Capítol 4

VIDA AFECTIVA: LA PARELLA I LA FORMACIÓ DE FAMÍLIA PRÒPIA

Judith Cobeña i Guàrdia

El casament per l’església era a finals dels anys cinquanta gairebé l’única manera de formar una família pròpia. (Foto: Alexandre Fontova Batet)

Introducció

Relatar la vida familiar i afectiva de dones nascudes al llarg del segle XX és posar veu al silenci més pregon de la meitat dels pobladors de la terra, també de les santjustenques. Sí, perquè justament aquesta vida familiar, l’afectivitat, la petita vida casolana sembla que hagués estat destinada a no ser vista, ni escoltada, ni descrita, quan és justament sobre aquesta construcció des d’on es pot explicar a futures generacions els coms i els perquès de la forma de vida de la gent en el passat i la seva incidència en el present i en el futur.

Relatar recollint les veus i accents de cada persona, especialment la de les dones, en la vida diària en llars de tota mena (cases de pagès, pisos de ciutat, masies grans, torres petites, mansions, pisets pobres, barraques), amb consciència política, sense, dones religioses, atees o agnòstiques, aquest relat és una forma d’homenatge i un gest d’agraïment des del present, pensant a donar referents de futur sobretot a les nenes que ara neixen. Entre totes les dones entrevistades, dibuixades a partir del llapis de la memòria col·lectiva o familiar, hi trobem un caramull divers de vides diferents, de vides plenes, de vides dures, de vides més fàcils, de valentia i coratge, de saviesa arran de terra, de conformitat també, de rauxa i de vocació.

El patriarcat i el masclisme hi és molt present, per sort no en totes, però tenim algun exemple d’especial cruesa com el del testimoni de l’Amèlia Roda Picazo, que ens descrivia l’entorn de vida amb un pare violent que maltractava tant la mare com els fills, sobretot els grans. Aquesta escena ens il·lustra que la violència de gènere, com en diem ara, és una herència antiga i que les pautes són les mateixes. El maltractador no s’atura fins que no el confrontes, en el cas de l’Amèlia fins que el més gran dels fills (un seu germà) no s’hi va enfrontar, no va aturar el maltractament, facilitant que la mare, víctima primera, tingués el coratge d’anar‐se’n amb els nens: «[…] yo ya me tengo que ir, porque que me pegue a mí…, pero a mis hijos, no.» Tot això en una societat que abans, a l’escola però també dins de les famílies com a eina educativa o correctiva, s’acceptaven els càstigs físics als nens si es portaven malament. Però no tot són cleques i malestar; en les vides a la llar dels pares, hi trobem la llavor de molta vocació, sigui per casar‐se i tenir fills, sigui per continuar el camí del desig intel·lectual o espiritual o polític o artístic, dones de contrast. El relat de com van dur a terme la construcció de la seva vida afectiva particular, les seves tries íntimes, ens haurien de fer entendre com cap d’elles és només un personatge pla, sinó que totes són persones completes amb moltes arestes, i com visqueren i viuen la vida en família ens les retorna senceres.

Les dones que aquí ens parlen són dones que majoritàriament es van casar, moltes per l’Església catòlica i, de les casades, gairebé totes han estat mares d’entre dos i tres fills. Continua el retrat de dones que per raons diverses eren solteres, solteres vocacionals, podríem dir que casades amb la seva professió, a la qual van dedicar la joventut, l’energia i la vida; d’altres que s’hi van quedar per no haver trobat l’home amb qui s’haurien decidit a casar‐se i una que va decidir maridar‐se amb Déu i ha tingut cura dels nostres avis; també en tenim una que no es va casar però va viure en parella i dues més que en moments diferents de la història van separar‐se; eren temps en què ni la separació ni el divorci no eren ni fàcils, ni legals, ni ben vistos socialment.

Aquest vol ser el retrat d’unes dones valentes, capaces, treballadores, decidides, manyoses, que feien seguir la feina de casa, la feina a fora de casa, la criança dels fills, la cura del marit i de la gent gran de casa, i tenien temps per compartir amb les amigues, el veïnat, el poble tot participant en les associacions, a l’Ateneu, a les festes majors, a les catifes del Corpus, a la catequesi, al sindicat, al grup de teatre, a la resistència antifranquista, a la vida política del consistori recuperat. La gran majoria amb els estudis justos aprengueren de lletra per poder llegir i escriure poc, les quatre regles (sumar, restar, multiplicar i dividir), totes aprengueren a cosir, planxar i rentar, a portar una casa, que vol dir comptar molt i disposar de poc, sabien divertir‐se, conrear amistats per tota la vida i conformar‐se algunes, o canviar les regles del joc social imposat algunes altres.

Iniciem aquí un enfilall d’anècdotes que il·lustren cada tema de la vida afectiva i familiar, dividits en aquests apartats: “Prometatge, nuviatge, casament i viatge de noces”, “Casa i família pròpies”, i “La vocació”, tot i considerar que la família i la llar d’origen, de la qual ja ens han parlat, també té molt a veure amb la seva vida afectiva. Elles s’expliquen en veu pròpia i no hi ha faltes d’escriptura, és respecte per la forma oral emprada, ho hem transcrit tal com ens ho van explicar.

Mare i filla de la família Crusellas Prats a la seva botiga del carrer de la Sala, coneguda amb el sobrenom d’El Rancho. (Fotògraf: Lluís Ramban i Jordà)

Les famílies d’origen marquen de manera força explícita cap on encaminaran la vida les dones aquí descrites. La majoria són famílies amb un gran nombre de membres. Les nascudes a les primeries de segle eren filles de famílies on convivien tres i fins i tot quatre generacions. Els besavis, els avis i els oncles i ties solters, els pares i les nostres protagonistes normalment amb altres germans i germanes. Quan entrem a les famílies que elles han format, la mitjana de fills que tenen és de tres, sabent que n’hi ha que n’han parit cinc i d’altres, cap. El substrat pagès de Sant Just i els pobles del voltant fan que la vida a pagès o en contacte molt directe amb la natura, el conreu i els animals, sigui l’espai de vida de la majoria d’aquestes dones. La vida passa sense gaires canvis fins que no s’industrialitza a meitat del segle XX, quan apareixen les fàbriques tèxtils, les empreses dedicades a la construcció i les botigues més especialitzades de queviures o electrodomèstics, o els tallers industrials de fusters i ferrers, i també elles poden anar a treballar a les fàbriques per ajudar a casa dels pares o complementar el sou dels marits.

