- 1. ÀMBIT GEOGRÀFIC
1.1. ÀMBIT GEOGRÀFIC I HIDROGRAFIA
per Juli Ochoa González
Fons de Les Fatjones i la vall de Sant Just, vistes des del collet de l‘Espinagosa.
Sant Just Desvern és un municipi que es troba situat als vessants sud occidentals de la serra de Collserola, abastant el seu terme municipal una extensió de 7,85 quilòmetres quadrats.
Encara que geogràficament, històricament i associativament ha estat sempre considerat com part constitutiva del Baix Llobregat, comarca amb la qual se sent plenament identificat, quan la Generalitat de Catalunya féu l’any 1934 la seva divisió territorial en comarques el va integrar dins del Barcelonès, juntament amb la veïna població d’Esplugues. En tot moment ambdues poblacions han manifestat la seva vocació baixllobregatina, i ha estat a la fi reconeguda oficialment tal identitat pel Parlament de Catalunya el 12 de desembre de 1989.
LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN
El terme municipal de Sant Just Desvern es troba comprès entre les latituds 41′ 22′ 25” i 41° 25′ 10″ i les longituds 5° 44′ 30″ i 5° 47′ 38”, presentant una forma sensiblement rectangular, en què l’eix major està orientat de sud-oest a nord-oest.
La seva màxima cota es troba situada a 405 metres sobre el nivell del mar, gairebé al cim del turó de Marlès (416 m), mentre que el punt més baix del terme ho està a uns 40 m, dins del parc de la Torreblanca.
… –
– –
–
Limita al nord amb Barcelona (antic terme de Vallvidrera), a l’oest amb Sant Feliu de Llobregat (en part, antic terme de Santa Creu d’Olorda), al sud amb Sant Joan Despí i Esplugues de Llobregat, i a l’est amb Esplugues de Llobregat i Barcelona (en part, antic terme de Sant Vicenç de Sarrià).
–
–
Pel que fa a l’orografia, les muntanyes de Sant Just són les que envolten la conca hidrogràfica de la riera de Sant Just, la qual forma una vall que s’obre al pla del Llobregat entre els turons de la Penya del Moro i Sant Pere Màrtir.
Seguint la línia de carenes entre un i altre turó, trobem que les diferents elevacions que configuren el nostre terme municipal són: l’abans esmentada Penya del Moro (276 m), el coll de can Solanes (223 m), el turó de ca n’Oliveres (258 m), els dos cims de la Coscollera (361 i 372 m), el coll de les Torres (347 m), el turó de Marlès (416 m, el cim del qual es troba en terme de Barcelona), el coll de can Cuiàs (312 m), el turó de Llevallol (377 m), el turó de l’Espinagosa (385 m), el collet de l’Espinagosa (353 m), el turó d’en Cors o puig Aguilar (389 m), la muntanya Pelada (356 m), el cim de l’entrecanal dels torrents Font del Rector i Font del Ferro (351 m), el coll del Portell (337 m) i la muntanya de Sant Pere Màrtir, antigament anomenada puig d’Ossa, en què el cim fa partió entre Esplugues i Barcelona on arriba el terme de Sant Just fins a la cota 367 m. Des de Sant Pere Màrtir, la línia de muntanyes baixa ràpidament cap al pla per la plaça Mireia (227 m), turó del Temple (264 m, el cim del qual està en terme d’Esplugues), turó d’en Ramoneda (197 m) i Creu del Pedró (175 m), sent el Serral (130 m) el seu darrer contrafort.
L’àmbit definit per les muntanyes abans esmentades constitueix principalment la conca de la riera de Sant Just en el seu tram superior.
Aquesta riera té l’origen a la part septentrional del terme, i, després d’un recorregut de 6,8 quilòmetres, aboca les aigües al riu Llobregat, ja en terme de Sant Feliu, on és anomenada riera Pahissa. En l’inici està formada per la unió del torrent de Les Fatjones amb el de la Font del Rector. Els seus principals afluents per la dreta són el torrent de can Cuiàs, situat al curs superior, el de can Solanes, i el torrent del Pou Nou, aquest darrer quan la riera ja s’obre al pla. La resta són curtes torrenteres en fort pendent que davallen dels vessants de la Coscollera i de la Penya del Moro. Els afluents per l’esquerra, generalment de major recorregut que els anteriors, són
–
ÀMBIT GEOGRÀFIC
el torrent de la Font del Ferro, el torrent Bo i el de can Biosca, amb el subafluent de can Cortès. Emmascarat pel centre urbà hi ha un darrer afluent que segueix aproximadament els carrers Batista i Roca, Salut i Baixada del Mas.
A més de la conca de la riera de Sant Just, en el nostre terme hi ha d’altres torrents i rieres.
Així, en el sector sud-oriental del terme es troba el torrent de la Fontsanta, que fa partió amb la veïna localitat d’Esplugues, que actualment queda ocult pel carrer de Sant Ferran, plaça de Maragall i avinguda del Doctor Ribalta. Aquest torrent desguassa en el riu Llobregat en terme de Sant Joan Despí.
