1954 – 2004

MIG SEGLE DE LA MORT DE L’ESCOLÀ JOSEP M^a FLIX 1 SOROLLA

Pere Font i Grasa

INTRODUCCIÓ 1 JUSTIFICACIÓ

Des de fa un munt d’anys que Ia història de Ia tràgica mort de l’escolà sanjustenc, Josep Maria Flix i Sorolla ha estat present de manera ben viva entre els records més punyents de Ia meva infantesa. Érem veïns i amics; convivíem al carrer Badó; ell, amb el seu germà, Joan, al n^o 1 i jo al 6 bis. Plegats anàvem ala mateixa classe de les Escoles Parroquials Núria. Ens ho passàvem molt bé malgrat Ia disciplina i Ia rigidesa. L’espai de nens Iliures se’ns ampliava el migdia quan suàvem de valent colpejant o aturant Ia pilota com kubales i ramallets, al nostre camp de Ia Plaça de Missa; o a Ia part plana del nostre carrer, entre Cal Sastre i Nosaltres Sols; aleshores fàbrica d’Els Sants.^l Jugàvem a palets, a bales, a cuit-i-amagar, a rescats. Fent mil i una entremaliadures per entre camps de garrofers de Ia Creu del Padró. Explorant i saltant com tarzans pel jardí espès, Ia selva, li’n dèiem, de Can Meliton (més endavant residència d’avis).

Amb el seu germà Joan i el també veí, Ramón Aguadé i Bosch ² més un centenar de noies i nois del Núria, un cop l’any, per Pasqua, formàvem part de Ia coral de caramelles. Vestits de blanc, amb faixa vermella i barretina, cantàvem cançons tradicionals. En català, naturalment. A Ia torre del senyor Farrés, del carrer del Marqués de Monistrol, ens regalaven un xai que sacrificàvem pel dinar de l’excursió anual amb autocar a Ilocs “allunyats”… com ara: Corbera, Torrelles, La Conreria, Cervelló o Begues…

1 PI de Missa.-. Nom popular amb que els escolans nomenàvem Ia placeta davant del temple parroquial. Cal

Sastre. Bodega d’en Just Vidal a Ia cantonada de Badó-Pl Campreciós-La Sala. Davant mateix tenia el cup — on el setembre hi trepitjaven raïm — a un casalot entre Ia font i Ia casa dels Flix. Més endavant, fins el seu enderroc, fou Ilogat per emmagatzemar-hi, licors, especialment whisky. Nosaltres SOIS. Carrer Badó ,10 Seu social del grup polític d’igual nom que dirigia Daniel Cardona ; disposava de servei de cafè i es feien balls de festa major, entre d’altres. També conegut com El Colomar. Després de Ia guerra es convertí en foneria on feien motlles i figures de sants i d’arquetes o joiers, propietat de Ia família Poal. (Vivien a una torre del carrer de l’Ateneu —aleshores “18 de Julio» — a tocar el c/ Catalunya). El nom popular d’aquell espaiós recinte metal•lúrgic no podia ser altre que: Els Sants. Canvià radicalment de nom en Ilogar-lo uns nous amos i convertir-se en Ia Fábrica de Plàstics ; inscrita com a raó social: Atepsa (Aplicaciones Tècnicas del Plàstico, S.A.)

2

Ramon Aguadé i Maria Aguadé Bosch.- Fills d ‘en Joan Aguadé i d ‘Assumpció Bosch; ell, el popular “Ferrer del carrer Badó” , natural de Vilabella del Camp (Alt Camp). Propietari de Ia casa dels Flix, anys més tard enderrocada i en el seu Iloc s’hi aixequen moderns habitatges on hi viuen Ia nissaga dels Aguadé.

Els germans Flix vestits d’escolans. Foto captada al jardí de Ia casa de Carmeta Malaret i Fosalva, del carrer Badó,8

Fèiem d’escolans. Solíem vestir-nos amb sotana negra i roquet blanc per acompanyar els capellans a les cerimònies religioses: Misses, noces, bateigs, enterraments, funerals, via crucis, processó del Corpus, portar el viàtic als malalts, salpàs… Val a dir que en Josep Maria fou sempre uns dels escolans més complidors. Com Ia resta, sovint deixava el col.legi a mig matí o a mitja tarda, per atendre les necessitats de les cerimònies dels serveis parroquials. Per contrapartida rebíem classes de repàs gratuïtes allargant Ia jornada escolar ¹

La matinada gelada del divendres 5 de febrer de 1954 ; gris el cel, emblanquinats els carrers, Iliscant les espardenyes damunt el cristall de Ia vorera, aquella fraternal amistat es va trencar per sempre més: En Josep era mort. Revestit amb els hàbits d’escolà, el cos jeia damunt l’enllosat de l’altar de Ia Mare de Deu de Montserrat. La cara, groga com Ia cera, és una estampa que guardo ben viva a Ia memòria. Fill de Sant Just, en Josep va néixer el 28 de març del 1943. Per tant, en el moment de Ia tragèdia que sacsejà el poble tenia 10 anys, 10 mesos i 8 dies.

Mort per asfixia. Mort mentre tocava Sanctus amb Ia corda que baixava del campanar, va relliscar just en el moment que el seu cap dins l’argolla, i no els seus braços, intentava els tocs de rigor. Amb les mans a Ia butxaca buscant una mica de calor d’aquell matí gelat, no tingué temps de reaccionar en patinar Ia sola de l’espardenya damunt d’aquells graons humitejats i de gran desnivell.

I

A quarts de nou, en Francisco Salvat i Vives, gendre de l’enterramorts Pepet Valls i Guitart,⁴ quan anava a donar corda al rellotge del campanar, se’l trobava balancejant, penjat, pràcticament mort.

La temperatura mínima d’aquell dia fou de 1,8 graus sota zero i la màxima de 2,9 graus damunt de zero. El dia 2, la Candelera — es registrà una mínima de 5,9 graus sota zero. Les temperatures més baixes dels darrers trenta anys. ⁵

Després de mig segle transcorregut des d’aquell fatídic Primer Divendres de febrer, per pura lògica la història ha quedat oblidada per la majoria dels 4.593 habitants que residien al poble el 1954. Aquells nens i nenes del Núria tenen ara entre 55 i 64 anys d’edat. Per raons biològiques, molta de la gent gran de l’època no es troba entre nosaltres. ⁵

Amb l’oportunitat que ara em brinda la Miscel•lània del Centre d’Estudis Sanjustencs, és moment de reunir les cròniques periodístiques que arran del succés s’escriviren en el seu dia als periòdics de la comarca i de Barcelona; a més dels testimonis personals, parroquials, municipals i judicials, que no mai ningú havia gosat preguntar o extreure’ls dels Ilibres i arxius oficials de Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat o Barcelona.

4. Francisco Salvat i Vives – Pepet Valls i Guitart.- En Cisco era fill del poble de Vilabella del Camp (talment com en Joan Aguadé). En el document on signa com a testimoni, consta que ha complert 43 anys d ‘edat i és de professió: “albañil” . Gendre d’en Pepet, per casament amb la seva filla: Enrica Valls i Carbonell, I ‘ajudava en les tasques d’enterramorts municipal a més de la de campaner. A la jubilació del sogre se li atorgà la responsabilitat dels afers del cementiri
5. Temperatures sota zero.- La darrera setmana de gener, i la primera de febrer de 1954, foren una desena de dies de fred àrtic. La memòria popular deia que havien estat “cinc sota zero”. Per comprovar-ho calgué fullejar els Ilibres científics oficials de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, que és l’edifici on als baixos hi ha el Teatre Poliorama , a la Rambla de Barcelona. En el butlletí n^o 43 i signat pel director, el Dr. E.

