El Centre d’Estudis Santjustencs (CES), junta- ment amb una vuitantena de voluntaris han transcrit les llibretes de les memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans gràcies a la bona disposició dels seus nets, Milà Nuell i Castellví Milà, per posar a disposició del CES les llibre- tes, fotografies i altres documents. El projecte va ser presentat a la Jornada de Cultura i Re- cerca Local dels Territoris de Parla Catalana (RECERCAT) de 2017 a Reus. Eren els inicis, i algunes de les dades de què es disposava eren parcials o bé poc acurades.
Ara, just acabant el 2021, la feina de tot l’equip de col·laboradors es veu recompensada amb l’edició d’aquest llibre que també ha comptat amb la generosa participació dels hereus de Josep Bartolí i Manuel Moros. Ells van saber reflectir amb dibuixos o bé fotografies el dra- ma de l’exili dels defensors d’un govern legal- ment constituït mitjançant un procés demo- cràtic d’eleccions.
XXV
Miscel·lània d’Estudis Santjustencs
Centre d’Estudis Santjustencs Sant Just Desvern, desembre de 2021
Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans
MISCEL·LÀNIA D’ESTUDIS SANTJUSTENCS XXV
La present edició ha comptat amb el suport de l’Ajuntament de Sant Just Desvern i la col·laboració i assessorament de l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern
© d’aquesta edició CENTRE D’ESTUDIS SANTJUSTENCS Can Ginestar, 08960 Sant Just Desvern centredestudis@santjust.org https://centreestudissantjustencs.cat
© del text de les memòries: hereus de Josep Milà i Mitjans
© de la Introducció, pròleg, notes i peus d’imatge: Francesc Blasco Urpinell
© dels dibuixos de Josep Bartolí: hereus de Josep Bartolí, a través de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
© de les fotografies de Manuel Moros: Fonds Jean Peneff, a través del Mémorial du Camp d’Argelès-sur-Mer
© de la resta de fotografies: autors o fons indicats al respectiu peu
Edició: Centre d’Estudis Santjustencs
Coordinació i edició: Miquel Almela Casanova i Francesc Blasco Urpinell
Correcció del text, exclòs el de les memòries: Marc Guevara Claramunt, Plataforma per la Llengua Maquetació: Sunsi Buch, Wò Barcelona
Impressió: [B…] gràfic
Fotografia de la portada: autor desconegut, col·lecció d’Immaculada Castellví Milà
Primera edició: desembre de 2021. Tiratge: 350 exemplars ISSN 2385-4278
ISBN 978-84-939154-7-6
Dipòsit legal: B-35797-1993
Centre d’Estudis Santjustencs en conveni amb l’Ajuntament de Sant Just Desvern
ÍNDEX
Resum / Abstract / Résumé 10
Presentació 11
Antecedents i evolució del projecte de transcripció de les Memòries 28
Família i amics del Josep Milà que sortiren plegats cap a l’exili 32
Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans 37
. Llibreta 1 37
. Llibreta 2 95
-
Plan Lachat, campament de Bonnenuit 105
. Llibreta 3 125
-
La Chambre 141
. Llibreta 4 161
-
Tours-en-Savoie, campament de Pont de Rhonne 176
. Llibreta 5 185
-
Albertville 194
. Llibreta 6 205
-
Argelers 228
La llibreta de poemes. Índex de poemes 240
Glossaris 254
. Català 254
. Francès 258
Agraïments
El nostre agraïment, en primer lloc, a les famílies Milà Nuell i Milà Castellví, nets de Josep Milà, per haver posat a disposició del Centre d’Estudis Santjustencs les llibretes, fotografies i altre material rellevant que ens ha permès explicar amb el màxim rigor l’exili a França del seus avis i pares.
El nostre agraïment a la família d’Alfred Milà Nuell, que va transcriure íntegrament les dues primeres llibre- tes i va veure truncada la seva feina per un tràgic accident.
El nostre agraïment al Mémorial du camp d’Argelès-sur-Mer per haver-nos permès publicar les fotografies de Manuel Moros del fons Jean Peneff.
El nostre agraïment als hereus de Josep Bartolí que a través de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona ens han autoritzat a publicar, amb el permís exprés dels hereus, els dibuixos del seu fons cedits pel propi autor.
El nostre agraïment a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern sempre amatent a les nostres deman- des i dubtes.
El nostre agraïment al nombrós grup de col·laboradors que han participat en la transcripció de les quatre llibretes –de la tercera a la sisena– de les memòries de l’exili de Josep Milà, que relacionem a continuació.
Josep
Miquel-Àngel Jordi
Maria Antònia Lourdes Palmira Dídac Francesc Rosa M.
Núria Josep Leonci Joaquim Pilar
Almela Casanova Almela i Casanova Amigó i Barbeta Arnabat Raventós Ayxendri i Gairal Badell i Farigola Baeza Raja
Blasco Urpinell Botran Martínez Buisàn Serradell Bullich Rañé Canals Mestre Carbonell Calders Carceller Montaner
Laia Pere Antoni Antoni Maria Eva Quima Francesc Marta Jordi Joan Pere Núria
Josep Manel
Flotats Bastardas Font Grasa Fuentes i Núñez Fumadó García Garcia Bernal Garcia Lleixà Gimánez González Giralt Martínez Giralt Vidal Gironès Vilardebó Guiu i Torras Hugas Duran Jiménez Huertas Llabrès Laguarda
Àngels Carme Xavier Romi Berta Lourdes Núria Teresa Mireia Anna Toni Xavier
Montserrat Lluís
Pastor Agudo Paz Ramon Pérez Rica
Porredon Capdevila Quintana Cortès Raja Montserrat Rajadell Puiggròs Reverter Sala Ribera Mitjans Rojas Melgar
Royo Irache Ruiz Ribes Sala Mitjans
Segura i Romero
Daniel
Cardona Pera
Alícia
López Sangenís
Maria del Coral Torra Pannón
M. Claustre Eugènia Rosa Mª Immaculada Mercè Teresa Judith Magdalena Antonio Josep Maria Albert
Maria Teresa Jordi
Vicenç Lígia Jordi Marina Manuel
Cardona Pera Casals Gelpí Casellas Bundó Castellví Milà Castellví Milà Castellví Milà Cobeña i Guàrdia Comadevall Reixach Conesa Masnou Cortès Artigas Cortès Franch
Cots Pau
Cunties i Villanova Duran Subirana Espejo Arenas Farràs Xarles Feliu Calafell Filella Roldàn
Albert Rafel Clàudia Olga Xavier Florenci Alba Carles Alfred Josep Beatriz Feliça Montse Joan Núria Juli Alfons
Mª Antònia
Macià Fontanilles Malaret Julià Malaret Nebot Martínez Flores Mateu Pérez Maymó Puig
Milà Garcia Milà Garcia Milà Nuell Milà Nuell Mir Sastre Mitjans i Julià
Molinero i Juncà Mur Castro Nicolàs i Calopa Ochoa González Ortí i Guàrdia Pagès Mesado
Miquel Ivonne
Veciana i Bañeras Vilar Prieto
Resum
Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans és un egodocument que descriu els gairebé dos anys d’exili d’un santjustenc republicà que passà la frontera a primers de febrer de 1939 i tornà d’amagat a finals de 1940. El seu periple per França va passar pel camp d’Argelers, per després allistar-se en una de les múltiples companyies de treballadors estrangers que, amb el comandament de l’exèrcit francès, van contribuir, bàsicament, en obra militar i pública a la Savoia. Milà conegué cinc destinacions diferents en aquesta regió –Plan Lachat, La Chambre, Tours en Savoie, Albertville i Le Bourget-du-Lac– amb dife- rents companys i comandaments, i de totes va saber-ne plasmar els paisatges i els diferents tarannàs de la gent que va tractar. L’esdevenir del seu dia a dia com a refugiat va anar acompanyat ben aviat dels prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, que analitza a les memòries d’acord amb la pròpia guerra viscuda. El seu amor per la muntanya i la poesia li va fer escriure paisatges de gran lirisme a la vegada que el sentiment de pèrdua, pel fracàs de la guerra, l’allunyament de la família i el tracte injust que va rebre de França el van fer prendre la determinació d’escapar-se per tornar d’amagat a la seva casa de Sant Just Desvern.
Abstract
Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans is an egodocument that describes the exile of about two years of a republican from in Sant Just Desvern –Barcelona, Spain– who crossed the French border in early February 1939 and returned secretly in late 1940. In his journey through France he passed through the refugee camp of Argelès-sur-Mer –Roussillon, France–, and then enlisted in one of the many com- panies of foreign workers who under the command of the French army contributed by carrying out, basically, military and public work in Savoy. Milà met five different destinations in this region –Plan Lachat, La Chambre, Tours-en-Savoie, Albertville and Le Bourget-du-Lac– with different colleagues and commanders and from all of them he knew how to capture the landscapes and the different moods of the people who meet. His day-to-day life as a refugee was soon accompanied by the prologues of World War II, which he analyzes within these memoirs based on his own experience in the Spanish Civil War –1936-1939–. His love for the mountains and poetry made him write landscapes of great lyricism at the same time that deeply expressed the feeling of loss because the failure of the war that abruptly cancelled all republican ideals. The distance from the family and the unfair treatment he receives from France make him to escape from his second confinement in the refugee camp of Argelès-sur-Mer, to sneak back to his home in Sant Just Desvern.
Résumé
Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans est un egodocument qui décrit les presque deux années d’exil d’un villageois républicain de Sant Just Desvern –Barcelone, L’Espagne– qui a traversé la frontière française début février 1939 et est revenu secrètement a l’Espagne fin 1940. Dans son voyage à tra- vers la France il est passé par le camp de réfugié d’Argelès-sur-Mer, puis s’enrôle dans l’une des nombreuses compagnies de travailleurs étrangers qui, sous le commandement de l’armée française, contribuent en réalisant, pour l’essentiel, des travaux militaires et publics en Savoie. Milà a rencontré cinq destinations différentes dans cette région –Plan Lachat, La Chambre, Tours-en-Savoie, Albertville et Le Bourget-du-Lac– avec différents collègues et commandants et de tous il a su capturer les pay- sages et les différentes ambiances de gens qui vont l’accompagner dans son exil. Son quotidien de réfugié va bientôt être pareil à des prologues de la Seconde Guerre mondiale, qu’il analyse dans ses mémoires à partir de la Guerre Civil dans l’Espagne qui vient de finir. Son amour pour la montagne et la poésie lui ont fait écrire des paysages d’un grand lyrisme en même temps que le sentiment de perte, l’échec de la guerre, l’éloignement de la famille et le traitement injuste qu’il reçoit de la France lui font prendre le parti de s’évader pour se faufiler chez lui à Sant Just Desvern.
Presentació de l’autor de les memòries, Josep Milà i Mitjans
De la mateixa manera que en tot acte humà hi ha certs factors determinants, pel què fa al cas del forner Josep Milà i les circumstàncies del seu retorn de l’exili, hi ha dos fets importants.
El primer, del 9 d’octubre de 1939, quan una de les bombes del bombardeig a casa nostra va caure al forn de Can Masclans, a la cantonada de la Carretera Reial amb el carrer de Bonavista. El segon fet és la fallida del motor de la nevera de Cal Forner Nou, a principis dels anys 80. Tots dos ens han dut a tenir avui a les mans l’edició de la transcripció de les memòries de l’exili d’en Josep Milà.
Quan el 9 d’octubre la bomba caiguda a Can Masclans deixa el forn destrossat el forner Masclans té intenció de continuar fent pa i explica la possibilitat d’instal·lar-se al carrer de Bonavista a la casa i forn dels Milà, que són a l’exili.
A Argelers arriba aquesta notícia en coneixement dels homes de la família, Josep, el seu fill Joan i el mosso Pep i, posant-se d’acord amb el seu pare, el Joan decideix tornar a Sant Just, juntament amb el Pep, per obrir el forn.
El segon fet, quan a principis dels anys 80 un dia la nevera s’espatlla i el motor, que es troba a sobre, s’ha de revisar i… oh, sorpresa! Darrere el motor, tocant la paret hi ha una bossa amb unes llibretes amb les memòries manuscrites de Josep Milà.
De com i per què ara han arribat a formar part de la història vivencial d’una família veïna exiliada i retornada és mèrit d’un equip molt nombrós de persones. En primer lloc, dels nets de Josep Milà per haver facilitat al Centre d’Estudis Santjustencs les llibretes i fotografies que han permès refer l’exili de l’avi, molt especialment de l’Alfred Milà, iniciador de l’interès per recuperar aquesta memòria; del hereus de Josep Bartolí i Manuel Moros, que tan gentilment ens han permès reproduir els dibuixos i fotografies; de tot l’equip de transcriptors i curadors del text íntegre del manuscrit; dels que han fet possible que l’engranatge de totes les voluntarioses contribucions prenguessin la forma d’aquesta nova miscel·lània, que, en darrer lloc, han modelat la maquetadora i l’impressor.
No perdem de vista, però, que el protagonista és en Josep Milà i Mitjans, personatge hermètic i de fort caràcter, que durant molt temps va restar tancat a casa per temor de ser descobert. El recordo, junt amb el meu avi Arcadi, fent teatre, jo petita com era m’impressionava molt aquell senyor tan alt i seriós vestit de negre.
No era un home fàcil i espero que la seva història, que avui posem a les vostres mans, ens ajudi a en- tendre o comprendre una mica més tots els silencis i patiments de tantes persones que es mereixerien tenir-los en el record d’un passat, dolorós, que no voldríem que tornés.
Gràcies immenses a totes les persones que van respondre a la crida del nostre Centre d’Estudis per haver dut a terme el treball d’equip necessari per arribar a tenir a les mans aquesta miscel·lània.
De tot cor, gràcies
Maria Quintana i Cortès
Presidenta del Centre d’Estudis Santjustencs
Pròleg
Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans arriba de la mà del Centre d’Estudis Santjustencs amb la capçalera d’una nova miscel·lània, la xxv, i és el resultat d’un treball que ha fet possible la transcripció de les sis llibretes que constituïen les memòries i la cura dels textos per tal d’oferir una lectura pla- nera i que, a la vegada, mantingués l’estil de qui les va redactar. Lectura que es podrà acompanyar, de forma optativa, de les notes d’orientació intercalades de manera ben diferenciada respecte del text de Josep Milà.
Els dibuixos de Josep Bartolí i les fotografies de Manuel Moros que acompanyen el text tenen un valor historiogràfic intrínsec, a la vegada que són el retrat cru o al·legòric d’allò que tants exiliats han expli- cat amb paraules. Creiem que la combinació de text i imatges, en definitiva, podrà ser l’amalgama que de forma indeleble quedarà als lectors que s’endinsin en el permanent problema de la humanitat que són els exilis. Completen la feina d’edició uns apèndixs que contenen una guia onomàstica, una altra de topònims i glossaris de termes en català i francès.
El Centre d’Estudis Santjustencs celebra poder contribuir a restituir una vegada més la memòria his- tòrica de personatges i fets rellevants del nostre passat més proper, amb la modèstia dels que no som professionals de la recerca històrica però amb el convenciment dels objectius que tenim com un més dels centres d’estudis de l’àmbit de parla catalana.
“Criatures de la vida i de la fantasia, l’atzar els buscarà camins i esta- des entre els homes, per als quals repetiran inlassablement llur es- devinença enmig de l’època sòrdida i cruel que els tocà de viure i que, en el fons de llurs ànimes, acceptaren com una exigència del destí de llur temps, tan pròdig en hecatombes.”
Agustí Bartra
Crist de 200000 braços, fragment de l’epíleg
Introducció
El text que oferim a continuació té l’objectiu de posar a disposició dels lectors que ho necessitin un context per ajudar a entrar de ple en aquestes Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans. Un egodocu- ment –document històric que parla del jo i la pròpia experiència– que explica les vicissituds de la sor- tida de Catalunya i el pas per diferents destinacions de França, després que els defensors del govern legalment constituït a Espanya van ser aniquilats pels sediciosos. Dos anys de penúries, separat de la família, amb la geopolítica mundial en contra per causa de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i el país veí partit en dues meitats com una de les primeres conseqüències.
S’ha dividit en set apartats corresponents als aspectes que hem cregut més rellevants en relació amb el contingut de les memòries.
L’exili de Josep Milà i Mitjans a les miscel·lànies del Centre d’Estudis Santjustencs (CES); antecedents
Amb el títol Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans d’aquesta nova miscel·lània, iniciem d’alguna manera una visita in extenso del que va ser la publicació de L’exili d’una família santjustenca (1939), d’Antoni Malaret i Amigó, que va ser publicat dins la Miscel·lània d’Estudis Santjustencs xi el 2002. El creixent interès per la recuperació de la memòria històrica de les dues darreres dècades ha estat un dels motius per tornar de nou a les llibretes de les memòries de l’exili de Josep Milà, de les quals fem ara una transcripció completa. A la vegada hem intentat omplir buits i explicar fins on hem pogut tant el contingut com la faceta més formal del relat deixat per Milà, aspectes que desenvolupem al quart i cinquè punts d’aquesta introducció.
A l’hora d’explicar com i quan van sortir a la llum les llibretes de memòries en què Josep Milà va deixar constància del seu exili ens trobem amb diferents versions. La mateixa versió del Malaret a la Mis- cel·lània xi és contradictòria perquè, mentre que a la primera pàgina diu “[…] va dedicar bona part del seu lleure obligat a fer un recull memorial de les experiències viscudes, que omplen sis dels volums trobats”, a la darrera línia de l’epíleg diu “[…] Joan Milà i Ripoll […] posà a la nostra disposició els sis quaderns esmentats, després de guardar-los molts anys com uns records familiars de molt valor”. Posteriorment, Alfred Milà i Nuell, a l’entrevista de 2005 del Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya diu “[…] jo em vaig endur una calaixera dels meus avis a Puigcerdà per res- taurar perquè tenia corcs, i quan vaig treure l’últim calaix de sota em van sortir les llibretes aquestes […]. Sí, tothom sabia que hi havia unes llibretes que va escriure l’avi però les vaig trobar a l’últim calaix de la calaixera”. D’altra banda, Josep Milà i Nuell i Immaculada Castellví i Milà expliquen, en cedir-nos les llibretes el 2016 per a aquest treball, la circumstància de la troballa casual d’aquestes per algú de la família a la part superior de la nevera –al costat del compressor.
Pensem, doncs, que les llibretes es van “guardar” per primera vegada després de la mort de Josep Milà el 1965, comptant que la seva dona i el fill devien endreçar les seves pertinences sense creure oportú que els seus escrits quedessin a l’abast de la resta de la família. Des de la troballa sobre la nevera –fos
qui fos qui les deixés– i després d’un altre espai de temps indefinit en Joan Milà les va cedir al Malaret per fer-ne el treball de 2002. Finalment, en tornar-les el Malaret, el Joan Milà –que morí el 2004– les devia tornar a guardar sense que cap altre familiar parés esment d’on quedaven. El nostre arxiver Jordi Amigó va ser la segona persona, fora de la família, que va veure per primera vegada una de les llibretes de Milà arran de l’entrevista a l’Alfred (2005), el qual posteriorment i per iniciativa pròpia va iniciar la transcripció de les dues primeres llibretes, que va deixar impresa i relligada amb una espiral metàl·lica. La dissortada mort de l’Alfred en un accident de trànsit el 2008 va deixar el seu projecte en aquest punt, amb la transcripció dipositada al CES. Dins d’una línia de recerca semblant però paral·lela, a la Miscel·lània xiv de 2007, l’article Magí Colet i Mateu. La vida d’un lluitador de Pere Font i Grasa es va fer esment per darrer cop del treball d’Antoni Malaret. No és, doncs, fins al 2016, com s’ha dit més amunt, que es desperta de nou el tema de les memòries de l’exili de Josep Milà amb una proposta que incloïa la preservació en format digital de les llibretes i el projecte de transcripció de tot el text.
Les sis llibretes que inclou aquesta edició de les memòries de Josep Milà que teniu a les mans han estat transcrites per Alfred Milà i Nuell (les dues primeres) i per un col·lectiu de vuitanta-tres perso- nes (les quatre restants) que es van oferir a fer aquesta tasca, a partir de la feina prèvia de passar del format paper al format de fotografia digital. Aquesta operació va permetre repartir el text originalment manuscrit en fragments de dos a quatre pàgines i distribuir-los entre les persones que es van oferir de forma voluntària per transcriure-les. Totes han quedat relacionades en l’índex onomàstic de col·labo- radors d’aquestes primeres pàgines.
La transcripció, revisada i corregida, ens ha permès tenir tot el text de les memòries en un format que ja hem pogut llegir de manera fluïda, extreure’n informació, buscar els referents necessaris per entendre el periple de Josep Milà i oferir-lo ara, després d’aquest procés, de manera endreçada i en- tenedora a tots vosaltres. Aquesta mateixa tasca intensiva d’anàlisi de les memòries ens ha fet veure algunes mancances i errors del treball, d’altra banda meritori, que va fer Antoni Malaret. Ens referim concretament als topònims de les localitzacions de les diferents estades d’en Josep Milà dins la Savoia i a l’escala temporal del que va durar aquest exili.
En encarar l’edició integral de les memòries de l’exili de Josep Milà pensant en el lector generalista, com és el públic a qui s’adrecen les miscel·lànies del Centre d’Estudis Santjustencs (CES), hem cregut oportú afegir comentaris d’acompanyament intercalats dins el text original. Aquests han estat pensats tant per qui li plagui saltar d’un punt a l’altre de les memòries com per qui busqui referents temporals i d’ubicació del narrador Milà. Hem abordat l’edició d’aquesta manera perquè sovint no és fàcil orien- tar-se en l’escala temporal del text deixat per Milà perquè les dates apareixen escadusserament –no es tracta d’un diari– i, a vegades, s’avancen o van enrere en una mena de flashback. D’altra banda, l’es- pecialista que no necessiti o no vulgui afegits ni correccions al text original deixat per Milà, pot llegir-lo íntegrament a la web del (CES).
L’exili en plural
L’exili ha estat i és un gran tema d’estudi perquè les guerres i les seves conseqüències no han deixat d’acompanyar la humanitat. A les dues grans guerres del segle passat i a la Guerra Civil Espanyola l’han seguit innombrables conflictes a tots els continents. El 2021 esgarrifa sentir parlar de la repres- sió duta a terme el 1961 dins la mateixa capital de França, com a danys col·laterals de la guerra d’inde- pendència d’Algèria, amb la matança d’unes tres-centes persones que van ser llençades al Sena –una història amagada sota els aparells de l’estat francès i la inhibició de la premsa internacional. El fet és que, Europa concretament, ha anat encadenant guerres i exilis durant tot el segle passat. La Guerra
-
2.622.097 segons l’actualització del 21 d’octubre de 2021 d’UNHCR (l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats en les sigles en anglès): https://data2.unhcr.org/en/situations/syria
-
Un relat escruixidor en primera persona del que representen els nous camps de concentració d’Europa on van a parar aquests centenars de milers de refugiats el podeu trobar a l’obra de Mònica Parra Migrar i resistir. Històries de l’últim èxode a Europa, Descontrol Editorial, Barcelona 2020.
dels Balcans de 1991 a 2001 i les dues guerres de 1994 i 1999 a Txetxènia van tenir lloc en el mateix tombant de segle. A tocar de l’extrem oriental del Mediterrani el conflicte a Síria iniciat el 2011 ha cau- sat més de cinc milions i mig d’exiliats i refugiats1 que, majoritàriament a través de Turquia, han trucat a les portes d’Europa. Els conflictes a l’Àfrica sorgits en època colonial i aparentment amansits amb les independències i sostinguts amb més o menys intensitat durant les dècades següents han arribat fins als nostres dies amb nous focus de bel·ligerància territorial o ètnica i han donat lloc a l’expulsió de gernacions.2 Els conflictes es van encadenant sense solució de continuïtat i els nostres cervells acaben desfent-ne les imatges i xifres com el sucre dins el cafè. A més distància, més ràpida dissolució. Qui té present que el conflicte a Myanmar del 2017 amb els rohingyes ha portat 742.000 refugiats3 als camps de Bangladesh?
L’exili, però, es remunta als temps bíblics i l’han sofert pobles sencers i individualitats. Sigui exili, bandejament, migració forçosa o qualsevol altre nom, l’han sofert Dant, Napoleó i alguns dels polítics que vam escollir fa quatre dies. L’exili republicà, resultant de la victòria de les tropes alçades contra el govern democràticament escollit de la República, va ser el resultat del temor que els revoltats van causar des del mateix moment del seu alçament.
Les primeres línies del resum de l’article La represión: el ADN del franquismo español de Ramon Ar- nabat diuen: “El régimen franquista (1936-1975) creó una tupida red represiva que tenía como objetivo eliminar físicamente e ideológicamente al enemigo republicano y aterrorizar al conjunto de la pobla- ción”, frase que condensa l’actitud del règim que s’instaurà per la força de les armes i es perpetuà mitjançant la repressió a través de l’entramat creat al seu entorn. Els que varen marxar a França i en van tornar fent cas del missatge franquista, repetit fins a la sacietat als camps d’aquest país, que “aquellos que no tuviesen las manos manchadas de sangre podían volver sin represalias”, van ser ma- joritàriament soldats republicans, més un cert nombre de civils de les poblacions que anaven ocupant les tropes “nacionals”. Uns 300.000, segons Arnabat, dels 480.000 que varen travessar la frontera més els detinguts pels cossos policials i parapolicials. Tots ells van ser de nou internats per ser “classifi- cats” i discriminar els culpables. El resultat, com diu l’autor, va ser que “[…] a lo largo de 1939, cerca de
500.000 españoles pasaron por la red de más de un centenar de campos de concentración distribuidos por toda España […] que empezaron a abrirse en noviembre de 1936 para regular el tratamiento de los prisioneros de guerra […] y se mantuvieron hasta 1947”.
En termes semblants s’expressà Ramiro Fuente a Exiliados: Medio millón de españoles que nunca re- cuperaron su país,4 que diu: “Francia recibió unos 440.000 […], si bien la cifra definitiva se redujo a
215.000 después de que muchos, tras la contienda, creyeran en el ofrecimiento de Franco a acoger sin represalias a todos aquellos españoles que no tuvieran las manos manchadas de sangre. Quienes confiaron en su palabra y decidieron regresar fueron encarcelados, sometidos a juicio y marginados cuando intentaban conseguir empleo o directamente ejecutados”.
D’altra banda, Arnabat dona les esgarrifoses xifres de la repressió d’ambdós bàndols: “Las cifras actuales, aún no definitivas, a las que ha llegado la investigación histórica son las siguientes: unos
150.000 ejecutados por el franquismo entre 1936 y 1945; 125.000 durante la guerra y 25.000 durante los primeros años de la dictadura […] y unos 50.000 ejecutados víctimas de la represión republicana”. Aquestes xifres, traduïdes a percentatges de la població per regions, representen, segons l’autor: a An- dalusia 47.399 persones, 1% del total de la població i 4% dels homes; Castella i Lleó 17.195, 0,9 i 36%, respectivament; Extremadura 10.594, 0.9 i 3,6 respectivament.; Catalunya, 4.200, 0,15 i 0,6% respecti- vament. Cal comptar, com diu l’autor, que d’aquests una bona part s’havien presentat voluntàriament i, d’altra banda, que els més de 480.000 que van passar la frontera els primers mesos de 1939 es van poder lliurar de la repressió franquista directa.
-
Dades d’UNHCR del 31 de juliol de 2019.
-
La Vanguardia, 14 de gener de 2019 (https://www.lavanguardia.com/politica/20190114/454132203233/exiliados-medio-millon-de-es- panoles-que-nunca-recuperaron-su-pais.html).
Cal tenir també en compte el testimoniatge personal de milers de persones que van sofrir en les pròpi- es carns, en les dels seus familiars o bé coneguts, el desfici anorreador del franquisme des del primer dia de l’alçament contra el règim legalment constituït. Això no obstant, la resposta a la pregunta de si el massiu exili dels republicans estava justificat l’hem d’anar a buscar en les xifres extretes de fonts contrastades com hem vist en les dades anteriors. Una nova font és la relació de persones a les quals es va instruir un procediment judicial militar durant la Dictadura de Franco. Aquesta relació va ser feta pública en aplicació de la Llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de víctimes del franquisme, publicada al DOGC núm. 7406, de 6 de juliol de 2017. La llista –un document de 2.569 pàgines– va ser posada a disposició de tots els ciutadans per l’Arxiu Nacional de Catalunya el 7 de juliol de 2017 i pot ser consultada en línia.5 D’aquesta manera, moltes famílies, particularment les generacions més joves, ha pogut saber per primer cop que un familiar seu va ser un represaliat del franquisme, a la vegada que els números donen una mesura de la dimensió d’aquests procediments.
El mateix article d’Arnabat, al qual ens hem referit amunt, emfatitza que la dictadura franquista va néi- xer fruit d’un cop d’estat i que aquest fet és “un aspecto clave para entender la dinámica de la represión franquista, fundamentada en la «trampa (i)legal» de convertir a los defensores del legítimo régimen republicano, en rebeldes; acusados de Adhesión a la Rebelión, Auxilio a la Rebelión o Rebelión Militar”. Aquesta és una frase que té la força dels números, perquè dels 81.966 procediments judicials militars duts a terme entre el 1936 i el 1980 (la majoria fins al 1940) pel Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, el 87,7% va ser per les causes esmentades.6
Síntesi biogràfica de Josep Milà i Mitjans
Els testimonis biogràfics més extensos que tenim de Josep Milà i Mitjans són, d’una banda, l’escrit Josep Milà i Mitjans, deixat per Joan Gironès i Sabaté (1913-1995) al número 21 de “La Vall de Verç” de desembre de 1980, i la biografia que en va escriure Antoni Malaret i Amigó (1917-2001) a L’exili d’una família Santjustenca (1939), ja esmentat. N’hi ha també referències escadusseres a La batalla i altres textos de Daniel Cardona i Civit7 i a Daniel Cardona i Civit de Fermí Roviralta i Casas.8
D’altra banda, també disposem dels arxius fonogràfics de les entrevistes que Jordi Amigó i Barbeta de l’Arxiu Municipal de Sant Just va fer a Joan Milà i Ripoll a finals de 1999, per Ràdio Desvern, i a Alfred Milà i Nuell (1955-2008) el 2005, dins el Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitat de Ca- talunya,9 del qual ja s’ha fet referència. De totes aquestes fonts, n’hem fet un extracte que presentem a continuació.
Josep Milà (1900-1965), nascut a Olesa de Bonesvalls del matrimoni de Joan Milà i Petit i Mercè Mitjans i Milà –els pares eren cosins–, va anar inicialment a la Barceloneta darrere la feina del pare, que era forner, per venir al cap d’uns dos anys (el 1904) a Sant Just Desvern a la casa que el seu pare va cons- truir al terreny del carrer de Bonavista, 90, i hi va obrir el quart forn del poble (on ja hi havia els de cal Cuscó, Ferriol i Masclans), cal Forner Nou.
Es va casar amb Joaquima Ripoll i Gelabert (1900-1984) nascuda a Sant Just Desvern del matrimoni de Pere Ripoll i Amigó i Conxita Gelabert i Malaret, que va tenir quatre fills més.
El matrimoni Milà Ripoll va tenir en Joan (1922-2004), la Concepció (1925-1970) i la Núria (1927-2008). El Pepitu de cal Forner Nou, que és com se’l coneixia, portava el forn ajudat per Josep Mitjans i Olivella, Pep, i transportava amb carro els seus productes fent venda a domicili. Fins al 1932 va treballar a la fàbrica de ciment Sanson d’ajudant de la furgoneta que portava l’Obiols (Nani), mentre que el forn i la botiga eren administrats per la seva dona Quimeta i el Pep.
-
A la pàgina de l’Arxiu Nacional de Catalunya: https://anc.gencat.cat/ca/detall/noticia/Llista-de-processos-instruits-pel-regim-fran- quista. La notícia va ser recollida pel butlletí 47 del mateix arxiu, com també per Vilaweb (https://www.vilaweb.cat/noticies/les-dades- de-la-repressio-franquista/), entre altres mitjans. Tots dos documents aporten dades estadístiques extretes de la llista i presenten xifres des de diferents perspectives.
-
Xifres exposades al Quadre 2 de la Publicació núm.15 de l’Arxiu Nacional, Procediments judicials militars sumaríssims, de 2015.
-
Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, 6, Edicions de La Magrana i Diputació de Barcelona, 1984.
-
Número 9 de la col·lecció Personatges de l’Editorial Afers, Barcelona, 2008.
-
Hem fet la transcripció de la cinta de Joan Milà, mentre que per a l’entrevista a l’Alfred hem disposat de la transcripció. Una i altra, facilitades per l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern.
L’agost de 1934, després de l’aprovació de l’Estatut i les eleccions al Parlament, va ser traspassat el Servei d’Ordre Públic al Govern de la Generalitat,10 dins el qual, posteriorment, Milà va ingressar al Cos de Policia amb el núm. 29.11 Aquesta circumstància va ser facilitada pel fet de ser amic del que aleshores era el cap de la policia de la Generalitat, Miquel Badia —assassinat amb el seu germà Josep l’abril de 1936.
El 6 d’octubre de 1934, arran de la fallida proclamació del president Lluís Companys de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, va passar a França, aprofitant que en aquells moments estava de servei a Puigcerdà. A conseqüència d’aquest fet, va ser obligat a residir a més de cent quilòmetres de la frontera. Aleshores, és quan, a Angers (departament de Maine-et-Loire, dins la regió dels Pays de la Loire), va establir relacions amb les famílies espanyoles dels Repullés i els Sobrino, que tants serveis li van fer més tard en l’exili de tota la família a França. En tornar a casa abans de les legislatives de febrer de 1936 es va reintegrar a la policia i va desenvolupar la seva feina en diferents destinacions. El 18 de juliol de 1936, concretament, es trobava fent d’escorta al conseller de Cultura de la Generali- tat, Carles Pi i Sunyer. Del transcurs de la guerra Gironès destaca que: “[…] durant els primers mesos de la Guerra Civil donà proves d’eficàcia i dots de comandament doncs en més d’una ocasió s’hagué d’enfrontar amb els incontrolats procedents de Collblanc que tractaven d’endur-se veïns pel sol fet de tenir diners o bé ser catòlics”; mentre que el seu fill Joan va deixar el testimoni que: “[…] A l’esclatar la guerra marxa el conseller i el pare és destinat a una mena de burots que es van establir al pont d’Esplugues, on es controlaven el carros i camions. També hi havia un control de persones per detectar aquells que desertaven del front”. 12
Militància política
La seva militància no es pot explicar sense referir-nos a la gran amistat amb en Daniel Cardona i Civit, fundador de La Bandera Negra als voltants de 1925, com a suborganització d’Estat Català i de No- saltres Sols! a finals de 1930, de les quals va formar part Milà, segons Gironès, malgrat que Malaret només l’adscriu a la segona formació. Cardona l’esmenta a La Batalla a l’apartat dedicat a l’enterra- ment d’Àngel Guimerà: “[…] Al nostre grup hi anava en Perelló, i molts dels de l’assumpte de Garraf, probablement en Badia, en Milà de Sant Just i jo”. Al llibre Daniel Cardona i Civit, Roviralta, referint-se a les delegacions de Nosaltres Sols! i a la data de febrer de 1932, escriu: “[…] un mes després, pale- sant la influència de Cardona a la comarca, se n’obren a Esplugues i Sant Just Desvern, on, com a la resta de llocs, s’elegeixen els càrrecs més destacats, entre els quals hi ha els seus col·laboradors més estrets a l’Ajuntament com ara el president Just Vidal, el delegat comarcal Josep Milà13 o el secretari Magí Colet”.
