8. 9. MITJANS DE COMUNICACIÓ 227

      1. Revistes i butlletins. La Vall de Verç 227

      2. Periodisme gràfic i audi visual 232

         1. Fotografia 232

         2. Vídeo Produccions Vern 233

      3. Televisió. SJ·1 La Santjustenca Televisiva 242

      4. Cinema 253

         1. Cine de l’Ateneu 253

         2. Cine Club Recerca 259

         3. Documentals i cinema català 270

   MITJANS DE COMUNICACIÓ

8. 1. Revistes i butlletins. La Vall de Verç⁷⁷

Pere Font i Grasa

La premsa té un paper decisiu en la configu ació de l’opinió pública i li correspon un rol fonamental en els sistemes de comunicació de les democràcies modernes, especialment pel que fa al pluralisme in- formatiu, a la diversitat cultural i a la informació de qualitat. El foment d’aquests valors ha de constituir la raó d’ésser principal de les polítiques de premsa, en general, però d’una manera especial, de la prem- sa local.

Sant Just Desvern fins a la segona meitat del segle xx no va tenir un mitjà de comunicació propi. Com s’ha dit amb certa ironia, el Full Parroquial havia es- tat l’únic amb capacitat per informar-nos d’alguns aspectes locals sempre lligats a la litúrgia, el dog- ma i la fe cristiana en general; notícies sobre la vida i la mort, batejos, matrimonis, enterraments… Per un acord de subvenció municipal, durant els anys cinquanta el mensual Vida de Esplugas (Ara: Crònica de la Vida d’Esplugues) incloïa una pàgina dedicada a Sant Just que era redactada des de l’alcaldia, amb algunes notes breus de les poques coses que pas- saven i que es podien explicar.

El butlletí de la SEAS

Amb la fundació de la Secció Excursionista de l’Ate- neu Santjustenc (SEAS), l’any 1934, s’inicia la publi- cació del seu Butlletí, essent la publicació periòdi- ca més antiga del poble, sempre escrita en català. Després dels anys de silenci del dur franquisme, Fulgenci Baños va ésser l’alma mater de la refun- dació de la SEAS el 1964. Més endavant, l’1 de ju- liol de 1966 es reprèn —ciclostilat i bimestral—, una nova època. Des de gener de 1967 s’edita men- sualment. Des de la primera lletra en fou l’ànima el Jordi Gironès. A la junta del 2 de desembre de 1967, es va decidir que la taula de redacció estigués formada pels redactors que hi col·laboraven sovint, com era el cas de Vicenç Mascarell, Pep Quintana, Antoni Simó, Frederic Planas, Claustre Cardona,

Francesc Homedes i Jordi Gironès. Més endavant: Joan Faneca, Joana Amat i Jordi Gironès, Francesc García, Daniel Cardona, Frederic Planas i Joan Urpinell. I així, amb successives anades i tornades de diversos socis, arriba un moment (any 1974) en què la junta de l’Ateneu planteja que el Butlletí es dedica més a temes de política i notícies locals que no pas a la seva tasca fonamental: explicar i pro- mocionar les activitats de la secció, més algunes de l’Ateneu i deixa de banda la informació de la resta del municipi.

A la Miscel·lània XV dedicada enterament al 75è aniversari de la SEAS, és el Jordi Gironès qui amb tota propietat i coneixement explica els ets i uts de la història d’aquest mitjà de comunicació local que ell va resumir molt bé, amb un titular encertat per a obrir capítol: El Butlletí, escola de redactors. Esco- la de periodistes amateurs, si més no, recomano la lectura de les pàgines 245 a la 257. Sortosament el Butlletí encara avui continua ben actiu, havent passat el trànsit històric de dual: paper i digital a únicament digital.

Farem una nova revista

L’aparició de La Vall de Verç és la culminació d’una sèrie de publicacions que tingueren l’origen i fina en el si de l’Ateneu. L’any 1969/71 es publica la re- vista trimestral Ateneu, Butlletí Interior de l’Ateneu de Sant Just Desvern, de la qual s’editaren cinc núme- ros. Amb un disseny excel·lent —modern, avançat per a l’època, gràcies a la visió de l’art que tenia el malaguanyat Josep Maria Domingo—, estava acu- radament imprès. Contingut de temes culturals i portaveu dels actes de l’entitat. Tingué una vida efí- mera, ja que costava força diners editar-lo, cosa que resultava insostenible per a les arques de l’entitat. Intent fallit que deixa el Butlletí de la SEAS com l’únic que donava sortida a les notícies i opinions sobre els més variats temes d’actualitat. Com queda dit,

arriba un moment que anava farcit de tota mena d’articles que poc o gens tenien a veure amb l’ex- cursionisme, l’esperit muntanyenc que era l’ADN de la secció. Per retrets de la junta de l’Ateneu i per discrepàncies pròpies d’aquella aventura de joven- tut, arriba un moment que la publicació pateix una crisi. Els membres de la taula de redacció dimitei- xen, després de reconèixer que el Butlletí havia anat més enllà d’ésser un mitjà d’expressió d’una sec- ció, a ésser un periòdic generalista amb informació del poble. És aleshores quan els dimitits redactors creen una nova publicació de temàtica més àmplia, amb el nom: Butlletí de l’Ateneu, segona època. Va tenir una vida efímera. Només van poder veure la llum dotze números, des d’octubre de 1975 a març

de 1977, i es va deixar de publicar per voluntat de la junta de l’Ateneu, que no acceptava el contingut d’alguns dels articles.

Segons explica Juli Ochoa: «Aquella joventut no podia aturar les inquietuds naturals que li sorgien compromesos com estaven en un temps i un país. Farem una nova revista! No volien caure de bell nou en els errors anteriors. Les trobades fundacionals es van perllongar gairebé un any. Perfilant a fons la nostra línia editorial; senyalar a partir d’on i fin on volíem o podíem arribar; en quin marge de ma- niobra redaccional ens mouríem. Era un garbuix de gent jove: des dels més agosarats que volien fer una revista pamfletària fins als més conservadors que pretenien una re vista informativa de les coses que

La Vall de Verç, primer exemplar de gener de 1979 i el de novembre de 2019, més de quaranta anys de re- corregut (xacpremsa.cultura.gencat.cat i AHA, respectivament)

passaven al poble sense caure en radicalismes […]. Per bé que la junta de l’Ateneu havia suspès el but- lletí anterior, com a socis se’ns permetia ocupar la sala de reunions per anar a perpetrar-ne el disseny […]. Érem una colla d’amics, un club d’amics, no érem una empresa. Gent que enteníem que el cafè de l’Ateneu era lloc de trobada, on beure, xerrar, un club social i no com en els temps actuals que és un menjador. Era el nostre club i, com a tal, via lliure a la sala de reunions preparant el que amb els anys s’ha consolidat com La Vall de Verç.»

Els fundadors de La Vall de Verç

Entre tota aquesta colla no existia cap professional del periodisme. Juli Ochoa i Antoni Anguera recor- den alguns dels noms dels fundadors/fundadores: Miquel Reverter, reportatge i compaginació; Enri- queta Montagut, compaginació i arxiu; David García, reportatge i propaganda; Carles Benítez, reportat- ge; Juli Ochoa, història i encarregat que es passi a màquina; Pere Orriols, temes de Sant Just i caixer; Francesc Castillo, coordinació i col·laboracions; Rafel Malaret, temes de l’Ateneu i esports; Montse Montiel, compaginació; Míriam Sánchez, passar es- crits a màquina; Joan González, còmics; Santi, re-

portatge i Carla, correctora de català… També: Jordi Gironès, Josep Lluís Gil, Pep Vernier, Xita Camps, Pere Montagut. «Un equip fantàstic; un dream team sense que a ningú li interessés fer carrera periodís- tica, excepte el Carles Benítez. Veníem de diferents mons. «Jo —explica Antoni Anguera— sense anar més lluny, de l’arquitectura, però hi havia economis- tes. A tots ens movien les ànsies de llibertat. Eren els inicis de la democràcia. S’havien fet eleccions al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya, municipals; en fi temps de canvis. Sortíem d’una foscor. Hi havia una gran il·lusió […]. De no poder parlar de res passem a poder parlar de moltes co- ses. En aquell moment en molts pobles de Catalu- nya aparegueren publicacions similars a la nostra». La Vall de Verç neix el gener de 1979, aquest 2019 ha fet quaranta anys. Si amb ulls generosos guaitem el primer exemplar que sortí a la llum, el número 1, ens pot semblar una creació del tot naïf, però tenia l’innegable encís de la frescor, la il·lusió de tots els qui la van crear, així com la tremenda importància d’ésser l’únic mitjà de comunicació local del poble. Per tal de donar-la a conèixer es va distribuir de franc entre els socis de l’Ateneu, cosa que es va fer extensiva, ben poc després, als membres de l’As-

sociació de Veïns. El gener de 1982 es deixa de re- partir, i s’inicia una campanya de subscripció que en garanteixi la pervivència.

El fenomen de la premsa comarcal o de proximitat es multiplica per molts pobles. Neixen petites pu- blicacions nascudes de la voluntarietat en llogarets, pobles i viles esquitxats per tot el territori català, amb periodicitat d’allò més diferent: bisetmanals, setmanals, quinzenals, mensuals, trimestrals… Publicacions que han actuat de notari en les seves poblacions i comarques, han ajudat a estructurar i teixir el país, han mantingut la llengua i la cultu- ra catalana com a bandera orgullosa d’unes arrels indestructibles. Avui dia en el conjunt de la nació catalana són més de 600 publicacions —en paper i/o digitals. L’any 1982 aquest grup heterogeni de publicacions crea l’Associació Catalana de Premsa Comarcal/ACPC, i convoca el Primer Congrés de la Premsa Catalana, a l’alberg de Canyamars. Hi acu- deixen alguns membres de la taula de redacció de La Vall de Verç, que també en són membres funda- dors. Per tal de donar força legal als periodistes amateurs, es crea un carnet de redactor amb l’eslò- gan: «Premsa Comarcal. Som la premsa de casa». En complir-se els 35 anys, la junta de l’ACPC lliurà el 2014 a La Vall de Verç un diploma honorífic per trajectòria ininterrompuda des de gener de 1979. Després d’aquells magnífics brots fundacionals, s’esdevingueren no poques crisis i allunyament de molts dels fundadors que hagueren de fer front a compromisos professionals un cop superada l’eufò- ria periodística. La vida continuava i altres grups de joves acceptaren el repte de la continuïtat.

Taula de redacció compacta

Els integrants de les successives taules de redacció no procedien d’un mateix color polític. Llegint els noms, i la seva evolució al llarg dels anys, ens ado- nem que la procedència ideològica era variada. Gent molt diversa. Cadascú hi aportava les idees pròpies. Discutien a l’hora de prioritzar aquest o aquell tema. Anaven a buscar la informació del ple municipal. Es valoraven els resultats de les eleccions municipals. La temàtica principal era donar a conèixer perso- nes, escriure cròniques sobre actes, festes, la vida dels barris. No és que la política impregnés tota la revista. Hi havia una coincidència i voluntat de poder explicar coses amb la revista ben oberta a tothom que volgués opinar o divulgar activitats. Segons ex- plica Antoni Anguera: «La primera època va causar impacte. Sí, sí, trobàvem resposta a les nostres in- formacions; especialment en temes polèmics. Ana- ves pel carrer i et deien: ‘No teniu de parlar de polí-

tica’. Tinguérem alguna problemes petits; de greus, la veritat és que no en recordo cap. Tothom recorda com un fet extraordinari la defensa que LVV feu en tot moment i tothora, dels joves santjustencs Bení- tez i Monton, presos per presumpte acte terrorista. En successives edicions fent el seguiment d’aquell lamentable i enutjós cas, la redacció guanyà pres- tigi».

Vist des de fora, repassant totes les èpoques de La Vall de Verç, queda demostrat pels seus continguts

—especialment els editorials—, el seu amor i es- tima indestructible al poble de Sant Just Desvern; com també el seu orgull i defensa del catalanisme cultural, social i polític. I encara més en els temps actuals, el seu suport al dret a decidir pel referèn- dum del poble de Catalunya, amb un clar compromís i posicionament envers la independència. En aquest sentit, és explícita l’opinió de Francesc Giralt, fins al 2018 membre del consell de redacció: «Nosaltres pretenem informar de totes les coses que fan refe- rència al poble, que tinguin un cert ressò i al marge de les petites coses. Volem informar que el poble s’implica en accions que encara que siguin de fora es poden contextualitzar per la participació de gent de casa. Exemples: les manifestacions a Barcelo- na reclamant el dret a decidir; el suport a polítics independentistes jutjats; la manifestació de suport als refugiats: “Casa Nostra és Casa Vostra”… Allí on participa gent de Sant Just és quelcom que cal explicar. És a dir, anar una mica més lluny del que és estrictament local, toquem temes que afecten en general la nostra societat, com també el masclisme, l’homofòbia, sanitat, educació.»

Durant els primer anys la revista es feia a mà. No existien els avenços tècnics d’ara. Es treballava sense ordinadors. Hi havia molta gent que hi col·la- borava. Francesc Giralt té un record entranyable i molt especial per Pep Vernier, que col·laborava amb els seus dibuixos, una relació malauradament tren- cada per la seva mort prematura.

Per LVV han passat molts becaris que després han seguit la carrera dins el món periodístic. Ara tot és teòricament més fàcil, redactors i col·laboradors es mouen en un món connectat per mitjà dels missat- ges entre ells, cosa que permet accelerar, corregir continguts. Es pot tancar edició molt més tard per- què tot el procés i la impressió es porta a terme en un espai de temps ben curt. Ara, LVV es pot rebre en paper o mitjançant la xarxa digital on està bolcada. Petita revista, que com la gran premsa, també dis- posa d’hemeroteca, on podeu trobar tots els núme- ros editats d’ençà del gener de 1979.

Reconeixement de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal a La vall de Verç «per la seva trajectòria durant 40 anys a favor de la Premsa Comarcal i Local en català» (fotografia de Teresa Reverter, arxiu La Vall de Verç)

Qui és qui

La Vall de Verç és una secció de l’Ateneu i actual- ment (novembre 2019) el seu consell de redacció està integrat per: Núria García, Teresa Reverter, Edu Rodríguez i Cristina Vargas. Figuren com a col·labo- radors: Arnau Amadó, Miquel Blanc, Pere Font, CES, Pere Olivé, Lluís Ramban, Florenci Maymó (web). La correcció la fa el Servei Local de Català. Impres- sió: CocoGraf. El tiratge és de 600 exemplars. Com tota la premsa local i comarcal catalana, disposa de subvencions oficials mitjançant anuncis de la Dipu- tació, la Generalitat i l’Ajuntament de Sant Just, més la publicitat dels comerços locals… que caldria que fossin més generosos i s’anunciessin més sovint. El maig de 2015 el consell de redacció l’integraven: Clara Aguilar, Núria García, Francesc Giralt, Sergi Pont, Gina Tosas i Teresa Reverter. A diferència del que comentàvem en començar aquest relat, ara sí que la revista és una escola de periodisme per on passen becaris; alguns dels que surten en aques- ta relació treballen actualment en diaris, ràdios o teles, generalistes. Curiosament mai no ha figu at com a responsable màxim cap persona amb la ca-

tegoria de director. Primer fou taula de redacció i ara consell de redacció, el grup que porta les regnes de LVV.

