13. 9. PRESIDÈNCIA, ADMINISTRACIÓ I JUNTES 331

       1. Presidència 331

    Francesca Cortès i Vives, presidenta de l’Ateneu (1979-1986) 331

    Ramon Moragas i Badia 333

    Francesc Melià i Segarra 334

    Alfons Ortí i Guàrdia 335

    Josep M. Marquès i Heid 336

    9. 1. La feina de secretaria. Tasques administratives i més 338

       2. Juntes directives de l’Ateneu, 1994-2018 341

    10. LA SEU DE L’ATENEU 347

        1. Totes les obres de l’Ateneu 347

           1. Història de l’Ateneu en obres, 1918-1991 347

           2. Obres d’ampliació de 1990 i reformes posteriors 352

           3. Ascensor i reformes, 2002-2006 354

           4. Darreres reformes, 2006-2018 354

        2. La Sala de l’Ateneu 355

        3. El Cafè i restaurant de l’Ateneu 358

        4. El Pati del roure 364

        5. La Llar i el racó del soci 366

    11. ARXIUS DE L’ATENEU 367

        1. L’Arxiu Històric de l’Ateneu 367

        2. Arxius de les seccions 369

    12. MISSIÓ DE L’ATENEU 371

        1. Notes històriques d’un debat 371

        2. Una guia amb tots els topants 375

    13. JUNTA ACTUAL 381

    Objectius, prioritats i reptes 381

    La imperiosa obligació de les obres 383

    Venda de la Sala Gran 384

    Noves activitats introduïdes per aquesta junta 385

    Creu de Sant Jordi 387

    9. LA CULTURA COM A MOTOR 389

       1. Creadors de consciència democràtica. L’activisme cultural 389

       2. Entrevista a l’alcalde Josep Perpinyà i Palau 392

       3. Associacionisme i cultura a Sant Just Desvern 394

    BIBLIOGRAFIA 398

    ÍNDEX ONOMÀSTIC 400

    PRESIDÈNCIA, ADMINISTRACIÓ I JUNTES

13. 1. Presidència

Francesc Blasco Urpinell

Aquest apartat té un primer propòsit de retre ho- menatge a l’única presidenta que ha tingut l’Ateneu, la Francesca Cortès. A continuació volem donar veu als presidents Ramon Moragas —juny 1987 – febrer 1992; Francesc Melià —març 1992 – abril 1994; Al- fons Ortí —maig 1994 – gener 1997 i Josep M. Mar- quès, president durant els deu anys precedents als de la junta actual, presidida per Albert Macià. El seu testimoni, enllaça amb allò que més endavant ex- posa Albert Macià i tots ells són punts de referèn- cia claus per a entendre el curs dels darrers vint- i-cinc anys de l’Ateneu. En tercer lloc també hi ha el més sincer reconeixement a les persones de la feina diària, sovint feixuga, de secretaria. La taula que incloem al final pretén, d’altra banda, deixar constància de les persones que han format part de les juntes que hi ha hagut a l’Ateneu des de gener de 1994, comptant que les precedents ja van que- dar relacionades a «Una història de l’Ateneu», tants cops esmentada.¹⁴⁷

Francesca Cortès i Vives, presidenta de l’Ateneu (1979-1986)¹⁴⁸

La Francesca és l’única dona que ha estat presidenta de l’Ateneu. La seva mort sobtada, plorada per tot Sant Just, no li va permetre finalitzar el seu segon mandat al capdavant de la primera entitat del poble. Diferents persones li van dedicar paraules de reco- neixement, com les que podeu trobar a La Vall de Verç.¹⁴⁹ Això no obstant, aquí volem fer esment del testimoni d’homenatge, probablement menys cone- gut, que consisteix en un DVD de 1987 dipositat a l’Arxiu Històric de l’Ateneu.

Està retolat en tres línies, tant a la portada de la capsa com sobre el DVD mateix: «Homenatge

Fotografia de Francesca Cortès i Vives que va ser portada de La Vall de Verç del mes de setembre de 1986 (fotografia de Josep M. Domingo, fons Vídeo Produccions Vern, AHMSJD)

FRANCESCA CORTES (Vídeo sense so)». Un vídeo de vint-i-un minuts, amb els noms de Lluís Ram- ban i Josep M. Domingo als crèdits, que obre amb la informació següent: «Les imatges que veureu a continuació són el reportatge que Produccions Vern

realitzava en homenatge a Francesca Cortès i que va quedar sense acabar». El vídeo és una succes- sió d’imatges fi es i filmació —suposem que ori- ginalment en súper-8— que s’inicien a l’escala de l’església de Sant Just i fa un recorregut per tot el món de la Francesca, això és, la família, Sant Just i l’Ateneu amb el teatre i les festes. Els minuts final del vídeo estan dedicats a l’acte d’homenatge que l’Ateneu va fer a la Francesca el desembre de 1986 i inclou el descobriment d’una placa sota el roure de l’Ateneu amb la inscripció «L’Ateneu a la seva Presi- denta Francesca Cortès i Vives, 1918-1986, desem- bre 1986» i escenes de l’acte a la Sala Gran per la qual van passar el cor Lo Pom de Flors, l’Esbart de l’Ateneu, l’Orfeó Enric Morera i el Grup de Cant Gre- gorià sol i conjuntament amb balladores de l’Escola de Dansa Montserrat Roig.

La circumstància feliç és que el vídeo té tres mo- ments en què sí que hi ha so. El primer correspon a una entrevista breu que, a peu dret i en plena diada de Sant Just al carrer —de les Festes de Tardor de 1985, presumptament— fan a la Francesca. Us la transcrivim:

«Penses que les Festes de Tardor poden arribar a és- ser com, per exemple, el Mercat del Ram de Vic, que tinguin ressò a tot Catalunya?

Em sembla que si ens hi posàvem de debò tot el po-

ble potser sí.

Amb quin plaç [sic] més o menys?

Amb quin plaç?, potser màxim dos anys, poder [sic] no tres encara, tinc esperances que serà abans.

És optimista?

Sí, sempre, tota la vida.»

El segon registre sonor correspon a les paraules de clausura de l’acte d’homenatge a la Sala Gran pro- nunciades per Francesc Homedes —aleshores vo- cal de la junta de l’Ateneu— «Abans del comiat fina d’aquest acte d’homenatge a la Francesca Cortès volem, una vegada més, agrair la col·laboració de tots aquells que l’han fet possible i a tots vosaltres pel suport que li heu donat amb la vostra presència. Per acomiadar-nos, doncs, escoltàrem el poema que Josep M. Domingo va dedicar a la Francesca Cortès dies abans de l’adéu, Poema imprevist del feliç viatge.» A continuació es pot sentir el poema recitat per Josep M. Domingo sobre un fons d’imatges que acompanyen visualment les figu es poètiques que va declamant el Josep M. La imatge final correspon al contrallum dels raigs de sol que es fi tren entre- mig del brancam del roure de l’Ateneu despullat de fulles. Si teniu oportunitat, escolteu-lo, perquè cor- prèn i està molt ben recitat. Aquí el reproduïm en el format i amb la dedicatòria que ell el va escriure per la Berta, la fi la petita de la Francesca.

navegant serena envers el màgic forat que deixen els estels,

A qualsevol indret l’adéu que aquesta boira espessa et porti

reneixes a les remors dels ports coneguts silencis sadollats de records

a on no hi tenim accés

mentre cauen les primeres fulles d’un agost captiu,

Renaixeràs a l’esclat de la primera claror. el record Perquè ho saps, ens deixes

i vols marxar sola, valenta com sempre fins ’últim instant de la teva memòria, envejable fortalesa del primer viatge.

Presoners del moll en l’ou de vidre

veuràs aixecar les veles invisibles que la mar complaent omple… envers aquest indret,

més, molt més enllà

de la boira agobiant [sic] de cada dia. I enlairarem el mocador de lli,

no el de sempre sinó cadascú el nostre acomiadant el vaixell segur del seu destí

sense remor mar endins

fins ’horitzó cada vegada més ample…

(21 juliol a 8 d’agost. Revisió fina , 28 d’octubre 1986)

Josep M. Domingo i Campos

(El document del qual ha estat transcrit porta la següent dedicatòria manuscrita: «Per a tu, Alberta, com una petita ofrena d’homenatge», signat Josep M. Domingo Campos. 05 Sant Just Desvern/1986)

Ramon Moragas i Badia

De la transcripció de l’entrevista de Pere Font a Ramon Moragas el 31 de maig de 2016, extraiem el següent fragment relatiu a la seva tasca com a president:

«Vaig accedir a la presidència arran de la sentida mort de la presidenta Francesca Cortès. Jo era nou- vingut a Sant Just, on vivia des del 1979. En pro- posar-m’ho, tingué el dubte inicial de dir que no… però vaig obrir consultes amb gent que coneixia. El suport d’amics ateneistes fou incondicional, cir-

cumstància que m’animà a dir que sí. Era un mo- ment delicat i no convenia deixar tant de marge de temps sense direcció. De fet, acceptava cobrir fin al termini del mandat de la difunta Francisqueta. Portava una certa experiència associativa pel meu treball a la Fundació Artur Martorell, buscant fina – çament per a l’escola de mestres Rosa Sensat, on treballava el 1967. Soc fundador de la cooperativa Abacus, de la qual vaig ésser president i director. O sigui que d’experiència organitzativa creia tenir-ne prou per a endegar la marxa social de l’Ateneu, es- pecialment de l’Escola.

Ramon Moragas i Badia (fotografia de Lluís Ramban, AHA)

Del meu mandat recordo la feina per a intentar sal- var l’Escola de l’Ateneu. De les negociacions amb la conselleria d’Ensenyament per passar-la a escola pública. D’aquell pedaç de l’ampliació provisional al recinte del Walden perquè no hi havia més espai a l’Ateneu, fins a culminar el passi a l’Escola Mont- seny. Valgueren els meus contactes amb la Genera- litat i l’Ajuntament, amb els alcaldes Antoni Malaret i Robert Ramírez. Feia d’enllaç fins a assolir que fos la primera de les conegudes com a escola nova, pro- gressista i catalanista, que passava a ésser pública […]. Fou una època molt dura. Hi havia un deute sen- sible amb la Seguretat Social i d’altres que supera- ven el milió de pessetes […].

Calia anar a buscar diners, i jo en tenia molta ex- periència des de l’època de la Fundació Artur Mar- torell. Férem una llista de possibles donants per a cobrir 1,8 milions de pessetes d’aportacions volun- tàries. Un conegut va dir-me: “Et pagaré un sopar si arribes a aconseguir mig milió…”. I arribàrem als dos milions!»

Francesc Melià i Segarra

Fragment de la transcripció de Pere Font de l’entre- vista a Francesc Melià del 8 de novembre de 2016:

«El bienni 1992-1993 vas ésser president de l’Ateneu, el dinovè. Certament, un període curt.

Sí, un període curt… curt però intens. La meva vincu- lació a l’entitat comença el 1980 amb l’Esbart i par-

ticipo de la majoria d’activitats. Això em va portar en un moment donat a embrancar-me a ésser-ne president. Formava part de la Federació d’Ateneus de Catalunya, era membre de la junta i teníem lli- gams amb l’Ateneu de Sant Just. Crec que una cosa va portar l’altra. Em sentia molt arrelat al poble, ja que vaig estar molts anys treballant aquí i arrelat familiarment. Passava més hores a l’Ateneu que a casa. I quan entro de president em plantejo tirar en- davant un projecte curt però bastant intens.

Aquesta intensitat, amb quins fets cabdals la relaci- ones?

Primer, perquè vaig tenir el goig d’ésser el president del 75è aniversari. Em va tocar a mi com li hauria pogut tocar a qualsebol altre… Jo no vaig treballar per arribar a ésser el president de l’aniversari. Quan m’hi trobo, amb tot l’equip directiu i les seccions, crec que vam treballar amb moltes ganes i il·lusió per fer un programa d’actes que estigués a l’alçada que es mereixia l’efemèride. Es feren diferents ac- tes al marge de la relació institucional. Importants? La nova imatge de l’entitat amb el logo posat al dia i que vam confegir entre tots. L’actual emblema de la deessa Atenea fou fruit d’aquell mandat. L’altra fit fou posar una mica d’ordre en les relacions entre la junta central i les seccions. Per a millorar-ho ens calien uns nous estatuts. Crec que aquesta va ésser una feina molt important. No va ésser fàcil. Tothom apretava, però tots vam cedir poc o molt. Al final es va marcar una pauta, un camí per a poder treballar amb independència i sense entrar a la casa de l’al- tre, però essent conscients que cada secció havia

Francesc Melià i Segarra (fotografia de Lluís Ramban. AHA)

d’assumir la seva pròpia responsabilitat social.

Pel que dius i pel que es desprèn de les teves parau- les, arriba un moment en què estava a punt de tren- car-se l’Ateneu.

Sí, potser sí. Va haver-hi un moment molt dur, molt dur, quan pràcticament hi havia seccions que ple- gaven, que marxaven. A còpia de paciència, de la voluntat de tots poguérem redreçar el camí dels nous estatuts. De fet, s’aprovaren en trobar el punt d’equilibri, perquè tothom se sentís prou aixoplugat i representat per la nova oferta d’estatuts que plan- tejava la junta.

El dinovè president de l’Ateneu —si m’ho permets— és el primer professional que arriba amb el bagatge de conèixer les vicissituds de molts altres ateneus de la Federació.

Són aquí que fan l’assemblea de la Federació d’Ateneus, m’escullen com a president de la dita Federació. Vull dir que jo des de l’any 1984 estava treballant professionalment, però de manera volun- tària, dins del conjunt federat que gestionava molts projectes i ben variats pels quatre costats del país. Vivia i convivia amb moltes entitats a les quals vi- sitava per conèixer-ne el dia a dia, la problemàtica, la qual cosa et dona una idea general de com està aquest sector cultural, de quina manera pot funcio- nar millor. Vaig arribar aquí i entro com a president de l’Ateneu de Sant Just i m’adono, d’acord amb l’experiència adquirida, que per a avançar era im- portant canviar el règim estatutari, ja que el que hi havia aleshores no funcionava.

Per què deixes la presidència?

Malauradament, som pocs i estem a tot arreu; pas- sava aleshores i encara passa avui dia. Es bo que hi hagi recanvi. Arriba un moment que, a més, soc president de la secció Esbart i president de la Fe- deració d’Ateneus de Catalunya. Hi ha una dita ca- talana que ho defineix: “Home de molts oficis pocs beneficis . Naturalment, per a viure treballava a la meva autoescola del carrer de Sadet i era conscient que acabats els nous estatuts complia una etapa i no podia estirar més el temps amb la resta d’ocu- pacions.»

