Capítol 3

MOVIMENTS MIGRATORIS

Gina Pol i Borràs

Grup de veïns i veïnes dels pisos del carrer del Nord, a principis dels anys seixanta. (Foto: Judith Cobeña i Guàrdia)

L’emigrant pateix sempre, sempre. […] Quan es parla tan malament dels emigrants, es critica tant, jo penso: Però si la majoria de nosaltres hem sortit a fora…i ho hem patit! Com pot ser que hi hagi tan poc esperit col·laborador? Com pot ser?

Aquestes paraules de la Lourdes Burzón Moliner expressen el patiment que han viscut moltes de les dones protagonistes d’aquest relat migratori. En determinats moments, s’han sentit espantades, abandonades, soles, enyorades de la seva gent i passant moltes dificultats econòmiques.

Aquests sentiments han estat molt més intensos en el cas de dones que s’han vist obligades a marxar de casa seva per motius bèl·lics i polítics. El fet de viure la Guerra Civil, l’exili i la postguerra ha marcat les dones d’aquesta època. Allunyar‐se dels seus amb poc més del que portaven posat i, a més, amb la por de morir en qualsevol moment, els ha deixat empremta. La duresa del moment històric les ha fet més fortes i han hagut de lluitar molt per poder ser on són ara.

Altres dones s’han vist empeses a abandonar els seus llocs d’origen per motius econòmics i laborals, ja que elles directament o bé les seves famílies necessitaven millorar les condicions de vida. L’adaptació tampoc no va ser fàcil i prosperar econòmicament també va representar molts sacrificis i anys de feina dura.

El fet de ser dones ha condicionat els motius i les condicions del seu desplaçament migratori. En moltes ocasions, s’ha vist obligades a marxar del seu entorn per la feina del pare o del marit i no per voluntat pròpia. Així recorda la Pilar Bullich Tella els desplaçaments a Gelida i a Balaguer, motivats pels canvis d’empresa del seu marit: «Vaig plorar tot el camí. (..) Jo no volia marxar».

Un altre fet diferencial era que la cura de les criatures requeia amb més força sobre seu, perquè havia desaparegut l’entorn familiar d’acollida habitual, com expressa la Montserrat Batet i Bonet, quan es va establir a la Garriga per la feina del marit:

Allà [a la Garriga] em vaig veure més limitada […] aquí encara podia deixar les criatures a casa la meva mare i allà em vaig trobar sola […]. Ho vaig haver de solucionar tot jo sola. Amb el meu marit, eh?

Passats els anys, Sant Just Desvern s’ha convertit en casa seva i els ha robat el cor. Hi han vist créixer la seva família, han cultivat grans amistats i s’han implicat en la vida associativa, cultural i lúdica del poble. Tot i que algunes d’elles ja no viuen al municipi, expliquen que s’han sentit molt estimades. Sor María Luisa García Laza, que havia estat prop de 30 anys com a religiosa a Sant Just, encara recorda la rebuda que li van fer a la residència Nostra Senyora de Lourdes cap als anys noranta:

Estaban todos los ancianitos esperándome, que estaban casi todos. Las hermanas igual, la gente por aquí, los trabajadores y todo. La verdad que he sido, tanto de superiora como de hermana, pero muy feliz.

Cal tenir present que més de la meitat de les dones que protagonitzen la Miscel·lània han viscut el moviment migratori amb més o menys intensitat. N’hi ha que han fet només uns pocs quilòmetres per arribar a Sant Just Desvern, mentre que d’altres han viatjat molt lluny abans d’arribar a la nostra població. També hi ha santjustenques que van haver de marxar durant més d’una dècada del poble i finalment han retornat als seus orígens.

1. Els motius del moviment migratori

1.1. Migració en temps de conflicte: l’esclat de la Guerra Civil

L’esclat de la Guerra Civil l’any 1936 va provocar traumàtics moviments migratoris a tot Espanya i va començar un llarg calvari per a algunes de les nostres protagonistes.

La Ivonne Prieto Pérez, que tenia poc més d’un any quan esclatà el conflicte, és una de les dones que es veu obligada a marxar de ben petita amb la seva família de la zona minera on vivien, al nord de Palència. Van intentar arribar a França, com molts d’altres refugiats, però no els van voler. Aleshores van començar un llarg periple per molts pobles de Catalunya, com Girona i Mollerussa, fins que van arribar a Barcelona, on recorda els bombardejos i els viatges al metro quan sonaven les sirenes. La seva família va passar tota la guerra a Catalunya fins que el règim franquista va fer presoner el seu pare i el va condemnar a mort. Finalment, el pare va ser indultat, però el van obligar a fer treballs forçats a les mines de carbó d’Utrillas, a Terol. La Ivonne i la seva família van ser forçats a emigrar cap a Utrillas, en unes condicions molt dures. Vivien en «barracas que habían hecho para los presos»:

…si íbamos cuarenta familias o lo que sea, todos teníamos nuestra vivienda y decente, sin las comodidades porque no había agua ni había luz de momento, pero bien, o sea, no en barracones ni nada de eso como cuando íbamos todas las mujeres.

A les mines d’Utrillas la vida no era gens fàcil per a la família de la Ivonne. Un cosí germà que vivia a casa seva va morir en un accident a la mina. El marit d’una de les seves germanes veié com moria aquell xicot i «cogió tal pánico que no volvió a entrar». Aquest fet va ser el detonant per emigrar cap a Barcelona. Totes les seves germanes van marxar d’Utrillas:

Mis hermanas se tuvieron que ir al ser mayores, se tuvieron que venir a Barcelona a servir, las tres mayores […], porque no había ingresos más que los de mi padre. Allí no se podía hacer nada. Eran las minas. Si iban a casa de alguien a hacer alguna horita, pero no se podía.

La mateixa Ivonne va decidir seguir els passos de les seves germanes i va marxar cap a Barcelona amb el seu marit l’any 1955. Allà, les seves germanes la van acollir i el seu marit es va poder començar a guanyar un sou fora de les mines. El primer jornal del seu marit a Barcelona era de 135 pessetes a la setmana.

La Ivonne no treballava fora de casa i només comptaven amb el sou del marit. Al principi van estar acollits a casa d’una germana d’ella, on vivien fins a 9 persones. Gràcies als familiars, es podien afrontar els primers anys d’arribada, ja que no era gens fàcil accedir a l’habitatge. Compartir pis era habitual i suposava una etapa inicial del fet migratori. Amb el temps, la Ivonne i l’Antonio, el seu marit, van poder marxar a viure a un pis de l’Hospitalet i amb esforç, van començar a estalviar per comprar un terreny i fer‐se una casa. L’any 1962 van poder comprar un solar a la Miranda i es van establir definitivament a Sant Just:

…Mi marido en principio trabajaba en la cartonería, y después de salir de la cartonería iba a poner lechugas, porque antes había muchos campos de payeses, e iba a plantar lechugas y le daban cinco céntimos […] cada lechuga […] de allí echó los papeles para la SEAT […], le admitieron bastante pronto y ya dejó las lechugas y la cartonería. Entonces ahí ya se empezó la economía a subir un poco y es cuando ya nos compramos el terreno de la Miranda. Cuando hicimos la casa para traer a mis padres, porque mi padre dice que a Barcelona no entraba.

El nou veïnat de la Miranda va sorgir durant la postguerra, però va ampliar-se molt als anys cinquanta i seixanta. (Fotògraf: Àngel Jiménez Castelló)

La Ivonne es va sentir més lliure per expressar‐se quan es va establir a Catalunya. Hi havia força diferències en aquest aspecte entre Utrillas, el seu poble d’origen, i Barcelona:

Yo lo que encontré en Barcelona es la libertad que tenían las mujeres para hablar. No se cortaban como nosotros […] la libertad que tenían las mujeres en expresarse de cosas que no tenían importancia, pero para mí eran importantes […]. En Utrillas todo era tabú […], en aquella época todo era tabú en cosas de sexualidad, de parejas y tampoco se hablaba de dinero porque no había.

La presència d’una llengua pròpia com el català li va sorprendre en un primer moment, però, atès el seu entorn, no el va arribar a parlar:

Lo que más me extrañaba es cuando me hablaban en catalán. Porque en aquella época —que nosotros vinimos aquí— no se podía hablar, no se permitía hablar el catalán aquí en Cataluña, al menos en Barcelona, aquí en Sant Just no lo sé. Aquí sí porque aquí siempre desde que he venido siempre me habéis hablado todos en catalán.[…], pero yo contesto y siempre me han contestado en castellano. […] No, no lo he hablado nunca. El motivo: mi entorno era todo castellano […], entonces no teníamos amigos catalanes, entonces no podía aprender.

