PÀGINES VISCUDES – Centre d'Estudis Santjustencs

PÀGINES VISCUDES

Joan Gironès i Sabaté

Membre dei CES

Amb aquest títol, que a algú li pot portar remembrances o recordances d ‘aqueIles «pàgines viscudes» que, setmanalment, publicava El Patufet amb text de Josep Maria Folch i Torres i dibuixos de Junceda, i que ens van servir de lectura i formació durant la nostra ja llunyana joventut, inicien la present reflexió sobre els records que tenim de la Vida i de la manera de viure-la en el Sant Just anterior a la nostra darrera Guerra Civil.

És clar que la nostra visió és completament diferent de la que poden tenir els joves actuals que conviuen en una població que ha ultrapassat ja els dotze mil habitants, aquella mateixa que jo nostàlgicament vull evocar, i que no arribava als dos mil veïns. No teníem els carrers asfaltats, ni hi havia problemes de circulació, però, en canvi, el camp i els conreus es confonien amb els carters urbanitzats i amb jardins plens de verdor i de flors que omplien d’olor tot el poble. Els ametllers de davant de les Escoles de l’Ateneu florien anunciant la primavera, així com els nombrosos rossinyols i les caderneres que amb els seus refilets omplien de música els exuberants pins del Sanatori i de can Meliton. Molts fills del poble eren experts floricultors entre els quals destacaria, tret del roserista Josep Padrosa, que té un carrer dedicat a la seva memòria, el Joanet de cal Mata, ja mort, així com el Florenci Urpí, afortunadament viu.

Existien poques indústries en aquells temps: la fàbrica Sanson, algunes bòviles, la fabriqueta del carrer Badó, les pastes alimentàries Gaig de la carretera, etc. Els obrers que treballaven a Barcelona, per costum o per motius econòmics, anaven a peu a la ciutat, passant pels Casalots -actualment al carrer de la Creu- pel raval d ‘Esplugues i fins a Collblanc, on agafaven el tramvia. Naturalment, amb el corresponent farcellet on duien el dinar. Un d’ells era el Pepito de cal Bruixa i el seu Iloc de treball era a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de la Barceloneta. Aquest trajecte, el va fer durant tota la seva Vida de treball. Quin contrast amb la realitat actual del nostre poble, on, per a anar d’un carrer a un altre es va amb el cotxe enganxat al cul!

Per a les famflies, la distracció dels diumenges era anar al cinema de I ‘Ateneu o al cinema Jardí del carrer Bonavista. El programa constava de dues pel.lícules -per descomptat mudes- i d’una cinta còmica de Xarlot, Pamplines o Harold Lloyd. Era habitual dur el farcellet on portaven el sopar familiar per prendre’l dins la mateixa sala. Els joves feien alguna escapada a Barcelona per anar al teatre o al cinema, sobretot a partir de la inauguració del cinema parlat o sonor. Crec que ningú del poble no va faltar a l’estrena de Desfile del amor, interpretat per Maurice Chevalier i Janette McDonald, que va tenir Iloc al cinema Coliseum. Els espectacles que cridaven més l’atenció del jovent i de més d’un casat que deixava la dona a casa eren els ballstaxi, que consistien a comprar uns tiquets que obligaven unes professionals de la pista a ballar el temps comprat. També anaven a algun cabaret, entre els quals cal destacar el Bataclan i el Molino, aquest darrer encara existent avui. Allí, els espectacles eren pujats de to per aquells temps. Tot això es podia fer amb un pressupost que oscil.lava entre les cinc i les vint-i-cinc pessetes. I, per recuperar forces, a la parada dels autobusos de Sant Just, concretament al bar La Pansa, podies endrapar unes bones Ilesques de pa amb tomàquet i pernil per la mòdica quantitat de seixanta-cinc cèntims.