Un altre torrent és el del Pont Reixat, afluent de l’anterior, que també queda desfigurat pel centre urbà. Aquest torrent té el seu origen entre el Serral i la Creu del Pedró, i presenta un curs sensiblement paral·lel al de la riera de Sant Just, i s’ajunta a la riera de la Fontsanta ja en terme de Sant Joan Despí.
Al sud-oest de Sant Just Desvern, i confrontant amb Sant Feliu de Llobregat, es troba el torrent de Matàsens, que té l’origen als vessants de la Penya del Moro, creua el Mas Lluí i desemboca en el riu Llobregat en terme d’aquesta darrera població.
1.2. TRETS GEOLÒGICS
per Oriol Rigat Planas
INTRODUCCIÓ
Per entendre millor el tema de les mines d’aigua, hem de tenir un cert coneixement de la geologia on és situat el terme de Sant Just Desvern,
En primer lloc haurem de situar-lo dins de les unitats geològiques de les quals forma part amb certs trets geològics i morfoestructurals característics.
Així doncs, Sant Just Desvern està situat al sud-oest de la serra de Collserola, en contacte amb la vall del Llobregat. La serra de Collserola, que s’estén del riu Besós al riu Llobregat i entre el pla de Barcelona i les planes del Vallès, pertany a la serralada Litoral, la serralada més meridional del sistema Mediterrani Català, també anomenat Catalànids. La serra de Collserola és un bloc aixecat, limitat per falles i format per materials molt antics que daten de l’era Paleozoica. Aquests relleus paleozoics estan predominantment formats per pissarres, anomenades popularment llicorelles, i donen origen a muntanyes amb formes suaus, amb valls relativament amples, al fons de les quals apareix quasi sempre un replà de el torrent de la Font del Ferro, el torrent Bo i el de can Biosca, amb el subafluent de can Cortès. Emmascarat pel centre urbà hi ha un darrer afluent que segueix aproximadament els carrers Batista i Roca, Salut i Baixada del Mas.
A més de la conca de la riera de Sant Just, en el nostre terme hi ha d’altres torrents i rieres.
Així, en el sector sud-oriental del terme es troba el torrent de la Fontsanta, que fa partió amb la veïna localitat d’Esplugues, que actualment queda ocult pel carrer de Sant Ferran, plaça de Maragall i avinguda del Doctor Ribalta. Aquest torrent desguassa en el riu Llobregat en terme de Sant Joan Despí.
Un altre torrent és el del Pont Reixat, afluent de l’anterior, que també queda desfigurat pel centre urbà. Aquest torrent té el seu origen entre el Serral i la Creu del Pedró, i presenta un curs sensiblement paral·lel al de la riera de Sant Just, i s’ajunta a la riera de la Fontsanta ja en terme de Sant Joan Despí.
Al sud-oest de Sant Just Desvern, i confrontant amb Sant Feliu de Llobregat, es troba el torrent de Matàsens, que té l’origen als vessants de la Penya del Moro, creua el Mas Lluí i desemboca en el riu Llobregat en terme d’aquesta darrera població.
1.2. TRETS GEOLÒGICS
per Oriol Rigat Planas
INTRODUCCIÓ
Per entendre millor el tema de les mines d’aigua, hem de tenir un cert coneixement de la geologia on és situat el terme de Sant Just Desvern,
En primer lloc haurem de situar-lo dins de les unitats geològiques de les quals forma part amb certs trets geològics i morfoestructurals característics.
Així doncs, Sant Just Desvern està situat al sud-oest de la serra de Collserola, en contacte amb la vall del Llobregat. La serra de Collserola, que s’estén del riu Besós al riu Llobregat i entre el pla de Barcelona i les planes del Vallès, pertany a la serralada Litoral, la serralada més meridional del sistema Mediterrani Català, també anomenat Catalànids. La serra de Collserola és un bloc aixecat, limitat per falles i format per materials molt antics que daten de l’era Paleozoica. Aquests relleus paleozoics estan predominantment formats per pissarres, anomenades popularment llicorelles, i donen origen a muntanyes amb formes suaus, amb valls relativament amples, al fons de les quals apareix quasi sempre un replà de
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
materials quaternaris, on hi ha els cultius, mentre que als vessants apareix la vegetació mediterrània d’alzines i pi blanc, amb un sotabosc de matolls alts i densos, allí on ha estat respectat per l’home. El rocam paleozoic es troba actualment molt modificat per processos ben diversos esdevinguts al llarg de milions d’anys. Així trobem que al nord-est de la serra de Collserola i a l’altre costat del riu Besòs, hi predominen els materials d’origen intrusiu, i en canvi al sud oest i a l’altra banda del riu Llobregat trobem materials paleozoics suaument esfondrats i coberts per materials del Mesozoic.
A Sant Just Desvern els turons i els vessants estan formats per roques paleozoiques (esquistos i pissarres noduloses amb quarsites, dolerites i algun dic de pòrfir), per altra banda trobem que les valls estan formades per materials tous (argiles i llims) de finals del Terciari (Pliocè) i del Quaternari procedents del contacte amb la plana al·luvial del Llobregat.
