Capítol 7
VIDA ASSOCIATIVA I OCI
El teatre va ser un punt de trobada, d’amistat i d’amor enllà de permetre la realització de les inquietuds artístiques. Francesca Cortès a l’Ateneu amb el grup que representà L’Hostal de la Glòria Foto Col·lecció Quintana-Cortès. AMSJ
Domingo Padró Hernández Què feien les dones en seu temps de lleure? Quines eren les seves aficions? No hi ha dubte que les respostes són variades, tantes com persones consultades, però trobem aficions compartides com la d’anar a ballar.
1. El ball
De sales per ballar n’hi ha hagut unes quantes a Sant Just, com recorda la Carme Gelabert Navinés:
Anava a ballar, sí, però en aquí. Aquí a Sant Just, aquí a la sala del Casino. Primer al Colomar. Encabat van tancar el Colomar i llavors vam anar al Casino. I l’Ateneu, tampoc hi havia anat en allà a l’Ateneu, perquè ja havies de ser soci i el pare no ho era. El pare era d’aquí al Casino, no era soci de l’Ateneu.
Per a celebracions familiars especials, abans que es convertís en un cabaret nocturn de mala nota, hi havia encara un altre local que és on la Montserrat Esteve Rius va celebrar el banquet de casament:
Doncs a la vora de l’Ateneu, hi havia un puesto que li deien el Chipi... Allà feien ball. I el que era una mica eixerit, anava a celebrar la boda allà al Chipi. I el Marcel i jo vam celebrar la boda al Chipi.
L’Engràcia Pascual Navinés ens parla dels balls del Casino i del control indirecte dels pares: «Disset o divuit parejas érem. Ballàvem. Ja està. El pare ens venia a buscar…». Els balls de l’Ateneu són evocats per la Montserrat Canalda i Guimerà, que hi anava de joveneta.
També havien fet balls la colònia d’estiuejants, agrupats en el que els santjustencs anomenaven Casino dels Senyors. Els balls s’acostumaven a fer a les instal·lacions del cinema Jardí del carrer Bonavista. La Festa Major era l’apoteosi del ball, allò era un no parar. Ens ho explica la Rosa Carbonell Caldés:
Llavons era jove i disfrutava molt a la Festa Major. Pues a l’Ateneu per dir‐te que hi havia un dia que feien ball al dematí, la tarda i la nit. Feien ball infantil que nàvem nosaltres a ballar el ball infantil.
La Carme Gelabert Navinés no se’n perdia ni un: «Ui, abans de la Festa Major ja els ballava tots, ja els tenia tots compromesos».
Per la Glòria Pino Monclús, el ball també era un dels fets que recorda més de la Festa Major, que inclou unes precisions en el tipus de balls que s’hi ballaven:
Feien un bon repiqueteo de campanes, anàvem a missa, hi havia un ofici molt llarg, després feien el ball del dematí que es ballaven aquells valsos, després hi havia els palcos, l’entoldat a l’Ateneu… en fi, era molt maca. El ball del dematí i després feien un altre dia el ball pels nens, pels petits. També infantil, també al dematí, i ballaven les criatures… però ballàvem agafats en aquell temps, no com ara que no saps on tens la parella. En aquell temps ballàvem agafats.
Una qüestió per assenyalar és que l’afició al ball era majoritàriament femenina. Als homes, en general, ni els agradava tant ni en sabien. Per això les dones havien de fer un esforç supletori per ensenyar a ballar els nois. La Carme Gelabert Navinés n’era un exemple:
Jo m’agradava molt ballar i havia ballat molt, la veritat. I n’havia ensenyat molt, no em feia res. De la colla que anàvem, suposar que a vegades venia un que no en sabia, pues li deien: Ja el ballo. I aquell, pobret, ja no podia ballar amb la que volia. Però a mi no em feia res, no em feia res de ballar i mira, que n’aprenguessin! M’agradava ensenyar‐lo.
Però les coses del cor estan per sobre de les aficions, com li va passar a l’Andrea Montoro Agüera:
Jo deia: ni el volia rajoler, ni que fos pagès. Cony!… pagès i que no sapigués ballar… pagès i no sabia ballar. Jo sempre deia, si no sap ballar no el vull, que a mi m’agradava més que el menjar… Dos culleres, mira…no en vols una tassa, doncs dues.
El de l’Andrea no era l’únic cas; la Claudia Cortés Fernández ens confessa: «A mí me gusta bailar, pero él no sabe. Pues íbamos al cine».
Als anys cinquanta, una colla de jovent van crear, com a secció de l’Ateneu, la Penya Silenci, que entre altres activitats organitzava balls. La Montserrat Esteve Rius hi va participar: «Tothom podia anar a ballar… a la pista de l’Ateneu ells feien… El meu home feia de vocalista… i cantava o explicava coses…».
Aquells balls amb orquestra, un quartet o senzillament amb un piano, van canviar amb les noves tecnologies, i així l’any 1956 el ball de la Festa Major es va fer amb discos. Amb aquest nou invent ja no calia fer venir cap músic per poder ballar, només feia falta un tocadiscos; els balls es van traslladar als domicilis particulars, els anomenats guateques, com feia la Lina Santabárbara Sánchez.
