12. 9. PENYES 315

       1. Penya Silenci 315

       2. Penya Motorista 320

       3. Penya Barcelonista 323

       4. Penya Gastronòmica 327

    PENYES

12. 1. Penya Silenci¹²⁴

Francesc Blasco Urpinell

L’origen de la Penya va venir de l’aplec de Santa Creu d’Olorda d’un dilluns de Pasqua. Tota una colla de joves va anar a fer un dinar a la muntanya, com era costum en molta gent de Sant Just (la Salut de Sant Feliu era la destinació per al dinar de la Se- gona Pasqua). En aquella ocasió els va agafar una pluja persistent quan ja tenien la carn cuita i van decidir, cames ajudeu-me, tornar a casa. Després d’arribar a casa i canviar-se de roba van decidir anar a fer el dinar a l’Ateneu amb la bota i la carn que ja duien cuita. A tal fi es van asseure a la prime- ra fila del cinema i van dinar durant les projeccions. Això passava cap l’any 1942 i els que es van aplegar en aquest insòlit dinar van ésser el Fidel Poll, Joan Castaño, Joan Poll, Jaume Bosch, Bonaventura Rie- ra i Martí Campreciós.

Malgrat aquesta companyonia, que ja existia, no va ésser fins a l’any 1945 que es va constituir la Penya. El nom de Penya Silenci se’l van posar de seguida amb un escut dissenyat pel Ventura Riera, que fin

i tot se’l van fer brodar sobre un jersei vermell per una brodadora del carrer Bonavista, a tocar del car- rer de Monistrol. També es van fer imprimir targe- tes de visita on s’hi llegia «Penya Silenci» i «Penya Silenci – Club de Patins».

Una de les primeres tasques que va dur a terme la Penya a l’Ateneu va ésser posar un nou paviment al pati del Roure de l’Ateneu, que aleshores ja era de ciment però tenia moltes esquerdes i no estava ben anivellat. Va ésser una feina que van fer a l’estiu a partir de les set de tarda i que van executar a còpia d’anar fent seccions quadrades. Hi van participar, entre altres, Marcel Campreciós, Enric Campreci- ós, Ventura Riera i Martí Campreciós, tots ells pale- tes, amb l’ajut dels que feien de manobres, com en Joan Castaño i Jaume Cerdà. Del fet en van deixar constància enterrant, en un punt prop de la soca del roure, sota la solera de ciment, una ampolla amb les firmes de tots els que hi van participar (tretze o

catorze) i unes quantes monedes. No van signar en qualsevol paper sinó que, amb una visió de cara la posteritat, van fer-ho sobre paper pergamí que es va encarregar de comprar en Fidel Poll.

L’interès pel bon estat del pati del Roure era doble: d’una banda, per l’afició a l’hoquei sobre patins de bona part dels membres i d’una altra pel ball.

Els de la Penya que patinaven, entrenats pel Mar- tí (que no va patinar mai!), anaven al Papiol a jugar partits amistosos. D’altra banda en Pere Brull, ales- hores delegat del Frente de Juventudes de Falange, els va aconseguir estics per a poder jugar de mane- ra més professional, però van ésser estics d’hoquei herba. La pista (amb el roure enmig), els estics d’ho- quei herba i un disc de fusta com a pilota no eren els únics petits inconvenients per jugar còmodament a hoquei, ja que quan es trencava una de les rodes de fusta dels patins s’havien d’aplegar les boles d’acer dels coixinets.

El Pati va ésser motiu de polèmica per raó del seu ús com a pista d’hoquei i els de la Penya van sug- gerir de tallar el roure; idea que va ésser rotunda- ment denegada per Just Vidal.

Una altra activitat dels de la Penya era anar amb bicicleta, entre ells en Joan Poll Puig, Fidel Poll, Marcel Campreciós, Jaume Solsona, Joan Castaño, Martí Campreciós i Jaume Bosch, als quals sovint s’ajuntava en Cañamares, que era corredor profes- sional.

Això no obstant, l’activitat més important de la Penya va ésser l’organització de balls. Van començar amb balls al pati del Roure cap a l’estiu de 1945, apro- ximadament, any en què una bona part dels de la Penya es van fer socis de l’Ateneu. En aquests balls la feina començava a les quatre de la tarda; s’havia d’escombrar la pista i, després, posar cadires, mun- tar els altaveus i el tocadiscos. Aquest es muntava a l’interior del que actualment és el local de la SEAS

Composició de fotos que acompanya la pàgina del mes de maig de 2012 del calendari que Joan Castaño va encarregar a un amic. La foto de dalt a l’esquerra i la de baix a la dreta són de la plaça de Montserrat. En la primera hi ha Jaume Bosch, Joan Castaño i Jaume Cerdà. Al segona, Jaume Bosch i Joan Castaño en cadascun dels extrems. A dalt a la dreta Joan Poll Puig i Joan Castaño que vesteixen el jersei amb l’escut de la Penya. A baix a l’esquerra Joan Poll Navinés i Fidel Poll ajupits i sobre la bicicleta Martí Campreciós, Joan Castaño i Marcel Campreciós (del calendari donat per Joan Castaño a Pere Font)

i que poc temps abans de l’inici dels balls d’estiu havia estat a disposició d’en Pujol¹²⁵, que hi llogava patins. A vegades no únicament s’havia d’escom- brar sinó que calia treure l’aigua acumulada d’algun ruixat. Per a aquest fi disposaven de les serradures que proporcionava el Joan Poll Puig del taller.