El seguiment del Milà de la línia política de Cardona es degué anar refredant a partir del seu ingrés als Mossos d’Esquadra ja que Fermí Roviralta, al llibre sobre Cardona ja esmentat, explica que: “[…] el dissabte 16 de gener de 1937 s’havia celebrat a Sant Just Desvern una assemblea extraordinària d’ad- herents «per tal d’aclarir la situació amb motiu d’unes escissions o, més ben dit, de l’aplicació d’unes mesures disciplinàries», on els militants hagueren de decidir entre seguir al partit [Estat Català] o mantenir la fidelitat a Cardona […], el diumenge 24 de gener, el seu secretari general, tot insistint en la nova línia política d’aproximar-se a les institucions catalanes i d’antifeixisme sense fissures, par- ticipava en un míting organitzat a l’Ateneu d’aquesta localitat, en el qual prengueren part conspicus excardonistes com Josep Milà o Joan Layret.”
El grup local d’Estat Català el nomenà president del Casal, que durant la Guerra Civil va instal·lar-se a la torre de Josep Modolell i Garriga, cal Meliton, propietat que ara ocupa la residència per a gent gran
-
“Decreto de 29 de agosto de 1933, de traspaso de los servicios de Policía y Orden interiores de Cataluña” (Gaceta de Madrid núm. 244, d’1.09.1933)
-
El Milà consta a la relació d’aspirants a l’Escola Preparatòria de Policia de la Generalitat. “El traspaso de Servicios a la Generalidad” A: La Vanguardia, 15 d’agost de 1933.
-
Fora que es tractés d’un altre control, els burots estaven situats a l’inici de la Diagonal, a l’altura de l’actual Parc de Cervantes, com diu l’Alfred a l’entrevista ja esmentada, i no al pont d’Esplugues.
-
Malgrat el que es pot interpretar d’aquest text, Milà no formà part de cap dels consistoris de Daniel Cardona. Font: Membres dels consistoris republicans, 15/04/31 a 16/01/39, 2006; Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern. Treball fet amb motiu de la celebració dels 75 anys de la República Española i la República Catalana.
Nostra Senyora de Lourdes, que regenten les monges dels ancians desemparats, al passatge del Mont- seny, a Sant Just.
L’excursionisme
En paraules de Joan Gironès, “[…] en Milà era un enamorat de les nostres muntanyes, essent l’iniciador de les primeres excursions que es realitzaren en el nostre poble.” Això tenia lloc, segons Gironès, al voltant de 1930 i un any més tard va contribuir a la constitució del grup excursionista Els Isards. Entre els seus records també esmenta que Milà acompanyava els nois del grup quan feia falta per adquirir alguna peça de roba, a can penja-i-despenja del carrer de Sant Pau, i aconseguia sempre unes molt bones condicions de compra perquè n’era un expert. El grup duia unes camises a quadres negres i ver- mells que, segons Gironès, “varen causar molta admiració perquè eren força cridaneres”.
Una referència gràfica d’aquesta faceta del Milà la tenim a la foto de 1931 que va aparèixer al llibre Sant Just Desvern, un paisatge i una història, de 1987. És d’una excursió a Les Planes de Vallvidrera d’Els Isards amb el Milà, dos adults més i set nois de Sant Just d’entre deu i dotze anys, entre els quals hi ha el seu fill Joan Milà Ripoll. Joan Gironès, a l’article esmentat, deixa constància d’excursions fetes al Castell de l’Eramprunyà, de Cervelló i del Papiol. També Alfred Milà a l’entrevista de 2005 evoca l’afició a la muntanya de l’avi quan diu: “[…] vaig viure amb ell només deu anys i recordo com ens portava d’ex- cursió […]. Anaven amb els cosins i germans. Ens agafava a tots i vinga cap a la muntanya”.
El teatre i les lletres
Durant els anys 1952-1955 fou director del quadre escènic de l’Ateneu de Sant Just, segons Gironès, dates que no van quedar registrades a la Miscel·lània xxiv del CES, dedicada al centenari de l’Ateneu, però la seva gran implicació sí, segons va recordar Vicenç Riera i Batiste. Aquesta faceta de Milà no pot deslligar-se de l’amor per la literatura i les lletres, atès que a l’obrador del forn hi reunia tant el jovent que duia d’excursió com companys de tertúlia política com en Daniel Cardona. Gironès va deixar escrit: “[…] passàvem unes nits inoblidables –majorment a l’hivern– mentre la pastera anava fent la feina, ell ens recitava poesies patriòtiques, així com fragments d’alguna obra teatral”.
Salvat Papasseit va fer repòs al carrer del Serral de Sant Just el 1920 atesa la coneixença amb en Car- dona de quan aquest va treballar a Can Sunyol i s’ha dit que va participar en tertúlies al forn del Milà
–aquest tenia aleshores vint anys. Malgrat no tenir-ne cap prova documental, el fet és força probable perquè el passatge del Serral quedava quasi davant per davant del forn de cal Forner Nou del Milà i en Cardona era un amic comú.
En relació a la producció d’escrits del Milà, a més a més de les memòries, Malaret diu a l’epíleg del seu article de 2002: “[…] en podríem afegir altres en què fa apunts de converses mantingudes amb per- sones de Sant Just, que coneixien la seva situació i dels contactes que tenia amb gent d’Estat Català i del Front Nacional de Catalunya, organitzacions de resistència al franquisme. També va escriure dues o tres obres teatrals, recordant els temps que fou actor i director de la Secció de Teatre de l’Ateneu Santjustenc. I, posseïdor de la col·lecció Bernat Metge, té una llibreta plena de sentències dels filòsofs grecs, Plutarc, Demòstenes, Cató el Vell, Ciceró, que ell desenrotllava filosofant amb el que passava i el que podria haver passat en els temps i circumstàncies viscuts.”
La lectura de les memòries de Josep Milà ens donen la perfecte mesura de les anteriors paraules, tant pel que fa a la seva capacitat d’expressar sentiments i idees com per traslladar-nos amb precisió fo- togràfica als escenaris del seu exili. Amb més o menys encert gosem dir que aquestes memòries són una road movie on es posen de manifest valors universals com la llibertat individual, en particular la de moviment, l’exili, el sofriment i el vagareig –tal com interpreta aquest terme la nostra Viquipèdia. El guió d’aquesta “obra” escrita pel Milà té passatges tristos, de reflexió, poètics i uns darrers de còmics com només un enamorat de les lletres i el teatre és capaç de fer.
Hem d’assenyalar finalment que el fet que la llibreta-herbari on va anant escrivint poemes durant tot el seu exili s’hagi conservat és una bona notícia per partida doble. En primer lloc perquè ens demostra, vuitanta anys després, que malgrat les estretors i moments crítics pels que va passar no la va abando- nar mai, fet que dona fe de la seva passió per escriure. D’altra banda representa un valuós document
de recuperació de la memòria històrica que ens ajuda a entendre els sentiments del personatge dins el context del seu exili.
Sortida cap a l’exili
La família de Josep Milà, formada per l’esposa, els tres fills, la mare Mercè Mitjans i el mosso Josep Mitjans, juntament amb Pepet Colet, la seva dona Aurora i dues filles, el veí Pere Montagut i Jaumà i Magí Colet com a conductor d’un camió oficial van marxar a l’exili el 25 de gener de 1939. El relat de Joan Milà d’aquesta vivència va ser aquesta: “[…] Ens aturem a Sant Hilari Sacalm i arrenquem naps d’un camp per menjar. Abans de Darnius un tal comandant Terri els desarma i abans d’arribar a la frontera hem de deixar-ho tot. Seguim a peu fins a Les Illes (comuna de Morrellàs, Maureillas-les-Illes en francès) i aquí ens donen llet condensada i seguim fins a El Voló (Le Boulou). Des d’El Voló ja només els homes, conduïts per militars francesos, caminem tota la nit fins a Argelers (Argelès-sur-Mer). Tot el camí era gebrat. La mare, àvia i germanes van a parar al costat de Brest (Bretanya) i la comunicació que s’estableix amb Argelers és a través de la senyora Repullés.”14
No sabem quant van tardar fins que van travessar la frontera.
Les etapes de l’exili
L’exili del Milà va començar al camp d’Argelers a primers de febrer de 1939, quan tot just s’havien ins- tal·lat els filats,15 i va acabar també a Argelers en una data indeterminada, més enllà del 30 d’agost de 1940. Entremig té lloc el seu periple per França que comença el 29 d’abril de 1939.
El 12 d’abril de 1939 el govern francès va publicar un decret que imposava, a tots els estrangers beneficiaris del dret d’asil i als apàtrides entre 20 i 48 anys, les mateixes obligacions que als fran- cesos sotmesos a les lleis de reclutament militar i de l’organització de la nació en temps de guerra. Aquest decret va legalitzar la creació de les Companyies de Treballadors Estrangers o CTE, quedant tots aquells que s’hi adherien sota la tutela del ministre de defensa i de la guerra. Tal va ser el cas del Milà que s’hi va allistar voluntàriament, quan estava a Argelers, com a alternativa per no ser retornat a Espanya. La cinquena companyia en la que va quedar enquadrat va tenir com a primera destinació els campaments de Bonnenuit i Plan Lachat dues localitzacions en el camí del coll del Galibier separades només uns quatre quilòmetres. La seva missió va ser arranjar el camí que des del punt de la fortificació de Les Rochilles, de la línia de defensa Maginot, connectava amb la carretera cap el coll del Galibier i, posteriorment Briançon. Aquesta estada ha estat confirmada a través del llistat que penja de la xarxa a: cartesdelexilio.16 Les dades que hi consten són: Jose Mila Mitjaus; nº 341; 2ona. Classe; forner; recorre- gut 1: Bonnenuit; recorregut 2: Plan Lachat; data de la informació: 1/3/40. La numeració de la cinquena companyia, que pertanyia al sisè cos de l’exèrcit dins la 14ena. regió militar, va del número 207 al 429 de manera que hi ha inscrits 223 homes.
No hem pogut trobar cap referència de les següents destinacions a La Chambre, Tours-en-Savoie, Al- bertville i Le Bourget-du-Lac –totes a la Savoia– abans de tornar a Argelers l’agost de 1940. D’aquesta darrera estada sí que hi ha una fitxa on consten: Jose Mila Mitjans, nascut el 12/01/1900, vingut de la 85ena. companyia el dia 8 d’agost 1940 i adscrit a la 218ena. del camp d’Argelers el dia 30 del mateix mes i any.17 Així doncs, malgrat que la confirmació documental de l’exili del Milà és parcial, el detall de les seves altres localitzacions i les descripcions que en fa dels campaments, comandaments i compan- ys donen al relat del seu exili una gairebé absoluta fiabilitat. En aquest sentit resulta particularment sorprenent i ric en detalls la descripció de la Rizerie de La Chambre, un edifici amb una llarga història,
-
Un càlcul aproximat de les distàncies que van haver de caminar, les dones des de Les Illes fins al Voló i els homes des de Les Illes fins a la platja d’Argelers, dona 17 i 38 quilòmetres, respectivament, d’acord amb la xarxa viària actual.
-
El 30 de gener de 1939 un destacament de la guàrdia mòbil francesa acompanyada d’un centenar dels primers refugiats va instal·lar el filat del camp d’Argelers. L’endemà els ministres francesos Sarraut i Rucart van visitar el camp i a partir del 6 de febrer el flux dels exiliats ja no es va interrompre. Ref. Mémorial du camp d’Argelès-sur-Mer. Création du camp: https://www.memorial-argeles.eu/fr/
-
Cartasdelexilio.free.fr/cte-fr.html
-
Fitxa detallada Núm. 99667 del dossier 1260W67 de Josep Milà Mitjans conservat a l’Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals de Tolosa de Llenguadoc, disponible a https://archives-camps.cg66.fr/basescamps en data 13/11/2021.
segons ens explica el Milà –que encara resta dempeus avui dia– així com les mides i distribució dels barracons del campament de Tours-en-Savoie.
Un altre aspecte digne d’assenyalar és el fet que la sortida del Milà del camp d’Argelers va anar a cavall dels prolegòmens i desenvolupament de la Segona Guerra Mundial i, de fet, la guerra al front de l’oest, a França, va fregar les destinacions a les quals va estar.18
El retorn
Malaret ens descriu la tornada, en primer lloc, del Joan juntament amb el Pep, el mosso, i el Pere Montagut: “[…] Tenen notícies de l’intent d’ocupació de la casa i forn del carrer de Bonavista, núm. 90, a la cantonada amb el carrer Freixes, accidentalment desocupada per la marxa de la família Milà cap a l’exili francès, per instal·lar-hi el forn de Jaume Masclans, situat a la Carretera Reial, a la cantonada amb el carrer de Bonavista, que havia quedat destruït pel bombardeig dels avions italians durant la Guerra Civil. Per evitar-ho, provisionalment s’hi allotja un familiar, Ramon Farrés, i acorden retornar a Catalunya el 26 d’abril de 1939,19 el fill, Joan Milà, el company Pere Montagut i Pep, el mosso, per tal de fer-se càrrec de la botiga i del funcionament de l’establiment. Posteriorment, uns mesos més tard20 també ho faran les dones exiliades, que es trobaven en un poble prop de Bordeus (Occitània).21 Retor- nen a la vida normal del poble, tot i que reben freqüents visites dels
afiliats a la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS)”.
No hi ha cap referència del retorn de Josep Milà a Sant Just, ni tant sols ell en dona cap pista a les memòries, en què la darrera data que consta és la del 8 d’agost de 1940. En Joan Milà va manifestar: “[…] el pare coneix un capità a Argelers que el deixa escapar i l’oncle Ramon Ferrés el fa arribar fins a Barcelona”. Això no obstant, la lectura minuciosa de les memòries ens han donat alguna altra pista que desgranem, en part com a hipòtesi, al darrer dels textos “de situació” que hem anat intercalant al llarg de la transcripció de les memòries que ofereix aquesta miscel·lània.
Respecte de l’escriptura de les memòries, a partir d’una data també indeterminada del seu retorn, Ma- laret diu: “[…] escrites al seu domicili del carrer Bonavista, número 90, on va residir clandestinament més de dos anys, fins que va ser detingut i conduït a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, amb maltractaments, i posteriorment posat en llibertat pels bons informes locals i perquè algun dels policies d’aquell temps l’havien tractat quan eren policies de l’Estat i de la Generalitat i coneixien la seva actuació professional”. En aquest punt Alfred Milà aporta una dada gens negligible respecte de qui va mediar per aconseguir-ne l’alliberament quan diu: “[…] el qui el va treure va ser Mossèn Antonino. Si no hagués sigut pel Mossèn, no hauria sortit d’allà, pel càrrec que tenia i la seva involucració en política […] Això m’ho va explicar el meu pare. Va ser llavors quan es va assabentar el Mossèn que estava allà
–perquè fins i tot no sabia que l’avi estava aquí al poble– el Mossèn va sortir i li va fotre bronca al meu pare perquè no li ho havia dit […], el pare em va dir que li va tornar el favor que li havia fet en temps de la guerra. […] El meu avi com que era policia estava als burots d’aquí dalt de Pedralbes i vigilaven tots els carros que entraven cap a Barcelona. Quan va veure que venia gent de Sant Just es va avançar als piquets de la CNT i la FAI que hi havia allà i va mirar a dintre. Quan va obrir el carro es va trobar amb el Mossèn, i el va tapar de seguida i els va fer passar com va poder perquè sinó allà s’acabava Mossèn Antonino”.
Tornant a la data de quan va escriure Milà les seves memòries i en base al que va deixar escrit Malaret, hom pot pensar que si va tornar a finals de 1940 o primers de 1941 i va estar dos anys tancat a casa, va ser aleshores quan les va escriure. Això no obstant, una etiqueta de fàbrica de la primera llibreta ens dona a entendre que les va escriure en data indeterminada a partir de finals de 1943. L’etiqueta del
-
Vegis un relat de la batalla als Alps, que va durar des de mitjan juny fins el 2 de juliol de 1940, malgrat que l’armistici que va posar fi a les hostilitats es va signar el 22 de juny a: https://www.ledauphine.com/defense-guerre-conflit/2020/06/11/premiere-action-de- guerre-et-premiers-morts
-
Josep Milà, a les memòries objecte d’aquesta publicació, dona la data del 29 d’abril.
-
Josep Milà, a les memòries, diu que va ser a primers de juny.
-
Aquesta dada només la dona Malaret. Milà, a les memòries, en cap moment diu que les dones fessin aquesta “escala” a Bordeus en el seu retorn des de Kersaint-Landunvez (Bretanya), on s’estaven.
fabricant d’aquesta primera llibreta diu: “Artículo en libertad de precio de acuerdo con la resolución S.5. 261-156, fecha 3-11-43, de la S.G.T. del Ministerio de Industria y Comercio”. Hem de creure, per tant, que les memòries les va escriure posteriorment als mesos que va estar tancat a casa i més enllà del tràngol de passar per la Prefectura de la Policia després d’aquest període de més de dos anys amagat a casa que ens diu Malaret.
Singularitat de Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans
A l’hora de descriure els trets que donen un caràcter singular a aquestes memòries, tant en termes ab- soluts com per comparació amb altres relats de naturalesa semblant, creiem que tenen rellevància la forma com s’expliquen les relacions humanes en el context d’un col·lectiu de persones que a la pràctica estan recloses en un camp de concentració o en un aquarterament militar francès, atesa la disjunció d’acceptar-ho o bé ser tornats a Espanya i la reafirmació dels ideals que van portar Milà i tantes i tantes persones a defensar els principis republicans. També cal destacar el detall i la manera, sovint poèti- ca, com es descriu l’entorn físic que al llarg dels dinou mesos relatats22 d’exili, envolten Josep Milà. Tot plegat basat en el lèxic del català, sobre el qual recau el fil narratiu, i l’ús de dues altres llengües
–francès i castellà– utilitzades en determinats diàlegs. Aquests precisament, utilitzats amb profusió, són talment la recreació de la seva experiència, al camp d’Argelers i a les diferents destinacions per la Savoia dins la companyia de treballadors espanyols en què va quedar adscrit, com si es tractés d’una obra de teatre.
Hi ha altres aspectes que giren a l’entorn d’aquestes memòries que tampoc no voldríem deixar de banda, com és la raó d’escriure-les i si les va escriure com un exercici d’interiorització dels records o bé estaven pensades per a ser llegides per algú altre. Una resposta que no necessàriament ha de ser excloent l’una de l’altra i així mateix ho interpretem. El personatge de Milà és omnipresent al relat, ja sigui com a analista de les diferents personalitats i comportaments dels companys, ja com si fos el co- mentarista polític de la crisi prebèl·lica europea que desemboca en la Segona Guerra Mundial, ja com a historiador d’uns fets molt recents que han acabat portant-lo a la situació d’exclòs en què es troba. Això el fa estar al nus de la narració, que, d’altra banda, no hi ha cap dubte que va escriure perquè un dia o altre algú la llegís.
Efectivament, en diferents punts de les llibretes es fa referència al lector que Milà pensava que algun dia podria tenir-les a les mans. Cenyint-nos només a la primera llibreta, trobem fins a sis referències a aquest futur lector. Al segon paràgraf Milà diu “[…] intento recordar com una cosa íntima, mai amb l’interès de donar-li publicitat més enllà dels familiars i intimitats, si un dia interessats em demanaven sobre la nostra estada, en qualitat d’exiliats, a la nació veïna”. Així mateix, es refereix al lector al llarg de les descripcions, força detallades, de les dues primeres barraques construïdes al camp d’Argelers; en explicar l’organització del camp 2, dels exsoldats, on s’estaven ell i els seus. També després de refe- rir-se al camp civil, on ens diu: “[…] després dels detalls anotats que grosso modo he procurat exposar al més clar possible, perquè el lector pugui fer-se càrrec de les característiques d’aquella ciutat impro- visada”. Completa les referències al futur lector les darreres línies del mateix primer quadern on diu: “[…] En vosaltres està seguir llegint si la llauna no us ha cansat, a la vostra mà estarà continuar amb la següent. Si us ha fatigat, dec dir-vos que la meva intenció no era aquesta”. I no s’acaben aquí aquestes referències, sinó que són recurrents en tota la memòria.
Aquest futur lector es va materialitzar a partir del moment que, cap als anys vuitanta –Milà va morir el 1962–, les llibretes van aparèixer al capdamunt d’una nevera del forn i pastisseria Milà, un fet fortuït que va causar el mateix mecanisme de la nevera el dia que va deixar de funcionar. Això no obstant, aquest futur lector al qual es dirigia Milà de ben segur que en cap circumstància no se l’havia imaginat com un col·lectiu nombrós i plural. Perquè avui aquest algú esdevindreu tots vosaltres lectors.
-
Estrictament, entre la data de sortida de Sant Just que dona A. Malaret (25 de gener de 1939) i la data 30 d’agost de 1940 d’entrada en una nova companyia a Argelers –segons la fitxa esmentada a la nota 17– hi ha un interval de dinou mesos. Això no obstant, ens sembla raonable suposar que es va estar a Argelers algun temps més, segons les paraules del conegut comandament francès d’Argelers que li recomana paciència per esperar el moment oportú d’escapar-se.
L’interès historiogràfic d’un exili itinerant
El relat de l’exili a França de Josep Milà inclou fins a sis destinacions diferents, cinc a la Savoia i el d’Argelers al Rosselló a l’inici i al final del periple.
Aquest canvi de paisatges, companys i comandaments constitueix una rica paleta de contrastos que el Milà va descriure amb detall, poesia i també humor. Va ser així, malgrat que després dels primers mesos a Argelers, Milà va fer un itinerari de només 178 quilòmetres, sempre per la Savoia, abans no va tornar a Argelers a finals de juliol de 1940. Descomptant el desplaçament d’anada des del Rosselló a la Savoia i des de la darrera destinació de Bourget-du-Lac de nou a Argelers –1.160 quilòmetres– les distàncies recorregudes van ser, doncs, relativament curtes, però les estacions de l’any van donar gairebé dues voltes al calendari i van motivar Milà per parlar-nos del que el seu esperit excursionista i la seva ànima poètica van quedar imbuïts. Valguin d’exemples el trajecte amb tren des d’Argelers fins a Saint-Michel-de-Maurienne i la posterior ascensió amb camions militars, passant per Valloire, fins al campament de Bonnenuit a tocar de les Granges du Galibier –2.300 m d’altitud– a vuit quilòmetres del Col du Galibier.
Semblantment, les descripcions dels campaments i quarters militars pels quals va passar són minu- cioses perquè sempre en dona els topants i fins i tot les mides. Ja es tracti de les cabanes fetes amb canyes, mantes i quatre fustes d’Argelers com de les instal·lacions posteriors a La Chambre o Tours- en-Savoie, les seves descripcions permeten imaginar i fins i tot dibuixar aquella barraca o campament militar gràcies al detall amb què els descriu. És particularment significatiu el cas de la Rizerie de La Chambre, la descripció completa de la qual no té lloc fins a quaranta-sis pàgines des del primer cop que en parla. Tot plegat perquè en una de les seves excursions troba un pastor que li completa la història d’aquell indret i Milà, oportunament, ens en fa partícips exposant-ho a les memòries. Addicionalment hem de dir que aquest edifici, un dia magatzem de gra del qual va prendre el nom, però anteriorment tota una altra indústria, està encara dempeus i n’hem pogut copsar alguns dels detalls descrits per Milà, més de vuitanta anys després que ell hi passés.
En el procés de cura de la transcripció hem fet mans i mànigues per corregir la grafia de tots els to- pònims i ubicar-los sobre el mapa de França. L’esforç ha estat folgadament recompensat, malgrat que uns pocs noms no hi ha hagut manera de situar-los. Una idea prou gràfica per posar en la justa me- sura el que diem és l’índex de topònims inclòs al final del llibre, que inclou vuitanta-sis entrades. Hem d’assumir que sense aquest canvi probablement l’esperit poètic del Milà que ens descriu embadalit muntanyes, prats, aigües i rocams hauria quedat més limitat.
La corrua de personatges, d’altra banda, és l’element indispensable per a Milà per plasmar, a través de diàlegs, els diferents quadres escènics que ens situen en els successius actes del seu exili. El pobre d’esperit, l’egoista i el vividor; el gandul, l’home culte i, d’alguna manera planant per damunt tots ells, el mestratge que sempre sembla donar Milà. En aquest punt i referint-nos als prolegòmens i primers mesos de la Segona Guerra Mundial, Milà juga amb l’avantatge de parlar en present d’uns fets que ja són passat. És a dir, quan s’està a casa i escriu les memòries –no abans de les darreries de 1940– els fets dels quals ens parla i pontifica ja són història des de fa almenys set o sis mesos, si ens referim a l’atac a França per les tropes alemanyes o italianes, respectivament. També cal tenir en compte els gai- rebé quaranta anys que té ell, mentre la majoria dels qui l’envolten són més joves, exceptuant alguns dels comandaments francesos.
Un darrer aspecte que volem ressenyar de les memòries és el fet que la seqüència del relat sovint es veu afectat per la falta de sincronia temporal en l’evocació dels records, de manera que l’acció va endavant i endarrere. Així, per exemple, Milà ens explica de forma força detallada els deu dies que va necessitar per consolidar una ubicació definitiva al camp d’Argelers, per després dir-nos que al cap de tres dies d’entrar al camp va escriure una carta als vells amics de l’exili de 1934 residents a França. Creiem, d’altra banda, que el treball “lineal” de Milà sense tornar enrere per repassar, més que no pas la llosa de la memòria, és la causa de saltar-se tot en un plegat un any i passar de 1939 a 1940.23 Així, el primer Nadal que va passar a l’exili el va assenyalar com a Nadal de 1940, quan realment era de 1939. Seguidament arrossega aquest mateix any quan explica els prolegòmens i primer mig any de la Segona Guerra Mundial que, així mateix i de forma contrastada, podem dir que eren de 1939 o 1940, mentre que ell els situa un any després.
Les notes, els poemes i les fotografies
Les llibretes tenen uns quants interrogants dels quals també volem deixar constància. No sembla pos- sible que Milà pogués escriure determinades planes de les memòries sense tenir unes notes o una llibreta anterior on constessin determinades dades. Malgrat que el mateix Milà diu haver-se desfet de bona part de les notes24 que de forma continuada anava fent, creiem que es va basar en algunes que devia poder conservar, que comentem a continuació.
No hi ha cap dubte que els poemes que surten a les sis llibretes van ser transcrits de la llibreta-herbari que va acompanyar Milà durant tot l’exili. Afortunadament aquesta llibreta va quedar en mans de la seva filla Concepció i posteriorment de la seva neta Immaculada Castellví i Milà. En aquesta llibreta hi ha quaranta poemes, tots transcrits a les llibretes de les memòries. Més textos que devia conservar són les diferents cartes que va rebre o enviar. De l’amic d’Anvers, de la família des de Kersaint i des- prés des de casa, les que va enviar ell, etc., perquè algunes també hi van quedar transcrites. També devia conservar el poema en francès del qual Milà diu que és autor el sergent Molière. El seu lèxic i la seva extensió fan pensar que devia tenir-lo copiat en una nota a part, des de la qual el va transcriure a la llibreta 4 perquè no hi és a la llibreta-herbari. D’aquest poema és oportú assenyalar que es va cantar sobre la tonada de la cançó popular francesa Au Pressoir (música de Marie Monnier i lletra ori- ginal de Camille Roy), tal com explica Milà, durant la nit de Nadal de 1939, malgrat que ell l’adscriu al 1940. Hi surt un rodolí per a cadascun dels comandaments francesos que tenia la companyia i dels qui estaven al servei de la cuina. Un total de divuit persones i cent vint-i-vuit versos que materialment és impossible que es mantinguessin just com un record dins el seu cap. La singularitat del poema, per la descripció dels diferents personatges, dels quals surt el cognom, i la seva originalitat ens ha convidat a incloure’n la traducció al final de l’índex dels poemes de la llibreta-herbari original de Milà.
L’ordre dels poemes transcrits de l’original a les memòries segueix sensiblement l’ordre de la llibre- ta-herbari, amb algunes excepcions. Van quedar repartits, sobretot, entre la segona (onze), tercera (set) i cinquena (sis) llibretes. En aquest procés de transcriure’ls Milà va fer-hi canvis i, sobretot, va unir fragments que a l’original eren clarament poemes diferents fets en moments diferents. El fet que la majoria no portessin títol va fer més fàcil aquesta tasca. Un exemple paradigmàtic és el compost de tres estrofes, de quatre versos cadascuna, escrites a les pàgines 17, 18 i 16, respectivament, del llibre de poemes, que tenen les flors com a fil conductor. També hem de comptar, dins l’expressió poètica de Milà, uns quants fragments en prosa com el que titula Tardor i comença amb “Fa fred, més fred que els altres dies […]”.
Pensàvem, de bell antuvi, que l’edició d’aquestes memòries seria un text gairebé mancat d’imatges que poc convidaria a fullejar, fora dels interessats de forma específica en el tema de l’exili republicà. Inicialment comptàvem amb les fotografies de les famílies Milà Nuell i Castellví Milà, a les que es van afegir les de Mª Rosa Montagut i Daniel Cardona Pera. Afortunadament, al mateix temps que la Immaculada Castellví ens oferia el llibre original dels poemes de l’avi, també ho va fer d’un àlbum de fotos familiar en què en una de les pàgines centrals hi deia “Fotos de l’estada del pare a França”. Llegir aquesta capçalera i a continuació els peus de foto “La Chambre”, “Riu Isère” i “Mas d’Amunt” va ser com la troballa de la pedra de Rosetta de les memòries de Milà i ens va envair una forta emoció en veure materialitzada en aquestes imatges la síntesi i confirmació del periple del Milà a França, explicat a les sis llibretes.
Les pàgines d’aquestes memòries no compten únicament amb les fotos dels familiars i amics de Sant Just que van sortir plegats cap a l’exili a França i les tres fotos esmentades. També gaudeixen de la ge- nerositat dels hereus dels artistes Josep Bartolí i Manuel Moros, que comentem en el següent apartat,
-
N’és un exemple la data de la pàg. 22 de la llibreta 5, quan diu “[…] això passava els primers dies de juny del 41”. Es tracta d’un error, perquè els atacs a França d’Itàlia als quals es refereix van ser a partir del 10 de juny de 1940. Aquesta errada es repeteix a la pàg. 26.
-
A la llibreta 2, pàg. 21, podem llegir: “[…] Per les raons del temps passat d’aquells dies fins avui i haver sigut precís desfer-me de totes les anotacions fetes en el viatge, per certes causes que més amunt exposaré”. I a la llibreta 5, pàg. 21, amb motiu de l’atac des d’Itàlia, diu: “[…] Destruírem, cremant-los, apunts i notes preses en aquella odissea; correspondència rebuda d’altres companys enquadrats en diferents companyies”.
fet que enriqueix l’obra amb imatges que evoquen situacions i sentiments expressats per Milà, particu- larment en el pas de frontera i la descripció del camp d’Argelers.
L’expressió artística en el context dels camps
Un aspecte que no volem menystenir en aquest context, que genèricament hem anomenat exili, és el de les manifestacions artístiques d’aquells que, privats de la llibertat i de les necessitats bàsiques, en- cara són capaços de donar sortida als seus sentiments i vivències amb creacions literàries, plàstiques, musicals o mitjançant la fotografia.
La naturalesa humana està en permanent contacte amb l’entorn al qual interpreta, s’hi adapta i reflec- teix en les seves manifestacions rituals o plàstiques. Ha estat així des que l’home va adquirir el rang de racional i no resulta sorprenent que la creativitat fins i tot floreixi amb les condicions més adverses i que sigui un exponent dels temors, precarietats, pors i circumstàncies d’aquelles situacions, de mane- ra que es converteixi en un testimoni que pot ser transmès a les següents generacions.
El fet de l’art no ha passat desapercebut en aquesta relativament recent recuperació de la memòria de l’exili republicà. Amb una visió inclusiva de l’art, esmentem a tall d’exemple les exposicions Centelles. Les vides d’un fotògraf, 1905-1985 al Palau de la Virreina el 2006 i la de La maleta d’Agustí Centelles de Sant Just a l’espai MercArt de 2021; les del pintor Manuel Moros25 el 2009 al Museu Memorial de l’Exili i el 2021 al Mémorial d’Argelès; la de Josep Franch Clapers al Museu d’Història de Catalunya el 2012, amb el títol J. Franch-Clapers. L’èxode. L’exili; I Art i Exili. Artistes de l’exili del 1939 del Museu de l’Empor- dà i el Museu Memorial de l’Exili, de 2020.
Això no obstant, les manifestacions artístiques d’aquest període de la nostra història han tingut un reconeixement tardà. Enric Pujol, Enzo Traverso i Lluïsa Faixedas, en sengles articles introductoris del catàleg de l’exposició Art i Exili esmentada més amunt, així ho manifesten. Cal destacar també, per la seva singularitat, la combinació de l’expressió escrita i imatges, plasmada en l’obra Campos de con- centración amb text de Molins i Fàbrega i dibuixos de Josep Bartolí, editat a Mèxic el 1944. Aquest va ser, tanmateix, un treball pioner, dins la temàtica de l’exili republicà, en què es complementen aquests dos llenguatges. Ja dins el marc temporal actual cal destacar La retirada. Mots et images d’un exode de Véronique Mouliné de 2009, en què passa revista a totes les manifestacions d’art que van tenir lloc als camps, amb capítols tan eloqüents com L’art dans les camps, entre ombre et lumière; L’art malgré les barbelés o Paroles et musique, sense oblidar les dues revistes que es van editar: el butlletí dels estu- diants del camp d’Argelers, a partir de 1940, Desde el Rosellón i Barraca, fetes totalment a mà per una dotzena d’intel·lectuals i artistes.26 Cal destacar finalment que la figura de Josep Bartolí ha tornat als mitjans arran del film animat d’Aurel, Josep, de 2020.27 Un valent i fervorós homenatge a la integritat d’aquest home al seu pas pel camp d’Argelers. Artista que va formar part del grup 10th street amb de Kooning, Klein, Pollock i Rothko.
Una mostra prou eloqüent per il·lustrar aquesta interconnexió de les arts la podem trobar en una sola paraula redundantment repetida en l’acompanyament dels gendarmes i militars francesos als repu- blicans en entrar a França: “Allez, allez!”, que va donar lloc a unes quantes línies del Campo de concen- tración (1939) de Lluís Ferran de Pol, com també a una extensa nota a peu de pàgina de Josep-Vicent Garcia i Rafi (l’editor), en la qual esmenta les mateixes paraules en la tornada d’una cançó i en el títol d’un poema; unes línies també al Diari d’un fotògraf d’Agustí Centelles i en aquestes memòries de Josep Milà. Així mateix, és el títol d’un quadre de Josep Franch Clapers i del llibre Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939, editat recentment per Maria Campillo.