Encara que es tractés d’un altre tipus de ball, les sardanes eren una de les activitats que més agradava a algunes d’aquestes dones, com la Montserrat Batet i Bonet: «[…] ballar sardanes, perquè sempre m’ha agradat.» Sovint calia anar lluny per poder‐ne ballar, com diu la Carme Gelabert Navinés:
El diumenge, acabàvem de dinar i ens hi anàvem. Llavors vivíem aquí darrere de l’església. Ens anàvem pels garrofers amunt, a peu, a Vallvidrera o al Tibidabo, ballàvem sis sardanes i tornàvem a baixar. A peu. Això ho havia fet molt.
Per ballar bé les sardanes cal saber‐les comptar i la Milagros Martí Coderch no en sabia, però això no era cap impediment per gaudir‐ne:
Quan les sento, ja ballo sola. I no en sabia. I em deien els joves… joves que en sabien moltes perquè estudiaven les sardanes. Jo anava ballant sardanes amb gent que anava molt bé. I em deien «esta nena en vez de bailar sardanas baila la jota». Perquè no comptava com ells.
També eren molt aficionades a les sardanes la Maria Mosoll i Rius, que sempre que n’hi havia i s’hi podia apuntar, hi anava; la Feliça Mitjans comenta que és sòcia de l’Agrupació Sardanista Sant Just.
2. L’excursionisme
L’excursionisme és una forma d’oci practicat també per les dones, com la Lina Santabárbara Sánchez, que recorda alguna de les anècdotes d’aquelles excursions amb la SEAS —Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc—:
Jo havia estat una caminadora, que rèiem molt perquè el Cardona sempre portava els plànols, agafava els plànols i «Sí, sí, no, això sí…», sempre ens perdíem, «això ja està fet, això ja està fet» i jo li deia: «Crema tots aquests plànols que portes i no sé què…». Bueno, era divertit, però inclús havíem caminat fins a vint quilòmetres. Però després va arribar un moment que els nens es van cansar, que ja eren més adolescents, eren més grans i después que, és clar, ells caminaven molt i nosaltres no arribàvem i quan nosaltres arribàvem ells ja havien descansat i nosaltres continuàvem, aleshores ja ho vam anar deixant una mica.
Una de les poques maneres “de veure món.” Mares amb les filles i fills a una excursió de caramelles a Santa Fe del Montseny. Foto: M.Teresa Cots Pau
L’Andrea Montoro Agüera és una sòcia veterana de l’entitat: «Fa que sóc de la SEAS més de trenta anys». Li agradava molt caminar i, encara que l’edat ha anat minvant la seva capacitat, sempre està disposada a col·laborar en alguna activitat com la Caminada Popular:
L’any passat no vaig poder anar cap vegada perquè vaig caure… i ara aquest any diumenge comença la primera, a veure… Ara, a la caminada sí, perquè al menos a fer els esmorzars. A les set del dematí ja hi sóc.
També la Feliça Mitjans Julià és sòcia de la SEAS: «No és que vagi a molts actes dels que faci la SEAS, però vaja, reconec que és una cosa que m’agrada molt i no m’he desdit.»
3. El cinema
Sant Just ha comptat amb sala de cinema des de l’any 1918, quan es va inaugurar el cinema Jardí; després les sales de l’Ateneu i el cine Texas van prendre el relleu, així que les famílies santjustenques ho tenien molt bé per anar al cinema, com acostumava a fer la Glòria Pino Monclús: «Anàvem a l’Ateneu, al cine, el diumenge». I la Rosa Carbonell Caldés: «[…] anava al cine Texas o a l’Ateneu…». També la Catalina Sánchez Rodríguez comenta que una de les seves aficions era anar al cinema de l’Ateneu.
La Rosa Julià Armengol també era aficionada al cinema: «Jo he estat molt ensopida, no he sigut dona d’anar a gaires puestos. Anàvem al cine». La Claudia Cortés Fernández feia sessió contínua: «Pues íbamos al cine el jueves. […] el sábado y el domingo también, porque había otro cine en la carretera
[…] el Texas…».
Les que van arribar a Sant Just més tard, també havien anat sovint al cinema a Barcelona. Ho explica la Lina Santabárbara Sánchez: «Cada setmana anàvem un cop al cinema Floridablanca, encara me’n recordo d’això, sí…».
4. El teatre
Els que prefereixen viure les emocions en directe tenen l’opció del teatre. A Sant Just no els faltaven funcions. Les representacions del Quadre Escènic de l’Ateneu eren una de les activitats que agrupava molts aficionats. Uns com a espectadors, com la Pilar Farigola Ràfols: «Sí, no me’n deixava perdre cap, d’obra de teatre aquí a Sant Just, no.» Altres hi participaven com a actrius, per exemple la Montserrat Esteve Rius, que n’havia fet de petita, o altres de més grandetes, com la Teresa Ibáñez Palomero: «Sí, he fet teatre […] quan vaig ser ja una pubilla, doncs llavors.»
A la Francesca Cortès i Vives l’afició li venia de família; el seu pare era el director de la companyia de teatre. Als 18 anys puja a l’escenari per fer de manxaire en la representació d’El ferrer de tall, que es va fer el dia de Sant Esteve de 1934, envoltada per altres familiars, fins i tot el seu prometatge surt d’aquesta representació. Va ser memorable la seva interpretació del monòleg de L’Hostal de la Glòria, obra en la qual tenia com a oponent a l’escenari la seva filla Maria. La seva afició la va portar a actuar amb el grup d’Esplugues i fins i tot a treballar amb en Josep Maria Pou, quan aquest era un noi que feia teatre d’aficionats a Mollet.
