Tocat per les defenses barcelonines, un dels avions atacants abandona els altres i fuig, mentre va deixant caure el seu terrible contingut (Foto: Col·lecció Furio Anderle)

AQUELLA NIT D’OCTUBRE.

75 ANYS DEL BOMBARDEIG DE SANT JUST DESVERN

Juli Ochoa i González

Aquest any 2013 ja en farà 75…

“Els avions s’apropen amb el seu ronc monòton. Les sirenes d’alarma sonen llargament. Les bateries antiaèries emplenen l’atmosfera de sorolls estridents que esquincen l’aire i escampen al lluny una vibració trontolladora. I, de sobte, es nota com si entorn de la ciutat es fes el buit i de seguida se sent el xiular i el brunzir de les bombes, que s’accelera i es fa més dens a cada segon que transcorre. Un terrabastall profund, perllongat, eixordador, com si un carro immens aboqués una càrrega de pedres, circumda el lloc on te trobes. La casa cruix i s’esclafa. Sents les esquerdes que s’obren, les pedres que salten, els objectes que són violentament llançats; i el dring dels vidres que s’esmicolen fa més agut aquell moment tràgic. L’edifici s’esfondra: unes forces poderoses t’han rebatut contra les parets i ara et veus arrossegat entre les ruïnes de la casa. Una fumarada fètida i negra et sotmet a les tenebres. Després, si has resistit la mort, quan els sentits et retornen, contemples al teu voltant cossos inermes i mutilats, nens desemparats, desolació dels qui han perdut el seus, potser l’ésser que més estimaves amb la vida segada. Han passat els bàrbars! I aquella punyida al mig del cor t’esdevindrà inguarible…”

JOSEP ROURE-TORRENT (1902-1955): “El record dels bombardeigs” (fragment). Article publicat el 26 de novembre de 1938 en el setmanari Meridià, de Barcelona.

ELS ANTECEDENTS

Barcelona, objectiu bèl·lic

Pocs dies després del canoneig de Roses dut a terme el 30 d’octubre de 1936 pel creuer Canarias, vaixell ensenya dels militars sollevats, tingué lloc el que comunament es considera que fou el primer bombardeig que va sofrir la ciutat de Barcelona.

Es tracta del fallit atac realitzat també pel creuer Canarias, comanat pel capità de navili Francisco Bastarreche Díaz de Bulnes sota la direcció de l’almirall Francisco Moreno Fernández, que a les 21,30 hores de la nit del dimarts 10 de novembre de 1936, i per espai d’una hora disparà 21 canonades contra els gasòmetres situats al peu de Montjuïc, sense encertar cap dels trets disparats. L’atac, que com veiem, no tingué cap conseqüència, va passar gairebé desapercebut pels barcelonins. L’endemà, el diari La Vanguardia comentava l’episodi en un breu article que duia per títol “El eco de unos cañonazos”, en el que atribuïa erròniament aquelles canonades a la possible acció d’un guardacostes lleial que havia foragitat algun vaixell intrús.

 

Bastarreche (esquerra) i Moreno (dreta), autors de la primera temptativa fallida de bombardeig sobre Barcelona (Fotografies: Autor desconegut. Crónica de la Guerra Civil Española). La notícia de l’atac, recollida l’endemà per La Vanguardia.

Altres temptatives d’atac, inicialment sempre des del mar, van seguir aquell primer conat. La cinquena d’elles, i primera amb víctimes mortals, va tenir lloc quan, a les 22,50 de la nit del dissabte 13 de febrer, les torres de 152 mm. del creuer lleuger italià, Eugenio di Savoia, comanat pel capità de navili Massimiliano Vietina, sota les ordres de l’almirall Vittorio Tur, van obrir foc sobre Barcelona. En menys de cinc minuts caigueren sobre la ciutat tres andanades que van totalitzar uns 72 projectils. El tràgic resultat d’aquesta

agressió foren 18 víctimes mortals i altres tants ferits. L’enterrament d’aquelles primeres víctimes esdevingué una multitudinària manifestació de dol a la que va assistir la pràctica totalitat de les autoritats barcelonines.

El públic majoritari, impressionat encara pel bombardeig de Roses, ha

atribuït durant molt temps l’autoria d’aquest atac al creuer espanyol Canarias (fet del tot impossible, ja que en aquella data, el Canarias, avariat, es trobava al Ferrol, on l’estaven reparant). Ja en el seu moment, fonts autoritzades van deduir qui havia estat l’autèntic agressor.

El tinent coronel Vicenç

Imatges dels efectes del bombardeig del vaixell italià Eugenio di Savoia, publicades a La Vanguardia del dimarts, 16 de febrer de 1937.

Guarner, cap de la Secció Tècnica de la Conselleria de Defensa, en una entrevista concedida a La Vanguardia afirmava:

Novament són els italians els que prenen la iniciativa en els atacs contra Barcelona, iniciativa que constituirà pràcticament una constant al llarg de tot el conflicte. El primer atac aeri sobre Catalunya es produeix el 15 de febrer, amb el bombardeig del pont del ferrocarril de Colera. El dissabte 13 de març, passades les 9 del matí, es produeix el primer atac aeri sobre nuclis de població catalans. Dos bombarders Savoia-Marchetti S.79 italians efectuen una ràpida incursió, atacant, amb bombes de petita grandària, algunes localitats properes a Barcelona. Es pot considerar que Badalona, Sant Adrià del Besós, Santa Coloma de Gramenet, Barberà i Sabadell són les primeres localitats catalanes que tenen el trist honor de ser víctimes d’un atac aeri, tot i que amb anterioritat, com hem vist, ja havien caigut bombes a Colera i Portbou, així com també a Tortosa o Flix

L’endemà, La Vanguardia publica una entrevista feta al president Companys el mateix dia del bombardeig, en el qual, entre d’altres temes a tractar, confirma l’atac sofert:

“Tres aviones han lanzado esta mañana unas bombas sobre Badalona, destruyendo una casa e hiriendo a tres niños. Espero informes más concretos porque posiblemente hay alguna otra víctima. También han bombardeado Adrián de Besós, Gramanet y Sabadell, sin víctimas, a excepción de Gramanet, donde ha habido un herido grave. Nuestros cazas han perseguido la aviación facciosa y la han puesto en fuga.”²

Tres dies després, poc abans de les set del matí del dimarts 16 de març de 1937, aquest cop per tres bombarders S.79, té lloc el que serà el primer dels 194 bombardeigs aeris que patirà Barcelona. En aquesta ocasió les víctimes seran 6 morts i 39 ferits, que, afegides a les altres causades anteriorment pels atacs marítims, encapçalaran l’esfereïdora llista dels més de 2.700 morts i 7.000 ferits barcelonins que es produiran en el decurs d’aquella guerra.

Imatges del primer bombardeig aeri que va patir la ciutat de Barcelona, publicades a La Vanguardia del 17 de març de 1937, l’endemà de l’atac.

² La Vanguardia, diumenge 14 de març de 1937. P. 3.

A partir d’aquests atacs, Barcelona va deixar de ser una segura capital de rereguarda per passar a ser la primera gran ciutat europea víctima d’un nou i terrible concepte de guerra que des de llavors s’implantaria arreu: la “Guerra Total”, un nou model de guerra en que els conceptes “front” i “rereguarda” ja no queden tan clarament diferenciats com fins aquells moments ho havien estat, que arriben a confondre’s en el si d’una lluita l’objectiu de la qual és l’anihilament total de l’enemic, i que ja s’havia començat a assajar poc abans a Manxúria, Líbia, Abissínia i Eritrea.

En endavant, tot el personal civil no combatent esdevindrà també objectiu bèl·lic, tal com preconitzava el dur estrateg alemany Erich Ludendorff en el seu llibre La Guerra Total:

“Reserveu els més grans estralls de la guerra per als no combatents. Així aquests pressionaran el seu govern per fer-lo capitular”.

Reblant el clau, el general italià Francesco Pricolo, comandant de la segona esquadra aèria, afegia el següent, ja iniciats els bombardeigs sistemàtics sobre la rereguarda republicana:

“Fins i tot us confirmo avui que l’arma eficaç de la flota aèria és el terror, mentre que la de la marina pot ser la fam i la de l’exèrcit l’ocupació efectiva del territori. Cal sembrar el terror immediatament entre la població adversària, destruint, una per una, les ciutats, els centres, les fonts de vida, per sotmetre’ls a un irresistible malson que els obligui a rendir-se.”³

Els bombardeigs de març del 38 sobre Barcelona

El moment àlgid dels bombardeigs italians sobre Barcelona tingué lloc durant el mes de març de l’any 1938, i la seva causa remota caldria cercar-la fora de les nostres fronteres.

³ PRICOLO, Francesco: “Impiego dell’aviazione legionaria” (fragment), recollit per HEIBERG, Morten: “Nuove considerazioni sulla guerra di Spagna: la storia segreta dell’intervento militare italiano”, a Pensiero e azioni totalitaria tra le due guerre mondiali. Atti del Seminario Internationale di Orte del 5 febbraio 2000. Centro Falisco di Studi Storici. Orte-Civita Castellana, 2000. PP. 50-51.

El matí del 12 de març, el 8è. exèrcit de la Wehrmacht havia creuat la frontera entre Alemanya i Àustria sense trobar cap resistència i les seves tropes havien estat rebudes amb alegria per la població. D’una manera tan senzilla es va realitzar l’Anschluss o annexió d’Àustria a Alemanya. La puixança del III Reich semblava impossible d’aturar.

L’impacte d’aquesta annexió va provocar una dura reacció per part del Duce. Un ampli sector de l’opinió pública mundial havia elogiat l’entrada triomfal d’Adolf Hitler a Àustria. Benito Mussolini, no volent quedar-se enrere, va organitzar ràpidament una maniobra militar a gran escala: per raons de

El Duce Benito Mussolini. Darrera seu, el general Giuseppe Valle, principal cap de l’aviació italiana (Fotografia: Autor desconegut. Col·lecció particular).

seguretat va enviar nombroses unitats cuirassades a la frontera del Brennero, i poc després va donar l’ordre d’atacar Barcelona des de l’aire per tal de demostrar al món la qualitat i potència dels militars italians. Calia donar una prova de força i temperament davant les altres nacions europees, però sobretot era necessari impressionar Hitler.⁴

En paraules del comte Galeazzo Ciano, gendre de Mussolini i llavors ministre italià d’afers estrangers:

“La veritat sobre els bombardeigs de Barcelona és que els ha ordenat Mussolini a Valle⁵, a la Cambra, pocs minuts abans de pronunciar el discurs sobre Àustria. Franco no en sabia res al respecte i ahir va demanar que els suspengués per por de complicacions amb els països estrangers. Mussolini pensa que aquests bombardeigs són excel·lents per doblegar la moral dels rojos, mentre les tropes avancen per Aragó. I té raó. Quan l’he informat del pas de Perth⁶, no s’ha preocupat gaire, al contrari, ha dit que estava complagut pel

⁴ COVERDALE, John F.: I fascisti italiani alla guerra di Spagna. Editori Laterza, Roma-Bari, 1977.

⁵ El general Giuseppe Valle, antic comandant de dirigibles durant la Primera Guerra Mundial, va ser cap d’Estat Major, és a dir, la màxima autoritat, de la Regia Aeronautica des del 22 de març de 1934 fins al 10 de novembre de 1939.

fet que els italians siguin capaços de despertar horror per la seva agressivitat abans que plaer com a mandolinistes. Això, segons ell, ens fa també pujar en la consideració dels alemanys, que s’estimen la guerra integral i despietada.”⁷

Tot seguint les indicacions de Mussolini, el dimecres 16 de març de 1938, el general Giuseppe Valle va transmetre un telegrama al també general Vincenzo Velardi, cap de l’Aviazione Legionaria delle Baleari amb un escarit i terrible text que ja ha esdevingut un clàssic dins de la nostra història contemporània:

“5626. Per generale Velardi (.) Iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito nel tempo (.) V.”⁸

Entre les deu d’aquella mateixa nit i les tres de la tarda del divendres 18, els avions procedents de Mallorca van efectuar 17 incursions a intervals regulars sobre Barcelona, deixant caure 44 tones de bombes sobre el centre de la ciutat i provocant en aquests atacs un miler de morts i un altre miler i mig de ferits.

D’entre totes les bombes caigudes durant aquests atacs, i potser durant tota la guerra, la que ha deixat el record més esgarrifós a la memòria col·lectiva va ser sens dubte la que a les 14:15 hores del 17 de març va deixar caure un dels avions S.79 del XXVII Gruppo Falchi delle Baleari sobre un camió militar Diamond T que circulava per la Gran Via a l’alçada del carrer de Balmes, ocupat per una vintena de soldats de la companyia de parc i tallers de l’inspecció general de l’arma d’enginyers al front dels quals estava el caporal Laporta. Aquell camió anava carregat de caixes amb 40 kilos de trilita que acabaven de ser recollides a les pedreres de Montjuïc per ordre del capità Moya, oficial comandant del dipòsit de municions de la Sagrera, i en aquell moment eren transportades cap aquella caserna tot seguint la Gran Via. Els soldats, que

⁶ Es refereix a lord James Eric Drummond, 16è comte de Perth, ambaixador del Regne Unit a Roma, que acabava de presentar a Ciano una nota de protesta pels bombardeigs italians sobre Barcelona.

⁷ CIANO, Galeazzo: 1937-1938 Diario. Cappelli editore. Bologna, 1948. P. 137, anotació corresponent al 20 de març de 1938. (Traducció de l’autor).

⁸ 5626. Pel general Velardi (.) Comenceu a partir d’aquesta nit una acció violenta sobre Bar- celona amb martelleig diluït en el temps (.) V[alle]. (Traducció de l’autor).

havien participat en l’operació de carregar l’explosiu, anaven a la caixa del camió, asseguts damunt de la càrrega que duien.

La terrible explosió que en el futur seria recordada com “la bomba del Coliseum” (Fotografia: Ufficio Storico dell’Aeronautica Militare Italiana, Operazione militare in Spagna).

El conductor d’aquell vehicle era el santjustenc Vicenç Mascarell Peiró, de 25 anys, que havia arribat a Sant Just Desvern l’any 1914 juntament amb els seus pares, Lluís Mascarell Monçó i Concepció Peiró Verdú, i les seves germanes Carme i Lluïsa, tots provinents de la valenciana comarca de la Safor. Les seves germanes Carme i Lluïsa s’havien casat amb els santjustencs Joan Colet Mateu i Josep Bosch Melchor, i els seus germans més petits, Josep, Lluís i Ferran, ja havien nascut a Sant Just. El més petit encara anava a l’escola, i els altres dos estaven empleats a la bòbila del Foment. La família Mascarell-Peiró vivia al primer pis de la casa número 40 del carrer de la Creu (llavors, carrer de Francesc Ascaso). Un germà gran del pare, de nom Vicenç, també vivia a Sant Just, al carrer de Sedet número 41, baixos. Abans de ser cridat a files, l’infortunat Vicenç es guanyava la vida treballant de xofer per compte propi. Aquell fatídic camió era precisament el seu, i estava acabant de pagar-lo quan li va ser incautat i posat a disposició de l’exèrcit.

Després d’aquest atac, els bombardeigs van continuar. Aquella mateixa nit, tres patrulles d’avions S.81 atacaven Barcelona, i l’endemà, a les 7 del matí, ja tornaven els S.79…

En conjunt, els avions del 8è Stormo van deixar caure en dos dies 25.960 kilos d’explosius damunt la ciutat de Barcelona. A aquests bombardeigs diürns cal afegir els nocturns que es van realitzar durant la nit del 16 de març, en els quals en tres raids aeris es van llançar prop de 10 tones de bombes, i a la nit del 17 de març, en que es van deixar caure 12 tones. En total aquells bombardeigs van suposar el llançament sobre Barcelona de 47.960 kilos d’explosius en 13 raids aeris successius, tant de nit com de dia, durant 48 hores.

El santjustenc Vicenç Mascarell Peiró, conductor d’aquell fatídic camió. (Fotografia: Fons patrimo- nial de la família Mascarell).

Dantesc aspecte de la destrucció causada per la bomba dita “del Coliseum” (Fotografia: Autor desconegut. Col·lecció particular).

Aquests bombardeigs van desvetllar la Societat de Nacions, que, a petició d’anglesos i francesos, va decidir constituir una comissió que investigués els casos de bombardeigs contra ciutats obertes i vaixells neutrals. Aquesta comissió, però, es va formar amb molt retard, per causa del rebuig dels Estats Units i dels països escandinaus a participar-hi.⁹

La premsa mundial es va fer ressò dels bombardeigs de Barcelona. Notícia apareguda a la portada del diari londinenc The Times del 19 de març de 1938.

Els atacants: L’Aviazione Legionaria delle Baleari

No fa gaire temps, el prestigiós director de cinema català Paco Pérez-Dolz Riba, un dels professionals més valorats de la nostra indústria cinematogràfica, que posteriorment va exercir de professor de direcció cinematogràfica a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), em va referir la següent anècdota:¹⁰

“L’any 1957, amb motiu del rodatge de la pel·lícula policíaca Las Manos Sucias, es va incorporar al meu equip, per tal de fer-se càrrec de les transparències, el conegut operador de cinema genovès Mario Damicelli. Tot parlant, li vaig preguntar a l’italià si coneixia Barcelona, a la qual cosa em respongué que sí, que tot i que aquest era el primer cop que ell hi era, la coneixia prou bé.

En demanar-li com es podia entendre aquesta aparent paradoxa, la resposta que vaig rebre em va deixar glaçat:

⁹ PEDRIALI, Ferdinando: Guerra di Spagna e aviazione italiana. Edizione riveduta ed am- pliata. Aeronautica Militare Italiana. Ufficio Storico. Roma, 1992. P. 356.

¹⁰ Conversa mantinguda a Barcelona el 29 de setembre de 2009 en el decurs d’una tertúlia de primeres figures de la cinematografia barcelonina, a la que vaig ser amablement convidat per l’amic Salvador Juan i Babot.

– Io so di Barcellona perché l’ho sorvolata spesso. Noi eravamo venuti quasi ogni giorno a bombardare.¹¹

Els aclariments que em va fer a continuació de que el seu comès en aquells vols només consistia en obtenir imatges dels bombardeigs com a operador experimentat de l’Istituto Luce, no aconseguiren apaivagar però, el terrible efecte causat per aquella sinistra revelació.”