La vida de la Lina Santabárbara Sánchez també es va veure condicionada per l’esclat de la Guerra Civil i l’empresonament del seu pare. Bienvenido Antonio Santabárbara era submarinista i treballava al vaixell Juan Sebastián Elcano. La seva mare, establerta a Barcelona, el visitava quan arribava a algun port de la península. En el moment d’esclatar la Guerra Civil, la parella es trobava al Ferrol (Galícia). Fruit del conflicte, el pare va ser represaliat i empresonat en aquesta localitat. La Lina va néixer al Ferrol un any més tard de l’inici de la guerra, l’any 1937, mentre la mare estava a prop del seu marit.

Durant la seva infantesa, la Lina va viure a Barcelona amb la seva mare i temporalment també al poble de Torrent, a prop de València, a casa d’uns oncles, a causa de problemes de salut de la seva mare. L’alliberament del pare va arribar l’any 1944, després de set anys de captiveri a les presons de Franco, i va ser aleshores quan la família va poder reagrupar‐se a Barcelona. Durant aquests anys, la mare va ser qui va mantenir els dos fills del matrimoni, gràcies a la seva feina com a secretària.

Serà a principis dels anys seixanta quan la Lina s’estableix a Sant Just Desvern. En una revetlla de Sant Joan va conèixer el que seria el seu marit: en Joaquim Moreno Dalmau, santjustenc i doctor en farmàcia.

En plena Guerra Civil, la Montserrat Surroca Pratdesaba va venir des de Barcelona a Sant Just perquè un bombardeig els va destrossar el pis. La seva família estava instal·lada al carrer Casp, a prop de la casa Elizalde, que en aquells anys va ser una fàbrica de municions i era un objectiu dels bombardejos. Un dia una bomba els va caure a casa i la va destrossar:

Només sents un xiulet que s’acosta i buuum. No tens temps de pensar res. […] el meu germà, la meva mare i jo que no ens havia passat res, ja vem estar salvats.

Arran d’aquell tràgic fet, la família de la Montserrat va buscar una nova llar i, com que la mare estava malalta, van triar Sant Just Desvern pels seus espais oberts i els jardins.

La Mercè Petit Petit també vivia a Barcelona quan va esclatar la Guerra Civil. En aquell moment tenia només 7 anys i els seus pares tenien por de les conseqüències dels bombardejos que patien ben a la vora de casa. Per aquest motiu, van decidir enviar la Mercè a viure a la llar dels avis materns, que regentaven una fusteria al carrer de la Sala de Sant Just Desvern. A casa dels avis va viure tota la guerra i els primers anys de la postguerra, anant a escola i jugant amb les amistats del poble.

Al llarg de la seva vida, la Mercè no només va viure aquest canvi de residència. Per completar la seva formació acadèmica, els seus pares la van enviar a un internat de Mataró durant 3 anys i, un cop casada, es va establir a Esplugues, on va néixer el seu primer fill. A causa de la feina de perit tèxtil del seu marit, en Joan Palau, la Mercè va residir també a Galícia i al Marroc. A terres gallegues només s’hi van estar un any, mentre que l’estada al Marroc s’hi va allargar durant 14 anys.

La Mercè va viure una emigració econòmica d’un nivell elevat, que li va reportar que l’accés a l’habitatge al país d’acollida, al Marroc, fos molt senzill. A Casablanca, on es van establir, l’empresa del marit els va facilitar l’accés a una casa i els van ajudar a instal·lar‐hi el mobiliari:

«Esta torre [deia el senyor de l’empresa] es la suya que la están terminando de pintar y arreglando el jardín» i […] quan va venir el Joan a dinar «Ui Joan, una torre… estupenda, carai quina torre». […] i ara per muntar la casa com ho farem? va dir. «Miri, agafarem, vostè va amb la seva senyora que vagi a comprar mobles», tot, clar… pues mira vem anar a comprar llençols, bueno llençols de la fàbrica, però diguéssim vam anar a comprar els mobles, vem anar a comprar una vajilla, una coberteria, bueno tot, i llavors anàvem carregant, anàvem encarregant pels puestos tot i jo vaig fer una llista sense que fos de lujo, no cristall de Viena, sinó que una cosa decenta i després vaig anar fent una llista i ho anàvem carregant això sap? […] Aleshores els moros van venir amb uns camions de la fàbrica i mira els mobles i pum, pum em van muntar els mobles, m’ho vaig trobar tot muntat, tot fet, la mar de bé.

Malgrat la llarga estada al Marroc, la Mercè Petit Petit i la seva família intentaven venir com a mínim un cop cada any a Catalunya des del Marroc. El viatge era tota una aventura que, alguns cops, havia arribat a durar quatre dies:

Quatre dies del Marroc, perquè d’allà teníem per anar a Ceuta, tenim bastantes hores de viatge i perquè saps què passa, nosaltres estàvem a la zona francesa i després hi havia la Duana, que es deia Arbaua, que era un poble que era francès aquí i espanyol, diguéssim o sigui es passava la frontera. [A] Algesires, baixàvem, desembarcàvem, agafàvem el cotxe […] D’Algesires a Barcelona tres o quatre dies? Sí, perquè ens ho preníem… I de vegades, el dia que volíem anar a Sevilla […] aquell dia fèiem, o sigui fèiem una mica de viatge turístic.

Als anys setanta, la família de la Mercè Petit va tornar a Catalunya i es van establir a Esplugues, on havien pogut comprar un pis amb els diners estalviats durant els anys de feina al Marroc. Finalment, i per motius familiars, es van acabar establint a Sant Just Desvern:

Resulta que tot el dia estàvem a Sant Just, és clar els meus pares viuen a Sant Just, la meva àvia estava a Sant just, tota la meva família estava a Sant Just… i llavors jo vaig dir: «Ai, Joan, i per què no comprem un pis a Sant Just?» i vem comprar el pis de Miquel Reverter, m’entens? I llavors vem venir a viure aquí.

1.2.Migració en temps de conflicte: la derrota del bàndol republicà

Del conjunt de les nostres protagonistes, n’hi ha dues que es van veure obligades a emigrar cap a França a les acaballes de la Guerra Civil. La derrota del bàndol republicà i l’avenç de les tropes franquistes les va empènyer a viure una de les experiències més dures de la seva vida. Va ser al gener de 1939 quan la Montserrat Canalda i Guimerà i la Margarida Miró Colea van començar un llarg periple per diferents poblacions, acompanyades de les seves respectives famílies. Un cop a França, cadascuna d’elles va viure experiències molt diferents, i és la Margarida, la dona d’aquesta miscel·lània que més desplaçaments ha fet arreu del món.

Celebració i missa a la plaça Sant Pastor, coneguda popularment com la plazoleta a l’interior del conjunt de blocs de pisos edificats l’any 1953. (Foto: Arxiu Municipal Sant Just Desvern)

Quan la Montserrat Canalda tenia poc més de 12 anys, va veure com la seva família posava totes les seves pertinences en un carro i abandonava el que fins aleshores havia estat casa seva, Gandesa. L’avenç dels nacionals va provocar la fugida de la seva família cap a Móra d’Ebre, on van poder pujar a un camió i arribar fins a Sant Just. Temporalment, es va establir a Esplugues on es va reunir amb altres familiars de Gandesa, però ràpidament, es van haver de desplaçar cap a la frontera francesa, ja que l’exèrcit franquista cada cop estava més a prop:

La meva família i la meva tia, diguem, vam marxar, vam agafar un camió. No sé per quins medis. Llavors vam anar fins a Figueres amb el camió. Allà ens van dir que no podien anar més amunt amb el camió. […] I llavors vam anar caminant i anant deixant coses perquè pesava i anaves… I llavors venien els avions, ens estiràvem a les cunetes perquè quan passaven una altra vegada… i anant caminant.

A la frontera per la Jonquera, la Montserrat recorda com la gent abandonava moltes de les pertinences que els quedaven perquè no els les deixaven passar.

Allà es van deixar… la gent deixava de tot perquè… roba, menjars, cavalls, carros. […] la gent ho anava deixant tot perquè, a més, no et deixaven passar els cavalls, bèsties no les deixaven passar.

Sense cap pertinença al damunt i un futur molt incert, la Montserrat i la seva família es van endinsar a França. Primer els van vacunar a tots a la població de Cahors i després es van poder retrobar amb una desena de familiars seus exiliats al petit poble de Lacapelle‐Marival.

Les autoritats franceses, però, empenyien la gent a tornar a Espanya i la seva família s’hi va veure forçada. La Montserrat, la mare i el pare van baixar fins a Cervera de la Marenda, on havien de retornar plegats a Catalunya. El pare, però, en el darrer moment, va decidir que era més segur per a ell, davant la possibilitat de represàlies, de quedar‐se a França. Al tren li va dir a la mare de la Montserrat:

Mira, jo baixo, perquè a vosaltres pudé no us faran res, però a lo millor a mi sí. […] Jo baixo, i vosaltres no feu cap moviment. Que tornaré a passar la frontera cap allà.

