de route; i coincidim en que aque- lles mides adoptades pels companys moralment, amb tota la poca cosa que era, es considerés su- perior a ells en esforç corporal al treball. Així ell

ho manifestava. – Ells –deia– podran picar més fort i apartar més terra que jo, però si comptem les hores que abandonen la feina al cap del dia trobarem que n’he fet tanta o més que ells encara que la meva pala no faci més que mitjos viatges. Si algú el replicava afegia, – Dubten tal volta que la fadiga la sento més jo que ells i no uso de pre- textos per cercar-hi alivi?

En cert aspecte tenia raó.

Alguns s’estranyaran que parli ara del sol com a cosa molesta quan s’està accionant entre dos murs de neu i posaran en dubte la potència dels seus raigs. Més encara amb aquest canvi aparent en la temperatura observat en tan curt espai de temps –vint dies– des de la nostra arribada a Bonnenuit.

Amb referència al primer cas faré observar l’atenció que posaven els guardes sobre els com- panys que exposaven el seu cos als raigs directes del sol llevant-se la camisa amb l’intent d’embru- nir llur pell.

L’objecte de l’atenció era evitar que una prolon- gada exposició del cos als raigs solars no tingués molestoses repercussions a la pell. Direu que no és cap secret això perquè aquest fenomen es nota també generalment al nostre país i en tots, sobretot a l’estiu, i particularment en els que con- corren les platges cercant les delícies del bany i la brisa marinera. Però és que exposar-se als raigs del sol als Alps sense començar per petites intermitències era exposar-se, com ocorregué a un dels gendarmes nomenat Manuel intentant vo- ler demostrar que tot el que es deia era fruit de la imaginació, que la part del cos exposada esde- vingués completament lIagada. Així li passà a ell per haver sotmès al sol, nu de mig cos per amunt per espai d’una hora desatenent les observacions fetes pel metge de la companyia.

Quinze dies d’atenció mèdica meresqué aquest cas siguent les llagues d’una profunditat, algunes d’elles, de dos mil·límetres, supurant.

Val a dir que la majoria acabàrem per prescin- dir, de mig cos en amunt de la roba després però d’haver-lo avesat al sol començant per cinc mi- nuts el primer dia augmentant de cinc en cinc quotidianament.

En quant a la suposició d’un canvi brusc de tem- peratura cal que faci notar que mentre durant el dia, els que en feia sol donava la sensació de trobar-nos en ple estiu, els dies nuvolosos, molt freqüents en aquelles terres, molts dels nostres no es desfeien de la roba sense que per això no- tessin molèstia durant el treball. Les nits, per

altra part, eren fredes no havent desistit encara de la iniciativa portada a terme, de dormir dos o tres companys servint-se en comú de les man- tes augmentant amb relació el gruix de la coberta per sentir l’alivi de l’escalfor de llurs cossos re- tinguda per l’espessor de la roba. Algunes nits, les més, nevava i les matinades eren fredes com les de l’hivern a la nostra terra.

Els efectes d’aquestes neus quedaven marcats en la fesomia del paisatge que cada dia es veia canviar rejovenit per la verdor dels prats i el cant d’algun atrevit ocell que desafiant el clima venia a endolcir amb la seva presència la nostra pobra condició.

Els prats que s’estenien des de la vall indefinida- ment cap als cims marcaven amb la seva verdor les neus de dia a dia fins on havien descendit, co- mençant amb un verd ufanós, quasi bru al fons de la vall que disminuïa a mida que s’enfilava mun- tanya amunt fins a confondre’s amb el color de la terra com si fossin feixes sembrades en diferents dies.

La neu a la vall en aquella estació de l’any hi té escassa estada. Molts dies no es dignava ni a esperar la sortida del sol per desaparèixer. No obstant, com si fos la darrera ofensiva de l’hivern mort ja de dies, el 25 de juliol caigué una nevada de vint centímetres de gruix. Aquesta fou la seva darrera temptativa. La seva blancor semblava vo- ler-nos recordar la del briós corser de l’apòstol patró d’Espanya.

Ja era tota la companyia exceptuant-ne els re- baixats i l’equip de mecàniques que dia darrere l’altre es traslladava de Bonnenuit a Plan Lachat a treballar.

Dia darrere dia que amunt i avall amb l’amic Ra- fel anàvem comentant les impressions que rebí- em al contemplar aquella vall frondosa atapeïda de maleses i avellaners que revivien després del son de tot un hivern aconduïts sota la blanca capa dins el silenci somort de la vall. Esperant [unes i altres] la primavera, tardana, que els vingui a deslliurar per fer-ne ofrena a l’estiu, que s’hi en- galana barroerament fins que la sàdica carícia del sol mustiant-ho tot [fa] decréixer la bellesa, cansat ja de tant gosar l’entrega a la revellida tardor. Aquesta, pel goig de veure sardanejar el fullam al compàs del vent esbojarrat, esploma les branques sota les quals vindran a reposar no- vament les fulles cansades de bandolejar amb el vent, com repentides de la seva prodigalitat, [per] oferir el seu coixí flonjo que s’interposarà entre la mare [terra] i la neu. Fins que novament la prima-

vera vingui a deslliurar-la entrant novament en la fecunditat.

Cada anar amunt i avall descobríem noves emo- cions al constatar una nova gràcia. Ara era el racó de la caseta de la font, situat a la mitat del trajec- te, pujant a la part esquerra tocant la carretera.

Veieu –feu el meu amic al descobrir-lo– un lloc a propòsit per fer-hi un bon berenar. No us imagi- neu en mig d’aquells cinc arbres a terra, prop la font, una plata d’amanit adornada amb bocins de pernil i llonganissa; un porró de vi sota el raig, i un parell de pans tallats a llesques?
No està mal, manca sols aquest darrer retoc per acabar de sentir-me optimista.

Vertaderament, el racó era magnífic per desarro- llar la idea de l’amic, mancava el que abans he dit, aquell darrer retoc. Aquest, però, la nostra imagi- nació el concebia cada vegada que hi passàvem, fent-nos venir per uns moments la salivera del desig a la boca.

El plançó novell havia perdut la por i la vall dia a dia anava canviant de color i aspecte. Del bru de la branca nua al blanc vellutat eruptant el tany al branquilló… al verd pàl·lid al descloure’s aquell, emergint les primeres fulles… augmentant pau- latinament fins a quedar la vall convertida amb pocs dies en una mar de verdor sanitosa i ufana. Les nits fredes no eren ja obstacle per contenir la força de la saba en plena ebullició. Aquella vall trista i nostàlgica es revifà com despertant del seu profund somni per convertir-se en joia de fecunditat, dolça i suaument enjogassada, har- monitzada per la cançó de l’aigua d’infinitat de rierols. [Fils d’aigua] que escorrent-se des dels pics més enlairats, de pressa s’ajunten amb els germans que torrent avall s’esmunyen, aban- donant-se al curs de l’esbojarrat torrent que els acondueix al repòs després d’[haver] acomplert llur tasca, barallant-se i batent tot obstacle que al seu pas s’interposa.

En els primers dies de pujar a Plan Lachat res hi havia aparentment que disminuís el caba- lós torrent que al fons de la vall s’escorria. Ni la més tènue remor d’aigua era apercebuda esco- rrent-se sota un túnel de neu i runes fruit de les allaus al començar amb el blaneig i el desglaç. La presència d’aquell cant d’aigua acabava d’acomplir harmoniosament l’atractiu paisat- ge inspirant-me aquestes estrofes:

Ni la neu ni la pedra en barreja han pogut amb la força de l’aigua. Tot jugant-hi per sota s’escorre

i amoixant-la la gasta i l’ensorra poc a poc tot besant-li les plantes. Aigua boja que res la detura arrossega emportant-se’n amb ella, tot Ilepant-la, la roca més dura

que al seu pas s’interposa pretensiosa i severa.

I mirant la roca despresa del cim impetuo- sament descendir muntanya avall, efectuant enormes salts salvant altres obstacles fins a arribar al fons del torrent,

intentant establir una comparació entre ella i certes èpoques o etapes de la vida dels homes, escrivia:

Desposseïda del seu orgull altívol

retomba la roca costa avall sens nord ni guia.

Res no la pararà fins al fons de la vall si a mig camí amb altra no s’estrella veient-se amb mil bocins partida.

AI peu del riu,

repentida del seu orgull d’un dia, confessa els seus pecats vora de l’aigua. Ningú no la coneix…

Ningú diria que és la mateixa, que encar ahir

des del seu sitial més enlairat del cim sota els seus peus, tenia la muntanya.

Violes i pensaments feren la seva aparició, convi- dant de bon matí a eixamplar el pulmó per gaudir de l’aire pur embaumat de sentor delicada i suau. Jo expressava la meva gratitud amb aquest cant:

AI besar-les el sol,

es desclouen pensaments i violes fent somriure la prada.

Altres les seguiran,

per fruir d’aqueix sol que les besa. Que, gelós, les colora i les daura.

A les primeres carícies del sol damunt la plana,

quan encar els teus turons són blancs de neu,

i la natura està adormida encara,

un suau perfum de mel ens porta el vent sublim perfum de viola boscana.

Els companys, en cert aspecte més pràctics que jo, aprofitaven el viatge netejant les vores de la

carretera de xicoires, màstecs i cosconilles que en gran quantitat s’hi criaven i que els servia de suplement per acabar d’omplir l’estómac a l’ho- ra del sopar. També es trobaven alguns caragols que no es desaprofitaven al mateix fi. Per cert que eren aquests de tals proporcions que no gaires eren suficients per quedar un hom satisfet. Algun d’ells tenien cinc centímetres de diàmetre de llur closca. Estirats en tenien uns catorze o quinze.

Amb l’uniforme que ens havien obsequiat, la com- panyia oferia un aspecte més decorós. Després del calçat vingué la roba interior, dues mudes, ca- misa, mitjons, una boina i trajo complert.

L’americana caçadora amb una espècie de bos- sa a la part del darrere, cordada per cada costat, que permetia d’introduir-hi les coses pel que es cregués més a propòsit, confluent els dos. Tam- bé ens donaren un jersei i dos mocadors de bu- txaca. Abans, però fórem obligats a la dutxa cada tres dies primer i després cada dissabte amb el fi d’exterminar la misèria de paràsits que es con- servaven damunt dels nostres cossos des d’Arge- lers. Com a mesura complementària a l’objecte, la muda usada era sotmesa a l’ebullició dins unes calderes a propòsit al cas. Ens infectàrem, com és costum en els casos de convivència col·lectiva; sotmetent-nos a una revisió mèdica tenint com a objecte fonamental evitar una propagació de pos- sibles enfermetats, venèries, tement com a cosa probable que entre dos-cents cinquanta homes n’existís algun cas i poder per aquesta mesura evitar-ne el contagi i propagació.

Un dia de retorn al campament després del treba- ll, en Rafel sigué cridat pel guarda que tenia comp- te de la secció a què pertanyíem, comminant-lo a presentar-se a la casa on els guardes havien fixat la residència.

AI reintegrar-se a la colla ens anuncià que el mo-

tiu responia a la proposició d’aquells perquè ac- ceptés un lloc d’ajudant de cuina a casa els gen- darmes.

Francament, la cosa no em sorprengué tota vega- da que en més d’una ocasió l’amic havia manifes- tat la seva pretensió al lloc que avui li era ofert. No obstant sentia la pèrdua de la seva companyia durant la jornada i l’al·licient de la seva conversa en els nostres diàlegs durant el camí. No sigué, però, això motiu perquè quan fent-se el desmen- jat em demanava parer respecte a quina actitud li aconsellava de prendre davant el cas exposat, li aconsellés d’acceptar, considerant aquest treball que li era ofert més en relació amb les seves for- ces que el que fins aleshores havia desempenyat sense haver pogut aconseguir familiaritzar-s’hi. L’endemà al matí després del rassemblement l’amic prengué una direcció oposada a la nostra. Ell cap a la cuina dels gendarmes, nosaltres com de costum carretera amunt fins a Plan Lachat a la nostra tasca quotidiana.

El camí sense la companyia de la conversa del company va fer-se’m més lIarg i avorrit, i encara que vaig intentar conversar amb altres compan- ys aquesta no logrà mai despertar en mi interès ni omplir el buit que la d’aquell deixava. Natu- ralment que vaig anar-m’hi avesant sense però aconseguir emocionar-m’hi.

Tota aquella immensa vall se m’apareixia sense aquella companyia com l’entranya d’un monstre marí que ens havia engolit després d’un naufragi. Durant les hores de treball l’absència del com- pany no vaig sentir-la tant. La conversa monòtona de sempre durant aquelles hores criticant les ap- tituds d’aquell o l’altre en la feina, no requeria la seva presència per conservar el mateix ambient de crítica quotidiana.

Alguns dies, després del dinar, que ens el porta- ven del campament servint-se d’una camioneta, cercava un lloc elevat on sotmès a la contempla- ció despertés de nou el meu romanticisme. Cons- tatant la semblança d’aquelles muntanyes amb algunes de la nostra terra enyorada, això deixava anotat en el meu bloc.

Els teus pics escarpats, contemplant-los recorden nostres pics enyorats, Montserrat, el Cadí, el Montseny i la Mola. I l’aire embelesat dels teus xamosos prats a l’aire i el color de la Cerdanya nostra.

Pics escarpats d’irregulars carenes, muntanyes i plans; i cingles i pedres;

i flors de tots colors; i aigües que canten

una cançó d’estiu, mentre s’escorren per tot arreu com cintes platejades.

En les seves ocupacions Rafel no oblidava tampoc a l’amic com ho demostrà cada nit on la seva arri- bada a la tenda portant quelcom pels companys i particularment algun que altre bocí de Rochefort per a mi, que jo acceptava, llaminer com en soc, amb reconegut agraïment.

Per altra part gens avesat a aquella mena de tas- ca i mancant-li la companyia de la conversa i el comentari entre companys, cosa a què no pogué aconseguir avesar-se a prescindir-ne, el conduí a un estat de depressió moral en certa manera fàcil de confondre-la amb la peresa. Jo mateix vàreig dubtar entre les dues coses.

Un vespre, contra el seu costum d’ajuntar-se a la partida de cartes que els companys iniciaven després del sopar cada dia, s’allità queixant-se de pesadesa de muscles i d’una molèstia lleu- gera en el costat del cor. Estàvem a primers de juny i precisament aquell dia havia jo rebut lletra dels meus anunciant-me el seu retorn a la pàtria. Lletra que m’emocionà en gran manera, ja que segons m’informava possiblement en aquelles hores s’hi trobarien ja en camí si les gestions del comissionat per portar a terme la repatriació no trobaven entrebancs de massa importància que ho impedissin. Anunciant-me també que se’n portaven a terme d’altres per aconseguir el meu trasllat a Osseja, a casa un particular, propietari d’una serradora, com a auxiliar en certes mecàni- ques relacionades amb aquella feina. Lletra que anava a contestar dirigida ja a casa confiant en l’èxit del comissionat.

No cal dir que vaig desistir de fer-ho en aquells moments per dedicar la meva atenció a l’amic, in- tentant animar-lo amb paraules, ja que no hi ha- via manera de fer-ho per altres medis degut a les condicions en què ens trobàvem en general. Per altra part, comprenia que aquell aïllament dels companys a què les ocupacions de l’amic el sot- metien era la sola causa del seu estat en aquells moments.

Vaig llegir-li la lletra que acabava jo de rebre i comentant la bona fortuna amb què es trobaven afavorits els meus, s’anà ell reanimant i quan la trompeta ens imposà el silenci el seu aspecte ha- via canviat totalment.

Ens dormírem. A mitjanit els crits d’en Rafel des- vetllaren a tota la col·lectivitat. Res de nou, ni re- lacionat amb el seu estat. Era la cançó amb què

ens obsequiava la majoria de les nits. No sé per quin fenomen sofria aquestes alteracions; les emocions anteriorment viscudes en la guerra, els efectes dels bombardeigs, l’aparició de motius estranys, quelcom d’això seria la causa d’aque- lles, quasi ridícules, lamentacions de l’amic. A voltes com si anés a ésser atacat per quelcom que l’abasardia, cridant-me se m’arrapava al coll com reclamant la meva presència que el salvés del imaginari atac. Jo el calmava i a poc a poc tornava al seu centre, les més de les vegades sense arribar a despertar-se durant aquestes elucubracions.

El dia següent al despertar-nos em demanà de rellevar-lo en les seves funcions a la cuina, al·le- gant no estar refet encara del seu estat, física- ment no trobant-se amb forces per sortir airós en el seu comés. Vaig accedir; i presentant-me al gendarme encarregat de la secció vaig excusar l’amic oferint-me per ocupar momentàniament el seu lloc mentres Rafel no es trobés en condi- cions. Aquest accedí presentant-me a l’encarre- gat de la cuina qui interessant-se per la salut de l’amic i lamentant-se de la dolença agraí la meva espontaneïtat donant-me seguidament les ordres relacionades amb el meu comès.

La tasca es limitava a escombrar la cuina, eixu- gar la vaixella i servir llenya per cuinar durant el dia. Quant de temps calia per deixar el treba- ll senyalat llest? Una hora més tard demanava a Napoleon –així motejaven els seus companys al gendarme que feia de cuiner– què calia fer més. L’home repassà la feina feta i… contestà:

– Il faut casser la croûte.

M’obsequià amb pa i formatge acompanyant-hi un got de vi.

Conversarem un xic, poc, ja que la meva inse- guretat que jo sentia en les meves facultats lin- güístiques per sostenir amb èxit un diàleg massa prolongat i amb el fi d’evitar que l’abandonar la conversa no es prestés a una mala interpretació del meu interlocutor, aprofitant una pausa en el diàleg, vaig demanar-l’hi en què podia ocupar-me mentres esperava l’hora del dinar.

L’home com divagant entre ell, cercava quelcom per satisfer la meva demanda i no trobant res a propòsit, segons ell exclamà.

Oh mon vieux sais pas…!

Adonant-me jo que una gran pila de llenya estava escampada per l’entrada vaig demanar-li si s’ha- via de posar en algun lloc i en quin.

Oui. Mais iI faut la casser avant!
Et bien. Alors permetez moi que je la coupe.

Si vous voulez…!
Mais oui. Où est que la mettrai après?
Si c’est pour vous amuser vous pouvez la mettre dans cet coin-là, mais ça reporte beaucoup de tra- vail…
Et bien ça m’est égal…
Alors vous même.

I agafant una serra que hi havia penjada a un clau clavat a la part del vell estable, on l’home m’in- dicà per aconduir-hi la llenya, vaig començar la tasca, que l’hora del dinar m’obligà a interrompre. La [vaig] reprendre després del meu comès de neteja a l’abandonar els hostes la taula, no sense que abans, però, m’arribés a la tenda per veure el nostre malalt com seguia en el seu estat, tro- bant-me’l incorporat damunt la llitera –una mena de reixa de fusta a propòsit per evitar el contacte directe amb la humitat de terra durant les hores de repòs– llegint una lletra d’un familiar seu re- sident a Oloron. Veient-lo animat, després de les preguntes de ritual en tals casos vaig retornar a la tasca, que no sigué possible finir abans l’hora de sopar.

Quan vaig entrar a la tenda els companys seguint la seva quotidiana costum, després d’haver sopat, es distreien l’oci fent una partida de cartes. Rafel hi prenia també part, cosa que se’m va fer un xic estrany, i no precisament perquè no fos amant de participar-hi…

Feia tres dies que seguia ocupant el lloc del malalt a la cuina. La malaltia de l’amic per la ma- nera de procedir d’ell, neguitós cada matí i durant la jornada i animós cada dia a l’hora de la juerga va fer-me néixer el dubte respecte a la veracitat de les seves sofrences.

Aquest tercer dia a l’arribar la vesprada, al despe- dir-me dels gendarmes com de costum al finir el treball vaig fer-ho anunciant-los-hi que l’endemà tornaria a la carretera a reprendre entre els com- panys la meva feina, ja que en Rafel es trobava ja en condicions d’ocupar el seu lloc. Em varen remerciar els meus serveis prestats i jo agraint l’obsequi d’un paquet de Gauloises que en feren en paga d’ells, vaig prendre comiat.

Abans de disposar-nos a dormir vaig comunicar la meva disposició a l’amic que ell acompanyà de la seva protesta. No sigué però això obstacle que fés rectificar la meva decisió i a l’endemà a l’hora del rassemblement vaig acudir resolt advertint a Rafel que la cuina l’esperava. Vaig creure conve- nient adoptar aquesta actitud convençut de pres- tar, moralment, un gran servei a l’amic. D’accedir a les seves pretensions, la monotonia de les llar-

gues hores passades en la solitud, sota la lona del marabout –com nomenaven els francesos a la tenda de campanya– l’haguera acabat sotmetent a la depressió moral. El treball de la cuina no era cap cosa que la persona més feble no pogués re- sistir.

Per altra part estava adequat amb el seu caràc- ter, encara que en un principi trobés a mancar la gatzara que entre els companys a la carretera es produïa. La convivència durant el dia amb Napo- leon i el seu caràcter dòcil i franc acabarien per fer-li oblidar acceptant l’ambient d’allò que abans havia pretès i que avui, després d’haver-ho acon- seguit ho considerava una càrrega feixuga i difícil de suportar. Estàvem a darrers de juny.

La companyia per ordre del comandament s’ana- va a traslladar de Bonnenuit a Plan Lachat per fixar la seva residència allí i evitar així la molèstia del viatge diari amunt i avall.

Abans d’entrar al juliol el nou campament havia estat construït enfront mateix dels Galibiers prop del lloc anomenat Les Granges al peu mateix del vell camí que acondueix a Fort Rochier i el qual nosaltres anàvem a rejovenir fent-lo més transi- table eixamplant-Io i posant-lo en condicions de servir-se’n l’exèrcit en cas d’interessar en fins bèl·lics.

Qui dels que l’atzar ens portà a trepitjar aquelles terres no recordarà en algun moment el magní- fic parterre de flors de tots colors emergint de la ufanosa verdor d’aquells prats, contrastant amb les testes nues d’aquells turons gegants?

Impossible és per mi el descriure la bellesa i su- blimitat d’aquell conjunt magnífic sense ininten- cionadament ometre detalls interessantíssims, ja que el més insignificant entre ells, de negligir-lo, seria un esquinç a la magnífica tela d’aquell qua- dre. Deixeu que digui no més que crec difícil rebre novament una semblant impressió. Per la varie- tat de flors silvestres de totes classes que con- trastant amb la verdor del foin cobria la super- fície en aquella gran extensió, va fer-me l’efecte d’una descomunal catifa de coloraines, brodada per expertíssimes mans de la més bella brodado- ra. Cada petjada enfonsant el peu dins la frescor d’aquell maig d’herba flonja em feia l’efecte d’una profanació.

Els ocells que hi niuaren alçaven el vol sorpre- sos per la nostra presència que anava a torbar la quietud i la calma d’aquell lloc, en perjudici de llurs niuades a punt de fecundar. Contínuament podia escoltar-se el plany de les vetlles aletejant temeroses i recelants prop el lloc on el niu es

trobava, denunciant la presència d’aquest, sen- yalant-lo inconscientment com a futura víctima d’estómacs insaciats i també insaciables.

Tota aquella mar de verdor i flors de sublim per- fum embaumat que en la fresca matinada feia plaer de respirar sucumbia al pas de la dalla l’en- demà mateix de la nostre arribada a lloc.

Dolia en bona fe veure les tiges ajaure’s sota el compàs fatídic de l’eina del taujà terrassà, bon home, segurament, però que en virtut de la tas- ca que portava a terme se’m va fer, pobre home, antipàtic.

Sovint el veia acompanyant després els bous a la pastura i no vaig poder estar-me de dedicar-li una estrofa.

Un gros mostatxo i el seu bastó de faig. El capell alacaigut de l’aigua de la pluja porta una vesta que li ve prou gran.

Té un caminar feixuc ritmeja amb mandra. Porta el compàs dels bous del seu ramat

Als pocs dies de la nostra arribada a Plan Lachat la naturalesa ens oferí un nou espectacle La dan- sa del vent i la boira. Quelcom interessant de con- templar. Per no allargar més el relat em limitaré a anotar la meva impressió valent-me d’aquesta nota al·legòrica:

La boira cendrosa remunta la vall

tot dansant al compàs una dansa de l’aire. Ara puja, s’enfila i vacil·la muntant.

Ara baixa, rellisca i a la vall es replega… descendint dolçament s’ha adormit damunt l’herba.

Era en aquest entremig que rebia la primera lle- tra dels meus des de casa informant-me que tot havia anat bé i que ningú els havia molestat. Sola- ment el meu fill havia estat cridat a Falange per- què denunciés el lloc on jo em trobava cosa que ell no va fer al·legant que ho ignorava.

La promesa del meu cosí havia fallat. Era en va que jo esperés la reclamació d’en Font a la com- panyia per aconseguir el meu trasllat a Osseja. Això, m’anunciaven a la lletra, era difícil per no dir impossible per considerar-nos a tots els que formàvem part d’elles, en caràcter de mobilitzats per treballs de guerra.

Deuria ésser aquell capvespre després de llegir la nova que escrivia:

Cap el tard, quan el sol cau i entre serra i serra

passa els seus raigs suaus;

i l’hora s’amanseix… o es fa severa, només un pensament m’atrau

més que les flors

i les muntanyes d’aquests Alps. Calia resignar-se.

En Rafel, més o menys de bon grat, anava conser- vant el seu lloc a la cuina, compartint el treball, a més de Partavein, un minyó francès que es troba- va en aquella ocasió complint els deures militars, amb un altre company, molt jove per cert i que els francesos, amb tot i la picardia del minyó per sa- ber esquivar les feines, li sentien una certa sim- patia, sigui, ja tenint en compte la seva poca edat, sigui per haver-els-hi caigut en gràcia, o, perquè acceptava d’ells totes les bromes per pesades que elles fossin.

Sens dubte que l’amic, atribuint al cas a una pre- ferència, i també per carregar amb part del treball de l’altre, sentia pel seu company una certa anti- patia. Prova n’era la crítica diària que feia d’aquell cada dia a l’arribar al marabout enllestida la tas- ca. En més d’una ocasió expressà la seva decisió de no tornar a la cuina i reprendre el treball al costat nostre a la carretera per evitar l’exteriorit- zació dels seus sentiments envers el petit d’una manera gens aconsellable i poc escaient tenint en compte l’edat del minyó, [que] tindria uns disset anys. Cosa que a més, amb certa raó, no haguera sigut ben vist pels gendarmes.

Cada vegada que al trobar-se en una d’aquestes crisis exposava aquests propòsits seus, ens cos- tava treball per fer-lo desistir convencent-lo del poc beneficiós que per a ell seria el canvi que es proposava.

Convençut de la raó del meu consell acudí al recurs de posar-se malalt cada vegada que es produïa una d’aquelles disputes amb el petit Fer- dinand –com li deien els francesos– anant alesho- res jo a ocupar el seu lloc. Amb justícia cal dir que fins a cert punt l’amic tenia sobrada raó, deixant de banda la part de gelosia que pogués sentir pel tracte que els francesos dispensaven al petit.

Aquest era un murri, que valent-se d’això cada dia se’l notava més peresós i més desvergonyit, contestant amb termes sense concepte ni res- pecte de l’edat ni a l’edat dels altres.

Aquestes crisis de Rafel s’anaven reproduint tan sovint i en ocasions es feren tan llargues que du- rant una d’elles escaient-se en un dels canvis de

comandament en la companyia el capità entrant em prengué pel titular del lloc.

Així és, que quan refet en Rafel l’home em trobà picant entre els companys, a la carretera, em de- manà com era que havia abandonat el meu treba- ll sense autorització prèvia seva.

Explicat el cas i convençut de la falsa interpreta- ció que havia estat víctima per culpa de la coinci- dència, s’excusà degudament de pas que em de- manava si el treball de la cuina no m’era plaent.

Mais oui mon capitaine. Mais c’est qu’il en y a pas assez de travail dans la popote pour trois hommes.
C’est vrai.

I sense altre comentari l’home seguí el seu camí. A la nit comentàrem amb en Rafel l’incident.

Em sembla que el petit no li ha caigut gaire a l’uIl. I amb el que em dieu ara comprenc perquè aquesta tarda deia a Napoleon que les mecàni- ques de ménage a la cuina estaven més adequa- des pels homes.

Vaig trobar un xic estranya la manifestació que em feia l’amic, per raó d’haver-me proposat en més d’una ocasió d’ocupar el lloc del petit amb l’aquiescència de Napoleon qui més d’una vegada havia manifestat aquest desig, tement que algun projecte secret no embrionés al cervell de l’amic, vaig avançar-m’hi així.

De cap manera acceptaria l’oferiment.

En primer lloc, per la interpretació que se’n po- gués fer a l’ocupar el lloc del petit sostraient-li- ho. I segonament que el meu caràcter no és com- patible amb el dels gendarmes, cosa que si per uns dies no implica perquè jo refrenant el meu [tarannà], aquesta incompetència passi inadver- tida per ells; no fora possible de fer-ho en ocasió d’un prolongat contacte.

– També a mi m’ho semblava abans i aconsellat per vos mateix vaig obligar-me a vèncer aquest obstacle.

-A tu et queda el recurs de posar-te malalt de tant en tant.

Au, no bromegeu…
Que no bromejo, i et demano que si vols con- servar la meva amistat responguis quan se’t facin aquestes insinuacions procurant allunyar del pensament de qui te les faci tota possibilitat d’aconseguir el seu propòsit. I no en parlem més.
Com és doncs que contínuament m’esteu insis- tint a mi?

-Per la mateixa raó que tu acceptes el consell.

Què voleu dir?
Que si el consell fos contrari a la teva opinió, no crec que l’haguessis acceptat.

- Això és clar.
- Per què doncs voldries que acceptés jo el teu no coincidint amb la meva?
- Bé, veureu. Si me’n tornen a parlar, els diré que s’encarreguin ells mateixos de dir-vos-ho.
- Millor faràs d’aconsellar-los que no es molestin.
- Va…, home va…
- No irà, i deixem-ho córrer. Ara dormim. Quedàrem així.

L’endemà després del dinar estava fent un xic de migdiada quan es presentà –cosa poc habitual en ell en aquella hora– en Rafel avisant-me que Napoleon i Beaufrère l’intendent, havent-se sus- citat de nou la discussió sobre el meu cas havien decidit de venir ells personalment a parlar-ne amb mi. L’anunci d’aquestes visites, que jo vaig atribuir-les al maquiavel·lisme de Rafel per acon- seguir el seu propòsit, instintivament m’obligà a incorporar-me fent-li retret del mal concepte que tenia de l’amistat i del poc respecte a l’opinió de l’amic. Ell s’excusà. Jo vaig ratificar-me en el que acabava de dir. S’armà una disputa en la que els demés companys intervingueren uns en pro i al- tres en contra les nostres respectives opinions posant fi a aquestes discussions la presència al portal de la tenda d’un company que havia sortit a fer conversa amb els de la tenda veïna, anun- ciant la proximitat dels dos guardes. Encara uns darrers mots de despreci a l’acció d’en Rafel i l’ombra projectada de les dues siluetes anuncia- va la presència de l’emissari. Rafel s’avançà fins al portal per rebre’ls. Ells el saludaren, al mateix temps que als companys que es trobaven més a prop del portal, corresponent ells a la salutació.

Dit Raphael, et Milà?
II est là –i tornant-se de cara on jo em trobava:

– Milà, us demanen.

Calia resoldre instantàniament a la pregunta que interiorment em feia la pròpia consciència. Què passarà si refuses?

Vaig avançar fins on els dos homes esperaven. Plasentejant varen allargar-me les seves mans i encaixàrem.

Et bien. Nous avons décidé de mettre le petit à la porte. Évidemment nous avons besoin d’autre pour le remplacer ça n’est pas difficile. Mais nous avons pensé à vous pour occuper sa place.
Oh merci… Mais je suis content à travailler dans la piste parmi mes camarades. Pourquoi donc vou- lez-vous me mettre dans la cage comme un oiseau?

–vaig respondre mig bromejant.

Oh mais non, mais non! II en y a pas trop de travail de ménage dans la popote pour vous obliger à res-

ter tout jour encagé. Laissez les autres piocher et ne faites pas l’idiot de refuser. Il m’a paru que vous étiez tout seul en tout l’ensemble [et vous] doutez devant une proposition com ça.

Ça ne veut pas dire que moi je n’avais raison pour avoir un point de vue particulier à l’égard.
Quel point de vue. C’est que vous dérangez de vivre ensemble avec nous pendant tout le jour?
Oh non, ça non!
Alors?
Ce qui me dérange c’est l’interprétation que feront mes camarades de cette affaire.
Ah…! mais non –intervingué Beaufrère que fins aquí no havia pres part en la conversa– nous sommes bien décidés a foutre ce feignant a la porte. Nous n’avons pas besoin de petits bibelots pour nous amuser. Si nous avons pensé à vous pour le remplacer c’est parce que vous étiez au courant déjà du ménage. Ce n’est pas à vous la faute. Vous n’avez pas rien a voir avec l’affaire, Également, de ne pas accepter vous cette place il sauterait la porte. Allons ! allez-vous prendre votre nouveau métier demain matin dans la cuisine. Ça s’est fait.
C’est vrai? –reprengué Napoleon.
Et bien –vaig contestar donant-me per vençut–. Si vous voulez…
C’est ça. Et bien à demain matin.

I tot plasentejant encara, amb uns copets afectuo- sos damunt la meva espatlla els dos homes se’n tornaren a la cuina, no sense que abans s’aco- miadessin dels demés companys de tenda amb un clàssic:

Au revoir.

Al que aquells correspongueren a cor sense que fos possible desxifrar el mot pronunciat en con- junt, però que es podia interpretar amb “Salud”, ja que cada un pronuncià la frase usant la fonètica de la respectiva regió; i entre els deu components de la col·lectivitat n’hi teníem cinc de represen- tades.

No feia deu minuts que ens havíem despedit que la nova havia donat la volta al camp acompanya- da de diversitat de comentaris. Molts d’ells podeu imaginar-vos-els. No m’havia equivocat respecte a la manera que l’afer s’interpretaria.

Aquella mateixa tarda el petit era acomiadat de la plaça de ménager, lloc que jo anava a ocupar el matí següent.

Passaren tres o quatre dies sense que es creu- essin paraules entre Rafel I jo. Com a més antic a la casa em donava algunes ordres que jo obeïa sense respondre paraula.

A poc a poc les nostres relacions s’anaren res-

tablint; no obstant jo no perdonava la jugada que l’amic m’havia fet. Obligant-me a acceptar contra la meva voluntat un lloc que cap enveja em feia d’ocupar, pressentint que la diferència de caràc- ter entre ell i jo no reportaria cap guany a la nos- tra amistat.

Quin remei em tocava si no acceptar? La tria no era dubtosa entre el refús i l’assentiment. El primer era guanyar-me l’antipatia dels nostres guardians fins a cert punt motivada.

El segon la crítica infundada dels companys sen- se motiu cert justificat.

Ressentit encara del meu atac de reumatisme, per altra part em reportava més avantatges la cuina que la carretera. Això era evident. Com ho era també que la meva posició de no acceptar el lloc no haguera fet variar la decisió dels gendar- mes en quant a l’acomiadament del petit i un al- tre l’haguera ocupat encantat sense cap recel ni consideració.

Totes aquestes reflexions me les anava fent jo mateix amb l’objectiu d’animar-me. El tracte afa- ble i amistós de Napoleon i Beaufrere m’hi ajudà molt acompanyat de l’amable acolliment que el capità Buscail em dispensà.

Buscail era rossellonès i tenia, segons versions, encara que un xic llunyà, parentiu amb els Buscail de Bourg-Madame, pertanyia al 99è. regiment de chasseurs alpins –diables bleues, com els ano- menaven els alemanys des de la guerra del 14 al 18. Molt aficionat a la música a la qual s’havia dedicat no sé si per explotar-la com a ofici o si com a aimador d’aquest art per gosar-hi amb la melodia. Era d’estatura més aviat petita, però era cepat i d’un caràcter, encara que militar, atractiu i simpàtic. Per mi ho era doblement per certes es- pontànies manifestacions de catalanitat fetes en algunes ocasions.

A la companyia, fidel al seu amor a la música for- mà un tercet en el que alguna vegada hi actuà de violinista interpretant amb perceptible sentiment. Amb aquesta curta biografia és suficient per for- mar-se un concepte general de l’home que en aquells dies ostentava el comandament de la 5^ème compagnie de travailleurs espagnols, destacada a Plan Lachat.

La feina de la cuina em deixava més hores lliures que jo aprofitava per escriure o per posar en or- dre la meva col·lecció de flors alpines que m’ha- via proposat de fer amb la pretensió de complau- re a les meves filles.

A propòsit d’això em plau d’anotar una de les úni- ques lletres que l’atzar va intervenir perquè no caigués en la desgràcia de les seves germanes, en l’oblit primer i després… qui sap…

Feia així:

Molt estimades i enyorades filles.

Creieu que no tinc gaire temps per poder escriu- re aquelles novel·letes que abans us escrivia. Ja veieu amb la lletra que escric a la vostra mare que tinc moltes hores ocupades durant el dia, però avui aprofito uns moments de la nit per es- criure un xic més llarg que altres vegades.

Avui és festa. És la Mare de Déu d’agost i com que tots els gendarmes són a dormir, vull aprofitar-ho per escriure-us a vosaltres.

Ara estic molt bo, ja no en tinc de dolor, ni treba- llo a la carretera. Ara faig de cuiner… A fe, que, el no treballar-hi em priva d’algunes excursions que fan els meus companys cada diumenge. És clar; com que els gendarmes també mengen el diumenge…

I ara que dic d’excursions, em recorda la darrera que vaig fer. Era… deu fer unes quatre setmanes… Un diumenge clar i bonic… Fins i tot, semblava més diumenge… Aquella setmana no m’havia sentit encara gaire fort… doncs havia nevat i les meves cames se’n sentien prou i les sabates em feien molt mal als peus. Com que eren noves i amb claus… com aquelles d’excursió, sabeu?

Però amb aquell diumenge tan clar, vaig fer el va- lent i vaig seguir als demés. M’havien dit que hi havia moltes flors i boniques i vaig voler anar- hi per collir-ne per a vosaltres. A fe que vaig tro- bar-ne de molt boniques… Valg passar una tarda magnífica… Com us valg enyorar!

Cada flor que collia encara que es digués un al- tre nom, era un pensament. Com desitjava poder- vos-les enviar tendres com eren! Fer-ne un gros pom i poder-vos-el donar a les vostres mans. Feien un goig. Tenien un perfum!

Els meus companys s’havien avançat molt. El ca- pità cridà l’atenció als gendarmes per culpa del meu retard, doncs jo distret amb les flors no m’ha- via adonat que em quedés tan enrere. Un gendar- me tocà el pito per advertir-me’n; jo vaig allargar el pas per encalçar als altres… les cames, però, no pogueren més i… vaig sentar-me. El que ma- nava més, dels gendarmes vingué a trobar-me, jo

vaig creure, per dir-me que el capità havia decidit de posar-me a la tenda de càstig quan arribéssim al camp (com se sol fer amb els que contravenen les ordres). Vaig alçar-me per explicar-li el que m’havia passat, al mateix temps que continuava el meu camí en direcció on ell venia, em cridà de lluny.

- Ne bougez pas Milà… Ce n’est pas rien ça.

I a l’adonar-se de les meves flors. – Oh, là, là… tou- jours les fleurs! Vous êtes romantique! – Je ne me trompais pas!

Llavors jo vaig contar-li el que m’havia esdevin- gut; que m’havia retardat dels companys distre- tament i que a l’ésser-me advertit i voler caminar de pressa les cames m’havien fallat.

- Et bien, et bien… Ne vous dérangez pas, ce n’est rien ça. Ne vaut pas la peine à marcher trop vite. Doucement… Et dites donc… Qu’est-ce que c’est que vous faites de ces fleurs? Llavors jo vaig explicar-li que les collia per vosaltres i que, com que no po- dia enviar-vos-les de cada classe en collia dues i les col·locava dins el meu llibre per donar-vos-les el dia que tornaríem a veure’ns.

Els dos, molt retardats encara dels altres, anà- vem pujant a poc a poc la muntanya. De tant en tant ell m’indicava una nova flor, jo la collia…

La muntanya és molt alta. Se’n diu el Galibier. Dos mil sis-cents disset metres d’altitud. A Ia fi arri- bàrem al cim per entre les roques i congestes de neu adormida… Ramades de corps s’alçaven per tot emmascarant amb el seu color aquella blan- cor pura… A dalt, però bon xic abans d’arribar al cim ja, tot són roquissers. Ni prada ni flors, sols pedra i roca. Roques magnífiques. Mai no us ho podríeu imaginar.

Des del cim, contemplem amb el meu company

–que tampoc coneixia els contorns–la figura ma- jestuosa del Mont Blanc. D’aquell mateix Mont Blanc que admiràvem en projeccions de films al cinema quan hi anava amb vosaltres. N’estem molt apartats, però la seva silueta completament blanca i altanera es distingeix entre les de les se- ves germanes a través de l’espai emboirat per la calitja… i tinc la impressió de tenir-vos junt amb mi en aquells moments.

Com els hi agradaria al Joan, a la Concepció i a la Núria contemplar tot això!, em deia cada vegada que la realitat em despertava de l’encís.

Us veia tan bé prop meu, com quan ens passejà- vem pels carrers de Sant Just i damunt els meus braços sentia l’agradosa càrrega dels vostres… i la sensació d’escoltar les vostres veus prop l’orella em feia gaudir doblement… Passat aquell moment,

que era trist tot!

El meu company endevinant segurament el meu pensament, tampoc deia res. Caminava silen- ciós… No volia despertar-me.

Passats aquells moments d’èxtasis reprengué- rem la conversa Indicant-me els noms d’algunes d’aquelles muntanyes que ens rodejaven. Noms que sabia per alguns dels seus companys co- neixedors dels contorns. Després reprenguérem la marxa de retorn a l’acantonament per la part oposada de la muntanya. Avall avall ja tornem altra volta a trobar flors, rierols d’aigua gelada escorrent-se muntanya avall amb la seva eterna cançó… la prada verda i flonja… la vall a la fi i el riu que anàrem seguint per la vora fins al peu del campament.

Portàvem un bon pom de flors. A l’arribada el capità ens esperà per preguntar què m’havia es- devingut. AI veure les flors va fer. – Elles sont jo- lies. Llavors el gendarme l’hi digué que era per vosaltres que jo les collia. Ell estigué també molt content que jo pensés en vosaltres. Valg expli- car-li que les guardava en un llibre i em demanà de veure’l. Un dia vàreig mostrar-li i em felicità admirant-ne el conjunt, per la meva iniciativa i em digué moltes altres coses que vosaltres ara no comprendríeu.

Quin diumenge més feliç em semblà com si l’ha- gués passat amb vosaltres. A la nit vinga som- niar…! Que era bell aquell somni…!, i al despertar quina desil·lusió!

Ara no puc sortir mai. Tinc feina, però vosaltres també us quedeu amb mi dins el meu pensament. Ja en parlarem de coses quan tornem a veure’ns. I tu Concepció no tinguis pena, ni tu Núria, ni la vostra mare, ni la meva, la vostra àvia, ni tu Joan tampoc, que ja hi tornarem, com abans, un dia. a passejar-nos pels carrers del poble amb la ma- teixa alegria que ho fèiem abans.

I bé. Deixeu que amb el pensament us faci aquell petó de cada vetlla a l’anar a dormir que jo també tinc ganes d’anar-hi. Us abraça el vostre pare que us enyora i us enyora perquè us estima.

Plan Lachat 15 agost 1939

De Plan Lachat a La Chambre – tercera llibreta

Si bé és cert que no existia coincidència entre el tarannà dels gendarmes i el meu, ho és també, que des d’un principi procuràrem tant ells com jo guardar distàncies, com vulgarment se sol dir, fent ells les seves bromes a part deixant-nos a no- saltres en completa autonomia en la nostra tasca, que per altra part, procuràvem acomplir deguda- ment, i després d’aquesta no immiscuir-se en els nostres assumptes particulars, és clar, procurant sempre guardar les normes de disciplina general establerta.

La nostra actitud sigué considerada per aquells homes i a mida que transcorrien els dies de la consideració passaren a la simpatia, per acabar al final fer-nos mereixedors de la seva confiança, i perquè callar-ho? La nostra presència aminora- va la poca-soltada de les seves bromes entre ells cosa que pot atribuir-se a l’indici d’un cert res- pecte.

No cal dir que per lograr tot això nosaltres de la nostra part hi posàrem tota la voluntat en el nos- tre comès. Per exemple, la taula que abans en Partevain es servia de l’escombra per eixugar-la cada dia al matí, a no ésser que se’n distragués, ara era rentada amb aigua després de cada re- pàs i amb aigua i sabó al matí cada dia. Bé calia prou, ja que aquella gent tenia el costum a l’om- plenar-se el got de fer-ho fins que el vi sobreexia de manera que a l’acabar de menjar no era cosa difícil comptar les vegades que aquests s’hi havi- en omplenat.

Les ampolles eren posades amb ordre damunt la taula, i no com abans destapades sinó acondicio- nades degudament, posant un dels gots dels de la

mateixa parada damunt de cada una en funcions de tap; ja que el de suro era rebutjat per aquells senyors maniàtics que l’ús constant del suro ta- pant repetidament les ampolles donava al vi una sentida d’agre.

Cada dia s’escombrava dues vegades i les ordures

–com diuen ells– no es deixaven ni sota la cuina ni darrere la porta sinó que eren acompanyades al lloc destinat a l’objecte.

Olles i cassoles eren escaldades i es netejaven de dintre i de fora, no cal dir tampoc que vaixella i co- berts sofrien semblant acció de l’aigua en la que prèviament hi havíem dipositat una quantitat de cristall o poudre-chat per facilitar millor la tasca. És clar que tot això molestava al meu amic per creure que no hi havia necessitat de tant d’enre- nou; per quedar bé n’hi havia prou per a la seva manera de veure les coses en limitar-nos al costum que ells tenien establert. No obstant la meva opinió era contrària a la seva tesi. Al mateix temps l’impuls de venjança per la seva acció de prescindir de la meva opinió per lograr els seus propòsits d’engabiar-me al costat seu, em diver- tia veient-lo rabiar davant la gran aigüerada que esperava després de cada repàs, això que en els beneficis hi anàvem a la part.

Pobre Rafel! Quan recordo aquells moments, no m’és possible poder contenir aquell moviment del llavi de quan un somriure vol iniciar-se!

I és que la seva eterna cançó al contemplar el munt de vaixella, coberts i estris que esperaven les nostres atencions després de cada repàs, sembla que encara l’orella n’apercebi la tonada denotant la molèstia que a la vista de tot aquell enrenou sentia l’amic.

Compteu són disset. Trenta quatre plats, tren- ta quatre coberts –el cobert el comptava ell per separat cullera i forquilla– disset tasses, disset plats de cafè, disset culleretes i disset ganivets. Afegiu-hi ara les plates, les olles i la vostra ma- nia de deixar-les lluentes i eixugar els plats fins que rellisquin posant-se bé ells mateixos al dei- xar-los a la pila; i tot plegat per no sentir-ne ni les gràcies.
I bé… –li feia jo– tot plegat perquè no les hi hà-

gim de donar per la seva acció, estalviant-nos d’acudir a la llista a l’oficina de dalt amb el plat a la mà, com els altres companys.

- És que jo ho preferiria anar-hi.
- Quines il·lusions que et fas! Ja està bé, home. Ja està bé… Estic segur que el canvi l’efectuaries en el precís moment de trobar-te davant la perspectiva que espera allà amuntegada. Però no, quan mentres al cop del sol els altres picant a la carretera i tu cercant un xic d’ombra, fumes tranquil·lament el teu cigarret sentat al peu del portal contemplant-los a ells com treballen.
- Amb el que dieu sembla que vos us hi aneu tro- bant bé?
- Vaig avesant-m’hi i et diré que no em costa mas- sa. El tracte d’aquesta gent és millor aquí a l’ofici- na que a la carretera. En quant al treball, sentint per aquest certa aversió per tractar-se d’una fei- na més aviat per realitzar-lo una dona, cada dia li sento menys molèstia i et diré que, exceptuant el cas del petit, coneixent tot això avui, tal volta no em faria pregar tant com vàreig fer-ho en cer- ta ocasió sobretot si no intervenia cap mitjancer amb l’objectiu de beneficiar-se’n…
- La vostra dèria comença a fer-se’m molestosa…
- El prestidigitador sent molèstia sempre que en els seus jocs se li descobreix la trampa. Apa no en parlem més i anem per la vaixella que més avi- at crec possible que se n’hi afegeixi algun que no pas que la pila minvi.
- És que…
- Apa, apa no li tinguis tanta por i guardem la dis- cussió per un altra estona.
- És que… Fixeu-vos-hi!
- Si ja ho sé de memòria trenta-quatre plats, etc… L’eterna cançó. Per què no hi poses música?

Sovint entre el meu company i jo s’originaven converses per l’estil basades sempre en les ma- teixes causes.

Els gendarmes, o sigui la meitat de la secció que es trobaven a Plan Lachat anaven a ésser relle- vats per altres tants de nous vinguts del depar- tament de Rouen. Entre els que havien de marxar s’hi trobaven Napoleon i Beaufrère, cuiner i inten- dent. El dos, tant l’un com l’altre pel seu compor- tament havien captat la nostra simpatia traduïda en amistat i respecte mutu. No cal dir doncs que la nova d’aquest desplaçament ens causà certa molèstia davant la perspectiva poc falaguera que el caràcter dels que esperàvem es trobés en con- traposició amb el dels actuals titulars i, per tant, en contrasentit amb el nostre.

També els dos amics, tenien cert sentiment a l’abandonar-nos. Vingué el dia senyalat per efec- tuar el canvi i de bon matí ens fou presentat Asti- er, un soldat que estava de cuiner a l’oficina de la companyia i ajudant de l’intendent en qüestió de subministraments, com a titular al lloc que fins aleshores havia ostentat Napoleon.

Vertaderament Astier no havia vist ni coneixia en art culinari altre cuina que la de la companyia. Tant és així que mentre Napoleon l’anava resse- nyant sobre la manera de portar a terme el comès de les funcions que s’havia decidit encomanar-li a defecte d’altre, es notava en ell una torbació que denotava clarament la seva inexperiència en la matèria que se li encomanava fins al punt de confessar a Napoleon la seva pressentida insu- ficiència.

Et bien; Milà aussi il t’aidera à te développer dans tes affaires. Il est presque au courant de tout ça. Et Raphael aussi. C’est vrai Milà?
Oui; mais il faut avertir que moi je sais très peu de choses pour se fier de mes avertissements à l’égard de popotier..
Mais oui, mais oui. Vous étiez presque au courant mon vieux!

Napoleon alguna que altra vegada m’havia deixat encarregat de la cuina mentres amb el seu com- pany Beaufrère s’esplaiaven realitzant una que altra excursió per aquells contorns alpins. Veri- tablement, els menús no eren massa complicats ni el repertori massa extens perquè amb un xic de voluntat no se’n pogués sortir bastant bé de la comissió. Amb tot estava jo lluny de pretendre la gràcia que Napoleon em dispensava davant l’as- pirant Astier per acabar de decidir-lo a acceptar el lloc.

Prop del migdia arribaren els nous gendarmes entre exclamacions i mostres d’afecció recípro- ca entre ells i els que de temps es trobaven amb nosaltres.

La nostra primera impressió sigué que amb el canvi hi sortiríem perdent.

Aquell dia per celebrar el doble aconteixement hi hagué extraordinari a la nostra cuina i brindis a la taula dels gendarmes.

Després del dinar siguérem cridats per presen- tar-nos als nouvinguts, com a encarregats del ménage a l’ensems que per regraciar-nos pels nostres treballs i comès a la cuina durant els temps que hi portàvem. Napoleon sigué qui s’en- carregà del curt parlament al·lusiu en el trans- curs del qual no pogué amagar la seva emoció

sobretot en el moment al·lusiu al nostre comès i al nostre caràcter, insistint damunt el futur suc- cessor de l’intendent perquè fóssim tractats amb la mateixa consideració i afecte que el seu com- pany i ell ens havien tractat durant el temps que portàvem treballant junts amb correspondència al nostre comportament.

El camió esperava i quan tots els companys es trobaven a llurs places Napoleon i Beaufrère com si aquell comiat els pesés, ens estrenyien afec- tuosament les mans amb la mateixa emoció que haurien fet a un amic de la infantesa que l’atzar seguint el seu impuls capritxós allunya indefini- dament de nosaltres.

Al desfer-se les nostres mans de la darrera en- caixada ens trobàrem amb unes monedes.

- Ça c’est pour vous –i amb una emoció incontin- guda–. Nous monsieur Milà, nous serons toujours amis.
- Toujours monsieur Oran.
- Merci au revoir.
- Au revoir.

El camió partí. Entre els que marxaven i els que restaven la perleta rebotant de l’ull denotava la coincidència de pensament amb motiu d’un fet quins efectes per un igual sentíem

També ploren –va fer-me el meu amic.
També tenen ànima –vaig respondre.

Astier s’havia fet càrrec de les seves funcions. Positivament, es veia quanta raó l’assistia per dubtar de les seves facultats en quant a poder-se sortir airós del comès que li encarregaren. Da- vant les coses més fàcils se’l veia vacil·lar, i el problema més difícil que ell es feia era el treure bé una bona bayonnaise. Les coses més ínfimes eren obstacles que s’imposaven per reeixir amb èxit d’aquest comès, acabant a l’últim per realit- zar aquesta operació dins la cave o celler per evi- tar l’aire corrent, la calor, la mirada dels agents, etc., coses totes que segons la seva opinió eren contràries per reeixir l’operació.

La manca de qualitat per sortir-se bé de la cosa portà a Astier a negligir l’acció en el seu comès deixant a la nostra mà la seva execució.

Començà per obligar-nos indirectament a acudir a la cuina a dos quarts de cinc del matí pretextant que ell no podia encendre de cap manera la cui- na. Els primers dies venia ell també; a poc a poc, però, es rellevà d’aquesta funció començant per retardar-se primer per acabar arribant a l’hora de començar el dinar, quan els gendarmes havien fet el casse-croûte del matí, per desaparèixer

novament tot seguit d’haver posat en marxa el dinar compareixent moments abans del retorn dels gendarmes per justificar-se. A la tarda era la mateixa cosa. Era jove i l’olor del perfum rosat de l’amor el treia de polleguera. Tot sovint tenia comissions a realitzar au bistro on mademoiselle Huguette residia en qualitat de bonne.

Més tard era Justine, la simpàtica cafetera de Valloire que estant a Bonnenuit ens transmetia les puntes de cigarret que els seus clients llen- çaven d’avall les taules del cafè, qui portava al pobre Astier de bòlit.

El pare de Justine era aquell malagradós que amb la seva dalla ens privà de l’encant de les flors. Avui seguint el bon temps s’havia instal·lat junt amb la seva filla i la dona a Les Granges on hi tenien una petita propietat amb un corral i una casa que a la vegada servia de cafè i fonda d’al- gun que altre excursionista feliç.

No passava vetlla que Astier no hi fes la seva vi- sita.

Més endavant induït per Cotaina un valencià afici- onat a l’escultura prengué afició a aquest art, fre- qüentant l’estudi a la nit sense però deixar l’altra mania. En total que a la cuina no hi venia ja només a les hores dels àpats.

Tot això jo ho suportava molt bé, ja que eludint la meva responsabilitat em servia de pràctica per si un dia l’avinentesa es presentava.

Leviatan, el nou intendent era un type que si no hagués sigut tan ignorant s’haguera fet repulsiu. Fins i tot si era dolent ho era per ignorància. Pel mateix motiu era malfiat. No obstant el temps li aconsellà de no ésser-ho amb nosaltres arribant als pocs dies a gaudir d’una certa autonomia que no tenia cap més company, inclosos els respon- sables. Per exemple, cada tarda després del so- par qui ho desitjava, acompanyats d’un gendarme podia arribar-se al bistro de la Justine per procu- rar-se quelcom que li precisés i prendre un cafè o unes copes. Uns vint minuts d’estança al lloc.

Nosaltres estàvem exempts d’aquella companyia i podíem anar-hi lliurement sense limitar-nos el temps.

Tampoc se’ns limitava l’hora de retirar-nos a dor- mir siguent-nos i tot confiada la clau de la porta de la cuina.

Amb el canvi doncs havíem de lamentar sols la pèrdua dels amics Napoleon i Beaufrère a qui re- cordàvem sempre. En tota la resta havíem experi- mentat un guany exceptuant en l’hora de matinar, ara que tan greu sap de deixar les mantes en un clima com aquell tan variable.

Aquesta estrofa escrita en aquells dies us donarà una idea de la variació que la temperatura sofreix de la nit al dia.

El matí fent camí l’aire fi talla la cara.

Un migjorn com un forn. Sol bullint que ens adorm que ens aplaca i aclapara en tant que l’aigua entona una cançó de son.

Arrel d’aquest matinejar s’originaren algunes discussions entre en Rafel i jo, mandrós com era ell per sortir de les mantes. Al vaig acabar per deixar-lo fins que era l’hora de servir el cafè i llet al capità, que dormís, única manera d’evitar-me la molèstia de cridar-lo, ja que a aquella hora ho feien els companys de secció que s’alçaven per anar a recollir el cafè.

Em descuidava d’anotar que durant el temps que Buscail estigué al comandament de la 5ª compa- nyia, es realitzaren algunes millores al campa- ment, com per exemple la construcció del réfec- toire o gran menjador per a la col·lectivitat i el cos

de dutxes.

Aquestes dues obres es portaren a terme apro- fitant totes les pedres escampades pel camp, re- muntant muntanya amunt a mida que les pedres s’acabaven, fent el transport d’aquestes pel pro- cediment de la formiga, arribant la filera d’homes a ocupar una longitud de cinc-cents metres.

El dia de la inauguració del gran menjador, hi hagué dinar extraordinari i al final concert pel quartet de la companyia compost per Torres (el comandante) i Giménez (capità segons ell, madri- leny per cert, però més d’un assegurava que la graduació li havia arribat per la mateixa via que li arribà al company Prado Castellano).

A propòsit de Giménez i de la pluja que aquell dia queia, recordo ara una anècdota arran d’un pe- tit incident entre aquest i jo, per cert que si gens de simpatia sentia per aquest minyó, de resultes d’aquell fet se’m feu terriblement antipàtic.

Havia plogut molt i plovia encara i el xef ajudant que havia pujat amb el seu cotxe el deixà estacio- nat davant el portal del nostre menjador, precisa- ment al peu del viratge del camí per on pujaven el subministrament a l’oficina espanyola.

Mentres el concert durava, un camió arribà al camp i com generalment passa al pressionar les rodes damunt una superfície molla o fangosa, el camió corregué de costat anant a parar contra el cotxe estacionat, sense, però que de moment tinguéssim de lamentar desperfectes. Jo que en aquells moments anava retirant la vaixella de la taula amb el company, veient que l’auditori empe- nyia el cotxet sense que hi hagués ningú al volant amb perill d’estimbar-lo pel pendent d’amunt el qual estava, vaig advertir del perill als companys demanant que algú es fes càrrec de la direcció. Al no fer-me cas ningú i preveient la imminent catàstrofe, vaig deixar a terra la feina amb l’in- tent de pujar al vehicle i maniobrar en sentit con- trari al pendent. Ja sentat i a punt de maniobrar, s’apropà Giménez amb aire de comendador que fins aleshores havia estat dret al portal contem- plant la maniobra.

Bájate de ahí si alguien tiene que hacer algo aquí soy yo.
Oiga, ¿Usted recuerda de alguna vez que hayamos comido en el mismo plato?
No vengas con cuentos ahora y deja el asiento si no quieres que te eche.
¿Oiga usted pollo y sería capaz de echarme?
¡Que sí, vaya!

- Bien pues no le quiero dar ese gusto.

I una vegada canviats de lloc ell a dalt i jo a baix.

-Escuche guapo en primer lugar le diré que le hacía más inteligente y por lo tanto más educado. A usted le hace falta leer un libro que se titula la urbani- dad que trata sobre el respeto a los mayores. En segundo lugar, para creerme yo que era capaz de echarme cuando estaba montado en el coche, des- pués del silencio de hoy, tendrá que bajar a buscar unas piedrecitas al rio, ¿comprende usted?

- Bueno hombre no hay para tanto.
- Pelele.

Sense dir-li altre mot vaig tornar a la feina re- collint la vaixella que havia deixat a terra diri- gint-me a la cuina.

Cap al tard, al retornar a la tenda els companys m’avisaren que Giménez s’estava passejant un xic més avall a la vista de casa nostra com si es- perés algú. Cregut que aquest algú no fos jo vaig dirigir-me vers on ell es passejava per si el pas- seig tingués relació amb l’encàrrec de les pedre- tes a recollir. Convencent-me que no era així, ja que a l’adonar-se que jo em dirigia vers on ell es trobava passejant, prengué el camí de casa seva obligant-me a mi dirigir-me a una de les comunes situades prop del lloc, volent relacionar la meva acció a l’objecte d’una necessitat sentida, donant l’affaire per caducat.

Cada dia la colla, dels que pretextaven la necessi- tat d’adquirir quelcom d’utilitat sol·licitaven per- mís per anar després del sopar a Les Granges, era més nodrida, i el cafè de la Justine era ja in- suficient per acomodar degudament la clientela. Torres que ho experimentà, especulà sobre això i sol·licità del comandament permís per adquirir algunes begudes de refresc per vendre-les pel seu compte.

Un matí el camió que servia el bistro de la Justine, al passar pel campament descarregà davant la nostra oficina uns caixons de cervesa, que durant hores estigueren exposats als raigs solars sense que ningú en conegués el destinatari. Cap al tard el comandante els comptà dirigint-se després vers la cuina on jo em trobava.

- Oiga pollo. Después entrará todo esto dentro de la cuadra esta donde tiene la leña. El capitán francés ya me ha dado permiso para eso.
- Y le ha dicho también que fuera yo quien se cuida- ra de entrarlo.
- Esto lo digo yo.
- Bien pues espere a que acabe mi trabajo.
- ¿A qué hora acabará?
No lo sé, pero muy tarde.
Esto ya tiene bastante sol debe entrarse ensegui- da.
Tiene quizá razón, por esto creo que tendrá que encargarlo a otro
No, esto tiene que hacerlo usted.
Bien entonces aguardaré a que me lo ordene qui- en tiene sobre mi ascendiente para hacerlo.
¿Cómo? Usted entrará esto donde yo le digo.
Pues yo digo que mis obligaciones se limitan a todo lo que tenga relación con la cocina i perdone que vuelva a mis ocupaciones.

Ell entrà al bureau tot decidit.

Tres dies després, en Rafel un darrere l’altre anà entrant els caixons, sense, jo crec, haver-li orde- nat ningú…

No sé com li deuria anar aquell negoci al coman- dante, sols sé que no hi hagueren nous envíos; i també que a l’hora de retirar els envasos buits es produïren algunes dificultats per sortir del pas.

La compenetració que existia entre els nostres oficials és una cosa digna de parlar-ne encara que sigui només per donar-ne una idea. Com que allà l’ascens per via legal no existia, es dedicaven a soscavar recíprocament [la reputació de l’altre] cercant de desprestigiar a aquells que els seus mèrits, el seu servilisme o el que fos els hauria col·locat en lloc preferent.

La pugna primera es produí entre Torres i Ibarbia sortint vencedor el primer conservant el lloc i en- viant al segon a Argelers novament.

La segona s’inicià entre Torres i De Aguilar, cosa que dona lloc a sospitar d’un doble joc, per part d’aquest per escalar un lloc.

Aquí la providència es posà en contra el vencedor de la primera, que seguint la sort del contrincant vençut anà a parar al mateix lloc, en forma de temptació de la carn.

El comandante li era permès que gaudís dels ser- veis d’un company perquè curés de l’ordre de les seves coses i de la tenda. És a dir d’un assistent. Entrà a desempenyar aquestes funcions un noi d’uns disset anys.

Un dia el vailet, després del sopar se’l veié sor- tir disparat de la tenda del comandante i refugi- ar-se a la dels demés oficials. L’endemà aquests presentaven la queixa al comandament francès acusant el comandante d’intent d’abús deshonest amb els agravants del de confiança, del d’autori- tat i aprofitament de suposada imperícia.

La passivitat adoptada, pel comandament francès en jutjar el cas i resoldre’l diu bé el dubte que te-

nia sobre la veritat del cas denunciat. Més de tres setmanes passaren sense que ni tan sols l’acusat fos desposseït de la seva autoritat. Durant aquest temps, jo mateix, per l’actitud també passiva dels denunciants m’inclinava a dubtar-ne, o era que entre ells no existia dignitat.

Un dia al matí, però el comandante sortia con sus maletas camí d’Argelers acompanyat de quatre o cinc companys considerats també indesitjables. De Aguilar passà al lloc d’aquell, que conservava encara quan jo vaig abandonar la companyia.

Els treballs de la carretera estaven ja molt avan- çats. La segona secció que tenia al seu compte el traçat havia ja enllaçat amb el tros comprès de Fort Rochier a les Granges.

L’ambient internacional, de temps aviciat, ha- vent-se enrarit en aquests darrers temps a cau- sa de l’amenaça alemanya d’ocupació de la zona polaca de Danzig, en quin fet francesos i anglesos hi feien oposició amb la promesa d’ajuda a Po- lònia, trencant, si el cas es produïa, tota relació amb Alemanya i rompent també les hostilitats amb ella, i tenint en compte també que l’aliança d’aquesta amb Itàlia precipitaria al poble italià a la guerra, el comandament disposà que part de la companyia abandonant la carretera es dedi- qués a la construcció de casamates, nius i altres fortificacions amb revisió per si el cas temut es presentava.

A partir d’aquí començaren els característics mo- viments de tropes, desplaçaments d’un costat a l’altre obeint a les necessitats del moment i feia plaer escoltar les converses dels francesos co- mentant les proeses de l’armée en la campanya del 14 al 18, al mateix temps que aquella excessi- va confiança en la victòria que ells predicaven, al constatar la baixa moral d’aquella gent em movia al dubte respecte a les possibilitats d’èxit que ells tant gallejaven. Aquells comentaris continuats em feia l’efecte del què tement al llop parla fort d’ell per allunyar la por, o, del poruc que anant de camí durant la nit xiula amb el mateix fi.

Recordo el dia que tingué lloc el primer despla- çament de tropes des de Fort Rochier, situat prop la frontera italiana, en direcció a Saint-Michel; la cara que posaren aquests homes i el nerviosis- me que d’ells s’apoderà fins a cerciorar-se que es tractava d’una companyia de tirailleurs maro- cains. Després tot era voler justificar-se cercant d’atribuir tot aquell poc domini de nervis a les ànsies de combat. Rafel també participava en els comentaris fent honor a la seva graduació mili- tar obtinguda durant la nostra guerra. Jo per la

meva part al trobar-me entre gent tan valenta i disposada em sentia tan acovardit com mai m’ha- via sentit. Tal volta és que jo no dec servir per a la guerra.

Aquella febrada s’anà extingint amb els dies al constatar que de moment la suposada imminèn- cia bèl·lica quedava reduïda a quatre crits llen- çats amb més o menys intenció d’amenaça o pro- vocació.

Durant aquells dies el capità Buscail havia sigut succeït en el comandament de la companyia i no- vament Tramont se n’havia fet càrrec.

Precisament deuria ésser per aquest entremig a causa de la lentitud que Rafel feia ús en totes les seves coses, ocorregué un petit incident sense gran importància a l’hora de servir el desdejuni, entre Tramont i jo.

Rafel havia pres el mal costum després d’accep- tar que cada dia sigués jo qui es llevés a l’hora de fer el cafè de retardar-se un xic més cada dia a l’hora de servir-lo. Tramont no havia deixat córrer el seu costum d’aixecar-se el primer cada matí. Aquell dia l’amic es retardà més que de costum i havent sortit per dues vegades a la porta el capità com si contemplés el temps amb la seva impres- cindible cigarreta als llavis, molestat jo pel re- tard que portava el meu company i suposant que l’interès que el capità demostrava pel temps no era altra cosa que una advertència que estava en disposició de prendre’s el cafè, vaig decidir-me a prendre els estris i ocupar per un dia la plaça del tocatardà. Així és que després d’assegurar-me pel nostre home mateix que la maniobra d’entrar i sortir obeïa a les meves suposicions, entro al bu- reau disposat a servir-lo. No veient enlloc cap to- valló vaig prendre un full de diari que hi havia da- munt d’una taula, vaig estendre’l en la que anava a disposar el servei per evitar que aquesta par- ticipés directament del desdejuni; per altra cosa no perquè el bol disposat per això anava acompa- nyat del seu corresponent plat, així com el tenien el pa i la mantega que aquell senyor tenia costum d’acompanyar al cafè amb llet.

Tot estava preparat i quan em disposava a abocar

el líquid em saltà l’home.

Il ne faut pas déjeuner com un cochon.

Paro l’acció i abandonant la cafetera damunt la taula responc.

Pardon monsieur. Je ne suis pas au courant de vos habitudes. Rendez-vous compte que c’est la pre- mière fois que moi je vous serf.

I sense dir altre mot vaig dirigir-me a la cuina al- tra volta deixant tot el servei damunt la taula a la

seva disposició. Un quart d’hora més tard arriba- va el nostre heroi mandrosament a la cuina.

Molt bé home podies esperar un xic més i pas- sar a cercar a Astier.
Que és molt tard?
Pots anar a retirar el servei del capità i digue-li de pas que les circumstàncies un dia poden obli- gar-lo a prendre el cafè amb un plat. I t’adverteixo que si un altre dia et retardes t’haurà de fer venir a cercar si vol desdejunar.
Que us ha dit alguna cosa?
No. M’ha abordat.

– Què…?

Pregunta-ho al Cuni. Ell t’ho dirà –i com que s’anava torbant–.

Vinga enllesteix, que la Sota de bastos fa estona que demana per tu.

Ja s’ha despertat aquest també?

La Sota de bastos era el metge així com al capità el motejaven la Pava. Mentres estaven discutint s’oí la veu de llàstima del toubib reclamant nova- ment en Rafel.