Fontserè trobem les temperatures màximes i mínimes segons les taules següents:

Dia 31 / 1: + – 0,2; Dia 1 /2: + 1,3 – ; Dia 2/2: + – 5,9

Dia 3/2: + – 5,4; Dia 4/2: + – 4,2; Dia 5/2: + Dia 6/2: + 5- 0;

La mesura fou presa a 1’0bservatori Fabra. També se’ns diu que la pluja caigudafou de 2 litres per m2 el dia 1; 0,8 el dia 4; 17,1 el dia 5 i 13 el dia 6. Havia nevat tres dies més a mitjans gener. Donades les temperatures, aquella aigua caigué en forma deflocs de neu fent un gruix ben escàs, però dificultós a l’hora de caminar damunt la fina capa de gel. Consta igualment en el butlletí de l’Acadèmia: “Han sido las temperaturas más bajas de los últimos 30 años; siendo el promedio de las tres décadas anteriores durante enero yfebrero de: + 9,2 (màxima) + 2,6 (mínima) , i en eis annals de les mesuresfigura com a temperatura mínima més extrema des de l’any 1924, la de- 1,9. Els redactors de l’informefinal de l’any 1954 el cataloguen com un anyfred, ja que al marge d’aquellfebrer àrtic , l’estiu només arribà a registrar una temperatura màxima de + 30,4 el 9 d’agost. És evident que la situació de 1’0bservatori Fabra, al Tibidabo, no és exactament al bell mig de Sant Just… però com sia que tampoc no s’han trobat les mesures que en el seu dia es poguerenfer al modest l’observatori meteorològic instal•lat al Núria , hem considerat fiables les esmentades, que en tot cas coincideixen amb la memòria popular, quan sovint se’ns recordava que aquells dies era -segur— d’uns 5 graus sota zero.

6 El cens d ‘habitants de Catalunya era aquell 1954 de 3 milions i mig de persones; i en el conjunt d ‘Espanya: 29 milions i mig.

La feina m’ha ocupat dos anys de treball intermitent. He recuperat documents inèdits, encara que cap d’ells no aporta excessives novetats. És ben cert, però, que hi ha evidents contradiccions amb el relat oficial.

Demano al lector que sàpiga situar-se en el context de l’època, al’hora de Ilegir alguns textos que ara el poden sorprendre; donada la mentalitat oberta dels inicis del segle XXI, en contraposició a la societat més tancada de la meitat del segle XX, poruga davant el franquisme-nacional-catolicisme sòlidament instal•lat.

No és la meva intenció redactar una crònica Ileugera, de premsa groga, per desgràcia tan freqüent en els nostres dies; de manera especial a la televisió. És propòsit sine.qua non fer-ne un tractament rigorós, seriós, que sigui el més acostat possible al relat historicista. De no aconseguir-ho, en sóc responsable.

S’ha considerat oportú respectar el text original de documents i cròniques redactats en castellà. Alguns els hem abreujat per tal de no redundar els fets centrals del que va passar aquells dies de febrer del 1954. L’ampliació o justificació de dades i testimonis remeto el lector a les notes del present article, així com també el Ilistat de la gent i entitats que han facilitat la meva feina.

Els germans Flix: Josep Maria, el de l’esquerra, i Joan, en la clàssica fotografia del curs escolar.

És de justícia, però, avançar ja en aquesta introducció, l’agraïment més sincer per a en Joan Flix i Sorolla ² qui en tot moment m’ha brindat els seus documents, fotografies i retalls de premsa. Així com els records íntims que serva a la memòria d’aquell temps —tenia 9 anys d’edat— per ell tan luctuós, de la mort d’en Josep Maria, l’estimat germà gran. Li demano disculpes especialment a ell, i a altres persones, per les estones que els hi he fet perdre amb visites i trucades telefòniques per tal de confirmar dades i detalls del present escrit.

1

UNS ANYS DIFfCILS

A més de la preocupació de les famílies pel cost de la vida, pel treball, per sobreviure, era actualitat a Sant Just Desvern en els primers anys de la dècada dels 50s, entre d’altres: l’estafa dels Pisos d’en Gazulla, que afectava a gent immigrant que comprava el mateix habitatge que la promotora ja havia venut a altres dues o tres famílies, estafa també als paletes, fusters, electricistes, pintors i altres industrials locals que no cobraven l’obra feta en els terminis acordats… i alguns fins i tot mai més. ³ Era noticia les continuades protestes dels veïns a l’Ajuntament pels inconvenients, el soroll, la gresca del cabaret Chipi al bell mig del poble.⁴ També per aquella època sorgí el monumental escàndol per la decoració del temple parroquial per una boda de gent rica, amb flors robades del cernentiri per ordre i participació directa del rector. Precisament l’any 1953 es va tancar amb la mort del citat Mn Antonino Tenas i Alibes,⁵⁶ el 30 de desembre després de 37 anys de regir la parròquia dels Sants Just i Pastor. A primers de gener de 1954, el bisbe de Barcelona, Dr. Gregorio Modrego Casaus ¹¹ nomenava ecònom, el vicari, Mn Pere Farnés i Scherer, ¹² responsable, a més, de la propietat de les Escoles Parroquials Núria. Mn Pere era un jove mossèn de 28 anys d’edat, de sòlida formació teològica, que en prou feines transcorregut un mes i cinc dies des de l’enterrament i solemne funeral pel seu predecessor, es trobava amb la tragèdia d’un escolà mort dins el recinte del temple. Un trasbals de consideració que durant les hores següents l’obligà a multiplicar-se, realitzant tota mena d’accions

puntuals; especialment les de caire espiritual, com la de portar consol cristià als pares, germà i familiars, mostrant-los la solidaritat de tot el poble; preparar la cerimònia de l’enterrament del diumenge dia 7. A Mn, Farnés li calgué atendre tots els requisits oficials i judicials que el cas comportava. Primer amb el bisbe esmentat; amb l’alcalde, Josep Maria Doménech i Roig, ⁷⁸ que es reuní d’urgència amb la resta de regidors; després amb el jutge de pau, el forner Blas Navarra i- Gelabert, ¹⁴ que va tramitar les diligències preliminars “… de exploración”; a continuació, el “Juez de Instrucción del partido judicial de San Feliu de Llobregat”, Enrique Molina Pascual ¹⁵ responsable del sumari preventiu o “diligencias sumariales”. Fins i tot un fet poc usual aleshores: Mn. Pere fou entrevistat pels periodistes Enrique Rubio Ortiz, ⁹ del diari del Movimiento, Solidaridad Nacional i el de la revista El Caso; José M^a Bayona i Monturiol,¹⁰ de EAJ Radio Barcelona i de la revista Ondas; Domingo de Fuenmayor,¹¹ del Diario de Barcelona, tots ells desplaçats al poble des de les redaccions barcelonines i que invariablement començaven les cròniques amb aquesta o semblant frase: “… en el bonito y tranquilo pueblo de San Justo Desvern”. Un poble on les noticies no disposaven de cap revista o diari local, on les novetats, rumors i xafarderies eren transmeses boca-orella a les barberies, al mercat, al cafè de l’Ateneu, durant l’eterna espera de l’autobús… en aquell Parador on unes Iletres gruixudes anunciaven: San Justo Desvern : OASIS DE PAZ.

Aquells primers quatre anys de la dècada foren especialment durs per les famílies: A la preocupació del dia a dia, pel treball, i per sobreviure, de tant en tant sorgien problemes força gruixuts; com aquell clima inclement de la Candelera, amb set dies consecutius de gelades, tres d’ells fregant els sis graus sota zero i els carrers glaçats pel gel acumulat després de la nevada.