De tots el balls que es feien al llarg de l’any desta- cava el de la Festa Major. En aquest s’hi anunciaven el ball dels socis de l’Ateneu, el ball de rams i el ball de l’obsequi, un motiu més per recollir alguns cale- rons per pagar les despeses de la festa. La Penya era gent jove, molts menors d’edat, però que ja feia

anys que treballaven. Per tal de suplir el fet de no tenir prou edat per a poder fer contractes amb les orquestres, en Pere Calopa i el Just Vidal els ajuda- ven signant els contractes dels músics que el Fidel i el Joan Castaño llogaven.

L’altre gran ball que va resultar memorable va és- ser el de Cap d’Any. Després del primer estiu fent ball al Pati, els de la Penya van creure oportú no deixar cap més Cap d’Any sense ball (tal com ha- via passat els anys anteriors). Decidits com eren ho van plantejar a la junta i de nou en Pere Calopa es va posar al seu costat i donà suport a la iniciativa.

Aleshores els catorze penyistes que eren en aquell moment decideixen posar cent pessetes cadascú, quantitat respectable, segons les seves pròpies pa- raules, considerant que eren joves i els sous justets. I amb aquesta empenta van contractar l’Orquestra Font. Un cop arribat el 31 de desembre i poc abans de començar el ball va començar a nevar i ningú no es va arribar a l’Ateneu, cosa que els va començar a desanimar però de nou en Peret —el Calopa— els va tranquil·litzar dient-los que si no feien prou caixa l’Ateneu els ajudaria a pagar les despeses de l’or- questra. En fi tot plegat un petit espant que no va passar d’aquí, ja que en parar de nevar va començar a arribar la gent fins a deixar la Sala Gran plena de gom a gom. En acabar el ball van prendre el camí de casa o el de les xicotes (degudament acompanya-

des de la mare!) trepitjant neu nova que havia tornat a caure mentre es feia la festa. Aquest és el record de satisfacció i malenconiós dels que ho han pogut explicar malgrat els anys transcorreguts.

Amb relació al ball de Cap d’Any es recorda com a fet memorable la construcció d’una bola de mi- ralls giratòria que van instal·lar un any al sostre de la Sala Gran de l’Ateneu. El material de partida va ésser un globus del fanal del carrer de la Sala¹²⁶. Aquest globus es va disposar a l’extrem d’un eix fet amb una barra de ferro i fusta i es va arrodonir pri- mer amb guix bast i posteriorment, amb guix més fi hi van anar enganxant bocins de vidre. Per col- locar-la a lloc es van haver d’enfilar al fals sostre on finalment van incorporar un motor i una corretja d’una màquina de cosir per tal que girés. Tot plegat

un desplegament d’enginy que va portar problemes fins poques hores abans del ball i després del ball. El disseny de llums que es va posar en pràctica en aquest ball va ésser il·luminar la bola amb un focus i apagar una part dels llums de la sala. Això va tenir una immediata resposta per part de mossèn Anto- nino que a la missa de l’endemà, durant el sermó — que encara es feia des de la trona, avui desaparegu- da—, va criticar l’ocurrència d’enfosquir la sala. Això no obstant, avui podem afirmar que els de la Penya van ésser pioners en la il·luminació disco que uns anys més tard tan profusament es va veure a les sa- les de ball. L’invent va durar quatre o cinc anys, tot i que després de la festa es depenjava i es guardava al soterrani fins a ’any següent.

Un cap d’any anterior al del globus van muntar un avet gegant a la Sala Gran que van comprar al Joan Oliveras del carrer de Bonavista. Van suar a base de bé per entrar-lo, cosa que van aconseguir gràcies als treballadors del magatzem del Campreciós (del carrer de Montserrat), que els van ajudar. Van ha- ver de posar-lo dret tibant amb una corda des del sostre i després comptar amb l’ofici del fuster Vidal Vidal per assegurar-ne la base.

Amb aquestes decoracions agosarades els balls de Cap d’Any van esdevenir un acte esperat per molts santjustencs, que restaven expectants respecte a quina seria la sorpresa que els de la Penya havien preparat aquell any.

Es pot afirmar que l’activitat dels de la Penya Si- lenci sovint era tema de xerrameca al poble, com el cas comentat per la il·luminació de la Sala Gran. O com en el d’una revetlla (verbena) amb orquestreta i animadora al Pati que malgrat la pluja es va poder traslladar al cafè, gràcies al Jaumet del cafè. Amb tal mesura tot va quedar molt justet d’espai i els ba- lladors havien de passar molt a prop de la cantant, que, com correspon a l’estiu, anava lleugera de roba. Però també es van fer notar per alguna bretolada, per descomptat inofensiva, com la de moure el car- ro de cal Trencapinyons —posteriorment papereria Vila— des del carrer de Bonavista fins a la plaça de Verdaguer durant la nit. Una facècia digna dels tre- balls d’Hèrcules perquè van haver de fer baixar el carro pel carrer d’en Badó tirant de braços i un bon ús dels frens, que no tots sabien fer anar.