Fruit de la tràgica guerra, la família vivia una nova separació. A Gandesa, els nacionals havien afusellat el seu germà gran i ara el seu pare i el seu altre germà es quedaven a França per por de perdre la vida a mans de Franco. Mare i filla emprenien, doncs, el retorn cap a Catalunya soles. La Montserrat recorda que el viatge va ser molt dur, però l’arribada a Gandesa no va ser millor:

Trobem una cunyada, que el marit era germà del meu pare, i diu: «Aneuse’n que si no us mataran. Si et diuen això, què has de fer? Pues la meva mare i jo, carretera amunt, com si anéssim cap a Tortosa, però llavors pels camps va entrar per poder tornar a Móra. Perquè Tortosa ens quedava molt més lluny.

Totes dues van aconseguir arribar en tren fins a Reus i d’allà caminant van venir fins a Sant Just. La mare es va posar a treballar a Can Cardona i ella va entrar a treballar al servei domèstic de Can Ginestar.

A finals dels anys quaranta, el seu germà, en Joaquim, va tornar de França per endur‐se‐les, però la Montserrat ja tenia el seu propi projecte de vida al poble. Havia conegut en Ferran Mascarell, veí de Sant Just, amb qui es va casar l’any 1950. Finalment, el germà també es va quedar a viure al poble, al costat de la seva mare, mentre que la Montserrat es va traslladar a viure a casa dels seus sogres.

La Margarida Miró, que també va emigrar a França l’any 1939, no retornarà a Catalunya fins a la mort del dictador. Durant tot aquest temps viurà a França, Bolívia i Veneçuela, fet que la converteix en la dona més viatgera d’aquesta història. A més, va arribar a arriscar la seva vida per defensar la llibertat.

Filla d’una família d’esquerres, es va implicar de ben jove en el sindicalisme obrer. Durant la guerra, va militar en el POUM (partit obrer de la unificació marxista) i gràcies a aquesta relació, va poder entrar a treballar al Departament d’Economia del Govern Tarradellas. També va ser secretària d’organització del sindicat de les indústries d’alimentació.

A causa de la seva lluita política i sindical, la Margarida Miró va haver de cremar tot un munt de documents compromesos, abans d’emprendre la seva fugida cap a França l’any 1939:

Vem marxar d’aquí cap a França […] el dia 25 de gener […], vaig arribar a ser secretària d’organització del sindicat de […] les indústries de l’alimentació […], vaig anar amb el meu pare i varius i vem cremar […] tots els fitxeros i totes les coses i no vem acabar fins a la nit. I a la nit plovia […] i ens bombardejaven.

Abans d’emprendre el camí, van anar a buscar a diversos homes que es trobaven a l’Hospital de Vallcarca perquè havien estat ferits al front, entre els quals hi havia la primera i futura segona parella de la Margarida, el Marià López Flores i el Tomàs Pomès, que eren amics. Així doncs, un cop tots preparats, emprengueren el camí. Els ferits foren transportats en un tren de càrrega fins a Cervera de la Marenda, un municipi francès limítrof, i els altres caminaren 8 dies a peu fins a la frontera francesa:

[Van marxar de Barcelona el pare] El meu germà, la meva germana, dos veïns, el meu home… el que va ser después el meu home que no ens vem casar mai perquè, com que quan vem entrar a França vem dir que estàvem casats, vaig tenir sempre els papers de casada i això… i sempre seguint les vies del tren perquè no sabien per on anar.

En arribar a la frontera, els francesos els van retenir durant uns quants dies. En el cas de la Margarida i els seus acompanyants, des del dia 30 que arribaren a la frontera fins al dia 2 de febrer. Van quedar‐se sota la pluja, sense menjar res. Tampoc permeteren que es mantinguessin junts i cada un d’ells fou enviat a un lloc diferent. El pare va acabar a Argelers, el marit a Montauban, el germà a Gurs i ella a Troyes.

Abans d’accedir als diferents municipis, atrinxeraven tots els exiliats en una espècie de barracons on vivien els cavalls i feien que es despullessin per desinfectar la roba. Els soldats, amb l’ajuda de raspalls de rentar els animals i desinfectant, els rentaven. A les dones amb polls, els rapaven els caps i les desinfectaven també. «Ningú deia res, ni els que ens rentaven que eren soldats, estaven més espantats ells que nosaltres». En ple mes de febrer, els homes eren destinats a viure a la intempèrie, mentre que les dones i els infants podien gaudir de millors condicions:

A mi em va tocar la rifa […] ens van posar […] als afores a un lloc que havia sigut un cementiri i en un hangar vell, eh? amb palla per terra […] i allà vaig estar 6 mesos amb la palla. Ens donaven molt poc menjar i encara els que s’ocupaven de donant-se’n […] se’l quedaven per ells, eren francesos.

Un cop es va possibilitar la reagrupació, com que ella havia dit que el Mariano era el seu marit —tot i que no estiguessin casats—, van poder anar junts a Montauban. Desgraciadament, el Mariano tenia una ferida de guerra al pit que es va convertí en un pneumotòrax. Al cap d’un mes de viure junts a Montauban, va morir i fou enterrat a Tolosa de Llenguadoc. La Margarida, que encara tenia molts amics al POUM, va aconseguir que li paguessin l’enterrament del marit, ja que allà no tenien de res.

Iniciada la 2a Guerra Mundial, la Margarida es va implicar en la lluita contra el nazisme i va participar en la resistència des del bàndol dels exèrcits britànic i belga. Feia de guia per a militars d’ambdós exèrcits, tot ajudantlos a creuar la zona ocupada francesa. Va viure moments de veritable perill, fent aquest feina.

L’any 1956, la Margarida es va casar amb el seu segon marit, en Tomàs Pomès, el qual sempre estigué malalt, fet que li impedia treballar. Les dificultats laborals a França la van impulsar a emigrar cap a Amèrica del Sud. Un amic seu, que vivia a Santa Cruz de Bolívia, li va proposar d’organitzar cursos en un institut nou de la zona i va acceptar l’oferta laboral a l’edat de 35 anys. Va viatjar tota sola a Bolívia, però les precarietats econòmiques i la desmotivació, van fer que decidís emigrar de nou, aquest cop a Veneçuela.

Aquesta vegada, el marit es va desplaçar amb ella cap a Caracas, on començarà a treballar en una botiga de llibres especialitzada. Per treballar al país, però, va haver d’obtenir la nacionalitat veneçolana, perquè, sense ella, no es disposava de dret laboral. Aleshores fou quan decidí establir un fons per als seus pares juntament amb els seus germans, de manera que, mensualment, els enviava diners perquè poguessin viure.

En un nou trasllat, la Margarida i el Tomàs marxen a viure a un poble que es troba situat a 300 quilòmetres de Caracas. En aquest indret, ella treballarà com a directora d’un nou institut, en el qual va ser molt feliç i amb un bon reconeixement. No obstant, els metges van diagnosticar una malaltia tropical al seu marit i li comuniquen que li queden pocs mesos de vida. És quan decideixen tornar a Catalunya: «Jo li vaig consultar amb ell […] i ell li diu: «No, no. Voldria veure una altra vegada la terra». Vem venir cap aquí, van dir dos mesos però va viure tres anys.»

L’any 1978, la Margarida i el Tomàs va tornar a Barcelona, a casa de la família d’ella. La situació no era gaire còmoda i un dia per atzar, el destí els va portar fins a Sant Just:

I hi havia un noi i diu: «Què li passa senyora?» Dic: «No, no. No em passa res. Només és que tinc el marit malalt i no tinc on anar perquè… estem a casa mon germà», i diu «Què… què, llogaria una casa barata?», i jo dic: «Home, si està bé, si», diu. «Però miri, hi ha una condició. S’ha de ser de Lleida i intel·lectual. Si no, no… no la lloguen» […] era a Sant Just Desvern […] i l’amo era un metge […]. El meu home era de Tàrrega i la meva família […]: «Miri, jo sóc professora […] el meu marit és de… de Tàrrega, molt, molt conegut». […] I diu: «Pues mira, si vols, hem de llogar‐la aquesta nit mateix».

Benedicció l’any 1955 del segon grup de pisos, situats al xamfrà dels carrers del Nord i Major, a càrrec de Mossèn Pere Montserrat, darrere d’ell l’alcalde del moment, Josep M. Domènech i Roig. (Foto: Rosa Julià Armengol)

Ella vingué fins a Sant Just a veure la casa i, finalment, es decidí a comprar‐la:

El meu home em diu «Sí, sí, sí». Perquè no hi havia sorolls, no hi havia res […] Només vam pagar… exigien un milió de pessetes d’entrada i lo altre vaig estar pagant […] una hipoteca 17 anys.