Anant una mica enrere maig de 1992, trobem la tau- la de redacció integrada per: Antoni Anguera, Josep Lluís Gil, Pere Orriols, Carme Porta, Teresa Reverter i Pep Vernier. Secretària de redacció: Teresa Rever- ter, i fotografies: Teresa i Sílvia Tarrada.

En un país petit com el nostre, inundat de mitjans poderosos editats a les grans capitals, a Barcelona, per exemple, només preval la veu més potent, que disposa de més diners, més mitjans, més poders fàctics al darrere; però disposem d’una eina singu- lar, molt nostrada i reeixida, som la premsa de pro- ximitat, la premsa local i comarcal que, gràcies a in- ternet, arriba arreu i porta als lectors l’aire corrent i fresc de les coses de casa farcides amb arguments de país. Ben mirat, avui internet i premsa de proxi- mitat són garantia de llibertat informativa a Cata- lunya. Diaris, ràdios i més tard la televisió d’abast nacional i estatal, han esdevingut els creadors de debats, d’idees compartides, de cohesió social, de mites i llegendes. El valor de la coherència, però,

només s’ha mantingut en els mitjans de proximitat. Un gran valor.

El pas de tots aquests quaranta anys (1979-2019), que no han estat fàcils —amb moments joiosos, i altres de crítics, amb daltabaixos—, ens ha permès veure com l’empenta d’aquell grup fundador de La Vall de Verç, s’ha anat mantenint i, si cal, incremen- tant, per tots els redactors/redactores que hi han

passat, aportant la seva il·lusió i el seu esforç. Han fet, fan honor de l’objectiu dels mitjans de proximi- tat catalans aquests mitjans de casa, que expressen en plena llibertat els fets, les notícies, els reportat- ges, les imatges; l’opinió dels veïns, dels col·lectius, de les entitats, de les institucions. És una secció de l’Ateneu i cal que els socis de l’entitat, els subscrip- tors i els anunciants li continuïn atorgant confian a.

8. 2. Periodisme gràfic i audi visual

Francesc Blasco Urpinell

8. 1. 1. Fotografi

Sens dubte la fotografia ha ocupat un lloc dins les activitats de l’Ateneu. Hi ha documentats concursos de fotografia de la primera època de la Secció Cul- tura, de La Vall de Verç i de la SEAS, així com expo- sicions. Això no obstant, el precedent més recent i continuat són, particularment, els concursos anuals que organitza la SEAS des de l’any 1998 per l’im- puls inicial de Josep M. Rius. Ja acumula vint-i-dues edicions —el 2019. D’altra banda, si hem d’associ- ar noms que vagin llgats a la fotografia i a l’Ateneu podem donar, amb el risc de deixar-nos-en algun, aquests tres: Jesús Cots i Balasch (1926), Lluís Ram- ban i Jordà (1942) i Francesc Fàbregas i Oliveras (1950) i Teresa Reverter. Jesús Cots va fotografia moltíssims actes socials de l’Ateneu i de Sant Just i va confeccionar uns àlbums molt ben documentats pel que fa a ubicacions i dates. L’Abans, l’AHMSJD i tots els amants de la història ens n’hem beneficia . De la tasca del Lluís Ramban, iniciada conjuntament amb en Josep M. Domingo, amb la creació de Vídeo Produccions Vern en parlem a l’apartat següent. La tasca de documentalista gràfic de la Teresa Rever- ter gira a l’entorn de La Vall de Verç. Francesc Fàbre- gas és el fotògraf més universal —si se’ns permet el qualifi atiu— pel fet d’haver estat capaç de confegir un itinerari que neix fent fotografies als companys d’excursió, passa pel món de la música i avui capta paisatges i escenes de qualsevol part del món. A les línies següents podeu llegir la transcripció de Pere Font de l’entrevista que li va fer el 30 de març de 2017.

«Primers records ateneistes?

La SEAS des del primer dia. Soc el soci número 17. Penso sobretot en aquells primers concursos de fotografia que han estat la meva gran passió. Grà- cies a les excursions, on sempre portava la càmera, era dels pocs que d’entrada faig fotos per compar-

tir. Després ve el presentar-te al concurs social que guanyo als catorze o quinze anys. Recordo especi- alment una que té a veure amb l’escut de la SEAS i més endavant la vinculació amb les Festes de Tardor, els concerts. En recordo l’època amb gran il·lusió pròpia i del país en general, com un aire de llibertat per veure si nosaltres podíem fer una festa que fos participativa de tot el poble. No paràvem de fer reunions amb gran il·lusió per organitzar la festa. Diria que sí, que vam portar l’Ateneu al carrer. Amb el tema de la fotografia vaig veient que m’agra- da. Calia estudiar. Ajudar el pare a la carnisseria. L’activitat fotogràfi a augmenta amb l’aparició del fenomen de la Nova Cançó. Se’m barreja el record de l’Ateneu amb la fotografia Això em fa participar més en els recitals a l’Ateneu. M’hi vaig involucrant. Sempre presento com una de les millors fotos que tinc, aquella de l’Ovidi Montllor al camerino de l’Ate- neu; sempre que puc l’ensenyo. És un orgull. L’Ate- neu, la SEAS, era l’espai de llibertat per fer el que crèiem nosaltres. També ho comparo amb la meva història paral·lela de la fotografia; de quan un se- nyor que es diu Gay Mercader té els sants c… de portar a Barcelona els Rolling Stones. Fou una pun- ta de llança del que podia representar per al futur. Un punt d’infl xió molt important. Passaven coses, com ara el Canet Rock de 1974.

Torno a les Festes de Tardor. Inoblidables concerts

dels anys 1975-1976 d’en Raimon, Lluís Llach. Amb el Raimon i l’Analissa, la seva muller, una amistat que perdura. A nivell de música, que és l’art més universal i popular, és un punt de confluència és una plataforma que des de l’Ateneu, des de la SEAS, em va ajudar a descobrir-me com a persona, com a professional. Festes de Tardor que suposo que de la mateixa manera que les vam fundar i fer avançar, arriba un moment que ho anem deixant. Hi ha una transformació, canvis que no combreguen amb la nostra idea. Em torno un espectador més després

de la frenètica activitat a les tres primeres edicions. Actualment estic en aquest procés de redesco- brir-me a partir de l’operació de genoll. Escanejo la meva obra recuperant els negatius de les Festes de Tardor. Potser amb el Lluís Ramban, aquí present, podríem fer una gran exposició fotogràfi a amb motiu de les festes del Centenari, oi?

Pel que has explicat, queda clar que de la teva vida professional consideres que hi ha un bagatge aportat per l’Ateneu?

I la SEAS. Reconec dues coses que m’aportaren ex- periència: la carnisseria i l’Ateneu. A la parada veies un tràfec de persones que em donaren una experi- ència en el tracte humà, les relacions públiques. A través de la parada, em vinculo amb l’Àngel Casas, al qual lliuro un dossier amb les fotos de les Festes de Tardor. És quan entro a la revista Vibraciones. A partir d’aleshores, creo el que ara se’n diu un nínxol professional, una escletxa a partir de la qual diri- geixo tot el meu futur al sector audiovisual. El fet d’estar vinculat a l’Ateneu i al món dels cantautors, em va portant vers un camí professional.»

8. 1. 2. Vídeo Produccions Vern⁷⁸

La història i l’activitat de Vídeo Produccions Vern es pot seguir a partir de la quinzena de vegades que surt esmentada a La Vall de Verç. Alguns cops tan sols com una activitat de l’agenda del mes —expo- sició de fotografies o projecció de documentals—, d’altres quan se’n parla amb motiu d’un aniversari o per comentar algun fet rellevant de la productora. Tot seguit farem esment d’aquestes referències tot sintetitzant-ne el contingut.

La primera capçalera és «Produccions Vern. Una filmote a de St. Just» del maig de 1981 que signen Lluís Ramban i Josep M. Domingo. El recorregut, missió i visió —com s’estila dir ara— està sintetitzat en les frases escollides que reproduïm: «Produc- cions Vern, productora cinematogràfi a amateur i independent, és una secció de l’Ateneu (oficialmen des de 1979, si bé oficiosament i implícitament sempre ho ha estat) al servei de Sant Just i que a finals de març ha iniciat el rodatge del film número

50. Vuit anys funcionant ininterrompudament i cin- quanta films són una xifra prou eloqüent […]. L’acu- mulació d’imatges filmades constitueix avui un ve- ritable document, lògicament parcial, de molts dels fets que han tingut per escenari el nostre poble […]. L’Ateneu ha col·laborat amb una aportació econòmi-

ca sobre un hipotètic pressupost, i dintre d’un baix percentatge a la realitat del metratge, en els film “Divendres a l’Ateneu” i “Festes de Tardor 1980”, sense condicionaments de cap tipus […]. Aquests films constitueixen a tots els efectes un patrimoni per a l’Ateneu del qual és beneficiari el poble. És, per a dir-ho d’alguna manera, i pensem que no exa- gerem, una autèntica Filmoteca per a Sant Just.» Un segon escrit, força rellevant és Produccions Vern i Club Esplai Ara mateix, que presenten, en règim de coproducció, una experiència de cinema juvenil, amb un primer apartat que s’encapçala amb el títol de «Una superproducció santjustenca» i una sego- na part, «Una il·lusió» que signen, respectivament, Josep M. Domingo de Produccions Vern i Lluís Ca- sals del Club Esplai Ara Mateix. El Josep M. escriu:

«El film en qüestió […] és una experiència de cine- ma juvenil. El seu títol La Fuga —l’aventura de tres homes, nois, que escapen d’un camp de presoners alemany. Tres intèrprets protagonistes, elegits de- mocràticament —en dono fe: Jordi Canal, Joan Ca- ses i Isidre Canaleta. Una co-starring d’excepció: Cristina Kleiner. I un llarg etcètera. […]. Lluís Ca- sals, despistat, però conscient, que sempre arriba tard —la feina, sempre la feina— i té solucions per a tot, ha estat el motor incansable per solucionar els munts de coses que comporten la realització d’un film d’aquestes característiques […]. Quan aquestes ratlles surtin a La Vall de Verç ja farà cinc mesos que treballem dissabtes i també diumenges.»

Per la seva banda el Lluís expressava així la seva il·lusió: «Ara fa uns quants mesos, allà pel febrer d’aquest any [1982], tot preparant un taller […] ens dèiem la Sílvia i jo —monitors tots dos de la terce- ra esplaiada: “Això no rutlla, aquesta gent necessita que els il·lusioni i els desperti […]; podríem fer una pel·lícula”. […] Una pel·lícula feta per nosaltres, en vídeo o cinema, fer comissions de treball, guió, ves- tuaris, ambientació… […] Jo penso que La Fuga, de fet, s’inicià aquell dissabte en el qual ells venen a parlar amb els nanos de l’esplaiada —l’equip tècnic ve a parlar— explicacions, comentaris, preguntes […]. Després vindran les anàlisis de l’experiència a nivell pedagògic, com a activitat grupal, etc., però ara encara és un petit somni, una il·lusió que es va fent realitat gràcies a dos enamorats del cinema i a uns quants idealistes esbojarrats que el dissabte a la tarda volen fer feliços els infants.»

L’article és una bona mostra dels paràmetres en què es va desenvolupar una idea, fer una pel·lícula,

amb l’entusiasme i molt bona voluntat de tots ple- gats. I cal admetre que com en moltes altres ide- es o iniciatives que s’expliquen en diferents àmbits d’aquesta Miscel·lània, això ha estat el motor que ha mantingut viu l’Ateneu.

Un aspecte que recull l’escrit d’Antoni Malaret i Ami- gó «Una novetat: vídeo sobre els nostres carrers» el maig de 1991 és la col·laboració, repetida en altres ocasions, amb el Centre d’Estudis i l’Arxiu Municipal

«El Centre d’Estudis Santjustencs i Vídeo Producci- ons Vern de l’Ateneu de Sant Just Desvern ha enre- gistrat un vídeo de 40 minuts de durada amb el títol Els nostres carrers […]. El guió ha estat muntat sobre una sèrie de fotografies escollides […]. L’adquisi- ció d’aquest videocasset que està a disposició dels santjustencs i forasters podrà fer-se a les llibreries Ressenya i Padrosa.

La fita del vintè aniversari va ésser motiu de felici- tació a través de l’article “Vídeo Produccions Vern. Més de 20 anys d’història” de Josep Quintana i Cor- tès del juliol de 1995. Hi trobem afirmacions d’una contundència irrefutable “Més de vint anys recollint, activitat rere activitat, les imatges de la vida cultural i social que van portant a terme les diferents enti- tats locals […]. Ells varen iniciar un arxiu audiovisual que, avui, és punt de referència per als estudiosos que necessiten saber com es va desenvolupar un

espai molt concret de la nostra història […]. Vídeo Produccions Vern ha estat fidel als seus principis. Sense fer soroll ha fet una feina excel·lent. Tot i la pèrdua d’en Josep M. Domingo [1987], en Lluís Ramban ha seguit —i cal agrair-li molt sincerament que ho fes— convertint el present en futur.»

Una segona data important és aquella en què el Lluís signa un conveni amb l’Ajuntament per cedir-li els arxius de Produccions Vern. Ho va recollir Ber- nat Padró a la capçalera de l’article De bat a bat de La Vall de Verç, del gener de 2005 amb l’escrit «En Lluís Ramban dona l’arxiu de Produccions Vern a l’Ajuntament». Padró va escriure: «El conveni con- sisteix en la cessió d’ús del material a l’arxiu muni- cipal. L’Ateneu és l’entitat que diposita en dret d’ús a l’Ajuntament quan tingui lloc el traspàs […]. El fons donat consisteix en un total de 23.000 fotografies 75 pel·lícules en súper-8 i aproximadament 300 vídeos corresponents a activitats de les diferents entitats locals en les quals Lluís Ramban ha col·la- borat.» En un quadre a part s’inclou una síntesi bio- gràfi a de Josep M. Domingo i Campos (1940-1987) i de Lluís Ramban i Jordà (1942). La signatura va anar acompanyada de l’exposició Lluís Ramban: Me- mòria gràfi a 1962-2004, exposada del 17 al 30 de desembre de 2004.