* * *

Només un dels 194 atacs aeris de que fou víctima la ciutat de Barcelona durant la guerra civil fou dut a terme per avions espanyols; tots els altres bombardeigs van ser obra de les dues principals potències estrangeres que donaven suport al bàndol colpista.

Els alemanys de la Legión Cóndor n’efectuaren 80, la meitat d’ells, espaiats al llarg del conflicte, els realitzaren principalment des de la base mallorquina de Pollença, emprant hidroavions Heinkel He-59, coneguts popularment amb el nom de “Zapatones” per causa de les grans dimensions dels seus patins. Els altres 40 atacs dels alemanys van tenir lloc el gener de 1939, durant els dies immediatament anteriors a l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes.

Els restants bombardeigs sobre la Ciutat Comtal, un total de 113 al llarg de tot el conflicte, foren obra dels avions italians Savoia-Marchetti S.81 i Savoia-Marchetti S.79 de l’Aviazione Legionaria delle Baleari procedents dels aeròdroms situats a l’illa de Mallorca.

Amb algunes variacions, aquesta proporció en l’autoria de les escomeses aèries és també vàlida per a totes les localitats de la Mediterrània peninsular que van patir l’horror dels bombardeigs, per be que puntualment l’aviació legionària italiana establerta a la Península també bombardejà alguns objectius situats al litoral republicà. Clarament es veu que, al llarg del conflicte, gairebé tot el pes d’aquestes operacions recaigué sobre els aviadors italians, tot i que durant molt temps, la major part de la població ha estat assenyalant els alemanys com a autors d’aquelles agressions.

¹¹ Traducció: “Conec Barcelona perquè l’he sobrevolat sovint. Veníem gairebé cada dia a bombardejar”.

La participació dels italians, i en especial de les seves forces aèries, en la Guerra Civil espanyola donant suport al bàndol rebel, es remunta als inicis de la confrontació, quan Mussolini va facilitar una dotzena de bombarders Savoia-Marchetti S.81 de la Regia Aeronautica Italiana,¹² dels que només nou van poder arribar al Melilla, i foren utilitzats inicialment per patrullar la zona marítima de l’estret contra la flota republicana mentre tenia lloc el transport a la península de les tropes sollevades al protectorat del Marroc.

Aquests bombarders inicials, foren seguits d’avions de caça Fiat CR.32 i formaren l’anomenada Aviación del Tercio, la qual, menystenint l’escàndol que aixecava aquesta intervenció, va acabar esdevenint tot un cos aeri expedicionari que va rebre el nom d’ Aviazione Legionaria . Des d’aquell moment, el suport aeri prestat pels italians fou constant.

Distintiu amb l’emblema oficial de la Legió espanyola que els aviadors italians duien en els seus uniformes (Col·lecció particular).

Acudit de la publicació l’Esquella de la Torratxa del 9 de desembre de 1938, on podem observar com s’acostumava a atribuir als aviadors alemanys l’autoria dels bombardeigs provinents de Mallorca. Vegeu l’uniforme de l’oficial i la profusió d’esvàstiques, fins i tot a les cares dels pilots.

El General Manuel Goded Llopis, comandant militar de les Balears, abans d’encaminar-se a Barcelona per encapçalar la sublevació que havia d’acabar sent sufocada per les forces populars, havia aconseguit que totes les guarnicions de les illes es pronunciessin a favor de la facció sollevada llevat de la de Menorca, que es mantingué fidel a la República.

Conscient del perill que podia suposar per la rereguarda republicana la proximitat de l’illa de Mallorca a mans dels sediciosos, el capità d’Aviació i Infanteria Alberto Bayo Giroud havia elaborat un informe que, entre d’altres coses, deia:

“La importancia estratégica de las Islas Baleares es considerable, puesto que, situadas en el Mediterráneo, entre Italia y España, pueden ser para los rebeldes una ayuda excelente, ya que no sería ningún absurdo suponer que recibieran algún día, disimuladamente, ayuda de los italianos, y por medio de estas islas, sirviendo de peldaño, podríamos ser insistentemente hostilizados y amenazados.”¹³

Dissortadament, aquesta opinió no era compartida ni de bon tros pel seu propi govern. Indalecio Prieto Tuero, que tot just acabava de ser nomenat ministre de Marina i Aire, el contestava amb les següents declaracions:

“A efectos del más pronto aplastamiento del fascismo, la conquista de cualquier provincia española vale de momento muchísimo más que la toma de Mallorca. Por una razón muy sencilla: porque aquí la rebelión puede propagarse si nuestras defensas se debilitan, y en Mallorca no. Allí había de quedar aislada. No iban a venir los mallorquines a nado, con su fusil a la espalda, a invadirnos por Levante, y de otro modo imposible, por carecer de medios para el desembarco.”¹⁴

En contrast amb les curtes mires de Prieto, la clarividència manifesta del capità Bayo va quedar confirmada en fracassar el setembre de 1936 l’expedició que ell mateix havia dirigit per alliberar les Balears, precisament per l’eficaç acció que van dur a terme els avions italians que havien arribat a Mallorca en suport dels defensors de l’illa.

¹³ SUERO ROCA, Ma. Teresa: “Alas republicanas. Alberto Bayo Giroud” a Tiempo de Historia

Núm. 54. Madrid, 1979. P. 21

¹⁴ Informaciones, 27 d’agost de 1936.

La frustrada temptativa d’alliberament de Mallorca. Publicat a la revista Crónica del 30 d’agost de 1936.

Guanyada definitivament Mallorca per a la causa rebel, la ferotge repressió que es va dur a terme a continuació, dirigida pel feixista italià Arconovaldo Bonaccorsi, va suposar l’eliminació sistemàtica de qualsevol possible enemic o dissident i els va assegurar una completa estabilitat interna durant tot el temps que va durar la guerra.

El 6 de setembre de 1936, l’arquebisbe-bisbe de Mallorca, Joan Miralles i Sbert, beneeix a la base de Son Sant Joan els tres caces i els tres bombarders italians recentment arribats a l’illa. http://www.fideus.com/tema%20-% 20esglesia.htm. Consulta: 13/05/2012)

A partir d’aquell moment aquells avions italians es quedarien a Mallorca i constituirien l’embrió del que hauria de ser l’Aviazione Legionaria delle Baleari, una branca autònoma de la ja constituïda Aviazione Legionaria, la qual esdevindria fins al final de la contesa un autèntic malson per a totes les poblacions costaneres de la rereguarda republicana. Cal tenir en compte que Mallorca es troba només a 244 kilòmetres de Barcelona, 268 de València i 307 d’Alacant, tres exemples de ciutats que serien constantment atacades des de les Balears.

En un primer moment, els seus efectius es limitaven a 6 bombarders S.81 i tres caces CR.32 amb base a Son Sant Joan i a 3 hidroavions lleugers Macchi

M.41 amb base, inicialment, a Pollença.

El setembre del 36 van arribar dos nous Savoia-Marchetti S.81, que afegits als que ja hi eren, van formar la 251a esquadreta de bombardeig pesant, amb seu a l’aeròdrom de Son Sant Joan.

A partir del febrer de 1937 van començar a arribar els moderns avions S.79, de característiques i prestacions notablement superiors als anteriors, que van conferir a l’aviació italiana de les Illes una major capacitat ofensiva, en superar netament les possibilitats de reacció de les defenses amb que comptaven els republicans.

També van anar arribant nous caces i més bombarders S.81, de tal manera que a començament de 1938, l’Aviazione Legionaria delle Baleari estava constituïda de la següent manera:¹⁵

8º Stormo de Bombardamento Veloce (27 avions bombarders S.79 amb base a Ses Salines)

XXVIIº Gruppo “Falchi delle Baleari”, format l’abril de 1937

18ª Squadriglia

52ª Squadriglia

XXVIIIº Gruppo “Sparvieri”, format el novembre de 1937

10ª Squadriglia

19ª Squadriglia

XXVº Gruppo de Bombardamento Notturno “Pipistrelli delle Baleari” (11 avions bombarders S.81 amb base a Son Sant Joan)

251ª Squadriglia, formada entre agost i setembre de 1936

252ª Squadriglia, formada el març de 1937

X Gruppo autonomo caccia “Baleari” (19 avions de caça CR.32 amb base a Son Sant Joan)

101ª Squadriglia, formada entre 1936 i maig de 1937

102ª Squadriglia, formada entre maig i agost de 1937

Sezione Idrocaccia (3 hidroavions M.41 amb base a Palma).

Atès que la principal raó de ser d’aquesta força aèria era l’atac sistemàtic del Llevant peninsular, especialment els ports, indústries i comunicacions de

¹⁵ Dades extretes de PEDRIALI, Ferdinando: Guerra di Spagna… Op. Cit. P. 347, i ALCOFAR NASSAES (pseudònim de José Luis Infiesta Pérez): La aviación legionaria en la Guerra Espa- ñola. Editorial Euros. Barcelona, 1975. PP. 366-367.

Bombarder Savoia-Marchetti S.79 Sparviero sobrevolant Barcelona. Aquests avions s’utilitzaven habitualment en operacions diürnes (Fotografia: US, OMS).

Bombarders Savoia-Marchetti S.81 Pipistrelli en acció. Aquests avions eren emprats principalment per a realitzar operacions nocturnes (Fotografia: US, OMS).

la rereguarda republicana, la seva tasca primordial va ser el bombardeig continuat de tota la zona. Donades les diferents característiques dels dos tipus de bombarders de què disposaven, uns i altres es van especialitzar. Mentre els S.79, que eren més ràpids, potents i maniobrables, per això se’ls anomenava Falchi (falcons) i Sparvieri (esparvers), van ser utilitzats en les accions a plena llum del dia, els S.81, més lents i pesants, però amb una capacitat de càrrega lleugerament major, es van fer servir majoritàriament per als bombardeigs nocturns, d’aquí el seu nom de Pipistrelli (rats penats).

L’afluència de personal i material bèl·lic italià va continuar sense interrupcions, contravenint fins i tot l’Acord de No-intervenció entrat en vigor el 19 d’abril de 1937. Entre el gener d’aquell any i el del 1938 el nombre de membres del personal italià a Mallorca oscil·là d’acord amb les xifres següents:

Gener – desembre de 1937 500

Inici d’octubre de 1937 250

Final d’octubre de 1937 350

Desembre de 1937 Més de 400

Gener de 1938 Més de 500¹⁶

Els italians eren uns 450 homes entre oficials, suboficials i tropa, a més de 50 artillers antiaeris. Tots eren membres de les forces aèries regulars o de reserva italianes i servien de tres a sis mesos, després dels quals tornaven a Itàlia i eren substituïts per altres. Quan servien a l’illa, com tots els integrants de l’Aviazione Legionaria, utilitzaven sistemàticament noms falsos i augmentaven un grau el seu escalafó. S’encarregaven de tots els bombarders i de tots els caces terrestres, pilotaven els tres hidros italians i fornien el personal més qualificat dels tres aeròdroms.

Llevat dels pilots dels caces en servei i d’alguns altres, els italians vivien en hotels requisats de Palma i anaven als aeròdroms en cotxes i camions, igualment requisats. Seixanta d’aquests oficials vivien a l’Hotel Mediterráneo i quaranta-cinc s’estaven a l’Hotel Royal, mentre que cent setanta sotsoficials s’hostatjaven al Grand Hotel i altres seixanta ho feien a l’Hotel Continental.¹⁷

¹⁶ QUARTARARO, Rosaria: “Politica fascista nelle Baleari: 1936-1939”, a Quaderni della FIAP, Núm. 23, 1977. Versió catalana a cura d’ALIER I AIXALÀ, Roger: “Política feixista a les Balears (1936-1939)”, a Recerques, Núm. XII. Universitat Pompeu Fabra i Universitat de València, 1982. P. 166, nota 92.

¹⁷ Fragment d’un informe emès pel capità de corbeta britànic W.L.M. Brown l’abril de 1938, recollit per MASSOT I MUNTANER, Josep: Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002. PP. 192 – 195.

Aviadors italians fent broma, al Grand Hotel de Palma, sobre el senzill que els resultava anar a bombardejar Catalunya. (Fotografia: Col·lecció Marco Bruni).

Un exemple de la regalada vida que disfrutaven els aviadors italians durant el conflicte queda prou palès en el següent fragment d’una carta escrita pel sotstinent Federico Cozzolino, pilot d’un S.79:

“Escric des de l’Hotel Royal, perquè avui els oficials hem canviat d’hotel. En el Grand Hotel s’hi era al cor de la ciutat i era molt més còmode perquè estavem més a prop del camp. Aquí s’està una mica lluny de la ciutat i per tant ens és menys còmode. Però d’altra banda aquest és l’hotel més bonic de Mallorca. Imagina, està a primera línia de mar i gaudeix d’una fantàstica vista. La meva habitació té una bonica balconada des de la qual la vista des d’un costat abasta la ciutat i de l’altre tot el port. Jo, estant a la meva habitació amb la balconada tancada, sento la remor de les onades que colpegen les vores dels jardins de l’hotel. T’asseguro que és una cosa encantadora, divina. No obstant això, a aquest bonic lloc, a aquest mar tan blau i a aquesta lluna tan gran, a totes aquestes belleses naturals, els manca una sola cosa que és essencial: la pau, la tranquil· litat.”¹⁸

Comptant amb els camps d’aviació de Son Sant Joan i Ses Salines, reforçats pel de Son Bonet i altres punts d’aterratge menys utilitzats, així com amb la base d’hidroavions de Pollença (en la qual operaven principalment els hidroavions pilotats pels alemanys de la Legión Cóndor),¹⁹ l’illa de Mallorca es

¹⁸Fragment d’unes notes biogràfiques incloses a http://www.storiologia.it/aviazione2/ cozzolino.htm (Consulta 16 de maig de 2012. Traducció de l’autor.)

¹⁹ L’esquadreta Aufklärungsgruppe See 88 (AS/88) de la Legión Cóndor, dotada amb hidroavions Heinkel He-59 va arribar el 9 de juliol de 1937, va establir la seva base al port i el seu personal es va hostatjar majoritàriament a l’hotel Illa d’Or. Al contrari que les unitats italianes establertes a l’illa, els aviadors de la base de Pollença van tenir un considerable nombre de baixes, tant en combat com per causa d’accidents (18 hidros i 21 aviadors). HERRERA ALONSO, Emilio: “La base de hidros de Pollensa”. Dins Aeroplano Núm. 10. Instituto de Historia y Cultura Aeronáuticas. Madrid, 1982. PP. 87 – 90.

va convertir en la principal base aeronaval dels feixistes al Mediterrani, des de la qual exercien un estricte control de les rutes marítimes i obstaculitzaven en gran manera qualsevol tipus de subministrament que per aquesta via es destinés al bàndol lleial.

El camp d’aviació de Son Sant Joan va arribar fins i tot a canviar el seu nom pel de “Luigi Nerieri” en homenatge a un dels seus aviadors, abatut quan atacava Menorca (Fotografia: Autor desconegut. Col·lecció particular).

Una visió de l’abast assolit pels bombarders italians des de Mallorca ens la dóna aquest mapa que il·lustrava un informe sobre les accions realitzades per l’aviació legionària de les Balears en el decurs de l’any 1938.

La seva llegenda resa: Nombre de bombardeigs i localitats bombardejades per l’Aviació Legionària de les Balears durant l’any 1938. No estan compreses 28 localitats bombardejades una sola vegada (Fotografia: US, OMS).

La defensa antiaèria de Barcelona durant la tardor de 1938²⁰

El mes d’abril, les tropes rebels havien aconseguit arribar al Mediterrani i conquerir Vinaròs, Benicarló i Ulldecona entre altres poblacions, establint un corredor sota el seu domini que anava des de l’Ebre fins Alcalà de Xivert, i que tallava en dos el territori republicà. El control d’aquesta franja de terreny els va suposar no tan sols el poder aïllar físicament Catalunya de la resta del territori lleial, sinó que també els va permetre que l’aviació amb base a la península pogués sortir al mar i regirar-se contra les poblacions costaneres, afegint els seus atacs als que fins llavors havia estat duent a terme l’aviació amb base a les Balears.

Dissortadament per Barcelona, aquest increment en els atacs enemics es corresponia amb una notable disminució de la pròpia capacitat de defensa antiaèria.

Sobre el paper, l’artilleria antiaèria que operava a Catalunya l’any 1938 estava formada per gairebé un centenar de peces de diversa tipologia, dos terços de les quals constituïen la Brigada

de Maniobra, formada per les agrupacions 1 i 3, que totalitzaven

66 peces i 6 metralladores. L’altre terç es distribuïa entre els grups fixes, que eren: el de Barcelona, format inicialment per una bateria Skoda de 76,5 mm., una bateria soviètica de 76,2 mm. model 1931, una bateria Vickers de 105 mm. i dues bateries Oerlikon de 20 mm., totes elles de 3 peces cadascuna, i altres bateries situades

La Brigada de Maniobra de la DECA, que havia deixat Barcelona, va tenir un brillant paper a la batalla de l’Ebre. La Vanguardia, diumenge, 11 de setembre de 1938.

²⁰ Vegeu DURAN SUBIRANA, Vicenç, OCHOA GONZÁLEZ, Juli i RIERA PRENA- FETA, Francesc: “Defensa antiaèria de Barcelona”, a Indrets d’una guerra (1936-1939). Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc (SEAS). Sant Just Desvern, 2011. PP. 63-76.

respectivament a Girona, Roses, Portbou, Puigcerdà (2 bateries), Tarragona, Reus i Tortosa.

A començament de juny, amb l’arribada de la Brigada de Maniobra, que havia estat retirada del front del Segre, s’havia concentrat a Barcelona la pràctica totalitat de l’artilleria disponible, en previsió de l’atac que el comandament republicà tenia intenció d’efectuar en el sector de l’Ebre. És per aquest motiu que durant aquell breu període s’havia pogut dir que Barcelona havia estat la ciutat millor protegida del món contra els atacs aeris.

Poc més tard, a partir del 25 de juliol, es va lliurar la que sens dubte va ser la major i més sagnant batalla de tota la guerra, on es decidiria definitivament quina seria, no gaire temps més tard, la fi d’aquella contesa. La manifesta superioritat de les armes rebels i la signatura en aquell mateix temps dels acords de Munic entre França, Gran Bretanya i Alemanya, que impossibilitaren la internacionalització del conflicte, acabarien sentenciant la sort de la República.