Tall geològic transversal de la serralada de Collserola pel Tibidabo, publicat el juny de 1927 al Butlletí Excursionista de Catalunya, i reproduït a l’Itinerari 1 sobre Geologia editat pel Patronat Metropolità del Parc de Collserola.
ELS MATERIALS
La serra de Collserola és formada per roques paleozoiques predominantment de l’Ordovicià i del Silurià (materials sedimentats fa uns 500 a 400 milions d’anys), així també com algunes restes del Devonià i del Carbonífer (de 400 a 300 milions d’anys d’antiguitat).
El terme de Sant Just Desvern està situat sobre materials dipositats, bona part d’ells, a la darreria de l’Ordovicià i constitueix la base del Silurià.
Dins de l’Ordovicià, hi podem trobar esquistos micacítics i esquistos arenosos intercalat amb bancs poc potents de quarsites i roques carbonatades, l’espessor d’aquestes formacions és poc concreta, però es dóna per bo uns 450 m per a les pissarres i uns 120 m per a les quarsites (1).
(1) ASHAUER i TEICHMÜLER (1935)
–
–
ÀMBIT GEOGRÀFIC
Ja en el Silurià trobem un primer nivell, poc estès a la serra de Collserola, on només aflora en la part més meridional (Santa Creu d’Olorda, Papiol, Sant Just Desvern), d’una sèrie formada per 150 a 250 m d’espessor d’esquistos ampelítics, filites i sericites que alternen amb bancs d’escassos centímetres de gruix de quarsites. En aquests esquistos és fàcil trobar-hi graptòlits i crinoideus.
Un segon nivell predominantment calcari constitueix el pas del Silurià superior al Devonià inferior. Aquest nivell de trànsit del Silurià al Devonià és poc representat a la serra de Collserola (Santa Creu d’Olorda, Papiol i zona de Molins de Rei) i totalment absent a Sant Just Desvern.
El següent nivell que trobem, calcoesquistos amb Tentaculites, ens assenyala que ja ens trobem en el Devonià mitjà. Aquest nivell, també absent al nostre poble, està format per un conjunt de 20 a 30 m d’espessor de calcoesquistos i calcàries argiloses amb abundant fauna de Tentaculites (Santa Creu d’Olorda, Papiol). Aquestes calcàries del Devonià són explotades industrialment per fer-ne ciment, amb aparatoses instal·lacions a cel obert que deterioren l’ambient i sobretot el paisatge de la serra de Collserola.
El Carbonífer és encara més escàs a Collserola i només aflora en nuclis d’alguna estructura sinclinal (Papiol, Santa Creu d’Olorda, zona de Molins de Rei), sempre a prop d’afloraments del Devonià. Es caracteritza per un primer nivell basal de litites i esquistos silícics, un nivell intermedi format per bancs de calcàries, calcoesquistos i pissarres, i finalment un nivell de pissarres arenoses, grauwackes i conglomerat amb còdols de quars 12).
Finalment trobem els materials de les valls, és a dir, les últimes disposicions de sediments datades a les darreries del Terciari (Pliocè), fa uns dos milions d’anys. A Sant Just Desvern trobem sobretot Quaternari, compost principalment per argiles vermelles amb fragments molt angulosos de pissarres i quarsita.
OROGÈNESI HERCIANA
Hauríem d’assenyalar que la immensa majoria dels materials que ara trobem, sobretot els que daten d’uns 500 a 300 milions d’anys (de l’Ordovicià fins al Carbonífer), es donen a causa dels efectes que produí l’orogènesi herciana. Aquesta orogènesi tingué un abast molt més general, del qual la serra de Collserola només forma una petita part, i fou afectada per diverses fases, en què es manifestaren les deformacions.
(2) ALMERA (1900) va descriure aquest conjunt com pertanyent al Culm, SCHRIEL (1929) i ASHAUER i TEICHMÜLER (1935) situen la fauna marina en el Viseà i en els primers nivells del Culm.
LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN
A Collserola cal destacar dos sistemes de plecs, que corresponen als moviments principals de l’orogènesi herciana, localitzables per tot el Paleozoic dels Catalànids i que són situats en la fase estòica de l’orogènesi.
En una primera fase, es produí un plegament general, que és la deformació més important. Aquest provocà una forta esquistositat a la roca. La direcció que prengueren les noves estructures foren en general ONO-ESE, amb inclinacions molt variables a causa d’haver estat afectades per una segona generació de plegaments i nombroses fractures. La formació d’aquests plecs, juntament amb les transformacions sofertes pel posterior metamorfisme regional, va fer que s’esborressin quasi tots els senyals de l’estratificació inicial. El metamorfisme que afectà aquesta primera fase a Collserola no fou molt important i no passà de subfàcies de la clorita i de la biotita, i algunes vegades de moscovita. També podem trobar fins bancs interestratificats de quarsites, entre les pissarres. En ells es pot veure com són afectats pels plegaments de tota la massa de pissarres.
