Capítol 1
LA FAMÍLIA D’ORIGEN, LA LLAR I L’AFECTIVA
Anna López de Eguilaz Santisteban
Família nombrosa Jiménez Huertas, retratada davant l’Hostal Vell al carrer de la Creu. (Fotògraf: Àngel Jiménez Huertas).
Les famílies en què van néixer i créixer les cinquanta dones que apareixen en aquest relat són molt diverses. Aquest fet ens permetrà observar i entendre bona part de les diferents realitats socials de les famílies de classe humil, mitjana i acomodada, de les famílies autòctones o immigrades i de les famílies curtes o extenses que configuren, totes elles, una aproximació al Sant Just Desvern de la primera meitat del segle XX.
Les dones i les seves famílies d’origen
La dona de més edat, l’única que va néixer al segle XIX, és l’Elisa Romero del Olmo, que va veure la llum per primer cop l’any 1874, a Màlaga. Cinc dones van néixer en la primera dècada del segle XX i vuit més en la segona. En el període comprès entre 1920 i 1940 van arribar al món trenta de les dones que formen part d’aquest recull. I finalment entre 1940 i 1945, sis més.
Dinou de les cinquanta dones que ens han explicat la seva història van néixer a Sant Just i sis a Barcelona, una al carrer Sicília i la resta als barris de Gràcia, Horta i Sarrià. Dues provenien de Sant Feliu, dues d’Esplugues, una de Vallirana i dues més de l’Empordà. Amb tres dones més, una procedent de Terrassa, una de Lleida i una altra de les Terres de l’Ebre, són trenta‐cinc les dones d’origen català. Tres van néixer al País Valencià, dues a Galícia i una en cadascun dels llocs següents: Saragossa, Múrcia, Badajoz, Palència, Cuenca i Eich, a Alemanya.
La majoria de les dones van créixer en entorns familiars amplis. Vint‐i‐nou pertanyen a famílies on hi havia més de tres germans o germanes. La resta de les famílies tenen entre 4 i 6 fills o filles, amb quatre excepcions: la Núria Jiménez Huertas, que era la més gran de dotze criatures, la Pilar Farigola Ràfols, de vuit, i la Maria Mosoll i Rius i l’Elisa Sèculi Sánchez, filles úniques. Així mateix, a les cases sovint s’aplegaven diverses generacions: avis, pares, fills i filles, oncles i ties…
Tenim constància que en aquestes famílies hi havia seixanta‐vuit noies i quaranta‐dos nois. Comptem vint‐i‐nou infants més, dels quals no s’especifica el gènere. Quatre dones comenten que alguns dels seus germans o germanes no van arribar a fer‐se grans.
Les professions dels pares eren molt variades. Alguns eren pagesos, amb terres pròpies o assalariats. La Pepeta Dalmau Ballart ens explica com funcionava la masia Can Massaguer, de Sant Feliu de Llobregat, de la qual era fill el seu pare, en Josep Dalmau Massaguer:
La casa de Can Massaguer es componia d’una mare que era […] la mare del meu pare i una filla que encara hi havia soltera […] que deuria tenir que pencar molt perquè ells tenien un ramat de cabres i la llet l’havien de baixar a Sant Just, […] l’agafava el Carbonell de Sant Just. […] Que tenia una parada de llet, que la portava al portal de l’Àngel de Barcelona […] Aquesta llet havia de ser a les […] cinc a Sant Just. […] llavors amb el burro i un gerro a cada banda, segons la cantitat que tenien i la baixava per aquests turons […]. Es patia molt, es treballava molt.
La Dolors, mare de la Pepeta, va treballar en una fàbrica de teixits, al principi al torrent Gornal de l’Hospitalet, i posteriorment a Sant Feliu, fins al naixement del seu primer fill. Després va continuar treballant a la masia.
El pare de la Carme Gelabert Navinés, en Josep, va desenvolupar feines molt variades, tals com pagès, conductor d’autobusos i de tartanes o treballador de la Sanson. La mare, la Josepa, era mestressa de casa.
En Jacint Amigó i Palomas, pare de la Cinta Amigó i Font, va ser vice‐secretari de l’Ateneu entre els anys 1923‐1926. Compartia inquietuds amb un grup d’homes del poble amants de la cultura. Tenien el propòsit de fer una escola catalana i moderna per als seus fills i filles. La mare de la Cinta, Dolors Font Pujol, va tenir una taula de llet d’una vaqueria molt important al carrer del Nord. També despatxava llet a l’entrada de casa, a la carretera i la repartia casa per casa.
En Vicenç Pascual i Colet, pare de l’Engràcia Pascual Navinés, era l’agutzil municipal, professió que havia, d’alguna manera, heretat del seu propi pare. Ho va ser amb tots els alcaldes que va haver‐hi, d’ideologies molt diferents.
La Carme Pérez Verdú és filla de l’Antonio Pérez Miralles i de la Carmen Verdú Jordà. El pare era fabricant de sabates i la mare, mestressa de casa.
Rosa Julià i Antoni Malaret festejant a la Rambla de Sant Just a principis dels anys quaranta. (Foto: Rosa Julià)
La Pilar Bullich Tella és filla d’en Josep i de l’Emília. El pare era un pagès que, cansat de treballar al camp, va decidir marxar a Barcelona quan la Pilar tenia uns deu o dotze anys. Es va establir, en un primer moment, com a cobrador dels tramvies. Després va passar a ser el porter del convent de Pedralbes, de monges de clausura. La Pilar va tenir cinc germans més. Els fills van tenir la possibilitat d’estudiar més enllà de l’ensenyament bàsic, però les filles no. El Josep, germà gran de la Pilar, va ser l’únic que va continuar els estudis, es va dedicar a la docència i va ser un referent per a la seva germana i la seva vinculació a Sant Just.
Els pares de la Francesca Cortès i Vives, l’Arcadi i la Crescència, tenien una botiga on es podia trobar de tot, petita i molt ben aprofitada. Era un lloc emblemàtic del poble.
Els pares de la Rosa Julià Armengoleren el Jaume i la Concepció. El pare exercia d’encarregat d’una pedrera de Vallirana i la mare es dedicava a les feines de la casa. El pare va anar una temporada a Badalona per fer d’encarregat d’una fàbrica, però la Rosa ens explica que «[…] l’aire del mar no li anava bé al meu pare, i li va agafar dolors i llavors van tornar a Vallirana». Cap al 1926 va venir amb tota la família a treballar a la fàbrica de ciment de Sant Just coneguda amb el sobrenom de Sanson, on feia d’encarregat de la bàscula. La mare treballava en una fàbrica de teixits, primer a Vallirana i després a la Pionsca.
La Rosava conviure uns anys amb els avis materns, dels quals encara té alguns records ben vius. L’avi era ferrer i es deia Miquel Armengol Txells. Estava casat amb la Rosa Conillera Sala, que havia nascut a Vallirana i de jove havia pogut estudiar, a l’Hospital Clínic, per ser llevadora. Finalitzats els estudis, es convertí en la llevadora oficial de Vallirana. Comenta la Rosa que la seva àvia era una dona que tenia inquietuds polítiques: «[…] era mig mestressa de tot Vallirana […] molt activa, que es posava molt en política i… molt diferent de jo.»
Segons ens diu la Rosa, a la seva àvia li hauria agradat ser home, perquè almenys hauria estat alcalde, però les dones no es podien presentar en aquella època. Recorda que deia: «Si jo fos home!» i que sovint anava a casa del secretari parlant de política i que quan hi havia canvis d’Ajuntament, deia «Podem posar aquest i aquest i aquest…». Durant la guerra va morir.
La Milagros Martí Coderch, nascuda a Balones (Alacant), va venir a Barcelona amb les seves tres germanes i el seu germà poc després de l’Exposició Universal de 1929. Més endavant van portar el pare i la mare. Es va casar el 1944 amb en Joan Oliveras i van viure a Sant Just.
El dia del naixement de la Margarida Miró i Colea no queda gaire clar:
Vaig néixer el dos, però no em van registrar fins el vint. Quan nosaltres vam néixer, això, la llevadora agafava tots els nens i els registrava tots el dia que ella li semblava […] em vaig trobar que havia nascut el vint, ai… que jo deia el dos… que era el dos que havia nascut, que havien posat el nou. I és que els pares tampoc s’hi amoïnaven gaire.
El seu pare, l’Erasme Miró Badia, estigué deportat a l’illa de Mallorca per complir un càstig del qual ni la pròpia filla coneix el motiu. Es tractava d’una família humil. El pare estudià a l’Escola Industrial de Barcelona i es dedicà a l’ofici de fuster, mentre que la mare, la Maria Colea Omedes, treballava com a cosidora per a un senyor de nom Fernando Poo. Malgrat això, i tot i que no es podien permetre luxes, la Marga reconeix que els seus pares els criaren bé i que es preocuparen pel seu benestar.
La Marga arribà també a conèixer els seus quatre avis, ja que tots ells moriren en edats molt avançades per aquella època, al voltant dels 80 anys. L’Antoni Colea, avi matern, havia estat un republicà d’importància. D’altra banda, l’avi patern era picapedrer a Montjuïc i la seva dona provenia de l’aristocràcia, però havia de treballar de brodadora i portera perquè ho havien perdut gairebé tot.
Políticament, la família de la Margarida s’inclinava cap a les esquerres d’una forma relativament evident. Com a família obrera, la mare de la Margarida treballava en una fàbrica i, un cop instaurada la República de 1931, passà a formar part del Comitè del Sindicat, fet que li impedí tornar a treballar quan s’establí el règim feixista de Franco.
En Josep, pare de la Rosa Piquet Montmany, era agricultor, però no tenia camps en propietat. Conreava trossos de terra de Can Padrosa o de Can Mèlich on hi havia ametlles, raïm, garrofers, arbres fruiters… Era una persona molt culta. La mare, Maria de la Mercè, era mestressa de casa i tenia una botiga de comestibles i de terrissa:
Això de la botiga era cosa de la meva mare. El meu pare, si es posava ajudar‐la, la meva mare li deia «Mira, marxa», perquè el meu pare no es recordava de cap preu. I… només li donava feina. «I això quant val? I això quant val?» I deia: «Tu marxa, ja m’arreglaré jo».
La Rosa recorda l’interès del seu pare per la cultura. Ella defineix els seus progenitors com a lliurepensadors:
El meu pare llegia molt. […] Estava subscrit a la col·lecció A tot vent […] També llibres d’història. Els tinc, els llibres. Però és clar, tot és vell i ple de pols. […] Però a ell li agradava tot! Llegia tot el que li queia a les mans. Ara, li interessava moltíssim la gramàtica.
Tot i no anar a missa, els pares de la Rosa no estaven enemistats amb mossèn Antonino:
No, a casa no hi anava ningú [a missa]. […] La meva mare, saps què feia? Mirava, quan ja hi havia tele, la missa de Montserrat, que feien cada diumenge […] a Mossèn Antonino també li agradava molt la cultura.
Era un home que no era d’aquests capellans, potser, diguem‐ne, de vegades, de poble, així no era; si eren amics i tot! No vull dir que es freqüentessin cada dia…
El Florenci, pare de la Montserrat Surroca Pratdesaba, va treballar a Casa Amatller i després va muntar una petita fàbrica de xocolata. La Pilar, la mare, s’encarregava de la casa.
En Josep Maria, pare de la Roser Coll Faure, treballava com a ferroviari de despatx, i l’Ángela, la mare, era una dona aragonesa que havia vingut de joveneta a Barcelona i que tenia cura de la casa i dels fills.
La Marcela Sánchez Coquillat, filla de Pilar Coquillat i de l’advocat Manel Sánchez Rico, va tenir una infantesa marcada per la separació dels seus pares. Va viure amb la seva mare i una tieta. El seu avi, Marcelià Coquillat i Llofriu, era l’arquitecte municipal de Sant Just Desvern i va adquirir la masia de Can Sagrera a uns parents:
[Can Sagrera] els hi va tocar a unes cosines de la meva àvia, que eren les Benver […] Però aquesta gent es veu que eren bastant esbojarrats, els pares o el que sigui i van perdre els diners. I llavors el meu avi, que sabia que a la meva àvia li agradava molt Sant Just, la va comprar.
La Maria Mosoll i Rius és filla única del matrimoni de Florenci i Francisca. El pare era jardiner i la mare treballadora tèxtil.