Foto amb què s’encapçala molts del vídeos de Vídeo Pro- duccions Vern. La imatge del Lluís Ramban amb la cà- mera de súper 8, Braun S8 Sonora (fotografia i arxiu de Lluís Ramban)

Produccions Vern sempre actuà en nom de l’Ateneu, sempre. No ha estat mai una secció perquè neces- sitàvem uns estatuts, una junta i un mínim d’eco- nomia. Sempre dic “en formo part, soc una activitat més de l’Ateneu.”

El dia que ja no hi sigui, que en cert moment em preocupa, perquè malgrat deixar coses dites, sem- pre es poden manipular i les coses com més clares, millor. Ho explico. Després de molt pensar sobre el futur, considero la possibilitat de cedir el fons filmat i fotogràfic a l’Ateneu. Malgrat ésser el lloc lò- gic, m’adono que no té un arxiu degudament portat. Aleshores, em dirigeixo al Jordi Amigó, de l’Arxiu Històric Municipal per deixar-hi el material. Negoci- àrem durant dos anys redactant contractes i tal, fin que el 2004 es fa una exposició i acte públic on l’al- calde i el president de l’Ateneu signen el document on consta que el fons guardat a l’AHM és propietat de l’Ateneu. La tasca de recollir totes les activitats

La realització d’un vídeo documental sobre l’últim dia d’activitat de cal Forner Nou va quedar reflecti a «Durant quasi cent anys quatre generacions Milà s’han dedicat a fer pa», escrit per Antoni Anguera dins la capçalera Persones i històries de La Vall de Verç de setembre de 2009. Un darrer vídeo del Lluís quan, de fet, ja només es dedicava a la fotografia Aquest és el recorregut per Produccions Vern que fa La Vall de Verç a part de sortir a les agendes men- suals amb motiu de projeccions de documentals i pel·lícules o d’exposicions fotogràfiques

Gràcies a la transcripció de l’entrevista que Pere Font va fer a Lluís Ramban i Jordà el dia 7 de juny de 2016 podem saber el relat en primera persona del naixement de Produccions Vern i com va preveure la preservació del seu fons documental:

«La meva activitat fotogràfi a comença l’any 1962. De manera cada cop més constant capto les imat- ges dels actes del poble. El 1974 es fan les activitats al carrer amb Tapia-1, que consistia a aprofitar les parets balderes de les obres als solars del poble, per pintar-les. Fou una iniciativa d’en Josep Maria Domingo i com que aquell Nadal m’havia comprat una càmera de súper-8, m’inicio amb reportatges de tota aquella moguda. Recordo com un dia a la plaça de Maragall, en Josep Maria i una colla esta- ven pintant i jo filman . Va passar algú pel meu cos- tat i m’etziba: “Hauríeu de fer una crònica de totes les activitats que l’Ateneu fa durant l’any.” La idea prosperà, de tal manera que des d’aquell 1974 i fin ara no he parat de captar l’actualitat ateneista i del poble en general. Durant molts anys film va en sú- per-8, després en vídeo, i ara només fotografia

foto de la portada de La Vall de Verç de gener de 2005 que es fa ressò del conveni pel qual Lluís Ramban fa ces- sió del seu arxiu a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern (fotografia de Lluís Ramban

les continuo fent i amb el tancament de l’any, lliuro el corresponent DVD de tot el que la meva càmera ha sabut captar de cada festa, trobada o acte social i cultural de les diverses seccions. Tot plegat degu- dament indexat per seccions i entitats.

En total tinc indexades 163.000 imatges i, pendents d’arxivar, unes 15.000 […]

Josep Maria Domingo, que dissortadament morí massa aviat, quan estava en un moment de crea- tivitat excel·lent. Home de gran imaginació, fil à- rem dues pel·lícules en nom de Produccions Vern:

Cartell de l’exposició Lluís Ramban: Memòria gràfi a 1962- 2004, exposada el desembre de 2004 al celler de Can Ginestar (fotografia rancesc Blasco, AHA)

La Fuga i On ets Ian? Aquesta interpretada per la Marta Malaret, el seu company Toni Puig i Ramon Rioja. També filmà em en súper-8 reportatges de Joan Faneca, de Marta Roig i del Daniel Lleixà. Tot està guardat a l’Arxiu Municipal. Amb l’evolució dels sistemes, passàrem pel Betamax, VHS, U-Matic fin al digital. El 1987, en morir la Francesca Cortès, presidenta de l’Ateneu, iniciem una pel·lícula sobre ella que no es va poder acabar per la mort d’en Jo- sep Maria. D’ell em quedo amb la seva gran ima- ginació, les solucions tècniques que aplicava per quadrar imatges o bandes sonores, sense oblidar que era un expert fent cartells, caràtules, etcètera. De la secció que tinc més imatges —durant els anys que van actuar— ha estat de l’Esbart de l’Ateneu, fi – macions i fotos captades d’actuacions per mig Eu- ropa.

He viatjat amb les seccions i altres entitats santjus- tenques a Cuba, Nicaragua, Sicília, Egipte, Alema- nya, Itàlia, Suïssa, Holanda i Israel.»

Les associacions i entitats amb les quals col·labo- ra o ha col·laborat Vídeo Produccions Vern

Un distintiu de la part posterior dels contenidors de DVD que fa Produccions Vern són els logos, escuts o segells de les entitats amb les quals col·labora. Així en la part superior hi trobem el logo de la prò- pia productora flanquejat per la campana de Sant Just i l’escut de l’Ateneu. A sota i de mida més petita l’ensenya o marca de les vint-i-dues associacions següents: Cor Lo Pom de Flors, Esplai Ara Mateix, Geganters, Justeatre, La Vall de Verç, Centre d’Es- tudis Santjustencs, GERP, Sant Just Solidari, Gra- llers de Sant Just, Grallers, Cant Gregorià, Cultura, Karts, Sant Antoni Abat, Arteneu, Orfeó Enric More- ra, SEAS, església parroquial, Agrupació sardanista, Billar, Balls de saló i Esbart Sant Just, Voleibol, As- sociació de veïns.

Fotografia i vídeo, la transició de l’artista i l’avenç de la tecnologia

El Lluís va fer les primeres fotos el 1962 i s’inicia en el súper-8 el 1970 amb unes primeres filmacion que fa pel seu compte. Ja amb Produccions Vern fa el documental Tapia 1 el 1973, sense deixar de fer fotos. El 1984 va començar amb el vídeo —no en recorda el sistema— que, a partir de 1999, és en format mini DV. Després de vint-i-dos anys de fer vídeos, el 2006 fa els darrers vídeos per a l’Esco- la Pia, on treballava. A partir d’aleshores ha tornat exclusivament amb la fotografia la qual només va abandonar en el període 1984-1998, quan el vídeo li prenia tot el temps de què disposava.

Una de les primeres afirmacions respecte a Pro- duccions Vern que cal fer és que l’arxiu que ha ge- nerat és d’unes dimensions gairebé inabastables.

En la taula adjunta del seu Fons Documental especi- fiquem de quin material es tracta, quines quantitats té cada format de document i com està repartit.

FONS DOCUMENTAL DE VÍDEO PRODUCCIONS VERN

DOCUMENT

TIPUS DE SUPORTS

NOMBRE D’UNITATS79

UBICACIÓ

Fotografi

Clixés B/N, Diapositiva

Digital sobre DVD+full 24 fotos (referència)

185.248

Vídeo: Betamax VHS

Hi8

U-matic

Pel·lícula súper-8 i vídeo

Suports originals i cintes màs- ter (producte del muntatge) analògiques

Còpia en DVD de tot

DVD

764

Orfeó Enric Morera Cor Lo Pom de Flors SEAS

Altres entitats de Sant Just

_{Foto i foto digital} Digital sobre DVD + full 24 fotos

(referència)

Xifra ja inclosa al recompte

Mateixes seccions i en- titats anteriors

Actualització de formats, una tasca feixuga Després de veure els documents i suports del Fons Documental és oportú donar una petita explicació de com s’han anat passant els documents, d’un format a un altre de més modern, a mesura que la tecnologia ha anat canviant. Això és particularment rellevant pel que fa a escenes en moviment, això és, pel·lícula i vídeo. Així, el format súper-8 de les pri- meres pel·lícules el Lluís el va transformar en vídeo amb un enginyós sistema de suport que permetia gravar en càmera de vídeo les imatges que el repro- ductor de súper-8 projectava sobre un paper blanc situat a no més de mig metre de distància. Això va

donar lloc a tots els DVD que el Lluís ha repartit amb la retolació de Telecines.⁸⁰

Pel que fa als vídeos que va fer posteriorment al súper-8, també els va anar passant fins a l’estàn- dard actual amb l’inconvenient que la màquina que li passava les cintes mini DV a DVD ha deixat de tre- ballar i la feina ha quedat a mitges.

Un document històric de la primera llista de pel- lícules

La primera relació de les pel·lícules que va fer Pro- duccions Vern de la qual hi ha testimoni documental és del maig de 1986 i porta la signatura de Josep M.

Domingo. Això no obstant, sembla un esborrany pel fet que les darreres incorporacions estan barrades amb traços fets a mà i hi ha un annex de notes que sens dubte es van afegir posteriorment, ja que J.M. torna a signar amb data febrer de 1987.

La llista porta el títol «Relació de films realitzats per Produccions Vern, com a patrimoni i filmote a de l’Ateneu de Sant Just Desvern (una vegada inte- grats com a secció)». Va de 1974 a 1985 i hi consten un total de setanta-vuit pel·lícules amb numeració correlativa que comença amb el número 7 i acaba amb el 75. De l’any 1986 hi ha planifi ades dues no- ves filmacions Les notes corresponen a comentaris sobre algunes noves gravacions i muntatges. L’ex- plicació del fet que la numeració comencés amb el número 7 és perquè el Lluís anteriorment ja havia fet pel seu compte sis documentals.

Els documents dipositats a l’Arxiu Històric Muni- cipal de Sant Just Desvern

A l’AHMSJD trobem tota la col·lecció de fotografia de Produccions Vern, des de les primeres fotografie

El Lluís prenent fotografies a la darrera celebració de La Flama del Canigó del 23 de juny de 2019 da- vant la foguera del Parc del Canigó de Sant Just (fo- tografia de rancesc Blasco, AHA)

en blanc i negre, amb una numeració correlativa. Recentment el Lluís també hi ha dipositat els nega- tius d’aquestes primeres fotografies dels anys sei- xanta, així com les diapositives posteriors. La feina actual de l’Arxiu en aquest camp és digitalitzar els positius de tots aquests clixés inicials, dels quals només es tenia una fotografia de baixa resolució. Una feina realment feixuga perquè a continuació s’ha d’entrar al servidor central que guarda i docu- menta totes les fotos en unes plantilles que operen amb el programari Access. Comptant que, de ma- nera continuada s’han d’entrar les noves fotos que periòdicament porta el Lluís, s’entén que si en sig- nar el conveni amb l’Ajuntament, el 2005, només hi havia 23.000 fotografies ara s’hagi arribat a la xifra de 185.248 el 7 de novembre de 2019.

Pel que fa a les filmacions a l’Arxiu hi ha totes les còpies mestre o master de vídeo (cal entendre els vídeos ja editats) en els diferents formats que va utilitzar Produccions Vern al llarg dels anys i totes les pel·lícules súper-8. Això representa un volum de moltes capses que l’AHMSJD té emmagatzemades al seu dipòsit del Bullidor.

Fotografies i DVD de pel·lícules i documentals que hi ha a l’Ateneu

Les fotografies d’activitats pròpies de les seccions estan distribuïdes en format de disc DVD a les sec- cions respectives. Disposen, a més a més, d’àlbums per blocs d’anys on cada pàgina té vint-i-quatre fotografies numerades amb un nom genèric del tema. L’Arxiu Històric de l’Ateneu (AHA), d’altra ban- da, disposa dels DVD amb totes les fotografies que Produccions Vern ha fet al llarg dels anys. També hi ha dipositats el nombre de DVD de vídeo i fotogra- fia que es mostren a la taula adjunta sobre l’Ateneu, Arteneu, Esbart, Grup Cant Gregorià, La Vall de Verç, Xibeques, Vídeo Prod. Vern i Lluís Ramban. La resta de seccions o associacions han rebut del Lluís els DVD corresponents al que havia documentat de la seva activitat.

NOMBRE DE DVD CORRESPONENTS A LES DIFERENTS SECCIONS DE L’ATENEU O ASSOCIACIONS DE SANT JUST

ASSOCIACIÓ O SECCIÓ DE L’ATENEU

NOMBRE DE DVD

ASSOCIACIÓ O SECCIÓ DE L’ATENEU

NOMBRE DE DVD

Adifolk	5	Grup Cant Gregorià	3
Ajuntament	31	Justeatre	2
Arteneu	1	Karts	10
Ateneu	112	Lluís Ramban	63
Centre d’Estudis Santjustencs	16	Orfeó Enric Morera	41
Lo Pom de Flors	52	Parròquia Sant Just	10
Escola Montseny	1	Sardanes	5
Esplai Ara Mateix	2	Sant Just Solidari	8
Esbart Sant Just	77	SEAS	30
Fons Vídeo Produccions Vern	31	La Vall de Verç	1
Geganters	25	Xibeques	2

Els classifi ats com Lluís Ramban són reculls diversos de vídeos i documentals independents de qualsevol de les associacions de la llista

. Una mostra de cinc DVD agafats a l’atzar de l’AHA Diem agafats a l’atzar perquè actualment aquest arxiu de DVD està per classifi ar

DVD 2 – Homenatge a Francesca Cortès, de 1987, comentat a l’apartat dedicat a la presidenta

DVD 3 – Llom caixa retolat «3 – Lluís Ramban» i caràtula disc retolat «Assortiment – 3». Retolació frontal caixa: «1/ Sant Just Santa Creu d’Olorda, 1986, 38 min.; 2/ Auca de l’Ateneu, 1993, 20 min.; 3/ Ateneu de Sant Just Desvern, 1991, 15 min.; 4/ SJ1, 1989, 65 min.; 5/ Orfeó Enric Morera, 1991, 21 min.; 6/ Antoni Coll i Cruells, 1997, 27 min.; 7/ Forn Milà, 1992, 8 min.; 8/ Catalunya del Nord, 2000, 19 min.; 9/ Modernisme, 1996, 25 min.; 10/ Els nostres carrers, 1990, 40 min.; 11/ Gaudí, 1986, 22 min.; 12/ Teresa Faneca, 1996, 7 min.; 13/ Franco; 14/ Carri- let d’Olot; 15/ La dona a la postguerra»

DVD 5 – Llom caixa retolat «5 – Lluís Ramban» i ca- ràtula disc retolada «Assortiment – 5». Retolació

frontal caixa: «1/ Francesc Boix, 55 min.; 2/ Front Nacional de Catalunya, 1994, 15 min.; 3/ NODO, 1993, 65 min.; 4/ La Maquinista, 26 min.; 5/ 100 Anys de cinema – Tomàs Mallol, 1993, 35 min.; 6/ Maquetes de trens, 2002, 16 min.; 7/ Avis – Catifes»

DVD 104–114–189 – Llom caixa retolat «104–114– 189 Ateneu de Sant Just Desvern». Retolació de la co- berta de la caixa: «Ateneu de Sant Just Desvern. Sant Jordi 1993, 22 min.; Auca de l’Ateneu, 1918-1993, 20 min.; Festes de Tardor, 1994, 45 min.» Caràtula disc retolada «Sant Jordi 1993 – 104, Auca de l’Ateneu, 1918-1993 – 114; Festes de Tardor, 1994 – 189»

DVD 292 – Llom caixa retolat «292 – Antoni Mala- ret». Retolació frontal caixa: «Antoni Malaret. Apro- ximació a 40 anys de vida local -1939-1979». Ca- ràtula disc retolat «Antoni Malaret, 26.04.1997, 32, min. 292»

Telecines S-8. Retolació llom: 56. Festes de Tardor; Retolació de la coberta de la caixa: «Circ Cric, Come-

diants, Sant Just al carrer, Les Vergonyes i Picasso (Xibeques)». No hi ha indicació de la durada.