1

LA VERSIÓ DELS DIARIS 1 REVISTES

El dimarts 9 de febrer a la Soli i a la secció La calle, el periodista Enrique Rubio escrivia sota el titular: “Todo llora en San Justo Desvern” el text següent:

“Por las calles de San Justo, pasa un entierro. Todos los niños del pueblo van tras el blanco féretro, camino del cementerio. Doblan las campanas en su despedida al monaguillo que tantas veces las obligaba a cantar y el lúgubre tan, tan tan lanza el llanto metálico al frio vientecillo de la mañana. Todo llora en San Justo Desvern, Lloran las blancas piedras del templo parroquial porque ya no volverán a ver al monaguillo; lloran los cipreses que le rodean, lloran los ojos cansados de los campesinos, y los ojos asombrados de Zos niños, mientras cantan y caminan tras el amiguito muerto. El señor cura avanza lentamente, con la mirada baja. Va musitando una oración, oprimido el pecho por la angustia infinita, por el recuerdo imborrable de Za tragedia… pobre José Maria i. A sus once años, era el acólito más despierto de la parroquia, el que siempre estaba a su lado, ayudando a Misa, llenando las vinajeras, acompañando entierros, alumbrándole en bautizos… iEra tan pequeño, tan travieso…i. Aquella mañana, primer viernes de mes, José Maria oía Misa arrodillado junto al altar. Ayudaba el otro monaguillo (es refereix a Salvador Pagès i pero él no dejó de asistir a Za iglesia porque iba a comulgar. Cuando el sacerdote se disponía a consagrar, José María salió del baptisterio, donde se estaba oficiando la Santa Misa, yfué al campanario. Tenía que tocar az “Sanctus” (…) Nadie se fijó en el pequeño monaguillo, que salió muy despacio para no llamar Za atención. Y nadie observó que la campana lanzaba al aire de Za mañana los primeros toques, cesando misteriosamente sin llegar a los seis (…) A las ocho y media, cuando los fieles abandonaban el templo, el campanero comenzó a subir los peldaños de la escalera que conduce al campanario. Al llegar al cuarto escalón, vió a José María que se balanceaba en la cuerda de la campana. (…) El señor cura no puede, no podrá olvidar el rostro líbido del monaguillo. iDios mio, qué muertei. Cuando la noticia corrió por las calles de San Justo, se detenian las conversaciones, rotas por la magnitud de la tragedia —”Ha muerto un monaguillo “Ha muerto un monaguillo j’ (…) Y todo llora en San Justo Desvern. Fue inútil que el médico que asistia a la Misa el primer viernes de mes ( Dr. Josep M Carbonell i Cirera intentara recuperar la frágil vida del niño practicándole la respiración artificial. La cuerda había roto una arteria al chocar con el cuello del pequeño monaguillo. -“Era tan travieso el señor cura mientras reza (…) Subido en los escalones, José Maria daba impulso

19. En Salvador era “1’altre” escolà que aquell fatídic dia era al Baptisteri. Fill del carrer de la Sala, està jubilat i viu al carrer Font.
20. El Dr.Carbonell va morir a finals de l’any 2003, després d’una vida dedicada a l’atenció dels malalts del nostre poble. De ben jove estudià per capellà al Seminari de Barcelona, arribant a ser Subdiaca i exercint, alhora, d’ infermer. El camí de la medicina i no el del sacerdoci fou l’escollit.

a la campana moviendo la cuerda con las manos, con el cuerpo o con la cabeza. Sus piececitos, mojados por la lluvia resbalaron sobre los altos escalones de piedra. – iQué mala suerte decir a una abuelita. No. No es mala suerte marchar directamente al Cielo. El monaguillo estaba preparado para recibir al Señor y el Señor le recibió a él. Envidiable muerte la de este niño. Llamaba con Za campana a losfieles y la campana le llamó a él, porque era el elegido. (…) En la carita blanca del monaguillo había una sonrisa. Nadie diría que estaba muerto. Su abuelo, ojos enrojecidos por el llanto, le besaba ansioso. i Qué dulzura había en el rostro del niño, vestido con la sotana negra i la sobrepelliz blanca como su alma. iY cómo se evocaban los versos de Mosen Cinto… i

“A Montserrat tot plora totplora d’ahi ençà, qu’allà a l’escolania s’es mort un escoZà…”

“Todo llora en San Justo Desvern. Pero impresiona la serenidad extraordinaria del padre del monaguillo. Sus lágrimas son abundantes, pero él sabe que su hijo, su pequeño monaguillo, ya está entre los ángeles…sonriendo para siempre. Todo debe sonreir en San Justo Desvern. Que si la £ampana dobla a muerto, en el Cielo celebran jubilosamente la llegada del monaguillo, el monaguillo de San Justo”.

Fins aquí la transcripció del reportatge que anava il•lustrat amb una fotografia de l’exterior del temple i una altra amb les cadires i les taules buides de la classe del primer pis del Núria. Destacar el fet de la reproducció original del vers de Mn. Cinto. Altres periodistes feren idèntica semblança traduint barroerament al castellà una part del poema.

Enrique Rubio va aplegar els anys 70s en el Ilibre “Relatos sin micrófono: Un periodista en la calle”, tot un seguit de successos dels quals havia informat al llarg de molts anys.

Afegia alguns detalls que no constaven en el primer reportatge, com ara :

… el monaguillo vestía abrigo y bufanda (…) Nadie se apercibió que en vez de los seis toques reglamentarios, la campana lanzaba tres tañidos y enmudecia repentinamente (…) El relojero cuando iniciaba la subida por la escalera de caracol fue quien descubrió la tragedia. Al ver el cuerpo balanceándose le gritó : —Vamos, niño. No bromees i” (…) Practicando la respiración artificial, el galeno luchó denodadamente durante media hora, en un desesperado esfuerzo por devolver la vida al monaguillo cuyo corazón le pareció conservaba un casi imperceptible ritmo. Todo fue inútil (… ) Los compañeros de José María contaron cómo para tocar la campana habían inventado un divertido juego: metían la cabeza en el Zazo que había sido hecho para colocar la mano, y se balanceaban estupendamente, impulsándose con los pies en un escalón. (…) En el hogar del fallecido, sito en la calle Badó, 1 había sido instalada la capilla ardiente. Amortajado con sus ropas de monaguillo conservaba en su rostro una sonrisa, como último regalo para su

I

abuelito ( Pepet Sorolla Subirana ) ¹² que le besaba ansioso, hundido su rostro sarmentoso sobre la fría carita infantil. No puedo borrar de mis ojos la imagen de aquel monaguillo muerto. Ni de mis oídos las palabras del abuelo: —¿Qué hago con Juanito, señor?. iQuiere ver a su hermanoî. iQuiere despedirse de él…i Pero sólo tiene nueve años y lo hemos llevado a casa de unos amiguitos, donde no cesa de llorar porque quiere ver a su hermano. ¿Qué hago? iAconséjeme usted, señori —Nueve años…Es muy pequeño -le dije—. No le traiga. Que recuerde siempre a

José Maria vivo: que no quede en su mente infantil este recuerdo de la muerte.”