5. La lectura
Si hi ha una afició que més que afició és una passió, aquesta és la lectura. És el que ens diu la Pilar Bullich Tella:
M’agrada molt llegir, estudiar també, poc o molt. […] Tota la vida he llegit. I he llegit molt, perquè si no els podia treure de la biblioteca, els treia dels amics, i si no… Vull dir que he llegit molt.
Aquesta passió és compartida amb la Roser Coll Faure:
La sort que tinc és que m’agrada molt lligir. Hi ha una biblioteca molt maca. […] A casa meva de llibres, n’hi ha… és el meu únic vici. No fumo, no bebo, però llibres, sí.
El gust per la lectura, a la Rosa Julià Armengol li va arribar molt aviat:
Home, sí que m’ha agradat llegir. […] a l’escola ja m’agradava llegir El Patufet i les “Pàgines viscudes” d’en Folch i Torres, ja m’agradava això. […] Novel·les també.
La Marcela Sánchez Coquillat va més enllà i a l’afició a la lectura hi afegeix l’escriptura:
Vaig començar a escriure poesia pràcticament quan tenia 9 o 10 anys. Sí, sí, m’agradava molt. Recitava, perquè llavors hi havia aquelles tertúlies que les nenes sortien a recitar versos. I tot això, sí. I m’aprenia versos de memòria. Això m’ha anat molt bé per estudiar.
Els versos es convertiren més endavant en narracions curtes que han estat publicades i fins i tot premiades:
Bueno, més aviat eren petites novel·les. Només vaig tenir un que es deia El Rei Petitet, que va tenir últimament, no fa gaire, li van donar un premi per…, bueno, el van declarar llibre per… de vacacions. I es venia pels nois que anaven de colònies, bueno nois i noies.
6. Els viatges
Viatjar, conèixer món, altres paisatges, altres costums… aquest és un desig que comparteix molta gent. En l’actualitat el món s’ha fet més petit, les distàncies s’han escurçat i és més fàcil sortir i arribar a qualsevol lloc, però abans no era tan fàcil, encara que per als aficionats a viatjar no ha estat cap impediment.
La Carolina Catasús i Bosch viatjava amb la seva Lambretta amb sidecar. Amb el matrimoni Montagut Segura va planejar un viatge a Suïssa, que després de mil vicissituds va acabar en un càmping de Lourdes sota un diluvi.
La predisposició és el que ens diu la Pilar Bullich Tella: «M’ha agradat molt viatjar. Sempre que he pogut ho he fet».
Les possibilitats eren poques, i més quan la feina no permetia fer gaires vacances, com li passava a la Rosa Carbonell Caldés; la família tenia una vaqueria al carrer Bonavista i les vaques exigien assistència diària, malgrat això recorda unes breus anades a Montserrat:
[…] nàvem amb la mare i el meu germà a Montserrat tres o quatre dies, apa… i eren les vacances que fèiem […], la meva mare tenia una amiga que ella agafava una celda que l’agafava més gran i així hi tenia gent que li feia companyia i pues mira, nosaltres ja era una festa anar a Montserrat quatre dies.
Amb l’accés generalitzat al cotxe, es va guanyar mobilitat. La Montserrat Esteve Rius ens explica la importància que va tenir:
Però nosaltros cada dissabte sortíem. Sempre anàvem a algun puesto o altre. Ens agradava molt… Amb el cotxe… Vam començar a tenir cotxe… bueno… allò era la Festa Major.
Les vacances, a tot estirar d’una setmana, amb pocs automòbils no eren a l’abast de tothom. Una sortida de l’Schola Cantorum va permetre atansar-se a la Costa Brava. Foto: Rosa Climent Lázaro
La Teresa Sala Cervera ens ho confirma:
Quan ja teníem cotxe sí, els diumenges amb els nens ens agradava molt de sortir amb el cotxe i tiràvem sempre amunt, o anar al Tibidabo, o anar a Santa Creu… Vam comprar el primer cotxe que el gran ben bé tenia sis o set anys, cap al 61, 62.
Al principi aquells cotxes no eren per fer grans desplaçaments, però a poc a poc les coses van anar millorant. La Lina Santabárbara Sánchez ens explica aquells començaments i el que feien per preparar el viatge:
El primer que vam comprar nosaltros va ser un cotxe que era un Renault 4, un R4 però de matrícula mil i pico, total que se li va quedar només li va durar un any en el Joaquim, que va servir per desfogar‐se amb el volant no… despues ja vam anar… tenint cotxes les coses ja anaven més bé i tal i qual. Aleshores durant uns anys vam estar fent viatgets d’anar a conèixer alguna província d’Espanya i lo primer que fèiem era comprar un llibret.
Amb aquesta facilitat per moure’s apareixen les segones residències; la família de la Rosa Julià Armengol tenia una masia al Montseny, la Montserrat Esteve Rius a Altafulla: «Vam llogar un pis a Altafulla i sempre anàvem el final de setmana. I llavors anava tota la família. No venia d’un.» Hi ha alternatives a la segona residència, que és el que feia l’Amèlia Roda Picazo: «El verano, ya teníamos vacaciones, tres meses. Entonces hicimos cámping muchos años y salíamos…».