Alfons Ortí i Guàrdia

Fragment de la transcripció de Pere Font de l’entre- vista a Alfons Ortí del 9 de juny de 2016 en relació a la seva presidència:

«De la meva presidència recordo que fou durant uns moments força complicats. Jo tenia una vida pro- fessional tranquil·la i en Francesc Melià havia de deixar la presidència per motius que ara no recordo.

Alfons Ortí i Guàrdia (fotografia de Lluís Ramban, AHA)

Ell fou qui em demanà que m’incorporés a la jun- ta. Em va fer molta il·lusió perquè l’Ateneu el sentia, potser una mica romànticament, com una entitat que formava part de la nostra història, de la nos- tra vida i presidir-la era tot un honor que m’omplia de satisfacció. Amb aquest esperit vaig començar. Patírem problemes ben grossos. D’entrada, perquè el concessionari del bar restaurant deixà de pagar el lloguer perquè les coses no li funcionaven. Un greu problema que ens generà dificu tats econòmi- ques. Tot això amb una estructura de l’entitat que en aquella època era com un regne de taifes; vull dir, on cada secció feia el que volia i la presidència de l’Ateneu no tenia realment capacitat de gestió sobre el conjunt de les entitats. Vam intentar posar ordre a la llista de socis. Crec que férem una bona tasca de tipus administratiu i de control econòmic. Estalviàrem el que poguérem perquè veníem d’una penúria econòmica brutal en no disposar de cap ingrés provinent del bar… partides que no obstant això, s’havien previst dins del pressupost i bona part s’havien gastat. Aconseguir que el pressupost glo- bal de l’Ateneu integrés el de les seccions requerí un esforç descomunal, titànic. S’intentava fer coor- dinació d’actes per a evitar coincidències horàries, si més no!

No teníem la càrrega de cap hipoteca grossa, aquesta fou posterior a la meva presidència per les noves obres. No férem obres perquè no hi havia un sol duro a la caixa per embrancar-nos amb realitza-

cions estructurals o espectacles de gran volada, ja que no disposàvem de calés. Sobrevisquérem amb els ingressos de la quota dels socis i dels propis que generaven algunes de les activitats. Aleshores, en- tre un trenta o un quaranta per cent del pressupost es nodria de l’arrendament del bar-restaurant, i en fallar aquest, com ja he dit abans, ens obligaren a re- tallar despeses. L’arrendament de la Sala Gran per l’Ajuntament representava un ajut important. Mai no tinguérem problemes amb el conveni que renovà- rem sense cap problema durant les negociacions […]. Durant la meva presidència es creà Arteneu, agafen empenta els balls de saló i funcionen al seu ritme les seccions més tradicionals […]. Al conjunt del poble se’n fan moltes, d’activitats de les quals participa el jovent. Tothom té ganes de fer la seva activitat, aquella que li és més ajustada a la seva formació o sentit social o cultural de pertinença. Quan vaig descobrir que els geganters no formaven part de l’Ateneu, com tampoc la festa de Sant Antoni Abat (Tres tombs) o els Focs de Sant Joan, és a dir, tota una sèrie d’activitats que tenien l’esperit cultu- ral d’allò que l’Ateneu representa i no hi estaven in- tegrats, em va sorprendre i encara em sorprèn més ara. Evidentment, per als nouvinguts d’altres llocs d’Espanya, l’Ateneu ha tingut molt poca grapa. Un fet lloable i signifi atiu d’integració es produeix du- rant la presidència del meu antecessor, en Francesc Melià, quan s’organitza i es consolida l’Esbart, que aportà un gruix de gent jove que entra a formar part d’aquesta secció que mantinc que ha estat una de les més integradores. Quan desapareix, tota aques- ta gent —una majoria, joves— desapareix de l’enti- tat i malgrat els bons auguris inicials, es demostra que no sentien l’Ateneu.

Vist des d’ara, amb la perspectiva dels anys trans-

correguts, em sap greu no haver pogut exercir la presidència amb més potència, amb més força i amb més continuïtat. Vaig estar-hi relativament poc temps […]. Resumint: no estic decebut pel meu pas com a president de l’Ateneu, diria que responsable- ment orgullós d’haver intentat fer coses i una mica decebut en no haver obtingut tots els resultats que m’haurien agradat. Amb els membres de la junta di- rectiva ens vam entendre força bé. La lluita va ser, i mira que va costar, que els membres delegats de les seccions hi participessin. Intentàrem una tasca integradora però són els socis els qui hauran de valorar aquell període tan complicat […]. Dels fets destacats de la meva presidència? Em quedo amb les grans representacions i participació en festivals del nostre Esbart. També d’aquella efervescència dels balls de saló. Llàstima que no hi hagués més

Josep M. Marquès i Heid (fotografia de Lluís Ramban, AHA)

empenta per a conservar i preservar els valors de l’Esbart.»

Josep M. Marquès i Heid

El precedent president de l’Ateneu (2002-2011) va ésser entrevistat per l’equip de Pere Font el 5 de ju- liol de 2016. A continuació s’inclouen alguns aspec- tes que va comentar, particularment el debatut amb l’Ajuntament amb relació a l’àrea d’equipaments del barri centre. Es va expressar en aquests termes:

«Vaig ésser president d’una manera gairebé casual. Estava present a l’assemblea anual del 23 de fe- brer de 2002 quan després de llegir-se la memòria el president Jordi Figueras i la seva junta anuncien que dimiteixen. L’assemblea no va acceptar la idea del president per tal que delegats de les seccions assumissin formar una junta gestora. Jo era dele- gat de l’Orfeó i m’arriba la proposta d’ésser presi- dent. Els dic que tot sol no m’atreveixo. Obro consul- tes i puc convèncer els amics Joaquim Carbonell i Lluís Ramban de presentar candidatura. Ens accep- ten per unanimitat. O sigui que ja em veig dos anys de president de la gestora. En acabar, dos mandats més, 2004-2011. La gestora es posa a treballar aquell 2002. N’érem tres i molt ben avinguts per a salvar la mala situació de l’entitat. Però necessità- vem més persones per una junta completa. Així, al 2003 hi entren: Palmira Badell, Francesc Izquierdo, Jaume Valero, a més del Joaquim i el Lluís. Estic

molt content de la feina que férem i el meu agra- ïment més personal a l’assemblea de 2004, cele- brada el gener de 2005, que constitueixo una junta amb: Palmira Badell, Jaume Campreciós, Francesc Gallart, Josep Elies, Jaume Valero, que deixa d’ésser secretari per anar a viure fora de Sant Just […]. L’Im- ma Ripoll va patir un accident i sort que la teníem donada d’alta a la Seguretat Social. Durant el man- dat, vaig anar corregint el tema de la legalitat del personal. Ens passàrem un cert temps solucionant problemes persistents per deixar l’Ateneu en una bona via per continuar funcionant correctament […]. La meva obligació com a president de les diverses juntes que vaig presidir [de febrer de 2002 a final de 2011], va ésser posar a disposició dels socis un Ateneu capaç de mantenir les activitats de les sec- cions administrades de la millor manera amb els mitjans disponibles, que eren pocs. Les seccions en treuen molt profit i això m’omple d’alegria. El 2005 coincideix amb el 125è aniversari del cor Lo Pom de Flors. Van preparar molt bé un dels aniversaris més sonats. També es va parlar de fer la Fundació Ateneu. Creada una comissió ad hoc conclou que es- tudiada la proposta acuradament, es considera que no aportaria guanys remarcables.

Un dels temes que més feina ens va portar fou l’avantprojecte de remodelació del barri centre, que ens presentà l’Ajuntament i que incloïa un conveni marc.

El 8 d’abril de 2009 rebem una urgent proposta de l’Ajuntament sobre “l’Àrea d’equipaments de SJD, barri Centre”. Estudiàrem l’avantprojecte a fons, particularment el Josep Elies i la junta el desestimà. Per què? Resulta que l’espai destinat al nou edific de l’Ateneu el trobem totalment insuficient: els me- tres quadrats de sostre, com els metres quadrats de planta. El nou edifici també trobem inadequat: on el situaríem en el conjunt de l’àrea d’equipaments? La junta s’ha sorprès com després de tant de temps de converses —l’Ajuntament ens havia dit que no prendria cap iniciativa sense estar d’acord amb l’Ateneu— ara, decideix, sense dir-nos-en res, usar l’antiga Escola Montserrat. El consell dels nostres tècnics és de continuar a l’edifici actual adaptant-lo a les normes de seguretat vigents. Ens oposem al projecte, ja que a les opcions presentades trobem molt disminuït l’espai disponible.

Aleshores, darrere d’això hi ha una gran alegria per- què si haguéssim fet cas del que volia l’Ajuntament, anava tot el conjunt de l’edifici ensorrat i al solar ob- tingut aixecar-hi el projecte oficia . I en l’edifici nou ja no tindríem l’Ateneu, sinó una birrieta de local. A més, hauríem estat molt de temps al carrer, amb el

que comportava per a les seccions: si no tens lloc on assajar, arxiu, classes i material, instruments… Ens quedava un cafè de només cent metres qua- drats […]. En acomiadar-me l’any 2011 després de dos anys de junta gestora i de dos mandats, escric unes ratlles que llegeixo als assistents de l’assem- blea anual:

“Amb emoció i agraïment m’adreço a vosaltres al fi- nal del meu mandat en aquesta estimada entitat a la que he servit durant deu anys que han estat força difícils. La situació del cafè tancat era un problema ben gros. No recuperar-lo hauria estat de conse- qüències irreparables, però amb l’ajuda de tots ens en vàrem sortir, com farem sempre que ens trobem amb situacions que puguin semblar irreversibles, Gràcies a presidir l’Ateneu m’ha ajudat a millorar com a persona, a compartir decisions, cosa que no ha estat fàcil donat el meu caràcter. Endegar pro- jectes gràcies a les seccions i els directius ha estat fonamental en aquests anys. A tots ells els agra- eixo i admiro per la seva capacitat de creació, per l’esforç. Gràcies als socis que han col·laborat, a tots ells, sense excloure’n ni un, tots han estat impor- tants. Però, sense vosaltres, els del comitè execu- tiu: Palmira Badell, Josep Bullich, Jaume Campre- ciós, Joaquim Carbonell, Francesc Izquierdo, Josep Elies, Jaume Valero (e.p.d.), Francesc Gallart, Lluís Ramban, Vicenç Rodríguez i a tots els delegats de les seccions. Sense vosaltres res no s’hauria acon- seguit. Tant a vosaltres com als socis us demano perdó per les vegades que us hagi pogut ofendre o m’hagi equivocat en algunes decisions […]. He estat feliç en saber que es presenta una candidatura de qualitat per anar endavant amb la resta de mem- bres de la meva junta que encara tenen un període de mandat.

El motiu principal del perquè vaig acceptar ara fa

deu anys, era perquè volia ésser útil al meu País. Vaig pensar —n’estava i n’estic convençut— que des de l’Ateneu podia fer d’alçaprem per a la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra identitat com a poble. Mogut per aquest ideal i per Catalunya, llarga vida a l’Ateneu!”»

13. 2. La feina de secretaria. Tasques administratives i més

Francesc Blasco Urpinell

Durant aquests cent anys de vida el funcionament de l’Ateneu ha estat en bona part possible gràcies a les persones que han vetllat per l’entitat més enllà del que d’entrada hom pot imaginar. Per sobre de les diferents juntes que s’han anat succeint, de les presidències de les diferents seccions i de les pro- gramacions diverses que ha tingut l’Ateneu al llarg de la seva història, la figu a de la persona que s’ha fet càrrec de la secretaria ha estat determinant.

Les línies que segueixen són un petit mirall de les tres darreres persones que han exercit aquest càrrec.

Alfons Jansà i Orpinell (1927-1983)¹⁵⁰

La fi la de l’Alfons, Anna Rosa Jansà Leache, ex- pressa en aquests termes el record que té del seu pare amb relació a l’Ateneu:

«Que jo recordi, sempre he vist el pare anant a l’Ateneu. Segons he sentit dir a casa va començar a anar-hi l’any 1955 fent-hi feines d’oficina Des d’aleshores l’Ateneu va passar a ésser la seva pri- mera casa. De mica en mica es va anar involucrant

en més i més coses. Feines administratives, neteja, preparació d’esdeveniments, manteniment… jo crec que feia de tot. Ell es desvivia per l’Ateneu. Aprofit – va qualsevol ocasió per a anar-hi. Jo crec que l’únic que no feia era no fer res.

Quan moria un soci, ell s’encarregava de posar la bandera a mitja asta. Preparava els rebuts que els socis després venien a pagar—ho recordo bé per- què quan estava malalt jo l’havia ajudat a escriure’ls a màquina. Quan hi havia un espectacle era qui pu- java o baixava l’escenari segons fos menester. Es preocupava de cuidar les plantes que hi havia i quan hi havia alguna representació tallava unes tires de trepadores i les posava en els faldons de l’escenari per a fer bonic. Sempre buscava solucions a tot el que se li presentava o almenys aquesta era la seva intenció. La meva germana Míriam em va explicar que recordava que alguna vegada el meu pare li ha- via ensenyat la sala de màquines on es projectaven les pel·lícules quan hi havia cinema a la Sala Gran. La mare em va explicar que un dia va anar a l’Ate- neu per ajudar el pare a netejar el terra. Quan va

veure que per omplir una galleda d’aigua trigava molt perquè sortia un rajolí molt prim va agafar i va augmentar la pressió per omplir-la i acabar abans. El pare quan se’n va adonar va anar-hi corrents i li va dir una mica enfadat —“però què fas? No veus que jo ja tinc controlat el temps que tarda el rajolí a omplir la galleda? És just el temps que tinc per a fregar allà on soc i quan arribo ja la tinc plena”. El meu pare ho tenia tot sota control i no li agradava massa que ningú li canviés la seva manera de fer. Jo, quan vaig ésser prou gran el vaig acompanyar en algunes ocasions per ajudar-lo en algunes tas- ques de despatx o de manteniment. Va néixer al carrer Miquel de Reverter però al cap de poc ja va anar al carrer de Bonavista, on vam estar tota la fa- mília fins al 1965. Va morir el 16 de juliol de 1983¹⁵¹ a 56 anys al carrer Bovedilles 16, actualment és el carrer Tudona 19, sense arribar a conèixer cap dels seus cinc nets. El meu pare, fins al darrer moment, estant ja molt malalt, encara anava a l’Ateneu.»