A més a més, l’Enrique Rubio omplí una setmana més tard dues pàgines de la revista “El Caso”, on va incloure-hi detalls no recollits a la Soli i que ens ajuden a conèixer més dades:

“Por el interior de la casa rectoral se llega hasta la escalera en Za que el pequeño monaguillo perdió la vida. Es de unos doce escalones de piedra estrecha y en curva. Está oscura y separada del templo por una cortina roja, que no cierra del todo la puerta. Subidos tres escalones y a la altura del hombro nuestro pende la cuerda de Za campana, que surge por un agujero practicado en el techo, y no llega al suelo por una distancia de un metro, aproximadamente. El párroco anterior, que murió el dia 30 de diciembre observó que los monaguillos no llegaban bien desde el escalón para utilizar la cuerda de la campana. Y añadió un trozo en forma de asa, para facilitar el uso de la misma a los chiquitines. José Maria Flix, como el resto de los monaguillos, andaba siempre jugando, gozosos y saltarines. En la mañana del drama, el peque debió tirar de la cuerda, colocándose el lazo bajo la barbilla… (…) En el lugar del suceso, este rincón cuya vista produce escalofríos, se personaron minutos después del suceso el doctor don José Carbonell y la enfermera señorita Carolina Catasús i Bosch ¹³ En presencia del fiscal don José Bullich ¹⁴ y

del señor cura ecónomo se trató de reanimar el cuerpo del niño, Más tarde, en la Casa Consistorial, se reunieron el alcalde don José María Doménech; el juez de paz, don Blas Navarra; el médico titular, don Antonio Ribalta; ²⁴ el farmacéutico, don Antonio Pares, ²⁵ y el secretario del juzgado, tomando las disposiciones pertinentes (…) Los padres del monaguillo, vencidos por el dolor, no tienen palabras. Ella,Assumpció Sorolla i Costa ²⁶ supo la noticia pronto y abandonó su trabajo en la fábrica para acudir junto al hijo muerto. Él,Joan Flix i Margalló, ²⁷ aunque trabaja en Barcelona no tardó en recibir la triste nueva y corrió a San Justo Desvern con el corazón transido por la angustia.

EL BRUSI 1 VIDA DE ESPLUGAS

Per acabar aquest repàs de la versió dels diaris, trobem en l’edició del diumenge 7 de febrer una crònica signada per Domingo de Fuenmayor periodista del “Diario de Barcelona” (decano de la prensa continental), que sota el títol “Evocación emotiva de “La mort de l’escolà” fa un resum del succés sense aportar noves dades. Conegut també com a crític musical, wagnerià irreductible i poeta, escrivia les seves líriques impressions arran l’estada al poble durant unes hores el dia anterior:

“Lucía el sol, por fin, en Za tarde de ayer. Pero yo me fuí a San Justo a ver el monaguillo muerto. El cura ecónomo, reverendo don Pedro Farnés, me atendió bondadosamente, y en su compañia recé una oración en la modesta capilla ardiente y recorrí la clase a la que asistía el chiquillo (…) Esta mañana, a las diez, se celebrará el entierro. El jueyes 11 a las once, habrá oficio funeral. En ambas ceremonias actuarán Zos coros de Zas escuelas parroquiales. Mientras iba diciéndomelo el buen cura, pensaba yo…Le dije, al concluir, lo que pensaba : -No puedo apartar de mi imaginación, padre, “La mort de l’escolà”, de Mosén Cinto, musicada por el maestro Nicolau. En el entierro de este otro monaguillo muerto… Me atajó : —No, no está admitido. Ahora bien, una vez concluído, quizá pudiera hacerse. Sería hermoso.(…) Regresé a Barcelona cuando ya el sol caía. El lirio quedaba allí volada de él su alma blanca. Y asi como un día “todo lloraba en Montserrat”, me pareció que en San Justo todo lloraba también’

24 25Metge i farmacèutic titulars del poble.

26 27 Assumpció Sorolla i Costa – Joan Flix i Margalló Pares d’en Josep M ^a, de Joan i d’Assumpta. Ell treballava a la fàbrica , ja desapareguda, de la Compañía de Contadores , situada paret per paret amb el “gol sud ” del camp de futbol del RCE Espanyol, a I ‘Avinguda de Sarrià. Els anys 60s la traslladaren a Montornès (Vallès Oriental) on hi continuà treballant-hi fins la jubilació. Amb altres membres de la plantilla de Sant Just i Esplugues, feien cada dia el desplaçament amb autocar. Va morir el 17 d’agost de 1991, als 73 anys. També feu d’acomodador els caps de setmana al cine de l’Ateneu i després al Texas.

Ella prestava els seus serveis com a teixidora a la popular “fabriqueta” del carrer Badó, 7 propietat d’en Joan Baptista Soler i Seuba. A principis de l’any 2004 , te 81 anys. Molt delicada de salut, es troba internada en una residència. De soltera havia treballat a la fàbrica d’hules de Piera. Després de la desgracia patida per la mort d ‘en Josep M^a, el matrimoni va tenir un tercer fill; una noia: Assumpta.

I

Pel que hem reproduït fins ara queda clar que els versos montserratins de Mn. Cinto musicats pel mestre Antoni Nicolau i Parera¹⁵ foren d’immediat esmentats per una majoria de cronistes del succés. Com hem Ilegit al vell Brusi, el suggeriment musical de Domingo de Fuenmayor fou tallat pel capellà amb un rotund “no está admitido”, per dues possibles raons: perquè l’església continuava utilitzant només el Ilatí i potser també perquè no hi havia temps que Ia mainada s’aprengués Ia Iletra i música. Més endavant encara hi trobarem una altra raó a Ia negativa.

Disposem d’un exemplar del mensual Vida de Esplugas (Periódico de vibración local) n^o 50, de febrer de 1954 que resumeix el fet en trenta tres ratlles —mitja columna- de Ia pàgina 2 sota l’epígraf Notas de San Justo. Destacaria el titular : Fallece un monaguillo ahorcado, y un error en el segon cognom: l’anomena Solá i no Sorolla.

Aquest luctuós fet, Ia narració del qual no aporta cap novetat, de passada ens permet, donar un cop d’ull a les activitats del poble durant el mes de gener: Ia festa de San Antonio Abad . … con el estreno de Ias monturas de Ias caballerías, Ias cuales fueron dirigidas y confeccionadaspor Ia señorita Carolina Catasús Bosch, de Io que se Iafelicita cordialmente”. També s’esmenta Ia VI exposició de fotografies organitzada per Ia secció excursionista de l’Ateneu. La tercera noticia parla de Ia Fiesta de Ia Liberación (26 de gener) que va consistir en celebrar una missa cantada; un acte de camaraderia a l’ajuntament, terminando con un vino español. A més d’un partit de futbol entre 10s potentes equipos del C.D. Abelló y C.F. San Justo, disputándose el V Trofeo Liberación.

Aquestes notes de Sant Just anunciaven Ia preparació pel quadre escènic de I ‘Ateneu de l’obra “Foc nou” del inmortal autor Ignacio Iglesias. Citava una sortida a Sant Feliu, on el diumenge dia 7 actuaren al centre parroquial, representando con un éxito sin precedentes Ia comedia : “Un embolic defamília”.

Durant el repàs dels acords municipals de l’Ajuntament de Sant Just, dels anys 1953 i 1954, he trobat en el corresponent al 21 de novembre de 1953, una carta de Ia direcció del periòdic Vida de Esplugas on demana una subvenció anual de 800 pessetes, cantidad que se considere oportuna”, com a compensació per incloure cada mes un recull de notícies del poble. És de suposar que Ia petició fou atesa, donada I ‘abundant informació publicada (una plana sencera) a cada número a partir d’aleshores.

Encara que sigui sortir una mica del tema central que ens ocupa, crec oportú reproduir, finalment, un comentari del periòdic comarcal a propòsit de Radio Unión San JustoEsplugas:¹⁶ “Desliz del Cuadro de Actores”. En un guión del día de Ia Liberación, debía

decir: iEs bonita Barcelonai iLástima que con la guerra esté tan estropeadai”. En realidad dijo: iEs bonita Barcelonai iLástima que la guerra esté tan estropeadai”. Se comió una preposición que era vital para la frase. Como se hablaba directamente al micro, no hubo rectificación posible (…) Un inconveniente de que los locutores se distraigan del texto que están leyendo”.