-
Val la pena llegir el relat sobre Manuel Moros –de fet, va ser un fotògraf circumstancial– que va fer Eva Vázquez a El Punt Avui el 8 de febrer de 2009. Més informació, amb fotos, es troba al llibre de l’exposició La retirada dans l’objectif de / L’exili dins la mirada de Manuel Moros, presentada el 10 de desembre de 2008 a Perpinyà i el 30 de gener de 2009 al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera.
-
Hi ha una versió facsímil editada amb el títol Ecrits d’exil. Barraca et Desde el Rosellon-Album d’art et de littérature à Argelès-sur-Mer, 1939. Nouvelles Presses du Languedoc, 2008.
-
“Josep dibuixa l’exili republicà als camps de concentració francesos”, article de Xavi Serra a l’Ara del 4 de setembre de 2020.
La publicació que teniu a les mans és deutora d’aquest esperit tan humà com és expressar-se. D’una banda ho és de les mateixes memòries de Milà que ara editem, com també de la infinitat de diaris, memòries i relats que formen el gros de narradors que ens han explicat com van viure el pas de fron- tera i l’exili, i que amb visions diverses ens donen una apreciació de múltiples matisos del fenomen de l’exili. També ho és dels creadors dels dibuixos i fotografies que hem intercalat dins el text per plasmar gràficament quelcom que Milà va deixar expressat en paraules.
Veure reflectit en un dibuix de Bartolí el cos d’un “concentrat” a Argelers, desnodrit, potser malalt, abú- lic, amb el posat d’haver-li estat manllevada la dignitat és una imatge que es pot posar de costat a les dramàtiques descripcions que d’aquesta situació en va fer Milà i tants altres. Així mateix, havent llegit algun d’aquests relats es pot entrar als sorolls i olors de les fotografies que mostrem de Manuel Moros, com ara a les corrues de dones, homes i criatures, mig desvalgudes i a la vegada expectants davant el futur, a les portes de França o ja dins els camps sempre plens de fum. També és relativament fàcil copsar la distància mental i física entre els que allà comandaven, ja fos un espahí dalt del seu cavall o un gendarme, aquesta dislocació de neurones que situa cadascun dels dos bàndols, el del fugitiu i el de l’hoste, en dos mons aparentment immiscibles.
L’aportació d’aquests creadors, materialitzada a través dels museus o fundacions que custodien les obres i dels hereus que en tenen els drets, és una aportació impagable que no podem deixar d’agrair com a editors i que ben segur els lectors d’aquesta miscel·lània apreciaran en la seva justa mesura.
Creiem fermament que la informació de les Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans conviden a en- trar-hi els estudiosos de l’exili republicà i de les companyies de treballadors estrangers a França. Po- drien trobar-hi dades que potser només el Milà ha salvaguardat de l’oblit, tot considerant, a més a més, que la majoria de fons documentals són incomplets o parcials i una petita referència pot representar una informació valuosa.
Francesc Blasco Urpinell
Criteris d’edició
Josep Milà i Mitjans no era escriptor ni periodista, com sí que van ser-ho molts dels que varen deixar constància del seu exili després de la desfeta de 1939. Amb això volem justificar el fet que l’escriptura de Milà té unes mancances inherents a aquest fet, això és, una ortografia i una sintaxi que en deter- minats passatges es fa difícil de seguir. Addicionalment hi ha el que endevinem com la seva manera particular de fer consistent en no girar mai la vista enrere per repassar el que s’ha escrit. Si del primer tret podríem assenyalar una sèrie de paraules que avui ens sembla obvi com s’han d’escriure, del se- gon fet ens trobem sovint amb discordances de gènere i número i una gran disparitat de grafies en els topònims i l’onomàstica. Pel que fa als accents hem d’assenyalar que n’hi ha pocs, fet que en les formes verbals pot induir al dubte de saber si està parlant en present o passat. També les is apareixen com si tinguessin accent quan de fet només es tracta d’un punt fet a corre-cuita. En altres casos Milà segueix la normativa castellana, com és el cas de les paraules acabades amb –on, –ons o –ia.
Contràriament, ens hem trobat amb un ric vocabulari català avui en desús, particularment pels que estan més influïts per la parla de les grans conurbacions. Entenem que això és fruit del doble fet que Milà és un personatge nascut al tombant del segle xix al xx i que, d’altra banda, coneixia el lèxic propi de les persones amb un lligam amb el camp i el seu canviant paisatge a cavall de les estacions.
El criteri general que hem seguit per tal d’oferir un text entenedor, a partir de la transcripció literal, ha estat el de preservar tant com fos possible l’estil propi del narrador Milà.
Això ens ha portat a donar a totes les paraules l’ortografia correcta, però també a acceptar aquells barbarismes o paraules d’arrel castellana que apareixien al Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F.de B. Moll, que l’Institut d’Estudis Catalans té penjat a la xarxa. Això fa que hàgim donat per bons verbs com gosar en comptes de gaudir, sapiguer, en comptes de saber, repentir-se en comptes de penedir-se, sentar en lloc de seure i formes verbals simples o compostes com vàreig en lloc de vaig o haveu tingut en lloc d’heu tingut, entre altres. També hem acceptat la substantivació de verbs, com sostracció –furt– de sostreure i traspostament –pèrdua de color i trets de la cara– de traspostar-se; la substantivació d’adjectius, com balbesa, de balb; la utilització del verb brunir amb el sentit d’emmorenir o embrunir, quan el significat n’és un altre, com també el d’altres paraules com espinyec amb el sentit de xiscle o l’inexistent verb embrionar, amb el sentit de generar una idea, entre altres.
Hem corregit la puntuació quan hem cregut que feia falta. Sovint per alleugerir moltes frases llarguís- simes, a les quals també hem afegit connectors, per entendre el significat del que Milà ens explica. Així, hi hem incorporat preposicions, conjuncions i fins i tot verbs, que hem marcat entre claudàtors. Les paraules franceses o castellanes intercalades al text català, limitades en nombre però molt repetides al llarg de les memòries, les hem posat en cursiva, tota vegada que hem eliminat infinitat de cometes que hem considerat innecessàries i hem limitat l’ús de majúscules d’acord amb la normativa actual.
Donant per bona la possible crítica d’haver tingut potser massa màniga ampla a l’hora de polir el text, volem deixar constància a títol de descàrrec que, en molts dels dubtes que hem tingut i hem consultat, hem pogut comprovar la llibertat que molts escriptors es prenen a prioritzar el missatge per davant de la forma. I aquí voldríem afegir, ja per acabar amb els exemples, l’adverbi malíssimament, utilitzat per Joan Sales en una carta a Mercè Rodoreda –tot i que també consta al diccionari de Pere Labernia de 1840– i el substantiu rierell, que hem trobat en el poema a la Mare de Déu de la Font de Sabadell de Joan Benet i Petit.
Valgui, doncs, dir de nou que hem prioritzat la comunicació per davant de la normativa tot considerant que qui ho desitgi té sempre la possibilitat d’anar a la transcripció literal i jutjar per ell mateix el trac- tament que s’ha fet del text original de Milà.
Un darrer tret que ha marcat la transcripció i la cura del text original ha estat la presència de converses en francès, amb les mateixes dificultats que les apuntades anteriorment pel text en català. Aquí hem tingut cura de l’ortografia i més específicament de la conjugació dels verbs. Lamentem no oferir la traducció d’aquesta part del text comptant que uns coneixements elementals de l’idioma dels lectors i l’ajut del glossari de termes permetrà entrar en el sentit d’aquests diàlegs.
Miquel Almela Casanova Francesc Blasco Urpinell
Els precedents del projecte col·laboratiu de transcripció i difusió de les Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans endegat pel Centre d’Estudis Santjustencs (CES) en imatges
Les sis llibretes que recopilen les memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans esteses damunt la sorra d’una platja per recordar l’inici d’aquest exili en la humida sorra de la platja d’Argelers el febrer de 1939 (fotografia de Fran- cesc Blasco)
Coberta que va preparar Alfred Milà i Nuell per enqua- dernar la transcripció que va fer de les dues primeres llibretes. La seva feina va ser incorporada al projecte després de passar el text imprès al format estàndard d’un processador de text (fotografia de Francesc Blas- co)
Alfred Milà (dreta) amb Jordi Amigó, de l’Arxiu Municipal de Sant Just el 2005 on va mostrar les llibretes de l’avi Josep Milà i el treball de transcripció de les dues primeres (fotografia de l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern)
Pàgina 68 de la sisena llibreta de memòries de Josep Milà i Mitjans, una de les imatges captades pel servei del CRAI de la Universitat de Barcelona dins del projecte emprès pel CES per preservar les llibretes en format digital i difondre el seu contingut
Pòster presentat pel CES a la Jornada de Cultura i Re- cerca Local dels Territoris de Parla Catalana (RECER- CAT) de 2017 a Reus per explicar els inicis i recorre- gut previst del projecte de transcripció i difusió de les memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans. El seu dis- seny i preparació va anar a càrrec de l’Institut Ramon Muntaner amb text, dades i fotos aportades pel CES
Acte d’inauguració de la Jornada de Cultura i Recerca Local dels Territoris de Parla Catalana del 29 d’abril de 2017, sota la carpa instal·lada a la plaça d’Evarist Fàbregas de Reus. Es pot veure la presidenta del CES al centre de la imatge i el pòster del projecte sobre les memòries del Milà en segon lloc sobre el plafó de fusta de la dreta (fotografia de Francesc Blasco)
Els membres de la família de Josep Milà Mitjans i amics que van sortir de Sant Just Desvern cap l’exili el 24 de gener de 1939
Grup de les famílies de Josep Milà i Pepet Colet, juntament amb Magí Colet, abans de creuar la frontera. A l’es- querra, amb abrics blancs Núria –amb trenes– i Conxita Milà. A la mateixa fila i a la seva esquerra, la seva mare, Joaquima Ripoll, Josep Mitjans, Pep, carregant un gruix de mantes, Magí Colet –el conductor del camió– i Mercè Mitjans amb cap i espatlles coberts amb un mocador; darrere, amb boina i cigarret, Josep Milà al costat de Pepet Colet, amb barret; la seva dona Aurora és a la dreta de la Conxita i les seves dues filles al costat de la Núria (fo- tografia de Joan Milà Ripoll, col·lecció de Josep Milà Nuell)
Fotografia del casament de Joaquima Ripoll Gelabert i Josep Milà Mitjans. Considerant que ambdós eren de 1900 la foto deu ser de primers dels anys 1920 (foto- grafia de l’estudi Daguerre de la carretera de Sants 78, Barcelona; col·lecció de Josep Milà Nuell)
Concepció i Núria Milà en una edat pròxima a la de la sortida a l’exili. Nascudes el gener de 1925 i l’octubre de 1927 al sortir cap a l’exili tenien 14 i 11 anys, res- pectivament (autor desconegut, col·lecció d’Imma Cas- tellví Milà)
Matrimoni Milà Ripoll a finals de la dècada dels anys 1940 o inicis de la següent (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)
Mercè Mitjans, mare de Josep Milà a l’eixida del forn a Sant Just en data indeterminada (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)
Pere Montagut i Jaumà (nascut el 1921). Imatge re- tallada d’una foto de grup feta en motiu d’alguna de les festes senyalades del calendari a inicis de la dè- cada de 1940 a Sant Just Desvern (autor desconegut, col·lecció de Maria Rosa Montagut Segura)
Joan Milà (nascut el setembre de 1922) i Josep Mitjans Olivella, Pep, al voltants de 1940 (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)
Els tres germans Milà Ripoll amb la futura –o recent– esposa del Joan, Amèlia Nuell, a l’esquerra, en data inde- terminada entre 1948 i 1950 (autor desconegut, col·lecció d’Imma Castellví Milà)
Excursió a Les Planes (Collserola) del grup Isards el 1931. D’esquerra a dreta Florenci Urpí, Jordi Cardona, Josep Mitjans, Joan Milà i Guillem Olivé. Asseguts Josep Palau, Pere Montagut, Magí Campreciós (agenollat), Miquel Casanovas i Romeu Fusté (autor desconegut, col·lecció de Daniel Cardona Pera)
Memòries de l’exili de Josep Milà i Mitjans
Argelers / Argelès-sur-Mer – primera llibreta
Qui millor que jo pot sapiguer els desitjos que tinc que la meva pobra ploma tingués el do de sapiguer dibuixar amb fina literatura els paisatges d’una excursió forçada per terres franceses –espècie d’aventura– que com jo n’han sigut protagonistes tants compatriotes, per donar-la a conèixer als que no tingueren la desgràcia o la sort d’haver-la viscuda en la seva magnitud.
Reconeixent aquest defecte en mi, doncs, intento recordar com una cosa íntima, mai amb l’interès de donar-li publicitat més enllà dels familiars i intimitats si un dia, interessats em demanaven sobre la nostra estada amb qualitat d’exiliats, a la nació veïna, el tracte rebut d’ella i impressions tretes en la creuada, amb els defectes i qualitats en el caràcter tant dels francesos com nostre.
El que escric són fets reals, no figurats, viscuts, que si uns tenen la virtut d’arrencar un somriure d’altres mouen la compassió per la seva emotivitat. No vull recordar les peripècies passades fins el moment d’entrar a França fugint de casa. N’hi haurà prou en recordar que en passàrem moltes i que aguantàrem tots sense una queixa les que se’ns presentaren. I cal que amb això digui que parlo solament de la colla composta dels meus familiars i família de l’amic que ens acompanyava. Les Illes, primer poble francès, que tocàvem després de passar la frontera i de set hores de caminar per la muntanya amb una pluja empipadora, d’aquella mena, que quasi no t’adones que plou però que sents que et mulles. De peus entre regarells amb una que altra ensopegada, de les quines alguna vegada ens obligava a interposar les mans per no donar amb el nas a terra. Com suposareu, no se’ns feu cap entrada triomfal però cal dir, fent honor a la veritat, que l’hospitalitat no ens mancà per part dels que tenien cura dels serveis d’atenció als que anaven arribant fugint d’Espanya. Vagi doncs, això com elogi als interessats.
Pa blanc, com feia temps que no havíem vist, botifarra, sardines; llet i xocolata per als infants i també per als que ho preferien a altra cosa, ens
era ofert i servit sense limitació.
Hi ha coses que no voldria dir-les i que no obstant cal que es diguin, encara que només sigui amb el noble fi de proporcionar la defensa.
l el cas que ara ens ateny és la coincidència d’haver-nos trobat en aquell lloc en les mateixes circumstàncies, amb l’Hilari Salvador. Tant ell com jo sabem dels temps que datava la nostra –no m’atreveixo a dir-ne– amistat, però sí coneixença.
-
Hola, tu per aquí també?
-
Com tu, ja ho veus…
l deixant-me amb la paraula a la boca…
-
Tinc allà uns familiars, perdona ja torno… Després de més d’una hora d’esperar, vingué… el camió que tenia de traslladar-nos a El Voló, o més ben dit, a Perpinyà i que ens deixà la meitat a El Voló.
Pujàvem, sense tornar a veure al senyor Hilari. I donant el fet com una evasiva tot pensant amb els motius que pogués tenir, avall com l’aigua camí de Perpinyà, com tots ens creiem, amb una velocitat imprudent, amb perill d’estimbar-nos tots plegats i d’agafar, amb l’aire i la mullena que portàvem damunt i la que la pluja persistent afegia als nostres escassos abrigalls, una pulmonia.
La meva filla Concepció em donà una de les seves arracades que se li desprengué de l’orella i que jo vaig guardar-me al butxacó de l’americana per guardar-la. Després de tres quarts d’hora que durà aquell trajecte amb més ziga-zagues que una corda dins d’un sac i marejats de tants vaivens i empentes i trepitjades dels uns i els altres, arribàrem a El Voló. El carruatge parà, requerit a instàncies dels gendarmes.
-Tous les hommes en bas. Il faut descendre, tous les hommes.
Jo vàreig intentar de convèncer al gendarme al·legant que al carruatge hi anava la meva mare i demés família meva, per salvar-me, junt amb el meu fill i companys, de la inconveniència que el compliment de l’ordre representava per nosaltres.
– Ça ne fait rien. Vous les retrouverez tout à l’heure à Perpignan
Columna de soldats i civils camí d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
Camions després de passar el Port d’Avall de Cotlliure carregats de soldats en direcció Argelers el 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
No hi hagué més remei que la supeditació a l’ordre donada per l’home.
Una gentada imponent estava allí concentrada esperant… ningú no sabia què. Més ben dit; sí. Esperant poder refer-se de la fadiga, filla d’una marxa que molts dels que estàvem allà reunits feia molts dies que suportàvem. Ni un jaç de palla, ni un lloc on poder-nos aixoplugar. Alguns encenien fogueres i s’apinyaven al voltant intentant d’assecar les seves robes.
l bé: obeint l’ordre, els homes, abandonàvem el camió i en ell, mare, muller i fills respectius, amb l’esperança, però un xic indecisos, de retrobar- nos novament a Perpinyà, entrant a formar part d’aquella multitud abandonada sense altre refugi que el que algun particular oferia i el que la naturalesa ens té disposat sempre.
Un a reveure un xic desconfiat, sense una besada que pogués fer sospitar una prematura despedida per llarg temps. Ens separàvem amb el pressentiment, per la meva part, que el que jo els havia advertit, quan ens trobàvem a Sant Hilari Sacalm, amb el fi de convèncer-los de no seguir més endavant, restant allí elles i continuar jo sol la marxa, s’anava a iniciar.
-
En quedar-vos aquí –vaig dir–, tothom pot creure per la coneixença amb can Brugués, que la vostra estància és a fi d’un tractament d’aigües –[cosa que] la mare i el Pep hi estaven conformes.
-
Penseu –vaig advertir encara replicant a la tossuderia de la dona–, que de seguir el camí tots junts és possible que, un cop a França, siguem forçats a aquesta separació, que tu, ara, no acceptes aquí. I [és] molt probable encara que aquella no es limiti, com la que jo proposo ara, a fer de nosaltres dues colles, sinó que podem veure’ns obligats a separar-nos en tres grups, homes, dones i infants. Fet que agreujarà la situació nostra creant nous inconvenients, a la ja prou crítica, que jo d’ací estant ja temo, o millor dit, preveig, sense que la meva darrera probabilitat es produís.
El temps just de baixar del camió i aquest es posà novament en marxa sense donar-nos temps només de canviar les paraules precises d’un comiat en ocasió normal.
Poca estona ens quedà per fer-nos càrrec de res més del que he esmentat respecte al que passava a El Voló. Remolinats i empentats pels gendarmes fórem obligats, com si es tractés de bestiar, a formar una espècie de ramats i, amb l’aparició de la Garde Mobile a cavall, fórem encerclats per ells
i obligats a marxar, carretera enllà, sense el més petit indici del lloc on ens dirigíem.
A les úniques paraules del que comandava l’escamot – En route, repetides pels subordinats a les seves ordres ens posàvem en marxa, formant columna, obligats per la proximitat de llurs cavalls accionant a banda i banda d’ella castigats per l’esperó del cavalcant.
Unànimement i cadascú per si, formulàvem interiorment la mateixa pregunta,
– On som conduïts?
Alguns insistint aquesta als “conductors” trobaren idèntica resposta com si fos un mot consignat,
-
Allez vite.
-
Pauvres espagnols!
-
L’armée du sucre,
ens sentírem mantes vegades, fent escarni de la nostra desesperada situació, produïda, més que per la nostra expatriació voluntària arrel dels fets produïts a la nostra terra, pel tracte tant desplaent, per no dir indigne, rebut pels que per consigna i divisa en l’escut tenen les paraules Llibertat Igualtat i Fraternitat.
Entre nosaltres i en la mateixa columna hi forma- ven un contingent del cos de Mossos d’Esquadra de Catalunya amb llur comandant en cap, Escofet, que pel seu comportament a l’objecte de refusar l’oferiment d’un cotxe per estalviar la fadiga del viatge, sabé respondre amb dignitat, que no es considerava, en ocasió semblant, amb cap grau ni diferència per damunt del més mínim dels seus homes, mereix el meu elogi.
Una hora de camí i una altra tot travessant un que altre petit vilatge endormiscat, que les remors de les nostres veus despertant la curiositat dels que encara no s’havien entregat a les delícies del pri- mer son o els que tenien la virtut de posseir-lo lleuger, atreia a les finestres. A mida que anà- vem avançant, banda i banda de carrer s’anaven
Corrues de gent s’apilen a les proximitats del pas de frontera entre el 5 i 10 de febrer de 1939. Lleugers d’equipatge tots aquells que han hagut de fer bona part del viatge a peu (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
Columnes de refugiats, vehicles civils i militars es van acumular al punt fronterer de Cervera de la Marenda fins el 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
il·luminant com si llurs interruptors s’accionessin per la pressió del nostre peu.
Fixament no sé les hores de camí que férem. Sols sé que la fadiga començava a notar-se en- tre nosaltres. Sobretot era vista en els que amb llur equipatge damunt l’espatlla seguien la co- lumna. Molts d’ells acabaren per desfer-se’n abandonant-lo a les cunetes. Altres es deixaven caure rendits abans d’abandonar-lo. Pocs, doncs els primers casos foren reprimits amb severitat, irritant, en lloc d’obtenir compassió, el caràcter dels nostres guies fent que el noble animal casti- gat per l’esperó de la bèstia que el cavalcava fos obligat a aixecar-se dret amenaçant de caure de les potes del davant damunt el pobre que rendit per la fadiga s’atrevia a deixar-se caure a terra, vençut, obligat quasi per extenuació.
Per la claror de la lluna que tènuement entre nú- vols il·luminava el paisatge, anàvem comptant les carenes de les muntanyes que paral·leles a la car- retera, una darrera l’altra, anàvem deixant enrere amb l’esperança sempre que la pròxima marqués el final de la ruta. Feia més de dues hores que la nostra pregunta insistint sobre el temps que ens
mancava per arribar al lloc de destí era indistin- tament contestada d’aquesta forma.
– Cinq kilomètres.1
A mida que anàvem avançant, una brisa humi- da i freda es feia sentir més insistentment fent- nos pressentir la proximitat de la mar. Brisa que barrejada amb la freda rosada que queia, es feia a cada moment més molestosa. A poc a poc el temps s’havia asserenat. Una parada improvisa- da, imprevista o inesperada, com vulgueu dir-li, ens tornà un xic l’alè perdut. Aquesta es devia a l’haver, en aquell moment, baixat les barreres del pas a nivell del qual ens trobàvem davant amb prevenció al pas del tren, el soroll del qual apercebíem ja. Clars foren els que no aprofitaren aquesta ocasió per deixar-se anar a terra rendits pel cansament i la fadiga d’aquella nit que sem- blava interminable.
Desapareguda la causa que motivà la nostra pa- rada reprenguérem novament el camí. La pre- gunta es formulà novament sobre el trajecte que mancava encara fins a fi de ruta. La resposta no sofrí variació. – Cinq kilomètres. Pocs moments feia que havíem reprès la marxa i un nou poble apareixia al nostre trajecte.
Serien les quatre de la matinada poc més o menys. L’atravessàrem sota els mateixos senyals que ho férem en els demés que havíem deixat en- rere. Finestres que al nostre pas s’il·luminaven amb siluetes humanes apareixent al seu marc. Algun que altre badoc es trobava pel carrer es- perant gaudir de l’espectacle que els pobres es- panyols oferíem, amb la disparitat en abillament, barrejats militars i civils… o tal volta moguts per sentimentalisme sacrificant les hores de descans que al cos són necessàries, esperant que la seva presència al nostre pas fos un alivi a les nostres penes, passejava amb l’ànima dolorida acom- panyant-nos espiritualment en la nostra des- ventura…
El poble quedava ja darrere nostre com si fos un nou obstacle salvat en la nostra cursa. L’aire a cada moment més viu i humit feria el rostre pro- duint el consegüent esborronament als nostres cossos. Una remor somorta s’anava apercebent
llunyana, fent-nos creure en la proximitat de la mar. No ens equivocàrem. Als pocs moments la cinta blavosa de l’aigua que la lluna tènuement platejava apareixia davant nostre com barrera infranquejable albirant en ella el final, almenys d’aquella etapa.
La veu del que comandava cridà:
-À gauche.
Nova decepció per nosaltres i novament la pre- gunta demanant pel temps que mancava per ar- ribar a terme.
– Bientôt. Allez, allez vite!
Virant a l’esquerre, tal com havia estat ordenat seguírem un camí paral·lel a la mar on es llegia enganxada a la paret d’una de les cases que a l’entrar hi havia Argelès-Plage. Més endavant po- dré detallar millor les característiques d’aquest lloc. Crec que serà millor, tota vegada que l’at- zar m’hi portà per segona vegada arran de fets que també al seu temps donaré a conèixer en el transcurs de la present memòria.
-
A Campo de concentración (1939) de Lluís Ferran de Pol aquesta distància repetida pels militars francesos és de tres quilòmetres (vegis cita completa a la Bibliografia).
Fent camí cap un dels passos fronterers d’entrada a França entre el 5 i 10 de febrer de 1939, amb les mantes de llana com l’element mínim indispensable per passar la nit al ras (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
Grup de nens reagrupats als turons de Polilles abans del seu trasllat al camp de la Moresca de Portvendres / Mauresque de Port-Vendres el 5 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
Camp –platja– d’Argelers
Com dic, doncs, seguint el nostre camí, paral·lel a la mar anàvem caminant, d’esma ja quasi, per la decepció soferta al veure frustrada la nostra esperança que la mar assenyalaria el final de la marxa almenys d’aquella nit, quan un nou mur- mull ajuntant-se al de l’onada cridà la nostra atenció. No tardàrem en descobrir que el feno- men era produït per veus humanes que en gran quantitat i parlant totes a l’hora es confonien amb la remor de la mar. No tardàrem pas a descobrir, per entre l’escassa urbanització, les columnes llampeguejant, d’unes fogueres, de quines se’n desprenia una espessa fumareda. A mida que anàvem atansant-nos a elles revivia en nosaltres l’espectacle d’El Voló. Siluetes humanes passant i traspassant oferien tot l’aspecte d’una nit de ver- bena a la nostra terra. Pel cedir del terreny sota la pressió del nostre pas s’endevinava que ens trobàvem damunt els sorrals de la platja. A poc a poc anàvem acostant-nos a la verbena. Les veus es sentien ja tan clares que qualque mot, inclús, es comprenia amb claredat. No cabia ja dubtar que estàvem arribant al final del nostre trajec- te, almenys de moment. Una espessa fumareda s’estenia per tot amb una varietat de perfums que feia l’atmosfera poc menys que irrespirable.
– Nous sommes arrivés déjà.
Aquestes paraules pronunciades amb satisfacció notòria i amb un cert aire de victòria que foren dites pel que comandava l’escamot, sense altra ordre ni explicació marcaren el final de l’etapa.
Si a l’entrar a França, els que teníem l’experièn- cia del tracte rebut en altres ocasions similars, temíem l’amarga i crítica situació que se’ns pre- sentava al davant, a l’usar novament dels drets que la veïna nació cedeix als que l’atzar allunya de la pàtria llur a causa de fets polítics, a mida que anàvem fent camí veiem que aquesta vegada el tracte a esperar d’ella fora molt pitjor. En altres ocasions aquest no era de bon tros la cosa iniqua i salvatge d’avui, sense ésser per estar-ne encan- tat. Cal però fer-se càrrec que la major part de les molèsties ocasionades eren filles de les precau- cions preses pel govern acceptant-les nosaltres per considerar-les de raó, donant el cas que la majoria de nosaltres no teníem la documentació
apropiada que permetés identificar la certesa de la raó de la nostra presència a llur pàtria. És per això que cal acceptar la vigilància a què estàvem sotmesos i alguna altra cosa que considerant-la per nosaltres molestosa era per ells precisa a fi d’assegurar la tranquil·litat dels ciutadans francesos.
Però ara la diferència de tracte era l’u per mil pit- jor. Que el nombre dels d’avui, que ens acollíem a les concessions que la llei francesa fa als que nomenem delinqüents polítics, era immensament superior a d’altres ocasions, d’acord, però no per això era precís un tracte com el que se’ns dona- va ara, indigne d’una nació que té per divisa uns mots tan esperançadors.
Però si durant el trajecte, a poc a poc ens anà- vem fent càrrec de les coses i endevinàvem un futur gens envejable, què ens mancava, després de l’entrada al camp d’Argelers, per acabar-ho de comprendre-ho del tot?
Satisfet, pronuncià aquelles paraules l’home igual, potser convençut –vulguem fer-li conces- sió– que acabés de complir una obra de miseri- còrdia. I fórem deixats allà abandonats com si es tractés d’ovelles, que al tombar la nit el pastor abandona a la cleda. Ningú, en aquells moments, no donà importància al fet. Rendits per la fadiga d’aquella nit de marxa l’única preocupació era la de cercar un lloc on deixar anar nostres cossos. AI posar la má a terra abans de deixar-nos-hi caure molts fórem els que en desistírem. Un centímetre de gebre cobria la sorra exceptuant el cercle trepitjat al vol de cada foguera.
Nosaltres, els cinc2 que anàvem de companys, es- tàvem comentant la crítica situació, quan m’ado- no que la cara del meu fill esdevenia pàl·lida i el seu cos rendit per la fadiga i el fred anava a des- plomar-se. En aquells dies ell tenia setze anys.
-
Què et passa? –vaig fer jo tot agafant-lo. l amb la seva mà posada d’amunt del cor…
-
Tinc fred…
De pressa, preveient el que podia succeir vaig treure’m l’abric d’una revolada cobrint-lo a ell estrenyent-lo contra el meu pit mentre el Pep ta- pant-lo amb el seu l’estrenyia per la part oposada a l’objecte que, amb la calor dels nostres cossos
-
D’acord amb la foto de grup de la sortida, hauríen de ser sis: Milà, Pepet i Magí Colet, Pep, Joan Milà i Pere Montagut, però per raons no explicades Magí Colet no va entrar al camp d’Argelers. En aquestes primeres pàgines quan Milà diu Colet es referix al Pepet i, més endavant, al grup també s’integra un altre germà Colet, en Joan. Sabem de Pere Font, per altra part, que Magí Colet des del camp d’Agde va escriure a Carles Pi i Sunyer el 4 de març de 1939 (Pere Font i Grasa, Magí Colet i Mateu: La vida d’un lluitador, a “Miscel·lània d’Estudis Santjustencs XIV”, 2007)
Entorns del camp d’Argelers envaït de boira i/o fumera i restes de vehicles entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
Dona amb cinc criatures al marge d’un dels accessos del camp d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
refer el seu del fred que se n’anava a fer mes- tre. Quins moments d’angúnia vàrem passar fins a veure’l refet de nou! Amb tot això anava ja a clarejar. Els estels començaven ja a desaparèixer confosos per la claror de l’auba. La tènue rojor que la proximitat del sol ixent donà al firmament contrastant amb la blavor de l’aigua ens anuncia- va que la sortida de l’astre no era llunyana. El cel s’havia netejat de núvols i tot feia preveure que el dia que venia a saludar-nos, no defraudaria les nostres ànsies pensant amb l’alivi que aquell sol que l’anunciava, seria pels nostres cossos.
Els nous arribats anàvem cercant entre els grups precedents cares amigues o conegudes amb el fi d’orientar-nos sobre el tracte rebut allí i a espe- rar per a nosaltres. Algun gendarme tot passejant anava d’un grup a l’altre interessat, semblava, en les converses tingudes pels que el componien. Fins aleshores ningú, atalaiats fent comentaris sobre l’odissea d’aquella nit, no s’havia adonat quina era la nostra vertadera situació en l’estat d’abandonament en què ens trobàvem. La reac- ció no es feu esperar. La protesta començà i s’anà estenent d’un grup a l’altre, al saber pels que ens
havien precedit en l’arribada, que fins aquell mo- ment ningú no s’havia dignat prendre’s la molès- tia de demanar si tenien necessitat d’alguna cosa per refer-se. Els pocs gendarmes, que, com he expressat, anaven passejant pel camp tot flairant d’un grup a l’altre la conversa foren acossats a preguntes, sobre si la nostra estància al lloc era transitòria, si pensaven tenir-nos-hi molt temps allí sense menjar ni beure, on ens podríem refugi- ar en cas de temps plujós i a la nit, etc., que totes foren contestades amb l’evasiva de:
-
Moi je ne comprends pas.
-
Sais rien moi.
-
Pas un mot d’espagnol.
Aquestes respostes produïren l’efecte, segura- ment contrari al que l’home esperava; ja que en lloc de prescindir de les preguntes davant l’im- possibilitat de poder-nos ressenyar, pel defec- te que el que no comprèn la parla un de l’altre porta, el nombre d’interlocutors augmentà. Uns amb l’ús d’un que altre mot francès après a l’at- zar en converses i tertúlies, altres amb signes i demostracions simulades d’allò que s’intentava sapiguer. Tothom, creient-se en capacitat per in-
Imatge bigarrada on les farcells es confonen gairebé amb les persones entre fràgils estructures de canyes al camp d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
Genet republicà, aparentment sense sella ni estreps, al costat d’altra gent asseguda o fent foc a la platja d’Arge- lers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
tervenir amb èxit assetjava a preguntes a l’home, que, incapaç de poder respondre pel defecte ex- pressat, invariablement anava repetint com si fos un disc ratllat les frases abans esmentades.
Érem poquíssims els que parlàvem el francès. Més ben dit, els que teníem pretensions de parlar-lo. La majoria dels que ens trobàvem allí, per no dir la quasi totalitat, érem gent obrera que els uns per llurs ocupacions i els altres mancats de possibilitats econòmiques, no teníem el do d’altra ciència que la que una escola primària ens havia proporcionat. Si algú havia obtingut quelcom més, era degut a una preocupació d’aconseguir un millorament en aquella cosa que sentint-hi verdadera vocació i no havent-l’hi estat possible econòmicament d’aconseguir-ho a l’escola, dedicà les seves hores de lleure a la lectura d’obres tractant millorar, aprendre o corregir la que ell particularment hi tenia interès. Tots els que per manca de mitjans econòmics ens hem vist obligats a prescindir d’un bon mestre i hem adoptat aquest sistema individual o semi- individual de educar-nos valent-nos dels medis expressats, quan ens hem cregut aptes i segurs per discutir un punt relacionat amb la cosa que creiem posseir, al trobar-nos davant la realitat
de la prova entrem en vacil·lació al constatar la nostra imperfecció en el desenvolupament del tema que se’ns proposa. En aquestes condicions ens trobàvem, doncs, els pocs que ens creiem capaços de fer-nos comprendre.
-
Qui és que parla francès? –demanà una veu.
-
Allà, allà n’hi ha un.
Jo vaig allargar el coll per veure l’afortunat que tenia aquest do, però, confesso el meu astora- ment a l’adonar-me que el que havia parlat dar- rerament era un dels meus companys de Barce- lona. L’Escolà, que fent-se pas entre els del grup que encerclava al gendarme, amb l’home agafat pel braç venia en direcció on era jo.