PAGINES VISCUDES

Una altra distracció del veïnat era anar a berenar o bé a sopar, els dies festius o algun capvespre d’estiu, a la font de la Bonaigua, nom que ha estat adoptat per l’lnstitut en ser edificat sobre els terrenys on es trobava aquella font. Aquesta font antigament era anomenada font del Cuento perquè era situada en un indret poblat per roures i alzines que feien força penombra, cosa que permetia la trobada d’enamorats i de marits infidels. Durant el govem de l’ajuntament republicà que presidí Daniel Cardona, la font va ser remodelada amb un disseny molt adequat, plantant-hi arbres i vegetació que donaven ombra i feien agradable l’estada als qui anaven a buscar amb el seu cantiret bona aigua d’ aquella font. L’abundós doll anava a parar a la riera i allí, tal com podeu comprovar en la fotografia del text, els infants podien jugar fent navegar les seves barquetes.

En parlar de Daniel Cardona i Civit, insigne patriota santjustenc, m’ha vingut a la memòria el record inesborrable d’aquell 14 d’abril de 1931, en què les multituds van llançar-se al carrer en ser proclamada la República Catalana pel president Francesc Macià. Solament durà dos dies, i convertí després en la Generalitat de Catalunya, a causa de la pressió dels ministres que va enviar el govern de Madrid a fi d’aturar les reivindicacions nacionals catalanes, com sempre ha passat i encara està passant.

També caldria parlar de les revetlles de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume, que eren celebrades als diversos carrers del poble: al raval de la Creu, a la plaça Campreciós i, sobretot, al bar Ventura (cal Cisco) de la Carretera Reial —anomenada aleshores de Pi i Margall— aprofitant la mateixa carretera com a pista de ball atès que durant la nit eren molts pocs els carros, per no dir els automòbils, que hi circulaven. Alguns d’aquests balls eren amenitzats per pianos de maneta, que també recorrien el poble durant el dia, tot demanant així almoina d’una manera ben digna amb els balls i les cançons que sortien de la seva caixa i ressonaven en la tranquil.litat del poble. Voldria remarcar el caràcter popular d’aquestes festes, amb uns preus tan econòmics que feia que alguns no es gastessin ni cinc cèntims, ja que amb el ball de la coca i una rifa ja se sufragaven les despeses. Aquestes festes han anat desapareixent en el transcurs dels anys i ara són motiu de reivindicació, com és el cas de la diada de Sant Joan, per haver estat eliminades del nostre calendari per les disposicions centralistes del govern de Madrid. Caldria fer un esforç per part de tots els ciutadans de Catalunya a fi de recuperar-les.

Una alü•a distracció del jovent, per als nois exclusivament, era anar a banyarse de nit als dipòsits d’aigua de can Coscoll, de can Vilar i a la petita bassa de can Baró, procurant no ser vistos pels masovers d’aquelles masies, ja que aquests banys acostumaven a anar acompanyats gairebé sempre de robatori de raïm o fruita dels camps dels entorns, a fi i efecte de fer-se passar la calor i la set de l’estiu. I això si no s’acabava amb l’empaitada i la corresponent corredissa motivada per la presència inesperada del pagès que vigilava el tros.

Com a final d’ aquest article nostàlgic, voldria ressenyar l’anunci del sastre R. Espada, que figurava en el programa de la Festa Major de l’any 1935, confeccionat per la Joventut Esportiva de Sant Just Desvern, i en el qual hi havia el detall dels partits de futbol que se celebraven: a les onze del matí del dia 4 partit entre els

– 67

equips infantils de J.S. Sant Just i el S.E. Floresta i a les cinc de la tarda del dia 5 entre els primers equips de S.J. Sant Just i I’A.C. Buxó, en el qual es disputaven una copa galantment cedida per l’esmentat sastre. L’anunci deia: «Gran rebaixa de preus de fi de temporada. Vestits des de 30 ptes. Pantalons de llana des de 5 ptes. Vestits d’estam des de 70 ptes.

En fi, eren uns altres temps.