La batalla de l’Ebre va obligar a desmantellar pràcticament tota l’artilleria que hi havia en aquell moment a Barcelona, i la major part de les peces que protegien la ciutat van haver de marxar cap al front. A més, les bateries número 13 (canons soviètics de 76,2 model 1931) i 513 (canons Oerlikon de 20 mm) van passar a dependre de la Tercera Agrupació de la Brigada de Maniobra, i van marxar, amb ella, a operar al front de l’Ebre.

Amb el desviament d’una considerable part dels efectius de la defensa antiaèria per tal d’emprar-los en aquesta batalla, Barcelona, com la resta de la rereguarda republicana, es va quedar notablement desguarnida, i això es notava especialment en la creixent impunitat amb la qual actuaven els agressors aeris.

Un dels canons Vickers del 10,5 de la bateria que estava emplaçada al turó de la Rovira (Fotografia: Autor desconegut. España en Llamas).

En aquells moments, la defensa antiaèria de la capital del Principat havia quedat reduïda a només tres bateries, amb un total de nou peces, que és el que quedava del Grup Fix de Barcelona:

Una bateria de 3 canons Vickers situada al turó de la Rovira, que havia començat a operar en aquell emplaçament el 4 de març de 1938. Aquests canons, que també eren coneguts col·loquialment com a 105/45 o també 10,5, tenien un calibre de 105 mm. i el seu canó, amb una ànima de 32 estries, tenia una llargada que era 43,5 vegades major que el diàmetre, és a dir, mesurava 4,77 m. El pes total de cada canó, amb el seu tancament de falca inclòs, era de 1.841,5 Kg. Obturaven amb una beina que encabia una càrrega de projecció de 3,859 Kg., i els seus projectils, de 15 Kg., amb una espoleta de 22 polzades, tenien un abast horitzontal de 13,4 Km., per un sostre, en tir vertical, de 7,85 kilòmetres. La cadència mitjana de tir de cada una d’aquestes peces venia a ser de 4 dispars per minut.

Una altra bateria formada per 3 canons Skoda de 7,65 model 1919. Aquest model era l’únic antiaeri de l’exèrcit espanyol quan va començar la guerra. Els elements de punteria estaven duplicats i tenia dues alces situades a dreta i esquerra de la peça. Cada canó pesava 2.421 kilos. El seu abast angular en sentit horitzontal era de 360º, i el vertical cobria des de -3º fins a 85º, sent el seu abast vertical de 8.300 i horitzontal de 13.600 metres. La bateria comptava amb direcció de tir AM 17 i un telèmetre plegable de 4 metres.

Una tercera bateria, també mòbil i de tir ràpid, la 512, integrada per 3 canons²¹ Oerlikon de 20 mm, que generalment actuava dividida; així, hi ha constància de que a començament d’abril hi havia una peça instal·lada a la

Canó Oerlikon de 20 mm., muntat sobre un camió rus ZIS-5 (conegut aquí com a 3HC per desconeixement de l’alfabet ciríl·lic), circulant per l’avinguda Diagonal (llavors avinguda Catorze d’Abril), a l’alçada del carrer de Muntaner (Fotografia: Archivo Histórico del PCE).

²¹ Una regla no escrita d’ampli abast diu que tota peça de calibre igual o superior a 20 mm. ha de rebre el nom de canó, i no el de metralladora.

torre de Jaume I, una altra a l’estació de França i la tercera a Montjuïc. Aquestes peces, de fabricació suïssa, estaven especialment dissenyades com a canons antiaeris. Pesaven 62 kilos i tenien una cadència de 280 trets per minut. Podien disparar projectils perforants o explosius mitjançant un carregador cilíndric de 60 cartutxos o un de 20 tipus petaca i empraven una munició molt potent, el 20 x 110 RB. Els seus principals inconvenients, però, eren l’elevat cost d’aquesta munició (una lliura esterlina cada projectil) i el seu abast relativament petit (1.800 metres).

Per fer-nos una idea del grau de precarietat que suposava el disposar únicament d’aquestes migrades defenses, només ens caldrà tenir en compte que l’any 1939, tot just un any després, Gènova, una altra gran ciutat de la Mediterrània occidental, estava defensada contra els possibles atacs aeris dels Aliats per 24 bateries antiaèries de 4 peces cadascuna i per 76 metralladores.

En una època com aquella, en la que encara no existia el radar, la detecció dels avions enemics que es poguessin aproximar depenia bàsicament dels fonolocalitzadors i dels punts d’observació avançats.

El fonolocalitzador era el principal instrument per a detectar la presència d’avions a distància. Permetia captar el soroll del motor d’una aeronau que s’aproximés, molt abans que s’hagués pogut establir contacte visual amb ella, i determinar la seva situació i trajectòria abans de la seva arribada. Se n’encarregaven dos operadors, i, a grans trets, constava de dues parelles de grans trompes o botzines, disposades en forma de creu, que captaven el soroll del llunyà motor i el transmetien, augmentant-lo, als operadors. Els dos elements de cada parella de trompes estaven convenientment separats entre

Un dels fonolocalitzadors que es van utilitzar a la defensa antiaèria de Barcelona (Fotografia: Autor desconegut. Atlas ilustrado de Armas y Uniformes de la Guerra Civil Española).

ells per tal d’ajudar així el sentit estereofònic de cada un dels operadors. La parella de trompes que estava arrenglerada i treballava en sentit horitzontal permetia al seu operador determinar l’azimut (angle horitzontal) de l’avió detectat. Al mateix temps, l’altra parella que estava disposada verticalment i que treballava en aquest sentit, donava al segon operador informació sobre l’elevació (angle vertical) de l’aeronau. La conjunció d’ambdós registres permetia determinar la situació i trajectòria de l’avió.

En una ciutat costanera, com és el cas de Barcelona, els punts d’observació avançats per preveure els atacs procedents de Mallorca s’havien de trobar forçosament situats al mar. En aquest sentit, Vicenç Guarner, cap d’Estat Major de l’Exèrcit de l’Est fins l’any 1938, ens diu:

“El sistema de detección era también improvisado y defectuoso. Dos yates de recreo, provistos de estaciones de radio, salían de noche para hallarse de madrugada hacia la ruta marítima de Baleares.”²²

A partir de febrer de 1938, els iots, la regular permanència dels quals en aquelles aigües hagués estat de difícil justificació, foren substituïts per embarcacions de pesca. Una d’elles era la barca d’arrossegament “Joven Ramón” que, havent estat incautada per la flota republicana el febrer de 1938, i amb el seu nom canviat pel de “República”, va complir aquesta tasca preventiva enquadrada en la Flotilla de Vigilancia y Defensa Antisubmarina de Cataluña.²³ Aquestes embarcacions es podien situar, com a molt, a uns vint o trenta kilòmetres de la costa, amb la qual cosa, quan podien avisar de l’aproximació d’avions enemics procedents de Mallorca, aquests ja només es trobaven a uns cinc minuts de vol de les nostres costes.

Per a poder fer front als atacs nocturns, Barcelona comptava amb quatre projectors, un dels quals estava emplaçat a l’estribació de la muntanya de Sant Pere Màrtir coneguda actualment com a Turó de la Torre, en la que s’havia bastit un búnquer subterrani, que avui encara es conserva parcialment, per hostatjar la seva dotació.

²² GUARNER VIVANCOS, Vicente: Cataluña en la guerra de España. G. Del Toro. Madrid, 1975. P. 206.

²³ En acabar la guerra, aquesta embarcació va recuperar el seu antic nom i va tornar a l’activitat pesquera fins l’any 2000, en que deixà d’estar en actiu. Convenientment restaurada, s’exhibeix actualment a l’exposició permanent del Museu Marítim de Barcelona, on té el número 19714 d’inventari.

En aquesta fotografia de possible caire propagandístic es pot veure el projector que estava situat al turó de la Torre, amb alguns dels seus servidors, tot just en el punt on actualment hi ha una torre de conducció elèctrica. Els observadors aparenten atalaiar l’horitzó en direcció a Mallorca. Al fons, cap al centre de la fotografia, es distingeix la silueta de la Penya del Moro (Fotografia: Autor desconegut. Spanish Civil War Air Forces).

El projector que operava a Sant Pere Màrtir era una patent de la firma americana Sperry Gyroscope Corporation²⁴ i estava muntat en una estructura de tipus cardan²⁵ bastida sobre un xassís amb rodes per tal de poder-la moure i situar on convingués.

La llum que emetia era produïda per dos elèctrodes de carboni, un positiu i l’altre negatiu, que produïen un arc voltaic de 150 amperis d’intensitat i d’una polzada (2,54 cm.) de longitud en el focus d’un mirall parabòlic, fet de llautó

²⁴ Aquesta firma l’havia començat a fabricar l’any 1932, i l’any 1944 la firma General Electric, que havia succeït a la Sperry en la seva fabricació, va deixar de construir-los, ja que amb l’apa- rició del radar aquests sistemes de detecció van quedar obsolets, deixant de tenir cap interès militar.

²⁵ Aquest tipus de suspensió, desenvolupat per Gerolamo Cardano al segle XVI i format per dos cercles concèntrics d’eixos articulats i disposats en creu, permet enfocar el raig de llum del projector en qualsevol direcció.

amb una capa de rodi, de seixanta polzades (152,40 cm.) de diàmetre. El resultat era la formació d’un potent raig lluminós de 800.000.000 bugies que podia ser vist des d’una distància aproximada de cinquanta kilòmetres, i que oferia un abast efectiu de 9 kilòmetres.

Del projector se n’encarregava un operador que, situant-se en una zona segura immediata, s’encarregava d’engegar-lo quan li ho indicaven des de l’estació de control i d’assegurar-se de que l’arc voltaic es formés convenientment. Atès que els elèctrodes s’anaven consumint, després d’un parell d’hores d’estar funcionant el projector, li calia canviar-los per uns de nous. També, en el cas d’una possible interrupció de la comunicació amb l’estació de control, aquest operador podia manegar tot sol l’aparell, fent servir un comandament a distància auxiliar, unit al projector per un cable d’uns 3 metres i mig, cosa que li permetia d’allunyar-se del raig lluminós i aconseguir així no tant sols una millor visió sinó també una major seguretat en cas d’atac.

El projector era alimentat per un generador conegut col·loquialment com “la burra”, que li subministrava l’energia que li calia per al seu funcionament. Pesava unes 3 tones i, mitjançant un motor de sis cilindres, que funcionava amb gasolina, però que podia admetre d’altres combustibles de ventura com el gasohol (barreja de gasolina amb alcohol per a alleugerir despeses), produïa corrent contínua amb una potència nominal de 15 KW, la qual podia arribar fins als 16,7 KW. Aquest generador acostumava a situar-se a cosa d’una cinquantena de metres del projector, i només li calia un operador que molts cops, era el mateix que s’encarregava del projector.

Aspecte recent de l’interior de la casamata de servei del projector del Turó de la Torre, amb clars indicis d’haver estat ocupada ocasionalment per estadants furtius. (Fotografia de l’autor).

Pel que es veu, aquest projector, igual que els canons que tot seguit s’esmenten, no s’hi va estar tot el temps que va durar el conflicte, i al final va acabar sent retirat d’allà. Pel contingut d’un comunicat dels bombers de Barcelona del 23 de maig de 1937 emès per causa d’un petit incendi que es va declarar en aquell sector, en el que es fa menció de la presència de la Brigada de Reflectors en tal indret, sabem que, almenys en aquella data, encara hi estava instal·lat.

Una explicació popular del perquè de la retirada del projector d’aquell emplaçament és que resultava ineficaç:

“…es va posar un focus, a la punta de baix, allà on ara surten les línies d’alta tensió. Aquell focus va funcionar algunes vegades, però es va treure perquè resulta que quan encenien el focus, il·luminava la muntanya, la carretera, il·luminava quasi més a baix que a dalt.”²⁶

Hi ha altres possibles motius que podrien justificar tal retirada. Es podria considerar la possibilitat de que hagués estat retirat per tal d’aplicar-lo als aterratges de les cada cop més nombroses actuacions dels caces de l’esquadreta de caça nocturna, de la que tot seguit en parlem, o bé que hagués estat neutralitzat o destruït com a conseqüència de l’aviació enemiga, tema que més endavant es tractarà.

L’aviació. La caça nocturna

Un altre element de vital importància en la defensa de Barcelona va ser, sense cap dubte, l’aviació.

Les forces aèries de la República Espanyola, conegudes popularment com “La Gloriosa”, havien estat creades el maig de 1937 a partir de la reorganització de les diverses agrupacions aèries amb que comptava el bàndol republicà, i estaven formades per dues branques diferenciades. Una d’elles era l’Arma d’Aviació, que comprenia les diverses esquadres de combat que constituïen les forces aèries, l’Estat Major i les escoles de formació de pilots i tècnics, i l’altra era la Subsecretaria d’Aviació, encarregada de l’organització i administració, i de la que depenien totes les indústries dedicades a la fabricació i manteniment dels avions i altre material de les forces aèries.

²⁶ Entrevista a Josep Anguera i Badia, veí de la barriada espluguina de Finestrelles, realitzada el 28 de setembre de 1994 per Josep Maria Contel.

D’entre els diversos tipus d’avions que en major o menor nombre disposaven els republicans, els avions de caça que predominaven eren els aparells de disseny soviètic Polikarpov I-15, coneguts popularment pel nom de Xatos i els Polikarpov I-16, que rebien el nom de Mosques. Amb ells es va formar l’Esquadra 11, de caça, en la que els Xatos constituïen el Grup 26 i els Mosques el 21.

Tot i que la guerra havia començat amb una certa superioritat aèria republicana, en aquells moments, la inferioritat de les seves forces respecte de les de l’enemic era alarmant, i això va motivar que, per tal d’optimitzar al màxim els seus cada cop més migrats recursos, el seu principal tret fos l’extrema mobilitat que els va caracteritzar:

“A mesura que l’Exèrcit Popular anava reculant, la superioritat numèrica del seu adversari augmentava i, en vigílies de la batalla de l’Ebre el juliol de 1938, la més important de les ofensives republicanes destinada en part a impedir la caiguda de València i a allargar la guerra, “la Gloriosa” podia fer front a l’enemic amb 11 esquadretes incompletes de caça, mentre que els seus adversaris en disposaven 3 de la Legió Còndor, 10 de l’Aviació Legionària italiana, 2 a les Balears i 6 o 7 més de nacionals. En total, poc més d’onze esquadretes contra vint-i-una o vint-i-dues de franquistes. I si la desproporció numèrica entre els efectius de caça era evident, el desavantatge pel que fa al nombre de bombarders, tant lleugers com pesats, encara era molt més ampli i cabdal en favor dels franquistes.

Podem concloure, doncs, que la trajectòria de la Gloriosa al llarg de la guerra transcorregué paral·lela a la de les operacions terrestres, intervenint incansablement en tots els fronts i les batalles i actuant cada vegada més desesperadament en resposta a les ofensives enemigues. Un fet prou simptomàtic que demostra aquesta circumstància és el de la constant mobilitat de tots els elements de l’aviació republicana arreu del territori on es combat i les ininterrompudes anades i vingudes dels aparells republicans d’unes regions a les altres. En aquest punt, els aeròdroms de campanya jugarien un paper essencial en el desplegament i intervenció de les seves unitats .”²⁷

²⁷ ÍÑIGUEZ GRÀCIA, D.: El Vesper de la Gloriosa. L’aviació republicana. Ed. Llibres de Ma- trícula. Calafell, 2002. P. 22.

Restes d’un bombarder italià S.81 de la 251 Squadriglia pilotat pel tinent Ezio Maccani, abatut a Montcada el 25 d’octubre de 1937 per l’ I-15 republicà que pilotava el també tinent Yevgenii Stepanov. Els seus sis tripulants van resultar morts (Maccani rebé a títol pòstum la medalla d’or al valor militar i encara avui dia, un carrer de la ciutat de Trento duu el seu nom). (Fotografia:Autor desconegut. http://montcadapost.blogspot.com.es).

Dins de la caça republicana, una unitat altament especialitzada va ser l’esquadrilla de caça nocturna. Els èxits obtinguts pels pilots soviètics Mihail Yakusin i Anatoli Serov en combats nocturns mantinguts l’any 1937 sobre el front de Madrid havien propiciat que tots els pilots republicans que en endavant es formessin haurien de conèixer també la caça nocturna, així com que es formés una unitat especialitzada en aquesta nova modalitat de lluita aèria, dotada principalment amb aparells Polikarpov I-15, els prou coneguts Xatos. En aquells moments, el cap d’aquesta unitat era l’alemany d’ascendència jueva, nacionalitzat espanyol, Walter Katz,²⁸ el qual se n’havia fet càrrec quan l’anterior cap, el rus Yevgenii Stepanov va tornar a l’Unió Soviètica el 27 de juliol de 1938. Des de la incorporació de Walter Katz, l’esquadreta de caça nocturna va operar generalment a Catalunya i València, on utilitzava els diferents aeròdroms existents en cada zona i simultaniejava la defensa de les poblacions de la rereguarda amb les operacions aèries necessàries en el propers fronts del Segre i de l’Ebre.

²⁸ Walter Katz trobaria la mort l’11 de novembre de 1938 quan el seu aparell va ser tocat pels antiaeris enemics mentre metrallava el cap de pont rebel de Serós, a la riba esquerra del Segre. El va succeir en el càrrec el tinent català Josep Falcó Sanmartin.

L’avió de Walter Katz repostant combustible, ajudat pel llum d’un projector (Fotografia: Associació d’Aviadors de la República, ADAR).

Els canons de Sant Pere Màrtir

Una mica més amunt de l’emplaçament del projector anteriorment esmentat, gairebé al cim de Sant Pere Màrtir i a pocs metres de la partió amb el terme de Sant Just, havien estat instal·lats al començament del conflicte uns antiaeris de fortuna confeccionats a partir de vells canons de campanya Schneider 75/28 model 1906, els quals eren servits per personal majoritàriament basc que havia arribat aquí quan les localitats frontereres d’Irun i Hondarríbia van caure els primers dies de setembre de 1936 en mans d’una columna dirigida pel tinent coronel facciós Alfonso Beorlegui.