Amb aire triomfal, venia cap a mi, ple de satisfac- ció convençut que la seva iniciativa, per la meva intervenció, posaria remei als nostres mals o tro- baríem una solució que posés remei a la incògni- ta situació en què ens trobàvem.
-
Milà –feu–, a veure si fas entendre a n’aquest paio que és qüestió de portar menjar aquí. Que em sembla que el fulano amb el cuento del “no comprem pa” se’ns està passejant a tots.
-
Home Escolà, tu saps que…
-
Res, home, res. Tu li pots fer entendre a aquest, tu que parles francès, que es qüestió de…
-
-
Crec amic que entre nosaltres n’hi haurà algú que millor que jo podrà fer-ho. Perquè jo llegeixi o hagi llegit algun llibre francès, no vol dir que el parli. El francès té una certa semblança, al lle- gir-lo amb la nostra llengua, però…
-
Home, perdoni, vostè veu en la situació que ens trobem tots. Ningú sap res de res. Pregunto i el company indica que vostè posseeix el que ens manca perquè aquest home ens informi. Faci-ho com pugui però procurem donar una solució o mi- rem de cercar-la on sigui.
-
Em fa l’efecte que l’home poca cosa podrà dir- nos. En fi provarem, però dec advertir-los que el meu francès és molt deficient.
-
S’inicià la conversa que dintre la brevetat del temps que durà fou rica en intromissions per part dels demés companys, creant encara més dificul- tats en la meva expressió. No obstant, arribàrem a entendre’ns amb el meu interlocutor, que com jo havia suposat, poc alivi podíem esperar per la nostra situació amb l’informe obtingut d’ell. No obstant, l’home ens orientà diguent-nos que ca- lia dirigir-nos al Comissariat del camp situat a un xalet dels de la platja, prop de la pineda que des
del lloc on ens trobàvem es veia a no gaire distàn- cia. Avençant-nos però, que tenia entès que fins a les nou no hi hauria ningú i que ell creia que més tard portarien pa i quelcom més per menjar. Quant a l’allotjament digué no saber-ne res, però que suposava que cada u de nosaltres hauria de preocupar-se, almenys de moment d’enginyar-se com fos la manera d’obtenir-lo. Al demanar-li si aquell lloc ens era destinat com a definitiu per a la nostra estada o era amb caràcter transitori, di- gué creure, sense estar-ne segur del tot, més en el primer que en el darrer.
Com es pot suposar, després de traduir el resultat de la conversa en lloc de calmar els ànims, mul- tiplicà la protesta.
La rosada cara del sol anava emergint damunt la blava cinta de la mar daurant les seves aigües ris- sades… juganeres les onades s’anaven estenent amb certa majestat damunt les primeres sorres de la vasta platja, com si volguessin distreure’ns de les preocupacions que en aquells moments tots nosaltres estàvem sotmesos. La gelada ha- via sigut de les fortes. Les fogueres, una darrera
Llera del riu Tech abans del seu desguàs al mar, fent de límit entre dos sectors del camp d’Argelers. Gual de trànsit dels refugiats per anar a proveir-se dels mitjans essencials per subsistir, com el pa, entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
Panoràmica de sorra erma i grups de gent abrigada al camp d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 (Foto- grafia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
l’altra, anaven morint abandonades cercant tot- hom l’alivi en la tebior, quasi imperceptible, del sol que majestuosament anava alçant-se a poc a poc, tot endolcint les seves faccions. El dia es presentava clar i quiet. Ni la més mínima boira era perceptible en tot l’espai que la nostra vista dominava. El fum de les fogueres anà desaparei- xent permetent-nos de respirar l’aire pur i sa de la mar.
Noves columnes anaven arribant intermitent- ment augmentant les dificultats en cada moment. Coincidírem amb els meus que era precís d’es- collir un lloc on en la planitut de la platja oferís condicions per establir-nos el més possiblement arrecerats. Amb aquest sentit abandonàrem la discussió. Seguírem platja enllà fins que a certa distància apartat de l’aigua trobàrem un lloc que ens semblà a propòsit al fi indicat. Allí s’ajuntà a la colla un nou company, en Cassà. Sense esperar que la gelada desaparegués del tot començàrem a cavar, amb les mans, un gran clot a la sorra a fi que aquesta, apilada al voltant, fos un obstacle pel vent. Començàrem aviat a l’objecte d’aprofi- tar des dels primers raigs del sol perquè el que tenia d’ésser el nostre llit fos eixut i assolellat el més prompte possible per poder-nos-en servir. Calia aprofitar tant com fos possible el dia per descansar, ja que la calor del sol seria un alivi
per a nosaltres i no posseíem altre abrigall que la roba que portàvem al damunt. Amb l’experiència de la nit passada, pressentíem el poc confortable que la que la seguia seria per nosaltres, mancats d’abrigall adequat. Tota la roba d’abric havia que- dat al camió, a l’abandonar-lo a El Voló, junt amb el demés equipatge.
l elles, on seran? Hauran, igual que nosaltres, sofert les mateixes humiliacions i el mateix tractament?
l els infants? No hauran estat tractats amb més consideració que no som tractats nosaltres? S’haurà acabat de complir la meva previsió de Sant Hilari? Els hauran separat de llurs mares? Interiorment, aquestes eren les preguntes que jo em feia. Encara que fins aquí no haguem parlat d’elles, deveu suposar que aquesta fou la nos- tra preocupació en tot el viatge; després d’haver descobert l’engany que havíem estat víctimes a l’objecte d’obtenir la separació, els uns dels al- tres, sense protestes per part nostra, ni violèn- cia per part seva, o sigui de l’autoritat. Amb tot, les nostres ànsies i temences les havíem sapigut mantenir secretes sense exterioritzar-les pres- sentint que la conversa, en lloc d’ésser un alivi als nostres mals, moralment podria pitjorar-los. Així és que tan bon punt aquesta conversa era porta- da pels més joves a parlar dels que ens havien
separat, procuràvem distreure-la cap a un altre costat després de minimitzar-la en lo precís, abs- tenint-nos de comentaris i d’emetre altres opini- ons particulars que no fossin en vies de treure al fet la importància que realment tenia; per no fer extensives la preocupació i l’angoixa que tant els companys i amics Pep i Colet com jo sentíem, tant per aquells que a El Voló ens havíem vist obligats a abandonar, com per als innocents que es veien obligats a acompanyar-nos. Sense tenir-los en compte l’edat, ni el perill que la seva naturalesa s’exposava amb el contacte directe amb els ele- ments de la naturalesa que ells fins aleshores no estaven habituats, així com a una nutrició defici- ent i insana tan mancada d’aquell aliment que la seva edat exigia.
Quin remei quedava si no acceptar les coses tal com es trobaven, tal com havien succeït? Cabia esperar sapiguer noves d’ells i la nostra preocu- pació no era altre que meditar sobre la manera d’aconseguir-les i els mitjans a emprar a tal fi.
El sol remuntava majestuós per l’espai, en tant la potència dels seus raigs creixia aliviant-nos del fred que no havia encara abandonat els nostres cossos. El seu bes era dolç i manyac… suaument penetrava en els nostres cossos fent-nos sen- tir una mena de sensació com si ens trobéssim en contacte amb una cosa inconeguda… Amb la seva carícia sentirem aquella mena d’abandona- ment que convida al repòs després d’una nit ple- na d’emocions i angúnies. Cedint a la temptació, els nostres cossos acabaren per abandonar-se al son, acariciats pel seu bes suau i la cançó de l’aigua, que, juganera amb un ritme, també, suau i majestuós i amb rissos d’espuma blanca acarici- ava dolçament l’arena de la platja.
AI despertar-nos, prop migdia, la vasta platja era un formiguer i seguien encara arribant noves co- lumnes d’homes. Mentrestant tot restava igual que abans. Les mateixes preocupacions i la ma- teixa incògnita respecte a la nostra alimentació i altres necessitats. La desmoralització s’anava ensenyorint d’aquella multitud a cada minut. Cap indici previsor d’una possibilitat de poder ingerir algun aliment no es deixava entreveure…
El sol anava caient lentament a la posta i l’espec- tacle de la passada nit revivia en la nostra ima- ginació i comparant-lo amb la que ens venia al damunt haguérem, la major part, acceptat la pre-
cedent amb tot i les seves inconveniències.
Amb la sorra per coixí, dormint al ras, sense co- bert ni teulada que ens salvés del rellent de la nit i el gebre de la matinada, ni manta per poder-nos tapar els nostres cossos decandits encara i fadi- gats de la jornada passada. Amb l’agravant de les hores que els nostres estómacs portaven sense haver provat altra cosa que l’aigua impura que ens proporcionaven les bombes hidràuliques ins- tal·lades a la platja en època, que arran de la re- volució russa, els emigrats d’aquell país (russos blancs) venint a França sigueren, com nosaltres avui, allotjats en aquest mateix lloc residint-hi per espai de quatre anys.3 Què podíem esperar d’aquella nit que veiem caure al nostre damunt com la llosa freda d’una tomba, sense, per part nostra, posseir elements a propòsit per combatre o salvar-nos de les seves inclemències?
La posta del sol ens produí un esborronament… Sofria pensant en aquella nit… i certament que no era per mi que jo sofria.
Abans la sorra no perdés la tebior obtinguda del sol al banyar-la tot el dia, decidírem recollir-nos dintre el sot, que havíem disposat, almenys per aquella nit, [perquè] servís de llit per a nosaltres. Sis hi cabíem justos. Tan justos que era precís posar-nos-hi de costat. A fi d’evitar el contacte directe amb la sorra escampàrem dins el clot algunes herbes recollides per la platja. Amb els abrics al damunt ens disposàrem a fer cara a les inclemències que el temps, per aquella nit, ens te- nia reservades. [Resultant] impossible poder-nos girar un cop tots aposentats, sense posar-nos d’acord i fer-ho tots alhora, decidírem fos donada la veu pel primer que sentís aquesta necessitat. Així passàrem aquella primera nit al camp d’Ar- gelers, que cal que adverteixi que poques vega- des sentírem la necessitat del canvi de posició. Incidències en el transcurs de les seves hores, cap que valgui la pena d’esmentar. Únicament diré com a única nota aprofitable que molts dels companys del camp preferiren, abans d’abando- nar els seus cossos damunt la sorra, passar la nit en blanc, alguns fent tertúlia al voltant de les fogueres, que aprofitant l’escassa brossa que po- dien replegar procuraren alimentar durant tota la nit i que foren per tothom un gran alivi. No caldria, crec, esmentar el gran xivarri que durant la nit es deixà sentir per tota l’esplanada i particularment
-
No hem pogut confirmar aquesta dada, malgrat que la revolució russa de 1917 va portar 400.000 refugiats –una quarta part del total– a França en diferents tongades (L’émigration des russes blancs et les russes blancs en France: http://francerussiecei-nantes.fr/wp-con- tent/uploads/2016/12/emigration-des-russes-blancs-en-France.pdf).
durant les seves primeres hores; que a mida que aquella anava avençant es convertí en una mena de murmull devot que es confonia amb el de la mar, per tornar a reproduir-se a les primeres clarors de l’auba anunciant el nou dia; hora que, abandonant l’inconfortable jaç, muscles i ossos dolorits per la posició incòmoda suportada i el contacte quasi directe amb la sorra, anàvem un darrere l’altre acostant-nos a les fogueres, mul- tiplicant el nombre d’aquestes, insuficients per facilitar alivi a tants com sentíem la necessitat de la carícia del foc per refer-se.
Per les impressions captades entre els que havi- en passat la nit en blanc, sabérem que durant les seves hores no parà la gran riuada humana de confluir damunt la platja. Al començar a clarejar el formiguer humà tornà a moure’s. Igual que el dia anterior la blancor de la gebrada s’estenia per tot. Dels abrics, amb els quals ens cobrírem, el que anava al damunt de tots tenia les mànegues completament encarcarades per la gelada.
Maletes, farcells i tendals improvisats al camp d’Argelers entre el 5 i 10 de febrer de 1939 a recer d’uns vehicles que també hauran d’abandonar un cop esdevingui un camp encerclat per filferro espinós (Fotografia de Manuel Moros. Fonds Jean Peneff)
El dia vingué de nou a saludar-nos i poques pers- pectives de millorament oferia l’organització del camp. La impressió en general era que com el dia anterior, aquell el passaríem sense provar mos- segada, si l’atzar no acompanyava els nostres passos on es trobés un conegut o amic que amb millor sort que la nostra, posseïdor d’algun ali- ment volgués aliviar-nos un xic en la nostra situ- ació. No era possible aguantar molt de temps, es- perant com una mena de manà, confiant en certes
informacions que alguns deien posseir, respecte a l’arribada d’un moment a l’altre de queviures en quantitat suficient, de moment, per aliviar-la. Dubtant de l’autenticitat d’aquestes informacions i per iniciativa dels companys Josep Colet i Cassà decidírem de provar sort, llençant-nos a la recer- ca, de qui, conegut o amic, pogués aliviar la nos- tra situació. Abans, però, considerant-ho de tanta necessitat com el mateix aliment, dirigírem els nostres passos on un xic apartat del camp es di-
visaven uns canyissars amb el fi de procurar-nos cobert per la nostra improvisada habitació a l’ob- jecte d’evitar almenys durant la nit la carícia de la rosada. Acomplerta aquesta missió anàrem per l’altra.
Tres dels companys es llençaren a la difícil tasca de trobar entre tants famolencs qui pogués alleu- gerir les nostres necessitats gàstriques. La resta quedàrem guardant el lloc i l’escàs equipatge que posseíem compost dels abrics i un macuto i un tros de manta d’en Cassà, mentre anàvem cons- truint amb les canyes i joncs el nostre recer.
Aquella mena de Vall de Josafat es movia amb més energia que el dia anterior. Tothom semblava preocupat en alguna comissió urgent. El comen- tari estava a l’ordre del dia. Uns atribuïen aque- lla desorganització al fet d’ésser transitòria la nostra estada allí, fins a establir seleccions amb destí a altres llocs més a propòsit, quines instal- lacions no estaven acabades encara. Altres que el fet era a propòsit per aconseguir una desmoralit- zació entre nosaltres per extenuació, amb l’intent de fer-nos desistir del nostre propòsit de restar allí bon punt ens fos brindat d’escollir entre allò i el retorn a Espanya. Alguns tenien la convicció que la desmoralització que el fet reportava, aju- daria a la reorganització de les unitats de l’exèrcit que allí es trobaven a fi d’enviar-les a reforçar les que a Madrid i València encara resistien. Altres en fi, potser els més acertats, creien que l’anomalia era deguda al descuit que els nostres governants havien tingut la qüestió dels refugiats al no és- ser tramitada al seu degut temps prop del govern francès. Aquesta per mi era la verdadera causa, justificant-la amb la conversa tinguda prop La Va- jol amb un acreditat polític nostre, dos dies abans de la nostra entrada a França.
-
-
Esgarrifis, acabem de constatar que no hi ha
-
encara ni principis de gestions prop del govern francès fetes arran del problema dels camps de concentració per als refugiats. És intolerable! És un crim!…
El dia transcorria doncs, entre comentaris i ana- des i vingudes ràpides, seguides de salts i alguna caiguda a l’ensopegar amb els bagatges d’algun dels herois que havien aconseguit arribar-los al camp gràcies al seu esforç o a la sort d’haver ar- ribat fins allí amb algun vehicle, dels molts que contínuament anaven afluint. Restes d’unitats de l’exèrcit o conduïts pels respectius propietaris. Impossible era traçar-se una direcció a fi de faci- litar el retorn al lloc de partida, si es té en compte la idèntica configuració que en sí ofereixen totes
les platges. A més, tothom s’havia instal·lat a con- veniència pròpia aprofitant tots els avantatges, pocs, que facilitava la seva estructura per arre- cerar-se un xic. Això acabava de dificultar l’acom- pliment ràpid de certes comissions que necessà- riament les necessitats del moment imposaven.
No és, doncs, d’estranyar que en mig de tantes dificultats l’absència dels companys comencés a preocupar-nos. Feu-vos càrrec de la nostra si- tuació en aquells moments d’espera anguniosa, agravada per la lluita sostinguda amb els nostres estómacs mancats de combustible i el pensament que procurava consolar-nos confiant en l’èxit que poguessin haver aconseguit els companys en la difícil missió que havien emprés. A mida que el temps passava creixia la nostra decepció. Les estirades de coll, amb l’intent de descobrir entre la multitud les cares dels nostres amics arribant triomfants, es succeïen intermitentment… Era més de migdia, quan, amb aire de deprimiment arribava un dels expedicionaris, el més jove. No cabia preguntar res respecte l’èxit aconseguit amb la gestió que acabava de portar a terme. Era prou eloqüent el seu posat esllanguit per fer-nos endevinar la infructuositat d’ella. Tement el des- coratjament que una negativa produiria en tots, la conversa es limità als que encara no havien arribat… Sortosament, la presència d’aquells als poquíssims moments del primer alivià la situació engorrosa en què ens trobàvem. Els seus rostres, denotant certa alegria ens feren concebre espe- rances que havien sigut més afortunats que l’al- tre. L’un d’ells ens adonàrem tot seguit que anava carregat amb un sac penjant-li avall de l’esquena. L’altre per la deformació que es notava en la seva americana es veia que amagava quelcom sota. Entre comentaris, remerciaments i expressions de reconeixement als amics, anàrem traient del contingut del sac dos bacallans de proporcions regulars i una carcanada entera de porc. En Cas- sà, per la seva part, tornant la forma primitiva al seu trajo deixà caure damunt la roba que teníem apilada un pa o dos, no ho recordo fixament.
Cal tenir una idea només de l’estat de decaïment
en què ens trobàvem per endevinar la nostra ac- titud davant dels elements que als nostres ulls apareixien. Fou precís prendre certes precauci- ons a fi d’evitar trobar-nos amb el nou dia en les mateixes circumstàncies del present i el passat respecte l’alimentació. Que allò que ben admi- nistrat ens assegurava l’alimentació precisa per aquell dia i el següent, no fos engolit d’un sol àpat;
Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, AHCB3-235/5D19-24919
amb perill, a més d’una reprensió, quasi segura per les hores que els nostres estómacs portaven sense ingerir altra cosa que l’aigua poc salubre de les bombes. Un bocí de pa, un os o vèrtebra de porc i un tros de bacallà fou la ració d’aquell dia per a cada company. La resta es guardà, sense replicar ningú, en previsió pel dia següent.
Us imagineu l’original quadre que representàvem buscant cadascú, per tots els procediments, treu- re el major partit possible del contingut de l’os amb què havia estat afavorit?
Sembla encara com si veiés el Pep, a qui, mai nin- gú de casa havia pogut lograr donar-li entenent de menjar del porc, altra cosa que el pernil i boti- farra blanca, la manera que amb el seu ganivetó seguia i resseguia les cavitats interiors i exteriors de l’os fins a deixar-lo, després d’haver-ne extret el moll inclús, tan net i blanc com una bola de billar.
De quina forma i per quins mitjans els companys havien adquirit aquells aliments? Els companys, que al partir en compliment de la iniciativa tin- guda, es feren el propòsit de no retornar al lloc fins aconseguits llurs propòsits, dirigiren des- prés d’una sèrie de temptatives infructuoses prop d’algunes amistats trobades entre la multitud, els seus passos vers una de les extremitats del camp on si veien gran nombre de carruatges de totes classes; entre els que abundaven camions, procedents de determinades unitats del nostre exèrcit, que salvant tots els obstacles interpo- sats en la retirada havien lograt arribar fins allí. D’aquests, molts d’ells portaven grans quantitats de queviures procedents dels dipòsits d’inten- dència que s’havien en part pogut evacuar en la retirada. Altres, corresponent a particulars que en llur fugida havien anat aprofitant del que, per les circumstàncies, es veien obligats a abando- nar, els que com nosaltres no havíem usat d’altre mitjà de locomoció que nostres pròpies cames, estaven també proveïts. En quantitat més que suficient, del que precisen per a l’alimentació du- rant setmanes una nombrosíssima família.
-
-
Provàrem primerament –feu en Colet–, d’obte- nir per les bones alguna cosa d’allò que amb més quantitat, aquella gent posseïa i que considerà- vem, que a no ésser que aquesta situació s’allar- gués setmanes, podien cedir-nos sense que les seves necessitats del moment se’n ressentissin. No hi havia manera d’obtenir per aquest medi ni, com qui diu, els ossos que llençaven. Cansats ja de tanta comèdia i veient que de continuar amb aquests procediments tornaríem a dormir amb la
-
panxa prima, coincidírem amb en Cassà, de pro- var sort emprant altres procediments, que, sense gastar tanta saliva ens procuressin allò que les nostres necessitats exigien, acceptant per enda- vant els derivats dels nostres procediments si eren descoberts per l’interessat.
Així és que anàvem donant toms entre els car- ruatges cercant quelcom aprofitable, quan aquest m’adverteix que entre la indumentària d’un dels cotxes sortia una cua d’un sac. El carruatge no semblava vigilat; recolzat al parafang només es- tava un xicot, distret, sembla, contemplant l’es- pectacle que les diferents escenes produïdes en cada grup oferien. Mentre aquest entaulava con- versa amb el que semblava ésser el guarda del cotxe, jo, enfilant-me per la part oposada enganxo la cua que es veia sortir del sac que després de molt forcejar, he lograt, no solament fer-me amb ella sinó amb el sac i tot, que ha seguit amb aque- lla. Un per un costat l’altre per l’altre ens havem juntat novament amb aquest als pocs moments. Reconeixent l’interior del sac hem vist que a més de la cua hi havia l’espinada entera junt amb els dos bacallans. Llavors, més amunt, aquest s’ha fet amb el pa i considerant que, de moment, ja po- dríem anar fent, cap aquí m’has dit.
L’anècdota fou aplaudida amb aclamacions i rialles.
Sembla també recordar-me, que aquell dia ob- tinguérem uns pots de llet condensada, de quina procedència no tinc la certitud. Diria, però, que aquests foren aconseguits en la mateixa expe- dició dels companys a propòsit d’haver-se trobat casualment els expedicionaris amb un dels ger- mans Colet, el Joan, que es trobava al camp, el qual els els cedí desinteressadament.
El sol marcant la fi del seu curs quotidià queia pausadament darrere les muntanyes de Sure- da. El nou dia s’anava extingint mentre nosaltres, aprofitant com el dia abans la tebior que el sol havia encomanat a la superfície de la sorra, ens preparàvem al descans amb un xic més d’opti- misme que no ho férem el dia anterior, aliviades un xic les nostres necessitats gàstriques i amb perspectives d’un millor confort durant la nit, de- gut al cobert que amb els joncs i les canyes que ens proporcionàrem el matí havíem teixit a l’ob- jecte de salvar els nostres cossos de la rosada. l vingué la nit amb la seva quietud, torbada durant les seves primeres hores pel brogir de tantes veus parlant a l’hora… cedint a mida que anava avançant, esdevenint un silenci, apercebent-se com una mena de prec devot, confonent-se amb
Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, AHCB3-235/5D19-24919
el murmull de l’aigua, trencat de tant en tant per la veu del canó que ens recordava amb certa es- garrifança les jornades de perill i por que deixà- rem enrere…
A trenc d’auba abandonàrem el camp amb el pro- pòsit d’aconseguir, com el dia anterior, canyes i joncs amb quantitat suficient a l’objecte d’en- grandir la barraca i millorar la seva estructura, assegurant-la, contra, una molt possible rafegada de tramuntana, cosa tan corrent al país, la plu- ja i les humitats. El dia es presentava clar i seré, l’airet persistent i fi del matí rosava les faccions més sortints del rostre, obligant-nos contínua- ment a la carícia del mocador. La gleva gelada, al nostre pas pels camps, cruixia a la pressió del peu. Els aucells, esborronats, anaven saltironant de branca en branca, mig recelosos per la nostra presència, fent-ne despendre qualque partícula del gebre acumulat d’amunt d’elles. Seguint el mateix camí del dia abans entràrem a la riera que ens havia conduït fins als canyissars. La blancor era per tot. El fred anava creixent amb la claror del dia. Molt abans d’arribar al lloc del nostre
objectiu ens adonàrem que les canyes havien ja desaparegut, segurament per ésser usades als mateixos fins que nosaltres les destinàrem, es- sent-nos precís allargar el trajecte per lograr els nostres propòsits. Així arribàrem fins a les ribe- res del Tech on a més de canyes i joncs amb gran quantitat ens proporcionàrem barres llargues, a propòsit per solidificar millor l’obra que ens pro- posàvem de fer, i gran quantitat d’altres de se- ques pel foc.
Carregats, arribàrem al camp on un cert nervio- sisme es notava entre la multitud, produït per una nova, que contada ja entre les possibles per les quals s’intentava localitzar la causa de la nostra situació tan poc falaguera, venia ara a turmentar la nostra imaginació amb un nou agravant. Es do- nava com a segur que una nota que no trigaríem a veure fixada en diferents parts del camp per or- dre del Comissariat s’estava redactant. Aquesta, deien, en el seu contingut obliga a escollir entre en Franco i en Negrín, assenyalant, a més, que una molt crescuda expedició estava a punt a re- patriar-se novament.
L’aspecte del camp, doncs, podeu ja imagi- nar-vos-el. Res més assimilat a un aixam avalo- tat. Anades i vingudes d’un grup a l’altre, comen- tant el fet o cercant impressions, entre els que es consideraven més capaços d’opinar amb certa justesa, respecte a l’autenticitat de la referida nota o la possibilitat de la seva existència. Uns, per no altre motiu que el d’estar en les lleves in- closes en la mobilització i havent arribat allà for- mant part de llurs unitats de l’exèrcit, amb l’afany del retorn se’ls veia vacil·lar entre el desig i la te- mença de si fora o no tinguda en compte la seva condició d’obligats. Altres se’ls notava un marcat nerviosisme, juntament amb un gran esforç fet per allunyar la idea de la possibilitat d’aquella nota, la qual, la insinuació només de la seva apa- rició se’ls apareixia com una amenaça judicial… Uns tercers la qualificaven d’iniqua en el cas que no es donés una tercera part a escollir, consistint entre entrar novament, o restar a França amb la condició única i exclusiva de qui érem; sense cap altre delicte que l’haver defensat la República i el dret que aquesta reconegué a altres pobles a ad- ministrar-se ells mateixos, contra l’alçament dels qui mancant a l’honor que diuen posseir s’aixeca- ren fent armes contra ella. Els que més llàstima feien eren els que amb l’esperit de provar sort s’havien juntat a la caravana com a medi aprofi- table a la consecució de fins particulars. Aquests feien l’efecte del timat pel procediment del sobre al descobrir l’engany de què ha estat víctima per culpa de la seva picardia…
Nosaltres amb la preocupació d’enllestir la bar- raca abans el sol no tornés a abandonar-nos, ni la comentàrem. A més els nostres estómacs feia estona que resistien i no era qüestió d’entrete- nir-nos comentant abans no tinguéssim enllesti- des les funcions més precises que aquells mo- ments la nostra situació reclamava. Així és que després d’uns moments de descans anàrem per la minestra que sobrà del dia abans. Distribuírem entre els companys el suculent menjar i cadascú es cuidà de la resta.
Després d’això, que no cal dir que no hi estigué- rem gaire temps, mentre uns ens ocupàrem de l’obra, d’altres, com el dia anterior donàrem el volt pel camp, a fi de proporcionar-nos quelcom. Els comentaris anaven fent el seu curs. Els com- panys també aquell dia trigaren molt a retornar, però no recordo com els anà la cosa en aquella ocasió. Recordo només que aquell dia no ens que- dàrem solament amb el que podem anomenar-ne esmorzar.
Els comentaris respecte a la presumpta nota fo- ren tallats quasi instantàniament per un mono- síl·lab que irrompí d’una extremitat a l’altre del camp. Pa…! Com una mar enfellonida es mogué tota aquella massa humana confluent envers on irromperen les primeres veus pronunciant la paraula. Dos dels companys de la colla, dels que quedàrem per enllestir la xabola marxàrem també formant part de la gran onada. Alguns mo- ments després retornaven plegats i cal dir, gràci- es a la decisió dels amics Colet i Cassà, que no fo- ren dels més desafortunats. Fixament, no diré si en portaren quatre o cinc. El que recordo perfec- tament [és] que un dels pans, per la marca visible que portava, donava una idea del quadre que es representà en el lloc on gràcies a l’heroisme del company fou aconseguit. En un dels pans era ben visible la forma de la sola d’una sabata. La pres- sió al seu damunt havia estat tan forta que la seva crosta s’ajuntava quasi completament a la base… I fou potser aquell dia que els dos germans Colet es trobaren i no el dia anterior com abans he dit… Perquè recordo que amb els pans conjuntament en Josep portà també un bell bocí de cansalada. Així és també, segons l’opinió d’algun dels com- panys dels que convivien aquell lloc, que a l’és- ser-li demanada opinió respecte a la llet obtin- guda el dia anterior diu que creu recordar que d’aquesta, algun pot, el portà en Cassà procedent de Catalunya i que algun altre juntament amb uns cigarrets, ens el cedí en Riera. Sigui com si- gui l’encontre dels dos germans ens proporcionà mútua alegria. Entre alguna cosa més tinguérem també algun pot de carn congelada. Així és que comparat amb els precedents aquell dia ens dei- xà sentir un xic d’optimisme dintre la crítica situ- ació que ens trobàvem. Amb tres àpats al ventre i la CASA enllestida amb l’habitud que anàvem ad- quirint de sapiguer prescindir de la mollesa del llit, aquella nit fou ben aprofitada.
No seria perdonable si abans de seguir el relat no us fes la descripció de la nostra modesta viven- da, encara que no per decència ni per modèstia, m’abstingui d’oferir-vos-la. Aquesta estava situ- ada d’esquena a la mar –sud-est– i de cara a la plana –nord-oest– de la qual cosa s’endevina que el mòbil de la construcció fou primordialment el d’evitar les humitats de les nits, o més ben dit les gelades; ja que les direccions dels vents moles- tos es tingueren en compte d’una manera només, podríem dir-ne, superficial.
El material per a la seva construcció no crec que sigui precís esmentar-lo. De figura quadrangu- lar, baixa en conjunt tindria aproximadament uns quaranta centímetres en la seva part posterior i un metre escàs de la part davantera. El sostre era un entreteixit de canyes i joncs i les seves parets un entreteixit de joncs i canyes colgades quasi bé, particularment la del darrere, de sorra en l’ex- terior. Les seves dimensions no sobrepassaven segurament dels tres metres per un i mig, ja que una vegada ajaguts, els que teníem més estatu- ra, no ens era permès, per culpa de la distància entre les parets la posterior i davantera allargar còmodament els nostres cossos. L’entrada era, o s’efectuava, per un quadrat deixat a la part del davant d’uns cinquanta centímetres d’ample per l’alçada de la paret d’aqueixa cara. L’interior l’ha- víem aprofundit un xic de manera que ens per- metés, per l’alçada, sentar-nos inclús en la seva part, més baixa, si així ho desitjàvem, cosa que ens permetia, en aquesta posició estant tots a dintre usar de certa comoditat.
La construcció i el confort ja veieu que no siguent cap cosa de l’altre món era suficient en aquells moments per satisfer les nostres pretensions.
Enllestida i tot la CASA, no deixàrem, però cada matí de fer la nostra sortida a fi de procurar-nos llenya i quelcom d’altra cosa que ens fos útil per les nostres persones. Aprofitant aquesta sortida per rentar la roba a la sèquia o al canal que abans d’arribar al riu atravessàvem, valent-nos del petit pont construït a aquest objecte, segurament pels arrendadors de terres d’aquells voltants.
No estaria bé que dintre el meu relat negligís de- talls, donats per alguns dels que com nosaltres visqueren aquelles jornades anecdòtiques al camp d’Argelès-sur-Mer, sense altre motiu que la narració dels fets, sense comentari. [Aquests], en una vetlla entre familiars o amics, podrien ésser qualificats de coses salvatges pels desastrosos resultats que d’aquells en tocaria l’agricultor eco- nòmicament i moral. Primordialment, per l’acció
dirigida damunt les plantacions de vinya i arbrat, a fi de proporcionar-[nos] llenya per aliviar els cossos de les inclemències de l’hivern a causa de l’abandonament en què ens trobàvem –de- gut a les circumstàncies d’ésser considerats els culpables d’uns fets pel sol motiu d’haver estat vençuts. De manera llastimosa i bàrbara, perquè no dir-ho així, se’n ressentí l’agricultura d’aquells contorns i fins i tot l’estètica d’aquella plana.
Feia dos dies que no havia acompanyat als com- panys en la quotidiana tasca. Tal vegada l’ànsia que sentia de la carícia de l’aigua al rostre després de les hores passades sense l’alivi matinal que el seu contacte a la pell ens proporcionà a diari, feia que trobés més llarg el trajecte entre el nostre estatge i els límits del camp. Això creia jo mentre sortejant la varietat de xaboles que desordenada- ment s’havien, en el transcurs d’aquells dos dies, construït, quan al manifestar la meva impressió al meu company Josep Colet feu adonar-me que els límits del camp s’havien espontàniament allar- gat a causa de la gran confluència de refugiats que a cada hora exigia major espai de terreny per enquibir-los.
Salvat l’intricat laberint i al trobar-me de nou amb contacte amb la llibertat que la magnitud de la plana ofereix al meu esperit somniador davant les coses que la naturalesa ens ofereix i d’aque- lles que de l’enginy humà sorgeix, en competència, ajudant a l’embelliment del conjunt originalíssim, vaig sentir com una mena de fiblada interior que m’obligà a parar-me un moment i a remirar el que apareixent davant la vista la meva imaginació s’obstinava a no voler creure.
Sapigut és que el cultiu de la vinya a la veïna na- ció és entre tots els demés potser el més preferit i particularment al Rosselló, on, juntament amb la horticultura abarca segurament més de les dues terceres parts del conreu general del país. La cura posada en aquest cultiu per part de l’agricultor i l’arrenglerat, tan simètric, tingut en compte en la plantació de la vinya, encanten al visitant.
Cada cep, creia jo, per obligar-lo a la dretura millor possible, a partir de la seva plantació, és acompa- nyat d’una estaca de fusta suficientment capaç de resistir l’acció de la tramuntana que, sense el su- port d’aquella, la planta es veuria amb dificultat, en l’hora de l’empelt i particularment en la de la saba novella del primer any d’empelt, quan la brotada tendra ofereix més blanc al buf del vent, per resis- tir a la força desmesurada d’aquest. A mida que creix la planta amb els anys, el puntal de fusta és
Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24938
canviat amb relació al desarrollament d’aquella. Al mateix temps –m’informava un pagès– a l’hora que el pes del fruit domina la branca o serment, és possible amb l’ajuda del puntal evitar l’estrangu- lament de la planta que, afegint al pes del fruit i la força del vent que fa al país, faria inevitable, Tornant al cas, i després d’aquesta petita expli- cació a l’objecte d’ajudar la vostra imaginació a fer-se una idea del croquis, tot aquell cultiu es- merat i la simetria de la plantació, que jo havia tan admirat, havien desaparegut en la seva major part, sobretot en les parcel·les més adjacents al camp de concentració.
AI notar en Colet la meva indignació, per l’atroci- tat comesa en les plantacions, respongué:
-
-
Espera’t que ara comença això. De primer, mar- xaren les estaques, ara els ceps i si no s’arregla la cosa ni arbres no quedaran.