Raphael…!
Dites-moi, monsieur!
Vous m’apporterez mon café s’il vous plaît?
Oui monsieur. Avec plaisir.
Així et rebentessis, on és la cafetera?

La trobaràs al bureau junt amb tot el servei del capità.
L’haveu deixada?
He fet prou que no l’he tornada plena a la cuina.
Que ja ha sortit ell?
Altra feina tinc que fixar-me amb qui entra i surt del bureau. Vinga, belluga’t home abans la mòmia aquesta no torni a reclamar l’esmorzar.
També podria baixar a prendre-se’l aquí.
A qui en daràs la culpa? Si no haguessis estat tan excessivament amable brindant-li els teus serveis…

Raphael…!
Tout suite monsieur!
Tu m’apporteras un peu de beurre aussi.
Oui monsieur. Et de pain grillé?
Tu seras bien aimable…! Mais aussi vite que pos- sible.
Oui monsieur. Vaig pels trastos.

I sortí tot gronxant-se vers el bureau tornant als pocs moments amb el servei.

Fins aquell dia jo havia sentit pel capità Tramont una certa simpatia, relacionada amb el seu caràc- ter com a militar a causa potser de la compren- sió que demostrà atenent la meva queixa aquella tarda de la disputa amb el comandante en ocasió

d’aquell rassemblement per fornir-nos de calçat. La seva actitud d’aquell matí em causà tan mala impressió que aquell caràcter, que quasi jo ad- mirava, vaig atribuir que el confonia amb aquella pretensió que la immensa majoria dels homes hereten bon punt vesteixen l’uniforme com si la roba aquella portés impregnada el virus de la va- nitat i la pretensió.

El metge, en canvi, des del primer moment se’m va fer antipàtic amb tot i la consideració que va te- nir amb motiu de la meva passada dolença. M’era tan antipàtic ell com el seu gos, pobre bèstia que cap culpa hi tenia si el volien obligar a ésser un perdiguer no posseint altra aptitud que la de lle- par plats i cassoles. Rafel i els mateixos gendar- mes li portaven també la mateixa voluntat amb la diferència que l’amic sabia molt bé dissimular en presència de l’amo de la bèstia.

L’opinió que aquell dia m’havia format del capità per la seva poc adient manera de comportar-se amb mi, vaig veure’m jo mateix obligat a rectifi- car-la dos dies més tard en ocasió de repetir el meu amic la jugada de retardar-se al matí.

També com la vegada anterior el nostre home sortí diferents vegades al portal a mirar el temps. Era endebades, però que tossís per anunciar la seva presència; estava ben decidit a aguantar la meva paraula i les demostracions eren per de més.

Una de les vegades, però, ens topàrem de vista a l’anar jo a sortir per abocar el marro del cafè. L’home mogué el llavi de la manera característi- ca en ell, quan intentava representar un somriure avençant-se’m ell al salut.

Bonjour.
Bonjour monsieur le capitaine avez-vous bien dor- mi?
Oui, merci.

Quasi em donava ja per vençut anant-li a oferir el servei quan Bayona, el xef dels guàrdies, es pre- sentà reclamant-me el seu cafè.

Bonjour mon capitaine –va fer l’home quadrant-se i saludant militarment.
Bonjour avez-vous bien dormi?
Oui mon vieux, et… vous?
Aussi merci.
A…a…ça…va comme ça. Bayona tartamudejava un xic. I dirigint-se a mi.
Bonjour Milà vous avez bien dormi aussi?
Très bien merci.
Ça va. Tu me donneras mon café?
Oui, avec plaisir.

- A… a… ça…ça fait du bien.

Aquesta exclamació me la sabia de memòria de tant sentir-la cada matí. Fins vaig aprendre’n la tonada que encara recordo perfectament.

-Ça chauffe mon vieux.

-Oui.

Acabat de beure’s el cafè Bayona encengué una cigarreta oferint-me’n una a mi, que jo vaig ac- ceptar gustós i prengué comiat.

Uns moments després mentre jo estava atiant el foc se’m presentà el capità al portal de la cuina amb el briquet a la mà intentant encendre’l sen- se lograr-ho avisant-me de la seva presència el soroll produït pel frec de la fresa al manipular-la. Vaig girar el cap per mirar qui era i…

- Bonjour –digué ell– avez-vous de l’essence?
- Oui mon capitaine. Vous n’avez besoin?
- Oh, oui; pour le briquet, on ne peut pas l’allumer.
- Laisse-moi s’il vous plaît. –I allargant-me l’ence- nedor…
- Merci, vous serez bien aimable!

Vaig carregar-lo eixugant-lo després i entre- gant-li a continuació.

- Je vous en suis reconnaissant. Merci bien.
- À votre service.

Quan era ja al peu del portal anant-se’n.

- Et Raphael?
- Sais pas. Je croie qu’il est malade.
- Peut-être bien.

Així marxà sense demanar res més, però re- pensant-se, semblà després de fer uns passos, retornà.

- Est-ce que vous me donnerez mon déjeuner?
- Mais oui mon capitaine, avec plaisir.

I a l’intentar prendre els estris per servir-lo al bu- reau com era costum ell me’n privà dient-me.

- Faut pas la peine de vous déranger ici même.
- Oh no mon capitaine, faut pas la peine… –aquí em tallà l’home l’oració que ja endevinareu com ana- va a acabar. Tal volta ell també ho endevinà.
- Oh mais non, mais non, à la guerre comme à la guerre.
- Et bien, comme vous voulez.

L’home s’apropà a la taula i acabada l’operació en- cengué la cigarreta, m’invità però com que encara fumava les darreres xuclades de la que Bayona m’havia donat vaig refusar. Agraint la gentilesa, però a la seva insistència vaig admetre-la.

Tornà a provar d’intentar un somriure i s’acomi- adà molt gentilment. No era allò una rectificació del seu comportament anterior amb mi? A mi va semblar-m’ho. No hi havia doncs cap motiu per

seguir sentint-li repulsió.

El canvi de gerència a la cuina no ens havia afec- tat en res al contrari del que nosaltres temíem. Els nous arribats es comportaven amb nosaltres sense tenir un què dir.

Astier continuava les seves aficions a les dones i a l’escultura, fugint més de l’escalfor de la cuina cada dia.

Alguns vespres després de sopar ens acompa- nyava al cafè de la Justine on anàvem a comprar la llet.

Era tan barroer en el parlar amb les dones que escoltar-lo només ofenia. La Justine, però sabia esquivar-lo.

Un dia que a les evasives de la noia replicava amb impertinència al pronunciar apassionadament els següents mots.

Oh Justine je brûle.

La noia que tenia una ampolla plena d’aigua a la mà li vessà al damunt tot pronunciant graciosa- ment aquests mots

Et voilà de l’eau! –que acompanyats de la típi- ca cantarella savoiana causaren doble efecte als assistents.

El cafè de la Justine aquell dia era ple i l’acció de la noia, que el propi Astier denuncià alçant-se per espolsar-se l’aigua del damunt sigué rebuda amb una rialla general que tornà al xicot del color de la cresta d’un gall.

Durant un d’aquells quotidians viatges a Les Granges aprofitant que la poca concurrència de clients tenia als hostalers desvagats, iniciàrem un xic de conversa amb aquella bona gent, res important una conversa quasi familiar parlant de coses relacionades amb el temps que passàvem, comentaris referent a la nostra situació, etc… Tot coses gairebé sense gens d’importància.

No recordo ara com va ésser que sortírem a par- lar de flors, i Rafel extremant la importància de la meva col·lecció sortí retraient el meu llibre; cosa que em molestà un xic al fer-ho majorment amb aquella gent que més aviat la meva dèria els causaria plany que no interès. Era evident que no s’interessessin per les flors una gent que en l’úni- ca ocasió que hi sentien un xic d’entusiasme era a l’hora en què la carícia de la dalla les convertia en pastos nutritius del bestiar.

No obstant i la poca acollida que tingué la meva iniciativa en realització, la de Rafel al sortir-ne a parlar ens proporcionà una magnífica informa- ció sobre l’edelweiss i dels llocs on sol criar-se. L’edelweiss és la flor dita de neu, que es cria sem-

pre en els llocs on alcançar-les és cosa difícil i al- gunes vegades impossible sense l’ajuda d’altri; i sempre més amunt dels tres mil metres d’altitud. És una espècie que collida i guardada conserva el seu color i forma indefinidament. Les seves aletes blanques vellutades semblen artificials. Es cull quan es poncella i es desclou als dos o tres dies de conservar-la dins d’un got amb aigua, tal com és costum de posar les altres flors a l’ob- jecte de conservar-les tendres quan són collides i destinades a adornament. A partir d’aquell mo- ment tot el meu interès estava en poder fer-me amb alguna d’elles logrant-ho a la fi després de llarga porfídia. I al mateix temps que la posava al meu llibre escriví aquest cant com a dedicatòria.

Edelweiss flor de la serra de les neus pura, gentil, bella i senzilla

per fer-ne ofrena a les meves filles com a un record d’aquest calvari meu un lloc et donaré dintre el meu llibre. Ta puresa et priva de veure la plana ni la mar ni la vila res no et plau.

Et rebel·les a viure-hi i galana ofereixes la teva bellesa sobirana a la magnificència d’aquests Alps.

D’aquests turons gegants la teva pàtri has fet.

No en pots conèixer d’altra. Tens raó!

I de dintre les fronteres d’aquesta pàtria teva si volen arrencar-te per donar-te’n una altra sols morta podran fer-ho, viva no.

El traçat de la carretera s’havia donat per enllestit a l’enllaçar amb el tros que, com anteriorment he senyalat, venint de Fort Rochier anava fins a les Granges. Sols dues seccions de la companyia hi estaven empleades, ocupades en matxacar pedra i estendre la grava; tot l’altre personal ho esta- va en els treballs de fortificar, en vista a la tiban- tor que l’ambient internacional anava adquirint cada dia.

Aquella aparatosa confiança renaixent després de la primera ventada anunciant la tempesta, s’anava esvaint donant pas al nerviosisme dela- tor de la inseguretat i la manca de confiança que aquella gent tenien en ells mateixos, per enfron- tar-se amb èxit al contrincant que se’ls anava a oposar ple de vanitat i orgull enardit per les re- cents victòries obtingudes fàcilment damunt d’al- tres pobles d’Europa; i gallejant perquè la passi- vitat adoptada per les grans potències davant el fet agressiu era símptoma delator d’impotència

bèl·lica per part d’aquestes. Manca de predispo- sició que afavoria a l’atacant induint-lo a intentar noves conquestes.

Aquell nerviosisme senyal de predesmoralització augmentà al rebre l’ordre de cessar en el coman- dament de la 5ª Companyia per reincorporar-se al seu lloc corresponent a l’exèrcit, el capità Tra- mont. Cal esmentar que l’ordre sigué portada a mà pel seu successor, Dupont. Un home ja ratllant la seixantena i quina graduació militar l’aconse- guí per mèrits de guerra en la campanya [de] 1914-18. Més endavant en parlarem.

Els primers camions conduint forces a Fort Roc- hier feren aparició a la carretera. L’efecte que el brogit dels motors, esquinçant aquell silenci de la vall torbat només per la cançó de l’aigua, produí en tots nosaltres, és cosa per recordar-ho. Ho és però més encara, aquelles cares allargades que posaven els gendarmes i soldats francesos afec- tes a l’acantonament, acompanyades de mirades lívides i entretiens entre ells comentant les difi- cultats del moment cercant justificatius a la por que pressentien abans, ja que la greu i inevitable ruptura de negociacions donés per obertes les hostilitats.

A la nit quan, com de costum anàvem al bistro, l’escàs veïnat de Les Granges s’havia concentrat allí cercant informar-se sobre la gravetat del mo- ment, denunciada pel trànsit continuat de vehi- cles transportant tropes i material bèl·lic cap a la frontera italiana. No era menester fer gran aten- ció per descobrir en totes les accions d’aquells paisans una torbació delatora, tement els ja quasi imminents aconteixements que de tant de temps tenien en tensió els ànims de tota Europa. Davant el perill d’agressió que suposava el no respec- tar la voluntat d’un poble joiós i fanàtic dels seus costums, de la seva llibertat i del seu patriotis- me com és el poble polonès, amb qui Anglater- ra i França tenien establert un pacte d’amistat i ajuda en virtut del qual, de produir-se l’agressió a Polònia les dues potències intentant posar fre a les pretensions alemanyes donarien automàtica- ment per trencades les relacions amb l’agressor. Aquella gent acostumada a la quietud d’aquelles muntanyes escoltaven la conversa que relaciona- da amb aquests fets sostenien quatre gendarmes intentant aclaracions sobre coses de les moltes que no comprenien i que, per tant, no estaven conformes en acceptar. Per exemple, quina ne- cessitat tenim, deien ells d’immiscuir-nos en els assumptes d’altres nacions. Si Anglaterra li inte-

ressa ajudar Polònia que ho faci amb la seva gent i deixi a França tranquil·la.

- Alors que nous serons attaquées nous saurons nous défendre. Nous avons une excellente armée capable de se battre avec tout déchaînement avec les boches chez nous, dans nos frontières. Mais pourquoi nous emmerder maintenant chez les autres? –deien ells.

No era cosa fàcil pels gendarmes intentar con- vèncer a aquella bona gent sobre les raons que tenia França per adoptar les mides decidides, per estar ells mateixos més apropats a l’opinió ex- pressada que a la disposició presa pels governs d’Anglaterra i França en defensa de la integritat de Polònia.

El xef Cuni que es trobava entre els concurrents intervingué a l’objecte de calmar aquella gent, exposant els motius que obligaren el govern francès a col·laborar amb els anglesos solidarit- zant-se amb el polonès davant la iniqua agressió que aquest era víctima. Assenyalà la sèrie de fets anàlegs a aquests portats a terme pels alemanys anteriorment i posà a França com a possible futu- ra víctima del despotisme de Hitler si no s’aven- çaven als aconteixements acudint en defensa dels polonesos.

- La Russie aussi va nous aider –deia ell intentant encomanar un xic de confiança als oients.
- Croyez-vous ça?
- Mais oui. Voyez-vous le journal.

Nous sommes prêts à signer un pacte d’amitié et aide avec l’U.R.S.S.

En veritat això era el gran crit dels diaris que s’editaven aquells dies i en quins titulars confi- aven els francesos. Això calmà un xic els ànims dels reunits i els tornà fins a cert punt la confian- ça resignant-se amb certes reserves a les neces- sitats del moment.

Entre els reunits s’hi trobava un dels meus inter- locutors en aquella conversa de durant el viatge, sostinguda entre Orange i Valence quan proce- dents d’Argelers ens dirigíem a la Savoia. L’home semblava tot un altre. Ara era tot pensatiu i místic. Uns moments vaig estar temptat d’anar-lo a des- vetllar d’aquell èxtasi en què aparentment se’l veia sotmès. Molta estona vaig tenir la vista fi- xada en ell intentant endevinar els seus pensa- ments i respectant aquella actitud mística seva vaig sentir-li compassió.

A l’alçar la vista, després de llarga estona d’aque- lla separació espiritual, el pensament allunyat de la reunió segurament, les nostres mirades es to- paren canviant un somriure entre ell i jo com si

els dos haguéssim pretès respondre a la pregun- ta que a la recíproca la nostra imaginació ens feia concebre fundant-se amb el gest respectiu adop- tat. L’home deixà el seu lloc i vingué a sentar-se prop meu, amb el mateix aire que solem fer-ho quan es tracta d’una vella amistat al veure’ns precisats a confrontar opinions en presència de moments dubtosos davant la inseguretat sentida per sapiguer resoldre per pròpia opinió.

Alors… qu’est-ce que c’est que vous dites de tout ça Milà.
Peu de chose… ça c’est la fin des haricots comme vous dites les français.
Il le semble…
Cafarde?
Non. Le chagrin.
C’est évident!
Je pensais ailleurs, avec notre entretien dans le train pendant le voyage . J’ai réfléchi beaucoup et je me suis dit “Il aura raison Milà”. Seront-ils arrê- tés dans les Pyrénées en attendant ce moment pour nous attaquer par le dors?
Et bien…
Ça c’est terrible! Oh les cochons! Et, croyez-vous tout ça qu’on disait près de la Russie?
Pourquoi pas?
Ça c’est le motif pour nous réanimer, à mon avis.
Est-ce que vous croyez ça?
Moi j’en doute de la véracité jusqu’au moment des faits. Quel intérêt elle aura la Russie à se mêler à la dance au côté de son ennemie l’Angleterre; et lais- sons-nous la France?
Aucun, à l’égard de le donner support. Nous sommes d’accord avec ça. Mais je croie aux possi- bilités de se mêler par propre intérêt, prévoyant le danger plus prochain puis que les boches auraient envahi la Pologne en mettant pied aux propres fron- tières russes.
Ça peut être bien.
Mais oui…
Ça serait meilleur par nous les français. Cependant ce qui apporte plus énerve à la France c’est l’attitude à prendre des italiens. Nous avons dans ce côté-là la ligne Maginot par nous défendre. La Belgique et Les Pays Basses qui sont nos al- liés aussi. Mais au sujet des frontières avec l’Italie qu’est-ce que c’est que nous avons pour les tenir tête si l’agression nous arrive de cette cotte ci? Pen- dant la guerre 14-18 nous avions un peuple confiant à lui-même et uni jusqu’à la victoire. Aujourd’hui nous avons une France fractionnée, l’opinion pu- blique contraint à cause des multiples tendances

politiques existants dans le pays.

- Mais… les français vous serez tous unis pour La France…
- Milà, je vous demande de no revenir sur mes mots. Laissons-nous cet entretien-là; ça c’est déjà pas- sé. Nous sommes des amis maintenant. J’ai pen- sé beaucoup de fois à vos phrases prononcées ce jour-là, et chaque fois je me trouve plus près à votre pensée.
- C’est vrai?
- Oui c’est comme ça. Le temps, vous avez dit, et le temps c’est mis de votre côté.
- Attendez mon ami ! Ça ne s’est pas encore fini. Non plus commencé. Vous étiez dans la phase pre- mière. Cette phase si, vaut-elle toujours fréquente de l’énervement en attendant la réaction. C’est un phénomène naturel.
- Il faut savoir comment il va réagir le peuple si l’agression se produisît.
- Ah, oui. C‘est ça. Vous avez raison.
- Et bien Milà, oublions-nous tout ça qui s‘est pas- sé. Je suis heureux d’avoir votre amitié et je vous demande d’oublier tout ça qui s’est passé autre temps. Vous… Acceptez-vous la mienne?
- Voilà. –Vaig fer, allargant-li la meva mà que ell efusivament va apretar mentre els demés al- çant-se dels sitials, deixant la conversa es deci- dien a abandonar el bistro.

Aquesta conversa no té altra finalitat que la de retratar l’ambient general que aquells dies es respirava a tot França. En ella es pot veure el con- cepte que la majoria tenia de l’aliança amb An- glaterra per un costat, i de l’altre la que de l’ajuda de Rússia n’esperaven alguns sectors. Més enda- vant tornarem a insistir sobre el precedent.

La impressió general de la gran majoria del po- ble de França captada de les informacions jour- nalistes del país era la que Rússia anava a signar d’un dia a l’altre un pacte comercial i d’ajuda amb els aliats. Aquesta opinió era explotada per certs sectors de la política al mateix temps que amb la confiança cega amb aquest pacte, iniciaven una campanya sorda i intencionada contra Anglater- ra, acusant-la d’intent de portar la lluita fora les seves fronteres a l’objecte de salvar el país dels horrors directes de la guerra.

No és doncs d’estranyar que la nova de la firma del pacte comercial i d’amistat entre Alemanya i Rússia caigués damunt els francesos amb els mateixos efectes d’una dutxa d’aigua gelada quan s’està virtualment preparat per rebre-la tempe- rada o suaument tèbia i reconfortant.

No obstant la reacció no es feu esperar i França va fer-ho d’una manera digna i condemnatòria de la política oportunista de Rússia en aquells mo- ments; [circumstàncies] que el govern francès usava com un estimulant per aixecar la moral d’aquell poble, l’opinió del qual no era del tot con- tradictòria a les decisions preses pels seus go- vernants i tenia en poca simpatia, el bluf de l’ali- ança amb la U.R.S.S.. Als dos o tres dies d’haver aparegut, amb grans titulars als journals france- sos, les notes denunciant el pacte russo-alemany i la inesperada actitud de Rússia respecte als anglo-francesos, vingué la temuda i ignominiosa opressió a Polònia per part d’Alemanya a poques hores de veure’s aquella sorpresa doblement per la inesperada actitud de Rússia que li queia al da- munt apunyalant-la traïdorament per l’esquena. Això passava entre el tres i el cinc de setembre de 1939 al mateix temps que fent honor a la pa- raula empenyorada al pacte anglo-franco-polo- nès els governs d’Anglaterra i França trencaren tota mena de negociacions amb Alemanya decla- rant obertes les hostilitats.

Aquella reacció produïda en el poble francès, es- mentada anteriorment, és un fet innegable que enfortí la posició del govern donant-li autoritat per pronunciar sentència d’acord amb l’opinió general del país, exceptuant-ne alguns sectors obligats a retractar-se amb virtut del canvi ines- perat observat en la política exterior de determi- nat país.

A la vista dels aconteixements relatats no po- dia fallar-me la visita de la meva nova amistat. Era d’esperar-la. I amb la ironia que proporciona l’amargor d’una contrarietat soferta vingué l’amic siguent portador del journal quotidienne Le Petit Dauphinois que, posant-lo damunt la taula em mostrava els grans titulars anunciant els darrers aconteixements internacionals. I amb l’aire del client que es considera ofès per l’engany que es creu víctima per part del lletrat, insuficient, em fa:

Et bien monsieur Milà qu’est-ce que vous dites de tout ça?
Quoi? –[vaig dir] jo ignorant encara el fet.
Là. Voilà ce qu’ont fait ces cochons des russes.
O mon vieux…!
Et voilà monsieur! Vous aviez raison.
Ils ont entré dans la mêlée. Oui, mais pour nous emmerder davantage. Ils sont maintenant les alliés des boches. Oh sacrés cochons.
Et bien attendons-nous…!
Attendons-nous? Qu’est-ce que c’est ça qu’il faut attendre?

- Sait pas…! Voyons-nous! On ne peut pas juger au coup d’œil.
- Vous croyez ça? Moi je ne suis pas à votre avis.
- Mais oui; mais oui! Pourquoi se précipiter comme ça préjugeant les faits sens les connaître à fond?
- Est-ce que vous êtes communiste aussi?
- Sais pas; mon ami! Si le communisme c’est tout ça que nous connaissons jusqu’au présent par la fai- sons de se comporter ce lui qui s’en dit, non. Mais je crois qu’il n’est pas l’occasion de le discuter au présent.
- Pourquoi donc sortez-vous en défense des russes?
- Arrêtez-vous. Moi je ne sors en défense deper- sonne.
- Oui! Oui!…
- Mais non, monsieur –vaig contestar resolut a l’acusació–. Je réserve mon opinion jusqu’au mo- ment de l’avoir. Maintenant je ne l’ai pas. Je ne peux pas l’avoir par la seule chose de me trouver au-de- vant d’un fait que je ne connais que par titre mis en telle d’un article journaliste. Lisez-vous le journal et alors que vous l’aurez fait, laisse-moi que le lise aussi. Depuis ce fait peut-être je vous dirai quelque chose concernant aux faits exposés.

La conversa quedà tallada així degut a la presèn- cia dels demés gendarmes a la cuina atrets per la proximitat de l’hora del dinar.

Al trobar-se presents al lloc mentres durà el di- àleg, Rafel i un company que feia d’assistent del capità, un xicot valencià que molt sovint venia a ajudar-nos atret per… l’amistat d’en Rafel, així que els gendarmes abandonaren la cuina per passar a la taula entràrem al comentari de la conversa anterior sostinguda amb el guarda.

No diré que els dos companys veiessin amb bons ulls el fet de la inesperada jugada de Rússia ni que espiritualment poguessin estar d’acord amb aquella semialiança amb l’Alemanya sense que existís una negació del fet pel qual ens trobàvem nosaltres en condicions gens envejables vegetant per les terres franceses fent honor a l’ideal que dèiem posseir.

No obstant sigui perquè consideraven que el trac- te rebut dels francesos no responia a la nostra situació, sigui per l’evidència en què els posava la mateixa actitud russa encaixant amistosament amb el protector incondicional dels nostres bot- xins durant la guerra a casa nostra, o sigui pel diable que fos, se’ls feia difícil amagar, no sé si ho era ben bé, la satisfacció que sentien. Potser més que res, era una satisfacció interior incons- cient moguda pel desig de veure com ràbia el gos que ens vigila al veure’s assetjat pel llop que ve a

devorar-lo. Potser era pensant amb allò tan antic dels castellans mal de muchos consuelo de locos. Sigui el que sigui cada paraula cada gest seguint el comentari anaven acompanyats de la ironia dels companys.

Havent dinat el francès amic va fer-me portar el diari per un minyó pertanyent a la secció al seu càrrec encarregant-li de dir-me que en aplegant del treball tornaria a cercar-lo.

Vaig fullejar-lo limitant-me a llegir els títols d’al- guns articles, tots relacionats com es deu suposar amb aquells moments, tots ells estridents i con- demnatoris per l’actitud presa per Rússia… Res capaç en conjunt per poder treure’n un concepte a mida d’arribar a formar-se una idea sobre els motius que aconsellaven aquella ajuntar-se amb el seu, fins aleshores, enemic irreconciliable.

Rafel, que al costat meu ullejava també el diari, al veure que jo anava a plegar-lo em demanà.

Voleu deixar-me’l?
Sí, sí.
Què?, què us en sembla?
De moment no hi veig res més que el que diu aquest gran titular encapçalant l’article de la pri- mera pàgina, i una notícia de darrera hora sen- se confirmació oficial dient que s’espera d’un moment a l’altre que Polònia sigui víctima d’una doble agressió veient-se atacada per Rússia a la frontera que confronta ambdós països.
Això no ho crec. Fins ahir tots els diaris esta- ven d’acord ponderant les grans qualitats de la

U.R.R.S. davant la possibilitat de tenir-la com a probable aliat; avui davant el desengany sofert tot serà trobar-li tares cercant el descrèdit dels russos. Vaja un cuento que es porten aquests francesos! Fan com la guineu, quan no les poden haver diuen que són verdes. Igual que aquests del diari, el de l’armée du sucre, que ara intenten reconstituir-se, amb tornes, de la vostra opinió. Ben segur que si li féssiu retret del què en aquella ocasió vomità, fent escarni del nostre valor i la nostra moral sense respectar el dolor que nosal- tres sentíem; amargats per la derrota soferta per culpa del seu comportament amb la República i sense tenir en compte la nostra situació ni les condicions que ens impossibilitaven fer la defen- sa davant el seu insult. Si li’n féssiu, us contesta- ria cínicament, c’était une blague.

Són molt possibles totes aquestes objeccions que tu fas. De totes maneres amb respecte el cas de la nota publicada a darrera hora d’aquest di- ari sobre Polònia, ni ho vull creure ni puc deixar de creure-ho. En primer lloc, caldria sapiguer els

motius al·legats per arribar a la conclusió del pacte entre russos i alemanys, i segon, si el pac- te o el seu contingut està inspirat noblement o amagant intencions recíprocament els dos signa- taris… Quines intencions?

- En què penseu?
- Espera’t… És això. Ni la primera ni la darrera circumstància no ens autoritza per dubtar de la possibilitat d’una agressió russa a Polònia. En el primer cas pot ésser una de les clàusules com- preses en el pacte. En el segon una acció recelant de les intencions i bones disposicions exposades en ell.
- I quins motius tindria Rússia en aquest darrer cas per atacar Polònia?
- El no esperar confiat que l’enemic li munti la guàrdia a les seves fronteres.
- No us comprenc.
- Compara el cas amb el de dos veïns que sen- tint-se un odi a mort, no es barallen pel fet d’in- terposar-se les respectives finques a la d’un ter- cer veí. A l’adonar-se un dels rivals que l’altre cerca l’avantatge, aprofitant la inferioritat en què es troba el tercer per poder-se defensar, moles- tant-lo i amenaçant-lo primer per obligar-lo a la lluita després, amb el fi d’apoderar-se per la força de la propietat del pacífic veí, [tot] amb la intenció premeditada d’atacar-lo a ell bon punt l’obstacle sigui salvat. [Aquest darrer] no espera que el fet es consumeixi sinó que a l’avís de les intencions de l’altre li surt a l’encontre pretextant la defen- sa del veí, si aquest l’admet; [en cas contrari] la necessitat de no consentir que el seu rival pugui aconseguir una posició avantatjosa situant-se a la frontera dels seus dominis, el mou a l’agressió que interiorment detesta.
- No us comprenc gaire, perquè en aquest cas d’avençar-se tots dos entren més ràpidament en contacte…
- Afavorint els seus propòsits amb l’única dife- rència que el que paga els plats trencats és el veí que res hi tenia a veure. Compara això amb el que segueix: Si Danzig no és més que un pretext per atacar Polònia al·legant la necessitat de comuni- car per terra Alemanya amb la Prússia, i no té al- tra finalitat que pretextant la negativa de Polònia, aquesta sigui atacada a l’objecte d’ocupar el país i arribar a les fronteres russes, cosa més que pos- sible que sigui així; [aleshores] havent els russos descobert a temps la intenció del pretendent, po- den esperar impassibles que els fets es produei- xin confiant en la paraula del pacte? No, [sinó que] són obligats a sortir al pas del seu presumpte

agressor de demà. Primerament, per les preten- sions que té Rússia damunt certs territoris avui considerats dins els dominis polonesos. En segon [lloc], per evitar que els propòsits del que avui es diu aliat seu es realitzin, són obligats a sortir al pas del seu presumpte agressor de demà. Això justificaria fins a cert punt aquesta agressió a Po- lònia per part russa que avui parla el diari en les notes de darrera hora.

Vos creieu doncs amb una guerra entre Alema- nya i Rússia?
Hitler i Stalin es disputen el predomini d’Euro- pa… i dos galls en un mateix galliner…
És que el nacionalsocialisme alemany, segons un diari d’ahir, està més a prop del comunisme que de la democràcia anglesa que no represen- ta altra cosa que el capitalisme; i en aquest cas l’aliança russa-alemanya podria inspirar-se per un apropament que fes possible l’acció conjunta contra el capitalisme.

-També això ho crec possible; al final però, per anar a raure a la unificació per absorció o extinció del més feble.

Potser no!
O potser si.
I quan vingui aquell a cercar el diari li direu la vostra opinió tal com l’haveu exposada ara entre nosaltres.
I per què no?
Amb la vostra impressió respecte a la nova de darrera hora?
Encara que sigui només per animar-lo.
Quina manera de fer-ho!
Per què? Durant aquesta conversa comentant els fets he arribat a la conclusió que l’acció russa, de tenir confirmació oficial, afavoreix la posició d’Anglaterra i França. Sobre tot si aquesta acció russa damunt Polònia té per objecte les causes exposades en la circumstància segona compa- rada amb el cas dels tres veïns, qualificaria el cas de preliminars del conflicte entre Alemanys i russos. Si així fos quin dubte hi ha que obligada Alemanya a dividir les seves forces decreixeria el perill en què es troben avui els francesos de sucumbir sota el pes de la bota alemanya?
Us tornarà a dir que sou comunista.
Que ho sabem nosaltres el què som?
No f… home!
El desig nostre no respon moltes vegades a la pròpia voluntat i altres la voluntat és qui no res- pon als propis desitjos i ens quedem aleshores amb la il·lusió.
Esteu sentenciós!

- Sentenciós o no, és la veritat. La indumentària amb què cobrim el cos no ens autoritza per pro- nunciar-nos amb certesa sobre el sexe, professió o ofici de qui la vesteix; correm sempre el perill d’errar si l’interessat que l’usa ho fa premedita- dament per passar en aparença davant dels nos- tres ulls pel que no és. L’engany quan entrem en el dubte en aquest cas és cosa no massa difícil de descobrir.
- Però el que s’hi disfressa es coneix ell mateix.
- Sembla evident, i és natural que sigui com tu dius respecte al sexe a què pertany. En quant a les altres dues conèixer-se un mateix no és, al- gunes vegades, una pretensió confonent l’ésser amb el fer d’una cosa? L’ésser amb el voler, o, pretendre ésser?

Si a l’iniciar-nos en un ofici fem les nostres pràc- tiques sota el consell i guia d’un mestre ple de defectes i poc hàbil per la feina, el més natural és que nosaltres, heretant els seus mateixos de- fectes i inhabilitat arribem a igualar al mestre, A l’arribar a aquest punt ens creurem mestres tam- bé i direm per exemple, soc manyà. Al trobar-nos, però enfront de l’expert, del pèrit, del perfecte manyà, ens adonarem amb gran pena del que, in- conscientment, anàvem errats.

I ara després de tot això pregunto novament. Que ho sabeu vosaltres el què sou? Que ho sé jo? Po- dem justificar-ho? Dec avençar-vos, però, que si us creieu que el senzill fet d’exhibir un carnet de filiació política estès al vostre nom és suficient per convèncer-me, us diré que això per mi no té altre valor [pel que fa] al cas, que la indumentà- ria amb què desitgem cobrir-nos si els actes no responen al credo o doctrina base fonamental del partit en qüestió. Generalment en política som molt pitjors que l’aprenent de manyà de l’exem- ple; i és per això que, socialment, el món camina precipitadament a la seva ruïna econòmica.

- Obligat pel desig inapetent de les dretes de con- servar la supremacia damunt la classe humil i productora, vexada contínuament i apropiada per ells. Pretextant a l’objecte de justificar la seva pretesa preponderància damunt aquesta immen- sa majoria, de la qual formem part nosaltres, com a única raó, la d’ésser una minoria selecta.
- Obligat per l’egoisme innat que com una herèn- cia fúnebre ens llega la naturalesa.
- No. Obligat pel que abans he dit, Nosaltres no fem més que defensar-nos de l’ignominiós atac que som víctimes per part seva.
- I bé suposem que sigui com vosaltres creieu. De quina forma ens defensem? Caient en els seus

mateixos vicis. Usant procediments no menys ignominiosos ni menys repulsius que els usats per ells.

Es coneix que sou un burgès.
Aturat. Jo encara no us he insultat, ni em pro- poso fer-ho. I adverteixo que d’ésser certa la teva afirmació el sol fet de trobar-me aquí en les ma- teixes circumstàncies que tu et trobes i pels ma- teixos motius, és suficient per acreditar la meva personalitat ideològica sense necessitat d’exhibir documentació. I m’autoritza també per expressar el meu pensament amb tanta imparcialitat com ho pugui fer qualsevol de vosaltres. Amb més im- parcialitat si la teva acusació és certa.
Perdoneu no era amb intenció d’ofendre-us.
Una mena d’escopinada política. Aquí intervingué l’assistent.
Però com quedem? No dèieu ara mateix que po- líticament no us havíeu encara definit vos mateix?
I ho repeteixo. I a fe que intento lograr-ho fa molt temps.
Us sembla cosa molt difícil?
Sí. Que s’adigui al meu pensament no trobo practicants i si hagués de decidir pels teoritzants estic d’acord, si no amb tots, amb la immensa majoria de doctrines començant per la cristiana que és l’explotada pel clero fent-hi un comerç.

I continuant sobre el camí que fa el món per cul- pa nostra, cal que aclareixi, si no seria un parlar per parlar, el perquè considero que social i polí- ticament som infinitament pitjors que l’aprenent de manyà de la comparació. Aquest, al constatar davant les aptituds de l’expert els propis defectes i ineptituds, intenta la seva correcció. Si no ho fa, ell sol serà qui sortirà perjudicat de la seva inex- periència. La resta de la germandat professional li sentirà llàstima o menyspreu fent-lo víctima de les seves censures. Farà de manyà tota la vida, si voleu, no serà però, mai manyà, ni la seva opinió com a tal serà mai tinguda en compte pels seus companys i el seu paper dintre la família serà sempre secundari. No obstant, la seva tasca, se- cundària també, ajuda i col·labora al conjunt en el treball, en l’obra de l’expert.

Corregir-se li serà relativament fàcil si el desig d’ésser útil a l’ofici li impugna. I si sent verdadera vocació, per ell intentarà al màxim la seva perfec- ció professional.

Si les seves ànsies, si el seu esforç no són con- firmats per la fortuna, l’abona incansablement amb l’esperança sempre i la convicció que la seva acció no és estèril que un pas avençat és un pas que estalvia als seus successors en bé de l’ofici.

Mai però en cas d’una negativa de l’atzar, desitjós de nom i glòria, no l’anirà a cercar entre els com- ponents d’un altre ram o ofici amb la il·lusió de lograr-la deliberant en coses que no entén.

Arribant a l’extrem, per culpa dels desenganys soferts, del poc èxit, etc., de sentir-li despreci o aberració, un carnet de filiació no li serviria de res si intentés fer-se passar per paleta, fuster, metge o milionari. I les necessitats de la vida, la por al descrèdit, a la crítica, l’obliguen a accep- tar com a mal menor fins a retrobar-hi novament la seva normalitat jurídica, l’al·licient despreciat, aquella personalitat social seva, el que és ell, el que li diuen que és basant-se en les seves activi- tats professionals.

Ara bé, anem a la política. Com hi entrem? Què ens hi porta? Què n’esperem? Per quins mitjans? Hi entrem ingènuament i sense adonar-nos-en, atrets per la simpatia personal, l’amistat, etc., nascudes de la convivència i de la relació com [és normal] entre els homes. En els primers temps hi caminem sense malícia sense adonar-nos del nostre paper influenciats per l’opinió exterioritza- da dels que amb autoritat ens aconsellen, pares, germans, familiars i altres persones considerats solvents.

En aquesta fase, que en direm d’inconsciència política hi entrem al mateix temps que ens anem despullant de la innocència dels nostres primers anys. I aquest estat d’inconsciència és explotat pels que es diuen els nostres guies intentant fer de nosaltres no el que devem ésser en realitat sinó el que a ells convé que siguem. Caminem temorosos i errants cohibits entre la bondat i la malícia fins que una nova fase de la vida ens desperta de la letargia en què vivíem posant-nos en contacte amb la veritat representada en les necessitats econòmiques, materials, espirituals, corporals i socials.

Davant d’aquesta realitat ens preguntem. Què hi ha de tot allò?

El pensament treballa; la consciència es desvet- lla i repassa tota aquella lliçó apresa d’esma i descobrint un altre engany. El privilegi s’imposa a la virtut, no la virtut al privilegi. Aquesta revelació de la consciència ens porta a una conclusió. La idea de les classes socials.

Tot aquell món d’il·lusions aixecat exalçant la pràctica de la bondat i la germanor entre els ho- mes s’esfuma venint a substituir-lo imaginària- ment un altre món sense unitat, ple d’odis, sense coincidència d’opinions i coincidint en una opinió mateixa. Dominar.

I entrem a fer política com aquell alumne que va a classe sense sapiguer la lliçó, refiat d’apren- dre-la mentres la diran els altres –i faig aquesta comparació perquè tinc una experiència del que sol passar en aquests casos a l’alumne peresós que es fia de la memòria. I ens passa com l’apre- nent de manyà que no tingui en compte escollir el mestre.

Què ens hi porta? L’afany de contrarestar la for- ça opressora dels privilegiats damunt les classes humils i [poc] benestants emparant-nos amb uns mots que cadascú els defineix a la seva mane- ra segons els vicis o defectes del mestre que en política ens alliçona. Democràcia, liberalisme, socialisme, comunisme, bonics tots ells, en teo- ria excel·lents, però posats a la pràctica plens de defectes i contrasentits doctrinals. Per culpa de la manera d’interpretar-los de cadascú, empel- tats dels defectes del mestre, que ha cuidat més de mantenir-nos equivocats que de corregir els malentesos nostres, a l’objecte de tenir-nos con- tents i sumar nombre en quantitat sense preocu- par-se de la qualitat, plens de defectes i contra- sentits doctrinals.

Què n’esperem? El benefici general de la classe? Així ho manifestem. Desgraciadament però, inter- posem a aquest benefici la vanaglòria personal i el materialisme per damunt del primer, moguts pel nostre egoisme. Res més podem esperar de l’home que creix i es forma entremig d’un ambi- ent viciat i enrarit políticament si la seva pròpia intuïció no l’emmena a ésser curiós cercant infor- mació en els texts fonamentals de les doctrines a l’objecte de la veritat induït per la necessitat de descobrir el verdader significat de les dilemàti- ques paraules.

Quants són que impel·lits per la voluntat senten aquesta necessitat en bé de la classe?

Desgraciadament pocs, i incapaços pel nombre d’imposar-se damunt les masses, no massa dis- posades a corregir-se. Al constatar la inutilitat del seu esforç, en perjudici de les masses, es re- treu i sorgeix l’anònim, o en cas contrari l’agitador que mercadeja amb les baixes passions d’aque- lles, no dient allò que ell ha descobert i sap que cal descobrir als altres, sinó al contrari allò que aquells esperen i desitgen que se’ls digui dei- xant-los ignorants i enfangats.

Es una fina venjança del mestre damunt l’alum- ne pretensiós de saviesa, que a més de refusar el consell intenta guiar al mestre. A més és una ma- nera còmoda de conservar els honoraris sense necessitat de forçar la intel·ligència, amb l’avan-

tatge de gaudir de la simpatia i admiració del sa- berut deixeble.

L’ídol es forma per aquests camins i arriba al cim impulsat pel fanatisme de les masses i d’allà cau i s’estrella siguent víctima de la seva mateixa obra, si la mort fent-se aliada seva no l’en salva. Lamentable equivocació! Emborratxat de tanta mentida s’enganya ell mateix! Es tenia per con- ductor i ara s’adona que era conduït.

Per quins mitjans volem imposar-nos? No havem descobert res de nou. Emprar els mateixos siste- mes de l’enemic. Mantenim la ignorància defugint la veritat, fomentant l’odi, negant la comprensió i exaltant el crim menyspreant la justícia.

No tenim dret a criticar la mala acció de l’enemic si negant les pròpies doctrines nostres ens pre- parem a la defensa dels nostres drets emprant els mateixos procediments amb ells que els usats per ells amb nosaltres.

- Creieu que a la força no cal imposar-li la força?
- Ho crec. Però no a la ignomínia amb la ignomí- nia, ni el crim amb el crim.
- Voldríeu doncs que quedessin en la impunitat?
- Per això hi ha la llei i la justícia. Totes les doc- trines les accepten. Almenys les polítiques.
- I trobar-nos novament com en l’entrada de la República. Les lleis fan, diu, com les teranyines, agafen sols els més febles, els poderosos les trenquen.
- Res, no hi ha remei! O no volem aplicar-lo, que no és el mateix.
- Si vos el sabeu perquè no intenteu fer-ho.
- Seria precís tota la voluntat i vocació de Crist per no lograr res més que el que ell logrà, fer-se matar pels que no pogueren aguantar el pes de les seves acusacions, fent després els seus bot- xins, exalçant les seves doctrines, un gran negoci que encara dura avui.

En arribar aquest punt la conversa girà cap a un altre costat per l’arribada d’Astier a l’oficina si- guent portador d’una nova gens alentadora per a nosaltres.

Astier havia estat tot aquell dia fora allunyat del campament amb motiu d’haver acompanyat a compres a Leviatan a Valloire. Entre el plec de la correspondència que eren portadors venia una ordre per al capità en la qual, i signada pel minis-

tre de la guerra, segons Astier, se li ordenava el trasllat immediat de la companyia deixant aban- donat el campament de Plan Lachat.

El noi tenia el defecte nat de ponderar sempre les coses avançant-se als aconteixements pels efec- tes de la seva imaginació. Això va fer que la reve- lació del contingut d’una ordre dirigida al capità, feta per ell, fos posada en dubte per nosaltres sense deixar però d’intrigar-me sobre la veritat del contingut d’aquella.

Mentre estàvem comentant-ho Leviatan em cridà a soles fora la cuina dient-me sense altre explica- ció què calia fer aquell vespre, prendre inventari de tout le ménage, recalcant-me al final de l’ordre.

Sans faute, et rien à personne.
Entendu –Foren les meves úniques paraules. Rafel m’hi ajudà una vegada el valencià hagué abandonat la cuina. Anàvem comentant l’acontei- xement tot complint l’ordre del gerent mentre As- tier ajudava cuidant de la popote, quan aparegué el type del diari. La seva faç no havia canviat el seu traspostament amb relació a la que havia po- sat amb motiu del contingut del diari d’aquell dia. No venia garlaire. Es limitava a demanar-me el journal que jo vaig a entregar-li a l’acte regraci- ant-li el servei.
Est-ce que vous l’avez lu?
Oui, merci bien.
Nous causerons plus tard.

I quan marxava fora ja de l’estança es girà vacil- lant com si fos pres d’un dubte.

Écoutez, approchez-vous.
Dites-moi, monsieur.
Nous partons demain de bonne heure.
Oui?
Oui.
Pour aller où?
La Chambre, Saint-Avre.
Loin d’ici?
Soixante-dix kilomètres. Arrangez vos bagages.

– I desaparegué.

– Merci.

Agraint la intenció, no calia tanta reserva perquè a l’anar a executar el que l’home em recomanà els companys del marabout se m’havien ja aven- çat i tenien les seves coses preparades a punt de marxar, exceptuant les necessàries per dormir. No calia doncs que l’ordre general fos donada.

L’endemà al matí la 5ª companyia abandonava Plan Lachat. Era el dia 7 de setembre.

La caravana de camions partí i el cant dels refugi- ats espanyols ressonà per aquelles valls i serres com un adeu a aquells turons gegants, mentres jo

anotava al meu bloc darrere les tres estrofes que segueixen. Un arreveure de comiat als Alps.

Quin to moradenc ha pres la muntanya!

La prada somriu al sol al banyar-la

i entre tants colors de flors que l’alegren bols de pensaments l’han amoratada

bols de pensaments que l’aire embalsamen.

Lluna clara d’agost silenciosa i bruna passeges la teva majestat entre turons i ser- res

mentres vetlles el son de les flors belles que reprenen el seu perfum closes de fulles acariciades pel teu bes de mare.

Presumida, modesta i senzilla a la vegada, calix groguenc, com si estigués malalta… aire gentil… la bella margarida

ressalta al verd la teva fulla blanca com platejada fulla d’esmaragda.

I com a comiat meu a aquelles serres.

Potser no et veuré més, bella Savoia però encara que no et tornés a veure dels teus pics i de les teves roques nues m’enduc un record a dins de l’ànima

per això no et dic adeu, sinó, a reveure.

La Chambre – Saint-Avre

Saint-Avre, Saint-François i Saint Matheo¹⁶ són petits llogarets, des hameau –com diuen els fran- cesos– pertanyents al municipi de La Chambre situats en el delta format pels rius Arc i Bugeon en la seva confluència.

A les onze aproximadament entre les mirades en- curiosides del veïnat la caravana travessava els carrers de La Chambre per anar-se a instal·lar a un antic edifici que antigament havia sigut una fa- rinera o molí fariner,¹⁷en el qual es conservaven encara la major part de les seves instal·lacions en fusta, torbes, encanalats, etc…

Era una gran quadra d’una sola nau amb dos pi- sos i espaiosa –massa per passar-hi l’hivern. Te- nia uns cinquanta metres per vint i estava situa- da, de cara al migdia, fugint de la línia del carrer, amb el que comunicava per un camí particular a uns cinquanta metres al darrere de les demés ca- ses. A l’esquerra de la nau, entrant, hi havia una caseta-torre, que en aquells temps, en què el blat cruixia sota el pes de la mola en acció productora, devia haver estat habitada pels propietaris de “La Rizerie de la Chambre”, títol que en aquells dies de la nostra estança al lloc es conservava encara

El nom d’aquest llogaret és un error. No existeix cap població amb el nom d’aquest sant en tota l’àrea de La Chambre, com hem pogut comprovar amb el document d’Henri Onde “La nature du peuplement en Maurienne et en Tarentaise”. A: Revue de géographie alpine. Tome 30, núm.1, 1942, pp. 51-123. Sens dubte es tracta de Saint-Martin-sur-La-Chambre.
L’explicació del passat industrial d’aquest edifici no es completa fins a unes quaranta pàgines més endavant de les memòries.

intacte a la paret d’enfront de l’edifici.

La companyia s’hostatjà a la gran nau, i la caseta fou habilitada com a bureau aprofitant l’espaiosa entrada existent a la planta baixa de l’edifici, ha- bilitant el pis com a dormitori dels gendarmes, i utilitzant la cuina que estava també a la planta baixa pels serveis d’aquests. Com que no hi havia en els baixos altres dependències que les indica- des, el capità cedí una part de l’entrada perquè sigués habilitada com a menjador fent construir per separar les dues dependències, un envà de fusta amb una porta a l’extrem que comunicava amb l’oficina.

Faig aquesta petita explicació detallant les carac- terístiques del nou estatge perquè coincidint amb la meva opinió es vegi que amb el canvi, almenys aparentment, experimentàrem un guany.

I encara que una ordre ens privava terminantment de tenir cap classe de contacte amb el veïnat, la vista només davant nostre de les cases o del nucli urbà de La Chambre ens feia l’efecte de retornar a la civilització. A més aquell veïnat no es mos- trava massa esquerp amb nosaltres i controver- tint l’ordre, particularment a partir d’entrada de fosc, no hi havia dia que algun refugié no es trobés com a hoste d’honor, compartint les delícies de la conversa entre aquella bona gent, invitats per ells encara que moltes vegades la invitació naixia de l’espontaneïtat de l’invitat.

De tot això si ve el cas en parlaré més endavant. Sobre el nostre trasllat a la Rizerie sembla que aquest no obeí al que nosaltres suposàvem, o si- gui a la tibantor de relacions entre Itàlia i Fran- ça, encara que indirectament hi tingués certa relació. Més aviat obeïa al mètode emprat pel govern de retenir les ordres fins al minut precís d’executar-les.

El motiu d’aquell sembla que era degut a l’expira- ció del plaç calculat pels tècnics per deixar l’obra llesta, obeint a un pla general de construccions similars.

Aquí hi veníem a reforçar la 35ª companyia que estava allotjada a Saint Medi, set quilòmetres més avall de La Chambre i quina tasca era la de rectificar el curs de l’Arc fent-lo sortir de llit en el tros comprès entre els dos pobles amb el fi de do- nar un nou traçat a la carretera a l’objecte d’evitar dos passos a nivell, corrent paral·lela a la via en- tre aquesta i el riu evitant a la vegada el pas per l’interior de La Chambre.

Per aquest costat, com es pot comprendre no trobàvem gens avantatjós el canvi, la feina obli- gava la major part del temps a estar dins el riu

amb aigua al genoll i encara que alguns anaven proveïts de botes d’aigua, aquestes no privaven el traspuar de la fredor i massa vegades de l’ai- gua mateixa sempre freda en aquell país per raó del clima.

Sortosament, l’atzar em salvà d’aquella enutjosa tasca i cada dia perdonava més a l’amic Calderón aquella impertinència seva que m’obligà a accep- tar un lloc a la cuina francesa del campament. Gràcies a ell avui puc parlar de les penes passa- des pels companys, no de les meves en concepte de vicissituds.

La cuina ens donava una certa independència d’acció i enllestida la feina podíem permetre’ns el luxe d’algun passeig pels afores. Ara vorejant el Bugeon, ara pujant a l’ermita, ara visitant els treballs que efectuaven els companys, etc. Enca- ra que aquest darrer lloc, a l’objecte de no causar una mala impressió, sols dues vegades vaig visi- tar-lo i encara per ressenyar-me per mi mateix sobre la classe de suplici que allò representava per ells… i per mi al constatar-ho.

D’arribada a la rizerie el vell capità Dupont, –un bon home per nosaltres encara que era un assidu llegidor del periòdic quotidià La Croix– m’honorà amb la seva confiança encarregant-me de la cus- tòdia dels objectes d’algun valor que es trobaren a la casa perteneixents a l’antic propietari, entre ells una màquina fotogràfica i uns binocles de campanya, una i l’altra de regular valor.

La finesa del capità no va fer-me massa gràcia. Vaig creure-la inoportuna a causa de la mala in- terpretació que poguessin fer-ne els gendarmes i el mateix Astier, a més del compromís que per mi representava si arribava el cas d’haver de fer ús de les meves funcions interposant-me a una possible intenció seva a l’objecte d’evitar la sos- tracció de quelcom relacionat amb l’encàrrec re- but de monsieur Dupont.

És molt natural que un home amb tot i el gran esforç de memòria que s’obliga al proposar-se fer la narració d’uns fets viscuts sense altres notes que les escrites en la memòria, oblidi alguns detalls de certa importància inclús, i cal acceptar la inserció retardada d’ells, considerant i tot fora de l’oportunitat en el transcurs del relat, quan una causa anàloga o amb relació amb el detall oblidat ve a refrescar-li la memòria.

En els primers dies d’haver arribat a La Chambre tingué lloc la partida de la segona expedició de companys que voluntàriament havien demanat el repatriament. Eren trenta-u.

La primera, que havia passat de llarg junt amb un

La Chambre, situada dins el departament de la Savoia i la regió d’Auvergne-Rhône-Alpes. Hi conflueixen els rius Bugeon i Arc (Google maps)

altre fet, s’efectuà des de Plan Lachat en els pri- mers dies també de la nostra arribada allí i eren si no recordo malament, disset els repatriats en- tre ells quatre de la meva secció, Carpintero, el “Viejo”, el “Cojo” i Garrido, aquest darrer de Bar- celona i molt coneixedor del meu poble on havia treballat de vaquer a casa d’en Prat. Ell s’encar- regà de retransmetre una lletra meva a la meva família.

Abans encara d’aquesta expedició, proporcionant tal volta el fet un augment en el nombre de re- patriats, tingué lloc en temps del capità Tramont una oferta de treball, camuflada amb una mena d’amenaça dirigida als promotors de les crítiques. L’oferta consistia en acceptar cinc anys de tre- ball a la Indoxina francesa a canvi d’obtenir un determinat sou, amb la mateixa llibertat d’acció concedida o reconeguda als ciutadans francesos i el reconeixement de ciutadà francès, finit el plaç, del que acceptéssim.

-Il faut travailler –digué Tramont– celui qui ne veut pas travailler, l’Espagne. Faut pas tortiller.

Era l’amenaça.

Alguns s’atengueren a l’oferta, i altres pretextant l’amenaça, poc preparats per suportar aquell am- bient en que la fatalitat els feu caure, adoptaren per tornar a Espanya. I el paradoxal del cas és que, salvant alguna excepció els més cridaners i socialment més revolucionaris i extremistes si- gueren els que formaren part d’aquella primera expedició de repatriats.

L’oferta quedà, ignoro els motius, sense efecte.

I ara després d’això tornem a la cuina de La Chambre i veiem un xic quins eren els costums i altres gràcies dels meus hostes.

Costums no els en coneixia gaires, dormir molt, menjar bé i regular i beure molt i bo.

Gràcies, per mi en tenien molt poques i quan una acció seva tenia la virtut de caure’m [bé], ells no en tenien la culpa. Aquesta ho era per un abús fet del darrer dels costums més amunt esmentats. Generalment celebraven aquest aconteixement cantant. Per regla general el francès en aquest estat és inofensiu, es limita a cantar i a beure fins que pot aguantar.

Primerament ho fan a cor entonant l’himne de la classe. Escolteu-ne uns estrofes per fer-vos càr- rec del que és. Fa així.

Les amis de la table ronde goûtons voir si le vin est bon goûtons voir oui, oui, oui goûtons voir non, non, non goûtons voir si le vin est bon.

S’il est bon s’il est agréable J’en boirai jusqu’à faire plaisir J’en boirai oui, oui, oui.

J’en boirai oui, oui, oui.

J’en boirai jusqu’à faire plaisir.

J’en boirai cinq o six bouteilles avec une femme sur mes genoux avec une femme oui, oui, oui avec une femme oui, oui, oui

avec une femme sur mes genoux.

Si je meurs je veux qu’on m’enterre dans une cave où il y a du bon vin dans une cave, oui, oui, oui

dans une cave, oui, oui, oui

dans une cave où il y a du bon vin

Et les quatre plus grandes ivrognes porteront les quatre coins de drap porteront oui, oui, oui, etc.

Després d’aquesta mena d’obertura comencen els cants regionals i cadascúl va per ell amb el corresponent a la seva regió. Allò és una olla de grills.

El bretó amb un to mig místic mig sentimental exalça les virtuts de la Bretanya.

Oh qu’elle est belle ma Bretagne sous son ciel gris il faut la voir elle est plus belle que l’Espagne elle est plus jeune que l’espoir.

El rossellonès del migdia

Du jambon, du bon vin, des olives

je suis du midi… etc. El parissenc

París… je t’aime… etc.

L’altre

La Madelon, etc.

Imagineu-vos tot aquest potage líric acompanyat de gestos i trincar de gots damunt la taula pretenent portar el compàs i us adonareu que és veritat allò que la mala sombra també fa riure. Quan no reia jo era a darrera hora, a l’adonar-me que acabaria obligat a suplir la manca d’ascensor si no volia que a l’entrar el capità al bureau l’en- demà al matí, no rebés la impressió d’haver-se equivocat de porta a l’escoltar l’esclat d’una sim- fonia nasal. Menys mal que com abans he dit la malaltia d’aquella gent no acabava mai en drama. Al final es limitava a una comèdia entre ells fent la crítica sobre el qui havia begut més i qui l’havia agafat més forta.

L’endemà matí quan venien a la cuina pel cafè semblava que durant la nit s’haguessin posat tots d’acord. A l’anar jo a agafar la sucrera.

-Oh… non. Pas du sucre, mon vieux!

Semblava una frase feta.

No menys graciosos eren els seus jocs. Jo no sé de què venia a aquella gent la mania de mu- llar-se. Tenien només un to seriós quan anaven fent de mosso amb la companyia. Quan, de retorn del treball, quedaven lliures del servei era pre- cís fixar-s’hi bé per veure en aquells infants que jugaven, la figura pretensiosa del que moments abans semblava prest a queixalar.

Una de les coses que trobaven més divertit era molestar al pacient quan es trobava a la garita dels esforços complint una necessitat, aprofitant la situació que tenia aquesta a l’objecte que el lloc conservés sempre la netedat sense necessitat de la intervenció humana. Estava situada damunt un rec d’aigua d’un corrent més que regular. No diré el vàter, la garita en qüestió era construïda amb fusta posseint un orifici a la base, confrontant a un pam amb el corrent del rec esmentat abans. La broma consistia a tirar pedres al rec mentres algú es trobava en funcions necessàries dins la

cabina. L’inventor d’aquesta broma tan divertida sigué Leviatan, el gerent de la nostra cuina. I en el càstig la penitència, sigué també el que tocà més les conseqüències del seu invent.

Bayona, que sigué la primera víctima del joc del bretó, deixà passar un temps perquè aquest anés prenent confiança.

Per portar a terme el seu plan es buscà un aliat. Aquest es deia Valentin i era el més dèspota en el tracte amb els companys.

Un dia els vàreig sorprendre els dos, mentres el bretó estava de compres, ficats de mans dins el rec d’on extragueren una grossa pedra que col- locaren un xic lluny del lloc. Vàreig estranyar aquella acció, però no vaig fer-ne cas. També es- tranyava que molt sovint un i l’altre vinguessin a la cuina, preguntant per Leviatan i si sabia on es trobava.

Un dia vingué Valentin amb la pregunta i a l’in- dicar-li el lloc on per les aparences es trobava, girà rodó i als pocs moments veig que Bayona i ell s’havien ajuntat trobant-se al lloc on s’esqueia haver-hi la pedra en qüestió. Prenent-la entre els dos, i caminant sigil·losament, un cop estigueren prop la garita la tiraren fortament a l’aigua, al mateix temps que el pobre Leviatan sortia dispa- rat anant a parar de nassos per terra a causa de la dificultat de trascamar per culpa dels panta- lons que portava caiguts al capdavall de les ca- mes, a causa de la posició en què es trobava en el moment de l’agressió. La qual va fer possible que una gran quantitat d’aigua hi quedés dipositada. La garita quedà amb la porta oberta i una casca- da emergia per l’orifici de la base a una alçada de més de dos pams.

Podria omplir fulls explicant anècdotes per l’estil d’aquesta, però com que [no són] res d’extraor- dinari, el cas no representaria ni interessant per qui arribi a llegir-ho, si algú hi arriba. N’hi ha prou, crec, amb aquestes perquè us adoneu que estant jo en el secret de la doble personalitat d’aquells homes no m’era gens difícil dominar la situació quan es presentava el cas; aconsellant-los algu- nes vegades, permetent-me inclús el luxe de la rèplica en certes ocasions com més endavant es veurà.

Val a dir que la meva actuació i la mania d’es- criure fins a altes hores de la nit m’hi ajudà molt, acompanyat del meu caràcter i d’una mentida, que em salvà de veure’m obligat a prendre part en les seves disbauxes, proporcionant-me mo- tius per refusar les seves invitacions sense que el meu refús fos pres com a despreci. És clar que

als primers dies representava un xic de sacrifici, però vàreig agafar tant l’habitud que als darrers temps semblava que jo mateix a còpia de sentir- me-la dir, la mentida fins jo me la creia. I és que mentres vaig estar entre ells no vaig tastar el vi. Jo era aiguader per ells. En la meva vida havia saborejat el gust d’altre licor que el de l’aigua.

La gran nau on s’allotjava la companyia a causa de l’excessiva circulació d’aire venint dels soter- ranis passant pel gran nombre de trapes, que no tenien la corresponent tapa, obertes a l’empos- tissat, era menys confortable que el marabout i si hi ajuntem el gran nombre de rates que durant la nit es divertien jugant per damunt les mantes, ac- ceptareu que jo pretextant l’encàrrec que em con- fià el capità insistís prop d’ell perquè em deixés dormir a la cuina, a la qual cosa accedí.

Astier habilità com a dormitori el quarto de bany que es comunicava amb aquella per un portal, l’únic que posseïa. Aquest compartiment era molt reduït, ja que, encara que no se’n podia fer ús per haver-lo habilitat els gendarmes com a base per sostenir enlaire la bota del vi, tenia a més enfront de la banyera un vàter, i per tant, incapaç d’en- quibir-nos tots dos en aquella habitació jo tenia la molèstia de fer i desfer matí i vespre corres- ponentment la jaça que, al llevar-me, endreçava dins la cambra de bany. Era una molèstia que la compensava el confort i la comoditat que repre- sentava tenir el dormitori al peu del treball estal- viant-me en dies de pluja la mullena i el fangueig quasi persistent en aquell país, exceptuant a l’hi- vern que… el fang es glaçava.

La meva petició sigué considerada i als tres o quatre dies traslladava tot el meu bagatge al meu nou dormitori abandonant la gran nau de la fàbrica.

Astier que en principi el contrarià la meva contí- nua presència al lloc per causes que prefereixo ignorar, buscà la venjança inhibint-se completa- ment de la feina, limitant-se, si hi era a temps, a prendre el gust dels menjars abans d’ésser ser- vits, deixant la cuina abandonada a les nostres mans mentres ell anava rondant, amb algun altre company seu, soldats també afectes a la secció del destacament que tenia cura dels serveis au- xiliars del bureau; cercant les delícies de “Cupido” darrere les mademoiselles d’aquells llogarets, de dia per entre les salzeredes del Bugeon i de nit… qui sap. El cas és que eren moltes les vegades que quan anava a cercar la llet, rellevant a Rafel d’aquesta feina en retornava tant a deshora que un dia, empipat d’aquesta persistència vaig ad- vertir-lo que no estava disposat jo a esperar-lo per bullir-la, si no procurava de ser més dili- gent en el retorn, i que, per tant, tindria de fer ell aquesta feina, si volia que ella es conservés, o jo no ho faria fins a l’endemà al matí a l’hora de ser- vir-la exposant als gendarmes a veure’s obligats a desdejunar-se amb cafè sol per culpa d’haver retardat l’operació.

Fent cas omís a la meva advertència ell continuà amb la seva mania i no solament això sinó que cada nit retornava més tard de la comissió, la qual cosa va fer que jo insistís amb l’advertència que lluny ell de fer-me’n cas m’invità a portar a terme la meva amenaça de deixar la llet per bullir fins a l’hora de servir-la.

C’est moi qui commande ici. Vous pouvez faire ce que vous menacez. Je vous y invite.
Et bien faut pas discuter –vaig respondre sense alçar-me de la jaça disposat a admetre la invita- ció que tenia tot el caràcter d’amenaça.

Deuria ell adonar-se del meu determini. Ja, que, prenent el bullidor ell mateix, abocà dintre el con- tingut de les dues ampolles i el posà al foc, que jo tenia encès sempre cada nit esperant-lo a ell amb el fi d’evitar-me la molèstia d’encendre la cuina novament.

Quelle heure est-il? –em demanà després d’ha- ver passat uns moments durant els quals sem- blava trobar-se sol a l’estança al no fer jo cas de les seves trafiques.
Sait pas! –vaig respondre. I a l’anar-me’n per incorporar a l’objecte de mirar l’hora al rellotge, que jo tenia sempre penjat damunt el portal de la cambra de bany, com una finesa, simulant ha- ver confós la meva acció, interpretant-la com a un indici de disposició a fer la feina que ell havia començat.

- Ne bougez pas! Ça c’est fait.

Jo al veure la intenció amb què els mots havien estat dits, com si no els hagués sentit, vaig al- çar-me a mirar el rellotge, tornant-me a la jaça com si res hagués passat, contestant…

- Une heure et quart.
- Quoi?
- Une heure et quart… Tu ne m’as pas demandé quelle heure il était?
- Oh…oui. Merci.
- Faut pas la peine. À demain. Bonne nuit –vaig fer jo mentres m’acotxava novament sota les man- tes. Ell no respongué.

Passaren uns dies en què la cosa marxava millor, la llet venia a la seva hora i inclús el nostre home es passava bona part de la jornada a la cuina. Això, però no durà molt temps i Astier tornà a fer de les seves eludint el treball i retardant-se cada dia més, quan sortia a la nit per la llet, en el re- torn.

Un dia els gendarmes es begueren el cafè sol. La llet s’havia agrumollat.

Bayona com de costum, sigué el primer a baixar pel desdejuni.

- Ha… ha… Milà. Tu… tu me donneras mon café au lait.
- Café noir.
- Comment? Il n’y a pas du lait?
- Elle se tourna.
- Elle n’était pas bonne?
- Il semble.

- Oh mon vieux! Il faut de la bouillir par la soirée.
- Oui.

L’home es begué el cafè i desaparegué.

Als pocs moments vingué Leviatan reproduint-se si fa no fa el mateix diàleg anterior amb la sola diferència que aquest tingué un caire de repulsa, per la meva suposada negligència, que no tingué l’anterior; cosa que va fer que jo em defensés di- guent que jo bulliria la llet al vespre sempre que se’m portés a l’hora; en casl contrari que ho fes Astier quan retornés de cercar-la si desitjava compartir la vetllada amb els amics aprofitant l’oportunitat de la sortida a tal objecte.

- Je sais… je sais. Où est-il?
- Il dort.
- Oh mon vieux…! Et bien je le verrai plus tard.

La cosa no tingué, però remei fins al punt que després de repetir-se el fet de tenir-se de desde- junar el cafè sol, un dia després del sopar estant sols a la cuina Rafel i jo, Bayona i Leviatan que s’havien retardat als seus companys deixant que

aquests abandonessin el menjador, al fer-ho ells es posaren amb nosaltres demanant-me si tenia un xic de cafè per a ells.

– Nous n’avons pas envie à sortir –disculparen.

Oui –vaig respondre– mais il manque seulement que je le chauffe.
Et bien. Chauffe-le donc s’il vous plaît.
Avec plaisir. Au moment. Asseyez-vous s’il vous plaît. Raphael…?
Oui! –respongué aquest sense fer-se pregar comprenent la indicació–. Et voilà des sièges.
Qu’est que vous lisez là?
Le Canard –Le Canard Enchainé era un setmanari polític satíric editat a París, conegut de tot França i molt sol·licitat pel verí de la seva sàtira.
Et bien –feia Leviatan dirigint-se al seu com- pany–, faut pas tortiller. N’est-ce pas? –l’altre assentí amb un gest inclinant lleument el cap–. Écoute, Milà. Et Raphael aussi. À partir de demain vous soignerez de la popote. On va foutre Astier a la porte.
Non vous ne ferez ça.
Ça c’est fait. C’est moi qui commande ici.
Et bien ça c’est compris. Mais vous ne pouvez pas m’obliger à faire ce que je ne sais pas faire.
Mais si…, mais si… vous ne le faites pas mainte- nant?
Non.
Alors quoi? Qui le fait? Astier?
Oui. Vous le savez bien.
Oh, mon vieux. Patrouillant tout le jour derrière les poules près la rivière. C’est com ça qu’il fait la popote? Nous sommes bien renseignés Milá. Il n’y a assez déjà. Il fait plus de vingt jours que Valentin soigne de l’espionner, et chaque jour au midi Astier regagne la cuisine depuis de son tour d’amour au précis moment que nous allons rentrer dans le can- tonnement revenant du chantier.

Valentin, abans ja us l’he presentat, era el més jove dels guardes. A més dels defectes que ja li coneixem, pretensiós com era, es sentia ferit del seu amor propi degut als èxits amorosos d’Asti- er. Existia una certa rivalitat entre els dos que, en més d’una ocasió, havia suscitat disputa en- tre ells obligant a intervenir un tercer a l’objecte que la cosa no tingués altra transcendència. No és estrany, doncs, que Valentin ara, aprofitant-se de l’ocasió exercís damunt Astier una vigilància constant denunciant als seus companys els fets a l’objecte que aquests ajuntats al descontent en- tre ells, amb motiu de la freqüència en què eren forçats a prendre el cafè sol al matí, optessin per insistir prop la gerència a l’objecte de prescindir

Poblacions veïnes a La Chambre (Map_commune_FR_insee_code_73067, de Map data &it)

dels serveis del minyó. [Situació que] li trauria la llibertat d’acció que li proporcionava la seva, en certa manera, independència a la cuina, on tro- bava sempre pretext o justificatiu a les seves es- capades.