Immaculada Ripoll i Moreno (1951)

Vint-i-nou anys a la secretaria amb vuit presidents diferents. Aquesta és la transcripció del Pere Font dels records abocats a l’entrevista que li va fer el 4 d’octubre de 2016:

«Quan era presidenta la Francisqueta —Francesca Cortès— a les Festes de Tardor necessitaven ajuda i me’n va demanar. M’hi vaig anar enganxant de mica en mica fins que arriba el canvi de junta i els nous membres em demanen de continuar. En Rafel Mala- ret i Amigó portava els números —era el tresorer— i jo venia un o dos dies a la setmana fins a acabar venint cada dia. De bon principi era com una feina voluntària de sis de la tarda a les nou del vespre, em van posar un sou de mitja jornada sense estar assegurada, això arribaria més tard.

Als finals dels setanta la comptabilitat era estupen- da perquè en Rafel era impecable per a aquestes coses. Però l’arxiu estava deixat i férem molta feina per intentar posar-lo al dia sobretot perquè a la sala de màquines del cinema hi havia un munt de bosses amb arxius tancats. Ho anàrem traient i col·locant. Recordo els programes antics, preciosos i ara arxi- vats. Era una tasca que m’agradava fins i tot hi ana- va durant les vacances per estar més tranquil·la.

Va arribar un moment durant la presidència de Jor-

di Figueras i Piñol que aquest va dir-me: “com que no pots portar rellotge t’assegurarem i els presi- dents que vinguin després que t’aguantin com jo o que s’apanyin”.

Després de la Francisqueta, momentàniament l’An- toni Malaret Julià, després: Ramon Moragas, Alfons Ortí, una altra vegada l’Antonet, després el Cisco Melià, el Jordi Figueras, transició i, finalmen , el se- nyor Josep Maria Marquès.

Cadascun tenen la seva història amb relació a la fei- na que feia de secretària. D’en Figueras només en puc dir meravelles. El senyor Moragas, tot era rec- titud, m’agradava treballar amb ell però de vegades em faltava una mica de suport. La Secretaria de l’Ateneu, com diu la Palmira Badell, “és la taula de les llàgrimes”, tothom venia a demanar, tothom ve- nia a plorar i havies d’escoltar tothom. Amb el Cisco Melià, molt bé perquè feia molts anys que ens co- neixíem, era president de la Federació d’Ateneus de Catalunya. El senyor Figueras hauria d’haver con- tinuat molts més anys de president. Potser hauria fet grans coses. Era una persona que dins de la bu- rocràcia sabia agafar les coses bé, amb paciència. Era un home que posava pau a la junta quan sorgia algun problema. En el tema dels números, com que treballava a Hisenda sabia molt bé per on anaven les coses i et comprenia. Gràcies al senyor Figueras avui dia puc cobrar una pensió. El senyor Marquès era tot un altre caràcter. Amb qui vaig passar-ho una mica malament fou amb l’Alfons Ortí, perquè s’ho emportava tot a casa seva. Recordo el Joan Ma- laret i Julià, tresorer de la junta, que tenia un pronto, però que durava poc.

Això no obstant, malgrat les picabaralles, crec que tots érem amics. Em sentia recolzada perquè quan teníem junta, bronques fortes, no n’he tingut mai, ans al contrari. Jo creava coses perquè me les dei- xaven fer, Arteneu, per exemple. Amb el Vicenç Ro- dríguez vàrem muntar Els Trons, de futbol americà. Vaig demanar per fer balls de saló, i també em di- gueren que sí. Particularment em va fer il·lusió cre- ar un grup de teatre amb la Mayka Dueñas.

Crec que a la meva manera algun granet de sorra he aportat a l’Ateneu. Foren vint-i-nou anys i mig. El 2004 pateixo un greu accident de trànsit i quedo te- traplègica. Es van equivocar i aquí estic.

A l’Ateneu he passat moments molt macos però de vegades em sentia sola. La Setmana de l’Ateneu, a

les primeres edicions tothom s’hi apuntava com a voluntari, després ja costava més, la gent se’n des- deia, però jo m’hi sentia molt a gust. Vaig aprendre molt de l’Antonet, molt, molt. Anava a casa seva i m’explicava coses de l’entitat. El meu avi, Pedro Mo- reno Carrasco, és un dels molts paletes i manobres que surten a la famosa foto històrica de la construc- ció de l’Ateneu. El meu pare, David Ripoll, sempre va fer teatre a l’Ateneu. Els pares també eren de la Penya Silenci. El meu marit, Josep Campañá canta- va al cor Lo Pom de Flors i els nostres fi ls van anar a l’Escola de Música. L’Ateneu sempre ha estat casa nostra.

Durant La Setmana de l’Ateneu, el cap de setmana sortia el divendres de casa amb la maleta amb tota la roba i em quedava fins dilluns. Em dutxava a la dutxa d’aigua freda de l’Orfeó. Dormia a la sala de juntes. A la nit es feien actes que s’acabaven a les dues, quarts de tres. Calia recollir-ho tot i se’t feien les quatre i a les nou calia tornar a ésser aquí per començar els concursos, perquè aleshores fèiem

coses molt maques, no paràvem. Però vam anar perdent activitats i faltava gent per col·laborar.

Recordes el moment àlgid de socis durant els teus vint-i-nou anys a Secretaria?

No en recordo les xifres. En plegar l’any 2004 potser n’érem uns 900. La gent s’hi apuntava per les noves activitats. És curiós, quan veia la cara del soci era quan venien per Nadal a buscar la loteria. Alguns de vellets calia baixar fins al vestíbul a portar-los els dècims. Només dues vegades ens van tornar els cèntims. Una de les feines administratives que més feina i preocupació tinguérem fou la de demanar subvencions per remodelar la Sala del Cinquante- nari.»

Anna Castelló i Caballé (1983)

El 19 de juliol de 2018 l’Anna ens va explicar alguns detalls de la seva vida, com el fet que és llicenciada en geologia, així com les circumstàncies de l’entra- da a la secretaria de l’Ateneu.

L’Anna és present a l’Ateneu des de l’estiu de 2009, amb la junta d’en Josep Maria Marquès —president, Vicenç Rodríguez —vicepresident, Josep Bullich — secretari i Francesc Gallart —tresorer. En arribar hi havia en Jesús Guilà a les tasques de secretaria.

Va començar amb tres hores a les tardes en les quals només feia una tasca de conserge. D’aquesta època recorda que bona part de la feina la feien el Marquès i el Bullich des de casa.

Va ser a partir de la candidatura de 2012 i dels can- vis de l’any següent del secretari i tresorer que va quedar constituïda l’actual junta, formada per Al- bert Macià, Manel Ripoll, Anna Vilanova i Jaume Campreciós. Aleshores va canviar el sistema de tre- ball, i es va passar a una feina més d’equip, definin i centralitzant les tasques pròpiament de secretaria, de manera que van prendre un caire més professio- nal. Els objectius i les noves tasques encomanades per aquesta junta van engrescar l’Anna de manera que aleshores va decidir fer-se sòcia de l’Ateneu.

La seva perspectiva d’aquests vuit anys li han donat la visió que l’Ateneu d’avui funciona com una em- presa amb tota la càrrega administrativa que això implica; factures, liquidacions de l’IVA, asseguran- ces per als professors i tot el personal, encara que

sigui tan sols contractat per unes hores, com és el cas de les actuacions de músics.

La mostra més patent als seus ulls de com han hagut de canviar les coses és l’Escola de Música, que fins al curs 2013-2014 va funcionar de mane- ra pràcticament autònoma. El curs següent es va assumir una gestió centralitzada per tal de dur a terme la coordinació imprescindible per al seu bon funcionament, així com per quadrar els números i assolir un balanç sense dèficit.

De les tasques que té encomanades, la facturació és la que se li fa més feixuga. També troba a faltar una segona persona a secretaria per a compartir el volum de feina que hi ha. És conscient de l’esforç que va representar el Centenari però un cop passat, veu que continua havent-hi un gran volum de feina. Tampoc no s’està de dir que el treball que fa la jun- ta implica a cadascun dels membres esmerçar un nombre d’hores enorme.

Posant l’Ateneu en perspectiva actual i de futur, creu que avui dia l’Ajuntament supleix les tasques que en altre temps assumia l’Ateneu com a gestor cultural pràcticament exclusiu del poble, mentre que, d’altra banda, l’atracció de la gent jove continua essent una missió força difícil.

Vicepresident	Jaume Gelabert	Arteneu	Josep Farreras
Secretària	Anna Fernàndez	Esbart	Tomàs Núñez
Vicesecretari	Eduard Padrosa	La Vall de V.	Antoni Anguera
Tresorer	Josep Mateu	Billar	Pendent decisió

President	Alfons Ortí	Vocals
Vicepresident	Jaume Gelabert	Arteneu	Antoni Pi
Secretària	Anna Fernàndez	SEAS	Teresa Cots
Vicesecretari	Eduard Padrosa	La Vall de V.	Carles Benítez
Tresorer	Ferran Obiols	Orfeó	Ferran Asmarats

President Jordi Figueras

Secretari Ramon Moragas

Vicesecretari Vicenç Rodríguez

Tresorer Josep M. Masjuan

President Jordi Figueras

Vicepresident Maria Quintana

Secretari Joan Pere López

Vicesecretari Vicenç Rodríguez

Tresorer Josep M. Masjuan

President Jordi Figueras

Vicepresident Maria Quintana

Secretari Joan Pere López

Vicesecretari Vicenç Rodríguez

Tresorer Josep M. Masjuan

President Josep M. Marquès

Secretari Joaquim Carbonell

Tresorer Lluís Ramban

President Josep M. Marquès

Vicepresident Palmira Badell

Secretari Joaquim Carbonell

Vicesecretari Jaume Valero

Tresorer Francesc Izquierdo

President Josep M. Marquès

Secretari Jaume Valero

Vicesecretari Josep Elias

Tresorer Francesc Gallart

President Josep M. Marquès

_Secretari vacant (Josep Bullich en funcions)

Tresorer Francesc Gallart

President Josep M. Marquès

Secretari Josep Bullich

Tresorer Francesc Gallart

President Josep M. Marquès

Vicepresident Vicenç Rodríguez

Secretari Josep Bullich

Vicesecretari Jaume Campreciós

Tresorer Francesc Gallart

President	Josep M. Marquès	Vocals
Vicepresident	Vicenç Rodríguez	Arteneu	Teresa Faneca
Secretari	Josep Bullich	Ball de Saló	Julio Montes
Tresorer	Francesc Gallart	Billar	Pere A. Pruna
		C. Gregorià	Ramon Moragas
		Cor	R. Santacana
		Cultura	Rosa M. Pujadó
		Justeatre	E.Scazzocchio
		Orfeó	Albert Macià
		SEAS	Jordi Gironès
		La Vall de V.	Teresa Reverter

President Albert Macià Assessor J. Campreciós Vicepresident Vicenç Rodríguez

Secretària Manel Ripoll

Vicesecretària Anna Vilanova*

Tresorer Francesc Gallart

* L’Anna Vilanova havia format part de la junta directiva de l’Ateneu (1992-1997) però consta com Anna Fer- nàndez, que és el nom que tenia abans de canviar-se oficialment ’ordre dels cognoms

President	Albert Macià	Vocals
Vicepresidenta	Anna Vilanova		E. Scazzocchio
Vicepresidenta 2a	Romi Porredon**		Rosa M. Pujadó
Secretari	Jaume Campreciós		Joana Clavero
Tresorer	Manel Ripoll

* En virtut dels Estatuts aprovats a l’Assemblea Extraordinària del dia 1 de desembre de 2012, els vocals els elegeix l’Assemblea i no ho són d’una determinada secció

** El càrrec de vicepresidenta 2a es crea per permetre que aquesta persona pugui assistir a les assemble- es de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) en representació de la SEAS, i que no hagi d’anar-hi el president o el vicepresident de l’Ateneu, que podrien no ésser socis de la SEAS

President	Albert Macià	Vocals
Vicepresident	Anna Vilanova		E. Scazzocchio
Vicepresidenta 2a	Romi Porredon		Rosa M. Pujadó
Secretari	Jaume Campreciós		Joana Clavero
Tresorer	Manel Ripoll

President	Albert Macià	Vocals
Vicepresident	Anna Vilanova		E. Scazzocchio
Vicepresidenta 2a	Romi Porredon		Rosa M. Pujadó
Secretari	Jaume Campreciós		Joana Clavero
Tresorer	Manel Ripoll

Perspectiva del carrer de la República des del carrer de la Creu. Es veuen bé la terrassa i el terrat sobre el vestíbuls de l’entrada i de la sala (postal núm. 15 de la col·lecció anomenada «Dictadura Berenguer/República» editades entre 1928 i 1936, segons la classifi ació que en va fer Josep Quintana, centreestudissantjustencs.cat; d’autor desconegut, AHA)

14. LA SEU DE L’ATENEU

Francesc Blasco Urpinell

Hi ha dues dates rellevants respecte els edifici de l’Ateneu. En primer lloc la d’inici de les obres de les Escoles, el 1923, que al mateix temps tam- bé va representar disposar d’un cafè i d’un pati des del qual també es va projectar cine. Posteriorment hi ha l’any en què s’inaugura l’edifici del carrer de Sant Sebastià – Ateneu, el 1929. A partir d’aquí ve el

capítol de les reformes, majors o menors que s’han anat fent al llarg de gairebé noranta anys en aquest segon edifici que ha estat la seu de l’Ateneu des d’aleshores. En les pàgines següents es fa un re- lat seqüencial, encara que no exhaustiu, dels canvis que ha sofert.

14. 1. Totes les obres de l’Ateneu

Per fer aquesta recapitulació de les obres hem de- dicat un primer subapartat als tres documents fets per Rafael Malaret i Amigó¹⁵², dels quals hem ex- tret selectivament fragments per tal de donar una idea el més clara possible de l’evolució de la seu de l’Ateneu fins 1991, mantenint-ne la redacció i el títol. Aquesta descripció del Rafael de les obres de 1990 l’ha completat el testimoni de Jaume Campreciós i Colet indicant altres canvis que va implicar aquest reforma. A continuació el testimoni de Josep M. Marquès i Heid ens parla de la instal·lació de l’as- censor i, finalmen , gràcies de nou al Jaume s’expli- quen les darreres obres de 2016-2018.

14. 1. 1. Història de l’Ateneu en obres, 1918-1991

Selecció de fragments dels tres escrits, que Rafa- el Malaret i Amigó va fer entre 1991 i 2011. El més llarg, de 1991 porta el títol amb el que s’encapçala aquest apartat.