FULL PARROQUIAL: “MUERTE HERMOSA Y EJEMPLAR”

Comja queda dit en començar aquest treball, Sant Just havia patit en poc temps el trasbals del robatori per ordre de Mn. Antonino de les flors del cementiri per adornar l’església; més endavant la mort del veterà rector; un final de gener i principis de febrer gelats i tot seguit la tragèdia l’escolà. Aquell gener es publicava per primer cop el full parroquial. Així ho comunicava: Vida de Esplugas : “Debemos mencionar la nueva publicación del Boletín Parroquial; ha sido acogida con simpatía por los feligreses sanjustenses, elogiando la labor de nuestro señor ecónomo, mosén Pedro Farnés.”.

Doncs bé, en l’exemplar del dia 14 de febrer, una setmana després de l’enterrament d’en Josep M^a Flix, l’únic mitjà local d’informació titulava:

“Pretiosa in conspecto Domini… Durante estos días, la prensa de Barcelona e incluso la nacional y extrangera se ha ocupado de nuestro pueblo, comentando el suceso, que bien podríamos calificar de alegre y triste al mismo tiempo, ocurrido el pasado día 5 en nuestro Templo Parroquial. El espacio de que disponemos no nos permite aquí largos comentarios; los hemos ya hecho en el Templo estos días;

1

pero si que quisiéramos que no faltara un pequeño recuerdo que por ser escrito será más duradero. “Todo llora en San Justo”, ha dicho alguien, evocando a Mn. Jacinto Verdaguer, pero ha añadido a renglón seguido “Todo debe sonreir, en San Justo” y esto es lo que repetimos nosotros, porque recordamos Zas palabras que encabezan estas líneas: “Pretiosa in conspectu Domini…” Es preciosa ante el Señor, la muerte de sus elegidos (Ps.115,15). Y esto es también lo que con fortaleza sobrehumana, con aquella fortaleza, que solo Jesucristo sabe dar a sus discípulos, repiten incluso sus ejemplares padres : la muerte del monaguillo José M^a Fliu (sic), ha sido hermosa, y no solo hermosa sinó ejemplar y aleccionadora; ella nos está hablando de como hemos de servir al Señor: “Porque ninguno de nosotros para si mismo vive y ninguno de nosotros para si mismo muere, pues si vivimos, para el Señor vivimos y si morimos, morimos para el Señor” (Rom. 14,7), y estas palabras del gran Apóstol Pablo, las ha realizado de un modo ejemplar nuestro monagulZo: viviendo servía al Altar del Señor; muriendo, con su muerte ha atraido algunos al servicio del Señor; por esto en medio del dolor, sus padres están satisfechos, como también en el Calvario la Virgen está satisfecha de la muerte de su Hijo: sabia ella que esta muerte tan dolorosa servia para salvar a los pecadores, como sabemos también nosotros que esta muerte, humanamente tan dolorosa, ha llevado a Dios muchas almas, antes quizás algo apartadas de El. Por eso el ha “Vivido y muerto para el Señor”, y por eso decimos que su muerte, aunque dolorosa, ha sido también alegre y preciosa ante el Señor”

Malgrat no anar signat, se’ns dubte que l’escrit és obra del jove ecònom Mn. Pere Farnés. Així s’entén la seva resposta (“no está admitido”) al periodista Domingo de Fuenmayor del Diari de Barcelona, quant li planteja que els nens i nenes cantin les estrofes verdaguerianes: “Tot plora a Montserrat” (“Todo llora en San Justo”) perquè la doctrina de l’Església pregona que: “Es preciosa ante el Señor, la muerte de sus elegidos”.

La recent estrena del suplement local de la parròquia, dins el context general de la Hoja Diocesana donava per entès que els feligresos .com així era— ja tenien suficient informació del que havia passat a les escales que menen al campanar. Sorprèn que el relat d’aquest succés (“alegre y triste al mismo tiempo”) s’hagués publicat a la premsa estrangera. Per tancar capítol, val a dir que tant La Vanguardia, com El Noticiero Universal y El Correo Catalán, es limitaren a donar la noticia sense afegir-hi comentaris ni reportatges posteriors. La meva recerca tampoc no ha anat més enllà per esbrinar altres capçaleres de la resta de l’Estat o internacionals.

EL DRAMÀTIC DE EAJ-I RADIO BARCELONA

Els versos de Mn. Cinto, musicats pel mestre Nicolau, tan reiteradament recollits per la premsa, tingueren format radiofònic mitjançant el dramàtic escenificat pel quadre d’actors de l’emissora degana: EAJ-I Radio Barcelona. Personalment recordava l’ impacte que va causar la seva difusió; de com famílies senceres l’escoltàrem un vespre envoltant els antics aparells o les modernes radio-gramoles (Les emisores només emetien en ona mitjana. La freqüència modulada i els transistors no existien, comercialment parlant.. La televisió encara tardaria un parell d’anys en implantar-se a Espanya).

L’interès pel tema se’m despertà a finals dels anys 80s, arran que l’emissora Iliurés en dipòsit a Ia Facultat de Ciències de Ia Comunicació de Ia Universitat Autònoma de Barcelona (on exerceixo de professor), l’arxiu documental de Ia programació, així com una majoria dels guions dels darrers cinquanta anys. En efecte, després de molt triar i remenar, dins l’arxivador corresponent al mes de març aparegué Ia “Guia-índice o programa para el lunes dia 1 de marzo de 1954”. Allí consta que a les 12h.05 s’emetia LA MORT DE L’ESCOLÀ (en català i en majúscules), amb guió de José Maria Bayona i Monturiol Se’n feu una segona audició el mateix dia a les 23 h., just després de l’actuaciórecital del tenor Emilio Vendre11¹⁷ i abans de radiar Ia sarsuela Doña Francisquita. Total: havia recuperat dos folis de programació i dos més de promoció de Ia revista Ondas, editada per Ia mateixa emissora i pertanyen al grup “Sociedad Española de Radiodifusión”, avui en dia Cadena SER.

Amb Ia programació a Ia mà, el següent pas era trobar-ne Ia cinta original, o, com a mínim, el guió. Ni l’un, ni l’altre han aparegut: Ni a l’arxiu regirat de Ia UAB, ni a Ia fonoteca de l’emissora. El contacte amb el fill de l’autor, el també periodista: Josep M^a Bayona i Aguilar,¹⁸ no donà el fruit desitjat, malgrat buscar entre l’arxiu del seu pare. El col•lega i director de SER Catalunya, Josep Maria Martí¹⁹ em feu avinent que en aquells temps no hi havia Ia previsió d’enregistrar Ia programació per Ia prearia estructura tècnica, manca de magnetòfons i escassetat de cintes, com també dubtava que el dramàtic fos locutat en català, malgrat que al full així ho semblava indicar.

Els amics sanjustencs consultats tampoc no recorden després de mig segle, si el dramàtic fou o no radiat en català. Un servidor està convençut que com a mínim Ia part musical cantada fou fidel a les estrofes verdaguerianes, dedicades al pare Rodamilans y musicades pel mestre Nicolau.

A través dels dos fulls de promoció trobats al mateix arxivador: Ecos i noticias en Radio Club, es parla d’un . reportaje interesantísimo con varias fotografias inéditas del monaguillo muerto en San Justo Desvern, que se publica en el número de Ia revista Ondas²⁰ que hoy se ha puesto a Ia venta”. De fet I’esmentada revista es va vendre molt i molt a Sant Just. Dedicava una plana sencera a fer un resum del guió radiofònic, il•lustrant-lo

1

La fotografia de la primera comunió dels germans Flix publicada a la revista Ondas. En el peu original es diu: en el día que por vez primera recibieron el Pan de los Ángeles”

amb dues fotografies; una de la primera comunió dels germans Flix; i l’altre, durant la processó del Corpus, amb en Josep Maria obrint el grup d’escolans. No fou difícil trobar el retall perquè moltes famílies el guarden.