El pretensiós havia ben informat i la resolució es- tava ja presa. El debat durà encara molta esto- na. Una hora potser sense que cap de les meves excuses siguessin acceptades. No és que veiés cap obstacle davant meu per sortir-ne airós del comès que se’m proposava. Ni que em mogués altre afany a la defensa d’Astier que la interpreta- ció que els companys farien de la nostra actuació portats per la crítica que calia esperar. Els demés soldats es solidaritzarien amb el seu company que havia sigut llençat de la cuina, dirien ells se- gurament, per intrigues d’un refugiat amb el fi d’ocupar el lloc d’aquell. Que a tothom cansa sen-

tir com un altre es vanaglòria d’allò que un ha fet, atribuint-se-ho ell com a cosa pròpia, com cansa també suportar molèsties innecessàries per do- nar lliure curs als vicis, desitjos i gustos d’un ter- cer sense escrúpols de consciència.

Totes aquestes objeccions vàreig fer-les als nos- tres interlocutors afegint-hi que tot plegat haví- em de considerar-ho com un pecat de la joventut si Astier es portava com ho feia i vaig proposar que em deixessin a mi que li parlés. Al capdavall jo soc l’únic perjudicat. Perquè ell rondi algunes estones –els deia jo– no implica perquè vosaltres a l’hora tingueu el menjar a punt sense necessitat d’esperar.

Laisse-moi que je lui parle clairement.
Non, non, non. Ça c’est fait. Nous n’avons pas besoin de gaspiller de l’argent par son otage. Pas d’histoires. Si quelqu’un a quelque chose à dire c’est

moi, sommes-nous. Car tant vous le direz à son re- tour de la fruiterie qu’il peut s’en aller se coucher parmi les autres soldats. C’est tout.

- Non. Je ne le dirais pas rien de tout ça. Cette af- faire c’est à vous.
- Et bien je le dirais demain. Et à partir de ce jour-ci personne dans la cuisine que vous et Raphael. Pas de soldats. C’est bien compris?
- Oui c’est entendu.
- O putain de Dieu –va fer Bayona tot mirant el re- llotge–, minuit allons-nous-en à coucher mon vieux.
- Minuit déjà oh sacré… Raphael encore un canon.
- Tout de suite.

Els dos homes begueren el seu got de vi abando- nant seguidament la cuina.

Rafel i jo quedàrem uns moments comentant la conversa precursora del futur esdeveniment. Els dos estàvem d’acord que abans de prendre aquesta resolució els gendarmes amb Astier s’imposava la prèvia amonestació. Arribant a la conclusió que el mòbil principal que induí al de- termini de prescindir d’Astier en el servei de la cuina era l’estalvi i que tot el demés havia sigut aprofitat com a pretext per amagar el verdader motiu.

És clar que si voleu d’una manera indirecta els vertaders culpables del fet érem nosaltres. Sense pluralitzar, jo. Ja que si no hagués admès la responsabilitat d’encarregar-me de la feina seva quan ell marxava s’hagués vist lligat a l’obligació i no haguera rondejat com feia ara darrere les pou- les –com deia Leviatan– al referir-se a la meva acció suplementària.

També amb això estàvem d’acord amb el com- pany; i ell, Rafel, tot era treure importància al fet, fent-me retret de les vegades que Astier havia estat advertit per mi mateix sobre el perill que representava per ell abandonar contínuament la cuina.

Efectivament, algunes vegades havia advertit al minyó que si un dia els gendarmes s’adonaven del fet la cosa podria tenir repercussions desa- gradables per ell i per Rafel i jo inclús.

I després –afegia el company– què tants roman- ços, quin mirament ha tingut ell amb nosaltres? Si un dia hi ha hagut una propina se n’ha quedat ell la meitat i l’altra ens l’ha donada a nosaltres perquè ens la partíssim; i això encara si no se n’ha distret. Algun cop ha de guanyar també el dimoni –i acompanyant la sortida amb una de les seves característiques rialles– I ja està bé…! I ac- ceptem les coses tal com vinguin com vos soleu fer, segons dieu… sinó aquí cercant els cinc peus

al gat ens hi tocaran les sis.

-Tens raó. Demà serà un altre dia.

I amb aquestes paraules ens alçàrem de taula ell cap a l’acantonament i jo a cercar l’enrenou per arreglar-me la jaça.

Eren les dues i Astier no havia encara arribat. Và- reig afegir carbó al foc i fumant el cigarret vaig sentar-me damunt la pallassa.

A dos quarts de tres la porta s’obrí pausadament i fent el menys de soroll possible Astier entrà ca- minant de puntetes, cregut que jo dormia, buidà les dues ampolles posant el bullidor damunt el foc. Al treure el cèrcol, però, aquest se li esca- pà del ganxo caient-li a terra fent un gran soroll, aprofitant-ho jo, simulant haver-me despertat aquell moment a causa d’això.

– Ça vous a réveillé. Je ne l’ai pas fait exprès!

…Non. Je ne dormais pas.
Vous pouvez dormir. Ça va de mon compte –feu signant la llet.
Astier. Prépare toi à recevoir une mauvaise nou- velle!
Qu’est-ce que c’est?
Je t’ai rappelé des fois que je t’avertissais, près du danger que supposaient tes manières…
Oh mer… Pas d’histoires tu sais? pas d’histoires. Assez de fois j’ai supporté tes impertinences…
Arrête-toi, sacre con…! Les histoires elles sont fi- nies.
Qu’est-ce que vous dites?
Bayona et Leviatan ils t’ont attendu jusqu’à minuit et demi.
Quoi?
Mais oui.
Qu’est-ce qu’ils voulaient?
Tu te rappeles…
Oui, oui. Finissez déjà. Je me rappele oui…! Que toi ne bouillirait pas le lait pour la nuit si je n’étais pas arrivé avant de te coucher, etc., etc. Personne ne t’a rien dit. Il n’y a assez. Dors et tais-toi si tu veux.

Hi havia en aquestes paraules, pel to en què eren pronunciades, una quantitat tal d’inconsciència, despotisme i mala fe tot barrejat que vaig creu- re preferible no contestar-les. Sentia els polsos rebotre la sang, incapaç ja de dominar els meus nervis si l’insult es repetís a l’intentar prevenir el noi respecte al que li esperava, vaig decidir tornar el cos a la posició en què es trobava quan aquell infeliç feu irrupció a la cuina, acompanyant l’acció d’un gest despectiu i de llàstima a la vegada per aquell minyó insolent i pretensiós, vaig deixar-me caure a la jaça.

No crec que aquell dia la llet arribés a bullir. Im-

possible. Ja que escassament havien passat cinc minuts vaig sentir el soroll dels cèrcols assentar- se damunt la seva base, tapar el fogó, el llum s’apagà i Astier desapareixia dins la cambra de bany en busca de repòs.

L’endemà al matí sigué el primer de deixar el llit. Bon tros abans de l’hora que jo tenia per costum de llevar-me ell ho havia fet. Entrà a la cuina, apropà la cafetera al foc i el bullidor com jo tenia per costum fer-ho, preparant-me per rebre els clients i es sentà a una cadira, recolzant-se a la taula aguantant-se el cap les dues mans posades sota la barba.

Jo al contrari, veient que la feina no reclamava la meva atenció vaig fer-me un xic el repatani fins que el soroll de les botes damunt el trespol m’avi- saren que els hostes estaven disposats a retre els seus quotidians honors de primera hora a la cuina.

Ni una paraula es creuà entre Astier i jo mentre anava recollint l’enrenou i l’endreçava deixant la cuina desembraçada i neta de les palles que per atenció que s’hi posés, s’escapaven de la màrfega.

A l’entrar a la cuina després d’haver-me rentat, Bayona i Leviatan que entrarien mentre m’estava fent la toilette parlaven amb Astier prop del portal del menjador. A l’adonar-me’n i a l’objecte d’evi- tar estar present a la conversa després de cor- respondre al salut vaig entrar novament al lavabo sortint-ne precipitadament altra volta dirigint-me al defora com si sigués obligat per una necessitat. En entrar novament a la cuina Bayona i Leviatan estaven sols. Astier havia tornat a ocupar el seu lloc prop dels seus companys.

Leviatan em donà la novetat. I jo davant el com- promís directe que contreia salvant la meva res- ponsabilitat, vaig respondre a les seves paraules dient que ells m’obligaven a acceptar i, per tant, que no se’m culpés de, si amb tot i la meva vo- luntat, que els menús no corresponguessin a les seves apetències.

Acceptada l’excusa, Rafel i jo quedàvem els amos de la cuina. Partevain com Astier havia sigut reti- rat per circumstàncies semblants.

Mentrestant la guerra feia el seu curs i Alemanya i Rússia anaven engolint quilòmetres massacrant la nació polonesa, Finlàndia es precipitava a la defensa febrosament pressentint l’acció agressi- va de la U.R.S.S. contra les seves fronteres i els exèrcits aliats enfrontats amb els alemanys com dos púgils que recíprocament es temen s´anaven

estudiant les qualitats esperant l’oportunitat per envestir-se. Per aquest cantó la guerra de nervis feia el seu curs. Aquesta actitud dels contendents era com una mena d’excitant a la confiança que els francesos tenien posada en la seva armeé atri- buint la causa al respecte que sentien els boches d’haver-se d’enfrontar amb la meilleure armeé du monde. Això donava lloc al comentari entre els gendarmes, més confiats cada dia amb els dots del seu poble, la capacitat dels seus conductors i l’estratègia dels seus generals.

Si alguna vegada sense adonar-nos-en ens haví- em vist embolicats Rafel o jo en el comentari i els fèiem observar que aquella excessiva confiança seva podria repercutir en perjudici propi ens res- ponien envanits:

Nous avons toujours de la valeur et de la moral. Els fums de les victòries obtingudes en la cam- panya del 14 al 18 treia tot el sentit de moral que ells en feien tanta gala a les manifestacions es- pontànies d’aquella gent, replicant a les insinua- cions que a tal objecte se’ls feien pel seu propi bé.

– Em fa por –havia dit moltes vegades a Rafel–, la confusió en què es troben aquesta gent no sapi- guent distingir la moral de la inconsciència.

Aquest era el concepte que jo tenia de la moral d’aquells homes fonamentant-me amb el fet que a l’hora que més moral dissipaven era cada nit havent sopat, en què els himnes de la Marsellesa i la Madelon ressonaven estridents entre el trin- car dels gots i el fum de les cigarretes.

I tota aquella colla de valents disposats, segons ells, a donar la vida per la França un simple retard de tres dies en tocar la paga el mes, corresponent als seus honoraris, els portava a despotricar bar- roerament contra el govern fent-lo responsable directe de negligència per aquesta anomalia, sense tenir en compte l’ínfima cosa que ells re- presentaven davant els grans problemes latents que la guerra imposava exigint prèvia solució.

Un fet tan insignificant tingué en la col·lectivitat tanta ressonància, semblava tan important que el mal humor, com una epidèmia que els hagués contagiat, estava a l’ordre del dia sostraient-los de les seves bromes habituals, tenint com a un oprobi aquella suposada desconsideració que eren víctimes per part del govern. Els nostres companys en participaven també, veient-se abor- dats per aquells mastins per la més mínima in- fracció de l’ordenança.

Un dels companys, Iglesias –cosí germà de De Aguilar, llavors primer oficial responsable espa- nyol a la companyia després de la sanció impo-

sada a Torres el comandante– un irresponsable inconscient amb pretensions d’idealista, sigué el que més destacadament participà d’aquella rauxa de mal humor dels francesos, per haver-se ma- nifestat espontàniament en termes de simpatia per determinada ideologia no simpatitzant amb la majoria de nosaltres, ni amb la de la totalitat de la dels guardes, en ocasió de trobar-se sota els efectes de les delícies del lixis del déu Bacus. La sanció imposada al company equivalia, des- prés del tracte de desconsideració i oprobi de què fou víctima en primer moment, a l’arrest a pa i aigua durant tres dies. Incomunicat dels altres companys, sense altre abrigall que la roba que portava al damunt, tancat en un departament, se- parat de la gran nau, que en temps passat havia sigut habilitat com a cort, per a la cria de conills. Sense altre llit que la terra mateixa amb l’agra- vant de trobar-se aquesta, per l’acció de les plu- ges freqüents, colant l’aigua pertot i filtrant-se entre la brossa que encara hi quedava descobrint la finalitat per a la qual s’havia construït aquell departament. [Restava] coberta d’una substàn- cia líquida que, a la pressió del peu al passar damunt la brossa, en quedava recobert impres- sionant-vos com si us trobéssiu al damunt d’un vertader aiguamoll.

En aquestes condicions anava a passar Iglesias aquells tres dies d’arrest si no hagués sigut per la intervenció del vell capità Dupont que al segon dia li aixecava la pena retornant-li la llibertat dins els límits, com pot suposar-se, concedits als re- fugiats, amb vista al penediment que l’acusat de- mostrà, i la promesa de no repetir la provocació. La moral retornà entre aquells homes amb l’avís del pagament dels honoraris meritats pels ser- veis. I aquest retorn a la normalitat, sense deixar de fer comentaris entre ells, opinant en pro i en contra de les possibles circumstàncies que ha- vien motivat el retard, despertà les consciències adormides d’aquells homes que parlaven de la guerra com d’una cosa a fer pels altres; com una mena de tragèdia on ells no representaven altre paper que el de senzills espectadors interessats en el final, concebent-lo segons els seus desitjos. La reacció es produí d’una manera lenta seguint les fases habituals de les verdaderes reaccions. Què és la reacció sinó sortir d’una fase d’incons- ciència advertits d’un perill o un goig que ens es- pera per unes causes que comencen per fer-nos adonar del gran buit en què estem suspesos?

Motius, petits a voltes, que se’ns presenten mo-

lestant-nos momentàniament, venen a desvet- llar-nos de l’ensopiment a què ens sotmet l’estat d’inconsciència, acabant per sentir-los-hi agraï- ment. Obrim els ulls i a poc a poc ens anem dei- xondint com si despertéssim d’un somni que ens ha estat turmentant tota una nit sense deixar tra- ces de les imatges en la memòria.

La inconsciència no és res més que una mena de caminar adormit pels camins de la vida. L’in- conscient doncs és una mena de somnàmbul que dorm despert i parla adormit vivint en el present sense noció del passat ni preocupació del futur, fins que una causa, un motiu interposant-se com un obstacle en el seu camí l’obliga a l’esforç re- flexiu. Sent [aleshores] una mena de basarda al girar-se i mirar enrere i descobrir la sèrie de pe- rills salvats per atzar i que sense aquesta pre- ciosa intervenció s’hi hauria vist precipitat. Veu també, però, les grans i múltiples ocasions que ha desaprofitat en favor seu per culpa del seu ca- minar distret i a les fosques, i això l’empeny a no caminar més adormit d’ací endavant.

I la reacció comença en aquests moments, men- tre que cada nou obstacle amb què topem és una nova llum que ens acompanya paulatinament a viure en la realitat.

Aquella senzilla circumstància posava en guàrdia aquells homes que en aquell espectacle interna- cional el seu paper no es limitava al del senzill espectador sinó que de moment entraven a la comparseria. Per això ni eren tan estridents els seus cants ni tan viu el trincar dels gots ni tan llargues les seves tertúlies, emprant una major correcció en tots els seus actes, inclús en el trac- te amb els companys.

Algunes de les comparacions que aquí faig, ami- calment, en algunes converses amb Bayona no vaig quedar per exposar-les-hi. I particularment en el banquet d’homenatge a Cuni amb motiu d’abandonar la companyia per reincorporar-se al seu batalló corresponent, en preparatius de par- tida al front. En el qual fórem invitats a l’hora dels brindis Rafel i jo, tal volta com a acte de desagravi per un incident entre aquell i el que això escriu

–que per raons exposades anteriorment amb mo- tiu de les repatriacions, he oblidat d’anotar i que ho faré seguidament. [Acte en què va ser] accep- tada la meva opinió i agraïdes les meves obser- vacions, cosa que no deixava de proporcionar-nos un goig tant a Rafel com a mi a l’ensems que afa- voria la nostra posició, si es té en compte la con- sideració que la nostra opinió mereixia.

En aquell sopar hi foren invitats el sergent de gen-

darmes de La Chambre i la seva muller. Aquell era català del Rosselló.

Sigué el primer, a insistència dels seus companys i pregat per l’homenatjat d’alçar la seva copa pro- nunciant unes breus paraules al·lusives a l’acte, enaltint les virtuts d’aquell que entre tants altres fills de França tenia l’honor de poder-se comptar entre els primers en què la pàtria fiava la defen- sa de les seves llibertats amenaçades, acabant el seu curt parlament amb aquest brindis.

– Lève mon verre a la santé des héros défenseurs de la Patrie, pour la victoire des alliées et par la France.

Prosseguí Bayona amb el seu, en nom propi i dels seus companys, com a cap del nostre destaca- ment. S’expressà dient que ell, poc acostumat a

La Rizerie de La Chambre a l’actualitat (http://www.la-chambre.fr)

fer discursos, fent un gran esforç de preparació, havia aconseguit trobar unes breus paraules que repetint-se-les per ell insistentment, com un in- fant que va a l’escola fa amb la lliçó, havia lograt confeccionar un discurs i aprendre’l de memòria per engegar-lo en aquells moments. Però des- prés de la mala jugada que li acabava de fer el sergent, dient el mateix que ell pensava dir, com si hagués llegit el seu mateix pensament, i impos- sibilitat per improvisar-ne un altre i menys ara, digué que l’emoció [havia] augmentat la seva di- ficultat en l’expressió i es veia forçat a començar pel final.

Aussi donc, lève mon… verre à la santé des héros et défenseurs pour la victoire… et pour la France.

Begueren tots i Bayona continuà amb unes parau- les fora de cartell avançant la seva mà dreta en la que aguantava la copa.

Par Daladier. Toutefois qu’il a promis qui’l ne man- quera pas du vin aux combattants. Et ça fait de le valeur et de la moral.

I apropant la copa al seu llavi, d’un glop engolí el seu contingut mentres els demés rèiem del seu acudit.

Ça, ça fait du bien –acabà.

La meva copa restava encara plena atraient el fet l’atenció del sergent advertint-ho als seus com- panys i informant-lo aquests, a la vegada, que allò no responia a una indelicadesa com ell su- posava, sinó a la meva habitud de no beure altra cosa que aigua. L’espurna començà entre els dos o tres dels seus companys de més prop d’ell aca- bant per prendre-hi part tots els comensals fins a obligar-me al brindis i a engolir el contingut de la copa, simulant jo una sèrie de ganyotes represen- tant la comèdia d’un veritable aiguader que els divertí extraordinàriament.

Vaig alçar la copa…

… Pour la dignité. Pour la liberté des hommes et des peuples. Pour la République. Pour mon pays. Pour la France, a votre santé chef Couni.

Couni m’allargà la seva mà estrenyent la meva efusivament no poguent amagar la seva emoció i quasi espurnejant-li els ulls.

Merci Milà. Nous sommes des amis.
Nous sommes maintenant des amis.

Vaig respondre també amb certa emoció. L’homenatjat parlà:

Merci mes copains. Merci monsieur le Brigadier. Merci Milà et Raphael. Merci à tous. Je sais bien que moi je ne mérite pas cet hommage que vous m´avez dispensé. Je l’accepte avec la pensée mise a ceux qui ont poussé déjà le sacrifice aux fronts de combat.

Aujourd’hui c’est moi l´appelé par la Patrie. Demain peut-être nous y retrouverons tous. C’est le devoir. Milà c’est bien exprimé en disant que dans cette tragédie nous tous sommes des acteurs et qu’il se trompait celui qui, aveugle, s’y croit un spectateur. Moi aussi, je marchais jusqu’ici, jusqu’à le moment de mon appel au devoir, endormi, et sans me rendre compte avant de l’avertir que j’ai cassé ma tête en- trant en collision avec les obstacles. Ça m’effrayai au moment de me heurter, je pleurai, bientôt je re- viens à moi et je m’ai dit, qu’est que c’est que tu as fait jusqu’ici? Vivre? Oui. Mais comme j’ai vécu? Si je n’étais rien et moi crus que j’étais quelque chose! Je vécu en regardant les autres sens me fâcher pas à moi même! J’étais un spectateur. Quelle honte! Combien des années ecoulées inutilement. L’appel au devoir pour la Patrie ayant ouvert mes yeux à la réalité m’a fait savoir que j’étais quelque chose dans la comédie de la vie. Et maintenant je suis content; je suis heureux en faisant ma propre connaissance. Je me regarde-moi même en me de- mandant «Combien de personnes marchent comme je marchais jusqu’ici!». Et alors je cherche la Patrie et je la trouve par tout. Dans ces monts, dans la vallée, dans la cité, parmi les copains, pour le dire merci pour m’avoir signalé comme une chose utile à te rendre service. D’ailleurs que moi-même je ne connaissais pas celui que j’étais. Retrouvons-nous tous, mes copains, et pour la France levons nos verres en regardant, tête levée, la réalité avec un cri: Vive la France!

Els ulls de Couni espurnejaven d’emoció, els gots

s’alçaren i com un amén després d’una oració, devotament com si fos una expansió de l’ànima, ressonà lent però coratjós i vibrant el Vive de consuetud seguit dels himnes de ritual, “La Mar- sellesa” i “La Madelon”.

Després Rafel i jo demanàrem permís per reti- rar-nos, fent-ho després de prendre comiat dels presents i desitjar bonne chance a l’homenatjat. L’incident amb Couni, abans esmentat es produí a causa d’haver aquest dibuixat damunt la taula una caricatura de Franco acompanyada dels mots “arriba España, viva Franco”.

Aquell dia, com de costum, després de dinar jo havia sortit a estirar les cames pujant per aque- lles muntanyes; de retorn després de preparar les coses posant en marxa el sopar, Rafel que estava tot consirós i amoïnat m’indicà al pregun- tar-li jo els motius, que era degut l’estat en què es trobava a la broma que ens havien jugat els gendarmes dibuixant damunt la taula el cromo abans al·ludit.

Vaig entrar al menjador i amb salfumant vàreig fregar la taula fins a fer desaparèixer aquell ni- not.

Acabada la tasca vaig assenyalar al company que haguera fet millor no haver-me dit res i fregar la taula abans que jo m’hagués pogut adonar del fet. Ell s’excusà d’una manera que no em sigué ni pla- ent ni ben vista i entre els dos es produí una dis- cussió, en el transcurs de la qual s’escaigué en- trar Valentin qui sapiguent els motius promotors d’aquella intervingué volent treure la importància que el fet per a mi tenia.

Era tant l’excitació que s’havia apoderat de mi que sense cap classe de respecte a l’uniforme que ell vestia, el vaig posar en un afront tal amb la meva actitud que el company que ens portava la llenya a l’oficina que s’escaigué entrar en aquell mo- ment deixant precipitadament les soques a ter- ra s’escorregué altra volta al defora sense dir un mot esmunyint-se per darrere el guarda com una fura, assustat amb la meva actitud.

Ça n’a pas d’importance.
Pour moi, oui.
Mais non. Mais non. Ça c’est une blague.
Une blague? Oui… laisse moi que je m’amuse aussi en criant Vive les boches, mort à la France! Ne vous fâchez pas c’est une blague….

El minyó enrogí de coratge semblant no poder-se contenir. Jo vaig continuar irònicament.

Mais non, mais non monsieur. C’est une blague –i formalitzant-me altra volta–. Si vous voulez faire de blagues comme celle-ci, enlevez vous ces poignets que moi je [aussi en] porte sans les montrer… Enlevez-vous cette veste et je vous invite en dehors. Nous serons pareillement deux homes….
Faites attention Milà. Ma dignité…
Et la mienne?
Tais-toi. Il y en a assez. Ça c’est une insulte à l’au- torité.
Ça le fait la veste. Dans mon pays j’ai été davantage et toujours j’ai mise ma dignité et ma conscience par dessus celle-là.
Et bien Milà ce n’est pas moi qui l’a faite. C’était le chef Counì.
Ça m’est égal. Vous pouvez-lui dire tout ça que vous avez écouté de moi.
Non Milà je ne le ferai pas. Vous le savez bien. Mais pensez-vous que le motif, je crois n’était pas de vous offenser –la discussió havia anat abai- xant de to prenent un caire de raonament. Rafel hi prengué part i la cosa s’anà esmorteint fins a convertir-se en relació amistosa coincidint al fi- nal en qualificar el fet que promogué la discussió,

d’indelicadesa per part de Couni.

A l’hora del sopar aquest des de la taula em cridà. Jo vaig fer el sord i Rafel que entrava a la cuina després de servir la sopa, cregut que no havia oït m’advertí.

- Milà el xef us demana.
- Digues-li que ara tinc feina.

Il a du travail maintenant –li transmeté.

Uns moments després insistí novament i la res- posta sigué la mateixa.

A l’hora de les postres es repetí i davant de la insistència vaig entrar al menjador que- dant-me al peu de la porta sense deixar la mà de l’empunyadura.

C’est vous qui m’appeliez?
Oui Milà –respongué mig somrient com si inten- tés amb aquell somriure desagraviar-me.
Vous étiez fâché avec moi?
Bien sûre –vaig respondre apressadament i a seques tirant de la porta darrere meu, entrant a la cuina sense altre explicació.

Rafel estava pàl·lid tement els possibles resultats que de la meva actitud podien derivar.

Un murmuri com una remor fonda es sentia al menjador produït pel comentari a mitja veu entre els comensals.

Després, d’un a un, els guardes anaven sortint de pas per la cuina cap al carrer; tots saludaren alguns acompanyant el –Bon soir– amb qualque mot amistós com si no hagués passat res d’anor- mal.

Valentin l’acompanyà d’uns copets de confiança a la meva espatlla… i uns moments després sortí el xef amb el seu aire decidit habitual en ell sense mostrar un senyal de molèstia per la ruda acció d’abans.

Rafel havia sortit per la llet i jo estava sol a la cuina quan Couni entrà. Passà fins al portal sense dir res, mirà al defora com escodrinyant si hi ha- via algú i des d’allí preguntà.

Et Raphael?
Ce n’est allé jusqu’a la fruiterie.
Ça va. Ecoutez Milà. Vous êtes fâché avec moi. C’est vrai?
Oui mon chef. C’est vrai. Jamais aurais attendu de vous une blague comme celle-ci que vous m’avez jouée. Quelle opinion vous avez de Milà?
Je connais bien Milà.
Alors?
Vous pouvez être sûr que le motif qui avait pro- voqué votre colère n’avait tel objecte pour moi. J’ai écouté tout du bureau pendant que vous discutiez avec Valentin cette après-midi. Le capitaine aussi….

Et bien quoi?
Laissons-nous tout ça que le vent l’emporte.
Qu’est qu’il a dit le capitaine?
Permettez-moi que je le garde ce qu’il a dit. Je vous dis seulement que le capitaine sait bien dis- tinguer celui qui a la raison et celui qui l’a manqué. Et puis ça voilà la main oublions tout. Rien ne c’est passé. Acceptez-vous.
Voilà –vaig fer jo després d’una breu pausa allar- gant-li la meva mà que ell estreny apretà efusi- vament.
Enchanté Milà.

El comentari és lliure.

Després d’aquest incident Couni sapigué corres- pondre a la seva paraula, [tractant-nos amb] pre- ferència en tot el que era de necessitat, tant en matèria d’abillament com en proporcionar-nos un màxim confort, [dins] el [que era] possible en la situació que ens trobàvem, durant les hores de repòs.

El temps transcorria ràpid en aquella monotonia de la cuina. Havíem deixat enrere l’estiu… les ho- res de nit superaven les de claror i els primers freds de tardor ens venien damunt amenaçadors fent-nos sentir les primeres esgarrifances. Aquell sol que a Plan Lachat ens butllofava la pell s’ha- via tornat tant tímid que a penes, molts dies es dignava saludar-nos. Els arbres s’anaven despu- llant, la fullaraca empesa pel vent s’anava diver- tint sardanejant d’ací d’allà i l’atrevit bri d’herba que durant l’estiu s’havia divertit sentint-se ama- nyagat per l’aigua del rierol, restava ara encarca- rat salpicat d’espurnes brillants que recobrien la seva ànima resseca. I allò era la tardor?

La columna dels companys marxava silenciosa cada matí al treball, deixant al seu pas, com una estela fosca marcada damunt la rosada gelada sense altre abrigall que la roba que conservaven, que a l’estiu ens havien donat. La majoria anaven sense mitjons suplint aquest defecte amb trossos de roba d’altres peces ja en desús.

Una o dues vegades, només i per casualitat, en- cara vaig presenciar la sortida avergonyint-me de la meva sort momentània. L’espectacle no era per gaudir-hi. I tot allò no era res comparat amb el treball que es realitzava al riu, els peus xops con- tínuament, suportant la balbesa de les mans sen- se ésser-los permès de fer foc per aliviar-se’n.

Sigui dit que aquesta privació no havia estat or- denada pel capità Dupont, qui per altra part pro- curava fer-se el desentès sempre que li era pos- sible quan advertia una infracció d’aquesta mida. Aquesta ordre emanava del comandant de la

companyia allotjada a Saint Medi immiscint-se en els “affaires” concernint la 5ª companyia.

L’ordre era donada als seus subordinats, però a l’objecte de no despertar gelosies pressionava als gendarmes a fi que no es permetés tampoc de fer foc als de la 5ª al·legant que això no era més que un pretext per eludir-se del treball.

De retorn del comès a la tarda cada company anava proveït del seu feixet de llenya a propòsit per fer foc dintre la gran nau de l’acantonament, servint-se de plaques de llauna recollides en l’abandonament prop del riu evitant el contacte perillós d’aquell amb l’empostissat, a l’objecte d’elevar un xic la baixa temperatura existent dins l’allotjament, fent-lo més confortable cercant la manera de trobar una major comoditat durant les hores de descans i repòs que la nit ens confereix. Un quadre d’aquella tardor el trobarem en aques- ta memòria escrita a La Chambre el deu d’octu- bre del trenta-nou.¹⁸

Una d’aquelles coses que jo solia fer amb el pen- sament posat en les meves filles, que la sort la preservà del desastre que foren víctimes algunes germanes seves massa atrevides.¹⁹ El seu títol és Tardor i fa així:

Fa fred, més fred que els altres dies…

Avui al sortir al portal de bon matí, com de cos- tum abans d’encendre el foc, una boira espessa s’estenia a tot el llarg del riu fins a perdre’s de vista. Una boira baixa que sense arrossegar-se del tot damunt l’aigua tapava la muntanya do- nant la sensació d’haver estat tallada a un mateix nivell.

Era tan espessa, la boira, que semblava talment com si la nit hagués acostat el cel fins a reposar damunt les copes dels pollancres.

Per sota el sostre cendrós, la plana i la vall es divi- saven perfectament d’un color gris, però net, a la primera claror del dia que començava a apuntar. Les teulades negroses de les cases de La Cham- bre relluïen humitejades per la carícia de la boira. Riu avall, el riu, era més blau que els altres dies, les seves aigües semblaven un immens barrot de plom. Sota la boira els seus moviments sembla- ven més suaus… més dolços. La seva remor més somorta…

L’ermita de la Núria tampoc es veia…

L’ermita de la Núria…? Sí… em sembla haver-vos- en parlat altres vegades…!

Està situada damunt una espècie de gra, erup- ció que neix al primer quart d’altitud, aproxima- dament de la muntanya que s’aixeca enfront del portal de la nostra cuina, a uns quatre-cents me- tres del nostre nivell en què estem situats.

El turó és punxegut i té una forma quasi cònica. A simple vista, mirat des d’ací, sembla que al cim no hi queda altre espai lliure que el tros ocupat per la capella sense que es pugui permetre do- nar la volta a aquesta trepitjant pla, de manera que sembla simplement que aquesta sigui feta expressament per a acabar de donar a la mun- tanyeta la seva forma cònica. Sense ella el cim apareixeria com per acabar.

Jo li dic l’ermita de la Núria per la semblança que aquest conjunt té amb els dibuixos que la meva filla tenia taleia de fer, quan era menuda, per tot. Per ella és la primera mirada meva de cada matí al sortir al defora, i per la semblança, el primer pensament, gràcies a tu, Núria, per a vosaltres.

Mirant l’ermita totes les siluetes, d’una en una, i totes juntes després, imaginàriament, desfilen per davant de l’ermita… Molt baixet, jo us dono aleshores el bon dia.

No esteu contentes que el primer mot i el primer pensament meu quotidià sigui per vosaltres?

Jo sí. Per qui té de ser doncs?

Com us deia, doncs, tapades per l’espessa boira, igual que l’ermita, havien desaparegut de la vis- ta totes les muntanyes. La vall sense elles havia perdut tota la gràcia seva conquerint-ne, però, una de nova amb el fenomen.

Tot canta tot riu darrere la boira que a poc a poc va elevant-se com si fos una cortina, desengan- xant-se de la terra. Tot canta… tot riu… però amb un to més seriós; amb un so diferent dels altres dies… amb un so que arriba a les orelles [de] l’os somort.

Viu tot amb somriure diferent, mancat de melo- dia… amb melancolia de tons.

En aquesta hora del matí en un dia clar, com us agradaria de contemplar aqueix paratge!

És en aqueixa hora du petit jour com diuen els

Aquesta és l’única data que Milà va deixar a la llibreta-herbari que el va acompanyar tot l’exili, just al final d’aquest retall de prosa poètica.

No podem saber a què es refereix Milà. Únicament se’ns ocorre pensar en les dones que van anar a parar a qualsevol dels camps de França i van sofrir assetjament o violació. A Argelers concretament els mateixos refugiats es van organitzar per evitar aquests fets a mans dels mateixos vigilants (Camp d’Argelers al “Sense Ficció” de TV3 de 10.12.2009).

francesos, quan els aucells comencen els seus cants; i al capvespre quan amb el seu xerrotejar, saltant de branca en branca cercant el branquilló que els bressolarà durant la nit, es disposen al descans que els refaci de la fadiga del dia, quan la gràcia del paisatge és més sublim, i quan el conjunt de cants i remors, de prats i muntanyes esdevé més harmoniós…

Hom les contempla en aquesta hora, les munta- nyes i s’hi extasia… Encastades al cel, amb les se- ves puntes agudes altíssimes tenen tota la gràcia d’un fistó al voltant d’una immensa bànua blava. Però, hom pensa al contemplar-les, i admira en el conjunt la gràcia que la mare natura posa en elles.

El dia segueix humit i fred a mig matí, s’ha mogut un xic d’aire. A poc a poc la boira s’ha anat enfi- lant fins a desaparèixer del tot, retornant a la vall i a la serra tota la seva gràcia i poesia innates… El migdia quan novament he sortit atret per una ullada de sol tot l’espai era net de boira… El sol batia la blanca paret de l’ermita…

Bon dia… Les siluetes una a una… totes juntes després han passat…

El dia és clar, fora la boira, però, més amunt els pics són blancs i les muntanyes blanques fins al punt justament que la boira les obria al matí al llevar-me.

S’ha salvat solament de la carícia la muntanya de l’ermita.

És la tardor… L’hivern s’apropa… les branques dels arbres ens n’avisen quedant ja de llurs fulles totes nues…

Per disposició del govern els gendarmes anaven a ser substituïts per civils mobilitzats dels com- presos entre les classes més velles havent obtin- gut la graduació de sergent durant el compliment de les seves obligacions militars. Això proporcio- nà entre nosaltres una alegria esperant un millor tracte per part d’aquests en relació al que merei- xíem per part dels gendarmes, confiant en una major solvència dels substituts menys envanits amb l’uniforme i possiblement més comprensius i condescendents amb nosaltres tenint en compte els motius que els aconduïen a la nova feina sos- traient-los de la seva vida civil amb el correspo- nent allunyament de la família.

La finalitat d’aquest canvi era degut a la decisió presa pel ministre de la guerra que els gendar- mes quedessin en disposició d’incorporar-se com a oficials en les diferents unitats destinades al front.

Aquesta ordre com es pot comprendre tingué uns efectes gens falaguers per aquella gent. Els afec- tats la reberen amb cara de vinagre contrastant amb l’alegria nostra i en particular la dels com- panys que contínuament estaven subjectes al seu rigor i surveillance.

El mal humor creixé en ells quan el capità Dupont els comminà perquè cerquessin dispesa, dispo- sant que les habitacions ocupades per ells fins avui fossin cedides als seus successors, creient natural que així fos i no al revés per considerar amb relació amb el sou adequat i de raó.

Tot seguit començaren l’inventari amb vista al traspàs per encàrrec de Leviatan, trobant-me a mancar del seu lloc els binocles que com es re- cordarà entre altres objectes trobàrem a la cuina a la nostra arribada i que el capità m’encarregà la custòdia.

De primer moment vàreig sospitar que l’autor de la sostracció no hagués estat Astier, abans però de judicar, vaig interrogar algun dels seus com- panys del bureau molt discretament, no tant per això perquè un d’ells no veiés les meves intenci- ons i endevinés el mòbil de les meves preguntes i les meves sospites sobre el possible sostractor de l’objecte.

Per això el xicot que es deia Vard, encara que les seves relacions amistoses amb Astier no eren massa cordials a causa del caràcter pretensiós d’aquest, cuità a dissuadir-me de les meves sos- pites, advertint-me que en certa ocasió havia vist els binocles dins la musette –cartera de pell que porten els gendarmes en actes de servei penjada a l’espatlla– de Leviatan.

Je ne veux pas dire qui’l était qui les avait fauché. Tu sais? –afegí al final defugint la responsabilitat de la denúncia.

A la nit al fer el recompte amb el propi Leviatant en presència de Bayona vaig fer observar la des- aparició de l’objecte sense que ni l’un ni l’altre do- nessin importància al cas ni demostressin interès a trobar el sostractor.

En vista d’això vàreig recordar a Leviatan que algunes vegades en les seves sortides per la muntanya n’havia fet ús i que no fora una cosa estranya que havent-los possiblement cedit a algun company adjunt s’hagués distret de retor- nar-los-hi. Descartà la possibilitat d’aquesta idea meva diguent-me que una sola vegada en feu ús i que els retornà al seu lloc bon punt tornar a en- trar.

No acceptant aquesta excusa i sumada a les ma- nifestacions fetes per Vard arran del mateix as-

sumpte i davant la inutilitat de la meva insistència intentant fer-lo confessar autor de la sostracció, podent tenir, per altra part conseqüències des- agradables per mi el portar la cosa a l’extrem, vaig creure de preferència deixar-lo confiat en la meva convicció simulada i l’endemà al matí feia la meva denúncia de convicció senyalant al capità Leviatan com a autor probable de la sostracció. Aquell dia els gendarmes canviaven de domicili i estant a les seves habitacions Dupont passà per un soldat l’ordre a Bayona com a cap que abans de sortir Leviatan fes entrega dels binocles pro- pietat de la Rizerie que circumstancialment es trobaven dintre la seva cantine –caixa de fusta on guardaven les seves coses d’ús personal.

Leviatan baixà a la cuina i m’entregà els binocles.

Tu le diras au capitaine qui’ls on étaient toujours ici.
Et bien.
J’ai ne me pas rappelé que je les avait. Surement parce que

vous me l’avez dit hier soir.

El capità que advertí la maniobra em cridà al bu- reau demanant-me a què era deguda la visita de Leviatan a la cuina. Després del meu exposat res- pongué.

Pauvre idiot! Et bien c’est meilleur comme ça. Nous allons voir qu’est ce qu’il dira. Merci Milà. Vous pouvez vous en aller à votres affaires.

Als pocs moment Leviatan demanava permís per entrar al bureau sol·licitant parlar amb el capità, aquest des del seu seient sense moure’s respon- gué.

Il n’y a pas besoin, j’ai retrouvé ce que je cherchait dans le placard à la cuisine.
Qu’est que c’est que vous cherchait.
Ces longue-vues que vous y avez aportées. C’est ça.

Davant d’aquesta resposta que no admetia rèpli- ca el gendarme girà cua escorregut després d’in- tentar insistir

Mais…
Bonjour Leviatant. À tout à l’heure.

Cap a mig matí Leviatan i Bayona vingueren a despedir-se de nosaltres com a hostes que dei- xaven la plaça vacant.

Els seus substituts havien arribat i aprofitaren aquella ocasió per fer la nostra presentació infor- mant als nous vinguts sobre la nostra conducta i recomanant-nos a ells per continuar al nostre lloc exercint el nostre comès. Després de donar compte del resultat de l’inventari fet, abandona- ren uns i altres la cuina passant els nouvinguts al bureau sostenint una conversa amb el capità a

l’objecte d’exposar-li llur pretensió de prescindir dels nostres serveis amb motiu de portar ja orga- nitzat el grup els serveis relacionats amb el seu desplaçament.

Rafel que des del menjador escoltava el diàleg tingut entre el capità i un dels visitants em co- municà la novetat i uns moments vaig veure’ns fent colla amb els demés companys fruint de les delícies de la temperatura de peus dins el riu i fangant per la riba.

Sortosament, el capità s’imposà a la pretensió d’aquella representació diguent que tenien temps encara de cercar-se nou hostatge si desitjaven una major independència. Al·legant que els ho- mes que hi havia a la cuina érem mereixedors de la seva confiança i dignes de la seva admiració com a refugiats. Pel que es veu al bon home en- cara li durava l’emoció de les escenes anteriors sostingudes amb motiu de la desaparició i reapa- rició dels binocles. I gràcies a la seva actitud con- servàrem el nostre lloc, encara que, sobretot en els primers dies, no massa ben mirats pels nous dispesers, això era potser més una opinió equi- vocada nostra que una realitat; tota vegada que la meva proposició feta oferint-los-hi de deixar la plaça que jo ocupava retornant a la meva condi- ció d’abans d’entrar a la cuina, sigué refusada per ells pregant-nos de continuar en les nostres fun- cions tal com ho veníem fent fins allí. Responent als desitjos del capità i als seus propis.

Els gendarmes s’havien allotjat en una dispesa a La Chambre i durant els quinze dies que trans- corregueren entre l’arribada dels sergents i la partida d’aquells responent a l’ordre cursada pel ministre, el servei de vigilància el muntaven per mitat entre ells alternant amb torns de quatre ho- res; o, sigui, els uns al matí i els altres a la tarda. Molt aviat les nostres impressions sobre el tracte a esperar d’aquells homes tingueren confirmació favorable des d’un principi quan el servei de vigi- lància es portava a terme formant parelles mixtes entre gendarmes i sergents, aquests havien po- sat fre a certes actituds innecessàries d’aquells respecte als companys.

Recordo sobretot una vegada en ocasió de cele- brar un partit de futbol entre l’equip nostre i el de la companyia de Saint Medi un incident entre un jugador i el pretensiós Valentin i l’oportuna in- tervenció de Maurice, un xicot impetuós i enèrgic que, abans de la mobilització exercia de pompier a Béziers.

El fet ocorregué amb motiu d’haver marcat els nostres contraris un tanto a la nostra porta. Va-

lentin en culpà al porter, aquest es defensà do- nant les seves excuses que l’altre no acceptà, promovent-se una discussió entre ells en la qual el guarda estava en desavantatge apoiat pel com- pany i enardit pel dolç somriure, denotant certa simpatia al seu favor, de tres simpàtiques made- moiselles que presenciaven el partit des de molt prop del marc de la meta. Això acabà d’excitar el sistema nerviós del pretensiós que abusant de la seva autoritat obligà el company a posar-se gar- dez vous –ferms.

El caporal, Maurice no era sergent, a l’adonar-se de l’incident, sortí corrent de la lateral des d’on presenciava l’encontre i intervingué arribant en el precís moment que el guarda anava a pegar al company. Maurice agafant-lo per un braç, l’obligà a girar-se invitant-lo a portar a terme l’acció que acabava d’intentar advertint-li que ell estava allí present pour le casser la gueule si ho intentava. La cosa no passà d’aquí per la intervenció a temps dels companys del caporal que els feren observar que era incorrecte comportar-se, en presència de qui ho feien, d’aquella forma.

Més tard quan la vigilància anava ja a càrrec dels sergents sols, per haver partit ja els guardes, la disciplina queda limitada a l’anar fent procurant, és clar, evitar els seus compromisos. D’anada i de retorn del treball fora la vista de l’acantonament la formació era trencada i barrejats, vigilants i guardians feien via sostenint amical conversa.

La majoria d’aquells homes eren gent d’una certa posició que econòmicament els permetia proporcionar-se el màxim de benestar possible en aquella vida que les exigències, filles de les necessitats que assotaven al país els obligaven. Més d’un company pogué aminorar-se d’algu- nes necessitats en el que afecta particularment al vestir i altres coses que ho són només d’una manera molt relativa com per exemple el fumar gràcies al comportament i la voluntat d’ells en vers nosaltres.

No us imagineu en dir això que en virtut d’aques- tes accions a la 5ª companyia es fermessin els gossos amb llonganisses com vulgarment es sol dir en èpoques d’abundància. Això no. Ni vulguem creure tampoc que aquesta simpatia dels ser- gents, potser diria millor la llàstima que els fè- iem, estigués distribuïda equitativament.

La preferència és una cosa difícil de saber-la evi- tar, sempre hi ha per tot situacions de privilegi arran d’unes accions i comportaments que ens porten a simpatitzar més amb unes persones que amb altres.

Entre ells també hi tenien els seus judes que es- peculaven amb la seva bona fe aprofitant-se de la confiança.

Rossignol, per exemple, que havia substituït a Couni entrant al bureau com a chef comptable era intendent també de la popote dels sergents. Tallant i cosint al seu gust fent avenir sempre el compte rodó al cap del mes a raó de divuit francs per testa fent-hi un negoci per tenir-lo en compte, ja que la major part del subministrament el tre- ia de la cuina dels companys, o espanyola com anomenàvem per regla general. Aprofitava el dret que el seu càrrec li donava per entrar a la cambra de proveïments a tota hora escollint el millor del que hi havia de la manera més econò- mica, i carregant-ho com si fos una compra feta al compte de la col·lectivitat, en combinació amb un altre company seu lionès com ell, que es deia Prouneroille. [Aquest] era propietari d’un meublé establert en la seva ciutat d’origen. Un i altre a més especulaven amb la necessitat dels nostres companys retardant l’entrega del tabac a l’objec- te que els diners de la paga que solia efectuar-se entre l’u i el cinc de cada mes, s’haguessin ja ex- haurit a l’hora de repartir el tabac. Per facilitar millor la maniobra entregaven íntegra la quan- titat a percebre sense retenir el valor del tabac. Això els facilitava d’obtenir-lo a noranta cèntims paquet quedant-se amb la major part davant l’im- possibilitat dels companys de poder-lo retirar per exhauriment de fons.

Un mes retardaren tant l’entrega que era tota la

companyia, menys catorze companys, que queda- ven condemnats a no fumar, si no hagués estat per la intervenció d’un company a qui la compa- nyia en general li tenia molt que agrair, pels molts serveis que desinteressadament prestà a tots. [Ell] gestionà, en primer lloc, prop dels usurpa- dors sobre la manera de proporcionar facilitats perquè els companys no es quedessin aquell mes sense fumar, proposant que se’ns avancés el ta- bac que no podíem retirar per falta de medis fins a rebre el cobrament pròxim. Nosaltres abonarí- em l’import corresponent o, per millor seguretat, si ells ho desitjaven podien retenir-ne la quanti- tat. Aquesta petició sigué denegada i Fernando Rodríguez Baruch –em plau assentar aquí el nom d’aquest noble amic– no sé com se les apanyà que unes hores més tard es presentava novament al bureau amb els diners a les mans per retirar el tabac de tota la companyia. Aquesta pretensió del nostre bon amic al pretendre amb la seva ad- mirable acció salvar la companyia d’aquell nau-

Josep Milà a La Chambre sobre un tou de neu, en data indeterminada entre el 8 de setembre de 1939 i el 10 de març de 1940 (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)

fragi, no tingué tampoc èxit amb l’agreujant de sentir l’afront de considerar-se insultat al dubtar aquells dos cràpules responent que ningú podia assegurar si el tabac el volia per ell o per entre- gar-lo als companys. Ell sapigué replicar deguda- ment com aquells dos éssers es mereixien.

Aquell vespre un per un els companys amb els diners a les mans es presentaven al bureau a re- tirar el tabac.

Ja durava massa aquella manipulació d’en Ros- signol a la cuina fent passar gat per llebre als seus companys i deixant els ossos als meus. Ara ja ni es prenia la molèstia d’anar-hi ell a la cuina espanyola per la minestra sinó que hi enviava al meu company que ben a disgust complia aquest ordre, provant d’esmunyir-se sempre que li era possible.

Un dia vàreig queixar-me’n a Dufour el vague- mestre. Aquest era un type bastant simpàtic, era propietari d’unes mines de ferro i el camp de concentració d’Agde estava dintre de les seves propietats; era un home senzill i atent i disposat sempre al favor. En fi, es lamentà d’aquestes ir- regularitats i m’aconsellà de no obeir al sostrac- tor d’acord amb les meves manifestacions fetes al cas.

Així és que a la primera ocasió vàreig negar-me- hi usant un xic la ironia dient-li que em feia l’efec- te que menjarien aquell dia la verdura sense tall. Ell de moment s’ho prengué de broma, una hora abans de dinar vingué a la cuina per veure què era [el] que jo havia portat. Per amagar la seva intenció em demanà.

Eh Milà la viande elle est cuite?
Quelle viande? Il n’y a pas de viande.
Pourquoi pas?
Personne ne l’a apporté.
Je vous ai dit de l’aller chercher vous-même.
Et bien je vous avais répondu que je n’irai pas.
Oh… mer… j’ai cru que c’était une blague. Et que l’heure est-il? Onze heures. Je n’aurai pas du temps au propos pour l’acheter. Et maintenant on ne trou- vera pas de la viande c’est trop tard. Je vais voir si je trouve quelque saucisse…

Sortí corrent salvant-se aquesta vegada de la crema amb l’adquisició d’unes salsitxes que no serviren a satisfacció per no veure’s amb un com- promís davant dels seus companys.

La segona vegada que jo ja havia previngut a Du- four de l’assumpte amb el qual es passà junt amb Cortès, Privat i Molière a la cuina bona part del matí, bromejant sobre l’olor que desprenia la vi- anda preguntant-me amb què l’havia arreglada,

etc. Amb l’objectiu d’evitar que Rossignol pogués malpensar de la jugada arribà a taula a l’hora del dinar sense que els altres li permetessin de pa- rar-se a maniflejar les casseroles trobant-se a l’hora del tercer plat que Rafel compareixia amb les postres en lloc de l’acostumat plat de vian- da. S’armà una discussió entre els comensals contra Rossignol qui reclamava la meva presèn- cia perquè la cosa sigués carregada sobre meu amb l’oposició dels demés que li deien que era millor que desistís del seus propòsits si no volia veure’s més embolicat, acabà amb l’actuació de Rossignol com a administrador encarregant-se’n Dufour i Cournot; aquest molt aficionat a la cui- na i als bons plats era el que venia nomenat pels seus companys com a popotier de la col·lectivitat i que després dels dos o tres primers dies que passà entre nosaltres hagué d’ésser evacuat a l’hospital de Chambéry a causa d’un fort refredat que ajuntat a l’asma que sofria l’impossibilità per continuar amb els seus companys. Ara de retorn en convalescència, després del cas Rossignol els seus companys li encarregaven el seu antic comès de manera més honorífica que real a l’objecte de justificatiu per restar inactiu sense l’obligació de compartir amb aquells la guàrdia exposant-se contínuament a les inclemències del temps, la pluja sobretot, a la que quasi a di- ari s’estava exposant en aquelles terres. Com tots el seus companys exceptuant-ne Rossignol, Prounerolle i Fouliolle era de Béziers.

Entre ells, a la cuina no s’hi estava mal.

De La Chambre a Pont de Rhonne²⁰ – quarta llibreta

No s’hi estava malament perquè a més del gran interès que ells posaven en cuidar que res no hi manqués del que era necessari, teníem concedi- des àmplies facultats per ells per administrar-ho al nostre gust i per usar-ne sense limitació en les nostres apetències. I encara teníem la lliber- tat de proporcionar-nos tot el que creguéssim de necessitat no considerat d’ús ordinari que no es trobés en el rebost. Per aquests imprevistos tenia sempre en poder meu una quantitat determinada per fer-ne ús segons les necessitats. Dufour no era aimant de les petites i contínues molèsties, preferia en el possible sortir-se d’una vegada de les coses; per això cada fi de setmana anivellava el fons de reserva que m’estava confiat afegint-hi segons les despeses efectuades en imprevistos. Cada nit havent sopat Cournot i Molière confec- cionaven junt amb nosaltres la minuta correspo- nent als dos repassos del dia sigüent. Els noms de cada entrant eren variats cada dia encara que el contingut del plat de cada dia es compongués del mateix, o poca diferència, ja que el meu re- pertori culinari es limitava a quatre maneres de guisar el bou, tres l’arròs, el primer rostit, fregit i a la brasa, i aquest blanc, amb restes de rostit, que en dèiem à la grand mère –era la manera que jo l’havia vist fer a la meva mare l’endemà d’una festa grossa amb la sola diferència que jo hi po- sava bou i ella pollastre– pel cas és igual encara que el gust semblava diferent i d’una altra mane-

ra que jo vaig dir-ne a la Núria.

Tot això ajuntant-hi tres o quatre salses que m’ha- via ensenyat de fer Cournot acompanyat del plat tradicional del país (patates) o el tradicional del nostre, en temps que no hi ha restriccions i taxes en els queviures, la democràtica mongeta, era tot el repertori del meu programa.

Cournot i Molière un dia que pels seus quefers s’havien arribat a Saint-Jean-de-Maurienne de retorn varen fer-me ofrena d´un llibre de cuina francès. Des d’aleshores el meu típic repertori es veié arraconat i substituït pel del formulari.

Això divertia molt als amics al veure la meva pre- ocupació volent seguir al peu de la lletra les fór- mules indicades al llibre corresponent a la minu- ta encarregada.

A mi no em divertia gens i menys encara al veure Rafel com es deleitava amb els meus tràfecs en- tre consultar el formulari contínuament i reme- nar les casseroles i posar-hi les viandes, corrent el perill a cada moment –com Molière deia bro- mejant– d’una inversió entre aquestes i el llibre. Un dia recordo que a la minuta, entre altres plats sol·licitats, hi havia pommes de terre farcies. Una equivocada interpretació del mot creuser que jo vaig interpretar creuar en el nostre idioma –fer- hi una creu amb el ganivet pel llarg– va fer que aquella nit ningú no s’aixequés satisfet de taula tornant la plata a la cuina amb les mateixes pata- tes sense la salsa que d’anada les acompanyava. Havien quedat tan crues que era impossible men- jar-se-les.

Lluny de demostrar molèstia els dispesers s’ho varen prendre bromejant atribuint el fet a l’haver estat poc temps sotmeses a ebullició, insistint en què demà tornés a repetir el plat, ja que la salsa era delicieuse.

Vinga novament el llibre. Tot era ben clar en la fórmula. Jo no m’havia equivocat i no obstant ha- vent el dia abans bullit més del temps assenyalat

Hem mantingut Rhonne i no Rhône, com correspon al riu Roine en francès, perquè hem vist el manteniment d’aquesta grafia en un topònim actual d’Albertville –una avinguda que connecta amb la Route de Tours– on, d’altra banda, no passa el Roine. No és un argument sòlid però tanmateix no ha estat possible trobar cap pont sobre l’Isère ni cap central elèctrica amb cap dels dos noms –Rhône o Rhonne– al web del patrimoni d’Auvergne-Rhône-Alpes (https://patrimoine.auvergnerhonealpes.fr/plan)

en ella no s’havien cuit les patates. No obstant és suficient una hora i mitja per coure’s bé. Avui en bulliran dues. Totes aquestes reflexions vaig fer- me… i tot inútil! Tampoc aquell dia es cogueren. Davant la repetició del fet Molière em demanà el formulari constatant que el defecte era degut a l’equivocada interpretació d’un mot. Creuser l’é- garement volia dir, després d’obertes per la mei- tat de llarg, buidar-les un xic fent-hi una espècie de cassoleta.

Cournot repetí encara el plat a la minuta de l’en- demà. Molière a l’adonar-se’n protestà amb sor- negueria.

Non ça tu le garderas pour l´autre semaine si tu veux. Demain soir j’aurai faim.

Cournotrectificàelmenúijovaigsentir-me’naliviat. Aquesta anècdota la recordaré sempre.

I ara anem per una altra.

La feina de serrar la llenya per la nostra cuina corria a compte dels tres companys que es cui- daven de la de la cuina espanyola. Dos eren cata- lans. Parellada de Sant Pere de Riudebitlles i Sala de Piera, l’altre era de Madrid de nom Adolfo, però li dèiem el Padre no sé per quins motius.

Eren constants amb la feina i jo corresponia a la seva atenció amb algun vas de vi i alguna que al- tra vegada amb quelcom a propòsit per matar el cuc, ara amb les sobres de la vianda, adés amb un bocí de formatge de gruyère, etc.

Un dia vaig donar-los-hi un bon bocí de roquefort, no tenia altra cosa a propòsit i contra el seu cos- tum, ja que mai no demanaven res limitant-se a acceptar el que se’ls hi oferia, aquell dia d’una manera indirecta a l’oferir-los l’acostumat got de vi el refusaren insinuant que més aviat era gana el que tenien que set.

– No gràcies –digué el Padre– aún no hemos co- mido nada. Solo habemos tomado el café y sin pan aún.

Sí que lo siento y yo no tengo nada hoy.
Es igual.

Allá hi ha roquefort –intervingué Rafel.
En va quedar? No sé si els hi agradarà. Porta’l. Vols?
En queda un bon bocí –va fer el company mos- trant-me’l.
Ja està bé. Porta el pa.
Ya está bien. Muchas gracias hombre.

No tengo nada más.
No se moleste hombre es suficiente y más aún. Passaren alguns dies després dels quals en un dels seus viatges a la cuina em trobaren esmor- zant. Jo vaig alçar-me per ajudar-los a descarre-

gar deixant el pa i formatge que jo menjava da- munt la taula entrant dins el quarto de bany on posàvem la llenya quan vaig sortir-ne després d’haver-la apilada estaven ells fent comentaris a mitja veu sobre el meu esmorzar.

Així m’ho semblà a mi.

Que en voleu? vaig fer jo invitant-los.
No, no. Gràcies.
Un got de vi.
Bueno – respongué Sala.

Varen beure i Parellada sense acabar-se el seu s’apropà a la taula observant novament el bocí de formatge.

Guaita tu i sí que se’l menja –anuncià tot estra- nyat.
Per què ho estranyes? –vaig fer jo mirant-me també el meu formatge, no fos cas que tingués algun defecte del que jo no me n’hagués adonat. Què té?
Això tant florit?
Això s’ho porta la qualitat.
Vejam, deixeu-me’l tastar?

Els altres dos mig torbats es miraven fent-se una mitja rialla d’intel·ligència. Parellada mossegà el bocí de formatge.

-Oi sí que és bo tu. Mare de Déu…

Nosaltres sí que la vàrem ben c….

– Y que listos somos los españoles!

Jo no comprenent res de tot allò que passava a aquells companys vaig demanar.

Bé què passa?

Tots tres esclafiren a riure i Parellada exclamà tot lamentant-se però sense poder contenir el seu riure.

Nosaltres que al veure’l tant blau vàrem llen- çar-lo. Vàrem creure que era passat. Que era florit.
Fins i tot jo vaig dir amb aquests, quines pen- ques de donar-nos això, es deu creure que som gossos.
¡Dios mío y qué listos somos! ¡Ya decía yo de co- merlo cuando el señor José nos lo dio!

Pocs dies després d’aquests fets Sala de resul- tes d’un rebot del tascó amb què partien la llenya tingué d’allitar-se per haver-li rebatut al turmell i a no ésser per l’actitud d’un company que pro- posà que fos traslladat a l’hospital, corrent les despeses del seu compte, la cosa hauria acabat malament. Davant de la decisió d’aquest com- pany el toubib tocat del seu amor propi ordenà l’evacuació d’aquell a l’hospital d’Aix-les-Bains on hi passà prop de dos mesos al llit i altre tant de convalescència.

Fernando Rodríguez Baruch. El comportament d’aquest company a la companyia no pot merèi- xer altre qualificatiu que exemplar. Per a tots els companys es portà fent honor al seu càrrec que durant la nostra guerra desempenyà i que des- graciadament foren tants els seus col·legues, que fent-ne una mala interpretació i un mal ús inter- posant el personalisme al deure, boicotejaren in- conscientment l’acció conjunta.

Jove com era –uns vint-i-set anys– la seva edu- cació i la seva cultura li proporcionaven un sentit de comprensió i serenitat en tots els seus actes en defensa dels companys que cap dels nos- tres “responsables” havia demostrat sapiguer posseir.

A la companyia exercia les funcions d’intèrpret i carter; a més fundà una petita biblioteca patroci- nada per Dupont on donava lliçons de francès als companys que s’interessaven en aprendre aquest idioma. Facilitava tot allò que se li encarregava i que els companys no podien obtenir a causa de la disciplina a què estaven sotmesos: tabac, dia- ris, paper, tinta, segells, etc., aprofitant les seves sortides al poble; sempre desinteressadament i complagut de poder ésser útil als companys. La seva acció en defensa dels companys en aquella ocasió de la retenció del tabac ens mostrà ben clar el seu caràcter i tinc motius per creure que la seva intervenció ben estimable sigué un gran estimulant a favor en el cas Iglesias. Funcionari de banca i fill d’una família benestant suportava la prova que passaven, comentant la nostra situa- ció [com] és natural i comprensible, però sempre acompanyant el comentari amb aquell, en ell tan peculiar, filet d’ironia, procurant amagar als ulls del company la possible amargor sentida interi- orment. Evocant records pretèrits i dies feliços passats en el confort de la llar paterna, a l’objecte d’aixecar la moral als que estaven abatuts o cor- rien el perill de l’abatiment espiritual al davant d’aquella prova que l’atzar ens sotmetia.

Era natural de Madrid, però parlava el català cor-

rectament amb un deix del castellà en la fonètica que el feia simpàtic en la conversa.

Dormia en una habitació, separada de la gran nau, feta de fusta, prop la cuina gran on tenia ins- tal·lada la biblioteca i un despatxet on donava la classe de francès al mateix temps que li servia per desenvolupar les funcions en relació amb les seves tasques oficials a la companyia.

Si al matí no s’havia aixecat amb el toc de reveil (diana) i algú l’anava a trucar, el solia rebre amb un diàleg a l’estil del que segueix que per mi te-

nia, en ell, no altre objecte que una dedicatòria evocant aquells records dels dies feliços.

Sí mamá, ya me levanto

Como todos los días. Anda Fernando, hijo mío no seas tan perezoso; luego sabes que me enfada.
Sí mamá, pero es que tu no te das cuenta que me acosté esta noche muy tarde… Déjame un poco más mi vieja…!
Pero Fernando que ya son las ocho y media. Luego vas a llegar tarda a la oficina.
Bueno mamá cinco minutos nada más!
No seas pesado hijito. Tu sabes que mamá te deja- ría bien, pero luego…
Bueno pues… ya voy… Ponme entretanto el desa- yuno…. vamos….
Pero Fernando que volverás como todos los días a dormirte. No seas tan perezoso hijo mío!
Bueno pues ya estoy levantado. Eres pesada mamá. Todos los días tienes que salirte con la tuya…

Tots aquells diàlegs tenien una forma tan viva, tan soferta, tan evocativa, que a l’escoltar-los, si alguna vegada n’havia estat jo la causa, tenia la sensació que aquella exteriorització del record d’aquells feliços despertars era l’oració imposa- da de cada matí per la seva pròpia voluntat. La salutació a la mare, com ho era, per mi, aquell es- guard de cada matí a les blanques parets de l’er- mita on jo amb la imaginació veia les siluetes dels meus familiars estimats. I aquell “bon dia!”, pro-

nunciat quasi amb l’alè només, en aquella hora entre els primers cants dels aucells, que sonava com una melodia transportada per les ondes de l’esperit a través d’aquelles serres en compa- nyia del pensament, fins a penetrar a l’enyorada llar, sentint tota la sensació que ens proporciona el contacte del llavi al besar la galta rosada de l’infant, encara dormit, després d’una estona de contemplació envejant-li un xic els seus somnis dolços i innocents que el moviment del seu llavi entreobert per un somriure, més innocent encara, ens fa endevinar en ell…

Molt sovint aquest gran amic venia a veure’m a la cuina i conversàvem llargament, sobretot quan era portador d’alguna lletra destinada a mi, que tot seguit endevinava pel seu posat, abans de veure l’enveloppe, si aquesta era dels de casa o dels meus amics Repullés d’Angers.

Ell sabia participar de les alegries de tots així com era prest a prodigar resignació animant sempre que les noves no eren massa satisfactòries o do- lentes.

I ara després d’haver fet coneixença amb aquest amic i company excel·lent per aquesta curta bi-

ografia seva, deixem-lo tranquil fins que l’ocasió ens el porti novament en presència del meu relat i tornem al nostre objecte. I com que a la cuina hi ha prou tranquil·litat amb el tracte amb els nous hostes, sortim-ne uns moments i enfilem-nos a la muntanya de l’ermita per contemplar des d’allí el panorama.

Feia dies que desitjava fer-hi una visita, però a causa de la premura de temps, tenint en compte la distància que ens en separava, mai no trobava l’hora a propòsit per fer-la; pensant amb les pos- sibilitats que hi havia de deixar als hostes sen- se sopar si els meus càlculs fallaven, fiant-me del cop d’ull per amidar el trajecte entre la cuina i l’ermita. Vaig decidir-me un dia després d’una curta discussió amb Rafel sostinguda a causa de la utilitat que podia tenir una gran cova que al peu de la muntanya era oberta adquirint el conjunt amb ella un cert aire de misteri. Ell m’oferí de substituir-me en la meva feina si em retardava en el retorn i jo, acceptant, vaig decidir fer la visita a l’ermita aprofitant-ho al mateix temps per sortir de dubtes sobre l’objecte originari de l’esmenta- da cova. En aquells temps les meves cames eren valentes i, competint amb el rellotge, amb tres quarts d’hora vaig plantar-me al replà de l’ermita guardant pel retorn la visita a la cova.

El monument dedicat a Santa Agnès no tenia res d’extraordinari i, encara que les seves portes eren tancades com de costum, ja que solament s’obrien per la diada del sant, per la reixeta es veia en el seu interior l’altar amb una imatge de la santa amb algunes ofrenes i exvots penjats per les parets.

No obstant valia la pena la caminada per gaudir del panorama que des d’allí s’oferia a la vista. En contemplar-lo tenia la impressió de trobar-me damunt un descomunal pessebre formant-ne part com una figureta. A uns dos-cents metres apartat un remat de cabres blanques s’anaven entrete- nint per les vores dels marges resseguint l’herba, escassa ja en aquells dies de tardor, sonant els esquellerincs al compàs de la pastura, mentre el pastor sentat damunt d’una pedra anava tricote- jant amb una habilitat que més d’una dona enve- jaria. Els ceps d’aquelles vinyes raquítiques pre- sentaven els seus esquelets amb els sarments tots despullats ja de llur fulla que s’anava consu- mint ja amb algun racó de marge on el vent havia arraconat. L’hora era quieta i aquella quietud te- nia en aquell lloc un deix de sincera devoció.

El sol, al seu mig caient, projectava els seus te- bis raigs, d’esquitllentes, damunt els ravals de

Saint-Matheo i Saint-François, dispensant-los-hi la darrera carícia de la jornada, mentre Saint-É- tienne situat a l’altre costat de l’Arc, arredossat al peu de la muntanya [es] delia; estant a la tèbia moixaina tota la vall del Bugeon, Saint-Avre i la muntanya de l’ermita rebien de ple el consol del seu càlid bes.

Allà baix, al bell mig del conjunt, La Chambre semblava mostrar indiferència per tota aquella bellesa del seu entorn, formant-ne part ella ma- teixa… El temps anava passant i el fum emergint de les xemeneies em recordà la meva obligació. Vaig consultar el meu rellotge, encara podia dis- posar d’uns moments. Amb tot, però calia des- comptar el que esmerçaria, si volia deixar satisfet Rafel informant-lo del significat de la cova, en la visita a ella a l’objecte de treure’n una impressió. A més la vall que el sol havia anat abandonant anava prenent aquell color grisenc, tan peculiar en aquelles tardes de tardor, precursor d’un cap- vespre fred i humit i anunciador d’una nit incle- ment per als companys. Mancats [aquests] del su- ficient abrigall que els permetés gaudir del repòs adequat i regenerador de les energies gastades en el treball de la jornada i que la majoria temia, tant com desitjava, per l’escàs confort que oferia l’estança en un clima fred com el d’aquell país. El petit remat s’anava retirant muntanya avall com abandonant el pastor abstret en la seva tas- ca de tricotar. La muntanya havia canviat els seus tons vius i alegres per un de sol, quasi substituint aquell daurat del clap de castanyers, el platejat d’alberes i maleses, el beix dels pollancres…

El pastor s’alçà desant els estres dins el sarró

seguint muntanya avall la direcció mateixa que prengué el ramat seguit del seu gos que saltant i lladrant semblava celebrar la decisió presa pel seu amo…, i jo després d’un darrer cop d’ull vaig seguir el mateix camí, ja que en aquell moment el ramat acabava de desaparèixer darrere el montí- cul que s’alçava damunt mateix el lloc on la cova estava situada; darrere el qual, fent-li de dosser, reposa en la quietud de la vall el petit bourg de Saint-Avre escoltant eternament la cançó so- lemne de les aigües del Bugeon que juganeres es rebaten al peu dels seus baixos murs dispen- sant-los-hi sàdiques carícies.

Els darrers raigs de sol damunt els pics nevats de les muntanyes tenyien la blanca superfície d’un color suaument rosat prenent en aparença un caire de cosa sòlida i tènuement tèbia, oferint una mena de consol alentador dintre aquella hora grisa de la tarda que anava esllanguint-se.