El viatge de nuvis era una de les primeres, per no dir la primera, oportunitat de moltes dones per viatjar; ho explica la Rosa Carbonell Caldés:
Pues mira, es va comprar ell un Citroen furgoneta i amb el Citroen vam anar a fer el viatge de nuvis, vam estar quinze dies fora, viatjant per aquí per Espanya, vam anar, com que ens vam casar el mes de gener i feia fred, pues vam decidir anar més a la part d’Andalusia, que és on feia més bon temps.
El viatge de la Montserrat Esteve Rius va ser diferent:
Vam anar de viatge de nuvis a Mallorca. I a Mallorca vam anar a València amb avió. Després vam anar a Montserrat. […] Res… dos dies un puesto, dos dies un altre…Però era anar‐hi.
Les destinacions són cada vegada més lluny, com ens diu la Pepeta Dalmau Ballart: «He anat a Alemanya, he anat a Roma, he anat a Bèlgica i punts de França, però sí, he viatjat una mica […] Suïssa és molt bonic, tot és aigua, tot és una riquesa.» També la Catalina Sánchez Rodríguez sortia a l’estranger en els seus viatges: «Havíem fet varios viatges. Una vegada vam estar a Suècia. […] I anàvem a França moltes vegades per anar a veure el seu pare [pare del marit].» La Claudia Cortés Fernández ha viatjat força mentre ha pogut:
Uy, hemos visitado ventiún países de Europa, bueno de Europa y Marruecos. […] De los mejores, los hemos visto. Ahora no podemos, como yo no puedo, pues nos quedamos en casa.
L’Atlàntic ha representat una barrera per a algunes viatgeres, com la Teresa Ibáñez Palomero, que ha viatjat força: «Molt […] a molts països d’Europa, […] a Amèrica no hi he estat». Altres sí que l’han travessat, és el cas de la Montserrat Esteve Rius, que ho va fer per realitzar el seu somni:
A Nova York. És el viatge que… era un somni anar a Nova York. Allò era un somni. Amb l’avió… Llavorens anar a veure les cataractes del Niàgara. Allò era, era, era, era… era una cosa que no s’explica. Anar a Nova York…
Algunes associacions organitzaven viatges com els “Amics dels Jardins” o els “Amics dels Castells”. La Marcela Sánchez Coquillat i els seu marit n’eren membres; quan van tenir prou edat, les seves filles els acompanyaven: «Al començament anàvem sols, quan van començar a ser grans ens les endúiem les grans.»
La Roser Coll Faure havia viatjat amb una associació:
Jo vaig fer alguns viatges, però amb l’Agrupación de Amas de Hogar de Barcelona y Provincia, però sí, vam anar al nord d’Itàlia un parell de vegades, sí. Tinc molt bon record. Jo, fos amb qui fos, el cas és anar…
Una forma de viatjar és amb l’IMSERSO. La Maria Mosoll i Rius hi anava amb el marit i, quan ell va morir, hi va continuar anant amb una amiga.
7. L’Ateneu
L’Ateneu és, sens dubte, l’entitat més potent de Sant Just. Des de la seva fundació l’any 1918, ha acollit una gran quantitat de seccions en què els santjustencs han pogut plasmar les seves inquietuds i aficions. No és gens estrany que unes quantes dones s’hi hagin implicat.
La Montserrat Esteve Rius va ser membre de la Penya del Silenci, un grup d’amics del poble que organitzaven diferents activitats com balls, la Festa de Cap d’Any o ser l’origen de l’equip d’hoquei: «Sempre feien reunions, feien coses. I feien balls […] a la pista de l’Ateneu els feien […] érem com si fóssim tots una família».
L’Elisa Sèculi Sánchez formava part d’un grup d’amics que es van ajuntar per compartir les seves inquietuds en temes religiosos i socials. Es reunien per fer xerrades i llegien obres de teatre. Van passar a fer‐se socis de l’Ateneu, on van crear la Secció de Cultura:
Això ens permeté fer activitats dins l’entitat com ara representacions teatrals, entre elles recordo la representació d’El Petit Príncep, amb en Jordi Massagué interpretant el paper principal. A la Secció de Cultura es va anar integrant gent més jove com va ser en Francesc Homedes, Vicenç Mascarell, entre d’altres. Per Nadal assajàvem nadales a casa en Josep Manuel Corrales que després cantàvem a cases particulars i els diners que recollíem els donàvem a gent de Sant Just que els necessitava.
A través de la Secció de Cultura de l’Ateneu, l’Elisa Sèculi va seguir participant en l’organització d’activitats en el poble com les Festes de Tardor, gestions per contractar els Comediants i l’organització de pintades de murals en tàpies d’obres.
La Feliça Mitjans Julià és sòcia de l’Ateneu des de molt jove i participa en algunes seccions: «Sóc sòcia de l’Ateneu, sòcia de la SEAS, canto a l’Orfeó. […] A l’Ateneu ja en vaig formar part quan tenia 16 anys.»