Dos dels soldats bascos, de noms Mateo i Vicente, que servien els canons Schneider emplaçats a Sant Pere Màrtir. Detall d’una fotografia propietat de Carolina Romeu Ortillés.

Aquests canons, que havien estat instal·lats l’octubre de 1936 i que no estaven situats damunt de cap plataforma en especial, sinó que descansaven directament sobre el terra,²⁹ a la pràctica no van arribar a actuar, llevat que no fos per algun possible tret de prova que realitzessin. Carlos Alvarez Rodríguez, un dels artillers que va formar part d’aquell destacament, així ho afirma:

“- ¿Y cómo eran estos cañones del 7,5?

• Pequeeeeños…

• ¿Qué disparaban?, ¿y aquellos los hacían servir como defensa antiaérea?

• Si. Pero no, no, no, no se llegó a, a, casi a usar.

• No se llegó a usar

• No se llegó casi a usar.”³⁰

José Maria Aguirre Salaberria, que també va servir en aquella bateria, encara afegeix:

“Afortunadamente no tuvimos que disparar. Porque si disparamos nos cargamos a la mitad de la población. Porque eso no le pegaba a un carro de paja. Pero era antiaérea, artillería antiaérea. Yo creo que lo único positivo sería que algun aviador se murió de risa al ver aquel montaje. Parecía un circo.”³¹

Canó de campanya Schneider 75/28 model 1906, igual que els que van estar emplaçats a Sant Pere Màrtir durant el breu període comprès entre octubre i desembre de 1936. Aquests canons són els únics dels quals hi ha constància certa de que van estar instal·lats durant algun temps en aquell indret (Musée de l’Armée, Paris).

²⁹ Aquest particular, confirmat pel testimoni dels propis artillers bascos, qüestiona la pretensió de que les bases de formigó recentment monumentalitzades dalt de Sant Pere Màrtir hagin estat utilitzades algun cop per sustentar peces d’artilleria antiaèria. Detalls físics encara avui netament perceptibles en els punts que havien de ser els anclatges, contribueixen a descartar-la.

³⁰ Entrevista a Carlos Álvarez Rodríguez realitzada a Irún el 31 d’agost de 2004 per Jordi Amigó.

³¹ www.iesjosepsuredaiblanes.com/Departaments/DepFilosofia/texts/sociologia/entrevisteajo-

semariaaguirre.htm (Consulta: 14 d’abril de 2003).

Un informe de l’Estat Major del Quarter General de les forces enemigues, datat el mes de desembre de 1936 i basat en informacions procedents de la Cinquena Columna, en descriure les defenses antiaèries de Barcelona, fa menció explícita de la presència d’aquests quatre canons a la muntanya de Sant Pere Màrtir.³²

Aquelles peces foren retirades a finals de desembre d’aquell mateix any per tal de ser dutes, juntament amb la seva dotació, a Sant Feliu de Guíxols, on van actuar com a artilleria de costa, tot passant a ser la catorzena batería, adscrita a l’exèrcit de l’Est.

Pel que fa als trets de canó suposadament provinents de la zona de Sant Pere Màrtir que alguns testimonis asseguren recordar, podria ben bé tractar-se d’algun dels pocs dispars de prova efectuats durant el breu període en que van actuar els artillers bascos, o potser fins i tot dels que va fer la bateria antiaèria número 13, formada per tres canons soviètics del 7,62, amb una dotació d’una cinquantena d’homes que manava el llavors tinent Narcís Lecha i Font, la qual va estar instal·lada durant la tardor de 1937 al capdamunt de la Diagonal, en el Club de Polo, abans de ser enviada cap al front de Terol.³³

Dalt del cim, a l’ermita, va funcionar durant tot el conflicte un punt d’observació, possiblement vinculat al projector que es trobava més avall, la informació del qual se sap que fou aprofitada per l’esmentada bateria del 76,2 durant el temps que va estar al peu de la muntanya.³⁴

Canó soviètic del 76,2 model 1931 com els que integraven la bateria número 13 manada pel tinent Narcís Lecha, que va estar instal·lada al Club de Polo durant la tardor de 1937. (Fotografia:Autor desconegut. http://zylkos.dobroni.pl).

³² CONTEL RUIZ, Josep Maria: Gràcia, temps de bombes, temps de refugis. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 2008. P. 92.

³³ Entrevista a l’ex-capità d’artilleria de l’Exèrcit Popular de la República Narcís Lecha, realit- zada el 10 de juny de 2006 en el seu domicili de Girona per Francesc Riera, Jordi Amigó i Juli Ochoa.

³⁴ En el curs de la mateixa entrevista, Narcís Lecha ens va confirmar l’existència d’aquest punt d’observació al cim de Sant Pere Màrtir, independent de la seva bateria de canons.

Aules escolars i habitatges dels mestres al carrer de la Creu, dit llavors carrer d’Ascaso. Segons el testimoni de la senyora Espinós, les detonacions dels canons li esbotzaven els porticons de les finestres (Fotografia: Arxiu Històric de Sant Just Desvern, fons Magí Campreciós).

Un dels testimonis que recorden aquelles canonades va ser Dolors Espinós i Marquès, vídua del mestre del Grup Escolar Municipal Manuel Pardo i Palahi, la qual afirmava que els esclats dels trets de canó que es disparaven “des de Sant Pere Màrtir” feien que s’obrissin els porticons de les finestres de casa seva, una de les vivendes de mestres del carrer de la Creu.³⁵ Atès que aquesta senyora va marxar de Sant Just el mes d’octubre de 1937, quan el seu marit fou cridat a files (moriria cinc mesos més tard al front de Madrid), és de sentit suposar que els trets de canó als quals fa referència només podien haver estat fets per alguna de les dues bateries abans esmentades.

Un altre testimoni d’aquelles canonades és Antònia Batllori Escorigüela, natural de Sants. Al poc d’haver complert els tretze anys, en intensificar-se els

³⁵ Entrevista a Dolors Espinós realitzada el 21 d’abril de 2006 per Jordi Amigó en el decurs de l’acte d’homenatge als exregidors i familiars de l’Ajuntament de Sant Just Desvern durant el període republicà, fet amb motiu del 75è aniversari de la proclamació de la Segona República.

Antònia Batllori Escorigüela. Detall d’una fotografia feta durant el curs 1937/38 (Fotografia: Col·lecció Núria Milà Ripoll).

bombardeigs sobre Barcelona, va deixar el domicili a la ciutat i va venir, juntament amb els seus pares, Miquel Batllori Escatx i Anna Escorigüela Reymonde, a la caseta que tenien a Sant Just. El seu pare, que era tramviaire, havia quedat molt afectat anímicament per la destrucció d’un tramvia i la mort de tots es seus passatgers quan va tenir lloc l’explosió de la bomba del Coliseum. A Sant Just, vivien en una caseta sense número de la Plana Padrosa i l’Antònia assistia a les escoles municipals.

La senyora Batllori recorda:

“… quan estàvem a casa passaven les bombes per sobre, ja que teníem una muntanya, Sant Pere Màrtir, en la qual hi havia unes bateries.”³⁶

No cal donar massa importància al fet de que el pas del temps li hagi fet canviar l’ordre en la seva memòria (primer es veu la claror de la flamarada i després se sent la detonació). De totes maneres, és significativa la desincronització que esmenta entre la visió d’aquella claror i la percepció del soroll, que és més acusada com més lluny es troba de l’espectador. En l’hipotètic cas de dispars efectuats a Sant Pere Màrtir i vistos des de Sant Just, aquesta mínima diferència no hagués estat pràcticament perceptible. És, doncs, molt possible que els trets que recorda el senyor Fontanals es fessin des de més lluny.

Des de la marxa dels artillers bascos, Sant Pere Màrtir no va estar equipat en tot el conflicte d’una manera estable amb cap altra peça d’artilleria, llevat d’alguna possible ocupació ocasional i puntual per part de peces transportables,³⁸ com és el cas de la temptativa que hi va haver cap al juny de 1938 d’instal·lar una de les bateries mòbils de la Brigada de Maniobra quan aquesta fou retirada del front del Segre i desplegada per diversos punts de Barcelona. Sembla ser, però, que en aquella ocasió les peces no van arribar a ser instal·lades. El veí de Finestrelles Josep Anguera i Badia, que llavors tenia 15 anys, ens diu:

“…devia ser l’any 38, van pujar un dia a la tarda tres camions amb tres canons antiaeris, i quan van estar a mitja carretera, la que va paral·lela a la muntanya, recta, perquè la carretera fa varis revolts, quan van ser allà a prop van parar els camions, van estar… què et diré jo? tres o quatre dies parats. Al cap d’aquest temps van pujar a dalt, van donar la volta i van marxar els camions. I no es van arribar a instal·lar els canons a Sant Pere Màrtir, se’n van anar al front, i allà no van estar mai instal·lats els canons…”³⁹

És molt possible que després d’aquesta temptativa, ja no es tornés a pensar en emplaçar cap peça a dalt de Sant Pere Màrtir, ni tant sols en els moments finals de la guerra, en que l’arribada en retirada de les bateries que havien estat combatent a l’Ebre va suposar per Barcelona una nova i transitòria abundor d’unitats d’artilleria.

³⁸ Aquesta era una tàctica comunament emprada per les bateries antiaèries mòbils, que canviaven constantment d’emplaçament, especialment després de cada acció defensiva, per tal d’evitar ser atacades posteriorment.

³⁹ Entrevista a Josep Anguera, ja citada.

Un informe emès el 3 de febrer de 1939 pel tinent coronel Carles Botet i Vehí, comandant general d’Artilleria, sobre l’actuació d’aquesta arma en la defensa de Barcelona els dies 24, 25, 26 i 27 de gener de 1939, en el que s’esmenten detalladament totes i cadascuna de les unitats que es trobaven a Barcelona i rodalies quan van entrar les tropes enemigues, tant les que ja hi eren com les que havien arribat de l’Ebre poc abans, no fa menció en cap moment de la possible existència de canons a la muntanya de Sant Pere Màrtir.⁴⁰

El tinent coronel Carles Botet, comandant general d’Artilleria, no fa esment de la possible existència de canons a Sant Pere Màrtir (Fotografia: Autor desconegut. Col·lecció particular).

El que si va funcionar a Sant Pere Màrtir durant bastant més temps que els canons va ser el projector, els raigs de llum del qual eren ben visibles des de lluny.

Encara que el següent plantejament no fos necessàriament cert, per a la senzilla lògica de molts testimonis, la presència d’un projector comportava que en el mateix lloc també hi havia d’haver necessàriament altres elements de defensa antiaèria com, per exemple, els canons. Tal és el cas del testimoni de Maria Vinyeta, que des de la plaça de la Sagrada Família veia els raigs de llum del projector de Sant Pere Màrtir:

“Per als nois de la colla cada bombardeig era una aventura. Generalment, eren al vespre i tots junts pujaven amb alguna llanterna les escales de les punxes, i per les finestretes, que semblaven espitlleres, veien com el cel que cobria la plaça s’omplia de reflectors. Des de Sant Pere Màrtir, on hi havia els canons de defensa, sortien els raigs de llum que s’encreuaven per poder disparar sobre els avions enemics que els italians enviaven des de Mallorca.”⁴¹

⁴⁰ Informe reproduït a VERA DELEITO, Antonio: Defensa antiaérea republicana (1936-1939) Artillería y refugios (Algo de valor). Edit.: Jorge Vera de Leito Aparici. Requena, 1984. Apèndix 12. PP. 429-431.

⁴¹ VINYETA, Maria:“Aquella Plaça!” Testimoni inclòs dins del projecte Vivències. La Barcelona que vaig viure 1931-1945. Ajuntament de Barcelona. Direcció de Serveis Editorials. Barcelona, 2009.

També des de Vallvidrera es podia contemplar l’acció dels diversos projectors que operaven:

“A l’estar a dalt de tot es veia el Carmel, que hi havia els antiaeris, els de Sant Pere Màrtir, que hi havia un altre antiaeri, el Tibidabo, que hi havia el foco, a Montjuïc hi havia els focos, per enfocar els avions que venien a bombardejar. Eh? Els veies que… els focos, com anaven buscant els avions, i els antiaeris, com els tiraven, i veies allà on queia la bomba.”⁴²

Des de la propera localitat de Cornellà, Serafí Garrigós Satoca podia veure la seva llum, juntament amb la dels altres projectors que també operaven al mateix temps en combinació amb les defenses antiaèries de la ciutat de Barcelona durant els tràgics bombardeigs del març de 1938:

“… Por el mes de Marzo empezaron los bombardeos sin tregua, se iniciaron la construcción de refugios en Cornellá, como supongo que en muchos otros sitios. Los chavales que ya teníamos 17 o 18 años nos pasábamos, a veces casi toda noche en el que se construía bajo el Castell del Borni y sólo salíamos a respirar cuando estaban bombardeando para ver la luz de los reflectores y la explosión de los antiaéreos y, por la mañana, casi sin dormir, a trabajar.”⁴³

Serafí Garrigós recordava haver vist des de Cornellà els raigs de llum del projector (Fotografia: Família Garrigós).

Queda clar, però, que els antiaeris que esmenta aquest testimoni ja no podien ser els que havien estat instal·lats a Sant Pere Màrtir durant un primer temps. Tot recollint el que llavors es parlava a casa i a nivell de carrer, Ramon Fontanals ens dona una versió popular del perquè es van haver de retirar i ja no s’hi van tornar a posar d’altres:

⁴² Testimoni recollit per la Comissió de la Memòria Oral del Districte de Sarrià-Sant Ger- vasi. (http://www.youtube.com/watch?v=boOWr8vEMQ8 Consulta: 24/02/2013).

⁴³ Testimoni de Serafí Garrigós Satoca, facilitat per l’amic Ricard García Vives el 27 d’agost de 2012.

“… Doncs que els van tenir que treure. Tota la metralla queia sobre el poble. Segons com venien els avions, si disparaven, tota la metralla, tota, queia aquí sobre, a Sant Just i pels camps ... ”⁴⁴

En aquests pobles situats al peu de Sant Pere Màrtir, qualsevol comentari fet per la població sobre els canons havia de ser, necessàriament de sentides o basant-se en interpretacions d’allò que es podia albirar, ja que no s’hi podia anar sota cap concepte:

“- Vostè, per que diu que els van treure… Per què se’n va parlar?

• Se’n va parlar, si, perquè allà dalt no podies pujar-hi. Era zona de guerra, allò.”⁴⁵

Cal suposar, però, que el cel de Sant Just quedaria suficientment cobert durant tot el conflicte bèl·lic per l’acció d’altres unitats antiaèries situades en diferents punts de l’àrea barcelonina, tant pel bo com pel dolent, com ens ho confirma la següent anotació d’un pagament realitzat per l’Ajuntament l’abril de 1938, i que apareix recollida a les actes municipals:

“… a la mateixa [es refereix a la col·lectivitat de paletes] per tapar un forat a la teulada d’una casa del carrer Pi i Margall, amb motiu de la granada antiaerea que hi ha caigut, 50,50 ptes; …”⁴⁶

Sant Just i el seu consistori en aquells moments

L’Ajuntament, de clara orientació nacionalista, que hi havia a Sant Just al començament de la guerra, i que estava presidit per Daniel Cardona i Civit, ateses les circumstàncies d’aquells moments s’havia ampliat amb dos regidors més en representació dels sindicats CNT i UGT, i així es va mantenir fins que la Conselleria de Governació i de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya, per tal de reflectir de manera més fidel la correlació de forces al govern de Catalunya, va decretar els dies 9 i 12 d’octubre de 1936 que s’havien de formar nous ajuntaments on estiguessin representades totes les forces

⁴⁴ Entrevista a Ramon Fontanals, abans esmentada.

⁴⁵ Ibid.

⁴⁶ Arxiu Històric de Sant Just Desvern. Actes Municipals. Acta del 25 d’abril de 1938.

P. 44 V.

polítiques addictes a la República i en la mateixa proporció que es donava entre les que integraven el govern de la Generalitat. Així, en el nou consistori, que es va formar el 17 d’octubre de 1936, ja no estaven representats els nacionalistes d’Estat Català i Nosaltres Sols!, que van ser apartats dels seus càrrecs.

Els tres alcaldes que hi va haver a Sant Just Desvern durant la Guerra Civil. D’esquerra a dreta: Daniel Cardona i Civit (fins el 17 d’octubre de 1936) Joan Viladoms i Càlix (des del 17 d’octubre de 1936 fins la seva fugida el maig de 1937) i Alfred Arís i Reinals (des del 25 de juny de 1937 fins l’1 de febrer de 1939) (Fotografies: Arxiu Històric de Sant Just Desvern).

D’acord amb el que havia estat decretat, el nou consistori es va formar amb tres regidors d’Esquerra Republicana de Catalunya, tres de la Confederació Nacional del Treball, tres de la Unió General de Treballadors – Partit Socialista Unificat de Catalunya i un de la Unió de Rabassaires de Catalunya.

Els lamentables fets de maig de 1937, on fins i tot es va arribar a combatre dins del poble, i especialment a l’entorn de Can Meliton, havien ocasionat que el nou alcalde d’aquella formació, Joan Viladoms i Càlix, d’ERC, hagués hagut de fugir i amagar-se, tot abandonant l’alcaldia. El seu successor, també d’ERC, va ser Alfred Arís i Reinals, nomenat el 25 de juny de 1937, el qual va romandre en el seu càrrec fins al final de la guerra, i fins i tot durant un breu període de temps després de l’ocupació del poble pel bàndol vencedor.

A l’entorn de la tasca que van haver de dur a terme i les diferents dificultats que van trobar en la seva gestió, el propi Alfred Arís ens donava aquestes pinzellades:

“La guerra s’allargava més del que s’havia previst en principi. L’exèrcit s’estructurava i cada dia volia i necessitava més homes, les lleves s’emportaven

els homes més joves i forts, les dones, moltes, treballaven en indústries de guerra, en el camp, cada vegada menys gent a treballar. La fam, en aquest temps, en certes famílies de Sant Just Desvern era molt greu.

Com que Sant Just tenia i s’en collien moltes garrofes, les intercanviàvem amb pagesos del Solsonès per blat, patates, ordi i alfals. No va ser gens fàcil. Hi havia controls de gent incontrolada, però la Generalitat subministrà guies i armament per poder equipar la gent que anava a buscar el menjar i així fer arribar aquest a Sant Just Desvern.

