- L’OFICI DE MINAIRE
4.1. METODOLOGIA CONSTRUCTIVA
per Francesc Riera Prenafeta amb la col·laboració de Juli Ochoa Gonzàlez i Albert Riera Prenafeta
Aquest capítol pretén explicar amb les dades recollides la manera de construir els minats, ja sigui acudint a la memòria de les persones que en algun moment de la seva joventut havien ajudat pares i avis minaires d’ofici, com és el cas dels senyors Sebastià Farràs Amigó i Sebastià Farràs Canyadó, als quals cal agrair llur inestimable testimoniatge per al nostre estudi, ja sigui consultant la pràcticament inexistent bibliografia que hi ha sobre el tema.
4.1.1. RECERCA PRÈVIA DE LES VETES D’AIGUA
El potencial hidrològic dels turons que ens envolten, malgrat la seva poca alçada, és important i de cabal quasi permanent, com ho demostren les nombroses fonts, conegudes popularment, que es troben als seus vessants.
Gravat del segle XVII representant la construcció d’una mina. Es pot apreciar com es treballa en els diversos pous de buidatge sota la supervisió dels agrimensors. Les eines emprades són, com es pot veure, el picot i l’aixada. També apareixen dos saurins acomplint les seves tasques de detecció,
122
LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN
A mitjan segle passat la hidroscòpia, ciència que té per objecte determinar la situació, volum i altres condicions de les aigües que hi ha a l’interior de la terra, prengué força importància, destacaven en aquest camp els que vestien els hàbits religiosos. Així l’abat francès Paramelle, que s’havia dedicat durant més de trenta anys a l’estudi teòrico-pràctic d’aquesta matèria, adquirí fama en publicar, l’any 1859, a París, l’obra que portava per títol L’art de découvrir les sources. Vint anys més tard un altre abat francès anomenat M. Richard (no confondre amb l’enginyer del mateix nom) va fer una “tournée” per l’Estat espanyol, explorant l’existència de possibles fonts. D’aquest sauri, sabem que cobrava per avançat i que, a més, es feia valer. L’any 1879, l’Ajuntament de Santander li va pagar 1.000 duros per fer un reconeixement de la perifèria de la capital càntabra.
A Sant Just Desvern, tenim constància oral de la utilització de la figura del saurí, com a personatge destre en la recerca de les venes d’aigua subterrànies. Concretament, segons Fulgenci Baños, un dels darrers saurins que cridaven habitualment els pagesos i els mestres minaires per localitzar les preades aigües fou un monjo natural de Rubí que residia en una de les congregacions religioses existents llavors al veí Pedralbes, el qual actuà fins a mitjan aquest segle, tot i tenir ja una edat molt avançada, i sembla ser que amb una gran precisió a l’hora de donar fondàries i estimacions de cabals circulatoris.
Lluís Safont, de can Baró, ens aporta més testimoniatge sobre l’actuació dels saurins a Sant Just Desvern. Diu que anys enrera van fer venir un frare de València, el qual anava amb un pèndol, però que després d’haver excavat el lloc a la fondària senyalada, el resultat va ser decebedor. Posteriorment, en demanar-li explicacions, el frare argumentà que probablement l’existència d’una línia propera d’alta tensió li havia desvirtuat les lectures.
Un altre cas curiós, aquest més proper cronològicament, també comentat per Safont, és el d’un home que portava el pendol a la mà dreta, mentre que amb l’esquerra, obrint-la i tancant-la successivament, anava sospesant les monedes que la seva muller li anava posant a mesura que ell li ho deia. La suma total que tenia el saurí a la mà era la fondària a què calia excavar el pou, per cada cèntim, un metre. Les monedes que utilitzava eren d’un, de dos i de cinc cèntims.
Un altre mètode consistia a dur una branca d’ametller a les mans, seguidament calia agenollar-se i posar els colzes a terra, si la branca es doblegava, era símptoma de l’existència d’aigua.
També els mateixos minaires, no sabem si aplicant els principis de la radioestèsia o altres coneixements geognòstics, anaven a la recerca d’aigües subàlvies, tal com es desprèn de la lectura del contracte de data 7 d’octubre de 1885, entre els senyors Madorell, propietaris, i els senyors Vivés, Clavell i Oliveras, minaires, els quals es comprometen no tan sols a trobar l’aigua en els terrenys dels propietaris (situats al vessant sud de la Creu del Pedró), sinó a garantir la portada
L‘OFICI DE MINAIRE
123
d’una quantitat determinada fins a la casa dels senyors Madorell (can Ginestar), amb penyora de no cobrar ni cinc cèntims i, a més, haver de reomplir tots els pous oberts și en el termini establert no haguessin complert el que s’havia pactat. Cal comentar que aquesta fórmula de compromís roman encara avui dia en plena validesa, si bé ja no parlem de minats, però sí de pous, sent així que alguns dels pouaires actuals no cobren els treballs fins que ha sortit l’aigua que prèviament havien garantit.
A la pràctica veiem que les superfícies de captació al començament de les mines són proporcionals al seu recorregut, així doncs, es pot posar d’exemple la mina de Les Fatjones a la Torreblanca, que en el seu curs alt pren aigua de quatre torrents diferents, mentre que les mines particulars de cada masia, de poc recorregut, capten l’aigua de les petites torrenteres que passen per llurs propietats.
Es dóna, també, el cas, menys freqüent, d’excavació de galeries partint d’un primitiu brollador o font ja existent per tal d’augmentar-ne el cabal o establir un dipòsit de reserva.
4.1.2. EXCAVACIÓ
Un cop establert el punt on es creia poder trobar l’aigua, es procedia a obrir el que els minaires anomenaven pou de prova. Si apareixia un cabal
Gravat del segle XVII
acceptable o suficient, es replantejava el recorregut de la futura mina per l’exterior, de vegades amb un croquis previ sobre el paper, de vegades directament sobre el terreny, i s’anaven excavant pous de pas amb un interval aproximat d’una trentena de metres, depenent aquesta longitud de la topografia exterior i de la concessió de permís del propietari de les finques afectades.
L‘excavació dels pous, inicialment, es feia amb una perpalina lligada a una corda, aquesta passava per la politja de la càbria i es deixava caure des de certa altura, de tant en tant baixava un miner a retallar amb el picot, i després amb el xapo anava carregant les runes al cabàs per extreure-les.
Creiem oportú copiar aquí textualment un paràgraf de l’article sobre “Mines i pous de Sant Just Desvern” que Sebastià Farràs Amigó publica al número 136 de la Vall de Verç, i que malgrat fer referència a la construcció de pous com a mers dipòsits acumuladors d’aigua, segur que la problemàtica i la forma d’actuar descrites eren similars en molts casos a l’hora d’aprofundir i polir els esmentats pous de pas de les mines: “En els pous, no és per dir-ho, però hi tenien la mà trencada; els feien amb una verticalitat prodigiosa ja que essent les parets de terra no es coneixia ni un sol cop de picot que s’enfonsés més que l’altre, ni feien servir el cordill com a plomada, ni res, es guiaven només amb l’ombra que projectava la llum del dia a la mateixa paret, i si hi havia esllavissades s’havia d’anar bastint el pou amb maons de dalt a baix a mesura que s’anava enfonsant el pou, fins arribar a trobar les primeres aigües, això si no trobaven una deu d’aigua molt forta que els impedís continuar el seu treball i haver d’abandonar molts cops fins i tot les seves eines. Però, més probable era que es trobés una deu normal i llavors havien de dividir el seu treball, o sigui, enfonsar una part del pou i deixar que s’acumulés l’aigua, treballant mentrestant a l’altre costat; si hi havia excés d’aigua l’havien de treure amb galledes i així alternativament fins que podien; en aquest cas normalment hi havia dos homes ja que el treball ho requeria. Després amb els motors elèctrics ja podien treballar més secs i aprofundir més en el pou; en un d’ells, perquè hi hagués més cabuda de dipòsit, es feien dues o tres petites mines laterals. Les seves eines més usuals eren el picot, que era una eina amb un mànec curt i una punta; l’escoda, que era el mateix però amb doble punta; la maça de ferro i els seus tascons de mides diverses que servien per a la pedra més o menys tova, i si era massa forta feien servir barrinades amb les seves corresponents barrines, també de llargades diferents. És curiosa la forma de tirar les barrinades des de dalt del pou, ja que posaven, dins del forat fet prèviament amb la barrina, un cartutxo o dos de dinamita amb pistó introduït a dins, deixant aproximadament un metre de metxa, lligaven un cordill i els feien anar fins a dalt, tiraven llavors un correu de paper o drap matxacat encès i enganxat en un filferro. Com és natural en arribar a baix encenia la metxa i es produïa l’explosió. Era tot un cas d’artesania i enginy. També per baixar es feien uns forats per posar-hi els peus, sempre que aquests no ho fessin en paral·lel, i amb l’ajuda de la corda pujaven i baixaven amb la màxima facilitat.”
El pas següent era la foradada, feina que consistia a excavar des dels diferents pous de pas dues galeries en sentit contrari, amb la finalitat d’enllaçar els diferents trams. Un altre sistema emprat era el següent: es feia una primera galeria de dimensions exigües, que permetés exclusivament el pas d’un home a quatre grapes, és per això que se l’anomenava galeria de rata, la qual tenia per missió incidir en l’altre pou de pas, obert prèviament des de l’exterior. Aconseguit l’encontre es procedia a polir la mina de rata fins a donar-li les dimensions i el pendent desitjat.
Cal fer notar la precisió dels minaires, malgrat la precarietat dels instruments topogràfics utilitzats.
El pou de prova sempre era el darrer a ser connectat a la mina, car era el que contenia l’aigua i aquesta en córrer per la galeria destorbaria els treballs d’excavació i extracció de runam; així mateix, la mina, en aquest primer sector, normalment no disposa de canaleta, sinó que l’aigua circula a l’estesa en el que s’anomena tros lliure, ja que en els trams propers a la deu o naixement l’aigua acostuma a degotar pertot arreu.