Si alguna dona es va implicar a fons amb l’Ateneu, aquesta va ser la Francesca Cortès i Vives, que va ser‐ne presidenta, en un moment en què amb l’arribada de les institucions democràtiques es va produir un procés de renovació de les entitats locals. Va ser‐ne des de l’any 1979 fins a la seva mort l’any 1986. S’explica una anècdota del dia que l’Ángel Paulovsky va actuar a l’Ateneu; la Francesca venia les entrades i, quan ja havia començat l’espectacle, va tancar la taquilla i va entrar a la sala; en veure‐la entrar, des de l’escenari en Paulovsky li diu: «Señora… Dónde va usted tan tarde…?». I la Francesca li va respondre: «No, és que jo sóc la que venia les entrades i per això tu estàs actuant ara aquí, i cobraràs».
Moltes santjustenques han canalitzat la seva afició a la música i el cant a l’Orfeó Enric Morera de l’Ateneu. Els testimonis fan evident la subordinació de les aficions i activitats de les dones a la vida familiar, especialment en activitats que, entre assajos i actuacions, exigeixen temps, dedicació i compromís.
Algunes de les nostres protagonistes van trobar a l’Orfeó Enric Morera un espai “de llibertat” fora de la llar. Aquí les veiem dirigides pel mestre Coll durant un concert d’estiu mentre Maria Balcells toca l’arpa. Foto: Arxiu Municipal Sant Just Desvern
Ens en parla l’Annemarie Goldstein:
Jo havia cantat a l’Orfeó. Lo que passa que al poc de casada, com que llavorens, clar, predominaven els seus [del marit] hobbies, els meus es van deixar de banda. Llavorens les dones pudé no som prou fortes.
També és el cas de la Feliça Mitjans Julià:
Aleshores també vaig cantar a l’Orfeó dels catorze fins als vint anys, quan em vaig casar vaig deixar d’anar a cantar a l’Orfeó i més endavant he tornat a reprendre el cant.
La Teresa Ibáñez Palomero va cantar a l’Orfeó mentre va poder: «Vaig començar a l’Orfeó quan el… que hi havia en Pere Mañé, que dirigia en Pere Mañé. […] a l’Orfeó vaig estar… ah, vaig agafar una embòlia i vaig perdre la veu». El cas de la Teresa Farràs Amigó és diferent, va entrar a l’Orfeó als gairebé cinquanta anys. Va ser un rampell, una cosa tan sobtada que va causar un malentès amb la seva mare:
Em van engrescar i em vaig apuntar [a l’Orfeó] i quan li vaig dir a la mare… Perquè jo ja tenia quaranta anys i pico li vaig dir a la mare, […] diu: «Què?» I se’m va esverar: «Que vull ser de l’Orfeó!» Perquè, és clar, una noia que de casa a l’església i de l’església a casa […].«Ah! Pensava que em deies que et casaves», [riuen]. I mira, encara estic soltera.
8. La música
La música és una afició que s’acostuma a transmetre de pares a fills, com confirma la Montserrat Surroca Pratdesaba. Aquesta afició la va portar a ser professora de música a l’Escola Núria, a donar classes particulars a casa i a tocar l’orgue a l’església:
El meu pare i la meva mare hi eren molt aficionats. Ells no sabien música, no sabien tocar cap instrument, però hi eren molt aficionats. És clar, van comprar el piano per la meva germana […]. Allavors, com jo tenia piano i dale que te pego van dir: «Bueno, a veure, potser aquesta sí que…» I així va ser.
Era època de sarsueles; la Margarida Palau Andreu tenia l’opció de veure‐les a Sant Just, i a més anar a Barcelona per assistir a altres audicions musicals:
Sarsueles i òperes i tot això és lo meu. […] L´època meva a l’Ateneu feien coses molt bones. Feien moltes sarsueles i coses aixins. […] Sí, anava a Barcelona. […] Al Palau de la Música feien moltes coses… el meu home en aquest assumpte ens hem avingut sempre molt.
També era molt aficionada a les sarsueles la Rosa Carbonell Caldés, no se’n perdia cap de les que feien a Sant Just. Hi anava amb la seva tieta, perquè la família no podia desatendre la vaqueria que tenien.
Després es feia sarsuela, que me’n recordo que anava amb la meva tia a veure la sarsuela que llavorens no es podia anar a Barcelona tant com ara, pues quan feien algo al poble, tothom hi col·laborava molt.
Amb la jubilació arriba el moment de fer noves activitats i poder practicar les aficions de tota la vida. La Maria Mosoll i Rius va participar en la coral del Club de Jubilats Sant Jordi.
9. Festes i celebracions religioses
Als anys cinquanta es feien homenatges a la vellesa, i a cada persona gran l’acompanyava una noia jove. La Carme Gelabert Navinés va ser l’acompanyant del seu pare un parell d’anys. Les acompanyants havien de ser solteres, les dones casades passaven a un altre nivell en el rang social i ja no gaudien de la consideració de noia jove. Així que, quan es va casar, l’acompanyant va haver de ser una altra noia:
L’acompanyava una neboda d’ell. Una filla del forn, aquest que hi ha que en diuen el Forn Nou, al capdamunt de la pujada que hi ha aquesta, que hi ha un… això mateix, doncs allà s’hi estava una filla d’una germana del meu pare […] i l’acompanyava aquella noia.