. Una mostra dels que corresponen al primer Es- bart Sant Just de l’Ateneu

Els DVD d’aquest esbart (1980-2005), tal com queda palès a la taula adjunta estan a l’Arxiu Històric de

l’Ateneu. A part del valor històric intrínsec que té, podrien ser una referència per al nou Esbart Sant Just de l’Ateneu (2016). Lluís mateix afirm va a l’en- trevista ja esmentada «De la secció que tinc més imatges —durant els anys que van actuar— ha estat de l’Esbart, filmacions i fotos captades d’actuacions per mig Europa.»

₁₉₉₃ Sta. Coloma de Gram.

L’Hospitalet de Llobr.

115-117 Danses RUN Bielorússia 375

. Una mostra del que hi ha a la SEAS

Un arxiu menut i controlable respecte del seu con- tingut és el de la biblioteca de la SEAS, constitu- ït per DVD de filmacions originalment en súper-8. Cobreixen les excursions dels cicles temàtics de la SEAS que es van fer entre 1979 i 1984. Dos exem- ples com a mostra. El retolat amb el número 47, de 105 minuts, porta per títol Història de Catalunya i correspon a les excursions fetes entre 1979-1981 del cicle que va durar aquestes dues temporades.

El que porta el número 69, que dura 60 minuts, re- cull les excursions fetes entre 1982 i 1984 del cicle

—de dos anys també— dedicat a Les Comarques, incloent-hi el Berguedà, Vallès, Penedès, Gironès, la Segarra i el Solsonès, tal com diu, en aquest cas la caràtula de DVD. Amb aquesta mateixa dinàmica podríem relacionar uns deu DVD provinents de fi – macions amb súper-8.

Quant als vídeos hi ha els corresponents a l’excur- sió d’estiu anual dels Veterans dels anys 1993 al 2000. Un vídeo del camí de Sant Just a Santa Creu

d’Olorda de 1996 i el vídeo del 75è Aniversari de la SEAS “Històries de la SEAS. 1934-2009”, així com la còpia mestra corresponent.

Com a punt final de Vídeo Produccions Vern, sec- ció de l’Ateneu que va néixer amb dues persones i que s’ha mantingut fins a dia d’avui amb una sola, és oportú, d’una banda, felicitar-se per la transver- salitat que ha tingut ―abraçant tantes associaci- ons locals― i pel patrimoni documental que deixa. En segon lloc cal congratular-se també per la visió anticipada del Lluís per endreçar-ho tot; per la visió

de l’administració local, en la figu a de l’Arxiu, per acceptar ser el preservador del fons i per la seva gestió donant-li el millor tractament informàtic en benefici dels estudiosos de la vida, en totes les se- ves facetes, de Sant Just. Cal encoratjar les asso- ciacions, que són dipositàries d’una part d’aquests fons, per preservar-los adequadament d’acord amb el desig compartit i expressat a la 1a. Jornada d’Ar- xius i Associacionisme que promoguda pel Depar- tament de Cultura, ha tingut lloc al nostre veí Arxiu Comarcal del Baix Llobregat.

8. 3. Televisió. SJ·1 Santjustenca Televisiva

Francesc Blasco Urpinell

Les televisions locals, context i marc legal L’aparició de les televisions locals a Catalunya va tenir lloc pocs anys després d’assolir-se la demo- cràcia a Espanya en un context que quedava fora de la llei vigent en aquell moment. Per situar aquest marc històric i legal, particularment per als més joves, és oportú donar algunes referències de la premsa de l’època que es feia ressò de l’extensió que anava prenent aquesta iniciativa i de com s’ana- va estructurant.

Amb l’únic objectiu de contextualitzar el fenomen de les televisions locals esmentarem tres referències de la premsa diària de 1987 i 1988 sense ànim de fer una exposició exhaustiva, ans el contrari, tan sols indicar els punts crítics d’aquesta iniciativa que, sense exagerar, s’ha de qualifi ar de popular. El primer és «Més a prop dels receptors i cada ve- gada més lluny de la legalitat»⁸¹, que com a segona capçalera porta el subtítol «Les televisions locals, que a Catalunya són noranta, no tenen un marc le- gal adequat». Les xifres que donen tot seguit són de noranta televisions locals a Catalunya i quinze a la resta de l’Estat espanyol. L’article recull les mani- festacions de Pere Iborra, president de la Federació Catalana Pro Legalització de les Televisions Locals (creada el 20 de juliol de 1985), que manifestava tota un declaració de principis dient «les televisions locals cobreixen un buit informatiu que cap altra emissora estatal o autonòmica o privada no podrà mai cobrir: recobrar la identitat de cada poble». A continuació situa el primer antecedent al Canal Lo- cal Cadaqués de 1974 per a passar després a la

data del 7 de juny de 1980, data en què amb motiu de la festa major de Cardedeu un grup de veïns con- vida una productora italiana a cobrir la informació a la qual no arriben els mitjans habituals. D’aquí neix l’any següent la RTV Cardedeu, amb una campanya publicitària per Sant Joan que anuncia una progra- mació estable. Això no obstant, minuts abans de la inauguració de les emissions, TV de Cardedeu és clausurada per la guàrdia civil.

L’article destacava també que en aquell moment totes les televisions locals treballaven «amb siste- ma domèstic, amb prestat», que cal interpretar que s’utilitzaven equips manllevats, «pal·liant les defic – ències amb enginy i imaginació».

Un punt important que s’esmenta és l’autofina – çament basat en les aportacions voluntàries dels associats i simpatitzats. Els anuncis, es diu, només són a l’abast dels nuclis més poblats, mentre l’al- tra font d’ingressos són les subvencions. Després és constata que el gairebé centenar de televisions locals a Catalunya emeten unes hores setmanals amb persones voluntàries «de pintoresques proce- dències». Iborra afirma que «actualment les televi- sions locals d’Espanya estan en una posició il·legal» i cita l’opinió de Jorge Martínez, en aquell moment cap d’informatius no diaris de TVE, en el sentit que

«és molt possible que la futura Llei d’ordenament de les telecomunicacions (LOT) neixi desfasada en no comprendre nombrosos fenòmens de la comu- nicació de masses que actualment són vigents, com poden ésser les televisions locals».

L’article acaba citant dues dates: el 27 d’octubre

de 1984, tres anys després d’aquella clausura, en què representants de les televisions locals reunits a Cardedeu aproven el Manifest de Cardedeu de deu punts per a l’autoregulació. Aquests punts procla- maven unes televisions locals públiques, populars, obertes, sense ànim de lucre ni partidistes, no com- petidores entre si i respectuoses amb la legalitat pel que fa als drets intel·lectuals i de divulgació. L’altra data, del 29 de juliol de 1985, és la de constitució de la Federació Pro Legalització de les Televisions Locals.

La segona referència és «Les TV locals demanen l’aplicació de la LOT»⁸². Es diu que per aquelles da- tes de novembre de 1988 el nombre de televisions a Catalunya ja era superior al centenar, les quals esperaven el desplegament de la Llei d’ordenament de les telecomunicacions, aprovada al gener, per a aconseguir de legalitzar-la. En concret es recull el comentari del president de la Federació Catalana Pro Legalització de les televisions locals, Pere Ibor- ra, a EFE sobre la necessitat de tenir, com més aviat millor, aquest marc legal. A la vegada es refermava que la intenció d’aquesta Federació era oferir una televisió pública, sense massa ambicions, amb una audiència exclusivament local i una programació preferentment cultural i educativa.

Un punt d’informació gens menyspreable era l’ob- jectiu que deia s’havia fixat la Federació per a lega- litzar les televisions locals de Mallorca al gener de 1988 en el sentit que aquestes es plantegessin com a instrument de normalització lingüística. Acabava l’article amb un llarg paràgraf encapçalat pel que anomenava la guerra de les freqüències.

Per acabar aquesta mena de mapa de situació que hi havia en el moment que s’estava gestant la Santjustenca Televisiva SJ·1 es oportú d’esmentar el darrer article d’un total de cinc, amb el títol «Les emissores locals com a escoles», del Quadern cen- tral d’El País del 19 de juliol de 1987 (anterior, per tant, als dos articles precedents), dedicat en part a les televisions locals. Que dins l’esperit d’aquestes associacions hi hagués la faceta educativa va ésser també una declaració d’intencions molt explícita i un dels objectius que es van proposar els promo- tors de les televisions locals, del qual cal deixar constància.

La SJ·1 a través de La Vall de Verç

Hi ha aproximadament vint-i-quatre citacions de la SJ·1 Santjustenca Televisiva a La Vall de Verç a tra- vés de les quals se’n pot traçar el recorregut. Per aquesta raó a continuació esmentarem de manera

Carta d’ajust de SJ·1 La Santjustenca Televisiva (Arxiu de Florenci Maymó)

abreujada com a referent del marc temporal de la seva història previ a l’aportació dels testimonis i a una anàlisi més exhaustiva, fins on ens permet la documentació disponible.

Les notícies sobre la gestió d’una televisió local a Sant Just comencen el febrer de 1987 amb l’article

«Comunicació a l’abast», signat per Florenci Maymó Puig, que posteriorment seria el director de SJ·1. Així, diu: «la idea que durant una sèrie de mesos ha anat germinat de manera gairebé desapercebuda per a tothom comença a prendre forma […] m’estic referint a la SJ·1, La Santjustenca Televisiva». L’ar- ticle parla de les noves tecnologies i de les noves oportunitats que donen. Defensa la televisió local com a eina de comunicació tant amb l’argument que serveix per conèixer el veí del costat de casa com per estar al cas de les activitats culturals i recreati- ves. També fa esment de la creació de documentals lligats a l’entorn local, així com a eina pedagògica per a les escoles. En definiti a, tota una declaració d’intencions.

L’editorial que signa la taula de redacció del mes següent s’encapçala amb «Enhorabona a la SJ·1». La felicitació ve a tomb de l’anunci de l’emissió zero de la nova televisió per al mes de març en curs i la seva «intenció de NO retenir la gent a les cases sinó

de fer-la sortir i participar de la vida sociocultural del poble». En el reportatge interior «SJ·1: La Sant- justenca Televisiva» (signat per Víctor Millet), s’afi – ma que SJ·1 no vol tenir cap patrocinador majori- tari que més tard pugui exercir una pressió sobre el mitjà. Una televisió independent, tot i ésser una secció de l’Ateneu. Manifesta també que vol treba- llar amb vídeo de 8 m/m i emetre en sistema Beta- max i que el número Zero és al forn. Concretament el 5 d’abril, amb probable transmissió des de la Sala del Cinquantenari. I anima a apuntar-s’hi i a fer una aportació, s’entén econòmica.

La secció de Notes del mateix número informa que a partir del 22 de març es podrà sintonitzar el se- nyal de SJ·1 pel canal 39.

En el número del mes d’abril, a «Hi ha coses ine- quívocament santjustenques» trobem una nova data per a la primera emissió que ara s’anuncia per al 17 de maig i el signant, El Moro de la Penya, diu com Maria del Mar Bonet, que es fa llarga l’espera. Es dediquen, així mateix, tres planes més a SJ·1. En la 30 Costi Rubio fa un elogi i felicitació de la nova televisió com a salt cap al futur dins precisament de l’any del Mil·lenari i presenta les opinions de sis santjustencs, tres d’ells d’estudiants d’EGB. Aquest

Un dels primers anuncis de la gestació de SJ·1 La Sant- justenca Televisiva (Arxiu Florenci Maymó)

apartat de La Vall de Verç va ésser sens dubte el que més micronotícies va anar donant de SJ·1. Així, el mes de juliol anuncia, amb discreció, «segurament tots els dimarts al vespre, a les 8, es faran proves d’emissió». I en el número de desembre «el cap d’any potser ens portarà la bona nova de poder veure les 12 campanades de l’església a través de l’SJ·1, Santjustenca Televisiva, a casa». El del gener va anunciar l’augment de potència de l’antena ins- tal·lada a l’escola Canigó, que passava a ésser de 5 watts.

El febrer de 1990 Pere Orriols va signar «El vol de l’SJ1» dins el qual val la pena destacar els titulars

«Un any d’emissions regulars. Programes per a tots els gustos i SJ-1, Trampolí per a professionals», que ja parlen per si sols de la perspectiva amb què era jutjada SJ·1. Al mateix article, sota «La il·lusió és el motor» hi trobem noms com Anna Fernández Vilanova, Mercè Florenza, Enric Flix i Ramon Fonts, amb edats compreses entre els divuit i els vint-i- tres anys, que col·laboraven d’una manera o altra en els programes. Una part gens menyspreable

de l’article és la dedicada al finan ament tot con- siderant l’ajut públic provinent de l’Ajuntament, els diners provinents de la publicitat i les aportacions dels adherits a raó de cinc mil pessetes cadascun. Finalment es rebla el clau en la manifestació d’in- dependència de SJ·1, tant de l’Ajuntament com del propi Ateneu, i es planteja la incertesa que repre- senten les anunciades obres a la Sala del Cinquan- tenari, l’actual plató, així com els aspectes legals que resten per resoldre.

El setembre de 1990 apareix una nota aclaridora de Florenci Maymó de sis punts com a resposta a una carta d’un soci queixós amb SJ·1. El fons de la polèmica és l’aparent xoc del jovent amb els més grans que, d’altra banda, ha estat un tema cíclic dins l’Ateneu com pot constatar el lector que faci una lec- tura exhaustiva de les diferents seccions d’aquesta monografia del Centenari. La nota és, així mateix, el referent històric de dos dels programes icònics d’SJ·1 com van ésser el concurs Set i Fora (en col- laboració amb Esplugues Televisió) i L’era dels 90, conduït per Josep M. Masjuan, on es debatien temes com «La reforma educativa» i «La remodelació del barri antic», entre molts altres, i també «La cultura a Sant Just», que va ésser el motiu de la polèmica esmentada. La Xita Camps i la Palmira Badell feien Cafè amb llet, on xerraven sobre temes d’actualitat de Sant Just.