L‘equip habitual de treball estava format per colles de tres o quatre persones que intervenien alternativament en les tasques de picar, traginar runes i treure-les a l’exterior dels pous de buidatge mitjançant una corriola i una càbria. Excepcionalment, quan es disposava de més gent, es podia establir un sistema de fila índia o cadena fins al pou, fet que agilitava força les obres.
Per il·luminar-se disposaven de senzilles llumeneres d’oli amb una metxa de cert gruix. Aquestes llumeneres es col·locaven en uns petits forats picats a les parets i a una altura d’aproximadament 150 cm del terra. També disposaven de llums de petroli, i més tard de carbur, però aquests pràcticament només eren utilitzats en tasques de manteniment que no requerissin gaires hores d’estada, car aquests sistemes d’il·luminació fan molt més fum i desprenen més gasos que no pas el llum d’oli.
Factors a considerar en l’excavació de galeries:
- A) El tipus de material a excavar
- B) La conservació de la direcció escaient
- C) La conservació del pendent desitjat de la solera
- A) En el moment de l’excavació, cal considerar el tipus de sòl que es va a treballar, cosa que ens donarà una idea del temps a emprar i la previsió de possibles treballs d’apuntalament de galeries i pous (vegeu taula I). Com s’ha comentat ja anteriorment, les pissarres paleozoiques ocupen a bastament el nostre subsòl, la qual cosa vol dir que el temps necessitat per un minaire per excavar un
126
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
metre cúbic seria aproximadament de cinc hores, mentre que l’excavació del metre cúbic en terres argiloses requeriria només al voltant de l’hora i mitja a tres hores, segons els nòduls calcaris (tortorà) continguts. Malgrat aquest aparent estalvi inicial de temps, aquests tipus de terreny requereixen un seguit de treballs d’estrebat posteriors, normalment innecessaris a les llicorelles.
Els minaires, a Sant Just Desvern, distingien quatre tipus principals de materials: “les llicorelles, la terra cendrosa, el fetge de vaca i la terra vermella”, els
dos darrers són impermeables, ja que “no deixen passar l’aigua”.
Un altre factor havien de tenir en compte els minaires, era la forma d’atacar les llicorelles, car a l’hora de colpejar-les, calia fer-ho en sentit ortogonal al pla d’exfoliació, això representava un important estalvi d’esforços i temps, al contrari que si aquestes fossin treballades pel cantell.
- B) La determinació de la direcció convenient a prendre en l’excavació de cada galeria, fora de tota suposició de l’ús d’aparells magnètics, l’aconseguien col·locant dues o més plomades penjant del sostre i situades en l’alineació desitjada. La comprovació es feia des d’un punt, l’excavador col·locava un llum en el centre del front d’excavació i verificava des de l’altre extrem si el llum es trobava alineat amb les plomades.
Tot i així, tal com explica Farràs a la Vall de Verç, algun cop, segons la perícia del minaire, es podien equivocar a l’hora d’efectuar l’enllaç i de fet, encara avui es poden observar algunes d’aquestes errades.
Figures núm. 1 – 2 – 3.
L’OFICI DE MINAIRE
127
- C) Impressiona constatar que el pendent de les galeries explorades segueix fidelment un percentatge entre el 2% i el 3%, recomanat per permetre la fluïdesa necessària del líquid element. Un pendent major implicaria el desgast per erosió de la base de la galeria, amb el consegüent perill d’ensulsida i a més, una pressió superior que augmentaria els cabals estipulats dels “plomers” de dret de pas.
L’excepció d’aquest pendent només la coneixem pràcticament als començaments de les mines principals, on a causa de la topografia del terreny, cal salvar forts desnivells amb poc recorregut. Això s’aconsegueix mitjançant els tres tipus de seccions característiques que representen les figures números 1, 2 i 3.
Respecte a l’ús d’instruments per mantenir aquest pendent, hi ha informacions oposades: hi ha qui diu que no utilitzaven cap mena d’aparell i que amb l’experiència i la destresa era suficient per aconseguir dit percentatge, però també ens ha arribat notícia de minaires que feien servir un nivell col·locat al llom d’un fals escaire que tenia el percentatge de pendent demanat, tanmateix, però, és evident que la missió d’aquest darrer estri era merament de comprovació.
4.1.3. L’EXTRACCIÓ DE RUNES
A mesura que anem avançant per les galeries, anem trobant a intervals més o menys regulars (normalment cada 30 m) la base d’uns pous circulars d’un metre de diàmetre, d’alçades variables, amb traus diametralment oposats i a alçades
Detall de volta de maó en sec que tanca els pous de pas. / Aspecte de la part superior d‘un pou (Tholos).
128
LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN
intercalades per permetre l’ascens pel pou; les parets de la part superior són d’obra de fàbrica de maó massís (a partir de l’alçada on acaben les pissarres o la roca i comença el terreny tou) i la boca superior del pou està coberta amb volta de maó pla posat en sec de baix a dalt; la primera filada es recolza sobre el revestiment d’obra del pou i l’anella de la volta es va estrenyent fins a acabar amb dos maons a dalt. Aquest tipus de volta és conegut de molt antic, arquitectònicament se’l coneix com tholos, el trobem en algunes tombes micèniques cobrint llums de fins a 14 metres, trams de 3 a 6 metres són freqüents en la formació d’algunes cobertes al sud de la península itàlica i, fins i tot, a Amèrica del Nord s’utilitzà el tholos per a la construcció de forns de ceràmica.
La funció principal d’aquests conductes verticals era la de permetre l’extracció de les runes, evitant així haver de traginar-les al llarg de les galeries, per això s’anomenen també pous de buidatge.
El transport de runes per les galeries s’efectuava bé amb cabassos, bé amb baiards (taula II) fins al pou de buidatge més proper, on es pujaven a l’exterior mitjançant torns manuals (taula III), o més freqüentment amb politges subjectades per càbries.
Acabats els treballs es tapava el pou amb la volta anteriorment descrita, damunt la qual hi anava de mig metre a un metre de terres, fins a enrasar amb el perfil natural del terreny. Ens han arribat notícies que en llaurar els camps amb els mitjans mecanitzats actuals, més d’un cop s’han endut un ensurt en emportar se l’arada la volta d’algun d’aquests pous de buidatge.
* Si no hi ha canaleto de desguàs i aquestes operacions s’han de fer en moll, s’ha d’augmentar el temps d’un 60 a un 100% segons el cabal d’aigua a l’altura de la làmina d’aigua.
4.1.4. MORFOLOGIA DE LES GALERIES
El perfil original de la galeria té unes dimensions sensiblement antropomòrfiques, que oscil·len entre els 60 – 80 cm l’amplada i 160 – 180 cm l’alçada. La secció en canal de la base serveix per a la conducció de l’aigua. En moltes ocasions, però, trobem sectors de la mina que ha calgut reforçar amb elements ceràmics, amb les parets de maó massís -pitxolins- col·locat en sec i quasi sempre deixant un espai buit entre maó i maó per tal de permetre el pas franc dels regalims d’aigua provinents del sostre i parets, de forma que aquest constant suquejar no malmetés la galeria. La corona o paladar formada per dues peces també ceràmiques -i més recentment de formigó (1940)- anomenades voltes “d’entibat”, el damunt de les quals es reomplia d’enderrocs anomenats reploms, de manera que la volta treballés (vegeu figures 5 i 6).
Un altre aspecte a considerar és el conducte de les aigües, aquest pot adoptar les formes següents:
– Galeria sense cap tipus de conducció, les aigües circulen a l’estesa, és el que s’anomena tros lliure, i acostuma a estar a l’inici de la mina.
Alguns cops no és suficient amb el bancament convencional, sinó que ha calgut reforçar-lo amb unes filades transversals de maons. Dibuix d’Oriol Rigat.
– Canaleta rectangular de 15 x 10 cm excavada a les llicorelles i coberta per maó massís posat de llarg (és el cas més freqüent). (Vegeu figura número 4).
Tres seccions característiques de galeria de mina. Figura 4: Mina blanca i conducció amb canaleta. Figura 5: Mina bancada i conducció amb canonada que substitueix l’antiga canaleta curulla de sediments. Figura 6: Mina bancada i conducció amb canaleta semicircular a mitjana alçada per tal de salvar un petit sifonament de la galeria.
Galeria bancada i voltes d‘entibat.
– Canaleta ceràmica semicircular de 15 cm de diàmetre i uns 60 cm de longitud, esmaltada pel seu interior, i amb encaix en un dels extrems, de tal manera que permet amb un xic de ciment ajustar la teula següent. La trobem principalment quan el terreny a travessar és tortorà.
– Canonada cilíndrica. Les primeres eren ceràmiques a l’igual que l’anterior, encara que aquestes es van utilitzar molt poc a Sant Just Desvern. Més endavant, en algunes mines es col·locaren canonades de ferro colat amb protecció de quitrà, però després de la Guerra Civil s’extragueren totalment per tal de vendre el ferro. Les canonades posteriors ja foren de formigó, molts cops la veiem al costat de la canaleta en desús. El gran inconvenient que presenten les canonades és el fet de no poder netejar-les de l’acumulació de tosca, sent així que en el transcurs del temps s’hagueren de canviar una sèrie de vegades.
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Canaleta semicircular provinent de la font del Broll. Fotografia Lluís Julià.
POLOT
Conducció cilíndrica de ceràmica.
L‘OFICI DE MINAIRE
133
4.1.5. ELEMENTS CARACTERÍSTICS DE LES MINES I CONDUCCIONS SOTERRADES DE L‘AIGUA PROVINENT DE LA MINA.
Encara que sovint els trobarem junts, passem a detallar-los un per un.
Decantador: la seva missió consisteix a recollir les possibles pedres i restes sòlides arrossegades per les aigües i afavorir la precipitació dels fangs presents, sobretot, en èpoques de fortes pluges. Se situen a prop dels accessos per tal de facilitar-ne la neteja periòdica.
DETALL D’UN PLOMER
Detall d’un plomer.
Patrons i galgues per fer i verificar els orificis dels plomers que es conserven al Museu Comarcal del Maresme a Mataró.
Placa frontal de bronze d‘un plomer on s’aprecien els orificis calibrats que regulen el cabal d‘una derivació.