«El primer local social que va tenir l’Ateneu Santjus- tenc —inicialment anomenat així— va ésser l’ocu- pació d’uns baixos de lloguer situats al carrer de Bonavista 30-32, propietat de l’industrial tocinaire Joan Catasús i Martí. Allí els socis van fer les obres de condicionament per a una aula-escola i al seu

costat va habilitar-se un espai dedicat a cafè, on se celebraven algunes sessions de cinema mut, actes i festes socials […].

Una de les fotografies que han tingut més difusió de la vida i activitats socials de l’Ateneu ha estat, sen- se cap mena de dubte, aquella fotografia en què es veuen els propis socis que amb les seves mans van construint l’edifici [1923] que en principi va contenir dues aules. Una de nois i una altra de noies, conjun- tament amb un local destinat a cafè i un annex per a viure-hi el cafeter. Posteriorment, va habilitar-se un espai dedicat a pàrvuls. Per a finan ar-lo es va emetre un emprèstit sense retorn del qual encara es pot trobar algun títol al portador. Es va inaugurar a principis dels anys vint, quan n’era president Mi- quel Casanovas i Bosch¹⁵³ […].

L’augment de socis, molts d’ells treballadors de la Sanson […], va fer que l’edifici del carrer de Mont- serrat resultés insuficient per a l’activitat que s’hi portava a terme, fins i tot fent cinema en un impro- visat pati de l’escola. S’adquirí en molt bones con- dicions un nou solar amb façana al carrer de Sant Sebastià —així anomenat després de la República, més tard del 18 de julio i ara de l’Ateneu— que era propietat del senyor Gaspar Modolell i Jané.¹⁵⁴ So- bre aquest solar es va edifi ar la sala d’actes gran i

un edifici annex, del qual es destinà la planta baixa a cafè amb una terrassa que donava al carrer, con- juntament amb l’habitatge del cafeter i la secretaria [inaugurat el 1929]. La Sala Gran es va equipar amb una sèrie de llotges i una platea mòbil que proce- dien d’un teatre desmuntat de l’Exposició Univer- sal de Barcelona de 1888 […]. Les obres van ésser inaugurades a finals dels anys vint i van produir un considerable endeutament econòmic, que en tras- passar les escoles a l’Ajuntament amb l’adveniment de la República el 1931, es va eixugar en part [fin aquí, del document d’inicis de 1992].

La terrassa del cafè […] jo recordo que era de la ma- teixa superfície que actualment té el restaurant [es refereix al sector que té uns finest als que donen al carrer]. Tenia una barana feta d’obra amb un pas que donava al carrer, actualment carrer de l’Ateneu. A l’estiu es posaven unes taules en el seu recinte i es prenia un refresc tot fent petar les jugades. Re- cordo que per Setmana Santa es jugava a bitlles al mig del carrer perquè per aquella època era una obligació no jugar a cartes, ni dòmino, etc. Jugar a bitlles era una innocentada, no feien cap pecat [es- crit del 2 de juliol de 2011].

L’edifici de l’Ateneu estava compost, abans de 1957,

per la Sala Gran, amb l’entrada i el vestíbul apro- ximadament igual que actualment [es refereix al vestíbul al qual donen pas les portes automàtiques actuals. Ara s’entra a la Sala Gran per una porta, oberta posteriorment, alineada amb la porta de la Sala]. No hi havia l’escala per anar a la Secretaria actual. El Cafè amb els seus tres billars, la bibliote- ca —les seves finest es de mig punt donaven al pati del Roure— i l’habitatge del conserge al costat de la barra del bar. L’entrada al Cafè era per la terrassa a cel obert del carrer i pel vestíbul.

Per a anar al terrat i a la cabina de les màquines del cinema —actualment estan igual— s’hi anava per una escala que hi havia al Cafè al costat de la porta que dona al pati del Roure i sortia per la porta que avui s’entra a la secció de la Santjustenca Televisi- va. Al primer replà d’aquesta escala, a la dreta, hi havia instal·lada la Secretaria de l’Entitat amb els seus arxius, un lloc reduït, mínim. Tot el que avui és Secretaria, La Vall de Verç, sala de juntes, arxius i sanitaris era terrat. També ho era el vestíbul per anar a la Sala Piquet, és a dir, el punt on hi ha l’esca- la per a accedir-hi s’acabava l’edifici D’altra banda, aproximadament a l’alçada del paviment de la Sala del Cinquantenari teníem la teulada del cafè. Sor-

S’aixequen dues alçades a nivell de carrer per sobre la terrassa exterior que hi havia, i una sola alçada on anteriorment hi havia el terrat, sobre el vestíbul principal i el de la sala –que no tenia accés directe al carrer. A peu de carrer el tan- cament deixa les obertures de la nova porta i els finest als (autor desconegut, AHA)

tint del Cafè al pati del Roure anàvem al soterrani, que acollia com avui la secció SEAS, a més d’altres d’esportives. En aquell temps les seccions s’allotja- ven de la manera següent: la secció teatre a la Sala Gran, igualment l’Orfeó i el cor Lo Pom de Flors, que assajaven a l’escenari; la Penya Silenci, que organit- zava el balls, si no recordo malament al soterrani i

Secretaria i la secció de sardanes Juli Garreta a la mateixa secretaria; la secció d’escacs organitzava les partides al vestíbul de la Sala Gran. Igualment aquí es feien exposicions, a més d’algun concert. Hem de tenir present que en aquell temps es feien molts actes a la Sala Gran.

Les primeres obres de remodelació [de 1957, es- sent-ne president Joan Martí Aparici] es feren per cobrir la terrassa del cafè i cobrir el primer pis, ara sala d’assaigs. Es va obrir una porta per la part del vestíbul de la Sala Gran i es va fer l’escala que hi ha actualment per anar a l’Escola de Música. A tota la part que dona al carrer, sobre la terrassa coberta, s’hi instal·là la Llar del Soci amb una llar de foc que avui encara existeix. Al vestíbul superior es va fer l’escala actual amb accés a la Sala Piquet [a aquest nivell es van aixecar, doncs, dos pisos], un vestíbul [amb balcó de cara al carrer] que durant molts anys l’anomenàrem sala blava. La Sala Piquet va esde- venir el lloc de moltes activitats: teatre, cant coral, concerts d’instruments, conferències, etc., a més d’ésser el lloc per als assaigs de cant coral i com aula musical.

En efectuar les obres de la façana i teulada de la part del terrat [aquí es refereix a la teulada sobre el vestíbul de la Sala Gran] es va poder traslladar la Secretaria al nou lloc, que ja va poder disposar de la sala de juntes que avui tenim. Encara va res- tar durant molt de temps la secretaria vella, amb

l’escala que pujava a l’antic terrat, ara sala blava. Les obres efectuades es van fer sobre un projecte general [projectades per l’arquitecte municipal Jo- sep Alemany i Juvé] que anava més lluny però, com sempre, l’assumpte econòmic marca la marxa de les coses i no es va poder executar del tot. Falta- va la modifi ació de partir el cafè, que es va poder fer realitat l’any 1968 [fins aquí, del document del 3 d’octubre de 1991].

També es va efectuar l’actual composició de la faça- na de l’Ateneu —que va agradar a uns i a altres no—, i que és l’actual imatge de l’edifici de l’entitat […]. Les obres les van executar contractistes socis de l’Ate- neu constituïts en Unió de Constructors de l’Ateneu

—UCA [del text d’inicis de 1992]. L’UCA (Campreciós, Calopa, Fajardo, Ribes, Quintana i Malaret), el coor- dinador de la qual era Marcel Campreciós i Pagès i jo era el seu ajudant juntament amb Joan Quintana. També en prenia part el Martí Busquets i Gavarró i ens reuníem cada diumenge per tirar endavant les obres [segon fragment de l’escrit del 2 de juliol de 2011].

La commemoració de l’aniversari de la fundació de l’Ateneu el 1968 va ésser el motiu d’una nova mobi- lització social i de la realització de la segona fase de les obres d’ampliació i remodelació de l’edifici soci- al. La principal obra consistí a baixar el sostre del cafè, excessivament alt, per tal d’obtenir dues noves plantes superiors: un destinada a aules escolars, de manera que es va refundar l’antiga escola de l’Ate- neu, i l’altra destinada a sala o local apropiat a les diverses activitats socials; sala que adquirí popular- ment la denominació de Sala del Cinquantenari. Les dificu tats tècniques d’aquesta obra van ésser molt importants, pel reforçament que va fer-se a l’embi- gat que havia de suportar l’impacte del pes de les persones que omplissin les escoles i la Sala del Cin- quantenari. Les obres complementàries van ésser, a part de la comunicació amb la sala mateixa, la connexió amb la Sala Gran i una escala d’emergèn- cia. Els projectes i les obres van ésser efectuats du- rant la presidència dels senyors Antoni Massagué, Rafael Malaret, Just Amigó i Josep M. Martí. Malaret Constructora, S.A. va encarregar-se de l’execució d’aquestes obres. […] El titular que encapçalava la

convocatòria de l’assemblea de socis de l’Ateneu [Cap a una renovació de l’Ateneu] va ser la sortida cap a l’execució d’un nou projecte de millorament de les instal·lacions socials, en particular de la sala cinquantenari. Aquesta ha sofert una espectacular ampliació i modifi ació, que la presenta com a sala polivalent per conferències, concerts, dansa, teatre, reunions, etc. –amb una capacitat de dues-centes persones– que considerem indispensable per a les activitats de l’Ateneu i per les necessitats culturals i cíviques locals. L’alt cost de les obres efectuades que han inclòs la remodelació total del cafè-bar, han obtingut el recolzament econòmic de la Generalitat i del nostre Ajuntament. I, bé, cal dir-ho, l’aportació voluntària i milionària d’una subscripció popular. Aquestes obres han estat efectuades per la junta presidida per Ramon Moragas i per construccions Maragall sobre plànols de l’arquitecte Josep Vernier [segon fragment del text d’inicis de 1992].»

Nota complementària a l’escrit de Rafael Malaret: És oportú afegir que les obres de cobriment de la terrassa de 1957 que van donar lloc, al primer pis, a dos nivells diferents. Un que correspon al nivell del

vestíbul superior i tota l’ala que va quedar sobre el vestíbul de la sala –espai de l’antiga sala de juntes, secretaria i quartets annexes– i el nivell de l’espai de la Llar del soci, sobre l’antiga terrassa. Aquesta Llar del soci s’hi accedia des d’una segona escala amb entrada des del cafè. Això és conseqüència dels condicionaments estructurals de l’edifici que no van permetre allargar el terra del terrat sobre el vestíbul de la sala a tota la façana. Actualment això encara és així de manera que per anar a l’Escola de Música i a l’antiga Llar del soci –actual sala d’as- saigs de l’Orfeó– cal baixar uns graons.

14. 1. 2. Obres d’ampliació de 1990 i reformes posteriors

Durant la presidència de Ramon Moragas s’am- plia la façana que dona al pati del Roure i es re- modela l’àrea de serveis, segons un projecte de Josep Vernier i Magriñà de març de 1988. Això va

significar guanyar uns tres metres en tota la línia de façana del que ara és l’Escola de Música, la qual, consegüentment, es va remodelar traslladant la sala d’assaigs de l’Orfeó. L’estatge social de la SEAS també va tenir un increment de superfície després que se suprimissin els vells lavabos de la Sala Gran. La planta del cafè-restaurant i la Sala del Cinquan- tenari, al seu torn, van passar a tenir els lavabos actuals. A la sala, addicionalment, s’hi van fer les grades, el sostre de fusta i la calefacció, i es va dotar d’una habitació de calderes annexa. Totes aquestes obres es van acabar el 1990.

No va ésser fins la presidència de Jordi Figueras (1997-2001) que entre 1997 i 1998 es va remodelar el cafè-restaurant i s’hi va construir el taulell que hi ha actualment. Aquest canvi va coincidir amb l’en- trada i requeriments del senyor Bogunyà com a ar- rendatari del local.

L’avançament de la façana posterior s’ha completat en tota la seva alçada (autor desconegut, AHA)

14. 1. 3. Ascensor i reformes, 2002-2010

Josep M. Marquès va presidir la junta gestora de fe- brer de 2002 i les presidències de l’Ateneu des de març de 2003 fins a febrer de 2012. Aquí recollim la transcripció de Pere Font de l’entrevista que el seu equip li va fer el 5 de juliol de 2016 amb relació a les obres del seu mandat:

«Potenciar l’activitat cultural i alhora fer la millora general de les instal·lacions dels locals ha estat una preocupació. Però és un tema molt agut, perquè les lleis i normes ens fan impossible, donades la nos- tres possibilitats econòmiques, de refer l’edifici Això no obstant, instal·lar un ascensor era una ne- cessitat perquè a les plantes superiors hi accedissin els associats més grans o els disminuïts físics. Per buscar el forat on encabir-lo, canviàrem de lloc la sala de Lo Pom de Flors per un altre espai i renovà- rem la Sala Piquet. Rebérem una petita subvenció. Aprofito el moment per a dir que l’alcalde Perpinyà sempre ens ha ajudat en tot el que ha estat a les seves mans. El problema sorgeix quan cal canviar la potència elèctrica a 380 V. Després d’alguns mal- decaps inaugurem l’ascensor i convidem els socis més antics, més grans. Una festa emotiva, senzilla per un equipament llargament esperat.

Com a episodi lamentable, recordo que ens van trencar la porta de fusta de l’entrada. Acordàrem fer un accés més actual, amb portes corredisses de vi- dre, les que hi ha ara. Però vet-ho aquí que rebérem escrits de l’Ajuntament per no haver demanat per- mís d’obres. Què havíem de fer? Tornar a la porta de fusta? És que a casa no podem canviar un element fet malbé? Vaig denunciar públicament la intromis- sió administrativa de l’Ajuntament a través de Ràdio Desvern. Al fina , no va passar res.»

14. 1. 4. Darreres reformes, 2016-2018

El 2012, amb l’entrada de la nova junta, es plante- ja la possibilitat que els escoltes vinguin a l’Ateneu. Aquest tema fa pensar en una nova remodelació dels espais però l’Ajuntament exigeix el permís d’activitats, que representa posar al dia les obres fetes els anys anteriors. Com que al mateix temps l’Ajuntament estava estudiant la remodelació que necessitava la Sala Gran, finalment es va fer un pro- jecte global de tots els espais i l’Ateneu va demanar que es dissenyés una execució per fases —per anar fent en funció de la disponibilitat de recursos. L’es- tudi que es va elaborar va beneficiar molt l’Ateneu, que tot seguit va anar duent a terme un nombre im- portant de millores.