La història és coneguda, ara em limitaré a extreure’n alguns fragments inèdits o provocats per l’escenificació buscada pel guionista:

“La escolania juega : —iGuerraî… iGuerrai… —iVencidos,• i Vencidosj. Va, Molins, ríndete. En la explanada de la iglesia estaban jugando aquella tarde todos los compañeros de José María…Eran doce, como los doce apóstoles, los primeros soldados que tuvo Cristo Nuestro Señor. Eran también soldados aquellos niños. No había duda…La palabra iguerrai salia de sus labios claramente y resonaba en las viejas paredes parroquiales…Verdaderamente era una paradoja el que toda una escolania, soldados todos de un ejército de paz, jugaran a “guerras”…Pero no es culpa suya…Yo, que hablé con ellos, sé que son verdaderos ángeles, porque anidan en su infantil corazón ansias de perfección y de amor a Dios y al prójimo. iAsí serían los niños que se acercarían al Divino Maestro (…) La víspera José Maria preguntó a su madre —Mañana es primer viernes de mes, ¿no, mamá? -Lo es, hijo mio. -Pues no dejes de llamarme. Quiero comulgar. (…) Daban las ocho en el campanario de San Justo cuando José Maria entraba en la iglesia. Llegó a la sacristía. El señor ecónomo y el monaguillo, su amigo, estaban ya preparados para empezar la misa. Oigamos lo que hablan los dos pequeños muy rápidamente y en voz baja: —Me he levantado tarde. Me dormí. Papá no me llamó —¿Has de comulgar hoy? -Sí. Es primer viernes. Empezó la misa en la capilla del Baptisterio. -In nómine patrtis, etfillo et spiritu sancto. Et introito at altare dei (…) Si puede decirse que San Justo es un paraiso para los niños, pues parece que el pueblo fuera construido para que ellos pudieran tenerlo como estadio de sus múltiples juegos, el domingo que enterraron a José María podría decirse que era un pueblo de niños…Ni uno solo faltó a acompañar el monaguillo. Nuevamente las estrofas de Verdaguer veianse convertidas en realidad. “La mort de l’escolà” era una verdad latente en el corazón de todo un pueblo. La estrofa, aun traducida literalmente, no pierde su emotiva grandeza:

La Escolania, oh Virgen, es vuestro palomar,

Aquel que ayer os cantaba, ¿quien hoy no lo llorará?

Amb aquesta traducció es fa difícil entendre que el guió fos interpretat en català. Encara sorprèn més, però com hem vist pàgines enrera, que el diari falangista: Solidaridad Nacional, reproduís els mateixos versos respectant-ne la llengua original; i no s’atrevís a fer-ho la revista Ondas. Podem atribuir-ho a les contradiccions internes dels censors franquistes.

Sens dubte que el document sonor del dramàtic produït per Ràdio Barcelona era la peça esencial que falta en aquest recull retrospectiu. Hem de conformar-nos amb una part del guió original, que com acabem de Ilegir, figura com a reportatge de la revista radiofònica ja desapareguda.

DOCUMENTS OFICIALS DEL REGISTRE CIVIL

Hem iniciat el treball mitjançant la reproducció dels documents periodístics que òbviament son els més coneguts pels ciutadans que tingueren ocasió de Ilegir-los o escoltar-ho en el seu dia. Ara ens ocuparem de resumir la paperassa oficial que hem tingut ocasió d’extreure dels arxius dels jutjats. La fredor de la literatura burocràtica es basa en legalismes recurrents que estones es limita a una transcripció limitada. Però també ens ajuda a comparar-ho amb les declaracions dels personatges davant els periodistes, que sovint no quadren al cent per cent. Aquests documents veuen la Ilum pública per primera vegada en mig segle.

Del Jutjat de Pau de Sant Just,²¹ hem obtingut dos documents el: Parte de Defunción, Z 091475 i el del Registro corresponent. El primer serveix perquè el pare del difunt autoritzi l’enterramorts a portar a terme la tasca que li és pròpia, després de certificar-se la mort del fill. Consta com hora de la defunció les “ocho trenta” (sic) i la causa: asfixia. Queda inscrit en el Registre Civil amb el núm. 11 del 7 de febrer de 1954, en el tom 23 foli 20. (El dos és clar; el zero no tant).

Al document del Registro Civil 3274462 /00 s’hi inscriu la defunció. Sorprèn que s’esmenti que:

I

Falleció en: su domicilio. Més endavant consta que: Se practica el asiento en virtud de: Diligencias preventivas sumariales por accidente instruidas por este juzgado y manifestaciones de José Valls Guitart. Testigos: Don Vicente Pascual Colet i don Emilio Prenafeta Saludes. ²² Autorizan la inscripción : el Juez D. Blas Navarra Gelaberty el Secretario, doyfe.

Mn. Antonino escurçà la corda

En no trobar cap altre document a Sant Just Desvern, el treball s’orientà cap els jutjats del districte a Sant Feliu de Llobregat. Després de no poques gestiones, cartes i visites personals, vaig saber que els fons de l’Administració de Justícia estaven guardats a I ‘Arxiu Històric Comarcal de Sant Feliu de Llobregat. ²³ Per consultar-los calia l’autorització del jutge corresponent. Cinquanta anys enrere Sant Feliu tan sols disposava d’un Jutjat, ara n’eren mitja dotzena. Finalment el jutge signà l’autorització per fotocopiar les diligències sumarials. Aquestes apleguen una vintena de folis diligenciats com propis pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció n^o l.

Hi trobem un primer document: DILIGENCIA DE EXPLORACION portada a terme pel jutge de pau de Sant Just, Blas Navarra. Recordo perfectament aquell interrogatori guardat a la memòria i que ara, al cap de mig segle, el veia escrit oficialment. És el full n^o 12 del sumari:

“He procedido a la exploración de los monaguillos compañeros del finado y que son los siguientes: José Vilaplana Rovira; Salvador Pages Mesado; Salvador Sanchis; Pedro Font Grasa y Vicente Molins ²⁴ Del resultado de esta diligencia se hace constar: Que ninguno de ellos se enlazaba la cuerda en el cuello para tocar la campana de autos. Que ignoran si el Flix lo hacia alguna vez. Como consecuencia de dicha exploración y averiguaciones practicadas por el suscrito, parece ser que el recientemente fallecido Cura Parroco Dr. Antonino Tenas (q.e.p.d.) habia amonestado muchas veces a los monaguillos de dicha Parroquia porque antes de ahora la cuerda de dicha campana pendia totalmente hasta el suelo, y acostumbraban aquellos a enroscarsela por el cuerpo, brazos, etc., jugando con la misma, por lo que se decidió acortarla haciendo la “v” o nudo, para obligarles con ello a tirarla con la mano. La impresión recogida por el suscrito a Za negativa dada por los referidos monaguillos, gente menuda y joven, es Za prevención al miedo de ser castigados, pese a los esfuerzos de buena voluntad y extremado cariño empleados por ez suscrito. De Zo que se extiende la presente que conforme firme el Juez conmigo el Secretario, doy fe”.