Després d’un llarg periple a l’estranger, va quedar decebuda perquè no va trobar a Sant Just la catalanitat que buscava al seu retorn:

…em pensava que trobaria més […] paisanos meus, no en vaig trobar prous. Tothom em parlava en castellà i jo parlava… jo tenia tantes ganes de parlar el català […] jo em feia un tip de parlar en castellà.

Finalment, Sant Just va ser el lloc triat per la Margarida per establir‐se definitivament i acabar amb un periple per l’estranger que va començar l’any 1939.

1.3. Migració en temps de conflicte: la Segona Guerra Mundial

La família de l’Annemarie Goldstein, d’origen alemany i establerta actualment a Sant Just Desvern, va viure intensament les conseqüències de l’esclat de la Segona Guerra Mundial a Europa. La seva relació amb Catalunya es remunta als primers anys del segle XX, com veurem a continuació.

El seu avi, en Gustav Goldstein, era un enginyer que va venir al país a treballar en els ferrocarrils. A principis dels anys vint, el pare, en Willi Goldstein, va seguir‐lo, a l’edat de setze anys, juntament amb un germà. També van acabar venint la germana i la mare, que també es deia Anne. Al cap dels anys, però, el matrimoni dels seus avis es va acabar i l’àvia paterna de l’Annemarie va ser la qui, juntament amb els tres fills, es va establir a Sant Just.

Els dos fills van obrir un negoci de nanses per a les olles al barri de Sants de Barcelona i posteriorment, el pare de l’Annemarie va entrar a treballar a Cal Sauret, a Esplugues, a Les Banyeres. Aquest jove alemany amb iniciativa i inventiva va poder conèixer la Catalunya de la República, així com l’esclat de la Guerra Civil a Barcelona i la posterior dictadura franquista. En un primer moment, la família paterna de l’Annemarie no van emigrar perquè semblava que el conflicte no seria gaire llarg:

Aquí a Sant Just hi havia l’Estat Català, ells per treballadors de la fàbrica i per veïns, per lo que fos, tenien molta relació, i els hi havien dit «Com que això ha de durar dos o tres mesos, quedeu-se que no hi ha problema.

Finalment, l’any 1939, el pare i altres familiars van retornar a Alemanya. A causa de l’esclat de la Segona Guerra Mundial a Europa, el pare es veu forçat a realitzar el servei militar i a entrar en actiu a l’exèrcit alemany. Tot i que viu la guerra al front, es casa amb la Marie Tölle l’any 1941, i tenen dues filles. L’Annemarie va néixer l’any 1943 i de ben petita, es veu obligada a marxar de la seva ciutat cap a la regió de Saxònia per fugir dels bombardejos. Quan aquella zona va quedar sota ocupació russa, la mare i les filles van empescarse‐les per marxar i arribar a Dortmund on s’acabaria trobant tota la família. El pare, mentrestant, va ser fet presoner durant mig any, però finalment va poder arribar a Dortmund on l’esperaven els seus familiars. Va ser en aquesta ciutat de Dortmund, que estava sota el control britànic, on l’Annemarie va començar a anar a escola, tot i la duresa de l’Alemanya del moment.

La família va decidir tornar a Catalunya l’any 1952, en plena dictadura, per motius laborals del pare. Un desplaçament familiar, que ja seria el darrer per al pare, com li va comentar en una ocasió a la seva filla:

«Jo no penso tornar a Alemania a viure. Com que em penso morir aquí, us heu d’adaptar a les costums d’aquí. Estem visquent en un país amb una dictadura, però com que som els convidats d’honor d’un país, el respectarem».

En concret, al pare li van oferir dirigir la indústria Benavent d’Esplugues, ja que coneixia el propietari de la seva darrera estada a Catalunya. La família es va establir a l’habitatge del director, que estava a l’interior del recinte de la fàbrica i vivien en un règim estricte i d’elevada seguretat. Durant el dia hi havia el porter, a la nit el sereno i, a més, cinc gossos pastors alemanys. Molta seguretat que generava a l’Annemarie la sensació de viure engabiada.

L’adaptació no va ser senzilla per a ella. No parlava ni el català ni el castellà i a l’escola de monges d’Esplugues no estaven acostumats a tractar amb alumnat estranger. Els costums eren molt diferents als que ella havia conegut a l’Alemanya ocupada dels seus pares. L’adaptació era complicada per a una nena de 8 anys com ella:

Buf, brutal. Brutal veure una nena de la meva edat vestida de gris, de marron, el vestit fins als turmells, amb mitjonets encara que fes fred. Clar, jo ja havia dut xàndals i botes. I clar, els jerseis que duia eren vermells i la gorra de llana que havia fet […] aquelles gorres fetes així amb punt de trena, em sembla que a Esplugues van anar de casa en casa, tothom les va copiar. Clar, anàvem amb el vestit per sobre el genoll.

L’Annemarie va viure amb la família fins que va casar‐se l’any 1966 amb en David Guasch, fill de la Pepeta Dalmau. El matrimoni es va establir a la casa familiar de la sogra, al carrer Major de Sant Just. Van tenir una filla l’any 68. El matrimoni, però, es va acabar separant anys més tard.

Mentre que els primers moviments migratoris de l’Annemarie van ser per motius bèl·lics, els que va viure de jove estaven motivats per les seves inquietuds de formació i laborals. Durant un any va viure a Londres fent d’au pair, on va millorar el seu anglès i també va retornar a Alemanya per reforçar la llengua materna. Això li va permetre desenvolupar‐se com a traductora durant determinades etapes de la seva vida laboral. A Sant Just, però, també va regentar durant uns 10 anys una perruqueria davant de la plaça Maragall, que li va permetre tenir una intensa relació amb la gent del barri i del poble.

2. Migració per activisme obrer: ajudar l’immigrant

Les protagonistes d’aquest capítol han estat immigrants en un determinat moment de la seva vida. S’han hagut d’adaptar a una nova realitat i, en moltes ocasions, no ha estat gens fàcil. La Lourdes Burzón Moliner és una dona singular perquè va marxar a viure a Suïssa amb el seu marit durant els anys seixanta per defensar els drets laborals de la immigració espanyola establerta en aquest país europeu. Ella volia ajudar les persones immigrants que vivien a Ginebra a millorar les seves condicions de vida i a defensar els seus drets.

Ja de ben jove, quan treballava a la fàbrica tèxtil, la Lourdes es va començar a implicar en la defensa dels drets laborals i va entrar a formar part del Moviment d’Acció Catòlica Obrera (ACO), que era un grup d’activisme obrer vinculat a moviments cristians de base. A petició de la delegació de l’ACO a Suïssa, la Lourdes i el seu marit, en Josep Sánchez, van acceptar marxar a Ginebra i fer de pont entre l’organització i la població espanyola establerta en aquest país:

Per fer de pont entre ells i els emigrants que estaven a Suïssa. Perquè a ells els hi costava molt entendre la forma de vida, i el perquè feien les coses, els problemes que tenien, que no els podien ajudar, que no sabien com posar‐s’hi. Aleshores, de l’ ACO, […] primer m’ho van dir a mi… Ens van demanar d’anar allà, […] perquè no teníem fills, i la majoria de l’ACO tenien de quatre a sis criatures.

Inicialment, el matrimoni es va establir en un barri de barracons d’un poble situat a 10 quilòmetres de Ginebra, a Buagalan. Les condicions de vida eren dures:

Allà hi havia italians i havien espanyols. Tot eren barracons de l’exèrcit alemany que un home els va comprar i bueno, ho van explotar. […] i hi havia quatre rajoleres de barracons, devien ser uns… unes vuit portes, perquè a cada porta vivíem quatre famílies. Unes habitacions, eren habitacionetes, i en el pasillo hi havia el bany… una dutxa, que era comuna a les quatre vivendes que estàvem allà. I allò tenia… 11 metros quadrats. Que després vam anar a un altre que tenia una miqueta més… vam canviar de barracó, aquell tenia un metro més. I en allà va néixer el Sebastià i… bueno, vam viure aquí, i en acabat vam viure… vam passar tres anys, quasi quatre, i jo ja no aguantava més, ja no aguantava més, i… vam començar a parlar i els de l’ACO d’allà tenien, el sindicat tenia pisos… [Era un sindicat suís que els va proporcionar un habitatge més gran]

Durant la seva estada, la Lourdes va poder conèixer un altre tipus de classe treballadora, ja que el moviment obrer estava molt més desenvolupat a Suïssa. Segons les seves paraules, «era més culta» i «si es demanava la opinió d’una cosa políticament, doncs la gent hi participava». El grau d’organització i de participació era molt més elevat que a Espanya, on el franquisme reprimia qualsevol expressió de llibertat.