-
Però això és improcedent. El fet recaurà i tindrà repercussions damunt nosaltres mateixos.
-
També ho crec jo així mateix. N’és prova la vigi- lància que som objecte ja. No estàs enterat?
-
Vigilància?
-
Procura que no trobem els morets.4
-
Fora el camp?
-
No ho sabies? –feu el Pep– I que, noi, porten uns cavalls que tenen una lleugeresa de cames!
-
El darrer dia que vàreig venir no hi eren pas!
-
Sí… que ja vigilaven. Es veu que els pagesos no s’havien encara queixat i ells feien els ulls gros- sos. Ara, fins a la vora del riu acciona la patrulla i si et pesca ja pots dir que no tens fred.
-
Bé, però si no fas mal fet en res…
-
En tenen prou amb trobar-te fora el camp.
-
És el que resulta dels abusos.
-
El fred en té la culpa.
-
La culpa és del poc respecte que tenim a les co- ses dels altres quan sentim una necessitat prò- pia. Si com tu suposes, i jo crec, la destrucció de tot això és degut al fet de la necessitat que el fred ens fa sentir, d’un foc que ens n’alivi-hi. No em negaràs que el mateix trajecte que nosaltres fem a l’objecte d’aconseguir el necessari al cas, està a l’abast de la immensa majoria que posseeixen tan bones cames com nosaltres, sense necessitat de recórrer a tal extrem.
-
Nosaltres no havem tingut encara la desgràcia de trobar-nos amb aquests amics del cavallet. Però t’asseguro que, si com alguns s’han trobat,
-
segons diuen, ens toqués trotar des del riu al camp amb un feix a l’esquena, abans de repetir la prova i de pelar-me de fred procuraria atendre les meves necessitats usant d’allò que pogués proporcionar-me l’alivi necessari al cas, pres- cindint del perjudici que allò pogués reportar a un altre. I tu faries el mateix. Això és igual que el cas del menjar; si haguéssim tingut escrúpols d’estirar el sac… però allò que en circumstàncies normals sempre detestàrem, la gana ens obligà a usar-ne.
-
Tens raó, però podien limitar-se a prendre les estaques dels ceps però no els ceps mateixos.
-
Així començaren, abans d’ahir. Començaren, tal com tu dius, per ‘’picar” les estaques de les vi- nyes més pròximes al camp. D’anada, ens adonà- rem d’alguns que anaven ja, en direcció oposada a la nostra, carregats amb feixos d’elles, mentre darrere d’ells en quedaven d’altres arrancant-ne. AI nostre retorn, quasi, en el que fa referència a les vinyes més pròximes ja no se’n veia una. Aca- bades les estaques seguiren els ceps. Mentres- tant, n’hi ha encara que van seguint, solament, sense molestar altra cosa, les estaques d’altres vinyes més llunyanes a mida que les més prope- res al camp són enllestides. Pots constatar el que dic per l’estat en què, a mida que anem caminant, es troben les vinyes mateixes. Fixat aquella –feu Colet senyalant una parcel·la de vinya– encara es veu que no hi han arribat.
-
En efecte quasi les conserva totes. Digues, no t’encanta la simetria de la plantació? Mira pel cantó que et plagui. Per tot la veuràs reglejar. Ha d’ésser bonic veure-les amb el fruit.
Més enllà, un pagès, tocatardà, podava amb unes grosses tisores, que manipulava amb les dues mans, deixant els sarments estesos a ter- ra, tal com queien a l’ésser tallats. Això ens feu una certa gràcia degut a la diferència de treball comparat amb la manera nostra de fer-ho.
-
Fixa’t aquell, amb totes dues mans que poda – feu el Pep.
-
Oh… hi deixa els sarments escampats –intervin- gué en Joan.
-
Es veu que es refia dels refugiats perquè els re- cullin –feu en Colet, i afegí com si es dirigís al pa- gès–. No cal que els lliguis, no! Ben demanat fins hi tot t’hagueres estalviat aquesta feina.
Tots riguérem de l’acudit.
-
Josep-Vicent Garcia i Rafi, editor de Campo de Concentración (1939), d’en Lluís Ferran de Pol, documenta a la nota 92 la presència de tropes colonials com a vigilants dels camps. El 24è regiment de tiradors senegalesos i el 7è regiment d’espahís ¬–denominació genèrica que rebien els soldats de cavalleria del nord d’Àfrica– algerians.
Comentant els costums i les diferències existents entre el treball de l’agricultor d’aquell país i el dels del nostre arribàrem a les salzeredes del riu, on decidits començàrem la nostra tasca.
La matinada clara i quieta conservava encara da- munt les fulles de l’espès canyar, i les, no mas- sa abundants dels arbres, la carícia blanca de la forta rosada de la nit precedent. El solemne si- lenci del lloc era prou per justificar la veritat de la conversa d’en Colet sobre les mesures de vigi- lància preses pels francesos respecte nosaltres. Comparat amb el dia anterior, que vaig anar-hi amb els companys, en què les converses entre els components de cada colla i els crits dels que s’havien extraviat emplenaven la petita vall del riu, aquesta quietud d’avui només torbada per la tènue remor de l’escassíssim corrent de l’aigua al saltar del reguerot entre pedres, tenia tot l’aire d’una mena de religiositat que la remor dels nos- tres passos damunt el fullatge humit i el contínuu espetegar de les canyes i branques trencades per nosaltres esquinçava com una profanació. Només l’espinyec d’alguna que altra merla poruga, fugint de nosaltres, espantada per l’enrenou mogut en- tre el canyar, semblava voler compartir amb no- saltres la imaginària culpa.
Saltant d’ací d’allà, entre els aiguamolls i pèlecs, que, més de les vegades, dissimulats per la fu- lla seca despresa de les branques dels arbres no ens avisàvem d’ells fins a trobar-nos el peu cobert per l’aigua i el llot, anàvem enllestint la nostra tasca quant, tot d’una, l’arniet d’un cavall ens despertà d’aquella mena de somni. Uns amb altres ens cridàvem amb veu baixa per no desco- brir la nostra presència, als que, sense errar-nos, suposàvem ésser la guàrdia exterior del camp, o els morets com el company els anomenà en la re- lació, a l’objecte d’aquests, durant el camí.
Excuso el dir-vos els moments d’angoixa passats entre el transcurs del temps passat entre l’arniet advertint la presència de la patrulla, les potades dels cavalls cada vegada més pròximes, fins a adonar-nos del seu allunyament, inadvertida per ells la nostra presència al riu.
Passàrem encara una bella estona sense mou- re’ns del lloc. Deu minuts, potser, abans d’apa- rellar els feixos i emprendre el retorn al camp. Momentàniament, sorgí entre nosaltres una peti-
ta discussió a causa de la discrepància d’opinions sobre si empreníem el viatge de retorn amb la càrrega o sense ella; acceptant a la fi la dels que crèiem que no la teníem d’abandonar. Acceptant les conseqüències que d’allò derivessin carregà- rem els feixos i emprenguérem el retorn al camp prenent les precaucions necessàries. Uns anaven al davant, sense res, vigilant una possible sor- presa i els demés seguíem amb la càrrega a una distància prudencial d’aquells que ens permetés abandonar-la, en cas que aquella fos advertída pels del primer grup.
Aquell trajecte, que d’anada, entre conversa i co- mentaris l’havíem trobat relativament curt, [ja] deveu suposar el que, en el retorn, entre l’angoixa i el pes, els que anàvem amb la càrrega el trobà- rem llarg, interminable i penós.
El nostre sacrifici tingué la recompensa espera- da. Arribàrem al camp sens ésser molestats per la presència tan poc simpàtica dels morets.
Qui eren aquests morets? Algerians, formant part de dues companyies de cavalleria, coneguts pels francesos amb el nom de tiralleurs –tiradors.5 Anaven muntats damunt dels seus cavalls de raça àrab d’una lleugeresa de potes poc coneguda en els animals del nostre país; àgils tant en la cur- sa com en manipular les davanteres sostenint-se quasi en posició vertical a la mínima indicació feta pel genet. La missió d’aquests era la vigilància al mancament, per part nostra del compliment de l’ordre donada, per les causes ja esmentades o insinuades en la referida relació del company. O sigui la d’estar tots obligats a restar dins de l’àrea senyalada d’aquell [camp] no podent per cap pre- text sortir-ne.
A més d’aquesta missió en tenien una altra de particular i personalíssima seva. I era la de des- pullar-nos de tot objecte de valor que feria la seva vista al relluir a la llum del sol. Algunes prendes, molt poques, les adquirien pagant-ne un preu ir- risori aprofitant la necessitat o explotant la poca temperància de molts que dominats empedreïts pel vici de fumar, les abandonaven a les seves mans al preu que vergonyosament els hi oferien; i sempre com abans he dit irrisori. Altres vegades les obtenien valent-se d’un estratagema que els donà molt bons resultats fins que fou advertida a la resta per les primeres víctimes. Però consi- derant la quantitat de personal existent al camp,
-
Aquí Milà es confon, ja que les tropes a cavall a les quals es refereix eren els espahís i no els tiradors senegalesos negres, d’acord amb la citació de la nota anterior.
Tinta i collage –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24942x
“Vida en el campo” Tinta i collage sobre cartolina –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24928
abans l’avís no arribà per tot tingueren temps su- ficient per explotar-la traient-ne grans beneficis. No hi havia perill de caure en l’engany si, conti- nuem dient-ne el moret, no anava tot sol; vull dir formant part d’una patrulla. Era en cas contrari que l’agressió es presentava, si la presumpta víc- tima, sense estar advertida de la maniobra, o, en cas contrari, no era a temps d’amagar l’objecte motivant d’aquella.
L’operació començava per un somriure de l’agres- sor seguit d’una récula de mots que encara que la major part de nosaltres no compreníem, els tro- bàvem tan falaguers i expressius que una certa simpatia envers l’home ens feia delir de no poder, pel defecte existent entre ell i nosaltres d’esta- blir-hi conversa. La majoria dels nostres contes- taven amb el “No compro pa”. Res més podien afegir-hi.
Ell s’esforçava en voler expressar-se molt ami- gablement a fi d’obtenir més encara la confiança i simpatia de la víctima.
Aconseguit això, començava, amb signes senya- lant la peça cobejada per ell, l’admirava fent de- mostracions, alabant el bon gust, el valor, etc… Llavors demanava per provar-se-la, si es tracta- va d’un anell, o, per admirar-lo tenint-lo a la mà al tractar-se d’una polsera, rellotge, etc. Bon punt aquesta havia passat de les mans del propietari a les del pseudoadmirador, l’expressió d’amabilitat i simpatia desapareixia. Semblava com si la peça al notar el canvi de contacte de pell fes sentir la repulsió de les dues races. El cavall comença- va, nerviós, un seguit de potades que obligava a la víctima a separar-se un xic evitant possibles contusions. Mentre el genet, amb fingit esforç per voler dominar la bèstia, descobria els desit- jos d’obtenció de la peça oferint-ne seguidament un preu tan ínfim, a propòsit perquè aquest no si- gués acceptat. Obtinguda l’esperada negativa si- mulava encara més estar irritat, mentre el cavall amb creixent nerviosisme, pel càstig de l’esperó del qual era objecte, amb la falsa intenció tan dissimulada del genet per subjectar-lo; aixecant i amenaçant [amb] les potes davanteres en direc- ció a l’atordit refugiat que amb tanta bona fe havia caigut, víctima, enganyat per la falaguera presen- tació del moret a la trampa, per aquest preparada amb refinada premeditació.
Ja no eren ara, només les potes del cavall qui
l’amenaçaven; el fuet que en la seva mà esgrimia el cavallista era dirigit a aquell amb un nou rosari de mots pronunciat amb un to totalment diferent del de la primera lletania. Davant de tal agressió
no quedava altre recurs que el d’emprendre la fu- gida en direcció al camp sempre seguit de prop per aquelles dues bèsties, sota l’amenaça contí- nua de veure’t barrejat entre les potes de l’una i la carícia del fuet, de l’altre. Fins a quasi als límits amb el camp eren acompanyades les pobres víc- times, on eren despedits quasi sempre amb idèn- tica despedida.
– Ah, salaud…! Allez vite au camp.
Aquestes eren les úniques paraules que es podi- en comprendre, i les que podem dir irònicament cloïen el tracte.
Fet i fet passaven de set o vuit dies sense que la situació en general acusés millorament. El sub- ministrament, limitat al pa, que acompanyat amb alguna llauna de conserva cedida per algun com- pany componien els nostres dos àpats.
Fou en un d’aquests dies que estant el meu entra- nyable amic i company de casa, Pep, guardant la barraca amb l’escàs equipatge que s’hi trobava, l’atzar portà per aquell indret en Vicentó Vives, veí del poble i molt amic nostre i particularment d’en Pere Montagut i del meu fill de quins es porta- ven en edat poca diferència. No cal dir, que, com en ocasions semblants sol passar, tingueren els dos una gran alegria amb l’encontre; alegria que se’ns comunicà a nosaltres conjuntament amb la novetat quan aquesta ens sigué donada pel Pep, afegint que més tard havia promès tornar per saludar-nos a tots i particularment als dos més joves. I en efecte, així fou. Cap al tard de la tar- da tornà i crec que puc prescindir de comentar
Heroi i vençut. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24926
l’escena que es produí, al trobar-se junts els tres companys en una ocasió tan crítica com aquella i inadvertidament tan alliçonadora en algun con- cepte. El de l’amistat.
El minyó passà una bona estona en conversa amb nosaltres. La suficient per adonar-se del que la passàvem magre, tota vegada que mentre aques- ta durà no fou obstacle perquè fos aplaçat el dar- rer àpat del dia que mancats de la llum artificial érem obligats a disposar-lo aprofitant la darrera claror natural del jorn. L’invitàrem a l’àpat, a la qual cosa refusà amb tota la seva modèstia. Sa- bent prou que no podíem invitar-lo a gran cosa. Però el seu refús no fou degut a la quantitat ni a la qualitat del que li era ofert. Humilment i po- lidament sapigué evadir l’acceptació explicant amb força modèstia els motius que li induïen. No obstant, amb molta polidesa, cedint a instàncies dels dos amiguets, quin desig que la conversa es prolongués era prou vist, desig que així mateix ell sentia, volgué complimentar-nos acceptant, se- guidament dels següents mots.
– Bueno…, doncs perquè no us penseu que no ac- cepto per despreci a la qualitat del que m’oferiu faré una queixalada. Mentrestant podrem parlar un xic més.
L’expressió és prou eloqüent en si perquè jo m’abstingui de fer-hi més comentari.
Els tres amics conversaren fins a l’hora que la companyia en què ell estava enquadrat, tenia assignada pel repartiment del ranxo de la nit. Del que els nostres aportaren a la conversa cal només tenir memòria del present relat per su- posar-ho. Si alguna vegada es sortiren d’aquest [tema] fou parlant de coses del poble, de la fa- mília… o concernint els seus jocs d’infantesa dels quals la guerra amb la seva despietada exigèn- cia, els n’arrancà de manera impositiva i artificial per a convertir-los en homes; a la vegada que la guerra converteix les coses categòricament pre- cises per a la seva subsistència. No es comprèn com havent-hi altres mitjans en relació amb la cultura, que per l’evolució soferta en la humani- tat és adient a la nostra època, l’home –amb tot el seu valor–s’entesti en l’ús d’aquells [mitjans] inventats pels bàrbars repolits; a mesura que la intel·ligència de l’home, va, diuen, il·lustrant-se amb nous procediments i invencions per lograr la més ràpida extinció del ser humà mateix, deixant en crítica situació aqueixa mateixa cultura que fem gala de posseir. Passant [també] per damunt la lògica, l’ètica, la moral i l’estètica humanes; ja
que, dos que s’agredeixin i es matin per discre- pàncies polítiques o personals no és lògic que ho facin. Entre els dos hi ha solament la diferèn- cia de criteri, sobre el fet determinat, que deno- minem raó per una part i per l’altra culpa. Cada contendent desitjant ser posseïdor de la primera cerca en la força, quan la raó no l’assisteix, la con- secució de l’objecte, eliminant el posseïdor d’ella, usant la raó de la força i prescindint de la força de la raó. Procediment que ningú no dirà que és lògic, ans el contrari; però obligats per la covardia i avarícia, que són mestresses del cos humà, ac- ceptem l’amistat del malvat repudiant la raó amb l’abandonament del vençut, fent-ne escarni més de les vegades. Si la moral és relativa als bons costums i a la legalitat dels actes, la negació de la raó és un fet ben palesament oposat a ella i a l’ètica mateixa, si aquesta, amb les seves regles, intenta fer-nos posseïdors del sentit d’aquella. Com que ningú no trobarà bonic ni acceptable el procediment abans exposat per obtenir d’una manera indigna la propietat d’un objecte, a l’ac- ceptar-lo trepitgem l’estètica si aquesta ciència ens ensenya a posseir i apreciar el que és bonic. Similar a l’exemple és la guerra amb la diferèn- cia de l’extensió desmesurada dels seus efectes i defectes. Les causes inductores però, són les ma- teixes sempre. L’egoisme i la pretensió.
No vull estendre’m més en aquest punt per consi-
derar-lo podríem dir fora programa, tota vegada que el motiu del present relat no té altre objecte que l’expressat al començament de l’obra.
Tornant, doncs, al cas, en Vicentó s’acomiadà per no mancar a l’hora que la companyia tenia assig- nada pel repartiment de l’àpat, prometent tornar l’endemà, com així ho feu, aprofitant-ho per por- tar-nos quelcom del que en existència la compa- nyia disposava, tant en queviures com en peces de vestir.
-
Nosaltres –deia–, es pot dir que tenim de tot, ja que passàrem amb els camions carregant tot el que poguérem d’Intendència –d’aviació on ell estava enquadrat. El que quedà encara. A La Jonquera la gent que esperava per entrar sort tingueren del que a l’església teníem emmagat- zemat –allí ja ens trobàrem també [nosaltres] fa- cilitant-nos algunes peces de roba.
-
Ja ho veu veure. I com va ésser que no passés- siu amb el camió?
-
És que nosaltres entrarem per Les Illes. L’aglo- meració ens feu témer la possibilitat d’un bom- bardeig. Anàrem a Darnius on ens hi estiguérem
Soldat. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D.19-24925
uns dies i d’allí per La Vajol a Les Illes.
La conversa quedà, com el dia anterior, limitada entre els tres mateixos personatges fins que l’ho- ra del dinar obligà novament al nostre amic a se- parar-se de nosaltres.
Els dies s’anaven succeint un a l’altre sense que es notés millorament en la situació. El subminis- trament del pa continuava, encara que de manera bastant irregular, siguent l’únic que oficialment s’efectuava. La resta era aconseguit entre les amistats i coneguts que com l’amic Vicentó havien tingut la sort de passar amb carruatges que els permeté, inclús als que no disposaven de les fa- cilitats de l’amic, arribar al camp amb provisions en quantitat respectable, recollides en el trajecte, les quals eren abandonades pels que no posseint altre mitjà feren caminant el trajecte. El primer indici insinuant un principi d’organització apare- gué el vuitè dia, amb l’ordre que tot el personal formant part d’unitats de l’exèrcit i institucions oficials procurés reagrupar-se aprofitant l’ordre dels comandaments a l’objecte d’aconseguir-ho a la major brevetat, a fi de facilitar la distribució del subministrament.
Als pocs moments d’aquesta en rebíem nosaltres una altra, ordenant-nos l’evacuació del lloc on es- tàvem instal·lats, per estar aquest senyalat per ocupar-lo el cos d’enginyers.
Trobant-se en aquells moments entre nosaltres el germà d’en Colet ens oferí de fer colla plegats ajuntant-nos amb els que formàvem la seva, Par- làrem amb aquells companys a l’objecte de deter- minar la casa, accedint uns i altres a la iniciativa d’aquells de deixar la seva execució per l’ende- mà, per raó de l’hora massa avançada. Vam acor- dar sortir de bon matí amb el propòsit d’aconse- guir més material per a la construcció de la nova estada que, amb motiu de l’engrandiment de la colla, amb la fusió de les dues, demanava unes dimensions majors proporcionades al nombre de components d’aquella.
Així és que mentre alguns dels de la nostra sor- tírem en compliment d’allò acordat el dia abans, els demés anaven desmuntant la CASA vella a l’objecte de no retardar la construcció de la que s’havia projectat.
Entre tant, a partir de l’ordre oficial cursada el dia anterior, el camp s’anà organitzant dividint-lo en parcel·les numerades corresponentment i deli- mitades amb pals i filferro espinat. Una avingu- da paral·lela al mar atravessava el camp, partint en dues aquestes parcel·les, afegint al costat del
nombre d’ordre de les de la dreta, per distin- gir-les de les de l’esquerra la síl·laba bis.
A mida que s’aniran produint aniré donant comp- te de les modificacions. Ara anem a la nova cons- trucció i procurem que tot estigui enllestit perquè la nit no ens faci objecte novament de les seves inclemències.
Traspassats els materials d’un lloc a l’altre no sense grans treballs a causa de la maniobra general que l’ordre reportà, començàrem la fei- na. Arribàrem a migdia sorprenent-nos l’actitud dels nous companys, que, excepte el germà Co- let i dos d’altres, mentre nosaltres estàvem tre- ballant, sense ni tan sols dignar-se invitar-nos, s’estaven atipant subratllo el mot perquè amb el que ells engoliren, n’hi havia suficient per a què, conjuntament poguéssim quedar satisfets tenint en compte les exigències de la situació. Acaba- ren l’àpat i es posaren a discutir i algun fins i tot es permeté el luxe de fer la siesta. Les protestes per part seva vingueren a l’arribar la nit i veure que la CASA estava només llesta del tros que ens destinaren als “rellogats”. I menys mal que una nova ordre cursada perquè tots els perteneixents al cos es traslladessin al camp 2, disposat per és- ser ocupat per nosaltres, dividí novament la co- lla ajuntant-se a la nostra els tres companys que conjuntament treballaren amb nosaltres en la construcció “col·lectiva”. Altrament, tinc la sospita que la cosa no haguera quedat gaire bé, degut a l’actitud inicial presa pels antics propietaris.
Altra volta desfent, traslladant i construint. AI camp 2 instal·làrem novament la vivenda i no feia dos dies que l’habitàvem quan fórem novament requerits per canviar de lloc per estar el centre del camp destinat als guàrdies. El nostre lloc era prop l’alambrada de separació entre el camp 1 i el 2.
Abans d’efectuar novament el canvi ens asse- guràrem de no ésser novament molestats per la inconveniència d’una nova ordre obligant un nou desplaçament.
Mentre els darrers aconteixements anaven suc- ceint avançava l’organització general del camp
en tots els aspectes. Seguint a la delimitació de parcel·les i a la numeració d’aquestes vingué la il·luminació de l’avinguda central amb algun que altre llum elèctric –suposem– a l’interior d’aque- lles. El subministrament a poc a poc s’anà també normalitzant a partir del reenquadrament a les respectives unitats, seleccionant-les. Annexa a aquesta aparegué també l’ordre que tot el perso- nal no pertanyent a cap dels cossos oficials s’or- ganitzés per grups, senyalant una zona per ser ocupada per aquests al final del camp i separada de la nostra per la vessant del Tech.6
L’entrada al camp fou establerta al passeig cen- tral limitant al camp 1. A la dreta d’ella hi fou es- tablerta l’oficina d’informació o renseignement pel servei de refugiats, a quina paret posterior donant al passeig hi col·locaren les llistes dels que havent-se extraviat de llurs familiars dona- ven les seves adreces a fi de, en cas de trobar-se allí l’interessat, parent o conegut, poder esta- blir-hi correspondència.
A l’esquerra s’instal·là l’oficina de correus amb les seves corresponents delegacions establertes a cada camp a fi de facilitar el recolliment i distri- bució de la correspondència.
Els serveis de subministrament s’efectuaven igualment per mitjà de delegacions instal·lades a cada camp; aquestes no tenien un contacte di- recte amb l’individu sinó que aquests formats en grups nomenaven un representant per grup que era el que tenia la missió de preocupar-se del ra- cionament d’aquest.
L’entrada general era controlada per la garde mobile secundada pels algerians. Formava tres passos, o sigui el central corresponent al pas de carruatges i dos laterals més estrets, que eren destinats l’un a entrada i l’altre a sortida quan algú, avisat, per mitjà d’un altaveu, instal·lat da- munt un camió situats a la part exterior del camp prop la barrera d’entrada, era requerit per pre- sentar-se a l’oficina central o parquet de visita instal·lats a uns cinc-cents metres de l’entrada. En aquest cas el requerit acreditada la seva per- sonalitat al garde mobile, de punt a la porta, es dirigia a l’oficina esmentada siguent-li permès de conversar amb la visita. Interposada entre els dos una alambrada senzilla espinosa d’uns dos metres d’alçada proveïda d’un filat espès quadri- culat d’uns set pams a l’objecte d’obligar, en cas de rebre algun present, aixecar el braç per obte-
nir-lo; a l’objecte que al fer-ho fos vist pel guardià que instal·lat a una garita tenia cura de registrar els paquets rebuts pels refugiats, quan aquests es dirigien novament als seus llocs. També es constituí el servei de sanitat, instal·lat a continua- ció de l’oficina d’informació de l’interior del camp. I ara deixant aquestes dependències en mans dels seus respectius administradors, tornem al- tra volta a ocupar-nos del que s’esdevé al camp 2 on juntament amb els companys tenim prou fei- na amb la nova tasca de construir novament la nostra estada aquesta vegada, sembla, ja d’una manera definitivament segura. Però amb tant fer i desfer i havent-nos quedat amb la mitat, escas- sament del material, és precís una nova sortida amb el fi de proporcionar-nos-en de nou, si vo- lem deixar la cosa un xic arreglada. Primerament, escollírem el lloc dintre el tram que se’ns havia destinat, començant seguidament les obres apro- fitant el que ens quedava de material. Ens ajudà bastant a sortir-nos del pas un nou estratagema dels companys Colet i Cassà secundats per altres de la nostra col·lectivitat.
En aquells dies al camp 1 es construïen uns bar- racons amb fusta coberts amb planxa canaleta. Notaren els companys que algunes d’aquestes equivocaven el camí i en lloc de dirigir-se al camp 1 saltaven al 2. Seguidament, s’informaren que aquells transports eren efectuats per voluntaris que espontàniament es brindaven per efectu- ar-los.
-
Que fem? –feu Colet a Cassà.
-
Tu diràs! Bé, tenim que ajudar-los –respongué aquest.
-
Qui ve doncs? Quants més siguem més riurem. Sis foren els voluntaris disposats que al poc temps de partir ja estaven de retorn amb onze planxes, que entre aquestes, el material existent i el que l’endemà ens procuràrem ens permete- ren edificar d’una manera bastant sòlida la nova estada.
-
Hem corregit Tech en comptes de Tet, com va escriure Milà, perquè aquest desguassa al nord de Canet, actualment a una distància de 8 km d’Argelers per autopista.
Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24949
Un incident, que per sort no tingué conseqüències desagradables s’esdevingué a propòsit d’aquest darrer viatge al riu. I és que aquell dia a més de la tasca de la llenya i canyes sortírem amb el propò- sit de rentar-nos un xic la roba.
Acomplerta la primera tasca i quan feia uns mo- ments que, amb les mans dins el rec acomplíem la segona feren la seva aparició per entre les ca- nyes del riu, deixades ja un bon xic enrere en el nostre retorn, els algerians. La primera impres- sió que rebérem amb la presència dels susdits personatges tingué els mateixos efectes que si ens haguéssim posat aquella roba, que sortint de l’aigua gelada feia uns moments intentàvem ei- xamorar aprofitant l’escassa potència dels raigs del sol d’aquell matí. La nostra intenció, un cop un xic refets d’aquella, sigué la d’apretar a cór- rer en haver aplegat ràpidament la bugada. Re- vinguérem en nosaltres al pensar en la inutilitat d’aquella cursa, ja que cap Il·lusió podíem fer-nos de sortir-ne vencedors davant la lleugeresa i agi- litat, exposada ja en aquest relat, dels cavalls dels nostres sospitats contrincants. A més creguérem més prudent acceptar els derivats que pogués te- nir per part nostra l’adopció d’una actitud pacifi- ca i semiinconscient del perill. Tenint en compte que la diferència del càstig pel nostre mancament existiria només, en [el] cas que les nostres raons no fossin escoltades, [al] començar a córrer per iniciativa pròpia o [per] fer-ho ja des d’un principi per iniciativa d’ells, ja que, per referències, sabí- em les bromes que gastaven.
Així és que tot hi veient-los venir vers nosaltres
no modificàrem la nostra actitud.
-
-
Eh dites doncs: Qu’est-ce que vous faites-là? –di- gué dirigint-se a nosaltres el qui comandava l’es- camot.
-
Bonjour monsieurs –vàreig respondre un xic re- fet per la manera gens agressiva en què els mots foren pronunciats per l’home.
-
Nous profitions du temps pour blanchir notre linge.
-
-C’est que vous ne pouvez pas le faire au camp?
-
-
Mais oui monsieur. Mais c’est que nous avons pro- fité cette occasion a l’égard d’avoir de l’eau propre et courante.
-
Vous ne savez pas que ça c’est, pour vous, défendu?
-
Blanchir la…
-
Non… non. Sortir d’au camp sans permission.
-
Oh mais non monsieur! Nous ne le savions pas.
-
Allez vite au camp –reprengué un xic més autoritari.
-
-
Pardon monsieur! Je vous demande, parce que nous somrnes presque à finir, de laisser nous le faire.
-
Oh là, là, là… Au… nom de Dieu. Finissez déjà et marchez vite au camp. Oh m… nous ne pouvons pas Iaisser tout le monde sur la route. Allez vite, vite.
-Merci monsieur. Je vous en remercie.
I tot dirigint-se a l’escamot:
-
En route.
-
Bonjour monsieurs.
Els curts instants que durà el diàleg tinguérem la impressió que l’estació de l’any havia canviat, ja que els nostres cossos regalimaven de suor; en- cara que, espiritualment, sentíem l’ànima glaça- da, tement i esperant, a la vegada, el final que ens trauria del dubte respecte a l’èxit esperat d’aquell o del seu contingut.
L’escamot s’allunyà carretera enllà en direcció al camp, mentre nosaltres tot comentant l’incident repreníem novament la tasca. L’aigua ara la tro- bàrem més freda que adés degut a la reacció so- ferta en nosaltres. No fou objecte però, perquè les mans no conservessin la llestesa d’abans. Des- prés d’això ens rentàrem bé nosaltres, recollirem les peces mig eixamorades tot just i reprengué- rem el retorn.
Poca estona ens mancava per arribar al lloc on teníem per costum deixar la carretera, per em- prendre camp a través zigzaguejant per rases i caminals entre el que ara era una mena d’es- quelet d’aquelles vinyes. I en direcció oposada a la nostra veiérem, un xic lluny encara, al trot i seguit d’un algerià quasi estalonant-lo, un home carregat amb un gros feix. L’escena va fer reviu- re en nosaltres el pressentiment d’una possible invitació a prendre part a la cursa en iguals cir- cumstàncies que el solitari participant. Alentirem uns moments el pas tot discutint sobre l’actitud a prendre per part nostre davant d’aquell nou obstacle. Aprovàrem continuar sense variació la nostra ruta, esperançats amb la consideració que pocs moments abans, havia tingut amb nosaltres l’escamot. Ho férem, però no sense un cert recel al veure que la causa que nosaltres suposàvem inductora del quadre que teníem davant nostre podia obligar a l’home del cavall a invitar-nos a acompanyar l’actual concursant, ja que, circums- tancialment, ens trobàvem en condicions idènti- ques.
Una cinquantena de metres abans de creuar-se amb nosaltres l’algerià ordenà a la víctima:
-
À droite.
El cor tornà a eixamplar-se’ns. Novament, haví- em sortit indemnes del que els pressentiments ens anunciaven i aquest cop devíem les gràcies a un camí, que anava del camp a la carretera. Camí desconegut per nosaltres fins aquells mo- ments. Abans d’entrar al camp ens topàrem no- vament amb l’algerià que de retorn es plantà a la confluència dels dos camins, el que ell seguia i el nostre. L’home ens mirava amb el seu rostre mig somrient.
-
-
Mau…! Em sembla “manu” que m’enganyes – feu en Colet al·ludint l’actitud del cavallista. Ara serà quan rebrem.
-
Vols dir? –vaig fer jo.
-
Aviat ho sabrem, però aquesta rialleta no m’agrada gens.
-
La bèstia ernià fortament com si enyorant la com- panyia dels altres anunciés a aquells el lloc on es trobava. El crit aquell el sentirem nosaltres més per l’efecte que per l’espinyec. Paràrem en sec la marxa. Ens trobàvem a pocs metres d’ells i com si l’home hagués notat l’efecte sentit en nosaltres ens reanimà iniciant el següent diàleg.
-
Vous avez déjà blanchi votre linge?
-
Oui monsieur. Merci.
-
Eh dites, votre bague? Elle est jolie.
-
O pardon monsieur elle n’est pas à moi. Elle c’est à ma fille.
-
On vous l’achète.
-
Pardon rnonsieur, moi je ne peux pas la vendre.
-
“Tiret avall” –intercedí en Colet– “tiret avall” que rebrem.
Mentrestant, amb el feix, que tots dos junts por- tàvem, m’anava empenyent a l’objecte que la con- versa, allargant-se, no tingués per a tots nosal- tres conseqüències desagradables.
-
Qu’est-ce que c’est qu’a dit ton camarade?
-
Il dit, monsieur, que ça c’est lourd.
-
Ah, oui. Alors vous ne voulez pas la vendre?
-
Je le regrette, mais je ne peux pas le faire.
-
Oh là, là, là…
Mentrestant havíem anat deixant l’home enrere i amb el la, la, havia ell reprès el seu camí oposat al nostre.
– T’has salvat d’una i bona. No creia pas que t’ha- gués sortit tan bé. Un dia en general, si segueix així, de sort. Ens havem llevat bé.
Pel que es desprèn de les seves paraules l’al- gerià pertanyia a l’escamot que ens sorprengué prop del rec, potser per això que no fórem invitats per ell a prendre part a la cursa. Pot ésser també que ja en aquell moment s’hagués fixat en l’anell de brillants que jo portava –cal dir que no era de
gran valor per ésser molt petitetes les set pedre- tes que el formaven– i que ara en ocasió de tro- bar-se sol en servei intentés d’obtenir-lo posant en pràctica l’estratagema ja donada a conèixer anteriorment dintre d’aquest relat. Deixem-lo ja amb la seva feina i continuem el camí, tot discu- tint els incidents del viatge. Així entràrem al camp on reprenguérem la nostra tasca del dia anterior. Com abans he esmentat el lloc que ens sigué as- senyalat per construir la nostra xabola estava si- tuat prop el filat que separava el camp 1 i el 2. Així és que aquest ens fou útil per subjectar l’enca- nyissat del què podríem dir-ne paret posterior de la casa, quina altura era igual a la del filat, o sigui uns nou pams aproximadament.