Pocs comentaris es poden fer, en tot cas quan escriu amb peripècia semàntica, que no li surt gaire bé: haciendo la “v” o nudo” (per no dir-li soga… o potser volia escriure “vaga”, per “baga”?) i adjudica així la paternitat del remendo o pedaç a Mn. Antonino, que de bona fe volia evitar un problema… que acabaria en tragèdia. És del tot cert que els escolans —entràvem d’un en un al despatx parroquial a declarar davant el jutge— passarem un mal tràngol. Pel que a mi em pertoca, li vaig dir la veritat: Mai no havia posat el cap dins la soga, “enlazado entre el cuello”, per tocar la campana. Ni se’m va ocórrer.

El Secretari del Jutjat de Pau, Antonio Palau (el segon cognom apareix un Xic il•legible, sembla ser el de Ostos,²⁵ no s’ha pogut confirmar, però) va escriure de puny i Iletra la “Diligencia de inspección ocular”, on no hi falta cap detall del lloc dels fets. Reprodueixo unes poques i significatives ratlles:

. En dicha escalera de poca anchura y a la altura del cuarto peldaño pende una cuerda correspondiente a una de las campanas del campanario. Al extremo de dicha cuerda pende una argolla formada por la misma cuerda y cuya situación con respecto al referido peldaño es de un metro veinte centímetros aproximadamente. Del examen del lugar se deduce la versimiZitud de que el monaguillo José FZix Sorolla que intentaba pulsar dicha campana con Za cabeza, resbaló cuando suspendido de dicha cuerda sin punto de apoyo de la base del cuerpo enrrollándosele en talforma que cuando se le prestó auxilio ya estaba muerto, según manifiesta el referido Sr. Cura-ecónomo.’

Traumàtic moment el que va patir el jove pare del difunt (36 anys d’edat), en Joan Flix i Margalló, quan declarava i signava davant del jutge que :

“…Ignora las circunstancias especiales de la forma en que ocurrio el hecho de autos, pero que las referencias inmediatas de dichos hechos supone cierta la version accidental del mismo sin intervencion de personas extrañas. El Sr. Juez dio cuenta y notificacion en legalforma al declarante como padre de Ia victima del contenido del art^o 109 de Ia Ley de Enjuiciamiento Criminal, dandose por enterado”. *

L’autòpsia Ia portaren a terme els Drs. D. Antonio Ribalta i Vilaplana y D. Manuel Riera Pera (escriuen Pera per Piera; i en un altre document el segon cognom és: Vilaplana repeteixen el del Dr. Ribalta). Els titulars de Ia sanitat dels municipis d’Esplugues i Sant Just efectuaren I ‘exploració en el: “Deposito de cadaveres del Cementerio de esta poblacion habilitado al efecto” , arribant a Ia següent conclusió : “1⁰.- La muerte fue producida no solo por el traumatismo directo sino por Ia asfixia consecutiva. No fue instantanea pero es de suponer que no vivio mas de diez a quince minutos. 2⁰.- Que por razón de no aparecer señal alguna de violencia ni intervencion de segunda persona, Ia causa es de suponer accidental (…) habiendo invertido en tal operacion treinta minutos, de Io que doy fe” ³⁹

El “Juzgado de Paz de San Justo Desvern”, remet les diligències “…al Iltre Sr Juez de Instruccion de San Feliu de Llobregat, en el dia ocho siguiente”, amb Ia inclusió de: “OTRA DILIGENCIA- Para hacer constar que el cadaver de Jose Maria Flix Sorolla ha sido inhumado en el Cementerio de estapoblacion en el nicho 177 Serie A piso 4⁰.”

El document n^o 13 correspon a Ia declaració del campaner Francisco Salvat i Vives que dona detalls dels fets ja explicats en un altre Iloc d’aquest article. En quant als folis 14 i 15, els altres dos testimonis: Mn. Pere Farnés i en Josep Bullich i Tella coincideixen en un trasllat ràpid al domicili:

“…que hallándose sin sentido el monaguillo Flix y en vista de que no presentaba sintomas de asfixia fué trasladado a su domicilio en donde continuó sin sentido falleciendo pese a 10s auxilios que le prestó el médico Carbonell (…) Que vio a Ia víctima en posición vertical en el mismo sentido de Ia cuerda ayudando a desenroscar Ia cuerda que tenía presionada al cuello”

Dues declaracions gairebé idèntiques. Destaca aquest “no presentaba sintomas de asfixia”, que no s’acaba d’entendre, com tampoc Ia presumpta rapidesa del trasllat a casa dels Flix-Sorolla fent veure que l’escolà encara era viu, quan hem Ilegit que els metges diagnostiquen que: “no vivió más de diez o quince minutos” i parlen clarament d’asfíxia. O bé com en una crònica periodística es diu que el Dr. Carbonell li practicà Ia respiració artificial: “… por espacio de más de media hora”. És evident que el trasllat a Ia capella ardent del carrer Badó, l, es feu quan ja era cadàver. Hi ha el testimoni de veïns que acudiren fins l’altar de Ia Mare de Déu de Montserrat on durant una bona estona va romandre-hi el cadàver, fins i tot Ia visita de Ia mare trasbalsada, cridant, fora de sí:

“Fillet del meu cor,fillet del meu cor, si etpogués donar Ia calor del meu cos. Fillet meu.iii•• Mentre el besava, agafant-li Ia mà, com volent transmetre-li calor per tornar-lo a Ia vida.

Cal remarcar que a tots els escrits originals reproduïts, els accents gramaticals rarament hi figuren

39

No hem donat detalls exactes de l’autòpsia, però volem deixar constància que al cos de l’escolà els doctors li troben “…una ligera congestión meníngea”.

Aquesta declaració oficial; Ia de l’ecònom i Ia del senyor Bullich, no Iliguen gaire amb Ia realitat d’aquells minuts que van des de dos quarts de nou a dos quarts de deu. Amb tot, cal entendre que potser volien evitar l’autòpsia o bé que no constes Ia mort en un edifici públic. Segons testimonis personals, el fiscal Josep Bullich es va plantar davant d’en Francisco Salvat per obligar-lo a despenjar l’escolà. El campaner reclamava Ia presència del jutge per tocar aquell cos, quant de cop i volta en Bullich l’escridassa amb una frase rotunda, que venia a ser poc més o menys: “Jo sóc el fiscal i me’nfaig responsable”. I fou ell qui el va despenjar amb un arrrebato, davant el campaner poc decidit en principi… que reaccionà de seguida ajudant-lo. No és menys cert que durant molts i molts anys Ia mare del difunt, l’Assumpció Sorolla li retirà el saludo a Francisco Salvat, convençuda com estava del rumor popular en el sentit que potser haurien d’haver despenjat el cos només veure’l i no perdre uns minuts vitals.

TESTIMONIS INÈDITS

Els minuts no quadren, i pel que tot seguit relatarem, foren més dels que sempre s’ha dit i no els que figuren als papers oficials. Així, en els documents del sumari del Jutjat de Sant Feliu queda escrit que qui primer veié Ia víctima fou l’esmentat campaner.. No obstant això i amb gran sorpresa per part meva, Ia seva filla: Pepita Salvat i Valls, afirma que fou ella i només ella, qui primer accedí a les escales del campanar aquell fatídic dia de febrer de 1954. O al menys així ho ha anat explicant a familiars i amics al Ilarg dels anys. Testimoni obtingut gràcies a Salvador Pagès, l’altre escolà present a Ia missa d’aquell divendres, amb el qui vaig intentar comprovar algunes dades sense resultats positius. En Salvador em digué, però, que parlés amb Ia Pepita, que guarda bona memòria dels fets i que volia relatar-me una circumstància ben especial. Establert el pertinent contacte, i en poques paraules, aquest és el testimoni mai no escrit fins ara de Ia filla del campaner i néta de l’enterramorts:

“Aquell divendres defebrerfeia molts dies que gelava i el meu pare no es trobava gaire bé. No es va Ilevar. Per tant, em va tocar a mi, com tantes altres vegades, anar al campanar a donar corda al rellotge… i vaig ser jo qui descobrí el cos de l’escolà. Espantada; molt espantada, cridant, vaig sortir corrent fins a casa per avisar el meu pare, qui de seguida es traslladà a l’església. Jo tenia 13 anys i recordo perfectament; com el meu pare despenjava el cos, i Ia respiració boca a boca que li feu el doctor Carbonell. Com també Ia discussió entre ells dos perquè s’havia tardat tant en despenjar-lo.. Son coses que mai no s’obliden…”.