L’OFICI DE MINAIRE
Dipòsit repartidor: com indica el seu nom, aquests estancaments d’aigua els trobem immediats als elements redistribuïdors del cabal. Té per finalitat principal aturar el corrent d’aigua provinent de la canaleta, car en disminuir la velocitat disminueix la pressió. Actuen també de decantadors.
A continuació d’aquest dipòsit, la repartició es pot efectuar de dues maneres: bé mitjançant canonades d’igual diàmetre posades en paral·lel, o bé amb plomers.
Plomer o plomall: construcció de forma cúbica amb una planxa de bronze a la seva cara frontal, amb orificis per al pas del líquid, cara superior descoberta com també la cara oposada a la planxa. Dimensions totals 15 x 15 x 15 cm. Observem els plomers en el decurs de les mines de gran recorregut, ja que la seva funció és la de subministrar determinada quantitat d’aigua -anomenada ploma com a dret de pas de la mina per les finques que travessa. També pot ser per compra de part de l’aigua transportada.
Aspecte d‘un purgador. Fotografia: Lluis Julià.
Purgadors: aixetes que servien per extreure l’aire de l’interior de les canonades sifonals, que ja no anaven per l’interior de la mina, sinó enterrades. N’hi havia dues, pertanyents a la conducció Les Fatjones – Torreblanca, col·locades dins uns petits armariets d’obra amb portella metàl·lica, situades al camí de can Candeler al Mas d’en Cardona, encara avui podem observar les restes perdudes entre la bardissa que cobreix el talús esquerra del camí.
Torres de ventilació a les mines de llarg recorregut, era aconsellable de construir-hi torres de ventilació com la que representa la figura, per tal de renovar l’aire de les galeries i evitar així que l’aigua es fes malbé. Aquestes torres, amb obertures a la seva part superior, actuaven per l’efecte Venturi.
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Plànol d‘una torre de ventilació i elevació d‘aigües de la mina Vidal, situada a Esplugues de Llobregat.
4.1.6. TREBALLS PER APORTAR MÉS AIGUA A LES MINES
El dia 16 de novembre de l’any 1990, amb motiu de l’exploració i topografia de la mina de la font de la Noguera a can Carbonell, observàrem algunes depressions artificials a la vora del camí de pujada a la mina. Fem la descripció d’una d’elles: es tracta d’una excavació de planta trapezial, amb bases de 3 i 4 metres, una longitud d’uns 5 metres, i una fondària d’ 1,5 m. Josep Pedrerol, masover de can Carbonell, i Joaquim Carbonell, ens explicaren la seva finalitat: situades al llarg del camí i ben a prop seu, recullen amb un escórrec les aigües de pluja que baixen pel camí, s’evita així l’erosió del camí i alhora l’aigua recollida en aquests sots, per filtració, acaba alimentant la mina inferior.
Per tal d‘emmagatzemar aigües en previsió de periodes de sequera o d‘escassetat d‘aigua, es tapiaven alguns braços de mina, que aleshores actuaven de dipòsit.
L’OFICI DE MINAIRE
4.1.7. TREBALLS DE NETEJA I MANTENIMENT
Per tal d’evitar l’excessiva acumulació de tosca a l’encanalat de la mina i, com a conseqüència, l’obstrucció i posterior disminució de cabal d’aigua transportada, era necessària la neteja de la mina, almenys dos cops per any. Aquests treballs tenien dues missions: d’una banda, eliminar les arrels que penjaven del paladar fins a l’encanalat, arrels que els minaires anomenaven guineus, i d’altra banda, la tasca més dificil, treure la tosca dipositada a la canaleta, feina que realitzaven amb uns estris específics de l’ofici, denominats escuradors, consistents en unes pales metàl·liques que adopten la forma de la canaleta -rectangular o semicilíndrica-i un mànec de fusta més o menys llarg.
L’accés a la galeria s’efectuava normalment a través de les casetes de mina, que són unes petites edificacions amb porta, amb pany i clau, algunes de les quals es presenten com a petites construccions aïllades, i altres adossades directament al talús del terreny. Aquestes casetes poden incidir directament en un pou de pas de la mina, o bé en una galeria à peu pla, o també, per mitjà d’unes escaletes -pujador- fins a accedir al nivell inferior de pas de la mina.
Arrels per l‘interior d‘una galeria,
De vegades, però, per tal d’estalviar-se excessius recorreguts fins a la caseta més propera, per extreure el runam d’ensulsides i/o per entrar-hi materials de reforç destinats a revestir algun tram inestable, calia obrir el pou de buidatge més proper. Per tal de localitzar el pou, un home pujava per l’interior i colpejava l’intrados de la volta de maó amb el mànec del picot, mentre que un altre per l’exterior estava a l’aguait fins a sentir el soroll dels cops. Llavors, quan li semblava que el tenia ben localitzat, procedia a picar en el lloc, picava damunt d’un totxo perquè el retruc se sentís ben bé des de l’interior, un cop avinguts feien un repicó cadascun, i ja podien començar a excavar les terres per destapar el pou i així poder traginar els materials necessaris.
4.2. LA VESTIMENTA I LES EINES DEL MINAIRE
per Francesc Riera Prenafeta amb la col·laboració de Juli Ochoa Gonzàlez i Albert Riera Prenafeta
4.2.1. LA VESTIMENTA DE TREBALL DEL MINAIRE
Segons conversa amb Jordi Cardona, el vestuari emprat habitualment pels minaires de primers de segle consistia en els elements següents: mocador lligat al cap, calçons de vellut llargs fins als genolls, lloc on anaven lligats amb betes, faixa i samarreta; curiosament sembla ser que el color predominant d’aquesta indumentària era el blau marí. Pel que fa al calçat: espardenyes d’espart, quan el terra era de llicorelles (per protegir-se de possibles talls), i peus nus quan el terreny ho permetia.
Cèlia Urpí ens dóna una visió del minaire dels volts dels anys trenta – quaranta. Diu aquesta senyora que el miner portava una mena de camisa de franel.la, cordada, i sense coll, que anomenaven “gribaldina” (garibaldina), això a l’hivern; a l’estiu anaven amb una brusa ampla com tothom. Al cap es lligaven un mocador de quadres, amb quatre nusos, faixa negra, pantalons de vellut a l’hivern i pantalons de “paten” (una mena de teixit de cotó, dur i de color grisós) a l’estiu i, de calçat, espardenyes.
Vestimenta de treball del minaire de primers de segle. Dibuix Miquel Bardisa.
- I. OFICI DE MINAIRE
4.2.2. LES EINES
Seguidament us enumerem els principals estris que feien servir els miners en llur tasca, encara que molts d’ells, com podreu veure, no són exclusius, sí que han estat adaptats per a un ús més còmode en espais de dimensions reduïdes. D’altres, són genuïnament minaires. La seva descripció i la il·lustració ha estat possible gràcies a les col·leccions que gentilment ens han ensenyat les persones següents: Montserrat Mans, Jordi Cardona, Sebastià Farràs Canyadó i Joaquim Carbonell.
Col.lecció de picots del minaire Joan Mans.
Les eines que a continuació es detallen són, la major part, provinents de forja artesanal i no de motlle industrial com les actuals. Per a una millor comprensió de l’estri descrit, vegeu les làmines I i II.
MARTELL MINER: eina composta d’una peça de ferro amb un ull on va ficat un mànec de fusta, que serveix per picar el punter (figura 1).
MASSOT: id. id. a l’anterior, però de dimensions més grans i amb dos caps plans anomenats “soles”.
TASCONS: peces de ferro de secció triangular molt afuada, que serveixen per obrir o esberlar la pedra més o menys tova. N’hi havia de diverses mides (figura 14).
140
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
BARRINA: barra d’acer o de ferro amb la punta acerada i tallant en un dels seus extrems, de secció cilíndrica o octogonal, que serveix per foradar la roca que s’ha de trencar amb explosius. N’hi havia de diferents llargades (figura 17).
PUNTER: instrument d’acer amb un extrem acabat en punta i l’altre formant una cabota plana, sobre la qual es donen cops amb el martell, per foradar la pedra (figura 3).
PERPALINA: barra de ferro que lligaven per la cabota i deixaven caure sobre el terreny en la construcció dels pous. Originàriament, la barra era de fusta densa (roure, alzina) i només la punta era un con metàl·lic amb cargols per agafar la barra (figura 4).
PICOT: era, sens dubte, l’estri més utilitzat. Consisteix, a l’igual que el martell de picapedrer, en un mànec d’una cinquantena de centímetres de llarg, el ferro acabat en punta per un extrem i en cabota plana, molt curta, per l’altre (figura 5).
ESCODA: espècie de pic, amb puntes allargassades per ambdós costats del ferro, amb mànec de fusta de 45 a 50 cm. S’utilitzava per polir l’acabat de les galeries després de la feina de picot (figura 2).
XAPO: mena d’aixada que té la fulla en forma rectangular, sensiblement corbada, subjecta per la part ampla a un mànec de fusta de 60 cm de llarg. Servia per omplir les senalles de runes per a la seva extracció. La pala que coneixem avui dia no era coneguda llavors, ja que va arribar més tardanament, procedent de França (figura 9).
CÀBRIA: màquina elemental per alçar les runes de l’interior dels pous de buidatge, que consisteix en tres bigues inclinades i convergents, formant un trípode, que sosté una politja a la seva part superior (figura 15).
CORRIOLA: politja, peça cilíndrica de poca altura, de ferro, que pot girar al voltant d’un eix; espècie de petita roda que té el contorn buidat en forma de canal, per on es fa passar una corda que la fa rodar, en un extrem de la qual obra la resistència, i a l’altra, la potència, i serveix per elevar amb menys esforç les feixugues runes (figura 13).
GANXOS: conjunt de dues peces corbades de ferro, fermades una a cada extrem d’una corda i unida aquesta a la corda de la corriola, que els minaires feien servir per enganxar-hi senalles plenes de material d’excavació.
CABÀS O SENALLA: recipient fet de llatra d’espart, més ample de boca que de baix, amb dues nanses per agafar-lo, que serveix per contenir i transportar terra. Les utilitzades pels minaires acostumaven a ser més fondes que les normals.