Tot baixant anava fixant la meva atenció amb l’es- tranya configuració de la muntanyeta que damunt la cova s’aixecava darrere la qual havia desapa- regut el ramat. Era un turó tupit de roures, quin contrast amb la resta de la muntanya pelada de l’ermita emmenava a pensar que l’estrany format que tenia era degut a la intervenció de la mà de l’home més que a la d’un pur caprici de la natu- ralesa. Quan més m’hi anava apropant, les me- ves sospites anaven adquirint confirmació. Efec- tivament, si m’hagués pogut quedar un dubte, la conversa amb el vell pastor que al peu mateix de les ruïnes havia encalçat, me l’haguera dissipat. L’estranya configuració d’aquell turó rematat per una nodrida vegetació de roures amagava sota la seva superfície coberta de fullam i bardissa les runes d’un vell castell medieval. El vell pastor em va indicar per entremig les heures arrapa- des als seus murs el que sigué una de les torres de la fortalesa avui enderrocada per l’acció dels anys i l’egoisme dels homes. La torre en qüestió s’aixecava damunt mateix de la boca de la cova. L’obra cedí víctima tant per l’acció dels anys com per les convulsions sofertes arran de l’acció de la dinamita empleada en l’explotació de la mina de pissarra, ja que la cova en qüestió no era res més que un derivat d’aquesta explotació.

Donant la volta al recinte seguint el fossat de de-

fensa fins a la part oposada a la muntanya mi- rant Saint-Avre, sota meu es trobaven indicis de l’entrada principal conservant encara vestigis del que sigué el seu pont llevadís. Conservant enca- ra les quatre torres, encarades a la vall del Bu- geon, damunt els murs esquelètics, del que un dia devia ésser majestuosa estada de cavallers i nobles guerrers; avui habilitades pels conreua- dors d’aquelles vinyes veïnes com a barraques on guardaven els arreus i de les que es servien per aixoplugar-se-hi en dies de mal temps, sense sentir-los-hi cap respecte ni consideració pel que un dia havien estat.

Amb tot això s’havia fet tard i una mirada vers l’acantonament el fum de la xemeneia m’avisà que Rafel, previsor d’un possible retard meu s’ha- via avançat a encendre la cuina. [Vaig] seguir el mur exterior del fossat de defensa, donant la vol- ta completa al castell, continuant per un corriol que coincidia amb el final d’aquell, confluint da- vant el portal de la cova amb el caminet del qual m’havia servit per pujar fins al pla de l’ermita uns moments abans. Vaig endinsar-me en ella fins on l’escassa llum del dia em permeté, no volent-me exposar al perill de topar amb un possible clot

caient en algun precipici que l’escassa claror que em pogués proporcionar la llum del meu briquet no permetia prevenir-lo. Vàreig entrar fins que s’iniciava el tercer tram de la mina que era fins on, més o menys, arribava la claror natural; uns cent metres aproximadament a l’interior. A mida que anava endinsant-me la galeria s’anava ei- xamplant diametralment adquirint el lloc fins al qual jo vaig arribar un eixamplament d’uns vint- i-cinc metres; per les parets regalimant l’aigua s’hi veien grans blocs de pedra, alguns d’ells bar- rinats a punt de col·locar-hi la dinamita. Altres, despresos ja de la base, estaven escampats per terra obligant-me algun cop a salvar-los per con- tinuar la meva superficial inspecció, passant-hi per damunt. Aquesta durà poc més de deu mi- nuts. Al trobar-me novament al peu de la carre- tera, al peu d’uns murs enderrocats que tenien tot l’aspecte de pertànyer als temps coincidents amb l’època que el castell devia estar en la seva esplendor senyorial, vaig topar-me de nou amb el pastor que, donada ja per acabada la jornada de treball, anava en busca del confort aliviador de la llar. A les meves preguntes respecte als murs en qüestió em respongué que pertanyien efecti- vament al conjunt du château.

Ça c’est une vieille histoire. Le patron c’était un

guerrier formidable. Lorsqui’l avait un échec il vient y refaire son armée pendant qu’il se reposait pour prendre haleine.

Oui… Vous avez vu le trou?. Il est assez profond, n’est pas?. Il fait beaucoup du temps… peut être dix anées, qu’on ne y travaille pas. On n’extraiet de l’ardoise pour construire les toits des maisons. Elle n’etaiet pas assez bonne pour faire autre travail… Em ressenyà també sobre la rizerie o sigui el lloc on la companyia s’hostatjava, diguent-me que primitivament s’havia construït destinant-ho com a molí rural per a moldre-hi el blat dels particu- lars. Més tard, en temps que la carrière estava en acció, s’habilità fent-hi una reparació que trans- formà el vell molí en usine per treballar donant forma i tallat a la pedra que per mitjà de vagone- tes transportaven des de la carrière. Després en- cara va sofrir una nova transformació que deixà l’edifici amb la forma que en aquests dies es tro- bava, tornant novament a exercir les seves primi- tives funcions encara que de manera més ampla comercialment. L’antic molí sigué convertit en fà- brica de farina, deixant de funcionar feia un any a causa de… coses que aconduïren l’amo a la seva ruïna econòmica.

Jo penso ara que si una mà caritativa i benèvola,

compadint-se de la precària situació en què que- dà quan els refugiats espanyols l’abandonaren no li ha proporcionat un reconstituent, ningú, vi- sitant l’interior de l’edifici, no diria que allò havia sigut en uns temps un molí fariner. Ja que tota la seva instal·lació en fusta relacionada amb les tasques de la mòlta desaparegué per complet, incloent-hi part dels trams d’escala que s’utilit- zaven per traslladar-se al pis superior; cremats durant aquell hivern, com a suplementari de la calefacció en els dies que per la neu o la pluja no havia estat possible procurar la llenya necessària a l’objecte de fer un xic confortable l’estança, al- menys durant les hores llargues de la nit.

Sorrives era un minyó del Penedès posseït d’un esperit aventurer que, segons ell, l’havia portat a donar la volta al món seguint tots els oceans formant part de tripulacions pertanyents a dife- rents països i participant en les empreses més arriscades, des del contraban a la pesca del tau- ró. Parlava cinc o sis idiomes i encara que un xic plaga, posseint entre aquests el francès, tot se- guit li sigué encomanada a la companyia la tasca d’infermer servint a la vegada d’intèrpret entre el toubib i els pacients. Era un acèrrim amic de la beguda, quin defecte feia que en companyia d’un altre company, Pérez, natural del Marroc francès i fill de pares espanyols com el seu cognom indi- ca, eren comptats els dies que no retornaven a la companyia acompanyats de la corresponent ale- gria que la temptació del déu Bacus proporciona. Si referís en aquesta narració totes les anècdo- tes d’aquests dos companys em costaria hores llargues d’escriure. Per això no ho intentaré, li- mitant-me a contar-ne una solament si més no per recordar els dos companys que, encara que em feien més pena que gràcia per aquest defec- te, haig de reconèixer que les seves plagasitats tenien la virtut d’animar i distreure dels pensa- ments que turmentaven a més d’un company, que gosava establir comparacions entre el passat i el present, cosa que sempre és d’agrair en sem- blants situacions.

Fugint de perill de topar-se amb algun guarda de

l’acantonament, Sorrives i Pérez havien escollit el bourg de Saint-François com a camp d’opera- cions per realitzar les seves juergas. Aquest ar- raval estava separat uns tres quarts d’hora més que menys de La Chambre i eren clares les vet- lles que els dos companys no feien la seva visita au bistro.

Si em demanessin d’on sortien les misses per proporcionar-se aquest luxe francament, us res-

pondria que no ho sé. Això és el de menys. Aquell dia havia nevat. Una nevada petita que es limità només a fer canviar de color superfi- cialment la faç del paisatge. Pérez l’havia agafat més forta que de costum, tant que per obligar-lo a caminar Sorrives estigué obligat a usar de les veus de comandament militar –era capità en el nostre exèrcit– donant-les en francès per fer més respecte. Una vegada fora el bistro després del corresponent. – Gardez vous ,en route, etc. – els dos companys emprengueren la marxa de retorn

marcant el pas i donant les veus de un, deux, trois, quatre, com es costum en les marxes. Anaven de costat, però a mida que anaven avançant Pérez anava endarrerint-se i Sorrives entrà tot sol a la companyia tot cantant el pas, encara que havent perdut el compàs al pujar els sis graons que se- paraven el portal del nivell del carrer. No era la primera vegada que usaven els dos companys aquest medi en ocasions semblants i els de dintre al sentir la cançó s’havien preparat ja per gaudir de l’espectacle. Contra el que tots esperaven Sor- rives després de fer taules amb la porta i la paret entrà tot sol. O més ben dit sense Pérez.

Au droite… repos. Pronuncià sense parar-se al passar pel lloc on Pérez tenia el seu jaç.

Al veure que l’altre no apareixia els espectadors demanaren a Sorrives explicacions. Aquest gi- rant-se respongué.

-Pérez? No ha vingut? C… bé venia!- I cridant – Pérez….! C…on s’haurà quedat? Però si veníem junts!

Pérezzz…! Bueno, Bueno, ja vindrà si vol. Passaren uns moments fent animats comentaris i Pérez no compareixia. Fins que els companys deci- diren sortir en recerca del perdut guiats per l’altre que encara que moll es conservava bastant ferm. Alguns companys arribaren fins a Saint-François i al trobar el bistro ja tancat retornaren amb un xic d’angúnia pensant amb la possibilitat que no hagués pogut caure dins la presa del molí que hi havia a Saint-Matheo a peu mateix de la carre- tera a la mitat del camí entre Saint-François i La Chambre.

Presos d’aquest temor baixaven per comuni- car-ho als demés quan un d’ells semblant-li ha- ver sentit una remor a la cuneta parà atenció, després d’haver ordenat silenci als altres i, efec- tivament, una veu aparentment llunyana s’aper- cebia marcant el compàs un, deux, trois, quatre.

És Pérez no hi ha dubte. Cridem-lo.

I la veu es deixà sentir un xic més forta però com ofegada.

Un company s’apropà a la cuneta i cridà nova- ment.

- Pérez!
- Repòs –contesta la veu venint de sota la carre- tera.

Tornaren uns passos enrere i la veu es tornà a sentir.

- Sorrives…Pero dónde diablos te has metido…?

Al reconèixer la veu de l’extraviat un dels com- panys seguint la cuneta s’adonà que hi havia una claveguera i apropant-s’hi cridà.

- Pérez?

– Un, deux, trois, quatre –respongué la veu. Entraren i a la boca mateix i de cara a l’interior d’aquella, Pérez quasi cobert de fang i fullaraca mullada anava seguint la cançó com si seguís el ritme del pas militar un, deux, trois, quatre.

No sense grans treballs varen lograr aixecar-lo i treure’l d’allí seguint amb molta paciència i vo- luntat el camí de retorn a la companyia conjun- tament amb els demés companys i Sorrives que s’havien escampat per aquells camps a la recerca del perdut.

A l’arribar al peu de l’escala Pérez de totes pas- sades volgué pujar sol.

– Es que cualquiera va a creerse que estoy borra- cho. Dejadme solo hombre!

I encarant-se al portal la porta del qual prèvia- ment havia obert un company, trepà precipitada- ment els quatre primers graons entrant a l’acan- tonament per plongeon. I com tothom rigué al veure la facilitat amb què es sortí amb la seva, encarant-se amb els demés i amb tota naturalitat digué.

– Y pues? Qué os figurasteis?

D’allí al seu jaç marxà de quatre grapes.

Estàvem en ple hivern. Era un diumenge que l’equip de la companyia de Saint Medi ens tornava la visita fent la revenja del partit celebrat al seu camp amb l’equip de la 5ª.

Acabat l’encontre i mentre els jugadors s’estaven canviant, entre els espectadors, o els acompa- nyants que estaven esperant els que es canvia- ven es produí un tumult de veus. Vàreig sortir a fora per veure el què passava i… prop el portal de la cuina al peu del banc hi havia un home, que els seus companys provaven de reanimar, que jeia a terra perduts els sentits. Cridat el metge de la companyia, després [que aquest] inspeccionà el cos del desgraciat company, sense altra frase preparatòria ens anuncià que havia deixat d’exis- tir víctima d’un atac cardíac.

En un departament prop del lloc habilitat com a cel·la de càstig, muntaren els companys una mo- desta capella ardent on el malaurat estigué expo- sat vint-i-quatre hores fent-li guarda d’honor per torn de quatre els companys, rellevant-se cada dues hores.

Una grossa corona de flors sigué l’ofrena dels companys al compatriota que ens deixava per sempre confiant el seu cos a l’hospitalària ter- ra de França, sense un plor, sense una llàgrima que l’acompanyés a la seva darrera estada, fita del seu viatge per la llum reprenent el de les tenebres.

Sense un plor, sense una llàgrima que represen- tés el tribut familiar a l’amor que es perd, que la tètrica mort esqueixa d’una branca deixant-nos en la ment el record inoblidable per més que ens esforcem d’oblidar o pretenem haver-ho lograt acompanyant-lo del plany com a homenatge pòs- tum a qui ens deixa.

La comitiva fúnebre partí presidida pel capità Du- pont, el tinent Gras comandant de la companyia que pertanyia el company finat i Brocard metge de la companyia, seguits dels companys que inte- graven la de Saint-Medi i la de La Chambre.

Una representació de les dones d’aquest sim- pàtic village s’ajuntà a la manifestació siguent portadora d’una corona de flors amb dues cintes amb dedicatòria ofrena de les dones de La Cham- bre al company malaurat. Els companys com un acte de deferència cediren a l’espontaneïtat d’aquelles dames el seu lloc de preferència a la representació.

El sepeli partí entre el silenci devot del seguici, amb la nota emocional del sanglotar d’aquelles dames que exterioritzaven la seva emoció mo- gudes per un sentiment anònim. Amb el pensa- ment fixat en els familiars absents del finat que, ignorants d’aquella gran desventura, estaven lluny de sospitar l’acte pòstum que com a darrer homenatge en aquella hora es celebrava, pres- cindint obligadament de la seva presència. Sen- se que inclús espiritualment els fos possible de concórrer-hi.

Llàgrimes de dona, sublims i místiques a la vega- da, vessades en correspondència; suplementàri- es o suplidores de les dels afins o familiars que en la ignorància del fet, lluny de tota suposició fiant en la darrera lletra rebuda d’aquell espòs, pare, fill o germà informant-los de la seva excel- lent salut, no vessaren en emocionant tribut a la memòria del que mai més tornarien a sentir ni veure com no fos en l’estimable visió del somni.

Les llàgrimes emergides dels ulls d’aquelles dones franceses acompanyaren al company su- plint el defecte de les que li haguessin fet més plaer. Tots copsàrem el vertader sentit d’aque- lles llàgrimes, que agraírem en nom del company traspassat; sumant-nos a aquella emoció exte- rioritzant el nostre reconeixement, visible per l’acció ascendent de la mà pujant a l’altura de la vista tenint entre els dits el mocador de butxa- ca intentant destruir la prova d’aquella emoció incontinguda.

Al cementiri de La Chambre rebé sepultura a ter- ra el cos del company. Damunt el lloc s’hi col·locà una pedra esculpida pel company Cotaina, valen- cià, amb la inscripció corresponent al nom i edat del finat i dia i any de la defunció. Dades que no recordo per haver-me vist forçat en certa ocasió a destruir els meus apunts.

Rafel quedà, com la major part de nosaltres, els companys, molt afectats per aquest fet, costant-li molt refer-se de l’emoció. Constantment se’l veia preocupat i la més petita dolència passatgera se li apareixia com a símptoma d’una greu malaltia; arribant a tal extrem aquesta opressió que acabà per allitar-se amb una depressió moral tan inten- sa que acabà per interessar-li la regió cardíaca, ingressant a l’hospital militar d’Aix-les-Bains on passà prop d’un mes. Sort de les bones relacions que tenia amb el metge de la companyia, degut als serveis prestats i la manera que, amb el seu caràcter aparentment afable i falaguer s’havia guanyat la seva simpatia, pogué ingressar a l’hos- pital recomanat. Allà sigué tractat amb el mateix règim hospitalari que ho eren els soldats france- sos, concedint-li al donar-lo d’alta de la malaltia quinze dies de convalescència que els passà a casa uns parents seus residents al Migdia. Du- rant la seva absència el supliren a la cuina en les seves funcions Sales i després Dehesa. El primer un antic conegut d’en Rafel, fill de Barcelona, el segon, un company de fadigues; un dels deu com- ponents de la col·lectivitat que a Bonnenuit i Plan Lachat ens xoplugaven sota la mateixa vela, en substitució de Sales a causa d’una filigrana feta amb una plata de macarrons a l’anar a servir-los venint de molt prim que la beixamel no anés a pa- rar a la poche d’un dels comensals. Per desgrà- cia no va ésser així i la mitat anà a parar a terra i l’altra estesa damunt la seva mà produint-li la consegüent escaldada que el mantingué deu dies fora combat amb gran satisfacció de la vaixella.

Ja restablert Rafel s’incorporà novament al seu comés a la cuina. Als pocs dies de la seva rein- corporació el capità Dupont rebé una còpia de l’ordre cursada a les companyies de treballadors espanyols invitant-nos a l’allistament a la legió estrangera francesa.

Pel company Rodríguez Baruch vaig assaben- tar-me que en Rafel s’hi havia allistat, cosa que em sorprengué de no saber-ho de boca del mateix interessat, com pot suposar-se, degut a l’amistat que ens unia.

Entre Rodríguez i jo comentàrem el cas i coinci- dírem en qualificar-lo d’un estratagema de Rafel per guanyar-se ara la simpatia del capità, comp- tant que degut a la seva dolença recentment pas- sada, no se’l consideraria útil per ingressar al dit cos; no obstant, però, la seva acció seria conside- rada i tinguda en compte.

Aquest comentari tingué lloc mentre l’al·ludit es trobava absent fent alguna comissió relacionada amb les seves tasques a la cuina. De retorn vaig denunciar-li la meva estranyesa pel seu proce- dir, per una banda lleuger, d’allistar-se a un cos d’exèrcit quines funcions eren tan perilloses i, per l’altra, del [fet d’haver estat] reservat amb mi en una cosa que tal volta el meu consell l’haguera dissuadit.

Potser tingueu raó i precisament és per no cór- rer aquest perill l’objecte de la meva reserva. Dec dir-vos que ho he ben meditat i em faig càrrec de totes les objeccions que al meu cas podeu fer-me. Però per a portar a terme els meus projectes he cregut que és el camí més directe. A mi em cal aconseguir uns documents en els quals se’m con- sideri com a súbdit francès. La meva acció me’ls brinda. Va a la sort i si aquesta m’és adversa, mala suerte.
Crec que pel guany que hi vas a buscar l’aposta és massa crescuda.
Potser sí, però ja està fet… i ara us demano que després de les vostres reflexions que m’acabeu de fer no en parlem més.

- I bé sigui doncs com tu desitges perquè de poca cosa veig que serviria insistir-hi.

Després d’aquest diàleg poques sigueren les pa- raules que es creuaren entre ell i jo en la resta de la jornada; i en els dies successius semblava que un mur de fredor s’havia interposat entre no- saltres en el tracte. Els nostres pensaments vo- laven sols anant i venint, potser fent un mateix camí sense trobar-se. Era talment com si la fre- dor d’aquell hivern, a la qual no estàvem avesats, ens privés d’articular paraula. Jo temia per ell, en cas que sigués acceptat sense tenir en compte la seva dolença. Ell no era fort físicament, i moral- ment, pel que haveu llegit, ja us en fareu càrrec vosaltres o tu que ho has pogut constatar amb el que anteriorment he deixat anotat referent a ell. Ell? Què sé jo quins eren els seus pensaments? Tal volta temia la nostra pròxima separació…!

Sortosament, la guerra seguia en el seu estanca- ment produint-se a l’oest solament encontres de patrulles sense importància. No obstant a l’est, vençuts els polonesos, queia damunt els finlan- desos tota la potència bèl·lica de Rússia veient-se impotents per aguantar la seva fúria.

Passaren alguns dies encara, abans no arribà l’ordre de partida dels allistats.

Abans vingué la revisió mèdica en la qual Rafel, contra l’opinió quasi general dels companys, si- gué donat útil per a tot servei en el veredicte mè- dic i, per tant, acceptat a la legió.

Al rebre la nova de boca d’un dels dos companys que retornaven a l’acantonament, considerats inútils en la revisió mèdica, una mena de tristesa s’apoderà de mi pensant amb la mala sort que havia tingut el company, donat el cas que el fet del seu allistament hagués respost a un estratagema seu, tal com ho imaginàrem coincidentment en la nostra conversa amb Rodríguez.

Els sergents a l’enterar-se de la nova es lamen- taren també de la sort d’en Rafel no trobant una explicació sobre el fet que hagués pogut motivar el seu determini.

Molière recordava al parlar-ne aquell dia, que dues setmanes enrere des del portal de la cui- na, [Rafel] arrupit contemplava l’espessa cortina de neu que feia impossible la visibilitat a trenta metres –amb la qual en poques hores se’n posà un gruix de quaranta centímetres– i comentava el fet amb una mena d’esglai –pobre Rafel!– amb aquestes paraules.

- Pobres espanyols! Aquí ens hi morirem tots –i Molière afegia– quina opinió aquest pobre diable es devia formar del front al determinar ingressar

a la legió? I quina opinió tindrà de la legió fran- cesa aqueix minyó? A través dels vidres de la por- ta i trobant-se en tot confort, com qui diu, dintre la cuina temia que tots els refugiats es moririen no podent resistir aquestes inclemències. És que creu que a la primera línia hi trobarà calefacció? No creieu vos mateix, monsieur Milà, que la seva intenció obeïa a una altra cosa?

No ho sé, no ho sé.

Què podia jo respondre més? Quin bé jo feia a l’amic assentint a les objeccions intencionades del sergent?

Jo també el recordava el dia d’aquella nevada i aquelles paraules de Rafel, pronunciades ara per Molière fent memòria del fet, tornaven a reviure el quadre d’aquell dia a la cuina amb la silueta de l’amic arraulit darrere els vidres amb un posat de condemnat que espera l’hora de la seva execució. Recordo que aquell dia, o més ben dit aquella nit després del sopar, estiguérem comentant amb ell unes notes escrites per la meva petita a propò- sit de l’espectacle que ens proporcionava aquell gruix de neu, mai vist per nosaltres.

Amb el comentari l’amic s’animà un xic. Val a dir que en la seva reacció hi tingué una bona influèn- cia aquelles tassetes de cafè pur acompanyat de la corresponent copa de gnole quatre-vingt degrés. Avui encara, al trobar entre les poques notes que vàreig poder salvar, l’escrit de referència enviat a la meva filla, torna a representar-se’m en la imaginació aquella conversa intima amb l’amic. Ell era un admirador d’aquella constància meva, digueu-ne mania, si voleu, a escriure petites narracions de tot el que jo trobava interessant, per enviar-les a les meves filles amb la preten- sió de fer-les-hi viure uns moments en la seva imaginació.

Si més no per una major seguretat de conser- var-la, permeteu que escrigui en aqueix lloc, tras- passada de l’original la nota de referència. Es diu, Lluna plena:

Ha nevat copiosament per espai de 48 hores… Cap al tard avui ha començat a aixecar-se el dia… A mida que la broma s’ha anat aixecant, a poc a poc la cortina blanca s’ha anat fent transparent fins a deixar la visibilitat neta.

L’espessa capa cendrosa s’ha dissipat tot apri- mant-se fins que s’ha esquinçat deixant-nos veu- re un clap de cel blau. L’esquinç s’anava engran- dint a mida que la tarda queia…

Per tot regna una quietud somorta. Res no es mou…

Tota la vall reposa sota el misteri blanc com en- cantada…

La terra sembla tota trastornada.

Tot té una mena de deix suau… humit… amb aire d’adolescència.

Damunt les seves branques semimortes, els ar- bres, resignats, aguanten el pes de la neu amb un suau gest de fadiga. Més d’una cedirà al pes de la flonja càrrega.

Ni un alè d’aire… Tot és quiet… en una mena de silenci que res no diu res i tot el que mires parla… i res no es sent i tot s’endevina.

Respectant aqueixa quietud solemne el riu ha abaixat la seva veu com si es volgués associar al conjunt. La seva remor ens arriba tènue… dolça, apercebent-la com una mena de bes nostàlgic.

La tanyada novella, obligada pel pes de la neu, s’ha doblegat fins a besar la terra acotxada amb el caprici blanc.

La muntanya, la plana i la vall, amagades sota la neu les seves gràcies innates, han pres un aire d’innocència… I el dia ha anat finint suaument… lentament… i ha arribat la nit amb la seva lluna plena i vigilant a vetllar aquesta doble quietud, estenent la seva mirada macilenta damunt la neu que, sota els seus raigs que plategen els cingles, tota la vall pren un bell color de somni verge.

Aquesta nota està datada el 24-1-40

Al llegir l’altra cara del full de paper on està escrit l’original d’aquesta [nota] em recorda un succés desagradable ocorregut als meus familiars del qual uns dies abans les supersticions d’en Rafel em feren pressentir influenciat per la irregulari- tat de la correspondència que rebia d’ells. I en- cara que jo mateix ho trobo un tant ridícul no puc salvar la meva preocupació al trobar me en pre- sència de dos ganivets posats en creu.

La data al peu d’aquesta lletra m’avisa també d’haver negligit una poesia escrita per Molière a propòsit de les habituds dels seus companys i les flaqueses personals de cadascun d’ells, escrita a propòsit per ser cantada en la nit de Nadal al ce- lebrar la Nochebuena addicionant-li la música de Pressoir de Marie Monnier. El seu títol és Gardez vous i diu:

Au pied des monts dans la vallée, près d’un ruisseau aux eaux taries les espagnols sont installés,

dans le «camp de la rizerie». Avec sur l’épaule un manteau. Le béret penché sur l’oreille Ainsi l’on voit nos hidalgos

sur les quels avec soin on veille.

La neige étincelle au loin

les champs sont remplis de verdure le capitaine dans les coins recherche le pain et les ordures

Les gardes s’en vont en chantant dans le camp rempli de lumière le capitaine en gueulant

montre un crouton… puis une merde

Neuf heures viennent de sonner dans le bureau où Richard somnole Pruneyrolles déjà levé

autour de lui cherche la gnole. puis il va s’asseoir en baillant ouvre son cahier d’ordinaire et d’un air las en s’attirant

fait un bruit avec son derrière

Près de lui derrière ses lorgnons

Rossignol a mal à la tête

car dans ses comptes les oignons voisinent avec les serviettes.

Ayant des effets à distribuer caleçons chaussettes par paires le ténor crie devant ce danger

«Ah, que maudite soit la guerre»

Quoique n’ayant plus de minerai Dufour a plutôt bonne mine quand de son air guilleret

vers la poste il s’achemine du courrier il aura, sûrement

celui qui contient la boite aux lettres quant à celui que l’on attends

une ceinture on peut se mettre

Courtés pour calmer notre faim plaça des collets sur la rive

en fait de gibier c’est un lapin qu’on s’ennuya dans les gencives Cela ne nous étonna point

car c’est native de Saint Nazaire et chacun sait que dans ce coin

les goûts bateaux ne manquent guère

Brun de peau, trapu d’allure en vrai fils de notre Provence

entre un «frontignan» et un «bromure» le sergent Gras fait la différence devant un canon du vint blanc

à la hauteur de ces lèvres son verre monta lentement

comme à l’autel monte le prêtre

Sur la route passe un jupon un garde s’éclipse en vitesse

C’est Privat comme un gai luron qui va palper nichons et fraises. Car si Fouler aime le «Ricard» et Pruneyrolles le canon

notre Privat préfère le lard agrémenté de deux jambons.

Mauri s’en va sur son moteur auréolé de bruit et de gloire

chaque cent mètres dans son gicleur

il souffle et se décroche ses mâchoires C’est un spécialiste emballé

du tacot où il porte les vivres transporte aussi les macchabées que hélas ont cessé de vivre

A table il boit des potions avale cachets et pilules.

Ne cherchez pas qui a cette passion

Astra a mal à la vésicule Virtuose de l’harmonium Il joue aussi de la flûte, du piano il est champion

et joue «Malbrough» en une minute

Nous avons à table parmi nous un beau caporal d’ordinaire

il est valeur, bouliste en tout… il a de mauvaises manières ce cher Mui est l’inventeur

du baisemain à la galoche une poulette qui a de coeur

remplit d’argent toutes ses poches.

Un homme surveille son fourneau c’est Milà de haute stature

dans le four rôtie un bout de veau qu’arrosera un litre de «bromure» de «quinquina» nous n’avons pas mais nous avons un «Rafael»… qui dans la nuit nous servira

un bon réveillon de Noel

Sur le camp s’éteint la nuit

dans la chambre quiétude et calme tout à coup une large bruit

nous oblige donner l’alarme. Est-ce le moteur d’un avion? un zeppelin que se dégonfle? Ou le grondement du canon? Non… c’est Milliex qui ronfle.

Dans ces vers mis en chanson plus d’un a une égratignure.

Il n’y en a qu’un, le polisson, qui passe sens éclaboussure.

C’est Molière que sens se biler quant il a bien remplit ses tripes vous laisse le soin de l’habiller et tranquillement bourre sa pipe.

Et nous tous joyeux garçons

nous boulonnons sens fin ni trêve de barrer l’Arc avec des gabions nous avons fait le joli rêve.

Voyant que ça pisse par tout

sous la terre et dessous des pierres le brave Cot crie comme un fou

«Jeter un sac dans la rivière».

Un espoir luit dans nos yeux celui du retour qui s’approche…

A soixante années on n’est pas vieux ni impuissant et pas trop moche.

Nous pensons en l’armistice

qui mettra fins à nos souffrances

dans trente-deux années nos sacrifices auront enrichi notre France.

Camp de la Rizerie Noël 1940 [1939]

Aquests versos, que a l’escriure’ls estic segur que a l’autor no el mogué altre motiu que retratar en cada estrofa, d’una manera més o menys bi- ogràfica, la persona d’un company, descobreixen en ells el caràcter de Molière humorístic i respec- tuós a la vegada. De tots els seus companys era sens dubte el més intel·ligent i el menys preten- siós; modest, però la seva modèstia no el priva- va de dir les coses pel seu nom. Això feia que els seus companys li guardessin una certa conside- ració i respecte.

Recordo un dia que bromejant amb un xic d’inten- ció segurament, parlant de la nostra guerra em digué.

Vous en l’Espagne avez commencé par une revolu- tion pour finir en une guerre.

Replicant jo a aquestes paraules.

Pouvez vous m’assurer monsieur Molière qu’en France ça ne peut pas se produire au contraire?
Oh mon vieux… Laissons le temps! Ça peut bien nous arriver.

Amb en Rafel això ho havíem comentat moltes ve- gades basant-nos en les opinions que en les con- verses entre ells els francesos exterioritzaven.

Ara, però, deixem això ja, tota vegada que en aquesta relació hi té una secundària importàn- cia. El motiu per mi, no és altre, a l’anotar-ho, que recordar-ho si un dia, passats anys, la curiositat m’empenyés a repassar aquest manuscrit desit- jós de l’evocació dels records d’aquesta odissea. Durant el temps que restarem a La Chambre substituí a Rafel en les seves funcions de ménage a la cuina, Dehesa, minyó voluntariós i actiu per la feina, contrastant amb la passivitat de Rafel, que no tenia altra dificultat que el no comprendre un borrall de francès cosa que li dificultava un xic per complir una part de la seva tasca amb èxit, sobretot en servir a taula no podent respondre a les preguntes dels comensals.

L’hivern era crudel per tots nosaltres que no es- tàvem avesats a aquelles temperatures baixes de la Savoia. El fred era intensíssim i no obstant els companys continuaven desafiant les inclemènci- es del clima treballant per canviar el curs de l’Arc, quines obres estaven molt avançades. El termò- metre en el seu descens oscil·lava entre els di- vuit i vint graus sota zero i encara que se’ns havia proveït com a suplement d’abillament de jersei i abric o pèlerine (capa) no era això suficient per confortar-nos contra aquelles baixes temperatu- res i menys en aquell treball que es dedicaven els companys en el qual les més de les vegades eren obligats, per millor executar el comès a prescin- dir de l’abric. Encara que en aquests dies que par- lo clares vegades el treball requeria la necessitat de treballar dins l’aigua cal tenir en compte que l’aire només que baixava acanalat per la vall era suficient per atordir el més pintat amb l’escassa indumentària amb què els companys es cobrien. Qui hagi treballat la terra s’adonarà de la classe de treball que allò era i de les dificultats que es trobaven per portar-lo a terme, tenint el terreny glaçat en un gruix de seixanta centímetres.

Per tenir una idea del que allò era diré només que a terra [de] les piques de la cuina gran s’hi havia ajuntat una tal grossor de gel que arribà gairebé a cobrir la mateixa pica. No era possible servir-se d’elles ni de l’aigua viva que venia al camp ja que només en dies de màxim blaneig, sobre migdia, arribava [només] a gotejar no servint per res més que per anar doblant la capa de gel del peu de la pica. El camp d’esport cobert de neu glaçada, en els dies de repòs era aprofitat per alguns com- panys per fer pràctiques de patinatge. Espectacle que tenia la virtut de divertir els herois que s’hi dedicaven sense altra indumentària que la usa- da habitualment pel carrer i els que oblidant les penes mútues contemplàvem l’espectacle pla- nyent-nos dels derivats que aquella febre espor- tiva pogués tenir moral i materialment per tots nosaltres.

Val a dir que la 5ª companyia tinguérem la sort de tenir un capità Dupont i no un tinent Gras com la de Saint-Medi que privava als seus subordinats d’escalfar-se les mans al foc durant les hores de treball.

Poc més podem dir ja de la nostra estada a La Chambre solament que al final teníem un xic més de llibertat que al principi, no perquè ens l’ha- guessin donada sinó perquè havent-nos-la presa de mica en mica, ens havia estat consentida pel vell Dupont que no era massa exigent amb els

Les diferents destinacions de Josep Milà a França després del camp d’Argelers, totes dins la Savoia, regió Au- vergne-Rhône-Alpes (Geoatlas, amb retolació afegida)

sergents a l’objecte d’obligar-los a complir amb la disciplina que el seu comés exigia respecte nosaltres.

Si alguna vegada havíem estat cridats a l’ordre era a instàncies del tinent Gras immiscint-se en les tasques dels agents de la 5ª. I alguna altra per raons… podríem dir-ne de tipus sexual davant el perill que, degut a la simpatia que la dona fran- cesa sent per l’home de casa nostra es veia expo- sat algú. I no us dic res si aquest algú era algun dels nostres vigilants.

I ara la meva darrera anècdota ocorreguda a La Chambre.

Era ja als darrers dies del nostre sojorn en aqueix poble. Jo havia agafat un refredat tan fort que dec dir que de debò em tenia preocupat; i no tan sols a mi sinó que als mateixos sergents els quals in- sistien perquè m’allités a l’objecte d’evitar altres possibles complicacions, aconsellant-me de cri-

dar el metge i sotmetre’m al tractament a propò- sit en aqueixos casos.

No obstant res no lograren i anaven passant dies sense que el mal anés a la baixa. Jo intentava re- treure’l, a còpia d’aigua d’herbes i vi bullit amb sucre, sense poder-ho aconseguir. A la nit, d’ho- ra me n’anava a dormir sense, però que pogués aconseguir trencar la suor amb tot i posar el meu llit prop mateix de la cuina i tenir el foc encès dei- xant el registre del fumeral mig obert a l’objecte que la fogonada durés tota la nit i evitar de passa- da haver d’encendre el foc l’endemà.

Per cert que un dia despertant-me durant la nit vaig notar una coïssor als ulls i una pesadesa al cap que als primers moments vàreig atribuir-ho al refredat que portava, però aquella coïssor als ulls em feu sospitar quelcom d’estrany… Vaig en- cendre el llum… sort d’haver-me despertat!

Una calitja blavosa estava escampada per l’es-

tança; m’incorporo i tambalejant em dirigeixo a la porta en busca de l’aire pur, uns moments després entro novament i movent la porta en un moviment de vaivé procuro renovar l’aire de din- tre. Aconseguit això en part inspecciono la cuina i veig que el registre del fumeral és tancat. Cinc minuts més a despertar-me i qui sap si m’estalvi- ava aquest treball.

Entre els companys que de quan en quan venien a fer-la petar a la cuina hi havia un tal Navarro que mantenia certes relacions polítiques amb elements francesos. Un dia em portà una bote- lla perquè jo li guardés dient-me que era gnole del millor. L’endemà del fet anterior, o sigui del dia que de poc, a causa d’una imprudència meva em despedeixo del món dels vius, el company es- mentat s’escaigué venir a veure’m; i trobant-me de tal forma preocupat per la dolença meva m’en- comanà de prendre una bona dosis de gnole, del que jo li guardava, addicionada en algun altre lí- quid calent per parts iguals, assegurant-me tenir un efecte immillorable en casos de constipat com el que jo sofria, segons referències que tenia per part de l’amic donador.

Tant va ponderar-me la virtut del licor que vaig resoldre fer la prova aquella mateixa nit abans d’allitar-me.

Vaig posar el cafè al foc, un cop ben calent, bullint quasi, en poso mitja tassa acabant-la d’emplenar del cèlebre licor. A l’entrar en contacte els dos elements el contingut total de la tassa s’inflamà com si el líquid hagués estat vertit damunt el foc viu, produint una petita emanació de vapor.

Vaig dubtar uns moments abans de prendre-m’ho; era tan fort el mal de cap, pit i esquena que sen- tia que no tenint altre medi a mà per aliviar-me’n, fent un gran esforç –allò no es podia comparar amb res, tant pel mal prendre perquè era fort com perquè era [molt] calent– vaig engolir en dos glops el contingut de la tassa.

Passaren uns moments que dins l’estómac em feia l’efecte de tenir-hi vidres roents agitant-s’hi. Tot seguit una ardència em pujà al cap i un picar boig en els polsos semblava amenaçar-me amb una hemorràgia cerebral. Vaig deixar-me cau- re damunt del llit i als pocs moments quedava dormit.

L’endemà al despertar-me, completament ama- rat de suor, tot i sentir-me un cap carregadíssim em sentia aliviat en quan al dolor de pit i esquena. El primer d’entrar pel cafè a la cuina sigué Du- four interessant-se abans que tot pel meu estat. M’havia anat eixirivint; així és que vaig manifes-

tar-li que semblava que em trobava millor al ma- teix temps que li indicava el remei que jo creia que era causa de la meva millora, explicant-li com el líquid s’havia inflamat al contacte amb el cafè calent.

Al sentir-ho l’home obri descomunalment els ulls i prenent la botella que jo li senyalava, desta- pant-la se l’apropà al nas exclamant.

Oh mais zut alors. Avez vous bu ça? C’est un poi- son. De l’huile, de l’huile! Il faut un vomitive.
Mais pour quoi?

L’home s’explicà, la gnole que jo havia begut era una substància, extreta d’una classe de fusta, que l’usaven les impremtes per fixar les lletres da- munt el paper, calcant-les.

El bon amic passà uns moments preocupat i no cal dir que per la meva part amb tot i la millora que jo notava en mi no anava lleuger en les ma- teixes preocupacions. No obstant aquestes s’ana- ven extingint a mida que passava el temps al veure que d’hora en hora en tots conceptes anava trobant-me millor.

Cap a mig febrer començà a córrer el rumor que la companyia anava a traslladar-se a un altre lloc. Uns deien que anava destinada al front on ja d’al- tres companyies d’espanyols hi havien estat tras- lladades; altres asseguraven que s’anava a dis-

Situació de les destinacions a la Savoia (Google Earth amb modificacions en la retolació)

soldre i que se’ns donaria facilitats per treballar lliurement i cada un opinava segons el seu grau de pessimisme o optimisme a què estava sotmès. Ningú, però, com en aquests casos s’esdevé, par- tint d’una base acceptable.

A finals de mes els meus hostes m’assabenta- ren confidencialment que efectivament anàvem a deixar aquella vila que a tots ens semblava ja familiar, per passar la mitat a la companyia de Saint-Medi i l’altra mitat a la de dipòsit.

Aquesta ordre quan sigué coneguda de tots els components de la 5ª reportà el conseqüent mal humor. Res ens haguera dolgut tant com aques- ta separació forçada entre nosaltres. I ens dolia més encara perquè els que coneixien on anaven no els hi era plaent perquè coneixien el tracte que el tinent Gras dispensava als seus homes i sabien el que els esperava, i els altres anaven a la ventu- ra sense conèixer ni el lloc ni els companys ni el

tracte que els esperava.

I el dia 10 de març deixàvem el camp de La Ri- zerie els que anàvem destinats a dipòsit. Precisa- ment el mateix dia que el sergent Cortès marxava reformé –inútil per a tot servei– prometent-me preocupar-se per la meva sort gestionant perquè em fos concedit permís per treballar a casa d’un parent seu a Bordeus. Cosa que no pogué lograr. Sortosament per part dels sergents ens acom- panyà Dufour i entre els companys s’hi trobaven Rodríguez i Parellada, el company de la llenya que llençà el roquefort per creure’l florit, en certa ocasió que ja devem recordar.

Després de despedir-nos del vell Dupont qui a la vegada donava de tots nosaltres bones referènci- es al nou capità que en endavant seria el nostre comandant, la caravana partí seguint la carre- tera per la vall de l’Arc fins a arribar al lloc del nou destí.

Pont-de-Rhonne – Tours-en-Savoie

La caravana de tres òmnibus partí. Rodríguez i jo fórem invitats per Dufour per ocupar junt amb ell el lloc de preferència en el primer cotxe. Molta part del viatge sostinguérem tots tres amical con- versa; però la major part d’aquesta, quedà reduï- da al diàleg entre el company i jo, ara comentant la bellesa del paisatge, adés repassant el nostre passat, després fent optimistes comentaris pel futur…

Llàstima de pluja que queia, quines llàgrimes re- galimant pels vidres de les finestres ens privaven de saborejar millor la gràcia d’aquells paratges de crestes rematades pel fistó blanc de la neu!

Carretera enllà l’Arc ens seguia, ara mandrós, ara amenaçador, com si volgués mostrar-nos el seu enuig per la mala passada que li havíem jugat separant-lo de la seva mare per un caprici dels homes per satisfer els desitjos d’això que com una ironia en diem civilització. A voltes en la teva pena et volia comparar amb nosaltres mateixos! Tu i nosaltres érem víctimes d’una mateixa cosa, solament que nosaltres t’avantatjàvem en la desgràcia!

I pensant amb això jo em demanava.

– Podrem nosaltres, com l’Arc, retrobar el nostre curs perdut?

– No lo dude –optimista sempre, respongué Rodrí- guez–, entonces ¿es que ha perdido usted su opti- mismo? No se acuerda usted que no le dijo, “adeu, sinó a reveure”.

– Té raó… La vida té moments… És tan bonic tot això, que la mateixa por de no tornar-ho a veu- re et fa témer de no poder-ho deixar i tanmateix hom voldria deixar-ho per poder tornar-ho a veu- re… Si un no tingués altres obligacions…

No querrá usted decir que le gustaría vivir en es- tas tierras?
Quiero decir esto mismo.
Ah no! Todo esto está bien para hacerle una visita con paz y tranquilidad dentro la mayor comodidad posible. Qué le diré yo… por ejemplo: si el día que para nosotros cambien las cosas uno pudiese ha- cerse una situación que le permitiera disponer de unos miles de pesetas para invertirlas en una ex- cursión de unos días, los suficientes para poderse permitir el lujo de visitar todo cuanto hemos visto y pisado, diciéndolo así, de estas tierras, creo que tendría una gran ilusión en ver de nuevo todo esto; y tal vez encontraría en ello otro encanto que hoy, de- bido al carácter de esta odisea nuestra, no lo puedo

encontrar. Pero no podría, por mucho que me esfor- zara, sentirme contento y mucho menos feliz, por más comodidades que me ofrecieran, entre estas tierras, como usted quiere insinuar. Máxime acep- taría un pequeño chalet para poder pasar en él el verano, siempre que pudiera disponer de un magni- fico coche para trasladarme a Lyon o París siempre que me apeteciera.

No está mal! Posiblemente yo también me con- formaría con esta poquísima cosa que usted pide. Y si lo último es mucho más difícil de lograrlo que lo primero qué le parece si, como si fuera una broma hija de la misma ilusión, lo tomáramos en serio y estableciéramos entre los dos una especie de com- promiso.
Usted dirá.
Si uno de los dos un día llegase a conquistar esta posición a que usted antes se refería, de llegar a disponer de estos miles de pesetas que le permi- tieran realizar esta especie de sueño de un nuevo viaje a la Saboya invitará al otro a que le acompañe sea cual sea la situación económica en que este se encuentre.
A lo que equivale a decir que el afortunado deberá contar por lo menos con lo suficiente para costear “les despeses dels dos en el viatge”.

Això mateix.
Acceptat.
Manera de poder-se avisar.
Publicant al diari l’avís amb el nom de l’invitat seguit del nom i domicili de qui invitarà.
Magnífic.

Mecachis la mar. Hasta sembla que malgrat l’aigua de la pluja que ens priva de veure clar el paisatge, trobo això més bonic. Tampoc no et diré adeu, sinó a reveure.

Dufour trencà el nostre diàleg atraient la nostra atenció vers un indret on es veien uns barracons de fusta. Una espècie de campament situat entre el riu i la muntanya aprofitant un replà en els ma- teixos contraforts d’aquesta.

Ils sont des espagnols aussi.
Vous croyez? –feu Rodríguez.

Aquell mateix moment en direcció oposada a la nostra venien per la carretera cinc o sis homes que algun dels altres companys de viatge a l’ado- nar-se de la indumentària que vestien cridà.

¡Allá van más turistas!

I sense respectar ni l’aire ni l’aigua que entraria per la finestra tiraren el vidre avall per saludar els companys amb un crit al·lusiu per tot refugiat,

almenys pels que procedíem del camp d’Argelers.

- ¡A la playa…!

Que els altres contestaren, com si fos una consig- na, a cor, acompanyant-hi gesticulacions de sim- patia i alegria ben manifesta.

- ¡A la playa…!
- No falla –afirmà Rodríguez dirigint-se a Dufour–

c’est un cantonnement d’espagnols!

La pluja anava amainant, havíem deixat enrere l’Arc en la seva confluència amb l’Isère i seguíem ara carretera amunt quasi paral·lela al riu, pas- sarem pobles i viles… al fi la pluja parà de mo- lestar-nos i uns moments més tard la caravana es detingué a Albertville, per reprendre novament el camí fins a destí, a quatre quilòmetres separat d’aquesta vila.

Prop del capvespre entrarem al nou campament situat a la riba dreta de l’Isère entre, o millor dit, sota els peus de Tours i Conflans. Acantonament on estava destacada la 81ª companyia, nomenada de dépôt (dipòsit) per estar formada d’elements procedents d’altres companyies que, com la 5ª havien quedat dissoltes. Una part dels seus ho- mes per haver entrat a cobrir baixes en altres companyies, quins individus havien sol·licitat cos a l’exèrcit francès o havien manifestat desitjos de ser repatriats, passant la resta a la 81ª en espera de ser novament reclamats per cobrir noves va- cants en una altra companyia.

Així és que mentre s’estava subjecte a dipòsit estàvem exposats al perill d’ésser traslladats a alguna de les companyies que es trobaven quasi a l’avantguarda del front de l’oest que, com per exemple la 51ª hi deixaren la major part dels seus components.

Això, com es pot suposar, era equivalent a estar contínuament en una tensió nerviosa per la inse- guretat en què ens trobàvem agravada aquesta situació per les noves desconcertants –pura in- venció dels mateixos companys moltes vegades– arribades al campament procedents de quelque part en France.

Tanmateix, és molestos trobar-se en situacions anàlogues, amb certs caràcters de companys que per amagar la seva mateixa poquedat no cone- guin altre recurs que provocar en els demés la desmoralització valent-se de noves tendencio- ses, absurdes moltes voltes, però que creen so- vint situacions difícils espiritualment en aquells que fervents i confiats en l’amistat del buliste les hi donen crèdit. Això crea, per ell, un ambient favorable que li permet bromejar a costes dels companys, no tan porucs com ell, a la vegada que

hipòcritament apareix en la imaginació d’alguns col·legues seus com un heroi de novel·la cinema- togràfica.

Altres vegades el bulo provenia d’un company afecte a una altra companyia, que, per lletra, el comunicava a algun de la nostra. Era, per cert, aleshores precisament quan els bulistes oficials de la companyia denunciaven la seva personalitat moral, rastrejant prop dels grups on el comenta- ri era desfavorable a admetre com a possible la nota rebuda.

El campament, separat de la carretera cosa d’un quilòmetre es comunicava amb aquesta per un camí veïnal que aconduïa a la petita colònia for- mada la major part per obrers de la central elèc- trica de Pont-de-Rhonne a mitat del camí entre el campament i la carretera.

Prop d’aquest hi havia un gran clot que forma- va una espècie de llac ovalat d’uns cent metres de llarg per uns trenta d’ample i una profundi- tat aproximada, al centre, de quatre metres, que s’anava engrandint de dia a dia per l’acció cons- tant de la tremuja que contínuament solcava el fons extraient-ne la grava en virtut d’estar cedit aquell terreny a una companyia que es dedicava a l’explotació d’aquest material.

L’entrada al campament tenia un passeig amb una voravia per cada costat amb una capa de gravilla a la calçada del centre, d’una llargada de setanta metres. La caserna estava composta de dos grans barracons de fusta, un habilitat com a dormitori i l’altre com a menjador, el bureau del comandant a l’esquerra entrant al camp, el ma- gatzem de les eines a la dreta, la cuina (de pedra) i un barracó petit on s’allotjaven els surveillants (sergents); darrere els dos barracons grans, se- parats pel passeig que continuava fins al límit del campament, un altre barracó petit, on feien vida els nostres oficials assistits per un company; a la dreta i a l’altre costat del passeig, la cuina fran- cesa, el barber, el sabater i el sastre de la compa- nyia, els dos darrers en un mateix departament, en un altre barracó i un xic enrere d’aquest, la in- fermeria.

Aquesta era la urbanització del nostre campa- ment ajuntant-hi un departament a l’aire lliure d’uns quinze metres de llarg per dos i mig d’am- ple amb una vall al centre, de la mateixa llargada, cinquanta centímetres d’ample, per un metre de profunditat i unes fustes travesseres a tot el llarg d’aquell, a uns vint centímetres l’una de l’altra. Estava cercat amb branques tallades dels arbres i damunt del seu portal d’entrada s’hi llegia un

anunci al·lusiu que deia Fouilles (Obres). Davant, la quadra dels animals.

El dormitori estava organitzat pel mateix sistema de camarots de darrera classe o sigui seguint el procediment dels galliners un a baix, un a dalt i un al mig. Els camastres a cada costat del local for- mant cada sis un departament amb una finestra que comunicava amb l’exterior. De punta a punta un passadís amb un portal a cada extrem.

El lloc, prescindint del confort, era deliciós. Per un costat una petita plana s’estenia fins a tocar la carretera, privant la vista d’aquesta el ven- tre feixuc de la via del ferrocarril que com una veta greixosa trencava la gràcia semisalvatge d’aquells prats, esgrogueïts en aquella estació de l’any; a la plana seguia una muntanya altíssima en la qual entre el brancatge del seu bosc fron- dós, mig adormit encara del son de la hivernada, petits bourgs (ravals o aldees) disseminats feien l’efecte de poblets atrevits traient el seu cap per damunt les ales de la lloca. Al peu dels seus con- traforts Conflans amb la seva gràcia medieval, a la dreta; i a l’esquerra un xic tirat enrere Tours. A la part oposada l’Isère amb el seu etern murmuri i desenfrenada cursa s’interposa entre nosaltres i la muntanya que tenim davant, a la part obaga. Allà al lluny enfront de Tours, Saint-Thomas que a penes gosa treure el nas entre les salzeredes que esperen el bes primaveral per rejovenir-se, clou l’arc juntament amb els contraforts de la Tarentaise.

Al cantó de ponent la vall de l’Isère, la confluèn- cia d’aquest riu amb l’Arly, la vista dels darrers ravals d’Albertville, sota el dosser de la Négresse i la Belle Étoile, rematant el quadre la intermina- ble serralada d’altíssimes muntanyes que desa- pareixien allà el lluny confoses amb la blavor del firmament embolcallades per la boira.

Aquesta era, a grans ratlles, la urbanització i situ- ació del campament. I conegudes aquestes repre- nem ara la narració a partir de la nostra arribada. La caravana parà a la carretera, descendírem dels vehicles i a peu continuàrem fins al campa- ment on després dels formulismes oficials entre Dufour, que comandava l’expedició i el nou capità passaren llista dels nous arribats i seguidament passàrem a ocupar en el barracó de l’esquerra les habitacions que ens estaven reservades. Ro- dríguez i jo ens instal·làrem en un mateix depar- tament acabant de completar els llocs vacants. Parellada i Jarque un minyó aragonès que era un entusiasta fervent de les poesies de Garcia Lorca, les quals s’havia proposat aprendre-les de me-

mòria siguent moltes les nits que ens adormíem escoltant La casada infiel o aquella altra que deia Los caballos negros son…, etc… Val a dir que el mi- nyó com a rapsoda no era un Manolo Gómez…

I bé, als pocs moments d’haver pres possessió del nou domicili, ens avisaren pel sopar. Un canvi d’impressions amb els companys, que allí trobà- rem, formant part de la 81ª companyia, proce- dents d’altres unitats que, com la 5ª havien quedat dissoltes, seguit dels corresponents comentaris i ens retiràrem a descansar després de nomenats els dos companys de torn encarregats de reco- llir l’endemà al matí el cafè a la cuina i repartir-lo entre els demés a domicili, la qual cosa permetia aprofitar un xic més la matinada, ja que el cafè ens era servit en els mateixos departaments.

La trompeta sigué substituïda pel xiulet en les or- dres, semblant que es pretenia treure un xic del regust militar que tenia aquella organització. A les set avisaren pel cafè, i a tres quarts de vuit pel rassemblement. Seguí l’imprescindible dis- curs de salutació pronunciat pel nou capità, amb els consegüents consells, promeses i ordres sen- se mancar-hi les lloances al nostre esforç i a la nostra voluntat posada en el treball en ajuda de la France, exposició del projecte d’obres a realit- zar, que comprenia el traçat i construcció d’una pista que bifurcava amb la carretera sortint de Saint-Thomas fins a Saint-Denis passant entre la riba esquerra de l’Isère i la muntanya a l’objecte de salvar els passos a nivell de Tours i Albertville (uns deu quilòmetres).

Acabada l’arenga se’ns donà l’ordre de preparar

-nos per sortir au chantier, trenta minuts més tard.

Taula amb doble escala temporal que inclou els diferents canvis de destinació de Josep Milà (1939-1940) i els prolegòmens i primers mesos de la Segona Guerra Mundial (elaboració de Miquel Almela)

Mentres ens estàvem preparant i fent comentaris sobre el treball que anàvem a emprendre, Dufour va fer-me cridar per un company, si es pot donar aquest tracte a certa gent que es presta a tot en tal que el fet els reporti certes comoditats, per demanar-me si volia encarregar-me de la cuina dels surveillants.

En bona fe que haguera preferit el treball al cos- tat dels demés companys, a la carretera. No obs- tant la meva negativa a la petició de Dufour la podia prendre aquest com un desaire; per altra part, el comportament d’aquest durant el temps que portava amb nosaltres es mereixia les meves atencions. Així és que, encara que sense fer-me cap il·lusió, vaig acceptar la plaça que se m’oferí. Moltó que així es deia el company abans al·ludit, seria el meu ajudant.

Els companys partiren al seu comès i jo a les me- ves tasques de popotier altra volta.

Els dies anaven passant i la temperatura endol-

cint-se. Mentrestant a l’oest la cosa anava po- sant-se cada dia més seria. Ara les operacions bèl·liques ja no es limitaven a l’encontre entre patrulles; la terra, dita, de “ningú”, espai comprès entre els dos contendents, o més ben dit, fins aleshores entre les dues fronteres havia sigut arrabassada pels alemanys començant la invasió dels territoris de Bèlgica i Holanda.

Les noves que fins a nosaltres arribaven del front eren sempre confuses i desmoralitzadores des- prés del comentari. El rumor que Itàlia s’estava preparant per caure d’un moment a l’altre da- munt de França per l’esquena, acabava de posar a prova el nostre sistema nerviós. I si de tot això no n’hi havia prou es deia també que la compa- nyia anava a ser desplaçada al front per cobrir baixes de companys que havien caigut en la lluita. Fins a aquest punt, la cosa havia anat passant normalment en el campament de la 81ª compa- nyia; fins i tot havíem aconseguit algunes millo-

res de tipus moral i econòmic permetent-nos una certa llibertat per treballar lliurement en les ho- res que ens quedaven lliures després de la tasca oficial. Això feia que de retorn d’aquesta a la tar- da el campament quedés poc menys que desert cercant els companys la manera de poder ocupar unes hores en els diferents treballs de conreu que l’estació exigia. La immensa majoria d’aques- tes tasques sigueren portades a terme pels es- panyols en els termes de Tours, Saint-Thomas, Conflans i part del d’Albertville. A més alguns companys especialistes en alguns oficis desem- penyaven llurs especialitats, en aquesta vila.

Els companys de la cuina de la companyia es combinaren inclús uns torns i la mitat de l’equip, alternativament, treballava tota la jornada en ca- ses particulars empleats en les feines del camp. Els únics que no ens afavoriren aquestes facili- tats érem els de la cuina francesa i encara Moltó aprofitant les estones que el seu comès li deixa- ven lliures, s’ocupava en rentar la roba d’algun sergent.

Per altra part, aquests, exceptuant Dufour, no te- nien l’esplendidesa que caracteritzava els seus col·legues de La Chambre quedant limitats els meus ingressos als honoraris oficials, o sigui cin- quanta cèntims diaris, tabac exclòs.

Això motivà la meva protesta demanant ésser rellevat en les meves funcions, ja que els meus ingressos no eren suficients [ni] tan sols per co- brir les despeses de paper i correspondència. Davant la meva queixa justificada acordaren els meus hostes correspondre al meu comès amb dos francs per cap cada setmana, pregant-me de continuar prestant els meus serveis a la cuina. Vaig accedir en un principi. Moltó, però, reclama la seva participació en aquests beneficis a la qual cosa vaig resistir-me a cedir per considerar això natural tota vegada que la meva sol·licitud havia estat feta amb caire particular. La meva negativa a les pretensions de Moltó que jo creia raonada, ell la cregué, al contrari fora de lògica amb la qual cosa s’interposà entre els dos un mutu recel que portà a negligir bona part de la seva tasca a la cuina, dedicant-se amb més afany a la seva nova ocupació de fer de bugadera.

Els hostes eren molt més exigents a partir del dia en què, corresponent a la meva queixa, accediren o més ben dit acordaren entre ells de remunerar els meus serveis. Cansat ja de tantes absurditats un dia vaig comunicar al que es cuidava dels sub- ministraments la meva decisió d’abandonar el

meu lloc per posar-me a treballar a la carretera al costat dels companys.

Aquest que era propietari d’un restaurant en un poblet de prop de Modane, m’instà perquè con- tinués en el meu comès culinari en espera d’ob- tenir el permís del capità perquè se’m permetés traslladar-me a treballar a la cuina del seu res- taurant acordant-me un sou de dos mil cinc-cents francs al mes. Vaig accedir en espera d’això, dub- tant, però que mai pogués arribar-se a produir a causa de la mútua simpatia que ens sentíem amb el capità Molière, que no tenia cap relació de sang amb el sergent Molière.

Aquest monsieur, deien, havia sigut propietari abans de la nostra guerra d’una fàbrica de calçat a Terrassa, prop de la capital catalana; era casat, segons alguns, amb una catalana; segons altres era només aquella dona que molt sovint anaven junts, una compañera, a mi fins i tot em quedava el dubte de si era catalana, ja que mai no l’havia sentit parlar. Amb ell sí que havíem tingut més d’una conversa encara que aquestes es distingi- en sempre per la diferent manera d’apreciar les coses entre els dos.

Un dia recordo que estant jo assegut a la riba ma- teix del riu, aprofitant uns moments de la tarda que tenia vagarosos escrivint la següent estrofa, al·lusiva al quadre que tenia jo al davant meu.

Prop del riu ajaçat damunt l’herba un vailet tira pedres a l’aire

tot mofant-se de l’home que pesca amb els peus ficats dintre l’aigua amb la dreta vetllant la chopine manejant amb l’esquerra la carrutxa

Anaven ell i el capità Melanjou, comandant de les companyies de treballadors espanyols de la Sa- voia. Se’m presentaren sobtadament, sense do- nar-me temps per amagar el paper on jo escrivia, sortint del darrere el terraplè que separava els prats del riu, demanant-me el darrer, en francès, que hi feia allí en aquella hora.

Jo vaig respondre que aprofitant que no tenia fei- na en aquella hora estava escrivint, intercedint Molière diguent que jo era el cuistot dels survei- llants al mateix temps que em demanava per lle- gir el que jo havia escrit notant que jo havia cuitat a amagar el paper.

On ne y comprend pas rien! –senyalà a l’altre.

I sense esperar resposta m’invità a traduir l’es- trofa en francès, cosa que jo vaig fer avançant- los-hi que era escrita en català.

Els dos homes es miraren i somrigueren intel·li- gentment com si la traducció d’aquesta cosa tan ingènua els hagués esvaït un dubte.

Molière em demanà de quin cantó era jo de Ca- talunya, parlà amb bastant de detall de Barcelo- na, Terrassa i altres ciutats de la nostra terra, de Puigcerdà demanant-me si ho coneixia. Al res- pondre-li jo afirmativament em digué que durant la nostra guerra n’havia hagut de marxar per- seguit, d’aquesta vila, acusat de fer propaganda comunista.

Aquestes manifestacions espontànies a mi varen fer-me una certa gràcia que no vaig poder-me estar de denunciar amb una rialla que pel que es veié, per la cara que hi posà molestà un xic al nostre home.

- Est-ce que vous ne le croyez pas?
- Faitez-vous de la propagande communiste?
- Mais oui. O mais non! –s’entortolligà.
- Peut-être bien –vaig respondre sense fer cap esforç per amagar els meus dubtes respecte el mòbil que podia tenir aquella conversa.
- Et pourquoi on ne peut pas être communiste? –in- tervingué Melanjou.

Vaig creure millor evadir la resposta adoptant

una actitud de modèstia responent.

Pardon monsieur. Moi je n’était pas communiste! Moi était républicain de la Catalogne.

Melanjou em reprengué sense poder amagar la seva còlera al mateix temps que feia una indicació al seu company invitant a reprendre el seu camí.

Vous était maintenant un nombre dans la 81ª com- pagnie des travailleurs espagnols. C’est entendu?
Oui mon capitaine. C’est entendu.
Allez. Reentrez tout suite.

Aquesta cordial amistat entre els dos capitans i jo continuà fins que degut a l’excés de simpatia que sentien per mi els obligà a dispensar-me un certificat de bona conducta recomanant-me al Caudillo. Ho anirem veient.

Passarem ara a ocupar-nos dels nostres oficials encara que només sigui per fer-hi coneixença.

Pi i Corrales els trobàrem ja a Pont-de-Rhonne quan nosaltres hi arribàrem procedents de La Chambre, tant l’un com l’altre estaven mal con- ceptuats pels seus subordinats. El primer el te- nien qualificat d’un tant rastrer, el segon d’un xic dur en el tracte vers els companys. Jo més aviat

Albertville, el seu barri antic de Conflans i Tours-en-Savoie. A Albertville hi conflueixen l’Isère i l’Arly (addició de noms al mapa de Wikimedia/Map data d’OpenStreetMap contributeurs)

Apunt de lectura amb una interpretació del campament de Pont-de-Rhonne segons les explicacions que en dona el Milà (elaboració de Francesc Blasco)

qualificaria aquest xicot de negligent i despreo- cupat davant les necessitats dels demés, quant al primer, i de molt militar en el tracte amb els companys el darrer. Encara que a aquest se l’acu- sava d’una denúncia feta per la qual sigueren inouament castigats dos dels seus subordinats. Sigui com sigui, la fama aquesta se l’emportava. No faig una acusació ni pretenc fer-ne la defensa. Una i altra cosa fora per mi difícil, ja que degut a la plaça que jo ocupava el nostre tracte es li- mitava al comentari dels partes de guerra i, com és natural a la nostra situació relacionada amb aquells greus moments que travessava Europa i, particularitzant, França.

Amb Corrales durant tota la nostra estada a Pont- de-Rhonne no ens havíem creuat potser dues dotzenes de paraules. Amb l’altre, en canvi, per ell lloc que ocupava –era el mandamás dels es- panyols– a més d’aquelles converses particu- lars, oficialment havíem tingut alguns contactes relacionats amb el subministrament de peces d’abillatge o amb la concessió de permisos. Amb motiu d’això vaig treure la impressió que el seu interès per conservar el lloc que ostentava era més fort que el que sentia per les necessitats dels companys.

Giménez i Ferrer, els dos que procedien de la 5ª companyia procuraren adaptar-se a les circums- tàncies de manera que el seu comportament no es fes avorrible pels seus subordinats, ni sancio- nable pel seu comandament francès, cosa que en part aconseguiren. Sobre tot el primer degut a les facilitats que trobà per part del capità per sortir a treballar a un taller d’automòbils situat a Alber- tville, cosa que li permeté de desempallegar-se del seu càrrec al davant del seu grup salvant les impertinències del mateix.

Ferrer aconseguí la plaça de conductor del ca- mió de la companyia eludint el màxim possible la seva autoritat al capdavant del grup que comana- va. I a no ésser per aquelles flaqueses filles de la mateixa necessitat que es senten al contacte amb els aliments, quan hi ha privacions, al transpor- tar-los, haguera aconseguit el vistiplau de tots els companys, aconseguint el fi proposat.

En les hores lliures després de la jornada de tre- ball corrien junts les seves juergas ajuntant-se’ls- hi algunes vegades Pi. Sobretot en els primers temps en què aquest mostrant tota la seva bona fe i ingenuïtat els presentà a les seves amistats femenils.

No podia ésser dolent, un home del caràcter de

Pi, per als companys. Veritablemen era un inge- nu que la seva mateixa ingenuïtat l’havia portat a desempenyar el lloc que ostentava a la compa- nyia. Ni amb els assumptes d’amor tenia malícia. Ferrer i Giménez més astuts en aquesta matèria abusant de la seva bonhomia acabaren per des- plaçar-lo reemplaçant-lo quasi en absolut. Val a dir que al seu èxit hi tingué molta influència la llibertat d’acció que els proporcionava la classe de treball que durant el dia se’ls havia destinat. Particularment Giménez usava quasi d’una com- pleta independència a més de la retribució extra- oficial apercebuda de la casa particular o taller on treballava.

Bany del Milà al riu Isère en data indeterminada, molt probablement durant la seva estada a Albertville on s’hi trasllada a primers de juny de 1940 i s’hi està fins el 21 del mateix mes (autor desconegut, col·lecció Imma Castellví Milà)

De Pont-de-Rhonne a Albertville – cinquena llibreta

I ara deixem els nostre oficials que es divertei- xin com puguin i passem a ocupar-nos dels de- més companys, que com es recordarà se’ns ha- via dispensat el favor de poder treballar en les hores lliures en les diferents labors de la terra contractant-nos en les fermes i particulars con- readors que tenien vinyes, hortes i prats o camps de conreu.

Es constituïren tot seguit unes colles entre els components d’un mateix departament del bar- racó o entre els naturals d’una mateixa comarca que es contractaven en col·lectivitat, a preu fet o a hores.

Primerament, la cosa anava molt bé, tot seguit però, sobretot els dies festius, Melanjou imposà el vet a la contractació lliure intervenint en aquesta com intermediari entre les colles i els patrons, establint un límit en els honoraris a percebre i re- servant-se el dret d’accedir segons el comporta- ment observat pel sol·licitant durant les hores de treball oficial. Arribant fins a l’amenaça de sanció als patrons que realitzessin contractacions lliu- res sense la intervenció oficial seva.

Què és el que induïa al bon home a prendre aquestes mesures? En primer lloc, la iniciativa li proporcionava un contacte directe amb els pa- gesos seguit d’unes bones relacions que no ana- ven acompanyades sols de l’amistat, sinó també de la natural correspondència de favor i part en els beneficis. El reconeixement anava sempre acompanyat d’algun súbdit del galliner, pollas- tret, ànec o alguna que altre dotzeneta d’ous; si més no, d’algun bon àpat a la casa, on, tant se val,

l’hi acompanyaven Molière i les respectives mu- llers dels dos, o companyes. Segonament, és de suposar també que no tot el benefici que deixava la diferència entre el preu estipulat directament amb els propietaris abans de la seva intervenció en les contractes i el limitat per ell fent de mitjan- cer restava pel propietari.

On més clarament se li veia la trampa era amb els dos o tres companys que treballaven per l’em- presa que tenia la concessió de l’extracció de gra- va prop del campament. Aquests companys que cobraven, si no recordo malament, divuit francs al dia –un obrer francès n’haguera cobrat de cin- quanta a seixanta– la resta fins a vint-i-quatre in- gressaven a la caixa de la companyia a repartir entre els companys ocupats a les obres de la car- retera, tot i que no tinc esment que mai el repar- timent d’aquest fons s’hagués efectuat, almenys entre els al·ludits.

El pretext que es valgué el camarada Melan- jou per intervenir en els contractes sigué el que d’aquests beneficis se’n lucressin només, una part dels companys i precisament, tal volta aquells que mostraven més negligència i menys capacitat en el seu comès oficial. Val a dir que els propòsits del capità comandant de les compa- nyies fracassaren en part, ja que, per part dels arrendadors, sigué un reduït nombre els que es prestaren a la maniobra i encara aquest anà de- creixent davant el perjudici que representava per ells el poc interès que els companys afectats per l’ordre posaven en la feina. Per altra part aquests, prescindint d’oferir-se als grans terratinents ho feien als petits conreadors, quin enrenou agrícola es limitava a una o dues vinyetes i un que altre camp o prat.

Aquests beneficis a mi m’arribaven, com abans he dit, ben poc, degut a la tasca que em tenia ocupat quasi durant tot el dia i en particular en les hores que els companys podien dedicar-se a aquesta classe de treballs. Mentre vàreig estar a la cui- na dues o tres vegades vàreig sortir amb la colla que formaven Parellada, Rodríguez i Jarque. Dos d’ells, avesats als treballs del camp suportaven la feina sense notar-se’ls la més petita mostra de

Els amics francesos a Angers, les dones de la família a Kersaint –Finisterre– i ell a la Savoia. Una diagonal de nord-oest a sud-est dins França

(autor Nilstilar, arxiu: France Départementale.svg, modificat amb l’addició dels quatre topònims. Llicència Creati- ve Commons Atribución-CompartirIgual 4.0 Internacional https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:France_départementale.svg)

fadiga. No obstant Rodríguez, amb tot i el cop de mà que rebia d’ells, se’l veia lluitar contínuament amb la voluntat per sortir-se el més airós possi- ble del seu comès, arribant a la nit poc menys que extenuat.