Escala d’emergència, primera actuació del pla d’obres de 2017-2018 vista des del lateral que limita amb la paret de la Sala Municipal de l’Ateneu (fotografia Lluís Ramban, AHA)

En primer lloc es va construir l’escala de sortida d’emergència finan ada amb fons propis i un ajut de la Generalitat. A continuació va arrencar una remo- delació total dels espais per posar-los al dia de tal que complissin els requisits necessaris per a la con- cessió de la llicència d’activitats. Això va comportar:

• Refer tota la instal·lació elèctrica.

• Instal·lar mitjans i detectors contra incendis.

• Posar aire condicionat a les sales Piquet, Cinquan- tenari i Enric Morera i Escola de Música —amb els subsegüents cicles de renovació d’aire que exigeix la normativa vigent.

• Posar remei a algunes patologies estructurals, particularment de les bigues.

Cal remarcar que tots aquests canvis no han repre- sentat cap increment de superfície ni del volum dis- ponible, sinó una distribució més racional i eficien . Les obres han pujat prop del milió d’euros i han es-

Sala Cinquantenari el 24 de novembre de 2018, jornada de portes obertes, amb una sèrie de plafons on s’explicaven totes les darreres reformes a favor de la seguretat i el confort, així com el finan ament de les obres (fotografia de Francesc Blasco, AHA)

tat finan ades amb els ingressos per la venda de la Sala Gran i els ajuts de la Generalitat.

En la darrera fase de tots aquests canvis també s’han posat al dia les instal·lacions de la Sala Cin- quantenari quant a il·luminació i so per tal de fer-la

plenament operativa per a espectacles de tota mena. Resta pendent de poder fer un canvi total de la co- berta, que s’ha d’adequar als nous materials i aïlla- ments.

14. 2. La Sala de l’Ateneu

La sala de l’Ateneu és encara avui l’única sala d’es- pectacles que ha tingut Sant Just. Una sala realment polivalent abans que el terme es posés de moda. Hem vist que fins el dia d’avui s’hi ha fet gairebé de tot. Ball, cine, teatre, dansa, concerts, espectacles, festivals, homenatges i actes diversos. Durant la ce- lebració dels cent anys de l’Ateneu en concret s’hi han fet els actes d’inauguració i clausura de l’any del centenari i els concerts de l’Orfeó i del Cor, en- tre altres. En el moment actual i ja com a sala que

pertany al municipi resten pendents les obres que li han de donar una nova vida, adaptant tota la in- fraestructura a les necessitats d’una sala del segle xxi tant pel que fa a prestacions com a seguretat. Això forma dels objectius de l’eix estratègic 1 del Pla d’Acció Municipal 2019-23.

Molt enrere queda tota la seva història amb aques- tes diverses funcions que enumeràvem més amunt. Algunes d’elles molt singulars i que sens cap dubte ja no tornarà a veure aquesta sala. A títol de mos-

La sala de l’Ateneu a la dècada dels anys quaranta o cinquanta. Amb cadires de fusta a les llotges, bancades al seu darrere i també a tota la platea (autor desconegut, AHA)

tra n’esmentarem tres. La festa de la vellesa que va organitzar la Caja de Pensiones para la Vejez i de Ahorros a partir de 1950-51 i que tenia el seu acte central a l’Ateneu. En segon lloc, la festa de fi de curs de les Escoles Núria que es feia cada any el 24 de juny, festivitat de Sant Joan. En aquesta cele- bració multitudinària dels nens i nenes que anaven a les Escoles Núria i les seves respectives famílies es passava la primera calorada de l’any a l’Ateneu, malgrat que s’obrissin les portes dels laterals per darrera de les llotges. Una tercera és la festa i Ball dels quintos, que feien els joves un cop entraven en caixa a l’espera dels sorteig que els assignaria la destinació on fer el servei militat obligatori. Això no obstant, al llarg de tot l’any es succeïen moltes festes, com s’ha comentat a l’apartat 10, prenent un protagonisme rellevant la festa major.

També s’ha comentat el fet que la platea i les llot- ges provenien d’un dels pavellons de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888.¹⁵⁵ Aquesta platea, passava d’una posició amb un grau d’inclinació vers l’escenari, a una altra que la convertia en una super- fície completament plana. El mecanisme consistia en una sèrie de no menys de deu crics o gats que s’accionaven a mà amb l’ajut d’un nombre idèntic de

persones, amb l’ajut d’observadors. Al ser totalment manual l’acció havia de ser prou coordinada perquè tota la superfície s’aixequés de forma simultània. Els operadora s’havien d’introduir sota dita platea a través d’uns passadissos, talment com una trin- xera. Per fortuna aquest sistema es va acabar en el moment que es van introduir uns gats hidràulics. Això va succeir als anys vuitanta, quan ja era la Sala Municipal de l’Ateneu. Encara posteriorment es va substituir la vella fusta del terra.

La sala va tenir altres intervencions com l’amplia- ció de l’escenari, avançant-lo cap el públic de l’ordre d’un metre i mig, que va tenir lloc durant els anys noranta motivat per les necessitats escèniques de l’Esbart de l’Ateneu de Sant Just, i la climatització. Cal comptar que la ventilació de la sala només era possible a través de les portes laterals del costat esquerre –les de la dreta donaven al pati del roure per on es podia colar algú als espectacles de pa- gament. Un fet singular del sistema per airejar la sala eren les finest etes de la part alta d’ambdós laterals que s’havien d’obrir i tancar mitjançant una llarguíssima perxa. L’encarregat de fer-ho havia de maniobrar aquesta perxa de manera que encertés la baga superior de la finest a per tal que, tibant

cap avall, la finest a basculés mitjançant el seu eix transversal. Tot un exercici de braços i cervicals !

La calefacció de la sala funcionava amb una caldera de carbó, tot un luxe per bona part de les persones que la freqüentaven anant al cine i a casa en prou feines tenien un braser. Les escales que avui por- ten a la SEAS donaven accés al quartet del carbó. Aquest era pròpiament l’indret dels serveis de la sala de l’Ateneu perquè al costat mateix hi havia els sanitaris als quals s’accedia a través de dues portes del costat dret que menaven a un habitacle extern, respecte la sala, a nivell del pati del roure. Quan es van fer els serveis per a la sala al lloc on es troben avui dia, la SEAS va passar a tenir un nou espai per a la secció amb el qual limitava, anteriorment, paret amb paret.

La sala de l’Ateneu l’hem trobat referenciada de moltes maneres. Simplement com Ateneu els anys trenta o bé com salón de fiestas salón de festejos, salón teatro o cine Ateneo als programes de la fes- ta major dels anys quaranta als setanta. Després li hem dit sala gran de l’Ateneu per diferenciar-la de la Sala Cinquantenari i pel dol d’haver-ne per- dut el control, a partir que va passar a ser la Sala Municipal de l’Ateneu. Les referències no s’acaben aquí perquè en diferents punts del llibre se’n fa es-

ment i perquè sens dubte molta gent encara té la seva anècdota personal. La del Ferran Asmarats és de quan l’empresa Mulà va deixar de tenir-la arrendada. De l’entrevista del 7 de juny de 2106 de Pere Font, aquest va deixar la següent transcripció:

«Quan era regidor de l’Ajuntament, amb el Ramon Aguadé, i altres regidors del poble de tota la vida, amb Rodolfo Sanchez d’alcalde [1971-1979], se’ns presenta un dia l’Antonet Malaret a demanar-nos què podia fer l’ajuntament per salvar l’Ateneu, bàsicament la Sala Gran, que després de deixar els germans Mulà la concessió cinematogràfica, la tenien tancada. Fou una depriment sorpresa quan l’Antonet ens manifesta que estaven en conversa amb Muebles Tarragona que volia llogar aquella gran superfície per emmagatzemar-hi mobles!!! La cosa pintava fatal. Recordo la resposta del Rodolfo: “Home, no fotem; magatzem no!” I aquí s’inicia la salvació com a sala municipal començant per pa- gar-ne un lloguer. I de Muebles Tarragona mai més se’n va parlar. La majoria de regidors n’érem socis i teníem un gran sentiment de pertinença a l’Ateneu. Era impensable reconvertir la sala en un contenidor. No ho sabíeu, oi? Em sembla que és la primera ve- gada que ho explico més enllà de la família.»

El cafè de l’Ateneu vist des del darrere del taulell modernista del que s’aprecien els marbres encavalcats. Taules rodones, les preferides dels tertulians, i un reservat fet de mampara baixa (autor desconegut, AHA)

14. 3. El cafè i restaurant de l’Ateneu

D’aquest apartat es podria parlar molt perquè, d’al- guna manera, durant força anys va ésser el punt de reunió i nucli de trobada de totes les seccions. El Jaumet Poll del bar de l’Ateneu era la persona amb la qual calia parlar per a qualsevol acte que es fes a l’Ateneu tenint en compte, sobretot, que els entreactes del cinema, ball, festivals i el que fos passava per anar al cafè. Això era així perquè al vestíbul de la Sala Gran no hi va haver bar fin a finals dels anys cinquanta. Això comportava una forçosa connivència del llogater del cafè, el Jaumet, amb els organitzadors de cada activitat. Us podem remetre concretament a alguna anècdota que expli- quen els de la Penya Silenci –apartat 12.1– respon- sables gairebé exclusius dels balls durant la dècada dels cinquanta, o al programa de la festa major de 1950¹⁵⁶, on s’hi pot llegir aquest anunci: «Café del

Ateneo de San Justo, JAIME POLL, Bebidas heladas, cervezas, oranges, horchatas y toda clase de li- cores para celebrar con todo esplendor esta FIESTA MAYOR. Helados “Frigo” variados, Pompadour, jijo- na, nata, tartas familiares, etc. Servicio a domicilio, teléfono 128.»

Un aspecte documentat a les fotografies és el taulell modernista del cafè que, segons «Una història de l’Ateneu»¹⁵⁷ repetidament esmentada, va formar part del paquet de material i mobiliari que procedia d’un magatzem de l’Exposició Universal de 1888. Es pot veure una excel·lent imatge d’aquest taulell a la pàgina 194 de l’Abans.¹⁵⁸

La connivència i convivència dels llogaters del bar amb l’Ateneu ha passat per moments dolços i per moments difícils al llarg de la història de l’Ateneu. El testimoni que deixem a continuació de quatre ca-

feters, mostra la visió personal de la seva feina al cafè de l’Ateneu, a la vegada que també dona una panoràmica temporal i de canvi de patró de la seva funció.

Després del Jaumet va venir en Manel Tenes –el qual ja coneixia el negoci perquè havia estat cam- brer del mateix Jaumet– i després en Galisteo i el Josep M. Rius.

El quart¹⁵⁹ en donar continuïtat a la tasca de cafeter de l’Ateneu va ser en Josep M. Rius i Barreda (1946), que s’havia criat en part al darrera del taulell del cafè per la circumstància que el Jaumet, casat amb Maria Ribas, li era oncle avi. Però aquí no s’acaba la trama familiar que el vincula de petit amb l’Ateneu. El seu avi Jaume Rius i Pagès, casat amb Pepeta Ri- bas, va ser taquiller dels actes de l’Ateneu –no del cine– i cobrador dels rebuts de l’Ateneu al domicili de cada soci. Joan Castaño, d’altra banda, de la Pe- nya Silenci i casat amb Teresa Barreda, és el seu oncle.¹⁶⁰

Amb aquests precedents el Josep M. va iniciar la tasca de cafeter al voltant de 1980 deixant la feina anterior de representant dins del ram de l’automò- bil. La parella del Josep M. i la Joana vivien ales- hores a la confluència dels carrers Creu i Ateneu i tenien dos fi ls de vuit i sis anys. Això va compor- tar que la implicació de la Joana com a cuinera la pogués combinar amb les feines pròpies d’una llar amb nens, pel fet de viure tant a prop. Els va ajudar com a cambre José Sánchez Sánchez, Pepe, donant continuïtat a la feina que ja feia amb el Galisteo, i, ocasionalment, la Montserrat Barreda. L’horari era de nou del matí a dotze de la nit, treballant tota la setmana, inclosos els diumenges. Servien esmor- zars i dinars i, posteriorment, sopars ja que els del Cor li van demanar per poder menjar abans de l’assaig.

Els anys vuitanta el cafè no havia sofert cap modi- fi ació d’ençà la de 1968. Els billars estaven dispo- sats al centre del recinte del cafè i el Racó del Soci encara ocupava l’espai més immediat de la dreta, un cop passada l’antiga porta del carrer –avui la ter- cera finest a venint del carrer de la Creu. La petita sala que havia estat, alternativament, seu de la bi- blioteca i després dels escacs es feia servir alesho- res de menjador.

Al cap d’uns quatre anys el Josep M. i la Juanita van deixar el cafè de l’Ateneu, ell convençut que real- ment no havia nascut per a ser cafeter.

Uns altres cafeters van ser la parella de Paco Serra- no i l’Imma Grau, de la qual hem recollit el que ens deien en una entrevista feta per Ràdio Desvern del 23 de febrer de 1995¹⁶¹ i que descrivim tot seguit. El Paco va deixar el taxi i va agafar el bar de l’Ateneu el 1983. A la seva dona, l’Imma, per la seva banda li agradava la cuina i ja contribuïa al bar de l’Ate- neu amb el Josep M. Rius, el cafeter anterior. Tenien obert des de les 9.00 fins a les 12.00 de la nit. Al matí feien esmorzars i tenien com a clients el Marcel·lí Camats, l’Oliveres, Josep Bullich, Massagué, Enric Canal i Rafel Malaret, que esmorzaven a la taula ro- dona —sota la qual hi ha una placa amb el nom de tots els d’aquesta colla. Els dissabtes feien esmor- zars amb costelles, cap de be, cargols i els comen- sals s’hi estaven fins al migdia. Les tapes típiques del cafè de l’Ateneu eren aleshores: bunyols de ba- callà, cargols, anxoves, seitó amb vinagre, musclos, etc. que es preparaven particularment els diumen- ges. A les tardes dels dies de cada dia hi havia els iaios a partir de les sis i també el freqüentaven el senyor encarregat –Jaume Sorribas– del programa Filiprim d’en Bachs a TV3, paletes i molta altra gent. A partir de les 8.30-9.00 hi anava gent jove i des- prés la SEAS i l’Orfeó. Amb els joves el Paco i l’Imma van col·laborar en algunes festes posant música a tope, tenint només algun problema en alguna fes- ta disco. Pel Carnestoltes el cafè es vestia de festa, muntaven decoracions com si fos l’Oest americà o qualsevol altra ambientació. El cafè es transforma- va, amb la participació de Xibeques, i el Paco llogava una orquestra. La remodelació del bar¹⁶², segons el criteri del Paco expressat en aquesta entrevista, va trencar el caliu que hi havia. El Paco i l’Imma dei- xen l’Ateneu el 1990 perquè se’ls acaba el contracte i no es posen d’acord amb el nou preu del lloguer. Aleshores s’instal·len al que havia estat el taller del manyà Peco per crear el seu propi restaurant, La Bonaigua. Els van succeir la família Garcia-Rayo i a partir de desembre de 1998, Armand Garcia i Carles Farssach163 .