L’OFICI DE MINAIRE
141
PLOMADA: les usades pels miners consistien en una peça troncopiramidal de ferro de dimensions molt regulars: 1 de base x 2 d’alçada, amb un orifici al seu extrem més petit, lloc d’on es lligava el cap del cordill. Era utilitzada per mantenir les alineacions desitjades de les galeries i per comprovar la verticalitat dels pous (figura 18).
SENTENELLA O FALS ESCAIRE: instrument compost per dos braços o regles, units per un extrem formant un angle que es pot tancar i obrir a voluntat, junt amb un nivell els servia per donar el pendent desitjat a la galeria (figura 16).
LLUM DE BLE D’OLI: recipient de planxa metàl·lica de petites dimensions, amb una nansa allargada que porta un ganxo per penjar-lo (figura 6), era el sistema d’il·luminació habitual més comú a l’època. Els miners, però, utilitzaven també una sofisticació d’aquest en forma de llanterna, que protegia la metxa encesa dels regalims d’aigua, prou freqüents a les mines (figura 7).
ESCURADORS: estris de neteja i manteniment. Són genuïnament de l’ofici, i no es coneixen en cap altre menester. Les figures 10 i 11 ens mostren dues formes d’escuradors, aquests estris s’utilitzaven per llevar la crosta de calç que amb el temps es diposita a la canaleta de conducció d’aigua, és per això que podeu observar que cadascun pren una determinada forma de pala, l’un semicircular i l’altre rectangular, segons la secció de canaleta a netejar.
EINA PER TALLAR GUINEUS: a l’igual que les anteriors, aquesta és una eina pròpia de l’ofici de minaire, amb una forma molt característica i adaptada a la funció que havia de fer: tallar i arrencar les arrels que farcien els sostres d’algunes galeries. Desconeixem si rebia un nom determinat (figura 8).
144
4.3. EL MINAIRE
per Juli Ochoa Gonzàlez į Francesc Riera Prenafeta
LES NISSAGUES FAMILIARS
- 1. Els Poll
El minaire santjustenc més antic conegut documentalment fou en Dídac Poll Valls, nascut a Sant Just Desvern l’any 1805, casat amb Maria Pons Codrós (o Codrol) filla de Masquefa, i de la mateixa edat. Residien al número 29 del Raval de la Creu (aleshores el Raval de la Creu comprenia el que avui és la part superior del carrer de la Creu, el carrer d’Abaix i, naturalment, el carrer del Raval).
El següent miner que trobem en aquesta família és Dídac Poll Estella, nascut a Sant Just el dia 8 de setembre de l’any 1842, fill de Josep Poll Valls, germà de l’anterior. En quedar vidu, passà a viure amb els seus fills a casa del seu oncle. Dídac Poll Estella, nebot de Dídac Poll Valls, es casà amb Paula Navinés Gelabert, de Sant Just, i passaren a residir al número 36 del Raval de la Creu’l.
No tenim més dades sobre la possible continuïtat d’aquesta família en la professió.
- Els Farràs.
Aquesta família és oriunda de Moià. Joan Farràs Valls, nascut en l’esmentada població cap a l’any 1821, va venir l’any 1845 a Sant Just Desvern, es casà amb Mariagna Poll Valls, cinc anys més gran que ell, de la parròquia de Santa Creu d’Olorda, i es va establir al carrer del Raval en una casa propietat de Llorenç Pons. Amb ella va tenir tres fills, que per ordre d’edat són, Andreu, Sebastià i Magdalena. Ens consta que el fill mitjà, Sebastià Farràs Poll, nascut a Sant Just el 7 d’octubre de 1855, va ser minaire, i com a tal figura en els padrons dels anys 1899 i 1905. Sebastià Farràs es va casar amb Teresa Bigas Serralaboz, filla de Sant Feliu de Llobregat, i s’establiren al número 2 del carrer de la Sala, en una casa propietat de Josep Marquet, després van anar al carrer de l’Església, número 3. Segons els padrons consultats, els fills d’aquest matrimoni foren quatre: Ursula, Llugari, Anna i Joan. El noi gran, Llugari, nascut a Sant Just Desvern el 9 de març de 1884, també fou minaire com son pare i consta com a tal al padró de 1905. Es casà amb Maria Valls Guitart, filla del campaner i enterramorts del poble Pepet Valls, i va tenir tres fills: Sebastià, Teresa i Pere. Llugari Farràs va morir molt jove, com a conseqüència de la tràgica epidèmia de grip que va assolar el país l’any 1918.
Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern (en endavant AHSJD): Padrons municipals anys 1857, 1866, 1867, 1868, i 1869.
Joan Farràs Bigas, fill petit de Sebastià Farràs Poll, va néixer a Sant Just, cap a l’any 1894, també fou miner com el seu pare i el seu germà gran. Es va casar amb Adelaida Amigó i van tenir tres fills: Sebastià, Oleguer i Teresa. Es pot considerar que fou l’últim dels grans minaires, no solament d’aquesta familia, sinó de tot Sant Just Desvern.
Tenim constància que abans de la guerra havia estat associat amb l’altre minaire de professió: Joan Mans. També estava amb ells, l’Antonet Banya. Un altre minaire, aquest forani, era Dídac Mans, conegut com “Diego de la Barrina”, vei de Collblanc, i emparentat amb Joan Mans. Joan Farràs era el més jove i en morir els altres dos, quedà sol com a professional, aleshores es va associar amb Francesc Salvadó, conegut com “Cisco de la Colònia” o també com “Cisco l’espardenyer”, que era esporgador d’ofici.
Joan Farràs va morir de silicosi el dia 2 d’abril de 1964, a l’edat de 71 anys. Joan Farràs havia estat ajudat ocasionalment pel seu nebot Sebastià Farràs Valls i especialment pel seu fill Sebastià Farràs Amigó, que durant un temps va estar fent tasques de manteniment a les mines?
El minaire Joan Farràs Bigas. (2)
AHSJD: Padrons municipals anys 1885. 1894, 1899, 1905. i 1921, complementat amb informació facilitada pels srs. Sebastià Farràs Amigó i Sebastià Farràs Canyadó.
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
- 3. Els Mans,
Els primers Mans que trobem com a miners a Sant Just Desvern són Joan i Baldiri Mans Poll, fills del poble i domiciliats al número 8 del Raval, en una casa de Vicenç Gener. El germà gran d’aquests, Dídac, també nascut a Sant Just, se n’anà a viure a Collblanc, però ens consta que treballava més o menys regularment al Diego Mam.
poble. Algunes mines, com la del Mas Cardona, o com la part inicial de la mina Vidal, van ser construïdes per ell.
Joan Mans Poll, nascut el 30 d’octubre de 1836, minaire de professió, es va casar amb Joana Puig Gelabert, filla de Sant Just i germana de Pau Puig Gelabert, també minaire segons el padró de 1888, i resident al número 5 del Raval.
Signatura autògrafa del minaire Didac Mans Poll.
El minaire Joan Mans Puig.
L‘OFICI DE MINAIRE
147
El matrimoni vivia al número 38 del Raval, a les cases propietat de Dídac Poll, i va tenir dos fills, Joan i Dídac, que es van casar respectivament amb les germanes Josepa i Maria Dalmau de can Messeguer, en aquells temps del municipi de Santa Creu d’Olorda.
Dídac Mans Puig no continuà la tradició minera de la família, no així el seu germà Joan, qui féu societat amb Joan Farràs i amb Antonet Banya, i també amb el seu cosí germà Dídac Mans “El de la Barrina”, descendent del Dídac Mans que construí les mines dels Cardona i dels Vidal.
Més tard Joan Mans i família es traslladen des del Raval a la masia de cal Campreciós, coneguda per cal Rei, casa que havia estat del seu avi Jacint Mans i Daura. Joan Mans fou també un dels components del cor La Lira, del Colomar.
Entre els darrers treballs que efectuà Joan Mans Puig, hi trobem la neteja del pou del Sagrat Cor i la construcció d’una mina (o pou ?) a la Colònia Güell.
A la mort de Joan Mans, ningú més de la família va continuar amb la professió de minaire (3)
- Els Vivés.
El primer minaire conegut d’aquesta família és Joaquim Vivés Domènec, nascut a Sant Just Desvern, cap a l’any 1822, casat amb Maria Pal Serrat, també de
Signatures autògrafes dels miners Josep Vives Pal, Joaquim Clavell Escriu i Josep Oliveras Borrell
Sant Just, establerts en casa pròpia al número 11 de la carretera. Van tenir dos fills, Miquel i Josep Vivés Pal. El fill petit, Josep, nascut a Sant Just Desvern el 2 de juny de 1847, va ser també minaire.
(3)
AHSJD: Padrons municipals anys 1860, 1869, 1877, 1885, 1888, 1890, 1894, 1898, 1905, 1921, i 1924, complementat amb informació facilitada per les sres. Célia Urpí Mans i Montserrat Mans Marsà.
148
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Josep Vivés Pal es va casar amb Eulàlia Pagès Català, i van residir a la mateixa casa dels pares. Es va associar amb els també minaires Joaquim Clavell Escriu de Barcelona i amb Josep Oliveras Borrell del Masnou, amb els quals començà a construir la mina dels Casalots.