A l’estiu vingueren a residir a Sant Just una gran quantitat de famílies barcelonines, fugint dels forts bombardejos de l’aviació franquista. Tota aquesta gent llogava torres o bé s’encabia dintre les llars de familiars o d’amics. Malgrat que gairebé tots portaven la seva tarja de racionament de Barcelona, ocasionaven problemes de menjar, d’ordre públic. Hi havia alguns xicots camuflats o gent que no volia anar a la guerra. També va haver una altra arribada de refugiats de vàries províncies espanyoles.⁴⁷

Durant la batalla de l’Ebre van venir refugiats de Gandesa i alguns d’ells van originar conflictes per problemes d’estatge, però amb l’ajuda de la Generalitat i amb l’autoritat recta i honrada es pogué hostatjar i atendre tota aquesta gent. Amb tot, molts d’aquests refugiats no estigueren molt temps a Sant Just.

Ja s’entrellucaven les grans retirades de l’exèrcit republicà i això, per tant, volia dir més dificultats de tota mena: Gent armada que creuava el terme municipal, desertors, “Cinquena columna” infiltrada a Sant Just, … etc. etc.”⁴⁸

⁴⁷ Segons Antoni Malaret, aquests refugiats forans eren “bascos, especialment procedents de Sant Sebastià i Irun, que foren recollits per diverses famílies santjustenques i, més tard, de ciu- tadans –dones i nens- que fugien de l’assetjada capital madrilenya”. Vegeu MALARET I AMIGÓ, Antoni: “Les primeres dècades del Segle XX” a Sant Just Desvern, un paisatge i una història. Ajuntament de Sant Just Desvern i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1987. P. 504.

⁴⁸ Fragments d’una entrevista a Alfred Arís i Reinals realitzada el 13 de febrer de 1982 per una comissió formada per Marcel·lí Giner, Gabriel Rigat, Antoni Vilagut, Sebastià Farràs i Jordi Cardona, membres del Grup d’Història de Sant Just Desvern, precursor del Centre d’Estudis Santjustencs.

Targeta de racionament emesa per l’Ajuntament durant la guerra (Col·lecció particular).

Per causa, principalment, de la pròpia dinàmica de la guerra, aquell consistori va haver de registrar freqüents canvis en la seva composició:

“L’equip de govern municipal de Sant Just –i de tots els pobles- variava constantment d’acord amb les reorganitzacions del govern de la Generalitat de Catalunya i per les baixes que es produïen amb la incorporació als

Can Biosca: L’amenaça també plana sobre Sant Just

Tot i que havia disminuït sensiblement el terrible grau d’intensitat que va caracteritzar els bombardeigs del mes de març sobre Barcelona, l’aviació enemiga seguia aferrissant-se sobre la soferta població de la rereguarda republicana, i les seves agressions, fossin obra dels trimotors italians de l’Aviazione Legionaria o dels hidros alemanys que la Legión Cóndor enviava des de Pollença, ja es començaven a sentir també en els pobles d’aquesta comarca. Algunes de les localitats baixllobregatines afectades pels atacs realitzats durant aquest període van ser:

Vista de la masia de Can Biosca. A les seves immediacions van caure les dues bombes de les que es fa menció (Fotografia: Arxiu Històric de Sant Just Desvern).

Gavà, el 16 de març, amb 7 víctimes; Viladecans, el 16 de març, amb 8 víctimes; El Prat, el 18 de juny, amb 9 víctimes; El Prat, el 20 de juny; Gavà, el 30 de juny; Gavà, el 4 de juliol, amb 9 víctimes; Viladecans, el 4 de juliol, amb 3 víctimes; Gavà, l’11 de juliol; Gavà, el 12 de juliol; El Prat, l’1 de setembre; la Colònia Güell, l’11 de setembre, i altre cop El Prat, el 13 de setembre.⁵⁰

⁵⁰ Relació no exhaustiva confeccionada amb informació procedent de diverses fonts.

En el decurs dels mesos de juny, juliol i agost, l’aviació de les Balears havia tingut al seu punt de mira, sobre tot, els ports de Barcelona, Alacant, València, Torrevieja, Tarragona i Sant Feliu de Guíxols, però en començar la batalla de l’Ebre, es van centrar molt més en Barcelona i el seu port.

Dins d’aquest període caldria situar, en una data ara per ara no del tot determinada, el primer bombardeig aeri que va patir Sant Just Desvern. Es tracta de les dues bombes caigudes possiblement per accident a les immediacions de Can Biosca, i que es podrien relacionar amb alguna temptativa d’atac a les instal·lacions militars republicanes de Sant Pere Màrtir. Ramon Fontanals, llavors un nano d’onze anys de qui ja s’ha parlat abans, avisat pel seu condeixeble Joan Masalias, que vivia a Can Biosca, s’hi va atansar l’endemà mateix de la caiguda d’aquelles bombes per tal de veure els efectes

causats, i així ens ho descriu:

“- Aquestes bombes, vostè diu que van caure exactament…

• Al darrera de la finca.

• Darrera de quina finca?

• De can Biosca. De la masia de can Biosca. Va[n] caure on tenien ells dos ametllers. Al davant de la masia tenien els horts, i al darrera els ametllers. Va[n] caure al darrera, entre els ametllers i la vinya del Piquet.

• I diu que van ser… quantes bombes?

• Dues bombes, però grans. […]

• Els danys de les bombes, en què consistien?

• En dos forats. Una bomba a una distancia… poder d’uns deu metres o quinze metres d’una a l’altra, però un forat de 2 metres de fondària per ben bé uns 7 o 8 de diàmetre.

• I on van caure?

• Una en un camp d’ametllers, i una a la vinya de sota… I el que va rebre també: els xiprers, que tenia un viver de xiprers en Piquet. Saps qui vull dir, en Piquet? El que era mestre de música.

• Aquest viver de xiprers, també va rebre?

• Clar, perquè allò s’escampa.”⁵¹

⁵¹ Entrevista a Ramon Fontanals, abans esmentada.

Tot i que alguns conveïns tendeixen a associar aquestes bombes de can Biosca amb les que van caure més tard al sector de la carretera, es tracta de dos bombardeigs diferents i clarament separats en el temps.

Ramon Fontanals Vivés. Detall d’una fotografia presa quatre anys abans d’aquest fet (Fotografia: Col·lecció Bàrbara Montoro).

Així ens ho confirma el mateix testimoni:

“- Can Masclans va ser una cosa i can Biosca va ser una altra.

• Les de can Biosca, vostè recorda més o menys la data?

• No sé, doncs…

• Va ser abans o després de can Masclans, can Biosca?

• No, primer va ser can Biosca…

• Primer can Biosca?

• … i després can Masclans.”⁵²

Tot i que, com s’ha dit abans, no es coneix la data exacta, no seria desenraonat suposar que aquest atac podia haver tingut lloc la matinada del 22 de juny, en que una formació de vuit S.81, en mig de la densa boira que regnava en aquells moments, va atacar la part alta de la ciutat de Barcelona, afectant Horta, els Penitents, el Tibidabo i Vallvidrera,⁵³ zones que normalment eren negligides per l’aviació enemiga. L’historiador Alcofar Nassaes afegeix Sant Pere Màrtir als objectius que perseguien aquell cop els atacants:

“El 22, los bombardeos se extendieron al Tibidabo, Vallvidrera y San Pedro Mártir.”⁵⁴

⁵² Ibid.

⁵³ Centro Documental de la Memoria Histórica. CDMH. Partes diarios sobre bombardeos y defensa antiaérea. PS-BARCELONA_GENERALITAT. Comunicat corresponent al 22 de juny de 1938. Vegeu també ALBERTÍ, Santiago i Elisenda: Perill de bombardeig! Barcelona sota les bombes (1936-1939). Albertí editor, S.L. Barcelona, 2004. P. 263.

⁵⁴ ALCOFAR NASSAES: La aviación legionaria… Op. Cit.,. P. 249.

A l’esquerra: fragments de les bombes caigudes a Can Biosca que es conserven a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern (Fotografia: Juli Ochoa). A la dreta, detall dels projectils amb indicació de les seves dimensions. Anotacions de l’autor sobre un dibuix dels Royal Engineers britànics.

Els cascots que es conserven a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just de les bombes caigudes a Can Biosca, així com la declaració del testimoni, permeten fer-nos una idea que es tractava de projectils de dimensions considerables: Els fragments, afectats actualment per una capa d’òxid i una lleugera exfoliació en alguns sectors que podrien desvirtuar el seu gruix original, apunten a que aquest havia de ser aproximadament d’un centímetre. El seu grau de curvatura, tot i tenir en compte possibles deformacions per causa de l’explosió, ens indica que el diàmetre d’aquest projectil havia de ser de l’ordre d’uns 44 centímetres. Aquestes dades ens permeten suposar, sense pràcticament marge d’error, que els projectils que van caure a Can Biosca havien de ser bombes explosives italianes de 250 quilograms tipus III, comunament emprades per l’Aviazione Legionaria, encara que aquest no fos el model més utilitzat, ja que n’hi havia d’altres tipus de bombes, especialment de menor tamany, que es llançaven amb major freqüència.

Bombes italianes tipus III de 250 Kg. Els dos aviadors donen idea de les seves dimensions. El més jove, situat a l’esquerra de la imatge, és Bruno Mussolini, tercer fill del dictador italià, el qual va estar un temps destacat a Mallorca (Fotografia: Autor desconegut. http://www.forocartagena.com).

Els principals trets d’aquest tipus de bomba són:⁵⁵

Longitud amb l’espoleta posada: 1877 mm. Longitud sense espoleta: 1780 mm.

Material del cos i punta: fundició d’acer

Materials de la cua: planxa d’acer i aleació lleugera Longitud del cos: 835 mm.

Diàmetre del cos: 446 mm. Gruix de parets: 10 mm.

Gruix màxim a la punta: 51 mm.

Càrrega explosiva: 120 kilos de trinitrotoluè (TNT), també dit 2,4,6-trinitrometilbenzè.

Pes total: 285 Kg.

Aquestes bombes podrien ben bé ser del mateix tipus que una altra que fou trobada sense esclatar l’any 1972 a Sant Pere Màrtir, amb motiu de les obres de construcció del Club de Tennis Pedralbes i que molt probablement hauria estat llançada durant el mateix bombardeig.

Relleu a Mallorca

Notícia publicada a la pàgina 23 de La Vanguardia Española, el 4 de febrer de 1972.

van ser necessàries quatre setmanes llargues per tal que el nou cap s’imposés del tot en el seu càrrec. El dia 28, el general Velardi fou homenatjat amb una festa de comiat al Grand Hotel de Palma i l’endemà va abandonar l’illa a bord d’un hidroavió de la línia regular de l’Ala Littoria que cobria el trajecte Pollença-Òstia.

Un dels pilots italians, el capità Luigi Mancini, ens fa aquesta poc afavoridora semblança del seu nou cap:

“Todo empezó cuando llegó a Palma un nuevo comandante, el coronel

M. (general Monti), conocido por todos los oficiales mayores por ser muy severo y enojoso; y la verdad es que lo demostró desde el principio. En seguida empezó a quejarse de que nosotros llevábamos una vida disoluta, que íbamos demasiado por la calle vestidos de civil y que faltaba disciplina. El coronel no entendía ni hablaba español y eso le ponía en una situación de inferioridad […] Al insoportable coronel le asignaron otro cargo y le relevó otro general […] me enseñó algunas fotos del íntegro y recto anterior comandante con una mujer medio desnuda en actitudes muy obvias. En seguida pensé que el general había sido muy irresponsable en utilizar el laboratorio fotográfico para sus deslices. Luego supimos también que había contraído una enfermedad sexual. De todo aquello saqué la conclusión de que si un jefe quiere mostrarse severo tiene que dar ejemplo y no exigir a sus subordinados algo que ni él sabe respetar.”⁵⁶

A l’esquerra, el general de divisió aèria Vincenzo Velardi. Durant el seu mandat a les Balears van tenir lloc, entre d’altres, els terribles bombardeigs de Barcelona, i si ens centrem en el cas de Sant Just, el bombardeig en el decurs del qual van caure accidentalment les bombes a Can Biosca. A la dreta, el seu successor, el també general de divisió aèria Adriano Monti, que serà el responsable del segon dels atacs aeris que s’han patit en aquesta població: l’accidentat bombardeig que va comportar la caiguda, no prevista inicialment, de les bombes sobre la carretera (Fotografies: Autor desconegut. Col·lecció Miguel S. Puchol).

Bombes a Cornellà

El 29 de setembre de 1938, tot just un dia després de que el general Monti s’hagués fet càrrec definitivament de l’Aviazione Legionaria delle Baleari, va tenir lloc a la nostra rodalia un nou fet sagnant: el bombardeig de Cornellà.

Els autors no van ser aquest cop els trimotors italians, sinó que l’atac fou dut a terme per un hidroavió Heinkel He-59 alemany procedent de Pollença. Aquell dia només hi ha consignat un atac per part d’un d’aquests aparells sobre el port de Barcelona, que va descarregar quatre bombes de 250 kilos, sense que, a causa del mal temps i els núvols, puguin precisar on van deixar caure exactament aquests quatre projectils.

Ja feia un cert temps que es venia detectant a la zona la presència nocturna d’aquell hidroavió. Fins i tot s’hi va arribar a enviar com a prevenció una metralladora antiaèria Maxim de quatre tubs muntada sobre camió, pertanyent a la secció de metralladores que habitualment cobria la carretera Barcelona-Tarragona. El cornellanenc Lluís Hambauer Puig en fou testimoni:

“Un capvespre es va presentar a Cornellà un camió militar equipat amb una metralladora antiaèria quàdruple que es va situar a prop de casa, al carrer de darrera el Titan, a la cantonada del carrer de cal Pirranyo. En converses amb els soldats que hi havia, van comentar que vigilaven una zona que anava des de Cornellà fins a Garraf perquè havia estat repetidament detectat el pas nocturn d’un hidroavió en aquell sector.”⁵⁷

Metralladora antiaèria soviètica Maxim de quatre tubs, muntada sobre un camió GMC, com la que Lluís Hambauer va veure al carrer de Ramon i Cajal de Cornellà (Fotografia: Archivo Histórico del PCE).

⁵⁶ AGUILERA, Manuel: La vida de una isla en guerra. Publicat a El Mundo. Baleares el 6 de desembre de 2010.

⁵⁷ Testimoni de Lluís Hambauer recollit a LLOBERA I RAMON, Josep: El Cornellà dels anys

30. Col·lecció Llibres de l’Avenç de Cornellà, núm. 2. Cornellà de Llobregat, 2000. P. 100.

Aquell dia, a les 21,20 del vespre, el cel estava ennuvolat i fins i tot plovisquejava una mica. L’avió enemic, que segurament tenia com a objectiu atacar l’estació de tren de dalt i el dipòsit de benzina de la CAMPSA que hi havia a la vora, va deixar caure la seva mortífera càrrega.

El comunicat de data 30 de setembre de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, signat per Florenci Tor, que era el seu secretari tècnic d’Informació i enllaços, ens ho descriu així:

“Comuniquen que a les 21,20, un hidre enemic ha bombardejat Cornellà, havent caigut bombes en els llocs següents: Una al carrer Josep Cuxart, ocasionant desperfectes en una casa. Hi ha quatre ferits. Una bomba a uns 100 mtes. de l’anterior, destruint una casa i ocasionant 3 morts i 2 ferits greus. Una en un camp, sense víctimes ni danys. 3 d’incendiàries dintre el recinte de la CAMPSA, sense conseqüències. 3 ó 4 bombes incendiàries pels contorns de l’estació, sense conseqüències.”⁵⁸

L’endemà actualitzaven l’anterior informació:

“Ajuntament de Cornellà amplia informació del bombardeig d’ahir, comunicant-nos que un aparell enemic va llançar de 10 á 12 bombes, destruint totalment dues cases i parcialment, 3. Hi ha 4 morts i 3 dones, un home i un nen ferits.”⁵⁹

Els germans Josep i Núria Llobera Ramon, que vivien a la Plaça dels Enamorats (llavors plaça de Pérez Farràs), relativament a prop del carrer de Josep Cuxart, donen detalls sobre els llocs on van caure les bombes:

“- Als voltants de l’Estació de Dalt, als camps de la Siemens i del Forn del Vidre Vell, o als de la fàbrica de les Coles, o als de cal Moro (no confirmades personalment).

• Al carrer de Josep Cuxart, on van ensorrar cal Nadal (actualment número 15) sense matar-hi ningú, més una bomba (potser incendiària) que va travessar el sostre d’una casa propera, de planta baixa, de més cap al carrer

⁵⁸ CDMH. Partes diarios sobre bombardeos y defensa antiaérea. PS-BARCELONA_GENERA- LITAT. Comunicat corresponent al 30 de setembre de 1938.

⁵⁹ Ibid, 1 d’octubre de 1938.

del Sol, però que no va explotar; i encara, força anys després, es va trobar una altra bomba sense explotar allà a prop, entre els carrers de Josep Cuixart i de Vicenç Llivina.

• A l’hort de cal Fairell, a uns 50 o 60 metres de les anteriors, on sembla que una bomba va arribar a explotar, i potser alguna altra no va arribar a esclatar.

• A cal Gilet, on fou el cas més greu, car hi moriren quatre persones de la mateixa família.

• Cap a la Farinera Vella (no confirmades personalment).”⁶⁰

L’any 1993 un veí, en Gabriel Mèlic, va informar les autoritats de l’existència d’una bomba d’aviació soterrada en els seus camps, davant de les obres de construcció de l’Eroski, la qual va ser detonada pels especialistes allà mateix.⁶¹

De totes les bombes caigudes aquell dia a Cornellà, la que va fer més mal, fou, sens dubte, la de cal Gilet, on vivia la família Busquets-Roure, que ocupava dues cases, en una de les quals feien vida, i dormien a l’altra. La bomba va caure damunt d’aquesta segona casa, matant la nena de set mesos Neus Busquets i Roure, la seva mare Pepeta Roure i Gil, l’avi Josep Busquets i Berney i també una cosina de nom Rosita. Només es van salvar el pare, l’àvia i la nena de vuit anys Maria Busquets i Roure, que eren els membres de la família que en aquell moment estaven a l’altra casa.