Quin va ésser el paper de les respectives parelles dels de la Penya? Les cinc xicotes que s’hi van afegir primer van ésser la Maria Rosa Prenafeta —J. Poll

Navinés—, la Núria Gelabert —F. Poll—, l’Amparo Jaria Picher —M. Campreciós—, Teresa Barreda —J. Castaño— i la Pepita Serrano —Enriquet Campreci- ós. La Penya va assolir setze membres, i els darrers a incorporar-se foren l’Enriquet Campreciós Reinal i el Magí Campreciós Ripoll.

Un capítol particular de la Penya Silenci és el que fa referència a la làmpada que van regalar a l’Ate- neu i que s’ha allargat fins a dia d’avui després d’un abandonament, restauració i una nova instal·lació al vestíbul del primer pis després de les obres re- cents. Qui vulgui seguir l’entramat d’aquesta histò- ria pot llegir-ne un parell d’articles a La Vall de Verç. La història de la compra i restauració de la làmpada comprada per la Penya Silenci, amb diferents mati- sos segons qui l’expliqui, va ésser motiu d’una nota informativa a La Vall de Verç de gener de 2011¹²⁷, amb motiu de la seva restauració liderada per en Joan Castaño. En l’entrevista de setembre de 2016 que li va fer l’equip del Pere Font ho explica així:

«Passaren els anys, molts anys, la làmpada es va trencar, l’arraconaren i anava directa a la xatarra. Si no ho arriba a veure el Fidel Poll, de l’aranya ja no se n’hauria parlat mai més. Era a terra, com dic, arraconada, trencada. Vam anar a veure la junta i es comprometeren a fer-la arreglar. Contactaren amb un restaurador de Barcelona que feu un pressupost molt elevat. Gent especialitzada, van dir-nos que l’aranya era un objecte artístic valuós i que si la volí- em vendre ens en donarien un milió de pessetes. També ens informaren que procedia d’una foneria de València, que no n’havien fet gaires exemplars. Els que quedàvem vius de La Penya Silenci, allà pels volts de l’any 2010, entenem que la junta no té calés per restaurar-la i que la tornarien a deixar arraco- nada. En Jaume Cerdà Solsona va saltar tot dient: “No, no, no la deixem pas aquí; ens l’enduem i ja l’ar- reglarem nosaltres”. I així fou com la penjàrem del sostre del garatge de casa meva. Jo m’hi vaig anar entretenint fins a deixa -la nova com llueix ara.

De la manera senzilla com ho expliques ,sembla tal- ment com si només hi haguéssiu posat una mica de Netol per donar-li lluïssor.

Hi havia braços trencats que vaig soldar amb plata. No val la pena explicar-ho: una làmpada s’arregla i punt. No val la pena.

L’escut de la Penya Silenci fet sobre fusta per Martí Campreciós (fotografia de Francesc Blasco del re- cord de Martí Campreciós)

Sí que cal explicar-ho, és una mica d’història íntima de l’Ateneu que molts socis voldrien conèixer.

Bé, la vaig haver de polir tota. Com que és de coure amb el temps s’ennegreix. El planxista de la carre- tera li va donar una capa de vernís i al forn. Després, la feina d’anar passant tots els fils Temps? No mi- res el temps quan fas una cosa que t’agrada, que l’has viscuda des d’aquella llunyana compra. No ho sé, potser vaig tardar quinze dies o tres setmanes. Aquestes coses es fan amb paciència, voluntat… a més d’ésser de l’ofici Estem molt orgullosos de com ha quedat. És d’un valor sentimental. És una gran alegria haver-la salvat i veure-la tan bonica al costat de l’ascensor.»

La Penya va desaparèixer no pas per desavinences dins del grup sinó per factors externs. Es diu que des de l’Ateneu algú va voler rendibilitzar l’èxit dels balls organitzant-los el propi Ateneu. En la mateixa

entrevista, a la pregunta de P. Font sobre quants anys va durar la Penya J. Castaño diu:

«Uns quants fins que ens van fotre fora. Sí, la junta ens va fotre fora. Com que la nova junta veia que fè- iem negoci —ja no hi eren ni el Just ni el Calopa— ¹²⁸, els nous dirigents ens foteren fora.

Us vàreu sentir dolguts, naturalment.

Home!!! A tu què et sembla. Dolguts, sí. Pensa que amb els diners que nosaltres guanyàvem, la junta de l’Ateneu quan venia Nadal si no tenia diners per comprar els dècims de la loteria i els agafava de la nostra caixa.