Dones que havien nascut a pagès, filles dels amos o dels masovers; moltes de les nouvingudes i assentades a Sant Just també tenen orígens pagesos, sigui a la Catalunya del sud, sigui a l’Empordà o en altres llocs de les Espanyes. De Múrcia al País Basc passant per Galícia o el centre més castellà, Extremadura i Andalusia, hi ha gent de tot arreu que ha triat Sant just per viure. Totes recorden bé com eren les seves cases familiars, totes havien après a fer la bugada, a tenir cura del bestiar i les feines del camp. Les cases que habitaren de petites i de joves marcaran una forma de vida que miraran de millorar quan en tinguin de pròpia, un cop casades; també ens il·lustren com la feina dels pares o el lloc on trobaven feina els marcarà el lloc de vida.

Un altre grup important de les dones que ens parlen de les seves vides i de les cases on van créixer eren filles de cases de tota la vida de Sant Just, de classe popular o menestrals, filles o nétes de propietaris agrícoles o de treballadors per compte aliè, teixidores com les seves mares o pageses, empresàries també, botigueres, administratives i totes sense excepció mestresses de casa seva.

En aquest recull també hi ha unes quantes dones provinents de la gran Barcelona, filles de famílies benestants i també de famílies menestrals, amb estudis algunes, d’altres amb possibles, amb una cultura urbana, diferent, una socialització més pautada en les normes socials i d’etiqueta. Vivien en grans pisos o cases de barris —antigues viles: Horta, Gràcia…—, amb els pares i germans o, a tot estirar, alguna tia o tio conco, i algun cop encara hi vivien els avis. Algunes d’aquestes dones sabien què era tenir servei a casa, havien viatjat i es casaren amb homes de la seva mateixa classe o decidiren casar‐se amb la seva vocació intel·lectual, per dir‐ho d’alguna manera. Tenien i mantenen una vida social i cultural activa.

N’hi ha de més actives socialment i de menys, d’activistes de soca‐rel que els agrada el teatre, la política, la música, el món associatiu, i d’altres de tranquil·les, seguidores dels ideals del pare, del marit o de ningú. N’hi ha de missa diària i de descregudes. La majoria han continuat incorporant els valors apresos a les famílies d’origen i algunes han estat pioneres trencant motlles sense remordiments, fent vida pròpia amb nous paràmetres.

Tot plegat són pinzellades per tenir un fons al quadre que anirem omplint d’experiències de vida. Després de saber les parets on van créixer, les emocions que hi van viure, les lliçons que els van oferir els pares, els avis o els veïns, entrarem al prometatge i el nuviatge, pas previ a formar família pròpia i canviar de parets, finestres i escales.

Prometatge, nuviatge, casament i viatge de noces

El prometatge, a primeries de segle XXfins ben entrats els anys quaranta, era un pas que ningú no es podia saltar. Era el primer pas seriós per establir una relació de parella dirigida al casament i a formar una família. Hi ha moltes anècdotes de com es declaraven els xicots i com anaven a la casa de la noia per mantenir una conversa amb els futurs sogres, ells sols o amb els seus pares. Aquelles eren reunions per tractar de temes econòmics, de vida en comú, d’on anirien a viure i de com pensaven mantenir‐se. Casar‐se, al cap i a la fi, és una forma contractual de relacionar‐se, de segellar públicament un compromís de vida amb una festa amb convidats. El nuviatge era el dot, l’aixovar que la noia aportava a la parella en casar‐se i tant se’n parlava al moment del prometatge, com en el temps que transcorria —d’1 a 7 anys— entre aquest i el casament. Sí, ho heu llegit bé, d’1 a 7 anys abans no donaves el sí definitiu davant el jutge de pau o el mossèn, fet impensable a dia d’avui que tot és dit i ofert i el compromís és escadusser.

La Marcela Sánchez Coquillat, filla de Sant Just, de l’any 1923, ens relatava que va conèixer el seu futur marit, en Julio Chinchilla Ballesta, l’any 1945. Per tirar endavant amb la relació es va haver d’imposar a la seva futura sogra:

De nòvios vam estar dos anys… o… sí. Però és que hi vaig renyir amb ell perquè la meva sogra era insuportable. Tenia uns… [riu], tenia uns gelostan horrorosos que vaig dir «Mira, si la teva mare es tédeficar en tot, jo plego».

I quan li preguntem si va posar la seva futura sogra a lloc, respon: «sí, bueno… jo he tingut bastanta diplomàcia… la veritat sigui dita». Es va casar l’any 1949. Al casament van assistir‐hi unes 80 persones i van fer viatge de noces pel nord d’Espanya:

Vem anar a Bilbao, primer perquè el meu marit era arquitecte i tenia uns amics per allà i després… estàvem al Hilton […] no ens estàvem de res. I llavors va venir un senyor que era amic del meu tiet, que es deia Saloña, que era un basco d’aquells bascos i diu: «Però què hi feu aquí? Què…». I llavors ens va agafar i se’ns va endur a Santurce a casa d’ell, i allà ens vem tirar quasi un mes. A pan y cuchillo, o sigui que no… i llavors ens van sobrar molts diners… i llavors ens vem anar a Galícia, que Galícia allavors estava francament molt deixada anar.

Cosines Pi. Amb les seves parelles són a punt per anar al casament de Montserrat Cutrina. Espardenyeria de cal
Cutrina al carrer Raval. (Foto: Teresa Pi Oliveres)

La Carme Pérez Verdú va conèixer el seu marit, Josep Maria Bas Rosselló, mestre com ella, després de la guerra. Van coincidir en una conferència a la universitat on estudiaven filosofia i matemàtiques, respectivament. El festeig va durar uns anys perquè ella no es va voler casar fins acabar la llicenciatura. La cerimònia es va celebrar a Barcelona, el 20 d’agost de 1945.

La Pilar Bullich Tella vivia a Pedralbes amb la seva família i en aquell barri barceloní va conèixer el seu futur marit, en Lluís Cusó. Les dues famílies tenien relació i ells dos anaven al catecisme junts.

Un dia vaig arribar a casa i vaig dir: «Ha vingut el Lluís Abadal». Els hi deien Abadal, no Cusó, Abadal. «M’ha vingut a trobar, que em volia parlar». […] tots a casa un esverament. «I què? Tu què li has dit?». «Que no, que demà ens tornaríem a veure». Li vaig dir que no.

Després d’aquest episodi es van prometre abans de la guerra, però el matrimoni no es va celebrar fins que la guerra es va acabar. No recorda exactament quants anys tenia, divuit o dinou, i ja feia de mestra a Sant Just. El casament, la Pilar, el recorda senzill, només amb la participació dels familiars més pròxims. Després de casats van poder anar de viatge de noces amb vaixell a Mallorca, i després van tornar amb avió. «Va ser molt maco, em va agradar molt.»