SJ·1, juntament amb La Vall de Verç, va ésser un fi- del aparador de la política local. Així, davant de les eleccions municipals de 1991, al número de maig s’anuncia la retransmissió en directe del debat pú- blic de tots els caps de llista i del ja clàssic anunci dels resultats que sempre feia La Vall de Verç.

La primera notícia del declivi de la SJ·1 es produ- eix després de la seva assemblea general del 27 de juny, en la qual es decideix fer una aturada fins a l’octubre següent, segons va recollir el número de juliol de 1991. Després vindria la nota «L’SJ·1 atu- ra totes les emissions» apareguda a l’octubre, que posa punt final a aquest seguit d’articles i notes de La Vall de Verç.

Fins aquí la història a grans trets d’SJ·1 tal com la van poder llegir els seguidors de la revista de l’Ate- neu. A continuació aquest esquema es complemen- ta amb una discreta anàlisi de la documentació que cavalca entre febrer de 1987 i juny de 1991 i amb la transcripció de les entrevistes d’alguns dels qui van ésser l’alma mater del projecte.

Tríptic plegat on, a l’interior, s’anuncien els objectius, el marc legal i el finan ament de SJ.1, mentre a la part posterior surt el nom de noranta-cinc col·laboradors que s’han adherit a la proposta fins el 5 d’abril de 1987 (Arxiu Florenci Maymó)

La documentació conservada⁸³

El conveni de l’Ajuntament de Sant Just amb SJ·1 té, sens dubte, una gran rellevància per la constància que deixa tant dels compromisos contrets com per la perspectiva de finan ament de la iniciativa que aporta.

Aquest conveni va ésser signat per Lluís Segura i Romero, alcalde-president del Patronat Municipal de Cultura, Esports i Joventut i per Florenci Maymó i Puig com a director de la Santjustenca Televisiva SJ·1 el 31 de març de 1990. En el preàmbul es fa esment de «la iniciativa de voler endegar una tele- visió local per part d’un grup de persones entusias- tes, que ara fa gairebé tres anys van fer l’esforç de posar aquest projecte en funcionament». I es fixa de comú acord de les parts «l’objectiu d’assolir la con- solidació definiti a de la SJ·1».

Els pactes van incloure, entre altres aspectes, es- tablir un pla de finan ament global per al bienni 1990-1991, addicionalment als diners que es po- guessin aconseguir mitjançant el procediment ge- neral d’aplicació a les entitats culturals, pel paper que l’emissora pogués exercir com a dinamitzador cultural. També incloïa un ajut extraordinari consis- tent en la cessió de material per a un primer termini de 1990-1991, amb caràcter renovable.

SJ·1, per la seva banda, es comprometia a complir el pla d’etapes establert en el document “Pla de consolidació de la SJ·1 per al proper trienni”, inclòs

com a annex; mantenir una orientació oberta i par- ticipativa amb vista a les entitats cíviques de Sant Just i fer constar el suport del Patronat Municipal de Cultura, Esports i Joventut a través del servei de Teleagenda i amb la presència del logotip de dit pa- tronat a la propaganda impresa de SJ·1.

El «Pla de consolidació» va ésser un document ela- borat per SJ·1 amb data octubre de 1989 al qual l’Ajuntament va donar entrada el 17 de novembre de 1989. El decalatge de cinc mesos entre l’aportació d’aquest document i la signatura del conveni indica que la tramitació va ésser prou ràpida considerant els terminis habituals de l’Administració pública.

L’índex d’aquest Pla tenia els capítols: «Revisió etapa transcorreguda», «Descripció d’objectius»,

«Previsions pressupostàries» i «Previsions fina – çament». En el primer es deia: «Fa gairebé tres anys que ens aplegàvem uns socis de l’Ateneu amb la idea d’endegar un nou mitjà de comunicació per a la població de Sant Just Desvern en línia amb les possibilitats que donen els actuals mitjans audio- visuals: una televisió local. Amb gran eufòria vam preparar el projecte i, constituïts com una nova secció de l’Ateneu vam engrescar molta gent amb l’ànim de disposar d’una emissió regular en el ter- mini d’un any. Tanmateix, sense poder fer cap de- mostració a priori de la viabilitat del projecte, no ens vam saber guanyar la confian a suficient per donar l’empenta necessària per engegar en tan curt ter- mini de temps. El resultat s’ha fet esperar més, però finalment podem dir amb orgull que aquell primer objectiu l’hem assolit dintre d’aquest any.»

Després passava al subapartat «Objectius acom- plerts» on s’enumerava el següent:

«Emissió. […] La Santjustenca Televisiva pot ésser sintonitzada arreu de la població a excepció de la zona de Bellsoleig. […] Aquesta cobertura es realit- za emetent des de l’Ateneu pel canal 27 amb 200 mW de sortida en direcció al [Escola] Canigó. Allí el senyal és canviat al canal 39 i emès cap a tota la població amb una potència d’1,5 W.»

«Regularitat. Des de Nadal de l’any passat (12/1988) hem aconseguit mantenir gairebé sense interrup- ció l’emissió d’un programa cada dimarts al vespre i una agenda de l’activitat de Sant Just les 24 hores del dia.»

En aquest apartat es descrivien els espais habituals d’esports i tertúlies de l’Ateneu de la Secció Cultura,

els reportatges monogràfics les entrevistes en di- recte i informatius dedicats a esdeveniments com la Fira Desvern 89 o la Diada de Sant Jordi.⁸⁴

Seguien els altres quatre punts: «Material», «Estu- di», «Participació» i «Promoció personal». Desta- quem el que es diu en el de Participació: «Si bé és molt interessant (gairebé imprescindible) que din- tre d’aquest equip disposem de professionals del mitjà, tant en l’aspecte tècnic com de programació, el que més ens satisfà és que dues terceres parts el formen un entusiasta grup de joves». I en el de Promoció: «Sense deslluir els mèrits personals im- prescindibles, la pràctica dins d’aquest mitjà local

permet que algunes persones trobin un suport per orientar la seva promoció professional.»

Aquesta revisió acabava amb «Estat de comptes», tancat l’1 d’octubre de 1989. S’hi consignava un saldo de 10.291 pessetes, amb un total d’entrades d’1.686.626 ptes.

La «Descripció Objectius», punt 2 del Pla, inclou

«Serveis», «Marc legal» i «Necessitats». En el pre- àmbul del primer punt es reitera l’objectiu «d’abso- lut servei a la població.» Aquests serveis queden repartits en els punts «Comunicació», «Programa- ció», «Agenda», «Emissió», «Formació» i «Vida».

Estand de SJ·1 La Santjustenca Televisiva a la Firadesvern de 1987 a la plaça Joan Maragall (autor desconegut, arxiu de Florenci Maymó)

Destaquem ara alguns aspectes representatius de l’esperit que inspirava el projecte. Es diu de la Co- municació: «És la premissa bàsica objecte del mitjà. Pretenem que el mitjà televisiu sigui desmitificat i s’entenguicomunafórmulanaturaldecomunicació». De la programació se n’enumeren els informatius, els reportatges, els debats i nou espais o formats més que haurà d’incloure la programació. Dels de- bats es diu que han de permetre «posar sobre la taula qualsevol tema de preocupació popular amb la intervenció de les persones que millor puguin il- lustrar les qüestions que es puguin posar.»

Els altres serveis fan referència a millores en la gestió de l’agenda i l’emissió, la formació i la «Vida». D’aquest punt destaquen les frases «El mitjà tele- visiu és molt atractiu, i fa que s’hi integri gent molt jove. Les característiques d’aquest mitjà obliguen els seus components a una integració en el mitjà social on es troba» [en aquest cas Sant Just].

Pel que fa al marc legal cal considerar el context de

l’època, fet del qual deixa constància el document en recordar que tot just en data recent s’havien legalit- zat les tres televisions privades previstes per la llei vigent, mentre la Federació continuava treballant per la legalització de les televisions locals de Catalunya. El capítol de necessitats parla de potència,abast i ma- terial,que es concreta en unes previsions pressupos- tàries per als anys 1989, 1990, 1991 i 1992, que glo- balment sumaven gairebé onze milions de pessetes. El punt3del Pla«Previsions pressupostàries»estava segmentat per anys, des de 1989 fins a 1992, i asso- ciat als objectius de consolidació de l’estudi, assegu- rar la legalitat i la cobertura de Bellsoleig, entre al- tres. Aquest pla trianual ascendia a 10.956.490 ptes. Al darrer punt «Previsions finan ament» hi trobem frases que expressen a parts iguals els principis sota els quals es volia moure SJ·1, així com la seva projecció en els dos i escaig propers anys. Aquí hi entraven també uns hipotètics escenaris pel que fa a la subscripció popular. Destaquem les següents:

«La visió més purista seria assegurar un mitjà eminentment popular que no es veiés mediatitzat per cap tipus d’institució ni pública ni privada […]. Cal i és d’agrair que les institucions estiguin en dis- posició de donar suport a les iniciatives populars, però a la vegada ens hem d’obligar que aquestes iniciatives siguin contrastades amb el desig real de la població. No ens podem permetre fer cap des- pesa sota cap bandera si la població mateixa no es mulla exigint aquesta necessitat […]. Aquesta és la raó bàsica. Que la població demostri que té in- terès per aquesta iniciativa i que no es tracta d’un fantàstic muntatge de laboratori […]. En l’etapa de llançament ja vam aconseguir una participació in- teressant a la ratlla del centenar […]. Per avaluar a quin import podria pujar aquesta subscripció fem les hipòtesis següents: en l’actual oferta cultural de Sant Just es pot veure una participació que impli- qui una quota de la ratlla de 700 persones. Aques- tes 700 persones es tradueixen en 700 famílies que vol dir una mitjana de 3.000 persones quan a Sant Just n’hi ha 12.000 […]. Restem les subscripcions ja obtingudes i arrodonim per sota: aspirem a recollir 500 participacions de 5.000 pessetes dintre de l’any

91. Evidentment aquests comptes no satisfan el pressupost anterior, però acompleixen l’objectiu de lligar a tota la població en el projecte comú.»

Quant als comptes es destacaven unes despeses immediates que sumades a les previstes per 1990 genera una xifra negativa pròxima a les 900.000 ptes., malgrat el poc més d’un milió de pessetes en concepte de suport de l’Ajuntament i el mig milió previst per la publicitat. Aquesta quantitat per pu- blicitat s’incrementava a un milió l’any 1991 i suma- da a l’aportació de l’Ajuntament de 1.570.000 ptes. i una previsió de la subscripció popular fins els dos milions i mig de pessetes donava una previsió de saldo positiu de l’ordre de 600.000 pessetes. Aquí es feia esment d’un problema «Si bé el balanç glo- bal és correcte, té problemes quant a liquiditat ini- cial, ja que l’aportació de l’Ajuntament es fa de ma- nera distribuïda al llarg de tot l’any». Amb aquest objectiu es plantejava la sol·licitud d’un crèdit per un import d’1.200.000 pessetes.

El mateix document del Pla es va fer servir en part i de manera més sintètica per preparar la «Memòria any 90», ja que l’índex era idèntic, llevat de l’apartat

«Necessitats», que no s’hi va incloure. En el punt de l’emissió es felicitaven que «sortosament cap dels canals privats s’ha situat al canal que utilitzàvem per arribar a la població (el 39) i tothom ha pogut mantenir la sintonia.» La llista de reportatges mo- nogràfics i entrevistes estava, al seu torn, actualit-

zada i s’informava dels programes Concurs, conduït per Lluís Bullich i L’era dels 90, moderat per Josep

M. Masjuan. Quant als «intents que encara no han arrelat» hi figu aven els programes El compàs de les nou, Cafemllet i els d’esports, dedicat al futbol sala. I respecte a «El material d’estudi que hem afe- git» s’incloïa una càmera S-VHS, un magnetoscopi VHS, una taula de so de dotze canals, una taula de mescles de vídeo de dotze canals i sis monitors, entre les més rellevants. L’estat de comptes, tancat l’1 de setembre de 1989 donava un saldo favora- ble de 78.988 pessetes. Dins el marc legal trobem

«En el document anterior dèiem que s’acabaven de legalitzar les televisions privades. Avui podem dir que s’acaben de legalitzar les emissores de ràdio municipals. Esperem que el torn de les televisions locals no es faci esperar massa. Independentment del curs de legalització de les entitats d’emissió de televisió, en aquest moment tenim endegat el pro- cés de constitució com a entitat cultural. El seu nom serà La Santjustenca i la seva finalita , “promoure i difondre tot tipus d’activitats culturals, recreatives, esportives, lúdiques i socials”».

Un altre document rellevant —que lliga directament amb aquest comentari final de la «Memòria any 90»

— és la resolució del 17 de juliol de 1991 d’inscrip- ció de l’Associació Cultural la Santjustenca amb el número 12.653 al Registre de la Direcció General de Dret i d’Entitats Jurídiques de la Generalitat. Això va representar la culminació d’un procés que incloïa la notifi ació de la primera junta constituïda el 24 de novembre de 1990, juntament amb la proposta dels estatuts de l’associació. Aquesta junta estava integrada per Florenci Maymó Puig, president; Xavi- er Usón Llansana, sots-president; Joan Massip Vila- nova, secretari, Susana Vallejo Ruiz, sots-secretari; Joan González Herrero, tresorer; Josep-Lluís Gil Ri- bera, vocal i Joan Flix Sorolla, vocal.