En una segona fase de l’orogènesi, es produeixen unes deformacions noves que donen lloc a microplecs que provoquen una segona esquistositat a la roca, amb angles molt aguts i plecs en acordió o “chevro”. Posteriorment es produeixen deformacions tipus “kind-bands”, que poden dur a confusions per la seva gran semblança, Com a la primera fase, aquestes estructures presenten una direcció ONO-ESE.
LA INTRUSIÓ DE GRANITOIDES I EL METAMORFISME DE CONTACTE
Ja en l’última fase de la tectònica herciana, cal situar la intrusió d’un gran batòlit granític, que provocà el metamorfisme tèrmic dels materials més propers. Aquests materials metamòrfics apareixen en un extrem de la serra de Collserola, i són una franja allargassada al peu del Tibidabo. Es tracta d’una intrusió granodiorítica o de granit alcalí, que provocà una aurèola de metamorfisme de contacte, de baixa pressió i d’una elevada temperatura amb més de 1.500 m d’espessor. L’augment de la temperatura generà un metamorfisme a les roques Paleozoiques, plegades en aquesta orogènesi, i que se sobreposen al feble metamorfisme anterior, donant lloc en trets generals, a cornianes pelítiques, cornianes i esquistos calcosilicats i nodulosos.
Altres processos associats, com ara infiltracions de fluids, provocà que entre les esquerdes i les fractures de les roques, hi apareguessin dics amb una direcció NE-SO de porfirs granítics, amb amplades molt variables, i dics diabàsics.
ÀMBIT GEOGRÀFIC
19
Alguns exemples d’aquesta transformació de la roca els trobem en els vessants de Sant Pere Màrtir que toquen a Sant Just Desvern, on podem trobar les pissarres noduloses o tacades, és a dir , que es caracteritzen per les taques que presenten. Aquests nòduls acostumen a ser de biotita, cordierita, andalucita (quiastolita) en les pissarres ampelítiques i de clorita en les roques dels nivells menys afectats pel metamorfisme.
A Sant Just Desvern no hi podem trobar la gran massa de granitoides, però sí l’àurea de metamorfisme que aquesta generà, on hi ha dics de porfir granític.
OROGÈNESI ALPINA
En les últimes etapes de l’orogènesi alpina, ja en el Cenozoic, ara fa uns 65 milions d’anys, van tenir lloc unes deformacions de gran importància, que van fixar les principals estructures del relleu que tenim actualment.
L‘orogènesi alpina va començar fa uns 150 milions d’anys, i va produir unes deformacions que al llarg de tots aquests milions d’anys han esdevingut els Andes, les Rocalloses i els Alps.
A la serra de Collserola les deformacions no foren tan importants en l’àmbit general, però sí en l’àmbit local, ja que es produiren una sèrie de fractures i ondulacions que generaren diverses falles per tot el massís, amb direccions predominants NE-SO i SE-NO, que configuraren en gran part el relleu actual de la
serra.
Podríem considerar que a partir de l’orogènesi alpina la serra de Collserola ja estava formada, donada la poca importància que han tingut els canvis esdevinguts de llavors ençà.
ELS ÚLTIMS CANVIS (PLIOCÈ I QUATERNARI)
Els darrers canvis soferts a la zona de Collserola deriven de la falla del Llobregat i de l’evolució del nivell del mar durant tot aquest temps.
La fluctuació del nivell marí i el clima de la zona (molt diferent al que tenim avui) van influir molt sobre l’erosió que patiren els vessants de la serra, i van anar formant grans extensions de sediments als peus d’aquests i a les planes.
Més tard, als inicis del Pliocè, aquests sediments quedarien submergits per una forta ascensió del mar, el qual va penetrar fins a les proximitats de Castellbisbal (anomenada per FAURA i SANS com la ria Rubica) allí, s’hi dipositaren formacions pliocèniques (argiles blaves, margues, sorres i argiles
LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN
arenoses grogues) que taparen la falla del Llobregat, la qual avui només és visible a Martorell.
A les acaballes del Pliocè (fa uns 2 milions d’anys) el mar tornaria a retrocedir i els processos erosius es tornarien a reactivar, de manera que van deixar unes noves valls més profundes.
Així doncs, el relleu i la geologia del terreny, han permès que l’aigua filtrada en el subsòl s’acumulés en determinats punts, que els homes han pogut aprofitar per al seu ús, mitjançant l’extracció amb pous i mines, sistemes molt emprats a Sant Just Desvern.
Bibliografía utilitzada:
IGME, Mapa geològico de España. Escala 1:50.000. Núm. 420. Hospitalet del Llobregat. Madrid, 1975.
-P. SANTANACH i altres, Geologia (1), dins Història Natural dels Països
Catalans. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1986.
-Institut Cartogràfic de Catalunya. Mapa Geològic de Catalunya. Escala
1:250.000. Barcelona, 1989.
ÀMBIT GEOGRÀFIC
1.3 NOTES SOBRE CLIMATOLOGIA I HIDROLOGIA
per Juli Ochoa González Recollida de dades: Albert Riera Prenafeta, Joan Poll Gelabert i Ricard Garcia Vives
Molt amplis i diferents podrien ser els estudis de caire climàtic o hidrològic a realitzar a les mines santjustenques. Per tal de poder presentar aquest estudi d’una manera senzilla, es va optar per triar tres tipus diferenciats de mines i establir una estació de seguiment en cada una d’elles, i recollir els resultats obtinguts al llarg d’un any.