Agrupades per edat hi trobem trets compartits. Per exemple, a les primeries de segle, i fins ben entrats els anys cinquanta, la gran part de dones que es casaven ho feien vestides de negre, amb un toc blanc de puresa en una diadema o en uns guants o en el ramet de flors. Per què el color negre? Doncs perquè no hi havia diners per fer vestits inservibles i el del casament després feia servei per als dies assenyalats, per tant el negre era el color triat. Molts casaments es feien de bon matí i sense convidats o els justos, els dinars opípars o sopars que ara han esdevingut part de la festa, eren impensables, a menys que pertanyessis a una classe alta i molt benestant.

La Pepeta Dalmau Ballart ens explica que va estar festejant tres anys amb en Josep Guasch Cardó, nascut al poble de La Juncosa de Montmell (Tarragona), fins que es van casar l’any 1929 a la parròquia de Sant Just en una cerimònia oficiada per mossèn Antonino: «[…] Llavorens ens casàvem de negre, amb un vestit negre i una diadema blanca i un ramet blanc.» De viatge de noces, la Pepeta i en Josep van anar a Mallorca, lloc on ella, ens confessa, no ha tornat mai més. El vestit de color blanc es va imposant a partir dels darrers anys quaranta, i als cinquanta ja és el color habitual dels vestits de núvia. A Sant Just, molts sortiren del bon fer amb agulles i tisores de la Pilar Farigola o als tallers de costura on les noies anaven a aprendre a cosir mentre s’explicaven els secrets dels balls o de les festes o compartien altres savieses. L’Andrea Montoro Agüera va casar‐se l’any 1950 amb Miquel Casanoves, el noi de Can Miquelitus. Del dia del casament recorda que hi havia molts convidats, tot i que no tants com en l’actualitat, i que el van celebrar a casa. «La família i alguns amics», ens diu l’Andrea. El vestit era blanc i llarg: «El va fer la Pilar Farigola, el vestit. Molt maco. El que es portava llavores. Amb guants i totes les andergues».

La María Dolores Asmarats Yglesias es va casar l’any 1980 amb Manuel Ponce de León Castell, el xicot amb qui feia temps que festejava. L’edat de casament de la María Dolores és tardana, ja que fins aquell moment es va

haver de fer càrrec de la seva mare i la seva tia. La Montserrat Canalda i Guimerà es va casar l’any 1950 amb en Ferran Mascarell, un veí del poble, tot i que havia nascut al barri de les Corts de Barcelona. Del casament, la Montserrat recorda que va ser una mica trist perquè feia poc que s’havia mort el pare i la Montserrat marxava de casa per anar a viure amb els seus sogres, encara que van acabar vivint a la vora i es veien cada dia. La mare de la Montserrat es va quedar amb el germà, en Joaquim.

Quan hi ha viatge de noces —no sempre era possible—, el lloc més visitat per golejada era Mallorca, seguit de la resta d’Espanya i París, amb una passada per Montserrat. Hi ha qui anava en vaixell i tornava en avió o a l’inrevés, el tren era l’altre vehicle i qui tenia possibles feia anar el cotxe propi per anar més lliures a tot arreu.

La Francesca Cortès i Vives, la “Francisqueta de Ca l’Arcadi”, es va casar l’any 1939 amb en Joan Quintana i Campreciós, veí també de Sant Just. S’havien conegut abans, segurament arran de la participació de tots dos en diverses obres teatrals realitzades al poble. En Joan era nascut l’any 1913 i treballava de paleta. La seva família, que també era de Sant Just, residia a la carretera Reial 61. El pare es deia Josep i la mare, Engràcia. Aquesta, però, va morir quan en Joan tenia dos anys i el pare es va tornar a casar amb una germana soltera, la Rita, i van tenir tres fills més: en Francesc, la Isabel i el Jordi. El mateix 1939, tot i les dificultats de l’època, la Francesca i en Joan van fer viatge de nuvis i van anar a Mallorca. Tanta mala mar van tenir a l’anada que van decidir tornar amb hidroavió.

L’Emília Guàrdia i Arbusí es va casar gran per l’època, tenia 33 anys, amb un santjustenc fill d’emigrants castellans, pacient seu, en Jesús Mariano Cobeña i Puente, i ho van fer a Albons, el poble d’ella. Anava vestida d’un color cru, un vestit modern i atractiu amb un petit tocat al cap que voleiava perquè aquell dia feia tramuntana, duia un ram preciós fet per la Lola del Baldiri —la gent del carrer Badó saben de qui parlo—, era un ram de gardènies. Li van portar de Sant Just, van ser molts els convidats que hi van anar des del poble amb un autocar llogat. El doctor Ribalta va fer plorar tothom amb un emotiu discurs que encara es conserva i el dinar a Can Ratjola, fet i servit per cuineres del poble, consistí en amanides catalanes i un arròs a la cassola per llepar‐s’hi els dits. En acabat, van passar uns dies a la Fosca convidats per uns amics de l’Emília.

Tieta i neboda. Úrsula i Rosa Carbonell a la granja familiar del carrer Bonavista. (Fotògraf: Lluís Ramban i Jordà)

La Pilar Farigola Ràfols va conèixer el seu marit, Frederic, quan va venir amb els seus pares a Sant Just des d’Olesa de Bonesvalls i ens explica: «El dia que ens vem conèixer vem ballar tota la nit junts. Va ser allò, un amor a primera vista.» Uns anys després, el 1943, es van casar.

L’Aurèlia Celma i Nebot explica:

Em vaig casar blanca i pura. Va haver una època que es casaven vestides de negre, però molt abans de l’any 1955 les noies anaven de blanc. Ja li dic, «blanca i pura». […] El vestit me’l confeccionà la tieta Carme a Cal Pruna, que anava a cosir allà, i a les noies quan es casaven, els feia el vestit. El meu era llarg i amb una mica de cua.

De viatges de noces van anar a París, on l’Aurèlia tenia familiars que van haver de marxar un cop acabada la Guerra Civil:

Ens escrivíem. Manteníem el contacte. Insistiren molt «Quan us caseu heu de venir, heu de venir». La tieta que vivia a París era germana de la meva mare; la petita de cinc germans.