La Lourdes i en Josep van decidir tornar a Catalunya a les acaballes del franquisme i just abans que els seus fills anessin a escola a Suïssa. Li va saber greu marxar perquè era conscient que molts dels seus companys i companyes no tornarien a Espanya:

Deixaves allà gent patint, patint perquè l’emigrant pateix sempre, sempre. Jo, rentant els plats, m’havia fet un tip de cantar l’emigrant… plorant… i… la qüestió és que deixes… penses «molts no podran tornar, molts tornaran sense res», perquè la vida allà era força dura encara… hi havia l’escola, l’escola… ai, la universitat obrera donava classes a tothom que volia eh? […] Vull dir, hi havia possibilitats, donaven moltes possibilitats, però sempre hi havia el que… no treia de que eres un emigrant i… això. I després la part dels hospitals. Vull dir, quan… quan jo vaig parir, primer de tot em van posar al pasillo, però després em van entrar en una sala, i allà en el pasillo van quedar una pila de suïssos, i jo estava en un llit en una sala… i cada sala tenia una infermera fixa que… i amb tots els cuidados com qualsevol suís. Clar, això els empipava, això els empipava molt… i et senties coses no? I qui diu això, diu a les botigues, a tot arreu. Vull dir, quan ara es parla tan malament dels emigrants, es critica tant, jo penso «però si la majoria de nosaltres hem sortit a fora… i ho hem patit! Com pot ser que hi hagi tan poc esperit col·laborador! Com pot ser!».

Quan es va produir el retorn a Catalunya a finals dels seixanta, la Lourdes va evidenciar que les condicions socials, laborals i econòmiques per a les dones eren millors a Suïssa que les que oferia la dictadura franquista dominant a Espanya. El xoc era evident:

Aleshores jo no treballava, el Josep cobrava molt poc, perquè per tornar va buscar moltes empreses, i moltes empreses li deien que no. Venia de Suïssa, no sé si buscaven… Si tenia connexió amb d’allò i sortia que no volien… […] va començar a treballar onze hores… acostumats en allà doncs… […]. I després… vull dir que… fins que no va trobar la cooperativa de modelistes… i va tornar a fer de modelista… Cobrava molt poc… la cooperativa de quatre treballadors molt justets. I jo no treballava… tenia la nena i el nano i passàvem com podíem.

Malgrat les dificultats, van poder pagar totes les lletres del pis al carrer Badó i establir‐se definitivament al poble.

3. Migració per motius de feina: millorar les condicions de vida

3.1. Sant Just Desvern: anys vint-trenta

Durant la dècada dels vint, es viu un important fluix migratori a Sant Just Desvern, afavorit pel creixement econòmic que genera l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929 i l’aparició de noves indústries químiques, metal·lúrgiques i tèxtils. Moltes famílies d’altres indrets de Catalunya i d’Espanya vénen a viure al poble perquè consideren que és un lloc ideal per dedicar‐se a la indústria i al camp, segons recull l’estudi Origen i procedència de la població de Sant Just Desvern (1920-1945), elaborat per Ada Ramos l’any 1993.

Aquest és el cas de la família de la Rosa Julià Armengol, que deixa Vallirana l’any 1925 perquè el pare havia trobat feina a la Sanson de Sant Just. O bé la realitat de l’Aurèlia Celma i Nebot, que es trasllada de Sant Feliu de Llobregat a Sant Just l’any 1929, perquè el seu pare tenia feina a la constructora d’Isidre Campreciós i la seva mare a La Fabriqueta del carrer Badó.

També la Milagros Martí Coderch s’estableix al poble poc després de l’Exposició del 29 per motius laborals. En el seu cas, va haver d’emigrar de la zona d’Alacant, on va néixer, i ho va fer amb les seves germanes per motius econòmics. Les quatre germanes van entrar a treballar al servei domèstic de Can Madriguera, la casa senyorial del carrer de Catalunya. Més endavant, fins i tot van emigrar els seus pares: «Els meus pares també vivien… els vàrem fer venir».

Al principi, l’adaptació no va ser fàcil i una de les primeres necessitats va ser aprendre la llengua catalana:

Quan vaig vindre jo aquí, no entenia ningú. Havia de parlar… i per això em vaig ensenyar en seguida, ara no és que jo el parli molt bé, però em vaig ensenyar en seguida, a parlar el català, en seguida.”

Als anys vint, els pares de la Pilar Farigola Ràfols també arribaran a Sant Just Desvern buscant una millora laboral. Era la petita de vuit germans i només tenia 5 anys quan es va instal·lar al nostre poble. La família va emigrar d’Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès) a Sant Just buscant un futur millor:

Vem venir aquí a Sant Just perquè allà dalt no hi havia feina pels homes. I els… el meu pare no va volguer que els seus fills es posessin al bosc… Hi havia una tia meva que estava aquí de minyona, per això conec tant aquest Can Ginestar, que li va buscar feina a Sant Just. Li va buscar feina als pastes Gaig. I allà va treballar fins que després va anar a treballar al ciment.

De ben petita, l’Andrea Montoro Agüera, nascuda a la localitat murciana de Perín de Cartagena, també va ubicar‐ser a Sant Just Desvern. El seu pare treballava a les mines i va voler un futur millor per a la seva família. Era l’any 1928:

El papa treballava a les mines. A les mines treballaven quinze dies de dia, quinze dies de nit. La quinzena que li tocava passar de nit no podia perquè patia de l’estomac i per això vam venir cap aquí.

Cansats de la feina del camp, eren molts els homes que provaven sort a la gran ciutat per millorar el seu futur i el de la seva família. Aquest va ser el camí que va seguir el pare de la Pilar Bullich Tella, que va decidir portar la família a Barcelona a mitjan anys vint i deixar enrere les feines del camp de Torres de Segre, a Lleida. El pare es va establir, en un primer moment, com a cobrador dels tramvies i després va passar a ser porter del convent de Pedralbes, de monges de clausura. La vinculació de la Pilar amb Sant Just Desvern, però, arribarà a principis dels anys trenta per motius laborals. L’any 1934 la va començar a donar classes a les Escoles Núria. El seu germà gran, en Josep, va ser un referent per a ella i gràcies a ell, es va vincular a Sant Just Desvern:

El meu germà [era] dos anys més gran que jo. Ell havia estudiat. […] era un gran mestre […]. Molt intel·ligent i molt sapiguer ensenyar, eh? Sabia ensenyar. Mira, que el senyor rector l’alabés! Mossèn Antonino ens el posava a dalt de tot, senyal que valia, oi?, perquè ell ja saps que…

Va estar donant classes a les Escoles Núria durant els anys 1934, 1935 i uns mesos de 1936. De la seva tasca docent, en tenen molt bon record les alumnes que va tenir durant aquells anys i que algunes d’elles són també protagonistes d’aquesta Miscel·lània. Malauradament, en guanyar les oposicions, va deixar les Escoles Núria i va marxar a donar classes a Granollers. Quan es va casar amb en Lluís Abadal a les acaballes de la Guerra Civil, va deixar la docència, tot i que va poder aplicar el seus coneixements a l’hora d’educar els seus sis fills (cinc nois i una noia).

Després de seguir al pare a Barcelona, la Pilartambé va haver de seguir el marit a diferents indrets de Catalunya. Per feina, van viure a Barcelona, Gelida, després a Balaguer i finalment de nou a Gelida, on actualment encara resideix la Pilar:

Més que re a Gelida estava molt bé perquè el meu marit era enginyer industrial i va trobar aquesta proposició d’entrar a La Gelidense, que és una fàbrica de paper que hi ha aquí baix. La il·lusió de la seva vida. Però quan vem sortir del Passeig de Gràcia allà on tenien el despatx oficial, allà. Vaig plorar tot el camí fins a casa.

Cap a Balaguer van anar‐hi a principis dels anys seixanta i van estar‐s’hi una llarga temporada, mentre el marit de la Pilar es feia càrrec d’una altra empresa paperera.

A Barcelona hi havia un alcalde que es deia Sr. Porcioles. I aquest senyor va venir a buscar el Lluís [el marit] per portar‐lo a Balaguer, que muntava una fàbrica de fer paper, Inpacsa. […] jo no volia marxar. I ell a Balaguer ja va fer els seus càlculs amb el Sr. Porcioles, i ja es van entendre. I quan va sortir em va dir: Mira, ja està, venim a viure aquí.

La Pilar no va viure de bon grat aquests desplaçaments i sempre va enyorar els anys de docència que va viure a Sant Just Desvern.

La Carme Pérez Verdú també va ser una mestra molt estimada a Sant Just i la seva docència al poble es va allargar durant més de 40 anys. Nascuda a Cocentaina (València), va estudiar tres anys de magisteri al seu poble. Després va guanyar unes oposicions com la Pilar en el seu moment, i va guanyar la plaça de mestra a Sant Just Desvern. Ella va triar el nostre municipi perquè volia estudiar Pedagogia a la Universitat de Barcelona i al poble hi vivia una tieta seva. Va dedicar la seva vida a l’ensenyament i tenia «idees pedagògiques molt avançades», com reconeixen antigues alumnes seves.