Taulell que va substituir el taulell modernista després de les obres de 1957. Ocupava l’angle interior dret, al costat de la porta del que aleshores era la Secció d’Escacs (autor desconegut, AHA)

Placa sota la taula rodona del cafè de la que fa esment el Paco a l’entrevista. Una foto ens recorda el que hi deia:

«Aquesta taula ha esta donada al cafè de l’Ateneu pels components de la tertúlia dels esmorzars dels dissabtes. J. Bullich i Rañé, M. Camats i Aznàrez, J. Isern i Casas, J. Mateu i Font, M. Vila i Palanques, Benjamín Marín, E. Canal i Puy,

A. Massagué i Roig, X. Jofre i López, R. Malaret i Amigó, J.M. Navinés i Pujol, J. Oliveras i Martí, F. Oromí i Puig, P. Pascual i Batet, J. Poll i Ribas, P. Pruna i Pons, V. Rodríguez i Amat, X. Serra i Gabriel, F. Serrano i Martínez.» La placa ja no hi és, malgrat que queda el senyal del punt on va estar enganxada (autor desconegut, foto actualment penjada a la sala del billar)

L’arrendament del cafè de l’Ateneu no ha estat sem- pre planera ja que en una ocasió va comportar pas- sar pels tribunals. Concretament, la junta presidida per Josep M. Marquès va patir una gestió difícil del cafè amb un arrendatari que va deixar deutes i un contenciós. La transcripció de Pere Font de l’entre- vista que va fer al Josep M. és la següent:

«Una de les coses importants que vam fer va ésser tornar a arrencar el funcionament del cafè. Em vaig passar els primers mesos de president de la gesto- ra, anant i tornant del jutjat. Ens el vam trobar tancat i barrat amb unes fustes a l’accés principal. I resulta que no podíem tocar res de la sala i el bar, com si no fóssim a casa! L’antic cafeter, assessorat per un bon advocat va deixar l’accés bloquejat i no pagava. El 6 de juny de 2002, vaig al jutjat per un interdicte del dret de pas. L’Enric Canal en canvia els panys. Connectàrem la llum dels billars i al vespre ja po- dien fer partides. Porto un reportatge gràfic de la situació del cafè al jutjat, ja que fins que no estigués desnonat en Joan Serrano, ell podia continuar explo- tant el bar perquè encara no s’havia extingit el con- tracte. El 17 de juny a les 12 del migdia, un servidor compareix al judici 162 al jutjat núm. 1 d’Esplugues i si la part contrària no disposa dels diners que ens deu dels lloguers, no pot comparèixer a l’interdicte. Dependrà del jutge la rapidesa de la sentència. El 15 de juliol té lloc la vista del procediment. Mentrestant ens movem per tenir un nou concessionari, però no podem tirar el nou contracte endavant per falta de sentència. Estàvem amb les mans lligades.

Finalment, perd el judici i el podem desnonar. Per cert, se’ns emportà totes les màquines, cafeteres i resta de material, que vam haver de tornar a com- prar. També ens va deixar uns deutes de quatre mi- lions de pessetes de la factura de la llum. La Com- panyia va arribar un moment que ens volia tallar el subministrament. Ens feu molt de mal i s’hauria po- gut carregar l’Ateneu. Fins que no ens el vam treure del damunt, no vam respirar tranquils.»

Després d’aquest incident, el setembre de 2002 van entrar Marc Carbonell, Víctor Brull i Roger Pascual, que es van constituir en cooperativa. Una anècdota de la reobertura del cafè és que es van trobar amb unes llistes de preus en pessetes, quan el país ja funcionava amb euros des del gener de 2002. Van regentar el bar fent esmorzars, menú de migdia i entrepans, plats combinats i tapes als vespres. Van tenir feina amb els sopars per a grups i, sobretot, quan hi havia partit de futbol. Per tal de donar ser- vei en aquestes ocasions van comprar un projector que els permetia visionar el partit sobre una de les parets blanques del cafè. Fins i tot en partits impor-

tants van haver de llogar un segon projector per donar un ple servei. La cooperativa dels tres socis es va desfer al cap d’un any però el Marc va continu- ar dos anys més com a cafeter de l’Ateneu. Durant aquest període l’activitat no es va limitar al servei de bar i menjador sinó que es van organitzar fes- tes de forma periòdica, particularment els mesos d’estiu –excepte les vacances d’agost. Durant dos o tres anys es van fer casals d’estiu organitzats per la Mònica Parra, amb piscina inclosa, al pati. Tam- bé es van disposar unes deu taules al pati del roure en un espai delimitat per jardineres. A l’interior es van fer festes i ball pràcticament cada mes, fins i tot amb DJ, a part d’aniversaris i casaments. Un as- pecte que avui hem de catalogar de singular va ser el d’instal·lar un piano al costat de la taula rodona. Un piano vell que es va portar amb feines i treballs fins el cafè i que en ocasions tocava David Castellà. La projecció de les festes es va estendre a la Sala Municipal amb un cap d’any i una revetlla de Sant Joan. Una festa especial va ser la que es va fer per recaptar diners per la Fundació Vicenç Ferrer amb l’objectiu de construir una escola a Anantapur, Índia. Tot i aquesta activitat i la rendibilitat del negoci, el Marc diu que es va trobar amb un seriós problema de contractació de personal, que preferia abans al- tres feines que la servitud d’un servei cara el públic que exigia uns horaris a vegades extrems i també amb pics de treball. Les tres persones que donaven servei, inclòs el Marc, sovint s’havien d’incrementar amb tres o quatre persones més pels partits, o quan hi havia un acte a la Sala Municipal.

De bons records guarda el d’haver donat una certa

continuïtat al cafè de l’Ateneu, entès aquest com a punt de trobada per a joves i grans que volen es- tar una estona junts, ja sigui fent un cafè o prenent unes cerveses. Així es va sentir amb gent de la casa com els dels balls de saló, Justeatre o l’esbart, però també amb els que venien els dimecres després de jugar a futbol sala a la pista del costat. I respecte a petits incidents esmenta algun entrebanc amb els propietaris de la taula rodona o les queixes dels ju- gadors de billar respecte l’enrenou que hi havia al bar. Tot plegat va ser el final d’una època que alguns creuen que va tancar de forma definiti a el concep- te clàssic de cafè d’ateneu o casino, tal com s’havia entès fins alesho es.

Fins aquí el testimoni dels llogaters Josep M. Rius i Paco Serrano que van estar al servei del cafè la dècada de 1980. També la de Marc Carbonell que ja va passar el testimoni a Carlos Daniel. Hem dei- xat l’experiència d’altres com en Marín, Cabello, Ca- mats, Hernàndez, Boguñà i Joan Serrano, dels quals

no estem ni en condicions de reconstruir la seqüèn- cia temporal exacta en la que es van anar succeint. La seqüència acaba amb l’arrendatari actual Carlos Daniel. El contracte amb ell també es deu a una pe- tita història que el Josep Bullich, el Ferran Asma- rats i el Francesc Gallart ens han explicat i que sin- tèticament es resumeix en els paràgrafs següents. Tots tres i algú altre van fer una excursió al càm- ping-balneari que hi ha més avall de Martinet —Cer- danya— amb el propòsit de menjar peus de porc, plat que els havien recomanat. En arribar i asseure’s a taula van saber, desil·lusionats que no els quedaven peus de porc. En Carlos, el cuiner, en veure el seu desencís va dir-los que no marxarien sense tas- tar-los i que els aconseguiria com fos. Aquesta bona disponibilitat va estimular el Josep a fer el comen- tari de si estarien interessats a traslladar-se a Sant Just per ésser els cafeters de l’Ateneu. Dit això van deixar l’adreça, que el Carlos va desempolsar en acabar l’estiu —i la concessió que tenia al càmping. Va trucar, s’ho va mirar i un cop entrats en tractes van arribar a un acord que incloïa la rehabilitació de l’antic pis que havia ocupat el cafeter Jaumet Poll i posteriorment el Manuel Tenes. El contacte amb el Carlos va tenir lloc l’agost de 2006 i l’1 de desembre del mateix any ja va obrir el cafè-restaurant.

El Carlos ho va explicar de manera semblant el 15 d’abril de 2017 en l’entrevista que li va fer el Pere Font, de la qual traiem alguns fragments:

«Ellos se instalaron para comer. Bueno, pues me puse a conversar con uno de los comensales al que le había encantado el manjar. En un momento dado, uno de ellos me dijo: “Oye, tenemos un restaurante para ti. Si quieres venir a verlo…” Anoté el teléfo- no y la dirección en un papelito. Al cabo de un mes, cosa curiosa, porque yo soy bastante despistado, ya que siempre que me dan un número de teléfono lo suelo perder. Esta vez, no. Me decidí y llamé. Vine a Sant Just a conocer el local. Me encantó, sobre todo cuando vi el pati del Roure. Un lugar alucinante […]. De condiciones, básicamente ninguna importante. La vivienda, ya que al trasladarnos a una población que no conocíamos lo lógico era pedirlo. La directiva me dio una mano muy grande porqué aquí se podía habilitar una vivienda y me dieron esta posibilidad viviendo unos cuantos meses en el anexo de la cafe- tería. Así iniciamos la tarea […]. El nuestro [Uruguay] es un país pequeño con tres millones y medio de ha- bitantes. También tiene sus problemas, no creas. No hay materias primas, dependemos del turismo y un

año es bueno y el siguiente malo. Y nos fuimos yen- do poco a poco […]. Básicamente, no hay mucha di- ferencia con la Cerdanya. Veníamos de una comar- ca muy catalana y nos encontramos aquí con otra zona también muy catalana. Aunque no hablamos el catalán, sí que lo entendemos por los tres años pasados en la Cerdanya. A veces intentamos hablar catalán, pero nos manejamos mejor con el castella- no. En Sant Just la gente es muy catalanista, poco más o menos que en la Cerdanya. En realidad en el cambio hubo muy poca diferencia. Aquí es diferente de Barcelona, donde habíamos estado en un barrio donde dominaba el castellano […]. Sant Just es un pueblo y la gente se conoce. A nosotros nos adopta- ron enseguida. Nos sentimos muy cómodos. Tene- mos como clientes diarios a un grupo de veteranos que desde que abrimos vienen a desayunar. Eso es muy bonito para nosotros porque ellos aquí se sienten cómodos. En realidad, sentimos el Ateneu como todos sus socios. Pertenecemos a una familia muy grande, porque vivimos en un pueblo pequeño donde todos nos conocemos. La gente valora muc- ho lo que hacemos. Están siempre felicitándonos y eso es un orgullo muy grande para la familia […]. Yo tenía familia acá, pero al cabo de un tiempo traje a mi hijo y a mi hija. Están todos conmigo trabajando: mi sobrino, dos hermanos, una hermana, mi cuña- da. Somos una familia muy grande. Todos acá, in- corporados y trabajando […]. Están siempre [la junta de l’Ateneu] a disposición de hablar con nosotros de cualquier tema. Te puedo decir que en diez años re- almente no hemos tenido problemas por cosas im- portantes. Nos reunimos para renovar el contrato y muy poca cosa más. La verdad, la verdad, es que las relaciones son más que cordiales […]. Somos la cara visible de una institución que pasa por el bar restaurante.¹⁶⁴ Tenemos clientes que son socios del Ateneu, pero la mayoría son de fuera. Entonces, eso en lugar de ser un mal, hace un bien, porque la gente conoce el Ateneu y sus secciones a partir del restaurante. Te digo eso porque pasa lo mismo con el Club de Tenis Sant Joan Despí, donde abrimos. El otro día me decía el director: “Ahora conocen más el Club gracias al restaurant”. Eso no es malo. La gente de fuera que viene, al ver los billares pregun- ta: “¿qué otras secciones tiene el Ateneu?” […]. Yo no estoy en el tema de opinar sobre eso [el futur de l’Ateneu], pero sí que observo que no se incor- pora gente joven. Pasan los años y la gente se hace mayor.»

Dibuix d’Ernest Agulló de la contraportada de La Vall de Verç de maig de 1990, número 120, que malgrat l’error de la data –el 1922 només existia el local del carrer Bonavista– entenem vol representar l’ambient del cafè de l’Ateneu de Sant Just de les primeres dècades (La Vall de Verç, imatge descarregada de xacpremsa.cultura.gencat.cat)

Els canvis al cafè de l’Ateneu no han estat exclusi- vament dels arrendadors i cambrers sinó també els del propi espai. Cal dir d’entrada que a l’Ateneu hi va viure la família del Jaumet Poll, per la qual es van fer obres de manera expressa. El mateix habitatge el va ocupar també la família del cafeter Tenas. Quant al cafè, inicialment el bar disposava d’una terrassa a l’aire lliure que donava al carrer de l’Ateneu, com es pot veure a les fotografies de l’època. Un cop desa- pareguda la terrassa, a dins hi va haver des de can- vis de taulell a canvis d’ubicació dels billars, fins al manteniment d’un espai reservat per als socis, Racó del Soci es va dir aleshores, quan la Llar va quedar desplaçada del primer pis, i un llarg etcètera. Hi ha també les anècdotes de les colles, particularment al voltant d’una taula rodona. Tal és el cas de la Penya

Silenci que s’hi reunia al seu voltant en un temps que n’hi havia més d’una, com hem pogut veure per les fotografies Ara només n’hi ha una, nascuda de la colla dels esmorzars dels dissabtes que comen- tava el Paco Serrano a l’entrevista.

Hem vist, a través del testimoni de tres antics cafe- ters i de l’actual, com ha canviat el cafè, bar o res- taurant de l’Ateneu en una transició que ha deixat enrere una manera de funcionar lligada a les idees de patrimoni i servei a l’entorn d’una associació per esdevenir un element essencial per a la subsistèn- cia d’aquesta associació, l’Ateneu. Potser el dibuix d’Ernest Agulló amb el text: «Ateneu 1922, què hem perdut d’allò?» de La Vall de Verç de maig de 1990 ja volia posar de manifest aquest sentiment.