D’aquell viatge recorda alguns elements que mostren els diferents graus de desenvolupament dels dos països en aquells anys:

Dormírem en un hotel i no enteníem la parla de l’amo. Una mica xaporrejant ens férem entendre. La tieta vivia en un apartament petit on era impossible encabir‐nos‐hi. Quan sortíem de l’hotel anàvem a passar el dia amb ells. Coincidírem amb la festa nacional del 14 de juliol que celebraren com és costum matant un magnífic pollastre. Recordo que la compra es feia en un supermercat enorme, botiga que nosaltres no havíem vist mai…

La Cándida Nevado Cañamero va estar festejant vuit anys abans de casarse. Era una època en què, segons la família, no es permetia gaire intimitat entre la parella:

Un dia vam anar a ballar sols a Sant Feliu i el pare, una bronca! Nosaltres ja teníem ganes de compartir la vida. Perquè, imagina’t… un petó i una abraçada… ja volíem alguna cosa més, l’estimació era més forta, oi?

La Cándida es va casar l’any 1958 a l’Ateneu. Com que cosia tan bé, es va fer ella mateixa l’aixovar de casament:

Les dones portaven sempre… com a mínim 4 llençols… almenys mitja dotzena de tovalloles… després posàvem les nostres calcetes de cotó, els sostenidors… Als homes també els hi feien calçotets, mocadors… pantalons…

De viatge de noces anaren a Madrid, amb avió!

La guerra i la postguerra van marcar els costums de tanta i tanta gent a l’hora de decidir casar‐se. Aleshores et casaves per a tota la vida, no et podies separar, no hi havia divorci, Franco ho va abolir com les lleis d’avortament, havies de triar molt bé amb qui decidies compartir la resta dels teus dies, hi ha qui ho encertà, hi ha qui ho va patir, però de les dones entrevistades una majoria tenen un relat del matrimoni prou equilibrat.

Tenim un parell de dones separades o divorciades com l’Annemarie Goldstein, que va conèixer el seu futur marit, en David Guasch, una nit de Sant Joan a l’Ateneu de Sant Just. Van festejar durant mig any i es va casar el 1966. Tot i que en un principi tenien planejat d’anar de viatge de noces a Egipte, van acabar anant, per circumstàncies del moment, a Mallorca. L’amor es va acabar i, tot i encarar una posició social hostil, es van separar, va costar molt obtenir els papers de la separació a les darreries ja dels anys setanta, amb Franco a punt de traspassar. L’altra dona que ens relatà el divorci fou l’Anna Bofill Levi, que abans ens explicà els perquès del seu casament. La complexa situació familiar que es vivia a casa va fer que es casés molt jove i marxés de casa a l’edat de vint anys: «Em vaig casar aviadíssim per fugir de casa, perquè ja no podia suportar més la mami.» Concretament es va casar el 1964 amb un professor seu de matemàtiques que exercia com a docent a ESADE i a la facultat de la Universitat Central. I d’ell es va divorciar per seguir amb la seva vida i les seves dues passions: la composició i l’arquitectura.

L’entorn social i polític en general, dirigit a poca distància per la moral nacionalcatòlica, va influir molt en les formes i els manteniments de matrimonis que en anys posteriors potser no haurien aguantat plegats. Però d’anècdotes de les peticions de mà, de les raons per fer‐ho i de com van anar els casaments encara en tenim unes quantes que no us volem estalviar. La Catalina Sánchez Rodríguez es va casar amb l’Helios Blanc Navarro l’any 1955. S’havien conegut temps abans mitjançant el seu futur cunyat que un dia els va presentar. Quan la Catalina va acabar una relació que tenia amb un nòvio de l’època, es van fer parella. Van estar festejant uns tres o quatre anys abans de casar‐se, amb vint‐i‐tres anys, el 1955. La Catalina explica que la cerimònia del casament va ser normal, amb ella vestida de blanc portant un vestit que havia fet la seva germana. La Claudia Cortés Fernández, de l’any 1927, ens explicava que coneixia el seu marit, en Josep Garriga, del poble, de veure’l passar. Del cinema, de l’Ateneu, dels espais socials de Sant Just d’aquells anys. Es van casar l’any 1960, a la parròquia de Sant Just. La Mercè Petit Petit va conèixer el seu futur marit, en Joan Palau, avançats els anys de la postguerra. Van estar festejant un temps, però el fet que en Joan hagués de marxar a Melilla a fer el servei militar el va portar a realitzar una petició formal per casar‐se quan hagués tornat a casa.

Pares, fills i néts. Trobada familiar el dia de Pasqua amb els padrins per escoltar caramelles i recollir la mona. (Foto: Família Puiggròs)

Eren molt severos, si no era una formalitat no et deixaven sortir sola, i llavors jo li deia: «Mira, vine pel jardí i xiules, i llavores et diré» i em va dir: «No sé xiular» i em va fer gràcia que no sabés xiular. i llavorens vem anar i quan va ser a la mili va dir: «Mira, saps què? Per poder tenir una relació més íntima amb cartes i tot això». Va venir i em va donar l’anell aquest precisament i va fer la petició de mano, m’entens? Va venir a casa la meva mare, els seus germans, la seva mare i ja està.

Els seus pares hi van donar el beneplàcit i tot seguit «vem dinar tots junts, vem dinar, la meva mare va fer un dinar i ja està. Ell se’n va anar a la mili, se’n va anar a Melilla.» La Mercè i el Joan es van casar a Esplugues, d’on eren tots dos, l’any 1952. La boda va ser senzilla perquè no tenien recursos per permetre’s res més ostentós: «vam fer una boda maca però íntima». Quan van estar casats, no es van quedar a viure a casa els pares i els recursos els van destinar al nou habitatge. En aquella època també es feien regals de boda, però la Mercè en recorda les diferències amb els temps actuals:

Home, sí que… quan enviaves la participació de la boda, sempre regalos o, … si, més o menos com ara, però no es feien aquestes llistes de milló i pico, no, llavors feies un regalo i s’ha acabat, depèn si anaves a la boda el regalo era més fort.

La Rosa Julià Armengol va conèixer el seu futur marit, l’Antoni Malaret Amigó, quan tots dos eren petits i anaven a escola:

El meu marit el vaig conèixer a l’escola. […] Sí, ja me’n vaig enamorar i tot. […] Jo ja el vaig veure. Vaig dir «aquest serà per a mi», […] el veia diferent dels altres. Molt seriós, intel·ligent, seriós… mira. i no era ni guapo, ni bon tipo, ni res, més aviat la seva manera de ser.