És a dir, teníeu un fons econòmic propi de la secció? Sí, sí, però ens el controlaven, eh; ens el controla- ven. Un detall: per Any Nou fèiem un ressopó i per poder-lo pagar calia justifi ar-ho dient que la des- pesa havia estat per comprar escombres, serradu- res, etc. per netejar la pista de l’Ateneu. No, no ens van tractar bé. Volien la pista per continuar fent ball pensant que la nova junta podria fer el gran negoci, però no va comptar que calia gent per organitzar, preparar i netejar. Com que els de La Penya Silenci tot eren voluntaris i no pagàvem a ningú tot el que entrava era benefici. Si tens un negoci i no pagues a ningú fas calerons. La nova junta hagué de pagar uns diners per a la gent que cuidava que tot rutllés.» La Penya va tenir dues morts prematures en les persones d’en Martínez —fi l del manco de la carre- tera— i, posteriorment, la d’en Panella, que va mo- rir poc després de casar-se. La mort d’en Panella, que juntament amb en Fidel Poll van ésser el que ara en diríem administradors i tresorers, va fer que es perdessin un bon grapat de papers que ara ens permetrien reflectir més fidelment la història de la Penya Silenci.

Avui podem asseure’ns a la taula rodona de marbre del cafè-restaurant de l’Ateneu i amb els ulls oberts o aclucats pensar que al voltant tenim els de la Pe- nya Silenci en una de les seves reunions o, alterna- tivament, asseure’ns al vestíbul del primer pis per contemplar la làmpada de la Penya, testimoni d’un dels molts grups de jovent que ha tingut l’Ateneu.

12. 2. Penya Motorista STOP

Francesc Riera i Prenafeta

Un bon dia de l’any 1958 una colla de joves socis de l’Ateneu aficionats al món de les motos decidiren crear la Penya Motorista STOP. Eren pocs, potser sis o set només, car en aquells temps no tothom podia tenir una motocicleta i menys encara per a desti- nar-la a fer excursions i equilibrismes. A l’entre- vista efectuada per Pere Font a un dels fundadors, en Ramon Aguadé¹²⁹, aquest recordava els noms d’Alfred Arís¹³⁰, Pepitu Farigola, Ramon Pasqual, i Miquel Reina, als quals més endavant se’ls afegiria Fernando Leuthard.

El grup es reunia un cop per setmana a l’Ateneu, on disposaven d’una habitació per a ells. Allí decidien les activitats i excursions a realitzar durant el cap de setmana. També organitzaven alguna mena de joc, tipus gimkana, que consistia per exemple a donar al

motorista una foto d’algun edifici o torre del poble que aquest havia de localitzar, i un cop aconseguit, l’estadant o propietari de l’habitatge —d’acord amb els organitzadors— li donava una altra foto d’un nou indret a trobar.

Una altra activitat que tingué força èxit foren les ex- hibicions de destresa i equilibri que els membres del la Penya STOP feien sobre la moto: posar-se drets sobre la moto, passar pel mig d’una anella amb foc, sortejar cons, etc. Una de les actuacions amb més èxit consistia en circular sobre una vespa amb side- car i evolucionar amb prou inclinació per a perme- tre al que anava de “paquet” al sidecar descargolar i llençar la roda per a recollir-la a continuació, sense perdre l’equilibri de la moto, i tornar a muntar-la. Les actuacions es feien indistintament amb vespa

Pepitu Farigola passant una anella de foc en un camp de futbol indeterminat (autor desconegut, col·lecció de Pepitu Farigola)

o moto (Montesa), tal com deixen constància les fo- tos. El públic quedava meravellat i tingueren tant d’èxit que foren cridats a actuar en diverses Festes Majors de pobles tan apartats com Cunit, Esplugues de Llobregat, Granollers, Els Monjos, Pontons, Sant Feliu de Codines, Sant Sadurní d’Anoia, Vilabella o Vilafranca del Penedès, i evidentment a la del nostre poble. Aquestes exhibicions es feien normalment als camps de futbol dels pobles, i aquí a Sant Just Desvern també s’havien fet a la pista poliesportiva San Fernando, que era a tocar de l’Ateneu. Els dar- rers anys van arribar a fer actuacions amb cotxe a l’actual plaça de Maragall i al terreny del Modolell de la Rambla.

El cap del grup era en Ramon Pasqual Bosch, i el Ra- mon Aguadé, que era cosí de l’anterior: el va substi- tuir quan va deixar el grup. Fernando Leuthard, que

s’implicà amb tantes facetes de l’esport a Sant Just, també ho feu amb la Penya Motorista, ajudant-los molt en l’organització d’esdeveniments, i participant activament en les sortides que el grup feia, amb la seva Vespa amb sidecar, acompanyat quasi sempre de la seva esposa¹³¹. Altres persones que ajudaven la Penya eren en Francisco Castelló i el seu cunyat l’Alfred Arís Reynal, l’Andrés Vallespín i el German Josep Collantes. En Joan Turull i el Francesc Maig, d’altra banda, van ésser els components més joves que es van incorporar a la Penya¹³².