Recordo que els dos o tres dies que vàreig sortir amb ells, cavàvem una vinya no lluny del campa- ment que el gram n’havia fet ja presa. Era tal la quantitat que tenia d’aquesta mala herba que per arrencar l’eina clavada a terra era menester po- sar-s’hi amb tot l’esforç per trencar l’entrellaçat

d’aquell maleït gram que semblava tenir la terra lligada i subjecte de les seves branques. Parella- da i Jarque, més hàbils que nosaltres, salvaven l’obstacle no donant tot el seu impuls a l’eina, li- mitant-se a remoure només la capa més precisa de terra per fer parèixer als ulls de l’amo com a ben feta la feina.

Jo poc avesat a aquella classe de treball i Rodrí- guez desconeixent-la totalment –ja havíem dit al fer la seva coneixença a la seva oficina de La Chambre que era un modest empleat de banca–

anàvem traient un pam de llengua i suant la gota negra per poder seguir als dos companys, sense lograr-ho, màxim a tres metres de distància. Amb l’agravant de no haver pogut fer les visites de ri- tual que el reglament de treball exigia, a la botella del vi, que com és costum tradicional en aquelles terres posa l’amo a disposició dels obrers del camp a les seves ordres.

Sort que, com molt bé diu la màxima, després del treball ve el descans, i aquest anava acompanyat d’un bon berenar amb les corresponents rostes de pernil, llonganissa i amanit i vi suficient per ajudar-hi. En general els companys sentien tant d’afecte al berenar, com a la quantitat en metàl·lic percebuda pel treball.

Eren clars els dies que no es notessin els efectes, en algun, de la generositat dels patrons. Fins a cert punt era comprensible degut a les privacions que de tant temps veníem aguantant.

El diumenge en el campament quedàvem només els que teníem destí. Al migdia compareixien els que, burlant les ordres del capità, havien sortit a treballar particularment, evitant el perill de la “llista” si per aquells casos se li acudia ordenar rassemblement. A tots se’ls veia arribar amb les cares allargassades i malhumorats pensant amb el dinar que s’havien vist obligats a refusar a casa dels seus respectius patrons.

Molts, fet acte de presència al campament, desa- pareixien ràpidament en busca del dinar que els esperava a fora, despreciant el de la companyia. Era doncs com una deferència, el costum esta- blert de donar dinar, esmorzar i berenar als com- panys a la casa on treballaven tot el dia a més del preu estipulat del jornal.

Alguns obrers especialistes cercaven també fei- na de la seva especialitat per aquells poblets i Albertville, cosa que no els costà d’obtenir de- gut a la carència de mà d’obra del país que de- gut a la guerra començava a fer-se sentir, si bé aquests no rebien el tracte de favor que els esta- va dispensat als obrers agrícoles respecte a llur manutenció.

El sabater de la companyia, un minyó de Bla- nes, per exemple treballava per una sabateria de Conflans, el sastre i un company seu per una sastreria d’Albertville, etc… Cotaina es dedicava a cercar per aquells poblets, qui volgués donar-li a reproduir fotografies, que, de pas sigui dit, ho feia força bé, no mancant-li feina d’aquesta mena. Era un senzill aficionat al dibuix i l’escultura, que sa- bia quedar tan bé com els mestres, sobretot en el

dibuix reproduït a l’augment. A l’escultura no s’hi havia dedicat tant, però l’escassa producció que obtingué li sigué, com vulgarment es diu, empor- tada de les mans.

I jo què feia en les meves hores vagaroses? Cer- car la manera de no sentir enveja a la sort dels companys, procurant distreure’m, esforçant-me a conservar el meu romanticisme contemplant les belleses del paisatge i esprement la meva imagi- nació per cantar-ne unes gràcies que em costava de reconèixer-les-hi, però que es feien impossi- ble de negar.

Recordava la fastuositat d’aquells prats de Bon- nenuit i Plan Lachat, la rigidesa d’aquells pics al- tívols vetllant aquella quietud solemne de les nits sota el llunyà murmull del rierol, quines aigües s’allunyaven sota els raigs de la lluna clara com inacabables cintes d’argent, per anar a fondre’s allà al lluny en la lassitud de la plana… Anava re- passant anècdotes… Comparava aquells dies amb els d’avui, constatant la diferència de caràcter en- tre els meus hostes d’abans amb els d’ara… Rafel, on devia trobar-se en aquests moments? Acudia el record dels éssers estimats, els meus fills, la mare i l’esposa. Tancava els ulls per veure’ls més a prop fins a semblar-me que m’hi confonia i en aquell èxtasi m’hi quedava uns moments fins que la musa me’n retreia i com si cantés per a ells, anava anotant les gràcies del paisatge i els qua- dres que la meva imaginació copsava.

Avall, avall, suau, somorta

descendeix lentament per la muntanya avall la boira que els serrats acotxa

amb un deix de carícia maternal… La lluna passa i plora silenciosa

Núvols negres despunten damunt de l’escarpada serra

Sembla que cims rebrotin damunt dels altres cims

Que la muntanya amb còlera pareix monstres ensuperbiats, d’ànimes vils que amb llet de la supèrbia s’engreixin.

I aquest plany

Tristos són els meus cants? Com vols que siguin!

Si aquest somriure que la natura et dona té la virtut de fer-me recordar

des que apunta el sol fins que la nit és closa hores meves felices del passat…

Què vols…? Que rigui…?

Avui no puc…

Potser demà podré…

Deixa entre tant que el temps camini Que, lentament, els anys vagin passant

Que al transcurs dels dies nostra sort canviï… Llavors… jo partiré, per retornar més tard,

i cantaré amb el to que tu desitges.

Portaré amb mi, per no enyorar en l’absència qui, amb la seva presència, m’ajudarà a cantar Espera confiada amb vehemència…

Recorda la promesa que jo et faig… Confia en mi, i… tingues paciència… Resigna’t a esperar.

El meu cant no pot ésser alegre avui

perquè admirant-te i tot no puc enamorar-me Veig que el meu ritme és trist,

i sé per què les meves belles nits rendeixen la meva ànima malalta

Adona’t que tu avui no ets res més per mi, amb tot i la bellesa teva, que m’encanta,

que el desengany rebut al despertar d’un somni.

Tu ets bella; sí. Però el teu somriure és rialla sarcàstica per mi

La teva gràcia…

el fatic penible d’un insomni

No és la fredor de les teves neus

que em dona aquest fred que em glaça l’ànima Ni la contínua visió d’aquests turons que’m lliguen,

que m’arrauleix, em torba i m’abasarda Que em sento sol…

Sols tinc la solitud que m’acompanya… Sí… riu la Primavera, riu…

Riuen turons i serres i cingles i escarpats… Riuen plans i riberes…

Riuen verdosos prats…

En tant que la meva ànima es replega

i el meu cor llatzerat als seus batecs s’entrega entre la quietud d’aquests serrats infranquejables murs d’aquesta presó meva No veus que per entre els boscos vaig perdut com un aucell de pas que enyora la parella?

No veus que la verdor dels teus bells prats, la cançó dels teus rius, entre l’esclat

de la riallera Primavera, em fa enyorar i plorar i lluny de sentir-me captivat

d’aquesta majestat i gràcia teves em sento presoner i empresonat

entre replà i replec d’aquestes serres!

I aquella conversa en el silenci amb la natura, em retreia un tant de les meves preocupacions i em retornava la moral; acceptant la meva dissort resignadament sense sentir les punxades de l’en- veja davant els avantatges que, econòmicament, aquelles hores lliures ocupades en treball extra- oficial, representaven pels companys.

Cap al tard, enllestida la meva tasca, sortia del campament arribant-me fins a Conflans o Alber- tville on trobava la colla, Rodríguez, Parellada, etc., que acabada la tasca hi acudien, així com la majoria dels companys a l’objecte de proveir-nos de quelcom indispensable i distreure’ns un xic de les preocupacions que la nostra situació ine- vitablement ens sotmetia. Cap al tard, no hi ha- via botiga de Conflans on no trobéssiu algun que altre refugiat procurant-se quelcom de necessari per als seus usos domèstics, agulles, fils, botons, tinta, paper, etc. Després de complertes les co- missions entraven uns moments al cafè, els uns per esplaiar-se un xic amb la conversa, sostingu- da amb algun francès que s’hi trobava, fent honor a la tradició, engolint la clàssica chopine du bon vin que cap falta li feia, però que per donar com- pliment al gust del paladar l’home es sacrificava prescindint dels resultats que moral i físicament aquell sacrifici pogués tenir en la seva persona. Altres, cercant una nova contracta estant pròxim a enllestir-se el preu fet en què es dedicaven en aquells moments, alguns per liquidar el preu con- vingut en aquests, etc.

Això feia que en aquella hora els dos cafetins de la plaça de Conflans, veiessin quasi [totalment] ocupades les seves taules per espanyols i cata- lans que sense renegar de llur tradició prenien el seu cafè insistint contínuament a la bonne, que els hi sigués renovada la botella de l’aigua que havia quedat buida.

Aquest costum nostre deixava estranyats als francesos que no es podien avenir que fos pos- sible engolir una quantitat tal d’aigua darrere el cafè sense que aquesta perjudiqués el nostre organisme digestiu. Particularment a la taula on s’hi trobessin tot de catalans, com la que jo fre- qüentava –encara que hi concorria generalment Rodríguez, acostumat ja al nostre ambient per haver sojornat molt temps a Catalunya i fet als nostres costums– era la que més despesa d’aigua feia.

No serà amb la intenció de fer-ne cap retret a nin- gú si anoto que algun dels companys de fadigues, no prou decidit per refusar la invitació d’algun francès, en més d’una ocasió havia sigut víctima propiciatòria de Bacus, entrant al barracó promo- vent el natural espectacle en aquests casos.

Entre altres de les escenes a què donaven lloc aquests casos en recordo sobretot una que en si- gué intèrpret un company de la nostra colla, de qui abstenint-me de donar el seu nom vull recor- dar-la abstenint-me [també] de fer-hi comentari. Aquell capvespre l’esmentat company anà per les seves a la recerca de feina per la colla. Sortí amb dos o tres més arribant fins a Tours a tal objecte. Eren prop de les onze de la nit i el nostre home no havia encara arribat a l’acantonament a desgrat d’haver-ho fet els demés que sortiren amb ell. A Tours s’havien separat per anar cadascú per les seves i al reagrupar-se pel retorn, ell no compa- regué al lloc convingut per ells per revenir tots junts. Al no coincidir a l’hora convinguda, i des- prés d’esperar encara un bon xic, pensant que el retard podia ésser degut a una prolongació de la conversa discutint un possible tracte, aquells acabaren per decidir-se a efectuar el retorn; pen- sant que tal volta les coses podien haver anat al revés d’allò que ells es creien i que tal volta ja, a aquelles hores, devia trobar-se a l’acantonament. Feia massa estona que els companys havien re- tornat i la nostra impaciència començava a fer- nos témer que al company podia haver-li esde- vingut quelcom d’anormal.

Ens havíem disposat a sortir a la seva recerca

quan les portes del barracó s’obriren estrepi- tosament apareixent la silueta del nostre home precipitant-se a l’interior del barracó, anant a es- petegar contra les fustes del primer dormitori al mateix temps que saludava amb un

– “Bona nuit”

que ressonà per l’interior del barracó com si ha- guessin estat deu veus diferents a pronunciar la frase.

El camí des de l’entrada fins al nostre departa- ment el feu com si es trobés dins un laberint per les esses que hi posà anant d’un costat a l’altre del passadís de camastre a camastre.

La seva aparició fou celebrada amb la conseqüent riallada amb què s’obsequiava en aquests casos als companys, seguida de la ironia i la sàtira. Ell seguia el seu camí pronunciant frases en francès corresponent a les salutacions.

Jo entre la pena que em causà l’espectacle no và- reig poder estar-me de riure.

I doncs, què us ha passat…?
Ara sí que soc a la maison… I res no m’ha pas- sat… Jo me suis assenté allà al pas a niveau i com que aquells no baixaven m’hi suis adormit. Han vingut dos sergents, m’han despertat i m’han pre- guntat d’on era. Jo, en francès, sabeu, els hi he respost que de la quatre venta-i-una companyia de travailleurs. M’han fet alçar i se m’han empor- tat, a l’ésser allà a la vagoneta em volien fer pujar a dalt; jo m’hi negava dient-los que jo era de la quatre venta-i-una, però ells sense fer-me’n cas m’han obligat a pujar-hi empenyent-me. És ben bé la quatre venta-i-una la nostra companyia, no? Junt amb Rodríguez vàrem assentir.
Doncs ells tossuts que no. Jo que sí.
I aquest cop de damunt el nas?
Un cop? A oi… Això em sembla que m’ho he fet amb el cable. Sí, sí, ara me’n recordo. Quan m’han tirat dins la vagoneta… són méchants, oi?
I a on t’han portat fill meu aquells homenots?

–feu Rodríguez escarnint la veu–. On t’han portat amb la vagoneta?

A l’altre costat del riu a l’altra companyia! Jo prou que els hi deia que chez nous no era pas là però ells tossuts. Hem arribat a l’altre costat, em sembla, i m’han portat davant d’un capità. M’ha fet posar gardez vous…
¿Y como lo hizo uzte compare? –el reprengué un company malagueny que escoltava el relat ajagut en el seu camastre situat al tercer pis del com- partiment del davant del nostre.
Que no ho saps ninot que això vol dir firmes?

– Que claro que lo ze je, por ezo que te pido yo como te arreglazte pa ponerte “gardez vous” con eze ta- blon que yebas.

– Calla torrat.

Ui…! mira er niño!
Bueno anda cállate Málaga y no interrumpas. Cuenta, cuenta noi –intercedí el mateix Rodríguez amb sornegueria.

El nostre home s’eixugà la suor amb la boina que no tenia bé de cap manera posada, la que contínu-

ament anava canviant de posició víctima del ner- viosisme del seu amo, qui semblava conjuminar les idees amb el vaivé d’ella damunt la seva testa.

– Doncs sí… què deia…?

– Eso del gardez vous. ¿Lo recuerdas?

A sí… de quelle compagnie vous êtes em demana el type.
De la quatre venta-i-una, vaig fer jo, però noi no n’hi havia d’eixerits. M’ho va fer repetir qui sap quantes vegades… Ai ui quin fum… –interrompé, tot sacsejant la seva boina.
Em va convidar a fumar i jo vaig dir que ja tenia du tabac que a la companyia ja me’n donaven. Va demanar-me d’on venia.
Jo, de Tours –[vaig contestar]–. I va acabar em- pipant-me amb tantes preguntes que vaig acabar per no respondre. Fins que ell empipat al veure que no ens podíem entendre va parlar als dos sergents tot rient i aquests em digueren d’anar- me’n a coucher. No no, vaig fer jo, dient, “jo haig d’anar a chez nous a la quatre venta-i-una.” Com que no en podien sortir, aleshores varen acompa- nyar-me novament a la vagoneta i un cop al mig del riu hem quedat encallats..
Què és aquest fum? Aquest Málaga és una pin- ta…! I tu rebràs, eh sabater de pega? No et pensis que estic borratxo eh?
I com ha anat que n’hagueu sortit? –vaig fer jo.
Aquest sabaterot rebrà.
Bé home –feu el sabater, explicant que ja no riu- ria més.
No ho sé perquè ara no ho recordo potser que em sembla que em vaig adormir perquè no me’n recordo de res més que anàvem caminant per ter- ra i no em vaig desvetllar fins que sota els peus vaig sentir lliscar la gravilla i aleshores els vaig dir, “ara sí que som a chez nous a la quatre venta- i-una ja ho conec això. Veieu? aquí és a fouilles, ara ja hi trobaré ja.” I vet aquí que ja he arribat.

– Bueno, ¿así es que nada más ha sucedido hoy? – intervingué Rodríguez.

I què havia de passar més? És que no estic bor- ratxo, no.
Bé bé apa anem a dormir ara, que és tard –vaig fer jo per acabar.
Es tard? I no! Si és d’hora! Encara hem de can- tar-ne una entre tots. Va vinga aquella vostra Riu van avall.
Apa, apa, ara deixeu-vos de cantar i anem a dor- mir.
I no home…! A dormir diu! Vinga home, vinga… abans tenim de cantar-ne una.

– Ui mi mare como ezta er tio! Olé ahí…! zolo, zolo

amo a ve Ai… ai… a… ai… venga eza parma y que cante mi niño!

Ojo Málaga i procura que no et faci gemegar de serio si m’enfilo aquí dalt.
¿Y como va a zubi rico? – Amo a canta home… Ai… a… ai…

– Que et creus que estic torrat com tu?

– ¿Y quien lo ha dicho? Ezo e mentira. Una cuba na má… ezo e lo que yo digo.

– Bueno prou comèdia. Ara veuràs com s’acaba això.

I al moment, fent-se pas, apartant d’una revolada els que l’encerclàvem es precipità de dret al ca- mastre del Málaga que sort de tenir aquest l’ha- bitació al tercer pis. Si no, de la poca cosa que físicament representava el provocador comparat amb el provocat, més poca n’haguera quedat al sortir de les mans d’aquest en cas de poder-lo abastar.

Sort que la nostra reacció fou ràpida i encara que no sense grans esforços logràrem contenir-lo i arrencar-lo de les potes del camastre on estava aferrat de mans, amenaçador.

La brega durà bona estona acabant a la fi per do- minar-lo i obligant-lo a passar al corresponent camastre.

Això no s’acabarà així eh? No t’ho creguis pas Málaga.
Bueno home, deixa-ho per demà ara dormim.
L’home al fi s’anà assossegant i amb la mania, oblidant-se ja de la discussió sostinguda mig en- dormiscat, insistia amb el Riu van avall…

Quan el grup que s’havia format davant del nostre compartiment s’havia retirat deixant que el ma- lalt s’anés adormint amb la seva cançó ell tornà a replicar no poguent-se sortir de les tres paraules inicials de la cançó

I ara com fa Milà? Vé allò de les ovelles oi? Milà…!
Apa dormim, home.
Mi-te’l…! Fernando que no ho sents Fernando.

– Duerme y calla de una vez hombre.

– I dos parelles de bous moixins…

– Pero cállate hombre de una vez.

– Mi-te’l…! Tu també?

I sortint de nou del seu camastre tirà la pallas- sa del Rodríguez, que dormia enfront seu al pri- mer llit del terra, anant aquest de tomballons i la pallassa espetegant al departament del sabater. Tornà altra volta a reproduir-se la gresca amb ri- alles i exclamacions, siguent necessari intervenir novament, ja que el sabater, que tenia de si poca corretja quan es creia perjudicat encara que si- gués involuntàriament per una broma d’un altre,

es prengué la cosa a la valenta amenaçant a l’in- conscient amb trencar-li la cara mentre el Málaga gaudia de l’espectacle, siguent precís intervenir novament perquè la comèdia no acabés en drama com a mínim.

I tornades, després d’un esforç reconciliador, les aigües a la calma el nostre home logrà ador- mir-se amb l’estrofa de la cançó al llavi, mentre en el silenci de la nit es podia escoltar la moles- ta simfonia dels que van oblidant amb el son les angúnies i contrarietats del dia… Moltes vegades, com havem dit abans, aquestes invitacions ens proporcionaven escenes com la que acabem de relatar. Prego però als que es prenguin la mo- lèstia de llegir aquests relats que no interpretin com a vici dels companys el que no era altra cosa, la majoria de vegades, que el fruit d’una llar- ga privació soferta, que els feia caure en la intemperància.

A pesar de les promeses anteriors respecte al nostre futur a França, després d’acomplir el trac- te dels cinc anys treballant en una companyia, feia alguns dies que es venia xiuxiuejant de si seríem obligats pel govern francès a sol·licitar el dret d’asil. El rumor s’anava certificant, tant per la correspondència que arribava al campament procedent de companys enquadrats en altres companyies, com per l’interès que algun oficial dels nostres posava en desmentir l’absurd que representava aquest cas, aplicat a uns homes que voluntàriament s’havien brindat a l’ajuda de la nació francesa.

No tothom acceptava aquesta imposició de bon grat, i dic imposició perquè la proposició anava acompanyada de l’amenaça de repatriació del que es negués a signar-la. És més després dels de la claque, una dotzena en total, la resta dels que signaren la sol·licitud demanant que els si- gués concedit el dret d’asil, ho feren obeint per

coacció per temor a la nota que acompanyava el document a signar.

Vint-i-dos siguérem els que ens negàrem a sig- nar-lo, contestant a l’amenaça de ou signer la prestation ou l’Espangne. Dient que no estàvem interessats per cap de les dues coses i que, per tant, no acceptàvem cap imposició. Altres tants optaren per acceptar obertament, abans que sig- nar la sol·licitud, la repatriació. Aquests als pocs dies eren enviats en expedició a Argelers, per completar el nombre de la que allí es formava per reprendre el viatge fins a destí, sense altre avís, després de donada llur conformitat de re- patriació, que el que se’ls cursà a la vigília del dia del seu desplaçament abandonant la companyia anunciant-los la partida per l’endemà.

Els primers siguérem contínuament molestats en presentacions al bureau, a l’objecte de fer-nos desistir de la posició adoptada, de no manifestar interès per cap de les dues proposicions que ens eren fetes. Al contrari del que ells pretenien –el comandament– a les dues responíem invariable- ment amb la nostra negativa.

Entre els components d’aquest grup recordo que hi havia Rodríguez, Parellada, Jarque, Cotaina, Herrero, Maldonado, Llorens i jo. Dels demés components sento no recordar el seu cognom. I com que els judes són per tot arreu incloem Moltó en el grup. A la seva hora en parlarem d’aquest urbà d’Elx.

Des d’aquell moment a partir de la meva negativa les meves funcions a la cuina sofriren una depre- ciació en el tracte que fins aleshores els sergents m’havien dispensat, exigint-me coses que degut a la defectuositat de la instal·lació i utensilis, no eren possibles de servir. A més la meva acció semblava inspirar-los certa desconfiança. El ca- pità de la companyia al contrari d’abans dels fets, entrava ara molt sovint a la cuina escodrinyant tots els racons dissimuladament i mirant a l’inte- rior de les olles, que coïen, alçant les tapadores… Un dia Molière se’m presentà als vols de mig matí, amb un aspecte més aviat afable marcat al seu rostre. Jo estava d’esquena al portal. No obstant, però, com que per introduir-se a la cuina fran- cesa havia de passar per l’interior de l’espanyola, apercebent el moviment natural en aquests casos al departament veí, vaig endevinar la seva pre- sència al lloc encara que jo vaig prescindir de fer cap demostració a l’objecte d’aparentar estar dis- tret amb l’abstracció de la meva feina.

L’home intentant produir contorbació en mi amb la seva sobtada intromissió, em demanà tot diri-

gint-se a la poêle sense ni tan sols dignar-se sa- ludar.

Qu’est-ce que vous faites aujourd’hui pour le dé- jeuner? –tot alçant la tapa de la casserola que hi havia al foc.
De la viande rôtie?
Oui mon capitaine –vàreig respondre girant-me precipitadament com si realment la seva presèn- cia hagués estat ignorada per mi fins al moment d’ell motejar l’oració que acabava de pronunciar.
Pardon, bonjour mon capitaine.
Ah… Bonjour… Combien sont-ils les commensales?
Douze, mon capitaine.
Il y a assez de la viande pour douze.
Et moi et le ménager il fait quatorze.
Assez de viande, trop de viande. Il faut l’épargner, savez-vous?
Encore?
Mais oui. Ça c’est la guerre. Et à la guerre comme à la guerre.
Et bien si vous le voulez comme ça.
Oui. Il n’est pas le moment à rien gaspiller. Est-ce que vous le comprenez?
Oui je comprends.
Bon, à tout à l’heure.

Aquestes darreres paraules pronunciades ja des del portal tot anant-se’n semblant satisfet de la visita feta, precediren la mitja volta que l’home efectuà sobtadament demanant-me.

Avez-vous signé comme prestataire?

Cal que aclareixi que cada vegada que l’home en- trava a la cuina m’esperava aquesta pregunta, no obstant ara en el moment d’haver-se ja despedit, em va ocasionar un moment de torbació que va- ren privar-me de respondre amb aquella pres- tesa que jo desitjava.

Adonant-se ell de la meva turpitud insistí nova- ment en la pregunta.

Vous n’avez pas signé?

– Non –vaig respondre secament.

Et pourquoi non?
Moi je ne signerai pas.
Alors vous voulez rentrer à l’Espagne?
Non. Je ne veux pas non plus rentrer chez nous.
Et foudra bien de le faire si vous refusez a signer.
Vous pouvez m’y obliger.
Qu’est-ce que vous voulez! C’est la loi…
La loi non. Ça c’est une imposition une absurdi- té. Vous ne pouvez pas m’obliger me rapatrier sans avoir mon assentiment.
Peut-être c’est que vous préférait qu’on vous conduise dans un camp de répression?
Je ne sais pas comprendre pour quoi.

Croyez-vous qu’il y a motif?
Évidemment—!
C’est cette-ci la récompense?
Quelle récompense?
Pour mon travail. Je suis ici volontaire. C’est pour moi tout seul sens personne m’obliger que je m’ai suis enroulé dans la 5^ènecompagnie de travailleurs espagnols. Je fais tout pour le boulot qu’on m’avait désigné sens jamais protester. Maintenant…
Pas des histoires… mon ami.
Ça ne sont pas des histoires mon capitaine. Ça c’est la vérité.
Allons voir. Pourquoi vous ne voulez pas signer.
Permettez-moi que je vous raconte encore une autre histoire pour vous le faire comprendre.
Si dans ma propre maison il y avait du feu et vous s’y en précipitez pour l’éteindre et je vous exige ma permission pour y séjourner pendant le temps que votre travail volontaire en aide à moi pour étouffer le feu perdurait, qu’est-ce que vous feriez?

Maintenant c’est dans la vôtre que le feu il a pris et c’était moi qui, volontaire, vous prêtait mon support pour vous aider a l’éteindre, et vous m’exigez vôtre permission pour y séjourner ? Vous ne voulez pas reconnaitre ma spontanéité et le naturel il serait de me remercier pour mon effort désintéressé, alors que vous m’exigez à être moi qui vous en remercie.

Oh, là, là… Alors qu’est-ce que c’est que vous avez décidé faire?
Seulement tout ça que j’ai fait jusqu’au présent.
Sens pas signer?
Oui. Sens pas signer.
Ça n’est-ce pas possible. Et les autres?
Quels autres? Je ne fais pas allusion à personne.
Oui je sais bien. Vous n’avez fait pas maintenant allusion à personne. Mais je suis bien renseigné près de votre conseils donné aux autres.
Je crois que vous êtes mal renseigné.
Possible…! On rira bien qui rira dernier monsieur Milà, Au revoir…
Au revoir, mon capitaine.

Després d’aquesta conversa, quins mots finals pronunciats pel capità constituïen per mi una amenaça, el tracte s’anà empitjorant de tal mane- ra que davant de les coses que volien exigir-se’m en qüestió de requisits, vaig acabar un dia per ne- gar-me a continuar al meu lloc que passà a ocu- par-lo Moltó.

Novament, vàreig incorporar-me a la brigada de peonatge ocupada en aquells dies a desguarnir o desmuntar la línia per on passaven les vagonetes que s’utilitzaven per efectuar els treballs de

terra, d’un costat a l’altre de la carretera segons demanava la topografia del terreny.

S’esqueien aquells temps precisament en els dies en què, els alemanys, havent acabat amb la resistència de Polònia abocaven al front de l’oest tota la seva potència bèl·lica fent gran gala de materials i homes, sota els quals l’armée françai- se no tingué altre remei que sucumbir, refiada, confiant cega i únicament amb l’estratègia dels seus generals…

Sigué per tots una cosa inesperada la capitulació de Bèlgica i Holanda i l’encerclament de la línia Maginot, tres baluards en els quals els francesos tenien posades les seves esperances per quan es produís la primera sorpresa; comptant amb la resistència d’aquestes [posicions], que els dona- ria el temps suficient per preparar la rèplica ade- quada al cas i deixar en bon lloc l’honor i el nom de les armes de França.

Sigui pel que sigui la cosa no succeí com s’es- perava. Amb l’agravant que Itàlia irrompia en el territori francès apunyalant la veïna nació per l’esquena, aprofitant les circumstàncies que man- tenien tot el gros de l’exèrcit francès allunyat de la seva frontera limitant amb Itàlia; aconseguint, sense trobar a penes resistència, ocupar els pri- mers llocs que sense els favorables factors que se li presentaren segurament no haguera intentat atacar, degut al temor, i és natural que així fos, de trobar el seu exèrcit la tomba comuna en els inexpugnables turons de les muntanyes alpines.

Els nostres guardians no podien de cap manera amagar la preocupació que sentien davant l’em-

penta dels alemanys. Melanjou i Molière anaven sempre junts com si a cada moment esperessin la nova que anàvem a ésser copats pels italians. Tothom se’l veia transportat anant desmoralit- zat d’un lloc a l’altre com si fóssim autòmats que [ens] accionaven per la força d’un mecanisme ocult. [Un] grup es desfeia ací per formar-se no- vament allà, i es precipitava damunt el primer que s’atrevís a donar la seva opinió sobre la manera que ens seria possible salvar la nostra pell si, per desgràcia o sort, quèiem a les mans dels italians o alemanys, degut a la simpatia que sentien per nosaltres. La mateixa gent assedegada de noves informacions a l’objecte de treure’ns o de sortir d’aquell estat d’inseguretat en què la ignorància del perill ens tenia.

La desmoralització augmentà entre nosaltres quan extraoficialment es donà la veu de campi qui pugui. Alguns, amb el seu utillatge a l’esquena, partiren en diferents direccions sense altra guia que l’atzar, inconscients del perill que suposava la ignorància del lloc on en aquells moments es trobava l’enemic en aquella mena de cursa folla sense, com qui diu, trobar obstacle al seu avenç. El perill per nosaltres estava per tot. Tant si res- tàvem al lloc com si fugíem a l’atzar, muntanyes i boscos a través i a la deriva com una nau sense timó en un mar ple d’icebergs.

No obstant, comentant la situació amb alguns companys arribàrem a una coincidència d’apreci- ació que ens va fer acceptar que, en cas de caure en mans de l’enemic, era millor que ens trobés- sim a l’acantonament no demostrant cap clas- se de temor d’ells, que no caure-hi fugint d’ells amb tots els atuells a l’esquena. I sigué després d’aquest canvi d’impressions entre els amics que decidírem cremar tot el que pogués portar-nos algun compromís, si el cas arribava, i quedar-nos allí fiant que l’atzar no ens abandonaria en aque- lles hores crítiques.

Destruírem, cremant, apunts i notes preses en aquella odissea; correspondència rebuda d’altres companys enquadrats en diferents companyies. I al fer notar els petits avantatges que ens trobà- vem damunt dels altres els que ens havíem negat a signar el dret d’asil, demanàrem al comandant del camp que sigués destruït el fitxer a l’objecte que si la sort ens fos adversa, no siguessin més perjudicats que nosaltres els que s’havien avin- gut a signar la sol·licitud. A la qual cosa el coman- dant accedí.

Alguns dels que, a la ventura, s’havien exposat a

fugir boscos a través, anaven retornant al caient de la tarda davant la impossibilitat d’aconseguir el fi proposat a causa de la vigilància a què esta- ven sotmesos camins i carreteres per les milícies populars franceses, amb previsió de possibles infiltracions de parachutistes, segons ells decla- raven.

A mida que ens apropàvem a la nit el nerviosis- me anava creixent i la desmoralització augmen-

tava amb les mides preses pel comandant, reti- rant tots els permisos concedits durant el dia per anar a Conflans o Albertville. La guàrdia del camp sigué, més que doblada centuplicada, ja que no quedà inactiu un sol soldat. Tota la nit es patrullà i a l’endemà a punta de dia arribà l’ordre d’evacu- ació del camp canviant la residència de la com- panyia a Albertville on s’habilità com a caserna l’antiga presó.

De Pont-de-Rhonne a Albertville

Rebuda l’ordre d’evacuació, tot seguit comença- ren els preparatius i abans del migdia la compa- nyia es trobava instal·lada a la nova residència. Aquell dia per primera volta els aparells de reco- neixement de l’aviació italiana varen fer la seva aparició volant damunt la vall de l’Isère per in- tervals i repetidament per quatre o cinc vegades durant el dia, obligant-nos a interrompre els pre- paratius preliminars d’evacuació, siguent-nos se- nyalada la proximitat de l’enemic per les sirenes instal·lades a Albertville.

Pel que es veu, l’acció es limitava a vols de re- coneixement amb l’únic objecte d’informar-se del moviment de tropes i els efectius que possible- ment pogués tenir concentrats el comandament francès disposats per l’acció en aquella zona. Sortosament per a nosaltres l’efectiu de tropa per aquells contorns era no menys que nul, quedant reduït als militars hospitalitzats i la guàrdia dels edificis militars.

Als vols de migdia arribàrem al nou destí, si bé bona part de l’utillatge quedà a Pont-de-Rhonne no havent estat possible, pel destorb que repre- sentà la maniobra de l’aviació, evacuar-ho primer tal com el comandament desitjava.

Feia tres dies que Itàlia havia trencat les relaci- ons diplomàtiques amb França. Fet que nosaltres ignoràvem, però que el nerviosisme del coman- dament de la companyia i alguna que altra pa- raula agafada a l’atzar de les converses tingudes entre ells i les mesures preses preventivament com l’anul·lació de permisos, etc., ens ho feien maliciar.

Que havia esdevingut quelcom desagradable el dia anterior a la nostra evacuació ho justifica- va, degut a la proximitat que ens trobàvem de la frontera italiana, la desmoralització que prengué al comandant Melanjou aquell dia que vençut per les seves preocupacions i sense ordre de la

superioritat, d’una manera indirecta ens concedia aquella espècie de llibertat; anunciant-nos per boca dels oficials espanyols, confidencialment quasi per salvar la seva responsabilitat, que que- dàvem lliures d’acció els que desitgessin per prò- pia iniciativa intentar la fuga, muntanyes a través i a la ventura.

Això passava en els primers dies de juny del 1940.

Estic segur que si demanàvem als companys quin és el record més grat que conservaven de Pont-de-Rhonne coincidirien tots, o almenys la majoria, en manifestar que ultra aquelles tertú- lies celebrades quasi a diari en el cafetí de Con- flans, i les tardes del diumenge passades en fran- ca camaraderia amb els francesos, en els llocs d’esbarjo d’Albertville oblidant la nostra situació present i revivint alhora els temps anteriors a la nostra anormalitat político-social, conservaven de Pont-de-Rhonne la majestàtica i ufanosa fi- gura d’aquell maig passat. Escoltant el murmull de la cançó entonada per les aigües esbojarrades de l’Isère, entre el cant del rossinyol que ens feia apercebre més viu i penetrant el clar de lluna ple- na durant la nit, i de dia, més verge aquella catifa verda i florida, entremig de la que, poruga com si pretengués passar inadvertida a la nostra vista, la maduixa s’amagava.

Qui no ho recorda! Uns per romanticisme, altres amb precisió paladejant encara la dolçor àcida de la fruita madura…

Qui no recorda, amics, la impressió rebuda a l’es- coltar novament després de tant temps, quan quasi ja s’havien oblidat, el xisclar anguniós de les sirenes, fent-nos reviure interiorment l’apari- ció de la mort sembrada des dels aires pels que pretenien ésser els ambaixadors del nou ordre i el perfeccionament humà. Hi ha coses que mai no s’obliden.

I ara deixem Pont-de-Rhonne i instal·lem-nos a Albertville.

És una vila que contava en aquells dies amb vint o vint-i-cinc mil habitants; representava el chef lieu del departament, com si diguéssim el cap de par- tit. La quasi totalitat del cens estava compost de personal obrer ocupat en el comerç i la indústria local; algunes fàbriques, una o dues petites fun- dicions i algun que altre taller de reparació d’au- tomòbils. En un dels quals, Giménez –aquell ofi- cialet que amb tanta pretensió es comportà amb mi a Plan Lachat en certa ocasió exposada en el seu lloc corresponent– amb el seu comportament es sapigué guanyar la confiança de la casa, cosa que li valgué en apreci al seu just valor, l’ocupa- ció en un dels llocs més considerats dels tallers, amb una retribució gens despreciable, interve- nint d’una manera més o menys indirecta en l’or- ganització i l’administració.

Els veïns d’aquella vila ens acolliren amb ma- neres un xic diferents de les que acostumarem a rebre dels seus compatriotes d’altres pobles i llogarets, no sé si preveient els desagradables aconteixements que pressentien. Tal volta influí, potser, el cas d’una cultura superior filla d’una major instrucció rebuda i l’ambient d’avenç social que pretenen promoure viles per l’estil d’aquella. No seria d’estranyar tampoc, que la nostra cons- tant presència des de l’estància a Pont-de-Rhon- ne pels carrers de la vila quotidianament cada tarda després del treball, hagués avesat aquelles gents a suportar-nos. [El tenir-nos] consideració, per la sociabilitat del nostre caràcter i pel nos- tre comportament en tots els aspectes quan les nostres necessitats exigien el contacte i el tracte amb ells, sigué [potser també] el motiu de la dife- rència entre l’acolliment que ens dispensaren els veïns d’Albertville i la repulsió i despreci que ens demostraven els seus compatriotes d’altres llocs, a primera vista. [Conseqüència de] les males re- ferències que tenien de nosaltres per part dels agents interessats en presentar-nos com indesit- jables als ulls dels naturals, a l’objecte de man- tenir-los allunyats de tot contacte, considerat subversiu, amb nosaltres; i tenir-los a l’aguait de possibles excessos que els mateixos agents ens imputaven com si realment es tractés d’una tribu de nòmades.

No vull amb això, ni tan sols insinuar, respecte a

la nostra arribada a la dita vila, que el seu veï- nat es manifestés exterioritzant una alegria que segurament no sentia al tenir-nos com a hostes compartint amb ells l’allotjament. Crec, però in-

terpretar bé l’actitud observada per ells vers nosaltres dient que, ultra les circumstàncies ex- posades anteriorment, comprengueren tal volta per la difícil situació que França travessava en aquells moments, tota l’amargor que acompanya- va la nostra ànima en aquella odissea per terres franceses. No considerada fins aquells moments que la sort del país semblava haver canviat i, més encara, estar decidida a favor de les armes inva- sores, predisposant-los en una situació anàloga a la nostra, si un miracle no s’imposava a la crua realitat que es pressentia.

L’orgull ressuscitava en nosaltres davant aquella mirada de compassió del francès al nostre pas, darrere la qual s’hi endevinava l’acte de contrició implorant el perdó de l’ofès; excitant la compassió a la recíproca davant el perill de sentir-se insultat en les mateixes circumstàncies, indignament i a ple rostre, per un tercer mancat de raonament i lògica.

L’orgull del vençut, que amb tota dignitat conserva quan ho ha estat en defensa de la raó, negant-se a acceptar servilment la pretesa imposició que ti- rànicament li senyalen els qui no podent discutir la raó amb la raó, recorrent a la raó de la força per combatre-la. I a la mirada compassiva hi res- poníem amb animoses expressions intentant ai- xecar la moral d’aquells veïns, que abans d’hora semblava volien sumar-se al nostre infortuni.

Val a dir que els preparatius militars que el dia de la nostra arribada s’efectuaven no donaven lloc per sentir-se gens optimista. El pont damunt l’Ar- ly estava minat a punt de volar-lo i en cada cap d’aquest eren aixecades, pels enginyers, dues barricades amb llambordes i pedres extretes del riu. Les poques forces d’infanteria que hi havia a la plaça patrullaven pels carrers amb tota la in- dumentària de campanya i, per acabar de donar color al quadre, les noves més descoratjadores circulaven per la vila llençades pels covards i els col·laboracionistes a sou de l’invasor.

No és d’estranyar doncs l’actitud i el comporta- ment que aquells veïns adoptaren en aquella ocasió envers nosaltres, si tenim en compte totes aquestes circumstàncies. Nosaltres per a ells re- presentàvem els experimentats, quin consell en aquella ocasió podia ésser-los-hi de gran utilitat. La nostra aportació donant l’opinió respecte a certs moments d’un imminent perill de bombar- deig i les mesures a adoptar pels atacats, eren escoltades per damunt les consignes oficials. En moltes ocasions trobant-nos en algun cafè la nostra opinió particular era sol·licitada quan hi

havia divergència d’apreciacions entre dialogants o en tertúlies.

Tal era l’ànim d’aquell poble en els dies primers de Juny del 40, i no és errar el creure que el seu comportament estava influenciat per aquestes circumstàncies. Nosaltres per la nostra part pro- curàrem correspondre’ls en el tracte rebut [per part] d’ells.

Albertville

Belle Étoile et vetlla… i la Négresse joiosa, somrient i enamorada

amb el vaivé dels seus sospirs t’adorm damunt la seva falda

I mentre l’Arly als teus peus

una cançó les seves aigües canten

l’Isère engelosit, pretensiós, tendre i sumís ve a besar-te les plantes

Tal és la descripció topogràfica d’aquella vila sa- voiana.

Belle Étoile i Négresse dues muntanyes, que a ponent, fent-li de dosser s’alçaven majestuoses sostenint damunt els seus contraforts edificaci- ons dels darrers arravals d’Albertville.

Havien estat batejades amb els seus noms, la pri- mera, Belle Étoile (bell estel) per coincidir pon- dre’s darrere seu, al bell mig de la seva aguda cúspide l’estrella del dia, sostraient-se a la vista dels albertvillencs a l’hora vespertina,. La Né- gresse (dona de color negre) per les ondulacions rocoses del seu cim que, vistes des de l’altre cos- tat de la vall, apareixien als ulls de l’observador com un tocat rinxolós i acanalat aparentant una testa d’una dona negre.

Els seus contraforts muntanyosos al sud són els darrers de la vall de l’Arly en la seva confluèn- cia amb l’Isère, en el delta dels quals hi queden presoners Beaufort, Conflans, Tours-en-Savoie i Pont-de-Rhonne.

L’edifici de la presó vella on siguérem allotjats constava de tres galeries en cada pis, amb les seves cel·les corresponents d’uns cinc metres al quadre, en nombre d’unes quinze per cada costat no mancant en el lloc de coincidència de les tres galeries, lavabos i vàters suficients per al servei dels reclosos.

A la planta baixa oficines, despatx de la direcció, habitacions pel personal oficial i cel·la de càstig amb doble reixa.

Al soterrani les cuines i cel·les d’incomunicació afrontant una gran sala menjador. Un gran pati

amb els seus magatzems d’intendència que do- nava al darrere l’edifici i un altre a la part del da- vant entre una de les galeries i les quadres que tenien accés per l’interior i per l’entrada principal. La muralla que isolava els presos de la vista del transeünt, havia estat anteriorment enderroca- da fins a un metre del pla del carrer i substituïda per una reixa, amb motiu de ser habilitat l’edifici com a caserna dels senegalesos, posteriorment d’haver desempenyat les funcions per les quals havia estat construït. Gràcies a aqueixa reforma soferta per la tanca, els tres primers dies, que ens tingueren encasernats per ordre del Ministre de l’interior, la monotonia de les hores passades en aquella inactivitat en la incògnita de tot el que a fora es debatia tant lligat amb la nostra matei- xa sort i aquella inseguretat del seny que no ens permetia coordinar altra cosa que suposicions… darrere la reixa, de colzes damunt del mur dei- xàvem anar la mirada i que amb tota llibertat es- collís l’objecte que li fos plaent i reposar-hi fins endormiscar-s’hi; fugint del comentari molest, ridícul, sense altra raó ni justificatiu que el provo- qués que l’intent d’espantar els nostres temors i allunyar el nostre escepticisme.

I a fora, al carrer, igual… els mateixos comentaris

fets en veu baixa entre els dialogants que ens fe- ien afinar l’oïda sense poder arribar a captar-ne d’ells altre so, que el murmull i algun que altre mo- nosíl·lab o qualque mot solt subjecte sempre a la mala interpretació per part nostra augmentant el nostre nerviosisme. Cares llargues… passos pre- ocupats dels vianants… Ulls inflats pel plor en al- gunes dones… El mal humor dels nostres guardi- ans… Tot augmentava les nostres preocupacions. Reclosos, indefensos, què podíem esperar si per desgràcia nostra quèiem en mans dels invasors? Fins hi tot arribàrem a creure que l’actitud adop- tada per Melanjou de mantenir-nos reclosos, obeïa al propòsit seu d’entregar-nos indefensos a les forces d’ocupació, arribat el moment per fer mèrits que li valguessin un reconeixement per part de l’enemic.

Era allò que sentíem, per part nostra, desmora- lització? Així ho crec. Qui no n’és víctima al tro- bar-se en una situació com la que nosaltres ens trobàvem?

Aquella tarda del tercer dia a l’objecte d’una ordre rebuda se’ns comunicava que quedava derogada la que havia disposat el nostre encasernament. Anunciant-nos, a la vegada, que ens disposéssim per sortir l’endemà a primera hora la mitat dels que la composàvem per dirigir-nos a quelque part

en France, frase que s’usà en aquells dies per guardar secret el lloc on es destinava qualsevol acció relacionada amb la guerra. L’altre mitat quedaria a disposició del comandament retingu- da a la caserna en espera d’ordres. Amb els pri- mers ens tocà sortir-hi Rodríguez, Parellada i jo, entre ells.

A punta de dia pujàvem als camions que a propò- sit ens esperaven al pati i, acompanyats de tres dels sergents, ens dirigírem a l’estació d’un petit poblet distant uns quinze quilòmetres d’Albertvi- lle –no recordo el seu nom. [Vàrem estar] ocupats amb la descàrrega de municions que traslladà- vem del vagó als camions que no paraven d’ar- ribar l’un darrere l’altre a l’estació. L’operació durà fins al vespre per reprendre-la l’endemà i així durant tres dies consecutius. La moral amb aquell tragí s’anava refent en nosaltres. El tercer dia, però, sofrírem una decepció al veure damunt dos vagons tres peces d’artilleria del calibre di- vuit (segons algú) de pas al front. [Les] tres, de segur, supervivents de la guerra del 14 al 18, més útils per a una exposició en un museu d’antigues glòries bèl·liques que per espantar els alemanys amb el tronar de les seves boques, amb aquelles siluetes que de lluny es podien confondre per tres girafes de circ extraviades.

Rodríguez no pogué menys, que amb la seva acostumada ironia, a l’adonar-se’n, demanà a un francès dels que ens acompanyaven.

- Quelle utilité a cette machine là? C’est pour amu- ser les petits des boches?

El francès comprenent el sentit de les paraules del nostre amic… es limità a enrogir.

Vertaderament, l’exhibició d’aquells atuells en circumstàncies com aquelles, per si sol, era ja una vergonya pels francesos. No es podia espe- rar res bo si l’èxit el fiàvem a aquelles reserves. La mitat de la companyia que quedà de retent, la dividiren en dos grups. Un d’ells sigué destinat a Montfort on s’hi realitzava el treball intensiu en les mateixes ocupacions que nosaltres ens dedi- càvem. L’altre tenia com objectiu el deixar neta d’obstacles tota la carretera que havíem construït des de St.-François fins a l’encreuament amb la d’Albertville prop de Saint-Denis…

Degut a algunes queixes que hi havia molt fona- mentades, per part dels companys del primer d’aquests dos grups, entre les tres fraccions ens anàvem alternant consecutivament la tasca.

De Montfort passàrem a Fort Bellver²¹ situat a l’esquerra de la Négresse. Una verdadera for- talesa… capaç de resistir… en els temps de les guerres napoleòniques els més ben combinats assalts –encara que sembla que la seva edat data de més anys. Amb el seu pont llevadís, les fosses exteriors de defensa, les bretxes en els murs, les seves torres, i una roureda frondosa que aguan- tava damunt la seva esquena, única cosa que avui pot considerar-se d’algun valor estratègic pel camuflatge que aquella espessa cabellera repre- sentava per passar la fortalesa desapercebuda per l’enemic.

L’edifici estava molt ben conservat notant-se en les seves parets una restauració i senyals d’haver sigut reforçades amb arcs i pilars que s’agrupa- ven formant la volta dels sostres.

Les seves aules amples i llarguíssimes i els grans subterranis atapeïts de munició de gros calibre estibada apropiadament, deixaven lliu- re un pas d’uns tres metres en el centre de cada una en tota la seva llargada, mereixien en l’ànim del que hi entrava aquella sensació de perill que automàticament ens obliga a moure’ns pausada- ment en totes les nostres accions. Fins que hom s’hi va habituant refiant-se a mida que va conven- cent-se, o tornant-se inconscient a còpia de tenir contacte amb aquelles coses, que conservant els seus mals instints comprimits, la monòtona qui- etud en què reposen acaben per fer-nos confiar en la seva inofensivitat. Unes vegades tan teme- ràriament i altres tan inconscients que la manca de tota precaució acaba amb finals ben desastro- sos i lamentables. Sortosament, no passà res i no és gràcies a les nostres precaucions que això es degué…

Les coses pels aliats anaven més cada dia de mal en pitjor. Combois de refugiats arribaven a diari a Albertville procedents dels Països Baixos, Holan- da, Bèlgica, Luxemburg i resta del territori ocupat pels alemanys. Cada moment el fatídic desenllaç es pressentia més proper. Nantes, Angers, Tours, Orleans, es trobaven ja dominats per l’invasor… París dins un cercle. Què passava? Com era pos- sible que l’estratègia francesa no trobés un medi per parar l’atacant en la seva boja i temerària cursa?

Res quedava ja de la línia Maginot. El darrer re- ducte que es defensava en ella, ho era sense es- perança que la seva defensa pogués fer variar la

Montfort, adscrit a la commune rurale de Saint-Marcel es troba a 36 quilòmetres al sud d’Albertville. D’altra banda el fort que Milà esmenta com Bellver no pot ser altre que Fort de Tamié, també anomenat Brissac, situat a 14 quilòmetres al nord-oest d’Albertville.

sort de França en aquests angoixosos moments. Cerclats i impossibilitats de rebre cap ajuda, amb la sort de França, el coronel que defensava la po- sició hi jugava dignament el seu honor i el d’uns quants braves hommes militars, res més.

Davant d’aquell impetuós i quasi increïble avenç de les forces del dictador alemany, contra el que cabia esperar, no es veia moviment de ferits a l’hospital d’Albertville ni es tenien noves de movi- ment d’aquesta mena en altres hospitals de quel- que part en France com s’estilava dir en aquells temps per evitar informació a l’enemic. Res no denotava, per altra part, desesperació, ni símp- tomes de preparació –excepte els treballs efectu- ats al pont de la vila– disposant-se a la defensa. Passivitat, nerviosisme silenciós, monotonia. In- consciència del perill? Desmoralització total? Tot semblava denotar obediència responent a un pla convingut i concertat entre els contendents. Això a nosaltres ens exasperava…

L’únic acte digne el vàrem poder veure en la per- sona d’un coronel que al presentar-se-li, segons el reglament militar exigeix, un soldat oferint els seus respectes a l’entrar a la nostra caserna, el refusà quasi insultant amb el rostre blanc de coratge.

Qu’est-ce que vous faites. Abaissez la main. Ça c’est indigne. Plus de supérieurs… Plus d’honneurs. Nous avons tout perdu… Abaissez le bras. Bon soir monsieur, avec ça il n’y a assez. Ça suffi.

Davant aquestes paraules el soldat enrogint abai- xà la cara com avergonyit, tal volta endevinant aquell sentit, que per la manera i les circumstàn- cies per les quals travessava el país en aquells moments, sigueren pronunciades per l’home que acabava d’entrar dins el pati de la presó vella. Menys mal que a la sortida honorablement es sa- pigué disculpar del que podia molt bé considerar vexat pel to i l’altivesa emprat tan desconsidera- dament, exterioritzant el seu mal humor d’una manera tan poc adient a una persona de la seva categoria i graduació…

Au revoir mon petit –va despedir-se estrenyent-li la mà–, pardonnez-moi, nous sommes tout bien malheureux…

I l’home marxà seguint en direcció al cotxe que l’estava esperant a l’altre costat de la rambla, sense que les faccions i el color del seu rostre haguessin sofert cap variació de les que hem de- nunciat en la seva arribada.

Els rumors d’un armistici anaven prenent cada dia més consistència davant el caire desagrada- ble que continuaven tenint els esdeveniments.

Un vespre donaven ordres que no se’ns perme- tés baixar ni tan sols fins al pati. A darrera hora se’ns comunicà que estiguéssim preparats per evacuar de la vila l’endemà a primera hora. Ningú no parlava de la crítica situació en què es troba- va l’exèrcit francès que en escàs nombre tenia al seu càrrec la defensa de la Savoia. Deien si l’atac havia començat per aquest costat a compte dels italians i que les coses per aquí també anaven malament pels francesos. El dia anterior havien ingressat set presoners italians a la presó d’Al- bertville capturats per una patrulla francesa prop del Col de la Madeleine. Deien segons els fran- cesos, ésser els únics supervivents d’un batalló que havia sigut completament destrossat, havent caigut víctima d’una emboscada hàbilment pre- parada per un coronel francès.

Aquesta era tota la informació que teníem d’aquest cantó.

On aniríem? Aconseguiríem escapar de les tena- lles quina boca estava a punt de cloure’s? Per una part sabíem que els alemanys ens havien tallat gairebé totes les comunicacions amb el migdia de França. Segons el gràfic publicat aquell matí pel Petit Dauphinois quedaven lliures solament uns quaranta quilòmetres, en el lloc més avençat en direcció a la costa; però en quin punt es trobava l’exèrcit italià?

I entre tant ens anàvem nosaltres demanant amb què feien la guerra aquells pobles, ja que tan pròxims com ens trobàvem de la frontera italia- na era l’hora encara que teníem de sentir un tret que donés fe de la lluita que es sostenia. Alguna que altra explosió causada per les bombes llen- çades per l’aviació damunt algun objectiu llunyà, arribava sorda a les nostres oïdes. Res més. Res més que pogués fer suposar, a ningú trobant-se al marge de la brega, que la dignitat de França, a punt d’ésser trepitjada i escarnida, es defensa- va amb les armes darrere la barrera de pits dels seus fills…

I aquella… per què no dir-ho, indiferència presa d’un sentit acomodatici i d’un incomprensible conformisme, acabà de desorientar-nos fent-nos maliciar, que el nostre desplaçament no obeís a un pla concebut a l’objecte de cercar la manera que en la nostra fuga d’Albertville caiguéssim en mans dels invasors; salvant així la responsabilitat directa per part del nostre comandament si la in- tenció d’aquest, com en altra ocasió ja algú de no- saltres havia insinuat, era la de entregar-nos-hi amb el propòsit de fer-se cotitzar l’acció com un atenuant a les possibles represàlies a què estaven

exposats en cas de caure presoners de l’enemic. La marxa inusitadament quedà aplaçada i en fó- rem avisats, uns moments abans de l’hora anun- ciada, o fixada el dia anterior per la partida, sense altra explicació a l’objecte de justificar la contra- ordre. Sembla, però que aquesta responia a cer- tes informacions de tipus semioficials rebudes aquella mateixa nit, referents a les possibilitats d’haver entrat en negociacions. Concertant, fran- cesos i alemanys, el tan rumorejat armistici pro- pugnat pels partits de dreta col·laboracionistes des del dia 28 de maig; [data] que l’exèrcit expe- dicionari anglès junt amb alguns francesos dig- nes, capitanejats per en De Gaulle, reembarcaren a Dunkerque decidits a acceptar la immensitat de la mar com a tomba llorejada de l’honor abans que entregar-se a l’enemic. Cedint, com una dèbil donzella a la impetuositat de l’amant, escamote- jant els seus propis desitjos carnals pretextant un engany quan en realitat ha cedit víctima d’un endormiscament que la transporta en somnis fins a la realitat del plaer pressentit. Hipotecant dignitat, honra i honor a l’instint acomodatici que va fer cedir a tants compatriotes seus, predispo- sats a una convivència indigna, que els tenia de portar fins a una obediència d’esclau, vers l’home que deien haver odiat. [Aquell] que estava a punt de convertir-se en amo i senyor de França, per la carència de conceptes que sofrien massa incauts francesos respecte a la dignitat i el patriotisme. Aquell dia, contra el que cabia esperar, a l’hora del cafè se’ns notificà que, si bé l’ordre d’enca- sernament subsistia, tots els que desitgessin sortir podien fer-ho prèvia sol·licitud de permís al comandant, exceptuant un nombre determinat de nosaltres que tenien tasca assignada. Aquest nombre determinat el componíem tots els que ens havíem resistit a signar la sol·licitud pel dret d’asil. Menys mal que la tasca que se’ns assig- nà, encara que un xic feixuga, no era cosa que requerís gaires hores per portar-la a terme. Es tractava solament de deixar lliure el pont que hi ha damunt l’Isère després de la seva confluència amb l’Arly, lloc on confluïen la carretera que no- saltres havíem construït amb les que comuniquen Albertville amb Saint-Michel-de-Maurienne i amb Chambéry i Aix-les-Bains i donar lliure accés a la primera retirant una màquina excavadora, una formigonera i el compressor que obstruïen el pas a la seva entrada, deixades allí precisament a pro- pòsit dies anteriors. Al migdia quedà tot enllestit sota l’amable vigilància i tracte dels sergents, els nostres guardes, que semblaven respirar un am-

bient més optimista que el dia anterior. Fins i tot es permeteren la gentilesa de brindar-nos algu- na invitació au bistro que hi havia pròxim al pont, sense que això, no cal dir-ho, els sigués refusada. A l’extrem del pont al costat de Saint-Denis hi ha- via una guàrdia muntada per quatre militants de la jeunesse française que per l’equip que despres- tigiosament lluïen ens recordaven certs moments viscuts als inicis de la nostra guerra, per la poca uniformitat en llur indumentària, cosa concebi- ble fins a cert punt en aquells dies nostres per la prematuritat que acompanyava l’aixecament dels nacionals contra la República, però inconce- bible en aquell poble que havia gallejat tant de la seva tècnica militar i la seva preparació davant qualsevol provocació dels seus bel·licosos veïns. Una veta substituïa el portafusell d’alguna de les armes, –i quines armes!– que exhibien aquella guàrdia cívica que, per tot uniforme per distin- gir-se de la gent civil portava un casquet militar. L’única diferència entre els components d’aquests grups i els d’aquells de casa nostra era que els del pont ho fiaven tot a la seva presència sense mo- lestar amb impertinències al passant demanant papers i contrasenyes… i aquests… o aquells…!

Enllestida la nostra feina retornàrem a la caser-

na, dinàrem i després, prèvia autorització, sortí- rem a donar un tomb per la vila recercant impres- sions entre la clientela d’algun cafè conegut, que quan la nostra economia ens ho permetia teníem per costum de concórrer-hi. Era el dia 11 de juny.

La vila tota semblava abstreta en el comentari… a cada porta un diàleg entre el tender i un vianant… La voravia, obstruïda per grupets sostenint ani- mosa conversa, ens obligava a descriure contí- nues ziga-zagues pujant i baixant de la calçada… Un murmull mal presagiós semblava emergir de terra com una mena de remor de tempesta que s’apropa… El transeünt solitari caminava abstret consirós ungit en els seus pensaments com si fes acte de contrició preparant-se per una confessió difícil… Algun que altre somriure escapant-se d’uns llavis femenins corresponent a una mirada més o menys amorosa o mal intencionada, emer- gia dèbil, sense força, com el pètal d’una flor que enyora la càlida besada del sol en un dia negre de tardor, per compromís. Els infants semblant voler associar-se a aquella mena de respons, encongi- en els seus moviments com si el cercle en què es movien s’hagués sobtadament encongit… El més lleu crit o espinguet feia l’efecte d’un esquinç pro- fanant aquella mena de misticisme que ens enco-

manaven aquells diàlegs a mitja veu…

A l’entrar a l’avinguda del Mariscal Foch, ana- va junt amb Parellada, ens topàrem amb un lu- xemburguès evacuat de la seva terra abans de caure en poder dels alemanys, que coneixíem d’haver-nos trobat amb ell coincidentment en el petit cafetí que nosaltres teníem l’habitud de fre- qüentar. Intentàrem iniciar conversa amb ell; no ho aconseguírem degut a la pressa que semblava portar l’amic, que respongué a la nostra insinua- ció amb una frase lacònica, però insinuant el mal aspecte que la situació havia pres en les darreres hores,.

Ça c’est la fin des haricots.

– ¿…?

Je reviens… Allez-vous au bistro?
Oui monsieur.
J’ai une commission à faire… J’ai y reviens tout suit. À bientôt…

El meu company i jo ens interrogàrem amb la mi- rada demanant-nos quin significat amagaven les primeres paraules pronunciades pocs moments abans pel refugiat. De la seva pressa, sí ens va fer maliciar i va ésser en un sentit ben oposat del que algú podria pensar. I tot comentant amb el meu company una i altra cosa arribàrem au bistro.

Le patron –així l’havíem nomenat sempre per no conèixer el seu nom–, sentat i de colzes damunt la taula que hi havia prop del taulell, aguantant-se el cap entre les dues mans semblava trobar-se en actitud meditativa.

La muller darrere el mostrador anava disposant les copes per al cafè a l’objecte de facilitar la tas- ca de la bonne a l’hora de servir-lo, i encara que s’esforçà a somriure’ns no reeixí en la seva inten- ció. A la nostra salutació hi correspongué amb el mot característic:

– Monsieurs… –que moria ofegat entre els plecs del tovalló amb què, aquell moment, dissimula- dament, s’eixugava una llàgrima.

El marit, sense deixar la seva posició meditati- va, efectuà un lleuger moviment amb la mà per deixar passar la mirada i amb un accent… difícil, las… pronuncià el mateix mot en què l’esposa ens havia donat la benvinguda.

L’escena semblava no enganyar i crec que qual- sevol que s’hagués trobat al nostre lloc haguera sentit la mateixa contrarietat que sentirem no- saltres en trobar-nos-hi. Sempre resulta violent trobar-se d’espectador en certa classe de pròlegs familiars.

Dubtàrem uns moments no sabent quina actitud prendre davant el quadre, que tant al meu com-

pany com a mi ens havia impressionat per un igual. Teníem en estima el comportament que la casa venia dispensant-nos des del dia que hi entràrem per primera vegada. Hi ha accions a les quals no se les sol donar importància no te- nint-les en estima només que en la part que a no- saltres ens interessa; i satisfets d’aquesta part, creiem correspondre-hi com cal remerciant-la amb el mot de ritual, gràcies. A voltes les me- reix o no les mereix el servidor. A voltes però, si descobríssim l’espontaneïtat amb què se’ns pro- cura servir i la intenció amb la qual som servits ens obligaríem a acompanyar el formulisme del nostre reconeixement i correspondència a l’acció considerant-nos deutors.

No puc passar per alt recordar en aquestes po- bres ratlles l’anècdota d’aquell dia que en qualitat de client entrava en el petit cafè de l’avinguda del Mariscal Foch, més per la necessitat que tenia de canviar un bitllet de cent francs que per les ganes de prendre’m el cafè que, dret al peu del mostra- dor, sol·licitava em sigués servit.

A l’hora de pagar dono el bitllet que la madame amablement em refusa dient-me que no tenia canvi. Era tot el capital que jo portava al damunt junt amb trenta cèntims. Vaig sentir-me torbat pensant que havia obrat lleugerament al no ha- ver-me avançat a pagar abans de prendre’m la consumició no portant altra moneda que aquella. Amb la meva torbació no trobant excusa, després de disculpar-se la dona dient que a aquella hora tot el comerç havia tancat ja les portes (eren les nou del vespre), jo m’anava desfent de la monyeca la corretja del meu rellotge polsera per deixar-lo en confiança. La bonne que tricotejava sentada prop del portal havia parat les agulles i estava mirant-me entre encuriosida i compassiva per la meva torbació en aquella ocasió que segurament devia qualificar, com jo, de difícil, dat el cas que

era la primera vegada que jo entrava a la casa.

Est-ce que vous avez de la monnaie fractionnaire?
Non…
Réfugié…espagnol…

– Sí –vàreig respondre mentre deixava damunt del mostrador el meu rellotge… en el moment que dues veus al mateix temps pronunciaven un monosíl·lab.

Non… monsieur… –tallà la patrona.
Non… –intervingué la minyona apropant-se al taulell–, Madame, donnez-moi le billet s’il vous plaît… Je vais le changer.
Mais non, ma petite, où est que tu vas le changer…?
Laissez-moi. Pardon monsieur. Je reviens.

I prenent el paper de les mans de la patronne sortí precipitadament al carrer… en busca de canvi.

Sense tocar de damunt el taulell el rellotge ins- tintivament vàreig dirigir-me vers el portal se- guint amb la mirada la figura àgil i vincladissa de la noia que corria voravia avall com empesa per l’aire.

La patronne devia endevinar els meus pensa- ments d’aquell moment i somrient cuità a tran- quil·litzar-me.

Oh monsieur… Ne vous tracassez pas…! Voilà votre montre bracelet…
Merci madame…
Asseyez-vous s’il vous plaît –va fer la dona apro- pant-me una cadira; o més ben dit separant un xic aquesta de la taula perquè m’instal·lés a ella, mentre col·locava davant meu el servei del cafè que amb la meva torbació havia jo deixat a mig prendre damunt el taulell–. Le café monsieur.
Merci madame…!

En aquell moment la figura gràcil de la noia acabà de reaparèixer amb aire de triomf amb la moneda fraccionària a la mà. Tres bitllets de vint-i-cinc i la resta amb moneda metàl·lica.

Voilà monsieur –digué denotant la seva satisfacció.
Oh merci bien ma petite.
Vous parlez français monsieur?
No… seulement quelque mot…
Où est-ce que tu es allé Zuzi? Il ne fallait pas la peine…
Oh mais si madame… –interrompé la bonne al mateix temps que madame continuava.
Non… Un café…! Monsieur il pouvait garder son argent et revenir autre jour sans pas besoin de vous déranger.
Oh mais zut alors…!
Oh mais non madame. Je vous en suis très recon- naissant. Et moi j’avait besoin de la monnaie frac-

tionnaire pour arranger certaines différences des comptes avec mes copains…

Évidemment –interrompé la noia–. C’est ça que j’avait pensé.

Aquesta darrera intervenció de la bonne em dei- xà un tant desconcertat, no comprenent com la seva intuïció li havia pogut fer endevinar la meva intenció. I suposant que ella digués veritat amb la seva afirmació tampoc trobava el perquè del seu interès a preocupar-se tant en procurar el canvi per al meu bitllet, fins a l’extrem de sortir corrent per obtenir-lo en aquella hora que, com la mes- tressa havia insinuat, els comerços havien tancat ja les portes, dificultant això l’operació.

Estant amb aquestes reflexions entrà en el petit cafè un home entrant ja a la quarantena, estatura mitjana, afaitat de cara i amb un aire jovial que el feia simpàtic a primera vista. Després de saludar sense deixar el seu posat somrient, sense apar- tar la mirada que tenia fixa a la noia es dirigí a la mestressa amb un to entre irònic i falaguer.

Et bien madame, il fallait que moi aperçoive la commission.
Quelle commission monsieur?

Jo vaig alçar-me i bevent-me d’un glop el cafè que quedava a la copa. Creient que tal volta la meva presència al lloc, iniciant-se una conversa que tractava d’interessos, no podia ser ben vista o acceptada pels dialogants a qui, per altra part, jo era per ells un foraster, un refugiat espanyol.

Oh non monsieur, vous pouvez rester-là –interpo- sà la patrona amablement.
Mais…?
Oh non ça c’est une blague du monsieur… Il n’était pas sérieux le monsieur. Tandis qu’il est aussi mal- heureux que vous. Il est aussi un réfugié.
Oh mais zut. C’est espagnol ce monsieur?
Oui monsieur… –vaig fer jo encaixant la seva mà que ell efusivament m’oferia. Llavors reprenent la paraula i sense deixar el seu habitual somriu- re explicà com la noia havia obtingut el canvi del meu bitllet valent-se d’una mentida, segons ell creia, ja que segons ella li digué el necessitaven uns espanyols que es trobaven al cafè per poder arreglar els seus comptes i que no tenint mone- da fraccionaria la patrona l’havia enviat a ella a cercar-la.
Et pour quoi ils ne s’ont pas allez le chercher dans un autre café?
Ça fait trois francs de plus mon petit, elle m’a répondu.

La mestressa anava acompanyant el relat amb exclamacions d’admiració celebrant la pensada

de la noia, mentre aquesta esforçant-se per gi- rar cap a un altre costat la conversa avergonyida, poc mancava perquè unes perletes fessin l’apa- rició als seus ulls. I com el nàufrag impotent da- vant la fúria de la mar irada, vingué la noia a mi, com aquell a la fusta que prop seu veu surar, per sostenir-se.

- Monsieur, dites-ils que ça c’est vrai! Vous-même l’avez dit. C’est vrai, madame.
- Oui, c’est vrai –vàreig intervenir.
- Oui. Oui. C’est vrai –confirmà la madame. La noia sospirà davant el seu doble triomf.

Ja era fosc i sentint-ho molt, vàreig prendre co- miat remerciant les consideracions en què se m’havia tingut i agraint-los aquells moments du- rant els quals vàreig sentir-me trasplantat a uns altres temps que quasi havia ja oblidat. No podia demorar més el meu retorn al campament –es- tava encara a Pont-de-Rhonne. De cap manera l’home em permeté que pagués el meu cafè. I a l’assenyalar-li jo que no podia admetre la seva gentilesa si ell no admetia per endavant una co- peta de cognac en correspondència, la patrona s’interposà dient que ni de l’un ni de l’altre cobra- ria el cafè que jo havia begut.

- Contrairement à ce ça, Zuzi va nous servir à mon compte par tous un petit vas du Porto.

I així s’acceptà, siguent la mateixa patrona qui ini- cià el brindis.