El seu enamorat, que era com ens diu la Rosa «catalanista cent per cent», simpatitzava amb el grup nacionalista de Nosaltres Sols fundat per l’alcalde Daniel Cardona i Civit. Durant els Fets d’Octubre de 1934 ella va patir de valent:

M’havia fixat amb l’Antonet, vaig pensar: «Què farà, aquell ximple?» i sé que llavors ell estava en una masia… no sé, per aquí a dalt […]. Ell estava a tot arreu. Allà on hi havia merder, allà hi era ell.

Durant la guerra, la parella va fer un pas més en la seva relació. S’escrivien i, quan l’Antoni va venir de permís, «ens vam prometre oficialment. Va venir a casa i ja… i afortunadament no li va passar res.» El seu promès seria ascendit a sergent i participà en l’ocupació de Terol per part de l’Exèrcit Popular a principis del 1938. Quan retornà del front el 1939, va estar a la presó tres mesos i sortí absolt d’un consell de guerra. La Rosa va ser la qui, finalment, va empènyer per casar‐se, ja duien molts anys de festeig i una guerra pel mig:

Jo ja tenia vint‐i‐cinc anys, ja em semblava que era vella, li vaig dir: «Escolta, ens hem de casar, que si no, no tindrem temps ni de tenir fills si anem esperant.

Van contraure matrimoni al mes de maig de l’any 1944.

Casa i família pròpies

En castellà diuen: “el casado, casa quiere”, però aquesta dita no sempre s’acompleix, hi trobem de tot. Les de primeries de segle això de la “casa pròpia” ni s’ho plantejaven. Moltes vegades, o canviaven i anaven a viure a la del marit o era el marit el que s’acoblava a la casa familiar de la dona, que volia dir la dels pares o els avis. A partir de mitjan segle XX, sigui per temes de mobilitat, de canvi d’estructura laboral i social quan les famílies es fan petites, trobem que casar‐se era moltes vegades sinònim de comprar o llogar o fer‐se casa pròpia, i família pròpia era entès com la família que fas amb el teu marit i la mainada que hi tindràs, la família extensa és la que inclou els pares, germans, avis o besavis ja disposats a viure en altres cases.

Un primer exemple ens el dóna el comentari de la Pilar Farigola Ràfols qui, després de casar‐se, es va quedar a viure a casa dels seus pares i encara llavors recorda que: «Havies de fer el que el meu pare deia per no tenir‐lo enfadat.»

A més de casa pròpia o aliena s’havia de comptar amb els fills, l’educació, la salut, maldecaps nous per als nous matrimonis, moltes dones deixaven de treballar per atendre fills i marits, d’altres optaren per no fer‐ho i aleshores sempre van comptar amb el suport gratuït o pagant generalment d’altres dones, fossin de la família (mares, ties solteres, germanes, sogres), del veïnat o nouvingudes.

Nétes i avis/àvies. Noies del poble fent de padrines en un dels Homenatges a la Vellesa a principis dels anys seixanta. (Foto: Arxiu Municipal de Sant Just Desvern)

La Carme Pérez Verdú n’és un primer exemple. Va tenir tres fills, un nen i dues nenes. Tant ella com el seu marit treballaven moltes hores fora de casa i per aquest motiu van necessitar l’ajut de la seva tia i d’una senyora que van contractar. Al cap d’uns mesos de néixer el segon fill, els seus pares van venir a viure amb ells i la mare es va encarregar de la casa.

La Margarida Miró Colea, arxivera del servei de biblioteques de la Generalitat i resistent antifranquista, mai no es va casar amb el primer company, militant del POUM, Mariano López; mai no arribaren a casar‐se a Espanya. Un cop a la frontera francesa, digueren que eren marit i muller perquè poguessin estar junts quan els tornessin a reagrupar. Mai succeí això perquè ell morí passat un mes de la reagrupació. Després la Margarida es casà a França l’any 1956 amb el Tomàs Pomés, que havia estat un pagès benestant de Tàrrega. Ell estava malalt i no volia casar‐se, però com que ella emigrà sola, es decidiren a fer‐ho. I el seu relat de com construí família l’exposo perquè no deixa indiferent ningú. Mai no va tenir cap fill propi, però, un cop a Veneçuela, es trobà una nena en un turó que estava malalta a causa d’una infecció per paràsits que li acabaria causant una mort prematura si ningú no en tenia cura. Això fou el que li digueren els metges, de forma que decidí quedar‐se la nena, que es quedà amb ella fins que complí disset anys. Aleshores la nena, l’enviaren a Colòmbia a fer el Batxillerat —també finançat per la Margarida— i, posteriorment, uns amics li finançaren la carrera universitària: «Ella era maca, havia canviat molt, ella… ella hauria vingut amb nosaltres, però jo no podia… amb el meu marit.»

La Rosa Piquet Montmany va trobar en els seus pares, els avis dels fills, un element d’ajuda per compaginar la vida laboral i la familiar:

Jo tenia la sort de tenir la meva mare. I com que la botiga, quanvem posar la farmàcia, al cap de poc vem treure la botiga, llavors es va treure la botiga. Llavors la meva mare ja tenia un altre temps per cuidar els nanos.[…] No hi havien ni escoles bressol ni guarderies. Quan la M. Rosa, anava a l’escola, al parvulari, venien tres germanes cada dia a buscar‐la.»

Tot i aquesta ajuda, també va haver d’esforçar‐se molt per aconseguir compaginar aquests dos àmbits de la vida.

El meu fill va tenir pòlio. Aleshores l’havies de dur a recuperació. I el meu marit va treure el carnet, i el va treure tot de seguida. Potser que ho tregui jo també, perquè si un dia no hi pot anar el meu marit, potser que hi vagi jo. […] Quan em vaig treure el carnet tenia cinquanta‐cinc o cinquanta‐sis anys.[…] No hi havia gaires dones que conduïssin a Sant Just.[…] Vaig portar el cotxe molts anys.»

La Maria Mosoll i Rius ens explica que no va deixar de treballar a Can Guarro després de tenir la seva única filla, la Maria Rosa, l’any 1951:

«Llavors m’ho arreglava així, la meva mare també treballava, llavors si ella feia torn de matí, jo el feia de tarda i així podíem tenir cura de la nena i entre mig les tietes solteres.»

L’ajuda de la família va ser un element indispensable per poder compaginar la vida familiar i laboral. La Isabel Estrany Pons va tenir sis fills. Tenia ajuda per portar la casa, però creu que en aquella època la vida no era tan complicada, era més tranquil·la i en té molt bon record, sobretot a partir de venir a viure aquí a Sant Just l’any 1971.