El plec de l’expedient porta inclosa una esmena sig- nada pel president i el secretari de l’associació que certifiquen el canvi de la primera denominació de La Santjustenca per la de Cultural la Santjustenca, per donar compliment, segons es diu, a la normativa vi- gent relativa a la denominació de les associacions. Un mes abans de la resolució de la Generalitat a fa- vor d’aquesta associació es va emetre el document

«Balanç a mig camí Pla trienal [sic] de consolidació de la SJ1», amb data juny de 1991, del qual només ens referirem al punt 3 «Nou enfocament» i als as- pectes que estimem rellevants de les «Conclusions». Als objectius del punt 3 es manifesta que «La SJ1 ha de completar que l’emissió arribi a tota la població i ha de garantir amb continuïtat i seriositat l’emis-

sió de tots els programes que puguin ésser fets per col·laboradors forans i una mínima programació de producció pròpia. Aquesta producció pròpia ha d’és- ser igualment de periodicitat setmanal, però que s’emeti cada dia […]. La resta del dia, tal com es fa ara, s’ha de mantenir l’Agenda». Es relaciona a con- tinuació quina ha d’ésser la producció pròpia, el seu contingut i periodicitat. El punt següent, clau del nou enfocament, el constitueixen les gairebé tres pà- gines de la «Manera d’aconseguir-ho» que, per no entrar en una descripció llarga i potser farragosa la sintetitzarem espigolant unes poques frases del text, sense pretendre que siguin un resum: «Cal as- segurar una estructura de personal que garanteixi l’operativitat d’emissió i la producció definida […]. Al no saber en aquest moment qui i amb quina forma podria fer aquesta contractació [es refereix als càr- recs, no menys de sis, que es calculen imprescin- dibles referits anteriorment], en l’estimació només es tenen en compte les remuneracions brutes […]. Aquesta estimació és de quatre milions sis-centes

mil pessetes. Per a completar un pressupost anual cal afegir mig milió per a les despeses de producció i un 10% de les inversions —detallades més avall— per a reparacions i reposicions. Per tant, el pres- supost mínim anual a preveure és de sis milions.» Després s’afirma que també cal «un salt qualitatiu amb l’equipament i local disponible […]. Tot aquest material i el condicionament del local [es refereix a la Sala Cinquantenari] es pot estimar pel cap baix en nou milions i mig.»

El punt 3 porta inexorablement a un punt que ja s’in- tueix de tancament del projecte i que es fa explícit en les «Conclusions» del següent i darrer apartat que s’enceta amb: «Malgrat que estem satisfets de la feina feta fins a la data, considerem que no es pot seguir per aquest camí […]. La raó profundament de pes per als que som a La Santjustenca des del seu començament és que, d’acord amb l’anàlisi ante- rior, no és realista continuar amb les mateixes pre- misses. La forma honesta de continuar és d’acord al Nou enfocament expressat en el capítol anterior

Joan Gonzàlez conversant a l’estand de Firadesvern de 1987 (autor desconegut, arxiu de Florenci Maymó)

[…]. En qualsevol cas, com que necessàriament cal donar un canvi d’orientació al projecte inicial i els gairebé cinc anys de treballs en aquesta línia d’aus- teritat han produït un cansament important […]. Els promotors de La Santjustenca Televisiva volem do- nar per acabada la nostra tasca.»

Aquestes conclusions no poden ésser més explíci- tes i resta qualsevol altre comentari.

Les entrevistes a dos protagonistes

Per a sortir de l’aspecte més eixut del que podem extreure dels documents a continuació ara incloem les transcripcions íntegres que va fer Pere Font de les entrevistes mantingudes amb Florenci Maymó i Puig el 25 d’agost de 2016 i amb Joan Gonzàlez i Herrero el 15 de juny de 2017. La del Florenci és la primera:

«Com va començar la idea de fer La Santjustenca Te- levisiva?

Crec recordar que arran d’una trobada amb Joan González i Xavier Uson, aquest ja tristament des- aparegut, que veiérem la possibilitat d’engegar el projecte d’una televisió local per a Sant Just i a par- tir d’un mínim material tècnic que calia completar amb alguns elements. Estic parlant de fa més de vint-i-cinc anys, o potser trenta. Ho concretàrem no

sé si en un dinar o sopar d’amics, la qüestió és que ens vam engrescar. “Per què no podem fer-ho?”. A partir d’aleshores ens animem esperonats perquè arreu del país anaven sorgint moltes televisions locals; entre d’altres, i la que teníem més a prop, Esplugues Televisió. És veritat que aquella bogeria d’obrir moltes televisions locals era com un tancar i obrir. També s’iniciaren fusions en xarxa que do- nava una visió, una programació, més completa i de caire més seriós o professional, malgrat el volunta- risme de tots plegats.

Amb quin suport santjustenc vàreu comptar? D’entrada, ens vam recolzar en l’Ateneu per tal d’aconseguir un espai, un local on treballar. D’altra banda, el suport de l’Ajuntament per al finan ament dels equips tècnics que ens mancaven. També la col·laboració dels mestres del Col·legi Canigó que permeteren que plantéssim l’antena emissora al terrat dels seus habitatges. A l’Ateneu, disposàvem d’un local al hall de la sala d’assaigs de l’Orfeó, on muntàrem un plató i, per l’escala del darrere, es podia entrar més directament a qualsevol acte que es fes a la sala del Cinquantenari. Evidentment, La Santjustenca Televisiva es va legalitzar com a enti- tat cultural al Registre oficial de la Gene alitat.

Vàreu pactar un ajut econòmic amb l’Ajuntament?

De fet el pressupost pactat que se’ns anava atorgant en la mesura que es necessitava per a comprar ma- terial, estava supeditat a través del conveni aprovat d’un milió i mig de pessetes durant els tres primers anys de funcionament. Quan vam plegar vam cedir el material. Només gastàrem 1,1 milions d’aquell pressupost. L’Ateneu no va posar-hi diners, només el local, que ja era una bona ajuda. Vull destacar que una colla de socis aportaren ajuts econòmics en constituir-nos com a entitat cultural, unes cinc mil pessetes per cap, si no recordo malament. Els ins- crivírem com a socis i fou un suport econòmic petit però signifi atiu.

Quina graella de programació muntàreu? Inicialment, una emissió continuada d’un parell d’hores els dimarts al vespre; més endavant, cada dissabte a la tarda, però manteníem fixa sobre la pantalla l’agenda cultural que es podia consultar les vint-i-quatre hores. Dels col·laboradors coneguts, destacaria el Francesc Fàbregas, l’Àngel Casas, en Joan Salvat. Audiència? Si ara resulta complicat, imagina’t fa una trentena d’anys. Diria que el canal fou molt ben rebut per tots els que el podien veure. No podem oblidar que estant Sant Just molt engan- xat a les muntanyes, com a conseqüència la difusió és més complicada. La gran preocupació eren les zones d’ombra que afectaven alguns sectors del teixit urbanístic. El cert és que amb la gent que ana- ves parlant, tothom es manifestava content del que emetíem; ja que de fet realitzàvem programes força interessants.

Aquella aventura inicial, aquella programació engega- da a base d’aportacions voluntàries, tingué un punt de no retorn.

Sí, l’aventura s’acaba a finals del 1991, perquè no te- níem prou força per a la dedicació que s’hi requeria. És cert que va haver-hi un moment àlgid, especial- ment als inicis, amb molts col·laboradors; alguns dels quals feien pràctiques mentre estudiaven audi- ovisual, per exemple, i que en el transcurs dels anys els pots veure treballant com a bons professionals. Dels joves, alguns ens deixaren perquè de mica en mica començaven a trobar sortides professionals, ja que el sector absorbia personal. A La Santjusten- ca ningú no cobrava un duro, però certament arribà un moment que calia decidir si ens convertíem en professionals assalariats ho bé ho deixàvem córrer. El voluntariat tenia un límit i decidírem plegar, coin- cidint amb la posada en marxa de xarxes de televi- sions locals.

La Santjustenca hauria patit la competència d’Esplu- gues Televisió, oi?

Esplugues era, alhora, competència i col·laboració.

Vam mantenir en tot moment bona relació. De fet, alguns dels nostres programes els rodàrem en el seu propi plató. Per exemple, el concurs que feia el Lluís Bullich amb nanos de les escoles, concurs que requeria un espai més ampli que el propi de l’Ate- neu. Competència? No, perquè ells només donaven informació municipal del seu poble i res de Sant Just. Amb el temps han completat l’oferta i com saps, ara la seva informació és comarcal. Durant l’existència de La Santjustenca, diria que la col·la- boració fou correcta i amb resposta positiva per a tot el que els demanàvem.

I la col·laboració amb els mitjans locals: Ràdio Des- vern i La Vall de Verç?

Érem conscients que teníem la col·laboració de l’Ateneu i de l’Ajuntament, dues entitats antagòni- ques. Des de bon principi vam creure que no ens interessava abocar-nos envers una entitat o a l’al- tra. Sense preferències. Les dues, a la seva manera, ens ajudaven. Mai no jugàrem a ésser un mitjà propi municipal ni estrictament ateneista, ens limitàrem al mínim imprescindible. Fins i tot quan tanquem, la iniciativa la prenguérem nosaltres en comprovar que no podíem complir els objectius proposats de bon principi.

També podia ésser que tanquéssiu perquè arribava la digitalització o amb ella s’albirava una rígida legislació sobre els canals locals?

No, no! La digitalització no hi tingué res a veure. Més endavant potser sí, però entre 1989/91 amb la ma- quinària analògica anàvem tirant; complia relativa- ment bé la realització tècnica. Diria que les raons de plegar van ésser més personals que no pas per problemes de reconversió d’analògic a digital.

Us va doldre liquidar aquella aventura televisiva? Home!, sempre que tu has fet de pare d’una cosa, et sap greu si s’acaba. Però bé, et queda la tranquil- litat que férem una feina ben feta i amb un paper rellevant en el seu moment. No és per donar-hi la volta, però sí que a vegades hi ha coses que tenen un començament i un final; aquest s’ha de saber veure i actuar-hi en conseqüència.

Ens pots esmentar noms de programes i persones que van col·laborar a fer realitat La Santjustenca Te- levisiva?

Els tres del nucli fundacional: Joan González, Xavi- er Usón i un servidor. Recordo, entre molts d’altres: Josep Izquierdo, Enric Flix i Joan Massip —ambdós treballaven a TV3, com el Joan i en Xavier—, Palmira Badell, Xita Camps, que feien un programa de xa- farderies amb titelles; Josep Maria Masjuan, amb la tertúlia L’era dels 90; Oscar Ramos, amb Més maga- zine, etc.

Ens preocupava estar arreu del poble on es fessin actes socials, culturals, esportius o polítics. Cito de memòria, a l’espera de consultar la documentació que us podem facilitar:

Cavalcada de Reis, Fira Desvern, Cinc anys de Rà- dio Desvern, Conflicte Creu Roja, Pla urbanístic del Casc Antic, Metro a Sant Just, Una nit amb la policia local, Escoles Núria, entrevista a Ramon Moragas

—president de l’Ateneu—, Antonet Malaret, Esbart i Francesc Melià, Geganters i Mateu i Palmira Badell, Grup Rats Penats i Juli Ochoa, Taller d’aprenentatge i Antoni Hernández, Set i fora, la circulació al poble, el Walden, el jovent, la marxa de la SEAS, les elecci- ons, Setmana de l’Ateneu, karts, etc.».

En Joan Gonzàlez va ésser molt més breu en la seva entrevista al referir-se a la Santjustenca Te- levisa. En canvi, en la resposta al suggeriment de l’entrevistador que l’empenta d’uns anys es va anar diluint pel fet de fer-se gran, els compromisos pro- fessionals i la família, va donar una opinió que és central en tot el debat de la gestió de la cultura i la interacció entre els ens oficials i la iniciativa priva- da. És aquesta: «Formo part de l’equip que posa en marxa La Vall de Verç, la Santjustenca Televisiva i, molts anys més tard i en un camp ja més professi- onal, formo part de l’equip que engega TV3, Trenta Minuts, Barcelona Televisió, així com contribueixo a tirar endavant la primera xarxa de cinema digital europeu. La refl xió profunda seria: Què va passar amb l’energia d’aquella gent activista cultural quan es van aconseguir els ajuntaments democràtics? No sé si per acció o omissió, va haver-hi una cessió de la dinamització cultural cap els ajuntaments. Això no és bo ni és dolent. Segurament és el que havia de ser. Vist en perspectiva crec que vam cometre al- guns errors, ja que es va cedir la iniciativa a mans dels ajuntaments. Molts activistes culturals van fer

un pas al costat. Les institucions no estan formades per les pedres, sinó per persones que hi ha al carrer i que són les que donen energia. En cas contrari les entitats perden imaginació i acció.»

El gruix de tota la documentació sobre SJ·1

Ens hem referit en la tercera nota a peu de pàgina d’aquest escrit a la documentació que el Florenci i el Joan han posat en mans del CES o de l’AHMSJD, respectivament. També s’ha avançat en la confluè – cia lògica de tot aquest material a l’Arxiu. Això no obstant, a l’arxiu de l’Ateneu també hi deu haver més documentació sobre SJ·1 per estudiar, a part del DVD que s’ha visionat i ara es comenta aquí. Es tracta d’un DVD que en Lluís Ramban ha retolat com a miscel·lània, amb el benentès que hi ha una mica de tot. Al llom porta el número 3 i a l’índex del frontal de la capsa a la quarta línia s’hi llegeix «04/ SJ1 – 1989 – 65’». Es tracta d’un recull documen- tal preparat per M. Mercè Florenza i Lluís Ramban. El primer tall està dedicat al desè aniversari de La Vall de Verç i el segueix un informatiu sobre els cent primers dies del mercat municipal, amb entrevistes sobre el terreny fetes per en Josep Lluís Gil. Des- prés ve un segon informatiu sobre la II Fira Desvern feta a l’entorn de l’avinguda Indústria i plaça de Ca- moapa del 14-16 de juny de 1989. Cal entendre que probablement tots van ser emesos dins l’apartat d’informatius de SJ·1 i, per tant, són un testimoni de les notícies locals que donava SJ·1 a la vegada que un document valuós per a la història de Sant Just. Encoratgem des d’aquí que es pugui fer un ar- xiu centralitzat de tot el material que serveixi per documentar exhaustivament l’aportació de SJ·1 La Santjustenca Televisiva a la història recent de Sant Just Desvern.

8. 4. Cinema

Francesc Blasco Urpinell

8. 1. 1. El cine de l’Ateneu

El cinema va tenir una gran rellevància en els pri- mers cinquanta anys de l’Ateneu, com ho posen de manifest tant la documentació existent com el relat

de les persones que els van viure.⁸⁵ Aquí ens referi- rem als testimonis de les persones que van poder veure el naixement del cinema a Sant Just,⁸⁶ les pel- lícules que recorden i alguns aspectes anecdòtics que representava el fet d’anar al cinema a mitjan

segle passat. També el testimoni de qui va ser res- ponsable de la sala de màquines dels cinemes Ate- neu i Texas durant vint-i-cinc anys i de qui en va ser taquillera.

Els precedents del cinema de l’Ateneu

El Cinema Jardí va ésser construït per Jaume Cus- có, era al terreny de l’actual fin a que té el núme- ro 30 del carrer de Bonavista i va funcionar entre els anys 1918 i 1930 (Cronologia i fets de Sant Just. Ajuntament de Sant Just Desvern, 1995).