Presa de mesures climatològiques a la mina de la font de la Bonaigua.
Les tres mines seleccionades foren:
1) Mina exterior de can Carbonell. Es tracta d’una curta mina de poc més d’un centenar de metres amb una única sortida a l’exterior que correspon a la boca, Està situada a la solana de la vall de Sant Just, mentre les altres dues mines escollides es troben a l’obaga. A causa de les característiques especials d’aquesta mina, no ha estat considerada per a fer l’estudi dels cabals, tal com més endavant s’explica
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
2) Mina de la Torreblanca. És la major de les mines de llarg recorregut, amb nombroses sortides a l’exterior, moltes de les quals es troben obertes permanentment. L’estació de seguiment fou establerta en el curs alt, a Les Fatjones, en un punt situat entre on aflora l’aigua i el primer pou de registre.
3) Mina de la Font de la Bonaigua. Tot i ser una mina de curt recorregut (145 m) el fet de no presentar actualment cap obertura a l’exterior, ja que desguassa en un ramal del col·lector de la riera de Sant Just, pot fer suposar a priori que es tracta de la mina amb climatologia menys influenciable directament per les variacions exteriors. L’estació fou establerta junt a l’obertura impenetrable que comunica aquesta mina amb el ramal del col·lector abans esmentat.
Per ubicar les estacions, en primer terme es van escollir degudament els indrets apropiats per tal de determinar el microclima de la mina, considerant la necessitat d’evitar en la mesura que fos possible la influència del medi exterior, ja que desvirtuaria les observacions a fer.
Un cop decidits els emplaçaments de les estacions, es va procedir a efectuar, amb una periodicitat mensual, els oportuns registres de temperatura de l’aire i de l’aigua, humitat relativa, i també a verificar els cabals de cada mina mitjançant l’ús de traçadors.
Per tal d’evitar la possible influència tèrmica que poguessin exercir en la temperatura ambiental, es va limitar a dos el nombre d’investigadors a cura dels mesuraments termomètrics, sent aquestes les primeres operacions dutes a terme en el decurs de cada visita. Així mateix, i per idèntica raó, aquestes lectures foren realitzades emprant llum elèctrica en comptes de l’habitual d’acetilè.
Gràfic 1.
ÀMBIT GEOGRÀFIC
23
Pel que fa a l’instrumental es varen emprar un termòmetre calibrat amb sensibilitat inferior a 1/5 de grau centígrad i un hidròmetre, ambdós aparells d’utilització habitual en estudis de climatologia subterrània.
HIGROMETRIA I CLIMATOLOGIA
El gràfic 1 ens mostra l’evolució del grau d’humitat atmosfèrica a Sant Just Desvern, segons les dades recollides a l’estació meteorològica de l’òptica Pasteur, gentilment facilitades per Ràdio Desvern.
En l’esmentat gràfic es pot apreciar que en el decurs de l’any 1992, el màxim grau d’humitat atmosfèrica correspongué a l’estiu i començaments de tardor, i es localitza, per contra, el moment de màxima sequedat atmosfèrica el mes d’abril.
Gràfic 2 i 3.
Gràfic 4.
Els gràfics 2, 3 i 4 ens mostren, respectivament, els estudis comparatius entre aquesta gràfica anterior (humitat atmosfèrica exterior) i les dades registrades a l’interior de cada una de les mines estudiades (2: can Carbonell, 3: Torreblanca, 4: Bonaigua).
Llevat de la forta inflexió de la gràfica corresponent a la Font de la Bonaigua durant el mes de febrer, en totes elles es poden apreciar uns trets comuns:
–
Durant la primera part de l’any, el grau d’humitat relativa de cada una d’aquestes mines és superior al que es pot registrar en l’exterior, A partir de maig-juny, aquesta relació s’inverteix, i passen a ser molt més seques. A mitja tardor (octubre-novembre), la humitat interior torna a ser superior a l’exterior, i recomença el cicle.
Gràfic 5.
ÀMBIT GEOGRÀFIC
Sent el grau d’humitat un element fonamental en la determinació de la densitat de l’aire, i aquesta, un important element causant de la formació de corrents quan entren en contacte dues masses d’aire de diferents densitats, trobem que, conseqüència directa d’això és la presència continuada de lleugers corrents
Gràfic 6, 7 i 8.
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
d’aire en cada una de les mines, i que, dos cops per any, s’inverteix el sentit d’aquests corrents.
A partir de maig-juny, l’aire exterior, calent, humit i més dens que el de l’interior, entra a la mina a nivell de les parts més altes de les galeries i desallotja l’aire interior, el qual va sortint per les parts més baixes i produeix a la llarga una renovació total de l’aire contingut a la mina.