El Sant Just que van conèixer la Pilar Bullich o la Carme Pérez durant els anys trenta comptava amb una població de 2.328 persones. Serà durant aquesta dècada quan la població no nascuda al poble superi per primera vegada l’autòctona. La transformació és tan important que durant el període 1910‐1930 la població santjustenca es multiplica per dos. De fet, és la primera gran onada migratòria que viu al nostre municipi. Així es recull a l’estudi 300 anys de migracions a Sant Just Desvern, de diferents autors, elaborat al març de l’any 2002.

3.2. Sant Just Desvern: anys quaranta-seixanta

L’arribada de població nouvinguda a Sant Just seguirà de forma continuada al llarg de les dècades següents amb un fort predomini de les persones que vénen d’altres punts de Catalunya. Les comarques de Barcelona sempre han doblat la resta de territoris catalans com a lloc d’origen, seguides de Tarragona, Girona i Lleida, en aquells anys.

Nascudes en altres pobles de Catalunya

Del Baix Empordà, concretament, de la població d’Albons, era procedent L’Emília Guàrdia i Arbusí. La seva família es dedicava al camp, però ella va decidir baixar a estudiar a Barcelona perquè es volia dedicar a la medicina. Va poder començar a fer pràctiques a l’Hospital Clínic de Barcelona i, com que la seva tia Enriqueta vivia a Sant Just, es va establir amb ella durant un temps.

El doctor Ribalta i mossèn Antonino li van oferir la plaça de llevadora practicant al poble i va acabar sent la llevadora del poble durant gairebé tres dècades. El seu vincle amb Sant Just es va reforçar encara més quan es va casar amb un pacient que havia atès de tuberculosi i veí de Sant Just, en Jesús Mariano Cobeña Puente.

Les terres de secà de Tarragona també eren un entorn dur per viure i moltes famílies emigraven a causa de la pobresa i les fortes dificultats econòmiques. Seguint l’exemple de la seva mare, la Glòria Pino Monclús va marxar del poble tarragoní de Ginestar per venir a treballar a Sant Just Desvern. Eren els primers anys de la dècada dels cinquanta. La seva mare i la seva tieta havien estant servint a Can Nadal i gràcies a aquest vincle, la Glòria va poder entrar a treballar a Cal Trullén, on feien llargues jornades laborals. Hi va treballar des dels quinze fins als dinou anys. Va ser aleshores quan va conèixer el seu marit, en Just Campreciós Pujades, que treballava d’estucador. Des que es va casar, es va dedicar de ple a la família, tot i que cosia amb una tricotosa des de casa i venia peces a contactes del poble.

Nascudes fora de Catalunya

Els anys cinquanta són anys de migracions del camp a la ciutat, i Barcelona començarà a rebre persones d’altres indrets d’Espanya atrets per l’oferta laboral de la capital catalana. Precisament, la Claudia Cortés Fernández va emigrar de Saragossa a Barcelona per motius econòmics i perquè els lligams familiars eren pocs després de la mort del pare. És l’any 1952 quan realitza l’emigració definitiva venint a Sant Just Desvern per anar a treballar a la Masia Carola, propietat de la família Soler. Els motius van ser clarament econòmics: «Si en Zaragoza en el servicio doméstico se ganaba 50 pesetas, aquí se ganaba 300».

Fotografia general des del cim de la Miranda de les dues promocions dels pisos quan encara hi havia la bòvila Boada i es construïa la nova Escola Sant Ferran. (Fotògraf: Miquel Bosch)

Per la Claudia, el tracte que rebia la dona treballadora era millor a Catalunya que a la seva terra, tot i que la classe treballadora ha patit sempre: «El trato en el trabajo, mucho mejor aquí que en Zaragoza… […] A los trabajadores los explotan en todas partes. Pero a mí me han explotado más en mi tierra que en Cataluña.»

La família de la Cándida Nevado Cañamero tampoc no veia futur en la societat agrària de Badajoz i van decidir venir a provar sort a Barcelona. El pare de la Cándida, com a guàrdia civil, va demanar el trasllat a la capital i el van destinar a la caserna de la guàrdia civil d’Esplugues. Després la família, l’any 1954, es va traslladar a Sant Just, a una torre del carrer Verge del Pilar mentre acabaven de construir els pisos del carrer Nord.

Gràcies a la seva vocació religiosa, sor María Luisa García Laza ha pogut conèixer molts pobles d’Espanya i ser molt estimada allà on ha estat destinada. A l’edat de catorze anys, aquesta dona d’origen gallec va abandonar Xinzo da Limia per començar un periple per diferents residències de la seva congregació religiosa. La primera migració va ser, amb la finalitat de formarse espiritualment a València, on hi havia la seu de la congregació: l’orde Hermanitas de los ancianos desamparados. Llavors, a l’edat de disset anys, fou destinada a Sant Just Desvern.

La residència de monges a Sant Just s’ubica, aquell 1962, a la torre de Can Meliton, que posteriorment serà enderrocada per permetre la construcció dels diferents mòduls de l’actual residència. Com a germana a Sant Just hi passarà vint‐i‐dos anys de la seva vida, dedicant‐se principalment a la infermeria. En ser ordenada mare superiora pels seus anys de servei, es veu obligada a canviar de destinació cada sis anys. Per aquest motiu, durant els darrers anys ha estat mare superiora a destinacions com Chinchón, Tafalla, Galícia, Palafrugell i actualment, a Igualada.

Al contrari del que va succeir en altres poblacions del nostre entorn, l’arribada de població d’altres indrets de fora de Catalunya no va ser tan intensa. Tot i això, gràcies a tenir un familiar al poble o bé a trobar un lloc de feina, es van anar integrant a la població i fent de Sant Just la seva llar definitiva, com ha estat el cas de la Claudia o la Cándida.

La població estrangera també va començar a tenir una presència destacada durant aquestes dècades del segle XX. Tot i no arribar al 4% del total d’habitants, les comunitats alemanyes i franceses van començar a ser notables en la nostra població. En aquest grup, trobaríem l’Annemarie Goldstein.

D’acord amb l’estudi 300 anys de migracions a Sant Just Desvern, Sant Just començarà la dècada dels seixanta havent experimentat un dels creixements més elevats de la seva història. En concret, «l’any 1955 és l’inici de l’arribada de la major onada migratòria i l’any amb el creixement anual més elevat de tot el període». Dels 4.572 habitants d’aquell any, la població no autòctona ja supera el 70%. Fruit d’aquest creixement, comencen a produir‐se concentracions de pisos en determinades zones de Sant Just.

3.3. Sant Just Desvern: anys seixanta-vuitanta

A final dels anys seixanta, el ritme d’immigració baixa progressivament, però Sant Just continua sent una destinació atractiva per a les persones del nostre entorn més pròxim. Aquest és el cas de la Maria Camps Garcia i el Robert Ramírez, establerts a Barcelona. La jove parella va conèixer l’Antoni Malaret en un dels recitals que es feien a les torres de la Rambla, on vivien les tietes d’en Robert. Allà, en Malaret els va comentar quines opcions tenien per instal·lar‐se al poble:

El Malaret ens va dir «Si us caseu, heu de venir a veure els meus pisos» […] i ens en va ensenyar tres. Ens va ensenyar els de la plaça Maragall, que valien 400.000 pessetes, els de doctor Fleming, que en valien 800.000 […] i 1 milió i mig, els de les torretes d’aquí de Sant Josep. […] ens vam quedar al mig, ens va agradar doncs, i mira, vivim a Sant Just.

Així doncs, la Maria i el Robert adquireixen la casa el 1966, però no serà fins al 1968, un cop casats, que es muden a Sant Just Desvern. Durant aquests dos anys que no van viure en aquell pis, coincidint amb el temps en què en Robert feia la mili a Mallorca, destinaren el seu pis a l’acolliment de persones que vivien com a clandestines a causa de les seves implicacions polítiques durant l’etapa final del franquisme:

Jo estic molt contenta perquè jo he tingut gent molt important del PSUC amagada a casa meva, […] d’Unió Democràtica […] l’única cosa que t’interessava era que no agafessin ningú més, i era igual qui tenies a casa.

Ara bé, un cop els partits polítics comencen a organitzar‐se tal i com els coneixem ara, la Maria i el Ramon abandonen aquest tipus d’activitat per passar a participar en organitzacions establertes oficialment. Així doncs, per la Maria hi ha dues raons que principalment fonamenten la decisió d’instal·lar‐se a la vila: d’una banda, la seva pertinença a la comarca del Barcelonès que facilitava la clandestinitat i, en segon lloc, que eren amics del Masjoan, el qual:

[…] estava intentant continuar amb l’Escola de l’Ateneu. Hi havia hagut una escola a l’Ateneu, que havia deixat de ser, i que ell volia tornar a reenganxar perquè ell ja s’havia casat, tenia els dos bessons i ja li interessava una escola catalana pels seus fills. I a partir d’aquí començà ell a donar la volta, a parlar amb aquest tema: «Va, si veniu a Sant just portareu els nens… ja, ja… a l’Escola de l’Ateneu».