En Joan i l’Adelaida eren els pares de la Teresa Farràs Amigó. Els avis paterns eren de Sant Feliu de Llobregat i els de la mare, l’Anton i la Júlia, eren santjustencs, veïns del Raval. En Joan era d’ofici minaire pouataire, però com que no hi havia gaire demanda de la seva feina feia de pagès en les propietats dels Ristol i en les vinyes de la font de la Beca: «Anava al camp, tenia un hort, tenia una vinya, tenia garrofers. Allà sota la Penya del Moro, aquella llenca que hi ha… Ho teníem llogat nosaltres, hi havia garrofes».
«La mare anava a missa, el pare no». Però, segons la Teresa, era creient, bona persona i honest. Mai no va voler apujar el preu d’una factura per feina feta, volia dormir amb la consciència tranquil·la. La mare deia sovint: «Nosaltres som pobres». En una ocasió el metge li digué: «Carmeta, no ho digueu això! Que de pobres no en sou. Sou treballadors, pobres no». I la Teresa dóna la raó al metge: «Tenia raó, pobres no ho érem…».
La Teresa no ha militat mai, però sí que recorda com la seva mare «[…] era separatista, del Cardona [Daniel Cardona Civit], perquè la mare havia conviscut, i jo també, amb els de Can Cardona tota la vida». Sovint la seva mare deia: «jo sóc catalana i espanyola no me’n sento, en sóc per obligació». El germà de la Teresa també era seguidor de Daniel Cardona. «El meu germà es va empeltar del Daniel, del gran i la mare també». La seva mare «no estava enlloc, però era sociable, sí, i acollidora». Durant la guerra va atendre força bé uns refugiats vinguts de Madrid.
L’Emília Guàrdia i Arbusí, filla d’en Francisco, a qui deien Xico, i de la Maria, va néixer a Albons. Segons ens explica, «[…] es van casar perquè deien que havien fet Pasqua abans de Rams, això generava vergonyes i maledicències, per això dic que vaig néixer una mica especial, perquè vaig néixer prematura.»
L’Emília recorda vivament l’àvia paterna, la Maria Viñas Perich, que segons ens diu era una dona molt llesta, que sabia d’herbes, feia remeis, xarops, olis… Era una dona de bosc que sabia on hi havia bolets, espàrrecs, fruits del bosc i guardava el secret. A més sabia fer totes les feines del camp, que li agradaven més que no pas les de la casa. «Va viure fins als noranta‐vuit anys prenent‐se una aspirina cada dia havent dinat, abans de fer una migdiada de vint minuts». L’avi es deia Salvi Guàrdia i Pijoan, era ferrer i treballava a Ca l’Ocell, a l’Albons.
En Just, pare de la Concepció Amigó i Rius, era paleta i encarregat a la constructora Mestres de Barcelona, on va treballar sempre. La mare, Teresa, era mestressa de casa, i era molt coneguda per ser filla d’en Francisco Rius i Blai, amo del cafè del Colomar.
A l’àvia materna la recorda vestida amb faldilla amb cosset pel damunt, sempre de negre i amb una “mostreta” blanca i al cap sempre un mocador. La Concepció recorda que el fet que en Just, el seu germà, hagués d’anar al front durant la Guerra Civil va ser el disgust més gran de la vida de l’àvia.
Grup de bateig a les escales de l’església quan la llevadora, en aquest cas Emília Guàrdia, assistia a la cerimònia. (Foto: Judith Cobeña i Guàrdia)
La María Dolores Asmarats Yglesias és filla de Luis, agent de borsa i de comerç, originari de Barcelona, i de Montserrat.
El pare de la Teresa Ibáñez Palomero es deia Josep i la mare, Teresa. Eren del País Valencià. En Josep va venir a Sant Just a l’edat de 19 anys i va entrar a treballar a la Sanson, on va patir un accident laboral molt greu:
[…] treballava a la Sanson. I és clar, ell era mecànic de cotxes i treballava a la pedrera […] Va resultar que arreglant un camió, a sota, va dir al xofer que tirés endavant i envès de tirar endavant va tirar endarrere i al tirar endarrere li van enganxar […] i li van haver de tallar una cama.
La Margarida Palau Andreu és filla de la Mercè, nascuda a l’Albà (Tarragona), i de Josep, nascut a Dorres (França). La Mercè va començar treballant a Can Vegueria, a Cornellà, fins que va ser mare i va passar a encarregar‐se de totes les tasques domèstiques. El pare era treballador de la Sanson, amb les vagonetes que anaven i venien de la pedrera.
El Miquel i la Teresa, ambdós de Gandesa, van ser els pares de la Montserrat Canalda i Guimerà. Ell era vaquer i ella, carnissera. La Montserrat va tenir dos germans, més grans que ella, en Joan i en Joaquim, que van patir les barbaritats de la guerra. El gran va ser afusellat a Gandesa, en acabar la contesa. La família va patir exili a França.
En Genís, nascut a Cornellà i pare de l’Aurèlia Celma i Nebot, tenia l’ofici de paleta, que exercí a Barcelona i més tard a l’empresa santjustenca de l’Isidre Campreciós. La mare, que es deia Emília i era del Poblenou, havia treballat al tèxtil a Sant Feliu i més endavant entrà a La Fabriqueta del carrer Badó. Feia també feines per les cases i treballs al camp amb colles de dones jornaleres. Quan l’Aurèlia tenia dos anys i el seu germà Marcel cinc, tota la família es va traslladar a viure Sant Just Desvern, en una de les populars cinc casetes del carrer Freixes. Al cap de poc temps es traslladaren a la masia de can Freixes, propietat de Dolores Gutiérrez, casada amb un Modolell. Després de la guerra, la família Celma‐Nebot amb els dos fills fixaren el domicili en una de les casetes del senyor Pons.
La Montserrat Batet i Bonet és filla de l’Antón, d’ofici, paleta. Va treballar per al mestre d’obres Magí Campreciós i després a Barcelona. La mare es deia Carme i era originària de Lleida. Va venir a Barcelona quan tenia tretze anys per treballar al servei domèstic.
El pare de la Montserrat va morir l’any 1933 i l’avi patern, l’Antón Cana, que fins aquell moment vivia amb ells, se’n va anar a viure amb una filla seva. Aquells van ser anys molt difícils i la mare de la Montserrat va haver de treballar molt. A les terres llogades sobre Can Coscoll collien ametlles i préssecs que després venien a Collblanc.
La Claudia Cortés Fernández és filla de Petra Fernández i de Miguel Cortés, de Biel (Aragó). A la família eren cinc germans, quatre noies i un noi, que de ben joves van haver de treballar perquè el pare, a l’edat de cinquanta anys, es va quedar impossibilitat.
La Consol, mare de la Mercè Petit Petit, era d’Esplugues i l’Antonio, el pare, de Barcelona. La vinculació de la família de la Mercè amb Sant Just ve per part dels avis materns, que tenien una fusteria al carrer de la Sala. L’àvia era de Can Canals, casa ubicada a l’avinguda Reverter. Té viva la imatge dels avis pels anys viscuts a Sant Just durant la Guerra Civil.
La Montserrat Esteve Rius, filla d’en Josep i de l’Anna, té un record molt viu de l’avi matern, en Jaume, que es cuidava d’uns terrenys de vinya i d’horts a Can Ginestar: «el meu avi, cada dia, cada dia, hort. I jo l’ajudava de vegades a portar la… el sac de la porqueria, fems, coses d’aquestes. Em deia “va, nem cap a l’hort”. I anàvem cap a l’hort». En Josep treballava a l’Ajuntament i al mercat:
Treballava a l’Ajuntament [i] a la plaça i després va venir aquí. Com el Vicenç feia d’agutzil, el Vicenç era l’agutzil, estava malalt, ell ho feia. També anava a fer el pregó amb la trompeta i deia… nosaltros dèiem, ma germana i jo ja rèiem. Dèiem: «Mira el pare, ja toca la trompeta». Eren coses d’aquella època.
L’Anna, la mare, treballava al torn de tarda de La Fabriqueta.
La Teresa Sala Cervera és filla d’en Pere, nascut a Terrades, i de la Pilar, nascuda a Biure. El pare es dedicava a la terra; allà tenien cultius, i oliveres i vinya. La Teresa encara va conèixer l’àvia materna, que va morir quan ella tenia divuit anys: «[…] llavors, clar, també la vaig cuidar molt [l’àvia], era molt estimada, llavors els vells es respectaven i s’estimaven enormement eh?».
De la infància viscuda amb la família a Biure, la Teresa en té molt bon record:
A la meva manera vaig tenir una infància molt feliç, gràcies a la família que vaig tenir i gràcies als meus pares, per l’educació i el respecte que ens varen ensenyar, ja que el papa era un senyor molt respectuós, i això ens ho va transmetre. En aquell temps criar quatre fills i educar‐los no era gens fàcil, i ells amb el seu saber ho varen aconseguir. Estic molt orgullosa d’haver après tant d’ells.
La Teresa va emigrar a Sant Just i la casa havia de quedar per a l’hereu, que també va marxar, perquè se li feia petit el poble. La mare, que se n’havia anat amb el fill gran, hi va voler tornar i es va quedar a la casa pairal de Biure fins a la seva mort. Ara, ens diu la Teresa, hi ha una germana.
Els pares de la Isabel Estrany Pons eren estiuejants a Sant Just Desvern. L’avi matern era el propietari d’una magnífica torre d’estiueig no gaire lluny de can Sagrera. El Joan Estrany treballava a la camiseria Pons, que dirigia l’àvia de la Isabel, la qual havia estat mestra d’escola i era una dona avançada a l’època: «Qui portava les botigues, de fet, era la meva àvia que en aquella època, doncs, que una dona portés un negoci tampoc era normal, […] ho va fer molt bé».
Els pares de la Catalina Sánchez Rodríguez, en Josep, natural de la província de Múrcia, i la Catalina, natural de la província d’Almeria, van emigrar a Catalunya per separat i es van conèixer a Sant Just. Buscaven una vida millor que la que podia donar el camp de secà al sud d’Espanya. La mare va viure, en un primer moment, a Esplugues i treballava en una fàbrica de Cornellà. El pare es va ubicar en un principi a Barcelona. Tots dos, però, es van acabar trobant a Sant Just, treballant al camp. La mare va treballar a les terres de la família Modolell i el pare en una explotació, entre el carrer Electricitat i el carrer Bonavista, de la senyora Teresita.
La Isaura Martínez Silva és filla d’en Salvador i de la Carmen. El pare va venir de Múrcia a Barcelona a l’edat de tres anys. Ella ens comenta que era tan catalanista com un de nascut al país. Es va dedicar a la docència i va voltar molt per Espanya, i per això les seves filles van néixer en diversos punts de la península: a Galícia, a Barcelona i a Tàrrega. En Salvador va jugar al FC Barcelona i va ser campió d’Espanya de l’any 1921. Mentre jugava al futbol estudiava la carrera i va abandonar l’esport perquè llavors no permetia mantenir una família: «Quan va acabar la carrera, ell va fer les oposicions. “[…] Jo tinc una família, m’hai casat, jo no puc viure de lo que aquí [amb el futbol] guanyo […]” Llavors el van destinar a Galícia». La mare de la Isaura, la Carmen, era una molt bona professora de piano i escrivia molt bé a màquina. L’avi matern era capità de la marina mercant.
La Lourdes Burzón Moliner, filla d’en Joan, director d’una empresa tèxtil, i de la Josepa, treballadora del tèxtil, ens explica:
El pare i la mare treballaven junts, i li va començar a dir que s’havia de casar amb ell, que s’havia de casar amb ell… que deixés el nòvio, i al final ella, enamorada a més no poder perquè el pare era molt guapo […].
La Josefa, mare de la Cándida Nevado Cañamero, va morir de part quan ella tenia dos anys, en néixer el seu segon germà. El pare, Fernando, es va tornar a casar amb la Flora, germana de la mare, i van tenir tres fills més. Inicialment el pare treballava al camp i després de tornar del servei militar, abans de la guerra, es va fer guàrdia civil. La família va ser destinada a Badajoz, on van romandre fins a l’any 1947. L’any 1948 van venir a Barcelona.
La Glòria Pino Monclús és filla del Pere i de la Rosa. El seu pare va viure a les Borges del Camp, a Tivissa i, finalment, a Ginestar, d’on era la seva mare. Abans de casar‐se, van viure una temporada a Sant Just Desvern, però van retornar a Ginestar precisament per casar‐se. Eren pagesos de secà, d’ametllers i oliveres que són arbres típics de les terres de l’Ebre, i una mica de regadiu amb tota classe de verdures i alguns fruiters per al consum propi. Aquesta agricultura no generava gaires beneficis i tirava endavant gràcies a les moltes hores de feina que s’hi dedicaven:
Hi ha una finca que és diu l’Illa, al poble, molt gran […], llavors en aquesta finca hi havia moltes treballadores i el meu pare hi anava amb el matxo que teníem i… a llaurar. Igual feien dotze hores que tretze.