Ens va canviar totalment la vida de viure a Barcelona a viure a Sant Just, entre altres coses perquè a Barcelona teníem el metge a casa a cada moment i quan vam venir a viure aquí va ser un canvi radical. Els tres fills petits que vaig tenir ja no… Pràcticament ni coneixien el metge. Un canvi total quant a salut.

La Montserrat Batet i Bonet tot i casada va continuar treballant. Ja no anava a Cornellà, a Can Vegueria, però sí que estava empleada a La Fabriqueta. Als sis anys de matrimoni, quan va néixer la primera filla, va continuar treballant un temps, però va haver de deixar‐ho per la dificultat de compaginar les dues coses.

Malgrat tenir els fills, la Margarida Palau Andreu va seguir treballant a Cal Guarro i recorda que la seva mare i el seu pare, com que vivien tots junts, podien tenir cura dels fills de la Margarida. Cal molta valentia per afrontar la maternitat fora de casa i dins d’una societat estrangera molt diferent de la teva. En aquesta situació es va trobar Lourdes Burzón Moliner quan, treballant a Suïssa, va néixer el seu primer fill:

Però quan em vaig quedar embarassada… No, abans ja! Vam gestionar un permís per cuidar la criatura i aleshores ens el van concedir, perquè normalment no el concedien. i vaig deixar de treballar…

Finalitzat el permís, es reincorporà al lloc de feina fent combinacions de la manera que podia i comptant també amb la solidaritat d’una compatriota: «Per anar a treballar havia de deixar el nen a casa de… d’una espanyola… de la Marisa.»

La Glòria Pino Monclús va tenir els fills quan ja no treballava remuneradament fora de casa, però ens diu que en aquells anys, com que no hi havia llars d’infants, era molt difícil poder compaginar les dues coses:

No hi havia les guarderies per posar els crios a la guarderia i tu te’n vas a una empresa. La criatura la tenies de pujar tu i allavors tenies d’estar a casa… que vaig estar molt contenta, ojo! Vaig treballar a dins de casa, feies la feina, compraves, feies el menjar, però mentre feies el menjar podies pedalar, podies fer això, podies fer allò.

La Lina Santabárbara Sánchez va conjugar durant un temps la maternitat amb la feina. Fins a set dies abans del naixement del seu primer fill, en Josep, va estar treballant. Va reprendre la seva professió fins que amb el naixement del segon fill i per les responsabilitats familiars va deixar definitivament la feina d’infermera:

Als quinze mesos vaig tenir un segon fill, el Pau; és clar, els meus fills me necessitaven més que lo que jo hagués pogut guanyar anant a treballar fora de casa. […] i en aquells moments les dones no tenien l’opció de l’escola bressol com tenim ara […] No sé si no teníem l’opció… però penses que potser els crios també et necessiten, eren els fills, eren dos fills […] Hagués pogut fer una cosa que era que, com jo tenia el títol d’ATS, podia haver obert una mena de xiringuito, diguem‐ho d’aquesta manera i entre cometes, a casa donant injeccions. […] Però als vint‐i‐dos mesos del segon neix la Mònica, que és la tercera, tercera filla i després als tres anys de la Mònica neix la Cristina que és la quarta.

Família. Costellada familiar després de la verema a la Plana Padrosa. (Foto: Família Casals Treserra)

L’Elisa Sèculi Sànchez comenta que el fet de viure amb els pares va alleugerir molt la feina que va suposar tenir bessons i li va permetre poder seguir treballant. La Rosa Carbonell Caldés va poder estar per les criatures quan aquestes eren molt petites gràcies al marit i, després de la mort d’aquest, a l’ajuda de la família. Quan els fills ja eren més grans va reprendre la seva vida laboral i la va compaginar amb la maternitat. La Isabel Estrany Pons es casà l’any 1961 i tingué el primer fill l’any 1962, i aleshores demanà una excedència de la Diputació de Barcelona. En aquells temps aquella administració ja donava un mes de permís per maternitat, però ella optà per l’excedència, que s’allargà 15 anys. Tingué 6 fills. Retornaria a la Diputació a principis dels anys setanta, en part seguint un bon consell del seu pare: «El meu pare va insistir molt: “Has d’actualitzar el teu sou de cara a la jubilació”. I vaig tenir l’oportunitat de tornar i ho vaig aprofitar.»

Algunes emprenedores van renunciar a la seva feina o a la seva empresa per parar una família. Un exemple n’és la Catalina Sánchez Rodríguez, que va deixar de treballar quan no va ser possible de conjugar la feina fora de casa amb la família. Llavors va tancar la llar d’infants i acadèmia d’estudi que tenia i es va dedicar a la casa i a la família. D’altres, però, van estar al peu del canó, moltes perquè treballaven amb el marit, tenien botigues, estancs, com la Isaura Martínez Silva, que només va deixar de treballar definitivament quan es va jubilar. O l’Amèlia Roda Picazo, per molts alumnes de les Escoles Núria ben recordada, que va continuar treballant tot i tenir les filles i tenir cura de la casa. Va jubilar‐se amb 52 anys, quan va acabar la feina a les Escoles, i sempre es va quedar amb les ganes d’obrir negoci propi. Ens deia molt salada: «Me quedao con ganas de poner una churrería.»

N’hi ha moltes més, d’històries de famílies, el masclisme en el pensament i organització de la llar hi és en molts casos evident, el que deia l’home anava a missa i pesava fins i tot més que l’aportació econòmica d’una dona que guanyés més diners. Poques són les excepcions de dones que van imposar el seu criteri o van defensar la seva carrera davant arguments peregrins com allò de: «millor que et quedis a casa, quina millor feina pots tenir que criar els nostres fills». Així ens ho explicava la Joana Algarra Reche, que va deixar la seva feina com a locutora l’any 1961. Tot i que guanyava més diners que el marit, els horaris, treballant diumenge, eren difícils de conjugar amb la vida familiar.

Llavors teníem un horari molt antipàtic a la ràdio […] i guanyava molts centimets, era locutora de segona, guanyava més que ell […], però va dir que no, que ens espavilaríem, que si teníem criatures quina mena d’horaris eren aquests.

Les dones d’aquests períodes en general van dedicar la seva vida, un cop casades, a tenir cura dels fills, i quan aquests ja eren grans, emancipats o no, tornaren a provar sort a la vida laboral. Moltes, la majoria, feien feines a casa, d’allò que ara en diem treball en negre, cosint o anant a fregar escales o cuidant gent gran o gent menuda. La figura de la mare o la sogra és la que ajuda a casa i els permet de seguir fent feina fora. Amb tots aquests relats, el que queda palès és que les dones han fet feina a casa i, a més, eren dones implicades en política o socialment han dut una càrrega de doble treball sempre, sense queixar‐se’n i a vegades sense ni tenir‐ne consciència. Es multiplicaven perquè, de menudes, ja havien après a multiplicar‐se en milers de petites tasques quotidianes.