Cantonada del carrer del Nord i el carrer Major, els pisos d’en Malaret finalitzats el 1955. (Foto: Rosa Julià Armengol)

Durant la dècada dels setanta, Sant Just Desvern acull un dels projectes urbanístics més innovadors de l’època: el Walden 7. La seva culminació, l’any 1975, va provocar l’arribada, principalment, de molta població de Barcelona i el seu entorn, així com de població autòctona del poble. La fàbrica de ciment, coneguda com la Sanson, havia generat molts llocs de feina durant 40 anys, però als anys seixanta va culminar el seu declivi i l’abandonament progressiu. En aquests terrenys, el Taller d’Arquitectura dels Bofill va planificar un projecte residencial innovador, influenciat per les idees del maig del 68 i les reflexions utòpiques de H. Marcuse. El projecte, ubicat a l’antiga fàbrica de ciment, es basava en habitatges de protecció oficial que volien atreure a la vegada classes treballadores modestes i joves professionals liberals.

Els inicis no van ser gens fàcils a causa dels nombrosos problemes de construcció, i la mateixa població local tenia moltes reticències inicials davant de l’entrada d’un volum tan gran de població nouvinguda. La mateixa Anna Bofill Levi, que va treballar d’arquitecta en el projecte des del primer moment a través del Taller d’Arquitectura del seu pare, admet que els primers anys del Walden no van ser senzills pel seu encaix dins d’un Sant Just que encara tenia un teixit social de poble. Arribar al Walden en aquells anys, però, potser menys en l’actualitat, era arribar a una altra cosa diferent al poble. Era una comunitat en si mateixa:

El que fa l’edifici és […] crear comunitats […] col·lectivitats, […] grups de gent. […] que té afinitats semblants, o que té dèries comunes, grups excursionistes, grups de… […] És un micromón que hi ha de tot. És un fenomen […] que ha superat de molt les expectatives que nosaltres teníem.

La construcció del Walden-7 al 1973 va suposar un altre moment d’arribada de nous veïns i veïnes a Sant Just. (Foto: AMSJD)

L’Anna Bofill, però, no s’instal·la a viure al Walden en un primer moment. Ella arriba a un dels habitatges del Walden als anys vuitanta, quan es trasllada de Barcelona acabada de divorciar. Progressivament ha anat relacionant‐se amb el veïnat, tot i que els seus viatges per motius de feina són continus arreu del món.

4. Migració per motius d’amor: el matrimoni amb un santjustenc

De vegades, el canvi de residència o de domicili no ve donat per una nova ocupació laboral o per una causa major provocada per un tràgic destí. En ocasions, les trobades familiars, els espais de convivència a la feina o les celebracions de festivitats assenyalades, com un Sant Joan, han provocat el sorgiment de l’amor entre homes i dones. Algunes de les nostres protagonistes van arribar a Sant Just Desvern fruit de l’amor amb el seu promès o futur marit. És el cas de dones com la Teresa Sala Cervera, la Isaura Martínez Silva, la Joana Algarra Reche o la Lina Santabárbara Sánchez.

L’any 1954 va ser quan Teresa Sala, nascuda a Biure (l’Alt Empordà), va contraure matrimoni amb Josep Maria Reverter, de Can Vilar, i va fixar la seva residència a la masia. Ella, però, ja coneixia el poble perquè venia sovint a visitar la seva germana, que també es va casar amb un santjustenc. L’adaptació, però, no va ser fácil:

Jo no havia sortit del poble, i al trobar‐me en aquí, em vaig trobar molt sola, vaig tenir molta sort que la part dels Reverter, la part de la família del meu marit, em van recolzar molt, molt, però, es clar, jo em sentia molt, molt…, em faltaven els meus, és clar. El pare, la mare, els germans, tots els tenia allà i, és clar, jo em sentia bé, que la germana que tenia aquí, és clar, cada u tenia la seva feina, i em sentia bastant…, m’enyorava molt, però és clar, després amb la feina ja…

La Teresa ho explicita comparant la casa familiar de la seva infantesa i Can Vilar de la Muntanya: «La masia, quan vaig arribar a Sant Just, em va semblar un palau, la veritat, jo sortia d’un poble tan petit, no havia sortit massa tampoc i em va semblar molt bé, sí, sí, sí…»

A finals dels anys cinquanta, la Isaura Martínez, nascuda a Barcelona, va marxar de Santa Coloma de Gramenet, localitat on vivia en aquell moment, a Sant Just Desvern, d’on era el seu marit, en Jaume Gaig i Llevallol. La Isaura coneixia el poble d’una mica abans, quan ja estaven promesos, ja que alguns diumenges els passava amb la família d’ell:

Ho vai conèixer dos mesos abans, però jo anava els diumenges, com que ell ja tenia petits negocis, anava els diumenges i l’ajudava a fer comptabilitat de la seva pobra mare, fèiem pa amb tomàquet al vespre, i sopava allà, i després ell em portava a Santa Coloma. Vull dir, jo sóc d’aquí de l’any 59, clar.

En aquells anys, la Joana Algarra vivia a Esplugues amb els seus pares, que de ben joves havien arribat a Catalunya per motius de feina. Treballava de locutora a Ràdio Joventut quan es va enamorar del jove que portava la publicitat de l’emissora. Era en Manel Caparrós Requena, veí de Sant Just, amb qui va festejar força temps. El festeig es va allargar vuit anys perquè ell volia instal·lar‐se a viure a Sant Just a la seva pròpia llar i no a casa dels seus pares, com era habitual en aquella època.

El fet de tenir una vida laboral activa també va permetre a la Lina Santabárba Sánchez, originària del Ferrol (La Corunya), conèixer el seu marit, d’origen santjustenc. Ella i el doctor Joaquim Moreno es van casar l’any 1962, i la Lina va continuar treballant en el sector mèdic després del matrimoni.

El desamor també ens ha acostat a Sant Just Desvern dones de gran vàlua. La família de l’Amèlia Roda Picazo vivia al poble de Minglanilla, a la província de Conca, però la convivència familiar era molt dura. El pare maltractava la mare i els fills, fins que la mare de l’Amèlia es va atrevir a dir prou i va marxar de casa amb la canalla. En un primer moment, es va plantejar anar a viure a València, però finalment, el fet de tenir el fill gran a Barcelona i la creença que la capital catalana li donaria més oportunitats li va fer canviar la destinació.

Primer es van establir en una barraca a la barriada de Santa Gemma, però era un espai molt petit, amb un menjador i una habitació. Allà van estar‐hi més de dos anys, fins que amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952 els van fer fora. Llavors va ser quan van arribar a Sant Just, primer als terrenys de la bòbila del barri Nord, en unes condicions deplorables, mentre esperaven que es construïssin els pisos d’en Gazulla. El germà de l’Amèlia va comprar‐ne un, eren uns baixos a la plaça Pastor que van costar entre 7.000 i 10.000 pessetes. El germà de l’Amèlia, però, ja havia format família i la mare va veure que calia anar a buscar una altra casa. Van trobar un pis de lloguer al carrer Major, on pagaven unes 500 pessetes de lloguer. Als 21 anys, l’Amèlia es va casar a l’església parroquial de Sant Just amb en Jesús Boira, a qui va conèixer en una revetlla de Sant Joan.

Hi ha històries d’amor i desamor que també han tingut Sant Just Desvern d’escenari. L’amor va acostar la bailaora Elisa Romero del Olmo, nascuda a Màlaga, al nostre poble. L’edifici conegut com El Sanatori, al carrer Bonavista, havia de ser la residència de l’Elisa i la seva parella, en Victoriano de la Riva. Es va escollir el poble perquè a Sant Just hi vivia una germana de l’Elisa, Concepción Romero del Olmo, que estava casada amb el mestre de l’Escola de l’Ateneu, l’Eduardo Luna. Malauradament, la parella no va arribar a viure mai a Sant Just ja que es va trencar abans de la fi de les obres de la futura llar per un assumpte de faldilles d’ell.

5. Migració d’origen santjustenc

Algunes de les nostres protagonistes ja tenien fortes arrels a Sant Just quan van haver de marxar del poble. En el seu cas, s’establiran durant un període de temps a altres poblacions per diferents motius però acabaran retornant al municipi. És la realitat de la l’Engràcia Pascual Navinés, instal·lada a Manresa durant 20 anys; la María Dolores Asmarats Yglesias, que va viure a Madrid més de 25 anys; la Montserrat Batet i Bonet, establint‐se més de dues dècades a la Garriga, i la Núria Jiménez Huertas, que va residir a Barcelona més de 10 anys. Per la seva part, la Mercè Petit Petit és l’única que va emigrar a l’estranger, i en concret, estableix la seva residència al Marroc durant 14 anys amb la seva família. La Maria Mosoll i Rius és la santjustenca que menys temps va estar fora, van ser un parell d’anys.