Les famílies en aquella època, i encara fins a meitat de segle, eren molt àmplies, i era normal que a les cases visquessin juntes unes quantes generacions. La Glòria ens ho comenta:
La meva mare, quan es van casar, eren nou persones dins la casa… vull dir, vaig tindre la sort que hi havia les dues germanes de la meva mare solteres, vaig ser molt atesa i molt plena de carinyo. De tots.
La Ivonne Prieto Pérez és filla d’en Macario i de l’Aquilina, de la província de Palència. El pare combinava la feina al camp amb la feina a les mines. L’única afició que podia tenir la seva mare era la lectura:
[…] en aquella época había revistas, tú no las podías comprar. El periódico que había por allí. Novelas no teníamos. Y después se cambiaban, una vez las leías las llevabas a un sitio y las cambiabas. Todo lo que pillaba: libros de historia…
El grau de coneixement d’aquestes famílies extenses podia limitar‐se als familiars més propers sense arribar a saber del cert si persones que van tenir certa rellevància política podien ser parents o no del seu pare. És el cas del polític Indalecio Prieto, nascut a Oviedo i del qual la Ivonne diu el següent: «[…] me parece que era familia de mi padre. Indalecio Prieto, que fue un político de aquella época, un poco más nombrado».
El Juan i l’Eulògia, originaris de la província de Cuenca, son el pare i la mare de l’Amèlia Roda Picazo. El Juan tenia algunes terres, on l’Amèlia recorda que es collien olives i ametlles, i després tenien vinyes. La mare, que també s’encarregava de la casa, revenia alguns productes agraris com ara mel o sabó. Més endavant, als anys cinquanta, quan va emigrar a Barcelona, la mare va treballar en la neteja en empreses i també en cases particulars.
La Joana Algarra Reche és filla del Francesc, de família andalusa però nascut a la Unión de Cartagena, on l’avi treballava de miner, i de la Roser, natural de Purchena, Almeria. Van emigrar sent molt joves a Catalunya per motius laborals. El pare va acabar fent de paleta i la mare, al servei domèstic i també d’encarregada d’una porteria.
El Bienvenido Antonio, valencià, i la María, filla de murcians que havien emigrat a Barcelona per buscar feina, eren els pares de la Lina Santabárbara Sánchez. Es van conèixer a Barcelona. Ell havia treballat de mecànic d’aviació, abans de ser oficial com a bus1 al vaixell Juan Sebastián Elcano, de l’armada espanyola. De resultes de la feina, el pare passava llargues temporades embarcat. Quan arribava a algun port peninsular, la mare l’anava a veure. Eren a Galícia quan va esclatar la Guerra Civil. El pare va ser represaliat i empresonat durant set anys. Alliberat l’any 1944, van retornar a Barcelona i van reprendre la vida familiar. Després va treballar com a viatjant d’una empresa fins l’any 1951, en què va morir de malaltia. En les etapes en què no podien comptar amb el pare, quan es trobava a la presó o després de la seva mort, la família va tirar endavant gràcies a l’empenta de la mare, que tenia coneixements de mecanografia i va poder treballar de secretària.
L’Elisa Sèculi Sánchez és filla única del Francesc, que treballava de paleta, i de l’Elisa, nascuda a Santander i que va venir a Sant Just, al servei domèstic de la família Modolell, perquè buscaven alguna noia que parlés bé el castellà.
L’avi patern de l’Elisa, en Josep Sèculi, provenia d’un poble de l’Empordà, Albons.
La Rosa Carbonell Caldés és filla d’una família de les més antigues de Sant Just, de la Masia de Can Carbonell, que trobem documentada ja al 1304. El seu avi, en Joaquim Carbonell i Modolell, que va ser alcalde de Sant Just en dues ocasions (1912‐1918 i 1923‐1931), va baixar de la masia al poble i va fer la casa del carrer Bonavista, on tenien la vaqueria i la lleteria. El seu pare, en Josep Carbonell i Llobet, que va ser regidor entre 1946 i 1953, es va casar amb l’Agnès, que vivia a la Bonanova. La Rosa ens explica com es van conèixer:
La meva mare coneixia unes senyores d’aquí Sant Just que tenien una casa i les va venir a veure i no hi eren aquell moment i les veïnes li van dir que segurament que estarien a Can Carbonell, perquè eren molt amics. I van pujar la meva mare a la casa de Can Carbonell, bueno al davant del Mercat, i allà es van conèixer amb el meu pare i es van enamorar.
La Rosa ens deixa un testimoni especial sobre la seva tieta, l’Úrsula Carbonell, una dona molt elegant que, quan tenia festa a la vaqueria els dijous, s’arreglava per anar a Barcelona:
Li agradava anar ben arreglada per… quan estava a casa no, però quan mar‐xava sí que li agradava anar arreglada. Vull dir, via portat sombrero i tot en aquella època. […] feien festes aquí a can Ginestar que venien a ballar i naven amb vestits llargs que es portaven, que hi ha per casa fotografies de les festes que feien aquí al poble.
La Maria Camps Garcia va néixer a Terrassa, d’on era la família de la seva mare. El pare procedia d’una família de la burgesia barcelonina. Immediatament després de casar‐se, van anar a viure a l’Eixample. Pel que fa a la seva família materna, eren persones influents en la vida política local de Terrassa:
Era una família política, vull dir, els meus avis tenen uns carrers a Terrassa amb els seus noms, perquè també participaven molt activament a la vida de Terrassa. [Parlant del besavi i avi matern] Un […] era catedràtic d’universitat i […] i l’altre […] era, pues, polític, […] va ser alcalde de les Fonts, d’un poble al costat de Terrassa, i […] va participar en la vida política de Terrassa.
Dinar de Nadal de l’any 1961 a casa de Núria Jiménez Huertas. (Fotògraf: Àngel Jiménez Huertas)
La família paterna de la Maria era de botiguers de Barcelona. El seu avi va fundar una ferreteria al carrer Gran de Gràcia, que més tard regentaria el seu pare, on despatxaria la Maria. Les tietes de la Maria, germanes del seu pare, foren les encarregades de transmetre‐li els valors nacionalistes catalans que més tard s’evidenciaren com a determinants del seu pensament polític:
Els dijous feien festa a les tardes, i a nosaltres […] ens tocava anar a la casa de les ties i […] ens van fer viure lo del nacionalisme. Sabíem de memòria els poemes del Maragall… i tot això gràcies a elles i gràcies a les passejades que feien per Barcelona […], visitant diferents coses i a partir d’aquí ens explicaven la història…
La Núria Jiménez Huertas és filla de l’Àngel i de la Núria:
Sóc d’una família de dotze germans […] jo sóc la gran. […] Som de Barcelona, o sigui, vivíem a Sarrià perquè la família de la meva mare són de Sarrià i la família del meu pare són de Sants.
Els seus avis paterns es dedicaven a activitats industrials:
Ell era agent comercial i es dedicava a fer afletaments2 […] i la meva àvia Mercè, que era una dona molt emprenedora, va tenir molts petits negocis […], anava variant, no sé de què depenia, però si una cosa no li funcionava en buscava una altra…
Per part de la mare, l’avi de la Núria també era agent comercial i viatjant:
Es dedicava a la venda de productes fotogràfics […] a més a més era un home que li agradava molt la música i li agradava escriure […] va generar la primera revista sobre fotografia que es va fer aquí a Catalunya […]. L’avi, Miquel Juncosa, i la revista, El viajante mudo, i aleshores ell va generar una empresa que es deia Emporium Comercial.
Després d’un temps d’estada a Anglaterra per aprendre l’anglès i d’un temps treballant amb el seu pare, es va casar i va començar a treballar en el negoci de l´avi matern, en Miquel Huertas Juncosa, que es dedicava a la comercialització de material fotogràfic:
El meu pare havia anat a la guerra […] explicava coses d’un fred que passaven, d’una por que passaven, […] però bueno, se’n va sortir. […] el seu pare […] el va enviar a Inglaterra amb una mà al davant i una altra al darrere, perquè el meu pare no tenia estudis.
L’Annemarie Goldstein, nascuda a Eich, un poble alemany de la regió de Saxònia, és filla de Willi Goldstein i de Marie Tölle. La família paterna estava relacionada laboralment amb els Sauret d’Esplugues i van ser membres de la colònia alemanya de Sant Just. L’avi patern, en Gustav Goldstein, era un enginyer que va venir a Catalunya a treballar en els ferrocarrils.
L’Anna Bofill Levi va néixer a Barcelona en el si d’una família benestant. Vivia al barri de Sant Gervasi, amb els seus pares i els seus dos germans. El pare, nascut a Barcelona i de professió arquitecte, i la mare, Maria Levi, mestressa de casa i d’origen italià, es varen casar el 1934. L’educació i vida afectiva que hi havia en aquella llar era especial, i sempre es marcaven diferències entre els seus germans i ella:
Tenia una educació una mica estranya, perquè per una banda notava que hi havia molt progressisme i molt liberalisme i tal, però per altra banda amb mi es van portar d’una manera molt conservadora. I això, aquesta va ser la contradicció que jo sentia, no?
La Feliça Mitjans Julià és filla de Francesc Mitjans Casanovas, paleta que va treballar molts anys a Barcelona en la indústria Construccions Francesc Espiau, i de Júlia Julià Armengol. La Feliça va tenir un germà, l’Esteve. En Francesc va ser regidor durant la Segona República i durant la Guerra Civil, fet que la Feliça va desconèixer fins a l’edat adulta.
Sor María Luisa García Laza, nascuda a Xinzo de Limia, un poble de la província d’Ourense, és filla del Miguel, que es dedicava a la ramaderia, i de la Julia. Recorda que convivia amb els avis, a la mateixa casa, i que tenia una tieta que era monja a l’illa de Cuba. La família era gent senzilla i cristiana, com ella mateixa ens diu. Una unitat familiar propícia per despertar la vocació religiosa. «Las vocaciones […] nacen de la familia». Així, de les cinc germanes, tres han estat monges: sor Concepción i sor Isolina, a més d’ella mateixa. Les altres dues, la més gran i la més jove, s’han casat i han format una família. Els pares veien bé la vocació religiosa que van tenir les tres filles:
Mis padres, cada una que nos íbamos, para ellos es que el corazón se nos rasga, nos restan una hija. Pero cuando se murió mi padre, dijo él que moría, muy feliz, que dejaba tres hijas para el servicio del Señor.
Com es pot comprovar, les professions del pares de les dones que formen part d’aquest relat eren molt diverses. Una dotzena van treballar de pagesos, alguns en masia pròpia i la majoria per compte aliè. Cinc eren originàriament agricultors, però quan van emigrar a Catalunya es van convertir en treballadors, generalment de baixa qualificació, de fàbriques com la Sanson. Set més van exercir l’ofici de paleta i dos el de miner. Comptem amb quatre empresaris, dos del tèxtil, un de sabates i un de xocolata. I amb tres comerciants de productes diversos, com una granja lleteria o una botiga «en la qual es venia de tot». També amb un agent de borsa i comerç i amb un agent comercial viatjant. Així mateix tenim un fuster, un jardiner, un vaquer, un conserge i un conductor de tramvia. A més podem trobar dos funcionaris municipals —un agutzil i un pregoner, encarregat del mercat i agutzil suplent—, dos polítics —un regidor i un alcalde—, un guàrdia civil, un advocat, un arquitecte, un enginyer i un home que va ser primer bus i després mecànic d’aviació. Finalment trobem un docent i un vice‐secretari de l’Ateneu Santjustenc.
Respecte de les professions de les mares, sabem de sis que treballaven en comerços familiars de diferents tipus, de cinc que es van dedicar al servei domèstic i de quatre que van treballar al tèxtil. Tenim també una pagesa, una cosidora, una carnissera, una secretària i una professora de piano. Gairebé totes les mares que treballaven fora de la llar ho feien fins al naixement del primer fill o filla. Així mateix, a més de dedicar‐se a les tasques, no remunerades, de cura de la família i de la llar, la majoria de les dones continuaven treballant en economia submergida: al camp, cosint, netejant cases…
L’espai de la llar
Les cases on van venir al món la majoria de les dones que han participat en aquest projecte són, sens dubte, uns dels espais que més han canviat al llarg d’aquest anys. L’espai domèstic de la llar, on tantes hores han passat les dones, ha variat radicalment: el subministrament de l’aigua, el tipus d’il·luminació amb l’arribada de l’electricitat, el mobles, les cuines, les joguines…
El relat de Carme Gelabert Navinés ens permet formar‐nos una idea de com es podia viure en una casa d’una família de classe popular a principis del segle XX. La falta d’aigua corrent segurament és una de les coses que més ens costaria d’imaginar actualment:
Oh, de la font de la Bonaigua sí que me’n recordo, precisament hi anava cada dia a buscar aigua. El pare, Déu l’hagi perdonat, ens estàvem al carrer Padró i el pare, al vespre, volia aigua fresca i l’anàvem a buscar allà. […] Anàvem a rentar als safareigs de can Ginestar, a baix a la Riera. A baix a la Riera hi havia la font de la Bonaigua.