La vocació

Teniu un altre capítol on es parla de la feina, de l’àmbit laboral. Tot i això, crec que és important de remarcar, dintre del capítol “Vida afectiva” d’aquestes dones, l’apartat “La vocació”, que va més enllà de desenvolupar una feina, retribuïda o no. Explica el perquè emocional, les implicacions profundes que cada dona de les aquí citades va tenir per treballar o no, però sí per exercir com una religió la seva vocació. La professió i la vocació, quan parlem de dones, aquesta dicotomia és difícil de fer, mantes vegades professió i vocació van lligades, però en les dones la majoria del temps no ho estan, de lligades, excepte en aquelles de fort caràcter que de bon principi saben què volen i lluiten per aconseguir‐ho encara que sigui afrontant rebuig familiar o social.

La llista de dones d’aquesta miscel·lània ens ofereix un ventall gran de dones amb fortes vocacions que les van exercir de forma exitosa. Relatant com van arribar, o no, a estudiar, també ens fan un retrat del paternalisme, del masclisme imperant que va truncar moltes carreres. Hi trobem mestres, infermeres, una llevadora‐practicant, una sociòloga i assistent social, una farmacèutica, una bailaora, una arxivera, una monja, tres pageses, una locutora de ràdio, una perruquera, tres modistes, set teixidores, una compositora i arquitecta, unes quantes administratives, treballadores de laboratoris o fàbriques tèxtils i treballadores fent feina a les cases, masoveres, poetes, filòsofes, empresàries de petit comerç o d’administracions de finques… i totes, totes, mestresses de casa. L’aprenentatge comú que totes han rebut és el de ser una bona mestressa de casa posat al servei de l’economia familiar en temps de vaques flaques; moltes de les dones aquí entrevistades han cosit per a altri per poder‐se fer un sobresou que complementés el del marit, no en parlen com a professionals sinó com una habilitat més que tenien i que van poder aprofitar, en temps de postguerra sobretot. Un altre exemple, les pageses; siguin masoveres o dones de l’amo de la masia, són ben poc reconegudes i elles mateixes parlen de la seva professió —que és ben completa i feixuga, sense horari— com si no tingués valor. Aquestes dones han dut una càrrega professional enorme a la seva esquena: feien seguir tota la intendència de bestiar, temps de verema, de recollida de fruita, d’horta, d’anar a vendre els fruits de la masia o el mas on s’estaven i, a més, tot el que comporta gestionar una família, la majoria de vegades de molts membres i amb moltes edats i necessitats diferents. Valorem‐les.

Cosins. Josep M. Reverter amb el seu fill i un nebot a can Vilà de la Muntanya a principis dels anys seixanta. (Foto: Família Reverter Mallol)

L’exemple de vocació a Sant Just l’encarna sense cap mena de dubte la Cinta Amigó i Font , la “senyoreta Cinteta” de les Escoles Núria i de l’Ateneu. A casa ja ajudava la mare a vendre llet i es va incorporar al món laboral a la dècada dels anys vint, sent molt jove. Va sentir la vocació pedagògica després d’una experiència ocorreguda a l’Escola de l’Ateneu. La seva professora, Trinitat Blanch, que aplicava el mètode pedagògic Montessori, havia d’absentar‐se a causa d’un viatge i calia buscar un substitut:

Ella es va decidir per mi. […] «Sí, perquè és la que té més aptituds, la deixaré ben documentada i li explicaré tot el que ha de fer; ella és la que millor ho coneix. Em responsabilitzo de que ho farà bé». Gran sorpresa perquè encara no havia complert els 14 anys i accepto la proposta. Fou la primera vegada que vaig actuar de mestra de debò.

I ja hem vist com, després d’aquesta primera experiència provisional a l’Escola de l’Ateneu, la Cinta es quedà a càrrec d’un nou parvulari, aplicant el mètode Montessori. La vocació pedagògica i l’amor pels nens la portà a desenvolupar la seva tasca durant tota la vida, fins que es va retirar a l’edat de 82 anys.

Una altra de les dones fetes de pedra picada i que va enfrontar el seu esdevenidor segurament amb pors mai confessades, sense renunciar a res formant família, fou l’Emília Guàrdia i Arbusí. A l’Emília, per naixement li tocava ser pagesa, però la visió d’un metge de poble, el doctor Jordana, la va convèncer de fer l’esforç que suposava en aquells moments, i més per una noia, els estudis de batxillerat. Ho va fer pasturant vaques i oques, anant a classes nocturnes per examinar‐se al costat dels alumnes que tenien dotze anys. El seu pare sempre li va fer costat i la seva padrina i tia, que vivia a Palafrugell, també. Amb el batxillerat a la butxaca, tornat a casar son pare en segones núpcies amb la Quimeta Devesa, una dona excel·lent que donaria escalfor als seus germans petits, va venir cap a Sant Just a viure a casa la germana del seu pare, l’Enriqueta Guàrdia, que era casada a Sant Just amb en Joaquim Pujol —bon mecànic de bicicletes i actor de primera—, mentre es matriculava a l’Hospital Clínic per cursar estudis de llevadora i practicant. La seva vocació venia de lluny: l’àvia era remeiera, i hi acudia tothom del poble i de fora per fer‐se encaixar una hèrnia o per enfaixar els nadons; feia xarops, sabia l’ús de totes les herbes, les plantes, els animals, feia pomades i l’Emília es va convertir en una alumna d’aquells remeis i també en l’ajudant al poble del metge que passava visita i la deixava encarregada del seguiment dels malalts. Venir a la capital no li va ser fàcil, els pobles petits són també nius de maledicència i la vida que devia portar o no portar l’Emília a capital va fer córrer molt les males llengües. Ella féu sempre com que sentia ploure i va seguir endavant, primer vivint a casa els oncles a Sant Just, més tard traslladant‐se a viure a una porteria, de rellogada, més a prop del Clínic. Va fer més guàrdies que un sereno cobrint les companyes que preferien anar de festa, enquadernant llibres a les nits a casa, anant a posar injeccions al barri Xino a hores intempestives, fent de cangur o fent‐se el pa amb la farina que li feia arribar el pare, o cosint‐se els vestits. En acabar la carrera, el doctor Ribalta va ajudar‐la a fer‐se un lloc a Sant Just optant per la plaça que quedava vacant de llevadora.