Del seu matrimoni amb Eulàlia Pagès va tenir tres filles i dos fills, dels quals, el fill gran, Joaquim Vivés Pagès, nat a Sant Just Desvern el 6 de juny de 1871, fou el que seguí la professió del pare, i va ser, que en tinguem constància, el darrer minaire d’aquesta família“),
PERFIL DEL MINAIRE SANJUSTENC
- a) En el treball
Malgrat que sempre s’ha sentit comentar que a Sant Just Desvern hi havia molts minaires (fins i tot en algun moment es parla d’haver superat el centenar d’homes), si analitzem els padrons, els censos i altres documents de l’època trobem una informació ben diferent, tal com s’observa en el quadre següent:
1857 1860 1866 1867 1868 1869
1877
Diego Poll Valls (llaurador) Diego Mans Poll (bracer) Diego Poll Estella (minaire) Diego Poll Valls (minaire) Diego Poll Estella (minaire) Diego Poll Valls (minaire) Diego Poll Valls (minaire) Diego Poll Estella (minaire) José Vivés Pal (bracer) Joaquín Vivés Domenec (bracer) Juan Mans Poll (bracer)
Joaquín Vivés Domènec (minaire) José Vivés Pal (minaire) Juan Mans Poll (llaurador)
José Vivés Pal (minaire) Pablo Puig Gelabert (minaire) Juan Mans Poll (llaurador) Sebastián Farràs Poll (llaurador) José Vivés Pal (minaire) Pablo Puig Gelabert (minaire) Juan Mans Poll (llaurador) Juan Mans Puig (llaurador)
José Vivés Pal (minaire) Joaquín Vivés Pagès (minaire) Juan Mans Poll (llaurador) Juan Mans Puig (llaurador) José Vivés Pal (minaire) Juan Mans Poll (jornaler) Juan Mans Puig (jornaler) Sebastián Farràs Poll (jornaler) José Vivés Pal (minaire) Juan Mans Puig (minaire) Sebastián Farràs Poll (minaire) Leodegario Farràs Bigas (jornaler)
1885
1888
1890
1894
1898
AHSJD: Padrons municipals anys 1869, 1877, 1885, 1888, 1890, 1894, i 1898.
L’OFICI DE MINAIRE
1905 Juan Mans Puig (minaire) Sebastián Farràs Poll (minaire)
Leodegario Farràs Bigas (minaire) 1921 Juan Mans Puig (peó minaire) Francisco Rius Blay (minaire)
Sebastián Farràs Poll (llaurador) Juan Farràs Bigas (llaurador) 1924 Juan Mans Puig (minaire)
Això s’entén pel fet que de minaires de professió, és a dir, de dedicació més o menys exclusiva, només n’eren uns quants, i essen aquests els qui contractaven, planificaven, dirigien els treballs i passaven factura als propietaris. Tot i així, trobem el cas d’algun miner, que en censos posteriors consta únicament com a jornaler, i de vegades en censos successius un altre cop com a miner, això és un reflex de les oscil·lacions de la demanda del seu treball com a minaire.
Aquests pocs professionals, els Mans, els Farràs, Banya, i més tard Salvadó, constituïen una mena de societat de la qual es pot dir que tenien
El minaire Francesc Salvadó, nascut l‘any 1894 i mort l‘any 1975 a l‘edat de 81 anys.
150
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
pràcticament l’exclusiva de tots els treballs de mineria i construcció de pous que es poguessin fer al poble. Aquesta exclusivitat no limitava l’àmbit d’actuació, ja que ens consta que eren requerits de molts diversos llocs, especialment del camp de Tarragona, i fins i tot d’Aragó. A tall d’anècdota, val a dir que durant la passada Guerra Civil, foren requerits per construir algun refugi antiaeri, com el de can Batlló a Gràcia, on van arribar a fer prevaler els seus coneixements tècnics per damunt dels plantejaments teòrics dels enginyers responsables 5.
No eren, però, els únics, ja que veiem que Vivés, en un moment determinat s’associà amb dos minaires foranis per tal de dur a terme la construcció d’una mina a Sant Just (els Casalots).
Els minaires, quan la naturalesa o l’envergadura de la feina així ho exigia, subcontractaven mà d’obra no especialitzada. Els peons no qualificats eren en la seva majoria jornalers del camp, fins i tot petits agricultors, que en èpoques de poca feina oferien els seus serveis. Per tal de canalitzar aquestes ofertes i demandes de peonatge, van sorgir incipients iniciatives de prestació laboral. Un exemple d’això el constitueix Jaume Senserrich Pons, del carrer del Marqués de Monistrol, número 5, que, mitjançant una comissió de 10 cèntims per lloc de treball, aplegava una llista d’ofertes de feina, de tal manera que quan sorgia una demanda puntual es podia formar ràpidament una colla).
- b) En la societat
Malgrat que la feina de minaire era bàsicament un treball de “pic i pala”, es pot considerar que era un ofici ben pagat en relació a d’altres d’índole similar.
Així per exemple veiem que, l’any 1868, Dídac Mans cobra per una feina tan especialitzada com la direcció dels treballs (tirar nivells) la quantitat de 16 rals diaris, mentre els jornals dels seus peons eren de 10 rals?). En aquest mateix temps, també a Sant Just Desvern, un miner treballador a la mina de coure Ventura cobrava 10 rals. Jornals, aquests, notablement superiors als que es percebien en d’altres indrets de l’Estat, tal és el cas dels miners d’Almeria, que només rebien 6 rals per dia, dels quals encara se’ls descomptaven 78 cèntims en concepte d’alimentació i vestits®, sou molt semblant al que percebia l’any 1852 un mestre d’escola a Sant Justo.
ne 6
Informació facilitada pel sr. Sebastià Farràs Amigó. Informació facilitada per la sra. Cèlia Urpí Mans. Arxiu patrimonial can Cardona. Document s/n de l’any 1868. Grup Espeleològic Rats Penats. La mineria extractiva a Sant Just Desvern. A Miscel·lània d’Estudis Santjustenes II. Centre d’Estudis Santjustencs. Sant Just Desvern, 1990. Pàg. 49-50. AHSJD: Actes Ajuntament, Acords 1852, 22 d’abril. Recollit per Renom Pulit, Mercè, a Les grans transformacions del segle XIX, dins Sant Just Desvern, un paisatge i una història. Ajuntament de Sant Just Desvern í Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Any 1987. Pàg. 399, nota 118.
L’OFICI DE MINAIRE
151
En el mateix 1868, el jornal mitjà del peonatge agrícola en llocs de la comarca, tals com el Prat de Llobregat, era de 9 rals diaris :10).
Passant al present segle, trobem que abans de la guerra (1924-1930) un minaire santjustenc tenia un sou aproximat d’unes 12 pessetes diàries’l!), equiparable al que cobrava llavors un paleta, un fuster o un forner, mentre que els seus peons en cobraven 8, a l’igual que els manobres o els jornalers del camp’12),
En descriure les nissagues dels minaires santjustencs hem vist que gairebé tots van començar vivint en cases de lloguer, els preus dels arrendaments mitjans a la comarca durant el passat segle eren de l’ordre següent (en rals/any) (131:
Casa d’una planta
Casa de dues plantes
1855 – 1858 …………………….. 120..
…………240
1859 – 1874 ………
….180………..
….360
1875 – 1920 ………….
……200…..
…..400
El darrer d’aquests preus es va anar mantenint, ja que trobem que l’any 1928, el preu mitjà de lloguer d’una casa era de 75 pessetes, és a dir de 300 rals(241,
Satisfeta la necessitat de l’habitatge, queden dues necessitats primàries: menjar i vestir.
Per fer-nos una idea del cost del menjar, veiem que en els temps que trobem els primers minaires els preus d’alguns dels articles alimentaris de primera necessitat eren de l’ordre següent: 1 Kg de carn de be valia uns 5 rals, 1 Kg d’arròs uns 17 maravedisos (mig ral), 1 Kg de cigrons aproximadament 1 ral i 29 maravedisos, 1 litre de vi 10 maravedisos, i un litre d’oli uns 2 rals amb 29 maravedisos (15)
Ja dins del present segle, l’any 1928, les despeses diàries en menjar d’una família mitjana es poden xifrar en 6,50 pessetes (16!
De la vestimenta, sabem que era proporcionalment molt cara, i que amb prou feines es podia tenir la de corrent i la de festius, ja que un vestit d’home compost per
(10) (11) (12)
(13) (14) (15)
Codina Vilà, Jaume. El Delta del Llobregat i Barcelona. Edicions Ariel, S.A. Barcelona, 1971. Pag. 410. Informació facilitada pel sr. Sebastià Farràs Amigó. AHSJD: Padrons municipals anys 1924 i 1930. Codina Vilà, Jaume. El Delta del Llobregat i Barcelona. Edicions Ariel, S.A. Barcelona, 1971. Pàg. 413. El Eco del Llobregat, núm. 2. Sant Feliu de Llobregat. 30 de novembre de 1928. Pàg. 6 Elaboració pròpia en unitats de mesura mètriques, a partir de documentació de l’1 d’abril de 1848, de l’Arxiu Històric Comarcal de Sant Feliu de Llobregat. El Eco del Llobregat, núm. 2. Sant Feliu de Llobregat. 30 de novembre de 1928. Pàg. 6
(16)
152
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
gec, armilla i calces, tot de vellut, costava entre 100 i 150 rals a la primera meitat del segle XIX, i entre 150 i 250 a la segona ‘7).
En el segle XX, durant la dècada dels anys vint, un vestit de confecció per a home, de dril o de gavardina de cotó, costava 65 pessetes (cinc jornals i mig de minaire), mentre que un d’estam fet a mida en costava 110. El preu de les camises de percala era de 8,25 pessetes i les d’otomà 13,75 pessetes (18!
Si a aquestes despeses elementals, n’hi afegim d’altres secundàries, però també importants, com l’educació de la mainada, el mobiliari, l’adquisició d’articles de segona necessitat, despeses pròpies de l’ofici, etc., veiem que per als minaires, el balanç és relativament més positiu que per a la mitjana de la població. Prova d’això, és el fet que a molt curt termini acaben tots vivint en cases de propietat.
També és simptomàtic el fet de trobar en els censos que molts dels membres que componen les famílies dels miners saben llegir i escriure, amb proporció sensiblement superior a la mitjana de població.
UN OFICI AMB VINCLES FAMILIARS
Noteu la coincidència i repetició de cognoms entre tots aquests grups familiars, especialment en les primeres generacions que es comenten, com també la repetició més o menys cíclica de patronímics, costum familiar molt estesa. També el veïnatge: la pràctica totalitat resideixen inicialment al Raval de la Creu.
Vegeu com a exemple que Joan Mans Poll, cap de la nissaga Mans, està casat amb Joana Puig Gelabert, germana del també minaire del carrer del Raval Pau Puig Gelabert, casat amb Maria Anna Poll. També trobem el cognom Poll als orígens de la família Farràs, noteu la coincidència de cognoms entre l’esposa del primer Farràs esmentat, Mariagna Poll Valls, i el primer minaire conegut santjustenc, Joan Poll Valls.