Per les dues parets laterals i la davantera utilitzà- rem les planxes que els companys ens proporcio- naren de la manera esmentada anteriorment, en- terrades a la sorra uns cinquanta cm. [D’aquesta] manera [aconseguírem], amb l’ajuda de grosses estaques coincidents subjectades per lligades de filferro, les de l’interior i les de l’exterior, previ fo- rat a la planxa, consolidar millor l’obra.
Al parlar de la part davantera tothom podria, amb raó, creure que la sortida estava disposada en aquest costat, [per davant del filat]. Això no obs- tant, el portal estava situat, o més ben dit orien- tat, de cara al mar. Dic, doncs, part davantera a la paral·lela [i més pròxima] a la tanca o partió entre els camps 1 i 2. Aquesta [estava doncs] situada o era limítrofa amb el camí que travessant de Ilarg a Ilarg la parcel·la 2 comunicava d’una punta amb el passeig i de l’altra amb l’exterior del camp on s’hi havia establert una mena de mercat explotat pels comerciants francesos. [Els quals, havent] instal·lat els seus vehicles-tenda molt a prop de la valla ens permetia poder proporcionar-nos el necessari, quan el nostre abast econòmic arriba- va, d’allò que els serveis del camp no ens submi- nistrava o ho feia de manera insuficient a les nos- tres necessitats sense sortir del clos senyalat.
No obstant, però, alguna vegada, prèvia petició al guarda que tenia cura de l’ordre en el lloc, ens era permès de sortir per efectuar millor les nostres compres.
El tram davanter doncs tenia l’alçada solament de la mitat d’una planxa de cantell o sigui uns cinquanta cm. tota vegada que com abans havem dit l’altra meitat anava enterrada a la sorra com a fonament. Les dues laterals eren fetes mitat amb planxa i mitat amb joncs, així com també la teula- da que essent insuficient la llargada de les plan- xes i el nombre d’elles per cobrir en la seva tota-
litat la construcció, suplementàrem amb joncs la deficiència; aprofitant el tros cobert amb aquelles per usar-lo com a dormitori, encara que sense separacions interiors, per salvar-nos de l’aigua en cas de pluja. Com pot suposar-se la part co- berta amb les planxes era la coincident amb la davantera, ja que al revés l’aigua que s’haguera escorregut d’aquelles ho haguera fet dins l’habi- tacle. AI costat oposat al portal s’hi instal·laren uns petits prestatges amb canyes que complien les funcions de rebost. L’escàs equipatge que dis- posàvem, cadascú el col·locà, al capçal del llit seu a terra damunt la sorra.
I ara amics que ja coneixeu la construcció i distri- bució de la casa anem entrant i sortint i veiem les altres coses que passaren en aquells temps en el camp d’Argelers.
Així és que després de dir que en aquesta edifi- cació hi passàrem fins al dia 29 d’abril dia en què abandonàrem el camp el meu fill, el Pep i el Peret, per retornar a la pàtria, i jo per dirigir-me a la Savoia formant part de la 5e Compagnie de tra- vailleurs espagnols provaré d’exposar algunes de les escenes del camp, cosa que considero difícil, sobretot d’algunes que si a algú l’hi farien gràcia presentades al viu, altres en sentirien escrúpols. No obstant procuraré fer-ho de manera que em permeti situar-me entre les dues parts i que em permeti quedar sense negligir la veritat, situat el millor possible.
Abans, encara, però, serà precís parlar de les an- gúnies que passàrem durant aquests dies i les preocupacions pensant amb la sort que l’atzar hauria reservat a la resta de la família, de qui, com es recordarà, en fórem separats a El Voló i que a causa de la manera inesperada i ràpida que el cas es produí, dubtant i confiant en les paraules del gendarme, no concretàrem sobre la manera
de comunicar-nos cercant un punt d’enllaç que em permetés, arribant el cas, notificar-nos les nostres residències respectives.
La nostra reacció en aquells moments no es pro- duí, encara que un pressentiment ens feia témer la realitat de la situació, fins que havent fet alguns quilòmetres ja, ens adonàrem que la direcció que portàvem era un xic oposada a la de Perpinyà, lloc on l’home ens prometé de retrobar-nos novament amb els que restaven dalt el vehicle.
La preocupació no em deixà en aquest sentit, mentre passàrem les angúnies d’aquells dies exposades fins ací. Fou el tercer dia de la nostra estança a la sorra que se’m suggerí la idea d’es- criure als meus amics Repullés i Sobrino d’An- gers. Amistats fetes arran dels fets d’octubre del 1934, on, amb motiu d’una ordre dictada pel mi- nistre francès de l’interior prohibint als refugiats polítics espanyols de residir a una zona de menys de cent quilòmetres limitant la nostra frontera, vaig escollir per fixar la meva residència durant el temps que les circumstàncies polítiques em tinguessin allunyat de la nostra terra.
No vull tirar endavant sense abans dedicar a aquests amics un elogi per la incondicional ajuda que durant aquells dies ens sigué prestada per aquests bons amics. No vull qualificar de millor cap de les dues entre elles cosa difícil, si es té en compte que tant els uns com els altres es disputa- ven la manera de procurar que la nostra situació dintre les contrarietats polítiques i econòmiques sofertes, se’ns aparegués el més còmodament possible.
Si fos obligat a declarar-me per una de les dues, hauria de fer-ho tenint en compte llur estament i en aquest cas, forçosament, pels Repullés, famí- lia d’obrers sense altre benefici que el que llur treball els reportava. El pare treballava a una fà- brica de tints, el noi era fuster, la noia modista i la mare s’ocupava dels quefers de la casa. Quant dels quatre companys que arribàrem a Angers en quedàrem dos, per haver els altres retornat a la pàtria enyorada fórem com qui diu trets del res- taurant on menjàvem i obligats a habitar conjun- tament amb ells compartint la seva modesta es- tada sense ésser-nos admesa bonificació de cap classe per ajudar a les despeses que la nostra alimentació suposava; si bé l’amic Sobrino desin- teressadament subministrava alguns queviures del seu magatzem.
Aquest era un marchant des fruits com diuen els francesos que estava establert a la Rue Bou-
Matant paràsits. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24961
drier 13 d’aquella vila. Eren marit i muller sense fills. Ens coneguérem dos dies després de la nos- tra arribada allí. En ocasió de passejar pel mercat ens paràrem davant el lloc on tenia instal·lada la seva parada invitant-nos, després d’una curta conversa, a dinar a casa seva. Tres dies després sufragà, desinteressadament les despeses del viatge de retorn dels dos amics que, sentint la nostàlgia de la pàtria, abandonaren la dolça Fran- ça. Corresponent a aquest noble gest, juntament amb el company Clapera, convinguérem que ca- lia pels mitjans possibles fer expressiu el nostre agraïment. Això em fou fàcil d’aconseguir-ho ja que el comerç a què es dedicava ens permetia d’ésser útils en algunes mecàniques concernents a la marxa d’aquest. Ara que considerar que el deute quedava cancel·lat amb aquesta ajuda nos- tra seria procedir injustament.
Com pot notar-se doncs, l’ajuda rebuda d’aquest costat no tenia res a envejar a la de l’altre. És
doncs la diferència d’estament entre les dues la que es pot tenir en compte si admetem diferència qualificant de millor una de les dues parts. Des- prés del meu retorn vàreig continuar correspon- dència amb els meus amics usant un tracte fa- miliar en les nostres lletres. No és estrany doncs que ara en circumstàncies semblants, a l’ésser posseïdor d’aqueixes amistats fixés les meves esperances en elles per aconseguir conèixer el lloc on els meus havien estat hostatjats i entrar en relació per correspondència. Ells, segurament, tindrien el mateix pensament meu a tal objecte. Un interrogant se’m presentava només entelant el meu optimisme. Recordarà alguna d’elles de l’adreça dels amics d’Angers? [Del resultat de] la iniciativa posada en pràctica calia esperar uns dies abans de comptar amb l’èxit desitjat.
No hi havia dia que el meu fill i en Peret no n’om- plissin més de la mitat entre viatges a l’oficina de correus, el servei de refugiats o plantats da-
vant l’altaveu, tan bon punt aquests serveis fo- ren muntats, esperant noves alentadores dels de casa, o qualsevol informació d’ells que ens per- metés comunicar-nos. Els dies uns darrere els altres s’anaven succeint, els viatges del meu fill i el Peret a les oficines i llocs d’informació respo- nien invariablement amb infructuositat… i men- trestant encara un nou pressentiment ens mar- tiritzava interiorment. Haurien separat la família del meu íntim amic de la meva? Com, llavors, si així fos, comptant amb l’èxit de la meva iniciativa aconseguir noves d’aquells?
Tant a ell com a mi, el pressentiment d’aquesta nova fatalitat doblava el nostre sofrir a mida que les noves esperades no venien. L’un i l’altre, in- teriorment el reteníem a manera de no martirit- zar-nos més mútuament l’esperit, amb l’aparició dels indispensables comentaris que el fet en si podia reportar.
Eren molts els que en idèntiques circumstàncies passaven penes iguals. Aquest era l’únic consol que teníem per les nostres. Ben veritat és l’adagi que diu “que el que no es conforme és perquè no vol” i aquell castellà “mal de muchos consuelo de locos”.
Les angúnies duraren prop de tres setmanes. Dies pesats i llargs, d’interminables nits plenes d’in- somni i pesadilla que a la vegada, l’ànsia de l’es- pera de noves feia passar amb velocitat expec- tant, s’anaven succeint turmentant constantment la nostra imaginació amb nous dubtes i recels. I cada matí invariablement la mateixa resposta ne- gativa del meu fill i el seu company de retorn de la seva visita a correus a l’hora que el comissionat del camp 2 situat damunt el teulat d’un barracó cantava el nom dels afavorits que tenien lletra, esperant inútilment, que el nom del pare fos pro- nunciat per l’home… Ells eren els que cada dia, primer rebien el cop del desengany. Amb el pes de la decepció se’ls veia caminar, en el seu retorn capcots i callats com dos aixelats aucellets, així que el carter donant la feina per acabada deixa- va el seu lloc elevat per entrar dins la barraca. No calia preguntar l’èxit de les gestions dels dos amics; l’aire del seu caminar, al que ja començà- vem a estar acostumats era prou revelador dels resultats obtinguts.
Per fi, un dia, escassament feia deu minuts que havien sortit, que ens semblà sentir les seves veus atansar-se fent alegres comentaris, Venien corrent contra la seva habitud aconseguida a cò- pia dels desenganys quotidians soferts. Una for- ça interior m’empenyé fora la barraca al convèn-
cer-me que l’oïda no m’errava. No havia encara arribat al portal que vaig sentir la veu del meu fill cridar amb joia.
-
Pare…! Lletra d’Angers.
L’emoció em privà de respondre. Vàreig prendre tremolant-me les mans, la lletra que ell m’allar- gava, com, jo, emocionat i amb els ulls humitejant. Aquell nerviosisme produït per l’emoció és com- parable amb aquell que d’infants sentim el matí del dia de reis, al trobar-nos després d’una nit passada en mig de dolços somnis, ens trobàvem davant els joguets que la nostra innocència ens feia creure obra dels cavallers d’Orient. El tremo- lor dels meus dits feia perillar que la lletra en fos víctima no encertant la manera de treure-la de l’enveloppe. Casualment, l’amic Colet es trobava encara aquell dia a la barraca participant també de l’emoció.
Deu ulls seguiren conjuntament el contingut de la lletra sense que es sentís una veu pronunciar un mot del redactat en ella. Cinc veus quasi juntes, acabada la lectura pronunciaren aquests mots:
-
Estan junts.
La lletra era dels amics Repullés i deia així:
Querido amigo: Me apresuro a contestar la suya hecha en Argelers sintiendo mucho no estar más cerca para poder aliviarles con nuestra ayuda per- sonal.
Sigue giro de 60 pesetas.
No sufran por el resto de su familia. Sabemos que están bien y juntos con la familia de su amigo.
Hemos visto a Sobrino que nos ha dicho haber re- cibido carta de usted que contestará, nos ha dicho, hoy mismo.
Hemos recibido carta de su esposa de usted pidién- donos también vuestro paradero. Ahora contesto al mismo tiempo a las dos notificando sus respectivas direcciones. La de elIas es
Mr. Nicolás Jaouen. Hôtel des familles Kersaint – Landunvez par Saint Renan, Finistère.
No desanimen y deje que hagamos gestiones para ver de mejorar su situación.
Quito la pluma para estar a tiempo a la Poste con el fin que hoy mismo salgan estas letras a sus direc- ciones.
Sabe que puede pedir de esta su amiga y familia que no le olvidaran nunca.
Suya afectísima. Pilar
PD. Recibirá la visita de un señor de Perpignan que lo hará por encargo de Sobrino.
La tardança en rebre la resposta tan esperada i la rapidesa que, segons Pilar, fou contestada la meva lletra denota la irregularitat dels serveis de correspondència en aquells dies.
Tot això, però, en aquells moments ens passà desapercebut davant de l’èxit de la iniciativa coin- cidint amb la de la resta de la família.
L’alegria i els comentaris succeïren al silenci. Tots pensàvem sense envejar-los amb la millor sort amb què havien estat afavorides i l’alegria d’aquesta nova tingué la virtut de fer-nos oblidar a tots nosaltres les penes pròpies. Molt dur era l’haver d’estar separats per tan llarga distància, però quin alivi no era saber-los instal·lats en un lloc, que si bé sabíem que no foren tractats com a grans senyors, almenys no sofririen, com nosal- tres, els inconvenients que el restar en mans de la mare naturalesa reporta.
I ara, després del descans que ens proporcionà les noves rebudes passo a parlar de les coses del camp, on per aquells dies es calculava que el nombre de concentrats allí era d’uns quatre-cents cinquanta mil homes.7
Tot seguit després de la urbanització començaren a aparèixer els primers establiments. Cantines on hom podia adquirir pel preu d’un franc i mig unes tapas i un got de vi; una cervesa, pa, conser- ves, etc. segons les disposicions econòmiques del client. Aquestes cantines s’establiren al passeig central i es veien sempre concorregudes. Eren una espècie de sucursals dels comerciants que cada dia es traslladaven d’aquells pobles al camp i que abans ja n’havem parlat.
Seguiren els barbers que, aprofitant les barra- ques de fusta construïdes per instal·lar-hi alguns serveis oficials, muntaven la seva botiga utilit- zant la paret exterior donant al passeig central. Exercien la seva professió modestament tenint per a millor comoditat del client una cadira feta amb trossos de fusta, que, arrambada a la paret, servint aquesta de respatller on el sofert client descansant el cap, abandonava la cara a les mans del Fígaro que amb l’ajuda del temps, la perfí- dia, la navaja i la paciència de la víctima espe- rava reeixir indemne de la prova pel mínim preu d’un franc.
Feren la seva aparició els venedors ambulants i els agents de canvi, que juntament amb altres re- presentants del comerç, havien convertit el pas- seig amb una mena de mercat, on el diàleg o la conversa eren impossible de sostenir-se en baixa veu ofegats pels crits de les ofertes.
A poc a poc aquest comerç s’anà traspassant del passeig al camp 1 acabant per establir-s’hi de- finitivament, deixant el seu nom primitiu (camp 1) per ésser conegut generalment pel de “Barrio chino”. Entrem-hi.
-
Cambio pan por tabaco –
-
Siempre toca; aquí no se engaña a nadie. Hay que fijarse en la sencillez del movimiento. El juego con- siste en hacer caer el palito con el bolo al regreso o sea a la vuelta de este. Tres tiradas un franco. AI afortunado se le obsequiará con un paquetito de ta- baco. Jueguen señores jueguen.
Caminem uns passos, endinsem-nos silenciosa- ment tot escoltant els crits dels oferidors procu- rant vetllar el costat esquerre si hi portem alguna cosa interessant.
-
Cambio pan por carne.
-
Vendo reloj de pulsera oro puro, por 40 francos. – Vendo camisa nueva. – Compro moneda. Papel de serie. Abono el 25%; los de las series A.- i B.-; tres pesetas hasta la F y a peseta los sin serie.8 Cambio, cambio! Aquí se compra todo. Anillos oro o plata, joyas, relojes.
– Quant en donen d’aquesta estilogràfica? –dema- na un concurrent.
– Diez francos camarada.
– Deu francs només?
– Camarada tu crees que vale más?
– És clar jo no faria altra cosa que comprar Con- glins a deu francs.
– Nadie te priva camarada de hacerlo, pero el caso es que tú lo que deseas ahora es vender la tuya y yo nada más puedo darte que diez francos. Esto es todo. Máximo te daré doce sin ganar yo nada.
– Primer la trencaria.
– No seas tonto es mejor aprovechar los doce ofre- cidos.
– Per tu no ho dubto, però per mi haguera estat
-
Segons Arnabat (op.cit), 480.000 republicans van creuar la frontera catalano-francesa els primers mesos de 1939. D’aquests, dues ter- ceres parts van retonar a Espanya els mesos següents de manera que la xifra que va romandre a França va ser de l’ordre de 160.000. El Mémorial du Camp d’Argelès-sur-Mer manifesta que entre febrer de 1939 i inicis de 1942 van passar pel camp més de 160.000 refu- giats. El programa Sense Ficció de TV3 de 2009 (vegis ref. a Bibliografia) va dir que al camp s’hi van acumular fins a 80.000 persones.
-
Es refereix al paper moneda, malgrat desconèixer si fa referència a l’emès per la República o l’emès a Burgos pel govern de la zona nacional a partir de l’abril de 1937. Referència: nolesolvidamos.blogspot.com
Cuina. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24937
millor que l’haguessin escorxat abans d’entrar a França.
– Camarada esto es un insulto.
– Segons a qui es diria, podria ésser-ho, però dir- ho a tots els que com tu us dediqueu a explotar les necessitats dels altres és fer-vos una concessió.
-
Camarada…
-
Que camarada i que p…
Canviem que la cosa s’embolica.
-
El as de oros, el as de oros, ¿dónde está el as de oros?
-
És aquí.
-
Cinco francos camarada. Levante usted mismo la carta.
– No jugo res però és aquesta.
L’espectador gira la carta sense que, segons sem- bla, l’acció pugui ésser evitada pel de la tramoia. Aquest simula estar molestat amb l’interlocutor, però canvia ràpidament l’expressió del rostre al veure que efectivament la carta girada és l’as.
– Muy bien, camarada, iba a decirte algo por tu des- fachatez de haber puesto mano a la carta sin apos- tar nada pero mejor ha sido que haya pasado así. Cinco que has perdido tú y que yo tengo de más. Muchas gracias.
-
No cal.
-
Que tonto has estat! Si haguessis jugat els cinc francs!
-
Si et fixes bé cada vegada ho encertaria. L’home manipula novament les cartes.
-
El as de oros, el as de oros, ¿dónde está el as de oros?
-
Allá.
-Cinco francos camarada.
-
Van. És aquesta.
-
Es verdad. Sus diez francos ahí van. El as siempre el as.
Torna a guanyar l’espectador. L’home torna a re- petir el joc l’altre segueix jugant. Ara guanyes tu, ara jo. Les apostes van augmentant fins que arri- ba la darrera amb l’exhauriment de fons del po- bre espectador que ha sigut víctima del seu excés de vista.
-
El as de oros…
-
Vendo bote de carne. Vendo bacalao. Vendo leche… Compro zapatos nuevos por quince francos.
-
Cambio pantalón por paquete de Gauloises.
-
Compro o cambio tabaco por una sartén.
-
Vendo cubierto de plata, o lo cambio por pan.
-
Hay vino y tapas.
-
Mantón de Manila cambio por tabaco.
-
Piedras piedras para encendedor…! Tres un fran- co, mecha y piedras…
Hi havia hores, particularment al migdia i les dar- reres de la tarda, que entre la cridòria de deman- des i ofertes, el trànsit es feia impossible. L’excés de concurrència moltes vegades obligava a obrir- se pas violentament a aquell que per quefers par- ticulars escollia, per guanyar temps, el pas del camp 1 per traslladar-se al passeig.
No mancaven tampoc per donar el darrer retoc al quadre les timbes de joc que funcionaven durant tot el dia veient-se força concorregudes; parti- cularment les de set i mig, més en consonància amb l’ambient general del lloc o més ben dit de la concurrència. Per això no mancaven les de golf, les de pòquer aquestes més clares i més poc con- corregudes i les de burro i canari, sempre amb suplents esperant que una vacant es produís a la taula. Les més emocionants eren les de set i mig per la concurrència de participants i apostes. Hi havia jugada que la quantitat apostada en con- junt era superior a mil pessetes. Primerament, es jugà amb moneda espanyola de la República. A poc a poc el franc s’hi anà introduint, estimant el seu valor amb relació al canvi oficial cotitzat al camp, fins que a darrera hora la pesseta no ac- ceptada en les timbes desaparegué totalment per ser suplerta per aquell.
Com deveu suposar les apostes minvaren tant en nombre com en quantitat, així que el franc es feu l’amo com a valor al camp. No obstant a mida que anaven passant els dies les apostes tornaren a augmentar, encara, però, sense assolir l’extensió dels primers dies usant la nostra moneda.
Al “Barrio chino” s’hi podia adquirir també la ma- joria de coses de les que la intendència del camp no subministrava o ho feia de manera insufici- ent a les nostres necessitats. La majoria d’elles procedents de l’exterior del camp, on, com es recordarà, per haver-ne ja anteriorment parlat, concorrien ara a més dels petits marxants dife- rents representacions dels grans magatzems coneguts, per les seves sucursals escampades per totes les ciutats franceses, per tot el país veí. Concorrien aquell lloc, entre altres cases, els ma- gatzems Aux dames de France i Les nouvelles ga- leries amb els seus grans camions condicionats perfectament per enquibir-hi en apreciable quan- titat la quasi totalitat d’articles i queviures més essencialment necessaris. Fruits secs, galetes, oli, mantegues, xocolata, roba exterior i interior, conserves, embotits, llegums, begudes, útils de toilette i fumador, útils de cuina, etc. estaven ex- posats a mercè del comprador sense alteració en el preu de taxa als mateixos magatzems. Moral
i econòmicament això ens sigué una gran ajuda, ja que ens salvà, als que el caminar no ens feia peresa, de caure a les mans de l’estraperlista que sense la concurrència d’aquells sense cap classe de consideració, hauria explotat les nostres ne- cessitats doblement que ara feia.
A poc a poc aquesta mena de comerç interior s’anà multiplicant i estenent per tot el camp en general. La competència obligà els venedors a li- mitar els seus beneficis arribant a igualar preus amb els de l’exterior, treballant per aquests a co- missió.
No mancaren tampoc els que es convertiren amb verdaders agents de compra i venda amb combi- nació amb agents de l’exterior i que amb la seva desaprensió es feren la seva pometa per a la set, cobrant dels objectes comprats, explotant la ne- cessitat del company de penes, el triple de comis- sió sobre el valor total de la compra.
Anteriorment havem criticat el procedir dels al- gerians però, m’esgarrifa el pensar què haguera succeït si aquests haguessin estat investits amb l’autoritat d’aquells.
En l’adquisició d’objectes calia anar-hi amb compte; sobretot en aquells que ens són útils no- més adquirint-los a parells, especialment en els de calçat. Fixem-nos en aquesta escena a la por- ta del camp entre un algerià i un espanyol, dels molts, que a diari estaven en aquell lloc barrejats amb els que esperaven ésser cridats per passar al camp de visites.
El company portava a la má un parell de sabates noves en quines l’algerià havia posat la vista. Era un parell dels que els motoristes d’enllaç usa- ven en els seus serveis. Acostant-se el moret al posseïdor li demanà si se les volia vendre. L’altre dubtant un moment feu que no amb un signe mo- vent el cap, a la qual cosa seguí insistint el pre- sumpte comprador posant preu al parell; quinze francs. Al posseïdor semblà que l’oferta el temp- tà per seguir el tracte, perduda la por del primer moment atrevint-se a demanar-ne vint-i-cinc. Seguiren discutint el preu tancant el tracte a vint francs. Havent entrat el parell ja en possessió de l’algerià un company d’aquest s’atansà a ell per admirar la peça adquirida entaulant-se entre els dos un diàleg en llur llenguatge nadiu que, com es comprendrà, cap dels que estàvem presents al lloc comprengué o desxifrà. Tots asseguràrem però, que aquest era iniciat a propòsit de l’adqui- sició, ja que mentre aquest durà els dos anaven examinant les dues sabates semblant, el nouvin- gut, voler fer comprendre a l’adquisidor alguna
anomalia en la peça adquirida. Prenent aquell les dues sabates anà a mostrar-les al que comanda- va l’escamot, esclafint aquest amb una sorollosa i burlesca rialla que compartiren amb ell la resta de la patrulla, exceptuant-ne el comprador. Ins- peccionant aquest la peça adquirida, novament vinguda a les seves mans, engegà una lletania de mots incomprensibles per nosaltres, mentre, es- peronant el seu cavall, remolinà amenaçant els allí estacionats que, si no hagués estat per la in- tervenció d’un dels gendarmes allí presents hau- ria tingut desagradables conseqüències per a no- saltres. L’encolerament del l’home, excitat per la rialla burlesca dels seus companys, era produït, així com aquesta mateixa, per l’engany que amb la compra havia estat víctima. Les dues sabates s’esqueien ésser del mateix peu i al girar-se per cercar el venedor aquest havia ja desaparegut.
Una altra de les coses que calia malfiar-se de la seva autenticitat, eren els pots de conserves i de llet condensada, quan aquests eren oferts desta- pats, i més tard dels tapats i tot. Eren moltes les vegades, doncs, que la mercancia que superfici- alment contenia l’envàs amagava sota d’ella la sorra existent, en les tres quartes parts, a l’inte- rior d’aquest.
I ara després d’aquesta visita al “Barrio”, d’haver sentit alguns dels seus concurrents i conèixer al- guns derivats de les operacions efectuades en ell, anem per un altre costat a l’objecte d’anar conei- xent totes aquelles coses que puguin ésser tingu- des en compte com a originals.
Al Dr Diego Ruiz, a tots els metges espanyols. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24942
El camp civil
Independentment del personal denominat oficial o sigui d’aquell que procedia de les institucions oficials de la República, s’havia habilitat, a l’ex- trem est del camp, una extensió de terreny desti- nat a la instal·lació, en ell, del personal que passà a França individualment, formant grups o colles d’amics pertanyents a diferents entitats políti- ques o de veïns d’un mateix poble. L’ordenació d’aquesta secció topà amb moltes dificultats a causa de les quals trobà l’organització en l’esta- bliment d’un control autèntic. No obstant aques- tes sigueren favorables als interessats.
Quasi al mateix tems que sigué cursada l’ordre de reagrupament dels cossos oficials, assignant-los lloc per instal·lar-se-hi independentment els uns dels altres a l’objecte d’alleugerir els treballs d’organització, fou cursada a l’element civil la d’organitzar-se per grups compostos de setze homes a l’objecte de facilitar els treballs de sub- ministrament.
Amb aquest fi s’aprofità generalment la circums- tància de la carència de control individual d’entra- da al camp, perquè els grups exigits pel comissa- riat, la quasi totalitat d’ells, estiguessin formats per noms imaginaris la seva majoria. Així és que en molts d’ells, que, per exemple, constaven dels setze noms exigits, virtualment el formaven cinc o sis individus que disposaven del subministra- ment total del grup.
Això feia que en general referent a l’alimentació anessin bastant millor els del camp civil que no- saltres, encara que el subministrament individual sigués inferior a l’individual nostre.
En part, els companys que convivíem la mateixa barraca d’aquesta circumstància, ens n’aprofità- rem degut al [fet de ] tenir-ne tres inclosos en un d’aquests grups a causa de no pertànyer al cos. El grup del qual ells formaven part estava com- post, abans d’entrar-hi ells, pels companys d’Es- plugues Sebastià, Amadeu, Bartomeu, Vilardell, Valdo, Sort, Fàbregas i un altre que el coneixíem pel “Torrat”.
Els nostres que entraren a formar part d’aquest grup foren Pep, Peret i el meu fill, que encara [que] els tres eren considerats familiars, el res- ponsable del subministrament del camp 2 es negà a subministrar, o més ben dit, a incloure’ls en el nombre dels residents del nostre departament per causa de no pertànyer directament al cos. En una de les tantes passejades que diàriament es feien seguint el camp en totes direccions,
ens trobàrem amb el meu amic Sort que enterat de la indignitat que els nostres eren víctimes a causa del procedir del responsable del camp 2, proposà que aquests entressin a formar part del grup abans esmentat, compost pel proposant i els companys d’Esplugues, a l’efecte de l’abas- tament. Per aquest motiu, el meu fill, el Pep i el Peret varen correspondre a la restricció soferta pel conjunt dels components de la nostra barra- ca, aliviant la insuficiència d’aliments que pels motius que fossin sofríem nosaltres. Tot gràcies a haver-se beneficiat durant uns dies, amb el beneplàcit dels amics, dels aliments del submi- nistrament d’aquells, el qual excedia les seves necessitats.
Era molestós haver de sostenir, cada vegada que s’havia d’anar al camp civil pel subministrament, una discussió sobre qui tenia d’anar-hi; sobre- tot els dies de tramuntana que entre el vent que quasi privava de caminar i la sorra que la força d’aquell llençava damunt el rostre feien enutjós el desplaçament d’un costat a l’altre. Totes les mi- des preses a l’objecte de controlar l’organització i la composició autèntica de cada grup, topaven sempre amb les mateixes dificultats del principi. La manca del control individual d’entrada.
En el camp civil s’organitzaren alguns concursos d’art que es veieren força concorreguts. Dos són d’anotar. El d’edificació i el de pintura en el que concorregué amb èxit l’amic Cadena d’Esplugues. El d’edificació era digne d’admiració per la varie- tat de combinacions fetes damunt la sorra, amb pedretes de tots colors recollides per la platja. La forma que els components del camp civil instal- laren els seus habitacles, els proporcionà el goig de poder celebrar aquest concurs. La zona est del camp sense limitació quasi, els permeté d’esta- blir-se-hi més amplament que els que ho férem a la de les companyies. Eren molts els que a l’ho- ra de construir llurs barraques no es limitaren a disposar del terreny just per la seva instal·lació sinó que prenent-ne d’avantatge es permeteren el luxe d’un jardinet al davant de la casa a més d’uns passos laterals entre la barraca i la valla de canyes i troncs que tancava la propietat. En aquests jardinets era on es podien admirar la combinació de pedretes i també algunes coses de jardineria Ilentilòfila.
Les llenties estaven a l’ordre del dia en el racio- nament del camp; i en el civil era tanta l’abundor
(per les causes explicades anteriorment) que mol- tes vegades aquestes eren enterrades en clots a la sorra, una vegada obtingudes. Una passejada pel recinte del camp a l’hora de l’exposició des- cobria l’abundància de la lleguminosa per l’abús d’aquesta, en l’adornament dels jardinets, combi- nant-la amb alguna que altra flor silvestre. Gene- ralment, aquestes combinacions es trobaven en el pati davanter dels habitacles, molts d’ells, ha- vent-se permès el luxe de precedir la finca d’ar- tístics i ben combinats parterres, dignes d’ésser admirats tenint en compte les dificultats amb què topaven els artistes en l’adquisició de materials variats. Donada la poca varietat d’objectes per l’adornament als competidors se’ls reconegué un doble mèrit ja que el factor, únic quasi, amb què pogueren defensar-se era la combinació de línies amb un sol color, suplint la manca del de les flors amb el de les pedretes recollides a la platja, amb les que s’enginyaren varietat de combinaci- ons. En relació amb el camp de les companyies, el camp civil, era com una mena de Bonanova del camp d’Argelers en tots conceptes.
Passem ara, després dels detalls anotats que a grosso modo he procurat exposar el més clar possible, perquè el lector pugui fer-se’n càrrec, de les característiques d’aquella ciutat improvi- sada, a relatar la monotonia de la vida al camp amb les seves peculiars característiques, inci- dències, calamitats, anècdotes, etc.
L’abús de l’aigua insalubre acompanyat de l’es- cassetat d’alimentació acompanyà una desorde- nació de les nostres funcions gàstriques, origi- nant descomposicions que en alguns casos, pocs per sort, tingueren conseqüències funestes.
Crec però, no errar, a l’assegurar que amb caràc- ter més o menys greu ningú no s’escapà de les inconveniències derivades de la colitis, que per
combatre-la no usàvem d’altre medicament que les pastilles de bismut que ens proporcionaven les respectives infermeries.
Fou tant el nombre dels atacats que la vasta platja havia canviat completament de color, fent impos- sible el transitar-hi; tant per la dificultat de fer-ho sense topar de peu amb algun obstacle desagra- dable, com per la fetor que el que ho intentava s’obligava a respirar.
Els efectes del mal eren tan ràpits i forts en cada atac sofert, que els més dels casos es feia impos- sible inclús arribar a la platja, veient-se el pacient obligat a executar a escassa distància del lloc on havia estat víctima de l’escomesa. Els que en tal situació es trobaven en pagaven doble contribu- ció ja que el veïnat avesat del fet irrompia damunt la víctima desconsideradament amb una pluja d’objectes de totes classes acompanyant-hi tota mena d’insults.
La pesadilla dels atacats que per les circumstàn- cies esmentades es veien impossibilitats d’arri- bar fins a l’exterior era la botzina que uns guàr- dies, establerts prop [de] la barraca nostra, feien sonar cada vegada que un d’aquests casos es produïa. Per força aquells, diguem-ne humoris- tes, s’ho degueren combinar fent torns de guàr- dia, ja que fins a altes hores de la nit contínua- ment era donada l’alarma que el veïnat responia amb el crit de -A la playa!, mentre l’agressió amb sèrio era preparada.
Durant el dia aquests casos es produïen insòlita- ment, ja que el pacient amb previsió es passava la major part del temps contemplant el mar, no per- què l’apropament a l’aigua l’aliviés sinó defugint el perill que un atac inesperat el podia fer víctima. Aquesta precaució no el feia indemne en aquells temps, que mancant de lloc adequat per satisfer les necessitats residuals, s’usava la platja suple- mentàriament. També calia que l’acció no fos ad- vertida pels morets, els quals sense compassió reprimien l’acció fuetejant el pacient amenaçat amb les potes del cavall la víctima.
Més tard, s’instal·laren unes garites al llarg de la platja que feien les funcions de vàters. Eren de fusta, amb cinc graons i un forat a la base interior coincidint amb un cossi amb funcions de dipòsit situat a la part inferior de la mateixa. La instal·la- ció d’aquesta secció no millorà en gran manera l’espectacle de la platja per la insuficiència del nombre en relació al personal allí concentrat i l’increment del mal que per hores multiplicava el nombre dels atacats. Cues enormes esperant
Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24960
torn es veien en cada garita poguent-se escol- tar tota mena de precs i exclamacions dirigits al present ocupant del departament, demanant-li d’enllestir de pressa la feina; precs acompanyats de tota mena de contorsions obligades pels do- lors intestinals inaguantables de cada pacient. Més d’un se’l veia abandonar la cua dirigint-se apressadament a la platja incapaç d’esperar que el torn li arribés, sense que abans la roba interior no se’n ressentís. L’algerià descarregava la seva fúria damunt de l’infractor. Malhumorat de tant respirar aquell… ambient putrefacte, la defensa per part de l’infractor, en lloc de calmar la seva ira l’excitava; resultant de tot això que la víctima era conduïda sense compassió al camp de Fran- co, sense altre abrigall que la roba que s’esqueia portar a l’esquena en el moment d’ésser detingut. El camp de Franco era el lloc on eren traslladats els que demanaven repatriar-se, en espera de la pròxima expedició. La majoria d’ells estaven sense roba d’abric per haver quedat aquesta en mans d’agressors espontanis, al passar, aquells voluntàriament, d’un camp a l’altre. Algun arribà al seu destí lluint només la roba interior.