L’atenció a les víctimes del bombardeig de Cornellà va mobilitzar els serveis sanitaris de tota la rodalia. El Comité local de la Creu Roja de Sant Just Desvern anotava així la seva participació en les tasques de salvament:

“Octubre 1. El chofer Alfredo Nuell da parte que con motivo del bombardeo del pueblo de Cornellà, ha efectuado un servicio recorriendo en total 12 Km.”⁶²

⁶⁰ LLOBERA I RAMON, Josep: El Cornellà dels anys 30, Op. Cit. PP. 95-96.

⁶¹ Informació facilitada per l’amic Ricard García i Vives, originari i veí, durant molt temps, del carrer de Josep Cuxart, el qual també recorda que un dels escenaris dels jocs d’infantesa de la mainada d’aquell carrer era precisament “la casa de la Bomba”.

⁶² Arxiu Històric de Sant Just Desvern: Relación de los Servicios prestados durante el mes de Oc- tubre de 1938 por esta ambulacia sanitaria de San Justo Desvern.

Atacant per darrera

Una de les dificultats que el general Monti va heretar en fer-se càrrec de la seva nova destinació fou el fet d’haver de fer front a les defenses antiaèries republicanes, especialment les barcelonines, que, tot i ser francament migrades, dificultaven en gran manera les operacions de bombardeig que encomanava als seus aparells.

Tot i la modèstia de les forces a les que s’enfrontaven, els diaris de les esquadrilles legionàries presenten sovint, sobretot en ocasions de servei sobre Barcelona, València i Cartagena, anotacions tals com “reacció antiaèria precisa i molt intensa”, “foc antiaeri molt perillós”, “la formació fou escomesa per dos avions de caça”, i més d’una vegada els avions italians tornaven de les missions sobre Barcelona amb forats de projectils o de metralla als fuselatges. Valgui com a exemple la següent notícia, publicada tot just tres dies abans que es produís el bombardeig de Sant Just:

“A mediodía, la aviación extranjera intentó realizar una nueva agresión contra Barcelona. El fuego de cortina de nuestras baterías le impidió sobrevolar la ciudad, huyendo hacia Mallorca perseguida por los cazas republicanos.”⁶³

Bombarder italià S.81 tocat per la DECA republicana (Fotografia: col·lecció Gennaro Zitelli).

No era aquest el primer cop en que això passava. Un parell de mesos abans, també s’havia donat el mateix cas, tal com ens ho confirma el següent titular, aparegut a La Vanguardia del 5 d’agost:

Titular aparegut a la primera pàgina de La Vanguardia del 5 d’agost de 1938.

⁶³ La Vanguardia, del 5 d’octubre de 1938. P. 1.

Des de Finestrelles, Josep Anguera era testimoni d’aquesta tàctica:

“Veies els avions i com deixaven les bombes, venien de Mallorca, però no venien directe, entraven per darrera i sortien per Sant Pere Màrtir, bombardejaven i marxaven. Entraven més allà del Prat, pujaven pel Riu i anaven a bombardejar la ciutat.”⁶⁴

Esquadreta de “Paves” S.81. (Fotografia: Col·lecció Albino Cagliari).

També, des de Molins de Rei, testimonis com Lluís Pons i Carme Puntes ens recorden com es podia observar el pas dels avions que seguien aquell itinerari:

“Molins de Rei va veure passar moltes paves i molts raaa-mooons (amb aquesta onomatopeia eren anomenats els avions feixistes carregats i preparats per a bombardejar. El soroll dels seus motors recordava el so d’aquest nom) al llarg de la guerra. Els nens sortien a veure’ls passar, sovint camí de Barcelona.”⁶⁵

Manuel Claramunt, que formava part del servei d’observació que estava situat al cim de la muntanya de Sant Ramon, confirma que entraven entre Castelldefels i la riba dreta del Llobregat, i que aquesta era la trajectòria habitual dels bombarders italians que venien de Mallorca, encara que no sempre era

⁶⁴ Entrevista a Josep Anguera i Badia, veí de la barriada espluguina de Finestrelles, realitzada el 28 de setembre de 1994 per Josep Maria Contel.

⁶⁵ Testimoni recollit per PUJADÓ I PUIGDOMÈNECH, Judit: “La defensa pasiva a Molins de Llobregat: Un problema sense resoldre”, a Guerra Civil i Franquisme a Molins de Rei. Pu– blicacions de l’Abadia de Montserrat. Col·lecció Llorenç Sans d’estudis del Baix Llobregat núm 11. Barcelona, 2001. P. 110. Aquest mateix fragment també es troba reproduït a CABA- LEIRO MANZANEDO, Júlia i BOTINAS MONTERO, Elena: L’Activitat femenina a Mo- lins de Rei: Les dones durant la Guerra Civil. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2003. P. 105.

així, i que altres vegades feien també l’entrada des del mar, per la banda de llevant.⁶⁶

L’investigador i periodista Angelo Emiliani, que ha treballat aquest tema a partir, principalment, de fonts italianes, en el seu informe sobre la defensa de Barcelona corrobora i amplia detalls sobre aquesta segona ruta d’entrada apuntada per Claramunt:

“Les formacions atacants, que normalment inclouen de tres a nou avions, tallen la línia de la costa al llevant de la ciutat i arriben sobre els objectius des del nord en lleuger picat a la velocitat màxima, per dirigir-se, després de deixar anar les bombes, cap a Mallorca.”⁶⁷

Aquell dia

El 8 d’octubre de 1938 ja feia dos anys, dos mesos i vint dies que havia començat la guerra, i els ànims, en sectors cada cop més amplis de la població barcelonina, no eren aquells que els havien mogut durant els primers moments. Tot i que la intensitat dels bombardeigs sobre Barcelona ja no enregistrava les cotes que havia arribat a assolir durant el fatídic mes de març, no es pot dir que hagués disminuït ni de bon tros l’afany destructiu dels agressors, que seguien aferrissant-se en l’atac continuat a les poblacions de la rereguarda.

Aquell mateix matí, un aparell SM-81 pertanyent a la 252ª Squadriglia havia estat fent un reconeixement de la costa entre València i Barcelona.

Poc més tard, entre les 10:53 i les 11:20, la zona portuària de Barcelona havia patit un nou atac per part de 5 trimotors SM-79 que van deixar caure entre 35 i 40 bombes. Nou d’elles havien impactat en el moll de Ponent, especialment en els dipòsits de carbó, on van destruir un camió, i la metralla projectada havia causat danys de certa consideració al mercant Rio Segre, de 3.822 tones. Una altra havia caigut al moll de la Costa, destruint un cotxe lleuger i causant danys al petrolier Zorroza, de 6.400 tones, que ja havia estat víctima d’un altre atac el passat 13 de setembre. Una altra bomba va caure, sense conseqüències, al moll del Contradic, i un nombre indeterminat dels projectils llançats pels avions havia caigut a l’aigua a les dàrsenes de Sant Bertran i del Morrot, i també davant del trencaones.

⁶⁶ Testimoni recollit per RIBAS I VINYALS, Josep: “Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1937-1939)”, a Quaderns d’Estudi núm. 23. Centre d’Estudis de l’Hospitalet. L’Hospitalet de Llobregat, 2010. P. 18.

⁶⁷ EMILIANI, Angelo: La defensa de Barcelona. [Inèdit]. P. 16.

Una hora abans d’aquest atac a Barcelona, altres cinc SM-79, també procedents de Mallorca, havien estat fent el mateix a València.

Cap al migdia, entre les 13:55 i les 15:00, l’objectiu dels atacants havia estat Tarragona. Dues esquadretes de 5 avions S.79 havien deixat caure cosa d’un centenar de bombes, entre explosives i incendiàries, provocant nombrosos danys, tals com la destrucció total de vuit edificis de vivendes i tres magatzems de vi i la destrucció parcial d’altres 24 cases i un nou magatzem de vi, i causant algunes víctimes mortals. Aquest atac fou realitzat per deu aparells S.79 de l’111º Stormo de l’aviació legionària amb base a la península. Ho confirma el fet de que en els registres de l’aviació legionària de les Balears no queda recollida cap acció seva sobre Tarragona en tal data.

El comunicat que el quarter general enemic va emetre a Salamanca el 9 d’octubre descrivia així aquests atacs:

“… Ayer fueron bombardeados eficazmente los objetivos militares del puerto y estación marítima de Tarragona y los de los puertos de Valencia y Barcelona.”⁶⁸

Gairebé simultàniament, tres aparells S.81 pertanyents a la 251a Squadriglia havien estat bombardejant el port de Maó.

Ja entrat el vespre van atacar els hidroavions provinents de Pollença. Cap a les 20:10 aparegué un d’ells a l’alçada de les costes de Garraf, va bombardejar la cimentera de Vallcarca i, tot seguint la costa, va anar en direcció a Tarragona. A les 20:30 arribava a l’estació de Sant Vicenç de Calders, i allà va deixar caure mitja dotzena de bombes, de les quals almenys una va esclatar gairebé a l’alçada dels quatre primers vagons d’un tren procedent de Reus amb destinació a Barcelona, que transportava més d’un miler de passatgers i es trobava aturat, causant 30 morts i 80 ferits. Els ferits més greus van ser traslladats als hospitals de Vilafranca del Penedès i Tarragona. Entre les víctimes mortals hi havia cinc veïns de la propera ciutat de l’Hospitalet: Concepció Pilar García Alvarez, de 19 anys; Domènec García Martínez, de 15 anys; Filomena Pons Miquel, de 34 anys; Francesc Blanco Pons, de 14 anys i Honorata Guitart Guerri, de 30 anys.

Mentrestant un altre hidroavió, company seu, havia estat també bombardejant el sector de l’Ametlla de Mar, l’Hospitalet de l’Infant i el nus de comunicacions i dipòsit de municions de Paitrossos, situat al barri de l’Estació de l’Aldea.

⁶⁸ ABC (Sevilla) de l’11 d’octubre de 1938. P. 11.

Amb la mateixa fredor del comunicat del dia anterior, el quarter general facciós va donar el 10 d’octubre la següent descripció d’aquests fets:

“… En la noche del 8 al 9, nuestra Aviación bombardeó los objetivos militares de Vendrell, provocando incendios en depósitos de municiones y

gasolina; los objetivos militares de las estaciones de la Ametlla y Hospitalet y el depósito de municiones de Paitrosos.”⁶⁹

Un dels diversos bombardeigs que va patir l’estació de Sant Vicenç de Calders. Detall d’una fotografia de l’Arxiu de l’Ufficio Storico dello Stato Maggiore dell’Aeronautica Militare Italiana, US, OMS).

Aquell dia encara hi hauria, però, una incursió més, i un dels objectius que en ella s’havia previst atacar eren les instal·lacions que la defensa republicana tenia a la muntanya de Sant Pere Màrtir. Pel que sembla, tant el punt d’observació que estava situat al cim com el projector que estava emplaçat al Turó havien contribuït eficaçment a desbaratar algunes de les passades incursions.

Així doncs, l’atac d’aquella nit seguiria la ruta d’entrada pel Garraf i la vall del Llobregat. Es començaria l’atac per Sant Pere Màrtir, se sobrevolaria tot seguit la ciutat, bombardejant-la i, després d’haver passat pel damunt del port, on es deixarien caure els darrers projectils, es tornaria a Mallorca. Els 244 kilòmetres que separaven Mallorca de Barcelona suposaven menys d’una hora de vol als avions de l’època, per la qual cosa, el temps previst de durada d’aquesta operació, com en casos anteriors, seria de poc menys de dues hores.

Com que l’atac es realitzaria durant la nit, s’utilitzarien els avions S.81 del XXV Gruppo de Bombardamento Notturno “Pipistrelli delle Baleari”, l’especialitat dels quals era, tal com s’ha indicat anteriorment, el bombardeig nocturn.

⁶⁹ Ibid.

Aquest grup de bombardeig tenia com a comandant el major Giovanni Buonamico, que emprava el nom de guerra de “Maggiore Buonasorte”, i constava de dues esquadretes, la 251a i la 252a formades per sis aparells cadascuna, al front de les quals estaven, respectivament, els tinents amb grau de capitans Pietro Gioia, amb el nom de guerra de “Capitano Pietro Giosetta” i Aldo Quarantotti, àlies “Capitano Quercia”.

D’esquerra a dreta: Giovanni Buonamico, comandant del XXV Gruppo de Bombardamento Notturno Pipistrelli delle Baleari, Aldo Quarantotti, cap de la 252 Squadriglia i Pietro Gioia, cap de la 251 Squadriglia, els aparells de les quals són els que van participar en el bombardeig del 8 d’octubre de 1938 (Fotografies: Autor desconegut. Col·lecció Miguel S. Puchol i http://digilander.libero.it).

Atès que aquell mateix dia ja havia operat un aparell de l’esquadreta 252a en tasques de reconeixement i altres tres de la 251a ho havien fet en una operació de bombardeig, el general Adriano Monti i el major Giovanni Buonamico van acordar que el nombre de bombarders que intervindrien en aquell atac nocturn serien els vuit aparells restants, és a dir, tres de la 251a i cinc de la 252a. El bombardeig tindria lloc a les 11 de la nit (hora de la zona en poder dels sollevats).⁷⁰

⁷⁰ El 26 de març de 1938 a tota la zona dominada pels rebels es va establir l’horari d’estiu afe- gint una hora al temps solar o GMT. El mateix es va fer el 2 d’abril a la zona que continuava essent fidel a la República, i el 30 d’aquell mateix mes encara es va incrementar aquella dife- rència en una altra hora més, amb la qual cosa, el territori republicà anava 2 hores per davant del temps solar i la diferència horària que hi havia entre ambdues zones era d’una hora. L’1 d’octubre es va tornar a aplicar a la zona rebel l’horari d’hivern i es van tornar a regir pel temps solar. A la zona republicana ho van fer el 2 d’octubre, però només van endarrerir una de les dues hores de més que duien, anant encara una hora per davant del temps solar. Aquesta di- ferència d’una hora entre una i altra zona es va mantenir fins al final de la guerra.

A l’esquerra, aviadors italians a Son Sant Joan, al costat d’un bombarder S.81, concretament el número 5 vermell, integrant de l’esquadreta 251. A la dreta, detall de la seva decoració: la lluna i el rat penat (pipistrello), en clara al·lusió a la seva activitat eminentment nocturna, i l’aixeta que va degotant bombes sobre una ciutat republicana mediterrània i el seu port (Fotografia: autor desconegut).

EL BOMBARDEIG

Els preparatius

Aquella tarda, tot seguint les instruccions rebudes del general Adriano Monti, els caps d’esquadreta, capitans Aldo Quarantotti i Pietro Gioia, van encarregar una nova missió a les tripulacions dels aparells que no havien participat en el reconeixement de la costa mediterrània peninsular del matí ni en el bombardeig de Maó, que s’havia dut a terme aquell migdia.

En el primer dels aparells de la 252a esquadreta, l’identificat amb el número “1 negre”, aniria el propi major Buonamico, cap del 25º Gruppo di Bombardamento Pesante, juntament amb el capità Aldo Quarantotti, cap de l’esquadreta. Els restants aparells d’aquella unitat estarien pilotats pels oficials els noms de guerra dels quals eren “Capitano Carbitti”, “Tenente Trimboli”, “Sottotenente Martai” i “Sottotenente Tronco”.

El primer dels tres bombarders de la 251a, aniria pilotat pel seu comandant, el capità Pietro Gioia, i els altres dos pels oficials que responien als falsos noms de “Sottotenente Giambattista Sorione” i “Sottotenente Carlo Natale”.

Els avions havien de sortir aquella mateixa nit, els de la 252a esquadreta a les 21:15 hores, temps local, i els de la 252a ho farien deu minuts després,

per anar a realitzar una operació de bombardeig sobre Barcelona, ciutat a la que arribarien prop d’una hora més tard, quan allà ja seria el punt de la mitja nit.

Entrarien per la costa de Ponent, i de la mateixa manera que ho havien fet altres vegades, remuntarien el Llobregat i començarien l’atac a Barcelona des de l’interior. El seu objectiu principal serien les instal·lacions de Sant Pere Màrtir, sobre les quals haurien de centrar el seu atac. De tornada, i després d’haver sobrevolat l’espai urbanísticament buit dels voltants de la prolongació de l’Avinguda Diagonal, en sobrevolar les barriades barcelonines de Les Corts, Sants i Hostafrancs, tindrien com a possibles objectius secundaris les fàbriques

S. A. Industrias del Aluminio i La España Industrial, Sociedad Anónima Fabril y Mercantil, per acabar deixant anar els darrers projectils sobre el port, el seu constant objectiu.

Bombarders S.81 de l’esquadreta 251a a la pista del camp d’aviació de Son Sant Joan, preparant-se per efectuar una nova incursió. (Fotografia: Col·lecció Angelo Emiliani).

Havent revisat els aparells que intervindrien, es va procedir a carregar-los amb els projectils que s’havien determinat. L’historiador militar Ramon Salas aclareix que en els bombarders S.81 s’hi podien encabir diverses combinacions de bombes:

“Podía llevar las siguientes combinaciones de cargas de bombas: 12 espezoneras a 84 bombas ordinarias de dos kilos o 42 incendiarias del mismo peso; 56 bombas de 20 kilos, 28 de 50, 16 de 100 ó cuatro de 250, siendo su carga màxima de 1.600 kilos.”⁷¹

⁷¹ SALAS LARRAZABAL, Ramon: “Evaluación técnica del material italiano utilizado en España”, a Italia y la Guerra Civil Española. Centro de Estudios Históricos C.S.I.C. Departa- mento de Historia Contemporánea. Madrid, 1986. P. 128.

Cada un dels vuit aparells designats seria carregat aquest cop amb cinquanta-sis bombes més aviat petites, de les del tipus Mina de 15 quilograms.

Les bombes Mina van ser dissenyades per utilitzar-les contra objectius que podien oferir una certa resistència, com les fàbriques i edificis en general. Estaven equipades amb una espoleta que tenia un petit dispositiu de retard per permetre la penetració abans d’esclatar i produir, per tant, un efecte destructiu major que el de les bombes Torpedino, utilitzades amb major freqüència, i que esclataven per contacte.