Tot això apunta a una possible vinculació en el passat entre totes aquestes famílies, unides principalment per vincles polítics, és a dir, no vénen forçosament d’un tronc comú.
L‘excepció del que s’ha dit, la constitueix el cas del llinatge Vivés, no emparentat amb cap dels anteriors.
MAMMAMUNALAMAN
Observeu que com a confirmació del que acabem de comentar, tots els altres generalment treballen associats, mentre que els Vivés treballen sols o aplegats amb gent forània.
(17) (18)
Codina Vilà, Jaume. El Delta del Llobregat i Barcelona. Edicions Ariel. S.A. Barcelona, 1971. Pàg. 411 La Vanguardia. 6 de maig de 1923. Pàg. 32
L’OFICI DE MINAIRE
153
LA FI D’UN OFICI
Avançat el present segle, ja no es construeixen més mines a Sant Just Desvern, els minaires que queden es dediquen exclusivament a la construcció de pous i a satisfer demandes de fora.
La tecnologia ha evolucionat, i així veiem que un dels darrers grans minaires santjustencs, Joan Farràs Bigas, mor a causa de la silicosi contreta en utilitzar un martell pneumàtic en la construcció d’un pou a Puig-reig (19)
Les darreres tasques relacionades amb les mines es limiten al manteniment d’aquelles galeries que encara estan en funcionament. Actualment les poques feines de neteja i reparació efectuades en algunes de les mines, han estat realitzades per personal no especialitzat, ja que no queda cap professional d’aquest, ara desaparegut, ofici.
Pel que fa als pous, les noves tecnologies han desplaçat el tradicional sistema manual que de sempre havien utilitzat els nostres minaires.
(19)
Informació facilitada pel sr. Sebastià Farràs Amigó.
154
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
4.4 GLOSSARI DE LES MINES D‘AIGUA
per Francesc Riera Prenafeta i Juli Ochoa Gonzàlez Aigua a l’estesa
– Es diu de l’aigua que no circula per dins de cap canaleta, sinó que ocupa tot el sòl del coll de mina. Font: (2), (13).
Aigua grossa
– Aigua de major densitat que la normal a causa dels materials que pugui dur dissolts o en suspensió. Les aigües grosses es consideren generalment de menor qualitat i menys salubres que les primes. De les aigües grosses també se’n diu aigües gruixudes. Font: (9).
Aigua morta
– És la que està estancada, encara que sigui en sot, pou o bassa fets per la mà de l’home. Font: (2), (5).
Aigua penada
– S’entén per aigua penada la que no es pot utilitzar sense ésser aixecada, sia per la mà de l’home o per mitjà d’algun enginy que la supleixi o ajudi. Font:
(2).
Aigua prima
– Aigua amb relativament poques substàncies dissoltes, per això té menor densitat. L’aigua prima es considera salubre i de bona qualitat. Font: (9).
Aigua vista
– Es l’aigua que corre per conducció descoberta. L’aigua és vista encara que la bardissada o l’herbam que es cria a les vores privi de veure-la materialment. Font: (2).
Aigua viva
– S’entén per aigua viva la que corre per la seva pròpia força i de naixement constant, o que sols s’estronca en temps de molta sequera. Font: (2).
Albelló
– Nom del forat on l’aigua entra a la cisterna. Font: (3), (11).
Aljub
– Dipòsit per arreplegar l’aigua de pluja per als usos domèstics, per abeurar els ramats, rentar, etc. L’aljub es talla a la penya ferma, se li dóna una forma quadrangular i està cobert amb volta. Dit també del dipòsit d’obra cobert. Cisterna de les cases de pagès. Font: (1), (3).
L’OFICI DE MINAIRE
155
Argila
– Substància mineral terrosa composta de filosilicats, silicats d’alumini i altres metalls. Té propietats plàstiques i és impermeable. Hi ha diverses varietats d’argiles o minerals argilosos, com les caolinites, les esmectites o les vermiculites. Terra consistent en caolí mesclat freqüentment amb impureses, entre les quals hi ha quars, feldespat, mica i òxids de ferro, aquests darrers li donen la seva coloració. Font: (5), (8).
Arrossegador
– Minaire que té per feina arrossegar el runam fruit de l’excavació d’una mina fins als pous de buidatge Font: (11).
Bagant
-És un altre nom del trastallador, que s’aplica especialment en relació als trencs fets en canal i a les tapes que serveixen per regular l’entrada d’aigua de la resclosa en un canal. Font: (2).
Banc i volta
– Costats i volta de fàbrica o pedra seca en un coll de mina. Font: (8).
Bancar i voltar
– Fer banc i volta a la boca o interior d’una mina. Font: (8).
Bassa
– És el dipòsit on s’aplega l’aigua per regar o per als usos domèstics; de vegades és construïda amb materials d’obra, altres vegades és només un sot a terra. En aquest darrer cas s’anomena també bassal. Font: (2), (15).
Boca de mina
– Equival a l’entrada de la mina. Font: (1), (2), (11), (15).
Bocana
– La boca del pou, del forn, de la cisterna, etc. Font: (3).
Boló
– És el nom donat al tap de l’ullal. Font: (2).
Boixa
– És el forat fet expressament en la bassa perquè en surti l’aigua. La boixa se sol fer en el sòl de la bassa i en el lloc de més profunditat. Poden haver-n’hi d’altres a diferents alçades. Font: (2), (11).
Botxa
– Nom que es dóna a la boixa a Sant Just Desvern i altres poblacions del Baix Llobregat. Font: (2), (15).
156
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Braç de mina
– Galeria secundària que surt d’una de principal. És sinònim de ramal. Font: (1), (5), (12)
Broc
– L’extrem o acabament de la canal. Font: (3).
Bunó
– És la barra que serveix per tapar la botxa o bunonera. Es tracta d’una barra dos o tres pams més alta que la bassa i d’un gruix lleugerament superior al forat de la botxa, està una mica afuada a la part inferior per tal d’ajustar. Font: (2).
Bunonera
– És un altre nom que rep la boixa o botxa. Font: (2).
Cabal
– És la quantitat d’aigua que, per unitat de temps, circula per un punt determinat del seu recorregut. Font: (8), (9), (12), (13).
Cadiretes
– Sortints d’obra a banda i banda de la canaleta que serveixen per aguantar una tanca amb la qual es desvia l’aigua cap a un trenc. També, pel mateix motiu, s’aplica als suports dels plomers. Font: (2).
Caminal
– Sector destinat al pas de les persones. A les mines d’aigua el caminal és la porció de sòl que es troba en ambdós costats de la canaleta. Font: (1).
Cana
– Antiga unitat de mesura, utilitzada en la construcció de mines. Era una unitat variable segons el lloc d’aplicació: 1,555 m a Barcelona, 1,559 m a Girona, 1,556 m a Lleida, 1,560 m a Tarragona i 1,564 m a Mallorca. Es dividia en 8 pams i equivalia a 2 vares. Font: (9), (11).
Canal
– Conducte amb la concavitat descoberta, que serveix per dur un corrent d’aigua d’una part a l’altra. Font: (1), (2), (5), (6), (13), (14).
Canaleta
– Conduccció situada generalment en el sòl dels colls de mina, per on circula l’aigua. Normalment constituïda per un llit i parets fets amb pitxolins disposats al llarg i coberta, també, per pitxolins posats de través. Encara que menys freqüentment, també pot estar feta amb elements hemicilíndrics de ceràmica vidriada. Font: (9), (15).
L’OFICI DE MINAIRE
157
Canaló
– Peça cilíndrica de ceràmica vidriada, emprat ocasionalment a les mines per conduir l’aigua. Font: (15).
Canonada
– Sèrie de canons o bé tubs de plom o ferro, de fibrociment, formigó o terra cuita vernissada, etc., que units per llurs extrems i juntament amb altres peces accessories, tals com colzes i derivacions, formen una conducció d’aigua, gas o d’altres fluids. Font: (1), (6), (9), (10), (13), (14).
Canya
– Mot sovint emprat com a sinòmin de pou. Font: (5).
Cap de mina
És el lloc on la mina s’acaba, o sigui, allà on l’aigua té el seu naixement més llunyà de la boca de la mina. Font: (1), (2), (13).
Cap d’un ramal
– El cap del ramal de la mina és el lloc on el ramal s’acaba. Font: (2).
Caseta de mina
– Construcció exterior, generalment de fàbrica, que permet accedir a l’interior de la mina. Acostuma a ser un accés a un enjup, repartidor o altre element destacat de la mina. Font: (1), (9), (12), (13), (14), (15), (16).
Cercapous
– Instrument que serveix per recuperar els objectes que han caigut dins del pou. Font: (3), (11).
Cisterna
– És la bassa coberta amb volta. Font: (2), (9).
Claveguera
– Es la mina que no serveix per recollir aigua, sinó exclusivament per passar-n’hi. La mina no és claveguera si en algun tros hi neix aigua, encara que sigui poca. Per regla general, per la claveguera hi passa només l’aigua que ja no por ser d’utilitat per a qui la llença; però és igualment claveguera quan hi passa aigua que en sortir-ne s’aprofita, sobretot quan va del dipòsit o bassa cap avall, no de la resclosa, canal o naixement d’aigua cap a la bassa. Font: (1), (2), (9).
Clavegueró
– De la claveguera petita i curta se’n diu clavegueró. Font: (2), (9).
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Cleda de l’espirall
– Part aèria o exterior d’aquest, generalment, construïda amb fabrica de mao. Font: (1).
Codina
– Capa ferma de sauló, tortorà, tapassot o roca que apareix entre terres de conreu, o que es volen conrear, o bé per sota d’elles. Font: (2).
Coll
– El brocal del pou o de la cisterna. Font: (3).
Coll de mina
– És el tros de mina que va de pou a pou, o de la boca o del cap de la mina a un pou. A les mines santjustenques, generalment, al coll de mina se li donen unes 19 canes de llargada, és a dir, uns 30 m. Font: (2), (11).