-Par la France! –al qual corresponguérem tots els presents.

Aquell refugiat no era altre que el luxemburguès que en aquests moments en un ambient ben dife- rent del dia que ell i jo ens veiérem per primera vegada, esperàvem al petit cafè de l’avinguda del Mariscal Foch de retorn de la seva comissió ur- gent.

On seiem?
Com sempre, vaig respondre al company tan torbat com ell al fer-me la pregunta.

I com de costum ens sentàrem a la primera taula prop de la vidriera.

Café, monsieurs? –oferí la madame des de darre- re el mostrador.
Oui, madame.

El patron, deixant la posició meditativa, s’aixecà fent acció de dirigir-se al mostrador, per acom- panyar-nos [a] les copes que la seva muller havia disposat per nosaltres al damunt. Caminava amb molta dificultat. Era un excombatent de la guer- ra del 14 al 18, mutilat per l’explosió d’un obús

que se li havia emportat la cama tallant-li sobre el genoll, substituïda avui per una d’ortopèdica. Endevinant-li la intenció vàreig avançar-me a la seva intenció anant jo mateix a cercar el servei que esperava al taulell per nosaltres, invitant-lo a mantenir-se al seu lloc.

Oh, non. Ne bougez pas monsieur. Il ne faut pas la peine.
Merci, monsieur.
Vous pouvez verser le café ici même, madame, s’il vous plaît –vàreig fer jo senyalant les dues copes que esperaven encara en el lloc que la madame les havia col·locat, a l’objecte d’estalviar-li el viatge.
Très gentil, monsieur…! Voilà… merci, monsieur – va fer mentre abocava el líquid a les copes.

I per entrar en conversa fugint un xic de l’ambient que havíem trobat a l’entrar, considerant una in- discreció formular preguntes així de cop i volta a l’iniciar la conversa vaig demanar:

Et Zuzi?
Elle est sortie à une commission.
Ça va.

Parellada em tocà amb el colze fent-me l’ullet in- sinuador.

Mau… –malicià.
Què és? –vaig demanar.
Que em sembla que ja sé on anava aquest que hem trobat a la cantonada.
Tal volta…

Je croyais que vous aviez parti hier…
Non, monsieur. C’était aujourd’hui que nous de-

vions partir. Ce matin. Mais il y avait des contrordres. On ne sait pas qu’est-ce que c’est passé… Peut- être qu’il a relation avec ça qu’on parle au sujet de l’armistice…

- De l’armistice… Jamais –cuità l’home a respon- dre pres d’una gran excitació.
- Ça n’est pas possible… Quelle honte!
- Vous ne le croyez pas…
- Par contre tout le monde, compris les sergents causent à la même chose. C’était pour ça que nous avions pensé à la possibilité… D’autre part, quelque chose c’était passée alors qu’on a annulé des ordres donnés hier soir au sujet de notre départ…
- Mais si… mais si… Vous ne savez pas? Reynaud il a annoncé hier soir la crise ministérielle. Ça va changer.
- Vous croyez ça?
- Mais oui… Le maréchal Pétain va changer du nou- veau cabinet. Ne croyez pas à l’armistice… Ça ils son tout de bavardages. Nous avons saisi parmi nous la cinquième colonne… Vous comprenez monsieur…? Massa que ho sabíem això. No obstant, forçós era considerar que tota reacció era inútil per fer donar un tomb favorable als esdeveniments, tal com el nostre amic esperava. Era massa tard. Comprenent però que exterioritzar la meva opi- nió res més no lograria que augmentar l’excitació d’aquell home, vàreig

D’Albertville a … – sisena llibreta

creure preferible callar-la i seguir-li la veta com generalment solem dir.

A mida que ell anava parlant acreixia el to de la veu; la cara se li anava congestionant; els seus músculs s’endevinaven contrets dintre la pell presa d’una esgarrifança filla del coratge contin- gut i els ulls rojos d’ira semblaven voler-se des- prendre de les seves òrbites.

La seva muller intentà calmar-lo sense aconse- guir-ho. Al contrari, donant més força a la veu l’in- vità a callar quasi insultant-la amenaçador.

- Tais-toi. Ne voulez pas recommencer. Il ne faut la peine à discuter. Reserve ton opinion… et toi tu peux rester avec ton conformisme, si tu veux.
- Oh mon… mon chéri…! Pas du conformisme, mon vieux! Nous n’avons jamais discuté et aujourd’hui il semble que nous sommes prêts à nous battre…! Maudite soit la guerre.
- Oui, maudite soit la guerre. Mais il ne serait pas en pleurant, et avec des larmes que nous retrouverons la paix.
- Mais qu’est que c’est que nous pouvons faire maintenant, toi et moi en face de la réalité? Nous tuer ensemble?
- Tais-toi… Il ce n’était pas encore tout fini.

Pétain il va retrouver l’âme du peuple. La France elle ne peut pas périr. Il est vrai qu’elle se trouve maintenant dans une situation embarrassante… As- sez embarrassante… –dirigint-se a nosaltres

- Monsieurs soyez sures. Avec Pétain au-devant, le peuple français il va retrouver la morale. Nous ne pouvons pas attendre l’ennemi les genoux mis en terre pour y rester par toujours. Moi je vais…
- Non –interposà la dona enèrgicament–, tu ne partirais pas… Toi es fou mon chéri… Avec ta jambe…
- Tais-toi… Avec ma jambe… –tallà amenaçant, cui- tant jo a intervenir amb intenció de rellevar a la madame en el diàleg.
- Vous êtes admirable monsieur! Mais, malheureu- sement pour la France les français comme vous ne comptent guère… et à mon avis malheureuse- ment aussi, je crois qu’il n’y reste rien à faire par le moment.

Vaincu? Non. Apparaître comme vaincu aux yeux

du vainqueur pour prendre de l’haleine. Ça ne finira pas en France comme n’avait pas fini en l’Espagne. Avec le temps on va se convaincre que ce confor- misme du présent il n’était pas autre chose que le produit de l’ingénuité de celui qui croit qu’avec un armistice vos souffrances vont elles finir.

Le peuple français pendant les dernières années il avait vécu assez comme demain pour se rendre compte de ce qui représentait la soumission. La jeunesse elle ne connait plus que des commodités. Jusqu’au présent personne n’avait-ils renseigné au propos de son devoir envers la France.

Monsieur, je comprends. Je crois pouvoir compren- dre votre énervement dans ce moment-ci. Mais je suis sûr aussi que vous serez d’accord avec moi en vous disant que tous les défauts que la jeunesse elle a au présent ne sont-ils autre chose que le pro- duite de vos conseils.

De nos conseils? Je ne comprends pas!
Oui. De vos conseils. Inconsciemment vous tous les avez très mal conseillées, sauf quelques exceptions.
Vous pouvez le démontrer?
Oui, J’essayerai de le faire.
Allons voir…
Tous ce qui avait fait la guerre, du 14 al 18, et ce- lui qui dans l’arrière-garde avait écoutait le bruit du combat ou c’était trouvé présent a quelque lieu avec les éclats des obus lancés per les aviateurs allemands, ayant ou n’ayant pas perdu quelque pa- rent chéri, tandis que le conflit persistait tous avez moralement souffert et parmi le danger vous vous avez oublié de vos souffrances, instinctivement, égoïstiquement, préoccupés à vous sauver person- nellement du danger qui menaçait votres vies. Et surement plus d’une fois vous aviez conseillé à vos petits-enfants de vous venger si votre vie finissait dans ce moment-là. Pourquoi s’asseoir, que au-de- vant du danger, tandis que vous aviez pensant à vous, aviez-vous aussi songé à l’honneur de votre France!
Oui vous y avait pensé. J’en suis sûr.
C’est vrai monsieur –afirmaren a l’hora el matri- moni– nous y pensions.
Oui monsieur vous y pensiez Et après, passe le

danger? Depuis que la guerre avait terminé avec la victoire de votre armée en songeant aux moments des crises nerveuses du passé, sens pas avoir un souvenir pour les héros qui ont tombé par sauver l’honneur de la France, qui est que c’est que vous avez conseillé à vos enfants? Vivre. Profiter de la vie. Et ils ont vécu comme vous les avez conseillés sens pas songer au demain, livres des préoccupa- tions ne sens pas penser non plus aux probabili- tés que dans un autre jour plus o moins prochain pouvait revenir une autre guerre… plus sauvage… plus criminelle… Tandis que le vaincu d’hier, pen- dant que la jeunesse française suivant vos conseils passait son temps en s’amusant et jouant à la poli- tique emportée par le matérialisme, la commodité et l’égoïsme personnelle, il n’avait perdu le temps. Il avait préparé l’âme de son peuple pour se desqui- ter de l’échec qu’accompagnaient sa déroute et son deprestige il fait vengeances.

Et aujourd’hui, vous; les gens jadis honorées…, ou- bliées plus tard, les héros anonymes d’hier, les an- ciens combattants, les survivants, mutilés plus de la moitié, les soldats du 1914 -18, vous étiez tous seuls, presque tous seuls à vous résister à accep- ter le déshonneur qui accompagne unes capitula- tions, honteuse pour le peuple français qui a son tour l’avait tout confié à la technique et à l’stratégie militaire en se dégageant de son devoir comme ci- toyens françaises…Monsieurs… Qu’est que c’est que vous pouvez faire maintenant? Attendre… Rien de plus qu’attendre, sens pas rester indifférent dans les jours de malheur qui attendent la France.

Maintenant il faut que vous retrouviez votre sé- rénité, qu’avec votre esprit dissipé de nouages noires; soucissasment claire, vous pouvait vous soutenir sens frémir parmi les jours difficiles qui s’approchent. La lutte a soutenir elle sera plus dif- ficile et pas mains digne que cette-ci du présent qui n’était qu’une témérité, de la soutenir avec une morale déprimée, manquée le peuple de conviction, et… pourquoi no le dire, avec une infériorité dans l’ensemble des combattants extenués et anéantis en fuyant épouvantés au-devant un ennemi supé- rieure en nombre, en armement, et avec une morale réconfortée d’avantage par l’euphorie des succès obtenus sur, son vainqueur d’hier.

- Monsieur, vous parlez comme si nous étions déjà foutus!
- Je ne parlerais pas autrement si vous l’étiez. Vous pouvez vous soutenir encore pendant quelques jours en mettant vos poitrines pour essayer de barrer le pas à l’ennemi: aux boches… Mais les ita- liennes ils sont prêts à vous sauter sur les dors,

s’ils ne l’ont pas déjà fait , comme hier on l’assurait .

Oh les salauds…! Ils ne l’ont pas encore fait. Vous pouvez n’être sûr. Mais ils sont prêts à le faire, comme vous l’avez dit avant. Les cochons! Ils n’ont pas autres moyens pour montrer se bravoure.

Ça serait par le France le coup de grâce. Le coup de poignard sur les dors en profitant de notre désavantage étant nous forcés à nous employer à fond.

Je détestais les boches de toute ma vie –continuà–, parce qu’ils sont les éternelles ennemis de la France tandis que nous les français nous le savons bien et ils d’autre part ne l’ont jamais caché. Par contre ces cochons des italiens, ils ont toute l’hypocrisie du traitre. Nous ne pouvions pas jamais attendre de- puis de la paix du 18 un coup de poignard comme ça de cette saloperie de voisines. Je sens plus d’haine a ces-ci qu’aux mêmes allemandes…

Haguera desitjat que la conversa hagués durat, ja que dintre el nerviosisme que tenia pres a l’amic patron aquest anava cedint a la realitat, davant l’opinió que jo exposava, un tant calmat; cosa que tornà la confiança a la muller que no deixava de mostrar el seu agraïment a la nostra intervenció, que devia ésser oportuna pel que bé compren- dreu. La situació violenta en què es trobava el matrimoni quan nosaltres entràrem al cafè era fruit de les diferents apreciacions existents en- tre els dos respecte a la crítica situació que en aquells moments França atravessava. La muller més egoista, però indubtablement més serena, s’oposava als propòsits del marit, irreflexiu da- vant el perill, que cegat amb una dosi extremada d’amor propi digne d’un excombatent no concebia la possibilitat de la desfeta; amb el convenciment que d’existir aquest perill França haguera recor- regut als anciens combattants. La seva fe amb la veterania de Pétain li feia creure que la sola presència del vell mariscal de França al front del govern seria suficient per aixecar la moral del poble i fer donar un tomb favorable a les armes franceses. El seu ofuscament arribà fins al punt de fer que ell mateix no s’adonés del seu estat d’inutilitat que l’impossibilitava per caminar més d’una dotzena de metres sense recolzar-se en el seu bastó de crossa…

Zuzi i el luxemburguès aparegueren a la portala-

da en aquell moment i la seva presència tallà la nostra conversa, reprenent-se amb un to menys apassionat uns moments més tard; després de comentar amb certa ironia maliciosa la casualitat d’haver-se trobat els dos coincidint en el retorn, acompanyats l’un de l’altre tenint en compte que

aquesta coincidència feia dies que la veníem ob- servant els presents cada vegada que Zuzi sortia de comissions. No vull insinuar amb això que en- tre els dos existís quelcom traspassant els límits de la decència. Si em féssiu definir el que pen- sava jo respecte les intencions ocultes dels dos coincidiria tal volta amb el que tu penses lector. Però no crec que la cosa hagués arribat més enllà de la intenció sense haver arribat a l’acció.

Zuzi que era tant llesta com bonica i gràcil s’havia adonat de les preferències de què era objecte per part del pretendent i contràriament del que sol passar entre el gat i la rata passava allà que la rateta jugava amb el gat vell. Els seus vint-i-cinc anys que ella sabia fer passar per divuit amb les seves ingenuïtats de noia gran, juntades al seu coqueteig dels vint-i-cinc tenien al quarantó tan captivat i emmelosit. Sabent-se, crec, ell mateix víctima de la seva passió, aquell joc perillós que la noia amb les seves coqueteries li imposava, li feien concebre il·lusions que ell mateix veia irre- alitzables. [Però] gosava en la seva tortura consi- derant-se correspost amb la mercè que ella li feia deixant-se acompanyar quan la casualitat [o no] els ajuntava en l’hora que ella anava de comissi- ons, i sentant-se al costat d’ella, prop la mateixa taula on cosia o treballava, despertant l’enveja dels altres clients.

Zuzi per la seva part contínuament sol·licitava els seus serveis inclús en les coses que no tenia ni la més mínima necessitat de l’ajuda sol·licitada. Era també per ella un goig envanir-se als nostres ulls mostrant la força de la seva bellesa i coqueteria accionant damunt les fibres d’aquell sentimental apassionat.

Fins ací, i no crec que passés, arribava l’idil·li de la parella. Val a dir, amb descàrrec de l’amant, que la noia era astuta i no perdia ocasió que li brindés l’oportunitat de turmentar el xicot amb les seves aparents ingenuïtats…

No anem més enllà per aquest costat i tornem a la nostra conversa partint del lloc on sigué tallada per la presència de la parella.

Després dels comentaris pertinents al cas, dema- nàrem al luxemburguès que volgués aclarir-nos el significat de la seva expressió de quan ens to- pàrem a la cantonada de l’avinguda del Mariscal Foch, uns moments abans quan nosaltres ens di- rigíssim al petit cafè: Ça c’est la fin des haricots. Frase que, els que hagin viscut un temps al país veí, sobradament saben que és emprada sempre per ponderar l’extrema gravetat de qualsevol cas.

Pronunciada en aquells moments pel luxembur- guès, que, a desgrat de tot, era un home que tenia molt bones relacions entre l’element oficial, es prestava a una interpretació molt pròxima a au- gurar el tan temut desenllaç que havia de marcar la fi de les hostilitats, amb la pèrdua de l’hegemo- nia de l’imperi francès i la seva personalitat com a potència mestressa dels seus destins.

Primerament, el nostre home semblava voler evadir-se a la nostra demanda d’aclariment de la seva espontània manifestació; intentant portar la conversa cap a un altre sector fent al·lusions ara a l’un ara a l’altre dels demés presents cercant la manera de generalitzar-la i defugir a les nostres intencions. Sortosament per nosaltres, els al·lu- dits no correspongueren a la invitació indirecta que se’ls feia, perduts com anaven en mig de les seves naturals preocupacions. Finalment, però, donant-nos el compliment l’home cedí a la nostra insistència.

Afirmà com a cert que res hi havia de veritat re- ferent al rumor, que insistentment havia corregut durant les darreres hores, referent a l’armistici. Assegurà que el fet que provocà la contraordre en quant a la nostra partida d’Albertville, en principi, fou la crisi en què es trobava el govern des de feia tres dies. Una crisi interna que durava ja de molts dies i que el dia anterior s’havia anunciat oficial- ment donant-ne compte al poble francès.

Al fer-li observar que semblaria voler-se’ns do- nar una importància que sabem que no tenim si la nostra retenció al lloc respongués al fet de la crisi, insinuant que el més probable era una coincidència de dos casos aïllats l’un de l’altre provocats per un tercer cas molt més greu. Po- dia ser molt bé el que, tal volta, al considerar-ho ell mateix, conscientment, però sense mesurar el valor de les paraules dites, o, confiant que uns espagnols refugiés no estarien en el secret de la interpretació, ingènuament li posés al llavi aque- lla expressió de ça c‘est la fin des haricots. L’amic semblà torbar-se uns moments veient-lo indecís en el respondre, cercant la manera de trobar el mot mesurat a propòsit per sortejar prudentment la meva intencionada insinuació, cercant nova- ment l’evasiva.

Est-ce que vous croyez ça.
Peut-être bien –s’observà una pausa que ell aprofità per anar fins al portal amb l’excusa d’allunyar uns marrecs que jugaven amb terra al davant mateix sentats a la voravia de la casa qua- si de peus dintre el portal. Tot i que el pretext era trobat i a propòsit per dissimular l’objectiu, l’amic

no logrà enganyar-nos.

El meu company i jo continuàvem fent mutis, con- templant la noia que tricotava davant nostre sen- tada en un tamboret.

Ella aixecà el cap de la feina i al topar-se amb les nostres mirades fixes en ella, es ruboritzà un xic, agraint-nos-les, però amb un d’aquells somriures que només surten bé quan s’està satisfet d’una gràcia que ens dispensa el que el rep (modèstia a part).

- Qu’est-ce que c’est passée aujourd’hui, que vous avez venu à l’après-midi, monsieurs? On ne travai- lle pas? –demanà la noia.
- Nous avons travaillé ce matin jusqu’à midi.
- Vous deviez partir aujourd’hui, Ce n’est pas?
- Oui, mademoiselle. Ce matin de bonne heure.
- Et pour quoi vous n’avez pas parti?
- Ça ils sont des ordres, Zuzi!
- Et, où est que vous allez demeurer en quittant Al- bertville?
- On ne sait pas, ma petite. Nous sommes comme la marchandeuse facturée en petite vitesse. Nous ignorons toujours la gare où nous sommes consig- nées et le nôtre destinataire.
- C’est dégoûtant, tant même… Je crois que vous ne quitterez pas Albertville tandis que la guerre elle n’était pas finie… Et dite moi monsieurs c’est vrai qu’il y avait des prisonniers monsieur dans la ca- serne?
- Oui, mademoiselle, sept.
- Ils ne sont pas des italiens –intervingué vivament el luxemburguès–, ils sont des allemands.
- Oh non monsieurs ils sont des italiens –vàreig cuitar a respondre–. Et, au propos, comme c’était possible à faire des prisonniers monsieur si l’Italie n’était pas en guerre avec la France?

La rèplica del luxemburguès va fer-me maliciar i no em plagué d’amagar la malícia solament que la indirecta em sortí massa intencionada i l’home, endevinant la meva intenció, respongué amb una altra evasiva.

- Vous savez que je suis de Luxemburg par ce que ça je vous l’avais dit. Et vous avez dit que ces pri- sonniers ils sont monsieur, pourquoi quelqu’un vous l’avait dit…
- Oui monsieurs eux-mêmes.
- Et bien laissons-nous par une autre moment cette discussion.
- Comme vous voulez, monsieurs.

Entraren alguns clients en aquell moment, ocu- pant algunes taules, i vaig creure’m amb l’obli- gació d’assentir als desitjos del monsieur dei- xant per un altre moment la conversa. Entre els

nous arribats es comentaven els incidents de la jornada relacionats amb la situació general euro- pea actual i el desenrotllament de les operacions militars a França. Era cosa molt natural, com ho és el suposar que el 90% de les converses cele- brades en aquella hora, giravoltessin entorn dels mateixos affaires.

El comentari, apassionat en certs moments, ob- servat des del lloc on nosaltres ens trobàvem, un xic separats del lloc on es trobaven instal·lats els nous arribats, tenia més l’aspecte d’una con- versa tinguda dintre un temple que no d’una re- unió, tractant-se de fets relacionats amb aquells moments i sobretot amb la guerra, celebrada al voltant d’unes taules de cafè. El xiuxiueig arri- bava fins a la nostra oïda barrejat amb la remor confosa que entrava del carrer, i no era possible agafar un mot d’aquella conversa. No obstant, l’expressió congestiva en la cara d’aquells homes i el nerviosisme que descobrien el moviment dels seus braços i mans era prou pitjor que la mateixa publicitat d’aquest, si el que es proposaven acon- seguir era evitar que el secret del què tractaven arribés fins a nosaltres, Veritat és que jo obses- sionat en treure del luxemburguès el secret que per mi amagava aquella seva expressió feta, pot ésser en un moment de lleugeresa d’esperit, no m’havia adonat de les reüllades que d’esquitllen- tes arribaven fins a nosaltres, intel·ligents, dels reunits a les altres taules. Sigué el meu company qui va fer-me’n adonar.

No us sembla que seria millor que paguéssim i ens n’anéssim? Em fa l’efecte que les mirades que venen d’aquelles taules expressen ben clara- ment amb quina satisfacció ens ho agrairan.
Crec que teniu raó… em sembla molt bé de marxar encara que em sap greu de fer-ho sense sortir del dubte respecte a la intenció amb què aquest pronuncià les paraules aquelles, al to- par-nos amb ell a la cantonada quan nosaltres veníem cap aquí.
Que ell amaga alguna cosa és segur i amb l’inte- rès que ell posa en negar que aquells set no són italians… no sé…
Teniu raó. Crec que endevino el vostre pensa- ment.

I aprofitant que la bonne s’havia alçat de la cadira on estava sentada per servir una consumició que li demanaven…

Zuzi s’il vous plaît –vàreig fer allargant-li una moneda.
Vous partez déjà monsieur?
Oui Zuzi. On va se promener un peu.

- Tous seuls? –demanà insinuadora.
- Non…si vous voulez…
- Merci monsieurs –respongué coqueta sense dei- xar-me acabar.
- Je dois travailler maintenant.

Uns moments després tornà amb el canvi –voilà monsieurs. Merci.

Mentrestant ens havíem alçat de la taula i despe- dint-nos de la concurrència amb el característic “Monsieurs…dames”, ens dirigírem al portal, on, a la part de fora, contra el seu costum quan Zuzi era present a l’estança, estava fumant una cigarreta, amb aire de preocupat el luxemburguès.

- Et bien monsieur –vàreig disculpar-me– pardo- nez moi si j’avais était indiscret.
- Indiscret? –respongué fent-se l’estranyat com si demanés una aclaració.
- Je ne comprends point.
- Oui monsieur… au propos des italiens…
- Oh…! mais non… mais non…
- Oui, monsieur…Et écoute moi… Pourquoi cet in- térêt que vous avez en cacher la vérité? Ils sont bien des italiens ces types là que nous avons maintenant pour copains en partageant notre hébergement.
- Oh, là, là…! Qui est que c’était que vous pensait monsieurs?
- Le pire monsieur. Comme se passait toujours qu’on pressentait un malheur. Assez de choses ont passé dans les dernières quarante-huit heures par non le deviner…
- Ça il serait la crise gouvernemental… l’armistice… l’agression de la France par des italiens… On ne sait pas…

L’home ens prengué un de cada braç separant-nos un xic del portal. La confidència s’endevinava.

- C’était l’Italia monsieur. C’était l’Italia qu’est en guerre avec nous après hier à l’après-midi. Confi- dentiellement monsieurs. Pas rien a personne. C’é- tait pour ça qu’on avait demeuré votre départ. La crise ministérielle.

Fins aquí i prou poguérem sapiguer. Sembla que la maniobra d’apartar-nos del portal no passà desapercebuda de Zuzi que ara acabava de sortir al portal cridant-nos l’atenció.

- Pas de confidences mes amis! Ça n’est pas cor- recte!

El nostre home a l’endevinar la intenció d’ella que s’anava apropar, cuità a separar-se de nosaltres dirigint-se vers ella tot dient.

- Bien compris ne c’est pas? Et bon voyage…
- Et merci monsieur. Mais nous nous revoirons ce soir. Je ne crois pas que nous partons aujour-d’hui.
- Non?

Je ne crois pas!
Et bien alors jusqu’à ce soir.
Au revoire monsieur. A toute à l’heure Zuzi.
Au revoir monsieur.

I així sigué com ens enteràrem de l’entrada en guerra d’Itàlia i que aquest era el motiu de la nos- tra demora a Albertville.

De retorn a la caserna a l’hora del sopar tota la companyia estava ja enterada del desagradable aconteixement que amb tant de secret arrencà- rem del luxemburguès. I no solament d’això sinó que algun dels companys estava informat amb bastant precisió respecte als fets ocorreguts a Dunkerque del 28 de maig al 3 de juny, cosa que fins aleshores es procurà amagar-nos el possible reduint la importància dels fets. També es conei- xia la situació justa en què es trobaven les forces franceses i els llocs on es trobaven els alemanys en el seu avanç triomfal. Cap d’aquestes coses, sigui dit de pas, ens causà sorpresa, al contrari; algunes aminoraren les nostres angúnies tota vegada que el mapa de guerra que amb la nos- tra imaginació ens havíem forjat, d’ésser cert, en aquells moments haguérem tingut els alemanys

a la cantonada, si es té en compte allò exposat anteriorment.

Esperant d’un dia a l’altre que arribés l’ordre del nostre trasllat ens passàrem a Albertville fins al dia 20 de juny. El 16 Reynaud renuncià, fent-

se càrrec del govern el mariscal [Pétain], i el 21, dia en què es signà l’armistici entre Alemanya i Franca, sortíem d’aquella vila per anar-nos-en a instal·lar a l’edifici o hangars de l’aeròdrom de Le Bourget-du-Lac entre Aix-les-Bains i Chambéry.

Le Bourget-du-Lac

L’aeròdrom de Bourget-du-Lac està situat en- tre el poble que li dóna el seu denominatiu, Vivi- ers-du-Lac, Tresserve i Voglans, formant part de l’àrea del camp d’aterratge que travessa un canal venint de Chambéry fins a l’estany, els aiguamolls d’aquest. Té una extensió d’uns vint quilòmetres quadrats, però degut a les marees altes que so- freix l’estany, el camp en disposició, la majoria dels temps, queda reduït a poc més de la mitat, quedant la resta entollada. Com peculiarment s’esdevé en els terrenys que són propensos a aquesta mena de fenòmens, la boga i els joncars que en gran quantitat creixien en l’aiguamoll fe- ien materialment intransitable aquestes zones, en les que, per altra part, els ànecs d’aigua tenien les seves cries burlant la cobdícia del caçador furtiu.

La porció de terreny habilitat com a camp d’ater- ratge en els moments de què parlo estava solcat en totes direccions, la qual cosa semblà indi- car-nos que no era tingut com d’essencial neces- sitat en aquells moments per a la guerra. En canvi, però, degut a la relativa proximitat que es trobava de la frontera italiana, podia considerar-se com un auxiliar per l’aviació d’aquest país si entrava com a bel·ligerant contra França. El seu nivell havia estat sobrepujat amb grava uns cinc pams en relació amb la resta del terreny per evitar la seva inundació pels efectes abans esmentats. Un canal, paral·lel amb la carretera que comunicava Chambéry amb Aix, exercia les funcions de bar- rera per les aigües. A més unes clavegueres per- pendiculars a aquest creuaven el camp per sota aconduint-les a la part baixa o sigui a la part sud del mateix.

A l’oest la carretera que enllaça, comunicant els pobles de Viviers i Le Bourget, amb la d’Aix i Chambéry i la que va d’aquest a la muntanya pas sant per Bordeus i el Col du Chat, barrava el pas a les aigües per aquest cantó. No obstant la porció de terreny que no estava afectada per la modificació

Situació de Bourget-du-Lac, Viviers-du-Lac, Voglans i Tresserve al voltant del Lac du Bourget (mapa de ca- rreteres de Google)

abans esmentada, aquest camí o carretera no havia estat obstacle perquè els aiguamolls hi persistissin.

La nau o hangar, de construcció tota metàl·lica, era un cos d’uns cent metres en quadre construït amb tota la tècnica moderna d’aquells temps.

Algunes casamates construïdes, molt sòlida- ment, amb formigó, mancades, però d’armament per a la defensa en aquells moments, algunes no acabades encara, situades estratègicament do- naven la idea que fins als moments de trencar-se les hostilitats ningú no s’havia preocupat de po- sar aquells terrenys en condicions de poder-se’n servir en fins bèl·lics.

Voglans, un poble rústic però simpàtic, encara que un tant amargat pels desagradables acon- teixements que acabaven de succeir; el caràcter

dels seus habitants sapigué suportar la nostra presència si no sol·lícitament sense sentir-se’n preocupat. Per l’estil es comportaren els veïns de Viviers-du-Lac, exceptuant-ne una part composta pels estiuejants que hi acudiren avançant la tem- porada fugint del brogit i el perill de la batalla, molts d’ells procedents de la Bretanya i el centre de França.

Tresserve, dalt d’un bell turó de muntanya ama- gat darrere la sumptuositat dels jardins del seu ancien chateau quins parterres de roses i geranis contrastant amb la figura seriosa dels xiprers i la silueta ufanosa dels avets deixant albirar, al fons, per entre l’arc format amb les seves branques, la blavor de les quietes aigües del llac, ens evocava la plàcida figura del nostre inoblidable mestre i plorat poeta català Santiago Rusiñol. En la seva quietud de poble rural gaudia de la doble atracció de la vista contemplant per ponent la senyorial vila d’Aix-les-Bains amb els seus banals edificis… aquell gran casino que tantes grans fortunes ha engolit i n’ha fet tantes de noves que la majoria han anat a extingir-se en el seu mateix lloc d’ori- gen, empeses pel goig insaciable de proveir for- tuna, plaers i banalitats… el bullici… I pel costat del migdia, al fons de la vall, en dia serè, la quie- tud confiada de les aigües de l’estany i en dia re- volt els frisats de l’espuma de l’oneig perdent-se a les ribes.

Fins ací arribaren els alemanys en la seva boja cursa darrere l’exèrcit francès. La meta sigué la darrera casa de Tresserve situada al cap de la costa que forma la carretera que va dels límits de Viviers-du-Lac a aquell poblet, on encara en els primers dies de la nostra arribada, des de l’aerò- drom distingíem les siluetes encarcarades de la guàrdia alemanya vetllant el lloc. pel demés res no ens ho haguera pogut fer suposar… Res no hi havia que denotés traces de lluita sostinguda re- centment.

Més tard, passats tres dies de la nostra arribada al lloc, quan s’aixecà l’ordre de la nostra reten- ció que ens tingué subjectes dintre els límits del camp a l’objecte d’evitar incidents, ens explicaren el secret a l’entrar en relació amb una companyia de tiradors algerians que es trobava refugiada esperant ordres a una torre de Viviers.

Després dels primers moments, havent ja capi- tulat Bèlgica i Holanda, la resistència francesa decreixé gradualment fins a extingir-se deixant camp lliure a l’enemic que confiadament anà ocu- pant el país com si es tractés de zona inhabitada. Dol el tenir-ho que confessar, però la desorga-

nització de la considerada fins feia poc La plus bonne armée du monde, no crec que s’hagués re- gistrat fins aleshores en cap altra en el llarg de la història de les guerres; els seus components arribaren fins a esfumar-se a la sola presència de l’enemic.

No és doncs d’estranyar els avanços espectacu- lars de l’alemany en terra francesa, sobretot des- prés del tretze de juny en què es declarà ciutat oberta la capital de França. Des d’aquesta data quasi la totalitat del territori sotmès, cedí a la pre- sència d’una patrulla de la motoritzada alemanya composta de tres o menys unitats (tanquetes) que es presentaven a la localitat, demanaven per la mairie (alcaldia), destituïen els representants, en nomenaven de nous i continuaven el seu camí aconsellant el poble de no fer oposició a les noves autoritats nomenades per ells de nou, ja que en cas contrari el gros de la força que venia al dar- rere castigaria severament als que presentessin oposició a les normes dictades pels gestors que ells imposaven transitòriament.

Així s’endevinava el perquè tota la força militar que es trobava a Viviers-du-Lac escapada de les mans de l’invasor es compongués de tropes co- lonials franceses, i que no veiéssim per allà al- tres uniformes que els seus i els dels nostres surveillants.

El nostre comandament ens tenia vedat d’entrar amb relació amb els components de l’escamot que es trobava circumstancialment en aquells moments a Viviers, no obstant la informació so- bre la retirada, o millor dit sobre l’espectacular avenç alemany, és fruit de les converses tingudes amb ells burlant les ordres de la superioritat, tant de la seva part com de la nostra.

Establerts ja en la nova residència el dia següent de la nostra arribada començàrem a treballar després de reorganitzar la companyia adherint als nostres grups alguns compatriotes provinents d’una altra [companyia] que es trobava en aquells moments treballant al Col du Sapin.

El nostre primer treball sigué aplanar el camp ta- pant les valles obertes esmentades anteriorment i deixar-lo net dels obstacles –grossos arbres col- locats en creu premeditadament simulant avions camuflats– deixant-lo en condicions de poder-hi transitar.

Per aquells dies el menjar començà a escassejar. El primer diumenge de residir al lloc, a l’hora de dinar es donà l’ordre de restar tothom al camp per voluntat expressa del comandant, tenint aquest projectat de parlar-nos d’un assumpte as-

sez intéressant per nosaltres.

Aquell dia ningú no es mogué. El matí ocupat tot- hom en fer-se el seu camastre, ja que a terra amb la pallassa només, no es podia resistir l’aire que entrava per sota les portes que amb tot i estar al mes de juny i de dia fer un sol i una calor sufo- cant, de nit era més que fred.

Els camastres eren tota una col·lecció d’idees. Uns fets amb fustes i altres amb barres i bastons tendres clavats i lligats amb fil de ferro. Aquests amb les seves potes aïllants de trenta centí- metres d’altura, si la pallassa era emplenada a consciència, al dormir-hi, feien la impressió de trobar-vos fent-ho damunt d’un somier. L’objecte consistia en quatre barres, d’un gruix i una llarga- da a propòsit, clavades amb quadres sostingudes pels respectius puntals reforçats per tornapun- tes tot clavat amb claus. Els bastons més prims anaven en el sentit de llarg des del cap als peus del camastre, clavats també de les puntes, però lligats amb fil de ferro, de més a més en el sen- tit travesser subjectat a les dues barres laterals i donant una volta el fil en cada bastó. De lligades d’aquestes n’hi anaven tres distribuïdes al llarg dels bastons, de manera que al posar-se-li un al damunt totes les vergues treballaven en conjunt. Després de dinar i mentre esperàvem l’orador, cadascú procurà distreure’s com pogué; uns ju- gant al futbol, altres a les cartes o al dòmino, al- tres mirant els que jugaven, fins a les cinc de la tarda en què el pito ens avisà que el conferenci- ant estava dispost.

Una vegada reunits fora l’hangar havent fet silen-

ci l’auditori, l’home demanà que es fes un minut de silenci a la memòria dels caiguts en defensa de França.

Després s’expressà així:

Espagnols: Maintenant je suis en train de négo- ciations avec un entrepreneur essayant un accord pour vous proportionner du travail.

Je crois que vous serez contents si nous réussis- sons à ce projet.

Vous resterez également en formant part de la com- pagnie qui de ce part aura elle soin de vos manuten- tion et habillement. Ça c’était admirable pour vous. La France une fois de plus c’était préoccupé, parmi les difficultés et les angoisses qui elle passe dans ces moments, à vous et n’épargne pas de sacrifices dans les possibilités qu’elle a de sa main pour vous aider supportant la pénible situation par laquelle au présent vous passez.

En correspondance nous attendons que vous met-

trez de votre côté tout l’effort, si les choses vont comme nous attendons, au sujet des négociations que nous avons avec les représentants de l’en- treprise du canal qui borde la route de Chambéry jusqu’à Bourget.

Nous sommes d’accord ou presque d’accord étant en train de discuter au présent l’argent à toucher par votre travail, chacun de vous par journée.

Je crois que au moins cinq francs par jour c’était le prix acceptable. Pendant que l’entrepreneur il dit qu’on ne peut pas surmonter au-dessus de quatre francs. Le prix du boulot par chacun par journée de travail…

Ça c’était le moins, le prix. Celui qui était intéressant c’était par vous le travail.

Vous avez maintenant une dette de gratitude avec la France partout ça qu’elle fait par vous dans les présentes circonstances et nous sommes sûrs que vous serez contents de lui pouvoir démontrer comme vous l’avait fait jusqu’au présent… etc…

Crec que serà millor trencar aquí el parlament de Melanjou i reprendre’l al final, ja, que la res- ta sigué una contínua repetició fent-nos memòria del nostre deute pendent amb el país que ell re- presentava, per nosaltres amb la seva autoritat a la companyia, acabant després del seu retret al final, amb unes frases que bé es podien prendre com una exigència, si es volia treure al qualifi- car-les amb aquest sentit, el to d’amenaça que elles contenien:

Celui qui volontairement se prêterait à réaliser son boulot sans nous obliger à l’exigence de notre part ils seront considérés comme des amis par la France et ils auront une compensation supplémentaire. Je connais bien les espagnols et suis sûr qu’il n’y aura pas besoin de faire parmi vous des différences, et nous serons contents de n’avoir pas d’employer au- cun moyen qui pouvait apparaître comme une im- position pour vous forcer. Mais si quelqu’un y avait qui ne se prêtait pas volontaire au travail, nous sa- vons bien qu’est-ce que nous devons décider.

Je serais bien désolé si votre comportement m’obli- geât vous envoyer dans un camp de répression jusqu’attendre le jour de vous rapatrier.

Chacun à vous surveillerait le copain…

No crec que hi hagi necessitat de continuar l’oració que ens dirigí el capità Melanjou per adonar-vos de les bones disposicions que posseïa envers els espagnols el bon monsieur. Per la meva part vaig decidir respondre, quan l’assemblea s’hagués

dissolt, de la manera que vaig creure més adient a la sol·lícita exposició del conferenciant.

Els bons amics Rodríguez i Parellada intentaren dissuadir-me de la meva resolució, segurs que qualsevol motiu, fos el que fos que em portés a reclamar en presència del comandant, degut al “favor” que em dispensaven havia de tenir reper- cussions més aviat en perjudici que en benefici de la meva situació.

Amb el temps que portàvem convivint junts en el trajecte d’aquesta odissea, no era cosa difícil per aquests amics endevinar les meves inten- cions i sospitant, per l’efecte que produí en ells l’arenga del comandant, que jo no aguantaria la píndola sense exterioritzar la meva disconformi- tat amb el projecte exposat tan cínicament. Uns moments després d’haver-se dissolt la reunió, uns retirant-se dins l’hangar, altres jugant a pi- lota i altres, que és el que acabà d’exasperar-me, comentant el projecte favorablement fent plans sobre la manera de distribuir la soldada; entre aquests s’hi comptava aquell Iglesias que es sen- tí tan valent quan estàvem a La Chambre. Des de dintre l’hangar on ens trobàvem també, nosal- tres, comentant el projecte, però d’una manera oposadament a la que ho feia el grup de l’exterior, anava jo contemplant els dos capitans passe- jant-se a una distància d’uns cent cinquanta me- tres, separats de nosaltres per la bassa baixa del camp, comentant segurament l’efecte que havia fet entre nosaltres el projecte exposat. Amb les meves reflexions [estava] allunyat de la conver- sa o diàleg, que els dos companys sostenien prop meu, sentats damunt del seu llit. La meva atenció es dividia entre el comentari del grup dels agra- ïts, que discutia al carrer, i les dues figures que ara continuant el seu passeig de cara el bureau semblaven donar-lo per acabat… Els del grup del carrer també callaren després d’haver-se sen- tit una rialla, de les que Iglesias amb tanta mala sombra llençava sovint que sigué contestada pels seus companys corresponent-hi.

Els dos oficials acabaven de passar per davant

de la porta, donaren una mirada a l’interior sense perdre el ritme del seu pas i uns moments des- prés va tornar-se a sentir la veu de l’Iglesias cal creure responent a alguna pregunta que se li feia.

- Sí, sí, muy contentos… esto está muy bien… claro… sí, sí… claro… Bon soir, merci.

No costava pas d’endevinar qui era el seu inter- locutor ni de què es tractava en aquell curt diàleg. Impulsivament, vaig alçar-me i Rodríguez que pel que es desprèn m’havia anat estudiant tota l’es-

tona, endevinant la meva intenció provà de dissu- adir-me’n.

Dónde va ahora…

– Ja torno…

¡No sea usted Impulsivo! –vàreig parar-me un moment considerant el consell de l’amic…
Siéntase hombre, siéntase y déjelo.

No, és precís que jo digui a aquests senyors que la meva opinió no és la mateixa que la que exposa l’Iglesias.

I dirigint-me al bureau on suposava deurien ha- ver-se dirigit els dos militars, a l’ésser al portal vàreig veure que, contra el que jo suposava Mo- lière despedia al comandant trobant-se aquest ja dintre l’automòbil iniciant la partida.

No hi fa res –vàreig fer-me entre mi, donaré a n’aquest la meva opinió. I vaig continuar fins on ell es trobava mirant el vehicle com s’allunyava alçant al seu darrere un núvol de pols.

La plaça havia quedat neta de personal, uns ha- vent anat a sentar-se al peu de la carretera per gaudir de l’atracció que oferia el retorn dels ba- nyistes i les banyistes de les platges de Le Bour- get i Viviers on havien anat a passar el diumenge, altres havent sortit a donar un tomb pels voltants i alguns trobant-se fent comentaris dins l’edifici. No és doncs d’estranyar que l’home al veure’m anar en direcció vers on ell es trobava endevinés les meves intencions d’escometre’l, i em rebés amb una mitja rialla difícil de poder interpretar, avançant-se’m, a la pregunta, queixa o manifes- tació, com vulgui que sigués la seva suposició del que jo portava de cap, sense donar-me temps ni de saludar ni de demanar el corresponent permís sol·licitant conversa amb ell.

Allons Milà, Qu’est qu’il y a?
Peu de choses… Seulement que je viens vous dé- noncer la mauvaise impression qui m’avait causé le projet exposé par monsieur le commandant.
Comment? Vous n’êtes pas satisfait depuis qu’on va vous proportionner du travail? D’ailleurs qu’est que c’est que vous attendiez; qu’on vous fournissiez de l’argent sans rien faire?
Ne c’était pas ça…
Quatre francs par jour et nourries. Le projet il vous fait une mauvaise impression…?
Oui mon capitaine pourquoi le cacher? S’il avait parlé comme si nous étions de jeunes gens qui vont se contracter par première fois. Quatre francs par jour…

Combien toucherait un ouvrier français pour ce tra- vail…?

Et la nourriture, et l’habillement ça ne vaut pas

rien monsieur?

- Évidemment mon capitaine, mais je vous deman- dait combien d’argent toucherait un français.
- Le même que vous.
- Non. Le même que moi non.
- Mais oui.
- Non. Jusqu’au présent je travaillais volontaire pour la France. Après qu’on avait signé l’armistice j’ai fini mon contrat.
- Qu’est que ça veut dire?
- Que je ne travaille plus.
- Vous préférez rentrer l’Espagne?
- Non, si la France ne m’oblige pas.
- Surement…
- Vous le pouvez faire?
- Mais oui… Si nous voulons.
- Et bien faites-le.
- O mais zut alors! Et pourquoi ne voulez pas vous travailler dans cette entreprise?

Vaig dubtar uns instants abans de respondre a aquesta pregunta tement que la contesta no pla- gués al capità, ja prou molestat per les meves insinuacions potser massa malicioses. Ell inter- pretà, semblà, el meu silenci com l’inici d’una rec- tificació de la meva part i reprengué.

- Mais oui Milà vous travaillerez.
- Non monsieur.
- Et pourquoi pas?
- Monsieur, un ouvrier français toucherait par ce travail au moins cinquante francs par jour… Ça fait quarante-six francs d’avantage sur le prix…²²
- Et la nourriture?
- Un demie assiette du café, deux assiettes de soupe, quelques haricotes au midi et quelques a la soir, deux petits morceaux de viande, trois cents grammes du pain, quelque fruit, set paquets de ta- bac par mois et l’habillement, ça ne vaut pas les quarante-six francs, même trente-cinq et non plus vingt-cinq monsieur… Et chez nous, nous disons à celui qui travaille par dessous le prix du travail, es- quirols.
- Pas de démagogie.
- C’était la vérité mon capitaine.
- Taisez-vous. Savez vous qu’est-ce que c’est un camp de répression?
- Non mon capitaine.
- Et l´Espagne de Franco?
- Oui monsieur.
Avait-vous compris le discours de monsieur le commandant?
Ce pour ça que je suis venu causer….
Gardez-vous… ! –ordenà colèric– et prépare-toi. Tu vas savoir dans quelques jours ce qui se passe dans un camp de répression et ce que passe dans l’Es- pagne de Franco. Allez au p… et maintenant vous travaillerez…
Peut-être bien –i mentre donava mitja volta vaig afegir tot marxant– On va voir.
On va voir bien de choses. Taisez-vous.

Al portal, Rodríguez i Parellada junt amb Herrero, aquest havia estat professor de dibuix a una es- cola de Vic, i un xicot de Blanes que feia de saba- ter a la companyia, que formaven junts amb mi la “penya”, m’estaven esperant per sortir una esto- na com de costum a passeig, però com sigui que no pogueren convèncer d´acompanyar-los i, per altra part, l’hora del sopar era pròxima, desistiren del passeig aplaçant-lo per a després del sopar. És veritat que comentàrem l’incident, però el co- mentari sigué breu, ja que, amb previsió, a l’ob- jecte de preparar-me pel que pogués passar des- prés del fet relatat, vaig deixar-los per anar-me’n a escriure una carta als meus amics d’Angers anunciant-los que tenint el propòsit de retor- nar a casa i no disposant de quantitat suficient de diners pel viatge, volguessin concedir-me un préstec de cent francs. Per no alarmar-los vàreig callar l’incident.

A partir d’aquesta hora, disposat a no rectificar el meu pla, admetent per endavant els resultats que a la meva decisió poguessin seguir, tenint en compte la rèplica de Molière, bona part del temps el passava meditant la forma d’avançar-me als aconteixements, segur que el capità no havia tampoc, ni que fos només per amor propi, de rec- tificar en l’amenaça.

Totes les combinacions en aquest sentit fallaven en el mateix que la major part de projectes fallen. Capital disponible. Una part dels meus estalvis, ajuntant-hi alguns diners guanyats anant amb la colla, una vegada m’havia pogut desfer de la cuina, treballant la terra, havien desaparegut en compres de coses que si no eren de necessitat peremptòria, salvant algunes entre elles, la te- nien relativa si volia prescindir de la molèstia que

Aquest sistema de treball obligatori es va dur a terme en detriment dels treballadors estrangers ja existents a França però d’altra banda va comportar beneficis a l’estat i als ocupadors privats. Va ser realment així perquè si bé aquestes companyies van generar uns costos aproximats de 300 milions de francs –per manutenció, vestimenta, habitatge i sous– va permetre estalviar uns 350 milions en l’àrea de les fortificacions. Res d’estrany si es considera que els sous que es pagaven eren de l’ordre d’un 66% inferiors als d’un treballador francès (vegis Parello, V. a l’apartat Bibliografia).

suporta el fer ús de les dels companys; a més al- guna que altra cervesa o cafè, els segells i demés. També els darrers dies de la nostra estança a Pont de Rhonne, quan les coses prenien un caire de preocupació vàreig obtenir un aparell fotogrà- fic tenint en compte que millor seria considerat el seu valor que el de la moneda en cas d’arribar la desfeta.

En fi que en aquells dies em trobava aproximada- ment amb dos-cents francs quantitat insuficient per emprendre l’aventura. Pressentint que Sobri- no, un dels meus amics d’Angers, aquesta vegada substituiria els cent francs per un consell, vàreig escriure a casa meva demanant diners urgent- ment (era la primera vegada que dirigia als meus una lletra en aquest sentit).

En total que els dies anaven passant i la solució no apareixia per cap costat.

Entre tant el meu horari d’activitats havia sigut rectificat conforme al meu projecte anunciat a Molière.

A les sis i mitja el cafè, a les set preparar la to- valla, el banyador, que era una mena de cosa que s’assemblava a uns eslips, que jo mateix havia confeccionat amb el passamuntanyes que ens havien donat al principi d’estar a la Savoia, i el meu llibre.

A dos quarts de vuit, hora que el xiulet avisava per dirigir-nos al treball, sortia despistat per la vora del canal, a la mitat d’aquest girava a l’es- querra, creuava el camp en sentit diagonal anant a coincidir amb la carretera a un quilòmetre apro- ximadament de Le Bourget precisament a un in- dret on, per entre els aiguamolls, l’estany feia una espècie de cala. Una porció d’aquells terrenys es- taven cercats per una tanca de filat espinós i l’en- trada a ells estava vedada als transeünts sense autorització especial del propietari. A cada costat d’aquesta cala hi havia un passeig que anava de la carretera fins dins mateix de l’estany trobant-se al final uns vivers i a cada costat una caseta a pro- pòsit per caçar els ànecs a l’aguait. No cal dir que la construcció d’aquest passeig era artificial ai- xecant el nivell del terreny adequadament a l’ob- jecte per al qual l’obra s’havia enginyat. Alguns dies la meva excursió matinal acabava allí sota l’ombra de les mimoses contemplant la planúria de les aigües, la monotonia de les hores del meu avorriment quan les meves preocupacions allu- nyaven la meva atenció del llibre. Amb la mirada lassa lliscant damunt la planícia blavosa, dòcil i ondulada de les flots, com diuen els francesos, amb una mena d’ensopiment que fins a voltes

em donava la sensació de viure suspès en l’aire. Com si el cos no sigués més que una volva que es perdés entre la immensitat de l’espai… un núvol transportat pels aires… o una estela que s’esfu- ma lentament en el buit immens de l’inconegut. El roncar llunyà d’un motor d’un automòbil que s’apropà seguint carretera enllà fins a extingir-se novament, el soroll no és obstacle que et privi de continuar l’èxtasi i no obstant et fa la sensa- ció d’arrossegar-te al seu pas revoltant entre la polseguera que deixa darrere seu teixint corbes i espirals, impulsada per l’aire de la velocitat i en canvi el soroll produït per l’emersió sobtat d’un peix a l’atacar un insecte que vola ran d’aigua, el clac que produeix l’apartament de les aigües a l’aparèixer, després de les seves curses subma- rines l’ànec d’aigua, tornant-se a capbussar ràpi- dament al notar la presència d’algú. Fa l’efecte en tu d’haver topat amb un obstacle que et desvetlla retornant-te a la realitat uns moments sense dei- xondir-vos del tot, per tornar a caure novament en la flonjor de l’èxtasi seguint uns camins dis- tints com si l’esperit havent canviat de rumb s’en- filés altra volta pels aires, abandonant el cos per uns instants, fugint silenciós i lleuger fins a per- dre’s en els confins de l’inconegut cercant el nou alè sanitós que el reconforti, i li retorni l’energia consumida en la lluita amb el cos per la vida, fidel al mandat del destí, de vetllar per ell i no abando- nar-lo, ni en aquells moments més crítics, en què, la voluntat volent abandonar-lo, es deixa decaure negant-se a seguir el viatge cedint a la fadiga mo- ral, fins a la fita imposada pel destí.

Quantes vegades m’he demanat, quan després

d’un èxtasi retornem a lo material, si aquests descansos són necessaris a la salut de l’esperit tal com, ho és el son per retornar al cos les ener- gies materials perdudes en l’esforç excessiu en lluita per la vida.

Quan els xiscles de les sirenes de les fàbriques anunciaven el descans de la mitja jornada, em- prenia el retorn desfent el camí d’anada. Ja els companys havien arribat del treball consumides les energies que els havia donat el mig plat de cafè amb molles que a dos quarts de set del matí havien engolit. Dinàvem i repetint la mateixa ope- ració del matí, llibre, tovalla i banyador sota el braç anava a distreure’m la meva ociositat sub- mergint-me en les aigües tèbies de l’estany per- dent-me entre la multitud de banyistes que, de Chambéry, Aix i demés pobles dels voltants ve- nien a disfrutar de les delícies de l’ambient i del bany, ara fiant el cos a la plàcida carícia de les ai-

gües, ara exposant-lo als raigs xardorosos del sol que amb la seves carícies transformen el color de llur pell del blanc al bru amb la seva atrevida besada.

Quantes vegades li havia sentit enveja al veure la sol·licitud amb què les seves carícies eren rebu- des i em deia –qui pogués ésser Sol per escapar a la crítica… No sempre, però la meva opinió era la mateixa…

La riba de l’estany, coincident a l’est, era tota po- blada de petits xalets que, per la seva modesta construcció denotaven el caràcter de llurs propi- etaris; fugint du dernier cri, sense mancar-los-hi, però aquella gràcia que convida a gosar de la pau lluny del soroll de les grans urbs fugint uns dies de les preocupacions comercials buscant el silen- ci i la soledat gosant de la plàcida vida de família. Zigzaguejant paral·lel a la riba, al mateix flanc de la muntanya tocant a l’aigua interposant-se en- tre aquesta i els edificis esmentats, un llarg pas- seig donava ascens als edificis, alguns dels quals gaudien d’un petit port de propietat construït sòlidament amb formigó, on conservaven, con- venientment amarrades, llurs embarcacions de pesca a l’abric de les marees que de tant en tant es produïen, arribant algunes vegades l’onatge a sobrepujar el passeig, per aquest cantó i per la part oposada, o sigui per la que vorejava la carre- tera d’Aix, en dies de marejada forta, l’ona, espe- tegant al mur de contenció d’aquella, exposava al transeünt que hi transitava a sofrir els efectes de la dutxa corresponent.

Per aquest costat mai no havia sentit cap atrac- tiu. Sigui perquè en els primers dies de concórrer l’altra riba hagués fet relació amb uns bons amics de Chambéry, que n’eren concurrents assidus, o pel caire més familiar que tenia el lloc, m’atreia més l’ambient de l’altre costat. Crec, però que la preferència que sentia pel lloc era deguda a les dues coses. M’atreia l’ambient, però sense la pre- sència d’aquells bons amics m’haguera tal volta resultat una cosa insípida i sense llum.

Era el primer dia que jo anava a banyar-me i es- tava reposant, després d’efectuada una de les meves curtes excursions per l’aigua, damunt el mur d’un dels petits ports abans dits, a la punta mateixa, allà on la profunditat de l’aigua sobre- passa l’alçada d’un home, de panxa al sol, allu- nyat de totes les meves preocupacions com si el món no tingués més espai que el lloc on el meu cos reposava. Tant era així que no m’havia ado- nat que algú s’apropava nedant pel cantó de la

part llarga del mur fent esforços per sostenir-se damunt l’aigua. Uns esquitxos m’eixiriviren i al girar-me per mirar d’on venien, o el que n’era la causa vàreig veure sols una mà d’algú que inten- tava salvar-se agafant-se al mur, no veient-se capaç d’arribar a l’escala. En aquells moments, és clar, jo no vàreig pensar tot això; érem molts els que depreciàvem els graons per enfilar-nos al mur al sortir de l’aigua. Al girar-me, però, al ma- teix temps d’adonar-me què era el que havia pro- duït l’efecte abans dit, vaig tenir la impressió que l’amo d’aquells dits passava uns moments crítics fent esforços per sostenir-se a la paret volent fu- gir de l’aigua. Instintivament vaig allargar una mà en auxili de l’apurat nedador, mentre amb l’altre m’arrapava d’un dels tubs del passamà que ana- va al llarg del mur quedant a cada costat de la barana un pas d’uns tres pams aproximadament. La presumpta víctima s’aferrà al meu braç, a la vegada que jo al seu, per la monyeca i, fent con- tracció, amb esforç vaig remuntar-lo fins al pla primer del mur on em trobava jo reposant. Una mà femenina m’hi ajudà d’improvís sense sapi- guer d’on havia sortit la seva propietària; ja que ningú no hi havia damunt el mur uns moments abans quan jo m’hi trobava reposant. Era la ger- mana del presumpte nàufrag, que a l’haver-se adonat del que succeïa s’havia precipitat al lloc des de la riba, on acabava d’arribar uns moments abans, sortint de l’aigua, havent avançat al seu germà en la cursa que junts estaven realitzant. Una vegada el minyó, salvat el perill, es veié da- munt del mur desfent-se del meu braç es preci- pità als de la seva germana per tranquil·litzar-la, iniciant la retirada al llarg de la paret fins a la riba sense recordar-se tan sols ni de remerciar la meva acció. Un moment vàreig pensar de recor- dar-los-hi la desatenció, però vaig desistir creient preferible no donar importància a la cosa.

Eren les sis i feia uns moments que caminava

avinguda enllà havent emprès el retorn quan el soroll d’una motoreta va fer-me apartar per ce- dir-li pas. Anaven muntats en ella una parella; a l’acabar de passar-me, (jo anava distret mirant la planícia de les aigües) a una cinquantena de metres pararen el vehicle deixant-la descansar al peu del mur d’un dels xalets. De moment no en vaig fer estat, però al passar prop seu, acos- tant-se’m la parella, a l’hora els dos se’m dirigi- ren; reconeixent aleshores en la cara del minyó la de l’heroi que alguna estona abans havia jo ajudat a sortir de l’aigua.

Monsieur… –els dos es miraren intel·ligentment

continuant la noia, dolent-se de la desatenció de què jo havia estat objecte amb el seu compor- tament ridícul a la meva espontània acció, pre- gant-me seguidament d’admetre les seves ex- cuses assegurant-me que tant l’un com l’altre es sentien avergonyits del seu procedir tan descon- siderat.

- Oh pardon monsieur. Vous pouvez être sûr que je n’oublierai jamais ce que vous avez fait. Nous, ma sœur et moi, avons réagi trop tard et nous avons passé tout le temps en discutant, depuis que notre réaction c’était produite, au sujet du notre embê- tement. Je ne pas vue que ma sœur dans ce mo- ment-là qui c’était précipite à mon secours, en cou- rant sur le mur…
- Oui monsieur. C’était moi qui lui appris qu’il c’était sauvé grâce à votre intervention. Depuis nous avons commencé discuter sujet de notre embêtement et nous avons senti de la honte au-devant votre regard et ne pouvant pas nous décider revenir sur le lieu où vous étiez pour vous remercier, nous sommes parties dans l’autre petit port. Surveillant continuel- lement votre mouvement, sans par nous préoccu- per déjà d’autre chose avec la pensée mise à ce que vous penseriez au sujet de notre éducation…
- Ne vous traquez pas pour ça mes petits…, je vaux bien peu de chose maintenant… et c’est moi qui vous demande d’accepter mes excuses…

I a l’escoltar l’accent defectuós que tenien les fra- ses en la pronunciació, tots dos a l’hora, també.

- Espagnol?
- Oui, mes petits –vaig respondre després d’una curta resistència costant-me un xic de deixar anar la mentida – espagnol… de la Catalogne –vaig afegir insinuant.
- Réfugié politique?
- Oui mademoiselle… Et tandis que vous partiez au long du mur avec votre frère et je restais sur place sans écouter un mot exprimant votre reconnais- sance à mon intervention, j’interprétai le mutisme a ce manque de considération que la plus grande part des français ils ont par les réfugiés espagnols.
- Oh non…
- C’était pour ça que je vous prie d’accepter mes excuses.
- Enchantées monsieur. Ça ne faut pas la peine. Vous avez raison à le soupçonner parce que c’est que comme vous avez dit, la pluspart des français ils ont de certaine indifférence à fraterniser avec vous. C’était naturelles vos raisons au-devant des manières que nous nous avons comporté avec vous dans ce moment-là. Monsieur je ne sais pas si je dois vous démontrer ma reconnaissance en vous

offrant quelque argent en récompense.

Oh non, mon petit… Je ne l’accepterais pas jamais. J’ai ma récompense avec la satisfaction d’avoir pu vous être utile près du danger que vous passâtes.
Merci bien monsieur. Nous serions heureux si quelque fois nous vous pouvons être utiles en quelque chose.
Merci mes petits. Et maintenant laissez que je continue mon chemin de retour. Merci par tout.
Au contraire monsieur. Nous sommes contents de cet incident qui a fait nos connaissances.
Merci.
Au revoir monsieur –va fer Fefine X
Au revoir monsieur, Maurice X. Rue… Chambéry… Chez nous, après ce moment à votre disposition, bien convaincus que nos parents ils seront contents à faire votre connaissance.
Merci… À Dieu.
Au revoir monsieur. Nous sommes à partir de ce moment-ci vos nouvelles amitiés –m’oferiren llur mà encaixant efusivament els tres.
Enchanté.

I reprenent el camí, ells es quedaren intentant posar novament en marxa la motoreta, que pel que vaig poder comprendre devia costar-los-hi un bon xic, ja que en el trajecte que em mancava fins al final del passeig, lloc on passava, d’ací fins a trobar la carretera, camps a través seguint un camí per darrere les cases del poblat, no torna- ren a passar-me davant.

I així sigué com, al mateix temps quasi, feia conei- xença i amistats amb aquells dos germans. I era tal la sol·licitud que d’aquella hora endavant en mi demostraren i la mútua confiança que la seguí que el dia que una de les parts no concorria al lloc l’altre trobava lentes i avorrides les hores de la tarda i poc atractiu el bany en les plàcides aigües de l’estany.

Maurice tenia aleshores disset anys prop dels di- vuit, l’edat aproximada que contava el meu fill; era com ell alt i esprimatxat. La noia en tenia un més i en aparença, però semblava més jove que el seu germà. Jo preferia imaginar-me-la així volent fer coincidir la seva edat amb la de la meva filla gran, encara que físicament no hi havia coincidència entre les dues si bé en el caràcter n’existia un xic. Les nostres converses giraven en la seva major part a parlar de la família, recordant anècdotes dels temps feliços passats prop dels meus…, tot seguit, però que ells notaven que m’ensopia massa en l’evocació dels records giraven el caire de la conversa valent-se d’alguna plagasitat per apartar-me dels meus pensaments. Altres vega-

des comentàvem la situació general lamentant la desfeta que França havia sofert, comparant la nostra situació amb la d’aquells francesos que es trobaven presoners en poder dels alemanys, etc… Quasi mai, però, de manera singular no ens ha- víem limitat a comentar el meu cas, exceptuant l’endemà de haver fet coneixença en què al de- manar-me si jo no treballava amb els meus com- panys a les obres del canal en construcció, vàreig obligar-me a contar-los-hi el cas que provocà la meva negativa i l’opinió que jo tenia respecte a quina era la verdadera empresa de les obres del canal. Ja que per mi la tal empresa no existia més que en les persones de Melanjou i Molière camuflant-se sota la personalitat d’un entrepre- neur imaginari per amagar els beneficis que els proporcionava l’explotació dels treballs a costa de les nostres necessitats derivades de la nostra precària situació. Al denunciar el preu que havia estat estipulat, els dos amics no pogueren repri- mir un gest d’indignació i sense descobrir el preu que cobraria un francès diàriament per aquest mateix treball, comptaren els dos que el benefici per home que els dos capitans obtenien en l’em- presa era de vint-i-cinc francs diaris nets, comp- tant que la minestra i l’habillament nostre corre- gués del seu compte, cosa que ells no creien, ni jo tampoc, ja que això haguera representat una complicitat del govern francès en l’affaire cedint el contingent d’una companyia de treballadors en mans d’uns desaprensius per la seva explotació. I més endavant tornarem a parlar-ne un altre dia quan existint ja una completa confiança, ve- ient que tal com jo havia suposat per endavant, els meus amics d’Angers m’aconsellaven obrar amb serenitat i com a mida preventiva em dei- xaven sense els esperats recursos que jo sol·li- citava per portar a terme el meu pla. I, per altra part, desconfiant que els de casa meva tinguessin temps material per fer els tràmits necessaris per efectuar el giro sol·licitat, tenint en compte que aquest havia de posar-se en un lloc a propòsit dintre França salvant la frontera, vaig anunci- ar-los-hi els meus projectes de marxar valent-me dels meus propis medis bon punt hagués pogut facturar la meva maleta fins a La Tor de Querol, lloc on un propi aniria a recollir. Res no els vaig dir respecte a la manca de diners ni quins eren aquells propis medis que jo comptava tement que sobretot això darrer mereixeria la seva desapro- vació i el primer provoqués l’oferiment econòmic per la seva part. D’això, però ja en parlarem més endavant. El cas és que per mutu respecte ens

vàrem abstenir de parlar sempre singularitzant el meu cas.

Ells tenien per costum, com s’estila en aquestes sortides de portar-se el berenar i mai es des- cuidaren de procurar que aquest fos abundant a l’objecte d’invitar-me a acompanyar-los-hi, cosa que jo com podeu comprendre, acceptant el co- mentari en pro o en contra que vulgueu fer-hi, no refusava, ja que en aquells dies en què la teca començava anar escassa a la companyia, en part em solucionava l’assumpte de la gana que de no ésser per això els meus estalvis s’hagueren ex- haurit i el problema del meu projecte haguera empitjorat.

Per regla general quan jo de retorn entrava a la companyia els companys estaven ja sopant; al- gunes vegades inclús havien ja sopat, no obstant quan això esdevenia ells em tenien reservada la part corresponent a la meva ració.

Acabat de sopar sortíem a donar una volta fins a les nou o quarts de deu. Aquestes sortides jo les aprofitava com un mitjà d’entrenament, rea- litzant marxes ràpides competint amb Parellada disposat sempre a admetre un repte en qualsevol fotesa.

Així és que entre una cosa i l’altra no hi havia dia que, com a mínim, el total de quilòmetres fets ca- minant en les meves tres sortides fos menys de vint-i-cinc a més de l’exercici efectuat durant el bany.

Rodríguez, insinuant sempre, no s’abstenia de co- mentar aquelles marxes apuntant la seva malícia.

Eso es lo que llamo yo ponerse en forma para po- der resistir en cualquier prueba impuesta por las circunstancias.

El meu procedir en general mereixia les censures per part de la major part dels, diguem-ne, com- panys, i ho demostrà el fet que un matí havent-me detingut uns moments prop del canal per rentar la meva muda s’escaigué a passar per allí un d’ells pretextant igualment anar a la mateixa fei- na escometent-me així

¿Tampoco trabaja usted?
Sí. Y usted?
Esta mañana me he quedado para lavar mi ropa
Es casual. Yo también…
¿Pero ¿cómo es que no le veo nunca por el “Chan- tier”? ¿Es que trabaja en alguna otra parte?
Seguro…
Pero yo creía que no estaba esto permitido!
El qué?
Trabajar libremente.
Es que quizás Vd. trabaja obligado por alguien?

- Vd. dirá!
- Yo? Es usted quien tiene que saberlo. Yo sé de lo mío y… hasta hoy nadie me ha obligado a ello.
- Pues a mí sí.
- Sencillamente ridículo a su edad de usted! ¿Y quién le obliga?
- Pues Melanjou.
- Pero Vd. recibirá seguramente un sueldo como compensación de su trabajo.
- No habíamos quedado que era Melanjou quien le obligaba? ¿Entonces por qué insinúa “que porqué iba entonces a trabajar” refiriéndose al sueldo?
- Oiga. ¿Y usted no trabaja por el sueldo?
- Sí, algunas veces. Pero no obligado ni por ello ni por Melanjou como lo hace usted. Yo trabajo cuando el sueldo tiene relación con el esfuerzo y el precio de mi trabajo responde a su valor. Considero que mi trabajo es el producto elaborado con el esfuerzo i el sueldo el precio de la venta del artículo. Ceder- lo a bajo precio con relación a otros concurrentes lo considero indigno y repudiable en nuestro país de origen y peor en una nación extranjera y aún más cuando nos encontramos en ella en calidad de vencidos en una lucha en defensa de las reivindi- caciones obreras como la que decíamos sostener, en nuestro país, durante tres años. Esta actitud de competencia desmerece ante la opinión del obrero francés toda la virtud de nuestro sacrificio.
- Pero usted se toma su jarrillo de vino en la compañía.
- No creo que por esto disminuya la cantidad del que le dan a usted ni es tampoco usted quien pague el mío.
- Oiga y cuando trabajábamos en Bonnenuit, Plan Lachat, La Chambre y Pont-de-Rhonne, que nos pa- gaban a razón de dos reales²³ por día, ¿no debería tener usted la misma opinión de hoy respecto al va- lor de su trabajo?
- Exactamente igual. Sólo que entonces me consi- deré con la obligación de ayudar a un país en co- rrespondencia de su acción para con nosotros y mi actitud de entonces no perjudicaba económicamen- te a particulares, muy al contrario, si se tiene en cuenta el carácter del trabajo realizado y la calidad en que se nos consideraba. Nuestro sueldo equiva- lía al de un soldado francés, estábamos sujetos a una misma disciplina y a unos mismos mandos. Y si algo nos diferenciaba de ellos era el aspecto o la condición de voluntarios con que ingresamos a las compañías.
- El caso es igual…
Muy distinto si compara usted los beneficios y la diferencia que hay entre los que actualmente per- ciben Melanjou y Molière y los que apercibían por nuestro trabajo Tramont, Buscail, Dupont, etc. limi- tados a sus haberes en correspondencia con la gra- duación militar que ostentaban.
Puede que tenga razón… ¿Pero usted dónde trabaja? Aún no lo dijo.
¿Y qué interés puede usted tener en conocerlo?
Interés ninguno… Pero como por ahí andan dicien- do y murmurando respecto a usted.
Esto a mí no me preocupa…
Quizá si lo supiese todo le preocuparía un poco…
Si el interés de los compañeros está en descubrir el sitio donde yo trabajo puede decirles que en el estanque.
¿Y qué hace allí?
No sea usted ingenuo… Cuento los patitos por la mañana y por la noche con el fin de dar cuenta en caso de faltar alguno. Es cosa un poco difícil, ¿no cree?
No se cachondee usted que lo que por ahí se dice es mucho más serio que lo que usted se imagina.
Antes de interesarme por lo que se dice quisiera saber quién lo dice para darle a la crítica hecha el valor o la importancia que merezca. Por mi parte, mi opinión es que mi actitud no puede molestar a nadie; y si a alguien molesta será por ver en ella la crítica reflejada de su mismo proceder. Hasta hoy yo no había dicho nada a nadie respecto a mis im- presiones a raíz de las condiciones aceptadas por todos vosotros, propuestas por Melanjou, para efec- tuar los trabajos del canal. Usted es el único que las sabe por haberme obligado a ello en defensa de mis opiniones.
En realidad creo que tiene usted razón, ya que el que más se ocupa de su persona de usted y más critica su manera de comportarse es quien más de- bería callarse por ser quien cuando pertenecía al montón protestaba el primero contra las condicio- nes con que se nos obligaba a trabajar y el trato que se nos daba; en cambio hoy con, la autoridad que su nuevo cargo le da, es el que se muestra más exigen- te para con nosotros.
¿Iglesias?
Sí Iglesias, ya que lo adivinó usted, que con su tra- to casi insolente, como estimulante hacia el trabajo rasa la coacción y la amenaza, diciendo que quien no le guste trabajar que se prepare para la próxima expedición a España que actualmente se está pre- parando. Se dice además por allí, que usted es uno

Hem d’entendre cinquanta cèntims de franc per analogia amb el dos rals respecte la pesseta.

de los que están propuestos para formarla.