El centre de Sant Just, on vivia la Carme, era una zona poc edificada on encara es desenvolupaven activitats agràries:
Això [el carrer Verge dels Dolors] antes en deien el Camp de Cal Llong, perquè tot era… era camp això. Hi havia, al davant de… al baixar les escales de l’església, hi havia una paret amb un barri de fusta, i això era una era. Era una era que hi trinxaven el gra i tot això […] No hi havia cap casa. I al davant de Can Cardona hi havia un tancat amb un barri de fusta, i llavors en aquí hi havia una era. Una era que hi feien el gra.
Encara no havia arribat l’electricitat al poble i les famílies empraven les espelmes o els llums de carburo.
La Pepeta Dalmau Ballart recorda com era l’activitat econòmica dels avis i dels pares a la masia de Ca n’Oliveres. Vivien de la terra, de les verdures, dels tomàquets i de les figues de moro que portaven a vendre a Barcelona. Perquè a Sant Just, fins a la dècada dels anys vint, no hi havia mercat ni comerç. A Ca n’Oliveres també havien fet oli que premsaven a Can Ginestar, on hi havia una premsa d’oli. En les feines del camp també hi participaven els mossos, treballadors assalariats que podien cobrar entre vint‐i‐dues i vint‐i‐cinc pessetes a la setmana. Els productes que es treien de l’explotació agrària, la meitat se’ls quedava l’amo de la masia i l’altra meitat els masovers.
La casa del carrer Badó on va néixer la Francesca Cortès i Vives era alhora la botiga i la llar familiar. Ocupava dos habitatges del carrer, els números nou i onze, que es comunicaven per darrere. Allà hi vivien pares i fills. Després hi van conviure durant un temps el matrimoni de la Francesca i el Joan, els seus fills, les tietes i els pares de la Francesca, mentre van ser vius. A la primera planta hi havia habitacions i dormitoris. El pis de dalt de la casa es comunicava per dues portes interiors, una que donava al menjador i l’altra que donava a l’entrada i s’hi podia anar directament des de la botiga.
L’Engràcia Pascual Navinés de joveneta va viure amb la família a l’edifici mateix de l’Ajuntament, perquè hi tenia la residència l’agutzil, que era la feina que feia el seu pare.
Viure a la Sanson no era com viure al poble i, d’aquesta percepció espacial, en tenia plena consciència la Rosa Julià Armengol: «Anàvem a comprar al poble… Allò era el poble, nosaltres érem el Sanson». Com era usual en aquella època, tant a Sant Just com a la Sanson, les cases acostumaven a tenir un hort per a l’autoconsum: «Tothom tenia el seu hort i… sí. […] Allà al Sanson sí. […] No tots els treballadors… només els que vivíem allà, als pisos aquells, sí…». La Rosa també recorda els plats típics que es feien a la llar familiar, tals com: «Escudella, carn d’olla, el dijous l’arròs i el diumenge arròs, ja està. No era gaire variat». Menjaven peix i verdures per sopar.
La casa on vivia la família de la Maria Mosoll i Rius es trobava al carrer de la Creu número 35 de Sant Just. No era una casa de pagès, però era una casa gran i antiga, amb safareig, hort i jardí, on la família de la Maria, els pares i també dues tietes, hi estaven de lloguer. Ella hi va viure tota la vida, excepte un breu parèntesi a Sant Joan Despí, i encara quan la van tirar a terra i van fer‐hi pisos, al nou segle, va tornar a viure al mateix lloc.
La família de la Teresa Farràs Amigó habitava una casa antiga, davant de l’Ajuntament, al carrer de l’Església número 3. Allà no hi havia ni safareig, ni aigua corrent. Per tant havien de portar aigua per beure i cuinar cada dia anant a la font. Abans era normal rentar‐se amb cubells i la Teresa no va tenir dutxa fins que els seus cosins Malaret li van fer una petita obra al pati: «Els meus cosins, el Malaret, el Rafel, que eren constructors, van fer a fora el pati, a l’eixida, […] van fer una dutxa, però com que l’aigua no podia anar allà vam comprar una dutxa de càmping i havíem de tirar l’aigua i ens dutxàvem allà».
L’Emília Guàrdia i Arbusí recorda la casa familiar a l’Albons, una casa de poble, amb pati, pou i amb bestiar. Quan va néixer la germana petita, la Maria Teresa, van canviar de casa i es van traslladar a Can Calixtro, una casa cantonera i llargaruda de tres plantes, amb les corts per als animals a l’entrada i un pati on van fer un pou. Era una casa molt poc pràctica perquè no tenia espai per a tot el bestiar, ni per guardar el gra. Van agafar una altra casa al carrer de l’Oli que era prou gran per encabir‐hi bestiar i persones. Allà va morir la mare de l’Emília, d’un càncer de matriu, quan ella tenia disset anys.
De la llar familiar, la Concepció Amigó i Rius, que té molt bona memòria, recorda molts detalls del dia a dia. Per exemple, que la primera ràdio que va entrar a la casa coincidí amb la invasió d’Etiòpia per les tropes de Mussolini, a finals de l’any 1935, perquè al pare li agradava escoltar les notícies. O també que el menjar corrent, del dia a dia, solia ser l’escudella i que els diumenges tocava arròs a la cassola. Menjaven peix, molta sardina, que compraven a la plaça i a un peixater que anava pels carrers amb el carro, en Bartolo. També fou en aquella casa on entrà per primera vegada la rentadora, segons la Concepció: «El més bo de les coses bones per a l’equipament de la llar».
La casa de la família de la Margarida Palau Andreu es trobava al carrer de la Sala. Ens explica que va néixer en aquella casa i que era força gran:
Hi havia l’entrada, hi havia la cuina […] Després hi havia el celler que hi havia les bótes de vi, que llavorens teníem vinya i collíem vi. […] l’eixida que hi havia una espècie de cort, […] hi teníem gallines, conills… […] hi havia l’eixida, que hi havia l’hort.
La família de la Teresa Ibáñez Palomero va voltar bastant per diverses cases de Sant Just. Inicialment vivien en una de les cinc casetes del carrer de la Creu, on va néixer la Teresa. Després en una casa de la Plaça Campreciós: «[…] una casa senzilla, com tothom […] com era en aquella època […] hi havia l’habitació dels meus pares, […] abans hi havia l’habitació i al costat hi havia unes habitacionetes petites que allà és on dormia jo». Durant la República van passar a viure a la carretera, des d’on van ser testimonis dels fets històrics ocorreguts durant aquells anys:
[…] llavors vam anar a parar a baix a la carretera als pisos del ‘Federal’ […] Aleshores nosaltres ja vam passar a la mateixa carretera, al costat d’on era Can Ballach, hi havia la senyoreta Cinteta, allà hi havia el Centre d’Esquerres, que el meu pare va ser el conserge.
Aquelles eren cases, com la majoria de l’època, en què no hi havia electrodomèstics i, en les temporades d’escassetat, encara era més difícil de gestionar la quotidianitat:
Ens banyàvem al safareig, rentàvem al safareig, esteníem la roba amb estenedors […] res d’això, ni butano, ni res de res. Ah sí, un fogonet de petroli. Això sí me’n recordo, el fogonet de petroli; hi fèiem el menjar perquè no hi havia carbó…
Hi van viure fins al començament de la guerra, en què de nou es van mudar, primer al carrer Anselm Clavé i finalment al carrer Bonavista.
De la casa familiar a Ginestar, la Glòria Pino Monclús en destaca l’austeritat i la funcionalitat, típica de les cases de pagès:
No teníem cortinatges, no teníem mosaics, era tot de ciment […] sis cadires i una taula i un armari d’aquests que es posaven als anguls, amb totes les d’allò i uns vidres i unes vidrieres i s’ha acabat.
La Ivonne Prieto López no conegué l’aigua corrent a casa dels seus pares i li va caldre esperar a venir a Barcelona l’any 1955:
En los años que yo he vivido en Utrillas nunca hemos tenido agua corriente. Teníamos una fuente, el día que había agua. Había escasez de agua y nos la llevaban con una cuba de agua de las minas, la dejaban allí con su grifo.
La Ivonne anava a fer la bugada al riu: «Ya de pequeña toda la vida lavando al río, toda la vida con la cacharra, aquella de madera que llevabas, no tenías uñas». La llum sí que la va conèixer abans de venir cap a Barcelona. Fins que va arribar a Catalunya havia viscut sempre en cases que eren propietat dels amos de les mines on treballava el seu pare: «Entonces eran grandes, porque el papa tenía ganado, eran vacas y terneros y todo eso, y a más a más tenía las minas […] pero vivir como reyes, nada».
La casa familiar que recorda l’Amèlia Roda Picazo ens fa pensar en les cases rurals dels pobles petits. Ens diu que hi havia un menjador, una cuina, dues habitacions, una per als pares i a l’altra s’hi encabien tots els germans i les germanes. I també en aquesta casa tenien el corral on hi havia les gallines i la mula i el carro, que era el mitjà de transport.
Quan els pares de la Joana Algarra Reche es van casar, vivien al barri de Gràcia de Barcelona. El pare de la Joana sempre havia volgut fer‐se una casa a Esplugues, a la zona de Finestrelles, i quan ja tenia un terreny quasi decidit va esclatar la guerra. Així que la família de la Joana no es va poder traslladar a Esplugues fins a l’any 1948.
A la casa familiar dels Carbonell, la del carrer Bonavista, la Rosa Carbonell Caldés ens explica que va conviure amb els pares, una tieta, el germà, la minyona i dos mossos: «Tots aquests dormien a casa, érem 8 persones, era una casa de molta feina, i també venia la noia i ens ajudava…». Comenta la Rosa que no era estrany, per a una casa tan gran, tenir servei domèstic: «Sí, sí, llavorens sí era bastant normal, la minyona dormia i menjava a casa, i els dos mossos també, la noia no, només venia a ajudar». El tret més característic d’aquesta llar és que era, a més a més, l’espai del negoci familiar on hi havia també la vaqueria i la lleteria.
La granja Carbonell va ser fundada el 1901. Quan la Rosa era petita recorda que el pare era l’encarregat de munyir les vaques i la mare i la tieta, una setmana cada una, les encarregades de vendre la llet: «Una despatxava la llet, pues es dedicava a la llet i la que no venia la llet llavons feia el menjar». La llet que produïen les vaques no només es venia des de la pròpia lleteria sinó que s’anava a repartir per les cases del poble. Primer a peu, més endavant, amb una moto amb un remolc i, finalment, amb una furgoneta. Arribaven a tots els racons de Sant Just, els dimarts i els divendres fins a la Plana de Can Padrosa i el Bellsoleig. La Rosa era l’ajudant del seu pare per a aquest servei als clients que, en un principi, no es repercutia sobre el preu del producte.
La botiga estava oberta als matins i a les tardes, tots els dies de l’any. Estem parlant d’uns anys en què encara no hi havia cambres frigorífiques i la llet de les vaques, que es munyien dos cops al dia, s’havia de vendre el mateix dia. Tampoc existien supermercats ni tants punts de venda com en l’actualitat, era un producte amb poca vida i les tres o quatre vaqueries del poble abastien la població.
A Can Carbonell, la Rosa recorda que devien tenir, aproximadament, unes quinze o setze vaques i que feien els més de 200 litres de llet que es podien vendre:
Nosaltres aquella època en veníem moltíssima de llet, molta.[…] a més a l’estiu, aquí a Sant Just també venien els estiuejants […] i, és clar, també teníem més gent llavorens, que alguna vegada encara ens en faltava i en teníem que comprar a alguns altres llocs, a Collblanc que anàvem a buscar‐ne.
El negoci de la llet a la vaqueria de Can Carbonell es va anar diversificant amb el temps i es va passar, també, a vendre iogurts i nata:
La nata la nàvem a buscar en aquest lloc que nàvem a buscar la llet, a Collblanc. I nàvem amb unes galledes i ens posaven la nata en aquestes galledes i llavorens la veníem a casa, a fora al pati amb una taula […]. Venien moltes senyores a buscar nata el diumenge.