La Núria Jiménez Huertas va fer seguir vocació i professió tot creant família, no va voler renunciar a res i ho va aconseguir. Quan li preguntes a què t’has dedicat ella respon:

Sóc pedagoga i la professió l’he desenvolupada a l’educació i en la gestió de centres i serveis públics d’educació infantil i familiar en contextos comunitaris. […] Em seria molt difícil no integrar‐me en la comunitat on visc o treballo, d’aquí que sempre m’embolico i em trobo compromesa amb alguna tasca social, política, eclesial, sindical, professional o simplement veïnal.

Molts la deveu tenir present de regidora. «Em fa feliç veure créixer i desenvolupar‐se a les persones […] i estic molt agraïda a la vida perquè he pogut compartir‐la amb el meu marit i company, en Toni.»

La Carme Pérez Verdú era “Carmeta” a casa i “senyoreta Carmen Pérez” per un munt d’alumnes. Va començar a treballar a l’edat de dinou anys i va arribar de mestra a Sant Just Desvern l’any 1934. Era un dona amb gran caràcter tot i ser menuda, enèrgica, severa quan calia i oberta a totes les discussions si tenien arguments. Es va formar a la Universitat de Barcelona, a Filosofia i Lletres, i sempre explicava que un dels seus mestres fou Ortega i Gasset. Formava part del contingent de mestres de la República que van fer brillar aquest país, juntament amb el seu marit, a qui va conèixer estudiant ell matemàtiques i a qui va fer esperar per casar‐se a tenir les carreres acabades i feina. La Carme es va dedicar amb molta voluntat i empenta a la seva feina fent créixer també la seva família. D’ella es pot destacar, entre altres coses, el mètode pedagògic i com va saber impulsar una escola moderna malgrat els paràmetres de l’escola franquista. Per exemple, va organitzar una biblioteca implicant l’alumnat en el funcionament amb la finalitat de despertar i fomentar el gust per la lectura, pel coneixement i l’esperit crític. Era una dona avançada al seu temps, fumadora empedreïda amb un acusat sentit crític de l’existència, que sabia transmetre l’amor pel coneixement i per la història. La Carme va estar fent classes a les Escoles Nacionals primer al carrer de la Creu i després al carrer Montserrat durant 44 anys fins a jubilar‐se.

Algunes van convertir professió i vocació en un tot, en l’espai més important de la seva vida afectiva. Per exemple, també, sor María Luisa García Laza, que va treballar, viure i conviure amb els avis a l’asilo anys i panys. De molt petita ja sentia una vocació religiosa encaminada a tenir cura de la gent gran. Per això es va decidir per l’orde de les Hermanitas de los ancianos desamparados. Després dels dos anys de formació, va començar la seva tasca a la congregació a l’edat de 17 anys a Sant Just. La residència de monges l’any 1962 era la torre de Can Meliton, que posteriorment serà enderrocada per permetre la construcció dels diferents mòduls de l’actual residència. Com a germana, a Sant Just hi passarà vint‐i‐dos anys de la seva vida. Aquí es dedicava principalment a la infermeria. De la primera etapa, en recorda que només eren set germanes. Es dedicaven a fer proselitisme per les localitats del voltant, ja que, com ens diu ella mateixa, la majoria de gent gran de qui tenien cura en un inici no eren de Sant Just sinó de Barcelona i altres localitats pròximes. Després dels anys a Sant Just com a germana, sor María Luisa va ser promocionada a mare superiora. Una nova responsabilitat que l’ha obligat a donar moltes voltes: Chinchón, Sant Just, Tafalla, Galícia, Igualada. Recorda especialment quan va retornar a Sant Just com a mare superiora, a principis dels anys noranta, en què va haver de fer unes tasques, lògicament, diferents, ja que es dedicava més a funcions organitzatives i administratives, de direcció.

Entre totes les solteras de oro no podem deixar d’esmentar la inefable Carolina Catasús i Bosch, amb els seus gossos i la seva moto per anar a atendre malalts a l’hora que fes falta. Va decidir fer infermeria i era una persona molt abocada a la seva feina. A qualsevol hora del dia o de la nit, sempre estava disposada a atendre els malalts, sense distinció de classe social. La gent que la va conèixer la recorda amb la seva caixeta metàl·lica plena d’alcohol, xeringues i agulles.

Ah! També hi ha una santjustenca per accident amorós, la bailaora Elisa Romero del Olmo, gràcies a la qual tenim ara l’edifici emblemàtic del “Sanatori”, construït pel seu amant en uns terrenys de la seva propietat, una avançada als seus temps que no va renunciar a tenir vida pròpia contra els convencionalismes del moment. L’Elisa Romero va ser una reconeguda “bailaora”, una professió en la qual va aconseguir gran fama per la seva bellesa i manera d’expressar‐se a l’escenari, coincidint amb el declivi d’una altra coneguda artista, la Bella Otero.

Per tancar les vocacions, us deixo amb la voluntària cívica i soltera per convicció, la Teresa Farràs Amigó. La Teresa és una de les dones del poble que més ha ajudat en milers d’actes a molta gent, sense fer‐se notar mai. Es va quedar soltera perquè cap dels xicots amb qui havia festejat o li ho havien proposat no li van fer el pes per canviar de vida. Quan va plegar d’estudi, va treballar a la Fabriqueta i després als laboratoris fins a l’edat de jubilar‐se.

Sempre ha ajudat a l’església a guarnir de flors, a escombrar, a preparar un bateig o un enterrament. Va tenir tres pretendents en els quals pensa de vegades, però ara ja són morts tots tres. Explica que «no era per casar‐me, jo, era per fer això que faig, m’entens? I si… Mira, jo lo que faig ara de visitar els vells, visitar malalts i tot això, a mi m’omple i és la meva vida.» Ha sabut aprofitar el temps i ha gaudit com ningú els anys a l’Orfeó Enric Morera. A casa dels seus pares, l’austeritat, la rectitud i l’amor pel pròxim dels bons cristians eren llei, i allí va aprendre també totes les feines pròpies d’una dona de l’època.

Tanquem el capítol de vida afectiva aquí. La vida menuda, la vida a casa, en família, la solteria volguda o imposada, el dolor de les pèrdues, la felicitat del primer fill o dels dotze següents conformen el paisatge sobre el qual aquestes dones, com d’altres del poble, han caminat i construït el que ara és la nostra rereguarda emocional col·lectiva. Gràcies per la veu i la memòria, perquè ara les nostres filles tindran més referents.