En arribar octubre-novembre, és, per contra, l’aire interior, més calent, humit i dens que el de l’exterior, el que surt de la mina per les parts més altes de les seves obertures (és el clàssic baf que s’observa a l’hivern a les boques de les mines, i especialment als pous de registre) i dóna pas a l’entrada de l’aire exterior. En aquest cas, però, no té lloc una renovació de tot l’aire de la mina, ja que als sectors situats per damunt del punt més alt d’entrada d’aire fresc es produeixen bosses d’aire calent que no poden ser remogudes.
El gràfic 5 reflecteix mes a mes l’evolució de la temperatura mitjana a Sant Just segons dades també facilitades per Ràdio Desvern.
Poc hi ha per comentar, ja que les dades recollides són les normals en qualsevol població mediterrània de la nostra latitud.
Potser en aquest cas es podria assenyalar com a variació la suau davallada soferta durant el mes de juny, vinculada a la forta pluviositat que en aquell mes es va enregistrar (vegeu gràfic 9).
Els gràfics 6, 7 i 8 comparen aquesta gràfica anterior amb les dades recollides dins de cada una de les mines objecte del present estudi (6: can Carbonell, 7: Torreblanca, 8: Bonaigua). En cada un dels gràfics ha estat representada amb un traç gruixut la temperatura de l’aigua i amb un traç prim la de l’aire.
Tots tres gràfics ens donen informacions molt similars, els principals trets de les quals són els següents:
– La temperatura de l’aire de les mines és pràcticament constant, i aproximadament equivalent a la mitjana anyal de la temperatura exterior.
– El mateix es pot dir de la temperatura de l’aigua, la qual és anàloga però, en general, lleugerament inferior a la de l’aire. Aquesta lleu diferència és deguda a la seva evaporació parcial.
Com que a major moviment correspon major evaporació, trobem que a la mina de can Carbonell, en estar totalment quieta la superfície de l’aigua, la temperatura arriba en diversos casos a ser superior a l’ambiental de l’interior de la mina.
ÀMBIT GEOGRÀFIC
27
– De manera anàloga al raonament fet en parlar de la humitat relativa, trobem que en la relació entre les temperatures interior i exterior hi ha dues estacions ben delimitades. Des de mitjans d’abril o començaments de maig, l’interior de les mines és més fresc que l’exterior; aquesta estació fresca finalitza a mig setembre o començaments d’octubre, en què s’inverteix la relació i passen a ser més calentes les mines que no pas l’exterior.
Això és degut al fet que les mines són pràcticament isotermes, com s’ha indicat anteriorment, sent les variacions de la temperatura exterior les causants d’aquests contrastos.
ANÀLISI DELS CABALS. FACTORS QUE HI INFLUEIXEN
Gràfic 9.
Per fer aquest estudi de cabals, hem tingut en compte les dades enregistrades a les mines de la Torreblanca i de la Font de la Bonaigua; no així a la mina de can Carbonell, ja que, pel fet que aquesta mina actua de dipòsit, emmagatzemant quantitats considerables d’aigua en absència de noves aportacions, com també per desguassar una quantitat constant no influïda per les oscil·lacions que puguin experimentar aquestes aportacions, les dades obtingudes desvirtuarien qualsevol intent de lectura i/o interpretació.
El gràfic 9 ens mostra l’evolució pluviomètrica sobre el sector meridional de la serra de Collserola, segons les dades recollides a l’Observatori Fabra, les quals ens han estat amablement facilitades pel senyor Antonio Gásquez.
En aquest gràfic es pot apreciar que, al llar de l’any 1992, el règim de precipitacions ha estat francament modest, sent febrer i novembre els mesos més secs. Les úniques pluges de consideració caigueren cap a finals de primavera i començaments d’estiu (maig, juny i juliol, especialment el juny). i també a l’octubre, en què les precipitacions foren moderades.
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Gràfic 10.
Els gràfics 10 i 11 ens mostren, respectivament, els estudis comparatius entre aquesta gràfica anterior (litres caiguts per metre quadrat) i els cabals, en litres per minut, enregistrats a l’interior de cada mina (10: Torreblanca, 11: Bonaigua).
Gràfic 11.
En ambdós gràfics es pot apreciar que els cabals d’aquestes mines han evolucionat seguint trajectòries similars:
Totes dues van començar l’any anant raonablement plenes, com a conseqüència de les pluges de la tardor de 1991 (no recollides en els gràfics). A causa del baix règim de pluges hagut durant el primer trimestre de 1992, els cabals anaren disminuint, i s’enregistrà un mínim el mes de maig. Les pluges del final de la primavera van tornar a fer revenir les mines, el cabal de les quals tornà a disminuir a mesura que també ho feia el volum de precipitacions. Ja a la tardor, les pluges d’octubre van ocasionar la nova revinguda experimentada el novembre.
ÀMBIT GEOGRÀFIC
Tot això ens mostra de manera ben palesa la influència directa que exerceixen les variacions pluviomètriques sobre les mines i el seu funcionament. A cada període de precipitacions segueix, amb un marge de pocs dies o poques setmanes, una revinguda a les mines, que és proporcional en el temps a la durada del període plujós.