La vaqueria es va mantenir fins a finals dels anys cinquanta o principis dels seixanta. La Rosa recorda que en aquella època estava treballant als laboratoris Urodonal. Els motius, com ella mateixa ens explica, van ser diversos:
El menjar era molt car […] del poble es vien de treure les indústries, bueno, el meu pare tampoc es va posar… estava una mica malalt i ja vem decidir de treure‐les, perquè el menjar valia molts diners i ja no era rentable. La meva tia va ser la que va donar l’empenta per treure‐les.
El negoci es va transformar, llavors, en una franquícia de Granges La Catalana, amb el número 77, ens diu la Rosa.
La masia de Can Carbonell també participava d’aquesta doble funció de llar i de negoci, ja que la producció agrària que sobrava després de l’autoconsum es venia al poble, en una botiga que en deien a Ca la Patrocínia:
[…] ella és la que venia la verdura que ell, el meu pare, collia allà a Can Carbonell, la portava a vendre allà. I me’n recordo que venien, vull dir, venien la verdura i tenien una pissarra gran amb uns papers i allà apuntaven tot lo que naven venent i llavorans li donaven un tant per cent al meu pare.
Un pis de l’Eixample de Barcelona va ser l’espai on va créixer la Maria Camps Garcia. Un espai gran, amb diverses habitacions i dues cuines, una d’econòmica i una altra de gas:
Teníem dues cuines perquè teníem la que anava amb carbó i […] l’econòmica aquesta, però que jo recordi, de petites vam tenir una altra d’aquestes molt senzilles que funcionava amb gas…
Els trets que diferencien els habitatges tenen a veure amb el fet de viure al camp, al poble o a la ciutat i de pertànyer a una classe social benestant o humil. Malgrat aquestes diferències, hi ha un tret comú: el treball domèstic en habitatges grans i en habitatges amb pocs mitjans era molt costós i dur i requeia sobre les dones, independentment que treballessin també fora de la llar.
Distribució de feines a la llar dels pares
A Sant Just Desvern, la Pilar Farigola Ràfols, quan ja va tenir certa edat, començà a assumir el pes de moltes de les feines a casa seva. Corrien els temps de la II República:
Lo de la casa? Quan ja vaig tenir edat, jo. Perquè com que ella [la seva mare] tenia molta feina cosint, i [la seva germana] l’ajudava, doncs jo m’havia d’anar a la cuina. I el meu pare anava a comprar.
A casa de la Francesca Cortès i Vives era Crescència, la mare, qui dirigia les tasques domèstiques. Era una dona molt treballadora, amb bones mans i capacitat d’ensenyar, ja que a les tardes anaven a casa seva un grup de noies a aprendre de cosir o brodar…
En el cas de la Margarida Miró Colea, es produeix una situació excepcional, ja que el pare col·laborava de forma molt activa en les tasques domèstiques. La Maria, mare de la Margarida, havia d’entregar la seva feina cada nit, de forma que l’Erasme, malgrat haver treballat 8 hores, s’encarregava de tenir cura dels fills i de fer‐los el sopar. Això també influí en el comportament posterior dels dos germans de la Margarida, que també han col·laborat molt en les tasques de la llar. La Maria Colea destaca com la figura més potent en l’espai familiar:
La meva mare [organitzava la família]. El meu pare també col·laborava molt […] Feia el sopar […] una verdura i la truiteta o… unes sardines o el que fos…. però el feia el pare.
La Montserrat Surroca Pratdesaba recorda que era la mare qui s’encarregava de les tasques de la llar. Ella l’ajudava en el que podia perquè tenia les cames delicades: «Els recados, les compres, tot això ho feia jo encara que fos petita». El pare treballava fora de casa i la mare era una persona que treballava, brodava i feia coses per a altra gent.
La Roser Coll Faure reconeix que el seu pare no col·laborava en les tasques domèstiques i que, si ho hagués fet, no hauria estat gaire ben vist: «Allavòrens no era costum. […] si el papa hagués entrat […] a la cuina “Vaig a fregar jo els plats”, la mama hagués pensat “Uy, tu te has de hacer perdonar algo”». La Roser recorda com es desenvolupaven les tasques domèstiques a la casa familiar, abans de l’arribada dels electrodomèstics. Sense rentadora ni màquina de rentar plats, i amb una nevera que utilitzava blocs de gel per al fred, les tasques domèstiques ja li ocupaven prou temps, a la mare. Amb el pas del temps i l’arribada dels nous invents, les tasques domèstiques es farien menys feixugues:
Li tenien de fer un monument a l’inventor de la fregona, perquè és una cosa que val molt poc, i no sap ningú la diferència que és fregar una habitació aixís [fa el gest] o posar‐te de junolls a terra.
A casa de la Maria Mosoll i Rius, era la Francisqueta, la seva mare, qui s’en‐ carregava de les tasques domèstiques com cuinar i netejar.
En el cas de la Teresa Farràs Amigó, el gros de les feines domèstiques requeia sobre les dones, la Teresa i la seva mare. Els homes feien algunes coses, bàsicament relacionades amb el menjar:
El meu germà gran, el Sebastià, quan la mare anava a treballar, de vegades feia el dinar, feia arròs, […] i el meu pare de vegades també s’arreglava l’esmorzar, […] ni escombrar, ni eixugar, ni treure els plats de taula, res no ho feien.
A part de les tasques pròpiament domèstiques, també existien les del camp, ja que el pare tenia trossos arrendats. Tota la família ajudava en èpoques de feina a esporgar i a collir raïm. Veïns i tot. Era una gran festa on es reunien una trentena de persones i acabaven la collita fent un arròs allà al camp mateix. Portaven el raïm a casa i el posaven en un cub. A la pregunta de quants litres de vi podien fer a l’any, la Teresa respon:
Home! Dues bótes de 8 càrregues sí, eh? I més. El vi tenia entre 11 i 12 graus. […] Blanc, hi havia xarel·lo, macabeu i garnatxa, el garnatxa era molt dolç. […] el meu pare va morir que només tenia 69 anys […] i llavors el portava el meu germà i llavors jo anava a la tarda sola a esporgar; […] i ens ho vam treure, però encara tinc una ampolla així amb una mica així de vi.
L’ajuda de les dones de la família era imprescindible en els treballs del camp; aquí retorn de la vinya dels 3 Santos. (Foto: Anna Simó Esteve)
La mare de la Teresa, a temporades, feia feines a les cases per guanyar una miqueta més de diners. Així que rentava la roba de tothom a mà, al safareig de Can Ginestar:
Sí que algunes vegades havia anat a fer feines com nosaltres ja érem més grans, havia d’anar a rentar la roba a Can Ginestar, allà baix, eh?, no aquí, no, allà baix. Tres criatures petites i, apa!, amb el cove allà a aquells safarejos.
A casa de l’Emília Guàrdia i Arbusí feien de pagès i, com que vivien amb els avis, tots s’implicaven en les tasques agràries i domèstiques. El pare treballava de pagès, i també era negociant en fires i mercats on feia tractes de venda de bestiar. A l’hivern treballava al trull d’oli d’Albons, com deia l’Emília:
A mi m’agradava molt anar a veure’l i esmorzar o berenar una llesca de pa torrat al foc del forat gatiner del trull, encara recordo el gust i l’olor de quan la xucava sencera a l’oli acabat de sortir.
La mare de l’Emília també venia d’una casa menestral, era una dona alta i forta, feia feina al camp i a la casa, a més de tenir cura de la família i dels animals. L’àvia Maria s’ocupava de posar ordre en les feines de tothom, els duia al camp, els feia pelar naps o patates o el que toqués per la temporada. L’Emília també ajudava a les tasques agràries, anava a cavar, a regar l’hort… i els germans també anaven a pasturar les vaques o les oques, i al camp amb el pare. L’avi feia de ferrer fora de casa.
La Montserrat Batet i Bonet recorda una certa divisió de les tasques domèstiques entre les dones de la casa. La seva germana, ens diu, tenia molt bones mans i s’encarregava de cosir. Ella, la Montserrat, juntament amb la mare, s’encarregaven de la neteja.
La Margarida Palau Andreu és molt taxativa quan se li pregunta qui manava a casa seva: «El papa». La mare era l’encarregada de les tasques domèstiques, com rentar plats, rentar roba, cuidar la canalla… i també anava a fregar per altres cases per poder pagar el col·legi dels fills. Pel que ens diu la Margarida, el pare ajudava poc en aquest àmbit: «Si algun dia la mama es trobava malament, […] també s’hi posava. Però, vaya… anar a comprar, si convenia». La Margarida també donava un cop de mà, quan calia. Li agradava força estar‐se a la cuina.
A casa de la Catalina Sánchez Rodríguez tothom donava un cop de mà. Ella mateixa, que era ràpida a despertar‐se, anava cada dia a buscar el pa a Can Cuscó abans de l’escola. Era, segurament, sobre les espatlles de la mare, que treballava també fora de casa, sobre qui requeien la majoria de les tasques domèstiques. El pare, reconeix la Catalina, hi ajudava poc.
La distribució de les tasques a la casa familiar de Ginestar on vivia la Glòria Pino Monclús estava molt condicionada per la necessitat de treballar els camps i també perquè hi havia les àvies. Ara bé, independentment de la generació, ja fossin àvies, mares o filles, les tasques de la llar eren cosa de dones. Hi havia un pou, del qual treien l’aigua per rentar els plats i la roba petita.
Empraven un sabó que hi havia llavors, un trisòdic, ens diu la Glòria, que deixava molt malmeses les mans:
No n’hi havia en aquell temps, de guants. […] se’t posaven a l’hivern uns penellons als peus i a les mans, del fred que passàvem. Una cosa de por. Perquè a les cases havia una llar de foc, però quan sorties d’allà, tot lo demés era glaçat i en aquell temps feia molt de fred.
Les peces grans de roba es rentaven al riu, agenollades a la vora sobre les pedres del marge i aprofitant el corrent. A més a més, lògicament, tocava passar l’escombra, treure la pols, fer els llits… Finalment la Glòria recorda com es cuinava abans de l’arribada de les cuines modernes, del gas i de l’electricitat:
Primer, el menjar el fèiem tot al foc de terra, amb la llenya, hi havia unes planxes de ferro a terra, fèiem el foc i després pos tenies… posaves l’olla o posaves les cassoles o lo que fos. […] I allavorens van vindre les cuines econòmiques. La cuina econòmica ja donava més escalfor.
Quan preguntem a la Ivonne Prieto Pérez si el seu pare i els seus germans ajudaven a casa, ens parla dels anys de la postguerra i diu clarament respecte als seus germans: «No, qué va. Ni mucho menos. Entonces eso estaba muy mal visto». Molt diferent era el paper del seu pare:
Mi padre no tenía complejo, y mira que éramos hijas. No le importaba, si tenía que fregar […] mi padre pa eso ha sido… No ha sido ni machista, ni de los tiempos de antes. […] Mi padre le ha ayudado [referint‐se a la seva mare] muchísimo para la cocina: lavaba patatas, picaba la verdura, todo lo que él podía hacer, mi padre ayudaba. […] era un trabajador. Mi padre ha sido un amigo pa todos.
La mare no treballava fora de casa i, segons la Ivonne, el seu paper a la llar dins d’aquesta família extensa era molt potent:
En mi casa mi madre ha sido la que ha gobernado […] Mi madre, la pobre, tenía bastante con la faena, la comida y todo para jugar con nosotros […] Mucho trabajo, muchas preocupaciones, poco que dar, y entonces es muy diferente. En aquella época éramos ocho en casa. ¿O te crees que tenía la mujer ganas de juerga?
Les germanes de la Ivonne sí que assumien bona part de les feines de la llar colze a colze amb la seva mare per tirar endavant tota la família. El paper de l’únic germà en les feines de la llar no era el mateix. La Ivonne no en fa cap escarafall. Ho veu una mica propi d’aquell temps:
Ah, no. Es que entonces sólo tenían uno [germà] y, pobrecico, cómo iba a hacer si éramos cuatro, seis mujeres pa él, pal niño. Como era solo, pues no le vas a hacer poner un vaso […] Mi padre no pedía nunca nada. Si le faltaba algo se levantaba y lo cogía. Sin embargo mi hermano el mayor, no».