Als anys trenta, l’Engràcia Pascual va anar a viure a Manresa amb el seu marit, el fill dels masovers de Can Roldan. La relació no va reeixir en aquesta localitat, però els seus sogres la van acceptar com una filla i va quedar‐se prop de 20 anys a la capital del Bages. En aquesta població, va regentar una botiga de gra cuit fins que va tornar amb la seva família a Sant Just. El retorn es degué, en bona mesura, al fet de passar els últims moments amb la seva germana, que vivia al poble i no estava gaire bé de salut. Llavors, però, decidí quedar‐se al poble definitivament.

El Barri Sud va créixer als anys seixanta i el supermercat Mascarell era un dels pocs establiments on es podia  comprar gairebé de tot. (Foto: Amics del Barri Sud)

Per la seva part, la Maria Mosoll, nascuda a Sant Just, va viure durant un breu període de temps a Sant Joan Despí, d’on era el seu marit. El motiu d’aquest desplaçament no va ser per motius de feina sinó per preservar uns certs costums de l’època. Durant la dècada dels cinquanta, els pares d’en Julià Bernet, el marit de la Maria, vivien a Sant Joan Despí, amb un dels fills i la seva parella, però encara no estaven casats. Quan va morir la mare es veu que, pels patrons de l’època, no estava ben vist que visquessin sota el mateix sostre el fill i la seva promesa sense estar casats. Llavors va ser quan la Maria i en Julià, ja casats i amb la seva filla, van anar a viure un parell d’anys a Sant Joan Despí. Tots dos havien de pujar cada dia a treballar a Sant Just, on tenien els llocs de feina.

En el cas de la Montserrat Batet, la marxa va ser per la feina del marit. Nascuda a Sant Just Desvern l’any 1927, ella havia desenvolupat tota la seva vida al poble, fins que als anys seixanta, el matrimoni i els fills es van instal·lar a la Garriga. L’adaptació no va ser fàcil perquè tot l’entorn protector que existia a Sant Just, no hi era a la nova població:

Allà [a la Garriga] em vaig veure més limitada […] aquí encara podia deixar les criatures a casa la meva mare i allà em vaig trobar sola. […] Ho vaig haver de solucionar tot jo sola. Amb el meu marit, eh?”

L’any 85, el matrimoni va poder tornar al poble, després de vint anys fora.

La Núria Jiménez, amb fortes arrels a Sant Just Desvern, també va viure durant un temps fora del poble. Entre els anys 1965 i 1980, ella i el seu marit, juntament amb els fills i filles, es van instal·lar en un pis de Barcelona. De fet, és a la capital on la Núria ha desenvolupat tota la seva carrera professional, centrada en la pedagogia i la petita infància. Va ser després de les primeres eleccions democràtiques, quan la família es va quedar definitivament a Sant Just, on porta una vida molt activa.

La María Dolores Asmarats es va veure allunyada de Sant Just durant dues dècades. Les obligacions laborals del seu marit van provocar que el matrimoni s’hagués de desplaçar a Madrid. L’any 80 ha de seguir els passos del seu home, militar de carrera, que havia estat destinat a la capital de l’Estat. Després d’estar‐hi vint‐i‐cinc anys, va tornar l’any 2005 a Sant Just. Sempre va pensar que acabaria vivint al poble: «El vuitanta me’n vaig anar a Madrid. […] Jo sempre vaig pensar que… quan vaig anar a Madrid o així, que jo acabaria a Sant Just.»

6. L’arrelament a Sant Just Desvern

Els sentits, les percepcions, els records s’intensifiquen els primers anys en un indret nou i encara per descobrir. L’entorn de Sant Just, però, sempre ha estat acollidor. Moltes de les nostres dones van quedar captivades pel verd dels seus carrers, per la bellesa de la Rambla o la bondat i l’estima de la seva gent.

A la Carme Pérez Verdú, el Sant Just dels anys trenta li va robar el cor:

Sant just em va semblar un poble molt petit però preciós, la rambla em tenia el cor robat. Els carrers oberts, el casco de la població que era el carrer Sala, el carrer Badó, la placeta de l’església, l’Arraval, el carrer Bonavista, eren moníssims, preciosos i m’agradaven moltíssim. Lo demés estaven oberts, els carrers eren sense construcció, eren tot camps i camps d’ametllers. Alguna casa esporàdica que hi havia per cada un d’aquells carrers i res més.

I dels nens i nenes del poble, els seus alumnes, en recordà el següent:

Eren com uns nens de poble […] senzills, tímids, apocats. D’aquells que t’obren els ulls que dic jo, que miren com si esperessin alguna cosa, d’aquells que saben entregar‐se per complert si els saps captar.

La Glòria Pino Monclús, en canvi, recorda que les comoditats de la llar eren evidents a Sant Just, després d’arribar del poble tarragoní de Ginestar:

Aquí ja hi havia les aigües corrents, ja hi havia l’aigua calenta, ja hi havia rentadores… vull dir, totes aquestes coses, sí. Una rentadora de rodillo però hi havia rentadora. Tot això. […] Nosaltres allà no en teníem de dutxa, mos rentàvem amb uns gibrells, a la vora del foc a l’hivern, i a pots arriba y abajo. És lo que hi havia.

Sense renunciar a les seves arrels, la Claudia Cortés Fernández, que va arribar a Sant Just Desvern l’any 1952, no va trigar a fer de Sant Just el seu lloc al món:

Sí… Yo nunca renuncio a mis raíces, porque soy de Aragón y… quiero a Aragón… Pero yo no viviría ahora en Aragón… Quizás también ahora ha cambiado… Pero a mí me gusta más aquí… Hay muchas inquietudes… Una vida asociativa… y luego el partido.

De vegades, l’atracció per Sant Just neix de la forma més curiosa, com recorda la Roser Coll Faure:

Em vaig enamorar d’una mimosa que estava tota florida, a primers de març, quan havia sigut un hivern fredíssim […] I diu [el conegut] «Pues es ven!». El divendres següent, el senyor Cortès [treballador municipal] ja ens ho estava arreglant tot.

També la riquesa d’arbrat de Sant Just va captivar la Lina Santabárbara Sánchez: «El poble era molt, molt, bonic i l’ambient, hi havia pau, aire, verd.»

El paisatge santjustenc també va ser un motiu d’atracció per sor María Luisa García Laza. De la primera vegada que va arribar a Sant Just, i en general a Barcelona i Catalunya, quan tenia només disset anys, en recorda un paisatge molt arbrat i verd, ben segur que bastant semblant a la seva Galícia natal. Això ho destaca quan ha anat a altres zones d’Espanya més àrides, més seques i amb menys vegetació. La gent tampoc és la mateixa i ella ha trobat diferencies de caràcter entre la gent de Catalunya i de Castella.

Per a la Isabel Estrany Pons, l’aire més sa de Sant Just va suposar un canvi radical per a la seva família:

Tinc molt bon record. Sobretot en venir a viure aquí a Sant Just… Ens va canviar totalment la vida de viure a Barcelona a viure a Sant Just, entre altres coses perquè a Barcelona teníem el metge a casa a cada moment i quan vam venir a viure aquí va ser un canvi radical. Els tres fills petits que vaig tenir ja no, pràcticament, ni coneixien el metge. Un canvi total en quant a salut.

Després de 14 anys de residència al Marroc, la Mercè Petit Petit va constatar que Sant Just era un poble pròsper:

La gent mateixa, la gent del poble, diguéssim, la gent del poble va prosperar molt, i tant, i tant, i tant, clar alguns també se’n van anar cap Alemanya, van venir amb diners, m’entens què vull dir‐te, i els d’aquí també van prosperar molt, sí, sí. La gent la vaig trobar molt més, molt més, molt més emancipada, molt més bé.

Aquests sentiments d’arrelament i d’estima s’han anant intensificant al llarg dels anys i el retorn al poble d’origen ja només s’ha produït de forma puntual durant els períodes estivals. Moltes d’elles confessen que ja no es quedarien a viure al poble de la seva infantesa, com explica l’Amèlia Roda Picazo, nascuda a Minglanilla: «Si, sí, pero no me quedaría en el pueblo para nada, me gusta ir porque aún tengo primos hermanos y alguien que conozco, vecinas y cosas».

A Sant Just Desvern, les nostres protagonistes han vist créixer les seves respectives famílies, les seves amistats i han fet del poble la llar del seu present i futur. De ben segur que veuran com altres membres de la seva família també han de marxar a altres poblacions per seguir el seu destí i els podran aportar la seva experiència i vivències. Us encoratjo a no perdre‐us aquest capítol de les seves vides.