La reunió a l’espai que els cedí l’Ateneu [probable- ment el mateix que tingué la SEAS durant les obres de les Escoles. S’hi accedia pujant l’escala que hi havia al fons del bar a mà esquerra pel punt on ara hi ha el billar] era els dimecres a les nou del vespre. Després de la reunió sovint baixaven a Sants al bar

Carnet de la «Real Federación Motociclista Española» de 1960 a favor de Pepitu Farigola que li permetia participar en gimcanes i ral·lis (arxiu de Pepitu Farigola)

Ideal, que feien ensaladilles i el propietari vivia a la Miranda de Sant Just. En aquestes ocasions el cotxe es quedava al bell mig de la carretera. Alguna ve- gada també anaven al bar del carrer de Montserrat anomenat Cambrinus, que dona a la Comandància de Marina de Barcelona. D’aquí li va quedar la fra- se d’un client habitual “Draculino, bambino y fin a todo el mundo le gusta el vino”, o bé al Pay-Pay, darrere l’Arnau, que servia xampinyons a la planxa. En una d’aquestes sortides vespertines el Pepitu va baixar-hi juntament amb quatre persones més amb el cotxe que havia pertangut al doctor Ribalta¹³³. Un cotxe de tan sols quatre places, fet que motivar que ell fes tot el trajecte des de Sant Just sobre la baca del cotxe.

El grup disposava d’un ciclostil amb el qual edita- ven els programes de les diferents actuacions pro- gramades. També disposaven de targeta de visita i de banderí, semblantment a altres grups esportius com el bàsquet, grup de gimnàstica, etc. que lluïa en actes com la festa de Sant Cristòfol. La targeta estava redactada en els termes següents: «Grupo Acrobático “STOP” de la Peña Motorista San Justo.

Local Social Ateneo de San Justo, Calle 18 de Julio. San Justo Desvern (Barcelona)». A la cara contraria apareixia una foto de color blavenc amb una figu a acrobàtica sobre una vespa amb en Ramon Agua- dé amb el cul sobre el manillar, el Pepitu Farigola a collibè del Ramon i el Miquel Reina fent la vertical de cap per avall sobre el seient. Això de guiar la moto d’esquena amb el cul era una tècnica que domina- ven tant el Ramon com el Pepitu. Per sortir-se’n ca- lia entrenament a més a més de rectifi ar el carbu- rador de manera que al deixar anar l’embragatge la moto avancés sense necessitat de donar-hi gas. No cal dir que a les sessions en què practicaven havien anat més d’una vegada a terra. Això no obstant, mai ningú no va tenir cap traumatisme ni fractura.

Calia tenir una autorització expressa, a títol perso- nal, de la Real Federación de Gymkhanas y Rallyes emesa a Madrid, per participar en aquests tipus d’esdeveniments que, d’altra banda, podia tenia una vigència tan curta com tres mesos i un cost de 25,25 pessetes. Només la tenien el Ramon Aguadé i el Pe- pitu Farigola.

A les gimcanes es compraven copes amb l’ajut de sponsors incondicionals, com els bancs i caixes, els tallers Aguadé o els tallers Farigola, transports Badell o el mateix senyor Leuthard. Un cas particu- lar era el de la Coca-Cola, que es gestionava anant directament al carrer Gipúzkoa, la seu de Cobega, i

parlant directament amb un tal senyor Benito. Sub- ministrava bitlles, botes, neveres i beguda¹³⁴.

La Penya tingué una vida activa aproximadament fins a l’any 1975, i va anar perdent força a mesura que els seus components adquirien compromisos de parella, fi ls i temes de feina.

12. 3. Penya Barcelonista

Francesc Riera i Prenafeta

L’any 1983 en una primera reunió en què es va crear una comissió gestora formada pels senyors Antoni Vilagut, Ventura Riera, Soriano, Josep Maria Rius,¹³⁵ Serra, Magí Campreciós, Fidel Poll, i els joves Fer- ran i Raül Tost, es convocà una reunió per al dia 20 de setembre on una trentena de santjustencs socis i seguidors del FC Barcelona i també en la seva ma- joria socis de l’Ateneu es reuniren per a parlar de la fundació de «La Penya Barcelonista de Sant Just Desvern» i decidiren que la seva seu seria el Cafè de l’Ateneu, amb el vistiplau previ de l’entitat. L’aco- llida fou tan gran que en el termini d’una setmana ja eren una setantena les persones interessades a formar-ne part, la majoria gent per sota dels 30 anys.¹³⁶ L’escut fou dissenyat per en Francesc Riera i Prenafeta.

El primer registre del llibre d’actes és del 30 de de- sembre de 1983. S’hi expressa al començament:

«Reunidos Comisión Gestora i socios de l’entidad Penya Barcelonista S. Just Desvern, exponen: Habi- endo realizado los trabajos de trámite jurídico y ad- ministrativo y teniendo l’aprobación de la Generali- tat de la fundación de la Sociedad, ya es momento de decidir el nombramiento de una nueva junta di- rectiva que lleve adelante el funcionamiento y orga- nización de la misma». I continua esmentant que els assistents proposen de fer servir les cent vint-i-cinc mil pessetes guanyades per la Penya en el sorteig de Nadal a confeccionar l’anagrama i la senyera de la Penya —que haurà d’incloure l’anagrama sobre un fons blau grana amb les quatre barres. També es proposa convocar assemblea extraordinària de so- cis per tal d’escollir la nova junta directiva. Hi assis- teixen Antoni Vilagut, Magí Campreciós, Serra, Isern i Fandos que és qui redacta l’acta. L’assemblea anunciada a la primera acta té lloc el 20 de gener

de 1984, i hi assisteixen vint-i-dos socis. S’aprova la candidatura formada per:

President, Matías Pérez Montolio Vicepresident, Magí Campreciós Ripoll Secretari, Josep Fandos Félez Tresorer, Francesc Rodríguez Quiñones Vocal joventut, Raül Tost Carbonell

Vocals, Jaume Casanovas Montoro, Antoni Vilagut Torrents, Robert Santacana Martí i Casimiro Barba Balasch.