A partir de 1949, la Ivonne va quedar‐se a la llar. En guarda una sensació positiva, d’aquesta opció:
No he trabajado nunca fuera de mi casa […] No, qué va, con lo bien que se estaba en casa. Hacía lo que quería. Además ya estaba yo sola, que ya las otras [les seves germanes] se habían ido. Estábamos los cuatro: mi padre, mi madre, mi hermano el mayor y yo. Era la reina…
A casa de la Lourdes Burzón Moliner, durant la postguerra, amb el pare i la mare treballant a la fàbrica i sense menjador escolar, a l’hora de dinar havien de cooperar totes:
La mare treballava tot el dia i bueno, nosaltres anàvem a escola. Jo anava a les Escoles Cases, que és entre el Clot i el Poblenou. […] que era de noies només. I vam tenir la sort de poder‐hi entrar totes i… és clar, quan sortíem al migdia, allavores no hi havia menjador… la petita encara va ensopegar que hi havia… van organitzar menjadors al migdia. Però quan sortíem, anàvem a casa i començàvem a pelar patates, a posar l’olla al foc, a encendre el carbonet…[…] el noi no havia nascut… […] I la mare no hi era, sí. I aleshores doncs mira, preparàvem el dinar, dinàvem i corrents, corrents cap a l’escola: a les tres.
El seu pare quedava al marge del que entenem per feines de casa. La Lourdes ho resumeix així: «No, no. Amb les feines de casa no treballava».
El pare de l’Andrea Montoro Agüera tampoc no participava de les tasques de la casa. La mare, que treballava fora de casa, tampoc no hi podia tenir una dedicació exclusiva i llavors eren les filles les que ajudaven:
Ho fèiem nosaltres, que érem més joves. L’ajudàvem amb la neteja. El menjar no, el menjar ho feia la mama, però a la neteja l’ajudàvem tant ma germana com jo. I encara teníem temps d’anar a ballar i anar a tot.
Sobre la neteja, l’Andrea ens explica que es feia de genolls, perquè encara no hi havia el pal de fregar. Però les tasques domèstiques eren més àmplies; treure teranyines, pintar, preparar la roba en remull i amb lleixiu… L’Andrea recorda bé com era la planxa que tenia la mare: «Era una planxa d’aquelles de… que feia aixís, feia un bec de carbó».
La Mercè Petit Petit, després d’acabar l’escola als tretze anys, va quedar‐se a casa ajudant la seva mare. Les tasques de la llar eren, en aquella època, molt diferents i més dures que en l’actualitat:
Home, és clar, perquè mira, els plats s’havien de… no hi havia màquina de rentar plats, després fregar, es fregava a terra […] de genolls. […] No hi havia fregones, després… era diferent, no era… els treballs de casa no són com ara…
La vida laboral de la mare de la Montserrat Esteve Rius, com la d’altres dones, limitava la disponibilitat que tenia per ocupar‐se de les feines domèstiques, encara més quan els marits no hi col·laboraven. En aquests casos les filles eren qui se n’encarregaven: «Perquè la mare treballava a la tarda i nosaltres al matí, i quan arribàvem a la tarda ens tocava […] fregar. […] Agenollats a terra […] era el que s’acostumava a fer».
Les habilitats domèstiques, però, en alguns casos representaven un complement econòmic. En el cas de la mare de la Montserrat es devia a les seves capacitats culinàries:
Havia anat a puestos a fer menjar i tot. Havia anat en cases, allò per Sant Joan o Sant Feliu… que coneixia i sabien que sabia fer menjar. I anava a fer menjar. Nosaltros no. […] Per la Festa Major de Sant Joan, la Festa Major de Sant Feliu… […] la llogaven.
Les tasques domèstiques eren assumides per la mare de l’Amèlia Roda Picazo. Ella recorda perfectament els menjars que feia: arrossos, brous, guisats amb mongetes, patates… i quan hi havia la matança del porc en sortien xoriços, morcillas… Les tasques de neteja també anaven a càrrec de la mare, però quan ella no hi era, les assumien l’Amèlia i les seves germanes. Fregar de genolls a terra o rentar la roba, per exemple.
La Joana Algarra Reche, a causa de les necessitats de la família, amb una mare que treballava i una germana amb una salut molt delicada, als tretze anys ja s’encarregava de les tasques domèstiques de la casa. Amb l’afegit que, a partir de l’any 1951, ella també va començar la seva vida laboral. La Joana recorda com eren les tasques domèstiques en aquells anys en què no hi havia ni rentadora ni rentaplats ni nevera: «A mà, a mà, sí, sí, tot. Encara era el dilluns rentar‐ho tot, posar‐ho a estovar, refregar‐ho i lo que necessitava deixarse amb lleixiu perquè el dimarts ho esbandies. Aigua freda, naturalment […]». També comenta que disposaven de cuina econòmica. Com hem observat en el testimoni d’altres dones d’aquest projecte, la falta de nevera se suplia, quan es podia, pels llocs més frescos de les cases:
A la torre aquesta que cuidava, el meu pare havia fet a sota una gruta, que dèiem, a sota terra i posaven els aliments en allà. O sigui a l’estiu una temperatura d’uns deu, vuit, deu graus i a l’hivern igual, es mantenia igual. I la carn que era lo més delicat, cada dos o tres dies, perquè clar, això era el carrer Sant Jordi, a Esplugues, a Esplugues no teníem mercat llavors, només que vivíem de les botigues del voltant i quedava força avall, o sigui que era un passeig cada dia anar a comprar.
La Rosa Carbonell Caldés comenta que en les tasques domèstiques hi participaven tant la seva mare com la seva tieta, així com també el personal de servei domèstic que tenien.
La situació econòmica de la família de la Maria Camps Garcia permetia tenir una minyona al pis de l’Eixample, a més de noies especialitzades en feines concretes. Això no treia que tant ella com les seves germanes fessin algunes de les feines domèstiques, com fer el llit o parar taula:
Tenies com una de les coses clàssiques de l’època tenir un servei […]. Però a més venia la cosidora, la que planxava… que venia ajudar. I aquestes persones per als nens era molt ric perquè et contaven coses molt diferents.
Quan l’Annemarie Goldstein vivia a Alemanya, abans de venir a Catalunya a l’edat de vuit anys, la família residia a Dortmund, a l’àmplia casa de l’avi matern. L’Annemarie recorda que el pare era qui treballava a fora i la mare administrava la casa. No només per netejar o cuinar, sinó també per a les altres tasques:
Es cuidaven dels arbres, de plantar. Eren dones fortes. La meva mare s’enfilava a netejar vidres a la repisa, de la d’allò, de la banda de fora i netejava els vidres. Vull dir, si allò era tres pisos amunt, li era igual.
L’Annemarie recorda que a Alemanya la higiene era molt important. Tenien rentadora al soterrani perquè, com ens comenta, els llençols els bullien:
Una rentadora que es feia foc a sota, llavons tenia com unes mànegues, com les pales dels vaixells, amb allò es remenava la roba, i em sembla que es posaven a remullir el dia abans amb sosa […]. I després perquè quedés ben blanca s’estenia damunt de la gespa.
Recorda també que la cuina era econòmica, molt gran i que al mateix temps escalfava. I l’Annemarie també ajudava, encara que fos amb poca cosa: «Em sembla que amb quatre anys ja pelava patates, però voluntàriament. […] amb cinc anys ja feia mitja, és que no hi havia altre divertimento».
La Núria Jiménez Huertas també recorda molt bé com eren les feines domèstiques de la llar quan ella era petita, abans de l’arribada dels electrodomèstics. El simple gest de preparar l’esmorzar es convertia en una tasca molt més feixuga que en l’actualitat:
Jo cuinava amb cuina econòmica quan era més petita, amb llenya i el carbó, després vam tenir un gran avenç, perquè de vegades, al matí poder escalfar la llet ho fèiem amb un fogonet de petroli fins que teníem la cuina en marxa […] jo encenia la llar de foc com aquell que encén un llumí. O sigui que cada matí feia el pa torrat als meus germans per esmorzar a la llar de foc.
Tampoc l’accés a l’aigua calenta per a la higiene personal era una cosa senzilla: «Tampoc hi havia ni termo d’aigua calenta ni res […] l’aigua l’havíem d’escalfar amb olles […] posàvem un cossi dins la dutxa i allà ens banyàvem». La neteja de la roba també suposava força més entrebancs que en l’actualitat:
Nosaltres no teníem rentadora que jo recordi, fins que un any ens la van portar els reis. […] A l’eixida, hi havia dos safaretjos, un amb la pedra per poder fregar, després els cubells, per posar la roba en remull amb el trinxat de sabó aquell que hi havia i esbandir‐la en l’altre safareig. […] jo sí [que] l’estenia, havíem de pujar aquells cubells dos pisos amunt, perquè hi havien unes golfes i després el terrat d’estendre.
La Feliça Mitjans Julià no ens parla de tasques domèstiques concretes, però sí que ens diu que existia, durant els anys de la seva infantesa, una gran discriminació respecte de les dones, ja que elles feien totes les feines domèstiques i els nois no en feien cap, «Coses que són normals com que un noi jove es fes el llit, li feia la germana».
Segons es desprèn dels relats de les dones, únicament l’Erasme, pare de la Margarida Miró Colea, participava gairebé colze a colze amb la seva dona i amb les seves filles i fill, en les tasques de la casa. També la Ivonne Prieto Pérez manifesta que el seu pare col·laborava en les tasques domèstiques i que no era gens masclista. Els testimonis de la majoria ens confirmen que les dones eren les dipositàries de les tasques domèstiques i de cura. Una gran part són conscients que era, i és, un repartiment injust del treball, i les seves actituds van des d‘una certa acceptació submisa, passant per la protesta, a una clara rebel·lia, com el cas de la Feliça MItjans, que parla d’una «clara discriminació» en aquest tema.
Economia domèstica, distribució dels diners
En una societat patriarcal com la de primera meitat del segle XX, podríem tendir a pensar que el control dels diners l’exercien els homes. Però en alguns casos veurem que no es així.
Del que l’Engràcia Pascual Navinés ens explica de l’economia domèstica a casa seva, en podem fer una extrapolació a bona part de les famílies de Sant Just que, a més de tenir una feina amb sou, el complementaven amb l’hort i els quatre animals que tenien a casa. Del seu cas concret, en recorda molt els conills:
[A] totes les cases aquí el carrer de la Sala hauria vist una gàbia de conills. I la gent nàvem a fer herba. I el carro dins a l’entrada i quatre gallinetes, i a les cases tothom tenia el seu hortet. Oh! D’una manera o altra t’has d’arreglar. […] fer faldades d’herba quan sorties de col·legi, agafar el sac i nar a fer herba. […] Cap a la muntanya […] Eren pels conills […] només menjaven herba […] posaves un parell de gallines, una vegada que et vingués l’hivern i una altra l’istiu, quatre polls, ja tenies el pollastre de la Festa Major, i el pollastre de Nadal. No, també se la passaven bé, però molta cansalada i moltes arengades.
La Pilar Bullich Tella ens diu: «El pare administrava els diners. Lo justet per dinar, i del demés no en vèiem gens. […] Llavors [si necessitava comprar‐me alguna cosa] amb la mare ho anàvem trampejant, a veure si es podria, si no es podria».
La Roser Coll Faure recorda que els ingressos de la família els aportava el pare, que era l’únic que treballava de manera remunerada fora de casa. Tot i això, les decisions referents a l’economia familiar sembla que les prenia la mare, després d’haver‐ho consultat amb el pare.
A la llar de la Maria Mosoll i Rius era la mare qui gestionava els diners i la casa. Com a casa de l’Andrea Montoro Agüera: «El pare li donava a la mama, i jo si cobrava li donava a la mama […] Ella era la que portava la casa».
La mare de la Teresa Farràs Amigó controlava els diners de la família:
Una vegada feia molts anys vam fer neteja d’un armari, hi havia plats i traient els plats, entremig dels plats hi vam trobar diners, que la mare els hi havia posat, senyal que els hi havia sobrat, no? I ni ella se’n recordava, allò que va, mira, desarem aquests diners i així els tindrem per un dia, i un dia que érem quatre i els devíem necessitar, van tenir uns convidats, a casa meva sempre teníem convidats. A casa seva vam ser feliços eh? Com acabaven de dinar, el pare cantava, jo també, tots dos cantant.
Els diners, a casa de l’Emília Guàrdia i Arbusí, eren gestionats pel pare i la mare amb el control de l’àvia Marieta. Tenien els diners que aconseguien per la venda del que conreaven, de la venda d’ous i llet, a més de la venda puntual en les fires de bestiar d’alguna vaca o vedell. La llet, els ous, els pollastres i els vedells no eren mai per a casa, eren per vendre. A casa es pagaven els arrendaments dels camps per Sant Miquel, tothom estava pendent de tenir diners per aquella data i el lloguer de la casa es pagava per Nadal. «Sempre les van passar magres», recorda l’Emília, «i després de la guerra més».