14. 4. El pati del Roure

El pati del Roure és un dels llocs més emblemàtics de l’Ateneu. S’ha mantingut essencialment igual al llarg dels anys alhora que el roure anava creixent. Sota les seves branques s’han fet infinitat de foto- grafies balls, sardanes, homenatges, cantades, ses- sions de patinatge, partits de futbol sala i d’hoquei, dinars, sopars i vermuts amb motius tan diversos com la gent que s’ha assegut sota el seu brancam. Va ser un element central en els balls d’estiu de la Penya Silenci, la qual va contribuir a mantenir-lo: li van fer un terra nou.¹⁶⁵ Sota la seva capçada també s’hi van fer actes de conciliació, com el que va expli- car el Rafel Malaret a l’entrevista del Pere Font del 4 d’octubre de 2016:

«Jo formava part del consell de redacció del butlletí de la SEAS quan va sortir l’article del Vicenç Mas- carell: “que si l’Ateneu està tancat sobre si mateix i que era propi d’uns socis burgesos, etc.” El dir que era burgés va ésser contestat per gent com el Jor- di Cortès, Jaume Campreciós, que organitzaven el festival de folk dins de les Festes de la Tardor. L’on- cle Antonet també va contestar i es va organitzar un rebombori molt gros que al final en una trobada al pati del Roure, amb més de cinquanta persones, on va venir el Vicenç Mascarell, parlant i discutint sobre l’Ateneu, fou un revulsiu que animà la gent a que calia fer alguna cosa i van respondre.»

Segons va explicar Pere Pruna Gascon el roure es va

El roure en una imatge de finals de 1960 o inicis de 1970. L’orientació és en direcció a Les Escoles i la casa Costa (autor desconegut, AHA)

El roure cobert de neu després de la nevada del 8 de març de 2010 (fotografia i arxiu de Joan Urpine l)

Una imatge d’hivern del roure dels anys vuitanta del se- gle passat. L’orientació és en direcció a la pista de l’actu- al plaça d’Antoni Malaret i la part de l’edifici de l’Ateneu corresponent a l’habitatge del cafeter (autor desconegut, AHA)

plantar per la inauguració de les Escoles del carrer de Montserrat: «El roure el vam plantar amb motiu de la inauguració de les Escoles [1924], simultani a una cursa de patins i el trasllat a l’edifici del carrer de l’Ateneu [1929].»¹⁶⁶ Sembla clar que es va con- fondre perquè són dos fets separats entre si per cinc anys. La imatge de la pàgina 742 de l’Abans¹⁶⁷ ens mostra un pati amb dos arbres i l’edifici de la sala de l’Ateneu completament acabat. L’evidència gràfi a és, doncs, que si els arbres són dos amet- llers, com diu la llegenda de l’Abans, el roure es va plantar després de la inauguració de la nova seu del carrer de la República-Sant Sebastià el1929. Con- tràriament, si fossin roures hauríem d’admetre que el de l’esquerre és el roure que tenim actualment.

Actualment el roure rep les atencions del Ferran Tost, que l’esporga i el Xavier Amadó, que li fa els tractaments sistèmics per a evitar plagues. L’es- porgat té lloc al final de l’hivern i bàsicament és un esporgat de formació. El tractament anual del roure és mitjançant el que s’anomena endoteràpia que consisteix en injectar els productes fitosanit – ris a través de sis o set forats que es fan a la soca mitjançant un trepant. Ocasionalment s’ha d’aplicar un tractament aeri, com quan s’hi posa caparreta. Recentment el roure ha passat pel trauma de veu- re amputades algunes de les seves branques per tal de permetre l’aixecament de l’obligada escala d’emergència.

14. 5. La llar i el racó del soci

La llar del soci va ésser l’espai que es va incorpo- rar a l’edifici amb les obres de 1957, com s’ha co- mentat anteriorment. S’hi va instal·lar una televisió i això va representar un atractiu per molta gent quan aquesta encara era un bé poc freqüent a les llars. Això no obstant, la Llar va ser un punt de reunió de la gent més jove, fet que podem constatar amb els concerts i obres de teatre que s’hi van representar (vegis l’apartat 1.4)

Posteriorment va ésser simultàniament la seu de la biblioteca un cop es va traslladar des de la planta baixa. Al seu torn, la llar va ésser traslladada al cos- tat dret de l’entrada del cafè, on va prendre pròpia-

ment el nom de racó del soci. Aquest racó va tenir força moviment als anys seixanta i primeries dels setanta amb el floriment de la SEAS i l’entrada de gent jove a l’Orfeó. Era punt de reunió i els diumen- ges s’hi feia el vermut. Tenia una llar de foc i seients d’obra amb encoixinat. La llar de foc, a diferència de la del primer pis, era metàl·lica i va ésser dissenya- da per l’arquitecte Enric Sòria —disseny executat pel manyà Aguadé del carrer Badó. Amb les refor- mes de finals dels vuitanta va desaparèixer defin – tivament, i ara alguns l’enyoren, ja que els sembla que trobar-se al cafè-restaurant no és el mateix que disposar d’un espai més íntim i confortable.

15. ARXIUS DE L’ATENEU

Francesc Blasco Urpinell

15. 1. Arxiu Històric de l’Ateneu

Al llarg de la seva història l’Ateneu ha emmagatze- mat tota la informació escrita i gràfi a que ha anat generant. Això no obstant, la disponibilitat d’espai, la dedicació específi a de temps per a endreçar-lo i la tardana implantació de criteris de classifi ació han fet que aquest arxiu no hagi estat a l’abast de les persones interessades fins fa ben poc. Actualment la gestió i el control depenen del servei administra- tiu central de l’Ateneu. Cal comptar que noves inter- vencions de personal especialitzat el puguin posar al nivell que la ciència arxivística actual exigeix.

Sense tenir altres precedents anteriors, hem de co- mençar explicant que un primer esforç, purament de subsistència, per a salvar la documentació de l’Ateneu el va fer l’Imma Ripoll en un moment donat dels seus anys com a secretària. Des que la sala de l’Ateneu va deixar de funcionar com a sala de cine- ma, a l’antiga cabina de màquines del cinema es van anar acumulant carpetes i plecs amb documents de tota mena (també material de l’Esbart), que l’Imma va posar dins de caixes.

El 2004, amb motiu de la preparació del treball

«Sant Just Desvern i la Sardana. 1917-2010» l’An- toni Fuentes va començar a treballar amb la docu- mentació històrica de l’Ateneu. Aquesta, aleshores, estava repartida entre un armari de la Sala Piquet, l’antiga cabina de les màquines del cinema de l’Ate- neu i les lleixes de la de secretaria i de la sala de juntes. En definiti a, el material era abundós i de- sendreçat fins al punt que les caixes no portaven cap indicació del contingut i algunes de les que es- taven a les lleixes inferiors de la Sala Piquet tenien humitat i estaven atacades pel peixet de plata.

Va obrir sistemàticament totes les caixes i va acabar agrupant temes com, per exemple, tots els llibres d’actes; així mateix, va anar seleccionant el mate- rial que li resultava interessant per al seu treball. Tot aquest “arxiu” reagrupat va donar lloc a vuitan- ta-tres caixes que es van numerar correlativament i el seu contingut es va inventariar de manera no ex- haustiva en una base de dades. Tota la feina volun- tarista d’uns tres anys de l’Antoni Fuentes va quedar

Informe de l’Ajuntament de 5 de juny de 2015 i núme- ro de registre 3579 que es va elaborar després de la in- tervenció de Roger Cunties a l’Arxiu Històric de l’Ateneu. Porta la signatura de Sergi Seguí, regidor de Cultura i Patrimoni i de Joan Basagañas, regidor d’Ocupació i In- novació i Habitatge (AHA)

reflectida en un informe que va lliurar a la junta de l’Ateneu el 15 de maig de 2007. Aquest informe in- cloïa recomanacions i criteris per tal de continuar la tasca iniciada, així com una còpia de la base de dades i de les fotos que n’havia fet.

Posteriorment, entre els mesos de gener i maig de 2015 i gràcies a un pla ocupacional tramitat per l’Ajuntament de Sant Just, Roger Cunties i Farràs va fer una altra empenta en la gestió de l’Arxiu de

Disposició de les caixes numerades de l’Arxiu Històric de l’Ateneu a l’habitació habilitada exclusivament per a l’Arxiu (fotografia de Lluís Ramban AHA)

l’Ateneu. D’una banda, el material de partida van ésser les caixes deixades per en Fuentes més les que s’hi van ajuntar i que van trobar a la Sala del Cinquantenari. En segon lloc es van seguir de ma- nera genèrica els criteris del programari Gestió In- tegral dels Arxius Municipals (GIAM) de la Diputació de Barcelona, però amb l’ajut d’una aplicació creada expressament per a l’Ateneu per Xavi Barroso (tam- bé dins un pla ocupacional). Amb aquestes eines es va relacionar tot el material de tres maneres dife- rents, atenent bé als temes, bé a la ubicació dins les caixes o bé per data. Tenint en compte que aquest cop la relació del material de les caixes tampoc no va ésser exhaustiu, el resultat va donar un total de

1.177 registres i 203 caixes. Tot sota un quadre de classifi ació amb codis i jerarquies configu at de manera que el 100 corresponia a Administració Ge- neral, el 200 a Gestió Econòmica i Comptabilitat, el 300 a Activitats, el 400 a les Seccions i el 500 a l’Ar- xiu fotogràfic de ’Ateneu.

Un punt interessant pel que representava de donar peu a la continuïtat de la gestió de l’arxiu van ésser les eines de gestió, en essència dos formularis, que comprenien una «Fitxa inventari» que permetia do-

nar entrada a nou material i el «Fons fotogràfi ». De manera més formal, l’Ajuntament va lliurar una Guia de l’Arxiu de l’Ateneu en format paper, així com una nova base de dades en suport informàtic. De manera explícita es deixava constància que l’ob- jectiu darrer de la intervenció era «aprofundir en la història del nostre poble tot garantint el coneixe- ment, la conservació i l’accés als documents de la seva principal associació cultural».

Encara més endavant, en un altre pla ocupacional de 2016, Susanna Muriel va endreçar totes les fo- tografies històriques, les va desar en classifi adors específics per a fotografies Aquest nou pas en l’ar- xiu fotogràfic va obrir el codi 500 del quadre de clas- sifi ació amb 803 nous registres que es van afegir als 1.177 creats anteriorment. En volum, aquests arxius representen dotze caixes de 32 x 33 x 6 cm que van del codi 5000 al 5011, tres caixes més gros- ses (codis 5012-5014) i una caixeta amb plaques de fotogravat (2015).

Aquesta organització de l’Arxiu de l’Ateneu en base Access permet interrogar-lo des d’aquest progra- ma temptejant diferents camps de la Fitxa inven- tari o del Fons fotogràfic Això no obstant, malgrat

els salts qualitatius que ha experimentat l’arxiu de l’Ateneu aquest també ha sofert canvis quantitatius que reclamen una nova dedicació específi a i, fins i tot, més espai. Concretament les famílies de l’Antoni i el Rafel Malaret han lliurat capses del seu arxiu personal —10 capses—, cosa que també ha fet La Vall de Verç —9 capses— en la persona de Teresa Reverter i, d’altra banda, en Lluís Ramban ha portat uns dos centenars de CD del Fons Video Producci- ons Vern, que fins ara tenia a casa seva. De tot ple- gat resulta que l’Arxiu de l’Ateneu és un reservori d’informació que actualment ja permet una consul- ta a l’abast dels estudiosos i de la institució mateixa, però resta pendent de successives intervencions que detallin i classifiquin més acuradament el con- tingut de les capses, així com de tot el material nou que hi ha arribat.

Després de les obres de remodelació de tot l’edifi- ci de l’Ateneu portades a terme durant el 2018 i el 2019, l’espai físic de l’Arxiu és una habitació exclu-

siva per a aquesta finalitat on 212 capses numera- des estan alineades de manera correlativa en unes prestatgeries metàl·liques de fins a vuit nivells, que dona un total de quaranta-un metres lineals d’arxiu. Fins aquí l’Arxiu de l’Ateneu, però cal comptar que algunes seccions tenen el seu arxiu propi, com el Cor, la SEAS o l’Orfeó.

Un cas particular és l’hemeroteca de la revista La Vall de Verç a partir del moment que l’Arxiu Comar- cal del Baix Llobregat va assumir la digitalització de tots els seus exemplars, començant pel primer número (1979), però que es va aturar el 2016. Hi podeu accedir si us connecteu al portal de Revistes Catalanes amb l’Accés Obert (RACO) o bé a <http:// xacpremsa.cultura.gencat.cat/pandora/cgi-bin/ Pandora.exe#a>. Els números a partir d’aquesta data es poden consultar a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern mentre la digitalització no es posa al dia.

15. 2. Arxius de les seccions

Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc (SEAS)

L’arxiu de la Secció Excursionista de l’Ateneu de Sant Just Desvern (SEAS) disposa dels apartats se- güents:

Tota la correspondència generada des de 1996. Relació de totes les activitats que es fan i, particu- larment, de les periòdiques.

Cronologia des de 1934 en base Access.

Arxiu digital d’imatges des de 1934 agrupada per decennis i que s’incrementa anualment amb les fo- tos de grup.

Col·lecció completa del Butlletí, que va de 1934 a 1936 i de 1965 a l’actualitat, consultable sota la cap- çalera Publicacions del portal. Amb una llista crono- lògica sota l’epígraf Escrits dels butlletins, amb el títol i autor de tots els articles apareguts, llista que s’actualitza cada desembre <http://www.santjust. org/seas/publicacions/escritsbutlleti.pdf>.

Hi ha un arxiu personal de Jordi Gironès en base Access de fins a 1.450 excursions amb l’itinerari, temps parcials i notes addicionals, que qualsevol soci pot consultar des de l’ordinador de la seu so- cial de la secció.

Finalment, malgrat que no es tracta d’un arxiu, cal esmentar la Biblioteca, amb més de vuit-cents lli- bres dedicats a la temàtica excursionista, i també sobre geografia i viatges. Inclou una cartoteca en

format paper i digital que cobreix tant la geografi catalana com la de la resta de la península i indrets concrets d’Europa.

Orfeó Enric Morera

L’Orfeó Enric Morera té, bàsicament, sis registres. Un d’actes de junta i assemblees; un de les activi- tats de l’any en curs que finalment donen lloc a la memòria anual; un dels cantaires que hi ha hagut des de 1951; un arxiu de les peces de música que s’han cantat; un arxiu fotogràfic; i un darrer de fo- nogràfic dels discos enregistrats i dels concerts gravats no professionalment —d’ençà que la tecno- logia ha quedat a l’abast de gairebé tothom amb les càmeres digitals i tauletes, entre altres.