A l’esquerra, bomba Mina de 15 kilos amb indicació de les seves dimensions. A la dreta, detall de l’espoleta. Anotacions de l’autor sobre sengles dibuixos dels Royal Engineers britànics.

Carregant un avió. Fotograma del documental Aviazione Legionaria, realitzat per l’Istituto Luce.

Els principals trets d’aquest tipus de bomba són:⁷²

Longitud amb l’espoleta posada: 788 mm. Longitud sense espoleta: 760 mm.

Material del cos i punta: acer Materials de la cua: planxa de ferro Longitud del cos: 525 mm.

Diàmetre del cos: 120 mm. Gruix de parets: 6 mm.

Gruix màxim a la punta: 29 mm.

Càrrega explosiva: 5,6 kilos de TNT o bé d’Amatol (combinació de nitrat d’amoni i trinitrotoluè).

Pes total: 15,5 kilos

⁷² Dades extretes de l’informe Italian bombs and fuzes. Op. Cit. PP. 359-364.

Comença l’atac

A l’hora prevista, els avions es van enlairar del camp d’aviació de Son Sant Joan, i després d’haver fet l’habitual marrada cap a l’est i després cap al nord que generalment caracteritzava l’inici dels seus vols en direcció a Catalunya, van abandonar l’illa tot sobrevolant la Serra de Tramuntana en el sector en que aquesta forma la península de Formentor, emprenent, des d’allí, el camí cap a la costa catalana. La màxima velocitat que assolien els S.81 era de 280 kilòmetres/hora, essent de 240 la normal de creuer, amb la qual cosa, en poc menys d’una hora es podrien situar sobre l’objectiu i començar el bombardeig, tal com estava previst.

Aquella nit, la lluna lluia esplèndidament, ja que tot just l’endemà havia de ser el pleniluni. No obstant això, en arribar a la costa peninsular, els aviadors italians van trobar que els seus objectius estaven pràcticament coberts per una formació de núvols situada a l’alçada d’uns 2.000 metres,⁷³ la qual cosa podria, de ben segur, influir decisivament en els resultats de la seva missió, restant eficàcia al seu atac.

Una formació de bombarders S.81, provinents de l’aeròdrom de Son Sant Joan i en direcció cap a la costa catalana, sobrevola el cim de la Serra de Tramuntana conegut com el Pal, de 434 metres d’alçada, situat molt a prop del cap de Catalunya, a la península de Formentor (Fotografia: Col·lecció Angelo Emiliani).

⁷³ Ufficio Storico dell’Aeronautica Militare, US. Fons Operazione Militare Spagna. OMS. Busta 59, numero 46. XXV Gruppo autonomo bombardamento notturno. Diario storico dal 5/5/1938 al 31/12/1938.

Finalitzada la travessia sobre el mar, els vuit avions van arribar a l’alçada de la costa, assoliren el curs inferior del Llobregat per remuntar-lo fins l’alçada de Molins de Rei, i des d’allà van anar a situar-se darrera de Sant Pere Màrtir, on començaria el bombardeig.

Sona l’alarma

Al mateix temps, havent estat detectats pels sistemes locals de vigilància, la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, entitat que depenia de la Conselleria de Treball de la Generalitat de Catalunya, va donar el senyal d’alarma quan els rellotges marcaven les 23:45.

Immediatament van començar a sonar les sirenes donant avís del perill. Per tal d’evitar confusions, aquest toc es diferenciava del que indicava el final de l’alarma, com prou bé sabia la major part de la població.

El Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, havia editat l’any 1937, a través de l’editorial pròpia Forja, un llibret de 63 pàgines patrocinat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques que duia el títol de Ciutadà: Què has de fer davant la guerra aèria? i que consistia en un manual de defensa passiva organitzada, amb recomanacions de tota

mena per protegir-se davant dels atacs aeris i de l’ús de bombes explosives, incendiàries, tòxiques i fins i tot bacteriològiques. A la seva pàgina 31 deia:

“Toc de sirenes:

Ja coneixeu els tocs d’alerta?

Els avions han estat detectats. Dibuix de Ricard Opisso i Sala (Tarragona, 1880 – Barcelona, 1966), que il·lustra el llibret que es comenta.

Sirenes interrompudes. Repetides. Picades. Sons breus i seguits. Vol dir: Sortida del refugi. Aire pur. Tranquil·litat al carrer. No sortiu fins a sentir el senyal d’alerta de sortida. No el confongueu amb el d’entrada. Mentre toca el senyal d’alerta seguit o no toqui l’interromput, les brigades municipals fan el servei de desinfecció, de neutralització, d’impregnació. Espereu a sentir les sirenes a tocs secs interromputs, continuats. Eureka! Llavors sortiu. No hi ha risc al carrer.”

A Sant Just Desvern, a més dels tocs de les sirenes de Barcelona, els quals, encara que lleugerament atenuats, arribaven a sentir-se prou bé, el toc d’alarma que millor se sentia i que predominava per damunt dels altres, era el de la sirena que estava instal·lada des de feia un any a la fàbrica tèxtil Hijos de Solà Sert, coneguda popularment pel nom de “Can Corrons”, el so de la qual es podia sentir fins i tot de Barcelona estant. La premsa del moment donava així la notícia:

La Vanguardia del 6 d’agost de 1937, donava així notícia a la pàgina 2 de la posada en servei de la sirena de Can Corrons.

El testimoni que aporta Ramon Fontanals ens dóna fe de l’eficàcia del seu so:

“- Quan se’n va donar compte del bombardeig?

– Compte? Doncs pel soroll que van fer, més ben dit, com que a Sant Feliu tocaven la sirena… A Sant Feliu, una sirena molt forta, allà a can Corrons -en dèiem a casa- . Oi que era a can Corrons, allà? Doncs quan xiulava despertava mig Llobregat.”⁷⁴

La sirena de Can Corrons, conservada actualment a la casa de cultura Can Ricart, de Sant Feliu. Fotografia obtinguda per gentilesa de Jaume Pagès Grau, a qui es deu la seva recuperació i salvaguarda (Fotografia: Juli Ochoa).

“…brunzien estrepitosament les sirenes de can Corrons i les Caretes en senyal de victòria per l’entrada de les tropes…”⁷⁵

Bombes sobre Sant Pere Màrtir

Arribats sobre la vertical de les instal·lacions de Sant Pere Màrtir, el primer dels objectius que tenien marcats, els avions italians començaren a descarregar. Segons l’informe que l’endemà va signar Florenci Tor, secretari tècnic de

⁷⁵ BALETA MAYLINCH, Pere: La Guerra. [Inèdit]. Testimoni recollit per AMIGÓ I BAR- BETA, Jordi: “Gener de 1939. Retirada i ocupació versus huida y liberación al Baix Llobregat”, a El Franquisme al Baix Llobregat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Col·lecció Llorenç Sans. Barcelona, 2001. P. 156.

la Secció d’Informació i Enllaços de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya, en aquell sector van arribar a impactar fins a 10 projectils.⁷⁶

Un d’aquells impactes hauria estat possiblement el causant del gran esvoranc que encara avui dia és clarament perceptible al Turó de la Torre, i que es correspon justament amb la vertical de la segona de les sales, actualment curulla d’enderrocs, del que havia estat la casamata de servei del projector que operava en tal indret.

Al fons d’aquest cràter són encara clarament perceptibles les restes ruïnoses d’una estructura de formigó que, amb gairebé tota certesa, hauria format part o estaria íntimament vinculada amb l’esmentada fortificació.

Aspecte actual de les estructures de formigó que afloren al fons de l’esvoranc del Turó de la Torre, a Esplugues (Fotografia: Juli Ochoa).

En el cas de ser certa aquesta conjectura, ens trobaríem davant d’una de les possibles explicacions del perquè el projector de Sant Pere Màrtir hauria deixat d’operar durant la fase final de la guerra.

⁷⁶ CDMH. PS-BARCELONA. GENERALITAT, 260, 3. Document 85/137.

Reacció de la defensa antiaèria: un avió tocat!

Des que fou detectada la incursió dels avions enemics, la reacció de la DECA no es va fer esperar, i un intens foc de barrera es va dedicar a obstaculitzar la mortífera tasca dels agressors.

Pere Brull Angela, que llavors tenia 15 anys i vivia als pisos de la fàbrica de ciment Sanson, va ser testimoni de l’acció dels canons de la defensa antiaèria, i així ho va deixar escrit al dietari que portava:

“Son les 11’50 de la nit, hi tenim un bombardeig fantàstic.

A Barcelona es veuen caure bombes que es veuen que son de trilita.

Tiren molt fort els antiaeris i per a sobre al nostre poble (sic). Els avions volen per ací sobre; veurem que passa…”⁷⁷

Des de Can Rodes, al rovell de l’ou del poble, també els va sentir Ramon Fontanals:

“…i llavors a la nit, al cap d’una hora que era a casa, ja van tornar a tocar sirenes: bombardeig a Barcelona! … Bim Bum: els antiaeris, i cada cop es sentien més fort els avions.”

Alfred Arís, llavors alcalde de Sant Just, també tenia present l’acció de l’artilleria antiaèria durant aquell bombardeig:

“Uns aparells franquistes, fugint del centre de la ciutat, perseguits pel foc dels canons antiaeris, deixaren caure llur càrrega de bombes per diversos llocs del terme municipal…”⁷⁸

Aquelles canonades també se sentien a la barriada de Gràcia. La dibuixant i pintora Francisca Rius i Sanuy així ho va deixar escrit al diari que escrivia per al seu fill Jordi, que estava destinat al front d’Andalusia oriental:

“Dies 8 i 9 d’octubre.

Aquest últim cau en diumenge.

Durant les nits passades hem tingut gran enrenou de canons, no sabent a on han bombardejat.

Catorze són els bombardejos que ens han fet la setmana passada.”⁷⁹

⁷⁷ Testimoni de Pere Brull i Angela, Anotació feta en un dietari que encara conserva.

⁷⁸ Entrevista a Alfred Arís Reinals realitzada el 13 de febrer de 1982, anteriorment esmentada.

⁷⁹ RIUS I SANUY, Francisca: Diari íntim. La vida quotidiana a la rereguarda. Barcelona, 1938 i 1939. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2009. PP. 85 – 86.

No tant sols des de terra es va plantar cara als bombarders. També des de l’aire, un valerós representant de l’esquadreta de caça nocturna els hi feia front. Ens ho confirma l’abans esmentat informe d’en Florenci Tor:

“ 23,58,- O. A. ens pregunta si hi ha algun aparell en vol, li contestem que és un caça.”

Bartomeu Fontanals, que com més endavant podrem veure, es va lliurar per molt poc de ser una víctima d’aquell bombardeig, fa esment de l’actuació determinant de l’aviació lleial aquella nit:

“Els avions, que havien de marxar, els empaitaven els caces de Barcelona, i per treure’s carga (sic) de sobre van bombardejar.”⁸⁰

Fruit d’aquesta reacció de defensa per part dels antiaeris, un dels avions, l’aparell “7 negre” de la 252a esquadreta, la tripulació del qual estava formada pels sotstinents “Tronco” i “Viottosi”, el sergent major “Brunelleschi” i els aviadors “Zucca”, “Carfa” i “Bono” (tots noms de guerra), va ser tocat i va rebre dos impactes. La importància dels danys que li van causar no hauria estat potser la suficient com per a haver-lo abatut, però si que li va ocasionar problemes al motor que el van afectar prou com per a impossibilitar-lo per continuar duent a terme la seva destructiva missió al costat dels seus companys.

A la vista de l’estat en que es trobava, aquell bombarder va abandonar la formació i, tot perdent progressivament velocitat i alçada, emprengué el camí de tornada cap a Mallorca, anant a cercar el mateix punt per on poc abans havia arribat.

La premsa se’n feu ressò d’aquest fet:

Notícia apareguda a la primera pàgina de La Vanguardia de l’11 d’octubre de 1938.

⁸⁰ Entrevista a Bartomeu Fontanals Vivés realitzada l’any 2006 per Jordi Amigó. Transcripció de Juli Ochoa.

Més endavant tindrem l’oportunitat d’estudiar més a fons la trajectòria que va seguir aquest avió i els seus efectes, principal objectiu del present treball. De moment, seguirem les passes dels altres set aparells en la seva missió de bombardeig.⁸¹

Bombes a Les Corts

Després d’aquella primera descàrrega de projectils sobre Sant Pere Màrtir, i tot continuant la seva marxa, els avions restants es van encaminar cap a la barriada de Les Corts. Una darrera bomba de les destinades a les instal·lacions de la muntanya va caure a l’avinguda de Pearson, al mig del carrer. Més endavant van creuar la llavors pràcticament despoblada part alta de l’avinguda Diagonal i es van situar sobre la barriada de Les Corts, on es trobava el segon dels seus possibles objectius, les indústries de l’Alumini.

La fàbrica més importat que hi havia en aquells moments a Les Corts era, sens dubte, la Sociedad Anónima de Industrias del Aluminio (SAIDA), que havia estat instal·lada deu anys abans en el número 101-103 del carrer del Taquígraf Garriga d’aquella barriada per iniciativa dels seus dos principals socis accionistes, Salvador Blasi Rull i Isidre Romeu Selvas.

Blasi era el president del consell d’administració, i el càrrec de gerent l’ocupava el seu gendre Francesc Pagès Casals, casat amb Agustina, una de les seves dues filles.⁸²

Sobre utilitzat per la societat anònima Industrias del Aluminio poc abans de que esclatés la guerra. (Col·lecció particular).

⁸¹ Llevat de les cites puntuals que s’esmentin, la major part de les dades d’aquest bombardeig sobre la ciutat de Barcelona han estat extretes de l’informe fet el 9 d’octubre de 1938 per Flo- renci Tor Camprubí, secretari tècnic d’Informació i Enllaços de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya. CDMH. PS-BARCELONA GENERALITAT, 260, 3. Documents 78-88/137.

⁸² L’altra filla, Trinitat, estava casada amb el conegut filòsof d’avantguarda Francesc Mirabent Vilaplana, alhora també empresari, i que, d’origen humil, arribà a ser propietari d’uns acreditats laboratoris farmacèutics que duien el seu nom.

En esclatar la guerra, Francesc Pagès havia estat assassinat per elements incontrolats, i el seu sogre, sentint-se també amenaçat, va fugir a l’estranger juntament amb la seva esposa. El matrimoni Blasi marxà a Gènova on es reuniren amb la seva filla i nét, vídua i fill alhora de Francesc Pagès, que també havien fugit, i, plegats, van anar a Roma, i des d’allà a Palma de Mallorca, on romandrien fins al final de les hostilitats.⁸³

Isidre, l’altre soci, no va tenir tanta sort. Havent estat detingut juntament amb el seu fill Walter Romeu Pecci,⁸⁴ la seva pista es perdia els mesos d’abril i maig de 1937, en els que se sap que pare i fill es trobaven presos a l’antic col·legi del Sagrat Cor, situat al número 328 del Carrer de la Diputació, de Barcelona.⁸⁵ En acabar la guerra, ambdós serien donats oficialment per morts. També, i com a conseqüència d’un dels bombardeigs duts a terme per l’aviació italiana, el 20 de març de 1938 va morir la seva germana Francesca Romeu Selvas.

La fàbrica, col·lectivitzada, va funcionar activament durant tota la contesa. Tot i el valor estratègic que pot tenir un material com l’alumini, aquesta fàbrica, però, no consta en cap moment inclosa entre les diferents indústries de guerra que van arribar a funcionar a Catalunya.⁸⁶

De les diverses bombes que els avions italians van deixar caure damunt seu, tres d’elles van impactar-hi de ple, afectant els tallers, que van sofrir danys de consideració.

Una altra bomba destinada a aquella fàbrica va caure a l’altra banda del carrer, sobre un immoble de dos pisos situat al número 72 del mateix carrer del taquígraf Garriga, el qual va quedar completament destruït. La casa número 70, situada al seu costat, també fou afectada, i va resultar parcialment destruïda.⁸⁷

⁸³ Dades obtingudes de DOLL I PETIT, Rubèn i VERDAGUER I TURRÓ, Miquel: “Jaume Serra Húnter i Francesc Mirabent: els darrers sospirs d’una relació intel·lectual” a Comprendre: Revista catalana de filosofia. Vol. V, núm. 1. Universitat Ramon Llull. Barcelona, 2003. PP. 49-50.

⁸⁴ La seva germana, Carme Romeu Pecci, fou una figura del muntanyisme català. Va ser la pri- mera dona que escalà el Cavall Bernat i també va realitzar la primera ascensió absoluta de l’a- resta Sud de la Bola de la Partió, a Montserrat. Juntament amb altres escaladors va crear l’any 1940 el primer grup d’escalada a Catalunya: El grup d’Alta Muntanya (GAM) del Club Mun- tanyenc Barcelonés (CMB). També practicà l’esquí de competició i durant bastants anys va ser campiona d’Espanya.

⁸⁵ La Vanguardia Española, 11 de juliol de 1939. P. 10.

⁸⁶ Vegeu DE MADARIAGA FERNÁNDEZ, Francisco Javier: Las industrias de guerra de Ca- taluña durante la guerra civil. Tesi doctoral. Universitat Rovira i Virgili. Departament d’Història i Geografia. Tarragona, 2003.

El Camp de Les Corts, del F.C. Barcelona. Segons la creença popular, en ell s’hi albergava un important dipòsit d’armes, i aquesta hauria estat la causa del bombardeig d’aquella barriada (Fotografia: Josep Gaspar i Serra. Institut Cartogràfic de Catalunya).

La memòria popular atribueix aquest bombardeig a l’afany de destruir un hipotètic magatzem d’armes al camp del Barça, i d’aquesta manera queda recollit a la principal monografia cortsenca:

“Els bombardeigs dels franquistes eren freqüents a les Corts ja que els seus serveis d’informació emboscats a Barcelona (les “Quintas Columnas”) havien cregut detectar un important dipòsit d’armes a l’inactiu camp del Barcelona. Les conseqüències, en moltes ocasions, foren tràgiques: a l’illa dels carrers de Deu i Mata, Berguedà, Taquígraf Garriga i Prat de Rull va caure una casa i en moriren tots els veïns. En aquestes condicions, els serveis republicans de protecció civil decidiren dotar el barri de refugis subterranis.”⁸⁸

Com a conseqüència de la destrucció per bombardeig de la casa de veíns del carrer del Taquígraf Garriga no van morir tots els veïns, com deia el cronista d’aquell barri. Tot i així, són molt de lamentar els vuit ferits que es van rescatar d’entre les runes i les dues

víctimes mortals que s’hi van registrar, Filomena García Escriche i Francesca Raja Mula, dues noies joves que comptaven vint anys cadascuna.⁸⁹

Aquella nit, els avions italians van centrar la major part del seu atac sobre la barriada de Les Corts (Fotografia: Gennaro Zitelli).