Tal com s’indicava, els comportaments d’ambdues mines han estat similars, però no idèntics. Comparant-los, observem que les oscil·lacions de cabal que presenta la mina de la Torreblanca són molt més suaus que les de la Font de la Bonaigua, el comportament de la qual és més brusc, i arriba en ocasions a estroncar-se en els moments de major sequera.
La principal raó d’aquest comportament diferent cal cercar-la en la notòria diferència entre les zones de captació d’una i altra mina. Mentre la zona de captació del sector estudiat de la mina de la Torreblanca té una extensió aproximada d’unes vint-i-cinc hectàrees, la de la Font de la Bonaigua amb prou feines arriba a poc més d’una.
Les roques del subsòl, principalment llicorelles en ambdós casos, estan solcades per un dens laberint d’esquerdes, fissures, plans d’exfoliació i petits canals, que amb aforaments de pocs milímetres cúbics cadascun, constitueixen una autèntica “esponja” que, després de cada precipitació, reté en el seu si una considerable quantitat d’aigua.
Passades les precipitacions, i fins i tot en temps de sequera, és aquesta aigua la que s’encarrega d’anar mantenint els cabals de les mines, les quals, d’altra manera, romandrien seques la major part del temps. A major extensió de la zona de captació, molt major serà la reserva subterrània continguda en el conjunt d’aquests petits conductes i, per tant, seran menors les probabilitats d’estroncaments sobtats.
LES AIGÜES DURES I LA FORMACIÓ DE LA TOSCA
Per a la confecció d’aquest apartat no ens hem basat en les tres estacions abans esmentades, sinó que és fruit d’observacions en diversos punts del conjunt de les mines del poble.
És prou conegut de tothom que les aigües de les mines santjustenques són dures, “tenen molta calç”, es diu, i per això formen tanta tosca.
Això es deu al procés següent:
L’aigua de pluja dissol certes quantitats de l’anhídrid carbònic que es troba a l’atmosfera i especialment a l’humus del sòl, i dóna lloc a l’aparició de l’àcid carbònic, segons la fórmula: H2O + CO2CO3 H2
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Aquesta aigua acidulada penetra en la xarxa de fissures anteriorment descrites i ataca el carbonat de calci que es pugui trobar a les roques (aquest carbonat de calci, o calcita, és un component abundant, encara que no majoritari, de les roques santjustenques). Conseqüència d’aquest atac és que el carbonat càlci que és insoluble en aigua, passa a bicarbonat càlcic, que és soluble, segons la reacció següent:
CO3 Ca + CO,H,
(CO3H),Ca
Aquest bicarbonat càlcic queda dissolt en l’aigua, la qual serà més o menys dura segons la quantitat d’aquesta sal que pugui dur dissolta.
Mina superior de can Coscoll. Estalactites i colada perietal
La reacció anterior es pot efectuar indiferentment en un o altres sentit, ja que una aportació de gas carbònic es tradueix en la formació de bicarbonat soluble, i una sortida d’anhídrid carbònic propicia la descomposició del bicarbonat amb separació de gas carbònic i aparició d’un dipòsit insoluble de carbonat de calci.
La precipitació d’aquest carbonat de calci és el que normalment coneixem com formació de tosca.
A les mines, com a tota cavitat subterrània, aquestes precipitacions carbonatades poden presentar diverses modalitats, algunes d’elles prou conegudes.
ÀMBIT GEOGRAFIC
Mina superior de can Coscoll. Esvelta estalactita isotubolar
Mina superior de can Coscoll. Estalactites i banderes.
Entre els tipus elementals simples, tothom sap que s’anomena estalactita a un sortint que davalla de la volta, mentre que una estalagmita és la forma inversa, generalment més gruixuda i massissa i, que sorgeix del terra. Quan una estalactita s’uneix amb l’estalagmita nascuda sota seu, soldant-se, tenim una columna. Una bandera és una forma habitualment ondulada suspesa del sostre com una estalactita, però allargassada cap a les parets, que acostuma a tenir molt
Mina superior de can Coscoll. Terra estalagmitic amb microgours.
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Mina de Les Fatjones–Torreblanca, Massa de traverti formada a expenses de les gui neus / Fragment de conducció obturat per concre cions calcàries. Original cedit pel senyor Emili Prenafeta Garcia.
poc gruix. Una colada és un revestiment cristal.lí, sovint espès, aplicat sobre una paret. També pot rebre el nom de cascada fòssil. Finalment un terra estalagmític és una formació equivalent, però que tapissa d’una manera més o menys contínua el sòl de la galeria.
Independentment d’aquestes concrecions, que són les més corrents, també se’n poden trobar d’altres.
Així a les quietes aigües d’alguns sectors estancats es produeix una precipitació superficial, anomenada calcita flotant, que no cau al fons de l’aigua a causa de la resistència que li ofereix la seva tensió superficial. Aquesta calcita flotant pot adherir-se a les parets i dóna lloc a la formació de voreres.
Als llocs on llisca una finíssima pel·lícula d’aigua es forma un seguir de petits embassaments, de gènesi complexa, anomenats gours.