A la família de la Teresa Ibáñez Palomero era el pare qui aportava l’únic salari. La mare s’encarregava de la casa i, juntament amb els fills i filles, s’ocupava de petites tasques per completar l’economia domèstica:
Teníem gallines i teníem conills. Anàvem a fer herba pels camps i anàvem a prendre ametllons i bueno, coses d’aquestes així, oi? perquè abans Sant Just no era com és ara, eh?, ni pensaments, ni sombra.
La germana de la Montserrat Batet i Bonet, als dotze anys ja va entrar a treballar a La Fabriqueta. La casa la portava la mare, però en quedar‐se vídua, també es va haver de posar a treballar. Feia, i també ajudaven les filles, feines del camp i feines domèstiques:
Teníem uns veïns […] que abans era alcalde, el senyor […] Domènech. La mare havia anat allà a rentar els plats, a ajudar amb cosetes, amb feinetes que hi havia i nosaltres també hi havíem anat a pelar ametlles, que allà ells collien molt de gènero així de camp […]. I la paga eren unes espardenyes. […] Amb diners, res.
El pare de la Margarida Palau Andreu era la principal font d’ingrés de diners de la família, gràcies a la seva feina a la Sanson. Això sembla que el convertia en la figura d’autoritat. Així ens ho fa saber la Margarida quan ens diu que quan s’havia de comprar alguna cosa: «Allà n’hi havia un que manava. I prou, i s’ha acabat». La mare, que també anava a fregar a altres cases per poder pagar el col·legi dels fills, s’havia d’esforçar molt per poder aconseguir diners per a algun extra. La Margarida ens posa l’exemple d’un joc de cafè que quan era petita va demanar als reis:
La mama, pobre dona […] me’l va comprar. I quan vaig ser més gran deia: «Si ho sapiguessis els maldecaps que vaig tenir per pagar aquell joc de cafè. Pagar mica en mica a can Valentí».
L’economia familiar es completava també amb les verdures que treien de l’hort de la casa, del qual tenia cura el pare de la Margarida. Com que, a més, era treballador de la Sanson, realitzaven les compres a l’economat de l’empresa.
La Isabel Estrany Pons tenia un model de dona emprenedora en la seva àvia Ramona, una mestra d’escola que va venir d’un poble de la província de Lleida amb el seu home. Al cap de deu anys, per motius de salut ell va deixar Barcelona i va anar a Sant Just. La seva dona es va fer càrrec de les dues botigues i del taller de confecció de camises:
Qui portava les botigues, de fet, era la meva àvia, que en aquella època, doncs, que una dona portés un negoci tampoc era normal… La meva àvia es va fer famosa en aquell moment per això, perquè era una dona i portava dos negocis, que en aquell moment anaven molt bé i que… Bueno, que ho va fer molt bé…
El pare de la Lourdes Burzón Moliner era d’aquells que controlava l’economia domèstica: «La mare li havia de demanar els cèntims el dissabte per anar a comprar». De vegades anava a comprar menjar ell si li venia de gust:
Ell tenia la butxaca i podia comprar coses que no fossin les de cada dia. Això sí que ell ho tenia. O si ens havíem de comprar, per exemple, uns vestits, uns abrics o així… era el pare qui ens portava a comprar els abrics, i a la mare igual, eh? La meva mare pobre… és una situació que… […] Estava sotmesa als gustos d’ell i… i bueno… li agradava que la mare anés ben maca… i fes goig. En feia, perquè era molt guapa.
La Cándida Nevado Cañamero explica que l’economia familiar repetia els patrons de l’època, amb un pare que portava la major part dels diners a la casa i una mare que els distribuïa: «La duia el papa [l’economia]. Però el papa la duia perquè els militars l’ingressaven els diners… però distribuir, distribuir… sempre ha sigut la mama».
Quan era petita, a Ginestar, diu la Glòria Pino Monclús, l’única possibilitat de portar un jornal a casa era treballant al camp:
Lo mateix que anaves al vespre a fer una hora de repàs pos també feies a la tarda això [aprendre a cosir]. Ara, quan hi havia la collita, allavorens fallaves, fins que la cosa no estés adelantada. Aquest és lo que hi havia, és que també era lògic. I si tenies de fer un jornal […] era tot de camp. No hi havia res.
A la casa familiar de l’Amèlia Roda Picazo, era el pare el que gestionava els diners. Ell se’ls quedava i els distribuïa. Com que depenien en bona part de la feina del camp, de vegades la mare de l’Amèlia havia d’anar a comprar i li fiaven fins que amb els diners que treien de les collites pagaven el deute.
La Joana Algarra Reche ens explica que els diners els aportava el pare, que era qui treballava. També la mare va treballar fora de casa uns anys després de tenir els fills, fins que es va posar malalta. Quan la mare treballava a la porteria, la Joana recorda que cobrava un duro al mes:
La cosa bona va ser que la van inscriure, llavors no hi havia Seguretat So‐ cial, però estava inscrita al padró com que treballava. I això li va servir el dia de demà per cobrar la pensió, els anys que va treballar a la porteria.
El pare també feia moltes hores extra per guanyar diners i poder fer‐se la casa. Però l’administració dels diners a casa, els comptes, els portava la mare.
A conseqüència de les vicissituds viscudes per la família de la Lina Santabárbara Sánchez, amb el pare allunyat a causa de la repressió durant i després de la guerra, va ser la mare qui va tirar endavant la família en tots els àmbits, també en el de l’economia familiar. Aquest fet es va repetir després de la sobtada mort del pare de la Lina l’any 1951:
La meva mare va agafar tota la responsabilitat familiar. I del treball de representant que feia el pare, va agafar totes les representacions […] Va criar el meu germà…, jo havia acabat el batxillerat, jo volia ser metge, però, és clar, econòmicament no anava massa bé. Gràcies a l’esforç de la mare vàrem poder estudiar el meu germà i jo.
Tot i que era Ramon Camps, el cap de la família, qui gestionava i aportava els diners a casa de la Maria Camps Garcia, la seva mare, Montserrat, hi intervenia. La Maria recorda un fet tan quotidià de preparar i destinar els diners per a cada una de les coses que feien falta:
Bueno, a casa no es parlava mai de diners […] el meu pare portava l’administració, però la meva mare intervenia […] era la típica economia d’inici de mes, venir amb tots els diners del mes i anar fent sobrets, posar‐lo en un arxiu i allà posar els sobrets, el d’aquesta setmana, els de l’altra, els de […] l’electricitat, el gas… […] això era intocable, tu no podies tocar mai un sobre que no respongués al que havies de comprar.
La Núria Jiménez Huertas recorda que el matrimoni dels seus pares seguia els patrons de l’època:
El meu pare treballava i guanyava els diners i la mare administrava […] administrava la casa i quan jo vaig ser una miqueta més grandeta, vull dir, ja tenia dotze anys, jo també ajudava en aquest sentit.
L’Anna Bofill Levi es va criar i educar en una família marcada pels valors conservadors i a la vegada progressistes i lliberals del pare, però sobretot pel fort caràcter autoritari i dominant de la mare. El pare era qui portava diners a casa i també qui els gestionava, en part, però l’Anna el recorda totalment subordinat a la mare: «Era autoritària absoluta i total».
La major part dels relats reflecteixen el repartiment tradicional, en el qual els homes guanyen els diners i les dones els administren. El poder que dóna aparentment l’administració dels diners i el marge de llibertat i de maniobra per administrar‐los depèn, evidentment, de les possibilitats econòmiques de cada família, però també, en gran part, de la generositat o de la gasiveria dels homes. Fins i tot en els casos en què ambdós, pare i mare, aporten ingressos econòmics.
Normes i horaris
El pare o la mare acostumaven a posar uns límits molt estrictes als fills, però especialment a les filles, que estaven més controlades.
Pare i filla. El sereno Bartomeu Fajardo amb la seva filla Assumpció. Al fons la casa de cal Tanana. (Foto: Rosa Buixeda Fajardo)
La Carme Gelabert Navinés ens parla de la poca llibertat de moviments que tenia, diferent fins i tot de la que tenia la germana petita. Els pares tenien criteris diversos segons el fill. Van ser més permissius amb la germana petita.
L’Engràcia Pascual Navinés comenta que a casa seva no la deixaven sortir gaire. Només participava de les formes d’oci més populars de l’època, com 57 podien ser el futbol o anar a ballar al Casino. L’argument econòmic es convertia també en una manera de control: «Una vegada el rector em diu, per la festa major, diu: Que no vas a funció? […] No, perquè es paga. El pare no m’hi deixa anar perquè es paga. Hauria de pagar l’entrada».
La Pilar Farigola Ràfols en temps de la República havia d’arribar a casa a l’hora que li deien, la frase era: «A tal hora a casa, eh?» Recorda molt bé que a l’hivern la feien arribar a les vuit i a l’estiu la deixaven venir a les deu.
L’Arcadi Cortès, pare de la Francesca Cortès i Vives, és recordat com un home estricte però d’una bonhomia absoluta. Curós amb la qüestió dels horaris o del comportament dels fills i fins i tot dels néts.
La Rosa Julià Armengol ens explica que, en el seu cas, havien de demanar permís i gestionar les seves sortides més amb la mare que amb el pare: «Ja ho sabíem que acabat del cine ja anàvem cap a casa. […] Sí. Oi! Una vegada que vam anar amb uns amics a Badalona […] se’ns va escapar el tren de Sarrià i vam tenir de venir a peu fins a casa. Hi va haver escàndol».
De la mateixa manera que la Pilar, la Marga Miró Colea tenia imposades limi‐tacions que impedien que pogués moure’s lliurement per la ciutat de Barcelona. Bàsicament, l’única cosa que li era permesa era anar a ballar sardanes els diumenges al matí:
Passant del barri del poblet al Passeig de Sant Joan… era tot el límit que podíem fer. Jo no havia baixat mai […] ni a la Plaça de Catalunya. Havíem d’anar amb ells o acompanyats. Vull dir que la relació de pares a fills era molt limitada […] Déu nos en guard que se’ns hagués ocorregut a la meva germana gran i a mi anar a la Rambla. La meva mare ens hagués castigat, però ben bé…
A casa de l’Emília Guàrdia i Arbusí, tant el pare com la mare anaven d’acord a l’hora de posar les normes i fer‐les acomplir. D’això, ella en recorda i n’explica anècdotes que són molt il·lustratives. Així, un dia, els pares
tornaven de l’hort amb el carro i van veure de lluny que els meus dos germans estaven robant carxofes al camp d’un veí, van fer per tancar‐los el camí, els meus germans quan els van veure van quedar fotuts. El pare els va dir: «Pugeu al carro que anirem a cal tal perquè jo de lladres no en vull, a casa». La mare va seguir i va anar‐se’n a casa. El meu pare va cridar el veí, que en baixar i veure els vailets capcots es va posar a riure per sota el nas: «Mira, he trobat aquests lladres al teu hort, aquí te’ls deixo i fes‐ne el que vulguis, si els vols portar a la Guàrdia Civil, tu mateix». I els va deixar allà. Mai més van posar les mans a les pertinences d’altres.
També ens explica l’Emília que a ella, un cop que eren al ball,
la mare em va cridar per renyar‐me per com ballava, una mica provocativa, i jo que ja tenia molt de caràcter que li dic: «Per això m’heu fet pujar?» I ella que em respon: «No, t’he cridat perquè agafis la jaqueta i cap a casa!» I cap a casa, sense replicar.
Com que es van quedar sense la mare tan joves, quan l’Emília tenia disset anys, ella no recorda que el pare tractés diferent els nois que les noies i, de fet, ella feia més de mare dels seus germans i de suport del pare que de filla, i així era tractada.
La Teresa Ibáñez Palomero ens diu que, a casa seva, l’autoritat del pare es feia notar. Com que la Teresa va viure d’adulta amb els seus pares, aquesta autoritat es va mantenir en edats avançades: «Vaig anar al cine amb la senyoreta Cinteta a Barcelona i vaig arribar a les deu de la nit i em va clavar una bronca i jo li vaig dir “tinc trenta anys ja, eh? Ja puc començar a sortir”, oi?». La disciplina, però, l’exercia tant el pare com la mare:
Es veu que a mi m’agradaven unes tisoretes o no sé què de labor i me les vaig emportar a casa i la meva mare això no ho tolerava. Mai han tolerat re, eh?, ni una mentida han tolerat. Una vegada en vaig dir una i em van posar pebre a la llengua perquè no en digués més. Aleshores em va portar a l’escola, em va fer passar la vergonya perquè tornés les tisores.