Hi haurà qui atribuirà segurament a deixadesa per part nostra, l’espectacle indecorós de la plat- ja al·legant que es podien executar les necessi- tats prop de l’aigua, quedant a compte de les ones el servei de neteja a l’hora que la marea puja. Això amics no diré que no fos possible els primers dies, ja que així mateix va fer-se, però amb la presèn- cia del mal i l’increment ràpid que aquest pren- gué acompanyat de les exigències amb què cada cop es presentava, obligà a escurçar la distància arribant a un punt que ens obligàrem mútuament a obrir uns passos coincidents entre els camps i la platja per facilitar l’accés a prop l’aigua salvant el perill que és ja de suposar. Quan els vàters no havien fet encara la seva aparició, de dia era fà- cil lograr el propòsit d’acostar-nos a l’aigua fent ús dels caminals; de nit però, era una temeritat aquest atreviment si hom volia no molestar els companys en el seu retorn en entrar novament a la barraca.
Deixeu que a propòsit d’això us conti una anècdo- ta viscuda entre companys de la nostra barraca, sense però esmentar noms per no ferir la sensibi- litat de ningú. Era als primers dies que ens trobà- vem instal·lats, diguem-ne, definitivament, al nou estatge. La nit ens venia al damunt i el temps es- tava plujós. Havíem sopat aviat, i ens disposàvem a arreglar els llits quan es presentaren a la porta
uns amics d’un dels companys demanant lloc per aquella nit. Encara que aquest el teníem prou jus- tet per a nosaltres i conformant-se de dormir de llarg a llarg en el passadís que entre els nostres peus i la paret posterior donant al camp 1, cedí- rem de bon grat al prec dels amics. Després que tots nosaltres estiguérem aposentats en els llocs respectius, els nouvinguts, feren les seves com- binacions per instal·lar-se com millor pogueren. A l’objecte de no embarassar massa el lloc s’ana- ren posant per coixí la roba que s’anaven traient, abric, americana, etc. fins i tot, no sapiguent on posar-les que no embarassessin, s’hi posaren les sabates. Als pocs moments, un dels dos sortí al defora tornant amb un objecte blanc a la mà que col·locà també per coixí. Passats uns minuts entre els dos s’originà una discussió quins mots imper- ceptibles a la nostra orella en un principi s’ana- ven entenent a mida que el diàleg anava creixent de to, amb èmfasi evident dels dos interlocutors, ocasionant la corresponent molèstia als demés, algun dels quals deixà sentir un -Pst- d’advertèn- cia, parant el diàleg, que als pocs moments torna- va a produir-se.
-
Bé; vaja. Per força havies de portar m. a les
sabates.
-
Dorm i calla. Ja han avisat tres vegades. Deus ésser tu que n’hi portes.
-
Tu que has anat a la platja.
-
Pst…
-
Veus home? Calla.
-
És que no es pot dormir amb aquesta pudor!
-
Calleu si us plau.
Uns moments després.
-
Recristina; si no plogués anava a dormir a fora.
-
Ves-hi si vols.
-
És que….
-
Calla.
Un company s’incorporà sortint de la barraca obli- gat per alguna necessitat, cosa molt corrent en aquells dies que el nostre sopar consistia amb un plat de sopa de cafè, si se’n podia dir cafè d’aque- lla composició negrosa feta amb cent grams de cafè, bullit amb set litres d’aigua. A I’entrar no- vament el company quedà parat inspeccionant el vallat tot palpant amb les mans com qui cerca al- guna cosa exclamant amb certa decepció.
-
Bueno, ja m’han pres els calçotets.
I tot murmurant se’n tornà al seu lloc, mentre els dos nouvinguts aprofitaren el regirament general produït instintivament entre els companys, cada vegada que algun, mogut per alguna necessitat entrava de nou a la jaça, per reprendre la disputa
aixecant una mica més la veu.
-
-
Noi, una altra vegada ves-hi descalç i renta’t els peus abans d’entrar a la barraca.
-
Carall, quines manies! Jo no sento res. Dorm i calla.
-
Deus tenir el nas tapat! Això és pitjor que si dor- missis dins un vàter!
-
Calla d’un cop, carronya, i acaba amb les teves manies. És estrany que només la sentis tu…
-
El que és estrany és que tu no la sentis. Ni que dormissis amb un flascó de “varon dandy” engan- xat al nas.
-
L’acudit xocà en general per la forma en què si- gué dit i una rialla en comú esclatà entre els com- panys, algun dels quals, prengué part en la dispu- ta satiritzant al rondinaire fins que, sense lograr gran cosa, fou necessari intervenir sèriament per donar fi a la tertúlia que la conversa havia originat.
L’acció del cafè de la nit es començava a fer sen- tir, i la tanda d’entrar i sortir, que començà amb el company abans al·ludit s’anà succeint, com de costum, a l’arribar aquesta hora cada nit per no interrompre’s fins a l ‘hora de deixar la jaça. L’avís sigué de poc efecte ja que passats uns ins- tants es tornà a començar la gresca que durà fins que començava ja a clarejar interrompent-se uns pocs moments en què la majoria tornàvem a en- dormiscar-nos fins que la veu del company que començà el torn d’obligació, ens desvetllà nova- ment pronunciant aquests mots tot despenjant una peça de roba suspesa a la valla del camp 1 prop el portal de la barraca.
-
-
Mira; ja tornen a ésser aquí! Es veu que no els ha agradat la firma.
-
L’esmentat company, que víctima de les bromes de la colitis no tingué temps d’arribar a lloc, fou constret a deixar anar la molestosa càrrega amb participació de la roba interior. Escassos de roba com anàvem arribà fins a la platja, on, traient-se la peça de roba castigada hi passà una primera aigua en espera de fer-ho millor el dia següent. Arribant a la barraca, el xicot, per no entrar la peça de roba la deixà estesa a la valla.
La desaparició de la peça durant la nit i la reapa- rició al seu lloc a la matinada, ens demostrà que no anà lluny del seu lloc. Més, encara, tenint en compte la disputa entre els dos companys nou- vinguts, que ens farà endevinar on passà la peça de roba aquella nit.
Situacions com la que el company es trobà per culpa dels efectes d’aquella epidèmia foren en gran nombre els que en sigueren víctimes; pro-
va era del fet, la quantitat de peces de roba que es trobaven vora l’aigua tot al llarg de la platja, abandonades pels que amb més sort que el com- pany, disposaven de reserves.
Res d’estrany que el mal empitjorés de dia en dia tenint en compte l’ús que es feia de l’aigua de les bombes. Sobretot al matí, hora en què es troba- ven fent cua esperant tanda, indistintament, els que hi venien per l’aigua per beure, els que espe- raven per rentar-se, tots, proveïts del cobert de menjar per netejar-lo de pas i els que venien a rentar-hi la muda. Particularment dels darrers se n’hi veien durant tot el dia.
No és estrany doncs que al peu de cada font s’hi hagués anat fent un gran sot, entornant el canó o tuberia de l’artesià, que arribà a convertir-se en safareig, quina aigüera, filtrant-se en la sorra, no tenint altra sortida, part d’ella era indubtable- ment, xuclada per la bomba novament i usada per satisfer la nostra set. Crec que no és necessari ésser més extens en aquest punt perquè la majo- ria de lectors coincideixin amb el meu pensament que la malaltia d’aquells dies, bona part en tenia la culpa l’aigua beguda amb condicions tan poc salubres, sense negar però que la carència de grasses i l’absència total de verdures en la nostra alimentació, fossin també factors contribuents.
L’escassetat de carn acompanyà al sacrifici molt del bestiar que alguns es serviren com a alivi a les penalitats de l’expatriació.
Els sacrificis s’efectuaven per regla general a la platja en presència de gran expectació i no preci- sament desitjosa de gaudir de l’espectacle sinó en espera d’aprofitar-se’n un cop aquest acabat; ja que després que l’executant o propietari de la bèstia havia escollit el bocí que més era del seu gust per cobrir les seves necessitats, en alguns casos la resta era cedida als espectadors que en pocs moments la deixaven enllestida, sense dei- xar altre rastre damunt la sorra que la taca enor- me de sang de consuetud en semblants casos.
No és que tots els animals que fins allí arribaven formant part del nombre dels usats amb les cir- cumstàncies expressades anteriorment seguis- sin la mateixa sort. La major part, així com també quasi la totalitat de vehicles de tracció animal, si- gueren venuts a particulars dels encontorns. No cal dir que obtingueren preus irrisoris, ja que el traspàs era doblement obligat topant el propieta- ri venedor, a més de les dificultats d’alimentació particular i familiar en la majoria dels casos, amb la carència total dels elements necessaris per a l’alimentació i conservació de les bèsties, donada
l’ordre de prohibició de sortida del camp.
Els vehicles, aprofitats com a vivendes, foren els darrers en desaparèixer; i ho feren a mida que els respectius propietaris, per diferents con- ductes, anaven abandonant el camp; ja sigui re- querits per familiars o particulars francesos per servir-se’n pel treball, ja sigui per repatriar-se voluntàriament.
No teníem motiu perquè nosaltres haguéssim d’ésser diferents de la totalitat en circumstàncies tals, i per no ésser menys férem honor més d’una vegada al plat tan preferit per la majoria dels francesos i ho fèiem amb aquella espontaneïtat que la gana obliga.
A més de les calamitats anotades afegim-hi l’apa- rició de paràsits verminosos derivats de la man- ca d’higiene a la que ens veiem obligats, o més ben dit, estàvem sotmesos. Avesats ja al contacte amb el poc mollit matalàs que la sorra ens brindà i quan començàvem a dormir-hi bastant regular- ment l’aparició d’aquella marfuga vingué a amar- gar-nos el son quotidià.
Totes les mesures possibles preses individual- ment per combatre aquesta plaga, sigueren inú- tils a causa del contacte a què estàvem sotmesos, amb els que, semblant-hi ja familiaritzats no es preocupaven de l’extirpació d’aquella marfuga. Alguns inclús es divertien amb jocs inventats servint-se d’aquests insectes. Fins i tot hi havia qui creia alguns d’aquests animalets dotats d’una certa intel·ligència; amb aquest motiu alguns, conservats en capsetes pels seus propietaris eren trets d’aquestes per enfrontar-los amb al- tres en imaginàries competicions de curses.
Els dos animalets posats damunt un cos pla en el que anticipadament s’hi havien traçat dues paral- leles eren obligats a marxar de l’una fins a l’altre guanyant l’aposta els apostants damunt del que primer feia el trajecte; considerant la meta la línia oposada a la de partida.
Altres molèsties encara sofrírem que difícils de narrar sense ésser qualificat de groller millor serà deixar-les de banda, deixant lliure la imagi- nació del lector, els efectes que la sorra i el vent fan sentir damunt la pell en certes ocasions que les necessitats corporals obliguen a deixar algu- nes parts del cos amb contacte directe amb la naturalesa.
Llavors cal que parli de la col·lectivitat que com una mena de família improvisada vivíem sota un mateix xopluc, compartint penes i neguits i men- jant d’una mateixa olla com vulgarment es diu.
Sento ara no recordar els noms de tots els seus components però per defecte, nomenaré el que en aquesta ocasió no recordo, pel que era usat com a motiu. Aquests érem: Roca, Cassà, “Va- lencia”, Joan Colet, Solà, De la Vega, Josep Colet, Pere Montagut, Pep, el meu fill i el que escriu. Els quals des d’un principi formàrem la nostra col- lectivitat. Ajuntant-s’hi més tard Tolsa i Periago i encara posteriorment Josep Escolà, cosí del fa- mós davanter blaugrana. En total catorze.
Sort que, descomptant les hores de dormir i les dels àpats, cadascú anava per les seves deixant lliure el reduït espai de la barraca; altrament s’haguera fet impossible poder-hi manipular in- clús les coses de peremptòria necessitat comú.
Durant els primers dies de convivència tothom semblava que despreocupadament acceptava aquella nova fase de la vida, com una circums- tància natural de les tantes que la defensa d’un ideal annexiona. Cessà la veu del canó d’estrèpit de les explosions i la fusellada deixà de sentir-se darrere les muntanyes de Cotlliure i la Sureda desvaneixent tota esperança de reacció de les forces de la República en què encara la majoria d’il·lusos confiava. De la mateixa manera que l’alè de vida que resta encara al moribund reté la con- fiança dels familiars que el volten respecte a la problemàtica salvació. La decepció comportà la depressió, i la desmoralització anà fent la seva aparició amb els seus símptomes alarmants en certs casos.
Els que, com una cosa innata, havíem sentit dins la nostra ànima jovençana, des dels nostres pri- mers temps el foc sagrat de l’amor a la terra pà- tria. Els que havien consagrat les seves hores al culte d’un ideal sense deixar-se tòrcer la voluntat ni per vanes promeses materialistes ni per les contrarietats sofertes en el transcurs de la nostra
Camp de nit. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24930)
vida política. Els que cap afany de lucre material havia mogut la nostra activitat sinó que aquesta la desvetllà un amor i una fe desinteressats en un ideal en defensa d’uns drets que per llei na- tural ens pertanyien. [Tots] sentíem aquella cri- si d’esperit del veí com una mena de càstig del present a les seves primitives ànsies. [Tot plegat] per haver-se llençat a l’aventura, enganyat pel seu afany purament materialista, sense tenir en compte els sacrificis que les possibles contrari- etats sofertes en la lluita imposen. Però com que tot pecat el considerem digne de perdó interior- ment els planyíem o millor dit, ens feien llàstima. Eren de plànyer majorment aquells altres,
d’aquests la immensa majoria de companys, que sentint vivament la causa defensada es trobaven en les presents circumstàncies sense que abans haguessin previst les contrarietats probables que la defensa de l’ideal imposa. Aquests mereixien per la meva part el plany i el consell aliviador en les hores que la crua realitat del present els tenia en prostració d’esperit.
A qui no emocionaria escoltar diàlegs com el que segueix? Escoltem aquests dos companys sentats a un racó de la barraca dialogar en un dia que bu- fant amb tota la seva fúria tenia la tramuntana el camp sota una polsinosa producte de l’acció del vent damunt la sorra, que emportada pel bufarut
arremetia en el rostre amb la fúria d’una perdigo- nada. Els demés companys havien sortit desafi- ant el vent, per encauar-se dins la barraca d’algun amic… algun, pot ésser, obligat per peremptòria necessitat d’obtenir quelcom imprescindible. I mentre jo amb l’ajuda del meu fill i el Pep anàvem triant les llenties per l’hora del dinar, amb veu bai- xa els dos companys es passaven les penes com si l’un amb l’altre es confessessin. Possiblement, el diàleg es començà ja estant encara a la jaça aprofitant el seu veïnatge; i encara que el con- tinuaren a baixa veu l’espurnejar dels seus ulls tenia prou eloqüència per fer endevinar el mòbil de la conversa. Algunes frases captades isolada- ment certificaven les nostres suposicions; per- metent aproximadament reproduir la conversa.
-
-
Si me la penso no les haguera pas deixades. AI- menys aquí encara que no poguéssim estar junts tindria la seguretat que res no els passaria per derivació de la meva actuació durant la guerra.
-
Però tu ho creus que els passarà alguna cosa?
-
D’haver-se pogut esbravar amb nosaltres, no; però al no haver pogut fer-ho… És que, si a mi m’haguessin dit que el traspàs de la comissaria a Girona obeïa, no a la seva instal·lació allí, defugint els perills, que els constants bombardeigs en què estava sotmesa Barcelona, ens exposava fent di- fícil cada dia més la coordinació dels serveis, sinó que l’únic mòbil era el posar-nos a l’abast de la proximitat de la frontera, tal vegada no els hague- ra abandonat…
-
-T’hagueres quedat allí?
-
-
O me’ls haguera emportat amb mi. No ho sé.
-
I la meva dona què deu fer!
-
Encara…, ella és sola…
-
No saps el que és pitjor; una dona sola al tro- bar-se impotent per sortir honestament de les crisis que les necessitats imposen i en circums- tàncies com les que avui ens trobem és un esquer que constantment l’enemic assetja amb dualitat de fins. Si hi ha un fill sempre és un fre.
-
Tampoc en aquest punt estic d’acord amb tu. Una dona no és tan fàcilment assequible com tu vols creure quan les seves preocupacions són fi- lles de les necessitats mateixes derivades de les crisis econòmiques que accionen damunt d’ella solament, amb participació inclús de les del ma- rit. La dona és tan forta com ho puguis ésser tu per afrontar situacions similars. La dona que en aquest cas vengués la seva carn no tindria per- dó. Ella mateixa s’avergonyiria de la seva feblesa. Quan una dona a més de dona és mare i veu el
-
seu fill participar de les angúnies que, un món rancuniós i desnivellat econòmica i intel·lectual- ment en fan víctima innocent, és capaç de qualse- vol sacrifici; i en aquest cas… O si jo m’enterava d’una cosa així…!
-
Això fora terrible! Jo sí que em creia que tot això seria una altra cosa. Jo esperava poder ajudar-la des d’aquí; si m’hagués esperat aquest tracte dels francesos!… I pensar amb l’ànsia que teníem per arribar!… Si un pogués jugar dues vegades!,,, Per arribar en l’estat en què ens trobem haguera es- tat preferible deixar la pell en mans dels “fatxes”.
-
Ja tens raó!… però tu creus que aquí ens hi tin- dran molt de temps?… Que tard vaig adonar-me de l’errada!…
-
No ho sé… no ho sé; veig que els dies passen i la nostra situació no varia. L’única variació fins ara, és l’empitjorament. Si a casa ens veiessin en aquest deplorable estat!
-
Calla, home! Mai m’haguera figurat que amb tanta misèria damunt fos possible viure.
-
Viure sí, el que és difícil és dormir amb tants com se’t passegen damunt teu fent-te pessigolles.
-
Deixa’t ara d’ironies. Qui sap com es trobaran elles! Qui sap, qui sap el que els haurà passat. Ja tenies raó aquesta nit quan considerares una co- vardia l’haver-les abandonat. Però si tu conside- res això, per què refuses la meva proposició de tornar-nos-hi .
-
Com hi anem? Amb què comptes per arribar-hi?
-
No seríem els primers a intentar la proesa. Tu no has vist els reflectors cada nit maniobrar?
-
I què suposes?
-
Vine amb mi a la platja aquest vespre i et con- venceràs que no suposo res, quan t’adonis de les colles que amb aigua a mig cos s’escapen del camp de cara Espanya.
-
Vols dir?
-
Fa dos dies que vinc observant la maniobra. I a fe que el cor se m’hi en va! La temptació de se- guir-los no em deixa. D’aquí ve la meva proposició d’aquesta nit. Si tu m’acompanyes!…
-
Aquesta nit anirem a la platja.
-
Sí home, sí. Veuràs que les colles no són pas pe- tites, i si et decideixes podem marxar avui mateix.
-
No tan de pressa.
-
Sí, tu sabies l’ànsia que tinc d’abraçar a la nena. Em veig capaç de tot per arribar-hi.
-
Veurem, veurem.
El diàleg es trencà i un silenci que ningú no gosà interrompre i en el qual cada un dels concurrents aprofità per meditar sobre les conseqüències que els plans exposats pels dos amics en el dià-
leg podien tenir per ells si arribaven a posar-los en pràctica.
El vent a fora semblava redoblar la seva fúria ac- cionant damunt les tènues i improvisades cons- truccions, que la temença de veure-les emporta- des d’un moment a l’altre ens tenia en constant neguit. Els dos dialogants capcots en el seu racó semblaven allunyats de nosaltres imaginativa- ment. Els seus pensaments sense que la valla es- pinosa del camp fos capaç de priva’ls-hi el pas qui sap on es trobaven en aquells moments. L’emoció reflectida al seu rostre i aquella llàgrima delatora ens deien que es trobaven en lloc ben agradable. Nosaltres enllestida la feina ens alçarem tot ges- ticulant per tornar a la seva agilitat les articula- cions, mig enrampades per la posició incòmoda que la tasca i la poca alçada de la barraca d’es- tona ens tenia obligats. Els del nostre grup can- viàrem uns mots celebrant l’acabament d’aquella engorrosa tasca, mentre l’altre grup iniciava la represa del diàleg amb dissimulada emoció tot eixugant-se d’amagat la denunciadora llàgrima.
-
-
En què penses? –feu l’un.
-
I tu? Suposo que no allunyats l’un de l’altre els nostres pensaments han fet via pel mateix camí. Qui pogués donar al cos la velocitat del pensa- ment!
-
Sembla estrany amb l’exactitud, que en ell, les imatges es reprodueixen!
-
Tens raó. És que ho veus tot tan clar que et fa l’efecte d’una mena de somni, però que al trobar les coses tan reals et fa sentir una mena d’esbor- ronament tan agradable que et cal tot l’esforç per evitar de gesticular amorosament.
-
Seguí un nou silenci, que jo em vaig creure amb l’obligació d’interrompre.
L’oportuna entrada a la barraca, d’en Peret Mon- tagut de retorn del camp civil on s’havia arribat, desafiant el vent, a l’objecte de recollir-hi el sub- ministrament corresponent al grup que junta- ment amb el Pep i el meu fill formaven, a causa de les circumstàncies ja descrites anteriorment, i la intervenció d’aquest al·ludint la postura dels dos companys amb les següents paraules,
-
-
Encara estem així? –em brindaren l’oportunitat de fer-ho sense que la meva intervenció pogués ferir la susceptibilitat dels dos companys.
-
L’expressió d’en Peret sigué contestada amb eva- sió i al·ludint al dia borrascós respongueren el dos quasi al mateix temps com si es tinguessin per endavant rumiada la resposta.
-
Mal temps eh?
-
Tu diràs. Amb dies com avui només es pot sortir per la teca, però no era d’això que jo parlava…
-
Estàs carregat de romanços.
-
Jo no. Vosaltres que sempre esteu parlant del mateix. És empipador!
-
Quan et molesten a tu esclama’t, noi. però men- tre no sigui així no t’immiscueixis amb nosaltres.
-
O és que no ho saps si em molesteu o no. Ni si sense jo molesteu a n’els altres.
-
Mira noi cuida’t de tu que ets molt jove.
-
En Peret –vaig intervenir– té raó amics. De la vostra depressió, inconscient i involuntàriament en participem tots amb grau més o menys super- latiu, en tant que aquestes converses en res ado- ben la vostra decaiguda moral, ans al contrari, augmenten la vostra depressió. Jo m’imagino el bé que espiritualment sentiu durant les vostres converses amb l’evocació de persones i coses es- timades. Per [això] no [he volgut] despertar-vos d’aquesta mena de somni dolç, que, com molt bé dèieu adés entre els dos, té la virtut, com si el somni fos real, de reproduir-nos les imatges dels éssers estimats tan vivament, [de sentir] el desig i fer-nos fruir espiritualment amb devoció emotiva amb la presència d’allò que quan ho pos- seíem mai li havíem concedit el valor o la impor- tància que per nosaltres tenia realment. Per no despertar-vos d’aquesta mena de somni, m’he privat d’intervenir fins ara en els vostres diàlegs quasi quotidians. Quan el silenci que prosseguí al vostre diàleg s’ha produït, em disposava desvet- llar-vos amb la meva intervenció. L’arribada d’en Peret i la seva, diguem-ne intromissió, m’ha fa- cilitat el propòsit entrant en defensa del què el company exposa [en relació a] les molèsties que els demés puguem sentir, ocasionades per les vostres converses.
-
No crec que puguin molestar a ningú les nostres
converses tingudes en la intimitat entre els dos.
-
Tal com el que somnia no molesta el veí si és que no somnia a crits. En cas contrari es queixa el veí de la molèstia que, per ell, els crits del que somnia tenint un vici tal, representen, mentre aquells sembla no afectar el son de l’interessat. Penseu, doncs, amics que qui més qui menys tots nosaltres som víctimes d’aquestes al·lucinacions que vulgarment en diem somniar desperts, amb l’única diferència que no somniem a crits com feu vosaltres. Les molèsties que les vostres conver- ses poden ocasionar en nosaltres i a les quals, crec, que en Peret es volia referir, són a causa de la coincidència similar dels somnis o al·lucinaci-
A Horace Carbuccia. Saligaud, canaille et … Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24935. La dignitat i compromís polític de Josep Bartolí li fa dedicar aquest primer pla de les latrines del camp d’Argelers a l’editor de Gringoire, setmanari de perfil racista i antisemita.
ons que sofrim per trobar-nos subjectes a unes circumstàncies i situació espiritual no diré exac- tes però sí visiblement germanes.
Quin bé us fan a vosaltres mateixos, moralment aquestes converses? Espiritualment, gaudiu mo- mentàniament expansionant-vos mútuament amb aquesta mena de confessió de pensaments i penes. Que el momentani descans que sen- tiu mentre dura la conversa no és tal, us ho diu l’estat de postració que observeu un cop finida aquella. El consol espiritual sentit durant aquells moments no compensa l’estat de depressió en què ens deixa. D’inhabilitació quasi moral i men- tal, que ens incapacita per enfrontar-nos amb la realitat acceptant les conseqüències del moment i cercar la manera de solucionar el cas, si la cosa és possible, qualifico l’estat en què ens quedem. Quan els demés, per la similitud de circums- tàncies que ens rodegen a l’escoltar les vostres converses tot participant en els vostres planys, sentim una mena de nuament interior que simul- tàniament ens porta, fent consideracions, fins al contagi amb el vostre estat d’ànim encoma- nant-nos les vostres emocions. I és perquè les vostres reflexions són el reflex de la nostra prò- pia situació, les vostres preocupacions, les ma- teixes nostres que fent un esforç havíem allunyat momentàniament interposant a les contrarietats actuals l’acceptació de tota circumstància deriva- da de la defensa d’uns drets ideològics.
Això fa, i per aquest concepte ens sentim moles-
tats per les vostres converses, que al sentir-vos parlar de la manera vostra en els termes i la for- ma que ho feu, a la vegada ens compadim per la pobresa d’esperit i la manca de convenciment ideològic, mentre que amb el contagi caiem no- saltres de nou en la crisi.
Particularment jo us sento compassió perquè sé que al fons la culpa no és vostra. Avui us trobeu en un món inconegut i en unes circumstàncies que mai creguéreu que es poguessin produir. És clar si els vostres dirigents no s’hagessin limitat a contar-vos sols avantatges, si en lloc de mate- rialisme us haguessin administrat espiritualitat, avui, o no us trobaríeu entre nosaltres en aquest camp o acceptaríeu dignament sense retret im- motivat aquesta situació, gens envejable, és clar, però espiritualment suportable.
-
-
És que nosaltres no ens queixem de la nostra situació. És la família que queda allà baix. És que una dona indefensa en mig d’aquella agitada mar d’odis es presta al blanc de l’enemic, que despi- tat, pot intentar rabejar-se de manera indigna,
-
premeditadament, fent burla i malmetent l’honra i l’amor aprofitant la nostra absència per ultrat- jar-nos no tenint la manera de fer-ho directa- ment, en la persona més afí en parentiu i efecte.
-
Tenint per un xic exagerada la suposició vull concedir-vos un tant de raó. Per les poques pa- raules que he pogut aplegar de la vostra secreta conversa n’he fet una deducció que les teves dar- reres manifestacions ratifiquen. Però, amics us demano un xic més de favor per a les nostres do- nes no considerant-les una cosa tan dèbil ni fàcil- ment manejable. Considero, en primer lloc que és bescantar-les a gratcient fer extensives aquestes vostres suposicions, que no es solen fer només quan fets anteriors ens autoritzen a fer-les. No creuré mai que vosaltres us trobeu en aquest cas. Segonament, mancant d’aquest motiu anterior, quin benefici observeu amb les vostres suposici- ons? Cap. Crec jo, que únicament amargar-vos la vostra existència opinant sobre coses inútilment, sense que, acceptant a l’extrem, el cas com a cosa possible, les vostres preocupacions naixents tin- guin la virtut de reconstituent que sufoqui o eviti el fet en si. Vull dir que tot el vostre esforç intel- lectual és nul davant d’aquests casos. Aleshores amics, acceptant-ne, si voleu, les possibilitats cal enfortir el nostre esperit, no amb suposicions malsanes, sinó confiant en la fermesa mútua que l’amor conjugal ens imposa.
Acceptem que la nostra situació és lamentable,
però deixem-nos de lamentacions. Havem caigut en aquesta situació defensant el que conside- rem encara que és de raó de defensar. Si la força de la raó ha sucumbit per la raó de la força cal que confiant en aquesta mateixa raó seguim llui- tant en cada moment segons les circumstàncies aconsellin i amb tots els mitjans que disposem. El ploriqueig i les lamentacions no són armes en mans del lluitador, ni quan aquest involuntària- ment es veu obligat a cedir davant de l’enemic. Vençut i tot, cal esbrinar els motius de la desfe- ta soferta i esforçar-se en corregir els defectes propis si aquesta s’ha produït per culpa d’ells. Si al contrari la causa és deguda a un estil i forma millor usats pel contrincant, cal un esforç gene- ral per superar-nos al màxim nosaltres mateixos a l’objecte que a la pròxima la balança caigui del nostre costat.
Avui els fets passats, massa recents encara per adonar-nos de la seva magnitud, viuen en la nos- tra imaginació com una mena d’aiguabarreig que ens priva tota concentració del pensament, inu- tilitzant-nos per embrionar noves idees respec-
te al nostre estat present i les possibilitats d’un nostre futur que devem creure i esperar força ac- ceptable. Cada nova idea naixent és arraconada pel torbellí de records de coses i casos ja deixats enrere, i d’ací neix el mal. El pensament comença a giravoltar entorn dels records; aleshores revi- vint el passat ens oblidem del present i del futur i el nostre organisme sofreix un canvi imprevist; aquells pensaments ens torturen, però d’aquell turment en sentim un goig sedant que qualsevol idea que ens en separi o ho intenti se’ns fa avor- rible. És la fase en què ara nosaltres ens trobem. És que comencen a enyorar. Després seguirà la depressió i finalment si no us esforceu els efectes seran o tindran una lamentable transcendència.
-
-
Potser té raó en tot quant ha dit, però és que no hi podem fer res nosaltres. I tal vegada vostè mateix parlaria de manera ben diferent a la d’ara si com nosaltres els seus s’haguessin quedat allà baix.
-
-
-
Respecte a aquesta opinió vostra no vull ni in- tentar la meva defensa. No perquè no tingui ar- guments per fer-ho, sinó perquè d’emprar-los us podria semblar un retret a la vostra poca previ- sió. Diré només amics que si la meva família es troba avui a França és a causa d’haver desoït els meus consells. I ara digueu per quin motiu creieu més falaguera la nostra situació que la vostra? Quines possibilitats tinc jo més que vosaltres per ajudar-los? Als vostres els queda el recurs, po- deu esperar, d’una possible ajuda del veí, fami- liar o amic. I els que es troben en terra francesa amb la dificultat de desconèixer la parla del país, amb una opinió respecte ells per part dels natu- rals, possiblement hostil, sinó, almenys reserva- da, creieu vosaltres que la seva situació és més acceptable i esperançadora? Per la necessitat no estan subjectes als mateixos perills? No estan igualment pendents del favor per viure? La bèstia pot assetjar la seva presa presentant-se en for- ma diferent. Llop o ovella, és més fàcil salvar-nos de l’escomesa del primer, pel terror que li sentim, que de la mansuetud enganyadora de la darre- ra. No per això els meus pensaments respecte a això em turmenten perquè espero que hi haurà prou seny per imposar-se en situacions d’aques- ta mena si es presenten…
-
Molt bo per dir. Però jo veig que abans de rebre
-
noves d’ells se us veia també un xic preocupat. Des d’ahir sembleu tot un altre.
-
-
És evident que estigués un xic preocupat abans
-
de rebre la lletra dels amics d’Angers assaben- tant-me del lloc on els meus havien sigut desti- nats. És cosa humanament de raó que així fos. Mai però, m’havieu sentit fer lamentacions a l’objecte d’altra cosa que no fos la incògnita del seu lloc de destí, donades les circumstàncies en què ens separàrem; i això a tall de comentari encara en- tre el meu amic Colet i nosaltres, per creure que, com sortosament així ha sigut, les nostres famí- lies estarien juntes. I tingueu en compte amics, que abans de rebre les noves concernents al seu lloc de destí tenia doble motiu que vosaltres per sentir-me preocupat per la sort dels meus que en terra estranya es trobaven sense la defensa del cap de la família. Possiblement, a la primera fase de la meva advertida previsió en l’hora que jo els aconsellava que era, segons el meu entendre, mi- llor no acompanyar-me en l’aventura.
És evident també que ara noto el doble descans d’haver previst aquestes dificultats i aconsellar la manera d’evitar-les. Amb la fe que, si acceptant les contrarietats possibles que l’aventura acom- panyava en sí, insistiren en seguir-hi, seran prou valentes per d’una manera digna suportar-les ajudades pel meu consell que des d’ací seguirà animant-les; i espero que, febles dones com són, sabran imposar-se a les contrarietats que l’at- zar ens reserva posant suprema confiança amb l’avenir.
-
No obstant la vostra confiança podria sentir-se defraudada si les coses no s’esdevinguessin com vos voleu preveure.
-
Ja tens raó, però no crec que sigui com tu creus.
-
No és cosa impossible.
-
No vull coincidir amb tu sobre aquest punt tam- poc, creient i tot, amb la màxima “l’impossible no existeix”.
-
Creieu tenir-ne motius?
-
És clar.
-
M’interessaria que els exposéssiu.
-
Cap inconvenient me’n priva. I vaig a fer-ho sen- se esperar que insisteixis. I et diré que si tu con- testes a les meves preguntes no tan solament et diré els motius del que tu vols sapiguer sinó que inclús els que fan que vosaltres us trobeu en l’es- tat de postració actual.
-
Pregunteu.
-
Quant temps portes militant en el partit que ac- tualment actues?
-
Des d’abans de la guerra.
-
Cinc anys?
-
L’acrònim CNT apareix ratllat i anul·lat a l’original, tant aquí com a les dues línies següents.
Barracó. Dibuix –1939-1944– de Josep Bartolí Guiu. AHCB3-235/5D19-24935
-
-
Potser sí.
-
I abans havies militat en algun altre?
-
Polític no. Havia militat a la C.N.T.?9
-
Coneixes el postulat de la C.N.T.?
-
Jo era de la C.N.T. perquè com a obrer que era, creia que era l’únic partit que defensava les rei- vindicacions obreres amb els procediments més dreturers.
-
I tu acceptaves aquests procediments?
-
Els acceptava… creia en ells. Jo no soc dels que se’n diuen homes d’acció.
-
Ho fiaves doncs a l’acció dels altres.