- Esto no es ningún secreto para mí y haciendo ho- nor a la verdad, lo que usted me acaba de descu- brir le aseguro que no será motivo para aumentar mis preocupaciones. Y le suplico diga de mi parte, a quien se interese por mí, que acepté de antema- no todo lo que pudiera derivar de mi determinación referente a no aceptar unas condiciones de trabajo que creí, eran más que favor, un escarnio a los prin- cipios que dijimos defender un día.

Y ahora amigo desearía que dejáramos este asunto toda vez que debemos considerar que cada cual tie- ne el derecho de opinar libremente y la libertad de reservarse su opinión aun cuando la considere en beneficio de la sociedad, cuando ésta no se muestra dispuesta por la razón presa de su egoísmo.

Olvidemos de nuestra conversación todo aquello que pueda aparecer tirante y dejemos las cosas como estaban antes, esperando que el tiempo juz- gue sobre aquellas que cada cual cree estar en lo cierto.

- Pero, ¿usted se imagina lo que le espera, si es cier- to lo que se dice, si lo mandan forzado a España?
- ¿Por qué quiere ahora hablar de ello amigo? Dejé- moslo ya. ¿No le parece?
- Bien, pero tenga presente que, a mi parecer, es mucho peor que le manden a uno contra su volun- tad que no que vaya allá a petición propia. ¿No es usted de la misma opinión?
- Seguro, mirándolo desde el punto de vista de los de allá. En cambio no, mirándolo bajo el punto de vista de los de aquí… Y dejemos ya todo esto y re- coja usted el jabón que va a caérsele al fondo… ya está…
- Maldita sea… ya se fue… en fin, no tiene importan- cia le quedaba poca vida ya…
- Hombre por el momento sí la tenía, va tome usted el mío.

Gràcies al petit incident la conversa emprengué un altre caire i continuant amb ella acabàrem de rentar la roba…i aquella m’enganxà una altra i una altra fins que, seca ja la bogada, Gómez –que així crec recordar que es deia el company– em- prengué el retorn a la companyia. Jo, massa tard ja per arribar-me fins al tancat del viver, vaig con- tinuar fins a un tros enllà per esperar l’hora del dinar, aprofitant l’ombra d’uns vímets que hi ha- via prop del canal per llegir un xic; no reeixint en el meu intent, ocupat a remeditar el meu projecte de fuga i les conseqüències que podrien acompa- nyar en cas que Melanjou se m’avancés amb el seu pla.

Herrero, un dels companys de la “penya”, havia estat hospitalitzat a Chambéry. Feia quatre dies que es trobava a l’hospital militar atacat d’urti- cària. Un matí, variant el meu itinerari, vàreig de- cidir arribar-me fins a aquella vila segur que la meva visita, en dia feiner complauria el company tenint en compte sobretot que segurament seria la única que rebria de companys en dia laborable. Després d’haver saludat a l’amic interessant-me pel curs que seguia la seva dolència –sortosa- ment es trobava molt millorat– vàreig tenir oca- sió d’enterar-me per boca d’ell mateix del tracte vexatiu i irrespectuós sense consideració de cap classe, que donaven, en públic inclús, les forces d’ocupació italianes als militars francesos. Un exemple n’és aquesta anècdota viscuda pel com- pany. Una escena en mig de la via pública entre un coronel de l’exèrcit francès i un tinent italià que tenia cura de comprovar la documentació als ocupants de vehicles assistit per un urbà o guar- da de tràfic.

Passava en el seu cotxe el dit coronel junt amb la seva muller travessant una plaça de Chambéry prop del lloc on es trobava el guarda de tràfic i l’italià. Per ordre d’aquest l’urbà invità el cotxe a parar-se; però a l’adonar-se l’empleat dels ocu- pants del vehicle qui eren es posà en la posició militar de “ferms”, saludant seguidament segons les regles corresponent el coronel a la salutació i reprenent la velocitat, el vehicle, interpretant l’actitud del guarda com un senyal d’anul·lament de l’anterior ordre, continuà la marxa sense detenir-se.

L’italià demanà a l’empleat del tràfic de comminar novament als ocupants de l’automòbil a obeir l’or- dre anteriorment donada. Com sigui que aquesta no sigué complerta pels ocupants desobeint els tres cops de pito donats pel mateix italià havent el guarda negligit les seves indicacions al·legant la categoria militar d’aquells, el tinent traient-se la pistola va fer cinc dispars al vehicle. Aquest parà en sec la marxa amb la conseqüent alarma dels seus ocupants.

L’oficial baixà groc de coratge davant l’agressió de què sigué víctima, així com els que l’acompa- nyaven en el cotxe, mentre l’italià, sense apar- tar-se del costat de l’urbà que per altra part no semblava massa satisfet de la seva participació en aquella escena, invitava als del vehicle a retor- nar fent marxa enrere fins al lloc on ell es man- tenia en companyia de l’astorat empleat francès. Adornant la seva cara amb un cínic somriure sen- se deixar de tenir l’arma encarada en direcció al

coronel, fent-li senyal amb la mà que tenia lliure. El conductor obeí després d’haver demanat l’aquiescència del coronel, mentre aquest desfeia el camí a peu al costat del cotxe en companyia de la seva muller recolzant-se al seu braç mig esva- ïda. La major part dels vianants desaparegueren amagant-se per les portalades. Altres es mantin- gueren als seus llocs amb actitud d’intervenir en ajuda del militar francès si aquesta sigués sol·li- citada. Ja davant el macarroni el coronel aquest, li demanà una explicació sobre la manera de comportar-se sense respecte i atacant per l’es- quena sense consideració a un militar francès et citoyen de la France. Interposant unes frases in- jurioses per l’exèrcit francès, per tota resposta l’italià ordenà al coronel de quadrar-se i mante- nir-se ferms davant d’ell, que per la seva part no deixava de la mà la seva pistola, ara exhibint-la com si fos una joguina fent-li donar voltes al seu índex com estilen fer els actors d’alguns films americans. L’autoritat del coronel es veia reduïda humiliatòriament a la d’un subordinat de l’oficia- let italià que només contava vint-i-cinc anys, no tenint en compte ni tan sols el respecte que l’edat es mereix sempre tractant-se entre persones educades, ni la presència de la muller del coronel que seguia l’incident, no refeta encara de l’efecte que produïren en ella les detonacions dels trets dirigits pel fanfarró contra el cotxe, amb l’angúnia que comporta l’insult en públic d’un propi com és el marit.

El francès, primerament tractà de defensar-se,

però seguí obligat impositivament al silenci, ame- naçat per l’italià qui, al final, ordenà al xofer de posar el cotxe en marxa obligant a marxar ca- minant al coronel i la seva esposa al costat del vehicle camí de la delegació del control establert per les forces d’ocupació italianes seguint-los ell sempre en actitud amenaçant, sense deixar de la seva mà la pistola.

L’incident, afegí Herrero, transcorregué ràpid i l’espectacle no durà tant de temps com costa el contar-lo. Com a espectador imparcial vaig po- der observar que, amb tot i la seva fatxenderia, el tinent, que no deixava d’ull els vianants que, conservant la serenitat, amb una actitud expec- tant però mascle, ni s’havien amagat ni havien intervingut. [Ell] era més italià que valent i al fi- nal si hagués sigut possible s’haguera fos sentint damunt seu el pes de tants ulls que el miraven, estant pendents d’una paraula del coronel, amb el fàstic odiant que es sol sentir quan ens trobem dintre de casa davant la presència d’un gos vaga-

bund i carregat d’humor.

El coronel, a pesar de tot, conservà el domini dels seus nervis i vaig creure –seguí [explicant] l’amic– endevinar una lluita interior en ell, fent esforços perquè la cosa no tingués altres conseqüències i l’incident no acabés amb una agressió a l’auto- ritat a la via pública. Igual que el seu contrincant observava els seus compatriotes que tenia al seu davant invitant-los, però, al revés de l’altre, amb la mirada a mantenir-se cadascú al seu lloc sen- se intervenir.

Quant al poble francès, per l’actitud observada pels presents al lloc, crec que la seva reacció es començà a produir –va dir-me. No tot el poble és indiferent al davant del fet consumat que repre- senta l’armistici i l’ocupació estrangera, sinó que la immensa majoria d’ell, com el púgil que confi- ant en la seva escola ha sigut batut pel contrin- cant per haver oblidat el seu entrenament, bon punt torna als sentits del cop que l’ha fet caure, comença a preparar-se per a la revenja serè i se- gur d’ell mateix.

Com ho demostra la intenció que es reflectia al rostre d’aquells vianants prestos a intervenir, a la més mínima insinuació en demanda d’ajuda feta pel seu compatriota. Cap dels comentaristes que restaren damunt l’escena, desapareguts els pri- mers personatges, estava en favor de l’agressor. I si algun entre ells es mostraren indiferents jus- tificaven la seva indiferència exterioritzant el seu disgust davant la manera poc honorosa que els militars s’havien comportat en la lluita cedint, de- ien ells, a la pressió més mínima de l’enemic en lloc de defensar-se com cal a tot militar d’honor.

Il va savoir maintenant ce qui comporte l’armistice

–aquesta era la manifestació màxima en contra del coronel.

Vertaderament, el fet que acabo de relatar era una de les tantes conseqüències que derivaven de la treva, així com la confiscació de tota clas- se de material de guerra sigué un benefici i no pas petit entre tants, que obtingueren els exèrcits d’ocupació.

Deixo a l’amic, després d’haver passat dues hores en companyia seva, animat, i satisfets tots dos de la bella estona passada amb la conversa, que no cal dir que no es limità al comentari de l’incident entre els dos militars, sinó que la part més forta se l’emportà el recordar la família, els amics, etc, després d’una efusiva despedida desitjant per molt prompte trobar-nos junts a la companyia restablert ell completament, emprenc el meu retorn.

Sortint de l’hospital recordant-me dels meus amics de la platja, vaig decidir aprofitar l’oportu- nitat de trobar-me a Chambéry per visitar-los a casa seva i saludar els seus pares de pas si s’hi trobaven presents. Més d’una vegada m’havien ells insistit en la invitació oferint-me el domicili i em semblà descortesia i desatenció passar prop la casa on ells vivien i no entrar a saludar-los.

Vaig informar-me, demanant-ho a un carter que casualment es creuà al meu pas al sortir de l’hos- pital, de la direcció que calia prendre per coincidir amb el carrer on es trobava el domicili dels amics i una vegada ressenyat vaig emprendre el camí vers la direcció que em donà l’home.

No em costà de trobar la casa que jo cercava; es- tava situada en un carrer d’una de les barriades extremes de la vila coincidint quasi amb la car- retera que va d’aquesta a Le Bourget enfilant-se després per la muntanya per Bordeus i el Col du Chat.

L’aspecte del quartier on es trobava la finca dels amics pel luxe de les construccions decreixé els meus ànims, en el sentit de la meva disposició per la visita projectada. Em veia tan inferior a tot allò, que la meva presència en el lloc, entre aquell luxe d’edificis, em va fer la impressió d’ésser una nota discordant en l’ambient que tot allò respirava, el soroll dels talons de les meves sabates cada ve- gada em feia més la sensació d’un crit estrident i esquerdat de drapaire en el silenci matisat amb els acords d’una simfonia.

Havia arribat al carrer on vivien els amics –sento no recordar el seu nom com també haver oblidat el cognom de la família aquella– per la voravia oposada a la de la casa que jo cercava anava enfi- lant-me carrer amunt, després de comprovar per la numeració la ruta a seguir, cada vegada amb l’ànim més deprimit… m’observava cada vegada amb més atenció considerant les meves robes i el meu ridícul entre tot allò apareixia més gran cada vegada…

Al meu pas per davant d’una d’aquelles torres vaig cedir la voravia a una mainadera, que en aquell moment sortia del barri del jardí amb el cotxet, una mena de niu xarolat amb dos infants a dintre blancs i polits com dos coloms… Darrere seu una altra xicota tancà el reixat i s’ajuntà després amb la del cotxet… anaven blanques totes dues amb una còfia llisa i midonada tota blanca també, és clar… Automàticament vaig girar-me per conside-

rar les dues noies i vaig topar-me amb la seva mi- rada que no vaig sapiguer descobrir o qualificar si denotava llàstima, plany o repulsió a la meva persona… Vaig sentir que una deia a l’altre,

– Réfugié espagnol.

– Oui, peut-être bien –respongué la que havia tan- cat el reixat.

Vaig continuar el meu camí, ara caminant més a poc a poc… estava prop el nombre corresponent al de la casa que ja havia decidit anar. Vaig pa- rar-me al comprovar que em trobava dintre la de- sena corresponent a la numeració en que es tro- bava la finca… i el valor em mancà per arribar fins a portar a terme el meu projecte de visita. Des del xamfrà on em trobava vaig considerar la finca on vivien els amics i encara que aquesta no es trobava entre el nombre de les sumptuoses vaig sentir una mena de vergonya d’haver jo mateix concebut aquell projecte fiant amb la senzillesa de tracte que usaven amb mi els dos germans i la gentilesa amb què m’oferien el seu domicili.

Quin domicili! Era una casa-torre que la precedia un jardí quina tanca donant al carrer era tot un treball d’art realitzat a la forja.

El cos de l’edifici, compost de planta baixa i pis, deuria tenir uns vint metres quadrats²⁴i les se- ves parets, rematades al rústic, fugint de l’encar- carament de l’estucat, descobrien un geni en qui concebí la idea de l’estètica d’aquella construcció. Des del meu lloc d’observació solament era visi- ble la part superior de l’edifici i un angle de tot el conjunt. Això era suficient per fer-se el càrrec del què seria la resta del domicili dels amics.

Una bella estona vaig restar a la cantonada con- templant la finca discorrent interiorment diàlegs entre mi mateix no decidit encara del tot respecte a la resolució que tenia de prendre. Atret per la curiositat delia com deleix un infant davant de la fruita verda que penja a les branques de l’arbre de l’hort del veí, que la respecta i es conforma mi- rant-la tot empassant-se la saliva, imaginant-se sentir la seva aspror al paladar no perquè repudiï la mala acció que representa el robar-la, sinó per temença pensant amb el possible perill d’un mal de ventre.

Així m’empenyia a mi la curiositat per conèixer els interiors d’aquell edifici al mateix temps que comprovar, si el caràcter dels seus propietaris era tan plàcid i correcte com jo me l’havia imagi- nat a jutjar pel que posseïen els seus fills.

És més raonable pensar que la secció de la casa feia cent-vint m2.. Altrament, seria equivalent a una habitació de quatre per cinc metres.

Era també per a mi una mena de llaminadura sentir-me remerciat personalment per aquells pares per la meva passada acció. Qui no ho de- sitja això? I més en aquella situació en què no- saltres ens trobàvem que en res, per bé que es fés una cosa, mai el mèrit havia estat reconegut. Reconegut sí tal volta, però no fins a fer extensiu el reconeixement exterioritzant-el.

Però com seria interpretada la meva actitud i com seria jutjada la meva presència o la meva visita en cas de no trobar-se els meus amics a la casa? Com em presentaria? En quina forma per evitar possibles males interpretacions sobre l’objecte de la meva inesperada visita?

Un perfum de roses, emergint dels parterres dels jardins propers. Una ventada fresca i suau com les mateixes fulles vellutades de les roses va re- cordar-me la meva pobre personalitat… va fer- me l’efecte que havent passat l’aire de mi perdia el seu perfum a l’haver fregat la meva modesta indumentària… Jo era allí al mig de tot allò com aquell escarabató intrús i barroer que sense te- nir en compte la seva asquerosa i repulsiva figura s’hostatja prop el pol·len de les flors corrompent el seu perfum. Vaig tornar a sentir llàstima i ver- gonya de mi mateix, per l’estona que em costà de decidir-me sobre quina era la meva única resolu- ció a prendre…

Un automòbil passà a marxa moderada carrer amunt alentint gradualment; va fer-me l’efecte que anava a parar-se al davant de la finca que fins aleshores havia jo estat observant. Vaig cui- tar a retirar-me, seguint la direcció mateixa del carrer on jo em trobava, transversal al que estava situada la finca esperant que el primer que troba- ria paral·lel amb aquest coincidiria amb la carre- tera abans esmentada. I decidí seguir per ella fins a Le Bourget, no volent novament exposar-me a les mirades de llàstima, o del que fossin, d’aquell veïnat.

Prop ja de la carretera –no m’havia jo errat en el càlcul respecte a la coincidència d’aquesta amb el carrer per on projectava de passar– en direcció oposada a la que jo portava, una dona, –serventa per l’aparença– anava recollint servint-se d’una pala i una escombra les fulles o els brins que que- ien de les tuies, que formaven la tanca d’un jardí, i que un home anava retallant valent-se d’unes grosses tisores a l’objecte d’afavorir l’estètica de la dita tanca. Una idea m’assaltà. Per què jo no havia d’informar-me almenys, si això era possi- ble, de qui eren i a què es dedicaven els pares dels meus amics? I pensant amb la possibilitat de

trobar la manera d’aconseguir-ho demanant-ho a les dues persones amb qui anava a creuar-me en el camí vaig demanar-los-hi després de salu- dar-les.

Pouvez-vous me renseigner au sujet de la maison de monsieur X…?
Oui monsieur. Vous ne vous pouvez pas tromper. Dans l’autre rue… Voilà monsieur suivant le mur à gauche. Tournez à gauche une autre fois et vous verrez une grille toute en fer ornée, au côté inté- rieur des pilastres d’entrée vous verrez la plaque en métal avec le nom du propriétaire, “Mr. X archi- tecte de la municipalité”
Architecte avez-vous dit?
Oui monsieur. C’était lui qui avait tracé le plan du canal… Je crois que vous travaillerez là… Vous êtes espagnol, n’est-ce pas?
Oui madame… Mais je ne savais pas que monsieur X….
Oui monsieur. C’était lui qui avait dessiné le plan mais maintenant il n’a pas rien à voir avec l’actuel entrepreneur. Monsieur X il était membre du conseil dans l’entreprise qui, antérieurement aux espa- gnols, soignait des œuvres du canal. Il est très gen- til monsieur X… Mais je ne sais pas s’il sera bien disposé à causer avec un espagnol….
Merci madame. Je comprends bien ce que vous venez d’insinuer. Vous avez raison. Merci bien ma- dame par vos conseils. Au revoir madame. Au re- voir monsieur.
Bonjour monsieur.

Què volia jo sapiguer més? Massa i tot, ja que el que m’acabava de descobrir la madame em retornava a la indecisió respecte al fer o el no fer l’avantprojectada visita. Quin projecte havia abandonat uns moments abans avergonyit de la mateixa idea. Ara, però, l’objecte que m’empenyia no era el desig de saludar els pares dels amics fent-hi coneixença tal com abans havia estat el meu propòsit. Era empès per l’interès que sentia de conversar amb el pare de Maurice i Fifine a l’objecte de descobrir de quines patranyes s’havia valgut Melanjou per quedar-se amb la concessió de les obres del canal.

Després de tot què me’n trauria? Exposar-me a ésser descoberta per algú la meva visita, acabant de posar-me més de punta amb el comandant si aquest algú l’assabentava?

En aquestes reflexions arribava a la carretera de Le Bourget i deixant la cosa com estava vàreig seguir a la dreta desistint novament el projecte emprenent el camí de retorn.

A ple migdia, sota el sol xardorós de juliol i consu-

mides ja les energies que em proporcionava l’es- càs aliment engolit al matí i veient, per altra part, que aquell dia em tocava esperar la nit per posar quelcom més a l’estómac ja que no era possible arribar al campament a l’hora de dinar, vàreig deixar-me caure a l’ombra d’un arbre uns mo- ments per continuar el camí anant directament a esperar l’hora del sopar sota les mimoses del passeig que formava la cala esmentada anterior- ment, on molts matins m’anava a refugiar i on un d’ells somniant contemplant el dolç vaivé de les aigües blanes de l’estany escrivia Al llac d’Aix-les- Bains, un cant que fa així:

És bell de somniar a vora teu

hom s’extasia al contemplar el teu color blau pur…

Jo dormiria al so del teu murmull

d’aquest murmull tant dolç… tant fi… i suau d’aquest murmull que l’ànima contorba…

que emporta l’esperit… que el pensament atrau.

Altra tonada no voldria jo

que la dolça tonada de l’onada

ni altre bressoleig per somniar després… si dins l’èxtasi amorós tingués

el besar tendre de l’esposa aimada

i el parlar alegre dels meus fills sentís acompanyat aquest moment feliç

de la veu assenyada de la mare.

Perla que rellueixes al front de la Savoia com diadema sobre un front de núvia.

Espill del cel que la lluna s’hi emmiralla bressol del sol… de les estrelles l’amfiteatre.

Fidel a la veritat dec dir que la ruta que jo seguia pels meus despistes, no oferia cap garantia per no ésser descobert, sobretot en el camí seguit al llarg del canal que seguia paral·lel al camp. Afe- gim-hi que jo no posava tampoc gran interès en amagar el fet tot i tenint en compte el perill, en aquella hora, de trobar-me al pas a un dels dos capitans o a la parella a l’hora d’entrada al cam- pament com així s’esdevingué un matí.

Anava jo, com de costum, seguint a bon pas la meva ruta quotidiana proveït dels atuells pel bany i el meu llibre, fent-me el distret com si no m’ha- gués adonat dels dos automòbils que en direcció oposada a la meva acabaven d’aparèixer, deixant el pont als límits del camp amb la carretera de Viviers, separats un de l’altre uns cent cinquanta metres. El del davant el conduïa Molière; aquest al passar a l’altura meva va fer botzinar el clàxon

com per atreure la meva atenció seguint el seu camí sense parar la marxa ni fer acció d’alentir la velocitat. Encara que un xic separat del meu camí, el pas habitual dels vehicles de reüll vàreig veu- re que l’home mirava cap a mi mentre sonava la música i fins i tot va semblar-me que amb el seu braç va fer-me algun senyal no sé, amb quina in- tenció. Fins i tot, una vegada passat l’incident, và- reig voler fer-li la concessió que volia ésser allò un avís advertint-me del perill que s’apropava. M’ho va fer creure el fet que el vehicle no hagués deixat la seva marxa normal, cosa que d’intentar amonestar-me en alguna cosa és de suposar que haguera alentit la velocitat.

Molt abans de trobar-se al dret on jo em trobava, el segon dels vehicles, conduït per Melanjou, feu igualment sonar la música, amb més insistència però que el primer. Al notar la meva indiferència marxant ja el cotxe molt frenat l’home bramà al veure que la veu del clàxon no lograva distreu- re’m.

Oh dites doncs –frenant el cotxe en sec i traient un terç del cos per la finestra fent-me senyals amb el braç. Tres o quatre vegades repetí el crit fins que a l’últim vaig girar-me. Demanant-li amb un signe si em cridava a mi.
Et bien sûr…!

Vaig apropar-m’hi i exagerant la naturalitat vaig demanar novament de paraula.

– C’est bien à moi qui vous appeliez…?

I deixant la pregunta sense la resposta correspo- nent…

Est-ce que vous ne travaillez pas?
No mon capitaine.
Et pourquoi pas?
Je le dis l’autre jour au capitaine Molière. Je ne pas besoin du travail. J’ai mon commerce chez nous.
Oui, mais je crois que vous étiez volontaire dans la compagnie.
Oui mais la guerre elle avait fini et je n’ai pas envie à travailler pour les vainqueurs.
Comment? Pas de démagogie.
C’était la vérité mon capitaine.
Quels vainqueurs? Et le travail du canal?
Je ne travaillerai pas dans le canal pour le prix de quatre francs. Autrement vous avez beaucoup de compatriotes en chômage forcé…
Tais toi. Pas de démagogie, je vous le répète. Tu travailleras bien.
Si vous m’hi obligez.
Non. Je vous le demande bien.
Je n’ai pas envie à travailler. Un ouvrier français toucherait pour son boulot cinquante francs par

jour…

- Oh m… Quel embêtement! Tu travailleras bien.
- Vous m’obligez…
- Je vous le demande.
- Exigeant…!
- Oui je vous le demande.
- Exigeant?
- Ça ne fait rien…. Tu travailleras.

I trencant la conversa amb aquestes paraules deixà anar l’embrague prement al mateix temps l’accelerador nerviosament. El cotxe arrencà bo- tant com si els imaginaris cavalls s’haguessin sentit del cop de fuet invisible, deixant-me plantat amb la paraula a la boca.

A l’altre costat de camp la secció a què jo per- tanyia, aquell dia estava de mecàniques (sembla com a justificatiu, en cas d’una visita inesperada, molt problemàtica en aquelles circumstàncies que es complia amb la tasca assenyalada, pas- sant inadvertida la resta ocupada en el canal per compte de Melanjou). L’escena no passà inadver- tida pels companys encara que simulaven molt bé estar extremadament ocupats i atents a la seva feina.

Així que el cotxe reprengué la marxa deixant-me plantat amb la paraula a la boca, com es sol dir vulgarment, automàticament redreçaren el cos mirant en direcció on jo em trobava comentant segurament l’escena que havia passat.

Després d’uns moments, en la reacció vaig diri- gir-me a la colla. El responsable apartant-se un xic dels demés fent camí vers on jo venia inten- tant fugir del comentari que es devia portar en el rotllo, o, tal volta procurant deixar ignorada dels companys la nostra conversa o el que es tracta- ria en ella endevinant probablement les meves intencions.

- Qué hay Milá?
- Nada hombre que este señor del coche me ha pe- dido de trabajar y venía a esto. ¿Tiene por aquí Vd. una pala?
- No; pero tiene Vd. por allí un pico.
- Deseaba una pala.
- ¿No le es igual?
- Es muy bajo de mango.
- ¿Qué quiere Vd. hacer?
- Nada más que respaldarme creo que es suficiente por el sueldo que me dan.
- Para esto es mejor que no le haga caso a Melanjou i siga usted con sus acostumbrados paseos.
- Usted cree.
- Pues claro es preferible. Ya que de imitarle los de- más…
Bien hombre así no hay más que hablar y siguien- do su consejo continuaré con mis ocupaciones coti- dianas. Con que hasta luego.
Que vaya bien. Salud.

I continuant el meu camí camp a través, vaig anar a esperar l’hora del dinar sota l’ombra de les mi- moses contemplant la quietud de les plàcides ai- gües de l’estany cercant l’aliment moral tan ne- cessari en la vida repassant moments passats… hores de goigs i hores de penes, amb l’esperança sempre posada en el futur, pensant que el pre- sent no es més que una realitat passatgera, que s’escapa inexorablement sense deixar altra pe- nyora del seu pas que el remordiment o el goig segons responguin els nostres actes en la vida. A pesar de tot, aquell dia no vaig poder lograr els meus propòsits d’allunyar les meves preocupaci- ons. L’incident amb el comandant podia sens dub- te precipitar els aconteixements avançant-se’m als meus projectes de fuga. L’ajuda demanada als meus amics d’Angers no venia i calia execu- tar-la servint-me dels meus propis mitjans, per altra part tenint en compte que en cas de rebre la dels de casa, aquesta, degut a la irregularitat amb què rebíem la correspondència ultra el retard que aquesta portava sempre, degut a la censura de frontera, es feia difícil de comptar-hi sense expo- sar-se al perill de no poder-me’n servir per als fins premeditats.

El xisclet de les sirenes senyalant l’hora del mig-

dia vingueren a distreure’m de les meves cavil- lacions i vàreig abandonar el lloc sense haver trobat una solució per portar a terme els meus projectes.

Quan a la tarda caminava vers l’estany a l’anar a travessar la carretera vàreig veure’m obligat a parar-me per cedir el pas a un ciclista que anava en direcció a Le Bourget. Era el capità De Aguilar, espanyol, que suplí el comandant Torres, que com recordarem, aquest, sigué eliminat de la compa- nyia acusat d’immoralitat.

L’aparició del ciclista em suggerí de sobte una idea. Per què no havia de servir-me jo d’aque- lla bicicleta per portar a terme el meu pla? I des d’aquell moment la meva preocupació no sigué altra que la de trobar la manera de fer-me amb ella.

Cinc o sis dies més tard el projecte estava llest per executar-lo.

El dia 6 d’agost recordo bé que aquell dia a la companyia pagaven l’impost oficial corresponent al mes de juliol, i donaven el tabac. Calia comp- tar amb què el meu nom seria exclòs de la llista i

amb previsió a l’objecte d’evitar-me el cop, apro- fitant que Corrales s’escaigué a passar per da- vant del lloc on fèiem tertúlia amb els de la penya vaig escometre’l, així al saludar-nos ell amb una amable sonrisa.

- ¿Que tiene un cigarrillo para mí?
- Hay una notita en la lista que dice: ”Milà pas d’ar- gent et moins du tabac”
- Esto lo suponía amigo es por esto que le pedía un cigarrillo…
- ¡Hombre, no faltaba más! Del mío los que quiera. Aquest fet que semblava confirmar els meus te- mors respecte a les intencions del comandament vers a mi, m’esperonà a obrar sense negligència, i aquell mateix cap el tard defugint la invitació dels companys contra el meu costum vàreig res- tar a l’hangar. Ells sortiren dient que s’arribaven fins a Tresserve.

Vaig agafar la ploma i vaig escriure una lletra als de casa dient-los que deixessin en suspens el giro que demanava en la meva darrera, dat el cas de rebre a temps la que escrivia. Enllestida aquesta vàreig sortir en direcció a l’estació de Viviers per demanar ressenyes per facturar una maleta fins a La Tor de Querol, quedant dipositada a la con- signa a l’arribada a destí.

Inesperadament, a l’ésser a l’encreuament de la carretera d’Aix amb la de Viviers – Le Bourget, (dic inesperadament perquè feia els companys a Tresserve com digueren que anaven) sento la veu de Rodríguez que em cridà invitant-me a compartir la tertúlia que els de la penya seguien au bistro situat dintre el delta que forma un an- gle de l’encreuament abans dit amb un enllaç, que uneix per darrere el bistro la carretera d’Aix amb la de La Bourget. Vàreig defugir amablement la invitació però davant la insistència dels amics que es sumaren a ell, a l’adonar-me’n que sen- tat a una taula situada a l’altre costat del portal hi havia el capità Molière i senyora, una madame que algú deia que era filla de Terrassa… vaig res- pondre irònicament.

– Merci monsieurs. No fuma ni bebe –mentres amb el braç els feia l’habitual senyal de comiat.

Molière que s’esqueia mirar vers on jo em troba- va girà discretament la mirada cap a un altre in- dret i continuant el meu camí satisfet de la sageta llençada m’adono que per la carretera de Voglans en direcció a la que jo seguia i oposadament al meu camí, creuava el cotxe de Melanjou. Hague- ra desitjat evitar aquest encontre, però la sage- ta llençada anteriorment me’n privava, ja que de recular no quedava el meu amor propi gaire ben

parat davant els companys. Per altra part, els ai- guamolls que s’estenien fins a tocar la mateixa carretera em privaven la retirada per cada costat, no quedant-me altre recurs que el de seguir en- davant fiant a l’atzar com a protector.

El pressentiment de la topada amb el comandant s’anava esvaint comptant que, per l’estona que feia que el cotxe s’havia amagat entrant dins la vall on conflueixen les dues carreteres, al no ha- ver-nos creuat possiblement havia pres la direc- ció d’Aix per Viviers. I quan més confiat estava jo amb aquesta esperança el renillar dels neumà- tics del vehicle a l’entrar en el viratge, a uns cent metres del lloc on jo em trobava, va desvanir les meves esperances. Previsor, no fiant-me gens de les bones intencions del capità, evitant un pos- sible cop de parafang, vaig saltar a l’altre costat del rec damunt la cresta de terra que feia de bar- rera a l’aiguamoll. La maniobra sigué advertida pel militar en el precís moment que ell sortia del viratge i no és d’estranyar que endevinés el pen- sament que m’havia induït a realitzar-la.

Al coincidir a l’indret on jo estava frenà el cotxe en sec. Anava amb ell el toubib o metge de la com- panyia.

El comandant m’escometé sense ni saludar.

Vous ne travaillez pas encore?
Non, non.
Et pourquoi?
Encore? Je vous l’avais dit l’autre jour.
Quel drôle d´homme. Vous êtes fou? Vous voulez m’obliger soumettre en ceinture dans un camp de répression, ou quitter la France pour l’Espagne?
Non.
O mais zut alors… Approchez-vous. Parlez-vous. Vàreig saltar a la carretera adoptant la posició de ferm i ell continuà.
Vous avait travaillé quelque fois en France?
Vous pouvez le demander au prédécesseur de monsieur le toubib dans la compagnie. Jadis j’étais volontaire.
Toujours avec des histoires.
Non, non pas des histoires mon commandant.
Taisez-vous. Je sais bien pourquoi vous ne voulez pas travailler.
C’est évident. Je vous le dis il fait quelques jours.
Non, non… Parce que c’est que vous êtes… Endevinant la pròxima paraula que quedava per pronunciar (m’havia descuidat de dir que després d’haver jo retornat a indicació seva a la carretera ell havia baixat del cotxe seguint el diàleg dret a peu de la portella d’aquest) vaig invitar-lo a fer- ho, intimidant-lo sentint-me en el rostre l’ardor

del coratge pressentint l’insult que m’anava a llençar el gavatx.

- Quoi?
- Un feignant.

Vàreig cloure el punys impetuosament perdent per un instant el control dels meus nervis, reacci- onant a l’acte al mirar les insignes de la seva mà- nega i ajudant-hi un xic l’acció del braç del toubib dirigint la mà a la bossa de la portella del cotxe…

- Un feignant –repetí

Veient que la cosa acabaria malament per mi vàreig procurar fugir de la provocació que re- presentava la repetició de la paraula, espurne- jant-me d’ira els ulls, pronunciant un mot que el que conegui Franca sabrà com és rebut per la gent d’aquell país.

– Merda.

– E… dit doncs.

– Merda.

I vaig allunyar-me d’ells sense fer cas a les or- dres que em donava el comandant, que de la legió havia anat a fer alarde de la seva bravoure fent- se càrrec de les companyies de travailleurs espa- gnols, defugint dels serveis al front camuflant-se on sabia que no l’enlluernaria el flam de la pól- vora. Acomplerta la comissió que m’emportà a l’estació vaig retornar al campament on els com- panys, disposats ja per dormir retocaven els dar- rers moments de la jornada amb algun que altre chiste per treure l’agror acumulada durant el dia. La primera gestió estava realitzada i el dissabte pròxim, aprofitant que els companys, la majoria, després del sopar anaven a Aix o a Voglans, on la presència dels surveillants no els molestava, la maleta seria facturada si el segon capítol del meu projecte s’hagués pogut realitzar.

Aquest consistia en sostreure la bicicleta de De Aguilar durant la nit i posar-la amagada en un lloc segur, prèviament escollit dintre els aiguamolls, deixant-la dos o tres dies a l’objecte de salvar l’alarma dels primers moments. I orientant-me amb una carta topogràfica de França, que Herrero m’havia cedit, a l’hora oportuna fugir amb aque- lla, aprofitant-me de la desmoralització que en- cara durava arran dels recents aconteixements, fins on em permetés la meva resistència física, en direcció a Marsella; i d’allí, després de retornar la màquina facturant-la o deixant-la a la consigna previ avís cursat al seu propietari, seguir fins a la frontera per Bourg Madame amb el tren. Així fu- gia de la zona de perill on les comunicacions per via fèrria estaven extremadament vigilades per les forces d’invasió a l’objecte d’evitar possibles

sabotatges en el transport del material bèl·lic que pres als francesos feia camí cap a Itàlia.

A propòsit d’això –que se’m perdoni l’oblit tingut en el lloc corresponent pel qual em veig obligat a trencar la relació present– i que vagi el botó per mostra, del camp de Le Bourget solament sorti- ren en direcció inconeguda, sota la custòdia dels italians, de set a nou-cents camions i vint-i-dues tanquetes que s’havien concentrat allí després de l’armistici concertat que donà la treva. I com a cas curiós és que per la forma que es portaven a ter- me les expedicions tenien tot el caire d’una venda particular, ja que els vehicles, ajuntant-hi algunes motocicletes sortiren del dipòsit per partides ir- regulars oscil·lant el nombre en les diferents ex- pedicions, entre cinc i quinze d’ells, conduïts per francesos i custodiats per dos oficials italians.

Dos dies després del darrer incident tingut amb el comandant, Pi, el fidel servent de Melanjou, con- tra l’habitud seguida de ritual, abans d’avisar pel cafè, sonà el xiulet prop mateix del bloc on jo em trobava avisant la lectura d’una ordre. Fet silen- ci començà a recitar una llista encapçalada amb el meu nom. Per cert, jo vaig gastar una broma dient, en senyal de protesta, que devia haver-hi equivocació tota vegada que els comandants sa- bien que les meves ocupacions no em permeti- en d’ocupar-me en els treballs a la companyia. Va seguir… Rodríguez, Herrero, Parellada, el de Blanes –no recordo el seu nom–, Maldonado, etc. fins a vint-i-un, Moltó inclòs. És a dir tots els que ens havíem negat a signar la petició de dret d’asil. L’ordre seguí a la llista de noms.

-… Que estiguin tots preparats, guardant una muda només a la maleta i una manta; entregant la resta al bureau, per embarcar a les vuit a l’es- tació de Chambéry.

Direcció a…? –vaig demanar.
L’ordre ho calla –respongué l’emissari.

- A Argelers –insinuà Parellada–. Som tots els que ens negàrem a signar com a prestateurs –afegí. Seguí el comentari a l’objecte mentre anàvem ar- reglant l’equipatge.

Per la meva part vàreig distribuir entre alguns dels amics que es quedaren la resta de les pren- des que no se’ns permetia emportar-nos guar- dant però, totes les que eren de la meva propietat comprades amb els meus estalvis, imitant-me algun dels meus companys agraciats amb l’ordre. Al portar la maleta a la inspecció vàreig donar la meva manta de llana nova –procedent d’un canvi amb una “Negrin” que tenia més fil de sorgits que roba de procedència– a Ferrer, un dels responsa- bles que feia de chauffeur dient-li que un cop jo dalt del tren me la fes passar. Única manera de salvar-la i fer-ne seguir dues amb mi. Cosa que l’al·ludit complí.

Al bureau, estant present Molière em dispensa- ren la confiança d’estar amb la meva paraula i la maleta no consentiren que l’obrís.

Alguns dels sergents que havien sigut els meus hostes, encaixaren amb mi desitjant-me Bonne chance.

A les set la caravana amb dos camions i el cot- xe d’un dels capitans partí. Amb nosaltres venien cinc gendarmes de custòdia. La nostra sorpresa sigué quan al formar abans de pujar al tren ens adonàrem que Moltó no es trobava entre nosal- tres. Algú va fer notar aquest escamoteig estra- nyat a Ferrer. La resposta d’aquest sigué

– Hi ha coses que es comenten per elles soles. No és d’estranyar doncs que el comandament estigués al corrent de la major part dels nostres assumptes referents a la nostra resistència en quant a admetre la proposició de signar el pres- tateur; si Moltó estant amb mi a la cuina estava al corrent de tot amb la confiança que el requerit guarda urbà d’Elx ens mereixia, degut a simular ésser un dels tants entre nosaltres. El fet d’haver estat cridat a la llista no té altra explicació que voler amagar per part de l’amo el gos fidel, la seva traïdoria. Aquesta sigué l’opinió general en- tre nosaltres, recolzada a més per la resposta de Ferrer al comunicar-li la nostra estranyesa que no estigués aquella mena de microbi amb ulleres entre els que formàvem l’expedició, havent estat inclòs a la llista.

A les vuit el tren partí. Els expedicionaris saludà- rem al company Ferrer amb senyals amb el braç. Al passar el vagó per davant els dos capitans francesos tots com si ens ho haguéssim consultat ens retiràrem de les finestres quan els dos ho-

mes intentaven una acció de comiat.

Pocs moments després d’haver iniciat la seva marxa el comboi, extingits els comentaris res- pecte al procedir inqualificable del funcionari de l’ordre d’Elx vers nosaltres, iniciàrem una franca conversa amb els gendarmes que ens acompa- nyaven. Franca per la nostra part, ja que ells ens amagaven tot allò que ells creien de necessitat que nosaltres ignoréssim, com per exemple el destí que acompanyava la meva fitxa. Cosa que, Jarque, aquell que ens feia adormir recitant les poesies del malaurat García Lorca quan estàvem allotjats a Pont-de-Rhonne descobrí en un mo- ment de distracció del que comanava la patru- lla dels nostres vigilants, cridant-li l’atenció una creu guixada amb llapis vermell traçada damunt el paper corresponent a la meva fitxa, cosa que les demés no portaven. Seguint la creu vermella s’hi llegia Espagne.

De primer moment el company callà el que havia descobert veient-se’l un tant preocupat. Després ho descobrí als altres a qui encomanà la seva preocupació, sobretot a Parellada a qui la nova li produí un efecte tal que durant tot el viatge no el poguérem treure del seu abatiment.

Fins prop de Viviers, Jarque no em comunicà la nova a mi, o més ben dit a Rodríguez qui en sigué l’emissari acompanyat d’aquell.

No era, per mi, allò cap novetat, ja que estava con- vençut que Melanjou compliria la seva insinuant amenaça. No obstant al passar de la suposició a la certesa no vull amagar que uns moments va impressionar-me, la reacció no trigà a produir-se i fins i tot passats uns moments vaig sentir un descans al pensar que la creu vermella de la fitxa era només posada a la meva, la qual cosa feia pensar que, contra el que havia jo suposat, aquells companys no anaven arrossegats per culpa dels meus assumptes fins al mateix destí que jo portava.

La vigilància dels guardes encarregats de la nostra custòdia, no sigué gens severa i quasi pot dir-se que tot el viatge ens moguérem amb tota llibertat. L’única cosa que molt polidament en les estacions on era precís fer canvi de tren, algun d’ells es mostrava sempre molt interessat en mantenir animada conversa amb mi. Després que Jarque per mediació de Rodríguez m’anuncià el que havia descobert vaig comprendre l’interès que aquells senyors demostraven per aquelles converses. Per això quan férem el darrer canvi després del de Valence vaig intervenir en una dis- cussió entre els dos que es trobaven en conversa

amb mi dient-los-hi quan discutien si vas tu pri- mer o hi vaig jo a fer el canon du roux.

– Vous pouvez y aller tous les deux si vous voulez ne rester pas pour moi. J’attendrai sur place votre retour, –paraula.

Si bé acabà la meva intervenció intencionada donà fi a la discussió, jo no vaig veure’m lliure de la companyia del més jove que cedint al de més edat la preferència esperà a que aquest estigués de retorn per satisfer les necessitats de la gola. Era prop de punta de dia quan reprenguérem el viatge. Fins ací ningú no havia pensat en el des- cans i és natural que comencéssim a sentir la molèstia de la son i l’abatiment que generalment acompanya sempre la incomoditat que represen- ten tantes hores de viatjar tenint quasi limitada la posició i moviments dels muscles. Els trens en aquells dies a França havien reduït els serveis a la mitat quasi del normal, havent quedat la major part del material de les companyies decomissat, en poder de l’invasor.

Els vagons anaven atapeïts i tenia sort encara el que podia obtenir seient com nosaltres havíem pogut lograr gràcies a la condició semioficial en què viatjàvem.

Així, doncs, als pocs quilòmetres d’haver re- près el viatge, la majoria de nosaltres oblidant les nostres preocupacions ens havíem entregat al son adoptant la posició de màxima comoditat possible dintre la dificultat en què ens trobàvem; que era la de reposar el cap damunt l’espatlla del company respectiu servint-nos de coixí.

Prop de Béziers el bes tebió del sol, quasi cre- mant podríem dir, del mes d’agost ens deixondí. A la vista els vinyars del Rosselló i la Provença, descuidats com potser mai ho havien estat per part dels propietaris i arrendadors o parcers, oferien un conjunt de tristor que movia la llàsti- ma al contemplar-los, els pàmpols mig rostits, esquelètics raïms, els clars que es veien penjant dels amalurats sarments mig despullats de pàm- pols. Fins ací, havien arribat les ramificacions de la guerra. D’una part la insuficiència de braços en l’hora de realitzar les primeres tasques de prepa- ració de les terres en els mesos d’hivern, a causa de la mobilització de quasi la totalitat dels homes aptes per a les armes, ajudant-hi la carència de matèries químiques per combatre les malures, sofres i sulfats; i de l’altre el boicot dels agri- cultors, que, salvant-se per l’edat, la llei deixava lliures de les seves obligacions militars, preve- ient probables requises per part de l’opressor, declararen a l’alemany preferent perdre les colli-

tes, abans que aquestes servissin per alimentar i sostenir un poble eternalment enemic de França i en aquells dies dominador del país després d’una vergonyosa desfeta de les armes franceses. La resistència començava amb allò.

Perpinyà ens avisà de la proximitat del final del viatge… La silueta del Canigó com una esperança em fa espurnejar uns moments els ulls… El pen- sament travessa la muntanya i retorna atret pels comentaris dels companys. Tots estem un tant preocupats. La pregunta que interiorment es fa cada un de nosaltres és Argelers? Portbou?

Palau del Vidre. El xef dels gendarmes donà l’or- dre de preparar l’equipatge. Tothom respirà al sentir l’ordre. Per mi, no cal dir-ho, vint-i-quatre hores a Argelers representaven el temps sufi- cient per portar a terme el meu pla amillorant les possibilitats de l’èxit amb la proximitat de la frontera que em permetria salvar-la en menys de quatre hores, passant per La Sureda entrant per Agullana salvant els controls.

Naturalment que l’ordre donada no ens tranquil- litzà del tot. De sobres sabíem que salvant casos excepcionals Argelers era el lloc de concentració dels castigats, procedents de les companyies, amb etiqueta per Espanya, en espera d’expedició. Així és que, com es pot suposar, un sojorn curt o llarg a Argelers el que més l’agraïa era jo. L’únic que podem dir estava segur del terme del viatge. Per això al parar el tren a l’estació de Palau del Vidre seguint l’instint del viatger, de treure el cap per la finestra en cada estació que el tren té pa- rada, a l’adonar-me que l’andana s’hi trobava un conegut que amb més o menys sort que no altres s’havia pogut camuflar salvant-se de les inconve- niències que acompanyaven a la nostra odissea, vaig encomanar-li de dir a Frontera l’objecte for- çat que tenia el meu viatge, per si podia ell inter- venir a favor meu prop de les autoritats evitant que es portés a terme la meva repatriació força- da; ja que jo no dubtava que l’exalcalde d’Hospi- talet hauria sapigut treure partit de les amistats oficials que, durant el temps que desempenyà el càrrec de sotssecretari de Cultura de la Genera- litat s’havia fet a la veïna nació, particularment a Perpinyà, encara que el conservar-les fos a costa de quelcom molt apreciable. Crec que l’emissari complí l’encàrrec, això no obstant …

Arribàrem al camp d’Argelers a les onze del dia

8 d’agost. El xef dels gendarmes que comanava l’expedició ens donà l’ordre de parar-nos a l’és- ser a davant del bureau del camp general, entrant

seguit dels seus companys seguint els requisits normals en semblants casos, de fer entrega de la relació dels noms dels que componíem l’expedi- ció, acompanyada de les fitxes de cada un de no- saltres quedant així a disposició, els nous entrats, del comandament del camp.

Uns moments més tard sortí a la porta un comis- sionat del comandant amb una llista cridant-nos un per un per comprovar si el nombre responia a la llista. Passada una estona el mateix home tor- nà a sortir cridant el meu nom solament. Havent respost jo –present– m’ordenà que em separés de la resta esperant ordres. Després entrà, tornà a sortir i ordenà als companys, havent abans no- vament comprovat la llista, de seguir-lo.

Tots marxaren, com és natural, un tant preocupats per la sort que a mi m’esperava. El nostre comiat es limità amb un Salut i bona sort. No poguérem ni tan sols encaixar. Era un moment amarg per tots, per a mi que em quedava sol devia ésser-ho més, però al comprovar la realitat vaig sentir un descans interior al veure que de les meves culpes no pagaven els altres la pena.

Sortí un altre agent, ara acompanyat d’un jovenet compatriota nostre, ordenant a aquest d’acompa- nyar-me, o millor dit, a mi de seguir-lo a ell. Ens posarem en marxa i tot seguit s’inicià conversa entre el meu guia i jo a propòsit del lloc on anava jo destinat anunciant-me que ens dirigíem a l’es- pecial que era on passava jo com a hoste.

Bromejant, vaig fer jo al jove.

Això deu ésser un lloc de preferència…

El minyó que no era pas massa garlaire, cal creu- re que la reserva era deguda als advertiments o amenaces dels que es servien d’ell per aquesta mena de serveis, es limità a respondre.

Ja ho veurà quan hi sigui.

I per més que vaig insistir per arrencar-li un avenç sobre el que era el tracte que es donava a l’especial res vaig lograr de més que la repetició de la resposta.

Ja ho veurà quan hi sigui.

Passàrem entre els barracons on estava instal·la- da la guàrdia mòbil que tenia cura de l’ordre en el camp, seguírem per tot el llarg de la tanca del camp general i després d’uns deu minuts de ca- minar, viràrem vers el costat oposat a aquest, di- rigint-nos a uns barracons que es trobaven al dret del camp de les companyies, separats d’aquest uns dos-cents metres interposant-se entre els dos la carretera.

Em presentà el minyó al xef del bureau entre- gant-li al mateix temps la meva fitxa que portava

en un sobre clos. L’home em prengué la filiació i seguidament va fer-me acompanyar pel mateix minyó fins a l’interior del clos que tancava els cinc barracons o sis que componien la urbanit- zació de l’especial, quedant jo a disposició del cap del primer barracó qui em senyalà lloc per a instal·lar-me, al mateix temps que d’una pila de fustes que hi havia en un racó m’invità a intentar de cercar-hi un llit

Dèiem un llit d’un quadrat de quatre llistons que segons la manya o la voluntat del que entrava en posició d’ell, un si hi podia estirar al damunt evitant el contacte directe amb la sorra. Algun d’aquests quadres conservaven trossos de sac i tela clavats obra dels darrers propietaris. Com aquests vaig trobar-ne un, sense haver de remou- re massa la pila, emplaçant-lo al lloc que m’havia estat designat pel cap del barracó. Al damunt vaig deixar-hi la maleta sortint tot seguit a donar un tomb pel recinte.

Al passar per davant el portal del segon barracó vaig sentir com si pronunciessin el meu cognom, però no vaig fer-ne cas pensant que molt bé hau- ria pogut confondre’m, i vaig continuar fins a la tanca doble, d’espí que cercava el recinte consi- derant-la eficientment tant de l’alçaria com en l’espai que quedava entre les dues diguem-ne pa- rets que formaven els filferros, que de més a més com a obstacle a salvar hi havia un encreuament d’espí entre pal i pal d’ambdues tanques, que no permetia saltar ara una ara l’altra, sinó que per escapar era precís salvar les dues a l’hora engi- nyant-se la manera.

Acabada la inspecció de la tanca, el més gros obstacle a salvar per evadir-se el que s’ho propo- sés, salvant la possible contrarietat de topar-se amb alguna parella de gendarmes en funcions de patrulla, vetllant els interessos dels conreadors de les terres pròximes al camp de concentració o els del servei forestal, recolzat en un dels pals de la mateixa tanca vaig quedar-hi uns instants contemplant la punxeguda silueta del Canigó amb la mateixa fruïció de l’infant contemplant la lla- minadura que li està vedada, mentre rumia una trapaceria que permeti de poder-se fer amb ella salvant els obstacles que li’n priven, sense repa- rar o acceptant per avançat les conseqüències que del cas puguin derivar.

Abstret el meu pensament forjant la nova aven- tura d’intentar la meva evasió del camp, abando- nant el refugi que les terres franceses m’havien dispensat amb més o menys assentiment i hospi- talitat, més lleugera volava la imaginació. Notava

inclús les esgarrifances produïdes per les sen- sacions que proporcionen els naturals canvis de temperatura. El clima càlid i xafogós en aquells dies de la vall, contrastant amb la brisa frescoia i el lleuger ventijol d’aquells cims que davant meu a la vista s’aixecaven, senyalant-me el camí fitant els límits dels obstacles a sortejar fins a abando- nar el refugi francès. Alhora que m’anunciaven el principi d’una probable cadena de perills si l’atzar no em protegia, a partir de la primera petjada en terra nostra, on, segons versions, l’urpa del botxí, usurpador detentor del poder i de la llei, ensan- grentada degotava encara sang calenta del crim del dia. Sense que la quantitat de la vessada en els milers d’assassinats comesos, víctimes la major part de la fe en un ideal i innocents dels crims que se’ls imputava per justificar-los, l’ha- gués assaciat.

Només en aquestes condicions hi puc caure. Res pesa damunt la meva consciència que pugui fer variar el meus projectes –interiorment em respo- nia jo mateix després d’haver novament repassat la meva actuació passada.

I… darrere meu en aquell precís moment i a pocs metres de mi algú em cridava pel meu cognom acompanyant el mot amb una rialla difícil de traduir en aquelles hores, que la impressió més dolça i joiosa, per les circumstàncies del cas en que ens trobàvem, apareixia en el paladar de la imaginació amb mescla de fel i salobre. Vàreig girar-me no tant sorprès com era del cas, recor- dant instantàniament en aquella veu la mateixa sonoritat de la que m’havia semblat sentir abans al passar per davant d’un dels barracons on uns compatriotes semblaven de tertúlia. Quin mot pronunciat en aquells moments sortint barrejat amb els acords de la gresca, no apercebent-lo prou clar vaig creure en la possibilitat d’una con- fusió, per la meva part respecte a la frase pro- nunciada.

Ara al sentir-la pronunciar de nou vaig girar-me per veure qui era qui el pronunciava acompanyat d’aquella rialla que denunciava dins de les cir- cumstàncies exposades anteriorment l’alegria del seu autor. Això no em podia ofendre perquè denotava l’alegria acollidora que l’amic sent al re- trobar a l’altre amic. Són moments que els com- prèn només els que s’hi troben i que jo tracto de donar a comprendre’ls senyalant la impressió com si aquella rialla volgués encomanar confian- ça al nou arribat ignorant el tracte interior, que, més de les vegades en té una noció per versions escoltades més fantasmagòrica que real, defec-

te de l’instint humà que sentim de despertar la compassió i el plany dels que s’està en corres- pondència a l’exterior. Versió que exagerada un xic per l’interfecte gradualment augmentà a mida que passà de mà en má.

Així era la rialla de l’amic Picó avançant-se a l’abraçada i no podia jo interpretar-la altrament. Era com si volgués dir-me:

Assossega’t que jo soc ací també.

Amb ell hi anava un altre amic, Clotet, a qui es dirigí el primer, després d’haver-me reconegut, amb aquests mots.

Mira ja n’hi tenim un altre. Milà…! Com ha anat? També ets parachutiste?
Què hi ha amics? I vosaltres també per aquí?
Som parachutistes?… Pesseta que endevino que feies ací…! –insinuà el mateix Picó.
No costa massa –avençà Clotet, mirava el Canigó.
I la manera de saltar aquests dos filats sense exposar-me a quedar embolicat en el munt de punxes que coronen aquest cabdell de filferro d’entre ells.
No falla home. És el primer que fa tothom quan entra aquí en qualitat de dispeser –insistí Clotet. I tot començant, tots tres, jo un xic més reposat amb la companyia dels amics, ells contents del nostre providencial encontre ens dirigírem al barracó que s’escaigué ser el mateix que m’havia estat senyalat per hostatjar-me jo.

El responsable d’aquest era un amic dels meus amics, tinent de la policia armada de la Gene- ralitat, que a l’ésser-li jo presentat pels meus companys cuità a rebuscar entre el munt de fus- tam del racó un objecte que tingués més sem- blança amb un llit que la “meravella” que abans em proporcionà.

I ara una vegada ja coneixem els amics, cal que torni a la meva objecció anterior respecte la meva insinuació sobre l’efecte que causen aquestes si- tuacions i els règims interiors semblants al de l’especial d’Argelers o departament de repressió d’aquell camp.

No es pugui creure pel que abans dic que la vida dins aquell ambient sigui una cosa plausible per sentir-s’hi bé i confortablement sinó tot al contra- ri. No obstant ajuden en gran manera a agreujar la situació la manca de fortalesa d’esperit, la de- voció política i virtut de suport i resignació del que té la mala sort de caure dintre aquests règims.

En el principi d’aquesta narració als primers temps de la nostra entrada al camp d’Argelers, més o menys ben retratades hi ha escenes com

la dels companys que comentant la situació es lamenten de les seves desgràcies exagerant-les amb la força de la seva imaginació, fins a caure en una depressió moral que els porta fins a di- alogar de la manera més infantil unes vegades, mentre que en altres moments es comporten despòticament quasi en les discussions, en són una prova del que acabo de dir.

Aquells temps comparats amb els de l’especial eren els de les vaques grasses, excepte els tres o quatre primers dies. És clar que cal tenir en compte, que eren aquells els primers moments d’un canvi en la nostra situació moral i econòmi- ca, i tenint això en concepte comparant els temps intentarem de posar les coses en relació, accep- tant que el costum és germen de la llei.

Abans d’anar endavant exposant el que era aquell règim disciplinari, dec dir que el plany als que el pateixen és la cosa més natural i humana i te- nint en compte els defectes abans anotats de què molts són víctimes, planyem tots a aquests que al suplici hi ajunten, el que els proporciona o els fa víctimes la força de la seva imaginació fins a engendrar l’enveja, la incomprensió fins a fer-los rancorosos i insociables.

És veritat que en aquells temps a França mancava multitud de matèries particularment aliments. Vull creure que la cosa no s’haguera presentat tan negra de no existir aquesta circumstància.

L’alimentació a més d’ésser insuficient era defi- cient, agreujada en part per qui tenia cura de la preparació i condiment dels guisats, si guisats podien dir-se de les calderades que ens eren ser- vides.

Començant pel cafè del matí es deia si aquella mena d’aigua tenyida de negre era producte del marro del cafè que s’havia servit al camp de les companyies. No obstant la cuina de l’especial tenia subministrament propi de cafè. Dos com- panys per barracó sortien cada matí del recin- te per recollir el perol de la cuina i servir el seu contingut als de la resta del barracó. Igualment s’adoptava aquesta mida als demés àpats a l’ob- jectiu de recollir la calderada, que indistintament es componia d’un potatge compost de tomàtecs, pebrots, aubergínies, àpit i alguna que altra fulla de col, bròquil, enciam o bleda. El que més abun- dava però sigué sempre l’àpit i tomàtec. Barrejat alguna vegada s’hi trobava algun bocinet de carn

i molts ossos; això sí, la ració de pa era d’un quart de quilo.

En les calderades hi havia tant de caldo que ni l’aigua ni el vi no es trobaven a mancar en les ho- res dels àpats.

Algun dia ens donaven postres –fruita verda. El repartir les racions era la cosa més difícil, ja que es feia impossible el fer content a tothom. Unes vegades s’obligava el repartidor a donar una vol- ta amb el cullerot agitant el contingut de la calde- ra a l’objecte d’evitar que els darrers els toqués el més espès solat al fons. L’ordre cada dia canviava segons l’opinió que tenia de les coses el primer que tocava a servir. Ja que cada dia o cada àpat era variat el nombre d’ordre seguint per torn de llit de manera que el primer d’un àpat es conver- tia automàticament en el darrer del següent.

Per evitar discussions s’havia arribat a repartir la ració del pa, prenent el repartidor dos bocins corresponents a una ració cada un i posant-se’ls amagats darrere el cos²⁵demanant als dos opo- sicionistes:

¿Derecha o izquierda? –referint-se al bocí de pa de cada mà. Si no contestava ràpid es tenia de repetir la pregunta i ràpid tenia també d’anar el repartidor a mostrar les dues mans, no fos cas de canviar el bocí de mà tenint preferència per un dels dos.

Coincidint amb què això és fruit de l’escassetat no podem, però deixar d’admetre que la mínima diferència que hi podia haver entre els dos bocins no alleugeria la fam d’un possible agraciat.

L’especial per aquells dies allotjava indistin- tament exiliats polítics; gent que feia anys que residien a França vivint del fruit del seu treball acusats de parachutistes,²⁶ alguns dels quals eco- nòmicament estaven ben situats, víctimes d’algu- na denúncia més o menys intencionada o certa, en quant el fet que se’ls hi imputava. Altres, com per exemple els amics Picó i Clotet, [que] podien justificar el medi que els permetia viure una vida modesta de llibertat fins a cert punt condiciona- da, sigueren víctimes de l’excés d’imaginació dels rancuniosos francesos, partidaris de Franco cent per cent, que sentint la molèstia de la presència dels dos companys acudiren a la denúncia falsa per salvar-se de la seva presència.

Així és que la totalitat dels components de cada barracó estava dividida en grups o colles, [on] els

Aquí Milà repeteix el sistema de repartiment del pa que ja va explicar a la destinació del campament de Bonnenuit.
Cal entendre que, en aquest context, el terme significa indesitjable o desafecte, paraula prou coneguda en la immediata postguerra espanyola i que França va aplicar semblantment.

Situació del mas d’Amunt en relació a la platja d’Argelers on hi havia el camp (mapa https://www.geoportail.gouv. fr/plan/66008/argeles-sur-mer

seus components responien a una de les classes citades. Els jueus estaven en un departament a part ocupant cinc barracons i separat del nostre per una alambrada.

La disciplina era si fa no fa com la que impera- va a les companyies de treballadors instal·lades a l’altre costat de l’ampla avinguda que atraves- sava el camp i que anava fins a la urbanització d’Argelers-Plage des del Tech i paral·lela a la mar. Aquella era potser portada amb més rigor. Per exemple no es permetia cantar i fer gatzara després del toc de silenci i era vigilat que en les converses no es parlés de política, siguent casti- gats els que eren sorpresos. El càstig consistia d’ordinari amb la tallada de cabell al rape deixant al mig del cap una cresta de cabell semblant a la que llueix la puput o la cogullada.

Una vegada situat en el barracó en companyia dels amics, Picó i Clotet es preocuparen d’es- brinar quines eren les intencions dels francesos respecte al meu cas.

Així per conducte del responsable s’informaren que jo anava destinat a Espanya forçat i com ins- crit en la primera expedició que sortís, que pro- bablement seria al cap de cinc dies. La nova em sigué comunicada pels amics l’endemà al matí; i a la tarda d’aquell mateix dia cridat el responsable

al bureau l’assabentaren que en vista dels abu- sos comesos per les autoritats franquistes amb els repatriats als consolats anglès i americà ha- vien ordenat al govern francès d’interrompre les expedicions, de voluntaris a repatriar-se segons constava a les fitxes dels repatriats. I és natural que així constés. No era natural que davant l’irre- meiable el perjudicat respongués al ser pregun- tat si era forçat o a voluntat pròpia que decidia repatriar-se contestés aquest que a voluntat?

Així és que havent sortit a les cinc del matí del mateix dia que jo ingressava a l’especial, vaig es- capar-me per sis hores per [arreglar] la sortida en la darrera expedició. I quan tot ho tenia prepa- rat per intentar la fuga aquella nit, la contraordre rebuda me’n fa dissuadir gràcies a les reflexions dels meus amics Picó i Clotet.

No cal dir que des d’un principi vaig formar part de la colla junt amb ells, la qual es componia de sis, quina totalitat tenia cura de la neteja del re- cinte, incloent-hi el cap del barracó, per quina tasca rebíem en compensació una llauna d’un quart de quilo de carn congelada per cada qua- tre individus que barrejada amb el potatge i afe- gint-hi uns quants tomàtics que obteníem d’uns venedors ambulants, i uns grans d’all o alguna ceba canviava l’aspecte i el sabor d’aquell prepa- rat que tenia més aspecte de pinso que de menjar

Situació del mas d’Amunt amb retolació addicional sobre mapa (Google Earth)

de persones.

Durant el dia els barracons quedaven deserts mentre en els passos entre barracó i barracó s’hi trobava tot el personal amb la indumentària més precisa per cobrir les vergonyes exposant els cossos al sol donant la impressió de trobar-se en mig d’una tribu salvatge.

Picó s’anava distraient amb el seu llapis traient apunts o fent el retrat d’algun company a quines peticions accedia sempre sol·lícit.

Clotet, cada tres dies tenia la visita d’una família amiga que li proporcionaven la major part de co- ses que a ell no li haguera sigut possible obtenir i per aquest conducte em sigué fàcil de poder fer passar fora el camp el meu llibre amb anotacions i la màquina fotogràfica que havia obtingut a Al- bertville.

El martiri per mi era la nit que difícilment podia descansar amb el turment que em donaven la multitud de paràsits que es divertia pessigant-me. Un dia reparant a Picó amb el cos cobert de rosats vaig demanar-li de què venien aquelles erupcions i contestant-me que era de les sangs brutes vaig insinuar-li si aquelles roses a la pell no serien derivades de les carícies de les xinxes.

- Que carall aquí no hi ha xinxes.
- No sé…!
- Ningú no s’ha exclamat mai.
Aquestes butllofes em fan sospitar que no són pas qüestió de les sangs com tu suposes. A més noto que jo mateix des que soc ací cap nit he po- gut dormir.
Són les puces home. Que no veus que hi ha tan- tes rates?
No sé…!

Aquella nit vaig sentir que una cosa em queia da- munt del front i molt lleuger vaig procurar atra- par-la. Vaig sentir un clec i vaja…!

L’endemà vaig treure el llit al defora disposat a revistar-lo; Picó sortí demanant-me quin era el meu propòsit. A l’anunciar-li que desmuntar el fustam se’n rigué.

Uns moments més tard no quedava llit per des- muntar i en Picó li desaparegueren les erupcions que li produïen les sangs en l’espai d’una setma- na.

Un matí, era prop de migdia, m’estava prenent el sol prop del portal del barracó quan d’un cot- xe que es parà al portal del bureau en baixà una persona coneguda. La meva impressió sigué que m’havia mirat i vàreig córrer a amagar-me dins el barracó. Quan entrant novament el conegut al cotxe, aquest tornà a reprendre la marxa, vaig fer demanar per conducte del responsable que esta- va al servei del bureau quina havia sigut l’objecte de la visita d’aquell militar al bureau. Gili, així es

deia l’oficinista, vingué personalment a contes- tar-me.

- Res de particular. Que el coneixeu?
- Es diu Buscail?
- Sí… És el comandant del camp de les compa- nyies.

Uns moments vaig quedar meditant.

- Seria possible de fer-li arribar una lletra de sa- lutació?
- Prou. Jo mateix procuraré fer-li arribar a les se- ves mans per un conducte segur .
- Mercès.

Uns moments més tard la lletra feia el seu curs. Deia així:

“Mon capitaine.

Avec tous les respects que vous me prêtez je serai heureux de vous serrer amicalement la main.

Je demeure maintenant le spécial provenant de la 5ª compagnie de travailleurs espagnols.

Attentivement vous salue Milà.”

A les tres de la tarda d’aquell mateix dia el mateix cotxe parava novament al portal de l’oficina i un moment més tard Gili entrava al barracó anunci- ant-me la visita del capità Buscail que demanava que jo comparegués en presència seva; avan- çant-me l’amic, que el demandant havia demanat la fitxa corresponent al meu nom informant-se del seu contingut.

- Entès. I mercès per l’observació.

Com sigui que jo m’hi entretingués un xic po- sant-me una mica presentable, anava contestant als comentaris dels companys adients al cas, Gili intervingué donant-me pressa advertint-me que Buscail no era gaire aimant de la demora.

Atenent a l’advertiment, deixant el comentari per una altra hora, acompanyat de l’emissari, vàreig dirigir-me al bureau on dret al portal estava el ca- pità, que avançant unes passes al meu encontre frenà la meva acció de saludar militarment com es requeria, allargant-me la seva má que efusi- vament ajuntà amb la meva demanant-me en la nostra parla.

- I doncs Milà què és que ha passat?
- Ja ho veu soc un dispeser de l’especial sembla per voluntat de monsieur Melanjou.
- I per quin motiu?
- No crec que vostè ho endevinés. Soc aquí per gandul.
- No és possible… Quelcom deurà haver-hi de més.
- Una petita discussió entre els dos.
- Per quin motiu.

Aleshores vaig exposar el fet sense mancar-hi cap detall començant des de la primera rèplica amb Molière fins al dia de la darrera amb Melan- jou a la carretera de Viviers, la qual cosa causà molta gràcia al meu interlocutor.

Acabada l’historia demanà.

I ara que pensa fer?
El Canigó és a la vista.
Pensa escapar?
Penso anar-me’n a casa.
No és temps encara. Esperi un xic.

De moment passarà amb mi. Vindrà a formar part de la meva companyia. Després parlarem del que calgui fer. Ara arregli les seves coses que jo ma- teix dintre uns moments tornaré per recollir-lo.