Conegut aquest testimoni a través de Ia conversa telefònica (mantinguda el novembre del 2003), li recordo a Ia Pepita que Ia vivència que m’acaba d’explicar cal escriure-la i que per tant restarà per sempre més com a testimoni històric. També li faig avinent que enlloc no hi consta documentalment, que no ho puc contrastar amb els protagonistes, malauradament desapareguts. Ella s’aferma en el testimoni i se’n responsabilitza dels detalls d’aquella trista experiència viscuda quan tenia 13 anys d’edat.

I

Per tot plegat; si així és, com així sembla que va ser, cal suposar que el pare de la menor en cap moment no esmentés davant dels jutges el nom de la filla i assumís com li pertocava l’obligació diària per la qual estava contractat per l’Ajuntament (recordem que el rellotge és propietat municipal).

Aquesta versió encara confereix més marge de temps entre els qui des de sempre han cregut que en Josep Maria va restar molta estona penjant de la soga abans de ser atès. Deu minuts? Un quart d’hora? Vint minuts?. Des del Sanctus fins el final de la missa?. La noia que el veu, la corredissa fins casa seva al carrer J. Anselm Clavé (de la Sala) n^o 32 El pare mig empiocat que s’aixeca del Ilit, es vesteix; la tornada poc a poc caminant per carrers gelats… En qualsevol cas l’escolà, “no vivió más de diez o quince minutos”, com queda explícitament diagnosticat pels dos metges que practicaren l’autòpsia. Per tant als documents 13, 14 i 15 del sumari no hi surt tota la veritat. Tanmateix és la veritat pactada que, malgrat tot, ben poc per no dir gens, canvia el relat central del succés.

És humanament comprensible l’actitud del campaner a l’hora de protegir-se ell, i protegir la seva filla, de la tasca impròpia d’una menor, corn era la de pujar fins el cim del campanar per donar corda al rellotge?. O bé la del capellà i el fiscal, quan afirmen que l’escolà va morir al seu domicili? Si realment va viure els minuts que certifiquen els metges al document oficial de l’autòpsia; si realment és cert que la noia va haver d’anar a casa i tornar amb el seu pare, per tot plegat, és evident que la mort es produí dins de l’església. On, a més a més, el Dr. Carbonell intentà reanimar l’escolanet por espacio de media hora”. Ens remetem a les conclusions de l’autòpsia, on queda clar que el trauma patit per la víctima feia humanament impossible tornar-li un alè de vida.

Per tot el que hem sabut recollir, desarxivar i reproduir fins ara; essent prudents i fent una anàlisi cabal, és a dir, filant prim, creiem:

l) Des del moment de l’accident i fins que el cos fou despenjat, passaren més de trenta minuts.

2) Des del moment de l’accident i fins que en Josep Maria fou exposat a la capella ardent del seu domicili de Badó, 1, transcorregué gairebé una hora. Ergo, fou impossible que morís “… en su domzctlto .

De manera encara més concreta resta certificat que no va morir a casa seva si atenem el redactat que figura en el Ilibre registre de les defuncions de la Parròquia, full n^o 12, del 7 de febrer del 1954 : … el infrascrito Cura-Ecónomo de la Parroquia de San Justo Desvern, Obispado de Barcelona, mandé dar sepultura eclesiástica al cadáver de José M^a Flix Sorolla (…) Falleció de muerte natural en la casa número de la…. Iglesia Parroquial de esta demarcación, habiendo recibido los Santos Sacramentos de la Extremaunción.

Com podem veure a la reproducció adjunta, gairebé al final del document hom esmena la mort natural per mort sobtada”. També guixa una ratlla damunt de: en la casa número de la. I escriu de puny i Iletra: Iglesia Parroquial, on normalment hi figura l’adreça del difunt.

Dissortadament aquest darrer document se’ns feu a mans després de la conversa mantinguda el 30 d’octubre de 2003 amb Mn. Pere Farnés i Schurer, al seu despatx de la Facultat de Teologia (antic Seminari Major de Barcelona). El jove ecònom de 28 anys edat que visqué des de primera fila aquell succés, és ara un venerable ancià de 78 anys; molt respectat i prestigiós professor emèrit de l’lnstitut Superior de Litúrgia de Barcelona. Amablement va contestar les nostres preguntes a propòsit de dubtes i episodis puntuals, poc clars o contradictoris, que ja hem anat inserint entre els renglons de les pàgines anteriors. Una majoria de detalls se li han esborrat de la memòria; per la qual cosa ens facilità la trobada amb la seva germana, la monja benedictina Clara Farnés i Schurer, que viu al servei de Crist i de l’Església al Monestir de Sant Pere de les Puel•les, del carrer Anglí (Sarrià).

De les poques respostes del mossèn que no hem aprofitat fins ara, n’hem fet el resum següent:

. Recordo que havent acabat la missa de Primer Divendres de mes, al Baptisteri, encara vaig quedar-me uns moments sol, resant. Anant cap a la rectoria per les escales del campanar trobo la meva germana i el campaner, nerviosos, davant d’aquell cos d’infant al que només vaig poder-li donar la Santa Unció (…) Fou un trasbals moltfort per un jove de 28 anys (…) No recordo que vingués el bisbe Modrego. En proufeinesfeia un mes que havíem enterrat a Mn. Antonino (…) Vaig sentir la mort de l’escolà talment com la mort d’unfill, d’unfamiliar molt estimat (…) La relació amb els pares va ser com la d’un psicòleg. Durant molt de temps anava ben sovint al carrer Badó a conversar amb aquella desconsolada mare (…) A l’enterrament hi acudiren tots els nois i noies dels col•legis i, com sol dir-se, tot el poble, malgrat lagelada que continuava aquell diumenge (…) Es va resar per la mort de l’infant: el “deprofundis , I antífona” anant cap a l’església: “S’alegrerant

Foto recent de Mn. Pere Farnés al seu despatx de I’lnstitut de Teologia de Barcelona.

Música del mestre Antoni Nicolau i Parera.

A Montserrat tot plora, Tot plora d’ahir ençà, que allí a l’Escolania s’és mort un escolà.

L’Escolania , oh Verge, n’és vostre colomar; a aquell que ahir uns cantava, qui avui no el plorarà?

En caixa blanquinosa mireu que hermós està n’apart un Iliri d’aigua que acaben de trencar. Te el violí a l’esquerra que solia tocar, lo violi a l’esquerra l’arqueta a l’altra mà.

Sos companyons de cobla lo duen a enterrar. Lo rossinyol salmeja, salmeja més enllà; quan veu l’escolania, calla per escoltar.

Lo cant de les absoltes comencen a entonar; lo primer vers que entonen del cel sembla baixar, lo segon vers que canten se posen a plorar. Lo mestre de la cobla los aconhorta en va, lesfontsja són rieres, i les rieres mar.

Oh patges de la verge, be teniu que plorar al qui millor cantava venim de soterrar.

Los monjos també ploren; sols canta un ermità, sentint cantar Zos ångels i amb ells lo nou germà, aucell d’ales obertes que cap al cel se’n va.

Mentre ell canta pels aires, lo violí sonà.