Un altre tipus de formació característic de les mines, el constitueixen les masses de travertí, les quals es formen en precipitar-se la calcita damunt de les “guineus” (arrels de la vegetació exterior), mineralitzant-les.
La darrera concreció a mencionar, potser la més enutjosa per als propietaris i usuaris de les mines, és la formació de successives capes concèntriques que, creixent cap al centre de les conduccions arriba, generalment, a obturar-les, i les inutiliza completament.
ÀMBIT GEOGRÀFIC
1.4. ACIDESA I ALCALINITAT DE LES AIGÜES
per Francesc Riera Prenafeta
MESURA DEL PH
El pH s’ha mesurat amb un pH-metre digital Crison – 506, amb calibrador, compensador de temperatura i corrector de pendent,
La calibració de l’aparell s’ha realitzat mitjançant l’ús de tampons de pH 4 i7 a una temperatura de 20 C.
La major part de les mostres s’han mesurat “in situ”, per la qual cosa l’electrode s’ha rentat prèviament amb aigua destil·lada abundant, i s’han assecat posteriorment les gotes abans de cada immersió. Per a cada mostra, s’ha fet un pre-rentatge de l’electrode amb l’aigua a mesurar, seguidament s’ha agitat la mostra durant uns 20 segons, després dels quals s’ha deixat reposar. Quan la lectura dels dígits s’ha estabilitzat, s’ha procedit a prendre nota.
Han col·laborat en aquestes tasques: Oriol Rigat, M. Rosa Riera i Albert Riera.
ELS RESULTATS
La pràctica totalitat de les lectures de pH a les mines està per damunt del valor logarítmic de mitjana, sent la lectura més baixa de 7,40 (mina del Mas Cardona) i la més alta de 8,25 al pou de can Marlès (font de la Xima).
Mesura del pH en un dels accessos a la mina de Les Fatjones–Torreblanca,
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Per tal de tenir una idea global, s’ha calculat la mitjana de totes les mesures efectuades a les mines, aquesta dóna un pH de 7,91. Valor molt proper als resultats del 50% de les mines mostrejades.
Havent pres mesures en períodes de sequera i en períodes de precipitacions, es constata un lleuger augment de la duresa de les aigües, coincident amb un major cabal circulatori.
Una altra conclusió que extraiem en analitzar les dades, és el fet que els valors de les mesures efectuades el marc de l’any 1993, comparades amb les actuals (agost – setembre 1994), es mantenen pràcticament iguals a les mines amb continuïtat de cabal, mentre que varien sensiblement a les mines de règim hídric intermitent. Així trobem per exemple una primera lectura de pH 7,97 (1993), i una actual de pH 7,95 efectuada en ple agost a la mina provinent de Les Fatjones, mentre que la mina exterior de can Carbonell, amb força aigua estancada l’any 1993, donava un pH de 7,52, i la lectura actual amb molt poca quantitat d’aigua fou de 8,11. Recordem que el pH en realitat és una expressió logarítmica, canviada de signe, que ens dóna la concentració d’hidrogenions, així per exemple un pH 5 correspon a la presència de 10 * grams de H* per litre de solució, i un pH 6 representa 106 grams de H+ / litre, per tant, es pot apreciar que el canvi d’una unitat en el valor del pH en realitat representa una diferència de deu vegades la concentració d’ions H*. Els valors extrems d’aquesta escala són 0 i 14, corresponents a una solució totalment àcida i totalment bàsica, respectivament.
Per tal de poder tenir dades comparatives, es procedí a prendre també el pH d’algunes fonts i d’algunes escorrenties superficials. A destacar els valors força àcids de la Font del Ferro i punts propers a aquesta, que donen pH inferiors a 4 (3,82 a la Font del Ferro, 3,78 al torrent, 5,66 en una petita sorgència propera). Això s’explica per la concentració a les llicorelles de l’indret de diverses quantitats de sulfur de ferro (pirites). La reacció entre aquestes pirites (Fe Sy), l’aigua i l’aire produeix àcid sulfúric:
2Fe S2 + 70, + 2H, 0 –
2FeSO4 + 2H, SO4
Els efectes d’aquestes pirites, els trobem una mica més esmorteïts a la Font Beca, font que antigament tenia un curt tram de mina, desaparegut arran de les obres d’arranjament de l’indret. Els valors en aquesta font són lleugerament àcids (pH 6,37 – pH 7,09).
La incidència d’aquestes aigües àcides queda neutralitzada en el camí de filtració cap a les mines, car la solució inicial rica en àcid sulfúric, en córrer entre les roques, dissol els components de calci (i magnesi) presents, de tal forma que en incrementar-se els ions Cat, Mgt, augmenta la duresa de les aigües, i dóna valors lleugerament per damunt de 7. Aquesta situació seria tipificable per al vessant del puig d’Orsa, mentre que als vessants soleig del turó de can Solanes, turó Rodó i la Coscollera, la presència de calcàries augmenta la quantitat d’ions carbonats, bicarbonats, i evidentment de calci, i dóna valors de pH, com ja s’ha comentat anteriorment, de fins a 8,25.