-
Ningú m’insinuà al demanar l’ingrés que fos precís per anar al treball portar una arma al da- munt si era el cas o ho requeria. A la primera insi- nuació d’aquesta mena vaig donar-me’n de baixa.
-
És evident que si tu per endavant advertit ha- guessis acceptat l’afiliació no n’hagueres deser- tat arribat el moment de posar en pràctica l’acció.
-
Si abans m’haguessin dit la cosa no m’hi hague- ra afiliat.
-
Sigui com sigui la imminència d’un perill no ad- vertit et feu desertar. Aquesta és la equivocació dels dirigents i la causa dels fracassos en les ac- cions siguin socials, siguin polítiques. És la mane-
-
ra de formar una majoria figurada fundant-se en la quantitat i al recer d’aquella màxima tant vella com insegura: “vots són trumfos”. Perquè la teo- ria falla, sempre que la quantitat s’aconsegueix sense tenir en compte, del nombre, la qualitat quan és precís per a determinats fins a posar-la a prova. La fase que actualment passem és una demostració del que acabo d’exposar. Amb el su- fragi popular podíem comptar-hi per unes elec- cions de representants; ens ho demostraren les darreres consultes al poble. Com explicarem la nostra derrota amb les armes? És que el poble estava preparat per votar, però no per a la lluita amb armes i el ciutadà que no l’havien preparat per això en desertava. És un cas reproduït en gran escala, anàleg al teu que acabes d’exposar.
-
És veritat, però en tot quant haveu dit no hi veig l’exposició dels motius en què la vostra confian- ça s’aferma, respecte a la fermesa d’esperit dels vostres davant les possibles calamitats que [els] assetgen.
-
El primer, sense relació amb l’exposat anterior- ment, és la fermesa d’esperit amb què ells su- portaren sense la més lleu mínima queixa totes les contrarietats de l’accidentat viatge fins al mo-
ment de separar-nos a El Voló. Després si tens en compte els meus advertiments sobre les di- ficultats futures que podien presentar-se, quan intentava jo de convèncer-les que no em seguis- sin en aquesta mena d’aventura, i la manera que elles fent cas omís al perill insistiren en acompa- nyar-me són motiu crec suficient per confiar en la seva fermesa també d’ací endavant.
Contràriament al que tu creus que [allò] expo- sat anteriorment no té relació amb els motius que fonamento la meva confiança, repara que al contrari de l’agitador polític no vaig prometre avantatges ni gales sinó que cruament vàreig ex- posar la futura situació que l’atzar ens reservava tal com la preveia, que era pitjor encara que la que actualment ens trobem. En lloc d’obligar-los a seguir-me demanava que no volguessin aven- turar-se a fer-ho. No hi veus encara la relació? No notes la diferència entre l’un i l’altre procedir? I no creus de suficiència aquests fets perquè jo els tingui com a base dels motius en què la meva confiança reposa?
A propòsit de la teva deserció de… has respost a la meva pregunta amb una mena d’evasiva: “Si abans m’haguessin dit la cosa no m’hi hague- ra afiliat”, que és suficient, però per establir una comparació entre aquell fet i el que ara tractem i veure-hi la diferència entre la forma en què el subjecte ha estat preparat, cal que responguis concisament a la pregunta feta. Encara que avan- çant-me a la teva resposta, és d’esperar que ac- ceptant per part teva l’afiliació a l’organització susdita després d’ésser anticipadament advertit dels perills i obligacions que amb el títol d’afili- at contreies, no n’hagueres desertat sense que et conformessis que el teu procedir fos qualificat pels teus companys de forma ben abominable. Havent promès en aquestes condicions…
-
-
Encara que solament hagués sigut per aguan- tar la paraula donada m’haguera aguantat al lloc promès.
-
Doncs el teu cas és reproduït en la immen- sa majoria dels companys del camp o millor dit dels que amb les mateixes circumstàncies ens trobem a França. Per culpa dels dirigents que descobrint-nos la part bona de la cosa han ama- gat la part amarga i dolenta que d’ella en pogués derivar si un moment calia una desesperada de- fensa. I així és com aquesta gran quantitat s’ha pogut lograr sense que en ella, desgraciadament la qualitat imperés. I si jo avui confio en els meus, subjectes als mateixos perills que els teus excep- te el de la venjança de l’enemic i encara en cer-
-
ta manera, és perquè encara que, com tu deies abans en el teu cas, fos només per fer honor a la seva fermesa revelada anteriorment en ocasió ja expressada acceptaran amb dignitat totes les contrarietats que se li presentin.
Jo planyo a tots els que es troben en el vostre cas, però no vull que confongueu el plany amb la llàstima i encara que us compadeixo espero que a l’adonar-vos que inspireu compassió voldreu, salvant el ridícul, realçar el vostre esperit enlai- rant la vostra condició d’homes fins al nivell dels que avui us superin, almenys. Honorant la digni- tat amb la vostra dignitat mateixa. És només així, creient amb la vostra fermesa, obligant la vostra voluntat i aconseguint el domini dels vostres ner- vis i pensaments com aconseguireu la confiança, en el que es refereix a aquests dots dels qui avui creieu febles i desvalguts, al constatar la vostra pròpia feblesa.
-
Jo no sé si quant [al que] dieu teniu raó o no en teniu; el cas és, però, que la vostra curta disser- tació s’assembla tant a la veritat que temo que si aquesta se’ns presentava la confondríem amb això vostre exposat. Haveu definit al meu enten- dre el nostre estat d’esperit actual, sense donar-li el seu verdader nom no sé si per delicadesa. I per si així fos, desplaent-me i tot, deixeu que d’una manera més curta jo us el defineixi. Estem aco- vardits.
-
Em plau amic que tan promptament reaccionis. Estàs acovardit. Però el fet que confessis denota que no ets covard. Això deu voler dir que la covar- dia i l’acovardiment no són la mateixa cosa.
I no anem mes enllà, ja que l’objecte d’haver as- sentat aquesta conversa, tots ja el coneixeu. No té altra finalitat que la de retratar l’estat d’esforç de tants i tants que entre nosaltres es trobaven en circumstàncies semblants a les dels nostres companys de barraca.
Tinc por d’allargar-me massa en detalls que algú considerarà inútils; però deixar enlaire coses que jo consideri necessàries exposar i no fer-ho, pensant amb l’espai de manuscrit que ocuparan, el temps a invertir, etc. Em semblava un deute negligir-les.
Avui després d’unes converses tingudes amb el fill d’un íntim amic, el més íntim potser, compre- nent l’acert en el consell que tingué l’amic al reco- manar al seu fill Jordi que s’abstingués de fumar, [comptant] que aquest vici subjecta als homes a ell, per aquest fi aprovo el consell i admiro al ma- teix temps el comportament de l’interessat tan
complidor amb les pretensions del pare.10 Que de tots els vicis humans el de fumar és el més difícil d’abandonar. Els que no ho creien així se’n convenceren en aquella ocasió veient les ridicu- leses que els homes arribàrem a fer quan, per les causes que fossin, no podíem donar compli- ment al desig. Maletes atapeïdes de roba veiérem com s’anaven quedant buides venent una darre- ra l’altra les peces per satisfer el vici del fumar, objectes de valor eren abandonats en mans del comprador a preus vertaderament irrisoris. S’ha dit molt que el tabac té la virtut d’un calmant en el moment que les preocupacions assetgen; que és un estimulant pels nervis en diverses ocasi- ons; però el que ha viscut aquells dies sens dubte li negarà totes les qualitats que li vulguin ésser reconegudes, acordant que totes elles no com- pensen la innocent preocupació del fumador em- pedreït quan sentint la necessitat del vici, obliga- dament, per les raons que siguin, se’n veu privat. El mancar el gust de la nicotina aspreja el caràc- ter fins a tornar-nos carrinclons i insuportables als demés, ens torna odiosos i intractables. Dos companys de la colla lligats per una gran amistat s’arribaren a bescantar mútuament fins a acabar enemistats per culpa del vici de fumar. Es culpa- ven de fumar d’amagat quan un d’ells dos no te- nia tabac.
En aquells dies per no despertar l’enveja dels de-
més s’usà molt de fumar durant la nit cobrint-se completament el cap amb les mantes perquè el foc de la cigarreta no fos descobert pels com- panys. Ara, si els al·ludits companys usaven d’aquest truc m’abstindré de dir-ho. Diré només que tant l’un com l’altre es quedaren amb la roba de l’esquena només, com es diu vulgarment per satisfer l’exigència del vici.
Qui sigué fumador sabrà imaginar-se els mil pu- tiferios que passaren allí i el que s’arribà a fer per aconseguir el tòxic, així és que no cal que per aquest costat m’estengui més, ja que, si per com- plaure el que no té aquest vici seguís amb detalls i anècdotes, que en trobaria molts, em titllaria d’exagerat al no conèixer pròpiament la força d’aquest vici.
Després d’haver rebut la lletra dels amics d’An- gers, que no cal dir que fou contestada a l’acte, vingué, després de dos dies, la tan esperada dels familiars, quina lamento en aquests moments no
tenir-ne la còpia, diguent-nos que estaven bé en el lloc que ens indicaven els amics en la seva. Esta- ven en un hotel i bastant ben atesos. Hotel Jaouen o Hotel des familles. Dormien en llit i menjaven a la taula com les persones i inclús els donaven vi en les hores del menjar. La satisfacció que sentí- rem tots per la nova al sapiguer-los aposentats i acompanyades l’una de l’altra ambdues famílies ens alleugerí de les pròpies angúnies sense sen- tir-los-en gens d’enveja per la seva sort. La mare, que, per la seva edat, era la que més em preocu- pava també estava bé.
Les lletres, com és de suposar, s’anaren succeint unes a altres, tant de la família de l’amic com de la meva; les quals eren contestades urgentment donant ànims als majors i posant un xic del meu romanticisme, fent pels meus petits una mena d’historietes per treure una mica el color fosc de l’avenir que pressentíem. Nits enteres a la claror de l’improvisat llum d’oli amb un tros de llenca de parrac per ble, havia passat escrivint aquelles lletres en les que posava en cada una d’elles com si fossin trossos del meu esperit tota l’emoció i fervor que més fort que mai, per ells interiorment sentia. I la cosa anà passant així fins que un dia en una d’aquestes lletres ens anunciaven que els volien enviar novament a Espanya. Sortosament, la cosa no tingué transcendència a causa d’haver rebut el mateix dia un telegrama amb resposta pagada posat pel secretari de Kersaint demanant la meva aprovació per la repatriació dels famili- ars, la qual cosa vaig denegar no passant la cosa més enllà.
Una altra contrarietat encara arribà en aquells dies. La separació dels companys Colet i Cassà destinats al camp d’Agde. L’atzar volgué que l’ex- pedició organitzada seguint l’ordre alfabètic dels cognoms quedés coberta a la M.E. deixant-nos en porta i condemnats a seguir al camp d’Argelers mirant com els demés companys i en particular l’amic entranyable partia. Confiant sempre en el futur vaig conformar-me pensant amb aquell
-
Presumiblement parla del primogènit de Daniel Cardona i Civit, molt amic seu segons les referències d’Antoni Malaret a op. cit.
adagi que diu en espanyol no hay mal que por bien no venga i el temps em donà la raó. Uns dies més tard l’altaveu ens demanava al camp de visites. Era el meu cosí que venia per anunciar-nos que s’estava gestionant la repatriació dels meus i la meva sortida del camp per treballar a Osseja. Vuit o deu dies passaren els quals sigueren un calvari pels meus i en particular per en Peret que amb l’espera se’l veia consumir.
El 28 d’abril siguérem novament cridats amb el tan aplaudit final que l’altaveu recalcava tant –Con sus maletas–
AI camp de visites trobàrem els deslliuradors que, després de poques raons, anaven a retornar a la pàtria acompanyats del meu volgut fill i Pep i Peret.
Alegrement, marxaren després d’haver-nos abraçat i desitjat bona sort mútuament, mentre jo negant-me a sortir del camp per motiu de no creurem capaç de mirar de tan a prop la pàtria sense intentar de córrer-hi, em quedava darrere el filat de la meva presó. Els mocadors voleiaven per darrera vegada en el comiat i mentre la silu- eta del cotxe es perdia per entre les edificacions jo tornava capcot a la barraca a fer companyia als amics. Encara que durà poc la meva estada allí. Doncs preveient que no tindria prou fermesa per quedar-me allí sense trobar-hi els que, pensant amb ells, m’havien fet oblidar les pròpies penes meves, per mediació d’un amic que havia cone- gut en ocasió de freqüentar la nostra barraca, m’havia enrolat a una companyia de Travailleurs Espagnols en la qual sortírem els dos, per diri- gir-nos a la Savoia, el mateix dia que els meus deixaren el camp. Ells sortiren a les 11 del matí i nosaltres a les 4 de la tarda.
I abandonant Argelers deixem ja de parlar-ne fins que l’atzar m’hi torni a portar. I ja que el bloc s’ha acabat miraré de, amb un altre, seguir la narra- ció per contar la impressió que vaig rebre al tro- bar-me en les muntanyes alpines que, durant la meva joventut, era tan adelerat de conèixer.
En vosaltres està el seguir llegint si la llauna no us ha cansat, a la vostra mà estarà el continuar amb la següent. Si us ha fatigat dec dir-vos que la meva intenció no era aquesta.
D’Argelers als campaments de Bonnenuit i Plan Lachat
segona llibreta
El que són les coses.
De retorn a la barraca després d’acomiadar els que feien via, ara ja, de cara a casa vaig topar-me amb el veí davant de casa seva fent conversa amb una colla de companys del camp. Havia promès als de la barraca que celebraríem la despedida, si la sort no ens abandonava i ens permetien deixar el camp.
[I efectivament] el deixàvem els meus i jo el ma- teix dia. Amb la pressa que jo duia, no vaig fer atenció de la insígnia que l’esmentat company portava a la peça que li cobria el cap.
Jo vaig entrar a casa nostra preocupat amb el temps tan just com ens quedava per quedar amb els companys, segons el promès abans, el més bé possible. Dintre la barraca Tolsa, el Roca i el València comentaven no sé què, ja que a la meva arribada deixaren de fer-ho per preguntar-me so- bre la marxa dels meus, celebrant que les coses haguessin anat com tots desitjàvem sense trobar cap impediment que obstaculitzés les gestions retardant la seva sortida.
Mentre ajudat per ells anava descarregant les provisions que, per celebrar el doble comiat, m’havia portat el meu cosí tot empassant-nos la saliva pensant amb el dinar que es prepararia amb elles. Encara que no seria cap cosa que en situació normal pogués comptar-se com extra- ordinària, en l’anormalitat alimentària a què de tants dies estàvem sotmesos podia considerar-se un gran àpat. Entraren Periago i Solà que després de preguntar per la marxa dels que, ja [ho] po- dem dir, es repatriaven, m’assabentaren del seu determini per deixar el camp també per formar part d’una companyia de treballadors. Periago em demanà el meu parer sobre el cas al mateix temps que m’anunciava la seva decisió.
Físicament, el company no era fort. Patia una bronquitis crònica que, obligat a dormir amb con- tacte amb la sorra i escàs de roba li havia anat encara en augment. En alguns moments inclús en feu témer un desenllaç fatal. Tenia l’ofici de bar- ber. La qual cosa per ell podria reportar-li avan-
tatges si tenia la sort d’aconseguir-ne la plaça a la companyia.
Així és que al notificar-me la seva intenció vaig creure’m amb l’obligació d’aprovar-Ia. A més dels avantatges que l’ofici podia reportar-li, era d’es- perar que l’aire sec de la Savoia seria millor de respirar-lo, si no almenys, calia esperar que no fora pitjor per la seva malaltia que el d’Argelers. Val a dir que pensant amb aquests avantatges del canvi d’aire i d’ambient i segur quasi que no m’errava respecte al beneficiós que aquest seria per la seva salut, més d’una vegada vaig estar temptat de proposar-li si volia acompanyar-me quan junt amb l’amic Calderón projectàvem el nostre allistament. Considerant que en molts conceptes podia molt bé equivocar-me, ja que la meva opinió respecte al beneficiós que aquell cli- ma podia ésser per al company, es fundava en les possibilitats sense que cap prova tingués que me n’assegurés l’èxit, em feu desistir.
A més l’home és un ésser tan propens a fer males interpretacions de les coses! Tan fàcil el retret! Tan inconscient de la sensibilitat del pròxim, i tan incapaç de jutjar els fets tenint en compte la bona intenció del projecte i la part de culpa pròpia que l’acompanya quan es fracassa en el projectat.
Ajuntant a tot això els quilòmetres que amb aquest projecte ens allunyàvem de la pàtria hi tro- bàrem els motius que em varen fer desistir de fer la meva proposició a l’amic i també el de per què ara m’alegrava de la seva prematura resolució.
-
-
Molt bé –vaig dir-li–, crec que no podies fer al- tra cosa si la teva intenció és restar a França. La sorra, amic, pesa encara que ens hi ajaguem al damunt. Crec que inclús aquest desplaçament et pot ésser beneficiós per aliviar-te un xic aquesta bronquitis que et priva de respirar amb comoditat algunes vegades. I ja has escollit la companyia? I marxeu aviat?
-
Dintre dos dies el més tard amb la que ha format en Prado Castellano.
-
AI sentir pronunciar el nom del veí vaig repetir-lo jo dubtant que fos ell el cap responsable de la companyia de la qual els dos companys en for- maven part.
-
-
En… Prado Castellano!
-
-Sí home, sí –afirmà Periago–. No t’has fixat quan has arribat que parlàvem amb ell aquí fora? I no t’has adonat que portava al cap el casquet de capità de l’exèrcit.
-
-
No m’hi he fixat. I on l’ha trobat?
-
– El què?
– El casquet.
– Diu que és d’ell; que és capità.
-
Vaja…!
-
Sembla que ho trobis estrany?
-
És evident… Però trobo encara més estrany des- prés de la seva rèplica a les meves intencions de sortir del camp formant part d’una companyia, que ara ell s’hagi decidit a admetre la responsa- bilitat de formar-ne una.
– Doncs ja ho veus.
– Bé home, bé. M’agradarà de parlar-hi abans jo no marxi per veure què és que tan ràpidament l’ha fet variar d’opinió. Ara anem per enllestir això que el temps és molt just si volem preparar-ho com cal per trobar-hi el gust que ens proposem. Cadascú que hi posi un xic de la seva part i així si no surt tan encertat com tots desitgem ens com- partirem la culpa i si encertem el gust, col·lectiva- ment n’acollirem els mèrits.
I així quedà la conversa tallada per cadascú dedi- car-se a la part corresponent de tasca que li era assignada a l’objecte que el dinar fos enllestit el més aviat possible.
Mentre l’arròs anava bullint jo vaig dedicar-me a preparar les coses per la marxa a l’objecte de no haver de fer-ho precipitadament si ho esperava per a darrera hora.
Així és que acabat del dinar em quedà encara un xic per sortir a felicitar el veí per la gradua- ció amb què s’havia sapigut distingir. Tanmateix, però, eren més les ànsies meves de sapiguer els motius que l’havien induït a un canvi tan sobtat en la seva opinió respecte a les companyies de tre- ball i el tracte que en elles suposava que rebrien els seus components.
Quan jo vaig sortir de la barraca ell estava dret davant el portal de la seva amb els braços ple- gats tot lluint, damunt el front, en el casquet, la insígnia de capità amb el mateix aire d’un que ho fos de debò. Això em permeté de simular la meva intenció quant al motiu de la meva sortida de la barraca, [fent-li] creure inclús que la meva acti- tud responia a un desig seu d’aprofitar [aquesta] meva sortida, [prèvia] al moment de la marxa, per entaular conversa i justificar potser el seu canvi sobtat d’opinió. [Situació que el va fer] avançar-se a les meves pretensions.
-
Què hi ha Milà… –va fer– a punt de marxar ja?
-
Sembla.
-
Molt probable que nosaltres ho fem demà també.
-
Com? I doncs? És que ja no creus que el fet de sortir del camp en una companyia obeeix al desig d’aventures ridícules, o és que et mou el mateix desig de trobar-te barrejat en el mateix ridícul?
-
-
No et comprenc.
-
És ben comprès. Donant-te-Ies d’intel·ligent, ahir, no jutjaves d’aventura ridícula la meva de- cisió?
-
– O jo no vaig expressar-me prou bé o tu no vas sapiguer comprendre’m. Jo no vaig dir això.
-
Sí, tu vas qualificar-ho de desig d’aventura ridícula.
-
Em referia a la teva manera d’expressar-te con- siderant quasi una necessitat moral aquest des- plaçament, semblant més que l’exposició d’un motiu justificant la teva acció, un desig de con- vèncer als altres.
-
Temps fa que el semblar, diuen, fa una certa cosa. No era però a això darrer que tu volies re- ferir-te; era al meu determini concretament que ho feies, per dissuadir-me, potser, de seguir en ell. Per quins motius? No ho sé, però tal vegada el voler jo justificar la meva acció et serví a tu de lli- çó per convèncer alguns. El que tu volies dir [era] que sortir de dret [cap] a aquesta com a soldat ras era una aventura ridícula. No és això?
-
No, el que jo volia dir és que per sortir del camp en una companyia calia fer-ho amb una que es formés entre nosaltres i no amb una que no co- neixes cap dels seus components.
-
Així ja veig quina era la teva intenció. La idea de formar companyia per compte teu, et deuria néixer en la conversa tinguda entre els dos i pro- vaves de dissuadir-me a mi per por que altres em seguissin, agreujant la dificultat que tu poguessis trobar per aconseguir el nombre exigit. Així pot ésser que sense [fer esment] al que tu dius que et referies amb les teves paraules de rèplica al determini meu, volies referir-t’hi d’una manera indirecta.
-
De molt abans que em disposava a portar a ter- me la formació del grup.
-
I qualificaves de desig d’aventura ridícula la meva opinió o més ben dit el meu determini? Sí que estan ben arreglats els teus futurs subordi- nats si els tens en aquests conceptes. I encara més si el mòbil que desvetllà la teva iniciativa és el desig d’aquesta classe d’aventura.
-
Mira Milà, res m’obliga a donar-te explicacions. Soc ben lliure de fer el que em plagui. No et sembla?
-
Sí, amic, però deus concedir als demés els ma- teixos drets i procurar que el que tu facis no re- presenti per a ells una molèstia innecessària. Si no tingués el temps tan just, m’agradaria sapi- guer alguna cosa sobre la manera que aconse- guires la teva graduació però és tard. Que tinguis bona sort.
-
Igualment.
-
Vull només permetre’m de donar-te un conse- ll, pensa que la responsabilitat que tu acceptes davant dels homes que estaran sota les ordres teves t’apropa més a entrar en el ridícul que a mi si no tens una noció del que aquesta representa…
La conversa s’haguera anat allargant encara si l’amic Calderón no hagués intervingut avisant-me que mancaven deu minuts per l’hora senyalada per la sortida.
Despedint-nos dels que fins aleshores havien es- tat companys meus de barraca carregàrem amb l’escàs equipatge consistint amb una muda i la manta juntament amb quelcom de minestra diri- gint-nos al lloc senyalat per organitzar l’expedi- ció. AI passar per davant la barraca del veí aquest sortí i allargant-me la seva mà ens desitjàrem mútuament bona sort. Si el desig expressat era el que interiorment sentíem en guardarem el secret. Dec dir, però, que la seva manera de procedir amb la ràpida reacció que amb tan curt espai de temps experimentà, [i] el va fer variar de pensament, em causà mala impressió… És per això que no vaig poguer-me estar de dir-li en la conversa, fent-li un retret a la seva vanitat, que el mòbil de la seva iniciativa en formar la companyia no era altre que els seus desitjos de comandament. No obstant, interiorment el planyia. Un dels que creient-se llest resulta més desgraciat que els altres.
I tot comentant el cas amb el company d’expedi- ció arribàrem al lloc on la companyia, abans de partir, havia de ser revisada.
AI contrari del que jo havia cregut fórem el meu company i jo els primers a arribar-hi. Deu minuts més tard ho feien els demés que procedents tots del mateix camp o parcel·la venien formats en co- lumna. AI recordar en aquests moments el qua- dre Ilastimós que aquell conjunt tan desconjuntat representava i al veure-m’hi barrejat junt amb el meu company, li’n sento llàstima. Més que una companyia de treballadors semblava allò el fruit aconseguit després d’una ràtzia al barri xinès de Barcelona o de qualsevol altra ciutat cosmopolita. Mai no havia vist una cosa tan dispar que formés un conjunt. Allí existia en tot la disparitat; en l’edat hi trobàvem de parella el de seixanta anys i el de disset fent l’efecte d’avi i net; en el vestir, uns anàvem amb abric, altres amb caçadora o gue- rrera de l’exèrcit i d’altres amb el que bonament havien pogut replegar entre algunes amistats. Hi havia qui anava com qui diu descalç i d’altres que penjant del macuto o farcell portaven un parell de
reserva i en el parlar no cal [que] en digui res, una torre de Babel.
Ajuntats a aquell pilot com un parell de coses més que hi mancaven per acabar d’arrodonir el quadre, ens sigué donada en castellà l’ordre de formar co- lumna de a cuatro, escuadra… firmes i tot de coses per l’estil que a mi m’impressionaren malíssima- ment, majorment al constatar l’aire de fantasia mi- litar en què el comandante Torres, que així es deia el responsable, donava les dites veus mentre fent i desfent camí al IIarg de la columna imitant-lo els seus lloctinents, oficials tots se’ns preparava per rebre el primer sermó.
Pel que es desprenia de les converses entre els components de la formació, també en l’opinió hi havia disparitat. Només en els que es trobaven en plena edat militar sentint encara l’esporuguiment a l’escoltar el to en què les ordres són donades, mas- sa recent encara per haver-ho oblidat, atenien a les veus del comandant. Els demés, uns per ignorància del moviment que a cada veu correspon de fer, al- tres per considerar que tots aquells gestos no pre- cisaven per treballar i els més vells per creure que a la seva edat allò els ridiculitzava, ningú no obeïa a les veus.
Prou provà el comandante d’insistir fins inclús, mancant al respecte a l’edat d’aquell que en rela- ció li podia ser pare, però res en tragué. Amb vista a l’èxit, el sermó s’engegà sense esperar que ens poséssim d’acord.
Fou el comandant francès qui se n’encarregà i feu així:
Espagnols: A partir de ce moment vous serez consi- dérés comme militaires de l’armée française. Vous aurez les mêmes droits et aussi vous serez obligés d’obéir leur discipline. Le but du Gouvernement fran- çais par initiative de monsieur le Ministre de l’Inté- rieur c’est de vous proportionner une majeure liberté d’action. Nous attendons que vous saurez corres- pondre avec votre volonté et votre effort a cet acte de fraternité de monsieur le Ministre et du peuple français.
À son temps celui qui accomplira son devoir sera considéré parmi les citoyens français comme de français même. J’espère que la 5e Compagnie de Tra- vailleurs espagnols en donnant un exemple de civilité saura se faire méritoire des honneurs du peuple et du Gouvernement français même.
Cinq années dans la compagnie suffissent pour vous considérer avec les mêmes droits que les citoyens français, c’est tout. Bonne chance.
Després del discurs que el comandante traduí com pogué i demanant-nos que si algú portava alguna
arma l’entregués, emprenguérem la marxa camí de l’estació precedits dels set gendarmes i el xef francès Cuni.
Anàvem formats per grups de vint-i-cinc amb un oficial espanyol –novament revestit de la superio- ritat que el càrrec reportava– responsable de cada grup i que obeint les paraules que el comandant francès en el seu discurs de comiat pronuncià, feia esforços perquè la columna aconseguís tot l’aire de cosa militar. Assabentats [pel discurs] que des d’aquell moment érem considerats com a militars. No s’adonava que com més en serio ens ho prení- em, fèiem més riure al transeünt que trobàvem al nostre pas, tot parant-se a contemplar l’espectacle llastimós que el conjunt oferia, [mentre] se li dibui- xava un somriure de compassió que com una mena de caritat ens oferia.
Els de la meva edat i els més madurs encara anàvem mig avergonyits d’haver de represen- tar aquella comèdia per divertir o per complau- re la pretensió d’aquells senyors oficials que fent el gos d’atura no es cansaven de bordar el que distraient-se o fent el distret, s’oblidava que l’atzar ens havia convertit en flamants militars francesos.
Les veus d’ordre eren donades pels pretensiosos oficialets amb arrogància. Mots que si algunes ve- gades intentàvem de complir els que no estàvem acostumats a fer de soldats donàvem un caire més de riure i d’improvisació a l’escamot.
Atravessàrem el poble d’Argelers succeint-se les veus d’ordre enllaçant quasi unes amb les altres. Anàvem marcant el pas al compàs de un.. dos.. tres.. cuatro, portat pel comandante Torres. La gent que sortia als portals al sentir l’enrenou que fèiem tot compadint-nos exclamava -Pobrets…!
Aquestes exclamacions de llàstima a mi m’aver- gonyien i el mateix devia passar als demés que com jo havíem sortit amb intenció ben diferent que la de commoure.
Però crec que serà millor no parlar del mòbil que induí als companys a l’allistament. [Tasca] a més difícil, considerant que aquest responia a diverses maneres d’apreciar les coses segons el concepte que cadascú tenia format de la situació particular seva. [També] dels possibles beneficis que espe- rava obtenir amb l’allistament a la companyia de treballadors. Per la meva part diré que les meves pretensions anaven més enllà de l’obtenció dels beneficis particulars. Ara però, no vull parlar-ne tampoc, ja que més endavant el que tingui paciència per seguir el meu relat tindrà ocasió de conèixer- Ies si posa atenció en els diàlegs que seguiran.
Així és que continuant el nostre camí arribàrem a l’estació d’Argelers bon xic abans de l’hora sen- yalada. Eren tres quarts de quatre i la sortida del comboi estava senyalada per dos quarts de cinc. Durant aquests tres quarts se’ns subministrà pa (un quilo) dues llaunes de sardines i cent grams de xocolate. Subministrament que tenia de du- rar-nos fins a l’endemà al migdia que arribaríem al lloc de destí, el qual ignoràvem encara de cert, ja que sabíem només que ens dirigíem als Alps. Durant l’espera amb l’amic Calderón comentà- vem les incidències del dia ajuntant-se’ns l’Ivar- via, lloctinent del comandante Torres, per assa- bentar-me que tenint en compte el meu ofici en civil seria jo passat a la 1ª secció per ocupar la plaça de forner. Parlàrem també d’altres coses, una d’elles el sou que rebríem a fi de mes comp- tant a partir del dia d’ingrés a la companyia.
El sou estipulat diàriament era el de cinc francs a més com es comprendrà del vestir i la manuten- ció i també el tabac (set paquets al mes).
-
-
Això és segur? –vaig fer jo.
-
Carall és amb aquest tracte que jo amb el co- mandante Torres vaig comprometre’m a formar companyia. Amb la particularitat que això serà per aquest mes després el sou serà augmentat fins a nou francs.
-
-Bé; bé.
-Sempre serà una altra cosa que el de tenir de mastegar contínuament la sorra, feu Calderón.
-
-
I tant home!, assentí Ibarbia.
-
I deurem poder anar lliurement… Vull dir que podrem freqüentar amb les persones –insistí irò- nicament Calderón.
-
Home…! Espero.
-
El diàleg sigué trencat pel comandante qui des del portal de l’estació va cridar al nostre interlocu- tor, crec per donar-li ordres de preparar-nos, per embarcar, ja que uns moments després arribà el tren i seguidament fórem requerits per ocupar-lo. Aquest era destinat especialment per a nosaltres i el componien tres vagons de 3ª classe i el furgó quedant així dissipada la nostra temença d’em- barcar en un altre que estava parat a la mateixa estació ja en el moment de la nostra arribada en quins vagons, de càrrega coberts, si llegia, amb lletres ja mig borroses per l’acció de la pluja i del temps que hi portaven escrites, una indicació que deia “20 chevaux 80 hommes”. Aposentats en els llocs començà la conversa amb el veí respectiu, comentant, sobre el que el destí ens reservava en aquella aventura que empreníem; es feu en mar- xa el comboi.
Fins a Narbona la claror del dia ens acompanyà podent admirar les belleses del paisatge. Sobre- tot al passar els estanys de Salses on es considera límit natural de la frontera catalana amb França. Aquests estanys la via fèrria els atravessa pel mig fent paral·lela amb la mar, fent atractiva la vista quasi per un igual a l’ésser admirats d’amdues bandes oposades lateralment del vehicle.
El sol ens despedí un xic abans d’arribar a Nar- bona. Béziers el passàrem entre dos llustres com diem vulgarment, no podent admirar altre detall que el de la seva estació amb l’acostumada quan- titat de vagons tonneaux proporcionats per al transport de vins, una de les principals riqueses agrícoles del Rosselló.
Sète i Montpeller les passàrem entre la fosca no poguent-nos fer càrrec d’altra cosa que de l’edi- fici de l’estació gràcies encara a l’enllumenat co- rresponent. La concurrència era poca limitant-se a algun vagarós que per ajudar la digestió pas- sejava amb pas mandrós i alguna parella cercant l’idil·li en algun banc emparat en la foscor per la brotada primerenca d’algun arbre.
Nîmes, Orange, Montélimar i Valence ens passa- ren poc menys que desapercebudes. La majoria de nosaltres recoltzant-se a l’espatlla del veí corresponent o a la paret del compartiment els que havien estat afavorits amb un lloc a propòsit, s’havien entregat al son. Altres s’anaven entrete- nint amb el que els quedava del subministrament, matant el cuc. Alguns anàvem conversant, d’es- ma quasi bé, resistint-nos a deixar-nos dominar per la dolça carícia del repòs amb el propòsit que no se’ns escapessin els detalls més interessants del viatge. Les estacions desertes en aquella hora semblaven indicar-nos amb la seva quietud la poca importància que realment tenia el nostre pas per les ciutats.
La presència ineludible d’algun empleat de la companyia del ferrocarril, que interiorment deu- ria potser maleir-nos els ossos, obligat per culpa nostra a deixar el racó on reposava; i algun sene- galès que, confonent-se el seu color amb el de la nit, passejant-se amb l’arma a l’espatlla era també obligat a vetllar per culpa nostra segurament, eren els únics que ens feien els honors al nostre pas. El meu amic i jo estàvem comentant la nostra si- tuació, estudiant la manera de sortir-ne el més beneficiats possible valent-nos de medis legals, coincidint que el primer i més essencial era que aprofitant les poques nocions que posseíem de llengua francesa l’anéssim practicant intentant arribar a la quasi perfecció, amb el lema de “no
esperis per demà el que avui puguis fer” co- mençàrem les pràctiques emprant des d’aque- ll moment en les nostres converses la parla del país.
Uns dels garde mobiles que ens acompanyava a l’expedició passant per davant el nostre compar- timent fixant-se en la nostra conversa cercà la manera de participar-hi debutant amb aquestes paraules.
-
-
Què xiquets! Sembla que no hi ha son?
-
Sí, n’hi ha. És que provem si fent el distret con- versant sense fer-li’n cas aconseguim allunyar-Ia.
-
No està pas malament. Veig que sou catalans.
-
De Barcelona.
-
És bella Barcelona!
-
La coneixeu?
-
Un xic, mes no pas beaucoup. Hi he estat dues vegades, una d’elles per la
-