Es recorda que s’hi passaven pel·lícules per episo- dis d’en Tom Mix, actor llegendari, encara que no dels més famosos, del cinema mut. També de Rin Tin Tin, el gos llop rescatat d’un camp de batalla de la I Guerra Mundial i fet famós pel soldat americà

que el va trobar, Lee Duncan. Aquest gos va viure del 1918 al 1932 i va protagonitzar fins a vint-i-set pel·lícules de Hollywood.⁸⁷ Semblantment la prime- ra versió de Ben-Hur de 1925. Aquestes sessions mudes anaven acompanyades de pianoles mentre els assistents tenien l’oportunitat de prendre un xa- rop. El pare del Magí li havia comentat que es deia que a les nits s’havien fet sessions especials només per a homes. Fos o no fos veritat, el fet és que la pro- jecció de nus femenins va començar abans de cre- ar-se pròpiament el cinema a finals del segle xix.⁸⁸ En tancar-lo es va obrir el cinema Catalunya, just on actualment s’està obrint un nou carrer a la part baixa del carrer de Bonavista, però va durar poc i va passar a ésser sala de ball.

El primer cinema de l’Ateneu va ésser al pati de les

Escoles —que va inaugurar la primera aula el 1924.⁸⁹ Un pati enfonsat sense paviment al qual s’hi accedia baixant uns quants graons. Estava cobert amb un gran tendal que formava bosses d’aigua quan plo- via, de manera que calia punxar-les per tal de des- guassar. Pel fet d’estar exposat als aiguats van dir- ne “el pati dels ànecs”. Els seients eren cadires de boga lligades de quatre en quatre i la preparació del pati per al cinema del diumenge, i el posterior des- muntatge, era un espectacle a la vista dels alum- nes de l’escola. En Pere Bosch n’era el maquinista. Fins on arribava la precarietat d’ambdues instal·la- cions es fa evident amb l’anècdota que en una oca- sió es van haver d’encendre els llums per la presèn- cia de rates. Malgrat tot, hi havia competència entre els dos cinemes, fet que va originar que la junta de l’Ateneu signés un conveni —no sabem a quina mena d’acord es va arribar— per a evitar prendre’s recíprocament la clientela.

La inauguració de la Sala Gran el 1929 va tenir lloc amb una sessió de cinema en què es va veure El desfile del amor (The Love Parade), una comèdia

musical del mateix any dirigida per Ernst Lubitsch i protagonitzada per Jeanette McDonald i Maurice Chevalier⁹⁰. Això no obstant es va seguir projectant cinema mut, que compaginava les escenes d’amor amb música de Verdi i les de guerra amb la de Wagner gràcies a una pianola. El cinema sonor de la primera època va portar a l’Ateneu altres film musicals com El trio de la bencina (Die Drei von der Tankstelle) de 1930, que va representar el triomf de la comèdia musical alemanya⁹¹ i Vuelan mis cancio- nes (Leise flehen meine Liede ), austríaca, de 1933. Les primeres màquines de projecció van ésser les OSSA —Orpheo Sincronic, SA—, fabricades per aquesta empresa catalana que, posteriorment, va fabricar motos i va estar activa de 1928 al 1982.⁹² Posteriorment les màquines ja van venir de la Gran Bretanya o dels EUA.

Tot seguit es mostra una taula amb altres pel·lícules dels anys vint i trenta del segle passat que recor- daven els entrevistats esmentats. Un capítol a part són les pel·lícules que va promoure el franquisme a la postguerra.

El pirata negro (The Black Pirate)

1926 Albert Parker EUA ^Douglas

_{Raza 1941} José L. Sáenz de Heredia

Espanya Alfredo Mayo et al.

Dos programes del cine de l’Ateneu en la immediata postguerra, abril i juny de 1939, quan la maquinària de control i propaganda va eliminar el català i va sotmetre les institucions i les persones que les havien regentat fins alesho es (AHA)

Dins l’anecdotari associat al cinema cal apuntar el fet que molta gent s’emportava el dinar o el sopar. Un menjar que no era precisament d’entrepà, ja que s’hi havien trobat tant ossos de pollastre com clos- ques de musclos. Tot un precedent de les pipes de gira-sol que es van posar de moda durant els anys cinquanta i seixanta. D’aquests anys cal recordar que els dijous a la tarda hi havia sessió de cinema a l’Ateneu perquè els escolars feien festa dins una setmana de classes que incloïa el matí i la tarda dels dissabtes.

Amb el propòsit d’intentar oferir una visió més en- llà de la de l’espectador, incloem ara la vivència de Jesús Cots i Balasch, el darrer tècnic que va estar a càrrec de la cabina de projecció de l’Ateneu. De l’entrevista que li va fer Jordi Amigó el 26 d’octubre de 1995⁹³ n’hem extret la informació rellevant, que oferim a continuació:

Nascut el 1926, no ve a Sant Just fins al 1937. Va treballar a la Sanson amb un horari només de ma- tins els dimecres i els dijous, cosa que li va perme- tre d’exercir com a tècnic de projecció de cinema.

Va alternar les quatre sales que la companyia Mulà tenia entre Esplugues —Quirze i Savoy— i Sant Just

—Ateneu i Texas. Una activitat que va mantenir du- rant vint-i-cinc anys. Amb el Laureà Jornet —Ma- riano— va fer la feina d’ajudant, carregant les bo- bines i no va portar mai les màquines directament, d’acord amb una distribució de la feina en què el cap de cabina treballa amb la màquina de l’esquerra i l’ajudant a la dreta. Ja al Texas, amb Jaume Dineret com a cap de cabina, va aprendre plenament l’ofici Una pel·lícula podia tenir cinc rotlles, amb una dura- da que podia anar dels divuit als vint-i-cinc minuts cadascun, fins que van sortir les caixes grosses de sis-cents. Tot plegat un sistema antiquat respecte dels plats plans que van sortir després. Quant als operadors es va passar de dos a un per cabina i, posteriorment, amb un de sol als cinemes multisala. Les cintes portaven la indicació del seu estat, bà- sicament la presència de ratlles, que podien ésser fines o grosses, de manera que els donava un grau de qualitat/deteriorament que anava de l’u al tres. A les ratlles hi contribuïa la tela que hi havia en una

Els dos projectors del cine de l’Ateneu en data indeterminada. Sobre la cabina on es trobaven hi havia un dipòsit d’aigua pel cas que es produís un incendi (autor desconegut, AHA)

finest eta del recorregut de la cinta que es podia substituir per una altra de vellut però que exigia ne- tejar aquest punt més sovint per evitar les ratlles. Un altre aspecte tècnic de les primeres màquines era el focus de llum generat per uns carbons que, si s’acostaven massa mamaven, en l’argot de cabi- na, i es perdia lluminositat. Totes les pel·lícules por- taven també el full de censura, un targetó de color rosa-morat, plegat de forma semblant al carnet de conduir d’abans, on s’indicava el tipus de censura que tenia: imatges, escenes o sense cap tipus de restricció i per a quin públic era apte. Recorda el cas de Mogambo on els dos protagonistes passaven per germans a còpia de canviar els diàlegs.

Les sessions començaven a les tres o dos quarts de quatre i s’allargaven fins a les dotze de la nit en dues i mitja o tres sessions, depenent de la dura- da de les pel·lícules. El Cine Texas va estrenar mà- quines OSSA mentre que les de cal Quirze eren les més velles i estaven adaptades al cinema mut — que no sabem exactament què vol dir. El Texas era també el que tenia la millor sala de projecció; les finest es donaven a la carretera. Pel que fa a la sala, la més gran era la de l’Ateneu i la més petita la de Cal Quirze. En algunes projeccions la gent s’estava dreta, cosa impensable avui dia. Quan funcionaven els dos cinemes hi havia sessió en dimecres, en di- jous, en dissabte i en diumenge. En Jesús Cots no va fer mai de transportista de les cintes amb bicicleta d’un cinema a l’altre. En aquest punt fem un petit incís per recordar als més joves que les pel·lícu- les venien en uns sacs –literal– amb quatre o cinc llaunes que contenien els rotlles seqüencials de la pel·lícula. Per la seva part els cinemes disposaven de dos projectors de manera que es muntaven el primer i segon rotlle en les bobines de la primera i segona màquina, respectivament, per tal que quan s’acabés el primer es pogués posar en marxa la segona màquina amb el segon rotlle. I així s’anava alternat el funcionament dels dos projectors fin passar de forma ininterrompuda els quatre o cinc rotlles que tenia una pel·lícula. Aquest sistema va durar gairebé cent anys fins que es va substituir per un sol projector que tenia una única bobina en la que s’empalmaven tots els rotlles d’una pel·lícula. Això no obstant, ni l’Ateneu ni el Texas van dispo- sar d’aquest sistema, basat en làmpades de xenó, perquè les seves màquines encara anaven amb làmpada de carbons. Les noves màquines porta-

ven una bobina que feia gairebé un metre i hi cabien

5.000 metres de cinta. Això fins i tot permetia posar dues pel·lícules en una mateixa bobina, ideal per a les sessions dobles que s’acostumaven a fer. Per la seva banda les distribuïdores subministraven cai- xes amb capacitat per a un rotlle de fins a 600 m, encara que el metratge per rotlle habitual era d’uns 540 m. Tot això en el món analògic passat. Avui totes les pel·lícules venen en format digital i el que aca- bem d’explicar és història.⁹⁴

En l’entrevista a Jesús Cots, aquest recordava la taquillera Eulàlia Casanovas al cinema Ateneu de després de la guerra però desconeixia qui va ser- ho abans. Al Texas hi va haver la Josefina Jornet, germana d’en Mariano, i la Nieves Candel Erraiz.⁹⁵ No sabem quina mena d’alternança o torn hi va ha- ver entre les tres com a responsables de la taquilla d’aquest cinema. Però en Jordi Amigó va entrevistar també Eulàlia Casanovas i Ballart, la persona que va estar a càrrec de les taquilles de cinemes Ate- neu i Texas, el 27 de maig de 1995.⁹⁶ De la conversa n’hem extret la informació que oferim tot seguit.

El pare de l’Eulàlia treballava a la Sanson i era l’en- carregat de les dones que cosien els sacs de ciment. Abans de la guerra, sobre 1924, havia fet de taqui- ller, un temps en el qual, segons diu l’Eulàlia, no es pagava un preu fix per l’entrada sinó que es donava la voluntat. Si l’any és correcte, hem de suposar que devia ser-ho o bé al cinema del pati de les Escoles o bé al cinema jardí ja que la inauguració del nou Ateneu no va ser fins 1929. El Jesús Cots havia es- mentat, pel cinema Ateneu, el preu de 35 cèntims per l’entrada general i d’un ral —25 cèntims— per als socis, sense especifi ar de quins anys parlava però probablement al final dels anys trenta, quan ell va arribar a Sant Just. L’Eulàlia va estar vincula- da un total de trenta anys a l’empresa de la família Mulà, inicialment com a encarregada del guarda-ro- ba del cinema Ateneu i posteriorment a les taquilles dels cinemes Ateneu —fins que va tancar el 1975— i després a la del Texas, fins que també va tancar el 1988. Segons va dir en aquest entrevista, als dar- rers temps del cinema Ateneu es van trobar amb molt gamberrisme, amb joves que tiraven ganivets a la pantalla i foradaven les butaques. La taquilla estava situada a l’angle que avui correspon a la part de sota l’escala que puja al primer pis.

El centenari del cinema va donar lloc també a dos escrits a La Vall de Verç, un de Tlarig en la capçale-

ra habitual No ens ho callem titulat «1995 un any de cine» i un altre de la regidoria de Cultura de l’Ajun- tament de Sant Just, «Centenari i Festes de Tardor», tots dos de l’octubre de 1995.

8. 1. 2. Cine Club Recerca

Una bona colla dels que avui estan al final de la dè- cada dels seixanta anys i els una mica més grans van veure néixer el Cine Club Recerca dins del ca- sal de la Parròquia, al mateix lloc on probablement, anys abans havien anat a doctrina i al cine del se- nyor rector. Aquest naixement s’ha d’incloure en els moviments diversos que van permetre a la gent jove sortir d’uns estereotips marcats per la restric- ció d’obra i pensament que va representar la post- guerra. Molts dels promotors eren recent estrenats universitaris que van assajar amb els seus escrits o la seva participació als fòrums l’ofici de ciutadans del món.

La documentació que explica el Cine Club Recerca

–en endavant CCR– des del seu naixement fins que es va extingir consta, fonamentalment, del següent:

a) la documentació de l’arxiu personal de Lluís Se- gura i Romero (1948) que inclou, el material d’un curset d’iniciació al cinema anterior a la constitució del CCR, programes, dossiers de pel·lícules i direc- tors i algun exemplar de la revista Portantveu dels anys 1969-1973; b) dos articles de La Vall de Verç de gener i febrer de 1983 de Joan Gonzàlez i Her- rero (1955) que relaten la història del Cine Club so- breposant les programacions per anys a la pròpia història del CCR i del país; c) una entrevista inèdita de Jordi Amigó a Salvador Juan del 13 d’octubre de 2005 dins del context del Programa per al Memori- al Democràtic;⁹⁷ d) els articles VII i VIII –novembre i desembre 2010– del cicle de vuit articles d’en Pere Font a La Vall de Verç, sota la capçalera “Mariano- ooo!, volem cine en català”; e) l’entrevista de Pere Font a Salvador Juan i Babot (1953) del 16 de gener de 2017 feta expressament per aquesta miscel·là- nia; f) una llista de totes les pel·lícules projectades pel CCR i notes de premsa sobre la destrucció de l’arxiu del CCR aportats per Salvador Juan; g) entre- vistes posteriors a Salvador Juan, Josep Canyelles (1950) i Toni Malaret (1949) i h) una nota de dades complementàries enviada per Josep Canyelles el desembre de 2019.

Per deixar aquí constància del CCR com a fita cul-

tural del Sant Just a cavall entre la dictadura i els inicis de la democràcia, s’inclou a continuació una amalgama del material inèdit intentant construir un relat lineal i complet, tot i ser conscients que la his- tòria del Cine Club ja està en bona part explicada. Amb aquest criteri hem deixat les referències b), c) i d), ja que el lector interessat en el tema té l’opció de consultar-les.

9. 4. 2. 1. Els orígens

Cal suposar que des de l’ambient parroquial de Sant Just algú va suggerir o va transmetre la informació sobre el curset anomenat “Curset d’iniciació cine- matogràfi a” que es feia al Seminari Conciliar de Barcelona el curs 1964-1965. Entre els documents de Lluís Segura hi trobem una dotzena de fulls que corresponen a quatre sengles dossiers.

Del primer d’ells val la pena transmetre part de la informació continguda perquè considerem que té la vessant del cristianisme de base, a la vegada que aposta pel nou mitjà com a referència que pot il·lus- trar el camí del bon cristià militant. Comença amb un cita del llibre de 1956 Un católico va al cine de José María Pérez Lozano:

«Nascut conforme a les normes evangèliques, en una barraca, el cinema atrau ara a les multituds sota les parpellejants llums del neó. Deshonrat pels qui el fan i pels qui el veuen, el Cinema s’ha tornat en un desmanyotat espectacle que alimenta de somnis els homes. Convertit en tot el contrari del que de sí, és, el Cinema espera que algú s’acosti a comprendre’l amb el cor net i la intel·ligència lúci- da. Perquè el Cinema és el fenomen social i estètic més important de tots els temps i cap veu com la seva per cridar als homes paraules de veritat o de mentida.»