Com vostè ordeni.

I encaixant en senyal de comiat va fer amb el cap un senyal al conductor acomodant-se dins el ve- hicle ordenant.

– Au bureau d’entrée. A tota l’hora Milà.

Jo vaig respondre al comiat amb un moviment d’assentiment.

Aquell dia la sort tocà per la colla que formàvem l’equip de neteja. Era el tercer que abandonava la penya de l’especial. Clotet i Picó havien sortit aquell matí amb el projecte camuflat de dirigir-se a Andorra. Més tard vaig enterar-me, però, que el darrer s’havia quedat a Perpinyà dedicant-se de ple a la pintura traient-ne força profit.

Amb la pressa que portava Buscail no quedava temps material per celebrar la despedida i sigué l’amic Llavor de Portbou el que rebé el meu en- càrrec d’invitar als amics a despeses meves.

Això em fa recordar d’un oblit. No és massa im- portant la cosa, però no cal passar-la per alt.

El cinquè dia de trobar-me a l’especial, bastant cohibit, ja que no siguent-me possible correspon- dre a la gentilesa de l’amic Clotet, qui econòmi- cament portava el pes de la colla de l’escombra

–per altra part, es negà a acceptar setanta-cinc francs, dels cent que em restaven, per ajudar a les despeses– considerava un abús a l’amistat la comoditat amb què algú es sentava a la taula per- metent-se inclús el luxe de certes exigències tot bromejant. Trobant això incorrecte no podia ave- nir-me a acceptar el lloc que em brindava l’amic sense contribuir amb quelcom.

L’amic comprenent-ho em demanà d’ocupar-me junt amb Llavor de tenir cura de fer el menjar.

Si em fan falta ja te’ls demanaré els setanta-cinc francs. Ara de moment guarda’ls.

El matí del cinquè dia, com deia, em cridaren al

bureau.

- Tenim un giro per vos –m’anuncia Gili.
- Un giro? És estrany…!, de qui pot ésser?
- Ve d’Angoulême.
- Encara ho trobo més estrany.
- Bé, aquí teniu l’avís quan vingui el carter us cri- daré.
- Bé, bé. Merci. Vaig obrir el paper

–“Mr. Blasi – Angoulême-“ etc.

- Blasi?
- És del diputat –cuità a fer notar en Clotet.
- De Puigcerdà –vaig fer reaccionant de sobte.
- És de casa que segurament l’envien per conduc- te de Puigcerdà.

–De quant és? –demanà encuriosit el responsable del barracó.

- No ho sé. No ho diu –jo preferia amagar la quan- titat escrita al paper per no despertar enveges entre alguns companys.
- Sí home sí. Dona’m.

I sense donar-me temps de guardar el paper me’l prengué de les mans.

- Ja veuràs con diu la quantitat. Té, aquí… Os… mil francs.
- Fuig home, t’hauràs equivocat d’un zero.
- Punyetes. Està escrita amb lletres.
- Té mira –i seguí–, ja en tenim per bullir l’olla uns quants dies més.

I pensar que aquest company que mai ningú s’as- sabentava de les seves coses particulars era un dels que abans parlava jo en aquestes ratlles. I com ell a la nostra colla n’hi teníem tres més; dos dels quals cal dispensar-los.

Vous pouvez créditer votre identité –em demanà el gendarme que acompanyava el carter.
Oui monsieur. Voilà mon carnet de fonctionnaire.
Connais vous l’expéditeur de cette poste mandat?
Oui monsieur.
Vous l’attendiez?.
Non monsieur. Je crois qui’l était possiblement qu’un intermédiaire entre le vrai expéditeur et moi. Je n’attendais pas aucun argent de personne. Mais je suppose que ce monsieur, c’était limité à faire le transfert que lui recommanda ma famille.
Milà Mitjans Joseph –pronuncià confrontant els dos documents– c’était bien lui? –demanà a Gili.
Oui –respongué aquest.
Et bien signer.

Atenent l’ordre vaig posar la meva signatura al document que em presentava l’home, després a la llibreta del carter entregant-me seguidament la quantitat.

Una hora més tard entrava al bureau de les com- panyies acompanyat del capità qui encarregà personalment al responsable de l’oficina de pren- dre’m la filiació.

Josep Milà al mas d’Amunt –Argelers– en una data indeterminada posterior a la seva incorporació a la companyia 218 del camp d’Argelers, sota el comandament del capità Buscail el 30 d’agost de 1940. Malgrat que a l’àlbum familiar i amb lletra de Concepció Milà hi diu “Cami de Mas d’Amont (Argeles)”, és molt improbable que en un reco- rregut d’uns vuit quilòmetres des del camp d’Argelers s’aturés abans d’arribar al mas d’Amunt (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)

BIBLIOGRAFIA

El nombre de treballs i llibres sobre l’exili és molt extens i seria un propòsit inútil pretendre donar títols pels lectors interessats en el tema quan disposen de dues fonts que, creiem, poden donar plena resposta a aquest interès.

Ens referim, d’una banda, a la bibliografia que dóna el Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera. Re- collint les pròpies paraules de la pàgina d’aquest museu ( https://www.museuexili.cat/images/Do– cuments/bibliografia%20completa%20j%20gaitxm%20serrano.pdf), se’ns diu: “Aquesta bibliografia ha estat compilada per Jordi Gaitx (membre del Consell Científic i Pedagògic del MUME) i està ordenada en 4 àmbits relatius a l’exili: Concepte, Estat de la recerca, Fonts i Metodologia”. Afegirem que, en data octubre de 2021, té una extensió de 61 pàgines, el subapartat de Memòries i entrevistes conté 151 re- ferències i el del conjunt que agrupa la Filmografia, el Fons videogràfic del servei de mitjans audiovisuals (Generalitat de Catalunya / Departament d’Ensenyament) i Altres documentals i films comprèn 57 refe- rències.

Proposem també la bibliografia agrupada sota la capçalera Literatura y campos franceses de internami- ento. Corpus razonado (e inconcluso) III (https://journals.openedition.org/ccec/3171#tocto3n34), prepa- rada per Bernard Sicot el juny de 2010. Sota una ordenació per d’any d’edició agrupa la bibliografia en castellà, català, altres idiomes, obres que no corresponen –es refereix a la llista on: “no sólo van a parar ahí los libros sin relación con la temática del corpus, sino también otros cuya relación es insuficiente, con meras alusiones a los campos o relatos de escasa extensión”– i les obres no llegides. La inclusió de les obres referenciades obeeix a una vintena de criteris que s’expliquen prèviament, però el que fa diferent aquesta llista de l’anterior és, d’una banda, que hi ha un breu comentari de cadascuna de les cites. De l’altra, tal com s’especifica al propi títol, es tracta d’una llista inacabada.

Treballs i llibres consultats als quals es fa alguna referència a la introducció, notes o comentaris afe- gits a les memòries de Josep Milà.

ARNABAT MATA, Ramon (2013). “La represión: el ADN del franquismo español”. A: Cuadernos de Historia 39, Departamento de Ciencias Históricas, Universidad de Chile Diciembre 2013: 33-59.

BARTOLÍ, Josep i MOLINS I FÀBREGA, Narcís (2007). Campos de concentración. ACVF Editorial. Madrid. Reedició del llibre Campos de concentración 1939-194… editat a Mèxic el 1944.

BARTRA, Agustí (2008). Crist de 200.000 braços. Lleonard Muntaner, Editor; Palma (Mallorca). La prime- ra edició de l’obra va ser editada a Mèxic el 1943 amb el títol Xavola.

CARDONA CIVIT, Daniel (1984). La batalla i altres textos. Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català 6, Edicions de La Magrana i Diputació de Barcelona. La primera edició és va publicar el 1923.

CAMPILLO, Maria; editora (2019). Allez! Allez!. Escrits del pas de frontera, 1939. L’Avenç. Barcelona. CENTELLES, Agustí (2009). Diari d’un fotògraf. Bram, 1939. Edicions Destino. Barcelona.

CENTELLES, Agustí (2009). La maleta del fotògraf. Ediciones Península. Barcelona

DEMOUZON, Laurent (2020). “La bataille des Alpes en intégralité et 14 épisodes”. A: Savoie/Cartes, Le Dauphiné Libéré, https://www.ledauphine.com/defense-guerre-conflit/2020/06/11/premiere-action- de-guerre-et-premiers-morts

Diversos autors (1987). Sant Just Desvern, Un paisatge i una història. Ajuntament de Sant Just Desvern i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca “Abad Oliva”, 57.

FERRAN DE POL, Lluís (2003). Campo de concentración (1939). Ajuntament d’Arenys de Mar. Publicaci- ons de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.

FONT GRASA, Pere (2007). “Magí Colet i Mateu: La vida d’un lluitador”. A: Miscel·lània d’Estudis Santjus- tencs XIV. Sant Just Desvern.

FUENTE, Ramiro (2019). “Exiliados: Medio millón de españoles que nunca recuperaron su país” A: La Vanguardia del 14 de gener de 2019.

MALARET AMIGÓ, Antoni (2002). “L’exili d’una família santjustenca (1939)”. A: Miscel·lània d’Estudis Santjustencs XI. Sant Just Desvern.

MOULINIÉ, Véronique (2009). La Retirada. Mots et images d’un exode. Garae Hésiode. France.

ONDE, Henri (1942). “La nature du peuplement en Maurienne et en Tarentaise”. A: Revue de géographie alpine. Tome 30, núm.1, 1942, pp. 51-123.

PARELLO, Vincent (2016). Les compagnies de travailleurs étrangers (CTE) en France à la fin de la Troi- sième République. Bulletin Hispanique, Tome 118, n° 1 – juin 2016 – p. 233-250.

PARRA RÀFOLS, Mònica (2020). Migrar i resistir. Històries de l’últim èxode a Europa. Editorial Descontrol. Barcelona.

RUBIRALTA CASAS, Fermí (2008). Daniel Cardona i Civit. Número 9 de la col·lecció personatges. Editorial Afers, Catarroja-Barcelona.

VÀZQUEZ, Eva (2009). “El testimoni oblidat”. A ElpuntAvui del 8 de febrer (http://www.elpuntavui.cat/ article/2943-el-testimoni-oblidat.html)

Catàleg de l’exposició La retirada dans l’objectif de / L’exili dins la mirada de Manuel Moros, presentada el 10 de desembre de 2008 a Perpinyà i el 30 de gener de 2009 al Museu Memorial de l’Exili de La Jon- quera.

Catàleg de l’exposició: Art i Exili. Artistes de l’exili català del 1939 (2019). Ajuntament de Figueres i Museu Memorial de l’Exili.

Érits d’exil. Barraca et Desde el Rosellon-Album d’art et de littérature à Argelès-sur-Mer, 1939. Nouvelles Presses du Languedoc, 2008

Altres documents en línia

Arxiu Nacional de Catalunya. “Llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme (1938-1978) (actualitzada)”.(https://anc.gencat.cat/ca/detall/noticia/Llista-de-processos-instruits-pel-re- gim-franquista)
Col·lecció Publicacions de l’Arxiu Nacional de Catalunya, número 15. “Procediments Judicials Militars Sumaríssims, de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona 1939-1980”, Generalitat de Catalunya, 2015. (https://anc.gencat.cat/web/.content/anc/documents/arxiu/Publicacions/GUIA_ SUMARISSIMS.pdf).

Paysage du bassin-versant de l’Isère moyenne (https://patrimoine.auvergnerhonealpes.fr/dossier/ paysage-du-bassin-versant-de-l-isere-moyenne/06e020da-73b9-40c8-9e28-a70bfdb4a8c7
AUREL; director (2020). Josep, film d’animació amb guió de Jean-Louis Milesi i música de Sílvia Pérez Cruz. Coproducció franco-belga-espanyola: Les Films d’Ici, Les Films d’Ici Méditerranée, France 3 Cinéma, Lunanime, Tchack.
Dossier Pédagogique Josep un film de Aurel (2020). Mémorial du camp de Rivesaltes (https://www. memorialcamprivesaltes.eu/ca/ressources)
SOLÉ, Felip; director (2009). Programa Sense Ficció de TV3 del 10 de desembre de 2009, “Camp d’Ar- gelers”.

LLIBRETA DE POEMES i HERBARI DE JOSEP MILÀ

Llibreta de 13 x 21,5 cm, de 100 pàgines pautades numerades amb pàgines fines –semblants a paper ceba– intercalades i amb el mateix número que la pàgina pautada precedent. Sembla feta expressament per fer-la servir d’herbari. Milà hi va conservar les plantes de tot el seu exili però actualment només s’hi reconeix la flor de neu (edelweiss), la resta només són brins de fulles o tiges.

Hi ha trenta-un poemes i només dos ocupen més d’una pàgina, concretament el titulat Tardor i el que, diu el Milà, “és com una oda als Alps” i comença amb el vers: “Montanyes blanques, montanyes gegantines”

Índex dels poemes

Llista per ordre alfabètic dels poemes anomenats segons el text del primer vers ja que la majoria no porten títol. La primera xifra és la pàgina corresponent de la llibreta-poemari-herbari original. La segona i tercera són la pàgina i llibreta –entre parèntesi– on el va transcriure al fer les Memòries. La darrere xifra és la pàgina on es troba dins aquesta Miscel·lània.

La vaca cap-cota pastura – 2 >> 101(2) 114

Aigua boja que res la detura – 3 >> 115(2) 117

Ni la neu i la pedra en barreija – 4 >> 115(2) 116

Al vesar-les el sol es desclouen – 5 >> 116-117 (2) 117

Els teus pics escarpats contemplant-los – 6 >> 122 (2) 118

Pics escarpats d’irregulars carenes – 7 >> 122(2) 118

Nit d’agost clara i serena – 8 >> no la va transcriure

Desposseïda del seu orgull altívol – 9 >> 116(2) 117

La boira cendrosa remunta la vall – 10 >> 137(2) 120

Un matí d’aire fi – 11 >> 16(3) Transcrit a les memòries canivant el primer vers per aquest

altre: El matí fent camí 128

Cap-el-tard quan el sol cau – 12>> 138(2) 121

Edelweiss – 13>> 42(3) 135

Un gros mostatxo i el seu bastó de faig – 14>> 136(2) 120

A les primeres carícies del sol sobre la plana – 15>> no la va transcriure

Presumida, modesta i sencilla a la vegada – 16>> 82(3) 141

Quin to moradenc ha agafat la muntanya – 17>> 81(3) 141

Lluna clara d’agost bruna i silenciosa – 18>> 81(3) 141

Potser no et veuré més bella Savoia – 19>> 82(3) 141

Montanyes blanques montanyes gegantines – 20, 21 & 22>> 72(2) 109

El dia fuig darrera el sol que ens deixa – 24>> no la va transcriure

Prop del riu agaçat sobra l’herba – 25>> 94(4) 180

Avall, avall, suau, sumorta – 26>> 11(5) 187

Nuvols negres despunten damunt de l’escarpada serra – 26>> 11(5) 187

Tristos son els meus cants? Com vols que siguin – 27>> 11(5) 187

Adonat que tu avui no ets res mes pera mi – 28>> 12(5) 188

No es la fredor de les teves neus – 29>> 13(5) 188

Riu … riu … La primavera riu … – 30>> 13(5) 188

TARDOR – 31, 32, 33, 34 i 35>> 138(3) 154

al final del poema hi ha la signatura “JMilá 10-10-39”

No veus que per entre’ls boscos vaig perdut – 36>> 13(5) –posada enganxada a Tristos son

els meus cants 188

al final d’aquest poema el Milà va escriure: “Passat fins aquí 5è llibre”

ALBERTVILLE – 37>> 55(5) 196

Al llac d’”Aix les bains” – 38>>113(6) 224

Llibreta-herbari i poemari que va acompanyar al Milà durant tot el seu exili. Només hi consta la data del 10 d’octubre de 1939 després del poema Tardor. Tots els poemes que conté van ser transcrits per ell mateix a les llibretes de les memòries, excepte el poema en prosa Lluna plena que el transcriu a partir d’una nota que guarda apart datada el 24 de gener de 1940, segons explica el propi Milà. Un segon poema inclòs a les memòries i que no és d’aquesta llibreta és el del Nadal de 1939, fet pel sergent Molière, un dels militars francesos a La Chambre (fotografia de Francesc Blasco)

Aquesta pàgina 38 és la darrera pàgina escrita pel Josep Milà, malgrat que a la pàgina 84 hi ha una altra poesia escrita a llapis que comença així:

Dins una fosca tomba

i mirant d’acara el mar reposen les despulles […]

[…] !Visca Cataluña lliura¡

!Visca nostre Avi Macia¡

Aquesta darrera poesia podria haver estat transcrita per la filla Concepció si, com sembla, és la que es va quedar aquesta llibreta. En realitat el títol de la poesia és La mort de l’Avi i es pot trobar a internet, malgrat no haver esbrinat qui va ser-ne l’autor.

(https://www.racocatala.cat/forums/fil/27610/rac1-poema-la-mort-de-lavi)

Poemes no transcrits

el de la pàgina 8

Nit d’agost, clara i serena

La lluna pels cingles estén els seus raigs La prada il·lumina

Segueix macilenta

per entre les penyes traient el seu cap Contempla amb èxtasi la innata bellesa

el de la pàgina 15

A les primeres carícies del sol sobre la plana quan encara els teus turons són blancs de neu i la Natura està dormida encara,

un suau perfum de mel ens porta el vent és el subtil perfum de la viola boscana

el de la pàgina 24

El dia fuig darrere el sol que ens deixa… que lentament,

es va ponent

darrere el pic d’una muntanya bruna Mentre la boira, tot jugant

dalt dels serrats d’agudes arestes,

fila, feinera el vestit blanc amb fil d’argent

i grosses perles,

que al tornar el dia lluiran

Els dos poemes de les Memòries que no hi són a la llibreta de poemes. Les modificacions dels poemes originals

Dos poemes de les memòries venen de notes que conservava i no consten a la llibreta-herbari.

A les pàgines 49-51 de la Llibreta 4 de les Memòries hi ha una prosa poètica que el Milà titula Lluna Plena i afirma que la traspassa a la llibreta “[…] per una major seguretat de conservar-la permeteu

que escrigui en aqueix lloc, traspassada de l’original la nota de referència.” I al final del poema afegeix “Aquesta nota està datada el 24-1-40.”

Dues pàgines més endavant hi ha el poema del sergent Molière de la nit de Nadal de 1939 –d’acord amb els fets de la Segona Guerra Mundial– malgrat que ell diu Nadal de 1940, que tampoc està a la llibreta de poemes.

En el procés de transcripció des d’aquesta llibreta a les diferents llibretes de les Memòries el Milà va fer alguns canvis. A títol d’exemple mostrem les diferències de sis versos de “com una oda als Alps”:

5è. vers. Original: Prats d’herba verda, cases com de joguina >> Transcrit a les Memòries: Prats d’herba verda / casetes en ruïnes

6è. vers. Original: cintes de plata l’aigua dels rierells >> Transcrit a les Memòries: cintes de plata l’aigua en rierells

11è. vers. Original: el vent que hi juga al seu ves se l’emporta >> Transcrit a les Memòries: L’aire que hi

Restes de la flor enganxada –amb segells francesos– a la pàgina 1 de la llibreta-herbari, a través de la qual trans- parenta el primer poema escrit “La vaca cap-cota pastura…” (fotografia de Francesc Blasco)

juga al seu ves se l’emporta

12è. vers. Original: convertint-la amb gràcia en vel inmaculat >> Transcrit a les Memòries: convertint-la amb gràcia amb vel inmaculat

14è. vers. Original: els caminets que pujen fins als pics >> Transcrit a les Memòries: els corriols que pujen fins als pics

17è. vers. Original: Sobre la falda de gasó i molça >> Transcrit a les Memòries: Damunt catifa de gasó i molça

El poema en francès que va escriure el sergent Molière té, d’una banda, la singularitat d’haver-lo conservat. Això significa que devia demanar-li una còpia a l’autor i que va conservar-la malgrat els diferents trasllats al llarg de 1940. En segon lloc el poema representa un document informal del grup de militars francesos que el desembre de 1939 es trobaven destinats a La Rizerie de La Chambre, juntament amb el Milà i el seu company Rafel Calderón. En darrer lloc, el poema és una caricatura de tots aquests personatges –sintetitzada cadascuna en quatre o sis versos– carregada d’ironia i humor. L’estrofa final, sense perdre el to, obre una escletxa a l’esperança. Per aquestes raons hem cregut que valia la pena fer-ne una traducció que adjuntem a continuació del mateix text original en francès inclòs a les pàgines 170 -171 d’aquesta Miscel·lània dins el bloc de les Memòries.

Gardez-vous !

Au pied des monts dans la vallée, près d’un ruisseau aux eaux taries les espagnols sont installés,

dans le «camp de la rizerie». Avec sur l’épaule un manteau. Le béret penché sur l’oreille Ainsi l’on voit nos hidalgos

sur les quels avec soin on veille.

La neige étincelle au loin

les champs sont remplis de verdure le capitaine dans les coins recherche le pain et les ordures

Les gardes s’en vont en chantant dans le camp rempli de lumière le capitaine en gueulant

montre un crouton… puis une merde

Neuf heures viennent de sonner dans le bureau où Richard somnole Pruneyrolles déjà levé

autour de lui cherche la gnole. puis il va s’asseoir en baillant ouvre son cahier d’ordinaire et d’un air las en s’attirant

fait un bruit avec son derrière

Près de lui derrière ses lorgnons

Rossignol a mal à la tête

car dans ses comptes les oignons voisinent avec les serviettes.

Ayant des effets à distribuer caleçons chaussettes par paires

le ténor crie devant ce danger

«Ah, que maudite soit la guerre»

Quoique n’ayant plus de minerai Dufour a plutôt bonne mine quand de son air guilleret

vers la poste il s’achemine du courrier il aura, sûrement

celui qui contient la boite aux lettres quant à celui que l’on attends

une ceinture on peut se mettre

Courtés pour calmer notre faim plaça des collets sur la rive

en fait de gibier c’est un lapin qu’on s’ennuya dans les gencives Cela ne nous étonna point

car c’est native de Saint Nazaire et chacun sait que dans ce coin

les goûts bateaux ne manquent guère

Brun de peau, trapu d’allure en vrai fils de notre Provence

entre un «frontignan» et un «bromure» le sergent Gras fait la différence devant un canon du vint blanc

à la hauteur de ces lèvres son verre monta lentement

comme à l’autel monte le prêtre

Sur la route passe un jupon un garde s’éclipse en vitesse

C’est Privat comme un gai luron

qui va palper nichons et fraises. Car si Fouler aime le «Ricard» et Pruneyrolles le canon

notre Privat préfère le lard agrémenté de deux jambons.

Mauri s’en va sur son moteur auréolé de bruit et de gloire

chaque cent mètres dans son gicleur

il souffle et se décroche ses mâchoires C’est un spécialiste emballé

du tacot où il porte les vivres transporte aussi les macchabées que hélas ont cessé de vivre

A table il boit des potions avale cachets et pilules.

Ne cherchez pas qui a cette passion

Astra a mal à la vésicule Virtuose de l’harmonium Il joue aussi de la flûte, du piano il est champion

et joue «Malbrough» en une minute

Nous avons à table parmi nous un beau caporal d’ordinaire

il est valeur, bouliste en tout… il a de mauvaises manières ce cher Mui est l’inventeur

du baisemain à la galoche une poulette qui a de coeur

remplit d’argent toutes ses poches.

Un homme surveille son fourneau c’est Milà de haute stature

dans le four rôtie un bout de veau qu’arrosera un litre de «bromure» de «quinquina» nous n’avons pas mais nous avons un «Rafael»… qui dans la nuit nous servira

un bon réveillon de Noel

Sur le camp s’éteint la nuit

dans la chambre quiétude et calme tout à coup une large bruit

nous oblige donner l’alarme. Est-ce le moteur d’un avion? un zeppelin que se dégonfle? Ou le grondement du canon? Non… c’est Milliex qui ronfle.

Dans ces vers mis en chanson plus d’un a une égratignure.

Il n’y en a qu’un, le polisson, qui passe sens éclaboussure.

C’est Molière que sens se biler quant il a bien remplit ses tripes vous laisse le soin de l’habiller et tranquillement bourre sa pipe.

Et nous tous joyeux garçons

nous boulonnons sens fin ni trêve de barrer l’Arc avec des gabions nous avons fait le joli rêve.

Voyant que ça pisse par tout

sous la terre et dessous des pierres le brave Cot crie comme un fou

«Jeter un sac dans la rivière».

Un espoir luit dans nos yeux celui du retour qui s’approche…

A soixante années on n’est pas vieux ni impuissant et pas trop moche.

Nous pensons en l’armistice

qui mettra fins à nos souffrances

dans trente-deux années nos sacrifices auront enrichi notre France.

Camp de la Rizerie Noël 1940 [1939]

La lletra d’aquest poema cal situar-la en el context de fa vuitanta-dos anys i en el context d’una caserna de l’exèrcit. Un element que es repeteix en diferents estrofes i també dins les pròpies Memòries és el de la beguda, que dona peu a un ric vocabulari al costat de la paraula vi, com canon, chopine, gnole, bromure, frontignan i noms de marca com Ricard. Per fer-se una idea de la importància del vi a l’exèrcit francès, en particular, durant la Primera Guerra Mundial i l’estela posterior que va romandre, recomanem llegir l’article de la Viquipédia Pinard (vin): https://fr.wikipedia.org/wiki/Pinard_(vin). Pel que fa a la cultura popular hi ha dues referències clares. Una primera respecte la cançó infantil Malbrough s’en va-t-en guerre i una segona respecte la cançó La légende des fraises escrita per Léo Lelièvre et Fabri a principis del segle xx.

Traducció del poema del sergent Molière Gardez-vous !

Ferms!

Al peu de les muntanyes dins la vall prop d’un riuet d’aigües somes

els espanyols s’han instal·lat al “camp de la Rizerie”

Amb un abric sobre l’espatlla, el barret penjant sobre l’orella

així es veuen els nostres “hidalgos” sobre els que, amb cura, vetllem.

La neu brilla a la llunyania

els camps s’han omplert de verdor el capità, pels racons,

busca el pa entre les deixalles. Els guàrdies marxen cantant pel camp ple de llum

el capità, cridant,

mostra un crostó… després una merda.

Acaben de tocar les nou

al despatx on Richard dormiteja

Pruneyrolles ja llevat,

al voltant seu busca l’aiguardent i tot seguit s’asseu badallant, obre el seu quadern habitual

i amb un aire fatigat tot estirant-se deixa anar un soroll amb el seu darrere.

Prop d’ell, darrere les seves ulleres,

Rossignol té mal de cap

perquè en els seus comptes les cebes es barregen amb els tovallons.

Tenint efectes per distribuir, calçotets i mitjons per parelles

el tenor crida davant d’aquest perill “maleïda sigui la guerra”.

Encara que no li queda mineral Dufour fa més aviat bona cara quan amb el seu aire alegret s’encamina cap a correus Segurament tindrà correu

tot el que estigui dins la bústia mentre aquells que n’esperin podem fer-ho ben asseguts.

Courtés per calmar la nostra fam col·loca trampes a la vora del riu de fet, la cacera és un conill

que hom s’enganxa a les genives.

Això no ens estranya gens

ja que és nadiu de Saint Nazaire i tothom sap que en aquell racó

els gustos mariners no hi manquen gens.

Bru de pell, d’aire baix i gros

un veritable fill de la nostra Provença. entre un “frontignan” i un “bromur”

el sergent Gras hi troba la diferència. davant d’un got de vi blanc

a l’alçada dels seus llavis, el got alça lentament

com el capellà el puja a l’altar.

Per la carretera passa una faldilla i un guardià s’eclipsa de pressa. És Privat, un noi alegre,

que va a palpar-li pits i mugrons. Perquè si a Fouler li agrada el Ricard i a Pruneyrolles el vi

el nostre Privat prefereix el llard guarnit amb un parell de pernils.

Mauri se’n va amb el seu motor coronat de soroll i de glòria, cada cent metres, en son injector

ha de bufar fins desencaixar-se les barres.

És un especialista embalat

de la furgoneta on porta els queviures com també transporta els difunts que, ai las, han deixat de viure.

A taula beu pocions s’empassa pastilles i píndoles.

No busqueu qui té aquesta passió

Astra té malament la vesícula.

Virtuós de l’harmònium també toca la flauta,

del piano n’és un campió

i toca “Malbrough” en un minut.

Tenim entre nosaltres, a taula,

un bon caporal com ens correspon,

és valent, jugador de bitlles, malgrat que … té males maneres

Aquest estimat Mui és l’inventor

de la besada a la francesa –amb llengua.

Una noieta que té cor

ha omplert de diners totes les seves butxaques. Un home vigila el seu fogó

Poema Edelweiss corresponent a la pàgina 13 de la llibreta-herbari (fotografia de Francesc Blasco)

és en Milà un home alt de mida, al forn cou un tros de vedella

que ruixarà amb un litre de vi “bromur”, de “quina” no en tenim

però tenim un Rafael qui al vespre ens servirà un bon ressopó de Nadal.

Al camp s’apaga la nit

a l’habitació quietud i calma tot de cop un gran brogit ens obliga a donar l’alarma. És el motor d’un avió?

un zepelí que es desinfla? O bé, el grunyir d’un canó?

No… és Milliex que ronca.

En aquests versos fets cançó. més d’un rep una esgarrapada Només n’hi ha un, el polissó que passa sense ser esquitxat.

És Molière que sense inquietar-se quan ja ha ben omplert ses tripes us deixa la feina de disfressar-lo

mentre tranquil·lament omple sa pipa.

I tots nosaltres, nois alegres,

ens fiquem a la feina sense fi ni treva, de barrar l’Arc amb gabions

n’hem fet un somni preciós. Veient que això pixa per tot arreu, sota la terra i sota les pedres,

el brau Cot crida com un boig “Tireu un sac al riu”.

Una esperança brilla als nostres ulls la del retorn que s’apropa…

A seixanta anys hom no és pas vell ni impotent ni massa lleig.

Pensem en l’armistici

que posarà fi als nostres patiments.

En trenta-dos anys els nostres sacrificis hauran enriquit la nostra França

Camp de la Rizerie Nadal 1939 [1940]

Traductors del francès al català:

Lídia Olivares Colom i Jordi Cunties i Villanova

ÍNDEX ONOMÀSTIC

Índex de les persones que apareixen a les Memòries, encara que només hagin estat esmentades amb un motiu, àlies o qualsevol altre referència. Els cognoms de família s’han uniformitzat en quan a grafia

–si el Milà els ha escrit de manera diversa– seguint un criteri de freqüència, fet que pot no ser idèntic al que realment tenia la persona citada pel Milà. En algun cas ens queda el dubte de si la designació correspon a un gentilici –cas del personatge Málaga, per exemple– o a l’ofici que tenia –cas de Sabater. Són només uns pocs casos, si excloem els dels metges, referits gairebé sempre amb el nom genèric de toubib.

Adolfo, company de Madrid, li deien el Padre 162

Amadeu, company d’Esplugues / 79 Astier, soldat de cuiner a l’oficina de la

companyia / 126, 127, 131, 132, 140, 142, 145,

146, 147, 148, 149, 155

Astra, poema de Molière de Nadal 1939 171, 245, 246

Bartomeu, company d’Esplugues / 79 Bayona, xef dels guàrdies a Plan Lachat

131, 132, 144, 146, 148, 149, 150, 151, 155, 156

Beaufrère, l’intendent de la cuina a Plan Lachat 122, 123, 126, 128

Blasi, de Puigcerdà. Molt probablement Pere Blasi i Maranges, diputat d’ERC al Parlament des de 1932. També es podria tractar del seu germà Isidre / 236

Buscail, capità de la 5ª a Plan Lachat i després comandant del camp de les companyies –de l’exèrcit o policia republicana– a Argelers 123, 128, 130, 219, 235, 236

Brocard, metge de la companyia / 167 Cadena, amic d’Esplugues / 14, 79, 231

Calderón, veure Rafel 95, 96, 99, 113, 114, 115,

117, 118, 119, 121, 122, 125, 126, 127, 128,

129, 130, 131, 132, 136, 140, 142, 145, 146,

148, 149, 150, 151, 152, 153, 156, 159, 161,

162, 164, 165, 168, 169, 170, 171, 172, 173,

187, 244, 245, 247

Carpintero, company de Madrid / 113, 143, Cassà, del grup dels catorze d’Argelers / 48, 50,

51, 53, 55, 67, 84, 93

Clapera, company d’exili a Angers / 72

Clotet, amic, retrobat a Argelers / 231, 232, 233,

234, 235, 236

Cojo, el / 143

Colet, Joan, germà d’en Josep, del grup dels catorze d’Argelers / 43, 53, 62, 66, 84

Colet, Josep, surten junts de St. Just, del cos dels Mossos, com en Milà / 18, 32, 39, 43, 49, 50, 53,

55, 56, 58, 59, 67, 70, 73, 84, 90, 93, 108

Colet, Magí, conductor del camió amb les famílies Milà i Colet / 13, 17, 18, 32, 43

“comandante”, veure Torres / 98, 99, 103, 110,

112, 128, 129, 150, 225

Concepció o Conxita, filla / 16, 23, 32, 33, 37, 124,

237, 242

conegut a l’estació de Palau de Vidre / 229 coronel francès. Humiliat per un tinent de les

forces d’ocupació italianes a Chambéry 220

Corrales, oficial ja a Pont de Rhonne / 181, 183, 226

Cortès, sergent; poema de Molière de Nadal 1939 159, 175

Cot, poema de Molière de Nadal 1939 / 171, 245, 248

Cotaina, valencià, dibuixant / 127, 168, 187, 191 Cournot, dirigint amb Molière la cuina dels

francesos / 159, 161, 162

Cuni, xef francès .98, 131, 134, 150 Daladier, Édouard; primer ministre francès

(1933-1940) / 151

De Aguilar, capità / 129, 130, 149, 225, 227

De la Vega, del grup dels catorze d’Argelers / 84 Dehesa, company de “tenda” i suplent cuina

168, 172

Dona d’en Josep Milà, Joaquima Ripoll Gelabert 13, 16, 32, 33, 39, 86, 107

Dufour, el vaguemestre, administrador; poema de Molière de Nadal 1939 / 159, 161, 171, 174,

175, 176, 177, 178, 179, 180, 244, 246,

Dupont, capità de la 5ª Cia. / 133, 142, 150, 153,

155, 156, 163, 167, 168, 172, 175, 219,

El meu cosí – el meu parent / 94, 95, 120, 236 Escofet, comandant Mossos / 39

Escolà, company de Barcelona, del grup dels catorze d’Argelers / 46, 84,

exalcalde de L’Hopitalet i sotsecretari de cultura de la Generalitat –així citat pel Milà referint-se sens dubte a Ramon Frontera i Bosch / 229

Fàbregas, company d’Esplugues, del grup de Joan Milà al camp civil / 79

Fouler, poema de Molière de Nadal 1939 171, 245, 246

Fefine / 217

Ferdinand, el “petit”, minyó a la cuina / 121 Ferrer, oficial de la 5ª / 183, 228,

Font, amic (a Osseja) / 120

Franco, cabdill del cop d’estat / 15, 54, 82, 152,

214, 232

Garrido, de Barcelona, expatriat des de Plan Lachat / 143

Gili, oficinista a Argelers / 234, 235, 236

Giménez, oficial de la 5ª / 128, 129, 183, 195

Gómez, company / 178, 220,

Gras, tinent de la Cia. de Saint Medi, poema de Molière de Nadal 1939 / 147, 171, 172, 174,

244, 246

Herrero, professor a Vic. Company de la “penya” a Le Bourget-du-Lac; posteriorment hospitalitzat a Chambery / 191, 214, 220, 221,

227

Huguette Mme., bonne, del cafè a La Chambre 127

Ibarbia, lloctinent del comandante / 99, 129, Iglesias, oficial responsable espanyol / 149, 150,

163, 213, 219

Jarque, minyó aragonès; rapsoda ocasional de Garcia Lorca / 178, 185, 186, 191, 228

Joan, fill, Joan Milà Ripoll; del grup dels catorze d’Argelers / 13, 16, 17, 18, 19, 20, 32, 34, 35,

39, 43, 71, 77, 80, 107, 124, 227, 236

Justine, simpàtica cafetera de Valloire / 127, 128, 129, 132

Leviatan, gendarme / 128, 140, 144, 146, 148,

149, 155, 156

Llavor, amic de Portbou / 235

Llorens, del grup que no signaren la prestation 191

luxemburguès, refugiat / 200, 202, 206, 207, 208,

209,

Málaga, de la 81ª companyia de treballadors 189, 190, 191

Maldonado, del grup que no signaren la prestation / 191, 227,

Manolo Gómez, rapsoda citat per Milà / 178 Manuel, gendarme / 115

Mauri, poema de Molière de Nadal 1939 171, 245, 246,

Maurice, germà de Fefine i residents a Chambéry. Es coneixen a llac de Bourget 217, 223,

Maurice, caporal, que havia fet de bomber a Béziers abans de la mobilització; poema de Molière de Nadal 1939 / 156, 157,

Melanjou, comandant treballadors Savoie 180, 181, 185, 193, 194, 196, 212, 218, 219,

220, 223, 224, 225, 226, 227, 228, 235

Mercè Mitjans Milà, mare d’en Josep Milà / 16, 18, 32, 34

Milliex, poema de Molière de Nadal 1939 171, 245, 247

Molière, capità; a La Chambre / 180, 181, 185,

191, 193, 213, 214, 215, 218, 219, 224, 226,

228, 235

Molière, sergent; de la cuina / 23, 159, 161, 162,

169, 170, 171, 172, 180, 241, 243, 244, 245,

246, 247

Moltó, company ajudant de cuina; guàrdia urbà d’Elx / 179, 180, 191, 192, 227, 228

Montagut Jaumà, Pere o Peret, amic de St. Just, del grup dels catorze d’Argelers / 18, 19, 20,

23, 34, 35, 39, 43, 62, 71, 72, 73, 77, 79, 80, 84,

87, 94, 107

Mui, poema de Molière de Nadal 1939 / 171, 245, 246

Napoleon, gendarme cuiner, ajudant de l’intendent / 119, 120, 122, 123, 126, 127, 128

Navarro, company / 173

Negrín, Juan; president del govern de la República / 54, 228,

Núria, filla; Núria Milà Ripoll / 14, 32, 33, 124 Padre, malnom de l’Adolfo / 162

Parellada, company de St. Pere de Riudebitlles 162, 175, 178, 185, 186, 188, 191, 197, 200,

202, 213, 214, 218, 227, 228,

Partavein, a la cuina / 121

pastor, el; de conversa amb el Milà en una de les sortides des de La Chambre / 22, 164, 165

Patron i patronne, del cafetin / 200, 201, 202, 206 Pep, Josep Mitjans Olivella; amic de la família,

del grup dels catorze d’Argelers / 16, 19, 20,

32, 34, 39, 43, 49, 53, 58, 62, 71, 77, 79, 80, 84,

86, 87, 94, 107, 108

Peret o Pere, Montagut / 18, 19, 20, 23, 34, 35,

39, 43, 62, 71, 72, 73, 77, 79, 80, 84, 87, 94, 107

Pérez, nascut al Marroc, company d’en Sorrives 166, 167,

Periago, del grup dels catorze d’Argelers / 84, 95, 96

Pétain, Cap d’Estat de França que negocià l’armistici / 203, 205, 206, 210

Pi, “garde”, oficial de viatge, cap dels espanyols i assistent del comandant Melanjou / 101, 181, 183, 227

Picó, amic, retrobat a Argelers / 231, 232, 233,

234, 235

Prado Castellano, “capità” / 96, 128, Prat, de la vaqueria de Sant Just / 143

Privat, a la cuina i poema de Molière de Nadal 1939 / 159, 171, 244, 246

Pruneyrolles, poema de Molière de Nadal 1939 171, 244, 245, 246

Rafel/Raphael, de cognom Calderón / 95, 96, 99,

113, 114, 115, 117, 118, 119, 121, 122, 125,

126, 127, 128, 129, 130, 131, 132, 136, 140,

142, 145, 146, 148, 149, 150, 151, 152, 153,

156, 159, 161, 162, 164, 165, 168, 169, 170,

171, 172, 173, 187, 244, 245, 247

Repullés, d’Angers / 16, 19, 71, 73, 163 Reynaud, Paul; primer ministre francès (març-

juny 1940) / 203, 210,

Richard, poema de Molière de Nadal 1939 170, 244, 246

Riera, amic / 55

Roca, del grup dels catorze d’Argelers / 84 Rodríguez Baruch, Fernando, de Madrid; bon

company, intèrpret i carter a La Chambre, Tours i Albertville / 157, 163, 168, 169, 175,

176, 177, 178, 185, 186, 188, 189, 190, 191,

197, 213, 214, 218, 226, 227, 228

Rossignol, intendent de la cuina substituint Cuni; poema de Molière de Nadal 1939 / 157, 159,

170, 244, 246

sabater de la companyia a Pont de Rohnne, de Blanes / 187, 190, 214

Sala, company de Piera / 162

Sales, suplent cuina i amic d’en Rafel / 168 Salvador, Hilari / 37

Sebastià, company d’Esplugues / 79 senyora del capità Molière / 226

Sobrino, família d’Angers / 16, 71, 73, 215 Solà, del grup dels catorze d’Argelers / 84, 95, Sorrives, del Penedès. Capità a l’exèrcit de la

República i infemer i intèrpret del metge a La Chambre / 108, 109, 166, 167

Sort, company d’Esplugues / 79

tinent de la policia armada de la Generalitat, retrobat a la segona estada a Argelers 231

tinent italià, forces d’ocupació. Causant de trifulca amb un coronel francès a Chambéry 220, 221

Tolsa, del grup dels catorze d’Argelers / 84, 95, Torrat, “el Torrat”, company d’Esplugues / 79 Torres, el comandante / 98, 99, 103, 110, 112,

128, 129, 150, 225

Toubib, mot militar significant metge / 108, 131, 162, 166, 226, 227

Tramont, capità (a Valloire) / 105, 110, 112, 130,

131, 133, 143, 219

Valdo, company d’Esplugues / 79

València, del grup dels catorze d’Argelers / 84, 95,

Valentin, el més jove dels guardes / 144, 146, 152, 153, 156

Vard, soldat francès / 155 Viejo, el / 143

Vilardell, company d’Esplugues / 79 Vives, Vicentó, veí de St.Just / 62, 64, 66,

Zuzi, “bonne” del cafetín de Pont de Rhonne 201, 202, 206, 207, 208, 209

ÍNDEX TOPONÍMIC

Pels topònims de les ciutats i pobles de França que tenen també la seva denominació en català hem escollit preferentment aquesta grafia, si bé també hem indicat la denominació oficial en francès. Pel que fa a la resta hem adoptat el nom exclusivament en francès. Cal tenir en compte que a l’original sempre apareixen amb grafies diferents.

Alguns dels indrets descrits pel Milà no els hem pogut situar a cap punt del mapa ni, per tant, saber si el terme utilitzat pel Milà i que hem donat per bo en la transcripció és l’apropiat. Dos exemples d’aquest fet seria el campament que ell situa a Saint Medi, prop de La Chambre o el castell de Bellver, prop d’Al- bertville. En ambdós casos es dona una probable alternativa malgrat no tenir-ne la certesa. Un tercer cas seria el de Pont de Rhonne, que es comenta en una nota a peu de pàgina.

Agde / 43, 93, 159

Aix-les-Bains / 162, 168, 199, 210, 211, 224

Albertville / 9, 10, 19, 177, 178, 181, 183, 185, 187,

193, 194, 195, 196, 197, 199, 208, 209, 210, 234

Alps / 19, 99, 102, 109, 111, 115, 121, 133, 141,

240

Andorra / 235

Angers 16, 71, 72, 73, 90, 93, 163, 168, 186, 197,

214, 215, 218, 225

Arc, riu / 141, 143,

Argelers / Argelès-sur-Mer / 10, 11, 18, 19, 20,

21, 22, 23, 24, 28, 29, 37, 38, 39, 41, 43, 46, 47,

48, 49, 50, 62, 67, 71, 73, 80, 84, 88, 93, 94, 95,

96, 98, 99, 103, 108, 110, 115, 129, 130, 134,

154, 173, 177, 191, 227, 228, 229, 231, 233, 236,

237, 239

Arly, riu / 178, 181, 195, 196, 199

Barcelona / 16, 20, 30, 33, 44, 86, 97, 100, 113,

143, 168, 181

Beaufort / 196

Belle Étoile, muntanya/ 178, 196,

Bellver, Fort/ 197

Béziers / 99,156, 159, 229

Bonnenuit, campament (a Valloire) / 19, 22, 95,

103, 104, 106, 108, 110, 111, 112, 115, 116, 120,

127, 140, 168, 186, 187, 219, 232

Bordeus / Bordeaux / 20, 175, 210, 222

Bourget-du-Lac, Le- / 10, 19, 21, 111, 210, 212,

213, 215, 222, 223, 225, 226, 227

Bourg-Madame / 123

Briançon / 19, 111,

Bugeon, riu / 141, 142, 143, 145, 164, 165

Canigó 229, 230, 231, 236

Chambéry / 159, 210, 212, 215, 216, 217, 220,

222, 227

Chambre, La / 10, 19, 22, 23, 125, 140, 141, 142,

143, 147, 151, 154, 156, 158, 161, 164, 166, 167,

168, 171, 172, 174, 180, 181, 186, 213, 219, 241,

244

Chat, col du / 210. 222,

Conflans / 174, 177, 178, 180, 181, 187, 188, 194,

196

Danzig (Polònia) / 127, 130, 137, 141

Darnius / 18, 62, 64 Franco, camp de / 82

Galibier, Le / 19, 22, 95, 106, 111, 114, 120, 124

Granges-du-Galibier, Les / 22, 111, 120, 127, 129,

130, 132, 133

Grenoble / 102, 103,

Illes, Les / Las Illas / 18, 19, 37, 62, 64, 66

Isère, riu / 23, 161, 174, 177, 178, 181, 183, 194,

196, 199

Jonquera, La / 24, 62, 64 Madeleine, col de La / 198

Maginot, línia / 19, 111, 134, 193, 197

Marsella / Marseille / 100, 227,

Modane / 180 Mont Blanc / 124 Montélimar / 99

Montfort / 197

Montpeller / Montpellier / 99 Narbona / Narbonne / 99

Négresse, La; muntanya / 178, 196, 197

Nîmes / 99

Núria, ermita de la / 154 Orange / 99,134,

Osseja / 94, 118, 120

París / Paris / 100, 144, 146, 176, 197

Perpinyà / Perpignan / 24, 37, 39, 71, 100, 229,

235

Plan Lachat / 10, 19, 95, 104, 106, 111, 112, 114,

116, 118, 120, 123, 124, 125, 126, 140, 141, 143,

153, 168, 187, 195, 219

Pont de Rhonne o Rhône, Tours-en-Savoie

161, 174, 176, 177, 181, 182, 183, 185, 194, 195,

196, 202, 215, 219, 228

Puigcerdà / 13, 16, 181, 236

Rizerie, de La Chambre / 19, 22, 141, 142, 145,

151, 156, 165, 170, 171, 175, 244, 245, 246, 248

Rochier, Fort / Ouvrage Les Rochilles / 19, 107, 111, 120, 130, 133

Rosselló / 21, 56, 99, 102, 151, 229

Saint Medi / 142, 154, 156, 167, 172, 174

Saint-Avre / 140, 141, 164, 165

Saint-Denis / 178, 197, 199

Saint-Étienne-de-Cuines / 164

Saint-François-Longchamp / 141, 164, 166, 197

Saint-Jean-de-Maurienne / 104,161

Saint-Matheo 141, 164, 166

Saint-Michel-de-Mauriennev / 102, 103, 104, 105,

106, 110, 130, 199

Saint-Thomas / 178,18 Salses, estanys de / 99

Sant Hilari Sacalm / 18, 39, 48

Sant Just Desvern / 10, 16, 17, 18, 20, 21, 23, 24,

29, 32, 34, 62, 107, 124, 236

Santa Agnès, ermita de / 164 Sapin, col du / 211

Savoia / Savoie / 10, 14, 19, 21, 71, 94, 95, 96, 111,

134, 141, 143, 172, 172, 175, 180, 186, 193, 198,

209, 215, 224

Seignières, Les / 105 Sète / 99

Sureda, muntanyes / Sorède / 53, 84, 229

Tech, riu / 47, 54, 67, 233

Terrassa / 180, 181, 226

Tor de Querol, La / Latour-de-Carol / 218, 226, Tours-en-Savoie / 10, 19, 22, 161, 174, 176, 177,

178, 180, 181, 189, 190, 196, 197

Tresserve / 210, 211, 226

Vajol, La / 51, 62, 66

Valence / 99, 101, 102, 134, 228

Valloire21, 95, 103, 105, 107, 108, 113, 127, 140

Viviers-du-Lac 210, 211, 213, 224, 226, 228, 235

Voglans / 210, 226, 227

Voló, El / Le Boulou / 18, 19, 37, 39, 43, 48, 49, 71,

92, 98

GLOSSARI CATALÀ

Creiem que aquesta llista dona al potencial lector una mostra del ric vocabulari emprat pel Milà. Sovint són termes, de diferents àmbits, que molts catalanoparlants hem perdut de la nostra parla habitual. En altres casos deixen constància de l’ús lliure de la llengua que fa el Milà introduint un vocabulari no ajustat al català normatiu o derivats de lliure creació. També, tal com passa ara, paraules clarament castellanes o barbarismes. Això no obstant, cal tenir present que el Milà era un menestral que només havia rebut la instrucció primària i que la seva cultura venia de formació autodidacte –com ell mateix explica a les Memòries. Pompeu Fabra, d’altra banda, no va editar les Normes ortogràfiques a través de l’Institut d’Estudis Catalans fins el 1913 i el Diccionari ortogràfic fins el 1917, mentre que el Milà va néixer el 1900.

Per les definicions ens hem basat, essencialment, en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana del Grup Enciclopèdia Catalana (Diccionari.cat o GDLC; www.diccionari.cat) i el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, informatitzat per l’Institut d’Estudis Catalans (https://dcvb.iec.cat).

abasardia	Terme no normatiu del substantiu basarda: Feredat, sentiment de depressió que s’empara d’algú en presència de quelcom que fa pensar en possibles perills. L’adjectiu és basardós: que produeix basarda) (GDLC).
acarrilà	Catalanització del castellà acarrear.
aiguader	Que no beu vi, abstemi.
amoixar	Amanyagar passant-li suaument la mà pel damunt (GDLC).
arniet	Renill (GDLC).
arredossar	Posar a redòs, a lloc defensat de la intempèrie o dels perills (DCVB). Arrecerar.
auba	Alba (DCVB).
balbesa	Adjectiu creat pel Milà a partir de balb, ja pròpiament un adjectiu.
bandolejar	Moure’s de banda a banda, anar balder (DCVB).
bescantar	Parlar malament (d’algú o d’alguna cosa); difamar (GDLC).
blaneig	Ablaniment del temps, especialment el que precedeix les nevades. També: vent que fon la neu (GDLC).
brunir	A les Memòries té el sentit d’emmorenir, paraula de l’occità adoptada pel francès. En català el terme es refereix a fer remor, anar a gran velocitat o brunyir (DCVB)
bufarut	Vent fort que bufa sobtadament i breument en forma de remolí (GDLC).
cabo de vara	Subaltern de modals poc ortodoxes / durs. Antigament dins les presons un dels propis penats (GDLC).
calitja	Opacitat de les capes baixes de l’atmosfera.
cap o tremp	Joc de mainada. Un jugador amaga agulles del dret i del revés dins la mà mostrant el puny al següent jugador (https://enciclopedia.cat).
carrutxa	Corriola, politja o corró (DCVB). A les Memòries es fa servir per indicar el rodet d’una canya de pescar.
clap	Petita extensió que es distingeix, per alguna cosa, de la superfície que l’envolta (DCVB).
clar,clars,clares	Que no abunda, que existeix en poca quantitat (DCVB). Pocs, poques.

comparseria	Conjunt de comparses (GDLC).
Conklin	Marca americana d’estilogràfica, potser la usada pel Milà.
corcer	És una catalanització de l’espanyol corcel, cavall lleuger.
decandit	Participi passat de decandir. Sense força ni vigoria (GDLC).
deixondir	Fer sortir d’un estat d’ensopiment (GDLC).
eixalar	Tallar o escurçar les ales a un ocell (GDLC).
eixamorar	Eixugar, llevar la humitat d’alguna cosa (GDLC).
embaumar	Omplir de perfum. Construcció d’en Milà, ja sigui per inspiració poètica o pres del francès embaumer.
embrionar	Usat a les Memòries en el sentit de concebre. Com a verb no existeix en català.
enfellonit	D’enfellonir. Enutjar algú fortament, excitar-li la ira (GDLC)
envanit	D’envanir. Causar o infondre vanitat (GDLC)
envelesat	És una catalanització del castellà embelezado. Embellit en català
erupció	Substantiu. El verb eruptar que fa servir el Milà en el sentir de fer sortir, no existeix.
esperó	Instrument de metall compost d’una punxa o una rodeta amb algunes punxes que es porta a la part posterior de la bota de muntar (GDLC).
espinguet	Crit o so agut i estrident / Persona que crida molt (DCVB).
espinyec	Milà fa servir el terme amb el mateix sentit que espinguet i no amb el que pròpiament té: espavilat, eixerit o bellugadís (DCVB).
esplomar	Plumar (GDLC)
esquellerinc	Esquella petita (DCVB). Milà fa servir el terme com onomatopeia del dringar de les esquelles.
esquellinc	Esquellerinc (DCVB).
fadiga	Fatiga (DCVB).
fistó	Ornament compost de flors i fullatge en forma d’arc (DCVB).
flaca	Debilitat, inclinació (GDLC).
garlaire	Inclinat a garlar / Garlar: parlar de coses fútils (GDLC).
gasó	Planta herbàcia perenne de la família de les plumbaginàcies (Armeria alliacea) (GDLC)
Gauloises	Una marca de tabac francès.
gleva	Pa de terra compactada que s’aixeca cavant (GDLC).
gosar	A les Memòries la majoria de les vegades en sentit de gaudir (DCVB) // Tenir el coratge suficient per fer alguna cosa / Acció de gosar, atreviment (GDLC).
gratcient, a	D’una manera deliberada (GDLC).
iniqua	Mancat en absolut d’equitat, de justícia (GDLC).
las	Cansat, fatigat (DCVB).

lassitud	Qualitat de las; cansament, fatiga (DCVB).
llustres	Utilitzada en la locució adverbial: Entre dos llustres o llostres. A l’hora crepuscular tant del matí com del vespre (GDLC).
maig	Camp abundant de flors (DCVB).
malagradós	Aspre en el tracte, no gens agradós (GDLC).
malesa	Bosc baix espès; brossa (GDLC).
maliciar	Malpensar; sospitar (DCVB).
maneflejar	A les Memòries utilitzat en el sentit de manipular o manejar, quan realment significa immiscuir-se en els assumptes d’altri (DCVB).
marfuga	Malaltia del bestiar, especialment quan és una passa o epidèmia (GDLC).
màstec	Planta herbàcia de la família de les compostes (Chondrilla juncea) (GDLC).
molturació	Terme que s’hauria d’expressar com a mòlta: acció de moldre (GDLC), però que el Milà pren del castellà molturación.
mustiar	verb pronominal. Marcir (GDLC).
pallassa	Palla vella / Màrfega de palla de blat de moro (DCVB).
pèlec	Toll, massa d’aigua embassada / poèt. Mar profund, allunyat de la costa (DCVB).
penedir	verb reflexiu. Saber greu d’haver fet o deixat de fer alguna cosa (DCVB).
penible	Que causa pena moral (GDLC).
plaga	Persona que en tot troba un motiu de broma, que no es pren res seriosament (GDLC).
plagasitat	Acte o dita propis d’un plaga (GDLC).
plasenteria	Paraula o frase agradable, divertida, jocosa, o burla lleugera que hom diu o fa per divertir (GDLC).
ponderar	Pesar, especialment en sentit figurat / Dir, posant-les molt alt, exagerant-les, les qualitats d’algú o d’alguna cosa (GDLC).
potada	Cop de pota (GDLC).
prenda	terme castellà que s’aplica als mobles o altres estris de la casa
pròdig	Malversador / Generós / Prodigalitat. Qualitat de pròdig (GDLC).
putiferi	Terme pres del castellà putiferio que, al seu torn, el pren de l’italià per indicar disbauixa i desordre
regarell	Els termes regarell i riarell no són normatius. Expressen el mateix que xaragall: regueró que forma l’aigua de la pluja o bé, reguerot: solc per on passa aigua (GDLC).
rellent	Humit, mig moll (GDLC).
repolit	Molt polit (GDLC).
retombar	Paraula castellana retumbar: ressonar o fer un gran soroll. El substantiu català retomb té el sentit de: Recolzada molt pronunciada d’un camí, d’un riu, etc. (GDLC).
revellit	Envellit abans de temps. Que té aparença de vell abans de ser-ho / Migrat, escarransit (GDLC).

rosta	Tall de cansalada, de llom o de carn de porc torrat a les graelles o fregit (GDLC).
solar	Posar sola a un calçat (DCVB). Participi: solat, solada, solats, solades (GDLC).
somort	Mancat de vitalitat, de força (DCVB).
sostractor	Substantiu creat pel Milà per expressar el terme lladre –persona que roba (GDLC)– a partir del verb sostreure
taleia	Ocupació, treball, dèria
tany	Brot que surt a la soca d’un arbre / Rebrot (GDLC).
tanyada	Conjunt de tanys d’una planta (GDLC).
taujà	Dit d’una persona rústica bonhomiosa, sense malícia, no gaire intel·ligent (GDLC).
terrassà	Persona que es dedica al conreu de la terra (GDLC).
tomballons	de tomballons, locució adverbial. Tomballant / Tomballar: Caure per terra fer tombs (GDLC).
torba	Una mala adaptació de la paraula castellana tolva. El terme català és sitja-sitges
tossar	Donar cops amb el tos, amb el cap (GDLC).
trascamar	Utilitzat a les Memòries per expressar que caminava malament, malgrat que el terme indica simplement l’acció de caminar (GDLC).
traspostar-se	Perdre el color i descompondre’s els trets de la cara per una forta emoció, una gran fatiga, etc. (GDLC). Milà substantiva el verb i escriu traspostament
traspuar	Un líquid passar a través de les porositats d’un cos. Milà substantiva el verb i escriu traspueig
tremuja	Caixa en forma de tronc de piràmide o de con truncat invertit, dins la qual s’aboquen materials que s’han de moldre, classificar, etc. i que per l’obertura inferior de la caixa passen a les moles, departaments, forn, etc. (DCVB).
trespol	Terra i també sostre d’una habitació (GDLC).
vànova	Cobrellit d’abric i d’ornament (GDLC).
vetlla	Persona dedicada a vetllar, a fer guàrdia nocturna (DCVB).
xamós	Atractívol per les seves gràcies, maneres, etc. (GDLC).
xerrotejar	Xerrar, parlar insistentment i de diverses coses (DCVB).

Frases fetes

guardar una poma per a la set	La prudència ens ensenya de ser previsors per tal de poder atendre les contingències futures i afrontar les desgràcies imprevistes (https://pccd.dites. cat).
caure a l’ull	Agradar molt, una persona o una cosa, des del primer moment de veure-la (https://pccd.dites.cat).

GLOSSARI FRANCÈS

Editem aquesta breu relació de termes en francès conscients que només serà d’ajut als qui tinguin un domini mínim de la llengua francesa. Això no obstant, si bé no són la clau per entendre els nombrosos i a vegades llargs diàlegs en francès que intercala el Milà a les Memòries, poden servir per donar el significat adequat a aquelles paraules que de forma repetida surten intercalades al text català, com ara rassemblement, bureau, marabout o canon, entre moltes altres.

Hem fet servir en una gran majoria de les paraules el Dictionnaire de Français Larousse de la Société Éditions Larousse ( https://www.larousse.fr/dictionnaires/francais-monolingue).

à la guerre comme à la guerre	Expressió francesa del segle XVII. En temps de guerra, els recursos són limitats i cal tirar endavant amb els pocs mitjans que es tinguin per fer tot el que falti. En cas de situacions crítiques, cal fer les coses amb lo disponible i no comptar amb cap ajuda estrangera.
acharnement	Tenacitat, perseverància, obstinació (al text de Milà, “echaimissement”)
allure	Manera en que una persona es comporta, actua, es presenta, es vesteix.
anéantir	Réduire quelque chose à rien, le détruire entièrement / Les blindés anéantirent le régiment
ardoise	Pissarra
armée du sucre	Fent referència als refugiats espanyols
arrière-garde	Destacament militar de seguretat que cobreix les espatlles d’una tropa en moviment. El Milà fa servir reregarde
asseoir	Asseure. O asseure’s en cas de s’asseoir
autel	En el culte catòlic, taula, de pedra o de fusta, on es celebra la missa.
bavardage	Acció de parlar massa / acció de desvelar un secret; indiscreció.En Milà ho escriu amb j, i ho fa sortir en una llibreta precedent.
bibelot	Petit onjecte decoratiu rar o curiós (Larousse)
blague	Broma, per divertir o per enganyar.
boche	Pejoratiu. Terme injuriós per a designar un alemany.
bonne	Empleada de casa o de cantina.
bouger	No preocupar-se, no alterar-se.
boulot	Treball, ocupació.
briquet	Encenedor.
bromure	Fa referència al vi servit a l’exèrcit al qual la tradició casernària diu que se li afegia bromur per aplacar la libido
bureau	Lloc de treball dels empleats d’una administració. Per extensió i en el context de les Memòries, àrea on residia el comandament del camp o caserna
ça chauffe	Crema, es posa lletja la cosa.
cafard-cafarde	Hipòcrita (nom i adj.).
caleçon	Roba interior masculina que cobreix el cos des de la cintura a mitja cuixa (calçotet curt) o de la cintura als turmells (calçotet llarg).

canon	(Popular) Got de vi, o beguda alcohòlica.
cantine	Cofre o bolso de viatge, utilitzat pels militars bàsicament.
casser	Fer a trossos, partir.
casser la croûte	Menjar; literalment partir la crosta o llesca de pa, compartir el menjar
causer	Entretenir-se familiarment amb algú sobre qualsevol tema. L’expressió d’en Milà diu: nous causerons plus tard.
chagrin	Trist
chopine	Ampolla de vi, el contingut.
claque	Grup d’espectadors encarregats d’aplaudir una representació o un artista per aconseguir el seu èxit.
collet	Peça dissenyada per a agafar ocells o mamífers pel coll.
courtois	Qui parla o tracta amb una refinada educació. Milà diu: courtés.
creuser	Practicar una cavitat a qualsevol cosa: Creuser un puits.
cuistot	Cuiner
dégoûter	Provocar un sentiment d’aversió o de repulsió, pel seu caràcter inmoral o immunde.
demeurer	Quedar-se a un lloc per un temps o per molt de temps.
déranger	Molestar. Alterar la salut mental (Larousse).
détraquer	Perturbar profundament a algú les seves facultats mentals.
dette	Suma de diner que es deu a algú, també obigació moral.
draper	Cobrir o envoltar una cosa amb draps.
dresser	Erigir un edifici, aixecar una construcció.
échec	Fracàs, resultat negatiu d’una temptativa, manca d’èxit.
écouler	Fer passar el temps / fer semblar a algú que el temps es fa més curt.
effrayer	Espantar. Causer de la frayeur.
égard	Mirament, consideració.
égarement	Accció de perdre momentàniament un objecte
égayer	Divertir, divertir a algú.
embarrasser	Posar algú en problemes / Desconcertar.
embêtement	Complicació / Molestar a algú.
épouvanté	Espantat o aterroritzat
étonner	Sorprendre a algú amb alguna cosa extraordinària.
fâcher	Irritar a algú.
faire la popote	Fer les feines de la cuina
faucher	Robar
feignant	Gandul. Peresós.

flot	Massa de líquid o de matèria semi-líquida que s’escorra / Marea.
fouilles	Obres; zona en construcció.
foutu	Que està malament, detestable.
fraise	Maduixa, fruit de la maduixera.
frémir	Estremir-se / Esgarrifar-se.
frontignan	Vi dolç francès de les poblacions de Frontignan o Vic-la-Gardiole (Dpt. Hérault, regió Occitània)
fuir	Fugir, deixar un lloc ràpidament per escapar-se a una amenaça o perill. El gerundi seria Fuyant.
Garde mobile	Cos militar de gent jove reclutat en temps de guerra
gaspiller	Desperdiciar
gencive	Geniva.
gibier	Nom col·lectiu dels animals que es cacen per a menjar o per limitar el seu número.
gnole / gnôle	Aiguardent, “eau-de-vi”.
guilleret	Qui és viu, alegre, despert.
haleine	Aire que surt desl pulmons durant l’expiració, que s’escapa per la boca i el nas.
haricots	Mongeta. L’expressió c’est la fin des haricots té el mateix significat que l’expressió catalana s’ha acabat el bròquil.
heurter	Xocar, impactar, durament amb algú o alguna cosa.
honte	Vergonya. Sentiment d’humiliació.
hotage	Hostatge / ostatge, com a persona entrega a l’enemic com penyora d’un pacte.
ivrogne	Persona amb l’habitud de beure molt.
jupon	Combinació. També familiarment: fille o femme
lorgnon	Conjunt de dues lents i la seva montura sense les patilles de les orelles.
madelon	S’esmenta la cançó La Madelon
marabout	Tenda
ménager	Cuidador, en aquest cas de la cuina
mine	Aspecte de la cara que transmet l’humor, la salut, el caràcte d’una persona / Mina.
minerai	Roca que presnta una concentració elevada de minerals útils.
musette	Sac de toile.
nichon	Sina (molt familiar).
nouer	Fermar amb un nus. Nuar.
parachutiste	Estrictament paracaigudista. En el context de les Memòries fa referència a qualsevol dissident o indesitjable segons el criteri del govern col·laboracionista de Vichy, particularment els republicans espanyols, ja fossin comunistes o simplement crítics amb les arbitrarietats dels militars francesos

pari	Aposta.
piocher	Fer anar un pic. Remoure el terra amb un pic.
placard	Armari de paret.
poignet	Bocamàniga i punt s’inserció de la graduació militar, a més a més de les espatlleres
pontonnier	Militar especialitzat en la construcció de ponts / Cantonnier
popote	Cuina, conjunt de cassoles, paelles, etc.
popotier	Oficial que comanda la cuina. Cuiner
poudre-chad	Producte de neteja de la cuina en pols
prêtre	Ministre de certs cultes religiosos.
rassemblement	Reunió de persones.
renseigner	Donar indicacions, instruccions o aclariments sobre un tema a una persona
Ricard	El Ricard és un pastís –licor aperitiu de Provença– a base d’anís, regalèssia i d’herbes de Provença creat per Paul Ricard l’any 1932.
rizerie	Fàbrica de moldre gra, arròs
salaud	Home menyspreable, que es comporta de forma deslleial; bastard
saloperie	Brutícia, brutor / Mercaderia de baixa qualitat / Acció o paraula menyspreable, degradant o obscena
siège	Moble o qualsevol altre objecte que serveix per asseure’s.
tanguer	Capficar, cabotejar (els barcos) / Oscil.lar, vacil·lar (en general).
tarir	Dessecar, desaiguar una reserva d’aigua.
tenir tête a quel- qu’un	Que s’oposa, sobretot verbalment.
tortiller	Familiarment: Il n’y a pas à tortiller vol dir no cal buscar complicacions, no cal dubtar.
toubib	Metge. Paraula d’arrel àrab clàssic i magrebí; utilitzada en l’argot militar francès des del s.XIX
tourne	Alteració de la llet quan es talla.
traquer	Acorralar.
troquer	Trocar, baratar, bescanviar.
vaguemestre	En argot militar, encarregat, encarregat del correu
veste	Jaqueta
zut i zut alors	Caram! Renoi!

Centre d’Estudis Santjustencs Sant Just Desvern, desembre de 2021

ÍNDEX

Agraïments

Resum

Abstract

Résumé

Presentació de l’autor de les memòries, Josep Milà i Mitjans

Maria Quintana i Cortès

Pròleg

Agustí Bartra

Introducció

L’exili de Josep Milà i Mitjans a les miscel·lànies del Centre d’Estudis Santjustencs (CES); antecedents

L’exili en plural

Síntesi biogràfica de Josep Milà i Mitjans

Militància política

L’excursionisme

Les etapes de l’exili

El retorn

L’interès historiogràfic d’un exili itinerant

Les notes, els poemes i les fotografies

L’expressió artística en el context dels camps

Criteris d’edició

Els precedents del projecte col·laboratiu de transcripció i difusió de les Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans endegat pel Centre d’Estudis Santjustencs (CES) en imatges

Els membres de la família de Josep Milà Mitjans i amics que van sortir de Sant Just Desvern cap l’exili el 24 de gener de 1939

Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans

Argelers

Camp –platja– d’Argelers

El camp civil

D’Argelers als campaments de Bonnenuit i Plan Lachat

segona llibreta

La Chambre – Saint-Avre

Pont-de-Rhonne – Tours-en-Savoie

De Pont-de-Rhonne a Albertville

Le Bourget-du-Lac

BIBLIOGRAFIA

LLIBRETA DE POEMES i HERBARI DE JOSEP MILÀ

Índex dels poemes

Poemes no transcrits

Els dos poemes de les Memòries que no hi són a la llibreta de poemes. Les modificacions dels poemes originals

ÍNDEX TOPONÍMIC

GLOSSARI CATALÀ

Frases fetes

Qui som

Quines dades personals recollim i per què

Comentaris

Mèdia

Formularis de contacte

Galetes

Contingut incrustat d'altres llocs web

Analítiques

Amb qui compartim les vostres dades

Quant de temps retenim les dades

Quins drets teniu sobre les vostres dades

On enviem les vostres dades

Informació de contacte

Informació addicional

Com protegim les vostres dades

Quins procediments d'incompliment de dades tenim en el lloc

De quins tercers rebem dades

Quina presa de decisions automatitzada i/o perfil fem amb les dades de l'usuari

Requisits de divulgació reglamentària de la indústria