S’ha d’admetre doncs que la primera junta de la qual queda constància és aquesta i que anterior- ment només va existir una comissió gestora.

Un dels primers acords que prengué la primera junta presidida per Matías Pérez Montolio fou com- prar una gran bandera amb l’escut de la Penya.¹³⁷ Un any més tard, el 30 d’octubre de 1984, se celebrà la inauguració «oficia » de la Penya amb un sopar de germanor a can Mèlich, amb l’assistència d’alguns directius i jugadors dels primers equips d’algunes de les diferents seccions del Barça —futbol, hoquei patins i bàsquet.138

L’abril de 1987 la Penya Barcelonista, arran de l’in- cendi ocorregut l’agost de l’any anterior a la mun- tanya de Montserrat, té una iniciativa curiosa: fer una campanya de repoblació forestal, i la primera actuació consisteix a organitzar una xerrada infor- mativa a la Sala del Cinquantenari, sota el títol de

«Els boscos, els incendis, i nosaltres» a càrrec del botànic i cartògraf Josep Nuet i Badia. La revista La Vall de Verç se’n fa ressò amb un divertit article del qual en transcrivim un fragment: «Han sorgit diver- ses iniciatives amb una mateixa finalitat: repoblar el país. Una de les iniciatives més simpàtiques ha

Bandera de la Penya que van aguantar Ramon Poll i Joan Gallart per fer la foto –malgrat quedar fora de l’enquadra- ment (fotografia de rancesc Blasco)

sortit d’un grup de moros de l’emirat i més concre- tament dels moroculés, altrament coneguts com a Penya Barcelonista. La idea és engrescadora i de segur que amb una mica de suport per part de tots, d’aquí a uns anys hi haurà boscos farcits d’arbres culés on fins i tot podrà descansar del seu vol més d’un periquito. Coses del futbol!»¹³⁹

En l’assemblea celebrada el dia 12 de març de 1993 s’escollí una nova junta, encapçalada per Josep Ma- ria Rius com a president, i amb Ferran Tost, Joan Tu- bella, Josep M. Garriga, Llorenç Saura i Jordi Castro, en els càrrecs de vicepresident, secretari, i vocals respectivament.¹⁴⁰ En la mateixa assemblea la nova junta directiva fa esment de la voluntat de participar en les successives edicions de Firadesvern per tal de promocionar el barcelonisme.

Les activitats es van anar desenvolupant en funció dels mitjans i les circumstàncies de cada època. Així, a partir de 1996 es van organitzar autocars per als desplaçaments al camp del Barça que va durar fins al 2009. A partir d’aleshores es van decidir per

agafar el tramvia. En principi es donaven els partits de pagament al camp contrari a la sala esmentada, fins que a partir de 2008 es donen els partits a la sala de Cinquantenari o bé a la sala Piquet. Més en- davant, a partir de 2010, es va desplegar una pan- talla grossa a la Sala del Cinquantenari de l’Ateneu per seguir els partits de futbol de pagament. Aques- ta pantalla és propietat de l’Ateneu, mentre que el projector és de la Penya. Atesa aquesta situació, la Penya acordà sol·licitar l’entrada com a secció de l’Ateneu. Al punt 8è de l’ordre del dia de la reunió de la junta directiva del dia 7 d’abril de 1994, presi- dida per Francesc Melià i Segarra, es proposava l’acceptació de la Penya Barcelonista com a activitat de l’Ateneu. ¹⁴¹ La proposta fou aprovada i la Penya continua la seva activitat fins a l’actualitat. Tot i que cal matisar que això no va signifi ar que finalmen la Penya passés a ésser una secció de l’Ateneu, se- gons afirma Ramon oll.¹⁴²

Una pantalla gegant muntada per la Penya Bar- celonista al cafè de l’Ateneu va ésser testimoni el

dia 25 d’abril de 2004 de la victòria blaugrana so- bre l’etern rival madridista per 1 a 2 en el partit de Lliga celebrat al Santiago Bernabeu, amb passi de Ronaldinho i gol de Xavi en els darrers minuts, per a satisfacció de la multitud de seguidors culés que omplien el cafè, tot i que finalment la lliga aquesta temporada se l’endugué el València Club de Futbol. Aquesta iniciativa de la pantalla tindrà força èxit i serà muntada tot seguit cada cop que hi haurà un partit transcendent.