Dues bombes més van caure en aquell mateix veïnat, a la Travessera de les Corts, entre els carrers de Prat de Rull i Berguedà, sense que, afortunadament, hi hagués conseqüències que s’haguessin de lamentar.

Altres dues van caure sobre unes dependències de la fàbrica de pintures Paniker que estaven situades al número 304 de la Travessera de les Corts, les quals es van incendiar i van quedar totalment destruïdes.

La Junta de Defensa Passiva de Catalunya, que encara es trobava un tant desbordada per les circumstàncies de l’atac, en aquells moments no arribava a identificar en els seus comunicats el punt exacte on s’havia calat foc, i així ho va enregistrar:

“23,55.- O. A. ens comunica que a la Plaça Germans Badia⁹⁰ hi ha un foc. Tot seguit ho comuniquem als bombers.

23,59.- Preguntem a la Junta Local si tenen alguna novetat, ens contesten que veuen un foc al carrer París en direcció a Sans.

0,06.- Demanem informació a la Junta Local la que ens informa que ha caigut una bomba al carrer del Taquígraf Garriga la qual ha produït un incendi.”⁹¹

Dues bombes més van caure en una esmalteria del número 30 del carrer del Prat d’en Rull, produint danys d’escassa consideració, i sis més caigueren en els carrers del Montnegre i del Berguedà, afortunadament ocupats majoritàriament per horts i una bòvila, llevat de la que va caure en el número 51 del carrer del Berguedà, en que fou totalment destruïda una casa.

A la casa número 19 del passatge dels Macians, un edifici de gust noucentista bastit la dècada anterior, i que era el primer conjunt de pisos de lloguer que s’havia construït a Les Corts, una bomba va explotar a la façana, a l’alçada del seu quart pis, en el que vivia Juan Rodríguez Prieto, de professió matalasser, amb la seva muller,⁹² ocasionant desperfectes a les habitacions davanteres. Una segona bomba va caure en uns horts situats en aquest mateix passatge.

⁸⁹ VILLARROYA I FONT, Joan: Els bombardeigs de Barcelona durant la guerra civil (1936- 1939). Biblioteca Serra d’Or. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1981. P. 239, i reedició de 1999, P. 273.

⁹⁰ Germans Badia és el nom que llavors tenia la plaça que ara duu el nom de Francesc Macià.

⁹¹ CDMH. PS-BARCELONA GENERALITAT, 260, 3. Document 81/137.

⁹² Gaceta de Madrid, 4t trimestre de 1934. P. 26, núm. 6994.

Dues més van caure en uns altres horts del carrer de Salvador Vallverdú,⁹³ una d’elles, a la boca d’un refugi situat entre els carrers de Salvador Vallverdú i Tarragona, i altres tres també en horts que es trobaven als carrers de París i de Llançà.

Al passatge Planell va caure una bomba a la paret mitjanera entre les cases 9 i 10, ambdues de planta baixa, enfonsant el sostre de tres de les seves habitacions.

Al carrer de París, tres bombes més van caure al mig del carrer, davant del número 55 i una altra en uns horts situats davant del número 53. En aquest mateix carrer, entre els de Tarragona i Llançà, en caigueren dues, en uns corrals, destruint part d’una teulada i una paret.

Les bombes caigudes al carrer de París havien causat noves víctimes mortals. La Junta de Defensa Passiva de Catalunya ho recull en aquests dos comunicats:

“0,20.- Ens demanen una ambulància per el carrer París.

0,31.- La Junta Local ens comunica que han caigut bombes al carrer de Tarragona a la via del ferrocarril i que al carrer París hi ha hagut una dona morta i un nen.”⁹⁴

Més tard se sabrien les identitats d’aquestes dues noves víctimes del bombardeig: es tractava de Maria García Estopañan, de 54 anys, i de Gabriel Rodríguez Fernández, de 14.⁹⁵

Bombes sobre Sants i Hostafrancs

Tot continuant la seva destructiva trajectòria, els bombarders italians van atènyer la vertical de les barriades de Sants i Hostafrancs.

A la cantonada dels carrers de Tarragona i Robrenyo va caure tot un reguitzell de bombes que, afortunadament, no va tenir conseqüències greus. Dues d’elles van caure en uns horts, altres dues caigueren en aquell mateix punt, però al mig del carrer, dues més ho van fer en el jardí de la casa número 124 del carrer de Robrenyo, i encara altres tres van anar a parar a uns camps.

⁹³ El nom actual d’aquest carrer és el de marquès de Sentmenat.

⁹⁴ CDMH. PS-BARCELONA GENERALITAT, 260, 3. Document 81/137.

⁹⁵ VILLARROYA I FONT, Joan: Els bombardeigs de Barcelona… Op. Cit. P. 273.

La España Industrial, un dels possibles objectius d’aquell atac, només va rebre dos impactes d’escassa importància (Fragment d’una pintura de Josep Maria Llobet feta l’any 1947).

El possible objectiu potencial que era la fàbrica La España Industrial, Sociedad Anónima Fabril y Mercantil, propietat de la família Muntadas que havia estat col·lectivitzada l’any anterior, va sortir prou ben parat, ja que només va rebre dos impactes. Un dels projectils va caure al pati on hi havia els estenedors, i l’altre, que no va fer explosió, ho va fer a la secció de raspalls.

La següent bomba, que afortunadament tampoc va explotar, va caure una mica més avall de la fàbrica anterior, al carrer d’Ermengarda, en el pati del centre que llavors rebia el nom oficial de Grup Escolar número 52,⁹⁶ integrat en el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), institució que havia estat creada el 27 de juliol de l’any 1936 a Barcelona amb la finalitat d’impulsar una escola nova, gratuïta, única, laica, amb coeducació i en llengua catalana.

Aquesta escola, que havia estat fundada l’any 1904 pel jesuïta Gaietà Puig com a Catecisme de Sant Francesc Xavier, fou coneguda posteriorment com a Centre Montserrat-Xavier i amb l’adveniment de la República l’any 1931, havia passat a denominar-se Centre Cultural i Recreatiu Hostafrancs fins la seva adscripció al Consell de l’Escola Nova Unificada.

⁹⁶ Aquesta escola rep actualment el nom de Joan Pelegrí, i les seves dades històriques han estat extretes principalment dels diferents apartats i enllaços de la seva pàgina web: http://www.joanpelegri.com/index2.htm (Consulta: 23 d’octubre de 2012).

Des que aquesta escola va ser incautada per la Generalitat al començament de la guerra i incorporada al CENU l’any 1937, les seves instal·lacions havien millorat sensiblement, aixecant-se dues plantes, amb la qual cosa s’incrementà sensiblement la seva capacitat, que en aquells moments era de 490 alumnes. Durant l’any 1938, però, només hi assistien 250 nens i nenes d’edats compreses entre els tres i els catorze anys.

Normalment, el bombardeig d’una escola podria haver suposat unes tràgiques conseqüències.

La coincidència de que aquella bomba no caigués sobre l’escola sinó al pati, durant la nit d’un dissabte, i que a més no arribés a explotar, afegida a la llarga trajectòria d’orientació

Aspecte que en aquell temps oferien l’escola i el seu pati (Fotografia: Col·lecció Escola Joan Pelegrí).

Dibuix de F rancesc Pons que il·lustra el llibre de Joan Pelegrí i Partegàs: Centre Montserrat-Xavier, 75 anys de tasca cultural, editat l’any 1979 pel seu propi autor.

confessional que des dels seus inicis fins llavors havia caracteritzat aquella institució, impressionà fins a tal punt la gent de Sants i Hostafrancs, que la memòria popular va magnificar aquell fet, tot incrementant el nombre de bombes caigudes sense explotar i, fins i tot (especialment ja acabada la guerra) va haver-hi qui arribà a insinuar possibles intervencions per part de protectors sobrenaturals.

Els avions, tot prosseguint el seu trajecte, van continuar deixant caure els seus projectils. Les dues bombes següents ho van fer a la carretera de la Bordeta. Una d’elles va explotar en un hort que estava situat en el número 57, i l’altra, al pati de la casa número 53 d’aquell mateix vial.

Bombes al port. L’enfonsament del submarí C-1

Tot seguint el seu pla d’acció, els avions atacants van deixar caure sobre el port les darreres bombes que els quedaven.

Dues d’elles van explotar a l’esplanada del moll de Ponent, on no van causar cap dany d’importància. Les restants caigueren a la Dàrsena del Morrot i van anar a parar totes a l’aigua, llevat d’una, que va impactar en un important i imprevist objectiu bèl·lic.

Potser seguint estrictes instruccions al respecte per tal d’evitar el derrotisme, l’informe, altres cops esmentat, que la Junta de Defensa Passiva de Catalunya va confeccionar l’endemà, descrivia aquest fet d’una manera més que discreta:

“Una de les bombes va tocar una embarcació de la Sots-Secretaria de Marina, les demés a l’aigua.”⁹⁷

Bombes italianes caient sobre el port de Barcelona (Fotografia: Autor desconegut. Col·lecció particular).

⁹⁷ CDMH. PS-BARCELONA GENERALITAT, 260, 3. Document 87/137.

La cosa, però, era greu: la Sots-Secretaria de Marina, amb seu al número 201 del carrer de Balmes, era un organisme depenent del Ministeri de Marina que s’encarregava de tot el referent a la marina de guerra republicana, i l’embarcació que deien que havia estat tocada era, ni més ni menys, el submarí C-1, de nom Isaac Peral, un dels pocs submergibles amb que comptava la marina republicana, en contraposició a les numèrica i tècnicament superiors unitats submarines italianes i alemanyes que donaven suport al bàndol rebel. La flota submarina republicana disposava originàriament de només dotze submarins, sis d’ells de l’antiquada sèrie B (B-1, B-2, … fins a B-6) i altres sis, més moderns en comparació amb els anteriors, de la anomenada classe Holland o sèrie C (C-1, C-2, … fins a C-6).

Els submergibles B-1, B-2, B-3 i B-4 tenien la base a Maó i pràcticament no van entrar en combat durant tota la guerra. Dels restants, el B-6 s’havia rendit en el mar Cantàbric el 19 d’agost de 1936, essent enfonsat per la seva tripulació abans de caure en poder de l’enemic. El B-5 havia desaparegut l’octubre de 1936 amb tota la seva dotació en aigües de l’Estret de Gibraltar en circumstàncies no gaire clares. El C-3 fou torpedinat i enfonsat pel submarí alemany U-34 a la costa de Màlaga el 14 de desembre de 1936. El C-5 es va perdre el 31 d’aquell mateix mes en el Cantàbric, davant del cap de Peñas, i el C-6 va acabar sent enfonsat davant del port de Gijón per la seva pròpia tripulació el 20 d’octubre de 1937, abans que aquella ciutat fos ocupada pels enemics.

Així doncs, en aquells moments, només es podien considerar realment operatius els submarins C-1, C-2 i C-4.

El C-1, el cost del qual suposava 13 milions de pessetes de l’any 1922, havia començat a navegar el 19 de juliol de 1923. Estava impulsat per dos motors diesel Vickers de 1.000 CV i altres dos motors elèctrics de 375 CV., tenia 74 metres d’eslora per 6,5 de mànega, muntava 6 tubs llançatorpedes (4 al davant i 2 al darrera, amb altres 4 torpedes de

El submarí C-1 Isaac Peral navegant en superfície (Fototípia Hauser i Menet, Madrid).

podia submergir fins a un màxim de 90 metres i comptava amb una dotació de 40 homes.

L’octubre de 1938, la tripulació del C-1 estava constituïda per:⁹⁸

Comandant: Ivan Vasilevich Grachev,

6. 1. Juan García

Comissari polític: Francisco Sánchez Flores

Segon comandant Fidel Emparanza Zabala

Contramestre: Marcial Rey Lago

Cap de màquines: Celestino Ros Martínez

Maquinistes: Manuel Mira Mula Francisco Caro Núñez Miguel Guillén Conesa

Auxiliars de màquines: Martín Ruiz Rico

Pedro Vázquez Sánchez Emilio Montes Morales

Fogoners: José Conesa Alcaraz Alfonso García Egea

Electricista: José Dueñas Vázquez

Auxiliar electricista: José Freire Ramos

Radiotelegrafista: Ricardo Canillas Moreno

Mariners: La resta de la dotació.

Des del 20 de març de 1938, aquest submarí tenia la seva base al port de Barcelona.

El 14 de setembre havia sortit cap a les immediacions del cap de Gata per tal de realitzar pràctiques d’ensinistrament. Quan es trobava davant d’Almeria, en realitzar una de les immersions se li va inundar la cambra de comandament, havent d’entrar a corre-cuita en aquell port per tal de solucionar transitòriament el problema i des d’allà marxar cap a Cartagena per tal de ser reparat.

Altre cop en condicions, va deixar Cartagena el 3 d’octubre amb la missió de tornar a la base tot vigilant les aigües entre un port i l’altre, especialment el

⁹⁸ Dades extretes de l’informe emès el 13 d’octubre de 1938 pel kapitan-leitnant Guerman Yu. Kuzmin, àlies Carlos Murato, conservat a l’Arxiu Militar Estatal Rus, font 35082, Inventari 1, Carpeta 45, PP 27-33, recollit per FRANK, Willard C. Jr.: “Submarinos republicanos es- pañoles bajo mando soviético (II)”, a Revista de Historia Naval núm. 69. Instituto de Historia y Cultura Naval. Armada Española. Madrid, 2000. PP. 49-53.

El submarí C-1 un cop fora de l’aigua, al port de Barcelona, en espera d’una reparació que ja no es va arribar a fer en temps de guerra. Fotograma del documental italià L’assedio aereo di Barcellona, filmat l’any 1939.

sector de la costa recentment ocupat per l’enemic, vigilància que hauria de realitzar en immersió durant el dia i navegant en superfície durant la nit. Finalitzada aquella singladura, va entrar al port de Barcelona el dia 8 d’octubre a les 08:00 hores.

Poc després d’haver atracat, entre les 10:53 i les 11:20 va haver-hi l’atac al port descrit anteriorment, en el que 5 avions S.79 havien deixat caure una quarantena de bombes sobre les instal·lacions portuàries.

L’atac del matí no havia afectat el submarí, però en el d’aquell mateix vespre, una de les bombes llançades pels S.81 el va tocar a l’alçada del llast número 4 d’estribor, obrint una bretxa en el buc resistent, la qual cosa va provocar que la nau s’enfonsés ràpidament. El kapitan-leitnant Sergei Prokofievich Lisin (a) Sergio León va signar el comunicat oficial que confirmava tal enfonsament.

El submarí C-1 ja no va tornar a operar en aquella guerra. Poc després del seu enfonsament va ser reflotat i portat al dic de carena per tal de reparar-lo, i allà s’hi trobava el 26 de gener de 1939 quan Barcelona va caure en poder de les tropes faccioses. El submarí estava preparat amb càrregues explosives per tal de destruir-lo abans que caigués en mans enemigues, però aquestes, en el darrer moment, no es van fer detonar.

Reparat l’any 1941, el C-1 ja mai més es va tornar a submergir, i va acabar tristament la seva trajectòria marítima l’any 1952 prop de l’illa de Tambo (Pontevedra), en ser utilitzat com a diana en un exercici de tir naval, després del qual fou reflotat altre cop i desballestat.

El kapitan-leitnant (equivalent a capità de corbeta) Sergei Prokofievich Lisin, que va certificar l’enfonsament del submarí C-1 (Fotografia: Autor desconegut. http://www.bgudkov.ru).

El bombardeig s’ha acabat

Després d’haver deixat caure les seves darreres bombes sobre el port, els avions de les esquadretes 252a i 251a van reprendre el camí de tornada cap a la seva base de Son Sant Joan, a la que van arribar respectivament a les 00:15 i les 00:25 hores (hora local).

A les 00:52 hores del dia 9 d’octubre, que tot just acabava de començar, les sirenes donaven el conegut toc intermitent que tothom esperava: ja havia passat el perill!

L’atac, des que va començar, tot just havia durat una hora i set minuts.

El trist balanç de les víctimes hagudes a la ciutat de Barcelona per causa d’aquella incursió queda prou reflectit en el següent fragment del comunicat de la Junta de Defensa Passiva de Catalunya:

“1,10.- Serveis que han prestat durant el bombardeig Ambulacies Militars: Ambulància nº 15 ha portat quatre ferits

Ambulància nº 11, ha portat vuit ferits entre els quals hi figuren cinc dones i tres homes.

Ambulància nº 13, ha portat dos ferits els quals són un home i una dona. Ambulància nº 17, ha portat una nena i dos homes ferits.

Els esmentats ferits han estat assistits al Clínic.

3,08.- Al Dipòsit del Clínic hi ha quatre morts. A l’Hospital General hi ha dos ferits (un nen i una dona). A l’Hospital Clínic hi ha vint-i-vuit ferits.”⁹⁹

Més endavant, el mateix informe fa balanç:

“RESUM: El total de víctimes a conseqüència d’aquest bombardeig es de: 4 morts i 30 ferits.”¹⁰⁰

⁹⁹ CDMH. PS-BARCELONA GENERALITAT, 260, 3. Document 82/137.

¹⁰⁰ Ibid. Document 87/137.

L’atac de l’avió solitari

Recordem que al començament de l’atac de l’aviació italiana, i fruit de la reacció de la defensa republicana, un dels avions agressors havia estat tocat, impossibilitant-lo de continuar al costat dels seus companys i, per tal motiu, els havia hagut d’abandonar i emprendre en solitari el camí de tornada, anant a cercar el mateix punt per on poc abans havia arribat.

Havent estat tocat en el moment en que les dues esquadretes havien sobrevolat Sant Pere Màrtir, bombardejant-lo, el camí de retorn d’aquell avió despenjat de la formació seguiria una ruta que en principi no estava prevista i que li suposaria haver<