Unes normes ben diferents eren les de casa de la Lourdes Burzón Moliner. Recorda bé que a ella i a les seves germanes:
No ens havien dit mai: arriba a les deu a casa o a les nou. Arribàvem a l’hora que crèiem convenient i… sempre… sobretot a mi, podia arribar a les onze o a les dotze de la nit perquè sabia on havia anat i així… i mai s’havia ficat. Jo, al treballar a casa, també li vaig posar condicions […] aquesta peça fa falta [deia el pare] […] Bueno, no es preocupi papa. Jo vaig allà on haig d’anar i al vespre si fa falta treballo tota la nit. I així ho feia. I així jo tenia llibertat.
La Glòria Pino Monclús ens comenta que el control era exercit pel pare i per la mare, i que s’acceptava de manera natural pel principi d’autoritat i d’unitat familiar: «et deien “a les nou a casa”, i a les nou a casa, “a les vuit a casa”, i a les vuit a casa. No teníem els problemes que hi ha avui, no hi són, érem disciplinats perquè tots suportàvem igual, érem una família».
La Rosa Carbonell Caldés explica que els seu pares no eren gaire estrictes amb l’hora d’arribar a casa, sobretot en aquells casos en què sabien on i amb qui estava la Rosa:
A mi em deixaven anar amb la senyoreta Cinteta als llocs, i em deixaven tornar tard, a vegades tornava a les deu de la nit, però és clar, estava a les Escoles Núria. La meva mare deia que si estava allà, ella estava tranquil·la, perquè sabia on anava.
La Maria Camps Garcia evidencia el canvi que hi ha hagut en els darrers cinquanta anys, i és que a casa seva eren força permissius. Únicament apunta el control de la seva mare, pel que fa a la lectura:
No hi havia la llibertat, evidentment, que hi ha ara, però jo mai m’he sentit coaccionada […] dins d’aquests límits podia fer el que volia, de fet ho vaig fer moltes vegades […] La meva mare era l’única que […] [si] la gent llegia era perdre temps, […] si era per estudiar no passava res, […] però si tenies una novel·leta o qualsevol altra cosa…
El patriarcat
El patriarcat és un terme que es fa servir per definir la condició sociològica en què els membres masculins d’una societat tendeixen a predominar en posicions de poder. El patriarcat manté les dones en el seu rol de mares i en treballs domèstics no pagats o mal remunerats i sempre en l’àmbit privat, de manera que queden subordinades als homes. És un fenomen universal que persisteix avui i és precisament la seva universalitat la que li permet sostenir la seva legitimitat en la naturalesa.
Així veiem que en alguns casos es pot arribar a considerar “natural” que el pare s’enfadi perquè el contradiguin, que el germà no s’aixequi de taula per anar a buscar‐se un got si hi ha la germana i fins i tot que el pare tingui dret a exercir la violència sobre la resta de membres de la família.
La Pilar Farigola Ràfols després de casar‐se es va quedar a viure a casa dels seus pares i comenta: «Havies de fer el que el pare deia per no tenir‐lo enfadat».
La Roser Coll Faure descriu una família on les decisions passaven tant per la mare com pel pare, de manera col·legiada: «No diré que era ella qui manava, perquè ella, lo que diga el papá, però ella abans li havia dit al papá lo que tenia que dir.[…] manar, manaven tots dos».
Mare, pare i fill. Els propietaris de la ferreteria Maig amb el seu fill. (Foto: Francesc Maig Reig)
A casa de la Teresa Farràs Amigó, el pare sabia fer números, era recte en el tracte i anava per feina. La mare era més sociable, treballadora, implicada políticament, llegidora i va traspassar aquest costum a la filla. El pare els diumenges anava al Casino a jugar a cartes amb els amics.
La Lourdes Burzón Moliner recorda que el seu pare era un home dur:
Mai ens havia pegat, però era ell, i si ell deia una cosa, s’havia de fer. Jo m’havia barallat moltes vegades. A mi m’havia fet fer fora de casa dues o tres vegades, perquè… li contestava. […] I la mare: «Lourdes, calla! Al pare no se li ha de contradir. Calla! Calla!».
A la pregunta de si la seva mare li tenia por, la Lourdes respon:
Sí. […] Sí, però va sapiguer viure al seu costat. Ella no deia res, però ella anava fent una miqueta la seva. I… el tenia content però… […] Hi havia coses… Per exemple, una vegada que jo planxava i el papa em va dir que volia que les camises els hi planxés jo perquè li planxava millor que la mama. Doncs això, jo devia tenir… anava al col·legi encara… això em va fer un mal… un mal… una vergonya… de dir‐li què coi ha de dir‐li a la mare… dir‐li davant d’ella!
Ha estat amb el temps que la Isabel Estrany Pons ha valorat positivament el rol familiar i laboral que tenia el seu pare:
Sempre dic que ha de passar el temps perquè un pugui jutjar i van haver de passar molts anys fins que per mi mateixa vaig poder jutjar que havia sigut injusta amb el meu pare. O sigui, el meu pare era un botiguer i a mi, no sé per què, la idea d’un botiguer em semblava que era com una cosa sense importància, m’hauria agradat que el meu pare fos advocat o metge… Era molt bona persona… El meu pare quan jo tenia deu anys em va posar una professora particular d’anglès… Amb catorze anys amb una amiga meva vam voler aprendre el rus, vam començar a aprendre rus… o sigui aprenia quatre idiomes alhora, anàvem a l’institut britànic, a l’institut francès, a l’institut italià i apreníem rus… i això jo tampoc ho valorava com una cosa important. Després ho he valorat…
Entenem que la Glòria Pino Monclús ens podria transmetre, amb el seu testimoni, una visió de la societat agrària de mitjan segle XX sota l’autoritat patriarcal i el respecte a la gent gran:
A mi… el meu pare va marxar [es va morir] amb molts anys i no em va posar mai la mà a sobre. Per la senzilla raó que quan me deia una cosa la feia i creia, ho entens? De l’altra manera… no replicàvem, lo que mos deien acceptàvem. I els escoltàvem.
La Isaura Martínez Silva ens explica que el patriarcat familiar era flexible en certs aspectes però rigorós en altres:
Nosaltres al papà sempre el víem tutejat, sempre. Ara, no aixequessis el dit més del que l’havies d’aixecar, perquè no el podies aixecar. […] i li discutíem si alguna cosa que no estava d’acord, jo era més discutidora potser que altres…
Ens diu la Rosa Carbonell Caldés que a casa seva era el pare el qui prenia les decisions però:
en segons quines coses també intervenia la tieta soltera, que vivia amb nosaltres […] [i] l’avi, quan van fer la casa, va deixar dit al meu pare que si les germanes solteres es casaven els hi tindria de fer un pis a cada una.
En el cas de la Maria Camps Garcia, el pensament patriarcal aflora en el moment en què acaba els estudis de batxillerat, en el moment d’escollir la carrera universitària. Com que física nuclear només es podia cursar a França o a Madrid, els seus pares li ho impediren. Aquest és un fet concret en la vida de la Maria i tampoc és quelcom que prové estrictament del seu pare, sinó que és una decisió conjunta del pare i de la mare.
El patriarcat i el masclisme que hem observat en el testimoni que ens han transmès les dones del relat pot arribar a les seves cotes més opressives i violentes quan parlem de violència de gènere. L’Amèlia Roda Picazo ens explica el testimoni de la seva família, amb un pare violent que maltractava tant la mare com els fills, sobretot els grans. Fins que el més gran d’ells s’hi va enfrontar i la mare va decidir d’abandonar el marit i marxar amb els nens: «Yo ya me tengo que ir, porque que me pegue a mí… Pero a mis hijos, no».
El masclisme actua des d’una acció aparentment sense importància, com són els horaris estrictes, fins a accions violentes en el si de la família. El fons és el tracte desigual adreçat a les dones. I la desigualtat sempre és generadora de violència.
Coneixements domèstics
Era un costum social i patriarcal que les dones adquirissin un seguit de coneixements de les tasques domèstiques, seguint l’estereotip de la dona com a mare i mestressa de casa.
Família Esteve veremant l’any 1945 a Camp Roig. (Foto: Anna Simó Esteve)
La Carme Gelabert Navinés va adquirir coneixements de costura, anant a casa de la Palmira Farigola, que vivia al carrer del Raval: «Doncs mira, si t’havies de fer un vestit, t’ensenyava de fer el vestit. Jo hi havia anat mol a cosir […] L’ajudava a cosir a ella. Jo al matí venia bacallà a casa, i a la tarda anava a cosir» En sortir de les Escoles de l’Ateneu la Rosa Julià Armengol va estar un any anant a cosir. Més que una treballadora era allò «que en deien d’aprenenta, a casa d’una tia de l’Antonet, del meu home. Una germana de sa mare. Que vivia al carrer de Bonavista». La Montserrat Surroca Pratsesaba, així com la seva germana, va aprendre de la mare els coneixements domèstics, com el cosir o el cuinar. L’Aurèlia Celma i Nebot ens diu:
Vaig aprendre de cosir i a fer mitja a casa la senyora Paca, al costat del mercat. Després a cosir a Ca l’Arcadi i després a cal Pruna, modista i tieta del Pere Padrosa. De casada vaig fer jerseis i algun vestit per a la canalla.
La Teresa Farràs Amigó va aprendre a casa totes les feines que es consideraven pròpies d’una dona de l’època. Sap estalviar, encara avui en dia, aigua rentant els plats amb dos cubells, com quan no tenien aixeta amb aigua corrent. I del camp recorda que sabia esporgar, collir raïm i garrofes. Segurament també havia trepitjat raïm i havia venut vi i vinagre.
L’Emília Guàrdia i Arbusí comenta que sabia fer totes les feines de casa. Les va aprendre de la mare i de l’àvia i d’un grup de costura. Per rentar roba anaven al safareig. Abans el lleixiu es feia amb cendra, es triava i es deixava sense cap carbó. Llavors es posava la roba al cossi i es cobria amb un drap gruixut perquè no passés la cendra, s’hi tirava aigua bullent a sobre i després una altra vegada cap al safareig a esbandir‐la. «Ens fèiem les escames i el sabó amb greix i olis vells i sosa càustica». També ens diu l’Emília que cosia molt bé, que es feia la roba. Cuinava molt bé també, tot el receptari tradicional català el brodava: l’arròs a la cassola, el pollastre amb escamarlans, l’escudella, el macarrons amb rostit… De fer dissabte, de la neteja de la casa; els vidres, la roba, els terres, els marcs de les portes… en va ensenyar també a les seves filles. Planxava prou bé i sabia d’anar a comprar i fer arribar els diners a fi de mes.
La Ivonne Prieto Pérez manifesta que sap cosir però «lo que se dice de antes: echar remiendos a las sábanas, a las rodillas, pero coser, coser, no sé coser para hacerme un vestido».
Les múltiples tasques domèstiques que es realitzaven a la casa familiar de la Glòria Pino Monclús preparaven les dones per a les feines que, se suposava, haurien de fer en un futur en l’àmbit domèstic. La Glòria, amb l’exemple següent, demostra com li va servir quan ja es trobava a Sant Just vivint amb la seva tieta:
Si ella [la seva tieta Dolors Monclús] havia de sortir amb el tiet que anessin a sopar o aquí o allà, perquè sortien, pos jo em quedava amb els crios, si tenia que fregar terra fregava terra i si tenia de rentar una altra cosa pos també la rentava.
La Glòria ens diu també que, quan encara era a Ginestar, algunes tardes anaven a casa d’una modista a aprendre a cosir.
De les cinquanta dones entrevistades, vuit van cursar estudis superiors: arquitectura, filosofia i lletres, pedagogia, farmàcia…, nou van cursar estudis de professions relacionades amb l’educació i amb la cura de les altres persones: mestres, infermeres, assistent social, llevadora, practicant… i dues van ser professores de música. És important destacar que, en una situació de societat patriarcal, agreujada per la Guerra Civil i les seves conseqüències, dinou dones de les cinquanta que formen part d’aquest relat, van poder estudiar i exercir les seves professions.
1 . Bus: persona que treballa submergida entreament dins l’aigua proveïda o no d’un escafandre.
2 . «…buscava una càrrega i un vaixell i aleshores els posava en contacte i feia aquest tipus de transacció, dirimeix, bueno ell era com un agent, era un intermediari que buscava per les dues bandes el vaixell que li interessava al que tenia una càrrega i la càrrega que li interessava tenir un vaixell».