Per Corpus els veïns de Sant Just feien catifes amb flors en els carrer per on havia de passar la processó. La Francesca Cortès i Vives era molt aficionada a dibuixar, i això la va portar a dissenyar les catifes de flors del carrer Badó. Amb gardènies i clavells de color salmó, a tots els jardins de Sant Just es mirava de no retallar els xiprers fins a Corpus per les catifes.
Forta presència femenina a la confecció de les catifes de flors de Corpus. Una festa que atreia fins a la població moltes persones foranes. Foto: Àngel Porcel Ansón
La Carme Gelabert Navinés recorda les catifes de flors que feien a casa seva:
Ja ho crec que n’havia fet!, el fart d’anar a buscar ginesta que m’havia fet. El dia abans anàvem. Al matí, de vegades el dia de… al matí, també hi anàvem el dia de la processó de matí però, quasi bé sempre anàvem el dia abans. I tallar, tallar per fer les alfombres, l’alfombra, el verd…
No hi havia concurs de catifes, però hi estava en joc l’amor propi. A la pregunta de si es feia concurs de carrers, la Carme Gelabert responia: «No, això no ho havien fet, no. Tothom feia el que li semblava, ara que… hi havia una mica de picadillo, sí. Aquí a can Carbonell també la feien molt maca…». I també ens recorda els altars que es feien al mig del carrer per la festa del Corpus:
L’altar es posava a aquest cantó d’aquí. Hi havia… abans no estava edificat i hi havia terreny, molt de terreno però… ningú no el feia servir aquell terreno. Els amos els tenien abandonats. El que no s’hi podia entrar perquè havien els dos barris, però en un barri d’aquells es feia una capella.
Per als que vivien a les cases de pagès que quedaven lluny del nucli de Sant Just, no era fàcil baixar al poble per l’esbarjo. La Festa Major era una de les poques oportunitats que tenien. La Pepeta Dalmau Ballart, de la masia de can Massaguer de Santa Creu d’Olorda, recorda aquelles festes majors en l’am‐bient rural:
En aquesta Festa Major, totes les masies feien festa, es deia una bona missa, […] es feia una processó molt maca per entre els pins, i en acabat es feien un parell de balls a la plaça, […] i la gent marxava cada qual destinat a les cases que estava invitat.
Sant Antoni era una de les celebracions a les quals acudien les famílies de les masies de la vall, ho recorda la Teresa Sala Cervera:
Per Sant Antoni sí que baixàvem al poble, hi havíem baixat sempre. Eren unes festes molt alegres, molt festives. Anàvem a beneir, compràvem el tortell…, però nosaltres no hi havíem anat massa al ball, després ja tornàvem a dinar a casa.
10. Altres aficions
El futbol és una afició majoritàriament masculina, però algunes santjustenques també hi eren aficionades.
La Carme Gelabert Navinés, que hi havia anat als camps de la Rambla i de Can Sagrera, ens dóna una explicació a aquesta afició: «Com que no hi havia res més! Futbol i ball, i res més». És el mateix cas de l’Engràcia Pascual Navinés, que recorda haver anat als diversos camps que per aquella època hi va haver al poble.
A casa no ens deixaven anar en gaires puestos. El diumenge nàvem al futbol, tres o quatre noies. Nàvem després del futbol a ballar aquí al Casino, i ja estava. […] Jo me’n recordo molt, on jo havia anat a futbol aquí la Rambla, via sigut a la part de baix i a la part de dalt.
Per a algunes, l’afició era més forta. A la Margarida Palau Andreu li agradava molt el futbol i es confessa seguidora del Barça. Va conèixer el seu marit gràcies a aquest esport, tot i que provoqués algun conflicte familiar:
Jo era del Barça, o sóc del Barça… bueno, no sóc, m’agrada, doncs diguéssim. I ell era de l’Espanyol. Però llavors, quan va veure que jo era del Barça, també [fa el senyal de cremallera a la boca]. Qualsevol s’embolica aquí.
Anar la platja i prendre el sol sí que és una cosa que els agrada fer a les dones. La Maria Mosoll i Rius hi anava amb amigues o fins i tot sola, aprofitant un dels avantatges que tenia Sant Just, un autobús, el 157, que la duia directament a la Barceloneta, encara que no era l’única cosa que feia:
Jo no he deixat de fer coses, vaig a nedar, a fer treballs manuals i a tot arreu on em criden… Això em fa sentir més viva i continuar endavant.
Per mantenir‐se en bona forma física, la Rosa Julià Armengol va començar a anar al gimnàs quan va fer els cinquanta anys. Hi va anar tres vegades per setmana durant trenta anys seguits, fins que, amb vuitanta anys, va caure al carrer i es va trencar el fèmur:
Sí que m’agradava, sí. Al menos et distreies i, mira, passaves una estona bé, amb colla i… sí que m’agradava, sí. […] M’agradava. Mira em distreia. Sortia de casa. Hi havia noies… bueno, de la meva edat. Xerràvem, explicàvem les nostres coses. […] et mantenies en forma. Ara que un cop el deixes, la forma també se’n va.