De les activitats es porta el recompte de 689 con- certs fins a desembre de 2018. Pel que fa a les me- mòries, hi ha memòries sense interrupcions de tots els anys, tenint en compte que s’elaboren exclusiva- ment en el format Power Point des de 2015.

De la llista de cantaires podem saber els noms i la corda de cadascun dels que han passat per l’Orfeó gràcies a un primer recull que va fer el 1991 en Ra- fael Malaret i Amigó i que s’ha anant mantenint ac- tualitzat. D’aquest recompte podem saber que l’11 de maig de 1991 ja hi havien passat 342 cantaires, i que entre gener i novembre de 2019 s’hi han in- corporat onze cantaires, de manera que s’ha arribat

als 44 cantaires actius actuals i als 665 dels que hi han passat.

L’arxiu de cançons és voluminós perquè, de fet, re- presenta la suma de totes les còpies de què es dis- posa de bona part de les 655 cançons que ha arribat a cantar l’Orfeó.

Les noves fotografies que en la seva gran majoria encara fa en Lluís Ramban i Jordà es reben per blocs, acompanyades de les corresponents noves pàgines de miniatures —referències seria el nom que li escau. Aquestes pàgines s’afegeixen als qua- tre arxivadors ja existents. Cada pàgina té 24 foto- grafies miniatura que permeten arribar a l’arxiu ori- ginal dins del corresponent DVD. Això no obstant, no es pot fer cap cerca específi a perquè, ara com ara, les fotografies no estan indexades en cap base de dades que permeti interrogar l’arxiu amb un nom, una data o un acte concret. Dels anys més pròxims hi ha també un cert nombre de DVD, cadascun amb un concert específic de ’Orfeó.

L’arxiu d’enregistraments en discs de vinil és de nou¹⁶⁸ i com a CD hi ha el de la missa emesa i en- registrada per TV2-Televisió de Catalunya, la de la Missa de la Coronació del Concert del Centenari i registres dels concerts del dia de Nadal a l’esglé- sia parroquial dels Sants Just i Pastor de Sant Just Desvern. Ara bé, pel que fa als enregistraments de música, els més recents es poden escoltar i descar- regar del web de l’Orfeó, que actualment manté al dia Jordi Farràs.

Un aspecte gens menyspreable i que d’alguna ma- nera és un refl x de l’activat d’aquests gairebé se- tanta anys de l’Orfeó —els farà el 2021— són totes les peces que s’exposen a les vitrines i les parets de la sala d’assaigs de l’Orfeó. Corresponen a regals d’altres orfeons o ens locals per la participació en trobades, plaques commemoratives, discos propis o d’altri i fotografies —de les quals probablement no n’hi ha més còpies. De tot això no n’hi ha cap in- ventari i seria molt convenient fer-lo, i incloure-hi per descomptat els dos busts, un d’Enric Morera de Xavier Modolell —«Enric Morera, 1865-1942, Ofre- na dels amics de l’Orfeó, 27-Nov-65»— i l’altre del mestre Antoni Coll de R. Coello «L’Ateneu de Sant Just Desvern al mestre Antoni Coll i Cruells, 1929- 2001, 20 maig 2006» —que es troben en diferents punts de la primera planta.

Altres seccions

De forma semblant a l’Orfeó, el Cor Lo Pom de Flors disposa d’arxiu de partitures, de documentació va- riada i de fotografies a la vegada que també nom- brosos records i plaques de la seva participació en trobades i concerts.

La Vall de Verç disposa d’un arxiu-biblioteca de totes les revistes publicades fins el dia d’avui i ha dipo- sitat recentment el seu arxiu administratiu a l’AHA, però no disposa d’arxiu fotogràfic ni de cap altra mena.

16. MISSIÓ DE L’ATENEU

Francesc Blasco Urpinell

16. 1. Notes històriques d’un debat

Una sèrie de documents¹⁶⁹ posen en evidència que al llarg dels darrers quaranta anys, i particularment les dècades dels anys setanta i vuitanta, l’Ateneu s’ha plantejat diferents qüestions relatives a la integració de la gent nouvinguda, la superació d’una crisi d’idees, la manca de socis i gent compromesa o plantejaments més radicals sobre el futur de l’Ateneu. Aquí se’n recullen unes quantes amb l’única i exclusiva intenció de posar en evidència aquest fet que, d’altra banda és un signe evident de vitalitat. Al final d’aquestes quatre –literal– notes històriques farem un comentari integrant les idees vessades en el segon d’aquests escrits, de 1976- 77 i els dos següents que ja són de la dècada dels vuitanta.

Una situació de confrontació d’idees entre gent jove que s’aplegava a l’entorn de la SEAS i la junta de l’Ateneu es va produir arrel de l’escrit «La SEAS a l’Ateneu», de Vicenç Mascarell, al butlletí número

78 de la SEAS de març-abril de 1974. L’autor va escriure: «crec que [l’Ateneu] és una entitat classista, burgesa i fins i tot decadent, i que el seu caràcter és reaccionari en tant que absorbeix unes necessitats sense desenvolupar-les, i demagògic, en tant que possibilita unes activitats pel poble i per al poble però que les reprimeix d’entrada per l’estret marc de les seves estructures, anquilosades i burgeses. […] Perquè no es tracta que l’Ateneu aculli, sinó que sigui allò que la majoria vol, i que assumeixi la responsabilitat d’impulsar i de desenvolupar, trencant les llances que calguin. […] Perquè l’Ateneu sense el poble és una institució decadent i reaccionària i la seva vida i la seva existència, no serà millor ni més llarga pel millor o pitjor compte que tingui del bell roure que tantes vivències ha recollit. Cal renovar i cal transformar d’arrel les seves estructures, alliberar-les de tantes pressions, activar-les en funció de les necessitats i els interessos de la gent de Sant Just, paral·leles

per altra banda a la resta d’altres poblacions però amb unes característiques pròpies. […]

Arrel de l’escrit es va convocar una taula rodona oberta a tots els socis de la SEAS de la qual es va fer ressò el butlletí següent de maig-juny. El que es va presentar com una síntesi d’aquesta taula deia:

«es va presentar la problemàtica de l’aïllament de l’Ateneu envers el poble, les possibles causes, i unes possibles solucions. Es va dir que un fet important per solucionar-ho seria ajudar a les famílies d’immigrants a introduir-se a l’Ateneu. Un problema que es presenta amb això és el de l’idioma. També es va dir que aquest problema no ho és tant, perquè és un fet també que dels 700 socis que hi ha a l’Ateneu, solament una petita part “treballa” per l’entitat.» Com a resposta de la carta del Vicenç, Antoni Malaret i Amigó va publicar al butlletí de maig-juny la seva resposta de la qual extraiem les següents frases:

«L’Ateneu a part de les dificultats de sobreviure a unes circumstàncies, primer tràgiques, després difícils, equívoques i encara avui dificultoses, ha hagut de sostenir-se sobre un esquema econòmic, deficitari i mai brillant, que solament li ha permès, més que promocionar activitats, que també ho ha fet, donar acollida i suport a les iniciatives dels seus socis que a través de les Seccions, de l’acció individual, o de grups, eren propiciades. […] Estructures anquilosades i burgeses. Potser sí, segons el que vulgui entendre’s per burgeses. Nosaltres, hem conservat unes estructures – les possibles– que figuren reflectides en els estatuts reglamentaris, romàntics, influenciats pel liberalisme latent en el nostre país a l’any de la fundació de l’Ateneu, el 1917. […] Quin suggeriment possible, quina idea plantejada ha trobat el refús d’un recolzament econòmic, dintre les limitacions de la tresoreria social, o el moral si ha calgut? I que consti que si s’ha salvat l’existència física de la nostra

Entitat, ha estat mantenint-la dins d’un ambient popular, democràtic, de lliure crítica, pel que l’han volguda exercir, resistint les pressions exteriors que la volien transformar en una entitat dirigida.» L’escrit d’Antoni Malaret acabava amb una cita del Diario de Barcelona, sense esmentar data ni autor, de la qual també traiem la següent frase: «Si se desea vitalizar una institución, conviene participar activamente de sus actividades y promover otras nuevas que puedan brindar alicientes y estímulos para que otros miembros pasivos se inserten también en el engranaje de realizaciones.»

Al butlletí de juliol de la SEAS Jordi Gironès va intervenir en el debat arrel del qualificatiu burgès emprat pel Vicenç, que va utilitzar com a títol del seu propi escrit, que manifestava: «Vull reconèixer el mèrit que ha tingut l’exposició plantejada pel senyor Antoni Malaret al butlletí núm. 79, amb qui estic totalment d’acord. […] Què fàcil és titllar de burgès al veí quan un mateix empeny per assolir una bona plaça remunerada al treball i se les veu i desitja per pagar-se el cotxe. […] No amics, això és una contradicció que no fa més que demostrar una incapacitat per a sortir d’una estructura social que ens està perdent.»

També va intervenir «un catalán castellano parlante». Aquest darrer va centrar el problema del debat bàsicament en l’existència, d’acord amb una fluixa argumentació, de dos grups dins la SEAS:

«Hasta ahora ha existido en la SEAS dos grupos más o menos diferenciados: montañeros y no montañeros, o bien “los de arriba” y “los de abajo” […] Las conexiones entre ambos eran más bien reducidas, por no decir nulas. Esta falta de relaciones era debida, a mi entender, a los diferentes objetivos de ambos, a saber, montaña para unos y diversión para los otros.» i acabava proposant: «yo propongo […] la reestructuración de los actuales núcleos, incluyendo su fusión para la consecución de un GRUPO, que responda a nuestras más elementales necesidades: diversión, formación, comunicación, etc.» Al butlletí del mes de gener-febrer de 1975, el que signava com a «un catalán castellano parlante» tornava a entrar al debat contestant a l’article «Burgès» del Jordi Gironès. En aquest segon i extens article argumentava: «Lo que es muy probable es, que si no tenemos las convicciones suficientemente fuertes para soportar que se nos tache de “inconformistas”, “revolucionarios”, “contestatarios” o “bohemios”, con todo lo que ello

comporta, [sucederá] que claudiquemos y seamos absorbidos por la monótona vida de asalariados deseosos de ser burgueses.[…] Para mi no es válido gritar histéricamente: “Hay que trabajar, trabajar, trabajar . . . y no saber hacia dónde nos encaminamos.»

Encara hi va haver una contrarèplica del Vicenç al butlletí de gener-febrer de 1975 contestant la carta de l’Antoni Malaret, de la qual ja no direm res sinó emplaçar al lector interessat a llegir els textos íntegres¹⁷⁰ si vol fer-se una idea més precisa dels arguments de cadascun dels que van participar al debat. Això no obstant, ha de quedar clar que, excepte l’Antoni Malaret, el contertulians tenien vint-i-cinc o vint-i-sis anys l’abril de 1974.

Posteriorment a l’enrenou a l’entorn dels joves de la SEAS, i probablement com a conseqüència de la discussió que es va generar, algú va elaborar el document «Per un Ateneu popular. Reflexions sobre la seva possible realitat». No porta data però per altres referències del text deu ser de 1976-77. Aquest document dedica el primer i segon punt a fer un recorregut per la història de l’Ateneu, reconeixent el mèrit d’haver sobreviscut una guerra i una dura immediata postguerra i, malgrat això, haver assolit l’expansió de les diferents seccions:

«Aquesta és una feina feta per l’Ateneu de la que avui dia ens en podem sentir més satisfets i que va comportar que l’estratègia portada a terme donés la sensació d’un tancament enfront de les activitats o aspiracions de fora de l’entitat; no oblidem els constants enfrontaments entre els membres de les juntes i les autoritats locals a tots nivells; crida constant per a justificar un programa redactat en català o problemes que ara fan somriure com els provocats per una conferència en la que per primera vegada es parlava del Mercat Comú, etc.[…] Cal tenir en compte que encara avui regidors de l’Ajuntament posen impediments al normal funcionament del “Patronat Municipal” justificant que el que es fa no és potenciar l’activitat cultural del poble sinó que s’ajuda al manteniment de l’Ateneu. Per tant, la lluita encara és vigent.» A continuació s’enceta l’apartat «Vers un Ateneu popular» on es repassa l’activitat actual de les seccions, rebat l’afirmació que a l’Ateneu «no es fa res» i manifesta que: «les activitats socials actuals són totalment diferents a les del moment de la seva iniciació [de l’Ateneu]. Per aquest motiu el nostre plantejament ha d’estar d’acord amb el moment actual i intentar trobar un

camí que amb aquests nous condicionaments ens permeti donar una sortida vàlida a la nostra entitat.» El document aborda el seu tercer punt «Com portar- ho a terme?» fent referència a les imprescindibles instal·lacions, comptant que les actuals no estan en condicions d’oferir un bon servei: «el manteniment d’una entitat, la seva conservació, l’amortització d’uns préstecs, la constant adequació i ampliació […] que han fet d’un edifici, que al començament dèiem que encara ens sorprenia per les seves dimensions, en un seguit de cossos que en molts casos no són adequats a les necessitats per les que han estat creats, o que no reuneixen cap condició confortable […] Per mantenir tort el que hem dit són necessaris uns ingressos mínims que obliguen al manteniment d’unes quotes, que ben mirat són mínimes, però que representen un fre important. […] Com podem evitar, doncs, que els diners siguin un fre? […] es tractaria d’aconseguir, d’un ajuntament totalment democràtic, la subvenció mínimament necessària que cobrís la totalitat de les despeses fixes de l’entitat, eliminant automàticament les quotes dels socis i permetent l’entrada lliure de tots aquells grups que tenen una vida regular a la nostra població i de tots els que es poguessin formar posteriorment. En cap moment aquesta subvenció significaria una fiscalització de les activitats de l’Ateneu.[…] No es tracta d’un traspàs. Es tracta de la transformació d’una entitat privada en una de pública, mitjançant l’ajuda econòmica del municipi, integrant a tots els grups que actualment porten a terme activitats a la localitat.[…] Amb l’ajuda econòmica, però no fiscalitzadora de l’ajuntament, es podrien resoldre les activitats de manteniment, i per portar a terme actes diversos es podria comptar amb l’ajuda inicial de les seccions –tal com ja es fa actualment– que tindrien les seves subvencions directes del municipi.[…] També l’explotació directa del cafè-bar-restaurant.[…] Altres formes d’ingressos podrien ser quotes de socis protectors de l’Ateneu.[…] Tenint en compte que la gent no surt de casa per anar a un lloc on estarà menys c