Coll de mina on s‘aprecia la canaleta, els cami nals a ambdós costats i el sostre bancat amb les voltes d‘entibat (peces de mina).
Corona
– Volta d’una galeria, especialment la d’un coll de mina bancat. Font: (4).
L’OFICI DE MINAIRE
Decantador
– Xup que té per finalitat precipitar les impureses que pugui arrossegar l’aigua. Font: (15), (16).
Decantador.
Deu
– Font natural, corrent d’aigua subterrània. Font: (2), (8), (9), (12).
Doll d’aigua
– S’entén per doll d’aigua la que en un moment passa per un conducte o jac, o la que brolla d’una deu en gran quantitat. És un concepte anàleg a cabal. Font: (2).
Dret de pas
– Denominació popular de diverses servituds, especialment de la servitud d’aqüeducte. Font: (5), (9), (12), (13), (14), (15).
Encanalat
– És un altre nom que es dóna a la canaleta. Font: (5), (13).
160
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Enjup
– Encara que l’origen d’aquest mot sigui el mateix que el d’aljub o xup, amb el temps cada un d’ells ha anat prenent un sentit diferenciat. Enjup és el dipòsit que es troba dins de la mina, proper als registres, i que està íntimament relacionat amb el repartidor. Font: (3), (9), (10).
IS.R
Ensulsiar-se
– Equival a esllavissar-se, si bé es diu preferentment de l’esllavissada de l’interior d’una mina, claveguera o pou, d’una paret o de l’esllavissada d’un marge molt gros o d’una riba. També es diu del sostre que de dolent es
forada. Font: (2).
Entollat
– Sector ple de tolls o cobert d’aigua fins a poca alçada. Font :(15).
Entrada de la mina
– És el lloc on l’aigua de la mina comença a ser aigua vista. És, per tant, el lloc on la mina comença per acabar en el que s’anomena cap de la mina. Font: (2), (5).
Escorredor
– Nom arcaic del sobreeixidor o vessador. Font: (9).
Escurament
– Acte i efecte d’escurar. Font: (8).
Escurar
– Treure la tosca, guineus, llim o altres sutzures que embruten l’aigua. Font: (1), (8), (11).
Espiralls
– Pous de ventilació que s’obren al paladar de la mina per assegurar la correcta ventilació de l’aigua. Font: (1), (9), (10).
Fetjó de vaca
– Argila molt negra. La seva aparició en excavar una mina és senyal d’absència d’aigua. Font: (5).
Fibla
– És un altre nom del trenc, i s’usa principalment en referència als canals o recs de molta aigua. És també el trenc pel qual es deriva aigua, no quan convé, sinó constantment. Fibla és també un altre nom que es dóna a la teula i equival a 100 plomes. Font: (2), (9).
L’OFICI DE MINAIRE
Floreig de l’aigua
– És aquell lloc del cap de la mina on hi ha la deu d’aigua o allà on l’aigua neix més abundantment. Font: (2).
Font
– Naixement d’aigua. També punt de sortida d’aigua d’ús públic. Font: (1), (2),
(5), (9), (10), (14). Galeria
– Altre nom del coll de mina, especialment utilitzat en la terminologia legal. Font: (4), (5), (13), (14).
Girar l’aigua
– Desviar-la per un trenc. Font: (11).
Grisú
– Gas inflamable que es pot originar a les mines excavades en terrenys que continguin carbó o materials bituminosos, format per diversos hidrocarburs. Amb l’aire pot formar una mescla detonant. Font: (12).
Guilla
– Bossa d’anhídrid carbònic que pot trobar-se als conductes mal ventilats. La irrespirabilitat que li confereix el seu caràcter inert, fa que la seva presència sigui altament perillosa, fins i tot letal. Font: (5), (12).
Guineus.
Guineus
– Arrels de la vegetació exterior que es troben dins les mines. Amb el temps es van recobrint d’una concreció calcària i poden arribar a obturar o malmetre les conduccions. Font: (5), (13).
LES MINES D’AIGLA DE SANT JUST DESVERN
Hora d’aigua
– És una de les mides d’aigua per regar. Qui té una hora d’aigua en té tanta com en pot passar per un rec, regadora o fibla, o tanta com en pot sortir d’una bassa durant una hora, Font: (2).
Llavador
– El dipòsit públic d’aigua on es renta la roba. Font: (8).
Llenca
– Faixa llarga i estreta de terra, o també roca plana i llargaruda. Font: (7), (15).
Llicorella
– Roca esquistosa que s’exfolia amb facilitat en fulls plans i prims. Es una roca metamòrfica provinent de la compressió d’argiles. Font: (8).
Mac
– Còdol, pedra arrodonida per l’aigua. També se’n diu del terreny o estrat on són abundants. Font: (2).
Marga
– Roca tova d’argila i carbonat de calci. Font: (15), (16).
Mina
– Excavació subterrània per a la captació i conduccció d’aigües. Font: (1), (2), (4), (5), (8), (9), (11), (12), (13), (14),
Mina bancada
– S’anomena mina bancada la que té revestides les parets o el sostre o totes dues coses alhora. Font: (2).
Mina bastida
– Es diu també de la mina bancada. Font: 15).
Mina blanca
– S’anomena mina blanca la que té per parets i sostre la terra o pedra en què ha estat oberta. Font: (2), (11).
Mina de rata
– Fase inicial de la construcció d’un coll de mina en què les dimensions només permeten el pas d’un home a quatre grapes. Font: (4).
Coll de mina amb banc i volta recoberts de tosca, a la solera s‘aprecia l’aigua circu lant a l‘estesa.
L’OFICI DE MINAIRE
163
Minador
– Nom donat al minaire a les comarques tarragonines. Font: (2), (11).
Minaire
– Qui obre mines o hi treballa. És el nom de l’home destre a construir-les. Font: (2), (5), (12), (13).
Minar
– Excavar i obrir una mina. També, fer-hi anar una aigua. Font: (8).
Minat
– En certs llocs és sinònim de mina o galeria subterrània. Font: (4).
Mitja cana
– Unitat de mesura inferior a la cana, que fa 4 pams. Font: (2).
Mitja canya
– Nom donat a la canaleta feta amb elements ceràmics, en al·lusió a la seva forma. Font: (5)
Mola
.- És l’aigua que ha de passar per la tanca d’un molí de mola plana per moure la mola quan fa farina. És un mida equivalent a 3.381 plomes, és a dir, 7.439 metres cúbics cada 24 hores. També és costum entendre que una mola d’aigua la formen 4 regadores. Font: (2).
Ninxo
– Sinònim de nínxol. Font: (7), (15).
Nínxol
– Concavitat practicada a la paret de la mina per encabir-hi el llum d’oli. Font: (15).
Paladar
– És un altre nom de la corona. S’aplica especialment en els colls de mina blanca. Font: (10).
Pam
– Unitat de mesura que equival a 19,44 cm, 8 pams fan una cana. Font: (1), (2), (11).
Passa
– S’entén per passa el tros de terra que s’avança fent un pas. Era també una antiga mesura, emprada especialment al segle XVIII i que constava de quatre pams, és a dir 77,75 cm. Font: (1), (2).
CA
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Passar la canonada
– Operació de neteja i manteniment de les canonades per tal de desobstruir les de tosca, consistent a nuar canyes esmicolades a un cap de corda i a través d’ella anar-les fregant entre els pous de registre que assenyalen el pas de la canonada. Font: (10).
Peces de mina
– Elements ceràmics de 55 x 28,5 x 4,5 cm amb una curvatura de 90 graus que, disposats de dos en dos, són emprats per resoldre la volta dels colls de mina bancats. Font: (13).
Pericó
– És el nom que donen al que reparteix l’aigua, especialment a la plana de Mataró. És costum que governi el pericó que està encarregat de governar la mina d’on prové l’aigua. Font: (2).
Permòdol
– Pedra o peça de fusta o ferro encastada a la paret per sostenir qualsevol cosa. Font: (11).
Perseguir una aigua
– Quan es tracta d’una aigua vista, per perseguir-la s’entén anar recorrent el seu curs, traient-ne el llot, terra, sorra, pedra, herbes, troncs, arrels, brots, arbres joves o en general qualsevol mena d’embús que l’entretingui o la desviï i, en conseqüència, la faci perdre o minvar. Quan no es tracta d’una aigua vista, s’entén fer el mateix en la mina, i també anar furgant terra, sorra
o roca endins cercant el seu naixement o el lloc on es perd. Font: (2). Pica
– Dipòsit. També concavitat destinada a contenir qualsevol líquid. Aquest mot s‘empra sovint com a substitut d’altres mots més específics, tals com xup, decantador, enjup, etc. Font: (1), (9), (10), (14).
Pissarra
– Sinònim de llicorella. Font: (15).
Pitxolí
– Maó estret de 30 x 10 x 5 cm emprat per bancar i per construir les canaletes. Font: (11), (13).
Ploma d’aigua
– Unitat de mesura del cabal. A Barcelona i Girona s’entén que equival a 2,2 metres cúbics cada 24 hores; a Lleida, 2,16; a Tarragona, 3,279; a Mataró, 7,405 (la “ploma d’oca” a Mataró fa 13,504) i a Reus i a Valls 2,450. Font: (2), (5), (9), (11), (14).
Plomall
– És un altre nom que també es dóna al plomer. Font: (14).
Plomer
– Tanca, generalment feta de bronze, amb tota una sèrie de forats establerts que en els repartidors permet regular el cabal de l’aigua que es vol desviar per un trenc. Font: (2).
Plomera
– Nom de cada un dels forats del plomer. Font: (2).
Plomista
– És tot aquell qui posseeix o té dret a una o més plomes d’aigua. Font: (16).
Poalanca, rudimentari dar. Font:
– Pou rudimentari que ve a ras de terra, sense gens de paret, destinat exclusivament a regar. Font: (3).
Pollar-se l’aigua
– Fer-se malbé especialment per manca de ventilació. Font: (15).
Posar l’aigua
– Conjunt d’operacions destinades a fer que l’aigua arribi a la destilació que es vol sense perdre’s. Font: (2).
Pòsit
– Nom genèric que designa tant la tosca com el llot precipitats a la canaleta, decantador o a qualsevol altra part de la mina. Font: (1), (5).