A finals dels anys seixanta la inauguració de les piscines de can Mèlich va possibilitar la pràctica de l’esport femení molt minoritària fins llavors. Foto: Hereus de Jaume Gelabert Mallol
La Carolina Catasús i Bosch era molt aficionada a la rebosteria, feia mones de Pasqua que repartia entre la canalla del poble. I com que tenia molta traça brodant, es va encarregar de brodar el ganfaró de la confraria de Sant Antoni Abat.
Una ocupació de les dones era fer ganxet, però la Ivonne Prieto Pérez no en va voler saber fer mai:
Yo no he querido nunca aprender a hacer punto porque yo veía a todas las mujeres siendo una niña siempre tomando el fresco con el punto o el ganchillo. Pues yo no pienso aprender, porque si no, tendré que estar ahí todo el día.
La Rosa Julià Armengol era una amant de l’art, especialment de la pintura, encara que no va gosar mai pintar: «A mi també m’agradaven els quadres, sí.
I l’art també. […] Per mirar només.»
Hi ha dones que han estat molt dinàmiques i que han tingut un paper molt actiu en la vida del poble; un exemple és la Claudia Cortés Fernández:
Sí, mira yo en todo me metía. La Asociación de Vecinos, últimamente voluntariado, la petanca… la escuela de adultos… Siempre participava en algo. Siempre me ha gustado. […] Hacíamos muchas cosas… Luchábamos por la Escuela de Adultos, por la planificación familiar, por muchísimas cosas.
La Lina Santabárbara Sánchez ha participat en el moviment associatiu de Sant Just com a membre del Centre d’Estudis Santjustencs. També participa en el programa de l’emissora local “Veus de la Parròquia”.
A “Veus de la Parròquia” també hi participa la Joana Algarra Reche, a més de fer altres activitats: «També sóc la sotspresidenta de l’associació de Gent Gran i vull dir que a la parròquia també col·laboro amb el que puc.»
La cura de les persones grans de la residència ocupava la major part del temps de sor María Luisa García Laza, però encara podien tenir alguna estona de lleure:
Con la madre, por la mañana, como teníamos ancianos, nos compró unes hoces chiquitinas, cortábamos la hierba por el jardín. […] Y por la tarde nos preparaba un bocadillo y nos íbamos al Tibidabo.
La Roser Coll Faure va ser part activa en l’Itinerari de la Natura. Era un recorregut per la vall de Sant Just adreçat als escolars per fer‐los entrar en contacte amb la natura i conèixer l’entorn més proper:
L’Itinerari de la Natura, el duia jo. […] que jo tenia els llibres a casa. No eren llibres, eren uns fullets petits. Uns fullets d’unes vint pàgines. […] El llibre aquest portava el meu telèfono, i els mestres em trucaven per telèfono o venien a casa, em compraven els fullets, i jo els hi firmava un permís perquè passessin, perquè aquest “Itinerari de Natura” anava per aquí, per la muntanya i… creuava finques particulars. Els hi feia un sermonet, que sobretot, que no trepitgessin malament, que no això, que no allò, i m’ho pagaven […]. Allavorens jo, quan pujava al mercat i tenia el numbro del compte de la SEAS a La Caixa, hi entrava i deixava els cèntims allà i ja estava. Però m’ho passava bé.
La Francesca Cortès i Vives va ser membre de l’Assemblea Local de la Creu Roja i de la Junta contra el Càncer, participant molt activament en la capta anual. En aquesta entitat va coincidir amb la Isaura Martínez Silva, que va arribar a ser‐ne secretària, i ens explica alguna de les activitats que feien per recaptar diners, i també parla d’altra gent del poble que hi estava involucrada:
Aquelles dates es van fer unes gales a la Creu Roja, […] nosaltres demanàvem quadres i tal i els subhastaven i quedava a la Creu Roja, i la Francisqueta era una vocal important de la Creu Roja, […] en Climent n’era el president, después algun veí d’allà… bueno havien aconseguit que per les gales de la Creu Roja, que va fer furor una cosa novedosa, vien fet desfiles de, de com se’n diu de… de moda en la qual van agafar l’Alícia de Sant Just amb noies esveltes mones que van fer les passarel·les i vam aconseguir que vingués un… un dissenyador que es deia Font, però per mitjançant d’en Bassols, del pare, eh! del pare Bassols. […] Vam fer unes gales molts importants que recaudàvem i eren per fer funcionar la Creu Roja perquè de subvencions no en tenies, eh? No tenies, nosaltres quan van arribar els soldats… que havien de cobrar de la Creu Roja […] i els havies de pagar el dinar i els havies de pagar el sopar perquè estaven aquí tot el dia. […] Els soldats, clar, se’ls havia de pagar aquí perquè, clar, ells feien la mili aquí.
11. L’estiueig
Sant Just havia estat un poble d’estiueig, ho recorda la Rosa Carbonell Caldés que ho contraposa a la situació actual: «Sí, jo me’n recordo molt bé de que venien gent a passar l’estiu aquí. Ara és al revés, tothom marxa d’aquí Sant Just».
El poble tenia el doble avantatge de la proximitat a Barcelona i a Collserola. Era un poble rural i petit, que permetia portar una vida més relaxada que la de la ciutat. Una prova de la importància de la colònia estiuenca és que ja a principis del segle XX es va construir l’anomenat Casino dels Senyors com a punt de trobada dels estiuejants.