L’any 2008 la Penya compleix els 25 anys de la seva existència i ho commemora el dia 14 de novembre amb un sopar on a més dels socis hi assisteixen convidats com l’aleshores vicepresident del Barça, Alfons Godall, i altres directius i també represen-

tants de penyes veïnes, com les d’Esplugues, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, l’Hospitalet de Llobregat i el Papiol, així com també algunes autoritats locals.¹⁴³ Aquest mateix any es col·loca una placa amb l’escut de la Penya Barcelonista de Sant Just Desvern a la porta Nord del Camp Nou. Es tracta de una placa de ceràmica dissenyada per la Carme Malaret. L’any següent, 2009, en finalitzar el campionat de la temporada de futbol, la Penya està eufòrica, el Barça enguany ha guanyat Copa, Lliga i Champions; per tant, ho celebrarà amb un esplèn- did dinar a l’hotel City Park Sant Just. El 25 de gener de 2012 la Penya acull les càmeres de TV3 dins el programa de tertúlia esportiva Efectivament, dirigit per Lluís Canut, i amb motiu del partit de tornada de

quarts de final de la Copa del Rei, entre el Barça i el Reial Madrid, amb un empat dels blaugranes (2-2) que els donaria la victòria després que en el partit d’anada hagués guanyat en camp contrari per 1-2. Amb motiu de la dimissió del president blaugrana Sandro Rossell i de l’enrenou pel cas Neymar da- vant la hisenda espanyola, La Vall de Verç entrevista l’actual president de la Penya, Ramon Poll, el qual fa esment del nombre de socis que tenen: 165, i co- menta que l’Ateneu els facilita la sala del Cinquan- tenari o la sala Piquet per a veure els partits, amb una pantalla i un projector d’alta qualitat. Aprofit l’avinentesa per a agrair la bona feina realitzada pel president anterior, senyor Antonio Jiménez Verga- ra, i l’esforç i dedicació dels membres de la junta actual.¹⁴⁴

La darrera acta que consta al llibre d’actes és la de l’assemblea del 24 de juliol de 2006 —onze as- sistents. Això no obstant hi ha un plec d’actes de l’assemblea anual fetes a màquina que arriba fin a la del 8 de juny de 2015 celebrada a la Sala Pi-

quet —19 assistents. En aquesta acta de 2015 es comenten els problemes per atreure socis joves, el fet que es coli gent que no és sòcia a la retransmis- sió dels partits a la Sala Cinquantenari i l’increment de la quota que es paga a l’Ateneu. En aquest punt es remarca que la Penya és una entitat associada a l’Ateneu i no pas una secció.

Activitats actuals

Formen part del grup de quatre penyes que hi ha al Baix Llobregat, les quals es reuneixen un cop al mes. Ara es disposa d’un carnet de penyista expedit pel Barça. Aquest els dona accés al Museu del Barça i avantatges per a comprar roba i entrades per als partits. També entren en un sorteig d’entrades per a les finals El cost és de dos euros cada dos anys. Es fa alguna sortida amb autocar per anar a veure el Barça conjuntament amb les penyes del Baix Llo- bregat (el 2016 i 2017 per anar a Vila-real i Vitoria) però no es fa cap calçotada des de l’any 2013.

Tal com ja hem explicat, tots els partits es veuen des

de la Sala del Cinquantenari, excepte quan hi ha al- guna activitat de l’Ateneu que exigeix passar la pro- jecció a la Sala Piquet. Això no obstant, si s’arriba a la Champions s’organitza el visionament del partit al Casal Jove i ho organitza l’Ajuntament gràcies a en Rodolfo Sánchez. Això ha passat en les tres fi- nals que hi ha hagut des de 2010.

Junta actual

President, Ramon Poll Gelabert Vicepresident primer, Sergi Parera Urpí Segon vicepresident, Joan Gallart Malaret Secretari, Josep M. Santacreu Patau

Tresorer, Josep M. Garriga Cardona

Vocals, Antoni Jiménez Vergara, Oriol Soriano Garri- do, Rossend Jaumà Parera

Aquesta junta actual només difereix de la constituï- da el 8 de juny de 2015 en el fet que té quatre vocals menys. Ja no ho són Josep Farigola Goldstein, Do- mènec Miquel Simó, Fernando Martín Lima ni Josep

M. Ribes Riera

Nombre de socis

El març de 2018 la Penya Barcelonista tenia 160 socis.

12. 4. Penya Gastronòmica¹⁴⁵

Francesc Blasco Urpinell

Com totes les penyes que han passat per l’Ateneu, la Gastronòmica es va crear per la inquietud i inte- rès de quatre amics; en aquest cas, per a assaborir plats de diferents països. Els promotors en van és- ser Albert Cortès, Joan Gonzàlez, Carles Linares i Juli Ochoa als quals es van afegir fins un total de quaranta-dues persones diferents en el transcurs de més de sis anys.¹⁴⁶

El primer sopar registrat és el que va tenir lloc l’1 de febrer de 1979 a El Mexicano de l’avinguda de Sarrià, amb tretze persones. La factura va pujar

15.235 pessetes, que traduïdes a euros i sense te- nir en compte l’increment del cost de la vida resulta un cost de 7 € per persona. El segon va ésser el 7 d’abril de 1979 al Heidelberg de la ronda Universi- tat, al qual van assistir catorze persones i va costar 10.830 pessetes. Així successivament va arribar el darrer sopar de la Penya el 7 de novembre de 1985 al restaurant La Gran Muralla, del qual ningú no re- corda si va ésser al del carrer de Casanova, al del passatge de Lluís Pellicer o al del carrer de Marià Cubí, amb divuit assistents i una factura de 27.800 pessetes.