766
IES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Pou
– Excavació vertical, generalment cilíndrica. A les mines d’aigua, segons la seva funció, els pous reben noms diferenciats. Font: (1), (3), (5), (8), (9), (11), (12), (13), (14).
Pouar
– Treure aigua d’un pou, i per extensió, pujar qualsevol cosa penjada amb una corda. També es diu Poar. Font: (11).
Pou de buidatge
– És cada un dels pous que a les mines santjustenques es troben cada 30 metres, i que foren utilitzats durant la seva construcció per traçar el recorregut i evacuar el runam. Un cop finalitzada la seva funció es tanquen amb volta de maó a cosa d’un metre per sota del nivell del terra exterior. Font: (15), (16).
Pou de descàrrega
– És un altre nom que es dóna al pou de buidatge. Font: (11).
Pou de pas
– És un altre nom que també reben els pous de buidatge. Font: (13).
Pou de prova
– És el primer pou que es fa i cau damunt o molt a la vora del cap de la mina. Font: (5), (13).
Pou de registre
– Pou de buidatge que no es cobreix i que, equipat amb un brocal, permet accedir a l’interior de la mina. Font: (4).
Pou de tràfec
– També es dóna aquest nom als pous de buidatge. Font: (11).
Pou punter
– És el nom que en certs indrets es dóna al pou de prova. Font: (2).
Ramal
– S’entén per ramal d’una mina el braç que arrenca de dintre d’una altra mina i és més curt que aquesta. Font: (2), (5), (9), (14).
Regadora d’aigua
-És la quantitat d’aigua que cal per anar regant una era de terra amb el menor temps possible, però assaonant-la adequadament. Varia segons les comarques. En algunes zones de les terres barcelonines i gironines es considera que té 845 plomes. Font: (2), (11).
En primer terme, tram de mina bancada, a con tinuació, tram bancat amb pitxolins, corona feta amb voltes d‘entibat dites també “peces de mina“, al damunt de les quals s‘observa un espai reom plert de reploms.
Registre
– Es diu registre de qualsevol obertura, sigui pou, trapa o caseta, que permet l’accés a l’interior d’una mina. Font: (14), (15), (16).
Repartidor
– És el lloc on es distribueix l’aigua per plomes. Consisteix en una caixa rectangular que té en una de les parets el plomer amb les plomeres i permet desviar del curs principal el cabal d’aigua desitjat. Font: (1), (2), (5), (13).
Reploms
– Petites pedres, generalment provinents de la vella volta esllavissada, que s’empren per reblir l’espai entre el sostre i les peces de mina, tot per donar consistència al bancament. Font: (15), (16).
Reposador
– Pica per detenir l’aigua. Font: (1), (9).
Respiralls
– És un altre nom que reben els espiralls. Font: (10).
168
LES MINES D‘AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Revinguda
– S’entén per revinguda el creixement que té una aigua a causa de la pluja. Font: (2).
Safareig
– A Sant Just Desvern i altres poblacions del Baix Llobregat es diu de la bassa que serveix per regar. És un nom molt poc estès en d’altres indrets. Font: (2), (3), (5), (12), (15)
Seguir la mina
– Operació de manteniment consistent a recórrer una mina inspeccionant el seu estat. Font: (11), (12), (14).
Sènia
– Pou d’on es treu l’aigua mitjançant un vogi i catúfols que formen una màquina de pouar aigua. Font: (2), (3), (11), (12).
Servitud d’aqüeducte
– Figura legal que recull els diferents supòsits i circumstàncies en què es té obligació de deixar passar una conducció d’aigua vista o minada per terrenys propis, com també totes les altres obligacions que es puguin derivar d’aquest fet. Font: (9).
Sifó
– Part d’una conducció que pren forma de vasos comunicants per tal de salvar una depressió del terreny. Font: (5), (14).
Silicosi
– Malaltia, sovint fatal, de l’aparell respiratori freqüent entre els minaires, es tracta d’una pneumoconiosi produïda per les pols de sílice que s’originen en els treballs d’excavació. Font: (5).
Sobreeixidor
– És un altre nom del vessador. Font: (2), (5), (13), (14).
Soc del pou
– La biga travessera que sosté la corriola del pou. Font: (3).
Soca de l’espirall
– Part de l’espirall que va des del paladar del coll de mina fins a la cleda. Font: (1).
Sòl del pou
– El fons del pou. Font: (3).
Solera
– Sòl d’un coll de mina. Font: (4).
L‘OFICI DE MINAIRE
169
Sortidor
– És un altre nom, arcaic, del sobreeixidor o vessador. Font: (1), (9).
Sovinada
– És el nom que en algunes comarques hom dóna al conjunt de sorra i llot que queda després d’una revinguda. Font: (2).
Suquejar aigua
– Regalimar aigua del sostre i parets de les mines. Font: (13).
Teula d’aigua
– És una mida d’aigua que equival a la que pot passar per una teula posada gairebé plana. A Barcelona, és costum entendre que una teula té cent plomes, és a dir, 220 metres cúbics per dia. Al Barcelonès i Baix Llobregat 8,453 teules fan una regadora. Font: (2), (11).
Toll
– Clot natural o artificial, fet a terra, dins el qual hi ha aigua de pluja o d’altra procedència. Font (8).
Torre de mina
– Nom molt comú amb què també es coneixen els espiralls, especialment les seves cledes. Font: (15), (16).
Tortorà
– Nom donat al pla del Llobregat al pedreny fluix de naturalesa calcària que es troba a poca profunditat en moltes terres de conreu i que surt fet a trossos no gaire grossos. Font: (15), (16).
Tosca
– Substància calcària, resultat de la dissolució i descomposició del carbonat de calci dins les aigües que contenen àcid carbònic i que es diposita i resta adherida a les parets de les canonades, recipients o altres llocs amb què aquestes aigües estan en contacte. Font: (5),(9), (10), (13), (14).
Trastallador
– Paret en què hi ha un forat o ull per a pas de l’aigua. Font: (2).
Trenc
– Forat o discontinuïtat fet en una de les vores d’una canaleta o rec per tal de derivar-ne l’aigua. Font: (2).
Trucar un pou
– Operació que es realitzava quan calia localitzar un pou de buidatge per destapar-lo. Consistia a colpejar (“trucar”) la volta de maó des de dins la mina fins a ser escoltats pels que estaven a l’exterior. Un codi de repicades afavoria aquesta operació. Font: (11), (13).
170
LES MINES D’AIGUA DE SANT JUST DESVERN
Turo
– També dit tur. És sinònim de tosca. Font: (8).
Ullal
– És el nom de l’ull del trastallador. Font: (2), (11).
Vessador
– És el lloc pel qual una bassa o un dipòsit escup l’aigua quan és completament ple. Font: (2).
Vessadures
– S’anomenen vessadures les aigües que surten pel vessador. Font: (2).
Veta d’aigua
– Corrent d’aigua prim, especialment quan es parla d’aigües subterrànies. Font: (5).
Xup
– Cavitat feta a terra, generalment de forma quadrangular, de pocs pams de costat i pocs de fondària, que serveix per comunicar aigua. També es diu xup a una pica. Font: (2), (3).
Xupet
– Diminutiu i també sinònim de xup. És paraula molt emprada a les poblacions del Baix Llobregat. Font: (15), (16).
FONTS UTILITZADES EN LA CONFECCIÓ DEL PRESENT GLOSSARI
(1)
Arxiu Històric Municipal de Barcelona. Manuscrit L-76. Francesc Socies. “Llibre de les fonts de la present ciutat de Barcelona Compost per Francesc Socies Mestre de Casses y de las Fonts de la Ciutat en el Any de 1650″.
(2)
Oficina d’Estudis Jurídics de la Mancomunitat de Catalunya, “Costumari Català. Volum II Costums sobre termenals, camins i aigües en terres de pagès”. Impremta Casa de Caritat. Barcelona 1921.
3)
Griera, A.“La Casa Catalana” Edicions Polígrafa SA, Barcelona 1933 i 1974.
(4)
Del Soto Hidalgo, Joaquin. “Enciclopedia de la construcción”. Instituto Geográfico y Catastral. Madrid 1959.
L’OFICI DE MINAIRE
(5)
Farràs, Sebastià. Gravació magnetofònica de l’entrevista concedida als membres de la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc en data
indeterminada.
(6)
Fullana, Miquel. “Diccionari de l’art i dels oficis de la construcció”. Editorial Moll. Palma de Mallorca 1980.
Fabra, Pompeu. “Diccionari manual de la llengua catalana” Edhasa. Barcelona 1983.
Alcover, Antoni M. “Diccionari Català-Valencià-Balear”. Editorial Moll. Palma de Mallorca 1985.
García i Fuertes, Gemma. “L’abastament d’aigua a la Barcelona del segle XVIII (1714-1808)”. Editorial Rafael Dalmau. Barcelona 1990.
(10)
Escola Taller. Ajuntament de Cardona-INEM. “Condicionament del paratge Mare de la Font. Cardona (Bages)”. Cardona; juny 1990.
(11)
Llop i Tous, Josep – Roig i Queralt, Francesc. “Les mines d’aigua al Camp de Tarragona: La Canonja”. Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví. Col·lecció El Porxo núm. 8. La Canonja 1991.
(12) Farràs, Sebastià. “Mines i pous de Sant Just Desvern” a La Vall de Verç
núm. 136. Sant Just Desvern, nov./des. 1991, pag. 18-19.
(13)
Farras, Sebastià. “Mines i pous de Sant Just Desvern, (II)” a La Vall de Verç núm. 137. Sant Just Desvern, des. 1992/gen. 1993, pàg. 18-19.
(14) Farras, Sebastià. “Mines i pous de Sant Just Desvern, i (III)” a La Vall de
Verç núm. 138. Sant Just Desvern, gen./feb. 1992, pàg. 18-19.
(15)
Testimonis orals diversos recollits principalment a Sant Just Desvern.
(16)
Definició pròpia de conceptes denominats però no definits per fonts anteriors, confeccionada a partir d’observacions i notes preses sobre el terreny. També compendi de definicions diverses.