La Festa de Sant Antoni Abat i els 3 Tombs amb la benedicció dels animals, seguida d’un ball de tarda, era una de les poques alegries dels llargs hiverns de postguerra. Foto Col·lecció Quintana-Cortès. AMSJD
Aquests diguem‐ne mig forasters també van participar de la vida de Sant Just i hi van deixar petjada.
La Marcela Sánchez Coquillat era membre de la família propietària de Can Sagrera, masia que era la seva casa d’estiueig i que està lligada al seu avi matern, l’arquitecte Marcelià Coquillat. La Marcela ens explica com va passar a ser de la seva família, i el vincle que sempre ha tingut amb Sant Just:
Era una casa mig heretada i mig comprada. Perquè els hi van fer allò que es deia pajitas […] I els hi va tocar a unes cosines de la meva àvia, que eren les Benver […] Però aquesta gent es veu que eren bastant esbojarrats, els pares o el que sigui i van perdre els diners. I llavors el meu avi, que sabia que a la meva àvia li agradava molt Sant Just, la va comprar. […] Sí, el Marcelià va comprar Can Sagrera perquè ell sabia que la meva àvia tenia molt bons records i que li agradava. […] A Barcelona, per molt que el pis fos nostre, que l’havia comprat el meu marit però, i desprès quan vaig marxar a Consell de Cent que també era nostre… el vaig heretar i ens vam anar a viure allà. Però Sant Just sempre ha sigut la meva casa.
L’avi de la María Dolores Asmarats Yglesias es va fer construir la casa de Can Vilaret com a segona residència. A més dels horts i vinyes, de les quals es feien càrrec els masovers, la casa comptava amb pista de tennis i sala de billar:
Va fer una casa amb comoditats, de su época, amb tennis, amb una habitació amb billar perquè els fills i els amics anessin a jugar a la casa aquesta.[…] Venia aquí i li agradava molt.
La Dolores hi va estiuejar ens els anys immediats de la postguerra, fins que la casa es va vendre l’any 1943. El que més recorda la Dolores és la banyera de granit:
Hi havia un quartet petit amb una banyera de granito. Sí, todo de granito, eren així… era muy gracioso. No sé si havia aigua calenta o no, no ho sé. No me’n recordo haver‐me banyat mai en aquella banyera.
Hi ha persones que, malgrat no haver viscut mai a Sant Just i ni tan sols haverhi estiuejat, han deixat una empremta en el poble que fa que les puguem considerar santjustenques. L’Elisa Romero Del Olmo és una de elles, i per això s’inclou en aquesta relació de 50 dones que han deixat petjada al poble. La seva vinculació amb Sant Just li ve per un edifici que podem considerar el seu llegat; és l’edifici situat al carrer Bonavista conegut com El Sanatori i darrere del qual s’amaga una història d’amor.
Aquest edifici havia de ser la residència de l’Elisa i la seva parella, Victoriano de la Riva. Es va escollir el poble perquè hi vivia una germana de l’Elisa, la Concepción Romero del Olmo, casada amb l’Eduardo Luna, mestre de l’Escola de l’Ateneu de Sant Just.
L’Elisa Romero va néixer a Málaga i ben aviat va destacar com a bailaora. Era una dona de gran bellesa i sensualitat, que és el que destaquen les crítiques que parlen del seu debut al Teatre Novedades de Barcelona:
Elisa tiene el hechizo ardiente y melancólico de las bailarinas orientales: bajo el doble arco simétrico de sus cabellos, en el óvalo pàlido de su rostro, los labios llenos de gracia sonríen, los ojos negrísimos esperan y prometen… Todo en ella obedece a un ritmo prodigioso: el movimiento que iniciaron sus caderas, lo terminan los brazos: el pensamiento que empezaron a formular los hombros, concluye y rubrica la cabeza, echándose hacia atrás como ofreciendo al deseo soliviantado del público, la garganta blanquísima, amasada con pétalos de azahar y copos de nieve.1
D’aquesta artista, se n’enamora el banquer Victoriano de la Riva; és el que se’n diu un sportsman, organitzador d’esdeveniments esportius, present sempre en els actes oficials i culturals de la burgesia barcelonina, president del Círculo del Liceo, Comendador de la Orden de Isabel la Católica i president del Real Club Esportiu Espanyol.
L’arquitecte és l’Andreu Audet i Puig, el mateix que el de l’Hotel Colón de la Plaça Catalunya, del Gran Casino de l’Arrabassada i de la sala de l’Edén Concert del carrer Nou de la Rambla, on actua l’Elisa. En la construcció hi va participar el mestre d’obres local Isidre Campreciós i es va acabar l’any 1924.
La casa es fa a tot luxe, la prova és que una de les coses que es recorden de les visites de l’Elisa per seguir l‘evolució de les obres és que, quan li demanen el parer sobre la qualitat dels materials, ella fa sempre la mateixa tria i respon invariablement: «Lo más caro».
La parella no hi arriba a viure mai. La història d’amor es trenca quan Victoriano de la Riva inicia una relació amb una neboda de l’Elisa, relació que tindrà un final tràgic.
Tres anys més tard, la casa és venuda a un equip de metges per fer‐ne una casa de salut, i des de llavors passa a ser coneguda per la gent de Sant Just com El Sanatori.
1 . Eduardo Zamacois, Vida Galante, 11 de febrer de 1903.