La trobada per a sopar va ésser una seqüència re- petida cada primer dissabte de mes que es va man- tenir gairebé sense interrupcions durant aquests anys, amb una assistència que va oscil·lar entre les onze i les vint-i-cinc persones i va visitar les cuines francesa, persa, gallega egípcia, japonesa, argentina,

síria, índia, xinesa, valenciana i potser alguna altra. Una de les cerimònies, si se’n pot dir així, que la Penya duia a terme a cada sopar era demanar un exemplar de la carta, cosa que no sempre aconse- guien. Això no obstant, l’Albert encara conserva les vint-i-quatre cartes dels restaurants que els van cedir, les quals estan signades per cadascun dels assistents al sopar. En els casos que no van tenir la carta, els assistents van signar sobre la nota del cost. Contràriament al que passaria actualment, en aquells anys i circumstàncies el vi no va tenir mai una atenció especial per part de la Penya.

Vuit anys després d’haver desaparegut la Penya, el 1993, hi va haver un intent de ressuscitar-la, però va tenir un èxit molt efímer, ja que només va durar tres mesos. El que és interesant d’assenyalar és que en aquest intent de refundació es van fer passos per a muntar una cuina a semblança de les societats gastronòmiques basques i d’algun altre punt d’Es- panya. A l’Ateneu van aconseguir que els cedissin l’espai que, posteriorment, havia d’ocupar Arteneu. Van aconseguir també una bona cuina de segona mà però va mancar la voluntat general d’arreman- gar-se per engegar-ho i a la fi ho an deixar córrer. L’entrevista de Pere Font a Juli Ochoa del 26 de maig de 2016 per a parlar del mateix tema recull nous matisos de la Penya:

«Uns quants socis joves de l’Ateneu, especialment de la SEAS i La Vall de Verç ens trobàrem l’any 1979

Cartes dels restaurants Alt Heidelberg i La Rosa del Desierto als quals va anar a sopar la Penya Gastronòmica els dies 7 d’abril i 9 de juny, respectivament, de 1979. Van sopar catorze al primer i vint al segon (fotografia de Francesc Blasco de l’arxiu d’Albert Cortès)

formant un cercle d’amics més o menys constant, entusiastes de la bona cuina […]. Sorgí la idea de ti- rar endavant una mena de societat, a l’estil de com es fa a les societats gastronòmiques basques […]. Entre febrer i juny de 1979 visitàrem un restaurant mexicà, un de coreà, un d’alemany, un de basc i un d’àrab. Abans o durant el sopar, un de nosaltres parlava dels detalls de la cuina exòtica que ens dis- posàvem a conèixer. No cal dir que del restaurant de torn ens n’endúiem la carta, que guardàvem per a l’arxiu que obrírem. Després del descans estiuenc tornàrem a la marxa. A l’hivern provàrem un res- taurant gallec, un de francès i un de japonès. Patí- rem una de les clàssiques baixades cícliques i fin al desembre de 1981 no reprenguérem les sortides. Tastàrem menjars argentins, francesos, peruans, alemanys, indonesis i…catalans. Malgrat les atura- des cícliques, ens adonem que cada cop la Penya es fa més gran. Les nostres convocatòries havien mobilitzat prop d’una vintena d’interessats, que classifi àvem com a activistes o entusiastes. Volíem

investigar en una època en què els viatges prolife- raven i volíem conèixer altres cultures a partir de com elaboraven els plats. La monotonia de la sorti- da mensual a sopar, però, no era precisament la fit que en el fons ens plantejàvem.

Volíem seguir el camí de la investigació gastronò- mica tal com la realitzàrem el Nadal de 1979, quan vam crear una varietat de torrons, els quals foren sotmesos a l’opinió pública durant les restolines d’aquell any. També aportàrem torró de Xixona a la llar d’avis. Investigació i divulgació era veritable- ment el sentit que volíem per a la Penya.

Empesos a fer coses noves, aprofundírem en l’estu- di de la fabricació casolana de certs licors tradicio- nals: de llet de cabra, de flo s de farigola, vi de nous… Licors que presentàrem públicament durant la dia- da de Sant Just al Carrer durant les Festes de Tar- dor. Incloïa un concurs de rebosteria i un tastavins. Tots els condiments els fèiem a les cuines de casa nostra, però ens calia un local per a poder continuar millorant en la tasca investigadora que ens havíem

marcat. L’Ateneu, del qual érem una secció, ens va oferir un local petitó dins el recinte de l’antiga Es- cola, que ens va anar d’allò més bé. Amb uns breus retocs el condicionàrem. Estava equipat d’una pica, espai amb cuina de butà i una nevera. Però, mai no l’utilitzarem. De cop i volta, el 1983, es produí la de- tenció i presó dels companys Xavier Monton i Carles Benítez. Esclata la moguda popular que en demana la llibertat. Era una lluita dels amics i veïns reivin- dicant la tornada a casa dels dos company amb els quals tantes coses compartírem.»