Seguia amb una altra cita de Manuel Villegas López, escriptor i crític cinematogràfic i acabava aquesta mena de presentació del curset amb les set carac- terístiques que, segons Pius XII, havia de tenir el film ideal. Entre una i altra cita podem llegir «Aquest món cinematogràfic no pot menys que crear al seu voltant un camp d’influència extraordinàriament ample i profund en el pensament, en els costums i en la vida dels països on manifesta son poder, so- bretot en les classes més pobres, per a les quals el cine, és, ben sovint, l´única diversió després del treball, i també entre la joventut que veu en el cine el mitjà més ràpid i delitós per a sadollar el natural

afany de coneixement i d’experiència que la seva edat li promet. Així doncs reben d’aquest –del cine– una particular direcció en la seva cultura, en la seva ideologia, en els seus sentiments, i sovint també en el seu comportament davant la vida. D’aquesta sen- zilla consideració es palesa la necessitat que l’art cinematogràfic s’estudiï en les seves causes i efec- tes de manera que, com qualsevulla altra activitat, porti al perfeccionament de l’home i a la glòria de Déu.»

D’aquest dossier primer del “Curset” es desprèn que l’església va ser conscient de la força del cine- ma i que havia de jugar-hi un paper. Conseqüent- ment es pot deduir que des de les instàncies eclesi- àstiques no es veiés amb mals ulls la iniciativa de crear un cineclub a redós d’una parròquia. Això és una explicació plausible però, sota les condicions d’anàlisi tan simples que estem fent, no deixa de ser una suposició. Cal comptar també que els mo- viments que volien sortir de l’encarcarament de la dictadura tenien en una part de l’església un aixo- pluc de seguretat.

En aquest punt val la pena fer l’esquema de l’evo- lució del Cine Club Recerca en els seus vint anys d’existència i unes etapes que es van diferenciar, entre altres aspectes, pels objectius i la programa- ció. De forma simplifi ada es pot dir que aquestes etapes del CCR coincideixen amb les presidències que es van anar succeint. L’etapa inicial va estar dirigida i coordinada per Lluís Segura (fins 1973); seguidament va estar sota el lideratge de Josep Canyelles fins aproximadament finals de 1974 i la llarga etapa de més de deu anys en què Salvador Juan va portar el CCR fins que es va extingir el 1986.

9. 4. 2. 2. El Cine Club Recerca entre 1966 i 1973 D’entre la documentació facilitada pel Lluís Segura d’aquests anys hi ha una llibreta menuda que apa- rentment va ser un diari dels inicis del Cine Club. A la primera pàgina hi podem llegir la capçalera “Cine fòrum Parròquia” i al revers de la pàgina “A últims d’octubre de 1966 es va quedar d’acord en fer Cine fòrum. Me’n encarregaria jo.” I dues planes més en- llà “1ª sessió. 26 de novembre de 1966 a les 10’15 de

Portantveu d’octubre de 1971, primer amb el canvi de format i concepte per « transformar-lo en una Revista Cinematogràfi a que comprengui el fenomen del cinema des dels angles més variats», segons es diu a l’apartat Travel·ling (arxiu de Lluís Segura)

Portantveu de gener de 1972, amb una ressenya sobre la censura, a la que fa referència la imatge superior de la portada (arxiu de Lluís Segura)

la nit. Pel·lícula «Cenizas bajo el sol» (500 ptes.) amb Tony Curtis, Frank Sinatra i Natalie Wood. Director Delmer Daves. Comentarista: Vicenç Carballido. Van assistir unes 50 persones, la majoria joves i força de fora. Es va comentar bastant la pel·lícula malgrat que el sonido [sic] no va anar bé al primer rotllo.” És també interessant el text del revers d’aquesta pàgina, on llegim: “Es feren 460 ptes. Preu 10 ptes. La pel·lícula es va projectar l’endemà per el Catecisme i per això van haver diners sobrants.” D’acord amb aquesta llibreta, doncs, la primera ses- sió de cine va tenir lloc el novembre de 1966. La se- gona va ser el 28 de gener de 1967 amb La Diligen- cia –1939– de John Ford i de nou amb V. Carballido com a comentarista. Al final de la cinquena i última sessió el Lluís fa la següent valoració: “En resum no podem sentir-nos defraudats d’aquest primer curs. Lo més important és que hem demostrat una inqui- etud i que hem donat a conèixer el cinema. La total participació i el diàleg més obert vindran més enda-

vant. Maig 1967.”

El curs 1967-68, va estar dedicat al cinema espa- nyol: “S’ha muntat el curs de cinema espanyol pen- sant en que hi haurà més diàleg. S’ha muntat exclu- sivament al Casal. Ja a la primera sessió s’estrenen bancs nous.” Va obrir la primera sessió La venganza

–1958– de Juan Antonio Bardem, amb Carmen Se- villa, Raf Vallone i Jorge Mistral. La sisena i última sessió del cicle va ser Los Tarantos –1963– de F. Rovira Beleta, amb Carmen Amaya. En la valoració del curs el Lluís escriu: “Respecte el curs passat hi ha hagut superació i millors pel·lícules, sessió al cine Texas, sessió infantil, però aquest curs ha esta caracteritzat per una cosa: la manca d’assistència.” Dels anys 1967 i 1968 hi ha factures de Cire Films i de Sixtin Films pel lloguer de les pel·lícules, de 16 mm, amb uns preus que van de les quatre-centes pessetes de A las cinco de la tarde de J.A. Bardem

–1961– a les vuit-centes pessetes de Los Tarantos.

Els Portantveu i les fit es tècniques de les pel·lí- cules

Els Portantveu del Cine Club es van anar editant amb cada curs de manera que els del primer curs van constituir el Volum I, el del segon curs Volum II, i així successivament. No hem pogut veure com eren els del volum I però sí els del volum II i III. Els d’aquest segon volum, corresponent al curs 1969-70 con- tenen les fit es tècniques de les pel·lícules que va incloure el cicle, més la ressenya d’algun crític o el dossier d’un director, en algun cas, de manera que cada Portantveu tenia entre una i tres pàgines. En el full de presentació d’aquest cicle als punts cinc i sis llegim: “Hi ha sessió de Cine Fòrum cada segon dis- sabte de mes i d’altres activitats cada quart dissab- te (llevat els mesos de desembre i març). Agraïm públicament al Sr. J. Mulà les facilitats donades per poder presentar aquesta programació totalment inèdita a Sant Just. També a la junta de l’Ateneu per fer arribar aquestes sessions als seus socis.” Comentem a continuació dos Portantveu, un d’oc- tubre de 1971 (volum III) i un segon del gener de 1972 amb el propòsit de documentar, ni que sigui mínimament, el seus autors i el tipus de contingut. Els sumaris de tots dos estan escrits per Francesc Garcia, Lluís Segura, Toni Malaret, Lluís González, Josep Canyelles, Josep Manuel Llop i Jesús Ángel Prieto. Cal destacar que el d’octubre representava un nou enfocament i format. El l’apartat de Travel- ling [sic] escrit per Ll. Segura es deia «notareu la transformació, diria radical, respecte el que rebíeu fa un any. A partir d’un senzill folletí [sic] informatiu de les sessions de Cine-Club Recerca, hem volgut transformar-lo en una Revista Cinematogràfi a que comprengui el fenomen del cinema des dels angles més variats. No és un butlletí interior –veureu que no es parla massa de C.C.R.– tampoc és una pu- blicació d’actualitat –per això en teniu d’altres, per exemple el diari.»

De les seccions destaquem la d’ ”Hem vist …” que

portava en Toni Malaret i que sobre tres hexàgons concèntrics opinaven cinc persones de l’equip de redacció, amb una puntuació de sis graus, sobre dues pel·lícules. L’apartat “Gent de cinema” era el dedicat a les entrevistes a càrrec de l’equip de redacció. En el número d’octubre s’entrevistava al realitzador Carles Duran i en el segon a la parella Serena Vergano i Ricard Bofi l Levi. L’apartat que duia Josep Canyelles “Dossier” era un monogràfi sobre una pel·lícula, realitzador o tema. El primer el va dedicar a Liberxina 90 un film de Carles Duran de 1970 i el segon a la censura. En aquest “Dossier” es deia: “les estadístiques diuen que aquests individus

[els del Comité de Censura] han prohibit l’exhibició a Espanya, aquest darrer any, 50 dels films que han tingut més acceptació de crítica a tot el món –Nuevo Fotogramas publica cada any la llista.”

Amb les paraules “A partir del 8 de novembre del 1971 Cine Club Recerca ha esta reconegut pel Go- vern Civil de Barcelona com a entitat legítimament constituïda […] i s’obre el camí –molt més curt– que porta a la Federació Nacional de Cine-Clubs” s’enun- ciava el tancament d’un llarg procés de constitució. Valguin aquestes petites referències per valorar en la justa mesura com de meritori eren aquests Por- tantveu i, d’altra banda, quin era el nivell de llibertat en el que es movia el país. Cal recordar que cada fulletó editat havia de ser segellat pel Ministerio de Información y Turismo. Delegación de Esplugas-Bar- celona, tal com es pot comprovar en els exemplars lliurats que tenen el tampó vermell d’aquesta ofic – na.

Un punt que pot semblar sorprenent és la propa- ganda que portaven aquests fulls ciclostilats, sovint un sol full ! Exemples: Maria Teresa – Merceria, Per- fumeria, Confecció i Objectes Regal. Av. Josep Anto- ni, 81 – S. Just; un altre, Autoservei Alimentació IGA.

P. Campreciós, 3; un tercer, Extens Assortiment en Articles de Cavaller i Senyora. Magatzems Gafarot. c/ Badó, 20, Tel 2711386. Tot els anuncis a peu de pàgina, fets amb lletra de pal i a mà !

Això no obstant, hi havia dos anunciants de més pes com eren Corberó i Nerva dels senyors Corberó i Amor, respectivament.

La programació

Curs 1969–70

Dels Portantveu de diferents dates de 1970 i del car- net-entrada d’assistència a les diferents sessions del curs 1969-70 es veu que les projeccions no es- taven centralitzades sinó que es podien fer en qua- tre sales diferents. Així, Un verano con Mónica del 13 de desembre es va projectar al Casal Parroquial. La Caza de Carlos Saura es va veure el 9 de gener al cine Texas. La semilla del diablo de Roman Polanski el 24 de gener al cine Texas. Peppermint Frappé de Carlos Saura, el 14 de febrer a la Sala Cinquantena- ri. El hombre del brazo de oro el 14 de març al Casal. Nueve cartas a Berta de B. Martin Patino l’11 d’abril al cine Ateneu –per la impossibilitat de disposar del Texas, on inicialment s’havia programat– segons es diu al Portantveu núm. 9 corresponent a aquest mes. El criminal el 9 de maig al Casal. Nuit et brouil- lard d’Alain Resnais el 23 de maig al Casal.

Carnet d’acreditació d’inscripció a les quatre sessions del Curset d’Iniciació El cinema, creació d’un nou llenguat- ge – Època muda, de gener a abril de 1972 (arxiu de Lluís Segura)

Programa de la primera sessió del Curset d’Iniciació, In- vencions i pioners, del 22 de gener a càrrec de Joan Enric Lahosa (arxiu de Lluís Segura)

Curs 1971–72

El curs 1971-72 es va programar el cicle “Mites socials en crisi” que va incloure les pel·lícules Mi tio, 1958, de Jacques Tati presentada per Josep

M. López Llaví el 27 de novembre; La busca, 1966, d’Angelino Fons presentada per Joaquim Romague- ra i, per les Festes de Tardor, Viridiana, 1961, enun- ciada de forma críptica com “Una pel·lícula de Luis Buñuel. Guanyadora a Cannes. Famosa a l’estran- ger. Desconeguda a Espanya”, sense esmentar el títol, el 22 d’octubre

El carnet d’assistència a les sessions del “Curset d’iniciació – El cinema, creació d’un nou llenguatge. Època muda”, de 1972, ens dona informació dels capítols que va incloure el curset i les dates però no de les pel·lícules que es van veure, si és que incloïa pel·lícules: “22.01.72: Invencions i pioners; 19.02.72: Primeres bases narratives; 18.03.72: Formació d’un art i 22.04.72: L’expressionisme.

Curs 1972–73

La Presentación que introdueix el cicle de l’inici del curs 1972-73. Diu així:

“Al socio del Cine-Club Recerca:

Este ciclo de cinco películas del cual recibís hoy el programa, ha sido preparado durante este verano por los miembros del Cine-Club previa consulta con algunos de los socios que en su día se mostraron in- teresados; a través de estos contactos hemos veri- fi ado que la inquietud de los espectadores deriva, entre otros, hacia los problemas más bien reales, es decir que tengan alguna conexión con los pro- blemas que de alguna forma nos afectan cotidiana- mente y que a través de la discusión y el análisis puedan aumentar nuestra capacidad de acción y nuestra formación ideológica.

De ahí que este primer ciclo se centre en la violencia u otro tipo de conflictos sociales y que, de alguna forma u otra esté presente en gran parte de nues- tras manifestaciones. Creemos que las películas que os presentamos responden a este criterio, au- nque no abarquen todos los aspectos del problema […].

La sesión “Festes de tardor” con la proyección de El jardín de las delicias –de Carlos Saura– es una sesión fuera de este ciclo. Ya recibiréis el programa en breve.”

La programació del curs 1972-73 va incloure tres successius cicles que es van anomenar Cicle He- terogeni, de febrer a març; de l’Est, d’abril a maig i Conflictiu d’octubre a desembre. La llista completa de les pel·lícules es mostra a la taula adjunta

PEL·LÍCULA

DIRECTOR

DATA

LLOC

Roma città aperta, 1944	Roberto Rossellini
Hiroshima mon amour, 1959	Alain Resnais	04.11.72	Casal
El juego de la guerra, 1965	Peter Watkins	18.11.72	Casal
Suerte en abundancia, 1960	Andrzej Munk	16.12.72	Casal
El cameraman, 1928	Buster Keaton	03.02.73	Casal
Un chien andalou, 1928 El ángel exterminador, 1962	Luis Buñuel	17.02.73	Casal
El circo, 1928	Charles Chaplin	03.03.73	Casal
Landru, 1963	Claude Chabrol	17.03.73	Casal
Le boucher, 1970	Claude Chabrol	31.03.73	Casal
Els amors d’una rossa, 1965	Milos Forman	28.04.73	Casal
El hombre no es un pájaro, 1965	Dusan Makavejev	05.05.73	Casal
Beatriz, 1965	Anna Sokolowska	19.05.73	Casal

Fora d’aquests tres cicles es va projectar El jardín de las delicias de